dilluns de poesia a l'arts santa mònica: joan margarit

Download Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica: Joan Margarit

Post on 25-Jul-2016

217 views

Category:

Documents

3 download

Embed Size (px)

DESCRIPTION

El cicle "Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica", obre un espai públic per donar a conèixer, amb regularitat al llarg de l’any, les veus més remarcables de la poesia catalana i internacional a Barcelona. Cada sessió presenta l’obra d’un poeta destacat que llegirà personalment la seva obra en la seva llengua original i serà presentat per un crític, estudiós o traductor de referència. A partir d’aquestes sessions es crearà un arxiu audiovisual de poesia contemporània que inclourà tots els poetes convidats.

TRANSCRIPT

  • Dilluns de poesia a lArts Santa Mnica

    Joan Margarit

    Presentaci de D. Sam Abrams

  • 1El recital davui, 18 de gener del 2016, representa unaautntica primcia. Joan Margarit ha preparat una mag-nfica lectura indita de poemes que no recito mai.Aquesta primera sessi del nou cicle de Dilluns de poe-sia tindr sis blocs temtics, cinc de dedicats als mem-bres de lentorn familiar la dona, Mariona Ribalta iTaltavull, i els fills Joana, Mnica i Carles, respectivamenti un de dedicat als mestres del nostre poeta JoanMaragall, Salvador Espriu i Joan Vinyoli, respectivament.

    Amb ms de mig segle de carrera potica, Joan Mar - garit no ha fet mai un pas en fals. Tot all que ha fet, fa ipre su miblement far, sempre obeeix a raons profundes.I aquest recital no s cap excepci a la regla general queacabo danunciar. La lectura de poemes que no recitomai sha dinterpretar com una invitaci i, alhora, unaindicaci.

    Una invitaci a explorar el vast continent de lobra po -tica general de Margarit, que a hores dara sen va tran -quillament cap al miler de pgines. El nostre poeta ensconvida a endinsar-nos a la seva densa i dilatada pro-ducci per descobrir nous racons ms enll de poemesja tan coneguts i exitosos com Final de recital, Els

    La vida salimenta dels dies generosos D. Sam Abrams

  • 2ulls del retrovisor, Tors dApollo arcaic o Casade Misericrdia. Aquesta invitaci es podria entendrecom un correctiu dun tpic que circula sobre lobra deMargarit. Segons el parer dalguns, Margarit s lautorduns quants poemes bons que naufraguen en un mar depoemes ms aviat negligibles. La veritat s que Margarits lautor duna quantitat molt elevada de poemes bons,poemes imprescindibles, que se situen en un contextnecessari de poemes dalta competncia.

    I una indicaci suau sobre la via daproximaci iinter pretaci daquesta obra potica gegantina. Molteslectores i lectors es queden desconcertats davant delgruixut volum recopilatori Tots els poemes (1975-2012), ino saben com o per on abordar lobra reunida de Mar -garit. En aquest recital de poemes que no recito maiMargarit ens ofereix dues coordenades essencials, cru-cials, decisives: lalteritat i lautoreferencialitat.

    Lobra de Margarit sempre tendeix o sinclina cap alaltre, cap als altres, no cap a ell mateix. Lobra de Mar -ga rit s una fastuosssima galeria de personatges quedi buixa un arc que va des de lentorn familiar fins a unmunt de figures annimes trobades a latzar pel poetaen el seu trnsit per la vida, dia a dia, al llarg dels anys.s a partir del fenomen de lalteritat que ens adonem dela filiaci de Margarit amb la modernitat i la seva fermavoluntat de su perar els excessos eglatres del roman-ticisme. Ara b, la superaci de legolatria romnticava portar un altre problema, el de lexcessiva distn -cia de la impersonalitat proposada per T. S. Eliot coma antdot.

  • 3El nostre poeta dna un altre pas de rosca a la qes-ti, aportant-hi una soluci duna gran originalitat iinnovaci. Ha preservat la intensitat emotiva del roman-ticisme i el tardoromanticisme i lha acoblat a un viuinters danar ms enll del clos tancat de la seva prpiapersonalitat. Daquesta manera, Margarit ha vinculat elromanticisme amb la modernitat per potenciar el millorde cadascun dels dos. O, dit duna altra forma, ha utilit-zat el romanticisme contra la modernitat i a linrevs,per treure el millor de cadascuna de les dues orienta-cions esttiques, en principi excloents. Aix arribem ate nir les dues marques indelebles de Margarit: calidesahu mana fins a lautenticitat ms pura i humanitat extre-ma fins a la inclusivitat mxima.

    Per Margarit lalteritat s una condici indispensa-ble per a una vida digna i plena. Al poema Lpoca ge -nerosa, una de les diverses joies que el nostre autor haincls al recital per a la nostra consideraci, Margarit hodiu duna manera immillorable:

    La vida salimenta dels dies generosos.De donar i protegir.Quan sha pogut donar, la mort canvia.

    Lalteritat s el nodriment substancial de la vida huma-na, de la condici humana. Un gest dalteritat s un trosde vida guanyat. Per Margarit les relacions familiars snel primer cercle, el ms ntim, de lalteritat. Les relacionsfamiliars sn el principi i el prototip de lalteritat. I lalte-ritat familiar consta de dues funcions: donar, s a dir,

  • 4anar ms enll de nosaltres mateixos fins a lextrem deprotegir laltre a base darriscar-nos per defensar-lo.El proftic William Blake deia que era un acte divdeixar que els interessos dun altre passin al davant delsnostres.

    I laltra indicaci que ens dna Margarit per mitjdels poemes que no recito mai s lautoreferencia -litat, en aquest cas, encarnada en els darrers poemesde dicats als mestres, Maragall, Espriu i Vinyoli. Mar -garit s sense cap mena de dubte un dels poetes cata-lans moderns que ms textos ha dedicat a lart en generalpintura, escultura, msica, arquitectura, fotografiai al seu art, lart de la paraula. Gaireb gosaria dir que,en el fons, tots els poemes de Margarit sn, al capdavall,poemes autoreferencials, s a dir, poemes que versensobre la problemtica de lart: el seu sentit, la seva fun-ci i el seu abast. Margarit ha seguit la gran lli deMaragall i ha tancat la separaci entre vida i art. Lartforma part de la vida. Lart es nodreix directament de lavida. I lart torna al teixit mateix de la vida a travs delexperincia transformadora dels lectors i les lectores.

  • Joan MargaritPoemes que no recito mai

    Dilluns de poesia a lArts Santa Mnica

  • 7EXCURSI

    La joventut: uns ulls que reflecteixen el dem sense veurel. La vellesa: un ja comena a distingir el dem,i, en canvi, els ulls sn un mirall que no pot reflectir ms que el passat.Seients de fusta daquell tren, anvem creuant tnelsun aire humit i negre a la finestracom dun nnxol obert.

    A landana de terra, entre les vies,ja es podia sentir lolor del bosc.La densitat verda dels pinsamb taques de xops grocs i roures vermellosos era a tocar lestaci, un xalet austrac en un lloc destiueig, conte infantil duna llunyana por de balnearis sense teulada i envats pel bosc.El primer tren,el sol trencant les boires dAiguafredaa la tardor de lany seixanta-dos,en el Dia dels Morts.

    No recordar ni una paraula,noms la pell fina dun guant i una m a dins esperant un senyalcom un ocell per sortir al fred.Boscos de la tardor,posada en escena de la soledat.Cam endins, les petites flors

  • 8de noms intils com caga-pastoro ull de rata eren rastresde mala poesia entre pinassa rosa.

    Devem explicar-nos les foteses de vides sense histria:tots els trens creuen, tard o dhora, un boscfins a lestaci que ens sedueix. Llavors, s com si alg que mai no hagus llegit un sol poemafos de sobte capa dentendre Hardy.Som gent civilitzada que ha tingut el seu Romanticisme;necessitem els boscos, i a ning no preocupa si deixen bon record,si hi ha una llauna rovellant-se, o lesquelet dun gos,o la vulgaritat dun sentiment. En fer-se fosc a les andanes,sense cap gran esfor lestacitorna a impregnar-se de melancolia.

    Ens haurem hagut de quedar solsi haver-ho imaginat? Qu serem avui? No s el millor haver-nos coneguten aquest escenari ntim i estrany?Pot passar encara que una nit desvetlli,en fregar-nos un flanc, aquella calidesa?Fra una llstima no haver sentit,ni haver vist als ulls el color de lenyor,no poder entendre la complicitat del teu cos adormit.

  • 9No haver patit esperant lalba.Seria llstima no haver escoltattanta msica en tardes de diumengeper evocar les tardes que mai no haurien existit.Fra una llstima no haver sentitunes connexions tan delicadesentre sopar tots dos sols a la cuinai els versos de Ronsard.Fra una llstima no haver sentit refredar-se les llgrimes al rostrementre sintenta retirar paraules.I no haver escoltat mai caure la pluja,tan semblant a la gelosia,buscant un cam esborrat pel fang.Potser no s ms que manca desperanaser atrapats per la vida quotidiana,on ens ferim per defensar-nos?

    Si pogussim posar els peus, dun a un,a lempremta de tots els nostres passos,no anirem, per fora, on ara som:aquests camins tamb depenen de camins que els travessen, que el record desconeix.Lamor no s el mateix ni repetint-lode forma obsessiva, com trenquen les onades a la nit.

    DEstaci de Frana, 1999

  • 10

    QUADRES DUNA EXPOSICI

    Tu i jo sempre hem tornat junts a Pars.LEstaci de Frana queda enrereuns ferros dins la nit com el passat.s blavosa la lluna vista des del tren,la lluna feta de records de lombra,com, per a mi, el Pars de fa trenta anys en els teus ulls

    vull dir els daquella noia:literatura, exili, la can francesa.rem joves, buscvem les ciutatsplujoses amb mansardes de pissarra, les ciutats sota zero de grans guerres i grans poetes. Ens feien sentir herois,

    poltics, cultes,perseguidors duna literatura que sha acabat per sempre. Sartre dormen la grisa tardor de Montparnasse,a prop de Baudelaire, les flors marcidesi una nota dagenda duna desconeguda,lletra mig esborrada per la pluja.Ara podem entendre aquest verd foscdels racons ms ombrvols de Czannei la plujosa llum de Montparnasse sota els alts castanyers de branques nues,on Simone de Beauvoir,com tots els de llavors, tamb dorm, ja,en lexposici de quadres dombra.

  • 11

    Tu i jo sempre hem tornat junts a Pars.I ara que de Czanne ja fa cent anys, qu significa per a ell el quadre del pont, que tant testimes?Ara mirem en una sala clidael drap blanc on rodolen pomes roges,

    verdes, blaves: la nostra joventut.Tots els paisatges daquest verd lluent,qu sn dins la seva ombra sense quadres?Amb la mirada malva dels joueurs de cartesi amb aquells negres ulls desconfiatsdels seus autoretrats,Czanne va mirar un dia aquest llac verdprofundssim de fosca que mirem entre quadres i murmurissota els llums tnues del Grand Palais:una dona de cinquanta anysi un home de seixantabusquen noves nostlgies.Tornem al metro que, sense adonar-nos-en,ha anat modernitzant