La nova vidad'en Sasha

"Unitat,un cop més"d'Enric Sala

momentVALORSmomentVALORS

"Unitat,un cop més"d'Enric Sala

L'ARTICLE DEL MES

La nova vidad'en Sasha

L'ARTICLE DEL MES

FOTO

: JOA

N SA

LICRÚ

El camí de laSostenibilitatEl camí de la

Sostenibilitat

Any IINúm. 21

Novembre2005

2,50 euros

Any IINúm. 21

Novembre2005

2,50 eurosvalorsvalorsvalors.orgvalors.org

9 de novembre · A les 8 del vespre· Sala d'actes Caixa Laietana (C/ Santa Teresa, 61 Mataró)

CONFERÈNCIA

Per una ètica ecològicaAMB BEGOÑA ROMÁN, COORDINADORA DEL LLIBRE "POR UNA ÉTICA ECOLÓGICA"

Entrevistes al Conseller deMedi Ambient i Habitatge, SalvadorMilà, i al geòleg Martí Boada, Premi

Global 500 de les Nacions Unides

Entrevistes al Conseller deMedi Ambient i Habitatge, SalvadorMilà, i al geòleg Martí Boada, Premi

Global 500 de les Nacions Unides

3valors

VALORSEN PORTADA

valors

EDITA Associació Cultural ValorsDIRECCIÓ Maria Coll i Joan SalicrúCONSELL DE REDACCIÓ Joaquim Brustenga,Jordi Cussó, Dolors Fernàndez, Xavier Manté,Marta Masdeu, Eulàlia Puigderrajols i Marc de SanPedro.REDACCIÓ Laura Arias i Xavier Noya.FÒRUM Joaquim Brustenga i Toni Codina.

4 Editorial | El pitjor enemic de la natura

5 L'article del mes | Unitat, un cop més. Enric Sala

6-7 Fòrum | El valor d'una escala. Jordi Buscà. L'estè-

tica dels japonesos. Maria Jesús Jiménez. Generositat

social. Neus Pinart. Papers. Albert Pera.

8 Des de l'altar | El túnel del temps. Joan Subirà.

8 Fullejant el diari | El Nobel. Marta Masdeu.

8 ContraVALORS | Les ràdios de l'Església. Xavier Manté.

9 La columna de Joan Pera | L'humor a la tele. J. Pera.

9 Escala de valors | Natasha D. Francesc Grané.

REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEGNúmero 21. Novembre 2005Pàgina web: http://valors.org

HI HAVIA UNA VEGADA... Roser TrillaCOL·LABORADORS Joaquim Amargant,Ramon Bassas, Josep Maria Cusachs, FrancescGrané, Nicolau Guanyabens, Xavier Manté, JoanPera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, MariaSalicrú, Josep Maria Solà i Judith Vives.HAN PARTICIPAT EN AQUEST NÚMEROJulieta Bazán, Àngels Briansó, Jordi Buscà, MariaJesús Jiménez, Begoña Román, Cristian Palazzi,Albert Pera, Neus Pinart, Núria Radó, Enric Salai Joan Subirà.DIBUIXOS Àlex Valls i Javier García.EDICIÓ i CORRECIÓ Anna Olm i Rita

Tudela.FOTOGRAFIA Toni Canal, Xavier Noyai Laia Alonso.COMPAGINACIÓ Joan SalicrúPÀGINA WEB Víctor Sancho i Jonatan LópezIMPRESSIÓ Impremta PrimsCOMPTABILITAT Engràcia CarlosPUBLICITAT Carme ItxartDISTRIBUCIÓ Raul GarcíaADREÇA C/ Sant Josep, 18-20 08302-MataróTel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.orgDIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

La sostenibilitatsumari | novembre 2005

PER COMENÇAR

MONOGRÀFIC11-24 La sostenibilitat

12-16 "Hem d'arrelar una ètica de responsabilitat

ambiental". Entrevista a Salvador Milà. Maria Coll.

17 Ser o no ser: qüestió ecològica. Cristian Palazzi i

Begoña Román.

18-21 "La tècnica ens fa oblidar que som homínids

modestosl". Entrevista a Martí Boada. J.Salicrú.

22-23 La contradicció capitalisme/ecologia. Leonardo Boff.

24 Civisme i sostenibilitat. Àngels Briansó.

25 'Por una ètica ecològica'. Francesc Ponsa.

Enric Sala, sotsdirector de 'El Peródicode Catalunya' escriu sobre els valorsque han demostrat els polítics catalansdurant la negociació de l'Estatut.

5La unitat necessària

Ramon Bassas ens convida a visitarl'exitosa exposició d'aquest artistaitalià, que fins el mes de gener es potveure al MNAC de Barcelona.

26'Caravaggio: som carn itenebra, pell i llum'

PROPOSTES27 Art|Caravaggio: som carn i tenebra, pell i llum. R. Bassas.

27 Teatre| ''Un matrimoni de Boston'. J.M Cusachs.

28 Cinema |''La pesadilla de Darwin'. Judith Vives.

28 Llibres |Curiositat morbosa. Josep Maria Solà.

29 Propostes atípiques |Deixa't perdre per un pis

buit. Eulàlia Puigderrajols.

29 Música | Castanyes, panallets i música tradicional.

Maria Salicrú-Maltas.

28 Sabies que... | un minúscul insecte va arrassar

tota la vinya? Nicolau Guanyabens.

28 Petites coses per canviar el món | Fer acte de

presència. Ramon Salicrú.

29 L'altra cara de la ciència | El líquid necessari

Núria Radó.

30 Hi havia una vegada | Desaparèixer. J. Bazán

31 Una carta des de...| Betlem. S.M.O

34-35 momentVALORS | Isabel Nadal. La nova vida

d'en Sasha. Maria Coll.

PER ACABAR...

11-24La sostenibilitat estàde moda. En parlemcontínuament, peròquotidianament,actuem de formarespectuosa amb elmedi ambient? Enparlem amb el màximdirigent polític enaquest àmbit, elconseller de MediAmbient i Habitatge,Salvador Milà, i ambun dels principalsexperts i amants dela natura del nostrepaís, el geòleg MartíBoa-da. La filòsofaBegoña Román,coordinadora delllibre 'Por una èticaecològica' tambéaporta la seva visió.

Una catalana resident a Betlemexplica la seva experiència enaquesta ciutat, en aquestsmoments marcada pel Ramadà.

31Des de Betlem

Una mare, Isabel Nadal, narra elprocès d'adopció del seu fill, enSasha, un nen rus de cinc anys, icom la família s'adapta a la novasituació.

34La nova vida d'en Sasha

El pitjor enemic de la natura

Teditorial

ots els éssers vius, des que existim, incidim en el medi en què ens movem i ensdesenvolupem, fem esforços per adaptar-nos-hi i l’anem modificant d’unaforma més o menys deliberada en benefici propi. Els éssers humans tambéincidim en el medi. La característica que ens diferencia, és que la nostra espècie,qualificada d’intel·ligent, ha anat explotant els recursos naturals que tenia

d’una manera poc racional. La natura, amb la seva capacitat d’autoregulació, ha anatcontrarestant tot allò, que durant mil·lenis, anava posant en perill el seu equilibri. L’alteraciódel medi s’ha agreujat de la Revolució Industrial ençà, des què la població humana començaa créixer exponencialment, i amb una greu desproporció en quant a l’explotació de recursos.Aquesta tendència negativa i continuada ens ha portat a què ens siguin familiars expressionscom: acumulació de residus, desforestació, escalfament de l’atmosfera, contaminació, canviclimàtic, etc. Expressions que desperten preocupació i inquietud. Davant d’aquesta problemàtica cal que científics, economistes, polítics, i els represen-tants de totes les branques de la cultura incorporin l’ecologia als seus coneixements. Ésimprescindible que tots plegats, en l’acció que realitzem, treballem per no degradar més elnostre planeta i per la recuperaciódels espais ja degradats. El problema es que ja fa tempsque aquestes coses es van dient, però mai acabem de passar a l’acció. Per què?. Potser el que cal arranjar per poder arranjar després el medi ambient és l'home. El pitjorenemic de la humanitat és sovint ell mateix. “El que és més dramàtic no és pas la destruccióprogressiva dels rius, els mars o l’atmosfera, sinó la desertització dels sentiments i lespulsions de la gent”, afirmen alguns autors. Els ecologistes d’avui clamen perquè l’homedeixi de ser tan egoista, que deixi d’avançar trepitjant-se els uns als altres, amb l’afanyd’assolir més poder i riquesa. Tota aquesta depredació dóna la pròpia degradació i la de-gradació de la natura. En el fons la nostra actuació incontrolada damunt de la natura ésfruit de la nostra forma distorsionada de conviure entre nosaltres, la qual cosa acaba tor-nant-se en contra. Com més espatllem la natura més inhòspita resultarà per l’home mateix,i aquest més desposseït i menyspreat restarà encara. Hem de trencar aquesta mena decercle viciós i per això cal assumir unes noves pautes de comportament que menin cap unnou estil de vida. Com en totes les grans coses de la vida, acabem descobrint que lapreservació del medi ambient, és una qüestió ètica. Comencem doncs per aquí!

VALORS A L'ALÇA

VALORS A LA BAIXA

Solidaritat:Enguanys'atorgaran aEspanya entre1.500 i 2.000micocrèdits, uns15 milions d'euros(Un sol món,26/10/2005)

4va

lors

Sostenibilitat:L'Amazones, acausa de lasequera, estroba 12 metresper sota del seucabal mig(El Periódico,30/10/2005)

LA FRASE" Als morts de la més gran fossa comú del món, l'Estret deGibraltar, ara s'hi afegeixen les tanques de Ceuta i Melilla"

Lema de la manifestació del 29d'octubre en solidaritat amb elsimmigrants subsahraians

per començar

desacord, es va imposar el seny. En realitat,encara que sigui un valor moltes vegadesdenostat, el seny és un important actiu políticcatalà, tot i que darrerament, amb l’insòlit episodide la crisi/no crisi del Govern de Maragall, tambéla rauxa treu el cap de forma inesperada.

Un país petit i no gaire ben tractat per lahistòria en els darrers segles com Catalunya téla necessitat d’actuar de forma unitària en elsgrans temes i sap fer d’aquesta necessitat unavirtut. Tenim en el passat més recent exemplesben notables de que aquesta via ha estat l’en-certada. Des de l’Estatut de Núria de 1932 finsl’actual de 1979, passant per l’Assemblea deCatalunya, la clau de volta de l’èxit final ha estatl’acció concertada de totes o la immensa majoriade les forces polítiques. Ara ens trobemnovament davant d’una d’aquestes ocasions.Caldrà defensar de forma coordinada l’Estatuta Madrid, tot i sabent que s’hauran de nego-ciar (un altre mot molt català) modificacions ique Rodríguez Zapatero tindrà una pressiócreixent per fer fracassar el projecte, una possi-bilitat que ell mateix tem perquè sap que moltprobablement li significaria haver de deixar laMoncloa. Caldrà fer política amb majúscules. Icaldrà posar a prova la unitat de l’anomenatquatripartit: no és segur que aquesta unitat si-gui suficient per tenir l’Estatut que volem, peròsí que sense unitat no en tindrem.

L'

l'article del mes

enrenou desfermat més enllà del’Ebre per l’aprovació del projectede nou Estatut ha estat considera-ble, i és més que probable que enels propers mesos la tensió políti-ca s’incrementi. I això que encara

queda, pel cap baix, gairebé un any de debats,votacions i referèndum, si tot va bé! Era previsi-ble que el procés seria complicat i que aixecariaa la resta d’Espanya reaccions (dels reaccionarisi dels que no ho són) en contra, però la realitatha estat encara més abrupta.

Certament, l’Estatut, tal com ha sortit delParlament, és molt ambiciós i suposa un canvinotable en la relació de Catalunya amb l’Estat:bàsicament, implica més competències i més benamarrades, un millor finançament i el reconeixe-ment de la condició de nació. Aquests tres aspec-tes són els que blasmen els qui rebutgen el text.Però al marge del contingut, hi ha un altre fac-tor, subjacent però més important, que explical’actitud dels que recelen del projecte: l’amplís-sim suport que l’Estatut ha tingut al Parlament,amb el sí de 120 dels 135 diputats, o, el que és elmateix, tots els partits excepte el PP. Aquestaforça abrumadora del 88% de la cambra (teòri-cament, fidel reflex del que pensa la ciutadania)és el que, en el fons, fa por als qui no acceptenque Espanya és un Estat plurinacional i queCatalunya vol ser reconeguda amb més èmfasi.

Es tracta d’una diferència capital amb el frus-trat pla Ibarretxe, que, recordem-ho, va escindiren parts pràcticament iguals la societat basca.L’argument de la divisió dramàtica no serveixen el cas de Catalunya: han calgut molts mesosde negociacions, conciliàbuls, estira-i-arronsesi amenaces entre els partits, però al final, quanja molts veien l’Estatut caient pel precipici del

Catalunya téla necessitatd’actuar deforma unitàriaen els granstemes i sapfer d’questanecessitatuna virtut

Unitat, un cop més

Enric Sala

per començar5

valors

Enric Sala és periodistai sots-director

de 'El Periódico de Catalunya

per començar6

valo

rs

Parlar del Japó i de la vida dels japo-nesos, amb 125 milions de persones, s’hade fer des de l’art, la senzillesa, lameticulositat i el sentit estètic, que per aells és tan important. Un exterior que vaunit a un interior també cultivat. Aprecien l’art per l’estètica en elsjardins, en la presentació dels objectesen els aparadors, en els embolcalls delspaquets per petits i insignificants quesiguin, en la presentació dels aliments,en l’ornamentació floral -l’ikebana- onha d’haver un equilibri entre la Terra -tijamés curta -, el Cel -tija més llarga- i l’Ho-me -tija secundària-, i dels bonsais meti-culosament treballats, l’art en la cerimò-nia del té per tal d’aconseguir un estatde pau mental i espiritual. Barreja de

L'estètica dels japonesosMaria Jesús Jiménez

filosofia, poesia, religió. Tot és envoltatde senzillesa i elegància. Està mal vista la mentida i no complir laparaula donada. En una conversa es considera incorrecteentrar amb el no per resposta, s’aniràdonant voltes amb el sí –“jai”- però, fi-nalment, si és inevitable, es dirà no –“iie”-. Les reverències mútues entre ells, queformen part també del seu ritual en elmón del treball, el revisor del tren fa unareverència als passatgers al passar ell alsegüent vagó. Situats a l’andana esperen en fileral’entrada al vagó corresponent que indi-ca el seu tiquet, també senyalat en elterra, i aconsegueixen en pocs segons

les sortides i entrades dels passatgers.Són d’una extrema puntualitat. La cohesió del grup s’aconsegueix nodestacant ningú entre ells, el pretendredestacar és cosa mal vista. Són constants i tenaços, un poble molttreballador. En el subsòl no tenen ma-tèries primeres i tot ho estan aconseguintamb el seu esforç -situats com a segonapotència econòmica mundial-. Són conegudes les seves vaguespositives, treballant més si cal davantels conflictes. Lluiten contra terratrèmols, ciclons –més de trenta anuals- i volcans –els 10%dels actius del món- i de tot se’n surten. Japó ens pot semblar un país exòtic,també nosaltres ho som per a ells.

Maria Jesús Jiménez Cózar ésmestra de Primària

El valor d'una escalaVolia parlar de la vigència d’una escalade valors per la vida dels joves d’avuidia, però quan fa pocs dies vaig veure ala premsa diària una fotografia d’una pilód’escales fetes amb branques d’arbreque havien estat confeccionades pelsafricans per escalar el mur de Melilla isaltar a l’altra banda de la frontera, elcervell em va començar a donar voltes i,en conseqüència, el que havia pensatsobre una “escala de valors”, es con-vertí en el “valor d’una escala”. Vaig intentar reordenar el pensament ipoc a poc vaig començar a pensar el va-lor que tenien per als joves africans aque-lles escales que ja no servien per al fi pelquè havien sigut construïdes. Volia ima-ginar-me els pensament d’aquells jovesafricans quan, amb les mans enduridesper molts anys de treballar la terra delseu país, tallaven les branques, les po-lien i les lligaven per fer els graons irre-gulars que un darrere l’altra arribarien aformar una escala. Pensarien que aque-

Jordi Buscà

Jordi Buscàés enginyer industrial

"Em vaig imaginar latensió dels jovesquan l'escala haviaestat recolçada"

lles fustes tenien un valor immens, noper la seva realitat objectiva, sinó per lafinalitat que li seria donada. Era el valorque havien anat afegint els companysque l’ajudaven en la tasca, tots ells ambla dèria de poder tenir una vida millor al’Europa rica del nord. Era el valor de lail·lusió que al llarg de molts dies i moltesnits havien posat en aquell instrumentque els havia de servir per saltar una bar-rera construïda per evitar que el desigde fugida esdevingués realitat. Després em vaig imaginar la tensió ter-rible dels joves en la nit en què l’escalahavia sigut recolzada en el mur coronatde filferro, com superaven cada graó ensilenci i esforç, sempre mirant enrere ambla por infinita gravada a l’ànima i als ulls,com arribaven al cim a tocar les punxesdel filferro, veient per fi la terra prome-sa...I tot d’una els crits, els focus delspolicies marroquins i l’estrebada per fercaure a terra aquell jove agosarat quehavia donat un valor desproporcionat a

una miserable escala, pensant que seriasuficient per sortir de la misèria. Després corredisses cap al bosc onrefer-se de l’esforç i amagant-se com ca-da dia i cada nit mentre, a terra romanial’escala de branques, malmesa, formantuna pila que després seria cremada, comel símbol d’un valor econòmicamentmenyspreable però d’un valor incalcu-lable per l’esforç, la col.laboració delscompanys, l’angúnia i la il.lusió que unsjoves hi havien posat. Quin gran valortenia una miserable escala de fusta!

fòrum

cançons de protesta i el primer que em vaparlar de Víctor Jara, de la llibertat i de lesinjustícies. També va ser dels primers desentir les meves cançons –ai las!–. Quanalgú és així li segueixes les passes, perquèel trobes ara aquí, ara allà, col·laborantsempre, participant sempre, opinantsempre, amb la paraula justa, amb la críti-ca justa, amb el coratge just i amb unacoherència impecable. I ara l’he retrobat. Després d’anys d’implicació constant,ha necessitat una mica de temps per a ell,per composar i realitzar un altre dels seusbells somnis, i ha rebut la torna a aquestaseva generositat. Nosaltres, el col·lectiu,l’ajudarem a tirar-lo endavant.Aquest ésel premi de tota generositat social. Queels Oratges t’acompanyin.

nosaltres se’ns presenta és el resultat fi-nal: una obra de teatre, un concert o unaactuació caste-llera, entre d’altres. Quan coneixes gent així, despresa i do-nada als altres, et qüestiones la teva ma-nera de funcionar. I no entens com pothaver-hi gent tancada en ella mateixa,sense una mínima implicació, i llavors ésquan et plantegesque has d’estar a totesbandes, i això és el intentes transmetreals teus fills. Deixeu-me, però, que perso-nalitzi una mica. Hi ha una persona gene-rosa socialment que m’ha acompanyatsempre. Quan jo tenia dotze anys vaensenyar-me a cantar Jo n’era un rei quetenia... Va ser el primer que em va ensenyar

Generositat socialNeus Pinart

A G..MayolaAl llarg de la meva vida, he tingut la sortd’haver conegut força gent generosa so-cialment, és a dir gent despresa, gent a laqual després de la seva activitat profes-sional i familiar –que no és poca– no li fares dedicar hores i esforç a organitzar co-ses per als altres. És veritat que si ho fanés perquè tenen la il·lusió de fer-ho, peròbàsicament és perquè volen que la gents’ho passi bé. La meva ciutat, Mataró, enté una bona mostra. La generositat socialno es fa un dia sí i un dia no. Requereixd’una constància i d’un treball que moltesvegades nosaltres, el col·lectiu, no somconscients que existeix, perquè el que a Neus Pinart és funcionària

7valors

PapersAlbert Pera

deixen compartir-ho tot, però no volenlligams burocràtics, ni oficialitat, ni testi-monis públics de cap mena, ¿en quin con-cepte els tindrà la societat civil si man-quen dels papers que confereixen legiti-mitat?Que ho digui el xicotàs negre no-ble, honrat i treballador a tot ser-ho o elmarroquí traçut i sorneguer. Si uns altrescom ells tenen papers i no tant les bonesqualitats que exerceixen, els passaran lamà per la cara.

Ho torno a dir: donem més importànciaals papers que a les persones que acredi-ten, però està muntat així i en paguem lesconseqüències. Això no té remei. Fins alpunt que cadascun de nosaltres, per poccomplidor que sigui, en el comportamentdiari o en els conflictes ocasionals, procu-rem ser amos de la situació i no perdre elspapers... per si de cas.

La qüestió és questa: un títol oficialpot ser la cobertora per matar per error oper negligència, i l’absència de títol potcondemnar fins i tot amb presó el qui haobrat amb encert i professionalitat, en-tre cometes. Donem més importància alspapers oficials que a la persona i als fetsque autoritzen.

La primera cosa que fa la guàrdia ur-bana en qualsevol col.lisió viària és de-manar el carnet de conduir, i el qui no elté ja ha begut oli, encara que la culpa si-gui de l’altre. Estem massa pendents del’oficialitat i prescindim del ser humà quehi ha al darrera.

Entrant ja en un terreny més íntim, siuna dona i un home s’estimen i deci-

He llegit als diaris la informació que unmetge especialista al·lergòleg ha exercitla seva professió durant vint-i-tres anys,en els quals ha atès més de deu milpacients sense que cap d’ells hagimanifestat motius de queixa, la qual cosavol dir que la pràctica mèdica d’a-questhome ha estat impecable.

Doncs bé, ara s’ha descobert que noestava col·legiat en la corporació mèdica,i no solament això, sinó que ni tan solsera metge i es cobria amb la usurpaciódel títol d’un col·lega distant.

Innegablement, havia adquirit ofici ien sabia tant com el qui més, i no cal dir-ho, molt més que qualsevol aprenentamb tots els papers en regla. Albert Pera és jubilat

valors.orgJa t'hi has connectat?

Ara actualització setmanal!

per començar

cas, m’imagino a un Jesús, emprenyatcom quan va entrar al temple amb el fuet,entrant a la COPE, tombant taules i mi-cros, fuetejant els tertulians de torn icridant “la meva ràdio és lloc d’infor-mació, de pau i de concòrdia i vosaltresl’heu convertit en una cova de dema-gogs”. Però tranquils que això no pas-sarà. Jesús no baixarà a la COPE, com amàxim algun bisbe políticament correctes’asseurà al consell d’administració i re-nyarà benèvolament als tertulians ambun “nois, aneu amb més compte”. Sortque aquí sempre ens quedarà Radio Estel106.6 amb la seva música tranquil·la i lesseves reflexions portadores de pau i soli-daritat. No hi ha res a fer: som diferents.

Les ràdios de l'Església

cap d’aquests desitjos es veurà acom-plert. Els missatges que podreu escoltarno seran evangèlics sinó de crispació,de demagògia, de mentida i d’incitació al’odi entre els ciutadans de l’Estat Es-panyol. Diuen que l’Església és el capitalistaprincipal de la COPE. Jo no m’imagino aJesús assegut en el consell d’adminis-tració de la COPE ni molt menys en elsseus platós, rodejat de micros i delstertulians actuals. Més aviat en aquest

El túnel del tempsJoan Subirà

El segon diumenge d'octubre d'enguanyvaig passar la tarda a Mataró. Em va ferl'efecte que m'havia introduït al túnel deltemps. Feia quaranta anys que s'hi havienestrenat quatre parròquies i se'n feia lacelebració conjunta a la parròquia de SantPau. La primera sensació de reculada vaser la projecció d'un audiovisual ambfotografies de llocs i persones de de quatrecomunitats. Era l'època immediata a laclausura del Concili Vaticà II. S'acabavad'autoritzar als capellans que deixéssimd'anar vestits amb sota negra - en dèiemanar disfressats de paraigua- per ferminvar la distància psicològica que hihavia entre clergues i laics. S'havia inau-gurat l'ús del vestit gris d'homes amb co-llet clerical com una matrícula de cotxe. I ala perifèria de Mataró, dos dels quatrenous llocs de culte eren barracons de firade mostres cedits gratuïtament per l'em-presa Biada. El jovent més progressista d'aquellaèpoca criticava que l'Església es preocu-pés primer d'edificar llocs de culte que nopas d'ajudar els immigrants a tenir unacasa digna per viure. Es van organitzargrups de voluntaris per anar els dies defesta al Poble Sec (Cerdanyola), a Cirerao a les rodalies del cementiri i de

per començar

Joan Subirà va serel primer rector de la parròquiade la Sagrada Família de Mataró

8va

lors

Quan arriba el vespre i és hora de posar-se a dormir, és bo fer-ho de manera relaxa-da, amb música tranquil·la i amanyagatsd’idees de germanor. I també tenim el dretde despertar-nos escoltant una cridaanimosa i esperançada a treballar peraquesta utopia del Regne de Déu queens vol a tots germans. Però nois, si alvespre en anar a dormir teniu la desgrà-cia d’haver connectat amb La Linternade la COPE o al llevar-vos al matí fer-hoamb La Mañana d’en Jimenez Losantos,

des de l'altar

Xavier Manté

contraVALORS

El Premi Nobel de la Pau d’enguany haestat atorgat, a parts iguals, a l’AgènciaInternacional de l’Energia Atòmica(AIEA) i al seu director general, MohamedEl Bardei, “pels seus esforços en evitarque l’energia nuclear sigui utilitzada ambfinalitats militars”. L’AIEA és un organis-me autònom dins de l'ONU. Entre les sevesfuncions hi ha la de prevenir la proliferacióde l’armament nuclear i controlar lesmatèries primeres que es poden utilitzarper confeccionar armes nuclears. Però calsaber que no estan sota aquest controlcinc països membres del Consell de Segu-retat de l'ONU: EEUU, Rússia, Xina, GranBretanya i França. Precisament und’aquests països, els Estats Units, ara fa60 anys van arrasar Hiroshima i Nagasakiamb bombes atòmiques i d’hidrogen. Finsa quin punt és efectiva l’AIEA? Està justi-ficat que se li hagi concedit el premi Nobel,sabent que entre les 199 candidaturestambé hi havia diverses organitzacionshumanitàries com Oxfam o Save theChildren? Fins i tot hi havia com acandidata una associació de víctimesd’Hiroshima i Nagasaki. Seria bo aturar-nos un moment per reflexionar-hi.

Marta Masdeu

fullejant el diari

El Nobel

l'Escorxador a donar-hi un cop de mà comaprenents de manobres. Al cap de quaranta anys, les quatre par-ròquies tenen edificis dignes i funcionals,però la celebració del dia 9 va començaramb un toc preconciliar. Per exemple, ano-menar les autoritats civils i les eclesiàs-tiques amb l'afegitó de "senyor" abansdel càrrec, però no "senyors" feligresos.No em vaig estar de dir: "O tots senyors,o tots servidors". També va ser precon-ciliar alguns cants en llatí, l'encens de ge-nolls i la capaneta a la consagració del'hòstia i del vi. I la llargada dels sermonsi monicions o altres tirallongues de co-mentaris. Però el detall que em va feradonar més que revivia l'ahir de Mataróva ser després de la celebració. Les caresdesconegudes que es tornaven antiguesconeixences: "Jo sóc un dels alumnes deValldemia que anàvem a fer catequesi aCirera". Ara, jubilat de la feina civil de periodistai de la feina pastoral de rector, com a emèritsense mèrit, penso que en algunes cosesde l'Església hem anat cap enrera. O si haservit de gaire el Concili Vaticà II.

Marta Masdeu és periodista i capde redacció de la revista Dialogal

Natasha D

L’altra dia vaig mirar la tele. Vaig veureunes coses! Mare de Déu! Verge San-ta!...Ostres ! (si voleu una exclamació méslaica). Jo també havia sortit a la tele. En-cara avui, la gent quan em saluda o emfelicita, em recorda els anys que fa queens coneixem i que em tenen com si fosun més de la família, ja que d’alguna ma-nera jo havia entrat a les seves cases ihavia pres part de les seves vides. Aixòno em fa més bon o més mal actor; sim-plement, l'haver estat actor televisiu m’hafet més proper a la gent, i aquesta pro-ximitat és un dels valors que tinc guardatsi que més valoro i que ha marcat la mevatrajectòria artística; he procurat ser conse-qüent amb mi mateix i fidel a la gent quem’aprecia. No sempre ho he aconseguit,però ho he intentat de debò i en tot castampoc no és cap mèrit excessiu; és no-més “donar” perquè he “rebut”. Ara bé; ahir vaig mirar la tele. Vosaltresheu mirat la tele? (Ja sé que sí; tots la mi-rem). Doncs aquesta és la pregunta: ja

per començar9

valors

El partit li va ordenar més de dues dotzenesd’avortaments. Natasha D. es va enfrontaramb Breznev per la seva política d’apara-dor; més tard va ser l’encarregada de lainstal·lació dels euromíssils al Mar Negre ies va oposar a la guerra d’Afganistan. Elsmembres del PCUS de la petita Rússia livan fer un consell de guerra després deconstatar que de tant en tant entrava apregar a l’església colorejada de Sant Volo-dimir, a Kiev. I va dir que si la feien escollirentre el partit i Déu es quedava amb Déu.Al parlar amb mi Natasha D. se sorprèn deque un europeu sigui creient, com un amicmeu musulmà de la República del Txad.

Per una qüestió familiar aquest estiu heconviscut quasi dos mesos amb Natas-

Francesc Grané

El pare de Natasha D. va ser presoner aAuszwitch. Se’n va escapar amb 19 com-panys més. Va anar a lluitar a Stalingrad,on va dirigir l’exèrcit rus. Fruit d’això, vaser anomenat heroi de guerra. Per això,quan Natasha D. va néixer el PCUS li haviaassignat el seu destí: es dedicaria a la infor-mació. D’amagat, la seva mare la va por-tar a batejar a l’església colorejada de SantVolodimir, a Kiev. Natasha D. va créixer ala petita Rússia, a Ucraïna, fins esdevenirun personatge clau del PCUS de Kiev.Després aniria a Moscou i arribaria a ti-nent coronel de la KGB, la tercera per sotade Vladimir Putin. El partit li va permetretenir només una filla. D’amagat, la va ba-tejar a l’església de Sant Volodimir, a Kiev.

Francesc Grané és filòsof i periodista.Director de La vida espiritual en la

cultura contemporània (CCUP).fgrane@eulogosmedia.com

escala de valors

"Vaig agafar lacadira i em vaigseure una bonaestona davantde la nevera"

Joan Pera

la columna de Joan Pera

L'humor a la televisiósabeu qui us fiqueu a casa vostra? Pen-sem-hi. De tota aquesta gent que en femels nostres ídols... què en sabem? Quèens aporten? Quins valors tenen perquèels donem entrada a casa nostra i elsasseguem a la nostra saleta d’estar i com-partim amb ells les nostres hores? Agafeu el personatge televisiu que vol-gueu, del programa que volgueu i pregun-teu si és aquest el Nou Sant a qui encen-dríeu espelmetes i posaríeu com a referèn-cia de les vostres vides. Mare de Déu!...Ostres!...(exclamació laica). Si amb la caraja paguen!....Si ja es veuen a venir!...Si elmés bo, no resistiria un examen rigurosetdel seu currículum vital ètic! Si sapiguéssimdel cert d’on venen, què han fet, què pre-tenen, on volen anar... Jo, que hi ha moltes coses que no entenc,vaig preguntar a un d’aquets senyors queen saben tant, què havia passat amb la“tele”, aquell invent que havia de ser, no elvehicle de culturització, però sí el de lainformació i millorament d’un poble...i el

senyor saberut em va contestar que no lihavíem de donar tanta importància als con-tinguts televisius; que, avui dia, la tele, ésun electrodomèstic més de casa , com lanevera o el microones, que els fem servirsense preocupar-nos de la seva utilitat. Per això, jo, ahir, vaig agafar la cadira i emvaig seure una bona estona davant de lanevera...i com que no feien res que m’inte-ressés, me’n vaig anar a dormir tant buitcom si hagués mirat la tele... Això sí; méstranquil i sense la imatge d’aquelles feso-mies! He dormit més bé que mai. Ja ho sa-beu doncs: no busqueu valors on no n’hiha... ni volen que n’hi hagi. Els valors se-gur que són a una altra banda.

cha D., ara persona de confiança de VíctorYushenko. Em deia que a Europa hemperdut el sentit del sagrat. La política euro-pea –i els polítics- han pactat amb la post-modernitat per tal de desmuntar qualsevolideologia, relat o creença mínimamentarticulada i capaç de jerarquitzar valors iprincipis. El discurs multicultural i el diàlegintereligiós subvencionat –i algunes de lesinstitucions que s’hi dediquen- veuen aug-mentar els seus pressupostos amb un ob-jectiu: desmuntar cossos de pensament sò-lids. Tenia raó Neil Postmann: el comunismeno era cap amenaça. La veritable amenaçaés la frivolitat, la frivolitat del discurs eu-ropeu que ha eliminat tot concepte d’es-piritualitat i tot discurs transcendent. Aixòés exactament el que temia un mataroníanarquista, en Joan Peiró.

Joan Pera és actor

drets humans, la diversitat, la pau i la sostenibilitat,així com l’obertura a les diverses manifestacionsreligioses des de la seva pròpia identitat". La Delegació de Pastoral Universitària ofereixa la comunitat universitària diverses activitatsde tipus formativa, intercultural i religiosa d’a-cord amb l’esperit de servei i col·laboracióde l’Església diocesana vers la societat. Fins ara la venda directa de la revista esduia a terme a 22 indrets de la comarca delMaresme, la majoria localitzats a la sevacapital, Mataró. De totes maneres, la revistacompta ja actualment amb subscriptors detot Catalunya. A més a més, també en elmarc d'aquesta expansió, des d'aquest mesd'octubre la revista es pot trobar a la llibreriaClaret de Barcelona.

Deslocalització dels continguts Amb motiu de l'acord, els lectors notarana partir d'ara que tan els temes com lespropostes que apareixen a cada revistadeixaran d'estar localitzats a l'àrea deMataró i el Maresme.

Per una èticaecològica

per començar

A les 8 vespre a la sala actes Caixa Laietana (carrer Santa Teresa, 61 Mataró)

9 de novembre

organitza: Associació Cultural Valors i Prohom Edicions

10

valo

rs

CONFERÈNCIA DE BEGOÑA ROMÁN,PROFESSORA D'ÈTICA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA, COORDINADORA DE LA CÀTEDRA D'ÈTICA DE LA

UNIVERSITAT RAMON LLULL I COORDINADORA DEL LLIBRE "POR UNA ÈTICA ECOLÒGICA"

L'associació que edita la revista ha arribat a un acord amb l'entitat La Vida Espiritual en la CulturaContemporània (CCUP) per distribuir mil exemplars més de la revista per tot el país

'Valors' s'obre a Catalunya

A partir d'aquest mes de desembre, Valors fa unnou pas pel que fa a la distribució i s'obre a totCatalunya gràcies a un conveni d'un any de duradaampliable que l'as-sociació promotora de la revistaha signat amb l'entitat La Vida Espiritual en la CulturaContemporània (CCUP). A partir del mes de desem-bre, mil exemplars més de la revista -que se sumenals 800 que es publicaven fins ara- es repartiranentre el mailing de l'entitat o en els indrets que a-questa cregui convenient. Els nou mesos restantsdel conveni el número de revistes que s'enviaranencara no està decidida. Tots aquests nous exem-plars inclouran un suplement que porta per títolValors a la Universitat on es donarà compte de lesactivitats que organitza mensualment el CCUP. L'acord el van signar dijous dia 6 a la seu delCCUP el seu director, Francesc Grané, el presidentde l'Associació Cultural Valors, Jordi Cussó, i ladelegada de Pastoral Universitària de l'Arquebisbatde Barcelona, Llum Delàs. El conveni estableix que el CCUP, depenent dela Pastoral Universitària, "vol intensificar la sevaaportació als diversos sabers i a la construcció d’uns va-lors compartits, com ara la solidaritat, la defensa dels

ESPAI D'AUTOPROMOCIÓ

GUERRA, M. J. Breve introducción a la ética ecológica. Antonio Ma-chado Libros. Madrid 2001.- RIECHMANN, J. Un mundo vulnerable. Ed La Catarata, Madrid, 2000. RIECHMANN, J. Todo tiene un límite. Ecología y transformación so-cial. Ed. Debate. Madrid, 2001. SOSA, N.M. Ética ecológica: necesidad, posibilidad, justificación ydebate. Ed. Libertarias. Madrid, 1990. GAFO, J. (ed). Ética y ecología. Universidad Pontificia de Comillas.Madrid, 1991. TORRALBA, Francesc. ROMÁN, Begoña. DE SEBASTIÁN, Luís.GIRÓ, Jordi. LOZANO, Francesc. Por una ética ecológica. ProhomEdicions. Barcelona, 2005.

MONOGRÀFIC

11

valors

La sostenibilitat,

és a dir el valor deplantejar unaforma de viure que

sigui compatibleamb el futur delplaneta Terra, és

un dels granstemes delmoment. El

conseller de MediAmbient de laGeneralitat,Salvador Milà, i elgeòleg MartíBoada ens aportenla seva visió sobreper on poden anarels trets des delmón oficial elprimer i des de lasocietat civil elsegon.

PER SABER-NE MÉS

Ser sostenibles GARCIA GÓMEZ-HERAS, J.M. (coord). Ética del medio ambiente.Problema, perspectivas y historia. Ed. Tecnos. Madrid, 1997. VICENTE GIMÉNEZ, T. (coord). Justícia ecológica y protección delmedio ambiente. Ed. Trotta. Madrid, 2002. FOLCH, R. Ambiente, emoción y ética: actitudes ante la cultura de lasostenibilidad. Ed. Ariel. Barcelona, 1998. BORSEILLER, P. 365 gestos para salvar el planeta. Lunwerg Editores,S.A. Col·lección Historias de Debate. Barcelona, 2005. LOMBORG, B. El ecologista escéptico. Ed. Espasa Hoy. Madrid, 2005. http://www.greenpeace.org http://mediambient.gencat.net/cat/inici.jsp

12

valo

rs

"Hem d'arrelar unaètica de responsabilitat

ambiental"

olts ciutadans són conscients de lanecessitat de protegir el medi ambient,però no fan el pas d’actuar quotidianamentde manera ecològica. Com des de les admi-nistracions es pot treballar per passar de

la conscienciació a l’acció?Les persones no canviarem els nostres hàbits quotidians

de comportament fins que no comprenguem que som corespon-sables de l’estat i l’evolució del medi ambient i que tenim eldeure ètic i cívic de preservar-lo per a les generacions futures.Algunes administracions més sensibles han estat treballant,des de fa força anys, per promoure aquest canvi de mentalitat,mitjançant campanyes de sensibilització als mitjans decomunicació i accions d’educació ambiental d’abast divers;des del Departament de Medi Ambient i Habitatge, del qualactualment sóc responsable, estem impulsant –juntament ambla Conselleria d’ Educació- l’Estratègia catalana d’educacióambiental, i perquè tant la ciutadania com els agents econòmicsi socials participin activament en el debat públic sobre elsgrans reptes ambientals.

Per què ens costa tant conservar el medi ambient? Potserels humans ja no se senten part integrant de la natura?

La civilització industrial ha comportat un allunyamentprogressiu de la natura. L’actual predomini de l’àmbit urbàsobre el rural, per exemple, ens ha apartat del contacte immediatamb la natura i ens ha fet perdre de vista que els humans somuna espècie enmig de les altres. Des de fa un parell de segles,hem procurat dominar i transformar la natura amb la ciència i latècnica, l’hem considerada com una font inexhaurible de re-cursos i ens n’hem sentit propietaris. I, a hores d’ara, encomptes de veure-la com el que és -un sistema complex del

PER MARIA COLL

M

SALVADOR MILÀ, CONSELLER DE MEDI AMBIENT I HABITATGE DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

qual formem part i en depenem- la considerem o bé com unafont de recursos inesgotables, substituïbles - quan s’acabin-per les tecnologies- o també com un escenari per al lleuresetmanal o vacacional. Naturalment, es tracta d’una percepcióerrònia, de la qual podríem arribar a despertar-ne dramàticament.

Com explicaria a un ciutadà que ser ecològic és mésrendible si quan s’inicien polítiques ecològiques el consumi-dor paga més, no només en qüestions d’impostos sinó tambéen productes de consum quotidians?

El funcionament de les societats industrialitzades comportauns impactes ambientals d’una gran magnitud que cal corre-gir i, cosa infinítament més important i dificultosa, preveniramb les polítiques ambientals adequades: tot això costa diners.Pensem, per exemple, en un recurs escàs com l’aigua —d’ac-tualitat enguany, a causa de la situació de sequera que patim—que tots necessitem consumir: cal preveure i planificar-ne ladisponibilitat, garantir-ne la distribució i retornar-la a la naturasense alterar-ne el cicle natural. Si volem tenir aigua de qualitat,hem d’estar disposats a afrontar col·lectivament les despesesnecessàries i si volem tenir els boscos en condicions per noafavorir els incendis estivals o volem gestionar adequadamentels residus que produïm, també. I els diners, lògicament, han desortir d’algun lloc. En definitiva, li diria que, al final, els costosambientals es paguen, però els paga tothom, i normalment nosón totalment reparables, és a dir que –fins i tot des del punt devista egoista- ens surt més a compte tenir cura del medi.

Creu que, generalment, ja hem superat la necessitat dereflexionar a l’entorn de l’ecologia i ara ens cal passardefinitivament a l’acció o, contràriament, de vegades hempassat a l’acció una mica a les palpentes sense reflexionar-hiprèviament?

ENTREVISTA | la Sostenibilitat

13

valors

Els sistemes naturals són extraordinàriament complicats. Peraixò hem de continuar estudiant-ne el funcionament, refle-xionant sobre les complexes interaccions que s’hi manifesteni sobre la insostenibilitat de la nostra concepció del progrés idel benestar. Actualment, però, disposem ja de prou informacióquant a la magnitud dels efectes lesius que tenen les activitatshumanes com per començar a actuar. Dit altrament: sabem quèhem de deixar de fer per preservar-los en unes condicions queno hipotequin el dret a la qualitat de vida de les generacionsfutures; i comptem amb organismes de caràcter polític i cien-tificotècnic d’àmbit internacional, europeu i regional, amb capa-citat d’impulsar polítiques multisectorials que poden frenar eldeteriorament ambiental i amb instruments jurídics i tècnicssuficients per aplicar-les. Li’n posaré un exemple ben actual: elProtocol de Kyoto, que ha entrat en vigor aquest any, és, sise’n compleixen les previsions, una eina molt útil per lluitar con-tra el canvi climàtic a escala internacional.

La tecnologia i la innovació encara ens limita a no ser mésecològics?

CONSELLERIA MEDI AMBIENT I HABITATGE

Salvador Milà i Solsona vanéixer l’any 1953. Va cursar laLlicenciatura de Dret a laUniversitat de Barcelona i desde llavors, ha exercit laprofessió d’advocat,especialitzat en dretadministratiu i urbanístic i dretcivil. El 1975 va ingressarformalment al PSUC –abansera a Bandera Roja- i va sermembre de l’AssembleaDemocràtica de Mataró. Elegitregidor de l’Ajuntamentd’aquesta ciutat l’any 1979com a membre de les llistes delPSUC hi ocuparia la Regidoriad’Urbanisme fins a l’any 1984.L’any 1987 va encapçalar lesllistes d’Iniciativa perCatalunya (ICV) en leseleccions municipals, i varepetir candidatura a leseleccions de 1991, 1995 i1999. De 1991 a 1999 vatornar a fer-se càrrec de laRegidoria d’Urbanisme,passant de nou a l’oposiciól’any 1999. L’any 2003 deixaval'Ajuntament i poc després eranomenat Conseller de MediAmbient i Habitatge.

perfil

Depèn del model de desenvolupament social i econòmic alqual serveixen la tecnologia i la innovació, de si serveixen perperpetuar el model de desenvolupament ambientalment insos-tenible, basat estrictament en la lògica del benefici i generadorde desequilibris en tots els ordres que coneixem, o de si ser-veixen per construir un model de desenvolupament sostenible,que internalitza les consideracions i els costos ambientals ipreveu, i té en compte els efectes intrageneracionals i inter-generacionals de les activitats.

"Ara ja disposem deprou informació sobreels efectes de l'activitathumana per actuar"

la Sostenibilitat | ENTREVISTA

14

valo

rs

El fet de no avançar més, ecològicament parlant, és unaqüestió de manca de responsabilitat col·lectiva?

És una qüestió de responsabilitat col·lectiva, però sobretotde responsabilitat individual, ja que les decisions col·lectivesno deixen de ser el resultat d’una suma de decisions indivi-duals. Força actituds individuals de rebuig de determinatsequipaments ambientals necessaris (depuradores, plantesincineradores de residus o de tractament de purins, etc.) sónconseqüència del desconeixement del seu funcionament real ide la seva utilitat. Crec que si els responsables públics fem unesforç per explicar prèviament a les persones que viuen apropd’on és previst d’instal·lar aquests equipaments els beneficisambientals que comporten per a tota la comunitat, aquestesactituds de rebuig, basades en una hipotètica perillositat, aca-baran tenint un caràcter residual; perquè, no ens enganyem, lamajoria de la gent quan se li expliquen les coses amb honestedati claredat les compren i normalment les accepta.

La conscienciació ciutadana, respecte a temes ecològics,hauria de recaure amb un pes tan gran en les administracions,o, en una situació ideal, les administracions només hauriende limitar-se a gestionar els recursos?

En una situació ideal, com que pràcticament tothom n’es-taria, de conscienciat, ja no ens hauríem d’ocupar de la cons-cienciació ambiental. Però, com que se’m fa difícil d’imaginarque hi arribem mai, a aquesta situació ideal, les administracionscontinuarem tenint un deure indefugible en aquest sentit. I emsatisfà dir que tot un seguit d’entitats ecologistes, d’ONG id’empreses ens acompanyen des de fa anys, per iniciativa prò-pia, en l’exercici d’aquest deure, i reforcen notablement amb laseva tasca la feina que fem en aquesta direcció.

Quin paper creu que haurien de tenir els movimentsecologistes en les polítiques mediambientals? De vegadesalguns moviments que realitzen accions de protesta moltmediàtiques han estat acusats de manipular els polítics o depromocionar temes que no eren a l’agenda política...

En una societat oberta, els moviments ecologistes tenen el

dret d’expressar les seves opinions sobre les polítiques ambien-tals i, fins i tot, el de tractar d’influir en la seva formulació ambles recomanacions i propostes que considerin oportunes. Arabé, d’aquí a considerar que poden arribar a determinar l’agendapolítica en l’àmbit ambiental hi ha molta distància. De tota ma-nera, sí que hem de reconèixer que aquests grups fan una feinapositiva alertant la societat sobre l’existència o la magnitud dedeterminats problemes i promovent el debat públic sobre qües-tions controvertides. En tot cas, vull aprofitar l’avinentesa d’a-questa pregunta per dir-li que el Departament de Medi Ambienti Habitatge es proposa mantenir una relació de comunicaciópermanent amb les ONG i la resta d’entitats sense ànim de lucrevinculades a l’ecologia i a la protecció del medi ambient. Ambaquesta finalitat, la passada tardor va entrar un decret, inspiraten la normativa comunitària sobre el dret d’accés a la informacióambiental, que crea el Registre d'Entitats de Medi Ambient iSostenibilitat i regula la participació de les entitats que estiguininscrites en les activitats i els programes del Departament.

En termes mediambientals, en quina situació creu que estroba Catalunya respecte a la resta de països europeus? A quèes deu aquesta posició?

A hores d’ara, a Catalunya, li falta força camí per recórrer enel camp de la protecció ambiental. Les causes són diverses i se-ria força aventurat atribuir responsabilitats concretes respectea aquesta situació. En tot cas, sí que vull assenyalar un parellde fets que crec que hi han contribuït força: la inacció del Go-vern espanyol pel que fa al compliment de les directives euro-pees en matèria ambiental en l’etapa del Partit Popular, i la man-ca de coherència dels governs de Convergència i Unió entre eldiscurs sostenibilista que proclamaven públicament i unaaplicació més aviat laxa de la normativa ambiental estatal i au-tonòmica. En resum: s’ha treballat poc per orientar el desenvo-lupament futur de Catalunya cap a la sostenibilitat.

L’aigua i els boscos són actualment els temes en què elsciutadans mostren una conscienciació més ferma?

Efectivament, perquè, al costat del dels residus, són dos as-

"S'ha treballat pocpel desenvolupamentfutur de Catalunyacap a la sostenibilitat"

"Els grups ecologistesestan fent una feinapositiva promoventel debat públic"

ENTREVISTA | la Sostenibilitat

15

valors

CONSELLERIA DE MEDI AMBIENT I HABITATGE

"El més importantés formular unaestratègia a mitjà i llargtermini que ens orienti"

pectes que perceben de manera molt directa. Però, d’un tempsençà, també manifesten força preocupació pels efectes delcanvi climàtic, que és el pas previ per a la conscienciació.

En quines temàtiques encara ens falta molta feina per fer?El més important de tot és formular, amb la participació de

tots els actors socials, una estratègia per al desenvolupamentsostenible a mitjà i llarg termini que orienti l’acció de govern ila dels agents socials i econòmics del país. Simultàniament,ens hem d’ocupar de la mobilitat, de resoldre el problema del’aigua, d’avançar cap a un model energètic en què cada coptinguin més pes les energies renovables i de crear una culturaempresarial que consideri l’excel·lència ambiental com un re-quisit irrenunciable de competitivitat i l’assumeixi com un va-

lor social. I, naturalment, hem de pro-curar estendre i fer arrelar en la societatcatalana un sentit cívic i ètic de cores-ponsabilitat ambiental, sense el qual lesiniciatives i accions en favor de lasostenibilitat, per encertades que fossintècnicament, difícilment conduirien aresultats positius.

Fa anys ens deien que havíem de serecològics per deixar un planeta digneals nostres fills. Aquesta hauria de serla raó de ser dels ecologistes o la situa-ció és tan crítica que no ens podem per-metre el luxe de pensar en altres gene-racions?

Treballar a favor nostre és treballarper a les generacions futures, i no po-dem esperar, ja que els efectes ja els co-mencem a notar.

Quina relació establiria entreecologia i solidaritat?

El primer significat de la paraulaecologia és una ciència que estudia itracta d’explicar el conjunt d’interac-cions que es produeixen en els sistemesnaturals; una ciència que ens ensenya,entre altres coses, que els humans somuna espècie més en permanent interac-ció amb el medi. Però som nosaltres elsque hem de reconèixer i acceptar aquestfet; som nosaltres els que, per coherèn-cia amb l’acceptació d’aquest fet, hem

de modificar els nostres hàbits individuals i col·lectius decomportament i procurar restaurar la relació equilibrada irespectuosa que havíem mantingut amb el medi abans de laRevolució Industrial. I aquí és on pren sentit el terme “ecolo-gisme” o “ecologisme polític” que és aquell pensament i aque-lla acció individual i col·lectiva que impulsa els canvis neces-saris per assolir aquests objectius. Per fer-ho –per ser ecolo-

la Sostenibilitat | ENTREVISTA

gista- hi ha, a més, una raó poderosíssima de caràcter ètic i és:que no podem hipotecar el futur dels nostres descendentsamb una actitud i un comportament ambientalment irrespon-sable. Podem dir, doncs, que l’ecologia, encara que no siguiper si mateixa solidaritat, de fet hi condueix.

La globalització i el medi ambient són una parella destruc-tora?

Ara per ara sembla que sí. I ho continuarà sent mentre laglobalització es faci des de la lògica estricta del benefici i nodes de la sostenibilitat, i mentre multinacionals del Primer Móntraslladin centres de producció potencialment contaminantscap a països del Tercer Món amb una legislació ambiental ine-xistent o laxa. Hem d’esforçar-nos, per tant, des de totes lesinstàncies possibles i utilitzant mecanismes diversos, a frenaraquest procés èticament i ambientalment del tot inacceptable.

Respecte al futur del medi ambient com es mostra: opti-mista, pessimista, realista, crític...?

No puc dir més que “realista”, és a dir, estic segur que el me-di ambient adquirirà cada vegada més rellevància social i polí-tica, i per tant estarà més present en la vida pública, en lesdecisions governamentals, en els comportaments ciutadans....però també crec que això costarà molt, que els efectes noseran tan contundents com voldríem.... i malgrat tot serà milloractuar que no pas no fer-ho i potser encara som a temps de nodestruir-lo tot. D’això en dic realisme, jo. Després de la respostaque acabo de donar a la pregunta anterior, i tenint en comptela complexitat i la magnitud dels problemes i els reptesambientals, em fa l’efecte que només li puc dir que em sentomoderadament optimista.

La seva ràpida incursió en totes les temàtiquesmediambientals, tenint en compte que abans exercia d’advocat,ha sorprès a molta gent. Com va ser la seva entrada alcapdavant del Departament de Medi Ambient i Habitatge de laGeneralitat de Catalunya?

Va ser perquè m’ho va demanar, en primer lloc, el presidentd’ICV Joan Saura, en nom de la coalició ICV-EUiA, i perquè elpresident Pasqual Maragall em va conferir la seva confiançaen acceptar la proposta; tot plegat va ser, crec, per tal com elscompanys i les companyes d’ICV, que em coneixien des defeia molts anys, van pensar que seria capaç de tirar endavantuna bona tasca política, sobretot comptant en el fet que noestic sol, sinó que encapçalo un potent equip de treball formatper companys i companyes amb responsabilitats al front delsdiversos àmbits del Departament, que estan molt capacitats itenen la meva plena confiança.

I quina valoració personal en fa?Molt positiva. Crec que, malgrat les tensions, els pals a les

rodes i d’altres elements de distorsió que s’han produït, hemfet, estem fent i farem una bona feina per als nostres conciu-tadans, especialment per als més desfavorits, els sectors quepateixen mancances tant en el seu entorn ambiental com enl’accés a l’habitatge. Encara que no assolirem tots els objectiusde la nostra coalició, podrem tenir la satisfacció d’haver fetavançar moltes propostes que creiem positives per al país, laseva gent, i el seu entorn.

De vegades, en temes de medi ambient, té la impressió depicar sobre ferro fred?

Tots els responsables polítics la tenim en un moment o altre,aquesta impressió. I jo l’he tinguda, per descomptat. En totcas, quan es treballa des d’un lloc de responsabilitat a favorde la protecció i la qualitat ambiental amb plantejaments sos-tenibilistes, t’hi trobes sovint amb aquesta impressió. Esticconvençut, de totes maneres, que si les solucions que prote-geixen la qualitat ambiental s’expliquen amb convicció i s’ar-gumenten amb rigor, el ferro l’anirem escalfant de mica en micai inexorablement.

"Hem de restaurarla relació que teníemamb el medi abans de laRevolució Industrial"

"El medi ambientcada vegada estaràmés present ala vida pública"

16

valo

rsENTREVISTA | la Sostenibilitat

la Sostenibilitat | OPINIÓ1

7valors

Ser o no ser: qüestió ecològicaCristian Palazzi i Begoña Román

El vidre es fabrica a partir de tres ingredients bàsics: sorra, calç i carbonat de sòdic. Elprocés de fabricació de vidre requereix al voltant de 4.200 quilocalories d’energia perquilo de producte final. Per evitar l’ús d’aquest volum energètic, primer cal reciclar elvidre existent. Es calcula que l’energia que s’estalvia del reciclatge d’una ampolla devidre pot mantenir encesa una bombeta de 100 bats durant quatre hores. A més, elvidre generat a partir de material reciclat redueix la contaminació atmosfèrica en un20% i la contaminació de l’aigua en un 50%. Ara bé, l’actuació ecològica mésimportant respecte el vidre és la reutilització, ja que una ampolla pot tardar més de1000 anys en descompondre’s.

l'acc

ió

Amb freqüència descobrim el valor de les coses quan lesestem perdent, ara, al fer malbé el planeta, ens perdem també anosaltres mateixos. L’home és l’únic animal sobre la terra capaçde fer-li i fer-se un mal irreparable. L’home és el pitjor delsdepredadors, construeix destruïnt i “progressa” fins i tot con-tra ell mateix.

Avui ens trobem davant la necessitat imperiosa de plantejarun nou concepte de desenvolupament sostenible davant lapossibilitat (mai abans contemplada) d’un dany irreversiblesobre l’escorça terrestre i, per tant, sobre nosaltres mateixos.Aquest nou concepte de sostenibilitat ha de basar-se en quatregrans eixos: el bé comú, l’economia, la sostenibilitat mediam-biental i el sentit de tot plegat, la raó de viure.

En contra del pensament antropocèntric sobre el bé comú,aquest no passa pel bé de l’home, sinó que ara ja inclou el béecològic. No és que el nostre projecte de dominació de lanatura hagi fracassat, ans el contrari: hem exprimit el planeta,una Terra que, en definitiva, no es nostra, hem atemptat contrales nostres circumstàncies i nosaltres no som, com ensrecordava Ortega y Gasset, sense elles. Clar que cal preguntar,perquè han d'existir humans sobre la Terra?

La natura no és quelcom estàtic i predefinit, forma part d'uncomplex harmoniós amb els que l’habiten. La desmesura, lahybris humana, és prepotent i oblida que l’home forma part dela natura i interactua amb ella. Aprenem a força d’assaigs ierrors i ens va la vida en això, la vida en majúscules.

La mentalitat econòmica, maximitzadora de benefici, es pres-suposa neutra en els seus principis, però un desenvolupamentequilibrat no serà possible sense moral, sense l’austeritat d’unsi sense les coresponsabilitats de tots els implicats. Polítics, ex-perts i ONGs batallen amb freqüència, en paral·lel, desconei-xent-se, caïent així en una ineficiència desmoralitzant per atots. Així queden pel camí els múltiples esforços de milers degent complint un deure la majoria de les vegades infructuós.Ens hem d’atrevir doncs a treballar conjuntament, fitant zonesde poder i responsabilitat, superant la desconfiança mútua,recercant el bé comú.

No hi ha ecologia sense ètica, l’ètica és la relació entre totsels implicats mitjançant l’esforç dialògic. Ara bé, en aquestsafers mundials ecològics no ens basten les bones voluntats,calen coneixements, experts, política professional i política aseques. No hi ha tampoc ètica sense ecologia perquè senseecologia no hi ha casa, no hi ha vida, no hi ha ser.

Avui saber no és poder, molts experts comproven com elseu saber és arraconat per motius econòmics; i així queden pelcamí els esforços dels experts sense associacions responsa-bles d’informar als ciutadans sobre què és el “millor” a fer.Tampoc el saber és un poder al servei de tots els homes sobrela terra viva, sinó al servei d’uns quants que cerquen contraels altres i contra la Terra.

La nova tasca de l’home és la d’autodeterminar-se endependència, limitant la seva llibertat a una llibertat responsa-ble de les seves accions. La natura, en tant que fons de riquesai prosperitat, ens imposa límits i regles. Perquè la qüestió deser o no ser ja no es només una mera decisió individual; apun-ta també a una possibilitat donada, oferta, que nosaltres heminfravalorat i fins i tot ridiculitzat. Ser o no ser és sempre seramb altres, per altres, gràcies a altres davant els quals somresponsables i tenim un deure de gratitud: és hora de donargràcies per la nostra possibilitat sobre la Terra.

Begoña Román és professora de laUniversitat Ramon Llull i Cristian Palazzi doctor en

filosofia per la mateixa universitat

"La natura, en tantque fons de riquesa iprosperitat, ens imposalímits i regles"

18

valo

rs

"La tècnica ens faoblidar que som

homínids modestos"

vui, com definiria socialment el terme ecolo-gia: una moda passatgera, una veritable cons-cienciació ciutadana, un problema greu enca-ra incomprés...?

Fa uns anys, l’eminent ecòleg català RamonMargalef, advertia que ecologia és a ecologisme, el que socio-logia és a socialisme, és a dir que no necessàriament tenen re-lació. La seva afirmació posava al damunt de la taula que l’ecolo-gia és una branca o especialitat de la biologia, que estudia lesrelacions dels éssers viu entre ells i especialment amb l’entornque els sustenta. D’aquesta manera els especialistes formatsen la ciència ecològica reben el nom d’ecòlegs, en principi unecòleg no té perquè ser necessàriament ecologista. Per tant, al’inrevés, seguint el fil margalefià, l’ecologisme seria una formu-lació ideològica compromesa amb la terra i el futur de l’espèciehumana damunt d’aquesta. Una primera evidència és que perser ecologista no cal, ni de bon tros, ser ecòleg. Actualment elterme ecologista presenta diferents denominacions: conser-vacionista, ambientalista, sostenibilista... També, no cal dir,que dins els ecologistes hi ha diferents corrents, el majoritaricritica el model econòmic i energètic imperant. Tantmateix hiha autors que apunten que hi ha alguna fracció minoritària delpensament conservacionista, completant associal i indiferenta la dimensió social dins dels processos ambientals, el qualpodria desembocar cap a formulacions ideològiques moltdretanes.

Per què quan se’ns pregunta, tots ens sentim conscientsde la necessitat de respectar i preservar el medi ambient,però en el moment d’actuar perdem l’entusiasme?

En termes de conscienciació mediambiental, el problema del

PER J. SALICRÚ

A

MARTÍ BOADA, GEÒLEG I PREMI GLOBAL 500 DE LES NACIONS UNIDES

primer món és que tenim, sobretot les classes majoritàries, lesnecessitats vitals abastament cobertes i per tant, ens costa vi-sibilitzar que aquest model pot ser el causant d’una crisi glo-bal d’ampli abast. El nostre model fa trampa, a dia d’avui unciutadà mitjà de l’àrea metropolitana consumeix diàriamentquasi 30.000 quilocalories, mentre quasi un 80 % dels ciutadansdel món disposen en prou feines de 4.000 quilocalories indis-pensables pel seu funcionament metabòlic. Ara, també sabem,que, discursos com aquest que apunto, per més contrastat i ri-gurós que pugui ser, quan hom els rep, primer s’inquieta, peròtot seguit, posem en marxa un mecanisme de defensa anomenat“efecte fogarada”, el qual es basa en desconnectar i mirar rà-pidament cap a un altre costat

Creu que el fet de no avançar més ecològicament parlant és

una qüestió de manca de responsabilitat col·lectiva?Hi ha un important destemps, o millor dit, una arrítmia, entre

la capacitat de transformació i d’alteració del territori i dels e-cosistemes i els procesos de concienciació i de formació enmatèria ambiental. Actualment aquesta és la principal dificultat.Moltes vegades ens passa com aquell pagès d’Olzimnlles quetenia una burreta per a feinejar, tanmateix li empipava haver-lide donar cada dia una embosta de farratge, que en aquelltemps li representava mig euro al dia. Tan gassiu era que nosuportava aquesta despesa. Aleshores es plantejà d’ensenyara la burreta a no menjar, es diu que quan la va tenir ensenyadala burreta es va morir. El subdesenvolupament social no éssostenible, ara bé, el model nostre de creixement exponencialde demanda de consum i d’ocupació espacial del territori, bensegur que tampoc no ho és! Per deduir això no cal ser ecòleg,sinó simplement aplicar un mínim de sentit comú. Ara bé, al-guns autors, com l’ecòleg mexicà Voictorn Toledo, sostenen

ENTREVISTA | la Sostenibilitat

que als països amb més diversitat cultural hi haurà una majorbiodiversitat perquè les cultures indígenes no anorreades tenenunes relacions més curoses que nosaltres amb l’entorn.

Si observem cultures poc evolucionades ens semblen bastant

més sostenibles que la nostra. En termes de sostenibilitat re-descobrim coses noves o estem recuperant tècniques que jaconeixien els nostres avantpassats?

Tornant a l'ecòleg Toledo, que és una referència important,els qui hem tingut la sort de treballar amb ell, hem après a en-tendre que el coneixement popular, el coneixement indígena iels coneixements que les dones indígenes i camperoles tenensobre el medi, referits als aspects curatius, alimentaris i màgics,se'ls ha de donar com a mínim el mateix valor que al coneixementacadèmic. Desgraciadament nosaltres estem molt llluny d’a-questes formulacions. Actuem com nous rics, aquells que sesenten incòmodes respecte al seu passat immediat i humil.

Creu que actualment l’home ja no se sent part integrant de

la natura? A la consciència humana dels habitants dels països

Martí Boada i Juncà va néixer a Sant Celonil’any 1949. És doctor en Geografia per laUniversitat Autònoma de Barcelona (UAB),institució de la qual avui n'és professor, illicenciat en Estudis Catalans per laUniversitat de Perpinyà. És autor de mésd’una quarantena de llibres de pensament idivulgació científica, entre ells Hivern alMontseny: diari d’un naturalista (El Mèdol,1993), Medi ambient: una crisi civilitzadora(Edicions de la Magrana, 1998) o Boscosde Catalunya. Història i actualitat del mónforestal (Brau Edicions, 2003). Tambécol·labora en diversos mitjans decomunicació sobre temes relacionats ambsocietat i medi. L’any 1995 va serguardonat amb el premi Global 500 de lesNacions Unides, que li va entregar NelsonMandela, en reconeixement a la sevatrajectòria i enguany ha rebut el PremiMedi Ambient de l’Institut d’EstudisCatalans.

perf

il

L.ARIASMARTÍ BOADA

19

valorsla Sostenibilitat | ENTREVISTA

20

valo

rs

"El drama delsnostres ecosistemes ésque no segueixen elsritmes electorals"

"Actuen com nousrics, aquells que sesenten incòmodes ambel seu passat humil"

desenvolupats ja s’ha trencat aquest vincle ancestral?La denominada societat postindustrial, segurament per tots

els avenços científics i tecnològics, s’ha amarat d’allò quealgun autor en denomina la Síndrome d’"Autosuficiència Ex-cessiva de Principis de Mil·lenni", que no és res més que unapercepció que situaria l’espècie humana per damunt de leslleis naturals, unes lleis que se les pot saltar gràcies al dominicientífic tècnic. Aquest postulat que frega el llindar d’unaconcepció quasi religiosa de la ciència i de la tècnica fa oblidar-nos de la realitat inapel·lable de la nostra condició d’homínidsmodestos que és allò que som com a espècie.

Quina valoració fa de les polítiques de preservació del medi

ambient que es fan en aquest país?També recitant al doctor Margalef, el drama dels nostres

ecosistemes, és que aquests no segueixen els ritmes electorals.Els cicles polítics són molt curts, això significa que la majoriade les polítiques mediambientals són massa curtes. Tot i queés de justícía, algunes decisions polítiques com la retirada delPHN, mostren que quan es tenen bones intencions, en políti-ca es poden prendre decisions de gran envergadura social iterritorial. A escala de país, penso en aquest exemple, però,sens dubte, n’hi ha d’altres.

Quins creu que són, en termes ecològics, els principals

temes pendents dels catalans?A hores d’ara els problemes més notoris són: l’espectacular

ocupació urbanística de sòls agrícoles, en intensitats diferentsperò aquest fenomen afecta arreu del territori, i la mobilitat i eltransport a l’Àrea Metropolitana, on ja es pot parlar de pre-col·lapse circulatori, sobretot en hores punta al llarg de totl’any. A més, vinculat a aquest problema, almenys en part,també hi ha l’incompliment dels acords de Kyoto, en la fraccióde responsabilitat que ens pertoca als catalans. Sens dubtetenim més temes pendents, com la gestió dels sistemes fores-tals i la seva incidència social. Els focs al bosc són a horesd’ara un dels greus problemes socials i ambientals del país,per no dir el que més.

I quina valoració fa dels grups activistes ecologistes? Creuque tots actuen d’una forma correcta o alguns poden arribara donar mala imatge a la resta?

Des del punt de vista de la conservació, entenc aquestapostura com una de les més progressistes de les posicions so-cials actuals. En general, el grups ecologistes locals fan un pa-per molt important de guaita no professional, sino civil, delmedi ambient. La societat hauria de reconèixer aquesta feina iels polítics sincerament considerats progressistes haurien deveure en la crítica un valor i no pas al contrari. Una aportaciódel pensament sostenibilista és la multicriterialitat, que entred’altres coses, entén la discrepància com un valor, fins i tot,convida l’antagonista a seure a la mateixa taula.

Avui, un producte realitzat amb matèries reciclades sovint

té un preu superior que un que no ho sigui. Arribarà un diaque ser ecològics serà més barat que no ser-ho?

L’economia liberal no incorpora els costos ambientals en elsprocesos de producció, per posar un exemple, quan un indus-trial aboca al riu o allibera a l’atmosfera substàncies pol·luantsque per ell no tenen preu de mercat, en realitat fa allò que se'ndiu una "externalitat negativa", i així, de manera absolutamentinsolidària socialment, ens passa, a la societat, els costosd’eliminació d’aquell residu que s’ha tret de sobre, el qual hemde pagar en forma de salut afectada o bé posant depu-radores.

Quina reacció creu que tindran en la consciència ecològica

de la gent tots els fenòmens climàtics que han tingut llocaquests darrers mesos: sunamis, huracans...?

Penso que comença a haver-hi una preocupació social crei-xent i que davant de les evidències científiques sobre l’origende l’escalfament del planeta -sinó de tot, sí almenys d'una partmolt important-, espero que hi hagi una contestació social capals nostres administradors polítics; tot i que sóc conscient del’escassa capacitat reactiva de la societat actual a la qual sem-bla que l’abundància de recursos ha provocat l’"efecte cripto-nita", és a dir, ha rebaixat la contestació crítica de forma moltsignificativa.

ENTREVISTA | la Sostenibilitat

la Sostenibilitat | ENTREVISTA2

1valors

el meu personatge

VALORS

"L'abundància derecursos ha provocatl'efecte criptonita, harebaixat la crítica"

Fa uns anys que ens deien que havíem de ser ecològics perdeixar un planeta digna als fills. Ens podem permetre el luxede pensar en altres generacions?

De fet, l’argument sustentat a l’entorn de la idea que pensantamb les generacions futures havíem de deixar el planeta, coma mínim, amb les condicions que l’havíem trobat, efectivament,avui sembla aconsellable no derivar els nostres actes vers a-quest plantejament de futur, sinó actuar de forma compromesaen el present.

La globalització i la natura són una parella destructora?Cal tenir en compte la "glocalització", és a dir, pensar glo-

balment i actuar localment. Aquesta és una sentència quasi bétòpica, però completament vigent. Per tant, una de les fórmulesde ser solidaris planetàriament és treballar localment, sinó espot produir el denominat escapisme ambiental, basat en lamitificació del llunyà i en el menysteniment del local, un supòsitque sovint invoca la necesitat que el Tercer Mòn no toqui resdel seu entorn immediat, mentre nosaltres no posem cap límiten la transformació continuada del nostre entorn , generant eldenominat neopietisme primermundista.

Té gaire sovint la sensació d’estar picant sobre ferro fred? Sense abdicar de la duresa de la realitat, és necessari positi-

var-se i sempre caminar de forma covençuda; doncs, tot i lesdificultats, si la ciutadania no perd el tren, com passa tantesvegades, pot superar, com ja ha demostrat, pitjors atzucacs.

Què va sentir quan Nelson Mandela li va atorgar el Premi

500 de les Nacions Unides per la seva trajectòria?Aquell moment va canviar absolutament la meva vida. Pri-

mer, per tenir la possibilitat de conèixer un personatge de laseva talla, un d’aquells éssers que la humanitat genera encomptagotes i en segon lloc perquè sempre recordo la sevafrase: "No oblidis que la gran causa de futur de la humanitatés la lluita mediambiental...”.

22

valo

rsOPINIÓ | la Sostenibilitat

a lògica del capital, com a mode de producció i com acultura, és aquesta: produir acumulació mitjançantl’explotació –de la força de treball de les persones,per la dominació de classes, per la submissió dels

pobles i finalment pel pillatge contra la natura. Una anàlisisuperficial entre ecologia i capitalisme identifica una contra-dicció bàsica. On impera la pràctica capitalista s’envia a l’eix oals llimbs la preocupació ecològica. Ecologia i capitalisme esneguen. No hi ha acord possible. Si, malgrat això, la lògica delcapital assumeix el discurs ecològic... o és per obtenir-ne guanys,o per espiritualitzar-lo i buidar-lo, o simplement per impossibilitar-lo i, per tant, per destruir-lo. El capitalisme no sols vol dominarla natura, sinó arrencar-li-ho tot, depredar la Terra.

Avui, per la unificació de l’espai econòmic mundial alsmotlles capitalistes, el saqueig sistemàtic del procés indus-trial contra la natura i contra la humanitat, fa al capitalismeclarament incompatible amb la vida. Es planteja així unabifurcació: o el capitalisme triomfa en ocupar tots els espaiscom pretén, i llavors acaba amb l’ecologia i posa en risc elsistema-Terra, o triomfa l’ecologia i destrueix el capitalisme, oel sotmet a transformacions i reconversions que no pugui jaser reconegut com a tal. Aquesta vegada no hi haurà una arcade Noè que ens salvi a alguns i deixi morir els altres. O enssalvem tots o morim tots.

El capitalisme va produir també una cultura, derivada delseu mode de producció, basat en l’exportació i el pillatge.Sense una cultura capitalista que vehicula les mils raonsjustificadores de l’ordre del capital, el capitalisme nosobreviurà. La cultura capitalista exalta el valor de l’individu,li garanteix l’apropiació privada de la riquesa, feta pel treballde tots, col·loca en l’eix del seu dinamisme la competència detots contra tots, intenta maximitzar els guanys amb la mínimainversió possible, procura transformar-ho tot en mercaderiaper tenir sempre beneficis, instaura el mercat, avui mundialitzat,com el mecanisme articulador de tots els processos deproducció, de competència i de distribució...

La contradicció capitalisme/ecologiaLeonardo Boff

Si algú busca solidaritat, respecte a les alteritats, compassió iveneració enfront de la vida i al misteri del món... que no elsbusqui en la cultura del capital. George Soros, un dels majorsespeculadors de les finances mundials i profund coneixedor dela lògica de l’acumulació sense pietat (viu d’això), afirma claramenten el seu llibre La crisi del Capital que el capitalisme mundialmentintegrat amenaça tots els valors socials democràtics, posant enrisc el futur de les societats humanes. Volem mostrar com elcapitalisme, en tant que mode de producció i en tant que cultura,inviabilitza l’ecologia tant ambiental com social.

Comencem amb l’ecologia ambiental. Pel que fa a aquesttema, les hipòtesis sobre el futur de la Terra són dramàtiques.Grans analistes confessen que el temps actual s’assembla molta les èpoques caracteritzades per extincions en massa.Efectivament, la humanitat es troba davant una situació inaudi-ta. Ha de decidir si vol continuar vivint o si prefereix la sevapròpia autodestrucció. Per primera vegada en el procés conegutcom a hominització, l’ésser humà s’ha donat a si mateix elsinstruments de la seva pròpia destrucció. Es va crear el principid’autodestrucció que té en el principi de responsabilitat i decura la seva contrapartida. D’ara en endavant l’existència de labiosfera estarà a mercè d'una decisió humana. Per a continuarvivint l’ésser humà haurà de voler-ho positivament.

Els indicadors són alarmants. Deixen poc marge de tempspels als canvis necessaris. Estimacions optimistes estableixenla data límit de l’any 2030-2034. A partir d’aquí, si no es prenenmesures urgents i eficaces, la sostenibilitat del sistema-Terra,ja no estarà garantitzada. Entre altres, els nusos problemàticscreats per l’ordre del capital, que han de ser deslligats sóntres: el nus de l’esgotament dels recursos, el de la sostenibilitatde la Terra i el de la injustícia social mundial.

1.- El nus de l’extinció dels recursos naturalsCada dia desapareixen per sempre 10 espècies d’éssers vius.

Des de l’època de la desaparició dels dinosaures, 65 milionsd’anys endarrera, mai s’ha vist un extermini tan ràpid. Ambaquests éssers vius també desapareix per sempre una biblio-teca de coneixements que la natura sàviament havia acumulat.

A partir de 1972 la desertització en el món va créixer tantcom la grandària de totes les terres conreades de Xina i deNigèria juntes. Es van perdre prop de 480 milions de tones desòl fèrtil, una superfície equivalent a les terres conreadesd’Índia i de França juntes. El 65% de les terres que un dia vanser conreables, avui ja no ho són. La meitat de les selves

"Per primer cop,l'ésser humà s'ha donatels instruments pera autodestruir-se"

L

Aquest text es troba al'Agenda Llatinoamericana d'enguany

A Espanya s’utilitzen anualment quatremilions de tones de paper i cartró, quesignifiquen més de 70 milions d’arbres.La única manera d’evitar la desforesta-ció és el reciclatge. Fabricar paper noua partir de l’antic, a diferència de fabricar paper verge, representauna reducció del consum d’energia d’entre un 30 a un 55%. Elmaterial de paper més fàcil de reciclar és el diari, només cal apartar-lo de les revistes amb papers brillants, i portar-lo als contenidorsblaus de paper. Si a Espanya es consumeixen 350.000 tones depaper de premsa cada any, el ciutadà mitjà consumeix aproximada-ment 87,5 quilograms de periòdics anualment, l’equivalent agairebé dos arbres. Només que recicléssim tots la desena part delsdiaris podríem salvar 70.000 arbres cada any.

l'acc

ió

OPINIÓ | la Sostenibilitat

existents en el món el 1950 han estat tombades. Només en elsúltims 30 anys han estat enderrocats 600 mil km2 de selvaamazònica brasilera, l’equivalent a l’Alemanya unida o doscops el Zaire.

Les immenses reserves naturals d’aigua, formades al llargde milions d’anys, en aquest segle passat han estatsistemàticament bombades i estan a punt d’exhaurir-se. L’aiguapotable ja és un dels recursos naturals més escassos, perquènomés el 0,7% de tota l’aigua dolça és accessible a l’ús humà.Hi haurà guerres per les fonts d’aigua potables.

Després d’aquest procés de pillatge, s’oculta una imatgereduccionista de la Terra. És vista només com un magatzem mortde recursos per explotar. No és respectada en la seva alteritat iautonomia ni se li reconeix cap sacralitat. Molt menys encara ésestimada com un superorganisme viu, la Gran Mare dels antics.

2.- El nus de la sostenibilitat de la TerraQuanta agressió aguantarà la Terra sense desestructurar-se?

Les 60.000 armes nuclears construïdes, si explotessin podriencausar un hivern nuclear. Les fines partícules del fum dels gransincendis produïts, junt amb els elements radioactius injectats al’atmosfera, enfosquirien i refredarien la Terra de forma més in-tensa que en les eres glacials del plistocè. Hi hauria un col·lapsede la humanitat i de tot el sistema de la vida, conseqüències per-verses sempre descuidades per les potències militaristes.

Una altra amenaça important és representada per l’escal-fament de la Terra; l'efecte hivernacle. La crema de petroli, decarbó i de les selves, allibera el diòxid de carboni que escalfal’atmosfera. En l’últim segle la temperatura de la terra ha aug-mentat entre 0’3 i 0’6ºC. Per als pròxims cent anys es calculaun augment d’entre 1’5 a 5’5ºC. Aquests canvis provocarandesastres descomunals, com sequeres i desglaços dels cas-quets polars. Les inundacions de les costes marítimes, on viuel 60% de la població mundial, causarien milions de víctimes.

Quina capacitat té la terra enfront de tantes agressionsproduïdes primordialment pel mode de producció capitalista? Estem que l’efecte acumulatiu de les agressions arribi a un puntcrític tal que trenqui l’equilibri físico-químic-biològic de la Terra.

3.- El nus de la injustícia social mundialPassem a l’ecologia social: Quanta injustícia i violència

aguanta l’esperit humà? És injust i despietat que, en l’actualordre del capital mundialitzat, el 20% de la humanitat tingui el83% dels mitjans de vida (el 1970 era el 70%) i el 20% méspobre ha d’acontentar-se amb només l’1,4% (el 1960 era 2,3%)dels recursos. Aquest cataclisme social no és innocent ni na-tural. És el resultat directe d’un tipus de desenvolupamentque no mesura les conseqüències sobre la natura i sobre les

relacions socials. Per això constitueix una trampa del sistemacapitalista l’anomenat desenvolupament sostenible, que evi-dencia una contradicció en el seu mateix nom.

La categoria desenvolupament està agafada de l’àrea del’economia capitalista. El desenvolupament capitalista ésprofundament desigual: crea acumulació apropiada per a unsquants a costa de l’explotació i del perjudici de les gransmajories. Aquest creixement pretén ser lineal i sempre creixent.

La categoria sostenibilitat d’un altre àmbit: de la biologia il’ecologia. Significa capacitat que té un ecosistema perincloure-ho tot, de mantenir un equilibri dinàmic que permetila subsistència de la major biodiversitat possible, sense explo-tacions ni excloure.

Com es veu, sostenibilitat i desenvolupament capitalista esneguen mútuament; no combinen els interessos de la produccióhumana amb els interessos de la conservació ecològica; alcontrari, es neguen i destrueixen. El que és necessita és unasocietat sostenible que es doni a si mateixa un desenvolu-pament que satisfaci les necessitats de tots i de l’entorn biòtic.Que el planeta sigui sostenible i pugui mantenir el seu equilibridinàmic, refer les seves pèrdues i mantenir-se obert a ulteriorsformes de desenvolupament.

A més d’haver estat, en el passat, suïcides, homicides i etno-cides, ara comencem a ser ecocides. El capitalisme ens portaràa ser, aviat, també geocides? Però una esperança ens acom-panya: en la seva història, la Terra ha passat per prop de 15grans exterminis. Sempre se n’ha sortit amb més energia i bio-diversitat. Ara no serà diferent. Superarem la malaltia del ca-pitalisme amb la solidaritat, la cooperació i les interdepen-dències assumides, perquè elles garanteixen el futur de la Terra.I garantiran també el nostre futur.

"A més d'haver estatsuïcides, homocides ietnocides, comencema ser ecocides"

23

valors

OPINIO | la Sostenibilitat

l'apunt

l'apunt

l comportament cívic és la base de la bona convi-vència. Respectar la llibertat dels altres implica algunesobligacions que, si es defugen, acaben contravenintels principis de la democràcia. La democràcia neces-

sita ciutadans i ciutadanes, persones que vulguin col·laboraren la construcció i millora de la vida col·lectiva. Sense ciutadansactius i responsables no hi ha democràcia autèntica. Però, què entenem per civisme? El concepte de civisme tédues accepcions: conducta correcta i respectuosa entre lespersones, i cultura pública de convivència per la qual es regeixuna determinada societat. Així, el civisme no és només unconjunt de normes o manera de procedir sinó que inclou tambéun contingut moral: expressa uns determinats valors i unescreences sobre la sociabilitat humana. Les actituds cíviques tenen un denominador comú: el de laresponsabilitat. Per a ser un ciutadà actiu s’ha de pensar icomportar-se com a tal. Els valors del bon ciutadà són els queserveixen a la construcció de l’interès comú. Si els principissón insuficients, també ho seran les normes i les lleis. A més,cal tenir en compte que la manca de civisme té un costeconòmic bé perquè s’ha de reparar el que s’ha fet malbé, béperquè cal incrementar alguns serveis públics . Tant la paraula civisme com la paraula sostenibilitat abastenmolts àmbits de la nostra activitats com a ciutadans. Quanajuntem ambdós conceptes, faríem referència a la nostra acti-tud responsable en tant que ciutadans pel que fa a tot allòrelacionat amb la protecció i la conservació del medi ambient. Moltes ciutats europees, entre elles Mataró, tenen iden-tificades un conjunt d’accions i han adoptat compromisos perportar a terme en l’àmbit de la sostenibilitat, en el que s’haanomenat Agenda 21, que inclou des de programes de millora

de serveis públics passant per incloure la sostenibilitat en elsistema educatiu, o regular temes com el de les energies reno-vables. En el camp mediambiental, si bé hi tenen un paperimportant les administracions, és fonamental el paper delsciutadans. Podem posar dos exemples. Fins fa ben poc estàvem a les portes d’haver d’adoptar me-sures extraordinàries en relació a l’abastament d’aigua per lasequera que s’ha produït enguany. Sortosament sembla quede moment no serà necessari; però aquest problema el podemtornar a tenir ben aviat si entre tots –administracions,empresaris, agricultors i la ciutadania en general- no canviemla nostra manera d’utilitzar aquest recurs. I és en aquest punt,el de ser conscients del problema i posar-hi el nostre granet desorra canviant els nostres hàbits, on ens podem comprometrecom a persones cíviques aportant actituds positives a unobjectiu comú que beneficia a tota la comunitat. Un altre exemple molt clar és el de la recollida d’escombraries.Ja fa anys que els ajuntaments han implantat la recollida se-lectiva de la brossa, i any rere any s’ha anat incrementant elpercentatge de recollida del vidre, el paper i els envasos. Aixòdemostra que hi ha hagut un compromís ciutadà, és a dir queentre tots ens hem adonat que aquest és un tema en el qual latasca individual és important. Ara bé, hi ha encara algunscomportaments, minoritaris, però que tenen una repercussióimportant en el conjunt de la comunitat, com per exemple,quan de bon matí veiem persones que llencen la brossa, oquan es deixa la bossa fora del contenidor, o quan s’abandonenmobles o objectes voluminosos al carrer el dia que no hi haservei de recollida d’aquests objectes. L’incivisme d’aquestaminoria causa greus perjudicis a la comunitat. I no només estracta d’una qüestió d’imatge, aquestes accions causenproblemes de salubritat i molèsties reals a molts ciutadans. Hem vist un parell d’exemples, però en podem esmentar moltsmés en els que es pot veure la relació entre civisme i mediambient, com quan parlem de la mobilitat, de la utilització del’energia, del consum o del respecte i la conservació delsnostres espais verds. En alguns d’aquests àmbits, no hi ha lleis que ens obliguina actuar d’una determinada manera, per exemple a tancar l’aixetaquan ens rentem les dents o a instal·lar mecanismes estalvia-dors d’aigua a les nostres aixetes, o a optar per anar a peu o entransport públic enlloc d’utilitzar el vehicle privat, o a apagarels llums de casa quan no els estem utilitzant, etc. És en aquestscasos on es fa palès el valor del nostre compromís de ciutadansresponsables amb la societat i el medi ambient.

Civisme i sostenibilitatMaria Àngels Briansó

Maria Àngels Briansó és responsable del Pla deCivisme de l'Ajuntament de Mataró

Les anelles de plàstic que fem servir per lligar paquets dellaunes de refresc han esdevingut un perill pels ocells i altresanimals marins. Aquest material, que s’acumula a la sorra deles platges i al fons del mar, és quasi invisible pels ocells quesovint s’hi enreden morint de gana, si no poden tornar aobrir el bec, o estrangulats. En alguns països ja exigeixenque aquestes anelles siguin de material plàstic“fotodegradale”, és a dir, es desintegrin amb la llum del sol,però encara no totes les empreses compleixen aquestrequisit. Per evitar la mort de tots aquests animals hi ha dos

solucions: comprarbegudes d’ampollaretornable i oblidar-sede les llaunes o tallaramb tisores aquestesanelles per evitar malsmajors.

l'acc

ió2

4va

lors

E

25

valorsla Sostenibilitat | L'APUNT

ls recents desastres mediambientals posen de manifestl’urgent necessitat de vetllar per un comportamentsostenible amb l’entorn. Des de fa dècades, se sentenveus d’alarma –per exemple– a les Conferències sobre

el Desenvolupament Humà de les Nacions Unides, però alfinal, sempre acaba en paper mullat. A l’any 1987, l’ InformeBrundtland sobre l’estat del món va treure a la palestra elterme mediambiental més citat en els discursos ambientalistesdels darrers temps: el desenvolupament sostenible, que escaracteritza per no posar en perill la supervivència de lesgeneracions futures. D’aquesta manera, el desenvolupamentsostenible es converteix en l’ideal a conquerir; però malaura-dament, des de la conferència de Río de 1992, el panorama ésdesolador: no s’acompleixen els acords. En aquest sentit, única-ment contemplem les nefastes conseqüències del nostre estilde vida amb el medi ambient quan la situació és irrevocable.Per evitar arribar a tal extrem, el Grup d’Ètica Ecològica EthosRamon Llull aposta Per una ètica ecològica (Prohom Edicions)amb la finalitat de potenciar els valors ètics en l’àmbitmediambiental. Els pensadors Francesc Torralba, BegoñaRomán, Jordi Giró, Francesc Lozano i Luis de Sebastiánreflexionen sobre els principis, normes, valors i intencions quepermeten vertebrar una relació adequada, harmònica i ordenadaentre persona i naturalesa. Etimològicament, el terme ecologia fa referència a la ciènciade la casa, del medi ambient. En conseqüència, la ecoèticaprocura pel benestar de la casa, de l’habitatge de tots, lanaturalesa, i el seu principal atribut consisteix en aplicarprincipis morals a l’acció de l’home en la naturalesa. En elsúltims trenta anys, la crisi ecològica s’ha accentuat: explosiódemogràfica, deforestació, pèrdua de la biodiversitat, canviclimàtic, pluja àcida, contaminació de les aigües... i la nostra“casa” comença a patir les conseqüències. Per aquesta raó,Francesc Torralba reclama un “autoexamen del nostre estil devida amb l’objectiu de veure si aquest estil de vida, deproducció i de consum és compatible amb una transformacióen la manera d’entendre la relació entre home i naturalesa”.Aquesta reflexió és un acte de responsabilitat irrenunciableque ens afecta a tots. Per la seva part, Begoña Román afirmaque no hi ha institucions responsables que encarin lesproblemàtiques mediambientals mundials. A més, no tots elspaïsos estan en igualtat de condicions per tirar endavantl’aposta per la “política mundial mediambiental”: “Occidentesdevé, un cop més, colonitzador, com històricament ha succeït.Si un dia es va enriquir contaminant, ara pretén desconta-minar-se de la mateixa manera, sense perdre quotes de poder i

riquesa”. Davant d’això,hem de ser conscientsque el nostre modusvivendi occidental ésno universalitzable icausant principal. Alseu torn, FrancescLozano pren exem-ples de l’universproper que ens adverteixensobre el mal camí al qual ens estem abocant. El pla-neta Venus era anomenat, per les seves característiques físiquesaparents, el germà bessó de la Terra, però un vulcanisme moltintens va afegir més diòxid de carboni i sofre a la ja tòxicaatmosfera, afavorint, d’aquesta manera, un efecte hivernacleque va exhaurir l’aigua. Avui dia les seves condicions sónaberrants: una atmosfera feixuga amb una pressió equivalent anoranta vegades la Terra; una temperatura mitjana de 480º C,vents huracanats, pluges d’àcid sulfúric, etc. El treball de Luisde Sebastián ens apropa a les implicacions ètiques de lesdecisions que afecten el medi ambient a partir de considera-cions econòmiques. Aquestes afecten els actius naturals de lasocietat, actius dels que es beneficien els éssers humans queviuen sobre la Terra: “Els atemptats contra aquests actius na-turals, els danys i la disminució que pateixen constitueixenatemptats i danys contra els éssers humans”. Activar-nos perevitar aquests actes de terrorisme ecològic és un dels reptesmés importants als quals s’enfronta la nostra societat, en el quel’humanisme del segle XXI, que segons Jordi Giró ha dedescentrar-se de l’humà i obrir-se al diàleg amb els altres éssers,tindrà un paper crucial. Aquest llibre pretén posar les bases per la definició d’unaètica ecològica en els nostres temps, situar-nos en el debatmediambiental i ajudar a reforçar el personal posicionamentintel·lectual sobre el sentit de les nostres accions. Tal i com diuRomán, la catàstrofe del Prestige ens ha de servir de lliçó per aque aquest episodis no passin mai a ningú en cap lloc.

'Por una ética ecológica'

Francesc Ponsaés llicenciat

en ComunicacióÀudiovisual

TORRALBA, Francesc; ROMÁN, Begoña; GIRÓ, Jordi; LOZA-NO, Francesc I DE SEBASTIÁN, Luis. Por una ética ecológica.Prohom Edicions. Cabrils, 2004. 157 pàgs.

la fitxa

E

Indígenes i noves tecnologies

Fa pocs mesos que Roser Loire s’ha reincorporat a Occi-dent, després de passar-se dos anys enmig de la selva ama-zònica, fent treballs de suport a la comunitat indígena zàpara,a l’Equador. Aquesta comunitat ha estat declarada PatrimoniOral i Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO, quereconeix així la particularitat d’aquesta cultura en un mónglobalitzat que tendeix cap a l’homogeneïtzació. Però, deixanta part les declaracions pomposes i els projectes de cooperacióque apareixen com bolets, la realitat és que el poble Zàpara, laseva llengua i la seva cultura corren un gravíssim perill d’extin-ció, en un procés que sembla imparable.

La Roser, biòloga del Consorci del Parc Serralada Litoral iamb un extens currículum com a cooperant, va explicar dimartsdia 18 les seves experiències amb aquest poble indígena, enun interessant acte celebrat al Cafè La Selva, a la plaça de laPeixateria de Mataró, emmarcat en la Setmana de les NovesTecnologies i organitzat per l’Associació Valors, el Centre deCooperació i Solidaritat La Peixateria, la Comissió Dindori deCooperació Internacional i la Fundació Grup Tercer Món.

Una comunitat en perill d’extincióSegons va explicar la cooperant, els zàpares ho tenen “força

complicat per a sobreviure. ja que cal invertir molts recursos ala comunitat perquè pugui seguir endavant”. Hi ha moltselements que hi juguen en contra. Per començar, la seva cultu-ra és de transmissió oral, no tenen el costum d’acumular lainformació ni de posar-la en escrit, i per tant resulta més fàcilde perdre’s. A més, la seva llengua ja no té ús social, tant solsla parlen els ancians de la comunitat. Molts joves marxen aciutat i decideixen no tornar als poblats, amb la qual cosa cadacop queden menys zàpares (actualment se’n comptabilitzenuns 300). La població és molt vulnerable a les malalties, espe-cialment les que venen de fora, com la grip. El govern equatorià,tot i comptar amb una constitució molt avançada en el respec-te als pobles indígenes, els té molt oblidats i els destina moltpocs recursos. I, el més important, tenen un model de vidamolt diferent al de la societat equatoriana; no són ni agricultorsni ramaders, simplement viuen de la natura, però no són pro-ductors, per tant no poden aportar res material a la resta delpaís i, per tant, son incapaços de generar beneficis econòmics.

Experiència amb les noves tecnologies Segons el parer de la Roser, les noves tecnologies hauriende ser molt útils per treure als zàpares d’aquesta situació, elspodria ajudar a subsistir, a donar-se a conèixer, a fer sentir la

seva veu al món. “Si escrius ‘zàpara’ al Google, apareixen unmunt de pàgines, però cap escrita per ells mateixos”. Però ellamateixa reconeix que, en aquest cas, l’experiència amb les novestecnologies va resultar més negativa que positiva. Parlemd’una societat en la qual la tecnologia no ha tingut mai cap im-portància i que, per tant, requereix d’un aprenentatge gradual,però l’avenç de les noves tecnologies és tant ràpid, tot quedaobsolet en tan poc temps, que això es fa absolutament impos-sible. A més, la tecnologia no és gratuïta, s’han de pagar lestarifes de connexió a Internet, s’ha de comprar software i ésnecessari un treball de manteniment; però com hem dit, elszàpares pràcticament no fan servir diners ni produeixen be-neficis, així que ho tenen complicat per pagar les despeses.També existeix una barrera idiomàtica: molts d’ells no domi-nen el castellà, i es troben que gairebé no hi ha software enquítxua, la llengua de la regió.

Però la dificultat més important és que, tal i com va constatarla Roser Loire, els zàpares no mostren un gran interès en elsordinadors, Internet o les càmeres digitals. “Ells no són els quevolen adaptar-se a aquest món, no ho han demanat, però elproblema és que ho haurien de fer, perquè en aquests momentshan d’aprendre a obrir-se al món”. Així, enlloc d’interessar-seen aprendre com funciona tot aquest material, prefereixen cedirel seient perquè ho faci un altre. “No entenen quina utilitat téemmagatzemar-ho tot, la veritat és que no els interessa gaire totplegat, ells segueixen fent la seva vida de cada dia”. Realmentval la pena que els zàpares passin per aquest procés, si no himostren interès?. VERN BUENO/TECNODIARI.COM

Dins la Setmana de les Noves Tecnologies 'Valors' va convidar a la cooperant i biòloga,Roser Loire a parlar dels zàpares de l'Equador

Roser Loire en un moment de l'acte a La Peixateria.

VERN BUENO/TECNODIARI.COM

AUTOPROMOCIÓ

vegada més, que té unmagnetisme tan fort dalt del'escenari que la converteix enuna de les millors actrius queha donat el país amb molt detemps.

Lluny de tot esnobisme gratuït i innecessari, "Un matrimonide Boston" es converteix en una obra que ens reconcilia ambel TEATRE, en majúscules. Llàstima que l'elogi serveix de poc,ja que faci quasi un mes que estan esgotades totes les localitats.JOSEP MARIA CUSACHS

propostesamb valors

27

valors

n l'obra de teatre "Un matrimoni de Boston", l'autor,David Mamet, ens explica la història d'amor entredues dones del segle XIX. Ho fa amb ironia, amb

realisme, amb mordacitat. Sense carregar tintes sap barrejarcomicitat, tendresa i dramatisme al servei d'un tema de màximaactualitat, amb un joc teatral de gran intel·ligència. Josep Maria Mestres ha fet un muntatge directe i proper queintrodueix quasi de forma física a l'espectador dins de lacomèdia. Ha comptat, i aquest també és un altre dels seusencerts, amb l'elecció de tres magnífiques actrius, que estanquasi perfectes en els seus respectius papers. Anna Lizaran iMarta Marco esplèndides i Emma Vilarasau ens confirma, una

TEATRE

'Un matrimoni de Boston'

E

L'obra es pot veure al Teatre Lliure fins el 13 de novembre.

Emma Vilarasau en unmoment de l'obra.

esqueixada, la cara dels plaers del món disfressats de santso la cara de les pors existencials del món. Aquest afloramentde les passions, el protagonisme de la gent senzilla, aquestcontrast de tota figura entre la claror i la foscor, o la bellesai la convulsió és també reflex de la vida de Caravaggio, quino va arribar als 40 anys plens de clarobscurs, apassionatsi convulsos també, i molt productius.

I molt influents. Diria que avui les arts visuals en generalli deuen aquesta perspectiva, la que posa en primer pla eldrama vital sense amagar res, sense prejutjar res d’antuvi.Com els “thrillers”. De fet, la seva influència fou instantània,va marcar la tendència pictòrica de mitja Europa,especialment la de la Contra Reforma, debatent-se entre elsentit i els sentits, delerosa d’atractius front el racionalismeprotestant i l’obscurantisme catòlic, que marca el tenebrismepictòric dels segles XVI i XVII.

Així que, a més dels millors quadres de Caravaggio reunitsper primera vegada a Barcelona, l’exposició mostra un re-guitzell amplíssim de pintors espanyols, italians i francesosinfluïts per ell, des de La Tour i Terbrugghen a Velázquez iZurbarán, des de Ribera i Ribalta als Gentileschi. No uspodeu perdre aquest esdeveniment d’emocions.RAMON BASSAS

ichelangelo Merisi, Caravaggio (1571-1610),marca l’inici de la pintura moderna, amb l’ano-menat “naturalisme” que, al voltant del Barroc,

prescindeix del racionalisme i l’abstracció per centrar-seen “el que veu” i tal com ho veu. I el que veu és fascinant.Veu que, contra els ‘espiritualistes’ i els que confonen epi-dermis amb superficialitat, fet i fet, som cos, som pell. Pellon es reflecteix la llum i per on entra tot: des de les agres-sions a les carícies, el fred de la intempèrie o l’escalfor dela tendresa. I a la pell surt tot, el roig de la passió i el blancverdós de la mort. Som també la carn tersa i la carn

ART

Caravaggio: som carn i tenebra, pell i llum

VALORS

M

“Caravaggio i la pintura realista europea", fins el15 de gener al Museu Nacional d'Art de Catalunya(Palau Nacional. Parc de Montjuïc. Barcelona)

TheFortuneTeller(1594-95),obra deCaravaggio.

dels països desenvolupats que cada dia es troben a la botigala perca en filets sense saber el desastre que ha originat a Tan-zània. La pesadilla de Darwin és un film desesperançat, queprovoca ira, impotència, vergonya i sentiment de culpabilitaten l’espectador, però que, amb aquesta provocació, clama peruna mobilització immediata per posar fre a aquest desequilibriinhumà, l’efecte més nefast de la globalització. JUDITH VIVES

ls efectes que pot tenir un desastre ecològic poden a-nar molt més lluny de malmetre l’entorn natural. Lesseves conseqüències es poden deixar sentir a l’altra

punta del món i fins i tot ens poden convertir en còmplices d’undesastre humà del que no podem o no volem ser conscients.

Amb la voluntat d’advertir de l’esgarrifosa realitat que télloc cada dia a Tanzània i despertar la consciència del primermón, el director Hubert Sauper ressegueix en el seu documen-tal La pesadilla de Darwin les conseqüències ecològiques,econòmiques, polítiques i humanes que ha tingut la introducció“accidental” als anys 50 d’una nova espècie de peix depreda-dor al llac Victòria. La perca del Nil no només ha estat l’origend’un alarmant procés d’extinció de les espècies autòctona il’eutroficació del llac, sinó que s’ha convertit en la base d’unaindústria d’escala mundial d’exportació de peix que, a bandad’explotar els treballadors locals, serveix com a tapadora d’unnegoci molt més “rentable”, el del tràfic d’armament.

Sauper va trigar tres anys a filmar aquest documental queretrata amb cruesa extrema la gent que es mor de gana, les no-ies que es prostitueixen, l’impacte de la Sida, l’absoluta in-diferència del govern tanzanès i la ignorància dels habitants

E

PEL·LÍCULA

'La pesadilla de Darwin'

Títol: La pesadilla de Darwin.Director, fotografia i guió: Hubert Sauper.Intèrprets: Nick Flynn, Sandor Rieder

Unfotograma

de lapel·lícula.

la fitxa

Supersol i a l’FNAC. A base d’escoltar hores i hores lesemissions de la cadena ha anat recollint les vexacions, atacs,menyspreus i insults que la cadena reparteix, sense cappietat, contra tots els seus adversaris. És veritat que la

malícia queda, a vegades, amagada i encoberta, peròhi és. És d’agrair les petites explicacions orientativesper situar els esgarips en el seu context històric. Elllibret es llegeix com un entreteniment. Per qui no esvulgui passar hores escoltant la cadena, però sentila curiositat morbosa de conèixer les desberres quediuen, l’Àlvaro els hi ha estalviat la feina.. JOSEP

MARIA SOLÀ

ecentment els bisbes catalans han pres una decisióllargament esperada: protestar per les declaracionsque la cadena radiofònica COPE fa en contra de

Catalunya i dels catalans. Sàvia decisió donat que,com a bisbes components de la ConferènciaEpiscopal Espanyola, tenen a veure econòmicamentamb l’existència d’aquesta cadena. Aquest esdeveniment s’escau gairebé simultània-ment amb l’aparició al mercat d’un llibre que recullles barbaritats – així ho diu el mateix títol- lèxiques iideològiques que les veus consagrades d’aquestacadena radiofònica escampen als quatre vents. El recull dedites barbaritats l’ha fet Àlvaro Vioque, un llicenciat enperiodisme que ha treballat a Europa Press, a La Caixa, a

R

VIOQUE, ÀLVARO. Les barbaritats de la COPE. Ara Llibres. 11euros, 96 pàg.

la fitxa

LLIBRES

Curiositat morbosa

28

valo

rspropostes

· La Peixateria.· Hospital de Mataró.· Llibreria Márquez (C/Argentona).· Llibreria Márquez (M. Sant Llorenç).· Llibreria El Tramvia. (P. Granollers)· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)

valorscada mes a...

· Llibreria Mas (Pl. Cuba)· Llibreria Casa Ortega (Av. Perú).· Llibreria Proa (Premià de Mar).· Esglésies de Sagrada Família,Sant Josep, Santa Anna, Sant Pau,Montserrat, Esperança, Maria

Auxiliadora, Llavaneres, Vilassarde Mar, Vilassar de Dalt, Premià deMar, Cabrils i Caldes d'Estrac.

I ara també a la llibreria Claret deBarcelona.

propostes

sovint podem trobar . Si la descoberta la fas amb algun amiccuriosament trobareu pels mateixos àm-bits solucions diferents, perquè la casacom el vestit, un cop posats s’adapten anosaltres. Sobretot si la casa és de se-gona mà i l’han desocupat fa poc temps,et sorprèn com cada grup família dónausos distints als habitacles. El lloc onmenjaven abans tu hi tindries la sala d’es-tar/estudi i viceversa. Tot fent aquesta prospecció pel mercatimmobiliari, afloren repostes a les desi-gualtats que hi ha a la nostra societat.Entens que hi hagi pisos “patera”. Ésfàcil entendre que hi hagi cases on tot-hom comparteix el mateix bany i d’altreque cada dormitori té el seu propi. Gent

que sempre han de dormir en un llitcalent perquè aquest està llogat les 24hores del dia. Joves que tenen difícilllogar, ja no diem comprar perquè elspreus estan tant alts i la feina és tantvolàtil, etcètera, que és més difícilarribar a fi de mes i a anar complint elsplaços de la hipoteca que caminar comun funambulista per damunt d’un fil-ferro. L’habitatge és un dret, ho diu laConstitució, però que perverses sónles lleis. Aquest dret no és d’obligatcompliment per part dels que manen.Però el meu sentit comú veu que ésfeina de tots fer possible que el dret asostre per a qualsevol ciutadà és unvalor que no podem ignorar-lo.EULÀLIA PUIGDERRAJOLS

LAIA ALONSO

Una prospecció almercat immobiliaridóna respostes ales desigualtats

través d’una casa de finques,o tot passejant per una de lesmoltes obres i promocions

que s’escampem arreu de la nostraÀrea Metropolitana, deixa’t caure perun habitacle buit, tipus pis-casa deplanta baixa. Sols es tracta de fer elxafarder i endinsar-nos a investigarel preu per metre quadrat i la relacióespai per habitant “in situ”. A més deprendre nota, sobre el terreny, d’altresparticularitats que tots valorem quanens mirem un aixopluc. La vivenda en qüestió té llum? Dónaa fora o totes les obertures són a l’in-terior? Els armaris de la cuina són perjugar-hi a nines, a les habitacions dedormir a més del llit hi cap res més?Els arquitectes han buscat solucionsoriginals, creatives, pràctiques o hiha badades descomunals, fruit de lapressió especulativa, com banys dedifícil accés perquè la distància entrela pica i la porta no està a prova depanxes voluminoses. I d’altres incon-veniències per no dir desastres que

A

PROPOSTES ATÍPIQUES

Deixa't perdre per un pis buitImatgeinteriord'una casaantigabuida.

a Música d’Arrel Tradicional i el Jazz estan demoda a Catalunya. La Fira d’Arrel Tradicional deManresa durant els dies 4, 5 i 6 del present mes, és

un viu exemple de la popularitat del primer estil. Desenes degrups folks catalans actuen a la capital del Bages juntamentamb altres propostes de músiques tradicionals convidades avenir des d’altres països del Mediterrani. Any rera any,polifonies vocals, instruments i danses d’altres indrets banyatspel Mare Nostrum hi tenen cabuda, en diferents horaris i llocs,la majoria, amb entrada gratuïta. Malgrat el fred que començaa sentir-se als ossos per Manresa, amb la Fira hom té la

MÚSICA

Castanyes, panellets i música tradicional

L possibilitat d’observar i escoltar a casanostra, les riques posades d’escena demúsiques molt properes que desgracia-dament ens són molt llunyanes.Possiblement, la ignorància i els con-flictes sociopolítics ens han ajudat adesdibuixar-ho. M.SALICRÚ-MALTAS

Per a més informació:www.tradifiramanresa.com.

29

valors

30

valo

rs

que cal és... ésser-hi. On calgui i a l’horaque sigui. Encara que no suposi fer-hires de l’altre món, ni protagonitzar-higrans intervencions, ni aportar-hi con-tribucions extraordinàries, perquè somessencialment limitats i no ens és possi-ble portar a terme tota la feina que real-ment desitjaríem fer. Ni estar presenten dos o tres fronts a l’hora. Amic o company que em llegeixes iem coneixes: No en sé més, ni puc fermassa més del que faig. Però sàpiguesque estic al teu costat encara que siguinomés d’esperit a l’hora de treballar pera qualsevol causa que ens mantinguien sintonia. I si no em veus o no emtrobes en el lloc que consideres hauriad’estar present, pensa que potser sócjo el que estic cansat o rendit momentà-niament... RAMON SALICRÚ

exportar al màxim. Va ser lafebre del raïm. Es va treba-llar de valent per eliminarsòls erms i boscos perquèla vinya ho ocupés tot. Les advertències delsgremis agrícoles no van po-der evitar el desastre. L’any1879 la fil·loxera va demos-trar que els Pirineus no són frontera: s’havia detectat l’insectea Rabós d’Empordà. L’any 1887 treia el nas a Sant Sadurníd’Anoia. En menys de tres dècades arrasà tota la vinya catala-na. L’any 1909 es comptabilitzaven 394.228 hectàrees de conreudestruït. Molts productors es van arruïnar. Contra els excessos de la natura, si una cosa val és l’enginy.Així que després de moltes recerques, la solució va ser la re-plantació de les vinyes amb peus d’un cep de procedència ame-ricana (immune a la plaga), i el posterior empelt a les branquesd’espècies tradicionals del país. Al llarg del segle XX s’ha sabutvèncer la fil·loxera però no s’ha recuperat mai la immensa extensióde la vinya del XIX. Les pinedes properes a les ciutats amaguen,sota les capçades verdes, marges antics de pedra ordenada,cabanes de vinya enrunades i, fins i tot, arrels seques i velles decep abandona. NICOLAU GUANYABENS

per acabar...SABIES QUE...

l nom ho diu tot: Phylloxera vastatrix (fil·loxeradevastadora). És un insecte mortífer que en formatplaga pot deixar inútils totes les hectàrees de vinya

que se li posin al davant. Ataca només l’arrel del cep, peròcom que s’alimenta de la saba provoca l’assecament i la mortde la planta. Es reprodueix i s’escampa a una velocitat extra-ordinària. L’epidèmia que afectà l’Europa de la segona meitatdel segle XIX va avançar sense pietat. Els tractaments cone-guts a l’època per aconseguir l’extermini de la bestiola no vanser efectius. En plena prosperitat industrial, la fil·loxera, la vinyai la pagesia van protagonitzar una història amb majúscules, unepisodi funest que alliçonà sobre la previsió, la cobdícia, elsdesastres naturals i el que avui anomenaríem sostenibilitat. A mitjan segle XIX, a casa nostra, el progrés en la fabricació iexportació de vins va fer que el cultiu de la vinya s’estenguésarreu. Aquest avenç es va veure fortament incrementat quan,als anys 60, les vinyes franceses van començar a patir la plagade la fil·loxera. La producció francesa va baixar en picat, en elmateix moment en que els elevats preus assolits pel vi feienmolt rendible plantar més ceps a Catalunya. La consigna era

PETITES COSES PER CANVIAR EL MÓN

n dia gris del mes d’octubre.Assisteixo a l’acte de l’enterra-ment de l’avi d’un amic. Tot i

que no hi havia massa gent, m’imagi-nava que la meva presència hauria pas-sat desapercebuda. Que el meu amicno m’hauria vist, vaja. Dos dies des-prés me’l trobo pel carrer i de formaefusiva m’agraeix la meva presència al’acte de comiat del seu avi : “Unapersona com tu, que sempre tensactivitats i reunions –em diu- se li had’agrair que faci acte de presència enun funeral com el del meu avi”. Jo li a-graeixo també l’ensabonada, que m’a-falaga, però li relativitzo totalment elfet. Li dic que d’atrafegat hi va tothomi li faig entendre que sempre s’ha de

fer costat als amics en moments delicats ique assistir al funeral d’una personaconeguda i estimada es converteix sovinten una obligació moral inexcusable. El comentari però, em fa pensar. Quantesvegades la nostra presència física en unescenari concret -encara que només siguiexactament això- haurà resultat recon-fortant i encoratjadora per a un amic quees troba en un tràngol difícil de la sevavida? Quantes vegades la nostra presèn-cia activa –per senzilla que sigui- no hauràestat profitosa en el si d’una entitat, d’unacampanya o d’una reunió decisiva?Quantes vegades més d’un haurà esperatamb il.lusió la nostra participació en unadeterminada causa ? Potser, en molts moments de la vida, el

Fer acte de presència

un minúscul insecte vaarrassar tota la vinya?

E

U

Lareplantació

de cepamericansva salvar

la vinya

VALORS

n dia ple d’ocupacions. En Diego, que molts anysenrera havia estat un infant, rep una trucada. Unatrucada desconcertant. El citaven en un cafè, al’endemà. Es tractava d’un tema urgent, important.Tot plegat feia que els altres afers perdessin

importància. Per això en Diego va capficar-se tota la tarda enaquest tema. Tenia un amic que ja ho va viure tot això. Però nopodia creure que li passés a ell també. Perquè són pocs elsafectats, pensa; però en realitat són tants, es convenç, quequi pot saber si li tocarà? El seu amic va tenir sort, no vanempresonar els seus pares perquè eren innocents: ell haviaestat adoptat d’un orfenat. És més, havia ampliat la seva família,perquè ara tenia una nova àvia que li explicava anècdotesdels seus pares reals. Per sort, els seus pares adoptius mai livan amagar que era fill biològic d’unes altres personesanònimes. Però aquest no era el cas d’en Diego. La trucada d’aquesta tarda, sabia del cert que, si més no,significava una primera cosa: els seus pares no eren els seuspares biològics, com li havien fet creure tots aquests anys.Això ja l’amoïnava. Però la segona cosa encara estava perdescobrir-se i no sabia ben bé si volia saber-nemés. Perquè el seu cap s’estava omplint depreguntes sense resposta que l’angoi-xaven: els meus para em van adoptar?, oem van robar?; van ser còmplices de ladesaparició dels meus pares reals?; iaquests com eren?, com van morir?, quiels va assassinar?; s’ha fet justícia al res-pecte?; i perquè van deixar-meabandonat, per què es van dedicara la política en comptes de tenircura de mi? En Diego no sabia si volia sa-ber-ne més. S’adonava que estractava de la seva vida, del seupassat, de les seves arrels...però també sabia que desem-

"És un dret saber laveritat, peròconèixer-la potresultar un turment"mascarar tot això seria dolorós i podia comportar una pèrduamolt gran: la dels seus pares actuals. Si eren culpables d’algundelicte se’ls condemnaria i no els podria gaudir més… peròtampoc sabia si els volia seguir gaudint, malgrat tot. És undret saber la veritat. Però conèixer-la pot resultar un turment.En Diego volia que tot es resolgués bé, sense prendre malningú. Tanmateix, sabia que això era quasi impossible. Elsentiment de soledat l’asfixiava. L’endemà en Diego potserguanyaria una àvia a qui no sabia si aprendria a estimar. Unade tantes àvies que, exercint el seu dret, continuen buscantencara després de trenta anys, els seus néts desapareguts.Las Abuelas de Plaza de Mayo.

Desaparèixer

U

HI HAVIA UNA VEGADA...cada mes un conte amb valors, il·lustrat expressament per Javier García

Julieta Bazán és mestre

Julieta Bazán

31

valorsper acabar

NomAdreça Codi PostalPoblació TelèfonCorreu electrònic DNI

Forma de pagamentAdjuntant taló bancariA través del Banc o Caixa (ompli les dades bancàries)

Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)

DADES BANCÀRIESNom de l'entitatAdreça Codi Postal PoblacióTitular del compte

Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura

Enviaaquestabutlleta

al carrer SantJosep 18-2008301 Mataró

DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PERL’IMPORT DE 32 EUROS

butlleta de subscripcióvalorsTAMBÉ POTSSUBSCRIURE’TMITJANÇANT:

TELÈFONTruca al620.749.138(de dilluns adivendresde 9 a 21 h)

WEBOmple amb lesteves dades labutlleta quetrobaràs a http://valors.org

FAXEnvia la tevabutlleta al número93.798.62.59

32

valo

rs

UNA CARTA DES DE...

onen els despertadors. Tres del matí. És ben fosc i,una a una, les finestres es van dibuixant lluminosesals edificis. Estem al Ramadà, mes de dejú i dereflexió pels musulmans. Una tarda m’explicava

l’oncle Mohamed que durant el Ramadà tothom sent què sig-nifica no tenir què menjar ni beure, com els pobres. Des quesurt el sol fins que es pon, no està permès ingerir cap aliment,fumar, mantenir relacions sexuals... Ara, una mica de tomàquetregat amb oli d’oliva, zatar (una barreja de sèsam, sal i unaplanta de la família de la farigola), formatge, pa i té amb mentafan d’esmorzar nocturn. I a dormir de nou.

Hores més tard, ja al matí, anem la Nur i jo al centre de Betlemper revelar unes fotografies. Al carrer principal hi bull l’ac-

tivitat. Els taxis s’acumulen ila gent s’escola entre ells. Unafurgoneta retreu a cops de clà-xon a un grup de dones carre-gades de bosses que ocupenmig carrer. Hi ha carretonsplens de fruites i de galetes iels seus propietaris criden als

quatre vents la bondat dels seus productes.Des d’una cantonada grups de joves, estudiants de la

coneguda Universitat de Betlem, la més antiga d’aquesta terra,observen recolzats en els cotxes aparcats tot el moviment;mentre grups de noies es passegen amb carpetes sota el braç.Un policia es mou d’aquí a allà intentant, amb més o menysèxit, posar una mica d’ordre en el caos. I arriba el migdia, l’horade la sortida de l’escola. Els carrers s’omplen de nombrososgrups de nenes vestides amb bates curtes a ratlles verdes iblanques i enormes motxilles. Els nens no en porten, de bata.

El carrer de tornada cap a casa roman tranquil. Les voreresmantenen les marques deixades pels tancs que van entrar durantla segona intifada. Més enllà, les cases, d’una sola planta, en-voltades de petits jardins. A sobre de la porta de l’entrada de ca-

Betlem(Palestina)

S.M.O.

sa hi ha un relleu de Sant Jordi matant el drac; és el patró de laciutat. A una finestra un noi fuma una cigarreta. És cristià.

A l’arribar a casa ens treiem les sabates. Amb l’hivern lescatifes ja han sortit dels armaris. Hi ha visita. Una veïna ambels seus dos fills petits s’asseu amb l’àvia. En un altre momentse li hagués ofert té amb menta o cafè o un suc, però ara somal mes del Ramadà i només xerren, tranquil·lament, assegudesal sofà. D’aquí a poc, l’àvia començarà a preparar el sopar.Pelarà els tomàquets i els tallarà a quadrats, ben petits. Desprésafegirà cogombre i pebrot verd, una mica de suc de llimona iuna mica de sal. En menys d’una hora es pondrà el sol i desdels minarets es cridarà Alah Akbar ("Al·là és gran", en àrab),senyalant que el Ramadà, per avui, s'ha acabat.

Deu minuts abans de sentir les veus dels imans estem totes-l’àvia, la Nur, la Yusra i jo- assegudes a taula. En aquesta casano hi ha cap home. El pollastre i l’arròs esperen en una enormefont acompanyats d’amanida, iogurt, pa i olives, dàtils. I unmunt d’aigua. L’espera es fa llarga, després de tot el dia sensemenjar. Per fi sentim la senyal. Al carrer no hi ha ningú. Fa unaestona que totes les botigues han tancat les seves portes i elscotxes han accelerat per arribar a casa.

Primer bevem aigua i mengem un dàtil. L’estómac porta mesde dotze hores sense treballar. La Nur s’encén una cigarreta.Pels fumadors es tracta de l’abstinència més dura. L’àvia ensserveix abundants plats i, durant uns minuts, només se sent laveu animada de la presentadora de televisió que fa un programaespecial pel Ramadà. Quan acabem, comencen les visites. Se’lshi ofereix qataief (una empanada farcida de nous o formatgefresc i cardamom, remullades en sucre), té amb menta o cafè.

Tot l’ambient canvia. Ara a la televisió emeten una telesèries.Aquest any, triomfen les de Síria. Se senten petards i riures alcarrer, ara ple d’homes xerrant i de nens jugant. La lluna estàen quart decreixent. D’aquí a una setmana s’acabarà el RamadàKarim (generós), que va començar la primera nit que es veia lalluna, només un fi somriure al cel, ara ja fa tres setmanes.

S

"Les voreresmantenen lesmarques deixadespels tancs durantla segona intifada"

33

valors

valors

er què vau decidir adoptar en Sasha? Us vauplantejar altres opcions? Quan la meva parella i jo encara no ens havíemplantejat tenir un fill, havíem parlat de la possi-bilitat d’adoptar en un futur. Pensàvem que no

era tan important crear una nova vida, com donar oportunitats,educar i estimar a un nen que ja existeix i viu en un orfenat. Anysdesprés, quan vam veure que passava el temps i no em quedavaembarassada, de seguida vam tornar pensar en adoptar.

Com vas viure el procés d’adopció? Creus que els tràmitsque exigeix la Generalitat són correctes? Abans de començar els tràmits per aconseguir el certificatd’idoneïtat, tens molta por. Penses que els psicòlegs et faranun judici sumaríssim i et torturaran amb preguntes-trampa perfer-te caure en contradicions. I no és així, són molt professionalsi discrets, almenys en el nostre cas i en el de la majoria defamílies que he parlat. Passes nervis, perquè saps que et juguesla possibilitat de ser pare però jo entenc que hi ha d’haver unmínim filtre per garantir el benestar dels nens. A més els filtressón mínims, perquè només rebutgen entre un 1 i un 2% de lesfamílies. El problema ve després. Almenys en el cas de Rússia,els tràmits allà són una maranya indesxifrable. Les autoritatsrusses t’exigeixen moltíssims documents, alguns estrambòtics,per exemple un certificat firmat per 9 metges especialistesgarantint que tens bona salut. A la Seguretat Social no te’l fani es un calvari aconseguir tantes firmes. Els tràmits que et fanels representants de la teva ECAI (entitats mediadores enl’adopció internacional) a Rússia són força cars i mai acabesd’aclarir perquè pagues tant i on van parar els diners. I algunsjutges russos, de qui depèn en última instància que etconcedeixin o no l’adopció, són molt exigents. I allí et trobesmolt sol, sense cap suport de l’administració del teu país. Se

moment

La nova vida d'en Sashasuposa que la Generalitat fiscalitza la feina de les ECAI peròtinc la sensació que és un control molt superficial.

Vas tenir alguna vegada la sensació que us oferien triar unnen segons el vostre gust, una mica “a la carta”? No. En altres països com Ucraïna, t’ofereixen un catàleg defotos per triar. Però a Rússia, les famílies, almenys en teoria,no poden triar ni tan sols el sexe del fill. L’únic que pots elegirés l’edat de la criatura i has de posar una forquilla: de 0 a 3anys, de 3 a 5, etc...

Què et passa pel cap quan t’ensenyen la foto d’un nen que alcap d’uns mesos es convertirà en el teu fill? Abans de conèixer el nen que ens havíem assignat, jo teniamolta por de veure’l i no sentir res. Als meus amics que tenienfills, els preguntava si s’havien estimat el seu fill biològic desdel primer moment que els havien donat en braços a l’hospital.La majoria em van dir que sí, però alguns em van confessarque no, que el primer instant mires el nadó i veien un estrany.A mi em van ensenyar la foto del meu fill dues hores abans deconèixer-lo. I era molt borrosa, o sigui que la por va continuar.A l’hora de la veritat, la sensació d’estar davant d’un estranyva durar només uns segons. De seguida vaig pensar: és elmeu fill.

Com va ser el viatge al país d’origen? És força organitzat. Com que anàvem amb una ecai, t’acom-panya una traductora tota l’estona. A Rússia s’han de fer dosviatges: un per conèixer el nen i l’altre uns mesos després peranar a judici i recollir-lo. El primer el vam fer sols i el segon ambmés famílies.

Què vau sentir, què vau fer, quan us vau conèixer ? Jo portava l’angúnia de veure el nen i no sentir res per ell. Enarribar a l’orfenat, ens vam fer esperar en una sala petita, plenade joguines que aquí fa anys que no es veuen. Al cap de pocva entrar una cuidadora amb un nen ros i molt espantat agafatde la mà. Feia dos dies que en Sasha havia fet cinc anys i liportàvem un regal. Just quan el va obrir, va fer una cara moltespecial, una barreja de sorpresa i felicitat. I llavors va serquan vaig pensar de seguida: és el meu nen.

En quines condicions vivia? Bones. Estava en un orfenat d’un poble molt petit en el cen-tre de Rússia. El centre on era hi havia quaranta nens d’entre

| Isabel Nadal. Periodista, ha adoptat junt amb el seu marit un nen rus.

PER MARIA COLL

"La sensació de veureun estrany va durar poc,de seguida vaig pensar:és el meu fill"

34

valo

rs

P

per acabar

35

valorsISABEL NADAL

quatre i set anys i era vell però agradable. Estava ple de jogui-nes, de dibuixos infantils pintats a les parets. Tenien un patiamb gronxadors, tobogans, casetes de fusta per jugar...La di-rectora de l’orfenat ens va ensenyar que tenien sala de música,amb un piano, un mini-zoo amb conills, tortugues i periquitosque els nens cuidaven... Però els pressupostos dels orfenatsrussos són migrats i es nota en la roba, en el menjar...

Ara que ja és a casa, segurament que algunes dificultatsque us havien comentat potser estan passant. En els gairebé quatre mesos que fa que està amb nosaltres hatingut una adaptació molt bona, vertiginosa. En un mes va sercapaç d’entendre’ns, en dos mesos podia mantenir unaconversa en català i ara, gairebé 4 mesos després de ser aquíparla com una cotorra tot i que els filòlegs tremolarien si elsentissin perquè destrossa la gramàtica del Fabra. Però,certament, no tot és una bassa d’oli. Com la majoria de nensadoptats, i més si són una mica grandets, viuen en unamuntanya russa emocional. Els canvis han estat enormes i elsestímuls nous que reben són tants que a vegades costen depair. Solen ser nens molt moguts, tenen rebequeries des-proporcionades quan se’ls nega una cosa, es posen a plorarsense motiu, tenen por a dormir sols, a que els pares els deixin...I el dia a dia, sobretot si els pares són novells, es fa és complicat.

Les adopcions d’infants que ja no són nadons és méscomplexa? L’adaptació és més difícil. Porten la motxilleta de tot el quehan patit. I moltes pors, sobretot la por a tornar a ser aban-donats.. I necesiten que estiguis molt per ells, que els demostriscada tres minuts que els estimes, que no els deixaràs.

Segurament, però, són més les coses positives, quèdestacaries de l’experiència de ser pares adoptius? I tant! És molt gratificant. Al seu costat, veus amb una miradanova tot el que ja donaves per sabut. Això em sembla quepassa amb tots els nens. Però la mirada sobre el nostre món,d’un nen de cinc anys que sempre ha estat en un orfenat d’unpoble de cases de troncs al mig de Rússia, és més innocent,més impensada que la d’un nen d’aquí, que des de molt petitrep pilons d’informació.

Quines coses us sorprèn que a ell li sorprenguin o liagradin? A vegades diem que en Sasha va passar de ser un nen so-viètic a descobrir els plaers del capitalisme en dos dies. El quedes del principi el va tornar boig és: viatjar amb cotxe, compraren un supermercat i la propietat privada. Poder dir : aquesta ésla meva joguina, la meva motxilla, el meu paraigua...

perfilIsabel Nadal, junt amb

el seu marit, ha

adoptat un nen rus.

El procés ha durat

aproximadament un

any i mig, durant el

qual hi han hagut pors,

neguits, però,

sobretot, molta

il·lusió. Des del passat

juliol en Sasha, de cinc

anys, ja viu amb els

seus nous pares.

És un nen molt

divertit, amb molta

imaginació, ganes

d’aprendre i descobrir

coses noves. Ara tota

la família, tant els

pares com l'infant,

viuen un període

d'adaptació a la nova

situació, del qual en

gaudeixen cada minut.