Gran Profeta, 1933. Pau Gargallo

Pau Gargallo (1881-1934)

Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia. Madrid.

PAU GARGALLO. DECORACIÓ DE L’INTERIOR DEL PALAU

Gargallo, modernista convençut els anys del seu inici

artístic, va donar una nova dimensió a l’escultura

simbolista en aquella època, de la qual destaquen les

escultures decoratives de l’interior del Palau de la

Música Catalana.

Molt aviat va evolucionar cap a altres formes

escultòriques, per exemple, el noucentisme, com es

pot veure en els genets i l’auriga de l’Estadi de

Montjuïc. Les estades que va fer a París el van

decantar, posteriorment, cap a formes més

avantguardistes com ara el cubisme i

l’expressionisme amb les quals ara l’identifiquen.

BEETHOVEN I

LES VALQUÍRIES

A la dreta de

l’hemicicle hi ha

el bust de

Beethoven i la

plasmació

wagneriana de

les valquíries.

DETALL DEL FULLATGE

Un grup de donzelles amb garlandes de flors sobre les quals destaca el bust d’Anselm Clavé. Del costat arrenca un frondosíssim arbre

les fulles del qual penetren al sostre de la boca de l’escenari gairebé fins a abastar la cavalcada de les valquíries. És evident l’al·lusió a

Les flors de maig, famosa cançó de Clavé que arrelà profundament en el sentiment popular. És una de les manifestacions principals

de l’etapa modernista i simbolista de Gargallo.

Etapa classicitzant

LA BÈSTIA DE L’HOME

Relleu pla de bronze del 1904.

Mostra la brutalitat i la força de

l’home amb gran

expressionisme. S’hi nota la

influència de l’escultura

francesa de Meunier i Rodin,

que tant va incidir en la

producció escultòrica dels

artistes del segle XX. És també

un reflex del simbolisme

compromès amb la lluita social,

present en altres obres com ara

la sèrie de vicis i virtuts capitals.

RETRAT DE PICASSO

Aquest retrat de pedra del 1913 ha

esdevingut un dels més populars del geni

malagueny, segurament per

l’extraordinària captació psicològica que

transmet del personatge. És també un

homenatge a l’amic i col·laborador amb qui

Gargallo compartia l’interès per la recerca

constant de noves formes artístiques.

EL PROFETA. PABLO GARGALLO

(1933). Bronze, 2’35 m. Centro de Arte Reina Sofia, Madrid

Gargallo va ser el primer a descobrir la configuració geomètrica de les planxes de ferro

però aviat va començar a aprofitar-ne els espais buits i a dotar-los de força que va

aplicar també a les arestes. Corba les plaques metàl·liques per donar-hi forma

expressiva, les retalla i n’aprofita el buit que deixen. Des d’un punt de vista estilístic

presenta formes que permeten de parlar d’escultura cubista però es mou dins dels

plantejaments espirituals de l’expressionisme. La potència suggeridora de l’obra és

admirable.

El Profeta és l'obra mestra de P. Gargallo en la qual va treballar tota la vida: en resten

dibuixos previs des de 1904 i del 1926 és el Cap de profeta, que ve a ser l'immediat

precedent de la gran peça. Quan se li presenta l'oportunitat d'organitzar una gran

exposició a Nova York per a l'any 1934, trobarà el moment de culminar la seva gran

obra.

El profeta simbolitza el crit de l'ésser humà al desert; es tracta d'un personatge solitari

amb el que tracta de reflectir la soledat de l'ésser humà ("vociferant predicció del

profeta"). També es considera que presagia la guerra i els desastres de la humanitat.

En tot cas, sembla ser una visió simbòlicament apocalíptica on mostra l'essència de

l'ésser humà, que en el fons està sol. Aquesta obra presenta un poder suggestiu que

sembla que anunciï grans possibilitats creatives que van quedar truncades en morir

l'escultor al 1934. No s’ha d'oblidar que existeixen diversos exemplars de la mateixa

obra, a partir d'un mateix motlle, clar reflex de la societat industrial que permet la

producció d'objectes en massa (actualment només es permeten legalment 5 còpies).

Violinista, 1920 Cap de profeta, 1926 Gran ballarina, 1929

Bacant, 1930 Greta Garbo, 1930

de grans proporcions (2,35 m.)

Dempeus amb les cames obertes i ben fermada a terra

cobert el cos amb una pell

porta un bastó en el braç dret

el braç esquerre, amb la mà oberta, l’aixeca amb força desafiadora

gest terrible i amenaçador

rostre ferotge

Profeta = figura que té poders supraterrenals i ens comunica missatges de bon o mal auguri

nou llenguatge escultòric, nou concepte d’espai escultòric

és un dibuix de ritmes en l’espai, on el buit es torna ple i allò massís esdevé silueta tan important és l’espai ple com les formes intuïdes ocupades pels forats

joc harmoniós de línies parabòliques, de corbes i contracorbes, de formes ovals, còncaves i convexes

estètica cubista i llenguatge expressionista

Mascara de Greta Garbo, 1930 Museu Nacional Reina Sofia. Madrid

La seva aportació a l’escultura avantguardística és el treball en metall no fos (xapa de metall). El repte que planteja Gargallo és, doncs, el de donar volum i diversitat de punts de vista a la xapa, totalment aliena al concepte de massa.

Gran ballarina, 1929; ferro retallat. MNAC

Gargallo utilitzà cartons retallats a partir del quals tallà les peces en metall

CAP DE LA MONTSERRAT CRIDANT. JULI GONZÁLEZ

Escultura avantguardista catalana (1937-1942).

Bronze, 32,5 x 30 x 20 cm. Museu d’Art Modern, BarcelonaCap de la Montserrat cridant està inspirada en l’escultura La

Montserrat que representa la commovedora imatge d’una

pagesa catalana. La Montserrat és una obra mestra que es va

exposar al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de

París del 1937.

González evocà reiteradament el tema de la Montserrat,

com a símbol de la lluita per la llibertat, en obres que

revelen els horrors de la guerra com a drama comú de tota la

humanitat, de manera que el simbolisme de l’esmentada

obra va esdevenir universal. El patetisme amb què González

va descriure els horrors de la guerra és especialment

punyent en la sèrie de peces que aborden la figura d’una

dona esfereïda. Aquesta obra mestra va ser tractada en

diversos fragments (cap que crida, braços enlaire que clamen

cap al cel i mans obertes) que assoliren un alt grau

d’expressivitat. En aquest fragment de la figura de la dona,

l’artista resumeix tot el dolor i el dramatisme que la guerra

pot imprimir en el rostre humà. S’hi pot veure la imatge

expressionista d’un símbol popular.

LA MONTSERRAT

Representa una pagesa catalana, forta, amb el

mocador al cap i la falç a la mà esquerra; a la dreta

porta un nen petit. És feta de la més humil i

meravellosa ferralla dels suburbis i és plena de força

d’esperit i d’empenta violenta, com un soldat guardià,

indignat, castigada per la generositat de la seva pròpia

vida, amb el pit enfonsat i el ventre potent, armada

amb una obstinada voluntat, barreja impressionant de

tendresa i d’ira, expressió profundíssima de la realitat

de la seva obra. És de bronze (1,65 x 0,47x 0,47m) i es

conserva a l’Stedelijk Museum, a Amsterdam.

HOME CACTUS NÚM. 1

González obté les formes d’aquesta escultura

modelant políedres abruptes i eruptius amb

punxes (cactus). Puntes de ferro fendeixen l’espai

amb agressivitat i fereixen l’espectador perquè

evoquen la tragèdia interior i col·lectiva de la seva

època. Els homes cactus formen una sèrie de

figures completament abstractes, agressives i

punyents, fruit de l’experimentació constant que

caracteritza l’obra de González. Hi transmet la

tragèdia que va viure la seva generació amb la

Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial posterior.