CANVI I RETARD A LA FI DE L'ANTIC RÈGIM:CONTRAST INTERIOR-PERIFÈRIAEn els anys dels que anem a ocupar-nos, va haver-hi, doncs, una conjuntura econòmica depressiva que

va actuar sobre la societat i la polítiques espanyoles i que va ser, al seu torn, influïda per les actituds d'aquesta societat i per les formulacions d'aquesta política...

Intentarem penetrar més profundament en els problemes econòmics d'aquesta Espanya de finals de l'Antic Règim, traçant una imatge, encara que siga esquemàtica, del seu funcionament en el segle XVIII. Sabem que eixe segle va veure com es produïen a Espanya uns fenòmens generals de creixement. Creixement, en primer lloc, de la població, que va sobrepassar per primera vegada el sostre dels huit milions d'habitants. En 1717 hi havia a Espanya uns 7.500.000 pobladors, que al començament del segle XIX havien augmentat fins una xifra entre els 11 i els 12 milions. Aquest creixement de la població, va actuar sobre la demanda agrària: un consum major d'aliments donaria lloc a una pujada dels preus agraris i estimularia els propietaris a realitzar millores tècniques per a augmentar la producció. El segle XVIII està marcat en la història de l'economia espanyola per l'aparició de les Societats Econòmiques d'Amics del País i per la preocupació sobre el progrés de l'agricultura.

A Castella, no obstant, aquest creixement agrari presentava unes limitacions insalvables, per culpa del seu mercat interior sense articular, funcionant en xicotetes unitats comarcals, cel·lulars, on els “poderosos”, –propietaris o perceptors de delmes i drets senyorials-, monopolitzaven l'escassa comercialització dels cereals, aprofitant el benefici que els produïa vendre cada any en els “mesos majors” de la primavera, quan els xicotets llauradors ja havien consumit la seua collita, i quan, sols, dictaven “la dura llei de l'escassetat aparent”. O on guardaven el seu blat en els anys de bona collita i baixos preus per a vendre-ho en els de fam i carestia.

Una economia d'aquest tipus tendix a perpetuar la concentració de la propietat, les relacions senyorials i l'estancament tècnic. El botànic català Juan Francisco Bahí assenyalava en 1815 que la raó que existiren a Espanya “els immensos erms i terres incultes, la vista de les quals afligix a tot economista, o millor diré a tot bon espanyol”, era de caràcter institucional: “romanent la mateixa legislació en les més de les províncies, o siga el costum envellit de reunir-se en poques mans unes grans propietats, sense que mai puga esperar un llaurador o treballador el veure's propietari ni inclús usufructuar durant la seua vida certa extensió de terra en què solidar el fruit dels seus suors, mai podrem veure cultivades unes dilatades partides de terra que serien feraços”. La falta de comercialització afavoria una explotació deficient de la terra i dificultava la introducció dels avanços tecnològics de la revolució agrícola. No van faltar a Castella ni el coneixement de les noves tècniques, ni els pioners que les aplicaren. En 1781, Agustín Colmeiro descrivia en la Societat de Madrid un aladre d'orelló; però, trenta anys més tard, en una zona agrícola avançada com Catalunya, es continuava rebolicant la terra amb la pala, i en la Jara toledana o en les Bardenas l'aladre d'orelló no es va introduir fins a les dècades finals del segle XIX, al cap de més d'un segle. No eren tampoc les condicions del sòl o del clima les que dificultaven aquesta implantació de nous mètodes. Ja en 1767, quan José Antonio Valcárcel exposava els principis del “nou cultiu”, açò és, del sistema britànic, amb rotacions de tres o sis anys, associant els cereals amb llegums, trèvol o naps, havia de plantejar-se cruament: “més es posarà també per inconvenient que aquesta abundància, la que parlant pròpiament, ve a ser un augment de misèria en algunes comarques aïllades del reialme, arribarà a estar sense despatx ni comunicació (...). Tal és l'estat d'algunes comarques del reialme que els habitants perixen de misèria en el centre mateixa de l'abundància”.

En una economia d'aquest tipus, el llaurador no té excedents que puga comercialitzar per a obtindre els diners amb què adquirir productes industrials (o amb el que atendre les creixents exigències fiscals de l'Estat). Al gran propietari, per la seua banda, li basta amb els ingressos que obté explotant la seua situació monopòlica de manera que no té estímul per a invertir en un altre gènere d'activitats productives. Perquè invertir en la indústria, si el consum de productes industrials dels llauradors és mínim i el consum urbà és atés sobretot amb les importacions? Els teixits estrangers abastien la demanda dels sectors millor dotats econòmicament de la societat castellana i asseguraven la continuïtat de les exportacions a les colònies.

El cas del clero pot servir d'exemple. Posseïx en la corona de Castella terres que li proporcionen una quarta part de les entrades brutes de l'agricultura, percep les tres quartes de les rendes hipotecàries i quasi la meitat dels ingressos immobiliaris i senyorials, entre els que es compta una quarta part dels lloguers urbans. Però a aquesta enorme riquesa de base agrària, senyorial i immobiliària només li correspon el 2 per 100 dels beneficis obtinguts per inversions comercials i industrials. La riquesa de l'Església no es canalitzava en una direcció que poguera estimular un creixement econòmic de signe modern: anava novament a la terra o a la construcció d'edificis, s'emprava en despeses sumptuàries i, en una proporció res menyspreable, en beneficència. I tot açò, inclosa la beneficència, actuava més com un fre que com un estímul...

Resulta evident que en l'economia castellana de l'etapa final d'Antic Règim no es donaven les condicions adequades per a desencadenar un procés de revolució agrícola sobre el qual se n’haguera pogut edificar una industrialització de signe modern. Totes les característiques que hem apuntat com a negatives es

1

troben presents ací, la persistència d'unes relacions de producció de caràcter senyorial, la falta d'articulació del mercat interior, la producció industrial reduïda a una artesania que proveïx els mercats comarcals (mentre que els grans mercats urbans són abastits amb importacions), les fortes compres de cereals estrangers per part de la perifèria que, al mateix temps que contribuïxen a la descapitalització global del país, priven els productors de l'interior d'un mercat vital, etc.

En la perifèria peninsular, en canvi, existia una situació distinta. S'ha sobrevalorat tal vegada l'influx de les diferències institucionals: l'estímul que va poder representar la implantació en la corona d'Aragó d'un sistema fiscal més raonable. Pense, en canvi, que no s'ha tingut en compte la influència que va poder exercir la proximitat del mar: l'existència d'un comerç blader que feia impossibles ací les grans oscil·lacions de preu que tenien lloc en l'interior. Ací els llauradors posseïen xicotets excedents per a comercialitzar. Podien dedicar part de la seua terra i del seu treball a la vinya i vendre l'aiguardent que produïen. Pierre Vilar ens ha explicat les etapes del creixement econòmic català en el segle XVIII: va començar amb les exportacions d'aiguardent, intercanviat per bacallà britànic, fins que la crisi provocada per la guerra contra Anglaterra va moure els comerciants catalans a introduir-se en el comerç americà. A mitjan de segle es consolida la seua penetració de fet en els mercats colonials, la qual cosa els va permetre arrancar el reconeixement del seu dret al lliure comerç, acabant amb el monopoli gadità. Aquest comerç creixeria enormement a partir de llavors i suscitaria l'aparició de les primeres estructures d'una indústria tèxtil moderna. (...)

Així va ser com es va consolidar el desfasament entre l'interior de la Península, que romania en una economia agrària tancada i una perifèria que s'industrialitzava d'esquena als mercats interiors, comptant tan sols amb els seus propis mercats regionals i amb les il·limitades possibilitats del comerç colonial. Mentres Castella produïa blat en excés i comprava teixits estrangers, la perifèria peninsular produïa teixits i importava grans quantitats de cereals per al seu consum. Això significava que, sumant les compres de teixits de l'interior i les de cereals de la perifèria, es produïen enormes dèficit en la balança comercial espanyola respecte de l'estranger. El sistema va poder continuar funcionant així mentres Amèrica va proporcionar articles colonials i, per damunt de tot, diners amb què efectuar la necessària compensació. Però, quan el comerç colonial va caure verticalment, a partir de 1814, l'equilibri de tot aquest complex de fluxos havia de vindre-se'n a baix estrepitosament.(Fontana, J.: La quiebra de la monarquía absoluta (1814-1820). Ed. Ariel, Barna, 1971)

2