Les ciutats romanesMarina Amaro, Carolina González i Irene Sánchez

BARCINOLa Barcelona Romana

UbicacióLa ciutat es va alçar damunt un petit turó anomenat mont Tàber (15 m. sobre

el nivell del mar), enmig del fèrtil pla situat entre el Llobregat i el Besòs i entre

la serra de Collserola i el mar. El territori (ager) va ser objecte d'una

parcel·lació o centuriació entre els colons i d'una intensa explotació agrícola

per mitjà de nombroses vil·les.

Data de fundació i nom Bàrcino, amb el nom oficial complet de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, va ser fundada per l'emperador August cap a l'any 14 a.C., un cop acabades les guerres càntabres i en plena reforma administrativa i viària del nord-est de la península. És, per tant, una fundació tardana respecte de les altres ciutats romanes de l'actual Catalunya.

Origens

Els orígens de la ciutat de Barcelona són confusos. Abans de la

conquesta romana de la península Ibèrica, l'àrea del pla de Barcelona i

zones confrontants conserva restes de finals del neolític. Posteriorment

es va desenvolupar la cultura dels laietans, un poble iber. Es té

constància de dues poblacions veïnes, Barkeno, situada sobre el mont

Tàber (Ciutat Vella) i Laie (o Laiesken), la localització es creu en les faldes

de la muntanya de Montjuïc (segles III i II aC), amb certa activitat

comercial.

Els mites• Mite d’Hèrcules

Hèrcules, quan va acabar el seu quart treball es va

unir a una expedició amb Jasó, per creuar el

Mediterrani i buscar el Vellocini d’Or. Però una

tempesta molt gran va dispersar la flota. Un dels

vaixells va desaparèixer i Jasó va manar a Hèrcules

que anés a buscar-lo. Després d’haver buscat va

descobrir les restes de la Barca Nova (novena barca)

junt a Montjuïc. Els tripulants van trobar tan acollidor

el paisatge que van decidir fundar una ciutat a la que

van donar el nom de la barca que es va perdre:

BARCANONA

Pel que sembla també hi va haver un petit establiment grec, de nom

Καλλίπολις (Kallípolis, "ciutat bella") encara que no està clara la seva

localització. S'han trobat dues seques d'aquest període.

Durant la Segona Guerra Púnica (218-202

aC), Cartago, liderat per Anníbal Barca, va

ocupar la població en el transcurs de la

seva marxa cap als Pirineus, havent

traspassat l'Ebre, que era fins aleshores el

límit del domini cartaginès. En molts

casos, aquesta ocupació (218 aC) és

assenyalada com a data de fundació de la

ciutat.

Història

• Els primers colons van ser d'origen itàlic.

• La població era reduïda, d'uns 2000 habitants com a màxim.

• Tant per la seva població com per la seva extensió, la mida de la ciutat era petita

respecte d'altres fundacions agústees i de la magnificència del seu espai públic

(fòrum i temple).

• Va ser concebuda com un centre administratiu i religiós d'una àrea més àmplia,

que abraçaria altres nuclis urbans preexistents i vil·les de la Laietània.

Distribució urbanísticaEls dos carrers principals partien de les quatre

portes i formaven una creu:

– El Decumanus Maximus s'estenia sobre l'eix

muntanya-mar ara ocupat pels actuals

carrers del Bisbe, de la Ciutat i del Regomir

– El Cardo Maximus seguia l'eix perpendicular

al primer (Besòs-Llobregat), corresponent als

actuals carrers de la Llibreteria i del Call.

Tant els carrers principals com els secundaris

(decumani i cardines minores) eren

originàriament amples, amb clavegueres, i

formaven una quadrícula.

Plànol de la Barcelona romana (extret de V. HURTADO - J. MESTRE - T. MISERACHS, Atles d'història de Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1995).

Restes romanes• S'han trobat restes de domus, sobretot sota la Plaça del Rei i els seus

voltants (actualment visibles al Museu d'Història de la Ciutat), el carrer del Bisbe Caçador i la plaça de Sant Miquel.

D'altres cases privades se'n van poder rescatar bells mosaics com els de les tres Gràcies i la cursa de circ.

Quadriga, detall del mosaic del circ, s. IV d.C., Museu d'Arqueologia de Catalunya (S.G.).

• El fòrum de Bàrcino es trobava en la confluència del Decumanus Maximus

amb el Cardo Maximus i l’espai que ocupava abarcava l’espai entre els

carrers de la Llibreteria, de la Pietat, de Sant Domènec del Call i de la

Freneria, incloent l'actual palau de la Generalitat.

• S'hi alçava un gran temple, construït a l'últim quart del s. I a.C. i estava dedicat a la tria capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) i, a més, el culte a l’Emperador August.

Maqueta de la reconstrucció del temple romà de Bàrcino, construït a finals del segle I a.C. (Museu Arqueològic de Catalunya, Barcelona)

Era un temple de planta rectangular, hexàstil (6 x 11 columnes) i perípter, amb dues columnes in antis. Avui se'n conserven quatre columnes d’estil corinti i un part del podium de l'angle est (carrer Paradís).

• Dos aqüeductes subministraven aigua a la ciutat: confluïen a la muralla al costat de

la porta de l'actual plaça Nova, on se n'han conservat restes que han permès una

reconstrucció d'una arcada d'un d'ells. Al carrer Duran i Bas se n'ha descobert un

tram de quatre arcades. Així mateix el record dels aqüeductes ha perdurat en els

noms d'alguns carrers (Arcs, Voltes...). L'aigua que fornien els aqüeductes

provenien de dos rius: el Besòs i el Llobregat.

Actualment en nombrosos punts del casc antic es poden veure trams més o menys extensos de la muralla romana, sovint dissimulada per palaus medievals i altres construccions que van reaprofitar les seves estructures.

Quatre de les torres de la muralla romana, ara incorporades a la Casa de l'Ardiaca i el Palau del Bisbe, a la plaça Nova.

• Alguns dels llocs on es veuen les restes de la muralla romana -i els edificis que s'hi recolzen- són: – Plaça Nova: Palau del Bisbe, Casa de

l'Ardiaca– Plaça de Ramon Berenguer : Capella de

Santa Àgueda, Palau Reial– Carrer del Regomir: Pati Llimona– carrer del Call– Carrer dels sots-tinent Navarro

La muralla romana al carrer del sots-tinent Navarro, amb la volta medieval del Palau Requessens, actualment seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres

• S'han trobat diversos conjunts de tombes o necròpolis a l'exterior de

l'àrea emmurallada, tal com era costum a l'època. La necròpolis més

important descoberta compta amb més de 70 tombes dels segles II i III, en

la via que es dirigia al Vallès. A la Plaça de la Vila de Madrid hi ha exposats

els restes de nom, esteles i cupas disposades a banda i banda d'una via

sepulcral romana, descobertes casualment el 1954.

• Les termes van ser edificades per Luci Minici Natal i el seu pare, que les

van pagar amb el seu propi capital en el segle II.

• Luci Minici Natal Quadroni Ver (en llatí

Lucius Minicius Natalis Quadronius Verus)

va néixer a Barcino el 96 d.C, i se’l coneix

va participar -i a més va vèncer- en els Jocs

Olímpics de l’antiguitat. La carrera política

(cursus honorum) de Minici júnior va

començar als divuit anys, durant el regnat

de Trajà i als primers temps en proximitat

als alts càrrecs que exercia el seu pare.

Immediatament després de la mort de Trajà, segueix un període

d’estancament durant els primers anys del govern d’Adrià, però al cap d'un

temps reprèn la seva carrera meteòrica amb aquest emperador fins a

ascendir a les responsabilitats més elevades amb Antoní Pius.

EMPORIAELa Empúries Romana

Habitants preromans

Des de l’Edat del Bronze, aquesta

zona estava habitada per unes

tribus indígenes, els indigetes, que

tenien una cultura i una economia

poc desenvolupada, basada en una

agricultura i una ramaderia de

subsistència. Aquestes tribus vivien

en enclavaments, un d’ells es

trobava en un petit istme, on hi ha

el poble de Sant Martí d’Empúries.

Durant el S, VII a.C aquest nucli va tenir unes primeres relacions comercials

amb els fenicis, els etruscos i els grecs. La Mediterrània occidental era

freqüentada als segles IX i VIII a.C. pels fenicis, els quals hi van ser atrets

per l'abundància de metalls, sobretot al sud de la península Ibèrica, on es

trobava Tartessos. Més tard l'actual Catalunya va ser visitada pels

comerciats etruscos.

Cap a l’any 600 a.C, els primers comerciants grecs procedien de Focea, a

l’Àsia Menor, que van instal·lar un assentament grec en amb l’objectiu

d’ampliar les seves relacions comercials i colonitzar noves terres.

• Va ser concebuda com un nucli de comerciants estrangers a qui els

indígenes garantien la seguretat per permetre el flux d’importacions. El

Fluvià i el Ter permetien l'accés a les comarques interiors.

• Els foceus van crear unes colònies al llarg de la costa mediterrània, unes

de les quals va ser Massàlia (actual Marsella, França). A través de Massàlia

els grecs van arribar a la costa catalana.

L’Emporion gregaVan desembarcar en una petita illa, actualment unida a la costa i correspon

al poblet de Sant Martí d’Empúries, a la badia de Roses. Era un lloc

estratègic, situat entre l’antiga desembocadura del riu Fluvià una fondalada

litoral, al sud, que construïa un port natural.

Aquest primer assentament va ser anomenat Palaiàpolis, “ciutat antiga”. A partir

de la segona meitat del S. VI a.C, l’enclavament es va consolidar i a causa de

l’augment de la població grega, els foceus van travessar el braç de mar que en els

separava de la costa i van fundar un nou nucli, anomenat Neàpolis “ciutat nova”, a

la línia de la costa.

Aquest establiment va tenir una funció comercial, tal com indica el seu nom

Empórion “port comercial”. I d’on deriva el nom de la comarca de l'Empordà.

Empórion es va desenvolupar gràcies a l’activitat comercial amb els pobles

de la Península, va esdevenir una ciutat portuària i un important nucli

urbà. Però la seva superfície no va superar mai les quatre hectàrees.

A la ciutat hi havia:

-Es va construir una muralla que es va aixecar

el S. II a.C, encara hi queden restes. Dins hi

havia una torre molt alta, la talaia, que

permetia veure el que passava fora dels murs.

-L’ Askleípeon: un centre terapèutic i religiós

consagrat al deu de la medicina, Asclepi en

grec i Esculapi en llatí. Hi havia un edifici per

als malalts que anaven a curar-se

( experimentaven un somni sagrat i els

sacerdots l’interpretaven i decidien el

tractament.)

-Hi havia tres temples, un dels quals estava dedicat a

Asclepi. A l’interior hi havia una estàtua de marbre

del déu (més de dos metres). Aquesta estàtua va ser

trobada l’any 1909 i envidada al Museu Arqueològic

de Barcelona. Ara ha tornat a Empúries, després

d’haver recuperat 85 fragments trobats durant les

excavacions, entre les quals hi ha els braços. Al

Museu d’Empúries es pot trobar l’escultura original.

-Hi havia el Serapíeion: un santuari dedicat a Isis i a

Zeus Serapis, divinitats d’origen egipci. L’intercanvi

comercial amb Empúries va ser molt gran i va

arribar fins a Orient.

-Hi ha restes d’un ventre urbà format per una àgora i una stoá, on es creuaven els

carrers principals de la ciutat.

– Àgora: era la plaça pública on s’ubicaven els edificis més importants de la ciutat.

– Stoá: estava al costat de l’àgora, era un edifici de dos pisos on els habitants anaven

a passejar o a comprar a les botigues. Queden restes de les bases que formaven la

seva porxada.

-Hi ha restes d’una petita industria de salaons: una factoria del S. I d.C on es salava el

peix. Hi havia un espai central on es netejava i es tallava el peix. Al costat, els dipòsits

on es salava i un magatzem on s’envasava en àmfores.

-Hi havia un petit mercat (macellum), al voltant d’una cisterna d’ús públic.

(l’abastament d’aigua era un problema per als grecs)

-Restes de filtres per depurar les aigües: unes àmfores plenes de materials filtrants,

com sorra o grava amb un orifici a la base.

-Es conserva una part del clavegueram que canalitzava l’aigua fins al mar.

-Hi ha restes d’habitatges privats, al voltant d’un pati central i decorats amb mosaics i

pintures.

-Hi ha una escullera hel·lenística, situada a la platja de Sant Martí (S. II-Ia.C). va ser

construïda després de l’arribada dels romans a causa de la intensificació del trànsit

comercial. Objectiu: tancar el port per la banda oberta al mar.

-Empórion era una ciutat doble, amb una

part habitada per grecs i l'altra per

indígenes, separades per un mur mitjaner.

Aquests buscaven la protecció de les

muralles.

-Hi ha indicis arqueològics que, durant el

segle V, just al costat de la ciutat grega es

va formar un petit barri habitat per ibers,

els quals probablement va esdevenir

ciutadans de la polis emporitana no gaire

temps després. Aquest fet demostraria les

excel·lents i estretes relacions entre colons

i indígenes.

Romanització

A finals del segle III aC la dominació

púnica d’Hispània va començar a

preocupar els romans a causa de les

seves riqueses minerals, per la qual

cosa varen enviar una ambaixada l’any

231 a Amílcar Barca, cabdill púnic que

va morir lluitant en el llevant de la

Península Ibèrica.

• El seu successor, Hasdrúbal, va establir una

sèrie de pactes amb els indígenes i va fundar

Carthago Nova (l’actual Cartagena) amb la

intenció que fos la capital de l’imperi colonial

cartaginès, cosa que no va agradar als romans,

que veien com els púnics esdevenien la major

potència marítima de la Mediterrània

occidental.

En morir assassinat Hasdrúbal a mans d’un

celta l’any 221aC, Hanníbal, fill d’Hamílcar

Barca, es va fer càrrec del comandament

dels púnics.

L’excusa dels romans per a la guerra va ser

Sagunt. Aquesta ciutat del llevant, aliada

dels romans, estava en la zona d’influència

cartaginesa, per la qual cosa Hanníbal la va

conquerir. Els romans van fer d’això un

casus belli: la segona guerra púnica

(218 201).‑

• Hanníbal va emprendre la marxa contra Itàlia

creuant els Pirineus i els Alps i Publi Corneli Escipió

(fotografia) va desembarcar a Empúries l’any 218

per instal·lar un campament militar per tancar el

pas per terra a les tropes cartagineses que es

trobaven a la ciutat de Sagunt (València). L’any 195

a.C, Marc Porci Cató va instal·lar un campament

militar a Empúries.

• No obstant això, l’arqueologia ha trobat monedes

d’època anterior a aquest desembarcament, la qual

cosa acredita l’existència de relacions comercials si

en les zones d’influència grega.

• A partir de la segona guerra púnica Empórion

esdevé aliada de Roma contra els cartaginesos.

• Roma s'apodera de les antigues

possessions cartagineses a la costa

mediterrània de la península Ibèrica.

• En els dos segles següents els romans van

conquerint la península ibèrica.

• El campament romà es va convertir en

ciutat, i en època de l’emperador August –

a la fotografia - (S. Ia.C) la ciutat grega i la

romana es van unir físicament i

jurídicament sota el nom de Muncipipium

Emporiae.

Distribució Urbanística• Només se n’ha excavat un 15%.

• La seva estructura és un

rectangle amb un perímetre de

700 m per 350m, amb una

superfície de 22,5 hectàrees

delimitades per una muralla

que formava part del sistema

defensiu de la ciutat. (es

conserva una part de la muralla

amb una de les portes de

sortida de la ciutat)

• Aquesta muralla és un mur recte, sense torres i amb dues parts diferenciades:

la inferior feta amb grans blocs de pedra i la superior, construïda amb una

mena de formigó format per calç sorra i pedres petites (opus caementicium). A

la muralla hi ha uns forats que servien per aguantar uns pals transversals sobre

els quals es dipositaven taulons en el moment de la construcció.

• La ciutat va seguir els cànons

urbanístics de les colònies romanes: a

patir de les estructures militars

preexistents es va traçar la xarxa de

carrers en una quadrícula regular. Els

dos carrers principals que creuaven la

ciutat eren el cardo (de nord a sud) i el

decumanus (d’est a oest). En aquesta

ciutat hi ha un mur que separa el

recinte emmurallat en dues parts.

• A la ciutat hi havia un fòrum és una gran plaça descoberta, envoltada per un

pòrtic, on es trobaven els principals edificis públics de la ciutat.

• Quan s’entrava al fòrum es veia el temple capitolí, aixecat damunt d’un podi,

més enlairat que la resta d’edificis. Estava dedicat a Júpiter, Juno i Minerva (la

Tríade Capitolina).

• A l’època d’August es van aixecar dos petits temples dedicats al culte imperial.

• La part nord del fòrum estava envoltada per una construcció en forma de U,

formada per un pòrtic en la part exterior, i un criptopòrtic, una part

subterrània que feia la funció de magatzem.

• A la banda est hi havia els edificis administratius:

– La basílica, on es feien judicis

– La cúria, on es prenien les decisions polítiques

• A la banda oest hi havia les botigues comercials (tabernae): locals senzills,

amb un taulell amb uns dipòsits interiors on s’emmagatzemaven diferents

productes com l’oli, el vi i el gra.

• Les termes estaven situades no gaire lluny del fòrum (van ser descobertes

l’any 2000 i estan en procés d’excavació).

• Els esclaus tenien cura de les instal·lacions renovaven l’aigua de les

piscines i havien de mantenir la temperatura de les calderes. La calefacció

de les sales s’obtenia gràcies a l’aire calent procedent d’un forn.

• Prop de les termes hi havia les popinae: unes cavernes on es podia

menjar, beure i jugar a jocs d’atzar. Eren petits locals amb un mostrador

obert al carrer.

Hi ha grans domus privades:• Estructurades a partir d’espais oberts que proporcionaven llum a les

estances del voltant i recollien l’aigua en cisternes subterrànies. • Hi ha restes de domus, que tenien grans jardins interiors i decorades

amb mosaics i pintures.• A la zona residencial (que s’ha excavat una petita part), hi havia unes

domus situades sobre el cardo més oriental de la ciutat. Hi ha dues domus importants Domus 1 (restes a la foto) i Domus 2A i2B.

La Domus 1( va ocupar part del carrer i va saltar l’antiga muralla) s’articulava al

voltant d’un pati central (atri), al qual s’accedia des del carrer a través d’un

passadís. També servia per donar llum a les cambres del voltant, les quals

tenien el terra pavimentat amb mosaics i les parets arrebossades amb calç on

després es pintaven escenes. També tenia peristil, jardí i banys privats.

• La societat tenia una estructura molt

jerarquitzada i la posició social marcava les

condicions de vida de les persones. Els d’un

nivell més alt eren els que controlaven les

principals activitats econòmiques.

• L’activitat comercial era el principal motor

econòmic d’Empúries, al voltant del seu

port es generaven importants negocis.

Hi havia altres grups amb una posició social menys favorable que vivien en

blocs de pisos, les insulae, on s’amuntegaven diverses famílies. Tenien un pati

central que donava llum i ventilava els habitatges i les estances que hi havia al

seu voltant. Molts pisos no disposaven d’aigua corrent i havien d’utilitzar

l’aigua de les fonts públiques.

També tenia edificacions de caràcter públic destinades al temps d’oci dels

habitants:

Amfiteatre fora del recinte emmurallat. Tenia una capacitat de 3000 espectadors

en unes graderies de fusta. Era de forma oval i a l’arena es feien lluites de

gladiadors o simulacions de caceres d’animals.

Al costat de l’amfiteatre hi havia la palestra o gimnàs on es poden fer exercicis

físics i tenir cura del cos.

Hi havia un teatre a l’interior de les muralles, però no ha estat localitzat.

Hi havia una necròpoli en els vessants oest i sud de la ciutat. Dipositaven les

urnes amb les cendres dels seus difunts en petites fosses.

• A partir del segle I d.C, pateix una decadència que és propiciada per diferents

factors entre els quals destaca la inutilització del port pels sediments aportats pel

Fluvià i els consegüents canvis dels fluxos comercials en les rutes marítimes.

• També va quedar en un segon pla davant el creixement de les ciutats Tarràco i

Barcino. Tant la ciutat romana com la Neàpolis es van anar despoblant i finalment

la ciutat es va replegar en el petit promontori de l’actual Sant Martí d’Empúries.

En l’antiguitat tardana els seus habitants utilitzaven l’àrea del nord del que havia

estat la Neàpolis grega com a cementiri.

Excavacions

• L’existència d’Empúries es coneixia des de l’antiguitat per mitjà de textos

d’autors clàssics com Estrabó o Tit Livi.

• Amb el pas del temps la ciutat es va anar cobrint de sorra, fins que al S.XVI

uns monjos van aixecar sobre la Neàpolis grega un monestir i una església

que ara són la seu del Museu Arqueològic de Catalunya a Empúries.

• Es van trobar objectes i peces antigues que es van vendre a institucions,

museus o col·leccionistes particulars.

• A causa d’això, una part del llegat

d’Empúries va quedar dispers. A mitjans

del segle XIX es van fer diferents

excavacions, però van ser esporàdiques i no

es van continuar.

• Al començament del S. XX es va iniciar un

procés de recuperació del jaciment

arqueològic gràcies al noucentisme, que

volia enfortir la identitat cultural catalana i

recuperar les arrels clàssiques.

• Les primeres excavacions oficials van

començar el 1908, i es va iniciar la

recuperació institucional del jaciment per

part de la Junta de Museus de Barcelona.

• Es van centrar sobretot en el sector de la Neàpolis grega. Van trobar l’estàtua del déu Asclepi, que era un dels símbols d’Empúries.

• Des de la Guerra Civil s’ha excavat el 20% del jaciment.

Hi ha un museu “ Museu d’Arqueologia de Catalunya” a Empúries PERVIVÈNCIA A EMPÚRIES

EMERITA AUGUSTALa Mèrida Romana

Emèrita Augusta és l’actual Mèrida, a Extremadura. Estava en el sud-oest d’Hispania en

una zona poc romanitzada.

La seva situació era molt bona ja que era al marge del riu Guadiana (Anas en aquella

època). Enmig d’aquest riu hi havia una illa natural en la qual descansaria el llarg pont que

esdevindria l’eix principal de la ciutat.

També passaven vies de comunicació, com la via de Plata, de nord a sud, que unia la

ciutat amb Asturica Augusta, l’actual Astorga. Una altra via era la que unia Còmplutum

amb Olisipó, d'est a oest.

Era un lloc envoltat de turons que els servien de protecció. El territori era ric en recursos

naturals: matèries primeres, terra per al cultiu, boscos i aigua.

Va arribar a tenir 50.000 habitants i es va convertir en la capital de Lusitània, una de les

tres províncies en què estava dividida la Hispania romana en temps de l’emperador

August. Tenia l’estatus de colònia, es governava amb les mateixes lleis que Roma.

Va ser fundada l’any 25 a.C per l’emperador August

a la província de Lusitània.

Es van ubicar en un poblat ja existent a canvi de

donar-los la categoria de ciutadans romans als

antics pobladors. Volien controlar les poblacions

indígenes.

El nom de la colònia indica que era un assentament

destinat als soldats romans que havien lluitat al

nord de la Península, contra els càntabres i els

àsturs: emeriti vol dir ‘retirat amb honor’.

També va néixer com a homenatge al primer

emperador de Roma, August.

Capital de la província Lusitània des del 15 a.C.,

Emèrita es va transformar durant els segles I i II d.C.

en una ciutat monumental, amb tots els edificis,

espais i serveis propis d'una gran urbs romana.

Des de finals del s. III i el s. IV va haver un desenvolupament gràcies a la reforma

administrativa de Dioclecià, que la va convertir a la capital de la Diòcesi de les

Hispànies i en una de les ciutats més importants del món romà.

Es reconstrueixen diversos edificis públics, s'aixequen nombroses mansions urbanes

i s'enriqueixen les vil·les rurals.

Al s. V els pobles germànics -sueus, alans i vàndals- van lluitar per apoderar-se de la

ciutat.

A mitjan segle VI Emèrita va ser capital del regne visigot, però la cort es va traslladar a

Toledo. Des de llavors el poder polític va ser omplert pels bisbes de la metròpoli emeritense,

la qual cosa va implicar un impuls constructiu de significació cristiana: es van edificar i van

restaurar basíliques, monestirs, escoles i hospitals. La importància de la ciutat es mantindria

després de la invasió àrab (713), fins a la fundació de Badajoz en l'últim terç del segle IX.

Urbanística• La ciutat presentava un model de planta hipodàmica: hi havia dos carrers

principals, el cardo i el decumanus, a partir dels quals s’organitzava la resta de la

ciutat.

• Era una ciutat envoltada per una muralla de tram irregular, per raons topogràfiques,

amb torres de defensa de planta circular, ja que estava envoltada de pobles indígenes.

• La muralla tenia quatre portes d’entrada que corresponien a les sortides dels dos

carrers principals. La seva estructura consisteix en dos murs de “opus incertum” o de

“opus quadratum”, segons la zona, amb un farcit de pedres i terra barrejades amb cal.

Actualment queden restes de 5 portes i de 7 torres.

Hi havia dos fòrums:

El provincial, ja que era capital de província. S’hi accedia per l’arc de Trajà, que

estava recobert de marbre. En aquest fòrum hi havia edificis destinats a

l’administració de la província. S’hi van trobar restes d’un temple dedicat al

culte imperial.

• El municipal, on es resolien els assumptes locals. Es trobava en

l’encreuament dels dos carrers principals i estava pavimentat amb lloses

de marbre. Hi havia una basílica destinada als afers judicials i també un

temple erròniament anomenat temple de Diana, perquè es creu que era

dedicat al culte imperial gràcies a escultures allà trobades.

S’han trobat restes de domus senyorials fora les muralles:

-Casa de l’Amfiteatre: tenia un peristil de 18 columnes, un pou central. Les

habitacions principals i els passadissos estaven pavimentats amb mosaics

de dibuixos geomètrics, escenes de verema o escenes marines amb peixos.

Sembla que va ser abandonada al S. IV d.C i va passar a ser una necròpoli.

-Casa del Mitreu, amb un atri central, un compluvi, unes termes privades de les quals es conserva un caldari amb banyeres decorades amb mosaics geomètrics i florals. Al costat de l’atri hi havia una habitació amb un gran mosaic, el mosaic cosmològic, en el qual es personifica la concepció i l’evolució del món. També hi ha unes estances subterrànies, a les quals s’accedia per unes escales on es conserven unes pintures murals magnífiques.

Mosaic de la casa Mitreu. Representa Oriens, el Sol.

• És el teatre més ben conservat de la península, cabien unes 6000 persones. Va ser inaugurat per Marc Agripa l’any 16 a.C

• La scaenae fons està formada per dos cossos de columnes corínties. L’espai entre les columnes era guarnit amb escultures.

L’amfiteatreTenia una capacitat per a 15000 espectadors. Va ser inaugurat l’any 8 a.C

El circEra l’edifici més gran destinat a les curses de cavalls. Va ser construït al principi del S. I d.C i, a causa de les seves dimensions ( 400m de llargada per 100m d’amplada), es va edificar fora del recinte emmurallat. Té una capacitat de 30.000 espectadors.Actualment es pot veure l’estructura general del circ, amb la spina central que dividia la pista en dues parts iguals.Existeixen restes de 12 carceres, rectangulars que tenien quatre pilars en els vèrtex. En l’altre costat del circ estava la Porta Triumphalis

TermesHi havia nuclis termals, tant públics (thermae) com privats (balneum) A 18 km de la ciutat hi ha les termes d’Alange: un conjunt termal al qual acudien els membres de l’alta societat romana de Mèrida. La planta és regular i a l’interior hi ha un seguit de cambres circulars amb un “oculus” per a la il·luminació i ventilació.Es van començar a construir el S. I a.C fins al IV. En el carrer Baños es troba un de les restes de les termes públiques.El seu estat de conservació és molt bo i avui dia continuen oferint els seus serveis.

Aqüeductes• Es necessitava un subministrament d’aigua abundant i regular que el

sistema de pous, cisternes i fonts naturals no podien garantir. Calia portar a la ciutat aigua de llocs més llunyans.

Tres aqüeductes:

• L’aqüeducte de Sant Llàtzer: canalitzava l’aigua dels rierols subterranis del nord de la ciutat. La part de subterrània es conserva força bé, però de la part externa només en queden tres pilars amb dos dels seus arcs d’unió. (a la fotografia)

• L’aqüeducte d’Aqua Augusta: portava aigua a la ciutat en un tram de 16 quilòmetres.

• L’aqüeducte dels Miracles: del principi del S. I d.C i transportava l’aigua de l’embassament de Prosèrpina (està format per un mur de contenció de l’embassament i va ser construït fa 2000 anys), situat a uns 5 km de la ciutat. – Subsisteixen 35 gegantins pilars i arcs de granit i maó.– Mides: 425m de longitud i 20m d’altura.– La seva combinació proporciona una agradable impressió cromàtica.– L’aqüeducte finalitzava en un castellum aquae a partir del qual es distribuïa l’aigua per

la ciutat.

Pont

Pont sobre el riu Guadiana:

• Van construir un pont romà sobre el riu Guadiana.

• Era el segon pont més llarg de l’Imperi (superat pel pont romà sobre el Danubi).

• Tenia un quilòmetre de longitud i era considerat com la gran porta d’entrada a la ciutat, ja que

era una prolongació del decumanus.

• Tenia un punt de recolzament en una petita illa que hi havia enmig del riu, com passava a Roma

amb l’illa Tiberina.

• És un pont construït amb carreus de granit, amb arcs de mig punt alternats amb unes petites

voltes de mig punt.

• La funció de les voltes era que l’aigua no augmentés la pressió d’empenta sobre el pont en les

crescudes del riu.

• Estava format per 60 arcs i 792m de llarg.

• El pont estava provist d’uns tallamars que tallaven el corrent i desviaven la pressió de l’aigua.

• Sobre el riu Guadiana conviuen elements del passat, com el pont romà o elements moderns

com el pont de Lusitània, de l’arquitecte Santiago Calatrava.

Pont sobre el riu Guadiana

Pont sobre el riu Albarregas

(a la fotografia)

Mida: 145m de longitud i uns 7m d’ample.

Està situat en la Via de la Plata i és la

continuació del cardo.

Pont Alcantarilla

És un petit pont de 7m de longitud i 4,30m

d’ample.

Està fet amb opus camenticium i recobert

de opus mixtum

Necròpolis

• Comptava amb una necròpolis on enterraven els seus morts.

• Estaven ubicades a prop de els vies que accedien a les portes de la muralla. Hi

havia tombes i columbaris amb cavitats per dipositar les urnes funeràries que

contenien les cendres dels difunts.

• Al columbari de la família dels Voconi s’han conservat pintures al fresc que

reprodueixen les persones difuntes.

• Tots els vestigis de cultura material es conserven al Museu d’Art Romà de

Mèrida. El museu compta amb una col·lecció d’objectes d’època romana

provinents del jaciment arqueològic.

Clavegueram

Per evacuar totes les aigües brutes es va construir un sistema de clavegueram,

que solia seguir el mateix itinerari dels carrers, i que desembocava directament

al riu Guadiana.

ILERDALa Lleida Romana

Nom i data de fundació

• La Ilerda romana té els seus

orígens sobre l’any 500 a.C

• La fundació de la ciutat

probablement s'ha de situar a l'

inici del segle I a.C.

• Estava situada a un turó a la vora

del riu Sicoris (Segre).

• Hi ha escasses referències històriques d’Ilerda. Destaca la batalla que s'hi va produir entre Cèsar i els partidaris de Pompeu (49 a.C.), descrita pel mateix Cèsar en el De bello ciuile. És un episodi de la guerra entre Cèsar i Pompeu, que es va iniciar l'any 50 aC, en tornar Cèsar de la Guerra de les Gàl·lies. Afrani i Petreu, generals de Pompeu, ocupaven Hispània amb un gran exèrcit. Cèsar, assabentat que Pompeu, des d'Àfrica, es dirigia a Hispània amb les seves legions decideix passar també de la Gàl·lia a la península. El seu lloctinent Fabi acampa a prop d'Ilerda, l'actual Lleida, on Afrani i Petreu tenien el seu campament, i construeix dos ponts sobre el riu Segre. Un cop arriba Cèsar al campament, intenta ocupar un turó que li podria proporcionar una posició avantatjosa sobre els seus enemics.

El nom

• El nom ibèric abans de l'arribada dels romans és Iltirda o Ildirda. Sobre el

seu significat s'han fet algunes hipòtesis. La que té més fonament és la

següent: el mot conté el segment inicial il(i), que en ibèric significa ‘ciutat’

(compareu-ho amb Ilduro, el nom ibèric de Mataró o Cabrera de Mar, i

d’altres, com Iliberris, avui Elna (Rosselló)). El segon segment, tir o dir (la

sonoritat de les oclusives no és clara en ibèric), segurament significa ‘llop’.

Aquesta hipòtesi es basa en dos fets. Primer, que el símbol dels ilergets era

un llop. I, segon, que la ciutat ibèrica d’Iltiraca, a Andalusia, també tenia un

llop com a símbol. Per tant, il-tir podia significar ‘ciutat del llop’.

• La posició privilegiada de Lleida i la identificació amb el topònim llatí

d’Ilerda han dut persistentment els historiadors a situar la Iltirta que

apareix com a capital dels ilergets en les monedes ibèriques en el

turó de la Seu Vella. Tanmateix, constatada la manca d'estructures

ibèriques al llarg de totes les recerques arqueològiques al turó de la

Seu, s'ha de posar en dubte aquesta identificació, i cal pensar, al

contrari, que Ilerda va ser una fundació romana ex nouo.

• Estava habitada pel poble dels

ilergets. Indíbil i Mandoni van ser

dos líders ilergets, però tot i que

diuen que van ser herois lluitant

contra els Romans, no tenim

documentació d'alguna victòria

dels dos ilergets. La seva

verdadera capital no era Ilerda,

sinó Atanagrum.

• A l'època d'August va obtenir el

títol de municipium i, va ser

monumentalitzada. Ilerda que

pertanyia al districte judicial

(conuentum) de Cesaraugusta,

l'actual Saragossa, era una ciutat

de pas entre la costa i l'interior

de la península.

• El sector més dinàmic de la ciutat correspondria a l'extrem est de la ciutat,

on s'eixamplava el terreny pla. Allà era on hi devia haver la cruïlla del

Cardo Maximus i del Decumanus Maximus, en la qual s'alçaven unes grans

termes públiques bastides al segle II d.C., l'edifici més notable descobert

fins a aquest moment i que, tal vegada, va mantenir la seva funció, d'una

manera o altra, fins a la Lleida musulmana.

• Tot i això el fòrum estaria situat, segons les hipòtesis formulades fins ara, cap a l'altre extrem de la ciutat, a prop del pont antic (potser a l'actual plaça de Sant Joan). Altres restes corresponen parcialment a algunes domus i a un possible tram del Cardo Maximus i d'algun altre carrrer, mentre que d'altres estructures excavades no se n'ha pogut determinar amb certesa la naturalesa.

• Fins al 1975 s’havien trobat poques restes i la majoria pertanyien a llocs extraurbans,

com ara la necròpolis que es va trobar en l’Estació de trens, o algunes vil·les i explotacions

agràries més immediates al nucli urbans.

• Es creu que el perímetre de la ciutat era d’unes 22 hectàrees, però l’absència de restes

romanes a l’oest de la intervenció del Carrer Major i la ubicació de les antigues muralles

andalusines i cristianes del s.XIV a l’extrem sud de la ciutat, fan que no estiguin segur.

• Entre els anys 1984 – 1987, en el solar on avui es situa l’auditori Enric Granados, va

aparèixer un edifici romà de grans dimensions, on els materials recuperats eren molt rics,

i s’observava l’importància que va tenir Ilerda, però la dificultat a l’hora de reconèixer els

límits de la ciutat es va dubtar de si les restes de l’Antic portal de Magdalena no fos un

establiment suburbà pròxim a la ciutat. Anys després, gràcies a les excavacions del carrer

Anselm Calvé, Democràcia i carrer Remolins han demostrat físicament que l’edifici

formava part de la ciutat.

• Tot sembla apuntar que la ciutat romana s’havia construït cap a l’est, ocupant una àrea

plana compresa entre el Turó i els antic cursos fluvials del Segre i el Neguerola.

TARRACOLa Tarragona Romana

Nom preromà de la ciutat• Cissa o Cesse és el nom que pareix que tenia Tarraco, la actual Tarragona,

abans de l’ arribada dels romans, ja que era la capital dels cessetans.

Fundació, consolidació i ubicació geogràfica de Tàrraco (217 - 45 a.C.)

• És va fundar durant la Segona Guerra Púnica, quan el general Gneu

Corneli Escipió ocupà l’estratègic turó on hi havia situat el poble

iber de Tàrakon. Li calia una base d’operacions que resultes perfecte

com a lloc de descans, a més com a refugi i organització, que fos

fàcil de defensar i que comptés amb la possibilitat de situar-hi un

port. El primer establiment militar prengué el nom de Tarraco i

acabà per integrar-se.

• La guerra amb els cartaginesos va acabar, però el domini romà va

haver de fer front, pocs anys després, a la revolta de les tribus ibers.

• Aconseguida la pacificac d’un ió ampli territori, es donaven les condicions

perquè Tarraco acomplís altres funcions a més de les militars. Així,

esdevingué terminal de rutes marítimes establertes des de la península

Itàlica, dels camins que s’endinsaven cap al nord oest d’Hispania i dels que

unien la Gàl·lia i el sud de la Península. A més d’un nus de comunicacions era

un nucli mercantil, burocràtic i el sud de la Península.

• Durant l’època republicana, Tarraco era, possiblement, una ciutat federada

amb Roma i capital de la Hispania Citerior. Juli Cèsar, també

possiblement, li canvià l’estatut jurídic pel de colònia. A partir d’aleshores

el nom oficial de la ciutat va ser Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco.

Teoria mitològica

• Segons la llegenda, el déu Júpiter

abandonà la seva esposa, la mortal Tíria,

en enamorar-se de la ciutat de Tarragona,

que el va encantar. La història ens diu que

l'any 218 a.C. els romans van establir-se

estratègicament en aquest indret, que

esdevingué amb el temps capital de la

Hispania Citerior. D'aquella esplendor es

conserva un riquíssim patrimoni

monumental.

Distribució urbanística de la ciutat

• Dos fets es van de gran

importància es van succeir al

segle I a.C. Per un costat, la

concessió de l’estatut de colònia

de dret romà a la ciutat i d’una

altra banda entorn l’any 27 a.C

és ja formalment i

administrativament capital de

província de la Hispania

Citerior.

• L’arqueologia

tarraconense ha

proporcionat i segueix

proporcionant nombrosos

i riquíssims documents

que evidencia l’existència

a Tarraco d’una dinàmica,

influent societat al llarg

de tot el període imperial.

• L’any 15 d.C, després de la mort d’August, Tarraco va sol·licitar

permís a Tiberi, per erigir-li un temple. D’aquest temple situat al

fòrum no se n’ha conservat cap resta, però la seva imatge simbòlica

va quedar reflectida a les encunyacions de l’època.

• Tarraco, capital de província i capital d’un conventus (o districte

judicial) tenia una gran basílica forense de triple nau amb perístasi

columnata.

• A Catalunya, són pocs els exemples documentats d’edificis d’espectacles i

només a Tarraco hi apareixen tots conjuntament: el teatre situat al costat

del fòrum, el circ que forma part del gran recinte provincial i finalment

l’amfiteatre situat ja fora de la ciutat

• Els edificis termals de Tarraco són coneguts únicament per làpides que

esmenten donacions i restauracions.

• També hi ha poques clavegueres però el més conegut és el pont

del Diable, un dels aqüeductes que conduïen l’aigua a Tarraco i

també a Barcino.

• A Tarragona, una part de la xarxa de clavegueres utilitza els

conductes romans, alguns dels quals son de enormes dimensions.

• Muralles: Les restes encara es poden observar en la Part Alta de la ciutat. Les restes visibles es situen al voltant dels passeigs Arqueològic, Torroja i St. Antoni, amb un recorregut aproximat d'uns 1200 metres, en el que es poden observar tres torres (La de l'Arquebisbe, la del Cabistol i la de St. Magí o Minerva), una porta (la de St. Magí) i set poternes. No obstant, sabem, per referències històriques, que fins al segle XVI, es podia resseguir pràcticament tot el perímetre de la muralla, que arribaria fins al port, amb una longitud addicional d'uns 3600 metres. Malauradament, la construcció de les muralles modernes, i les posteriors modificacions, van comportar la seva pràctica desaparició.

Hi ha dues fases de construcció:-La primera, localitzada entre la porta medieval del Roser i la torre de l'Arquebisbe, i entre les torres del Cabistol i Minerva, ambdues incloses. És una muralla que es caracteritza per tenir un parament megalític alt, de 6 a 8 filades i un seguit de torres, de les quals se’n conserven tres. D'aquestes cal destacar la de St. Magí, o Minerva, on hi havia un relleu monumental que representava a aquesta deessa, i un seguit de caps esculpits en els blocs megalítics.

-La segona fase de la muralla representa, segurament, una ampliació del perímetre defensat, i està format per un sòcol de dos filades de blocs megalítics, que es remuntaven amb un parament de carreus, assolin una alçada d'uns 12 metres. No tenia torres, però en canvi s'han conservat restes de dues rampes d'accés al pas de ronda superior, una de les quals és visible en l'interior del Museu Arqueològic.

• L'Amfiteatre és, sens dubte, un dels edificis d'espectacles més

genuïnament romà. De planta ovalada servia d'escenari per a numera,

venationes i naumachiae. Evidentment eren uns espectacles, o jocs, amb

una forta càrrega de violència i es considerava una de les principals

atraccions de l'època.

• El circ és un dels grans edificis d'espectacles més romans. Bàsicament es

tractava d'un espai condicionat per a les curses de carros, amb una pista

allargada, l'arena, dividida longitudinalment per una barrera, l'spina o

eurypus. Al voltant de l'arena s'estenien les graderies per al públic,

destacant-se, en la part central, la tribuna d'autoritats, el pulvinar.

• A Tarragona, aquest edifici es troba, actualment, dins el casc antic de la ciutat. No obstant presenta un estat de conservació quasi excel·lent, ja que els edificis medievals, en lloc de derruir-lo, es van construir aprofitant les seves estructures. Només cal entrar en alguns dels establiments públics de la zona per poder observar diverses parts del circ. De fet, part de l'arena, com espai obert i sense edificar, s'ha conservat fins als nostres dies en el que ara es coneix com la Plaça de la Font.

• L'edifici va ser construït en època

de Domicià, a finals del segle I dC, i

formava part del gran complex

públic que, en aquesta època, es va

edificar sobre el solar de l'antic

praesidium. Tenia unes dimensions

relativament reduïdes per un edifici

d'aquesta mena, ja que es va haver

d'encaixar dins l'espai disponible

que havia dins les muralles.

• El teatre romà de Tarragona és l'únic edifici d'aquestes característiques que

es conserva a Catalunya. Estava situat en la part baixa de la ciutat, molt a

prop de l'àrea portuària i al peu d'un antic penya-segat . Malgrat els treballs

d'excavació que es van realitzar a inicis del present segle, que van permetre

el descobriment d'importants restes arquitectòniques i d'una més que

important col·lecció d’estàtues, una sèrie de desafortunades actuacions

urbanístiques van estar a punt de fer-lo desaparèixer totalment. Per això, i

malgrat ser un monument perfectament visible està tancat al públic i

presenta, actualment, un estat d'abandó total.

• El teatre es va construir en època

d'August, sobre una sèrie de

construccions anteriors, segurament

relacionades amb l'activitat portuària.

Es va aprofitar el fort desnivell natural

per tal de construir la cavea, que

estava encarada a mar. No era una

construcció aïllada, sinó que formava

part d'un gran complex lúdic de

caràcter monumental. En el segle II dC

es documenta una reforma de

l'escena, que es revesteix de marbre.

FI