dissabte 16 d’octubre de 2010 · número 10 · la primera sessió de pagament de l’auditori i...

16
www.sitgesfilmfestival.com Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 Pàg. 04 DETECTIVE DEE Pàg. 09 MOTHER’S DAY Pàg. 07 I SAW THE DEVIL Pàg. 06 METROPOLIS

Upload: others

Post on 01-Oct-2020

1 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

www.s i t g e s f i lm f e s t i v a l . c om

Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10

Pàg. 04 DETECTIVE DEE

Pàg. 09MOTHER’S DAY

Pàg. 07 I SAw THE DEVIl

Pàg. 07Pàg. 06 METROPOlIS

Page 2: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 2010 2

INFO TICKET

ENTRADES (IVA inclòs)

8€ Secció Oficial Fantàstic a Competició – Sitges 43 / Secció Oficial Fantàstic Panorama / Secció Oficial Noves Visions / Secció Casa Àsia / Secció Anima’t / Midnight X-Treme / Secció Seven Chances / Sessions Especials 6€ Retrospectives i Homenatges7€ Sessions de curts d’animació a competició10€ Programa doble / Maratons de 3 o més pel·lícules / Focus 3D 12€ Gales d’Inauguració i Cloenda / Maratons del dia 17 d’octubre4€ Sitges Fòrum (Classes magistrals)

ENTRADES ESPECIALS (IVA inclòs)

Abonament Matinée: 99€

Vàlid per accedir a les sessions de l’Auditori, durant tot el Festival, en la franja de les 10h-12h-15h* (caps de setmana inclòs). El pots comprar fins al 6 d’octubre només a través de Tel-Entrada! Butaca VIP: 295€

La manera més còmoda de no perdre’t cap pel·lícula i sempre des de la teva butaca preferent! Tindràs la teva pròpia acreditació i podràs gaudir de totes les sessions de l’Auditori durant tots els dies del Festival, incloses la Inauguració, la Cloenda i la Maratons de l’últim dia. La pots comprar fins al 6 d’octubre només a través de Tel-Entrada!

Localitat Numerada (LN)Algunes sessions de l’Auditori disposen d’un nombre limitat de butaques numerades. Amb aquesta entrada, per 2€ més, t’estalviaràs de fer cua a les sessions més esperades de l’Auditori (consulta a la programació les sessions LN).

DESCOMPTES FANTÀSTICS** Descompte 20: a partir de la compra de 20 entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà un descompte del 20%.Descompte 10: a partir de la compra de 10 entrades per a pel·lícules diferents s’aplicarà un descompte del 10%.

CARNETS AMB DESCOMPTE **20% de descompte en la compra d’entrades pels clients de Caixa Catalunya (només aplicable a la venda anticipada). 20% de descompte en la venda anticipada i a les taquilles pels titulars de Carnet Biblioteques CBB, Carnet Jove, Targeta Cinesa Card, Club Casa Àsia, Club Fnac Oci i Cultura, Socis Univers de la UPC, Targeta Amiga Desigual, Majors de 65 anys, Club TR3SC, City Deluxe Card, Club UOC i Racc Master.

Els descomptes no són acumulables. El titular haurà de presentar a la taquilla el carnet de soci i el DNI.

* excepte Sessions 3D i Maratons del dia 17** no aplicables a Inauguració, Cloenda, Maratons del dia 17, Abonament Matinée, Butaca VIP i Localitat Numerada.

VENDA ANTICIPADA

Online: www.telentrada.com (Cost de distribució: 0,90€)Telèfon: 902 101 212 (Cost de distribució: 1,5€)Oficines de Caixa Catalunya. (Cost de distribució: 2€)

Les entrades adquirides a través de Tel-Entrada per a les projeccions de l’Auditori s’hauran de recollir a la taquilla de l’Hotel Melià ubicada a la Sala Tramuntana. Les entrades adquirides a través de Tel-Entrada per a les projeccions del Prado i el Retiro s’hauran de recollir a la taquilla de l’edifici Miramar.

L’Abonament Matinée només es podrà imprimir als caixers de Caixa Catalunya. Diàriament s’hauran de recollir les entrades pel mateix dia presentant l’Abonament imprès.

L’acreditació de Butaca VIP només es podrà imprimir als caixers de Caixa Catalunya i s’haurà bescanviar per una acreditació vàlida per a totes les sessions de l’Auditori a la taquilla del Melià.

TAQUILLES DEL FESTIVAL

Es podran adquirir entrades per a tots els cinemes i sessions a:

Taquilla Hotel Melià (Sala Tramuntana)C/ de Ramon Dalmau, s/n Del 7al 17 d’octubreLa taquilla obrirà una hora abans de l’inici de la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió.

Taquilla Edifici MiramarC/ Davallada, 12 Del 7al 17 d’octubreLa taquilla obrirà una hora abans de l’inici de la primera sessió de pagament del Prado i del Retiro i tancarà a l’inici de l’última sessió.

IMPORTANTS’accepta pagament amb Visa.

Es donarà prioritat a la venda d’entrades per a les sessions immediates.

Queda prohibit l’accés a la sala un cop començada la sessió.

No s’admetran canvis ni devolucions excepte en casos de canvi de programació o suspensió de passi per part del Festival. Si és així, la devolució de l’import o el bescanvi per una altra entrada s’haurà d’efectuar a les mateixes taquilles on ha estat realitzada la compra. En el cas d’haver efectuat la compra per Tel-Entrada la devolució de l’import s’haurà de tramitar a qualsevol oficina de Caixa Catalunya. Aquestes devolucions s’efectuaran en els 10 dies posteriors a l’anul·lació de la projecció.

INFO TRANSPORTS

El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles retards en les projeccions del festival no afectaran a l’horari dels següents transports:

A – DES DE BARCELONATRENBCN Sants – Sitges: Primer tren: 5:45h / Últim tren 00:15hSitges – BCN Sants: Primer tren: 4:48h / Últim tren: 22:26h NOVETAT, TREN FANTÀSTIC! Únicament a la 1:30h de la matinada, del 7 al 17 d’octubre (ambdós inclosos), tren directe sense parades Sitges Barcelona Sants.Preu del bitllet: 3€ (aquest trajecte). Vàlids els abonaments de RENFE i ATM. El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1:30h sense excepcions. Per a més informació: 902 41 00 41 / www.rodaliesdecatalunya.cat

BUS DIÜRN I NOCTURNBCN (R.Universitat) – Sitges (zona Oasis): Primer bus: 7:20h / Últim bus: 01:55hSitges (zona Oasis) – Barcelona (Pl. Catalunya): Primer bus: 5:55h / Últims busos: 23:45h, 1:10h, 3:02hConsulteu tots els horaris, parades i preus a la companyia Monbús 938 937 060 / www.monbus.cat

COTXEPodeu circular per l’autopista C-32 en direcció Sitges i agafar la sortida 31 (Sitges Nord), la sortida 30 (Sitges Centre) o bé la sortida 29 (Sant Pere de Ribes). Aquesta via ràpida travessa els túnels del Garraf i comporta un peatge.

També podeu sortir de l’autopista C-32 per la sortida Castelldefels Platja i circular per la C-31 o carretera de les Costes en sentit Sitges fins a entrar a la vila pel barri d’Aiguadolç. Aquesta possibilitat també dóna accés a Les Botigues de Sitges i al poble de Garraf i no comporta cap peatge.

A – DES DE VILANOVA I LA GELTRÚTRENSitges - Vilanova: Primer tren 06:21 / Últim tren 00:51 Vilanova – Sitges: Primer tren 04:42 / Últim tren 22:19Per a més informació consulteu www.renfe.es

BUS DIÜRN I NOCTURNSortides des de l’estació de tren. Horaris i preus:Autocars Plana: 977 354 445/ www.autocarsplana.comMonbús: 938 937 060 / www.monbus.cat

COTXEPodeu circular per l’autopista C-32 i agafar la sortida 29 (Sant Pere de Ribes) o bé la sortida 30 (Sitges Centre).

BUS URBÀ DE SITGESVallpineda, Terramar i Llevantina. Horaris i preus:Sarfa 902 302 025 / www.sarfa.com

Page 3: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 20103

Apichatpong Weerasethakul i Luis Miñarro, director i productor de Uncle Boonmee.

Rodrigo Cortés i Chema García Ibarra, guanyadors del Méliès al millor llarg i curt, respectivament.

Presentació de Earthling, 5150 Rue des Ormes i Simon Werner a disparu...

L’equip d’Herois al complet.

Gareth Edwards, director de Monsters.

Matt Reeves i Kodi Smit-McPhee, director i actor de Le Me In.

Page 4: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 2010 4

ENTREVISTA A APICHATPONG WEERASETHAKUL

Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives juega con el ima-ginario y las ideas visuales de viejos productos audiovisuales tailandeses.Sí, pero lo hace de manera indi-recta. Quizá podría haber ido a los archivos a investigar, pero quería reaccionar en el propio set de ro-daje o a la hora de escribir el guión, prefería que todo surgiera de mis recuerdo de todas aquellas imáge-nes que de la referencia directa. El hecho de que todo fluya desde la memoria, es lo que hace la película tan especial, pues nace de la expe-riencia y del recuerdo.

Parecería que hay una fuerte tradición en Tailandia de cine e historias de fantasmas.Tenemos muchas historias de fan-tasmas. Antes, eran muy especia-les. En cambio, ahora, no es tan específico y lo que abunda son las

películas coreanas o japonesas de terror, que están hechas para cho-car al público. Creo que siempre lo importante es la mirada que tene-mos hacia las cosas; en el caso de Uncle Boonmee, la película es los ojos del pasado.

Uncle Boonme nace de dos pro-yectos anteriores, una vídeo-instalación y un cortometraje, ¿tenías ya la idea de realizar un largo?Comenzó como un proyecto artís-tico, llamado Primitive, basado en un libro que compré hace tiempo sobre un hombre que vivía en la misma región que yo, en el norte de Tailandia, y que intentó cono-cer a sus parientes fallecidos. Fui a visitar a sus hijos, pero no logré sacar nada en claro, así que lo usé más como una inspiración: me in-teresaba para poder abordar el re-cuerdo que tengo de mi región. No

es un sitio ideal para vivir, porque hay mucha pobreza, y esta idea es-tá presente en la película a nivel de paisaje y también a través de mi recuerdo, algo que se desprende del filme.

¿Sabías que harías un largo cuando realizaste el corto y la vídeo-instalación?Tenía un guión desde el principio, pero a medida que fui haciendo el corto y la instalación este fue cam-biando. Creo que esas dos piezas me sirvieron de preparación para, más adelante, realizar un proyecto más grande, el largo que ha acaba-do siendo Uncle Boonmee.

En cierta manera, al tomar pres-tado el libro sobre aquel hom-bre, estás trabajando sobre el recuerdo de otro, como sucedía también en Syndromes and a Century.Para Uncle Boonmee me inven-té muchas cosas. En el caso de Syndromes and a Century, que es-taba inspirada en mis padres, yo conocía al referente; en cambio, al hombre de Uncle Boonmee no lo conocí, así que inventé la mayor parte. Se podría decir que la pelí-cula es en realidad “Uncle Apicha-tpong”, pues la mayoría de cosas que hay son más cercanas a mí que al libro en el que se inspira. La última escena de la película abor-da justamente este tema: uno de los personajes, que no conoce al hombre, dice que debería inventar-se una historia.

En cierta manera, Uncle Boon-mee se puede ver como una con-tinuación de Tropical Malady.Yo también lo veo así: para mí, ha-

cer películas es trabajar sobre el tiempo. Cuando en Uncle Boonme ves al chico que se convierte en monje, puedes pensar que estás viendo una película que va antes de Tropical Malady. Se produce así un juego en el tiempo, entre las distintas películas.

Uncle Boonme viene marcada por la Palma de Oro consegui-da en Cannes y con la aureola de que tú realizas un cine “de autor”. Sin embargo, la película también lidia con un cine muy popular.Me alegra mucho oír esto, la gente se acerca a mí o vienen a ver la película pensando en un cine de autor o en el nivel de Cannes, y yo intento decirles que no es sólo eso, que el público puede reír, que hay comicidad.

Con el mono-fantasma recuperas un poco la idea de un cine fan-tástico artesanal, con figuras mí-ticas. Pienso un poco en el cine de los ochenta, en La guerra de las Galaxias, por ejemplo.Sí, ¡Chewbacca! Para mí, de la película, y, en especial, de la se-cuencia de la cena, se tiene que desprender el sentimiento de algo anciano. Sin embargo, el público tiene que saber que se trata de un director actual. Quizá por eso, en la secuencia de la cena y con la aparición del mono, hay una fric-ción entre el hecho de que hay un personaje caracterizado de mane-ra barata, con un traje muy pobre, y el realismo propio del ritmo de la escena.

Sobre esta idea de realismo: ¿qué le atrae de la mezcla en-

tre este y el cine de género?Quería reflejar el espíritu, el mun-do de los sentimientos. Por eso, la reacción que tienen los perso-najes cuando aparecen los fan-tasmas es de absoluta normali-dad: es una proyección del deseo que tiene la gente de hablar con sus seres queridos.

Uncle Boonmee es una copro-ducción entre varios países: ¿es necesaria la coproducción para la supervivencia de un cierto cine asiático?Eso es porque el presupuesto es realmente muy pequeño y los productores se interesan por es-te tipo de películas, por eso me dan una libertad total. Al ser un presupuesto no muy elevado, lo que han tenido que invertir las distintas partes es también pe-queño y todos han ido ayudando poco a poco.

Parecería que has abandonado esa marca narrativa de partir las películas por la mitad (Tro-pical Malady, Syndromes and a Century). En esas dos películas había dos esferas marcadas y separadas; en Uncle Boonmee estas dos esferas (los vivos y los espectros) se mezclan.Cada película te dice lo que ne-cesita. Cuando pensé Tropical Malady y Syndromes and a Cen-tury quería que se diferenciara la luz de la oscuridad; el dolor, de la felicidad. En Uncle Boonmee, en cambio, quería hacer otra co-sa. Es cierto que están ambas esferas mezcladas. Además, no quería que me encasillaran en la misma fórmula.

Page 5: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 20105

Detective Dee and the Mystery of Phantom FlameASESINATO EN LA DINASTÍA ZHOU

CASA ÀSIA Auditori 14:15/01:15

Los detractores de Tsui Hark pue-den acusarle de muchas cosas, pero, desde luego, lo que no puede negársele es un instinto comercial a prueba de bombas. De ahí que, en esta época en que el Sherlock Holmes de Guy Ritchie (además de acercamientos televisivos al personaje como House, El men-talista, Psych, Monk o el Sherlock de Stephen Moffat, entre otros) ha puesto la creación más conocida de Arthur Conan Doyle más de mo-da que nunca, el productor/direc-tor haya buscado un equivalente dentro de la cultura china. Y lo ha encontrado en Di Renjie, personaje real que fue juez y consejero de dos emperadores distintos, y que dio pie, en el siglo XVIII, a la crea-ción de la novela detectivesca Dee Goong An (“Casos del Juez Dee”), que contenía tres casos distintos de asesinatos misteriosos.

Eso sí, Hark ha preferido crear una historia nueva para Detective Dee and the Mystery of Phantom Fla-me, escrita para la ocasión por el guionista Chen Kuo-fu, y en la que moderniza al personaje (además de hacerle, claro está, experto en

artes marciales). La película está ambientada durante el reinado de la primera emperatriz de China, Wu Zeitan (Carina Lau), cuando una serie de dignatarios sufren com-bustiones espontáneas que nadie sabe explicar. Ante la amenaza que supone para las próximas ce-lebraciones, Wu manda sacar de la cárcel a Di Renjie (Andy Lau), al que había mandado encerrar ocho años atrás debido a un intento de derrocarla. La emperatriz, esperan-do poder tenerle vigilado muy de cerca, confía en su sirviente Shan-gguan Jing’er (Li Bingbing) para que, además, le ayude a resolver el misterio. Esto, sin embargo, resul-tará mucho más complicado de lo que parecía al principio.

A la hora de llevar al personaje a la gran pantalla, Tsui Hark ha re-currido a la mezcla de géneros que ha marcado siempre su filmo-grafía, uniendo wuxiapian, drama histórico y thriller de investigación. Gracias al equilibrio que le da a ese cóctel de ingredientes, y por supuesto a la carismática presen-cia de Andy Lau como protago-nista principal, logra un producto

brillante, divertido y estimulante, que no permite que el espectador se aburra ni un solo segundo. Es-pecialmente destacables son sus secuencias de artes marciales, coreografiadas con su habitual maestría por Sammo Hung, y que resultan una auténtica delicia en su perfecta combinación de uso de cables y efectos especiales digita-les. El inicio perfecto para lo que, con un poco de suerte, puede con-vertirse en una saga deliciosa.

Into EternityEL FUTUR

NOVES VISIONS - NO FICCIÓ Prado 14:30

Mentre nosaltres (mal)vivim el dia a dia, capficats en problemes de caràcter més aviat antièpic, a l’ex-trem més remot dels boscos de Finlàndia hi ha un equip de cientí-fics construint Onkalo, una tomba de residus nuclears que estarà en-llestida cap al 2100 i que és previst que pugui funcionar, com a mínim, fins d’aquí a 100.000 anys. Això és molt de temps. De fet, tenint en compte que la nostra perspectiva “només” arriba a dos mil·lennis, no hi ha gaire diferència entre aques-ta xifra i l’infinit.

Aquesta paradoxa és la base del documental Into Eternity, segon llargmetratge de Michael Madsen. Film d’aparença asèptica, però ple de qüestions tremendament inquietants; que es basa en la rea-litat, però que es projecta cap al territori de la ciència-ficció: “Quan faig un documental –explica el di-rector– m’agrada acostar-me a la realitat com un concepte en cons-trucció. No crec que la realitat sigui quelcom inamovible, sinó que és susceptible a la interpretació. En altres paraules: estic interessat en com pot ser interpretada”.

En unes altres mans, és probable que Into Eternity hagués acabat essent un simple documental de conscienciació ecològica, però, per a Madsen, Onkalo és una monu-mental càpsula del temps, l’únic que quedarà de la nostra era. És, en definitiva, l’enverinada herència que deixarem a les civilitzacions futures (humanes o no). Per això, veure’l esdevé una caixa de res-

sonàncies que ens porta d’En las montañas de la locura a El planeta de los simios. Impossible esgarri-far-se quan escoltem un científic que diu: “Com podem evitar que algú obri Onkalo si bona part de la nostra història passa per profanar santuaris on, en teoria, no hauríem d’haver entrat?”.

Into Eternity ens torba perquè par-la de la incertesa, d’allò que s’es-capa al nostre control. Ens deixa clar que la nostra posició en l’uni-vers és infinitesimal, però, alhora, apel·la a una responsabilitat que transcendeix més enllà de la nos-tra pròpia vida. La pregunta és si el millor és recordar Onkalo, tenir-lo sempre present com si fos la porta a l’infern (al cap i a la fi, es tracta d’això, no?), o deixar que caigui en l’oblit, com una llegenda de temps llunyans que difícilment podem vincular amb nosaltres. En defini-tiva: serem capaços d’extingir un foc que es va crear perquè cremés durant tota l’eternitat?

Page 6: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 2010 6

MetropolisLA RESURRECCIÓN DE UNA OBRA MAESTRA

SESSIONS ESPECIALS Auditori 16:30

Que los premios que concede el Festival de Sitges tengan la forma de Maria, el doble cyborg del perso-naje interpretado por Brigitte Helm, es uno de los innumerables indicati-vos del privilegiado lugar que ocupa Metrópolis en la historia del cine. Pocas películas de ciencia-ficción han generado tanta admiración y tanta literatura, algo lógico tenien-do en cuenta que Fritz Lang consi-guió uno de los diseños de produc-ción más influyentes jamás creados (reflejo de los estudios en ingeniería del director germano), sólo ensom-brecido por el muy posterior de Bla-de Runner.

A la versión más conocida de la pelí-cula (y no, no nos referimos a la que

Giorgio Moroder creó en los 80, con música de Queen y Bonnie Tyler) le falta, debido a los innumerables re-montajes y recortes sufridos, más de media hora de metraje. De ahí que fuera una magnífica noticia el descubrimiento, en el Museo de Ci-ne Pablo Ducrós Hicken de Buenos Aires, de una nueva copia en 16 mm que incluye unos 25 minutos de película que se creían perdidos. Aunque la calidad de imagen de la misma resultaba demasiado baja como para restaurarla, su impor-tancia historiográfica llevo a la F.W. Murnau Foundation a llevar a ca-bo un nuevo montaje que, tras dos años de trabajo, se estrenó a princi-pios de año, en el Festival de Berlín.Esta es, precisamente, la copia que

se proyecta ahora en Sitges, y que permite redescubrir una obra que alcanza nuevas dimensiones gra-cias al metraje añadido. No sólo matiza a personajes que, en los montajes anteriores, apenas esta-ban esbozados (como el trabajador 11811, Josaphat o el Hombre Del-gado), gracias a la recuperación de subtramas completas hasta ahora desaparecidas. También enriquece la tirante relación de Fredersen y Rotwang (dándole mucho más im-portancia a su rivalidad respecto a la fallecida esposa del primero, Hel), e incluso llega a transformar radicalmente algunas de las secu-encias más conocidas: atención a las escenas de la inundación de la ciudad subterránea, que ahora

resultan muchísimo más angustio-sas y siniestras.

Lo que esta nueva versión deja más claro que nunca es que, aun-que siga acusándose al guión de Thea von Harbou para Metrópolis de superficial y de maniqueo (sigue costándonos separar al artista de la persona, y sobre todo de sus ideas políticas), en realidad sobre dicha valoración han pesado demasiado los huecos narrativos de los anteri-ores montajes. Resulta, pues, una oportunidad estupenda para re-cuperar una de las mejores obras alemanas de Fritz Lang, y de paso recolocarla dentro del panteón de las grandes películas de la historia del cine.

Page 7: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 20107

I Saw the DevilLA CAZA DEL MONSTRUO

S.O. FANTÀSTIC PANORAMA ESPECIALS Retiro 10:00/Auditori 22:30/01:15

En las proyecciones que se llevaron a cabo en el Festival de San Se-bastián, I Saw the Devil cosechó las deserciones más masificadas de la Sección Oficial. Decenas de espectadores dejaron la películas a medias, incapaces de soportar las dosis de gore que Kim Jee-woon ha incluido en su nuevo lar-gometraje. El cineasta elegante y refinado que hemos podido disfru-tar en otras ediciones de Sitges, gracias a películas como A Tale of Two Sisters, A Bittersweet Life o The Good, the Bad and the Weird, ha optado en esta ocasión por de-jarse de sutilezas y lanzarse a la piscina del cine extremo. Todo para conseguir, en sus propias palabras, “una película enfocada en las emo-ciones y acciones de dos hombres torturándose el uno al otro en el nombre de la venganza”, pudiendo así “observar la energía primitiva que surge del choque entre una fu-ria desenfrenada, como un volcán en erupción, y una locura glacial”.

Y es que la película se centra en la confrontación entre Kyung-chul (Choi Min-sik), un psicópata peli-groso, y Soo-hyun (Lee Byung-hun), un agente secreto. El primero, que lleva un tiempo asesinando chicas jóvenes sin que las autoridades puedan ponerle la mano encima, escoge como víctima a la que

resulta ser la hija de un jefe de policía jubilado. Y el segundo re-sulta ser el prometido de la misma, de ahí que cuando se descubre su cuerpo descuartizado, prometa que hará sentir a su asesino todo el dolor que le inflingió. Así, con la ayuda de su entrenamiento y los medios que puede conseguir como agente secreto, Soo-hyun se dedica a perseguir al psicópata, acechándole y torturándole a cada paso que da, para convertirse en su peor pesadilla.

Claro que los momentos sanguino-lentos a los que da pie su trazado argumental no deberían impedir ver que, por encima de todo, lo que Jee-woon ha logrado es un thriller vibrante, imparable, en el que las escenas gore no son más que parte del engranaje que mar-ca un ritmo narrativo constante, que casi no deja descanso al es-pectador. Y de cuyas imágenes, excepto aquellos con estómagos más sensibles, es casi imposible despegarse gracias a las magnéti-cas interpretaciones de Min-sik (según el director, “ardiente como una bola de fuego”) y Byung-hun (que “no muestra límites al ofrecer expresiones detalladas”), en un combate actoral casi tan radical y apasionante como el que enfrenta a sus dos personajes.

De hecho, la presencia del protago-nista de Oldboy hace muy tentador relacionar I Saw the Devil con la trilogía de la venganza de otro ha-bitual de Sitges, Park Chan-wook, ya que al fin y al cabo también “aborda la ética y cuestiona si es correcto llevar a cabo una ven-ganza sangrienta”. Sin embargo, Jee-woon no pretende estilizar la violencia ni realizar metáforas poéticas: lo suyo es una brutal e inteligente inversión de los roles del slasher, convirtiendo en esta ocasión al psicópata en el acosa-do, torturado y vejado.

Con la entrega de la Màquina del Temps a Kim Jee-woon

FinLAST DAY

NOVES VISIONS – DISCOVERY Prado 18:15

¡Atención, atención! Se avista sor-presa. Presentada en la sección más radical del festival de Berlín y premiada en el certamen de Málaga, Fin sigue la estela de ci-neastas como Gus Van Sant, y es-pecialmente de la trilogía formada por Gerry, Elephant y Last Days. La trama sólo aparece al final del filme, pues durante buena parte del metraje hay mucho suspense. Dos chicos y una chica se citan en un punto de las afueras de Barce-lona. A lo lejos se pueden ver las luces de la ciudad y las tres chi-meneas de Badalona. La tensión no tarda en aflorar: entre ellos no se conocen y el chico, que parece ser quien lo ha organizado todo, se enfada al ver que una de las chicas es de origen árabe. Ellas se van andando, él se va en coche. Duran-te un momento se distancian y el espectador se pregunta qué ha pa-sado. Cuando se vuelven a juntar, las preguntas siguen allí: ¿quiénes son estos chicos y qué van a ha-cer? ¿Acaso planean deshacerse de alguien? ¿Asaltar algún sitio? Los diálogos alimentan el suspen-

se (en un momento mencionan la policía) y las imágenes se adentra en lo anímico.

El director, Luis Sampieri, filma todo con una cámara digital que sigue a sus personajes mientras deambulan por el bosque. Los elementos resultan mínimos, pe-ro las sensaciones se reprodu-cen: sólo tres protagonistas, poco menos de una única localización y muy poca trama. El paisaje ter-mina por ser el cuarto personaje. Los chicos pasean por un bosque árido y se juntan en un frontón ro-coso. Pese a la cámara en mano, Fin traza su discurso a través de planos como el que deja al fondo la ciudad: así, deja claro a qué mundo pertenecen sus persona-jes, marginados de la sociedad y pertenecientes a una naturaleza áspera y salvaje. Sampieri reali-za una película incómoda, por lo que tiene de propuesta narrati-vamente radical, y sutil, por su discurso encubierto en torno a la soledad de los adolescentes de hoy en día.

Page 8: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 2010 8

Red HillKILL OLD BILL

S.O. FantàStic PanOrama cOmPetició Retiro 18:45

Si eres de los que creen que no hay nada más incómodo que el primer día en un trabajo nuevo, espera a ver lo que le sucede al agente Shane Co-oper en su primera jornada laboral como policía en Red Hill, un pequeño pueblo situado en las Highlands aus-tralianas. Olvidarse la pistola en casa y verse obligado a montar a caballo por primera vez en su vida será solo el inicio de una odisea en la que se enfrentará a un asesino fugado de la prisión, a la patrulla armada dirigida por el reaccionario sheriff del pue-blo, Old Bill, así como a una salvaje amenaza que ronda por la noche las escarpadas montañas.

Con Red Hill, su primer largometraje, el reconocido director de publicidad australiano Patrick Hugues realiza un esteticista ejercicio de estilo inter-genérico que debe tanto al western, vertiente crepuscular estilo Eastwo-od (aunque combinado con toques pulp que recuerdan a la saga del Hombre sin Nombre de Leone), co-mo al policíaco de serie B, con Asal-to a la comisaría del distrito 13 de Carpenter como máximo referente. Si en 1976, Carpenter lleva a cabo un espectacular tour de force al con-vertir el Rio Bravo hawksiano en un claustrofóbico thriller policíaco, Hu-gues efectúa el ejercicio inverso y

convierte lo que podría ser un thriller modelo “caza del hombre” (como Rambo) en un estilizado, y sangrien-to, western de venganza.

Desde su inicio mismo, la película nos sitúa claramente en la iconogra-fía típica del western: paisajes escar-pados, montañas asediadas por la niebla y un pueblo fantasma, prácti-camente abandonado, por cuya ca-lle principal llega un forastero, Shane (¿tal vez un homenaje encubierto al maravilloso western de George Ste-vens?). Hugues sigue fielmente la tradición del western filmando las Highlands australianas en un espec-tacular scope, convirtiendo el paisaje en un espacio icónico en el que cam-pan a sus anchas grupos de duros cowboys, agentes de la ley corruptos e indígenas en busca de venganza. Como en Training Day, de Antoine Fuqua, otra historia sobre el descen-so a los infiernos de un policía no-vato en su primer día de trabajo, la acción de Red Hill se desarrolla en tan sólo 24 horas, lo cual divide el fil-me en dos partes, correspondientes a los segmentos diurno y nocturno. Si durante el día abundan los planos de exteriores y los grandes paisajes, la noche es el espacio en el que Jim-my, el asesino aborigen fugado de

prisión, lleva a cabo su sangrienta venganza. La estilización de la vio-lencia y el humor negro que destilan las secuencias nocturnas aproximan la película a la ficción pulp y a la estética de los cómics, de un mo-do no muy diferente a como lo hace la obra tarantiniana: los planos de Jimmy, paseando amenazante por la desértica calle principal de Red Hill, vestido con una gabardina y un sombrero que le tapa la cara, remite tanto a Leone como a la saga del Te-niente Blueberry de Jean “Moebius” Giraud.

De hecho, algo de los personajes que Eastwood interpretó para Le-one o en El jinete pálido está pre-sente en Jimmy, el indígena des-figurado de rostro impenetrable, a medio camino entre Edward J. Olmos y Machete. Como un ángel de venganza de cualidades sobre-naturales, Jimmy se enfrentará a su archienemigo, Old Bill, interpre-tado por Steve Bisley, mítico actor australiano conocido por su par-ticipación en Mad Max. Comple-tando el triángulo de esta historia de venganza a tres bandas encon-tramos a Ryan “Shane” Kwanten, el guapísimo (y promiscuo) herma-no de Sookie Stackhouse en True Blood.

DefendorEL VIGILANT

nOVeS ViSiOnS - Ficció Prado 16:15

La nova onada de pel·lícules de fal-sos superherois (Kick-Ass, Super i, ara, Defendor) ha provocat que els fans del gènere es preguntin, com va fer dimarts un periodista en la conferència de premsa de Super, si aquesta tendència no ha sorgit com una reacció a la sobredosi de ficcions de superherois que han envaït (i ho continuaran fent: Mar-vel té previst, per al 2011, les es-trenes de Thor i The First Avenger: Captain America) les pantalles de cinema. James Gunn, el director de Super, va respondre rotun-dament: “És evident que aquest subgènere sorgit en els darrers anys, el del fals venjador, és una reacció a aquestes pel·lícules. És com si la deconstrucció de l’ar-quetip en els còmics, iniciada per Alan Moore en els anys vuitanta,

hagués passat ara al cinema”. Defendor podria ser descrita com el revers tenebrós de Kick-Ass. Totes dues comparteixen un per-sonatge principal quixotesc (no solament perquè combat el crim i protegeix els més febles, sinó tam-bé perquè el seu deliri, les seves ínfules de venjador emmascarat, provenen d’una exposició continu-ada a la ficció popular, en aquest cas els còmics de superherois) i una violència explícita que té com a víctima principal el protagonista. A Kick-Ass, com a Defendor, a qui estomaquen tota l’estona no és pas el dolent, sinó el “superheroi”. En el film basat en el còmic de Millar i Romita Jr., el protagonis-ta era un adolescent, la màxima motivació del qual per a vestir-se amb malla era deixar de ser invi-sible per a les noies i aconseguir més amics que ningú a Myspace. En canvi, a Defendor, Arthur Pop-pington és descrit com un malalt mental que pateix un trastorn de personalitat que el fa creure que és un justicier que ha d’eliminar el seu arxienemic, un dolent ima-ginari anomenat Captain Industry. Defendor és, en definitiva, una tra-gicomèdia sobre un ésser humà ordinari que creu que té poders extraordinaris i els problemes que això li comporta. Woody Harrel-son, un habitual de Sitges (fa uns anys va presentar-hi Transsiberian i el 2009 el festival projectà Zom-bieland), dota de comicitat i hu-manitat un personatge complex, a mig camí entre salvador visionari i psicòpata cruel. Tot i el sentit de l’humor que destil·len els atacs maldestres de Defendor (les seves principals armes són unes bales de jugar i unes abelles emprenya-des), és impossible no sentir una certa inquietud quan afirma que el criminal a qui acaba d’apallissar “era un mal home i els seus ulls em deien que volia ser castigat”.

RANKING CRÍTICO

1. ¿Cuál es tu película favorita del Festival?

2. ¿Cuál ha sido para ti la película revelación?

Roberto Alcover – Dirigido por...1. The Ward 2. Catfish

Desirée de Fez – El Periódico de Catalunya1. Thirteen Assassins2. Notre jour viendra / Stake Land

Alejo Moreno – TVE Dias de Cine1. Somos lo que hay 2. Somos lo que hay

Javier Ludeña – Revista Fantastique1. Super 2. The Dead

Julián García – El Periódico de Catalunya1. The Housemaid 2. Rare Exports: A Christmas Tale

Juan Manuel Freire – Rockdelux1. Let me in 2. Monsters

Alfons Gorina – Catalunya Ràdio1.Black Death 2. Stake Land

Rubén Romero – Público1. I Saw the Devil 2. Dream Home

Beatriz Martínez – Cahiers du cinéma España 1. The Ward 2. Dream Home

Fausto Fernández – Fotogramas1. Insidious 2. La doppia hora

Toni Junyent – Contrapicado1. Super2. Sound of Noise

Àlex Gorina – Catalunya Ràdio1. Uncle Boonme / Monsters 2. La nit que va morir l’Elvis

Todd Brown – Twitch1. Secuestrados 2. Atrocious

Page 9: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 20109

DefendorEL VIGILANT

HeroisEL BELLO VERANO

SESSIONS ESPECIALS Auditori 12:00

El final de Sitges es, para muchos, una experiencia muy similar a los últimos días de los veranos de nuestra infancia. Nos embarga una dulce tristeza al rememorar esos diez días que son como una vida entera, recordando las pelí-culas que nos han hecho vibrar (y también las que nos han horripila-do, porque sin ellas esto no sería lo mismo), los buenos ratos que hemos pasado con amigos a los que, quizás, no vemos durante el resto del año. Llega la hora de las despedidas, y aunque querríamos que esto no terminase nunca y vivir siempre cobijados por la sombra de King Kong, sabemos que el año pasado volveremos aquí a princi-pios de octubre a pasar miedo, a sufrir (pero también, quizás, reír) dentro de una sala oscura.

Por eso hemos creído que, tras una semana y media de monstruos, matarifes, fantasmas y extraterres-tres; de apuñalamientos, tiros y es-cabechinas varias, era el momen-

to de contrarrestar tanto material malsano con una película que nos sirviera de bálsamo y nos devolvie-ra a otros tiempos más inocentes, cuando nuestro grial era un álbum de cromos y todavía creíamos en la aventura y en las cosas que son más grandes que la vida.

Sala (Alex Brendemühl), el pro-tagonista de Herois, ya no tiene tiempo para creer en estas cosas. Su ajetreada vida de publicista no se lo permite. Lleva tanto tiempo vendiendo sueños a los demás que ya no recuerda los suyos pro-pios. Pero, como decía la canción, algo en él hará “click” cuando co-nozca a Cristina (Eva Santolaria), una chica que lleva una existencia completamente opuesta a la suya y que le hará recordar los veranos de su infancia y las aventuras con su pandilla.

“Lo que daría por creer a ciegas –explica su director, Pau Freixas-, sin peros ni matices. Los niños lo

hacen, y los adultos… los adultos tenemos que esforzarnos. La ma-gia existe, de eso estoy seguro, pero es necesario saber verla, que-rer que se cumpla, y recordar que un día creímos y que ésos fueron los mejores años de nuestras vi-das. Esta película habla de esto”. Freixas, buen amigo del festival –su segundo filme, Cámara oscu-ra, fue la encargada de inaugurar la edición de 2003-, cita a Steven Spielberg y a Robert Zemeckis co-mo referentes más inmediatos a la hora de plantear un filme que abo-ga por la épica de bocadillo y que tras proyectarse en el festival de Málaga –donde se llevó el premio del público y el de mejor vestuario- ya se ha ganado comparaciones nada gratuitas con Los Goonies. Buena parte del éxito de Herois se debe a un guión con las dosis jus-tas de humor y emoción, firmado al alimón por el propio Freixas y por Albert Espinosa, quien hace gala de la personal sensibilidad que ha demostrado en su brillante trayec-toria como novelista, dramaturgo y guionista: “Herois rememora una época donde todo era posible –ex-plica Espinosa-. Una época donde los sueños se cumplían. Sin duda, deseamos que la película conecte tanto como sus precedentes y con-siga que el público siga confiando en que, si crees en los sueños, és-tos se pueden crear”. Tú y yo pode-mos ser héroes. Aunque sólo sea por un día.

Mother’s DayLA MEVA MARE EM MIMA

CLOENDA Auditori 19:30/01:15

Cap pel·lícula millor per a tancar Sitges que un remake de El dia de la madre, aquell entranyable slasher de Lloyd Kaufman que va participar ara fa just vint anys a la secció competitiva del festival. És clar que, allà on el màxim responsable de la Troma apostava per un humor sarcàstic i obertament paròdic que intentava compensar l’evident manca de mitjans del projecte, la seva actualització opta per un acostament molt més seriós i circumspecte al material de partida. I és que amb Mother’s Day Darren Bousman (que aquí s’espolsa del damunt, definitivament, el pes de

la saga Saw) ha capgirat l’original, partint del concepte de “prendre la idea d’aquells personatges i fer-los reals”, per a la qual cosa s’ha basat “en un crim real en el qual dos germans van irrompre en una casa, van mantenir segrestada una família durant tota una nit i, en acabat, els van matar brutalment a tots”.

Així, Bousman i el seu guionista, Scott Milam, han elaborat una pel·lícula d’assetjament domiciliari que manté una atmosfera tensa i asfixiant, malgrat que l’acció no es limiti a les quatre parets on

transcorre bona part de la trama. Aquesta parteix de la fugida de tres germans, Ike (Patrick John Flueger), Addley (Warren Kole) i Johnny (Matt O’Leary), que, després del robatori fallit a un banc, corren a refugiar-se a casa seva… i descobreixen que hi ha uns nous llogaters, Daniel (Frank Grillo) i Beth (Jaime King), que han muntat una festa amb un grup d’amics, els quals prenen com a ostatges mentre arriben la mare (Rebecca de Mornay) i la germana, Lydia (Deborah Ann Woll). Entre tots ells comença el joc del gat i el ratolí que va revelant, a poc a poc,

els secrets i les mentides que tots ells oculten als qui els envolten.

Els fans del Bousman més gore i pop, el de Repo! The Genetic Opera, potser se sentiran decebuts pel plantejament de tensió psicològica de Mother’s Day (la qual cosa no vol dir pas que no hi hagi detalls sagnants, i és clar que n’hi ha!). Però si es desempalleguen dels prejudicis i es deixen portar per la narració, podran descobrir una nova i estimulant faceta del director nord-americà, que ha volgut fer una pel·lícula que “faci sentir molt incòmoda a la gent, no pas per la violència o pel llenguatge emprats, sinó que són les situacions les que faran que la gent se senti així”. Les seves referències han estat, en aquest cas, “les pel·lícules de terror de finals dels setanta i fins a mitjans dels vuitanta”, és a dir, slashers amb esperit de revenge movies com ara La última casa a la izquierda, Las colinas tienen ojos i La violencia del sexo, i també el vessant més paranoic del Polanski de Repulsión, La semilla del diablo i El quimérico inquilino.

Una de les grans cartes amb què compta Bousman és la interpretació de Rebecca de Mornay, nova reivindicació (i van…) de l’actriu de La mano que mece la cuna, i en què ha potenciat al màxim “la seva habilitat per a interpretar d’una manera subtil i intimidadora: no sobreactua, i per

això te la creus. Et creus les seves picades d’ullet i els seus petits gestos”. De fet, l’actitud maternal que mostra envers els seus fills, entre protectora i coercitiva, permet al director desenvolupar tota una lectura de fons sobre el concepte de maternitat que resulta d’allò més suculenta…

Amb l’entrega de la Màquina del Temps a Rebecca de Mornay

Dos años después del exitoso pa-so por Sitges de Déjame entrar, llega Let me in, una película que, según su director, Matt Reeves, “no es tanto un remake del filme de Tomas Alfredson como una nueva versión, ambientada en Norteamérica, de la novela de John Ajvide Lindqvist”. Reeves, el responsable de Monstruoso y co-creador, junto a J.J. Abrams, de Felicity, presentó Let me in junto a Kodi Smith-McPhee, co-protago-nista también de La carretera, el filme de clausura de Sitges 2009. Según Reeves, al principio recha-zó dirigir la película porque pen-saba que la adaptación que había hecho Alfredson de la novela era fantástica, pero luego, “al leer el libro me di cuenta de que, en re-alidad, era un cuento iniciático, y que Lindqvist estaba retratando cómo era crecer en Suecia duran-te los 80. Me sentí profundamen-te identificado porque yo tambi-én sufrí, como lo hace Oskar, un doloroso proceso de divorcio de mis padres. Hablé mucho con el autor y me di cuenta de que,

como a él, lo que me interesa-ba no era contar una historia de vampiros, sino plasmar una visi-ón terrorífica de la adolescencia”. Como Oskar, el niño de Déjame entrar, Owen es un niño solitario, que no tiene absolutamente a nadie: “Decidí que los padres de Owen estuvieran prácticamente ausentes. Quería crear ese uni-verso melancólico y oscuro, sin adultos, similar al de las tiras de Charlie Brown. Abby es, en reali-dad, la única persona con la que Owen conecta, por eso es tan dramático cuando, en un momen-to determinado, ella decide que ya no quiere estar con él”. El patio central del bloque de pisos en el que viven Owen y Abby es uno de los espacios más importantes del filme: “He intentado que todo se narrara a través de los ojos del niño protagonista. Ese niño soli-tario y perdido que, como James Stewart en La ventana indiscreta, espía lo que hacen sus vecinos a través de ese patio central. Lo he convertido en una especie de voyeur.”

RUEDA DE PRENSA DE LET ME IN

Page 10: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 2010 10

ENTREVISTA A SRDJAN SPASOJEVIC, DIRECTOR DE A SERBIAN FILM

¿De dónde parte el concepto de mezclar porno y snuff movies?La idea básica era la de llevar a cabo una metáfora de la existencia humana. Me planteé la pornogra-fía como una proyección de la vida real, y cómo en cualquier trabajo que consigues acabas siendo bru-talmente explotado por tus jefes. Así que el snuff viene a ser, respec-to al porno, como aquello a lo que nos arrastra una sociedad como aquélla en la que vivimos.

La película puede verse como una gran metáfora sobre la rea-lidad serbia. ¿Ha sido algo inten-cionado?En cierta manera, ésa era mi inten-ción cuando hice A Serbian Film. La rodé de forma muy instintiva y honesta, siendo consciente de que ésta era, para mí, la única forma de poder hablar de nuestros pro-blemas. Se trata de una metáfora general, pero puede aplicarse fácil-mente a Serbia porque es un país en el que a la gente no le gusta hablar de conflicto alguno, y cuan-do intentas sacarlos a la superfi-cie, te encuentras con todo tipo de problemas. Todo el mundo prefiere vivir como si todo fuera de color de rosa.

¿Alguna escena del filme resultó demasiado fuerte a la hora de rodarla?No, todo lo que quería que apare-

ciera está en la versión final. De todas formas, durante el rodaje resulta muy difícil ser consciente de lo que el espectador va a sen-tir ante el producto acabado, por-que tienes que estar pendiente de multitud de detalles técnicos y de responder a todas las cuestiones que te plantean. La verdad es que la filmación fue muy normal, diver-tida… Como cualquier otra, vamos. Por supuesto, yo tenía muy claro lo que quería decir, pero tanto a los actores como al equipo les resulta-ba difícil ser conscientes de lo que la película después transmitiría.

¿Se ha estrenado ya en Serbia?Sí, primero se proyectó en un festi-val cinematográfico, y hace un mes que empezó a distribuirse comer-cialmente en cines.

¿Qué reacciones ha obtenido?Muy diferentes. Hay gente a la que le ha encantado, otros la han odia-do… Pero ha provocado mucha po-lémica porque aborda problemas muy pegados a la realidad serbia, y hay muchos que no quieren que es-tos se expongan, y mucho menos afrontarlos. Hay quien piensa que el filme produce una mala imagen del país, sobre todo los partidos nacionalistas, porque incluye sexo, violencia, mujeres desnudas y, cla-ro, encima se llama A Serbian Film. La verdad, el mejor recibimiento lo ha tenido en el extranjero, sobre

todo en los que sienten curiosidad por lo que está ocurriendo a día de hoy en Serbia.

¿Cuáles han sido las referencias cinematográficas empleadas pa-ra construir A Serbian Film?Sobre todo las películas america-nas de los años 70, como las de William Friedkin, Sam Peckinpah, David Cronenberg, John Carpenter, Brian de Palma, Roman Polanski, Walter Hill… Toda esa clase de di-rectores que a mí, particularmen-te, me encantan. Igual que ellos, lo que he querido es combinar mis sentimientos con esa forma de na-rrar tan visceral, tan extrema, siem-pre desde una mirada moderna, más o menos actualizada. Como si William Friedkin se hubiera llevado a Chuck Norris a rodar una película a Serbia, vamos.

¿Seguirás utilizando en tus próxi-mos proyectos este tono tan po-lémico?Mientras estaba rodando A Ser-bian Film, jamás me planteé ha-cer una película sólo para provo-car controversia, para sorprender o para romper récord alguno. Mi intención, era, sencillamente, ser honesto con mis propias ideas. Así que, sí, en ese sentido, en mis próximos proyectos utilizaré el mis-mo tipo de tono y la misma energía. No se trata tanto de intentar seguir el camino marcado, como de inten-tar ser coherente con mi concepto de lo que es hacer cine.

Després del seu pas pel festival de Canes, Im Sang-soo ha arri-bat a Sitges per presentar The House maid, remake del film ho-mònim de Kim Ki-young. El di-rector coreà va fer la presentació de la pel·lícula a la sala Tramun-tana, on va començar recordant els seus inicis en els festivals internacionals i, amb molt sentit de l’humor, explicà com abans d’una de les primeres entrevis-tes que li van fer (al festival de Berlín, on presentà, en la secció Panorama, Tears) va pensar que, com que era un director desco-negut, no li farien gaires pregun-tes. Per a sorpresa seva, l’entre-vista va acabar sent d’allò més interessant.

Amb més experiència que ales-hores, Im Sang-soo ha parlat a Sitges sobre la The Housemaid original, una pel·lícula que fins fa poc era desconeguda a Occident i també, tal com va explicar Im, a Corea del Sud. Distanciat del film original, Im Sang-soo va dir que “aquest és un film dels anys sei-xanta, una època en què l’única gent que feia cinema a Corea era la màfia. Kim Ki-young era l’únic intel·lectual i va sobreviure en aquest món d’una manera mi-

raculosa. Ara l’estem descobrint i, a mesura que el descobrim a ell, veiem també que hi havia un cinema d’autor a Corea”. Im Sang-soo també va afirmar que a ell personalment no li agradava el cinema de Kim Ki-young, direc-tor admirat per altres directors autòctons, com ara Park Chan-wook o Bong Joon-ho; ara bé, sí que assenyalà algunes similituds entre ambdues pel·lícules: “L’ori-ginal descriu la Corea dels anys seixanta; la meva, la del 2010. Aleshores no hi havia classe mit-jana; en canvi, ara tothom creu formar part de la classe mitjana i ningú no s’adona que, en realitat, estem controlats pels rics”.

Continuant amb les compara-cions amb la cinta original, Im Sang-soo va parlar del final de la seva pel·lícula: “Odio que em preguntin pel final; en el fons, jo estava pensant en els kamica-zes que se suïciden a l’Afganis-tan i l’Iraq”. I afegí: “En el film del 1960, el pare intenta que l’affaire que té amb la minyona no destrueixi la seva família; en la meva, tant se li’n dóna tot i la família, si vol venjar-se’n, tampoc no té els mitjans per a fer-ho”.

Auspiciat per l’edició espanyola de la prestigiosa revista francesa, aquest col·loqui volia oferir una certa reflexió sobre la figura de l’autor dins del cinema fantàstic, en general menyspreada pels cer-cles crítics no afins al gènere. Com a representants de Cahiers hi van participar José Enrique Monterde i Roberto Cueto, a més d’Antonio Trashorras i Jesús Palacios per

part de Fotogramas i el modera-dor, Antonio José Navarro, per Di-rigido por. El debat va voler plan-tejar la major presència de formes autorals en el fantàstic dels últims anys, però en general la conclusió a la qual es va arribar és que, en realitat, el gènere sempre ha jugat amb les figures narratives de mo-da, buscant sorprendre i subvertir les expectatives de l’espectador.

COL·LOQUI CAHIERS DU CINÉMA: EL CINEMA FANTÀSTIC, AUTORIA DEL SUBGÈNERE

TROBADA AMB IM SANG-SOO

Page 11: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 201011

Isolation¿QUÉ ME PASA, DOCTOR?

NOVES VISIONS-FICCIÓ Prado 23:00

Desde Náufragos, de Hitchcock, hasta la muy reciente (y flamante ganadora del Méliès d’Or de este año) Buried, de Rodrigo Cortés, los thrillers localizados en un úni-co escenario aparecen de forma recurrente en las pantallas de cine. Sujetos a una premisa de partida tan sugerente como in-quietante, estos filmes suponen para sus directores un auténtico desafío narrativo, pero también una posibilidad de desplegar to-das sus habilidades técnicas y de puesta en escena. Isolation, el nuevo filme de Stephen T. Kay, res-ponsable de Get Carter, en la que participó Stallone, y Boogeyman, pertenece a este tipo de películas que parten de una idea brillante y en las que lo realmente com-plicado es mantener el suspen-se a lo largo de todo el metraje.

Eva Amurri, vista en Californica-tion y House, interpreta a Amy, una joven que, un día, se despier-ta en una habitación de hospital. No recuerda cómo ha llegado has-ta allí y las únicas personas a las que ve y con las que habla son un enfermero y un médico que nunca se quitan las mascarillas porque, como le explican, ha contraído una enfermedad altamente infec-ciosa. Aislada, sin contacto con el mundo exterior y totalmente de-pendiente de esas dos personas desconocidas, Amy pronto empe-zará a sospechar que algo raro sucede en ese supuesto hospital. Stephen T. Kay utiliza una narra-tiva fracturada, con continuos y desordenados flashbacks que, a modo de un rompecabezas, se van colocando cada uno en su

lugar para, finalmente, revelar la terrible verdad que subyace bajo el secuestro encubierto de la protagonista. A pesar de los flashbacks, la mayor parte de la película sucede en una sola habitación, la desnuda estancia (una cama, unas cortinas de plás-tico, un gotero...) en la que pasa los días, medio sedada, Amy. Es mérito del director mantener el suspense hasta el final del filme, con una sabia dosificación de la información y una sucesión de giros que llegan al paroxismo con la terrorífica secuencia final. El terror en Isolation es mucho más psicológico que evidente: Kay se aparta del gore (aunque hay una brutal escena de dego-llación con un bisturí) para en-trar en el terreno de la tortura mental. El miedo y la claustro-fobia que siente la protagonista se reflejan en los movimientos nerviosos de una cámara que no deja de moverse y de acosarla de un modo incesante. Si alguna vez has pensado que los médi-cos, con esas batas y mascarillas que les tapan media cara, son unos seres absolutamente terro-ríficos, Isolation te dará razones para tenerles aún más miedo.

Aprofitant l’estrena de Let Me In, que suposa el retorn de Hammer Films a les produccions fantàs-tiques, s’ha celebrat una taula rodona entorn de la resurrecció de la mítica productora britàni-ca. A l’acte, moderat per Antonio José Navarro i que també ha ser-vit de presentació del llibre del festival, Pesadillas en la oscuri-dad. El cine de terror gótico, hi han estat presents dos experts en l’època clàssica de la Ham-mer: David Pirie i Roberto Cueto, a més de Matt Reeves, director de l’esmentat remake. Reeves ha valorat el seu nou treball com un esforç de la productora per modernitzar la figura del vampir acostant-lo a la societat actual.

En aquest sentit, Pirie considera que Let Me In és un molt bon començament per a Hammer Films i que l’increment de la do-tació econòmica els assegura un bon futur i permetrà el desenvo-lupament de projectes com ara The Woman in Black, de James Watkins; The Resident, d’Antti Jokinen (amb Christopher Lee), i The Way Back, de Peter Weir, i també la recuperació, des d’una perspectiva actual, del professor Quatermass. De segur que el re-centment desaparegut Roy Ward Baker, que va dirigir (entre mol-tes d’altres dins de Hammer) la tercera pel·lícula del personatge, la mítica ¿Qué pasó entonces?, n’estaria ben orgullós.

El 17 d’octubre, en el marc del festival de Sitges, s’estrenarà Llits 3D, la pel·lícula en 3D feta a partir de l’espectacle “Llits” de Lluís Danés. Compta amb ban-da sonora original de Lluís Llach i Borja Penalba, coreografia de Mar Gómez, lletres de Feliu Ven-tura, el moviment de circ d’Olivier Roustan i les actuacions d’Albert Pla, Lídia Pujol i 7 artistes de circ. Llits 3D és una experiència pi-onera al món que uneix un

espectacle teatral i circen-se amb la tecnologia 3D, i és la primera producció en 3D d’un espectacle a Espanya. “Llits” va fusionar la música, el circ i el teatre visual per narrar la història d’un personatge a través dels diversos llits que marquen la nostra vida.

TAULA RODONA HAMMER REANIMATED: LES PRODUCCIONS HAMMER PER AL NOU MIL·LENNI

PRESENTACIó LLITS 3D

Page 12: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 2010 12

RaavanLOCALISME I GLOBALITZACIÓ

SEVEN CHANCES Prado 20:15

La primera seqüència de Raavan ja desmunta bona part dels tòpics que molts associen amb el cine-ma facturat a Bollywood. Es tracta d’una obertura trepidant que alter-na diverses accions simultànies: un home llançant-se a l’aigua des d’un precipici; una baralla entre la policia i un grup de bandits; una noia que és segrestada... El veterà director Mani Ratman (seves són, per exemple, Nayakan, Agni Natc-hathiram, Gitanjali, Anjali, Dil Se...) ha volgut donar el tret de sortida al film situant l’espectador enmig d’unes situacions límit de les quals desconeix el context: Qui és l’heroi i qui és el malvat? Quins motius s’amaguen darrere el segrest?

Durant molts (massa) anys, ha semblat que s’acceptava que les pel·lícules fetes a Bollywood eren impenetrables per als ulls occi-dentals, peces exòtiques que s’ob-servaven amb més distància irò-nica que fascinació sincera. Una entrada més, en definitiva, en el

diccionari de qualsevol persona que vulgui presumir de multicultu-ral. Raavan, en canvi, no entén de fronteres: Ratman absorbeix codis i estilemes propis de Hollywood i dissenya escenes d’acció que no tenen res a envejar als millors ex-ponents del gènere, tant occiden-tals com orientals. Malgrat que el film manté elements característics de Bollywood, com ara les inevi-tables seqüències musicals, la voluntat del director sembla clara: crear una pel·lícula globalitzada en el millor sentit de la paraula: fidel als seus orígens, però oberta a públics de qualsevol procedèn-cia. Podríem dir que el seu desig d’alliberar-se de tòpics i rigideses estilístiques converteix Raavan en un film tan rebel com el seu prota-gonista, Beera, una mena de Ro-bin Hood hindú que viu amagat al bosc, en comunió amb la natura i enfrontat a una autoritat corrupta.

La seva amplitud de mires és su-bratllada per la participació d’algu-

nes de les personalitats cinemato-gràfiques del seu país més cone-gudes internacionalment, com ara la parella (tant en la ficció com en la vida real) d’actors formada per Abhishek Bachchan i Aishwarya Rai Bachchan o el compositor A. R. Rachman (guanyador dels Oscar a la millor banda sonora i a la millor cançó per Slumdog Millionare).

Com molt bé diu Mirito Torreiro (padrí de la pel·lícula al festival), “la inclusió d’un títol com ara Raa-van en el si de Seven Chances de-nota una indubtable obertura cap a terrenys del cinema globalitzat poc explorats en aquesta mena de propostes, més atentes al cinema d’autor, i serveix, de passada, per a encetar un debat sobre l’abast que pel·lícules fetes amb voluntat popular, però adreçades a una au-diència culturalment diferent, po-den tenir en contextos tan llunyans com, en el fons, impensables”.

El film de Rodrigo Cortés, que va deixar boníssimes sensa-cions al seu pas pels festivals de Sundance i San Sebastián, ha guanyat ara el premi Méliès d’Or a la millor pel·lícula europea de gènere fantàstic, guardó que atorga l’European Fantastic Film Festivals Federation (EFFFF) en-tre les guanyadores del Méliès d’Argent del mateix any.

No n’hi ha per a menys, ja que el director gallec ha construït una autèntica peça d’orfebreria cinematogràfica, on cada detall encaixa perfectament dins la construcció dramàtica en què s’ha aprofitat al màxim el reduït espai on transcorre tot el me-tratge (un taüt enterrat al bell mig del desert de l’Iraq, d’on la càmera no surt en cap mo-ment). I és que Buried segueix

durant noranta minuts els es-forços del camioner Paul Conroy (Ryan Reynolds) per aconseguir el rescat que li demanen els ira-quians que el tenen segrestat, amb l’única ajuda d’un telèfon mòbil amb poca cobertura, una llanterna i un encenedor. El tour de force, tant de Cortés com de Reynolds, suposa un pas més enllà d’altres propostes claus-trofòbiques com ara Náufragos, La cabina i Última llamada.

En la gala de lliurament de premis també es va concedir el Méliès d’Or al Millor Curtme-tratge, que va rebre El ataque de los robots de Nebulosa-5. A més, es van projectar una sèrie de curtmetratges, i va tenir lloc la première mundial de We Are the Night.

¿Quién no recuerda aquella fra-se repetida una y mil veces en la máquina de escribir? Hoy, por fin, ese texto ve la luz. El festival de cinema de Sitges y China, su agencia de publicidad, rinden ho-menaje a El Resplandor con mo-tivo de su 30º Aniversario. Qué mejor manera de hacerlo que pu-blicar unos pocos ejemplares de la obra inédita de Jack Torrance. Este ejemplar de No por mucho madrugar amanece más tempra-no es para ti. Esperamos que te guste. Seguro que a él le hubiera encantado.

BURIED (ENTERRADO) GUANYA EL PREMI MÉLIÈS D’OR

ALGUIEN TENíA qUE PUBLIcARLO

Page 13: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 201013

ManicomioNO ESTEM BOJOS

SITGES CLÀSSICS - ELS ALTRES FANTÀSTICS Prado 10:30

En un món de xarxes en què els arxius s’envien, es comparteixen i es descarreguen amb una faci·litat extraordinària, o per als més mitòmans que col·leccionen el ca·da vegada més arcaic DVD, o fins i tot el prehistòric VHS, on tot es pot trobar on line o bé enregistrat en algun format, encara hi ha pel·lícules que viuen ocultes als for·mats domèstics. Un d’aquests tresors introbables és Manicomio, de Luis María Delgado i Fernando Fernán·Gómez. Tota una raresa cinematogràfica que el festival de Sitges presenta quasi en exclusiva per als fans del cinema fantàstic i, sobretot, per als apassionats per descobrir un cinema diferent. Després que John Carpenter ens endinsés en un manicomi amb The Ward, l’opera prima de Fernán·Gó·

mez, rodada l’any 1954, ens sub·mergeix en un relat de caire sur·realista, on el disbarat és la cosa més normal. Complexa i incompre·sa en el seu moment, Manicomio parteix de la visita que un jove fa a un psiquiàtric quan va a veure la seva promesa. Els elements de lu·cidesa i bogeria es barregen entre doctors i pacients creant un clí·max inquietant. Un apassionat de la lectura, Fernán·Gómez es basa en contes curts escrits per quatre escriptors de fort caràcter literari; així, reinterpreta “El sistema del doctor Quitrà i el professor Plo·ma”, d’Edgar Allan Poe; “La mona de imitación”, de Ramón Gómez de la Serna; ”Una equivocación”, d’Alexander I. Kuprin, i “La idea”, de Leonid Andréiev.

Una raresa deliciosa que ara te·nim l’oportunitat de veure gràcies al festival i que no trobarem per altres vies alternatives que no si·guin el cinema, i en la qual podem gaudir, a més, d’una de les poques aparicions cinematogràfiques d’un jove Camilo José Cela. No cal dir que la pel·lícula va ser un fracàs co·mercial, incompresa pel públic i per una crítica poc intel·lectualitzada ,que discrepava del cinema més conceptual i de característiques afrancesades.

Mar Canet

La casa del cine www.lacasadelcine.es

DreamsUNA VEZ TUVE UN SUEÑO…

SITGES CLÀSSICS Prado 12:15

Hay un elemento visual que se re·pite sin excepción en las más de treinta películas que Akira Kurosa·wa dirigió a lo largo de su carrera: la lluvia.

Mediante el uso recurrente de este fenómeno meteorológico, el cineasta japonés creó un leitmotiv que cruzó toda su obra y que le sirvió no sólo para elaborar una estética, sino también una nar·rativa propia con la que expresar toda una serie de sentimientos y emociones humanas, desde el do·lor hasta el éxtasis, desde la vida hasta la muerte.

Esta particularidad ha hecho que Kurosawa sea conocido por

muchos como el cineasta de la lluvia, un adjetivo que a pesar de haber sido ganado a pulso, no da cuenta de la verdadera dimensión de su cine.

Para entender de qué está hecho realmente el trabajo de este direc·tor sería bueno tener paciencia, es·perar a que pare de llover y prestar atención a uno de sus últimos títu·los, la película Dreams, de 1990.

En “El sol brilla bajo la lluvia”, el primer sueño que abre este filme, un niño observa la lluvia caer sobre el bosque que hay frente a su casa. Al verlo, su madre le avisa de que en días como estos, en que llueve y hace sol, los zorros se emparejan. Fascinado por esta noticia, el niño corre al bosque y allí se convierte en secreto espectador de este fan·tástico ritual. Finalmente deja de llover y el protagonista es descubi·erto. Su madre le obliga entonces a ir a disculparse ante los zorros allá donde estos habitan, bajo el arco iris.

A partir de aquí, como si de un prisma se tratase, Dreams con·sigue descomponer a lo largo de sus siete relatos posteriores (el numero no es casual) los diferen·tes matices que configuraron la mirada única de este cineasta; desde la visión más amable del mundo (El huerto de los meloco-tones) hasta la más apocalíptica (El monte Fuji en rojo), las imáge·nes de este filme se revelan co·

mo el bello resumen de toda una vida, y una carrera dedicada a la difícil tarea de buscar aquello ex·traordinario que se esconde bajo las simples apariencias.

Es justo ahí, en el fantasma de color que se esconde tras las go·tas de agua, donde reside la au·tentica esencia del cine de Akira Kurosawa y es en ese lugar, mági·co y real a la vez, donde siempre permanecerá por muchos años que pasen.

Sergio Morera

Joves alumnes de La casa del cinewww.lacasadelcine.es

EL DIARI DEL FESTIVAL

Coordinació:Ricardo ReparazVioleta KovacsicsRedacció:María Adell, Tonio L. Alarcón,Gerard Casau, Covadonga G. Lahera, Violeta KovacsicsDisseny:Estudio Fénix(Juan Carlos GómezMarta RieraFrancisco Valenciano)Fotògrafs:Miguel Ángel ChazoJesús ParísCorrector:Xavier VivesVoluntària:Patricia Salvatierra

Page 14: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 2010 14

PROGRAMACIÓAVUI - DISSABTE 16

BRIGADOONDISSABTE15:00 Estrena Brigadoon Reflejos 2EE.UU, 2010. Víctor García. 90’

16:45 Presentació EatersAmb la presència dels directors Marco Ristori i Luca Boni

17:45 PresentacióSeven. David Fincher. EE.UU, 1995. 127’. Presentació i sorteig de l’edició de la pel·lícula en BluRay i DVD

20:15 Estrena Documental Alucardos – Retrato de un vam-piro Ulises Guzmán. México, 2010. 90’. Amb la presència d’Ulises Guzmán

22:00 Cicle Sergio Martino Lo strano vizio della signora Wardh. Italia, 1971. 96’. V.O.

23:50 Asian Trash Cinema Superheroine Domination Hell: Blast Force RangersJapón, 2010. Shaku Kan. 71’. V.O.S.C.

DIUMENGE12:00 Estrena Brigadoon From WithinPhendon Papamiachel. 2008,90’. V.O.

13:40 Asian Trash Cinema Tokyo Balistic WarEiiji Kamikura, 2010. 69’. V.O.S.C.

15:00 CineAsiaIodo / Io IslandKim Ki-young, 1977. 110’. V.O.S.C.

17:00 Homenatge a Paul Naschy Último Deseo León Klimovsky, 1976. 93’

18:40 Ciclo Sergio Martino Il tuo vizio é una stanza chiusa e solo io ne ho la chiave Sergio Martino, 1972. 96’. V.O.S.A.

20:30 Estrena Brigadoon Mega Piranha Eric Forsberg, 2010. 90’. V.O.

22:00 Sessió sorpresa

10:00h. RetiroS. O. Fantàstic Panorama EspecialsI Saw the DevilKim Jee-woon. Corea del Sud, 2010. Amb Lee Byung-hun, Choi Min-sik, Jeon Guk-hwan. 143’.

10:15h. AuditoriFocus 3DHybrid Eric Valette. EUA, Alemanya, 2010. Amb Oded Fehr, Shannon Beckner, Ryan Kennedy. 98’.Aquí teniu el vehicle assassí al qual tant se li’n foten les multes, la ITV o els punts del carnet. Amb l’esperit de la millor sèrie B i un espectacular 3D, Hybrid ens presenta la història d’una parella de mecànics en la lluita per no convertir-se en carburant d’un cotxe que respira, corre i mata.

10:30h. PradoSitges Clàssics - Els altres fantàstics 2ManicomioLuis M. Delgado i Fernando Fernán-Gómez. Espanya, 1954. Amb Fernando Fernán-Gómez, Susana Canales, Julio Peña. 74’.

12:00h. AuditoriSessions EspecialsHerois (Héroes)Pau Freixas. Espanya, 2009. Amb Eva Santolaria, Alex Brendemühl, Emma Suárez, Lluís Homar. 105’.

12:15h. PradoSitges ClàssicsDreamsAkira Kurosawa. Japó, EUA, 1990. 119’.

12:45h. RetiroS.O. Fantàstic CompeticióThe Perfect Host (El perfecto anfi-trión)Nick Tomnay. EUA, 2010. Amb David Hyde Pierce, Clayne Crawford, Nathaniel Parker. 93’.Un ex-convicte veu com el robatori que havia planejat minuciosament ha acabat sent notícia de portada. Obligat a buscar refugi, s’acaba infiltrant a la casa d’un desconegut. Impredictible thriller psicològic en el qual les aparen-ces poden ser mortals.

14:15h. AuditoriCasa AsiaDetective Dee and the Mystery of Phantom FlameTsui Hark. Xina, 2010. Amb Andy Lau, Carina Lau, Tony Leung Ka-fai. 122’.

14:30h. RetiroS.O. Fantàstic CompeticióThe Housemaid Im Sang-soo. Corea del Sud, 2010. Amb Jeon Do-youn, Lee Jung-jae, Youn Yuh-jung. 106’.

14:30h. PradoNoves Visions – No FiccióInto EternityMichael Madsen. Dinamarca, 2010. Amb Timo Äikäs, Timo Seppälä, Juhani Vira. 75’.En un poble de Finlàndia s’està enterrant sota terra, perquè no torni a veure la llum mai més, material radioactiu de l’era nuclear. Un documental necessari que, a través de la poètica i el misteri de les seves imatges, fa una reflexió profunda entorn de les accions de l’home sobre el planeta.

16:15. PradoNoves Visions – Dark FiccióDefendorPeter Stebbings. Canadà, 2009. Amb Woody Harrelson, Elias Koteas, Michael Kelly. 101’.Heroi o amenaça? Aquesta pregunta val per a tota mena de superherois, des de Spiderman fins a Superman. Defendor no escapa a aquest dubte i, malgrat que no posseeix poders, sí que té moltes ganes de repartir justícia. És un ocell? És un avió? No, és un passarell ple d’il·lusió!

16:30h. AuditoriSessions EspecialsMetropolis (Restored Original Cut) Fritz Lang. Alemanya, 1927. Amb Alfred Abel, Gustav Frölich, Brigitte Helm. 147’.

16:30h. RetiroS.O. Fantàstic CompeticióBedevilled Jang Cheol-soo. Corea del Sud, 2010. Amb Seo Yeong-heui, Ji Seong-weon, Park Jeong-hak. 115’.

18:15h. PradoNoves Visions - DiscoveryFinLuis Sampieri. Espanya, 2010. Amb Sergi Gibert, Ramia Chaoui, Irene Gar-res. 85’.

18:45h. RetiroS. O. Fantàstic Panorama CompeticióRed Hill Patrick Hughes. Austràlia, 2010. Amb Ryan Kwanten, Steve Bisley, Tom E. Lewis. 95’.Amb uns paisatges impressionants i un magnífic scope, ens arriba una autènti-ca història de venjança. L’agent Cooper rep un avís: un violent assassí ha esca-pat de la presó. Sense armes ni cavalls, Cooper s’enfrontarà a un furiós enemic en un thriller brutal d’imatge exquisida.

19:30h. AuditoriGala CloendaMother’s DayDarren Bousman. EUA, 2010. Amb Rebecca De Mornay, Jaime King, Patrick Flueger. 90’.

20:15h. PradoSeven ChancesRaavanMani Ratnam. Índia, 2010. Amb Abhis-hek Bachchan, Aishwarya Rai Bachchan, Vikram. 136’.

20:45h. RetiroS.O. Fantàstic GalesLet me in (Déjame entrar) Matt Reeves. EUA, Regne Unit, 2010. Amb Kodi Smit-McPhee, Chloë Grace Moretz, Richard Jenkins. 115’.La història la coneixeu tots: un nen solitari veu com una misteriosa nena es trasllada al seu barri al mateix temps que una sèrie d’assassinats es produ-eixen a la zona. Matt Reeves canvia la Suècia dels vuitanta pels Estats Units de la era Reagan en el remake americà de la pel·lícula més important de 2008: Let the right one in.

22:30h. AuditoriS. O. Fantàstic Panorama EspecialsI saw the DevilKim Jee-woon. Corea del Sud, 2010. Amb Lee Byung-hun, Choi Min-sik, Jeon Guk-hwan. 143’.

23:00h. RetiroS. O. Fantàstic Panorama CompeticióA Serbian Film Srdjan Spasojevic. Sèrbia, 2010. Amb Srdjan Todorovic, Sergej Trifunovic, Jelena Gavrilovic. 104’.

23:00h. PradoNoves Visions - FiccióIsolationStephen T. Kay. EUA, 2010. Amb Eva Amurri, David Harbour, Joshua Close. 89’.01:00h. PradoMidnight X-TremeI Spit on your Grave Steven R. Monroe. EUA, 2010. Amb Sarah Butler, Jeff Branson, Daniel Fran-zese. 107’.The Violent Kind The Butcher Brothers. EUA, 2010. Amb Cory Knauf, Taylor Cole, Bret Roberts. 88’.Norwegian Ninja Thomas Cappelen Malling. Noruega, 2010. Amb Mads Ousdal, Jon Øigarden, Trond-Viggo Torgersen. 77’.EmpusaJacinto Molina. Espanya, 2010. Amb Paul Naschy, Antonio Mayans, María Jesús Solina. 96’.

01:15h. AuditoriMarató CloendaMother’s DayDarren Lynn Bousman. EUA, 2010. Amb Rebecca De Mornay, Jaime King, Patrick Flueger. 90’.I saw the DevilKim Jee-woon. Corea del Sud, 2010. Amb Lee Byung-hun, Choi Min-sik, Jeon Guk-hwan. 143’.Detective Dee and The Mystery of Phantom FlameTsui Hark. Xina, 2010. Amb Andy Lau, Carina Lau, Tony Leung Ka-fai. 122’.

01:15h. RetiroMerry Little Christmas (curt)Red Nights (Nuits rouges du bourre-au de jade) Julien Carbon i Laurent Courtiaud. Fran-ça, 2010. Amb Frédérique Bel, Carrie Ng, Carole Brana. 97’.The Pack (La Meute)Franck Richard. França, Bèlgica, 2010. Amb Yolande Moreau, Emilie Dequenne, Benjamin Biolay. 85’.After.Life Agnieszka Wojtowicz-Vosloo. EUA, 2009. Amb Christina Ricci, Liam Neeson, Justin Long. 103’.Frozen Adam Green. EUA, 2010. Amb Kevin Ze-gers, Shawn Ashmore, Emma Bell. 93’.

SALA TRAMUNTANA12:00Trobada amb Srdjan Spasjevic i Alexander Radivojevic, director i productor de: A Serbian Film

Page 15: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

DIARI DEL FESTIVAL Dissabte 16 octubre 201015

Page 16: Dissabte 16 d’Octubre de 2010 · Número 10 · la primera sessió de pagament de l’Auditori i tancarà a l’inici de l’última sessió. Taquilla Edifici Miramar C/ Davallada,

AUDITORI 10:00

AUDITORI 16:00

RETIRO 14:00

PRADO 14:00

FASE 7 96’TUCKER & DALE VS EVIL 89’THE LAST EXORCISM 87’MONSTERS 93’SECUESTRADOS 85’

THE SHOCK LABYRINTH: EXTREME 89’HYBRID 94’ AMPHIBIOUS 3D 86’

INSIDIOUS 93’SUPER 96’RED NIGHTS 97’ DETECTIVE DEE AND THE MYSTERY OF PHANTOM FLAME 122’MOTHER’S DAY 106’

STAKE LAND 93’14 BLADES 112’I SAW THE DEVIL 141’DREAM HOME 96’CARNE DE NEÓN 113’

MARATONS DIUMENGE 17