3.1.- Introducció: importància i situació anterior. Possiblement és el fet més significatiu i de més transcendència en els nostres dies (tant és així que marca el començament de l’edat contemporània) És important ja que canvia les estructures politiques, socials i econòmiques de l’Antic Règim, passant a un estat liberal basat en el principi d’igualtat jurídica. La França d’abans de la Revolució Francesa està regida per una monarquia absolutista de la mà de Lluis XVI i una societat estamental dividida en dos grans grups:

• Grup privilegiat: format per noblesa (400.000 membres) i clergat (120.000 membres)

Tenien la major part de les terres. Vivien de les rendes de les seves possessions. En molts casos estaven exentos d’impostos.

“Instando a mi amigo cristiano a que me explicase qué es nobleza hereditaria, después de decirme mil cosas que yo no entendí (...) concluyó con estas voces, interrumpidas con otras tantas carcajadas de risa: “nobleza hereditaria es la vanidad que yo fundo en que, ochocientos años antes de mi nacimiento, muriese otro que se llamó como yo, y fue hombre de provecho, aunque yo sea inútil para todo.” José Cadalso. Cartas marruecas. 1789. Carta XIII.

“Los impuestos señoriales eran los más duros y los más impopulares. El régimen feudal pesaba sobre todas las tierras y llevaba consigo la percepción de derechos (...) Los derechos propiamente señoriales abarcaban los derechos de caza, pesca, palomas, peajes, mercados, trabajos principales al servicio del señor (...) el derecho a que muelan en su molino (...) el señor conservaba la propiedad directa de las tierras que cultivaban los campesinos, por las que pagaban réditos anuales (rentas y censos en dinero y algunas gavillas de mieses) de las cosechas. Este régimen variaba de intensidad según las regiones (...) Para apreciar su nivel hay que tener en cuenta no sólo los propios impuestos, sino también las vejaciones y abusos a los que daba lugar.” Soboul, A. La Revolución Francesa.

• Grup no privilegiat (poble o 3r. estat)

Representaven el 85% de la població (uns 25 milions d’habitants).

No era un grup homogeni: La pagesia estava endeutada La burgesia demandava representació

política Les classes populars vivien en molts casos en

la misèria.

Habían recibido (los burgueses), en general, una educación que les era más necesaria que a los gentilhombres, de los que unos por nacimiento y por su riqueza obtenían los primeros puestos del Estado sin mérito y sin talento, mientras que otros estaban destinados a languidecer en los empleos subalternos del ejército (...) Así, en París y en las grandes ciudades, la burguesía era superior en riquezas, en talento y en mérito personal. Tenían en las ciudades de provincia la misma superioridad sobre la nobleza rural, y sentía esa superioridad, aunque en todas partes era humillada.” Marqués de Bouillé (1739-1800). Memorias sobre la revolución francesa.

Representació dels tres estaments

3.2.- Causes de la Revolució francesa. La Revolucio francesa és un fenòmen multicausal. Destaquem:

1. Causes polítiques El sistema absolutista estava en crisi per diferents motius:

• L’esperit de la il�lustració • Les corrents de pensament liberal. • L’èxit de l’empresa americana (revolució americana) a la que havia

donat suport França. A més, França era un estat fortament centralitzat. Al 1789, aquesta organització havia quedat antiga i l’aparell adminsitratiu i judicial no funcionava correctament. Per a molts es feia necessari una profunda reforma a la que els privilegiats no estaven disposats.

2. Causes socials L’estructura estamental de la societat provocava problemes especialment a la burgesia que havia progressat econòmicament però no polícament (degut als privilegis de l’aristocràcia, l’organització gremial que encara subsistia, drets i monopolis feudals). Aquesta situació de descontentament es reflecteix en els Quaderns de Queixes que s’elaboren quan es convoquen els Estats Generals

"Aquí el pobre no tiene derecho a encender el fuego en su choza para ponerse al abrigo del frío, si no lo compra bien caro al señor, por una contribución descontada de sus medios de subsistencia y los de su familia. Este derecho inhumano existe en Broues bajo el nombre de derecho de fuego. Allí el agricultor no tiene ni siquiera el derecho de alimentar su ganado con la hierba que crece en su campo; si la toca, se le denuncia y castiga con una multa que lo arruina, y el ejercicio más legítimo de los derechos de su propiedad está subordinado a la voluntad arbitraria del señor, que tiene la pretensión al derecho universal sobre todos los pastos del territorio. Se deben abolir todos los derechos de los señores (...)." Extracto de “Los Cuadernos de Quejas”.

3.- Causes econòmiques

Possiblement la causa més significativa. Cal pensar que des de la meitat del segle hi van haver males collites a França, que van provocar una

CRISI DE SUBSISTÈNCIA.

Aquesta crisi de subsistència va provocar : Alça de preus del pa i del vi.

Crisi en la indústria i en conseqüència descontentament popular, atur i missèria.

L’altre factor va ser el fort deute de l’Estat per despesses de la Cort i els conflictes bèl�lics (participació en la Revolució Americana).

Les despeses superaven els 5.000 milions i els ingressos previstos d’uns 500.

Per la configuració social de l’Estat la pressió econòmica era sobre el 3r. Estat. Aquest grup estava obligat a:

• Treballar gratis uns dies a la setmana (pagesos) • Pagament del delme a l’esglèsia. • Pagament de la talla a l’estat.

El salario de un obrero variaba considerablemente: un albañil ganaba cuarenta sueldos, un carpintero o un ebanista podían llegar hasta cincuenta. No es mucho si tenemos en cuenta que el pan de cuatro libras, indispensable en la dieta del obrero, costaba en tiempo normal entre ocho y nueve sueldos, pero en épocas de crisis podían alcanzar los doce y quince sueldos, e incluso veinte, es decir, la mitad del salario cotidiano de un obrero medio. Por una parte, el pan representaba normalmente el 50 por 100 de los gastos de un obrero, las legumbres y el vino el 16 por ciento, el vestido el 15 por 100, la luz el 1 por 100. Además debía alimentar y alojar a su familia.” Godechot, J. Los orígenes de la Revolución Francesa. La noblesa i el clergat estaven exempts. Per contra, la Cort vivia de forma fastuosa (moltes persones de servei, festes i desfilades a Versalles…) Especialment era criticada Maria Antonieta. Llegeix la breu descripció que es fa de Maria Antonieta:

En aquests context els ministres d’Hisenda dimitien o eren cessats amb molta rapidesa. En poc temps van passar 3:

Turgot ------ Necker ------ Calonne

Calonne va intentar reformar l’Hisenda i va plantejar crear un nou impost (el veintavo) que gravaria les propietats i per tant afectava a tots els estaments i especialment a la noblesa i el clergat (tenien 1/6 de les terres).

Aquest serà el motiu de la convocatoria dels Estats Generals

Reunió dels Estats Generals

deseos y las peticiones de nuestros pueblos. Por estas causas, Nos os advertimos y significamos que nuestra voluntad es la de comenzar a celebrar los Estados libres y generales de nuestro reino (...); y serán los dichos diputados provistos de instrucciones y poderes generales y suficientes para proponer, representar, advertir y consentir todo lo que puede concernir a las necesidades del Estado." Carta de convocatòria dels Estats Generals (1789).

Hija del emperador del Sacro Imperio Romano Germánico Francisco I, gran duque de Toscana y de su esposa María Teresa I, archiduquesa de Austria, princesa de Hungría y reina de Bohemia, nace el 2 de noviembre de 1755. Es la decimoquinta y penúltima hija de la pareja imperial. El 10 de mayo de 1774, Luis XVI y María Antonieta se convierten en los reyes de Francia, pero su comportamiento no cambia mucho. Desde el verano de 1777 las primeras canciones hostiles empiezan a circular. María Antonieta se rodea de una pequeña corte de favoritos (la princesa de Lamballe, el barón de Besenval, el duque de Coigny, la condesa de Polignac) suscitando las envidias de otros cortesanos, multiplica su vestuario y las fiestas, organiza partidas de cartas en las que se realizan grandes apuestas. María Antonieta intenta influir en la política del rey nombrando y destituyendo ministros caprichosamente o siguiendo los consejos interesados de sus amigos. Así, por una cabezonería, se inmiscuye en el caso Guines (embajador en Londres, acusado de una conspiración para llevar a Francia a la guerra), que provoca la caída en desgracia de Turgot. El barón Pichler, secretario de María Teresa I, resume con mucho tacto la opinión general y escribe:”Ella no quiere ser gobernada, ni dirigida, ni siquiera guiada por las personas entendidas. Esta es la cuestión hacia la cual todos sus pensamientos parecen, hasta el presente, estar concentrados. Fuera de esto, no reflexiona demasiado, y el uso que ha hecho, hasta el momento, de su independencia es evidente pues solo se ha preocupado de la diversión y la frivolidad”

Maria Antonieta amb els seus fills

"El Rey: Nos tenemos la necesidad del concurso de nuestros fieles súbditos para ayudarnos a superar todas las dificultades en que Nos encontramos, relativas al estado de nuestras finanzas y, para establecer, siguiendo nuestros deseos, un orden constante e invariable en todos los aspectos del gobierno que afectan a la felicidad de nuestros súbditos y a la prosperidad de nuestro reino. Estos importantes motivos Nos han determinado a convocar la asamblea de los Estados de todas las provincias de nuestra soberanía, tanto para aconsejarnos y para asistirnos en todos los asuntos que serán expuestos ante ellos, como para hacernos conocer los

4.- Causes ideològiques

La il�lustració va ser la base ideològica de la Revolució francesa.

Els pensadors il�lustrats defensaven els “drets naturals” de les persones, basats en la igualtat i seguretat jurídica.

3.3.- Fases de la Revolució francesa. Les fases de la Revolució francesa són: A.- Els Estats Generals En 1788, la gravetat de la situació va obligar a Lluís XVI a cridar novament a Nécker, aquest va suggerir al rei la convocatòria dels Estats Generals (una assemblea formada per representants del clergat, la noblesa, i el tercer estat), exigida també pel poble. Lluís XVI va accedir finalment a la convocatòria dels Estats Generals en 1788. La censura va quedar abolida durant la campanya i multitud d' escrits que recollien les idees de la Il�lustració van circular per tota França. Nécker, a qui el monarca havia tornat a nomenar interventor general de Finances en 1788, estava d’acord amb Lluís XVI que el nombre de representants del Tercer estat (el poble) en els Estats Generals fora igual al del primer estat (el clergat) i el segon estat (la noblesa) junts, però cap dels dos va arribar a establir un mètode de votació. A pesar que els tres estats estaven d’acord que l’estabilitat de la nació requeria una transformació fonamental de la situació, els diferències entre els estaments van impossibilitar la unitat d' acció en els Estats Generals, que es van reunir en Versalles el 5 de maig de 1789 . La majoria dels diputats aspiraven no només a posar ordre en la Hisenda, sinó a establir un règim de major llibertat i igualtat. L' enfrontament es va manifestar en el terreny formal en la qüestió del vot. El rei era partidari del vot per ordres, a l' estil tradicional; mentre el partit patriota ( format en la seva majoria per representants del Tercer Estat) preferia el vot individual. Les delegacions que representaven als estaments privilegiats de la societat francesa es van enfrontar immediatament a la càmera rebutjant els nous mètodes de votació presentats. L' objectiu dels membres del tercer estat era aconseguir el vot per individu i no per estament ja que pensaven que algun membre dels estaments privilegiats els recolzaria i així podrien controlar els Estats Generals.

B.- L’ Assemblea Nacional

Les discussions relatives al procediment de vot es van perllongar durant sis setmanes, fins que el grup dirigit per Sieyès i el comte de Mirabeau (encara que pertanyien als estaments privilegiats compartien les idees de la il�lustració) es va constituir en Assemblea Nacional el 17 de juny. Això significava que aquest grup, majoritàriament format per membres del tercer estat es proclamaven representants del poble, al marge de la Monarquia. A més va decidir que podien ser ells els únics en legislar en matèria fiscal (impostos). Lluís XVI ràpidament va privar a l' Assemblea de la seva sala de reunions com

represàlia. Aquesta va respondre realitzant el 20 de juny el denominat Jurament del Joc de la Pilota, pel qual es comprometia a no dissoldre’s fins que s’hagués redactat una constitució per a França. En aquest moment, les profundes dissensions existents en els dos estaments superiors van provocar una ruptura en les seves files, i nombrosos representants del baix clergat i alguns nobles liberals van abandonar els seus respectius estaments per a integrar-se en l' Assemblea Nacional. Es produeix així una autèntica revolució jurídica al substituir- se el concepte d' absolutisme real pel de sobirania nacional (es a dir, qui tenia la capacitat de fer lleis, d’escollir era el poble).

C.- L’Assemblea Constituent (1789-1791) L' Assemblea Nacional pren el nom d' Assemblea Constituent (9 de juliol de 1789 ), perquè la seva finalitat era redactar una Constitució, és a dir, una llei fonamental que organitzés d' una altra manera la monarquia francesa. El rei no té més remei que cedir, convidant al clergat i a la noblesa a unir-se al Tercer Estat en la recent constituïda Assemblea. A la revolució política s' uneix la revolta popular (a les ciutat) El 14 de juliol el poble de París assalta l' antiga fortalesa de la Bastilla, utilitzada com a presó i considerada com símbol del despotisme regi (realment en aquell moment concret tenia la funció de polvorí, hi havia pocs presos, però en temps anteriors havia sigut utilitzada com a lloc de tortures) El precedent va ser seguit en altres ciutats, on van sorgir grups de ciutadans armats (les milícies nacionals) disposats a rellevar a les velles autoritats. L' Assemblea Nacional Constituent va començar la seva activitat moguda pels desordres i disturbis que estaven produint-se en les províncies. El clima revolucionari va arribar també al mitjà rural. Els camperols es van rebel�lar contra el règim senyorial (revolta al camp), assaltant mansions i reclamant la supressió de les velles càrregues feudals. el mateix rei i la seva família van haver de fugir de Versalles, traslladant- se a París, a les Tulleríes. Aquest estat d' exaltació i canvi va produir un clima de temor anomenat El Gran Pànic (la Gran Peur). Molts nobles van fugir a l' estranger, conscients que es gestava l' ensorrament de l' Antic Règim. El clergat i la noblesa van haver de renunciar als seus privilegis en la sessió celebrada durant la nit del 4 d' agost de 1789; l' Assemblea va aprovar una legislació per la qual quedava abolit el règim feudal i senyorial i se suprimia el delme. En altres lleis es prohibia la venda de càrrecs públics i l' exempció tributària (d’impostos) dels estaments privilegiats. Enmig d' aquest clima, la burgesia comença a construir els fonaments del nou ordre. La seva obra legislativa queda marcada per tres fites fonamentals: • la Declaració de Drets de l' Home i del Ciutadà (1789) • la Constitució Civil del clergat (1790) • la Constitució de 1791. Com pas previ a la Constitució, l' Assemblea va elaborar i va votar la Declaració de Drets de l' home i del ciutadà (26 d' agost de 1789), sintetitzats més tard en tres

principis, "lliberté, Égalité, Fraternité" ("Llibertat, Igualtat, Fraternitat"), veritable emblema de la Revolució. En ella es reconeix la igualtat, com dret inalienable, i la sobirania nacional. Però també hi ha contradiccions: la igualtat és només civil. s' admeten les llibertats de premsa i opinió però no s' esmenta la d' associació ( la llei Chapelier de 14 de juny de 1791 prohibeix expressament la llibertat d’associació). Amb tot, es tracta d' un text de caràcter universal que encara avui segueix vigent. El reconeixement de la sobirania nacional va asseure les bases d' una futura Monarquia constitucional, a pesar del lògic disgust del rei que no va tenir més remei que acceptar-la. Mentre l' Assemblea deliberava, la famolenca població de París, irritada per les remors de conspiracions monàrquiques, reclamava aliments i solucions. El 5 i el 6 d' octubre, la població parisenca, especialment les seves dones, va marxar cap a Versalles i va assetjar el palau real. Lluís XVI i la seva família van ser rescatats per La Fayette (recorda que era aquell marquès que va marxar amb tropes cap a Amèrica per ajudar als colons americans), qui els va escortar fins a París a petició del poble. Després d' aquest succés, alguns membres conservadors de l' Assemblea Constituent (membres de la noblesa que es van adherir), que van acompanyar al rei a París, van presentar la seva dimissió. En la capital, la pressió dels ciutadans exercia una influència cada vegada major en la cort i l' Assemblea. El radicalisme es va apoderar de la càmera, però l' objectiu original, la implantació d' una monarquia constitucional com règim polític, encara es mantenia. Però els principals problemes que va haver d' enfrontar-se l' Assemblea van ser el religiós i el financer. Per a evitar la temuda fallida (la “quiebra” de l’ Estat pel gran dèficit), es va decidir nacionalitzar els béns del clergat (es a dir, se’ls va quedar l’ Estat), que van anar posteriorment posats a la venda per a amortitzar així el deute públic. A més, l' Estat va emetre títols de deute (assignats) garantits pels béns de l' Església, amb els quals podien ser reemborsats. Però l' emissió d' assignats va ser tan gran que van acabar funcionant com paper moneda, depreciant- se ràpidament i originant una forta inflació (es a dir, van emetre tants documents de deute que va provocar una alça de preus ja que la gent comprava i pagava amb aquests documents com si fossin monedes). Aquesta situació va provocar una gran inestabilitat econòmica. Al perdre els seus béns i suprimir- se els delmes, l' Església francesa va passar a dependre econòmicament de l' Estat. Per aquesta raó l' Assemblea Constituent va haver d' emprendre una reforma i racionalització de l' organització eclesiàstica que es va concretar en la Constitució civil del clergat (12 de juliol de 1790). Mitjançant aquesta norma jurídica, l' Església francesa:

• Passava a tenir un caràcter més nacional, allunyant-se de la dependència del Papa.

• Es reduïa el nombre de bisbes, es canviava el sistema de nomenaments • S' exigiria prestar jurament constitucional a tots els membres de l' estament

eclesiàstic. Aquesta mesura va originar la divisió del clergat francès en juramentat (si

havien jurat la constitució civil del clergat) o refractari (si no l’havia jurat) aportant

un element més de discòrdia a la Revolució. El primer esborrany de la Constitució va rebre l' aprovació del monarca francès en unes fastuoses cerimònies, a les quals van acudir delegats de tots els llocs del país, el 14 de juliol de 1790. Els elements més característics d’aquesta constitució:

- Es van il�legalitzar els títols hereditaris - Es van crear els judicis amb jurat en les causes penals i es va proposar una

modificació fonamental de la legislació francesa. - Pel que fa al sistema de vot, es determina un sistema de sufragi censitari

La Constitució disposava que l' electorat quedés limitat a la classes alta i mitja. - El nou estatut conferia el poder legislatiu a l' Assemblea Nacional, composta

per 745 membres triats per un sistema de votació indirecte. - El rei seguia exercint el poder executiu, però se li van imposar estrictes

limitacions. Tenia poder de vet però merament suspensiu. - El poder judicial seria ocupat per jutges triats pel poble. - Quedava abolit l' absolutisme, establint-se un règim de monarquia

constitucional, clarament favorable als interessos de la nova classe emergent: la burgesia adinerada. Durant els quinze mesos que van transcórrer entre l' aprovació del primer esborrany constitucional per part de Lluís XVI i la redacció del document definitiu, les relacions entre les forces de la França revolucionària van experimentar profundes transformacions. Aquestes van ser motivades, en primer lloc, pel ressentiment i el descontentament del grup de ciutadans que havia quedat exclòs de l' electorat. Les classes socials que mancaven de propietats desitjaven accedir al vot i alliberar-se de la misèria econòmica i social, i no van trigar a adoptar posicions radicals. Aquest procés, que es va estendre ràpidament per tota França gràcies als clubs dels jacobinos, i dels cordeliers (aquests clubs eren com els partits polítics actuals. Els jacobins rebien aquest nom per reunir-se en un antic convent de frares dominics del carrer de Sant Jacques de París. El seu nom real era el de Societat d’ Amics de la Constitució. Podríem dir que eren un partit d’esquerres, volien una república democràtica i el sufragi universal. La seva figura era Robespierre. Els cordeliers eren mes radicals que els jacobins. Rebien aquest nom per reunir-se en un convent franciscà de París.Les classes populars més humilts –Sans Culottes- formaven part d’aques grup. Les figures

més importants eren Marat, Danton, Desmoulins), va adquirir gran impuls quan es va saber que María Antonieta estava en constant comunicació amb el seu germà Leopoldo II, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. Igual que la majoria dels monarques europeus, Leopoldo havia donat refugi a gran nombre de émigrés (emigrats –nobles que havien marxat quan van començar les revoltes-) i no havia ocultat la seva oposició als esdeveniments revolucionaris que s' havien produït a França. El recel popular pel que fa a les activitats de la reina i la complicitat de Lluís XVI va quedar confirmat quan la família real va ser detinguda mentre intentava fugir de França en un carruatge amb destinació a Varennes el 21 de juny. El grup més exaltat de revolucionaris va trobar en la traïció del rei un argument decisiu per a abolir l’esclavitud i establir la república, però l' assemblea va voler limitar els poders del rei sense suprimir la monarquia. Després de més de 2 anys de treball per a poder redactar una constitució moderada, per a una monarquia liberal, el rei va acceptar la constitució i va jurar solemnement

acatar-la i complir-la en tots els seus detalls. Finalment, el 30 de setembre de 1791, els constituents van declarar acabada la seva missió, iniciant-se el nou règim.

D.- Assemblea Legislativa

Una vegada conclosa la seva missió, l' Assemblea Constituent es va dissoldre, convocat unes eleccions per formar el sistema de govern acordat a la Constitució de 1791. Dintre del nou sistema de govern, el poder legislatiu l’ ocupava l' Assemblea Legislativa, composta per una sola càmera per 745 diputats, polítics, novells sense l' experiència, ja que a proposta de Robespierre, l' assemblea constituent va aprovar la prohibició de reelegir als seus membres. El 1 d' octubre de 1791 va quedar constituïda l' Assemblea que estava composta per 263 diputats de dreta o cistercienses, defensors de la Monarquia constitucional, i 136 d'esquerra ( dividits en jacobins i girondins) partidaris de la revolució i la república els primers i més moderats els segons. Els Girondins, era un grup més moderat que els jacobins. El seu nom era el de feuillants. El nom de girondins prové de la zona d’ on provenien la gran majoria d’aquests diputats –la Gironda-.Volien una Monarquia Constitucional, reformes moderades i sufragi censitari.

En el centre quedaven uns 300 diputats equidistants d’ambdós extrems.

La divisió de la burgesia va dificultar el funcionament de la Monarquia constitucional que tot just va durar un any, doncs la inestabilitat interior i el començament de les guerres de la Revolució amb Europa, van provocar una segona revolució a l' agost de 1792, que va acabar amb la monarquia i va establir la primera república. Diverses circumstàncies van crear un ambient desfavorable per a la consolidació de la monarquia constitucional: • El propi rei, qui va buscar ajuda estrangera per a acabar amb la revolució. • La tensió social, empitjorada per la dolenta collita de 1791 que va encarir el preu del pa i la pressió econòmica després del fracàs de l' emissió d' assignats • Els nobles difamaren el nou règim i van tractar d' aconseguir la invasió de França per les forces imperials. • Els catòlics, indignats amb la constitució civil del clergat, es van revoltar en algunes regions de França. Entre els jacobinos es va destacar un nucli de diputats cridats girondins, que provenien del departament de la Gironda, i es van convertir en dirigents de l'Assemblea Legislativa.

El grup girondí va desenvolupar una política cada vegada més violenta contra Lluís XVI. Per a desemmascarar al rei, i amb la il�lusió d' estendre per Europa els principis revolucionaris. Els girondins volien una guerra, convençuts que amb ella unificarien als patriotes enfront d' enemics comuns.

El desig d' una guerra també es va estendre ràpidament entre els monàrquics, que confiaven en la derrota del govern revolucionari i en la restauració de l' Antic Règim. El 20 d' abril de 1792 l' Assemblea Legislativa va declarar la guerra.

La guerra es va decantar ràpidament cap a Austria i Prússia, ja que l’exercit francès tenia poca preparació i en els seus comandaments estaven integrants majoritàriament per monàrquics.

L' Assemblea Legislativa va declarar l' estat d' excepció el 11 de juliol, després que Sardenya i Prússia s' unissin a la guerra contra França.

Es van enviar forces de reserva per a alleujar la difícil situació en el front, i es van sol�licitar voluntaris de tot el país en la capital. Quan els reforços procedents de Marsella van arribar A París, anaven cantant un himne patriòtic conegut des de llavors com La Marsellesa (és l’ actual himne de França. Es tracta d’una cançó composta per Roger de Lisle i amb el nom de Cançó de guerra per les tropes del Rin) . Conectat a aquesta adreça i podras escoltar la marsellesa i conèixer la seva lletra.YouTube - La Marseillaise (Subtitulado en francés y español). www.youtube.com/watch?v=X1-vcsFjTdA.

El malestar social, unit a aquest efecte que va generar el manifest del comandant aliat de les tropes prussianes i austríaques, el duc de Brunswick, en el qual amenaçava amb destruir la capital si la família real era maltractada, va provocar una insurrecció a París el 10 d' agost. Els insurgents, dirigits per elements radicals de la capital i voluntaris nacionals que es dirigien al capdavant, van assaltar les Tulleríes i van assassinar a la Guàrdia suïssa del rei. Lluís XVI i la seva família es van refugiar en la propera sala de reunions de l' Assemblea Legislativa, que no va trigar a suspendre en les seves funcions al monarca i posar-li sota arrest. Al seu torn, els insurrectes van enderrocar al consell de govern parisenc, que va ser reemplaçat per un nou consell executiu provisional, la denominada Comuna de París. La revolució popular del 10 d' agost va tenir grans conseqüències: 1.- Es va suspendre al rei , cessant per tant la vigència de la constitució de 1791 . 2.- Es va nomenar un consell Executiu provisional, encarregat de les funcions executives, dirigit per Dantón, veritable cap del nou govern. 3.- Es triaria, per sufragi universal una convenció encarregada de revisar la constitució.

E.- La Convenció Nacional.

Va inaugurar el seu període el 20/9/1792. Durant la existència de la Convenció hi haurà dos períodes:

1.- Etapa girondina.

El primer fet destacable d’aquest període es que desprès de moltes derrotes de França contra les monàrquies europees (especialment Aústria), com per exemple la derrota de Verdum el 30/8/1792, les tropes franceses començen una etapa de victòries (per exemple la batalla de Valmy el 21/9/1792, s’arribarà fins a Brussel�les i es conquestaran ciutats alemanyes com Worms i Magúncia). Aquesta situació provocarà una gran moral en les tropes i en tota la població francesa.

El segon fet serà la declaració de la República (22/9/1792)

El tercer fet serà el judici a Lluis XVI i la seva posterior execució (21/1/1793).

Lluís XVI va ser declarat culpable de traició. Els girondins van intentar que

El 2006 van sortir a la llum pública les cartes del botxí del monarca. Us ensenyo una petita mostra d’aquestes que es van publicar al suplement del diari El Mundo i on es relaten els fets de l’execució:

Así guillotiné a Luis XVI Henri Sanson era hijo, nieto y bisnieto de verdugos. Mató a 2.918 personas, entre ellas a María Antonieta,

Robespierre y Luis XVI, a quien conocía bien. Pero la ejecución de éste (1793) le conmovió tanto que escribió unas

cartas para contar su ejemplar comportamiento sobre el patíbulo. La casa Christie’s las subasta el próximo

miércoles y podrían alcanzar un precio de 170.000 euros. Por Rubén Amón

El verdugo de Luis XVI se indignó al leer que los periódicos del furor jacobino atribuían al rey haberse comportado como un

cobarde en el cadalso. No era verdad que fuera conducido por la fuerza a la guillotina con una pistola en la nuca. No era cierto

que el Borbón hubiera gritado de miedo como una gallina cuando ajustaron su cuello en el hueco de la decapitación. Era mentira

que la ejecución hubiera degenerado en una escabechina por la impericia del ejecutor.

"El rey afrontó toda aquella situación con una compostura y un temple que nos dejó atónitos a cuantos allí nos encontrábamos.

Sigo convencido de que aquella firmeza suya la había extraído de los principios de la religión". Habla Charles Henri Sanson,

otorgándose a título expiatorio un lugar pasivo en el ceremonial regicida. Se encontraba allí como tantos otros franceses, pero

nadie si no él tenía la responsabilidad de manejar la guillotina sobre la cabeza de Luis XVI aquella mañana opaca de 1793. Al

menos, el protagonismo del sacrificio permitió al ejecutor parisino escribir una carta rectificando las informaciones partidistas y

amarillistas que habían aparecido entre las páginas del diario Thermomètre du jour.

Dicho manuscrito aclaratorio sale a subasta el próximo miércoles 7 de junio en la casa londinense Christie’s. No sólo con las

pretensiones de recaudar 170.000 euros a golpe de martillo. También para reescribir la historia de la Revolución Francesa en

nombre de dos estirpes malditas llamadas a reunirse en el Juicio Final: la real de los borbones y la de sus verdugos los sansones.

"Su Majestad subió al patíbulo", continúa la carta, "y quiso abalanzarse sobre la parte frontal como si pretendiera pronunciar un

discurso. Se le dijo que aquello no era posible. Entonces se dejó conducir hasta el lugar donde fue atado, desde donde exclamó

con voz muy alta: ‘Pueblo de Francia, muero inocente’. Después, volviéndose hacia nosotros, dijo: ‘Caballeros, soy inocente de

todo cuanto se me ha acusado. Desearía que mi sangre sirviera para consolidar sobre ella la felicidad de todos los franceses".

En la ruina. El antepenúltimo monarca francés y Sanson habían coincidido un par de veces antes de reunirse en el cadalso. La

primera sucedió en abril de 1789, cuando el verdugo tuvo ocasión de exponer al rey que la drástica disminución de las

ejecuciones le había colocado al borde de la bancarrota. No tenía dinero para liquidar las deudas. Tampoco podía costearse las 16

personas que vivían a su cargo —familiares, empleados, servicio—, de modo que Luis XVI, sensible a los lagrimones de Sanson,

concedió al verdugo un periodo de inmunidad de seis meses que servía esencialmente para preservarlo de la Policía, de la

Justicia y de sus abundantes acreedores.

no s’arribés a l’execució, però al final per un reduït nombre de vots se li va condemnar a la pena de mort.

L’execució va ser a la plaça de de la Revolució (actual Plaça de la Concòrdia), mitjançant la guillotina i assistit per un sacerdot estranger. Han hagut moltes informacions sobre la conducta del monarca en els últims moments.

Execució de LLuís XVI

La segunda vez se encontraron por razones técnicas y logísticas. Resulta que el rey de Francia había convocado una reunión para

verificar la eficacia de la guillotina en la primavera de 1791. Allí estaba, naturalmente, el propietario intelectual de la idea, Joseph

Ignaz Guillotin, pero también acudieron al encuentro el maestro encargado de patentarla, Tobías Schmidt, y el propio Charles

Henri Sanson como especialista en decapitaciones. Luis XVI aprobó el mecanismo. Le pareció eficaz, rotundo, aséptico, aunque

hizo saber a los presentes que el uso de una cuchilla con forma de cruasán le parecía menos adecuada que una cuchilla oblicua.

El verdugo interpretó la objeción como un gesto de sabiduría. De hecho, Tobías Schmidt, constructor de instrumentos musicales,

se atuvo al consejo del monarca y diseñó la maquinaria tal como se la iba a encontrar Luis XVI el 21 de enero de 1793 en la

plaza de la Revolución.

"Cuando descendió de su carroza para la ejecución, le dije que tenía que despojarse de su hábito", narra Sanson en el

manuscrito. "Me dio a entender que no quería hacerlo, pero finalmente accedió. También se resistió a que le atáramos las

manos. Y preguntó si era necesario que los tambores redoblaran todo el tiempo. Se le dijo que no sabíamos".

El rey tuvo que someterse a la vergüenza que suponía dejarse cortar el cabello por el ayudante del verdugo. Había 100.000

personas contemplando la escena, casi siempre en silencio, aunque de vez en cuando prorrumpían desde el gallinero las

consignas justicieras: "¡Muerte a Luis XVI!".

La mort del monarca va provocar l’entrada en la guerra d’altres estats europeus (és el que es coneix amb el nom de la I Coalició) com: Gran Bertanya, Portugal, Espanya, etc... La participació d’aquests estats va ser triple:

a.- Por a l’expansió de les idees revolucionàries.

b.- Oportunisme britànnic per eliminar un competidor comercial.

c.- Reivindicació per part de França de territoris que estaven en altres estats (Holanda, Espanya...).

La internacionalització del conflicte tras la mort de Lluís XVI també va provocar conflictes interns a la Convenció:

La revolta de la Vendée

Va ser una insurrecció camperola d’aquesta regió de tradició monàrquica pel reclutament massiu d’homes per les guerres. Penseu que estaven en un context de crisi de subsistència i van morir 250.000 homes en la guerra en aquest període.

2.- Etapa jacobina o muntanyesa

Un cop guilotinat Lluís XVI, els girondins van veure com es radicalitzava la situació política. Van tenir por de la seva vida (els jacobins dominaven la Comuna de París i les tropes d’aquesta ciutats) i van deixar d’assistir a l’Assemblea (anomenada Convenció). Els pensaments dels girondins van ser certs ja que el 2 de juny de 1793 tropes de la Guardia Nacional envoltaran les Tulleries (lloc de reunió de la Convenció) i empressonaran a 29 girondins –Brissot, Vergniaud,etc...

Així els jacobins es van convertir en majoria a la Convenció i van establir un règim d’excepció sense cap referència constitucional. Comença així, un període conegut amb el nom de

Règim del Terror

Rep aquest nom per la gran quantitat de guillotinats. L’òrgan executiu serà el Comité de Salvació o Salut Pública (constituït en abril de 1793). Estava format per 12 membres entre els que destacaven Robespierre. Llegeix alguns aspectes de la seva biografia

Polític i revolucionari francès. Primogènit d'un advocat, va quedar orfe de mare als nou anys. Poc després, el seu pare va emigrar a Amèrica, deixant-lo a cura d'uns parents, al costat dels seus altres tres germans. Protegit pel bisbe de la seva ciutat, va estudiar amb una beca en el col·legi Luis el Gran, on va tenir com *condiscípulos a *Desmoulins i *Fréron. Després de graduar-se en dret a París, en 1781 va regressar a Arres, on va exercir l'advocacia. Afí a les idees liberals i al pensament de *Rousseau, va criticar el sistema judicial i l'absolutisme monàrquic i va advocar pels principis de llibertat, igualtat i fraternitat. A l'abril de 1789 va ser triat diputat pel tercer estat de *Artois en els Estats Generals i, vencent la seva timidesa, es va revelar en l'Assemblea com un eloqüent i *fogoso orador. Va defensar la concessió dels drets polítics a tots els ciutadans, el sufragi universal i directe, les llibertats de premsa i reunió, l'educació gratuïta i obligatòria i l'abolició de l'esclavitud i de la pena de mort. La seva fama d'home íntegre i de costums austers li va guanyar el favor de les gents, que van començar a cridar-lo el *Incorruptible. Durant el període legislatiu va afirmar la seva ascendència en el Club dels *Jacobinos, si bé la seva oposició a la guerra, per considerar que afavoria a la causa *contrarrevolucionaria, ho va enfrontar als *girondinos. Després de la insurrecció de la *Comuna en 1792, va ser triat membre de la mateixa i des d'ella va promoure la substitució de la Legislativa per la Convenció, constituïda finalment el 20 de setembre. Triat diputat per París i convertit en un dels principals dirigents del partit de la Muntanya, va utilitzar la seva tribuna per a atacar als *girondinos i buscar la seva exclusió de la Convenció, sobretot després de la traïció del general *Dumouriez. Conforme s'accelerava el curs de la Revolució, va defensar al Comitè de Salvació Pública, del com va entrar a formar part al juliol de 1793, i la institució d'una dictadura per a assolir la unitat de la República davant els seus enemics tant estrangers com interiors, així com també per a afrontar la falta de recursos. Convençut que l'ordre constitucional, al que aspirava la Revolució, era distint de l'ordre revolucionari que havia de dur a ell, va instituir el terror com mecanisme per a construir una societat transparent i sana. Amb aquest propòsit va eliminar als «radicals» (*hebertistas) i *girondinos al març de 1794, amb el suport de *Marat i *Danton, i a l'abril, als «indulgents», entre ells el propi *Danton, encara que no sense vacil·lacions. Va acumular llavors tot el poder en les seves mans, juntament amb *Couthon i *Saint-Just; al març, va intentar una redistribució de les riqueses (decrets de *Ventose) i va tractar de restaurar la religió com pilar de l'Estat i de la moral, per al que va establir el culte al Ser Suprem, l'apogeu del qual va ser la festa del Ser Suprem, celebrada el 8 de juny. Aquest mateix mes va dur encara més lluny la repressió, va suprimir les últimes garanties processals que els quedaven als acusats i fins i tot va amenaçar la immunitat dels diputats, la qual cosa li va sostreure els seus principals suports, inclòs el popular, molt afectat per les mesures econòmiques. La seva posició i la del grup que ho encoratjava es va convertir en insostenible a partir del moment que la situació militar de la República es va consolidar, gràcies a la victòria de *Fleurus (26 de juny). Una aliança d'opositors, entre ells *Carnot, *Fouché, *Tallien, *Fréron i *Billaud-*Varenne, va assolir el control de la Convenció, que va ordenar la seva detenció i la de les seves més pròxims partidaris. La revolta de la *Comuna a favor seu no va impedir el seu arrest –després d'un fallit intent de suïcidi d'un *pistoletazo– i la seva posterior execució en la guillotina el 28 de juliol, 10 de *Termidor, al costat de *Couthon i Saint-Just

Robespierre

Breu fragment sobre la creació dels tribunals revolucionaris:

“El tribunal revolucionario se instituye para castigar a los enemigos del pueblo. La pena por los delitos, cuyo conocimiento pertenece al tribunal revolucionario, es la muerte. El acusado será interrogado en audiencia pública: se suprime, por superflua, la formalidad que precede del interrogatorio secreto. Si existieran pruebas materiales o morales, con independencia de la prueba testimonial, no se oirá a los testigos, a menos que esta formalidad parezca necesaria, bien para descubrir a los cómplices, bien por otras consideraciones mayores de interés público. A los patriotas calumniados la ley les concede para su defensa jurados de patriotas: no se los concede a los conspiradores.” El Terror. Ley de junio de 1794.

L’obra d’aquesta etapa va ser:

• Aprovació de la Llei del Terror que suposava l’execució d’elements contraris a la revolució. Per portar a terme aquesta llei es crea la Llei de sospitosos i Tribunals revolucionaris.

• Llei del màximum que marcava el preu de determinats productes i salaris (economia dirigida)

• Creació d’un exercit nacional el que originava una gran movilització de ciutadans per lleva.

• Possibilitat d’accedir a propietats confiscades per part dels camperols, gràcies a les expropiacions dels béns dels emigrats.

• Descristianització de la societat. Es fa el culte a la raó i s’eliminen ls símbols religiosos. Per exemple, s’elimina el calendari gregorià i es crea un de laic i revolucionari (el nou calendari fa referència als fenòmens de la natura i activitats agrícoles. Es va iniciar el 24/11/1793.

• Es redacta una nova constitució (1793) caracteritzada per:

Poder legislatiu: Convenció

Poder executiu: Consell executiu de 24 membres que eren responsables davant la Convenció.

Poder judicial: Jutges

Es proclama el sufragi universal masculí (majors de 21 anys)

Calendari revolucionari instaurat amb la Convenció

• Mª Antonieta (anomenada vidua de Capet) serà guillotinada el 16/10/1793.

Llegiu aquest petit relat sobre les últimes hores de Mª Antonieta i la seva execució:

Reprenem la narració des del moment que la Reina abandona la sala del tribunal on s'ha pronunciat la seva sentència: Condemna a mort per mitjà de la guillotina. Eren les 4:00 del matí del 16 d'octubre de 1793. A escassos cinc dies que es complissin nou mesos de l’assassinat de, Lluís XVI. A l'arribar a la seva cel�la en La Concergierie, demana paper i tinta per a escriure, se li concedeix per primera vegada una vela per a il�luminar-se en la nit. Ella escriu, com si la guiés una mà divina, un admirable adéu. Dirigeix la carta a la seva cunyada, Madame Elisabeth, enviant-li els seus últims pensaments i li confia la cura dels seus fills. Una carta que mai li serà lliurada a la destinatària.- Aquesta carta de comiat va ser cridada “Testament de María Antonieta”. No se li serveix aliment algun. Li pregunten si té fam, la Reina respon que dintre d'una estona això ja no importarà. Quan s'afanyen els guàrdies a treure-la de la cel�la, ella demana un got d'aigua i li criden alguns No! amb un odi desproporcionat però un d'ells arriscant la seva vida, li duu un got d'aigua i a més li oferix el seu braç per a dirigir-se al carrer.- Això li va portar un sens fi de problemes a aquest guardià. Comencen a escoltar-se els redoblaments de tambor en els carrers. La guàrdia nacional està alerta en tots costats. S'interromp la circulació de carruatges. Una multitud s'amuntega al voltant de la presó de La Concergierie, l'escala d'entrada del Palau de Justícia està cobert de curiosos, d'obrers, els “muchachitos” han escalat als sostres. La Reina es vesteix de blanc, camisola de vaig picar, “pañoleta” de muselina, les seves millors peces. Dues cintes negres en la seva “bonete” blanc per a assenyalar el seu dol. Arriba un comissari a llegir-li, de nou, la sentència. Ella un poc impacienti, li diu: “Ja la conec, ja me la van llegir”.- Però el comissari diu: “Tinc ordres de llegir-se-la de nou” I no li queda més remei a la Reina que escoltar-la una vegada més. Ella mateixa es talla els seus cabells. Extenuada, *transida, doncs fa fred, es tendeix sobre el seu matalasset i embolicant-se els peus amb una acull, dormita per uns instants. La desperta l'entrada d'un cura constitucional de Saint Landry, un tal Girard que ve a oferir-li els seus serveis espirituals. Ella li agraïx però no accepta el seu ministeri, però consenteix que l'acompanyi al patbíul. A les 11 hores, ella és conduïda a l'oficina de la secretaria de la presó. El botxí Xerris-Henri Sansón, li lliga les mans cap a enrere. Després, entre dues files de *gendarmes, ella surt al carrer. Davant, veu una carreta de fusta en les pitjors condicions llençada per un cavall de treball, en la qual serà conduïda a la Plaça de la Revolució (avui Plaça de la Concorde), la Reina fa un moviment cap a enrere com no acceptant pujar a la carreta.- AL Rei se li va tenir la consideració de transportar-lo en un carruatge. María Antonieta es resigna, puja i presa seient en un dels bancs, el cura es col�loca a un costat d'ella en roba civil.- El botxí Sansón i el seu ajudant mantenen una posició i actitud respectuoses. Quan la carreta s'engega, entre les files de la guàrdia nacional, la gent calla. Els primers clams, els primers insults comencen en el carrer de *Saint-Vaig honorar.- Immòbil, el cap enlaire, les galtes amb rubor per la febre, els ulls enrogits, les celles immòbils, la Reina sembla estar feta de cera. El gran martiri l'ha *aletargado. Pàl�lida però sempre Reina. Davant, muntant un cavall i amb un megàfon en la mà, va un actor còmic de cognomeno Grammont, en qualitat d'ajudant de la guàrdia nacional,escalfant al poble perquè la insulti, dient: “Si amics, aquesta és la Mesalina, la pecadora, la culpable dels sofriments del poble de França, la traïdora!!”.- Aquest còmic es va distingir en *Versalles en la massacre dels presoners de Orleáns, feta que el va coronar bevent en el crani d'una de les seves víctimes. Això ho presumia als quatre vents.- Mentre, a un costat de l’Oratori, ella mira a un nen en els braços de la seva mare que li ha manat un petó. Ella intenta somriure però li guanyen les llàgrimes. Va ser l'única vegada que va plorar en el seu trajecte a la guillotina.- En les seves vestidures blanques, una mica arrugats, sembla una dona major.- Per descomptat que el viatge ho allarguen el més que poden perquè rebi ella la major quantitat d'insults i burles. El dia és gris. Rebotant en els forats del carrer, la carreta camina lentament en el canal envoltat per la gent que de tant en tant creix i canta. La Plaça de la Revolució està estarrufada d’armes. La terrassa del Palau de les Tulleries està repleta de tafaners. La Reina dirigeix els seus ulls, un instant, cap al jardí del Palau, després aparta la mirada. Això visiblement l'ha emocionat i sembla voler plorar i el seu rostre s'acoloreix.- Al peu de la guillotina, s'allista la navalla. La Reina descendeix ràpidament de la carreta, sense demanar ajuda, i puja lleugera la petita escala cap al patíbul. En la seva pressa, va trepitjar al botxí, ella li diu molt amablement i visiblement apesarada: “Perdoni'm vostè, senyor, no va ser la meva intenció”. El cura que l'acompanyava li recomana: “Senyora, tingueu valor!.- AL que ella respon: “Valor? Ai, senyor! Fa anys que vaig fer l'aprenentatge, i just en el moment que els meus mals van a acabar, tingui la seguretat que no em va a faltar!” Ella coopera amb als preparatius. A les 12 hores amb quinze minuts, cau la navalla. Segons el ritu revolucionari, el seu cap, els ulls del qual parpellegen encara, és presentada per Sansón al poble, la majoria del qual calla i s'escolten molt febles i insegurs uns quants crits de Visqui la República! La gent es va retirant a poc a poc en un pesat, molt pesat silenci sentint-se en l'aire una profunda emoció i respecte. Aquest mateix dia, les seves restes són enviats al cementiri de La Madeleine. El seu cap és col�locada entre les seves cames. Com era hora d'anar a menjar, els enterradors deixen el seu cos sense sepultar per unes hores. El fèretre de fusta corrent va costar a la nació, únicament sis lliures. Aquest fèretre va ser emplenat amb calç viva per a la desintegració del cadàver igual que van fer amb el del Rei

El període jacobí de la Convenció va ser molt sanguinari. Per exemple, a la tardor de 1793 el número de detinguts era de 8000. Primer van guillotinar als membres dels girondins (Madame Roland, lider dels girondins, però posteriorment membres dels jacobins seran assassinats –Marat-, considerats contraris a la revolució, jutjats i guillotinats –Danton, Hèbert, Saint Just i fns i tot el mateix Robespierre-.

F.- Directori

Al juliol de 1794 (termidor segons el calendari republicà instaurat per la Convenció), la burgesia moderada va processar Robespierre i en un termini de 24 hores serà guillotinat. Aquest fet es conneix amb el nom de COP D’ESTAT DE TERMIDOR i suposa la fi de la Convenció i en concret del Règim del Terror.

Aquesta etapa està dirigida per la burgesia propietària i tindrà problemes amb els que haurà de lluitar:

1.- Contra l’esquerra jacobina (la conjura dels iguals de Babeuf)

2.- Contra la dreta monàrquica (2ª revolta de la Vendée).

El Directori elaborarà una constitució (1795). Aquesta constitució reconeixia:

• Forma d’estat: República. • Poder legislatiu: Dos assemblees.

- Consell dels 500. Tenia la iniciativa legal (feia les lleis)

- Consell d’ancians. Admetia o rebutjava lleis (estava format per 250 membres de més de 40 anys).

• Poder executiu: Directori. Format per 5 membres escollits pel Consell d’Ancians.

• Poder judicial: Jutges escollits pel poble.

La forma d’elecció serà el sufragi censitari.

El text parla de l’autora de l’assassinat i la data del mateix

'13 de Julio de 1793: Marie-Anne-Charlotte Corday al ciudadano Marat: "Suficiente es para mi ser realmente desgraciada (o desdichada, condenada…)

de tener un derecho a tu amabilidad"

La muerte de Marat, del pintor David

La Constitució va intentar tornar a l’etapa de l’Assemblea Legislativa (tornar al culte catòlic, etc...) però va tenir molts problemes:

A nivell intern:

Especialment de tipus econòmic (devaluació de l’assignat).

A nivell extern:

L’època del Directori serà d’expansió territorial (marcada per la figura de Napoleó). Es produiran gran quantitat de victòries contra les monarquies europees:

Es derrota a Aústria en Itàlia. Es signarà el Tractat de Campoformio (1797). Mitjançant aquest tractat França es quedarà amb els territoris de Bèlgica i Milà.

Expedició de tropes franceses cap a Egipte. La finalitat era tancar el pas dels anglesos cap a Egipte. L’expedició a Egipte va fracassar però va ser molt important des del punt de vista cultural i històric (descobriment i inici de l’egiptologia)

G.- El Consolat

S’origina a partir del COP D’ESTAT DEL 18 BRUMARI (9 de novembre de 1799)

Aquest cop d’estat va ser organitzat pels propis membres del Directori, per 2 motius:

• Creació al 1798 d’una 2n. Coalició que va trencar el període de victòries militars.

• Ineficàcia del poder executiu, ja que era massa nombrós (5 membres) i dificultava la pressa de decissions.

En aquesta etapa s’elaborarà una nova constitució (1799):

• Forma de govern: República. • Poder legislatiu: 4 assemblees: Tribunat

Cosell d’Estat

Senat

Cos Legislatiu

• Poder executiu: 3 cònsols: Sieyès, Ducros, Naopoleó. • Poder judicial: Tribunal de justicia.

Durant el Consolat es va arribar a una època de pau internacional:

1. Tractat de Luneville (1801) amb el que es signa la pau amb Aústria.

Aquesta pau es signa tras la batalla de Marengo i amb la que França aconseguiria els territoris de la part esquerra del Rin.

2. Pau amb Gran Bretanya. És la pau d’Amiens (1802) 3. Concordat amb la Santa Seu. On es manifestava la voluntat de

retornde les possessions de l’esglèsia.

Aquesta situació de pau donarà a França un període de prosperitat econòmica, amb un protagnisme cada vegada més gran de Napoleó, que el 1802 es desfarà dels altres dos cònsols i es farà nomenar CÒNSOL VITALICI.

A nivell exterior:

- Creació d’un gran imperi territorial (entre 1809 i 1812 va tenir la màxima expansió).

A nivell interior:

• Reformes polítiques:

- Elaboració d’un codi civil –Codi Napoleònic- (1804) que reconeixia la llibertat individual i la igualtat davant la llei.

- Divisió administrativa per departaments controlats pel poder central mitjançant prefectes.

El 1803 Gran Bretanya declara la guerra a França, per no complir els acords de la pau d’Amiens. A més, a l’interior de França es donen conspiracions realistes (volien el retorn de la monarquia).

Aquest doble perill fa que Napoleó es faci proclamar el 2/12/1804 emperador amb caràcter hereditari.

Per legitimar el seu poder elabora una nova constirució (1804) que confirmarà el poder absolut de Napoleó.

L’obra de Napoleó durant l’Imperi es basa en dos aspectes:

H.- L’Imperi

Napoleó Bonaparte

• Reformes socials:

- Creació d’un sistema educatiu obligatori i dividit en ensenyaments primaris, secundaris i universitaris.

• Reformes econòmiques:

- Crea els principis del liberalisme econòmic:

Restabliment de la llibertat de mercat

Creació del Banc de Franca

Creació d’una nova moneda: el franc

Reordenació del impostos

Desenvolupament de les tècniques industrials i de les comunicacions (en gran part gràcies a la guerra).

Si vols veure el DVD sobre la revolució francesa que van començar a classe clica aquí

La Revolución Francesa. Documental The History Channel | Teimagino.com

o connecta`t a la següent adreça:

http://teimagino.com/index.php/2007/05/24/la-revolucion-francesa-documental-the-history-channel/