2 treball la guerra civil espanyola
TRANSCRIPT
LA GUERRA
CIVIL
ESPANYOLA
Sandra Caravaca
Carolina Oliveros
20.01.11
2
ÍNDEX 1. Introducció ………………………………………………………………………………….…3
2. La Guerra Civil Espanyola …………………………………………………………..3
2.1 El franquisme: una dictadura militar ………………………………………….5
2.2 La postguerra: misèria i autarquia……………………………………………..7
2.3 Conseqüències …………………………………………………………………………….8
3. La nostra investigació ………………………………………………………………….9
3.1 El racionament i la pobresa ……………………………………………….………9
3.2 Testimonis de la Guerra …………………………………………………………..10
(Amadeu Gràcia Bamala i Pedro Pérez)
3.3 La literatura a la Guerra Civil …………………………………………………..13
3.4 Antonio Machado ………………………………………………………………………14
(“Poesias de Guerra”)
4. Conclusió ………………………………………………………………………………………16
3
1. INTRODUCCIÓ
La Guerra Civil Espanyola va ser un conflicte social, polític i militar que
es va desencadenar després del fracàs al cop d’Estat del 17 de juliol al
1936 dut a terme per una part de l’exèrcit, (s’oposava al comunisme i a
la democràcia liberal i defensava el tradicionalisme i unitat d’Espanya)
que anava contra el gonern de la Segona República Espanyola, i que es
donaria per acabada l’1 d’abril de 1939 amb l’últim informe de guerra
signat per Francisco Franco, declarant la seva victòria i establint una
dictadura fins a 1977.
Va ser molt gran el nombre de pèrdues humanes durant la Guerra. El
número de víctimes de la contesa va superar el mig milió de persones,
incloent-hi els morts en combat, represaliats a la reraguarda-repressió
massiva i els executats pels vencedors després de la Guerra.
La Guerra va causar gran conseqüències psicològiques als habitants,
l’impacte de la guerra va ser molt greu i la gent va patir la pèrdua de
familiars, la nova dictadura…
En acabar la guerra es va obrir una altre ferida: als exiliats (300.000
habitants). Aquests habitants van ser obligats a abandonar el país, tots
es van amuntegar en els camps de refugiats de la costa francesa o van
fugir a Mèxic, Argentina… molts dels quals ja no tornarien.
Aquesta emigració constitueix un seriós impacte en la nostre demografia,
un punt tan sensible que des d’un punt de vista laboral es compon de
persones joves, i des d’un punt de vista cultural va afectar a un
important sector d’artistes, escriptors, científics...
2. LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Un alçament militar originat al Marroc i encapçalat pel General Francisco
Franco, es va estendre ràpidament per tot el país, començant així la
Guerra Civil.
Van ser dos bàndols els que s’hi van enfrontar, aquestes dues parts del
conflicte se les denomina bàndol republicà i bàndol nacionalista.
4
· El bàndol republicà va estar constituït al voltant del govern legítim
d’Espanya, el del Front Popular, republicans i nacionalistes, recolzat pel
moviment obrer, els sindicats i els demòcrates constitucionals. Aquest
bàndol era conegut com el bàndol d’esquerres.
· El bàndol nacional va estar organitzat entorn a gran part de l’alt
comandament militar, dirigit per Franco, institucionalitzat a la Junta de
Defensa Nacional i es va recolzar en el partit feixista Falange Espanyola,
l’església Catòlica i la dreta conservadora.
Socialment va ser recolzat per les classes socials més o menys
privilegiades fins aleshores (burgesos no liberals, aristòcrates...) que de
la victòria a les urnes del Front Popular, a causa de la por de perdre la
seva posició social, de l’anticlericalisme i d’un possible esclat de violència
del proletariat. Aquest bàndol era conegut com el bàndol de dretes.
Bandol nacionalista Bandol republicà
Les circumstàncies històriques en què es va desenvolupar la guerra,
responien a problemes no resolts en la societat espanyola. Van donar lloc
a les següents causes de la guerra:
5
- Una economia endarrerida, incapaç de satisfer les necessitats del
pobre.
- Una oligarquia terratinent només preocupada pels seus beneficis i
incapaç d’ adaptar-se als canvis més emmentals.
- Estructura social amb abismals diferències entre pobres i rics, amb una
petita oligarquia poderosa i classes baixes en continu creixement.
- Classe mitjana insuficiente per servir d’element equilibrador, i una
polarització de la societat en dos bàndols, la dreta i l’esquerra entre les
que existia una forta tensió.
2. 1 El franquisme: una dictadura militar
En les eleccions de febrer de 1936, les forces ja s’havien presentat molt
polaritzades, i la victòria del Front Popular va radicalitzar encara més al
bàndol de dretes.
Els grans propietaris veien amb preocupació la reforma agrària, els
treballadors criticaven la seva lentitud, la burgesia paralitzava les
inversions i l’Església Catòlica es sentia amenaçada per la política
anticlerical de l’esquerre.
Durant els messos de febrer a juliol de 1936 es va incrementar la tensió
entre les forces socials. Al gorvern li resultava difícil mantenir l’ordre
públic i la viòlencia política era quotidiana. Els grups d’extrema dreta, la
Falange, s’enfrontaven amb l’esquerra.
El clima va arribar al seu punt màxim amb l’assassinat a mans dels
falangistes del tinent de la Guàrdia d’Assalt José Castillo. La reacció d’un
grup d’ells va ser comprovada amb l’assassinat d’un dels líders de la
dreta: José Calvo Sotelo.
Els partits nacionalistes es van centrar en la defensa de la seva
autonomia o en plantejaments secessionistes. Molts militars revoltats i
els falangistes van defensar, en paraules del propi Franco, la implantació
d’un Estat totalitari, els monàrquics pretenen la volta d’Alfons XIII, els
carlins la implantació de la dinastia carlista, etc. En tots dos bàndols va
haver interessos.
6
Tots els partits i els sindicats van ser declarats il·legals i els seus
militants van ser perseguits i empresonats. Només es va perpetre un
partit, la Falange Espanyola Tradicionalista y de les Juntes de Ofensiva
Nacional Sindicalista (FET i JONS), i un sindicat de tipus vertical, la
Central Nacional Sindicalista (CNS).
Les Corts democràtiques i les eleccions van ser suprimides. Franco
legislava per decret de llei; el seu poder era vitalici i s’atorgava ell
mateix la potestat de nomenar el seu successor.
El nou règim volia restablir la unitat espanyola trencada, al seu parer,
per la República. L’any 1938 es va abolir l’Estatut de Catalunya i l’any
anterior s’havia posat fi al règim foral de Biscaia i de Guipúscoa. També
es van reprimir les llengües i cultures no castellanes i es va negar
l’existència de qualsevol altra nacionalista dins l’Estat espanyol.
La dictadura va pretendre donar una imatge de legalitat, que assimilés
les seves lleis i insitucions a les d’una democràcia, però sense fer-ho.
Així el Fuero del Trabajo declarava els principis laborals del nou règim,
però prohibia els sindicats lliures i la vaga. La Llei constitutiva de les
Corts Espanyoles va crear unes Corts consultives que no tenien poder
legislatiu i els seus membres, anomenats procuradors, no eren elegits
per sufragi universal.
El Fuero de los Españoles era una pseudodeclaració de drets cívics, la
Llei del Referèndum contemplava les consultes populars per a
determinades lleis i la Llei de successió preveia una monarquia com a
successora del franquisme.
Les democràcies occidentals, França, el Regne Unit i els Estats Units, van
decidir mantenir-se al marge, uns en línia amb la seva política de no-
confrontació amb Alemanya, i els altres perquè semblaven preferir la
victòria dels revoltats. No obstant això, el cas de França va ser especial,
7
ja que estava governada, igual que Espanya, per un Front Popular. Al
principi va intentar tímidament ajudar a la República, a la qual va cobrar
uns 150 milions de dòlars en ajuda militar (avions, pilots,etc.), però va
haver de sotmetre a les directrius del Regne Unit i suspendre aquesta
ajuda.
2.2 La postguerra: una gran misèria
El 1939 tota Espanya era un país malmès per gairebé tres anys de
guerra civil. El conflicte havia provocat una gran devallada
demogràfica.
El nombre de víctimes civils va envoltar una xifra voltant als 500.000 i
1.000.000 de personas. Moltes d'aquestes morts van ser degudes a la
repressió en forma de execucions sumàries i passejos.
Aquesta es va dur a terme en el bàndol nacional de manera sistemàtica i
per ordre dels seus superiors, mentre en el bàndol republicà es va
produir de manera descontrolada en moments en què el govern va
perdre el control de les masses armades.
Els abusos es van centrar en tots aquells sospitosos de simpatitzar amb
el bàndol contrari. El bàndol nacional es va perseguir principalment a
sindicalistes i polítics republicans (tant d'esquerres com de dretes),
mentre en el bàndol republicà aquesta repressió es va dirigir cap a
simpatitzants de la reacció o sospitosos de ser-ho i sacerdots de
l'Església Catòlica, arribant a cremar convents i esglésies i assassinant a
bisbes, sacerdots i monges. És incalculable la pèrdua en el patrimoni
històric i artístic de l'Església Catòlica, ja que es van destruir uns 20.000
temples, entre ells diverses catedrals incloent la seva ornamentació
(retaules i imatges) i archius.
Després de la guerra, la repressió franquista es va acarnissar amb el
bàndol perdedor, iniciant-se una neteja de la qual va ser anomenada
Espanya Roja i de qualsevol element relacionat amb la República, el que
va conduir a molts l'exili, la mort, al robatori de nadons de pares
8
republicans que encara a dia d'avui desconeixen, en molts casos, la seva
identitat.
Durant aquest temps, parlar de democràcia, república o marxisme era
perseguible. L'economia espanyola trigaria dècades a recuperar-se.
2.3 Conseqüències
Aquesta guerra va donar lloc a molts canvis a Espanya, tots ells els
podem classificar en conseqüències: demogràfiques, econòmiques,
socials i morals.
Demogràfiques: S'han donat diferents aspectes en les pèrdues
demogràfiques que va causar el conflicte: les morts al front i per la
repressió a la guerra i en les postguerra, la fam, les epidèmies, la
reducció de la natalitat consegüent...
Els càlculs més acceptats s'estimen en cinc-cents mil morts, el cost
demogràfic de la guerra i la postguerra. A això caldria afegir la xifra
de no nascuts i la pèrdua de població jove.
Un altre element clau de les conseqüències demogràfiques va ser
l'exili republicà.
Ja durant el conflicte, els "nens de la guerra" van ser evacuats a
països estrangers, però el gran èxode va tenir lloc al gener i febrer de
1939, conseqüència de la conquesta de Catalunya. Molts dels exiliats
no van tornar a Espanya o van esperar a la mort del dictador al 1975.
Econòmiques: La guerra va ser una catàstrofe econòmica. Una dada
revela la seva magnitud: la renda nacional i per càpita no recuperarà
el nivell de 1936 fins a la dècada de 1950.
Aquests van ser els principals elements de la catàstrofe econòmica:
9
- Destrucció del teixit industrial del país, el que va portar a la tornada
en els anys quaranta a una economia bàsicament agrària.
- Destrucció d'habitatges, es calculen en unes centes cinquanta mil,
comunicacions, infraestructures...
- Augment del deute extern i pèrdua de les reserves d'or del Banc
d'Espanya, utilitzades pel govern de la República per pagar l'ajuda
soviètica.
Socials: El resultat de la guerra va comportar la recuperació de
l'hegemonia econòmica i social per part de l'oligarquia terratinent,
industrial i financera. Paral.lelament, es va donar la pèrdua de tots els
drets adquirits pels treballadors.
Morals: La guerra va suposar una veritable fractura moral del país.
Diverses generacions marcades pel sofriment de la guerra i la
repressió de la llarga postguerra.
El règim de Franco mai va buscar la reconciliació dels espanyols i
sempre va recordar i celebrar el seu origen bèl.lic. Les ferides de la
guerra civil van perdurar durant decennis i la persecució i repressió
dels vençuts per una tret clau del franquisme.
3. La nostra investigació La Guerra Civil Espanyola és un tema molt ampli. Al llarg d’aquest treball
ens ha semblat interessant l’àmbit que envolta a les classes socials.
Ens centrarem en com va afectar aquest greu conflicte de guerra a la
població, mitjançant videos i escrits d’algunes víctimes que van patir
aquesta època de guerra. També podrem veure com va afectar al sector
cultural de la literatura… analitzant la situació de Antonio Machado.
3.1 El racionament i la pobresa
El descens de la producción i l’escassetat d’aliments van imposar el
racionament. Per mitjà de la cartilla de racionament es repartien entre
10
la población alguns productes de primera necessitat (pa, oli, sucre,
patates, arròs…) i d’altres que escassejaven (tabac). Igualment, un
sistema de quotes distribuïa entre les indústries les escasses primeres
matèries o fonts d’energia (ferro, cotó, carbó, petroli…).
El racionament va donar lloc al sorgiment de l’estraperlo i del mercat
negre, per mitjà dels quals els especuladors venien elsproductes de
manera clandestina a preus abusius, sovint al doble o al triple del mercat
oficial.
Aquesta situació va obligar el govern a crear una insitució de
beneficiència, l’Auxili Social, que, per pal·liar la fam, distribuïa
diariamente l’anomenat plato único familiar.
3.2 Testimonis de la Guerra
Amadeu Gràcia Bamala
Aquesta foto va ser descrita per Amadeu Gràcia Balama, present en ella. La nena
amb la crossa de la foto superior de la mà d’un home també coix són familia
d’Amadeu. Va escriure a “El País” per indicar que ell és el petit de la fotografia, un
retrat de la fugida a França de la seva família, els Gràcia.
No només va ser un peu el que va perdre en la guerra: els seus pares, morts, la
seva germana, invàlida, la seva infantesa, inexistent. Una experiència que Amadeu,
66 anys després, encara recorda amb dolor i impotència. Marià Gràcia, el seu pare,
porta de la mà a la seva filla Alícia 1939; darrere, el petit Amadeu costat d'un
desconegut i el seu germà Antoni.
11
Amadeu va explicar com es sentia quan recordava aquells moments de patiment,
de dolor. La seva emoció podia amb ell de seguida. Mai li ha agradar recordar el
seu passat, ni els seus companys de treball sabien que va perdre la meitat de la
cama esquerre per culpa d’una bomba que va estallar al seu poble, Monzón. A la
seva germana la explosió li va arrencar la cama sencera. A la seva mare li va obrir
el ventre, va patir durant quinze dies a l’hospital de Lleida fins que va arribar la
seva mort.
Amadeu es va decidir a escriure a El País Semanal. La seva carta es titulaba
Personar y Olvidar. Perquè? Ens expliava:
"No. Jo no puc, encara que vulgui, perdonar, ni oblidar, ni... Perdonar, per què? És que
han demanat mai perdó ells? No odio, encara que sí vaig odiar, no vull revenges, encara
que en altre temps les vaig desitjar.
No ho desitjo, però quan per desgràcia a algun descendent d'aquells franquistes li suceeix
alguna cosa irreparable, no sento el més mínim sentiment de pena per ell, sento el mateix
que quan trepitjo una formiga, em quedo absolutament indiferent.
Sé que aquestes paraules semblaran a certes persones poc exemplaritzants, plenes de
rancúnia, però no, no m'importa el que pensin, no sento rancor, ni alegria, ni res cap a ells,
simplement un profund i absolut menyspreu. Mai vaig ser hipòcrita, ni penso ser-ho; ells,
amb els seus fets i comportaments al llarg d'aquests anys, l'han merescut. És la meva
opinió. No crec que mai, malgrat els esforços realitzats per tantes i tantes persones de bé,
s'arribi a fer la més mínima justícia sobre tant dolor, escarni i humiliació realitzats sobre
milions d'espanyols pels pocavergonyes més grans que aquest país ha tingut”.
A les paraules d’aquest home es manifesta tot el patiment que ha tingut tots el dies
de la seva vida, no ha pogut oblidar la tràgedia de la guerra, que li va portar a la
pèrdua de part de la seva familia i a una infància d’ell i la seva germana inexistent.
Queda clar que tota víctima de la guerra no obtindrà res que pugui recompensar el
dolor que porten a sobre. Un sentiment d’odi, recor, que mai podran desfer-se d’ell.
La guerra va tenir una forta repercusió sobre la població, va portar amb ella grans
depressions a les families, greus ferides que mai podran curar (pèrdua d’alguna
extremitat del cos) i sobretot un terrible record que mai podran oblidar.
Pedro Pérez, “El meu avi”
12
Pedro Pérez Al camp de concentració
Una nena va decidir grabar un video, en el que el seu avi explicaria com va viure la
Guerra Civil. La història ens relata que…
De ven jove, podem dir que Pedro era orfe. La seva mare va morir i el seu pare li
va abandonar. Aproximadament als 17 anys li van trocar per anar a la guerra. Es
coneixia com “la quinta del biberón” a nois menors d’edat, que van ser ficats en
trens fins a Tàrrega, una vegada allà tot el trajecte era caminant. L’únic amic que
va fer, el va perdre de vista, eran tants els de “la quinta del biberón” que conforme
anaven caminant, quan passaven per pobles anaven deixant uns 100 o 50. Ell es
va allotjar a una esglèsia plena de palla, on dormien i passaven els dies. Només
tenien un unirforme, res més de roba, i aquest uniforme no el podien ni rentar. Més
endevant es van traslladar a sota d’un arbre, amb 5 companys més on feien vida.
Un camió els portava el menjar. Van formar part de “la batalla del merengue”, van
passar molts dies allà, molts dels seus companys van morir i molts altres van
quedar marcats per ferides. Tot aquell que podia sortir d’aquella batalla era
considerat un hèroe. Després de moltes maniobres els van portar a unes barraca al
costat del riu Ebre, on es trobaven les tropes Internacionals, i els fascistes al front
amb qui parlaven a les nits amigablement, però els bàndols no els hi permetien i els
hi feien disparar i pujar a una barca per amenaçar als fascistes, al bàndol contrari.
Tenia molta por, no sabien utilitzar la barca, i el tinent s’emprenyava amb ells. Un
dia els bàndols els hi van fer sortir d’allà, van marxar a la província de Navarra, a
un camp de concentració. Allà va conèixer el seu sogre, que va acabar al mateix
camp de concentració que ell. La seva madrastra i el seu pare savien que ell es
trobava al camp de concentració, però, no van fer cap esforç per treure’l d’allà. Va
ser el seu sogre qui en enviar una carta a la Concha, va alliberar en Pedro del
camp de concentració. Es va casar amb Soletat, amb qui va tenir dos fills: Lluis i
13
Maria. Ens diu que gairebé té ja els 88 anys, i recorda com si fossi ahir, quan tenia
17 anys i havia de marxar a la guerra.
Pedro ens explica la història amb alegria, com si excpliques una anècdota més de
la seva vida. El més segur és que, davant de la seva néta, no volia mostrar-se
dèbil, ni deixar veure tot el patiment que anys enrere ell tenia en tot moment.
Com podem veure, cadascú va viure la Guerra d’una manera diferent, uns van
perdre mes familiars que d’altres, van ser agredits de manera més o menys
greu…Pero ningú podrà oblidar aquesta experiència mai a la vida.
3.3 La literatura a la Guerra Civil
Durant la República una minoria d’escriptors actius i no gaire acreditats
(falangistes, agrupats al voltant de Ernesto Giménez Caballero i Ramiro
Ledesma Ramos) i una minoria no menys activa encara que més
acreditada literàriament (agrupada al voltant de l'PCE i formada per
escriptors com Rafael Alberti) van portar al terreny de la literatura les
tensions polítiques que vivia la societat.
Durant anys, s’havia cregut que la imatge de “les dues Espanyes”
presentada per Antonio Machado en un dels seus poemes de Camps de
Castella era certa, però amb el pas del temps s’ha demostrat que no ho
és del tot. Durant la guerra va sorgir un altre imatge, “la tercera
Espanya”, la més nombrosa, liberal i pacífica. Era la dels pares de la
literatura espanyola, la d'aquells homes que ja havien donat el millor de
la seva obra. Iniciada la guerra, la major part de la intel.lectualitat
espanyola va haver de decidir-se:
- Alguns, com Ortega i Gasset i Gregorio Marañón que havien portat la
República acabarien prenent el partit dels rebels.
- Altres, com Azorín o Baroja, van tractar de mantenir-se en un punt
equidistant i difícil.
- Una minoria, com Unamuno, van trencar amb el bàndol rebel en el que
es trobaven inicialment perquè estaven en perill.
- Per últim, altres van mantenir les seves conviccions ètiques i polítiques
com Miquel Azaña.
14
La majoria d’escriptors marxarien a l'exili. Els que no van tenir tanta sort
van pagar les conseqüències, com és el cas dels germans Machado:
Antonio va morir en un exili inhumà i Manuel es va haver de posar al
servei de Franco després de ser empresonat.
Els escriptors que es van quedar a Espanya, van ser aviat absorbits pels
seus respectius quarters generals. Alguns dels exiliats retornarien a poc
a poc amb els anys i altres no ho van fer fins que no va morir el dictador.
Molts dels que per decisió pròpia no van voler marxar un principi a l'exili,
com Miguel Hernández, coneixerien la crueltat dels vencedors. Durant la
guerra, la literatura va ser una arma determinant i una propaganda molt
útil en revistes i llibres que van proliferar i que tractaven d'alliçonar i
aixecar la moral de combat en el front o en la rereguarda.
La guerra va dividir a la societat espanyola, que trigaria quaranta anys a
tancar les seves ferides, i va dividir a la societat literària, obrint un camp
d'inspiració, indagació i memòria que ha donat com a fruit centenars
d'obres que tenen la guerra per escenari o tema principal.
3.5 Antonio Machado
Amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola Antonio Machado marxa a
València. Va viure a la localitat de Rocafort des de novembre de 1936
fins al març de 1938. El 1937 publica La guerra. Entre 1937 i 1939,
Machado publica un total de 26 articles a La Vanguardia (que en aquella
època era l’òrgan d'expressió del govern de la República i recollia
signatures dels més destacats intel.lectuals i escriptors que van donar
suport a la causa republicana).
A finals de gener de 1939, i davant la imminent ocupació de la ciutat,
surt de Barcelona viatjant amb Joaquín Xirau Palau en una aquests
cotxes que els va ser proporcionada per José Puche Álvarez, director
general de Sanitat. Després uns primers dies en Raset (Girona), passa la
seva última nit a Espanya, la del 26 al 27 de gener, a Viladasens.
A la tarda del dia 28 arriba finalment a Cotlliure (França), on mor el dia
15
22 de febrer al Hotel Bougnol-Quintana. Als tres dies, mor la seva mare.
A la butxaca del seu abric hi ha un últim vers: "Aquests dies blaus i
aquest sol de la infància"
“Poesias de Guerra”
El poeta, separat del seu germà Manuel Guiomar, que va marxar a Portugal, segueix a Madrid amb els seus germans Francesc i Josep. Miguel Pérez Ferrero relata així els primers moments de la guerra a casa dels Machado: Antonio Machado, amb tota la familia amb qui ell habita, està a Madrid els prmers temps. Gairebé no surt de casa. El seu pensament està, de segur, amb el germà ausent, de qui res se sap, i en la incògnita que reservarà cada minut a trancurrir. Al seu domicili li porten papers en blanc per omplir amb llistes de signaturas, l’objecte de que ell estampi, en cap, la seva valiosa. Són adhesions al govern, als partits, als grups. El poeta se sent cada vegada més agoviat de mortal esgotament. Està malalt. La situació de la capital s’agreuja per quins proposen resistir a l’exèrcir que la assetja i, més que una ciutat assetjada, després d’experimentar i encara seguint experimentant les sacsejades de la revolició, es pur front de batalla. Es pot observar que Machado va sofrir molt la pèrdua del seu germà i va dedicar molts escrits i poemas a la Guerra Civil Espanyola on mostrava els seus sentiments.
A esta habitación venía nuestra hermano Manuel todos los domingos los domingo – el resto de la
semana no veíamos diariamente – a reunirse con Antonio y cambiar impresiones sobre sus trabajos. Y
allí, apiñados alrededor de aquella mesa camilla, nos sentábamos los tres hermanos […]. Y entre humo
de los cigarrillos y las inevitables tazas de café, tramaban los dos poetas los argumentos de sus
comedias y yo les leía la copia de los actos y hechos.
Así ocurrió hasta aquel domingo en que se dijeron adiós, sin sospechar siquiera que sería ya la última
vez que se veían en la vida Manuel y Antonio.
En efecto, a mediados de julio de 1936, Manuel Machado viajó a Burgos con su mujer para visitar a
una tía de ésta. Allí les sorprendió la guerra, en la llamada zona nacional, y allí permanecieron hasta el
fin de la misma.
En la mañana del 18 de julio de 1936 suenan los primeros cañonazos en el Cuartel de la Montaña de
Madrid. Es el comienzo de la lucha – aún no terminada -, ya que en Estaña se realizó sólo el prólogo de
la más sangrienta hecatombe conocida.
16
4. CONCLUSIÓ
La guerra Civil Espanyola va ser un període de tres anys
aproximadament que va causar molts mals a la població Espanyola,
desde habitants que van perdre familiars morts, pares que van perdre
els seus fills, encara no identificats i milers de persones exiliades que
avui dia, no han tornat.
Hem pogut conèixer experiències de dues persones que l’han fet pública i
realment ha d’estar molt dur passar per aquestes situacions de guerra,
veure gent tan freda lluitar, matant a la seva població i perdre a la teva
familia. Són fets que van viure de ben petits, però, tot i això mai podran
oblidar el fort dolor que van patir.
No només va afectar a families, sinò que tota la población es va veure
afectada per la guerra, desde pintos, arquitectes, fins a escriptors com
va ser Antonio Machado, també analitzat anteriorment i que també va
tenir una mala experiència amb la pèrdua del seu germà.