un llarg camÍ cap a la civilitzaciÓ. 2003-2004. s.02. doc

Direcció General d’Ensenyaments Professionals, Artístics i Especialitzats CFA Pau Casals de Rubí, 2003-2004

GRADUAT EN EDUCACIÓ SECUNDÀRIA Nivell 1

ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS – HISTÒRIA - MÒDUL S -02

UN LLARG CAMÍ CAP A LA CIVILITZACIÓ

Josep-Manel Alarcó

UN LLARG CAMÍ CAP A LA CIVILITZACIÓ 1

ÍNDEX Unitat Didàctica 1. El temps històric 2 1. Història i passat 3 2. La cronologia 6 3. La divisió de la història 10 4. Què estudia i com es fa la història 11 5. Els inicis de la ciència històrica 16 Unitat Didàctica 2. Les primeres persones 19 1. Els orígens remots 20 2. El paleolític 23 2.1. Economia paleolítica 28 2.2. Demografia, sòcioeconomia i cultura 28 2.3. L’art del paleolític 29 2.4. El paleolític a Catalunya 32 3. El mesolític 40 5. El neolític: els orígens de l’agricultura 40 5.1. La revolució neolítica al Pròxim Orient 40 5.2. Difusió del Neolític 41 5.3. El neolític a Catalunya 43 6. L’edat dels metalls 47 6.1. L’edat dels metalls a Catalunya 48 Unitat Didàctica 3. Grècia i Roma : el bressol de la cultura 50 1.1. Antecedents de la civilització grega 51 1.2. Evolució de la polis grega 53 1.3. Els Estats hel·lenístics 57 1.4. El domini romà 58 1.5. La cultura grega 60 1.6. L’art grec 62 1.7. Grècia a Catalunya 68 2. Roma 72 2.1. La primitiva ciutat de Roma 72 2.2. La República 74 2.3. L’imperi romà 77 2.4. La cultura romana 84 2.5. L’art romà 85 2.6. Roma a Catalunya 88


Unitat Didàctica 1.El temps històric


1. Història i passat

Què és la història El passat i la història no són el mateix. El passat és tot el que ha succeït abans d’ara. La història, en canvi, és una ciència que estudia ara alguns aspectes del passat, però no tots. La història només es fixa en aquells fets i aspectes de la humanitat que considera prou importants, perquè ens han afectat, i intenta explicar per què han succeït. Amb la història passa una mica el mateix que amb la memòria. No es recorda pas tot el que ha passat a la vida. Les persones només solen recordar aquells fets que han estat importants o que els han afectat, d’una manera favorable o negativa. D’una manera semblant a la memòria, els historiadors han estat esbrinant alguns fets i esdeveniments importants que van afectar de manera positiva o negativa totes les persones que van viure en un lloc concret (una ciutat, una comarca, un país...), o bé algun aspecte de la societat humana (l’economia, els treballadors, les obres d’art, etc.). És per això que la història ve a ser com una memòria de tots plegats, que permet conèixer per què ara som com som. Aquesta memòria es va passant de pares a fills, de generació en generació. Se sol, deixar escrita en llibres o quedar enregistrada en reportatges cinematogràfics, i també queda reflectida en els anomenats films històrics. Història i present Encara que no es faci massa evident, el passat continua present de moltes maneres a la vida quotidiana. Per exemple, en els anomenats llocs de la memòria, com ara les estàtues d’alguns personatges del passat o els noms d’alguns carrers de les poblacions. També es recorden les petjades de la humanitat al llar de la història les ruïnes o els monuments antics. Una altra mostra de la pervivència de la història es troba a les paraules que es fan servir cada dia. Per exemple, en el nom dels dies de la setmana i d’alguns mesos: dimarts vol dir “dia dedicat al déu Mart”; dijous, “dia dedicat al déu Júpiter”. Les dues divinitats pertanyien a la religió dels romans. Aquests es van veure obligats també a dedicar un mes a August, llur primer emperador. Li van dedicar el mes d’agost, que era el més important de les èpoques preindustrials perquè era el de les collites. La paraula diumenge, procedent de l’expressió dies dominica, que en llatí vol dir “dia del senyor”, va ser introduïda pels primers cristians. Paraules que s’utilitzen cada dia tenen l’origen fa gairebé dos mil anys!


Per a què serveix la història? L’estudi de la història no té una utilitat aplicable immediatament, com la tecnologia o les matemàtiques. Però això no vol dir pas dir que sigui inútil. Pot ajudar a trobar, per exemple, les respostes d’algunes preguntes que permetran comprendre millor el present. Per què els EUA són avui una gran superpotència? Per què l’Àfrica central és avui tan pobra? Per què Catalunya es parla català? Per què Espanya està organitzada territorialment en comunitats autònomes? Per què la majoria de les dones del món guanyen menys diners que els homes i, en canvi treballen més?

El nou rol femení Com a conseqüència dels canvis que va produir la Revolució Industrial durant el s. XIX, les dones van irrompre com a treballadores assalariades a la indústria i als serveis. La ruptura de la vella família agrària, en la qual cadascú tenia la seva feina en la unitat econòmica familiar, va donar origen a una nova escena familiar de la classe treballadora, en què el salari de la dona –i el dels nens- era indispensable per al manteniment de la família. Però a mitjan s. XX aquesta situació es va generalitzar, no només entre la classe treballadora, sinó també entre les classes mitjanes i altes i especialment entre les dones casades d’aquests grups, que abans es limitaven a fer les feines de la casa i cuidar dels fills. L’accés massiu de les dones a l’ensenyament superior després de la IIª Guerra Mundial va permetre que de mica en mica, ocupessin càrrecs de responsabilitat que aquesta formació feia possible. Avui en dia, en el món desenvolupat, els nois i les noies poden accedir de la mateixa manera als estudis.

Per a les persones, la memòria és important. Si a causa d’un cop al cap es pateix un atac d’amnèsia i es perd la memòria, passa que no se sap qui s’és i no es recorda el nom ni on es viu. En definitiva, no es pot saber ni on s’ha d’anar i s’ha de refiar un hom de la primera persona que troba. D’una manera semblant, es pot dir que ignorar la història és com tenir amnèsia col·lectiva. Qualsevol persona o institució, aleshores, pot intentar enganyar proposant fer allò que no convé. Conèixer els horrors del camps d’extermini nazis, per exemple, hauria de servir per no fer cas mai més de les persones o dels grups que volguessin convèncer de la bondat del nazisme. La història també és útil per ampliar el coneixements i satisfer la curiositat. A gairebé tothom li interessa saber. per exemple, on i com es va originar l’actual espècie humana, o per què es va descobrir l’agricultura.


ACTIVITATS 1. Quina diferència hi ha entre història i passat? 2. Digues el nom d’alguna estàtua o d’algun monument de la localitat on vius que recordi un fet històric. Esbrina’n el que puguis i fes-ne un breu informe.

3. D’on ve la paraula dimarts? I la paraula diumenge? 4. Què eren els camps d’extermini nazis?

DOCUMENT : AUSCHWITZ Jo vaig dirigir Auschwitz fins a l’1 de desembre de 1943 i estimo que almenys dos milions i mig de víctimes hi van ser executades i exterminades pel gas i després incinerades; al voltant de mig milió, almenys, van morir de fam o de malaltia, la qual cosa fa un total mínim de tres milions de morts. Això representa al voltant del 70 % o 80 % de tots els deportats enviats a Auschwitz. Els altres van ser seleccionats i empleats en treballs forçats a les indústries que depenien del camp. [...] Les execucions massives per gas van començar el 1941. L ‘anomenada solució definitiva de la qüestió jueva significava l’extermini de tots els jueus d’Europa [...]. Quan vaig instal·lar l’edifici d’exterminació a Auschwitz vaig llençar el Cyklon B, àcid prússic cristal·litzat que deixàvem caure a la cambra de la mort per una petita obertura. Segons les condicions atmosfèriques calia comptar de tres a quinze minuts perquè el gas fes el seu efecte. [...] Vam construir cambres de gas amb capacitat per a 2000 persones alhora. [...] Sabíem que les víctimes havien mort quan deixaven de cridar. Esperàvem


una mitja hora abans d’obrir les portes i treure els cadàvers. Els nostres grups especialitzats els treien aleshores els anells i les dents d’or. Declaració de Rudolf Hoess, comandant del camp d’Auschwitz, al procés de Nuremberg 1. Posa un títol a aquesta font. És primària o secundària? Et sembla fiable? Per què?

2. A quin aspecte relatat en el text fa referència? 3. Per què una ideologia democràtica mai no podria acceptar els fets que aquí es relaten? En quins principis es basaria per rebutjar-los?

2. La cronologia Per poder entendre bé la història, el primer que cal fer és saber situar i ordenar els esdeveniments en el temps. Per això, la cronologia és una forma de representar els fets històrics en el temps d’una manera visual. El temps i l’historiador Una de les primeres tasques de l’historiador consisteix en descobrir l’ordre en el qual es van succeir els esdeveniments. Actualment, la manera d’organitzar el temps s’anomena calendari. La divisió tradicional en dies, setmanes, mesos i anys és la que també utilitzen els historiadors. Es diu, per exemple, que l’11 de setembre de 1714 les tropes borbòniques del rei Felip V van conquerir Barcelona. La gent d’aquella època haurien pogut anomenar aquell dia de la mateixa manera. L’estudi de la mesura del temps –que els antics grecs van simbolitzar amb el mite del déu Cronos cruspint-se els seus fills- i de l’organització de les dates s’anomena cronologia. Posar una sèrie de fets en ordre cronològic vol dir col·locar-los de manera que els primers se situïn al començament, i els darrers al final. Això facilitarà la comprensió de la història.

Cronos Segons la mitologia dels antics grecs, Cronos era un déu casat amb una altra deessa, Rea. El poeta grec Hesíode, que va viure fa 2.700 anys, explica la història següent: Rea, casada amorosament amb Cronos, li va donar molts fills. Però tan bon punt sortien del seu ventre i arribaven als seus genolls, Cronos els devorava perquè cap dels seus descendents no li prengués la seva dignitat de rei entre els déus. Això ho feia perquè Urà (el Cel) i Gea (la Terra) li havien predit que, malgrat el seu poder, algun dia seria vençut per un dels seus fills.


ACTIVITATS 1. Busca en una enciclopèdia qui era Cronos (anomenat Saturn pels antics romans o llatins) i explica-ho breument. Esbrina qui eren els seus pares i esmenta el nom d’algun dels seus fills o d’alguna de les seves filles.

2. Interdisciplinarietat a la història. La investigació històrica requereix que diferents disciplines científiques treballin plegades. D’això se’n diu interdisciplinarietat. Cerqueu a la graella els noms de les disciplines que es descriuen a continuació:

a. Ciència que estudia la història a partir de restes materials de cultures passades. b. Ciència que situa un fet històric en l’espai. Es divideix en física, humana i climatologia. c. Ciència que estudia les escriptures antigues i les fa comprensibles per a l’historiador. d. Ciència que estudia les monedes i la seva història. Una cita monetària en un text antic pot facilitar la seva datació. e. Ciència que estudia l’origen i el desenvolupament dels diferents grups humans i les seves cultures. f. Ciència que estudia els fòssils d’éssers vius del passat. g. Ciència que estudia les poblacions humanes i l’evolució de la seva estructura i composició.

(ull viu! Hi ha un petit error)

La línia de temps o el fris cronològic La cronologia és molt important per a l’estudi de la història. Però la història no és només la cronologia. Una llista de coses en l’ordre en què van succeir no té gaire interès. Cal esbrinar també per què es van produir els esdeveniments que s’estudien. L’ordre dels fets, però, és un primer pas per descobrir-ne posteriorment les causes.


Per això, a l’hora d’estudiar història és molt recomanable utilitzart la línia del temps, anomenada també fris cronològic. Pot servir per representar els esdeveniments d’un dia, els d’un segle sencer o els de mil·lennis; depèn de l’escala de la línia.

Fris cronològic o línia de temps

Abans o després de Crist Si un historiador diu que la caiguda de l’Imperi romà es va produir l’any 476, o que Colom va arribar a les terres d’Amèrica el 1492, què vol dir? Que aquests fets van tenir lloc 476 o 1492 anys enrere; però, des de quan? A partir de quin moment es comencen a comptar? Als països de cultura cristiana, els anys es compten des de l’any de naixement de Jesucrist, el fundador de la religió dels cristians. L’any del naixement de Jesucrist es considera, doncs, el número 1. Però el passat de la humanitat no va pas començar amb el naixement de Jesús. Com es poden datar, doncs, els esdeveniments anteriors a l’any 1? Els anys anteriors al naixement de Jesucrist es compte a l’inrevés. L’emperador romà August, per exemple, va néixer 63 anys abans del naixement de Jesucrist, va ser

proclamat emperador 27 any abans que Jesucrist nasqués, i va morir quan aquest tenia 14 anys. Es compten els anys de la història segons que hagin passat abans o després del naixement de Crist. Això es reflecteix escrivint després de l’any les abreviatures aC (abans de Crist) o dC (després de Crist), segons el que correspongui. Cal recordar que com més gran és el nombre d’una data abans de Crist, més temps fa que ha passat. Així, les primeres olimpíades (776 aC) van celebrar-se molt abans de la proclamació d’August com a emperador romà (27 dC).

No totes les cultures del món, però, compte els anys a partir de la mateixa data. Els països de cultura islàmica, per exemple, es comencen a comptar els anys a partir del s. VII dC. I els jueus ho fan des de molt abans. Quan se celebrava l’any 2.000, els musulmans eren a l’any 1.420 i els jueus, el 5.760.

El calendari que s’utilitza actualment té origen en el calendari Julià, que Juli César va adoptar dels egipcis. Com que aquest no era prou precís, al segle XVI el papa Gregori XIII va engegar una reforma que donà lloc al calendari actual.

Octavi August


Distintes equivalències culturals amb el calendari cristià

Els segles i les xifres romanes Els historiadors solen ordenar la història per segles. Com que es comença a comptar a partir del naixement de Crist, el primer segle va començar l’any 1 i va acabar l’any 100. L’any 101 va ser doncs, el primer any del segle segon. El primer segle abans de Crist, en canvi, comença l’any 100 i acabà l’any 1 abans de Crist. Els segles se solen numerar amb xifres romanes. Per a les èpoques més antigues se sol emprar com a unitat de mesura el mil·lenni, equivalent a un bloc de mil anys.

ACTIVITATS 1. Explica que vol dir cronologia. 2. Per a què serveix una línia de temps o fris cronològic? 3. Elabora una línia de temps d’una setmana i representa-hi un fet de cada dia. Pots consultar la premsa.

4. Des de quan es comencen a comptar els anys a Europa? I a Aràbia Saudita?


3. La divisió de la història

El temps històric Els historiadors, per tal de facilitar l’estudi del passat, han dividit la història de la humanitat en diferents períodes. Aquests períodes, que anomenem edats, no tenen una data clara d’inici o final, ni van ser viscuts com a tals pels seus contemporanis; tant sols es prenen com a referència per a aclarir i classificar els fets històrics. Així, una edat històrica comprèn un període de temps més o menys llarg, amb unes característiques pròpies i que està emmarcat per uns esdeveniments històrics.

Aquesta classificació es va establir al segle XIX i, a causa de la seva visió eurocentrista, no serveix per als fets ocorreguts fora d’Europa (la gran part del món).

Les edats en què es divideix la història són :

-Prehistòria (des de l’aparició de l’ésser humà fins al tercer mil·lenni aC). És el període més llarg de la humanitat i té una durada diferent segons les zones geogràfiques (La següent taula il·lustra la divisió cronològica de la prehistòria.

El bressol de la civilització

A Mesopotàmia, coneguda com el bressol de la civilització, sorgiren alguns dels primers assentaments del món. Mesopotàmia, nom que deriva de la paraula grega que significa ‘entre dos rius’, abastava l’àrea entre els rius Tigris i Éufrates, que actualment constitueix la major part d’Irak. La civilització sumèria, que sorgí a la regió aproximàdament l’any 3250 a.C., construí un sistema de canals i les primeres ciutats del món.

-Edat antiga (del tercer mil·lenni aC al 476 dC). S’inicià amb l’aparició de l’escriptura i acabà amb la caiguda de l’imperi Romà d’Occident. Abastà les cultures i civilitzacions de la conca mediterrània i del Pròxim Orient.

-Edat mitjana (del 476 al 1492). Comprèn un període de 1000 anys, del segle V al segle XV, i la descoberta europea d’Amèrica. Se centra bàsicament en la història de l’Europa occidental (Els conqueridors castellans descobriren la major part del continent sud-americà). Tot i que l’any1453, desaparició de l’Imperi Bizantí (romà d’orient, ocupació


de Constantinoble pels turcs), és més acceptat arreu del món com a principi de la modernitat

-Edat moderna (del 1453 o 1492 al 1789). Arriba fins a l’esclat de la Revolució Francesa i es caracteritza per la creació dels estats europeus moderns i la seva expansió per altres continents

-Edat contemporània (del 1789 fins a l’actualitat). Es distingeix per un seguit de transformacions econòmiques, la Revolució Industrial, i polítiques socials derivades de la Revolució Francesa.

El recompte del temps històric Per determinar un moment concret en el temps quan hom parla d’història es fa servir la cronologia. Aquesta utilitza diferents unitats: any, lustre (5 anys), dècada (10 anys), segle (100 anys) i mil·lenni (1000 anys).

Per a designar els segles i els mil·lennis utilitzem les xifres romanes. Malgrat que tots els anys del nostre segle comencen per 19, aquest s’anomena segle 20 perquè, el segle que va anar de l’any 1 al 100 fou el segle I i no el 0. Per a anomenar correctament un segle cal sumar una unitat a la xifra de les centenes (o a la dels milers si n’hi ha).

Exemple: (476) 4+1=5; segle V

(1789) 17+1=18;segle XVIII

ACTIVITATS

1. Quina és l’etapa més llarga de la història? 2. Quina és l’etapa més curta de la història? 3. És més curta l’Edat Mitjana o l’Edat Moderna? 4. L’Edat Mitjana, anomenada també època medieval, és més llarga que l’Edat Antiga?

5. Per què es caracteritza la Prehistòria? 6. Quants segles dura aproximadament l’Edat Moderna?

4. Què estudia i com es fa la història

La història estudia fets i protagonistes del passat. Els fet històrics –com els actuals- poden ser polítics, econòmics, socials, religiosos o culturals. Al quadre es donen exemples.


Fets Definició Exemple Polítics Són els que fan referència a la vida i les

decisions de les institucions o de les persones públiques amb poder.

• Les decisions d’un consell de ministres.

• Els resultats d’unes eleccions.

• Fets militars, com ara una guerra.

Econòmics Es refereixen a la producció i distribució de béns i serveis.

• L’augment o la disminució dels preus de determinats productes.

Socials Es fixen en la vida dels grups de persones que formen part de la societat, en aspectes de llur activitat diària o bé en llurs tensions i llurs conflictes.

• Les manifestacions reivindicatives.

• Les vagues. • La signatura d’un

acord entre treballadors i empresaris

Religiosos Expliquen esdeveniments relacionats amb les diverses creences religioses.

• Un discurs del papa.

Culturals Comentes aspectes del món del cinema, del teatre, dels llibres, de la música i d’altres manifestacions artístiques.

• La crítica d’una pel·lícula.

• La crònica d ela inauguració d’una exposició de pintures.

Els protagonistes de la història són el conjunt de persones que formaven els diversos pobles que ens han precedit en el temps. Algunes d’aquestes persones –reis, dirigents polítics, inventors, científics, artistes, etc.- apareixen amb més freqüència als llibres d’història: no són importants per ells mateixos, sinó perquè llurs accions van afectar moltes persones o grups socials. Com s’expliquen els fets La història explica alguns fets i aspectes del passat. Però, com poden saber els historiadors que va succeir realment en el passat? Ho fan utilitzant la informació que els proporcionen les restes que encara queden avui d’èpoques passades. És el que s’anomena fonts o documents. Una punta de fletxa prehistòrica, un text egipci, una àmfora de ceràmica grega o una pintura romana, per exemple es van fer servir en el passat i avui poden informar d’aspectes polítics, econòmics, socials, culturals o religiosos de les èpoques a les quals pertanyien.

Les fonts històriques Els historiadors utilitzen diversos materials per a estudiar i entendre els fets ocorreguts al llarg de la història de la humanitat. Aquests materials són les fonts històriques, que ens proporcionen informació sobre l’actuació i la manera de viure dels nostres avantpassats.


Les fonts històriques es divideixen en directes i indirectes. Les directes són aquelles que provenen del temps històric que estem estudiant i les indirectes són les que coneixem a través d’intermediaris, com per exemple, la descripció d’una moneda o la reproducció d’un text.

També es poden dividir en primàries o secundàries. Les fonts primàries són de la mateixa època que s’estudia (una àmfora grega, per exemple); les fonts secundàries, provenen d’èpoques posteriors (un mapa històric de Grècia, un dibuix actual d’història de Grècia).

Les fonts primàries, al seu torn, es classifiquen en escrites i les no escrites.

Per esbrinar aspectes del passat, primerament els historiadors “fan parlar” es fonts fent-los preguntes segons el que interessa estudiar. Un cop fet això, reconstrueixen el que va passar a partir de les fonts analitzades i ho expliquen.

Les fonts històriques es poden classificar en diferents tipus:

Ànfora de Munich, Antikesam, Munich (Alemanya) Segle VI a.C. Període de figures roges sobre fons negre


• Fonts arqueològiques que s’obtenen mitjançant l’excavació a jaciments arqueològics, com per exemple, restes de construccions, estris i objectes fets de pedra, os, metalls).

• Fonts escrites, que poden ser fetes a mà sobre pergamí, pedra, paper o bé impreses (L'animació següent recrea l'evolució del llibre des de les formes més remotes d'escriptura i impressió fins a les tècniques d'avui.

• Fonts artístiques, que són les manifestacions pictòriques, escultòriques, arquitectòniques i de les arts menors.

• Fonts gràfiques, que provenen del cinema, la fotografia o la televisió. • Fonts orals, que consisteixen en testimonis enregistrats en suport magnetofònic i

escoltats per l’historiador o bé narrats directament per una persona viva.

ACTIVITATS

1. Qui són els protagonistes de la història? 2. Què és una font? Posa’n un exemple que no hagi sortit en l’explicació. 3. Quina diferència hi ha entre una font primària i una de secundària? 4. Com es classifiquen les fonts primàries? Posa’n exemples.

Les ciències auxiliars La investigació històrica requereix que diferents disciplines científiques treballin plegades, tot compartint i completant la informació que cadascuna d'aquestes branques aporta. D’això se’n diu interdisciplinarietat. Algunes de les disciplines més importants són:

• L’arqueologia, que estudia la història a partir de restes materials de cultures passades

Arqueologia de camp

L’arqueologia és una ciència que requereix minuciositat. Les excavacions es realitzen metòdicament per evitar la pèrdua o destrucció accidental de troballes valuoses. Aquesta fotografia moestra a un grup d’arqueòlegs que examinen les restes d’un esquelet en una tomba trobada a Euskadi.

• La geografia, que situa un fet

històric en l’espai. Segons la natura dels elements estudiants es divideix en geografia física i geografia humana.

• La paleologia, que estudia les escriptures antigues i les fa comprensibles per a l’historiador.

• La numismàtica, que estudia les monedes i la seva història. La cita d'una moneda en un text antic en pot facilitar la datació.

• L’antropologia, que estudia l’origen i el desenvolupament dels diferents grups humans i les seves cultures.


• La paleontologia, que estudia els fòssils d’éssers vius del passat. • La demografia, que estudia les poblacions humanes i l’evolució de la seva

estructura i composició.

La datació històrica Els historiadors dediquen grans esforços a establir l’antiguitat i l’autenticitat de les restes històriques. Amb aquesta finalitat s’empren diferents tècniques de datació que són:

-L’estratigrafia, que permet atribuir la mateixa antiguitat al conjunt de restes que es troben al mateix estrat o capa cronològica i determinar quines són més o menys antigues d'acord amb la seva profunditat.

-La seriació d’objectes, per la qual es pot establir l’ordre cronològic en funció del perfeccionament tècnic d’eines de pedra, metall, ceràmiques, etc.

-Datació radiomètrica, que analitza la descomposició radioactiva de diferents elements químics. Aquesta descomposició es produeix en períodes de temps molt llargs i es pot mesurar.

-Carboni-14, un element químic que es troba a tots els éssers vius i que es descompon a un ritme conegut. Ossos i fusta es poden datar amb exactitud fins a 40.000 anys d’antiguitat.

Datació amb carboni 14

Tots els organismes vius absorbeixen carboni radioactiu, forma inestable de carboni que té una vida mitjana d’uns 5.730 anys. Durant la seva vida, un organisme renova de forma continua la seva provisió de radiocarboni al respirar i al menjar. Després de la seva mort, l’organisme esdevé fóssil i el carboni 14 decau sense ser reemplaçat. Per mesurar la quantitat de carboni 14 restant en un fóssil, els científics incineren un fragment petit per convertir-lo en gas de diòxid de carboni S’usen comptadors de radiació per detectar els electrons emessos pel decaïment de carboni 14 en nitrogen. La quantitat de carboni 14 es compara amb la de carboni 12, forma estable del carboni, per determinar la quantitat de radiocarboni que s’ha desintegrat i així datar el fòssil.


-Potassi-40, que mesura la descomposició d’aquest potassi en argó-14. És útil per a datacions de milions d’anys.

-El mètode del fluor, que es troba en la humitat del sòl. Com més fluor té una resta fòssil més antiga és. 5. Els inicis de la ciència històrica Els primers historiadors Els logògrafs grecs són els primers historiadors dels quals es té notícia: escrivien narracions en que combinaven fets reals amb d’altres d’imaginaris derivats de la seva mitologia.

Les seves fonts d’informació eren els quaderns de viatge que elaboraven els mariners, en els quals descrivien els habitants que havien conegut al llarg de la Mediterrània i els seus costums. De fet, la paraula història prové d’un verb grec que significa “explorar, descobrir”, d'on prové la seva relació amb el fet de descriure terres i pobles descoberts.

Heròdot (480-420 aC) i Tucídides (460/455 aC - 399/396 aC) van ser els primers historiadors que van escriure sobre fets coneguts directament o mitjançant fonts de primera mà El temps en el passat Els nostres avantpassats van ordenar i mesurar el temps en funció de cicles naturals. Així doncs, els egipcis van descobrir que el sol trigava 365 dies i ¼ a tornar a aparèixer en un mateix punt en l’horitzó: es tractava de l’any solar.

Els mesopotàmics van ser els primers a atribuir al dia una durada de 24 hores i a cada hora 60 minuts, dividits en 60 segons.

Amb tot i això, la mesura del temps resultava força més complicada que actualment. Abans de la invenció, fa 650 anys, i el posterior perfeccionament dels rellotges mecànics s’utilitzaven els següents mètodes:

• Els rellotges solars, que projectaven l’ombra de l’agulla sobre una superfície on eren

marcades les hores del dia.

Rellotge de sol en el Carril de los Alarcones,

Múrcia


• Els rellotges d'arena o aigua, que funcionaven pel pas a una velocitat constant d’aquests elements d’un recipient un altre.

• Les espelmes amb osques indicaven el pas del temps a mesura que la cera es consumia.

ACTIVITATS

Asenyaleu la resposta correcta amb una X.

1. La història empra diferents tècniques de datació per establir l’antiguitat i l’autenticitat de les restes . Marqueu la tècnica falsa:

L’estratigrafia, que permet atribuir la mateixa antiguitat al conjunt de restes que es troben al mateix estrat o capa cronològica i determinar els més o menys antics en funció de la seva profunditat.

La seriació d’objectes per la qual es pot establir l’ordre cronològic en funció del perfeccionament tècnic d’eines de pedra, metall, ceràmiques, etc.

El Potassi 103, que mitjançant anàlisis químiques permet detectar exactament l’edat de les peces.

El mètode del fluor, que es troba en la humitat del sòl. Quant més fluor té una resta fòssil més antiga serà.

2. Per determinar un moment concret en el temps quan es parla d’història es fa servir la cronologia. Aquesta utilitza diferents unitats. De les següents, marqueu la incorrecta:

Lustre: 5 anys.

Dècada: 10 anys.

Lliura: 400 anys.

Segle: 100 anys. 3. A Occident se situa com a punt de referència per mesurar el temps el naixement de Crist. Altres cultures utilitzen diferents punts de partida. Marqueu l’incorrecte:

Els ibers prengueren com a punt de partida l’aparició del primer cometa.

Els musulmans consideren l’any 1, l’any 622 quan Mahoma va fugir de la Meca a Medina.


Els romans començaven la seva datació l’any 754 aC moment de la fundació de la ciutat de Roma.

Els grecs prenien com a punt de partida les primeres olimpíades, l’any 776 aC.

4. Les fonts històriques proporcionen informació sobre l’actuació i la forma de viure dels nostres avantpassats, es poden dividir en diferents tipus:

Fonts arqueològiques, que s’obtenen mitjançant l’excavació en jaciments arqueològics, com per exemple, restes de construccions, estris i objectes fets en pedra, os i metalls.

Fonts escrites, que poden ser fetes a mà sobre pergamí, pedra, paper o bé impreses.

Fonts artístiques, que són les manifestacions pictòriques, escultòriques, arquitectòniques i altres arts menors.

Fonts dinàmiques, que estudien els moviments migratoris de diferents cultures.

5. La investigació històrica requereix que diferents disciplines científiques treballin plegades. Algunes de les disciplines més importants són les següents. Marqueu la incorrecta:

L’arqueologia, que estudia la història a partir de restes materials de cultures passades.

La parasitologia, que estudia els fòssils de paràsits que han quedat atrapats en ambre.

L’antropologia, que estudia l’origen i el desenvolupament dels diferents grups humans i les seves cultures.

La paleontologia, que estudia els fòssils d'éssers vius del passat.

6. Abans de la invenció i posterior perfeccionament dels rellotges mecànics s’utilitzaven els mètodes següents. Marqueu l’incorrecte:

Els rellotges solars, que projectaven l’ombra de l’agulla sobre una superfície on eren marcades les hores del dia.

Els rellotges de sorra o aigua que funcionaven pel pas d’aquests elements d’un recipient a l’altre, a una velocitat constant.

Les espelmes amb osques indicaven el pas del temps a mesura que la cera es consumia.

Els rellotges eòlics, que permetien calcular el temps segons la força del vent.


Unitat Didàctica 2. Les primeres persones


1. Els orígens remots

Cronologia Els primers éssers humans van aparèixer a la Terra fa més de dos milions d’anys. Durant molt de temps es van alimentar de la caça, de la pesca i de la recol·lecció de fruites, plantes i arrels. Fa poc més de 9.000 anys, és a dir, cap el 7.000 aC, descobriren l’agricultura i la ramaderia. En fa 5.000 formaren les primeres civilitzacions amb grans ciutats, com ara la de l’antic Egipte.

Si tot el temps que va des de l’aparició dels primers éssers humans fins avui fos un any, 363,5 dies correspondrien al Paleolític, un dia i mig a l’època de la societat agrària, només 45 minuts a l’època de la societat industrial, i 5 minuts a la vida d’una persona que visqués 70 anys

El temps de la prehistòria La Prehistòria comprèn des dels orígens dels éssers humans fins a l’aparició de l’agricultura i de les primeres civilitzacions urbanes (cap el 3.000 aC).

D’acord amb el material predominant en els estris que s’han trobat, en la Prehistòria s’han diferenciat una Edat de Pedra i una dels Metalls. La primera se sol dividir, al seu torn, en dos llargs períodes: un de molt antic i llar anomenat Paleolític (que vol dir pedra vella) i un altre de més curt anomenat Neolític (que significa pedra nova).

Aquestes denominacions fan referència al material principal de què estaven fetes les primeres eines i la manera de treballar-les.

Al Paleolític les eines de pedra (destral, puntes de fletxes, punxons, etc.) s’elaboraven colpejant la pedra amb una altra pedra. Per això eren tosques i mai no quedaven llises. Mentre es va fer servir aquesta tècnica, les persones vivien únicament de la caça, la pesca i la recol·lecció.


Al Neolític, en canvi, les eines de pedra s’allisaven, i per això solen aparèixer polides. Aquesta nova tècnica correspon al període en què els humans obtenien una bona part dels aliments de la ramaderia i de l’agricultura.

Per a la investigació de la Prehistòria no es disposa de fonts primàries escrites, cal basar-se en les fonts primàries materials que proporciona la recerca arqueològica i en les fonts secundàries amb què les persones que estudien aquest període comuniquen els resultats de llurs recerques.

Jaciment d’Atapuerca

El 1997, la difusió de l’estudi sobre els descobriments de restes fòssils trobades al jaciment d’Atapuerca revolucionà el camp de la investigació del procés de hominització, a l’afirmar que fa uns 780.000 anys ja existien a Europa uns éssers del gènere Homo (que van rebre la denominació genèrica d’Homo antecessor) els quals, àdhuc, podrien ser la clau de la posterior evolució vers l’home actual (l’Homo sapiens).

L’arqueologia L’arqueologia és la ciència que utilitza com a fonts qualsevol mena de restes materials que han deixat les persones d’altres èpoques, i que obté per mitjà de les excavacions.

A partir d’aquestes fonts materials es pot imaginar com eren fisícament aquestes persones, on vivien, què menjaven, com enterraven llurs morts, i fins i tot es pot arribar a reconstruir el paisatge geogràfic natural en què van desenvolupar-se (saber, per exemple, quina vegetació i quina fauna hi havia).

L’arqueologia empra actualment tècniques molt avançades que permeten “llegir” les pedres, els ossos i els fòssils gairebé com si es tractés d’un llibre.

Hi ha aspectes de les formes de vida prehistòriques que són difícils de conèixer basant-se únicament en les restes materials trobades. Per això es recorre també a l’estudi comparatiu de pobles actuals que viuen, o que vivien fins fa molt poc temps, d’una manera semblant a la de la Prehistòria.

La ciència que descriu i explica la manera de viure dels pobles primitius actuals s’anomena antropologia.

Les fonts provinents de l’antropologia poden ser força útils per acabar de reconstruir el passat prehistòric.


ACTIVITATS

Destral tallada de sílex del Paleolític Destrals polides del Neolític

1. Aquestes fonts són primàries o secundàries? Per què?

2. Què il·lustren aquestes imatges, del que s’ha dit en el text?

3. Quina diferència hi ha entre aquestes dues destrals? Per a que et sembla que servien?

4. De què devia viure una societat que utilitzava la destral com a eina principal?

ACTIVITATS

Per als pigmeus, la caça és necessària per viure. La caça és una activitat dels homes, mentre que les dones recullen la resta dels aliments: fruita, verdura i tota mena de productes vegetals. Els pigmeus estan perfectament adaptat a l’ambient de la selva. Són experts en tot allò que hi viu. D’herbes i arrels en treuen medicaments. L’organització social primitiva devia ser molt semblant a la dels pigmeus actuals. Són nòmades o seminòmades. Viuen sempre en bandes, en grups d’una trentena de persones que van a caçar plegades. De tant en tant alguns grups es reuneixen per a celebracions de festes. No existeixen caps, jerarquies ni lleis. Hi ha igualtat entre homes i dones.

1. Què vol dir nòmada?


2. De quins aspectes de la Prehistòria pot informar aquesta font sobre els pigmeus?

3. Digues quins elements de la font et semblen propis de la vida en la Prehistòria. Els consideraries del Paleolític o del Neolític? Per què?

Línia d’evolució humana

Els paleoantropòlegs continuen debatent la possible línia d’evolució humana. Els que defenen la idea de que el Homo sapiens evolucionà de forma gradual a tot el món, sense estendre les seves activitats a altres espècies diferents, recolzen el 'model multiregional'. Els que defenen la tesi d’un origen únic o 'central', postulen que l’evolució humana es va donar en poblacions aïllades que es desenvoluparen de forma diferenciada a les distintes parts del món, fins que l’espècie Homo sapiens demostrà majors èxits que les anteriors estenent-se per tot la Terra.

2. El paleolític Període climàtic És el període geològic anomenat Era Quaternària o Plistocè que va començar fa uns 2 milions d’anys y va acabar fa uns deu mil. Es caracteritza per l’alternança d’èpoques de clima polar o glaciacions i etapes de clima temperat fred-plujós o interglacials, situats en el temps de manera distinta d’acord amb les diferents parts del planeta. Quant a Europa central i occidental, aquests períodes van ser:

a) Plistocé inferior (2.000.000-700.000 anys aC); b) Plistocè mig (700.000-180.000 anys aC); i c) Plistocè superior (180.000-10.000 anys aC)

Fòssils humans El gran problema consisteix en fer la separació entre les restes prehumanes i les humanes.


Arbre genealògic de l’espècie humana

Només es consideren clarament antecedents de l’actual persona les restes d’HOMÍNIDS, les més natigues de les quals tenen aproximadament 4 milions d’anys i HUMANES les restes de l’HOMO SAPIENS, les més velles de les quals tenen uns 100.000 anys. Diferències entre els homínids i l’homo sapiens i la resta de les branques de l’evolució, des dels prosimis primitius;

a) caminen en postura erecta, caminen sobre les extremitats inferiors, deixant lliures les superiors;

b) la capacitat craniana és més gran; i c) estan dotats de reflexió, característica constatable a partir dels instruments i

objectes que acompanyen els fòssils humans trobats. Així es defineix la capacitat de pensar a partir de la capacitat d’enterrar els morts en una postura determinada; el fer un gravat o una pintura amb finalitats màgiques, etc.

Evolució

a) Australopithecus (4.000.000-500.000 anys aC). Capacitat craniana de 600 cm3, molt limitada considerant-se, per tant, un simi superior. De postura bípeda no erecta, té una capacitat d ereflexió a partir de la fabricació d’instruments grans, treballats toscament i sense especialització.

PROSIMIS PRIMITIUS

PROSIMIS ANTROPOIDES

MONOS HOMINOIDES

ANTROPOMORFS HOMÍNIDS

HOMO SAPIENS


Esquerra: esquelet femení d'Australopìthecus afarensis ("Lucy") . Dreta: comparació de Lucy amb l’esquelet d’una dona actual

Lucy és un bon exemple d’una femella de la seva espècie. De molt petita alçada (al voltant de 105 cm i 27 kg de pes), el cap de Lucy tindria un aspecte superficialment semblant a un ximpanzè i, encara que caminava dreta, les seves cames eren curtes comparades amb els braços. Els mascles eren substàncialment més grans, amb 135 cm d’altura i 45 kg de pes. El considerat com a tret més definitori dels humans (Homo sapiens ) però, el cervell, no sembla haver tingut gaire importància en les primeres passes cap a l'hominització, ja que la capacitat cranial de l'afarensis era força pobre, de 400 a 500 cc.

b) Homo habilis (Olduvai, Tanzània, 1.800.000 anys aC) Capacitat craniana de 700 cm3. Postura bípeda no erecta però amb mans. La seva capacitat de reflexió es detecta a partir de la fabricació d’instruments més ben fets i petits. Hi ha qui el considera apart de la cadena evolutiva perquè només s’ha trobat en un lloc;

c) Homo erectus (1.000.000-500.000 anys aC) Capacitat craniana de 1.000 cm3 amb postura bípeda i erecta i d’estaura similar a la persona actual. En són exemples l’home de Java i l’homo de Pekín.

Australopithecus africanus (noi de Taung trobat el 1924) i reconstrucció


Louis Leakey con un Homo habilis

L’agost de 1960, el doctor Leakey, paleoantropòleg britànic-keniata, descubrí, al congost d’ Olduvai (nord de Tanzània, Àfrica) el crani que es mostra a la dreta al costa del d’un ximpanzè. Més tard Leakey l’identificà com pertanyent a un Homo habilis, que havia estat capaç de fabricar útils o eines. Avui, malgrat que la majoria dels antropòlegs estan d’acord amb que aquest especímen en efecte usà certs instruments, no hi ha acord sobre si el fósil trobat per Leakey hauria d’anomenar-se Homo habilis o Australopithecus habilis. Les comparacions entre el fósil de Leakey i els del gènere Australopithecus semblen indicar que l’Homo habilis certamente fou més avançat. No obstant, molts antropòlegs creuen que per comparació amb els èssers humans actuals, l’ Homo habilis està lluny de poder ser considerat dins del gènere Homo.

d) Homo sapiens neanderthalensis (100.000-30.000 anys aC) Capacitat craniana de 1.450 cm3, el crani presenta però encara diferències morfològiques molt marcades respecte el de l’actual persona: front inclinat, arcs superciliars sortits, mentó recte, etc.). És d’estatura inferior a l’erectus i a la del sapiens sapiens. Per aquest motiu, de vegades s’exclou de la cadena evolutiva. La seva capacitat de reflexió vé a partir de la fabricació d’instruments més petits i per l’inici d’una certa especialització i el fet de que enterra els morts. L’exemple més notable és l’ home Neanderthal; i

Es creu que l’homo erectus feia fogueres i podria haver fet forns simples amb pedres calentes

Home de Neanderthal


e) Homo sapiens sapiens (40.000 aC fins ara) Capacitat craniana de 1.500 cm3, el crani és igual a l’actual, l’estatura i morfologia general també. La capacitat de reflexió es detecta a partir de la fabricació d’instruments molt perfectes i especialitzats, té rituals i cerimònies entorn la mort més complexes, fa art amb finalitats màgiques. Els exemples més preclars cón l’home de Cromagnon, l’home de Grimaldi i l’ home de Chan.

Instruments Les primeres matèries més emprades són l’os i sobretot la pedra, que solia ser de sílex i que era tallada a base de donar-li cops amb una altra pedra o objecte Aquests instruments de pedra tallada han donat nom al Paleolític que vol dir pedra antiga i que es divideix en tres etapes:

1ª) Paleolític inferior. Es dona durant el Plistocè inferior i mig, els instruments són els de les cultures dels palets, de les destrals i la clactoniana que usa la tècnica dels resquills. Totes són desenvolupades per homínids; 2ª) Paleolític mig. Destaca la cultura mosteriana (50.000-33.000 aC) que usa també la tècnica dels resquills, malgrat que més perfeccionada, de manera que s’obtenen instruments més petits i diversificats. La desenvolupa l’homo sapiens neanderthalensis; i 3ª) Paleolític superior. S’hi donen diverses cultures:

• Aurinyaciana (30.000-26.000 aC); • Gravetiana (25.000-20.000 aC); • Solutriana (25.000-20.000 aC), té com a instrument més característic les puntes

de fletxa en forma de fulla de llorer; i • Magdaleniana (15.000-10.000 aC), es caracteritza per una gran especialització i

per l’abundància de peces d’os i de banya. Totes aquestes cultures són desenvolupades ja per l’homo sapiens sapiens.

Aquí es mostra el crani d’un Neandertal entre el d’un Pithecantropus (esquerra) i el d’un home de Cromagnon (dreta)


El Paleolític Superior comença amb l’aparició de l’ homo sapiens sapiens. Aquest període coincideix també amb la màxima expansió dels glaciarisme alpí; predomina, per tant, el clima fred, malgrat que amb períodes temperats. La humanitat sembla preferir llocs amb ecosistemes que ofereixin gran varietat de biotops, de manera que pot explotar la caça, la pesca, el marisc i la recol·lecció, ajudant-se d’instruments cada vegada més especializtzats i controlant el territori del grup amb enclavaments estacionales. L’ economía

segueix sent depredadora, però s’ intensifica i especialitza l’explotació, la qual cosa contribueix a l’augment demogràfic. Per últim, la complexitat del pensament es plasma en l’art rupestre i moble. 2. 1. Economia paleolítica L’activitat fonamental era la recerca d’aliments per mitjà la caça, la pesca i la recol·lecció de plantes, fruites i arrels. Tots els membres de la tribu havien de col·laborar a partir d’una incipient divisió del treball:

a) Els homes joves sortien a caçar; b) Les dones joves cuidaven el infants, la recol·lecció de plantes i la caçera de

petits animals; c) Els nens ajudaven les dones joves; i d) La gent gran potser feia el mateix que els infants.

Era una economia depredarora puix la persona no reposa o reemplaça allò que agafa de la natura. Aquesta forma de vida forçava al nomadisme; quan una àrea s’havia depredat o esgotat, calia marxar cap una altra, tot dins, però, d’un mateix territori tribal. En aquest no hi havia poblats estables, atès que segons el període climàtic, la tribu podia viure a l’aire lliure o refugiant-se del fred a les coves naturals. 2.2. Demografia, sòcioeconomia i cultura L’alimentació era escassa i produia una forta mortalitat i una vida molt dura. Els grups eren petits. La inexistència d’excedents econòmics generava la inexistència de diferències socials, fent innecessària una estructura d’Estat (comunisme primitiu) per


governar les tribus. Només a partir del paleolític superior l’existència de bastons de comandament assenyala la presència d’un cap de tribu. L’esmentada duresa per la subsistència deixava poc temps per a l’oci; per això, l’evolució sobre el terreny dels coneixements, descobriments o invents va ser molt lenta. Les creences paleolítiques eren màgiques i es relacionaven amb els temes de la caça, la fecunditat i la mort. Se celebraven mitjançant rituals i cerimònies, dels quals, l’art n’era element integrant.

2.4. L’art del paleolític

Apareix en el Paleolític Superior amb l’homo sapiens sapiens. Amb una finalitat màgica, la majoria de les vegades relacionada amb la conservació de la tribu. Els temes fonamentals són la caça i la fecunditat. Es classifica en dos grans apartats: 1.- Art mòbil . D’objectes de tamany relativament petit o transportables. Exemples:

• Gravats o relleus sobre banya o petites llosetes. • Bastons de comandament. • Propulsors. • Venus prehistòriques o petites estatuetes que representen el cos d’una dona

alterat per la maternitat, referint-se al tema de la fecunditat, com per exemple la Venus de Willendorf.

2.- Art rupestre o parietal. Es trtacta d egravats o pintures realitzades sobre parets naturals a l’interior de les coves o a l’aire lliure. Hi ha dues grans àrees: a) Francocantàbrica.

• Representacions d’animals independents els uns dels altres i de considerable

tamany. • No apareix mai la figura humana. • Son figures naturalistes i polícromes. • Exemples: coves d’Altamira i Lascaux.

b) Llevantina.

• Escenes de caça o relacionadas amb la fecunditat, amb figures petites. • Apareix la figura humana. • Les figure ssón esquemàtiques amb un o dos colors (negre i ocre). • Exemples: Cogul (Garrigues) i Valltorta (País Valencià).


ACTIVITATS 1. Observeu les pintures rupestres següents. Feu un llistat amb el màxim de diferències possibles que trobeu entre les 5 pintures.

Pintures rupestres

1. Representació d'un bisó a les parets de la cova d'Altamira, a Santillana del Mar

2. Pintures rupestres a les coves de Las Caus

3. Reproducció d´una part de les pintures rupestres del Cogul


2.Quines creus que pertanyen a l'àrea francocantàbrica i quines a l'àrea del litoral mediterrani?

3.Quina funció es creu que tenien aquestes pintures?

4. Vista de l'interior d'una cova prehistòrica a Altamira (Santander)

5. Detall de les pintures rupestres de Congul


2.3. El paleolític a Catalunya Condicions climàtiques La presència humana en territori català està documentada dins del període quaternari, que es divideix en dos subperíodes: el plistocè i l’holocè. Les condicions naturals del plistocè es van caracteritzar per la successió de grans oscil·lacions climàtiques. Sis fases de glaciació, que van modificar i limitar les circumstàncies que feien possible la vida humana, es van alternar amb èpoques més càlides (interglacials). Durant els períodes glacials es produïa un descens molt important de les temperatures, fet que impedia la presència de les persones en molts indrets del planeta, com ara al nord i al centre d’Europa, que quedaven glaçats. En aquelles èpoques, la zona mediterrània, que tenia un clima més temperat, era uns dels llocs adequats per al desenvolupament de la vida humana. Fauna i flora La successió de períodes glacials i interglacials al llarg del paleolític va comportar una variació de la flora i la fauna present al territori català. Quant a la vegetació, els ecosistemes més destacats de l’època eren els boscos de coníferes, que dominaven les muntanyes, i de roures, que s’estenien per les zones més baixes. En relació a la fauna, durant les primeres glaciacions s’hi podien trobar rinoceronts llanuts, óssos, rens i elefants adaptats al fred. Per altra banda, a les etapes interglacials, i també a partir de l’última glaciació, quan el clima a la costa mediterrània no era tan fred, hi havia una fauna més diversificada (hipopòtams, elefants, panteres, hienes, cavalls, porcs senglars, cabres, cérvols, llops, conills, guineus i diferents tipus d’aus).


La lluita per la subsistència Les persones del paleolític tenien com a quasi única preocupació la subsistència. Per sobreviure necessitaven buscar aliment constantment. Es dedicaven a la depredació (caça, pesca i recol·lecció) per obtenir aliments, pells, ossos, banyes i greixos. Vivien en grups de 20 o 30 individus i portaven una vida nòmada, tot instal·lant-se temporalment en terrasses de rius, abrics i coves. Durant el paleolític inferior, les persones que vivien a Catalunya van començar a dominar el foc. A aquesta època pertanyen els instruments més antics fabricats per la humanitat que s’han trobat en terres catalanes: són utensilis de pedra molt senzills anomenats còdols. Les restes més antigues, d’entre un i mig milió d’anys, s’han trobat a les terrasses dels rius Tet i Tec (Rosselló) i a les del Ter.

Aquests bifaços pertanyen al jaciment del cau del Duc, a Torroella de Montgrí (Baix Empordà)


Mostres d’hams, arpons i agulles paleolítiques trobats en un dels jaciments de Serinyà (Pla de l’Estany)

Restes humanes L’anomenat home de Talteüll és la resta humana més antiga descoberta en terres catalanes, concretament a la cova de l’Aragó, prop de Perpinyà (Rosselló). S’han trobat a la mateixa zona restes que pertanyen a diferents individus, però les restes més destacades són els fragments d’un crani. Es tractava d’un home de petita alçada que caminava completament dret i que va viure fa uns 450.000 anys, a l’època del paleolític inferior. Tenia les característiques pròpies de l’homo

erectus: la cara molt projectada cap a endavant, els pòmuls marcats, la mandíbula robusta, els arcs supraorbitals bastant prominents i el front enfonsat. La seva capacitat craniana era de 1.050 cm³. També s’han trobat, associades amb aquestes restes humanes, eines elaborades amb pedra i ossos d’animals. L'artesà de l'edat de pedra Al llarg del paleolític mitjà (entre 100.000 i 35.000 anys d’antiguitat) es va estendre per la major part de les terres catalanes l’home de Neandertal, que va desenvolupar una cultura coneguda amb el nom de mosterià. Els utensilis més importants que s’han trobat són puntes, burins i rascadors de pedra (sílex, quars i quarsita) fabricats a partir d’esclats grans retocats per obtenir puntes i vores tallants i també a partir d’una tècnica anomenada Levallois. Hi ha jaciments mosterians a diversos llocs de Catalunya, però destaca molt especialment el jaciment de l’abric Romaní de Capellades. Alguns estudis han establert que la mandíbula de Banyoles correspon a un home de Neandertal, però altres teories asseguren que aquesta resta humana pertany a una espècie anterior.

Restes del crani trobat a la cova de l’Aragó, a Talteüll, prop dde Perpinyà, Pertanyen a un homo erectus de fa uns 450.000 anys.


Detall de les pintures rupestres del paleolític Gratadors del solutrià trobats al jaciment paleolític del Mitjà trobades a Cabra Freixenet, al terme Parco, a Alòs de Balaguer (Noguera). Del Perelló (Baix Ebre). La casa d'un Neandertal A l’abric Romaní de Capellades, situat uns 50 metres per damunt de la vall del riu Anoia, es troba el jaciment català més important del paleolític mitjà. Va ser descobert l’any 1909 per Amador Romaní. Des de llavors s’han fet moltes excavacions en aquest lloc privilegiat. L’assentament va ser utilitzat com a refugi temporal en una època caracteritzada precisament per un clima molt més fred i humit que no pas l’actual. A l’abric s’hi han trobat restes òssies de diferents espècies d’animals (cavalls, cérvols, bous i isards), que debien haver servit d’aliment per als homes de Neandertal que van ocupar la zona, i molts estris denticulats de pedra de cultura mosteriana que es poden situar entre els 60.000 i els 45.000 anys d’antiguitat.

Vista exterior de l’abric Romaní de Capellades Conjunt d’estris del paleolític mitjà trobats al (Anoia), el principal jaciment del paleolític mitjà jaciment de l’abric Romaní. a Catalunya.


Vista exterior de l’abric Romaní

La mandíbula de Banyoles, una dona d’edat indefinida

Va ser descoberta l’any 1887 durant uns treballs d’extracció en un pedrera ubicada molt a prop de l’estany de Banyoles. La resta pertany a una dona d’entre 40 i 50 anys, però la seva datació és controvertida, amb una antiguitat que oscil·la entre els 80.000 i els 45.000 anys. No se sap, per tant, si la peça pertany a una dona de Neandertal o és anterior (homo erectus europeu evolucionat), ja que existeixen dades que fonamenten les dues opcions. A partir de l’estudi de la dentició es coneixen alguns aspectes de la vida de la seva propietària: tenia una dieta que alternava els

Imatge de la mandíbula de Banyoles trobada el 1887 prop de l’Estany de Banyoles i que pertany a una dona del gènere Neandertal o erectus, d’entre 100.000 i 45.000 anys d’antiguitat.


vegetals i el peix sec i s’ajudava de les dents per fer activitats manuals, com ara preparar pells o treure l’escorça d’un fruit o d’una arrel. L'últim esglaó de l'evolució Durant el paleolític superior, que va començar fa uns 35.000 anys, es va produir l’última glaciació i va aparèixer l’home actual (l’homo sapiens sapiens), que va anar substituint els neandertals. Aquestes persones dominaven a la perfecció la tècnica de la talla i van fabricar una gran diversitat d’estris de pedra (raspadors i puntes), d’os (arpons, atzagaies i agulles de cosir), de banya (punxons) i de fusta. En aquesta època es van succeir tres cultures de les quals s’han trobat restes al territori català: l’aurinyacià, el solutrià i el magdalenià. Els jaciments més importants es troben a la Garrotxa, al Priorat, a la zona de Serinyà (coves de Reclau, Viver, l’Abreda, Mollet i la Bora Gran d’en Carreras), al Gironès (cau de les Goges) i a la Noguera (cova del Parco).

Element d’un aixovar trobat a Mataró (Maresme). Vista de l’entrada a la cova de Serinyà (Pla de l’Estany) on s’hi va trobar un dels principals jaciments del paleolític superior a Catalunya. L’epipaleolític A l’holocè, el clima va temperar-se, fet que resulta fonamental per a l’evolució de les persones. En aquest període comença l’epipaleolític, que s’estén des dels 10.000 fins als 6.000 anys d’antiguitat. La fauna s’empobreix, la caça perd importància en favor de la recol·lecció i l’instrumental s’adapta a les noves circumstàncies (microlitisme). Les restes més importants es localitzen a Serinyà i prop del massís del Montsant. Semblen pertànyer a aquesta època les pintures rupestres de les comarques meridionals, com les del Cogul i Ulldecona, que reuneixen característiques comunes: es troben en abrics, a l’aire lliure; representen figures humanes i animals molt esquemàtiques que formen escenes (caça, danses, rituals, lluites i recol·lecció) i són monocromes, vermelles o negres.


Entrada de les coves d’Ulldecona, al Montsià, que abriguen Detall de les pintures rupestres les pintures rupestres més importants de Catalunya d’Ulldecona. S’hi pot apreciar un cèrvol. Juntament amb les de Cogul.

Detall de les pintures rupestres del Cogul Detall de les pintures rupestres d’Ulldecona (Garrigues). (Montsià)

ACTIVITATS 1. Situa al mapa els jaciments següents:

• Cova de l'Aragó • Abric Romaní • Cova de l'Arbreda

2. Cerca informació del clima, vegetació i fauna de la zona pirineica de tot el període


paleolític i compara'l amb l'actual.

3. Cerca informació sobre les glaciacions. Es donen a tota la Terra al mateix moment? Tenen els mateixos noms a Europa i Amèrica? Quina relació pots establir entre l'època de glaciació i les teories de poblament del continent americà?

4. Quan, segons l'estat actual dels nostres coneixements, va iniciar-se el poblament del continent americà?

5. Emplena la taula amb la informació que se't demana.

Cultures Fòssil humà Anys Jaciments Activitats

Paleolític inferior

Paleolític mitjà

Paleolític superior

6. Com definiries què és una tècnica lítica?

7. Creus que els nostres avantpassats treballaven la pedra o altres primeres matèries seguint un pla determinat?


4. El mesolític De fa aproximadament 10.000 anys, a l’acabar la Galciació de Würm i començar el període climàtic actual; l’holocè. Van augmentar les temperatures, disminuint les pluges, cosa que va incidir significativament en la fauna i en la flora, sobretot a la mediterrània, on els grups van veure enormement dificultada llur supervivència, fins l’extrem que alguns van extingir-se. Desapareix la caça i la recol·lecció indiscriminada com a conseqüència de l’observació dels cicles naturals, provocant:

a) El seminomadisme, ja no hi ha tants trasllats com abans puix ja no és tan fàcil aconseguir aliments i els coneixements adquirits permeten fer durar més aquests; i

b) L’acumulació de coneixements prepararà el camí vers el descobriment de l’agricultura i la ramaderia, la revolució neolítica que es produirà en alguns llocs abans que d’altres, per això es pot establir el principi del mesolític , però no la fi.

5. El neolític: els orígens de l’agricultura

5.1. La revolució neolítica al Pròxim Orient Es pot definir la revolució neolítica com el descobriment de l’agricultura i la ramaderia. L’origen a Europa va venir de l’àrea del Pròxim Orient, on s’han trobat diferents jaciments que permeten establir distintes fases. Fases del neolític:

a) Preneolític (9è-8è mil·lenni aC) • Instruments de caça, per segar, guardar i moldre cereals. • Es dedueix la persistència de la recol·lecció.

b) Primer neolític (7è mil·lenni aC) • Instruments de caça, recol·lecció i agrícoles (aixades). També restes de cereals i

animals domèstics. • Poblats reconstruïts vàries vegades, petits i desordenats. • Poc domini de l’agricultura i la ramaderia, complementades amb la caça.

c) Neolíci assentat o avançat (6è mil·lenni aC) • Poblats més grans i ordenats amb carrers i places. • Instruments de ceràmica i coure. • Domini de l’agricultura i la ramaderia, els poblats creixen per la millora de l’alimentació i la conseqüent disminució de la mortalitat. També hi ha més oci per fer nous descobriments com l’esmentada ceràmica i la metal·lúrgia.


5.2. Difusió del neolítc A partir del Pròxim Orient es va difondre a altres llocs del món. S’identifica a partir de tres indicis: 1r instruments agrícoles; 2n restes de poblats estables; i 3r ceràmica. Direccions de difusió de la revolució neolítica

a) A través de la Mediterrània vers el S d’Europa; b) Planures d’Euràsia, Europa central i N de la Xina; i c) Cap el S de l’Índia i S de la Xina.

ACTIVITATS

1. Explica per a què servia aquest estri.

2. Encara es fa servir modernament la falç?

Les formes de vida al Neolític Quan es va començar a practicar l’agricultura, els grups humans van esdevenir sedentaris. Ben aviat es van veure

L’EXPANSIÓ DEL NEOLÍTIC DES D’ORIENT

Reproducció d’una falç


obligats a construir poblats fixos on vivien tot l’any per controlar el creixement dels conreus i guardar-hi els ramats a les nits. Per treballar al camp es necessitaven eines més especialitzades que no pas al Paleolític. Es continuà tallant la pedra, però se’n va perfeccionar la tècnica: ja es polia. Les eines més utilitzades en aquell període van ser la falç, la destral i l’aixada. En el Neolític també van aparèixer per primer cop la ceràmica i el teixit. A mesura que augmentava la producció agrícola i ramadera, els productes que se’n derivaven (teixits, ceràmiques, llavors, eines, etc.) es van anar acumulant. L’acumulació de productes sobrants es coneix com a excedent. L’excedent va fer que les comunitats intercanviessin allò que els sobrava per productes d’altres comunitats. D’aquesta manera, i com a conseqüència de l’expansió de l’agricultura, va sorgir la primera forma de comerç: el troc o intercanvi directe d’uns productes per uns altres entre diversos poblats. 5.3. El neolític a Catalunya Del depredador a l'agricultor El canvi en la vida de les persones que es produeix amb el neolític és autènticament revolucionari: apareixen l’agricultura i la ramaderia, de manera que l’economia deixa de ser depredadora i passa a ser productiva. Les persones abandonen l’existència nòmada i comencen a conviure en poblats estables (sedentarisme). Les millores tècniques en la fabricació d’estris (pedra polida) han donat nom al període. La vinculació i la dependència del gènere humà amb la terra provoca l’aparició del culte a la fecunditat i dels ritus funeraris. El neolític va començar al pròxim orient (a les zones interiors de la península d’Anatòlia) fa uns 10.000 anys i es va difondre per Europa a través dels Balcans i les costes mediterrànies. Es creu que va arribar a Catalunya fa uns 6.500 anys.

Motlle neolític per fer destrals que es Peça d’un molí de fricció del neolític trobat a la Bòbila Conserva al Mudeu Diocesà de Solsona. Madurell a S. Quirze del Vallès.


Restes humanes del neolític trobades en la necròpolis Aixovar de peces del neolític trobat a De Can Vallès del Bruc (Anoia). Espunyola (Berguedà). Sis mil anys de tradició ceramista Una de les conseqüències més destacables de la invenció i la pràctica de l’agricultura va ser l’aparició de la ceràmica, que permetia emmagatzemar, transportar i coure els aliments. Els recipients es feien amb cordons de fang enrotllats en espiral, allisats amb les mans i endurits al foc. Fa uns 6.500 anys, a les terres catalanes es va desenvolupar una primera cultura neolítica caracteritzada per la fabricació i l’ús de l’anomenada ceràmica cardial. S’han trobat restes d’aquest tipus de ceràmica a diverses regions de la costa mediterrània occidental (sud de França, Itàlia i nord d’Àfrica, per exemple). A Catalunya destaquen les ceràmiques cardials trobades a les coves de la muntanya de Montserrat, de la qual prové el nom de cultura de la ceràmica montserratina.

La Cova Freda de Collbató (Baix Llobregat), al sector sud-oriental de Montserrat, és un dels jaciments on es va trobar restes de l’anomenada ceràmica montserratina.


Nansa d’un gerra de ceràmica Fragment de ceràmica cardial montserratina del jaciment de Montserratina de factura neolítica trobada de la cova Gran de Collbató (Baix Llobregat), al sector sud- A la cova Gran de Collbató. Oriental de la serra de Montserray. Formes d’enterrament L’aparició de la cultura neolítica del sepulcres de fossa a Catalunya es va produir entre els anys 3000 i 2500 a.C. Es tractava d’una cultura agrícola i sedentària plenament desenvolupada que es caracteritzava per la manera de realitzar els seus enterraments: agrupacions de fosses excavades a terra que contenien aixovars funeraris amb ceràmiques llises sense decorar. Les fosses acostumaven a estar cobertes amb lloses de pedra per protegir-les, però en algunes zones de Catalunya tenien forma de cista. Aquestes tombes, que estaven situades sota mateix de les cabanes o molt a prop dels poblats, es localitzaven al costat dels rius, en zones aptes per a la pràctica del conreu. Eren poblats pròspers, amb una alta densitat de població i es trobaven a molts indrets de Catalunya.

Collaret neolític pertanyent a un aixovar funerari d’un sepulcre de fossa trobat a la bòvila Madurell, a S. Quirze del Vallès.


ACTIVITATS

La Venus de Gavà reconstruïda a partir de les peces trobades

Apareix la Venus neolítica de Gavà Fins ara, a l’Europa occidental hi havia ben poques representacions de figures humanes, en volum o relleu, del període del Neolític. A partir d’ara, la Venus de Gavà passa a formar part del reduït i selecte grup de les representacions naturalistes d’una dona prenyada, una dona que es presenta amb les mans recolzades sobre el ventre i entronitzada o asseguda.

Aquest tipus de divinitats simbolitzaven la fertilitat de la terra, un símbol habitual en comunitats agrícoles com les de fa gairebé 6.000 anys. Les característiques de la peça permeten endevinar-hi una valor simbòlic i religiós. A partir d’aquí, els especialistes s’arrisquen a afirmar, amb totes les prevencions que fa al cas, l’existència, entre societats del Neolític mitjà de l’occident europeu, d’unes pràctiques religioses centrades en el culte a la deessa mare o de la fertilitat. 1. Resumeix les idees principals d’aquest text. 2. La Venus de Gavà, és una font primària o secundària? Per què? 3. A partir de la informació que proporciona aquest text, quines dades sobre la vida del Neolític pots deduir d’aquesta troballa? Pensa sobre quin d’aquests aspectes informa: econòmic, social, cultural, religiós o polític.

4. Quines són les característiques més importants del Neolític pel que fa als aspectes que s’acaben d’esmentar?

ACTIVITATS

1. Quin Homo va ser el característic del paleolític mitjà (120.000-

45.000 aC)? Marqueu la resposta correcta.

L’Homo modus tolens. L’Homo sapiens neanderthalensis. L’Homo habilis. L’Homo rupestris.


2. Durant el paleolític superior... marqueu l’afirmació incorrecta.

L’Homo sapiens sapiens va perfeccionar el treball del sílex. Aparegueren les primeres peces de plata.

L’Homo sapiens sapiens va crear un seguit d’estris amb ossos i banyes: punxons, arpons, hams, peces de collarets, pintes, agulles i propulsors de javelines.

Es considera que es van domesticar els primers gossos. 3. Quines van ser les causes que van provocar l’aparició de

l’agricultura? Marqueu la resposta incorrecta.

Causes de tipus natural: el canvi climàtic.

Causes de tipus demogràfic: l’augment de la població.

Causes de tipus cultural: un primer sedentarisme i una certa innovació tècnica.

Causes comercials: l’agricultura permetia establir els primers mercats per a vendre productes. 4. La domesticació dels animals va suposar una sèrie de canvis molt

importants. Marqueu la resposta incorrecta.

Força de treball.

L’aparició dels primers zoològics.

Pells i llana.

Aliments com carn i llet.

5. El creixement demogràfic durant el paleolític era gairebé

imperceptible ja que l’esperança de vida era molt reduïda. Quina

era aquesta aproximadament? Marqueu la resposta correcta.

Els homes vivien uns 30 anys, i les dones, uns 28.

Els homes vivien 15 anys, i les dones, uns 18.

Els homes vivien uns 65 anys, i les dones, uns 70.

Els homes i les dones vivien uns 55 anys.


6. Quina de les característiques següents no fa referència al

període del neolític a Catalunya?

La major part dels jaciments d’aquesta època es troben al litoral i al prelitoral.

Els primers agricultors practicaven una agricultura d’artigatge i els ramaders possiblement practicaven la transhumància.

Hi ha una important mostra de pintures rupestres d’aquesta època a la zona dels Pirineus.

Un dels jaciments arqueològics més importants d’aquest període és el de Bòbila Madurell a Sant Quirze del Vallès.

6. L’Edat dels Metalls

Els metalls s’utilitzaven cap el 4rt mil·lenni aC al Pròxim Orient. Alhora que hi havia un bon domini de l’agricultura i el coneixement de la navegació va permetre la difució de la metal·lúrgia. En aquest moment al Pròxim Orient ja hi havia veritables ciutats i s’havia inventat l’escriptura. Així doncs, s’havia entrat en la Història mitjançant l´ús de l’escriptura i s’havia fet la revolució urbana. Períodes de l’Edat dels Metalls

1. Edat del coure (3r mil·lenni aC) • S’aprén a treballar aquest metall.

• Es construeixen monuments megalítics, tipus:

-menhirs -dolmens -alineacions (Carnac) -cromlechs (Stonehenge) -coves artificials (Menga)

2. Edat del bronze (2n mil·lenni aC) El bronze és un aliatge de coure i estany. Aquest darrer és el que venien a cercar els comerciants del Próxim Orient a Occident, a més dels tradicionals or i argent. Cultures: • El Argar (Almeria). • Desl túmuls (Europa central).

3. Edat del ferro (1300-500 aC)

• Cultura dels pobles dels camps d’urnes (forma d’enterrament diferent). • S’instal·len a Europa occidental, difonen llur principal coneixement: la

metal·lúrgia del ferro.


• Centres: -Hallstatt (Austria) -La Tène (Suïssa)

6.1. L’Edat dels Metalls a Catalunya

Megalitisme A Catalunya, especialment al nord, es conserven unes 300 construccions megalítiques (menhirs i dòlmens) de petites dimensions si les comparem amb les d’altres llocs d’Europa. Un dels tipus de construcció més destacables és el sepulcre de corredor anomenat de galeria catalana (amb corredor i cambra de la mateixa amplada). Les construccions megalítiques a Catalunya es van estendre per tot el territori al llarg del neolític, el calcolític i l’edat del bronze.

Calcolític Entre el -2200 i el -1800 es va desenvolupar a Catalunya el període calcolític (transició entre el neolític i el desenvolupament de la metal·lúrgia), caracteritzat perquè les persones van començar a utilitzar els metalls (fonamentalment el coure) que eren treballats a base de cops en fred. Una de les novetats més importants del període va ser

l’aparició d’una cultura anomenada del vas campaniforme, que es va estendre per moltes regions europees. El seu tret més destacat era la fabricació d’una ceràmica en forma de campana, la superfície externa de la qual es decorava amb bandes horitzontals obtingudes aplicant sobre l’argila tendra, abans de la cocció, cordes o pintes. A Catalunya, on aquesta cultura es va desenvolupar fins l’arribada de l’edat del bronze, es va generalitzar una decoració consistent en una gran varietat de motius geomètrics.

El bronze Durant els segon mil·lenni (entre el -1800 i el -1200), a les terres catalanes es va desenvolupar la fase inicial de l’edat del bronze. Fou la conseqüència de l’arribada de pobles que provenien del centre d’Europa, que segurament buscaven terres de conreu i nous jaciments de metall, i que es van barrejar amb la població indígena (molt poc nombrosa en aquella època). La principal aportació d’aquests pobles va ser la metal·lúrgia del bronze, que permetia fabricar estris més durs i resistents que els fets fins aleshores de pedra. Els habitants d’aquella època vivien en cabanes construïdes


amb fang o materials vegetals, formant petits poblats, tot i que en algunes zones de Catalunya sembla que encara hi havia gent que vivia aïlladament en coves i abrics.

Caps d’urnes cèltics Entre el -1200 i el -700 es va intensificar l’arribada a les nostres terres de diverses onades migratòries de pobles indoeuropeus provinents del centre d’Europa, sempre a la recerca de metalls i terres de conreu. Aquests pobles van contribuir al ple desenvolupament de la cultura del bronze a Catalunya. Van aportar una metal·lúrgia més perfeccionada, noves tècniques ceràmiques i agrícoles, nous conreus i un urbanisme rudimentari (petits poblats en zones planes). L’arribada dels celtes va suposar la difusió per Catalunya de nous costums funeraris: incineraven els cossos i introduïen les cendres en urnes (petits recipients de ceràmica) que s’enterraven juntament amb les ofrenes funeràries. Les tombes s’agrupaven prop dels poblats i constituïen autèntics camps d’urnes.


Unitat Didàctica 3. Grècia i Roma : el bressol de la cultura


1. Grècia 1.1. Antecedents de la civilització grega

La civilització minoica Es va donar a Creta entre el 2600 i el 1450 aC. Aquesta illa va tenir un desenvolupament important abans que altre territoris grecs perquè es va convertir en una escala habitual de la ruta dels metalls, la qual cosa la va posar en contacte amb les cultures més avançades de l’època: les de l’Orient Mitjà. Les restes més importants d’aquesta civilització són els palaus-ciutat com els de Cnossos, Faistos i Hagia Traida. Aquests palaus eren els centres de petits Estats independents governants per prínceps-comerciants, el més famós dels quals va ser Minos, príncep de Cnossos, que dóna nom a la cultura. Aquests prínceps governaven llur territori i dirigien el comerç que en l’època de màxima esplendor, va arribar a ser molt important. Les restes dels palaus i llurs continguts són molt significatius per interpretar aquesta civilització; doncs, si bé es coneix l’escriptura, els documents no poden ser interpretats: se sap llegir-los, però no s’entén la llengua en què estan escrits. La civilització micènica Cap el 1800 aC, un poble d’origen indoeuropeu, els aqueus, va arribar a Grècia. Cap el 1450 aC conquerí Creta. Els aqueus es van instal·lar fonamentalment al Peloponès, on van fundar algunes ciutats importnats com Micenes i Tirint . Eren una civilització menys rica i refinada que la minoica, de la qual van aprendre moltes coses, com comerciar (si bé ho van fer a molt meno escala), organitzant-se en ciutats-estat, o a escriure.

Palau de Minos, Cnossos


Els documents escrits dels micènics o aqueus s’entenen perquè escriuen com els minoics, però parles el grec arcaic, d’on prové l’actual. Les civilitzacions minoica i micènica desaparegueren amb la invasió dels doris (un altre poble d’origen indoeuropeu) que es va donar cap el 1150 aC. A partir d’aquí es va iniciar un llarg períoded de decadència. La Porta dels Lleons

Situada en el mur exterior que envolta el palau de Micenes (construït cap el 1300 a.C.), està construïda en pedra calcària. Sobre la gran llinda, diversos blocs de pedra formen un triangle en el què es troben dos lleons en relleu, tallats a ambdós costats d’una columna sagrada minoica. Els caps de les feres, que no es conserven, eren peces independents fetes de metall o pedra.

ACTIVITATS Zeus, el pare dels déus, irritat per la dolenteria de la humanitat, la va voler exterminar. Perquè s’ofegués, va fer que caigués una gran pluja sobre la Terra. Només dues persones van ser considerades justes: Deucalió i la seva dona, Pirra, els quals, avisats a temps pels déus, van poder construir una barca i s’hi van refugiar amb tot el que calia. Van surar amb la seva embarcació durant nou dies i nou nits, mentre l’aigua cobria tota la Terra. Quan va deixar de ploure i les aigües es van retirar, Deucalió i Pirra van desembarcar al Parnàs i van oferir un sacrifici a Zeus. Aquest, complagut, els va oferir el compliment d’un desig, i Deucalió i Pira van demanar-li de tornar a tenir companys i companyes. Zeus els va dir que es tapessin el cap i llancessin els ossos de la seva mare cap endarrere. Deucalió i Pirra van entendre que la seva mare era la Terra, així que van començar a agafar pedres i les van anar tirant per damunt de les seves espatlles. De cada pedra que tirava Deucalió naixia un homes, i de caada pedra que llançava Pirra, una dona. Fill de Deucalió va ser Hel·len, que es va casar amb la nimfa Orseis. Dos dels seus fills, Dorus i Èol, i un dels seus néts, Ió, van ser els pares de les nissagues gregues.


1. Com explicaven els grecs i l’origen de les dones i els homes de la seva època.

2. Per què els grecs es coneixen també amb el nom d’hel.lens? 3. El que es diu en aquest relat et sembla cert o no? Per què? 4. Esbrina, consultant una enciclopèdia o altres llibres que tinguis a l’abast, quins personatges divins, segons les creences dels antics grecs, habitaven els monts Olimp i Parnàs.

5. La civilització grega s’inicia aproximadament al s. XVII aC, i perdurà fins que els romans van comencar a ocupar les terres de la Mediterrània oriental, el s. II aC. Elabora una línia de temps que comprengui 2.000 anys i situa-hi el període de desenvolupament de la civilització grega.

1.2. Evolució de la polis grega

La polis arcaica És la que es deriva de la invasió dels doris. Se situa entre els s. VIII i VII aC, període durant el qual les polis (ciutat-estat) gregues tenien les següents característiques:

a) El comerç pràcticament havia desaparegut i la gent vivia de la ramaderia i de l’agricultura, que a Grècia és de secà i molt pobre, degut a que el terreny és moilt pedregós i no hi ha grans planures;

b) Les polis eren dominades pel grup dels aristoi, descendents dels doris, que s’havien quedat totes les terres. Erne una minoria, però com que ells eren els més rics i els únics que tenien armes, s’imposaven sobre els demés (oligarquia);

c) Petits propietaris, jornalers, parcers i esclaus constituïen la resta de la societat, sotmesos als aristoi i vivint en el límit de la subsistència;

d) L’emigració va ser l’opció triada per grups importants de pagesos, front a la manca d’espectatives de tot aquell que no era aristoi. Així comença la colonització grega de la Mediterrània. Se cercava un lloc on hi hagués terres per conrear i propo de la costa (per poder mantenir contacte amb la seva metròpoli –“polis mare”- ) i allà fundaven una colònia. Els contactes amb les metropolis van anar creant unes rutes comercials cada cop més actives.


La crisi de la polis arcaica Va succeir en el s. VII aC, quan hi havia un gran descontentament a les polis gregues perquè els aristoi havien fet substituir els productes d’autoconsum (cereals) per productes comercials (oli i vi). Això feia que els aliments fossin escassos i cars i que molts pagesos entressin en un procés d’endeutament que els duia a ser esclaus. A les ciutats havia sorgit un nou grup social: el del rics comerciants, que no eren aristoi, i que n’estaven tips del poder d’aquests. Es van unir als pagesos i a moltes polis hi va haver revoltes que van acabar amb l’oligarquia dels aristoi. A molts llocs, el poder va recaure en els tirans, que solien ser personatges molt populars (sovint algun dels cabdills de la revolta antiaristoi) que governaven, en principi, a favor del poble, però sense cap sistema democràtic establert. Tot sovint van acabar governant i fent el que volien en benefici propi. La polis clàssica: Atenes Durant el període clàssic (s. V aC) a Grècia hi havia dos tipus de polis: les que havien fet el procés descrit i s’organitzaven democràticament com Atenes i les que eren governades encara oligàrquicament per una minoria com Esparta. • Economia. L’activitat agrícola era molt important però el que donava riquesa a la

ciutat era el começ. Durant aquest moment, Atenes era la ciutat comercialment més destacable de la Mediterrània oriental.

• Política. El tret més característic de l’Atenes clàssica era la seva organització

democràtica del poder. Aquest s’estructurava de la següent manera:


a) Totes les decisions importants les prenien els ciutadans reunits en assemblees (ekklesia). No tots tenien la categoria de ciutadà; només ho eren els homes lliures majors d’edat i no estrangers (nascuts a Atenes, de mare i pare atenesos). En quedaven exclosos donsc les dones i els esclaus. De fet, només 1/10 part de la població es considerava ciutadana. A més, d’ordinari, només acudien a les reunions els ciutadans rics que tenien esclaus que treballaven per a ells. Els pobres que s’ocupaven directament de llur economia, només podien anar ocasionalment a les reunions de l’ekklesia. Fer política era, en realitat, un privilegi dels poderosos. Així doncs, la paraula democràcia (govern del poble) no es corresponia exactament al concepte actual, tot i que era participativa i no representativa com ara;

b) Hi havia un organisme anomenat boulé (consell) que preparava les reunions de

l’ekklesia: debatia els temes, elaborava informes, presentava propostes, etc. D’aquesta manera, les reunions de l’ekklesia podein ser més àgils i operatives. La boulé estava formada per 500 ciutadans que hi accediren per torn;

c) Anualment l’ekklesia elegia els arconts que eren com una mena de ministres,

cadascun encarregat d’un tema concret (la geurra, el culte, els déus, l’economia, etc.). Els arconts eren els encarregats de dur a termeallò que l’ekklesia havia decidit. Els grecs, per tal d’evitar la possibilitat que algú acaparés massa poder, limitaven el poder, limitaven el nombre de vegades que una mateixa persona podia sortir elegida; i

d) La justícia també era a mans de l’ekklesia: els tribunals estaven formats per un total

de 6.000 ciutadans que hi accediren per sorteig. Hi havia altres polis gregues que tenien característiques similars i una organització política també democràtica com la descrita. La polis clàssica: Esparta Els espartans vivien quasi exclusivament de l’agricultura. No van desenvolupar un comerç d’importància. Tenien un sistema de valors diferent al de la polis com Atenes: no donaven tanta importància a la cultura, i en canvi, vaoraven molt més tot allò relacionat amb la guera (la força física, el sacrifici, l’habilitat amb les armes, etc.). En l’educació dels nens i joves tot això tenia molt més significat que no pas la cultura. Políticament, esl espartans, s’organitzaven de la següent manera:

Lloc on era l’ekklesia atenenca


a) les decisions importants també les prenia una assemblea (apella), que era encara molt més restringida que l’ekklesia atenenca. Només en formaven part els “soldats en armes”; és a dir, els homes joves que tenien suficient riquesa com per posseir arme si temps per entrenar-se militarment (la minoria rica);

b) quan els homes de l’apella es feien grans i ja no podien anar a la guerra,

passaven a formar part de la gerousia, una mena de consell al qual acudien els homes de l’apella i que era molt respectat; i

c) els membres de l’apella elegien també una mena de ministres que a Esparta

s’anomenaven efors. Com que en aquest model d’organització política una minoria s’imposa a la majoria, s’ha de dir que continua essent oligàrquic. Com en el cas atenenc, també aquest model espartà se’l troba a altre polis.

ACTIVITATS 1. Escriu sobre les diferències entre el sistema democràtic participatiu i el representatiu.

2. Cerca i anota un llistat de ciutats gregues sota la influència del model atenenc o democràtic; i un altre segons el model espartà o oligàrquic.

La crisi de la polis clàssica Es produeix en el s. IV aC, quan es comencen a noter les conseqüencies de dues guerres desenvolupades al llarg del segle anterior:

a) Les guerres mèdiques, on s’hi van enfrontar perses contra grecs (units a la Lliga de Delos) entre el 490 i el 449 aC, guanyant els darrers; i

Leònides

El cap espartà Leònides és famós per la seva heroica mort a les Termòpiles a l’intentar evitar la invasió persa de Grècia. Amb un exèrcit de 300 espartans i amb altres 1.100 grecs, contení a un exèrcit persa de milers de soldats en un estret pas muntanyós. Leònides i els seus home llluitaren amb valentia fins que tots ells caigueren morts.


Entre els anys 490 i 478 a.C., Grècia i Pèrsia s’enfrontaren en dues guerres en el curs de les què es lliuraren dues batalles que s’han convertit en llegendàries gràcies a l’obra llegada per l’ historiador grec Herodot. L’origen de la primera d’elles, que acabà amb la victòria atenenca a la plana de Marató, fou la política expansionista del rei persa Darius I el Gran a Àsia Menor, que havia provocat la intervenció de les ciutats gregues en ajut de les colònies jòniques, sollevades des de feia varis anys contra el domini persa. L’altre enfrontament, que va tenir un caràcter èpic, es produí deu anys després a l’anomentga pas de les Termòpiles; en ell, les forces coalligades de leas ciutats gregues foren derrotades per les tropes del rei persa Jerjes I, qui es trobà, d’aquesta amnera, el camí lliure cap a Atenes, ciutat que arrasà mitjançant el foc. No obstant, a les batalles lliurades poc després el triomf fou per als grecs, que es van imposar tant per mar (batalles de Salamina i Micala) com per terra (batalla de Platea). La llarga guerra concluí el 449 a.C. amb la firma de la denominada pau de Calies, que alllunyà definitivament l’amenaça persa i atorgà a Atenes el ple domini sobre l’Egeu.

a) Guerres del Peloponès (431-404 aC), van combatre Esparta i els seus aliats

contra Atenes i els seus. Van guanyar els espartans. Les conseqüències de tot un segle de guerres van ser molt greus. Destrosses als camps i ruïna de moltes famílies pageses mentre els homes eren a la guerra, donat-se l’emigració de força camperolat vers la ciutat a la recerca de millors oportunitats. 1.3. Els Estats hel·lenístics

L’any 338 aC Filip de Macedònia, aprofitant la crisi evident de l’Hèl·lade, la va conquerir. Entre el 334 i el 327 aC, el seu fill Alexandre, educat per Aristòtil i gran amant de la cultura grega, va conquerir un gran imperi (Egipte, Àsia Menor, Síria, Mesopotàmia, Iran), amb intenció de difondre-la.

Guerres mèdiques


Alexandre el Gran va morir el 323 aC, mol jove i sense descendència, i des d’aquesta data fins el 280 aC aproximadament, els generals d’Alexandre es van enfrontar, discutint-se el títol de successor. Finalment, l’imperi d’Alexandre es va dividir en tres grans Estats (Macedònia, Síria i Egipte), anomenats hel·leenístics i que posteriorment es van anar subdividint. Els reis d’aquests Estats van intentar atreure població grega als nous territoris conquerits. Molts grecs, empentats per la situació de crisi que hi havia a l’Hèl·lade van anar a instal·lar-se. Així, es va produir una barreja entre les cultures “orientals” i les de cultura grega. El resultat va ser el que s’anomena cultura hel·lenística. Alexandre el Gran

Alexandre el Gran es convertí en rei de Macedònia dsprés de l’assassinat del seu pare Filip II l’any 336 a.C. Adoptà mesures immediates per sometre les insurreccions, tant internes com externes i passà a ser un poderós monarca. Alexandre el Gran conduí a les seves tropes en campanyes militars a Grècia, Egipte i l’Imperi persa. Fins el moment de la seva mort (323 a.C.), amb només 33 anys de edat, dominava gran part del món civilitzat.

1.4. El domini romà Durant el s III aC l'agrupament de les ciutats etòlies i la lliga Aquea tingueren un paper important. Durant la segona guerra púnica, Filip V de Macedònia s'alià amb Anníbal (215 aC), i, per atacar-lo, els romans afavoriren l'aliança d'etolis i d'espartans. D'aquesta


manera els romans, que anys abans havien rebut l'agraïment de la lliga Etòlia i de la lliga Aquea perquè havien netejat la mar de pirates, posaren un peu ferm a Grècia. Quan Filip V fou derrotat (197 aC), el cònsol Flamini proclamà Roma "protectora de les llibertats gregues". Amb la derrota de Perseu, fill de Filip, en la batalla de Pidna (168 aC), es dissolgué definitivament l'imperi macedoni, i l'any 148 aC els romans feren de Macedònia una província romana. Més tard suprimiren la lliga Aquea, i Grècia fou afegida a l'imperi Romà com una dependència de Macedònia (146 aC), bé que Esparta i Atenes gaudiren de privilegis especials. La calma de la nova província romana es pertorbà quan, l'any 88 aC, Atenes i altres ciutats s'aliaren amb Mitridates, rei del Pont, a l'Àsia Menor, que estava en conflicte amb Roma. Per la seva participació en la guerra, Atenes fou saquejada pel general romà Sul·la i foren destruïdes les muralles del Pireu. Durant els últims decennis de la república, els esdeveniments de la política romana afectaren també Grècia. Les guerres entre Pompeu i Cèsar i entre Octavi i Marc Antoni tingueren per escenari el territori grec, i el geògraf Estrabó, que visità Grècia dos anys més tard de la batalla d'Actium (31 aC), ha deixat una malenconiosa descripció dels efectes de les guerres civils sobre el país. August separà Grècia de Macedònia i la inclogué a la província d'Acaia, amb Corint per capital. A partir d'aquell moment la importància de Grècia es reduí a l'atractiu despertat per la seva cultura, que exercí una profunda influència sobre el pensament i la literatura dels romans.

ACTIVITATS Font A

Sóc de Sidó, terra rica en bronze, filla d’Aribes, un home molt ric. Però un dia, venint del camp, uns pirates em van dur aquí per mar, i em van vendre al senyor de la casa per un bon preu.

Homer, Odissea

Font B

Des d’un punt de vista econòmic observo que és impossible viure amb comoditat o, fins i tot, simplememt viure, si no es té allò necessari. I ja que cap activitat que tingui una finalitat concreta no pot fer-se sense instruments, l’economia necessita els esclaus per assolir els seus objectius.

Aristòtil

Font C

Entre les eines n’hi ha d’animades. L’esclau és un objecte de propietat animada. Si les naus avancessin soles, si l’arc toqués sol la cítara..., als amos no els caldrien esclaus. Resulta evident que per naturalesa hi ha gent que és lliure i hi ha gent esclava. Existeix una mena d’esclau en virtut d’una llei segons la qual qui és vençut en la guerra pertany al vencedor.

Aristòtil, Política

Font D

Sorprèn que es deixi viure amb luxe els esclaus d’Atenes. Alguns tenen fins i tot un nivell de vida magnífic. Però tot això és el resultat d’un càlcul. En un país amb un gran poder


naval, el nostre interès ens obliga a tractar bé els esclaus si volem cobrar les rendes que ens proporcionen amb els seu treball.

Pseude-Xenofont

1. Quin tractament reben els esclaus grecs en aquestes fonts de l’època? Comenta-ho.

2. Les fonts, són primàries o secundàries? 3. Quin va ser l’origen de l’esclavatge a Grècia? 4. Quin tipus de feina et sembla que feien els esclaus? 5. Creus que els ciutadans grecs s’haurien pogut dedicar a la política i a altres activitats culturals i artístiques si no haguessin tingut esclaus? Per què?

6. Què et sembla que devien pensar els esclaus grecs quan comparaven les seves activitats amb les que feien els seus amos? Explica-ho breument.

1.5. La cultura grega

Religió La cultura grega era marcadament antropocèntrica. L’home és enormement valorat i es converteix en el centre del pensament, la religió, l’art i la literatura. Hom pot atribuir, amb matisos, les tres característiques conegudes en altres religions a la grega: politeisme, naturalisme i màgia. Quan al politeisme, els grecs adoraven una gran quantitat de déus, els més importants eren els olímpics, així anomenats perquè se suposava vivien al Mont Olimp. Entre ells destacaven Zeus, Hera, Posidó, Afrodita, Hermes, Dionís i Apol·lo. Apart d’aquests, també s’adoraven els déus menors i els herois, considerats fills d’una deessa o d’un déu i una o un mortal. La religió grega era naturalista perquè alguns déus eren representacions de fenòmens o elements de la naturalesa i també de sentiments o activitats humans. Finalment, era també màgica perquè aportava explicacions irracionals a tot allò que no s’entenia científicament. Al marge però, de la religió es va desenvolupar a Grècia el pensament racional (filosofia). El caràcter antropomòrfic de la religió grega és palès en la mitologia, on els déus tenen aparença, virtuts i defectes humans i a més es barregen en la vida d’aquests. Només s’hi diferenciaven per llur immortalitat i en un cert grau d’omnipotència. El culte es feia en els temples i a les festes atlètiques on s’oferia als déus l’esforç dels homes joves (antropocentrisme). Aquestes les organitzaven diferents polis. Les més


importants foren les de Delfos en honor d’Apol·lo, les de Corint per Posidó i sobretot, les d’Olímpia per Zeus. Mont Olimp

Imatge de l’Olimp, muntanya que, amb els seus 2.917 m d’altitud, és la màxima elevació de Grècia. Està situada a la frontera entre les regions de Tessàlia i Macedònia, prop del mar Egeu. A l’ antiga mitologia grega es creia que era la llar dels dioses. .

Filosofia Els grecs de l’Àsia Menor, principalment, van voler entendre reacionalment primer els fenòmens de la naturalesa i després també l’home mateix. La filosofia grega es classifica en tres períodes: 1r) Presocràtic. (s. VII-V aC) L’objecte d’estudi fonamental era la natura. Els pensadors més importants foren Anaximandre i Pitàgores. 2n) Socràtic. (s. V-IV aC) S’estudia principalment la persona, el seu pensament i comportament. Destaquen Sòcrates, Plató i Aristòtil; i 3r) Hel·lenístic. (s. IV-II aC). S’estudien sobretot les ciències. Literatura El gènere més antic va sorgir cap el s. VIII aC i fou la poesia èpica, que parla d’herois i déus, fent referència moltes obres als aqueus. L’autor més important va ser Homer, amb l’Il·líada i l’Odissea. Cap el s. VII aC va sorgir la poesia lírica, que parlava dels sentiments humans i que es deia d’aquesta manera perquè era recitada amb acompanyament musical d’una lira. Els seus autors més destacats foren Píndar i la poetessa Safo. En el s. V aC (periode clàssic) va aparèixer el teatre. Sembla que es derivava dels càntics i representacions que es feien durant les festes dionisíaques. Les obres de teatre es feien en recintes a l’aire lliure. Els actors duien màscares que feien evident l’estat d’ànim de llur personatge en cada moment de la representació i que, a més, servien d’altaveu. També hi havia un cor que anava repetint les frases més importants per no perdre el fil de l’argument, allò més significatiu. Hi va haver dos tipus d’obres de teatre:


a) la tragèdia, obra profunda on les persones s’enfrontaven a llur destí o als déus, el desenvolupament era aprofitat per reflexionar sobre diversos temes i el desnllaç era sempre tràgic. Autors destacats foren Esquil, Sòfocles i Eurípides; i

b) la comèdia, obra més lleugera on s’explicaven narracions corrents i gracioses.

Destacaren Aristòfanes i Menandre.

ACTIVITATS 1. Quines són les tres característiques bàsiques de la religió grega. 2. Cerca informació sobre el desenvolupament de la ciència a l’antiga Grècia. 3. En què es diferencia la poesia èpica de la lírica?

1.6. L’art grec Arquitectura Els grecs tenien un concepte de la bellesa arquitectónica inèdit. A més de valorar la monumentalitat de l’edifici, consideraven la seva proporció, tans en les seves parts com en relació amb la persona. El material constructiu per excel·lència era la pedra i el marbre. L’arquitectura és arquitrabada amb diferents elements segons els distints ordres: dòric, jònic i corinti, llurs diferències són les següents:

dòric jònic i corinti graons alts (últim: estilòbat) graons prims (últim: estilòbat) fust robust (peces: tambors) fust esvelt (peces: tambors)

sustentador

capitell: collarí, equí i àbac capitell: jònic, volutes; corinti: fulles d’acant arquitrau d’una peça arquitrau de tres platabandes fris amb tríglifs i mètopes fris continu

sustentant o

entaulament timpà amb gàrgoles i acroteris timpà amb gàrgoles i acroteris


Ordre dòric Ordre jònic

Els elements decoratius són sobretot relleus del fris i del timpà. També s’usa la pintura al fresc. Els edificis més importants són: a) el temple, no és excessivament gran amb tres sales (naos, pronaos i opistòdom). El més representatiu és el Partenó de l’acròpolis d’Atenes

b) el teatre, a l’aire lliure, la grada es construïa sobre el vessant d’un turó i tenia forma semicircular per afavorir la sonoritat. Destaca el d’Epidaure.

Capitell corinti

Partenó, Atenes


c) L’ odeó, semblant al teatre, per

fer audicions musicals. d) L’ estadi, per fer les festes

atlètiques. e) L’ hipòdrom, per les curses de

cavalls i carruatges.

f) L’ àgora, plaça porticada on es feien les reunions de l’assemblea i altres actes públics.

ACTIVITATS El disseny de la ciutat

La racionalitat grega es reflecteix sobretot en l’ordenació de les ciutats de nova planta. En constitueix un exemple l’anomenat pla hipodàmic. Ideat per Hipòdam de Milet (s. V aC).

Aquest arquitecte grec va proposar el disseny de les ciutats de manera que els carrers, sempre paral·lels, que anaven de nord a sud, fossin perpendiculars als que anaven d’est a oest. Així, es formaven quadrícules de cases idèntiques. Es tractava, doncs, de pensar geomètricament abans de construir, la qual cosa constitueix un exemple de la racionalitat de la cultura grega.

Pla hipodàmic de la ciutat de Milet

1. Quins elements demostren la racionalitat dels grecs en aquest plànol de Milet.

2. Busca un paral·lelisme contemporani, per exemple l’Eixample barceloní i fes-ne un breu informe il·lustrat.

ACTIVITATS

1. Busca en una enciclopèdia les paraules tríglif, mètopa i voluta, i escriu el que signifiquen.

2. Prepara un recorregut per l’Acròpolis indicant a cada lloc els edificis que es poden veure i la perspectiva.

Teatre d’Epidaure


3. Què són els Propileus? Fes una anàlisi dels sistema que van fer servir els constructors grecs per guanyar el desnivell que hi havia entre la roca i l’altiplà. Un dibuix et pot ajudar.

4. Prepara una llista d’obres que tinguin relació o que hagin format part d’algun monument de l’Acròpolis.

Escultura El tema principal és el cos humà, tractat amb una barreja de realisme i d’idealisme (no es representava algú en concret sinó un ideal de belleza preestablert). Hom pot establir tres períodes: 1r Arcaic (s. VII-VI aC), de marcat carácter oriental (hieratisme i frontalisme de les figures). Hi ha un excessiu geometrisme i, de vegades, una clara desproporció. Les escultures són majoritàriament votives, representant joves atletes nus (kuros) o noies verges (koré). Són tanmateix anònimes; Kuros d’Anavysos, Museu Arqueològic Nacional, Atenes (Grècia) Segle VI a.C. Període arcaic. Aquesta obra constata els progressos aconseguits a finals de l’època arcaica. Malgrat que les formes segueixen sent rígides i l’escultura reflectéis una marcada frontalitat, els volums s’han suavitzat, els barços s’han separat del cos i les faccions del rostre són més naturals. L’escultor ha reforçat la musculatura de les cames per deixar constància de la fortalesa del jove atleta.

2n Clàssic (s. V aC), es perd la influencia oriental, tot i perdent les figures la rigidesa i frontalisme anterior, encara no tenen una expressi´p o moviment massa remarcats. S’arriba a la perfecció absoluta en la representación del cos humà gràcies als cànosn, que estableixen la proporció perfecte entre les diverses parts de l’anatomia. Destaquen escultor com Políclet (Dorífor i Diadúmen), Fídies (relleus del Partenó) i Miró (Discòbol); i

Cànon de Políclet Cànon de Lisip


3r Postclàssic (s. IV aC), les figures adquireixen una expressió i moviment més marcats, sense trencar la serenitat clásica. El cànon a l’ensems, varia, ja que les figures són més esbeltez. Escultors significatius foren Praxítel·les (Hermes amb Dionís nen) i Lisip (Apoximen). Cerámica Amb tres períodes: 1r S. VIII-VII aC, decoració geométrica vegetal i animalística. Les figures són negres o ocres sobre fons de color de fang; 2n S. VI aC, els objectes són decorats amb escenes mitològiques. Les figures són negres i els fons vermell; I 3r S. V aC, canvia el fons, ara negre i les figures vermelles (negatiu). Art hel·lenístic La influencia oriental es palesa sobretot en la grandiositat i l’exageració que substituyesen l’harmonia clásica. En arquitectura això es va traduir en una tendencia al colossalisme i el luxe. L’ordre més emprat fou el corinti. En escultura una forta expressivitat reemplaça la serenitat clásica, hom tendéis fins i tot al dramatisme. Apareix un nou tipus d’escultura (amb molt d’èxit entre els romans): el retrat.

ACTIVITATS 1. Què és un cànon, escriu breument sobre els que van sorgir a la Grècia clàssica.

2. Fes una relació dels distints espais on són o han estat les decoracions escultures i escultures exemptes de l’Acròpolis d’Atenes.

3. Elabora una taula comparativa entre les distintes característiques de les tres èpoques de l’escultura grega.


CRONOLOGIA (sempre aC)

cap a l'any 2000 civilització minoica. Creta.

cap al 1400 civilització micènica. Aqueus.

cap al 1200 Doris i jònics. La "polis".

683 abolició de la monarquia hereditària a Atenes.

680-650 Apogeu d'Argos.

594 Solon és anomenat arcont únic a Atenes.

561-527 Tirania de Pisístrate a Atenes.

530 Formació de la Lliga del Peloponès.

508 Clístenes reforma la Constitució atenenca.

499-449 Guerres mèdiques.

477 Formació de la Lliga de Delos.

461-431 Govern de Pericles a Atenes.

431-404 Guerra del Peloponès

370 Formació de la Lliga Arcàdia, dirigida per Tebes

359-336 Filip II, rei de Macedònia.

338 Filip II conquesta Grècia.

336-323 Alexandre Magne, rei de Macedònia.

GLOSSARI

ÀBAC: Tauleta quadrada de pedra col.locada sobre la columna d'ordre dòric, sobre la qual es recolza l'arquitrau. ACANALADURA: Estria vertical al llarg de tot el fust d'una columna. Potser de secció el.líptica o circular. ACRÒPOLIS: Fortalesa elevada damunt d'un turó, al voltant de la qual s'establien els habitants de les primeres ciutats. ÀGORA: Plaça. Espai obert al centre de la ciutat en què tenien lloc les reunions públiques i els mercats. AMFIPRÒSTIL: Temple sense columnes als costats, però amb una filera de columnes en les dues façanes. ARISTOCRÀCIA: Els nobles es fan càrrec dels poders reals i són ells qui governen. El seu poder és hereditari. ARQUITRAU: Element horitzontal de pedra que uneix entre sí dues pilastres o bé columnes. Constitueix la part inferior de l'entaulament. ASSEMBLEA: Reunió de tots els ciutadans per a discutir i votar els problemes de la seva ciutat-Estat. BASE: Una de les tres parts de la columna; serveix com a suport de la columna i com a element d'unió amb l'estilobat. CÀNON: En escultura, és el conjunt de relacions entre les diferents parts i d'aquestes amb el tot que es consideren necessàries per a obtenir l'harmonia de la figura esculpida. CAPITELL: Part superior de la columna, sobra el qual es recolza l'arquitrau. CEL.LA: El local més intern del temple grec, on es conservava la imatge del déu. CIUTADÀ: Només els ciutadans prenien part en el govern o podien posseir terres de la Ciutat-estat. Una persona no podia ser ciutadà d'Atenes si els seus pares no eren ciutadans.


COLUMNA: Suport arquitectònic, perfilat en forma cilíndrica; es recolza sobre l'estilobat i sosté l'arquitrau. Es divideix en base, fust i capitell. CORINTI: El tercer dels ordres arquitectònics grecs. Es caracteritza pel ric capitell decorat amb fulles d'acant. CRATER: Gran vas de boca àmplia amb nanses, emprat per a mesclar-hi el vi amb l'aigua o com a recipient central per a recipients menors durant els àpats. DEMOCRÀCIA: Tots els ciutadans masculins participen en la redacció de les lleis. Les dones, els infants i els esclaus no es consideren ciutadans. DÒRIC: Ordre arquitectònic, caracteritzat per columnes acanalades sense base, capitell amb àbac i equí, fris amb tríglifs i mètopes. DORIS: Tribus gregues bel.licoses que envaïren el país el segle XII aC. Els espartans ho eren. ENTAULAMENT: Part superior d'un ordre, format per l'arquitrau, el fris i la cornisa. FRIS: Part de l'entaulament situada sobre l'arquitrau i sota la cornisa. FRONTÓ: Element arquitectònic triangular amb què rematen les façanes del temple clàssic. GENOS: Nucli humà que es considerava descendent d'un avantpassat comú i retia culte als mateixos deus protectors. HÒPLITES: Soldats d'infanteria atenenca que es reclutaven entre els ciutadans de classe mitjana, quedant reservada la cavalleria per als més rics. ILOTES: Pagesos d'Esparta, descendents dels primitius habitants. No tenien drets i havien de treballar en règim d'esclavatge les granges dels espartans. JÒNIC: Ordre grec caracteritzat per la columna amb base, capitell amb volutes, fust acanalat i fris esculpit amb figures. METECS: Estrangers, bàsicament grecs, que habitaven en una ciutat. MONARQUIA: El rei governa sol o en unió d'un consell de nobles. Ell és el suprem sacerdot, comandant de l'exèrcit i administrador de justícia. OLIGARQUIA: Sistema de govern en què l'estat és dirigit per un número molt reduït de persones, generalment els qui tenien cert número de propietats. PERIECS: Habitants de les rodalies. En cas de guerra estaven obligats a prestar servei militar a l'Estat espartà. POLIS: Ciutat-estat. La ciutat i el territori pròxim. TALASOCRÀCIA: Estats o cultures que basen el seu poder en el domini dels mars per mitjà del poder de la seva esquadra. La civilització minoica creà un imperi marítim a la Mediterrània. TIRANIA: Govern exercit per un home que conquesta el poder per la força, sovint amb el suport del poble, contraris als aristòcrates.

1.7. Grècia a Catalunya

Les colonitzacions Durant els segles VIII i VII a.C., les polis de la Grècia continental i insular i de la costa occidental de l’Àsia Menor, van desenvolupar un procés de colonització per la Mediterrània central i occidental, que es concretà en la fundació de diferents colònies on s’establia la població d’una mateixa polis. Els seus habitants mantenien relacions comercials amb la respectiva metròpoli, però també entraven en contacte amb els pobles indígenes. Pel que fa a la presència grega a Catalunya, algunes fonts literàries gregues del segle I a.C. (Estrabó) donen notícia de la fundació per part dels habitants de l’illa de Rodes d’una colònia anomenada Rhode (actual Roses) abans del 776 a.C. L’arqueologia, però, encara no ha pogut confirmar materialment aquesta data.


Moneda grega (dracma) de la colònia de Rhode Vista de la ciutadella de Roses (Alt Empordà), on probablement es va establir la colònia grega de Rhode al s. VIII aC. Empúries, un gran mercat grec Cap al 600 a.C., els grecs de la ciutat de Focea, a l’Àsia Menor, van fundar a la costa francesa la colònia de Massàlia (Marsella). 25 anys més tard, els massaliotes fundaren la colònia d’Empúries (Empòrion, mercat en grec). L’activitat comercial de la ciutat, centrada en l’àgora, consistia en la venda de productes manufacturats (fonamentalment ceràmiques) i l’adquisició de matèries primeres (metalls, sal i cereals). Els emporitans van competir amb altres pobles de la Mediterrània occidental (fenicis, etruscos i, més tard, cartaginesos) i van comerciar amb la resta de territoris grecs (primer amb Massàlia i després amb les polis de Grècia) i amb els pobles mediterranis de la península Ibèrica, sobretot amb els indígenes més pròxims (els indigets i els laietans, entre d’altres).

Vista aèria d’un sector de les ruïnes d’Empúries (Alt Ampolla d’origen fenici trobada a la Empordà). necròpolis del mas del Mussol, a l’Aldea (Baix Ebre) i que es conserva al Mudeu del Montsià.


Imatge d’una estratigrafia de l’Empúries Vista parcial de la ciutat grega (Neàpolis) Grega (Alt Empordà) que permet datar d’Empúries. Els objectes trobats a la Ne+apolis Art i religió hel·lenístics El nucli urbà de l’Empúries hel·lenística tenia dos recintes dedicats als cultes propis de la religió grega. El primer recinte, l’occidental, era un conjunt arquitectònic format per tres temples i una sèrie d’altars, dedicat a Asclepi, déu grec que s’ocupava de la medicina. Aquí acudien les persones malaltes per ser curades mitjançant uns determinats rituals. També en aquest lloc s’ha trobat una de les escultures gregues més rellevants de la Mediterrània occidental: es tracta d’una representació de 2,15 metres del déu Asclepi, amb un serp enroscada al bastó, realitzada al segle III a.C. en marbre blanc del Pentèlic. A l’altre recinte, l’oriental, que va ser edificat més tard, destacava un temple que, probablement, estava dedicat al déu grec-egipci Zeus Serapis.

Estàtua hel·lenística d’Asclepi, el déu grec Detall del peu de l’estàtua de la medicina, trobada a les ruïnes d’Empúries (Alt Empordà) i traslladada al Museu Arqueològic de Barcelona.


Ceràmica La ceràmica grega, molt valorada per la seva bellesa i qualitat, especialment la de Corint i Atenes, era el principal producte amb què comercialitzaven els grecs. Tenia formes i usos molt variats: es feia servir sobretot com a recipient per al vi (àmfores, cràters i kylix), l’oli i els perfums. Un aspecte molt destacat era la seva decoració, que va anar variant amb el temps. Al principi l’ornamentació era geomètrica. Més tard van aparèixer figures animals i humanes, que representaven escenes mitològiques i de la vida quotidiana. Al segle V a.C., Empúries va esdevenir el centre d’importació i distribució de ceràmica atenesa més important de la Mediterrània occidental, com ho demostra la presència de gran quantitat de restes de ceràmiques amb figures negres i roges.

Kylix grec trobat a Empúries que representa una Plat decorat grec trobat a les ruïnes d’Empúries escena de lluita entre els herois Hèctor i Aquil·les.

Mostra de ceràmica grega trobada a Àmfora grega trobada a Empúries. Empúries. Les primeres monedes Els grecs van generalitzar l’ús de la moneda per la Mediterrània. Empúries, com a


centre comercial de primer ordre, va tenir una seca important que va emetre moneda de plata des del segle V a.C. Les primeres peces portaven la inscripció EM (Empòrion). A partir del segle III a.C., els emporitans van encunyar dracmes amb uns motius molt influïts pels cartaginesos (la deessa Persèfone, un cavall amb una Victòria que el sobrevolava i la inscripció “Emporiton”, “dels emporitans”). Arran de la derrota de Cartago a la Primera Guerra Púnica (241 a.C.), les monedes van canviar de disseny i van incloure una imatge de la deessa siracusana Arethusa envoltada per tres dofins i el cavall alat Pegàs. Els costums comercials grecs van influir els ibers, que van encunyar monedes pròpies.

Moneda grega (dracma) del fons del Gabinet Moneda grega (dracma) de la ciutat Numismàtic de Catalunya. d’Empúries, amb la imatge de Pegàs, el cavall mitològic alat.

ACTIVITATS 1. Fes un petit informe valorant l’aportació grega a Catalunya. 2. Esbrina quan es van a començar a treballar les ruïnes d’Empúries i quina institució ho va fer possible.

3. De quina part de Grècia procedien els fundadors d’Empúries, de quina colònia major depenien.

4. Quina civilització van trobar els grecs a Empúries. 5. Quin poble va substituir els grecs a Empúries? Quan i per què? 6. Quan i per què va entrar en decadència el poblat d’Empúries.

2. Roma 2.1. La primitiva ciutat de Roma Roma està situada a la comarca anomenada dels Set Turos, en el darrer punt abans de la desmbocadura del Tíber, per on encara es pot travessar. Aquest fet dóna a aquesta zona una importància estratègica especial, tant pel que fa la guerra com el comerç i les comunicacions. No és estrany doncs que diversos pobles estiguessin interessats en dominar-la.


Al s. VIII aC hi van arribar els llatins, poble d’origen indoeuropeu. S’hi van instal·lar en petits poblets, els habitanst dels quals eren gent molt humil que es dedicava fonamentalment a la ramaderia. El 616 aC hi van arribar els etruscs que dominaven ja altres territoris de la península itàlica. Van fundar la ciutat de Roma i organitzaren un govern monàrquic. Van posar en conreu les terres del voltant i van fer de Roma una urbs pròspera que va acabar dominant tots els poblets i terres de la regió: el Laci.

ACTIVITATS ...i el rei va manar que els bessons (Ròmul i Rem, fills del déu Mart i de la verge Rea Sílvia) fossin precipitats al corrent del riu Tíber. Abandonats dins del bressol en un toll del riu, l’escàs cabal d’aigua els va dipositar en un lloc eixut. Una lloba assedegada va baixar de les muntanyes que hi ha a la vora, atreta pels plors infantils: ella, ajupint-se, va oferir les mamelles als infants. Un pastor que es deia Fàustul ho va veure i els va agafar i els va dur a la seva cabana perquè la seva dona, Larència, els criés. Anys més tard, a Ròmul i a Rem els va venir el desig de fundar una ciutat a l’indret on havien estat abandonats i criats. Traçada la muralla, segons la tradició més divulgada, Rem la va saltar per insultar el seu germà, ja que es disputaven qui havia de ser el rei de la ciutat: per això Ròmul el va matar. Va dir: “Així acabarà, a partir d’ara, qualsevol altre que salti les meves muralles”. D’aquesta manera Ròmul va obtenir tot el poder: la ciutat acabada de fundar es va dir segons el n om del seu fundador.

Tit Livi (historiador romà) Els orígens de Roma (adaptació)

1. Aquesta font és primària o secundària?

2. Quin és l’origen del nom de Roma segons Tit Livi?

3. Explica el tema de l’escultura a partir de la font escrita.


2.2. La República El 509 aC els llatins es van revoltar contra el domini etrusc i van substituir la monarquia per la república. La República oligàrquica Fins aproximadament el s. III aC el poder va estar monopolitzat per un grup minoritari: el dels patricis. Considerats membres de les famílies més antigues de Roma (gens), eren com una mena d’aristocràcia. A més eren els més rics, bàsicament perquè posseïen terres. La resta de la societat la conformaven els plebeus, en general més pobres que els patricis, i els esclaus. Els plebeus durant tot el període de la República oligàrquica van lluitar per tal d’aconseguir participar en els organismes del poder polític. Inicialment van aconseguir ben poca cosa (tribú de la plebs: representant dels plebeus al Senat), però mica en mica van penetrar progressivament en el sistema, fins que cap el s. III aC, hom pot considerar, amb matisos, que la República ja no és oligàrquica sinó democràtica. La República democràtica Durant aquest període els organismes polítics que feien funcionar l’Estat eren els següents:


a) Els comicis, reunions dels ciutadans on es decidia tot el que afectava a la ciutat.

Les condicions eren les mateixes que a Grècia però, la particularitat respecte a la democràcia grega, estava en que els ciutadans participaven i votaven en els comicis plegats en grups que variaven segons el tema que es tractés. Per a la major part dels casos els grups eren les centúries. No tots els grups tenien el mateix nombre de participants, generalment els dels patricis tenien menys que els dels plebeus. Cada grup emetia un vot, independentment del nombre de persones que el formaven.

b) Les magistratures, eren l’equivalent als arconts d’Atenes; és a dir, una mena de

ministres encarregats cadascun d’un tema i elegits pels ciutadans en els comicis. Hi havia, per exemple dos cònsols, màxim poder civil i militar; el pretor, encarregat de la justícia; el qüestor, de les finances; el censor, del cens; i el tribú de la plebs, una mena de síndic de greuges; i

c) El Senat, format pels paterfamília de les gens i, més endavant. També per

alguns antics magistrats cridats pels senadors. Era com una mena de consell i s’encarregava tanmateix dels afers de política exterior.

Les conquestes Els primers enfrontaments dels romans amb els altres pobles, van ser lluites defensives o per aconseguir terres de conreu. No hi havia voluntat prèvia de crear un gran imperi. Aquesta va anar sorgint mica en mica com a conseqüència dels èxits inicials. Fases

a) S. IV-III aC: conquesta de la Península Itàlica, atorgant la ciutadania romana a tots els seus habitants;

b) s. III-II aC en el context de les guerres púniques contra els cartaginesos, els

romans van conquerir tots els territoris costaners d ela Mediterrània occidental, des d’on, més endavant , van penetrar cap a l’interior; i

c) s. II-I aC, lluitant contra els estats hel·lenístics, els romans van conquerir la

Mediterrània oriental.


Conseqüències

a) La classe senatorial romana (les famílies amb representació al Senat, la gent més poderosa i influent) es va quedar terres i mines al territoris conquerits, organitzant el comerç i enriquint-se notablement;

b) Per a la gent humil (la major part dels pebleus), la situació fou força diferent:

• La majoria que eren pagesos que havien format part de l’exèrcit,

freqüentment quan tornaven trobaven la família endeutada i amb greus dificultats econòmiques.

• A més, a la Península Itàlica, arribaven grans quantitats de productes agrícoles a bon preu, amb els quals no podien competir els pagesos romans.

• Molts d’aquests van optar per marxar a les ciutats. • Com que allà no trobaven feina i la massa d’indigents anava augmentant,

les autoritats organitzaren el panem et cirquensis, l’Estat s’encarregava de la distriobució d’aliments i de l’organització d’espectacles gratuïts per a aquesta genr.

• A més, es va generalitzar el costum que els polítics tinguessin una clientela; és a dir, un grup de persones a les quals se’ls pagava el vot; i

c) Aquesta situació de crisi econòmica i social i de corrupció política va

esdevenir molt crispada i ews van produir nombroses revoltes com la dels germans Grac de pagesos a la d’Espartac, d’esclaus.


En aquesta situació, les autoritats de la República van optar per deixar entrar en el poder els militars per tal de que posessin ordre a la situació. Paral·lelament a l’existència i funcionament de la República, van sorgir els triumvirats o govern de tres generals. El primer va estar format per Juli Cèsar, personatge molt popular per les seves victòries militars, va personalitzar molt el poder i els republicans, veient perillar tot el sistema polític vigent, el van assassinar. Caius Julius Cèsar

Fou un dels polítics i líders militars més influents en el establiment del vast Imperi romà. Els seu triomf en la guerra civil, que va tenir lloc el 48 a.C., el convertí en el governador absolut de Roma, malgrat que va morir assassinat, víctima de les cuites polítiques entre els seus opositors.

El segon triumvirat va estar format per Octavi, Lèpid i Marc Antoni. Octavi va ser el més important dels tres i poc a poc i evitant l’enfrontament amb els republicans, va anar imposant el seu poder personal per sobre de les institucions republicanes; així, no es va abolir el Senat però s’atorgà el dret a vet sobre les seves decisions. Finalment, no obstant, l’any 27 aC, Octavi es va proclamar prínceps imperator, amb la qual cosa desapareixia la República i Roma passava a ser políticament un imperi.

Comerciant romà

Durant la República i l’Imperi romans, moltes de las botigues arribaren a especialitzar-se en la venda de determinats productes manufacturats. L’art romà representà en ocasions aquesta activitat comercial, com mostra aquest baixrelleu conservat a la Galeria dels Uffizi, en la ciutat italiana de Florència, on es pot apreciar a un venedor de coixins.

2.3. L’imperi romà Octavi August, i a partir d’ell, tots els emperadors, tenia un poder absolut, amb les següents característiques:

a) Totes els institucions polítiques tenien un caràcter purament consultiu; b) L’emperador era el cap suprem de l’ex`rcit; i

c) Tenia caràcter diví.

Octavi August va basar el bon funcionament de l’imperi en tres aspectes importants:


1r L’exèrcit, en va dur a terme una important reorganització, convertint-lo en eficaç i disciplinat, garantia de pau i de seguretat dins l’imperi; 2n L’administració, també va ser profusament reestructurada, va acabr amb gran part de la corrupció i va crear un cos de funcionaris competent arreu de l’imperi; i 3r Les obres públiques, va convertir en responsabilitat de l’Estat la construcció de vies, ponts, aquüeductes, teatres, etc. i llur manteniment. Tot això era enormement car de mantenir, per això els habitants de l’imperi, sobretot aquells que no tenien la ciutadania romana, pagaven molts impostos. L’Estat tenia, a més, una altra font d’ingressos important: les guerres amb llurs botins i el producte de la venda de presoners com a esclaus. August

August, el primer governant de Roma després de que es convertís en un imperi. Restaurà l’ordre civil, la pau i la prosperitat en una ciutat que havia patit amb l’assassinat de Juli Cèsar varies dècades de guerres civils. Nascut Caius Octavi i adoptat per Cèsar, va rebre del Senat el nom d’August, que significa ‘consagrat’, després de venjar la mort de Cèsar i consolidar el seu poder. Més tard va rebre el títol d’imperator, del què ‘en deriva la paraula ‘emperador’.

L’expansió imperial Sota els successors d'August, la monarquia tendí a consolidar-se, centralitzar-se i burocratitzar-se; les aparences republicanes desaparegueren l'una rere l'altra, i el règim perdurà prop de cinc segles, fins al seu ensorrament. Territorialment, l'Imperi comprenia, al final del s I aC, gairebé tot el món aleshores conegut, repartit, a l'Orient, l'Occident i el nord d'Àfrica, sense comptar-hi Itàlia, en 17 províncies; aquest nombre s'elevà, durant els dos primers segles, fins a 44, com a resultat de les noves conquestes o del desmembrament de les províncies més antigues. Cal dir que l'Imperi, especialment durant el s II, assegurà a les províncies, gràcies a una sana administració, un ordre i una prosperitat que no havien conegut abans.


L’Alt Imperi Hom sol distingir en l'Imperi dos grans períodes: el "principat" o Alt Imperi, respectuós, fins a un cert punt, envers les institucions republicanes, i el "dominat" o Baix Imperi, de caràcter militarista i absolutista, a partir de Dioclecià. El s III, que els separa, és un segle incert, de transició. El primer període és una alternança d'esplendors i de misèries. Comença amb l'etapa, oberta per Juli Cèsar, dels "dotze cèsars" (27 aC — 96 dC), pertanyents, tret d'un incís, a dues dinasties, la julioclàudia (27 aC — 68 dC) i la flàvia (69-96). August (27 aC — 14 dC), restaurador de la religió i creador d'una societat jerarquitzada i d'un nou exèrcit, bé que emprengué una campanya contra els parts i llançà les seves legions fins a l'Elba, maldà, primer de tot, per assegurar les fronteres. Els seus successors en la dinastia julioclàudia (Tiberi, Calígula, Claudi, Neró) continuaren les guerres a Germània i a l'Orient contra els parts i enriquiren l'Imperi amb Britània, però deshonraren, en conjunt, el poder amb tota mena de crueltats i d'infàmies. Llur dinastia fou espoltrida per l'oposició militar: és l'any terrible (68-69) dels tres emperadors (Galba, Otó, Vitel·li). Hi posà fi la dinastia flàvia, encapçalada per Vespasià (69-79), un governant insigne, que redreçà l'economia i fomentà la presència dels provincians en l'exèrcit, però es veié obligat a moure guerra als germànics, els dacis i els jueus. El seu fill Tit, que havia destruït el Temple de Jerusalem (70), el succeí (79-81): inaugurà el Colosseu (80) i es convertí en "delícies del gènere humà", segons Suetoni, però el seu germà i successor, Domicià (81-96), desencadenà novament el terror i fou assassinat. De tota manera, semblava assegurat el règim. Més encara, l'Imperi atenyé el seu apogeu amb l'anomenat segle dels Antonins, el "segle més feliç" de l'Imperi, segons Tàcit. Un bon nombre de monuments romans pertany a aquest període. Si sota la dinastia julioclàudia triomfava encara l'aristocràcia romana i sota la flàvia la petita burgesia itàlica, sota els Antonins (96-192) prevalgué l'element itàlic provincialitzat. l'imperi autoritari fou reemplaçat per


l'Imperi liberal. Els Antonins no foren pròpiament una dinastia, perquè només entre els dos últims hi ha un lligam de parentiu, però s'assemblen en la capacitat de garantir la continuïtat del poder mitjançant l'adopció o "associació" a l'Imperi.

El Fòrum

El Fòrum de l’antiga Roma fou originàriament una secció oberta de la ciutat per a assemblees públiques. Amb posterioritat, es construïren temples i comerços en ell, i finalment es convertí en seu de govern. A la dreta de la plataforma per als

oradors (centre) pot observar-se l’arco de Septimi Sever. El temple de la Concòrdia apareix a la part posterior.

El Baix Imperi Tot i el seu curt regnat, Nerva (96-98), el primer representant del nou període, governà d'acord amb el senat i reeixí a restituir la calma als esperits. Tres mesos abans de morir, resolgué la successió associant al tron un descendent de colons romans establerts a Itàlica (Hispània), Trajà (98-117), que els romans del seu temps i dels temps successius tingueren pel millor dels emperadors; administrador escrupolós i primer emperador provincià, acabà l'evolució que, a partir de Cèsar, conspirava a integrar els provincians dins l'estat romà: des d'ell, un 40% dels senadors procedien de les províncies durant el s II, i llur nombre augmentà al s III. L'Imperi es provincialitzà. Això corresponia al moment de la màxima extensió de l'Imperi, gràcies a les campanyes dellà el Danubi, a la reducció de Dàcia (Romania) a província (que lliurà a Roma l'or dels Carpats) i a la conquesta de l'Aràbia Pètria, d'Armènia i de Mesopotàmia.


Bust de l’emperador Trajà

Trajà fou emperador de Roma entre el 98 i el 117 d.C., i expandí l’Imperi per Europa central i Mesopotàmia gràcies a les seves victòries militars. Emprengué importants projectes d’enginyeria civil (construí camins, canals i ports). També instituí reformes socials per reconstruir les ciutats i reduir la pobresa.

ACTIVITATS 1. Consulta en una enciclopèdia i elabora una breu biografia de l’emperador Trajà.

2. Indica quins territoris va conquerir.

3. Mira de trobar el nom d’altres personatges tant del món de la política com de les ciències, la filosofia o les arts nascuts a Hispània.

El seu successor, Adrià (117-138), també oriünd d'Itàlica, pacífic i viatjador, sensible als particularismes provincians i als usatges hel·lènics, pogué limitar-se a assegurar les fronteres de l'Imperi amb línies fortificades (el limes), mentre abandonava una part de les conquestes de Trajà (Armènia, Mesopotàmia). El seguiren els regnats tranquils d'Antoní Pius (138-161) i de Marc Aureli (161-180). Aquest últim, malgrat la seva formació estoica, fou un feble home d'estat que es veié constret a plantar cara a una revolta dels exèrcits de l'Orient i a guerrejar sobre el Danubi. La sort novament es trencà. El seu fill i successor, Còmmode (180-192), fou un Hèrcules de circ que morí escanyat. Començava la llarga crisi (192-284) del s III, durant el qual l'Imperi es trobà a la mercè de la soldadesca. Ara els pretorians de Roma, ara els legionaris de les fronteres, deposaven i suprimien l'emperador per reemplaçar-lo amb el comandant que els venia de grat. Es tracta, doncs, d'un Imperi militarista. Sovint hi havia diversos emperadors alhora; eren rars els de vella soca romana. L'Imperi s'afeblí i sovintejaren les invasions, difícils ja de reprimir. Després dels efímers regnats de Pèrtinax i de Didi Julià (193), s'imposà la dinastia dels Severs (193-235), amb l'africà Septimi Sever (193-211), bon administrador i vencedor dels parts, el seu fill i successor, Caracal·la (211-217), continuà la seva acció contra els vestigis del passat romà i atorgà la ciutadania a tots els habitants lliures de l'Imperi: el 80% dels ciutadans eren descendents d'esclaus. Passat el breu regnat de Macrí (217-218), l'exèrcit entronitzà un cosí de Caracal·la, Heliogàbal (218-222), un semita amb prou feines romanitzat, monstre de disbauxes; un altre cosí de Caracal·la, Alexandre Sever (222-235), tot i la seva dolcesa de caràcter i la seva recta


administració, posà fi al destí imperial dels Severs. S'obrí aleshores una etapa d'anarquia militar i de perills exteriors, que durà 35 anys (235-270). Alguns emperadors (Maximí I, Gordià I, Gordià II, Pupiè, Balbí, Gordià III, Filip l'Àrab, Deci, Trebonià Gal, Emilià), que regnaren del 235 al 253, no passen de simples noms o de fantasmes. La crisi del segle III En el s. III l’imperi va entrar en una crisis irreversible que el duria a la seva caiguda a llarg termini. Les causes van ser:

a) Economiques, cap a finals del s. Iil’imperi va atura la seva expansió territorial, fent disminuir molt les guerres i, és clar, els botins, amb dues conseqüències importants:

• L’escassedat i conseqüent augment de preu dels esclaus; i • L’augment d’impostos que l’Estat va decidir per compensar la devallada

d’ingressos.

Tot plegat va produir una gravíssima inflació; i

b) Les invasions o entrada dels germànics dins l’imperi, aprofitant-se de la situació de crisi que també afectava l’exèrcit romà. A més, patien la pressió a l’est dels huns.

Aquest conjunt de coses va provocar una situació molt greu i complicada. La crisi econòmica era molt greu i el nivell d’inseguretat molt alt. Els emperadors no podien, ni de bon tros, controlar la situació i cada cop eren més freqüents els moviments de contestació de llur autoritat. L’emperador Teodosi a la seva mort, el 394, va dividir l’imperi en dues meitats: l’oriental i l’occidental, per tal de facilitar el control de la situació. Paral·lelament, en el terreny econòmic també es van produir canvis importants:

a) Molta gent d ela ciutat va deixar els negocis i va amarar al camp a viure de la terra, fugint de la inseguretat urbana i cercant un mode de vida més estable. Es produeix, en conseqüència, un progressiu abandonament de les ciutats que se’n diu procés de ruralització; i

b) l’escassedat d’esclaus va fer que s’anés imposant l’alternativa dels arrendataris o

masovers. Aquests dos nous elements apunten ja el naixement del feudalisme.

Constantí I el Gran

Constantí fou el primer emperador romà que es convertí al cristianisme. Durant el seu regnat esse concedí la llibertat de culte als cristians, abans perseguits. Lliurà grans propietats i altres obsequis a l’Església cristiana. Establí la capital, Constantinoble (en l’actualitat Istanbul) en les provincies orientals. Aquesta passà a ser més tard la capital de l’Imperi bizantí.


Imperis romà, han i gupta, 100-300 d.C.

Entre els segles II i IV es desenvoluparen tres gran imperis a Europa i Àsia. Les invasions nòmades procedents d’Àsia central destruïren o reduïren aquests imperis després del segle IV.

Insula romana

Els habitatges romans solien respondre a tres tipologies: la domus o estatge unifamiliar, la villa o casa de camp de les classes més acomodades i, finalment, la insula o casa de veïns, pròpia de les grans ciutats com Roma, un dels models es pot apreciar en aquesta il·lustració.

ACTIVITATS 1. Elabora un fris cronològic i situa-hi les dates fonamentals de la civilització romana que han sortit en l’explicació.

2. Esmenta les diferències que trobis entre la República i l’Imperi. 3. Cerca informació i descriu amb il·lustracions el model d’habitatge del domus i de la villa.

4. De la llista de déus grecs i romans que tens més endavant, elegeix 5 i enuncia llurs atribucions principals i cerca alguna imatge.


2.4. La cultura romana

La religió Els roman tenien un ampli panteó que anava creixent a mesura que coneixien noves cultures i religions. Els primers déus adorats eren els dl’època etrusca i llatina, malgrat que molt aviat van entrar en contacte amb la cultura grega –que els influí decisivament- i van assimilar-ne la religió. Els déus grecs amb els noms canviats però amb una mitologia idèntica i uns rituals molt similar, es van convertir en els més importants del panteó romà. En general els romans van ser tolerants amb els pobles conquerits pel que fa el tema de la religió: permetien el culte a déus diferents als seus; no més es van mostrar intransigents en dos aspectes: 1r Van imposra el culte a l’emperador i a Roma, amb una finalitat evidentment més política que religiosa; i 2n Van prohibir i perseguir el cristianisme, també per motivacions polítiques.

ANTICS DÉUS GRECS I ROMANS

NOMBRE GRIEGO

NOMBRE ROMANO

PAPEL EN LA MITOLOGÍA

Afrodita Venus Diosa de la belleza y del deseo sexual (en la mitología romana, diosa de los campos y jardines)

Apolo Febo Dios de la profecía, la medicina y la arquería (mitología grecorromana posterior: dios del Sol)

Ares Marte Dios de la guerra

Artemisa Diana Diosa de la caza (mitología grecorromana posterior: diosa de la Luna)

Asclepio Esculapio Dios de la medicina

Atenea Minerva Diosa de las artes y oficios, y de la guerra; auxiliadora de los héroes (mitología grecorromana posterior: diosa de la razón)

Cronos Saturno Dios del cielo; soberano de los titanes (mitología romana: dios de la agricultura)

Démeter Ceres Diosa de los cereales

Dionisio Baco Dios del vino y de la vegetación

Eros Cupido Dios del amor

Gaya Tierra Madre Tierra

Hefesto Vulcano Dios del fuego; herrero de los dioses

Hera Juno Diosa del matrimonio y de la fertilidad; protectora de las mujeres casadas; reina de los dioses

Hermes Mercurio Mensajero de los dioses; protector de los viajeros, ladrones y mercaderes

Hestia Vesta Guardiana del hogar

Hipnos Sueño Dios del sueño


Hades Plutón Dios de los mundos subterráneos; señor de los muertos

Poseidón Neptuno Dios de los mares y de los terremotos

Rea Ops Esposa de Cronos/Saturno; diosa madre

Urano Urano Dios de los cielos; padre de los titanes

Zeus Júpiter Soberano de los dioses olímpicos

El dret Els romans al principi es governaven amb un dret consuetudinari no escrit. Les primeres lleis romanes són les de les Dotze Taules, escrites en el s. V aC durant la República oligàrquica i estableixen els drets dels plebeus. Al llag del temps s’hi van afegir a aquestes moltes altres. Era norma que qualsevol decisió sobre un tema concret que prenguessin el Senat, els pretors o l’emperador es convertís automàticament en llei (jurisprudència ). La gran quantitat de lleis que formaven el dret romà, s’organitzaven en tres grans apartats:

a) dret públic, o conjunt de lleis que estableixen la manera de funcionar de les institucions públiques i els límits de llur poder;

b) dret privat o civil , regula les relacions de tot tipus entre particulars; i

c) dret internacional, regula les relacions entre Estats.

2.5. L’art romà L'arquitectura

Els romans van tenir en compte el llegat grec a l’hora de fer edificis, però tot i així, algunes característiques l’allunyaven del model i atorgaven personalitat pròpia a la seva arquitectura.

Aquestes característiques es poden resumir en:

-Ordres: es fon l'estil jònic amb el corinti. També s'usa l'ordre dòric amb columna de fust llis; si bé, el corinti és preferit per la seva riquesa. El capitell compost es la veritable aportació, és format per elements corintis i jònics.


Toscà Dòric Jònic Corinti Compost

-El monumentalisme, perquè mitjançant l’arquitectura es buscava d’exalçar la grandesa del poble romà.

-L’eclecticisme, perquè l’arquitectura romana estava oberta als nous corrents que arribaven d’altres territoris i els combinava i feia seus.

En el món romà, hi havia diversos tipus de construccions que es diferenciaven per la funció que feien:

-Les obres públiques, que permetien millorar les infrastructures del territori romà.

-Els edificis públics, on se celebraven actes i festes que aplegaven molta gent, com ara el circ, les termes, el teatre, l'amfiteatreo l’estadi.

-Els monuments com els arcs de triomf, les columnes i els obeliscs que tenien finalitats propagandístiques.

Teatre de Mèrida


-L’arquitectura residencial, l’arquitectura que s’ocupava de dissenyar els habitatges dels ciutadans benestants.

- Arquitectura religiosa: temple, les grades o estilobat grec és reemplaçat per un "podium" o basament de parets verticals, amb grades d'accés només al front de la façana anterior. De planta circular: Vesta (Roma), Tívoli, ambdós corintis i el Pantheon, enorme edifici sense més columnata que la del seu pòrtic, amb un gegantesc casc de 42 metres de diàmetre, dedicat a termes i al culte als déus.

Altres arts de la Roma antiga. Les escultures, els mosaics i els frescs Per als romans el valor de les escultures residia en el fet que reproduïssin fidelment la imatge del personatge que representaven, que en fossin un retrat fidel que permetés d’identificar-lo. Per això, aquestes destaquen pel seu realisme. L’escultura passà a formar part dels monuments i s’emprà amb finalitats narratives i propagandístiques.

Els edificis romans estaven decorats amb pintures murals de motius molt diversos com ara paisatges o escenes de festa. La ciutat de Pompeia, sepultada sota un riu de lava pel Vesubi l’any 79 dC, conserva algunes d’aquestes pintures.

Els romans també van desenvolupar l’art del mosaic per decorar murs i terres. Aquests generalment representaven motius geomètrics o escenes diverses.

August Prima Porta

Museu de les Termes, Roma Segle I d.C. L’emperador, al que només en la ciutat de Roma se li dedicaren més de 80 escultures, apareix en una imatge triomfal, sense casc i amb els peus despullats com correspon a l’heroi divinitzat. A la seva cuirassa apareixen simbolitzats els seus èxits militars. L’emperador apareix representat més jove

del que era en realitat, dins d’una estètica naturalista idealitzada d’influència grega.

Home togat, Museus Vaticans, Roma (Itàlia). Segle I d.C

Pantheon (Roma)


ACTIVITATS 1. Assenyala les principals diferències entre l’art grec i el romà. 2. Cerca dues il·lustracions sobre els teatres grec i romà i remarca llurs diferències.

3. Cerca dues il·lustracions sobre els temples grec i romà i remarca llurs diferències.

4. Anota els diferents tipus d’habitatges romans. 5. Fes un breu informe sobre els distints períodes posteriors a l’art clàssic, influïts per aquest en la història de l’art.

2.6. Roma a Catalunya Els escipions contra els Barca Els romans van arribar a Catalunya durant la Segona Guerra Púnica. Quan les tropes d’Hanníbal es dirigien cap a Roma, els romans van atacar els cartaginesos a la península Ibèrica. Al 218 a.C., l’exèrcit de Gneu Escipió va desembarcar a Empúries. L’any següent va arribar el seu germà Publi Corneli Escipió amb reforços. Els ibers van dividir-se: els de la costa van aliar-se amb Roma i els de l’interior amb Hàsdrubal (cunyat d’Hanníbal). Després de la mort dels Escipions i de les indecisions de L. Marci i M. Claudi Neró, el signe de la guerra va canviar quan va arribar a Empúries l’exèrcit de Publi Corneli Escipió l’Africà (210 a.C.), fill del general del mateix nom mort poc abans. Escipió va conquerir Cartago Nova i va expulsar els cartaginesos de la península (206 a.C.).

La torre dels Escipions. Aquest monument Detall de l’escultura d’un soldat romà cuirassat funerari romà, que malgrat el nom no té cap que s’exposa al Museu Nacional d’Arqueologia relació amb els Escipions, es va construir amb de Tarragona. Grans blocs de pedra, a un 6 km de Tàrraco.


Les muralles romanes de Tàrraco. Relleu lateral de la torres dels Escipions. La conquesta militar L’any 206 a.C., els romans van completar el domini de la franja mediterrània de la península Ibèrica i van començar la conquesta de l’interior de Catalunya (reduint els ilergets d‘Indíbil i Mandoni al 205 a.C.) i de la resta de la península (ocupada majoritàriament pels celtibers). Però l’any 197 a.C. els indígenes van iniciar una gran rebel·lió per motius econòmics (contra els tributs imposats pels governadors romans) i polítics (l’incompliment dels acords signats durant la guerra contra Cartago). L’any 195 a.C., el poderós exèrcit de Marc Ponci Cató va desembarcar a Rhode (Roses) i va derrotar les tribus revoltades (especialment els bergistans). Per evitar noves insurreccions, Ponci Cató va decretar l’enderrocament de les fortificacions dels poblats indígenes.

El legionari de Guissona. Petita escultura que Escultura que reprodueix un soldat representa un soldat romà a cavall, trobat a Guissona (Segarra), l’Aeso romana.


Cèsar i Pompeu lluiten a Lleida Al llarg del segle I a.C. les guerres civils van caracteritzar la vida política romana i van comportar la descomposició de la República i la proclamació de l’imperi romà (August, 27 a.C.). Els principals protagonistes de la lluita van ser Juli Cèsar i Pompeu. Tots dos aspiraven a assumir el poder de Roma. Per neutralitzar Pompeu, Cèsar va decidir atacar on el seu adversari tenia més suport, Hispània. Les legions de Cèsar, que provenien de les Gàl·lies, van creuar els Pirineus i van derrotar les de Pompeu a la batalla del Segre, l’any 49 a.C. Pompeu va ser assassinat a Egipte (48 a.C.) i Cèsar va seguir lluitant a Hispània contra els seus seguidors. Amb la conquesta del sud de la península, Cèsar va assolir la victòria definitiva i va posar fi a la guerra civil (45 a.C.).

El sarcòfag d’Hipòlit. Inclou una singular lluita entre Aquesta maqueta reprodueix el temple romà de romans, herència sens dubte de l’època de guerres de Bàrcino, dedicat a August, del qual avui se’n civils. conserven algunes columnes. D'ibers a hispans

Un cop completada la conquesta de Catalunya, va començar el procés de romanització. La imposició dels models romans va ser lenta i va culminar entre els segles I a.C. i el I d.C. amb la transformació dels habitants de les nostres terres, que van deixar de ser ibers i van convertir-se en hispans o hispanoromans. La romanització és, per tant, un fenomen cultural i de civilització, no pas un fenomen ètnic, ja que no es va produir cap substitució de població. A més, els individus arribats des d’altres llocs de l’imperi romà van ser relativament pocs si es comparen amb el total de la població autòctona. Un dels aspectes destacats de la romanització va ser la imposició del llatí, que va desplaçar la llengua ibèrica i la va fer desaparèixer progressivament.

Inscripció en llatí sobre l’ara de Juno


Panem et circenses Un dels aspectes bàsics de la romanització va ser l’expansió del fenomen urbà. El grup social predominant a les ciutats catalanoromanes era una burgesia que s’havia enriquit per diferents vies: terres de conreu, comerç, manufactura (ceràmica i teixits) o propietats urbanes. La resta de ciutadans lliures eren majoritàriament artesans que es dedicaven a oficis diversos, però una part important del treball el feien els esclaus. A les zones rurals, on també existia l’esclavisme, predominava l’explotació agrària. Un aspecte destacat de la vida quotidiana dels romans era la importància que tenia la diversió. Els ciutadans podien escollir entre les curses de carros (al circ), les lluites entre gladiadors (a l’amfiteatre) i les representacions de tragèdies i comèdies (al teatre). Les comunicacions Un dels aspectes més destacats de la romanització, relacionat amb la generalització de la vida urbana, va ser el desenvolupament de les comunicacions. Les vies o calçades romanes van ser les primeres rutes de comunicació estables a Catalunya i van contribuir decisivament a romanitzar i transformar econòmicament el territori català. Aquestes vies facilitaven la mobilitat de les tropes, comunicaven les ciutats amb les zones rurals i permetien la comercialització dels productes agrícoles, miners i industrials. Les calçades més important eren la via Augusta, que enllaçava la ciutat de Roma amb Cadis, i la que anava de Tàrraco cap a Ilerda i l’interior de la península. A més, hi havia una xarxa completa de vies secundàries, que unia totes les terres catalanes. L’arc de Berà, a Roda de Berà (Tarragonès), és un dels monuments més emblemàtics de la petjada dels romans a Catalunya. Per aquí passava la Via Augusta. Blat, vinya i olivera Malgrat la importància de les ciutats com a centres comercials, l’economia catalana a l’època romana es fonamentava en l’agricultura. Els principals productes agrícoles eren els de l’anomenada trilogia mediterrània (blat, vinya i olivera), però també destacava la producció ramadera, de lli i de fruites. No hi havia, però, cultiu especialitzat. La producció de les terres catalanes s’orientava cap al consum intern, tot i que hi va haver exportacions de vi. Cal destacar, però, que els romans van introduir noves tècniques agrícoles: la rotació de conreus, l’ús d’adobs, l’arada i altres eines de ferro i el regadiu en algunes zones del sud i l’oest de Catalunya. La petita indústria artesana es concentrava a les ciutats, on es produïa oli, salaons, teixits i ceràmica.


Estris d’un rebost, en perfecte estat, trobats a la La ciutat romana d’Empúries (Alt Empordà), comptava vil·la romana de Vilauba, prop de Banyoles amb un espaiós fòrum del qual n’ha quedat una petita (Pla de l’Estany). part.

L’art imperial Les termes eren grans edificis públics dedicats especialment als banys. Construïts per les autoritats o per particulars, complien una triple funció: higiènica, gimnàstica i social. A les termes hi havia diverses dependències: els vestuaris, els banys (amb el tepidari, el frigidari, el caldari i el laconicum) i sales per fer esport. La calefacció de l’aire i de l’aigua s’aconseguia mitjançant un forn de carbó de llenya sota el paviment i per


entremig de les parets de les sales. Les termes també eren un centre de vida social, un lloc de reunió on es podia xerrar, menjar i beure. Els romans, així mateix, van construir estacions termals o balnearis on hi havia fonts naturals d’aigües amb qualitats curatives, com ara Aquis Voconis (Caldes de Malavella) i Aquae Calidae (Caldes de Montbui).

Algunes termes romanes, com les de Caldes de Vista general de l’habitacle major de les termes Montbui (Vallès Oriental), s’edificaven sobre romanes de Baetulo, l’actual Badalona (Barcelonès). lloc on hi havia fonts d’aigua natural. Temples per adorar l'emperador Els temples romans acostumaven a estar situats al forum, al centre de la ciutat. Els romans, que es van inspirar en els models grecs, van difondre un tipus característic de temple. Eren de planta rectangular, estaven aixecats sobre un podi, tenien una escala d’accés per la part davantera i una nau o cel·la, precedida per un atri de columnes amb capitells decorats. Damunt del mur i les columnes de la part del davant hi havia un entaulament horitzontal, cobert amb una teulada de dos vessants que formava un frontó a la part davantera i posterior. El temple romà de Vic (segle I d.C.), edificat quan ja s’havia difós el culte a l’emperador i molt reconstruït, és el més ben conservat de Catalunya i destaca per la seva façana, amb columnes amb capitells corintis

Aquest temple, ubicat a Vic (Osona), és l’edifici Al número 10 del carrer Paradís de Barcelona es religiós millor conservat dels edificats a Catalunya conserven quatre columnes del temple romà de pels romans. Bàrcino dedicat a l’emperador August.


Obres d'enginyeria Un aspecte destacat de la civilització romana són les grans obres d’enginyeria que, tot i que tenien un vessant estètic, estaven dissenyades en funció del seu ús: els ponts i els aqüeductes. A Catalunya es conserva en bon estat, gràcies a què va ser utilitzat en èpoques posteriors, l’aqüeducte de les Ferreres (nom de la zona on està situat, a quatre quilòmetres de Tarragona). Es tracta d’una estructura de 217 metres, formada per dos pisos sobreposats de pilars i arcs de mig punt, a la part superior de la qual hi ha el canal per on passava l’aigua. Aquesta construcció permetia salvar el fort desnivell del terreny i mantenia lleument inclinada la conducció d’aigua, que des del riu Francolí es dirigia cap a Tarragona. Sembla que va ser construït a mitjan segle I d.C.

El pont del Diable. Aquest arc és l’única Aqüeducte de les Farreres, característic pels dos pisos de resta romana autèntica del pont que servia de pilars i els arcs de mig punt perquè la via Augusta creués el Llobregat Déus i emperadors de pedra Els romans col·locaven escultures en llocs públics (als fòrums) i privats (interiors domèstics). Es tractava d’imatges idealitzades dels seus déus i de retrats idealitzats o realistes d’emperadors i d’avantpassats de famílies poderoses. A Tarragona s’han trobat

moltes escultures que responen a aquesta tipologia. La gran difusió de la escultures dels emperadors manifesta l’interès de Roma per mostrar el seu poder i el dels seus súbdits per exhibir la seva lleialtat. Els mosaics eren decoratius, aplicats especialment als terres de les habitacions principals de les cases. Estaven fets amb tessel·les, formaven composicions geomètriques amb figures (animals i humanes) i acostumaven a tenir un emblema al centre. També n’hi havia que reproduïen escenes diverses.

Bust de Marc Aureli (Museu Nacional correspon al s.III i va ser trobat a Àger (Noguera)


ROMA A CATALUNYA: L’ARQUITECTURA PÚBLICA Segons Vitrubi, la fundació d’una nova ciutat romana implicava, en primer lloc, la construcció d’una muralla que delimités el nou espai urbà (pomaerium) . Després de consultar els auspicis i d’acomplir els ritus que recordaven la fundació de Roma per Ròmul, un magistrat anava assenyalant amb una arada tirada per bous el traçat de la muralla i aixecava l’arada per indicar la situació de les portes. Acomplert el ritu fundacional, els agrimensors delimitaven a l’interior de la ciutat la retícula viària, que seguia uns eixos ortogonals adaptats al relleu del terreny. Un cop acabat, s’hi assenyalava la posició del fòrum i dels edificis d’ús públic. Finalment, s’hi distribuïen les parcel·les per tal que els nous ciutadans hi construïssin les cases i els negocis. Les muralles conegudes a les ciutats romanes de Catalunya s’esglaonen al llarg de tota l’època antiga. Per ordre cronològic, les més antigues serien les muralles de Tàrraco, construïdes a començament del segle II a.C., seguides per la urbanització de l’època republicana (final del II i I a.C.) a Emporiae, Baetulo, Gerunda o Iesso i les noves fundacions de l’època augustiana, com Bàrcino. Un segon moment correspon als efectes de la crisi del segle III d.C., en què la inestabilitat política va provocar la restauració apressada de les muralles urbanes, documentada a Bàrcino, Tàrraco o Gerunda. [...] El fòrum era normalment una gran plaça rectangular entorn de la qual s’alçaven els edificis públics més importants. La plaça, pavimentada amb grans lloses, estava envoltada de pòrtics que comunicaven amb botigues i comerços. Tot aquest espai l’ocupava un gran nombre d’estàtues dedicades als governants i també als personatges preeminents de la història de la ciutat, recordats per la comunitat o pels amics o parents. Tenir una estàtua al fòrum era el màxim orgull a què podia espirar un ciutadà. [...] Per als grecs, el gimnàs era el centre de la vida cultural, tant en l’aspecte físic com en l’intel·lectual. Els romans van traslladar aquest caràcter a les grans termes o banys públics. [...] Tanmateix, l’activitat que més es feia en aquests establiments i allò que motivava la seva intensa freqüentació era, sens dubte, l’art de la conversa. En tots els seus aspectes. A les ciutats romanes de Catalunya només coneixem les termes de Baetulo (Badalona), que es poden visitar al Museu Municipal. Els edificis termals de Tàrraco són coneguts únicament per làpides que esmenten donacions i restauracions. En canvi, han estat excavades diverses termes a grans villae rurals, com els Munts (Altafulla), Sant Boi, can Terres (la Garriga), etc. A part cal fer esment de les dues ciutats sorgides entorn de fonts termals, convertides en autèntics santuaris per guarir-s’hi i conegudes sota la denominació comuna d’Aquae Calidae: Caldes de Montbui i Caldes de Malavella.

J. Ruiz de Arbullo: Arquitectura pública. Roma a Catalunya. Pàgs. 131-134.


1. Indica en un mapa mut de Catalunya el lloc on es van trobar les diverses restes artístiques que s’esmenten al text que acabes de llegir.

2. Busca informació i fes un petit treball d’investigació sobre les restes romanes que puguin existir a la comarca o al lloc on visquis.

3. Informa’t sobre qui era Vitrubi, a quina època va viure i quina aportació va fer a la història de l’arquitectura.

4. A partir del text explica, d’una banda, el pes de la tradició i, d’altra, el sentit pràctic dels romans en la creació d’una ciutat.

5. Situa en un mapa de Catalunya les ciutats romanes que cita el text i afegeix un signe convencional que indiqui el tipus de monument que s’hi ha trobat.

6. En el text es fa esment de diversos edificis urbans propis de les ciutats romanes, però n’hi falten alguns d’importants; troba quins hi manquen i quin ús tenien.

7. Els carrers principals d’una ciutat romana eren el cardo i el decumanus; en el cas de Barcelona es creu que el cardo el podien formar els carrers del Call i de la Llibreteria (paral·lels a Ferran i Jaume I); dedueix el decumanus. On situaries el fòrum?

ACTIVITATS

El sarcòfeg de les estacions. Detalls dels relleus d’aquest sepulcre trobat a les excavacions de les ruïnes d’Empúries (Alt Empordà). S’hi pot apreciar la trepitjada del raïm i la recollida dels fruits i la verema

propis de la recollida de l’estiu.

1. De quin tipus és la font que apareix reproduïda aquí dalt?


2. Descriu aquest relleu. 3. Quina relació hi ha entre trepitjar el raïm i elaborar vi?

4. Què pots aprendre del treball en temps dels romans observant aquesta font?

5. Explica per què aquesta font pot ser utilitzada per donar suport a la frases següent: “Els antics romans consideraven els esclaus com a objectes”.

6. Què pots aprendre de l’agricultura en temps dels romans obsrvant aquesta font?

7. A partir del que has comentat fins ara i del que has après en aquesta unitat, fes una breu redacció que porti per títol: “L’agricultura en temps dels romans i l’ús de la mà d’obra esclava”.

un llarg camÍ cap a la civilitzaciÓ. 2003-2004. s.02. doc

Documents