El s o m n i d’un Iraq indepen-dent i sobi-rà ja és una realitat”. En un so-lemne dis-

curs de comiat pronunciat la setma-na passada a Bagdad, després de ple-gar les últimes banderes que encara onejaven a les ja deshabitades bases militars americanes en territori ira-quià, el secretari d’estat dels Estats Units, Leon Panetta, va parlar d’un futur ple d’oportunitats per al poble iraquià.

Enrere queden els milers de sol-dats i civils morts durant el conflic-te i la llarga post-guerra; no són les úniques víctimes que deixen anys de violència i descontrol. El mil•lenari patrimoni arqueològic de l’antiga Mesopotàmia, d’un valor incalcu-lable, va ser saquejat i destruït. De la pèrdua d’aquest llegat cultural en va ser testimoni el treball periodístic que Robert Fisk, veterà corresponsal de guerra britànic, elaborava per al diari londinenc The Independent i que a l’estat espanyol publicava La Vanguardia.

El diari barceloní va enviar quatre periodistes a cobrir la guerra. “Fisk era el cinquè corresponsal”, expli-ca Joaquín Luna, actual redactor en cap de la secció d’Internacional i que aleshores cobria el conflicte des de Kuwait. Les seves cròniques han es-tat elogiades per professionals d’ar-reu –“són delicioses, és un mestre fent descripcions i explicant les at-mosferes”, admet Luna. El britànic tenia un estatus que li permetia ex-plicar el què havia fet, i no el què ha-via passat com fan les agències.

UNA VISIÓ ALTERNATIVA

A La Vanguardia, Fisk va mostrar les diverses arestes d’un conflicte poli-èdric en què es van barrejar els inte-ressos estratègics de les potències invasores, l’ensorrament d’un règim autoritari i la desesperació d’un po-ble iraquià massacrat per la misèria i les tensions inter-ètniques. Un es-cenari complex que el corresponsal britànic va retratar en un ambient molt difícil per a la tasca periodísti-

ca –segons un informe de Reporters Sense Fronteres, catorze periodis-tes van morir durant les tres setma-nes que van durar els combats- i amb unes barreres informatives sovint in-franquejables.

Christopher Tulloch, doctor en Periodisme per la Universitat Pom-

peu Fabra especialitzat en la cober-tura de notícies internacionals i con-flictes armats, destaca que Fisk “creu ferventment en una versió alterna-tiva dels fets, pren els seus riscos i aprofita l’experiència que li donen els anys treballant al terreny, el què li dona un avantatge enorme sobre els seus rivals”. Tulloch, també britànic, ressalta “l’enorme sentit de la histò-ria britànica post-imperial, de parti-cular rellevància en un territori que 100 anys enrere havien controlat co-lonialment”.

Corresponsal al Pròxim Orient des de 1976 –fet que li atorga un do-mini de l’idioma i de la regió- Fisk va fer una cobertura del conflicte molt crítica amb les potències invasores. Una posició que deixava entreveure en cadascuna de les seves cròniques i que es sustentava en una premissa clara: l’operació tenia per objectiu assegurar les enormes reserves pe-troleres del país. Estats Units només protegeix el petroli era el titular d’un article publicat el catorze d’abril, tres dies després del pillatge de gran es-cala a Bagdad, inclòs el saqueig del seu Museu Arqueològic.

EL SAQUEIG D’UN LLEGAT HISTÒRIC

Robert Fisk va accedir al Museu de Bagdad, juntament amb un equip de la televisió francesa, a primera hora de l’onze d’abril, poques hores des-prés que els saquejadors fugissin amb centenars de peces de valor incalcu-lable. Així ho explica en l’extensíssim reportatge que va publicar el quatre de juny –li valdria el Premi Comte de Godó de Periodisme l’any següent–

sobre el saqueig del patrimoni arque-ològic iraquià, que va anar més enllà del pillatge massiu a la capital.

Els jaciments arqueològics més famosos del país –els de Nemrod, Nínive, Ur o Babilònia– situats al centre i el sud d’Iraq, contenien ves-tigis arqueològics de les civilitza-cions més antigues de les que es té constància. Les façanes dels palaus i dels temples, les figures de ceràmi-ca, els utensilis i manuscrits de més de 5.500 anys d’antiguitat, de quan els sumeris, els assiris o els babilonis es disputaven la supremacia al fèrtil territori de Mesopotàmia, també van ser destruïts o robats.

“Després d’haver fet cruixir sota els meus peus les peces de ceràmica tren-cades al terra dels magatzems del mu-seu, vaig comparar el saqueig amb el genocidi cultural de la Segona Guerra Mundial”. Però un cop va haver visi-tat els jaciments sumeris del sud del país, Fisk va inclinar-se per compa-

rar la magnitud del desastre amb l’in-cendi de la gran Biblioteca d’Alexan-dria en l’antiguitat.

Els avisos sobre la fragilitat i l’enorme valor d’aquest llegat, que experts nord-americans en la matè-

ria com McGuire Gibson van donar a responsables del Pentàgon en reu-nions celebrades els mesos previs al conflicte, van resultar infructuosos. Fisk explica amb impotència la pas-sivitat dels soldats nord-americans

davant una tragèdia d’abast planeta-ri, a la qual van respondre quan ja era tard: “L’extensió de la pèrdua cultural sobre la terra que va iniciar la civilit-zació no pot mesurar-se en llàgrimes. Una part de nosaltres mateixos –de la

MESOPOTÀMIA CRUIXIA SOTA ELS SEUS PEUS

Fisk va fer una cobertura del conflicte molt crítica

amb les potències invasores

El mil·lenari patrimoni arqueològic de l’antiga

Mesopotàmia va ser saquejat i destruït

El corresponsal britànic Robert Fisk relatà el 2003 a La Vanguardia el saqueig del llegat arqueològic durant la segona guerra d’Iraq

Text: Andrés González- Nandín

Jordi Martínez

Robert Fisk en una conferència a la Universitat de Columbia l’any 2006. Foto: MARJORIE LIPAN

MESOPOTÀMIA CRUIXIA SOTA ELS SEUS PEUS

humanitat– s’ha perdut.”Una pèrdua ocasionada per uns

saquejadors que segons Fisk des-coneixien el valor del què robaven, però que molt probablement ha-vien rebut l’encàrrec per part dels col•leccionistes fins i tot abans que la guerra comencés. Al final del re-portatge, el britànic acusa directa-ment les potències ocupants de ser còmplices d’aquest espoli.

“Les potències ocupants no fan gai-rebé res per evitar-ho. Perquè hauri-en de fer-ho? Ja no han de preocupar-se per l’antiga ciutat d’Umma, ni per l’antiga ciutat anomenada la Mare dels Escorpins. Per la senzilla raó que ja no existeixen”. Cinc anys després del saqueig, Daud Salam, periodis-ta iraquià que treballava per a The Institute for War & Peace Repor-ting, quantificava les pèrdues en uns 10.000 milions de dòlars i denuncia-va que el saqueig continuava.

ELS MITJANS DURANT LA GUERRA

La Vanguardia publicava cada dia les peces del britànic a través d’un acord bilateral que mantenia amb The Independent. Luna afirma que el

diari no ha estat mai massa partida-ri d’aquests acords de col•laboració, “perquè es dóna prioritat a la pròpia xarxa de corresponsals”. Les peces del britànic, que tenien molts lectors, van ser una excepció.

“Per al diari sempre ha estat im-portant l’equilibri”. En un moment en què la política del govern espanyol era favorable a la intervenció, publi-car les cròniques de Fisk permetia al

diari tenir una visió antiguerra, ex-plica Luna. “Era un contrapunt im-pecable, perquè és un professional excel•lent”.

Això feia que La Vanguardia li concedís certes llicències. “Tot el que arribava d’ell era sagrat”. Fisk no era esclau de l’espai: més d’una crònica ocupava una plana sencera i no duia fotografia. Els textos, que gairebé no es retallaven mai, anaven més enllà del què explicaven els al-tres mitjans.

Les peces de Fisk eren el contra-punt d’una premsa britànica que, com passava als Estats Units, do-nava suport a la guerra iniciada per Tony Blair i George Bush. “Inclosos mitjans com The Guardian, amb ma-tisos, estaven a favor”, afirma Albert Garrido, redactor en cap de la secció d’opinió de El Periódico.

A Espanya, el govern d’Aznar tam-bé havia donat suport actiu a la guer-ra, però la posició de la premsa espa-nyola era totalment diferent als ca-sos dels EUA i el Regne Unit. Forma-va part del corrent general d’opinió

pública europea continental, “total-ment oposada a la intervenció”, ex-plica Garrido. “Segurament molts periodistes anaven a les manifesta-cions contra la guerra”.

D’altra banda, la segona guerra d’Iraq va suposar un límit a la tasca periodística. Quatre dies abans que comencés el conflicte, Fisk ja pro-nosticava aquesta situació. “L’or-questració ho serà tot, imatges so-vint preparades, angles escollits per ‘vigilants’, i els iraquians faran el ma-teix”, escrivia.

En molts casos la cobertura de-penia exclusivament de la informa-ció militar. “Aquesta informació és al periodisme el que les bandes militars són a la música”, lamenta Luna. “Els que érem allà ens vam sentir molt estafats. En línies generals, va ser un èxit de la censura”. Per contra, i fidel al seu estil, Fisk va explicar la guerra des d’una altra vessant.

EN CONTACTE DIRECTE

Gràcies a l’experiència, Fisk tenia un contacte directe amb les fonts. Visi-tava el lloc dels fets per contrastar i desmentir les informacions militars oficials. “No s’espera que informi so-bre les matances d’innocents a càrrec de les forces aèries nord-america-nes o britàniques, perquè el Govern britànic ha canviat de bàndol”, deia contundent en una peça titulada Po-bre ministre britànic de Defensa. La proximitat als fets va arribar al punt de ser confós per un saquejador més pels guàrdies iraquians, quan docu-mentava el saqueig del jaciments su-meris.

Però no tot són elogis. Segons Lu-na, el britànic errava en la seva face-ta d’analista. “Si repassem hemerote-ques, hi ha algunes pífies monumen-tals. A mi em va quedar molt grava-da una crònica poc abans de l’entra-da dels americans a Bagdad”. El tres d’abril, en un article titulat Les de-fenses iraquianes semblen impene-trables, Fisk pronosticava una resis-

Sala Assíria del Museu Arqueològic de Bagdad , restaurat després del pillatge que patí el 2003.

Les peces de Fisk eren el contrapunt d’una premsa

britànica que donava suport a la guerra

El domini de l’idioma permetia al corresponsal

britànic un contacte directe amb les fonts

Restes arqueològiques destruïdes al museu de Bagdad.

Manifestació contra la guerra a Barcelona l’abril de 2003. Foto: JOSE TÉLLEZ

p

tència molt dura per part dels iraqui-ans a la capital. Però tan sols una set-mana després les tropes americanes entraven a Bagdad.

Avui, gairebé nou anys després d’aquells fets, els soldats nord-ame-ricans ja són a casa. Però com escri-via recentment Alfredo Abián, vi-cedirector de La Vanguardia, “tor-nen sense saber si han guanyat o han perdut la guerra. Això sí, l’únic cert és que han deixat enrere més de 4.500 companys morts, 30.000 ferits i, el que és pitjor, prop de 150.000 iraqui-ans sepultats”. També ha quedat se-pultat el patrimoni cultural més an-tic de la història de la civilització.