L’ A G

U L L

A

Desembre 2010 - Any XV - Número 72

Que hi hagi pau dintre teu!El diumenge 28 de novembre, a més de ser el dia de les eleccions, va ser també el dia de l’inici de l’Advent. Aquell dia, a la primera lectura de la missa, vam sentir un dels anuncis més estimulants dels profetes: “Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra”. És, segurament, una de les millors expressions dels desigs d’una vida valuosa per a tothom, trencant el malefici iniciat, en la nit dels temps, per Caín quan va decidir que els seus interessos de supremacia sobre el seu germà Abel l’autoritzaven a matar-lo.

Després d’aquesta lectura, proclamàvem el salm 121, el càntic dels pelegrins quan arribaven a les envistes de Jerusalem. I aquell càntic esdevenia molt concret, adreçat a la tràgica Jerusalem actual, i molt universal, adreçat a la Jerusalem que és el món sencer: “Augureu la pau a Jerusalem! Que visquin segurs els qui t’estimen, que sigui inviolable la pau dels teus murs!”. I més encara: “Per amor dels meus germans i amics, deixeu-me dir: Que hi hagi pau dintre teu! Per la casa del Senyor, el nostre Déu, et desitjo la felicitat”.

Això és el que hem proclamat en començar la preparació cristiana del Nadal. Llenguatge poètic, utòpic, certament, però alhora llenguatge ple de potència, com una invitació a creure de veritat que això és el que volem i això és el que estem disposats a construir. Una voluntat que compartim amb molts homes i moltes dones de prop i de lluny, i una voluntat que els creients veiem reflectida en el rostre d’aquell infant que celebrarem el proper 25 de desembre.

No, no estem en un moment històric en què aquestes utopies semblin gaire creïbles ni realitzables. Però Nadal és això, i no podem deixar de dir-les.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: http://punxo.blogspot.com

Any XV. Número 72desembre 2010

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €Grup promotor:

Jaume Botey Joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@gmail.comTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

http://punxo.blogspot.com

Veure, mirar03 Les eleccions: Entre el pessimisme i l’esperança. A. Masllorens

04 Les eleccions: Conclusions i reptes. Q. Cervera

05 Immigració i eleccions. E. Palau

06 Sindicalisme avui. M. Solé

LA PALMERA I LA FONT07 Sant Pau i les dones. J. Lligadas

08 La meva experiència a la Sagrada Família. M.L. López-Cobo

09 Visita papal: breus apunts de reflexió. M.J. Hernàndez

10 No portava tiara. B. Thave

11 ¿Cisma callado en la Iglesia? J. Martín Velasco

12 La meva forma d’apropar-me a Déu. C. Rovira

amb entitat (i experiència)

12 AFMA, una Fundació per a la inserció laboral. J. Lanao

RECEPTES PER ANAR CANVIANT

13 Medallons de porc amb allioli de sobrassada. T. Jorge

13 Promeses electorals. S. Clarós

15 Puntades

16 Per airejar el cervell

Bon Nadal!Una escena del pessebre del 2009 del Centre d’Estudis PastoralS, on segons anuncien s’ha suprimit el bou (per allò dels “toros”) i s’ha substituït pel ruc català. Com són!

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Han passat les eleccions i l’electorat ha parlat clar: Catalunya vol un govern fort, de centre dreta i no independentista. Per a mi, aquest és el missatge principal.Evidentment, n’hi ha d’altres secundaris i s’admeten totes les interpretacions i tots els matisos. Però, d’entrada, aquesta primera lectura d’urgència em sembla que respon a algunes constatacions:

Continuem essent un país de mentalitat de 1. botiguers, representants de comerç, petits industrials... en definitiva, uns petitburgesos que valoren la família, la feina, la missa de dotze (o els succedanis actuals) i el tortell de diumenge. Tranquil·litat i bons aliments. Entre el seny i la rauxa, fa segles que s’imposa 2. el seny (tret d’alguns moments de trist record). Aquest seny fa que el nostre antimadridisme (més que no pas antiespanyolisme) es manifesti en forma d’“independentisme rampellut”, o de cap de setmana; una mena de coitus interruptus entre la passió i la raó. Al final, la sang no arriba mai al riu i la majoria opta per un terme confús i equívoc (el sobiranisme) o es deixa impressionar per una opció inviable (el concert econòmic). Fum, fum, fum. I qui dia passa, any empeny.El nostre cosmopolitisme és més de paraula 3. que de fets. Ens impressiona que es parli de Barcelona i de Catalunya arreu del món, però ens costa acceptar la diversitat ètnica i religiosa, ens molesta que hi hagi massa turistes, passem

Les eleccions: Entre el pessimisme i l’esperança

Àlex Masllorens

de deixar anar tothom qui ho vulgui despullat pel carrer a perseguir els qui duen el tors descobert... i a la que hi ha una crisi econòmica votem opcions que pretenen castigar o fins i tot perseguir i expulsar els immigrants (els quals, naturalment, són els culpables de la crisi i de l’atur).El franquisme sociològic i, en alguns punts, 4. també ideològic, persisteix. La ciutadania del nostre país no ha paït bé que, durant dues legislatures, no hagi governat el líder que va obtenir més diputats, ni que els dos darrers governs hagin estat de coalició. Més enllà de les desavinences i d’una mala relació real entre els tres socis de govern, crec que hi havia alguns condicionants mentals previs que ja feien que la coalició estigués mal vista i mal digerida, per principi, per l’electorat. O sigui, Catalunya desitja un règim presidencialista.

Podríem arribar a altres conclusions, ja molt analitzades, com per exemple que el sector més ultraliberal i neocon del sistema ha provocat la crisi econòmica i financera i al final aconseguirà imposar els seus principis ideològics i les seves condicions polítiques i econòmiques. Dit d’una altra manera: l’extrema dreta provoca una crisi (ideològica, de valors, econòmica...), que s’ha gestat i preparat durant dècades i els grans perjudicats en són les idees i els valors progressistes, que persegueixen la llibertat, la igualtat i la solidaritat. La guerra actual és sobretot contra Europa, perquè és aquí on hi ha hagut des del 1945 el millor “laboratori d’estat de benestar” del planeta. Si Europa s’ensorra i deixa de ser un dels actors clau en el món, la derivada és que el model europeu de convivència i de redistribució de la riquesa no era viable. I la conclusió implícita serà que els nous models a seguir siguin la Xina, Rússia, Brasil...Catalunya és, en aquest nou escenari, un dels petits camps de batalla d’una guerra molt més gran. Només un i força perifèric. Però també aquí el que reinventi, defensi i sigui capaç de fer i d’oferir l’esquerra pot acabar tenint molta més rellevància del que a vegades pensem.

Àlex Masllorens és periodista3

Del resultat de les eleccions, podríem extreure’n les següents conclusions:

1. Els tres partits del govern són els que han perdut diputats. Hi ha una voluntat de l’electorat de canviar de govern i de “castigar” el tripartit. Els tres partits hauran de reflexionar. Pot ser molt bo que els socialistes, per aquests resultats, es replantegin tant la seva política sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya, com la seva política social, perquè sigui veritablement d’esquerres.

2. Hi ha una decantació vers la dreta: si sumem els diputats del centre dreta de CiU i els del PP i Ciutadans, en resulta 83 diputats (en l’anterior Parlament eren 65). Caldrà estar atents sobre si el govern d’Artur Mas tira endarrere les bones pràctiques socials del govern Montilla i quines propostes socials fa. L’oposició d’esquerra no resta gaire forta per defensar tot allò que afavoreixi les capes socials més baixes. Caldrà apel·lar a la sensibilitat social inclosa en alguns sectors de CiU?

3. Els resultats es decanten vers el sobiranisme: CiU, ERC i SI sumen 76 diputats (més de la meitat) als quals hi podem sumar els d’ICV (10 més) i alguns del PSC. Caldrà veure com el nou govern gestiona aquesta voluntat popular que ja es va manifestar el 10 de juliol passat al carrer.

4. L’independentisme s’ha dispersat entre ERC, SI i els “perduts” vots de Reagrupament. De fet, possiblement molts vots d’ERC han anat vers aquestes candidatures i altres a CiU. ERC caldrà que reflexioni sobre el seu nou liderat, l’haver deixat més o menys “marginat” Carod Rovira, i replantejar-se la seva proposta sobiranista, les aliances amb altres nous partits emergents, etc.

Les eleccions: Conclusions i reptesQuim Cervera

5. Fa respecte l’aparició de percentatges significatius de Plataforma per Catalunya, clarament xenòfoba, que si s’apliqués la llei de partits hauria d’estar prohibida. Cal tenir present que aquest sector existeix en el nostre teixit ciutadà.

Al nou govern li pertoca afrontar, i amb moltes dificultats aquests tres problemes polítics ben importants:

1er: La crisi econòmica, produïda per una crisi financera i especulativa, que pel que anem observant no la fan pagar a la banca, sinó que la pagarem de nou el poble. Darrere aquesta crisi hi ha la crisi alimentària, ecològica, energètica. Es veu difícil que un govern de centre-dreta pugui gestionar-les tenint en compte els més desfavorits. Tampoc no es veu que hi hagi una esquerra real, que plantegi alternatives possibles a favor d’una alternativa global al capitalisme explotador, “gran manaire” del món. L’estat del benestar fa temps que està en crisi i sovint els governs (tant de dretes com dels anomenats d’esquerres) retallen les mesures més socials. No està gens clar que el nou govern prengui resolucions en favor del benestar general. Per on retallarà?

2on: L’encaix entre Catalunya i Espanya. Com gestionarà el nou govern el carreró sense sortida política ni jurídica en què ens ha posat el Tribunal Constitucional?

Com atendrà la demanda creixent d´independència? Com resoldrà l’avinentesa d´una radicalitzaciò de l’independentisme i un refús al mateix per reacció dura? Com afrontarà les relacions amb el govern espanyol? Cap a quin camí es llançarà? Cal el federalisme, confederalisme, estat propi català, davant d´un autonomisme que sembla que ha tocat sostre? CiU farà un govern o una aliança més o menys estable amb ERC (podria tenir un govern molt estable de 72 diputats) per avançar en el sobiranisme?

3er: La desafecció política (per la corrupció, dificultats de finançament, liderats mediocres, poc pensament polític de fons, superficialitat, mirades a curt termini, dèficits en la utopia i en les estratègies a llarg termini...). Correm el perill de degradar la democràcia i poden aparèixer fins i tot discursos antidemocràtics. Com regenerarà la política i la democràcia aquest nou govern? Tenint en compte el dèficit impressionant de la Generalitat, es trobarà amb moltes dificultats en aquest sentit.

Les tres qüestions tenen relació, i seria una gran aportació de l’esquerra no solament tenir alternatives per als tres problemes sinó fer veure la imbricació dels tres, en referència al conflicte de classes, implicat amb el conflicte d’estat entre Catalunya i Espanya (competitivitat entre les classes dirigents dels diferents territoris, i la relació econòmica amb Europa i el món globalitzat). Un tret de les esquerres és escoltar la veu del poble i fer pedagogia entre els grups, els moviments socials, els partits per anar madurant una alternativa i un “gruix” de persones a favor de la mateixa.

Quim Cervera és sociòleg i capellà4

El passat 21 d’octubre la Plataforma d’Entitats Cristianes amb la Immigració va organitzar una taula rodona al Centre d’Estudis Pastorals de Barcelona, amb representants dels diversos partits polítics. Tres qüestions que havia plantejat la plataforma centraren les intervencions: les prioritats polítiques que cal desenvolupar a Catalunya en relació a la immigració en un context de crisi i amb les noves competències de la Generalitat; el posicionament davant la nova Llei d’Acollida (pendent també de possibles impugnacions davant del Constitucional), i l’ús de la immigració com a argument electoral i en relació a la cohesió social.Hi assistiren Consol Prados del PSC, Oriol Amorós d’ERC, Rafael López del PP i Dolors Camats d’ICV. A tall de resum, destaquem algunes de les qüestions que es plantejaren.El PSC va insistir que cal treballar per a una única societat i posar els mitjans perquè les persones nouvingudes puguin trobar-se en igualtat d’oportunitats. En aquest sentit la Llei d’Acollida, el Pacte Nacional per la Immigració (signat per tots els partits llevat del PP i de Ciutadans), la Llei de Llengua i els programes de formació ocupacional són instruments per a fer-ho realitat. Un altre eix fonamental és consolidar l’Estat del Benestar per evitar la percepció de pèrdua entre els veïns. La Llei de Barris, les aules d’acollida, els plans d’entorn, i la priorització de la integració de les dones van per aquest camí.És important mantenir l’empadronament com a instrument administratiu que serveix per comptar els recursos que necessita la població. Si es deixa de banda, creixerà la marginalitat i serà difícil que l’accés a la salut i a l’educació mantingui la qualitat.Un ús electoral de la immigració pot atemptar contra la convivència i incrementar els conflictes. Cal evitar que els immigrants es converteixin en el cap de turc. ERC assenyalava la diversitat del perfil de la població immigrada i la necessitat de fomentar les iniciatives emprenedores dels propis immigrants i promoure la formació, tant laboral com el coneixement de la llengua, combatre l’analfabetisme i potenciar una societat d’acollida amb drets i deures. La promoció del voluntariat lingüístic, la distribució equitativa dels alumnes immigrats a les escoles s’encaminen en aquesta direcció. El padró ha de reflectir en nombre i característiques la població real d’un indret.

Els partits tenen el deure de parlar de solucions estables i no de canviar el discurs segons l’entorn i el moment. Cal tenir present que amb la crisi arriben menys immigrants i que a Catalunya s’ha passat d’un 33 % d’irregulars al 7 % actual.- El PP és partidari d’admetre només la migració legal que pot absorbir la nostra societat. Es proposa, doncs, controlar-ne el flux i lluitar contra la immigració irregular. Pensa que els immigrants han d’aprendre les llengües del país on viuen –sense que ningú li digui quina– i es queixa que no hi ha fons per a l’ensenyament del castellà. El PP és contrari als ghettos i als pisos pastera. Creuen que és molt important respectar les normes de convivència.ICV va posar l’accent en la crisi i va insistir que cal atendre les persones més vulnerables, prescindint del seu origen. Valora la necessitat de canviar el model de l’economia especulativa,d’incrementar les mesures fiscals i de controlar el frau fiscal i la irregularitat laboral. El Pacte Nacional per la Immigració i la Llei d’Acollida són el marc idoni perquè els ajuntaments treballin l’acollida i surtin al pas de problemes de convivència. Les mediacions són un bon instrument. Opinen que tota persona ha d’estar empadronada i té drets i deures. Invisibilitzar les persones és condemnar-les a la vulnerabilitat. Pensen que el millor instrument d’integració és l’escola pública i qüestionen els espais de benvinguda. En qualsevol cas, l’esforç per a la integració ha de ser per part dels immigrants i per part dels autòctons. Cal evitar de totes totes els discursos racistes. I per això ICV opta per denunciar-los, en el criteri que Catalunya és un sol poble.Després d’aquestes intervencions s’obrí un torn obert de paraules entre els assistents.

Eva Palau és secretària de la Delegació Diocesana de Pastoral Social de Barcelona

Immigració i eleccionsEva Palau

5

Sindicalisme avuiMercè Solé

Recentment han mort dues per-sones molt valuoses per al sindi-calisme d’aquest país: Marcelino Camacho i Simón Rosado. Tots dos de CCOO. El primer, un di-rigent històric que va ser capaç d’encapçalar la lluita obrera ne-cessària per dignificar les con-dicions laborals de tanta gent i, sobretot, per encabir la llibertat sindical dins el nostre context de-mocràtic. I Simón Rosado, Secre-tari d’Acció Sindical de CCOO de Catalunya, persona estimada i valorada per la seva impecable trajectòria sindical en el ram del metall de Catalunya.

He estat fullejant de nou el lli-bre de les memòries de Marceli-no Camacho, publicat el 19901 i m’ha agradat retrobar-me amb les arrels i amb l’autenticitat d’un moviment obrer capaç de posar les bases de l’actual (i en-cara incomplet) Estat de Benes-tar, i de donar protagonisme en la construcció de la democràcia als homes i dones treballadors.

Moltes coses han canviat en aquests anys, que ens han descol-locat o que ens han fet perdre identitat com a treballadors. I no totes negatives, com el major protagonisme de les dones treba-lladores. És cert que calia un nou llenguatge i que la realitat es mou amb gran rapidesa i sovint ens agafa amb el pas canviat. Però les circumstàncies d’avui em fan pen-sar que faríem bé de recuperar al-gunes intuïcions de fons que han quedat arraconades gens desinte-ressadament, per la fragmentació de les condicions de treball, per les deslocalitzacions, per les con-seqüències de la globalització, per l’increment del sector serveis en el conjunt productiu…

1 Marcelino Camacho: Confieso que he luchado. Memorias. Ediciones Temas de Hoy, Madrid, 1990

Avui, en aquest aiguabarreig d’individualisme ferotge i de ni-hilisme ideològic (de fet potser caldria parlar més d’emmascara-ment de les causes i conseqüèn-cies que comporten el consum fora de mida, l’ambició desmesu-rada i l’especulació), sembla que hàgim oblidat que la realitat es transforma en positiu només si nosaltres estem disposats a llui-tar amb generositat perquè això sigui així. I que la causa dels més vulnerables és un bé col·lectiu que no podem perdre de vista.

Però el que ens ven la nostra actual cultura és que: a) El nostre benestar només pot venir d’un creixement econòmic sense límit i amb un desequilibri cada cop més gran a la terra. La nostra situació és “la natural”, i la misèria que viuen els altres també ho és. En tot cas, nosaltres som mereixedors del millor. Però no ens preguntem si els altres són mereixedors de la misèria en què viuen.b) El mercat marca unes lleis que no són qüestionables i que determinen el nostre benestar. Si en aquesta torna ens va bé, fantàstic. I si no, ens hi hem de resignar perquè no hi ha alternativa possible.c) Si alguna cosa no ens va bé en les nostres relacions laborals, cal buscar la manera de conviure-hi o de buscar una solució individual. Només cal llegir les receptes habituals contra el mobbing: busca’t un psicòleg o protegeix-te individualment, però ningú no parla dels recursos sindicals i col·lectius per fer front als abusos.d) El consum no solament és bo, sinó que és imprescindible per a sortir de l’atzucac econòmic. Més cotxes, més mòbils, més

aparells electrònics… Ningú no es pregunta pel cost social i ambiental de l’invent.e) La llibertat individual és valuosa: no pas per decidir quines condicions ètiques han de marcar la meva vida sinó pel dret a triar la velocitat que a mi em fa sentir bé quan condueixo o si vull o no beure vi abans d’agafar el cotxe.f) Les institucions polítiques i sindicals són corruptes –totes– i no serveixen per a res. I per tant el millor és desentendre’s-en.Amb aquest “xup-xup” ambien-tal, i enmig d’una forta crisi, no és estrany que es tendeixi a buscar caps de turc (els immigrants, els gitanos…), que es permeti una fragmentació social que pot portar greus conseqüències entre els treballadors amb dret a treballar i els qui no en tenen, o que s’accepti mandrosament que el decalatge entre la incorporació dels joves al món del treball i la seva necessitat d’autonomia es vagi fent més gran.Fer sindicalisme potser és anar contracorrent. I segurament els sindicats haurien de canviar unes quantes coses, però Marcelino Camacho –i Simón Rosado– ens va demostrar a tots que en condicions molt més adverses políticament que les d’avui era possible transformar les coses i millorar les condicions de treball i la participació real dels treballadors en l’economia.

Mercè Solé treballa en una editorial6

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Quan es pensa en l’apòstol Pau i les dones, sempre ve al cap el famós “Dones, sotmeteu-vos als marits…”, que surt a les cartes als Colossencs (3,18) i als Efesis (5,22-24). Però el que passa és que, segons tots els indicis, aquestes cartes no són de Pau, sinó d’alguns deixebles de la segona generació que, empesos per les ganes de donar estabilitat al cristianisme que cada cop arribava a més gent, per una banda volen mantenir les intuïcions bàsiques, però alhora volen evitar una excessiva ruptura amb els costums socials de l’època.Perquè, si anem més enrere, les cartes que tenim com a segures de Pau (1 Tessalonicencs, 1 i 2 Corintis, Gàlates, Filipencs, Filèmon, Romans), què diuen? Pau és, sens dubte, un home del seu temps, i per tant té coses que a ell li semblen òbvies i a nosaltres no. Per exemple, que “l’home és cap de la dona” (1 Corintis 11,3). Però alhora, té afirmacions decididament igualitàries: “Que el marit compleixi el seu deure matrimonial envers la muller, i que la muller faci el mateix envers el marit: No és la muller qui disposa del seu cos, sinó el marit, com tampoc no és el marit qui disposa del seu cos, sinó la muller” (1 Corintis 7,3-4). També contempla la possibilitat que l’home o la dona puguin separar-se, sempre que no es tornin a casar; la separació comportava, aleshores, que la dona pogués tornar a actuar amb independència, sense dependre d’un home (1 Corintis 7,10-11). Als que defensen que l’home és superior a la dona perquè la dona va ser treta d’una costella de l’home, els diu: “Per al Senyor no hi ha dona sense home ni home sense dona; perquè, si bé la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu” (1 Corintis 11,11-12). I, com un bon resum, té una afirmació clarament rupturista amb el seu ambient, i que més d’un problema devia comportar a les dones (i als esclaus) que volien traduir-la a la pràctica: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist” (Gàlates 3,28). Tot això comportava, també, papers de lideratge

Sant Pau i les donesJosep Lligadas

femení dins la comunitat. Un text sobre qui ha d’anar amb el cap cobert i qui descobert, ens dóna una notícia que va més a fons que la indumentària i ens fa veure que les dones, a les comunitats fundades per Pau, tenien papers rellevants com els dels homes: “Quan un home prega o profetitza amb el cap cobert, deshonora el seu cap, i quan una dona prega o profetitza amb el cap sense cobrir, deshonora el seu cap” (1 Corintis 11,4). [A la mateixa carta, tanmateix, hi ha un text contradictori amb això, a 1 Corintis 14,34-35: hi ha qui diu que es tracta d’un afegit posterior, importat de 1 Timoteu 2,11-12, i qui diu que és una concessió per quan hi havia els marits davant, ja que no es veia gens bé que les dones tinguessin aleshores protagonisme].El lideratge femení es veu també en el fet que coneixem tot de dones amb papers dirigents i que trobem citades sobretot a Romans 16,1-16, com ara Febe, anomenada “diaconessa de l’església de Cèncrees”, o Júnia, que és anomenada “apòstol”.I bé. Arribem a la segona generació, a la qual corresponen les cartes als Colossencs i als Efesis. I ens trobem dos textos bàsics: Colossencs, de 3,18 a 4,1, i Efesis, de 5,21 a 6,9. Aquí es defensa l’ordre, enfront de les excessives llibertats que es prenien les dones, els esclaus, i els fills. Cal dir que l’ordre que es defensa es presenta amb un gran intent de compensar-lo, perquè a l’època aquella ningú no deia que els marits han d’estimar les mullers, que els pares no han d’exasperar els fills, i que els amos no han de maltractar els esclaus, i aquestes cartes ho diuen. Però ja no hi ha el to de llibertat que es respirava en els textos de Pau. Ja no es diu, per exemple, que el cos de l’home és de la dona i el cos de la dona és de l’home. Ara, l’afirmació és aquesta, 7

sense reciprocitat: “El marit ha d’estimar la muller com el seu propi cos. Qui estima la muller s’estima a si mateix”. I, certament, cap insinuació que les dones puguin prescindir d’estar amb un home: no hi trobem cap lloança del celibat, com Pau fa més d’un cop, ni menys encara cap possibilitat de separar-se. I arribem a la tercera generació, la de la primera institucionalització cristiana, representada per les cartes a Timoteu i Titus. Aquí (1 Timoteu 2,9-14) l’autor ja defensa directament el paper de la dona sotmesa a l’home, sense compensar-ho amb exhortacions a l’home, i deixant clar que no hi ha lloc per a cap lideratge femení. I argumenta, contra el que deia Pau: “Perquè primer va ser format Adam i després Eva. I no fou enganyat Adam, sinó que va ser la dona la qui va ser enganyada i va cometre el pecat”. I després, per arreglar-ho,

ho espatlla definitivament: “Tanmateix, la dona se salvarà gràcies a la maternitat, si conserva amb tota discreció la fe, la santedat i l’amor”.Sens dubte que les dones, en les comunitats de Pau, a partir del que deduïen de la seva fe, eren més lliures i més protagonistes del que era habitual en aquelles societats. I això va crear conflictes, i a mesura que va anar avançant el temps, els desigs o les necessitats institucionalitzadores van anar rebaixant els plantejaments. Jo crec que el fet que tinguem al Nou Testament escrits que ens van mostrant el procés que va seguir la comunitat cristiana dels inicis no és cap nosa, sinó al contrari: adonar-se que els criteris d’actuació es mouen i canvien, ajuda molt a relativitzar… Però, això sí, estaria bé que aquestes coses s’expliquessin més a la gent.

Josep Lligadas és escriptor

Per a mi la Sagrada Família forma part del paisatge urbà de la infantesa. Des de casa l’avi, un sisè pis al carrer de Nàpols al barri de la Sagrada Família hi havia una vista espectacular de les torres de la façana de la Passió.Formo part de l’Església des que em van batejar. A casa hem estat educats en la fe catòlica, en els ritus, en el seguiment del calendari litúrgic... A partir del sagrament de la Confirmació considero que vaig optar per Jesús. Ens vam casar a la parròquia del barri, a Sant Martí del Clot, i allí també han estat batejades les meves filles.Sóc cristiana, per tradició i per opció. En els moments difícils de la meva vida, l’única fita que em manté amb esperança és Jesús de Natzaret, el seu missatge i la bona nova de la construcció del Regne de Déu.Quan des de la Comunitat de Sant Pere Claver se’ns va donar l’oportunitat d’obtenir entrades per a la cerimònia de consagració del Temple de la Sagrada Família, vam demanar-ne per a nosaltres quatre.

La meva experiència a la Sagrada Família

Maria-Lourdes López-Cobo

Haver estat testimoni de primera mà d’aquesta festa ha constituït un honor per a tota la família. A casa ens vam mudar de diumenge. En veritat que vam ser privilegiats enfront de l’altra gent que feia hores que s’esperaven al carrer o bé hi havien fet nit.Les mesures de control d’accessos al temple van ser molt estrictes. Nosaltres, per exemple, ja teníem quatre entrades nominatives on hi constaven els nostres números de DNI i els seients assignats. Per accedir al recinte calia passar per quatre controls, l’últim d’ells el

de l’arcada dels metalls. Fins i tot ja asseguts a lloc la seguretat també era màxima. Hi havia els Reis d’Espanya i també el Sant Pare. Tant els voluntaris, que eren moltíssims, com el personal de seguretat van ser en tot moment agradables i considerats.La tercera part de l’aforament del temple estava reservada als parroquians de Barcelona. I aquí cal agrair als organitzadors el detall d’oferir la cerimònia a la gent del país, preveres, monges i feligresos de tota condició social.8

El temple de Gaudí és una obra meravellosa i en aquest àmbit la cerimònia va ser espectacular. La megafonia va fallar, cosa que va ser una llàstima perquè, si no fos pel missal que ens van repartir no hauríem pogut seguir la cerimònia. L’homilia del Sant Pare la vam llegir a casa, gràcies a la pàgina web http://papabarcelona2010.cat. Dins el temple hi havia moltes pantalles de televisió on podíem seguir la retransmissió de TV3.A mi m’agradaria que el Sant Pare pogués conèixer la realitat del món, dels homes i de les dones, dels joves, dels avis, de les famílies, de les parròquies... De ben segur que la trobada amb els nens de l’Hospital del Nen Déu va ser més entranyable i

ESPANYA. Molt interès a venir a l’Estat i a repetir. I tornarà.

El Vaticà veu el territori espanyol com a terra de “reconquesta”? Vam tenir resposta?

AVIÓ. Els periodistes de l’avió són escollits. Les preguntes

s’han de dirigir al portaveu, que tria les que es faran i les que no (Cuní explica el sistema l’endemà al diari). El Papa dóna algunes respostes, i mai improvisades. Parla de “laïcisme agressiu” i el compara a l’època de pre-guerra civil. Ens va fer pensar a molts en la “santa” solució tan beneïda: el franquisme.

MILITARITZACIÓ. Una banda militar rep Benet

XVI a Santiago. I a Barcelona, a peu d’avió, entre les autoritats que el reben sobresurt un tricorni del comandament de la Guàrdia Civil. Imatges eloqüents. Algú s’imagina Pere Casaldàliga rebut així? Algú em respondrà que no és cap d’estat. Tot dit.

CATALÀ. Res no és casual: la sensibilitat de Martínez

Sistach pel país i la llengua es reflecteix en l’ús que en fa el Papa. Ben lluny del que va fer a València: una frase en valencià. Tot és context.

MISSATGES. Els previsibles i comprensibles, res de nou.

Contundència exigint una moral concreta parlant de la família. La mateixa contundència que molts trobem a faltar per altres condemnes que mai no arriben, i que tant s’han reclamat des de la Teologia de l’Alliberament.

DONA. Se n’ha parlat molt i ho celebro: una imatge

val més que mil paraules i mil lamentacions. Gràfic i explícit el paper de les monges, com el paper de la dona a l’Església. He sentit aclariments, justificacions... però m’hagués agradat sentir: “Potser sí que ens vam equivocar en el guió, potser ho haguessin pogut fer dues

Visita papal: breus apunts de reflexió

Maria-Josep Hernàndez

propera que no pas la majestuosa cerimònia de la Sagrada Família.Crec en una Església dels pobres, sense vincles de poder. Malauradament l’Església institucional es troba més a la taula dels rics i dels poderosos d’aquest món. No obstant això, en el si de l’Església hi ha molta gent de bona voluntat que fan una gran tasca social. Voldria que l’Església catòlica adoptés un to més humil, no des de la veritat absoluta, sinó des de la recerca de l’entesa, de la veritat, des de la voluntat de construir cada dia el Regne de Déu a la terra.

Maria-Lourdes López-Cobo és tècnica del Departament de Cultura de la Generalitat

ENTUSIASME. Meu no, però moltes persones van

viure la visita de Benet XVI amb entusiasme i devoció. El meu profund respecte cap a elles. Tant de bo sigui un respecte recíproc perquè tots hi capiguem en aquesta Església tan centrífuga amb els que ens fem preguntes.

TEMPLE. Sóc fan del Modernisme, del concepte de

l’artista global d’aquest corrent... i fan de Gaudí. La utopia i el somni fets realitat. La sensibilitat i la tendresa materialitzats en pedra. Una meravella universal. Faran comunió, l’esperit evangèlic i la grandesa del temple?

9

monges i dos seminaristes, potser...”. Mai no m’he implicat en feminisme a l’Església perquè crec en una renovació més global i evangèlica, no en un pedaç. Però davant l’escena, vaig fer un bot del sofà de casa i em vaig sentir insubmisa, emprenyada... i tristament avergonyida. Pensava interiorment que sempre em defineixo com a dona, lliure i creient, i en el company que em diu que les tres coses alhora, a la Jerarquia, els deu sonar a “bruixa”.

OPINIÓ. Dos articles interessants, i publicats a El Periódico. Dissabte 6, la

del mestre Francesc Escribano, “Catalunya, terra de missió” i diumenge 7, la de Juan José Tamayo, ‘El viatge, un acte de papolatria’ .

PORTADA. Els mitjans (diaris, ràdios i fins i tot TV3, televisió oficial de

l’esdeveniment) han estat prou valents com per parlar també d’una alta visió de l’Església enmig de l’eufòria eclesial i mediàtica de la visita de Benet XVI. I Església Plural va ser capaç d’aglutinar 28 entitats en un acte alternatiu, de reflexió i pregària, com a resposta constructiva. I aquest cop no ha quedat silenciada pels mitjans. La Carta als Cristians i Cristianes de Catalunya d’Església Plural reflecteix el pensament i sentiment de molts. Va ser llegida a la trobada de reflexió i pregària del 5 de novembre a l’Església del Pi.

MITJANS D’ESGLÉSIA. Mitjans catalans de temàtica d’Església,

en paper i a internet (i no parlo dels que depenen directament dels bisbats) han estat molt servilistes i poc plurals en la informació de la visita del Papa, eludint altres punts de vista i opinions. S’obliden que els subscriptors i lectors, la majoria són gent de la base. Crec que no és temps d’elits a l’Església dels laics.

MASSES. Tot era a punt per a un bany de masses. Però al final, no hi havia

tantes “masses” als carrers de Barcelona. El papamóbil de tornada de la Sagrada Família va anar de pressa: les imatges per la televisió, amb alguns carrers buits, no eren les que volien. I amb això acabo els apunts: imatge o evangeli? Vaticà II o Trento? I a quina velocitat cap el final d’un camí o cap a un de nou?

Maria-Josep Hernàndez és periodista

No portava tiara i anava descalç.Els seus peus escombraven la pols dels camins

quan venia a portar als homes germans seusun missatge de pau, d’amor, de justícia.No portava pas tiara i anava descalç.

Els sacerdots i els escribes s’escapolien d’ellquan allargava la mà a una dona adúltera

i en un desgraciat hi veia un germà.No portava tiara, anava descalç.

Als infants i als humils, els deixava acostar-se,sense guàrdia, sense palau, sense luxe,

sense esplendors.No tenia pas cavalls, cavalcava un ase.

No tenia tiara, anava descalç.Feia nosa als poderosos i a tots els correctes,que l’hi van agrair amb un travesser de la creu,

on va dessagnar-se per tal de rescatar-los.En el nostre pobre món les ferides continuen sagnant

quan els homes pateixen del fred i els infants tenen fam,quan l’emigrant fa por i és perseguit,

quan afartat d’injustícia el vedell d’or s’engreixa.No portava tiara. I es deia Jesús.

Béatrix Thave(traducció de Joan Ramon i Cinca)

No portava tiara

10

Posem el bloC de l’Agulla al portal de Catalunya Religió.catA partir d’aquest mes de desembre podreu llegir L’Agulla al portal de Catalunya Religió.cat (www.catalunyareligio.cat), de què us parlàvem en el número passat. Serà sens dubte una bona oportunitat per donar a conèixer L’Agulla a un públic més ampli i divers. Ocasionalment també hi publicarem articles que no ens han cabut en la nostra revista o que per la seva actualitat convé publicar i estan en la mateixa línia de L’Agulla. Recordeu també que si voleu rebre gratuïtament el butlletí de Catalunya Religió, podeu subscriure-us-s’hi gratuïtament des de la seva web. El bloc antic de L’Agulla (http://punxo.blogspot.com) quedarà com a recull històric dels articles publicats fins a aquest número.

Per cert, també hem canviat la nostra adreça de correu electrònic, que passarà a ser: agulla.revista@gmail.com

El catolicismo de nuestros días presenta profundas divisiones internas que permiten hablar de la presencia en su interior de un cisma latente. Ni la diversidad de formas ni los conflictos constituyen un fenómeno nuevo en la Iglesia. Han acompañado toda su historia. Lo que llama la atención en el catolicismo de nuestros días es la incapacidad de la jerarquía para “gestionar” el hecho. Porque una de las funciones más importantes de ésta es el ministerio de la unidad. Pero la jerarquía actual -en su conjunto y salvo raras excepciones- parece entender esa unidad como resultado del sometimiento incondicional de los fieles a sus criterios, su forma de pensar y su autoridad, ejercida de la forma más absoluta, y entiende la comunión eclesial como la sumisión del conjunto de los fieles a sus dictámenes.Desde una comprensión preconciliar de su papel en el seno del Pueblo de Dios, la jerarquía entiende su naturaleza y su función como si ella monopolizase la asistencia del Espíritu, e ignora sistemáticamente a los grupos de católicos que disienten en aspectos perfectamente discutibles, y excluye a los que se atreven a defender posturas diferentes en un ejercicio de su libertad que merecería ser escuchado y agradecido. El sistema de nombramiento de obispos y los cri-terios que se siguen en la elección de los candidatos

¿Cisma callado en la Iglesia?Juan Martín Velasco

ha generado unas conferencias episcopales uniformes, que extienden esa uniformidad a sus órganos asesores, las publicaciones y los medios de comunicación que dependen de ella, los centros de enseñanza bajo su autoridad, y a sus directrices en todos los órdenes de la vida de la Iglesia. Así, ésta presenta una imagen monolítica, uniforme, que ignora o excluye a todos los que muestran la más mínima desviación de las consignas oficiales. Pocas veces ha estado la Iglesia más lejos de la necesaria participación de los

fieles en la vida del Pueblo de Dios. ¿Quién recuerda ya la “consulta de los laicos en cuestiones doctrinales” que preconizaba el cardenal Newmann? Un hecho reciente muestra el avance de esta ola de autoritarismo en la vida de la Iglesia. Los estatutos de la Universidad del Episcopado Español que preveían la participación del Claustro Universitario en la elección del rector han sido modificados para eliminar esa participación e imponer un sistema en el que el obispo gran canciller elige el candidato sin participación alguna de sus órganos de gobierno. No pedimos una democratización de la Iglesia, sino que sea fiel en su organización a la condición de fraternidad que ha de regirla. Probablemente, a esta deriva autoritaria de la Iglesia, entre otras razones, se deba su creciente distanciamiento de la sociedad y el escaso aprecio que los ciudadanos muestran hacia ella.

Juan Martín Velasco és capellà de Madrid

11

El divendres 26 de novembre vàrem celebrar l´aniversari del Quim Cervera. Vàrem ser molts els convocats. El seu poder de convocatòria resta intacte, i amb els anys el nombre de persones augmenta com l’estimació que tots li tenim.

Tornant a casa vaig començar a pensar en la trobada i una conversa que vaig tenir allí, però sobretot la lectura del llibre del Quim m´ha ajudat a concretar molt més la meva reflexió i crec oportú donar-la a conèixer per si pot ser útil en aquesta reflexió-refundació que proposa el Quim en el seu llibre “Església, mare i creu”.

He format part del nucli inicial de persones que vàrem crear la JOBAC. He viscut la meva fe durant molts anys arrelada en el moviment, el mètode de la revisió de vida m´ha format no sols com a persona sinó que m´ha ajudat a créixer en la fe, tot materialitzant el meu compromís en els fets que visc.

No renuncio a aquest eix vertebrador de la meva persona. És part de meva història i de molts altres. Els anys m´han portat més rostres i moltes més descobertes i vivències. La fe va trontollat seriosament en una ocasió i l´allunyament és va materialitzar restant apartada del grup i del moviment de l’ACO. El qüestionament de l’Església gran, com diu el Quim en el seu llibre, va fer forat en mi.

A poc a poc, d´una forma gairebé inapreciable, s´ha anat reformulant la forma d´apropar-me a Déu. La meva inquietud es va anar interiotitzant i la meva recerca ja no eren formes litúrgiques, ni grans discussions en el grup. Buscava un contacte senzill, proper, m’atreviria a dir directe.

He anat deixant que Déu es manifestés arreu: a la natura, en un rostre, una conversa... he trobat en la contemplació una forma de pregària intensa i totalment alliberadora que m´apropa a una comunió amb Jesús com mai abans he tingut.

Francesc d’Assís ho expressa molt millor que jo en la seva oració “Senyor, fes de mi un instrument de la teva pau!”. Deixar que Déu actuï a través nostre. Descobrir que cap planificació és valida, que la ment és pot silenciar i així sols restar oberta al desig de

La meva forma d´apropar-me a Déu

Concepció Rovira

Déu, és viure amb plenitud i total llibertat cada segon de vida.

Per altra banda has obert el teu cor i la frase que va rebre Moisès “Jo sóc en tu”, la fas teva. Tens confiança perquè saps que formes part de la totalitat divina que està arreu. Aquestes dues constatacions són la meva vivència actual i és així com visc la meva fe .

El Quim parla de refundar l’Església. El segle XXI s´inciat amb unes dificultats enormes a tots els àmbits, no sols eclesials, també econòmics i socials. Però aquesta refundació passarà pels petits gestos de pregària, aquella consciència plena de la presència de Déu, un retorn al diàleg, a la trobada humana... sense preguntes ni grans cerimònies, sols acollint amb el gest, amb una mirada.

En aquesta recerca he trobat persones que m´han ajudat a trobar espurnes d´aquesta nova Església.

Penso en homes de Déu i el seu treballar silenciós per trobar un nou llenguatge espiritual arrelat a la contemplació de la natura. Espais de diàleg interreligiós. Parelles que donen part del seu temps per fer dansa contemplativa a joves i no tan joves. Religiosos que cerquen una comunió en formes de pregària contemplativa no cristiana. El rector del meu poble que està obrint la parròquia a formes populars de pregària de nouvinguts...

La nostra generació va somniar una Església que ja no existeix, entre tots i també per culpa nostra l´hem foragitada, i em dol escriure això però no crec que passi per les parròquies, ni per cap de les formes actuals... No sé com serà, ara sols estem travessant l´inici del desert i aquest pot ser molt més llarg que la fugida d’Egipte, però si que sé que serà arrelada a la pregària i a formes molt mes espirituals, sols cal que ens orientem envers Déu i de ben segur que Ell ens anirà portant les respostes a les nostres inquietuds.

Mentrestant, anirem celebrant els aniversaris del Quim com ho vàrem fer aquell divendres, amb molt de amor i esperança per aquesta Esglesia que tots fem.

Concepció Rovira és infermeraconcepcio.rovira@gmail.com12

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

L’any 1996, el CIRE (Centre d’Iniciatives per a la Reinserció), empresa pública del Departament de Justícia, vol potenciar el treball de les persones internes als centres p e n i t e n c i a r i s , buscant feina en empreses i institucions, a la qual puguin accedir les que estiguin en “tercer grau” (que han complert una part de la condemna i el jutge els doni permís per sortir a treballar fora dels centres). Atès que la pròpia administració no podia fer aquests contractes laborals ni tenia mitjans tècnics per a realitzar-ho demana a AFMA que ho faci.Poc abans havia nascut l’Associació per el Foment de les Mesures Alternatives (AFMA), amb l’objectiu de la inserció laboral d’aquests col·lectius. Es tractava de enllaçar necessitats, amb recursos i possibilitats, ja existents en la pròpia societat (el que avui en diem sinergies). El cas concret: boscos públics que calia netejar, subvencions del Departament de Treball per plans d’ocupació, interns que volien treballar. Lligant els tres vèrtexs hom aconseguí el que es pretenia: la normalització laboral de les persones amb risc d’exclusió, en concret dels centres penitenciaris.Després de gairebé 15 anys i constituïda com a Fundació sense ànim de lucre, podem dir que la fórmula ha funcionat, amb moltes varietats i, val a dir, amb molt d’entusiasme i d’hores de treball de les persones que creien en el projecte. Amb una mitjana 65 treballadors (i un total de 210 contractes l’any 2009) s’han realitzat 137 obres i serveis: neteges forestals, petites obres d’arranjament, pintura, trasllats i altres serveis per tot Catalunya –en la major part encàrrecs de la pròpia administració (Ajuntaments, Generalitat, Consells Comarcals, Universitats).

AFMA, una Fundació per a la inserció laboral

Jesús Lanao

Els criteris de funcionament d’AFMA són empresarials, en el sentit més positiu d’aquest terme. Això significa:

Preparació (si cal) de les persones, per a • treballar amb qualitat (ser competitius).Condicions laborals: les més avantatjoses • possibles. AFMA contracta els treballadors, segons conveni propi, igual o superior al del sector (com és el cas dels treballs forestals, que és el que ocupa el nombre més gran de persones).Vetllar molt específicament per les mesures de • seguretat (atès el risc de la feina forestal).Exigència de compliment de normes laborals.•

AFMA viu del seu treball (les subvencions són el 2% del pressupost) i no pot ser deficitària.Explicar als treballadors la naturalesa d’AFMA i la necessitat que altres companys puguin ser contractats temporalment.Pensem que AFMA ha de ser un trampolí per a la gent, de manera que no s’hi quedin permanentment. Vet ací el sentit del darrer punt.En l’actualitat s’està gestant un projecte per ajudar la formació de microempreses de les persones que deixin AFMA, atès que hi ha un mercat de feina que el podrien cobrir aquests treballadors.Com a element terapèutic important està el treball fet a l’aire lliure. Tot i la seva duresa la gent ho agraeix perquè viuen el seu gran desig: la llibertat! Per acabar, com a limitacions de la nostra entitat assenyalaríem:

Que no serveix per a persones amb més • dificultats (de salut, conducta, etc.), atès l’esforç físic i el treball reglat.Que solament pot atendre a una petita part • dels 10.000 interns que tenim a Catalunya.

Adreça: Gran de Gràcia 167, pral 2ª . BARCELONATelèfon: 932177154

afma@afmainsercio.orgwww.afmainsercio.org 13

RECEPTES per anar canviant Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Quan arriben aquestes dates, en algun moment o altre, ens plantegem quin sentit té el Nadal avui, en el nostre temps, en aquesta societat cada cop més secularitzada, i que en canvi té perfectament integrada aquesta celebració. Per a uns no serà més que una convenció social, altres veuran la vessant pura-ment consumista, hi haurà qui en aquestes dates traurà la seva cara més solidària, qui ho viurà simplement com uns dies de vacances, qui trobarà el sentit espiritual més profund d’espe-rança... i al final potser és una mica de tot això el que ens fa seure al voltant de la taula. Persones de diferents generacions, amb les nostres vivències i idees, per compartir un àpat amb una llarguíssima sobretaula i brindar desitjant que el proper any tot millori, que falta ens fa! Aquí teniu una proposta, reco-nec que una mica agosarada, per a un d’aquests àpats.

Ingredients: rellomillo de porc tallat en medallons d’un parell de cm. (calcular-ne 2 o 3 per persona); talls fins de bacon (tants com medallons); sal i pebre; llavors de sèsam. Per preparar l’allioli de sobrassada: un rovell d’ou, un all, sal, oli d’oliva suau, 50 gr. de sobrassada, dues cullerades grans de mel.

Preparació: Emboliquem cada medalló de porc amb una llesca de bacon i el punxem amb un escuradents per tal de tancar-lo. En una paella posem una mica d’oli i fem a la planxa els medallons de porc sense passar-los massa (que quedin al punt). Salpebrem un cop fora de la paella i els reservem en una plata que pugui anar al forn.

Preparar l’allioli: Posar a la batedora el rovell d’ou, l’all, una mica de sal i l’oli. Triturar bé i quan agafi consis-tència hi afegim la mel i la sobrassada. Seguim batent durant uns segons fins que quedi ben barrejat. Cobrim els medallons de porc amb l’allioli de sobrassada i hi posem les llavors de sèsam per sobre.

Pel que fa a la guarnició, podeu acompanyar-lo de pa-tates tallades a daus o be un saltejat de bolets o de ver-dures tallades en juliana o fins i tot amb unes gambes saltejades (mar i muntanya).

Gratinem al forn durant uns minuts fins que agafin un color daurat.

Nota: si no voleu (o no se us dóna bé) preparar l’alli-oli, podeu comprar-lo fet i barrejar-lo amb la mel i la sobrassada amb una forquilla (un cop gratinat queda perfecte).

Promeses electoralsSalva Clarós

Enmig de la passada campanya electoral, tant CiU com el Partit Popular de Catalunya van advertir que en cas de governar eliminarien la prohibició de circular a més de 80 km/h a les car-reteres de l’àrea metropolitana de Barcelona. La prohibició, molt impopular, va ser imposada pel govern del Tripartit junt a un paquet de mesures amb la finalitat d’intentar millorar la qualitat de l’aire per complir amb la legislació comunitària. El cas és que tot i així la Comissió Europea ha acabat denunciant Espanya davant del Tribunal de Justícia de Luxemburg per superar de for-ma continuada, malgrat els advertiments i les pròrrogues, el límit autoritzat per la legislació comunitària de contaminació per partícules en suspensió i òxids de nitrogen en determinades regions, una d’elles l’àrea metropolitana de Bar-celona.

El que s’ha demostrat amb la impopular mesura és que limitar la velocitat ha servit per rebaixar la contaminació, àdhuc els accidents i la conges-tió, però poc. La mesura s’ha quedat curta. Ha estat insuficient. La pregunta doncs és com s’ho farà ara CiU, si ha de complir amb la seva pro-mesa electoral, per eliminar el límit de velocitat sense agreujar encara més la situació i fent front a les multes que caiguin del tribunal europeu.

Que els ciutadans desconeguin la legislació eu-ropea en matèria de qualitat de l’aire, o ignorin que a l’àrea metropolitana es registren anual-ment 30.000 morts relacionades amb la pol·lució atmosfèrica no sembla sorprendre ningú. És més fàcil que un jove conegui l’alineació de tots els equips de futbol de primera divisió que no pas que conegui informacions que ajuden a enten-dre els perquès de les coses que passen al seu voltant. Els primers responsables d’aquestes lla-cunes de coneixement són el mateixos polítics. Uns perquè en lloc d’explicar les coses als ciuta-dans prefereixen, en campanya electoral, carre-gar contra l’adversari, a vegades fins a extrems insultants. I altres perquè es permeten la frivo-litat de prometre allò que saben que no compli-ran. No es tracta doncs d’aixecar límits sinó de posar-ne a la irresponsabilitat.

Medallons de porc amb allioli de

sobrassadaTere Jorge

14

JESÚS I LA FAMÍLIA. Amb aquest títol, apareix a la revista “El Pregó”, en el seu número 400, de 15 de novembre, un article molt interessant de Valentí Fàbregas. Molt

interessant no perquè faci cap nova descoberta sobre el tema (jo mateix, i permeteu-me la referència, deia una cosa semblant al llibre La política dels cristians), sinó, simplement, pel fet de parlar-ne. La tesi és molt clara: a Jesús, això de la família, no li interessava gaire. I a sobre, quan en parla, ho veu més com un obstacle per al seu Evangeli que com un ajut. Sembla dur, però és així.

En els evangelis, les úniques referències positives a la família es troben en els relats entorn del nai-xement de Jesús, i tenen una voluntat simbòlica i exemplificadora del que és l’amor i la salvació de Déu. I també és positiva l’escena del peu de la creu, en l’evangeli de Joan, per motius també simbòlics. Però en el que és pròpiament la vida de Jesús, les referències a la família són sempre per dir que el seu Regne és més important. I quan surten la seva mare i els seus germans, Jesús sempre hi marca distàncies. Després de la mort i la resurrecció de Jesús, en canvi, la família de Jesús sí que va agafar un notable protagonisme dins la comunitat.

Tot això no vol dir que, per al cristià, la família no hagi de ser important. La família és una realitat humana valuosa i potent, i pot ser un bon ajut per al creixement cristià. Però no es pot glorificar com si fos el centre essencial i fonamental de la vida cristiana. Les dades evangèliques, com diu Valen-ti Fàbregas, “són molt poc adequades com a base d’untuoses exhortacions edificants entorn de la fa-mília o de formulacions dogmàtiques frenètiques i contundents”. Josep Lligadas

CAMPANYA I IMMIGRACIÓ. La campanya electoral ens ha deixat alguns records audiovisuals lamentables, com ara el videojoc del PP, amb “l’heroïna

Alícia” disparant (“idees” –idees, tenia la barra de dir–) contra immigrants il·legals i símbols independentistes. Molt heroica, disparant contra els més febles! I molt aclaridor, disparar contra les aspiracions que un poble podria tenir de forma democràtica, a través del dret a l’autodeterminació, si no fos que va ser ocupat i s’ha mantingut així des del 1714: per la força. Ho tenien ben calculat: el videojoc va ser difós en el moment just de la campanya en què més els convenia, i la temàtica els podia ser rendible en vots. I ho ha estat. De fet, històricament s’ha pogut comprovar a Europa que, en temps de crisi, la violència i la xenofòbia funcionen molt bé de cara a aconseguir vots. El més preocupant, però, és l’increment de vots de Plataforma x Catalunya. Caldrà que el conjunt de la societat ens posem les piles urgentment. Qui tanqui els ulls a això és que no li cal tancar-los perquè està cec. Maria-Josep Hernàndez

CAMPANYA I SEXE. Les joventuts socialistes i Montserrat Nebrera van aconseguir tenir el seu moment estrella a la campanya de forma ben patètica. En

publicitat, diuen que el sexe sempre és efectiu i per això el fan servir fins per vendre iogurts o xampú. En propaganda electoral caldrà que afinin una mica més. Amb l’eslògan “votar és un plaer”, el vídeo de la noia socialista tenint un orgasme mentre votava era tan penós que semblava convidar a tot el contrari: “Votar és una tonteria de friquis: dedica el diumenge 28N a fer l’amor de veritat, que això sí que val la pena”. I Montserrat Nebrera va optar per fer un striptease, que li va comportar aconseguir més visites a la web, encara que era vox populi que la senyora acabava en tovallola. Tot plegat, no els va servir de gaire. Els caldrà ser una mica més imaginatius... per les campanyes, em refereixo, perquè la creativitat mal emprada sempre pot fer vorejar l’estupidesa. Maria-Josep Hernàndez

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

TEMPS, SALIVA I PACIèNCIA . Així definia les millores que introduiria en el seu ambulatori una metgessa de capçalera, que es queixava que l’elevat nombre de

persones rebudes al cap del dia fos considerat un bon indicador de qualitat de servei. Escoltar el pacient, tenir en compte el seu entorn quotidià, deixar-li espai perquè pugui expressar com viu la malaltia, disposar de temps per explicar-se bé, sens dubte estalviaria moltes proves innecessàries: menys cost per a la sanitat pública i menys gestions per part dels seus usuaris. I m’explicava una anècdota: A la consulta d’un metge de capçalera, que aquell dia tenia un metge resident amb ell, va anar-hi una dona que es queixava de mareigs. Mentre el metge resident ja pensava mentalment

en tots les sofisticades proves que caldria fer-li, el metge titular senzillament li va preguntar si havia netejat recentment els vidres de casa seva. La resposta fou afirmativa. I el delicat estat de salut de les cervicals de la dona, ben diagnosticat. Jo hi afegiria que, sens dubte, aquest metge, a més, sabia com es netegen els vidres. Mercè Solé

15

Recorreguts per la Bíblia més curiosa: 4. Unes quantes lleis del llibre del Levític

La quarta proposta que oferei-xo de recorreguts per la Bíblia més curiosa consisteix a llegir-se tres capítols de lleis del llibre del Levític. Concretament, els capítols 18, 19 i 20.

El llibre del Levític és el ter-cer dels llibres de la Bíblia, i es presenta com un recull de nor-matives majoritàriament de ti-pus ritual, però també moral i penal, que Déu hauria donat a Moisès per regir la vida del po-ble. De fet, és un complet codi que recull normes de tot tipus, aplegades al llarg dels segles, i que deixen veure com es vivia, i com es pensava, en les èpoques més antigues d’Israel.

Aquests tres capítols que pro-poso són una barreja curiosís-sima on hi ha una mica de tot. Un hi troba normes de compor-tament sexual d’allò mes variat, que, entre altres coses, donen per suposada la poligàmia com la cosa més habitual; hi troba també lleis penals d’una dure-sa brutal, almenys vistes amb els nostres ulls; hi troba també normes que regulen temes que

semblen pures foteses, però que per a ells devien ser molt importants. I entremig, petites perles que denoten el nervi alli-berador que hi ha a l’arrel de la història d’Israel: per exemple, a 19,9-10; 19,13-14; 19,33-34. Per cert, que d’enmig d’aquest ai-guabarreig Jesús va treure un dels seus principis estrella: “Es-tima els altres com a tu mateix” (19,18). Josep Lligadas

La Vida y el Destino de Vasili Grossman. John y Carol Garrard. Ediciones Encuentro, S.A. Madrid 2010.Fa un parell de números us parlava d’una novel·la que m’havia impressionat, que descrivia la crua realitat de l’estalinisme i de la lluita contra els nazis. Es deia Vida y Destino i era d’un autor rus d’origen jueu que es diu Vasili Grossman.A la biblioteca vaig trobar l’altre dia aquesta biografia de Grossman, certament molt interessant, que permet entendre fins a quin punt molts elements de la novel·la són autobiogràfics. Els autors fan també un retrat amarg

de la hipocresia del règim de Stalin en relació als jueus. En fi, també molt recomanable, tant si heu llegit la novel·la com si senzillament us interessa la història. Avís: la història de la Shoah fa mal, però s’ha de conèixer Mercè Solé

Jonàs, vés a Nínive! D’Ignasi Flores. Publicat pel CPl en col-laboració amb la Societat Bíbli-ca de Catalunya.

Una història bíblica en còmic, amb dibuixos d’Ignasi Flores, en els quals alguns de la JOC hi podran reconèixer la figura de Jonàs en un cert consiliari...

Els dibuixos de l’Ignasi Flores es fan mirar. No són gens car-rinclons i tenen la gràcia de fer pensar, amb un llenguatge vi-sual molt atractiu, en una his-tòria que a mi em sembla ben actual i que potser alguns sec-tors de l’Església no s’han llegit gaire acuradament. Un Jonàs disposat a fer, sobre el paper, tot allò que Déu li demana... llevat de mantenir la confiança, l’esperança i la misericòrdia. Un llibre per a totes les edats. Mercè Solé

Per airejar el cervellPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Alça’t, que jo no sóc més que un home, igual que tu.(L’apòstol Pere al centurió Corneli: Fets dels Apòstols 10,26)

El re

tall