L’ A G

U L L

A

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Juny 2012 - Any XVII - Número 80

Cinquanta anysEl proper 11 d’octubre farà cinquanta anys de la inauguració, a Roma, del Concili Vaticà II. Els lectors de L’Agulla que tinguin una certa edat sens dubte que recorden, amb més o menys precisió, el trasbals d’entusiasme i d’esperança que aquell esdeveniment va significar. I els que l’edat no els permeti recordar aquells dies, segur també que n’han sentit a parlar com d’un gran pas en la vida de l’Església i una gran crida de futur.

Ara estem en una època en què poc podem parlar d’entusiasme, i en què cal fer esforços per tenir present l’esperança. Però precisament per això resulta especialment important mirar cap a aquella altra època en què l’Església va ser capaç de posar sobre la taula, amb tota la decisió, les ganes de repensar el que significava ser fidel a l’Evangeli en un món que tant havia canviat. I que, guiada per una immensa bona voluntat i una gran confiança en les crides de l’Esperit, va saber trencar amb tantes i tantes maneres de fer profundament arrelades i obrir camins que pocs anys abans haurien semblat impossibles. Per això, doncs, des de L’Agulla hem volgut prestar una especial atenció al que el Concili va significar. Ho vam fer en el número passat amb un article de Francesc Clua, i ho fem en aquest amb un article de Josep Hortet, més llarg del que són els articles habituals de la nostra publicació, per ajudar a conèixer més aquell esdeveniment.

En aquest temps nostre, ens caldria, sens dubte, un nou Concili com aquell, que tornés a repensar les coses i tornés a donar una empenta de futur, en aquest món que canvia tan de pressa. Tanmateix, no sembla gens que els vents vagin en aquesta direcció, sinó més aviat tot al contrari. Però recordar el Concili Vaticà II i les seves propostes i intuïcions serà una bona manera de dir que aquesta és la línia i el camí que volem, perquè estem convençuts que és per aquí per on bufa l’Esperit.

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumariAny XVII. Número 80

juny 2012Periodicitat:

5 números l’any.Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Albert FarriolMaria-Josep Hernàndez

Tere JorgeJosep Lligadas

Marta MoyaJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@gmail.comTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

LA PALMERA I LA FONT03 Som l’Església del Concili Vaticà II.J. Hortet

06 Déu no ens necessita desgraciats. J. Lligadas

Veure, mirar

07 Tres instantànies en un any. I. Flores

08 Qui paga les infraestructures? S. Clarós

09 I vam perdre el Pirmi. M.Ll. Geronès

10 Identitari = nazi. L. Serrs

RECEPTES PER ANAR CANVIANT12 Púding de pastanagues i gambes. T. Jorge

12 Benaurats. S. Clarós

13 Punt de referència. M. Bàrbara Amb entitat i experiència

14 Puntades

16 Per airejar el cervell

Bon estiu!

3

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Crec que es pot dir que som l’Església de Vaticà II. En la vida de l’Església catòlica va tenir una impor-tància extraordinària la convocatòria del Concili Vaticà II, inaugurat l’11 d’octubre de 1962 i acabat el 8 de desembre de 1965.

No s’havia celebrat cap Concili des del Vaticà I, feia gairebé un segle (1869-70), i havent quedat enfortida l’autoritat papal en aquest concili, hi ha-via una opinió bastant comuna que ja no calien en endavant els concilis.

Per això va ser un gest extraordinari i sorprenent que Joan XXIII convoqués un nou Concili ecumè-nic de l’Església on el col·legi episcopal exerceix el govern de l’Església universal. I la seva impor-tància també era extraordinària per la finalitat que Joan XXIII li volia donar: fer un repàs general de la vida i activitat de l’Església amb un esperit de re-torn a les fons de l’Evangeli i d’actualització de les relacions amb el món actual descobrint els “sig-nes” del nostre temps.

I va tenir molt de pes el temps del Concili com a experiència cristiana, personal i eclesial comunità-ria, dels bisbes reunits a Roma, però també de tot el poble cristià des de les esglésies diocesanes, des de les parròquies, congregacions religioses, movi-ments i comunitats.

Per a un país com el nostre, sense democràcia, amb un confessionalisme catòlic tronat i amb aires de canvi vers un cristianisme evangelitzador i com-promès en la conquesta de les llibertats cíviques a Espanya i dels drets de Catalunya l’expectació i la vibració davant de les incidències i preses de posi-ció del Concili va ser molt gran.

Participants del ConciliVan participar-hi uns 2.768 bisbes i 10 superiors generals d’ordes religiosos, arribats de tot el món. Les quatre sessions van durar més de dos mesos cada una. La mitjana d’assistència a les sessions conciliars va ser d’uns 2.300.

Un element molt valuós i una novetat va ser la presència d’observadors delegats per les altres Es-glésies no catòliques i invitats pel Secretariat per a la Unitat dels Cristians. De 49 a la primera ses-sió van passar a 101 a la segona. La seva presèn-

cia obligava a mirar la fe cristiana d’una manera més ecumènica i més anant a les fonts. Ells també tenien relació amb la premsa per oferir les seves impressions.

La presència d’experts i teòlegs va ser molt impor-tant com a consellers i ajudants dels bisbes partici-pants i com a conferenciants i amb connexions amb els periodistes. Algunes persones van arribar a dir

que era un concili d’experts i entre ells n’hi havia alguns que havien sofert sospites i sancions del Sant Ofici, i que ara es revelaren com a grans aju-dants del Concili. De 201 a la primera sessió van passar a 312 a la segona...

Grans periodistes van cobrir el desenvolupament del Concili i la premsa escrita i la ràdio es van fer ben presents com un nou poder, el poder de la co-municació a través dels seus informadors religi-osos. L’oficina de premsa del Concili va haver de treballar molt. La representació del laïcat, anome-nats auditors i auditores, va començar molt baixa, a la primera sessió només el filòsof francès Jean Guitton, i al final del Concili van ser 29 homes i 23 dones.

El treball generós i responsable dels dos papesJoan XIII, en paraules del seu successor, va ser l’au-tor del Concili, el va inaugurar i en va viure la pri-

Som l’Església del Concili Vaticà IIJosep Hortet

4

mera sessió. Va morir abans de la segona sessió, el 3 de juny de 1963.

Pau VI va continuar respectant la mateixa inten-cionalitat de Joan XXIII. Tots dos van tenir gestos i iniciatives de renovació en el seu protocol papal vers la senzillesa i la fraternitat, i van escriure valu-osos documents en el mateix sentit conciliar, com la Pacem in Terris sobre la pau al món, de Joan XXI-II, i l’Ecclesiam Suam sobre el diàleg, de Pau VI. Van vetllar per la llibertat d’expressió i el respecte a les diverses posicions i per unir les voluntats en un sentit renovador.

Per què Joan XXIII va convocar el Concili?Elegit papa l’any 1958, als 77 anys, Joan XXIII so-miava una Església més ella mateixa, arrelada a les fonts evangèliques i amb una renovada visió del seu paper enmig de la Humanitat. Això ho resumia en la paraula italiana aggiornamento. Aquesta convicció la vivia com a fruit madur de la seva experiència cristiana i eclesial. Escrivia al seu diari: “Avui més que mai estem cridats a servir a l’ésser humà com a tal, no sols als catòlics. A de-fensar sobretot i a tot arreu els drets de la persona humana. L’evangeli no ha canviat, som nosaltres els qui comencem a entendre’l millor. Qui ha tin-gut la sort d’una vida llarga s’ha trobat amb noves tasques socials i qui com jo ha passat vint anys a Orient (Bulgària 1925-34; Turquia i Grècia 1934-44) i vuit a França (1944-53) i s’ha trobat a la cruïlla de diverses cultures i tradicions, sap que ha arribat el moment de discernir els signes dels temps i d’apro-fitar l’oportunitat de mirar endavant”. (Hi ha un DVD amb una pel·lícula sobre la vida de Joan XXI-II, que ajuda a comprendre la seva trajectòria vital).

Quan va anunciar la seva intenció de convocar un Concili, va dir que obeïa a una veu interior del cor, com una inspiració sobrenatural, “he pensat que els temps són madurs per donar a l’Església i a la tota la família humana un nou concili ecumènic”. Va fer un sensacional discurs inaugural del Concili on diu que “en l’exercici quotidià del nostre minis-teri pastoral arriben de vegades a les nostres oïdes i les fereixen, certes insinuacions d’ànimes que, en-cara que amb zel ardent, estan mancades del sentit de la discreció i de la mesura. Tals són els qui en els temps moderns no hi veuen res més que prevari-cació i ruïna. Diuen i repeteixen que la nostra hora en comparació de les passades, és pitjor, i així es comporten com qui no té res a aprendre de la his-tòria, que continua essent mestra de la vida, i com si en els temps dels precedents concilis ecumènics tot s’hagués produït de manera pròspera i recta pel que fa a la doctrina i a la moral cristiana, així com en relació a la justa llibertat de l’Església. Però ens sembla necessari dir que dissentim d’aquests

profetes de calamitats que sempre estan anunciant esdeveniments infaustos, com si fos imminent la fi dels temps... Una cosa és el dipòsit mateix de la fe, és a dir, les veritats contingudes en la nostra venera-ble doctrina i una altra cosa és la forma com aques-tes veritats són enunciades. Caldrà donar molta importància a aquesta forma de treballar pacient-ment, si cal, en la seva elaboració i per això hem de recórrer a una forma d’exposició que correspongui millor a un ensenyament de caràcter principalment pastoral... Ara l’Església prefereix usar la medicina de la misericòrdia que la de la severitat. Ella està decidida de sortir a l’encontre de les necessitats d’avui manifestant la validesa de la seva doctrina més que renovant condemnes... Per mitjà d’aquest Concili l’Església catòlica vol mostrar-se com mare amable de tothom, benigna, plena de misericòrdia i de bondat, també amb els fills separats”.

El Concili acull adquisicions intel·lectuals i pastorals emergents en l’EsglésiaMolts canvis a la teologia, als estudis bíblics, a l’es-piritualitat, a les maneres de pensar i de proposar camins pastorals no són pròpiament del Concili, es remunten molt més enllà, han estat preparats per tot un llarg procés d’anys i algunes qüestions i divergències ja existien però es dissimulaven. En molts casos el Concili dóna carta de naturalesa i avala unes actituds i opinions de teòlegs, de pas-tors, de biblistes que eren acollides per alguns i combatudes per altres.

Els treballs del ConciliLa renovació conciliar va quedar plasmada en 16 documents estudiats, discutits, esmenats i votats en les quatre sessions conciliars. La reforma litúrgica va ser el primer fruit ben encarrilat perquè hi havia tota una prèvia tasca d’estudi i aprofundiment de la Litúrgia i una petició insistentment expressada en la base de l’Església. La participació més activa i conscient, l’altar de cara al poble, més riquesa bíbli-ca i actualització de les celebracions sacramentals i de les seves pregàries, introducció de les llengües actuals a la Litúrgia i un llarg etcètera... La dife-rència de la litúrgia actual respecte a la d’abans de Concili és molt notable.

Va seguir la recerca en el Concili de com respondre a la pregunta: Església, què dius de tu mateixa? Un gran esforç va arribar a un gran resultat, el docu-ment anomenat Constitució sobre l’Església, que amb bona fonamentació bíblica presenta l’Església com a poble de Déu format per totes les persones batejades, l’autoritat del Papa i els bisbes i els altres ministeris com un servei a l’Evangeli defugint tot autoritarisme, exposa la doctrina de la col·legialitat episcopal, restaura el diaconat permanent, remarca

5

la responsabilitat del laïcat. L’anomenada “Cons-titució dogmàtica sobre la Revelació divina” és un dels documents més preciosos del Concili i que aporta una renovació de la te-ologia i de la vida cristiana en situar la primacia de la Parau-la de Déu en l’Església. Amb la “Declaració sobre la lliber-tat religiosa” es reconeix que han existit comportaments no massa conformes a l’esperit evangèlic o fins i tot contraris al llarg de la història i que cal eliminar. Es proclama la lli-bertat religiosa com un dret de les persones i els grups hu-mans. En el document sobre l’ecumenisme es diu que la restauració de la unitat entre tots els cristians és un dels fins principals que s’ha proposat el Concili. Parla de les esglésies i comu-nitats desunides per emprendre conjuntament una tasca de conversió de cor, d’oració per la unitat, de coneixement mutu, de formació ecumènica, de co-operació en el camp social i que en tot es tingui en compte que hi ha un ordre, una jerarquia de les ve-ritats de la doctrina catòlica, que és diversa la seva connexió amb el fonament de la fe cristiana. Amb el mateix esperit obert del Concili en un altre docu-ment s’exposa l’actitud de l’Església envers les re-ligions no cristianes, amb una especial referència, parlant del judaisme, a evitar l’antisemitisme. El document sobre l’activitat missionera ofereix valu-oses reflexions sobre els processos d’evangelització i com cal descobrir amb joia i respecte les llavors del Verb que hi amagades en les tradicions nacio-

nals i religioses. S’afirma que l’Església no queda realment fundada, no viu plenament i no és signe de Crist en la societat si no hi un laïcat autèntic que

treballi amb la jerarquia.

El document més llarg és el que s’anomena Constitució pastoral sobre l’Església en el món d’avui en el qual es pro-cura interpretar els diferents aspectes de la realitat humana amb els reptes que rep l’Esglé-sia per a contribuir a la pau de la família humana, a la dig-nitat de cada persona, a un bon discerniment dels canvis amb les seves oportunitats i les seves amenaces. Així es tracta sobre la dignitat de la persona humana, l’ateisme, la

comunitat humana: bé comú, solidaritat, participa-ció. Hi ha un capítol sobre el paper de l’Església en el món d’avui on també es parla de l’ajut que rep l’Església del món contemporani. En l’ultima part es comenten aspectes més concrets, com la família, la cultura, l’economia, el treball i les seves condicions, la comunitat política, la guerra i la pau.

L’espai d’aquest article no permet més explicaci-ons, el meu desig seria haver ajudat a valorar el Concili com un esdeveniment excepcional, molt positiu i prometedor i que les generacions joves i no tant joves, que no van viure el Concili, puguin sentir-se d’una manera esperançadora i gratificant situades en l’Església del Concili Vaticà II.

Josep Hortet és rector de les parròquies de Mare de Déu de Port i Sant Bartomeu de Barcelona

Què ens aporten les persones immigrades? * Ens qüestionen la nostra indiferència o la nostra superficialitat a nivell religiós. Tant els de tradició cristiana, que solen

viure més la dimensió religiosa que molts de la nostra societat, com els musulmans. Un exem-ple que explica el que vull dir: cada any fem les nostres interpretacions sobre la quaresma, si hem de fer dejuni o no n’hem de fer. Vaig passar un any a la comunitat que teníem a Tantur, tocant a Jerusalem, on el cap de cuina era musulmà i durant el ramadà no tastava absolutament res en tot el dia. Nosaltres hauríem picat amb qualsevol pretext. Ell s’ho feia tastar per una altra persona no musulmana, però ell no ho provava.

Aporten també una ajuda material. Han vingut aquí quan se’ls necessitava, per fer feines que nosaltres no volem fer. Tot un servei de cura i atenció a persones grans, per exemple, és a les seves mans. I cal valorar-lo i l’actitud amb què ho fan. Aporten, doncs, també una ajuda a nivell social molt important.

Els que són cristians i són són presents en parròquies aporten una vitalitat que potser sense ells aquestes comunitats parroquials no tindrien. A nosaltres ens ajuden a desvetllar-nos d’un

cert cofoisme i d’un cert mirar només el nostre interès. Ens fan obrir el cap, el pensament i el cor i desvetllen el nostre com-promís, quan ens fan veure que més enllà de casa nostra no s’acaba el món, sinó que hi ha altres necessitats i persones.

Josep Maria Soler, abat de Montserrat

* Publicat al Crit Solidari núm. 9, juny 2012, de l’Equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat

6

Darrerament m’he dedicat a llegir un parell de llibres sobre l’evangeli de Joan, i m’he adonat d’una cosa que fins ara m’havia passat totalment desapercebu-da, i que em fa veure com sovint passem per davant dels textos entenent-los a partir d’unes idees prèvies que no ens permeten des-cobrir el que realment diuen.

En la teologia cristiana, és a dir, en la manera d’entendre la nostra fe, em sembla que tots donem per suposat que quan parlem de la salvació de Jesús estem dient que nosaltres estem marcats pel pecat i que la vinguda de Jesús, amb la seva fidelitat fins a la mort, ens n’allibera. Segurament que no ens queda gaire clar com funci-ona això, però sí que tenim clar que la fe que ens han transmès és aquesta. I per tant, d’aquí es dedueix que un punt de partida bàsic per rebre aquesta salvació és reconèixer que som pecadors i que necessitem que Jesús ens alli-beri del pecat.

Aquesta concepció de la fe té, cer-tament, exageracions que rebut-gem. Sobretot, aquella tan típica de que Déu reclamava la sang del seu Fill, vessada per nosaltres, per satisfer les ofenses dels nos-tres pecats. Però en tot cas, sí que semblaria indiscutible que el nos-tre pecat i l’alliberament que Je-sús ens dóna són peces claus del ser cristià, encara que sovint ens costi de viure realment aquest plantejament.

Però ja dic, resulta que llegint l’evangeli de Joan, i d’una mane-ra especial el seu primer capítol, l’anomenat “pròleg”, que es troba ala versets 1-18 d’aquest capítol inicial, ens adonem que aquesta concepció no hi és per enlloc. És a dir, que l’evangeli de Joan té un altre punt de partida. El Fill de

Déu, la Paraula de Déu com Joan l’anomena, resulta que no ve al món per alliberar-nos del pecat, sinó per fer-nos arribar la llum i la vida de Déu. Déu envia aquell que és la seva Paraula per tal que es faci carn, es faci home, i així ens pugui omplir de la gràcia i la plenitud que només Déu té.

Evidentment que, en aquests mateixos versets inicials, ja es diu que n’hi ha hagut molts que no han acceptat aquesta oferta de vida, però això és posterior a l’oferta. La nostra condició huma-na no assoleix la plenitud sense la Paraula de Déu que dóna llum i vida. Però el punt de partida no és la situació desgraciada de la condició humana, sinó la volun-tat de Déu que vol fer que aques-ta condició humana comparteixi la vida que ell té.

Déu n’hi do quina diferència. Tant l’explicació que parteix de la situació de pecat com l’explicació que parteix de la voluntat de Déu de donar-nos la seva plenitud són dues maneres d’intentar explicar qui és i què significa Déu per a nosaltres, i totes dues són perfec-tament lícites i vàlides, en la línia de la diversitat de teologies que ens ofereixen els llibres del Nou Testament. I totes dues constaten, també, la feblesa de la condició humana: en el primer cas de ma-nera òbvia i directa, però en el

segon també, perquè si no fóssim febles no necessitaríem per res la llum i la vida de Déu.

Però, precisament perquè totes dues teologies són igualment lí-cites i vàlides, resulta lamentable que ens hàgim arribat a creure que l’única manera correcta i và-lida de parlar de Déu és la prime-ra, la que parteix, a vegades gai-rebé obsessivament, de la nostra situació pecadora i desgraciada. De fet, amb una elemental anàlisi del perquè d’aquesta unilaterali-tat, resulta bastant clar que, si a la gent se li crea una consciència de que està en una situació des-graciada, sempre resulta més fàcil de fer-li fer allò que deci-deixin aquells que es presenten com a mitjancers de la salvació de Déu… I és clar, d’aquí al poder omnímode de l’Església sobre les vides de les persones només hi ha un pas.

El problema és que ara, sovint, amb les accions que s’estan fent amb tot això de la nova evange-lització, sembla que s’està refer-mant novament aquesta manera de veure la fe com si fos l’única. I es posa l’accent en la nostra situa-ció desgraciada, en els problemes que patim, en les ferides que ens tenen aixafats… com una manera de portar l’oient a descobrir que només en la fe pot trobar sortida a tanta desgràcia. I a mi això em fa por. No em sembla que tot ple-gat sigui gaire sa. Provocar que la gent se senti malament com a punt de partida perquè desco-breixi la fe, em sembla una mica manipulador. A mi m’agrada més el plantejament de l’evangeli de Joan. I és que estic convençut que Déu no ens necessita desgraciats. Conscients de les nostres febleses sí. Però desgraciats, no.

Josep Lligadas és escriptor

Déu no ens necessita desgraciatsJosep Lligadas

7

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

17 de maig de 2011. Emoci-onat pel que havia llegit a Internet, passo per la plaça de Catalunya un dels pri-mers dies de l’acampada. És de matí, fa molt de sol, i la plaça és plena de gom a gom. Més enllà de les frases en-ginyoses o de les ac-tivitats que s’hi duen a terme, m’impacta la cua de la indignació. En una cantonada, moltes dones i homes fan cua per parlar per un altaveu. No és un debat ni una taula rodona. Només és un espai per expressar la ràbia que molta gent porta per dintre. Més enllà de les propostes de canvi, hi ha una sensació que ens uneix: tots ens sentim enganyats pels mitjans de comunicació, estafats pels polítics i robats per les entitats financeres. És la “democràcia limitada” de la qual més endavant vaig sentir parlar a Ig-nacio Ramonet, d’una nova forma de despotisme il·lustrat que cal desbancar. La plaça ha esdevingut un espai per cridar-ho i per compartir-ho. Estem recuperant la veu.

Sóc a casa, escoltant la ràdio, l’endemà dels fets del Parlament. En una tèrtulia han convidat dos joves de l’acampada. Entre els contertulis hi ha l’Ernest Benach, que creu poder sintonitzar amb ells per-què és d’un partit d’esquerres. Però el diàleg es fa impossible. Per més que insisteixen d’una banda o de l’altra, no hi ha manera de posar-se d’acord. No és una qüestió ideològica, sinó de llenguatge. Les veus de la democràcia oficial no poden entendre que algú se surti del seu patró. L’esquerra institu-cionalitzada en partits o sindicats només comprèn la realitat des de la seva retòrica tradicional. Més enllà de que tingui raó o no (i jo crec que la tenen en gran mesura), es fa evident la distància amb la gent del carrer. I veure l’esquerra distanciada del poble fa patir. És el que ha explicat González Faus en el seu quadernet: El naufragi de l’esquerra.

Venim caminant des de la plaça Orfila. Ens hem unit a la columna que ve de Santa Coloma, Trini-

tat Vella i Bon Pastor. Parem davant de la Meridiana. A l’altra banda, veiem les com-

panyes de Nou Barris. Al senyal, sortim corrent d’una banda i l’altra i aturem el trànsit d’una de les entrades més im-portants de la ciutat. És un moment d’eufò-ria. Aquesta foto s’ha

reptit diverses vegades aquest any. Hem après a organitzar-nos per anar

a les manifestacions. El que m’agrada de la foto és que visibilitza la força

del col·lectiu. Només amb el cos i la unió, hem es-tat capaços d’allò que ens semblava impossible.

A Sant Andreu, on visc, s’han organitzat assem-blees cada dimarts i comissions de treball. També s’hi va acampar uns dies. Als vespres es feia cassol-da i es van crear espais a la xarxa per comunicar-se i penjar informació. Tot això genera entusiasme. Al principi hi vaig participar més activament i amb el temps, ho reconec, m’he anat desinflant. En aquests espais he trobat molta informació i for-mació, testimonis de gent que m’ha impressionat amb la seva entrega incansable en aturar desnona-ments, ocupar ambulatoris i redactar manifestos i pamflets. Es genera veïnatge, ens coneixem més entre nosaltres, et reconeixes i saludes quan passe-ges pel carrer. Això genera una forta consciència de col·lectiu i de tot el que aquest pot fer.

No tot és fantàstic, hi ha aspectes negatius. Costa establir relacions autènticament democràtiques. Més enllà de seure en rotllana, cal saber escoltar, saber respectar la veu de l’altre... Això porta temps.

No em sento capaç de fer un judici sobre la situació actual del 15M perquè no hi estic prou implicat i perquè és massa plural i divers com per jutjar-lo des d’una sola òptica. Tampoc pretenc defensar-lo. M’hi sento proper, però no sé què passarà ni cap a on anirà. Per mi, el més important d’aquest any ha estat trencar la estereotipada imatge d’una po-blació adormida o de que no es podia fer res. Més

Tres instantànies en un any:algunes experiències al voltant del 15M

Ignasi Flores

8

tats per la Hipoteca, en rebre el premi a la millor iniciativa solidària. Però ella, en el discurs, sí que va evidenciar la situació de moltes famílies en risc com també els responsables d’aquestes situacions. Si el 15M serveix perquè aquestes veus no es pu-guin amagar, ja tenim el començament d’un món millor. Que tot està per fer i tot és possible.

Ignasi Flores és professor de Secundària i militant del MIJAC i de l’ACO

que el 15M, m’interessa aquesta nova sintonia. La situació és cada cop més fràgil, la crisi no s’atura, però s’ha visibilitzat que som molts els que no vo-lem aquest model de democràcia. S’ha visibilitzat també la força que tenim quan ens unim i tot el que podem fer. I, sobretot, s’han visibilitzat aque-lles persones que pateixen més les conseqüències d’una mala gestió. L’últim exemple és el de l’entre-ga dels premis al català de l’any. TV3 no va emetre el discurs d’Ada Colau, de la Plataforma d’Afec-

Sumant al sentiment d’indigna-ció creixent ha tornat la contro-vèrsia dels peatges a les autopis-tes catalanes en forma de crida a la desobediència: #novullpagar. La protesta dels que es neguen a pagar els peatges ha posat a l’agenda política un debat que no hi figurava, probablement perquè la crisi econòmica l’havia relegat a posicions postremes. Però també perquè la controvèr-sia, més enllà de tocar la sensi-blera fibra sobiranista en boga, reobre el debat de la propietat de les infraestructures i dels ser-veis bàsics. La insurrecció, que ha captat lògicament quota de pantalla durant unes setmanes, forçant una presa de posició de partits polítics, agents socials i govern inclòs, no és tan segur que provoqui la reflexió i el de-bat social que mereixeria.

A la discriminació que es percep a Catalunya en relació a altres territoris de l’Estat farcits d’au-tovies gratuïtes, cal afegir un al-tre greuge: la constatació que el diner públic s’ha malversat amb infraestructures innecessàries com aeroports regionals i líni-es de ferrocarril d’alta velocitat que per la seva baixa utilització i elevat cost no es justifiquen des de la raonabilitat econòmica, i encara menys al costat d’obres de màxima prioritat com la lí-

nia d’alta velocitat a França que pateix retards inexplicables. Els catalans, però, no ens deslliu-rem tampoc de la disbauxa del malbaratament. El festival de poliesportius i pavellons firals desproporcionats, junt amb un creixement urbanístic devorador del territori dóna fe de l’irracio-nal i absurd procedir de certes administracions...

Els euros invertits per cada qui-lòmetre d’alta velocitat, d’au-topista i autovia han restat lò-gicament d’altres inversions necessàries que ara es troben a faltar com els transports públics, especialment el ferrocarril de rodalies. Catalunya i Espanya baten rècords mundials en qui-

lòmetres d’autovies, autopistes i tren d’alta velocitat per habi-tant. No ens pertoca encapçalar aquestes llistes. Mentre es desti-naven milions a aeroports regio-nals innecessaris no s’abordaven inversions de gran calat per la seva transcendència econòmica com el corredor mediterrani de mercaderies, ara tan reivindicat. La conclusió és que s’ha actu-at com a mínim amb manca de planificació i mal criteri a l’hora d’invertir.

D’altra banda, alguns a Catalu-nya han criticat fortament inver-sions fetes per l’anterior govern tripartit en el programa de pla-nificació de l’abastament hidràu-lic que comportà, entre altres

Qui paga les infraestructures?Salva Clarós

9

Aquest és el testimoni d’una dona marroquina, que es vol mantenir en l’anonimat, i que té la vàlua resumir la situació de tanta gent. La Lluïsa Geronès, que atén des d’Àkan aquestes realitats tan dures, ens fa l’escrit des de la perspectiva i la veu de la protagonista.

Tota la nit que hem plorat tots dos. No tenim res. I des que vam perdre el Pirmi, si no arriba a ser per vosaltres, l’únic camí possible era tornar ràpida-ment al Marroc, perquè no tenim res, absolutament res, com menjar, com pagar el pis, com sobreviure aquí, en aquest país, si no tens res? Però, tornar, renunciar, quan tota la teva vida s’ha arrelat en un altre lloc, quan no tens res en el país on vas néixer, quan tens fills, nascuts aquí, i els estimes per sobre de tot, com fer-ho? Ja saps, de sempre, que no m’és

infraestructures, la construcció de la desalinitzadora del Prat. Certament que aquelles infra-estructures van fer recaure una gran inversió sobre les espatlles de l’Agència Catalana de l’Aigüa (ACA), és a dir, la Generalitat, encara que també van rebre fons europeus. Ara el govern es pro-posa privatitzar serveis de gestió de l’aigua en alta com ATLL amb l’excusa que cal eixugar el dèfi-cit. Doncs bé, aquesta estratègia de concessionar la gestió de l’ai-gua des dels nostres pantans pot acabar d’aquí a un temps amb una altra protesta semblant al “novullpagar”, en aquest cas no l’autopista sinó el rebut de l’ai-gua. Si avui ens queixem d’unes concessions que s’allarguen més enllà dels raonables terminis d’amortització de les autopistes en benefici d’empreses privades, empreses que reparteixen divi-dends, què no farem quan l’en-cariment sigui d’un bé bàsic i en benefici de “l’abertis” de torn?

Això ens ha de fer reflexionar sobre si és raonable demanar la gratuïtat dels peatges. El res-cat dels peatges que es demana, peatges a l’ombra o bé peatges tous, acaba repercutint sobre tots i no només sobre els usuaris. En

conseqüència només es justifica si és per aconseguir altres fins com l’alta ocupació dels vehicles, l’eficiència energètica, la dismi-nució d’emissions contaminants o per causes de mobilitat obliga-da. Quan no paguem el peatge de l’autopista ho fa la hisenda pública subsidiàriament. Al fi-nal, paguem tots, i qui surt més perjudicat no és el que passa per la barrera, és aquell que no hi passa però també la sosté tribu-tàriament. Que injust!

Per més que pugui ser llaminer apuntar-se a no pagar els peat-ges, aquesta és al meu parer una actitud equivocada. El model de pagar per la utilització de les autopistes no és necessariament dolent: d’aquesta manera no es trasllada el cost de la construc-ció i el manteniment de les au-topistes als ciutadans que no les utilitzen sinó que recau ex-clusivament en els seus usuaris, fins i tot aquells usuaris que són estrangers i que per tant no pa-guen impostos aquí, contribuint també a finançar-les. De fet, és la política de la gratuïtat el que ha fomentat tal exuberància de vies preferents a la Península, blo-quejant indirectament el canvi

de model de mobilitat que tant necessitem ara.

El més realista és que el govern d’Espanya traslladi almenys una part del cost de la construcció i el manteniment de les infraes-tructures viàries preferents als seus usuaris mitjançant peatges modulables per tal de pagar-les i canviar hàbits de mobilitat. En la mateixa línia d’actuació, la Ge-neralitat ha de gestionar pública-ment la distribució de l’aigua en alta, adaptant les tarifes a la re-alitat d’aquest recurs bàsic, que és sobrer i que té un cost creixent de gestió. Tenint en compte que, a diferencia de les autopistes, l’aigua és un bé bàsic i estratègic, que per tant ha de tenir el màxim control i protecció pública.

Siguem conscients que les priva-titzacions solen arribar quan no s’ha actuat amb realisme. Quan s’ha practicat una política tarifà-ria irreal per raons fonamental-ment de covardia política i de no explicar les coses als ciutadans. Al final el despropòsit se sol aca-bar amb el “rescat” per part del capital privat. Evitem-ho si hi som a temps!

Salva Clarós és sindicalista

I vam perdre el Pirmi...M. Lluïsa Geronès

fàcil prendre decisions, i que, quan hi ha fills, enca-ra ho és menys.

Vam perdre el Pirmi d’una manera que em costa d’entendre. Fa temps que ens vam canviar de pis, vam haver de llogar un pis més barat, totes les car-tes m’arribaven al pis nou, i, de sobte, Déu sabrà perquè, una carta va arribar a l’adreça vella, i nin-gú no me la va donar. Deia la carta que tenia deu dies per presentar uns documents, i els deu dies van passar. Em va trucar l’assistenta social, hi vaig

10

anar i em va dir que per què no havia presentat els documents, va ser llavors quan em vaig enterar que m’havien enviat una carta. El Pirmi ja no es va cobrar. Era el mes de gener. Ho vam presentar tot i es va reactivar, però cobrar no, em diuen que no tenen diners. Ho vaig a demanar constant-ment, però sempre em diuen que encara no.

I ja veus, vam demanar ajuda a la família, la família, tan pobra com nosaltres, tam-bé té problemes per viure. Vaig demanar ajudes on vaig poder, però tothom deu demanar i no és fàcil aconseguir cap aju-da, només vosaltres heu respost a la meva crida. I mengem i paguem el lloguer i els serveis gràcies a vosaltres, si no arriba a ser pel vostre ajut acabem vivint al carrer. Però, fins quan podreu aguantar?

Tenim por, por de tot, por que ens digueu que ja no ens podeu donar res, por de no poder menjar, por que ens tirin al carrer, por d’haver de buscar els diners per tor-nar, por de tornar al nostre país i no te-nir-hi res, res, perquè no hi tenim ni casa ni possibilitats de treball, ja saps que el marit té dificultats de salut. I vivim amb una angoixa que converteix el viure de cada dia en un malson.

El pare va treballar vint anys aquí, i nosaltres vam pujar en aquesta terra, i era la meva terra, no vo-lia viure en cap lloc més, eren els meus carrers, la meva gent, quan tornava per vacances al Marroc sempre tenia ganes de tornar aviat cap aquí. Era el meu país, sí, però tot el que era fonamental de la vida ho havia viscut en un altre lloc, aquí hi tinc amistats, gent en qui confio, que m’ha ajudat a entendre la vida i a afrontar-la. I encara que sem-pre hem sigut pobres, era casa meva. I, de sobte, he perdut la casa, aquest país que em va acollir, aquest país on havia fet de voluntària, fins i tot, de la seva llengua perquè d’altres l’aprenguessin.

No tinc possibilitats de seguir vivint aquí, fora que algú hi posi remei.

Haurem de marxar, els meus fills perdran l’educació, potser l’única solució serà anar a viure lluny de les ciutats, en al-gun lloc amb molt pocs serveis, m’es-pera un viure reclòs en quatre parets,

jo que, com a dona, aquí, havia après tot un món, per als meus fills la mínima edu-

cació en una escola deficitària en tot, potser ni l’accés a la sanitat, la possibilitat de menjar una mica cada dia al preu de no tenir cap futur.

Jo voldria poder treballar, fa temps que busco treball i no en trobo. Un dia, fins i tot, vaig arri-bar a somiar que treballava, i que érem feliços, feliços vol dir poder pagar el lloguer, el gas, l’ai-gua, la llum, el menjar, que els nens puguin anar a escola, que si estan malalts, els puguin curar,

de tant en tant poder tenir una festa fami-liar, no gaire res per segons qui s’ho miri, però tan gran per a nosaltres! No hi podria haver algú que ens ajudés? Tu saps quan

podran reactivar els Pirmis, saps si realment no el tornarem a cobrar mai més, amb qui podríem parlar? Què podríem fer? O tot ja està perdut? Què ha passat? Jo pensava que aquest país era

diferent. Explica’m per què passa tot això. Qui pren les decisions? Saben el que és la pobresa? No vull inspirar llàstima, sé com molesten les càrre-gues, sentir que no et volen, la vida no és gens fà-cil. Voldria la discreció, la humilitat, no m’agrada el soroll, només la senzillesa del viure. M’agradaria guanyar-me la vida normalment, dignament. Em sento malament, amb mareig, com si anés a caure, de vegades penso que acabaré malament psíquica-ment, tinc por pels meus fills... Penso en la mort, viure és molt, molt difícil. Tot se’m fa estrany... Di-gue’m que encara hi ha alguna oportunitat.

M. Lluïsa Geronès és presidenta de l’Associació Àkan de Girona

Us en recordeu de les recitadís-simes paraules atribuïdes a Ber-tolt Brecht: “Primer es van endur els... però no em va importar”?

Identitari = naziNazis ni al Clot ni enlloc

Laia Serra

Doncs traiem-les de l’armari. Traiem-les perquè primer el Le Pen i el seu Front Nacional fran-cès, semblava a la dècada dels 70

i 80 que no arribaria enlloc, fins que el 2002 ja ens va començar a posar la por al cos. Traiem-les perquè a Holanda, el 2010, el

11

partit xenòfob (“Partit per la Llibertat”) ajudava a formar go-vern. Traiem-les perquè a Grè-cia, Alba Daurada han tret 21 re-presentants, amb un logotip que recorda descaradament la creu gammada i amb un programa electoral on, entre diferents pro-postes ben imaginatives, hi ha la de posar explosius a les fronte-res. I traiem-les, perquè, seguint les paraules de Brecht, compte que no sigui massa tard: ja els te-nim obertament al Clot.

Menteixo. Obertament no, ara es fan dir identitaris, no nazis. El casal que han obert al Clot es va anomenar inicialment “Cen-tro social Militia” i van convi-dar-hi destacats feixistes per inaugurar-lo al mes de gener. Davant el rebuig que hi va ha-ver, li han canviat el nom, ara es diuen Casal Tramuntana i es-tan alcarrer Independència 333 (tota una ironia). I heu llegit bé, és vesteix de centre social. Sí, senyor, com les bones èpoques de creixement nazista, amb les Forces d’Assalt que permetien apropar-se a la gent i anar este-nent una ideologia que no cal que expliquem què va desencadenar. I com que sabem qui són i què és, potser cal que ho diguem en veu alta: identitari=nazi. La lli-bertat d’expressió no ho justifica tot. Jo no vull gent patrullant pel meu barri atemorint i amenaçant a tothom que no pensi com ells, no vull enganxines amb esvàsti-ques al meu barri, no vull gent que fa programes de solidaritat amb grups que van fomentar la neteja ètnica a Kosovo (busqueu la paraula “txètnik”), no vull gent que té contactes internacionals amb grups com Casa Pound. Fets que, des que el “casal social” s’ha instal·lat al barri, ja estan passant.

Davant d’això què podem fer?

Primer, no quedar-nos callats. La indiferència ens portarà a la por i la por és la nostra pitjor enemiga, perquè demostra que ja ens han vençut.

Segon, deslegitimar el seu dis-curs. Ni “peròs”, ni “mitges tin-tes”. Són nazis, són racistes, són homòfobs, són autoritaris, són violents, i aquí no hi ha “peròs” ni “mitges tintes” que valguin.

Tercer, dedicat a aquelles per-sones de dretes i no tant dretes, que pensen que si absorbeixen part del discurs, si el maquillen una mica, doncs es quedaran el seu vot i així els d’exterma dre-ta no creixeran. Això és fals. Si comences a dir: “ jo no sóc ra-cista però...”, “és veritat que no tot s’hi val, i...” estàs justificant

part del seu discurs i els engran-deixes. I quan creixin més què farem? agafar una mica més el seu discurs? fins quant? fins a legitimar el seu discurs? fins a portar-los al poder?

I a partir d’aquí, quarta opció.

Quart. Superem el discurs de que tothom és igual, tots els par-tits són iguals, això s’enfonsa, no hi ha res a fer... Jo no sóc igual, ni penso que tothom ni tots els par-tits siguin iguals, ni que tothom es mogui per interessos econò-mics. I no és només que no ho penso, és que la humanitat ho ha demostrat al llarg de la seva his-tòria. Mirem els moviments po-pulars, els moviments ciutadans, la defensa dels drets humans. I a qui no trobi moviments inspira-dors, situacions d’ànims, forces per tirar endavant, li recomano tancar les orelles i els ulls a les notícies, posar-se música animo-sa, i pensar en allò que vol ser. Jo vull intentar retreure’m el mínim de coses, per tant, no ho deixaré passar. La meva pregun-ta, mirant-te als ulls és: i tu? I la veritat, si no et poses en marxa, en allò més petit que tu creguis que pots fer, encara que pensis que és insignificant, doncs no et queixis, que em distreus; i re-cords al Bertolt Brecht.

Primer es van endur als negres, però com que jo no era negre, no em va importar. Després es van endur els jueus, però com que jo no era jueu, tampoc no em va importar. Després es van endur els comunistes, però com que jo no era comunista, tampoc no em va importar. Després es van endur els obrers, però com que jo no era obrer, tampoc no em va importar. Més tard es van endur els intel·lectuals, però jo no era intel·lectual i tampoc no em va importar. Després van seguir amb els capellans, però com que jo no era capellà, tampoc no em va importar. Ara se m’emporten a mi, però ja és massa tard.

Més informació a http://unitatcontraelfeixisme.org/

Laia Serra és doctora en Ciències Polítiques

12

RECEPTES per anar canviant Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Púding de pastanagues i gambes

Tere Jorge

No sé si heu sentit parlar alguna vegada de la teoria dels humors. És una doctrina mèdica atribuïda a Hipòcrates per explicar la diferent personalitat dels individus i l’origen de les malalties. Es basa en la relació entre els fluids del cos i els elements essencials que formen totes les coses que exis-teixen. Els humors es classifiquen segons siguin calents o freds i humits o secs, a banda d’associar-se a una estació de l’any i una manera de ser. L’estiu s’associa a la bilis, hu-mor calent i sec, que pel que fa a la personalitat, i sempre seguint aquesta teoria, es tractaria de persones dominants i passionals. Però com diu Aristòtil la clau està en la “justa mesura” i només si som capaços de mantenir els humors en equilibri gaudirem d’una bona salut física i mental (que difícil en el temps que vivim). Vaja! Avui m’ha sortit una introducció bastant filosòfica, però parlant de la justa mesu-ra, aquí teniu una proposta que espero mantingui el vostre “bon humor”.

Ingredients (4 persones): 100 gr. de pastanagues; 100 gr. de gambes; 250 ml. de nata líquida; 3 ous; sal i pe-bre; enciams variats; maionesa.

Preparació:

Bullim les pastanagues durant 10 minuts amb una mica de sal i les reservem. Untem un motlle rectan-gular amb mantega i en el fons hi posem una mica de farina de galeta. Triturem amb la batedora els ous, la nata, la sal i el pebre fins que ens quedi una crema. Hi afegim les gambes pelades i crues, sense triturar-les, i les pastanagues tallades a bastons primets. Ho bar-regem bé i ho aboquem al motlle. Podem posar una mica de farina de galeta i/o formatge ratllat per sobre.

Introduïm el púding durant 45 minuts al forn 180º al bany maria. El deixem refredar a la nevera durant una hora i ja el podem treure del motlle. El servim acom-panyat d’una barreja d’enciams i salsa maionesa.

BenauratsSalvador Clarós

Benaurats els que no envegen riqueses ni pa-trimonis immobiliaris. Els que es priven de luxes insolents, de creuers al voltant del món, d’hotels de somni i de restaurants amb estels Michelin. Benaurats els que, per no hipotecar les generacions futures, no han viscut per so-bre de les seves possibilitats i molt per sobre de les possibilitats de tots plegats. Benaurats els que no han defraudat a hisenda. Els que no han enganyat. Els que no s’han lliurat a la voràgine de la cotització borsària alimentant el monstre de l’especulació. Benaurades les famílies que sobreviuen amb mileuristes sous de gent treballadora. Benaurats els que van confiar en els experts, assessors, economistes... que mai no els van advertir del risc real que corrien els seus estalvis, que els aconsellaren comprar pisos mitjançant hipoteques, que els van jurar que mai no baixarien de preu... Be-naurats i bonassos perquè cregueren que el govern i les autoritats del Banc d’Espanya vi-gilaven per l’interès comú. Ells han descobert de sobte que són posseïdors de participacions preferents. Que la Caixa se’ls quedarà el pis i a més els continuarà reclamant un deute que mai no podran pagar. Que el govern no dema-narà responsabilitats als responsables del seu sofriment. Benaurats els que mai van creure que l’abundància fora ni raonable ni desitja-ble en un món ple d’injustícia i desigualtat. Benaurades aquelles persones que amb el seu treball assalariat han contribuït al benestar col-lectiu i que s’han quedat sense feina, i els jo-ves que mai l’han trobada encara, i les que els ha estat denegada la renda mínima d’inserció arrossegant-les a la pobresa i a la desespera-ció. Benaurats els immigrants que malviuen en assentaments urbans i en infravivendes perquè ells han estat la força de treball que ha construït un parc immobiliari innecessari per a l’enriquiment d’especuladors, de banquers i alts executius d’empresa que s’han retirat amb pensions milionàries, indecents. Benaurats i benaurades totes les persones de bona fe que pateixen les conseqüències d’una crisi que no han provocat. Benaurats perquè només ells co-neixen la força revolucionària que pot capgi-rar el món i canviar el cor dels despietats.

13

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Emancipar-se als 18 anys després d’estar tutelat pel sistema de pro-tecció d’infància és l’inici d’una cursa d’obstacles. Hi ha nois i no-ies que han estat atesos pel siste-ma de protecció de menors per preservar-los d’una situació d’alt risc social, víctimes d’un context de pobresa, de maltractament o de negligències severes. Amb 18 anys han de deixar inevitablement els centres per convertir-se en adults autònoms sense comptar amb la maduresa, els recursos econòmics ni el suport familiar necessari per fer-ho amb garanties. No poden decidir quan, com, ni amb qui s’emancipen. Per això pateixen una desigualtat enorme respecte els al-tres joves de la seva edat sense pro-blemàtiques de risc social.

Aquests són els joves extutelats. Equivocadament, s’associa el col-lectiu de joves extutelats amb joves conflictius, rebels o amb problemes relacionats amb la justícia, però l’únic denominador comú entre ells és el fet d’haver patit una situa-ció de desemparament.

El context actual de crisi agreuja, encara més, la seva condició. Un atur elevat, una xarxa de suport informal molt dèbil i una acció social que no dóna a l’abast, són els acompanyants d’aquests joves. Però l’emancipació els arriba en-cara ara, puntualment als 18 anys. Buscar un pis o una habitació on viure, formar-se, accedir a un lloc de treball i mantenir-lo, gestionar documents i la pròpia economia, vetllar per una bona xarxa d’amics i d’adults, comprendre la pròpia família, conviure amb el passat i saber construir present, són només algunes de les qüestions que han de resoldre aquests joves.

Donar suport als joves en el seu procés d’emancipació és clau per a pal·liar els riscos d’aquesta autono-mia precipitada. Reforçar a aquests joves en aquesta etapa d’emanci-pació implica molt més que do-tar-los de les eines necessàries per a superar una etapa de transició.

Per a molts d’ells suposa tenir una oportunitat de reconstruir les seves debilitats i enfortir el potencial que tenen inhibit, optimitzar els seus propis recursos i facilitar la creació d’una xarxa de suport informal.

A Punt de Referència treballem pels joves extutelats, convençuts que amb un bon acompanyament po-dran superar la seva condició i equiparar-se a la resta de joves com ells.

Des de fa més de 10 anys, tre-ballem per l’acompanyament a l’emancipació dels joves extutelats mitjançant programes de mento-ria i d’habitatge, que vinculen a aquests joves amb altres ciutadans que es troben més ben posicionats i poden oferir-los un suport infor-mal.

La mentoria una eina eficaç per re-duir l’exclusió social.

La mentoria és una eina d’interven-ció social que promou la relació en-tre persones en la qual una d’elles, voluntàriament, s’ofereix per pro-porcionar un suport individual a una altra persona que es troba en una situació de risc d’exclusió. Aquesta relació és motivada i tuto-ritzada per un professional.

A Punt de Referència comptem amb els programes Referents i Acull, que ofereixen als joves una persona

voluntària que actua com a referent i els dóna suport en les seves acti-vitats quotidianes. La relació entre jove i mentor comença de forma artificial però esdevé de confiança amb el pas del temps. Una relació que comença però no acaba.

Tu també pots ser un bon referent! Busquem persones voluntàries dis-posades a oferir una part del seu temps. Obre les portes de casa! per ser acollidor/a d’un jove extutelat, durant 8 mesos estaràs donant una gran oportunitat.

La mentoria aporta grans beneficis. Participar d’aquesta experiència és un aprenentatge vital. La relació referent-jove facilita l’accés a un coneixement que, de forma espon-tània, no arribaria. L’estabilitat que ofereix aquesta relació als joves, la incondicionalitat, l’exclusivitat i l’equilibri entre l’autonomia i el control, són alguns dels aspectes que faciliten la millora de les seves competències, i que amb el temps es consoliden. Relacionar-se amb realitats diferents ens obliga a tots a utilitzar eines i estratègies de comunicació diferents, desplegar altres habilitats i fer un exercici d’empatia constant.

Tot plegat un exercici de ciuta-dania, una aposta per la cohesió social. La mentoria és una aposta per la construcció d’una ciutadania compromesa, que apropa realitats diferents i allunya pors, prejudicis i desigualtats. T’hi apuntes?

Punt de referènciaT’imagines marxar de casa amb 18 anys?

Marta Bàrbara

ASSOCIACIÓ PUNT DE REFERÈNCIA

tel: 93 329 74 28 info@puntdereferencia.orgwww.puntdereferencia.org

http:/cordafluixa.wordpress.comhttp:/elmeureferent.wordpress.com

14

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

JESÚS I EL PIRMI. Sempre m’havia de-sassossegat una mica, perquè no l’acabava d’entendre, la paràbola de “l’amo de la vi-nya” que a diferents hores del dia va a con-

tractar colles de treballadors i al final els paga a tots el mateix jornal. Els que han treballat tot el dia no semblen estar gaire conformes en cobrar un de-nari; el mateix sou que els que s’hi han posat a mit-ja tarda. Jo tampoc entenia massa que fos un tracte just. “L’amo” els diu: “Company, jo no et faig cap injustícia...¿que no puc pas fer el que vulgui amb el que és meu?,¿o és que tens enveja perquè jo soc ge-nerós?”. José Antonio Pagola, en el seu llibre Jesús, aproximació històrica (Ed. Claret, pàgs. 167 a 171), ens planteja: Quina mena d’amo és, que contracta jornalers per treballar escassament una hora... tan-ta pressa li corre la verema? També ens dóna una informació: un denari era l’equivalent a la despesa diària per la subsistència d’una família al temps de Jesús. A vegades un petit matís, una informació que no es té, pot ser la clau per entendre o no un fet, unes paraules, una situació... Pagola m’ha fet entendre que “l’amo de la vinya” procura que tots tinguin almenys un denari al final del dia, per co-brir les depeses mínimes de la família i garantir-ne la dignitat i la subsistència. I aquesta és la justícia que ens demana que practiquem! Jesús implantava el PIRMI fa dos mil anys. Albert Farriol

CELEBRAR LA VIDA DE L‘ÀNGEL. El 7 de gener d’enguany vaig participar d’una celebració de comiat de l’Àngel, un amic que ens va deixar, després de 89

anys d’una vida veritablement plena. Gens amic d’homenatges, concentracions ni funerals, havia dit que quan morís ho celebréssim amb alegría, brindant per la vida; i perquè no ens n’oblidéssim havia deixat una ampolla de whisky amb aquesta inscripció: “Perquè quan em mori ho celebreu, a la meva salut”. La preparació de la cerimònia havia estat feta el dia 4, abans que ell es morís, tot preve-ient que ho faria el dia 5 de gener, atès que l’Àngel era un aimant de tots els nens, als quals regalava joguines que havia trobat pel carrer i havia repa-rat… La seva filla ho va dir molt segura: el pare ens deixarà el dia 5 (!). La celebració va començar amb una eucaristía, preparada per les filles i els néts, a l’església del poble. No hi havien les despulles car l’Àngel havia deixat el cos a la ciència. En substitu-ció, com a símbol, una màquina de tren de joguina, on hi havien pujat tots els seus nebots, néts i amics, d’una extensa familia. (L’Àngel era un gran afici-onat als trens, fins a tenir-ne tota una gran cam-

bra plena). La participació dels familliars i amics, preparada i espontània, va fer d’aquell comiat una acció de gràcies col·lectiva i joiosa per la vida de l’Àngel, i a Déu, Font de la Vida. Després, a casa de l’Àngel i família, vam continuar la celebració, amb records, cants, cava… i el wihsky que l’Àngel ens havia deixat per a l’ocasió! Dono gràcies a Déu per aquesta gran familia, creients de soca-rel, que van voler celebrar un comiat tan evangèlic i encoratja-dor. Jesús Lanao

P UNSET I EDUCACIÓ. La Fundació Edu-ard Punset farà a finals de juny a Pineda de Mar un curs de tres dies dedicat a la intel·ligència emocional, i com es pot apli-

car en matèria d’educació, salut i empresa. Pregun-tem a Punset sobre quin missatge voldria deixar clar als que participin al curs, allò que s’haurien d’emportar quan marxin. Ens diu que haurien de saber quines són les principals competències que necessiten els infants i joves en la seva educació: l’autoestima, el domini de la comunicació digital i les xarxes socials i saber treballar en equip. Penso que probablement té molta raó, però mentre la so-cietat canvia a gran velocitat, els plans educatius només estan en constant canvi en funció del par-tit polític que mani. Estem en una societat nova, oferint una educació vella. Malgrat tot, la millor educació que transmeten molts bons mestres és la que contagia l’interés pel coneixement. Maria-Josep Hernàndez

LA SAGRADA FAMÍLIA I CÀRITAS. Ho he vist a pocs mitjans de comunicació: la Junta Constructora del Temple de la Sagra-da Família ha fet una donació d’un milió

d’euros a Càritas Diocesana de Barcelona. En la si-tuació de crisi que estem vivint, la Junta ha tingut una iniciativa amb una quantitat que mai s’havia donat abans. Càritas ha anunciat que destinarà els diners a accions per ajudar els qui més pateixen les conseqüències de la crisi econòmica i al projecte “Joves a l’atur”. Em sembla bé, perquè crec que la grandesa del temple hauria de venir més de gestos com aquests que de la majestuositat de l’arquitec-tura, que reconec que em fascina. Però tot plegat també fa pensar en quants diners es mouen a l’en-torn d’això. Per més riquesa i patrimoni cultural que suposi, per més dinamització del turisme, per més visualització que es pugui pressuposar d’una religió de temples i catedrals... què diria Jesús, avui? Maria-Josep Hernàndez

15

INCOHERÈNCIA PERSONAL. Tots solem te-nir incoherències en el nostre comportament. Podem defensar teories més o menys radicals però, a la pràctica, el nostre comportament pot

ser més fluix o, fins i tot, estar a les antípodes d’aque-lles idees. En aquest sentit podriem aplicar-nos la famosa frase evangélica: “Qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra”… Si tots hem d’intentar una certa coherència penso que hi ha persones “pú-bliques” que hi tenen una obligació especial. I no em refereixo solament a “jerarquies civils o religio-ses” sinó a d’altres molt admirades per la seva lluita a favor dels pobres. I poso dos casos que conec: a) un escriptor sud-americà molt famós per la denún-cia dels sistemes econòmics i polítics d’opressió i que recentment ha estat a Barcelona per a presentar un nou llibre. Suposo que haurà viatjat amb “first class”, com ho va exigir una altra vegada que va es-tar convidat per una Fundació molt coneguda per parlar de la pobresa… i no solament el seu bitllet sinò el de l’esposa, tot fent un circuit de vol concret, que li convenia més. b) un periodista català, fun-dador i director general d’una oenagé que treballa amb nens a l’Índia, on viu en una mansió conside-rable, amb guardespatlles i que, quan ve a Barcelo-na, es trasllada amb limusina des de l’aeroport del Prat fins a l’hotel Arts (on s’allotja en una suite “de nivell”), tot i tenir la seva família a Granollers. L’un i l’altre poden fer una tasca molt interessant… però, per a mi, queda bastant desautoritzada per aquest “nivell de vida”, molt lluny del d’aquells a qui “de-fensen”. I penso que poden fer molt de mal, sobretot quan la gent s’assabenta d’aquests “costums perso-nals”… que sempre acaben sortint. Jesús Lanao

TEMPS DIFÍCILS. Vivim temps difícils. Quins són els temps que no ho han estat? Sempre hi ha hagut problemes, guerres, divisions, enveges... i patim. “Sembla que

haguem vingut a patir!”, diuen alguns. El que sí que és clar, és que estem en temps nous, un temps ver-tiginós. La tecnologia evoluciona i ens fa evolucio-nar molt ràpidament. No donem l’abast. El temps ens guanya. El món global ens ha canviat molt com a persones. Som cristians, però com hem arribat aquí? Per què ho hem decidit? No diria pas que no, o que algú hi hagi arribat per una decisió molt per-sonal, però nosaltres potser ens hi hem trobat, pot-ser ens hi hem sentit dins, sense saber massa com. Podem córrer, viure atrafegats. Deia aquell tuareg: «Vosaltres podeu tenir rellotges, jo tinc temps». Els pares volen el millor pels seus fills; les parelles es trenquen i no sabem massa per què; a l’església, feta d’homes, a vegades ens volen submisos i amb far-dells insuportables, tot el contrari de viure com a persones lliures. Déu ens ha donat la llibertat, Déu ens ha fet homes, Déu ens vol lliures i no sotmesos,

Déu vol la comunió i no l’excomunió, volem agafar Déu pels nostres interessos... i encara no hem entès que Déu no és nostre, sinó que nosaltres som d’Ell. «Això us mano: que us estimeu els uns als altres». Jesús no vol que ningú no se senti estimat, que nin-gú quedi exclòs, que els malalts es trobin sols, que ningú quedi sense menjar, que algú es pensi que Déu l’ha oblidat. Aquest és el seu testament: que ens estimem. Quina serà la nostra resposta? Ramon Masachs

BANKIA, 15 M, BORSA. L’aniversari del 15-M va ser pocs dies després de l’anun-ci que el govern espanyol injectarà fins a 10.000 milions d’euros a Bankia, el nucli de

la qual és Caja Madrid, per salvar-la de la fallida. De nou, fons públics per salvar entitats financeres, i les xifres augmenten. L’escàndol és majúscul, descon-certant, i sobretot, insultant per a tots els ciutadans. Rato i De Guindos són la imatge de la gran banca: tot són beneficis per uns pocs, però si hi ha pèrdues, les paguem entre tots. I mentrestant, els ciutadans anem vivint més retallades, més desesperació, més desno-naments... i cada cop més casos de gana, que arriba cada cop a més persones. Continuem indignats? Em sembla que cada cop més. Maria-Josep Hernàndez

# 29MVAGAGENERAL #1M #15M. Aquest ha estat un semestre intens que reflecteix la situació anímica de la classe treballadora. A tots i totes nosaltres ens

arriba el pesar de familiars, amistats i coneguts, quan no de nosaltres mateixos, per la impotència de viure traspassats per l’atur i la por. El present no ens deixa veure el futur, i això no formava part de la nostra manera de ser. Passar de la por a la indignació i a la implicació-lluita està tenint aliats que fins fa uns mesos per a molts de nosaltres no existien: les xarxes socials. Sentir-se acompanyats per gent propera és importantíssim; ara bé, sen-tir-se “en comunió” amb molta altra gent que no-més coneixes per les xarxes socials, també ajuda a caminar. El carrer, que continua sent nostre, visu-alitza la dimensió col·lectiva de les nostres lluites i la suma de l’espai carrer amb l’espai virtual té una potencia pròpia que esclata en l’espai comunicatiu de masses. Mitjans audiovisuals i multimèdia es fan ressò cada vegada més del que es cou a les xar-xes socials, ho diguin personatges coneguts o per-sones que són capaces de mobilitzar amb les seves propostes. La presència de missatges a les xarxes socials que continguin valors transcendents, inclu-sius, llibertaris... són necessaris per construir un imaginari col·lectiu que ens ajudi a fer la travessia millor equipats i equipades i amb esperança. www.facebook.com/quiteriaguiraoabellan. @quiteriaga

El re

tall

Morim per créixerOriol Garreta, en una reunió de revisió de vida de l’ACO

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Memòria d’uns ulls pintats. Per Lluís Llach. Ed. Empúries

Aquest any el meu millor llibre de Sant Jordi ha estat un regal, potser jo no me l’hagués com-prat. Lluís Llach ha escrit una novel·la fascinant, amb el rere-fons històric dels ideals huma-nistes estroncats per la Guerra Civil i la cruenta postguerra. L’escenari és la primera meitat del segle XX, a la Barceloneta de la gent humil, amb la mo-dernitat pedagògica de l’Escola

Ser dona i musulmana. Per Do-lors Bramon. Ed. Cruïlla - Fun-dació Joan Maragall

La doctora Bramon és profes-sora d’estudis àrabs i islàmics a la Universitat de Barcelona i és especialista en temes de cultura musulmana. Ningú millor que ella per desfer un seguit d’equí-vocs sobre l’Islam, les dones i tot el que ens expliquen sobre la matèria uns i altres. No oblidem que les nostres àvies anaven a missa amb mantellina, cosa que l’Església no havia ordenat. A l’Islam passa el mateix: es confo-nen costums antics amb religió.

Veiem alguns dels capítols: L’Al-corà parla de pegar les dones? La condemna a mort per lapidació. La violació. El dret a escollir ma-rit. La poligàmia. Els crims ano-menats d’honor. Les diverses variants davant de la indumen-tària. Les dones Imam. Canvis d’actitud davant el vel. I molts altres temes que s’han deformat

per la ignorància d’uns i altres. El llibre va acompanyat d’una bibliografia extensa i útil, d’un glossari amb el significat exacte de paraules àrabs que s’utilitzen sense coneizement, i d’un seguit de notes a peu de pàgina citant llibres o autors, traduint els ter-mes àrabs (molt sovint, font de malentesos). Un llibre molt re-comanable per a tothom (musul-manes incloses). Pau Hernández Prats

del Mar, l’impacte de la poesia de Salvat-Papasseit que obre portes i finestres a un lector, les peripècies i camins insospitats de la vida, les hipocresies i con-tradiccions del franquisme, la supervivència enmig del dolor... Però sobretot m’ha semblat una extraordinària història d’amor d’éssers humans d’ànima lliure, que lluny de tot el que està esta-blert deixen anar els sentiments més profunds i autèntics, aquells que neixen sense pretendre-ho. Maria-Josep Hernàndez

Guia d’orquestra. Catalunya Música. Raimon Colomer i Víc-tor Solé. S’emet els dijous de les 11 a les 12 de la nit, i els diumen-ges de 9 a 10 de la nit. Es pot es-coltar per internet.

Bona pedagogia musical. El pro-grama va seguint la programació de l’Orquestra Simfònica de Bar-celona i Nacional de Catalunya (el nom és impossible, enyoro quan es deia Orquestra Ciutat de Barcelona!!) i en va analitzant algunes obres. És fantàstic per aprendre a escoltar la música, per familiaritzar-se amb deter-minades obres, per preparar-se una audició en directe. Mercè Solé