L’ A G

U L L

A

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Abril 2012 - Any XVII - Número 79

El problema i la solucióEl conflicte social que viu el país fruit de l’agressió a l’estat democràtic del benestar i als drets de les persones, i que sembla que anirà in crescendo en la mesura que s’aprofundeixin les fórmules neoliberals per a sortir de la crisi, és la rebel·lió dels ciutadans contra la renúncia com a única via de salvació. És una evidència que la rebel·lió es va propagant en la mesura que les retallades van arribant a col·lectius cada cop més amplis entre els quals cal comptar ara també el funcionariat, els professionals liberals... i que es va difonent entre les capes socials mitjanes. És una altra evidència que els discursos reaccionaris dels governs tant d’Espanya com de Catalunya confonen deliberadament el problema amb la solució.

Retallar la despesa pública, els serveis de protecció social, reduir els salaris i renunciar a drets laborals ¿és la solució, com proclama el govern, els empresaris, institucions financeres i la dreta en general? O més aviat és el problema, com denuncien els ciutadans cada vegada més indignats i també cada cop més ofegats? Problema i solució són dues cares d’una mateixa realitat.

La renúncia que se’ns proposa per sortir de la crisi respon a la mateixa lògica que la va crear. Si la cara del sistema és el malbaratament, l’encoratjament del consum i l’endeutament, en la mateixa lògica, la reducció de prestacions, salaris i drets laborals serà la creu. Però com diuen alguns, el problema no és la crisi sinó el capitalisme. La crisi només és una oportunitat pel canvi. No ha de marcar un camí de tornada o de recomposició com vol la dreta neoliberal sinó obrir un altre camí. En la nova senda l’única renúncia ha de ser a l’excés. És doncs un camí d’anivellament i de repartiment, on la retallada només s’ha de plantejar en l’àmbit dels beneficis i la fiscalitat, i no en l’àmbit de les rendes del treball, la protecció social o els drets laborals.

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrò-nic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumariAny XVII. Número 79

abril 2012Periodicitat:

5 números l’any.Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@gmail.comTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Veure, mirar

03 El comerç de la mort.T. Font

04 La pèrdua del control democràtic. S. Clarós

05 Eurovegas, ciutat sense llei. M. Solé

LA PALMERA I LA FONT

06 Vaig a fer Sostre. M.A. Bogónez

07 Fòrum Alsina: un missatge clar davant la crisi. M.J. Hernàndez

08 El planter de l’Església. Q. Cervera

09 El Concili Vaticà II, com el vaig viure i què m’ha suposat. F. Clua

10 Monges del segle XXI a Calella M.J. Hernàndez

RECEPTES PER ANAR CANVIANT11 Pastís de Sant Jordi. T. Jorge

11 Desmitifiquem. S. Clarós

a peu

12 Ara que el sol es pon tan tard. J. Pascual

13 Puntades

16 Per airejar el cervell

Bona Pasqua!

3

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Les exportacions de material de defensa espanyol el 2010 han estat de 1.128,3 milions d’eu-ros, un 16,2% inferior al 2009 i

ha situat Espanya en el 7è lloc del ranquing mundial d’exportadors,

darrere d’Estats Units, Rússia, Ale-manya, França, Regne Unit i Xina. Si

d’aquests sis països trèiem Alemanya, tindrem els cinc estats membres del Consell Permanent de Seguretat de Nacions Unides; tots ells amb dret de

veto i exercint el control del 75% del mercat mundial d’armes. La mis-sió d’aquest Consell Permanent és vetllar per la pau en el món, prevenir conflictes, organitzar

missions de pau, decretar em-bargaments i mediar en els conflic-

tes existents. És a dir, que aquells que tenen per responsabilitat vetllar per la pau en el món tenen el control legal de les exportacions d’armes i són els prin-cipals exportadors del món.

Respecte dels clients de les armes es-panyoles, esmentar que aquests tenen com a destí països que estan en conflic-te armat com Colòmbia o Israel, països que es troben en situació inestable o de tensió, com Filipines, Indonèsia o Sri Lanka, o bé països on existeixen serio-ses preocupacions sobre el respecte als drets humans com Indonèsia, Kenya, Malàisia o Tailàndia, països històrica-ment enfrontats com Índia i Pakistan, països amb repressions internes com Turquia, Aràbia Saudita o el Marroc, països com Angola on la situació inter-na és molt delicada i fràgil, països dels més pobres del món, com ara Burkina Faso, Angola, Kenya i Mauritània, o pa-ïsos que a causa del seu elevat grau de militarització, destinen més recursos a

la despesa militar que a la despesa en salut i educació com Angola, Aràbia Saudita, Equador, Israel, Jordània, Pa-kistan o Sri Lanka.

A tot això, la llei de control d’exporta-cions d’armes espanyola estableix que no es vendran armes a països sanci-onats, inestables, en conflicte armat, que vulnerin els drets humans, que no condemnin el terrorisme, o que tinguin un nivell de benestar delicat. A la llum del que diu la llei, cal preguntar-se com interpreta el govern les exportacions mencionades anteriorment.

Per altra banda, cal tenir present que la pròpia llei de control d’exportacions d’armes estableix que les dades sobre exportacions de material de defensa de doble ús, estan classificades conforme a la llei de secrets oficials, és a dir, les ex-portacions d’armes tenen la classificació de secret d’estat i per tant no estan sot-meses a control parlamentari. I per què son secretes? En primer lloc, perquè així ho expressa la llei i en segon lloc, perquè els compradors d’armes així ho desitgen, de manera que els nostres governants accedeixen a les demandes dels compradors.

Moltes de les exportacions d’armes em-pitjoraran la inestabilitat regional i els conflictes latents, així com allargaran els conflictes ja existents. En definitiva, exportar armes suposa exportar sofri-ment humà a diferents llocs del món, sustentant-lo amb el secretisme en la presa de decisions i el negoci subjacent.

Tica Font és directora de l’Institut Català Internacional per la Pau

El comerç de la mortTica Font

4

Mentre d’una banda creix la indignació per les ter-ribles conseqüències de la desfeta econòmica, que al nostre país s’agreuja notablement per l’elevat índex de desocupació i les retallades socials, el ca-pital financer “fa l’agost” amb l’ajut de les agènci-es de qualificació perjudicant les economies més endeutades. Tot plegat està posant en entredit el poder polític incapaç per ara de fer-se amb el con-trol de la situació. Els ajustos econòmics, les refor-mes laborals, els topalls d’endeutament públic... sembla que en el millor dels casos vénen dictades des d’instàncies europees, si no directament des de lobbys financers internacionals.

Però tornem a l’anàlisi del dinamisme intrínsec del cicle de crisis. La turbulència financera i les dinàmiques especulatives, alimentades ara per les nefastes agències de qualificació, s’expliquen pel fet que el capital financer, això que ara anomenen “els mercats”, campa desbocat i insensible a tot sofriment a l’espera que la nova indústria, emer-gida gràcies a les oportunitats que brinda el nou paradigma tecnològic, es vagi consolidant com un valor segur, i per atraure de nou cap a ella els re-cursos financers. Quan les empreses recuperin el finançament en un clima de confiança i creixement de les activitats industrials, l’economia i l’ocupació podran tornar a créixer per iniciar un etapa d’ex-pansió (consultar diversos estudiosos dels cicles del capitalisme, especialment Carlota Pérez, 2002). Sembla doncs que el col·lapse i la depressió és in-evitable i necessari perquè es produeixi el reaco-blament del capital financer a un capital productiu sota un nou model industrial que haurà de ser ne-cessàriament sostenible.

La percepció, però, dels ciutadans és una gran in-operància dels governants per a tornar a dirigir els recursos financers cap a una activitat productiva que sigui econòmicament sostenible i també distri-butiva. Malgrat que sembli que són els “mercats” els que dicten les normes, això només és veritat quan els governants dimiteixen de les seves res-ponsabilitats en benefici d’altres poders no demo-cràtics. La rapidesa amb què sortirem de la crisi de-pendrà de la capacitat (la pressió) social i política per a restablir i canalitzar els canvis institucionals. Sembla doncs que a la crisi econòmica s’hi ha d’afe-gir una crisi democràtica, ja que l’esdevenidor es

La pèrdua del control democràticSalvador Clarós

Aquest article és continuació de “Crisi i recomposició industrial (I)”, publicat en el número anterior de L’Agulla. Faig un breu resum del que allà deia: La crisi financera, que ha provocat el col·lapse i la recessió econòmica, és la fase convulsa d’un canvi de model industrial i productiu amb unes noves bases energètiques i tecnològiques, i el relleu del paradigma del consum pel de la sostenibilitat.

troba fora del control de la gent. Vet aquí el crei-xent moviment dels ciutadans “indignats” que han perdut la confiança amb les institucions democrà-tiques.

Tot i acceptant que el col·lapse financer és inevita-ble en els cicles del capitalisme, i forma part de la solució per redirigir els mercats i impulsar de nou el creixement, cal exigir als governants que posin sota el control democràtic les mesures de control de la crisi. Els governs europeus s’han de decidir a aplicar la famosa taxa a les transaccions finance-res (taxa Tobin). A Catalunya cal posar en marxa sense demora una decidida política industrial pels propers anys, capaç d’impulsar sectors econòmics emergents, dedicant tota mena de recursos, també econòmics, a impulsar activitats tractores de l’eco-nomia com les energies renovables, l’automoció elèctrica, la química verda i la biomedicina, entre altres, en lloc d’acollir projectes especulatius d’eco-nomia no productiva com “Eurovegas” o sem-blants. El govern espanyol s’ha de comprometre amb una política fiscal més justa i distributiva amb pujada d’impostos progressiva per als més rics sense comprometre les economies familiars més febles. També ha d’impulsar mitjançant llei l’eco-nomia verda i, pel que fa l’aspecte laboral, ha de reduir les diferències salarials.

Els ciutadans hem de canviar pautes de consum cap a un estil de vida més auster, menys malbara-tador. Hem de reduir dràsticament l’endeutament privat. Cal que disminuïm els consums d’aigua, d’energia i de tot allò que necessita matèries pri-meres, desmaterialitzar en definitiva tant com pu-guem la nostra vida. Hem de retirar els estalvis dels fons de pensions especulatius i d’inversions que no siguin per a activitats empresarials sosteni-bles i per a serveis socialment útils. Hem de consu-mir productes preferentment locals, de temporada i sempre que sigui possible fets amb mà d’obra del territori per no alimentar les intermediacions que no afegeixen valor sinó que encareixen els produc-tes, evitar emissions de CO2 en el transport, i soste-nir les economies locals. D’aquesta manera comen-çarem a recuperar el control democràtic del futur.

Salvador Clarós és sindicalista

5

En el moment d’escriure aques-tes ratlles no sé com acabarà tot aquest tema d’Eurovegas, però sigui quin sigui el seu emplaçament, hi ha unes quantes coses que ja s’han posat de manifest i que per tant ja són realitat, d’al-tres es mantenen en l’amena-ça. Però queda clar què ens hi juguem tots plegats.

1.Està clar que el model econò-

mic d’especulació fi-nancera i immobiliària que va portar a la crisi continua sent vigent per a PP i per a CiU. De tot el desastre que patim, no se n’ha après res: l’especulació financera, la construcció desvinculada a la necessitat real d’habitatge, el desequilibri territorial, la depen-dència d’altri, la immediatesa del guany, la desregulació del capital, la progressiva desigualtat social, continuen sent un model vigent per a ells. L’Estat del Ben-estar no es pot mantenir, diuen, però el model econòmic que ha fet fallida, sí.

2.El sistema democràtic sí que sembla a punt de fer fallida.

Com es pot prendre una decisió d’aquesta mena sense ni tan sols informar ni consultar la població afectada? Es tracta d’un projecte que recau en la zona més pobla-da de Catalunya, amb un im-pacte ecològic brutal i amb una activitat que molts considerem immoral, i que si es fa alterarà la vida i els projectes de mig país!

3.Els principis constitucionals desapareixen amb un siste-

ma judicial nou: la llei s’aplica discriminadament en matèries laborals, d’estrangeria, fiscals, de protecció de menors... S’inclou desplaçaments de sòl públic.

Deixem de ser iguals da-vant la llei. Les lleis

sempre s’han fet d’acord amb els poderosos, però ara queda més

clar que mai que qui paga, mana.

4.M e n t r e

es retalla una vega-

da i una al-tra l’Estat del Benestar en

matèries tan sensibles com l’educació, la

salut i els serveis socials, desapareix el concepte de redistribució de la riquesa a través del sistema fiscal, que es reduiria sensiblement a Eu-rovegas. El sistema polític i fis-cal deixa de protegir la gent. El patrimoni col·lectiu que també són els guanys socials i laborals aconseguits per la lluita de molta gent senzillament desapareix.

5.La sobirania, que avui va de boca en boca, deu ser un

concepte purament de maqui-llatge i referit a Espanya, per-què a la pràctica, la sobirania de Catalunya (cultural, legislativa, econòmica...) es deixa sense in-convenient en mans d’un capita-lista estranger que subvenciona l’extrema dreta dels Estats Units.

6.Els espais naturals que tant costen de preservar i de con-

servar desapareixen absoluta-ment. Al Baix Llobregat fa molts anys que intentem preservar els aqüífers, la zona del delta... permanentment amenaçats per camps de golf, per macroprojec-tes del Barça, per ampliacions de l’aeroport...

7.L’economia s’externalitza. És a dir, durant molts anys

un munt de llocs de treball esta-ran pendents d’una persona per a la qual Catalunya no és més que una inversió econòmica que haurà de ser rendible. Si d’aquí a vint anys el senyor Adelson de-cideix que per als seus guanys caldrà que Catalunya no recap-ti res fiscalment o que li paguin, qui estarà disposat a tancar el xi-ringuito?

8.El model “Benidorm” o “Orpesa” estètic, energètic,

turístic, ciutadà, s’imposa. Com si aquestes experiències no ha-guéssin aportat corrupció a gran escala i no haguessin malmès definitivament el medi natural. O com si no ens féssin més depe-nents energèticament de tercers.

9.L’activitat que es du a ter-me és d’allò més edificant:

joc i tot el que comporta entre-teniment per a adults, és a dir, prostitució i droga. Uns efectes col·laterals que es barregen habi-tualment amb tota mena de mà-fies i que arriben amb la deman-da expressa de desprotegir-ne menors i ludòpates.

10. Catalunya es privatit-za: una extensa zona de

800 hectàrees passa a ser un país dins d’un altre país.

La crisi, doncs, no es vol comba-tre amb una forma d’actuar que ens faci més solidaris, menys de-penents econòmicament d’altres, més protectors dels més vulne-rables, sinó tot al contrari: el nos-tre sistema social, jurídic, demo-cràtic, s’esberla. El mercat arrasa. Les persones no compten, ni la seva història, ni la seva voluntat. Confio que el projecte no tiri en-davant, ni a Barcelona ni enlloc.

Mercè Solé és veïna de Viladecans

Eurovegas, ciutat sense lleiMercè Solé

6

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Baixo cap a la Barceloneta... És fosc. Ja es nota la humitat en l’ambient... Una s’adona que en aquests darrers anys el barri ha canviat molt. És un barri ple de contrastos... Uns iots immensos al Port Vell, uns homes tirats entre cartrons a la plaça de la Re-pla, al costat del mercat... Botigues per a gourmets i de disseny i pancartes en alguns balcons de veïns i veïnes compromesos... Un barri treballador i sen-zill, un barri prop del mar de gran atractiu turís-tic...

I allà, una porta en el carrer Pescadors. La porta verda, que deia el Juan. Així definia casa seva, quan no era capaç d’explicar res més. I és que el Sostre també és això, una porta que s’obre per a sis homes i els proporciona primerament aixopluc, recer, unes parets, escalfor...

El Projecte Sostre va néixer fa vint anys, fruit de la preocupació d’uns joves cristians del barri que volien fer alguna cosa per aquelles persones que dormien al carrer, en cotxes, bancs, en els porxos de la platja... Pensat per al Gonzalo, el Bartolo, el Capitán... Acabaven de passar els Jocs Olímpics. Barcelona havia ofert la seva millor cara al món, però tenia (té) ombres, zones fosques, grises, so-vint invisibles.

Sense pretensions, la porta s’obre cada nit de la mà de dos voluntaris i voluntàries de nit. En som més de cinquanta: cal cobrir cada vespre de l’any, sí, tots, també els ponts, les vacances, els dies de Nadal... L’única intenció és fer una mica millor el dia a dia de sis homes. És casa seva. A partir de les 8 del vespre van arribant. Al voltant de la tau-la anem xerrant, jugant al dòmino, veient la tele... com a qualsevol casa. El sopar el preparen per a ells veïnes del barri: són les voluntàries de sopar. Cada nit, els porten un plat calent, cuinat especi-alment i adaptant-se a les necessitats dels usuaris. És un servei encara més discret... senzill i preciós. Després de sopar i de donar-los la medicació, més tele, més conversa, que s’allarga un pèl si és cap de setmana.

Un objectiu: oferir-los l’oportunitat de trobar un lloc, un espai per treure’s la cuirassa amb la qual han de viure al carrer. Allà tot els fa vulnerables: la soledat, la beguda, la climatologia, la violència ama-gada, les mirades acusadores, la fam... El Sostre els permet anar creant hàbits que els permetin passar a un recurs més estable, definitiu, més digne...

Sobretot amb la feina de l’educador que ve cada matí, intentem que tinguin els papers al dia (com no recordar-ne un que no existia per a cap regis-tre civil de l’Estat i a qui van haver d’atribuir amb l’ajut d’un forense una data de naixement i el van declarar barceloní: l’evidència de la seva invisibi-litat!), que obtinguin alguna prestació si hi tenen dret, que vagin fent-se seguiments mèdics, que puguin anar a algun centre a fer una activitat si la seva situació els ho permet... Però més enllà d’això una eina quasi infal·lible: l’afecte! Entre voluntaris, voluntàries i usuaris anem creant uns vincles invi-sibles i forts. Tenim nom, tots, ells i nosaltres. Esta-blim relacions diferents amb cadascú: “aquesta és una pelma, aquest m’enreda, aquest em costa, ja ha vingut el sargent”... Res d’anonimat. Reforçar les seves potencialitats, posar alguns límits (no gaires, que diuen que el Sostre s’adscriu en els anomenats centres de baixa exigència), somriure, compartir...

És així com al llarg de la seva història, el Sostre ha aconseguit que una trentena de persones hagin po-gut deixar els carrers. Uns han anat a pisos com-partits, d’altres a residències, siguin d’avis, siguin de crònics (i és que el carrer i l’alcohol són durís-sims i deixen petjada), alguns han mort acompa-nyats, un fins i tot va ser acollit per la seva família... D’altres, però, han decidit tornar al carrer... És la seva decisió, fruit de la seva llibertat: potser té poc més que això: la seva pròpia vida.

A més dels voluntaris de nits i de sopars, altres porten la comptabilitat, gestionen els papers, fan un full de comunicació, cusen la roba que s’ha fet malbé, col·laboren en el manteniment de la casa... Som molts... Hem de ser molts per garantir que

Vaig a fer Sostre...Maria Antònia Bogónez

7

cada nit s’obre la porta verda, s’acullen els sis ve-ïns, somriem, posem límits...

Aquesta descripció, però, és incompleta... No, no és una relació unidireccional... En llenguatge de consultoria dirien ara que és una relació win-win: tots guanyem... Cada persona que ha passat pel Sostre ho verbalitzaria d’una manera pròpia, però jo sí que puc exemplificar-ho amb les meves pa-raules. A mi, el Sostre, m’ha canviat. Va ser el meu primer lloc de compromís amb l’anomenat Quart Món. Un cop implicada, vaig gosar anar a captar la realitat dels països del Sud... I una certesa: aquí o allà, els txadians que pateixen o els sense sostre de les nostres ciutats del Nord són fruit de la ma-teixa injustícia. La mateixa! Exactament igual! Jo vaig sentir la crida a implicar-me aquí... i em va canviar la mirada: descobreixo cada cop més “els amagats”, “els invisibles”; llegeixo els diaris i poso rostres als perceptors de les PIRMI que van patir

en el mes d’agost amb una mesura lamentable, in-justa, feta per a la galeria; intueixo la presència del Jesús de l’Evangeli entre els cartrons, fent cua per entrar en un menjador; endevino possibles nous veïns del Sostre en la gent que espera que el super-mercat del costat de casa tanqui per recollir el men-jar que s’ha fet malbé... Però sobretot, m’ha canviat la mirada envers jo mateixa. Profund agraïment per saber que el que visc és un regal; reconeixe-ment de la fragilitat de la situació que pot fer que un dia jo, perduda la feina, trencats vincles fami-liars i d’amistat, caigui en una situació semblant... “És quan em sé feble que em sé fort”, versionant a sant Pau... I d’aquesta feblesa i fortalesa alhora neix la indignació davant de la injustícia de tantes vides trencades per causes alienes a elles... Neix l’esperança en petits projectes nascuts d’esforços, generositat, desig de compromís, moltes mans! És llavor de futur!!!!

Maria Antònia Bogónez és voluntària de Sostre

Amb un missatge contundent i serè alhora, on s’intueix un profund debat de fons i amb un esforç explicatiu acurat, ens arri-ba un nou document del Fòrum Joan Alsina: “No podem callar. La injustícia i la pobresa van crei-xent”. Amb una crida al conjunt de la societat i a la pròpia Esglé-sia a reaccionar, els capellans del Fòrum denuncien com la crisi econòmica s’aguditza: desnona-ments, manca de feina, cues a Càrites i Bancs d’Aliments per subsistir, més persones buscant menjar als contenidors o dor-mint al carrer.... Assenyalen les causes i el context de la crisi, de-nunciant que ja no manen els go-verns escollits democràticament sinó “la dictadura dels mercats especulatius”, amb un sistema “pervers i lladre” que “els go-verns mantenen com a legal, quan de fet és totalment injust,

Fòrum Alsina: Un missatge clar davant la crisi

Maria-Josep Hernàndez

crisi, amb centenars de persones voluntàries, mentre veuen que “una bona part de la jerarquia eclesiàstica segueix amb cerimò-nies ostentoses i anacròniques, utilitzant objectes rics i valuosos propis de museus, que contras-ten amb la senzillesa i auten-ticitat de l’Evangeli de Jesús”. També denuncien que gairebé no senten la veu crítica de la je-rarquia eclesiàstica “tan insistent en altres temes” –aquí llegim entre línies, en temes de mora-litat-sexualitat, etc... A les vuit conclusions del document fan una crida a la responsabilitat i al compromís de tots, conviden a prioritzar a les comunitats l’ajut als més empobrits i reclamen al conjunt de l’Església replante-jar-se l’ús dels béns eclesiàstics, habitatges i locals, així com de-dicar part del patrimoni d’objec-tes ostentosos de culte a pal·liar

tirànic, cec i immoral”. Recla-men als governs que posin fre a l’especulació econòmica en favor del treball i l’habitatge digne, i que acabin amb “les retallades de prestacions socials, sanitàries i educatives”.

El Fòrum també mira cap a l’Es-glésia, i tampoc calla. Valoren que entitats d’Església com Càri-tas fan costat a les víctimes de la

8

El planter de l’EsglésiaQuim Cervera

El passat diumenge 4 de març, a la televisió catalana, en el programa “30 minuts”, van parlar del planter de l’Església aquí a Catalunya, mos-trant diferents tipus de capellans i alguns seminaris.

Fou un programa de qualitat, ben preparat i documentat. No va caure en la típica confrontació dual a què ens tenen acostumats els programes de televisió. Suposo que per atrau-re l’audiència presenten un tema polaritzant dues posicions arquetí-piques, que de fet no existeixen tan pures en la realitat, que sempre és més ambigua. Llavors fàcilment ca-uen en el simplisme i en la falsifica-ció dels fets. D’aquesta forma, com en els sermons catòlics tradicionals, donen seguretat i marquen el pensament del poble, que el deixen ignorant, oblidant la complexitat de els coses.

De totes maneres, en el programa que comentem, hi podem trobar alguna tendència més suau i rela-tiva en aquest sentit, ja que presenta els capellans joves decantats vers el conservadorisme, menys un, i els més grans, vers una visió més oberta. I aquesta presentació es presenta com a tesi. No hi ha cap capellà de l’edat entre els 50 i els 65. Un descuit? És fet expressament?

Fa la impressió que la “sotana” (fins i tot combina-da amb el fer de “paleta”), els “reclinatoris”, “els mantells de punta”, ressorgeixen de nou, com ob-jectes antics i exòtics, i sembla que vulguin captar l’atenció i l’atracció dels espectadors. Així la televi-

sió per una banda pot arraconar el fet religiós-eclesial en el que és quasi esotèric i pre-modern i per tant criticar-lo, i per altra banda, malgrat presenti altres interlo-cutors que no responen a aquest model, en el fons, propaga l’ofer-ta integrista i conservadora. Sense voler “mullar-se” (potser s’hauri-en d’implicar més en un posicio-nament concret) poden afavorir la crítica visceral, poc racional, i gens reflexiva sobre la complexi-tat del fet.

Curiosament el qüestionament del model de capellà, home i cè-libe surt solament per part d’una persona. El fet que es digui, per part d’un dels entrevistats que

les “esquerres” eclesials no donen capellans i sí les dretes, amaga la pregunta sobre les causes d’aquest fet. Possiblement les “esquerres” no en donen per-què no estan d’acord amb un model jerarquitzat i concentrat en una persona responsable de la comu-nitat cristiana, sinó que estan per un altre model, que consisteix en la responsabilitat compartida, en el treball en equip, en la distribució de serveis en les comunitats, segons els qualitats de cada perso-na, i per tant en “animadors” de comunitats que tant puguin ser homes com dones, casats com sol-ters, perquè el que es contempla són els seves capa-citats, disponibilitats i recursos, al servei de tota la comunitat, i no el seu sexe o el seu estat.

Quim Cervera és sociòleg i capellà

la situació de moltes famílies. També demanem més claredat en tots els àmbits de l’economia eclesiàstica.

Mentre penso en com agraeixo sentir aquesta veu dins l’Esglé-

sia, no puc evitar recordar els capellans i religiosos assassinats a Llatinoamèrica per denunciar amb claredat les injustícies, la complicitat dels governs i la man-ca de prou compromís de l’Esglé-sia-institució. El document val la

pena de llegir detingudament, sense deixar-se’n ni una coma. El podeu trobar a la pàgina web www.forumjoanalsina.org.

Maria-Josep Hernàndez és periodista

9

El Concili Vaticà ii, com el vaig viure i què m’ha suposat

Francesc Clua

El Concili Vaticà II, del qual el proper 11 d’octu-bre celebrarem els cinquanta anys del seu inici, el vaig viure en un moment d’una gran esperan-ça, sobretot entre els joves i els no tan joves (jo tenia 28 anys). A Terrassa vam publicar un butlletí informatiu, ciclostil·lat, del qual vam arribar a tenir més de 100 subscriptors informant-los pun-tualment de les novetats que el Concili anava aportant. I no només això, sinó que els diversos moviments juvenils vam establir una germanor que es va mani-festar en una ruta a peu a Montserrat per pregar pel Concili o trobar-nos, set-manalment, a la missa ma-tinal de les monges que aleshores en dè-iem de “c lau -s u r a ” , u n a e s p è - cie de refugi e s p i r i - tual, entre altres iniciatives. Era un temps que, almenys a Terrassa, estàvem units els escoltes, els de la JOC, de la JIC, en una plataforma que en dèiem Joventut Catòlica de Ter-rassa.

A la que es va aprovar la Constitució sobre Li-túrgia en els campaments escoltes les misses, ja en català, es feien de cara al poble, amb una nova estructura que no s’assemblava en res en aquelles misses diàries de la parròquia en què la comunió es rebia a part de la missa pròpiament dita, entre molts altres canvis. Podríem dir que hi havia fam de canvis, ens semblava que tot era nou, que tot era possible. El lideratge de Joan XXIII primer i de Pau VI després amb la tasca difícil de fer aterrar a la realitat tantes esperances.

Ara, al cap de cinquanta anys, el Concili m’ha su-posat una doble realitat; és innegable que moltes coses han canviat en l’Església i que dificilment es podran tirar endarrere; l’ecumenisme, per exem-ple, molts canvis en la litúrgia, però sobretot les

noves visions cristològiques i eclesiològiques; o el diàleg de l’Església amb el món. Tot i l’intent de retorn d’alguns moviments cap a abans del Conci-li, per una banda, i de tants desanganyats perquè no s’han portat a terme moltes de les novetats

d’aquell fet tan important, l’Església ja no és la mateixa. El que passa, a parer meu, és que

el Concili es podia veure com un fet di-nàmic, un punt de partida d’una nova

època, o un punt d’arribada, fins aquí podíem arribar. Alguns di-uen, amb bastanta barroeria t e o l ò - gica, que el

Concili va ser un error; de

qui?; de l’Es-p e r i t Sant? Ignoren

aquell primer Concili de Jerusalem en què els apòstols van respondre “l’Esperit Sant i nosaltres hem deci-dit...” (Fets dels Apòstols 15,28). Po-sar en entredit l’Esperit Sant és greu.

Però han quedat molts aspectes que, amb una visió dinàmica de

la doctrina conciliar, calia desenvolupar: la cor-responsabilitat episcopal, per exemple. L’Esglé-sia, sobretot amb Joan Pau II, ha reforçat el seu caràcter monàrquic i mundial del papat. Benet XVI, en canvi, no ha volgut aparèixer tant com el cap d’una Església global i ha continuat i afavo-rit un treball sinodal: la seva participació activa en el recent Sínode sobre la Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Església és un motiu d’espe-rança en aquest sentit.

Potser ha arribat l’hora d’un Vaticà III en què es reafirmin i es desenvolupin les grans intuicions del Vaticà II, per una banda, i doni resposta als nous reptes que al cap de cinquanta anys han aparegut: en el camp de la moral, per exemple, i, sobretot, el paper de la dona en l’Església, que és un tema que clama al cel del segle XXI, per una altra.

Francesc Clua és coordinador del Secretariat de Formació i Estudi de l’Arxiprestat de Terrassa

10

Moltes vegades, i ara més en temps de crisi, els cristians i el conjunt de la societat reclamem a l’Església que destini més pro-pietats a finalitats socials. Adap-tant-se als nous temps, les Filles de Sant Josep de Calella (El Ma-resme) han fet un salt a la solida-ritat del segle XXI reformant un antic convent per transformar-lo en casa d’acollida per a dones, i alhora en seu d’un centre de Promoció i d’un Taller Microem-presa Social, que porta per nom NovaLlavor. “Com a institució, la nostra mirada d’estimació va per a les dones, amb l’esperit obert cap a les seves situacions”, expli-ca la germana Agustina, una de les responsables d’aquest triple projecte, creat per unes monges que es defineixen com a obreres: “Per mi, ser monja obrera és ser com la gent que es guanya el pa, però religiosa. És a dir, en el dia a dia del treball hi ha un tarannà, un esperit, una estimació...“, diu amb fermesa i tendresa alhora.

Han acabat les obres i visito amb ella la casa d’acollida, feta refor-mant íntegrament l’edifici histò-ric del C/Església, 173, mentre les germanes s’han traslladat a un petit edifici interior. Les instal-lacions de la residència són noves, càlides i lluminoses; consten de diverses habitacions per a dones amb fills o sense fills, totes amb bany. També disposen d’espais comuns de lleure, menjador, au-les de formació i sales de treball. La germana Agustina parla de la casa com un lloc on “elles tindran unes persones que no només les acolliran, sinó que les estimaran, les ajudaran a promocionar-se, a tirar endavant, vivint el moment que els toqui, amb un sentit nou per ajudar-les a sortir endavant com a dones”. Les reformes han

Monges del segle XXi a CalellaMaria-Josep Hernàndez

estat costoses, i per finançar-les en part, han habilitat locals co-mercials de lloguer als baixos de l’edifici. “Ho hem d’explicar bé –diu la germana– perquè hi ha gent que diu que les monges són úniques per fer diners. Quedi clar que no són per a nosaltres!” . Em recorda que tenen projectes simi-lars a Amèrica Llatina, a Madrid, i ara serà a Catalunya, on detec-ten aquesta mancança, i concre-tament a Calella, on va néixer la congregació.

D’aquest triple projecte per a la dona, el que ja està en marxa des de fa mig any és la Microempre-sa Social NovaLlavor, que ofe-reix condicions de treball dignes i amb contracte, en uns àmbits on es treballa, sense de vegades poder evitar-ho, a través de l’eco-nomia submergida. Ja han acon-seguit els primers contractes amb particulars, empreses, i també alguna parròquia, que han optat perquè la treballadora, encara que sigui per hores o uns dies al mes, tingui contracte laboral. Es tracta de capgirar el sistema: NovaLlavor contracta legalment la dona i aquesta treballa a les diferents llars o empreses que, per hores, dies o mensualment, contracten el servei a la microem-presa. Els serveis són en l’àmbit de la neteja i l’atenció a persones grans. També cal destacar la ter-cera branca del projecte, el centre

de promoció personal, social i la-boral, per fomentar la confiança i l’autoestima, les habilitats socials, la immersió cultural i els apre-nentatges prelaborals, amb un espai específic per a dones amb fills petits.

D’ençà que vaig conèixer el pro-jecte que naixia, fins avui que ja és gairebé una realitat, ha passat poc més d’un any. Em vaig oferir des del primer moment a ajudar-les des del meu àmbit professional, el de la comunicació, i us haig de dir que també està sent tota una experiència i un aprenentatge. Estem poc acostumats els respon-sables de comunicació en qualse-vol àmbit, a treballar amb un au-tèntic equip amb majúscules, que ho debat tot, ho consensua tot i escolta molt, analitzant en pro-funditat (i pregant en comunitat) abans de prendre cap decisió. Us confessaré que si una acció comu-nicativa que veig necessària no la puc emprendre perquè no la te-nen del tot consensuada, em dic: paciència, perquè saben com i a quin ritme volen avançar, i amb absolut respecte, miro de caminar al seu pas. I a la meva pregunta de com gosen engegar un projec-te d’aquesta magnitud en temps de crisi, la germana em mira als ulls fixament, i em somriu dient: “Potser només ho poden fer unes persones que estiguin una mica tocades, però entén-me, tocades per Algú que fa molt de temps ho va donar tot perquè la persona fos persona, pensant en els més desvalguts. Hem dit que ho cre-iem i ho farem, en benefici per la dona “. Són tot un Signe aquestes dones, religioses i emprenedores, sembrant llavors per a dones.

Més informació: novallavor@gmail.com

Maria-Josep Hernàndez és periodista

11

RECEPTES per anar canviant Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Pastís de Sant JordiTere Jorge

Sant Jordi és per excel·lència el patró dels enamorats a Ca-talunya (sembla que Sant Valentí fa la “vista grossa” i li cedeix aquest protagonisme al seu “col·lega”) gràcies a la gran gesta del Sant de salvar la princesa d’aquell monstre ferotge i això que, malgrat que el rei li va oferir la seva filla en matrimoni, el cavaller va rebutjar l’oferta al·legant que el seu destí era un altre. Per Sant Jordi, el noi li regala una rosa a la seva “princesa” i aquesta li regala un llibre.

La presència del llibre és deguda al fet que la diada coinci-deix amb el Dia Internacional del Llibre, que des de 1930 commemora la mort de Miguel de Cervantes i de Shakes-peare i aquesta tradició s’estén a la resta de la península. A més a Catalunya la diada té un caire reivindicatiu de la cul-tura catalana i molts balcons s’engalanen amb la senyera.

Avui us regalo una recepta fácil, molt fresca i commemora-tiva d’aquesta diada si ens entretenim una mica en la part decorativa final. Per cert, aquesta “princesa” que escriu fa anys que s’estima més un bon llibre (amb tot el carinyo del món).

Ingredients: Dotze llesques de pa de motlle sense crosta; maionesa, si la fem nosaltres millor (també es pot fer servir de pot); un pot de salsa rosa (si la fem nosaltres només cal afegir tomàquet concentrat a una part de la maionesa); pernil salat talladet molt fi; enciams variats; olives farcides d’anxova; gambes petites pelades; tres ous durs; pebrot de llauna o escalivat a tiretes; salmó fumat.

Elaboració: En una plata de vidre, posarem una primera capa de pa de motlle (tres llesques). Seguidament, posarem una capa de salsa rosa, variats d’enciam talladets petits i gambes. Una segona capa de pa de motlle. Després, maione-sa, pernil salat tallat petitó, i olives tallades pel mig. Posem una tercera capa de pa de motlle. Una capa de maionesa, ou dur ratllat, pebrot de llauna tallat petitó, i salmó fumat. Acabarem amb una capa de pa de motlle.

Ho deixarem unes hores a la nevera, perquè es bar-regin els gustos. Ho desemmotllarem, i ho posarem en una safata de servir. Hi posarem per sobre maio-nesa, tapant tot el motlle (com si féssim la cobertura d’un pastís), i enciam a trossets pel voltant. Ho deco-rarem amb pebrot, ou dur (la part del rovell ratllat), formant les 4 barres (tires de pebrot intercalades amb tires fetes amb el rovell ratllat) i podem fer una rosa de Sant Jordi amb una llesca de salmó fumat tallada a tires i enrotllada sobre si mateixa formant la flor.

DesmitifiquemSalva Clarós

Es parla de l’emprenedoria com si fos la panacea per superar la crisi i per a la creació de llocs de tre-ball. Si bé Catalunya és un país dinàmic en la cre-ació d’empreses, en el darrer any se n’han creat de l’ordre de 70.000, se n’han destruït en canvi una xi-fra una mica superior. La taxa neta de creació d’em-preses, que és la diferència entre les que es creen i les que es destrueixen, es manté negativa a Catalu-nya des del primer trimestre de 2008, més o menys quan va començar la crisi. Això indica que és veritat que hi ha molts emprenedors però que les altes em-presarials són, en un percentatge molt important, d’empreses petites o molt petites, entre les quals es compten els autònoms. Com més petita és l’empre-sa, més gran és la rotació, és a dir, que és més ines-table. També ens diu l’estadística que és la indústria el sector econòmic que té el percentatge de rotació d’empreses més moderat, és a dir, se’n creen i se’n destrueixen menys. Cal que resituem doncs aquest discurs quasi obsessiu de l’emprenedoria, que so-vint va lligat a l’exaltació mítica, per poc raonada, del talent, el coneixement, la innovació, etc.

La nostra economia pateix un dèficit estructural de grans empreses, sobretot industrials, que és on es creen els llocs de treball més estables i de qua-litat. Som un país de petites i mitjanes empreses. Més del 90% de les nostres empreses són mitjanes, petites i molt petites, és a dir, microempreses, que és una altra forma d’anomenar els treballadors au-tònoms. Aquesta atomització és una de les causes estructurals d’inestabilitat i de manca d’interna-cionalització de l’economia catalana, així com de l’escassa capacitat per innovar i per captar capital. Ja és meritori que amb tanta microempresa i amb tan poca indústria Catalunya estigui exportant.

Mentre no paren els discursos que situen la fi-gura de l’emprenedor i sobretot el talent com el nou factor estratègic de producció que reflotarà l’economia, aquesta crisi financera demostra tos-sudament que el que està enfonsant les empreses i l’economia és la falta de capital. Que la recupera-ció econòmica s’està donant als països més forta-ment industrialitzats com Alemanya. Que per fer créixer l’ocupació no calen reformes laborals sinó reformes industrials i empresarials profundes. El que cal que ens replantegem a fons és el nostre tei-xit empresarial.

12

A PEU A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

Ara que el sol es pon tan tard us proposo d’anar a fer un berenar sopar en un espai amb una gran pa-noràmica, l’ermita de Sant Jaume de la Mata (929,6 m). Es tracta d’una passejada curta amb un desni-vell suau, amb la proposta, a més, per a qui s’animi a deixar el camí més fressat, d’anar a veure la boca de l’avenc que porta el nom de l’ermita.

Deixem el cotxe a l’aparcament del coll d’Estena-lles (870 m), molt ben senyalitzat, pel km 15 de la carretera de Terrassa a Mura. Hi ha un punt d’in-formació del parc natural de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac i esplanades per córrer i jugar la canalla.

Davant mateix del punt d’informació, a l’altra ban-da de la carretera, surt la pista que puja a la Mata, masia vella, gran i solitària, en una cort en la qual actualment la Diputació de Barcelona hi té les ofi-cines del parc. Aquesta pista la prendrem per a la tornada. Per a l’anada agafarem el camí que arren-ca per unes escales que surten a la dreta del punt mateix on comença la pista. Hi ha un senyal ver-tical que ens diu que és el GR 5 –n’anirem trobant més– i que per allà podem anar cap al coll de Boix, cap a Mura i cap a la Mata. Tot pujant, el camí pas-sa entre petites feixes abandonades i l’alzinar, fins dalt la serra de la Mata i, per l’ampla carena, fins a arribar a una bassa. Mentre pugem veurem la casa de la Mata i en alguns moments també, entre alzines, l’ermita enlairada a la dreta del mas. Val la pena d’anar-nos aturant a contemplar l’entorn. En algun punt el camí gairebé es toca amb la pis-ta esmentada abans, que passa paral·lela per sota nostre.

Un cop a la bassa –hi haurem arribat en uns vint minuts–, si volem podem deixar el GR per anar a veure l’avenc. És cosa de cinc o set minuts bai-xar-hi. Per a això girem a la dreta gairebé 180º i baixem per agafar un petit corriol, som al vessant que mira al Bages i al Pirineu. Passem per sota un cable (del telèfon?) i de seguida, allà mateix trobem a mà esquerra una fita de pedres, deixem el cor-riol clar i tirem avall per un corriolet desdibuixat que seguirem, buscant les diverses fites, i que ens portarà a l’avenc, travessant l’alzinar i petites cla-rianes. L’avenc de Sant Jaume té una profunditat de 42 metres, com podem llegir al senyal que hi ha allà, i està envoltat per una barana. Una alzina creix a la boca mateix.

Ara que el sol es pon tan tardJosep Pascual

Vist l’avenc, tornem cap al collet de la bassa. Allà continuem pel GR, pugem suaument entre unes alzines força velles i trobem una pista que fa un fort revolt, la travessem i continuem pujant fins a l’ermita que és allà mateix. Donem la volta a l’ermi-teta i contemplem el Montcau, el monestir de Sant Llorenç, la depressió del Vallès, Castellsapera, la Pola, Montserrat, el Bages i, tancant el cercle per dalt el Port del Comte, el Cadí, els Rasos de Pe-guera, la Tossa Plana i el Puigpedrós –que treuen el nas per sobre les penyes del Moixeró–, la Tossa i el Puigllançada, el Puigmal i fins el Canigó. És un lloc que convida a passar-hi l’estona i gaudir d’una bona posta de sol.

Per tornar baixem a la casa de la Mata i agafem la pista que mena fins a la carretera. Els cedres que voregen la dreta del camí ens seran una bona com-panyia a l’hora del crepuscle.

L’ermita de Sant Jaume amb el Montcau al fons

L’entrada de l’avenc de Sant Jaume

13

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

D E PREVERES I SEMINARIS. Aquest març passat s’ha parlat força del seminari i de capellans: programes de TV, jorna-des de portes obertes, notes dels bisbats,

entrevistes a rectors de seminari, publicitat de la CEE... Des de L’Agulla volia embastar i compartir breument un parell de pensaments sobre tot ple-gat: a) Es continua presentant la invitació a ser pre-vere com una crida individual (com al monacat o a la vida religiosa). b) Els diaques i preveres s’hau-rien d’escollir entre els laics i laiques (casats o sol-ters) de les comunitats cristianes i dels moviments entre les persones adultes més idònies per complir aquests serveis, si cal completant la seva formació. c) Suposo que hi podria haver diversos graus de dedicació i potser també acceptar compromisos li-mitats en el temps. Josep Pascual

H OMES I DONES. Hi ha dones ex-traordinàries i homes extraordinaris. I hi ha dones que més valdria no trobar-se en el camí i homes que tampoc. Cada

any pel 8 de març, quan posem a debat la reivin-dicació pels drets de les dones, tinc un rerefons de sentiments aparentment contradictoris. D’una banda, l’evidència que no estem en igualtat de condicions, que molts homes continuen ofegant la vida de moltes dones, en moltes circumstàncies i en molts graus diferents. D’altra banda, l’evidència que l’evolució o retrocés del paper de la dona és, en gran part, en mans de les pròpies dones, que de vegades també mantenen actituds masclistes. I en tercer lloc, la pregunta i el qüestionament sobre si les dones hem de centrar la lluita en guanyar poder a unes estructures socials, polítiques, econòmiques i religioses que han estat creades per homes, que es demostra que no funcionen, i que, amb la nos-tra implicació, hem d’evitar de perpetuar. Quan diuen: “Que bé, una dona al consell executiu de tal...! O una dona al govern! O una dona veritable-ment reconeguda en la cultura!”, jo penso que està bé, que anem avançant, sí. Però la lluita de la dona no hauria de ser únicament per situar-se en condi-cions de poder en les estructures existents, hauria d’enfocar cap a provocar el part d’una nova socie-tat, amb una mirada nova que de socarrel arrenqui estructures i en faci néixer de noves, socialment més justes i més igualitàries. Calen nous temps, i necessitem de l’empenta i l’empremta de la dona. Maria-Josep Hernàndez

P RUDÈNCIA I MODÈSTIA. A El Punt Avui del 23 de març Ignasi Moreta par-lava en un article de la revolució religiosa de Xavier Melloni. En destaco aquests

dos brevíssims fragments que conviden a pensar: 1) “Aquesta revolució és la consciència joiosa que la pròpia religió no té el monopoli de la religió.” I 2) “Les nostres categories religioses són exacta-ment això: categories, formes lingüístiques que ex-pressen una realitat més gran que la materialitat de les paraules. Dogmes, litúrgies, codis morals, cossos sacerdotals…, tot l’edifici institucional creat per les religions no és sinó un pàl·lid reflex d’una realitat inabastable que cap corrent religiós o cul-tural no pot pretendre posseir.” A mi m’han res-sonat com una crida a la prudència i a la modèstia per al nostre catolicisme de cara al diàleg amb els altres creients i amb la societat. Josep Pascual

E L VIDEO “PRO-VOCACIONS” DE LA CEE. Antievangèlic, repulsiu i gairebé si-nistre... Això és el que he pensat en veure l’anunci “pro-vocacions” de la Conferèn-

cia Episcopal (em resistia a mirar-lo). Fora de lloc i injustificable apel·lar al “sou per a tota la vida” per fer-se capellà –em sembla un insult als cape-llans– i no cal ni fer esment del teló de fons mas-clista, perquè és més del mateix i no enganyen. No deixa de ser una provocació desencertada per als seus propis objectius, per més ressó mediàtic que hagin obtingut, ja que transmet desesperació de la Institució per captar adeptes, com si fos una secta. On és, aquí, Jesús? Em costa de veure. L’anunci em sorprendria que pogués agradar, fins i tot a capellans més de la seva corda. Perquè això de la vocació, crec que és un tema molt íntim i profun-dament respectable, sigui quina sigui la ideologia o el tarannà de cadascun. L’anunci pot despertar alguna vocació? És increïble... i com si arribés d’una altra galàxia: aliè a la fe, els sentiments i les realitats i patiments que vivim moltíssimes comu-nitats cristianes. Saben i neguen que alguna cosa s’està acabant... però el vídeo els posa en evidència. Maria-Josep Hernàndez

T ENIM PODER. Ho van denunciar les ONG, la Plataforma d’Entitats Cristianes amb els Immigrants, els periodistes als quals se’ls prohibia l’accés... Es reclamava

la reforma o el tancament dels Centres d’Interna-

14

ment per a Estrangers, espais pitjors que presons, marcats pel buit legal. I alguna cosa ha començat a canviar. Quan entri en vigor el nou reglament, el Ministeri d’Interior cedirà a les oenagés l’atenció als immigrants, hi haurà assistència sanitària i soci-al, seran possibles les visites de familiars i instituci-ons i la policia només s’encarregarà de la seguretat de la instal·lació. Sempre penso que davant de les situacions injustes, cal que no ens cansem d’alçar la veu des de tots els àmbits. Ciutadans, oenagés, plataformes, associacions, periodistes... tots tenim més poder del que ens pensem. No defallim. Ma-ria-Josep Hernàndez

D E LA CRISTIANDAT, A LA MODER-NITAT, I ARA VERS... En el passat, en règim de “cristiandat”, observem, des de la perspectiva moderna, una barreja entre

el que era civil, i el que era eclesial, entre la vida social i el món de la fe cristiana, entre el natural i el sobrenatural. En la modernitat es va passar a la separació dels dos nivells, a l’emancipació de l’eco-nomia, la política, la cultura i fins i tot la mateixa religió i l’espiritualitat de la protecció eclesial (se-cularització). En canvi en el present actual i en el futur a venir, ens trobem que procedint d’aquesta separació, que ens segueix convenint com a punt de partida, potser haurem d’anar caminant vers una nova forma d’unió dels dos nivells per tal de que no esdevinguem persones i pobles esqui-zofrènics. Aquesta unió no pot reproduir, ni molt menys, la mescla anterior, sinó que ha d’anar més enllà, vers l’alliberament de les persones i dels po-bles, en una valoració profunda de l’espiritualitat, de les creences, del misteri de la vida, com a for-ça, energia i llum indicadora, per als pobles, per a les associacions, grups socials i per les persones que fecunda els nostres sentiments, accions i pen-saments per fer més possible, més esperançada i més “animosa” la construcció de la dignitat i de la fraternitat entre els humans. Quim Cervera

L A SALUT NO ÉS UN DRET. Aquest era el títol d’un article d’Antoni Nello, profes-sor de Ciències de la Salut de Blanquerna - Universitat Ramón Llull, publicat a La

Vanguardia i del qual (curiosament) es feia ressó El Pregó. N’extrec dues frases significatives: “La cul-tura de l’Estat de benestar ha generat els seus fan-tasmes que ara, en temps difícils, cal desemmas-carar. Un d’ells és la certesa popular que la salut és un dret.”… “La salut, com la felicitat, no és un dret, és un valor”. Em pregunto: És que aquest se-

nyor desconeix la Declaració dels Drets Humans? Justament el primer és el dret a la vida i a les con-dicions que la fan posible: alimentació, salut, etc. D’altra banda suposo el senyor Nello deu ser catò-lic… També desconeix les encícliques Pau a la Terra de Joan XXIII o Populorum Progressio de Pau VI? Si les llegeix veurà com aquests drets són reivindicats com a fonamentals per a la persona humana i vet-llar-los és responsabilitat dels poders públics. Cal tenir valor per a considerar la salut com “un valor”. A no ser que es tracti d’un valor que cotitzi a bor-sa… Aleshores quedaría tot molt clar. Jesús Lanao

D ÈRIES SOBRE L’ECONOMIA I LA PO-LÍTICA AQUÍ I AVUI. Davant la crisi social, econòmica, financera, immobilià-ria, laboral, ecològica, alimentària, ener-

gètica, política, cultural i ètica, potser ens cal un govern de coalició entre CIU, PSC, ERC i ICV, ja que l’assumpte s’ho mereix, és una qüestió d’Estat. Ja que en el govern espanyol ni el PSOE, ni pel que es veu el PP podrà donar sortida a tals crisis, i les Espanyes es trobaran en un carreró sense sortida, potser que ens posem d’acord a Catalunya, i de passada avançarem en la nostra sobirania. Més en-davant, si hem pogut avançar tant en les solucions a la crisi, com en el procés d’autodetermianció (de fet veig impossible que vagin separades la lluita per l’emancipació nacional, i la lluita per l’allibe-rament social), el poble (no els partits) podrà anar ocupant l’estat (català en un estat federal europeu) per democràticament anar-lo arraconant vers el fa-vor dels més necessitats. Ens calen estats forts (ca-talà, europeu, mundial...) per a fer front als grans poders econòmics, gràcies a la política. La utopia final, la destrucció de les classes socials, passa per aquesta ocupació realment popular de l’estat i per l’aniquilació d’aquest, perquè desaparegui tot po-der opressor i arribem a tenir cadascú segons les seves necessitats. Quim Cervera

C APELLANS A “30 MINUTS”. Darre-rament un dels programes de TV3 “30 minuts” ha estat dedicat als capellans, mostrant diversos tipus i models, tot ac-

centuant el to clàssic dels més joves enfront el més obert de generacions passades. En conjunt m’ha fet bastanta pena, sobretot per dues “llacunes” fona-mentals que hi he trobat. La primera, ningú no s’ha referit (ni tan sols el clero “progressista”) al model d’Església que va plantejar el Vaticà II com a “Po-ble de Déu”. I que va capgirar el model anterior:

15

“societat perfecta” jerárquica, basada en l’autoritat suprema del Papa, que anava “baixant” sobre bis-bes, capellans i diaques i laics, com a súbdits, de segona categoría, fins i tot teológicament parlat. La segona: el capellà presentat, fonamentalment en la vessant ritual i sagramental… Gairebé no es parla-va de la funció de “pastor”, en el sentit evangèlic del terme, d’animador de la comunitat, de sacerdo-ci com a lliurament personal de vida, en totes les dimensions (“dintre i fora de l’altar”…). Sí que un jove deia que era “l’ofrena de tot l’ésser” al Senyor, però aquesta expressió quedava massa teórica i, en tot cas, dins d’una teología pre-Vaticà II, tot re-marcant la “pre-eminència” del sacerdoci enfront el laïcat. I, per suposat, el servei ministerial com a “crida des de dalt”, no pas com a demanda concre-ta i personal de la comunitat cristiana… Jesús Lanao

L ES PERSONES AMB DEPENDÈNCIA SUBVENCIONEN LA GENERALITAT. És la conclusió a què arribes quan treba-lladors socials de diverses institucions et

confirmen que qualsevol modificació en la vida de les persones que estan cobrant alguna prestació econòmica per la llei de la dependència és causa d’una llarga interrupció en el pagament. Exemples: si la teva situació ha empitjorat considerablement i demanes una revisió, si pel motiu que sigui has de canviar de cuidador, si passes una temporada en un centre sòciosanitari... A casa ens ho vam plante-jar quan el meu sogre va empitjorar de salut de tal manera que va fer-se molt més depenent. Demanar una revisió de grau significava, segons els Serveis Socials, un mínim de mig any sense cobrar. Una vergonya. Mercè Solé

A LLARGAR LA VIDA. Els avenços mè-dics que curen malalties i allarguen la vida de les persones estan molt bé, evi-dentment. Però també resulta molt obvi

que la qualitat de vida en què han de viure moltes persones grans acostuma a ser bastant pobra, amb una gran dependència dels seus cuidadors, siguin familiars o persones contactades. La veritat, jo crec que és una cosa per pensar-s’ho. No dic que calgui aturar les investigacions sobre les malalties ni dei-xar d’atendre les persones grans, però sí que dic que caldria pensar-ho més i veure si la gran quan-titat d’esforços i diners que es dediquen a allargar la vida en aquestes condicions són prou raonables. Josep Lligadas

L’Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu fa aquesta proposta a totes les parròqui-es i comunitats cristianes de la diòcesi: pen-jar aquest cartell que conté una llarga pregà-ria sobre el tema de l’atur. Una pregària feta en el context pasqual de l’esperança i que ve acompanyada de textos de la Doctrina Social de l’Església.

La idea permet diverses iniciatives:

a) penjar el cartell a les parròquies (o fora, per què no?): per fer presents a la comunitat les persones que pateixen l’atur.

b) penjar el cartell i fer la pregària a totes les misses del diumenge 29 d’abril com a forma de celebrar el Primer de Maig.

c) recollir les intencions per totes les perso-nes, amb nom i cognoms, que pateixen l’atur, i per les empreses que són a la corda fluixa, i tenir-los presents especialment a l’Eucaristia.

d) muntar una vetlla de pregària.

I, naturalment, potenciar tota activitat soli-dària encaminada a reduir l’atur i les seves conseqüències.Ens sentim impotents davant la crisi, però si més no podem pregar. I ja sa-bem que de l’Esperit aporta coratge, iniciati-va, imaginació. Amén.

El re

tall

No tot allò real és racional. Més aviat gairebé res. Manuel Sacristán

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Can Bruguera, la maçoneria a un pas de l’església.

Si mai veniu a Viladecans, no us perdeu la façana peculiaríssima de Can Bruguera, al carrer de la Muntanya 7-9, gairebé al costat de l’església parroquial de Sant Joan. Una façana que és, tota ella, un manifest maçònic. És una façana absolutament simè-trica, que convida a mirar cap amunt, cap a una teulada acu-sadament triangular, coronada amb una àguila i, ben al mig, un escut amb un compàs, una rosa i dues estrelles. Només trenca la simetria el fet que les dues fines-tres centrals de la planta baixa, en comptes d’estar centrades, estan cap a un costat, com si ha-guessin pensat de fer-ne tres i se n’haguessin descuidat una.

La simetria, el triangle, l’àguila, el compàs, la rosa i les estrelles són símbols maçònics. I espe-cialment l’escut mostra de ma-nera clara que el qui ho va fer volia exhibir la seva militància maçònica. I el qui ho va fer va ser Joan Bruguera Díaz, mestre d’obres, barceloní, que es va fer aquesta casa com a casa d’esti-ueig. La va construir l’any 1892, i va fer l’estucat de la façana i l’escut l’any 1898.

En aquelles èpoques agitades del canvi de segle, Viladecans bullia de batalles entre els catò-lics integristes capitanejats pel rector Andreu Samaranch, i els sectors maçònics i lliurepensa-dors aliats amb alguns catòlics assenyats. I Joan Bruguera va voler plantar, a quatre passos de l’església, el seu manifest ideològic, que allà continua, sense que, al llarg de tants anys, ningú no l’hagi fet desaparèi-xer… Josep Lligadas

El peregrino (http://nando-el-peregrino.blogspot.com.es).

És un blog editat per un cape-llà de Sevilla, on podeu trobar música de tota mena, pregàries, comentaris a l’actualitat, totes les connexions amb la Pasto-ral Obrera. Una Església viva i atractiva. Mercè Solé

Blanc. Obres corals de Bernat Vivancos. Latvian Radio Chor. Sigvards Klava. Neu Música Contemporània SL 2011.

Una gravació excel·lent d’una música (profana i religiosa) que trobo fantàstica. Jo no hi entenc com per fer-ne una anàlisi mu-sical que desmereixeria l’obra de l’actual director de l’Escolania de Montserrat. Només us sé dir que crea unes atmosferes de pau i de plenitud que m’encanten.

La versió musical és impecable i el disc, acuradament editat, compta amb un suport infor-màtic que et permet baixar-te d’internet la música en MP3 i en formats d’altíssima qualitat. Ve acompanyat d’un cal·ligrama-partitura que és tot un regal.Mercè Solé

Bach zum mitsingen. Can-tates de Bach en format participatiu (http://www. bachzummitsingen.com)

És una oportunitat per a cantai-res amb experiència i formació per interpretar les cantates de Bach en el seu context litúrgic, cosa que resulta una altra mena d’aproximació a l’esperit amb què van ser escrites. La cosa consisteix a assajar tot un cap de setmana intensivament. A la plana web trobareu tota la in-formació. Mercè Solé