PÀGINA 1

Butlletí de reflexió i diàlegPeriodicitat bimestral

C/e: agulla.revista@gmail.com

Any XXI

Núm. 95març 2016

SUMARI:

L’AGULLA

Diumenge al vespre vàrem arribar a Lesbos. Jordi Altarriba ........................................................ 2

Lesbos. Sara Vilà ......................................................3El diàleg interreligiós (1). Roser Solé ................... 4

Donhom contradictus. Joandreu Macià ............5El Marquès de Comillas, la Reina Regent, el rei

En Jaume i el comte de Puñonrostro. Josep Lligadas .................................................................6

“El Cinca”: prevere, químic, escombriaire, conserge, jubilat. Mercè Solé ............................7

Eucaristia a la catedral de Nàpols pregant pels presos. Quim Cervera i Mercè Basté ....................8

Mirar el futur. Capitalisme? Salvador Clarós ...9A propòsit de la “vida consagrada”. Jesús

Lanao ................................................................... 10La Renda Bàsica: una proposta racional per al

segle XXI. Daniel Raventós ................................ 11Els Amics del Desert, la xarxa del silenci. Mercè

Solé .......................................................................12Foto-denúncia. Maria Antònia Bogónez .............. 13Les nostres veus. Pregar. Ignasi Forcano .......... 14Classes socials i comportament polític a

Catalunya (1). Quim Cervera ............................. 15Mentre. Maria Antònia Bogónez .......................... 16A la cuina. “Torrijas” emmascarades. Tere

Jorge .................................................................... 17A peu. Un monestir, tres castells i una capella

prop de Martorell. Jaume Roig ....................... 18Per airejar el cervell ................................... 20El dibuix. Montserrat Cabo .................................. 22

Clica el dibuix!

Novament, en aquest 2016, la història de la Pasqua

Fa vora dos mil anys, més o menys per aquestes dates, mo-ria crucificat als afores de Jerusalem, amb poc més de 30 anys, un personatge anomenat Jesús de Natzaret, que feia un cert temps que predicava una nova manera d’entendre la fe israeli-ta, i que posava molt nervioses a les autoritats jueves. Aques-ta nova manera d’entendre la fe es basava en la convicció que Déu és, per damunt de tot, Pare-Mare que estima, i que vol que el criteri bàsic d’actuació dels seus fills i filles sigui també l’esti-mació per a tothom, amb especial atenció envers aquelles per-sones que més estimació necessiten.

Els seus seguidors van quedar molt descol·locats davant aquella mort, perquè estaven convençuts que aquell a qui se-guien era realment l’enviat de Déu, i no els cabia al cap que Déu pogués permetre per al seu enviat una fi tan desgraciada.

Però heus ací que un dia, aquells deixebles, encapçalats pri-mer per una dona, Maria Magdalena, i després per un home, Simó Pere, van començar a dir que l’havien vist viu, que havia ressuscitat d’entre els morts. I que això significava la garantia de Déu per al camí d’aquell predicador galileu que havien se-guit. I des de llavors, fins al dia d’avui.

Aquesta història ja ens la sabem. Però, quan a la redacció de L’Agulla parlàvem de què diríem en aquesta editorial, el que ens sortia era que, tal com està el nostre món i el nostre país, el millor que podíem fer era valorar aquest camí que dóna sentit a la fe dels creients. I creure que, efectivament, de l’amor que la creu de Jesús tan bé expressa, en surt resurrecció. I animar-nos mútuament en aquest mateix camí, i animar-nos alhora a ser capaços de descobrir totes les llavors de resurrecció que conti-nuen creixent entre nosaltres i, també, gràcies a nosaltres.

Bona Pasqua!

PÀGINA 2

Diumenge al vespre vàrem arribar a Lesbos, al vaixell viatjaven també sis bombers de Marbella que anaven a fer el relleu a d’altres bombers andalusos que han muntat l’organització Proemaid. Fan una feina similar als de Proactiva -els socorristes catalans- però a la zona de la capital, Mitilene.

Estem a Skala Sikaminea, és un poblet encantador, molt petit amb un port també petit. Una dotzena de barques de pesca. La majoria dels patrons s’han impli-cat en el rescat de refugiats-nàufrags. És un lloc bonic per estiuejar però com que té la costa turca al davant només a 6 milles, és dels llocs per on intenten arribar la majoria de barques. Ara el poble està ple d’organitzaci-ons solidàries. Hi ha Greenpeace, MSF, els de Proactiva –que fan una feina increïble– i algun grup més amb les superzodiacs. La feina que fan és detectar les barques quan deixen les aigües turques i oferir-los ajuda. Com ja sabeu han salvat molta gent. A la tardor en un sol dia de vegades arribaven més de 80 barques amb 50 persones o més a cadascuna.

Fins fa uns mesos als refugiats no els esperava ningú, s’havien d’espavilar com podien, amb la roba mullada moltes vegades, comprar menjar o el que fos, i anar a peu o com podien fins a Mitilene… a 70 km! Ara hi ha dos campaments d’acollida, el de Lighthouse, amb gent de diverses nacionalitats i que és on som nosal-tres, i el de Platanos, organitzat per un grup anarquista grec. Al campament d’acollida els refugiats només s’hi estan unes hores o màxim una nit. Hi ha tendes per posar-se roba seca, tendes per descansar, wc i lavabo per rentar-se mínimament. També se´ls dóna te, cafè i sopa i altres coses per menjar. Al cap d’unes hores, ja refets els porten a un campament distribuïdor que

està a prop i després en autobusos als afores de Mitile-ne, a un centre policial / campament que es diu Moria, un antic campament militar. Les filferrades que encara hi ha li donen un aire de camp de concentració. Aquí és on formalitzen el registre i la demanda d’asil.

Les institucions gregues i europees tenen la volun-tat que tot estigui reglamentat. Les organitzacions independents de voluntaris, el grups llibertaris grecs, altres moviments socials i la gent civil fan nosa, i vo-len posar-ho tot sota el control policial o de les grans organitzacions humanitàries com Oxfam, ACNUR i similars. No se’n recorden de quan només hi havia la gent dels pobles i els voluntaris. Per aquest motiu el

dissabte hi va haver una manifestació a Mitilene dels voluntaris denunciant aquesta iniciativa i a més exigint que el registre dels refugiats es faci a Turquia i així pu-guin arribar a Grècia com qualsevol persona, pagant els 20 euros del ferri i no extorsionats per la màfia ni jugant-se la vida travessant el mar pagant 1.000 o 1.500 euros per persona i viatjar en aquests “dinguis” que s’enfonsen sols.

Els voluntaris més bregats s’estan plantejant anar cap a la frontera de Grècia amb Macedònia que és on hi comencen a haver moltes dificultats. Al cantó turc la situació tampoc és millor ja que no hi ha ningú que atengui als naufragis –els darrers enfonsaments han passat a la costa turca– fins que no hi ha remei. I no cal parlar de les necessàries complicitats de la poli-cia turca amb les màfies, fent la vista grossa per deixar marxar les barques en pèssimes condicions.

Des de dissabte no arriba cap barca. Continuem fent guàrdies i esperant. Penso en el darrer grup que hem ajudat. Joves amb preguntes ingènues: “Per on es va a Alemanya?”… Se’ls veia contents. Un cop secs i canviats, la majoria han tret els seus mòbils per fer-se selfies amb Turquia al darrere i trucar a les famílies –su-poso– dient que han arribat bé. Gent amb més futur que passat, al contrari d’alguns homes grans més aba-tuts; persones amb més passat que futur i que saben que ho han deixat tot i segurament no tornaran mai més a casa seva... I els infants... aquelles criatures que van tardar ben poc a organitzar els seus jocs, a riure i a córrer...

Jordi AltarribaSkala Sikaminea, Lesbos

Primera quinzena de febrer del 2016http://www.lighthouserelief.org/

Diumenge al vespre vàrem arribar a Lesbos...

PÀGINA 3

Cridats per uns amics grecs que fan de voluntaris al camp de refugiats de Plata-nos a Skala Sykaminia, Lesbos, vam organitzar una delegació petita amb l’associ-ació Unadikum. A mi em van demanar acompanyar-los com han fet altres vegades perquè, entre altres coses, el fet de ser càrrec públic també serveix per fer d’escut humà o bé d’altaveu a l’ex-terior. L’internacionalisme sempre ha format part de la nostra genètica d’esquerres i alguns fins i tot el tenim sobredimensi-onat, tant és així que els companys de grup parlamentari ens confien les comissions d’acció exterior.

Per sort en els dies que hi vam ser feia mal temps, i dic per sort perquè això implica que són pocs els dinguis que s’aventuren a travessar des de Turquia pel mar Egeu, ja sigui per anar a Les-bos, Samos, Quios o altres illes que queden a pocs quilòmetres de la costa turca. Primer vam haver d’aterrar a Atenes i allà vam aprofitar el temps visitant diferents edificis okupats i autogesti-onats al barri d’Exarkhia. Les noies que ens van atendre no sem-blaven gaire contentes amb la gestió del govern entorn el tema dels refugiats i immigrants (com sol passar sempre amb els anarquistes) però per imperfecte que sigui el govern de Syriza a Grècia, que ho és, és inqüestionable que és l’únic país europeu que està fent front a la crisis dels refugiats a pesar de la insolidaritat dels altres estats membres i a pesar del cop d’estat financer a què ha estat sotmès per part de la Troika. Plou sobre mullat.

Els allotjament autogestionats igual que els voluntaris i les associacions que humanitàriament s’apleguen a Grècia s’ocupen de donar sostre, aliments i roba d’abric a les famílies que arriben i no distingeixen entre refugiats i immigrants. Com ha de ser.

Lesbos és una illa poc habitada i paradisíaca que embadaleix la vista i mentre observes la bellesa del blau intens de mar de sobte et sorprèn un pensament i et baixa una amargor cap a l’estómac pensant quants cadàvers hi ha en el fons d’aquesta bassa d’aigües aparentment tranquil·les. N’hi ha molts, massa. Diuen les xifres oficials que més de 400 nens, homes i dones però els que viuen i fan de voluntaris a l’illa coincideixen a dir que són molts més perquè molts dels dinguis que han desaparegut en el fons del mar no han estat mai detectats. Hi ha pesca-

dors que no han tornat a pescar més després de quedar traumatitzats pels cossos que arrossegaven les seves xarxes.

El món es boig i la Unió Europea es troba en un moment molt perillós en el qual ha oblidat els valors en què es va fundar des-prés de la II Guerra Mundial: la cooperació econòmica ja no existeix, són imposicions dels homes de negre, i ara tampoc es valora la pau, ni la cooperació entre pobles i lluny d’enterrar els absolutismes, el racisme i el suprematisme es fa créixer com mai contra els innocents que busquen refugi.

Grècia és ara el país on la UE ha decidit crear un cordó sanitari al seu voltant, algun dirigent europeu fins i tot feia sorna: “Grè-cia no és el pitjor país perquè sobrevingui una crisi humanità-ria durant uns mesos”. Lamentable. En comptes de complir els compromisos i assumir les quotes de refugiats que van acordar durant les diferents cimeres –que no han servit de res–, els Es-tats membres miren cap a una altra banda i Merkel, contrariada pel seu descens de popularitat a causa de la demagògia de l’ex-

trema dreta, endureix el seu discurs o calla davant les declaracions racistes. És així com s’alimenta el feixisme.

Avui encara arriben barques pneumàtiques a Lesbos però Frontex i els vaixells de l’OTAN compleixen ordres i ja no retornen el problema a Turquia sinó que el traspassen a Grècia. Interessos geopolítics amb Turquia que van i vénen. Atenes serà en poc temps una ciutat no només castigada per les polítiques d’austeritat i l’atur sinó que ara els grecs hauran de competir pels recursos amb centenars de milers de refugiats mentre la situació a Idomeni, la frontera de Grècia amb Mace-dònia, és insostenible. El caldo de cultiu ideal per a Alba Daurada ja està creat, ara només cal deixar que creixin els fongs i per a mostra un botó: en les eleccions de setembre de 2015 Alba Daurada ja va guanyar un escó respecte a les eleccions del gener (de 20 a 21) i sense crisi de refugiats. No em vull ni imaginar què pot passar a partir d’ara.

Sara Vilà i Galán(Senadora per CSQEP i Coordinadora d’ICV a Terres de Lleida)

5 de març de 2016

Lesbos

PÀGINA 4

Són moltes les vegades que arreu i en molt diver-ses publicacions, congressos, fòrums o trobades de barri, s’ha reflexionat sobre aquest tema, no sols per la seva actualitat, sinó perquè cada vegada és viscut amb més il·lusió, més apassionament i sota les formes més diverses, perquè anem aprenent que cap cultura pot viure aïllada, cap moral pot pre-sentar-se amb la pretensió d’una validesa universal i cap religió pot erigir-se com a portadora única de la veritat. La nostra societat, tot i que encara de ma-joria cristiana, es va acomodant cada vegada més en una situació sociocultural de secularitat i laïcitat en la qual sembla que ens hi anem trobant força bé. Des que parlem de migracions mundials i de globa-lització el diàleg interreligiós es presenta com un repte, un repte però, que és diferent segons el nivell d’aquest diàleg, la situació dels dialogants i el lloc des del qual es practica...

Com acabo de dir, el tema es tracta des de molts punts de vista: legal, estadístic, sanitari, moral, esco-lar, espiritual, feminista, teològic, etc. una pluralitat de vessants que juntes expressen la necessitat de parlar des de les diverses experiències i la riquesa i matisos de les relacions.

L’Agulla, que mai ha oblidat el diàleg interreligiós, hi dedicarà tres articles i ho farem des de la perspectiva de les condicions del diàleg, Les paraules d’avui te-nen com a punt de partença el desig del Vaticà II que va exhortar els catòlics perquè “reconeguin, guardin i promoguin els béns espirituals i morals existents en altres religions, així com els seus valors socioculturals” per a “col·laborar amb ells en la recerca d’un món de pau, llibertat, justícia social i valors morals”.

El diàleg interreligiós (1)

En aquest sentit, els experts de l’Església reconei-xen i promouen en el document Diàleg i anunci (1991), quatre nivells de diàleg, ni successius, ni irreductibles entre si, ni que tothom hagi de treballar en tots, sinó que s’han d’entendre en una estreta interrelació:

a) El diàleg de la vida que és el diàleg de la convi-vència, el del respecte de la gent que ens envolta. El diàleg de compartir les penes i les alegries i les pre-ocupacions de cada dia. Potser només podrem dir “bon dia” al botiguer, que és pakistanès. Es tracta de relacionar-se amb l’altre, no com un estranger, sinó com un ciutadà amb els mateixos drets i deures que jo. És aquell diàleg que també es pot fer compartint el cus-cus i el pa amb tomàquet o el plat típic de l’Índia. És el pas més immediat, no el podem eludir.

b) El diàleg de l’acció per la justícia, el del treball en favor del desenvolupament integral i la llibertat de les persones. Aquest és el nivell més important encara que l’expressió “justícia” sigui entesa de diferent ma-nera segons els contextos culturals. Però en tot cas, segur que no ens equivocarem si la volem viure com a expressió de la fidelitat a Déu. Un ciutadà cristià no pot ser considerat membre de segona categoria en un país musulmà, com tampoc no té cap sentit que una musulmana no pugui viure amb dignitat a causa de la manca de papers en el meu país.

c) El diàleg de l’experiència religiosa. És l’espai en què podem compartir la pregària i l’experiència espi-ritual. És també el diàleg dels místics, el d’aquells que són capaços d’endinsar-se en el silenci d’un mateix per a trobar Déu o l’Absolut. R. Pannikar ho explica així: “L’home no se satisfà només amb allò que per-cep amb els seus sentits, [...]: pressent també, ni que sigui vagament, que encara hi ha quelcom més, tal vegada més enllà del que palpa, coneix o sent, o tal vegada amagat en allò que té al davant, com un fons misteriós, potser mistèric, de la realitat del qual se’n fa problema, fins i tot per negar-la. Aquest quelcom és l’àmbit peculiar de la cosa mística”

d) El diàleg de l’intercanvi teològic. És posar en comú la riquesa del credo de cada tradició i apreciar recíprocament els seus propis valors espirituals. És el diàleg més difícil i no es pot fer de qualsevol manera.

Sigui quin sigui el nivell de diàleg en què ens trobem, no el podem fer de qualsevol manera, per això ens plantejarem en els següent números les condicions.

Roser Solé Besteiro

PÀGINA 5

Donhom contradictusNeandertal, Cromanyó, Sapiens...

cristià, d’esquerres, indepe... classifi-cacions...

Confio en la tradició que sosté que els éssers humans tenim un instint de valors positius, de valors eterns (o al-menys, més que passatgers). I que els volem conrear, per millorar nosaltres i Tots i Tot.

Crec en la Realitat (en majúscula) que És...; que és Déu-PaMa (de Pare i Mare), Veritat (intangible i inefable), Consciència, Esperit, Transcendència, Alè de Vida.

Confio en la tradició que diu que un tal Jesús de Natzaret ensenyava a es-timar el proïsme com a un mateix; i a fer-ho des d’escoltar i escoltar-nos, des de la contemplació (Lc 10).

I ens convida, i va al davant i ens gua-nya (per això cal ser humils), a donar, a donar-nos, a deixar-nos prendre. Tinc fe en que Jesús és vida (i no tant en que és la vida).

Si això és ser creient o cristià, doncs bé. Si és... també bé.

Els anys m’ajuden (i no a l’inrevés) a mantenir la mirada capaç de veure. I veient... vull empènyer, cap una socie-

tat que no separi la Llibertat de la Jus-tícia i de la Solidaritat (Pr.C.). Tot cer-cant trobem l’economia del bé comú, el comunalisme, la democràcia partici-pativa...

Si sabéssim quin és el taló d’Aquil-les del nostre sistema socioeconòmic caduc, podríem furgar la ferida per tal que l’agonia fos el més curta possi-ble; perquè el patiment dels febles i la consciència de molts, ho demanen.

Calen postures clares, radicals, rup-turistes; per això a casa, a la feina, en el lleure... faig el que puc. I en política recolzo la CUP.

I l’experiència em diu que ho fem (ho faig) amb més pena que glòria, però tot i així, el camí val la pena.

Preferiria viure en un país petit, i mi-llor encara en una agrupació en què els municipis ho fossin quasi tot.

Valoro més la democràcia que l’inde-pendentisme, i per tant valoro el dret a decidir. Però en l’actual situació diria que el “xoc de trens” és inevitable. En divuit mesos caldria convocar noves eleccions (ja que em sembla que un referèndum vinculant és una quime-ra), per tal d’avaluar de nou les forces

i veure si es trenca el més o menys em-pat actual. Si hi hagués majoria indepe (de vots, no d’escons), diria que la DUI seria més legitima que la feble legalitat vigent.

Cal defensar algunes línies vermelles. Abans de salvar bancs i l’avar sistema financer, salvar persones i els habitat-ges on viuen. Prou de cinisme en el gran negoci de la guerra. Ni un euro públic per a la sanitat o l’educació pri-vades, ja que aquests àmbits públics necessiten tots els recursos per tal que tinguin qualitat.

I qui robi diner públic, n’hauria de tornar el doble i a la garjola.

També, fent alguna correcció en la política impositiva (ja que ha de pagar qui més té), cal reivindicar la renda bà-sica universal com a eina que apaivaga alguns mals.

Amb tot això i posats a escollir una etiqueta, m’adjudico la d’una espècie emergent que es podria anomenar donhom (de dona i home) contradic-tus. Es definiria com aquelles persones que caminen a les palpentes (que no a cegues), cercant apropar-nos a alguna benaurança (m’apunto a la de fam i set de ser justos, i una mica a la primera),

per tal de recordar la lliçó que ens fa humans, i fer que les contradiccions de viure en el primer món siguin més lleu-geres. I poder somiar, que sent molts, hi haurà un sol món amb vida digna per a Tots, pujant uns i baixant altres.

Sinceritat, paciència, encert, i per què no, sort, és el que aquesta espècie (o almenys jo), cerca i necessita.

[Aquestes paraules s’han escrit poc a poc, fent xup xup a foc lent. Convido a llegir de la mateixa manera. Gràcies.]

Joandreu Macià Valldeperas

PÀGINA 6

Antonio López y López, primer Marquès de Comillas, va ser un dels personatges rellevants de la burgesia barceloni-na del segle XIX. Havia nascut a Comillas (Cantàbria), d’on va emigrar a Cuba i allà, gràcies al seu matrimoni amb la catalana Lluïsa Bru va disposar de diners suficients com per emprendre grans negocis i muntar la Companyia Transat-làntica, la Companyia de Tabacs de Filipines, bancs i línies de tren, alhora que contribuïa a la vida ciutadana amb me-cenatges diversos. Al darrere de tot, s‘hi amagava també, com en bona part de les grans figures de l’economia cata-lana de l’època, el tràfic d’esclaus negres. A la seva mort, l’any 1883, l’ajuntament barceloní presidit per Rius i Taulet va decidir construir-li un monument al final de la Via Laieta-na, una via que ell, a través de les seves empreses, havia contribuït a finançar. I allà el tenim, a la plaça que porta també el seu nom. Un monument fet amb el concurs de diversos artistes de l’època, i que resulta una esplèndida imatge del que era la burgesia barcelonina de finals del segle XIX. Al peu, hi llegim la dedi-catòria que Mossèn Cinto Verdaguer li va fer a l’inici del seu poema L’Atlàntida, escrita mentre feia de capellà dels seu vaixells: “Muntat de tos navilis en l’ala beneïda, busquí de les Hespèrides lo taronger en flor...”.

L’any 2010, UGT i CCOO van demanar el canvi de nom de la plaça i la retirada de l’estàtua, per la condició de negrer del personatge. Van aconseguir, i bé que va estar, canviar el nom de l’avinguda del Marquès de Comillas a Montjuïc, que ara es diu de Ferrer i Guàrdia, però l’estàtua i el nom de la plaça no es van tocar. Ara, hi ha un nou impuls a aquesta petició, amb la proposta, entre altres, de po-sar el nom de Nelson Mandela a la plaça. Jo estic d’acord amb aquest canvi de nom, però em semblaria una barbaritat treure l’estàtua. Antonio López és his-tòria nostra, col·lectiva, i és un personatge que va deixar un llegat important a la ciutat. L’estàtua no és cap exaltació de l’esclavitud, sinó de les actuacions del personatge, vistes com a bones per una bona part de la població del moment.

Perquè amb aquest criteri de puresa, hauríem de retirar qualsevol esment, per exemple, al rei Jaume I, que podria ser acusat perfectament de genocida... A l’estàtua d’Anto-nio López s’hi pot afegir una placa acabant d’aclarir qui va ser. Però treure-la significaria que som incapaços d’assumir d’on venim, imaginar que tota la realitat és blanca o negra sense matisos, i pretendre que el món comença amb no-saltres...

És una cosa semblant al que passa amb el Saló de la Rei-na Regent a l’Ajuntament de Barcelona, dedicat a la mare d’Alfons XIII, que va ser regent del tron d’Espanya durant la minoria d’edat del seu fill, entre 1885 i 1902. La reina va

tenir una forta vinculació amb Barcelona arran sobretot de l’exposició de 1888, que es quan es va construir el saló. Evidentment, vist amb ulls d’ara, no és el nom que triaríem per a aquell espai. Però si la història ens ha deixat aquest nom, quina necessitat hi ha de treure’l? Sens dubte, faríem bé de treure’l si estigués dedicat a algun personatge inequívocament malvat, però no és el cas. La nostra vida i la vida de les ciutats està feta per acumulació. I igual com en la nostra vida mai no podem començar de zero, en la ciutat tampoc. I negar-se a acceptar d’on venim, és una actitud més aviat molt adolescent. I a mi, una actitud així no m’agrada en als nostres governants.

I per acabar, permeteu-me una història madrilenya. A Madrid, pels volts de la Plaza de la Villa, hi ha un carrer amb un nom fascinant: la Calle de Puñonrostro. No em negareu que és fantàstic. I d’on ve? Doncs ve del fet que en aquest car-rer hi vivia don Juan Arias Dávila, que tenia el títol de Conde de Puñonrostro. I per què el tenia? Doncs perquè li va concedir el rei Carles I pels seus serveis en l’esclafament de la revolta dels “comuneros” castellans. El personatge és exe-crable, evidentment. Però, per favor, que a ningú se li acudeixi canviar el nom del carrer!

Josep Lligadas

El Marquès de Comillas, la Reina Regent, el rei En Jaume i el comte de Puñonrostro

PÀGINA 7

“El Cinca”: prevere, químic, escombriaire, conserge, jubilatLa nota del bisbat de Solsona deia: Avui, dia 16 de

març de 2016, ha mort als 87 anys d’edat Mn. Joan Ra-mon i Cinca, prevere de l’arquebisbat de Barcelona que residia des de feia uns anys a la nostra diòcesi de Solso-na, concretament a la Residència Salarich-Calderer de Bagà.

Ho he trobat curiós, perquè en Joan Ramon (es deia Joan, i Ramon era el seu cognom, però en el dubte sempre ha estat en Joan Ramon, o bé “el Cinca”) es va caracteritzar tota la vida pel seu de-sig d’encarnar-se, d’arrelar-se allà on era. La seva decisió d’anar a viure (en realitat, també d’anar-hi a morir) a Bagà ja fa uns anys responia a la voluntat de tornar a les arrels familiars i de defugir, com ha-via fet tota la vida, els ambients clericals per fer el mateix que la gent gran del poble que sentia seu: anar a la residència on va tothom, cosa que el va allunyar físicament del seu entorn barceloní. De fet sembla que provenia d’una casa de Bagà amb prou recursos com perquè estudiés al col·legi francès i es-devingués químic. Però sempre es va sentir proper als treballadors de les mines de la seva comarca i, a partir d’aquí, a la classe obrera, de tal manera que quan va decidir fer-se capellà, va voler ser un capellà obrer. I va treballar com a escombriaire i com a con-serge en un gran hospital. De fet, el contacte amb Mn. Pere Llumà, un dels fundadors de l’Escola Vir-tèlia, va desvetllar en ell una espiritualitat compro-mesa amb una Església amb sensibilitat social. Un fil conductor que es va consolidar amb la seva amistat amb el bisbe Alfred Ancel, auxiliar de Lió, promotor dels capellans obrers i responsable de la comunitat

del Pradó, una associació de capellans amb voluntat d’encarnar-se en els barris obrers per fer camí amb els treballadors i treballadores tot vivint com ells (http://pradocatala.blogspot.com.es).

De fet, en Joan Ramon era un personatge ben ori-ginal, autèntic, irrepetible: pensador, reflexiu, molt profund, irònic, amb un punt irreverent i una rialla fantàstica, de criatura, una persona lliure que solia dir el que pensava, molt fidel a l’Església de Jesús, però al·lèrgic a la institució. Despistat, ha donat peu a unes quantes anècdotes que es transmeten de generació en generació: oblidar-se d’enterraments i de casoris, o posar-se la casulla sense l’alba, o no adonar-se que tenia el micro engegat a l’hora de fer alguns comen-taris més aviat irònics...

Jo el vaig conèixer al Poblenou. Aleshores ell tre-ballava com a conserge a l’hospital de l’Esperit Sant a Santa Coloma, si no estic equivocada, i vivia en un pis junt amb altres capellans. Reforçava l’equip parro-quial i era consiliari de l’ACO i de la JOC. Havia traduït alguns textos rellevants de la pastoral obrera fran-cesa i havia posat en marxa un sistema de formació per a capellans provinents del món obrer (ESMO, es deia). L’havia escoltat moltes vegades i em semblava un home savi, dels que et sembla que hi seran tota la vida, formador de formadors i amic dels amics, amb els quals solia mantenir una relació epistolar. Li agra-dava escriure a la gent, i a casa conservem algunes cartes seves, que m’emocionaven i que m’havien arribat amb la petició de fer una ressenya d’un llibre sobre la vida minera al Berguedà o de tractar una de-terminada qüestió a L’Agulla.

Més endavant em vaig assabentar que formava part d’un grup de capellans que es trobaven en prin-cipi per fer revisió de vida, i que m’hagués agradat es-piar per un forat, per la seva diversitat i intel·ligència i pel bon humor que tots traspuaven: Josep Hortet, Joaquim Gomis, Joan Llopis, Lluís Bonet, Josep Maria Tubau... De fet d’algun d’ells puc dir que m’han mar-cat molt en diferents etapes de la meva vida, potser no tant per la relació directa que hàgim tingut, sinó perquè he viscut (i encara visc) del que ells han sem-brat.

En fi, gràcies, Joan Ramon (i gràcies, Josep Hortet, per haver-me ajudat a escriure aquest article). Troba-reu una biografia una mica més ordenada d’en Joan Ramon a Catalunya Religió.

Mercè Solé

Foto: Ignasi R. Renom

PÀGINA 8

Enmig del centre històric, bulliciós, brut, extrema-dament brut, ple dels més inimaginables objectes pels carrers, de la ciutat de Nàpols, s’obre una petita plaça, per ubicar-hi la catedral, el Duomo, d’estil neo-gòtic. A Nàpols és força freqüent trobar-se enmig de carrers estrets i placetes amb el seu encant, unes es-glésies (moltes) d’unes grans dimensions, que sem-bla impossible encabir-les en aquell traçat de xarxa de vies plenes de gent i roba estesa.

Doncs bé, el primer diumenge de Quaresma, 14 de febrer d’enguany, vam participar de la missa que es feia al Duomo, presidida pel cardenal Crescenzio Sepe. Es tractava d’una eucaristia on es pregava pels interns dels centres penitenciaris de la diòcesi, amb motiu del Jubileu de l’ Any de a Misericòrdia.

La catedral estava força plena. Hi havia voluntaris de la Pastoral Penitenciària, professionals que treba-llen en els centres penitenciaris, alguns presos i fami-liars seus i és de suposar que gent que acostuma anar a missa a la catedral i possiblement també persones de pas, com nosaltres. La celebració va començar a la porta de l’església, obrint simbòlicament la porta del “Giubileo dei Carcerati”. Entre els cants, es va llegir l’evangeli que diu que Jesús és la porta, amb alguns comentaris sobre la necessitat d’obrir-nos al Senyor, als altres i d’acollir els que pateixen presó o altres so-friments.

Tot seguit, en una processó solemne, presidida pel cardenal, i amb una desena de capellans i tres o qua-tre diaques, va començar la missa. Un dels capellans, suposadament el responsable de la Pastoral Peniten-ciària, va fer una breu exposició sobre la importància

de l’acte i de pregar pels presos, dels quals n’hi ha-via una representació, que pel seu comportament de mostres d’afecte envers les seves parelles, fills i fami-liars, durant tota la celebració, es van fer notar força.

Ens van donar un full amb els cants, on hi havia també un recull de les activitats de la Pastoral Pe-nitenciària: casa d’acollida diürna i residencial per a presos, centre d’escolta, banc d’aliments, tallers ar-tesanals, de fusta, d’escriptura creativa i de medita-ció i pregària, formació del voluntariat penitenciari, i sensibilització de la ciutadania sobre la temàtica de les presons.

La celebració va seguir el curs normal, amb una ho-milia fent referència al Déu tot misericòrdia per a tot-hom, presos inclosos, i també comentant l’evangeli de les temptacions. Les pregàries es van referir als interns i familiars. En el moment de les ofrenes, diri-gits i orientats pel capellà responsable de la Pastoral Penitenciària, es van aixecar uns quants interns per fer la processó. Alguns dels presos van demanar que els fessin alguna foto en aquests moments. En acabar

la celebració, els presos i familiars tenien una estona de trobada amb el cardenal, capellans, diaques i vo-luntaris, en una sala adjacent de la catedral.

Va ser una festa simpàtica, familiar, gens encarca-rada i amb força elements significatius de la vitalitat, espontaneïtat, humor i extraversió dels napolitans.

A Barcelona, el dia de la Mercè es realitzen cele-bracions semblants a dins de les presons, recordant l’origen de la fundació de l’Orde de la Mercè, allibe-radora de captius. No sabem si una celebració com la de Nàpols es podria fer a les nostres parròquies (és a dir, en espais fora del centres penitenciaris) tenint en compte el fet que moltes famílies no volen que sigui dit que tenen algun parent a la presó. I en una cele-bració així es significarien massa.

Potser sí que en aquest any de la misericòrdia cal-dria cercar algunes formes d’aproximació explicita de l’església diocesana a la situació dels interns i de les seves famílies i un reconeixement del bon treball i servei que estan fent en els centres penitenciaris tant molt bons professionals com els voluntaris que visitant els interns, o fent tallers, o grups d’estudi d’evangeli, es situen com a referència possible per quan l’”intern” esdevé “extern”, ciutadà “normal”. També algun acte públic serviria per col·laborar en la sensibilització tan necessària de la nostra socie-tat que té tants rebuigs, esquemes mentals rígids, i etiquetatges negatius, envers el món dels presos. Al cap i a la fi es tracta de no jutjar les persones que es-tan empresonades, sinó tenir-los per ciutadans, veïns dels nostres barris, i en definitiva, des de la nostra fe, com a germans i germanes.

Quim Cervera i Mercè Basté

Eucaristia a la catedral de Nàpols pregant pels presos

PÀGINA 9

mirar el futurSalvador ClarósCapitalisme?

Ningú no pot negar que ens trobem davant de canvis i expectatives trans-cendentals. Probablement, l’accele-ració que experimenten els esdeve-niments fa que se succeeixin canvis a gran velocitat, fet que permet que una mateixa generació hagi pogut viure moments ben diferents. Això m’anima a pensar en veu alta sobre el futur.

La història de la humanitat sobre aquest planeta ve impulsada per dues forces motrius implacables: el creixe-ment de la població i, amb ell, el crei-xement de la complexitat. I la globa-lització, és a dir, la tendència a unir i unificar el món. El capitalisme, fill de la modernitat com a nou sistema de va-lors en un món globalitzat després de les conquestes transoceàniques dels segles XV i XVI, neix per la necessitat de conquerir més territoris, que era si-nònim en la època preindustrial de més riquesa i més capacitat de creixement. I es desenvolupa plenament els segles XIX i XX amb la industrialització, a tra-vés de l’explotació dels recursos de ma-tèries primeres, i l’explotació de la mà d’obra des de l’esclavitud fins al treball assalariat.

El capitalisme és un sistema basat en el mercat. Que necessita créixer contínuament incentivant el consum i l’endeutament en un bucle que es

realimenta a si mateix. Tot sistema re-alimentat tendeix al col·lapse. Tradi-cionalment el capitalisme ha superat els seus col·lapses o crisis mitjançant la conquesta violenta de nous territoris o bé l’espoli de nous recursos, cosa que perdura sota la subtil amenaça militar d’alguns estats. El capitalisme industri-al s’alimenta de l’augment constant de la productivitat del treball, del capital, o de la tecnologia, educació, infraes-tructures, etc. En la socialdemocràcia, l’Estat intervé regulant els mecanismes del mercat per a retardar el col·lapse i recuperar les situacions de recessió. D’altra banda, el capitalisme tendeix a la concentració i acumulació de la ri-quesa amb un repartiment desigual en funció del territori, la classe social i el gènere. Una obvietat!

Aquest sistema ha perviscut fins l’ac-tualitat perquè ha trobat les condicions planetàries idònies per subsistir més o menys convulsament. No jutjaré aquí les bondats i els maleficis d’aquesta forma d’organització social. Això no vol dir que jo personalment no tingui una opinió sobre el sistema capitalista sinó que, independentment d’ella, pretenc entendre com el capitalisme ha nascut i s’ha adaptat a les condicions d’abun-dància de recursos, a les formes de go-vern, fins i tot la democràcia, i a la per-

missivitat moral de la cultura europea cristiana que va renunciar a reprovar la usura.

En l’estadi actual, el sistema s’enfron-ta a reptes majúsculs com l’escassedat de recursos, sobretot energètics, però també de tota mena. El canvi climàtic i la petjada ecològica, amb unes soci-etats com per exemple la xinesa que incrementa ara notablement els seus nivells de consum. És a dir, es globalit-za el consum. I la dificultat (impossibili-tat?) de repartir les rendes a través del treball, com demostren els índexs de

desocupació estructural del sistema, sota l’influx de la tecnificació, d’una banda, i la concentració de població a les metròpolis a tot el món. Ja no és possible continuar creixent, i tampoc és possible mantenir la pau social en una governança democràtica o pseu-dodemocràtica on els moviments po-pulars, sindicals, ecologistes, feminis-tes, etc. reclamen justícia i equitat. Les forces implacables del creixement i la globalització han portat les tensions al límit, enfrontant el sistema a les seves contradiccions.

La socialdemocràcia representa, de fet, un cert estadi de transició cap a una nova forma d’organització social. La regulació de drets laborals, de drets ambientals, de drets dels refugiats o immigrants, les polítiques d’igualtat i discriminació positiva, el salari ciutadà o la renda garantida, etc., etc., són una esmena al sistema capitalista. Per a al-guns, són una píndola per apaivagar els estralls i la perversitat capitalista. Sigui com sigui, el sistema evoluciona i ho continuarà fent. Hi ha una expectativa de canvi en el sistema, no perquè algú s’hagi proposat derrotar-lo sinó perquè les condicions materials i immaterials de la vida en el planeta ja no el fan vi-able.

PÀGINA 10

Fa poques setmanes se celebrà la cloenda de l’Any de la Vida Consagrada. A la meva comunitat de jesu-ïtes aquesta expressió ens sona estranya, arcaica, fruit d’una altra època eclesial (tot i que, en l’actua-litat, convivim diversos models d’Església i de teolo-gies).

En el rerefons de l’expressió “vida consagrada” es trasllueix un “classisme” entre dos tipus de cristians: els de primera (clergues, religiosos/es) i els de sego-na (el laïcat) –allò tan criticat de la classe de tropa… Evidentment aquesta classificació s’ha fet, històrica-ment, des del clergat (bisbes, teòlegs, etc.).

Si bé és cert que els compromisos (els vots) de pobresa, celibat i obediència, impliquen renúncies i poden semblar heroics, ¿no són també molt difícils els de fidelitat en la parella, maternitat/paternitat, compromís permanent de lluita enfront una societat injusta… (allò que s’anomenava “vida secular”)?

El seguiment de Jesús de Natzaret comporta sem-pre una radicalitat de vida, en estil alternatiu als va-lors dominants del sistema social i econòmic que vi-vim, especialment al Nord ric del nostre planeta. Per això, ja fa temps, que els exegetes van “descobrir” que alguns passatges evangèlics, com el del jove ric (Mc.10,17-22), no anaven adreçats als que volien “un grau més alt” en el seguiment de Jesús (una cri-da personal, especial) ans a totes les persones que volien ser deixebles de Jesús (a tot cristià), ja que el seguiment suposa alliberar-se dels lligams dels béns materials, que ens enganxen, per esdevenir més per-

sones, joiosament més lliures i generoses. Per això el relat acaba dient que “el jove se n’anà molt trist, perquè era molt ric”.

Mirant la munió de cristians i cristianes seguidors de Jesús en la seva vida quotidiana: treballadors conscients i responsables, pares i mares dedicats als fills, militants de col·lectius implicats en l’acció i en les lluites socials i veïnals (sovint liderant-les), ¿oi que podem dir que són veritables “vides consagrades” a la causa de Jesús i el seu Regne?

I ampliant la perspectiva: totes les persones (cre-ients, agnòstiques, atees) que consagren la seva vida a una tasca en favor dels altres (metges, mestres, pe-riodistes, investigadors, activistes, lluitadors de totes les causes a favor d’una vida més digna i humana...), ¿no són un referent per als altres, com a anunciadors d’un món nou, que ells ja viuen?

Sense menystenir els innombrables testimonis dels col·lectius “clericals” (religioses, capellans, monjos, etc.) i tot el que han aportat i aporten a l’Església i a la humanitat, caldria superar els esquemes “diferen-cials” que comporten graus qualitatius de seguidors de Jesús, segons uns paràmetres que ens hem fet, i que Ell, justament, qüestionava, i donar gràcies per la quantitat de persones “consagrades” que fan de la seva vida un oferiment personal, i que són referents humans, socials i cristians per a tots.

Jesús Lanao

A propòsit de la “vida consagrada”

PÀGINA 11

La renda bàsica consisteix en una as-signació monetària incondicional a tota la població només pel fet d’existir. Com el sufragi universal allà on s’ha pogut aconseguir. No cal demostrar una con-dició.

La renda bàsica era fins fa poc una proposta molt desconeguda. Actual-ment es parla i es debat molt sobre ella en diferents fòrums. I desperta passions. De vegades es discuteix so-bre la renda bàsica amb molta raciona-litat i amb ànim d’entendre les raons de la persona que no opina igual, i en altres ocasions es debat de forma de-magògica i sense la menor intenció d’analitzar els arguments contraris. Les crítiques més freqüents que han es-tat abocades contra la renda bàsica són: a) és injusta que la rebin els rics, i és mi-llor centrar-se en els subsidis dedicats a combatre la pobresa; b) mantindríem a dropos (o la gent no voldria treballar, o augmentaria el parasitisme, o qualsevol altra variant del mateix estil); c) no es pot finançar.

No puc dedicar aquí una revisió deta-llada de cadascuna d’aquestes crítiques. A www.redrentabasica.org i www.sinpermiso.info es pot trobar molt ma-terial sobre el tema. Sí que em referiré breument aquí a uns pocs aspectes rela-cionats amb les crítiques apuntades.

La renda bàsica és una proposta contra la pobresa, però va més enllà d’aquest objectiu. Potser pot resultar paradoxal, que sent més que una me-sura contra la pobresa és una propos-ta que resulta més efectiva en la lluita contra la pobresa que els subsidis con-dicionats dirigits a combatre-la (suposa-dament) de forma directa. Aquests han demostrat, entre altres coses, la seva insuficiència allà on han estat practicats. I si he afirmat que la renda bàsica és més que una mesura contra la pobresa, què és aquest “més”?

En poques paraules: aquest més es refereix al fet que augmentaria la lliber-tat de la gran majoria de la població no estrictament rica. Augmentaria el poder de negociació dels treballadors i aug-mentaria la llibertat de moltes dones que depenen materialment dels seus marits o amants. A més, dotaria dels mitjans d’existència material a la gran part de la població que avui no els té. Perquè qui no té l’existència material garantida no és lliure. Un pobre no és ni pot ser lliure. Garantir l’existència mate-rial a tota la població converteix la pro-posta de la renda bàsica en difícilment tolerable per als que avui governen la UE. La llibertat de tota la població pos-sibilitada pel fet de tenir l’existència material garantida no és una cosa que

mai hagi entusiasmat a buròcrates, po-derosos, dirigents corruptes i partidaris que governin les camarilles lligades als interessos oligopolístics. Ni a molts aca-dèmics que adornen amb entrellats més o menys enginyosos el que és purament i simple defensa d’interessos minorita-ris. Ni molts perits en legitimació que no “veuen” la veritat perquè, com va dei-xar escrit Upton Sinclair, és molt difícil que algú vegi la veritat quan es cobra per no veure-la.

Quan les desigualtats estan creixent, quan 20 persones del Regne d’Espanya tenen una riquesa equivalent a la que disposen 15 milions de persones del ma-teix Estat... la renda bàsica no sembla

La Renda Bàsica: una proposta racional per al segle XXI

una mesura desenfocada. Menys encara radical. Qui així qualifica la proposta de la renda bàsica, ha de tenir una idea de la radicalitat realment curiosa. Que una proposta que permet que tota la pobla-ció surti de la pobresa mitjançant una redistribució de la renda i la riquesa sigui qualificada de radical, és grotesc. Més aviat, la renda bàsica és de tot punt ra-cional, o és més racional que la riquesa estigui cada vegada més desigualment repartida? Costa de creure.

A la defensa dels interessos dels més rics se la sol vestir amb vestidures de pretextos tècnics, a la defensa dels in-teressos de la majoria de la població s’acostuma a qualificar-la de “radical”, “populista”, “utòpica”, “irrealista“, “demagògica”... o qualsevol poc amis-tosa paraula del mateix tenor.

La renda bàsica és una proposta de política econòmica, no és “una” políti-ca econòmica. Una política econòmica és un conjunt de moltes mesures i la renda bàsica només en seria una, per a mi de les més importants, d’aquesta política econòmica que apostaria per la immensa majoria de la població no rica, justament el contrari del que està fent l’actual UE.

Daniel Raventós Professor de la Facultat d’Economia i

Empresa de la UB

PÀGINA 12

Reconec que em va frapar llegir la Biografia del Silen-ci de l’escriptor i prevere Pablo d’Ors. Potser perquè està escrit d’una manera senzilla, o potser perquè està escrit en primera persona, a partir de la pròpia experi-ència de l’autor, o potser perquè m’ha arribat la res-posta en el moment en què jo em feia la pregunta.

De fet això de la meditació, del fer silenci, sempre m’havia quedat molt lluny: sonava a cosa espessa, cul-turalment distant, i passiva. Ja es veu que visc plena de prejudicis, oi? Prego poc i malament, de forma ir-regular. Intento tenir present la gent que m’envolta, les seves i les meves inquietuds, i mirar-me la vida des de l’agraïment i la confiança. Tanmateix, no sé evitar la por. Com molts altres cristians, quan em poso a resar tinc molt present la Bíblia, sempre amb la sensació que no m’acabaré aquest pou immens de saviesa. Amb els anys, però, m’he anat quedant sense paraules.

D’una banda, potser ja no són tan necessàries. De l’altra, no sé si té gaire sentit fer girar tant la meva pregària sobre mi mateixa i les coses que em passen i que em preocupen. ¿Potser ha arribat l’hora d’escoltar amb una mica més d’atenció? ¿O bé de deixar de creu-re’m “secretària general de l’evangelització” segons una eloqüent expressió de Dolores Aleixandre? És a dir, jo faig el que puc, però qui fa no sóc pas jo. I això val especialment per la meva hiperactivitat, que enca-ra que em sembla que de vegades dóna fruit, aquest fruit no sol estar relacionat amb l’èxit sinó més aviat amb el fracàs i els seus efectes col·laterals (ara la que es posa espessa sóc jo). És cert que vivim profunds canvis socials i culturals i que em sento una mica fora de joc, també per l’edat. Un àmbit en el qual m’he mo-gut sempre és el de l’Església i cada vegada estic més convençuda que bases i altures hauríem de fer una

Els Amics del Desert, la xarxa del silenci

mena de “reset”. Però tot plegat només es pot fer si es va a la font, a allò que és essencial. I intueixo que el silenci és un camí. M’atrau aquest no-res, que no deixa de ser un salt en la gratuïtat i la confiança.

Total, que em va alegrar molt poder contactar amb la xarxa dels Amics del Desert, una iniciativa promoguda pel mateix Pablo d’Ors i que també té seu a Barcelona. Els Amics del Desert es troben quinzenalment per fer meditació als locals de la parròquia de Sant Josep Ori-ol. Tothom qui vol fer silenci hi té cabuda, cristià o no. És un grup divers i respectuós, i amb sentit de l’humor. Quan ens trobem fem silenci i també comentem algun fragment de l’evangeli, en el criteri que Jesús no és

propietat exclusiva dels cristians i que el seu missatge arriba a moltes persones i de moltes maneres. De tant en tant comentem alguns textos de Franc Jalics, un jesuïta mestre de la meditació. Recentment vaig tenir ocasió d’anar a un recés d’iniciació a la meditació que em va encantar. I properament, del 10 al 12 de juny de 2016, n’hi ha un altre de programat, amb Pablo d’Ors, a Poblet. Si hi esteu interessats, podeu escriure a estevegrasset@grasset.es o bé a losamigosdeldesier-tobarcelona@gmail.com.

Amb tot, ja veieu que el silenci no em fa emmudir... no.

Mercè Solé

PÀGINA 13

Foto-denúnciaCarrer Fontanella, centre de Barcelona! Lamentable! Un antic local de Catalu-

nya Caixa, just al costat d’un hotel amb aspecte ben “cool”... Sí, representació de l’escàndol bancari i del parc temàtic turístic en què la ciutat s’ha convertit... I hi han posat aquesta superfície inclinada metàl·lica... No hi veig cap altra més finali-tat que estalviar-se que alguna persona sense llar pugui passar-hi la nit.

Terrible! Fa vergonya només de mirar-ho! I és que la presència als nostres car-rers, barris, caixers o porteries ens qüestiona, incomoda, fins i tot molesta!

M’interpel·la... Els nostres governants no volen refugiats ni en els nostres ter-ritoris ni intentant creuar les fronteres blindades de la Unió Europea... Ens indig-nen les concertines a les fronteres, els camps de refugiats com Idomeni... Però mentre anem instal·lant trampes menys mortíferes però igual de discriminatòri-es, doloroses i flagrants a tocar de casa.

Aiiiiii!

Maria Antònia Bogónez Aguado

PÀGINA 14

Les nostres veus

La veu de la persona, quina meravella! Fins i tot, pell de gallina quan sents aquella veu que fa tant de temps que no senties. Quin salt el cor quan esperes la trucada i es-coltes la seva veu. Et vénen les llàgrimes als ulls escoltant la veu que et comunica aque-lla desgràcia. Quin mal de cap quan tots par-len alhora i per tant, no s’entén res. La veu humana manifesta tantes coses!

Què diem davant dels crits amb l’expres-sió: “Que em vols fer tornar sord?” Quin sofriment del que es vol comunicar i per la seva afonia no té pràcticament veu o per-què no sap vocalitzar prou. Recordes haver escoltat més d’una vegada aquesta expres-sió: “Quants disbarats o paraules dites en va!”.

Però quina delícia quan tot el que he escrit fins ara, és al revés o és positiu. Uns petits exemples: Quina meravella les veus dels pa-res i de les mares parlant als seus fills i filles tan petits que només saben somriure o plo-rar. Quina delícia escoltar la veu o conjunt de veus cantant ben afinades... Finalment, per no allargar-me i deixar que el silenci es converteixi en pensar, uns suggeriments: Quina felicitat poder escoltar la veu del si-lenci al teu entorn o dins de la teva pròpia consciència. Diu el Papa Francesc: “La veu de Jesús és única si aprenem a distingir-la”.

Ignasi Forcano Isern

Pregar Bon dia i gràcies, Bon Déu-Pare-Mare.Més que parlar, voldria escoltar-vos i ben atent, anar copsant la Vostra Paraula, Jesús.És veritat que a Vós, ningú mai no us ha vist, però sí que Jesús ens ho ha ensenyat i

ens ha explicat qui sou i què ens dieu.D’entrada, Jesús s’ha fet persona humana de carn i d’ossos i això no té preu. Gràcies

per ser com Vós voleu i per això, som els vostres fills i filles. Som Poble de Déu Univer-sal. Més encara, quan Jesús ens diu quina és la Vostra Voluntat i la manifesta amb una paraula senzilla i plena: Estimar.

I com es fa? Omplint-nos de Vós, compartint-ho amb totes les persones. Llavors, el Pa de l’Aliment serà de tota la Humanitat, el Pa del Perdó no tindrà diferències. El Pa de la Natura, ja ni en parlem i així, tots els regals que ens doneu i que ens ajuden a viure. Acabo, fent silenci, ple de paraula i de desig en el pensament i en el cor.

Ignasi Forcano Isern

Pregar: Respir de l’ànima. Diàleg amb Déu i com aquestes, tantes d’altres defi-nicions per explicar què és. Ara, avui, se m’ha acudit això:

PÀGINA 15

Classe social Consciència i organització de classe Consciència nacional Canvis

Classe dominant: Sector dels grans empresaris i financers.

“Burgesa”“Foment de treball”

EspanyolaEs van diferenciant el sector de les grans empreses i de la gran banca (lligats a l’elit dominant espanyola) del sector de la petita i mitjana empresa.

Mitjana burgesia: Mitjans empresaris, alts tècnics, alts funcionaris i directius

“Burgesa”“Foment de treball” i “PIMES”

Espanyola i catalana Han anat perdent pes en l’estructura social.

Noves capes mitjanes: tècnics, directius, funcionaris, professions liberals... Mitjana o poca consciència de classe

Catalana i espanyola On un sector s’ha anat implicant més en les noves tecnologies, amb uns sous tirant a alts, i un altre sector no tant.

Velles capes mitjanes: Petita indústria, comercial, de serveis, pagesos autònoms...

Mitjana“Petita i mitjana empresa”

Catalana El seu pes disminueix, tot i que són la base de molta part de l’empresariat català.

Empleats i administratius assalariats, en indústries, comerços i altres sectors del serveis

Mitjana i obrera o poca consciència de classe “CCOO, UGT, USO, CGT...” Catalana i espanyola

Els dels comerços han anat disminuint i els dels altres serveis han anat augmentant i tenen més relació amb les noves tecnologies, amb una diferenciació alta de sous.

Obrers industrials i de la construcció qualificatsMitjana i obrera o poca consciència de classe“CCOO, UGT, USO, CGT...”

Espanyola i catalana

En franca disminució i en alguns sectors en procés de precarització. Segons el sou, nivell d’instrucció, de consum, i la capacitat d’accés a recursos socials i culturals i de fer xarxa humano-associativa, podrien parlar de tres nivells.

Obrers no qualificats Mitjana i obrera o poca consciència de classe“CCOO, UGT, USO, CGT...” Espanyola i catalana Semblant als anteriors però amb més vulnerabilitat.

Pagesos a souMitjana i pagesa “Unió de Pagesos” “JARC”

Catalana Van disminuint.

Quart món: aturats llarga durada, assalariats en precari, submergits, transeünts, pobres... Poca consciència de classe Espanyola i catalana Pot anar augmentant i varant segons es situacions de crisi, amb gent

procedent de les capes obreres.

Classes socials i comportament polític a Catalunya (1)1. Canvis a l’interior de les classes socials

Si partim d’una estructura de classes i capes soci-als, en contínua transformació i dinàmica, i amb més alteracions quan esdevenen crisis socials, podem

detectar canvis en les diferents classes socials, en la consciència de classe i organització de classe, i en la consciència en l’àmbit nacional.

PÀGINA 16

2. Aparició de noves classes o capes socialsSobretot en aquests darrers anys apareixen dues

capes socials:

• Unes noves capes mitjanes especialment vincula-des a les noves tecnologies: tècnics, professionals i empleats de les empreses tecnològiques, dels mit-jans audiovisuals, de les xarxes socials...

• El que s’ha anomenat “precariat”: obrers i emple-ats de la indústria, de la construcció, dels serveis, que com a resultat d’uns contractes temporals, de sous baixos, d’una precarietat laboral quasi cròni-ca, de treballar en l’economia submergida, estan a punt d’entrar en el quart món, o hi entren i surten temporalment.

Amb els canvis econòmics, tecnològics, laborals, energètics, ecològics i socials i generacionals poden sorgir noves capes socials.

3. Alteracions en les aliances entre classes i capes socials• L’aliança entre la part de la classe dominant catala-

na amb interessos comuns amb la classe dominant espanyola i l’empresariat de la petita i mitjana em-presa s’ha trencat.

• Si en els anys seixanta i setanta del segle passat es podria parlar d’una certa aliança o confluència d’objectius comuns entre la classe obrera industrial tradicional, els empleats i fins i tot amb els tècnics, avui dia més aviat observem una fragmentació de les capes populars i obreres. S’ha posat en qüestió el concepte de classe obrera. A causa de l’indivi-dualisme ultra-modern, de la societat de consum (que distribueix les identitats més pel què i com es consumeix, que no pas pel treball, que és molt més inestable), de les crisis socioeconòmiques, del

tancament d’empreses, dels acomiadaments, del creixement del treball temporal, de l’atur, de l’eco-nomia submergida, de les reformes laborals, de la inseguretat generalitzada, les capes treballadores s’han immergit en una profunda heterogeneïtat i diversitat difícil de cohesionar. Els processos de consciència de classe es fan cada cop més difícils. Apareixen més aviat consciències socials davant la gran desigualtat entre “els més rics” i els “més po-bres”.

• La mobilitat social de part de les capes treballa-dores vers el que s’anomena ambiguament “capes mitjanes”, s’ha aturat força, producte de les crisis.

• Força sectors de les anomenades capes mitjanes han disminuït la seva capacitat d’adquisició, de consum, i la seva qualitat de vida.

Quim Cervera

Mentre...... veiem referències científiques i pensem que les abreviatures de nom corresponen a homes...... els mecànics continuïn adreçant-se als homes en un taller com si el cotxe no fos nostre...... per protegir del sol a un pilot de motos calgui que hi hagi una dona amb roba insinuant...... per vendre detergents sembli que una marca o una altra ens canvia la vida de les dones...... no ens creguem que podem estar arreu i en igualtat de condicions...... no sentim que el dolor de les dones violades a l’Índia, de les maltractades a la porta del costat de casa,

de les africanes que han de fer 15 km per buscar aigua per a les seves famílies, és el nostre...... critiquem el vestuari d’una dona política, mentre no ens fixem en com van vestit els homes que compar-

teixen tasques...... no ens adonem que a les fotos, a les reunions, a les organitzacions sovint només apareixen homes, quan

som més del 50%...... es pugui despatxar a una dona pel fet d’estar embarassada... o es contracti a un noi perquè una noia de

la mateixa (igual o més preparada) pot tenir el “desencert” de quedarhi...... a la nostra Església la paraula de les dones no tingui la mateixa vàlua que la d’un baró, se’ns tracti com

de segona i de vegades ni ens n’adonem...

caldrà continuar recordant que el 8 de març és el dia de la dona...

Tant de bo aviat, pugui ser celebració per recor-dar que, gràcies a l’esforç de tantes, de tants, tots els ésser humans naixem i vivim amb igualtat real!

Bon dia 8 de març, bon dia nostre!

Maria Antònia Bogónez Aguado

PÀGINA 17

a la cuinaTere Jorge“Torrijas” emmascarades

Ja sabeu que no sóc gaire de receptes dolces, però en aquestes dates no m’he pogut resistir a fer-vos ar-ribar una recepta tradicional de Setmana Santa, això sí amb un toc innovador. Les torrijas o tostes (perme-teu-me que em quedi amb el nom en castellà) han es-devingut unes postres molt associades a la Setmana Santa. En realitat, en el seu origen era una menja que es donava a les dones que acabaven de donar a llum per recuperar forces i, més tard, sobretot en èpoques de crisi, era un recurs que aportava molta energia, sa-ciava la gana i aprofitava aliments bàsics que hi havia a totes les cases i no es podien permetre el luxe de llençar. El que ara anomenem cuina d’aprofitament.

Ingredients 1 litre de lletPa a llesques (millor de dos dies abans) 4 cullerades de sucre1 pal de canyella3 ous2 taronges 100 grams de sucre morè la pela de mitja taronja ratllada2 cullerades de mel150 grams de xocolata negra de rebosteria+

Preparació Per fer les torrijas, escalfem en un pot la llet, el su-

cre blanc, la pell de la taronja ratllada i la canyella. Anem remenant fins que estigui ben calent, però sen-se arribar a bullir (aproximadament uns 10 minuts). Ho retirem del foc i deixem que es refredi. Batem els ous i els reservem.

Preescalfem el forn (dalt i baix) a uns 180ª. Introdu-ïm el pa en la llet aromatitzada, que ja estarà freda, i deixem que xuclin be la llet però que no es desfacin. Les traiem i les passem per ou.

Cobrim la plata del forn amb paper vegetal i hi posem les torrijas. Les dei-xem al forn uns 20 minuts, les girem i les deixem 5 minuts més, abans de treure-les i deixar-les refredar.

Preparem un almívar amb el suc de les taronges i el sucre morè i ho reme-nem a foc baix fins que es dissolgui el sucre. Afegim la ratlladura de mitja taronja i les cu-llerades de mel. Ho deixem al foc lent, remenant fins que es vagi espessint. Ho reservem fins que es refre-di.

Fonem la xocolata i banyem les torrijas amb l’almí-var i suquem la meitat en la xocolata fosa i ja estan llestes.

PÀGINA 18

A peuJaume Roig

És possible que des de l’AP-7, a l’al-tura del peatge de Martorell, hàgiu albirat, alçant la mirada, les restes, en-cara impressionants, d’una edificació antiga: es tracta de l’església de l’antic

priorat benedictí de Sant Genís de Ro-cafort. Serà el primer lloc que visitarem d’aquesta proposta de caminada, que es pot dur a terme en un matí si dispo-sem de quatre o cinc hores.

Es poden consultar les dades concre-tes de l’itinerari aquí. I més informació referent als llocs que visitarem es pot trobar en aquest magnífic web d’un itinerari semblant.

El camí s’inicia amb fort pendent. Per

Un monestir, tres castells i una capella prop de Martorell

la dreta ens acompanya el torrent curull de vegetació, per l’esquerra aparenta caure’ns a sobre la muntanya esquerpa i erosionada. Sobre nostre el monestir tan aviat sembla escodrinyar-nos freda-ment com atreure’ns en el seu misteri. I si fem una ullada enrere constatem que a poc a poc anem deixant el brogit i l’agi-tació del que en diem civilització moder-na. Comença l’aventura!

A la capçalera del torrent uns plàtans esdevenen signes d’un lloc especial; efectivament, és la font d’en Gilet. Avui abandonada, no en raja gens d’aigua, però el lloc delata trobades d’amics, de famílies. On trobem les fonts d’en Gilet avui?

És d’agrair com s’ha arranjat l’últim tram de pujada al monestir: uns graons que no desdiuen gens de l’entorn facili-ten l’ascensió. Quan tractem amb cura la natura i la seduïm, l’obra humana és magnífica.

Les restes del monestir que contem-plem tenen nou-cents anys d’història; es una església romànica, de planta rec-tangular, sense absis diferenciat i amb la volta esfondrada; tan sols resta un

arc toral que la sostenia. De l’antic cas-tell s’endevinen fragments de muralla i els fonaments d’una torre rodona. Tots els edificis estan construïts amb carreus rogencs de pedra d’esmolar ben tallats i escairats.

La vista sobre la vall és impressionant: Martorell. Montserrat, Sant Llorenç, el Pirineu...

Ara ens caldrà fer una petita grimpada pel darrere del monestir (hi ha senyals vermells) i assolir la carena. A mesura que ens enfilem, l’església va prenent formes diferents. El seu misteri ha dei-xat de ser esglaiador. És el misteri de qui esdevé amic, que sempre resta, però que ara ens el fa més atraient.

Pugem dalt la serra d’Ataix, parau-la que sembla provenir de l’àrab i que significaria “sequera”. Consisteix en un petit altiplà allargat. Veurem els senyals d’una conducció de gas que relaciona la refineria de Tarragona amb la Solvay. També torres elèctriques. I les cicatrius d’antics incendis... Per què l’obra huma-na és a voltes tan poc respectuosa?

Rodegem el turó de Montgoi per po-nent fins a arribar a la font i bassa de

Sant Jaume avui envoltada de malesa i difícil de trobar. El seu estat és deplora-ble, però cinquanta anys enrere era un lloc preciós amb una bonica font i bancs de pedra per descansar. Fins i tot joves de Martorell pujaven a banyar-s’hi.

Travessat el torrent, continuem a la dreta i pugem pel tallafocs d’una línia elèctrica fins a la pista que envolta el mas de Sant Jaume. A menys de 100 me-tres de l’entrada, un petit sender inicia la pujada al castell del mateix nom.

Som al terme de Castellví de Rosa-nes. Destaca per la seva situació estra-tègica: controlava el camí de la dreta de l’Anoia, per on passava l’antiga Via

PÀGINA 19

Augusta, i el del Llobregat, que per-metia l’accés a Barcelona i a l’interior de Catalunya. Estava envoltat per tres muralles consecutives, de les quals po-dem veure restes. Aquest castell, com tants d’altres, va ser enderrocat per les tropes borbòniques el 1714. Avui, tres cents anys després, sembla que encara no hem après que guanyar un poble no es fa enderrocant ni prohibint.

Visitat el castell ens dirigirem a una extensa plana formada per sediments de gran qualitat i, per tant, de gran ri-quesa agrícola com en són testimoni els ametllers escampats per tota la seva superfície i, llàstima!, avui abandonats. Al mig de la plana, les parets blanques d’una edificació són les restes molt mo-dificades de l’ermita de Sant Jaume.

Aquest lloc se l’havia anomenat pla de Matamoros. Sembla que hi va haver una cruenta batalla a l’edat mitjana, a conseqüència de la qual i amb caràcter votiu, per la derrota que hi van patir els almoràvits, es va edificar la capella. És de suposar que el nom de Sant Jaume aplicat al castell, a la plana, al mas, a l’ermita... té a veure amb aquest fet. Va ser cremada l’any 1936 invocant altres ideals i simbolismes.

Retornem ara a la bassa i a la font. Passat el torrent, girem a mà dreta pujant suaument. Estem rodejant el turó de Montgoi, punt culminant de la serra d’Ataix, ara pel sud i per lle-vant. La vegetació que ens envolta està formada per pinedes poc den-

ses, i el sotabosc de bruc, romaní, ga-tosa, estepes...

Constatem de tant en tant l’exis-tència de marges de pedra seca, que delaten l’existència d’antics cultius en aquesta zona. Cada època, cada gene-ració va deixant la seva empremta.

Poc abans d’arribar a la cruïlla d’un collet, a mà esquerra un petit sender ens convida a visitar una cova natural. Té el seu encant.

Seguim les indicacions de l’itinerari. La pujada al castell de Rosanes és im-pressionant: els conglomerats vermells erosionats pel vent carregat de partí-cules sòlides són afaiçonats per forats, incisions i canals que donen a aquestes roques un encant especial. Al cim del

Castell de Sant Jaume (reconstrucció)

turó de forma allargassada hi ha les res-tes del castell. És el tercer castell que visitem avui i això manifesta la impor-tància estratègica d’aquesta zona.

Després de rodejar completament

per la base el castell i d’admirar les for-mes tan especials d’aquestes roques roges, és hora ja d’anar acabant la nos-tra ruta. Tornarem al cim de la carena de la Serra per prendre el camí que més

endavant esdevé sender, que per llocs un pèl escarpats ens durà al punt inicial. Que hagi estat del vostre grat.

Jaume Roig

PÀGINA 20

per airejar el cervell

El Regne de Déu és enmig vostre” (Lc 7,21)

El 2 de febrer passat el Sense Fic-ció de TV3 va projectar el film docu-mental La Granja del Pas/La Granja del Paso, dirigit per Sílvia Munt. Us volia posar l’enllaç perquè el po-guéssiu veure o reveure amb cal-ma, però ja no es pot recuperar “a la carta”, perquè TV3 no en té els drets i el film encara es va projec-tant en algunes sales i fòrums. Es-tigueu al cas, doncs, per si es passa a la vostra població o en alguna de veïna. O potser alguna entitat, ateneu, centre cívic, casal de barri, partit, sindicat, parròquia o associació us podeu posar d’acord amb la distribuïdora (Splendor Films, tel. 935 184 487, Sra. Eva) per pro-jectar-la.

L’obra segueix l’activitat, durant molts mesos, d’una assemblea local de la PAH i se centra en unes quantes persones afectades, cosa que ens permet seguir el seu procés i transformació: amb l’ajuda del col·lectiu, veiem com es recupera l’autoestima, la digni-tat, l’apoderament, que permet actuar i respondre a la situació. A diferència de com rebem moltes notícies, flaixos informatius i imat-ges, el documental –molt ben fet, al meu parer, i que ha merescut diversos reconeixements– ens arriba a poc a poc al cap i al cor i també ens transforma per mitjà del fer-nos-en càrrec, de l’empatia, de la com-passió profunda.

Josep Pascual

Una nena catalana als camps nazis. Un testimoni per al nostre temps. Per Mercè Sanz. Editorial Claret.

Col·lecció Contrastos.

“Misericòrdia és la profunda pietat o compassió que empeny a perdo-nar, a socórrer”.

La guerra i el camp d’extermini van ser per a ella foscor i crueltat. Jo petita com ella. Nosaltres vam patir la postguerra però ens trobàvem al costat de pares, àvia, família que lluitaven per nosaltres. Ara, llegint a la Mercè em pregunto: Importava la carència de pa, oli, farina, sucre...? Teníem uns braços que ens protegien, unes mans que ens acaronaven. Ella res, soledat.

L’he coneguda personalment en una llibreria on acostumo a anar a veure les novetats i sempre les trobo. En descobrir aquest llibre vaig anar a comentar-lo amb l’encarregat. No pensava que hi haguessin nens i suposava que l’edat mínima era la de la “quinta del biberó”. Aquest senyor em preguntà si la volia conèixer. Oi tant, i fer-li una bona abraçada. Havia estat parlant amb ell i se’ns va acostar. Ens vam fondre en una forta abraçada i vam parlar una bona estona. Tot el seu cos irradiava tendresa. És menuda i les seves mans i els seus ulls tenen el llenguatge dels que saben estimar. Ella, a més, ha perdonat els seus botxins.

El papa Francesc ens diu que “la misericòrdia... és font d’alegria, de serenitat i de pau”. Us recomano el llibre. A la portada una fotografia d’una nena com jo era: vestit amb randes, sabates, mitjons blancs... i un gran llaç al cap. Segurament l’últim que li va comprar la mare.

Maria-Josefa de Fuenmayor

PÀGINA 21

Juliana de Norwich. Cuando la mística se hace teología. Per Adelaide Baracco

Colombo. Editorial ESET. Vitoria-Gasteiz, 2015.

Ja fa gairebé quatre anys, l’Adelaide va defensar la seva tesi doctoral a la facultat de Teologia de Vitòria, després de vèncer molts obs-tacles, alguns per voler tenir una directora de tesi (sí, una dona). En fi! A la presentació ja es va veure que era possible mantenir un altíssim to acadè-mic i alhora proper. Moltes do-nes entre el públic, potser pel tema, potser perquè aquell vespre començava una troba-da de “Mujeres y Teología”.

I ara el text de la tesi docto-ral ja té plasmació en un llibre que ens apropa la figura d’una mística dels segles XIII-XIV, que en les seves Revelacions ens va fent descobrir la seva experiència espiritual profunda i capgiradora.

El subtítol de l’obra em sembla un encert, un repte a plantejar-nos, a fer la teologia vida i pregària... i la vida espiritual, teologia. Tot el llibre ens anirà mostrant l’actualitat de Juliana... I que puguem dir amb ella, “tot està bé, tot acabarà bé!” Com necessitem viure aquesta certesa esperançada els creients i no creients del món adolorit del segle XXI!

Maria Antònia Bogónez AguadoReligions. Xiptv

Aquest és el nom d’un bon programa de xip/TV, xarxa de televisions locals, produït per El Punt-Avui, que consisteix en entrevistes a perso-nes de molt diverses confessions religioses. L’espai, conduït per Mireia Rourera, dura una mitja horeta, està ben documentat, els entrevistats estan molt ben triats, i se’ls permet expressar-se amb tranquil·litat, cosa que s’agraeix en un moment en què sembla que la moda és fer una pregunta i no escoltar la resposta. Es pot escoltar per internet a http://www.xiptv.cat/religions.

Mercè Solé

Recomanacions del meu regidor de cultura

He passat unes quantes setmanes immobilitzada per haver-me trencat un peu. Ha estat una bona ocasió per re-posar, llegir i xerrar amb els amics. Un d’aquests amics, en José Luis, és també regidor de cultura i ho va demostrar: que és amic i que estima la cultura. Va venir a casa amb un bon lot de llibres i de videos, ben triats i personalitzats. Cu-riosament m’he llegit, ben de pressa, els llibres i tinc pendent encara els videos (crec que he perdut empenta cinematogràfica). Però us vull parlar de dos dels llibres que em va deixar.

Un es diu La Librería Ambulante (Christopher Morley 1890-1957) i és un petit clàssic de la literatura nord-americana, una delícia molt fàcil de llegir sobre el gust per la lectura. Una dona, avorrida de fer de mestressa de casa amb l’obligació de servir el seu germà, ho deixa tot, compra un carretó-llibreria ambulant i recorre el país predicant el plaer de llegir. Editorial Perifèrica 2012.

Un altre és August, de John Williams, una biografia novel·lada de l’emperador Octavi August escrita l’any 1973, en la línia del Jo, Claudi de Robert Graves, amb el qual fa de bon comparar sense que surti perdent. Al contrari. Resulta estimulant contemplar-los tots dos i fa adonar del punt de ficció que afe-geix cada autor als personatges històrics de totes dues novel·les.

No us desitjo pas que us poseu malalts. Però si fos així, desitjo que pugueu fruir també de la lectura i del cinema. I dels amics i amigues!

Mercè Solé

PÀGINA 22

el dibuixMontserrat Cabo

PÀGINA 23

Any XXI. Número 94. Segona època

gener 2016

Periodicitat:6 números l’any.

Grup promotor:M. Antònia BogónezJoaquim M. Cervera

Salva Clarós Quitèria Guirao

Albert FarriolMaria-Josep Hernàndez

Tere JorgeJosep LligadasJosep Pascual

Mercè Solé

Coordinació: Josep Lligadas

Maquetació i tramesa: Mercè Solé

Gestió del bloc:M. Antònia Bogónez

Gestió del Facebook:Maria-Josep Hernàndez

Gestió del Twitter:Quitèria Guirao

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 Barcelona

Correu electrònic:agulla.revista@gmail.com

Telèfon: 649 56 44 50 (Josep Pascual)

Bloc:https://elpunxo.wordpress.com/

Arxiu:Trobareu els darrers números de

la revista a:http://issuu.com/punxo/docs

L’Agulla es distribueix gratuïtament i sense publicitat per correu electrònic i

per les xarxes socials.

No us abstingueu de fer-la córrer, ni de citar els seus continguts, esmentant-ne

la procedència.

Si no la voleu rebre, només ens ho heu de dir.

i si voleu que l’enviem a algú, ens feu arribar la seva adreça.

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Els vostres escrits seran benvinguts. Com a màxim han de tenir 600-700 paraules.

Tanquem L’AGULLA el 15 de setembre, el 15 de novembre, el 15 de gener, el 15 de març, el 15 de maig, i el 15 de juliol.