joan fuster i la industrialització valenciana: opinions ... · i la industrialització valenciana:...

JOAN FUSTER I LA INDUSTRIALITZACIÓ VALENCIANA 1afers, 71/72 (2012), ###-###

GUSTAU MUÑOZUniversitat de València

Joan Fusteri la industrialització valenciana:opinions, miratges i equívocs

El camp ho és tot

Tot arrenca, potser, de Nosaltres, els valencians. Fuster, que escrivia a principi de la dècada de 1960 i que, de fet, exposava una visió del País decantada al llarg de la dècada de 1950, hi presentava una imatge, segons s’ha dit, excessivament agrària, amb un pes massa gran del component rural. No tenia en compte les realitats industrials, hi perdia de vista la industrialització de l’economia valenciana, no donava impor-tància a la revolució industrial, que considerava un fracàs, menystenia els elements de modernitat existents malgrat tot, i concloïa erròniament la inexistència d’una burgesia valenciana.

«El camp ho és tot, al País Valencià», és la frase lapidària amb què comença l’apartat «Llauradors i artesans» de la tercera part («Els problemes») de Nosaltres, els valencians, publicat el 1962. Signifi cativament, aquest apartat, que pretén traçar un esbós de la base econòmica del País, així com de les conseqüències o derivacions d’ordre social i polític, no porta un títol com ara «Industrials i polítics», posem per cas. I havia de ser així, atès el contingut d’unes pàgines particularment afl ictives. «La nostra és una economia fonamentalment agrària, i això determina en una bona mesura el caràcter i el comportament genèrics de la societat.» Remetia a l’opinió dels «tècnics», segons els quals el País, amb un 46,5% de la població activa dedicada a l’agricultura, se situa-ria en el mateix nivell que «els altres països europeus que no han entrat en l’àrea de

2 GUSTAU MUÑOZ

la transformació industrial». Si no podia situar-se de manera contundent el País en la categoria de «subdesenvolupat» era per la «relativa esplendor» del camp valencià, que feia poc escaient aquesta qualifi cació, però era cosa de matís. En l’era industrial, el predomini agrari condemnava al subdesenvolupament, per esponerosa que fos l’agricultura (el conreu dels cítrics, les plantacions hortícoles, l’arròs, les vinyes), fi ns i tot una agricultura dinàmica i exportadora com la valenciana.

Per això Fuster parlava de la necessària «compensació industrial» d’una economia de base agrària que presentava, a més, problemes estructurals i un excedent de població abocada a l’emigració. Però la indústria, que no era inexistent (l’autor fa referència a «les nostres primeres ciutats industrials, Alcoi, Elx, Sagunt, la mateixa València», tot i que considera el cap i casal «un nucli poc industrialitzat»), era un sector marcat per les insufi ciències, que a més venien de lluny. I de nou posava en circulació formulacions lapidàries, afi rmacions concloents: «El País Valencià ha quedat al marge de la revolució industrial». Si el 1957 el valor net de la producció industrial (el 33,5%) era superior al de l’agrària (26,8%), això no havia d’enganyar. La indústria era «desconcentrada, dispersa en petites empreses, en tallers gairebé familiars». Allò que les estadístiques presentaven com a indústria, havia de ser considerat més aviat «artesania».

Per causes històriques faltà impuls per a una vertadera industrialització del País, li-mitada a alguns nuclis on «la tossuderia, la perspicàcia i l’esperit d’empresa» necessaris s’hi havien posat, amb resultats gens menyspreables («la producció tèxtil d’Alcoi o el complex d’Elx»). Les hipòtesis que avançava Fuster per explicar aquesta insufi ciència han estat debatudes i sotmeses a examen crític de manera reiterada. Falta d’ambició, tirada a l’actitud de «rendista» dels autòctons, l’esperit més emprenedor es trobaria entre els «valencians nous» d’origen foraster, derivació dels capitals cap a l’agricultura intensiva i exportadora (la taronja com a gallina dels ous d’or). I aquesta història que es prolongava des fi nal del segle XVIII i al llarg del XIX, quan es va deixar perdre l’ocasió de consolidar i desenvolupar la primerenca indústria sedera, era història con-temporània. Fuster al·ludia a la tendència àmpliament estesa en la societat valenciana dels seus dies de derivar diners cap a la compra d’horts, diners que escapaven a «una ben necessària inversió industrial». Evidentment, això comportava un greu perill. Els productes agrícoles podrien resultar, un dia o altre, poc competitius. Al llarg d’un període més que secular, els capitals generats al camp valencià «s’han acostumat a no desplaçar-se de l’agricultura». El resultat de tot plegat era ominós: la industria-lització «no ha avançat com caldria». Hi han aparegut «bastants indústries lligades a l’agricultura, i fi ns d’altres que no hi tenen cap relació directa (...) però l’impuls que seria previsible (...) no es produeix». La manca d’una indústria expansiva tenia conseqüències, segons Fuster, evidents: «la mediocritat de la burgesia local, la inde-fi nició del proletariat...». Unes conseqüències que considerava, en defi nitiva, greus.

Els diagnòstics de Fuster, connectats, és clar, amb les altres línies d’argumentació del seu llibre, eren contundents, tot i que matisats, basats en els escassos i frag-mentaris coneixements tècnics llavors disponibles, en un País amb un dispositiu

JOAN FUSTER I LA INDUSTRIALITZACIÓ VALENCIANA 3

estadístic esquifi t, que mai no es prenia com a unitat de referència (sempre ho eren les províncies, separades), i sense economistes professionals. Però no penjaven del no-res, sinó d’alguns estudis especialitzats, d’alguns estudis històrics, d’opinions àmpliament esteses, i d’una observació directa de la realitat social. Havia fornit, en tot cas, imatges potents, d’una efi càcia i plasticitat duradores.

D’altra banda, Fuster no estava sol en el seu diagnòstic, que no tenia gens d’extrava-gant o d’insòlit, pel que fa a aquesta qüestió, en aquell moment concret de la història del País. I vet ací una qüestió cabdal i sensible. S’equivocava Fuster? S’equivocaven els seus coetanis? És ben sabut que posteriorment la qüestió de la intensitat relativa de la industrialització valenciana o del fracàs, o no, de la revolució industrial a casa nostra ha fet córrer rius de tinta. Diríem que s’han afi nat els procediments de la recerca, però potser també s’hi barregen elements ideològics (i en darrera instància polítics) que amb la pretensió d’invalidar d’altres posicions fusterianes es veuen en l’obligació d’estilitzar, per a enderrocar millor, un plantejament molt concret, que convé ponderar en la seua justa dimensió. La història econòmica i fi ns i tot l’arque-ologia industrial, certament, són disciplines que han avançat molt, i han permès un coneixement més aprofundit del passat industrial valencià, la localització de fàbriques i la datació de la introducció de maquinària i procediments de fabricació moderns, que superaven l’estadi de la mera artesania preindustrial. Però fi ns ara no han pogut demostrar que hi hagués abans dels anys seixanta una societat industrial, per singular i peculiar o mediterrània que fos, on els coetanis i els observadors retrospectius més atents hi percebien un paisatge ubèrrim de riberes, fruites daurades, horts, alqueries i camps, amb alguns tallers (i amb alguna fàbrica o concentració fabril escadussera) intercalats.

Un antecedent

No deixa de ser sorprenent que Fuster, que s’havia donat a conèixer com a poeta, redactés dos escrits de caràcter econòmic sobre el País Valencià inclosos als gruixuts volums apareguts sota el títol Un segle de vida catalana a l’editorial Alcides l’any 1960, sota la direcció de Ferran Soldevila i amb un comitè de redacció integrat per Albert Manent, Joaquim Molas, P. Puig Quintana i Manuel Riu, una obra que pretenia ser una síntesi miscel·lània d’una gran varietat de temes i qüestions històriques, de caràcter social, econòmic, polític o cultural, de Catalunya i de les terres de parla catalana entre 1814 i 1930, si fa no fa. Fuster també hi col·laborava amb textos d’història literària (sobre Guimerà, Apel·les Mestres, Puig i Ferreter, Llor, Trabal, Sebastià Juan Arbó, etc.), en principi més ajustats a la seua inclinació literària, que el menaria, amb el temps, a excel·lir com a crític i historiador de la literatura.

Tanmateix, cal no oblidar que Fuster maldava llavors per fer-se una idea global del País i de la seua evolució històrica, que plasmaria de manera escaient a Nosaltres,

4 GUSTAU MUÑOZ

els valencians però de la qual ja n’havia avançat els trets bàsics (relacionats amb un enfocament d’història social de la cultura) en un lloc en principi tan inversemblant com la introducció (datada en 1955) a l’Antologia de la poesia valenciana (Selecta, Barcelona:1956). D’altra banda, Fuster era advocat, i algun rudiment, per mínim que fos, d’economia devia haver assimilat. De fet, durant molts anys a València, abans de la fundació de la Facultat de Ciències Econòmiques, l’únic lloc on s’ensenyava economia com a disciplina teòrica era a la Facultat de Dret, on hi havia dues assig-natures (economia política i hisenda pública) relacionades amb aquesta matèria. El Seminari d’Economia Política disposava de la millor biblioteca de pensament econò-mic del País, juntament amb la que havia reunit als anys trenta Romà Perpinyà, amb el suport i estímul d’Ignasi Villalonga, al Centre d’Estudis Econòmics Valencians (heretada després de la Guerra Civil per la Institució Alfons el Magnànim dependent de la Diputació de València). Val a dir que aquesta biblioteca era una peça més del dispositiu documental aplegat per Perpinyà, on destacava un enorme arxiu de premsa i d’estudis i dictàmens molt al dia, en el qual és impressionant el pes extraordinari que hi tenen els temes agraris, de producció agrícola, preus i comerç, exportació i mercats internacionals.

Al primer d’aquests dos textos inclosos a Un segle de vida catalana («L’economia valenciana»), Fuster hi traçava una panoràmica de la primera meitat del segle XIX, on constatava l’embranzida del segle XVIII i la relativa prosperitat posterior basada en el regadiu, l’extensió dels cultius, les exportacions agrícoles i, fet i fet, l’esforç individual dels valencians. Quant a la indústria, després de la fallida de la manufac-tura sedera, presentava tanmateix, en opinió de Fuster, «un plantejament carregat de possibilitats, conseqüència d’una llarga tradició artesana». I esmentava concretament, en referència a l’inici del segle XIX, els obradors tèxtils (València, Alcoi, Morella), la ceràmica i les rajoles (Manises, Onda, l’Alcora), els forns de vidre (València, Alacant, l’Olleria), molins de paper (Alcoi, Ontinyent, Caudiel), els torrons (Xixona, Alacant), les espardenyes (Elx, Llíria)... «i una pila més», feia constar literalment. Però és clar, s’hi tractava de «petits tallers, d’herència gremial». Tot i que constituïen una base de moviment de treball i de productes, de comerç, d’un volum considerable que matisava a bastament el predomini agrari. No hi mancava la referència a la introducció de ma-quinària moderna (les fi latures de Dupuy de Lôme a Patraix, on s’hi havia introduït el 1835 la primera màquina de vapor d’alta pressió, «tipus Tarcot»; la maquinària de fi lar importada de Bèlgica per industrials d’Alcoi el 1841; les primeres màquines per al trenat del jute a Elx devers el 1860). I concloïa amb una nota optimista: «Apuntava un nou horitzó per a l’economia valenciana».

Al segon text («Economia de València») s’ofereix una visió de conjunt de l’economia valenciana entre fi nal del segle XIX i la dècada de 1930. Fins al 1900 la modernització industrial havia avançat «molt lentament i sense excedir mai els límits d’una evident modèstia», però es constatava l’establiment de les primeres indústries metal·lúrgiques (La Maquinista Valenciana), la consolidació d’Alcoi que


s’especialitzà en gèneres més barats, la persistència i mecanització del nucli espar-denyer d’Elx, així com el paper capdavanter de Josep de Campo, el famós marquès de Campo, en el terreny del crèdit, la reforma urbanística, la modernització dels serveis públics, els ferrocarrils (línia Almansa-València-Tarragona) o la renovació i ampliació del port de València. L’Exposició Regional de l’any 1909 és un moment clau, amb una forta presència de productes industrials. Però la gran aposta de l’eco-nomia valenciana continua sent l’agricultura dinàmica i exportadora, l’evolució de la qual segueix l’autor tot constatant un ritme expansiu, amb presència creixent als mercats internacionals. Fuster assenyala amb detall les fi tes destacades del progrés industrial, paral·lel a la prosperitat agrícola, amb referències com la fàbrica de ci-ment de Bunyol, els Alts Forns de Biscaia a Sagunt, els Tallers Devis de material ferroviari, l’activitat naviliera i la fundació de la Unió Naval de Llevant dedicada a la construcció naval, i les indústries tèxtils, químiques, agroalimentàries, de paper, de joguines, de torrons, de sabates, de maquinària agrícola, d’adobs, etc. Malgrat la feblesa i els buits de la informació estadística, podia adduir una dada interessant: l’any 1927 a la província de València, segons les estadístiques tributàries espanyo-les, hi havia 41.821 contribuents dels diferents rams de la indústria amb 5.259.904 pessetes de contribució (mentre que pels mateixos conceptes a Barcelona n’eren 50.499 contribuents que aportaven 21.024.598 pessetes i a Madrid 23.550 contri-buents i 8.828.226 pessetes).

En defi nitiva, era un panorama ascendent, en el qual destacava també que el 1927 el Banc de València havia passat a mans de capitalistes valencians. Però el pes de l’agri-cultura continuava sent decisiu, i fi ns i tot havia augmentat després de la guerra i la immediata postguerra, malgrat els progressos de la indústria. I l’agricultura dinàmica i exportadora estava assolint al País els límits del seu rendiment, alhora que s’agreu-java una problemàtica secular (fragmentació, cost creixent de la terra, difi cultats dels transports, pèrdua de competitivitat, etc.). Al fi nal del text es desbordaven els límits temporals i Fuster incidia ja en l’actualitat de llavors (anys cinquanta). Derivació de benefi cis agrícoles a la mateixa agricultura, predomini de la petita empresa, relació directa o indirecta de moltes produccions industrials amb la producció al camp, «manca de visió dels mateixos industrials, individualisme recelós, por als projectes massa ambiciosos». Hi havia algunes grans indústries, però n’eren l’excepció. La norma hi era «el petit taller, amb escasses disponibilitats de capital, sense direcció tècnica, i amb maquinària de baixa productivitat».

Val a dir que malgrat les insufi ciències d’informació i bibliografi a, en un temps en què no hi havia pràcticament eines especialitzades, informes o estudis fi ables, ni tèc-nics o economistes solvents, les dades i referències que feia servir Fuster componen una imatge bastant aproximada del que era i havia estat l’economia valenciana en línies generals. De cap manera, doncs, no es pot parlar d’oblit o de postergació dels elements bàsics o més destacats de la història industrial valenciana. Fins i tot sobta una mica el detall amb què pot concretar les apreciacions en aquest sentit.

6 GUSTAU MUÑOZ

Deu anys després

Gairebé deu anys després, el 1970, es publicava a València una obra important, de més de 700 pàgines en dos volums, L’estructura econòmica el País Valencià, amb el suport econòmic de Joaquim Reig i sota la direcció tècnica d’Ernest Lluch. Al País Valencià no hi havia encara (i ja era ben avançat el segle!) una base professional es-pecialitzada digna d’esment en matèria d’estudis econòmics, com s’ha apuntat. Cal recordar que la Facultat de Ciències Econòmiques (de la Universitat de València) s’havia creat ofi cialment el 1966 i tingué un començament difícil i precari, amb un professorat en bona part improvisat o en trànsit. El «comitè de redacció» de l’obra estava integrat per Joan Fuster, Emili Giralt, Joan Josep Pérez Benlloch, Adolf Pizcueta i Vicent Ventura. Val a dir que l’obra havia estat «instigada» per Fuster i Ventura, i que Adolf Pizcueta era l’home de confi ança de Joaquim Reig. L’obra oferia «un bloc de monografi es útils» que presentaven una «primera visió de conjunt de l’economia valenciana». Era certament una obra meritòria i sense precedents, que analitzava en profunditat i amb detall els sectors econòmics valencians, a més de la base física i els antecedents històrics, i tot d’aspectes concrets (de la divisió comarcal al sector fi nancer, de l’ensenyament als serveis, les indústries, la pesca, l’agricultura i la ramaderia, etc.).

El primer volum s’obria amb un dens estudi titulat «Antecedents històrics», on l’historiador Emili Giralt plantejava un problema de fons i pretenia «explicar les raons per les quals durant el segle XIX, i en contra del que l’expansió econòmica del XVIII feia suposar, la revolució industrial no reeixí al País Valencià», lligant aquest interrogant adreçat al passat amb fets del present, car les pàgines del llibre on apareixia «posen de manifest com una de les mancances de l’economia valenciana d’avui l’escàs desenrotllament de la indústria». Val a dir que Giralt fornia un seguit d’hipòtesis (fallida dels instruments fi nancers, fracàs de la indústria sedera per descapitalització de les empreses, emigració de capitals a Madrid com a efecte de la dissolució del règim senyorial i de les lleis desvinculadores, absorció de capitals per l’agricultura) que han funcionat com una mena de programa d’investigació al qual s’hi han abocat generacions d’historiadors i economistes valencians, desmentint-les o confi rmant-les, segons els casos. En general s’ha discutit la seua visió massa optimista i mecànica de la segona meitat del segle XVIII, que hauria d’haver desembocat quasi «obligadament» en la industrialització i no ho va fer. El resultat d’aquest procés històric havia estat una mentalitat consolidada marcada per la propensió a invertir en la terra, i no en «valors o títols mobiliaris». A nivell col·lectiu, aquesta tendència tan arrelada encareix la terra, els complica les coses als llauradors, i d’altra banda contribueix a perpetuar «els interessos agraris com a interessos cabdals o únics del país i, per tant, ajuda a sostenir una classe dirigent desfasada, impermeable a tot problema econòmic que no estiga vinculat a l’agricultura o a l’exportació de productes agrícoles». Fet i fet, una classe dirigent «que mai no farà gran cosa per a industrialitzar el país». Hom se sent


temptat de dir que el circumspecte historiador agrari de Vilafranca del Penedès era més tallant encara que l’expressiu assagista de Sueca.

El segon volum es tancava amb unes «Notes per a una possible política econòmica per al País Valencià», signades per Ernest Lluch, Ricard Pérez Casado, Manuel Pérez Montiel i Vicent Ventura. És molt interessant aquest text, que té una estructura de recomanacions sectorials i es clou amb unes conclusions. Pel que fa a la indústria, comença així: «La indústria és la gran alternativa de l’economia valenciana en el seu conjunt més general. Descomptant algunes excepcions —poques i encara amb pro-blemes greus propis del context general— pot dir-se que no hi ha al País Valencià una indústria digna d’aquest nom.» (la cursiva és meua, G. M.). L’afi rmació és, si més no, contundent, lapidària, potser excessiva. A més, les consideracions al voltant de les possibilitats industrials valencianes són especialment reveladores. Posaven l’èmfasi en les possibilitats de la indústria lleugera, de transformació de matèries primeres, com el tipus d’indústria més adequada a les capacitats i possibilitats del País, i al-hora la més mòbil o ajustadissa, és a dir, «adaptable en un determinat moment a les exigències del mercat». Descartada la indústria pesada, per manca de condicions i recursos, tot i les mostres que tanmateix n’hi havia al País (sector naval, construc-cions metàl·liques, siderúrgia), però que no havien generat al seu voltant indústries auxiliars sinó que, més aviat, «han funcionat deslligades i com al marge de la resta del context econòmic valencià», hom dipositava ben raonablement totes les esperances en les indústries tradicionals (fusta, cuiro, construcció, alimentària, etc.) tot i que calia fer un enorme esforç per tal de posar-les al dia tècnicament, fer-les competitives en l’horitzó del Mercat Comú («l’àmbit natural en el que hauria d’inscriure’s, tard o d’hora, l’economia valenciana»), i trobar vies escaients de fi nançament («creació d’instruments fi nancers valencians»). Perquè els autors eren plenament conscients de la feblesa i escassa entitat de la indústria existent: «quasi absoluta insufi ciència tècnica a nivell mínimament científi c, és a dir, la permanència en un estadi artesanal intuïtiu de caràcter pre-industrial i l’escassísim nivell de capitalització». L’esperit d’iniciativa i l’adaptabilitat, en canvi, eren dades positives i esperançadores que permetien parlar de «capacitat industrial valenciana», que hauria de prendre el relleu d’una agricultura dinàmica i exportadora que ja no donava més de si perquè no podia satisfer les ex-pectatives econòmiques i les necessitats de desplegament de la societat valenciana. La indústria valenciana, a l’altura de 1970, en efecte, ni podia absorbir la mà d’obra excedent de l’agricultura, ni proporcionava un nivell satisfactori de rendes salarials, ni podia «autofi nançar el seu propi creixement i transformació».

Cal dir, de tota manera, que aquesta percepció de les mancances industrials estava àmpliament estesa al si de la societat valenciana d’aleshores. Per exemple, dos anys abans, el 1968, en un cicle de conferències sobre «Economia valenciana» organitzat per l’Institut Social Empresarial, Manuel Broseta Pont (catedràtic de dret mercantil) hi va parlar de «nuestra insufi ciente industrialización», de minifundisme industrial, baixa productivitat, fugida de l’estalvi, entre altres xacres, mentre que José Antonio

8 GUSTAU MUÑOZ

Noguera de Roig (president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació), per la seua banda, es referia al «defecto que padecemos de industrialización» i «la poca ayuda que se nos presta para que nos industrialicemos», a l’«escaso y lento desarrollo industrial de Valencia» i es preguntava si València era subdesenvolupada, estenent-se sobre la «falta de industrialización» i «la marcada tendencia hacia la estructura de país agrícola». Aquests dos actors destacats i estratègicament situats en el teixit social i econòmic de la València d’aquell temps no deien que no hi hagués indústria, sinó que era insufi cient, i que la industrialització hi era l’alternativa encara no assolida.

D’altra banda, en un informe del Banc de Bilbao (Valencia. Panorama Económico), publicat el 1970, es parlava de les possibilitats de València (la referència era provin-cial en aquest cas) per a «proseguir su despegue hacia el desarrollo industrial. Aunque por el momento éste no se haya producido totalmente.» Hi constatava la derivació de les inversions internes cap al sector primari i de serveis, «en lugar de dirigirse a la industria». Tot i que hi havia aspectes favorables, València «necesita con urgencia un verdadero y nuevo empuje en su desarrollo industrial». Els exemples podrien multi-plicar-se, la percepció més àmpliament estesa era aquesta. Així, el director general del Grup d’Empreses Ros Casares declarava encara el 1974: «Valencia, hasta la década de los sesenta, ha estado confi gurada por una industria de carácter artesanal o semiartesanal alejada de los modernos conceptos de gestión», i concloïa que l’arribada de les multinacionals Esso, Ford, IBM, Shell, etc., ajudaria en la transició entre «una economía de carácter marcadamente agrícola a otra netament industrial» (entrevista a F. Torán, Mundo, «Informe Especial Valencia», núm. 1.805, 7-XII-1974). Cal destacar la importància que donava a les grans inversions exteriors com a panacea, precisament aquest exponent de la indústria autòctona. Aquesta visió escassament centrada en el desenvolupament endogen fou durament qüestionada pels nous economistes al voltant d’Ernest Lluch, per Vicent Ventura i en general pels crítics de l’statu quo en portes de la fi del franquisme i la transició democràtica.

La visió de Sanchis Guarner

Al seu esplèndid llibre La ciutat de València, publicat en 1972, que va marcar d’una manera així mateix força considerable el món d’idees (i la visió històrica del País) del nou valencianisme de manera paral·lela a Nosaltres, els valencians de Fuster, el fi lòleg i erudit Manuel Sanchis Guarner també abordava en un moment determinat el tema vidriós de les mancances o la frustració de la industrialització, en sentit ampli, al País Valencià. Sens dubte havia tingut molt present l’aportació d’Emili Giralt, recollida a L’estructura econòmica del País Valencià, que havia publicat el 1970 l’editorial L’Estel, impulsada per ell mateix. I així, afi rmava Sanchis Guarner: «durant el segon terç del segle XIX el País Valencià disposava d’una mà d’obra sufi cient, d’una menestralia capaç i d’uns empresaris amb mentalitat moderna: semblava, doncs, predisposat a


una intensa industrialització. ¿Per què el procés de creixença industrial i capitalista, que tant s’accelera arreu en el darrer quart del Vuit-cents, no atenyé a València la intensitat escaient?» Tot seguit adduïa, a tall d’explicació, les hipòtesis plantejades per Emili Giralt, basades sobretot en la derivació dels capitals que haurien d’haver fi nançat la industrialització cap a l’adquisició de les terres desamortitzades (rescatades «a preu d’or»), uns diners que la noblesa i l’Església s’endugueren del País. A més, hi havia la inversió en una agricultura expansiva, més rendible que la inversió indus-trial. La burgesia valenciana, de base mercantil i agrícola, no havia respost al repte de la industrialització. L’explicació, diríem, és clàssica, derivada de l’observació i la refl exió o dels plantejaments de Giralt, però també, convé assenyalar-ho, coincideix amb lectures més especialitzades i llavors segurament poc freqüentades. Així, Eric J. Hobsbawm afi rmava en un article clàssic recollit al llibre Al voltant dels orígens de la revolució industrial: «L’empresa privada estimularà el desenvolupament econòmic i la revolució industrial si, i només si, els benefi cis que s’obtindran d’aquesta manera seran superiors als que s’aconsegueixen per altres mitjans. Si no ho són, no ho farà.»

L’adquisició de terres, el comerç i les fi nances havien estat temptacions més fortes per als valencians petitburgesos o de classe mitjana, que es delien per «esdevenir propietaris rurals o es llançaven al món de l’especulació borsària». Quant a la ciutat de València, de tota manera, Sanchis reconeixia que al darrer terç del segle XIX s’havia industrialitzat relativament, i comptava amb un proletariat inquiet, per bé que en termes generals «la industrialització del País no havia estat forta i subsistien les seues bases agràries».

La via valenciana, 1975

L’any 1976 Ernest Lluch publicava un llibre sens dubte rellevant, que havia guanyat el premi d’assaig Joan Fuster l’octubre de 1975. Ja d’entrada situava molt bé la crisi històrica que havia viscut el País Valencià, determinada pel fet que «a la segona mei-tat de la dècada passada» es va constatar socialment l’endarreriment relatiu del País respecte del conjunt espanyol. Es trencava la imatge segons la qual, amb una potent agricultura d’exportació, podia estar a l’alçada de les economies avançades. «Ara fa deu anys el País veié trontollar les seves bases econòmiques».

El fet és que, a despit de les alternatives que s’hi plantejaven des de les forces vives (el turisme, l’actuació de l’Estat, la inversió estrangera), la resolució de la incògnita plantejada fou la industrialització endògena a partir de les bases existents. «La indus-trialització arribà i no pels camins que sovint es pensava: la gran indústria forastera —privada o estatal— o estrangera, sinó pel desenvolupament de la ja existent.» Aquella indústria que Fuster havia assimilat pràcticament a artesania és «la que farà el canvi al País». I és interessant la constatació que hi feia: «ningú no va preveure que això passaria». Tot seguit reblava el clau amb un revelador apunt cronològic: «l’empenta

10 GUSTAU MUÑOZ

—revolució?— industrial no arriba plenament fi ns al 1966, i fi ns i tot podríem dir que fi ns al 1968, malgrat que des de 1962 la inversió industrial ja creixia».

Al llarg d’algunes pàgines, el blanc de la crítica eren els qui abonaven alternatives basades en la implantació de grans indústries foranes, un model indesitjable i molt menys prometedor que la industrialització difusa a partir dels sectors preexistents. Però la manca de reconeixement que el creixement industrial era un fet important també havia afectat «els intel·lectuals i polítics valencians». «La imatge d’un país agrari i d’una agricultura en davallada ha durat prou». Les motivacions d’aquest fet eren diverses, de mancances d’informació a un factor polític hipotèticament favorable o altres. El tema és plantejat, sense aprofundir-hi.

En realitat, La via valenciana aplega assaigs dispars. Els dos primers («La marginació de la revolució industrial i la propietat de la terra», «Economia i ideologia a la indústria sedera») tenen com a punt d’arrencada el debat sobre el passat econòmic valencià i les explicacions avançades per Fuster a Nosaltres, els valencians i posteriorment, a un altre nivell, per Emili Giralt i Jordi Nadal. Els temes hi són el contrast entre expansió econòmica i no-inversió del capital productiu al País i no-formació d’un mercat interior, creixement agrícola i introducció del capitalisme al camp, derivació d’excedents agraris cap al comerç, la propietat immobiliària o els serveis urbans. Tot plegat, adduint reiteradament el caràcter fragmentari de les informacions disponibles i la necessitat d’investigacions addicionals. En el cas de la indústria sedera es constata la inexistència de programa industrialitzador, la fugida de capitals, la no-creació d’un entorn industrial d’acompanyament (com als casos europeus paral·lels que estudia) que explicaria el buit posterior a l’esfondrament d’aquesta indústria. En conjunt Lluch se situa, amb aportacions erudites i brillants, en el paradigma d’estudi de «la no-industrialització valenciana».

Al capítol «L’aristocràcia fi nancera i especulativa i la burgesia valenciana» Lluch aprofundeix en el caràcter i components de la classe dominant valenciana a partir del concepte d’aristocràcia fi nancera emprat per Marx en alguns escrits històrics sobre la França de mitjan segle XIX, bo i identifi cant un conjunt d’elements que encaixen amb «la nostra història». La burgesia prototípica de Marx, la del Manifest, és la bur-gesia industrial. Però també hi ha un conjunt de fraccions que deriven excedent del treball productiu i obtenen rendes de la propietat, presentant un quadre més complex. Lluch evoca «una història valenciana en la qual trobarem banquers, emprenedors de ferrocarrils, inversors en borsa i propietaris rurals». I també, encara, «capes que Marx no enumera, però que encaixen perfectament dintre del seu concepte», com ara comerciants importadors i exportadors, propietaris urbans i arrendadors de serveis municipals. A partir d’ací, Lluch tempta les defi nicions: «La nostra hipòtesi és que la classe dominant valenciana ha estat centrada al voltant d’un tipus d’aristocràcia fi nancera que en diversos moments manté aliances diverses.» «La classe dominant valenciana té un contingut prou divers i la burgesia agrícola i comercial-exportadora no és l’única ni el component decisiu.» I certament els apunts i incursions de Lluch


en el desenvolupament històric dels negocis i els grups econòmics valencians al segle XIX i fi ns als anys 30 del segle XX, amb aproximacions al grup del marquès de Cam-po, a Navarro Reverter, als comerciants estrangers assentats a Alacant i València, als propietaris agrícoles, als naviliers, al grup del Banc de València (i el Banc Central), entre altres, són encara extremament suggeridores i útils. No cal dir l’impacte que tingueren al seu moment com a estímul per a la recerca. Lluch remarca oportunament que «la part, gens menyspreable, del capitalisme fi nancer originada al País Valencià no tingué pràcticament cap repercussió en la industrialització del mateix País». El Banc de València, en canvi, sí que tindria una certa, encara que limitada, incidència en aquest procés. L’agricultura intensiva generava una demanda de maquinària (motors, turbines, premses per al vi i l’oli, etc.), però d’aquí no se’n derivà l’arrelament d’una indústria mecànica. «Caldrà estudiar per què no s’esdevingué això.»

El gran concepte de Lluch és el del fi l industrial, perquè situa ben correctament l’origen de tot, aquella «resta de la indústria» (fora de les històriques MACOSA o UNL i similars) que havia quedat concentrada «en l’artesania o en la indústria de béns de consum». Un fi l industrial d’antecedents llunyans, que «s’allarga sempre», i que inclou el tèxtil, el calcer, el moble, la ceràmica, les joguines, etc. Tot plegat determinava que a la dècada de 1930 el País Valencià fos «la zona més industrial de les que no ho eren». Els buits d’informació eren encara palesos. «Caldrà investigar també en la determinació de períodes, datar.» «Sembla que els anys vint foren favo-rables per a la indústria, com ho començaren a ésser a partir dels anys 50, abans de l’embranzida del 65-68.» Finalment el capítol «Models i ideologies d’industrialització» partia de la realitat d’un creixement industrial dinàmic i exportador i s’endinsava en les actituds dels diferents sectors de la classe dominant envers la industrialització, el model d’industrialització, l’estructura econòmica valenciana i la seua transformació, i les derivacions polítiques i ideològiques de tot plegat, sovint merament insinuades, però en alguns casos explicitades. Són pàgines de gran riquesa d’incitació a la refl exió i l’anàlisi, un veritable tour de force que refl ecteix els debats i les investigacions d’una època vibrant de la Facultat d’Econòmiques de València on Lluch ensenyava. La classe dominant no havia segregat una ideologia industrialista, les indústries-enclavament (fàbrica d’alumini a Alacant, siderúrgica de Sagunt, petroquímica de Castelló) no eren la base de la industrialització, el País Valencià es trobava «en un moment singular de transformació». A partir de les bases artesanals preexistents s’estava generant un nou teixit industrial (exportador, competitiu, basat en capital privat, sense intervenció del capital públic i estranger, basat en tecnologies poc complexes) a través d’un procés endogen que ho capgiraria tot. «Nous fenòmens, una nova etapa per al País». El model d’industrialització que havia analitzat acuradament, i amb comparacions internacionals (sobretot la Itàlia del mezzo) precises, acabarà creant «una societat industrial amb els seus avanços i les seves contradiccions». «L’aparició d’un proletariat industrial serà una novetat», perquè fi ns llavors s’havia limitat a les indústries-enclavament i no tenia massa connexions amb la resta de la vida del país. Fins i tot Lluch no s’estava

12 GUSTAU MUÑOZ

d’assenyalar alguns riscos, l’excessiva dependència de l’exterior (calia organitzar institucionalment l’exportació) i la possibilitat, encara remota, de trobar-se amb «la competència de països productors amb salaris encara més baixos». Però confi ava en els recursos d’un teixit industrial ja format per reinventar-se, per reconvertir-se.

Les idees expressades per Lluch en aquest llibre aparegut el 1976 «suraven en l’ambient», es podria dir, tot i que ell les va promoure acadèmicament i els va donar consistència teòrica. Per exemple, es manifestaven en articles publicats al diari Las Provincias (en l’època —anterior a la seua brutal reconversió en un pamfl et ultrare-accionari— que després s’ha conegut com «la primavera de Las Provincias»). Així, Manuel Girona constatava el 1973: «Al hablar de la industria hemos de empezar seña-lando su importancia global con una producción [que representa] el 36,2% del valor total de la producción y un empleo [que equival] al 37,7% del total.» I afegia: «A lo largo de 1973 y contra quienes querían ver el inicio de la industrialización de Valencia en unos proyectos apenas iniciados [es refereix a les grans inversions com la Ford, la IV Planta, etc.], se insistió repetidamente, por los estudiosos de nuestra economía, en que Valencia ya había alcanzado unas determinadas cotas de industrialización y que eran esos sectores, que llamamos tradicionales, los que debían apoyarse y promoverse.» D’altra banda, Juan Omeñaca afi rmava: «El proceso de industrialización es patente. (...) Es pues en la década de los 60 cuando comienza el crecimiento industrial de Valencia.» I Vicent Soler reblava: «La década de los sesenta ha sido una etapa importante en la historia económica valenciana. Con ella ha desaparecido la imagen casi esclerótica de un País Valenciano agrario. (...) El proceso ha tenido dos vertientes (...) la crisis de la agricultura y (...) el auge autónomo de nuestra industria. (...) En 1972 las exportaciones industriales han igualado a las agrarias, eventualidad que sólo doce años antes era pura quimera.»

Quatre anys després

El gener-abril de 1979 datava Lluch un pròleg a la Introducció a l’economia del País Valencià (Tres i Quatre, 1980) publicat per quatre deixebles seus: J. A. Martínez Serrano, Ernest Reig, Vicent Soler i Josep Sorribes. Arrencava d’una referència a les insufi ciències d’un antecedent que ja hem vist, L’estructura econòmica del País Valencià, del 1970, que li servia per posar en relleu el gran avanç de la recerca i els coneixements econòmics, així com l’aportació paral·lela, no sempre reconeguda, dels geògrafs.

Després d’algunes consideracions laterals, Lluch passava a un atac directe (i remar-cava d’antuvi: «no cal que digui que el que ve a continuació és únicament respon-sabilitat meva») a les tesis «agraristes» de Fuster ja en Nosaltres, els valencians. Per a Lluch, Fuster sostenia, resumint molt, «el caràcter essencialment agrari» del País i «la manca d’una classe dominant dins d’una societat indefi nida». Però ja el 1962 «les xifres» no confi rmaven aquest caràcter agrari, raó per la qual Fuster s’hauria vist


«obligat a fer una maniobra forçada» i a afi rmar que el País Valencià havia quedat al marge de la revolució industrial.

Societat rural, estacionària, acèfala i neutra, mediocritat de la burgesia, indefi nició del proletariat, agrarització... això venia a ser la «visió fusteriana [que] no ha canviat substancialment fi ns ara». Lluch passava revista, amb detall, a les diverses manifes-tacions de reticència fusteriana envers el pes i la realitat de la societat industrial i de la mentalitat industrial al País Valencià. Segons Lluch, de tant en tant reconeixia «una certa evolució», però quan tocava sintetitzar Fuster tornava «a les posicions d’origen». Les reticències, una constant fusteriana certament, sovint s’expressaven amb l’ús reiterat de cometes, que difi cultaven precisar la lectura. Així, en 1976 Fuster afi rmava que «el reducte agrari continua sent essencial», després d’haver constatat que «[segons els tècnics] el País Valencià ha ingressat en l’àrea de la industrialització. I això és cert, sí, però només a mitges.» A partir d’ací, hi havia crítiques al plantejament mateix de Fuster en Nosaltres, els valencians, la creença que es donaven les condicions perquè hi hagués hagut una revolució industrial, una creença desmuntada per Jordi Nadal i que Fuster no havia rectifi cat. I més crítiques relatives a la naturalesa de la classe dominant i a la seua projecció política al País i a Madrid, arran sobretot de la publicació d’Un país sense política (1976), un llibre que Lluch desqualifi cava («un país sense la política que voldríem, no és un país sense política»), amb anades i vingudes entre el passat i el present, entre la visió de la classe dominant de la Restauració i la de la transició. Lluch impugnava amb duresa la suposada idea fusteriana de la societat valenciana «com a acèfala, sense una burgesia que mani, sense una burgesia integrada a nivell de País o que, des de la ciutat de València, en dirigís una bona part». Les consideracions de Lluch són interessants, precisa els papers econòmics i polítics respectius de les diferents fraccions de classe, les relacions entre negocis i política, abans i en aquell moment (veu molt bé el paper de la UCD i la indefi nició provisional de la nova burgesia industrial, que encara no havia «tret el cap a nivell polític» i que no obligadament havia de «jugar un paper més progressiu»: podia radicalitzar-se cap a la dreta, com de fet va passar a la dècada següent).

Però hom podria pensar que tot plegat són matisos que no costaria gaire d’encaixar amb una formulació adient de les tesis de fons plantejades per Fuster. Sobta bastant en aquest pròleg una certa animositat de caire polític (i fi ns i tot personal). Llavors apareixien algunes polèmiques amb participació de Ventura i la conclusió derogatòria: «tot el corrent obert per Fuster [es pot interpretar] com un nacionalisme populista i progressista». D’ací les connexions amb un «marxista-leninista clarament infl uït pel populisme» com Antonio Gramsci o «les desconfi ances respecte de la democràcia política», prou profundes en Fuster, segons Lluch... Un cert garbuix de controvèr-sies i referències no sempre clares a línies de contrast amb el paradigma de Fuster (crítiques de Vicent Àlvarez, posicions de Josep V. Marquès i Damià Mollà, la tesi d’Emèrit Bono) i una referència al laïcisme necessari («no hi ha dogmes»), completen un panorama que es va tancant, perquè s’estava esgotant el panorama d’investigació

14 GUSTAU MUÑOZ

iniciat als anys setanta i perquè la realitat ja era una altra. El País Valencià era «una societat plenament europea» amb les mateixes difi cultats que qualsevol arran de la crisi econòmica. Lluch reconeixia els nombrosos problemes oberts, les tensions, la feblesa de la nova democràcia i de la nova autonomia. No s’imaginava segurament fi ns a quin punt s’agreujarien les tensions i el populisme (el de debò, que vingué d’un altre costat no previst, i no precisament del «corrent obert per Fuster»).

Què havia passat entre 1976 i 1979 perquè el to es fes tan diferent, agre i fi ns i tot desqualifi cador? Com a hipòtesi suggeriria que cal tenir en compte la dimensió política de tot plegat, el rerefons no estrictament erudit o analític del debat, que s’exasperava i duia a exagerar, amb derivacions sorprenents (com ara la referència a un Gramsci populista!) o la desqualifi cació retrospectiva d’un diagnòstic i un paradigma que s’havien compartit o respectat no tant de temps enrere. I és que Lluch, que havia estat fortament implicat en el socialisme valencianista molt lligat al fusterianisme, abandonà el País i fou el 1977, arran de les primeres eleccions democràtiques, diputat per Girona del PSC, tot implicant-se a fons en la política estatal, fi ns a esdevenir ministre amb Felipe González, passant per l’aprovació de la Constitució i posteri-orment per la Loapa. (I fou molt alt el preu que tràgicament hagué de pagar Lluch, per aquest compromís!).

No cal dir que mentrestant Fuster, de València estant, havia de mirar-se amb bas-tant escepticisme afi rmacions com aquesta de Lluch: «el País Valencià és una societat industrial relativament avançada, amb unes estructures pròpies de l’Europa Occiden-tal», a l’igual que es mirava amb distanciament i reticència un pacte constitucional que no satisfeia les exigències democràtiques radicals esperades i, per descomptat, un panorama valencià de renúncies, que començaren, i ni de bon tros acabarien, amb la renúncia a una autonomia plena per l’article 151 i a l’imaginari simbòlic lligat a la lluita per la recuperació nacional del País Valencià, amb la qual Fuster s’havia iden-tifi cat existencialment (cosa que li valgué, com bé sabem, agressions, ostracisme i alguna bomba a sa casa).

Prolongacions actuals

S’ha establert o ha pres carta de naturalesa una certa visió esbiaixada que ha con-sagrat una contradicció tancada entre la visió de Fuster en Nosaltres, els valencians i la de Lluch en La via valenciana. Fins al punt que s’ha pogut escriure: «Ernest Lluch qüestionava dues de les principals idees fusterianes, que fi ns llavors s’havien mantingut com a hipòtesis més o menys acceptades: la inexistència d’una burgesia pròpiament valenciana i la manca d’industrialització» (Julio Martínez Galarraga, La producció industrial al País Valencià, 1861-1920. Estirant el «fi l industrial», 2009). O bé, amb to encara més radical, afi rmacions com aquesta d’Ernest Reig: «bona part d’aquestes idees [de Nosaltres, els valencians] constitueixen una visió distorsionada


del que estava passant a la primeria dels anys seixanta del segle passat, en no reco-nèixer una industrialització que era ben present». Val a dir que sembla que Ernest Lluch tampoc no se’n va adonar, encara el 1970, quan va subscriure aquell text en què s’afi rmava taxativament: «pot dir-se que no hi ha al País Valencià una indústria digna d’aquest nom». En qualsevol cas, convé situar les coses al seu lloc, independentment de l’acollida favorable que mereix la vàlua i l’abast dels avenços de coneixement aconseguits al llarg de quatre dècades de recerca. I en efecte, s’ha avançat molt en el coneixement d’alguns plecs ocults de la història industrial valenciana i s’han posat en qüestió els eixos bàsics del paradigma explicatiu de Giralt i Fuster, amb tota la lògica i la legitimitat del món, només faltaria. El mateix Ernest Reig ha ofert una síntesi competent del debat sobre la industrialització valenciana i l’aportació quantitativa de Julio Martínez Galarraga també és digna d’esment.

Però convé situar bé en el temps i en el seu context precís les aportacions i les opinions, per tal de desfer miratges i equívocs. I per a no caure en anacronismes, cal distingir bé entre focus industrials dispersos i revolució industrial, entre fàbriques i industrialització, entre presència d’indústries i societat industrial, la qual comporta un conjunt de normes de funcionament, una estructura, uns valors, una manera de fer, una mentalitat que trigaren a assentar-se entre nosaltres, els valencians. Per exemple, podríem parlar de la «indefi nició del proletariat». Quan als anys seixanta el moviment obrer esclatava en mobilitzacions a Astúries, a Biscaia, a Catalunya i fi ns i tot al nou cinturó industrial promogut pel franquisme a Madrid, els dirigents del PCE se sorprenien de l’escassa incidència de mobilitzacions i vagues al País Valencià i estiraven les orelles als dirigents clandestins locals, veritablement heroics, que es defensaven com podien i al·ludien a l’escàs desenvolupament industrial i a l’estructura dispersa i de petites empreses predominant. Només cap a la fi de la primera meitat dels setanta s’assistí a l’esclat d’un moviment obrer fort i decidit.

En qualsevol cas, encara està pendent una síntesi densa i actualitzada del procés d’industrialització del País Valencià (amb la incorporació crítica d’aportacions tan importants com les del mateix Ernest Lluch, i de J. A. Tomàs Carpi, Emèrit Bono, Clementina Ródenas, Jordi Palafox, Màrius Garcia Bonafé, Rafael Aracil, Vicent Soler, Anaclet Pons, Justo Serna, Ramir Reig, Pedro Ruiz, Jordi Nadal, Teresa Carnero, J. A. Martínez Serrano, Salvador Calatayud, Javier Vidal, Ernest Reig, i tants i tants altres). Una síntesi de les transformacions esdevingudes entre el passat avui ja remot i preindustrial dels segles XVIII i XIX, els inicis de la indústria entre fi nal del segle XIX i la primera meitat del segle XX, la revolució industrial (entesa com a procés extens i integrador de les relacions socials) dels anys seixanta/setanta del segle XX, i la problemàtica actual, d’un signe ja tan diferent.

De fet, la problemàtica actual, marcada pel predomini del terciari, dels serveis, per la decadència de l’agricultura (reduïda a la mínima expressió) i per la renovada neces-sitat d’una «compensació industrial», ara d’una naturalesa del tot diferent, basada en tecnologies complexes i alt valor afegit, no en salaris baixos, ni intensiva en treball,

16 GUSTAU MUÑOZ

és especialment greu. Perquè l’ombrívola intuïció expressada per Ernest Lluch a les darreres pàgines de La via valenciana, tot just quan el procés que ell va identifi car de manera tan brillant prenia embranzida i començava a cristal·litzar, s’ha acabat fent realitat. I davant una nova crisi històrica del País Valencià, comparable tot i les enormes diferències amb aquella que Fuster constatava a Nosaltres, els valencians, i que fou el teló de fons de la receptivitat que trobà aquesta obra, caldrà donar-hi una resposta a l’alçada del repte, reprenent la inspiració del millor llegat intel·lectual que hem rebut. Un llegat plural i no contradictori, més enllà de les exageracions polèmiques, de les visions esbiaixades o dels desencontres conjunturals.

Excursus: elits econòmiques i polítiques al País Valencià contemporani

Farem ara, a tall de conclusió, una breu aproximació al paper de les elits econò-miques i polítiques al País Valencià contemporani, i concretament des de la segona meitat del segle XX fi ns al present. Una època, per descomptat, de transformacions socials i polítiques pregones i accelerades que tractarem de defi nir i de circumscriure. En aquest període s’altera bruscament l’estructura productiva valenciana i també les estructures socials i polítiques. En aquest període es produeix la revolució industrial, el naixement d’una societat industrial. I també, en un altre terreny, el pas d’un sistema de dictadura i de centralisme a un sistema democràtic amb un marge d’autonomia política. Els grups socials en presència han sofert alteracions molt importants, i consegüentment també els grups dirigents. Però intentarem aproximar-nos-hi des d’una perspectiva concreta, la de les elits econòmiques i polítiques. Què vol dir elits econòmiques i polítiques? Les elits són els nuclis de poder amb capacitat de direcció estratègica al si de les formacions socials. És a dir els grups de poder que poden exercir la «direcció» de l’economia i la societat.

Per tant, parlem de models de direcció, grups selectius, grups que marquen pautes d’acció. Elit és una paraula que, segons com, pot ser malentesa. Ja és curiós, d’altra banda, aplicar-la a l’anàlisi d’una societat tan poc elitista com la societat valenciana, en la qual les classes dominants successives, o els grups més caracteritzats i que podrien haver subratllat la distinció i la direcció, han estat més aviat discretes en l’època moderna. Em referesc a l’aristocràcia o noblesa i a la burgesia, que no han marcat pautes socials excessivament consistents, la primera perquè mantenia com a estratègia bàsica enllaçar (per via matrimonial sovint) amb la gran noblesa caste-llana i traslladar-se a Madrid, i la segona per la seua feblesa relativa. Durant molt de temps, la societat valenciana ha estat controlada pel caciquisme, però ha mantingut molt viva una energia de poble i una consciència comunitària amb arrels profundes, molt refractària a les elits. Fins al punt que un observador atent de la vida valenciana com Martí Domínguez Barberà parlava de la «germania latent» que es dóna al País i l’escriptor Manuel Vicent del valencià com un poble en «mànigues de camisa»...


Parlar d’elits econòmiques i polítiques ens introdueix de ple en l’anàlisi de la soci-etat valenciana, de l’economia i la política, i de les transformacions contemporànies. Intentarem fi xar les pautes essencials de canvi i esbrinar el signifi cat d’aquest canvi. En el fons, el que ens interessa és observar el canvi social al País Valencià contem-porani i de quina manera les transformacions que ha experimentat aquesta societat condicionen el present, la situació actual, i les perspectives de futur. Proposaré un model de substitució d’elits econòmiques al País Valencià i considerarem també les seues relacions amb la política i la seua actuació o no com a elits polítiques.

La situació de la qual cal partir és la dels anys seixanta del segle XX, una època d’infl exió i de replantejament sobre la societat, el futur i la identitat dels valencians. Un moment molt delicat en el qual es va anar concretant un sentiment d’insatisfacció i de crisi, i també de recerca d’alternatives.

L’agricultura intensiva de regadiu, exportadora, centrada especialment en la taronja havia estat durant dècades la base (no exclusiva) de la riquesa valenciana. El País Valencià era de predomini agrari, tot i que tenia certament indústria: alguns nuclis industrials (Alcoi, Ontinyent, Elx), tallers i fàbriques a la ciutat de València, fàbri-ques localitzades com ara a Énguera o a Vilafranca —i algunes promogudes a recer de l’autarquia franquista com la paperera de Gregorio Molina a Xàtiva o la de sabates Segarra a la Vall d’Uixó—, l’enclavament siderúrgic de Sagunt, Cartonajes Suñer a Alzira, la Fàbrica de Ciment dels Serratosa —abans dels Ridaura— a Bunyol, etc., així com una petita producció difusa de béns de consum que venia de lluny, com per exemple les fàbriques d’aiguardent. Però no es pot dir que fos una societat industrial. Una part de la indústria era sobretot artesania, més de taller que de fàbrica, una altra part estava lligada a la producció agrària (motors, caixes, paper, adobs, maquinària agrícola...), el conjunt no arribava a estructurar la societat i el país en termes econò-mics, socials o de mentalitat.

Hi havia precedents industrials signifi catius (com la indústria de la seda que va fer fallida entre fi nal del segle XVIII i principi del XIX), i fàbriques de vegades importants (MACOSA, UNL, la siderúrgica de Sagunt, etc.), però es tractava d’una economia i una societat de predomini agrari, amb tot el que això implica quant a la naturalesa d’unes elits (fi nancers, comerciants, propietaris) que, en qualsevol cas, exhibien una mentalitat i una ideologia bàsicament mercantil i agrària, que era la que donava el to, escassament industrialista.

Diversos factors, com l’augment de l’oferta mundial, però sobretot l’empitjorament general de les relacions d’intercanvi agricultura/indústria van revelar als anys seixanta la insufi ciència dramàtica d’aquesta base econòmica. Ens situem en un moment en què s’esgota la dinàmica econòmica anterior de base agrària-exportadora i es cons-taten les mancances de la base econòmica alternativa, industrial. Falla l’agricultura i la indústria encara no és el relleu. Es constata la insufi ciència industrial valenciana, en un moment en què la industrialització és considerada pertot arreu el símbol i el motor de la modernitat.

18 GUSTAU MUÑOZ

Durant un període, cal no oblidar-ho, el País Valencià presenta saldos migratoris negatius (hi ha emigració neta) i baixa molts llocs en els rànquings de la renda per càpita a escala espanyola.

Període 1960-1975

A la fi dels anys seixanta i primera meitat dels setanta es pot identifi car com a frac-ció defi nidora de les elits econòmiques valencianes els hereus de la vella aristocràcia mercantil i fi nancera, el nucli de la classe dominant, integrada per fi nancers, burgesia comercial, exportadors, propietaris, homes de negocis en general. No era una burgesia industrial, sinó més aviat un bloc fi nancer-mercantil-agrari. Era un conjunt de grans noms, de grans famílies amb interessos econòmics diversifi cats, que incloïen de ve-gades els industrials, però no de manera dominant o determinant, un grup amb gran signifi cació social, amb una representativitat atribuïda, sovint amb cert aire «patrici».

Són els grans noms de les elits econòmiques valencianes: els Noguera, Trènor, Casanova, Serratosa, Maldonado, Iborra, Castellano, Pons, Navarro, Manglano, Reig (i abans Villalon-ga), Hernández Lázaro... Uns noms —aquests i altres— presents en institucions i entitats com el Banc de València, el Banc de l’Exportació, Promobanc, la Cambra de Comerç, la Caixa d’Estalvis, l’Ateneu Mercantil, la Societat d’Agricultura, la Fira de Mostres, etc.

Aquestes grans famílies representatives havien cedit, per dir-ho així, la iniciativa política i econòmica, i durant tot aquest període es va poder dubtar amb fonament de la seua condició hipotètica de classe dirigent. Políticament, havien traslladat la iniciativa al règim franquista, tot i que una fracció va fer gestos de neguit i distanci-ament a partir d’un moment determinat, a la vista de l’esgotament del cicle vital del franquisme (a partir de 1962 sobretot, arran de la creació del Mercat Comú Europeu), però sempre amb molta moderació i cautela. En termes econòmics es pot afi rmar que, com a grup, van ser incapaços de posar en marxa un programa industrialitzador.

Davant la constatació de la insufi cient base industrial, una part d’aquestes elits, sobretot la part més lligada al règim, tenia tendència a confi ar en les grans inversions (fi ns i tot estrangeres), en les indústries-enclavament com la IV Planta Siderúrgica (Sagunt), la Ford, la IBM o la Esso a Castelló, com a solució. Una altra part, majo-ritària, es va mostrar més aviat perplexa i desbordada per la nova situació, de declivi econòmic relatiu i manca d’opcions defi nides i pròpies (i així es va posar de manifest en cicles de conferències, articles de premsa, polèmiques sobre el present i el futur de l’economia valenciana).

Enfront d’aquesta manca d’iniciativa efi caç va anar quallant una concepció alterna-tiva, activista i tècnicament ben fonamentada, basada en la identifi cació i potenciació del procés industrialitzador endogen (com a aproximació a una realitat fefaent i alhora com a programa: la gran aportació d’Ernest Lluch i els seus deixebles).

Cal subratllar l’ambient intel·lectual i moral en què es va formar aquesta concepció


industrialista. Era, com ja s’ha dit, un ambient de forta interrogació sobre la societat valenciana i la seua identitat, la seua crisi, la no-connexió amb la modernitat, el debat sobre el «fracàs de la revolució industrial» i la no-industrialització valenciana, en el qual va incidir fortament el contingut de l’obra de Joan Fuster, especialment Nosal-tres, els valencians, que recollia precisament la visió de la societat valenciana als anys cinquanta, considerada absolutament insufi cient, allunyada dels processos de desen-volupament i modernització a l’alçada del temps. Llegits aquests diagnòstics enmig de la crisi evocada, als anys seixanta, l’impacte havia de ser necessàriament intens.

Doncs bé, d’alguna manera, quan arribà el temps de la transició democràtica, les velles elits serien apartades, desplaçades, substituïdes: en el terreny econòmic pels nous empresaris sorgits al caliu de la industrialització, els «nous burgesos valenci-ans». I en el terreny polític, ja en la democràcia i en el procés d’institucionalització i desplegament de l’autonomia, pels nous equips polítics, els socialistes en primer terme, encapçalats per Joan Lerma, després del fracàs de l’experiment amb la UCD (Attard, Broseta, Abril Martorell, Monsonís).

Període 1975-1995

Precisament al llarg de la segona meitat dels anys seixanta i als primers anys setanta estava fent irrupció un nou sector social que canviaria de dalt a baix el panorama social valencià. Són els empresaris industrials protagonistes de la recent industrialització, que va ser un procés endogen, a partir dels sectors tradicionals preexistents, artesa-nals en part, però que van transformar radicalment i van convertir en indústries, amb característiques com ara: a) caràcter dinàmic i exportador, b) salaris baixos i escàs nivell tecnològic, c) petita i mitjana empresa, d) aprofi tament del mercat protegit (malgrat la fi de l’autarquia el 1959) i singularment de la tradició exportadora —apresa de l’experiència agrícola?—, i e) especialització en béns de consum. N’eren sectors principals la ceràmica, el tèxtil, la fabricació de sabates, el moble, les joguines, la indústria química, les construccions metàl·liques i la indústria agroalimentària.

Com a nuclis principals, hi trobaríem: ceràmica de la Plana de Castelló: Porcelanosa (J. Soriano), Pamesa (F. Roig), Keraben (R. Benavent), etc.; indústria de la sabata a Elx/Elda: Paredes, Kelme, Panama Jack...; joguines d’Ibi i Onil: Famosa, Feber...; l’activitat diversi-fi cada de l’entorn de València: Lladró, Sáez Merino (Lois), Mariner (làmpades), Mocholí (fusta), Ros Casares (metall), Boluda (navilier), com a noms més destacats enmig d’una multitud de petits i mitjans empresaris anònims, sovint antics encarregats o treballadors de tallers preexistents, que aviat desbordarien els polígons industrials arreu del País. La industrialització, així doncs, es va generalitzar arreu del territori, es va intensifi car als nuclis antics (Alcoi, Ontinyent-Bocairent, Banyeres) i als nous, amb gran proliferació de polígons industrials i la formació de veritables districtes industrials o clusters (ceràmica, tèxtil, tèxtil-llar, moble, transformats metàl·lics, calcer, agroalimentària, etc.).

20 GUSTAU MUÑOZ

Aquesta nova industrialització es va sumar a l’antiga (els vells centres industrials, els enclavaments de Sagunt i la Vall d’Uixó, ciments Portland de Bunyol, la petroquímica de Castelló, la fàbrica d’alumini [Endasa] d’Alacant, els tallers Elcano a Manises, etc.) i a les grans inversions estrangeres com Ford i la IBM, tot confi gurant un procés d’addició i generalització.

De primer el nou grup d’empresaris ja bàsicament industrials no va fer una gran aparició política (segons Ernest Lluch cap al 1979 aquesta nova burgesia industrial «encara no havia tret el cap a nivell polític»), però es va constituir com a nou subjec-te, com a component principal de la patronal, amb incidència en les organitzacions empresarials, els grups de pressió, les cambres de comerç. Cal tenir present l’etapa de govern socialista 1982-1995, i les seues polítiques de cara a la indústria, un programa industrialitzador coherent però potser insufi cientment dotat en termes fi nancers, i inspirat directament en les idees formulades per Lluch: IMPIVA, instituts tecnolò-gics, Procova (posterior IVEX), Parc Tecnològic, etc., un programa que insistia en qüestions com la millora tecnològica, els temes de marca i disseny (diferenciació del producte), la qualitat, les xarxes comercials i la internacionalització.

Però això implicava una relació molt directa amb els empresaris; i va ser molt criticat per la dreta política, que pensava que li menjaven terreny propi. Només cal recordar, en aquest sentit, la ignominiosa campanya del diari Las Provincias (i personalment de la directora María Consuelo Reyna) contra el Parc Tecnològic, que era una clara aposta de futur, impulsat pel conseller d’Indústria socialista Andrés García Reche. Val a dir que en aquest, com en altres terrenys, la feblesa de la resposta, fruit d’una estranya síndrome de timidesa o de falta de convicció, només feia augmentar l’agressivitat de les campanyes dels oponents.

D’altra banda, en l’entorn de la transició (no oblidem la crisi econòmica 1978-1983) una part del nou empresariat va radicalitzar posicions cap a la dreta, amb lligams molt directes i formació de nous instruments d’intervenció política: UCD, AP, UV, posteriorment PP. De les organitzacions empresarials (Cierval, CEV, CEC, CEPA) van eixir dirigents de la dreta: a Castelló Carlos Fabra fou, abans de ser el gran cacic provincial del PP, secretari de la Cambra de Comerç i un element de coordinació d’interessos dels industrials de la Plana. El mateix Vicent González Lizondo, agi-tador anticatalanista i líder d’UV, provenia de la mitjana empresa de l’Horta; Pedro Agramunt, dirigent i candidat del PP a la presidència de la Generalitat, procedia de les organitzacions empresarials i era gendre de l’empresari Sáez Merino (Lois).

Va aparèixer, fet i fet, una patronal dura, que va encapçalar la revolta d’alguns petits i mitjans industrials, en un context de politització de la CEOE i de radicalització contra els governs d’esquerres, que al País Valencià es va concretar en una topada radical amb la Generalitat i el govern de Joan Lerma, amb desafi aments oberts esceni-fi cats en diverses «cimeres» patronals. Una altra part de l’empresariat, probablement minoritària o en tot cas passiva, va sintonitzar amb els socialistes i la seua política industrial (cas d’una part signifi cativa la ceràmica de Castelló, molt interessada en l’Institut de Tecnologia Ceràmica, per exemple, i altres).


Al llarg d’aquest període es va produir un procés general de modernització de l’economia valenciana i l’aparició de fi gures empresarials capdavanteres en diversos sectors, com ara la distribució comercial (Mercadona, Joan Roig), la nova etapa dels Serratosa, que vendrien la Cementera de Bunyol a Cemex i crearen el grup d’empreses Nefi nsa i després l’aerolínia Air Nostrum (1994), etc., l’embranzida de Porcelanosa i altres empreses del cluster de la ceràmica a Castelló, la consolidació i expansió de la factoria Ford a Almussafes, la potenciació de Bancaixa i la CAM (fou el seu període més brillant). Alhora, fou l’època de la reconversió industrial, que tingué costos polítics evidents per al partit socialista, i que implicà la desaparició o reducció d’es-cala d’una bona part de l’antiga gran indústria valenciana (la siderúrgica de Sagunt, MACOSA, UNL, Elcano, etc.), un fet que tindria conseqüències.

Període 1995-2007

Els darrers anys i fi ns avui mateix, enmig d’una crisi profunda, estan marcats per dades noves i signifi catives, que podrien induir fi ns i tot a parlar d’un canvi de model econòmic. Durant aquest temps s’imposa el «model Zaplana», posteriorment continuat sense matisos importants, o en tot cas exacerbat, als anys de Francisco Camps. Hom assisteix, no sense perplexitat, a l’abandonament de la política industrial («una dècada perduda per la política industrial»), l’IMPIVA passa a una via morta, i es procedeix a la desnaturalització de l’IVEX i altres instruments com el Parc Tecnològic. Les topades amb les universitats no són fets anecdòtics; més aviat foren molt simbòliques i marcaren una tendència, que ha tingut conseqüències greus en termes de pèrdua de capital humà.

El nou panorama internacional a partir de 1989, amb la intensifi cació a tot ritme de la globalització econòmica i la liberalització pràcticament completa del comerç internacional, afectaria de ple els sectors industrials valencians tradicionals per l’augment exponencial de la competència de països amb salaris baixos, que poden produir molt més barat, tot potenciat per les noves tecnologies de la informació i les comunicacions i per la revolució dels transports (els contenidors) que abarateixen dràsticament la importació de mercaderies de procedències llunyanes.

En un moment en què les condicions eren certament difícils, perquè es tractava d’un canvi estructural a llarg termini, s’hauria d’haver optat per un aprofundiment en la via industrialista i els valors de racionalitat, rigor i seriositat associats. Era el moment de potenciar la inversió tecnològica, d’introduir les noves tecnologies en el conjunt de la indústria, de posar l’èmfasi en la productivitat, el disseny, les xarxes comercials sòlides i pròpies, de cercar el desenvolupament de nous sectors industrials. I de cer-car també aliances estratègiques de projecció europea a través de l’Eix Mediterrani.

Però el model del PP (amb E. Zaplana i amb F. Camps) tendia cap a uns altres ho-ritzons econòmics: els serveis, el turisme i, sobretot, la construcció a partir de grans obres de referència i de tot un conjunt d’accions i omissions (entre les primeres, Terra

22 GUSTAU MUÑOZ

Mítica, Ciutat de la Llum, Ciutat de les Arts, Mundo Ilusión, Sociópolis, l’aeroport de Castelló, etc.), que permetien i afavorien sobretot la requalifi cació de terrenys (de rústics a urbanitzables) amb els consegüents i enormes guanys per als agents implicats. També n’era un objectiu cabdal l’establiment de lligams politicoeconòmics amb l’entorn madrileny del PP, tot afavorit per la prioritat donada a les comunicacions radials i a la connexió per autovia (sense peatge) i per AVE amb la capital de l’Estat. Zaplana era una clara expressió del lobby hoteler de Benidorm, vinculat a la família Barceló, i les connexions de tota mena amb aquests sectors i sobretot amb constructors i promotors urbanístics, als quals va donar carta blanca, varen ser la nota dominant del seu mandat.

Es va produir una important desviació de capitals des de la indústria cap a la construcció i el turisme, uns capitals que haurien estat fonamentals per fi nançar la renovació tecnològica, la innovació i l’enfortiment de la base industrial. En tot cas, el gran sector d’activitat al País Valencià ja no era l’agricultura, com durant tant de temps, ni la indústria, sinó la construcció, i tot el que porta aparellada, l’especulació del sòl, el darrer gran negoci, amb la consegüent absorció d’energies i recursos.

Tot plegat va menar a l’aparició i gran esplendor d’unes noves elits econòmiques inte-grades pels promotors i constructors, els Ballester, Bautista Soler, Luis Batalla (Lubasa), Jesús Ger (Marina d’Or), Fernando Gallego (Llanera), Enrique Bañuelos (Astroc), Enrique Ortiz (a Alacant), Onofre Miguel, Francisco Roig, sense oblidar la participació en el negoci d’empreses forasteres: Vallehermoso, Metrovacesa, Fadesa, i el paper molt actiu d’empresaris com Florentino Pérez. Durant aquest període la relació amb la política és molt directa, molt íntima, en la mesura que aquests negocis depenen de decisions polítiques a nivell local i autonòmic (aprovació de plans d’urbanisme, canvis d’usos del sòl, programes d’urbanització sui generis com els PAIs). També era —i és— molt estreta i propera la relació d’alguns d’aquests personatges amb els clubs de futbol, com a via de negoci i també de connexió directa amb la base popular, el que en diuen «la massa social», font de legitimació, com ho posen de manifest els casos de Bautista Soler i el València C. F., Fernando Roig i el Vila-real F. C. i Enrique Ortiz i l’Hèrcules d’Alacant.

Així doncs, el panorama havia estat marcat fi ns fa poc per la subsistència de les elits econòmiques formades pels nous empresaris industrials dels 60 i 70, però certament desconcertats pels esdeveniments i les conseqüències de la globalització en absència d’una política adequada, i per l’aparició de noves i poderoses elits lligades al poder polític. Aquestes noves elits han tingut un efecte ambivalent, d’atracció i alhora de ge-neració de desconfi ança pel que fa al futur del model econòmic al qual estaven lligades.

No pot passar-se per alt la línia alternativa insinuada cap al fi nal del període pel principal lobby empresarial (l’Associació Valenciana d’Empresaris), encapçalat per Francisco Pons (avui a Bankia) i posteriorment per Vicente Boluda. Tot això anava lligat al debat sobre el futur de la construcció, el model turístic, el model de societat de serveis, la importància de la indústria i el terciari avançat, la societat del coneixe-ment i la informació, un debat en defi nitiva sobre el futur de l’economia valenciana en un entorn europeu i mundial molt més complicat i difícil.


Però vet ací que a partir sobretot de 2009 la punxada de la bombolla immobiliària i la crisi fi nancera i econòmica internacional, especialment virulenta a Espanya, acabaren amb aquest model, amb els seus representants polítics (dimissió de Camps el 2011) i amb els mecanismes bàsics de funcionament (que recolzaven en un grau inacceptable i massiu de corrupció), entre els quals l’endeutament fora de mida de la Generalitat, un llast feixuc per al present i futur de l’economia valenciana.

Els debats anteriors han caducat. La societat valenciana ara es troba en una crisi pregona (amb les seqüeles d’empobriment, atur i paràlisi institucional) i mancada d’instruments fi nancers propis després de la destrucció del sistema de caixes d’estal-vis i de banca pròpia llegat per les generacions anteriors. Assistim a una triple crisi: econòmica, política i moral. Res no tornarà a ser igual, i caldrà repensar el tipus de societat que tenim i les alternatives amb què comptem. Les elits econòmiques i po-lítiques han fracassat de manera palesa i s’imposa un relleu.

Cloenda: una ullada al futur

Durant anys es va plantejar un debat en abstracte sobre l’adveniment d’una soci-etat postindustrial o de la societat de serveis, i sovint s’afi rmava que la indústria es trobava en declivi igual com l’agricultura havia esdevingut, en un moment donat, un sector marginal. No és exactament així, cal analitzar les transformacions en concret, hi ha un desplaçament de la producció industrial (en part externalitzada a través de la globalització), però aquest és un model inestable. La riquesa d’una societat depèn de la seua capacitat per a promoure activitat d’alt valor afegit, d’alta productivitat. Ens cal una base científi ca, tecnològica i cultural molt forta, per absorbir titulats su-periors i una població d’alt nivell de formació, productiva, i per tant ben pagada. En un altre cas, el destí marginal i subaltern, i l’empobriment defi nitiu, estarà assegurat.

Ni el turisme ni la construcció ni els serveis tenen res de negatiu en si mateixos. La refl exió és que només amb un nucli industrial potent i capdavanter, i amb els serveis avançats lligats a ell, i amb una agricultura d’avantguarda, es pot aconseguir un tipus de societat que no perda posicions al món d’avui. I això implica: R+D, inversió massiva en educació, en cultura, en disseny, en noves tecnologies de la informació i la comunicació, en connexió amb els corrents culturals contemporanis (que determinen l’orientació dels gustos i les necessitats), en energies renovables, en produccions ecològiques, respectuoses amb el medi ambient. Es pot fer tot això sense una base industrial important, capaç de demandar serveis avançats? El discurs postindustrial, tan freqüentat pels sociòlegs de capçalera del poder, és d’una buidor absoluta. Qui té avui un programa, un projecte de reconstrucció de l’economia valenciana en els únics termes viables? De bell nou una part signifi cativa de les elits valencianes, estretament implicades en un model econòmic i una gestió política d’efectes catastròfi cs, dubten de les possibilitats del País i es troben profundament desorientades. Mentrestant la

24 GUSTAU MUÑOZ

desesperació de la població valenciana augmenta, es perd capital humà, hom pensa a emigrar. La manca d’eixides recorda bastant la conjuntura de la primera meitat dels anys seixanta. S’imposa, per consegüent, un replantejament de fons.

Annex: dades sobre el canvi estructural al País Valencià (1960-2010)

Població

1960 1975 2006 20112.400.000 3.400.000 4.600.000 5.111.767

Estructura sectorial % PIB

Any Agricultura Indústria Construcció Serveis1960 29,0 30,0 3,2 37,51975 9,0 32,5 8,0 50,51995 3,6 25,5 7,4 63,41999 3,8 24,6 8,5 63,12002 2,9 24,3 9,4 63,42010 2,2 16,2 10,3 71,0

Estructura sectorial (% ocupació)

Any Agricultura Indústria Construcció Serveis1960 42,6 23,6 5,1 28,71975 17,9 33,1 9,6 39,81995 7,6 27,9 8,7 55,91999 5,3 25,3 9,9 59,52002 3,7 24,0 12,2 60,02010 2,9 16,4 9,5 71,2

Font: V. SOLER: «Epíleg», a E. LLUCH: La via valenciana, Afers, Catarroja:2001, pp. 254-255, i V. SOLER (ed.): Economia espanyola i del País Valencià, PUV, València:2004, p. 33. Dades 2010: CAMBRA DE COMERÇ DE VALÈNCIA: La Comunidad Valenciana en cifras, 2011 (on line).


Bibliografi a

AZAGRA, J., MATEU, E. i VIDAL, J. (eds.) (1996): De la sociedad tradicional a la econo-mía moderna. Estudios de historia valenciana contemporánea, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant.

DD.AA. (1969): Economía valenciana. Ciclo de conferencias del Instituto Social Em-presarial, València.

DD.AA. (1970): L’estructura econòmica del País Valencià (dir. tècnic: Ernest Lluch), L’Estel, València, 2 vols.

DD.AA. (1973): Almanaque de Las Provincias: la vida valenciana en el año 1973, secció dedicada a «Economia», amb articles de Manuel Girona, Manuel Broseta, F. de P. Burguera, Juan Omeñaca, M. Sánchez Ayuso, Vicent Soler, J. M. del Rivero, Aurelio Martínez, entre altres, Las Provincias, València.

DD.AA. (1989): La Comunidad Valenciana 1936-1986, Generalitat Valenciana, València.DD.AA. (1991): Arquelogia industrial. Actes del Primer Congrés del País Valencià,

Diputació de València, València.DD.AA. (1991): El Marqués de Campo cien años después (inclou Francesc ALMELA I

VIVES: El Marquès de Campo, capdavanter de la burgesia valenciana, 1814-1889 [ed. or., L’Estel, València:1971] i «seis ponencias que fueron pronunciadas por especia-listas en las Jornadas dedicadas al Marqués, en la primavera de 1990», signades per Clementina Ródenas, Ernest Lluch, Telesforo Hernàndez, Joaquín Azagra, Pedro Tedde i Gabriel Tortella), Ajuntament de València, València:1989 (?), sense índex.

DD.AA. (2007): Dos siglos de industrialización en la Comunitat Valenciana/Dos segles d’industrialització a la Comunitat Valenciana, catàleg de l’Exposició organitzada pel Col·legi d’Enginyers Industrials de la Comunitat Valenciana, València.

DD.AA. (2007): La Comunidad Valenciana en el umbral del siglo XXI. Estrategias de desarrollo económico, PUV, València.

FUSTER, Joan (1956): «Introducció», a Antologia de la poesia valenciana, Selecta, Barcelona.— (1962): Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona (2a ed. 1966).— (1976): Un país sense política, La Magrana, Barcelona.HOBSBAWM, Eric J. (1971): En torno a los orígenes de la revolución industrial, Siglo

XXI, Buenos Aires.LLUCH, Ernest (1976): La via valenciana, Tres i Quatre, València; nova edició, amb

introducció, epíleg i bibliografi a de Vicent Soler, Afers Catarroja:2001.— (1980): «Pròleg», a MARTÍNEZ SERRANO, J. A., REIG, Ernest, SOLER, Vicent i SORRIBES,

Josep: Introducció a l’economia valenciana, Tres i Quatre, València.MARTÍNEZ GALARRAGA, Julio (2009): La producció industrial al País Valencià (1981-

1920). Estirant el «fi l industrial», Pagès/Fundació Ernest Lluch, Lleida-Vilassar de Mar.MORI, Giorgio (1983): La revolución industrial, Crítica, Barcelona.NAVARRO, Rafael (2005): Los nuevos burgueses valencianos, La esfera de los libros,

Madrid.

26 GUSTAU MUÑOZ

PRESTON, Paul i SAZ, Ismael (eds.) (2001): De la revolución liberal a la democracia parlamentaria. Valencia (1808-1975), Biblioteca Nueva/Fundación Cañada Blanch/Universitat de València, València.

REIG, Ernest (2009): «Fuster i el debat sobre la industrialització valenciana», a MUÑOZ, Gustau (ed.): Joan Fuster i l’anàlisi de la realitat social, PUV, València.

SANCHIS GUARNER, Manuel (1972): La ciutat de València. Síntesi d’història i de geografi a urbana, Albatros, València.

SOLER, Vicent (1994): «L’economia en Nosaltres, els valencians», a DD.AA.: Homenatge a Joan Fuster, Generalitat Valenciana, València.

— (ed.) (2004): Economia espanyola i del País Valencià, PUV, València.SOLDEVILA, Ferran (dir.) (1961): Un segle de vida catalana, Alcides, Barcelona, 2 vols.

joan fuster i la industrialització valenciana: opinions ... · i la industrialització valenciana:...

Documents