E. LITTRE

POSITIVISME

TRADUCCIÓ D'ALBERT ALDRICH

BARCELONA

BIBLIOTECA POPULAR DE «L'AvENÇ»

1904

T¡p. «L'AvENÇ»: RONDA DE L'UNIVERSITAT, 20

EMILI LITTRÉ

M AXIMILIA Pau Emili Littré nasqué a París eldia I"' de Febrer de 180 I •

Treballador infadigable, aplicà sa activitatintellectual a diferents ordres d'estudis, i entots am gran intensitat i exit extraordinari.

Estudià medecina, emperò de bon principiren uncià a exercir-la, excepte pera ls pobres,preferint dedicar-se a les investigacions filologi­ques i al desenrotllament de l'art medica!.

La mort de son pare, ocorreguda en 1827,

.no li permeté pendre I doctorat, havent de donarconferencies de llengües vives i de matematiquespera mantenir sa mare.

Essent molt jove mostrà ja preferencia i dis­posició pera ls estudis filologies, que haviend'esser la més ferma base de sa celebritat. Alsvint anys sabia I llatí, el grec, l'italià, l'espanyol,el provençal, el portuguès i les llengües ger­maniques, fins al punt d'escriure no solament

6 Littré

en prosa, sinó en vers correctissim en qualsevul­ga de dites llengües. Als vintitrès anys prenguélliçons de sanscrit, estudiant després les llengüessemitiques.

Ses idees democratiques que, com la passióper l' estud i, havia heredat del seu pare, eldugueren a pendre part activa i a distingir-se enels successos de Jnliol de 1830. Més tard sapopularitat i talent feren que sel designés peraexercir carrecs d'ellecció popular, entre altresel de canceller de la Municipalitat de París,essent en 1875 nomenat senador inamovibleper l'Assam blea Naciona!.

En el Senat formà part de la dreta repu­blicana.

No despuntà com orador, i això limità bontroç sa acció en ¡'Assamblea; més lo que nodeia en la tribuna ho escrivia en la Revue dela Philosophie positive (que fundà en 1867 i lisobrevisqué fins a 1883), on publicà notablestreballs tractant arn gran seny qüestions politi­ques i socials. Se poden citar dins aquest gen rede treballs, com més principals, els titolatsApplication de la philosophie positive au gouverne­ment des sociétés, et en particulier à la crise actuelle( 1849), Conservation, Révolutíon et Positivisme( 1852 J, Le Génie militaire de Bonaparte (11\72)i De l'établissement de la troisième République( 1880).

Retut pels desenganys, abandonà la politicaactiva i renuncià ls carrecs publics que exercia,pera entregar-se en cos i ànima a sos treballs i

Littré 7

especulacions cientifiques, tasques més tran­quiles però que havien d'aniquilar la forçaatletica de la seva joventut, a l'extrem de con­vertir-lo en un individu feble i malaltiç.

Se li volgueren recompensar sos serveis pu­blics condecorant-lo arn la creu de la Legiód'Honor. En Littré la refusà.

Escrigué, també, poesies, mena d'exercici queli plavia molt; però si la rima era correctissima,l'estil i les idees mostraven l' home de cienciamés que I poeta. En la RelJue Germanique pu­blicà traduccions de poesies de Schiller, ensaigsde sa joventut que daten de 1823 i 1824.

En 1831 entrà en Le National, publicant-hibona part de. sos treballs i essent-ne fins a 1851un dels principals colaboradors. Allí va intimararn l'Armand' Carrel, de qui en 1857 posà enordre, anotà i publicà les CEulJres politiques et[ittéraires.

Traduí la Vida de Jesús de l'Strauss(1839-40),el Manual de.fisiologia den Müller (1846) i l'His­toria Natural den Plini (1848), destinant-seaqueixa correctissima traducció a la collecciód'autors llatins de la Bibliothèque Clasique, publi­cada baix la direcció den Nisard.

Pera compendre la perfecció que assolí enLittré com a traductor, n' hi ha prou arn citarun exemple. Sainte-Beuve', referint-se a l'esmen-

1) Notiee SUI' M. Littré, sa vic et ses travaux.­Nouveaux Lundis, volum V.

8 LiUré

tada Vida de Jesús, diu que aquest llibre alemany,traduit al francès i després de garvellat pel cri­teri ferm i exacte del traductor, ha semblat, finsen l'altra banda del Rhin, més clar que l'original.

Desde 1836 escrigué en la Revue des. DeuxMondes, desde 185;2 en el Journal des Débats, idesde 1854 en el Journal des Savants, publicanten totes aquestes revistes excellents articles lite·raris, cientifics, histories i filologies, i en la pri­mera d'elles, a més, un cant de L'Iliada, ques'arriscà a traduir en vers francès del segle XIII.

El 7 de Janer de 187 I fou nomenat per enGambetta, professor d'Historia i Geografia del'École. polytechnique que reobrí a Bordeu elGovern de la Defensa nacional; però no hi ex­plicàmés que una sola lliçó.

Són també nombrosos sos treballs sobre me­decina.

Colaborà en periodics i revistes professionalscom el Journal hebdomadaire de Médecine, L'Ex­périence i la Ga:{ette médicale, de París.

Amb el fisiolec Robin refongué i reedità I Dic­tionnaire de Médecine de Nysten (30 volums), co­negut en el món medicalambel nom corrent deDiccionari en 30.

En 1832 publicà un treball sobre el Cholé­ra oriental. Sa obra Médecine et Médecins es de1872 •

La traducció de les Obres d'Hipocrate (1839­

1861,10 volums en 8u ), tot just aparegut el pri­mer volum, li obrí de bat a bat les portes de

Littré 9

l'Academia d'Inscripcions, ont entrà el 22 deFebrer de 1839, reemplaçant en Fauriel en laComissió de l' Histoire littéraire de la France(1844), comptant-se en Littré entre ls autorsdels volums XXI, xxrr i XXIII.

Desde 1858 formà part de l'Academia de Me­decina.

Com a filosop en Littré ha estat, sinó l'inven­tor, el veritable propagador del metode filosoficanomenat Positivisme.

En 1840 èonegué l'August Comte i, seduitpel caracter cientific i sistematic de la nova doc­trina que aquest exposava, en Littré va afiliar­s'hi, convertint-sen en convençut apostol, perconsiderar-la com l'unic camí a seguir pera pro­porcionar la major certesa possible a nostresconeixements.

La seva adhesió ;n aquesta filosofia li féuafirmar: «Aquest metode basta pera tot: jamais'equivoca; mai m'ha enganyat, iIluminant-mesempre».

Són molts els esctits que publicà pera co­mentar i difundir el credo positivista.. Mereixen,entre altres, mencionar-se les obres Philosophiepositive (1845), Paroles de philosophie positipe(I S59), que algú ha calificat de «Evangeli posi­tivista», i Auguste Comte et la Philosophie posi­tipe (J 863).

Pel Janer de 1870 publicà en la Revue positi­viste un estudi doctrinal titulat Origines organi­ques de la Morale, que prodUÍ gran sensació.

lO Littré

Com fa notar un de sos illustres' deixebles',«en Littré prengué no més la part util i entera­ment cientifica de la doctrina de son mestre, ¡,encara ql.le un xic massa afecte a les fórmulesd'aquest, sapigué eliminar tot lo que tenia d'es­tretesa metodica i de fraseologia especialista,presentant en Comte en un llenguatge clar,concret i sobri, comprensible a tot-hom, fixantaquelles doctrines diluides en molts volums, enun o uns quants paragrafs clars, nèts i justos,tant que no donessin lloc a cap dubte».

En Littré va separar-se francament de sonmestre quan aquest anà a parar al misticisme,i, al exposar i desenrotllar el sistema d'aquellper compte propri, formà un positivisme, comha dit un de sos biografs', «més ben informat,pot-ser, de l'historia de les grans civilisacions,menys nodrit de matematiques i més nodrit debiologia».

Aqueixa diferencia de criteri no fou pas obs­tacle pera que al morir en Comte, gelós el dei­xeble del bon nom de son mestre, se cregués enel cas de prohibir als marmessors d'aquest la pu­blicació de les darreres obres del filosop, comindignes de la seva memoria,

Les doctrines den Littré inf1 ui ren poderosa-

I) POMPEU GENER: Amigos y Ma.slros, estudisobre Emillo Littré (del que n'hem extret alguns delsparagrafs que formen aquesta noticia bio~rafica.)

2) H. MARION en La Grande Encyclopedie, articleLillré.

Littré 11

ment sobre la política i els homes publics de sontemps, en especial sobre en Gambetta i en PaulBert, els quals sen declaraven deixebles i s'alaba­ven de fundar la politica positiva, contribuintaquella influencia a assegurar primer el triomf dela demacracia, i més endavant a orientar-ne lamarxa.

En Pompeu Gener remarca també que undels beneficis que I positivisme den Littré haproduit en l'esperit modern «ha sigut un estatsà de reflexió ide dubte que ha fet impossible,en els qui s'han regit per ell, tot fanatisme i totaintolerancia. Sentant que tot són meres relati­vitats, que tot principi adquirit ho era solsdonat l'estat d'observació en el moment en que sformulava, ha vingut a esser una triaga a la cru­deltat i duresa de les costums».

"D'igual manera - afegeix - que en Littré,després de la mort den Comte, cambià I caractergeneral del Positivisme, aquest, després de lamort den Littré, ha sofert una evolució, quedantreduit a unes liniacions amplissimes arn lesquals s'han conformat tots els homes de ciencia,puix han devingut la fórmula exacta de la ma­nera d'esser de totes les especulacions cientifi­ques. En efecte, el Positivisme dogmatic ha des­aparegut pera deixar el camp lliure al metodeinductiu, quedant d'ell no més que l'afirmacióde que ns devem limitar a l'estudi de les relati­vitats fenomenals.»

Sos més importants escrits filosofics, socialsi politics que estaven escampats en diferents

12 Littré

periodics i revistes, els aplegà en Littré amb elstitols La Science au paint de vue philosophique( 1873) i Fragments de Philosophie positive et deSociologie contemporaine ( 1876). D'aquest ultimllibre es d'on traduim el treball que forma Ivolum de nostra l3'iBLIoTECA POPULAR dedicat alPositivisme.

Però es com a filolec q uc en Littré ha fet saobra més important i durable.

Sense parlar de l'Histoire de la langue fran·çaise (1862,2 vol. en 8.u ) i dels Études et glanu­res pour faire suite a l'histoire de la langu~ fran­çaise (1880), sa obra mestra, encara que l'ultimaen ordre cronologic, es el Dictionnaire de la lan­guefrançaise, soperb monument aixecat ensemsa la llengua francesa i a les neo-llatines, «puixen ell se troba el sentit en que cada paraulas'ha usat desde son origen, en, francès, llemosí ocatalà, italià, espanyol i portuguès, comparant,en molts casos, eis diversos sentits de cada pa­raula en varies d'aquestes llengües».

El començà en 1844 i l'acabà en 1873. Constade 4 groixuts volums en 4', i d'un Suplement(1877- 1882).

De ¡'acert i escrupulositat que en Littré posàen aquesta obra capdal solament poden formaridea ls qui hi troben resolts, com així succeeix,els dubtes i dificultats que ls altres diccionarisdeixen en peu. Per això es el fonament i la guiade totes les obres semblants que després d'ellas'han emprès o s'emprenguin; per això, segons

Littré I}

una encertada frase, «sembla que no té res quetémer dels progressos de la critica».

Era de creure que una obra tant excepcionalhavia de deixar· li franca-l'entrada a l'AcademiaFrancesa. No fou així. L'enveja i l'intoleranciaHn barraren el pas duesveg~des, JiJlsque ensessió de 30 de Desembre de 1871 fou elegit enLittré pera ocupar la vacant que .hideixà enVillemain, possessionant-sen el 5 de Juny de1873.

L'admissió den Littré motivà la dimissió demonsenyor Dupanloup, bisbe d'Orleans, un desos més acerrims enemics. Aquesta protesta foutant mal acullida per l'opinió publica, que san­cionà l'ellecció i popularisà, més de lo que ja hoera, el nom del nou academic,

Aquest lleuger esboç deixa entreveur'e l'ex­tensió dels estudis den Littré. Sa universalitatde coneixements ha fet dir-ne que «ell sol esuna biblioteca i una enciclopedia: com els savisdel segle XVI, sab de tot i tracta de tot»'.

La principal preocupació den Littré era ferservir la Ciencia pera millorar la vida, agerma­nant sempre la teoria am la pràctica.

«Teorisà molt sobre Ciencia; sobre Moral,més que teorisar, practicà, i edificà am l'exem­ple. Lo mateix en calamitats pubHqQes que en

I) S. INTE' BEUVE, obra citada.

I4 Littré

desgracies particulars, sempre sel trobava a puntpera socórrer el desvalgut i curar el malalt. AMenil-le-Roy, on passava ls estius, era I metgegratuitde tots els pobres de l'encontrada, que Iveneraven com a,un sant.»

Per sa bondat i 'altruisme sense mida l'ano­menaven «un sant laic».

Morí a París el 2 de Juny de 188 f.

PREFACI 1

EL gran poeta materialista Lucreci sabiauna munió de coses que nosaltres no

sabem. Sabia que hi ha déus afortunats i tran­quils, relegats a un cel on no fan res. Sabiaque existeixen atoms dels quals coneixia laforma, la reunió i la coordinació pera consti.tuir el món (notem, de passada, que sosatoms no tenen res de comú amb els dels nos­tres quimics). Sabia que ls animals són natsd'una generació espontania pera la qual laterra donava els materials, i que fins els en­gendrava tendres i a mig formar. Com hosabia tot això? Es que tot això li semblava

I) Aquest Prefaci es el que en Littré posà al davantdels treballs aplegats en son llibre Fragments de Philo­sophie positive et de Sociologie contemporaine.

16 Littré

explicar meJlor les coses tals com ell creiaconeixe-Ies, i segons una disposició d'esperitque no es pas privativa de sa epoca, lo que ellexplicava li semblava garantit, i sense dificul­tat prenia una explicació per una demostració.

No pretenc modificar la manera de pensardels esperits muntats sobre les altes crossesde la trascendencia. Ma pretenció es moltmés modesta; es excitar les intelligencies quese decanten més o menys cap a les doctrinespositives a considerar, sense deixar-se enlluer­nar, les concepcions que traspassen els límitsde l'intelligencia humana, i a no acceptar lesgrans hipotesis més que com temes que exer­citen la crítica, si poden esser utilment criti­cades, i que s'han d'apartar de la nostra raósi pertanyen aun ultra-univers al qual mainingú ha arribat.

Fa cinquanta anys que en Comte establíla teoria de l'hipotesi en les dencies, i resdesde aleshores ha vingut a somoure ls princcipis posats per ell. Les hipotesis són com pro­vables o incomprovables. Les comprovablessón bones, sigui que l'investigació que sus­citen les declari admisibles, sigui que n de­mostri l'error. Les incomprovables són comillusions optiques, perquè l'investigació ques.~hi aplica no consegueix ni afirmar-les niinvalidar-les.

Positivisme 17

El promotor efectiu de totes les concep­cions incomprovables que s donen com acertes malgrat l'incomprovació, resideix en loque anomenem les nostres necessitats mentals,o, segons el llenguatge de l'escola, els postu­lats de la raó. Arribant a cert punt, el nostreesperit ens diu, en virtut de sa naturalesalogica, que ell no pot concebre les coses mésque de talo qual manera. Perfectament; però,dut, si no s resisteix, més enllà dels seus li­mits, declara que aquesta manera que en ellhi ha també s troba en les coses i que li bastapera penetrar en lo que no coneix, es a dir,l'immensitat del temps abans i després d'ell,l'immensitat de l'espai del que no ovira mésque un recó, l'immensitat de la causalitat dela qual cadena no té més que unes quantesmalles intermitges.

Lo que desde I primer moment hauria deposar-lo en guarda contra sí mateix i contratant exorbitants pretencions, es que aquestanecessitat mental sobre la qual s'apoia variade segle en segle. En J. Stuart Mill lla demos­trat que no es la mateixa en tots els temps,citant el.memorable exemple den Newton (en­tengui-s bé, del mateix Newton), qui no podiaconcebre l'acció a distancia d'un cos sobre unaltre; acció que a les intel1igencies d'avui noorigina cap dificultat. El fenomen psiquic de

2

18 Littré

la variabilitat de les necessitats mentals esl'indici de la condició intima que impedeixl'esperit humà de donar a ses conclusions, si­guin les que s vulgui, els caracters de la tras­cendencia. Aquesta condició es que nosaltresignorem la veritable relació entre aqueix espe­rit i l'universalitat de les coses.

L'esperit humà es un instrument de pre­cisió. Pera servir-sen cal graduar-lo i mar·car·hi un punt fixe. En experiencia, aquestpunt fixe es la suma dels nostres coneixe­ments positius; es una variable que no esgens arbitraria i que segueix el progrés delsaber. En metafisica, aquest punt fixe es loabsolut: es una constant, es veritat, però unaimaginaria.

Aristotil, el més gran esperit cientific del'antiguitat i un dels més grans de tots elstemps, diu en la Metafisica, II, 2: «Les cau­ses no poden esser infinidamen t causades peraltres causes; i, necessariament, cal que hihagi una causa primera i ultima, de la qual,com eficient, totes les altres procedeixin, i ala qual, com final, totes se redueixin». Allàs'hi adverteix, en operació, lo que he anome­nat necessitat mental o postulat de la raó. Aris­totil no sabia pas més de lo que nosaltres sa­bem per l'experiencia, que hi hagi una causaprimera i ultima; més, pera ell, es necessari

Positivisme

que la serie de les causes s'enclogui en unterme que les abraci totes. I, no obstant, quanse considera l'espai, el temp's, els nombres,no pot pOSar-se cap fita an aquestes series,això es, que a qualsevol terme que un s'aturi,sempre es permès afegir-hi un allargament,una durada, una unitat' més. ¿ Per què nos'aplicarà a les causes la mateixa manera deprocedir mentalment que al temps, a l'espai,al nombre; i arn quin dret Aristotillimita unaserie que sembla tant indefinida com' lesaltres?

En el fons, una causa primera i ultima esl'infinit baix el punt de vista de la causalitat,com l'infinit en duració, en espai i en nom­bre. Més en 1. Stuart Mill ens ad verteix queno hi ha altra noció de l'infinit que la possi­bilitat d'afegir quelcom, sense mai acabar, auna serie finida. I té raó. Aquesta es la nociópositiva de l'infinit: l'altra n'es la noció me­tafisica, que, in comprovable; no pot dir-seque sigui ni falsa ni veritable.

AI mateix ordre de nocions pertoca I dirrepetit per tots cantons i baix totes les formes:no' s poden negar senyals de designi en laconstitució de la natura, i particularment enl'organisació dels sers vivents. No hi ha dub­te; i, en efecte, qui negarà que l'ull es fetpera veure-hi, la mà pera pendre, i el ventrell

20 Littré

pera pair? Això són apariencies molt especio­ses. Lo que elles encobreixen, l'espiritualismeens ho di u; i, apoderan t-se d 'aquest sol costatde les coses, ens proposa sobre l'ordre i elgovern del m6n"conc1usions que emanendirectament de ses premises.

Més no s pot deixar mutilar així la qües­tió, i cal pendre ls fets en llur integritat. Alcostat dels senyals visibles de designi hi hansenyals no menys visibles de contra-designi.No es menys faci I acumular exemples d'a­quests. Pera què serveixen (advertiu que stracta de finalitats), pera què serveixen lesplantes verinoses? En rigor, se dirà que enels animals verinosos el verí es un medid'atac i de defensa; però les plantes verinosesno s defensen pas més, no ataquen pas mésque les plantes inofensives. Quin fi ha deter­minat, en les especies ovines i bovines, lacreació de la sang de melça, que, no solamentmatal moltó o el bou infectats. sinó que estransmisible a l'home baix el nom de pustulamaligna? Lo que sobra en la natura es con­tra-designis; lo unic que costa es escullir. Undels més notoris se troba en l'innombrablepullulació dels parasits tant vegetals comanimals. Quin intent ha posat als ulls d'a­quest un corpuscol animat que I priva deveure-hi, en el fetge d'aquell un helminte que

Positivisme 21

el mena pel sofriment cap a la mort, en elcervell d'un tercer un parasit que I fa giravol­tar, am gran extranyesa de l'espectador? Espera donar-se la satisfacció d'aquest especta­cle que la potencia universal engendra, enl'encefal d'una pobra bestia, aqueix hoste mal­factor? Més, callem, perquè no vui flestomarni adorar lo que ns es absolutament incog­noscible.

Incognoscible es el mot apropriat. SOI'S tuamortalis, non est mortale quad optas, ha ditel déu al metafisic de la mitologia, que volguémenar el carro del sol. De fet, proveu deconstruir, amb ajuda dels elements objectius,un tipo subjectiu de poder superior al món, ino conseguireu concebre res que intellectual­ment i moral ens satisfaci. Però hi ha indivi­dus afectes a les idees espiritualistes quepassen per sobre de l'objecció, dient: «No hiha pas necessitat de pendre en consideració lsfets en totalitat: n'hi ha prou am referir-se anels fets que marquen el designi, j' deixar totlo demés que s'arregli com pugui; essentcert que hi ha senyals de designi, es cert quehi presideix una voluntat intelligent; i aixòns basta». No, amb això no n'hi ha prou.Vegeu, sinó, la radical feblesa d'aquestes con­cepcions que aspiren a la trascendencia. L'ad­versari pot, sense perdre temps en refutar· vos,

22 Littré

concedir que feu arbitrariament la vostra tria.Més la mateixa arbitrarietat que us concedeix,també la té i sen serveix pera encloure-s enIes senyals de contra-designi, i en dedueixtambé una inteJligçpcia, però una intelligen­cia al revés, una inteIligencia malefica: Ahri­man dels zoroastrics i son derivat Satan delsjueus i cristians. Amdues conclusions, equi­valent-se, s'anullen.

Un altre metafisic senyala també designisen la naturalesa, emperò designis que no sóninteJligents. No hi ha una contradicció enels termes? No, respon; i ens remet a lesoperacions instintives, ont els animals reali­sen designis dels quals no tenen intelligencia;en l'instint, diu, la naturalesa ns dóna uncomentari explicatiu de sa inintelligent rea­lisació dels designis. Perfectament; però ales­hores ensenyeu·nos, en la natura en general,aquesta substancia, centre de tots els instintsanimals i condició de totes llurs manifesta­cions instintives. Suposar la naturalesa comuna mena d'immens invertebrat sense subs­tancia nervosa, es unahipotesi a la quals'atribuiran totes les virtuts, excepte la d'esserdemostrada o demostrable.

Va sense dir que totes aquestes concep­cions metafisiques no tenen cap accés en laciencia positiva. L'observació i el raciocini han

Positivisme 2J

transformat gradualment el dogma de lescauses finals en un principi fonamental: elde les condicions d'existencia. En aquest prin­ci pi vénen a conciliar-se ls senyals de designii els senyals de contra-designi. Quan les con­dicions favorables a un designi s troben, eldesigni s produeix; quan les condicions sónfavorables a un contra-designi, el contra-de­signi s realisa am la mateixa regularitat.Això no té res de trascendental; però, de­mostrable o demostrat, lo positiu es que nresulten punts de vista infinits en teoria i enla pràctica.

Els grans i segurs descobriments de laciencia han donat lloc, com havia d'esser, aconcepcions mig reals i mig ficticies, però que,satisfent l'esperit com explicació, l'enganyencom demostració. Aquest estat mental, unjove rus, en de Roberty, l'ha qualificat benexactament amb el nom de neo-metafisíca I,

Es una transacció entre les dues tendencies;el fons el forneix l'experiencia, més les con­clusions són subjectives i sostretes a la com­provació. En aquest genre s té prou con­fiança en "esperit humà pera creure que loque sembla obligar-lo logicament, obliga real­ment a la naturalesa.

I) La Philosophie positilJe, juliol-agost de 1874.

Littré

Entre les hipotesis exposades a l'intelligen­cia moderna a proposit dels descobrimentsmoderns, per exem ple a proposit de la conser­vació de la materia i de ses forces, citaré en pri­mer lloc el monü¡me, perquè té per partidarishomes de gran saber. En aquest sistema s vade la base fixa dels fenomens particulars ielementals a la vida vegetal i animal i a lavida general del globo terraqui; d'aquesta, aJa vida del nostre sistema solar, i així sempre,fins que s'hagi abraçat tot el ser en una solaidea; aquesta idea es l'univers. No t deixispas seduir, lector, per aquesta aparien cia d'unencadenament grandiós: es 10gica ires més.Se va dels fets particulars i de les forces ele­mentaries (llevat l'hiatus perillós de la genera­ció espontania i de la producció de les espe­cies) a la vida general i animal. D'allà s va ala vida general del globo terraqui (aquí co'mencem a entrebancar-nos de valent: es segurquel globo terraqui té una vida comparable ala vida vegetal i animal?). De la vida del globoterragui s va a la del nostre sistema solar(aquí ensopeguem més encara, perquè igno­rem com se comporten les planetes nos­tres germanes, i sobre tot els innombrablesestels). Més, ont ens entrebanquem deltot es en aqueix formidable així sempre, queens condueix al ser i a l'univers. Així sempre

Positivisme 25

00 ns mena a res semblant; el ser no es ar­ribat a terme ni l'univers tampoc; i aquestarepetició simetrica de la terra en el sistemasolar, del sistema solar en el sistema estelar, idel sistema estelar en l'ultra-univers o incog­noscible, no es res més que neo-metafisica.

L' H:eckel divideix els naturalistes con­temporanis en dos agrupaments oposats, quese confonen amb els dos camps de la filosofia,en lluita, com se sab, desde més de dos milanys: el dels dualistes, que cerquen les causesde \'intelligencia i de l'organisació en les ideesplatonianes o en les causes finals, i el delsmonistes o panteistes, es a dir, d'aquells queno admeten cap diferencia fonamental entrela natura organica i la natura inorgaoica,però consideren tota materia com animada,tota vida com lligada a la materia, si bé ano­menen causes eficients les causes de tot desen­rotllament organic i de tota vida intellectual.

Men dolc per l'H¡eckel, però sa enumera·ció es incompleta. Fòra de les idees plata­nianes o causes finals i dels sistemes panteisticso manistes, hi ha ls naturalistes de l'escolapositiva, que no volen ni dels uns ni delsaltres, i que, sense la més petita reverencia,tracten de metafisica la finalitat i el monisme.

El transformisme o evolució es una hipo­tesi. Presa com un fet, ens desencaminarà,

Littré

induint-nos a creure que sabem lo que real­ment no sabem j més, acceptada a beneficid'inventari, ofereix un tema d'investigacionsque poden esser profitoses en mans així delsqui la combaten Com dels qui la sostenen.

No cal dir lo mateix quan s'aplica a l'Uni­vers la doctrina de l'evolució: Aleshores es nosolament una hipotesi, sinó fins una hipotesidolenta, perq uè es incomprovable. L'evolucióes unfetessencialment biologic. S'observa comd'un ovul sen desenrotlla un vegetal o un ani­mal; això es evolució. S'observa com la serieorganisada, tant viva com fossi!, se divideix engraus, separats, d'una banda, pel temps, del'altra, per la complicació de les funcions:això encara es evolució. El mateix punt devista s'aplica, en fi, sense esforç, a les socie­tats humanes, d'on 14" base es tota biologica.Més, quan se surt del domini biologic peraentrar en el domini cosmologic; quan se con­sidera l'incandescencia de la terra i del sol,així com llur refredament, com casos d'evo­Iució, aleshores se cambía I bon sentit d'unmot, pera atribuir-n'hi un que no es més queuna manera de veure de l'esperit. No sabempera quina fi ls astres se són encesos, ni peraquina fi s refreden j i res guanyem batejantamb el nom d'evolució la nostra ignorancia.

S'ha dit que I positivisme ha anat a fondre-s

Positivisme 27

en el transformisme o darwinisme. Això es

fals, al menys en quant al positivisme francès.

L'August Comte ha judicat, fa quaranta anys,

aquesta doctrina, que pertany an en Lamarck,

i d'on les linies essencials no han sigut pas

cambiades per en Darwin. Ell en mostrà

l'alcanç i les restriccions; i desde aleshores,

malgrat el rejoveniment que li han donat la

se\lecció i la lluita per la vida, cap fet decisiu

ha vingut a contradir el judici den Comte.

El transformisme es, com totes les qüestions

biologiques, incorporable a la filosofia posi­

tiva si la biologia I sanciona, però quedant a

fòra del domini filosofic mentres manqui

aq uesta sanció.Acabo de parlar del positivisme francès; i

es que, en efecte, hi ha un positivisme inglès.

No regatejo per cap estil el caracter positiu a

la filosofia de l'altra banda de l'Estret. Ella

no s funda sinó sobre l'experiencia i no reco­

neix més que lo relatiu: aquestes són les dues

qualitats que la classifiquen en la categoria

positiva.Hi ha, am tot, una diferencia, i es grossa.

La filosofia positiva inglesa parteix de l'estudi

de l'enteniment o psicologia; la filosofia posi­

ti va francesa, del coneixement objectiu del

món, tant inorganic com organic. La manera

de desenrotllament inglès s'explica pel medi

Littré

inglès. Quan les doctrines den Comte pene·traren a lnglaterra, hi feren una forta impres­sió, però hi trobaren una psicologia habil ipoderosa. D'aquí n vingué la transacció. Unavisible empremta de positivisme s marcà sobrela filosofia inglesa, però la psicologia restàsent-ne I fonament.

La qüestió debatuda entre la filosofia in­glesa i la den Com'te es molt considerable. Nopenso que se n'hagi debatuda cap més impor­tant desde la gran disputa entre I nominalismei el realisme que preocupà a l'Edat Mitjana.

No es fòra de proposit fer notar que, si lafilosofia inglesa i la filosofia francesa són posi­tives, la filosofia alemanya segueix essentmetafisica.

En aquest litigi, ja se sab quina es maposició: sóc deixeble den Comte. A la doctrinainglesa li manca una gerarquia de les ciencies;aquest es, segons jo crec, el més gran aven­tatge de la filosofia a base objectiva. Més con­fesso que la discussió no es acabada. Cal deixaran el temps la tasca d'aplegar els fets i elsarguments que asseguraran l'ascendent del'una o de l'altra sobre la raó publica. Esticpersuadit de que quan més la psicologia ten·deixi a entrar en la biologia, J(lés s'enfortirà lafilosofia a base objectiva.

En els nostres llibres i en les nostres revis-

Positivisme

tes veig a cada punt escriptors que acullen

arn lloances talo qual proposició de la filosofia

inglesa, però que no diuen mai ni un sol mot

den Comte, sense 1 qual aquesta proposició

no hauria pas vist la llum. Els filosops ingle­

sos no neguen de cap manera l'influencia que

sobre d'ells ha exercit en Comte: es la nostra

gent la que ignora l'historia i la filiació de les

idees positives.La noció de ¡'incognoscible, introduïda

per la filosofia positiva com element especu­

latiu, es de primer ordre, a causa de sa realitat

i de son alcanç. Els metafisics, que s'establei­

xen en l'incognoscible com en llur estada

propria, la neguen. Però tinguem-la sempre

cuidadosament davant nostres ulls: ella ns

recompensarà arn més saviesa en el pensament

i més senyen la conducta.

Juliol de 1876.

DE LA FILOSOFIA POSITIVA 1

DE LA QÜESTIÓ FILOSOFICA

TAL COM POT SER PLANTEJADA EN NOSTRE TEMPS

Les idees filosofiques exerceixen una fun­ció indispensable ep l'evolució de l'huma­nitat. Els qui ho neguen no consideren proules condicions que ha n presidit a les fases suc-

1) En 1844, el periodic Le National publicà en sosnumeros del 22, 25, 26 i 29 de Novembre i 3 i 4 de Desem­bre I treball que aquí reprodueixo. Va ser fet reimpri­mir a Holanda per deixebles de la filosofia positiva(Analyse raisonné du «Cours du philosophie positivende M. Auguste Comte, par M. É. Littré (Utrecht, 18451.Jo mateix l'he posat al començ del petit volum tito latConservation, révolulion et positivisme, que apareguéen 1852. Molts anys després el gran llibre den Comtehavia merescut fóra de França l'apreci public; més,

Positivisme ]I

cessives d'aquesta evolució. Deixant, doncs,

de banda, com mancada en absolut de fona­

ment, aquesta negació prejudicial, queda a fer

notar, respecte de les idees filosofiques, un

estat dels esperits singular i especial a nostra

epoca: els uns, atenent-se més a les nocions

positives que a les nocions generals, i no tro­

bant en cap de les filosofies actuals un punt

estable, abandoñen, desesperats, un terrer

que ls sembla sempre movible i s llencen als

estudis particulars; els altres, més afectes a les

nocions generals que a les nocions positives,

passen per alt les dificultats inherents a les filo­

sofies actuals i tenen per suficient l'auxili que.

aq uestes els suministren. Ja es prou aquest sol

enunciat d'una situació real pera indicar una

llacuna en el sistema de nostres coneixements:

els estudis positius no són prou generals; els

estudis generals no són prou positius.

quan aparegueren mos articles en Le Na/ional no

l'havia trobat encara a França. Aquells articles no pas­

saren del tot desapercebuts: primer tingueren la sort

de causar an en Comte una satisfacció ben merescuda

d'aquest home que ho sacrificà tot a sa idea i a sos

treballs; després contribuiren, en una mida que no

exagero, peró· que fou, no obstant, real, a oferir un

punt de reunió als esperits que, afanyosos de ciencia i

de filosofia, tractaven de juntar·los, sense poder·ho

conseguir.

]2 Littré

No cal sinó parar un moment l'orella anels ecos de la societat europea pera percebreles discordancies que hi esclaten de tot arreu.Les religions (que són en cert punt de vistauna veritable filosofia, perquè donen unaconcepció general del conjunt de les coses), lesreligions no tenen en absolut cap simbol quepugui acoblar tots els esperits. El catolicisme,el protestantisme i ses innombrables sectes,el mosaísme, compten amb homes molt illus­trats, inhabils, arn tot, pera convence-s reci­procament; i cada una d'aquestes comunionsté Iimits que en va s'esforça en traspassar. Lomateix passa en la filosofia propriament dita.A França, l'escola eclectica ha pres una voladaconsiderable; però la doctrina den Condillacno s'es per cap concepte extingida, així comtampoc cap d'aquelles que ha infantat el se­gle XVIII; i, ben recentment, homes eminentshan ensajat altres vies metafisiques. A Alema­nya,en Kant, en Fichte, en Schelling, enHegel, pera anomenar tant sols els més cele­bres, se com parteixen el domini del pensa­ment. A Inglaterra, lo que hi ha de filosofiase contreu essencialment a l'escola escoceSa,an en Locke, a la psicologia experimental. AItalia, la metafisica compta també am repre­sentants que no deixen de tenir anomenada iqu e llencen una diversitat més en mig de totes

Positivism~ JJ

aquestes altres diversitats. Tal es, doncs, l'es­tat de les coses: religions contra religions,filosofies contra filosofies, i, per altra banda,religions i filosofies baralIant-se sovint lesunes am les altres.

Hi ha més encara. De molt temps ençà lesescoles teologiques i metafisiques han renun·ciat a co!ocar en llur domini les ciencies fisi- .ques i naturals. Aquestes se desenrotllen d'unaman,era del-tot independenta i valent-se deprocediments oposats; no tracten sinó lesqüestions relatives i s'abstenen de les qües­tions absolutes; s'ocupen, no de l'essencia,sinó de les proprietats de les coses. D'aquíve ¡ caracter positiu que ls es inherent; d'aquíl'ascendent que prenen sobre ls esperits, i lacontinuitat no interrompuda de llurs pro­gressos. Però això es justament lo contraridels metodes teologies i metafisics; hi ha unaincom pati bilitat radical entre aquestes duesmaneres de procedir, que de dia en dia deve­nen més extranyes l'una a l'altra.

Hi ha més encara. Les ciencies fisiq ues inaturals, el metode de les quals es tant potent,no tenen cap eficacia filosofica. Els mancaunitat; no formen un tot, un conjunt lligatper una doctrina comuna; i, sobre tot, deixenelífòra I fenomen complexe i immens de lessocietats humanes. Per més que s com binin

3

34 Littré

sense fi totes les nocions sobre l'espai i elmoviment,sobre I sistema celest, sobre lsagents fisics, sobre les composicions quimi­ques, sobre l'anatomia i la fisiologia, no senfarà sortir cap· solució respecte an aquestamateria, la més complicada, la més dificil, lamés important de totes. Com més claramentse coneix l'extensió' de les ciencies, més secomprèn que, tals com són, no ls es permèsescometre semblant problema.

Veus-aquí, doncs, el veritable estat actualde les més altes especulacions: idees generalsque, valides en el terrer social, deixen d'es­ser·ho en el terrer científic; idees generalsque fins estan exposades a divisions senseterme; en fi, ciencies particulars l'impotenciade les quals pera formar, en l'estat actual, unafilosofia, es ben manifesta pera tot·hom. Elsfets socials se divideixen, 0, en altres termes,el govern espiritual de les societats se disputaentre les religions i les metafisiques. Parale­lamtnt s'eleva una serie de nocions especula­tives degudes a les matematiques, a l'astrono­mia, a la fisica, a la quimica, a la biologia.Aquestes ciencies, sense preocupar-se de lessolucions teologiques i metafisiques, fan pre­valdre irresistiblement les demostracions queelles aporten. Així, el domini especulatiu setroba dividit en dos compartiments pregona-

Positivisme l5

ment isolats, l'un pertanyent a les religions ia la metafisica, l'altre a les ciencies positives.D'una part, les nocions religioses i metafisi­ques, que enclouen les idees més generals, jano tenen ¡'antiga força de convergencia que lshavia donat l'imperi sobre ls esperits; i, d'altrapart, les ciencies particulars, que conq'uerei­xen per força l'assentiment i menen la con­vergencia mental, no són capaces d'arribar,per sí soles i sense filosofia, a una generalitatcomprensiva.

Endinsem-nos un xic més en l'examen dela situació historiea dels dos metodes entre lsquals està compartit el domini especulatiu.Les divergencies de que l'Europa moderna esteatre no són pas fortuites, perquè tenen percausa la ruptura de l'unitat catolica baix elsesforços del protestantisme i de la filosofiacritiea; tot el terrer modern està sembrat dedesferres d'aquest naufragi. Tampoc es peratzar que les doctrines generals del nostretemps deixen enfòra de llur influencia Idomini de les ciencies positives. Aquestess'han emancipat progressivament, i l'una des­prés de l'altra, de la tutela primitiva, i s'hansustret a una direcció incompatible am llurpropri metode. La mateixa onada que ns hadut successivament les teocracies antigues, elpoliteisme greco-romà, el catolicisme i, a partir

J6 Littré

del segle XVI, l'era de revolució, la mateixaonada ha dut també successivament les cien"cies arn llur metode experimental, inductiu ideductiu. En llur continua creixença haninvadit totes les nocions del saber humà, totes,excepte aquelles que toquen a les qüestionssocials, i les han invadides per l'empleu dellur manera de demostració, tant determinantpera ls esperits. Aqueix es, séns dubte, elsecret de 11 ur força; més, in com pletes comsón, duen també I secret de llur impotenciafilosofica. El fet es que les intelligencies mo­dernes pertanyen a un doble regim mental.Veritat es que l'un assoleix el cim de lescoses, però està exposat a dissidencies irreme­diables, perquè neixen de sa prop ria disolució:l'altre no ha arribat al punt culminant; més,per la naturalesa mateixa de son metode, nocomporta cap dissidencia fonamental. Tots dostenen un buid; més el buid de l'un es unallacuna, perquè són les ciencies les que li hanescapat; el buid de l'altre es un blanc queencara no s'ha provat d'omplenar. D'amduesparts, insuficiencia, l'un no tenint eficaciacientific:a, l'altre no tenint eficacia social; mésl'insuficiencia de l'un es un fet sobre I qualel passat ja ha decidit; l'insuficiencia de l'altrees un fet reservat encara, i sobre d'ell cal que.l'avenir decideixi.

Positivisme J7

Les coses estan posades entre una filosofiata'nt teologica com metafisica, la qual no haconservat ses posicions, i una filosofia rudi­mentaria que encara no té sinó elements igens de doctrina. Les ciencies han subjectata llur metode i a llurs teories l'espai i el mo­viment, el sistema celest, les accions fisiquesdels cossos, les combinacions elementaries deles substancies i els fenomens dels sers ani­mats. Què ls resta fer pera que ho abracintot? Entrar en el domini dels fets socials, enel llindar del qual les veiem avui arribades.Ara bé: suposem, arn b el pensament, acabadaaquesta gran operació, suposem extès finsallà I metode positiu. Aleshores l'incapacitatprovisional que entorpia les ciencies desapa­reix; la resclosa que les deturava s romp;s'apoderen de tot el domini especulatiu; i,tenint ja tot lo que se sab del món inorganici de la vida, aquesta adjunció les completadefinitivament. Tal complement es la prepa­ració indispensable, però suficient, pera l'ela­boració de la doctrina general. En aquestpunt pot emanar de les ciencies una filosofiaque, com elles, serà positiva.

La fiiosofia positiva es experimental, puixprové de les ciencies, que no tenen altra guiaque l'experiencia ajudada de l'inducció i dela deducció. Se compon de nocions relatives,

Littré

no absolutes, perquè no pot elaborar mésque les qüestions aportades pels afluents quel'han formada. Es, en fi, una filosofia, puixopera sobre I conjunt dels fenomens; con­junt que es complet, del moment que a lescien cies ja existents s'hi afegeix la cienciasocial. Operar sobre aquest conjunt es l'obrafilosofica; trobar la ciencia social es el preli­minar.

Ens-e sorpendrà, séns dubte, en el punt devista en que comunament estem colocats, queaquest preliminar sigui necessari; però ladiversitat del metode es qui imposa aquestanecessitat. Una filosofia que no emmanllevicap idea a una intervenció sobrenatural o ales nocions metafisiques, no pot existir mésque a condició de posseir davant d'ella, i commaterials, totes les ciencies particulars. Unafilosofia que no prové de principis sen lats apriori, i que s forma per una inducció gene­ral, necessita que totes les dèus d'induccióhagin sigut descobertes. Mentres quedi unordre de fets que no hagi sigut abordat pelmetode positiu, la filosofia positiva es im­possible. Semblant concepció es, doncs, ne­cessariament filla del temps. Ha calgut queella trobés les diferentes ciencies ja consti­tuides; ha calgut que no tingués de traspas­sar més que un graó; ha calgut que pogués

Positivisme J9

esser un simple allargament d'un sistema:que ha restat fins a tal punt rudimentariincompíe1.

Fer de l'historia una ciencia i crear unafilosofia positiva, són dues idees consecutives,però conexes, i que, al punt ont ha arribatl'humanitat, no poden esser separades. Fer del'historia una ciencia (l'historia no es més quela soèietat considerada en el temps) es, d'unapart, reconèixer que ls fenomens socials sesegueixen en una successió que no es ni arbi­traria ni fortuita, i d'altra part determinar lallei d'aquesta successió. Mentres no s'ha ob­tingut aquest resultat, o bé ls fets, en estat desimples materials, no són més que un objected'erudició, o bé s presten a totes les explica­cions, per vagues que siguin; i eixa es la doblecondició en que l'historia encara avui se troba.Crear una filosofia positiva es coordinar latotalitat del saber humà, de manera que sentingui alhora tots els caps, posant així remeia la doble insuficiencia que, en l'estat actual,acusa d'una incapacitat igual, però inversa, elmetode positiu i el metode rival.

Tal es, doncs, l'operació cientifica i filoso­ficà que en Comte ha volgut complir, i quejo m proposo examinar. En aquest examenseguiré l'ordre que acabo d'indicar, exposantde primer la teoria social, després la filosofia

4° Littré

que neix del conjunt de les ciencies definiti­vament acabades.

Pera concebre la teoria social cal familiari­sar-se arn l'idea de que causes més o menysgenerals, i colocades fòra de l'acció individual,obren en el sí de lés societats. Aq uestes causesprodueixen resultats que I raciocini hauriasigut absolutament inhabil en preveure, i queno s revelen més que pel temps i l'experien­cia. L'historia ja comença 8 esser prou extensapera oferir-ne alguns exemples; i no deixaràpot-ser de tenir j nterès fer passar per davan t delsulls del lector aquesta mena de prolegomens.

L'antiguetat ha senyalat un fenomen cu­riós: les populacions lliures, els ciutadans deles antigues republiques, no han pogut maimantenir-se per la reproducció. Els nou milesparciates den Licurg se reduiren a un milerdesde temps d'AristotiJ. El poble d'Atenes sevegé obligat ben sovint a recrutar-se per l'ad­junció dels extrangers. El de Roma, encaraque establert sobre una base molt més ampla,havia sofert la mateixa influencia, i ja sabemen quines engunies posà a August la perduade les tres legiol;ts de Germania, en un momenten que la populació romana sotmesa al recruta­ment havia disminuit. En una paraula, la faltade ciutadans ha sigut una de les causes mésactives de la ruína de les republiques antigues.

Positivisme

Les coses no han anat altrament en els

temps moderns. Totes les aristocracies, tots

els cossos restringits, o que no s van refent

més que entre ells mateixos, han experimen­

tat perdues graduals que hi haurien ocasionat

una extrema reducció sense les adjuncions

fetes de tant en tant. No hi ha una sola noble­

sa a Europa la massa de la qual se remonti a

una gran antiguetat. La major part de les

antigues families han desaparegut; i els enno­

blits en diverses epoques són els qui han

omplert els buids. «Més, se dirà, les popula­

cions lliures de l'antiguetat, les nobleses de la

Etat Mitjana i dels temps mòaerns han estat del

tot subjectes a una causa particular de destruc­

ció, això es, la guerra. Unes i altres eren essen­

cialment militars, i veus-aquí la raó d'aquesta

extinció gradual.» No hi ha dubte. També

fóra facil demostrar com al costat d'aquesta

causa real de destrucció existien nombroses

causes de conservació, tals com la riquesa, el

benestar, l'allunyament dels oficis perillosos

diferents de l'ofici de la guerra; podria dir que

la guerra està lluny d'exercir una acció des­

tructora sobre les populacions generals i no

restringides; però prefereixo presentar un

exemple decisiu i que no deixa lloc a dubtes.

Si les families de posició excepcional de ben­

estar, i no aliant-se més que entre elles, eren

Littré

capaces, o bé de mantenir-se del tot, o bésobre tot de multiplicar-se, les families realsde l'Europa moderna, que formen una verita­ble tribu, haurien d'haver caminat, després desis o setcents anys de .closes, cap a una consi­derable multiplicació. Aquí la guerra no hi hafet res, el nombre de persones reals mortes enel camp de batalla es petit; no obstant, llunyde que I desenrotllament hagi sigut progres­siu, se compten moltes families extingides enaquesta tribu, i de temps en temps s'hi veuenentrar alguns nous membres. Així, arn tot ino haver-hi cap causa de perdua i sí moltescauses de conservació, -la riquesa, ols cuida­ments, la medicina sempre a mà, - aquestesfamilies privilegiades no s'han multiplicat, nofan més que sostenir-se, i els calen també ad­juncions. Les classes restringides, com se veu,no tenen el poder d'extendre-s ni, per conse­güent, de refer-se; i, sobrevenint les destruc­cions accidentals, la disminució numerica hies inevitable.

Veus-aquí, doncs, un fet remarcable que sprodueix tant én els temps antics com en elstemps moderns, un fet, am tot, que mai ningús'hauria imaginat a priori, perquè semblacontrari a totes les induccions. Si al raciocini,abandonat a sí mateix, se ¡'hagués privat delsocors de l'experiencia, no hi ha dubte que

Positivisme 4J

hauria suposat tot lo contrari, i hauria admèsque les families privilegiades en riqueses i enbenestar havien de multiplicar-se. Aquest fetpermet judicar tota lapolitica antiga. Ellas'havia equivocat de mig a mig respecte lescondicions de durada de ses institucions; soshomes d'Estat, volent donar permanencia asocietats restringides, emprenien una tascasuperior a les forces humanes; o, al menys,hauria calgut instituir al mateix temps medisde reparació successiva pera un edifici quecauses naturals feien mal ver sense parar. Peròres se n'havia pogut preveure, ja que res sensabia; i les lleys ignorades d'una mena defisiologia social han contribuit poderosamenta produir la ruina de les grans institucions del'antiguetat, ruina tant dolguda pels homesd'Estat, que, arn tot, no sabien sinó proposardebades el tetorn a un antic ordre de cosesdestinat a sucumbir de nou després de cadarestauració.

Mentres la posició privilegiada de les aris­tocracies els impedeix multiplicar-se, la mise­ria, per un efecte que la raó a priori tampochauria sospitat, tendeix a fer pulular en nom­bre infinit existencies mesquines, en veritat,i reduides. L'experiencia prova que, entre lescauses de multiplicació de l'especie humanacal comptar-hi l'estat miserable de les popula-

44 Littré

cians lliures. Aquest es també un resultatcontra I qual els homes d'Estat se resisteixendebades, un embarraç del qual 'cap força pottriomfar. L'exemple més sorprenent n'es ¡'Ir­landa, país on la massa de la papulació hasigut llençada, per diverses causes, a un pro­fon malestar. Allà l'onada del pauperismecreix sense parar, i mentres l'extrema miseriasigui I flagell d'aquesta encontrada, l'extremacreixença de la papulació irlandesa vindrà aamoinar a sos governants i a complicar totesles qüestions politiques.

La transmissió de la civilisació d'un poblea un altre ha de citar-se també entre ls casosen els quals sols ¡'experiencia podia ense­nyar-ne I resultat i determinar la conducta aseguir. A molts, discorrent desde llur estudi,haurà semblat que pera transformar nacionsbarbres en nacions civilisades no hi havianecessitat de res més que de l'educació, ique una generació havia de bastar pera aquestametamorfosi. Doncs ¡'historia desmenteix pertots cantons aquesta suposició. Es sols amb eltemps que una nació selvatge s'assimila lesidees d'una nació civilisada, i un temps tantmés llarg com més gran es la distancia entreamdues. Fixeu-vos en els pobles del Nordd'America, tant selvatges quan aquest conti­nent fou descobert pels europeus. Doncs bé;

Positivisme 45

en nostres dies tot just comencen a apuntarentre ells alguns germens de civilisació. S'hannecessitat tres cents anys pera fer-los un xicaptes pera concebre lo que ns apar senzill inatural. No ha succeit altrament en l'antigue­tat. Seguint, per exemple, l'ordre de conquestaveiem arribar en la politica i en les lletresromanes les populacions espanyoles, france­ses i bretones. Els espanyols, que foren elsprimers conquistats, arribaren a l'assimilacióabans que ls gals; i els gals, a llur torn, arri­baren abans que ls bretons. Aquest fenomengeneral i constant indica arn quina poca traçaels pobles civilisats han treballat pera Ja civili­sació dels pobles barbres; indica tam bé quinaconducta convindria seguir en l'avenir. Lesidees, com totes les coses, exigeixen un tem psd'evolució; i demanar que lo que ha sigutproducte de llargs segles pera les populacionsavançades devingui immediatament patrimonide les populacionsendarrerides, es voler supri­mir l'interval necessari que separa la sembrai la cu llita., Aquest fet es un dels més importants peral'historia de l'humanitat i pera la filosofiaentera. En ell se mostra, en sa realitat, elcaracter essencialment relatiu de totes lesconcepcions humanes, fins d'aquelles que smiren com més absolutes. Si fos possible trans-

Littré

portar am llurs id(les els homes de les genera­cions passades al tem ps d'ara s'hi trobarienmalament i no podrien conformar-se arn nos­tre regim mental, Aquesta hipotesi que aquífaig, se troba diariament rea)isada en els con­tactes dels pobles civilisats amb els poblesendarrerits: segons prova l'experiencia, no hiha res tant dificil com fer entrar en l'esperitd'aquests les nocions d'aquells. Així, les opi­nions, les institucions, són relatives a la posi­ció que les nacions ocupen en el temps; i lesconcepcions humanes estan tant lluny d'esserabsolutes, que basta arn somoure-les un xic,sigui en l'espai historie, sigui en l'espai geo­grafic, per¡¡. trobar-les inaplicables.

Les estadístiques judiciaries que ls governspubliquen d'algun temps ençà, ofereixenl'exemple d'una remarcable constancia en elsfets d'ordre moral. ¿Qui, sense alguna expe­riencia, no hauria cregut que ls crims i delic­tes havien de variar considerablement d'unany a l'altre? ¿ Qui no hauria pensat que enaixò, més que en cap altra cosa, hi intervenia Illiure arbitri, i que en els intervals més acos­tats el trist contingent havia d'oferir notablesfluctuacions? Am tot, no es així: les xifresinexorables resten les mateixes en limits benreduits, i, no cambiant les causes, tampoccambíen gens els efectes.

Positivisme 47

Així, doncs, es evident que per la simplejuxtaposició dels homes en la societat, per lesrelacions que entre ells s'estableixen, per lestendencies que necessariament resulten dellurs disposicions primordials, neixen pode­roses influencies que deixen enrera, anulen,desnaturalisen les combinacions artificials delshomes d'Estat. No es possible cap cienciasocial mentres s'ignorin semblants condi­cions; elles han sigut absolutament ignoradesen l'antiguetat, ho han sigut en l'Etat Mitjana;en nostres dies es quan se comença a entre­veure-les. I, en efecte, en tal complicació, onles accions més efectives eren continuamentdissimulades, sols l'experiencia dels seglespodia esvair algunes de les incognites d'a­quest dificil problema, Quan les causes sónpoc nombroses, basten poques observacions ide curta durada pera fer trobar la llei que lesregeix; quan concorren en gran nombre peraproduir un determinat efecte, l'esperit humàno té prou força pera destriar-les i cal que laevolució successiva de les coses s'encarregui defacilitar-li aquesta tasca. Tal es el servei quepresta l'historia; i l'antiguetat era massa jovepera sospitar els principis remots dels successosimmediats que, a pesar d'ella, de dia en dia latransformaven.

Es que, en efecte, encara que composta

Littré

d'individus en apariencia independents unsd'altres, la societat forma veritablement uncòs on tot conspira. Si nosaltres no ns tro­bessim del tot en aquest medi, i no fossimquasi cecs, per raó de la costum, pera ls feno­mens que s'hi succeeixen, estudiariem arn lamés apremiant curiositat el jòc de tants res­sorts. Se tracta de nodrir, d'aposentar, d'ins­truir, de defensar la societat, d'augmentar lesseves llums, de mellora.r sa industria; i tot això sfa per una multitut d'agents que, tot prestantaquests serveis publics, no obeeixen, arn tot,sinó a llurs gustos, a llurs vocacions, a llursinteressos. El més humil membre d'aquestacomunitat cumpleix, als ulls del filosop, unafunció social; i no hi ha dubte que arribaràtemps en que la societat reconeixerà aquestaveritat. Una volta un s'es acostumat an aquestamanera de veure, esdevé ben palpable que, enaquest gran còs de les societats humanes, anu­lant-se les individualitats, se formen resultantsque mouen les coses.

El concurs espontani que s'estableix entreels individus pera constituir les societats, s'es­tableix fins entre les nacions mateixes, i cons­titueix d'aqueixa manera agrupaments en queels membres són solidaris els uns dels altres.Aq uests agrupaments tendeixen, per llurs ex­trems, a adjuntar-se ls pobles amb els quals

Positivisme 49

estan en contacte. Així es com, en l'antigue­tat, l'agrupament greca-romà s'~djuntà i assi­milà les papulacions barbres que I rodejaven.D'allà es d'on han sortit les nacions moder­nes, agrupament nou més extens i dotat d'unaacció molt més patenta per raó de la sevasuperior extensió i de sa civilisació més aven­çada. Paralelament s'hi troben l'agrupamentmusulmà, l'agrupament indià, l'agrupamentxinès; cada una d'aquestes aglomeracions hafet arribar lluny sa influencia. A America,havien començat a formar-se agrupamentssemblants; l'arribada dels europeus els haanorreat. Avui, es evident que aquests agru­paments, que per tant de temps no havientingut uns amb altres sinó febles contactes,tendeixen a coneixe-s, a entrar en una esferacomuna; i l'agent d'aquesta immensa assimi­lació es evidentment la papulació europea.

A mesura que s'aixampla la base de lacivilisació, l'estabilitat augmenta. El món ma.dem es més estable que I món antic, i ho deu,entre altres causes, an aquesta que acabo desenyalar. Les pertorbacions inevitables en elcurs de les coses devenen menys perilloses imenys profondes de lo que ho han sigut altretemps. Representem-nos la civilisació europeaempeltada, com ja ho està, per totes les partsdel món, i s compendrà lo molt fortes que

4

5° Líttré

havien d'esser les sotragades pera exercir-hiuna seriosa influencia. El desbordament depapulacions, que en el segle IV pogué ender­rocàr l'imperi romà i pertorbar "de la maneramés greu l'antic ordre de coses, un desborda­ment semblant, dic, per altra part impossible,fóra en absolut impotent contra l'ordre mo­dern. L'augment d'estabilitat, disminuint laacció de les pertorbacions, tendeix a posar mésen evidencia la llei de l'evolució de les societatshumanes'; anulant les influencies contraries,la fa predominar cada vegada més.

Es el temps, fins aquí unic instructor enpunt a nocions historiques i politiques, es eltemps qui ns ha revelat l'extensió necessaria il'estabilitat creixents de les civilisacions supe­riors; es ell també qui s'es encarregat dedemostrar-nos, sense recular, que ciencia erapoder. No hi ha dubte que a la ciencia lsgrecs i els romans van deure l'ascendent queobtingueren j més la llur, ben poc avançada,no era prou potenta pera establir una barreradefinitiva entre ells i els barbres. Si bé lanoció de la potencia cientifica fou desde ales·hores portada endavant, fou desmentida arnmassa rudesa pel triomf de les populacionsgermaniques pera exercir influencia sobre lsesperits. Els goths pogueren deixar la Gredaamb els seus llibres i felicitar-se d'haver per-

Positivisme

manescut a l'abric d'una cultura enervadora.Més els accents selvatges de la barbarie triom­fant no han trobat ressò de cap mena; i s'esrevelat el resultat singular i impensat de quela força no resideix pas allà ant els primershomes l'havien colocada, i que del fons d'es­tudis especulatius i de combinacions abstrac­tes en surten poders ben superiors al furor, al'impetuositat de les multituts. Aquest despla­çament es un dels fets més significatius de lahistoria, es un dels que determinen am lamajor seguretat la direcció del desenrotlla­ment de les societats.

D'aquí, impossibilitat de constituir unaaristocracia permanent, es a dir, una papulaciórestringida refent-se per sí mateixa: sempre lesbarreres se rom pen pel sol fet de les extincions.D'aquí, impossibilitat d'impedir a una papula­ció lliure, profondament miserable, el pululardesmesuradament: donades certes circumstan­ces, res pot ja oposar-se a la multiplicació delssers vivents. D'aquí, impossibilitat de trans­portar de cop i volta, sense l'element deltemps, la civilisació d'un poble a un altrepoble: sempre aquesta transmissió experi­menta una resistencia insuperable en els pri­mers moments, i es sempre necessaria, peraproduir efectes durables, una lenta elaboració,tant més llarga com més gran sigui la distan-

52 Littré

cia de civilisació. D'aquí, impossibilitat decarnbiar el contingent dels crims en una papu­lació donada; sempre I nombre oscila dintrelimits molt reduits, mentres les circumstanciesentre les qualsse produeixen són les matei­xes. D'aquí, extensió inevitable de la civilisa­ció europea per tot el globe; sempre lespapulacions inferiors en civilisació s mostreninferiors en forces, i la modificació del mésfeble pel més fort, del menys habi! pel méshabi!, no es sinó qüestió de temps. D'aquí,introducció definitiva en els afers humans del'intelligencia i del saber com elements pre­ponderants de poder: com més els tempsavancen, més se manifesta la feblesa de labarbarie; i lo que ara convé es que les nacionscivilisades sapiguen usar arn prudencia i ha­bilitat d'aquest asc:endent posat entre llursmans.

Tots aquests fets que acabo de senyalarhan sigut revelats a poc a poc pel curs de lahistoria; tots han sigut independents de lesvoluntats humanes; tots s'han produit sensesaber-ho les papulacions passades, que unadesprés de l'altra han treballat pera fins bendiversos; tots, finalment, tendeixen a mostrarl'aparició de forces, de causes, d'influenciespropries a les societats. No es pas l'home con­siderat com individu, són els homes conside-

Positivisme 53

rats com formant un còs, es a dir, les societats,les que fan esclatar aquests grans fenomens, ala vegada irresistibles i inesperats. Si hi refle­xionem amb atenció; si ns desprenem de pre­

judicis habituals; si, prenent per exemple l'as-tronom, sabem sostreure-ns arn b el pensamental medi que ns envolta, i contemplar-lo comsi n'estessim fòra, arribariem a la conclusióde que ls esdeveniments histories, això es, elsfenomens socials, no poden estar exempts,més que tot lo altre, de lleis determinades.Cal insistir sobre aquesta noció, perquè esessencial. Ella combat els sistemes,ja teologies,ja metafisics, que, suposant la societat sensedirecció propria i independent, creuen queson moviment es degut a intervencions natu­rals o a combinacions purament politiques:combat també la practica dels homes d'Estat,els quals, consagrats a l'empirisme, arn proufeines veuen altra cosa que un present limitat,sense cuidar-se del passat que ha preparataquest present i de l'avenir que I remou.

Aquesta noció es la que en Comte ha vol­gut establir sobre bases positives, cientifiques,en la part de sa obra consagrada als fenomenssocials. Jo provaré, en el següent article,d'exposar com l'historia I forneix de les pro­ves de la successió necessaria d'aquests feno­mens; com, un cop trobades aquestes proves,

54 Littré

la llei que n resulta aclareix a son torn l'his­toria, i fins condueix an alguns calculs moltgenerals sobre I més immediat desenrotlla­ment de les societats. Perquè lo propri de totaciencia, son caracter essencial, es, en certsI¡mits, variables segons les mateixes ciencies,el llegir alhora en el passat i en l'avenir, vuidir, el completar per l'inducció l'Qbservaciódirecta. Així, pera donar l'exemple més sor­prenent i més complet, exemple que, per lodemés, cap altra ciencia no sabria igualar,l'astronomia pot determinar quin era l'estatdel cel segles enrera, i quin serà en tempsencara lluny.

Il

DE LA CIENCIA SOCIAL, o CIENCIA DE L'HISTORIA

S'ha en unciat que ja condició imposadaper la naturalesa de les coses a la filosofiapositiva es, abans que tot, fer de l'historia unaciencia. En altres termes, se tracta de demos­trar que ls cambis an els quals les societatsestan subjectes segueixen una direcció regu­lada i neixen els uns dels altres per una filia­ció. Aquest segon article estarà consagrat adeduir les nocions més generals de la doctrinade l'August Comte, jastigia rerum.

Positivisme 55

Lo que ha dit en Bossuet dels individus sepot dir dels pobles: viuen subjectes a la varia­ció, i eixa es la llei que ls regeix. Això, enefec(e, es incontestable: la societat antiga hadesaparegut pera fer lloc a la societat de l'EtatMitjana; i aquesta, arruinada a son torn, no hadeixat més que despulles entre les societatsmodernes. Aquestes grans mutacions, hansigut fortuites? Es a dir, ¿han pogut succeir-seen un ordre del tot arbitrari, de manera queindiferentment la ci vilisació moderna hagipogut precedir a la civilisació antiga, i aquestaderivar d'aquella? O bé aquestes mutacionshan estat necessaries, es a dir, són nadeS lesunes de les altres per efecte de causes gene­rals i de tal mena encadenades que, pera rom­pre-n la successió haurien calgut immensosdesordres sobre la terra, cataclismes, malaltiespestilentes més homicides que cap d'aquellesque han restat en la memoria dels homes,irrupcions de barbres més nombrosos i mésdevastadors que les populacions germaniq ues,eslaves i tartares, desencadenades sobre l'im­peri romà? An aquesta darrera pregunta, enComte hi respon de la manera més afirmativa:donada la naturalesa de l'home, i no obrant lesaccions destructives altrament de lo que hanobrat en l'historia coneguda, la marxa generalde les coses es necessaria; la filiació de les opi-

56 Littré

niollS humanes i, per lo tant, de les formessocials, no ha pogut pas esser en son conjuntaltre de lo que ha sigut. Però això fóra simple­ment reconèixer un fet, més que senyalaraixí una successiÓ. necessaria; això no fórahaver resolt el problema. Cal anar més lluny,cal indicar el sentit d'aquesta successió, es adir, la llei que la determina. Un senzill copd'ull sobre 1globe terraqui mostra diferentsagrupaments de nacions arribades a estats decivilisació ben desiguals, desde les més mise­rables hordes de la Nova-Holanda fins a lespoderoses ciutats d'Europa, desde ls assaigsmés rudimentaris fins els resultats més com­plexes de la vida social. El voler reunir imme­diatament en una mateixa fórmula tanta di­versitat de condicions, fóra esgarriar-se enl'investigació; cal evidentment deixar de ban­da les papulacions atraçades per qualsevulgacausa, l'examen de les quals es reservat, i diri­gir-se tot d'una a la serie, que es la més ex­tensa. Així es que en tot sistema natural calestudiar primer l'estat regular abans d'abarcarles pertorbacions, i que, en tot còs vivent, calreconèixer l'estat de salut abans d'explicarl'estat de malaltia. Així, la serie més extensa,aquella ant el desenrotllament ha recorregutmés fases, es la serie que comprèn els grecs,am llurs comunicacions orientals; els romans,

Positivisme 57

arn llur educació grega; l'Etat Mitjana, herevade la religió, de l'administració, de la llegis­lació romanes; i, en fi, els pobles moderns,hereus directes de l'Etat Mitjana.

Establert de fet, pel se.nzill examen del'historia, que les societats cambíen i se trans­formen, en Comte ha trobat la llei d'aquestcambi, que ell formula així: totes les nostresconcepcions, i per consegüent les concepcionssocials, aquelles que dirigeixen les societats,passen per tres estats successius, l'ordre delsquals es dete;minat; l'estat teologic, l'estatmetafisic i l'estat positiu. En l'estat teologic,l'home, transportant l'idea que té de sí mateixal món exterior, suposa ls objectes mogutsper voluntats essencialment analogues a lesseves; en l'estat metafisic, l'hGlme substitueixentitats a les concepcions concretes del sis­tema teologic; en l'estat positiu, en fi, l'home,reconeixent sa vera posició en la sima de l'ordred'on forma part, comprèn que I conjunt defenomens es determinat per les proprietatsde les coses, d'on resulten lleis immutables.Així, l'astronomia, ont en altre temps hi figu­raren Apol i son carro, i. on penetraren lesidees pitagoriques sobre ls nombres, sobreles harmonies i tantes altres concepcions meta­fisiques, es pera sempre més irrevocablementadicta a la llei de la gravetat, a la geometria i

58 Littré

a la dinamica. Així, la fisica, que per tanttemps explicà, per exemple, el llamp per ¡'in­tervenció de Jupiter i on la metafisica haviaintroduit l'horror al buid, ha devingut l'estudiregular de la pesantor, de l'electricitat, de lallum, del sò i de la calor. Així, la biologia, oestudi dels cossos vivents, passant també pertotes les fases susdites, i tant aviat abandonadaa l'intervenció dels dimonis, a les possessions,a les accions magiques, com sotmesa a les ex­plicacions metafisiques, ha rebutjat aquestalliga i, per dir-ho així, a nostres ulls, haentrat en el sistema general dels coneixe­ments. En fi, Ja ciencia social, que ha tingutel seu lloc ocupat, desde ls temps més remotsde l'historia, pels sistemes teologies, desprésper .les idees metafisiques, es conduida anaquest punt, en el qual, de per tot arreu, bro­llen tentatives pera constituir-la, i en el qualla constitució n'es un efecte imminent. EnComte pensa haverestat prou ditxós amb haversentat les bases d'aquesta gran operació.

L'origen de les societats, com tots els altresorigens, es inaccessible a les investigacions del'esperit humà. Mes si no hi podem arribar,podem al menys estudiar avui alguns dels grausinferiors de l'evoluCió social. El globe ofereix,en diversos punts, populacions veínes, comse diu, de l'estat de natura, i en les quals ¡'es-

Positivisme 59

tudi ofereix certament un gran interès alsfilosops capaços d'atribuir aquests primersassaigs de civilisació a les civilisacions mésavançades. En ells, i en combinacions bendi verses, se mostren sem pre ls caracters se­güents: els homes són essencialment caçadors,dedicats a les expedicions guerreres, no arn lafi de conquesta, sinó pera satisfer la passió delbotí, la venjança i molt sovint l'antropofagia.Llur inclinació a l'indolencía es imperiosa:sols la necessitat o les passions violentes elsarrenquen a l'ociositat. Les arts estan ben pocavançades, les idees són molt restringides, iles nocions religioses limitades a l'adoració delo que s'ha anomenat fetitxes: arbres, fonts,montanyes, animals, etc. Arn tot, cal anar-hien compte: en aquest estat tant poc desenrot­llat, tot hi es en germe, i la natura humana,desde aleshores, s'hi mostra completa, Unamoral, rudimentaria séns dubte,presideix lesrelàcions dels homes; les belles arts, encaraque barroeres, poesia i musica, hi tenen unlloc; i les primeres combinacions cientifiquesse manifesten en les aplicacions d'una indus­tria encara feble i en les concepcions que s'es­bocen sobre la naturalesa de les coses que lsrodegen. Es l'edat que n Comte anomena delfetitxisme, i que tant de rastre ha deixat en lacivilisació següent,

60 Littré

Tal es un primer grau de civilisació delqual encara trobem avui exemples en moltspunts del globe. Un segon grau es el poli­teisme, en el qual les divinitats, ja més abs­tractes i deixant d'esser l'objecte materialvei, estan encarregades respectivament d'unatasca més complexa. Lo que essencialmentconstitueix aquesta edat es el regim de lescastes, l'establiment regular de l'esclavitut, undesenrotllament de les ciencie5 més gran queen l'edat precedent, però inferior al del mono­teisme generalisat, un estat de l'industria moltprecari, un gran esclat en les belles arts i ladominació de l'esperit militar. Convé tornara parlar lleugerament de cada un d'aquestspunts. En el regim de castes prepondera lacasta sacerdotal. No s tracta aquí ni de fer elprocés d'eixes antigues institucions, ni dedoldre-ns de sa inevitable desaparició. Elleshan representat en llur temps un paper queno podia esser reem plaçat, i, essent la naturale­sa de l'esperit humà tal com la coneixem, eraimpossible que ls primers progressos no fossindirigits pel regim teocratic. Així, una castacolocada en el lloc suprem, tenint el depositde les arts més importants i de tot lo que

.constituía Is coneixements teorics, fruint deles comoditats necessaries, una casta sem­blant, dic, exercí l'influencia més considerable

Positivisme 61

sobre ls destins de l'humanitat, i durant elsllargs segles de sa dominació se prepararenels elements de totes les coses que les edatssegüents han heredat. D'altre costat, indepen­dentment dels obstacles que aquestes castesoposaren als cam bis ulteriors, cal remarcarque la confusió entre I poder espiritual i elpoder temporal no permet jamai a l'antiguetatdistingir lo que era d'incumbencia de les lleisi lo que pertanyia a les costums i a l'educació.Baix un semblant regim, necessariament totsón lleis i reglaments.

L'esclavitut, en l'antiguetat, formava unainstitució en relació am les habituts i lesnecessitats de l'estat social d'aleshores. Ens enconvencerem examinant lo molt diferenta quees de l'esclavitut moderna, monstruositatrelegada a les colonies, i en contradicció di­recta am les habituts i les necessitats socialsd'avui. Aquí, un prejudici insuperable separal'esclau del senyor; allà, cap prejudici d'a­questa mena existia. El manumitit entravasense dificultat en la societat, i els homesmés eminents estaven subjectes a caure enesclavitut. L'Eumée d'Homer pertanyia a unagran familia de les illes gregues; Plató fouvenut com esclau; Ventidius, el vencedor delsParths, havia estat en setvitut; els llibertsPallas, Narcís, foren els arbitres de l'imperi

Littré

romà. Així, un cop l'estat social hagué sofertuna fonda modificació, i l'esclavitut, conver­tida en servitut, ja no tingué arrels, poguérealisar-se la Iiberació de les papulacions.L'esclavitut antiga es, e1fruit de l'amorosimentde les costums, que permet utilisar el presonerde guerra en com ptes de degollar-lo; delmenyspreu que les populacions militars tenienper les ocupacions industrials; de les como­ditats que aquestes populacions escullides secreaven pera dedicar-se als afers de la guerra,del govern i de l'agricultura, llur destinaciópreferida. L'esclavitut no ha pogut existirdesde que l'industria s'acredita, i que, pera lshomes lliures, el treball ha sigut una cosasolicitada, nO infligida; una recom pensa, noun castic.

No es necessari insistir gaire pera fer veureque, en J'antiguetat, l'industria no ocupàsinó un lloc per demés secundari. No haviacreat encara ses més grans meravelles; i,entregada, sigui a les castes inferiors, sigui ales papulacions esclaves, no inspirava més queun mitjà interès. Les ciencies, per llur part,considerablement encongides per les concep­cions politeistes, feren, arn tot, notables pro­gressos. Les matematiques se desenrotllaren;l'astronomia establí ses bases; Arquimedesfins esboçà certes nocions de fisica; Aristotil,

Positivisme 6J

Erasistrate, Herophile, Galien, feren descobri­ments en biologia. Així s trobaren preparatsels exits reservats a les edats posteriors. Lesbelles arts, sobre tot, brillaren am viu esclat.Tots nosaltres, homes de les generacionsmodernes, educats en l'escola de l'antiguetat,tenim sempre present el record d'aquest es­plendor meravellós. El politeisme, duranttants segles, havia imprès el seu segell sobre lsesperits i sobre les coses. Aleshores se trobavaaq uesta circumstancia, que després no s'hatrobat mai més tant favorable, això es, quel'artista) inspirant-se en idees vivents i senti­ments comuns, era sempre comprès i sentit,i s dirigia no a Ja memorja o a l'erudició, sinódret al cor i a l'imaginació.

El predomini de l'esperit militar en l'an­tiguetat està en relació directa arn l'inferioritatde l'industria. Poc habils pera entaular lalluita am la natura, els homes l'entaulaven demés bona gana am b els homes; i, quan aq uestagran fi va mancar a les societats antigues;quan, per exemple, la nació militar per excel­lencia, el poble·· romà, hagué complert laobra de conquestà sens igual en l'historia, unafebliment inaudit va manifestar-se en aquellextens còs. Semblava que, acabada sa tasca,ja no tenia raó de viure; i, en efecte, no trigàpas a decaure i a sucumbir. Les armes eren

Littré

aleshores l'ocupació noble per sobre totes lesaltres. Aquesta opinió fou també la de lanoblesa feudal, que en l'Edat Mitjana prenguéel lloc de les classes governants de l'antiguetat.l, pera compendrérimmensa diferencia quesepara les societats passades de les societatsmodernes, n'hi ha prou arn comparar lo queen això pensaven nostres antepassats i lo quenosaltres pensem.

En la fase següent, quan el monoteisme,succeint al politeisme, s'hagué possessionat deles intelligencies, tot se trasmudà en les socie­tats directament hereves de la civilisació gre­ca-romana. La divisió fonamental entre ls dospoders espiritual i temporal s'establí d'unamanera definitiva. L'herencia de les funcions,regim general de l'antiguetat, rebé una feridamolt fonda quan el sacerdoci, la classe méselevada en l'Edat Mitjana, se recrutà en tots elsestaments socials. Les habituts mentals quecrea I monoteisme són molt més favorablesque les del politeisme al conreu de les ciencies.En efecte, el primer suposa, molt més que Isegon, la regularitat i la constancia dels feno­mens. Així, un cop finida la gran elaboracióque devia fundar el catolicisme, i que perllarg temps absorbí, per sa especial importan­cia, les intelligencies superiors, se vegé que lsestudis cientifics prenien una gran activitat.

Positivisme

Aleshores es quan començaren els primerstreballs de la quimica, dencia capdal, quecQnstitueix el llaç entre la natura organica ila natura inorganica.EI feudalisme, nat de ladestrucció de ¡'antic poder dels Cesars, i que spreparava desde la fi de l'imperi romà, estavamal organisat pera empendre un treball deconquesta com el que Roma havia perseguit;essencialment defensiu, la seva eficacia con­sistí sobre tot, d'una part, en com batre lsmusulmans, d'altra part en contenir les revol­tes de les populacions septentrionals. Aquestatendencia s trobà d'acord am l'abolició del'esclavitut, la creació dels municipis lliures ila volada que prengué l'industria. Aleshorescomençà la fonda revolució que separà I mónmodern del món antic. L'industria pren­gué un increment considerable, varià I pro­posit dels homes, desvià l'activitat militar,creà ocupacions pacifiques, i llençà I pes desos interessos en la balança .de. les societats.D'aquesta epoca daten l'aplicació de Ja brui­xula a la navegació, la de la pol vora a la guer­ra, l'invenció del paper, el descobriment del'impremta. Si l'industria fou feconda, lesbelles arts no foren pas esterils :.n'hi ha prouarn citar aquí les magnifiques catedrals de que'l'Europa està plena encara, j els poemes delDant. Però l'art catolic, menys afavorit en

5

66 Littré

això que l'art del politeisme, conseguia sonapogeu en el moment en que l'organisaciósocial que ¡'havia produit va descompondre·s,i en que les populacions devenien o hostilso indiferentes alsimbol que ell estava encar­regat d'idealisar.

En efecte, s'acostava la darrera fase, enmig de la qual encara ns trobem, la de ladescomposició de la civilisació catolico·feudal.En Comte, per un analisi historic ple de saga­citat, fa veure que cal referir aquest movimentde descomposició, no, com ordinariament sefa, al segle XVI, sinó als dos segles precedents.La sola diferencia que separa les dues epoqueses que, en els segles XIV i XV, l'elaboraciófou espontania, mentres que, en els seglessegüents, els homes van saber lo que feien itreballaren a gratcient pera enderrocar l'anticedifici.

La lluita amb el poder temporal, en la quiel poder espiritual fou vençut; l'autoritat pro·gressiva que ls legistes adquiriren, i que esti­gué constantment en guerra arn les juris­diccions eclesiastiques; les tendencies a laindependencia que s manifestaren en eIsí delsclergats nacionals, i que amenaçaren romprel'unitat catolica; les considerables heretgiesque esclataren i que, ofegades en rius de 5eang,mostren à quin preu se comprava desdeales-

Positivisme 67

hores la convergencia dels esperits; tot aixòtestifica que, en els segles XIV i XV, causesactives de destrucció havien minat l'existenciad'aquest gran cos. Però quedava sempre en peui intacte en apariencia, quan, al començamentdel segle XVI, el protestantisme li arrebassàuna notable part d'Europa. Desde aleshores elcatolicisme perdé lo que constituía son carac­ter essencial; deixà d'esser el capdill intellec­tual de la societat, el regulador de les popu­lacions més avançades, i hi hagué a Europados caps, dues direccions, dues filosofies.D'.aquí la ruptura, evident en els fets, entrela societat catolico·feudal i la societat delstem ps moderns. D'això nasq ué desseguida unaserie rapida de destrucció i de ruina. El pro­testantisme provà debades retenir els esperitsen la pendent ont els havia posat. Una filosofiaque cada vegada tenia més conciencia de samissió critica, servint les inclinacions de lespapulacions i servida per elles, cambià lesidees, i les idees cambiaren la faç de la societat.Aquesta era està marcada per immensos pro­gressos en l'industria; per la creació de ladiplomada, que succeeix a ¡'influencia delspapes en el manteniment de les relacions entreels membres de la republica europea; per ¡'as­cendent de la classe dels filosops i dels literats,que formen una mena de poder espiritual

68 Littré

incomplet al costat de l'antic poder espiritual;

pel caracter de les guerres, que, deixant més

cada dia d'esser directament conqueridores,

devenen guerres de religió, guerres d'equilibri,

guerres de comerç,'gl1erres de politica. En fi,

les belles arts, si bé menys afavorides encara

que en el periode precedent, a causa de ¡'ins­

tabilitat més gran de les idees i de la successió

rapida de les fases socials, han provat, no

obstant, amb immortals composicions, que les

facultats estetiques no havien minvat gens.

Tal es el rapid esboç de les transformacions

que l'historia ns mostra, desde la més remota

antiguetat fins a nostres dies, entre les popu­

lacions avançades. Dues tem ptati ves.memora­

bles entre totes s'han fet pera trobar la raó

d 'aquests cambis: la den Bossuet i la den

Condorcet. Amdues pequen radicalment per

llur ineptitut a explicar el conjunt de feno­

mens; i aquesta ineptitut téen els dos escrip­

tors una cam,a contraria. L'autor del Discaurs

SUI' l'Ristaire universellesegueix sense dificul­

tat la serie dels esdeveniments en l'antiguetat,

tot preparant-se pera la vinguda del Crist, i,

després d'aquesta vinguda, tot convergint pera

l'establiment definitiu del cristianisme. Més,

quan arriba 1 triomf de les heretgies del

segle XVI, l'excisió d'una part d'Europa, la

prolongació del protestantisme finsal socinia-

Positivisme

nisme, aleshores aquest poderós esperit s'atu­

ra: ja no sab com explicar-se lo que ell mira

com una aberració mental, i ell mateix creu

veure ls senyals que anuncíen el retorn a l'an­

tiga pleta, de les populacions escampades. Si

l'explicació den Bossuet era insuficient després

del segle XVII, ho es molt més en el XIX. La

separació, lluny de cessar, no ha fet, desde

aleshores, més que engrandir-se. Lo que ha

privat an en Bossuet de com pendre· ho tot es la

doctrina teologica que li serveix de guia; lo que

li n'ha privat an en Condorcet es, al contrari,

la doctrina anti-teologica del segle XVIII. En

Condorcet se dóna ben bé compte dels succes­

sos a partir del moviment de la Reforma; ju­

dica arn rectitutTencadenament d'aquest gran

treball de descom posició; més, en lo que ha

precedit, tot li escapa: les edats teologiques

són pera ell temps de tenebres o de follia, i de

les quals es, desde aleshores, incomprensible

hagi sortit aquesta filosofia que constitueix

son orgull.Visiblement, el desenrotllament de les cien­

cies positi ves ha exercit una influencia essencial

sobre la direcció del desenrotllament de les

societats. AI principi les idees teologiques, poc

més o menys, ho han abraçat i explicat tot;

després, successivament les ciencies politiques

han entrat per diferents costats en aquest do-

7° Littré

mini. El sorollós conflicte de que foren oca­sió 1 moviment de la terra i el sistema delmón, demostrà tant bé l'instint del perill enla classe sacerdotal com el poder irresistible dela demostració cientiñca. Més, en les fasesaixí examinades, cal concedir-ne una bonapart a l'acció de la filosofia melafisica. Discu­tint sense treva les -opinions, sigui del polite­isme, sigui del monoteisme, segons les epo­ques, ha sostingut la llibertat mental i ha fetcaure la balança del costat dels interessosinnovadors i de les causes ascendents.

Mentres el regim teologic sofria les trans­formacions que testifica l'historia; mentres elregim metafisic tenia, desde feia uns tressegles, participació en el govern de les socie­tats, el regim positiu s'organisava a poc a poc.Avui domina per tot, excepte sobre I terrersocial. Més, pera qualsevol que segueixi ambatenta mirada I desenrotllament de les cienciesi les vegi perseguir de posició en posició lesnocions, ja teologiques, ja metafisiques, seràevident que la serie deu completar-se. L'adve­niment d'un regim positiu en totes les bran­ques dels coneixements humans determina,per força, l'adveniment en l'u nie ordre de fetsdel qual encara n'estigui exclòs.

Els antics no havien concebut la noció del'evolució social; i, quan veien realisar·se la

Positivisme 7I

descomposició de llurs institucions polítiques.no sabien sinó acusar la corrupció del temps,i se giraven vers el passat com vers el model alqua I calia acostar-se. El cristianisme aportà,es veritat, l'idea de la superioritat de la novallei sobre l'antiga, del món cristià sobre Imón p~gà; més a son torn, minat per la per­petuar corrent de les coses humanes, recorre,com féu l'antiguetat, a son passat. La qüestióno fou veritablement plantejada fins al regnatde Lluís XIV. Aleshores, essent decisius elsprògressos, esclatà la celebre controversia sobreel merit respectiu dels antics i dels moderns; ise comprengué que la progressió no podialimitar-se a una epoca particular i que erarealment indefinida. Així, no pot esser pres decap manera seriosament pels homes politics,ni 1 recular vers les coses antigues, ni I restarimmutablèment en les coses presents. Feu loque vulgueu, el present se modifica séns parar,i pera no tornar mai sobre sos passos. Lo quefou molt temps una tendencia espontania, hadevingut avui una fi a gratcient perseguida.Els homes senten que la societat se mati, ique tenen entre mans el poder d'exercir unainfluencia util sobre ses transformacions. Unasocietat naturalment immobil, en la qual elmoviment era accidental, veus-aquí la manerade veure de les antigues filosofies; una societat

72 Littré

naturalment progressiva, en la qual el movi·ment es necessari, veus-aq ui la manera deveure de la filosofia positiva. Cal, doncs, queaqui, com en tot, l'home conegui la condicióen la qual viu, per,a aplicar sa intelligencia aconformar-s'hi.

La crisi revolucionaria es, en graus diver­sos, comuna a tota la republica europea; i lesens.myances de l'historia, els grans i rapidscambis als quals les nacions modernes hanassistit, l'impuls de les ciencies i de l'industria,tot ha definitivament inculcat l'idea de progrésal costat de la d'ordre, unica que ls anticsconeixien. Veus-aquí dugues necessitats asatisfer, d'aq ui en endavan t igualment im pe­rioses, i, no obstant, avui tant mal satisfetesl'una com l'altra. Dos partits divideixen larepublica europea: el partit retrograde o del'ordre, el partit revolucionari o del progrés.En llurs exits i llurs reversos alternatius,aq uests dos partits han volgut destruir-se,però no hi han pas reexi t; i en tre ells s' es es~

tablert provisionalment un partit interme­diari, negant perpetualment els principis ennom de les conseqüencies, i les conseqüenciesen nom dels principis. Més, evidentment, l'or­dre que sosté es precari com el progrés que afa­voreix Pera que s'estableixi una conciliaciócal que I partit de l'ordre deixi d'esser retro-

Positivisme 73

grade, i que I partit del progrés deixi d'esserrevolucionari. Creure que l'ordre es possibleper la restauració del passat, es un error; creu reque la lluita indefinida pera la destrucció deles coses antigues es prou pera les societats,també es un error; però pretendre que lesmutacions necessaries se compleixin sensedesordre, o que la conservació de l'ordre nos'oposi an el compliment de les mutacionsnecessari es, es, baix dues form ules equivalents,plantejar en la totalitat el pròblema politic.

Tal es el quadro que desplega l'historia.Les ciencies creixen desde un germe, peradir-ho aixi, imperceptible fins als desenrotlla­ments actuals que nosaltres coneixem, fins alsdesenrotllaments a venir que s deixen entre­veure. L'industria segueix paralelament lamarxa de les ciencies: independent en unprincipi, acaba pera sometre-s, cada cop més,baix llur direcció, i aleshores es quan li sónja obtinguts, ja promesos, els exits més her­mosos. Els poders essencialment teologies imilitars que han regit la societat en la succes­sió del temps, han sofert greus modificacionsdurant aquest llarg trajecte, i estan prop desofrir-ne de no menys greus. En fi, la guerra,perpetual en les primeres edats, després orga­nisada pera un fi verament social en el periodedel politeisme, disminuint notablement baix

74 Littré

el regnat del monoteisme modern, presenta,quan s'acosta la dominació de les nocionspositives, una nova i més gran disminució.

L:activitat militar encara predominaria siun altre element no hagués conquerit un l10ccada dia més considerable. Aqúest element esl'industria, presa en son més extens sentit.Tampoc hi ha aquí necessitat d'insistir gairepera mostrar el poder enorme al qual hanarribat els interessos industrials. Això es tam­bé un fet evident pera tot-hom i en endavantreconegut com necessari tant pels qui sen do­len com pels qui l'aproven. Veiem que a midaque ls interessos militars han reculat, elsinteressos industrials han avançat, i aquestainterversió successiva es un caracter que marcaprofondament les fases de l'evolució social.Guerrejar pera conquerir es avui una fi que lshomes se proposen cada dia menys; treballarpera desenrotl1ar les riq ueses de l'associacióhumana, pera donar a cadascú una part debenestar, es, al contrari, una fi que ls homesse proposen cada dia més. Veus-aquí la causade les profondes modificacions que I podertemporal experimenta a nostra vista, modifi­cacions que són correlatives arn la tendenciaa la pau ..

I) Després de l'adveniment de l'imperi en ¡¡¡52

Positivisme 75

En ¡'ordre espiritual també s'hi mostrancambis par~lels. Sense remontar·nos a les teo­erades orientals i als temps antics, en elsquals els dos poders e.staven confosos, bastaconsiderar el poder espiritual en l'Etat Mitjana,en que està del tot isolat i en complet desen­rotllament. Aleshores totes les funcions del'ordre intellectual i moral li són retornades;ell intervé com moderador entre les nacionspera resoldre llurs conflictes; ell dirigeix totesles conciencíes, desde I servo fins al rei; ell dónatota l'instrucció, desdc.la més humil fins ala més elevada. Què es devinguda aqueixagran missió? Una part dels atributs del poderespiritual ha sigut usurpada pel poder tem­poral; la diplomacia s' ha establert entre lspobles; una multitut de conciencies son esca­pades a sa direcció; i ¡'educació li es en partdisputada, en part presa del tot. En efecte, alcostat seu s'ha format un nou poder espiritual,incomplet séns dubte, però rival, engrandint­se contii1Uament. Els literats, els filosops, els

les tendencies a la guerra han predominat, i en aquestmoment ( 1876) estan ben enlairades. Es una pertorba­ció de la qual ningú pot en aquest moment calcularni la força ni la durada. Però s pot afirmar que l'esperitcientific i l'esperit industrial, creixent sempre, repen­dran llur ascendent i duran una fase encara més paci­fica que la transcorreguda de IBIS a 1852.

76 Littré

savis, encara que no formant corporació regu­lar, no han deixat tampoc de trobar en lessimpaties de les societats els medis d'arrebassara l'antic poder espiritual una bona part deses prerrogatives, í,de posar totes les demés enlitigi. Això revela la tendencia actual de lescoses. Un nou poder espiritual se forma adespeses de l'antic. La separació entre I poderespiritual i el temporal, tant feliçment esta­blerta pel cristianisme, se perpetua i ha d'esserconsolidada; perquè es la condició essencialde la preponderancia que la moral ha adqui··rit en les societats modernes, i que deu esser"liconservada per damunt de tots els interessos.La confusió entre ls dos poders motiva lasubordinació de la moral a les consideracionspolitiques.

El problema més dificil dels temps mo­derns es, evidentment, el problema industrial,es a dir, la reglamentació de les condicions deltreball. Avui tot està en brega: una com­petencia desenfrenada rosega ls amos i elsobrers, i, en l'estat actual, el mal sembla senseremei; l'individu, al menys, està tocat d'im­potencia. La baixa dels preus creada per lacompetencia es un agent de disoltlció contrael qual no hi ha de moment cap preservatiu:d'aquí les ruínes continues i els fraus quecada dia s'extenen. La condició dels obrers es

· Positivisme 77

encara pitjor. Víctimes de la com petencia delsamos, són, dc-sabre-puig, vic\imes de \a com-

o petencia que s fan entre ells. D'aquí en ve Ibaix preu dels salaris, la miseria, el treballforçat dels menors, i funestes alteracions enla salut de les poblacions obreres. Evident­ment, aquest mal està per damunt les forcesdels individus que 1 sofreixen i està destinat acridar en lo successiu, de dia en dia, l'atenciódels veritables homes d'Estat. Arn tot, en migd'aquests desordres, apareixen algunes ten­dencies vers una organisació; tendencies,certament, espontanies, irregulars i, per tant,acompanyades de sofriments considerables.

Vindrà temps en que aquestes mutacionsque s'han complert i s compleixen esponta­niament i per les forces instintives del cossocial, seran estudiades, afavorides, regulari­sades pels homes d'Estat, a fi de que produ­eixin el major bé i el menor mal possibles.L'estat intellectual de les societats moderneses tal, que ls membres que les componenestan en el dret d'exigir-los treball i educa­ció. Com més s'esborri la distinció entre lesfuncions publiques o privades, més se regula­risaran les condicions del treball. Per altrabanda, com més positiva dev.ingui l'educació,més possible serà Jer-Ia universal, puix ha d'es­ser la mateixa en sa essencia i no ha de variar

Litlré

més que en el desenrotllament. Per ultim, es­sent la fi de les societats, no ja la guerra, sinó Itreball; tenint la moral una autoritat prepon­derant; generalisant-se cada dia més els inte­ressos ind ustrials; les societats no podran esserexplotades en favor de cap casta i seran diri­gides vers la recerca de l'avantatge comú.

Així, el regim teologic, passant per les fasesindicades més amunt, devé abstret cada copmés, se simplifica progressivament, i, a cadasimplificació, té menos lloc en la vida quoti­diana dels homes. Així, el regim mctafisic,tant aviat su bordinat com en revolta, prendefinitivament la direcció en ¡'era de revolucióque encara dura. Així, en fi, el regim positiuque a poc a poc s'es ensenyorit de totes lesciencies, acaba d'entrar avui en el dominisocial. I simultaniament se realisen en lessocietats els cambiscorrelatius a cada und'aquests ordres d'idees. Tal es ci resum mésgeneral que s pot donar dc l'historia; tal es lasuccessió dels tres regims, en els quals el darrerexclou els dos primers, titllant-los de des­usats.

Ens servim molt, i jo mateix m'he servit,de la paraula progrés. Se tracta d'examinarde més aprop la noció que ella enclou. Lateoria positiva de l'evolució de les societatses del tot independent del sentit de millora,

Positivisme 79

de perfeccionament. En realitat, les societatsse transform6u, i aquesta transformadó !lO téres de fortuita: segueix una direcció determi­nada. Aquí podria deturar-se la qüestió cien­tifica; però un atent examen de l'evoluciósocial mostra que ella tendeix, sobre tot, afer prevaldre 1 saber sobre l'ignorancia, laforça intellectual sobre la força brutal, lesidees generals sobre les idees particulars, lesnocions de justícia sobre les d'interès, la raósobre les passions, en una paraula, que desen­rotlla les facultats superiors de l'home, sense,no obstant, poder obtenir mai una inversiócom pleta; ¡yerquè ls mobiJs sortits de les pas­sions i de les necessitats seran sempre méspoderosos que ls mobils que deriven de l'in­telligencia. En efecte, si, examinat desdeaquest punt de vista, el mot progrés semblajust, cal, arn tot, no enganyar·se respecte sonalcanç, El progrés es no infinit, sinó indefinit,com aquestes quantitats 'matematiques quepoden acostar·se a un limit sense arribar-himai. L'home té imposat el limit. Confinat enel seu món, no li es permès veure sinó unrecó de ¡'univers; aquest món es reduit; nomenys reduida essa intelligencia, que s'aturai s pertorba a mida que ls problemes se com·pliquen. Aquest conjuot de condicions immu­tables constitueix un límit igualment immu-

80 Littré

table, que l'esperit humà no assolirà mai,però al qual s'anirà acostant sempre.

Quan se reconeix que I progrés es la ten­denciaa fer predominar més cada dia lesidees generals, se comprèn la causa del desen­rotllament de les societats tal com l'historiaens el presenta. Aixís es com l'industria, siste­matisada de dia en dia, decanta sobre tot elsseus esforços .vers la satisfacció de les necessi­tats del més gran nombre. Aixís es com l'art,desde molt temps privilegi exclusiu d'algunesclasses esculJides, ve a fer-se sentir i apreciaren cercles que s dilaten sense parar mai. Aixíses com les ciencies particulars perden elcaracterd'especialitat exclusiva i s fonen enla gran ciencia de l'humanitat. Aixís es, en fi,com la moral, admirable en l'antiguetat enquant a la persona, incompleta en quant a lafamilia, nula en quant a la politica, abraçaavui aquests tres ordres de relacions. Tot elprogrés està,_ doncs, comprès en la preponde­raneia creixent de la generalisació.

L'autoritat de les nocions abstractes estambé tal que,séns dubte, alguns esperitssentiran decaure llur interès al veure lescoses socials, judicades fins allavors infinida­ment modificables, seguir una llei constant.AI co.stat d'aquest defalliment s'hi pot posartambé un optimisme enganyador, segons el

Positivisme 81

qual, fent-se l'evolució per ella mateixa, totes sempre pera(més bé. Aquestes dues ideesserien tant falses l'una com l'altra. L'homes'enganya sempre que s'imagina posseir sobrela naturalesa un poder absolut, i, desde ales­hores, no coneixent ja les condicions de saacció, s'aniquila en esforços superflus. Sonpodt:r real no comença fins que, mostrant-liun analisi rigorós el caracter de les forcesnaturals de les quals necessita, sab com had'arreglar-se pera utilisar-Ies. En les societatsun se llença a temptatives inutils o desastrosessempre que s va a l'encontre o enfòra de laforça que les mou; l'acció no devé efectiva iregular sinó quan, concorrent arn la tenden­cia natural, l'afavoreix o la modifica. Això hodic per aquells a qui descoratjaria la perduade nocions absolutes, que són enganyadores.En quant a la tranquilitat d'un optimismeque en l'historia acceptaria I fet consumat ien política no sabria sinó deixar córrer lescoses, es contraria a tota sana noció sobre lesforces de la natura. Aq ueixes forces són sem­pre brutals; el merit i l'esforç de l'homeconsisteix en civilisar-Ies i reduir an el mini­mum. el mal que ocasionen, i extendre anel maximum els serveis que presten. Aixòmateix, com ho demostra l'estudi de les cien-

. cies i de les arts, es un camp suficientment

6

Littré

extens pera tota l'activitat, pera tota la saga­citat, pera I geni del genre humà.

Es tant dificil colocar-se en el punt de vistad'una llei natural regulant les mutacions delas societats; nostra educació es tant extranyaa tota noció d'aquest genre, que no temoinsistir de nou sobre aquest punt capda\. Loque esfereeix l'esperit es compendre que tantsindividus que semblen isolats i)ndependentsdonguin per llur concurs una resultant deter­minada. La complicació del fenomen impedeixque un fins se plantegi la qüestió. La raó esimpotent p~ra abordar-la. Sols la lenta expe­rieneia dels segles, sols l'espectacle de lestransformacions successives ha pogut conduirnostres intelligencies rebelles a sospitar queaixò era així. Cal veure, com nosaltres hofem avui, les societats desplegades sobre lallarga ruta del temps recorregut, pera confes­sar .que totes les combinacions destinades aimmobilisar un estat social han sigut infruc­tuoses, i que sempre una força més potentque les més potents de la terra ha arruinatles institucions en apariencia més solides.

Aquesta acció, tota espontania i cega,tant aviat atesa com com batuda pels esforçosdels politics i per les conjuntures dels succes­sos, destrueix i crea en el present com hadestruit en el passat. Ella ha de deixar d'esser

Positivisme 8J

cega; els esforços dels politics ja no han decombatre-la, i han de servir-la sempre; i elproblema politic, plantejat d'aquí en enda;vant per la filosofia positiva es: utilisar pera Imajor profit de les societats la força naturalque ls es inherent i que les transforma.

III

COMPARANÇA DE LES RELIGIONS

I DE LES METAFISIQUES AM LES. NOCIONS POSITIVES

Tornem en poques paraules sobre loque s'ha dit en els dos precedents articles.L'estat present de la republica europea es elresultat de les revoltes que han destruit l'anticordre de coses. L'unitat catolica de l'EtatMitjana s'es rompuda: d'aquí les innombra:bles dissidencies que han brollat de tot arreu,i ja no hi ha simbol religiós que pugui comptararn ¡'assentiment de tots els homes. Les doc­trines metafisiques no han pas sofert un menorpampallugueig, i tampoc hi ha simbol meta­fisic capaç d'imposar-se a les intelligencies. AIcostat d'aquest desordre,per un mai més irre­mediable, hi ha les ciencies positives, que cadadia adquireixen més autoritat; i es tat sa natu­ralesa que creen en els esperits una convicció

Littré

durable. En efecte, s'exerciten sobre objectessempre accessibles a l'experiencia, i se servei­xen de procediments sempre susceptibles decomprovació. Més aquests avantatges se trobenprovisionalment anullats a causa d'una llacunaessencial: les ciencies posseeixen el món inor­ganic per les matematiques, per l'astronomia,per la fisica i la quim ica; posseeixen la teoriadels sers vivents per la biologia; més els feno­mens socials estan per complet fòra de llUrincumbencia.

Aquesta llacuna l'August Comte l'ha com­blerta; ell ha ensenyat que les opinions huma­nes, que, en definitiva, regulen la forma deles societats, tenen una filiació propria, quel'ordre no hi es de cap manera fortuit, i quese succeeixen segons una llei determinada. Enaltres termes, les societats tenen una forçaintrinseca que anulIa les influencies acciden­tals i acaba sempre per predominar. Ladirecció d'aquesta força, un cop descoberta enla societat, se comprova en totes les cieneiesparticulars, que també han passat per lesconcepcions teologiq ues i metafisiq ues peradevenir positives. Més adhucamb aquesta ex­tensió de la doctrina positiva al darrer dominiocupat per les doctrines rivals, les eiencies noconstitueixen encara una filosofia. Semblantpretensió fóra inútil, mentres restin isolades,

Positivisme

mentres no hagin trobat el medi de formar'un

sistema coordinat on cada una no entri sinó

com part integrant. Cal, doncs, aplegar aquests

fragments separats uns dels altres, i fer un tot

de lo que fins ara no són sinó parts. Aquest

tot serà la filosofia positiva. Se veu que ha

sigut necessari que la ciencia social fos desde I

primer moment creada, altrament l'idea de

filosofia positiva ni tant sols podria presen­

tar-se; se veu que aquesta filosofia emana

directament de les ciencies, i que I caracter

que ls pertany l'han adquirit definitivament.

Ella, com elles, fa, per naturalesa, convergir

els esperits; s'exerceix, com elles, sobre objec­

tes sempre accessibles a ¡'experiencia; i, com

elles, en fi, se serveix de procediments sempre

susceptibles de comprovació. Filiació, metode,

caracter, tot se troba indicat per aquest breu

resum.Aqueix fóra I moment de començar-ne

l'exposició directa. Arn tot, abans de resol­

dre-m'hi, me sembla uti! deduir primer les

diferencies que la separen de la filosofia meta­

fisica. La filosofia metafisica es la que ha

presidit l'educació de la major part d'esperits

illustrats; els mateixos que manifesten (com

se veu) menyspreu per aquesta doctrina, són

devegades governats per ella sense saber-ho; i

la filosofia den Condillac es encara en el fons

86 Littré

la guia filosofica de més d'un savi que preténtancar-se en el cercle dels seus estudis especials.Sen tat això, l'oposició de la doctrina positivaamla doctrina metafisica serà clarament per­cebuda i pot-ser mellor sentida que si jo enun­ciés de primer antuvi ls caracters de la pri­mera. Aquestes diferencies descansen sobrela naturalesa de les qüestions de que s'ocupenamdues filosofies, sobre I metode que empleen,i sobre I grau d'estabilitat que respectivamentels es propri.

Lo que vaig a dir es del tot aplicable a lesteologies, la base de les quals, en realitat, noes pas diferent de la de les nocions metafi­siques.

La naturalesa general de les qüestions esoposada entre la filosofia ja teologica, ja meta­fisica, i la filosofia positiva. L'una s'ocupa delo absolut l'altre de lo relatiu. Al començarses investigacions en totes les ciencies, l'esperithumà està sobre tot animat per l'ambic,ió depenetrar l'essencia de les coses i d'arribar a lanoció darrera queies explica universalment.No se sentiria prou estimulat si no s plantegésproblemes infinits. En el domini de l'especu­lació s'hi troba a gust, persegueix sense fi sespropries creacions, renova sense parar mai lescom binacions de les nocions de que ell mateixse proveeix; i, enganyat per les falses aparien-

Positivisme 87

cies d'un horitzó que creu sense Iimits, feliç

de manejar a son gust elements doci1s, aban­

dona lo contingent, lo finit, lo relatiu, com se

diu en lIengúatge de l'escola, això es, la reali­

tat de les coses tal com se presenta. No creu

tampoc que ella pugui suministrar una base a

la cien cia; i sem pre es en la consideració de·

les coses infinides i absolutes que busca son

sistema. I, en efecte, podria esser altrement? La

realitat es aleshores tant mal coneguda, que

es molt poc l'interès que pot oferir. Cal molt

de temps abans que ls fets particulars, obser­

vats escrupulosament, analisats, classificats,

agrupat5, suministrin a l'esperit d'inducció

aquestes veritats generals que l'esperit metafi­

sic aspira a obtenir de cop i volta. Aquestes

nocions generals, procurades per l'experiencia,

participen del caracter de llur origen; són

sempre relatives; les nocions generals deduides

per altre rrieiode tenen, séns dubte, la preten­

ció d'esser absolutes, però no ho són més que

en apariencia.Lo absolut es inaccessible a l'esperit humà,

no solament en filosofia, sinó en tot. Cada

vegada que l'home ha resolt un problema,

troba darrera la solució un altre problema que s

dressa davant d'ell; i aquell que fos resolt

novament, no desapareixeria sinó pera fer

lloc a nous misteris, sense que ¡'esperit humà

88 Littl"é

pugui concebre un limit an aquesta serie deqüestions encadenades les unes a les alíres,Per més que un vulgui extendre l'alcanç delstelescopis, no s'arribarà mai als límits de¡'univers, si es que l'univers té límits. No s fasinó extendre I carn p de lo que coneixem, mésno s'abraça tot. lo que hi ha a conèixer. Així,en les ciencies definitivament constituides,s'ha acabat tota especulació sobre les nocionsabsolutes. L'astronom ha junyit els fenomensastronomics a la llei de la gra vitació, i, sensepreocupar-se ja més de lo que es aquesta lleien sí. l'accepta com el darrer fet de sa ciencia.Evidentment, si ell provés d'explicar aquestagravitació, podria imaginar mil hipotesis.totes igualment gratuites, totes igualmentindemostrables. Lo que l'astronomia rebutja,lo que lOla ciencia abandona com un exercicien endavant iautil, la metafisica persisteix enintentar-ho; aquí es on s'ha refugiat en ultimlloc aquesta ambició primordial de l'esperithumà. qui del primer moment ha perseguit loimpossible.

Les nocions absolutes no són susceptiblesni de demostnició ni de refutació. L'estudi deles cieacies positives, que avui abraça tant vastdomini, crea en els moderns habituts mentalsque devenen imperioses, i ja no deixen accésa un altre metode. Pera ls esperits així for-

Positivisme

mats, tot lo que no pot esser demostrat pelsprocediments cientifics es una hipotesi inac­cessible, i que fóra debades refutar. Abans desaber si una cosa està en la categoria d'aquellesque s refuten, cal saber si està en la categoriade les que s demostren. Aquesta institució deles intelligencies es l'influencia que més con­tribueix a separar el regim mental dels mo­derns del regim mental de \'antiguetat. Commai els fets vénen a desmentir-la, el creditque guanya no recula mai. En els esperitss'hi forma una disposició refractaria que eli­mina espontaniament les nocions que estanfòra del metode positiu; i aquesta diferencia dedisposició es lo que fa variar tant, segons lesedats de ¡'humanitat, el límit de les cosescreibles.

Quan l'home, al començament de la carreracientifica, se llençà a les investigacions senselímits de lo absolut, no hi havia sinó aquestcamí obert davant d'ell. Avui s'ha oberta unaaltra via, la de l'experiencia i de ¡'inducció;ella no pot conduir a les nocions absolutes; ¡,quan un les demana a la raó, se li demanamés de lo que té. Ni l'edifici es més solid queel fonament, ha dit en Bossuet, ni l'accidentinherent al ser més real que 1 ser mateix.L'esperit de l'home no es ni absolut ni infinit,i l'intentar obtenir d'ell solucions que tinguin

Littré

aquest caracter, es sortir de les condicionsimmutables de la naturalesa humana. De qual­sevol manera que s variin les hipotesis, aquei­xes seran sempre hipotesis de comprovacióimpossible; i lo qu~ no pot esser conegut noha de buscar-se.

Deixant, doncs, de banda una informaciósobre les causes primeres i finals, la filosofiapositiva renuncia resoltament a una ambicióincompatible arn la comprensió de ¡'esperithumà i es coloca en l'ordre de les·qüestionsque es possible abordar i resoldre. Ella aquíno fa sinó generalisar el procediment que lesciencies particulars han empleat arn tant d'e­xit. Com aquestes ciencies, reconeix per totarreu algun fet ultim, limit de l'experiencia ide l'inducció, fet més enllà del qual res hicerca. En l'inexperiencia jovenivola de sesforces, 1'esperit humà ha remogut problemesque no eren susceptibles de cap solució. Avui,experimentat pel llarg temps, més potent tam­bé en les coses que li són factibles, sent lescondicions que I regulen i tendeix cada vega­da més a resignar-s'hi. Tancar-se així en elcercle de lo que l'escola anomena lo contin­gent, lo relatiu, constitueix entre les dues fi­losofies una diferencia capdal, de que la mésinsignificant reflexió basta pera fer-ne apreciartot l'alcanç.

Positivisme

Si les ciencies (i qui podria avui contestar­ho seriosament?) tenen raó d'abandonar totain formació sobre l'essencia de les coses, lafilosofia oposada no té raó de persistir enaquest camí. Les concepcions generals no po­den pas esser d'un altre ordre que les concep­cions particulars, i lo que es bo pera les unesha d'esser bo també pera les altres. L'homoge­nitat de l'esperit humà naturalment se revoltacontra aquesta dissidencia radical sobre lanaturalesa de les qüestions en filosofia i enciencia. Lo que tendeix a entorpir l'elaboraciógeneral es que mentres les nocions cientifiquessón uniformement positives, les nocions socialsencara siguin mig teologiques i mig metafisi­ques. Seguint cap a nosaltres el curs de l'histo­ria, se veu l'intrusió gradual de les nocionspositives en les altres. Sempre hi ha hagutconflicte i sempre la victoria ha estat de llurcostat. La lluita amb en Galileu per motiu delmoviment de la terra no es en aquest llargdrama sinó un aécident més conegut que lsaltres. Entre les nocions absolutes i les nocionsrelatives, lo decisiu es la demostració sempreimpossible en les primeres, al costat de lademostració sempre present en les altres.

Aqueix caracter, respectivament propri a lesnocions positives i a les ñocions absolutes, haestat comprès i senyalat per en Vo\taireen

Littré

son admirable conte Micromegas. L'habitantde Sirius i el de Saturn demanen an els savisque tornen d'amidar un grau prop del pol,quina es la talla de Micromegas, quina es lade son company, quina es la pesantor de l'aire,quina es la distancia de la terra a la lluna. Laresposta no s fa pas esperar, i es franca, precisai no suscita cap objecció. Més qU1ln se tractad.e la naturalesa de l'ànima, aleshores els filo­sops, tant d'acord poc abans, són tots d'opiniódiferent. Aquesta escena tant viva i tant en­ginyosa, simbolísa la concordancia en les qües­tions positi ves, la discordancia en les qüestionsabsolutes. Sempre que un veu homes sincersi suficientment ¡¡Iustrats trobar-se lluny depoder recíprocament convence-s en quant a unpunt determinat, pot estar-se segur de que Imetode es viciós o de que la materia debatudaes inaccessible a la raó.

No menys que la naturalesa de les qües­tions es diferent el metode. La filosofia meta­fisica va de l'home al món; la filosofia positivava del món a l'home. Una comparança faràcompendre la grave modificació que l'inversiód'aqueixes relacions a les concepcions aporta.Pendre l'home per punt de partida es fer comels antics astronoms: es pendre la terra pelcentre del món. Sens dubte, al començamentfou inevitable que ls primers observadors mi-

Positivisme

ressin la terra com immobil i l'esfera_celestcom girant al seu entorn; però, qui no veules falses idees que degueren esser engendradesper aquesta primera i necessaria illusió? Resse presentava a la vista com realment era; itot, distancies, proporcions, moviments, foupercebut baix u na apariencia enganyadora.Tals i no menys grans són les ili usions quecausa posar el punt de partida en l'esperithumà. Aleshores fou, séns dubte, una neces­sitat lo que determinà aquest punt de partida.L'home tingué de començar per lo que co­neixia mellor, per sí mateix. Més aquesta con·cepció, guia de les primeres investigacions ifunció primordial que res podia reemplaçar,ha llençat una falsa apariencia sobre I mónfilosofic i no ha permès percebre la relacióentre les qüestions proposades i l'alcanç realde l'esperit que les examinava.

No hi ha problemes més complicats que lspoblem es filosofics. Així, cada cop que l'homeaborda qüestions dificils per llur complicació,li es necessari, baix pena de no conèixer sis'ha desencaminat, li es necessari, dic, con·frontar am la realitat el resultat de sos raona·ments. Les ciencies ofereixen la prova conti.nua d'això que sostinc. L'astronomia, malgratla simplicitat que li es propria i el poder delsmedis matematics de que disposa, té necessi-

94 Littré

tat, desde que s tracta d'una qüestió compli­cada, de constatar la coincidencia o la diferen­cia de Ja deducció am l'observació. Am moltamés raó això es necessari en fisica. Quan seprovà d'aplicar el calcoI a la propagació delsò, la diferencia e.ntre I resultat matematic il'experiencia fou considerable j la prova mos­trà l'error i la necessitat de la confrontació.Parlo de ciencies comparativament simples;més, quin no fóra I valor de nostres raona­ments en cien cies més complicades, la qui­mica, la biologia sobre tot? Qui gosaria res­pondre d'una deducció un xic extensa, en laqual la contra-prova arn l'experiencia no hifos possible? Pera tot, doncs, ens cal confron­tar el raonament arn la realitat. Aixi, justa­ment en la metafisica, que tracta les méscomplexes qüestions, aquelles en que la con­frontació seria més necessaria, tota confron­tació hi es interdita, perquè ls objectes de queella s'ocupa estan fòra de l'experlencia. Així,res li garanteix que sigui real el resultat queha obtingut per treballosos esforços d~ logica;d'aquí la vagUetat que li es inherent, seguiciinevitable de la posició que ha pres.

La veritable subordinació entre I món 1

l'home, entre ¡'objecte i el subjecte, entre lesidees objectives i les idees subjectives, escapaper complet a la metafisica, separada pera

Positivisme 9J

sempre més de les ciencies. Les ciencies par­

teixen del món exterior i dels 'objectes; les

nocions així adquirides rectifiquen les idees

teoriques que l'esperit havia de primer conce­

budes. No hi hauria cap salvació pera elles si

procedien altrament, i tota la consistencia que

han adquirit es deguda an aquesta reacció

continua entre les adquisicions de l'experien­

cia i les nocions espontanies de l'esperit.

Aquest procediment,seguit primer instintiva­

ment, reduit després a sistema, i, en fi, plena-

. ment confirmat pel judiciós analisi de les

facultats mentals, ha produit i segueix pro­

duint els més feliços resultats. La metafisica,

al contrari, no s preocupa sinó de l'home, del

subjecte, de les idees subjectives, i per això

mateix, no havent mai de fer, per dir-ho així,

la prova de ses deduccions logiques, queda

sempre tocada d'un dubte general, de que res

l'en pot deslliurar. Així va engrandint-se l'in­

terval que la separa de les ciencies i perma­

neix reclosa en son metode, pera sempre este­

ril, mentres que les altres conreuen el llur, en

endavant cada vegada més fecon. Aquest es el

moment de l'intervenció d'una filosofia que

accepti per igual el món i l'home, i que someti

el conjunt de les idees subjectives al conjunt

de les idees objectives, treient an aquelles el

caracter absolut que ls es inherent, i an aques"

Littr¿

tes l'incoherencia que resulta de llur isola­ment. Totes les concepcions així confrontadesarn la "realitat constitueixen la filosofia tal comavui la comporta un metode sever. Perseguint,com fa la filosofia metafisica, les idees su bjec·tives, s'arriba, certament, a idees generals,pero fòra de les nocions positives, i cada copmés inacceptables pera ls esperits fets a unaaltra manera de demostració. Perseguint, comfan les ciencies, objectes sempre particulars,s'arriba, certament, a nocions positives, peròtocades d'impotencia per llur restreta especia.litat. En la combinació dels dos pun ts de vistaes, doncs, com s'obté I general i el positiu, esa dir, la reunió de lo que separadament per·tanya la metafisica i a les ciencies. Aquestacom binació, doncs, _se fa per ella mateixaquan totes les nocions adq uirides per les cien­cies són reconduides cap a l'home, pera cor­retgir, baix la comprovació de la realitat, loque les concepcions purament subjectivestenen d'absolut, d'ilimitat, d'indemostrable.

Aquesta via, inversa de la direcció primor­dial, ha sigut per molt temps inaccessible, i,com he dit, l'home tingué necessitat, per unahipotesi instintiva i necessaria, de fer·ho tot asa imatge i d'importar ses idees en les coses,tot esperant que, per una lenta reacció, l'ex·periencia importés les coses en ses idees. Re·

Positivisme 97

conduir el món vers l'home, retornar l'objectevers el subjecte, confrontar les idees subjecti­ves arn les idees objectives, no ha sigut sem­pre possible. Avui això pot ser; avui això s fa;i aquesta revolució mental, començada tantssegles ha pels primers treballs matematics,prosseguida a travers la creació successiva deles ciencies, està a punt de cumplir-se. Allàtambé, si un vol reflexionar-hi, s'hi manifes­ten l'encadenament de les opinions humanesi la filiació del present amb el passat. Quant laterra serva I seu ordre entre ls planetes, l'homeson lloc en la serie dels sers vivents, la societatl'influencia d'un moviment que li es propri,aleshores les arrels de les nocions absolutes,siguin teologiques, sig-.in metafisiques, s'as­sequen; i la confiança en les concepcions d'a­quest genre va minvant en les intelligenciesformades en l'escola de les nocions positives.

Així es que molts d'homes illustrats nodeixen d'objectar que, després de més de dosmil anys, la metafisica remou incessantmentles mateixes qüestions, sense haver obtingutcap solució permanent. Es que, en efecte, lesdoctrines metafisiques estan segellades pelcaracter d'instabilitat. Res en aquest estudipermaneix fixe; res pot esser-hi mai conside­rat com definitivament adquirit; res persisteixen aquests sistemes que se succeeixen, llevat la

7

Littré

temptativa, sempre renovada, d'abordar qües­tions sempre insolubles. Hi ha necessitat derecordar aquí al lector fets ben coneguts?L'antiguetat ha vist, pera no citar aqui mésque ls sistemes principals, les lluites de l'Aca­demia, del peripatetisme, de l'epicurisme; del'estoicisme, del septicisme; i quan aques­tes grans concepcions, que per molt tempshavien ocupat les intelligencies més enlaira­des, començaren a agotar-se, el neo-platonis­me reprengué momentaniament ascendentsobre ls esperits. La filosofia antiga, emperò,tenia de desaparèixer arn la societat antiga, lametafisica pagana arn la religió pagana: així 1neo-platonisme mor en el moment de l'entro­nisació definitiva del cristianisme. Aleshorescomença una metafisica cristiana al costat dela religió cristiana; els problemes discutitspels filosops de l'antiguetat són represos pelsfilosops dels temps que segueixen. L'EdatMitjana n discuteix d'analegs baix els nomsde nominalisme, de realisme, de conceptua­lisme. Després apareixen les doctrines de Des­cartes, les de Spinoza, les de Locke i de Con­dillac, la critica de Kant, les especulacions deFichte, de Schelling, de Hegel; lo que ns con­dueix fins nostres dies. Tots aquests sistemes(aquests són els més grans, i quantes non'he omeses de modificacions parcials I), tots

Positivisme 99

aquests sistemes lluiten sobre les mateixesbases de, llurs concepcions. Això no es maiun edifici que va prosseguint-se: es sempreuna construcció nova, aixecada sobre les rui­nes de l'antiga. Aquest quadro del passat estambé I del present, perquè hi ha simptomesmanifestos que indiquen que ls grans sistemesde Condillac a França, de Hegel i de Schellinga Alemania, s'agoten i fan lloc a noves temp­tatives metafisiques.

L'historia, doncs, revela l'instabilitat essen­cial de les doctrines metafisiques. D'aquí unaexperiencia decisiva per sa prolongació. Enrealitat, i independentment de tot raonamentteoric, les nocions absolutes són inestables ires tenen en sí que pugui mantenir una con­vicció duradera; en reaIítat se reemplacencontinuament les unes a les altres; en realitatno tenen encara cap principi establert sobre Iqual no hi hagi discussió. A cada gran epocametafisica se fa taula rasa; altresespérits repre­nen les qüestions fonamentals sobre altresdatos; i tot el treball antic es perdut, en no es­sent com exercici i educació de la raó humana.L'historia del món, ha dit Schiller, es el judicidel món; i componen el judici de la metafisicavariacions perpetuades incessantment durantmés de vint segles.

Tot un altre espectacle presenten les cien-

100 Littré

cies, que s'apoien sobre un altre principi. Lallur marxa es continua; lo adquirit una vegadaho es per sempre, i el més petit cop d'ullsobre les diverses ciencies basta pera mostrarque l'estat presenCessuperior a l'estat passat.Així com de fet la metafisica està exposada aagitacions perpetues i a revolucions senseterme, així mateix, de fet, les ciencies estansubjectes a una ascensió continua. Així com,de fet, la nietafisica veu a cada nou sistemaatacades i modificades ses bases, així mateix,de fet, les ciencies, una volta han assolit laveritat, ja no la perden i edifiquen am com­fiança sobre aquest solid fonament. El resultatestà a la vista, enlluernant a tot-hom. Res mésinstructiu que aquest contrast suministratper l'historia, actualment prou extensa peraque l'experiencia sigui concloent. El tempsdeixa brollar a poc a poc ses ensenyances comaltres tants rajolinets d'aigua que tot justsolquen la terra; em però a la llarga aquestsrajolinets reunits formen una corrent ques'enduu les intelligencies.

Lo que distingeix la metafisica i la cienciapositiva es que l'una no debat mai sinó ls seusprincipis, i que l'altra no debat mai sinó sesconseqüencies; situació inversa que dónacompte dels resultats oposats. En les ciencies,la discussió gira sobre les coses noves i sobre

Positivisme 101

les induccions que n surten; en la metafisica

gira sobre les coses primordials, sobre aquelles

que han ocupat als més antics filosops, Hem

de remarcar també una diferencia no menys

profonda. Les ciencies tenen un caracter fixe

i determinat com els objectes que estudien;

no varien més de lo que varien les lleis natu­

rals, i, essent aquestes lleis sempre i per tot

arreu les mateixes, en resulta una serie de

nocions a cobert de l'influencia de llocs i

temps. Una veritat astronomica descoberta a

Grecia no té ni patria ni data, i es tant admis­

sible pera ls moderns com pera ls antics. El

cas de la metafisica es diferent: com que ella

descansa sobre principis a priori, sobre no­

cions absolutes tretes directament de l'espe­

rit humà, varia com aquest mateix esperit,

reflecteix les opinions de les civilisacions suc­

cessives, i es grega o oriental, pagana o cris­

tiana. Els sistemes metafisics se mantenen

menys per un lligam intrinseç i natural que

per les circumstancies extrinseques. La meta­

fisica pagana mor am l'adveniment del cristia­

nisme, mentres que la geometria pagana o

l'astronomia pagana no sofreix semblant inter­

rupció,Es que, en efecte"la metafisica té una mis­

sió essencialment critica i, per consegüent,

sempre lligada a nocions que no li són exclu-

102 Littré

sives: tal són les nocions teologiques. Lametafisica s'ocupa dels mateixos objectes quela teologia, emperò se n'ocu pa d'una manéradiferent. Desde aleshores s'establi entre l'unai l'altra una relació ,que determina inevitable­ment el caracter de la metafisica; tam bé laveiem constantment en conflicte am b els po­ders religiosos, dills quals compromet les con­dicions d'existencia. Aixís es com la metafisicapagana ha sotscavat, per una llarga elaboraciÓ,les bases mentals del politeisme i preparat elcamí a l'adveniment del monoteisme en elmón greco-romà. Aixís es com la metaflsicacristiana, mare de tantes heretgies, ha dut elprotestantisme, la desorganisació de l'institu­ció catolica, i finalment les fases revoluciona­ries de les quals el món modern ha siguttestimoni.

La pretenció de tractar d'una manera in­dependent les qüestions que les teologies reso­len no ha sigut mai acceptada pels podersreligiosos; més, per altra part, la pretenció delimitar dins d'un determinat cercle les discus­sions sobre les nocions absolutes comunes ales teologies i a la metafisica, no ha sigut maiacceptada per aquesta. D'aquí la missió socialde les teologies i de les metafisiques. En l'his­toria de les papulacions més avançades, aquestsdos poders han sigut invencibles l'un per l'al-

Positivisme lO]

tre; ells s'han repartit el domini comú per

¡¡mits continuament variables entre la fe i la

raó. La metafisica es sem pre o auxiliar o ad­

versari; perillós auxiliar permor de sa inde­

pendencia, perillós adversari permor de la

competencia que otorga a tots els esperits.

Aquest joc alternatiu se perpetúa fins a la

vinguda de les nocions positives, que ocupen

el lloc d' amd ues per tot allà on les aconse­

gueixen, i que eliminen les explicacions tant

teologiques com metafisiques.

Tal es, en l'historia del desenrotllament de

l'humanitat, la posició de la metafisic¡¡, tota

ella correlativa i crítica. Les necessitats logi.

ques són imperioses pera l'esperit humà, i la

metafisica ha satisft:t per espai de molt tem ps

una d'aquestes necessitats. Cal sempre a l'es­

perit algun medi general de coordinar ses

concepcions, algun sistema que les abraci,

algunes nocions comprensives que li servei­

xin de teoria i de guia. Això es lo que la

metafisica ha fornit a les passades generacions.

Es un intermediari (en tot l'esperit humà

necessita intermediaris) entre les teologies,

que sa discussió commou, i les nocions posi­

tives, de les quals, per aquesta mateixa discus­

sió, prepara l'adveniment. Per un acord que

continuament se comprova en l'historia, i que

es el resultat inevitable de les condicions

[°4 LiUré

mentals de l'humanitat, aquesta generalitat,que aleshores no podia esser altra, era'su6 cient;perquè I conjunt del saber humà no era capaçd'oposar greus contradiccions a les explica­cions absolutes i de limitar-ne l'extensió. Des­prés, i a poc a poc, ha devingut insuficient.Les comparticions que en els coneixementsrestaren buides s'han omplert; lo que es acces­sible a l'intelligencia ha sigut abraçat i s'hafet la separació entre les nocions absolutesbuscades debades i les nocions relatives, unicobjecte real de nostres especulacions. Elssegles s'han encarregat d'aquest doble treball,mostrant d'una part l'inanitat de les tempta­tives del Sisif metafisic, i de l'altra ls progres­sos constants i continuats de les nocions posi­tives. En aquest punt, que es en el que nstrobem avui, el concurs entre les cienciesi la filosofia devé manifest: les ciencies setransformen en filosofia, o, més ben dit, lafilosofia demana a les ciencies sa base i sonmetode.

IV

DE LA FILOSOFIA POSITIVA

La distinció entre la filosofia i les ciencieses essencialment transitaria; la filosofia no es

Positivisme r05

més que una cienda general; cada ciencia

especial no es més que una filosofia particular;

tot es evidentment comú, la fi i els procedi­

ments. Quan, vinticLnc segles ha, Socrates va

separar la filosofia de les ciencies, que fins

aleshores hi estaven confoses, com se veu pels

treballs dels antics filosops Anaxagora, Xe­

nophan, Parmenide, etc.; quan, dic, Socrates

operà aquesta separació, obeí instintivament

a una necessitat que no ha fet sinó devenir

més apremiant en els següents segles. Els

fenomens morals i socials s'escapaven talment

a les vanes explicacions fisiq ues de les ciencies

contemporanies, que l'esperit ferm i sincer

de Socrates sen ressentí; i, d'altra banda, les

ciencies positives començaven a tenir prou

consistencia pera no acceptar ja sinó dificil­

ment els procediments que eren propris a les

concepcions teologiques i metafisiq ues. La

tendencia a l'excisió era, doncs, reciproca,

i adhuc les ciencies mateixes s'haurien dis­

gregat del sistema filosofic, si Socrates, prenent

Ja davantera, no s'hagués posat de part de la

filosofia. ¿Qui no' sab que l'antiguetat atribuí

a Hipocrates l'haver separat de la filosofia la

medecina, que, a titol de biologia, estava en­

globada en les especulacions generals?

La doble impossibilitat, doncs, tant de

sometre ls fenomens morals i socials a les

106 Littré

explicacions cientifiques com de sometre lsfenomens de la naturalesa fisica a les explica­cions teologiques o metafisiques, aquesta do­ble impossibilitat se féu sentir'imperiosamenta Grecia en temps de Pericles; i fou aquell,per l:ert, un dels grans esdeveniments enl'historia de l'esperit humà. Desde alesho­res les ciencies positives continuaren de micaen mica llur lenta elaboració, desfent-se pro­gressivament, segons els graus de llur compli­cació, dels bolquers teologics i metafisics queles havien protegides en llur naixement; i llurindependencia, de primer precaria, anà afer­mant-se cada dia més. Per altra banda, el mónmoral i social fou regit per les nocionsteolo­giques i metafisiques. En aquest greu momentse veu l'antiga unitat teologica, el tipo de laqual més ben conegut ens l'ofereix l'Egipte,rompre-s en dos irremediablement en els es­perits, Dels dos fragments, l'un continúamovènt-se en l'antiga orbita de les nocionsabsolutes, es a dir, teologiques i metafisiques;l'altre es llençat pel nou camí de ¡'experiencia;de l'experiencia que, fins aleshores, séns dub­te, no havia fornit sinó elements a les arts,sense pendre mai seti en les concepcionscientifiques. Això es també lo que imprimeixel caracter a tota la ciencia i a tota la filosofiafins als nostres dies: la ciencia devé, cada dia

Positivisme 107

més, extranya a la filosofia; la filosofia devé,

cada dia més, extranya a la ciencia.

L'avenir d'aquests dos grans metodes era

aleshores incert. Pera que s mantingués la reIa·

ció recentment establerta per la excisió, calia

que la metafisica reeixis en assentar d'una

manera solida ls seus p-ropris principis, o bé

calia que les ciencies positives fossin incapaces

d'abordar jamai els problemes al princi pi ex­

clusivament reservats a llur rival. Ni l'una ni

l'a\tra d'aquestes dugues condicions s'es reali·

sarla. No fou concedit a l'esperit metafisic

aturar·se en ses revolucions incessants; i l'ex·

periencia mostrà una proprietat que no se li

sospitava, la de suministrar, ajudada de l'in­

ducció i de \a deducció, nocions plenament

cientifiques. Mentres la metafisica, buscant

lo absolut, girava inevitablement en un cercle

on no hi trobava repòs, les ciencies, buscant

lo relatiu, s'acostaven a poc a poc al domini

que fins aleshores els havia sigut interdit.

D'aquesta manera la qüestió s'ha trobat plan.

tejada, però en sentit in vers, com en temps

de Socrates: aleshores, pels progressos de les

idees, l'excisió entre la filosofia i les ciencies

era inevitable; avui, pel mateix progrés, la

reunió devé a son torn inevitable.

Així han anat les coses. Una hipotesi

teologica, després metafisica, ha presidit els

Io8 Littré

començaments de l'humanitat, ha sostingut elsseus passosi afavorit son desenrotllament. L'es­tudi de les lleis reals, estudi feble de primer,lent i. de marxa poc segura, però que després,un cop vençudes1t1s primeres dificultats, cres­qué arn rapidesa, ha ocupat un lloc apart.La confrontació fou inevitable, i, operant-seella mateixa, successivament, féu recular l'hi­potesi primordial. En els temps passats, em­però, la confrontació no era sinó parcial: avuies general i versa sobre tot el saber humà.

Un cop han conseguit posseir aquest con­junt, les ciencies, pera transformar-se en filo­sofia, no tenen sinó una cosa a fer, i es orde­nar-se elles mateixes en sistema. Realisadaaquesta elaboració, satisfaran a totes les condi­cions d'una filosofia, es a dir, suministraranels primers principis de totes nostres nocionscolocades en l'ordre verament natural. Aquestdarrer treball es el que Comte ha realisat enla seva obra.

Cal desde un principi reconèixer arn preci­sió la vera extensió del domini especulatiu, esa dir, determinar quin .es el nombre de lesciencies pures, d'aquelles que corresponen alleis distintes i que no s'apliquen a un objectenatural particular. M'explicaré amb exemplesque faran compendre la cosa Sense cap ambi­güitat. L'astronomia es una ciencia pura o es-

Positivisme r09

peculativa, perquè estudia les lleis geometri­

ques i dinam iques que regeixen els cossos

celests; la quimica es una ciencia pura o espe­

culativa, perquè estudia les lleis que regeixen

les composicions i les descomposicions dels

cossos. Però la geologia no es una ciencia pura,

perquè s'ocupa d'un objecte natural particular

del globe terraqui, i emmanlleva a les ciencies

pures, per exemple, a l'astronomia, a la fisica,

a la quimica, etc., tots els medis d'escometre

els dificlls problemes que se li someten.

Tal es l'important distinció que cal fer

entre les ciencies especulatives i les ciendes

concretes. La fi [osofia, cosa eminentment

especulativa, no pot, lo que es evident per si

mateix, incorporar-se sinó les ciencies espe­

culatives. Cal, doncs, enumerar-les pera esta­

blir desde I primer mome,nt el veritable do­

mini de la filosofia positiva.

En Comte distingeix sis, ciencies pures:

les matematiques, l'astronomia, la fisica, la

quimica, la biologia, la ciencia social. Les

matematiques estableixen les lleis de l'exten­

sió i del moviment. A l'astronomia pertanyen

la distancia, la grandaria, la forma del sol i

dels cossos planetaris, les orbites que recor­

ren, i les forces que ls mouen. La fisica estu­

dia tots els fenomens deguts al moviment, a

la pesantor, a l'electricitat, al magnetisme, al

lla Littré

caloric, a la llum, a les vibracions sonores.La quimica penetra en la constitució mole­cular de les substancies, reconeix els elementsindescotnposables o, al menys, indescompos­tos, i determinares condicions que presidei­xen a les com binacions definides. La biologiarecerca totes les formes que revesteix la vidadesde I darrer vegetal fins a l'home, abraça lajerarquia d'aquests sers, cada cop més com­plicats i enlairats, se familiarisa arn les ma­neres que regulen la manifestació dels feno­mens vitals, treballa pera precisar la relacióconstant que existeix entre l'estructura ana­tomica i la funció, patentisa facultats cadacop més altes en els animals superiors, i com­binant l'examen de l'orgue i de les facultats,disputa a la metafisica l'estudi de l'home in­tellectual i moral. En fi, la ciencia socialsegueix l'evolució de les societats, en distin­geix les fases necessari es i determina la lleid'aquests cambisj més general i més verita­ble que la doctrina den Bossuet o que la denCondorcet, dóna compte del fetitxisme, delpoliteisme, del monoteisme i de l'era derevolució, demostra l'inestabilitat necessariad'aquests estats transitoris, i preveu desdealeshores l'adveniment complet de les ideespositives. Aquest succint resum comprèn elconjunt del saber humà. No hi manca res,

Positivisme III

res, excepte lo inaccessible a l'esperit de l'ho­

me, l'investigació de les Causes primeres i de

les causes finals.Veus·aqui visiblement demostrat el carac·

ter que correspon a la filosofia positiva i que

la distingeix profondament de les concepcions

rivals. Cada ~erie de fenomens apareix gover­

nada per lleis permanents. Sempre la terra i

les planetes, ses germanes, van d'occident a

orient, voltant i revoltant sense parar mai pel

mateix carni que ahir. Sempre l'electricitat,

esclatant en els nuvols, torba la tranquilitat

de nostra atmosfera. Sempre un secret esforç

dirigeix l'agulla imantada vers els pols de

nostre globe. La combinació dels elements

es sollicitada sempre per forces intimes que

componen arn dos gasos subtils els mars orat·

josos que commouen llurs barreres de roques.

Sempre la vida, posterior a la terra, cambia,

per una singular transformació, en muscles,

en òssos, en nirvis, els elements grollers dis­

seminats pels aires, sobre la terra i les aigües.

Sempre I dinamisme social, posterior a la vida,

obra, en la sina de les aglomeracions hum'llnes,

segons un procediment regular. AIU radiquen

les condicions necessaries de les coses tals

com nosaltres les coneixem; elles formen

l'horitzó de l'esperit humà, més enllà del

qual l'ull de l'intelligencia es incapaç de veu-

II2 Littré

re-hi res sinó 1 buid infinit. Aixis es com lavista fisica ha desplegat de bades da van t d'eilaels espais immensos i el blau sense limit deles profbnditats celests; l'extensió es obstaclesuficient, i la vistRno té pas alcanç pera arri­bar a eixes II unyanes distancies.

Regides les coses per aquestes lleis, es im­possible anar més enllà, però es possible arri­bar-hi. Tota investigació que pretén traspas­sar-les se perd en el buid; tota investigacióque les estudia en llur acció i llurs combina­cions es fixa, determinada i, per lo tant, posi­tiva. Desde I moment que s'ha eliminat lo quepera lo successiu ha d'esser eliminat, no s veures que s trobi fòra de les sis ciencies enume­rades. Per més que un esforci sa imaginació,s'arriba sempre, en definitiva, a una d'elles;d'altra manera un surt, o millor, un creusortir dels límits de ¡'esperit humà, i, en llocde tractar les qüestions reals, s'agiten concep­cions mentals, destinades, com l'historia deles teologies i de les filosofies ho prova, a per­dre a poc a poc l'assentiment de les intelli­gencies. Tot lo que nosaltres podem sabercau evidentment dintre de les nocions geo­metriques de l'extensió i del moviment; delconeixement del sistema celest a que nosaltrespertanyem; del joc dels agents que a la terratot ho governen; de les combinacions dels

Positivisme 11)

elements quimics j de l'estudi de la serie delssers vivents, al cim de la qual hi ha l'home j

i, en fi, dins de les condicions baix les qualsles societats se desenrotllen. Més enllà d'aquestconjunt ja no s'hi pot imaginar sinó especu­lacions sobre l'essencia de les coses i sobre leseauses finals; més, essencia de les coses, cau­ses finals, qüestions teologiques i metafisiques,tot això està fòra de l'experiencia. L'esperithumà, de qualsevulga manera que s'enginyi,no té cap medi pera arribar-hi; i, producte,ell mateix, de les causes que tot ho produei­xen, no tenint vista sinó sobre un recó d'uni­vers, nopodent combinar les idees complexessinó en un límit molt restret, encara que in­tentés impossibles pera conseguir-ho, no fórapas més aprop de la fi inaccessible que fa tanttemps s'ha proposat.

La filosofia, doncs, està en el conjunt de lesciencies que donen el coneixement del conjuntde les coses. Més, fins aquí, això, a dir veritat,no són sinó materials j i, pera que la construc­ció s'acabi, cal un doble treball, a saber, unaclassificació sistematica i l'exposició dels prin­cipis més generals que enclou cada ciencia.

Les sis ciencies han sigut classificades perAugust Comte per l'ordre següent: matema­tiques, astronomia, fisica, quimica, biologia iciencia SOCiAl.

114 Littr¿

Veus·aqu! les raons que l'han conduit anaquesta classificació, i que no n permetend'altra. •

Les matematiques hi són en primer termea causa de la majòrsimplicitat que ls pertany;amb ajuda d'un ben reduit nombre d'axio­mes suggerits immediatament per l'experien­cia, arriben, pel camí de la deducció, a prodi­giosos desenrotllaments. De totes les ciencies,es aquella que menys emmanlleva a les nocionsexperimentals; es aquella ont el treball internde l'esperit humà intervé més. Es meravellósveure com unes quantes veritats d'una sim­plicitat extrema condueixen a resultats impor­tants i a fórmules fecondes, Les matematiquesmarxen sense 1 socors de les ciencies subse­güents; són més generals que cap altra; per­què, què hi ha més general que les nocionsd'extensió i moviment? Aquesta doble consi­deració es la que ls assigna ¡ primer lloc en lajerarquia cientifica.

El segon lloc, per la mateixa ra6, pertocaa ¡'astronomia. L'astronomia deu molt mésque les matematiques a l'experiencia, a l'ob·servació, Tots els resultats que ha obtingutsón el premi de l'estudi pacient i minuciósde les apariencies celests, i, en aqueix sentit,es notablement més complicada que les mate'matiques; però sense aquestes no pot res. Si

Positivisme 115

un, en l'evolució de les ciencies, s'atura enl'antiguetat, reconeix tot seguit la justesa dela classificació de Comte. En aquest punt nohi ha fisica: hi ha una astronomia. En veritat,aquesta astronomia es purament geometrica.Però té I veritable caracter cientific, el de laprevisió: es sabut que Hipparc havia calculatels eclipsis per sis cents anys després d'ell. Laastronomia mecanica es tota moderna: nos'ha format sinó per l'extensió de les lleis dela caiguda dels cossos graves als cossos celests.Més això en res altera la classificació primor­dial, perquè entra en la dependencia que sub­jecta les ciencies l'una a l'altra un cop consti­tuides.

L'hist(ria es qui determina 1 terç lloc enla jerarquia, i qui l'assigna a la fisica. L'auxilide les matematiques li es indispensable: mer­cès an elles soles l'esperit pen~tra fondamenten la regla de les coses; sense aquesta guia,que tant aviat rectifica l'experiencia com ladeixa enrera, les teories serien molt menyssegures i molt menys comprensives. A la pre­gunta de per què l'ordre jerarquic ha sigutespontaniament i inconscientment seguit, serespon que la matematica es la més senzillade les ciencies, ja que es la que presuposamenys materials preliminars, no requerintsinó axiomes que són fets d'intuiciÓ. Se respon

II6 LiUré

que a Son torn l'astronomia no exigeix mésque observacions pacientes i reiterades, i queuna matematica geometrica li basta pera pene­trar ben endavant en el sistema de les revolu·cions celests. Pera,la fisica, emperò, el pro­blema s complica considerablement i devémolt més ardu, perquè calen alhora experi­ments perpetuals, que no agradaven a l'anti­guetat, i una matematica poderosa que encarano existia.

En arribant a fenomens menys a l'alcançde nostra observació, se troba la ciencia queestudía ls elements en llurs accions molecu­lars. La quimica, evidentment, ha d'essercolocada després de la fisica, dèu de coneixe­ments de que ella no pot passar-se. El caloric,la llum, l'electricitat, representen un papermassa gran en els fenomens quimics peraque I lloc de la química no sigui fixat en lajerarquia cientifica. Aq uesta su bordi nació,donada, com se veu, per la naturalesa de lescoses, es donada també per l'historia: la qui­mica es una ciencia recent; no estem gairelluny de la seva naixença. Abans dels admira­bles descobriments del segle passat t hi haviaalquimistes, obrersinfadigables en mantenirenceses les fornals, en remòure les substan-

1) Littré escrivia això en 1844. -(N. del T.)

Positivisme I17

cies, i fent ça i enllà preciosos descobrimentstot perseguint quimeriques investigacions. Elsquimics del segle XVIII foren els qui funda-.ren la quimica cientifica. Altrament, aquí vea expirar l'influencia matematica, absoluta enl'astronomia, gran també en la fisica, quasinula en la q uimica. Així, les teories, manca­des d'aquest potent socors, són molt més res­tringides en llur alcanç i en 11 ur previsió,caracter que va a marcar-se més cada cop enles ciencies subsegüents.

La gran ciencia dels sers vivents, la biolo­gia, succeeix a la quimica. Es sols Ja quimicala que li ensenya que ls teixits organisats estancompostos dels elements inorganics dissemi­nats en el reste de la naturalesa; que ls mate­rials se transformen incessantment entre ellsen el sí dels cossos animats, i que la nodrició,que es arn la reproducció, la vida completaen el vegetal, i la base de tot lo demés enl'animal, no es, a dir veritat, sinó un immenstreball de comp0sició i de descomposició qui­miq ues. La biologia està talment lligada a laquimica, que avui aquestes dugues cienciesestan viciosament confoses en lo que s'ano­mena quimica organica, i no es ni tant solsdeterminat el domini respectiu de, cada una.Aquí cal senyalar un punt essencial en l'his­toria; la biologia, arn tot i sa subordinació

II8 Littré

jerarquica a la qUlmlca, no es una c:ienciadel tot recent: Aristotil, Herophil, Erasistrate,Galiè, han executat treballs veritablementpositius. Es que la biologia ha pogut esserdirectament escomesa per l'anatomia i s'hanestudiat desde 1 primer instant les funcionsdels orguens. Més, pera l'antiguetat, la nodri­ció ha restat lletra morta (la nodrició, fona­ment de tota vitalitat I): un abim separava Imón organic del món inorganic; i, a faltad'una ciencia que no existia, no podia for­mar-se cap idea positiva de l'elaboració per laqual els teixits vivents se formaven a despesesdels materials bruts. La química ha comblertaquest abim, i es indubtable que la biologia,fragment isolat fins aleshores, no ha sigutintroduida en la ciencia general fins després dela creació de la quimica. Aquell es el veritablepunt de vista de l'historia cientifica i l'expli­caciÓ d'una anomalia aparent.

En fi, en sisè lloc ve la ciencia social.Gair.ebé no hi ha necessitat d'indicar la rela­ció de subordinació en que s troba respectela biologia. L'estudi de l'home en societat téper fonament necessari l'estudi de l'homeconsiderat com individu; requereix també,pera donar consistencia a ses teories, el conei­xement de les condicions generals baix lesquals la vida s manifesta. Les condicions de

Positivisme

la vida en tot son conjunt constitueixen unterme amb el qual deuen esser incessantmentconfrontades les teories socials: n'es la neces­saria pedra de toc. En una paraula, la biologiasuministra a la ciencia social el terrer, com laquimica el suministra a la biologia. No hi hatampoc necessitat d'insistir pera mostrar quela ciencia social es, en l'historia, com en lajerarquia, posterior a les altres ciencies. Quanles unes han progressat i s'han coordinat, esquan les temptatives pera determinar l'altrahan devingut cada cop més freqüents, cadacop més interessants.

Tal es la coordinació sistematica de lesciencies pures o especulatives. Ella s fundasobre l'independencia de la ciencia inferiorrespecte de la superior, sobre la dependenciad'aquesta respecte d'aquella t; sobre ls objec.tes cada vegada menys generals de que respec·tivament s'ocupen: l'extensió i el movimentel sistema celest, els agents fisics, els feno·mens quimics, la vida, la societat; en fi, finssobre I desenrotllament historie, que no hadeixat esclatar les ciencies sinó d'una a una, i

I) Entengui-s bé que aquesta independencia noexisteix sinó pera ls temps anteriors a la constitució decada una. Més tard, les ciencies superiors i inferiorsdevenen dependentes les unes de les altres, i hi ha entre.llei un cambi de couitants slndi.

Littré

segons la llur complicació. Aquest ordenamentporta en sl sa demostració, i desde aleshoresse poden veure les diverses categories de feno­mens, sotmesa cada una a la llei que la regeix,produir arn lIursc()mbinacions l'espectacle denostre món. Aixl s'arriba al més alt punt quesigui permès alcançar, i desde allà s'abraça totlo sabut; veritable posició filosofica, desde laqual no escapa res i on les coses són vistesen llurs relacions reals, prou enlairada peradominar, prou judiciosament escullida perano donar cap vertic.

La filosofia de cada ciencia en particular escontinuament aclarida per la coordinació sis­tematica, que així posa en llur lloc successiules matematiques, l'astronomia, la fisica, laquimica, la biologia i la ciencia social, Resprepara mellor l'esperit pera concebre ls me­todes j els resultats que un ordenament en elqual les ciencies estan entre si en la relaciómés directa i que mostra desde I primer ins­tant les multiplicades reaccions de les unessobre les altres. A primera vista s ve\! el carac­ter dels metodes empleats per cada ciencia: li.

mesura que s passa de l'una a l'altra, se < veuel procedir seguit instintivament per l'esperithumà mudar i modificar-se segons la materiade que s tracta. Per això la logica elementaria,tant ben establerta per Aristotil, devé logica

Positivisme UI

especulativa, i, per la combinació dels meto·des particulars, constitueix el metode generalde l'esperit humà. En les matematiques, onl'inducció es quasi nula i se redueix a unamena d'intuició, regna arn sos més extesos iadmirables desenrotllaments la deducció, qued'uns quants axiomes en treu una infinidamunió de proposicions encadenades. L'induc­ció que, al contrari, fa sortir de fets particu­lars una llei general, pren un lloc sempre cadavegada més gran, en les ciencies subsegüents.El metode especialment conreat per l'astro­nomia es l'observació: l'astronómia no té sinóun sol sentit, la vista, pera estudiar els feno­mens dels quals s'ocupa; aquests fenomens secompleixen sense que ella pugui en res modi­ficar-los; i per això es que ha d'estudiar lesregles i el poder de l'observació qualsevol quevulgui fer-sen una veritable idea. El metodede la fisica i de la quimica es un altre: en ellels agents els tenim a mà; el nombre n'es li­mitat; se pot, no modificant-ne sinó un, dei­xar subsistir tots els altres: es l'experimenta.ció; aquestes ciencies n'ofereixen el modelperfet. Qualsevol que vulgui saber lo que esl'art d'experimentar, d'instituir convenient­ment un experiment i de deduir-ne justesconclusions, ha d'anar a l'escola de la fisica ide la quimica. Fins després d'haver sigut for-

122 Litlré

mat per aquestes institutrius rigoroses esquan un pot, &n les altres ciencies, on l'expe­rimentació es menys pura, apreciar deguda­ment els resultats que dóna. Com que la qui­mica està entre I món inorganic i el mónorganic, i forma I pont que duu a la biologia,participa pel metode d'aquest caracter inter­mediari; i, si té l'experimentació com la fisi­ca, té, com la biologia, la classificació. Formarla vera nomenclatura de les coses i imposar-losun nom sistematic que n'indiqui la naturale­sa, es un dels atributs de la logica especula­tiva; i, encara que pertany també a la biolo­gia, es, arn tot, en la quimica ont aquest atri­but pot exercir-se de la manera més completa.Aquí, una bona nomenclatura es el resum detota la ciencia; el nom sisttmatic de cada còsha de fer-ne conèixer directament la composi­ció i contenir com una mena de compendide sa historia. Així, els mateixos pares de laciencia havien fundat una nomenclatu-raad·mirable, encara que hagi devingut insuficient;les nomenclatures sistematiques en botanica,en anatomia, en patologia, no poden assolirun grau tant alt de perfecció. La quimicafigura colocada en la jerarquia científica, atal punt que la-nomenclatura, devenint util,no es, arn tot, prou dificil pera que no puguiunir totes les consideracions an el caracter

Positivisme I2J

suprem de la ciencia, en una sola noció pre­ponderant, en la de la composició dels còssos.

En la biologia apareix un altre aspecte deles coses, i aquesta ciencia comporta tambéun altre metode general: en ell tots els sers,desde la planta fins a l'home, formen un sis­tema que presenta per tot analogies i diferen­cies. En cada ser, les edats, desde la concep­ció en la llevor vegetal o en l'ovul animal,fins a la decadencia senil, ofereixen variacionssuccessives encadenades les unes a les altres.En fi, en el mateix ser, les influencies delmedi ambient i de la nodrició produeixenmodificacions profondes, materia feconda enaproximacions. D'allà surt el metode quecorrespon en proprietat a la biologia, i deque cap ciencia fa un ús tant constant, tantprofitós, es a dir, el metode analogic o com·paratiu. Lo que no fa sinó apuntar en la bio­logia, arriba an el seu ple en la teoria de lessocietats. La doctrina de les edats, en efecte,no es més que I rudiment del metode historie,privilegi especial de la ciencia social. Aquíl'investigació procedeix, no ja per si~ple com­parança, sinó per filiació gradual. L'individu,en sa curta evolució, no pot suggerir el me­tode historie, el qual, al contrari, brolla direc­tament de la contemplació de les fases succes­sives de l'humanitat. Tals són els metodes

124 Littré

particulars el conjunt dels quals constitueix,segons la feliça expressió d'August Comte, elpoder general de l'esperit humà.

Això per lo que s refereix al metode. Anema veure 1 resultat. A.braçar en un resum comútots els fl:nomens sense excepció, i pendre-nl'encadenament, dóna per força la conviccióde que les cosesestan sotmeses a lleis fixes, esa dir, al joc regular de llurs proprietats. Talsagents produiran sempre aquests efectes. Elviatge que la filosofia positiva fa fer an el do­mini mental, se sembla molt a les primerescircumnavegacions, que revelaren a l'homeles dimensions del globe terraqui. Mentresaq uell no havia donat la volta a sa mansió,podia suposar-li dimensions desmesurades ires li revelava ls limits reals en els que estavatancat. De la mateixa manera I domini men­tal ha pogut per molt temps semblar infinit;però, del moment que terminà la circumna­vegació, del moment que per tot arreu s'hantocat els limi.ts, cal tornar a la realitat. Aquestslimits són les lleis que regeixen totes les cate­gories de fenomens que coneixem.

L'immutabilitat de les lleis naturals·a l'en­contre de les teologies, que introdueixen

jntervencions sobrenaturals; el món especu­latiu limitat, en oposició a la metafisica, quepersegueix lo infinit i lo absolut: tal es la

Positivisme I:J5

doble base sobre la qual reposa la filosofia. po­sitiva. Referint cada ordre de fets a un ordrede proprietats naturals, ella exclou les teolo­gies, que, baix la forroade fetitxisme, de poli­teisme i de monoteisme, suposen una acciósobrenatural, i les metafisiques, que van abuscar, més enllà dels fenomens, llur puntd'apoi en les hipotesis. L'esperit positiu hasuccessivament barrat totes les sortides a l'es­perit teologic i metafisic, descobrint successi­vament també la condició d'existencia de totsels fenomens accessibles i l'impossibilitat d'as­solir res més enllà .

.Tenint d'aquesta manera ls metodesi elsresultats generals, la filosofia aguanta ls filsde totes les ciencies. Aquesta es ia missió queli pertoca, però desde fa molt temps se li haescapat, sense que mai hagi pogut rependre.lapersistint en la via metafisica. F.:ls procedi­ments científics i metafisics són massa radi·calment distints pera que ls darrers exerceixinen endavant influencia sobre ls primers; ian aquesta dissidencia profonda cal atribuirla repugnancia per la metafisíca de que sóntestimoni bons esperits científicament con­reats. La ciencia positiva no pot devenirmetafisica: son treball, justament, ha sigutel despullar.se successivament d'aquesta ves­timenta extrangera, de la qual cl\da jorn

126 Littré

llença alguns pellingos que 1 temps no havia

encara arrebassat. Per aquesta part, res pot

cambiar-se. Més aquesta dene~ació no es, en

veritat, sinó un refusament imposat pel no

haver-hi esperancesd'exit. No hi ha cap eS.'i'erit

que no s considerés ditxós de tenir una filo­

sofia, de compendre mellor els principis gene­

rals de sa propria ciencia am l'auxili de la

comparança am les ciencies veínes i de for­

mar-se una idea exacta del saber humà, tot

prenent-ne la coordinació, \'alcanç i els limits.

La filosofia es el veritable remei a l'acció dis­

persiva de les especialitats; més pera això cal

que sigui homogenia am les nocions positives;

nocions que l'esperit humà a cap preu pot ja

sacrificar: altrament l'eficacia n'es nula. Avui

sen té de sobres la prova: mai la filosofia ha

exercit menys imperi sobre les ciencies, perquè

mai, en cap epoca, els dos metodes positiu i

metafisic han estat separats l'un de l'altre per

un major interval. En endavant la fusió de la

filosofia i de les ciencies es per igual necessaria

a totes dues, i no es pas menys important, en

l'estat actual dels esperits, el sometre les

ciencies a la filosofia, que la filosofia al metode

cientific.En aquest punt la filosofia cambía comple­

tament de manera d'esser. Les modificacions

que li són destinades ja no fan referencia ¡¡

Positivisme

ses bases: no n fan sinó an el seu cim. Apoia­

da sobre I solid terrer de les cíencies, serva,

com elles, els primers fonaments; però també,

com en elles, les construccions darreres van

renovant-se i creixent continuament. No s fa

cap adquisició en una ciencia qualsevol que

no devingui en profit de la filosofia; li corres­

pon enriquir-se successivament de totes les

riqueses i, per tant, modificar-se en sos desen­

rotllaments, obeint desde aleshores a gratcient

les lliçons de l'historia, que demostra la varia­

ció inevitable de les opinions humanes, la

filiació que segueixen, la relació constant

entre l'estat mental dels pobles i llur estat

social, i el caracter sem pre relati u de les idees

filosofiq ues.I, en. efecte, hi ha una reacció necessaria

entre la ciencia social i totes les altres ciencies;

reacció manifesta, de fet, en l'historia, més

la naturalesa de In qual se revela a la filosofia

desde que aquesta s troba en estat de com­

pendre-Ia. Si en la jerarquia, la ciencia sub­

següent depèn, per un enllaç necessari, de la

ciencia antecedent, es també cert que la cien­

cia antecedent experimenta una util reacció

per part de les ciencies subsegüents. Ella n

reb nombroses cJaretats, els emmatlleva ,me­

todes utils i sen serveix pera rectificar son

"ropri punt de vista, ja pera engrandir-lo, ja

128 Littri

pera crear-se nous recursos. Essent així, i elmés lleuger examen mostrarà la veritat deaquesta proposició; essent així, dic, se conce­beix la' considerable influencia que ha deexercir la cíenciasocial sobre.-I conjunt cien­tific; perquè colocada en ultim lloc, i venintdesprés de totes les altres, si reb de totes ellesels auxilis necessaris, dóna a totes fecoudesindicacions i el més ferm apoi. Així se trobaestablerta la reacció reciproca de totes lesparts; i, semblant al circuit electric, el circuitfilosofic s'ha tancat. La primera ciencia-depènde l'última; l'última depèn de la primera; itotes juntes enclouen en llur circunscripció Idomini de la realitat obert a les investigacions

-, humanes. Aquí acaba tota distinció entre laciencia i la filósòfia; la ciencia sòcial es elterme on van a parar totes les altres i d'onparteixen les direccions. Però aquest resultatfinal no es possible sinó a la filosofia positiva,que s'ha i.ncorporat els metodes i els resultatsde les ciencies particulars.

Ja que totes les ciencies van a parar a laciencia social; ja que, a son torn, la cienciasocial reacciona sobre toles les al tres, no hi ha,doncs, veritablement més que una sola i granciencia, la de l'humanitat, que tot ho comprèni tot ho resumeix. En ella hi ha tota lafilo­sofia, i res hi queda enfòra. Desde I veritabll!

rosxlWlsme

punt de vista, filosofia i ciencia de l'huma­nitat, tot es hu, i no hi ha cap separació aestablir entre I savi i el filosop. Aquestes duesclasses, avui distintes, deuen reunir-se o enuna cien eia més general, o en .una cienciamés positiva, qualsevulga que sigui la fórmulade que un vulgui servir-se. Pel demés, esinteressant seguir retrospectivament en lahistoria aquest resum, tot especulatiu. Aquíradica la causa teorica de lo que la pràcticamostra realisat en tot temps, això es, el predo­mini director que ha pertocat fins al presenta la filosofia, ja teologica, ja metafisiea. Si, enel veritable sentit, tota filosofia es ciencia de lahumanitat, ha calgut ben bé que aquestacieneia, la més general de totes, presidís s.em­pre la direcció de les societats. Així, per samateixa naturalesa, qualsevulga forma querevesteixi, s'ha trobat posada en el cim; no hadeixat mai d'esser la reguladora, i, en sa trans­formació en filosofia positiva, tam bé conservaaquest earacter, que li es essencial. Desde Iprincipi, i en absencia de la noció positiva deles coses, una hipotesi instintiva sobre lescauses dels fenomens li dóna la posició qUi had'ocupar; senyora de totes les ensenyances enles grans teocracies de l'antiguetat, senyora

.també de l'home i de les societats després del'excisió operada per Soerates, porta I timó; i

9

1JO Littré

durant aqueix temps l'hipotesi que li serveixde fonament es sotmes:!; al judici de les gene­racions que se succeeixèn i de les cienciesparticulars que van engrandint-se. En efecte,i això s'ha de remarcar en l'historia, no hi hacap progrés en les ciencies)lue ho !!faci sentiren les idees; aquelles nO poden créixer sensemodificar considerablement les opinions, si­guin teologiques, siguin metafisiques. Aixòs'ho explica qualsevol que comprengui que,essent la filosofia la ciencia de l'humanitat, lesciencies particulars ne són les afluents.

El mecanisme de l'historia, si puc expres­sar·me així, al menys en la part especulativa,apareix desde aleshores tot sencer a nostresul1s. Se manifesta I procediment pel qual lesopinions humanes gradualment s'han modifi­cat; i aquestà modificació successiva, dit d'al­tra manera, l'historia, es deguda a la reaccióde les parts sobre I tot, i del tot sobre lesparts, no podent la filosofia social avançarsense fer més facil el desenrotllament de lesciencies particulars, i no podent, a son torn,avançar les ciencies particulars sense modificarJa filosofia social. Certament, no es senseinterès que un fixa l'esguard en aqueixes pro­fonditats de l'historia i que s veu brollar enmig del remoli de fenomens socials tant com·plicats. en mig de l'acció de individus tant

Positivisme IJI

independents, en mig del conflicte de massesnacionals tant diverses, en mig de la successióde generacions tant isolades ja de llurs ante­passats malgrat la curta distancia, que s veubrollar, dic, la condició secreta que determinala marxa general del sistema.

La missió primordial i necessaria de l'ima­ginació i de l'hipotesi tendeix cada dia mésa minvar i a desaparèixer. En endavant, unasola cosa es capaça de determinar la conver­gencia dels esperits, la demostració, de laqual suministren el tipo les ciencies. Res potsuplir, en l'estat mental de les populacionsmodernes, aquest indispensable ofici. Sigui Ique s vulgui 1 mobil a que un se dirigeixi,creix incessantment el nombre d'aquells lacon vicció dels quats forma a una condició sola,l'assentiment espontani i involuntari que es elfet de la demostració. Tot lo demés es inefi­caç. L'esperit humà, en virtut de sa propriaconstitució, no es pas lliure en son assenti­ment; i, quan ha assolit la prova, li es impos­sible no acceptar-la. D'allà deriva, en totesles ciencies, entre ls homes més allunyats imés diferents, l'acord uniforme i constantsobre les nocions definitivament establertes.Cap heretgia hi pot esclatar, i, .mellor quetota autoritat, l'assentiment, necessari perquèes involuntari, sosté la continua convergencia

13J Liltré

dels esperits. Tal es el caracter que avui ha detenir tota filosofia: cal que ella posi, com lesciencies, sos principis en una regió on siguinsempre i a cada instant demostrables, i, perconsegüent, sempre i a cada instant acceptats.

Siguin les que s vulguin les critiques que spuguin fer del llibre d'August Comte " tanten els detalls com per la forma, convé deixar·les per complet de banda; perquè lo que aquíimporta es mustrar els punts capitals d'aquestagran obra: lo demés es secundari. Aquestspunts essencials de sa obra filosofica podenpresentar-se així: la determinació de la lleique regeix les societats, passant per l'estatteologic i l'estat metafisic pera arribar a l'estatpositiu; la naturalesa de les qüestions, quedeuen deixar d'esser 'absolutes pera devenirrelatives; el metode, que va del món a l'home,i no de l'home al món; la coordinació jerar­q llicade les ciencies, que n'indica les relacionsi les reaccions reciproques; l'incorporació deles ciencies en la filosofia, i per això, en fi,¡'homogenitat establerta entre totes nostresconcepcions. Aquestes són les bases de lanovella elaboració filosofica; això es lo que nfa I caracter, i també lo que ha hagut d'esser,de bon principi, sotmès a l'apreciació del

(I) COllrs de Pltilosophie positive.

Positivisme IJj

lector. En la marxa continua de l'humanitat,els pobles han arribat avui al punt de partidade les idees filosofiques. L'historia demostra,en tot son desenrotllament, la vessant i elIlarc curs de les idees teologiques i metafisi­ques; però comença ja una altra vessant, i ladèu de tes idees .positives se vessa a son torn,abandonada d'aquí en endavant al jaç queella Vil obrint-se i a la pendent que se l'em­porta.

TAULA

_ .... li L1tlré.

Prefaci. . .

De la filosofia positiva

5

15

3°