el queixal nº 59!

La revista que fa mal

“Can Vies una esCoLa de partiCipaCió poLítiCa, assembLeària, soCiaL i CuLturaL”

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscing elit. Aenean commodo ligula eget dolor. Aenean massa. Cum sociis

montes, nascetur ridiculus mus. Donec quam felis, ultricies nec, pellentesque eu, pretium quis, sem. Nulla consequat massa quis enim. Donec pede justo, fringilla vel, aliquet nec, vulputate eget, arcu. In enim justo, rhoncus ut, imperdiet a, venenatis

Donec pede justo.Pretium quis, sem. Nulla consequat massa quis. Donec pede justo, fringilla vel, aliquet nec, vulputate eget

n o V e m b r e 2 0 1 2

59w w w. a e p. C at

augment deLs preus uniVersitaris>Augment del 67% dels preus del crèdits universitaris és una mesura

injusta perquè afecta de ple a l’accés de les classes populars a la

universitat

> Retallada de 3.000 milions d’euros en educació

reformes de La demoCràCia uniVersitària: goVernança

El nou model de governança suposa la gestió mercantil de les universitats, antidemocràtica i subordinada als interessos dels grans poders econòmics

> Aquest model s’ha mostrat incapaç d’atendre a les demandes

La CruïLLa de tVe

> THE GUARDIAN: “la purga cap a un

grup de periodistes que suposadament

han qüestionat la política d’austeritat

del Govern espanyol”.

pàg. 6

pàg.7

pàg.12

pàg. 13

e n t r e v i s t a : C s a C a n v i e s

¡retaLLades i foC!En el que va d’any més de 18.000 hectàrees han estat arrasades pel foc a Catalunya. D’aquestes, 13.000 provenen dels incendis que es van produir aquest estiu en el Alt Empordá (Girona).

> Als pressupostos de la Generalitat per 2012,, retalla un 34% en prevenció i extinció d’incendis

32 n o V e m b r e 2 0 1 2 n o V e m b r e 2 0 1 2 32 n o V e m b r e 2 0 1 2 n o V e m b r e 2 0 1 2 32 n o V e m b r e 2 0 1 2 n o V e m b r e 2 0 1 2

de faCu en faCua peu de faCuLtat

uab| 11o a La uaba jornada de vaga estudiantil de l’11 d’octubre va tenir un bon seguiment per part de totes les universitats catalanes, sent un èxit rotund al campus de bellaterra de la uab, marcada per la gran presència policial.

Més de cent estudiants van ocupar la facultat de Lletres i Filosofia la nit prèvia a la vaga. Al matí següent, la policia es trobava al rectorat i als accessos de la universitat, evitant així l’habitual tall de l’AP-7 dels estudiants en dies de vaga. Els passaclasses informatius es van dur a terme sense problemes i, a mig matí, els piquets es van reunir per baixar junts cap a Barcelona. Tot i la presència policial a l’estació dels FGC, no hi va haver cap enfrontament ni altre tipus d’incident.

El bloc de la UAB encapçalava la manifestació convocada a les 12h a Pl. Universitat. Amb consignes de rebuig contra la pujada de taxes i en defensa de la universitat pública de qualitat, els estudiants units sota la pluja van aguantar tot el recorregut, passant per la Borsa de Barcelona, la seu de la Representació de la Comissió Europea i l’oficina del Parlament Europeu a Barcelona i la seu de Convergència Democràtica de Catalunya. En aquest últim s’hi van fer diverses accions simbòliques. La presència dels mossos d’esquadra va ser constant en tota la manifestació.

El moviment estudiantil no s’atura, el tret inicial de l’11 d’octubre dóna pas a un curs

amb un missatge clar, les mobilitzacions del curs passat no cessen i aniran en augment, tant a Catalunya com a l’Estat Espanyol.

Estudiants i treballadors es preparen per unir forces el proper 14 de novembre en una jornada de lluita pels drets dels treballadors i en contra de l’austeritat. Una vaga general on els estudiants lluitaran pels drets dels seus pares i pels seus com a futurs treballadors.

ub| i què pensa eL reCtor? “acabes pensant si no tenien raó els que estaven allà tancats a la meva universitat, que deien que bolonya acabaria com està”.

Aquestes són les paraules que va dir el rector de la UB Dídac Ramírez a una entrevista a TV3. Certament el Pla Bolonya ha acabat sent allò en que els estudiants estàvem en contra, “és materialment impossible aplicar l’avaluació continuada en un aula amb més de 100 persones” com esta succeint a algunes carreres com Dret, ADE, Economia o Ciències Polítiques.

Aquesta resposta del rector arriba tard i ens preguntem si passarà el mateix amb les de les actuals protestes contra les retallades, la pujada de taxes o el Pla EU2015. És freqüent que després de cada mobilització es publiqui, des de l’equip rectoral, un comunicat on no ens treuen la raó però tampoc fan una crítica contundent a les

mesures imposades tant pel govern central del PP com pel de CiU a la Generalitat.

A més, des dels seus càrrecs no fan cap tipus de pressió a favor de la universitat pública i de la autonomia universitària; faciliten el canvi de model imposat, a través del Pla EU2015, per les elits socials encapçalades per bancs i grans empreses. També s’ha de tenir en compte algunes promeses incomplides, com la qüestió del referèndum a favor o en contra de treure la capella de la Facultat d’Economia i Empresa.

És molt possible que les pròximes eleccions al rector siguin les últimes en les que participi tot el conjunt de la comunitat universitària, ja que la proposta de governança que hi ha sobre la taula fa que totes les decisions les prengui cada vegada més el consell social que està format principalment per empreses amb clars interessos en contra de l’educació pública. Així doncs, demanem al pròxim o pròxima rector/a més compromís amb la defensa i construcció d’una universitat més democràtica, més crítica i realment pública.

L’aep es Constitueix a tarragona

l’aep compta, a partir d’ara, amb una nova federació que vol omplir el buit existent al sud de catalunya.

L’objectiu és lluitar per l’educació pública al Camp de Tarragona i lesTerres de l’Ebre de forma coordinada amb la resta de Catalunya i amb la xarxa d’Estudiantes en Movimiento que pretén coordinar a nivell estatal una lluita conjunta per fer front a les retallades i al desmantellament de l’educació que pretén la dreta espanyola i catalana.

Per a la mobilització és fonamental la creació de consciència als estudiants, als pares i mares d’alumnes, al professorat i a tots els treballadors de l’àmbit educatiu. Per això la federació es marca com a prioritat la participació en l’assemblea de la URV per denunciar l’infrafinançament públic de la universitat, la nova política de preus, el sistema de beques i les propostes que hi ha sobre la taula per acabar amb la precària democràcia que a dia d’avui hi ha a les universitats. Pel que fa a la lluita en l’educació secundària explicarem les reformes que proposa la LOMCE del ministre Wert.

Un altre dels pilars de la lluita en secundària és denunciar la fortapresència que té l’Església a les escoles i instituts de Tarragona, alguns dels quals segreguen a l’alumnat per sexe, com el Turó o l’Aura.

El curs 2012-2013 comença a la URV i als instituts de Tarragona amb unnou instrument de lluita per a tota la comunitat educativa.


de faCu en faCua peu de faCuLtat

upC| Comença eL Curs... i La LLuita!el curs a la upc ha començat calent com s’esperava. el dia 28 de setembre un centenar d’alumnes juntament amb pdi i pas entraren a protestar a l’acte d’inauguració del curs de la upc per manifestar-se en contra de la gestió del rector giró, de la pujada de taxes i dels acomiadaments de professors i personal administratiu. després d’una cercavila a través del campus nord que va aconseguir captar adeptes poc informats, vam fer sentir les nostres veus a l’entrada del edifici vèrtex.

Cansats d’esperar el ritme d’aquests actes pomposos els manifestants entrarem a l’auditori amb la voluntat de que no s’iniciés el curs més car de la historia. Llegit el manifest el alumnes vam fer sentir la nostra veu en contra del equip rectoral, del Consell Social i del seu president Joaquim Boixareu (imputat pel cas Nóos) i del secretari d’Universitats i Investigació de la Generalitat de Catalunya, i principal responsable de la pujada de taxes, Antoni Castellà . Amenaçats pel mateix rector i demés degans que només buscaven responsabilitats individuals dintre d’un moviment estudiantil assembleari col•lectiu, ens van obligar a abandonar la sala per poder seguir amb el paripé.

upf| petites Conquestes, grans ideaLs

una institución tan vieja y conservadora como la universidad necesita siempre la crítica y la protesta de los estudiantes más jóvenes para que las cosas se muevan en la buena dirección. y, vista la cosa con detenimiento, hay que decir que de los movimientos universitarios de protesta que he conocido siempre quedaron dos cosas. una: los vínculos emotivos y sentimentales entre los “protestantes” que se forman como ciudadanos en acciones y manifestaciones. y dos: conquistas que casi siempre parecen a los protagonistas pequeñas, modestas y muy relativas, en comparación con sus ideales, pero que sin el movimiento en cuestión no habrían sido posibles.*

Paraules d’en Paco Fernández Buey, un gran amic que ens va deixar just abans de començar el curs. És curiós llegir-lo i envejar la sort d’aquelles persones que el van poder conèixer i tractar, pensar en com hauria estat d’adient tenir-lo ara al costat i que ens repetís aquestes línies. Perquè ens cal adonar-nos que si bé ens sembla que “hem aconseguit poques coses”, que malgrat “a la Pompeu som poca gent”,

Pel que fa les assemblees, totes han començat a reunir-se altre cop, unes amb més força que d’altres, per encarar el curs amb energia i organització. Les assemblees de l’ETSEIB i l’EUETIB van ocupar les facultats el passat 10 d’octubre per preparar la vaga de l’endemà, ocupacions que van tenir els seus fruits des de el punt de vista de difusió i conscienciació de l’estudiantat.

La vaga de l’11 d’octubre ha tingut un seguiment desigual entre les diferents escoles del Campus Nord; tot i això el seguiment

el curs passat ens pot servir de trampolí per encarar el que ara encetem, més sembrat d’obstacles que l’anterior: taxes, reformes, privatitzacions...Mesures que ja no només elititzen l’accés -ja prou limitat- a la universitat, sinó que a sobre fan més escuàlida la democràcia i la participació de tots els sectors de la comunitat universitària en els seus òrgans decisoris.

I no va anar tot tant malament: a Poblenou es va aconseguir l’ampliació dels horaris de la biblioteca que vam demanar ocupant-la; a Ciutadella una acampada va fer visible el descontentament amb les polítiques dels governs estatal i de la Generalitat... A mesura que avançava el curs, cada cop més estudiants, PDI i PAS vam secundar les vagues i vam sortir al carrer en les manifestacions

va ser ampli a l’ETSEIB, l’EUETIB i el Campus Nord però minoritari a les escoles fora de la capital.

Pel que fa la manifestació es van pode veure nombroses assemblees de la UPC que cada cop conformen un gruix més important en les multitudinàries marxes.

Sens dubtes, el nivell de conscienciació dels estudiants de la UPC no es dels més alts, però el que està clar esque cada cop creix més i està disposat a plantar cara a tots els atacs a la universitat pública als que ens enfrontem!

que reivindicaven un ensenyament públic; aquest que s’estan carregant amb acomiadaments a professorat, amb augments de taxes que fomenten desigualtats... És per això que cal seguir. Recuperant el que va dir en Buey, valorem tot allò que traguerem de positiu el darrer any, i aprofitem-ho per a aconseguir que això creixi, i evidentment per a corregir els errors comesos. Començant per engegar de nou el moviment, avançant en la coordinació del grup Àgora, posant ganes i esforços per fer front als atacs a la pública, i per traslladar els debats a peu de facultat, on està tota aquella gent que té tant a dir, però que tant costa despertar.

*Paraules de l’autor sobre el seu llibre Por una universidad democrática, al CCCB, el 26 de

novembre de 2009.

54 n o V e m b r e 2 0 1 2 n o V e m b r e 2 0 1 2 54 n o V e m b r e 2 0 1 2 n o V e m b r e 2 0 1 2

seCundariaPeu de fotoFoto 1a menjador de col·legiFoto 2a Ministre Wert

feliç i ansiosa: “Puc repetir?” “És

clar que sí”, li responen. El nen

desapareix de sobte i corrent es

dirigeix amb la seva safata cap

a la barra de la cuina. Doncs no

cal imaginar aquesta situació

tan lamentable. Passa a moltes

escoles i instituts i cada cop

més sovint. Molts professors i

professores han fet notar aquest

tipus de circumstàncies, que fan

deduir que el dinar que pren a

l’escola aquell nen és, tristament,

el seu únic àpat del dia.

Andrés Millan

Història-UB

Aquest fet ha provocat que molts

nens i nenes vagin a classe amb una

carmanyola a la motxilla, tot i que

fins i tot s’ha demostrat que moltes

famílies no es poden permetre ni

això. En alguns casos només poden

alimentar el fill amb una beca

menjador concedida. Un cop al dia.

Ara que disposem de tota aquesta

informació, imaginem-nos la següent

escena. A una escola és hora de

dinar i tothom menja, alguns

amb més avidesa que altres. De

sobte, un nen s’apropa a una

professora i li pregunta amb cara

Les beques-menjador són un

servei que dona la Generalitat a

través dels Consells Comarcals i es

reparteixen als centres educatius,

que paguen el preu parcial o total

dels serveis de menjador a aquelles

famílies que se’ls hi ha concedit.

Els pares i mares, però, han

de pagar d’entrada el servei de

menjador de cada curs, tot esperant

si se’ls concedeix o no la beca de

menjador, que el Consell Comarcal

per mitjà dels centres educatius

els anirà retornant en terminis.

No obstant, des de l’any 2008

el Departament d’Educació

arrossega un gran deute, que ha

fet descompassar els terminis de

pagament de les ajudes a les famílies.

El curs passat 2011-2012 es van

repetir els retards en els pagaments

i, a més, es va reduir el pressupost

destinat a beques menjador, tot

això mentre, recordem, augmenta

la pobresa infantil a Catalunya.

En dos anys el nombre de beques-

menjador ha baixat un 50%.

La realitat de la pobresa infantil i

la desnutrició va, però més enllà.

Al Baix Llobregat, la comarca més

“pobre” de Catalunya, s’ha registrat

un nombre menor de sol•licitud

de beques de menjador. És això

un indicador de la millora de la

situació econòmica de les famílies?

Res més lluny de la realitat! El

president del Consell Comarcal,

Joaquim Balsera, creu que moltes

famílies ja ni són capaces de pagar

a l’inicia de curs la part que els

correspon de les despeses del dinar

escolar (6,50€ al dia), fins i tot amb

la beca adjudicada (3,25€), tot i

que molts centres educatius han

decidit donar la possibilitat a les

famílies de pagar-ho en terminis.

Com afeCta eL reiaL deCret a seCundària?

EL DECRET WERT O TAMBÉ ANOMENAT REIAL DECRET 14/2012 ES TRACTA D’UNA REFORMA IMPULSADA A LA FI DEL CURS PASSAT PEL GOVERN DE RAJOY AMB L’OBJECTIU DE RETALLAR EL PRESSUPOST EDUCATIU EN 3.000 MILIONS D’EUROS AQUEST DECRET AQUESTA DIVIDIT EN DUES PARTS UNA PER A UNIVERSITATS I UNA ALTRA PER A INSTITUTS, ELS PRIMERS ARTICLES EXPLIQUEN LA REFORMA QUE ES PORTARÁ A CAP EN ELS INSTITUTS I JA DEIXA ENTREVEURE EL QUE SUPOSARÀ PER ALS MATEIXOS:

L’article 2 recull la possibilitat d’incrementar els alumnes per aula fins a un 20 % el que suposa un increment del treball del professorat i deixa clara intenció de no contractar nous professionals ja que prefereixen incrementar el numero d’alumnes q no obrir aules noves.

L’article 3 estableix un mínim de 20 hores lectives per als professors obligant al professorat del centre a treballar un major nombre d’hores sense que això repercuteixi en el seu salari. També limita el nombre d’hores extres que el professor cobrarà a una diària.

L’article 4 obliga als mateixos professors del centre a substituir companys que demanin una baixa menor de dues setmanes. Si ha això li vam sumar l’article 3 veiem que les hores extres que puguin derivar d’aquesta substitució no les ha de cobrar (excepte la primera).

L’article 5 ajorna els nous títols de formació professional per evitar fer una inversió en professorat i instal·lacions.

cal destacar que la lluita per la derogació d’aquest decret constitueix un nexe d’unió molt forta entre els alumnes i professors d’instituts amb l’alumnat universitari pel que ha de ser un dels pilars fonamentals de la lluita aquest any.

Pau RománMedicina-UB

LES BEQUES MENJADOR. RETALLADES I DESNUTRICIÓsi hi ha una cosa de les que cap infant pot prescindir és menjar, alimentar-se. i si hi ha un fet preocupant és l’augment de la pobresa infantil. entre els anys 2008 i 2010 la taxa de pobresa infantil va créixer a catalunya un 28,6% segons un informe d’unicef basat en dades de l’institut nacional d’estadística. 325.000 nens i nenes estaven per sota del llindar de la pobresa l’any 2010. aquesta és una dada sense dubte desconeguda per molta gent, que sempre tenim un plat a taula.

UNS 2.267.000 NENS VIUEN ACTUALMENT PER SOTA DEL LLINDAR DE LA POBRESA A ESPANYA, 80.000 MÉS QUE EN 2010, SEGONS UNICEF

54 n o V e m b r e 2 0 1 2 n o V e m b r e 2 0 1 2 54 n o V e m b r e 2 0 1 2 n o V e m b r e 2 0 1 2

II època, núm. 59Novembre 2012

[email protected]

Edita

AEPAssociació d’Estudiants

Progressistes___

c/ Riera d’Escuder 47, baixos08028 Barcelona

Tel: 93 491 42 02Fax: 93 491 26 93a/e: [email protected]

http://www.aep.cat

Direcció

Pedro L. Balfagón Campos

Consell de Redacció

Ayoze Alfageme RamírezPau Román

Diego HernándezAlbert Medina CatalàManuel Portero Leiva

Jheysson Salas Velandia Lara Saiz Moya

Laura de la VillaJoao FrançaGaia d’Elia

Impressió

LERIGRAF SLU

el Queixal expressa l’opinió mitjançant l’editorial.

Els articles signats són opinions i responsabilitat dels seus

autors i autores.D.L.B. 37713-91

Tot el material publicat es pot reproduir sense cap restricció,

si no es fa amb finalitats comercials

el Queixal rep subvenció deVicerectorat d’Estudiants (UB)Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya

Amb el suport de

el Queixal es publica

gràcies a l’esforç de

la militància de l’AEP

el passat 18 d’octubre és van sumar les principals centrals sindicals d’espanye a la convocatòria de vaga general europea de la ces (conferència europea de sindicats). a aquesta ja s’han sumat itàlia, grècia, portugal, xipre i malta i estan estudiant la convocatòria a frança, holanda i anglaterra; el que és segur és que tots el pobles d’europa del sud oprimits per la comissió europea, que segueix els dictats de les elits financeres i sus políticas neoliberals, sortiran al carrer.

Aquestes oligarquies financeras, estan imposant programes d’austeritat a tots els estats de l’Euro, mitjançant la Troika (Comissió Europea, el Banc Central i l’FMI). Aquestes polítiques prioritzant el pagament del deute als bancs privats (alemanys i francesos en última instància); en lloc de continuar proveint i garantitzant a la majoria dels pobles uns drets tan bàsics, com son l’educació i la sanitat, drets conquerits per les lluites obreres i populars fa decades. Fins i tot s’executen desnonaments en benefici dels bancs, deixant a famílies sense llar, i duent-les a límits humans que fan que s’arribin a casos de suicidi per la desesperació davant del desnonament de la pròpia casa.. A més, s’ha de continuar finançant el deute, a interessos encara més grans, generant una espiral d’encariment, de difícil sortida, i amb un BCE d’esquenes a la ciutadania europea. Aquesta situació està portant a la ciutadania europea cap a un augment de la depressió econòmica, amb grans taxes d’atur (25,2% a Espanya) i sense perspectives de que la situació millori.

La vaga general del 14 de novembre no té un caràcter reacitu, ja que el seu objectiu no és fer front a una mesura concreta, és una vaga internacional que diu no a la situació en la que vivim, no a les polítiques neoliberals que s’han imposat durant els últims trenta últims anys; que ens han portat fins a la situació actual. Polítiques neoliberals que han congelat els salaris reals, han produït una crisi econòmica sense precedents des dels anys 30 i desfet de tot poder democràtic a la població europea, traient-nos la possibilitat de donar la volta a la situació, tot i que una gran majoria estiguem en contra.

La situació social a Catalunya és aterridora, la taxa d’atur juvenil és del 45% i la majoria de contractes que es signen són temporal. Si parlem de Menors de 19 anys, la Xifra d’atur s’eleva al 70%. Pel que fa a vivenda, a Catalunya és fan 100 desnonaments diaris i ja és la comunitat autònoma amb més desnonaments del Regne d’Espanya. Per altre costat la pobresa s’ha disparat a Catalunya: a dia

d’avui, el 21,9% dels i les catalans viuen amb Rendes inferiors al Llindar de la pobresa, i el 28% dels infants viuen en Famílies pobres.

A nivell educatiu, el govern estatal i de la Generalitat encapçalen avui dia aquest gran ofensiva en contra dels drets socials i democràtics, especialment el Ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert Ortega i el SEU homòleg a Catalunya, Mas-Colell.

Aquest atac a l’educació és tradueix en Grans Trets, en una pujada de Taxes Fins el 66% a les Universitats i a CFGS (formació porfessional) S’ha imposat a 1r una taxa de 360 € ia 2n 180 €, a més, d “un cambio model de Finançament, donant lloc al finançament privat a canvi de la cessió de la sobirania i autonomia de l’educació pública. Entenent l’educació Sempre com una font de riquesa social, de Coneixement, de crítica i de reflexió; Eixos Principals del progrés social.

La desatenció de les necessitats dels Jovent, ens deixa en una fatal situació, dificultats per continuar els estudis i formar-nos, dificultats per trobar una feina i per tant impossibilitat d’emancipar totalment i tenir una llar pròpia. Nosaltres, els i els estudiants, som els principals agents capaços projectar alternatives a la Societat perquè som qui directament ens beneficiem de l’educació i perque, més Important encara, com a joves, som un agent clau per construir un nou futur.

Fan falta espais de reflexió i unió de forces per fer front a aquestes polítiques de desmantellament de l’educació pública, on estudiants, PDI i PAS ens unim per a la defensa del nostre ben comú, l’educació. Per això fem una crida a tota la comunitat educatiu de tot l’Estat participant de la lluita per l’Educació Pública, a trobar-nos els dies 24 i 25 a Barcelona en una Trobada Educativa per poder construir una resposta contundent a aquestes polítiques.

L’editorial


poLítiCa uniVersitàriawert: “no solo no hace falta invertir más para mejorar el rendimiento escolar, sino todo lo contrario”

Peu de fotoFoto 1a vaga d’estudiants al 3 de maig a Barcelona

L’AUGMENT DELS PREUS UNIVERSITARIS: UNA PEçA CABDAL

DEL PROJECTE DE PRIVATITzACIó DE LA UNIVERSITATuna comptabilitat analítica que permeti saber quin és el cost de les titulacions. Tanmateix, amb les forquilles definides ja s’establia un fort augment en totes les CCAA de la penalització per repetició de matrícules, uns recàrrecs que han argumentat estigmatitzant els i les estudiants que per molt diverses circumstàncies poden haver suspès una assignatura i uns recàrrecs que tindran un pes molt important en l’import total de la matrícula.

El 10 de juliol la Generalitat de Catalunya va aprobar el decret que estableix el màxim de la forquilla establerta pel decret del Ministerio, el 25%, per a establir els preus dels crèdits en primera matrícula i ho fa tot considerant, sense aportar dades concloents, que l’any anterior l’aportació

dels estudiants només cobria un 15% del cost dels estudis. Per tant, concretament,

des d’un principi ja no podia pagar-ho. Un nou sistema de beques en el qual aquestes es desconceptualitzen per deixar de ser una ajuda per garantir la igualtat d’oportunitats (malgrat les seves mancances) per a ser una mena de prestació contractual en el que els criteris cada cop més predominants no són els econòmics sinó els acadèmics.

En les línies generals descrites anteriorment és difícil creure’s que tots aquests canvis ens facin avançar cap a un sistema més just; tot el contrari, sostenir un augment del 67% dels preus del crèdits universitaris argumentant que la universitat no té prous recursos (quan les retallades són pures decisions polítiques) és una mesura profundament injusta perquè afecta de ple a l’accés de les classes populars a la universitat. Així, aquest canvi de sistema és una peça cabdal, sense cap mena de dubte, del projecte de privatització de la universitat. I ho és perquè avança, i molt, en el canvi de la relació entre estudiant i universitat i, més de fons, entre la relació entre la societat i la universitat.

Laura de la VillaMaster d’història econòmica-UB

Joao FrançaHumanitats-UPF

per entendre les insalvables limitacions d’aquest sistema: en primer lloc, els llindars de renda establerts no reflexen la realitat socioeconòmica doncs els nivells de renda dels llindars per accedir a beques considerables són molt baixos i, en segon lloc, la beca equitat no cobreix en cap cas les assignatures repetides.

A més, com des de la Generalitat són conscients que aquest sistema seguirà tenint conseqüències enormes en el nombre de crèdits matriculats obren una nova via, més directa i generalitzada, d’endeutament estudiantil mitjançant el pagament fraccionat de la matrícula en 10 mesos amb un tipus d’interès del 6,5%, una autèntica aberració que no fa més que transferir recursos als bancs a costa de tots aquells que no poden permetre’s fer el pagament en menys terminis.

Tot això després que el Ministerio, en un marc de gran retallada de la partida pressupostària per a beques per al present curs (un 11’6%), hagi endurit els criteris per a accedir a les beques generals i la beca salari: s’estableixen notes més elevades per accedir-hi, es requereixen percentatges d’aprobats més alts, únicament se subvencionen els crèdits matriculats per primer cop i si l’estudiant no supera el 50% dels crèdits matriculats, estarà obligat a retornar l’import de la beca, fet que no és trivial si tenim en consideració que estem fent retornar l’import a algú que

el passat 20 d’abril s’aprovava al consell de ministres el “real decreto 14/2012 de medidas urgentes de racionalización del gasto público en el ámbito educativo”, un decret que no només consumava la retallada de 3.000 milions d’euros en educació sinó que, entre d’altres, obria les portes a un canvi del sistema de preus públics universitaris.

La oportunitat brindada, de forma dispositòria, pel Ministre Wert no ha estat desaprofitada pel govern Català que ha fet la major pujada dels preus universitaris de la darrera dècada a la que cal sumar-li la reducció del pressupost en beques, l’enduriment de les condicions per a obtenir-les i la generalització de l’endeutament estudiantil. En cinc mesos el sistema de preus i beques ha patit una profunda transformació que tindrà gravíssimes conseqüències en l’accés al sistema universitari català i espanyol i, per tant, en el futur de la nostra societat.

El famós i impopular decret Wert va introduir un petit canvi però decisiu a la LOU mitjançant el qual s’establia el “cost real” dels estudis com a criteri per a establir els preus dels crèdits de les diferents titulacions. Un canvi que en el dectet es concretava amb unes forquilles del percentatge del “cost real” que el preu del crèdit, establert per les CCAA, ha de cobrir: entre un 15 i un 30% per ales primeres matrícules, d’un 30 a un 40% les segones, entre el 65 i el 75% en les terceres i entre un 90 i un 100% en les quartes i successives matriculacions.

Amb el nou marc establert pel decret Wert, el qual després s’ha concretat de diferent manera a cada CCAA, s’establia un criteri totalment arbitrari com és el “cost real”: doncs, no existeix a hores d’ara

AUGMENT DEL 67% DELs

PREUs DEL CRèDITs

UNIVERsITARIs és UNA

MEsURA PROFUNDAMENT

INJUsTA PERqUè AFECTA DE

PLE A L’ACCés DE LEs CLAssEs

POPULARs A LA UNIVERsITAT

“

”ens trobem amb un augment sense precedents d’un 67% del preu del crèdit en la primera matrícula, 33% per a les segones, 44% per a les terceres i 100% per a les quartes.

Conscients de la davallada de matriculacions immediata i les agitacions socials que podia suposar un augment d’aquestes característiques, la Conselleria va fer un canvi en el sistema de les beques de la generalitat que donés com a resultat un sistema global de preus progressius, establint fins a 7 llindars de renda segons els quals reps una beca que cobreix part del preu del crèdit. Així, l’augment mitjà del preu de la carrera passa a ser d’un 37,5% segons la secretaria d’universitats. Tot i així, cal fer un parell d’apreciacions cabdals

Més informació:http://www.observatoriuniversitari.org/


poLítiCa uniVersitàriaEL NOU MODEL DE GOVERNANçA SUPOSA LA GESTIó MERCANTIL DE LES UNIVERSITATS, antidemoCràtiCa i subordinada aLs interessos deLs grans poders eConòmiCs

Peu de fotoManifestación en contra de la governança

reformes de La demoCràCia uniVersitària: goVernança

la democràcia universitària és des de fa anys una reivindicació de les lluites estudiantils ja que, en l’actualitat, estem subjectes a un model presidencialista on els estudiants i el pas (personal d’administració i serveis) compten amb una representació menor que el pdi (personal docent i investigador) en tots els òrgans de govern com el claustre o les juntes de facultat.

Així mateix aquesta desigualtat també esta patent a l’hora de triar càrrecs com els degans o el rector. Aquest model de gestió s’ha mostrat incapaç d’atendre a les demandes de l’estudiantat i de molts dels seus treballadors, quan no ha actuat deliberadament en contra seva, com amb l’aplicació de diferents mesures com el pla Bolonya o, més recentment, els acomiadaments de PAS en algunes universitats catalanes o la pujada de taxes.

No contents amb aquest model la ponència de la comissió per a l’estudi de la governança del CIC presenta un document en el qual pretenen acabar amb les poques garanties democràtiques que avui dia té la universitat. En aquest article em veig incapaç d’explicar tots els punts d’aquest document però tractaré d’explicar els més importants:

1. Es crea un nou òrgan de govern, el patronat de la universitat, format en la seva majoria per personal extern a la universitat (polítics, empresaris…) i que posseeix les màximes competències a nivell de la gestió universitària:

- Aprovar els plans acadèmics- Aprovar els pressupostos- Triar al rector- El president d’aquest patronat

serà triat directament pel parlament de Catalunya i actuarà com a màxim representant de la comunitat universitària.

2. El rector passa a ser un gestor de la universitat, però se li atorga la capacitat de triar de forma directa als degans i la resta de càrrecs dels diferents nivells de les unitats de govern de la universitat. 3. El claustre, fins avui màxim òrgan de decisió i representació universitària, passa a cridar-se senat i els seus membres es veuen reduïts a un màxim de 100 alhora que perd totes les seves competències i passa a ser un òrgan merament consultiu.

4. Es crea un sistema d’Avaluació autònom, i tot i que no s’especifica probablement de caràcter privat, que establirà un model de finançament públic basat en el compliment d’objectius.

Les conclusions a les quals ens porten aquests plantejaments són les següents: es pretén suprimir tota participació democràtica tant d’estudiants com de treballadors en la gestió i govern de la universitat. Es crea un sistema jeràrquic en què les reformes vénen directament imposades

És important subratllar que no es tracta d’un fet puntual, si no que aquest nou sistema de governança és un dels quatre pilars fonamentals recollits en l’anomenada estratègia universitat 2015. Aquest pla consisteix en una sèrie de directrius de la Unió Europea per encaminar a tots els membres a un model universitari basat en una gestió i finançaments fonamentalment privats reduint al màxim l’aportació publico en matèria universitària. Donada l’actual crisi aquest procés s’ha

pels polítics i empresaris sense crear un debat amb la comunitat universitària i on aquesta, a més, no te mitjans institucionals per defensar-se de les agressions.

Al seu torn la creació d’un model de finançament basat en objectius (imposats també per l’oligarquia financera) no fan mes que accentuar les desigualtats entre universitats, creant universitats de primera i segona categoria, i d’obligar a la cerca d’un finançament mixt amb entrada de capital privat, la qual cosa obliga a les universitats públiques a accedir a les demandes d’aquests inversors com les practiques no remunerades en les seves empreses o l’apropiació de patents.

accelerat notablement ja que, d’una banda permet a les empreses obtenir mes beneficis a costa d’aquest servei que abans era públic i per una altra permet que el govern redueixi any rere any els pressupostos universitaris.

Per acabar vull informar a tots els lectors que el document que s’ha descrit anteriorment serà presentat al parlament de la generalitat entre octubre i novembre d’aquest mateix any. És necessari que ens oposem d’una manera contundent tant des de dins de les institucions com des de fora. M’agradaria fer una crida a la comunitat universitària catalana demanant que s’organitzin: si són estudiants

acudeixin a l’assemblea de la seva facultat i si són treballadors posin-se en contacte amb els sindicats que els representen. Si no volem perdre els pocs drets que ens queden és necessari que treballem de manera conjunta des del primer moment.

Pau RománMedicina -UB


estudiantiL23, 24 I 25 DE NOVEMBRE A LA CIUTAT DE BARCELONA PER TEIXIR CAMINS D’UNITAT, LLUITA I CONSTRUCCIó D’ALTERNATIVES.

Peu de fotoFoto 1a vaga d’estudiants al 3 de maig a Barcelona

Foto 2a logo d’EeM

CRIDA PER A UNA TROBADA DE TOTA LA COMUNITAT EDUCATIVA

LES CLASSES DOMINANTS, A LA MÀ DE LES ELITS POLíTIQUES DEL PSOE I PP, ESTAN PRENENT COM A EXCUSA LA CRISI ECONòMICA PER INTENSIFICAR TOT UN PROCÉS DE CONTRA(REFORMES) EN EL SISTEMA PúBLIC EDUCATIU. SEGUEIXEN EN EL SEU AFANY DE PRIVAR-NOS DEL DRET A REBRE UNA EDUCACIó, S’ENTOSSUDEIXEN A FER DEL CONEIXEMENT UNA MERCADERIA I NO ESCOLTEN LES NOSTRES QUEIXES. ESTAN IMPOSANT ELS SEUS MODELS DE GESTIó EMPRESARIAL A LES NOSTRES FACULTATS I ESCOLES; IMPREGNEN LES NOSTRES AULES AMB ELS SEUS VALORS DE TALL EMPRESARIAL.

L’actual crisi capitalista mostra el veritable rostre d’aquestes reformes i les seves conseqüències de restricció del dret a l’educació pública per a la majoria social. Les mentides que ens van explicar per vendre’ns l’Informe Bricall, la LOU, Bolonya o l’Estratègia Universitat 2015 s’enfonsen una per una. El govern, i especialment el seu ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert Ortega, encapçala avui dia aquesta gran ofensiva reaccionària; és, doncs, un clar enemic dels drets socials i democràtics.

Els i les estudiants, joves, som els principals beneficiats directament de l’educació, som el cos principal que conforma la universitat i els instituts i som els qui podem llançar idees i projectes de transformació social al conjunt de la societat. En efecte, l’educació, i especialment la institució universitària, té externalitats beneficioses per a tota la societat. Exemple bàsic és, dins del mateix discurs que les classes dominants pronuncien, el fet de considerar l’educació com una “inversió de futur”, el fet d’haver provat que la inversió en educació és fonamental. Així ho diuen en el discurs, però no ho demostren en els actes: la hipocresia típica dels que ja tenen el món fet a mesura.

Els i les estudiants també som els que directament sofrim la mala gestió de l’educació, la limitació d’aquest dret i la pèrdua de qualitat,

de l’educació pública i ajuntem a l’uníson les nostres forces per construir col·lectivament un projecte de transformació de l’educació en favor dels interessos de les classes populars i convertir-nos a nosaltres, els joves, en un veritable agent participatiu del canvi social. Davant el greu desmantellament i demolició que està patint el sistema públic educatiu, és imprescindible articular una resposta unitària on pugui convergir la comunitat educativa en el seu conjunt i, entorn de principis democràtics, articular una resposta que vetlli per una educació com a dret fonamental i al servei del bé comú. Creiem que és moment de donar respostes contundents i unitàries; apel·lem, doncs, al valor de la unitat per crear i transformar: si hi ha unitat, hi haurà esperança de victòria.

L’estudiantat és el principal beneficiari de l’educació, el cos sense el qual els instituts i les universitats no existirien. Som, tant en quant som joves, els més indicats per portar propostes de futur, idees i projectes de transformació social. Per això, des dels diversos col·lectius estudiantils que ens agrupem sota la xarxa d’Estudiantes en Movimento, fem un crida a les assemblees de facultats i centres educatius, al personal d’administració i serveis, al personal docent i investigador, al professorat associat; en definitiva, a tot aquell i aquella que lluiti per un altre model educatiu, a reunir-nos els dies 23, 24 i 25 de novembre a la ciutat de Barcelona per teixir camins d’unitat, lluita i construcció d’alternatives.

la qual cosa afecta a tot el conjunt social. Per això, la comunitat educativa, i especialment el moviment estudiantil, venim aprofundint passos i esforços per cridar ben alt i clar que l’educació és un dret que no està en venda. Des de tots els punts de l’estat el moviment estudiantil ha aconseguit llaurar camins de resistència en tan heroica i digna tasca de defensar el que s’ha conquistat en dècades passades i aixecar una veu contrària dins de tota l’estratègia neoliberal

23, 24 I 25 DE NOVEMBRE A LA CIUTAT DE

BARCELONA PER TEIXIR CAMINS

D’UNITAT, LLUITA I CONSTRUCCIó

D’ALTERNATIVES.

“

”desarticuladora de drets i serveis que fins al dia d’avui havien conformat l’entramat d’una suposada cohesió social.

Nosaltres no ens conformem amb creure, fins i tot si es mantingués la inversió, que l’escola i especialment la universitat tenen externalitats positives, sinó que l’educació, el coneixement, la crítica i la reflexió són i han estat sempre generadores de progrés social. De fet, la universitat és motor de canvi social, és un fòrum obert de debat on germinen i prosperen noves idees, és un dret universal i no instrumental com pretenen que sigui i que assegura que l’esperit humà sigui lliure. Nosaltres, els i les estudiants, som els principals agents que poden projectar les noves idees a la societat perquè som els que directament ens beneficiem de l’educació i perquè, més important encara, tant en quant som joves, som els que més fàcilment podem construir un futur millor: no és només qüestió d’inversió de futur, és també qüestió de justícia social.

És hora, doncs, que fem una valenta aposta de la qual participar tots i totes pel futur


estudiantiLA COMENçAMENT D’AQUEST CURS ENCARA RESTAVEN SENSE COBRAR BEQUES

DEL CURS 11-12

LA LLETRA PETITA DE LES BEQUES: PRIVATITzACIó PER LA VIA ADMINISTRATIVAA L’ARTICLE “L’AUGMENT DELS PREUS UNIVERSITARIS” hEM VIST

ELS GRANS CANVIS EN LA PUJADA DE TAXES I L’INCREMENT

DE REQUISITS PER OBTENIR UNA BECA. AQUEST ARTICLE

DESGRANARÀ COM LA LLETRA PETITA, APLICADA A LA CASUíSTICA

DE CADA ESTUDIANT, COMPORTA UN PETIT GRAN DRAMA, I

UNA RETALLADA ENCOBERTA EN ELS PRESSUPOSTOS PúBLICS.

ELS MOTIUS: LA POCA PUBLICITAT, SOVINT CONTRADICTòRIA,

LA MANCA D’ACCESSIBILITAT A LES OFICINES EN LíNIA, I EN

DEFINITIVA, LA LLETRA PETITA. EL RESULTAT: ANGOIXES DE

FAMíLIES I COL·LAPSES DE LES ADMINISTRACIONS (QUE JA hAN

PATIT RETALLADES DE PERSONAL).

La Generalitat ha inventat dos tràmits nous que fan que, sobre el paper, l’increment de taxes no sigui tan exagerat. Fins i tot sembla que tinguem d’un Govern preocupat per l’accés universal a l’educació. No obstant, quan passem del paper al carrer, una gran quantitat d’estudiants han pagat més del que no els hi toca.

El primer és la credencial de becària (“Acreditació econòmica per formalitzar la matrícula universitària sense efectuar-ne el pagament el curs 2012-2013”): un tràmit previ i imprescindible per ometre el pagament de la matrícula fins la resolució de la Beca General i de Mobilitat (la de tota la vida: la del Ministeri d’Educació). Aquesta acreditació triga fins a 10 dies en resoldre, quan abans n’hi havia prou amb dur al resguard de la Beca General. Així, estudiants que rebran la beca en els propers mesos han hagut de pagar inicialment, bé perquè no van demanar la credencial, o bé perquè van rebre una resposta negativa, ja que les preguntes de la credencial són diferents de les de la Beca General.

El segon tràmit és la Beca Equitat (“Acreditació del tram de renda familiar i/o de les beques Equitat per a la minoració dels preus dels crèdits dels estudis universitaris per al curs 2012-2013”) que intenta presentar falsa consciència social. D’una banda, l’Administració s’estalviarà els ajuts d’aquella gent que no els hagi demanat. De l’altra banda, l’abast de cada divisió és reduït en quant a població universitària, la major part de la qual acaba en el llindar més alt de renda. En conclusió, sembla que cal viure sota un pont i morir de gana per rebre una Beca General, i viure sota un pont i fer menjar calent un cop al dia, per rebre la Beca Equitat.

Al marge dels tràmits nous, els ajuts han reduït espais d’actuació. La família monoparental ja no té reducció del 50% i les estudiants becades de estudien segona carrera han de pagar, sí o sí, el 40% de recàrrec. Com ja fa uns anys, les assignatures repetides no entren a la beca, i cal pagar-les a l’instant. I per acabar-ho d’adobar, el pagament en 10 mesos de l’AGAUR ha anat incrementant els seus interessos

des del 0% fins al 6,5% d’enguany (al qual, per cert, no poden accedir les alumnes estrangeres). Com a novetat, l’Administració es reserva el poder d’incrementar els requisits si la partida de beques pressupostada no dóna l’abast, mentre que si sobren calers, se’ls guardarà.

Com a conclusió, cal entendre quatre qüestions polítiques darrera d’aquesta lletra petita. En primer lloc, la llarga espera fins a rebre finalment la devolució (a començament d’aquest curs encara restaven sense cobrar

sEMBLA qUE CAL VIURE sOTA UN PONT I MORIR DE GANA PER REBRE UNA BECA GENERAL

“

”beques del curs 11-12) significa que l’estudiantat català està fent de creditor de l’Administració Pública, que comptarà, durant uns mesos, amb líquid per tapar forats. La segona qüestió posa en dubte els llindars de renda, no només per la seva configuració concreta, sinó que matrícules progressives sona a voler dir que l’estudiant paga per rebre un servei, i a voler oblidar-se d’un sistema d’impostos progressius que finança la universitat pública. I per últim, i d’aquí la intenció de l’article, és que la lletra petita no serà portada de diaris, però comporta, al cap i a la fi, la privatització de la universitat per la via administrativa.

Lara saizEconòmiques-UB


soCietat i CuLturaen paCo Va ser una persona moLt seguida i respeCtada dins de L’esquerra, Les seVes pubLiCaCions periòdiques aL Viejo topo eren seguides per Les ments Crítiques d’arreu.

peu de foto

paco fernàndez buey

EN RECORD DE PACO FERNÁNDEz BUEEY

LA TARDA DEL 25 D’AGOST D’AQUEST ANY 2012 ENS DEIXAVA FRANCISCO FERNÁNDEz BUEY UN DELS GRANS FILòSOFS DEL REGNE D’ESPANYA DE FINALS DEL SEGLE XX I PRINCIPIS DEL XXI. ELS APRENENTATGES QUE hEM POGUT REBRE DIRECTAMENT DE LA SEVA PERSONA ROMANDRAN IMPASSIBLES EN LA consciència col•lectiva dels estudiants universitaris, I ESPECIALMENT PER AQUELLS COMPANYS DE L’ASSOCIACIó D’ESTUDIANTS PROGRESSISTES QUE hI hEM POGUT TRACTAR I TREBALLAR EN TANT NOMBROSES OCASIONS, I DURANT TANT DE TEMPS.

En Paco no era només un referent, també, per a tots nosaltres, va ser un mestre extraodinari. Una persona que captava amb la seva veu l’interés de tothom que estava al seu voltant ja fos a les classes, a debats de tota mena, entrevistes, a la barra del bar o al mateix Claustre de la UPF. Especialment el caracteritzava una proximitat desinteressada amb els i les estudiants, una qualitat que escasseja a la universitat actual. Una proximitat que no era altiva, ni jeràrquica, sinó tot el contrari, afable, com ell era, i amb una forta motivació d’ensenyar i aprendre. Per a la universitat d’avui encara corre qui diu que la Universitat sense estudiants seria un lloc millor, en Paco va ser, amb el seu fer, un ferm opositor.

D’entre tots els aprenentatges que podíem rebre de Francisco Fernández Buey n’hi ha un de molt important i és la nostre formació com a crítics i com a marxistes. Tant per les seves discussions, debats o conferències, com en la seva literatura, hem gaudit igaudirem d’una font de coneixement de la tradició socialista molt elaborada i aprofundida. És necessari ressaltar-ho perquè actualment és difícil, i d’una raresa xocant, trobar persones que t’ensenyin i t’instrueixin en aquest sentit, pensar sense lligams i perjudicis.

En Paco va estudiar a fons l’obra de l’autor sard Antonio Gramsci pel qual hi mostrava una predilecció, com també Manuel Sacristán, pel seu pensament melancòlic i coherent, marcadament antipositivista, arrastrant el debat de la ideologia i de l’ordre intel·lectual col·lectiu. La seva feina quedarà sempre entre

nosaltres gràcies a l’obra que va de “Leyendo a Gramsci”, “Antonio Gramsci, Amor y Revolución”, “Manuel Sacristán sobre Gramsci”, entre d’altres.

Però la reflexió marxista que acompanyava a en Paco anava molt més enllà. Escriví sobre Marx, sobre Lenin, sobre el Che, sobre Bretch, sobre els moviments revolucionaris sud-americans, sobre la pau. La seva reflexió anava, veritablement, molt més enllà del que una simple mirada és capaç de percebre.

En Paco va ser una persona que no va claudicar mai en els valors de la dreta. Que va criticar fins a la se va mort els dogmes i el model socioeconòmic del capitalisme en la seva fase neoliberal. La desintegració del bloc socialista per a ell no va suposar, en cap dels casos, la fi de la història i va seguir lluitant i implicant-se en els moviments altermundialistes i antiglobalització.

Va ser un ferm defensor de la democràcia en majuscules, criticant desde l’órbita del marxisme, a aquells que confunien la democràcia amb la burocràcia. Entenia que el paradigma del parlamentarisme liberal era un model obsolet i que l’esquerra havia de tornar als clàssics per entendre la democràcia com “el govern del poble”.

En aquest petit homenatge no deixarem passar la oportunitat de fer referència al Paco de “La ilusión del método”. Certament d’una importància capdal però que no sempre el més vistós. La preocupació per la ciència i el seu desenvolupament i sobretot pel debat entre científics i filòsofs. Aquesta faceta s’entén sobre la base de:

- La importància de la tradició d’on prové Francisco Fernández Buey que ja anava farcida de reflexions sobre la ciència per la mà del seu “inolvidable maestro y amigo” Manuel Sacristán considerat el primer español que treballa en la lógica formal al regne d’Espanya. Sacristán havia escrit sobre el mètode científic de Marx, la importància de la figura de Popper amb el debat conseqüent que es pot tenir amb ell, sobre la política

Per molts estudiants en Paco ha estat, i creiem fonamental el reconeixement, un referenten molts àmbits de la nostre formació ja fos com a crítics, com a persones que fan política, com a marxistes i especialment com a estudiants. I no és banal la referència a la conscienciació del nostre paper com a estudiants doncs són molts els que ens volen veure com a alumnes sumisos i no com a agents amb el raciocini suficient per discutir i construïr la universitat a l’altura dels temps.

Francisco Fernández Buey va col·laborar en la fundació del Sindicato Democrático de Estudiantes de la Universidad de Barcelona, el primer sindicat d’estudiants lliure del tutelatge franquista i amb una repercussió enorme entre els estudiants de l’època arribant a vincular dos terceres parts dels mateixos en el projecte. Militància que li va costar l’expulsió de la Universitat a l’any 1966 per la seva lluita contra el franquisme i l’enviament al Aiún per realitzar el servei militar.Tot això esperona que ara nosaltres, com molts altres abans nostre, agafem el testimoni inesgotable de la lluita per una universitat democràtica i on l’estudiant esdevingui protagonista en la configuració de la universitat pública.

socialista de la ciència, entre d’altres.

- Un altre element que va marcar les reflexions d’aquesta tradició va ser el canvi de paradigme que suposa el moviment antinuclear al requerir d’una aproximació entre científics i activistes de moviments socials per donar resposta als esdeveniments ocurreguts des del final de la II Guerra Mundial amb el llençament de les bombes atòmiques i amb la subseqüent escalada armementística durant el període de Guerra Freda. Aquell període va suposar un punt d’inflexió per a què aquests filòsofs entressin en les discussions sobre ciència.

-La importància del debat interdisciplinar entre científics i aquells que es podenconsiderar “meros amigos del saber”.En Paco portava un paraigües que aixoplugava tant la reflexió entorn de la ciència comla reflexió des de la seva òptica “d’especialista” en l’anàlisi dels moviments socials, la utopia, etc. És aquesta reflexió rigorosa, seguint l’estela de pensadors de la talla de Karl Popper, la que hem de recobrar en tots els àmbits de la producció científica especialment de les denominades “ciències socials”. La crítica constant, el caràcter falsable de les tesis, no pertany exclusivament en l’àmbit de l’anàlisi polític o del científic acadèmic, sino que és una reflexió extensiva a un ventall m alt més ampli d’aquells que es dediquen a la construcció teòrica.

Com déiem al principi aquest escrit no és més que fer la nostre contribució a la memòria de Francisco Fernández Buey. Les nombroses aportacions i articles en recordde la seva figura es poden llegir al portal web Rebelión i arrel d’una iniciativa dels seusestudiants es poden llegir una gran part dels seus escrits i aportacions a la pàgina www.bibliotecabuey.com. El temps només ho dirà però esperem que la seva aportació envelleixi, com a ell li agradava dir, bé.

Ferran EspanyolAlbert Medina

Econòmiques - UPF


soCietat i CuLturaper què no ens pLantegem resCatar a Les persones?

pieu de fotoa dalt: angela merkelabaix: seu del bCe

TIRANIA DEL DEUTE I RESCAT

EL GOVERN DE L’ESTAT ESPANYOL SEMBLA SER A PUNT DE DEMANAR EL SEU SEGON RESCAT EN MENYS D’UN ANY. NO ESTÀ MALAMENT TENINT EN COMPTE QUE L’ANTERIOR VA SER DE 100.000 MILIONS D’EUROS. EL SIGNAT AL JULIOL, AMB EL MEMORÀNDUM D’ENTENIMENT PEL MIG (QUE ES CARREGA D’UN COP LES RESTES DE DEMOCRÀCIA QUE PODIEN QUEDAR EN AQUEST PAíS), ES VA DEDICAR AL RESCAT DEL SISTEMA FINANCER ESPANYOL -EL MILLOR DEL MóN!- DESPRÉS DE LA INSOSTENIBLE SITUACIó DE BANkIA, QUE ENTRÀ EN FALLIDA I VA DEMANAR 24.000 MILIONS D’EUROS DE COP, EL 2,4% DEL PIB.

anys trenta del segle passat. Com bé argüeixen certa classe d’economistes “progressistes”, un greu problema és la falta de demanda de l’economia -mancada de consum i inversió. Argumenten d’una banda la gran quantitat de deute que famílies i empreses han acumulat en els anys previs (des dels 80 hi ha un continu procés d’endeutament privat) i això els impedeix comprar i invertir, doncs dediquen la major part dels seus ingressos al pagament d’interessos i a la devolució del principal.

Seguint als mateixos economistes, ha de ser llavors l’Estat qui doni una “empenta” a l’economia prou gran com per sortir del clot, invertint en infraestructures, serveis socials i així creant

la succió d’ingressos i riquesa cap a les institucions financeres, o invertir aquesta polarització de rendes que s’ha produït des de l’època de Reagan i Thatcher entre els oligarques financers i la resta de la població.

Amb el rescat plantejat d’aquesta manera, es perpetuarà el poder financer establert, mentre continuen inflant a les famílies i empreses de deute, i ara als països, per l’obstinació del Banc Central Europeu, amb les profundes implicacions que això comporta. Perquè l’endeutament el que implica, com veiem en el Memoràndum, és la servitud cap als creditors, doncs ells imposen les condicions de les polítiques a implementar per concedir el rescat, prioritzant el pagament del deute davant qualsevol necessitat. A qui rescatem és a bancs i banquers, no a països. Cal dir, que si es fes una quita del deute, qui fa fallida són les institucions financeres, no els països.D’això, i de més coses en les quals no podem entrar per problemes d’espai, és del que tracta el rescat a un país en els termes que s’estan negociant entre governs europeus i la Troica. PER qUè NO ENS PLANTEGEM RESCATAR A LES PERSONES?

Ayoze AlfagemeEconòmiques-UB

ocupació. Sense negar que això certament pogués ser positiu, això és insuficient, sobretot si el que volem és canviar el sistema econòmic i evitar que alguna cosa així torni a succeir.

Amb l’argumentació anterior s’encerta amb què el problema actual està en el deute (encara que no entren en la implicació de control polític i econòmic que aquesta té sobre la societat), però fixemnos que si és l’Estat qui posa els diners per sortir de la crisi, en últim lloc el que està succeint és que els deutes de les empreses i famílies s’acaben pagant a les institucions financeres amb els diners quel’Estat ha gastat en inversió i salaris. Aquesta sortida de la crisi, o més aviat, aquest ajornament de lacrisi per més endavant, no es planteja en cap manera el status quo, mitjançant el qual, l’oligarquia financera controla políticament la vida de milions de persones. Oligarquia financera que durant mésde trenta anys ha imposat les polítiques neoliberals que ens han portat a aquesta crisi, per la qual no hi ha crisi, i ens vol fer creure que sortirem d’aquesta aplicant més recomanacions seves.

En altres paraules, la cruïlla en la qual ens trobem avui dia és si detenir el traspàs, o millor dit,

Sent no suficient amb això, el govern de Rajoy, entre amenaces i indecisions, sembla que pot acabarsucumbint per segona vegada i necessiti demanar el rescat, aquesta vegada per a l’Estat espanyol. Millor que explicar aquí els detalls dels rescats, el banc dolent i altres importantíssimes qüestions poc definides encara per l’executiu, passem millor a explicar què implica el rescat política i econòmicament, parlant en termes més generals.

Per descomptat són molts els problemes econòmics d’Espanya i de bona part de les economies que podríem convenir a cridar desenvolupades, les quals estan sumides en una profunda crisi sense comparació des dels


soCietat i CuLturatHe guardian: “La purga Cap a un grup de periodistes que suposadament

Han qüestionat La poLítiCa d’austeritat deL goVern espanyoL”.

LA CRUïLLA DE TVEen els anys que portem de democràcia, el pp s’ha mostrat com un partit certament poca-traça a l’hora de gestionar tot allò que té a veure amb la cultura o els mitjans de comunicació. és com un nen jugant amb una joguina nova que no li agrada: li pot donar mil voltes però, quan veu que no sap utilitzar-lo, acaba llençant-lo al calaix dels embolics.Amb els mitjans de comunicació, ha exercit unes pràctiques més properes als estats totalitaris que a la suposada democràcia en la que ens trobem. Si els sembla exagerada aquesta afirmació, els prego que s’informin sobre casos concrets com el Canal 9 de Zaplana i Camps, el Telemadrid d’Aguirre o la història de Jaume Matas, ex president de Les Illes, i el seu “periodista de càmera”, Antonio Alemany, qui combinava la feina al diari El Mundo (que evidentment li servia per exaltar les bondats de Matas) amb la de redactor de discursos oficials.

A TVE, la incorporació de Leopoldo González-Echenique a la direcció de l’ens va comportar la immediata substitució de Fran Llorente, antic director d’informatius, per Julio Somoano, procedent de la desprestigiada Telemadrid. Les conseqüències no s’han fet esperar: el cessament d’Ana Pastor, Juan Ramón Lucas, Toni Garrido, Xabier Fotes, Javier Gallego “Crudo”... en tots els casos periodistes de contrastat prestigi (sense anar més lluny, l’Ana Pastor ha estat contractada per la CNN) que no s’ajusten als designis del PP. ¿Per què han estat cessats? Simplificant i molt, els dirigents del govern actual no volen periodistes, volen adeptes, i això només ho aconsegueixen posant persones de confiança als llocs de responsabilitat: gent que s’identifiqui plenament amb el seu ideari ideològic. ¿Creuen que exagero? Consultin la tesi de màster de l’actual director d’informatius, que té per títol Estrategia de comunicación para el triunfo del Partido Popular en las próximas elecciones generales. A la bibliografia, es cita sense cap rubor a les memòries d’Aznar i Botella.

Les diverses televisions públiques gestionades pel PP han seguit un model similar: pèrdua progressiva d’audiència, serveis informatius que serveixen d’altaveu dels seus governs i, en definitiva, una falta de credibilitat que fa plantejar-se a la societat (generalment influïda per tercers interessats) si val la pena seguir pagant mitjans amb aquestes característiques... curiosament, ningú no es qüestiona si potser el mitjà en sí està bé i l’error és del partit que el gestiona de manera erràtica.

A TVE temem que s’estigui tramant quelcom similar: els dirigents actuals, poc a poc, ens estan minant les dues coses que la televisió pública tenia a favor. Primera, els telenotícies havien aconseguit un prestigi inèdit per un mitjà públic.

Feia molts anys que cap informatiu de TVE era notícia

(amb l’excepció d’algun premi internacional), mentre que,

en els pocs mesos que el senyor somoano porta al càrrec,

ja ho hem estat en més d’una ocasió: pel cessament dels

presentadors abans citats, per la no-renovació d’alguns

periodistes col·laboradors sospitosos d’esquerranosos i la

incorporació d’altres tan rellevants a nivell mediàtic com

la dona del Ministre Wert.

En passar d’un director d’informatius (Fran Llorente) que es caracteritzava pel lassez faire a un director que opta pel “compte amb el què escrius, que te la jugues”. Ja hem sentit casos de periodistes vetats per a l’hora de connectar en directe o de substitucions sobtades, com l’Anna Bosch corresponsal a Londres, segons es diu per haver fet una peça sobre el referèndum d’independència d’Escòcia... Cristina Almandós, l’editora del TD2 -tot just nomenada pel Somoano- ha hagut de ser cessada de manera fulminant després del cas més lamentable de manipulació que ha protagonitzat TVE en els darrers anys. La multitudinària manifestació de del passat 11 de setembre a Barcelona. Almandós va col·locar la notícia com la cinquena del dia, i no va aparèixer fins el minut 20 de l’informatiu. De si aquesta decisió la va prendre l’editora o algú més amunt sempre quedarà el dubte...

El pas següent seria justificar un dèficit que obligui l’Empresa a retallar en condicions laborals i promoure acomiadaments. En el cas de TVE, aquest problema no existir, ja que es va fer un ERO fa només quatre anys, en el que va prejubilar a la gent més veterana (i cara). El pressupost anava, més o menys, quadrant, i mantenia una programació relativament acceptable, basada en la ficció nacional amb sèries com Cuéntame, Amar en tiempos revueltos, Águila Roja, i uns informatius de qualitat i certs esdeveniments esportius. Aquest model està en seriós perill arran de les retallades successives efectuades per l’actual govern. D’un total de 1000 milions d’euros es van treure 200 inicialment, i s’hi van afegir després 50 més. L’objectiu, és clar, pot ser el d’estalviar, però també el d’anar deteriorant progressivament la qualitat d’un mitjà en vistes d’un possible desmembrament i privatització. La veritat és que no hi ha res de nou, ja que és allò que el PP està fent sistemàticament amb tota la pública:

hospitals, escoles, mitjans de transport... ¿per què no fer-ho amb la televisió? El problema és que la paella pel mànec la té en aquesta ocasió el PP, i sempre que vulguin provocar dèficit, la corporació audiovisual no tindrà una altra que fer una altra tisorada. És com la història de la pastanaga i l’ase. Amb els precedents que veiem al Canal 9 o Telemadrid, res de bo es pot esperar.

La televisió pública és fonamental pels països desenvolupats, ja que promociona aspectes que la resta de mitjans no toquen. De tots nosaltres depèn estar alerta i no permetre cap d’aquests abusos.

Julián Echazarreta

Representant de CGT al

Comité d’Empresa de TVE

Barcelona


eCoLogiaUN 34% EN PREVENCIó D’INCENDIS, EXTINCIó I SALVAMENT, 52% EN PROTECCIó CIVIL I 95% EN VESTUARI DELS BOMBERS

peu de foto

bombers apagant l’incendi a l’alt empordà

RETALLADES I FOCEN EL QUE VA D’ANY MÉS DE 18.000 hECTÀREES hAN ESTAT ARRASADES PEL FOC A CATALUNYA. D’AQUESTES, 13.000 PROVENEN DELS INCENDIS QUE ES VAN PRODUIR AQUEST ESTIU EN EL ALT EMPORDÁ (GIRONA). LES ELEVADES TEMPERATURES I LA FALTA DE PLUGES VAN SER FACTORS CLAUS PERQUè AIXò SUCCEíS, PERò…hI hA UNA MICA MÉS?

relacionar els incendis amb la reducció de la despesa en prevenció.

A nivell estatal el Ministeri d’Agricultura i Medi ambient també ha sofert severes retallades. Ha vist reduit el seu pressupost en un 21,5% per aquest any, amb retallades en les partides de protecció i millora del medi ambient en un 37,7%, de 30,2 a 18,8 milions; i protecció i millora del món natural en un 15%, de 225,6 a 190 milions

Tot això suposa un atac contra les condicions laborals dels treballadors del sector i la destrucció d’ocupació. Però a més aquesta falta de mitjans permetia vaticinar que davant condicions meteorològiques adverses seria molt probable que un incendi de grans dimensions pogués ocórrer, com així va ser.

Aquest diagnòstic va ser realitzat per l’agrupació de bombers de CCOO al febrer, quan van alertar del perill que suposaven les retallades enmig de la sequera que estava vivint el país. A l’escassetat de camions, vehicles i material, es va sumar el tancament d’alguns parcs d’estiu que col·laboraven en les tasques d’extinció. Per si això no fos suficient, la campanya de prevenció d’incendis va començar a a la fi de juny-principis de juliol, quan hauria

casos. El foc reiterat provoca a més un minvament en la capacitat de la vegetació de recolonitzar el terreny o tapitzar el sòl.

El problema dels incendis no es deu solament a la falta de prevenció, si no que va unit a la despoblació del mitjà rural. L’abandó dràstic de les activitats agrosilvopastorals provoca un increment de la biomassa en els ecosistemes que els fa fàcilment combustibles

Per tant veiem que les retallades que l’oligarquia imposa en els serveis públics també arriben a la prevenció d’incendis, amb nefastes conseqüències, com hem pogut observar.

Aquesta ofensiva contra la classe treballadora i la resta de sectors populars mitjançant la disminució de la despesa pública no solament degrada la sanitat i l’educació si no que també suposa la destrucció del nostre mitjà natural.

Xabier GarcíaBiologia-UB

d’haver començat setmanes abans. Com a resultat tenim el pitjor incendi de Catalunya en els últims 14 anys.

Els incendis forestals a més de provocar en ocasions pèrdues humanes (quatre persones van morir en aquests incendis) i danys materials, tenen un gran impacte ambiental. La destrucció de biodiversitat (el foc va afectar al Paratge Natural de la Albera, zona de transició entre l’ambient mediterrani i el pirinenc, amb gran varietat de flora.) , l’augment de la desertificació o la disminució de la qualitat de les aigües i l’atmosfera són solament algunes de les conseqüències negatives posteriors a un incendi. La recuperació dels boscos afectats, si és que s’aconsegueix, pot portar dècades.

Els ecosistemes mediterranis estan adaptats a l’acció del foc, amb estratègies rebrotadores o de germinació després de l’incendi. Però actualment els incendisprovocats de forma natural són tan sol un 5%, de manera que la intensitat i recurrència dels incendis forestals està tenint efectes dramàtics sobre el sòl, amb efectes irreversibles en alguns

Als pressupostos de la Generalitat per 2012, aprovats per CIU amb el suport del PP, retalla un 34% en prevenció d’incendis, extinció i salvament, 52% en protecció civil i 95% en vestuari dels bombers. Així mateix el Govern ha rebaixat sensiblement partides com la destinada al transport de camions i vehicles, que ha passat dels 25,57 milions d’euros de l’any 2011 als 11,50 milions pressupostats per 2012 , el manteniment dels parcs de bombers (de 944.000 euros en 2011 a 393.000) i en el combustible per als camions (de 2,5 milions a 975.000 euros). Mentre, la quantitat assignada al manteniment i obres en edificis i parcs de bombers ha passat de 5,2 milions d’euros a 4,1 milions. Les partides destinades a la prevenció i extinció d’incendis forestals es distribueixen al llarg de diferents partides del pressupost de les Conselleries d’Interior, Agricultura i Economia.

La major part, no obstant això, estan gestionades directament per la Conselleria d’Interior que dirigeix el conseller Felip Puig, que també ha disminuït la despesa en personal de bombers, que ha passat dels 141.263.915 euros de l’exercici anterior als 138.707.060 euros d’aquest any. El senyor Puig va ser el mateix que va acusar de “populistes” a els qui van


internaCionaLministra d’eduCaCió a Canadà dimiteix després de 3 mesos de protestes estudiantiLs

peu de fotomanifestació estudiantil a quebec

“LE PRINGTEMPS ÉRABLE”

EL CONFLICTE ESTUDIANTIL A CANADÀ VA COMENçAR EL PASSAT GENER DE 2012 EN RESPOSTA A LA NOVA MESURA DEL GOVERN DEL PARTIT LIBERAL DE ChAREST. AQUESTA CONSISTIA EN L’AUGMENTACIó DE UN 75% DEL PREU DE LA MATRíCULA EN L’ESPAI DE CINC ANYS. D’AQUESTA FORMA, ELS ESTUDIANTS PASSARIEN DE PAGAR ELS 2200 DòLARS CANADENCS ACTUALS –UNS 1800 EUROS- A 3800 EN L’ANY 2017. ELS PREUS UNIVERSITARIS PORTAVEN CONGELATS 10 ANYS.

La lluita estudiantil ha tingut fortes oposicions (a nivell institucional i mediàtic) des del seu començament. A la resta de regions de Canadà ja paguen el doble que en el quebec per any universitari de mitja (uns 4000 dòlars per any), això va carregar de raons de pes als partidaris de l’augmentació dels preus i basaven quasi tota les seves reflexions en aquest sentit, a més de que en la mateixa llei es preveia l’augment significatiu dels recursos destinats a les beques. Els estudiants van fer front a unes condicions objectives molt desfavorables. De totes maneres, mai és van fer enrere davant aquesta propaganda (els polítics i periodistes del règim van agafar com a referència la resta de regions de Canadà i Estats Units on els preus universitaris són molt elevats en comptes d’agafar Europa, on a nombrosos països –com Suècia, Dinamarca, Rep. Txeca, Finlàndia, França, Noruega o Bèlgica- no es paga ni un sol euro o molt poc) i van tirar endavant amb les seves reivindicacions.

Les protestes van ser secundades per la quasi totalitat de l’estudiantat i gran part de la societat civil. Per primera vegada en la seva història, a Montreal es van viure manifestacions multitudinàries de més de 300 000 participants. La vaga estudiantil va ser declarada indefinida al març 2012 i és calcula que aproximadament un 35% dels estudiants la van seguir (perdent tot un semestre acadèmic). Cada 22 de mes es realitzava una gran marxa arreu de les ciutats del quebec i no va ser menys durant l’estiu.

El treball conjunt amb el professorat va ser de vital importància, així com amb els estudiants de secundària (que també van participar molt activament en el moviment).

Una possible variable explicativa de l’èxit de les mobilitzacions pot ésser l’absència de protestes socials durant els últims 10 anys. Montreal ha estat tradicionalment una ciutat molt progressista, contestatària i plena d’estudiants. També estaria la diferenciació que el quebec ha volgut tenir sempre amb la resta del Canadà i amb els Estats Units, on hi ha una doble dimensió: la cultural i nacionalista i l’econòmica (sempre han defensat l’estat del benestar europeu en contra del capitalisme salvatge nord-americà),

El moviment va transcendir el marc universitari i estudiantil al abril-maig per convertir-se en tot un moviment social. L’esperit revolucionari va contagiar molts sectors socials i és va iniciar un procés constituent de un món nou, amb més democràcia i més justícia social sense deixar de banda l’ecologia (estil 15-M i Occupy).

El govern de Charest no és va quedar de braços creuats durant tot aquest temps. Va intentar estigmatitzar i criminalitzar al moviment des de el seu inici. Com això no va donar tots els resultats esperats van aprovar la llei 78 (anomenada “la loi spéciale), una llei repressiva basada en els règims dictatorials (les manifestacions és van prohibir, multes i sancions estratosfèriques, detencions preventives etcètera). La policia va reprimir molt violentament les manifestacions. Tot i així, no es va aconseguir espantar a la població i aquesta, en una demostració

assemblearis. Desgraciadament, un dels líders de una de les dues associacions més moderades va deixar el seu càrrec per presentar-se a les eleccions amb un partit tradicional d’allà.

La darrera jugada utilitzada per el govern liberal de Charest tampoc li va sortir gaire bé. Esperaria ser escollit un altre cop (com es un sistema majoritari i s’havien tancat trinxeres entre els partidaris a la resta de la societat de la pujada de preus i els que s’hi oposaven esperava poder sortir molt reforçat) però no va ser així. El seu partit va perdre les eleccions amb un 31% dels vots i ell va perdre al districte on és presentava (perdent d’aquesta forma la seva condició de diputat). El Pq (parti quebecois) va guanya amb el 32% dels vots i la seva primera mesura va ser eliminar l’augment dels preus universitaris, la segona va ser eliminar la llei 78. En una certa mesura, el moviment estudiantil va triomfar. Desprès de un any dur de protestes i de una vaga indefinida el primer objectiu va ser aconseguir.

Al setembre es va començar el projecte de crear un nou sindicat d’estudiants anticapitalista. Els hi donem tot el nostre suport i ànims.

Alejandro PérezCiències Polítiques - UPF

de civisme sense precedents, va continuar sortint als carrers i va criticar molt fortament aquesta mesura.

Charest va començar a cedir i va acordar que la pujada de taxes es faria en l’espai de 7 anys en comptes dels 5 inicialment previstos. Al maig, la consellera d’educació (responsable també de universitats) va dimitir. Els estudiants no van acceptar i van intensificar el nivell de les demandes (gratuïtat). Va ser llavors quan el partit liberal al poder va fer la darrera maniobra per intentar rebentar el moviment social que estava traspassant límits inacceptables per al règim i va convocar eleccions anticipades. Volia aturar la creativitat de la multitud (que buscava noves formes d’organització fora del entramat institucional) i tornar a tothom al seu lloc natural pre-revolucionari. Va començar la retòrica parlamentaria, el joc de partits, les mentides etc etc. Les eleccions van tenir lloc el passat 4 de setembre.

Al quebec hi ha 3 sindicats/associacions estudiantils. Dos de moderades i una –CLASSE- de més radical. No tenen una ideologia concreta cap de les tres i, tradicionalment, sempre s’han centrar únicament en els interessos dels estudiants. Funcionen mitjançant processos tradicionals de representació i els líders solen ser coneguts per la resta de la societat. Durant aquest curs van canviar una mica això intentant implantar processos més


entreVista: Csa Can ViesCan Vies és un Centre soCiaL autogestionat deL barri de sants. és un espai que porta més de tretze anys construint un projecte col•lectiu demostrant que és possibLe L’autorganitzaCió i CreaCió d’aLternatiVes reaLs.

peu de foto

L’alcalde de barcelona xavier trias al costat del Csa Can Vies

Q Durant 15 anys, Can Vies ha estat un centre social autogestionat obert als i les veïnes del barri. Quan un grup de persones es planteja l’ocupació d’un espai com aquest per crear un centre social, quin tipus de necessitats o inquietuds es volien cobrir? Quins objectius es volien aconseguir?

Can Vies es va ocupar per la inquietud de molts i moltes joves del barri que necessitaven espais per poder dur a terme altres maneres de fer política i de pensar la ciutat, la vida, l’oci i la cultura. Un espai col·lectiu sense tuteles administratives ni subvencions que també ha servit per refer el fil entre diferents generacions d’activistes del barri. L’autogestió i l’autoorganització han fet de Can Vies una escola de participació política, assembleària, social i cultural.

Q En aquests anys, que tipus de col·lectius han fet ús de l’espai? Quina classe d’activitats s’han oferit al barri? El CsA sempre s’ha caracteritzat per la seva obertura al barri i al seu teixit i això ha provocat que a Can Vies s’hagin dut a terme moltíssimes activitats i projectes diversos. Un dels més antics és la publicació de comunicació popular la Burxa, que va néixer el 1998, un any després de l’ocupació. Des de llavors duu a terme la seva tasca des d’allà.

Can Vies ha estat l’espai de desenes de grups de música a través del Local d’Assaig; s’han fet milers de sopars al sopador dels dimecres; ha donat aixopluc a la Colla Bastonera de sants i a col·lectius de defensa del territori, antirepressius, en defensa de les persones migrades, de teatre, grups de debat, col·lectius feministes i trans, llibertaris, comunistes, independentistes...

També ha tengut un taller de bicis, s’hi han presentat llibres, s’hi han fet xerrades, debats, projeccions, maratons de curts, tallers d’autodefensa... són tantes activitats i col·lectius, que es podrien omplir pàgines!

A més, ha participat activament de l’Assemblea de Barri de Sants, un espai de confluència i coordinació dels col·lectius del barri.

els espais alliberats són una escletxa on compartir i cooperar, on confluir i experimentar. En definitiva, espais d’aprenentatge col·lectiu.

Q Quins han estat els processos judicials que ha superat can vies fins ara? El primer va ser el 1997, TMB va cursar una denúncia que més tard va retirar per les mobilitzacions veïnals que hi hagueren. Posteriorment, l’any 2006, TMB va demandar el CsA i el 2008 es va celebrar el judici. 14 entitats es van encausar per la seva vinculació amb Can Vies i el resultat va ser una sentència favorable pel centre social, ja que encara era vigent un conveni entre TMB i CNT (part encausada en el procés judicial) de cessió de l’espai.

Finalment, l’any 2010, TMB tornà a la càrrega amb una nova demanda. El febrer de 2011 es dugué a terme el judici i al mes següent el jutjat de primera instància tornava a donar la raó a Can Vies. L’empresa de transports TMB va recórrer la sentència a l’Audiència Provincial de Barcelona i aquesta va donar la raó a TMB.

Q A quin procés judicial és al que s’enfronta ara Can Vies?

sobre la base de què s’ha acceptat l’apel·lació de TMB.

Moltes gràcies pel seu temps i molta

sort, serà bo para totes.

Q Com d’important o quina valoració personal fas d’aquests processos d’organització per a la creació d’una contracultura popular, al marge del generalment establert, per trencar amb el sistema?

Crec que aquests processos són i m p o r t a n t í s s i m s perquè representen el contrapoder real de la ciutadania al carrer. L’administració tutela i controla els espais que té al seu abast i és imprescindible que la ciutadania, des dels i de les més petits fins als i a les més grans, s’abasteixi d’espais autogestionats col·lectivament per poder dur a terme projectes alternatius i altres maneres de fer política.

Davant de l’actual context capitalista on tot es compra i tot és motiu de competició,

mt16 n o V e m b r e 2 0 1 2 n o V e m b r e 2 0 1 2 mt16 n o V e m b r e 2 0 1 2 n o V e m b r e 2 0 1 2

el queixal nº 59!

Documents