Publicació Llibertària de l’Alt Llobregat i Cardener

pèsolnegre

el

octubre - novembre · 2009 II època 5.000 exemplars

número 44

Per tal que els governs i ajuntaments pu-guin dur a terme polítiques de control so-cial que impliquen retallar les llibertats de les persones cal primer que els periodistes preparin el terreny fent servir els veïns més reaccionaris i ignorants que sempre estan disposats a col·laborar amb la injustícia. És a dir, que abans que els polítics apro-vin una ordenança de civisme o abans que s’ampliï la plantilla dels Mossos d’Esquadra o de la Guàrdia Urbana cal que els mitjans de comunicació «informin» de bretolades,

Al dictat de TV3, els boscos s’han tornat a omplir de per-sones que volen trobar bolets. S’hauria d’anar al bosc amb respecte i no sempre passa. Tancar camins o cobrar peatges no és cap solució. Igual que pels incendis, els bolets ens

mostren la mala gestió dels boscos. > 7

Tots corcats: bosc, boletaires i propietaris forestals

Les administracions locals, el sector turístic i el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya fan un

projecte per tal de crear un producte turístic entorn els maquis, havent-los buidat abans del seu contingut real.

Una barroera presa de pèl a la memòria de les persones que van donar la vida per un món més just. > 8

MANRESA

Empresa assassina

United Colors of Benetton s’instal·larà al carrer Guimerà de Manresa, d’aquesta manera Re-gió7 feia propaganda d’aquesta empresa que és responsable direc-te de l’extermini del poble maputxe a Argentina i Xile. > 5

ARREU

Centenari de la Federació Obrera d’Igualada

Aquest mes d’octubre s’ha celebrat amb èxit el centenari d’aquesta eina revolucionària que va ser la FOI i que encara resta viva i útil. > 17

DOSSIER CENTRALdeserts de sal

Periodistes, veïns i polítiques de seguretat

Volen vendre maquis

Xarxes presents i carregades de futur

Després de més de dos anys en silenci i amb diverses campanyes dutes a terme, ara la Xarxa Anar-quista es presenta públicament. D’altra banda, la Xarxa de Biblio-teques Socials continua caminant poc a poc però amb fermesa per esdevenir útil i present. > 9

Amadeu Casellas continua lluitant per la llibertat

Ni l’Amadeu dins la presó ni les persones que ens solidaritzem des de fora no defallim en aquesta llui-ta per la dignitat i llibertat humana que posa de relleu, un cop més, la naturalesa de les institucions estatals. > 16

inseguretat, indignació dels veïns..., presentant-ho tot plegat com si fos una novetat alarmant que preocupa i afecta tothom. Per aquesta feina, els periodistes ja saben a quins «veïns» s’han d’adreçar. > 3-7

Fa seixanta anys que van assassinar els companys Puertas, Bertobillo i Vilella.

aquest pèsol2

Editorial

Que el diner és l’essència de la podrida societat en la què vivim no és un secret per ningú. De quina ma-nera es podria justifi car doncs l’existència de tants titulars i entrevistes en diaris i revistes sobre la fusió d’una empresa com és Caixa de Manresa? Com si les engrunes que dóna a través de la seva “obra social” haguessin servit per alguna altra cosa que no fos l’anestesiar unes consciències massa intranquil·les dels sectors benestants gestors de l’entitat. Perquè és fa difícil veure alguna bona intenció en la reforma de Sant Benet si se sap que ha servit entre altres co-ses per a fer-hi una trobada amb més d’un centenar d’empresaris per parlar de quines mesures contra les explotades s’haurien d’aplicar en un context de crisi com l’actual.

El diner també és el que mou una empresa de mer-cenaris amb pluma del tristament enigmàtic i diari Regió7, un dels arxienemics principals de les des-favorides. És per això que dóna cobertura i publi-citat a empreses multinacionals assassines com la Bennetton, exterminadora d’indígenes, pionera en l’extensió del panòptic mundial i agressora sis-temàtica d’animals. I pel mateix motiu esbomba a “bombo i plataret” una desvirtuada i estigmatitza-dora imatge de l’okupació a les nostres contrades. Perquè si expliqués només una desena part dels somnis que s’amaguen rere els murs de moltes d’aquestes cases, s’extendrien convertint-se, com no, en un veritable problema per l’ordre establert. És a dir, per tots els anunciants i empresaris que en-

Qui som

SumariPàgina 3 (actualitat Manresa): _Les bretolades del periodisme local._Una nova paròdia d’okupació.

Pàgina 4 (actualitat Manresa): _Redefi nint conceptes. _Associacions de veïns.

Pàgina 5 (actualitat Manresa): _Una empresa assassina corre lliure. _Policia de districte._A la recerca de nous mercats.

Pàgina 6 (actualitat Berga): _Western a la Guàrdia Urbana _“Veïns del barri vell”? Pàgina 7 (actualitat Berga): _Invasió boletaire.

Pàgina 8 (actualitat Berga): _“Territori de la poca vergonya”._A seixanta anys de tres assassinats.

Pàgina 8 (actualitat Berga): _La “setmana tràgica”.

Pàgina 9 (actualitat arreu): _La Xarxa Anarquista es presenta._La Xarxa de Biblioteques Socials._Berga-Leganés.

Pàgina 10 (actualitat Bages): _La pagesia a la comarca del Bages.

Pàgines 11-14 (Dossier central): _Els deserts de sal de Sallent.

Pàgina 15 (presos): _Absolució Núria Pòrtulas._D’un judici farsa._Francesco Gioia i Daniele Casalini._Dibuix de l’Alfo.

Pàgina 16 (presos): _Amadeu Casellas.

Pàgina 17 (internacional): _Hondures darrera la cortina.

Pàgina 18 (història): _Guerrilleros: bandidos en el fran-quismo y olvidados en la democracia. _Centenari de la Federació Obrera d’Igualada.

Pàgina 20 (autogestiona’t...): _Nuclear franquista versus renova-bles autogestionades.

Pàgina 20 (agressions al territori):_Okupació forestal.

Pàgina 21 (antipatriarcal): _Acerca de nosotros._ Mujeres Preokupando.

Pàgina 22 (ressenyes): _Bienvenidos a la máquina_De memoria (I). Los comienzos de 1970 en Toulouse.

Pàgina 23 (humor, agenda i poesia): _Agenda de novembre._L’humor del Roger._Poesia de la Blanca Llum.

Pàgina 24 (entrevista): _Pere Giner de la CGT de Sallent.

Berga

ATENEU COLUMNA TERRA I LLIBERTAT: c/ del Balç 4 baixos esquerra. Apt. 16, 08600 Berga. www.berguedallibertari.org

CENTRE D’ESTUDIS JOSEP ESTER BORRÀS: c/del Balç 4 baixos dreta. Apt. 16, 08600 Berga. Tel i fax: 938216747. cejeb@cejeb.org. www.cejeb.org

Sallent

AMICS D’AGUSTIN RUEDA, CGT: c/ Clos 5, 1r, 08650 Sallent. Tel. 938 370 724. Fax 938 206 361. sallent@cgt.es. www.cgt.es/sallent

Directori llibertari de l’Alt Llobregat i Cardener

tre moltes altres coses permeten la viabilitat del periòdic de la Catalunya Central.

I amb tot, el civisme s’intenta apro-piar de les capitals de comarca de l’Alt Llobregat i Cardener a toc de ti-tular, augment de presència policial i col·laboracionisme encobert de veïns carques enclaustrats en estructures antany combatives com les Associa-cions de Veïns.

Per altra banda, l’agonitzant situació del pres anarquista Amadeu Casellas que acaba de deixar una altra vaga de fam està convertint la impotència en ràbia. Davant una violenta demo-cràcia que pretén sepultar en vida el nostre company, les accions no no-més segueixen, sinó que s’estenen i, lògicament, es radicalitzen.

El cinisme del poder no té límits i no només empresona a qui es rebel·la i se solidaritza, sinó que pretén impul-sar descafeïnades recuperacions de la memòria històrica a l’estil “Salvador” de persones que anteriorment havien

utilitzat les armes per combatre no només una dictadura aberrant, sinó tota democràcia injusta i ca-pitalista. I ho fa al Bages i Bergue-dà mitjançant un projecte turístic denominat “territori maquis”. Lluny d’aquesta imatge defor-madora i mercantilista, alguns companys de la comarca veïna de l’Anoia, s’han organitzat per impulsar unes interessants jorna-des llibertàries coincidint amb el centenari de la Federació Obrera d’Igualada.

Aquest pèsol negre també celebra i impulsa el naixement de la Xarxa Anarquista, una eina que esperem sigui d’utilitat i romangui durant molt temps, per dotar a totes les antiautoritàries d’una millor capa-citat d’autoorganització.

Salut, anarquia... i bona lectura!

Edita: Col·lectiu PÈSOL NEGRE. El pèsol negre no és el

portaveu de cap entitat i per tant no representa a nin-

gú més enllà de qui hi participa en cada moment. Com

a col·lectiu només assumim, a grans trets, l’editorial. La

resta de textos són responsabilitat de qui els fa. A qui li

piqui que es rasqui.

Tancament d’aquesta edició: 4 de novembre de 2009.

En aquest número hi ha participat: Abso-

lució Núria, Alfo, Anònims, Associacions desas-

socieu-vos, blanCalluM, brètol incívic lliure, Col

de Bruseles, Cufoies, De qualsevol com tu, Dos,

L’espurna, Incívic, Lagordi, Larage, Les millors de

cada casa, Lola de Bellesguard, Juan Busquets,

Francesco y Danielle, FOI, Gargamel, incivilitzat,

Marichiwewi, Matxi-tos, Marc, Milicianu, “Luís”,

Ona, pantera, Pere Giner, Pep i tu, Roger, salat,

Sargantanu, X piltrafi lla, Xarxa Anarquista,

Xarxa de Biblioteques Socials.

www.berguedallibertari.org/pesolnou

On trobaràs tots els números en PDF,

debats i altres informacions.

Contacta amb nosaltres:

pesolnegre@berguedallibertari.org

Manresa

CGT: c/Circumval·lació 77, 2n, 08240 Manresa. Tel. 938 747 260. Fax 938 747 559. fl cgt@manre.e.telefonica.net www.cgtbarcelona.org/cgtmanresa

CNT-AIT/CSO VALLDAURA: c/ Jorbetes 15, 08241 Manresa. cnt_ait_manre-sa@hotmail.com www.cnt.es/manresa

CSO LA TREMENDA: c/ Hospital 24-26, 08241 Manresacolumnaclitoriana@hotmail.com

LADISTRI: c/ Puigterrà de Dalt 13, 08241 Manresa.

ZTA BANZAI: c/ de la Mel 21, 08241 Manresa.

abusos de poder3

Brètol Incívic LliureManresa, octubre de 2009

Sembla que escriure bretolada o brètols en els mitjans de desinfor-mació de masses està de moda o és d’utilització obligatòria, acompan-yant el que el poder considera incívic. En aquest sentit, al nostre àmbit local periodístic el referent és el Regió7, en endavant el “Patufet”, per la seva coneguda profunditat periodística. Són innombrables les vegades que les persones que escriuen en aquest mitjà de comunicació del poder local utilitzen aquestes paraules, fi cant al mateix sac tot tipus d’actes i accions.

A mi se’m passen pel cap un fotimer de “bretolades” com per exemple les polítiques que ens han dut al moment de problemàtica actual; el per què hi ha tanta policia armada als carrers i tantes escoles en mòduls prefabri-cats; el per que els bancs reben aju-des descomunals i els afectats reben ERO’s als seus llocs de treball; la si-tuació actual de la sanitat... però mai una notícia que no vingui de fons ofi -cials o agències sobre aquests temes han sortit al diari en qüestió. En canvi resulta que pel Patufet les bretolades

son un atac amb pintura a la COPE, unes accions de sabotatge contra màquines que ens roben els diners cada dia, uns vidres trencats d’algun dels bancs que t’han portat a la ruïna o pintades que expressen un malestar social de la gent que no té veu en els vostres mitjans de desinformació.

Un periodista molt reconegut tenia un llibre titulat “Els cínics no serveixen per aquest treball”. Al treball que es referia era al del periodisme de pro-funditat, independent i d’investigació (feina en alt perill d’extinció i que al Patufet ni sap que existeix) i als cínics es referia a tot el món del periodis-me que despuntava llavors i que a dia d’avui es el que escriu, grava o parla sense cap esperit de recerca de la ve-ritat i de crítica amb lo establert. Es referia al cinisme del que per un sou es canviïn i manipulin les paraules i les imatges per que el capital no sigui mai ferit. Al cinisme de crear contí-nuament cortines de fum amb no-tícies buides perquè els que paguen els sous dels diaris no es vegin mai afectats per la ira continguda de les

afectades del mon real...en defi nitiva, podrien ser totes les que treballen i col·laboren amb el Patufet. També sou col·laboradors de les problemàti-ques en el moment que per exemple feu que els poderosos de les comar-ques centrals tinguin tota la cabuda possible al diari mentre que la gent de carrer no pugui ni expressar el seu desacord amb els rebuts de l’aigua o en contra de les guerres genocides que el capital provoca arreu del pla-neta. Sou cíniques perquè, per exem-ple, des de la suposada crisis general, heu ofert pàgines complertes als de les cambres de comerç, empresariat i banca per poder fer demagògia amb les seves paraules incompren-sibles, i no heu fet una investigació de l’afectació real de la problemàtica al carrer, l’augment de la xenofòbia, l’estat policíac i de control que vi-vim...en defi nitiva que a part de no ser bones periodistes, sou partíceps i col·laborades de l’estat neo-feixiste que s’està creant.

En altres èpoques o a dia d’avui a altres indrets, els actes consi-derats bretolades per vosaltres són i han sigut sempre referent a resistències, sabotatges, ac-cions directes reivindicatives i un llarg etcètera d’adjectius que es podrien utilitzar. Sense anar més lluny, el que per vosaltres són les bretolades de les pintades al ca-rrer, l’Eduardo Galeano li va de-dicar un llibre per considerar-les com a l’instrument de denúncia dels que res tenen. O sigui que es miri per on es miri, senyores del Patufet, si continueu fent de les vostres bretolades periodístiques no sortireu mai de la panxa del bou que ja us ha engolit. Per cert no patiu per nosaltres, els que ens gestionem des de l’autonomia fa molt que no us necessitem, es més sou considerades com a eina del poder i el capital, o sigui que continuarem amb les nostres bre-tolades lliures, divertides, autòno-mes, i si fos necessari, però cada una d’elles té un perquè.

Les bretolades del periodisme local Breus manresans

Atac amb pintura

en solidaritat amb

l’Amadeu CasellasAnònims

Manresa, octubre de 2009

El passat 20 d’octubre, persones anò-nimes i autònomes, indignades per la situació d’Amadeu Casellas Ramón i solidàries amb la seva lluita, van deci-dir fer una acció nocturna a la seu del PSC de Manresa per desemmascarar la seva responsabilitat política vers l’assassinat lent que estan cometent a aquest pres anarquista que porta 23 dels seus 49 anys a la presó. Amadeu va protagonitzar alguns atracaments a bancs per fi nanciar les lluites obre-res dels anys 70 i tot i que ja ha com-plert la seva condemna continua a la presó. Per això, embrutar de pintura negra com la mort que genera aquest sistema que assassina qui lluita per la dignitat i deixa lliure qui es roba mi-lions com en Millet, és una mínima acció que queda a les nostres mans. I que continuï la imaginació perquè ja en tenim prou d’esperar i és hora d’actuar.

I love formigóAnònims

Manresa, octubre de 2009

Amb aquestes paraules es va pintar l’aberració arquitectònica que és la nova edifi cació de la plaça de la Refor-ma de Manresa, així com tantes altres noves construccions a base de formi-gó que s’estan duent a terme a la ciu-tat. La regidora d’urbanisme, Àngels Mas, va dir en unes declaracions que “li encantava el formigó”, així que valia la pena continuar amb el seu cinisme i dedicar-li aquest poema.

Formigó, formigó, m’encanta el formigó.

Els arbres embruten massai els coloms es caguen a la plaça.

Ara serem tant modernsque engabiarem també als nens.

La família Koplowitz es sentirà orgullosad’aquesta ciutat que li omple d’or la

bossa.El formigó és tant grisque em fa sentir feliç. Per fi la ciutat té estil,

com l’Àngels Mas amb un vestit de fi l.

Una nova paròdia de l’okupacióGargamel

Manresa, octubre de 2009

La ràtzia desinformativa contra la pràctica de l’okupació demostra la voluntat real dels estaments domi-nants d’acabar amb tota desobe-diència i desviació. Dos reportatges seguits que han omplert tres pàgines senceres del diari Regió7 i una edito-rial pretenen donar lloc a una estig-matització major de les persones que per diversos motius opten per okupar espais abandonats. Els il·lusos pensa-ran que la intenció del diari és sim-plement omplir-lo de notícies en una ciutat on poques coses interessants semblen passar. Per a nosaltres és un pas més en l’estratègia del poder per aconseguir la maleïda ciutat model (sense pobres ni rebels) en què pre-tenen convertir Manresa. Sens dub-te que les notícies que desprestigien l’okupació sortissin un dissabte (el dia més llegit del diari) no és casualitat. Tampoc és casualitat que les hagin fet servir en un moment en què l’onada cívica s’ha convertit en un tsuna-mi per donar pas a base de grans titulars a una maleïda ordenança.

No fa falta entrar en petits detalls per veure que el Regió7 acaba amb tot el codi deontològic periodístic amb cada una de les paraules que escup con-tra l’okupació. El fet d’uniformitzar en un mateix model a persones que l’únic que tenen en comú és haver comès una acció il·legalitzada pel codi penal, té tela. Associar direc-tament l’okupació amb caques de

gossos, drogues, personalitats de-linqüencials i pixats, no té nom. Però oferir la imatge d’una desena de «veïns cívics» a primera plana i d’esquena per por a les represàlies que poden tenir per part dels okupes ja és un in-sult. És l’espectacle mediàtic necessari per justifi car els més que previsibles desallotjaments i l’augment dels set-ges policials i del control monitoritzat.

No ens estranya que el Regió7 actuí contra l’okupació amb tanta celeritat ja que bona part dels seus anunciants i dels seus accionistes tenen lligams amb el negoci de l’especulació (bancs i caixes, constructores i immobiliàries, etc. No parlarà de la relació direc-ta entre aquestes empreses i la crisi econòmica actual; ni una paraula sortirà en els seus articles de la di-ferència astronòmica entre els sous dels seus propietaris i la gent que se sent empesa a okupar. Enlloc de titu-lars com «el moviment okupa ja s’ha apoderat d’una dotzena de cases a Manresa» podria parlar dels percen-tatges de ciutat que tenen a les seves mans els «Cots i Claret», «Ferrovial», «Caixa de Manresa» i altres de la ma-teixa calanya. També podria parlar de les desenes d’activitats que s’han fet des dels centres socials okupats (CSO): xerrades, tallers, accions, etc. Però òbviament no ho farà per què és una empresa de sicaris amb plo-ma al servei de l’estat i del capital.

La responsabilitat del periòdic de la Catalunya central en tot aquest xou és puntal. Però també és puntal el paper jugat pels veïns. No són més que els típics fanàtics de l’ordre, aquells que defensen la presència de més policia al barri i que el pretenen convertir en un gran centre comercial. Aquells que diuen estimar-se’l i no han denunciat mai el moobing cap a molts dels seus antics veïns que s’han vist obligats a marxar en aquest procés de transfor-mació. Els mateixos que giren la cara als nouvinguts quan estan sent identi-fi cats indiscriminadament per la poli-cia. Els indesitjables que es queixen de què abans vivien en un barri on es res-pirava bon ambient i que actualment no són ni capaços de dialogar amb el veí del costat «per por a represàlies».

Òbviament que el context de crisi irrefrenable porta moltes persones a l’exclusió, que implica al mateix temps l’augment d’una mínima confl ictivitat social. Són les gangues del capitalis-me: tenir un model de vida, inaccessi-ble per a molts. És impossible tenir un barri antic net i pulcre quan el 80 % de la població mundial viu en situació de pobresa i més del 20 % de la po-blació autòctona també. Per aquesta raó es continuaran veient pintades a les parets, cases okupades a les can-tonades, antisistemes amb odi visce-ral als poders i clar, també vidres del domini trencats. I altres realitats com treballadores sexuals als carrers, dro-

gues a l’abast de qualsevol o els furts entre iguals, característiques inalterables en zones degrada-des. Agradi o no això serà així per moltes presons, comissaries i seus judicials que inaugurin o per mol-tes ordenançes i lleis que aprovin. Davant l’ofensiva cívica demòcra-ta, cridarem una i mil vegades! Perquè ningú dels qui érem pre-sents en aquella bonica subhas-ta per l’autogestió del Banzai, el passat 18 de juliol, no va donar deu cèntims per a uns pitufos de merda amb equip complert. Contra l’ofensiva cínica del Re-gió7, okupació, organització i autogestió! Policies i xivatos, la vostra sola presència ja és una provocació! Fora del barri ja!

abusos de poder4

associacions desassocieu-vos!Manresa, octubre de 2009

Les Associacions de Veïns de Manresa han mutat. D’actives lluitadores socials i polítiques durant els anys 70 i princi-pis dels 80 s’han convertit en l’eina de control social i en l’instrument polític que l’Ajuntament empra per es-tendre els seus tentacles a la totalitat de la ciutat.

Val la pena recordar i tenir present la historia dels inicis de moltes Associacions veï-nals, les quals van protagonit-zar importants lluites durant la decadència del franquisme. L’Associació de Veïns del barri era sinònim de clandestinitat, però també de compromís i de solidaritat. Molts dels membres que formaven les entitats veïnals eren membres del PSUC, Unió Socialista, etc.; gent que, a diferencia d’avui, tot i que diferent a la nostra, tenien certa ideologia.

Algunes de les reivindicacions rellevant aconseguides durant la dècada dels 70 i inici dels 80 són: la urbanització dels carrers i l’Escola Puigberen-guer (Mion-Puigberenguer), urbanització, clavegueram, i equipaments i serveis (El Xup), canvi dels noms del carrer (Sagrada Família), cooperati-ves d’enterraments, pavimen-tació de carrers, classes de català, publicacions veïnals, reivindicacions urbanístiques, ... Si bé a Manresa, les Asso-ciacions de Veïns, no van ser tant actives com a altres ciu-tats, van aconseguir moure un gran nombre de persones preocupades pels problemes reals del barri.

Res més lluny del que s’han convertit a dia d’avui. Ara per ara, aquells que “corrien davant dels grisos”, empas-quinaven cartells de nit, es solidaritzaven amb les vagues obreres i exigien a un règim moribund – però encara as-sassí – tot allò que necessita-

ven els barris. Aquells, avui, es dedi-quen a fer tallers de ioga i tai-txi per la tercera edat, s’obsessionen amb les caques de gos que no s’han recollit del ciment i clamen civisme de la mà del pseudo-periodisme local. En canvi, ni una queixa per l’avenç inexorable del ciment sobre la ciutat, ni una paraula sobre la manca d’espais verds, ni un crit per l’impressionant augment del control social, ni per les batusses in-discriminades dels mossos contra les persones migrades (migrades, com molts membres d’aquestes mateixes entitats), ni per la privatització de la sanitat, ni per totes les escoles-barra-cons de Manresa.

L’AV de la Balconada ha cedit un espai a l’UGT per impartir clas-ses a futurs carcellers i Mossos.

Ara, ens assabentem que l’Associació de Veïns de La Balconada ha cedit un espai al sindicat groc de la UGT per que aquest imparteixi classes als futurs botxins dels fi lls i fi lles del ba-rri: cursos per carcellers i per gossos d’esquadra (amb el respecte que ens deuen els gossos de quatre potes, és clar). Com era d’esperar, companyes del moviment ja han fet notar a tot el barri el què es farà dins d’un espai del seu barri. A la paret d’aquest espai s’hi pot llegir amb lletres ben grans: “Aquí formaran qui empresonarà els

nostres fi lls. Carcellers torturadors”.

L’ofensiva cívica de FAVM i Re-gió7 pren embranzida

Per altra banda, des de la Federació de Veïns de Manresa, que aglutina a la pràctica totalitat d’Associacions de Veïns de la ciutat, s’està impulsant una ofensiva cívica que no és ha estat més que el preludi del que està per venir.

Han editat un tríptic demanant ci-visme als ciutadans i, de retruc, mà dura a l’administració. Ara que ja tenen els carrers asfaltats, les grans preocupacions de les entitats veïnals són les caques de gos, un paper fora de la paperera o bé uns nois que fu-men porros tranquil•lament a un lloc apartat. I per a que la ciutat/ciutada-nia fos partícep i coneixedora de les seves demandes, el passat dissabte 26 de setembre es van trobar un bon grapat d’associacions de barris a la plaça Sant Domènech ensenyant-nos què és ser cívic i què no ho és. Per si no ho teníem clar.

A aquesta “noble” tasca se l’ha unit la fabulosa premsa rosa local: Regió7. Aquests, que ja tenien ganes, porten un grapat d’edicions dedicant, com a mínim, un article a la manca de ci-visme a Manresa; ja siguin els okupes que són uns marrans per que escupen al terra i tenen gossos o ja siguin els antisistema del carrer de la Mel que deuen ser molt antisocials o qui sap què, per que no paguen ni aigua ni lloguer ni res de res... Per no parlar de l’editorial de diumenge 27 de se-tembre, que demanava als gossos de l’ordre i la llei que fessin la seva feina: això és, mantenir el seu ordre i les se-ves lleis.

La Federació de barris incita a denunciar “conductes incívi-ques”

Estan preparant el camí per una nova ordenança cívica com a Berga? O bé faran complir les que ja hi ha, però endurint les penes? A més, en el seu tríptic “cívic”, la FAVM, ens informa de com denunciar les conductes incí-viques (que prèviament expliquen

al fulletó): volen convertir-nos en policies, en l’ull del poder que tot ho veu.

Els que ahir demanaven am-nistia, avui col·laboren en la formació de carcellers i mos-sos. Els que ahir es reunien il·legalment, avui ens volen convertir-nos a totes en po-licies

Què ha passat en els últims 25 anys per que les associacions veï-nals es transformessin en el que avui són? Les AV van néixer en un context social i polític concret i amb unes demandes concretes. Els temps han canviat; les perso-nes que ahir estaven a les Juntes de veïns, continuen estant i la mit-jana d’edat dels socis déu superar els 60 anys. Les organitzacions, com les persones, neixen, creixen i moren. A les Associacions de Veïns, els ha arribat l’hora.

Sabem contra qui lluitem, co-neixem l’enemic. Hem après de les experiències de Berga i Barce-lona. No ens fan por. Sigui com sigui, som conscients que venen tempestes, però no tingueu cap dubte que sabrem respondre.

Associacions de veïns: història d’una decadència

Redefi nint conceptes

larageManresa, octubre de 2009

Civisme és fer vida al carrer, per comunicar-se i crear lligams amb el

veí del tercer.Civisme és ser lliure i rebel, actuant en conseqüència per acabar amb el

sistema d’arrel.Civisme és pintar les parets, per do-

tar de contra-informació a una ciutat grisa en mans del Regió7.

Civisme és ajudar a l’immigrant, que està sent aturat per el maleït omni-

present uniformat.Civisme és prescindir de l’autoritat, per no delegar la teva vida a qui et

vulgui súbdit i et mantingui explotat.Civisme és optar per l’organització,

l’acció directa, el sabotatge i la insurrecció.

Civisme és participar de l’okupació, per dotar d’èines i vida aquests habi-tatges abandonats a l’especulació.Civisme és destrossar el formigó,

creant horts urbans i acabant amb tot tipus d’explotació.

Civisme és atracar els rics, aquests indesitjables ostentosos que viuen

refugiats en mini-Beverly Hill’s.Civisme és cremar aquelles empreses,

responsables de totes les nostres misèries.

Incívic és el maleït polític, el susten-tor directa d’aquest sistema nacrofílic

Incívic és el molt desgraciat, que demana més policia per a tenir-ho

tot controlat.Incívic és viure per treballar, sense comprendre el què és ser lliure ni

estimar.Incívic és veure balles publicitàries, i

anuncis escarosos en cada una de les cantonades.

Incívic és ser un carceller, d’aquell que roba per sobreviure doncs no li

queda res més a fer.Incívic és el difussor del poder, aquell que es ven la pell per mentir a tord

i a dret.Incívic és el pacifi sta, l’inherentment

privilegiat que no ha patit la violència sistèmica en tota la seva vida.

Incívic és aquell porc veí, que abans de parlar amb tu recorrerà a la

Guàrdia Civil.Incívic és el vell demòcrata, aquell

que aposta per l’harakiri electoral, el què està com una xota.

Incívic és tot allò que odiem, aquesta democràcia de merda injusta que no

acceptarem!

abusos de poder i laboral5

Marichiwew!Manresa, setembre de 2009

United Colors of Benetton serà el nou inquilí de l’edifi ci del carrer Guimerà de Manresa on fi ns fa unes setmanes hi havia la botiga també del sector de la moda Sfera, segons van confi rmar fonts de Benetton consultades per Regió7.

D’aquesta manera tan aparentment neutral es presentava una notícia des del periòdic per “excel·lència” de les comarques centrals, exposant que la multinacional italiana obrirà una de les botigues més grans de Catalunya de 800 metres quadrats i ampliant al mateix temps el nombre d’empleats en un moment on la crisi econòmica està fent mella.

Molt possiblement, aquesta notícia no ha estat més que un altre exemple de propaganda encoberta a la què ens tenen acostumats els mitjans de comunicació del poder, parlant en format de notícia sobre unes empre-ses, empresaris i polítics a canvi de favors econòmics o d’altres benefi cis ocults.

Aquesta pràctica fastigosa no ens

estranya gens ni mica, doncs és la naturalesa mateixa dels mitjans de comunicació ofi cials. Però la pacièn-cia té un límit i fer una crònica d’una empresa multinacional assassina im-plica posicionar-se irremediablement en un cantó de la barricada: en la dels botxins.

Però anem a pams... què és el què Regió7 hauria pogut explicar de la Benetton i ha preferit ocultar?

Una de les actuacions per les què se l’ha denunciat amb més força ha estat per la seva clara relació amb l’aniquilament i persecució del po-ble mapuche, tan a l’Argentina (on té prop de 900.000 hectàrees a la Patagònica) com a Xilè. La seva ac-tuació en aquestes zones avarca des de la mera compra de terres per a l’especulació i la producció tèxtil, fi ns a la construcció d’autopistes i altres infraestructures o l’explotació minera i aqüífera. Per a fer-se amb les terres pertanyents al poble mapuche han utilitzat múltiples estratègies, pres-sionant a les estructures dominants per què apliquessin mà dura contra els indígenes, que davant la seva di-fícil situació s’han vist obligats a rea-litzar accions directes i recuperacions de terres. Els directius de la Benetton han estat partíceps fi nancers de tota l’estratègia repressiva que ha implicat l’enduriment de les legislacions anti-terroristes en aquests països. Una estratègia que ha acabat amb la vida durant els últims anys dels lluitadors Jorge Antonio Suárez (2002), Alex Lemun Saavedra de 17 anys (2002), Julio Alberto Huentecura (2004), Xe-

nón Alfonso Díaz (2005), Juan Loren-zo Collihuin (2006), Matías Catrileo (2008), Jhonny Cariqueo Yañez (2008) i de Jaime Mendoza Collio (2009). La lògica del desplaçament de les co-munitats mapuche també s’ha imple-mentat mitjançant l’enverinament de les aigües i els rius i pel fet que con-tractin sicaris a sou. És sens dubte la cara menys amable de Benetton. Per acabar-ho d’adobar, quan les veus de denúncia han trancat el mutisme característic del poder davant aques-tes aberracions, Benetton contractà a l’empresa de comunicació Burson Marsteller per a tal de fer-se un lifting facial. Llàstima que aquesta corpora-ció fou l’encarregada de realitzar entre altres la campanya propagadística del dictador Rafael Videla durant el mun-dial de futbol del 1978 que utilitzà el lema “los argentinos somos derechos y humanos” per defensar l’assassinat a les clavegueres de l’estat de 30.000 persones a l’Argentina.

Però no tot acaba aquí... l’any 2005 s’impulsà una campanya de boicot a Benetton des d’organitzacions de defensa del drets dels animals i d’alliberament animal per les lamen-tables condicions d’explotació en les què mantenia a les ovelles australia-nes destinades a convertir-se en me-res productores de teixits.

I més recentment, se l’ha denunciat per ser una de les empreses pione-res interessades a nivell mundial en la incorporació dels orwellians xips RFID en tots els seus productes. Els xips RFID (Identifi cadors de Radio Freqüència), tenen el tamany del

Una empresa assassina corre lliurecap d’una agulla de cosir, un cos aproximat d’un cèntim i la qualitat de que es poden incorporar en qualse-vol producte. Combinen tecnologia d’identifi cació per radio-freqüència amb ordinadors altament miniaturit-zats que permeten la identifi cació i el rastreig de qualsevol producte en qualsevol punt o lloc de tot el procés mercantil. Uns aparelles sorgits de les investigacions en nano-tecnologia que permetrien crear un món física-ment connectat on cada objecte del planeta seria numerat, identifi cat, catalogat i rastrejat. En defi nitiva, la possibilitat directa de les grans cor-poracions multinacionals i òbviament de les elits governants de rebre infor-mació sobre tots els nostres hàbits de consum, reduint en cara més la nos-tra privacitat per incrementar els seus benefi cis.

Els altres colors de Benetton inclouen destrucció medioambiental, aniquila-ció de pobles indígenes, col·laboració amb empreses que promogueren dictadures, explotació animal, con-trol social, especulació,... i mils altres secrets que de segur ens queden per discernir. A les nostres mans queda el col·laborar amb la barbàrie com ho fa el Regió7 o boicotejar i actuar contra aquesta empresa assassina que corre lliure per Manresa.

A la recerca de vells mercatsL’espurna

Manresa, octubre de 2009

L’empresariat català es reuneix a Sant Benet amb la primera sessió d’Interacc1ó.

Defugint les possibles desloca-litzacions empresarials i l’alt ín-dex d’atur de la comarca (més de 14.400 persones aturades en el mes de setembre, un 34,6% més que el setembre de 2008) la patronal continua la recerca del màxim benefi ci. Les propostes de reforma laboral i la inversió exte-

rior són els seus màxims exponents per fer front a la seva crisi endèmica. Més de 150 empresaris es va reunir el passat 23 de setembre al complex de Sant Benet de Bages per desenvolu-par estratègies d’inversió estrangera i cooperació empresarial. La jornada va ser organitzada per l’agència pública Acc1ó dins del marc “Interacc1ó” que es desenvoluparà durant tot el mes d’octubre a diverses poblacions com Reus, Girona, Tortosa o Lleida.

Les expectatives de l’empresariat català estan posades als mercats ex-teriors d’estats com Turquia, Rússia, Brasil o la Xina. Aquest últim Estat és el que s’ha vist amb més bons ulls per l’alt rendiment en les inversions. Les dimensions del seu mercat, la seva posició geoestratègica, la baixa pressió fi scal i l’abaratiment dels factors productius —el salari ofi cial mínim interprofessional a la Xina es situa entre uns 60 i uns 90€ men-suals— són elements atractius per

l’empresariat català. Fruit d’això la Cambra de Comerç de Manresa va iniciar el dia 1 i 8 d’octubre un curs sobre “Protocol de negocis a la Xina” per tot l’empresariat bagenc interes-sat en invertir a aquest Estat. Aquest gest contribueix, una vegada més, a ofi cialitzar la globalització neoliberal a escala local.

IncívicManresa, octubre de 2009

Des de mig setembre les veïnes del districte de Ponent veuen passejar pels seus carrers 6 policies que eufemísticament anomenen Policia de proximi-tat. Aquesta situació s’anirà es-campant per la resta de la ciutat paulatinament per acabar co-brint tot Manresa el 2011.

Això és fruit de l’ofensiva cívica —llegeixis cínica— que les As-sociacions de Veïns de Manresa estan portant a terme, de la mà de l’Ajuntament. Es tracta d’una demanda «històrica» de les enti-tats veïnals davant la «insegure-tat» que es viu a la ciutat. El seu objectiu és «el civisme i la con-vivència ciutadana». La convi-vència ciutadana s’ha d’imposar a cops de multes? Només una dada: des del 14 de setembre ja han obert 109 expedients només al sector de Ponent, la majoria per cotxes mal aparcats, caques de gos, , etc.

El president de l’Associació de Veïns de la Mion, Juan José Por-cel, assegurava a la premsa bur-gesa que l’objectiu d’aquesta policia «no és fer por, sinó que siguin una garantia de vigilància i seguretat». Porcel: no ens fan por però tampoc volem estar vigilades. A més, com vols que ens sentim segures si cada dia es passegen pels nostres barris els gossos del poder?

No hi són per ajudar-te!No col·laborem amb la policia, no ens convertim en còmplices de la repressió!

Massa policia

abusos de poder6

Pantera & Pep i tu Berga, octubre de 2009

En els darrers dos o tres anys la plantilla de la Guàrdia Urbana ha anat creixent de manera conside-rable, ara mateix hi ha dues pla-ces a concurs. Al mateix temps ha crescut l’antipatia de l’esmentat cos (fi ns fa poc no feien res i deixaven el paper de policia do-lenta als Mossos d’Esquadra, que cal dir que ho feien de primera això de fer de dolents). Darrera-ment les multes inventades (veure per exemple a números anteriors el tema de la multa de trànsit in-ventada i aplicada a una persona que protestava el setembre del 2006 contra l’ordenança de civis-me) o l’agent en pràctiques i de paisà que anava multant els veïns, tot i que les butlletes de multa les omplís ell o algú altre després a la comissaria, etc. Tots aquests abu-sos de poder són coneguts per la gent però si t’afecten i vols demos-trar que són un abús has d’anar a judici contra l’Ajuntament i això és car. Tanmateix la paranoia de la seguretat i el civisme que fi ns i tot els més d’esquerres i inde-pendentistes recolzen ha portat aquesta situació: una plantilla de mossos que volen ampliar fi ns al centenar, augment ininterromput d’efectius de la Guàrdia Urbana en els darrers tres anys i fi ns i tot invents com els agents cívics o els futurs serenos.

Es per tot això que no es d’estranyar que darrerament hàgim pogut observar en els diferents mitjans d’informació locals de sempre (Re-gió7, Ràdio Berga...) i a través de les publicacions del sindicat Central Sin-dical Independent i de Funcionaris (CSI-F) com dos poders (repressors) locals a part de fer-nos la vida im-possible (és la seva feina) s’anaven llançant els plats pel cap cada cop amb més intensitat. Ni més ni menys que l’Ajuntament de Berga i la Policia Local (o almenys una facció impor-tant) han iniciat una batalla de de-mandes i desconsideracions mútues.

La Policia Local acusa l’Ajuntament d’incompetència (han descobert Amèrica, consulteu números ante-riors d’aquesta revista) i els han de-nunciat a l’Inspecció de Treball i Se-guretat Social de Barcelona. Segons el CSI-F perquè les instal·lacions dels “guripes blaus” tenen greus defi cièn-cies en matèria de seguretat i en la situació de salut laboral que pateixen. Com per exemple: les portes de sor-tida estan en sentit contrari a la de la possible evacuació, no tenen ven-tilació, a les dutxes l’aigua surt freda i manca d’espai (normal si no paren d’augmentar la plantilla). Això si, com un bon ajuntament, s’ha comprovat que les poques reformes fetes eren sense projecte ni pla de seguretat.

Pel que fa a l’Ajuntament de Berga, s’ha venjat incoant un expedient in-formatiu i disciplinari al sindicat CSI-F, i la resposta d’aquests és que no es pot incoar un expedient a un sindicat, no-més a treballadors de l’Administració concreta i els repta a presentar una denúncia penal si s’atreveixen.

Pobrets els de l’Ajuntament, amb els diners que es (ens) gasten per pagar a la pobra Policia Local i veure com els tracta. Per posar diversos exemples, la sergent Josefi na Vizuete Catalán se’n va als 70.000 euros anuals (uns 6.000 mensuals) amb uns emoluments per hores extra que poden arribar a 3.500 euros pels dies de Patum (per 5 dies 3.500 euros) no està mal pa-gat, no. Sobretot tenint en compte que la seva tasca és purament orga-nitzativa i protocol·lària. El que sí fa més gràcia es que l’esmentada ser-gent Josefi na Vizuete —a partir d’ara JV70.000— no té la titulació reque-rida per ser-ho i a més a més no ha aprovat l’oposició preceptiva d’agent de la policia que l’habilitaria per acce-dir, en un futur, a una escala superior com la que ocupa. Clar que la resta de “munipes” no poden queixar-se ja que la mitjana d’hores extres que cobren és de 15.000 euros al mes i que per Patum amb la senyora Vi-zuete (JV70.000) inclosa arriben a unes compensacions de 45.765’45 euros. Amb un afegitó i és que dis-

Western a la Guàrdia Urbana de Berga

“Veïns del barri vell”?Pep i tu

Berga, octubre de 2009

Per tal que les administracions, so-bretot en el cas dels ajuntaments, puguin tirar endavant polítiques que en nom de la “seguretat ciu-tadana” retallin les llibertats indi-viduals de les persones cal crear un estat d’opinió favorable. Per aconseguir aquest estat d’opinió favorable a les retallades de les lli-bertats els “mitjans d’informació” i les “associacions de veïns” hi ju-guen un paper essencial.

D’una banda, els Mossos d’Esquadra van aterrar a la nos-tra comarca de manera escanda-losa pels abusos d’autoritat que van cometre i que vam denun-ciar abastament en aquest mitjà des de l’any 2000 (destacant els abusos de novembre de 2004 i la negació d’auxili de Patum de 2005). D’altra banda, des de l’any 2006 aprofi tant els desgra-ciats fets de la patum de l’any an-terior, els mitjans de comunicació (amb la seva tendència comercial

a la demagògia) i les associacions de veïns de Berga (majoritàriament reac-cionàries) van animar l’Ajuntament a retallar llibertats. Aquesta política la van començar socialistes i republi-cans (PSC i ERC) i l’han continuada els nacionalistes (CiU i CUP): important i continuat augment de la plantilla de la Guàrdia Urbana i la seva intervenció en aspectes on abans no s’hi fi caven, Ordenança de Civisme, agents cívics, proposta de crear la fi gura de sereno i de seguir augmentant les plantilles de les diferents policies.

Així doncs, per tal que les adminis-tracions, en aquest cas l’Ajuntament de Berga, hagin pogut tirar endavant aquest tipus de polítiques han calgut uns mitjans disposats a difondre mis-satges de por i inseguretat de manera demagògica i irresponsable Regió7 és el més destacable però la resta no s’han quedat curts. Però els mitjans necessiten que algú doni peu a ge-nerar la notícia i aquestes han estat les associacions de veïns de Berga,

que a la pràctica vol dir parlar de la del Capdamunt de la Vila, que alhora vol dir parlar de la seva presidenta la Roser Farràs. És a dir quan els mitjans berguedans diuen “els veïns han ma-nifestat” o “les associacions de veïns diuen” o “veïns del barri vell”, etcète-ra; estan dient: la Roser Farràs ha dit. I de notícies com aquestes, que ha generat aquesta senyora en nom de

les associacions o fi ns i tot, suposa-dament és clar, en nom de tots els veïns n’hi ha a punta pala: només cal que poseu al cercador per exemple del web de Ràdio Berga el mot veïns. Són notícies relatives a inseguretat, okupació, prostitució, especulació immobiliària i sempre carregades d’una doble moral destacable. La Ro-ser funciona com un lobby o grup de

posen d’un petit càtering, un mínim refrigeri per fer menys feixuga la tas-ca que puja a 5.418’43 euros de no res. Probablement com que estaven tant entretinguts degustant el fabulós menú va caldre contractar els serveis d’una empresa de seguretat privada (GSAI) que s’ha endut 5383.56 euros. Potser seria més senzill deixar-ho tot en mans de la seguretat privada i així ens estalviarem almenys el càtering. Després, això sí, la biblioteca està tancada cada dos per tres perquè no hi ha diners per pagar hores extres o per trobar bibliotecaris.

No ajuda tampoc a tenir més con-fi ança en aquesta gent els rumors no confi rmats que a altes hores de la nit, agents de la Guàrdia Urbana en un conegut bar de Berga juguessin a fer de John Wayne (llegeixis Jon baine) en els seus habituals papers de xèrif.

Caldria refl exionar sobre perquè te-nim un cos armat, tant car, tant pe-rillós i sovint tant incompetent i pa-gat per totes. Algú es creu que sigui necessari tot això? Perquè no desti-nen els cales públics a tasques que puguin ser un benefi ci? (biblioteca, sales d’exposicions, esport, etc) o en tot cas per tasques innòcues? (fer el carejillo, que és el que fan la majoria durant la jornada laboral, però sense pistola). Estem arreglades.

pressió. En primer lloc mira per ella mateixa i de vegades per pro-blemàtiques veïnals —de vegades justes i de vegades simplement lligades als seus capricis mo-rals— i sempre, utilitzant la “le-gitimitat” que li dona el “càrrec” de presidenta d’una associació de veïns. Tanmateix, la respon-sabilitat d’aquesta situació no és només d’aquesta senyora sinó i, sobretot, de la resta de veïns que deixen que parli en nom seu i la gent que tot s’ho creu (de mitjans i polítics no en cal parlar ja que en són còmplices perquè se’n be-nefi cien de tot plegat). Per tant, si també estàs farta d’associacions de veïns fantasmes, de civisme a cop de multa i prohibició, de po-licies i de polítics: fes alguna cosa tu mateixa!

Representants veinals i polítics en un procès de participació ciutadana per aprovar la darrera Ordenança de Civisme (2008).

Policies identifi cant veïns que protesten contra l’Ordenança de Civisme (setembre de 2006).

agressions al territori7

Lactarius sanguifl uus Berga, octubre de 2009

Ja ha començat la temporada de bo-lets i, amb ella, tornen les escapades de cap de setmana, de centenars de persones, als boscos i el debat de re-gulació d’una activitat cada cop més popular.

És molt difícil condensar en una sola pregunta tots els debats que es gene-ren sobre l’aprofi tament dels bolets, en particular, i sobre l’ús del medi, en general. La realitat és molt complexa i cal plantejar diferents preguntes, com per exemple, s’ha de regular l’extracció micològica dels nostres boscos? s’ha de pagar per anar a bus-car bolets? qui serà o quins seran els benefi ciaris d’aquesta retribució?

Una tradició de recol·lecció social-ment acceptada ha excedit les pràcti-ques tradicionals hi a creat un confl ic-te entre usuaris i propietaris forestals.

Tradicionalment «se ha permitido el uso inocuo de la propiedad ajena (...) así el ius usus inocui ha sido y todovía sigue siendo un derecho perfectamen-te reconocido (...) practicado en nues-tro pais»(Loperena i Herreros, 1997). Per tal de què es doni aquest ús innocu són necessaris uns requisits:

_Innocuïtat econòmica: No ha de comportar un perjudici econòmic al propietari, ni costos derivats. A més, el subjecte que duu a terme l’aprofi tament tampoc ha de cercar el lucre.

_Innocuïtat ambiental: Qualsevol aprofi tament ha de cenyir-se a les normes que tenen per objecte la pro-tecció del recurs.

_Proporcionalitat o intensitat de l’ús: L’intensitat amb què l’aprofi tament es duu a terme no ha de perjudicar els drets del propietari ni el seu pa-trimoni. Aquesta intensitat és resultat del nombre de persones que duen a terme l’aprofi tament i resta condicio-nada per l’espai on es duu a terme l’aprofi tament i per la seva durada.

La creixent afi ció boletaire és res-ponsable de què el que era un ús innocu esdevingui una càrrega major pel bosc i deixi de tenir la condició d’ocasional que tenia per convertir-se en una condició habitual.

És molt difícil establir un criteri que permeti discriminar l’ús proporcional de què no ho és, i és més, quin ti-pus de regulació s’hauria de portar a terme que regulés la sobreexplotació micòfi la en una àrea determinada de massa forestal.

Invasió boletaire

En resum el ius usus inocui el que ens diu es que l’aprofi tament micològic per part de tercers en una propietat privada queda legitimat sempre que el propietari l’autoritzi o bé quan no el prohibeixi mitjançant la senyalització adient i aquest es dugui a terme de manera innòcua sobre la propietat. És a dir que si un propietari forestal no vol que els boletaires entrin en la seva propietat forestal a collir bolets, no-més cal que posi una senyal prohibint el pas, i la gent que no ho compleixi pot ser penalitzada, i així mateix, la gent que en treu un benefi ci econò-mic, si el propietari vol, també poden ser penalitzats. A Catalunya la regulació dels apro-fi taments forestals s’emmarca en la Llei 6/1988. L’article 49.1 preveu que «pot regular l’aprofi tament de fruits, resines, plantes aromàtiques, plan-tes medicinals, bolets (incloses les tòfones), productes apícoles i, en ge-neral els altres productes propis dels terrenys forestals». I l’article 49.2 es-tableix que els aprofi taments micolò-gics (aprofi tament dels bolets) poden ser sotmesos a llicència, sota certes circumstàncies. Un article fet fa 20 anys en previsió d’una regulació en-cara ara inexistent i obert a qualsevol tipus de normativa feta pels polítics del moment.

Catalunya a hores d’ara no disposa de normativa micològica (exceptuant la de les tòfones), a diferència de comu-nitats autònomes com Aragó, Caste-lla i Lleó, la Rioja, Navarra o Euskadi. Aquestes normatives habitualment concreten les potestats dels propieta-ris forestals per decidir sobre els apro-fi taments que autoritzen, els mèto-des d’aprofi tament i les precaucions a seguir, així com algunes limitacions quantitatives en la recol·lecció.

Hi ha exemples de gestió de boscos enfocada a la producció de bolets. En l’àmbit estatal destaca l’experiència MYAS «Micología y aprovechamiento sostenible», desenvolupada a Sòria, on es paga per anar a buscar bolets i on la gestió s’ha enfocat a la produc-ció micològica.

En l’àmbit internacional, les experièn-cies més destacades són la Comunità Montana Alta Agordina, a Itàlia, on es paga una mena de tiquet semblant al forfet d’esquí. Els residents de la zona no paguen res, i els boletaires que hi van d’altres zones paguen diferents quotes segons els dies que hi van. Un altre exemple és la Villa di Tirano-Grosio, que fan una regulació sem-blant a la Comunità Montana, amb la diferència que no fi xen una quantitat màxima per cada boletaire.

Endinsem-nos més

en el tema:

Els bolets, el regne a part que conviu i viu gràcies als ecosistemes forestals, són un dels múltiples recursos que el bosc ens presenta. A plena tardor l’afl uència de persones al bosc ha augmentat notablement (a l’estiu cap a la platja i a la tardor cap al bosc) i s’ha incrementat més encara els úl-tims anys; s’arriben a organitzar auto-busos per anar a buscar-los! (serà per Caçadors de bolets?), inclús els apar-

caments improvisats dels borals de carretera es queden sovint molt petits per engolir la quantitat de boletaires.

Però, per què es produeix aquesta mi-gració massiva a la busca i captura del preuat bolet?

Primer, cal dir que som un país tra-dicionalment micòfag, que importem bolets, perquè la producció de les nostres terres és del tot insufi cient per cobrir la demanda. I no només el comprem a la resta de la península, sinó que es comú trobar als mercats barcelonins bolets provinents de cen-treeuropa.

En segon lloc, collir bolets és una activitat lúdica relativament simple. No calen aparells especialitzats, no-més un cistell i una navalla i força paciència. A més a més, és veu com una activitat saludable (es fa exercici i es respira l’aire pur de la muntanya) i és una excusa més (com si en cal-guessin) per deixar la contaminada i estressant ciutat.

En tercer lloc, i per mi el més rellevant, el mateix territori productor de bolets ho promociona, fent publicitat del tema tot organitzant exposicions, fi res o fes-tes del bolet i també els restaurants de la zona ofereixen a les seves cartes de temporada productes relacionats amb aquests; tot això sense tenir cura de fer paral·lelament un procés formatiu, in-formatiu i participatiu per sensibilitzar la ciutadania que l’ús racional i la protec-

ció del medi natural és «cosa de tots». Ni els usuaris estan només per gaudir-ne; ni l’Administració està només per legislar i sancionar; i ni la resta de per-sones estem per plegar-nos de braços a veure com s’ho fan.Aquesta actitud, tan poc ecològica i més aviat força irracional està mal-metent els nostres boscos. Per aquells que no ho sàpiguen: els bolets no surten per tal que nosaltres ens els podem cruspir: tenen una funció eco-lògica de primer ordre. La major part del bolet, el miceli, és subterrània i pot abastar extensions enormes. Es tracta d’una tupida xarxa de fi laments blanquinosos que xuclen l’aigua i les sals minerals del terreny i les hi do-nen a un arbre amb el qual viuen en simbiosi, connectats per les arrels d’aquest darrer. L’arbre, a canvi dels tan necessaris: aigua i sals minerals, li dóna els nutrients que el bolet per si sol no pot fabricar. D’aquesta mane-ra, bolet i arbre prosperen.

Si s’arrenca malament el bolet es pot malmetre el miceli. Una collita exces-siva de bolets és dolenta, perquè no permetem que el fong es pugui re-produir i tard o d’hora acabarà morint sense deixar descendència.

La pressió humana que suporten els boscos avui dia és excessiva. No es tracta només d’augmentar el risc d’incendis, sinó que es malmet la fl o-ra i els hàbitats de moltes espècies, entre elles, molts fongs i això a la llarga debilita el bosc, el fa més vul-nerable davant de plagues o incendis i ens priva d’un preuat bé natural. No cal dir que si anem a la muntanya en època de recol·lecció de bolets, és fàcil veure si per un determinat lloc han passat persones: només cal veure l’escampadissa de bolets tren-cats que s’hi troben. Els mal anome-nats «bolets dolents», s’emporten la pitjor part. No hi ha bolets bons ni bolets dolents. Que una determina-da espècie sigui indigerible o mortal per l’home no vol dir que no tingui la seva important funció ecològica.

La natura ens proporciona tresors, alguns dels quals hem aprofi tat des de temps immemorials, com és el cas dels bolets. Però si no respectem la natura i n’abusem, llavors cada cop serà més difícil trobar res interessant als boscos.

Per tota aquesta sobreexplotació mi-cològica i per tota aquesta destrucció mediambiental citada anteriorment, les administracions, juntament amb els propietaris forestals (Consorci fo-restal de Catalunya), volen regular la pràctica boletaire fent pagar una llicència, i imposant sancions als qui no compleixin la seva normativa. I els usuaris del bosc, que no hi tenen res a dir?

No crec que la solució sigui amb im-posicions, impostos i normes que al-terin signifi cativament els comporta-ments socials. No podem aprendre de cap altra forma? El problema fa temps que persisteix, però no crec en les so-lucions intervencionistes, crec més en què tot comença a l’escola. Sí, és una solució a llarg termini, però al meu entendre l’única solució possible al problema.

Cal fomentar i educar el respecte al medi natural, no només en els es-glaons més elementals del sistema educatiu, sinó també en els nivells més elevats, potenciant no només els ensenyaments teòrics i descriptius, sinó amb activitats sobre el terreny. Tampoc podem oblidar l’àmbit ex-traescolar, que és en què es mou la immensa majoria d’usuaris del medi natural: motoristes, boletaires, excur-sionistes, caçadors, etc.

També vull recordar que el 80 % dels boscos catalans són de titularitat pri-vada. El propietari d’un bosc no rep cap retribució en el manteniment del bosc i de les pistes forestals. El man-teniment de les pistes, que utilitzem la majoria de boletaires per accedir al bosc, el fan els propietaris i té un cost aproximat de 900 euros/Km. A aquest cost cal sumar-li també les es-tassades de matoll, les aclarides i les podes, que faciliten el transit per dins del bosc, amb un cost superior als 1.300 euros/ha.

A causa d’aquestes despeses, els pro-pietaris forestals no volen posar diners de la seva butxaca a fer tractaments de millora dels boscos; i reclamen que d’una manera o altra els ingressos que genera la febre boletaire també arribin en part a les seves butxaques per fer aquests tractaments.

Una solució a aquesta problemàti-ca seria que l’administració portés a terme plans tècnics de millora fores-tal amb els diners públics, que tan fàcilment es gasten amb mil i una coses estúpides; i així els boscos no estarien com estan, i no caldria arri-bar a aquesta situació mediambiental insostenible.

Som modifi cadors del medi natural i n’hem de pagar les conseqüències, ens agradi o no, buscar bolets també és un impacte al bosc i per tant cal retornar al bosc allò que li hem pres. Salut i micologia!

abusos de poder i història8

Pep i tuBerga, octubre de 2009

Aquest estiu s’ha donat a conèixer la intenció de les administracions locals junt amb el sector turístic i amb el suport del Departament d’Interior Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya de tirar endavant el projecte “Territori maquis a la Ca-talunya central” que consisteix en passar de no parlar dels maquis a parlar-ne havent-los buidat del seu contingut i havent-los trans-format en un producte de con-sum turístic.

El passat mes d’agost els mit-jans ofi cials locals anunciaven el projecte “Territori maquis a la Catalunya central”. Alguns dels titulars no podien ser més fi dels a la realitat: “El Berguedà estu-diarà com aprofi tar turísticament la fi gura dels maquis” —Ràdio Berga—o bé “El Berguedà estu-dia generar turisme sobre els ma-quis” —Regió7—. Rere aquest anunci es presenta la voluntat de crear “un producte cultural, peda-gògic i de turisme (...), la fi nalitat del projecte és eminentment turís-tica”, tal i com va explicar la tècni-ca de turisme del Consell Comar-cal del Berguedà a Ràdio Berga. L’esmentat projecte turístic està impulsat pel Consorci de Turisme de l’Alt Llobregat, pel del Carde-ner, pel Consorci del Parc Fluvial

del Llobregat i pels consells comarcals de Bages i Berguedà i amb el suport —sens dubte econòmic— del Depar-tament d’Interior Relacions Institucio-nals i Participació de la Generalitat de Catalunya (ens mans de Joan Saura d’ICV). Segons els mitjans ara tot just comencen a desenvolupar el projecte a través d’un pla director.

El projecte és principalment turístic i va guarnit, a més, amb l’adjectiu cul-tural. En cap cas, lògicament, no és un projecte per a fer justícia històrica ni social ni per fer recerca ni per a di-fondre coneixements. És per fer calés. Com sempre, a l’estil Lloret o Cerdanya però explotant en aquesta ocasió un llegat cultural i social de la resistència a la injustícia i per tant, havent-lo bui-dat de contingut prèviament.

En deu anys s’evoluciona de no vo-ler parlar de maquis (estiu de 1998) a adulterar la memòria per poder-ne parlar amb l’objectiu d’omplir els menjadors dels restaurants d’“afartapobres” comarcals. Tranquils tothom hi guanya: tu hi pots anar a rentar els plats. La jugada de no par-lar de maquis, prohibir actes, arrencar plaques és diferent a la de fer el pro-jecte “Territori maquis a la Catalunya central”, però el resultat és exacta-ment el mateix: l’oblit i l’exclusió de la història. O no en parlem d’ells o en parlem com quelcom mort, sense

continuïtat i fora de context, “de-mocràtic”, o fi ns i tot nacionalis-ta, ves a saber...

Resumint: volen intentar avançar més pel camí del desenvolupa-ment irresponsable que ja hem criticat abastament des d’aquest periòdic, ara però, amb l’excusa dels maquis. Que uns quants fa-cin diners a costa del treball dels altres i dels recursos naturals i culturals que són de tots. Res de nou? Simplement que l’excusa utilitzada aquesta vegada és just la vida i la mort de les úniques persones que es van enfrontar a les injustícies del règim franquis-ta, règim que va donar llum a l’actual injust sistema que ens go-verna. I encara hi ha més: la ma-niobra està pagada i impulsada pel Departament d’Interior —en mans dels antics comunistes—, que s’atreveix, sense cap vergon-ya, a parlar de memòria històrica dels maquis —que per molt greu que els sàpiga eren anarquistes— mentre empresonen la Núria Pòr-tulas just per ser anarquista.

Des d’aquell any 1998 tinc el plaer d’haver participat i orga-nitzat amb molta altra gent les successives Marxa-Homenatge als Maquis de manera autònoma, descentralitzada, honesta i sense fanatismes però alhora de mane-ra compromesa i sí, anarquista. Hem recordat i recordarem els maquis per la seva lluita i les seves idees que compartim, perquè vo-lem que se sàpiga el que va pas-sar i perquè pensem continuar la lluita contra tota autoritat i contra tota explotació. No es pot parlar de maquis si només t’interessa fer calaix, no es pot parlar de maquis i empresonar la Núria Pòrtulas. Volem la Núria i tota la resta a casa. Salut i anarquia!

Pep i tuBerga, octubre de 2009

Ara fa seixanta anys, el 14 de novembre de 1949, després de tres dies de tortures, van ser assassinats per la Guardia Civil de Berga els companys llibertaris Josep Puertas, Jo-sep Bertobillo i Joan Vilella.

L’any 1949 és el desgraciat any de les cai-gudes de molts grups d’acció anarquistes, tant a Barcelona com a l’Alt Llobregat. Molts van ser els assassinats i encara van ser més els detinguts. Són les caigudes que van anunciar el fi nal de la efervescent lluita anarquista d’aquells anys contra el règim de Franco i que van donar pas al llarg túnel dels cinquanta. A partir de llavors només petits grups encapçalats per noms com Ramon Vila, Quico Sabaté o Facerías van ser els que mantingueren encesa la fl a-ma de la lluita armada i directa contra el règim.

Josep Puertas havia nascut a Dúrcal (Gra-nada) el 1902, era de família anarquista i confederal (de la CNT) i el seu germà Maxi-milià era un dels millors amics de Ramon Vila. Ell treballava a les mines de Fígols fent el manteniment, durant el franquis-me seguia cotitzant a la CNT clandestina i col·laborava activament amb el grup de Marcel·lí Massana.

El Josep Bertobillo havia nascut a l’Hospitalet del Llobregat l’any 1925, era un jove i en-tusiasta militant que col•laborava amb la

“Territori de la poca vergonya” A seixanta anys de tres assassinats

La “setmana tràgica”i les pedagogies llibertàries

LagordiBerga, octubre de 2009

Durant la setmana del 28 de set-embre al 3 d’octubre, la bibliote-ca de Berga va acollir l’exposició sobre Pedagogia llibertària, realit-zada des de la Confederació Ge-neral del Treball (CGT) de Burgos. L’exposició mostra l’esforç i com-promís social del moviment lliber-tari amb la formació i l’educació

de les persones vers l’autoritat i la submissió. En uns moments en què l’educació no era obligatòria, l’anarquisme va ser capaç de fomentar l’educació dels fi lls de la classe treballadora, els exclosos. El treball d’ateneus, cen-tres educatius, escoles racionalistes i centres socials està ben plasmat a l’exposició.

El dissabte 3 d’octubre per cloure l’exposició, Dolors Marín, va pujar per presentar-nos La Semana Trági-ca: Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna, el seu últim llibre. Dolors Marín està espe-cialitzada en la formació de la cultura llibertària catalana i l’organització de grups d’afi nitat anarquista. La se-mana trágica ha estat editat aquest 2009 per La Esfera de los Libros.

Presentant el llibre, la Dolors ens va situar al juliol de 1909 a Barcelona, però també a d’altres pobles, on va esclatar la revolta popular que va tenir el seu focus més mediàtic en la crema d’esglésies i convents com a símbols de l’ordre i el poder més despòtic. La Dolors ens explicà per exemple, l’anècdota d’un nen que al mig de la

crema d’una església volia emportar-se un acordió, però el compromís amb la fl ama es va imposar per sobre el saqueig i el benefi ci individual. Un cop es va apagar la revolta, l’estat de bracet amb l’església van enca-pçalar una repressió molt forta cap al moviment llibertari. Va ser enmig d’aquesta dinàmica que Ferrer i Guàr-dia va ser condemnat a mort i afu-sellat, tot i que el seu paper durant els dies de confl icte es va limitar a un intent fracassat de mediació amb l’administració i a participacions molt secundàries en la crema d’iconografi a religiosa fora de Barcelona. D’altra banda, els grans instigadors de l’aixecament contra l’església, els polítics de Lerroux, van sobreviure

sense problemes a una repressió alie-na. Malgrat tot, després de la Setma-na Tràgica, el Partit Radical va perdre molts militants que passarien a afi liar-se a l’anarcosindicalisme. La CNT naixeria pocs mesos després, però aquesta ja és una altra història. Després de l’amena xerrada, on van assistir més d’una vintena de perso-nes, la jornada va acabar amb un so-par, deliciós, tot s’ha de dir, a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat deixant un molt bon gust de boca. Els actes van ser organitzats pel Cen-tre d’Estudis Josep Ester Borràs.

Gràcies a totes! Salut!

resistència llibertària del grup de Massana. Treballava de miner a les mines de Fígols i va ser assassinat poc després d’haver-se casat amb Lourdes Vilella. Era el gendre de Joan Vilella.

El Joan Vilella era llenyataire, pagès i feia de masover a Santa Eugínia, masia que servia de base de recolzament als grups anar-quistes que operaven per l’Alt Llobregat en la seva lluita contra la dictadura. Era el pare de la Lourdes Vilella.

Aquella trista tardor del 49 també a part dels companys assassinats, la Guardia Civil va fer moltes altres detencions. Són força conegudes les del Cosp (farmacèutic), les del Sicilia (encarregat del cementiri), la Lo-urdes, però hi va haver moltes més perso-nes que van anar a petar a la presó. Alguns dels que també van ser detinguts el dia 11 encara recorden els crits que feien durant les tortures, els tres que, fi nalment, van ser assassinats.

Des de 1998 alguns berguedans recordem aquests companys, la seva lluita i les seves idees i ho fem amb l’oposició de polítics i institucions. Hem demanat que es posin els seus noms a carrers de la ciutat i ni so-cialistes ni republicans ni convergents s’hi han avingut. Hem posat els noms als ca-rrers sense permís i hem recordat la infà-mia del seu assassinat també per les parets i en plaques. I així serà mentre quedi un sol llibertari en aquesta ciutat podrida que és Berga.

Homenatge als tres companys

assassinats (any 2004).

xarxa anarquita9

Pep i tuBerga, octubre de 2009

Els esforços organitzatius dels anarquistes han estat sempre d’una banda una necessitat i de l’altra un històric tema de debat.

Més enllà de les organit-zacions sindicals i altres organitzacions clàssiques, l’anarquisme ha restat aïllat en petits grups sovint ignorant-se mútuament. Els intents de coordinació o organització dels darrers trenta anys han estat poc afortunats. Sovint viciats per debats irreals, no creats pels protagonistes del moment i embrutits per múl-tiples vicis.

Moltes veiem doncs la ne-cessitat constant i urgent d’estar organitzades, d’estar conectades en xarxa, tant els col·lectius com les individuali-tats. Per tal d’ajudar-nos, de difondre idees i pràctiques i de plantejar alternatives reals al sistema que ens sotmet. Tan-mateix, tal i com he dit això no ha estat mai fàcil i en aquest

cas, està clar que no ho serà. La di-ferència: som moltes les que apostem amb compromís per organitzar-nos. Ens respectem massa per dedicar-nos a debats estèrils. Som anarquistes. Que no vol dir que siguem ni millor ni pitjor que les altres. Simplement vol dir això, que som anarquistes. I, això, està lluny de voler dir que siguem una tribu urbana o una identitat o un pro-ducte de consum. El món està podrit i tenim molta feina a fer. Apostem per l’anarquisme sense adjectius, per la critica, el compromís i la lluita. Em disculpareu, però estic convençut que l’anarquisme és ple de futur.

Salut i anarquia!

Text de presentació

de la Xarxa

L’estiu de 2007 diversos grups i indivi-dualitats anarquistes vam trobar-nos a Berga per intentar fer possible algun tipus de coordinació. Durant aquests dos anys ens hem anat trobant amb regularitat sense fer-ho públic. Tam-bé durant aquest temps s’hi ha anat

afegint gent i hem coordinat diverses campanyes. Però, aquests dos anys, han servit sobretot per enfortir els llaços de confi ança i solidaritat que te-nim entre nosaltres. Ara, volem que la Xarxa Anarquista passi a ser una eina

pública de coordinació de col·lectius

i individualitats antiautoritàries amb

l’objectiu de difondre els pensaments

anarquistes des de diferents vessants,

experiències i pràctiques.. És per tot

això que ens presentem:

La Xarxa Anarquista parteix del reco-

neixement mutu del que ens uneix i

accepta la diferencia i autonomia de

La Xarxa Anarquista es presenta

cada col·lectiu i individualitat que la

formen, amb l’objectiu d’exercir la

solidaritat i la difusió de les idees i

pràctiques anarquistes. Un anarquis-

me sense complexes i sense adjectius,

que des del reconeixement del que

ens uneix accepta la diferència, amb fl exibilitat però amb compromís.

Setembre de 2009

www.xarxanarquista.orginfo@xarxanarquista.org

La Xarxa de Biblioteques Socials segueix treballant

Pep i tuBerga, octubre de 2009

La Xarxa de Biblioteques So-cials agrupa biblioteques i col·lectius amb biblioteques de l’àmbit antiautoritari amb la fi nalitat de cooperar i esta-blir llaços permanents i pun-tuals de treball. La Xarxa pot fer qualsevol cosa en l’àmbit de la cultura, la solidaritat i el llibre anarquista que acor-din fer els seus membres en un moment donat. Això està clar, però que hem fet fi ns ara? Doncs des de presenta-cions de llibres, exposicions, edicions i sí, el més important està per fer.

Una altra funció de la Xarxa és la crea-ció d’un catàleg col·lectiu consultable per internet. La feina està començada i tot i que resta molt temps de treball el resultat és i, sobretot serà, un ca-tàleg únic pel seu fons, per la manera de ser gestionat i per la seva utilitat.

Però quin tipus de col·lectiu forma part de la Xarxa? Des de la biblioteca Mateu Morral de l’Ateneu Llibertari de Sants, a l’Espontània que espon-taniàment canvia de lloc, la de la Hoguera de Gramanet, la del Telèfon Roig, la de la CNT de Cornellà la del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga, etc.

Text de presentació

de la Xarxa de Biblio-

teques Socials

La societat és insuportable per qui la comprèn i qui la suporta és perquè no la comprèn. Per tal de fer incompren-sible aquesta societat el poder utilitza diferents mitjans de control: treball, mitjans de comunicació, drogues, educació, tecnologia, falsos mites...; tots col·laboren en aquest espectacle de la dominació.

Els llibres ens ofereixen refl exió i crí-tica lliure del temps i l’espai, lluny de les lògiques del poder, i ens apropen a la comprensió de la societat. Els llibres poden ser un mitjà per la construcció de noves pràctiques revolucionàries, però mai un fi . Les biblioteques són part de l’antic projecte d’assaltar els cels, com ho són tantes altres realitats insurrectes.

http://xarxabibliosocials.orginfo@xarxabibliosocials.org

Pep i tuBerga, octubre de 2009

El passat dissabte 17 d’octubre al Centre Social La Gotera de Leganés a Madrid una quinze-na de persones autoanomena-des comunistes van agredir a les persones que distribuïen i pretenien presentar el llibre La traición de la oz y el martillo d’Erick Benítez Martínez. Els agressors, que van actuar com a feixistes, van fer mal a vuit per-sones. Els agressors sembla ser que eren d’un grup d’hooligans anomenat Bukaneros integrat a la Coordinadora Antifascista de Madrid. A partir d’aquí hi ha hagut, entre altres coses, un im-portant «debat» a Internet que, com no, s’ha centrat més a par-lar del llibre i oblida l’agressió i cau en l’antagonisme anarquis-me versus comunisme més enllà dels fets ocorreguts.

Conec el CSO La Gotera ja que fa un any ens van acollir i vam passar la nit abans d’assistir a l’Encuentro del Libro Anarquis-ta (no vam poder dormir on era previst a causa de baralles teòri-ques i absurdes entre anarquis-tes). També conec molt bé les agressions dins els malanome-nats moviments socials i les pa-tètiques respostes que genera. Salvant les distàncies (600 km), el procés és el mateix que es va donar a Berga quan per criticar el fet que la CUP aprovés una ordenança de civisme se’ns va fer fora d’una ràdio que havíem fet entre totes i es van rebentar rodes de vehicles i es va atacar la vivenda okupada d’un company i es va intentar cremar l’Ateneu Columna Terra i Llibertat.

Leganés i Berga, però també agressions de gènere que han passat a la Torna de Gràcia, Llei-da o Barcelona, ens fan veure que les dinàmiques dins els mo-viments crítics amb els sistema són igual de lamentables que a la resta de la societat. Aquest ti-pus de fets ens mostren no no-més la misèria de l’autoritarisme dins els moviments socials (cosa prou normal si anem amb se-gons quins companys de viatge) sinó que també ens mostren les grans mancances del moviment llibertari. Ens falta compromís, organització i acció directa. Ens sobra estètica, hedonisme con-sumista, egoisme i liberalisme disfressat d’individualisme. Per sort, crec que la cosa està tot just començant a canviar. Tant de bo. Salut i anarquia!

Berga-Leganés

agressions al territori10

col de brusel·les!Bages, octubre de 2009

El Bages és una comarca molt agríco-la encara, tot i els intents d’omplir de polígons qualsevol superfície plana de la zona, encara hi ha una bona colla de persones que viuen de la pagesia... tot i no tenir les coses gaire fàcils.

No sé si ens hem parat mai a pensar en quina importància té la feina del pagès. Pels que sempre hem tingut la panxa plena sembla que és difícil de valorar... Actualment vivim, tot i la crisi, en un món on el menjar és molt abundant, a tots els negocis d’alimentació (supermercats, fruite-ries, forns, restaurants, mercats...) es tira una quantitat de menjar al dia que fa por. A més trobem els pro-ductes més diversos d’alimentació d’arreu del món i a qualsevol època de l’any.

Mai ens ha faltat el plat a taula... Ens arriben taronges de la Xina, pomes de Xile, mandarines d’Argentina... I els pagesos de la zona, com sobre-viuen?Com poden...

A la comarca del Bages, tradicional-ment, s’ha cultivat cereal (blat, ordi, civada, sègol), els ametllers, les oli-veres i la vinya, tot i que en moltes zones podem veure camps d’oliveres i ametllers abandonats, i de vinya, ja quan hi va haver la fi loxera, es van abandonar molts camps. De secà es cultiven cigrons i altres llegums (guixes). En les zones de regadiu, es cultiven hortalisses, també. Fa uns anys, sobretot es cultivaven monge-tes i algun tomàquet a l’estiu (els pe-brots i alberginies són més recents), i a l’hivern tot tipus de cols, bròquils i colifl ors, cebes i alls, i faves i pèsols.

Al voltant dels nuclis més grans de població, trobem, també, moltes zo-nes de regadiu abandonades.

Els pocs pagesos i pageses que que-den a la comarca, acostumen a ser ja d’edat avançada, perquè els joves ja no volen seguir l’ofi ci. Aquestes per-sones tenen uns coneixements molt valuosos acumulats al llarg de tota una vida i fi ns i tot de generacions. Tenen al darrere tota una vida de treball de sol a sol, sense gaires va-cances, perquè la terra no s’espera. I unes mans que parlen per si soles, curtides i plenes de solcs, mans d’una vida de fatigues.

Els pocs que queden resisteixen com poden a les embestides del món de la velocitat, el formigó, l’agroindústria, els cacics locals,... Un món on la pe-tita pagesia no hi té cabuda, perquè el camp ha de funcionar al màxim rendiment, i per extreure el màxim rendiment d’un cultiu n’hem de fer extensions molt grans i mecanitzar tant com poguem el procés, això ens porta a grans hectarees de monocul-tiu, a grans maquinàries inaccessibles per un petit treballador, i a molta de-pendència.

I tots els pagesos que tenen una acti-vitat diversifi cada, que coneixen el seu medi, i el repecten perquè viuen d’ell, ... tots aquest aniran desapareixent, perquè politicament, així es vol que sigui. Simplement, no interessen.

Fins ara molts han viscut i conti-nuen vivint de les subvencions... una bona manera d’estar lligat de mans i peus... és la manera que té l’Estat i la Comunitat Europea de regular què

ha de produir cada zona i en quina quantitat. En el moment que ja no interessa la producció de segons què en una determinada zona, es tallen les subvencions, i el que es queda amb l’aigua al coll, és el pagès.

El cereal, fa molts anys que no puja de preu... estan pagant el blat al mateix preu que fa 30 anys... i com s’ho fan els pagesos? Doncs van tirant gràcies a les subvencions, no guanyen diners de plantar blat, sinó de la subvenció que els donen per plantar-lo, perquè del que treuen del blat amb prou fei-nes paguen el gastos de comprar la llavor, els adobs, herbicides, gasoil pel tractor... El més curiós és que el preu del pa ha pujat en aquests 20 anys, i molt!

Les ametlles, fa uns 15 anys les pa-gaven a més del doble que ara als productrs. El tomàquet de Montse-rrat... producte local i de moda... els pagesos de sota la muntanya de Montserrat, de Marganell i rodalies, d’on és originari aquest tomàquet, en plena temporada, es veuen obligats a tirar-ne quilos i quilos o simplement a

malvendre’ls a 0,20 cts/kg, perquè ara n’arriben de tot arreu de tomàquets de Montserrat, a uns costos de pro-ducció molt més barats. Però passant per davant de qualsevol fruiteria, aquest tomàquet no baixa de 3 euros el kg. Com pot ser que qui s’eslloma cada dia per produir-los només ob-tingui una part tant infi ma del preu fi nal? Qui s’embutxaca la diferència? Vivim en el món dels intermediaris, no només en la pagesia, sinó en qual-sevol àmbit... per qualsevol cosa que es produeix, existeixen uns quants buròcrates, ofi cinistes, comerciants, gestors... que s’emporten una part del benefi ci del què hem produit amb les nostres mans, per no parlar de la classe política! I el que es troba cada dia doblegant l’esquena, deixant-se el cos i la salut, és qui menys en rep.

Ja n’hi ha molts que han abandonat l’ofi ci perquè han venut les terres per tal que s’hi pugui emplaçar un po-lígon. I fi ns i tot qui no vol vendre, a vegades es troba entre l’espasa i la paret. Hi ha casos de pressions de grans empreses per aconseguir te-rrenys, i no sempre utilitzen mitjans

legals, però és fàcil desgastar un petit pagès si tens molts recursos econò-mics. A més, la llei es posa al costat del més fort, econòmicament parlant: si els compradors d’un sòl agrícola han aconseguit obtenir més del 52% de la zona on tenen planifi cat edifi car, poden obligar a un propietari a ven-dre. D’aquesta manera la legislació protegeix els grans interessos econò-mics, mentre als grans discursos polí-tics, s’omplen la boca de sostenibilitat i ecològia... quanta hipocresia!

N’hi ha d’altres que es veuen subjec-tes als interessos dels grans cacics de la comarca, per exemple el Roqueta, l’imperi vinater del Bages. El Roqueta compra raïm a molts pagesos de la zona, per fer vins de tot tipus. A molts petits pagesos, ja en el seu moment els va “aconsellar” quina varietat de raïm havien de plantar per tal de po-der vendre’l a l’empresa Roqueta, però després, si un any, els raïms no són prou macos, ja et pots espavilar a vendre’ls on sigui que ell no els vol-drà. A més, el Sr. Roqueta, el presi-dent de la Denominació d’Origen Pla de Bages, controla, denunciant a qui

incompleix, que cap petit productor de vi posi a l’etiqueta que és del Ba-ges (tret dels que ja pertanyen a la denominació d’origen).

I les grans infraestructures de com-pra-venda de verdura, com Merca-barna, les coses no són gens fàcils, una setmana volen un gènere, la set-mana següent potser ja no, i te l’has de tornar a casa o bé vendre’l a un preu que no pagues ni els costos de producció.

Els pocs agricultors que no depenen d’intermediaris, poden anar a vendre a la plaça, on cada vegada els arraco-nen més i els posen més pegues. Però els preus de la plaça no poden com-petir amb els del supermercat, i els horaris tampoc. El desconeixement del consumidor també hi ajuda, com-prem pels ulls, volem fruita i verdura uniforme, brillant, sense una taca, de la mateixa mida i a qualsevol època de l’any, ja no sabem quina és la ver-dura d’estiu o la d’hivern, ja no sabem quin gust té un bon tomàquet... ja no sabem quin gust té la fruita que no ha estat madurada en càmara, ...

La veritat és que no ho tenen gens fà-cil per sobreviure. Per això, l’altre dia, al llegir una columna del Regió 7 d’un tal Xavier Domenech, se’m va posar la pell de gallina.

Aquest home, deia, comentant les imatges de la manifestació dels pa-gesos de Tarragona pel preu de l’avellana, deia que el què li posava la pell de gallina eren les imatges dels pagesos prenent la porra als mossos i el poc respecte a la policia autonòmi-ca. Jo dels mossos d’esquadra, com de qualsevol altra policia, el que pen-so es que són el braç armat d’un sis-tema anomenat capitalisme, i que fan la seva funció, sobretot en moments de crisi: defensar els privilegis d’uns quants per sobre la resta del món. Per això cada vegada serà més habitual veure la policia autonòmica frenant als desesperats que es vagin quedant fora del pastís ( i espero que algun dia li toqui al Sr Domenech). La gent no s’enfronta als mossos com qui va al gimnàs, o per passar una tarda de diumenge, normalment darrere un enfrontament d’aquestes caracterís-tiques hi acostuma a haver un rere-fons, que va molt més enllà que res-pectar o no una policia autonòmica. Segurament hi ha molta desesperació i abans d’arribar aquí s’han intentat altres vies.

No voler veure això vol dir que o és un periodista bastant curt de mires, (que és força probable) o que és un feixista recalcitrant que està enorme-ment preocupat perquè les persones no acoten el cap davant de qualsevol situació que els porta a malviure. No crec que tot el que fan els pagesos sigui lloable, també hi ha temes que em preocupen de seu fer, pel meu gust hi ha un abús dels herbicides i pesticides, dels transgènics, que ens porta a una crisi ecològica, contami-nació de les aigües, mort de molta fauna que envolta els cultius, conta-minació dels sòls i múltiples efectes que pot tenir això sobre la salut del qui ho consumeix.

Però no per això deixen de ser una font d’aprenentatge que està desapa-reixent, i que no troba el seu lloc en aquest món on els coneixements no-més estan a les universitats... I només recordar que a l’any 1936, van tenir lloc moltes col·lectivitzacions rurals, pobles en els que es va proclamar el comunisme llibertari. Van fer fora als cacics locals i van començar a produir i a repartir els aliments col·lectivament. Les decisions es prenien entre tots i cadascú rebia aliments segons les se-ves necessitats. I la pagesia hi va tenir un paper essencial!

La pagesia a la comarca del Bages

DOSSIERdeserts de sal

11

deserts de sal“Com un munt de terra seca i erma, sense vida, s’aixequen aquests monstres anomenats runams salins sobre els nostres caps. Com grans monu-ments a l’estupidesa humana, dominen, impassi-bles, la comarca. Són muntanyes mortes que, tot i estar a la vista de totes, resten perdudes i oblida-des. Que tot i rebre aigua de la pluja, segueixen desertes i estenen la seva sequera arreu.”

La sal (NaCl) ha estat històrica-

ment font de riquesa, moneda

de canvi i manera de conservar

aliments que, d’altra manera, es

feien malbé. Aquesta utilitat va

tenir una gran importància en

l’establiment dels primers assen-

taments humans. Es diu que és

el condiment més antic de la his-

tòria. El primer tractat conegut

sobre la sal el trobem a la Xina el

2700 aC. La paraula “salari” pro-

vé dels romans quan pagaven als

treballadors una quantitat de sal

perquè poguessin conservar els

aliments. Aquests, ja treien sal de

Cardona en vetes que afl oraven a la

superfície directament i s’establí la

ruta de la sal, utilitzada pel comerç

d’aquest mineral durant anys.

Si busquem sal al Viquipèdia podem trobar-hi frases com: “És cristal·lina,

blanca i soluble a l’aigua”, “Reté líquid”, “S’usa la paraula sal per a sig-

nifi car gràcia o agudesa”, “És necessària per a la vida, encara que en

excés pot ser perjudicial” o “Encara que els aliments que consumim ja

tenen de per si sufi cient sal, solem abusar d’ella ingerint de vegades

més de 15 grams diaris.”

A la Catalunya central, aquestes dades no ens venen de nou, ni ens

espanten. Coneixem bé la sal, sabem que en excés pot ser perjudicial i

som conscients que solem abusar d’ella, tot i que uns més que d’altres.

Que és blanca i soluble a l’aigua de la pluja i que els d’Iberpotash han

actuat, sinó amb gràcia, amb agudesa. Però tenim més coses a afegir.

La sal, quan és dipositada en muntanyes de milions de tones sense

impermeabilitzar al mig del bosc, mata el que té al voltant. Destrueix

qualsevol forma de vida existent al pas de l’aigua salada que baixa de

dita muntanya. També salinitza les fonts i aqüífers de la zona així com

torrents i el mateix riu Llobregat. Destrueix zones naturals protegides

quan el col·lector que transporta salmorra fi ns al mar, rebenta (sense

ser un fet ocasional, ha rebentat més de 300 vegades en 20 anys). Fa

Deserts de salPer salat, Sallent-Oct.09

12 DOSSIERdeserts de sal

uns mesos, a Abrera han inaugu-

rat una dessalinitzadora per treure

aquestes sals que van a parar al

Llobregat i cada dia obtenen més

de 100 tones de sal gratis direc-

tament del riu Llobregat. Bé, que

seria gratis si no s’haguessin pagat

milions d’euros amb diner públic

per a construir-la.

La sal ens és familiar. Constitueix

un exòtic i estrany paisatge obli-

dat situat al nord del pla de Ba-

ges. Es forma en bonics cristalls i

es dissol en rius d’aigua letal per

a la vegetació de la zona. Deserts

que segueixen creixent més ràpid

del que la gent som capaços de

reaccionar per aturar-los. Així és,

es mou més la muntanya que no-

saltres. 6.000 tones diàries de sal

s’uneixen cada dia a l’enemic fent-

lo més gran, més fort i més pesat. I

el que és més paradoxal, es fa més

visible mentre cada vegada el veu

menys gent, que el té incorporat a

un paisatge mental que no sembla

inquietar-los. És la força poderosa

i anestesiant del costum i la ruti-

na. El teló de fons. Una imatge

“Deserts que segueixen

creixent més ràpid del

que la gent som ca-

paços de reaccionar per

aturar-los”

de postal, instal·lada a la retina.

Però en la cultura de la imatge i

la representació de la realitat com

a espectacle, la fotografi a també

ens pot fer mirar altra vegada a la

realitat més crua i inexplorada, per

a comprendre-la més a fons.

Quan la gent s’aixecarà de la bu-

taca, deixarà de ser espectadora i

passarà a actuar, eliminant el teló

de fons i si cal el teatre sencer? No

se sap. De moment calla i veu com

creix més ràpid una muntanya que

les pròpies ungles dels peus.

DOSSIER 13

deserts de sal

“En la cultura de

la imatge i la re-

presentació de

la realitat com a

espectacle, la fo-

tografi a també

ens pot fer mirar

altra vegada a la

realitat més crua

i inexplorada, per

a comprendre-la

més a fons”

14 DOSSIERdeserts de sal

Vols ser un pèsol negre? Doncs, vine amb nosaltres! Escriu o

uneix-te al projecte.

pesolnegre@berguedallibertari.org

Vols ser un pèsol negre? Doncs, vine amb nosaltres! Escriu o

uneix-te al projecte.

pesolnegre@berguedallibertari.org

presos15

Francesco y DanieleItàlia

Francesco Gioia i Daniele Casalini, dos anarquistes italians que des de fa dos anys es troben segrestats per l’estat Italia. Seran jutjats a primers d’octubre sota l’acusació de robatori amb força a una ofi cina de correus i d’associació subversiva sota l’article 270 bis. A continuació hi ha l’últim comunicat seu:

Nos llaman terroristas porque así ca-talogan a los combatientes revolucio-narios y a los guerreros que se opo-nen a la arrogancia del capitalismo o de cada uno de los estados de cual-

quier parte del mundo. Nos llaman atracadores porque así catalogan a los que, cansados de su explotación y la del prójimo, deciden tomar sin pe-dir una parte pequeña de las riquezas amontonadas en los bolsillos de unos pocos y de devolver paso a paso la igualdad social.

Cierto, todo esto no puede ofender-nos, ya que nosotros sabemos bien en qué lado estamos. En cuanto a la imputación de haber atracado una ofi cina de correo, y de haberlo hecho para fi nanciar una asociación subver-siva, se trata de un asunto para nues-tros abogados que nos defenderán. Nosotros, si el primero de octubre

estaremos en la sala de la audien-cia no será, por cierto, para asistir al insulso espectáculo de la justicia, sino sólo y únicamente para veros a vosotrxs, compañeros y compañeras que no vemos desde hace mas de 2 años y quién sabe hasta cuándo no volveremos a abrazarnos, ya que el éxito del juicio no se puede dar por descontado.

Pero si algo es cierto es que las inves-tigaciones y los años de cárcel no ara-ñan mínimamente nuestras ganas de combatir contra la explotación sobre el hombre, la naturaleza y los anima-les. No combatir por el miedo de la cárcel quiere decir que se está en la

Francesco Gioia i Daniele Casalinicárcel aún afuera de estos muros. No combatir por el miedo de arruinarse la vida o un futuro de explotado quie-re decir que ya nos estamos conde-nando nosotros mismos y los demás a una vida escuálida y a una muerte precoz. No podemos avaluar nuestras posibilidades razonando y calculando nuestro compromiso en la lucha con el código penal en mano. Acaso, ¡no merece la pena arriesgar la miseria que apretamos entre las manos para conquistarnos la libertad!

Ja fa més de dos anys i mig que la Nú-ria Pórtulas va ser detinguda a Girona sota la llei antiterrorista i empresona-da durant 4 mesos. Ha estat condem-nada per un delicte de “temptativa de col·laboració amb organització terro-rista” a dos anys i mig de presó.

Volem deixar clar que la sentència que condemna a la Núria no té cap fonament, perquè el grup anarquista italià al qual fa referència l’Audiència Nacional no ha estat processat com a tal a Itàlia i l’únic que ha estat jutjat és Juan Sorroche, que va ser absolt del delicte de pertinença a organit-zació terrorista ara fa més d’un any. La sentència també cita la famosa llibreta blava, que va ser intervingu-da del tot irregularment pels mossos d’esquadra, i construeix els fets pro-vats a partir dels fanzines, fulletons, cartells, cds i adhesius polítics inter-vinguts en el centre social en el qual vivia la Núria Pòrtulas (com ara car-tells antirepressiu sobre els mossos i de solidaritat amb persones preses).

Som conscients que la detenció i em-presonament de la Núria no va ser una equivocació. La repressió de les persones i moviments combatius (i especialment de les persones que són solidàries amb els presos i preses) no

és un error sinó una estratègia del poder per tal de criminalitzar-nos. Des de fa anys, els moviments so-cials som objecte de detencions arbitràries, identifi cacions, multes i empresonaments.

Actualment s’ha de presentar un cop per setmana i no pot traspas-sar les fronteres estatals, a l’espera de la resolució del recurs interpo-sat, posposant pel moment el seu ingrés immediat a la presó.Llibertat per la Núria i l’Alfonso!

Absolució Núria Pòrtulas D’un judici farsa a una condemna

desmesuradaEl passat 14 de juliol del 2009 el jutjat d’instrucció número 5 de lo penal de Barcelona, va decretar la culpabilitat i condemnar a l’únic encausat per la manifestació en contra dels desallot-jaments i a favor dels espais alliberats, realitzada al maig del 2007, a 3 anys de presó. Aquesta manifestació, que sorgí de la necessitat de recuperar el carrer com a espai de contestació, gaudí d’una repercussió social i me-diàtica degut a la utilització per part dels agents anti-disturbis dels Mos-sos d’Esquadra, d’armes il.legals i pel pràctic segrest dels manifestants amb agressions incloses.

Des de la campanya per l’absolució a l’Alfonso, s’ha fet una crida a intensi-fi car els actes i les activitats per mos-trar el rebuig a aquesta condemna i a tota impunitat, no tant sols del cossos repressors sinó també del sistema ju-dicial.

Per la fi de la criminalització de les personesi moviments combatius i la solidaritat amb les preses

Dibuix fet per l’Alfonso Martí Aracil empresonat al Centre Penitenciari Puerto 3 a El Puerto de Santa María i lector d’aquesta revista.

presos16

SargantanuVallès Oriental, octubre de 2009

“Se’m nega la llibertat perquè jo no sóc submís amb un sistema penal i penitenciari podrit i corrupte, tal com es demostra en el dia a dia, en què aquesta constitució i aquestes lleis catalanes i espanyoles de què tant parlen els polítics i els jutges no s’apliquen. Per què no em conce-deixen la limitació de condemna? La resposta és molt senzilla: perquè vaig néixer pobre, com tants altres com-panys”

Aquestes paraules d’en Amadeu Casellas encapçalen el blog que en reclama la seva llibertat (1). Nombro-ses col·lectius i individus porten anys duent a terme accions de denúncia i de lluita per posar fi al que molts, fi ns i tot la mateixa legalitat espanyola –si se cenyissin a la seva aplicació estric-ta-, considerem una injustícia.

El dia 23 d’octubre d’enguany l’Amadeu posava fi a una vaga de fam que havia començat el 15 de ju-liol per reclamar el tercer grau peni-tenciari. Tanmateix algunes seqüeles són irreversibles. I no només a nivell físic del company sinó en l’ànim de moltíssima gent.

Posem-nos

en antecedents

Segons les fonts consultades l’Amadeu es vincula des dels 13 anys a la lluita anarquista mentre treballava en una fàbrica a Balenyà. Segons afi rmava, se sentia explotat per l’expresariat i va començar a par-ticipar en reunions clandestines de la CNT (2) . L’any 1976 fa el seu primer assalt als bancs i fi ns el 1979 no és capturat. El destí dels diners són tant col•lectius com persones necessitades fi ns el punt de rebre el sobrenom, per part de la premsa, del “Robin Hood espanyol”. Les armes per als atraca-ments les obtenia del mercat negre per mitjà dels seus contactes amb la gent de Terra Lliure, amb qui sentia

afi nitat, i del GRAPO, la lluita contra el sistema del qual també compartia. Els botins solien rondar els 2 milions de les antigues pessetes (120.000 €). Com a anècdota curiosa, després dels atracaments sempre en donava 5000 als guàrdies per compensar-los de l’ensurt. A presó no deixa de banda la lluita política i social (tal com ho entén l’autor d’aquestes línies, per un anar-quista poca diferència hi ha) i milita activament en la “Coordinadora de Presos en Lucha”, la COPEL. Aquesta militància el porta a participar en di-versos motins l’objectiu dels quals és forçar la millora de les condicions de vida de la població reclusa.

“Casellas no mató, no ha matado ni herido nunca a nadie, y sigue en prisión. Él asegura que es el pre-so más veterano de Cata-lunya. También es el más combativo. Ha denunciado repetidas veces a las auto-ridades por robos, estafas, abusos y falsifi caciones. Ha realizado 50 huelgas de hambre y pasado años enteros en celdas de ais-lamiento, sin ver a nadie, saliendo sólo dos horas al día a un patio vacío.”

L’Amadeu surt de la presó Model el 1981 i la seva reincidència l’hi porta novament el 1982. El seu conven-ciment respecte la utiliat de la lluita armada s’havia reforçat durant els tres anys que havia estat tancat, en contacte amb els presoners polítics d’esquerres. En aquest 1982 co-mença, juntament amb 2000 preso-ners més, la seva primera vaga de fam per reclamar un tracte més digne. La protesta té èxit però la millora de les condicions no són prous per acabar amb l’odi i la frustració que afi rmava sentir. Així doncs, continua la lluita. El 1986 és detingut i li cauen 30 anys. Segons en Mas de Xarxàs, a l’article citat afi rma “Casellas no mató, no ha matado ni herido nunca a nadie, y sigue en prisión. Él asegura que es el preso más veterano de Catalun-ya. También es el más combativo. Ha denunciado repetidas veces a las autoridades por robos, estafas, abu-sos y falsifi caciones. Ha realizado 50

huelgas de hambre y pasado años enteros en celdas de aislamiento, sin ver a nadie, saliendo sólo dos horas al día a un patio vacío.” Fou a partir d’aquest darrer ingrés a presó quan va començar el període més dur. Nombroses vagues de fam –alguna de fi ns a 74 dies-.

Lluita i denúncia

a les persons

L’Amadeu Casellas ha denunciat re-petidament els abusos i les tortures que es perpetren a les presons, con-siderant la de Can Brians com la pi-tjor. En aquest sentit explica: “En los años 80 eran más salvajes. He visto a funcionarios participar en orgías sexuales en las que se violaba a los internos y palizas que los dejaban moribundos. Ahora las palizas no son tan frecuentes. Lo que es muy fre-cuente, sin embargo, son las torturas psicológicas. Te esconden las cartas, no te dejan llamar por teléfono, a las visitas les dicen que estás enfermo y no puedes salir, alargan la burocracia, te ponen en celdas con gente con la que saben que vas a tener problemas, te trasladan de centro y te aislan”. La seva opinió sobre el funcionariat de presons, doncs, no és gaire bona. “Los funcionarios son unos enfermos -afi rma después de haber convivido 25 años con ellos-. No todos, pero muchos sí. Si los viera un psicoana-lista, seguro que no les dejaba traba-jar. De estos sicarios hay en todas las cárceles. Tienen mucha fuerza y nadie los denuncian por miedo. Esta gente ayuda a crear psicópatas en las pri-siones”. En Mas de Xarxàs contrasta el seu parer amb el d’un funcionari i rep la resposta que segueix: “Es cier-to. Muchos compañeros no creen en el derecho de los presos a la reinser-ción”. “Nuestro trabajo es muy duro -explica otro - y debemos proteger-nos de presos seropositivos que se autolesionan para contagiarnos. Es verdad, sin embargo, que el uso de la fuerza no nos ayuda en nada. Nos hacemos respetar no cuando agredi-mos sino cuando respetamos al preso y dialogamos con él”.

L’Amadeu també té una opinió molt clara sobre el paper de les drogues: “Las drogas se toleran -afi rma Case-llas-. En los patios se fuman porros. Los funcionarios lo permiten. Con tanto hacinamiento -faltan más de dos mil plazas- habría muchas más peleas y motines si los internos no estuvieran drogados. Los porros re-lajan y luego está la droga legal, la metadona, que no se utiliza para des-enganchar a los heroinómanos, sino todo lo contrario. Se les aumenta la dosis hasta que son unos zombis. La dirección de las cárceles droga a los internos para que no den problemas”. Esta opinión la corrobora un asistente social, que asegura, además, que hay centros que falsifi can los análisis de los internos para ocultar que la mayo-

Amadeu Casellas: 30 anys sense claudicar

ría están drogados. Tanmateix en Ca-sellas sempre s’ha negat a prendre’n. “Amadeu resiste porque tiene una gran fortaleza.” afi rmava un funcio-nari que el coneixia bé. Avui en dia segueix pensant com abans: el poder que ostentava la dic-tadura feixista ara el tenen els partits. I les condicions de vida del comú de la gent segueixen estant molt per sota dels mandataris. Casellas apun-tava “Les necessitats de primer ordre no estan resoltes.”

Suport popular

i silenci mediàtic

L’empresonament de l’Amadeu ha comportat un reguitzell d’accions arreu de l’estat, des del tall de vies de tren (recordem l’acció realitzada a Guadalajara), atacs a bancs (Vigo i Valènica), a palaus de justícia (Ouren-se), murals a Terrassa, concentracions tant a l’Estat Espanyol com més en-llà (Vilanova i la Geltrú, Sevilla, Bilbo i Londres, entre d’altres). Els darrers actes de suport –fi ns el moment de la redacció de l’article- han consistit en una concentració a la seu de Catalun-ya Ràdio a Barcelona per exigir que deixessin de silenciar la situació, una a Mataró el divendres 24 d’octubre i una manifestació a la Rambla del Ra-val de Barcelona el dia següent. Els fets demostren que els medis ofi cials han fet tot el possible per silenciar la veu tant d’en Amadeu com dels mo-viments de suport.

Acabarem l’article citant les paraules dels companys/es del blog llibertata-madeu.blogspot en saber-se la notí-cia de la fi de la seva vaga de fam: “Desde aquí queremos aprovechar la circunstancia para enviar un fuerte abrazo cómplice y solidario, a todas aquellas personas que se han volcado en el apoya a Amadeu, con los medios a su alcance. También, expresar nues-tra alegría por todas aquellas accio-

nes que se han realizado en ese sen-tido, especialmente a lxs compañerxs solidarixs que de manera espontánea se organizaron para detener por unos instantes la ciudad, llenarla de carte-les, pancartas y pintadas y ocupar una emisora para dar voz a la situación de Amadeu y romper el silencio y denun-ciar el abuso criminal de la institución penitenciaria catalana.”

Amb un endarreriment d’una hora sobre l’hora prevista va començar la manifestació a Barcelona per exigir la llibertat de l’amadeu Casellas. La raó del retard fou l’intervenció policial que va retenir durant llarga estona els ceneteros de Joaquim Costa. La ma-nifestació va transcórrer pacífi cament amb crits de llibertat per l’Amadeu, exigències de justícia social i alguns retrets per als individus armats que bloquejaven totes i cada una de les sortides de la rambla. La manifesta-ció va comptar amb uns 500 partici-pants, la majoria dels quals -segons explicava l’Avui (3)- van burlar el dispositiu policial que ha estrangu-lat la protesta per traslladar la marxa al carrer del Carme i anar cap a les Rambles. Finalment, però, van creuar fi ns al carrer Portaferrissa, perseguit per agents antidisturbis dels Mossos d’Esquadra. Finalment fou en aquest carrer comercial, ple de gent al fi nal d’una tarda de compres, on es podruí la càrrega policial que dispesà la pro-testa, segons indiquen els testimonis.

Notes1 www.llibertatamadeu.blogspot.com

2 Mas de Xarxàs “Las rejas de la democra-cia”, Barcelona 21/11/2004 (www.educa-ciofi sica.com/39.rejasdemocracia.htm)

3 La segona part de la notícia està extreta de: http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/els_manifestants_burlen_els_mossos_i_refan_la_pro-testa_per_casellas_al_carrer_del_carme_75857.php

internacional17

De Qualsevol com tuManresa, octubre de 2009

Des del passat 28 de juny, dia en el que es va donar el cop d’Estat a Hon-dures, s’ha estat parlant d’un país pe-tit que fi ns llavors molta gent potser no sabia ni que existia. Els grans mi-tjans de comunicació de masses te-nen la capacitat de fer-nos desviar l’atenció o focalitzar-la en el moment que ells ho creuen convenient. Això mateix està passant a Hondures. Si bé és cert que aquest cop d’estat a l’estil segle XXI, com deia Bertha Càceres del COPINH (Consejo Cívico de Or-ganizaciones Populares e Indígienas de Honduras) com el que s’ha donat és preocupant i segurament tindrà grans conseqüències, la veritat és que la zona centreamericana porta molt de temps en perpètua dictadura neo-liberal, amb la misèria i desesperació que això suposa. Per tant, ara ma-teix és necessari parlar d’Hondures, no perquè el que està succeint sigui nou, que potser en certa manera ho és, sinó per donar a conèixer també l’enorme força organitzativa de base que s’ha estat desenvolupant en els últims anys i que ara mostra, després de quasi 100 dies de resistència, la seva gran potencialitat. De ben segur que no et quedaràs indiferent.

Una mica d’història

Hondures és un d’aquells països que poca gent recorda quan es par-la d’Amèrica Central. Després de les revolucions dels anys 80 a la re-gió, aquest país d’un territori quasi quatre vegades més gran que el de Catalunya, potser va passar massa desapercebut davant dels processos de Nicaragua o el Salvador, països veïns. En aquella època els va tocar patir la implementació dels exèrcits regulars i paramilitars que utilitzaven aquell territori com a Plataforma per sobrepassar-ne les fronteres i atacar així les guerrilles del Salvador o Nica-ragua. Es així com a Honduras hi ha encara una base militar dels EUA, la de Palmerola, amb uns 500 soldats de forma permanent, tot i que s’han arri-bat a fer operacions, com la de Nuevo Horizontes, que va arribar a movilitzar fi ns a 4000 militars. En el departament d’Oloancho, també s’hi ha denunciat l’existència d’un centre d’entrenament de mercenaris llationamericans per la invasió a l’Iraq a càrrec de la Força DEL-TA (1). I a més d’un interès estratègic evident, Honduras sempre ha tingut una mel massa dolça per no atraure els poders econòmics.

La història d’Honduras va lligada a la regió mesoamericana, primer la colonització espanyola, després l’imperialisme ianqui i ara qui tingui l’armament més poderós. Des de la United Fruits Company fi ns les em-preses transnacionals de l’or o els megaprojectes que es gesten des del Plan Puebla Panamà per designar a la zona centreamericana com el pati del

Hondures darrera la cortinadarrera dels Estats Units, han posat la mira en l’explotació i destrucció dels recursos de la zona.

Qui són el “Mel”

Zelaya i en Micheletti?

Primer de tot, el que ens crida més l’atenció, és que tant un com l’altre són membres del Partit Liberal d’Honduras i per tant durant molt de temps han estat companys de partit. José Manuel Zelaya Rosales prové d’una família benestant i ja va ingres-sar al partit al 1970. Des del 1985 va ser diputat fi ns que el 1998 es va convertir en assessor del president de llavors Carlos Roberto Flores Facussé, un dels empresaris més importants del país. Finalment, va arribar a la presidència al gener del 2006. Des de llavors va intentar mantenir les polítiques liberals comunes a la regió, a mercè dels interessos econòmics i dels EUA. Però la diferència va ser que en aquest petit territori centremaericà no li han posat tan fàcil i en Zelaya va haver de fer algunes concessions populistes pensant que això aturaria l’avançada de les organitzacioins po-pulars.

En aquest moment, apareixen els em-presaris pudents i l’ala conservadora de l’Opus Dei (2) que no podien per-metre tals concessions i posen en Mi-cheletti al capdavant per fer les atro-citats més grans que feia molt temps que no es veien. En Roberto Michelet-ti, conegut també com “Goriletti” o “Pinocheletti” (per la seva proximitat amb l’Opus Dei, com en Pinochet), va néixer el 1943 i just abans del cop d’estat era el president del Congrés Nacional. Però el que és interessant és qui rodeja aquest personatge en aquests moments, ja que ens apareix altre cop en Facussé, l’anterior presi-dent i propietari del diari “La Tribu-na”, així com altres empresaris com el “rei del combustible” Freddy Nasser, entre altres. Al mateix temps, en els darrers mesos han estat vistos a Hon-duras personatges relacionats amb l’Opus Dei col·laboradors del règim Pinochet.

Resumint, hi ha molt més darrera de la cortina de fum d’una simple baralla entre un titella, Zelaya i un altre tite-lla, Micheletti.

Organitzacions

en recerca de noves

estratègies

La resistència que aviat portarà un centenar de dies al carrer no vé del no res, organitzacions com COPINH (Con-sejo Cívico de Organizaciones Popula-res e Indígenas de Honduras) a la zona oriental o OFRANEH (Organización de Fraternidades Negras de Honduras) a la zona garífuna del Carib, ja porten anys de lluita per la dignitat amb al-guns fruits considerables. Des de la

formació del COPINH l’any 1993, han expulsat 36 asserradores del seu terri-tori i han treballat per la gestió de títols comunals de la terra, la salut autoges-tionada i l’educació, així com han des-envolupat una lluita aferrisada contra els megaprojectes que pretenen des-truïr el territori. En la zona del Carib, OFRANEH ha estat treballant contra macroprojectes turístics com el de la “Bahía de Tela”, així com han lluitat per la recuperació de territori comuni-tari ancestral del poble garífuna.

La línea que s’ha portat a terme en els últims temps ha estat basada en la recuperació dels valors ancestrals dels pobles originaris, bastat en la defensa dels recursos naturals i les assemblees comunitàries com a òr-gans de decisió. En una d’aquestes trobades, el passat 11 de febrer de 2009, l’Assamblea de Tribu Pech, Pueblo Nuevo Subirana, Alianza Ver-de, Organización Fraternal Negra de Honduras, OFRANEH, Consejo Cívico de Organizaciones Populares e Indí-genas de Honduras, COPINH, Asam-blea de Pueblos Indígenas y Negros de Honduras, marcaven 9 punts claus en la “Declaración de Purutukwa” on rebutgen tota mena de projectes de llei que ja en el govern Zelaya pre-tenien la privatització de recursos,

la instal·lació de megaprojectes hi-droelèctrics, la instal·lació de la Base Militar d’Estats Units a Karataska, l’explotació minera i fi nalment, amb les seves paraules, “Condenamos a los pseudo líderes que, en nombre de nuestros pueblos, avalan los planes y proyectos de muerte, contaminados por la corrupción. Desconocemos sus actuaciones por considerarlas una traición a la lucha de resistencia de nuestros pueblos” (3).

A més d’aquestes dues fortes orga-nitzacions, també han crescut en aquests últims temps diverses ràdios lliures, algunes organitzacions de jo-ves com “Los necios” i altres organit-zacions sindicals. Moltes d’aquestes organitzacions estan dins del “Bloque Popular-Coordinadora Nacional de

Resistencia Popular” que mantenen aliances fortes en moments clau com l’actual, però mantenen la seves par-ticularitats internes i autonomia en les seves respectives lluites.

Per tot això, és absolutament neces-sari buscar informacions alternatives que expliquen la realitat de lluita d’aquests pobles, molt més enllà d’una mera disputa entre els poders fàctics representats entre Micheletti i Zelaya (4).

Les eleccions de

novembre i futurs

possibles

Roberto Micheletti ha estat marcant el 29 de novembre com el dia d’unes eleccions on suposadament es de-cidirà la continuïtat o no del govern militar instaurat a la força, amb la pre-tensió de “democratitzar” el procés. Amb aquesta decisió es pretendrà suavitzar un procés que de moment ha estat criticat per molts estaments internacionals.

Per la seva pròpia forma, les eleccions no representen mai les voluntats dels pobles, aquestes eleccions tampoc.

Però sí són la manera de silenciar les veus dissidents i les noves propostes organitzatives. És possible que tot això acabi, com és habitual, amb la invisi-vilització del confl icte real, la norma-lització de la violència, la democratit-zació de la repressió i la continuació de la dictadura neoliberal. De moment però, les conseqüències estan sent desastroses, més de 400 detinguts en un dia per violar el toc de queda, di-versos morts i persecució de les veus alternatives. Malgrat tot, esperem que es mantingui la força i voluntat de les organitzacions populars en recerca de llibertat i dignitat. Des d’aquí una abraçada solidària a totes elles.

Darrera hora

Aquest article va ser escrit a inicis d’octubre, però en les últimes set-manes s’han estat donant esdeveni-ments que fan merèixer incloure un breu apartat d’últimes notícies que segurament ens ajudaran a clarifi car una mica més el que està succeint a Hondures.

Després del retorn de Zelaya al país i guardat a l’ambaixada del Brasil, els epi-sodis de violència han augmentat, així com les detencions arbitràries i els presxs polítics. Ara ja es comptabilitzen més de vint morts per la violència d’Estat, més de tres mil detencions il·legals i uns cent vint presxs políticxs (5) .

Part de l’elit empresarial que va donar suport al cop d’estat en un inici, ara se’n mostra contrària. És interessant el recorregut de la família Rossenthal, una de les famílies claus del país que donava suport a Micheletti però que al mateix temps ha estat qui ha fet entrar a Zelaya al país amb un dels seus helicòpters privats (6).

En les últimes accions policíaques per reprimir les concentracions i manifes-tacions, s’ha estat utilitzant armament no convencional com granades de so, lacrimògens, aparells d’ultrasó..., tot provinent d’Israel. Tot fa pensar que molts moviments duts a terme els últims mesos provenen de l’Estat Sionista.

Des de la setmana passada, han sigut segrestades i assassinades tres perso-nes properes del govern Micheletti, entre elles el pare d’un dels militars d’alt rang que formen part del cop d’Estat. Amb aquests fets s’ha volgut acusar la Resistència i criminalitzar-la, però aquesta reafi rma que no hi té res a veure i que continuarà utilitzant mètodes de lluita no-violenta. Bé, si més no de moment. Al mateix temps, es creu que ha estat un moviment d’algun servei secret.

Finalment, tot i que des dels mitjans de comunicació s’està donant molt ressò de les eleccions que s’estan pre-parant i la suposada polarització del país (Micheletti-Zelaya), el moviment heterogeni en Resistència, es mostra cada vegada més llunyà dels partits polítics i busca anar més enllà.

Notes1 Veure: “Honduras, reacciones tardías” de Stella Callo-

ni a www.copinh.org/indice.php/32?offset=8&id=32

2 Veure: “Opus Dei en Honduras, la iglesia católica y el

golpe de estado en Honduras” a

www.elboby.com/2009/09/opus-dei-en-honduras-la-

iglesia-catolica-y-el-golpe-de-estado-en-honduras

3 Veure: www.copinh.org/leer.php/9734021

4 Veure: www.radioglobohonduras.com i www.radio-

eslodemenos.blogspot.com

5 Dades extretes del Segon Informe sobre les violacions

als Drets Humans en el marc del cop d’Estat a Honduras

realitzat pel Comité de Familiares de Detenidos Desapare-

cidos en Honduras).

6 Veure http://www.cervigon.eu/golpehondura60.htm

18

història

Juan Busquets Bretaña, setiembre de 2009

La guerrilla empezó a organizarse en plena guerra civil en las zonas ocu-padas por los insurrectos. Muchos soldados republicanos antes de ren-dirse prefi rieron seguir luchando en el monte, para ellos la guerra no había terminado. En 1939 cuando Alicante se rindió, último bastión republicano, Franco declaró el fi n de la guerra, aunque continuó manteniendo la Ley marcial hasta que la guerrilla fue to-talmente exterminada en 1950. A partir de esta fecha el régimen de cara al exterior quiso dar la impre-sión que España se democratizaba y se respetaban los derechos huma-nos. Incluso la frontera fue abierta, y el ejército accedió a la guardia civil la vigilancia de la misma, así que los centros penitenciaros, excepto los tribunales de justicia que siguieron bajo el control de los militares hasta la muerte del dictador, 1975.

Estos cambios no tuvieron ninguna trascendencia, pero estas estratage-mas sirvieron para calmar y seguir temporizando las exigencias de algu-nos países democráticos que reclama-ban el cambio. Estas concesiones del régimen le obligaban a ser más fl exi-ble, aunque sólo fuera por interés. El turismo por ejemplo representaba una aportación de divisas importan-te, que empezó a desarrollarse cuan-do desaparecieron las guerrillas, esto explica el interés que había de acabar cuanto antes con los guerrilleros.

Para neutralizar defi nitivamente esta oposición armada Franco promulgó en 1947 la Ley de Bandidaje y Terro-rismo, que derogaba la Ley de Segu-

ridad del Estado, creando una norma penal más dura. Con esta Ley las cir-cunstancias atenuantes no eran teni-das en cuenta y las penas más severas eran aplicadas para castigar a estos “crímenes contra la nación”. Con esta previsión, todos los miembros de un grupo armado, realizasen o no una acción, estaban sujetos a la pena de muerte, por el procedimiento sumarí-simo. El responsable del grupo o jefe de partida, con esta ley era inexora-blemente condenado a muerte, y fu-silado sin apelación.

Los sicarios de régimen con esta ley tenían carta blanca para torturar, y aplicar la ley de fugas con toda im-punidad. “El mantenimiento de la jurisdicción militar, como máxima ex-presión de la represión, se mantuvo hasta 1975”.

Sólo por el hecho de proveer alimen-tos a los guerrilleros detuvieron en Berga, provincia de Barcelona, varias personas, que fueron salvajemente torturadas durante semanas en el cuartel de la guardia civil ubicado en la susodicha ciudad. A cinco de los detenidos les aplicaron en noviembre de 1949 la ley de fugas: Juan Vilella, José Bertobillo, José Puertas, Jaume Guitó y Miguel Guitó, la ejecución de los dos últimos la ordenó un teniente de la guardia civil de Gironella. Con esta implacable represión el régimen pudo por fi n acabar con la resistencia armada que tanto quebradero de ca-beza dio a Franco y sus partidarios.

En el acto de presentación del libro “Historia de la guerrilla antifranquis-ta”, obra del leonés Secundino Se-rrano. Zapatero, “reconoció la esca-sa simpatía del PSOE de la época a este colectivo”, el cual quiso justifi car

la actitud de sus antecesores por no participar en la guerrilla, dando como excusa el “carácter pacifi sta de la iz-quierda”. Zapatero como es habitual en él peca de claridad, ya que pacifi s-tas fueron todos los que defendieron la republica, tanto en el frente como en el monte. En cuanto la idea de or-ganizar la guerrilla fructífera en Espa-ña a principio de la guerra civil con el gobierno de Juan Negrín, el cual remarcaré era socialista, detalle que a Zapatero se le ha pasado por alto. En su mandato se creó el XIV Cuerpo de Ejercito Guerrillero en 1937. Con el objetivo de sabotear las líneas ene-migas y mantener en caso de derrota que esta fuerza continuase siendo operativo.

Sólo por el hecho de pro-veer alimentos a los gue-rrilleros detuvieron en Berga, provincia de Barce-lona, varias personas, que fueron salvajemente tor-turadas durante semanas en el cuartel de la guardia civil ubicado en la susodi-cha ciudad. A cinco de los detenidos les aplicaron en noviembre de 1949 la ley de fugas: Juan Vilella, José Bertobillo, José Puer-tas, Jaume Guitó y Miguel Guitó, la ejecución de los dos últimos la ordenó un teniente de la guardia ci-vil de Gironella. Con esta implacable represión el ré-gimen pudo por fi n acabar con la resistencia armada que tanto quebradero de cabeza dio a Franco y sus partidarios.

La historia demuestra que los socia-listas no quedaron al margen, como apunta Zapatero, sobre todo en lo que respecta a su militancia de base que dio la cara. En León, Galicia y Asturias hubo una notable infl uencia socialista, anarquista, comunista, y otros combatientes republicanos. A Zapatero da la impresión que le mo-lesta hablar de ello, como si fuera un deshonor de reconocer que hubo so-cialistas en el monte.

Francia resalta en cada acto ofi cial la importancia que tuvo la resistencia francesa en la liberación, los maquis jugaron un papel determinante en el suceso del desembarco aliado en Nor-mandía y en Provincia. El presiden-te de turno francés, Sarcozy, elogia “l’armée de l’ombre” cada vez que la ocasión se presenta. La diferencia está que en Francia la democracia ganó la guerra, y España la perdió.

Por un motivo turbio difícil de enten-der, Zapatero ensalza el ejército victo-rioso, un ejército mercenario que lu-chó codo a codo con el nacionalismo alemán y el fascismo italiano. Además si esto no fuera sufi ciente tiene aún la desfachatez de hacer desfi lar un ex soldado de la división azul al lado de otro que estuvo con la división del general Lecler, que liberó Paris. ¡Qué cinismo! ¡Hasta donde va llegar!

Los maquis españoles que combatie-ron en Francia contra los nazis son considerados héroes, España los ca-lifi ca de bandoleros, califi cativo que aún consta actualmente en los archi-vos del ejército.

El palmarés del llamado “glorioso ejército español vencedor de la Re-publica” es ignominioso, recordar su pasado dan nauseas. Se trata de un ejército golpista que destruyó Espa-ña, tuvo el país durante 40 años bajo su bota, imponiendo leyes castrenses fuera de tiempo. Fue culpable de tor-turar y asesinar a miles de civiles in-defensos, de provocar desapariciones forzosas, fusilamientos, persecuciones por motivos políticos, robos, etc. Es-tas depuraciones ponen en evidencia el principio más fundamental de los derechos humanos, que es el respeto a la vida. Derechos que fueron piso-teados por estos ilustres militares. La guerrilla fue la única fuerza ar-mada digna de posguerra que tuvo España, defendió la legalidad y los valores democráticos. Lucha que es-taba más que legitimada, y una bue-na parte de los guerrilleros estuvo en el maqui francés contra el invasor nazi. Comparad los dos bandos por igual como pretende el gobierno, con el lema “ni vencedores ni vencidos”.

Estas mismas palabras fueron dichas por el Caudillo cuando inauguró el monumento del Valle de los Caídos, el 1º de abril de 1959, en el vigési-mo aniversario del fi nal de la guerra civil. “El cual pretendía glorifi car to-dos los que dieron la vida por la pa-tria durante la denominada cruzada. Lugar que reposarían los restos de las victimas, que es con lo único con lo que se quería reconciliar. A los vivos, Franco seguía aplicándoles su cruel venganza”.

La democracia impuesta por los ven-cedores tuvo un mal principio, los responsables políticos de todo borde creyeron que con el tiempo se borra-rían todas las atrocidades cometidas durante la dictadura. Ha quedado demostrado con el pacto del olvido los golpistas y sus primogénitos son los primeros de dar el mal ejemplo, pues siguen manteniendo el odio y la soberbia de antaño. Conducta que ha quedado refl ejada con la mani-festación del magistrado del Tribunal supremo Adolfo Prego de Oliver, de ideas ultraderechistas, el cual preten-de justifi car el alzamiento de julio de 1936, como la respuesta a un supues-to golpe de Estado ejecutado por los republicanos. Que según él “agrupa-ba marxistas radicales, anarquistas, racistas sabinianas, golpistas republi-canas y nacionalistas catalanas, todas ellas ajenas a cualquier programa de libertad”.

En esta misma línea le sigue Jaime Mayor Oreja, en una de sus elocucio-nes, dijo: “que Franco aportó el bien-estar y el progreso a España”, esta aserción revela cual es el personaje, que tanto preponderan sus amigos del PP por haber ganado las eleccio-nes europeas. Podría numerar otros individuos que ostentan altos cargos, y que han manifestado igualmente una entusiasta lealtad al franquismo. Está visto que los ultraderechistas se sienten fuertemente protegidos por la “Constitución”, aprobada en 1977, y que según ellos simboliza “la unidad y la concordia entre todos los espa-ñoles”... Mientras tanto los guerrilleros o ma-quis son los grandes olvidados, a pesar que los diputados aprobaron en 2001 por unanimidad la rehabili-tación moral, pero olvidaron añadir el reconocimiento jurídico, requisito indispensable para obtener el mismo trato que los demás combatientes.

Los militares franquistas bien cobran una pensión, me pregunto ¿por qué ellos sí y los guerrilleros no? ...

Guerrilleros: bandidos en el franquismoy olvidados en la democraciaLa guerrilla fue la única fuerza armada digna de la posguerra que tuvo España, defendió la legalidad y los valores

democráticos, lucha que estaba más que legitimada.

Berga, Marxa-Homenatge als Maquis 2007, al centre Joan Busquets.

19

història

FOIIgualada, setembre de 2009

Enguany és el centenari de la Fede-ració Obrera d’Igualada (FOI)(1909-2009). La FOI ha estat un referent a la comarca de l’Anoia i Igualada durant 100 anys de lluita de classe amb l’objectiu de conquerir tot allò que durant segles i segles se’ns ha-via negat: justícia social. Així, durant aquests dies de setembre i octubre de 2009 hem organitzat un seguit d’actes per recordar i reconèixer aquesta gran tasca per la qual cen-tenars de companys i companyes s’hi han deixat la pell de manera solidària. Visca l’anarquia, visca la revolució so-cial.

Els orígens

Hem de situar Igualada a mitjans de segle XIX (any 1833) per trobar la primera entitat de resistència al ca-pital en forma de solidaritat familiar. Anys més tard, el 1840, aparegueren l’Associació de Socors Mutus de la In-dústria Cotonera i poc després la de Teixidors d’Igualada. Són les primeres mostres de rebel·lió obrera envers la nova indústria emergent que condem-nava als treballadors i treballadores a unes condicions quasi d’esclavitud: baixos salaris, jornades maratonianes de treball, malalties, treball infantil, condicions precàries, etc. Anys més tard, després de la fundació de la AIT (1864) i després d’uns anys de clan-destinitat en l’associacionisme obrer de la mà del General Espartero i la patronal, es fundaren les primeres So-cietats Obreres. A Igualada, el 1871, les seccions de Tintorers, Ferrers, Teixidors i Adobers es constitueixen en el Consell Local d’Igualada adherit a l’AIT. Moltes foren les vagues que s’organitzaren al llarg d’aquest segle, i moltes d’elles reprimides. Tot i així, la situació obrera seguia sent cada dia més precària i entre 1868 i 1880 els sous baixaren un 25% de mitjana.

La consolidació

La Federació Obrera d’Igualada neix el 1909 de la culminació de tot un se-guit d’anys de lluita incessant contra els abusos del capital. Hereva legítima

de les societats Obreres Mutualistes i de Resistència, el 1910 adquiria una fi nca on s’iniciaren els treball per construir la seva seu. El treball comu-nal es compartia entre qui estava de vaga i qui estava desocupat. La Fede-ració Obrera d’Igualada prengué part activa en el naixement de la Solida-ritat Obrera (1907), així com de la CNT (1910), sindicat al qual s’adherí posteriorment. Ja en plena onada del pistolerisme salvatge de la patronal, la Federació Obrera fou clausurada en dues ocasions. EL 1920 neix l’Ateneu Llibertari ‘el Pervenir’ amb un trente-na de socis a resultes d’aquesta clau-sura sindical, on a més de la tasca de difusió cultural, s’encobria l’activitat dels nuclis sindicals de la FOI. Fou el 1930 quan es reobrí. Ja en plena gue-rra civil la CNT-FOI prengué un paper important en la resposta Igualadina a l’alçament feixista del 36. Formant part principal del comitè antifeixista de la ciutat, alhora que promogué col·lectivitzacions com la de la fusta, la col·lectivitat agrícola (recuperant el cultiu del cava i ocupant les grans fi nques abandonades), la municipalit-zació de totes les cases, l’obertura de la casa dels Vells per persones grans soles i sense recursos, etc. Ja en el 1939, la FOI i les seves seccions són clausurades defi nitivament i totes les seves pertinences i bens immo-bles són espoliats per la ‘Comisión Califi cadora de Bienes Marchistas’. Comença un etapa convulsa d’exili i repressió a tots nivells.

El ressorgiment

Comença la segona època de la FOI. Entre el juny de 1977 i el gener de 1979 es refunden els nous sindicats d’Ofi cis Varis, de Transports i Combus-tible, de la Construcció i de la Indús-tria de les arts Gràfi ques tots ells de la CNT. El 1979 el mateixos sindicats cer-tifi quen la seva adhesió per a la crea-ció de la Federació Obrera d’Igualada. Era moment de començar la tasca de recuperació del patrimoni espoliat, de somnis truncats, de la memòria històrica, d’un llegat, d’un esperit de lluita i convicció que va marcar las societat Igualadina i Catalana en aquells anys de principis de segle XX. Però no resultà tan fàcil. Una transició pactada i coartada, el descrèdit del muntatge Scala, l’ excessiu protago-nisme d’algunes individualitats i una societat encara reprimida formaven el còctel que frenava l’èxit d’unes tesis i unes pràctiques que molts creien in-tactes i congelades i a les que només calia descongelar.

En l’actualitat la FOI està formada pel Sindicat d’Ofi cis Varis, l’Ateneu Llibertari, la Cooperativa de consu-midors ‘Naturalment, l’Assemblea de Joves d’Igualada, el taller de serigrafi a ‘Creart’ i la distribuidora de material antiautoritari ‘Traçats Lliures’.

Centenari de la Federació Obrera d’Igualada

20

autogestiona’t contra el poder i agressions al territori

OnaManresa, setembre de 2009

Quin és el model energètic que tenim quin voldríem? Aquest és el tema del present “Autogestiona’t contra el poder”. Per analitzar-ho recorrerem a l’experiència de les jornades “Ener-giaimediambient” celebrades aquest estiu passat a Horta, Terra Alta, co-marca situada en una regió molt marcada per la presència de centrals nuclears, tèrmiques i ara centrals eòli-ques. Allà es va qüestionar el present model energètic (inclosos els mega parcs eòlics) presentant i portant a la pràctica diferents alternarives.

L’actual model energètic esta-tal és el dissenyat des dels despa-txos franquistes i qui en treu su-culents benefi cis són les empreses hereves de l’oligarquia franquista. Durant la dècada del 1960 es varen començar a construir grans cen-trals hidroelèctriques (la major part construïdes per presos en forma de treballs forçosos) i grans centrals tèrmiques. Totes inaugurades amb molta pompa pel mateix Franco. Començava un període en el qual el model energètic es defi nia per la centralitat, el monopoli i per la ne-cessitat d’autopistes energètiques capaces de transportar l’electricitat a diferents punts del territori.La dècada dels anys ‘70 comencen a construir-se les primeres centrals nu-clears de l’estat (la primera Vandellòs

I). Les característiques del model són les mateixes de la dècada anterior, amb l’afegit de tots els riscos, perills, poder i amenaces que acompan-yen a l’urani. Actualment el 56% de l’energia elèctrica produïda a Cata-lunya prové de les centrals nuclearsEls perills de les centrals nuclears són ja bastant coneguts. Les centrals de Catalunya estàn periòdicament tan-cant-se per diferents accidents, fuites radioactives, que s’intenten silenciar, entre d’altres “efectes col•laterals”. A part és un tipus de generació elèc-trica molt cara, tot i que no ens en adonem compte directament, doncs es cobreixen quantioses parts de la gestió d’una nuclear amb diner pú-blic. Per exemple s’han destinat ja més de 4.200 milions d’euros per la construcció de centrals, més de 600 milions per començar a desmantellar Vandellòs I, i uns 550 milions d’euros per la construcció d’un cementiri de residus radioactius. A més l’estat va donar a les empreses gestores de les centrals nuclears més de 14.000 mi-lions d’euros per suposades pèrdues, quan facturen un benefi ci diari de 600 milions d’euros!!!! I després diuen que les energies renovables són cares!!!

Col·lectivitzem

l’energia!

Aquest estiu (del 31 de juliol al 9 d’agost) a Horta, comarca de la Te-rra Alta, s’han celebrat unes jornades titulades energiaimediambient on s’han compartit i experimentat eines i idees per superar la crisi energètica i ecològica. Durant la setmana que van durar les jornades es va debatre, en-tre altres temes, sobre el model ener-gètic imperant i quines alternatives es podien aplicar. A part de parlar tam-bé es van portar a la pràctica algunes propostes: Es va construir una cuina amb fang amb la qual es cuinava amb biomassa, es va presentar una estufa-cuina-forn (3 en 1). Durant el recurs de les jornades hi havia un parell de tallers: en un es va fabricar una placa solar tèrmica per tal de poder escalfar l’aigua d’una altra casa amb el sol; en l’altre taller es va construir un petit ae-rogenerador capaç de generar 400w amb un vent de 9m/s, el qual s’ubicarà en una de les cases d’horta. En una zona on està en debat l’ubicació o no d’un parc eòlic (es va celebrar un referèndum municipal on la po-blació es va decantar pel No) s’han evidenciat les dues realitats de model energètic centralitzat versus distri-buit; grans centrals monopolitzades o diversitat en petites dimensions, etc.

Nuclear franquista versus renovables autogestionades

Com imaginar la

gestió de l’energia

en una societat

llibertària?

D’entrada me l’imagino generant menys energia, lluny dels paràme-tres actuals del “consumeix fi ns a rebentar”.

M’imagino que siguin les perso-nes que viuen en un indret que decideixen com organitzar-ho i com gestionar-ho, que no sigui com ara: per interessos econòmics d’alguna empresa. I que tothom pugi accedir-hi i benefi ciar-se’n del seu ús.

Me l’imagino utilitzant fonts d’energies renovables, recursos difícilment monopolitzables. Una dada per exemplifi car-ho: utilitzant l’1% de la superfície de Catalunya amb plaques fotovoltaiques co-brim de llarg les seves necessitats elèctriques. Per què no n’omplim les teulades?

Que s’utilitzin tecnologies senzilles fàcils d’aplicar a qualsevol punt del món, sense necessitat de recórrer a grans inversions econòmiques.

Que les fonts de producció esti-guin aprop de les fonts de con-sum, i així no hi hagi parts del te-rritori desafavorides, ni autopistes energètiques. Segur que a cada indret hi ha un recurs aprofi table.

Que el sistema estigui diversifi cat, no podem dependre d’una sola font (fàcilment ens podríem que-dar a les fosques), sistemes híbrids que pugui combinar l’eòlica, amb la fotovoltaica, o la minihidràulica, o fi ns i tot amb la biomassa, de-penent, a cada indret segons els recursos existents.

Què més t’imagines? De fet no cal esperar que les circumstàncies ens hi portin... comencem ja a posar-ho en pràctica!Aixecant col·lectivament l’autosufi ciència energètica

Okupació forestal

DosManresa, octubre de 2009

Una de les resistències en contra les obres de destrucció realitzades pel model energètic imperant s’està pro-duint des del passat 17 d’octubre a les Guilleries, on una cinquantena de persones ocupen indefi nidament l’emplaçament de la futura torre 114 de la MAT.

Els comunicats que han realitzat per a donar a conèixer l’acció són tota una declaració d’intencions: “la nos-tra lluita no es limita a plantar-se només en contra d’unes línees elèc-triques, sinó que s’estén al model de consum i societat industrial que les fa necessàries”. “Ens establim en un lloc concret, invitant als que no tole-ren la progressiva destrucció d’àrees forestals, esperant a les que es can-sen amb la contaminació de l’aire en les grans ciutats urbanes i les seves condemnades perifèries. Intentarem crear comunitat juntament als que pateixen per la desaparició de lo rural, juntament a les que alerten sobre la mundial difusió d’agents provinents de la indústria, al costat dels que ja estan cansats de tanta democràcia ca-pitalista mare de deixalles industrials, residus pesticides i additius alimenti-cis”. “La nostra proposta es basa en resistir comunalment davant l’evident avenç de la MAT. Seguim tenint la ferma confi ança de que la força dels pobles que viuen, la desobediència dels activistes que volen conviure en els boscos, i en defi nitiva, la convicció de totes aquelles a les que aquestes paraules els hi resulten familiars i afi -nes, serà el què impedirà l’arribada de les deplorables màquines de la Molt Alta Tensió”.

De moment ja han rebut la visita dels Mossos (alguns d’ells encaputxats) un parell de dies seguits. Però segueixen resistint.

Si algú vol col·laborar amb l’acció pot escriure al correu desdelsboscos@gmail.com. A nivell material fa falta: tot tipus de material d’escalada, cor-da de propilè de 8mm i de 12mm, bigues llargues de fusta, fustes d’encofrar, palets, roba impermeable, calçat de muntanya, mitjons i roba d’abric, plàstics grans o lones.

21

antipatriarcal

matxi - tosManresa, octubre de 2009

Después de pasar un día de mierda, Donde de nuevo encontré la compe-titividad del trabajo, la distancia y la incomunicación de la familia, la mentira de los medios,

la ley del estado y sus rehenes,la vital y frustrante contradicción de vivir en un mundo inhumanoy la distracción de sucios juegos bélicos diseñados para adormecer al despierto, escribo estas palabras que me salen del corazón.

Nací hombre, Ya lo ves, Hombre y sin embargo me duelen por igual las miles de injusticias que nos obligan a convivir con el miedo y el odio que tan poco deseo y que todavía están tan dentro de mi. La mayoría van dirigidas hacia vosotras.

Hombre y sin embargo solo, Hombre y sin embargo humano,Hombre y sin embargo débil, Hombre y sin embargo sensible,

Es difícil, ¿sabes?Esperan de nosotros la dureza que tantas veces consiguen arrebatar-nos y, entre gritos, cuando nos miramos a las cosas de frente, hasta con-

seguimos aprender a sentir. Hasta conseguimos aprender a llorar. Nos reencontramos con el lloro que nos devuelve a la vida misma. Puto lloro que tanto agradezco.

Me jode haber aprendido a ser duro en éste jodido y sin embargo bonito mundo. Bonito cuando decido vivir mi masculinidad desde algo más propio, más compartido, más consensuado. Tal vez menos estratégico.

Nací hombre y me cuesta distinguir entre lo que soy y lo que el mundo planeó por mí.Saber si la lucha contra toda injusticia es mía o de mi masculinidad avari-ciosa.Saber si miro a tus ojos para compar-tirme o para conquistarte. Saberme vulnerable de una vez.

Suelo quererme mirar al espejo y re-conocerme más allá de inútiles com-petencias que día a día nos creamos y aceptamos cuando cedemos paso a la incomunicación y las inseguridades que nos acompañan.

Hoy siento. Veo que soy poco más que alguien que en el fondo quiere compartirse tal tomo es y que, cuan-do lo consigue, cuando se desvane-cen los muros del juicio, hasta soy feliz por ese momento.

Me permito sentir. Y, sin embargo, el resto del tiempo ando a ciegas, perdido, juzgado y juzgando, luchan-do contra monstruos con nombre de difícil pronunciación que parecen esconderse no mucho más allá de mi mismo o de lo que el mundo preparó por mi y otros locos soñadores incon-formistas.

A veces todo se tiñe de distancia. Du-ras miradas de competencia y rechazo entre hombres y hombres, entre hombres y mujeres, entre mujeres y hombres, entre mujeres y mujeres. Todo cae por su propio peso cuando, de repente, llega la mirada, llega la mano, llega el abrazo, llega la volun-tad de cambiar ésta mierda y empezar a vivir y soñar, bajo un oscuro cielo de estúpidas bombas fálicas y perdidas de quién nunca se desprogramó

Acerca de nosotros

de su fatal masculinidad, un nuevo camino hacia la libertad personal y la igualdad.

De nuevo soy yo. De nuevo me siento bien. Volví a ser persona. Hombre y persona, y por ese instante pienso que ambas cosas pueden ser com-patibles… aunque a ratos, aunque a gritos, aunque a lloros, aunque abrazos.

Hoy veo que demasiadas veces no nos permitimos o no nos permitie-ron sentir nuestras emociones. Creo que nos robaron parte de nuestra vida. ¿Vamos a robársela también a nuestros hijos?

Sueño vivir entre iguales y para igua-les de una vez, De una vez. Y hoy lo grito en alto porque ése es mi sueño, Aunque por lo visto habrá que esperar.

Mujeres PreokupandoCufoies

Manresa, setembre de 2009

Desp ré s de ga i rebé dos any s d’elaboració (intermitent) ha sortit el nou número de la revista feminista “Mujeres Preokupando”, realitzat des de diverses individualitats i col·lectius de dones i (lesbianes) de l’entorn anti-autoritari de Barcelona i rodalies.

El passat dissabte 17 d’Octubre es feu la presentació del 8è número al “Rock & Trini” de Barcelona. Hi assis-tiren a més d’un bon grapat de gent, grups de dones que havien partici-pat de l’edició d’anteriors números vingudes d’arreu de l’Estat Espanyol.

Mujeres Preokupando sorgí ara fa uns 10 anys amb la idea de ser una revis-ta que dotés d’una arma de contra-informació a les lluites feministes i servís de motor per aconseguir una major coordinació entre diversos grups de dones d’arreu de l’estat.

A l’actualitat s’ha convertit indub-tablement en una eina consolidada generadora de debat que mostra l’evolució dels discursos i la pràctica de les lluites anti-patriarcals que tren-quen amb el poder, així com les se-ves particularitats zonals, que doten a cada número d’una renovada visió.

A més d’oferir la possibilitat de conèixer diversos col·lectius de do-nes d’arreu de Catalunya, el nou nú-mero dóna espai a temàtiques com l’autogestió de la salut o la salut sexual lèsbica. Ens ofereix arguments per de-fensar que l’autonomia de la dona no s’aconsegueix mitjançant lleis patriar-cals sobre l’avortament, en un mo-ment en què els fastigosos col·lectius “pro-vida” han visualitzat tota la seva maquinària publicitària. Explora noves relacions com ara les existents amb les lluites per l’alliberament animal i

de la terra, i deixa espai per a la auto-crítica amb articles que es pregunten sobre la visió euro-centrista, classis-ta i racial del què estan impregnats alguns feminismes “occidentals”. I pels “militants”machitos que encara s’entestin en qüestionar la necessitat d’espais merament per dones o el signifi cat de la paraula feminista, aquí trobarà novament argumentacions, pràcticament escopides pel cansament que produeix la constant justifi cació.

Però si alguna cosa refl exa el 8è nú-mero del “Mujeres”, és l’evolució de les lluites anti-patriarcals, passant a una òptica més ofensiva i abandonant en molts moments un victimisme que potser havia caracteritzat alguns arti-cles d’exemplars predecessors. La tra-ducció de l’imprescindible (i pràctica-ment inèdita) entrevista amb les “Rote Zora” o l’espai deixat al corrosiu i di-

vertit llenguatge del F.L.N.M.(Frente por la Liberación de Nosotras Mis-mas) en poden ser una prova evident.

Si una cosa s’agraeix també, és la atípica i amena maquetació, que dona un toc particular a la publicació.

22

ressenyes i agenda

Bienvenidosa la máquinaDerrick Jensen i George DraffanEditorial Klinamen

X piltrafi llAManresa, octubre de 2009

La tecnologia i la ciència sempre han estat al servei de l’estat i el capital;

AGENDA

[Manresa] CNT-AIT ManresaCarrer Jorbetes número 15 www.cnt-ait-manresa.blogspot.combagesllibertari.entodaspartes.net

Dissabte 14 de novembre

A les 18 h Xerrada informativa sobre la situació d’Amadeu Casellas.

A les 22 h Concert amb:

MALA ESTRUGANÇA (Punk-Rock) Navarcles

KARBUNKO (Punk-Rock) Almacelles

AL FONDO A LA DERETXA (Punkrockpsicótic) St. Hipolit de Voltregà

PRIMATES (Harcore-Punk) El Maresme

JUANITO PIQUETE (Rock) BCN

Entrada 3 Euros.

[Manresa] CSO La Tremendac/ Hospital, 24-26bagesllibertari.entodaspartes.net

Divendres 13 de novembre

A les 20.30 h Presentació del Muje-res Preokupando i kafeta.

Divendres 11 de desembre

A les 20.30 h Experiències organit-zatives a Bogotà: el Centre d’Art Integral i Col·lectiu de Consum Mer-cando Juntos i després taller de Salsa i kafeta.

[Manresa] ZTA Banzaic/ de la Mel 21bagesllibertari.entodaspartes.net

Dissabte 21 de novembreA les 18 h xerrada-debat “mili-tància i control social” Vindran a xerrar sobre els mètodes de con-trol empreats i els que es podrien fer servir en un futur cada dia més próxim.

Divendres 27 de novembreA les 22 h projecció d’una peli fu-turista (que ja podria estar aquí) on podrem veure i debatre poste-riorment el control que el poder exerceix sobre les individualitats. Després mentre es parla hi haurà Kafeta.

Dissabte 28 de novembre

A les 18 h xerrada-debat. Es presentarà i farem debat del lli-bre “Bienvenidos a la màquina”. Veure ressenya del llibre en aquest número del pèsol negre.

[Barna] Plataforma Pedro Alvarez www.plataformapedroalvarez.com

Dijous 26 de novembre

A les 19 h: Al centre cívic de Sant Martí estrena d’un documental sobre Pedro Alvarez, teatre “per-sona” i actuació de Flamenco. Tot gratuït.

aquest desenvolupament tecnològic dirigit cap el control està signifi cant una pèrdua de privacitat en la vida de les persones sota la premissa de “si no tens res a amagar, no t’has de preocupar de res”. L’objectiu del con-trol és el d’anul·lar l’autonomia i/o el dret a decidir de les persones per elles mateixes, inculcant-nos el pensament únic que sustenta al capital i on no-saltres esdevenim explotades.

Alguns exemples de noves formes de control les trobem en els milions de càmeres que hi ha pels carrers, l’implantació de xips a les persones per prevenir possibles segrestos, xips als cervells de les rates per teledirigir-les com a un cotxe de radiocontrol, la biometria – que és la fi sonomia de cada persona, que és única – que ser-veix per detectar els “pecadors”, xips i numeració per a tots els productes d’ús quotidià, informació de les tar-getes de clients que serveixen per sa-ber els gustos dels consumidors i es-tudis de mercat,... tot amb l’objectiu de garantir l’ordre i control de la po-blació en una societat plena de con-tradiccions ja que la llibertat que ens venen comença assumint que estaràs controlat per algú i que davant d’això no hi ha res a fer ni dir.

De memoria (I). Los comienzos de 1970 en ToulouseJean Marc RouillanVirus editorial, 2009

Pep i tu Berga, novembre de 2009

Jean-Marc Rouillan és un revolucio-nari que escriu molt bé. Té moltes coses a explicar i, sens dubte, sap com fer-ho. Amb la lectura d’Odio las mañanas (Llaüt, 2004) moltes vam quedar entusiasmades no només per les interessants i variades històries vis-cudes que ens explica sinó també per

Començant des de la implemen-tació arquitectònica de panòptic a les presons fi ns a les últimes tecnologies ja en fase de prova o inclús implementació, passant pel joc de paraules i la utilització de les mateixes en pro d’una ciència que cada vegada més es veu com a la salvació (com a una nova re-ligió). En poc més de 360 pàgines el llibre ens fa un acostament real i profund sobre el que ja tenim a sobre i ens deixa intuir tot allò que, tot i sembla ciència-fi cció, està ja en un procés molt avançat a la realitat. Sense la intenció de crear més por i/o paranoia que ens anul·li i si la d’intentar fer entendre una lògica capitalista de control total, ens fa pensar en la recerca d’estratègies, ja siguin col·lectives o individuals, per po-der superar el control total al que estem sotmeses.

la manera tant àgil i cinematogràfi ca en què ho fa i per la traça en combi-nar fi cció i realitat que demostra. La novel·la Paul de Épinettes o la mixo-matosis panóptica (Pepitas de Cala-baza & Llaüt, 2008) també va deixar un bon gust de boca.

Un cop confi rmada la seva qualitat li-terària, no en va la seva obra ha estat traduïda a diverses llengües, vull po-sar l’èmfasi en les històries viscudes que ens explica. I és que De memòria (I). Los comienzos: otoño de 1970 en Toulouse (Virus, 2009) és el primer volum de les seves memòries. De molt bon llegir, com els altres i amb la ban-da sonora de la cantautora confederal Dominique Grange. El llibre ens expli-ca les lluites estudiantils de Jean-Marc i el seu grup i de la resta de gent que es movia en aquells anys de revoltes juvenils i polítiques. Van acabar sent una mena d’agitadors professionals, això sí, tot barrejat amb l’hedonisme del moment històric i de la seva prò-pia edat. El llibre és molt interessant perquè es veu fi ns a quin punt es compromet amb la lluita i el seu pas en agafar les armes. Aquest fet defi -nitiu se’ns explica molt bé al llibre de manera que ens permet veure els dos tipus de lluita i els diferents tipus de compromís i, també, els falsos com-promisos. També és interessant com-parar qualsevol de les manifestacions que ens descriu i comparar-la amb la darrera a qual hàgiu participat (o dic pel control policial però sobretot pel nostre autocontrol). També destacar com ens descriu diversos «moments insurreccionals» i com veiem que sen-

se aquests moments és difícil la revolta i com sense organització no són possibles aquests mo-ments. Trenca tòpics vaja. Moltes ja esperem la traducció dels dos volums següents.

Podeu trobar aquest llibre a:

La Distri al carrer Puigterrà de Dalt 13 de Manresa.

El Centre d’Estudis Josep Ester Borràs al carrer del Balç 4 de Berga.

23

poesia i humor

I ara digues,

digue’m com

collons

i amb què

tremolarà déu

ai

l’esgarrifança

per abastar

un poc

de ploma buida

i abeurar-la

llengua a fora

cor estès

ganya dimònia

en qui sap

en quina deu

d’on ragi el trau

de mal

al món

sense barana

i digue’m com

llegit el broc

el raig coent

l’ànima mòlta

i el turment

direm la fressa

que fa l’aigua

i el color de mort

i tot.

blanca llum

23

10

09

AMB L’ULL DE DESPRÉS D’HAVER LLEGIT, PER EXEM-PLE, ‘NIT I BOIRA’ (DINS SEMBLAVA

DE SEDA I ALTRES CONTES DE MERCÈ

RODOREDA)

24

entrevista

Les millors de cada casa (Berga-Sallent-Manresa)

Si penses en la CGT de Sallent et vénen al cap tres o quatre persones. Una d’elles, en la que penses si tens un problema laboral, és el Pere. És el puntal del sindicat, al local del qual s’hi passa mitja vida. Aprofi tant que no sap dir que no i que és molt res-ponsalbe, com els d’abans, després d’anys de dir-ho, l’entrevistem.

Bon dia Pere, et volíem demanar... Tu ets nascut aquí a Sallent, oi?

Sí, sí... ja fa uns quants dies... En faré 63 demà. O sigui que demà 63 anys enrere era l’any 1946.

Llavors la teva família era d’aquí Sallent?

No, no... el meu pare, bé els meus avis paterns, van venir de Murcia, i el meu pare va estar a Murcia només fi ns al cap de deu mesos, llavors ja van venir cap aquí. La meva mare sí, la meva mare era de la Colònia Soldevila.

Llavors de què treballaven? La teva mare al tèxtil supo-so...

Sí, la meva mare al tèxtil i el meu pare també; tots dos al tèxtil. Ell va començar a treba-llar de «pinche» quan feien el pou de la mina d’aquí Sallent. Se li va matar un germà i un cunyat, i se’n va anar al tèxtil.

I tu vas anar a escola aquí Sallent?

Sí, a les escoles nacionals fi ns que vaig tenir 12 anys. I com que l’únic que havia après a les escoles nacionals era rebre castanyes i a trencar vidres jugant a pilota i com que van obrir el col•legi dels Padres, eepa! (i somriu), la meva mare va dir: Noi dos anys cap allà a veure si aprens alguna cosa!

A casa teu havien estat relacionats amb el Sindicat o l’anarquisme...?

Sí, sí..., però a veure... el meu pare era de les Joventuts Llibertàries, ell sempre em

deia —bé, quan va començar a parlar perquè va tardar a explicar res—. Jo devia tenir uns vint – i – quatre anys... M’explicaré una mica. El meu pare sempre m’havia dit que ell estava a les Joventuts Lliber-tàries perquè tenia equip de futbol (somriu), i a ell el futbol el portava boig. I és clar quan va esclatar la guerra lògica-ment se’n va anar voluntari amb divuit anys a la Columna Terra i Llibertat. La part de la meva mare no eren tant així, sí que eren d’esquerres però no tant... I jo, realment, el primer contacte que he tingut amb el sindicalisme és l’any 1975 quan començo a treballar a la mina. Quan es comença a discutir el conveni jo feia un any que hi treballava... Va coincidir també amb què es van començar a reunir antics cenetistes i llibertaris aquí Sallent; quatre o cinc persones entre altres el meu pare.

I és que el fet, tirant una mica enredera, el fet que el meu pare callés i no digués res, és.... El què tots ja sabem, no? Ell, s’acaba la guerra, fuig cap a França, està a Argelês, allà Argelês se’ls comunica que: Todo aquel que no tenga delitos de sangre pot tornar tranquil•lament. Torna tranquil•lament, perquè s’ho creu. I un ex company jugador de futbol però a la vegada forner el denuncia; diu que ha anat voluntari a la Columna Terra i Llibertat, i el detenen i se l’emporten a Algeciras tres anys a fer carreteres, fortifi ca-cions...

Tornant a l’any 75, quan en-tres en contacte amb la CNT

Sí, jo en principi, jo vaig entrar en novembre del 75 i a primers del 76 es comença a negociar un conveni col•lectiu. Eren els temps en què Comis-sions Obreres es reunien a la muntanya, que l’UGT a penes hi havia i a més els que ho portaven d’aquí la mina eren dos fi lls de Guàrdia Civils, que eren exfalangistes... I bueno,

comencem a treballar i a fi nals del 76 és quan comencen a arribar carnets. Quatre o cinc persones d’aquí Sallent van a Manresa amb el pare dels Cayuela que porta els carnets, que li porten de Barcelona. Organització com a tal no hi ha, al 75 organització no, com a mínim aquí Sallent. Hi ha uns carnets i és clar, darrere dels carnets es comença a parlar de si s’ha de trobar un local, etc. Llavors l’avi de l’Anna Sabater i jo es comencem a moure’ns i aconseguim que ens lloguin el local on encara estem.

Parla’ns de l’acte d’homenatge a Ramon Vila l’any 78

Allò va ser una idea del tio de la Sabaté, del Genís Sabaté, un noi que estava posat al sindicat, a la mina d’electricista,... tenia molt bones idees i feia funcionar a tothom. Ell es va cuidar d’organitzar-ho tot, va fer una placa,... la plaça del sindicat estava plena de bat a bat, però llavors va començar a arribar molta gent, policia, hi havia els grisos. Jo era qui havia fi rmat la petició de fer l’acte. L’acte havia de començar a les 10 del matí i consistia en anar a posar la placa (que després la veu posar vosaltres) on estava enterrat teòricament, que després es va saber, Ramon Vila. I a la plaça havia de venir la Federica i fer una xerrada. Quan faltava una hora per començar-ho tot, em criden del cuartel de la Guàrdia Civil. Estava pres de gent i de po-licia (com el dia de l’Agustín Rueda). Entro a dintre, parlo amb el Sargent i em diu que li havien comunicat per radio que «se suspende el acto». I jo dic «com que se suspen-de?” Allà hi ha mil persones! Com ho fem això! Deixa’ns deu minuts i desconvoquem. Ell es va enrollar i els deu minuts van ser mitja hora. Ells ens deien «es que hay unos con gabardinas» i els dèiem que això no era problema

nostre, nosaltres fem un acte. I ens van donar deu minuts, que van ser més. Però la placa no la vam poder posar, va ser un desgavell.

L’Agustín havia estat mai al sindicat?

Nosaltres vam començar a repartir carnets, molta gent demanava carnets, es van repartir carnets a dojo, ningú va cotitzar mai però... que l’Agustín tingués un carnet del sindicat d’ofi ci de Sallent és possible...

Però la tasca de l’Agustín va ser més aviat cultural i social que laboral?

L’Agustín va començar molt abans que tot això. L’Agustín tenia un caràcter!, jo treballava al masover que havia co-mençat una petita empresa als baixos de casa seva i a la vaga de la mina del 72, van córrer els piquets per tot Sallent fen tancar empreses, van venir allà «conyo, que no sé que» dient garbotots i nosaltres «tran-quis» i persiana avall! Va ser en aquell moment que vaig parlar amb ell. Jo no militava al sindi-calisme. Jo començo a entrar en el sindicalisme a principis del 76 quan entro a treballar a la mina i ja es parlava del con-veni. Allà és quan el conec jo, ell ja venia de tota la història del moviment de la colònia pel pas subterrani del 72, 73...

Aleshores, diguéssim que tu comences al 75... I t’hi agafes fort?

Sí que m’hi agafo fort, perquè jo vulguis o no conec la vida del meu pare i sóc de les persones que no he callat mai, encertar-la no, però callar no he callat i allà a la mina vam coincidir amb el Cabañas, amb el Genís a la fàbrica, amb el Pastor i anaves xerrant una mica.. i tots aquests, més que jo tenien nocions de la CNT. Jo a un lloc si m’hi poso hi sóc i sinó no hi sóc, i va anar així.

PARLEM AMB… PERE GINER

L’ÀNIMA DE LA CGT DE SALLENT

Hi va haver l’auge d’efervescència del 78 i 79, però i als anys vuitanta?

Del 77 cap als vuitanta com es va poder, fi ns al Vè congrés. Jo no he vist en la meva vida un congrés com el de la CNT de l’any 79 a la Casa de Campo. Allò era una «fàbula», era un congrés organitzat «a lo grande». Quan al 79 la CNT va decidir no presentar-se a les eleccions es van obrir «fardus» de xampany a CCOO perquè contaven que obtindríem un 25 per cent del vots.

I com veus l’evolució a l’Alt Llobregat, tan de l’anarquisme com del mateix anarcosindicalis-me?

Això segurament ho contestarem millor els de Berga. Jo estic molt endinsat en el tema laboral i com diu la dita castellana: els arbres no et deixen veure el bosc. Però en el tema laboral fatal. És que les tesis semiconserva-dores, socialdemòcrates estan, estan,... La gent vol cobrar cèntims i quants més millor, i no importa de quina manera.

I com veus per tan el futur?

Jo crec que no està mala-ment, perquè des de què vaig conèixer la gent de la SAC, que fa molts anys van venir aquí, van venir a les mines, i ens van explicar la seva situació a Suècia, etc. Un sindicat petit, al seu rollo. Jo també he cregut que la CGT o la CNT no podien ser gaire més que el plan de la SAC, és a dir un sindicat petit, petit però no ínfi m, perquè llavors si ja no et respecten enlloc...