Universitat Rovira i Virgili

Descripció Geogràfica de la Península Ibèrica

Història Antiga de la Península Ibèrica

URV

15/03/2016

Analisi de la superfície de la Península Iberica i la seva corresponent activitat humana durant el I mil·lenni anE.

ÍndexIntroducció...................................................................................................................................3

Descripció física............................................................................................................................4

Diferències geomorfològiques.....................................................................................................8

Principals jaciments arqueològics..............................................................................................15

Conclusió....................................................................................................................................18

Mapes........................................................................................................................................19

Bibliografia i Webgrafia..............................................................................................................22

2

IntroduccióLa Península Iberica es troba al sud d’Europa, envoltada pel Mar Mediterrani i l’oceà Atlàntic, els quals s’uneixen al sud d’aquesta a través de l’estret de Gibraltar. Limita al sud amb Marroc, és a dir, amb el continent africà, i al nord amb França a través de la serralada dels pirineus, la qual connecta la península amb la resta de continent.

La península té uns 583 832 quilometres quadrats de superfície. El seu punt més alt és el Mulhacén, amb una altitud de 3482 metres. El riu més llarg és el Tajo, amb una longitud de 1007 quilòmetres.

La seva topografia és caracteritza per estar formada principalment per un altiplà, anomenat Meseta central. Aquest ocupa 400.000 km² de superfície a una altura aproximada d’uns 600 metres sobre el nivell del mar. El seu litoral és rocós, sobretot al les zones del nord, nord-est i nord-oest. D’altra banda, les àrees de l’est i del sud formen un relleu més suau.

La Península Ibèrica, però, no ha sigut sempre percebuda de la mateixa forma. Fa més de dos mil anys ja es realitzaren descripcions sobre el seu territori i les seves gents, cosa que ens mostra com els estudiosos de l’època veien aquesta terra i les poblacions que hi habitaven. Tanmateix, la península ha sofert canvis des de que es van realitzar els seus primers estudis, cosa que permet observar l’evolució que ha tingut lloc durant aquest període de temps.

Per tant, el propòsit d’aquest treball és realitzar una recerca sobre cóm va ser la Península Ibèrica durant el I mil·lenni a.n.E. Per fer-ho, disposem de diverses fonts que permeten interpretar el període a estudiar. Aquestes són la arqueologia i els documents, com els textos literaris, la numismàtica i la epigrafia. Totes dues és complementen per extreure una bona conclusió. Les fonts documentals ens proporcionen una informació de caràcter més personal, és a dir, ens ajuden a comprendre com la gent de l’època entenia el seu món. Alhora, aquesta informació es corroborada, o de vegades no, per la arqueologia la qual aporta les mostres més materials sobre les poblacions que hi habitaren.

Amb tot això, aquesta àmplia interpretació de realització que s’ha donat a aquest treball em permet confeccionar-lo de la manera que em sembli més adient. Per tant, dividiré el treball es dos grans àmbits, el primer per a explicar com les fons antigues perceben la península en la seva besant més topogràfica, i l’altre per descriure la presencia dels diversos pobladors que l’ocuparen.

D’aquesta manera i seguint la descripció que dóna l’Institut d’Estudis Catalans sobre Geografia1, pretenc descriure la superfície del territori juntament amb la seva activitat humana. Tot i això, avanço que el segon punt serà una aproximació, ja que mil anys és un període massa ampli per descriure tota l’activitat humana al complet.

1 Definició del terme Geografia de l’IEC: Ciència que descriu i estudia la superfície de la Terra i la distribució espacial dels diversos fenòmens, sobretot els relacionats amb la presència i l’activitat humanes.

3

Descripció físicaLes fonts literàries no aporten cap escrit que provingui dels pobles que habitaren la Península Ibèrica abans de l’arribada dels grecs i romans. Per tant, les fonts, gregues o romanes, aporten una descripció física de la península amb una visió llunyana, és a dir, descriuen una nova terra descoberta que no els és pròpia ni coneguda. Tot i això els textos són força fidedignes a la realitat topogràfica.

Durant els segles V, IV i III a. C., l'època de menor nombre de viatges dels grecs, les notícies que té el món clàssic sobre la península Ibèrica són bastant vagues i de vegades fins a falses. Però ja en segle III a. C., amb la conquesta romana hi ha una certa facilitat per moure's, per viatjar amb major seguretat per mar i per terra, a més de que els savis hel·lenístics del moment es van manifestar ansiosos per aprendre i rectificar els possibles errors del passat.

A l'arribada dels romans a la península ja es considera com Iberia tota la costa del Mediterrani.

Els grecs coneixien molt bé punts molt concrets com l'estret de Gibraltar, que ells cridaven Stelai (se sobreentenia Heracleous). Stelai és «columnes» en grec, per això els romans ho van traduir i van cridar al lloc Columnae Herculis («Columnes d'Hèrcules»). Coneixien també els Pirineus, que cridaven Pyrene, en singular, encara que tenien una idea poc real de la seva orientació, que creien que era de nord a sud.

La referència geogràfica més antiga de la Península Ibèrica la trobem a la Ora Maritima d’Aviè, datada del segle IV anE. Es tracta d’un poema en vers basat en vàries fonts i que possiblement descriu l’anomenat Periple Massaliota (segle VI anE). Descriu les costes europees, mitologies, i principals ciutats. Comença amb una descripció de l’oceà i va avançant cap a l’est. En arribar a la Península Ibèrica nombra, per exemple, els rius Tajo, Duero i Guadiana.

Pero hasta Pirene, desde las Columnas de Hércules, desde el abismo marino Atlántico y el límite de la costa del Céfiro, una nave rápida tiene una carrera de siete días. (Vers 174).

En aquest fragment Aviè descriu els Pirineus (Pirene) i l’estret de Gibraltar (Columnes d’Heracles). A més, el vers mostra indirectament la distància que existeix de nord a sud de costa peninsular, fent esment del temps que triga una nau a recórrer-ho. Tot i això, l’autor no dóna una nom específic per determinar el territori que està acotant.

Seguint cronològicament trobem la referència de Polibi a les seves Historiae, datada del segle II anE. En aquesta obra l’autor pretenia fer una descripció de la costa mediterrània així com dels seus pobladors.

" Se llama Iberia a la parte que cae sobre nuestro mar, el Mediterráneo, a partir de las columnas Heracleas. Mas la parte que cae hacia el mar exterior, el Atlántico, no tiene nombre común a toda ella, a causa de haber sido reconocida recientemente. " (Polibi, Historiae).

4

Polibi pretén descriure què ocupa el territori anomenat Iberia. Cal aclarir que en època de l’autor Iberia era sols la part costera banyada per la Mediterrània. D’aquesta manera no ofereix una nomenclatura per a la part Atlàntica, ja que l’estret de Gibraltar representava la fi del món conegut.

Entre els segles I i II anE hi ha les cites de Artemidor d’Efest i Posidoni.

" Desde los Pirineos hasta las cercanías de Gadeira y la tierra de la miel todo el país se denomina igualmente Iberia e Hispania. Los romanos lo han dividido en dos provincias. A la primera provincia pertenece la región que se extiende en total desde los montes Pirineos hasta Nueva Karthago y Kastolon y las fuentes del Betis, a la segunda provincia pertenecen las tierras hasta Gadeira y toda la región de Lusitania. " (Artemidor d’Éfeso).

A partir del segle III, l’arribada i domini dels romans introdueix el terme “Hispania”. La dicotomia existent per denominar la península, fa que autors com Artemidor d’Efest aclari la confusió i expliqui el territori que s’inclou sota tos dos termes. Artemidor fa refe`rencia als Pirineus i a Gadeira, mantenint la nomenclatura grega per denominar Càdis. A continuació fa referència a la divisió política que ha esdevingut amb la arribada del domini romà. Una provincia inclou els Pirineus fins al riu Guadalquivir (fuente del Betis), i la segona les terres de Càdis i Lusitània.

“El primer país de todos hacia oeste es Iberia. Ella es parecida a una piel de buey, cuyas partes que corresponden al cuello caen hacia la Céltica”. (Posidoni).

En la seva cita, Posidoni va més enllà de delimitar el territori que es relaciona amb els noms d’Iberia o Hispania. En aquest cas, l’autor dóna una nova dimensió geogràfica aportant una visió que actualment diríem des de l’espai. D’aquesta manera, relaciona la forma de la península amb una pell de bou estirada, donant com a referència l’actual Galícia.

Però la principal informació geogràfica de l’antiguitat sobre la Península Ibèrica la proporciona el geògraf i historiador grec Estrabó. Amb la seva obra Geografia, datada del segle I anE, presenta una descripció detallada de món tal i com se’l coneixia a l’antiguitat i representa un gran valor a causa de les seves extenses observacions. Pel que fa a la nostra península, Estrabó mai va visitar-la, de manera que es basa d’altres fonts que en parlen per descriure-la. Les seves acurades descripcions han servit per realitzar mapes que mostren la imatge del món a l’Edat Antiga.

5

Reconstrucció d’un mapa d’Europa segons Estrabó.

La primera parte de ella (Europa) es, como decíamos, el occidente; es decir, Iberia; ésta, en su mayor extensión, es poco habitable, pues casi toda se halla cubierta de montes, bosques y llanuras de suelo pobre y desigualmente regado. (Estrabón, Libro III).

Con el nombre de Ibería los primeros griegos designaron todo el país a partir del Rhodanos y del istmo que comprenden los golfos galáticos; mientras que los griegos de hoy colocan su límite en el Pyrene y dicen que las designaciones de Iberia e Hispania son sinónimas. (Estrabón, Geografica III, 4, 19).

" Algunos dicen que las designaciones de Iberia e Hispania son sinónimas, que los romanos han designado a la región entera (la península) indiferentemente con los nombres de Iberia e Hispania, y a sus partes las han llamado ulterior y citerior " (Estrabón).

" Iberia se parece a una piel de toro, tendida en sentido de su longitud de Occidente a Oriente, de modo que la parte delantera mire a Oriente y en sentido de su anchura del septentrión al Mediodía " (Estrabón).

Estrabó localitza espacialment Iberia al extrem més occidental d’Europa. S’observa la visió errònia de la península com una terra erma que no favorable per a ser habitada. Es curiós el tractament que dóna com a terra salvatge, tota ella conformada per boscos muntanyes i prats.En la cita següent l’autor fa referència, com autors anteriors ja havien fet, del que compon la denominació territorial d’Iberia. Es veu com aquest terme va prevaldre per sobre d’altres denominacions territorials, esdevenint homogeni per designar tota la costa des del gols de Càdis fins els Pirineus.A continuació passa a parlar de la dicotomia existent Iberia-Hispania. Nombra com els romans es refereixen indiferentment al territori amb tots dos termes. A més, aporta informació de la primera divisió política que aquests fan de la península, dividint-la entre la Hispania Ulterior i Citerior.Seguidament, com veiem anteriorment amb Posidoni, Estrabó es refereix a la forma que pren la Península Ibèrica des de l’espai, amb forma de brau. Aquesta és orientada d’una forma més acurada que l que nombra Posidoni.

6

Finalment, tenim el testimoni d’Apià, un historiador romà d’origen grec. Aquest realitza una obra un redacta la història de Roma des de la seva fundació fins la mort de Trajà. En la seva obra, Historia Romana, datada del segle II també tracta la Península Ibèrica. Pel que fa al tractament d’aquesta, li dóna un caràcter etnogràfic. Possiblement la consolidació de la romanització de la península així com el mateix origen peninsular de l’emperador Trajà, fan que tingui una visió molt més benèvola que la que veiem anteriorment amb Estrabó.

El tamaño de Iberia, llamada ahora Hispania en lugar de Iberia por algunos, es grande e increíble para tratarse de un sólo país, cuya extensión es de diez mil estadios y su longitud es igual a su anchura. (Apià, Historia romana).

S’observa a la cita com la continuada romanització del territori ha anat suprimint el terme Iberia dels grecs en favor d’Hispania, el qual era molt més comú entre els romans. Amb una descripció que exalta clarament la regió aporta una nova visió de la forma de la península. D’aquesta manera, Apià no descriu una forma de pell de brau sinó que aporta una descripció de forma quadrangular.

Des de antic els grecs coneixien la península ibèrica i la seva ubicació, sobretot la seva part mediterrània així com les seves longituds de costa. Posteriorment se li passa a referir com a Iberia, nomenclatura que tenia origen en la costa de Huelva i que posteriorment s’expandí per a tota al casta mediterrània. La zona atlàntica queda una mica desconeguda a causa del pensament que més enllà només hi ha un gran mar ple de monstres. Non plus ultra.Amb la romanització conviu el terme grec Iberia amb el romà Hispania. Tot i això l’origen del terme no té un origen clar ja que no és d’arrel llatina. S’ha suposat que podria ser fenici. Hispania és dividida políticament en dues: Citerior i Ulterior. Amb el pas del temps es passa a voler establir una forma a la regió peninsular per ubicar-la en el mapa. D’aquest anàlisi podem extreure que els grecs, a través els periples i demés viatges van ser capaços d’establir una primitiva però aproximada descripció geogràfica de la Península Ibèrica. Coneixien els seus principals elements tot i que a vegades amb distorsió. Per exemple, creien que la serralada del Pirineus anaven del Nord a Sud. Les seves descripcions es veien marcades per cert etnocentrisme, tractant a les noves terres de salvatges. A més, les descripcions romanes apareixen sempre que entra en escena l’acció romana. No existeix descripció que no sigui feta perquè és l’escenari de les accions dels romans. Aquests, amb la conseqüent romanització aporten una imatge de la península més agradable que la que mostraven els grecs. La màxima expressió d’aquest fet es deu a la pujada al poder d’emperadors hispans com Trajà, amb lo que els geògrafs edulcoren la imatge de la terra del mandatari.

7

Diferències geomorfològiquesEls continents de la Terra es formes durant milers de milions d’anys que transcorren amb les diverses eres geològiques. En arribar a la Era Quaternària, la qual vivim actualment, la Península Ibèrica es troba situada en el seu lloc actual i les seves principals formacions geològiques ja existeixen quasi iguals que en la actualitat.Tot i això, encara que sembli un període de temps relativament curt, alguns aspectes de la península no són iguals que durant el primer mil·lenni anE.

La xarxa hidrogràfica que s’ha anat formant erosiona el terreny transportant grans quantitats de material. Aquest omple les depressions dels rius esdevenint terrasses o noves formacions a les desembocadures. També cal assenyalar l’activitat del mar con a transportadors o destructora de sediments.

Per tant, la principal diferenciació del paisatge entre l’actualitat i el primer mil·lenni és l’activitat hidrogràfica de transport de sediments.

És doncs durant aquesta època que apareixen les formacions de relleus plans costers, les marismes de Huelva i el Guadalquivir, el Delta de l’Ebre, l’Albufera de València, la màniga del Mar Menor i altres istmes de formació recent com a Càdis i a Penyiscola.

Per posar alguns exemple sobre aquest fet, el Delta de l’Ebre era pràcticament inexistent durant el I mil·lenni anE. És durant aquest període i fins l’actualitat que els sediments, da manera que trobaríem la desembocadura del riu a l’altura de l’actual Amposta aproximadament. D’aquesta manera els mariners fenícies que comerciaven al nord-est de la península i recorrien el Riu Ebre el trobarien molt diferent a l’actual. Aquests tenien dificultats per remuntar-lo, precisament a causa de l’acumulació de sediments al tram final del riu. Hagueren d’utilitzar vaixells de casc pla per no tocar el fons amb la quilla.

Un altre exemple el trobem a la desembocadura del Guadalquivir. En lloc on es situava l’antiga Tartessos era molt diferent a l’actualitat. A la desembocadura del riu hi havia un gran llac, anomenat Llac Ligur o Ligustinus. Era a través d’aquest que les aigües fluvials arribaven a la mar de l’antic Golf Tartèssic. L’arrossegament de sediments per part del riu va fer que poc a poc la llacuna s’anés assecant i la terra anés guanyant terreny al golf. D’aquesta manera el riu passà a tenir un accés directe al mar. Així doncs, les restes arqueològiques de poblats que en la seva època tenien accés al mar, actualment les trobem al interior. A aquesta transformació cal sumar la del pròxim golfs de Càdis.

Per tant, cal estar atent a aquest canvis geomorfològics quan llegim fonts clàssiques que ens parlen sobre el territori. El contemporanis expressaven el terreny de la forma que ho veien i la majoria d’accidents geogràfics són pràcticament iguals en l’actualitat.Tot i això, aquestes formacions més recents, com deltes o albuferes, presenten canvis significatius que cal tenir en compte per fer una bona interpretació sobretot en arqueologia del paisatge.

8

Descripció Política

Entorn a l’any 1000 anE la Península Iberica entra a l’edat del ferro gràcies a dos grans fets: les invasions celtes i les colonitzacions de pobles de l’orient mediterrani que estableixen les primeres factories comercials. Els celtes arribaran a la península a través dels Pirineus expandint la metal·lúrgia del ferro i la cultura dels camps d’urnes, com en el cas de Catalunya. D’altra banda, els fenicis arribaran a través de la Mediterrània ocupant punts de la costa sud i de llevant. Tot i que funden ciutats importants com Gadir, fundada per fenicis procedents de la ciutat de Tir, la seva influencia serà modesta fins a l’aparició de Cartago, al nord d’Àfrica, el 826 anE. També hi trobem els grecs que arribem a la península procedents de Marsella, una colònia fundada anteriorment. D’entre els grecs,foren els mariners foceus els que s’establiren a la mediterrània occidental. Trobem fundacions a la península com Roses i Empúries.

Aquesta confluència de societats: la cèltica indoeuropea i la del mediterrani oriental, juntament amb restes supervivent de cultura autòctona sembla haver confluït a la vall del Guadalquivir. En aquest lloc privilegiat es funda la ciutat de Tartessos.

Es creu que la zona d’influència tartèssica s’organitzava a través de ciutats estat. Es tracta d’una regió d’influència oriental, bàsicament fenícia. La seva base econòmica era l’agropecuària, la qual es sumava a l’exportació de plata i coure, i el comerç de l’estany que feien amb la regió d’Harmònica.Els tatèssics, afins als ibers, ja estaven a la península des de feia temps, però entren en contacte amb els fenicis a través de Càdis. La seva època de plenitud fou entre el 630-550 anE, durant el regnat del mític rei Argantoni. La influència tartèssica anava des de la desembocadura del Guadiana fins la del Jùcar. Tot i això, quan Cartago comenci la seva expansió mediterrània, Tartessos anirà en declivi, tot i que no es tenen clares les seves causes directes.

Los habitantes de Focea fueron los primeros griegos que llevaron a cabo navegaciones lejanas; fueron ellos quienes descubrieron el golfo Adriático, el mar Tirrénico, Iberia y Tartesos; no navegaban en barcos redondos, sino en pentecónteras. Una vez llegados a Tartesos, lograron la amistad del rey de los tartesios, llamado Argantonio, quien reinó en Tartesos durante ochenta años y vivió un total de ciento veinte. Los focenses ganaron de tal forma la amistad de este príncipe que, inmediatamente, les invitó a dejar Jonia para venir a establecerse en la región de su país que ellos quisieran y, al punto, instruido por ellos acerca del avance de los persas, les dio dinero para fortificar su ciudad con una muralla. (Herodot)

A partir del segle VI anE, una nova ona migratòria celta procedent del baix Rhin i Frisia enceta una segona Edat del Ferro a la Península Ibèrica, esdevenint diverses àrees culturals. Aquesta nova migració es realitza a través del passos pirenaics més occidentals i s’estén cap a Galicia. Portugal, la Meseta i el Sistèma Ibèric. Es en aquest últim indret i en l’alt i mitjà Duero on es fusionaran amb la població autòctona, els íbers, donant llc a l’aparició de les tribus anomenades celtiberes.

9

Els pobles celtes van deixar la seva empremta als jaciments denominats hallstàttics i post-hallstáttics. A la Meseta oriental aquests tipus de jaciment sorgeix a partir de la cultura celtibera, mentre que a la zona occidental apareix la cultura dels “berracos”. El desenvolupament és paral·lel a les cultures iberes de Catalunya i Llevant. Les poblacions del sud i del centre escapen a la celtització per ja estar iberitzades, així com els nuclis descendents dels pobles franc-cantàbrics (àsturs, càntabres, vàrduls, autígons i vascons), els qual van mantenir les seves formes de vida fins la romanització.

Aquesta aparició de diversos pobles forma un mosaic de cultures gens homogeni. Es pot dividir la península en vuit àrees fonamentals.2 Al sud hi destaca l’àrea tartesio-tudetana, la més rica i civilitzada de l’època, juntament amb la llevantina o mediterrània també de gran prosperitat. L’auge d’aquestes cultures es deu al contacte amb els pobles colonitzadors del Mediterrani oriental.També força desenvolupada però amb menor mesura es la zona lusitana, la qual es distingeix per un notable desenvolupament agrari. Els seus excedents agrícoles els hi permetien efectuar intercanvis comercials amb Tartessos i rebre influència de la seva cultura. Les altres zones eren més primitives i poc desenvolupades en diversos graus. La cultura de pastura abarcava un territori ampli, ja que s’estenia des de la Meseta fins els Pirineus.Al nord hi trobem la particular cultura matriarcal del Cantàbric i al nord-oest, la cultura col·lectivista del pobles de la vall del Duero.Els pobles del sud i de llevant utilitzaren formes de govern de tipus monàrquic, a vegades de tradició molt antiga, com Tartessos. Van desenvolupar una vida urbana amb un ordre socio-econòmic on destacaven petites elits aristocràtiques. Per contra, els pobles del centre i del nord van conservar les seves peculiaritats econòmiques i socials, amb unes organitzacions de tipus gentilici o tribal. Per exemple, no disposaren d’un alfabet fins la seva romanització.

El caràcter divers dels pobles que vivien en aquestes àrees és el resultat d’un dilatat procés històric de formació que s’inicia a la prehistòria i que evoluciona a través de les diverses aportacions culturals foranies.

Gràcies a les fonts antigues, gregues i llatines, és coneix el nombre de pobles que ocuparen la Península Ibèrica durant el I mil·leni anE. Tradicionalment, s’ha parlat de dos grans grups ètnics: els ibers i els celtes. Els primer procedien del sud, de l’Àfrica septentrional (es creu que el seu origen podria trobar-se al Caucas), mentre que els celtes procedien del nord. Tots dos pobles es fusionarien a la meseta donant lloc al celtibers.

Podemos hablar de cosas referentes a los que habitan la región del Kaukasos, los iberes. (Estrabó, Geografia II, 5, 12).

La segona onada migratòria de poblacions celtes (indoeuropees) al segle VI anE, procedents de centreeuropa, i els estímuls donats per les noves colònies gregues i púniques al litoral mediterrani, formen un quadre etno-demogràfic peninsular amb una gran amplitud de cultures i modes de via.

2 Divisó segons els treballs de J. Caro Baroja I P. Bosch Gimpera

10

Alguns pobles eren celtes purs, com els galaics, els turmódigs, els berons o els germànics. El grup étnic del ibers, surt del seu estancament cultural gràcies als contactes amb els altres pobles. Trobem així als turdetans, edetans, carpetans, indigetes, lusitans, lobetans, etc.

A més, com hem dit, la fusió dels anteriors dóna lloc a l’aparició de les anomenades tribus celtiberes, les quals habitaven una àrea extensa i irregular. Tenim doncs els arevacs, els lusons, els pelèndons, els tits, els bels etc. A tota aquesta llista s’ha se sumar una sèrie de pobles d’origen més antic, coneguts amb el nom de pre-íbers. Aquests són els càntabres, els cinetes, o els cuneus. A més, s’inclouen pobles que tenen una etnogènia encara desconeguda com els vascons i els caristis.

La regió meridional, al sud de Sierra Morena, era la més poblada d’Iberia. Tot i això, a partir del segle V anE, a penes queda rastre de l’hegemonia tartèssica. Al centre i al nord vivien els pobles seminòmades ramaders d’origen celta, els quals oposarien més resistència a la conquesta romana. Els autos clàssics destaquen als seus escrits la seva ferocitat i la importància de les dones en la vida en comunitat.

" Ágil, belicoso, inquieto. Hispania es distinta de Itálica, más dispuesta para la guerra a causa de lo áspero del terreno y del genio de los hombres " (Tit Livi).

Després de la I Guerra Púnica (264-241 anE), Roma queda com a potència hegemònica a la mediterrània nord-occidental, i s’apodera de l’illa de Sicília, imposant un elevat impost de guerra per als cartaginesos. Al senat de Cartago s’enfrontaven dues postures: la encapçalada per Hannon, partidari de l’expansió territorial només pel nord d’Àfrica per a no desobeir a Roma, i la d’Amílcar Barca, defensor de l’expansió per la Península Ibèrica. Aquesta última proposta és la que va sortir vencedora.

Per a compensar les pèrdues sofertes a causa de la guerra, Cartago decideix ampliar i consolidar les seves possessions peninsulars. La família Barca dirigeix tot un pla de conquesta del territori partint de les seves possessions al litoral del sud i de Llevant. Entre 237 i 218 anE, Cartago forma un imperi peninsular. En aquell moment, el territori peninsular estava repartit entre diversos pobles amb diversos graus de desenvolupament material, que formaven petites unitats polítiques. Ni tan sols l’àrea més desenvolupada del sud i del Llevant esdevenien entitats polítiques sòlides.

Amílcar Barca començà amb la presa de la ciutat de Gades (237 anE), conquerint tot el litoral meridional i la vall del Guadalquivir. Posteriorment. Amílcar funda Akra Leuke, destinada a ser una base militar, magatzem i capital política del territori. Al front de l’empresa, Asdrúbal i Aníbal substituirien a Amílcar. Aquests, realitzen campanyes militats i diplomàtiques per guanyar-se el favor de la població indígena. Per exemple, Asdrúbal es casa amb la filla d’un cap tribal.Consolidada la posició cartaginesa al sud-est, Asdrúbal funda Cartago Nova com a nova capital dels seus territoris peninsulars.

11

Anibal, per la seva part, realitza una arriscada expedició al centre de la Meseta (221-220 anE) arribant a les regions de Salmàntica i Arbocala. Travessa els territoris dels olcads, carpetans, oretans i vetons, per a fer un reconeixement del territori, firmar acords amb les elits locals, i contractar mercenaris per al seu exèrcit veient el nou i imminent conflicte que s’acostava amb els romans.

La II Guerra Púnica (218-201 anE) significa la fi de Cartago com a potència econòmica i militar, així com la irrupció de Roma a la Península Ibèrica.

La conquesta i ocupació d’Hispania per Roma es va realitzar en diverses fases.

La primera fase es correspon amb les accions bèl·liques realitzades pels romans durant la II Guerra Púnica. El 218 anE, Roma decideix enviar un cos expedicionari comandat per Cneu i Publi Escipió, per a combatre els cartaginesos mentre Anibal s’apropava a Itàlia des del nord. Desembarcaren a Emporion i establirem Tarraco com a base d’operacions.

Els romans van haver de vèncer la resistència d’alguns pobles ibers aliats dels cartaginesos. Tarraco es converteix des de llavors en el punt fonamental del moviments de l’Exercit romà.

Tot i els seus èxits inicials, el quals van permetre recórrer la costa llevantina i arribar al Guadalquivir, aquesta primera expedició romana fou un fracàs, ja que va ser aniquilada pels cartaginesos.

Un any després, una nova expedició romana comandada per Corneli Escipió desembarca a Emporion amb una poderosa esquadra i descendeix fins Tàrraco. Abans de dirigir-se cap al sud, estableix aliances amb les tribus iberes que anteriorment s’havien enfrontat a Roma. Així doncs, amb la rereguarda assegurada, Escipió conquereix Sagunt i Cartago Nova (209 anE). Consolidada la posició romana al llarg de la consta mediterrània, Publi inicia la penetració en direcció al Guadalquivir, on pren la ciutat de Baecula (208 anE). Escipió derrota els exercits cartaginesos enviats per fer-li front, i arriba fins a Gades (206 anE), la ciutat més antiga de la península.

Per a l’administració dels territoris recentment conquerits, Roma crea el 197 anE, dues províncies: la Hispania Citerior, que abarcava la costa llevantina i el tram final de l’Ebre, i la Hispania Ulterior, que incloïa la vall del Guadalquivir i la resta de costa mediterrània.

" La nación hispana o la Hispania Universa, no supo unirse contra Roma. Defendida por los Pirineos y el mar habría sido inaccesible. Su pueblo fue siempre valioso pero mal jerarquizado " (Luci Anneu Flor).

El senat romà no havia contemplat en un principi l’annexió d’Hispània, però amb la seva ocupació durant la II Guerra Púnica, decidiren emprendre un sotmetiment de la península.

Partint de les valls de l’Ebre i del Guadalquivir, els romans efectuaren duran mig segle una conquesta de la Meseta, cosa que donaria lloc a les guerres lusitanes i celtiberes.

12

Durant aquest avanç cap a l’interior, a la zona ja annexionada a Roma sorgiren revoltes de la població autòctona a causa dels abusos dels romans. Marc Porci Cató és enviat per pacificar el territori. Derrota a indigetes i bergistans i crea una àrea de protecció contra les incursions lusitanes i celtiberes.

Quan Cató abandona la península tornen les revoltes. Tot i això, amb l’arribada Tiberi Semproni Graco s’efectua una política benèvola amb les tribus conquerides, cosa que facilita la romanització de gran part dels celtibers. Així, el domini romà es va poder expandir per la Meseta i Ebre amunt.

La fase final de la conquesta romana de la Península Ibèrica pretén dominar la Celtiberia i Lusitania, esdevenint l’etapa més dura de la romanització del territori.

Les guerres celtiberes (154-133 anE) i les guerres lusitanes (154-137 anE) és desenvolupen quasi simultàniament, fet que es suma a una coordinació dels indígenes contra l’enemic comú. Els lusitans realitzaren incursions a la Beturia i al Guadalquivir. Llavors, els vetons es sumares a la causa.

Els lusitans varen sortir de les seves bases a Mons Herminius el 154 anE i començaren a pressionar als romans de la vall del Guadalquivir i baix Guadiana, arribant inclús al nord d’Àfrica. Les expedicions de càstig del pretor Ulterior Lúcul van augmentar la rebel·lió, que va trobar a Viriat com a cap carismàtic.Les seves incursions realitzades entre 147 i 139 anE per les terres carpetanes i cap al sud, van mantenir en perill diverses legions romanes, moltes de les quals foren derrotades estrepitosament. Sols després de la mort de Viriat, Roma va poder conquerir Lusitània sense grans esforços.

" Los hispanos (de Hispania) tienen preparado el cuerpo para la abstinencia y la fatiga, y el ánimo para la muerte: dura y austera sobriedad en todo (dura omnibus et adstricta parsimonia). [...] En tantos siglos de guerras con Roma no han tenido ningún capitán sino Viriato, hombre de tal virtud y continencia que, después de vencer los ejércitos consulares durante 10 años, nunca quiso en su género de vida distinguirse de cualquier soldado raso "

"[Los hispanos] prefieren la guerra al descanso y si no tienen enemigo exterior lo buscan en casa." (Pompeu Trogo).

Aquesta conquesta obre el camí cap a les terres els galaics, la qual havia estar recorreguda però no conquerida del tot.

A la zona superior del Duero la ciutat de Numancia, capital dels arevacs, els quals s’havien resistit des de feia temps a les expedicions romanes. Els celtibers contaven a demés amb el suport dels vacceus. El senat romà encarregà al pretor Escipió Emilià la conquesta de la ciutat. Aquest partí des de Tàrraco i posà setge a la ciutat rodejant-la pe la Meseta nord. La siutat resistí un llarg setge però va acabar somentent-se al domini romà.

13

La informació des de la caiguda de Numancia fins a les guerres civils romanes (133-82 anE) és escassa.

Per acabar cal nombra la conquesta de les Balears per part del cònsol Quint C. Metel, el qual posteriorment fundà les ciutats de Palma i Pollentia.

Penso que és pertinent acabar aquesta explicació sobre la evolució de la geografia política de la Península Ibèrica en aquest punt. A continuació es succeeixen els conflictes de les Guerres Civils romanes (82-72 anE) i (72-45), les quals entren dintre la cronologia que estem tractant, però penso que aquests fets ja signifiquen una nova etapa de la història romana.Si que és digne de menció que tot i el continuat avanç romà a la Península Ibèrica, no és conquereix plenament el territori fins uns anys després. Les guerres civils interrompen el procés de colonització peninsular, quedant com a pobles independents els asturs i els càntabres. Aquests, seran conquerits amb les anomenades Guerres Càntabres, entre el 29 i el 19 anE.Amb això acaba i es completa la conquesta romana de la Península Ibèrica.

Algunes cites referents al caràcter i cultura dels hispans:

" Beati Hispani quibus bibere vivere est "Traducció: «Dichosos los hispanos para quienes beber es vivir».

(Atribuida a Juli César).

" Esta Hispania produce los durísimos soldados, ésta los expertísimos capitanes, ésta los fecundísimos oradores, ésta los clarísimos vates, ésta es madre de jueces y príncipes, ésta dio para el Imperio a Trajano, a Adriano, a Teodosio " (Pacato).

“Todas las tribus de la montaña viven de manera sencilla, beben agua y duermen sobre el suelo desnudo. Los hombres llevan el pelo largo, como las mujeres; durante la pelea se lo atan con un frontal”. (Estrabó).

14

Principals jaciments arqueològicsGadir:

La ciutat de Gadir és un dels assentaments fenicis més antics d'Occident. Al primer quart del primer mil·lenni abans de Crist es van produir les primeres arribades de fenicis de Tir, fundant una colònia estable.

El jaciment es troba en el punt més alt de l'antiga illa d’Erytheia, la menor de l'antic arxipèlag gadità, per la qual cosa s'ha convertit en un important punt de referència per a les diferents interpretacions sobre la possible ubicació de l'assentament urbà de Gadir.

El jaciment s'estructura en diferents plànols que es corresponen a les diferents èpoques d'ocupació de l'assentament, destacant el traçat de carrers, habitatges i utensilis corresponents al segle IX anE. Es conserven un total de vuit habitatges distribuïts en dues terrasses i organitzades entorn de dos carrers pavimentats. Totes aquestes construccions han estat realitzades seguint el que es denomina arquitectura de la terra, és a dir realitzades principalment amb fang i argila.

Els carrers van ser pavimentats amb argila des que es van construir els primers edificis. És molt interessant com encara es pot veure moltes petjades fossilitzades de diversos bòvids, que van recórrer aquests carrers.

Emporion:

Els jaciments arqueològics d’Empuries es troben sobre el golf de Roses, al municipi de l’Escala (Girona), i són unes de les restes gregues més importants d’Espanya.La zona està formada per una planura afonada entre els rius Ter i Fluvià. No es tracta d’un únic nucli, sinó de tres ben diferenciats: Paliàpolis, Neàpolis i Ciutat Romana.

La ciutat vella, o paleàpoli, és a l'antic illot on avui hi ha el poblet de Sant Martí.

Vora la platja hi ha la neàpoli, la impressionant ciutat grega actualment del tot excavada: aquesta nova ciutat va sorgir de l'impuls de comerciants i mariners foceus cap al 575 aC, i es va ampliar ràpidament amb una àgora porticada i un port.

El 218 aC hi arribaren els romans, que hi instal·laren un campament militar. Amb el temps, aquesta ciutat romana s'uní amb la grega, i constitueix el tercer element del conjunt.

Per acabar, a redós de la nova ciutat es va instal·lar un poblat d'indigets, les ruïnes del qual no han pogut ser encara localitzades; amb tot, sembla que duia el nom d'Indike. Cap al segle II dC el conjunt fou progressivament abandonat.

15

Numantia:

Numància és el nom de la desapareguda població celtibera situada sobre el Turó del Queixal, a Garray, a set quilòmetres al nord de l'actual ciutat de Soria.

Empedrats amb cants rodats, els carrers s'orientaven en direcció est-oest, excepte dos carrers principals amb orientació nord-sud. Tots estaven dissenyats de manera que poguessin tallar el vent del nord. Posseïen una estructura entretallada. A cada encreuament, els carrers continuaven en el mateix sentit però una mica més a l'esquerra o una mica més a la dreta, amb la finalitat de que les cantonades de les cases tallessin el vent.

Les cases s'agrupaven en illes, tot i que s'alineaven aquelles més properes a la muralla. Les cases, d'uns 50 m², tenien tres habitacions. Les primeres llars cèltiques van ser de dues estades, i amb el temps es va afegir la tercera. A l'habitació principal, els numantins menjaven i dormien; empraven una altra cambra com a rebost i un tercer com a vestíbul i entrada.

Les llars eren de pedra, encara que hi havia elements de fusta, fang i palla; el sostre quedava constitut per trenes fetes amb la palla del sègol. Els numantins recobrien el sòl amb terra piconada per calentar l'ambient. Les cases eren càlides i acollidores.Un element interessant era la presència de corrals rectangulars, annexos a les cases.

Una muralla reforçada per diverses torres, amb quatre portes d'entrada i sortida, defensava als seus habitants, ja que es calcula que podien viure de manera permanent uns 2.000 habitants.

Los Villares:

El Poblat ibèric emmurallat Els Villares, anomenat també Antiga Ciutat Ibèrica de Kelin, és un jaciment ibèric d'unes deu hectàrees. Es troba situat en el que avui es coneix com el turó dels Villares, molt proper a l'actual població de Caudete de las Fuentes.

El jaciment arqueològic permet contemplar dues zones. En elles s'ha conservat la trama urbana de dues èpoques diferents: una protoiberica (segle VII anE) i una altra ibèrica plena (segles IV-II anE). A l'exterior, es pot veure un tram de la muralla. Les restes arqueològiques mostren uns habitatges allargats, separades en alguns casos per estrets passadissos, quasi sense divisions internes i amb una llar circular, plana o en cubeta. Els materials utilitzats són pedres i tova, amb les pedres es fabricava un sòcol sobre el qual es construïa una paret de tova. També s'han trobat restes de ceràmiques fetes a mà, algunes de les quals imiten peces a torn; s'han trobat escassos objectes de ferro en un lamentable estat de conservació; així com un reduït nombre de ceràmiques importades com àmfores i gerres fenici-occidentals, trípodes i vernís vermell.

Es van trobar monedes, asos i semis, que posen en relleu que Kelin va encunyar moneda pròpia durant un curt període de temps entre la segona meitat del segle II i començaments de l'I anE, destinada a usos locals i quotidians.

16

Castro de Santa Tecla:

El castro de Santa Tecla és un castro galaic i un lloc arqueològic que es troba en el contorn de la muntanya de Santa Tecla, de 341 metres d'altitud, en l'extrem més sud occidental de Galícia, en el municipi de la Guàrdia (Pontevedra). És un lloc privilegiat des del qual es domina tot el contorn de la desembocadura del Miño.

Seguint les últimes excavacions fetes es data la seva ocupació entre el segle I anE i el segle I, en un període en el qual el procés de romanització del nord-oest peninsular ja havia començat. El seu abandó coincidiria amb les reformes administratives dutes a terme pels emperadors de la Dinastia Flàvia.

Malgrat això el sistema constructiu reflecteix unes tècniques constructius molt respectuoses amb la tradició dels castros, amb un predomini gairebé absolut de construccions circulars enfront de les rectangulars, i poc influenciat per la presència romana, urbanísticament parlant.

De la totalitat de l'excavació, actualment només es visible un percentatge molt baix de la grandària estimada de l'assentament. La zona o barri orienta es troba cobert pels matolls i arbres i gairebé no és perceptible. Aquest estat d'abandó fa impossible el seu estudi. Això, unit a la inexistència d'una planimetria del jaciment, fa que sigui molt complicat l'estudi en conjunt del poblat.

17

ConclusióLa conclusió que podem treure d’aquest treball és que la Península Ibèrica esdevé una terra de confluència de cultures.

La seva situació entre Europa i Àfrica amb connexió al Mar Mediterrani facilita que sigui un punt de connexió entre pobles molt diversos a través de moviments migratoris.

Durant el primer mil·lenni anE, a grans trets, trobem en un primer moment a la cultura ibera, possiblement vinguda a través del nord d’Àfrica des del Caucas. Aquesta es consolida com a autòctona.Les migracions de celtes indoeuropeus, a través dels Pirineus, i de pobles d’orient, grecs i fenicis, a través de la Mediterrània, significaran una revolució al territori. Aquest nouvinguts portaran nous estils de vida i noves tecnologies, la metal·lúrgia del ferro com la més important.De la fusió de cultures apareixeran nous pobles que tot i que influïts pels anterior, superen amb gran mesura els seus predecessors. Així, sorgeixen els celtibers de la suma d’ibers i celtes. També sorgeix amb una forta hegemonia la cultura de Tartessos, gràcies a la influència fenícia sumada a la cultura autòctona.

El sorgiment de Cartago, colònia fenícia que supera la metròpoli, significa un nou canvi per a les poblacions peninsulars. Aquesta es disputarà la superioritat comercial mediterrània amb l’altra potència emergent, Roma. La victòria d’aquesta última afavoreix la incursió romana a la península i la seva posterior romanització.

Per tant, és a través d’aquest intercanvi etnogràfic que les diverses poblacions peninsulars han superat el seu estancament cultural. Podem dir per tant, que aquesta assimilació fou favorable per al desenvolupament tecnològic de la zona.

Cal lamentar potser no tenir informació sobre les poblacions autòctones de la mà dels propis habitants, ja que no és fins pacificar les revoltes hispanes que historiadors i geògrafs grecs i romans és comencen a interessar per descriure les poblacions prerromanes. Això implica una visió etnocentrista per part dels autors així com una descripció que fa referència a una terra i a unes gents bàrbares. A més, la descripció d’una zona o població autoctona es deu a l’acció romana sobre aquesta, és a dir, no s’escriu sobre una gent o zona per l’afany de descriure-la pròpiament, sinó que es pretén explicar com Roma l’ha derrotat i conquerit.

Cal esmentar finalment la dificultat que suposa per a l’època dissenyar un mapa mental de l’espai europeu. Sens dubte es tracta una gran feina.

18

Mapes

Colonitzacions gregues i fenícies.

19

Àrea d’influència de Tartessos.

Pobles prerromans de la Península Ibèrica.

20

Situació de la Península Ibèrica abans de la conquesta cartaginesa.

21

Imperi cartaginés a la Península Ibèrica.

Conquesta romana de la Peninsula Ibèrica.

22

Bibliografia i Webgrafia1. Mazquiz L. Historia Universal. Mapas Historicos y Cronologias. GeaCron. 2016.

Available at: http://geacron.com/home-es/?lang=es. Accessed March 14, 2016.

2. Kinder H, Hilgemann W, Hergt M et al. Atlas Historico Mundial. Madrid: Akal;

2007.

3. Lopez-Davalillo Larrea J. Atlas Historico De España Y Portugal. Madrid: Editorial

Sintesis; 1999.

4. Vicens Vives J. Atlas De Historia De España. Barcelona: Teide; 1973.

5. Caro Baroja J. España Antigua. Madrid: Ediciones ISTMO; 1986.

6. Bosch-Gimpera P. El Poblamiento Antiguo Y La Formacion De Los Pueblos De

España. Mexico: s.n.; 1944.

7. Estrabon - Wikiquote. Eswikiquoteorg. 2016. Available at:

https://es.wikiquote.org/wiki/Estrab%C3%B3n. Accessed March 15, 2016.

8. España - Wikiquote. Eswikiquoteorg. 2016. Available at:

https://es.wikiquote.org/wiki/Espa%C3%B1a. Accessed March 15, 2016.

9. ¿Quién nos cuenta algo de Iberia? | Historico Digital. Historicodigitalcom. 2016.

Available at: http://historicodigital.com/iquien-nos-cuenta-algo-de-iberia.html.

Accessed March 15, 2016.

10. Boveda A. Recursos Didacticos de Ciencias Sociales: EVOLUCION GEOLOGICA

Y GEOMORFOLOGICA DEL TERRITORIO ESPAÑOL.

Antoniobovedablogspotcomes. 2011. Available at:

http://antonioboveda.blogspot.com.es/2010/09/evolucion-geologica-y-

geomorfologica.html. Accessed March 15, 2016.

11. Costumbres de los antiguos pueblos hispanos segun Estrabon. Celtiberianet. 2016.

Available at: http://www.celtiberia.net/es/biblioteca/?id=196. Accessed 15/032016.

12. La fundacion de cadiz por los fenicios. wwwnationalgeographiccomes. 2012.

Available at: http://www.nationalgeographic.com.es/historia/grandes-reportajes/la-

fundacion-de-cadiz-por-los-fenicios_6853. Accessed March 15, 2016.

23