14 d’abril: fent14 d’abril: fent14 d’abril: fent14 d’abril: fent14 d’abril: fent

memòria, fas històriamemòria, fas històriamemòria, fas històriamemòria, fas històriamemòria, fas història

Subjectes transformadors per fer frontal neolliberalisme

editorialeditorialeditorialeditorialeditorial

Valorem molt positivament els

darrers esdeveniments,

com els de França contra la

CPE, que el Govern francès ha ha-

gut de retirar; degut a la importàn-

cia de les mobilitzacions populars.

Unes mobilitzacions que, espe-

cialment sobre la base de la unitat

i la fermesa dels sindicats, han

convergit en la mobilització dels

estudiants i joves en general, que

col.loquen els límits a les possibi-

litats de créixer del neoliberalisme

a Europa.

Volem subratllar també -i ensen

felicitem- els resultats electorals a

Itàlia. El Front democràtic s’ha so-

breposat, finalment, al feixisme

“fin de siècle”d’en Ber-lusconi.

Tot plegat són elements, entre

molts d’altres, que permeten

pensar que és possible construir

una altra Europa.

A Espanya la qüestió està situada

encara debatent-se entre fran-

quisme i democràcia, no en va

hem viscut uns anys de govern

franquista en democràcia i hem

vist, en aquell període, unretrocés

preconstitucional. Fins que els

vestigis del franquisme no desa-

pareguin del tot, la democràcia a

Espanya serà tutel.lada. És per

això que ara per ara, per a nosal-

tres, encara és en primer pla la

contradiccio entre franquisme i

democràcia.

La segona transició, que s’ha ini-

ciat amb el govern Zapatero, té per

a nosaltres extraordinària impor-

tància. Es tracta d’un govern amb

minoria parlamentària i amb el

suport de la majoria democràtica

del Parlament. Majoria plural i ex-

pressió d’interessos diferents.

Som conscients que el programa

del govern Zapatero és demòcra-

ta burgès, que vol expressar l’ali-

ança dels treballadors i treballa-

dores, les capes mitjanes i el ca-

pital moderat i que pretén apro-

fundir la democràcia. Nosaltres

hi donem suport però estem

atents a mantenir el caràcter so-

cial de l’Estat.

Vet aquí el eixos d’aquesta sego-

na transició:

1) El canvi en la política in-

ternacional, que passa per

recuperar independència.

2) La federalització de l’Es-

tat.

3) La Pau a Euskadi. Vital per

l’aprofundiment democràtic

d’Espanya i en particular

d’Euskadi.

4) La necessitat de resoldre els

drets cívic-republicans.

5) El manteniment del caràcter

social de l’Estat. Aquí volem

mostrar la nostra preocupació

per les lleis de fiscalitat i les llei

laborals que estan prenent cos,

perquè, per ara, no sembla que

es dirigeixin a mantenir el caràc-

ter social de l’Estat.

Pensem que la millor aportació

de les esquerres aun moviment

democràtic consisteix, d’una ban-

da, en esborrar completament les

restesdel franquisme, d’altra

banda, en saber construir un

model federal i social d’Estat

democràtic.

A Catalunya, l’actualitat per a no-

saltres és l’Estatut i la gestió de

govern en aplicació dels acords

del Tinell.

L’Estatut de Catalunya aprovat al

Parlament d’Espanya és, sens

dubte (i malgrat no ser el pactat

a Catalunya) millor que el del 79.

Significa un clar avenç institucio-

nal per a l’exercici de l’autogovern

i el desenvolupament econòmic,

cultural i social de Catalunya. Cal

subratllar, a més, que obre la ten-

dència federalitzant de l’Estat pel

que fa a les relacions entre

Catalunya i Espanya. I obre tam-

bé la possibilitat d’intervenir a les

institucions europees.

Des del PCC creiem que aquest

Estatutésun pas molt important pel

que far a l’autogovern. Destaquem,

també, positivamentel capítol refe-

rent al desenvolupament de la igual-

tat, de les llibertats i de la ciutada-

nia dels catalans, així com el nou sis-

tema de finançament que millora els

recursos disponibles. Aquest Esta-

tut és d’autogovern i solidari, mal-

grat les mentides dels ultracon-

servadors del nacionalisme espa-

nyol i el nacional-catolicisme, que

han mirat de tenyir-lo de

polèmicdes del començament.

Ara mateix es fa necessari, da-

vant dels processos de desloca-

lització i desindustrialització, un

pla per a la industrialització de

Catalunya que possibiliti l’ocu-

pació estable i que sigui soste-

nible.

Existeixen encara, però, diverses

preocupacions: una d’elles és la

violència de gènere, per a la que

és necessari aplicar, sempre, to-

lerància zero.

Celebrem i donem ple suport a

la celebració del 75è aniversari de

la proclamació de la 2ªRepública,

destacant els valors de fraterni-

tat i solidaritat que la van carac-

teritzar.

Per últim, assenyalar que els co-

munistes volem fer la reflexió so-

bre les circumstàncies internaci-

onals, europees, a l’Estat espa-

nyol i Catalunya, sobre l’actuali-

tat no nominal dels Fronts Popu-

lars que van ser els subjectes

transformadors i que van possi-

bilitar fer front al feixisme, obrint

pàgines noves de progrés al món.

Per la unitat dels treballadors

i treballadores i la unitat de

les esquerres!

Per la democràcia,la pau, el

dret al treball, els drets socials

i la solidaritat.!

El 14 d’abril ha estat el 75 aniver-

sari de la República. Una data per

continuar recuperant la història i

debatre sobre el futur. Aquest és

un any pel record, l’homenatge i el

compromís. Un record per uns

anys de polítiques d’igualtat, de

promoció del dret a l’ensenyament

públic, el treball, la salut i la terra;

un compromís per la laïcitat, la lli-

bertat, la igualtat, el federalisme i

la pau, que van suposar la procla-

mació de la II República. És una

necessitat per la fortalesa de la

democràcia recuperar aquella ex-

periència de llibertat, tot fent què

no s’oblidi que un cop d’estat fei-

xista va posar fi a la llibertat de

persones i pobles. Un homenatge

als que van fer front a l’aixecament

feixista contra la legalitat republi-

cana, als que van defensar la de-

mocràcia a la guerra civil, a les

persones repressaliades i assas-

sinades a la dictadura franquista,

als milers que van patir l’exili i els

que van lluitar en clandestinitat.

Però aquest homenatge i aquest

record republicà és també, per

EUiA, un compromís de present i

de futur. La República és història,

però el model d’estat el decidim

la ciutadania d’avui. L’opció repu-

blicana avui, no és el passat. És

un compromís per la democràcia i

la igualtat, és el convenciment que

la forma d’estat republicana és

més democràtica i moderna.

Si decidim sobre ajuntaments i

governs, perquè no sobre el cap

d’Estat? Si els diners públics es-

tan sota control, perquè no la fa-

mília reial espanyola? Si som iguals

davant la llei, perquè els borbons

tenen privilegis hereditaris? La

monarquia és una institució obso-

leta i a superar.

Jordi Miralles,

Coordinador general d’EUiA i

Diputat

NÚMERO 952

MAIG DE 2006

PREU 2 €

donadonadonadonadonaMés mesures contra laMés mesures contra laMés mesures contra laMés mesures contra laMés mesures contra laviolència de gènere.violència de gènere.violència de gènere.violència de gènere.violència de gènere.

moviment obrermoviment obrermoviment obrermoviment obrermoviment obrerRTVE: les xifres bogesRTVE: les xifres bogesRTVE: les xifres bogesRTVE: les xifres bogesRTVE: les xifres bogesde la senyora Caffarel.de la senyora Caffarel.de la senyora Caffarel.de la senyora Caffarel.de la senyora Caffarel.

catalunyacatalunyacatalunyacatalunyacatalunyaEUiA donarà el seu SÍEUiA donarà el seu SÍEUiA donarà el seu SÍEUiA donarà el seu SÍEUiA donarà el seu SÍal nou Estatut.al nou Estatut.al nou Estatut.al nou Estatut.al nou Estatut.

L’Avantprojecte de Llei dels

Drets de les Dones per a

l’Eradicació de la Violència

Masclista, comença a posar

fil a l’agulla, per iniciar el

que hauria de ser el principi

del final d’aquesta lacra que,

en aquest 2006, ja ha fet de-

senes de víctimes.

Estat espanyolEstat espanyolEstat espanyolEstat espanyolEstat espanyolCarta oberta de JavierCarta oberta de JavierCarta oberta de JavierCarta oberta de JavierCarta oberta de JavierCousoCousoCousoCousoCouso

culturaculturaculturaculturaculturaL’ànima del NobelL’ànima del NobelL’ànima del NobelL’ànima del NobelL’ànima del NobelHarold PinterHarold PinterHarold PinterHarold PinterHarold Pinter

internacionalinternacionalinternacionalinternacionalinternacionalItàlia i França, al puntItàlia i França, al puntItàlia i França, al puntItàlia i França, al puntItàlia i França, al puntde mirade mirade mirade mirade mira

El germà del càmera de Tele

5 assassinat per tropes ian-

quis a Bagdad, acusa, en una

carta oberta, la Justícia espa-

nyola de claudicar davant els

EEUU en haver arxivat la

denúncia pel crim del seu

germà, mort l’abril del 2004

a l’Iraq.

Un monogràfic ens acosta a

la figura d’aquest dramaturg

anglès, subversiu, irreverent,

irònic i genial que sempre va

assenyalar les injustícies i els

abusos de les grans potèn-

cies, com les que el seu pro-

pi Govern està cometent de

la mà de Bush.

Dos anàlisis i una entrevista

ens acosten als processos

que aquestes dues nacions

històriques d’Europa acaben

de viure. Tots dos, ben mi-

rat, protagonitzats per la

gent del carrer, que ha vol-

gut deixar clar que ja en té

prou...

I hi votarà sí perquè, malgrat

que no conté tot allò que

s’esperava, EUiA considera

que s’avança en l’autogo-

vern, que milloren moltes de

les competències que ja te-

nim i en le recoineixement

de més drets i deures dels

catalans i catalanes.

Els números no li quadren per

enlloc a la directora general

de RTVE: vol fer fora el 44%

de la plantilla, és a dir, més

de 8.000 treballadors, tot i que

els comitès d’empresa denun-

cien que RTVE encara no sap

quin model de televisió vol.

Pàgina 3)Pàgina 3)Pàgina 3)Pàgina 3)Pàgina 3) Pàgina 4)Pàgina 4)Pàgina 4)Pàgina 4)Pàgina 4) Pàgina 6)Pàgina 6)Pàgina 6)Pàgina 6)Pàgina 6) Pàgina 8)Pàgina 8)Pàgina 8)Pàgina 8)Pàgina 8) Pàgina 10)Pàgina 10)Pàgina 10)Pàgina 10)Pàgina 10) Pàgina 12)Pàgina 12)Pàgina 12)Pàgina 12)Pàgina 12)

Maig del 2006Avant2

Todo lo que la movilización de los trabajadores había conseguido históricamente (manteni-miento de la marca SEAT, plan industrial, reducción del volumen de despidos forzosos a la mi-

tad, mantenimiento de las condiciones salariales del Convenio Colectivo, etc) quedaensombrecido por la aplicación de despidos forzosos para centenares de trabajadores de SEAT.Desde el sindicalismo de clase tuvimos que enfrentarnos solos al dilema de tirar por la borda

todo lo avanzado o negociar las condiciones de reingreso de los despedidos, ante la ausencia deuna legislación laboral que lo permita.

SEAT: Crónica de un despido (masivo) anunciadoMiguel Ángel Montes (*)

Cada 12 años, en SEAT acontece

una reestructuración de empleo.

La de 1993 se saldó con 3000

despidos para mayores de 55 años

con una pensión actual inferior a

los 800 €/mes y 1.400 eventuales

"no renovados", según reza la

resolución administrativa.

Resultado de la política industrial:

mantenimiento de la marca, con un

recorte de empleo cercano al 50%.

Resultado de la política social:

inexistencia de medidas protectoras

con reingreso de los eventuales y una

prejubilación digna. Entre 1.981 y

1993, SEAT pasó de tener 32.000

puestos de trabajo a tener 13.000.

En el 2005, la "multinacional"

Volkswagen (VW) nos lanza la ofen-

siva de "Formotion", que busca sin

distinción (centro o periferia) un

recorte de empleo del 10% de todas

las fábricas en Europa.

Antes de agosto SEAT oficializó su

ofensiva: o recorte del salario o

recorte del empleo al 10%. Ante la

ofensiva del capital buscando recu-

perar los beneficios, no se escapa

nadie: ni siquiera influyó el hecho

de que VW y Audi presentaran

beneficios históricos.

No han cambiado nada las cosas

desde Marx: la crisis de la

acumulación de capital es estruc-

tural debido a la contradicción en-

tre el carácter social y a la vez

privado de la producción. Y lo

seguirá siendo mientras no se

cambie el orden social.

En esos momentos de ofensiva,

dentro de CC.OO. vimos la

necesidad de movilizar a los miles de

trabajadores de SEAT -donde

apenas teníamos aliados firmes- para

cambiar la correlación de fuerzas.

Unos ya habían participado en la

película de miedo titulada "después

del verano vendrán 1400 más" y otros

se desvinculaban de cualquier

campaña unitaria y masiva el 5 de

octubre, con una manifestación de

menos de 200 trabajadores/as del

"sector del auto". Los demás

proponían movilizaciones los

sábados por la tarde sin

convocatorias de huelga. Así que con

semejante "artillería pesada" no se

iba a mover ni un ápice la amenaza

que se cernía de 1.346 despidos,

chantaje con vender la marca y el

futuro industrial de SEAT.

Tras nuestra insistencia cerril lle-

gó la plataforma unitaria ofreciendo

un plan social y llegaron también

las asambleas con paros, corte de

autovía y ronda, huelgas generales

(excepto en Centro Técnico, donde

UGT se desmarcó) y las

movilizaciones multitudinarias en

Barcelona ante la Generalitat.

Durante los dos meses en los que

vivimos todo eso, hubo tiempo para

la intervención política, pero se ago-

tó el plazo: un dos de diciembre al-

guien manifestó en una rueda de

prensa lo que un responsable de re-

laciones laborales de la Generalitat

ya anticipó en septiembre, "el pro-

blema laboral no es un tema de fon-

do". Lo dijo en relación a la propu-

esta de las prejubilaciones antici-

padas para evitar medidas traumá-

ticas (despidos forzosos). Si no ha-

bía acuerdo entre las partes, la Ad-

ministración dictaría una resolución

nada salomónica, siguiendo el mo-

delo de otras empresas y de Gear-

box con una resolución que deja a

casi la mitad del ERE (Expediente

de Regulación de Empleo) sin re-

ingreso.

No hubo prejubilaciones en SEAT

para absorber todo el excedente y

por eso se pactó el reingreso prefe-

rente. El periodo pre-vacacional de

la presentación del ERE, y la com-

plicidad de la Administración en su

tramitación jugaban como arma de

doble filo para que no se entraran a

negociar las condiciones de los tra-

bajadores despedidos, lo que, de

hecho, hubiese supuesto el doble de

despidos forzosos. Ante eso no se

podía cimentar un nuevo oportunis-

mo sobre 1.346 "cadáveres" sin ga-

rantía de reingreso.

Hay quienes plantearon judicializar

el conflicto. Resultado: 180 traba-

jadores no han optado por el rein-

greso a SEAT y, hasta ahora, sólo

hubo cuatro juicios nulos. En el res-

to se enjuician despidos proceden-

tes e improcedentes y en estos ca-

sos no hay readmisión sino aplica-

ción del acuerdo de reingresos pac-

tado por CC.OO. y UGT.

Como nadie se tira piedras a su

propio tejado, ningún juzgado de

lo social ha dado la razón al ERE y

ello al margen de nuestros argu-

mentos defendidos durante el

proceso de movilización/negocia-

ción, ya que esto no es lo que "le-

galmente" prevalece ante unas ad-

ministraciones plegadas a la filo-

sofía de la "globalización". Basta

con que una empresa presente

causas productivas y previsión de

pérdidas, para que la administra-

ción con E.T. en mano, desde hace

más de 20 años, le apruebe un

ERE y las medidas caigan sin pie-

dad alguna sobre los trabajadores/

as. ¿Cuándo se va a cambiar una

legislación laboral que se basa en

el predominio empresarial y el

ajuste a los trabajadores ante las

crisis de acumulación de capital?

¿Acaso no nos merece una posi-

ción política anti neoliberal que

ataque de frente y globalmente el

problema, en vez de plegarse al

capital privado y a las "multina-

cionales"?.

No es sólo de política industrial de

lo que aquí se habla, aunque ésta

sea la gran ausente (reducción del

empleo en el sector industrial en

comparación con el resto de sec-

tores), sino de política laboral y

protección social, de filosofía anti

neoliberal. De lucha global contra

el orden social capitalista imperan-

te. Mientras tanto, nuestra tarea

consiste en acumular fuerzas, or-

ganizar a los trabajadores social-

mente y articular una vanguardia

política que nos dirija hacia el ob-

jetivo socialista.

No nos vale esa teoría de que la glo-

balización impide que se articulen

medidas anti neoliberales desde los

Estados: eso suena a fin de la His-

toria y de la lucha de clases. Ahí está

Cuba resistiendo contra el blo-

queo, cuando sus niveles de pro-

tección social son envidiables en

todo el "tercer mundo" y gran par-

te del "primer mundo". Ahí está

Venezuela luchando contra el gol-

pismo imperialista y avanzando

socialmente. ¿Y nosotros? ¿Acaso

vamos a caer en la parcelación de

nuestras luchas, separando la eco-

nomía de la política? ¿No es eso lo

que defienden los gurús de la glo-

balización? Frente a la tesis del pre-

dominio del mercado capitalista sin

regulación política ni social, hay

que oponerse con una política en

la que la economía no escape a la

intervención pública, y, hoy, ésta es

más necesaria que nunca frente al

capitalismo neoliberal, destructor

de empleo industrial y demoledor

de la protección social. La filosofía

de la globalización es cuestionar los

estados-nación y sus políticas pro-

tectoras de lo social, es la de sepa-

rar la economía de la política, para

terminar de matar al estado del

bienestar. ¿A quién le da igual que

la política laboral y social interven-

ga sobre el mercado capitalista?

En el Estatut se contempla nuestra

arma política: "dret al treball, plani-

ficació de l'economia i la indústria,

protecció social"... En el conflicto de

SEAT hemos echado de menos la

defensa de las conquistas sociales.

Mientras los trabajadores reivindica-

ban jubilaciones anticipadas y me-

didas no traumáticas para absorber

todo el excedente, la derecha (cohe-

rente con sus intereses de clase), los

Gobiernos y los oportunistas de la

política extraparlamentaria de ul-

traizquierda (que cuestionan las lu-

chas) hacían oídos sordos. Pero ¿aca-

so esta situación no beneficia a aque-

llos que desde la derecha atacan el

Estatut pero, a la vez, aplauden las

exenciones fiscales de empresarios

y la condonación de los intereses de

la deuda pública a banqueros?

¿Como podemos admitir que la

cuestión laboral y social es un pro-

blema "no de fondo"? ¿No va siendo

hora de que la izquierda política se

diferencie entendiendo que las ne-

cesidades sociales deban estar aten-

didas? ¿No va siendo hora de que las

cosas del comer se coloquen a la al-

tura del corazón y de la cabeza en la

actuación política?. ¿Acaso era más

importante donar 147 millones de

euros a VW en I+D que defender

una inversión de 45 millones para

prejubilaciones en SEAT? ¿No va

siendo hora de reforzar las políticas

de izquierda y el sindicalismo de cla-

se en vez de actuar de forma oportu-

nista contra nuestras propias con-

quistas y luchas?

Es hora de pasar a la defensa de la

protección social y laboral en ma-

yúscula, con leyes y acuerdos labo-

rales. Los cambios no se dan en los

juzgados de lo social, sino en las

movilizaciones y en la organización

de la mayoría social contra las es-

trategias neoliberales, en defensa

de lo que sí es un problema de fon-

do en el siglo XXI: el dret al treball

i la protecció social.

(*)Responsable de movimiento

obrero del PCC en SEAT.

No es sólo de política indus-

trial de lo que aquí se habla,

aunque ésta sea la gran

ausente

Moviment obrer

Maig del 2006 Avant 3

Redacció

Fa quinze anys (la meitat dels quasi30 que fa que existeix) que l'Admi-nistració està deixant morir Ràdio 4,es queixen els seus treballadoars. Elpassat mes de febrer, l'actual direc-tora de RTVE, Carme Caffarel, vaanunciar el que podria ser el cop de-finitiu a aquesta llarga agonia: el tan-cament de la primera ràdio públicaen català. Davant d'això, i sota el lema"Radio 4 és viva!", el comitè d'empre-sa de l'emissora, que presideix JosepM. Adell, va iniciar diverses mobilit-zacions. Han passat tres mesos i Rà-dio 4 segueix emetent però el futurd'aquests 400 treballadors segueixessent una absoluta incògnita...

- La sra. Caffarel diu que tan-

ca Ràdio 4 perquè no li surten

els números: massa despesa

per tan poca audiència, argu-

menta...

- Això és fals: d'entrada perquèRàdio 4 no costa ni una cinquenapart del que Caffarel diu que cos-ta. Pel que fa a l'audiència: segonsl'últim EGM tenim 8.500 oïentsperò creiem que això també és falsperquè la gent marca Ràdio Nacio-nal quan fa l'enquesta, no sol dis-tingir entre Ràdio 4 i altres canals

de RNE. A sobre, l'estudi d'audi-ència el van fer en ple estiu i enplena crisi de Ràdio 4: no teníemdirector en aquell moment i fun-cionàvem autogestionadament...

- Quant li costa, de veritat, al

Govern mantenir Ràdio 4?

- Un milió d'euros l'any i no set,com diu la sra, Caffarel.

- Aleshores, quin és el motiu ve-

ritable pel qual volen tancar

Ràdio 4?

- Perquè els hi és igual, que exis-tim o que no, perquè no donembeneficis. Ara: aquest ignorar-nosens ha permès treballar amb ab-soluta llibertat quasi sempre, ex-cepte en certes èpoques del PP...

- Amb tot això, quin futur pen-

seu que li espera a Ràdio 4?

- Hem encarregat a dos gabinetsjurídics uns estudis sobre el pla dereforma de RTVE dins els qual estàinclòs el tancament de Ràdio 4.Tots dos coincideixen que és in-constitucional perquè l'emissió deRàdio 4 és tasca del Govern auto-nòmic, no del central. Nosaltresdiem que una part de la seva pro-

gramació, com a RNE, l'han de de-dicar a la cultura i la llengua cata-lanes. Ells diuen, en canvi, que ésla Generalitat qui ha d'assumirRàdio 4. I aquesta és la lluita ambla Caffarel en aquests moments iamb la SEPI, que és l'organismeque controla les empreses públi-ques i el que diu que RTVE és de-ficitària en 7 milions d'euros...D'altra banda, ara nosaltres envi-arem tota la documentació delsgabinets jurídics i les signaturesde suport als partits polítics queen aquests moments estan nego-ciant a Madrid la nova llei, queconverteix l'ens públic de RTVEen una corporació.

- En quin punt està ara mateix

aquesta negociació?

- Ara la llei és al Senat i el que vo-lem és evitar, abans que s'aprovi,les retallades que vol fer-hi laCaffarel: a més del tancament deRàdio 4 ha anunciat que vol tan-car les delegacions a Catalunya deTVE i totes les desconnexions lo-cals que es fan ara de Radio 5 TodoNoticias a Espanya. Ells volen quedesapareguin totes les descon-nexions i que es centralitzi tot, laqual cosa ens sembla completa-ment anticonstitucional. I Ràdio 4,

per exemple, queda fins i tot sen-se director...!

- O sigui, queda tot centralitzat

des de Madrid?

- Exactament: tot Ràdio 4, perexemple, passaria a dependre delCap d'Informatius de Madrid!Les emissores serien noméscorresponsalies.

- De quants llocs de treball es-

tem parlant?

- Més de 200, el que passa és queexclusivament contractats per Rà-dio 4 només hi ha una trentena, laresta treballem per diversos canalsde RNE. Però ara ens importa mésque no es tanqui Ràdio 4 -pel quesignificaria per la nostra llengua icultura- que no pas la lluita sindi-cal pròpiament dita... tot i que es-tem parlant de gent que porta, en

Josep Mª Adell:Josep Mª Adell:Josep Mª Adell:Josep Mª Adell:Josep Mª Adell:«Ràdio 4 és viva,«Ràdio 4 és viva,«Ràdio 4 és viva,«Ràdio 4 és viva,«Ràdio 4 és viva,malgrat la Sra. Caffarel»malgrat la Sra. Caffarel»malgrat la Sra. Caffarel»malgrat la Sra. Caffarel»malgrat la Sra. Caffarel»

alguns casos, els 30 anys de vida del'emissora treballant en ella!

- Quines accions heu dut a ter-

me durant aquests mesos des

de l'anunci de tancament de

Ràdio 4?

- Hem fet moltes mobilitzacionsperò totes de caràcter positiu, evitantel "No": el nostre lema és "Ràdio 4 ésviva". Hem escrit a tot déu, inclòs elRei i el president del Govern! I el Sr.Zapatero ens va respondre dient queno oblidem que la negociació encarano ha començat.

- Quan es faria efectiu el tanca-

ment, en cas que fos definitiu?

- A mitjans de juny, que és quans'aprovarà la nova llei de RTVE i pertant, quan s'aprovaria la Llei. El quepassa és que aquesta gent volenaplicar-ho abans!...

Moviment obrer

Pere Alcaraz:“No poden tancar TVE Catalunya, que és la finestrad’aquest país a l’Estat espanyol”

Redacció

Als treballadors/es de TelevisióEspanyola (TVE) a Catalunya,els arguments de la directorageneral de RTVE, CarmenCaffarel, també els semblen “unabsurd”, explica el president delseu comitè d’empresa, PereAlcaraz; “creiem que RTVE ha

de calcular quant vol produir i, encanvi”-explica Alcaraz- “aquí hanposat el carro davant dels bous i,sense tenir clar el model de tele-visió que volen ni el que costa,afirmen que el 44% de la plantillade TVE -més de 4000 treballa-dors,- sobrem”.

El fet que el centre de TVE a

Catalunya (a Sant Cugat) produ-eixi, segons diu Alcaraz, molt enqualitat i en quantitat, no sembla“commoure” el cor de la SEPI,que és l’organisme “impulsor” dela polèmica retallada. A SantCugat hi treballen al voltant de 800treballadors “i ens temem” expli-ca Alcaraz “que, si fa, no fa, tam-bé vulguin eliminar a quasi la mei-

tat de la plantilla o potser encaramés!”

Per al comitè d’empresa de TVE,que vulguin eliminar totes les des-connexions, excepte un informatiudiari de mitja horeta, és un proble-ma no sols laboral: “és també unproblema social: la programació encatalà de TVE forma part d’aquestpaisatge i d’aquesta cultura” diu elpresident del comitè d’empresa,que afegeix: “en aquest país, la gentha de poder pagar amb els seus im-postos una ràdio televisió pública enla seva llengua”.

Pere Alcaraz, a més, pensa que TVECatalunya és “la finestra del nostrepaís a l’Estat Espanyol: les informa-cions sobre Catalunya no es donenigual des de la nostra òptica que desde la de Madrid, que és des d’ondependria TVE Catalunya amb laremodelació que volen fer. És a dir:ja quedaríem emmarcats dins unagrande y libre!”.

Des del centre de Sant Cugat esfan ara mateix programes com

“135 escons” o el cultural“Continuarà” dels quals, expli-ca Alcaraz, “els treballadors ensen sentim orgullosos perquè te-nen qualitat”. La factoria deTVE a Catalunya ha creat i ex-porta, a més, programes ja ve-terans unànimement conside-rats de molta qualitat com “Lí-nia 900” o “El escarabajoverde”.

La “tàctica” per acabar ambTVE Catalunya, assegura PereAlcaraz, està essent la mateixaque amb Ràdio 4: “ens van as-fixiant poc a poc amb una pès-sima gestió, perquè cada vega-da s’ha anat deixant més la ges-tió en mans de productores pri-vades i és per aquí per on se’nvan els diners”. Un exempleque esgarrifa: el programa deTVE “España directo”, produ-ït íntegrament per una produc-tora privada, que només dura-rà quatre mesos, té un pressu-post igual al que costa tota ladesconnexió de Sant Cugat enun any sencer...

Maig del 2006Avant4

L’aprovació del nou Estatut enfila ja la seva recta final;amb l’habitual soroll de fons de tot allò que inclou

canvi i demana més autogovern, EUiA ha decidit votarSÍ a aquest nou Estatut perquè, més enllà de les sevesevidents mancances, ens fa avançar en l’autogovern i

en les nostres condicions de vida.

Catalunya

Jordi Miralles i Conte (*)

Aquest article l'escric el mateix

dia en què comença la tramitació

al Senat de la proposta de Nou

Estatut d'Autonomia de

Catalunya. La penúltima fase per

la que ha de transitar (i amb nous

atacs de la dreta centralista del

PP) aquesta proposta, ja quer la

darrera serà el referèndum on els

catalans i les catalanes decidirem.

Moltes coses s'han dit, i escrit, so-

bre la proposta de nou Estatut al

llarg de més de dos anys d'elabo-

ració en la Ponència parlamentà-

ria, de debat i d'aprovació al Par-

lament de Catalunya (30 de se-

tembre de 2.005) i de tramitació i

d'aprovació al Congrés dels Dipu-

tats (30 de març de 2006). Cam-

panyes de mentida i catalanofòbia

per part del nacionalisme espa-

nyolista del PP. Negociacions a la

baixa per part del PSOE i de CiU...

En aquest temps, i en especial des

de l'aprovació al Parlament fins

ara, allò que és fonamental -el co-

neixement (i les limitacions) de la

proposta del Nou Estatut- s'han

vist, lamentablement, massa so-

vint relegades a un segon pla per

sorolls, per titulars i per partidis-

mes.

Crec imprescindible, per a treu-

re conclusions fonamentades,

convidar els lectors i les lectores

d'Avant a llegir el text i la compa-

ració amb l'Estatut vigent de l'any

1979 (http://www.euia.org/docs/

comparativa79-Congres.pdf). La

EUiA:EUiA:EUiA:EUiA:EUiA: «Aquest és un Estatut «Aquest és un Estatut «Aquest és un Estatut «Aquest és un Estatut «Aquest és un Estatutamb més drets i per viure millor»amb més drets i per viure millor»amb més drets i per viure millor»amb més drets i per viure millor»amb més drets i per viure millor»

millor manera per posicionar-se

és des del coneixement i no en

base al que diu un titular o el que

faran les forces polítiques al re-

ferèndum. A pocs mesos d'aquest

que surten als actes en què he par-

ticipat:

1) L'Estatut és un doble pacte:

primer, n'és un entre els catalans

Esquerra Unida i Alternativa

(EUiA) ha decidit el seu vot fa-

vorable a la proposta de nou Es-

tatut, tot i reconèixer certes limi-

tacions: nosaltres volíem anar

més enllà en aspectes democrà-

tic-nacionals, competencials i de

finançament.

El vot d'EUiA és favorable per-

què s'avança en l'autogovern, en

el desenvolupament nacional,

en el reconeixement de més

drets i deures, en més compe-

tències, en un millor finança-

ment i en el paper de Catalunya

a Espanya i Europa, des d'una

òptica federalista. Sintètica-

ment, i convidant de nou a la

lectura dels textos, el nou Esta-

tut és molt important perquè

millora les condicions de vida i

l'autogovern, les competències

en rodalies i trens regionals

RENFE, en immigració i en

educació, inclosa l'educació in-

fantil i la política de beques.

També millora les relacions la-

borals -inclosa l'inspecció de

treball-, la protecció del litoral,

garanteix més drets i el reconei-

xement (al Preàmbul) de

Catalunya com a nació, que els

poders emanen del poble català

i fa un reconeixement de drets

històrics. Assegura millor finan-

çament i més competències pels

ajuntaments catalans, equipara

el català al castellà, adapta el

poder judicial a l'autogovern de

Catalunya i estableix nous me-

canismes de democràcia i de

participació ciutadana.

En definitiva, es tracta d'una pro-

posta de Nou Estatut que reque-

reix, en aquests mesos, d'explica-

ció, explicació i explicació.

(*) Coordinador general d'EUiA

i membre de la ponència

redactora de l'Estatut.

del Parlament català ha de ser ne-

gociada i votada al Congrés de Di-

putats, és a dir, que no s'aprovarà

si no és amb el vots del PSOE.

3) L'Estatut del 30 de setembre

era la proposta per a la negocia-

ció i l'Estatut del 30 de març és

l'Estatut d'un major autogovern.

4) El que ha menat EUiA (i a la

Coalició ICV-EUiA) en tot el pro-

cés d'elaboració i de negociació,

ha estat aconseguir més autogo-

vern per tal que les catalans i les

catalanes poguem viure millor.

(i si res no canvia el 18 de juny),

encara hi ha qui dedica més

temps a decidir què faran a les

votacions o a reduir Catalunya a

un aeroport i no pas a analitzar

què suposa el nou Estatut d'avenç

en l'autogovern per Catalunya.

Dit això, crec útil repetir aquí al-

gunes afirmacions com a resposta

a preguntes recurrents i repetides

que va prendre forma en la vota-

ció a favor d'ICV-EUiA, PSC, ERC

i CiU, el 30 de setembre; i és un

segon pacte entre Catalunya i Es-

panya, materialitzat en una nego-

ciació entre representants dels

Parlament de Catalunya i del Con-

grés dels Diputats.

2) L'Estatut és una Llei Orgàni-

ca Espanyola: la proposta sortida

5) En aquest moment ja no es-

tem en un moment de descentra-

lització administrativa a l'Estat

espanyol, sinó de distribució del

poder. El nou Estatut és més po-

der per Catalunya.

6) La cultura i la proposta federalis-

ta a Espanya, llevat d'Izquierda Uni-

da-Federal, és una assignatura pen-

dent de l'esquerra social i política.

Anna Rubio

Resulta relativament fàcil definir

el model de ciutat que volem.

Però és una tasca difícil detallar

totes les accions necessàries per

tal que les nostres actuals ciutats

s’acostin a la que desitgem.

D’entrada, caldria acordar què cal

canviar. En aquest últim període,

hi ha hagut un debat obert sobre

la regulació de l’ús de l’espai i s’ha

restat importància al debat sobre

quins interessos es regulen i quins

sectors de la societat intervenen

en aquesta regulació.

Quin model de ciutat volem?Quin model de ciutat volem?Quin model de ciutat volem?Quin model de ciutat volem?Quin model de ciutat volem?

Tenim clar que les solucions no són

fàcils donat que la realitat és com-

plexa i, per això, no hi ha un únic

acord per als diferents conflictes que

es poden donar en l’ús de l’espai i el

temps en què aquest s’utilitza.

Acceptem que el fet de conviure im-

plica establir límits i, també, que

alguns d’aquests límits no són ne-

gociables: exemple d’això són

aquelles accions que atempten con-

tra la integritat i la dignitat de les

persones. Aquests límits han d’es-

tar clarament especificats i hom ha

de saber què representa no respec-

tar-los.

Però hi ha límits que han de ser

negociables i en alguns casos cal-

drà un “no” educatiu, un “no,

però...”. No és adequat limitar,

simplement, certes activitats sinò

que cal buscar un espai dins les

ciutats i un temps on poder rea-

litzar-les.

D’altra banda, cal diferenciar una

activitat que interfereix amb la

convivència d’una conducta que

només posa de relleu les conse-

qüències del sistema social i eco-

nòmic en què vivim.

Les autoritats municipals i també

certs sectors de la ciutadania, tenen

una visió idealitzada de l’ordre i no vo-

len veure que la societat no és homo-

gènia. La seva única solució és ama-

gar, culpabilitzar i sancionar. Per què

no amaguen totes aquelles campa-

nyes publicitàries que també ens re-

corden, inclús de forma violenta, que

no totes les persones som iguals, ni

Clara KO

tenim la mateixa possibilitat d’acce-

dir a aquells béns materials que la so-

cietat del capital planteja com indis-

pensables per ser feliç?

Vivim uns moments de canvis molt

ràpids i el model autoritari no serveix.

Les polítiques municipals ha de ser

més elaborades, més complexes,

perquè la realitat ho és. És evident,

per tant, que calen més professionals

pensant i escoltant la ciutadania, més

disciplines en joc, més recursos, més

alternatives… En definitiva, més ca-

pacitat de negociar les resolucions

dels conflictes.

Consellera del Districte de Sants-

Montjuïc

Maig del 2006 Avant 5

Fina Mateo - Redacció

-Què és el Pacte Nacional per

l'Educació?

És el compromís del govern catala-nista i d’esquerres i, de moment, de20 organitzacions o entitats del mónsocial i educatiu per donar una novaoportunitat de millora a l’educacióque es dóna a Catalunya, a través del’aplicació del conjunt de mesuresque planteja. Implica, a més, a totala comunitat sòcio-educativa des deles diverses vessants: famílies, cen-tres públics i privats concertats, pro-fessionals de l’ensenyament, ajunta-ments, associacions i organitzacionsque se’n desprenen, i al propi alum-nat. Aquest Pacte, doncs, no és unafinalitat per ell mateix sinó un ins-trument més, és un acord social queha de servir també de base per a lafutura Llei d’Educació perCatalunya.

Després dels 40 anys de franquis-me, dels 23 de pujolisme -que vansuposar un afavoriment continu del’escola privada en detriment de lapública- i els constants canvis de leslleis estatals, el Pacte ve a significarl’inici d’un procés de canvis en l’àm-bit educatiu: és una necessitat so-cial potenciar l’educació pública,donar estabilitat al sistema educa-tiu i trobar algun tipus “d’equilibri”entre l’escola pública i la privadaconcertada. Per a EUiA -que situ-em la xarxa pública com a única ga-rantia real de qualitat, gratuïtat,equitat, de cohesió social...- aquest“equilibri” pública-privada concer-tada s’hauria de donar alhora quees fan auditories en els concertats,es van eliminant progressivamentalguns concerts, es facilita la incor-poració d’uns altres a la xarxa pú-blica i s’agilita la construcció delscentres públics necessaris, de ma-nera que si l’escola pública creix, laconcertada tingui menys raó de ser:això hauria de ser acció de govern,més enllà del Pacte.

Mentrestant, s’ha signat aquest Pacteque cal valorar positivament; primerper l’ampli consens com a bona pràc-tica democràtica i, després, per les

Què cal saberQuè cal saberQuè cal saberQuè cal saberQuè cal sabersobre esobre esobre esobre esobre el l l l l Pacte NacionalPacte NacionalPacte NacionalPacte NacionalPacte Nacionalper l’educacióper l’educacióper l’educacióper l’educacióper l’educació

Catalunya

millores que planteja: impuls econò-mic, més plantilles, millors serveis...És evident que el pacte ha nascutemmarcat en un sistema capitalistaal qual la dreta religiosa i el mercatfinancer encara tenen massa poder.En aquest sentit, caldrà prestar moltaatenció i vetllar pel compliment detotes les mesures a través de la Co-missió de Seguiment que s’ha creati també des de la resta de la societatcivil, organitzada en marcs unitaris.

-És veritablement tan participa-

tiu com assegura el Departa-

ment d'Educació?

Podem dir que en un primer mo-ment es va engegar el debat dels do-cuments inicials en el sí dels Con-sells Escolars de Centre i dels mu-nicipis i a les organitzacions educa-tives (sindicats, moviments de reno-vació pedagògica, associacions demares i pares...). També les perso-nes, individualment, podien fer lesseves aportacions a través d’internet.Però, també és cert, que fa massatemps que l’ensenyament públic, toti ser el de més qualitat, ha patit eldesprestigi intencionat per part delsgoverns anteriors i, al llarg del pro-cés de debat del Pacte, un ampli sec-tor de professionals de l’educació, itambé de pares i mares, han vist ambllunyania algunes de les decisions del’administració educativa.

El Govern hauria d’utilitzar els mit-jans de comunicació com a eina clauper potenciar l’educació pública,d’una banda, i, d’una altra, hauriende fer-los servir per millorar els seuscanals de comunicació i participacióamb els i les professionals de l’edu-cació. De fet, ells seran els princi-pals protagonistes de l’aplicació delPacte i d’allò que es determini desde la política educativa, així com ambles famílies, les administracions i or-ganitzacions educatives locals. Enaquest sentit, tant la Inspecció edu-cativa com els Equips Directius i lesCoordinacions pedagògiques hauri-en de tenir un paper rellevant.

-Té a veure que es signi quasi a

la vegada que s'aprova a Madrid

la nova Llei d'Educació (LOE)?

Són dos processos paral·lels. Amb-dós governs, el catalanista i d’esquer-res i el del PSOE, tenien aquestscompromisos per aquesta legislatu-ra. El Pacte Nacional per l’Educació,a més, ha de derivar en una Lleid’Educació catalana, que es veuràafectada per la LOE. En algunesqüestions serà positivament, com perexemple que en els Consells Esco-lars dels centres privats concertatshi hagi la presència de l’administra-ció local, fet que ja ha provocat el pri-mer descontent de les patronals pri-vades catalanes cap el Pacte. En d’al-tres, caldrà actuar amb valentia desdel Govern català per intentar quealgunes parts de la LOE no vagin endetriment de l’educació pública deCatalunya. Per exemple, caldrà veu-re què es fa amb el fet de l’existènciade l’assignatura de religió segonsdicta la LOE, si a Catalunya s’acabaconsiderant l’ensenyament laic tot iel dret de les famílies a reclamar laformació religiosa dels fills i filles. Enaquest cas, EUiA proposem quementre no es deroguen els acordsamb el Vaticà –que seria el millor-l’adoctrinament religiós es situï forad’horari lectiu.

-Per què ens ha de servir aquest

Pacte als pares i mares i,

especialment, a l’alumnat?

La participació i el compromís deles famílies és imprescindible per-què l’educació dels nens i les ne-nes sigui de qualitat. En aquestsentit, dels 5 apartats del Pacte, n’hiha un dedicat específicament a lesfamílies i la seva implicació. Es faun reconeixement del paper de lesAMPA com associacions d’utilitatpública. Es donarà suport i asses-sorament a les seves activitats for-matives. Hi haurà formació pel pro-fessorat per millorar la relació ambles famílies. Es col·laborarà en la

conciliació de la vida laboral i fa-miliar amb l’increment del serveid’acollida matinal, amb l’oberturadel centre des de l’1 de setembrefins el mes de juliol amb activitatssocioeducatives, que es regularani es faran en conveni amb l’Ajun-tament. Hi haurà increment de be-ques de menjador, generalitzaciódel programa cooperatiu per a lareutilització de llibre de text, ajutsper l’alumnat d’Educació Infantilamb germans/es a Primària per acompensar l’hora de més de Pri-mària.

Pel que fa a l’alumnat, cal dir queel Pacte el situa com a subjecteprincipal de la qualitat de l’educa-ció i, per tant, totes les mesuresestan adreçades a la millora de laqualitat del seu ensenyament-aprenentatge. Especifica que espromourà la seva participació en lavida dels centres per a una majorcohesió, per comprometre’l en lapròpia formació, l’educació en va-lors i les habilitats socials... Tam-bé es promouran les associacionsestudiantils.

-L'etern tema de la mala repar-

tició d'alumnes (o de l'excés

d'alumnes fills d'estrangers no

comunitaris) entre l'escola pú-

blica i la resta, quedarà ara so-

lucionat?

En un termini d’uns 6 cursos, amés d’oferir un servei gratuït i ha-ver de justificar les activitat com-plementàries, els centres privatsconcertats que s’acullin al Con-tracte-programa per a prestar elservei educatiu públic, tenen eldeure de la corresponsabilitat perigual de l’escolarització de l’alum-nat amb necessitats educatives es-pecífiques. Això inclou l’alumnatimmigrant i, cal subratllar, en si-

tuació més desafavorida (l’immi-grant ric no sol tenir “problemes”d’acollida). A la vegada, les Ofici-nes Municipals d’Escolaritzacióhauran de col·laborar en la distri-bució equilibrada de l’alumnat ambnecessitat específiques. De totesmaneres, no serà fàcil. Caldrà veu-re com s’evita l’incompliment enel moment de la matrícula i tambéal llarg de l’escolarització.

En aquest sentit, cal la implicacióde la ciutadania per denunciaraquests casos. També és impor-tant que tots els ajuntaments do-tin amb personal suficient elsConsells Escolars d’aquests cen-tres com una forma més de parti-cipació i de control democràtic.Els centres privats concertats,mentre existeixen, si volen dretstambé hauran de complir els deu-res. L’alumnat, sigui com sigui,vingui d’on vingui, és ciutadaniade ple dret i s’ha de respectar.

Tot i així, caldrà mantenir els ullsben oberts, perquè es fa difícilcreure que les patronals dels cen-tres privats concertats no busquinfòrmules per saltar-se els compro-misos, per molt que els hagin sig-nat. A més, el que no serà possi-ble de controlar mai, per molta ho-mologació que es faci de drets ideures, és el negoci ideològic quees fa en aquests centres ambl’alumnat. Com evitarem la notransmissió de valors democràtics,la segregació per raó de gènere ode creença o nivell econòmic...,per exemple, que es dóna en al-guns d’aquests centres? Ja cal quedonem empenta al Govern perquèposi tots els mecanismes que cal-guin amb valentia.

Fina Mateo - Coordinadora

d’EUiA Ensenyament

El NO de la USTECEl NO de la USTECEl NO de la USTECEl NO de la USTECEl NO de la USTEC

Redacció

En essència, el NO al Pacte de laUSTEC (Unió sindical de tre-balladors de l’ensenyament deCatalunya, que té una àmplia re-presentació al sector de l’ense-nyament públic) se sustenta enque, segons el sindicat, el redac-tat final del Pacte “no acaba dereflectir la voluntat d’impulsarl’educació pública, és del tot in-suficient, ofereix molt poquesgaranties de revertir l’actualsituaciói, fins i tot, hi ha el perilld’acabar consolidant i ampliantla fractura social que actualmentcomporta la doble xarxa” (públi-ca i la resta). El manifesta que

va fer públic la USTEC afegeix que“trobem a faltar un compromís ex-plícit i una aposta clara per l’edu-cació pública, com també mesuresmés concretes respecte a les con-dicions i límits per concertar, i me-canismes eficaços per eliminarprogressivament alguns concerts.”

A la vegada, i respecte a la polèmicamesura d’ampliar una hora lectivala jornada per a al’alumnat de pri-mària, el sindicat de mestres creuque “finançar aquesta sisena horaals centres concertats (...) té com aresultat un desviament de dinerspúblics destinats a incrementar lessubvencions als centres privats endetriment de dedicar-los a ampliar

i millorar les condicions dels cen-tres públics.”

Segons la USTEC -que valora, mal-grat tot, positivament les mesuressocials i l’esforç econòmic del Pacte-aquest “tenia sentit per tractar d’aca-bar amb la fractura social que hi haal nostre sistema educatiu entre cen-tres públics i privats-concertats i perdonar un impuls a l’educació públi-ca. Entenem que això no es dóna”afegeixen “i que tal i com estàplantejadt el Pacte acaba consolidantla doble xarxa, augmentant els recur-sos a la privada-concertada i no ofe-rint garanties que els centres concer-tats compleixin la gratuitat i la no se-lecció de l’alumnat”.

Maig del 2006Avant6 Dona

Adelina Escandell (*)

L’Institut Català de les Dones va

presentar el novembre passat a les

entitats i associacions de la socie-

tat civil l’Avantprojecte de Llei dels

Drets de les Dones per a l’Eradi-

cació de la Violència Masclista i va

obrir un període de debat i de pre-

sentació d’esmenes abans d’elabo-

rar la proposta definitiva, que s’ha

de presentar al Govern de

Catalunya.

Es compleix així un dels objectius

recollits en l’anomenat Pacte del

Tinell.

En l’apartat IV Dones: Polítiques

de Gènere del Pacte es diu:

”l’Institut Català de les Dones

implementarà un Pla integral per

a la prevenció i l’eradicació de la

violència exercida contra les do-

nes amb objectius, mesures i

pressupost propi i amb la parti-

cipació (en l’elaboració i en l’ava-

luació) dels diferents grups de

dones que porten a terme un tre-

ball específic en aquest àmbit.

La dotació presupostària d’a-

quest Pla constitueix una priori-

tat del Govern”.

Un dels àmbits de participació ha

estat el Consell Nacional de Dones

de Catalunya, i especialment el

Grup de Treball “Programa per a

l’abordatge integral de les violènci-

es contra les dones”, que ha comp-

tat com a coordinadores a Clarisa

Velocci (Plataforma Comunitària

Treball Sexual i Convivència) i

Montserrat Vilà (Plataforma Unità-

ria Contra les Violències de Gène-

re). S’hi han reunit associacions de

dones de tots els àmbits: partits

polítics, sindicats, associacions de

veïns i veïnes, associacions contra

la violència, Dones Juristes... Ha

estat un treball ric i complex, tant

per l’extensió i profunditat de

l’avantprojecte de llei que era sub-

jecte d’estudi com per les aportaci-

ons dels diferents grups.

I és que és una proposta de Llei que

tracta el problema de la violència

com a un problema social i des de

la perspectiva de Drets de les Do-

nes, per tant, en cap moment les

victimitza o les intenta tutelar.

En el seu preàmbul s’explicita: “La

finalitat d’aquesta Llei és trencar

invisibilitzacions i discriminacions

que pateixen les dones i reconèixer i

avançar en garanties respecte al seu

dret bàsic de viure sense cap de les

manifestacions de la violència

masclista. Aquesta Llei utilitza l’ex-

pressió violència masclista perquè el

masclisme és el concepte que de for-

ma més general defineix el sistema

social que empara i justifica les con-

ductes de domini i abús de poder

dels homes sobre les dones i que, al-

hora, ha imposat un model de mas-

culinitat que, malgrat ser reduccio-

nista, encara és valorat socialment

com a superior. Dins d’aquest siste-

ma aquesta superioritat ha estat na-

turalitzada -i, per tant, justificada- a

través de tot un conjunt de pautes

culturals i socials totalment arrela-

des a les estructures dominants de

les societats.

La violència contra les dones és

l’expressió més greu i devastadora

d’aquesta cultura que no només

destrueix vides, sinó que impedeix

el desenvolupament dels drets, la

igualtat d’oportunitats i les lliber-

tats de les dones. Per això, el Dret

no pot tractar aquest problema so-

cial des d’una perspectiva falsa-

ment neutral, sinó que els instru-

ments legals han de reconéixer

aquesta realitat per eliminar la des-

igualtat social que genera. Per

aconseguir la igualtat material i no

provocar una doble discriminació,

s’ha de partir de les desigualtats

socials existents.”

La Llei està dividida en cinc capí-

tols. S’hi defineix el concepte de vi-

olència masclista, s’hi posa de re-

lleu la importància de la prevenció

en l’eradicació de la violència

masclista, s’hi defineix la xarxa de

serveis públics necessaris per a l’as-

sistència, protecció, reparació i re-

Font: Institut Català de les Dones

cuperació de les dones que han pa-

tit violència masclista, s’hi establei-

xen instruments d’abordatge inte-

gral de la violència masclista i es

reparteixen les competències de

cada administració, així com les ba-

ses de coordinació i col.laboració.

Com a responsable de la Dona

d’EUiA he participat en aquests

debats, amb uns eixos clars: la de-

fensa de la llei en aquest abordatge

integral que fa contra les violències

a les dones, la necessitat de coordi-

nació entre les administracions im-

plicades, la defensa del caràcter

públic (no només en la titularitat,

sinó també en la gestió) dels cen-

tres d’acolliment i recuperació i la

presentació de la memòria econò-

mica pressupostària necessària per

tal que la Llei, quan sigui aprovada,

pugui desenvolupar-se amb tota la

seva riquesa.

Si es fa així, la Llei haurà demostrat

no només que el Govern “Catala-

nista i d’Esquerres” compleix els

seus objectius -per tant, governa-

sinó també que ho fa de manera

participativa. I quan la Llei pugui

desenvolupar-se esperem que

constiueixi una bona eina per

contribuir a fer impensable la vio-

lència contra les dones.

Adelina EscandellResponsable Àrea Dona

Esquerra Unida i Alternativa

Font: Institut Català de les Dones

Maribel Nogué i Felip

(*)

Commemorar els 75 anys de la

proclamació de la República és

una bona ocasió per fer un exer-

cici de memòria col·lectiva per-

què no resti en l’oblit dels nos-

tres tràfecs quotidians.

Imaginem-nos que la Repúbli-

ca és com la nostra àvia, ens re-

corden d’ella i l’estimem, fins

i tot li podrem retre un home-

natge, fer una festa i fer bufar

les espelmes del pastís en la

trobada d’amics i coneguts.

Però potser caldria preguntar-

nos quantes estones del nostre

preuat temps li haurem reser-

vat per escoltar les seves his-

tòries?.

Les històries de les àvies sovint

són com faules, poden anar em-

bolicades de contes -fins i tot de

batalletes- però sempre porten

intrínseca la seva lliçó, la que es

desprèn de la saviesa adquirida

en el decurs de la seva experi-

ència de vida.

Qui no ha viscut el procés natu-

ral de retrobar-se amb les pròpi-

es mares i àvies després de recór-

rer un camí que potser coincideix

més del que ens pensem amb el

que elles també han travessat?.

La complicitat que s’estableix

quan les dones compartim allò

que ens preocupa és la que ens

dona alhora força i saviesa per

continuar fent el nostre camí, so-

vint enmig d’un entorn que no té

en compte les mateixes premis-

ses per analitzar la realitat que

nosaltres, però que malgrat tot

ens entossudim a dur endavant.

Com passa a tots els fets que

s’han patit de forma traumàtica,

el subconscient té la tendència a

esborrar-los de la pròpia memò-

ria i no és, fins passat un temps

d’aparent oblit, que els records

tornen per conciliar-se amb la

realitat des d’una veritat tossu-

da.

Ens cal recuperem la història

per saber dels molts drets as-

solits en una primavera massa

curta on la força de la repres-

sió i la mort varen avortar les

il·lusions i esperances d’un po-

ble. Les lliçons que rebem des

de la sàvia experiència de la vida

han de ser capaces d’impedir

que repetim els propis errors,

no sigui que ens passi com en

les converses amb els avis, que

potser els escoltarem una esto-

na, però després tornarem a les

nostres rutines.

(*) Escriptora i feminista

Violència contra les dones:el principi del final?

Recuperar la memòria per aprendre i no repetir l’oblitRecuperar la memòria per aprendre i no repetir l’oblitRecuperar la memòria per aprendre i no repetir l’oblitRecuperar la memòria per aprendre i no repetir l’oblitRecuperar la memòria per aprendre i no repetir l’oblit

Publicat a la Secció “La tira lila” de “Lluita Obrera”,

La revista de les CCOO de Catalunya

dedicada monogràficament,

en aquest número 178 de març - abril,

a la commemoració dels 75 anys de la República.

Maig del 2006 Avant 7Dona

Alèxia Guilera Madariaga

- Maria ¿quina és la tasca que

feu a Somos Muchas?

-Somos Muchas treballa perquè les

dones guatemalteques puguin par-

ticipar de forma cívica i activa a la

vida política del país. Per això, ac-

tualment estem documentat a do-

nes de l’àrea rural ja que allà mol-

tes d’elles no tenen documentació

i no están empadronades, amb la

qual cosa no poden exercir la seva

ciutadania. Fins avui, mitjançant la

feina de Somos Muchas, ja hem

documentat unes 1.800 dones.

També fem capacitació, tant per les

dones com per les autoritats mu-

nicipals. Penseu que les dones de

l’àrea rural son les més excloses i

la política de Guatemala mai les ha

tingudes en compte.

-Quin tipus d’activitats fan les

dones, un cop capacitades?

-Doncs ara tot just estan presen-

tant les seves propostes: han ela-

borat una agenda de les dones, on

plantegen quines són les seves ne-

cessitats. Per exemple, una man-

cança generalitzada és l’alfabetit-

zació i l’educació: tenen pocs mes-

tres i hi ha poques escoles per aten-

dre molts alumnes. També ens tro-

bem amb que les dones treballen

moltíssim a casa seva però per elles

no tenen temps.

-Maria però, tot i l’escàs paper de

les dones a la vida pública de la

Guatemala d’avui, durant la

guerra civil van ser moltes les

que prengueren l’opció de for-

mar part activa de la guerrilla...

-Sí, vam ser moltes les que vam

estar a les muntanyes, no necessà-

riament lluitant amb les armes sino

realitzant diverses activitats amb la

gent. Moltes ho van fer també des

de les seves comunitats, fent tas-

ques d’abastiment. Però el més

important és que vam jugar aquell

paper en un moment donat i ho

seguim fent: tenim confiança en la

lluita que vam dur a terme perquè

els resultats han estat els Acords

de Pau...

-Qui són els responsables que

es compleixin els Acords?

-No és un compromís d’un sol

“A Guatemala hem anat enrerapel que fa als drets de les dones”

Govern sino que és una responsa-

bilitat de l’Estat de Guatemala. Als

Acords es contempla per exemple

l’accés a la terra i, en canvi, les do-

nes, majoritàriament, no tenen ter-

reny propi. I les que sí, el tenen a

nom del marit!... Això segueix pas-

sant avui en dia, tot i que es va cre-

ar un Fons de Terra. Però com que

és una institució que manega el

Govern, que les dones posseeixin

la terra és quelcom encara molt llu-

nyà.

-Després de gairebé 10 anys del

final de la guerra a Guatemala,

quin balanç fas de la teva nova

vida deprés d’haver deixat la

clandestinitat? Perquè, des

d’aquí, tenim la sensació que no

A San Mateo, on treballem nosal-

tres, veiem que hi ha una gran de-

serció de les nenes escolaritzades

perquè allà es prioritza l’educació

en els nens i no en les nenes. S’ha

millorat però encara falta molt:

dones i homes no tenen els matei-

xos drets, a Guatemala... i a sobre

hi ha poques escoles i pocs mes-

tres.

- Quin paper juga la comunitat

internacional en l’àmbit dels

Drets Humans al seu país?

-Per Somos Muchas és un suport

solidari que valorem molt. Però jo

crec que caldria veure com està

utilitzant el Govern l’ajuda inter-

nacional que rep...

sar difícil, també vaig tenir ame-

naces. Va ser aleshores quan em

vaig assabentar de l’existència de

la guerrilla i de la tasca que aques-

ta feia i no m’ho vaig pensar més...

tenia 17 anys quan m’hi vaig in-

corporar.

-Com vas viure tot el procés de

la negociació?

-Hi havia consciència que no po-

díem continuar com estàvem. La

negociació dels Acords de Pau va

ser un procés llarg i ens anàvem

mentalitzant però quan va arribar

la desmobilització, per mí va ser el

moment més dur: m’havia acostu-

mat, era la meva vida! I encara tro-

bo a faltar, de vegades, aquell am-

bient col.lectiu...

-Sents que, ara mateix, a

Guatemala, hi ha esperança? Ha

servit tot el que heu patit?

-Jo personalment sí que en tinc,

d’esperança, però cal que, per part

del Govern de Guatemala, hi hagi

una voluntat política d’acomplir els

Acords de Pau. Ara: si no hi ha una

lluita per part de cadascú de nosal-

tres, ningú ens la portarà, la pau...

-Qui són, ara mateix, els enemics

de la dona que no té igualtat

d’oportunitat odel “campesino”

que encara no posseeix la terra

que treballa?

-Segueix allà mateix la classe ex-

plotadora que mai voldrà deixar

anar allò que tanta riquesa li

dóna. La majoria de les bones ter-

res, a Guatemala, segueix en

mans dels terratinents, de grans

empresaris... També és forta la

pressió de les multinacionals: el

TLC ens durà molta més pobre-

sa i atur perquè és fals que tin-

guem capacitat de competir. El

TLC l’ha aprovat el Govern però

no les comunitats.

-Es viu un context de guerra

bruta, ara mateix, a Guatemala?

-Doncs... jo sóc conscient que di-

ent claramente qui ens està fent

mal estic corrent un risc; hi ha ha-

gut amenaces, allanaments, inti-

midacions... Sí, és una realitat que

existeix. l’Exèrcit i la Policia han

canviat la seva imatge, però són el

mateix de sempre!...

María Velásquez Xon, indígena quiché, ve deldepartament de Huehuetenango, al nord de Gua-temala. Durant dècades, el seu horitzó nomésha estat un: fer triomfar la revolució. Però nouna revolució escrita en un paper amb frasesrimbombants sino una revolució artesanal,pacient i silenciosa, treballant colze a colze ambles dones del camp del seu maltractat país. Als17 anys, Maria va optar per entrar a la guerrilla

de la Unidad Revolucionaria NacionalGuatemalteca (URNG) i el 1996, un cop signatsels acords de pau –aquest desembre se’ncompliran deu anys-, es va integrar al ColectivoSomos Muchas, fundat el 95, on encara segueixtreballant amb i per les dones, convençuda quecap revolució és de veritat sense que elles hitinguin un paper protagonista.

Finestra a la cultura

El cinema francès -tan a prop, de

vegades, de la pedanteria- ens

ofereix de tant en tant exemples

que allò que commou s’aconse-

gueix amb petites històries nar-

rades amb senzillesa i, sobretot,

amb moltíssima sensibilitat. És el

cas de “Les brodadores”, el pri-

mer llargmetratge escrit i dirigit

per Éléonore Faucher.

La pel.lícula desgrana la relació

d’amistat que s’estableix entre una

jove embarassada per sorpresa i

sense parella i una dona de mitja-

na edat, que acaba de perdre el

seu únic fill. Ambdues, que no vi-

uen, precisament, el millor mo-

ment de les seves vides, supera-

ran les mútues reticències inicials

mentre es dediquen a brodar a

mà.

Amb aquest argument tan simple,

Éléonore Faucher realitza una be-

lla cinta sobre l’amistat que pot

sorgir entre dues dones de dife-

rents generacions i passats. Sen-

se cap mena d’excés melodramà-

tic, la directora francesa aconse-

gueix una pel.lícula serena i alho-

ra emocionant, que ofereix una

de les seves millors sorpreses en

l’esplèndida interpretació de les

dues dones protagonistes: Lola

Naymark broda –mai millor dit- el

seu paper de jove rebel i misteri-

osa, mentre que la incommensu-

rable Arianne Ascaride aconse-

gueix aportar total veracitat a un

personatge abatut que, malgrat

tot, acaba remuntant el vol.

s’ha avançat gaire en matèria de

drets humans...

-Puc dir que la majoria dels Acords

de Pau no s’han complert,

especialment pel que fa als drets

de les dones. I això és així perquè

els successius Governs de

Guatemala mai no han tingut la

voluntat d’acomplir-los.

-Creus, Maria, que la teva filla

de 15 anys, que comença tot just

ara la seva vida de dona a

Guatemala, tindrà un entorn

més favorable que el que vas

tenir tú, que tant has lluitat per

canviar-lo?

-Doncs en certa manera sí, però no

podem oblidar que a les zones ru-

rals segueix havent moltes dones

que no saben ni llegir ni escriure

malgrat que en voldrien aprendre.

-Quina és la teva història per-

sonal, Maria?

-Jo vaig començar als dotze anys.

La meva feina ha estat sempre

amb dones, en temes de salut i

nutrició. Poc a poc, em vaig anar

involucrant més perquè el meu

pare era també membre del

Comité de Unidad Campesina, el

CUC. Durant anys no vam pensar

mai en anar-nos-en a la muntanya

però volíem un canvi, especial-

ment per les dones, perquè elles

patien (i pateixen) greus proble-

mes d’analfabetisme, desnutrició,

manca d’higiene... Sense cap su-

port de ningú ens vam organitzar

treballant amb diferents comuni-

tats a Chichicastenango. Després,

per això que fèiem, van començar

a buscar-nos (i jo sense saber que

es parlava ja del moviment guer-

riller!). Quan la situació es va po-

PENÉLOPE Y LAS DOCE

CRIADAS

Margaret Atwood

Ediciones Salamandra, S.A.

Barcelona. 2005

La reconeguda escriptora cana-

denca proposada pel Premi

Nòbel ens presenta una subver-

sió de l'Odissea donant veu a

Penèlope, l'esposa d'Ulisses.

En aquesta ficció mitològica po-

drem esbrinar quina va ser,

potser, la sort de les seves

dotzes criades i també la dels

seus pretendents assassinats.

Maig del 2006Avant8 Estat espanyol

* Duele. No puedo negar que duele.

Aunque nos lo esperásemos. A pe-

sar de intuir la mano larga del

Imperio, la ley del silencio cayó como

sal sobre nuestra herida, sinónimo

de hiel arrojada contra nuestro

hermano.

Sé bien que ese viernes vosotros,

hombres de la Sección Segunda de

lo Penal de la Audiencia Nacional,

disteis el paso y atravesasteis la fron-

tera que separa el bien del mal. Que

mutásteis el color de vuestras almas.

Fernando García Nicolás, Jorge

Campos Martínez y Ricardo

Rodríguez Fernández, os veo en

vuestros despachos un viernes de

marzo, filtrando vuestra elección a

la prensa para cogernos

desprevenidos. Veo la sombra de

cuervos negros que ya no os

abandonará nunca y percibo a cada

paso que dais la sangre que vertió a

chorros la pierna destrozada de mi

hermano, los intestinos colgando de

Taras, la vida machacada de Tareq o

los sufrimientos de tantos otros, a

los que habéis legalizado la muerte,

bendiciendo a sus asesinos.

Sé que a partir de este viernes de

marzo os recibirán de buen grado

en Washington, donde seguro

seréis hombres de bien,

demócratas defensores de los

Derechos Humanos, próceres de

rectitud tejana, firmes candidatos

a la medalla del Congreso.

Hay momentos en que uno elige de

qué parte está, a quien sirve y a quien

debe lealtad. En nuestra historia, en

la historia de la humanidad, hay miles

de ejemplos que inspiran a unos y

otros. Hay jueces que bendicen los

Carta oberta de Javier Couso –germà de José Couso, càmera de Tele 5 assassinat l’abril del2004 a Bagdad per soldats nordamericans- als tres jutges de l’Audiència Nacional que handecidit arxivar la denúncia que la família Couso va interposar contra el Govern d’EEUU per

l’assassinat del periodista. Aquesta carta no la van voler publicar ni “El País” ni “El Mundo”

Javier Couso:«Acabáis de legalizarel asesinato de mihermano y suscompañeros»

asesinatos de civiles y hay jueces

que intentan perseguirlos, hay

justicias pequeñas que claudican y

otras que aún sabiéndose minúsculas

se engrandecen enfrentándose a las

injusticias grandes y poderosas.

Hoy, no sóis más que las togas de la

impunidad, los leguleyos de la

injusticia postrados ante los nuevos

nazis que no reconocen ni Derecho

Internacional, ni Justicia Humanitaria.

Vosotros os ponéis al servicio de los

que torturan en Abu Ghraib, de los

que encarcelan sin derechos en

Guantánamo, de quienes secuestran

en Europa, de los que subcontratan

la tortura, de los que cañonean

periodistas y civiles.

Os dieron igual las pruebas

presentadas, las filmaciones, las

decenas de testigos, las evidencias,

lo que se ha publicado en la mayoría

de los medios de comunicación y lo

que han testificado los periodistas

presentes en el lugar de los hechos.

Me da la sensación que sufrís de

amnesia o que vuestra memoria es

selectiva y solo recoge lo que puede

exculpar a los militares estado-

unidenses. Por eso, me permito

recordaros lo siguiente:

Que la 3º División de Infantería, es

decir la misma unidad del ejército

de los Estados Unidos de América,

atacó ese día y en el espacio de dos

horas los tres centros donde se

ubicaba la prensa independiente

acreditada en Iraq, bombardeando

y cañoneando las sedes de las

televisiones Al Jazeera, Abu Dhabi

y el propio Hotel Palestina.

Que la televisión de Al Jazeera

comunicó al Pentágono sus datos de

posición GPS dos meses antes del

ataque.

Que el propio Colin Powel, a la sazón

Ministro de Exteriores del Gobierno

estadounidense en la fecha señalada,

declaró a posteriori que no se atacó

el Hotel Palestina en la campaña

aérea, al tener conocimiento de que

en él se alojaban la mayoría de los

corresponsales extranjeros.

Que los medios de visión del carro

de combate M-1 Abrahams que

efectuó el disparo, son capaces de

señalar con toda claridad objetivos a

más de cuatro kilómetros de distan-

cia, con lo cual el sargento que

efectuó el disparo estaba en posesión

de la plena capacidad técnica para

observar que los balcones del hotel

se encontraban atestados de

cámaras de televisión.

Que durante los 35 minutos anteriores

al disparo no se registra combate

alguno, como está recogido en la

propia cinta que grabó mi hermano,

dotada de códigos de tiempo que

señalan al segundo el tiempo

transcurrido.

Que antes del disparo, el carro de

combate se posicionó apuntando al

Hotel Palestina durante diez minutos,

tiempo más que suficiente en ausencia

de combates y según los protocolos

de actuación del propio ejército de los

Estados Unidos, para consultar con las

secciones G2 y G3(Información y

Operaciones) del Estado Mayor de la

División, las cuales estaban

perfectamente informadas de la

naturaleza civil del edificio en cuestión.

Que el día anterior, algunos periodistas

que se encontraban en el Hotel Pales-

tina, dotados todos ellos y ellas de

chalecos de protección con la palabra

'PRESS' claramente visible en sus

pechos, estuvieron saludándose con

las primeras unidades estadouni-

denses que calibraban las defensas

iraquíes, con lo cual y debido a los

protocolos de actuación de cualquier

ejército moderno, es de suponer que

el informe posterior de las susodichas

unidades debió llegar a la Inteligencia

Militar estadounidense, señalando

claramente la presencia de periodistas

occidentales en el edificio.

Que el Hotel Palestina tenía en su

azotea un cartel gigantesco que lo

identificaba y que podía verse desde

el lugar dónde se encontraban

posicionados los carros de combate

estadounidenses.

Que por todas las circunstancias an-

tes señaladas no se puede hablar en

ningún caso de 'identificación errónea

del enemigo' ni de 'acto de guerra',

ya que existen multitud de indicios, a

falta de una mayor investigación, que

indican que nos encontramos ante

una violación de la Convención de Gi-

nebra de la que España es firmante.

Que uno de los criterios fundamentales

de Derecho Internacional Humanitario

es la proporcionalidad en la respuesta

y está fuera de duda, que en este caso

hay un excesivo uso de ella, aún en el

supuesto de la aducida “identificación

errónea”, la cual está por probar.

Muchos años de trabajo costó

aprobar los Convenios de Ginebra,

ratificados por 166 Estados y que

no son si no un tímido parche del que

nos dotamos las naciones para tratar

de aliviar, acotar y limitar al menos

el dolor causado por las guerras.

Me cuesta entender vuestra omisión

de la nula colaboración de la Justicia

estadounidense, que a pesar de con-

tar con un convenio bilateral que re-

gula la asistencia en materia penal,

se ha negado sistemáticamente a

prestar auxilio judicial, ninguneando

los reiterados requerimientos de

parte de los instructores, dando la

sensación de que el trato de los

estadounidenses para con nuestra

Administración de Justicia es la del

amo con el vasallo.

Señores jueces de la Sección

Segunda de lo Penal de la Audiencia

Nacional, acabáis de legalizar el

asesinato de mi hermano y de sus

compañeros, extendiendo al tiempo

una 'Patente de Corso' que sirve

como modelo en futuras

actuaciones delictivas, en las cuales

solo habrá que esgrimir una

supuesta 'identificación errónea del

enemigo', para escaparse a toda

acción de la justicia.

Tengo más de una duda razonable de

vuestra honorabilidad y quiero que

sepáis que mientras me acompañen

las fuerzas me tendréis enfrente con

la mirada limpia, pues yo que ni

siquiera he rozado la muerte, puedo

miraros con la cabeza bien alta a

vosotros, que aun repletos de títulos,

laureles y despachos, un viernes de

marzo, legalizásteis el asesinato de

mi hermano.

El 8 d’abril del 2004, José Couso gravava imatges del conflicte aIraq des d’un balcó de l’hotel Palestina, a Bagdad, on s’allotjavaquasi tota la Premsa internacional. De cop i volta, sense que –segons nombrosos testimonis de periodistes- hi hagués capprovocació prèvia d’un franctirador, un tanc del Exèrcit aliat va en-focar el seu canó cap a l’hotel. Així es va mantenir durant 10 minuts, alcap dels quals va disparar una ràfega que va matar Couso i un càmera deReuters i va ferir greument tres periodistes més.

Per saber-ne més:

www.josecouso.info

José Couso: La mirada

incómoda

Editat per: Hermanos, amigos

y compañeros de Jose Couso

Maig del 2006 Avant 9Estat espanyol

Iulen Madariaga (*)

En tanto que cofundador de EKIN

(1953) -ETA (1959), amigos próxi-

mos al periódico Avant me han so-

licitado que exponga algunas de

mis reflexiones a propósito del alto

el fuego proclamado recientemen-

te por ETA. Accedo a ello con mu-

cho gusto.

La organización política armada no

ha puesto ninguna condición a su

alto el fuego del 22 de marzo pasa-

do.

En ciertos medios ha llamado la

atención que ETA haya utilizado el

adjetivo "permanente". Yo creo que

con ello se ha querido significar dos

cosas: en primer lugar, evitar em-

plear de nuevo el término "definiti-

vo" que apareció en las treguas pre-

cedentes. Como es sabido, éstas- por

uno u otro motivo- fueron luego in-

terrumpidas, por lo que ETA segu-

ramente ha concluido que tal califi-

cativo no era el adecuado.

La segunda razón podría ser, quizá,

para mostrar a la otra parte que,

mientras dure la negociación, no

habrá por parte de ETA ninguna

ruptura unilateral del alto el fuego

proclamado. O de haberla, ésta sería

consensuada conjuntamente.

Me ha parecido ver en la mayoría de

los medios de comunicación - parti-

cularmente en los españoles y fran-

ceses- la creencia de que ETA se ha

visto obligada a obrar así porque se

encontraba debilitada a causa de la

dura represión llevada a cabo por

toda clase de policías, sobre todo la

francesa y la española. Es otra mi

opinión. Puede que dichos ataques

policiales sean responsables de un 10

o 15% de ese debilitamiento pero a

mi juicio, la principal causa ha sido

que la mayoría del sector social que

apoyaba a ETA le ha retirado su con-

fianza. En efecto, desde finales de la

década de los 80, las sucesivas direc-

ciones de la organización armada de

liberación nacional se fueron alejan-

do de las bases de nuestro pueblo,

desatendiendo y haciendo oídos sor-

dos progresivamente a sus principa-

les deseos, hasta que se produjo el

divorcio completo a finales del siglo

anterior. Por eso estimo que la victo-

ria de este histórico hecho hay que

atribuírselo principalmente a la so-

ciedad vasca.

Pienso que por parte de ETA y del

sector de la izquierda "abertzale" que

le es afín, la cosa va en serio y que,

por consiguiente, desean sincera-

mente encontrar una solución justa

y definitiva al conflicto. No lo veo así,

en cambio, por la parte franco-espa-

ñola (dado que el gobierno francés

no interviene abiertamente en la

cuestión, por ahora al menos delega

sus intereses en manos del español).

Quizás a causa del tremendo peso

de la nefanda experiencia histórica,

mi recelo y desconfianza al Sr.

Rodríguez Zapatero son considera-

bles, en parte porque no ignoro las

fuertes presiones que éste está su-

friendo dentro y fuera de su propio

partido.Es más que probable que

Rodríguez Zapatero intente blandir

entre los vascos ese dudoso "divide

et impera".

El alto el fuego aclarará profun-

damente el panorama político de

nuestra nación. Partidos políticos,

sindicatos y numerosos movimien-

tos sociales podrán evolucionar con

entera libertad y sin cortapisas, una

vez desaparecida la espada de

Damocles que se balanceaba sobre

sus cabezas. Las distintas forma-

ciones sociales podrán moverse es-

pontánea y naturalmente. Sin duda

se darán cambios y recolocaciones.

Se podrá realmente hacer política-

nada más que política- al 100%.

Ahora comienza la hora de la verdad.

El nuevo proceso no ha hecho sino

arrancar, será muy largo y le acechará

más de una trampa, zancadilla y an-

gustiosa marcha atrás.

Parece que ETA demoró el anuncio

del alto el fuego en varias semanas,

quizá meses, intentando recabar y

obtener dentro de sus filas el máxi-

mo de anuencia posible al mismo.

Obviamente, cuanto mayor sea la

mayoría de apoyo de su militancia

al cese de hostilidades, más sólida

será su mayoría democrática y ma-

yor la garantía prestada al proceso

por parte del movimiento de resis-

tencia nacional.

En el breve comunicado de ETA pro-

clamando la tregua, llama la atención

la concisión y claridad de su conteni-

do. Y también la circunstancia de que

queda bien asentado que, en la reso-

lución del largo conflicto vasco, es el

conjunto de su sociedad, el pueblo en

su totalidad, quien ha de decidir so-

bre su suerte; es él y nadie más quien

tiene la última palabra.

En este punto de quién es el sujeto

de Derecho, es también importante

precisar la globalización de la pobla-

ción y la territorialidad que afecta a

este caso. Quiere significarse que se

trata del "Zazpiak bat" o, más exac-

tamente, del "Seirak bat" (por cuan-

to que Nafarroa se halla a su vez

troceada en dos partes); es decir, no

sólo del "tercio económico", sino

también de Nafarroa (del Sur) y de

Iparralde. Y que no habrá que "cal-

zar" a nadie a la fuerza en ningún

lado, antes bien al contrario: si se

reconocen ritmos desiguales en sus

situaciones, desarrollos y evoluciones

respectivas, habrá que adaptarse,

amoldarse a los mismos, de ser me-

nester aplicando de puertas adentro

el mismo principio del Derecho a

decidir de sus propios asuntos y de

su propia suerte. Vale decir que cada

territorio histórico o porción más

chiquita de éste, decida super

democráticamente qué, cómo y con

quién desea su devenir.

La cuestión de las dos mesas -una

compuesta de todas la formaciones

políticas operando en Euskal Herria

sin exclusiones ni excepciones, fren-

te a España-Francia; y la segunda con

ETA y ambas potencias titulares Es-

paña-Francia- me parece que tam-

bién queda diáfana, sin necesidad de

insistir más.

La conveniencia o, más bien, la ne-

cesidad absoluta de que en un pro-

ceso como el que se acaba de abrir

en nuestro país, no hayan de con-

templarse vencedores y vencidos,

me parece capital, ya que todas las

capitulaciones de una de las partes

que se han conocido a lo largo de

la historia, han generado irremisi-

blemente humillación, frustración,

resentimiento y revanchismo. No

otra cosa supuso la despiadada Se-

gunda Guerra Mundial: 50 millo-

nes de muertos, fruto directo de la

desvergonzada capitulación alema-

na ante los aliados, en 1918 y años

consecutivos.

Antes de concluir, deseo comunicar

al amable lector otras reflexiones

sobre lo que, a mi juicio, convendría

hacer ya desde ahora en este inicio

del proceso de resolución de la cues-

tión nacional vasca.

Creo que hay que reservar total prio-

ridad a la penosa y espinosa cuestión

de los presos. A mi modesto parecer,

eso tendría que haberse resuelto ya

antes de la proclamación del alto el

fuego. ¿Por qué? Porque habría pre-

parado el terreno o –si se prefiere-

construido la pista de aterrizaje con

vistas a la tregua precisamente. Por

ejemplo, la liberación de ocho o diez

presos (en prisión preventiva, o gra-

vemente enfermos, o habiendo cum-

plido ya las 3/4 partes de la pena) ha-

bría provocado en Euskal Herria una

verdadera ola de distensión, facilitan-

do enormemente la progresión de las

negociaciones secretas/directas con

vistas al alto el fuego. Zapatero habría

podido hacerlo, además, sin cambiar

una sola coma de las disposiciones le-

gales en vigor: Constitución hispana,

Reglamento penitenciario, etc... Di-

cho de otro modo, aplicando riguro-

samente la ley española actual

(sistemáticamente vulnerada hasta

Sobre el altoSobre el altoSobre el altoSobre el altoSobre el altoel fuego de ETAel fuego de ETAel fuego de ETAel fuego de ETAel fuego de ETA

Línies mestres de la posició d’Izquierda UnidaLínies mestres de la posició d’Izquierda UnidaLínies mestres de la posició d’Izquierda UnidaLínies mestres de la posició d’Izquierda UnidaLínies mestres de la posició d’Izquierda Unida

-IU Federal considera, en primer lugar, que el "Alto el Fuego Permanente"

constituye un triunfo de la ciudadanía. La movilización ciudadana y, en particu-

lar, la vasca y navarra, expresada con fuerza en los últimos años, ha exigido a

ETA el cese de toda expresión de violencia, incluida la kale borroka y las

campañas de amenaza y extorsión. Por tanto, es un triunfo de la sociedad, del

que IU se siente partícipe en la medida en que ha colaborado a construir un

escenario de paz.

-IU Federal entiende que este proceso de paz abrirá una oportunidad a la

esperanza, a la convivencia, a la reconciliación y a la normalización política; la

sociedad tiene ahora ante sí una oportunidad histórica para construir un futuro

de respeto y tolerancia, en el que todas las personas y sensibilidades políticas

tengamos reconocidos los mismos derechos. .

-Las formaciones políticas del ámbito estatal debemos abordar las decisiones

que nos correspondan, desde el respeto a la voluntad y a la decisión de la

ciudadanía vasca y navarra que les correspondan. Desde la no unilateralidad,

la no imposición, la obligación de pactar y el respeto a la legalidad. Desde una

apuesta sincera y definitiva por las vías exclusivamente política y democráticas.

-IU Federal constata su disposición sincera a respaldar todas aquellas iniciativas

que emprenda a partir de ahora el Gobierno de España, de cara a verificar,

garantizar y afianzar un proceso de pacificación.

-La paz se debe hacer desde la reconciliación y la reparación pero no desde

el olvido. En cualquier caso, hay que ser conscientes de que el dolor humano

que ha causado el terrorismo ha resquebrajado el tejido social de forma

notoria pero nunca irreversible, siempre debemos creer en la esperanza de

la reconciliación social. Las víctimas del terrorismo y la violencia deben ocu-

par un papel importante en el proceso de paz. Sin embargo, hay que ser

capaces de pluralizar a las víctimas. No puede ser posible que sólo un míni-

ma parte de ellas representen a la totalidad. El terrorismo ha producido más

de 17.000 víctimas entre familiares cercanos y sólo se ve reflejada una

parte. Asimismo, existen otras víctimas de procesos como Montejurra, Vitoria,

Mikel Zabalza... que también deben ser reparadas.

- IU Federal, en la línea de la Declaración de Bilbao y la de Iruña, expresa que el

cauce para normalización política y de convivencia plural debe tener su expresión

política e implementación en dos mesas de diálogo democrático resolutivo que

con carácter autónomo se tienen que constituir en Navarra y la CAV.

- IU Federal insta al Gobierno a promover, con carácter urgente, una polí-

tica penitenciaria justa, acorde con la legislación vigente, que garantice,

en primera instancia, el acercamiento de todas las personas presas a sus

lugares de origen.

hoy), yo haría otro tanto -aunque

“mutatis mutandis”- con respecto a

todas las víctimas, vale decir, de uno y

otro lado de la barricada.

La segunda prioridad consistiría, por

parte del Sr. Rodríguez Zapatero, en

impartir una orden a toda su policía

de continuar operando profe-

sionalmente en su quehacer cotidia-

no con total independencia (deten-

ciones inclusive), pero con la singu-

laridad de que a partir de ahora toda

tortura quedara absolutamente

erradicada. También esto sería de

aplicación inmediata, sin necesidad

de modificar ningún texto legal.

A continuación vendría la exigencia

a formular a Zapatero, a fin de que

efectúe una declaración solemne de

contenido y características simila-

res al Downing Street Agreement,

es decir, reconocer que el conten-

cioso vasco es de naturaleza políti-

ca, no militar ni policial, y que, por

consiguiente, también su resolución

habrá de ser política; que afecta al

pueblo vasco, tanto del sur como del

norte, y que únicamente serán to-

dos sus ciudadanos, de uno y otro

lado de la muga, los que habrán de

pronunciarse (aquí está contenido

sin mencionarlo el derecho de au-

todeterminación), y que se actuará

conformemente al resultado que

arroje la decisión soberana del pue-

blo vasco en su totalidad; y que esta

misma decisión mayoritaria demo-

crática será igualmente respetada

por los gobiernos francés y español.

Personalmente hace quince o veinte

años que comencé ya a barajar la con-

veniencia de inspirarnos aquí en

Euskal Herria en el ejemplo irlan-

dés ¡Es tan formidable y podríamos

detraer tanto beneficio!

Considero absolutamente indispensa-

ble involucrar en este proceso también

a Francia. Tras las últimas declaracio-

nes de Michelle Alliot-Marie (ministra

de Guerra de Francia) parece que la

cosa se encaminaría por ahí.

Y un par de observaciones antes de

terminar: la vergonzosa actitud de la

judicatura española después de pro-

clamado el alto el fuego. Como ejem-

plo de ello la incalificable encarce-

lación de Otegi.

Los españoles deberán obrar con

mayor justicia e imaginación. El

presidente Rodríguez Zapatero nos

está machaconamente martilleando

con "prudencia, prudencia y más

prudencia". De acuerdo. Pero la in-

sostenible parsimonia con la que el

"leader" español viene actuando has-

ta ahora, podría llevarnos a la posi-

bilidad de que la situación se nos

pudra entre las manos, con todas

sus consecuencias. Que las hadas le

impidan jugar con el fuego...

(*) Membre d’Aralar

i cofundador d’ETA

Maig del 2006Avant10 Cultura

Ramona Koval

Harold Pinter (Londres, 1931), elautor más destacado de la genera-ción de los Jóvenes Airados y unode los dramaturgos más brillantesdel siglo XX, rompe su silencio porprimera vez después de sufrir unaoperación en la que le ha sido extir-pado un tumor. En esta primeraentrevista, Pinter habla de la guerray de cómo la cercanía de la muerteha cambiado su concepción delmundo, aunque se mantiene tancombativo como siempre. Ademássaca a la luz uno de sus últimos poe-mas, escrito a raíz de su experien-cia con el cáncer.

-Su poema, Células Cance-

rígenas, se publicó en The

Guardian . Fue en realidad una

llamada a las armas contra su

tumor, ¿verdad?

- Sí, lo escribí cuando me estabasometiendo a la quimioterapia, y enquimioterapia tú te sientas y unaenfermera te pone una cosa en elbrazo -la quimio- , una enfermeraen particular me dijo: “Las célulascancerígenas son las que han olvi-dado cómo morir”. Me impresionótanto lo que dijo que cuando salí

escribí el poema. No sabía si iba amorir o no, y ese poema, pienso,representa precisamente lo que sen-tía en ese momento. No tenía ideade lo que iba a suceder y, de hecho,ha pasado todo un año desde enton-ces, pero tengo que decir que, comodice uno de los versos, “tengo quever muerto mi tumor, un tumor queolvida morir pero tiene intención dematarme a cambio”. De hecho, mealegra decir que he visto morir a mitumor. Así que, en referencia a esaexperiencia, quiero quitarme elsombrero ante el cirujano que lohizo, un hombre extraordinariocomo son, por supuesto, estos ci-rujanos. Uno necesita dos cosaspara sobrevivir cuando tiene unaenfermedad como ésta. La primeraes un cirujano brillante, y la otra esuna mujer brillante, y yo tuve lasuerte de tener las dos. Así que paramí todo se ha convertido en una es-pecie de mal sueño. Ha sido comoestar en un bosque bastante impe-netrable, en el que literalmente losárboles impiden ver el bosque. Enotras palabras, la mitad del tiempono tenía ni idea de lo que pasaba,durante la operación y al salir de ella.Antes nunca había estado enfermoasí que fue bastante extraordinario,a los 71 años, encontrarme de re-

pente en el hospital enfrentado a uncáncer muy grave y a una operaciónimportante. Fue algo que ni me ha-bía planteado.

-Cuando uno pasa por la expe-

riencia que usted ha vivido pien-

sa a menudo en el tiempo, en la

urgencia y en las prioridades. In-

cluso con su afamada energía,

¿existe algún trabajo que prefie-

ra hacer más que otro, la política

o escribir, o…?

-Ahora mismo el principal obje-tivo de mi vida es simplementesobrevivir, seguir aquí. Ésa hasido mi principal preocupación.Y eso se reduce a hechos senci-llos, me refiero a cómo usas tuenergía, conforme va aumentan-do la energía, cómo dispones deella, y también la dieta y esas co-sas. Mi mujer presta muchaatención a eso. Así que ésa es, enrealidad, mi principal preocupa-ción. He escrito un poema, porcierto. Las palabras en la pági-na..., todavía me encanta hacereso como lo he hecho durante 60años. Esa excitación se mantuvocuando miré la página. De re-pente, empecé a escribir unaobra muy corta, pero una obracorta significa tanto para mícomo una larga. Así que no sé…Espero que el próximo año seamás pleno y mejor, porque mesienta más fuerte.

-¿ Cree que está usted cambiando

debido a esta experiencia?

-Soy más consciente de la muerte.

También, durante muchos, muchosaños he estado muy metido en polí-tica, y con bastante pasión. Ahora mededico a ella con la misma pasión,pero he salido de esta experienciacon una actitud más imparcial. Veoel mundo de manera más objetiva,en lugar de… bueno, formo parte deél, pero también estoy fuera y puedoser testigo de varias cosas que siguensiendo tan importantes como siem-pre, pero soy un testigo en lugar deestar directamente en la vorágine.

-El lenguaje ha sido una pasión

suya de toda la vida, ...

-Mi palabra favorita es la de “pue-blos amantes de la libertad”. Cuan-do oigo a Bush decir que “en nom-bre de todos los pueblos amantesde la libertad vamos a seguir la lu-cha contra el terrorismo” y demás,me pregunto cómo son “los pueblosque odian la libertad”. Nunca heconocido a nadie así, y ni siquierame lo puedo imaginar.

- Ese es el tipo de retórica al

que usted se refiere, que es

realmente un lugar común en

lo que llamamos el mundo oc-

cidental.

- Así es: pienso que respecto a loque estamos hablando hay una hi-pocresía extraordinaria y una dis-torsión del lenguaje en general, locual es, en sí mismo, extrema-damente destructivo, porque ellenguaje nos dirige a todos, ¿no escierto? Políticamente nos dirigeen todo tipo de campos. Pero loque encuentro realmente peligro-

Harold Pinter: “Sobrevivires mi principal objetivo”

Pedro de la Hoz (*)

El dramaturg anglès Harold Pinter

sempre ha defensat que el teatre ha

de ser valent i dir la veritat. Però les

veritats, Pinter no només les diu so-

bre l’escena: la vida mateixa és un

desafiament per aquest flamant Pre-

mi Nobel de Literatura 2005. La vida,

amb les seves cantonades punyents

i les seves urgències de canvi.

El més destacat dels dramaturgs bri-

tànics vius -que va firmar, per exem-

ple, el manifest d’intel.lectuals titolat

"Detengamos una nueva maniobra

contra Cuba"- va demostrar que no

ha deixat de ser fidel a ell mateix en

conèixer que l’Acadèmia Sueca l’ha-

via reconegut amb el guardó más

cobdiciat, més enllà de controvèrsi-

es, dins el “mundillo” literari univer-

sal.

"He escrit obres durant uns cinquan-

ta anys i, a més a més, estic política-

ment molt compromès". Així es va

definir Pinter davant dels periodistes,

guarnit amb una gorra blava i recol-

zat en un bastó, a pocs metres de casa

seva, al barri londinenc de Holland Park.

Harold Pinter reafirmava així el que ha

estat una constant a la seva trajectòria

vital: reflectir tant a l’escena com al pa-

per (no podem passar per alt la seva

significativa producció poètica i la seva

prosa de reflexió) les més intenses in-

quietuds humanes, a més d’una irreduc-

tible vocació de servei fonamentada en

el seu sentit de la responsabilitat

intel.lectual.

"Estic profundament compromès amb

l’art i amb la política. De vegades, amb-

dós es troben pero, de vegades, no.

Tot el que vindrà ara serà molt interes-

sant", va explicar als periodistes que el

van abordar poc després de saber-se

que havia guanyat el Nobel de Literatu-

ra, el passat mes d’octubre.

Els mitjans de comunicació britànics i

internacionals van destacar, d’una ma-

nera o d’una altra, la coherència estèti-

ca i política de Pinter ; el diari anglès

“The Independent” va reeditar les pa-

raules que el dramaturg havia pronun-

ciar en una de les massives demostra-

cions de la ciutadania anglesa contra

la guerra a l’Iraq. Van ser aquestes: “És

un acte de flagrant terrorisme d’Estat,

que demostra total menyspreu vers la

idea mateixa del Dret Internacional. És

una acció militar arbitrària, inspirada per

mentides i més mentides i una forma

grollera de manipular els mitjans de co-

municació i, per tant, al públic. Hem dut

tortures, bombes, urani empobrit, innu-

merables assassinats a l’atzar, misèria

i degradació al poble iraquià i d’això en

diem dur-hi la llibertat i la democràcia a

l’Orient Mitjà”.

El seu col.lega David Hare, des de les

pàgines del diari “The Guardian”, va as-

senyalar que “abans de Pinter, els poe-

tes que es van dedicar al teatre, como

T.S. Eliot o Lawrence Durrell, acabaven

resultant o pretenciosos o incompetents

des del punt de vista dramàtic (...). En

canvi, Pinter, que després de tot ha tre-

ballat molts anys d’actor, ha aconse-

guit combinar la intensitat de la seva

visió del món amb un senzill i pràctic

domini de la forma”. Segons Hare, això

ho ha aconseguit “massa sovint al preu

d’un alt cost personal” en ser portaveu

“de totes les víctimes de la bel.ligerància

i la opressió”.

El Nobel a Pinter ha incomodat alguns

conservadors i reaccionaris: Roger

Kimball, director de la revista “The New

Criterion”, es va enrabiar a més no po-

der. Vegeu, si no: “l’Acadèmia Sueca

està demostrant des de fa temps que

els seus premis són ridículs però el

premi a Pinter no només és ridícul sinó

repugnant”. A la tertúlia cultural més

famosa de la televisió alemana, “El

cuartet literari”, hi va haver opinions

dividides que van anar des de l’aplau-

diment a una decisió qualificada de

valenta fins a l’estranyesa, davant

de la que van considerar contami-

nació política donada la dimensió pú-

blica del guardonat.

Abans del Nobel, la seva obra ja ha-

via obtingut importants reconeixe-

ments, entre els que destaquen els

premis Shakespeare, Europeu de Li-

teratura (1973), Pirandello, David

Cohen, Laurence Olivier i Molière

d’Honor.

Pel crític literari espanyol Francisco

Díaz-Faes, l’obra de Harold Pinter ha

estat escrita en el context “d’un se-

gle que ha anat descreient de la pa-

raula dita, per por també a la psicoa-

nàlisi, i que ha incitat a desconfiar

d’allò que diem, d’allò que volem dir i

fins i tot d’allò que amaguem.

La llavor de Harold Pinter no ha aca-

bat de germinar ni de crèixer i és

encara molt lluny del seu final men-

tre hi hagi drames per explicar, infà-

mies per denunciar, laberints por des-

entranyar i veritats per proclamar.

so y desagradable es el tipo de len-guaje que escuchamos reciente-mente: “intervención humanita-ria”, y no olvidemos “libertad” y“democracia” y todo lo demás. Enrealidad es justificar un acto sim-plemente autoritario para contro-lar y mantener el poder. Y la cues-tión de destruir seres humanosmientras eso sucede parece serirrelevante. Hay una pequeñaanécdota que tengo que contarle.Durante el bombardeo de Serbiahabía un mercado en una aldea lla-mada Nis

Yo he sido testigo presencial deeste hecho. Una mujer estabasentada con su hijo de cinco añosen un banco del mercado, co-miéndose un bocadillo. Y de lanada, empezaron a caer bombas,bombas estadounidenses. Elmercado se convirtió en un caos.Unas 40 o 50 personas murieron.Esta mujer buscó a su hija quehabía salido disparada de sus bra-zos. Encontró la cabeza de la niñaen la alcantarilla.

”Pero el primer ministro Blair y elexpresidente Clinton nunca reco-nocerían la cabeza de esa niña. Dehecho, la muerte y el que se le hu-biese arrancado la cabeza a la niñasería totalmente irrelevante paraesa gente. Sostengo, y realmentelo creo, que Bush o Blair deberíanser procesados por crímenes deguerra. porque no sólo lo hicieronilegal, ilegítimamente -en mi opi-nión, inmoralmente- sino que lojustificaron como “intervenciónhumanitaria”

La veritat per sobre de totLa veritat per sobre de totLa veritat per sobre de totLa veritat per sobre de totLa veritat per sobre de tot

Maig del 2006 Avant 11Cultura

“En 1958, escribí lo siguiente:

'No hay grandes diferencias entre

realidad y ficción, ni entre lo verdadero

y lo falso. Una cosa no es

necesariamente cierta o falsa; puede

ser al mismo tiempo verdad y mentira.'

Creo que estas afirmaciones aún tienen

sentido, y aún se aplican a la exploración

de la realidad a través del arte. Así que,

como escritor, las mantengo, pero

como ciudadano no puedo; como

ciudadano he de preguntar: ¿Qué es

verdad? ¿Qué es mentira?

Así que el lenguaje en el arte es una

ambiciosa transacción, unas arenas

movedizas, un trampolín, un estanque

helado que se puede abrir bajo tus pies,

los del autor, en cualquier momento.

Pero, como he dicho, la búsqueda de

la verdad no se puede detener nunca.

No puede aplazarse, no puede

retrasarse. Hay que hacerle frente, ahí

mismo, en el acto.

El lenguaje político, tal como lo usan

los políticos, no se adentra en ninguno

de estos territorios dado que la mayoría

de los políticos, según las evidencias a

las que tenemos acceso, no están

interesados en la verdad sino en el po-

der y en conservar ese poder. Para

conservar ese poder es necesario

mantener al pueblo en la ignorancia, que

vivan sin conocer la verdad, incluso la

verdad sobre sus propias vidas. Lo que

nos rodea es un enorme entramado de

mentiras, de las cuales nos

alimentamos.

Como todo el mundo aquí sabe, la

justificación de la invasión de Iraq era

que Sadam Husein tenía en su posesión

un peligrosísimo arsenal de armas de

destrucción masiva, algunas de las

cuales podían ser lanzadas en 45

minutos, capaces de provocar una

espeluznante destrucción. Nos

aseguraron que eso era cierto. No era

cierto. Nos contaron que Iraq mantenía

una relación con Al Quaeda y que era

en parte responsable de la atrocidad

que ocurrió en Nueva York el 11 de

Septiembre de 2001. Nos aseguraron

que esto era cierto. No era cierto. Nos

contaron que Iraq era una amenaza para

la seguridad del mundo. Nos

aseguraron que era cierto. No era

cierto.

La verdad es algo completamente

diferente. La verdad tiene que ver con

la forma en la que Estados Unidos

entiende su papel en el mundo y cómo

decide encarnarlo.

Os digo que Estados Unidos son sin

duda el mayor espectáculo ambulante.

Pueden ser brutales, indiferentes,

desdeñosos y bárbaros, pero también

son muy inteligentes. Como vendedores

no tienen rival, y la mercancía que mejor

venden es el amor propio. Es un gran

éxito. Escuchen a todos los presiden-

tes de Estados Unidos en la televisión

usando las palabras, “el pueblo

americano”, como en la frase, “Le digo

al pueblo estadounidense que es la hora

de rezar y defender los derechos del

pueblo americano y le pido al pueblo

americano que confíen en su presidente

en la acción que va a tomar en benefi-

cio del pueblo americano”.

Estados Unidos ya no se preocupa por

los conflictos de baja intensidad. No ve

ningún interés en ser reticente o

disimulado. Pone sus cartas sobre la

mesa sin miedo ni favor. Sencillamente

le importan un bledo las Naciones

Unidas, la legalidad internacional o el

desacuerdo crítico, que juzga impotente

e irrelevante. Tiene su propio perrito

faldero acurrucado detrás de ellos, la

patética y supina Gran Bretaña.

¿Qué le ha pasado a nuestra sensibilidad

moral? ¿Hemos tenido alguna vez algu-

na? ¿Qué significan estas palabras? ¿Se

refieren a un termino muy raramente

utilizado estos días – conciencia? ¿Una

conciencia para usar no sólo con

nuestros propios actos sino para usar

también con nuestra responsabilidad

compartida en los actos de los demás?

¿Está todo muerto? Mirad Guantánamo.

Cientos de personas detenidas sin

cargos a lo largo de tres años, sin

representación legal ni un juicio

conveniente, técnicamente detenidos

para siempre. Esta estructura

totalmente ilegal se mantiene como un

desafío de la convención de Ginebra.

Esto no es sólo tolerado sino que

difícilmente planteado por lo que se lla-

ma “la comunidad internacional”. Esta

atrocidad criminal está siendo cometida

por un país, que se declara a sí mismo

como “el líder del mundo libre”.

¿Pensamos en los habitantes de la

bahía de Guantánamo? ¿Qué es lo que

dicen los medios? Lo reseñan

ocasionalmente – una pequeña

mención en la pagina seis. Ellos han

sido consignados a una tierra de nadie

de la que, por cierto, puede que nunca

regresen. En la actualidad muchos

están en huelga de hambre,

alimentados a la fuerza, incluidos los

residentes británicos. No hay sutilezas

en estos procesos de alimentación. Ni

sedaciones ni anestésicos. Solo un

tubo insertado sobre tu nariz y dentro

de tu garganta. Tú vomitas sangre.

Esto es tortura. ¿Qué ha dicho la se-

cretaria británica de exteriores sobre

esto? Nada. ¿Qué ha dicho el primer

ministro británico sobre esto? Nada

¿Por qué no? Porque Estados Unidos

ha dicho: criticar nuestra conducta en

la bahía de Guantánamo constituye un

acto poco amistoso. O estáis con

nosotros o contra nosotros. Así que

Blair se calla.

¿Cuánta gente tienes que matar antes

de ser considerado un asesino de

masas y un criminal de guerra? ¿Cien

mil? Más que suficiente, habría pensado

yo. Por eso es justo que Bush y Blair

sean procesados por el Tribunal Penal

Internacional. Pero Bush ha sido listo.

No ha ratificado al Tribunal Penal Inter-

nacional. Por eso si un soldado o político

americano es arrestado Bush ha

advertido que enviaría a los marines.

Pero Tony Blair ha ratificado el Tribunal

y por eso se le puede perseguir.

Podemos proporcionarle al Tribunal su

dirección si está interesado. Es el nú-

mero 10 de Downing Street, Londres.

Los dos mil estadounidenses muertos

son una vergüenza. Son transportados

a sus tumbas en la oscuridad. Los fu-

nerales son discretos, fuera de peligro.

Los mutilados se pudren en sus camas,

algunos para el resto de sus vidas. Así

los muertos y los mutilados se pudren,

en diferentes tipos de tumbas.

Muchos miles, si no millones, de

personas en Estados Unidos están

demostrablemente asqueados,

avergonzados y enfadados por las ac-

ciones de su gobierno, pero, tal y como

están las cosas, no son una fuerza po-

lítica coherente - todavía. Pero la

ansiedad, la incertidumbre y el miedo

que podemos ver crecer cada día en

Estados Unidos no es probable que

disminuya.

Sé que el presidente Bush tiene algunos

escritores de discursos muy

competentes pero quisiera prestarme

voluntario yo mismo para el empleo.

Propongo el siguiente breve discurso

que él podría leer en televisión a la

Discurs d’agraïmentdel Nobel de Literatura:“Art, veritat i política”En la recepció dels premis Nobel del 2005 es va llegir el discurs delguanyador del de Literatura, Harold Pinter, absent a causa d’un càncer.Pensem que l’Avant ha de fer l’esforç que no ha fet la premsa del nostrepaís per donar-lo a conèixer. Per raons d’espai, us oferim un extracteprou il·lustratiu.

nación. Lo veo solemne, con el pelo

cuidadosamente peinado, serio,

confiado, sincero, frecuentemente se-

ductor, a veces empleando una sonrisa

irónica, curiosamente atractiva, un

auténtico macho.

"Dios es bueno. Dios es grande.

Dios es bueno. Mi dios es bueno.

El Dios de Bin Laden es malo. Él

suyo es un mal Dios. El dios de

Sadam también era malo, aunque

no tuviera ninguno. Él era un

bárbaro. Nosotros no somos

bárbaros. Nosotros no cortamos

las cabezas de la gente. Nosotros

creemos en la libertad. Dios

también. Yo no soy bárbaro. Yo soy

el líder democráticamente elegido

de una democracia amante de la

libertad. Somos una sociedad

compasiva. Electrocutamos de for-

ma compasiva y administramos una

compasiva inyección letal. Somos

una gran nación. Yo no soy un dic-

tador. Él lo es. Yo no soy un

bárbaro. Él lo es. Y él. Todos ellos

lo son. Yo tengo autoridad moral.

¿Ves mi puño? Esta es mi autoridad

moral. Y no lo olvides"

Creo que, a pesar de las enormes difi-

cultades que existen, una firme

determinación, inquebrantable, sin

vuelta atrás, como ciudadanos, para

definir la auténtica verdad de nuestras

vidas y nuestras sociedades es una

necesidad crucial que nos afecta a

todos. Es, de hecho, una obligación. Si

una determinación como ésta no for-

ma parte de nuestra visión política, no

tenemos esperanza de restituir lo que

casi se nos ha perdido: la dignidad

como personas”.

Redacció.

No només els van desaparèixer i/o tortu-

rar, també van voler robar el futur dels seus

fills: centenars de nadons, fills i filles de les

30.000 persones desaparegudes pels mili-

tars a l’Argentina, van ser robats i lliurats en

adopció als botxins i torturadors dels seus

pares i mares. No fa gaire, alguns d’aquests

joves han recuperat el seu futur, aquell que

no els volien deixar viure: han conegut la

seva veritable història i la dels seus pares i

mares desapareguts.

“Teatro por la identidad”, projecte nascut fa

sis anys a l’Argentina, pretén, mitjançant la

representació teatral i la lectura dramatitza-

da de textos, accelerar la recuperació de tots

els petits que van ser robats a les seves famí-

lies, alhora que seguir-ne fent la denúncia

perquè encara hi ha molta gent que ignora

aquesta dramàtica part de la recent història

d’Argentina.

Aquest és un fragment del que és Teatro por

la identidad:

“Cuando vi el vestido, me di cuenta de que

era bajita, como yo. Todavía tiene las

manchas, me dijeron, no quisimos lavarlo. Yo

sólo miraba el talle, y aquel ruedo corto.

Apenas me lo probé, supe que había sido mi

mamá.

Qué suerte. Era bajita, como yo. Las manchas

son de sangre. Su sangre. La mía. Siempre

quise ver el vestido de parto. Pero la mujer

alta no tenía ninguno. Las cosas sucias se

tiran, me decía. Tampoco yo quise lavarlo. Por

el olor. Es como tenerla viva. La mujer alta

olía a detergente. Y la casa. Y mis juguetes.

Qué suerte. Era bajita. Como yo. Y como la

abuela. Y como la abuela de mi abuela, que vi

en aquellas fotos de mujeres petisitas. Sentía

mucha pena cuando aquel brazo largo me

pegaba. Y no menos pena si me daba una

caricia. La mujer alta no tenía fotos. Las pa-

redes blancas y desnudas. Limpieza de hos-

pital. Mi madre parió atada a la camilla, me

dijeron. Las compañeras guardaron el vestido.

Me gustan las fotos viejas. Con pollera (falda)

larga, con jeans o minifalda. Una estirpe de

petisas. Con una inyección le cortaron la

leche, me arrancaron de sus brazos y un gen-

darme me entregó envuelta en un paquete. A

la mujer alta le gustaban los regalos bien

envueltos, con papeles brillantes, con moños,

bien prolijos. Se enojaba cuando yo rasgaba

el envoltorio en el apuro. Y volvió a enojarse

cuando abrí el paquete y vi el vestido. Desde

entonces nunca quise volver a la la casa

desnuda. Porque mi madre era bajita. Como

yo. Y como mi abuela. Y como la abuela de

mi abuela. Y tal vez como mis hijas. Y las hijas

de mis hijas.”

El projecte el va impulsar Abuelas de Plaza

de Mayo, amb el suport de la Plataforma Ar-

gentina contra la Impunidad. Les obres es

orque no sólo lo hicieron ilegal,

ilegítimamente -en mi opinión, inmoralmente-

sino que lo justificaron como “intervención

humanitaria”. . representaran cada dilluns de

maig i juny a diverses sales de Catalunya.

L’entrada és lliure.

Els nadons robats als desapareguts de l’ArgentinaEls nadons robats als desapareguts de l’ArgentinaEls nadons robats als desapareguts de l’ArgentinaEls nadons robats als desapareguts de l’ArgentinaEls nadons robats als desapareguts de l’Argentina

Maig del 2006Avant12 Internacional

Toni Moragas

- Quines han estat les claus de

l’èxit de les mobilitzacions?

D’entrada hem de tenir encompte la unitat demostrada tanta nivell de les diferents forcesd’esquerres i sindicals, com anivell intergeneracional: ha estatimportant que a les mobilitzaci-ons hi hagi participat un nom-bre significatiu de jubilats, quehan entès que la qüestió del CPEera una qüestió global. El 2003va haver-hi una reforma moltnegativa per les jubilacions i,malgrat les mobilitzacions, no es

La modificació del CPE francèsLa modificació del CPE francèsLa modificació del CPE francèsLa modificació del CPE francèsLa modificació del CPE francèsuna una una una una victòriavictòriavictòriavictòriavictòria agredolça agredolça agredolça agredolça agredolça

va poder frenar. I, en lloc de que-dar-se casa, la gent que va sortiral 2003 ha sortit de nou per ma-nifestar-se al costat dels joves iels estudiants.

Un altre factor ha estat la crei-xent participació a les mobilitza-ció, ja que normalment a mesu-ra que s’allarguen la participacióva disminuint i, en canvi, enaquest cas, hi ha hagut cada copmés persones.

- Us considereu hereus del

moviment del maig del 68?

Al maig del 68 és cert que va ha-

ver-hi grans mobil i tzacionsperò no només es van fer pres-cindint de les organitzacionspolítiques d’esquerres i els sin-dicats, sinó que, en molts casos,es van fer contra aquestes ma-teixes organitzacions. En canvi,a les mobilitzacions contra elCPE no només hi han partici-pat partits i sindicats, sinó queaquests han jugat un paper clau.Tampoc podem oblidar que lamajoria de líders estudiantilsdel maig del 68 estan ara a par-tits de centre-dreta.

Després del maig del 68 no vaquedar res perquè a les següenteleccions, per exemple, va gua-nyar la dreta. Per tant, nosaltresvolem que això no acabi comaleshores: hem de treballar perreforçar l’esquerra i aconseguirque a les properes eleccions del2007 no guanyi Sarkozy, (actual

ministre d’Interior francès).

- La Premsa també s’ha fet

ressò de les mobilitzacions

dels estudiants que volien

tornar a classe; què o qui hi

havia realment al darrera

d’elles?

Era un moviment molt minori-tari. Es deien apolítics però enrealitat tenien el suport econò-mic de la UMP (Union pour un

Mouvement Populaire, coalició

La Lluita dels jovesLa Lluita dels jovesLa Lluita dels jovesLa Lluita dels jovesLa Lluita dels joves

francesos contra el CPEfrancesos contra el CPEfrancesos contra el CPEfrancesos contra el CPEfrancesos contra el CPE

Aquests darrers mesos hem

seguit amb atenció les noti-

cies que ens arribaven de

França. Aturades de classes

a les Universitats i als insti-

tuts, vagues i mobilitzacions,

s’han succeït fins que el go-

vern, s’ha vist forçat a retirar

la seva proposta de Contrac-

te de Primera Ocupació.

Aquest fet, s’ha d’interpretar

com una victòria de la matei-

xa esquerra que ja va rebut-

jar el 29 de maig de 2005 un

projecte de Constitució Euro-

pea neoliberal: una victòria

dels joves, estudiants i treba-

lladors, francesos: una victò-

ria de tots i totes.

En què consistia el CPE?

Abans de res, hem de

contextualitzar aquest CPE

dins de la llei d’Igualtat

d’Oportunitats en què s’em-

marca, és a dir, el CPE era

només una part d’una llei més

general (també negativa pels

interessos dels i les treballa-

dores), que ja s’ha aprovat.

El projecte definitiu de la llei

redueix l’ensenyament obliga-

tori fins als 14 anys, alhora

que possibilita als joves de

15 començar a treballar en

torn de nit. El CPE ha estat

reemplaçat per un contracte

per a persones amb dificul-

tats (pot resultar curiós saber

amb quin criteri es decideix

qui te dificultats i qui no), en

què l’estat subvenciona a

l’empresari una part del sala-

ri dels nous contractes.

Aquesta modificació, si bé su-

posa una millora respecte al

text original, tampoc dona

resposta als interessos dels

i les treballadores franceses.

Doncs socialitza el risc dels

empresaris, mentre que no

posa en dubte els seus

guanys. L’estat francès és su-

portat econòmicament de for-

ma majoritària pels treballa-

dors francesos; de manera

que qui acaba pagant part del

salari d’aquests nous contrac-

tes, són la resta de treballa-

dors francesos.

En qualsevol cas, no podem obli-

dar que en una conjuntura políti-

ca com la francesa, on governa

la dreta, és molt difícil aconse-

guir que aquesta faci una políti-

ca d’esquerres, i ja suposa un

èxit, la derrota que ha patit en

aquest procés. La lluita ha tom-

bat el CPE, alhora que ha situat

al primer ministre francès en els

pitjors índexs de popularitat de

la història de la república fran-

cesa (per sota del 25%) , fet que

hauria de propiciar un canvi en

les properes eleccions parla-

mentàries. A més, ha enfortit la

unitat d’acció entre les forces

polítiques i sindicals, condició

necessària, per tal d’articular el

Front Popular que necessita el

poble francès.

En el marc de les activitats prèvies a l’1 demaig organitzades per la Plataforma ACTUA-Pla-taforma Jove pel Primer de Maig (plataformaimpulsada per la Joventut Comunista, a la queja s’han adherit més d’una desenad’organitzacions juvenils, d’estudiants, dellleure i sindicals), vam comptar amb la

de dreta presidida per Sarkozy)

Van crear la plataforma “Stop laGrève” (prou de vaga), que a laseva mateixa web tenia enllaçosa la de l’UMP.Van organitzar unamanifestació a París a la que hivan participar només cinc mil es-tudiants, mentre que les mobi-litzacions contra el CPE a Françaaplegaven a més de tres milionsde persones. Estem parlant,doncs, d’un moviment molt mi-noritari, malgrat el seguimentdesproporcionat que en va fer laPremsa.

- En aquestes mobilitzacions,

els sindicats han actuat de

forma conjunta: quines són

les perspectives d’unitat sin-

dical d’ara a endavant?

Aquests dies es va celebrar elCongrés de la CGT i ahir el seusecretari general va afirmar quevolia seguir treballant conjunta-ment amb la resta de sindicats.Jo crec que ho faran perquè, perara, estan d’acord sobre els te-mes més importants. Ara, laprincipal lluita sindical és con-tra el CNE però amb la dificul-tat que aquest ja s’ha començata aplicar: segons el Govern, hi ha600.000 treballadors amb uncontracte CNE (tot i que la xi-fra, per a molts catedràticsd’Economia, es redueix a35.000). Ara bé: més endavant ésdifícil que segueixi així ja que hiha sindicats com la CFDT(Confédération française

démocratique du travail) quehan recolzat mesures com la re-forma de les jubilacions de 2003,on els drets dels treballadors esvan veure atacats.

- Quines han estat les mesu-

res que s’han pres per reem-

plaçar el CPE?

La principal mesura consisteix enfer un contracte per a les perso-nes que estan en dificultats, alsquals l’Estat hi pagarà una part delcontracte del treballador. Amb elCPE, els riscos de l’empresari elsassumia el propi treballador, ambla seva situació de precarietat ab-soluta, mentre que amb aquestnou contracte es correspon-sabilitza tota la societat (majori-tàriament treballadora) d’aquests.És a dir, són els contribuents -mit-jançant els seus impostos- els queacabaran pagant la plusvàlua quehaurien de pagar els empresaris...

presència de Caroline Gimbert, responsable dela Union des Étudiants Communistes deFrance.Des de l’Avant vam aprofitar per a realitzar-liuna entrevista, per conèixer en primera perso-na les claus de les mobilitzacions contra elContracte de la Primera Feina (CPE en francès).

Je m’appelle Dominique de Villepin

Carusso et je m’aime” cantaven en

un bar satíric molt concurregut de

París fa uns mesos. I és que el Pri-

mer Ministre ho tenia tot per ser

el proper president de França: ha-

via estat ungit dofí pel rei presi-

dent republicà Jacques Chirac,

agrada molt a les dones (en espe-

cial, les iaies), té una gran oratò-

ria (com demostra el seu ja mitifi-

cat discurs al consell de segure-

tat sobre l’Iraq), i el seu rival al tron,

Nicolas Sarkozy, havia quedat

greument tocat amb els aldarulls

de la banlieue.

Ai, el pobre Villepin! Ai, el pobre Villepin! Ai, el pobre Villepin! Ai, el pobre Villepin! Ai, el pobre Villepin!

Però, Dominique de Villepin tenia tan-

ta confiança en si mateix que ha co-

mès un error polític fatal: l’aprovació

d’una llei (el CPE) sense establir un mí-

nim diàleg amb els actors socials als

qui creia incapaços d’organitzar un mo-

viment de protesta de grans dimensi-

ons, l’ha dut a la greu derrota d’haver

de tirar enrere la llei després de 10

setmanes de negar-s’hi. Sense oblidar,

és clar la greu humillació a la que el va

sotmetre el monarca republicà quan el

va amonestar públicament o les críti-

ques punxants i contínues d’un cres-

cut Nicolas Sarkozy, el candidat, de la

dreta francesa més rància..

Maig del 2006 Avant 13Internacional

César Jerez

En los últimos meses el debatepolítico en Colombia ha girado entorno a las elecciones parlamenta-rias y presidenciales. Los partidostradicionales oligárquicos, encar-nados en la figura del actual Presi-dente, Álvaro Uribe Vélez, han lo-grado imponer la reelección presi-dencial. Por su parte, la social-de-mocracia y la “izquierda democrá-tica” -como se ha autodenominadouna coalición de aparatos electora-les- en respuesta, ha centrado suaccionar en el parlamentarismo yen una campaña contra la eventualreelección de Uribe.

Se habla del “momento político”para legitimar el juego electoral y,de paso, desvirtuar la lucha de losmovimientos guerrilleros. Este dis-curso se argumenta con el aparen-te viraje a la izquierda por la víaelectoral de Latinoamérica. Pero,en realidad, con la excepción deVenezuela y posiblemente de Boli-via, hasta el momento, el resto deexperiencias de la “izquierda” enel poder son el resultado de unosacuerdos del régimen imperial y decorrientes socialdemócratas quehan representado una desilusiónpara las masas populares de iz-quierda en varios países deSudamérica.

La realidad política colombiana,

“La realidad, la izquierda“La realidad, la izquierda“La realidad, la izquierda“La realidad, la izquierda“La realidad, la izquierday las elecciones en y las elecciones en y las elecciones en y las elecciones en y las elecciones en ColombiaColombiaColombiaColombiaColombia”””””

Viva l’Italia!Viva l’Italia!Viva l’Italia!Viva l’Italia!Viva l’Italia!Sandro Maccarrone

Aquest és el títol d’una cançó de

Francesco de Gregori, cantautor ita-

lià, molt menys conegut, aquí, que

Ramazzotti o Nek, però infinitament

més interessant i compromès que

aquests. Crec que és una frase que

resumeix perfectament el sentiment

de les gents d’esquerres d’Europa i

del món, davant la derrota de “ilCavaliere”. I, com que el cognom delsotasignat el delata, permeteu que se

n’alegri dues vegades: com a comu-

nista i com a italià.

Dit això, probablement cal que ens pre-

guntem quin és l’abast de la victòria

del centre-esquerra, que, com és ben

conegut, va ser molt ajustada des del

punt de vista dels vots. Comencem,

per tant, per fixar-nos directament en

els resultats. L’esquerra guanya al

Congrés per poc més de vint mil vots,

mentre que perd al Senat per uns cent

mil; val la pena recordar que a Itàlia,

només voten a la Cambra Alta els

majors de 25 anys. Curiosament, el

nou sistema electoral, ideat fa pocs

mesos per la dreta per tal de maxi-

mitzar les seves possibilitats de vic-

tòria, ha acabat donant-li a l’Unione deProdi una àmplia majoria absoluta al

Congrés i una ajustada majoria de

senadors; com diria la cantant cana-

denca Alanis Morissette, “no és irònic?”.

Entre els partits del centre-esquerra, els

més votats han estat els Democràtics

d’Esquerra -una de les branques que

va sortir del PCI- i els centristes de la

Margherita -el sector de la democràcia

cristiana que va triar aliar-se amb l’es-

querra després de l’escàndol de cor-

rupció de començaments dels 90.

Aquestes dues forces polítiques tenen

previst, un cop es constitueixi el nou

Govern, endegar un procés de conflu-

ència en un nou Partit Democràtic a l’es-

til nord-americà. A la seva esquerra, els

vots de comunistes i verds superen el

10%; tots ells milloren considerable-

ment els resultats de les darreres elec-

cions, tant en termes relatius com ab-

soluts.

L’ajustada victòria de L’Unione davant

d’una dreta que ha situat el país al llin-

dar d’una crisi econòmica, que ha reta-

llat drets i que ha pervertit les regles

democràtiques més bàsiques, pot sa-

ber a poc. Fins i tot podríem caure en

la temptació d’atribuir-la a la manca de

mobilització de la base social de l’es-

querra, com passa, per exemple, als

EUA. Però la dada de participació, su-

perior al 83%, desmenteix qualsevol ti-

pus de consideració similar. Resulta in-

negable que tant l’Unione com la Casa

delle Libertà, han realitzat un esforç

mobilitzador considerable: la dreta en

general i el seu líder Silvio Berlusconi

en particular, segueixen comptant amb

un suport molt elevat.

Des de Catalunya, igual que des de qual-

sevol altre lloc fora d’Itàlia, se’ns fa molt

difícil comprendre com algú tan

impresentable - perquè no hi ha cap al-

tra manera de qualificar-lo - pot mante-

nir un nivell tan alt de consens. I la veri-

tat és que molts dels italians també mos-

tren desconcert. Sense intenció de ser

exhaustius, podem aventurar algunes

idees al respecte; en primer lloc, tots

coneixem el paper que, en aquest se-

gle XXI, juguen els mitjans de comuni-

cació, dels quals, Berlusconi controla-

va (controla?), de forma directa o indi-

recta, els sis més importants. La dreta

ha sabut utilitzar-los a la perfecció du-

rant la campanya electoral arrossegant

a l’esquerra al seu terreny de la polèmi-

ca i les discussions estèrils, evitant el

debat obert sobre les condicions de vida

de les persones; un debat que, cal re-

conèixer-ho, sí que van intentar situar

els comunistes, tot i les dificultats d’ac-

cedir als altaveus mediàtics.

En segon lloc, cal tenir present el pes i

la influència que l’Església catòlica se-

gueix exercint des del Vaticà, fent que

temes com el de la laïcitat de l’Estat o

els matrimonis homosexuals siguin en-

cara tabús absoluts. Finalment, la ines-

tabilitat política que va caracteritzar el

país durant la segona meitat del segle

XX, probablement fa que molts italians

siguin excessivament tolerants amb un

mal govern, sempre i quan aquest acon-

segueixi durar més de dos anys.

En qualsevol cas, el més important en

aquests moments és que, encara que

hagi estat per un marge electoral força

ajustat, s’ha aconseguit fer fora la dre-

ta. I més després de veure l’estratègia

desestabilitzadora que aquesta ha adop-

tat des de la mateixa jornada electoral,

deslegitimant i no reconeixent la victò-

ria de l’Unione. Evidentment la d’Itàliano és, tampoc, una dreta lliberal demo-

cràtica, sinó que, com en el cas del

Partit Popular a Espanya, té una direc-

ció feixista. Per aquest motiu, l’esforç

unitari de totes les forces d’esquerres i

democràtiques, ha de ser en aquesta

cojuntura més generós que mai.

Els principals reptes als que ara hauran

de fer front són la regeneració demo-

cràtica, la retirada de les tropes d’Iraq,

la recuperació econòmica, apostant pel

reforçament de la indústria i l’estabilitat

laboral i els eterns problemes de la

màfia i de la fractura nord-sud a Itàlia.

D’altra banda, i a nivell internacional, el

govern Prodi contribueix sens dubte a

millorar la correlació de forces per avan-

çar cap al multilateralisme i cap a una

construcció política i social d’Europa.

Per acabar, voldria fer una referència

especial al paper dels comunistes i de

tota l’esquerra transformadora italiana

en el nou escenari. Ja fa temps que

tinc molt clar que cada procés polític

de lluita té les característiques pròpies

i que no existeixen receptes ni models

tancats. Ara bé, com que també crec

que algunes experiències tenen valide-

sa més enllà del context concret, i com

que també sóc mig italià, em permetré

expressar des d’aquestes línies una

opinió sobre el camí que em sembla

més aconsellable per als compagni ita-lians. Si els diferents sectors de l’es-

querra transformadora concorregues-

sin en un programa i una candidatura

comunes, podrien arribar a ser la ter-

cera força política italiana i adquiririen

un pes específic considerable dins del

centre-esquerra; un pes que, amb l’ac-

tual situació de divisió que hi ha al país,

és bastant més limitat. Crec, també,

que seria un error confondre aquesta

confluència programàtica amb intents

precipitats de refundacions partidàries,

que confondrien el debat amb elements

de tipus ideològic. En canvi, la lluita per

fer fora la dreta ha fet que es mobilit-

zés una societat civil, que, molt possi-

blement, ho seguirà fent si se sent re-

presentada per un programa transfor-

mador unitari que tingui possibilitats re-

als de fer-se efectiu.

desafortunadamente, difieremucho del contexto latinoame-ricano. Caracterizada por lasistemática exclusión política, elclientelismo, la sumisión incondi-cional a los dictámenes deWashington y la violencia como for-ma de ejercer el poder, esa realidadpolítica se materializa en la guerrasucia y en el exterminio de los opo-sitores políticos.

Si se tiene en cuenta este contextonegativo, es por lo menos curiosoque la “izquierda democrática”,que cuenta con miles de militantesde esa ideología asesinados por elpropio Estado, se empecine enbuscar un espacio de inclusión po-lítica por la vía electoral, en mediode un ambiente político totalmenteparamilitarizado y de un régimenautoritaritario -el de Álvaro UribeVélez- que institucionalizó larepresión contra la izquierdamediante lo que él mismo bautizócomo política de “seguridaddemocrática”.

La calentura electoral de la“izquierda democrática” enColombia tendría, tal vez,explicación teniendo en cuenta quese están dando los siguientesfenómenos:

1. Un proceso de captación desectores progresistas por partede la élite dominante.

2. A la vez, ésta va tejiendo una

tupida red de interesesindividuales social-demócratas que “vende” comouna alternativa de poder de laizquierda.

3. Una profunda regresiónpolítica de la izquierda otrorarevolucionaria, muy especial-mente en las ciudades.

Independiente de cual pueda ser elfenómeno que enmarca la actualsituación de la “izquierdademocrática”, lo cierto es que éstase presenta como el proceso de“unidad de la izquierda” que bus-ca perdurar más allá del

determinismo electoral que la mo-tiva, una aspiración que no es nuevay que concuerda con las periódicasjornadas electorales.

Al margen de la política electo-ral, la izquierda superviviente ala guerra sucia vigente seconstruye y reconstruye en unproceso permanente, evoluciona

lentamente y con muchas difi-cultades en forma de aso-ciaciones campesinas luchandopor la tierra y el poder popular,de luchas indígenas, de comitésde cocaleros fumigados, demujeres empobrecidas, de

comunidades negras organi-zadas, de víctimas del terrorismode Estado, de sindicatos y,también, en forma de guerrillas,partidos clandestinos ymovimientos bolivarianos quetienen como estrategia la tomadel poder. Este es el universo dela izquierda colombiana: diverso,con diferentes niveles deformación y conciencia política,con distintos objetivos estra-tégicos. Pero una izquierda, porahora. dividida.

No obstante todo esto, la unidadllegará cuando las condicionesobjetivas y subjetivas lo permitan.Y esa unidad depende de nosotros:tiene directamente que ver con noperder el tiempo, con noconfundirse en las calenturas y losfalsos análisis de la realidad. Y,también, con volver a la organi-zación de la base, construyendoorganización social a partir de unproyecto político, poco a poco, conpaciencia, sin apremios.

Al final, esa izquierda seencontrará unida frente a dosescenarios posibles: la insurrec-ción popular y la construcción deun nuevo proyecto de sociedad ola solución política al conflictopolítico, social y armado. En unou otro, la unidad de la izquierdaserá determinante para lograr lajusticia social, la paz y la dignidadde los colombianos.

Maig del 2006Avant14 CJC

Aquest és un any d’aniversaris pera les esquerres i per als comu-nistes catalans. Celebrem 75 anysde la proclamació de la IIa Repú-blica, 70 de la fundació del PSUCi la JSUC i, ja que hi som, 40 dela constitució del Sindicat Demo-cràtic d’Estudiants de la Univer-sitat de Barcelona (SDEUB).

Durant els darrers dies s’han suc-ceït activitats molt diverses encommemoració del període repu-blicà, que va donar el sufragi a lesdones, que va introduir uns sis-temes sanitari i educatiu avançatsper a l’època, que va reconèixerels drets nacionals dels pobles del’Estat Espanyol, i que va sertruncat pel cop d’estat franquis-ta. Fem nostre el missatged’aquestes celebracions, tot i di-ent-hi la nostra.

En efecte volem fer un esment es-pecial al que considerem més re-marcable d’aquells anys: l’apariciói la victòria del Front Popular a ni-vell estatal i del Front d’Esquer-res a nivell català. Tots dos van seruna clara mostra de moviment po-lític unitari, i de societat civil mo-bilitzada, per fer avançar les posi-cions dels treballadors i les treba-lladores. Va ser la seva victòria ales eleccions de 1936 el que vamotivar l’alzamiento nacional.

L’herència de l’esquerra

El mateix tarannà unitari va ca-racteritzar al PSUC durant elsanys de la resistència antifran-quista i la lluita per la democrà-cia. Malauradament, la Transi-ció Espanyola va donar lloc a di-visions i lluites intestines en elsí de l’esquerra, que van provo-car, juntament amb altres fac-tors, la seva debilitació, i la des-mobilització de gran part de laseva base social.

La superació d’aquestes divisi-ons, probablement té molt a veu-re amb la comprensió de duesidees fonamentals. En primer llocque no cal confondre programa iideologia, de manera que sectorspolítics diferents, poden treballarde forma unitària en base a pro-postes concretes de mobilitzaciói de millora de les condicions devida de les capes populars. Ensegon lloc que aquestes propos-tes concretes cal elaborar-lessempre en funció del context his-tòric i garantint que acabaran su-posaran un avenç, ni que sigui

Tots units fem força!

petit, respecte a les condicions departida.

Aquest plantejament tan senzill,però a vegades tant difícil de com-prendre, és el que ens ha portat arecolzar la coalició d’EUiA ambIC-V primer i la formació del Go-vern Tripartit a Catalunya, des-prés; perquè és també el que vapermetre la formació i el triomfdel Front Popular l’any ’36. Però,tal i com dèiem abans, un tret es-sencial per veure realitzats i ac-celerats els avenços democràticsi de justícia social per molt pro-gressista que es pugui dir un go-vern, és la mobilització perma-nent de la societat civil; era aixídurant la IIa República i ho se-gueix sent avui.

La joventut ACTUA!

Com és obvi, des de la JoventutComunista, volem realitzar un es-forç per avançar en aquesta direc-ció entre la gent jove. I ho volemfer perquè ens sobren els motius,perquè el que ens trobem cada diaés temporalitat, salaris baixos isinistralitat en els llocs de treball,preus exorbitants per accedir a unhabitatge, problemes estructuralsen l’educació, molt lligats a lamanca d’inversió en ensenyamentpúblic i manca de vies i recursosper a la participació democràtica.Tot això impedeix que ens pu-guem emancipar i iniciar un pro-jecte de vida autònom.

Aquesta precarietat vital fa que elmoviment juvenil català de co-mençaments de segle XXI, tinguiun “programa comú”, bastant clar:la lluita pel dret a l’emancipació.Amb aquest objectiu, ha nascut laPlataforma Jove pel Primer deMaig, ACTUA!, que ha començata canalitzar diverses experiènciesunitàries dels darrers temps i enla que des de la Joventut Comu-nista hem estat participant desdels inicis. Confiem que aquestaplataforma pugui consolidar-se icomençar a ser útil per a la millo-ra de les condicions de vida dels iles joves catalanes el més aviat pos-sible i que contribueixi també, areforçar la mobilització unitària detota la societat civil catalana.

Pel moment fem una crida a laparticipació en totes les activitatsque aquesta organitza i en con-cret, al bloc jove de la Manifesta-ció del Primer de Maig.

Ja està al carrer la darrera criatu-ra de la Fundació Pere Ardiaca«Primavera Tricolor», un còmicd’acció situat a laII República.Coincidint amb el 75è aniversaride la proclamació de la II Repú-blica, arran de la victòria delspartits republicans a les elecci-ons municipals, des dela Funda-ció Pere Ardiaca vam trobar unaexcel·lent forma de commemo-rar l’esdeveniment amb l’ediciód’un material alhora amè i diver-tit, instructiu i didàctic. I vam feraquesta aposta perquè la Histò-ria més recent a més ens ajuda acomprendre el nostre present iencara ens afecta personalment,queda a les nostres aules, ambhonroses excepcions, relegada.

No és una prioritat. La conse-qüència és el desconeixement

Primavera Tricolor, elPrimavera Tricolor, elPrimavera Tricolor, elPrimavera Tricolor, elPrimavera Tricolor, el

DVDDVDDVDDVDDVD

El còmic Primavera Tricolor veacompanyat d’un DVD, queporta el mateix títol. El podeuobtenir al preu de 20 euros ala seu de la Fundació Pere Ar-diaca. Es tracta d’un muntat-ge de fotografies, moltesd’elles gens conegudes, quenarren amb el suport de lamúsica i textos d’en JosepFontana les esperances de la IIRepública i la tragèdia de laseva desfeta.

El DVD Primavera Tricolorpretén, en definitiva, ser unaeina útil per recordar la nostraHistòria, que tant d’interès hiha en què oblidem.

per part dels nostres joves i la im-posició de la versió segons la qualRepública era igual a desordre il’alçament militar va ser inevita-ble i va salvar de si mateixos elsespanyols. Davant d’això, cal rei-vindicar el progrés que va impli-car el p r o j e c t e republicà i de-nunciar els poders fàctics, que noestaven disposats a permetre lesmínimes reformes socials i vanprovocar la guerra.

Els pares són en CarlesSantamaría, com a guionista, i enPepe Farruqo, com a dibuixant. Elpadrí és l’historiador Josep Fon-tana, que fa el pròleg. A més, hicol·laboren l’historiador J.ManuelRua que ha elaborat una bibliogra-fia sobre el període republicà, i enManuel Moreno, Responsable del’Àrea d’Història de la Fundació,que incorpora una cronologia queajuda a contextualitzar la històriagràfica.

La història d’en Joan, en Lluís i laLaura és la història d’uns perso-natges que viuen tenint com a telóde fons l’esperança del projecte dereforma social que suposà la Re-pública per a milions de catalans id’espanyols. Hi són presents tam-bé les discussions, l’amor, l’amis-tat i la tragèdia, que ve de la màde l’alçament dels feixistes con-tra la democràcia, contra la lega-litat republicana. Predomina, noobstant, l’esperança davant la ne-gra nit del franquisme.

Primavera Tricolor va ser pre-sentat a amics i familiars en elmarc del II Sopar Anual de laFundació, l’11 de març. El ba-teig públic davant els mitjansde comunicació i els lectors,amb el popular dibuixant Fercom a oficiant, va ser el 31 demarç a la FNAC -El Triangle,amb notable bona acollida delpúblic, que va omplir la sala avessar i va esgotar les existèn-cies, així com de la premsa, quen’ha fet un ampli ressò.

El còmicEl còmicEl còmicEl còmicEl còmic

Al llarg del temps la gent jove ha estatal capdavant de les lluites i els canvissocials. Els i les joves van ser puntade llança en la lluita contra la dicta-dura i la reconquesta de la democrà-cia i les llibertats ciutadanes, socials inacionals, com ho han estat duranttot el període democràtic en les dife-rents mobilitzacions que s’han pro-duït sent-ne un bon exemple les mésrecents: les accions de mobilitzaciócontra la guerra a l’Irak.

L’actual generació de joves tenim lescondicions per a continuar exercintel nostre paper de motor dels canvissocials i una major consciència i as-sumpció dels valors democràtics iigualitaris. I aquest fet s’ha donat i esdóna tot i que les i els joves ens sen-tim massa vegades oblidats pels go-verns, que des de la recuperació de lademocràcia no han realitzat encaracap aposta clara per a desenvoluparpolítiques que resolguin les proble-màtiques que patim, especialment, lagent jove.

A aquest constant oblit, hem de su-mar el constant bombardeig de tòpicssobre la nostra manca d’interès per allòque és públic, el nostre passotisme, elnostre incivisme o la nostra falta de ga-nes per marxar de casa dels pares... Elsnostres problemes reals són uns altresi tenen unes arrels més profundes i ob-jectives. En l’àmbit del treball, patimmolt més que la resta de treballadors

la temporalitat, cobrem salaris mésbaixos, tenim més accidents en el tre-ball. S’ha normalitzat la instal·laciód’una etapa cada cop més extensa deprecarietat o treball no reconegut coma fase prèvia a la plena incorporació altreball.

El preu de l’habitatge tant de vendacom de lloguer és exorbitant i creixcada any molt més que els nostres sa-laris. Durant anys, les administraci-ons de l’Estat i la Generalitat hanabandonat les polítiques d’habitatgede construcció social.

L’educació pateix problemes es-tructurals que només es poden re-soldre realitzant un augmentsubstancial de la despesa en en-senyament públic i en beques queens equipari amb la resta de paï-sos de la Unió Europea, dels queens trobem molt lluny. I totsaquests obstacles que ens impe-deixen definir a mig i llarg termi-ni les nostres vides discriminen enmajor mesura encara a les dones

joves i als joves provinents d’al-

tres països.

Davant d’aquest escenari els i les jo-ves volem exigir ser d’una vegada unaprioritat política i comptar amb lesnostres pròpies veus a l’hora d’exigirque es garanteixi el nostre dret a

l’emancipació. Per això exigim unaveritable participació que ens per-

meti superar la democràcia de baixaintensitat en què vivim, on se’ns negael coneixement de la nostra memòriahistòrica i on els recursos econòmicsi les infraestructures destinades a laparticipació ciutadana, no només ladels joves, són molt insuficients.

Entenem que la situació deprecarietat social que patim, no és unproblema només de la gent jove sinóque va adquirint un caràcter estruc-

tural i amenaça amb retallar els dretsque hem conquerit fruit d’anys de lluitadels treballadors i treballadores. Elnostre compromís amb la construc-

ció nacional de Catalunya és basaen dibuixar una societat nacional ple-na sobre la base de la ciutadania, lademocràcia, els drets socials i la inte-gració de totes les persones. Per totaixò, volem fer una crida a la gent jovea la mobilització.

Endeguem una campanya per sensi-bilitzar sobre la nostra situació i pro-moure que el jovent català no contem-plem impasibles la nostra impossibi-litat per a emancipar-nos. Com a eixcentral de la Campanya, volem que lesnostres reivindicacions impregnin en-guany la jornada del Primer de Maig,dia internacional dels treballadors. Ensproposem visualitzar la nostra presèn-cia en la manifestació unitària i enri-quir, amb el nostre discurs, el missat-ge general de les treballadores i els tre-balladors.

Plataforma Plataforma Plataforma Plataforma Plataforma JoveJoveJoveJoveJove pel Primer de Maig pel Primer de Maig pel Primer de Maig pel Primer de Maig pel Primer de Maig

Maig del 2006 Avant 15

Activitats de la Fundació Pere ArdiacaActivitats de la Fundació Pere ArdiacaActivitats de la Fundació Pere ArdiacaActivitats de la Fundació Pere ArdiacaActivitats de la Fundació Pere Ardiaca

els Cafèsels Cafèsels Cafèsels Cafèsels Cafèsdels Divendresdels Divendresdels Divendresdels Divendresdels Divendres

Es un espai per gaudir de la poe-sia d’una manera directa i parti-cipativa. Juntament amb el gruppoètic ZAHURDA i amb el suportdel Centre Cívic Pati Llimona, tin-dran lloc el dos últims dijous decada mes, a les 20h, des de ge-ner fins a juny.

Maig

Dijous 18Vicent Andrés Estellés

Dijous 25Poesia i ecologia

Juny

Dijous 15Poesia catalana II

DIJOUS POÈTICS obre les se-ves portes per apropar-nos a lapoesia en majúscules amb com-plicitat i sense barreres.

Lloc: CC Pati Llimona:Regomir, 3(al costat de Plaça Sant Jaume)Hora: 20h

El pensament emancipatori ha patit un greu daltabaix, paral·lel a la desfeta de les experiències d’alterna-tiva al sistema capitalista, que ha posat a debat inclús el paradigma pròpiament que ha guiat les lluites perla transformació social. Aquest seminari pretén posar-se al servei del debat entorn al que hauria de ser unsocialisme per al S.XXI a la llum de les investigacions d’aquests anys de crisi.

10 de juny del 2006 10hL’arrel comú de les esquerres a Catalunya.

Amb Isidre Molas

7 octubre del 2006 10hLes aportacions dels darrers 30 anys al pensament transformador.

Amb Francisco Fernández Buey

25 novembre del 2006 10 hOrigens i bases filosòfiques del socialisme d’arrel marxista.

Amb Antoni Domènech

27 de gener del 2007 10hDebat sobre la construcció del pensament i l’acció revolucionàries per al

S.XXI. És Marx actual?Amb Marià Pere

CICLE:

HI HA ALTERNATIVES ALS

TANCAMENTS I DESLOCALIT-

ZACIONS??

DEL 5 DE MAIG A L’1 DE JUNY

Divendres 12 de maig:SEAT: Símptoma de desindus-

trialització?

amb José García, Membre delComitè d’Empresa de SEATPresenta: Daniel Gutiérrez: Res-ponsable d´Acció Territorial deCCOO del Baix Llobregat

Divendres 19 de maig:Situació Industrial a Catalunya.

Quin model d’economia per

Catalunya: Indústria o serveis?

amb Simón Rosado, Secretari dAcció Sindical de CCOO deCatalunyaPresenta: Miquel Peláez: Res-ponsable del Comitè de Movi-ment Obrer del PCC

Divendres 26 de maig:Situació de la recerca a

Catalunya. S´inverteix lo sufi-

cient en I+D ?

amb: María José López, presi-denta de D-recerca i Josep Fer-rer, Rector de la UPC.Presenta: Sandro Maccarrone:Físic i Estudiant de Doctorat.

CICLE:

GUERRA I PAU:

ELS QUI GUANYEN I ELS QUE

PERDEN

DEL 2 AL 16 DE JUNY

Divendres 9 de junyEl negoci de la guerra

amb Rafael Grasa, Professor deRelacions Internacionals i ArcadiOliveres Professor d’economiade la UAB i President de Justíciai Pau.Presenta: Jordi Ribó,President de la Fundació Pau iSolidaritat

Divendres 19 de maig:Diguem No a la guerra.

Per una Cultura de la Pau.amb Jordi Armadans, Director dela Fundació per la Pau i FrancescTubau, membre del CTD.Presenta: Jordi Garrel, Coordina-dor de projecytes de l’ACP

Els Cafés dels Divendres tenenlloc a la seu de la Fundació, Av.Portal de l’Àngel 42 2on ABarcelona a les 19.00h.

Dijous PoèticsDijous PoèticsDijous PoèticsDijous PoèticsDijous Poètics

Dijous CinemaDijous CinemaDijous CinemaDijous CinemaDijous Cinema

2 de Juny“Welcome to Sarajevo”

ves portes per apropar-nos a lapoesia en majúscules amb com-plicitat i sense barreres.

Retrata una història de supervi-vència i de denuncia. El perill,l’amenaça constant de mort a laque es veuen sotmesos un grupde periodistes la tasca més im-portant dels quals era apropar-nos cada día a les atrocitats iconstant violació dels Drets Hu-mans patides pels habitants dela ciutat.

Presenta Rafael Ortiz, co-coordi-nador dels Dijous Cinema.

Els Dijous Cinema tenen lloc a laseu de la Fundació, Av. Portal del’Àngel 42 2on ABarcelona a les 19.00h.

Reflexions entorn a la democràcia i el socialismeReflexions entorn a la democràcia i el socialismeReflexions entorn a la democràcia i el socialismeReflexions entorn a la democràcia i el socialismeReflexions entorn a la democràcia i el socialisme

Organitza:

Agenda

La repressió contra el moviment social a ColòmbiaLa repressió contra el moviment social a ColòmbiaLa repressió contra el moviment social a ColòmbiaLa repressió contra el moviment social a ColòmbiaLa repressió contra el moviment social a Colòmbia

JJJJJORNADES:ORNADES:ORNADES:ORNADES:ORNADES:

EL MAGDALENA MEDIO (COLÒMBIA):EL MAGDALENA MEDIO (COLÒMBIA):EL MAGDALENA MEDIO (COLÒMBIA):EL MAGDALENA MEDIO (COLÒMBIA):EL MAGDALENA MEDIO (COLÒMBIA):UN EXEMPLE DE DESTRUCCIÓ DELUN EXEMPLE DE DESTRUCCIÓ DELUN EXEMPLE DE DESTRUCCIÓ DELUN EXEMPLE DE DESTRUCCIÓ DELUN EXEMPLE DE DESTRUCCIÓ DEL TEIXIT SOCIAL A MANS DE L’ESTAT TEIXIT SOCIAL A MANS DE L’ESTAT TEIXIT SOCIAL A MANS DE L’ESTAT TEIXIT SOCIAL A MANS DE L’ESTAT TEIXIT SOCIAL A MANS DE L’ESTAT

Divendres 30 de juny i dissabte 1 de juliol

Centre cívic La Sedeta, c/Sicília 321, Barcelona. (Metro Verdaguer)

Organitza: Colectivo Maloka-Colombia

www.colectivomaloka.org

En aquests dos dies coneixerem com la regió colombiana del Magdalena Medio

es va convertir en el laboratori experimental al qual l’Estatcolombià hi va desen-

volupar totes les tàctiques de las guerra bruta, amb la finalitat de desfer el fort

teixit associatiu que en forma part. Dos testimonis d’excepció, un membre d’una

associació de camperols i una membre d’una associació de dones, ens explica-

ran en primera persona què siginica patir en carn própia la persecució per ser

defensors de Drets Humans, en un país com Colòmbia on els crims d’Estat es

mantenen en una impunitat del 98%, tot i la pressió internacional.

Maig del 2006Avant16

Director: Felipe L. Aranguren, Redacció: Alèxia Guilera Madariaga, Consell de Direcció: Daniel Alfonso, Toni Barbarà, Rosa Bofill, Alfredo Cabeza, AbrahamCembrero,Mercè Civit, Paco Conde, Xavier Cutillas, Adelina Escandell, Juanjo Fernández, Luís Gallego, Asun García, Joan Lou, Sandro Macarrone, Joana Mariné, MªÀngels Martínez, Juan Medina, Jordi Miralles, Toni Moragas, Joan Josep Nuet, Marià Pere, Mar Pallarés, Mª José Pardo, JM Patón, Jordi Ribó, Agustí Ruiz, Celestino

Sánchez, JM Sixto, Salva Torres, Producció: DeBarris sccl Imprimeix : Zukoy

Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550

www.pcc.eswww.pcc.eswww.pcc.eswww.pcc.eswww.pcc.esavant@pcc.esavant@pcc.esavant@pcc.esavant@pcc.esavant@pcc.es

escriu-nos a:

Alèxia Guilera Madariaga

(La Paz, Bolívia)

Aquesta entrevista al líder del MAS (Movimiento

al Socialismo) es va fer abans que Evo arribés a

la presidència del seu país, Bolívia. Fora el Par-

lament, on ens trobàvem, als carrers i places de

La Paz, ressonaven encara amb força els crits

entusiasmat(i encara amb un pèl d’increduli-

tat) d’una munió de pagesos, de treballadors,

de dones, d’indígenes bolivians - molts d’ells

vinguts de milers de quilòmetres lluny, des de

tots els racons del país més pobre de Sudamèrica-

perquè acabaven d’aconseguir enderrocar el pe-

núltim dels governs neolliberals de la història de

Bolívia, el de Gonzalo Sánchez de Lozada.

El que aleshores ens va explicar Evo Morales -

que duia els mateixos jerseis de llana de l’altiplà

que porta ara i la ratlla pentinada, també com

ara, a l’estil alumne aventatjat del cole- és exac-

tament el que fa pocs dies va fer: nacionalitzar

els recursos naturals d’aquest país que, per

exemple, conté al seu ventre la segona reserva

de gas del continent americà...

- Quina és la proposta del MAS respecto

al tema del gas bolivià, la segunda reserva

del continente? -

Nosaltres mai hem dit que no volguem expor-

tar-lo. El tema és recuperar la propietat dels hi-

drocarburs i, així, poder exportar-lo en millors

condicions perquè Bolivia se’n beneficii, real-

ment, del seu gas.

- Aleshores, la proposta de vostès és nacio-

nalitzar el gas, d’una banda, i no sé si, a

més, estan d’acord en què aquest no s’ha

d’exportar en brut...

- Exactament: estamos aportant també per la

seva industrialització. Els nostres experts ens

diuen que, en aquest momento, estan el gas en

mans de les transnacionals, Bolívia només obté

d’aquest un benefici de 50 milions de dòlars

anuals. Si, en canvi, en recuperem la propietat i

l’ industrialitzem, el país es beneficia amb 1.300

millones de dólars l’any... Es clar que l’actitud

de les grans empreses transnacionals és total-

ment injusta amb Bolívia...

- ¿Per exemple la de l’espanyola

Repsol YPF?

- Per exemple la Repsol (Evo pronuncia Répsol)

fa anys que està perforant al Parc Natural Isidoro

Sécore, al centre del país, a Cochabamba, on el

Govern diu que nosaltres no podem agafar coger

terres perquè és una reserva forestal. Nosaltres

ho respectem, però la Repsol entra a perforar i

a contaminar dins mateixdel Parc des de fa anys...

-Quant necessita invertir Bolívia per indus-

trialitzar i després poder exportar en con-

dicions favorables?

-Necessitem 6.000 milions de dòlars. L’única

forma de resoldre la crisi econòmica del país és

fer un nou pol de desenvolupament basat en la

industrialització del gas.

- L’altre tema polèmic relacionat amb el

MAS, i una de les raons de les

mobilitzaciones , és el fre al cultiu de la

coca que pretenia imposar el Govern a ins-

tàncies dels EEUU...

- Nosaltres no parlem del lliure cultiu de la coca:

això és un error. Aquí a Bolivia hi ha un mercat

legal de coca i hi ha una sèrie de productes in-

dustrialitzats -no cocaïna!- que són beneficio-

sos per la gent. Per tant, cal ampliar-ne els cul-

tius Però els EEUU volen que hi hagi coca zero

(erradicació total de cultius de coca) però això

és totalment absurd: parlar de coca zero és par-

lar de zero quetxues, zero aymares y zero gua-

ranís, perquè per a aquestas cultures la fulla de

coca és un producte sagrat.

- Quina és, doncs, la proposta del MAS so-

bre el tema?

- Nosotros demanem que es paralitzi

l’erradicació forçada de cultius de coca i que

s’estudii a quant ens toca per familia. I jo pro-

poso un pacto amb EEUU i altres Governs in-

ternacionals per lluitar veritablement contra el

narcotràfico. Ara: qui són els qui ens han gover-

nat fins fa quatre dies? Narcotraficantes de coll

emmidonat i corbata, que ens vénen a dir a no-

saltres narcosindicalistes!,

- Fins a quin punt tot aquest conflicte del

cultiu de coca ha estat la base de la caigu-

da del Govern de Sánchez de Lozada?

- Jo crec que la defensa de la coca, de l nostre

territori, ha creat cosciència nacional i social,

especialment entre el moviment “campesino” i

indígena. I això ha fet prendre consciència de la

necessitat de lluitar per la nostrasobirania, per la

dignitat i per l’alliberament del poble bolivià...

- Evo: vostè ara és un referent en la lluita

antiimperialista i contra la globalització.

S’ ha entrevistado moltes vegades ja amb

Fidel i Chávez i n’és, fins i tot, amic perso-

nal. Però ¿es veu a vostè mateix encara una

persona tan honesta com quan va comen-

çar en política?

- Crec que puc afirmar honestament (som-

riu) que sóc honest, que el MAS segueix sent

honest, conseqüent i humil amb els companys

i companyes “campesinos” i indígenes, amb

els obrers. Potser alguna vegada he estat su-

perb els enemics... Però és que ningú mai va

pensar que un moviment indígena

i”campesino” pogués arribar tan lluny, ni tan

sols nosaltres mateixos!

- Durant aquests mesos de mobilitzaci-

ons ¿què li ha arribat a l’ànima?

- (Se li agreuja la veu) La unitat del poble boli-

vià. Això, realment, m’ha arribat als ossos...

Aquests dies me n’he adonat que l’ únic que és

veritablement important ésel poder del poble...

- Existeix, per tant...

- I tant, si existeix! (li tremola una mica la veu)

Existeix la consciència del poble.

-Evo, com vostè, un nen d’ origen absolu-

tament humil, fill de pare camperol que

gairebé no sabia llegir i de mare analfabe-

ta, arriba a ser un dirigent polític, diputat

i, sobretot, a ser el líder mediàtic que és

avui en dia?

- Doncs cal ser, com li dic, conseqüent amb el

poble, honest i transparent. Precisament,

aquests dias estic valorant molt l’enorme qua-

litat humana del meu pare: va ser un home

d’una solidaritat impressionant i això marca per

sempre. A mí encara se’m fa estranyíssima la

possibilitat de tenir una dona de fer feines. De

vegades em renten la roba , allí al Chapare

(principal zona cocalera de Bolívia) però els

meus calçotets i els meus mitjons me’ls rento

jo sagradament... T’explicaré una anècdota: el

1971 -jo tenia catorze anys- a la regió de l’Ayllu,

on vaig créixer, hi va haver una sequera total i

per menjar tota la família tan sols teníem un

gangocho (sac) de blat de moro. No ens falta-

va la carn de llama i d’ovella peroòera la única

cosa de menjar que ens quedaba. Mon pare va

decidir treure’m de l’escola i me’n vaig anar

amb ell i amb 50 llames a buscar més blat de

moro al’altra punta del país. Vam viatjar sem-

pre a peu durant una setmana des de la nostra

terra, Orinoca, cap a Oruro i una altra setma-

na més, caminant cap a la regió de la vall. Un

dia vam arribar al camí carreter d’Oruro a

Cochabamba i quan l’estàvem creuant va pas-

sar un bus desde el qual, els passatgers ens

tiraven peladures de taronja per la finestra.

Nosaltres les vam recollir i ens les vam men-

jar: ens va semblar una menja exquisida! A la

nostra regió arribava una taronja a l’any i els

tres germans ens la disputàvem. Des d’ales-

hores, el meu gran desoig va ser poder viatjar

un dia en aquells busos, deixant anar peladu-

res de taronja per la finestra...

Evo Morales: «Fins ara ens hangovernat narcotraficants de collemmidonat i corbata»

Vides..