Download - AVANT 952
14 d’abril: fent14 d’abril: fent14 d’abril: fent14 d’abril: fent14 d’abril: fent
memòria, fas històriamemòria, fas històriamemòria, fas històriamemòria, fas històriamemòria, fas història
Subjectes transformadors per fer frontal neolliberalisme
editorialeditorialeditorialeditorialeditorial
Valorem molt positivament els
darrers esdeveniments,
com els de França contra la
CPE, que el Govern francès ha ha-
gut de retirar; degut a la importàn-
cia de les mobilitzacions populars.
Unes mobilitzacions que, espe-
cialment sobre la base de la unitat
i la fermesa dels sindicats, han
convergit en la mobilització dels
estudiants i joves en general, que
col.loquen els límits a les possibi-
litats de créixer del neoliberalisme
a Europa.
Volem subratllar també -i ensen
felicitem- els resultats electorals a
Itàlia. El Front democràtic s’ha so-
breposat, finalment, al feixisme
“fin de siècle”d’en Ber-lusconi.
Tot plegat són elements, entre
molts d’altres, que permeten
pensar que és possible construir
una altra Europa.
A Espanya la qüestió està situada
encara debatent-se entre fran-
quisme i democràcia, no en va
hem viscut uns anys de govern
franquista en democràcia i hem
vist, en aquell període, unretrocés
preconstitucional. Fins que els
vestigis del franquisme no desa-
pareguin del tot, la democràcia a
Espanya serà tutel.lada. És per
això que ara per ara, per a nosal-
tres, encara és en primer pla la
contradiccio entre franquisme i
democràcia.
La segona transició, que s’ha ini-
ciat amb el govern Zapatero, té per
a nosaltres extraordinària impor-
tància. Es tracta d’un govern amb
minoria parlamentària i amb el
suport de la majoria democràtica
del Parlament. Majoria plural i ex-
pressió d’interessos diferents.
Som conscients que el programa
del govern Zapatero és demòcra-
ta burgès, que vol expressar l’ali-
ança dels treballadors i treballa-
dores, les capes mitjanes i el ca-
pital moderat i que pretén apro-
fundir la democràcia. Nosaltres
hi donem suport però estem
atents a mantenir el caràcter so-
cial de l’Estat.
Vet aquí el eixos d’aquesta sego-
na transició:
1) El canvi en la política in-
ternacional, que passa per
recuperar independència.
2) La federalització de l’Es-
tat.
3) La Pau a Euskadi. Vital per
l’aprofundiment democràtic
d’Espanya i en particular
d’Euskadi.
4) La necessitat de resoldre els
drets cívic-republicans.
5) El manteniment del caràcter
social de l’Estat. Aquí volem
mostrar la nostra preocupació
per les lleis de fiscalitat i les llei
laborals que estan prenent cos,
perquè, per ara, no sembla que
es dirigeixin a mantenir el caràc-
ter social de l’Estat.
Pensem que la millor aportació
de les esquerres aun moviment
democràtic consisteix, d’una ban-
da, en esborrar completament les
restesdel franquisme, d’altra
banda, en saber construir un
model federal i social d’Estat
democràtic.
A Catalunya, l’actualitat per a no-
saltres és l’Estatut i la gestió de
govern en aplicació dels acords
del Tinell.
L’Estatut de Catalunya aprovat al
Parlament d’Espanya és, sens
dubte (i malgrat no ser el pactat
a Catalunya) millor que el del 79.
Significa un clar avenç institucio-
nal per a l’exercici de l’autogovern
i el desenvolupament econòmic,
cultural i social de Catalunya. Cal
subratllar, a més, que obre la ten-
dència federalitzant de l’Estat pel
que fa a les relacions entre
Catalunya i Espanya. I obre tam-
bé la possibilitat d’intervenir a les
institucions europees.
Des del PCC creiem que aquest
Estatutésun pas molt important pel
que far a l’autogovern. Destaquem,
també, positivamentel capítol refe-
rent al desenvolupament de la igual-
tat, de les llibertats i de la ciutada-
nia dels catalans, així com el nou sis-
tema de finançament que millora els
recursos disponibles. Aquest Esta-
tut és d’autogovern i solidari, mal-
grat les mentides dels ultracon-
servadors del nacionalisme espa-
nyol i el nacional-catolicisme, que
han mirat de tenyir-lo de
polèmicdes del començament.
Ara mateix es fa necessari, da-
vant dels processos de desloca-
lització i desindustrialització, un
pla per a la industrialització de
Catalunya que possibiliti l’ocu-
pació estable i que sigui soste-
nible.
Existeixen encara, però, diverses
preocupacions: una d’elles és la
violència de gènere, per a la que
és necessari aplicar, sempre, to-
lerància zero.
Celebrem i donem ple suport a
la celebració del 75è aniversari de
la proclamació de la 2ªRepública,
destacant els valors de fraterni-
tat i solidaritat que la van carac-
teritzar.
Per últim, assenyalar que els co-
munistes volem fer la reflexió so-
bre les circumstàncies internaci-
onals, europees, a l’Estat espa-
nyol i Catalunya, sobre l’actuali-
tat no nominal dels Fronts Popu-
lars que van ser els subjectes
transformadors i que van possi-
bilitar fer front al feixisme, obrint
pàgines noves de progrés al món.
Per la unitat dels treballadors
i treballadores i la unitat de
les esquerres!
Per la democràcia,la pau, el
dret al treball, els drets socials
i la solidaritat.!
El 14 d’abril ha estat el 75 aniver-
sari de la República. Una data per
continuar recuperant la història i
debatre sobre el futur. Aquest és
un any pel record, l’homenatge i el
compromís. Un record per uns
anys de polítiques d’igualtat, de
promoció del dret a l’ensenyament
públic, el treball, la salut i la terra;
un compromís per la laïcitat, la lli-
bertat, la igualtat, el federalisme i
la pau, que van suposar la procla-
mació de la II República. És una
necessitat per la fortalesa de la
democràcia recuperar aquella ex-
periència de llibertat, tot fent què
no s’oblidi que un cop d’estat fei-
xista va posar fi a la llibertat de
persones i pobles. Un homenatge
als que van fer front a l’aixecament
feixista contra la legalitat republi-
cana, als que van defensar la de-
mocràcia a la guerra civil, a les
persones repressaliades i assas-
sinades a la dictadura franquista,
als milers que van patir l’exili i els
que van lluitar en clandestinitat.
Però aquest homenatge i aquest
record republicà és també, per
EUiA, un compromís de present i
de futur. La República és història,
però el model d’estat el decidim
la ciutadania d’avui. L’opció repu-
blicana avui, no és el passat. És
un compromís per la democràcia i
la igualtat, és el convenciment que
la forma d’estat republicana és
més democràtica i moderna.
Si decidim sobre ajuntaments i
governs, perquè no sobre el cap
d’Estat? Si els diners públics es-
tan sota control, perquè no la fa-
mília reial espanyola? Si som iguals
davant la llei, perquè els borbons
tenen privilegis hereditaris? La
monarquia és una institució obso-
leta i a superar.
Jordi Miralles,
Coordinador general d’EUiA i
Diputat
NÚMERO 952
MAIG DE 2006
PREU 2 €
donadonadonadonadonaMés mesures contra laMés mesures contra laMés mesures contra laMés mesures contra laMés mesures contra laviolència de gènere.violència de gènere.violència de gènere.violència de gènere.violència de gènere.
moviment obrermoviment obrermoviment obrermoviment obrermoviment obrerRTVE: les xifres bogesRTVE: les xifres bogesRTVE: les xifres bogesRTVE: les xifres bogesRTVE: les xifres bogesde la senyora Caffarel.de la senyora Caffarel.de la senyora Caffarel.de la senyora Caffarel.de la senyora Caffarel.
catalunyacatalunyacatalunyacatalunyacatalunyaEUiA donarà el seu SÍEUiA donarà el seu SÍEUiA donarà el seu SÍEUiA donarà el seu SÍEUiA donarà el seu SÍal nou Estatut.al nou Estatut.al nou Estatut.al nou Estatut.al nou Estatut.
L’Avantprojecte de Llei dels
Drets de les Dones per a
l’Eradicació de la Violència
Masclista, comença a posar
fil a l’agulla, per iniciar el
que hauria de ser el principi
del final d’aquesta lacra que,
en aquest 2006, ja ha fet de-
senes de víctimes.
Estat espanyolEstat espanyolEstat espanyolEstat espanyolEstat espanyolCarta oberta de JavierCarta oberta de JavierCarta oberta de JavierCarta oberta de JavierCarta oberta de JavierCousoCousoCousoCousoCouso
culturaculturaculturaculturaculturaL’ànima del NobelL’ànima del NobelL’ànima del NobelL’ànima del NobelL’ànima del NobelHarold PinterHarold PinterHarold PinterHarold PinterHarold Pinter
internacionalinternacionalinternacionalinternacionalinternacionalItàlia i França, al puntItàlia i França, al puntItàlia i França, al puntItàlia i França, al puntItàlia i França, al puntde mirade mirade mirade mirade mira
El germà del càmera de Tele
5 assassinat per tropes ian-
quis a Bagdad, acusa, en una
carta oberta, la Justícia espa-
nyola de claudicar davant els
EEUU en haver arxivat la
denúncia pel crim del seu
germà, mort l’abril del 2004
a l’Iraq.
Un monogràfic ens acosta a
la figura d’aquest dramaturg
anglès, subversiu, irreverent,
irònic i genial que sempre va
assenyalar les injustícies i els
abusos de les grans potèn-
cies, com les que el seu pro-
pi Govern està cometent de
la mà de Bush.
Dos anàlisis i una entrevista
ens acosten als processos
que aquestes dues nacions
històriques d’Europa acaben
de viure. Tots dos, ben mi-
rat, protagonitzats per la
gent del carrer, que ha vol-
gut deixar clar que ja en té
prou...
I hi votarà sí perquè, malgrat
que no conté tot allò que
s’esperava, EUiA considera
que s’avança en l’autogo-
vern, que milloren moltes de
les competències que ja te-
nim i en le recoineixement
de més drets i deures dels
catalans i catalanes.
Els números no li quadren per
enlloc a la directora general
de RTVE: vol fer fora el 44%
de la plantilla, és a dir, més
de 8.000 treballadors, tot i que
els comitès d’empresa denun-
cien que RTVE encara no sap
quin model de televisió vol.
Pàgina 3)Pàgina 3)Pàgina 3)Pàgina 3)Pàgina 3) Pàgina 4)Pàgina 4)Pàgina 4)Pàgina 4)Pàgina 4) Pàgina 6)Pàgina 6)Pàgina 6)Pàgina 6)Pàgina 6) Pàgina 8)Pàgina 8)Pàgina 8)Pàgina 8)Pàgina 8) Pàgina 10)Pàgina 10)Pàgina 10)Pàgina 10)Pàgina 10) Pàgina 12)Pàgina 12)Pàgina 12)Pàgina 12)Pàgina 12)
Maig del 2006Avant2
Todo lo que la movilización de los trabajadores había conseguido históricamente (manteni-miento de la marca SEAT, plan industrial, reducción del volumen de despidos forzosos a la mi-
tad, mantenimiento de las condiciones salariales del Convenio Colectivo, etc) quedaensombrecido por la aplicación de despidos forzosos para centenares de trabajadores de SEAT.Desde el sindicalismo de clase tuvimos que enfrentarnos solos al dilema de tirar por la borda
todo lo avanzado o negociar las condiciones de reingreso de los despedidos, ante la ausencia deuna legislación laboral que lo permita.
SEAT: Crónica de un despido (masivo) anunciadoMiguel Ángel Montes (*)
Cada 12 años, en SEAT acontece
una reestructuración de empleo.
La de 1993 se saldó con 3000
despidos para mayores de 55 años
con una pensión actual inferior a
los 800 €/mes y 1.400 eventuales
"no renovados", según reza la
resolución administrativa.
Resultado de la política industrial:
mantenimiento de la marca, con un
recorte de empleo cercano al 50%.
Resultado de la política social:
inexistencia de medidas protectoras
con reingreso de los eventuales y una
prejubilación digna. Entre 1.981 y
1993, SEAT pasó de tener 32.000
puestos de trabajo a tener 13.000.
En el 2005, la "multinacional"
Volkswagen (VW) nos lanza la ofen-
siva de "Formotion", que busca sin
distinción (centro o periferia) un
recorte de empleo del 10% de todas
las fábricas en Europa.
Antes de agosto SEAT oficializó su
ofensiva: o recorte del salario o
recorte del empleo al 10%. Ante la
ofensiva del capital buscando recu-
perar los beneficios, no se escapa
nadie: ni siquiera influyó el hecho
de que VW y Audi presentaran
beneficios históricos.
No han cambiado nada las cosas
desde Marx: la crisis de la
acumulación de capital es estruc-
tural debido a la contradicción en-
tre el carácter social y a la vez
privado de la producción. Y lo
seguirá siendo mientras no se
cambie el orden social.
En esos momentos de ofensiva,
dentro de CC.OO. vimos la
necesidad de movilizar a los miles de
trabajadores de SEAT -donde
apenas teníamos aliados firmes- para
cambiar la correlación de fuerzas.
Unos ya habían participado en la
película de miedo titulada "después
del verano vendrán 1400 más" y otros
se desvinculaban de cualquier
campaña unitaria y masiva el 5 de
octubre, con una manifestación de
menos de 200 trabajadores/as del
"sector del auto". Los demás
proponían movilizaciones los
sábados por la tarde sin
convocatorias de huelga. Así que con
semejante "artillería pesada" no se
iba a mover ni un ápice la amenaza
que se cernía de 1.346 despidos,
chantaje con vender la marca y el
futuro industrial de SEAT.
Tras nuestra insistencia cerril lle-
gó la plataforma unitaria ofreciendo
un plan social y llegaron también
las asambleas con paros, corte de
autovía y ronda, huelgas generales
(excepto en Centro Técnico, donde
UGT se desmarcó) y las
movilizaciones multitudinarias en
Barcelona ante la Generalitat.
Durante los dos meses en los que
vivimos todo eso, hubo tiempo para
la intervención política, pero se ago-
tó el plazo: un dos de diciembre al-
guien manifestó en una rueda de
prensa lo que un responsable de re-
laciones laborales de la Generalitat
ya anticipó en septiembre, "el pro-
blema laboral no es un tema de fon-
do". Lo dijo en relación a la propu-
esta de las prejubilaciones antici-
padas para evitar medidas traumá-
ticas (despidos forzosos). Si no ha-
bía acuerdo entre las partes, la Ad-
ministración dictaría una resolución
nada salomónica, siguiendo el mo-
delo de otras empresas y de Gear-
box con una resolución que deja a
casi la mitad del ERE (Expediente
de Regulación de Empleo) sin re-
ingreso.
No hubo prejubilaciones en SEAT
para absorber todo el excedente y
por eso se pactó el reingreso prefe-
rente. El periodo pre-vacacional de
la presentación del ERE, y la com-
plicidad de la Administración en su
tramitación jugaban como arma de
doble filo para que no se entraran a
negociar las condiciones de los tra-
bajadores despedidos, lo que, de
hecho, hubiese supuesto el doble de
despidos forzosos. Ante eso no se
podía cimentar un nuevo oportunis-
mo sobre 1.346 "cadáveres" sin ga-
rantía de reingreso.
Hay quienes plantearon judicializar
el conflicto. Resultado: 180 traba-
jadores no han optado por el rein-
greso a SEAT y, hasta ahora, sólo
hubo cuatro juicios nulos. En el res-
to se enjuician despidos proceden-
tes e improcedentes y en estos ca-
sos no hay readmisión sino aplica-
ción del acuerdo de reingresos pac-
tado por CC.OO. y UGT.
Como nadie se tira piedras a su
propio tejado, ningún juzgado de
lo social ha dado la razón al ERE y
ello al margen de nuestros argu-
mentos defendidos durante el
proceso de movilización/negocia-
ción, ya que esto no es lo que "le-
galmente" prevalece ante unas ad-
ministraciones plegadas a la filo-
sofía de la "globalización". Basta
con que una empresa presente
causas productivas y previsión de
pérdidas, para que la administra-
ción con E.T. en mano, desde hace
más de 20 años, le apruebe un
ERE y las medidas caigan sin pie-
dad alguna sobre los trabajadores/
as. ¿Cuándo se va a cambiar una
legislación laboral que se basa en
el predominio empresarial y el
ajuste a los trabajadores ante las
crisis de acumulación de capital?
¿Acaso no nos merece una posi-
ción política anti neoliberal que
ataque de frente y globalmente el
problema, en vez de plegarse al
capital privado y a las "multina-
cionales"?.
No es sólo de política industrial de
lo que aquí se habla, aunque ésta
sea la gran ausente (reducción del
empleo en el sector industrial en
comparación con el resto de sec-
tores), sino de política laboral y
protección social, de filosofía anti
neoliberal. De lucha global contra
el orden social capitalista imperan-
te. Mientras tanto, nuestra tarea
consiste en acumular fuerzas, or-
ganizar a los trabajadores social-
mente y articular una vanguardia
política que nos dirija hacia el ob-
jetivo socialista.
No nos vale esa teoría de que la glo-
balización impide que se articulen
medidas anti neoliberales desde los
Estados: eso suena a fin de la His-
toria y de la lucha de clases. Ahí está
Cuba resistiendo contra el blo-
queo, cuando sus niveles de pro-
tección social son envidiables en
todo el "tercer mundo" y gran par-
te del "primer mundo". Ahí está
Venezuela luchando contra el gol-
pismo imperialista y avanzando
socialmente. ¿Y nosotros? ¿Acaso
vamos a caer en la parcelación de
nuestras luchas, separando la eco-
nomía de la política? ¿No es eso lo
que defienden los gurús de la glo-
balización? Frente a la tesis del pre-
dominio del mercado capitalista sin
regulación política ni social, hay
que oponerse con una política en
la que la economía no escape a la
intervención pública, y, hoy, ésta es
más necesaria que nunca frente al
capitalismo neoliberal, destructor
de empleo industrial y demoledor
de la protección social. La filosofía
de la globalización es cuestionar los
estados-nación y sus políticas pro-
tectoras de lo social, es la de sepa-
rar la economía de la política, para
terminar de matar al estado del
bienestar. ¿A quién le da igual que
la política laboral y social interven-
ga sobre el mercado capitalista?
En el Estatut se contempla nuestra
arma política: "dret al treball, plani-
ficació de l'economia i la indústria,
protecció social"... En el conflicto de
SEAT hemos echado de menos la
defensa de las conquistas sociales.
Mientras los trabajadores reivindica-
ban jubilaciones anticipadas y me-
didas no traumáticas para absorber
todo el excedente, la derecha (cohe-
rente con sus intereses de clase), los
Gobiernos y los oportunistas de la
política extraparlamentaria de ul-
traizquierda (que cuestionan las lu-
chas) hacían oídos sordos. Pero ¿aca-
so esta situación no beneficia a aque-
llos que desde la derecha atacan el
Estatut pero, a la vez, aplauden las
exenciones fiscales de empresarios
y la condonación de los intereses de
la deuda pública a banqueros?
¿Como podemos admitir que la
cuestión laboral y social es un pro-
blema "no de fondo"? ¿No va siendo
hora de que la izquierda política se
diferencie entendiendo que las ne-
cesidades sociales deban estar aten-
didas? ¿No va siendo hora de que las
cosas del comer se coloquen a la al-
tura del corazón y de la cabeza en la
actuación política?. ¿Acaso era más
importante donar 147 millones de
euros a VW en I+D que defender
una inversión de 45 millones para
prejubilaciones en SEAT? ¿No va
siendo hora de reforzar las políticas
de izquierda y el sindicalismo de cla-
se en vez de actuar de forma oportu-
nista contra nuestras propias con-
quistas y luchas?
Es hora de pasar a la defensa de la
protección social y laboral en ma-
yúscula, con leyes y acuerdos labo-
rales. Los cambios no se dan en los
juzgados de lo social, sino en las
movilizaciones y en la organización
de la mayoría social contra las es-
trategias neoliberales, en defensa
de lo que sí es un problema de fon-
do en el siglo XXI: el dret al treball
i la protecció social.
(*)Responsable de movimiento
obrero del PCC en SEAT.
No es sólo de política indus-
trial de lo que aquí se habla,
aunque ésta sea la gran
ausente
Moviment obrer
Maig del 2006 Avant 3
Redacció
Fa quinze anys (la meitat dels quasi30 que fa que existeix) que l'Admi-nistració està deixant morir Ràdio 4,es queixen els seus treballadoars. Elpassat mes de febrer, l'actual direc-tora de RTVE, Carme Caffarel, vaanunciar el que podria ser el cop de-finitiu a aquesta llarga agonia: el tan-cament de la primera ràdio públicaen català. Davant d'això, i sota el lema"Radio 4 és viva!", el comitè d'empre-sa de l'emissora, que presideix JosepM. Adell, va iniciar diverses mobilit-zacions. Han passat tres mesos i Rà-dio 4 segueix emetent però el futurd'aquests 400 treballadors segueixessent una absoluta incògnita...
- La sra. Caffarel diu que tan-
ca Ràdio 4 perquè no li surten
els números: massa despesa
per tan poca audiència, argu-
menta...
- Això és fals: d'entrada perquèRàdio 4 no costa ni una cinquenapart del que Caffarel diu que cos-ta. Pel que fa a l'audiència: segonsl'últim EGM tenim 8.500 oïentsperò creiem que això també és falsperquè la gent marca Ràdio Nacio-nal quan fa l'enquesta, no sol dis-tingir entre Ràdio 4 i altres canals
de RNE. A sobre, l'estudi d'audi-ència el van fer en ple estiu i enplena crisi de Ràdio 4: no teníemdirector en aquell moment i fun-cionàvem autogestionadament...
- Quant li costa, de veritat, al
Govern mantenir Ràdio 4?
- Un milió d'euros l'any i no set,com diu la sra, Caffarel.
- Aleshores, quin és el motiu ve-
ritable pel qual volen tancar
Ràdio 4?
- Perquè els hi és igual, que exis-tim o que no, perquè no donembeneficis. Ara: aquest ignorar-nosens ha permès treballar amb ab-soluta llibertat quasi sempre, ex-cepte en certes èpoques del PP...
- Amb tot això, quin futur pen-
seu que li espera a Ràdio 4?
- Hem encarregat a dos gabinetsjurídics uns estudis sobre el pla dereforma de RTVE dins els qual estàinclòs el tancament de Ràdio 4.Tots dos coincideixen que és in-constitucional perquè l'emissió deRàdio 4 és tasca del Govern auto-nòmic, no del central. Nosaltresdiem que una part de la seva pro-
gramació, com a RNE, l'han de de-dicar a la cultura i la llengua cata-lanes. Ells diuen, en canvi, que ésla Generalitat qui ha d'assumirRàdio 4. I aquesta és la lluita ambla Caffarel en aquests moments iamb la SEPI, que és l'organismeque controla les empreses públi-ques i el que diu que RTVE és de-ficitària en 7 milions d'euros...D'altra banda, ara nosaltres envi-arem tota la documentació delsgabinets jurídics i les signaturesde suport als partits polítics queen aquests moments estan nego-ciant a Madrid la nova llei, queconverteix l'ens públic de RTVEen una corporació.
- En quin punt està ara mateix
aquesta negociació?
- Ara la llei és al Senat i el que vo-lem és evitar, abans que s'aprovi,les retallades que vol fer-hi laCaffarel: a més del tancament deRàdio 4 ha anunciat que vol tan-car les delegacions a Catalunya deTVE i totes les desconnexions lo-cals que es fan ara de Radio 5 TodoNoticias a Espanya. Ells volen quedesapareguin totes les descon-nexions i que es centralitzi tot, laqual cosa ens sembla completa-ment anticonstitucional. I Ràdio 4,
per exemple, queda fins i tot sen-se director...!
- O sigui, queda tot centralitzat
des de Madrid?
- Exactament: tot Ràdio 4, perexemple, passaria a dependre delCap d'Informatius de Madrid!Les emissores serien noméscorresponsalies.
- De quants llocs de treball es-
tem parlant?
- Més de 200, el que passa és queexclusivament contractats per Rà-dio 4 només hi ha una trentena, laresta treballem per diversos canalsde RNE. Però ara ens importa mésque no es tanqui Ràdio 4 -pel quesignificaria per la nostra llengua icultura- que no pas la lluita sindi-cal pròpiament dita... tot i que es-tem parlant de gent que porta, en
Josep Mª Adell:Josep Mª Adell:Josep Mª Adell:Josep Mª Adell:Josep Mª Adell:«Ràdio 4 és viva,«Ràdio 4 és viva,«Ràdio 4 és viva,«Ràdio 4 és viva,«Ràdio 4 és viva,malgrat la Sra. Caffarel»malgrat la Sra. Caffarel»malgrat la Sra. Caffarel»malgrat la Sra. Caffarel»malgrat la Sra. Caffarel»
alguns casos, els 30 anys de vida del'emissora treballant en ella!
- Quines accions heu dut a ter-
me durant aquests mesos des
de l'anunci de tancament de
Ràdio 4?
- Hem fet moltes mobilitzacionsperò totes de caràcter positiu, evitantel "No": el nostre lema és "Ràdio 4 ésviva". Hem escrit a tot déu, inclòs elRei i el president del Govern! I el Sr.Zapatero ens va respondre dient queno oblidem que la negociació encarano ha començat.
- Quan es faria efectiu el tanca-
ment, en cas que fos definitiu?
- A mitjans de juny, que és quans'aprovarà la nova llei de RTVE i pertant, quan s'aprovaria la Llei. El quepassa és que aquesta gent volenaplicar-ho abans!...
Moviment obrer
Pere Alcaraz:“No poden tancar TVE Catalunya, que és la finestrad’aquest país a l’Estat espanyol”
Redacció
Als treballadors/es de TelevisióEspanyola (TVE) a Catalunya,els arguments de la directorageneral de RTVE, CarmenCaffarel, també els semblen “unabsurd”, explica el president delseu comitè d’empresa, PereAlcaraz; “creiem que RTVE ha
de calcular quant vol produir i, encanvi”-explica Alcaraz- “aquí hanposat el carro davant dels bous i,sense tenir clar el model de tele-visió que volen ni el que costa,afirmen que el 44% de la plantillade TVE -més de 4000 treballa-dors,- sobrem”.
El fet que el centre de TVE a
Catalunya (a Sant Cugat) produ-eixi, segons diu Alcaraz, molt enqualitat i en quantitat, no sembla“commoure” el cor de la SEPI,que és l’organisme “impulsor” dela polèmica retallada. A SantCugat hi treballen al voltant de 800treballadors “i ens temem” expli-ca Alcaraz “que, si fa, no fa, tam-bé vulguin eliminar a quasi la mei-
tat de la plantilla o potser encaramés!”
Per al comitè d’empresa de TVE,que vulguin eliminar totes les des-connexions, excepte un informatiudiari de mitja horeta, és un proble-ma no sols laboral: “és també unproblema social: la programació encatalà de TVE forma part d’aquestpaisatge i d’aquesta cultura” diu elpresident del comitè d’empresa,que afegeix: “en aquest país, la gentha de poder pagar amb els seus im-postos una ràdio televisió pública enla seva llengua”.
Pere Alcaraz, a més, pensa que TVECatalunya és “la finestra del nostrepaís a l’Estat Espanyol: les informa-cions sobre Catalunya no es donenigual des de la nostra òptica que desde la de Madrid, que és des d’ondependria TVE Catalunya amb laremodelació que volen fer. És a dir:ja quedaríem emmarcats dins unagrande y libre!”.
Des del centre de Sant Cugat esfan ara mateix programes com
“135 escons” o el cultural“Continuarà” dels quals, expli-ca Alcaraz, “els treballadors ensen sentim orgullosos perquè te-nen qualitat”. La factoria deTVE a Catalunya ha creat i ex-porta, a més, programes ja ve-terans unànimement conside-rats de molta qualitat com “Lí-nia 900” o “El escarabajoverde”.
La “tàctica” per acabar ambTVE Catalunya, assegura PereAlcaraz, està essent la mateixaque amb Ràdio 4: “ens van as-fixiant poc a poc amb una pès-sima gestió, perquè cada vega-da s’ha anat deixant més la ges-tió en mans de productores pri-vades i és per aquí per on se’nvan els diners”. Un exempleque esgarrifa: el programa deTVE “España directo”, produ-ït íntegrament per una produc-tora privada, que només dura-rà quatre mesos, té un pressu-post igual al que costa tota ladesconnexió de Sant Cugat enun any sencer...
Maig del 2006Avant4
L’aprovació del nou Estatut enfila ja la seva recta final;amb l’habitual soroll de fons de tot allò que inclou
canvi i demana més autogovern, EUiA ha decidit votarSÍ a aquest nou Estatut perquè, més enllà de les sevesevidents mancances, ens fa avançar en l’autogovern i
en les nostres condicions de vida.
Catalunya
Jordi Miralles i Conte (*)
Aquest article l'escric el mateix
dia en què comença la tramitació
al Senat de la proposta de Nou
Estatut d'Autonomia de
Catalunya. La penúltima fase per
la que ha de transitar (i amb nous
atacs de la dreta centralista del
PP) aquesta proposta, ja quer la
darrera serà el referèndum on els
catalans i les catalanes decidirem.
Moltes coses s'han dit, i escrit, so-
bre la proposta de nou Estatut al
llarg de més de dos anys d'elabo-
ració en la Ponència parlamentà-
ria, de debat i d'aprovació al Par-
lament de Catalunya (30 de se-
tembre de 2.005) i de tramitació i
d'aprovació al Congrés dels Dipu-
tats (30 de març de 2006). Cam-
panyes de mentida i catalanofòbia
per part del nacionalisme espa-
nyolista del PP. Negociacions a la
baixa per part del PSOE i de CiU...
En aquest temps, i en especial des
de l'aprovació al Parlament fins
ara, allò que és fonamental -el co-
neixement (i les limitacions) de la
proposta del Nou Estatut- s'han
vist, lamentablement, massa so-
vint relegades a un segon pla per
sorolls, per titulars i per partidis-
mes.
Crec imprescindible, per a treu-
re conclusions fonamentades,
convidar els lectors i les lectores
d'Avant a llegir el text i la compa-
ració amb l'Estatut vigent de l'any
1979 (http://www.euia.org/docs/
comparativa79-Congres.pdf). La
EUiA:EUiA:EUiA:EUiA:EUiA: «Aquest és un Estatut «Aquest és un Estatut «Aquest és un Estatut «Aquest és un Estatut «Aquest és un Estatutamb més drets i per viure millor»amb més drets i per viure millor»amb més drets i per viure millor»amb més drets i per viure millor»amb més drets i per viure millor»
millor manera per posicionar-se
és des del coneixement i no en
base al que diu un titular o el que
faran les forces polítiques al re-
ferèndum. A pocs mesos d'aquest
que surten als actes en què he par-
ticipat:
1) L'Estatut és un doble pacte:
primer, n'és un entre els catalans
Esquerra Unida i Alternativa
(EUiA) ha decidit el seu vot fa-
vorable a la proposta de nou Es-
tatut, tot i reconèixer certes limi-
tacions: nosaltres volíem anar
més enllà en aspectes democrà-
tic-nacionals, competencials i de
finançament.
El vot d'EUiA és favorable per-
què s'avança en l'autogovern, en
el desenvolupament nacional,
en el reconeixement de més
drets i deures, en més compe-
tències, en un millor finança-
ment i en el paper de Catalunya
a Espanya i Europa, des d'una
òptica federalista. Sintètica-
ment, i convidant de nou a la
lectura dels textos, el nou Esta-
tut és molt important perquè
millora les condicions de vida i
l'autogovern, les competències
en rodalies i trens regionals
RENFE, en immigració i en
educació, inclosa l'educació in-
fantil i la política de beques.
També millora les relacions la-
borals -inclosa l'inspecció de
treball-, la protecció del litoral,
garanteix més drets i el reconei-
xement (al Preàmbul) de
Catalunya com a nació, que els
poders emanen del poble català
i fa un reconeixement de drets
històrics. Assegura millor finan-
çament i més competències pels
ajuntaments catalans, equipara
el català al castellà, adapta el
poder judicial a l'autogovern de
Catalunya i estableix nous me-
canismes de democràcia i de
participació ciutadana.
En definitiva, es tracta d'una pro-
posta de Nou Estatut que reque-
reix, en aquests mesos, d'explica-
ció, explicació i explicació.
(*) Coordinador general d'EUiA
i membre de la ponència
redactora de l'Estatut.
del Parlament català ha de ser ne-
gociada i votada al Congrés de Di-
putats, és a dir, que no s'aprovarà
si no és amb el vots del PSOE.
3) L'Estatut del 30 de setembre
era la proposta per a la negocia-
ció i l'Estatut del 30 de març és
l'Estatut d'un major autogovern.
4) El que ha menat EUiA (i a la
Coalició ICV-EUiA) en tot el pro-
cés d'elaboració i de negociació,
ha estat aconseguir més autogo-
vern per tal que les catalans i les
catalanes poguem viure millor.
(i si res no canvia el 18 de juny),
encara hi ha qui dedica més
temps a decidir què faran a les
votacions o a reduir Catalunya a
un aeroport i no pas a analitzar
què suposa el nou Estatut d'avenç
en l'autogovern per Catalunya.
Dit això, crec útil repetir aquí al-
gunes afirmacions com a resposta
a preguntes recurrents i repetides
que va prendre forma en la vota-
ció a favor d'ICV-EUiA, PSC, ERC
i CiU, el 30 de setembre; i és un
segon pacte entre Catalunya i Es-
panya, materialitzat en una nego-
ciació entre representants dels
Parlament de Catalunya i del Con-
grés dels Diputats.
2) L'Estatut és una Llei Orgàni-
ca Espanyola: la proposta sortida
5) En aquest moment ja no es-
tem en un moment de descentra-
lització administrativa a l'Estat
espanyol, sinó de distribució del
poder. El nou Estatut és més po-
der per Catalunya.
6) La cultura i la proposta federalis-
ta a Espanya, llevat d'Izquierda Uni-
da-Federal, és una assignatura pen-
dent de l'esquerra social i política.
Anna Rubio
Resulta relativament fàcil definir
el model de ciutat que volem.
Però és una tasca difícil detallar
totes les accions necessàries per
tal que les nostres actuals ciutats
s’acostin a la que desitgem.
D’entrada, caldria acordar què cal
canviar. En aquest últim període,
hi ha hagut un debat obert sobre
la regulació de l’ús de l’espai i s’ha
restat importància al debat sobre
quins interessos es regulen i quins
sectors de la societat intervenen
en aquesta regulació.
Quin model de ciutat volem?Quin model de ciutat volem?Quin model de ciutat volem?Quin model de ciutat volem?Quin model de ciutat volem?
Tenim clar que les solucions no són
fàcils donat que la realitat és com-
plexa i, per això, no hi ha un únic
acord per als diferents conflictes que
es poden donar en l’ús de l’espai i el
temps en què aquest s’utilitza.
Acceptem que el fet de conviure im-
plica establir límits i, també, que
alguns d’aquests límits no són ne-
gociables: exemple d’això són
aquelles accions que atempten con-
tra la integritat i la dignitat de les
persones. Aquests límits han d’es-
tar clarament especificats i hom ha
de saber què representa no respec-
tar-los.
Però hi ha límits que han de ser
negociables i en alguns casos cal-
drà un “no” educatiu, un “no,
però...”. No és adequat limitar,
simplement, certes activitats sinò
que cal buscar un espai dins les
ciutats i un temps on poder rea-
litzar-les.
D’altra banda, cal diferenciar una
activitat que interfereix amb la
convivència d’una conducta que
només posa de relleu les conse-
qüències del sistema social i eco-
nòmic en què vivim.
Les autoritats municipals i també
certs sectors de la ciutadania, tenen
una visió idealitzada de l’ordre i no vo-
len veure que la societat no és homo-
gènia. La seva única solució és ama-
gar, culpabilitzar i sancionar. Per què
no amaguen totes aquelles campa-
nyes publicitàries que també ens re-
corden, inclús de forma violenta, que
no totes les persones som iguals, ni
Clara KO
tenim la mateixa possibilitat d’acce-
dir a aquells béns materials que la so-
cietat del capital planteja com indis-
pensables per ser feliç?
Vivim uns moments de canvis molt
ràpids i el model autoritari no serveix.
Les polítiques municipals ha de ser
més elaborades, més complexes,
perquè la realitat ho és. És evident,
per tant, que calen més professionals
pensant i escoltant la ciutadania, més
disciplines en joc, més recursos, més
alternatives… En definitiva, més ca-
pacitat de negociar les resolucions
dels conflictes.
Consellera del Districte de Sants-
Montjuïc
Maig del 2006 Avant 5
Fina Mateo - Redacció
-Què és el Pacte Nacional per
l'Educació?
És el compromís del govern catala-nista i d’esquerres i, de moment, de20 organitzacions o entitats del mónsocial i educatiu per donar una novaoportunitat de millora a l’educacióque es dóna a Catalunya, a través del’aplicació del conjunt de mesuresque planteja. Implica, a més, a totala comunitat sòcio-educativa des deles diverses vessants: famílies, cen-tres públics i privats concertats, pro-fessionals de l’ensenyament, ajunta-ments, associacions i organitzacionsque se’n desprenen, i al propi alum-nat. Aquest Pacte, doncs, no és unafinalitat per ell mateix sinó un ins-trument més, és un acord social queha de servir també de base per a lafutura Llei d’Educació perCatalunya.
Després dels 40 anys de franquis-me, dels 23 de pujolisme -que vansuposar un afavoriment continu del’escola privada en detriment de lapública- i els constants canvis de leslleis estatals, el Pacte ve a significarl’inici d’un procés de canvis en l’àm-bit educatiu: és una necessitat so-cial potenciar l’educació pública,donar estabilitat al sistema educa-tiu i trobar algun tipus “d’equilibri”entre l’escola pública i la privadaconcertada. Per a EUiA -que situ-em la xarxa pública com a única ga-rantia real de qualitat, gratuïtat,equitat, de cohesió social...- aquest“equilibri” pública-privada concer-tada s’hauria de donar alhora quees fan auditories en els concertats,es van eliminant progressivamentalguns concerts, es facilita la incor-poració d’uns altres a la xarxa pú-blica i s’agilita la construcció delscentres públics necessaris, de ma-nera que si l’escola pública creix, laconcertada tingui menys raó de ser:això hauria de ser acció de govern,més enllà del Pacte.
Mentrestant, s’ha signat aquest Pacteque cal valorar positivament; primerper l’ampli consens com a bona pràc-tica democràtica i, després, per les
Què cal saberQuè cal saberQuè cal saberQuè cal saberQuè cal sabersobre esobre esobre esobre esobre el l l l l Pacte NacionalPacte NacionalPacte NacionalPacte NacionalPacte Nacionalper l’educacióper l’educacióper l’educacióper l’educacióper l’educació
Catalunya
millores que planteja: impuls econò-mic, més plantilles, millors serveis...És evident que el pacte ha nascutemmarcat en un sistema capitalistaal qual la dreta religiosa i el mercatfinancer encara tenen massa poder.En aquest sentit, caldrà prestar moltaatenció i vetllar pel compliment detotes les mesures a través de la Co-missió de Seguiment que s’ha creati també des de la resta de la societatcivil, organitzada en marcs unitaris.
-És veritablement tan participa-
tiu com assegura el Departa-
ment d'Educació?
Podem dir que en un primer mo-ment es va engegar el debat dels do-cuments inicials en el sí dels Con-sells Escolars de Centre i dels mu-nicipis i a les organitzacions educa-tives (sindicats, moviments de reno-vació pedagògica, associacions demares i pares...). També les perso-nes, individualment, podien fer lesseves aportacions a través d’internet.Però, també és cert, que fa massatemps que l’ensenyament públic, toti ser el de més qualitat, ha patit eldesprestigi intencionat per part delsgoverns anteriors i, al llarg del pro-cés de debat del Pacte, un ampli sec-tor de professionals de l’educació, itambé de pares i mares, han vist ambllunyania algunes de les decisions del’administració educativa.
El Govern hauria d’utilitzar els mit-jans de comunicació com a eina clauper potenciar l’educació pública,d’una banda, i, d’una altra, hauriende fer-los servir per millorar els seuscanals de comunicació i participacióamb els i les professionals de l’edu-cació. De fet, ells seran els princi-pals protagonistes de l’aplicació delPacte i d’allò que es determini desde la política educativa, així com ambles famílies, les administracions i or-ganitzacions educatives locals. Enaquest sentit, tant la Inspecció edu-cativa com els Equips Directius i lesCoordinacions pedagògiques hauri-en de tenir un paper rellevant.
-Té a veure que es signi quasi a
la vegada que s'aprova a Madrid
la nova Llei d'Educació (LOE)?
Són dos processos paral·lels. Amb-dós governs, el catalanista i d’esquer-res i el del PSOE, tenien aquestscompromisos per aquesta legislatu-ra. El Pacte Nacional per l’Educació,a més, ha de derivar en una Lleid’Educació catalana, que es veuràafectada per la LOE. En algunesqüestions serà positivament, com perexemple que en els Consells Esco-lars dels centres privats concertatshi hagi la presència de l’administra-ció local, fet que ja ha provocat el pri-mer descontent de les patronals pri-vades catalanes cap el Pacte. En d’al-tres, caldrà actuar amb valentia desdel Govern català per intentar quealgunes parts de la LOE no vagin endetriment de l’educació pública deCatalunya. Per exemple, caldrà veu-re què es fa amb el fet de l’existènciade l’assignatura de religió segonsdicta la LOE, si a Catalunya s’acabaconsiderant l’ensenyament laic tot iel dret de les famílies a reclamar laformació religiosa dels fills i filles. Enaquest cas, EUiA proposem quementre no es deroguen els acordsamb el Vaticà –que seria el millor-l’adoctrinament religiós es situï forad’horari lectiu.
-Per què ens ha de servir aquest
Pacte als pares i mares i,
especialment, a l’alumnat?
La participació i el compromís deles famílies és imprescindible per-què l’educació dels nens i les ne-nes sigui de qualitat. En aquestsentit, dels 5 apartats del Pacte, n’hiha un dedicat específicament a lesfamílies i la seva implicació. Es faun reconeixement del paper de lesAMPA com associacions d’utilitatpública. Es donarà suport i asses-sorament a les seves activitats for-matives. Hi haurà formació pel pro-fessorat per millorar la relació ambles famílies. Es col·laborarà en la
conciliació de la vida laboral i fa-miliar amb l’increment del serveid’acollida matinal, amb l’oberturadel centre des de l’1 de setembrefins el mes de juliol amb activitatssocioeducatives, que es regularani es faran en conveni amb l’Ajun-tament. Hi haurà increment de be-ques de menjador, generalitzaciódel programa cooperatiu per a lareutilització de llibre de text, ajutsper l’alumnat d’Educació Infantilamb germans/es a Primària per acompensar l’hora de més de Pri-mària.
Pel que fa a l’alumnat, cal dir queel Pacte el situa com a subjecteprincipal de la qualitat de l’educa-ció i, per tant, totes les mesuresestan adreçades a la millora de laqualitat del seu ensenyament-aprenentatge. Especifica que espromourà la seva participació en lavida dels centres per a una majorcohesió, per comprometre’l en lapròpia formació, l’educació en va-lors i les habilitats socials... Tam-bé es promouran les associacionsestudiantils.
-L'etern tema de la mala repar-
tició d'alumnes (o de l'excés
d'alumnes fills d'estrangers no
comunitaris) entre l'escola pú-
blica i la resta, quedarà ara so-
lucionat?
En un termini d’uns 6 cursos, amés d’oferir un servei gratuït i ha-ver de justificar les activitat com-plementàries, els centres privatsconcertats que s’acullin al Con-tracte-programa per a prestar elservei educatiu públic, tenen eldeure de la corresponsabilitat perigual de l’escolarització de l’alum-nat amb necessitats educatives es-pecífiques. Això inclou l’alumnatimmigrant i, cal subratllar, en si-
tuació més desafavorida (l’immi-grant ric no sol tenir “problemes”d’acollida). A la vegada, les Ofici-nes Municipals d’Escolaritzacióhauran de col·laborar en la distri-bució equilibrada de l’alumnat ambnecessitat específiques. De totesmaneres, no serà fàcil. Caldrà veu-re com s’evita l’incompliment enel moment de la matrícula i tambéal llarg de l’escolarització.
En aquest sentit, cal la implicacióde la ciutadania per denunciaraquests casos. També és impor-tant que tots els ajuntaments do-tin amb personal suficient elsConsells Escolars d’aquests cen-tres com una forma més de parti-cipació i de control democràtic.Els centres privats concertats,mentre existeixen, si volen dretstambé hauran de complir els deu-res. L’alumnat, sigui com sigui,vingui d’on vingui, és ciutadaniade ple dret i s’ha de respectar.
Tot i així, caldrà mantenir els ullsben oberts, perquè es fa difícilcreure que les patronals dels cen-tres privats concertats no busquinfòrmules per saltar-se els compro-misos, per molt que els hagin sig-nat. A més, el que no serà possi-ble de controlar mai, per molta ho-mologació que es faci de drets ideures, és el negoci ideològic quees fa en aquests centres ambl’alumnat. Com evitarem la notransmissió de valors democràtics,la segregació per raó de gènere ode creença o nivell econòmic...,per exemple, que es dóna en al-guns d’aquests centres? Ja cal quedonem empenta al Govern perquèposi tots els mecanismes que cal-guin amb valentia.
Fina Mateo - Coordinadora
d’EUiA Ensenyament
El NO de la USTECEl NO de la USTECEl NO de la USTECEl NO de la USTECEl NO de la USTEC
Redacció
En essència, el NO al Pacte de laUSTEC (Unió sindical de tre-balladors de l’ensenyament deCatalunya, que té una àmplia re-presentació al sector de l’ense-nyament públic) se sustenta enque, segons el sindicat, el redac-tat final del Pacte “no acaba dereflectir la voluntat d’impulsarl’educació pública, és del tot in-suficient, ofereix molt poquesgaranties de revertir l’actualsituaciói, fins i tot, hi ha el perilld’acabar consolidant i ampliantla fractura social que actualmentcomporta la doble xarxa” (públi-ca i la resta). El manifesta que
va fer públic la USTEC afegeix que“trobem a faltar un compromís ex-plícit i una aposta clara per l’edu-cació pública, com també mesuresmés concretes respecte a les con-dicions i límits per concertar, i me-canismes eficaços per eliminarprogressivament alguns concerts.”
A la vegada, i respecte a la polèmicamesura d’ampliar una hora lectivala jornada per a al’alumnat de pri-mària, el sindicat de mestres creuque “finançar aquesta sisena horaals centres concertats (...) té com aresultat un desviament de dinerspúblics destinats a incrementar lessubvencions als centres privats endetriment de dedicar-los a ampliar
i millorar les condicions dels cen-tres públics.”
Segons la USTEC -que valora, mal-grat tot, positivament les mesuressocials i l’esforç econòmic del Pacte-aquest “tenia sentit per tractar d’aca-bar amb la fractura social que hi haal nostre sistema educatiu entre cen-tres públics i privats-concertats i perdonar un impuls a l’educació públi-ca. Entenem que això no es dóna”afegeixen “i que tal i com estàplantejadt el Pacte acaba consolidantla doble xarxa, augmentant els recur-sos a la privada-concertada i no ofe-rint garanties que els centres concer-tats compleixin la gratuitat i la no se-lecció de l’alumnat”.
Maig del 2006Avant6 Dona
Adelina Escandell (*)
L’Institut Català de les Dones va
presentar el novembre passat a les
entitats i associacions de la socie-
tat civil l’Avantprojecte de Llei dels
Drets de les Dones per a l’Eradi-
cació de la Violència Masclista i va
obrir un període de debat i de pre-
sentació d’esmenes abans d’elabo-
rar la proposta definitiva, que s’ha
de presentar al Govern de
Catalunya.
Es compleix així un dels objectius
recollits en l’anomenat Pacte del
Tinell.
En l’apartat IV Dones: Polítiques
de Gènere del Pacte es diu:
”l’Institut Català de les Dones
implementarà un Pla integral per
a la prevenció i l’eradicació de la
violència exercida contra les do-
nes amb objectius, mesures i
pressupost propi i amb la parti-
cipació (en l’elaboració i en l’ava-
luació) dels diferents grups de
dones que porten a terme un tre-
ball específic en aquest àmbit.
La dotació presupostària d’a-
quest Pla constitueix una priori-
tat del Govern”.
Un dels àmbits de participació ha
estat el Consell Nacional de Dones
de Catalunya, i especialment el
Grup de Treball “Programa per a
l’abordatge integral de les violènci-
es contra les dones”, que ha comp-
tat com a coordinadores a Clarisa
Velocci (Plataforma Comunitària
Treball Sexual i Convivència) i
Montserrat Vilà (Plataforma Unità-
ria Contra les Violències de Gène-
re). S’hi han reunit associacions de
dones de tots els àmbits: partits
polítics, sindicats, associacions de
veïns i veïnes, associacions contra
la violència, Dones Juristes... Ha
estat un treball ric i complex, tant
per l’extensió i profunditat de
l’avantprojecte de llei que era sub-
jecte d’estudi com per les aportaci-
ons dels diferents grups.
I és que és una proposta de Llei que
tracta el problema de la violència
com a un problema social i des de
la perspectiva de Drets de les Do-
nes, per tant, en cap moment les
victimitza o les intenta tutelar.
En el seu preàmbul s’explicita: “La
finalitat d’aquesta Llei és trencar
invisibilitzacions i discriminacions
que pateixen les dones i reconèixer i
avançar en garanties respecte al seu
dret bàsic de viure sense cap de les
manifestacions de la violència
masclista. Aquesta Llei utilitza l’ex-
pressió violència masclista perquè el
masclisme és el concepte que de for-
ma més general defineix el sistema
social que empara i justifica les con-
ductes de domini i abús de poder
dels homes sobre les dones i que, al-
hora, ha imposat un model de mas-
culinitat que, malgrat ser reduccio-
nista, encara és valorat socialment
com a superior. Dins d’aquest siste-
ma aquesta superioritat ha estat na-
turalitzada -i, per tant, justificada- a
través de tot un conjunt de pautes
culturals i socials totalment arrela-
des a les estructures dominants de
les societats.
La violència contra les dones és
l’expressió més greu i devastadora
d’aquesta cultura que no només
destrueix vides, sinó que impedeix
el desenvolupament dels drets, la
igualtat d’oportunitats i les lliber-
tats de les dones. Per això, el Dret
no pot tractar aquest problema so-
cial des d’una perspectiva falsa-
ment neutral, sinó que els instru-
ments legals han de reconéixer
aquesta realitat per eliminar la des-
igualtat social que genera. Per
aconseguir la igualtat material i no
provocar una doble discriminació,
s’ha de partir de les desigualtats
socials existents.”
La Llei està dividida en cinc capí-
tols. S’hi defineix el concepte de vi-
olència masclista, s’hi posa de re-
lleu la importància de la prevenció
en l’eradicació de la violència
masclista, s’hi defineix la xarxa de
serveis públics necessaris per a l’as-
sistència, protecció, reparació i re-
Font: Institut Català de les Dones
cuperació de les dones que han pa-
tit violència masclista, s’hi establei-
xen instruments d’abordatge inte-
gral de la violència masclista i es
reparteixen les competències de
cada administració, així com les ba-
ses de coordinació i col.laboració.
Com a responsable de la Dona
d’EUiA he participat en aquests
debats, amb uns eixos clars: la de-
fensa de la llei en aquest abordatge
integral que fa contra les violències
a les dones, la necessitat de coordi-
nació entre les administracions im-
plicades, la defensa del caràcter
públic (no només en la titularitat,
sinó també en la gestió) dels cen-
tres d’acolliment i recuperació i la
presentació de la memòria econò-
mica pressupostària necessària per
tal que la Llei, quan sigui aprovada,
pugui desenvolupar-se amb tota la
seva riquesa.
Si es fa així, la Llei haurà demostrat
no només que el Govern “Catala-
nista i d’Esquerres” compleix els
seus objectius -per tant, governa-
sinó també que ho fa de manera
participativa. I quan la Llei pugui
desenvolupar-se esperem que
constiueixi una bona eina per
contribuir a fer impensable la vio-
lència contra les dones.
Adelina EscandellResponsable Àrea Dona
Esquerra Unida i Alternativa
Font: Institut Català de les Dones
Maribel Nogué i Felip
(*)
Commemorar els 75 anys de la
proclamació de la República és
una bona ocasió per fer un exer-
cici de memòria col·lectiva per-
què no resti en l’oblit dels nos-
tres tràfecs quotidians.
Imaginem-nos que la Repúbli-
ca és com la nostra àvia, ens re-
corden d’ella i l’estimem, fins
i tot li podrem retre un home-
natge, fer una festa i fer bufar
les espelmes del pastís en la
trobada d’amics i coneguts.
Però potser caldria preguntar-
nos quantes estones del nostre
preuat temps li haurem reser-
vat per escoltar les seves his-
tòries?.
Les històries de les àvies sovint
són com faules, poden anar em-
bolicades de contes -fins i tot de
batalletes- però sempre porten
intrínseca la seva lliçó, la que es
desprèn de la saviesa adquirida
en el decurs de la seva experi-
ència de vida.
Qui no ha viscut el procés natu-
ral de retrobar-se amb les pròpi-
es mares i àvies després de recór-
rer un camí que potser coincideix
més del que ens pensem amb el
que elles també han travessat?.
La complicitat que s’estableix
quan les dones compartim allò
que ens preocupa és la que ens
dona alhora força i saviesa per
continuar fent el nostre camí, so-
vint enmig d’un entorn que no té
en compte les mateixes premis-
ses per analitzar la realitat que
nosaltres, però que malgrat tot
ens entossudim a dur endavant.
Com passa a tots els fets que
s’han patit de forma traumàtica,
el subconscient té la tendència a
esborrar-los de la pròpia memò-
ria i no és, fins passat un temps
d’aparent oblit, que els records
tornen per conciliar-se amb la
realitat des d’una veritat tossu-
da.
Ens cal recuperem la història
per saber dels molts drets as-
solits en una primavera massa
curta on la força de la repres-
sió i la mort varen avortar les
il·lusions i esperances d’un po-
ble. Les lliçons que rebem des
de la sàvia experiència de la vida
han de ser capaces d’impedir
que repetim els propis errors,
no sigui que ens passi com en
les converses amb els avis, que
potser els escoltarem una esto-
na, però després tornarem a les
nostres rutines.
(*) Escriptora i feminista
Violència contra les dones:el principi del final?
Recuperar la memòria per aprendre i no repetir l’oblitRecuperar la memòria per aprendre i no repetir l’oblitRecuperar la memòria per aprendre i no repetir l’oblitRecuperar la memòria per aprendre i no repetir l’oblitRecuperar la memòria per aprendre i no repetir l’oblit
Publicat a la Secció “La tira lila” de “Lluita Obrera”,
La revista de les CCOO de Catalunya
dedicada monogràficament,
en aquest número 178 de març - abril,
a la commemoració dels 75 anys de la República.
Maig del 2006 Avant 7Dona
Alèxia Guilera Madariaga
- Maria ¿quina és la tasca que
feu a Somos Muchas?
-Somos Muchas treballa perquè les
dones guatemalteques puguin par-
ticipar de forma cívica i activa a la
vida política del país. Per això, ac-
tualment estem documentat a do-
nes de l’àrea rural ja que allà mol-
tes d’elles no tenen documentació
i no están empadronades, amb la
qual cosa no poden exercir la seva
ciutadania. Fins avui, mitjançant la
feina de Somos Muchas, ja hem
documentat unes 1.800 dones.
També fem capacitació, tant per les
dones com per les autoritats mu-
nicipals. Penseu que les dones de
l’àrea rural son les més excloses i
la política de Guatemala mai les ha
tingudes en compte.
-Quin tipus d’activitats fan les
dones, un cop capacitades?
-Doncs ara tot just estan presen-
tant les seves propostes: han ela-
borat una agenda de les dones, on
plantegen quines són les seves ne-
cessitats. Per exemple, una man-
cança generalitzada és l’alfabetit-
zació i l’educació: tenen pocs mes-
tres i hi ha poques escoles per aten-
dre molts alumnes. També ens tro-
bem amb que les dones treballen
moltíssim a casa seva però per elles
no tenen temps.
-Maria però, tot i l’escàs paper de
les dones a la vida pública de la
Guatemala d’avui, durant la
guerra civil van ser moltes les
que prengueren l’opció de for-
mar part activa de la guerrilla...
-Sí, vam ser moltes les que vam
estar a les muntanyes, no necessà-
riament lluitant amb les armes sino
realitzant diverses activitats amb la
gent. Moltes ho van fer també des
de les seves comunitats, fent tas-
ques d’abastiment. Però el més
important és que vam jugar aquell
paper en un moment donat i ho
seguim fent: tenim confiança en la
lluita que vam dur a terme perquè
els resultats han estat els Acords
de Pau...
-Qui són els responsables que
es compleixin els Acords?
-No és un compromís d’un sol
“A Guatemala hem anat enrerapel que fa als drets de les dones”
Govern sino que és una responsa-
bilitat de l’Estat de Guatemala. Als
Acords es contempla per exemple
l’accés a la terra i, en canvi, les do-
nes, majoritàriament, no tenen ter-
reny propi. I les que sí, el tenen a
nom del marit!... Això segueix pas-
sant avui en dia, tot i que es va cre-
ar un Fons de Terra. Però com que
és una institució que manega el
Govern, que les dones posseeixin
la terra és quelcom encara molt llu-
nyà.
-Després de gairebé 10 anys del
final de la guerra a Guatemala,
quin balanç fas de la teva nova
vida deprés d’haver deixat la
clandestinitat? Perquè, des
d’aquí, tenim la sensació que no
A San Mateo, on treballem nosal-
tres, veiem que hi ha una gran de-
serció de les nenes escolaritzades
perquè allà es prioritza l’educació
en els nens i no en les nenes. S’ha
millorat però encara falta molt:
dones i homes no tenen els matei-
xos drets, a Guatemala... i a sobre
hi ha poques escoles i pocs mes-
tres.
- Quin paper juga la comunitat
internacional en l’àmbit dels
Drets Humans al seu país?
-Per Somos Muchas és un suport
solidari que valorem molt. Però jo
crec que caldria veure com està
utilitzant el Govern l’ajuda inter-
nacional que rep...
sar difícil, també vaig tenir ame-
naces. Va ser aleshores quan em
vaig assabentar de l’existència de
la guerrilla i de la tasca que aques-
ta feia i no m’ho vaig pensar més...
tenia 17 anys quan m’hi vaig in-
corporar.
-Com vas viure tot el procés de
la negociació?
-Hi havia consciència que no po-
díem continuar com estàvem. La
negociació dels Acords de Pau va
ser un procés llarg i ens anàvem
mentalitzant però quan va arribar
la desmobilització, per mí va ser el
moment més dur: m’havia acostu-
mat, era la meva vida! I encara tro-
bo a faltar, de vegades, aquell am-
bient col.lectiu...
-Sents que, ara mateix, a
Guatemala, hi ha esperança? Ha
servit tot el que heu patit?
-Jo personalment sí que en tinc,
d’esperança, però cal que, per part
del Govern de Guatemala, hi hagi
una voluntat política d’acomplir els
Acords de Pau. Ara: si no hi ha una
lluita per part de cadascú de nosal-
tres, ningú ens la portarà, la pau...
-Qui són, ara mateix, els enemics
de la dona que no té igualtat
d’oportunitat odel “campesino”
que encara no posseeix la terra
que treballa?
-Segueix allà mateix la classe ex-
plotadora que mai voldrà deixar
anar allò que tanta riquesa li
dóna. La majoria de les bones ter-
res, a Guatemala, segueix en
mans dels terratinents, de grans
empresaris... També és forta la
pressió de les multinacionals: el
TLC ens durà molta més pobre-
sa i atur perquè és fals que tin-
guem capacitat de competir. El
TLC l’ha aprovat el Govern però
no les comunitats.
-Es viu un context de guerra
bruta, ara mateix, a Guatemala?
-Doncs... jo sóc conscient que di-
ent claramente qui ens està fent
mal estic corrent un risc; hi ha ha-
gut amenaces, allanaments, inti-
midacions... Sí, és una realitat que
existeix. l’Exèrcit i la Policia han
canviat la seva imatge, però són el
mateix de sempre!...
María Velásquez Xon, indígena quiché, ve deldepartament de Huehuetenango, al nord de Gua-temala. Durant dècades, el seu horitzó nomésha estat un: fer triomfar la revolució. Però nouna revolució escrita en un paper amb frasesrimbombants sino una revolució artesanal,pacient i silenciosa, treballant colze a colze ambles dones del camp del seu maltractat país. Als17 anys, Maria va optar per entrar a la guerrilla
de la Unidad Revolucionaria NacionalGuatemalteca (URNG) i el 1996, un cop signatsels acords de pau –aquest desembre se’ncompliran deu anys-, es va integrar al ColectivoSomos Muchas, fundat el 95, on encara segueixtreballant amb i per les dones, convençuda quecap revolució és de veritat sense que elles hitinguin un paper protagonista.
Finestra a la cultura
El cinema francès -tan a prop, de
vegades, de la pedanteria- ens
ofereix de tant en tant exemples
que allò que commou s’aconse-
gueix amb petites històries nar-
rades amb senzillesa i, sobretot,
amb moltíssima sensibilitat. És el
cas de “Les brodadores”, el pri-
mer llargmetratge escrit i dirigit
per Éléonore Faucher.
La pel.lícula desgrana la relació
d’amistat que s’estableix entre una
jove embarassada per sorpresa i
sense parella i una dona de mitja-
na edat, que acaba de perdre el
seu únic fill. Ambdues, que no vi-
uen, precisament, el millor mo-
ment de les seves vides, supera-
ran les mútues reticències inicials
mentre es dediquen a brodar a
mà.
Amb aquest argument tan simple,
Éléonore Faucher realitza una be-
lla cinta sobre l’amistat que pot
sorgir entre dues dones de dife-
rents generacions i passats. Sen-
se cap mena d’excés melodramà-
tic, la directora francesa aconse-
gueix una pel.lícula serena i alho-
ra emocionant, que ofereix una
de les seves millors sorpreses en
l’esplèndida interpretació de les
dues dones protagonistes: Lola
Naymark broda –mai millor dit- el
seu paper de jove rebel i misteri-
osa, mentre que la incommensu-
rable Arianne Ascaride aconse-
gueix aportar total veracitat a un
personatge abatut que, malgrat
tot, acaba remuntant el vol.
s’ha avançat gaire en matèria de
drets humans...
-Puc dir que la majoria dels Acords
de Pau no s’han complert,
especialment pel que fa als drets
de les dones. I això és així perquè
els successius Governs de
Guatemala mai no han tingut la
voluntat d’acomplir-los.
-Creus, Maria, que la teva filla
de 15 anys, que comença tot just
ara la seva vida de dona a
Guatemala, tindrà un entorn
més favorable que el que vas
tenir tú, que tant has lluitat per
canviar-lo?
-Doncs en certa manera sí, però no
podem oblidar que a les zones ru-
rals segueix havent moltes dones
que no saben ni llegir ni escriure
malgrat que en voldrien aprendre.
-Quina és la teva història per-
sonal, Maria?
-Jo vaig començar als dotze anys.
La meva feina ha estat sempre
amb dones, en temes de salut i
nutrició. Poc a poc, em vaig anar
involucrant més perquè el meu
pare era també membre del
Comité de Unidad Campesina, el
CUC. Durant anys no vam pensar
mai en anar-nos-en a la muntanya
però volíem un canvi, especial-
ment per les dones, perquè elles
patien (i pateixen) greus proble-
mes d’analfabetisme, desnutrició,
manca d’higiene... Sense cap su-
port de ningú ens vam organitzar
treballant amb diferents comuni-
tats a Chichicastenango. Després,
per això que fèiem, van començar
a buscar-nos (i jo sense saber que
es parlava ja del moviment guer-
riller!). Quan la situació es va po-
PENÉLOPE Y LAS DOCE
CRIADAS
Margaret Atwood
Ediciones Salamandra, S.A.
Barcelona. 2005
La reconeguda escriptora cana-
denca proposada pel Premi
Nòbel ens presenta una subver-
sió de l'Odissea donant veu a
Penèlope, l'esposa d'Ulisses.
En aquesta ficció mitològica po-
drem esbrinar quina va ser,
potser, la sort de les seves
dotzes criades i també la dels
seus pretendents assassinats.
Maig del 2006Avant8 Estat espanyol
* Duele. No puedo negar que duele.
Aunque nos lo esperásemos. A pe-
sar de intuir la mano larga del
Imperio, la ley del silencio cayó como
sal sobre nuestra herida, sinónimo
de hiel arrojada contra nuestro
hermano.
Sé bien que ese viernes vosotros,
hombres de la Sección Segunda de
lo Penal de la Audiencia Nacional,
disteis el paso y atravesasteis la fron-
tera que separa el bien del mal. Que
mutásteis el color de vuestras almas.
Fernando García Nicolás, Jorge
Campos Martínez y Ricardo
Rodríguez Fernández, os veo en
vuestros despachos un viernes de
marzo, filtrando vuestra elección a
la prensa para cogernos
desprevenidos. Veo la sombra de
cuervos negros que ya no os
abandonará nunca y percibo a cada
paso que dais la sangre que vertió a
chorros la pierna destrozada de mi
hermano, los intestinos colgando de
Taras, la vida machacada de Tareq o
los sufrimientos de tantos otros, a
los que habéis legalizado la muerte,
bendiciendo a sus asesinos.
Sé que a partir de este viernes de
marzo os recibirán de buen grado
en Washington, donde seguro
seréis hombres de bien,
demócratas defensores de los
Derechos Humanos, próceres de
rectitud tejana, firmes candidatos
a la medalla del Congreso.
Hay momentos en que uno elige de
qué parte está, a quien sirve y a quien
debe lealtad. En nuestra historia, en
la historia de la humanidad, hay miles
de ejemplos que inspiran a unos y
otros. Hay jueces que bendicen los
Carta oberta de Javier Couso –germà de José Couso, càmera de Tele 5 assassinat l’abril del2004 a Bagdad per soldats nordamericans- als tres jutges de l’Audiència Nacional que handecidit arxivar la denúncia que la família Couso va interposar contra el Govern d’EEUU per
l’assassinat del periodista. Aquesta carta no la van voler publicar ni “El País” ni “El Mundo”
Javier Couso:«Acabáis de legalizarel asesinato de mihermano y suscompañeros»
asesinatos de civiles y hay jueces
que intentan perseguirlos, hay
justicias pequeñas que claudican y
otras que aún sabiéndose minúsculas
se engrandecen enfrentándose a las
injusticias grandes y poderosas.
Hoy, no sóis más que las togas de la
impunidad, los leguleyos de la
injusticia postrados ante los nuevos
nazis que no reconocen ni Derecho
Internacional, ni Justicia Humanitaria.
Vosotros os ponéis al servicio de los
que torturan en Abu Ghraib, de los
que encarcelan sin derechos en
Guantánamo, de quienes secuestran
en Europa, de los que subcontratan
la tortura, de los que cañonean
periodistas y civiles.
Os dieron igual las pruebas
presentadas, las filmaciones, las
decenas de testigos, las evidencias,
lo que se ha publicado en la mayoría
de los medios de comunicación y lo
que han testificado los periodistas
presentes en el lugar de los hechos.
Me da la sensación que sufrís de
amnesia o que vuestra memoria es
selectiva y solo recoge lo que puede
exculpar a los militares estado-
unidenses. Por eso, me permito
recordaros lo siguiente:
Que la 3º División de Infantería, es
decir la misma unidad del ejército
de los Estados Unidos de América,
atacó ese día y en el espacio de dos
horas los tres centros donde se
ubicaba la prensa independiente
acreditada en Iraq, bombardeando
y cañoneando las sedes de las
televisiones Al Jazeera, Abu Dhabi
y el propio Hotel Palestina.
Que la televisión de Al Jazeera
comunicó al Pentágono sus datos de
posición GPS dos meses antes del
ataque.
Que el propio Colin Powel, a la sazón
Ministro de Exteriores del Gobierno
estadounidense en la fecha señalada,
declaró a posteriori que no se atacó
el Hotel Palestina en la campaña
aérea, al tener conocimiento de que
en él se alojaban la mayoría de los
corresponsales extranjeros.
Que los medios de visión del carro
de combate M-1 Abrahams que
efectuó el disparo, son capaces de
señalar con toda claridad objetivos a
más de cuatro kilómetros de distan-
cia, con lo cual el sargento que
efectuó el disparo estaba en posesión
de la plena capacidad técnica para
observar que los balcones del hotel
se encontraban atestados de
cámaras de televisión.
Que durante los 35 minutos anteriores
al disparo no se registra combate
alguno, como está recogido en la
propia cinta que grabó mi hermano,
dotada de códigos de tiempo que
señalan al segundo el tiempo
transcurrido.
Que antes del disparo, el carro de
combate se posicionó apuntando al
Hotel Palestina durante diez minutos,
tiempo más que suficiente en ausencia
de combates y según los protocolos
de actuación del propio ejército de los
Estados Unidos, para consultar con las
secciones G2 y G3(Información y
Operaciones) del Estado Mayor de la
División, las cuales estaban
perfectamente informadas de la
naturaleza civil del edificio en cuestión.
Que el día anterior, algunos periodistas
que se encontraban en el Hotel Pales-
tina, dotados todos ellos y ellas de
chalecos de protección con la palabra
'PRESS' claramente visible en sus
pechos, estuvieron saludándose con
las primeras unidades estadouni-
denses que calibraban las defensas
iraquíes, con lo cual y debido a los
protocolos de actuación de cualquier
ejército moderno, es de suponer que
el informe posterior de las susodichas
unidades debió llegar a la Inteligencia
Militar estadounidense, señalando
claramente la presencia de periodistas
occidentales en el edificio.
Que el Hotel Palestina tenía en su
azotea un cartel gigantesco que lo
identificaba y que podía verse desde
el lugar dónde se encontraban
posicionados los carros de combate
estadounidenses.
Que por todas las circunstancias an-
tes señaladas no se puede hablar en
ningún caso de 'identificación errónea
del enemigo' ni de 'acto de guerra',
ya que existen multitud de indicios, a
falta de una mayor investigación, que
indican que nos encontramos ante
una violación de la Convención de Gi-
nebra de la que España es firmante.
Que uno de los criterios fundamentales
de Derecho Internacional Humanitario
es la proporcionalidad en la respuesta
y está fuera de duda, que en este caso
hay un excesivo uso de ella, aún en el
supuesto de la aducida “identificación
errónea”, la cual está por probar.
Muchos años de trabajo costó
aprobar los Convenios de Ginebra,
ratificados por 166 Estados y que
no son si no un tímido parche del que
nos dotamos las naciones para tratar
de aliviar, acotar y limitar al menos
el dolor causado por las guerras.
Me cuesta entender vuestra omisión
de la nula colaboración de la Justicia
estadounidense, que a pesar de con-
tar con un convenio bilateral que re-
gula la asistencia en materia penal,
se ha negado sistemáticamente a
prestar auxilio judicial, ninguneando
los reiterados requerimientos de
parte de los instructores, dando la
sensación de que el trato de los
estadounidenses para con nuestra
Administración de Justicia es la del
amo con el vasallo.
Señores jueces de la Sección
Segunda de lo Penal de la Audiencia
Nacional, acabáis de legalizar el
asesinato de mi hermano y de sus
compañeros, extendiendo al tiempo
una 'Patente de Corso' que sirve
como modelo en futuras
actuaciones delictivas, en las cuales
solo habrá que esgrimir una
supuesta 'identificación errónea del
enemigo', para escaparse a toda
acción de la justicia.
Tengo más de una duda razonable de
vuestra honorabilidad y quiero que
sepáis que mientras me acompañen
las fuerzas me tendréis enfrente con
la mirada limpia, pues yo que ni
siquiera he rozado la muerte, puedo
miraros con la cabeza bien alta a
vosotros, que aun repletos de títulos,
laureles y despachos, un viernes de
marzo, legalizásteis el asesinato de
mi hermano.
El 8 d’abril del 2004, José Couso gravava imatges del conflicte aIraq des d’un balcó de l’hotel Palestina, a Bagdad, on s’allotjavaquasi tota la Premsa internacional. De cop i volta, sense que –segons nombrosos testimonis de periodistes- hi hagués capprovocació prèvia d’un franctirador, un tanc del Exèrcit aliat va en-focar el seu canó cap a l’hotel. Així es va mantenir durant 10 minuts, alcap dels quals va disparar una ràfega que va matar Couso i un càmera deReuters i va ferir greument tres periodistes més.
Per saber-ne més:
www.josecouso.info
José Couso: La mirada
incómoda
Editat per: Hermanos, amigos
y compañeros de Jose Couso
Maig del 2006 Avant 9Estat espanyol
Iulen Madariaga (*)
En tanto que cofundador de EKIN
(1953) -ETA (1959), amigos próxi-
mos al periódico Avant me han so-
licitado que exponga algunas de
mis reflexiones a propósito del alto
el fuego proclamado recientemen-
te por ETA. Accedo a ello con mu-
cho gusto.
La organización política armada no
ha puesto ninguna condición a su
alto el fuego del 22 de marzo pasa-
do.
En ciertos medios ha llamado la
atención que ETA haya utilizado el
adjetivo "permanente". Yo creo que
con ello se ha querido significar dos
cosas: en primer lugar, evitar em-
plear de nuevo el término "definiti-
vo" que apareció en las treguas pre-
cedentes. Como es sabido, éstas- por
uno u otro motivo- fueron luego in-
terrumpidas, por lo que ETA segu-
ramente ha concluido que tal califi-
cativo no era el adecuado.
La segunda razón podría ser, quizá,
para mostrar a la otra parte que,
mientras dure la negociación, no
habrá por parte de ETA ninguna
ruptura unilateral del alto el fuego
proclamado. O de haberla, ésta sería
consensuada conjuntamente.
Me ha parecido ver en la mayoría de
los medios de comunicación - parti-
cularmente en los españoles y fran-
ceses- la creencia de que ETA se ha
visto obligada a obrar así porque se
encontraba debilitada a causa de la
dura represión llevada a cabo por
toda clase de policías, sobre todo la
francesa y la española. Es otra mi
opinión. Puede que dichos ataques
policiales sean responsables de un 10
o 15% de ese debilitamiento pero a
mi juicio, la principal causa ha sido
que la mayoría del sector social que
apoyaba a ETA le ha retirado su con-
fianza. En efecto, desde finales de la
década de los 80, las sucesivas direc-
ciones de la organización armada de
liberación nacional se fueron alejan-
do de las bases de nuestro pueblo,
desatendiendo y haciendo oídos sor-
dos progresivamente a sus principa-
les deseos, hasta que se produjo el
divorcio completo a finales del siglo
anterior. Por eso estimo que la victo-
ria de este histórico hecho hay que
atribuírselo principalmente a la so-
ciedad vasca.
Pienso que por parte de ETA y del
sector de la izquierda "abertzale" que
le es afín, la cosa va en serio y que,
por consiguiente, desean sincera-
mente encontrar una solución justa
y definitiva al conflicto. No lo veo así,
en cambio, por la parte franco-espa-
ñola (dado que el gobierno francés
no interviene abiertamente en la
cuestión, por ahora al menos delega
sus intereses en manos del español).
Quizás a causa del tremendo peso
de la nefanda experiencia histórica,
mi recelo y desconfianza al Sr.
Rodríguez Zapatero son considera-
bles, en parte porque no ignoro las
fuertes presiones que éste está su-
friendo dentro y fuera de su propio
partido.Es más que probable que
Rodríguez Zapatero intente blandir
entre los vascos ese dudoso "divide
et impera".
El alto el fuego aclarará profun-
damente el panorama político de
nuestra nación. Partidos políticos,
sindicatos y numerosos movimien-
tos sociales podrán evolucionar con
entera libertad y sin cortapisas, una
vez desaparecida la espada de
Damocles que se balanceaba sobre
sus cabezas. Las distintas forma-
ciones sociales podrán moverse es-
pontánea y naturalmente. Sin duda
se darán cambios y recolocaciones.
Se podrá realmente hacer política-
nada más que política- al 100%.
Ahora comienza la hora de la verdad.
El nuevo proceso no ha hecho sino
arrancar, será muy largo y le acechará
más de una trampa, zancadilla y an-
gustiosa marcha atrás.
Parece que ETA demoró el anuncio
del alto el fuego en varias semanas,
quizá meses, intentando recabar y
obtener dentro de sus filas el máxi-
mo de anuencia posible al mismo.
Obviamente, cuanto mayor sea la
mayoría de apoyo de su militancia
al cese de hostilidades, más sólida
será su mayoría democrática y ma-
yor la garantía prestada al proceso
por parte del movimiento de resis-
tencia nacional.
En el breve comunicado de ETA pro-
clamando la tregua, llama la atención
la concisión y claridad de su conteni-
do. Y también la circunstancia de que
queda bien asentado que, en la reso-
lución del largo conflicto vasco, es el
conjunto de su sociedad, el pueblo en
su totalidad, quien ha de decidir so-
bre su suerte; es él y nadie más quien
tiene la última palabra.
En este punto de quién es el sujeto
de Derecho, es también importante
precisar la globalización de la pobla-
ción y la territorialidad que afecta a
este caso. Quiere significarse que se
trata del "Zazpiak bat" o, más exac-
tamente, del "Seirak bat" (por cuan-
to que Nafarroa se halla a su vez
troceada en dos partes); es decir, no
sólo del "tercio económico", sino
también de Nafarroa (del Sur) y de
Iparralde. Y que no habrá que "cal-
zar" a nadie a la fuerza en ningún
lado, antes bien al contrario: si se
reconocen ritmos desiguales en sus
situaciones, desarrollos y evoluciones
respectivas, habrá que adaptarse,
amoldarse a los mismos, de ser me-
nester aplicando de puertas adentro
el mismo principio del Derecho a
decidir de sus propios asuntos y de
su propia suerte. Vale decir que cada
territorio histórico o porción más
chiquita de éste, decida super
democráticamente qué, cómo y con
quién desea su devenir.
La cuestión de las dos mesas -una
compuesta de todas la formaciones
políticas operando en Euskal Herria
sin exclusiones ni excepciones, fren-
te a España-Francia; y la segunda con
ETA y ambas potencias titulares Es-
paña-Francia- me parece que tam-
bién queda diáfana, sin necesidad de
insistir más.
La conveniencia o, más bien, la ne-
cesidad absoluta de que en un pro-
ceso como el que se acaba de abrir
en nuestro país, no hayan de con-
templarse vencedores y vencidos,
me parece capital, ya que todas las
capitulaciones de una de las partes
que se han conocido a lo largo de
la historia, han generado irremisi-
blemente humillación, frustración,
resentimiento y revanchismo. No
otra cosa supuso la despiadada Se-
gunda Guerra Mundial: 50 millo-
nes de muertos, fruto directo de la
desvergonzada capitulación alema-
na ante los aliados, en 1918 y años
consecutivos.
Antes de concluir, deseo comunicar
al amable lector otras reflexiones
sobre lo que, a mi juicio, convendría
hacer ya desde ahora en este inicio
del proceso de resolución de la cues-
tión nacional vasca.
Creo que hay que reservar total prio-
ridad a la penosa y espinosa cuestión
de los presos. A mi modesto parecer,
eso tendría que haberse resuelto ya
antes de la proclamación del alto el
fuego. ¿Por qué? Porque habría pre-
parado el terreno o –si se prefiere-
construido la pista de aterrizaje con
vistas a la tregua precisamente. Por
ejemplo, la liberación de ocho o diez
presos (en prisión preventiva, o gra-
vemente enfermos, o habiendo cum-
plido ya las 3/4 partes de la pena) ha-
bría provocado en Euskal Herria una
verdadera ola de distensión, facilitan-
do enormemente la progresión de las
negociaciones secretas/directas con
vistas al alto el fuego. Zapatero habría
podido hacerlo, además, sin cambiar
una sola coma de las disposiciones le-
gales en vigor: Constitución hispana,
Reglamento penitenciario, etc... Di-
cho de otro modo, aplicando riguro-
samente la ley española actual
(sistemáticamente vulnerada hasta
Sobre el altoSobre el altoSobre el altoSobre el altoSobre el altoel fuego de ETAel fuego de ETAel fuego de ETAel fuego de ETAel fuego de ETA
Línies mestres de la posició d’Izquierda UnidaLínies mestres de la posició d’Izquierda UnidaLínies mestres de la posició d’Izquierda UnidaLínies mestres de la posició d’Izquierda UnidaLínies mestres de la posició d’Izquierda Unida
-IU Federal considera, en primer lugar, que el "Alto el Fuego Permanente"
constituye un triunfo de la ciudadanía. La movilización ciudadana y, en particu-
lar, la vasca y navarra, expresada con fuerza en los últimos años, ha exigido a
ETA el cese de toda expresión de violencia, incluida la kale borroka y las
campañas de amenaza y extorsión. Por tanto, es un triunfo de la sociedad, del
que IU se siente partícipe en la medida en que ha colaborado a construir un
escenario de paz.
-IU Federal entiende que este proceso de paz abrirá una oportunidad a la
esperanza, a la convivencia, a la reconciliación y a la normalización política; la
sociedad tiene ahora ante sí una oportunidad histórica para construir un futuro
de respeto y tolerancia, en el que todas las personas y sensibilidades políticas
tengamos reconocidos los mismos derechos. .
-Las formaciones políticas del ámbito estatal debemos abordar las decisiones
que nos correspondan, desde el respeto a la voluntad y a la decisión de la
ciudadanía vasca y navarra que les correspondan. Desde la no unilateralidad,
la no imposición, la obligación de pactar y el respeto a la legalidad. Desde una
apuesta sincera y definitiva por las vías exclusivamente política y democráticas.
-IU Federal constata su disposición sincera a respaldar todas aquellas iniciativas
que emprenda a partir de ahora el Gobierno de España, de cara a verificar,
garantizar y afianzar un proceso de pacificación.
-La paz se debe hacer desde la reconciliación y la reparación pero no desde
el olvido. En cualquier caso, hay que ser conscientes de que el dolor humano
que ha causado el terrorismo ha resquebrajado el tejido social de forma
notoria pero nunca irreversible, siempre debemos creer en la esperanza de
la reconciliación social. Las víctimas del terrorismo y la violencia deben ocu-
par un papel importante en el proceso de paz. Sin embargo, hay que ser
capaces de pluralizar a las víctimas. No puede ser posible que sólo un míni-
ma parte de ellas representen a la totalidad. El terrorismo ha producido más
de 17.000 víctimas entre familiares cercanos y sólo se ve reflejada una
parte. Asimismo, existen otras víctimas de procesos como Montejurra, Vitoria,
Mikel Zabalza... que también deben ser reparadas.
- IU Federal, en la línea de la Declaración de Bilbao y la de Iruña, expresa que el
cauce para normalización política y de convivencia plural debe tener su expresión
política e implementación en dos mesas de diálogo democrático resolutivo que
con carácter autónomo se tienen que constituir en Navarra y la CAV.
- IU Federal insta al Gobierno a promover, con carácter urgente, una polí-
tica penitenciaria justa, acorde con la legislación vigente, que garantice,
en primera instancia, el acercamiento de todas las personas presas a sus
lugares de origen.
hoy), yo haría otro tanto -aunque
“mutatis mutandis”- con respecto a
todas las víctimas, vale decir, de uno y
otro lado de la barricada.
La segunda prioridad consistiría, por
parte del Sr. Rodríguez Zapatero, en
impartir una orden a toda su policía
de continuar operando profe-
sionalmente en su quehacer cotidia-
no con total independencia (deten-
ciones inclusive), pero con la singu-
laridad de que a partir de ahora toda
tortura quedara absolutamente
erradicada. También esto sería de
aplicación inmediata, sin necesidad
de modificar ningún texto legal.
A continuación vendría la exigencia
a formular a Zapatero, a fin de que
efectúe una declaración solemne de
contenido y características simila-
res al Downing Street Agreement,
es decir, reconocer que el conten-
cioso vasco es de naturaleza políti-
ca, no militar ni policial, y que, por
consiguiente, también su resolución
habrá de ser política; que afecta al
pueblo vasco, tanto del sur como del
norte, y que únicamente serán to-
dos sus ciudadanos, de uno y otro
lado de la muga, los que habrán de
pronunciarse (aquí está contenido
sin mencionarlo el derecho de au-
todeterminación), y que se actuará
conformemente al resultado que
arroje la decisión soberana del pue-
blo vasco en su totalidad; y que esta
misma decisión mayoritaria demo-
crática será igualmente respetada
por los gobiernos francés y español.
Personalmente hace quince o veinte
años que comencé ya a barajar la con-
veniencia de inspirarnos aquí en
Euskal Herria en el ejemplo irlan-
dés ¡Es tan formidable y podríamos
detraer tanto beneficio!
Considero absolutamente indispensa-
ble involucrar en este proceso también
a Francia. Tras las últimas declaracio-
nes de Michelle Alliot-Marie (ministra
de Guerra de Francia) parece que la
cosa se encaminaría por ahí.
Y un par de observaciones antes de
terminar: la vergonzosa actitud de la
judicatura española después de pro-
clamado el alto el fuego. Como ejem-
plo de ello la incalificable encarce-
lación de Otegi.
Los españoles deberán obrar con
mayor justicia e imaginación. El
presidente Rodríguez Zapatero nos
está machaconamente martilleando
con "prudencia, prudencia y más
prudencia". De acuerdo. Pero la in-
sostenible parsimonia con la que el
"leader" español viene actuando has-
ta ahora, podría llevarnos a la posi-
bilidad de que la situación se nos
pudra entre las manos, con todas
sus consecuencias. Que las hadas le
impidan jugar con el fuego...
(*) Membre d’Aralar
i cofundador d’ETA
Maig del 2006Avant10 Cultura
Ramona Koval
Harold Pinter (Londres, 1931), elautor más destacado de la genera-ción de los Jóvenes Airados y unode los dramaturgos más brillantesdel siglo XX, rompe su silencio porprimera vez después de sufrir unaoperación en la que le ha sido extir-pado un tumor. En esta primeraentrevista, Pinter habla de la guerray de cómo la cercanía de la muerteha cambiado su concepción delmundo, aunque se mantiene tancombativo como siempre. Ademássaca a la luz uno de sus últimos poe-mas, escrito a raíz de su experien-cia con el cáncer.
-Su poema, Células Cance-
rígenas, se publicó en The
Guardian . Fue en realidad una
llamada a las armas contra su
tumor, ¿verdad?
- Sí, lo escribí cuando me estabasometiendo a la quimioterapia, y enquimioterapia tú te sientas y unaenfermera te pone una cosa en elbrazo -la quimio- , una enfermeraen particular me dijo: “Las célulascancerígenas son las que han olvi-dado cómo morir”. Me impresionótanto lo que dijo que cuando salí
escribí el poema. No sabía si iba amorir o no, y ese poema, pienso,representa precisamente lo que sen-tía en ese momento. No tenía ideade lo que iba a suceder y, de hecho,ha pasado todo un año desde enton-ces, pero tengo que decir que, comodice uno de los versos, “tengo quever muerto mi tumor, un tumor queolvida morir pero tiene intención dematarme a cambio”. De hecho, mealegra decir que he visto morir a mitumor. Así que, en referencia a esaexperiencia, quiero quitarme elsombrero ante el cirujano que lohizo, un hombre extraordinariocomo son, por supuesto, estos ci-rujanos. Uno necesita dos cosaspara sobrevivir cuando tiene unaenfermedad como ésta. La primeraes un cirujano brillante, y la otra esuna mujer brillante, y yo tuve lasuerte de tener las dos. Así que paramí todo se ha convertido en una es-pecie de mal sueño. Ha sido comoestar en un bosque bastante impe-netrable, en el que literalmente losárboles impiden ver el bosque. Enotras palabras, la mitad del tiempono tenía ni idea de lo que pasaba,durante la operación y al salir de ella.Antes nunca había estado enfermoasí que fue bastante extraordinario,a los 71 años, encontrarme de re-
pente en el hospital enfrentado a uncáncer muy grave y a una operaciónimportante. Fue algo que ni me ha-bía planteado.
-Cuando uno pasa por la expe-
riencia que usted ha vivido pien-
sa a menudo en el tiempo, en la
urgencia y en las prioridades. In-
cluso con su afamada energía,
¿existe algún trabajo que prefie-
ra hacer más que otro, la política
o escribir, o…?
-Ahora mismo el principal obje-tivo de mi vida es simplementesobrevivir, seguir aquí. Ésa hasido mi principal preocupación.Y eso se reduce a hechos senci-llos, me refiero a cómo usas tuenergía, conforme va aumentan-do la energía, cómo dispones deella, y también la dieta y esas co-sas. Mi mujer presta muchaatención a eso. Así que ésa es, enrealidad, mi principal preocupa-ción. He escrito un poema, porcierto. Las palabras en la pági-na..., todavía me encanta hacereso como lo he hecho durante 60años. Esa excitación se mantuvocuando miré la página. De re-pente, empecé a escribir unaobra muy corta, pero una obracorta significa tanto para mícomo una larga. Así que no sé…Espero que el próximo año seamás pleno y mejor, porque mesienta más fuerte.
-¿ Cree que está usted cambiando
debido a esta experiencia?
-Soy más consciente de la muerte.
También, durante muchos, muchosaños he estado muy metido en polí-tica, y con bastante pasión. Ahora mededico a ella con la misma pasión,pero he salido de esta experienciacon una actitud más imparcial. Veoel mundo de manera más objetiva,en lugar de… bueno, formo parte deél, pero también estoy fuera y puedoser testigo de varias cosas que siguensiendo tan importantes como siem-pre, pero soy un testigo en lugar deestar directamente en la vorágine.
-El lenguaje ha sido una pasión
suya de toda la vida, ...
-Mi palabra favorita es la de “pue-blos amantes de la libertad”. Cuan-do oigo a Bush decir que “en nom-bre de todos los pueblos amantesde la libertad vamos a seguir la lu-cha contra el terrorismo” y demás,me pregunto cómo son “los pueblosque odian la libertad”. Nunca heconocido a nadie así, y ni siquierame lo puedo imaginar.
- Ese es el tipo de retórica al
que usted se refiere, que es
realmente un lugar común en
lo que llamamos el mundo oc-
cidental.
- Así es: pienso que respecto a loque estamos hablando hay una hi-pocresía extraordinaria y una dis-torsión del lenguaje en general, locual es, en sí mismo, extrema-damente destructivo, porque ellenguaje nos dirige a todos, ¿no escierto? Políticamente nos dirigeen todo tipo de campos. Pero loque encuentro realmente peligro-
Harold Pinter: “Sobrevivires mi principal objetivo”
Pedro de la Hoz (*)
El dramaturg anglès Harold Pinter
sempre ha defensat que el teatre ha
de ser valent i dir la veritat. Però les
veritats, Pinter no només les diu so-
bre l’escena: la vida mateixa és un
desafiament per aquest flamant Pre-
mi Nobel de Literatura 2005. La vida,
amb les seves cantonades punyents
i les seves urgències de canvi.
El més destacat dels dramaturgs bri-
tànics vius -que va firmar, per exem-
ple, el manifest d’intel.lectuals titolat
"Detengamos una nueva maniobra
contra Cuba"- va demostrar que no
ha deixat de ser fidel a ell mateix en
conèixer que l’Acadèmia Sueca l’ha-
via reconegut amb el guardó más
cobdiciat, més enllà de controvèrsi-
es, dins el “mundillo” literari univer-
sal.
"He escrit obres durant uns cinquan-
ta anys i, a més a més, estic política-
ment molt compromès". Així es va
definir Pinter davant dels periodistes,
guarnit amb una gorra blava i recol-
zat en un bastó, a pocs metres de casa
seva, al barri londinenc de Holland Park.
Harold Pinter reafirmava així el que ha
estat una constant a la seva trajectòria
vital: reflectir tant a l’escena com al pa-
per (no podem passar per alt la seva
significativa producció poètica i la seva
prosa de reflexió) les més intenses in-
quietuds humanes, a més d’una irreduc-
tible vocació de servei fonamentada en
el seu sentit de la responsabilitat
intel.lectual.
"Estic profundament compromès amb
l’art i amb la política. De vegades, amb-
dós es troben pero, de vegades, no.
Tot el que vindrà ara serà molt interes-
sant", va explicar als periodistes que el
van abordar poc després de saber-se
que havia guanyat el Nobel de Literatu-
ra, el passat mes d’octubre.
Els mitjans de comunicació britànics i
internacionals van destacar, d’una ma-
nera o d’una altra, la coherència estèti-
ca i política de Pinter ; el diari anglès
“The Independent” va reeditar les pa-
raules que el dramaturg havia pronun-
ciar en una de les massives demostra-
cions de la ciutadania anglesa contra
la guerra a l’Iraq. Van ser aquestes: “És
un acte de flagrant terrorisme d’Estat,
que demostra total menyspreu vers la
idea mateixa del Dret Internacional. És
una acció militar arbitrària, inspirada per
mentides i més mentides i una forma
grollera de manipular els mitjans de co-
municació i, per tant, al públic. Hem dut
tortures, bombes, urani empobrit, innu-
merables assassinats a l’atzar, misèria
i degradació al poble iraquià i d’això en
diem dur-hi la llibertat i la democràcia a
l’Orient Mitjà”.
El seu col.lega David Hare, des de les
pàgines del diari “The Guardian”, va as-
senyalar que “abans de Pinter, els poe-
tes que es van dedicar al teatre, como
T.S. Eliot o Lawrence Durrell, acabaven
resultant o pretenciosos o incompetents
des del punt de vista dramàtic (...). En
canvi, Pinter, que després de tot ha tre-
ballat molts anys d’actor, ha aconse-
guit combinar la intensitat de la seva
visió del món amb un senzill i pràctic
domini de la forma”. Segons Hare, això
ho ha aconseguit “massa sovint al preu
d’un alt cost personal” en ser portaveu
“de totes les víctimes de la bel.ligerància
i la opressió”.
El Nobel a Pinter ha incomodat alguns
conservadors i reaccionaris: Roger
Kimball, director de la revista “The New
Criterion”, es va enrabiar a més no po-
der. Vegeu, si no: “l’Acadèmia Sueca
està demostrant des de fa temps que
els seus premis són ridículs però el
premi a Pinter no només és ridícul sinó
repugnant”. A la tertúlia cultural més
famosa de la televisió alemana, “El
cuartet literari”, hi va haver opinions
dividides que van anar des de l’aplau-
diment a una decisió qualificada de
valenta fins a l’estranyesa, davant
de la que van considerar contami-
nació política donada la dimensió pú-
blica del guardonat.
Abans del Nobel, la seva obra ja ha-
via obtingut importants reconeixe-
ments, entre els que destaquen els
premis Shakespeare, Europeu de Li-
teratura (1973), Pirandello, David
Cohen, Laurence Olivier i Molière
d’Honor.
Pel crític literari espanyol Francisco
Díaz-Faes, l’obra de Harold Pinter ha
estat escrita en el context “d’un se-
gle que ha anat descreient de la pa-
raula dita, per por també a la psicoa-
nàlisi, i que ha incitat a desconfiar
d’allò que diem, d’allò que volem dir i
fins i tot d’allò que amaguem.
La llavor de Harold Pinter no ha aca-
bat de germinar ni de crèixer i és
encara molt lluny del seu final men-
tre hi hagi drames per explicar, infà-
mies per denunciar, laberints por des-
entranyar i veritats per proclamar.
so y desagradable es el tipo de len-guaje que escuchamos reciente-mente: “intervención humanita-ria”, y no olvidemos “libertad” y“democracia” y todo lo demás. Enrealidad es justificar un acto sim-plemente autoritario para contro-lar y mantener el poder. Y la cues-tión de destruir seres humanosmientras eso sucede parece serirrelevante. Hay una pequeñaanécdota que tengo que contarle.Durante el bombardeo de Serbiahabía un mercado en una aldea lla-mada Nis
Yo he sido testigo presencial deeste hecho. Una mujer estabasentada con su hijo de cinco añosen un banco del mercado, co-miéndose un bocadillo. Y de lanada, empezaron a caer bombas,bombas estadounidenses. Elmercado se convirtió en un caos.Unas 40 o 50 personas murieron.Esta mujer buscó a su hija quehabía salido disparada de sus bra-zos. Encontró la cabeza de la niñaen la alcantarilla.
”Pero el primer ministro Blair y elexpresidente Clinton nunca reco-nocerían la cabeza de esa niña. Dehecho, la muerte y el que se le hu-biese arrancado la cabeza a la niñasería totalmente irrelevante paraesa gente. Sostengo, y realmentelo creo, que Bush o Blair deberíanser procesados por crímenes deguerra. porque no sólo lo hicieronilegal, ilegítimamente -en mi opi-nión, inmoralmente- sino que lojustificaron como “intervenciónhumanitaria”
La veritat per sobre de totLa veritat per sobre de totLa veritat per sobre de totLa veritat per sobre de totLa veritat per sobre de tot
Maig del 2006 Avant 11Cultura
“En 1958, escribí lo siguiente:
'No hay grandes diferencias entre
realidad y ficción, ni entre lo verdadero
y lo falso. Una cosa no es
necesariamente cierta o falsa; puede
ser al mismo tiempo verdad y mentira.'
Creo que estas afirmaciones aún tienen
sentido, y aún se aplican a la exploración
de la realidad a través del arte. Así que,
como escritor, las mantengo, pero
como ciudadano no puedo; como
ciudadano he de preguntar: ¿Qué es
verdad? ¿Qué es mentira?
Así que el lenguaje en el arte es una
ambiciosa transacción, unas arenas
movedizas, un trampolín, un estanque
helado que se puede abrir bajo tus pies,
los del autor, en cualquier momento.
Pero, como he dicho, la búsqueda de
la verdad no se puede detener nunca.
No puede aplazarse, no puede
retrasarse. Hay que hacerle frente, ahí
mismo, en el acto.
El lenguaje político, tal como lo usan
los políticos, no se adentra en ninguno
de estos territorios dado que la mayoría
de los políticos, según las evidencias a
las que tenemos acceso, no están
interesados en la verdad sino en el po-
der y en conservar ese poder. Para
conservar ese poder es necesario
mantener al pueblo en la ignorancia, que
vivan sin conocer la verdad, incluso la
verdad sobre sus propias vidas. Lo que
nos rodea es un enorme entramado de
mentiras, de las cuales nos
alimentamos.
Como todo el mundo aquí sabe, la
justificación de la invasión de Iraq era
que Sadam Husein tenía en su posesión
un peligrosísimo arsenal de armas de
destrucción masiva, algunas de las
cuales podían ser lanzadas en 45
minutos, capaces de provocar una
espeluznante destrucción. Nos
aseguraron que eso era cierto. No era
cierto. Nos contaron que Iraq mantenía
una relación con Al Quaeda y que era
en parte responsable de la atrocidad
que ocurrió en Nueva York el 11 de
Septiembre de 2001. Nos aseguraron
que esto era cierto. No era cierto. Nos
contaron que Iraq era una amenaza para
la seguridad del mundo. Nos
aseguraron que era cierto. No era
cierto.
La verdad es algo completamente
diferente. La verdad tiene que ver con
la forma en la que Estados Unidos
entiende su papel en el mundo y cómo
decide encarnarlo.
Os digo que Estados Unidos son sin
duda el mayor espectáculo ambulante.
Pueden ser brutales, indiferentes,
desdeñosos y bárbaros, pero también
son muy inteligentes. Como vendedores
no tienen rival, y la mercancía que mejor
venden es el amor propio. Es un gran
éxito. Escuchen a todos los presiden-
tes de Estados Unidos en la televisión
usando las palabras, “el pueblo
americano”, como en la frase, “Le digo
al pueblo estadounidense que es la hora
de rezar y defender los derechos del
pueblo americano y le pido al pueblo
americano que confíen en su presidente
en la acción que va a tomar en benefi-
cio del pueblo americano”.
Estados Unidos ya no se preocupa por
los conflictos de baja intensidad. No ve
ningún interés en ser reticente o
disimulado. Pone sus cartas sobre la
mesa sin miedo ni favor. Sencillamente
le importan un bledo las Naciones
Unidas, la legalidad internacional o el
desacuerdo crítico, que juzga impotente
e irrelevante. Tiene su propio perrito
faldero acurrucado detrás de ellos, la
patética y supina Gran Bretaña.
¿Qué le ha pasado a nuestra sensibilidad
moral? ¿Hemos tenido alguna vez algu-
na? ¿Qué significan estas palabras? ¿Se
refieren a un termino muy raramente
utilizado estos días – conciencia? ¿Una
conciencia para usar no sólo con
nuestros propios actos sino para usar
también con nuestra responsabilidad
compartida en los actos de los demás?
¿Está todo muerto? Mirad Guantánamo.
Cientos de personas detenidas sin
cargos a lo largo de tres años, sin
representación legal ni un juicio
conveniente, técnicamente detenidos
para siempre. Esta estructura
totalmente ilegal se mantiene como un
desafío de la convención de Ginebra.
Esto no es sólo tolerado sino que
difícilmente planteado por lo que se lla-
ma “la comunidad internacional”. Esta
atrocidad criminal está siendo cometida
por un país, que se declara a sí mismo
como “el líder del mundo libre”.
¿Pensamos en los habitantes de la
bahía de Guantánamo? ¿Qué es lo que
dicen los medios? Lo reseñan
ocasionalmente – una pequeña
mención en la pagina seis. Ellos han
sido consignados a una tierra de nadie
de la que, por cierto, puede que nunca
regresen. En la actualidad muchos
están en huelga de hambre,
alimentados a la fuerza, incluidos los
residentes británicos. No hay sutilezas
en estos procesos de alimentación. Ni
sedaciones ni anestésicos. Solo un
tubo insertado sobre tu nariz y dentro
de tu garganta. Tú vomitas sangre.
Esto es tortura. ¿Qué ha dicho la se-
cretaria británica de exteriores sobre
esto? Nada. ¿Qué ha dicho el primer
ministro británico sobre esto? Nada
¿Por qué no? Porque Estados Unidos
ha dicho: criticar nuestra conducta en
la bahía de Guantánamo constituye un
acto poco amistoso. O estáis con
nosotros o contra nosotros. Así que
Blair se calla.
¿Cuánta gente tienes que matar antes
de ser considerado un asesino de
masas y un criminal de guerra? ¿Cien
mil? Más que suficiente, habría pensado
yo. Por eso es justo que Bush y Blair
sean procesados por el Tribunal Penal
Internacional. Pero Bush ha sido listo.
No ha ratificado al Tribunal Penal Inter-
nacional. Por eso si un soldado o político
americano es arrestado Bush ha
advertido que enviaría a los marines.
Pero Tony Blair ha ratificado el Tribunal
y por eso se le puede perseguir.
Podemos proporcionarle al Tribunal su
dirección si está interesado. Es el nú-
mero 10 de Downing Street, Londres.
Los dos mil estadounidenses muertos
son una vergüenza. Son transportados
a sus tumbas en la oscuridad. Los fu-
nerales son discretos, fuera de peligro.
Los mutilados se pudren en sus camas,
algunos para el resto de sus vidas. Así
los muertos y los mutilados se pudren,
en diferentes tipos de tumbas.
Muchos miles, si no millones, de
personas en Estados Unidos están
demostrablemente asqueados,
avergonzados y enfadados por las ac-
ciones de su gobierno, pero, tal y como
están las cosas, no son una fuerza po-
lítica coherente - todavía. Pero la
ansiedad, la incertidumbre y el miedo
que podemos ver crecer cada día en
Estados Unidos no es probable que
disminuya.
Sé que el presidente Bush tiene algunos
escritores de discursos muy
competentes pero quisiera prestarme
voluntario yo mismo para el empleo.
Propongo el siguiente breve discurso
que él podría leer en televisión a la
Discurs d’agraïmentdel Nobel de Literatura:“Art, veritat i política”En la recepció dels premis Nobel del 2005 es va llegir el discurs delguanyador del de Literatura, Harold Pinter, absent a causa d’un càncer.Pensem que l’Avant ha de fer l’esforç que no ha fet la premsa del nostrepaís per donar-lo a conèixer. Per raons d’espai, us oferim un extracteprou il·lustratiu.
nación. Lo veo solemne, con el pelo
cuidadosamente peinado, serio,
confiado, sincero, frecuentemente se-
ductor, a veces empleando una sonrisa
irónica, curiosamente atractiva, un
auténtico macho.
"Dios es bueno. Dios es grande.
Dios es bueno. Mi dios es bueno.
El Dios de Bin Laden es malo. Él
suyo es un mal Dios. El dios de
Sadam también era malo, aunque
no tuviera ninguno. Él era un
bárbaro. Nosotros no somos
bárbaros. Nosotros no cortamos
las cabezas de la gente. Nosotros
creemos en la libertad. Dios
también. Yo no soy bárbaro. Yo soy
el líder democráticamente elegido
de una democracia amante de la
libertad. Somos una sociedad
compasiva. Electrocutamos de for-
ma compasiva y administramos una
compasiva inyección letal. Somos
una gran nación. Yo no soy un dic-
tador. Él lo es. Yo no soy un
bárbaro. Él lo es. Y él. Todos ellos
lo son. Yo tengo autoridad moral.
¿Ves mi puño? Esta es mi autoridad
moral. Y no lo olvides"
Creo que, a pesar de las enormes difi-
cultades que existen, una firme
determinación, inquebrantable, sin
vuelta atrás, como ciudadanos, para
definir la auténtica verdad de nuestras
vidas y nuestras sociedades es una
necesidad crucial que nos afecta a
todos. Es, de hecho, una obligación. Si
una determinación como ésta no for-
ma parte de nuestra visión política, no
tenemos esperanza de restituir lo que
casi se nos ha perdido: la dignidad
como personas”.
Redacció.
No només els van desaparèixer i/o tortu-
rar, també van voler robar el futur dels seus
fills: centenars de nadons, fills i filles de les
30.000 persones desaparegudes pels mili-
tars a l’Argentina, van ser robats i lliurats en
adopció als botxins i torturadors dels seus
pares i mares. No fa gaire, alguns d’aquests
joves han recuperat el seu futur, aquell que
no els volien deixar viure: han conegut la
seva veritable història i la dels seus pares i
mares desapareguts.
“Teatro por la identidad”, projecte nascut fa
sis anys a l’Argentina, pretén, mitjançant la
representació teatral i la lectura dramatitza-
da de textos, accelerar la recuperació de tots
els petits que van ser robats a les seves famí-
lies, alhora que seguir-ne fent la denúncia
perquè encara hi ha molta gent que ignora
aquesta dramàtica part de la recent història
d’Argentina.
Aquest és un fragment del que és Teatro por
la identidad:
“Cuando vi el vestido, me di cuenta de que
era bajita, como yo. Todavía tiene las
manchas, me dijeron, no quisimos lavarlo. Yo
sólo miraba el talle, y aquel ruedo corto.
Apenas me lo probé, supe que había sido mi
mamá.
Qué suerte. Era bajita, como yo. Las manchas
son de sangre. Su sangre. La mía. Siempre
quise ver el vestido de parto. Pero la mujer
alta no tenía ninguno. Las cosas sucias se
tiran, me decía. Tampoco yo quise lavarlo. Por
el olor. Es como tenerla viva. La mujer alta
olía a detergente. Y la casa. Y mis juguetes.
Qué suerte. Era bajita. Como yo. Y como la
abuela. Y como la abuela de mi abuela, que vi
en aquellas fotos de mujeres petisitas. Sentía
mucha pena cuando aquel brazo largo me
pegaba. Y no menos pena si me daba una
caricia. La mujer alta no tenía fotos. Las pa-
redes blancas y desnudas. Limpieza de hos-
pital. Mi madre parió atada a la camilla, me
dijeron. Las compañeras guardaron el vestido.
Me gustan las fotos viejas. Con pollera (falda)
larga, con jeans o minifalda. Una estirpe de
petisas. Con una inyección le cortaron la
leche, me arrancaron de sus brazos y un gen-
darme me entregó envuelta en un paquete. A
la mujer alta le gustaban los regalos bien
envueltos, con papeles brillantes, con moños,
bien prolijos. Se enojaba cuando yo rasgaba
el envoltorio en el apuro. Y volvió a enojarse
cuando abrí el paquete y vi el vestido. Desde
entonces nunca quise volver a la la casa
desnuda. Porque mi madre era bajita. Como
yo. Y como mi abuela. Y como la abuela de
mi abuela. Y tal vez como mis hijas. Y las hijas
de mis hijas.”
El projecte el va impulsar Abuelas de Plaza
de Mayo, amb el suport de la Plataforma Ar-
gentina contra la Impunidad. Les obres es
orque no sólo lo hicieron ilegal,
ilegítimamente -en mi opinión, inmoralmente-
sino que lo justificaron como “intervención
humanitaria”. . representaran cada dilluns de
maig i juny a diverses sales de Catalunya.
L’entrada és lliure.
Els nadons robats als desapareguts de l’ArgentinaEls nadons robats als desapareguts de l’ArgentinaEls nadons robats als desapareguts de l’ArgentinaEls nadons robats als desapareguts de l’ArgentinaEls nadons robats als desapareguts de l’Argentina
Maig del 2006Avant12 Internacional
Toni Moragas
- Quines han estat les claus de
l’èxit de les mobilitzacions?
D’entrada hem de tenir encompte la unitat demostrada tanta nivell de les diferents forcesd’esquerres i sindicals, com anivell intergeneracional: ha estatimportant que a les mobilitzaci-ons hi hagi participat un nom-bre significatiu de jubilats, quehan entès que la qüestió del CPEera una qüestió global. El 2003va haver-hi una reforma moltnegativa per les jubilacions i,malgrat les mobilitzacions, no es
La modificació del CPE francèsLa modificació del CPE francèsLa modificació del CPE francèsLa modificació del CPE francèsLa modificació del CPE francèsuna una una una una victòriavictòriavictòriavictòriavictòria agredolça agredolça agredolça agredolça agredolça
va poder frenar. I, en lloc de que-dar-se casa, la gent que va sortiral 2003 ha sortit de nou per ma-nifestar-se al costat dels joves iels estudiants.
Un altre factor ha estat la crei-xent participació a les mobilitza-ció, ja que normalment a mesu-ra que s’allarguen la participacióva disminuint i, en canvi, enaquest cas, hi ha hagut cada copmés persones.
- Us considereu hereus del
moviment del maig del 68?
Al maig del 68 és cert que va ha-
ver-hi grans mobil i tzacionsperò no només es van fer pres-cindint de les organitzacionspolítiques d’esquerres i els sin-dicats, sinó que, en molts casos,es van fer contra aquestes ma-teixes organitzacions. En canvi,a les mobilitzacions contra elCPE no només hi han partici-pat partits i sindicats, sinó queaquests han jugat un paper clau.Tampoc podem oblidar que lamajoria de líders estudiantilsdel maig del 68 estan ara a par-tits de centre-dreta.
Després del maig del 68 no vaquedar res perquè a les següenteleccions, per exemple, va gua-nyar la dreta. Per tant, nosaltresvolem que això no acabi comaleshores: hem de treballar perreforçar l’esquerra i aconseguirque a les properes eleccions del2007 no guanyi Sarkozy, (actual
ministre d’Interior francès).
- La Premsa també s’ha fet
ressò de les mobilitzacions
dels estudiants que volien
tornar a classe; què o qui hi
havia realment al darrera
d’elles?
Era un moviment molt minori-tari. Es deien apolítics però enrealitat tenien el suport econò-mic de la UMP (Union pour un
Mouvement Populaire, coalició
La Lluita dels jovesLa Lluita dels jovesLa Lluita dels jovesLa Lluita dels jovesLa Lluita dels joves
francesos contra el CPEfrancesos contra el CPEfrancesos contra el CPEfrancesos contra el CPEfrancesos contra el CPE
Aquests darrers mesos hem
seguit amb atenció les noti-
cies que ens arribaven de
França. Aturades de classes
a les Universitats i als insti-
tuts, vagues i mobilitzacions,
s’han succeït fins que el go-
vern, s’ha vist forçat a retirar
la seva proposta de Contrac-
te de Primera Ocupació.
Aquest fet, s’ha d’interpretar
com una victòria de la matei-
xa esquerra que ja va rebut-
jar el 29 de maig de 2005 un
projecte de Constitució Euro-
pea neoliberal: una victòria
dels joves, estudiants i treba-
lladors, francesos: una victò-
ria de tots i totes.
En què consistia el CPE?
Abans de res, hem de
contextualitzar aquest CPE
dins de la llei d’Igualtat
d’Oportunitats en què s’em-
marca, és a dir, el CPE era
només una part d’una llei més
general (també negativa pels
interessos dels i les treballa-
dores), que ja s’ha aprovat.
El projecte definitiu de la llei
redueix l’ensenyament obliga-
tori fins als 14 anys, alhora
que possibilita als joves de
15 començar a treballar en
torn de nit. El CPE ha estat
reemplaçat per un contracte
per a persones amb dificul-
tats (pot resultar curiós saber
amb quin criteri es decideix
qui te dificultats i qui no), en
què l’estat subvenciona a
l’empresari una part del sala-
ri dels nous contractes.
Aquesta modificació, si bé su-
posa una millora respecte al
text original, tampoc dona
resposta als interessos dels
i les treballadores franceses.
Doncs socialitza el risc dels
empresaris, mentre que no
posa en dubte els seus
guanys. L’estat francès és su-
portat econòmicament de for-
ma majoritària pels treballa-
dors francesos; de manera
que qui acaba pagant part del
salari d’aquests nous contrac-
tes, són la resta de treballa-
dors francesos.
En qualsevol cas, no podem obli-
dar que en una conjuntura políti-
ca com la francesa, on governa
la dreta, és molt difícil aconse-
guir que aquesta faci una políti-
ca d’esquerres, i ja suposa un
èxit, la derrota que ha patit en
aquest procés. La lluita ha tom-
bat el CPE, alhora que ha situat
al primer ministre francès en els
pitjors índexs de popularitat de
la història de la república fran-
cesa (per sota del 25%) , fet que
hauria de propiciar un canvi en
les properes eleccions parla-
mentàries. A més, ha enfortit la
unitat d’acció entre les forces
polítiques i sindicals, condició
necessària, per tal d’articular el
Front Popular que necessita el
poble francès.
En el marc de les activitats prèvies a l’1 demaig organitzades per la Plataforma ACTUA-Pla-taforma Jove pel Primer de Maig (plataformaimpulsada per la Joventut Comunista, a la queja s’han adherit més d’una desenad’organitzacions juvenils, d’estudiants, dellleure i sindicals), vam comptar amb la
de dreta presidida per Sarkozy)
Van crear la plataforma “Stop laGrève” (prou de vaga), que a laseva mateixa web tenia enllaçosa la de l’UMP.Van organitzar unamanifestació a París a la que hivan participar només cinc mil es-tudiants, mentre que les mobi-litzacions contra el CPE a Françaaplegaven a més de tres milionsde persones. Estem parlant,doncs, d’un moviment molt mi-noritari, malgrat el seguimentdesproporcionat que en va fer laPremsa.
- En aquestes mobilitzacions,
els sindicats han actuat de
forma conjunta: quines són
les perspectives d’unitat sin-
dical d’ara a endavant?
Aquests dies es va celebrar elCongrés de la CGT i ahir el seusecretari general va afirmar quevolia seguir treballant conjunta-ment amb la resta de sindicats.Jo crec que ho faran perquè, perara, estan d’acord sobre els te-mes més importants. Ara, laprincipal lluita sindical és con-tra el CNE però amb la dificul-tat que aquest ja s’ha començata aplicar: segons el Govern, hi ha600.000 treballadors amb uncontracte CNE (tot i que la xi-fra, per a molts catedràticsd’Economia, es redueix a35.000). Ara bé: més endavant ésdifícil que segueixi així ja que hiha sindicats com la CFDT(Confédération française
démocratique du travail) quehan recolzat mesures com la re-forma de les jubilacions de 2003,on els drets dels treballadors esvan veure atacats.
- Quines han estat les mesu-
res que s’han pres per reem-
plaçar el CPE?
La principal mesura consisteix enfer un contracte per a les perso-nes que estan en dificultats, alsquals l’Estat hi pagarà una part delcontracte del treballador. Amb elCPE, els riscos de l’empresari elsassumia el propi treballador, ambla seva situació de precarietat ab-soluta, mentre que amb aquestnou contracte es correspon-sabilitza tota la societat (majori-tàriament treballadora) d’aquests.És a dir, són els contribuents -mit-jançant els seus impostos- els queacabaran pagant la plusvàlua quehaurien de pagar els empresaris...
presència de Caroline Gimbert, responsable dela Union des Étudiants Communistes deFrance.Des de l’Avant vam aprofitar per a realitzar-liuna entrevista, per conèixer en primera perso-na les claus de les mobilitzacions contra elContracte de la Primera Feina (CPE en francès).
Je m’appelle Dominique de Villepin
Carusso et je m’aime” cantaven en
un bar satíric molt concurregut de
París fa uns mesos. I és que el Pri-
mer Ministre ho tenia tot per ser
el proper president de França: ha-
via estat ungit dofí pel rei presi-
dent republicà Jacques Chirac,
agrada molt a les dones (en espe-
cial, les iaies), té una gran oratò-
ria (com demostra el seu ja mitifi-
cat discurs al consell de segure-
tat sobre l’Iraq), i el seu rival al tron,
Nicolas Sarkozy, havia quedat
greument tocat amb els aldarulls
de la banlieue.
Ai, el pobre Villepin! Ai, el pobre Villepin! Ai, el pobre Villepin! Ai, el pobre Villepin! Ai, el pobre Villepin!
Però, Dominique de Villepin tenia tan-
ta confiança en si mateix que ha co-
mès un error polític fatal: l’aprovació
d’una llei (el CPE) sense establir un mí-
nim diàleg amb els actors socials als
qui creia incapaços d’organitzar un mo-
viment de protesta de grans dimensi-
ons, l’ha dut a la greu derrota d’haver
de tirar enrere la llei després de 10
setmanes de negar-s’hi. Sense oblidar,
és clar la greu humillació a la que el va
sotmetre el monarca republicà quan el
va amonestar públicament o les críti-
ques punxants i contínues d’un cres-
cut Nicolas Sarkozy, el candidat, de la
dreta francesa més rància..
Maig del 2006 Avant 13Internacional
César Jerez
En los últimos meses el debatepolítico en Colombia ha girado entorno a las elecciones parlamenta-rias y presidenciales. Los partidostradicionales oligárquicos, encar-nados en la figura del actual Presi-dente, Álvaro Uribe Vélez, han lo-grado imponer la reelección presi-dencial. Por su parte, la social-de-mocracia y la “izquierda democrá-tica” -como se ha autodenominadouna coalición de aparatos electora-les- en respuesta, ha centrado suaccionar en el parlamentarismo yen una campaña contra la eventualreelección de Uribe.
Se habla del “momento político”para legitimar el juego electoral y,de paso, desvirtuar la lucha de losmovimientos guerrilleros. Este dis-curso se argumenta con el aparen-te viraje a la izquierda por la víaelectoral de Latinoamérica. Pero,en realidad, con la excepción deVenezuela y posiblemente de Boli-via, hasta el momento, el resto deexperiencias de la “izquierda” enel poder son el resultado de unosacuerdos del régimen imperial y decorrientes socialdemócratas quehan representado una desilusiónpara las masas populares de iz-quierda en varios países deSudamérica.
La realidad política colombiana,
“La realidad, la izquierda“La realidad, la izquierda“La realidad, la izquierda“La realidad, la izquierda“La realidad, la izquierday las elecciones en y las elecciones en y las elecciones en y las elecciones en y las elecciones en ColombiaColombiaColombiaColombiaColombia”””””
Viva l’Italia!Viva l’Italia!Viva l’Italia!Viva l’Italia!Viva l’Italia!Sandro Maccarrone
Aquest és el títol d’una cançó de
Francesco de Gregori, cantautor ita-
lià, molt menys conegut, aquí, que
Ramazzotti o Nek, però infinitament
més interessant i compromès que
aquests. Crec que és una frase que
resumeix perfectament el sentiment
de les gents d’esquerres d’Europa i
del món, davant la derrota de “ilCavaliere”. I, com que el cognom delsotasignat el delata, permeteu que se
n’alegri dues vegades: com a comu-
nista i com a italià.
Dit això, probablement cal que ens pre-
guntem quin és l’abast de la victòria
del centre-esquerra, que, com és ben
conegut, va ser molt ajustada des del
punt de vista dels vots. Comencem,
per tant, per fixar-nos directament en
els resultats. L’esquerra guanya al
Congrés per poc més de vint mil vots,
mentre que perd al Senat per uns cent
mil; val la pena recordar que a Itàlia,
només voten a la Cambra Alta els
majors de 25 anys. Curiosament, el
nou sistema electoral, ideat fa pocs
mesos per la dreta per tal de maxi-
mitzar les seves possibilitats de vic-
tòria, ha acabat donant-li a l’Unione deProdi una àmplia majoria absoluta al
Congrés i una ajustada majoria de
senadors; com diria la cantant cana-
denca Alanis Morissette, “no és irònic?”.
Entre els partits del centre-esquerra, els
més votats han estat els Democràtics
d’Esquerra -una de les branques que
va sortir del PCI- i els centristes de la
Margherita -el sector de la democràcia
cristiana que va triar aliar-se amb l’es-
querra després de l’escàndol de cor-
rupció de començaments dels 90.
Aquestes dues forces polítiques tenen
previst, un cop es constitueixi el nou
Govern, endegar un procés de conflu-
ència en un nou Partit Democràtic a l’es-
til nord-americà. A la seva esquerra, els
vots de comunistes i verds superen el
10%; tots ells milloren considerable-
ment els resultats de les darreres elec-
cions, tant en termes relatius com ab-
soluts.
L’ajustada victòria de L’Unione davant
d’una dreta que ha situat el país al llin-
dar d’una crisi econòmica, que ha reta-
llat drets i que ha pervertit les regles
democràtiques més bàsiques, pot sa-
ber a poc. Fins i tot podríem caure en
la temptació d’atribuir-la a la manca de
mobilització de la base social de l’es-
querra, com passa, per exemple, als
EUA. Però la dada de participació, su-
perior al 83%, desmenteix qualsevol ti-
pus de consideració similar. Resulta in-
negable que tant l’Unione com la Casa
delle Libertà, han realitzat un esforç
mobilitzador considerable: la dreta en
general i el seu líder Silvio Berlusconi
en particular, segueixen comptant amb
un suport molt elevat.
Des de Catalunya, igual que des de qual-
sevol altre lloc fora d’Itàlia, se’ns fa molt
difícil comprendre com algú tan
impresentable - perquè no hi ha cap al-
tra manera de qualificar-lo - pot mante-
nir un nivell tan alt de consens. I la veri-
tat és que molts dels italians també mos-
tren desconcert. Sense intenció de ser
exhaustius, podem aventurar algunes
idees al respecte; en primer lloc, tots
coneixem el paper que, en aquest se-
gle XXI, juguen els mitjans de comuni-
cació, dels quals, Berlusconi controla-
va (controla?), de forma directa o indi-
recta, els sis més importants. La dreta
ha sabut utilitzar-los a la perfecció du-
rant la campanya electoral arrossegant
a l’esquerra al seu terreny de la polèmi-
ca i les discussions estèrils, evitant el
debat obert sobre les condicions de vida
de les persones; un debat que, cal re-
conèixer-ho, sí que van intentar situar
els comunistes, tot i les dificultats d’ac-
cedir als altaveus mediàtics.
En segon lloc, cal tenir present el pes i
la influència que l’Església catòlica se-
gueix exercint des del Vaticà, fent que
temes com el de la laïcitat de l’Estat o
els matrimonis homosexuals siguin en-
cara tabús absoluts. Finalment, la ines-
tabilitat política que va caracteritzar el
país durant la segona meitat del segle
XX, probablement fa que molts italians
siguin excessivament tolerants amb un
mal govern, sempre i quan aquest acon-
segueixi durar més de dos anys.
En qualsevol cas, el més important en
aquests moments és que, encara que
hagi estat per un marge electoral força
ajustat, s’ha aconseguit fer fora la dre-
ta. I més després de veure l’estratègia
desestabilitzadora que aquesta ha adop-
tat des de la mateixa jornada electoral,
deslegitimant i no reconeixent la victò-
ria de l’Unione. Evidentment la d’Itàliano és, tampoc, una dreta lliberal demo-
cràtica, sinó que, com en el cas del
Partit Popular a Espanya, té una direc-
ció feixista. Per aquest motiu, l’esforç
unitari de totes les forces d’esquerres i
democràtiques, ha de ser en aquesta
cojuntura més generós que mai.
Els principals reptes als que ara hauran
de fer front són la regeneració demo-
cràtica, la retirada de les tropes d’Iraq,
la recuperació econòmica, apostant pel
reforçament de la indústria i l’estabilitat
laboral i els eterns problemes de la
màfia i de la fractura nord-sud a Itàlia.
D’altra banda, i a nivell internacional, el
govern Prodi contribueix sens dubte a
millorar la correlació de forces per avan-
çar cap al multilateralisme i cap a una
construcció política i social d’Europa.
Per acabar, voldria fer una referència
especial al paper dels comunistes i de
tota l’esquerra transformadora italiana
en el nou escenari. Ja fa temps que
tinc molt clar que cada procés polític
de lluita té les característiques pròpies
i que no existeixen receptes ni models
tancats. Ara bé, com que també crec
que algunes experiències tenen valide-
sa més enllà del context concret, i com
que també sóc mig italià, em permetré
expressar des d’aquestes línies una
opinió sobre el camí que em sembla
més aconsellable per als compagni ita-lians. Si els diferents sectors de l’es-
querra transformadora concorregues-
sin en un programa i una candidatura
comunes, podrien arribar a ser la ter-
cera força política italiana i adquiririen
un pes específic considerable dins del
centre-esquerra; un pes que, amb l’ac-
tual situació de divisió que hi ha al país,
és bastant més limitat. Crec, també,
que seria un error confondre aquesta
confluència programàtica amb intents
precipitats de refundacions partidàries,
que confondrien el debat amb elements
de tipus ideològic. En canvi, la lluita per
fer fora la dreta ha fet que es mobilit-
zés una societat civil, que, molt possi-
blement, ho seguirà fent si se sent re-
presentada per un programa transfor-
mador unitari que tingui possibilitats re-
als de fer-se efectiu.
desafortunadamente, difieremucho del contexto latinoame-ricano. Caracterizada por lasistemática exclusión política, elclientelismo, la sumisión incondi-cional a los dictámenes deWashington y la violencia como for-ma de ejercer el poder, esa realidadpolítica se materializa en la guerrasucia y en el exterminio de los opo-sitores políticos.
Si se tiene en cuenta este contextonegativo, es por lo menos curiosoque la “izquierda democrática”,que cuenta con miles de militantesde esa ideología asesinados por elpropio Estado, se empecine enbuscar un espacio de inclusión po-lítica por la vía electoral, en mediode un ambiente político totalmenteparamilitarizado y de un régimenautoritaritario -el de Álvaro UribeVélez- que institucionalizó larepresión contra la izquierdamediante lo que él mismo bautizócomo política de “seguridaddemocrática”.
La calentura electoral de la“izquierda democrática” enColombia tendría, tal vez,explicación teniendo en cuenta quese están dando los siguientesfenómenos:
1. Un proceso de captación desectores progresistas por partede la élite dominante.
2. A la vez, ésta va tejiendo una
tupida red de interesesindividuales social-demócratas que “vende” comouna alternativa de poder de laizquierda.
3. Una profunda regresiónpolítica de la izquierda otrorarevolucionaria, muy especial-mente en las ciudades.
Independiente de cual pueda ser elfenómeno que enmarca la actualsituación de la “izquierdademocrática”, lo cierto es que éstase presenta como el proceso de“unidad de la izquierda” que bus-ca perdurar más allá del
determinismo electoral que la mo-tiva, una aspiración que no es nuevay que concuerda con las periódicasjornadas electorales.
Al margen de la política electo-ral, la izquierda superviviente ala guerra sucia vigente seconstruye y reconstruye en unproceso permanente, evoluciona
lentamente y con muchas difi-cultades en forma de aso-ciaciones campesinas luchandopor la tierra y el poder popular,de luchas indígenas, de comitésde cocaleros fumigados, demujeres empobrecidas, de
comunidades negras organi-zadas, de víctimas del terrorismode Estado, de sindicatos y,también, en forma de guerrillas,partidos clandestinos ymovimientos bolivarianos quetienen como estrategia la tomadel poder. Este es el universo dela izquierda colombiana: diverso,con diferentes niveles deformación y conciencia política,con distintos objetivos estra-tégicos. Pero una izquierda, porahora. dividida.
No obstante todo esto, la unidadllegará cuando las condicionesobjetivas y subjetivas lo permitan.Y esa unidad depende de nosotros:tiene directamente que ver con noperder el tiempo, con noconfundirse en las calenturas y losfalsos análisis de la realidad. Y,también, con volver a la organi-zación de la base, construyendoorganización social a partir de unproyecto político, poco a poco, conpaciencia, sin apremios.
Al final, esa izquierda seencontrará unida frente a dosescenarios posibles: la insurrec-ción popular y la construcción deun nuevo proyecto de sociedad ola solución política al conflictopolítico, social y armado. En unou otro, la unidad de la izquierdaserá determinante para lograr lajusticia social, la paz y la dignidadde los colombianos.
Maig del 2006Avant14 CJC
Aquest és un any d’aniversaris pera les esquerres i per als comu-nistes catalans. Celebrem 75 anysde la proclamació de la IIa Repú-blica, 70 de la fundació del PSUCi la JSUC i, ja que hi som, 40 dela constitució del Sindicat Demo-cràtic d’Estudiants de la Univer-sitat de Barcelona (SDEUB).
Durant els darrers dies s’han suc-ceït activitats molt diverses encommemoració del període repu-blicà, que va donar el sufragi a lesdones, que va introduir uns sis-temes sanitari i educatiu avançatsper a l’època, que va reconèixerels drets nacionals dels pobles del’Estat Espanyol, i que va sertruncat pel cop d’estat franquis-ta. Fem nostre el missatged’aquestes celebracions, tot i di-ent-hi la nostra.
En efecte volem fer un esment es-pecial al que considerem més re-marcable d’aquells anys: l’apariciói la victòria del Front Popular a ni-vell estatal i del Front d’Esquer-res a nivell català. Tots dos van seruna clara mostra de moviment po-lític unitari, i de societat civil mo-bilitzada, per fer avançar les posi-cions dels treballadors i les treba-lladores. Va ser la seva victòria ales eleccions de 1936 el que vamotivar l’alzamiento nacional.
L’herència de l’esquerra
El mateix tarannà unitari va ca-racteritzar al PSUC durant elsanys de la resistència antifran-quista i la lluita per la democrà-cia. Malauradament, la Transi-ció Espanyola va donar lloc a di-visions i lluites intestines en elsí de l’esquerra, que van provo-car, juntament amb altres fac-tors, la seva debilitació, i la des-mobilització de gran part de laseva base social.
La superació d’aquestes divisi-ons, probablement té molt a veu-re amb la comprensió de duesidees fonamentals. En primer llocque no cal confondre programa iideologia, de manera que sectorspolítics diferents, poden treballarde forma unitària en base a pro-postes concretes de mobilitzaciói de millora de les condicions devida de les capes populars. Ensegon lloc que aquestes propos-tes concretes cal elaborar-lessempre en funció del context his-tòric i garantint que acabaran su-posaran un avenç, ni que sigui
Tots units fem força!
petit, respecte a les condicions departida.
Aquest plantejament tan senzill,però a vegades tant difícil de com-prendre, és el que ens ha portat arecolzar la coalició d’EUiA ambIC-V primer i la formació del Go-vern Tripartit a Catalunya, des-prés; perquè és també el que vapermetre la formació i el triomfdel Front Popular l’any ’36. Però,tal i com dèiem abans, un tret es-sencial per veure realitzats i ac-celerats els avenços democràticsi de justícia social per molt pro-gressista que es pugui dir un go-vern, és la mobilització perma-nent de la societat civil; era aixídurant la IIa República i ho se-gueix sent avui.
La joventut ACTUA!
Com és obvi, des de la JoventutComunista, volem realitzar un es-forç per avançar en aquesta direc-ció entre la gent jove. I ho volemfer perquè ens sobren els motius,perquè el que ens trobem cada diaés temporalitat, salaris baixos isinistralitat en els llocs de treball,preus exorbitants per accedir a unhabitatge, problemes estructuralsen l’educació, molt lligats a lamanca d’inversió en ensenyamentpúblic i manca de vies i recursosper a la participació democràtica.Tot això impedeix que ens pu-guem emancipar i iniciar un pro-jecte de vida autònom.
Aquesta precarietat vital fa que elmoviment juvenil català de co-mençaments de segle XXI, tinguiun “programa comú”, bastant clar:la lluita pel dret a l’emancipació.Amb aquest objectiu, ha nascut laPlataforma Jove pel Primer deMaig, ACTUA!, que ha començata canalitzar diverses experiènciesunitàries dels darrers temps i enla que des de la Joventut Comu-nista hem estat participant desdels inicis. Confiem que aquestaplataforma pugui consolidar-se icomençar a ser útil per a la millo-ra de les condicions de vida dels iles joves catalanes el més aviat pos-sible i que contribueixi també, areforçar la mobilització unitària detota la societat civil catalana.
Pel moment fem una crida a laparticipació en totes les activitatsque aquesta organitza i en con-cret, al bloc jove de la Manifesta-ció del Primer de Maig.
Ja està al carrer la darrera criatu-ra de la Fundació Pere Ardiaca«Primavera Tricolor», un còmicd’acció situat a laII República.Coincidint amb el 75è aniversaride la proclamació de la II Repú-blica, arran de la victòria delspartits republicans a les elecci-ons municipals, des dela Funda-ció Pere Ardiaca vam trobar unaexcel·lent forma de commemo-rar l’esdeveniment amb l’ediciód’un material alhora amè i diver-tit, instructiu i didàctic. I vam feraquesta aposta perquè la Histò-ria més recent a més ens ajuda acomprendre el nostre present iencara ens afecta personalment,queda a les nostres aules, ambhonroses excepcions, relegada.
No és una prioritat. La conse-qüència és el desconeixement
Primavera Tricolor, elPrimavera Tricolor, elPrimavera Tricolor, elPrimavera Tricolor, elPrimavera Tricolor, el
DVDDVDDVDDVDDVD
El còmic Primavera Tricolor veacompanyat d’un DVD, queporta el mateix títol. El podeuobtenir al preu de 20 euros ala seu de la Fundació Pere Ar-diaca. Es tracta d’un muntat-ge de fotografies, moltesd’elles gens conegudes, quenarren amb el suport de lamúsica i textos d’en JosepFontana les esperances de la IIRepública i la tragèdia de laseva desfeta.
El DVD Primavera Tricolorpretén, en definitiva, ser unaeina útil per recordar la nostraHistòria, que tant d’interès hiha en què oblidem.
per part dels nostres joves i la im-posició de la versió segons la qualRepública era igual a desordre il’alçament militar va ser inevita-ble i va salvar de si mateixos elsespanyols. Davant d’això, cal rei-vindicar el progrés que va impli-car el p r o j e c t e republicà i de-nunciar els poders fàctics, que noestaven disposats a permetre lesmínimes reformes socials i vanprovocar la guerra.
Els pares són en CarlesSantamaría, com a guionista, i enPepe Farruqo, com a dibuixant. Elpadrí és l’historiador Josep Fon-tana, que fa el pròleg. A més, hicol·laboren l’historiador J.ManuelRua que ha elaborat una bibliogra-fia sobre el període republicà, i enManuel Moreno, Responsable del’Àrea d’Història de la Fundació,que incorpora una cronologia queajuda a contextualitzar la històriagràfica.
La història d’en Joan, en Lluís i laLaura és la història d’uns perso-natges que viuen tenint com a telóde fons l’esperança del projecte dereforma social que suposà la Re-pública per a milions de catalans id’espanyols. Hi són presents tam-bé les discussions, l’amor, l’amis-tat i la tragèdia, que ve de la màde l’alçament dels feixistes con-tra la democràcia, contra la lega-litat republicana. Predomina, noobstant, l’esperança davant la ne-gra nit del franquisme.
Primavera Tricolor va ser pre-sentat a amics i familiars en elmarc del II Sopar Anual de laFundació, l’11 de març. El ba-teig públic davant els mitjansde comunicació i els lectors,amb el popular dibuixant Fercom a oficiant, va ser el 31 demarç a la FNAC -El Triangle,amb notable bona acollida delpúblic, que va omplir la sala avessar i va esgotar les existèn-cies, així com de la premsa, quen’ha fet un ampli ressò.
El còmicEl còmicEl còmicEl còmicEl còmic
Al llarg del temps la gent jove ha estatal capdavant de les lluites i els canvissocials. Els i les joves van ser puntade llança en la lluita contra la dicta-dura i la reconquesta de la democrà-cia i les llibertats ciutadanes, socials inacionals, com ho han estat duranttot el període democràtic en les dife-rents mobilitzacions que s’han pro-duït sent-ne un bon exemple les mésrecents: les accions de mobilitzaciócontra la guerra a l’Irak.
L’actual generació de joves tenim lescondicions per a continuar exercintel nostre paper de motor dels canvissocials i una major consciència i as-sumpció dels valors democràtics iigualitaris. I aquest fet s’ha donat i esdóna tot i que les i els joves ens sen-tim massa vegades oblidats pels go-verns, que des de la recuperació de lademocràcia no han realitzat encaracap aposta clara per a desenvoluparpolítiques que resolguin les proble-màtiques que patim, especialment, lagent jove.
A aquest constant oblit, hem de su-mar el constant bombardeig de tòpicssobre la nostra manca d’interès per allòque és públic, el nostre passotisme, elnostre incivisme o la nostra falta de ga-nes per marxar de casa dels pares... Elsnostres problemes reals són uns altresi tenen unes arrels més profundes i ob-jectives. En l’àmbit del treball, patimmolt més que la resta de treballadors
la temporalitat, cobrem salaris mésbaixos, tenim més accidents en el tre-ball. S’ha normalitzat la instal·laciód’una etapa cada cop més extensa deprecarietat o treball no reconegut coma fase prèvia a la plena incorporació altreball.
El preu de l’habitatge tant de vendacom de lloguer és exorbitant i creixcada any molt més que els nostres sa-laris. Durant anys, les administraci-ons de l’Estat i la Generalitat hanabandonat les polítiques d’habitatgede construcció social.
L’educació pateix problemes es-tructurals que només es poden re-soldre realitzant un augmentsubstancial de la despesa en en-senyament públic i en beques queens equipari amb la resta de paï-sos de la Unió Europea, dels queens trobem molt lluny. I totsaquests obstacles que ens impe-deixen definir a mig i llarg termi-ni les nostres vides discriminen enmajor mesura encara a les dones
joves i als joves provinents d’al-
tres països.
Davant d’aquest escenari els i les jo-ves volem exigir ser d’una vegada unaprioritat política i comptar amb lesnostres pròpies veus a l’hora d’exigirque es garanteixi el nostre dret a
l’emancipació. Per això exigim unaveritable participació que ens per-
meti superar la democràcia de baixaintensitat en què vivim, on se’ns negael coneixement de la nostra memòriahistòrica i on els recursos econòmicsi les infraestructures destinades a laparticipació ciutadana, no només ladels joves, són molt insuficients.
Entenem que la situació deprecarietat social que patim, no és unproblema només de la gent jove sinóque va adquirint un caràcter estruc-
tural i amenaça amb retallar els dretsque hem conquerit fruit d’anys de lluitadels treballadors i treballadores. Elnostre compromís amb la construc-
ció nacional de Catalunya és basaen dibuixar una societat nacional ple-na sobre la base de la ciutadania, lademocràcia, els drets socials i la inte-gració de totes les persones. Per totaixò, volem fer una crida a la gent jovea la mobilització.
Endeguem una campanya per sensi-bilitzar sobre la nostra situació i pro-moure que el jovent català no contem-plem impasibles la nostra impossibi-litat per a emancipar-nos. Com a eixcentral de la Campanya, volem que lesnostres reivindicacions impregnin en-guany la jornada del Primer de Maig,dia internacional dels treballadors. Ensproposem visualitzar la nostra presèn-cia en la manifestació unitària i enri-quir, amb el nostre discurs, el missat-ge general de les treballadores i els tre-balladors.
Plataforma Plataforma Plataforma Plataforma Plataforma JoveJoveJoveJoveJove pel Primer de Maig pel Primer de Maig pel Primer de Maig pel Primer de Maig pel Primer de Maig
Maig del 2006 Avant 15
Activitats de la Fundació Pere ArdiacaActivitats de la Fundació Pere ArdiacaActivitats de la Fundació Pere ArdiacaActivitats de la Fundació Pere ArdiacaActivitats de la Fundació Pere Ardiaca
els Cafèsels Cafèsels Cafèsels Cafèsels Cafèsdels Divendresdels Divendresdels Divendresdels Divendresdels Divendres
Es un espai per gaudir de la poe-sia d’una manera directa i parti-cipativa. Juntament amb el gruppoètic ZAHURDA i amb el suportdel Centre Cívic Pati Llimona, tin-dran lloc el dos últims dijous decada mes, a les 20h, des de ge-ner fins a juny.
Maig
Dijous 18Vicent Andrés Estellés
Dijous 25Poesia i ecologia
Juny
Dijous 15Poesia catalana II
DIJOUS POÈTICS obre les se-ves portes per apropar-nos a lapoesia en majúscules amb com-plicitat i sense barreres.
Lloc: CC Pati Llimona:Regomir, 3(al costat de Plaça Sant Jaume)Hora: 20h
El pensament emancipatori ha patit un greu daltabaix, paral·lel a la desfeta de les experiències d’alterna-tiva al sistema capitalista, que ha posat a debat inclús el paradigma pròpiament que ha guiat les lluites perla transformació social. Aquest seminari pretén posar-se al servei del debat entorn al que hauria de ser unsocialisme per al S.XXI a la llum de les investigacions d’aquests anys de crisi.
10 de juny del 2006 10hL’arrel comú de les esquerres a Catalunya.
Amb Isidre Molas
7 octubre del 2006 10hLes aportacions dels darrers 30 anys al pensament transformador.
Amb Francisco Fernández Buey
25 novembre del 2006 10 hOrigens i bases filosòfiques del socialisme d’arrel marxista.
Amb Antoni Domènech
27 de gener del 2007 10hDebat sobre la construcció del pensament i l’acció revolucionàries per al
S.XXI. És Marx actual?Amb Marià Pere
CICLE:
HI HA ALTERNATIVES ALS
TANCAMENTS I DESLOCALIT-
ZACIONS??
DEL 5 DE MAIG A L’1 DE JUNY
Divendres 12 de maig:SEAT: Símptoma de desindus-
trialització?
amb José García, Membre delComitè d’Empresa de SEATPresenta: Daniel Gutiérrez: Res-ponsable d´Acció Territorial deCCOO del Baix Llobregat
Divendres 19 de maig:Situació Industrial a Catalunya.
Quin model d’economia per
Catalunya: Indústria o serveis?
amb Simón Rosado, Secretari dAcció Sindical de CCOO deCatalunyaPresenta: Miquel Peláez: Res-ponsable del Comitè de Movi-ment Obrer del PCC
Divendres 26 de maig:Situació de la recerca a
Catalunya. S´inverteix lo sufi-
cient en I+D ?
amb: María José López, presi-denta de D-recerca i Josep Fer-rer, Rector de la UPC.Presenta: Sandro Maccarrone:Físic i Estudiant de Doctorat.
CICLE:
GUERRA I PAU:
ELS QUI GUANYEN I ELS QUE
PERDEN
DEL 2 AL 16 DE JUNY
Divendres 9 de junyEl negoci de la guerra
amb Rafael Grasa, Professor deRelacions Internacionals i ArcadiOliveres Professor d’economiade la UAB i President de Justíciai Pau.Presenta: Jordi Ribó,President de la Fundació Pau iSolidaritat
Divendres 19 de maig:Diguem No a la guerra.
Per una Cultura de la Pau.amb Jordi Armadans, Director dela Fundació per la Pau i FrancescTubau, membre del CTD.Presenta: Jordi Garrel, Coordina-dor de projecytes de l’ACP
Els Cafés dels Divendres tenenlloc a la seu de la Fundació, Av.Portal de l’Àngel 42 2on ABarcelona a les 19.00h.
Dijous PoèticsDijous PoèticsDijous PoèticsDijous PoèticsDijous Poètics
Dijous CinemaDijous CinemaDijous CinemaDijous CinemaDijous Cinema
2 de Juny“Welcome to Sarajevo”
ves portes per apropar-nos a lapoesia en majúscules amb com-plicitat i sense barreres.
Retrata una història de supervi-vència i de denuncia. El perill,l’amenaça constant de mort a laque es veuen sotmesos un grupde periodistes la tasca més im-portant dels quals era apropar-nos cada día a les atrocitats iconstant violació dels Drets Hu-mans patides pels habitants dela ciutat.
Presenta Rafael Ortiz, co-coordi-nador dels Dijous Cinema.
Els Dijous Cinema tenen lloc a laseu de la Fundació, Av. Portal del’Àngel 42 2on ABarcelona a les 19.00h.
Reflexions entorn a la democràcia i el socialismeReflexions entorn a la democràcia i el socialismeReflexions entorn a la democràcia i el socialismeReflexions entorn a la democràcia i el socialismeReflexions entorn a la democràcia i el socialisme
Organitza:
Agenda
La repressió contra el moviment social a ColòmbiaLa repressió contra el moviment social a ColòmbiaLa repressió contra el moviment social a ColòmbiaLa repressió contra el moviment social a ColòmbiaLa repressió contra el moviment social a Colòmbia
JJJJJORNADES:ORNADES:ORNADES:ORNADES:ORNADES:
EL MAGDALENA MEDIO (COLÒMBIA):EL MAGDALENA MEDIO (COLÒMBIA):EL MAGDALENA MEDIO (COLÒMBIA):EL MAGDALENA MEDIO (COLÒMBIA):EL MAGDALENA MEDIO (COLÒMBIA):UN EXEMPLE DE DESTRUCCIÓ DELUN EXEMPLE DE DESTRUCCIÓ DELUN EXEMPLE DE DESTRUCCIÓ DELUN EXEMPLE DE DESTRUCCIÓ DELUN EXEMPLE DE DESTRUCCIÓ DEL TEIXIT SOCIAL A MANS DE L’ESTAT TEIXIT SOCIAL A MANS DE L’ESTAT TEIXIT SOCIAL A MANS DE L’ESTAT TEIXIT SOCIAL A MANS DE L’ESTAT TEIXIT SOCIAL A MANS DE L’ESTAT
Divendres 30 de juny i dissabte 1 de juliol
Centre cívic La Sedeta, c/Sicília 321, Barcelona. (Metro Verdaguer)
Organitza: Colectivo Maloka-Colombia
www.colectivomaloka.org
En aquests dos dies coneixerem com la regió colombiana del Magdalena Medio
es va convertir en el laboratori experimental al qual l’Estatcolombià hi va desen-
volupar totes les tàctiques de las guerra bruta, amb la finalitat de desfer el fort
teixit associatiu que en forma part. Dos testimonis d’excepció, un membre d’una
associació de camperols i una membre d’una associació de dones, ens explica-
ran en primera persona què siginica patir en carn própia la persecució per ser
defensors de Drets Humans, en un país com Colòmbia on els crims d’Estat es
mantenen en una impunitat del 98%, tot i la pressió internacional.
Maig del 2006Avant16
Director: Felipe L. Aranguren, Redacció: Alèxia Guilera Madariaga, Consell de Direcció: Daniel Alfonso, Toni Barbarà, Rosa Bofill, Alfredo Cabeza, AbrahamCembrero,Mercè Civit, Paco Conde, Xavier Cutillas, Adelina Escandell, Juanjo Fernández, Luís Gallego, Asun García, Joan Lou, Sandro Macarrone, Joana Mariné, MªÀngels Martínez, Juan Medina, Jordi Miralles, Toni Moragas, Joan Josep Nuet, Marià Pere, Mar Pallarés, Mª José Pardo, JM Patón, Jordi Ribó, Agustí Ruiz, Celestino
Sánchez, JM Sixto, Salva Torres, Producció: DeBarris sccl Imprimeix : Zukoy
Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550Avda. Portal de l’Àngel, 42 2n 2a cp. 08002 Barcelona tel: 93 3184550
www.pcc.eswww.pcc.eswww.pcc.eswww.pcc.eswww.pcc.esavant@[email protected]@[email protected]@pcc.es
escriu-nos a:
Alèxia Guilera Madariaga
(La Paz, Bolívia)
Aquesta entrevista al líder del MAS (Movimiento
al Socialismo) es va fer abans que Evo arribés a
la presidència del seu país, Bolívia. Fora el Par-
lament, on ens trobàvem, als carrers i places de
La Paz, ressonaven encara amb força els crits
entusiasmat(i encara amb un pèl d’increduli-
tat) d’una munió de pagesos, de treballadors,
de dones, d’indígenes bolivians - molts d’ells
vinguts de milers de quilòmetres lluny, des de
tots els racons del país més pobre de Sudamèrica-
perquè acabaven d’aconseguir enderrocar el pe-
núltim dels governs neolliberals de la història de
Bolívia, el de Gonzalo Sánchez de Lozada.
El que aleshores ens va explicar Evo Morales -
que duia els mateixos jerseis de llana de l’altiplà
que porta ara i la ratlla pentinada, també com
ara, a l’estil alumne aventatjat del cole- és exac-
tament el que fa pocs dies va fer: nacionalitzar
els recursos naturals d’aquest país que, per
exemple, conté al seu ventre la segona reserva
de gas del continent americà...
- Quina és la proposta del MAS respecto
al tema del gas bolivià, la segunda reserva
del continente? -
Nosaltres mai hem dit que no volguem expor-
tar-lo. El tema és recuperar la propietat dels hi-
drocarburs i, així, poder exportar-lo en millors
condicions perquè Bolivia se’n beneficii, real-
ment, del seu gas.
- Aleshores, la proposta de vostès és nacio-
nalitzar el gas, d’una banda, i no sé si, a
més, estan d’acord en què aquest no s’ha
d’exportar en brut...
- Exactament: estamos aportant també per la
seva industrialització. Els nostres experts ens
diuen que, en aquest momento, estan el gas en
mans de les transnacionals, Bolívia només obté
d’aquest un benefici de 50 milions de dòlars
anuals. Si, en canvi, en recuperem la propietat i
l’ industrialitzem, el país es beneficia amb 1.300
millones de dólars l’any... Es clar que l’actitud
de les grans empreses transnacionals és total-
ment injusta amb Bolívia...
- ¿Per exemple la de l’espanyola
Repsol YPF?
- Per exemple la Repsol (Evo pronuncia Répsol)
fa anys que està perforant al Parc Natural Isidoro
Sécore, al centre del país, a Cochabamba, on el
Govern diu que nosaltres no podem agafar coger
terres perquè és una reserva forestal. Nosaltres
ho respectem, però la Repsol entra a perforar i
a contaminar dins mateixdel Parc des de fa anys...
-Quant necessita invertir Bolívia per indus-
trialitzar i després poder exportar en con-
dicions favorables?
-Necessitem 6.000 milions de dòlars. L’única
forma de resoldre la crisi econòmica del país és
fer un nou pol de desenvolupament basat en la
industrialització del gas.
- L’altre tema polèmic relacionat amb el
MAS, i una de les raons de les
mobilitzaciones , és el fre al cultiu de la
coca que pretenia imposar el Govern a ins-
tàncies dels EEUU...
- Nosaltres no parlem del lliure cultiu de la coca:
això és un error. Aquí a Bolivia hi ha un mercat
legal de coca i hi ha una sèrie de productes in-
dustrialitzats -no cocaïna!- que són beneficio-
sos per la gent. Per tant, cal ampliar-ne els cul-
tius Però els EEUU volen que hi hagi coca zero
(erradicació total de cultius de coca) però això
és totalment absurd: parlar de coca zero és par-
lar de zero quetxues, zero aymares y zero gua-
ranís, perquè per a aquestas cultures la fulla de
coca és un producte sagrat.
- Quina és, doncs, la proposta del MAS so-
bre el tema?
- Nosotros demanem que es paralitzi
l’erradicació forçada de cultius de coca i que
s’estudii a quant ens toca per familia. I jo pro-
poso un pacto amb EEUU i altres Governs in-
ternacionals per lluitar veritablement contra el
narcotràfico. Ara: qui són els qui ens han gover-
nat fins fa quatre dies? Narcotraficantes de coll
emmidonat i corbata, que ens vénen a dir a no-
saltres narcosindicalistes!,
- Fins a quin punt tot aquest conflicte del
cultiu de coca ha estat la base de la caigu-
da del Govern de Sánchez de Lozada?
- Jo crec que la defensa de la coca, de l nostre
territori, ha creat cosciència nacional i social,
especialment entre el moviment “campesino” i
indígena. I això ha fet prendre consciència de la
necessitat de lluitar per la nostrasobirania, per la
dignitat i per l’alliberament del poble bolivià...
- Evo: vostè ara és un referent en la lluita
antiimperialista i contra la globalització.
S’ ha entrevistado moltes vegades ja amb
Fidel i Chávez i n’és, fins i tot, amic perso-
nal. Però ¿es veu a vostè mateix encara una
persona tan honesta com quan va comen-
çar en política?
- Crec que puc afirmar honestament (som-
riu) que sóc honest, que el MAS segueix sent
honest, conseqüent i humil amb els companys
i companyes “campesinos” i indígenes, amb
els obrers. Potser alguna vegada he estat su-
perb els enemics... Però és que ningú mai va
pensar que un moviment indígena
i”campesino” pogués arribar tan lluny, ni tan
sols nosaltres mateixos!
- Durant aquests mesos de mobilitzaci-
ons ¿què li ha arribat a l’ànima?
- (Se li agreuja la veu) La unitat del poble boli-
vià. Això, realment, m’ha arribat als ossos...
Aquests dies me n’he adonat que l’ únic que és
veritablement important ésel poder del poble...
- Existeix, per tant...
- I tant, si existeix! (li tremola una mica la veu)
Existeix la consciència del poble.
-Evo, com vostè, un nen d’ origen absolu-
tament humil, fill de pare camperol que
gairebé no sabia llegir i de mare analfabe-
ta, arriba a ser un dirigent polític, diputat
i, sobretot, a ser el líder mediàtic que és
avui en dia?
- Doncs cal ser, com li dic, conseqüent amb el
poble, honest i transparent. Precisament,
aquests dias estic valorant molt l’enorme qua-
litat humana del meu pare: va ser un home
d’una solidaritat impressionant i això marca per
sempre. A mí encara se’m fa estranyíssima la
possibilitat de tenir una dona de fer feines. De
vegades em renten la roba , allí al Chapare
(principal zona cocalera de Bolívia) però els
meus calçotets i els meus mitjons me’ls rento
jo sagradament... T’explicaré una anècdota: el
1971 -jo tenia catorze anys- a la regió de l’Ayllu,
on vaig créixer, hi va haver una sequera total i
per menjar tota la família tan sols teníem un
gangocho (sac) de blat de moro. No ens falta-
va la carn de llama i d’ovella peroòera la única
cosa de menjar que ens quedaba. Mon pare va
decidir treure’m de l’escola i me’n vaig anar
amb ell i amb 50 llames a buscar més blat de
moro al’altra punta del país. Vam viatjar sem-
pre a peu durant una setmana des de la nostra
terra, Orinoca, cap a Oruro i una altra setma-
na més, caminant cap a la regió de la vall. Un
dia vam arribar al camí carreter d’Oruro a
Cochabamba i quan l’estàvem creuant va pas-
sar un bus desde el qual, els passatgers ens
tiraven peladures de taronja per la finestra.
Nosaltres les vam recollir i ens les vam men-
jar: ens va semblar una menja exquisida! A la
nostra regió arribava una taronja a l’any i els
tres germans ens la disputàvem. Des d’ales-
hores, el meu gran desoig va ser poder viatjar
un dia en aquells busos, deixant anar peladu-
res de taronja per la finestra...
Evo Morales: «Fins ara ens hangovernat narcotraficants de collemmidonat i corbata»
Vides..