2.2 el mètode socràtic: la inducció maièutica - xtec.catjcampman/jjsocratesjj.pdf · 1. els...

Unitat 2 La il.lustració grega

1. Els sofistes 1.1. Les claus per entendre la filosofia dels sofistes

A. La il.lustració grega i la democràcia atenenca

◦ Segle V aC Atenes lidera la victòria davant els perses

a) La il.lustració grega: el segle de Pèricles (495-429 aC)

Atenes es converteix en la polis amb més poder polític, econòmic i

cultural

Ciutat cosmopolita, oberta a tothom

Desenvolupament i esplendor cultural: pol d’atracció de científics i

intel.lectuals que hi arriben de tota Grècia i aporten els seus

coneixements: d’altres cultures, formes de govern, costums, etc.

La “il.lustració grega”: moviment cultural que posa la cultura a l’abast

de la majoria de la ciutadania (difusió dels sabers)

Pàg.

44


b) L’aparició de la democràcia

La victòria davant els perses va exigir la participació de les capes populars

a la guerra que ara reclamen la participació política

Pèricles aplica un conjunt de reformes polítiques que inauguren una nova

forma de govern (la democràcia) i de pertànyer a la polis (ciutadania)

L’”Oració fúnebre” defineix els trets característics dels ciutadà: aquell que

participa activament en el govern de la ciutat (en la discussió i la

resolució dels assumptes públics, i en l’exercici dels diversos càrrecs

públics (legislatius, judicials i administratius)

c) Conseqüències

Gran identificació del ciutadà amb la polis i l’activitat política (que

deixa de ser exclusiva de les capes aristocràtiques i determinada pel llinatge)

En la nova forma de govern (el debat en l’àgora) es pren consciència de

que “Saber és poder”:

i. Posseir els coneixements adequats del que és millor per la ciutat i

ii. Saber expressar-los de manera eloqüent i persuasiva

És la clau de l’èxit en l’assemblea i per complir eficaçment el paper de ciutadà

Pàg.

44


B. Els sofistes: objectius i mètode de la filosofia sofística

a) Qui són?

Un conjunt d’intel.lectuals, cosmopolites i viatgers que arriben a Atenes atrets per l’esplendor cultural (gaire bé tots són estrangers)

Posseeixen una cultura enciclopèdica (dominen tots els sabers, especialment els de caràcter humanístic)

Tenen una visió més oberta i desarrelada de la tradició: crítics amb l’educació tradicional (el mite) i els seus valors

Són vistos amb simpatia pels joves i amb animadversió per l’antiga noblesa

b) Què són?

Sophistés: aquell que posseeix un saber teòric o pràctic

Són els primers professionals del saber (ensenyaven a canvi de diners)

c) Quines ensenyances oferien?

El seu saber: coneixements de política, moral, dret, història, etc.

Les tècniques per saber parlar bé: oratòria i retòrica imprescindibles per expressar-se amb eloqüència i persuasió per tenir èxit en l’assemblea:

Pèricles: “El que sap i no s’explica clarament, és com si no pensés”

Pàg.

44

Pren-ne

nota!

Pàgina 45


c) Quin model d’educació defensaven i a qui ensenyaven?

Defensen una educació igualitària (mal vist per l’aristocràcia)

Es centren en la paidèia ciutadana (capacitació per a la virtut política)

Funció educadora i moralitzadora: potenciar la democràcia i els seus valors

Només arribaran als fills de la gent benestant (pels seus alts honoraris)

d) Com ensenyaven (l’estil)?

Elaboren llargs discursos combinació de brillant retòrica i alta erudició

“Pensar bé i parlar amb elegància”: són les característiques pròpies del savi

No és només un exercici d’estil sinó que té una funció pràctica: fer prevaler a l’assemblea o els litigis privats les pròpies opinions

e) Amb quin objectiu?

Podem distingir-ne tres tipus:

1. Honest i democràtic: busca el millor per a la ciutat i fer una crítica positiva de les tradicions i els valors desfasats

2. Lluïment personal: busca el reconeixement social i l’èxit, les seves armes són la improvisació i el “Doble discurs”

3. Oradors a sou: defensen qualsevol causa (encara que aquesta sigui injusta) amb arguments enganyosos (sofismes) i demagògia: causa el seu desprestigi

Pàg.

45

Pren-ne

nota!

Pàgina 46


C. Etapes i representants

a) Trets generals

No és un moviment unitari (hi ha trets en comú però defensen diferents propostes filosòfiques) ni tampoc sistemàtic

Van ser perseguits i els seus textos van ser destruïts per les seves posicions ideològiques

Coneixem la seva filosofia pels textos dels seus oponents: Plató i Aristòtil

b) Sofistes de la cultura (la primera sofística): segle V aC

Busquen proporcionar una base racional a la vida de l’ésser humà en societat

Reflexionen sobre el llenguatge, les institucions polítiques, la moral i la religió

Representants: Protàgores, Gòrgies, Pròdic i Hípies

c) Sofistes posteriors (la segona sofística): finals del segle V i segle IV aC

Moment de crisis i turbulències polítiques a causa de les “Guerres del Peloponès”. L’abús de la demagògia i la manca d’escrúpols desprestigia la sofística

Reflexionen sobre l’individu i la incidència de les institucions polítiques sobre ell, veuen les lleis com a un instrument de domini dels uns sobre els altres

Representants: Cal.licles, Polos, Trasímac, Licofró, Antifont i Alcidames

Pàg.

46

José Vidal González Barredo

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.5/es/

1. Els sofistes 1.2. El problema de la naturalesa i del coneixement

A. El problema de la naturalesa: el gir antropològic

◦ Valoració de la filosofia presocràtica dels sofistes i Sòcrates:

a) Diversitat de sistemes, a vegades contradictoris entre si i cap d’ells capaç de

ser una explicació convincent: s’ha arribat fins on era possible

b) És un tipus de saber que es mostra inútil per les noves necessitats de la

polis

◦ El seu objecte de reflexió filosòfica principal serà l’ésser humà i la seva vida

en societat: l’ètica i la política (gir antropològic)

B. El problema del coneixement: el relativisme i l’escepticisme

gnoseològics

◦ La mateixa evolució de la filosofia presocràtica els portarà a reflexionar sobre

els límits i les possibilitats del coneixement humà

◦ Al respecte defensaran el relativisme i l’escepticisme gnoseològics

Pàg.

47


1. El relativisme gnoseològic (Protàgores d’Abdera)

a) Relativisme (definició)

No és possible establir una única veritat, objectiva i vàlida per a tothom sinó una pluralitat de veritats cada una amb un valor parcial

b) Argumentació

“L’ésser humà és la mesura de totes les coses”

• Els éssers humans perceben les coses de manera distinta segons quina sigui la seva situació particular (coneixement subjectiu: relatiu), però a més:

• Al canviar les coses (Heràclit) també canvia el nostre judici sobre aquestes

c) Conclusions

• Només és possible fer afirmacions relatives i subjectives

• Situades en un pla d’igualtat (sotmeses a la confrontació dialèctica)

• Amb un valor de ser merament probables (no absolutes ni veritables)

• Situades en el camp de l’opinió (doxa), no del coneixement científic

Pàg.

47

Pren-ne

nota!

Pàgina 47

Text pàgina 47


II. L’escepticisme gnoseològic (Gòrgies)

a) Escepticisme (definició)

És impossible establir amb seguretat cap tipus de veritat

b) Argumentació

Reacciona davant el racionalisme extrem de Parmènides i fa ús dels arguments d’Heràclit:

i. “Res no és” (existeix): perquè canvia contínuament, res no roman igual i inalterable

ii. “Si alguna cosa existís, seria incognoscible, és a dir, no es podria coneixer”: perquè le idees i les coses són dos coses totalment diferents.

iii. “Si hi hagués alguna cosa cognoscible, seria incomunicable”: perquè la paraula i la idea són dos coses totalment diferents.

c) Conclusions

Ja que no es pot conèixer la veritat (amb seguretat) només podem:

a) Buscar el remeis més útils davant situacions concretes (utilitarisme)

b) Cercar les millors opinions que es poden imposar en l’assemblea, on es considerarà vertader allò que demostri tenir una utilitat pràctica (pragmatisme)

Pàg.

48

1. Els sofistes 1.3. El problema de l’ésser humà, la moral i la política

A. Relativisme i convencionalisme de les normes morals i polítiques

Quin és l’origen i la naturalesa de les normes morals i polítiques?

I. Relativisme moral

a) Definició

No hi ha valors morals universals: el que és bo o dolent, just o injust

sempre és relatiu als costums i les lleis de cada ciutat (i fins i tot,

dins d’aquestes, a les circumstàncies de cada grup humà o persona)

b) Argumentació

• Tret de la seva experiència viatgera i del coneixement de diferents cultures

Pàg.

48


II. Convencionalisme

a) Definició

L’origen de les lleis i les institucions polítiques és l’acord o la

convenció entre les persones (o de la imposició a la força)

Són un producte humà i no expressen un ordre ni diví ni necessàriament

natural

Per tant, són un reflex dels interessos dels diferents grups humans que

conviuen a la polis

b) Quin origen se’ls havia suposat fins a aquest moment?

• Origen diví (pensament mític): donades pels déus fundadors o

protectors de la ciutat

• Origen natural (aparició de la filosofia): l’ordre polític es concep com

una extensió de l’ordre natural (lleis consuetudinàries)

c) Quines raons els porten al convencionalisme? (Argumentació)

• El coneixement de les lleis i les constitucions d’altres ciutats

• Les successives reformes polítiques a la polis atenenca

• Els encàrrecs de redacció de constitucions per a les noves colònies

Pàg.

48


B. El conflicte entre physis i nomos

◦ Fan distinció entre:

a) Physis: drets naturals de l’individu (absoluts i immutables)

b) Nomos: lleis de caràcter convencional (relatives i canviants)

◦ I es pregunten:

1) Quina ha de ser la relació entre l’individu i les lleis (nomos)?

2) Ha de seguir-les o seguir la seva pròpia naturalesa?

3) Generen desigualtats o limiten les possibilitats del més aptes?

4) Milloren l’ésser humà o el reprimeixen?

◦ Les respostes varien segons els autors:

Pàg.

49


Pàg.

50


Text pàg. 52

Text pàg. 51

Pren-ne

nota!

Pàgina 50


2. Sòcrates 2. 1. Les claus per entendre la filosofia de Sòcrates

A. La personalitat i la vida d’un filòsof singular

◦ Neix al 470 aC a Atenes en el si d’una família modesta (llevadora/escultor)

◦ Defensa les lleis i institucions de la polis davant la inestabilitat generada per les “Guerres del Peloponès”

◦ Contemporani dels sofistes no és un d’ells

◦ Esdevé una espècie de consciència crítica “tàvec d’Atenes” que denunciava la corrupció d’uns i la demagògia dels altres

◦ Personatge carismàtic i polèmic: fascinava els uns i irritava els altres

◦ El procés a Sòcrates (descrit a l’«Apologia de Sòcrates» de Plató): acusat de corrompre els joves i impietat (asebeia) pels seus enemics polítics

◦ Es defensa valorant el seu servei a la ciutat consistent en inculcar la importància de pensar per un mateix, sense deixar-se portar passivament per les tradicions o les opinions de la majoria (autonomia moral)

◦ Condemnat a mort, mor al 399 aC

◦ No va escriure cap obra: l’única manera d’ensenyar filosofia: diàleg interpersonal

◦ Fonts: Plató (idealitzada), Xenofont (realista), Aristòfanes (satírica)

Pàg.

53

Text pàgina 54

Text CD

Pren-ne

nota!

Pàgina 54


B. Sòcrates i els sofistes

I. Afinitats

Els temes de reflexió: desinterès per la investigació de la naturalesa, valoració de la importància dels llenguatge, cercar unes bases racionals per a l’ètica i la política de la polis

II. Diferències

Com ensenyava, a qui i amb quina finalitat:

a) Ensenya en espais oberts, no cobra, a tothom que ho desitgi (no només elits), preferentment els joves

b) Fa ús de la dialèctica (no de la retòrica): el diàleg, el joc de la pregunta i la resposta, debatre pas a pas (no llargs discurs plens de cites erudites), individualment o en petits grups, la veritat descoberta per un mateix (no una veritat comunicada i tancada)

c) No prepara per a la carrera política, èxit o la fama sinó que recerca la correcta definició del bé, la virtut o la felicitat amb un abast social també (aconseguir una polis millor)

Idees que defensa: afirma l’existència de valors universals (enfront el relativisme moral sofista) i proposa l'intel.lectualisme moral

Pàg.

54

2. Sòcrates 2. 1. Les claus per entendre la filosofia de Sòcrates C. Els objectius de la seva filosofia: l’antirelativisme socràtic

I. Els efectes del relativisme moral dels sofistes

Va suposar un desafiament a la idea de l’obligatorietat de les lleis i els costums de la polis (es poden qüestionar, però si ningú les compleix: caos)

Va seduir una part de la joventut: suposava més llibertat pels individus

Sòcrates n’aprecià efectes perversos:

a) Creure que totes les opinions valien igual, que

b) El que és important és saber exposar-les per imposar-les als altres,

c) I, per tant, que tot estava permès

d) Era inútil reflexionar o debatre sobre el que és el millor per a la polis (El llenguatge passa de ser una eina de diàleg a ser un instrument de dominació)

II. Els objectius de la filosofia socràtica

Vol ordenar racionalment la convivència, cosa que només és possible si es defineixen un valors i lleis comuns

Per això calia combatre les idees sofistes davant:

a) El relativisme: afirma l’existència de valors universals

b) L’escepticisme: descriu com és possible arribar a conèixer-los

Pàg.

55


III. Per què són necessaris uns valors universals?

Adopta un punt de vista pràctic: saber tècnic o artesanal (techné):

a) Un bon sabater necessita un model per poder fer unes sabates

b) Per poder justos, virtuosos o feliços haurem de saber el significat d’aquestes paraules

c) Aquestes idees no poden ser relatives sinó universals ja que han de servir per a tots (objectiu: regular la convivència)

d) El bon ciutadà (com el bon sabater) serà aquell que sàpiga exercir les diferents virtuts cíviques (és el seu ofici en la comunitat), per tant

L’objectiu ha de ser buscar la definició correcta (universal) dels conceptes morals

IV. Com podrem conèixer la correcta definició?: el racionalisme socràtic

Hem de guiar-nos per allò que tot individu que utilitzi la seva raó d’una manera objectiva comprengui amb claredat

Per ser comuna a tota l’espècie, qualsevol que la utilitzi correctament arribarà a les mateixes conclusions

Pàg.

56


Text pàgina 56


2.2 El mètode socràtic: la inducció maièutica

[Teoria del coneixement]

Com podem conèixer mitjançant la raó la definició d’aquests conceptes universals?

No amb la retòrica sinó la dialèctica: en què consisteix aquesta?

A. Punt de partida: “Coneix-te a tu mateix” (màxima dèlfica)

• Introspecció: la veritat és de manera innata (innatisme) a l’interior de nosaltres

• Racionalisme: n’hi ha prou amb usar bé la nostra raó

B. Mètode: La maièutica

• En què consisteix?, té dos moments:

I. La ironia socràtica

• Objectiu: que el seu interlocutor es desfaci de les falses opinions i es

posi en disposició de buscar la definició correcta

• Com s’aconsegueix?

a) Confessió d'ignorància socràtica: “Només sé que no sé res”

b) Fingeix que desconeix les tesis del seu interlocutor i mitjançant

preguntes l’acorrala i el porta a incórrer en contradiccions fins

que aconsegueix que negui les seves pròpies tesis

Pàg.

57

Text pàgina 57

2.2 El mètode socràtic: la inducció maièutica Pàg.

58

El que és desitjat Relatiu, particular,

subjectiu

(les coses conegudes i

concretes)

El que és desitjable Absolut, universal,

objectiu

(les coses desconegudes

i abstractes)

II. La inducció-ascensió maièutica

Eliminades les idees relatives i subjectives s’inicia la cerca de la

definició correcta (universal)

• Sòcrates només ajuda a “concebre” la definició universal

• Sempre es pot aprofundir en la definició, fent-la més universal a través

del coneixement que pugui sorgir d’un nou diàleg

2.3 L’intel.lectualisme moral (I)[ètica] Pàg.

58

El que és desitjat Relatiu, particular,

subjectiu

(les coses conegudes i

concretes)

El que és desitjable Absolut, universal,

objectiu

(les coses desconegudes

i abstractes)

Actuar per saviesa Qui coneix la definició universal del bé

Actua d’acord amb una veritat descoberta

per un mateix

Bé universal: Els manats universals de la raó

Actuar cegament Qui no coneix el bé

Actua per instint, desig o tècnica particular

Bé immediat: Impulsos particulars i egoistes

A. El saber (la raó) equival a la virtut

Un cop definits els conceptes universals, assolits mitjançant la inducció maièutica,

el ciutadà està en disposició d'exercir les distintes virtuts cíviques perquè passa de:

La força vinculant de l’acció moral es deriva del fet que actuar de manera

contrària seria violentar la nostra pròpia consciència

2.3 L’intel.lectualisme moral (I)[ètica] Pàg.

59

A. El saber (la raó) equival a la virtut

*(Intel.lectualisme moral)

• Rebuig de les idees de pecat i culpa

• “Mai un injust no pot fer mal a un just”

La seva ignorància li fa desconèixer que el seu acte repercuteix també

negativament en ell mateix: el mal comporta lògicament el seu propi càstig

Per tant, “Qui pensa correctament, obra correctament”: saber = virtut*

El bé: desig essencial de la raó humana (optimisme antropològic)

“Ningú no obra malament amb coneixement”: mal = ignorància

2.3 L’intel.lectualisme moral (II)[ètica] Pàg.

59

B. La virtut (el bé) equival a la felicitat: l’eudemonisme socràtic

“Qui pensa correctament (raó), obra correctament (virtut) ” saber = virtut

“qui obra correctament (virtut), assoleix la felicitat (eudaimonia)” virtut = felicitat

Equació socràtica: saber = virtut = felicitat

Argumentació:

a) En l’àmbit individual (dimensió ètica): perquè actuem d’acord amb la nostra

pròpia consciència

b) En l’àmbit social (dimensió política): perquè afavorim l'harmonia social i

reduïm els conflictes

Conseqüències:

• No només ens proporciona benestar (eudaimonia)

• sinó que també ens fa millors (ens perfecciona)

• I ens proporciona autonomia moral (ens donem les lleis a nosaltres mateixos)



2.2 el mètode socràtic: la inducció maièutica - xtec.catjcampman/jjsocratesjj.pdf · 1. els...

Documents