Època: la Grècia clàssica i la polis (segles V aC- IV aC)

S V aC. arribada dels sofistes a Atenes, on vivia Sòcrates, i moment de màxim esplendor de la cultura atenenca.

El debat ètico-polític en Sòcrates i els sofistes

Durant aquest segle hi ha dos grans guerres:

 -Guerres Mèdiques: 1ª –Porta a Atenes (contra perses) al seu màxim esplendor i a ser capital

del món cultural, mandat de Pèricles (446-429 a. C.).Posició preponderant d’Atenes a la Confederació de Delfos. Primera generació de sofistes.

També hi feia negoci econòmic. Esparta es rebel·la contra els tributs que imposa Atenes i s’origina la Guerra del Peloponès.

 2ª- Decadència de la ciutat i pèrdua de poder Guerra del Peloponès: guerra civil que en ambdues ciutats hi ha partidaris

dels uns i del altres. Aquesta lluita interna porta al govern dels Trenta Tirans (govern filoespartà) entre els quals hi havia Críties familiar de Plató, que porten a la mort de Sòcrates després del retorn de la democràcia l’any 399 aC.

En aquesta època de decadència (mort de Pèricles) arriba la segona generació de sofistes, amb posicions més radicals.

Temes i doctrines de la sofística Se sol parlar de dues generacions de

sofistes: 1-Protàgores, Pròdic, Híppies i

Gòrgies. Posicions respectuoses amb l’ordre establert, malgrat defensar la relativitat dels valors.

2- Antifont, Trasímac i Calicles. Cauen en l’erística (joc lingüístic) o propostes desorbitades com la llei del més fort de Calicles (defensa de la phýsis en el camp de la moral).

Característiques de la democràcia atenesa 

- Els antics hel·lens creien que els aristòcrates posseïen per naturalesa l’areté (virtut) política. Les lleis provenien dels déus i calia obeir-les.

- Democràcia atenesa i participació ciutadana: l’educació del ciutadà era una necessitat social nova en democràcia.

- No hi ha advocats - Tribunals formats per ciutadans escollits a l’atzar. - El triomf personal depèn de l’eloqüència i la

capacitat d’argumentació. - Triomfar a l’assemblea.

Els sofistes

-Els sofistes, metecs (estrangers i, per tant, no podien participar en la política activa) que ensenyen l’areté política a tothom que els pogués pagar.

- Importància de l’educació (paideía). Democratització de l’educació. -Ensenyaven areté política a triomfar en els plets o litigis, fins i tot amb

arguments fal·laciosos. -Així accedien a l’assemblea els comerciants enriquits en aquest període. -La democràcia els havia acostumat que totes les opinions valen. -El contacte amb altres pobles i cultures els fa constatar la varietat

d’idees religioses, morals i polítiques. La conseqüència d’aquests contactes és el relativisme cultural i la negació de l’origen diví de les lleis. Escepticisme religiós.

- Hi ha un rebuig de les lleis naturals(phýsis) o divines. Creuen que cada ciutat ha de fer les seves lleis (nómos). D’aquesta manera mostren que la llei de la ciutat és convencional i arbitraria. En conseqüència, nómos i phýsis es contraposen, perquè les lleis de la polis poden modificar-se mentre que les de la phýsis no.

-La sofística es diferencia de la filosofia precedent pel seu mètode: abans, deductiu, ara, inductiu a partir d’observacions sobre fets particulars.

No pretenien establir normes objectives, els interessava la finalitat pràctica.

oposició physis-nomos: la llei d’origen humà és mutable escepticisme religiós, filosòfic i gnoseològic defensa relativisme cultural (es qüestiona la moralitat de l’esclavitud):

els contactes amb altres pobles els fa constatar la varietat d’idees religioses, morals i polítiques. Negació de l’origen diví de les lleis.

relativisme i convencionalisme moral: les normes morals són convencions dels humans.

relativisme i convencionalisme polític relativisme gnoseològic: Protàgores, “l’home és la mesura de totes les coses” Dues interpretacions amb diferents conseqüències : 1ª home = individu 2ª home = espècie humana o comunitat concreta. També el terme “coses” es pot interpretar o bé com a

objectes de la percepció sensible (fred-calor), bé com a valoracions ètiques(allò que està bé o malament) o estètiques(el que m’agrada o no).

Sòcrates Sòcrates entenia l’activitat filosòfica com un descobriment personal, més com

una pràctica que una activitat teòrica. Utilitza com a mètode el diàleg. No va escriure res. S’enfronta als sofistes: no cobrava per ensenyar, ho feia perquè creia que era el seu deure com a ciutadà de la polis.

A diferència dels sofistes no defensa cap postura relativista sinó tot el contrari. Sòcrates i els sofistes: en contra del relativisme i la polis anòmica, crítica al

relativisme cultural. Sòcrates vol donar un valor objectiu al saber, a la moral, i a la justícia.

  Actuació deure moral: “homo habilis” ≠ “homo eticus”   Daimon o veu interior: compromès amb els ideals de la polis, fins a la mort.  Mètode socràtic: la maièutica (innatisme), “coneix-te a tu mateix”, més tard

Plató ho resumeix en la tesi “Conèixer és recordar”.

La inducció socràtica: diàleg reduït, pregunta-resposta, co-filosofar.

La maièutica La maièutica segueix un esquema inductiu: partir d’allò que no se

sap, per arribar a aconseguir una definició.  El mètode socràtic o maièutica consta de 3 parts:

1ª La ironia, per aconseguir un punt de partida en pla d’igualtat, persones “ignorants” però deleroses d’aprendre. Segons l’oracle de Delfos: “només sé que no sé res”.

2ª El diàleg, pregunta directa sobre qüestions ètiques. Què és la virtut, la pietat, l’amistat?

3ª La definició consensuada, en una societat democràtica s’arriba als conceptes socials bàsics per acord, en contra del relativisme sofístic.

Dialèctica. El mètode socràtic es basa en la dialèctica o l’art de discutir mitjançant el diàleg. També per Plató, la retòrica, consisteix en saber utilitzar el llenguatge, que té com a finalitat, no convèncer com en els sofistes, sinó conduir les ànimes cap a la veritat.

L’intel·lectualisme moral Sòcrates identifica el saber amb la virtut i la maldat amb la ignorància. Qui

actua malament és perquè no coneix què és el bé. L’intel·lectualisme moral ens indica la importància de l’educació, del saber, per promoure la virtut humana o areté humana.

La raó és la font del saber, de la virtut, del coneixement del bé i de la felicitat. La FELICITAT no és la riquesa, la bellesa, el poder, la fama, el força física i el plaer sensual.

L’ideal de saviesa és dirigir racionalment la vida. Influència pitagòrica de donar més importància a l’ànima que al cos. La llibertat s’entén quan la raó domina per sobre de les inclinacions materials i sensuals, quan l’ànima domina els instints s’allibera del cos.

  L’intel·lectualisme moral, es fonamenta en dos pressupòsits:

1r. Existeix un Bé superior, o valors absoluts. Bé universal que es tradueix en ideals ètics.

  2n. Aquests valors absoluts es poden captar a l’interior de cadascú amb la Raó

(innatisme): “qui coneix la virtut, la practica”. Qui pensa correctament, actua correctament.

QUADRE COMPARATIU SOFISTES- SÒCRATES

  Sofistes Sòcrates

Nacionalitat Estrangers Atenès

Mestratge Cobrar per ensenyarProfessionals, erudits, enciclopèdics

Fruit d’un deure moral:ensenyar al qui sap. Mestre vocacional “Ignorant”: “Només sé que no sé res”. 

Antropologia Social i llenguatge Individual: ètica “Coneix-te a tu mateix”

Valors/lleis Relatius: pactes Absoluts: Justícia, amistat, lleis, deure...

Discurs Oratòria brillant,Commoure masses

DiàlegConvèncer persones

Conclusió Solucions individualsRelativisme/nihilisme

Solucions col·lectivesValors i veritats absoluts: Bé

Hannah Arendt, La condició humana

- Interpretació de Hannah Arendt, La condició humana : divisió entre esfera pública i privada, i entre vita activa (oposada a vita contemplativa): que es divideix en treball, producció i acció.

Per entendre el significat de “polític” i “social” en el context antic, cal recórrer a la divisió entre “l’esfera pública” i “l’esfera privada”, i entre vita activa (oposada a vita contemplativa): que es divideix en treball, producció i acció.

Pel pensament antic, l’esfera privada estava constituïda per l’àmbit familiar, i tenia a veure amb totes les activitats de la supervivència individual i col·lectiva i per tant, amb totes les activitats relacionades amb la fertilitat humana. El que avui entenem per economia també entraria aquí.

H. Arendt adverteix que el terme “economia política” modern, és una contradicció en els seus termes, perquè l’economia té a veure amb la subsistència de l’home i això pertany a l’esfera privada i no a la pública.

L’esfera pública és aquella en la qual s’exerceixen les activitats relacionades amb un món comú, i aquestes activitats constitueixen la vida pública. En l’esfera privada es dóna un ordre jeràrquic on el pater familias exerceix l’autoritat. És l’àmbit privat de la necessitat (esclaus-treball, dona-

fertilitat) i només en ell es justifica la violència (només és justa quan és necessària per la supervivència). En l’esfera pública hi ha una autèntica igualtat entre els seus membres, és l’àmbit de la llibertat. La violència queda com un fenomen prepolític

anterior a la llibertat. A La condició humana es divideix la vita activa (oposada a la vita contemplativa) en treball, producció i acció. El treball té a veure amb la supervivència, amb el que es consumeix cada dia i per tant, el treball no s’exhaureix mai ja que cal reposar constantment

per satisfer les necessitats. El treball reverteix en l’aïllament de l’individu. La producció és la tasca de l’artesà que necessita del públic per vendre la seva mercaderia. Creació de productes que s’insereixen en el món. El món

és el resultat de les produccions humanes i sobreviu a l’individu. El món no és la natura ja que sempre és quelcom amb significat per l’home. És la font de tota significació.

L’acció és el revelar-se (desocultar-se) a través del discurs. És inseparable acció i discurs. L’acció només és tal (no confondre amb iniciativa) si és reveladora, si imposa l’empremta del qui.

La impossibilitat de l’acció de ser reduïda a esquema fi - mitjans (és a dir, ociositat des del punt de vista de l’artesà) és el que transcendeix la vida productiva. Aquesta necessitat de transcendència en l’esfera humana és el que Patocka entén com a “moviment de veritat” en la seva filosofia de la història.

En el domini públic de la polis grega s’obra la possibilitat de l’excel·lència (areté grega). Segons H. Arendt aquesta excel·lència es possibilitada per l’estructura igualitària de l’esfera pública (no jeràrquica com la de la família).

La “vida a cobert” és el “manteniment del foc vital”, no s’arrisca, no té res a perdre perquè el seu únic objectiu és la supervivència. En la polis (vida lliure), l’home s’arrisca per la seva llibertat, és una vida al descobert en la qual es pot perdre tot. És aquí on cal situar el

començament de la filosofia que s’inicia amb la sorpresa (thauma) tal com expressa Aristòtil. Així, les respostes que són anteriors a les preguntes, no les eviten, sinó que són el seu punt de partida: “La història comença on la vida es torna lliure, amb la pertorbació del “petit” sentit de la vida viscut segons el mode d’acceptació. Aquesta és la base de la distinció de Patocka entre humanitat “prehistòrica” (és a dir, prefilosòfica) i històrica (que és possible preguntar pel sentit d’allò que s’ha llegat per tradició.) Assajos Herètics sobre la Filosofia de la Història. Una mostra clara de dependència entre polis i filosofia, és el projecte platònic de la Politeia. Una ciutat on poden viure els Sòcrates (homes lliures), que suporta la tensió de la filosofia, de la interrogació, és una ciutat justa.