Generalitat de CatalunyaDepartament d’EducacióInstitut d’Educació Secundària Daniel Blanxart i Pedrals

Unitat 1: L’Art Clàssic (I): Grècia

Història de l’Art

2n de Batxillerat

1.L’espai i el temps de la cultura grega.

1.1. El marc geogràfic

– El món de la Grècia clàssica es configura al voltant de la Mar Egea:

• La península hel·lènica

• Les costes de l’Àsia Menor (Turquia)

• Les illes de l’Egeu

– Més endavant les colonitzacions porten la cultura grega a les costes de la Mar Negra, a la península ibèrica (Empúries), el sud de França (Massàlia), el sud d’Itàlia (la Magna Grècia) i Sicília.

– Les conquestes d’Alexandre, en el segle IV aC, expandeixen el món grec cap a orient, barrejant-s’hi.

1.2. La Cronologia.

- L’art grec es dóna en un període de temps molt dilatat que va des del 2600 aC fins al 146 aC (la conquesta romana de Grècia).

- La cronologia de l’art grec és paral·lela a l’evolució política de l’Hèl·lade:

a) Les civilitzacions prehel·lèniques (2600 al 1150 aC):

No són exactament manifestacions culturals gregues. No hi ha una línia de continuitat clara amb el món hel·lènic.

Del 2600 al 1450 aC es desenvolupa la cultura minoica o cretenca a l’illa de Creta.

Entre el 1600 i el 1150 aC trobem la civilització micènica, a la península del Peloponès.

b) L’edat mitjana grega o els segles foscos (segles XII al IX aC). Etapa de formació de les polis i base del que s’esdevindrà la cultura grega.

c) Els segles IX-VIII aC. El període geomètric (per la ceràmica). És el moment d’Homer, de les primeres colonitzacions, de l’inici dels Jocs Olímpics, …

d) Segles VII-VI aC. Constitueixen el període arcaic.

• Extensió de la cultura grega pel Mediterrani,

• Es comença a fixar la tipologia de temples, els diferents ordres arquitectònics, l’escultura monumental, etc.

e) Els segles V-IV aC. De l’inici de les Guerres Mèdiques, el 499 aC, fins a la mort d’Alexandre, el 323 aC. És el període clàssic, que es divideix en:

1. Protoclàssic (la primera meitat del segle V aC).

2. Primer classicisme (la segona meitat del segle V aC; etapa del govern de Pericles a Atenes i de les Guerres del Peloponès).

3. Segon classicisme (fins al 323 aC; crisi de les polis i etapa d’hegemonia d’Esparta, Tebes i la monarquia macedònica, respectivament).

f) El període Hel·lenístic, del 323 al 146 aC.

• De la creació dels regnes hel·lenístics per la repartició de l’Imperi d’Alexandre, a la conquesta romana de Grècia.

• Influència i orientalització de la cultura grega.

1.3. Els antecedents: Creta i Micenes.

1.3.1. L’art cretenc o minoic.

- Creta, l’illa entremig de la Grècia continental i d’Àsia menor, fou l’escenari d’una brillant civilització de l’Edat del Bronze.

- La seva prosperitat venia donada per l’establiment de factories comercials i la seguretat que donava l’illa, cosa que explica, per exemple, que les ciutats-estat no presentessin muralles o construccions defensives.

- L’edifici més important és el palau; centre administratiu, religiós i polític.

Està organitzat al voltant d’un pati central, laberíntic, on convergeixen totes les estances (residencials, magatzems, ...)

Els palaus més importants són els de Cnossos, Faistos i Mallia.

Planimetria del palau de Mallia

Palau de Faistos

Palau de Cnossos

La construcció dels palaus és d’estructura llindada sostinguda per columnes troncocòniques, coronades amb un tor i un arquitrau molt desenvolupat de carreus regulars i fusta pintada.

La decoració és rica i variada (Cnossos) amb pintures al fresc, de dibuixos àgils i dinàmics, cromàtics –amb llibertat d’ús de colors i composicions-. Els temes són diversos: animals (dofins, braus, ...) i figures femenines.

1.3.2. L’art micènic.

- Entre el 1600 i el 1100 aC es desenvolupa a la Grècia continental la civilització micènica.

- Les ciutats presenten muralles ciclòpides i portes monumentals;

• Porta dels Lleons de Micenes.

Estructura trilítica, de grans blocs i triàngle de descàrrega. Decoració amb relleu representant dos lleons a cada costat.

-Són notables les tombes monumentals i els rics aixovars funeraris:

-Reflex d’una societat altament jerarquitzada amb una aristocràcia militar que ostentava tots els honors.

La tomba més important és el Tresor d’Atreu:

Porta llindada, triàngle de descàrrega i cambra circular coberta amb una falsa cúpula.

D’entre l’aixovar funerari cal destacar la màscara d’Agamèmnon.

- Cap al 1100 aC aquesta civilització s'enfonsa per causes no gaire conegudes.- Es pot relacionar amb la crisi general que pateix tota la Mediterrània oriental provocada pels “pobles del mar”.¹

¹ Els “pobles del mar” són els grups de població que van dur a terme moviments migratoris a la Mediterrània oriental, primer, i a la Mediterrània occidental, més tard; entre els segles XV i XII aC.

En els seus moviments migratoris desplaçaren poblacions assentades en el territori i atacaren Imperis importants de l’antiguitat com l’Egipci o l’Hitita (que desaparegué).

D’entre els “pobles del mar” destaquen, entre d’altres, els Sards, els Etruscs i els Filisteus

1.4. Condicionants culturals i socials de l’art grec.

- Hi ha uns trets fonamentals de la cultura grega que reflecteix el seu art:

a) Una nova forma d’organització política: la Polis.

• Els grecs s’organitzen en ciutats-estat, les polis.

• Funcionen gràcies a les normes que emanen d’institucions comunes i no per l’obediència a un monarca o a una casta sacerdotal.

• Les lleis substitueixen al monarca i el col·lectiu s’imposa a l’individu.

• El sistema, però, és contradictori, ja que es sustenta en el treball dels esclaus, sense drets, que fan les feines més dures.

b) L’Home és la mesura de totes les coses.

• L’ésser humà és l’eix central de la cultura grega.

• Els Déus s’humanitzen (antropomorfisme).

• En l’art, l’home és font d’inspiració.

c) Grècia, bressol de la filosofia.

• L’home intenta entendre la natura: l’observa, la classifica, la compara, es pregunta, …

• S’uneix la raó i l’observació per extreure unes normes, unes lleis que expliquin la realitat.

• L’art grec es basa en la realitat i la raó.

d) La religiositat dels grecs fa que tinguin els Déus molt propers. Els ajuden i aconsellen, no s’imposen.

• La religió i la llengua són elements de cohesió de les ciutats gregues.

• Les grans cerimònies religioses (els Jocs Olímpics) són reafirmacions del panhel·lenisme.

e) La concepció de l’art com a recerca de la bellesa.

• L’art grec està allunyat d’una funció màgica, religiosa o d’exaltació del poder com a Mesopotàmia o Egipte.

La colònia grega d’Empúries

2. L’art grec.

2.1. L’arquitectura.- Arquitectura basada en línies horitzontals i verticals. La peça clau de l’edifici era l’arquitrau. D’aquí el nom d’arquitectura arquitravada.- Els materials utilitzats són carreus de pedra regulars i el marbre. La fusta s’utilitza per les armadures de les cobertes a dues aigües o vessants.- Recerca d’harmonia visual per tal de corregir les imperfeccions de la visió humana a causa dels efectes òptics que distorsionen les proporcions reals:

Curvatura de l’entaulament i de l’estilobat InclinacióÈntasiDistància desigual dels intercolumnis

- Utilització dels ordres arquitectònics: dòric, jònic i corinti.

- Els edificis representatius més importants són els temples, d’una enorme simplicitat: poc més d’una sala allargada i un pòrtic.- Altres edificis de caràcter públic són el teatre o els edificis que s’aixecaven a l’àgora, la plaça pública.

2.1.1. Els ordres arquitectònics.

- El temple presenta una estructura regular dividida, de dalt a baix, en:

a. Basament

b. Suport

c. Entaulament

- Aquestes parts del temple es veuen modificades segons l’ordre arquitectònic en què estan construïts.

2.1.1.1. L’ordre² dòric.-La columna no té base.-El fust presenta estries amb aresta viva (tallant) i acaba

amb un collarí sobre el qual hi ha el capitell.-El capitell està format per una motllura corba molt sencilla

(equí) i una peca paral·lelepipèdica (prisma), l’abac.-L’entaulament està format per un arquitrau llis i un fris on

s’alternen els triglifs i les mètopes.

² L’ordre és la columna (element sustentador) I l’element sostingut. Es diferencien entre ells per la forma de la columna i els seu capitell i per la disposició de l’entaulament (arquitrau, fris i cornisa).

El Partenó

2.1.1.2. L’ordre jònic.

-És més esbelt que l’ordre dòric.

-La columna té una base formada per un plint i unes motllures còncaves (escòcia) i convexes (tor).

-El fust és acanalat, amb un capitell amb volutes.

-L’arquitrau es divideix en platabandes i el fris o bé és llis o bé presenta un relleu continu.

Temple d’Atenea Niké

2.1.1.3. L’ordre corinti.

- Només es diferencia de l’ordre jònic pel capitell decorat amb les fulles d’acant.

2.1.2. El temple grec: evolució i característiques

principals.

-El temple és l’edifici destinat a allotjar la imatge del Déu o

Deesa a qui estava dedicat/da.L’espai interior està reservat als sacerdots i no als fidels.El culte es realitza a l’exterior, als peus del temple.

-És un edifici rectangular, amb una sala central (la cel·la o

naos) que alberga la imatge de la divinitat.Davant de la cel·la hi ha un pòrtic (pronaos) i al seu

darrera una sala tancada (opistòdom).

-En funció del nombre de columnes de la façana del temple,

es diferencien en:

a.Tetràstils (4) c. Octàstils (8)

b.Hexàstils (6) d. Decàstils (10)

-Si el pòrtic està davant del temple rep el nom de pròstil. Si el pòrtic està duplicat davant i darrera, aleshores és un temple amfipròstil.-Si el perímetre del temple està envoltat de columnes és un temple perípter. Pseudoperípter si les columnes estan adossades al mur. I dípter si està envoltat de dues files de columnes.-Si els murs de la cel·la s’avancen fins a tancar les parets del pòrtic, el temple és in antis.-A partir del segle IV aC trobem els temples circulars, tholos.

-Les característiques del temple grec es defineixen entre els segles VIII i VI aC (període arcaic), arribant a la seva plenitud en el segle V aC (etapa clàssica).-Durant l’època arcaica només es fa servir l’ordre dòric, amb plantes allargades i sense harmonia a les proporcions.

El Temple d’Hera a Olímpia (segle VIII aC) n’és un exemple, a més de ser dels primers amb un pòrtic posterior.

Temple d’Hera a Olímpia. Perípter hexàstil amb naos, pronaos i opistodom.

-En el segle VI aC les construccions es fan de pedra.-L’ordre dòric és el més utilitzat en el segle V aC, amb les proporcions de les columnes perfeccionades.-El Temple d’Artemisa a Èfes és dels primers d’ordre jònic.-L’obra magna de l’arquitectura grega és el Partenó. Domina la ciutat d’Atenes des del turó de l’Acròpolis.

Altres edificis de l’Acròpolis són l’Erecteió, de planta complexa per la seva estructura de terrasses i la seva tribuna

de les cariàtides (les figures femenines que substitueixen les columnes). I el petit temple d’Atenea Niké fora de les muralles del recinte, just al seus peus.

-A partir del segle IV aC s’usa l’ordre corinti. Un exemple és la Llanterna de Lisícrates.

És un petit temple circular, amb un entaulament sostingut per sis columnes corínties i la coberta feta d’un bloc de marbre.

Llanterna de Lisícrates. Atenes.

-A l’època hel·lenística l’arquitectura guanya en monumentalitat i teatralitat.

L’Altar de Zeus a Pèrgam (segle II aC), amb un espectacular fris esculpit esdevé una obra capital de l’arquitectura i l’escultura hel·lenística.

L’altar de Zeus, de Pèrgam. Pergamon Museum. Berlín.

Reconstrucció d’un temple grec, policromat.

2.1.2.1. L’Acròpolis d’Atenes. El Partenó.-L'acròpolis és la part alta de les ciutats gregues. Situada en un turó, tenia una defensiva en cas d'atac i era el centre religiós en temps de pau. -L'acròpoli d'Atenes va ser destruïda pels perses el 480 a. C.-Pèricles, governant de l’Atenes del segle V aC, va impulsar-ne la reconstrucció amb la intenció que fos el símbol de la grandesa i de l’esplendor de la ciutat. -Les obres, dirigides per Fídies, van allargar-se durant la resta del S. V aC, fins després de la mort de Pèricles i Fídies. -El recinte estava tancat per una muralla, amb un sol accés monumental, els Propileus, que feien de porta i vestíbul.

Al mig de tot el conjunt hi havia l'Athena Promakhos, “Atenea defensora”, una estàtua de bronze del mateix Fídies amb una alçada de més de deu metres.

L’acròpolis d’Atenes

Quedava fora de la muralla un petit temple d'ordre jònic dedicat a Athena Nike “Atenea victòria”. Els dos temples principals de l'Acròpoli del S. V aC són el Partenó i l'Erecteió.

L’acròpolis d’Atenes, avui.

EL PARTENÓ.-El Partenó és el temple més gran del conjunt de l'Acròpolis. -El nom prové d’Athena Parthenos, “Atenea verge”, donat que sempre va rebutjar el matrimoni i qualsevol unió sexual. -La seva estructura és la típica d'un temple grec, tot i ser monumental:

Està dividit en tres naus (prònaos, naos i opistòdomos) per dues files de columnes.A l’interior de la cel·la hi havia una enorme estàtua d'Athena Parthenos, feta de marfil i or. Al davant hi havia un vestíbul, prònaos, i al darrera, separat per una paret del naos i obert a la façana posterior, l'opistòdomos, que guardava el tresor de la deesa i el de l'Estat. Tot al voltant del temple hi ha uns esglaons per pujar a la plataforma on està situat (estilòbat) i una renglera de columnes.

A començament del segle V aC damunt d’una gran terrassa de carreus de pedra calcària es comença a edificar un temple hexàstil dedicat a Atenea, però la seva construcció va quedar interrompuda en una fase molt primària.

Sobre aquesta base es comença a bastir l’any 447 aC l’actual Partenó, segons els projectes dels arquitectes Ictinos i Cal·lícatres. Fídies, que en l’època de Pericles era el supervisor de totes les obres de l'Acròpoli, en va ser l’escultor.

L’edifici és un perípter octàstil d’ordre dòric, amb disset columnes als costats laterals i unes mides en planta de 69,5 per 31 m. El material emprat és el marbre, excepte l’armadura de fusta de la teulada a dues aigües. El Partenó, com en tots els temples grecs, estava pintat de colors vius i llampants.

Les parts del Partenó segueixen un esquema de proporcions constant:

La relació és de 9 a 4.Entre l’amplada i la longitud total, Entre l’ample de la façana o l’alçada fins a la cornisa, Entre el gruix de la columna a la base i l’intercolumnis.

Aquestes proporcions donen a l’edifici una gran harmonia, que es veu accentuada per la utilització de petites correccions òptiques:

Lleugera curvatura d’elements rectilinis (estilobat, èntasi), Petites desigualtats en les mides de les mètopes,Engruiximent de les columnes de les cantonades, …

Bona part de la iconografia del Partenó està relacionada amb Atenea.

Els frontons exposen el naixement d’Atenea i la seva disputa amb Poseidó (el Patronat de l’Àtica).

Els relleus de les mètopes del fris exterior ens parlen de quatre temes:

En els costats menors hi ha una gigantomàquia i una amazonamàquia.

Planta del Partenó.

En els laterals més llargs hi ha representada una centauromàquia i la Guerra de Troia.

Estàtua d’Atenea

Fris del Partenó

L’ERECTEIÓ.-El temple és considera l’edifici més important i el millor exemple d’arquitectura jònica de l’Acròpoli. -L’indret on està situat l’Erecteió - sòl irregular i amb molta pendent -li confereix una planta molt original. -És conegut arreu pel pòrtic de les Cariàtides i l’esveltesa de les seves formes i columnes.-L’edifici fou construït entre el 421 i el 406 aC.

• Alguns autors apunten que el seu arquitecte fou Filocles, tot i que s’opta més per Misènides que ja havia realitzat els Propileus de l’Acròpolis.

La seva genial resolució, adaptant-los als desnivells del sòl, i el joc de volums ho justifica.

-La construcció està erigida en un espai sagrat de l’Acròpolis, donat que reuneix en un sol temple diferents rituals antics, de culte a Atenea i Poseidó.

Erecteió: planta

A i G; pòrticsC; PoseidóD; ErecteuE; CècropsH; Cariàtides

-El temple, fet de marbre pantèl·lic, és exemple de l’ordre jònic.

• En realitat són dos temples en un. Dos espais no comunicats entre sí als que s’accedeix pels seus respectius pòrtic de columnes jòniques (A i G):

A una banda té un pronaos dedicat a Atenea Poliàs, “Atenea protectora de la ciutat” (B).A continuació diferents estances de culte a diviniats i herois: Poseidó (C), Erecteu (D) i Cècrops (E).A la façana sud hi ha el pòrtic de les Cariàtides, sis pilastres amb formes femenines que sostenen l’arquitrau del temple amb el seu cap.A la part occidental del conjunt hi ha l’olivera i la font que van deixar-hi Atenea i Poseidó, respectivament, en la seva disputa per l’Àtica (el patrocini de l’Àtica).

-Al marge de la singularitat de tenir dos pòrtics hexàstils i les formes irregulars, el temple presenta l’arquitectura arquitravada dels edificis grecs.-La columna jònica té base i un fust més esvelt. Hi ha una evolució evident en relació al petit temple d’Atenea Niké. També els frontons i entaulaments s’alleugereixen i l’ornamentació es refina.-El capitell jònic consta d'un coixinet ondulat que acaba en volutes que s'obren cap enfora i s'enrotllen suaument sobre el fust. -Les cariàtides del pòrtic fan la funció de columnes i sostenen l'arquitrau.

• Per que el coll de l’escultura pogués aguantar el pes de l’arquitrau, el seu gruix fou reforçat amb els cabells llarg de les noies.• El nom de cariàtides prové del nom de les dones de la polis de Caria, aliada dels perses a les Guerres Mèdiques.

•Els habitats de la ciutat foren esclavitzats pels atenencs, cosa que recorden les figures femenines de l’Erecteió.•La decoració els frisos no contenia relleus mitològics sinó decoratius.

-El context en què es construeix el temple cal situar-lo en les Guerres del Peloponès que enfronten Atenes i Esparta, conjuntament amb les ciutats que tenen per aliats.

•Podem dir que és una obra, llegat pòstum de Pericles, que marcarà les posteriors tendències de l’època hel·lenística.

-Politicament, les Guerres del Peloponès (a finals del segle V aC) marca el declivi d’Atenes i, en el seu conjunt, de les polis gregues que passaran a ser dominades en el segle IV per la monarquia macedònica.

2.1.3. L’arquitectura civil.-Des de l’època arcaica hi havia a les ciutats i als santuaris llocs de reunió i espais rituals que no eren els temples, tot i tenir una funció, sovint, relacionada amb la religió.-A partir del segle V aC apareixen les construccions dedicades a les activitats polítiques, comercials i culturals.

• El centre de la vida urbana des desplaça de l’acròpolis a l’àgora (la plaça pública) on hi ha els edificis polítics i comercials:

o El bouleuterion o sala del consell o boulé,o L’ecclesiasterion o sala d’assemblees populars.

• A l’època hel·lenística prenen importància els grans pòrtics dedicats a les activitats comercials:

o La stoa, que delimita la plaça pública.• I també els monuments commemoratius o funeraris.

2.1.3.1. El Teatre.

-És l’edifici civil més important i innovador.

-Es desenvolupa a partir del cercle (orchestra) al peu d’un

turó, el pendent del qual serveix per situar el públic.

-El model clàssic de teatre consta de:

• Una graderia (koilon o cavea), primer de fusta i més

tard de pedra.

• S’accedeix al teatre per dos passadissos (pàrodoi).

• A l’orquestra (on hi el cor) i a l’escena (per on entren i

surten els actors i on actuen) s’hi afegeix, posteriorment,

un pòrtic amb columnes (el proskénion).

Teatre d’Epidaure.

EL TEATRE D’EPIDAURE

1. Fitxa tècnica

• Títol: Teatre d’Epidaure.

• Autor: Policlet de Sició, anomenat el Jove.

• Cronologia: cap al 330 aC (segle IV aC).

• Estil: art grec clàssic.

• Localització: Epidaure, a l'Argòlida, al Peloponnès.

2. Descripció dels elements formals

L'esquema del teatre grec es basa en un pentàgon regular inscrit en el cercle de l'orquestra (2), la base del qual es correspon amb el mur del prosceni (4), un pòrtic d'ordre jònic, avui desaparegut, que se situa darrere de l'escena (3) que mesura 4 m d'alçada per 2 m de fondària.

L'orquestra (2), és un cercle de terra batuda de 20,30 m de diàmetre situat entre la càvea i l'escenari.

En ell hi evolucionava el cor durant les representacions i era on es feien els cants i les danses rituals. També hi havia l'altar del déu Dionís.

Les grades de la càvea (1), on hi ha els espectadors, presenten forma de semicercle.

La càvea es divideix en dotze parts que, radialment, convergeixen en el centre de l’orquestra.

En principi aquest teatre tenia 30 grades, però se’n van afegir 20 més, separades per un passadís.

L’aforament era d’uns 14.000 espectadors.

L' acústica d'aquest teatre és excepcional: des de la fila més allunyada es pot sentir perfectament el que es diu a l'escenari.

Els teatres grecs es construeixen aprofitant el vessant d'un turó per formar la càvea, les grades de la qual sovint eren tallades en la mateixa roca.

Aquesta disposició permetia una visibilitat perfecta de l'orquestra des de qualsevol punt de la càvea.Les dues parts més allunyades trenquen la línia harmònica semicircular i s’apropen a l’orquestra.

Curiosament, el teatre romà –hereu del grec- farà que la càvea no ultrapassi la semicircumferència.

L'escena està ornamentada amb dotze columnes dividides en dos grups separades per una zona central, que dóna entrada als actors.

Sovint el sostre de l'arquitectura figurada serveix d'escenari.

L'escena tenia un rudimentari mecanisme de teló per tal de permetre el canvi dels actors o dels decorats (pinake).

A l'inrevés dels telons actuals, sortia del terra i s'hi amagava a través d'unes obertures practicades al paviment situat davant de l'escenari.

El teatre d'Epidaure, a més, té uns murs laterals de contenció del terreny, necessaris per les seves grans dimensions.

3. Significat de l’obra.-Les celebracions en honor al déu Dionís van ser l’origen del teatre en el període arcaic.

Eren celebracions populars relacionades amb els cicles agraris, sobretot a la primavera i la tardor.Constituïen una manifestació festiva en què la dansa, els càntics i la disbauxa tenien un gran protagonisme juntament amb les cerimònies rituals i religioses. Així es va originar el teatre com a gènere literari i com a fenomen artístic.

-Els grecs no diferenciaven les celebracions socials o festives de les estrictament religioses.

Per això no és estrany trobar teatres en els mateixos llocs de culte, els santuaris.

Aquest és el cas d’Olímpia, de Delfos, de l’Acròpolis

d’Atenes..., que disposaven de teatres, on el poble es

reunia per homenatjar la divinitat i expressar les vivències

populars.

-A les primeres manifestacions teatrals el cor tenia el paper

principal de manera que el centre d’atenció era l’orquestra.

-A partir del s. V aC els actors van tenir de cada vegada més

importància.El seu espai, l’escena, pren cada cop més rellevància.

-El públic ocupa la part semicircular que envolta l’orquestra i

se situa al davant de l’escena, assegut en les seves

graderies, en l’espai obert, a la càvea.

-Epidaure era un centre termal important on es rendia culte al déu de la medicina, Asclepi.

El centre termal, a més d’altres edificacions de tipus esportiu i sanitari, tenia el seu teatre, la forma del qual va experimentar variacions al llarg del temps.

La darrera ampliació es va dur a terme a finals de l’època clàssica per tal de donar-li més amplada i cabuda.

La graderia inferior del teatre presenta una divisió de dotze espais que segueixen la línia dels radis de la circumferència de l’orquestra.La construcció posterior de la graderia superior fa que el teatre presenti el seu aspecte actual, amb un total de vint-i-dos espais gràcies a l’ampliació dels radis.

-Tot i ser un exemple tardà de teatre, Epidaure conserva tots els elements i les qualitats que tenien els teatres clàssics grecs. -De tots els teatres que avui dia encara es poden veure tant a la Grècia continental com a Sicília, Epidaure és el model més espaiós i ben conservat.

L’ALTAR DE ZEUS.1.Fitxa tècnica.•Títol: Altar de Zeus.•Autor: desconegut, tot i que pertany a l’escola de Pèrgam.•Cronologia: 188 aC aproximadament (segle II aC).•Estil: hel·lenístic.•Localització: Pergamonmuseum de Berlín.

2. Descripció dels elements formals.-Realitzat en marbre, l’Altar de Zeus de Pèrgam és una de les obres cabdal de l’arquitectura, però també de l’escultura, hel·lenística.-La seva estructura es fonamenta en un enorme podi massís (de set metres d’alt) amb una impressionant escala per salvar la formidable distància.-Els murs de càrrega del pòdium sostenen un plataforma on s’aixeca una columnata jònica en forma d’U. Aquestes sostenen un entaulament pla, decorat amb dues figures a banda i banda dels extrems de la U.-Tot i el domini de la línia recta pròpia de l’arquitectura arquitravada grega sorprèn la diferència de tamany entre un pòdium tant elevat i una columnata de reduïdes dimensions.

L’altar de Zeus. Pergamonmuseum, Berlín.

-Avui dia no es conserva tot l’altar. -Al museu de Berlín només se’n pot admirar la magnifica façana i a la mateixa Pèrgam (Bergama, Turquia) únicament hi resten els fonaments del temple.

-El temple sencer era una construcció de planta quadrada.-La façana que es conserva donava accés a un pati tancat a l’interior del qual hi havia l’altar dels sacrificis. -A més de l’escalinata, la part més admirada és l’impressionant fris exterior de les parets del pòdium.

-El conjunt escultòric representen, clarament, l’etapa hel·lenística de l’art grec.

El seu patetisme (de pathos = dolor) contrasta amb la serenor clàssica d’obres com el Discòbol.

Frisos de l’Altar de Zeus, de

Pèrgam. Pergamonmuseum. Berlín.

3. Significat de l’obra.-L’Altar de Pèrgam constitueix un precedent de l’arquitectura amb finalitats d’enaltiment polític de la polis de Pèrgam.-Eumenes II (197-159 aC), rei de la dinastia atàlida va fer aixecar aquest monument a Pèrgam, capital del seu regne, per commemorar les seves victòries a Pont i Bitínia. -L’altar es feia servir per al culte i servia de recordatori d’agraïment a Zeus, déu principal i pare de la resta de divinitats.-Hi ha una barreja de la religió i de la història en ser una ofrena als deus Zeus i Atenea i, a la vegada, una referència a la lluita dels atàlides contra els celtes que els van envair; exposat en l’enfrontament entre els déus i els gegants esculpida al grandiós fris.

La Gigantomàquia o la lluita entre els déus i els gegants és el tema principal d’aquest fris.

En el costat oriental del fris la deesa Atenea aixeca pels cabells el gegant Alcioneu perquè sap que aquest perdrà tota la força quan els peus deixin de tocar-li a terra (la seva mare era Gea, divinitat de la terra).Alcioneu lluita per escapar-se amb les seves ales, però Atenea el té ben agafat. Gea implora pietat a la deesa guerrera sortint dramàticament de la terra i allargant-li un braç, però és un gest inútil.

Zeus, amb una musculatura monumental, lluita, a l’esquerra d’Atenea, amb tres gegants.

Els rostres dels déus demostren serenitat clàssica mentre que els dels gegants tenen les cares descompostes.Els personatges semblen presa del furor, atacats d'histèria col·lectiva.

Tot és moviment exacerbat, brusc. Els vestits són representats com si fossin sacsejats per vents huracanats. Les teles formen dibuixos que ignoren l'estructura dels cossos que cobreixen, i se n'independitzen.L'art hel·lenístic assoleix amb aquesta obra el seu punt més barroc, més àlgid.

-Les cares interiors de l'altar eren ornades amb un fris de dimensions menors que relata la vida de Tèlef, el fundador mitològic de la nissaga atàlida. -Al sostre de la columnata també hi havia diverses figures: tritons, grius, lleons i cavalls.-La ciutat de Pèrgam va tenir un important paper a l’època hel·lenística.

-La seva biblioteca es comparava amb la d’Alexandria. Tenia una destacada producció científica i una important colecció artística.-La ciutat fou construïda quasi en la seva totalitat entre els segles III i II aC.

S’erigí al voltant de la muntanya, on hi havia el palau reial.En els vessants, els diferents santuaris i altars, la biblioteca, el teatre i l’àgora de la ciutat baixa.

oDurant l’època hel·lenística els altars monumentals van ser habituals. La filosofia estoica obligava a la construcció d’alguna edificació que demostrés respecte pels déus.

-La dinastia atàlida dels reis de Pèrgam es considerava hereva de l’Atenes clàssica.

2.2. L’escultura.-És la manifestació artística que reflecteix més clarament l’ideal de la civilització grega:

1. La importància de l’home com a centre de l’Univers i2. La recerca de la bellesa i de les proporcions.

El tema central és l’home. L’escultor observa la figura humana i intenta reproduir-la, però no la realitat, sinó l’ideal.Hi una búsqueda d’un model de bellesa, el cànon, les proporcions.

-Ens han arribat poques obres originals. Coneixem l’evolució de l’escultura grega gràcies a les còpies romanes, posteriors.-Els materials són el bronze i el marbre policromat (pintat) i estàtues d’or, ivori i materials preciosos (criselefantines) sobre base de fusta.

-L’escultura és exempta, amb volum i tractament total de la figura, defugint la frontalitat. Així mateix hi ha relleus escultòrics en els frontons –al timpà del temple- i els frisos.

2.2.1. Evolució escultòrica.2.2.1.1. Període arcaic (segle VII aC – inicis segle V aC)-L’estàtua grega característica del període arcaic és:

El Koúros, kurós o kuroi, figures masculines d’atletes; iLes Koré, figures femenines.

Segueixen el model egipci de frontalitat i rigidesa en les formes.Presenten els ulls ametllats, els cabells geomètrics, …

Es fa difícil conèixer les influències que reben els primers escultors grecs. Els contactes comercials faciliten l’arribada de les tendències orientals.

Kuroi d’Anavisos (525 aC); 1,94 m.

-L’esquema dels kouroi és fix: Un jove nu, ample d’espatlles i estret de cintura.Posició frontal, immòbil, amb una cama (l’esquerra) una mica avançada.Els peus fermats a la base.Els braços enganxats als costats.Les mans tancades o, algun cop, obertes i tocant les cames.La figura presenta diferents eixos:

Vertical, que la divideix en dos. Horitzontals; clavícula, pectorals, el melic, els genolls.

Repetició de formes: La línia de la cella segueix la parpella.

El cabell és ondulat i simètric. Els rostres somriuen satisfets intemporalment. La forma d’U dels muscles pectorals es repeteix en els

genolls i la V de la divisió del tors, en els colzes.

-Significat i funció:oNo fan referència a una persona concreta oEls cossos s’ofereixen a la contemplació desinteressada

de qui no amaga res ni necessita vèncer cap resistència. oL’estàtua busca ser un objecte bonic per si mateix.oEls grecs feien kurois amb tres finalitats diferents:

a.La representació d’un Déu,

b.com a una icona dedicada a un Déu i/o

c.en memòria d’un home, col·locat sobre la tomba.

Kore del peplum (530 aC); 1,20 m

-Les figures de les Kore o Korai tenen també un patró:

•Porten llargues trenes que cauen per sobre les espatlles.•Els braços estan enganxats al cos, tot i que, o bé en presenten un endavant, realitzant l’ofrena a la divinitat; o bé el braç està doblegat sobre el pit en actitud de súplica o agraïment.•A vegades, amb la mà lliure es recullen lleugerament el vestit, cosa que permet a l’escultor crear un joc de plecs.•El vestit és la túnica jònica (jiton), lleugera, de molts plecs, enriquida amb tons grocs, vermells, blaus, verds...

•Són més petites que els Kuroi i no respecten les proporcions naturals.•Majoritàriament són ofrenes votives, com les de l’Acròpolis d’Atenes (S. VI aC).

Moscòfor

Dama d’Auxerre

2.2.1.2. Període protoclàssic o de transició (estil sever) (480-460 aC).-Es trenca la rigidesa de la composició i es busca la naturalitat de les formes.-Hi ha una captació del moviment, una explotació de les emocions.-Els relleus dels frontons del Temple d’Afaia a Egina (490-480 aC) i els del Temple de Zeus a Olímpia en són una mostra representativa.

El baix relleu del Tron Ludovisi (450 aC) (Museu Nacional Romà) representen el naixement d’Afrodita.

El tractament dels plecs del seu vestit i les transparències anticipen el classicisme.

-De les figures exemptes, de bronze, destaca l’Auriga de Delfos (475-460 aC).

És el fragment d’un conjunt votiu de cavall, carro i conductor (auriga), trobat al Santuari d’Apol·lo, a Delfos.L'Auriga és una figura masculina d'una alçada d' 1,80 m, representada en una postura rígida, gairebé encarcarada.Va descalç i duu una túnica cenyida per una corretja i lligada per una banda que passa per les espatlles i el coll. Els plecs de la roba que li arriba fins als peus són d'una gran senzillesa, accentuant la sensació de serenor.

L'energia i l'agilitat que calen per triomfar a la cursa, ara estan refrenats.El seu esguard, dirigit a la llunyania, és fix. Els ulls, que encara conserven les seves incrustacions d'ònix i de pasta

blanca, ens sorprenen per la vida intensa que confereixen a l'estàtua majestuosa. La diadema del vencedor li cenyeix el front. Els braços, tot i que ha desaparegut l'avantbraç esquerre, s'estiren endavant tot subjectant les regnes.

-L’estàtua fou dedicada per Polizel, tirà de la ciutat siciliana de Gela, per commemorar la seva victòria en la cursa de carros celebrada en els Jocs Pítics del 478-474 aC.

2.2.1.3. Primer classicisme (460-400 aC).-La segona meitat del segle V aC és l’època d’esplendor d’Atenes.

És el govern de Pericles, centre polític, cultural i artístic de l’Hèl·lade.Les tres grans figures són Miró, Policlet i Fídies.

-Quines són les característiques de l’escultura del període clàssic?

a.Proporció: Policlet va ser el teòric de la proporció amb els escrits que va fer sobre els canons (proporció matemàtica entre les parts del cos).b.Escultura equilibrada en l'expressió. Fidies es qui ho representa millor. c.Té dinamisme. Moviment (com per exemple el Discòbol de Miró).

d. Flexibilitat en la representació anatòmica del cos. Alternança de músculs tensos amb d'altres relaxats. Contrapposto (cames).

e. Eviten la simetria, a diferència de l‘escultura arcaica. Pèrdua de frontalitat.

f. Transparència als vestits de dones, els homes es representen nus.

g. El material és el marbre o el bronze.h. Naturalisme, intent de fer expressar actituds naturals

al cos. Braços desenganxats, lliures.

MIRÓ-És l’escultor més vell dels artistes del període clàssic.-Estudia el moviment de les figures i aconsegueix plasmar el

rhytmos.-La seva obra més coneguda és el Discòbol.

EL DISCÒBOL

1.Fitxa tècnica.a. Títol: El Discòbolb. Autor: Miróc. Cronologia: 450 aC

(aprox.)d. Estil: grec clàssice. Mesures: 1,53 m

d’alçadaf. Localització: Museu

Nacional delle Terme (Roma)

2.Descripció dels elements formals.-El Discòbol esta realitzat en marbre (còpia romana). En bronze (l’original).-La tècnica és la talla amb el marbre i la fosa amb el bronze.-És una escultura de tipus exempta i dempeus.-És una figura pensada per ser contemplada en un pla frontal. La visió lateral o posterior dificulta el seu reconeixement.-Representa el fugaç moment en què l’atleta agafa impuls per llançar el disc.

És més una impressió de moviment que la posició real dels atletes llançadors de disc.El cos descriu una “S” que va des del cap fins al peu, una mica aixecat del terra.Els braços fan la forma d’un arc en tensió. Rhytmos.

-El braç està en el moment més alt del moviment. Mentalment ens obliga a acabar el gest de l’atleta.-La composició de la figura és equilibrada:

•El braç aixecat fa de contrapès amb la cama sobre la qual es recolza l’altre braç.•El cos marca tots els músculs en moviment. Formen part de l’expressivitat de l’obra.•Composició que combina triangles i línies corbes.

•El costat dret del Discòbol és llis i tancat (en el seu moviment), definit per una corba continua.•El costat esquerra, per contra, és angular i obert, en ziga-zaga.•Miró volia evitar la simetria dels kurois, però no escapa al somriure esteriotipat de les escultures arcaiques.

El rostre de l’atleta presenta una calma inexpressiva, més idealista que real.

L’objectiu és representar l’atleta dels jocs, no un atleta concret.

Els cabells del personatge són un casc de rínxols que no es diferencien els uns dels altres.

•L’escultura original en bronze no tenia la columna junt el cos de l’atleta. El seu pes feia que s’aguantés sense afegits. La còpia de marbre oscil·lava cap endarrera i per aquest motiu hi ha el suport afegit.

3. Significat de l’obra.-El Discòbol s’inscriu dins del classicisme inicial i per això encara mostra elements del període arcaic: cap, somriure i cabells. -Hi ha influències de la primera època també en l’anatomia, tot i que el cos respecta el cànon de Policlet. -El Discòbol representà un gran avanç en l’estudi del moviment, la tensió muscular i la integració de la figura en l’espai.-Representa un jove atleta en la seva plenitud física. És l’ideal atlètic de l’època.-És el moment decisiu d’un llançament de disc, quan es dóna el màxim desequilibri del cos. Un instant fugaç en que l’atleta es disposa a iniciar el gir per llançar. Aquesta posició fou considerada aleshores com un gran avanç en la tècnica escultòrica.

-Miró va viure en l'època de màxim esplendor d’Atenes, quan la ciutat dirigia l’aliança militar de la Lliga de Delos per aturar l’amenaça dels perses. -Treballà en la decoració de l’Acròpolis. La ciutat gastava molts diners en obres que li donaven prestigi.

oVan fer-se moltes escultures, en homenatge als vencedors dels jocs atlètics. oNo buscaven assemblar-se a la persona, ja que els escultors volien plasmar la bellesa ideal, l’home perfecte.

-Miró fou un escultor i bronzista de gran prestigi. Les fonts el recorden per la varietat de la seva obra, pel seu empeny en reproduir la realitat i per la seva preocupació per la simetria. Li censuren el desinterès per reflectir les emocions i la seva obsessió pel detalls superficials.

Tot plegat no desmereix la seva obra, tant feia animals, com una vaca per l’Acròpolis d’Atenes, com grups escultòrics, com figures exemptes.

POLICLET-És el màxim exponent de la simetria i del cànon, establint els principis bàsics de la bellesa escultòrica.

•Cànon: totes les parts del cos guarden una relació correcta amb les altres parts i, cadascuna, té també una relació matemàtica i geomètrica amb el conjunt. •El cap és la setena part del cos. El rostre està dividit en tres parts iguals: el front, el nas i el mentó.•Trenca la simetria amb el “contrapposto”

-El Dorifor (450 aC) és l’expressió del cànon de Policlet i del seu trencament amb la simetria –el contrapposto-.

EL DIADÚMENOS1.Fitxa tècnica

a. Títol: Diadúmenosb. Autor: Policletc. Cronologia: 430 aC (aprox.)d. Estil: grec clàssice. Mesures: 1,95 m d’alçada.f. Localització: Museu Arqueològic Nacional d’Atenes

(Grècia)2.Descripció dels elements formals

• Escultura exempta, originalment realitzada de bronze, la còpia romana és de marbre.

• La tècnica de treball és, segurament, la de fosa -pel bronze original- i la talla per la còpia romana.

•L’obra ens mostra una moderació en la duresa muscular i una certa ondulació del cos, tot i que el rostre és inexpressiu.•La matemàtica és present en el conjunt de l’obra:

El cap és una setena part del cos.El rostre està dividit en tres parts iguals: el front, el nas i la distància d'aquest al mentó.El peu és tres vegades el palmell de la mà.Del peu al genoll mesura sis pams; del genoll al centre de l'abdomen, 6 pams.L'arc toràcic i el plec engonal són parts d'un mateix cercle.

•La imatge és una figura aillada.•La seva composició és frontal, amb els braços de la figura aixecats.•El cos està tranquil però al mateix temps no està quiet, donat que les cames sembla que balancegin.

La figura es recolza sobre la cama dreta al mateix temps que amb l’esquerra toca el terra amb la punta dels peus.Aquest recurs dóna una major profunditat a l’escultura i una més grn sensació de moviment.

•El cap presenta una suau inclinació i sembla que mira al terra, manifestació d’una dolçor que dóna un cert grau d’espiritualitat a la figura.•El cos presenta una important curvatura que li dóna un dinamisme contingut, a partir del contrapposto accentuant-se les línies de separació dels braços, cames, pectorals, cintura i plec inguinal.

3. Significat de l’obra.-El Diadúmenos representa un atleta grec, o el Déu Apol·lo, cenyint-se al cap la cinta de la victòria.

Aquest és el motiu que dóna nom a l’obra: Diadúmenos, «el que cenyeix y descenyeix», que deriva de la paraula grega diadeo, «cenyidor o ben cenyit».L’autor, Policlet, ens el presenta encara nu, amb els braços aixecats en acció de lligar-se la cinta al cap.

-Policlet va fer amb el Diadúmenos una obra de maduresa escultòrica.

•Influenciat per la rivalitat amb Fídies dóna a la figura un caràcter més espiritual, abandonant una cert fredor geomètrica d’obres com el Dorifor.•El seu treball influeix els autors del segle IV aC com Praxíteles, Lisip i Scopes, en els aspectes de la serenor i l’equilibri de les figures.

2.2.1.4. Segon Classicisme (400-323 aC)-Al segle IV aC s’accentua la tendència al classicisme i es dóna més importància a l’expressió i el moviment, alhora que apareix el retrat individualitzat.-Un dels artistes més destacats del s. IV aC és Praxíteles:

oDóna forma a una concepció postclàssica dels déus, representant-los jugant i gaudint de la vida quotidiana, molt allunyats de la severitat i el sentit majestuós de Fídies.oÉs característica la manera de disposar la figura, que concentra tot el pes en una cama i flexiona l’altra, cosa que produeix la sinuositat al maluc que es coneix com la corba praxiteliana.oVa introduir les figures de deeses completament nues (Venus de Cnidos).

PRAXÍTELES.-Realitza la major part de les obres com encàrrecs particulars grecs, de l'Àsia Menor i del Peloponès, bé que treballà quasi sempre a Atenes. -Se li atribueixen més d'una quarantena d'obres, algunes conegudes per còpies romanes.-Artista de l’elegància i la sensualitat, de l'oci plaent, de la mirada perduda en el somni, del somriure vague. -És l'escultor de la gràcia jovenívola: rostres il·luminats per un lleu somriure idealitzat, gràcil silueta -lleugerament corbada- dels cossos (la corba praxiteliana). -Les seves formes mòrbides i toves contrasten amb el sobri modelat de Fídies.-El seu sfumatto contribueix a l'expressió vaga i somniadora.

-Dóna a les seves obres un ritme contingut i delicat, evitant les línies dures: formes arrodonides, postura indolent, sensual abandonament, optimista malenconia...

-El seu art té una gran força de sentiment que impregna les seves obres de nostàlgia i de quietisme contemplatiu.

Hermes i Dionís infant.

1. Fitxa Tècnica• Títol: Hermes i Dionís infant• Autor: Praxíteles• Cronologia: 343 aC.• Estil:escultura grega del període clàssic (2a etapa)• Mesures: 2,15 m d’alçada• Localització: Museu Arqueològic d’Olímpia. Grècia.

2. Descripció dels elements formals.

-Pèrdua de tensió per la corba del maluc i el to delicat de la figura.

La intensa curvatura del maluc es compensa intensificant el suport en el costat contrari.La superfície està polida molt delicadament.L’expressió és nostàlgica, vaga, somiadora, ...La lànguidesa postura en "S", característica de l’autor.

La figura es tanca en un sistema narratiu autosuficient, com si no tingués res a veure amb l’espectador.La disposició de la figura mira cap al nen déu Dionís, amb un moviment cap endavant.

3. Significat i funció:

-És una obra escultòrica exempta que representa Hermes. Hermes, missatger dels Déus, acull en els seus braços Dionís, déu del vi, a qui mostra un gotim de raïm

-El braç dret, avui desaparegut, duia a la mà un gotim de raïm, mentre que amb l’esquerre sosté el déu Dionís.

-L’obra mostra la relació de tendresa que s’estableix entre un adult i un nen.

-Naturalisme individualista que valora l’anècdota, la narració, l’emoció trencant l’equilibri del segle V aC.

-La gràcil nuesa de les figures, la malenconia dels seus rostres són inspirats en un ideal de bellesa jove.

•L'escultor ens presenta els Déus sota unes fesomies totalment humanitzades.•L’ideal de bellesa masculina -l’atleta- que representa els valors de la polis clàssica (del segle V aC) és substituït per un ideal de bellesa efeminada en la qual els valors de l’art i el pensament són més importants que els triomfs atlètics. •S’hi reflecteixen els ensenyaments de l' idealisme platònic, que a la segona meitat del segle IV aC es desenvolupa a Atenes.

-Hi ha una tendència al barroquisme de les figures.•Es perden els cànons i es comença trencar l’equilibri, les proporcions, …

-En paral·lel, la societat grega viu en el segle IV aC una crisi:

Les Guerres del Peloponès (432 aC-404 aC) enfonsen l’economia i els valors de les polis gregues enfrontades a finals del segle V aC.

Perduda l’hegemonia d’Atenes, el seu model democràtic és substituit per un govern oligàrquic –imposat pels seus rivals i vencedors en les guerres del Peloponès, els espartans.L’art recull aquesta melanconia i el dramatisme expressiu d’una època que s’acaba per donar pas a un nou període marcat per l’exageració i la manifestació del poder.

LISIP:•Artista de l’escola de Sició (especialitzada en bronzes d’atletes pel Santuari d’Olímpia).•De la mateixa manera que Praxíteles i Scopes recull la influència de Policlet i li dóna un tractament personal.•Escultor d’Alexandre Magne va introduir un cànon més estilitzat (un cos proporcionat a partir de vuit caps) i fou precursor del retrat.•Una de les seves obres més destacades –d’entre les 1.500 que sembla que va realitzar- és l’Apoxiomenus (325 aC) (Museus Vaticans, Roma).

Ens presenta la figura d’un atleta en el moment final del seu esforç, traient-se l’excès d’oli, la suor, la pols de l’estadi amb un estrígil.

-Lisip trenca el joc de pesos i contrapesos:

L’atleta es recolza damunt de la seva cama dreta i el seu braç actiu també és el dret. El cànon de Policlet exigia que fos el braç esquerra.El cap s’inclina lleugerament cap a l’esquerra des d’un coll que està girat cap a la dreta.Les proporcions del cos s’han allargat, fins a un total de vuit caps.El cos de la figura vibra i sembla alleugerir-se, fins hi tot amb els dos peus enganxats al terra.

Apoxiomenus

2.2.1.5. El període hel·lenístic (finals segle IV aC - segle I aC).-No hi ha un trencament estilític amb el passat, sinó una diversitat estilística.

A l’Àtica perdura el classicisme (Afrodita de Melos)A les illes gregues i a les polis d’Àsia Menor predomina un major barroquisme i una certa tendència a la teatralitat i a la complicació escènica.

-Es manté l’interès per l'anatomia dels cossos fins al punt d’arribar a delimitar cada un dels músculs.

oEs produeixen enèrgics efectes de clarobscur. oEls relleus fan ús de la perspectiva en els seus fons.

-Hi ha tres tendències que distingeixen l'escultura d'aquesta època:

a.Naturalisme; les figures es caracteritzen per l'edat i per l'estat emocional.

b. Especialització en temes i sentiments, al·legòrics i/o quotidians.

c. Les idees es representen per mitjà de personificacions.-En contra de la imatge de distorsió i escenes

sobrecarregades hi ha interès per crear figures belles des de tots els punts de vista, • Es busca que l'espectador se sentís atret per totes les

parts de l’escultura. • El nou naturalisme insisteix que l’escenografia final

havia de tenir una motivació racional i no podia ser només una distorsió arbitrària.

-La temàtica també es diversifica: Les afrodites o les Venus; representades amb dignitat

(la Venus de Milo); grandiositat majestuosa i serenitat en els seus rostres… per passar a tenir actituds més

eròtiques o quotidianes –rentant-se- com la Venus Calipígia.

Venus de Milo (finals S. II aC)

Representació de l'Amor:

Des del pur i innocent (Eros i Psiquis), fins al morbós i sexual (Hermafrodita lluitant amb el sàtir)

Venus Calipígia

Eros i psiquis

Els sàtirs: com el Faune Barberini, admirable interpretació del cos en repòs dormint la borratxera.

Faune Barberini

Temes de gènere; estàtues de nens (El nen de l’espina, El nen de l'oca), i personatges grotescos i deformes.

Laocoont i els seus fills.

1. Fitxa tècnica.a. Títol: Laocoont i

els seus fillsb. Autor:

Agesandros (pare), Polidor i Atenodor (fills) de Rodes.

c. Cronologia: Segle II aC

d. Estil: Grec hel·lenístic.

e. Mesures: 2,42 m (alt)

f. Localització: pati dels Belvedere dels Museus Vaticans (Roma).

2. Descripció dels elements formals.-Escultura de grup, exempta, de marbre.-Tècnica de la talla del marbre.-La composició es defineix a partir d'una piràmide i d'una

diagonal que travessa tota l'escultura. • La piràmide la formen les tres figures, amb el cap de

Laocoont al vèrtex.• La diagonal la generen el braç dret i la cama esquerra

de Laocoont. Les tres figures queden unides per les serps, que

estrenyen els cossos musculosos Hi ha un tractament de tots els personatges com a

adults, ja que les anatomies dels nens són com la del pare, però a escala reduïda.

-Els artistes es concentren en resoldre els problemes tècnics de la composició i a generar sensacions a l’espectador.

-Les tres figures són representades en una lluita brutal per la seva vida en què cada múscul és en tensió per tal d'escapar-se de l'abraçada mortal.

-EI dramatisme s'accentua amb detalls com ara la boca oberta de Laocoont i les arrugues de dolor de la seva cara, com també les expressions llastimoses dels fills, el més gran dels quals mira el pare per demanar-li ajuda.

-EI moviment dels cossos és brutal.Hi ha una volguda agitació dramàtica de l’escena.

•No tenen cap possibilitat d'escapar-se però lluíten fins al final de les serps que els tenen presos.

-EI volum dels músculs i els ulls enfonsats, creen uns efectes de clarobscur que disparen l'emotivitat de l'escena.

Hi ha zones que queden ombrejades i contrasten amb les zones més brillants.Serveix per què les figures expressin el seu pathos o dolor, a partir de les arruges del front, la boca oberta, ... recursos tots ells llunys dels cànons clàssics.

3. Significat de l’obra.

-El tema que exposa l’obra Laocoont i els seus fills és mitològic:

•És la història del sacerdot del temple de Neptú a Troia que va voler avisar als seus conciutadans del perill d’entrar el cavall que els grecs havien deixat a les portes de la ciutat.

•Els Déus, enfadats pel desafiament, van enviar dues serps que van deborar Laocoont i els seus dos fills.

-La funció del grup escultòric és purament decorativa.

•La còpia romana va formar per del palau de l’Emperador Neró, la Domus Aurea.

•A l’època hel·lenística els rics pagaven molts diners per un original o una còpia d’una escultura o una pintura. L’artista esdevé un personatge de prestigi social i cultural.

-Laocoont i els seus fills és una obra representativa de l'escola de Rodes i de l'escultura hel.lenística per l'èmfasi en el moviment, per la seva monumentalitat i pel pathos dels protagonistes.

•Conserva trets de l'època clàssica: la posició frontal del grup, l'aplicació del cànon d'home madur en els infants (10/2) ...

•L'obra és d'una gran espectacularitat dramàtica, fins al punt que se la considera expressió universal del dolor.

-En l’efectisme dramàtic, hi té molt a veure la disposició teatral, fictícia, dels personatges; les posicions retorçades fins al paroxisme; la tremenda força expressiva de l’anatomia –explosiva pel seu vigor-, i l'efectisme gestual del mateix Laocoont i dels seus fills.

-En relació al context històric cal indicar que l’obra s’enmarca de ple en l’època hel·lenística (segles IV-I aC).

•Expansió territorial amb Alexandre el Gran que conquereix tot l’Orient, des d’Egipte fins a l’Índia.

•Després de la mort d'Alexandre el Gran (323 aC), les monarquies i les ciutats de l'Imperi van entrar en mútua competència política, econòmica i cultural.

-Grècia s'havia expandit pel Mediterrani occidental i havia exercit la seva influència sobre les colònies; però no havia rebut cap influència significativa de les cultures que s’anaven trobant per la diferència amb la cultura i els coneixements dels grecs.

-L'expansió cap a Orient fa que Grècia descobreixi alguns elements orientals:

•La monumentalitat, típica d'Orient, de la qual en són bons exemples el colós de Rodes o l'altar de Zeus a Pèrgam.-L'individualisme de la creació artística va anar desapareixent per donar pas als tallers, que rebien encàrrecs de particulars i del govern de les ciutats. Escoles d'Alexandria, Rodes i Pèrgam . -És en aquest període d’ebullició plàstica que Grècia va ser sotmesa per l'Imperi Romà. •La cultura romana va incorporar tots els coneixements dels grecs per mitjà de la compra d'obres originals, l'elaboració de còpies, la contractació d'escultors grecs i, fins i tot, la seva adquisició com a esclaus.-L’obra Laocoont i els seus fills és l'escultura més important de l'escola de Rodes, destacada durant el període hel·lenístic i que va produir obres emblemàtiques, com la Victòria de Samotràcia.

-L'art hel·lenístic, caracteritzat per la seva teatralitat a l'hora d'expressar les accions i la seva preferència pel moviment i per la grandiositat, influí en obres de l'art romà, com el Rapte de Proserpina.

Els romans eren uns apassionats de l'escultura grega, fins al punt que molts emperadors romans són representats com a déus o herois grecs.

-Poques obres de la història de l'art han tingut tanta transcendència com aquesta.

Redescoberta en una vinya, a Roma, el 1506, va generar un moviment d'admiració unànime i va influir sobre tots els artistes romans de l'època i sobre tots els artistes que han passat per Roma fins a l'actualitat.

Es va considerar que era la culminació de l’art grec que contrastava amb la concepció d'harmonia i d'equilibri que s'havia tingut fins aleshores de l'escultura grega.

Un dels grans artistes a qui l'escultura va causar una profunda impressió és Miquel Àngel. L’obra marcarà l’evolució escultòrica de l’artista florentí en la seva maduresa.

Impressionat per l’excel·lent composició i la força del moviment i la seva ràbia continguda, l’expressió de dolor dels rostres i sobretot, pels aguts contrastos entre la llum i les ombres.