Èsquil

- Autor amb unes característiques determinades creador de la tragèdia.

- Va néixer entre el 525 i 524aC a Eleusis, poble prop d’Atenes, i va morir el 456aC a

Gela (Sicília). Era fill del terratinent Euforion. A Eleusis es celebraven els famosos

misteris (es consagraven a Demèter per afavorir la collita).

- El van acusar d’impietat per divulgar el secret dels misteris en les seves obres i va

haver de marxar a Sicília.

- Va formar part de la generació de la democràcia d’Atenes > reforma constitucional

(508aC). Atenes va esdevenir el centre del món grec i Grècia fou l’ama del Mediterrani.

- Fou un soldat que participà en les guerres contra els perses. Entre el 499 i el 494aC es

va produir una revolta a les ciutats per tal d’expulsar als perses. Al 490aC el rei Darios

va envair Grècia per annexionar ciutats de parla grega a l’imperi persa. Van envair el

nord i les ciutats gregues es van unir per plantar cara als enemics. Al mateix any es va

produir la batalla, en la qual Èsquil va participar, que suposà la primera victòria dels

grecs sobre els perses. Però Grècia no estava unida. D’una banda, hi havia la Lliga de

Delos (Atenes) i de l’altre, la Lliga del Peloponès.

- Èsquil va veure el moment gloriós de la victòria dels grecs sobre els perses. Al 490aC

ja era dramaturg perquè l’any 500aC va participar en un concurs amb 24-25 anys.

- Temístocles gran general de l’exèrcit grec que al 482aC fou el responsable de

construir una gran flota que va salvar als grecs de perdre la Segona Guerra Mèdica

(Èsquil va participar en aquesta guerra). Al 480aC es va produir la segona invasió dels

perses en món grec. Xerxes (fill de Darios) va envair tota Grècia però Temístocles va

aconseguir derrotar als perses a Salamina. Aquest fet va provocar un esclat d’eufòria

de tot el món grec ja que a partir d’aquest moment eren els amos del Mediterrani.

- s.VaC > època d’esplendor d’Atenes.

- 478 aC > es va formar la Lliga de Delos liderada per Atenes per posar fre a Esparta

que era l’enemic d’Atenes i aquest va crear la Lliga del Peloponès Guerra del

Peloponès quan Èsquil ja era mort. La primera guerra va durar 15 anys (període

d’inestabilitat). Va intentar crear un imperi grec que va fracassar perquè no s’entenien

entre ells. Per això, és admirable que un país tan dividit fes un molt bona cultura. La

inestabilitat feia que es creessin obres d’art.

- Èsquil va crear una obra a Salamina que és la més antiga que es conserva “Els

perses”. Obra que retrata el dolor que provoca la guerra, no mostra l’eufòria sinó el

dolor.

- Temístocles acusat de ser confident dels espartans, acusat d’ostracisme (traïció al país

i l’obliguen a abandonar-lo). Va haver de trair la pàtria i va ser desterrat. Èsquil també

va marxar per la incomprensió de la seva terra vers ells.

- El primer triomf en un concurs es va produir l’any 484aC on el dramaturg es va

convertir en un autor d’èxit amb 40 anys. Va guanyar 13 vegades el primer premi.

Presentant obres seves després de mort 28 victòries.

- Al 476aC va fer el primer viatge a Sicília. Cridat pel tirà de Sicília Hieró per crear obres

d’art “Les dones de l’Etna”. Al 473aC torna a Atenes i representa “Els perses”. El

coregos fou Pericles. Al 486aC participà en un concurs que va guanyar Sòfocles. Èsquil

va trobar un autor + jove que ell i el superava. Sòfocles > gran rival d’Èsquil.

- Al 462aC va triomfar amb una trilogia dedicada a Tebes “Els set contra Tebes”,

“Èdip”, “Laios”.

- Al 458aC va crear la seva obra mestre “L’Orestíada”. Amagat del seu paí va marxar a

Sicília on va morir a Gela. La seva tomba va esdevenir un lloc de peregrinació gran

poeta i creador de la tragèdia.

- Va crear una nissaga de dramaturgs que van seguir els seus passos dins el s.IVaC. Un

fill de la seva germana, Filocles va compatir amb Sòfocles. Un fill de Filocles,

Astimados II va tenir un gran èxit l’any 472aC amb “Els del Partenó” i se li va concedir

el privilegi d’una escultura en un teatre que posteriorment van treure.

Obra:

- Va fer entre 70 i 90 obres de les quals se’n conserven 7 obres senceres (es van copiar

en època d’Adrià s.IId.C, en època romana, per motius literaris i escolars pels temes

que tractaven no per la qualitat) i entre 470 i 500 fragments.

- Dels fragments destaca la forta influència a bacus (Dionís). Èsquil creu en els déus de

manera absoluta.

- L’obra més antiga “Les suplicants” > segons G.Murray > 490-500aC perquè és una

obra arcaica, però altres fonts la daten del 460aC pel vocabulari. Posen en dubte que el

“Prometeu encadenat” sigui d’Èsquil perquè es desconeix la data de composició i és

una obra clarament religiosa (monoteisme). “Els perses” fou representada per primer

cop el 472aC i és la tragèdia més antiga amb argument històric. “Els set contra Tebes”

data entre el 468 i el 465aC i formava part d’una trilogia. Els arguments de les obres es

repetien, després aquest argument l’utilitza Sòfocles a “Èdip rei”.

- Va ser el veritable creador de la tragèdia com a gènere literari i escènica. Perquè va fer

aparèixer x primer cop el segon actor restringint el paper del cor. Va ser determinant

per la posada en escena perquè les representacions perdessin el caràcter ritual que

tenien i es convertissin en espectacle. L’esforç es va veure recompensat quan va

escriure “L’Orestíada”.

- “Les Coreofores”, “Agamennom”, “L’Orestíada”, “Les suplicants”, “Prometeu

encadenat”, “Els perses”, “El set contra Tebes”

- “Els perses” (persai). Tragèdia que ocupava el segon lloc de la trilogia formada per:

“Fimeu de Tràcia”, “Perses” (única que es conserva) i “Glauc de Pòtnia” més un drama

satíric dedicat a Prometeu. Obra representada a Atenes l’any 472 aC i va obtenir el

primer premi. Fou un esdeveniment històric, ja que explicava la derrota de la segona

expedició dels perses contra Grècia per mar a Salamina i per terra a Platea. Els

personatges que hi intervenen són Atosa (reina de Pèrsia), un missatger, l’espectre del

rei Darius i Xerxes (fill d’Atosa i Darius). El cor està format per un grup d’ancians

perses. Es tracta d’una obra enginyosa on es glorifica als grecs mostrant el dolor dels

perses perquè Xerxes ha caigut en la “hibris” (s’ha cregut déu). L’obra no té pròleg i

comença amb unes paraules del corifeu dialogant amb el cor. A la cort de Susa (capital

persa) hi ha tranquil·litat i estan esperant notícies de la batalla. L’escena té lloc al túmul

de la tomba de Darius. El cor està inquiet perquè no hi ha noticies de la batalla. La

reina parla amb el cor dient que ha tingut un somni premonitori i quan l’explica arriba el

missatger (segon actor) que diu que l’exèrcit ha estat derrotat a la batalla naval perquè

l’enemic era astut però Xerxes no ha mort i ha aconseguit fugir. Apareix el cor que es

lamenta de la sort de la pàtria i de la derrota de la reialesa. Es pot treure una lectura de

superioritat dels grecs (assemblees) sobre la tirania persa. Atosa ofereix ofrena

funerària. Cor ancians (savis) invoquen a Darius, s’invoquen forces infernals. Al tercer

episodi, el cor fa un cant obsessiu (ritual) i apareix l’esperit de Darius el qual Atosa

explica la derrota. Aquest es mostra desconsolat per la derrota i recorda que el seu

imperi no havia tingut fre. Prediu que serà la primera derrota de moltes que vindran

perquè Xerxes prendrà decisions que portaran al país al desastre. El cor recorda temps

feliços dels perses que tenien un país guanyador. I apareix Xerxes i explica

dramàticament moments de la batalla i comenta l’heroisme dels grecs. Èxode > lament

fúnebre (treno) compartit per Xerxes i el cor. L’argument és força arcaic perquè casi no

té trama 2 o 3 diàlegs juxtaposats, no té pròleg i no hi ha tercer actor. Paper del cor

té un pes molt important en el desenvolupament de l’obra. Tensió dramàtica primers

versos mostra que alguna cosa no va bé, incitant a l’espectador a seguir l’obra (somni

d’Atosa). Escena situada a Pèrsia (element exòtic) retrat d’allò que no es coneix

respon a l’exigència de glorificar als grecs. Narració de l’obra recau en el missatger que

ho sap tot. Elimina el caràcter immediat d’espaitemps x mostra la batalla com a fet

universal derrota(dolor)-victòria(ànim). Utilitza artifici que es fer aparèixer un mort

tensió ambiental responent al cor i expressa el sentit profund de la tragèdia. Mostra

estructura arquetípica d’una tragèdia: Koros (sacietat,poder), Hybris (desmesura,

comparació amb els déus), Ate (calamitat duta pels déus). La història de Xerxes és la

història d’un ésser humà que vol ser quelcom més que humà i com els déus (grecs)

l’han condemnat a la derrota i l’acusen d’impietat. Es pot fer una lectura política

d’aquesta obra ja que els perses no són creients i no formen part del govern de

l’estructura de l’Hèl·lade. I també nacionalista demostrat amb frases del cor o dels

personatges. Obra nacionalista demostrat amb frases del cor o dels personatges.

- “Les suplicants” . Primera part de la trilogia que seguia amb “Els egipcis” i “Les

danaides” (queden fragments) i un drama satíric “Amimone”. Peça difícil ubicació

(~490aC) 1ª producció d’Èsquil. Però es creu que pot ser d’ entre 466-453aC final

trajectòria d’Èsquil després d’”Els set contra Tebes” i abans de “L’Orestíada”. Escena

popular que explica la llegenda de les danaides. Cantata lirico-mímica perquè en

escena hi ha 150 persones: 50 suplicants, 50 criades i 50 fills d’Egipte. Obra més

cantada que parlada. Història de Ió, llinatge d’Heracles. Ió filla d’Ínac i d’una

sacerdotessa d’Hera a Argos (Mèlia). Zeus va posar els ulls en Ió i la volia seduir. Hera

la va transformar en vaca i Zeus es va convertir en brau. Hera li va posar un gos que

tenia 1000 ulls per vigilar-la, Argos. Però Zeus fart de la vigilància envià a Hermes per

matar a Argos. Hera davant d’aquesta situació va enviar un núvol de tàvecs per

molestar a Ió. Aquesta va fugir corrents fins que va se acollida a Egipte i va poder

donar a llum el fill de Zeus, Èpafos d’on descendeixen els reis d’Egipte. Besnéts

d’Èpafos van ser Danaos i Egyptos que van tenir el primer 50 filles i el segon 50 fills.

Els egipcis pretenien casar-se amb les danaides però aquestes no volien. 50 danaides-

suplicants fugen d’Egipte i van a Argos. Danaos construeix un vaixell amb 50 places

per anar a Argos on demanen al rei Pelasgos refugi. El rei diu que la seva decissió

l’haurà de prendre amb el poble perquè la presència de les danaides provocaria una

guerra del seu poble amb els egipcis. L’obra comença amb l’arribada de les suplicants

a Argos i en el moment en que Pelasgos consulta amb el poble. Finalment les acollen

però els egipcis les van a buscar. Les danaides per evitar una guerra cedeixen i es

casen amb els egipcis. Durant la nit de noses 48 dones maten a 48 egipcis, menys 2,

Hipermestre que es casa amb Linceu d’on sorgiran els reis d’Argos. La tragèdia mostra

el moment del desembarcament de les danaides i acaba quan arriben els egipcis. Els

personatges que intervenen són: el cor (suplicants), Danaos, Pelasgos, Herald que

anuncia l’arribada dels egipcis, fills d’Egipte (figurants) i 50 donzelles de les danaides.

L’escena té lloc a la platja sorra de l’orquestra amb un altar al fons. No hi ha pròleg,

parados danaides invoquen a Zeus, demanen protecció i estan disposades a morir

abans de casar-se a la força. En el primer episodi, Pelasgos que rep a les suplicants,

pregunta qui són i d’on venen i es mostra indecís per tal d’evitar la guerra amb els

egipcis. Acompanyat de Danaos decideixen anar al poble per saber que fer. Estasimos

el cor recorda que són hereves d’Ió (dona sagrada) i la llarga peregrinació que la

vaca va fer i clamen justícia de Zeus perquè elles s’assimilen a Ió. En el següent

episodi Danaos retorna dient que el poble dóna asil a les danaides. Estasimo

pregària perquè la decisió no impliqui la guerra i en aquell moment veuen arribar el

vaixell dels egipcis. Danaos anuncia l’arribada dels egipcis que són assimilats als

bàrbars. Angoixades auguren la seva mort en mans dels seus pretendents. Un herald i

un grup d’egipcis pretenen endur-se les dones cap al mar i l’herald anuncia que l’actitud

d’Argos provocarà la guerra. Pelasgos ordena donar aixopluc a les dones. L’obra acaba

quan les dones cedeixen per casar-se. No hi ha pròleg ni introducció i es tracta d’una

obra construïda des de la part lírica, filles de Danaos protegides per tant el cor

esdevé protagonista personatge col·lectiu. Danaos i Pelasgos són representants

dels col·lectius que realment són els protagonista. Es tracta d’una obra coreogràfica 50

danaides. L’obra té diferentes lectures: endogàmia > casament entre parents

(tendència a fragmentar el patrimoni) i l’asil (diferents ciutats – estat). Visió del món

Orient-Occident, Egipte i Argos, món bàrbar i món hel·lènic. Obra arcaica que casi no

es va representar a Grècia, que mostra el poder del cor i els col·lectius tenen un pes

determinant en aquest text.

- “Els set contra Tebes ”. Va ser representada ~467aC i era la darrera d’una trilogia

encapçalada per “Laios” i “Èdip” i un drama satíric “Esfinx”. Narra un episodi de la

història dels labdasides, dinastia Labda (Èdip, Laios...). En el llibre IV de la “Ilíada” es fa

esment del cicle tebà (múltiples interpretacions). Dos grans poeme èpics van servir de

base en la història de la fundació de Tebes: “Tebaida” (Homer) i “Edipodia” (història

d’Èdip símbol d’humanitat). Tebes va ser fundada per Cadme (net de Ió) i es va

casar amb Harmonia (filla d’Ares i Afrodita). Funda la ciutat perquè rep un manament

que deia: “camina i quan trobis una vaca funda la ciutat” però una serp va matar a tots

els seus homes i va anar a un oracle. Aquest li va dir que plantés les dents de les serps

i sortirien uns homes molt forts. Cinc d’aquets homes van construir Tebes. L’obra

explica l’episodi que va entre “L’Èdip a Colonos” i “Antígona”. Història de dos bessons

fills d’Èdip, Eteòcles i Polinices, que tenen el deure de repartir-se el poder. Però

Eteòcles es troba còmode al tro i Polinices marxa a Argos en busca d’un exèrcit per

recuperar la seva part del poder. Al final de l’obra els dos germans es maten entre ells

provocant una mort fratricida. Els personatges que hi apareixen són Eteòcles rei de

Tebes (primer protagonista de la tragèdia), explorador, missatger, Antígona, Ismene i

un cor de donzelles tebanes. Els dos germans han decidit regnar un any cada un però

Eteòcles no vol cedir el tro. Per això, Polinices amb el seu exèrcit (set guerrers)

s’enfrontarà a Tebes per les set portes. Eteòcles decideix a quin guerrer enfrontar a

cada porta i a la darrera els bessons s’enfronten. Les seves germanes Antígona i

Ismene intentaran que no s’enfrontin perquè tots dos moriran. A l’últim episodi Antígona

i Ismene fan un cant fúnebre per la mort dels seus germans. Un herald anuncia que

Tebes ha guanyat i que els dos han mort. Eteòcles serà enterrat bé i Polinices no tindrà

sepulcre. L’obra acaba quan Antígona vol que el seu germà, Polinices, sigui sepulcrat.

Aquesta tragèdia encara és arcaica. El cor és un cant que fa de contrapunt emocional.

Veiem els preparatius de l’àtac i el contratac. La mort dels dos és cantada. L’estructura

de s’apropa al model de Sòfocles. L’obra té un final obert perquè Antigona obra la

continuació d’un altre obra. Ens trobem davant d’un drama èpic de guerra perquè és un

drama homèric (descripció de set homes a la perfecció). Exalta el valor dels guerrers i

la defensa per la pàtria. Gilbert Murray > drama on Ares domina l’obra. No es estrany

que Èsquil faci una obra bèl·lica perquè ell era guerrer. L’obra està transversalment

poblada de l’auguri de la mort no s’escaparan. Estranya serenitat d’Eteòcles, sap

que morirà. Salvador Espriu utilitza obra per il·lustrar l’Espanya de la Guerra Civil.

Per tant, aquesta obra tindrà molta influència en obres bèl·liques ja que també

influenciarà a Shakespeare. Cor de donzelles representa el poble oprimit per la guerra

que no decideix. Angoixa d’aquells que no pot fer res. Cor de por i angoixa. Noció de la

justícia, cada personatge té la seva justícia dret natural – allò que és just.

Personatges ja tenen precedents el seu pare és el seu germà. Eteòcles és el primer

heroi tràgic conservat perquè accepta la mort sense sentit: “millor morir abans que més

tard” perquè morir més tard suposarà més patiments. Tragèdia obra narrada, que

explica esdeveniments de gran acció, és immòbil. Pantomima de lluites entre els

guerrers. Radio-crònica. Admirables per l’ambientació. Hi ha cinc personatges i trobem

a Eteòcles un gran caràcter, que és el primer gran personatge d’Èsquil, heroi tràgic,

primer protagonista individual en el sentit modern de la paraula.

- “La Orestíada ”. Va rebre el primer premi l’any 458aC (grans dionísiaques). Fonts de

l’obra són homèriques. Trobem el capítol XIè de l’”Ilíada” com a punt de partida i sabem

que va haver una Orestíada anterior d’un tal Estesicor (s.VIaC). Triologia seguida d’un

drama satíric anomenat “Prometeu”. És un fresc sobre la justícia i sobre el pes de la

religió basada en els déus olímpics i en els drets del ciutadà atenenc. Es posa com a

protagonista la pròpia ciutat d’Atenes.

CASA DELS ATRIDES

Tàntal(1)

Pèlope (2) ∞ Hipodàmia (3)

Pelopia ∞ Tiestes Atreu(4)∞Aerope (...)

Clitemnestra ∞ Agamèmnon (6) Menelau ∞ Helena (5)

Ifigènia Electra Crisòtemis Orestes (7)

(1) Suplici de Tàntal, fill de Zeus i d’una titana (Pluto), fundador d’una nissaga. Va oferir

menjar als déus i els va enganyar donant-li el seu fill Pèlope cuinat. Ningú se’l volia

menjar menys Demèter que es va menjar un braç. Pèlope (2) va ser reconstruït però li

faltava un braç que després li van posar d’ivori.

(3) Hipodàmia provés de la nissaga d’Ares. El seu pare va fer un concurs per buscar marit

per la seva filla. Pèlope i Hipodàmia van crear la casa dels Atrides.

(4) Atreu rei de Micenes. Fill primògenit. La seva dona Aerope sent atracció per Tiestes

enemistat entre germans. Atreu intenta la reconciliació amb el seu germà i el convida a

dinar i li dóna de menjar els seus tres fills. Atreu va tenir dos fills Agamèmnon i

Menelau.

(5) Helena i Clitemnestra són germanes de mare Leda. El pare d’Helena és Zeus i el de

Clitemnestra, Tindereu.

(6) Hereu d’Atreu, rei de Micenes. Va tenir 4 fills, 3 filles (Ifigènia, Electra i Crisòtemis) i un

fill (Orestes).

(7) Orestes > descendència i continuarà la nissaga micènica.

“L’Orestíada” està composta de dues parts tràgiques i una tercera on no hi ha morts sinó

justícia pels déus. Es passa d’un bàrbar a un món de justícia tutelada pels déus.

“Agamèmnon” és la primera part de l’obra. Té un ritme lent i pesat, es respira angoixa i

s’ocupa en la preparació d’un assassinat. Comença amb un vigia (guaita) tip de fer guàrdia

esperant que aparegui un vaixell que fa deu anys va marxar. Apareix una llum d’un vaixell i

torna el rei. La reina no ha estat fidel en aquest temps i té un amant Egist. Agamèmnon no

troba la casa que va deixar perquè va permetre la mort de la seva filla Ifigènia i ell és el rei

d’un seguit de reis. L’assassinat d’ Agamèmnon es produeix al final de l’obra. Aquesta mort

era pressentida pel cor per les paraules de Clitemnestra i el fet que el rei aparegui

acompanyat d’una jova troiana (Casandra, filla de Príam i Ecuba, sacerdotessa d’Apol·lo

que té el poder de saber el que passarà però ningú la creu). L’escena central és

grandiosa. El deliri de Casandra (vol que matin a Agamèmnon xq va matar a tola seva

família) es mescla amb la memòria, la profecia... en el fons és passat (Troia) –present

(instant) –futur (mort Agamèmnon). Pes dramatúrgic de Clitemnestra i Casandrat. Tot té

lloc a la porta del palau, Clitemnenstra sap que quan entri Agamèmnon serà seu i el

matarà. Entren al palau i se sent com Casandra i Agamèmnon moren assassinats per

Clitemnestra. Aquesta tindrà una maledicció d’Afrodita per la seva infidelitat amb Egist.

Segona part “Les coèfores” (Electra). Han passat uns anys de la mort d’ Agamèmnon i se

sap que té un fill que va ser posat a resguard de Clitemnestra. Primera mostra d’argument

d’intriga (peripècia) i reconeixement. Altre autors narren la lluita entre Clitemnestra i Electra

però en aquest cas, Èsquil comenta la baralla entre Orestes i la seva mare. Ni apareix

Apol·lo (instrument de venjança) ni Agamèmnon però estan present a l’obra. Orestes es fa

passar per un peregrí que porta notícies i diu que Orestes ha mort i Clitemnestra el rep xq

l’expliqui i quan la té al davant la mata. Força de l’obra està en Orestes xq dubte del crim,

de matar la mare i condemnar-se a un crim de sang. Es convenç pel que li diu el seu

acompanyant Pílades (portaveu d’Apol·lo). Aquest només diu una frase en tota l’obra “val

més tothom per enemic que no pas els déus”. Es mostra un Èsquil plenament creient

perquè entre desobeir a Apol·lo i matar la mare, mata la mare. Quan comet el matricidi,

Orestes es condemnat a ser perseguit per les erínnies (tàvecs) i aquí acaba la segona

part. La tercera part, “Les eumènides”, i està composta de dos parts. La primera plena de

moviment escènic i la segona de justícia. Apol·lo busca refugi i hi ha un canvi d’espai que

contradiu la unitat de lloc. El cor actua activament i primer es transforma en sacerdotessa

d’Atenea i després les erínnies es transformen en eumènides (deses col·lectives de la

saviesa) el mal en bé mitjançant els déus. Orestes ha de pagar el seu crim però es sotmet

la seva mort a un judici de ciutadans atenencs. Empaten a vots però Atenea és la

presidenta i decideix que Orestes visqui, evitant d’aquesta manera que hi hagin més

víctimes. Triomfa la justícia arcaica dels déus, porten les civilització a Atenes i porten

l’Atenes clàssica. Final de l’obra mostra la superioritat de una nova civilització patriarcal,

bassada en el dret i que es vol enfrontar a l’anterior que era matriarcal i en la venjança del

crim. Institució civil: areòpac impartir justícia i presidida per Atenea. Déus justícia sobre

els homes. Èsquil es mostra creient. El tema principal és la llei que substitueix els horrors

de la història. Orestes que no apareix en la primera obra (és insinuat), ens permet segui un

seguit de crims que estan fets pel destí diví. Els homes no maten perquè volguin sinó per

un imperatiu diví que els hi mana. Lluita entre dos déus Apol·lo i Atenea. L’obra pertany a

un moment històric molt determinant. Èsquil veu com l’Hèl·lade està dividida en dos

(Esparta bàrbara i Atenes civilització) i fa política. Obra solemne plena de lírica amb

un diàleg viu, cors, bellesa sublim, figura d’elecció mogudes sàviament. Món homèric en

Èsquil pren un valor nou. Món èpic pren un caire nou ja que no només hi ha èpica sinó que

parla de com comportar-se en el món i com s’han d’organitzar. Bases noves de la

humanitat basada en el dret, tribunal que pot arribar a absoldre un crim. Els personatges

no són homes, són homes millors èpics. Tècnica del diàleg aconseguida i d’un entramat

senzill creant una gran obra. La tragèdia pren cos quan el mite és mirat pels ulls del

ciutadà.

- “Prometeu encadenat”: la data de composició és molt incerta. Última etapa de l'autor.

Escrita a Sicília i pertany al mateix període que “L’Orestíada”. És la primera peça d'una

trilogia dedicada al Déu Prometeu afavorit als homes: “Prometeu encadenat”, “Prometeu

alliberat” i “Prometeu portador del foc”. Ens relata un episodi en el qual Prometeu està

encadenat a Escites. A la primera escena Prometeu està sent encadenat per 2

personatges i per ordre de Zeus, l’estan encadenant a la fi del món per haver robat el foc

als déus i haver-lo posat a disposició dels homes. Prometeu està condemnat a estar allà

eternament. Les nimfes Oceànides parlen amb ell, aconsellant-li que accepti la voluntat de

Zeus, cosa que Prometeu es nega a fer. En aquest moment apareixen la vaca Ió i allí

entaula una conversa amb Prometeu i li anuncia que està embarassada de Épafo i 12

generacions més endavant naixerà qui alliberarà a Prometeu, a més Ió li confia un gran

secret. Aquest secret és que té a Hera com a dona titular, però la seva primera esposa va

ser Metis (Oceànide) segons la profecia quedarà embarassada d'Atenea, però la profecia

diu que si Metis tenia un baró li trauria el tron i Zeus es menja a Metis i després li neix del

cap Atenea. Zeus es vol assabentar del secret però Prometeu es nega a contar-lo. Al final

de la proesa hi ha un cataclisme. El cor clama pel dolor de Prometeu i es planteja el final

del que continuarà el Prometeu alliberat. Prometeu com a símbol del pensament laic. Ens

trobem aquesta tragèdia meravellosa. El mite de Prometeu parla dels orígens de l'home.

Prometeu és fill de Jàpet i Àsia, era germà de Atlas, Epimeteu i Meneci que són l'origen de

sagues reals que la seva història es caracteritza per intervenir pel bé dels homes. L'episodi

en el qual es manifesta a favor dels homes “ “ convencerà als homes que quan

li facin un sacrifici a Zeus separessin 2 parts del bou: en una part coberta els ossos de

l'animal i de l'altre la carn del bou. Zeus tria la part dels ossos i castiga als homes per

haver-los enganyat i els treu el foc.

Sòfocles

- Neix a Colonos, poble a prop d'Atenes, al 496aC i mor al 406 aC..

- Tenia èxit en tot. Era fill de Sòfil (fabricant d'armes). Sempre tenia bona presència,

educat en la música, també va estar en el centre d'educació gimnàstica (dansa), centre

d'educació de nobles. Als 16 anys va dirigir el cor en l'acte de la victòria de Salamina.

- Des d'aquest moment Sòfocles farà coses honorífiques. El seu atractiu no era solament

físic també era intel·lectual. Serà estrateg. Participa en la lliga de Delos i va arribar a

ser ministre de Delos.

- Tenia molts coneixements sobre art, escultura, etc.

- A l’any 443-442 aC serà anomenat “helenotamia”. 441 anomenat estratego càrrec que

compartia amb Pericles i va insistir en recuperar l’illa de Samos. Sembla que l’impacta

d’Antígona fou tan fort que anava a ser governador de Samos. Entre el 413 i el 411aC

va començar a formar part del comitè que tenia que preparar la transició després de

que Atenes perdés la guerra contra Esparta.

- Com a dramaturg va guanyar 18 cops el concurs de tragèdies a les festes dionisíaques.

Mai va obtenir el tercer lloc. Va escriure 120 obres de les quals se’n conserven 7 i casi

tot un drama satíric (“Els sàtirs” 430ac). Va escriure un text de la tragèdia “Sobre el

com” amb els pares de la tragèdia.

- Volia crear un cànon de la tragèdia. Quan tenia 90 anys, un dels seus fills, Hiofont amb

ganes de destacar, va començar un procés per desbancar al seu pare inútil. Sòfocles

anirà a judici i ell començarà a llegir un fragment de la seva última obra “Edip a

Colonos” i van veure que no era inútil.

- Els atenencs van considerar a Sòfocles un heroi quan va morir. Ésquil era sublim,

Sòfocles perfecte.

- Introdueix el 3r actor. Hem conservat peces úniques. Renuncia a la forma grandiosa

creada per Èsquil i dóna a les seves obres una construcció + elaborada y els seus

personatges s’humanitzen, es parla de psicologia dels personatges. El diàleg en obres

de Sòfocles es més lleuger.

- El paper del cor ( ).

- A la Poètica, s.IV es diu que Sòfocles introdueix la escenografia. Cada vegada ens

allunyem més del ritual per entrar més a fons en el teatre.

- La obra de Sòfocles Triptoleno guanya el primer premi al 486aC, amb 28 anys.

Sembla que es tracta d’una temàtica religiosa propera a Èsquil en les formes i el

contingut. Es poden destacar 3 etapes en la producció de Sòfocles:

Segueix a Èsquil com a mestre tant en vocabulari, relat i concepció

escènica. Triptoleno, Tamaris.

Amargor i artifici basats en cops d’afecte que fa al·lucinar a

l’espectador: Aiax, Antígona, Èdip rei, Traquinies.

Consolidació del llenguatge de Sòfocles, l’interessa crear obres

ètiques, amb missatge ètic com Electra, Filoctetes o Èdip a Colonos. El

protagonista al teatre de Sòfocles és l’home. 2 visions: vertical: relació

home – déu. La relació amb els déus es constant i això provoca

l’escena tràgica. Horitzontal: relació entre homes i dones, relació

variable i subordinada s’expressa la reacció davant dels fets i es

variable.

- Les obres de Sòfocles van des del destí dolorós de l’home on hi ha una voluntat dels

déus que deriva el seu destí i condueix a l’home a una existència tràgica y mostra la

por de l’home. Se’l coneix com al tràgic del dolor efecte catàrtic. Èsquil va coincidir

en vida amb Sòfocles es vida. Sòfocles aconsegueix una obra molt bona. La trobada de

Sòfocles és la perfecció tècnica. Els personatges de Sòfocles no són tan grans com els

Èsquil però genera l’enfrontament amb el seu destí tràgic. El classicisme és Sòfocles

perquè la expressió verbal, les construccions líriques, és irrepetible i suposa la plenitud

de la tragèdia grega.

Obra

- “Àiax”. Obra + antiga conservada sencera de Sòfocles. 450-440aC nucli central obra

de Sòfocles és la font d’inspiració llibre XIè “Odissea” i “Petita Ilíada” (no conservat).

Èsquil va dedicar una peça a Àiax “Àiax armat de força” (no conservat). Es situa a

Troia en què Àiax fill del rei Telamon (Salamina) aspirava a posseir les armes

d’Aquil·les perquè la seva mort havia posat en herència la seva espasa i escut. Però

guerrers aqueus Agamèmnon i Menelau li van donar l’espasa i l’escut a Ulises. Àiax

víctima de ràbia i bogeria decideix matar els reis aqueus. Però, Atenea li nubla la ment i

Àiax entra a un estable i mata a bous i vaques pensant que mata a Agamèmnon,

Menelau i Ulises. Quan s’adona del que ha fet veu que ha perdut l’honor i sense honor

no cal viure. S’allunyarà del campament, arribarà a una platja i es suïcidarà. Després

de mort, disputa sobre el seu cos. Precedent Antígona. Els grecs consideren que no

mereix sepultura mentre que Teucles (germanastre), la dona i el fill volen que l’enterrin.

Finalment, Ulises permet que sigui enterrat. Obra + complexa que Èsquil. Primer

parlament una deesa Atenea. Pròleg conversa entre Atenea i Ulises. Parados entre el

cor i després a través de la dona. Àiax (algú que patirà dolor). Mancada d’unitat mitja

obra excés de bogeria i segona part que fan am el mort? enterrament del cadàver i

en conseqüència clímax a la meitat de l’obra. Elements + destacats, càstig Atenea. Ella

no vol fer mal a Àiax i vol defensar a Ulises. Paper Ulises, que es mostra com a gran

afavorit però la primera part la deessa li permet ridiculitzar a Àiax i Ulises actitud

reconciliació no vol ridiculitzar perquè veu que ell també és mortal i veu que pels

déus li pot passar el mateix. Monòlegs d’Aiax (part + lírica) monòleg misteriós. 2

parlaments d’Àiax després de prendre decisió de matar-se, canvi d’escena del

campament a la platja. En els monòlegs s’acomiada de la vida (de les coses, de tot el

que hi ha). Paraules ambigües i creuen que no es suïcidarà però si que ho fa.

Ambigüitat perspectiva lírica de Sòfocles com autor. Ulises (nova etapa Atenes

clàssica – codi honor és relatiu) i Àiax (temps d’Èsquil, home antic) són 2 homes

enfrontats. 2 actituds de vida dels homes depèn dels déus. Àiax és el lluitador contra la

tirania dels atrides i espera la llibertat enfront d’ Agamèmnon i Menelau. Tragèdia difícil,

molt rica i molt característica de l’estil de Sòfocles. Tota l’obra és dominada per la

personalitat d’Àiax. Primer suïcidi en escena i suïcidi d’un rei (rei de Salamina).

Aquesta obra ha sigut poc representada.

- “Les dones de Traquis”. Obra posterior al 435aC. Mort d’Heracles (Hèrcules) que torna

a casa de fer els 12 treballs i a casa l’espera la seva dona fidel Dellamida però ell no

torna sol ve acompanyat d’una esclava, Iole. Encara, no ha arribat, un herald avisa de

la seva arribada i Dellamida x gelosia recorda una túnica que li va donar el centaure

Nesso si alguna vegada tens algun problema d’amor si es posa aquesta túnica

s’enamorarà de tu. Li dóna la túnica a l’herald perquè li posi a Heracles. Però això era

una mentida. En venjança, Nesso li dóna la túnica que qui se la posi morirà cremat.

Quan se la posa Heracles maleeix la seva dona, i el seu fill Hil·los li intenta explicar la

seva bona fe i la dona es suïcida. Error tràgic. Zeus ha volgut que mori cremat.

Comparació amb Agamèmnon perquè Ciltemnestra el vol matar però Dellamida el vol

tornar a estimar però Heracles mort per culpa dels déus.

- “Èdip rei”. 4 personatges majors, 4 menors i el cor. És la millor història de l’antiguitat

perquè parla del destí humà. Obra complexa perquè tenia peripècia i reconeixement

perquè el propi Èdip es reconeix a sí mateix. Primera gran història policíaca. Èdip

busca assassí del rei Laios però s’està buscant a sí mateix. 430-420aC estranyament

va guanyar el 2º premi. A Èdip els 3 grans tràgics li van dedicar obra. Sòfocles

manipula la història però crea el gran mite. Obra circular, home atrapa el seu destí

peça magistral, peça breu i gran flashback es parlarà del passat x arreglar el

present. Obra amb suspens, impecable en execució. Unitària > únic tema tractat genial.

Crescendo extraordinari. Un sol personatge domina l’obra. Èdip però se suposa que

tota Tebes es troba a l’escenari. Però la pesta no s’acabarà fins que se sàpiga qui és

l’assassí del rei. Èdip els vol salvar. Única peça de massa conservada multitud.

Acusa a Creont, no creu a Tiresies des del principi sospita sobre el protagonista. Ell

creu que pot fugir del destí indagar. Recorda que algú al seu país li va dir: “fill de

pare fals”. Obra + representada del món antic. Molts temes principal “destí”, camí de

la veritat (coneixement) i també camí del dolor x ell conèixer és dol. Missatge de

Sòfocles: “L’home quan coneix qui és sent dolor” reconeixement temible i

incomprensible Freud: “Interpretació dels somnis” complexe d’Èdip i comparació

entre Èdip i Hamlet. Èdip no és bo ni dolent, és un personatge que busca la veritat.

Alemanys s.XVIII van reviure la tragèdia. Consideraven a Èdip que era la millor peça

escrita sobre el destí humà. En el fons es parla d’Atenes, espectadors veien que allò

els afectava, realitat d’Atenes. Tota posada en escena presidida per la imatge d’Apol·lo

manipula els seus titelles i condueix a Èdip al seu destí. Peça religiosa.

- “Electra”. Data incerta però es situa entre el 425 i el 415aC única peça que té tres

versions dels tres clàssics Coèfores (Èsquil), Electra (Sòfocles i Eurípides), es pot

compara els 3 estils dels clàssics. Èsquil > qüestió éticoreligiosa, obligava a Orestes a

complir matricidi. Sòfocles > Orestes no té cap relleu. Posa en el centre a Electra i

Otrestes és secundari. Electra filla d’ Agamèmnon està fent libacions damunt del

sepulcre del seu pare. Fa 10 anys que és mort i confia en la venjança. Només una

esperança + Orestes espera que vingui i compleixi venjança. Orestes arriba diu que ell

ha mort i provoca l’alegria de Clitemnestra i desaparició d’Electra que veu que la

venjança no es produirà. Arriba Orestes amb Pílades i es presenta a la seva germana i

després, mata a Clitemnestra i a Egist. Única obra en que l’heroi venç. Electra venç i

venga, s’imposa. Diàlegs entre Electra i Crisotemis (germana, personatge mort i

antagònic a Electra). Solitud d’Electra i venjança la consumeixen obsessió que

només té l’esperança i es compleix. Obra que es representa bastant.

- “Filoctetes”. Els tres clàssic van realitzar obra però només es conserva la de Sòfocles.

Única data exacta, durant l’època de Glaussip (410-406aC). s.IdC va poder llegir les 3

versions diferents. Èsquil va fixar la història: guerrer, millor arquer de l’exèrcit grec.

Filoctetes anava a Troia i va ser mossegat per una serp que li va fer una ferida que feia

una pudor que ningú aguantava al seu costat. El van posar en una illa (Lemnos). Era

rei de Malea i ha estat 10 anys sol, s’alimenta d’herbes i de la pesca que pot matar amb

el seu arc. Els grecs no poden vèncer als troians i un oracles deia que la Guerra de

Troia no s’acabarà mai fins que Filoctetes torni a lluitar amb els grecs. Ulises ha d’anar

a buscar-lo i va amb el fill d’Aquil·les, Neoptòlem i els dos van a la illa a buscar a

Filoctetes que encara té la ferida i ell no vol tornar. Neoptòlem intenta negociar amb ell.

Per primera vegada apareix un déu exmachina i apareix Heracles i ordena que

embarqui cap a Troia i li promet que es curarà de la ferida i que tothom se’n recordarà

del seu nom. Només personatges masculins i no hi ha mort, final feliç. Única peça de

Sòfocles amb deus exmachina única solució a una relació dialèctica impossible

d’avançar. Moment de l’odi davant de la crueltat que és tractat obsessió. Descripció

de l’illa bona part de l’obra, en sentit funcional per veure com s’apanya Filoctetes x

viure 10 anys. Moral arcaica, personatge arcaic davant de la raó utilitària d’Ulises. Peça

+ política escrita x Sòfocles en la que es tracta de com recuperar un dissident, el poder,

joc de la paraula com a instrument de poder. Müller va dir que Filoctetes era un jueu i

Ulises S.S. Obra complexa.

- “Edip a Colonos”. Obra pòstuma. Escrita per Sòfocles quan tenia 90 anys. Fa morir a

Èdip al seu poble perquè un oracle diu que morirà en un lloc venerable. Bell testament

escrit per un vell que morirà en aquell moment, testimoni únic. Obra que va representar

el nebot de Sòfocles. Al 401 aC l’Atenes clàssica ha desaparegut perquè està tutelada

per Esparta. Fonts: “Tebaida” i va introduir la novetat de fer néixer a Èdip a prop

d’Atenes, a l’Àtica. Estructura: Èdip s’ha arrencat els ulls i marxa de Tebes i és vell i

cec. Guiat per la seva filla arriba a Colonos i és acollit pel rei de ciutat, Teseu. Arriba

després Ismene que anuncia que ha començat la guerra entre Polinices i Eteucles a

Tebes. Els oracles deien que qui tingués el suport d’Èdip guanyaria. Creont vol que

vagi amb Eteucles i vol agafar a la força a Èdip però Teseu ho impedeix. Polinices vol

també el suport del seu pare. Èdip maleeix als seus 2 fills i recorda que van ser ells els

que el van desterrar. Així, Èdip és protegit per Teseu i poc després convertit en un

“sant” mort. Obra lírica, en la descripció dels bosc té un paper extraordinari. Destaca el

paper de Teseu que al principi dóna hostilitat a Èdip i després el defensa dels seus

enemics. Antígona personatge trist, que acompanya al seu pare. Obra de la resignació

cap a la mort. D’ algú que accepta la mort. Existencial.

- “Antígona”. Representada per primera vegada al 442aC, la van fer varies vegades. Se li

va oferir el govern de Samos a Sòfocles. Primera obra de Sòfocles dedicada al cicle

tebà. Fonts: Tebaida, Estesicor... Èxit de l’Antígona ha estat imparable fins a finals del

s.XVIII mite d’Antígona. 1788 un abat francès Jean Jacques Barthélemy va publicar

“El viatge del jove Anacharsis” gran difusió per tota Europa, s’intentava oposar a les

publicacions alemanyes i expressava admiració per l’hel·lenisme clàssic. El llibre

consistia en el viatge d’Anacharsis pel món grecoromà. Al capítol XI èxtasis

d’Anacharsis en veure Antígona. Antígona fou posada com a símbol del teatre. A

Alemanya un grup d’estudiants (Hegel, Hölderling i Schelling) entusiastes de la

Revolució Francesa van estudiar la literatura grega i van veure en la tragèdia el

moment màxim d’expansió discurs essencial de l’ésser. Hölderling va declarar que

Sòfocles era el millor poeta i es va dedicar amb Hegel a traduir les tragèdies. Hegel

deia que les tragèdies són el moment fulminant de la poesia (ex.la dialèctica i de l’

enfrontament d’Antígona i Creont com a dialèctica històrica). Representació de

l’Antígona, Goethe versió entre 1808 i 1809 que era la primera versió i no va tenir gaire

èxit però va servir de base per després a Postdam i dirigida per L.Tieck al 1841 que

usava música de Mendelssohn Gran èxit i la música va ser aprofitada per noves

versions. Es va representar a Berlin, Londres, Paris, Edimburg i va ser la gran obra de

l’antiguitat. Culte a Sofòcles que el considerava com a gran poeta de l’antiguitat. Al

s.XIX novel·la gòtica, novel·la de terror. Ficcions gòtiques dones joves mortes

(Ofelia i Antígona) que inspirava a la novel·la gòtica i va introduir-se en aquell estil

europeu. Romeu i Julieta i Hemon i Antígona són equiparats.

Planteja la disputa entre 2 veritats legitimes. Creont rei de Tebes, germà d’Iocasta ha

de governar i pren la decisió que Eteucles tindrà enterrament i Polinices no. Antígona,

germana dels dos bessons que s’han matat vol l’enterrament pels dos. Diu: “estem més

temps morts que vius”. Creont és un dictador i encarna l’Estat i pren determinacions

que s’han de complir perquè sinó s’entra en l’anarquia. Antígona representa la religió i

la moral, ella sap de sentiments, allò familiar que s’oposa a l’Estat. Història entre

Antígona i Creont és l’Estat, dialèctica entre l’individu i l’Estat. S’exposen 2 veritats

iguals. La de la regla religiosa d’Antígona i la de l’edicte promulgat per l’Estat de

Creont. El cor intervé en els parados que són extraordinaris, edats de l’home, invocació

a Dionysos...