1

Introducció El tema que desenvoluparem al llarg de les següents pàgines ha sigut objecte de nombrosos debats i d’interpretacions variades entre els investigadors que, durant més de cent anys, han tractat de caracteritzar d’una forma coherent i raonable els trets principals d’aquest món tan poc conegut. De fet, la major part del que tractarem a continuació no es basa en testimonis certs i inqüestionables, sinó que és producte de la deducció i la interpretació de les restes materials que s’han trobat fins ara; inferències totes que tant poden constituïr veritats reals no constatables com errors històrics fruit de la interpretació hipotètica. Encertades o no, totes les apreciacions que han tingut lloc fins al moment han estat i estan encara sotmeses a revisió i reformulació. Les fonts materials de que disposen els investigadors són poques: breus apunts en diverses obres antigues (Estrabó, Avienus, Pompeius Trogus, Valerius Maximus), amb moltes ambigüetats, i vestigis materials d’usos i tipologies diverses. En el present treball tractarem d’explicar alguns dels aspectes més destacats de la cultura tartèssica; com ara la seva estructura de poder, les fonts de riquesa, les creences o les seves manifestacions artístiques. Així mateix parlarem també de la seva història i la de les civilitzacions mediterrànies que tant hauran d’influïr en el seu desenvolupament com a poble. Cal dir, però, que el contingut que desenvoluparem al llarg de l’apartat principal no és un anàlisi comparatiu de les diverses explicacions proposades pels estudiosos de la matèria; això ho farem en un altre punt. El que farem serà basar la nostra explicació en una de les hipòtesis més recents (1995), la proposada pel professor d’Història de l’UAB Joan Anton Barceló. De fet, el nostre treball de camp ha anat orientat en aquest sentit. Amb això aconseguirem presentar les dades de forma clara i ordenada, sense anotacions concretes referents a altres autors que puguin desviar l’atenció del tema que s’està tractant. Facilitarem així la lectura i la comprensió del contingut. Amb tot això haurem aconseguit donar una resposta potser vaga i poc concreta, però útil en tot cas, per a la pregunta Qui foren els Tartessos? Una resposta ambigua, poc sentenciosa. Discutible, mudable. Però que servirà per fer-se una idea general més o menys encertada (no hem de desdenyar les capacitats interpretatives dels investigadors) sobre la qüestió que ens ocupa.

2

1. Situació històrica i geogràfica La història de tartessos es desenvolupa durant un període conegut com l’Edat dels Metalls, que va des del 6500 aC fins a les últimes dècades del segle I aC, aproximadament. És l’última de les tres etapes que conformen la Prehistòria, i abarca tres mil·lennis de l’Antiguitat. Oficialment, la Prehistòria acaba amb l’aparició de l’escriptura a l’Orient Mitjà cap al 3500 aC. Aquest moment indica un canvi, una transformació de la cultura i la societat a gran escala després de la qual ja res tornarà a ésser com era. Però això només ocorre a l’Orient: Occident haurà d’esperar. Aquesta fase “d’espera”, coneguda com Protohistòria, és el lloc on haurem de situar la cultura tartèssica. Concretament entre el Bronze Mitjà i Tardà (1500-700 aC):

Eix cronològic que representa les diferents etapes de la Protohistòria

La zona geogràfica que ocupava el poble tartèssic coincidia amb les conques dels rius Guadalquivir, Tinto i Odiel, tots ells navegables, entre les províncies de Huelva, Sevilla i Cadis (A l’Andalusia occidental). El territori limitava al nord amb Sierra Morena; i a l’est amb el Sistema Penibètic.

Si ens allunyàvem molt de la riba occidental de l’Odiel podríem trobar algunes poblacions amb una identitat cultural més dèbil que els tartessos; al sud es trobava el Mar Mediterrani. En vermellós, la zona d’assentament tartèssic

Encara que pugui semblar que el territori estigués aïllat, doncs se situava entre rius i muntanyes, les troballes arqueològiques evidencïen que els tartessos van mantenir contactes amb altres pobles indígenes del sud de Badajoz i l’Alentejo (Portugal).

3

2. La Civilització Tartèssia La paraula civilització prové del llatí civis (ciutadà), mot que designava qualsevol individu que visqués a Roma i als seus territoris i complís uns requisits específics, tals podien ser: descendir de ciutadans, haver sigut alliberat de la seva condició esclava o haver realitzat obres importants a favor de Roma. La paraula civis donava per suposat que aquest individu vivia a la civitas, a Roma, però en realitat un ciutadà podia ésser-ho i viure al camp o dur una vida transhumant orientada al comerç. De fet tot el territori que havia conquerit Roma es considerava una extensió de la mateixa. El terme civilització, però, té un sentit molt més ampli a l’actualitat. Diuen els historiadors que va aparèixer per primera vegada a Europa durant el segle XVIII, i que va començar a emprar-se per referir-se a qualsevol societat governada per unes lleis i unes institucions semblants a les del món clàssic, capaç de crear cultura i d’extendre-la, i conscient de la seva pertanyença a un grup únic i diferent dels altres, origen i destí de la seva fortuna, la nació (del verb natio, néixer). Tot això va fer de base per construir noves idees, va donar lloc al nacionalisme i al racisme, i va suposar incivilitzat, en sentit pejoratiu, a tot aquell que no entrés dins d’aquest esquema prefixat. El pensament, però, ha anat evolucionant durant els últims anys i ha donat lloc a una nova concepció (apolítica) del terme civilització: és aquell conjunt d’individus que comparteix creences, art, tecnologia (cultura); els seus subjectes es troben relacionats entre si ja sigui econòmica o políticament. Per últim, una civilització ha d’ocupar un espai temporal i geogràfic, més o menys acotat. El poble tartèssic pot identificar-se perfectament amb aquesta última definició de civilització. A continuació parlarem de les característiques pròpies d’aquest poble i de la seva transformació a través del temps. Traçarem doncs, en primer lloc, un eix cronològic per ajudar-nos a estructurar degudament tot els processos de canvi que van produïr-se durant l’existència de Tartessos:

Podem apreciar una divisió del temps en tres etapes, així acotades: Etapa pre-colonial o arcaica (en art, Període Geomètric): que donarem per començada en torn l’any 1200 aC, data d’inici del Bronze Tardà. És en aquest moment quan trobem un canvi vertader en la forma de fer art, que és l’única cosa que muda des del segle XIX aC fins l’arribada dels fenicis. Si hem

4

d’explicar les característiques del poble tartesi anteriors a la colonització ja ens és útil partir d’aquest moment. Etapa colonial (o Període Orientalitzant): Comença amb l’arribada dels fenicis (fenomen del qual els testimonis materials més antics daten de mitjan segle VIII aC, encara que la tradició legendària situa a l’any 1100 la fundació de la primera colònia fenícia, Gadir) i acaba amb l’aïllament polític i econòmic de Tartessos arran de la caiguda del regne de Tir i l’abandonament de les colònies gregues del sud del Mediterrani; 540 i 537 aC respectivament. Decadència: On explicarem les possibles causes de la seva desaparició.

5

2.1 Època arcaica L’últim gran canvi social i cultural (canvi de costums) que s’havia produït en les comunitats metal·lúrgiques de la Península Ibèrica va tenir lloc al segle XIX aC, encara que el seu focus principal no es trobava a la Vall del Guadalquivir sinó al sud-est peninsular. Durant aquesta etapa de transició va passar-se de l’anomenada Cultura de Los Millares a la Cultura de l’Argar, el que suposa una evolució de la consciència individual dels homes i es reflexa en els aixovars funeraris i en la forma de disposar els morts a les tombes: comencen a aparèixer els primers túmuls individuals i la diferenciació social es fa més notable. Aquesta nova manera de fer va propagar-se pel sud de la Península i va arribar fins la zona d’assentament tartèssic i l’actual Portugal. ¿Què diferenciava en aquest moment la cultura argàrica d’Almeria o Múrcia del modus vivendi de la Vall del Guadalquivir? Segurament res. Però a partir del 1200 aC comença a sorgir una nova manera de fer art amb el bronze i la ceràmica. Aquest cop l’epicentre de l’esclat cultural és Tartessos que, amb això, aviat començarà a diferenciar-se de la resta de pobles de la Península. A. Organització social i política Si féssim un volt per la vall del Guadalquivir entre els segles XII i XI aC trobaríem petits assentaments humans disposats en torn alguns centres productius, tals com camps de conreu, mines d’estany i coure, zones fluvials de pesca o d’altres. Cada pagès, miner, pescador o caçador (oficis que podia exercir qualsevol home en qualsevol moment de la seva vida, àdhuc en diferents moments del dia) disposava de tota la terra, veta, zona de pesca o de caça que necessités per satisfer les seves necessitats i les de la seva família. Aquestes i altres activitats (terrisseria d’ús quotidià, confecció de teixits o fabricació d’eines; tot això en vistes d’un possible ús que la mateixa família en pogués fer) eren dutes a terme per persones de diferents edats i diferents sexes. Model d’assentament humà a l’Edat dels Metalls La unitat bàsica de producció era, per tant, la família, i tots els seus membres vivien i treballaven en una mateixa cabana de planta circular sense divisió de cambres. Els murs de la mateixa eren de tova i els sostres estaven fets de palla i canyís. Tal era la vida prehistòrica quotidiana.

6

En principi no hi havia diferències econòmiques considerables entre els diferents individus de la comunitat, encara que segurament hi hauria diferències de caràcter polític en tant que cal organitzar-se per prendre algunes decisions i cal defensar-se de les amenaces externes. Un llinatge familiar és el que controla la política, entesa com un mitjà a través del qual els pobladors busquen una major eficàcia en les seves actuacions conjuntes; podrien posar-se en comú noves tècniques de producció o organitzar batudes en grup en comptes d’anar a caçar cadascú per la seva banda. Donat que no hi ha grans diferències econòmiques –com mostren els aixovars funeraris-, és de suposar que aquesta família que disposava i governava no vivia dels impostos de la resta del veïnat, sinó que també dedicava la major part del seu temps a treballar per subsistir. Podem imaginar-nos, doncs, que les ordenacions polítiques no emanaven directament d’una sola persona o d’una estirp totpoderosa, sinó que eren el producte d’un col·loqui previ on hi participaven els caps de familia i posaven en comú les seves apreciacions sobre el tema en qüestió; podem imaginar-nos una sort d’assemblea semblant al thing víking. Com en tota societat fonamentalment igualitària, sobretot si la igualtat és econòmica, no hi havia lloc per l’esclavitud. Tothom treballava i tothom disposava de tot allò que necessités per sobreviure. Ningú tenia propietat sobre res, excepte potser sobre els productes ja treballats o extrets de la naturalesa. És de suposar, doncs, que el bandidatge i l’utilització de la força com a mitjà de coacció eren habituals. Per tal d’evitar els robatoris i els assalts a vivendes es van construïr empallissades de fusta al voltant dels poblats. Qualsevol mena de força militar defensiva o expedicionària s’hauria d’haver nutrit d’homes mitjançant les lleves populars, és a dir que els improvisats militars haurien d’abandonar la seva vivenda i les seves tasques habituals durant un curt espai de temps per satisfer la voluntat del llinatge governant o del poble. Per tant s’haurien de posar sota les ordres d’un cabdill improvisat. També podria no haver-se constituït cap tipus de milícia armada en aquest temps; en aquest cas les armes trobades a les tombes haurien d’interpretar-se com un símbol de prestigi i no com objectes d’ús habitual. B. Economia L’economia tartèssia precolonial estava plenament orientada a la subsistència. Les principals activitats productives eren l’agricultura (blat, civada, vinya i ametlla), la ramaderia (vaques, cabres, ovelles i porcs) i la pesca (especialment mol·luscs). En menor mesura i orientades a l’ús familiar, trobem la mineria (pedra, coure i estany, aquests últims per fer bronze), la forja, la terrisseria (a mà) i la producció de teixits. La propietat dels mitjans de producció era comunal, o sigui, tothom hi tenia accés. No hi havia, per tant, explotació intensiva dels recursos ni centres de producció especialitzats, sinó que tot es produïa en l’ambit de la llar. És el que s’anomena mode de producció domèstic: cadascú dels membres de la família pot desenvolupar qualsevol tasca en qualsevol moment; tothom treballa a la mateixa cambra i la quantitat de producte que s’elabora no és massa gran. Tots els béns produïts seran consumits per la mateixa família: l’habitatge és, doncs, una entitat autosuficient.

7

C. Art Tal com hem comentat abans, l’art constitueix un element caraceritzador d’aquesta cultura i diferenciador de la resta. Si retrocedim més enllà de l’any 1200 aC, data que hem pres per iniciar el Període Geomètric, podrem veure que la major part dels objectes materials que es produeixen tenen per finalitat un ús freqüent i quotidià, necessari per resoldre les tasques diàries (emmagatzemar líquids, menjar, esbandir-se o rentar roba, o tenir recollits uns tints, per exemple). No és que a partir del segle XI aC es comenci a fer art només per adornar els racons de la vivenda o fer un regal a algú, ni tampoc per fer goig, sinó que se segueixen elaborant productes útils per la vida diària i al mateix temps es decoren per imprimir a la peça un toc personal i excepcional. Les principals disciplines artístiques que es desenvolupen durant aquest període són la ceràmica i les esteles funeràries: -Ceràmica Les terrisses poden haver estat realitzades a mà o a torn lent. Algunes ceràmiques fetes a mà presenten rugositats a la seva superfície, degudes a la poca traça dels terrissaires a l’hora de depurar el fang. Altres més hàbils, en canvi, han sapigut allissar el cos amb espàtules o brunyir-les, és a dir donar-li brillantor. També hi ha peces que tenen trossos de metall incrustat. Les ceràmiques fetes a mà no se solien pintar, sinó que es decoraven gravant-hi directament amb un punxó motius senzills (formes geomètriques) i diversos.

Vas Campaniforme trobat a Écija, Sevilla. Es poden apreciar els elements geomètrics marcats amb punxó

Les tècniques emprades en la decoració de ceràmica a mà eren la incisió, l’acanalament, la impressió i l’esgrafiat. Però a més es feia servir un altre mètode que només dominaven els tartessos: la retícula brunyida.

8

La retícula brunyida és un procés decoratiu que consisteix en donar brillantor al conjunt de línies (incidides) que forma el dibuix del recipient (retícula brunyida), o bé al recipient sencer. Aquest efecte s’aconseguia mitjançant algun objecte llis com fusta, pedra, os o metall. En realitat el brunyit servia per tancar els porus del fang i assegurar les propietats de les substàncies contenides; però sembla que aquesta utilitat va perdre importància i que el brunyit va acabar usant-se preferentment per decorar, com podem veure en la següent fotografia:

Fragments de ceràmica de retícula brunyida

Vaset bicònic trobat al jaciment de Mesas de Asta, a Jerez de la Frontera. Segle IX aC. Aquesta brillantor s’aconsegueix gràcies a la tècnica del brunyit.

Pel que fa la ceràmica a torn lent, n’hi havia dos tipus: la cromada i la ceràmica gris. El torn lent de ceramista consisteix en un eix amb dues plataformes als extrems, una més gran (que es fa girar amb els peus) i una altra més petita, esclava de l’anterior, en la qual es col·loca la pasta que ha d’ésser moldejada. El fet que sigui lent no implica que la velocitat de les revolucions sigui menor a la d’un ràpid, sino que és qüestió de continuïtat Les peces de ceràmica cromada també estaven decorades amb dibuixos geomètrics, però en aquest cas eren cromats, acolorits. La diversitat i complexitat dels motius decoratius potser són més notables en la terrissa a torn lent que a mà:

9

Models de decoració de la ceràmica (àmfores i plats)

La decoració dels vasos era molt més complexa

Cal dir, però, que tots aquests esquemes no són gravats ni incisions, sinó simples dibuixos traçats amb un pinzell directament a sobre de la peça de terrissa. Fragment de ceràmica a torn cromada.

10

Només es pintava amb un color, que solia ésser el vermell o el castany vermellós. Alguna vegada també s’utilitzaven el color ocre i alguns ataronjats, sobretot en els vasos.

Decoració d’un vas. Dipòsit d’El Carambolo La ceràmica gris era la que s’elaborava a partir de l’argila del mateix color. La tonalitat d’aquest material es devia a la presència de minerals metàl·lics dissoltos al sòl.

Reconstrucció d’un plat de ceràmica gris

-Esteles funeràries Les esteles de guerrer o funeràries eren un tipus de monument gravat en roques dures que servia per honorar i recordar personatges populars un cop havien mort. Es caracteritzaven per les seves dimensions dilatades i per les seves imatges geomètriques i esquemàtiques. Podien fer de làpida. N’hi havia de tres tipus:

I. Les més simples: tenen un escut circular amb tall angular flanquejat per una llança i una espasa.

11

II. Una variant de l’anterior tipus: als elements que ja hi havia abans se li sumen altres peces relacionades amb el món de la guerra, tals com cascs, arcs, fletxes o carros de batalla.

III. L’última i més moderna: on la figura humana, absent o poc important en les esteles anteriors, passa a tenir un paper protagonista en la composició del dibuix.

Aquests tipus de monument van aparèixer per primer cop al segle XI aC i van ser molt habituals fins l’arribada dels fenicis. Arran d’aquest fet comencen a caure en desús; desapareixeran finalment pels voltants del segle VII aC.

12

D. Religió No hi ha testimonis directes referents als ritus ni les divinitats en que creien els tartessos. Encara així, partint de la base feble que suposa la poca quantitat d’objectes trobats, els arqueòlegs han estat capaços d’inferir algunes característiques de la religió tartèssia: Els tartessos creien en més d’un déu. Les principals figures del seu panteó eren el Sol (representat en forma d’estrella de vuit puntes) i la Lluna. Això se sap gràcies a les particularitats morfològiques de les figures antropoides de bronze fetes durant l’època colonial que, tot i estar basades en l’aspecte original de les divinitats fenícies, no són ben bé iguals. Segurament es va produir una fusió entre les deïtats estrangeres i les tradicionals.

Estrella tartèssia de vuit puntes. Es creu que era una representació del Sol Els motius pictòrics de les esteles funeràries (sobretot els carros) i el fet que els homes es sepultessin amb aixovars dona a entendre que creien en una altra vida més enllà de la mort. La major part –o la totalitat- de la gent que moria s’enterrava. També es creu que celebraven rituals litúrgics i que oferien ofrenes i realitzaven sacrificis animals en honor als déus. S’ha trobat –segons sembla ser- un depòsit votiu precolonial al jaciment de l’Alto Carambolo. També n’hi ha un altre a Alhonoz, però sembla ésser més tardà. En aquesta etapa els santuaris deurien ser molt modestos tant en dimensions com en tècniques i materials de construcció.

13

2.2 Època colonial Aquest segon període comença, tal com vam avançar abans, amb la presència dels comerciants fenicis a les costes meridionals de la Península Ibèrica; fet que podríem datar a partir de dues realitats diferents: la fundació de Gadir (mitològica, no històrica) i l’edat de les restes materials forànies més antigues. L’ urbe Gadium condita va tenir lloc al voltant de l’any 1100 aC, segons testimonïen alguns autors llatins: A la seva Historia Romana, Marcus Veleius Paterculus (ss. I aC – I dC) ens parla de la invasió dels doris (o Retorn dels Heràclides, en termes mitològics) i apunta el següent: Per aquella època la flota tiria que dominava el mar va fundar Gades a l’extrem d’Hispània, i a l’acabament del món, en una illa rodejada per l’Oceà, separada del continent per un estret molt breu. Pocs anys més tard, els mateixos van fundar Útica a Àfrica. Paterculus, M. V. Historia Romana (Manuel Sueyro Trad. Madrid, 1787. P. 4) Aquest mateix autor situa el Retorn dels Heràclides uns vuitanta anys després de la caiguda de Tròia, que va tenir lloc sobre el 1184 aC. Per tant, Gadir (Gades en llatí) es fundà l’any 1104 aproximadament. L’historiador i geògraf ponti Estrabó situa l’arribada dels fenicis a les Columnes d’Hèrcules (L’acabament del món conegut, l’Estret de Gibraltar) a la mateixa època que Paterculus. De la seva Geografia: Els fenicis navegaren per fora de les Columnes d’Hèrcules i fundaren ciutats, no només allà, sinó també enmig de les costes de Líbia, poc després de la guerra troiana. Estrabó. Geographica, I, 3, 2 Plini el Vell segueix en aquesta mateixa línia. Al llibre XVI de l’obra Historia Natural fa un breu recordatori del temple d’Apol·lo de la ciutat d’Útica (a Tunísia) i aludeix la data exacta de la fundació de la mateixa: És digne de recordar el temple d’Apol·lo a Útica, que encara perdura i des de l’origen de la ciutat fa 1178 anys. Plini el Vell, G. Naturalis Historiae (extret de l’índ. onom. de l’ed. de K. Julius Sillig, Gotha 1858. Obra pòstuma)

14

Se sap que Plini el Vell va publicar els deu primers llibres de l’obra l’any 77 dC, i que va revisar i ampliar la resta durant els dos anys posteriors. Si considerem que el llibre setzè es redacta o s’edita als anys 78 i 79 dC i substraïm els 1178 anys que feia de la fundació d’Útica, obtindrem que aquest darrer esdeveniment va tenir lloc en torn l’any 1100 aC. Segons Paterculus, Gadir i la ciutat tunisiana foren fundades amb pocs anys de diferència, així que el primer contacte entre els fenicis i els autòctons d’Ibèria hauria tingut lloc al voltant de la data esmentada. Tot això forma part de la literatura i potser també de la mitologia. Les proves materials de la presència d’orientals a la Península daten de principis del segle VIII aC; les restes dels assentaments més antics –Sexi, Adra, Morro de Mezquitilla, Chorreras i Toscanos- se situen al mateix context temporal o fins i tot més tard. Per tant, les dates proposades pels autors llatins per la fundació de Gadir haurien d’ésser desestimades per impossibles: no pot ser que durant tres-cents anys no s’hagi produït cap intercanvi de productes, i encara menys que tots aquests s’hagin perdut. A propòsit; unes excavacions fetes a Cadis durant aquest any 2010 posen de manifest que sí, que aquesta colònia és la més antiga de totes quantes van fundar els fenicis a Ibèria. Fins i tot s’avança una mica la data dels primers vestigis trobats: finals del segle IX aC. Encara així continua havent-hi massa diferència amb les dates que defensen els clàssics. La notícia de la troballa es va publicar el dia deu de juliol de 2010 a la pàgina web del Diario de Cádiz. Cal dir que aquest es un dels primers estudis arqueològics que es fan sobre Gadir, donat que fins no fa molt l’Ajuntament i la Junta d’Andalusia eren reacis a iniciar les investigacions sobre el sòl perquè això suposava la destrucció de les restes de Gades, la ciutat romana construida a sobre de l’original. Fos quan fos el primer contacte entre tartèssics i fenicis, la veritat és que va suposar el començament d’un procés ràpid i profund, encara que paulatí, després del qual ja res tornaria a ésser com era al sud d’Ibèria. I això que ara ocorria al límit del món ocorria o feia poc que havia ocorregut amb altres pobles del Mediterrani, com la civilització nuràgica de Sardenya o els amazigh o berebers del nord d’Àfrica, menys desenvolupats en molts aspectes en relació a les grans civilitzacions del Pròxim Orient. Incorrent en un error d’apreciació típic dels segles del segon imperialisme europeu podríem dir, només per entendre’ns, que en aquest cas eren els fenicis els qui portaven la civilització a la resta de pobles del Mediterrani. Hem d’entendre aquesta etapa com un període transicional que suposa per a molts pobles el pas de la Prehistòria a l’Antiguitat. I els tartessos són un bon exemple.

15

2.2.1 Tessitura al Pròxim Orient Però, per què van venir els fenicis? Per què foren ells precisament i per què van escollir aquesta i moltes altres costes Mediterrànies per emplaçar els seus centres comercials? Primer que tot hem de posar cara i ulls al poble fenici per tal d’entendre millor el seu afany per navegar i comerciar. La regió de Fenícia (l’actual Líban) se situava al bell mig de la zona coneguda com la Mitja Lluna Fèrtil (Pròxim Orient). A mitjans del tercer milenni abans de Crist va començar a poblar-se d’immigrants palestins que cercaven una zona més pròspera per desenvolupar les seves activitats, o bé fugien de l’influència d’Egipte. Aquests estrangers, que més tard haurien de conèixer-se amb el nom de fenicis (que prové del grec phoinix, púrpura. Aquest tint s’obtenia dels mol·luscs i era molt preuat en els intercanvis comercials) van organitzar-se en ciutats-estat governades per monarquies hereditàries. Les ciutats-estat més importants foren, per ordre històric d’hegemonia, Biblos, Sidó i Tir. Fenícia es trobava enmig de grans imperis conflictius –Egipte, Babilònia, Arcàdia o Sumèria- i havia d’intentar mantenir la seva independència mitjançant la diplomàcia, els tractes comercials i fins i tot el vassallatge i el pagament de tributs. En un principi les rutes comercials es limitaven al Mediterrani Oriental; això és Creta, Egipte i algunes illes properes com Rodes o Xipre. Els fenicis exportaven sobretot productes alimentaris i fusta de cedre, i importaven papir, lli i ceràmiques i escultures gregues. Però tot això va canviar entre els segles XI i X aC: De sobte el sòl va deixar d’ésser fèrtil degut a la sobreexplotació i la manca de nutrició de matèria orgànica. El gra començà llavors a escassejar. D’altra banda, l’esfera de poder assíria va començar a ofegar els fenicis i va exigir-los-hi el pagament d’un tribut a canvi de no destruir-los. Aquesta nova aliança suposava la obertura d’un nou mercat abans vedat i la demanda d’uns productes que els tiris no tenien, com ara la plata, l’or i el ferro per fer armes. I encara s’hi sumà un problema més: la superpoblació. Havien de conquerir nous territoris i col·locar-hi gent si volien seguir vius com a poble. En aquesta situació, doncs, un gran nombre de comerciants fenicis, sobretot tiris (Tir era la ciutat més prestigiosa de la zona en aquell moment) va iniciar empreses d’exploració i colonització pel seu compte i risc. Buscaven gra, que els mancava, i buscaven també tots aquells metalls que els hi eren demanats. Com que havien d’oferir alguna cosa preuada, van centrar la seva producció en els teixits luxosos, la ceràmica treballada i tot tipus de joies i avaloris pels quals havien de rebre gran quantitat de productes. Cal dir que els intercanvis comercials es feien per mitjà de la permuta, ja que encara no s’havia inventat la moneda. Els fenicis foren els primers que van atrevir-se a traspassar el que els grecs pensaven que era el límit del món, l’Estret de Gibraltar. Més enllà d’aquest van establir rutes comercials cap al nord (Irlanda i Gran Bretanya, d’on podien

16

obtenir estany) i cap al sud (fins a Senegal, ric en or). En aquests indrets no van establir cap colònia, donada la poca seguretat que oferien. Però a Andalusia sí. 2.2.2 Tessitura a Grècia La situació al món helènic era la mateixa que a Fenícia en la forma, encara que no en el fons. Els comerciants grecs també surcaven el Mediterrani en busca de negocis pròspers que els ajudessin a enriquir-se econòmicament i medrar socialment. També pagaven impostos a una ciutat-estat que, a diferència de Tir, no estava sotmesa a cap altre imperi. Cal dir, però, que per arribar a aquesta situació ha calgut avançar fins als segles VIII i VII aC, poc després de formar-se la cultura grega. Repassem la situació més a fons: Després de l’Edat Obscura i l’assentament definitiu dels doris van constituir-se les primeres ciutat-estat (anomenades polis), la forma de govern de les quals era la tirania o l’oligarquia. Aquesta manera de repartir el poder creava moltes desigualtats econòmiques; posava la riquesa en mans d’un grup molt reduït i mantenia en la misèria a la major part de la població. Fins que aquesta part va negar-se a continuar subjugada i va emprendre el camí cap a nous horitzons on poder assentar-se i crear i organitzar noves polis segons el seu criteri, i millorar així mateix la seva situació desfavorida. Els primers colons van establir-se a la zona més propera de la Península Balcànica, Àsia Menor, encara que poc després s’interessarien també pel Mediterrani Occidental: Anaren a Egipte, Cirene, Sicília, sud d’Itàlia, França i Espanya Oriental. La primera arribada dels grecs a la Península Ibèrica està recollida en el mite de Kolaios, un mercader samiota a qui li ocorren les següents peripècies: […] Després, una nau samia, el patró de la qual era Kolaios, que navegava en direcció a Egipte, fou desviada fins la tal Platea. I després d’informar-se els samis per boca de Korobios de tota la història, li deixaren aliments per un any i ells, en havent partit de l’illa i estant ansiosos d’Egipte, navegaven essent arrossegats pel vent de Llevant. I com no remitís el vent, després de travessar les Columnes d’Hèrcules, arribaren a Tartessos, gaudint de protecció divina. Aquest centre comercial estava verge en aquell temps, de manera que al tornar ells van fer els majors guanys d’entre tots els helens dels qui coneixem la seva història exacta. Heròdot, Historiai IV, 152.

17

Sabent que el mariner Korobios fundaria l’any 630 aC la ciutat de Cirene, a l’actual Líbia, podem inferir que el viatge de Kolaios es va realitzar durant la dècada de 640-630 aC. Fora dels mites, les polis gregues més importants a la Península foren Empòrion, Rhode, Hemeroskopeion, Akra-Leuké (aquestes dues al País Valencià) i Mainake (Màlaga). La seva influència sobre els tartessos és menys notable que la dels fenicis, però se sap que hi va haver contacte. A més van ensenyar als pobles indígenes a utilitzar la moneda com a vehicle d’intercanvi. A. Organització social i política Si tornem a fer una ullada sobre les actuals províncies de Huelva i Sevilla als voltants del segle VII aC veurem que els assentaments vora els centres productius encara segueixen allà, però la gent que hi treballa ja no és la mateixa. Potser el miner que abans picava a la pedra per fabricar-se un ganivet ara extrau ferro i el porta a un amo per a què altres homes el treballin i fabriquin una aixada. Aquesta aixada l’emprarà un altre individu, potser sota la direcció d’un capatàs, per treballar una terra que no és seva. El miner, però, ja no viu arran de la mina, sinó que es desplaça cada dia fins a ella desde la ciutat on viuen ell i la seva família. L’habitatge ja no s’assembla gens a aquella cabana de tova; ara és una casa de planta quadrangular dividida en cambres (on cada membre de la família exercirà un ofici diferent, sempre el mateix) construida amb pedra fins a mitja altura i amb terra cuita la resta. El sostre és el mateix que abans.

Planta d’una vivenda al jaciment de Castillejos del Alcorrín (Manilva, Málaga) Una economia orientada al comerç precisava que el treball es dividís i que les

tasques es diferenciessin espaialment.

18

Podem reconèixer, doncs, el que ha canviat d’una fase a una altra:

1. El treball s’ha especialitzat: Els miners s’organitzen en colònies i exploten els jaciments a gran escala per augmentar la producció. En altres sectors succeeïx el mateix.

2. Han aparegut les primeres formes de poder urbanes (un cabdill guerrer totpoderós que fa alhora de sacerdot o guia espiritual. També pot haver-hi una aristocràcia guerrera sense relació de parentiu entre els seus membres) Ara hi ha gent que s’enriqueix amb el treball dels altres i viu d’això. El fruit d’aquest treball es pot vendre a un comerciant estranger i ja no és necessari esforçar-se per subsistir. Comença a aparèixer també la propietat jurídica sobre els mitjans de producció.

3. Per tant, apareixen les desigualtats pròpies de la societat estratificada. Desigualtats econòmiques i polítiques molt més notables. La societat es torna ara urbana, amb tot el que això comporta: cabdills que governen, lleis que limiten i agents que persegueixen a qui no les compleix, així com jutges que sancionen d’acord amb els codis civils. Segurament també apareixerà la competència entre ciutats per controlar les fonts productives, cosa que ocasionarà conflictes.

4. L’enmurallament, per tant, es tornarà una necessitat imperativa. L’empallissada de fusta que s’usava abans per defensar l’assentament de possibles robatoris es convertirà ara en una muralla de pedra robusta i amb forma de talús.

5. Per tal de poder exercir el poder amb major facilitat s’han introduït canvis més profunds: s’utilitza l’escriptura alfabètica (aportació fenícia) per composar un recopilatori de les lleis i per afavorir els intercanvis comercials, i la moneda (grega); i es crea (o s’importa) una religió que serveix per unir tots els estrats socials. La classe sacerdotal gaudirà de molt poder ideològic i potser també econòmic.

6. S’ha produït un esclat demogràfic perquè els homes ja no depenen tant del seu treball sobre la natura; una mala collita no ha repercutit en altres sectors: el salari dels pescadors o dels teixidors, per exemple, pot emprar-se per comprar aliments d’una altra regió o de l’Orient. També es dona el cas que moltes famílies volen enriquir-se una mica més, i augmenten la seva productivitat incorporant nous individus a l’entorn familiar. Els avenços en medicina portats pels fenicis han fet que l’índex de mortalitat descendís.

Tot això representa l’evolució normal (la més comuna) de totes les civilitzacions que fan el salt de la Prehistòria a l’Antiguitat, i que es mouen sobretot en la línia d’un model urbà. I això sí que se sap: els tartessos, majoritàriament, van acabar vivint en ciutats. Per altra banda el contacte directe amb els mercaders fenicis va significar un intercanvi mutu d’idees i un aprenentatge dels costums i tradicions fenícies (de fenicis a tartessos, doncs la cultura oriental era més complexa que l’autòctona i l’aprenentatge s’havia de produïr en aquesta direcció) per part dels tartessos. Això no s’aconsegueix instantàniament, sinó que s’ha de seguir un procés anomenat aculturació.

19

Model de ciutat tartèssia durant el peíode colonial

B. Economia Les activitats econòmiques que practicaren els tartessos abans del segle VIII aC anaven orientades cap a la subsistència dels grups familiars, els quals consumien tot allò que produïen. D’ençà que els colons arribaren de l’Orient, però, l’objectiu del treball productiu va canviar i va passar a ésser el de satisfer la demanda comercial estrangera (matèries primeres, principalment) i obtenir un benefici en forma de béns d’ús i/o de consum. S’estableix, doncs, una relació econòmica i comercial entre els diferents pobles que actuen i el model econòmic dels indígenes del sud d’Ibèria passa a ser l’economia de mercat, encara que és molt primitiva, com es veurà a continuació. Els tipus d’activitats econòmiques continuen essent els mateixos, essencialment. L’agricultura, la ramaderia, la pesca i la mineria, sobretot aquesta última, continuen essent les principals tasques de producció, ja que el que demanen els estrangers són matèries primeres. És cert que durant aquesta etapa hi ha sectors les activitats dels quals es desenvolupen en quantitat i en qualitat, com l’orfebreria i la ceràmica, i que els productes resultants també tenen venda, però això succeí més a nivell particular que general i no va estendre’s fins passades unes quantes dècades, després de les quals els colons ja s’havien establert i enriquit i ja estaven en condicions d’adquirir aquest tipus de béns. Altres ocupacions van mantenir-se al marge dels intercanvis o fins i tot van decaure, com el tèxtil i la fabricació de tints, degut a que els fenicis tenien una gran capacitat per elaborar roba i tints de molta qualitat i en poc temps, pel que convenia més als tartessos adquirir-los al mercat que no pas fer-los ells mateixos. Ja sabem, doncs, el que necessitava cadascú dels tractants de l’intercanvi comercial: els fenicis compraven hortalisses, fusta i productes animals; altres coses que cercaven, i en això coincidïen amb els grecs, eren l’estany, el coure i el ferro. Per la seva banda, els tartessos adquirien recipients de ceràmica, peces i figures d’or i vori, vestits, eines, perfums i altres coses; productes manufacturats en definitiva.

20

Per tal de dur a terme les tasques de producció amb rapidesa i obtenir d’elles la major quantitat de productes de venta, el treball va haver d’especialitzar-se i dirigir-se sota les indicacions d’un capatàs o un coordinador d’obres, que cobraria sense produïr res; només rebria encàrrecs, ordenaria, vendria al mercat i pagaria un sou (en béns o en espècies) als seus treballadors. Tot això no tindria lloc a cada casa, ni a cada hort, sinó que s’haurien d’establir centres de producció on acudís diariament un gran número de treballadors professionals, o almenys experimentats en una sola tasca més que en unes altres. També n’hi havia que tenien el seu propi taller o la seva pròpia explotació agrària i venien directament la poca quantitat de producte que obtenien a un comerciant estranger, qudant-se íntegrament el benefici de la transacció. L’intercanvi comercial entre tartessis i fenicis tenia lloc mitjançant la permuta, és a dir, l’intercanvi directe d’uns béns útils per uns altres, sense la intervenció d’una moneda. Això donava lloc a que les matèries i els productes sovint canviessin de preu, o que aquest fos molt relatiu, relativitzant també el fet d’obtenir benefici d’una venda. És a dir que potser el producte adquirit per un tartessi no cobreix sencerament el valor del treball i el temps invertits, i per tant no surt rentable. Amb el temps, aquest productor minorista haurà de deixar el seu negoci i integrar-se entre les masses de producció majoristes. En el comerç amb els grecs sí que s’emprava la moneda com a mitjà d’intercanvi, encara que no podem concretar la vertadera extensió del seu ús al sud de la península. La colònia grega més occidental és Mainake (propera a l’actual ciutat de Màlaga), i seria adequat pensar que la moneda s’usaria en un àmbit geogràfic molt reduït i proper a la mateixa, de manera que només una petita part dels indígenes podria haver-se habituat a aquesta manera de fer. Cal ressaltar algunes de les novetats que van aportar els fenicis a la manera de fer indígena: introducció de nous animals domesticables (gallines i ases, sobretot), nous cultius (olivera domèstica) i eines noves (arada, trill, torn ràpid de terrissaire). C. Art L’arribada dels fenicis a les costes de la Badia de Cadis i la Costa del Sol va suposar un canvi formidable a tots els nivells, i no menys a l’art. El Període Orientalitzant és una nova corrent dins l’art indígena que comença i es desenvolupa paral·lelament a la resta de canvis que pateix el món tartèssic a partir del segle VIII aC. L’art és un dels exemples més clars de l’aculturació fenicio-helènica. De fet està tan influït per les civilitzacions orientals que a vegades costa diferenciar quina cosa és obra d’uns i quina d’uns altres. Les disciplines artístiques que més destaquen en aquest nou context són l’arquitectura, la ceràmica i els productes luxosos (arts sumptuàries). Podem

21

veure que alguns objectes dels que s’elaboren ja no responen a una finalitat únicament utilitària, doncs ara també es busca decorar i fer goig. -Arquitectura En arquitectura civil els canvis més importants es produeixen en l’habitatge i en les fortificacions: l’empallissada de fusta es converteix en un mur de pedra de fins quatre metres d’alçada i mig metre de gruix (Tejada la Vieja, Huelva). El tipus de construcció més destacat és l’edifici religiós. Els santuaris construits durant aquesta etapa (no hi ha evidències de cap centre de culte anterior a la colonització oriental) es feien de la següent manera: Primer que tot es realitzava una excavació en el terreny i s’emplenava amb pedra calissa sense desbastar i amb fang espès per fer els fonaments (0.50 metres aprox.); algunes vegades, però, no es feia fonament. Un cop aparellat tot el terra s’aixecava un sòcol de pedra desbastada d’altura variable i, a sobre d’aquest, una paret de tova de 45 cm de gruix i d’alçada desconeguda. L’enteulament podia tenir una coberta a dues aigües o acabar en un terrat. La superfície de l’interior estava pavimentada amb terra premsada i pintada de color vermell, encara que alguns trams adquirien un to groguenc després de l’aplicació de noves capes de material amb l’objectiu d’igualar el sòl. Les parets es pintaven amb cal o amb pintura vermella. Els accessos a les cambres es coronaven amb llindes. Les sales més grans tenien poc més de vint metres quadrats. Els motius amb que es decoraven les parets eren la quadrícula blanquinegra (damer) i les bandes occidentals. A l’estança més cèntrica es trobava l’altar, del qual n’hi havia tres tipus: el rostidor, on s’incineraven els cossos que s’ofrenaven als déus; el de les libacions, que tenia canals per recollir els líquids sobrants d’aquest tipus de cerimònia (que consistia en la presa d’un líquid especial per part d’un sacerdot per tal d’acostar-se als déus) i un altre sense cap tipus de marca, que s’utilitzava per ofrenar exvots no orgànics.

Ritual de la libació. Decantació del líquid a sobre de l’altar Altres estances servien per emmagatzemar menjar, begudes o ofrenes. A l’interior dels santuaris també solia haver un pati amb celobert, que servia per ventilar. A l’exterior, el santuari es trobava envoltat per una mena de recinte pavimentat amb grava (que podia estar pintada de vermell, o no estar-ho).

22

La planta era quadrangular i tancada, i tenia una orientació est-oest. Alguns dels temples excavats fins ara al sud de la Península són El Oral (Alacant), Coria (Cáceres), Casa del Marquès de Saltillo (Carmona, Sevilla) i el més important, Cancho Roano (Badajoz). El Santuari de Cancho Roano (Extremadura) Va ser descobert de forma casual l’any 1978, quan el propietari d’una finca del Valle de la Serena (Badajoz) va decidir fer un hort i va intentar aplanar una part de terra aixecada que hi havia al límit del seu terreny. El treball va resultar molt feixuc, però va servir per treure a la llum un conjunt de peces fetes amb diferents metalls i perquè un conjunt d’investigadors s’interessés en ell i posés en marxa una nova campanya arqueològica, capitanejada per l’historiador català Juan Maluquer de Motes. Després de les investigacions s’ha establert que: El Santuari s’emplaça a sobre de tres edificis que havien sigut construïts i abandonats amb anterioritat. El primer d’ells, al qual han anomenat Cancho Roano “D” fou construït en torn al segle VII aC. Es tracta d’una cabana de forma oval feta amb pedra i tova, que tant prodria haver servit d’habitatge com d’enclau de culte indígena precolonial. Cancho Roano “C” s’hauria aixecat durant l’època colonial i, encara que la major part de la planta s’ha perdut perquè s’hi ha construit el temple “B” a sobre, existeix una cambra que mai no es va tocar i que va ser el centre neuràlgic del santuari. La major part de les celebracions i culte als déus es va desenvolupar aquí. Podem anomenar-la Sancta Sanctorum.

Cambra principal o Sancta Sanctorum (La més sagrada de les sagrades). Al bell mig podem reconèixer un altar circular de color vermell. El paviment també es vermell.

Quan va fer-se necessari un espai més ampli per donar cabuda als fidels o per poder dur a terme diversos sacrificis a la vegada, donada la gran aflüència de gent que hi devia haver, va decidir-se la construcció de Cancho Roano “B”. El complex religiós va augmentar de mida de forma considerable, i l’altar circular de la Sancta Sanctorum va canviar-se per un altre amb forma de pell de brau (servia per dur a terme sacrificis animals. En l’apartat referent a la religió s’explicarà amb més detall).

23

(Foto 1) Planta de Cancho Roano “B” (Foto 2)Altar amb forma de pell de brau (Coria del Río, Sevilla) Cancho Roano “C” va construir-se després que l’anterior temple s’esfondrés per causes desconegudes. Gairebé va haver de refer-se sencer. D’entre els canvis morfològics del nou espai respecte l’anterior destaquen sobretot les dues torres de vigilància davanteres, la construcció d’un perímetre de cambres totalment nou, la reorganització de les canalitzacions de desguàs, la creació d’un segon pis a sobre del primer (només una habitació) i el tancament de la cambra Sancta Sanctorum. En aquest espai s’hi construí un pilar que arribava fins al segon pis; des d’aquest s’accediria a la cambra tancada, segurament. Com podrem veure en la imatge de la pàgina següent, Cancho Roano tenia un pati interior obert per treure els fums de les cremacions durant les ofrenes divines. Entre les cambres del perímetre i el cos central hi havia un passadís que donava la volta a tot el contorn del temple. Els materials emprats en la construcció són la pedra calissa i la tova. Les dimensions ronden els 30x30 metres comptant les cambres del perímetre; l’orientació del temple és Est-Oest (les torres davanteres miren cap a Llevant).