35

2.3.1 Alteracions polítiques al Mediterrani La civilització tartèssica va viure gairebé de primera mà tots els canvis d’inflüències i de poder més importants produïts al Mar Mediterrani durant la primera meitat del primer mil·lenni abans de Crist. A partir del segle IX aC la supremacía fenícia a la part oriental del Mediterrani va extendre’s a la totalitat del mateix, fins i tot va transpassar els seus límits i va establir relacions amb el nord (Illes Britàniques) i el sud (costes de Senegal) de l’Oceà Atlàntic. Aquest control unipolar i monopòlic en molts tipus de mercaderies començà a ser disputat per una altra potència emergent, la Grècia comerciant, a partir del segle VII aC. L’any 539 aC el xa de Pèrisa Cirus II el Gran conquesta Tir. A partir d’aquest moment el poder compartit entre fenicis i grecs s’acaba, i comença un període de transició que dura fins que Cartago (colònia fundada pels fenicis a les acaballes del segle IX aC) aconsegueix obrir-se lloc en la política internacional i pren el relleu d’una Fenícia decadent. A diferència dels seus antecessors, els cartaginesos imposaran el seu poder econòmic mitjançant el poder militar. A mitjans del segle VI aC comencen les primeres accions bèl·liques navals contra les colònies gregues per tal d’ocupar els seus mercats. Una d’aquestes batalles serà la d’Alàlia (Còrsega), i tindrà lloc l’any 537 aC. Cartago surt victoriosa (tàcticament) d’aquest enfrontament, i obliga als grecs

de la ciutat i a la resta de colons d’arreu (tot i que entre tots ells no formaven un estat únic) a signar un tractat per mitjà del qual s’establia una divisió de la Mediterrània en dues parts: la meitat nord, que corresponia a la zona d’inflüència i per tant de lliure circulació grega, i la part sud, que passa a control cartaginès. A partir d’aquest moment els grecs deixen de mantenir relacions amb els tartessis i els autors deixen de citar-los en les seves obres. S’intueix, però, que segueixen havent contactes esporàdics entre ambdues civilitzacions, doncs l’any 508 aC els púnics tornen a prohibir als helens que s’acostin a les costes del sud de la Mediterrània. Aquesta vegada els sancionats hauran d’acatar el que se’ls demana; els cartaginesos ja no estan sols: s’han unit amb la República Romana.

Situació geogràfica d’Alàlia

36

Europa cap al 500 aC Els pobles de l’actual Andalusia i del sud de Portugal van restar aïllats de la resta de nacions durant un temps indeterminat no massa llarg. Cartago no trigà més que unes poques dècades a establir noves relacions comercials amb aquells pobles, ja molt renovats políticament, que a partir d’ara s’anomenaran turdetans. L’any 237 aC el general cartaginès Amílcar Barca desembarca a Gadir; s’inicia la conquesta d’Ibèria.

37

3. Altra teoria Tal com hem dit a la introducció, el treball que hem pogut llegir fins ara, més concretament la part que correspon a l’organització socioeconòmica i la seva relació amb el poder durant l’època precolonial es basa en la interpretació del professor Joan Anton Barceló. Segons aquesta visió, la societat tatèssia hauria viscut durant la seva etapa embrionària en una situació de llibertat en els processos de producció (quantitat, objecte que es produeix, obtenció de les matèries primeres) i, per tant, una manca de control per part de les esferes més altes del poder. Aquestes, lluny d’estar representades per un càrrec civil o militar totpoderós amb dret a transmetre el seu poder als seus successors, serien ocupades més aviat per uns consells o assemblees ciutadanes, o bé per un cabdill guerrer el poder del qual estaria legitimat no per raons inequívoques i inqüestionables, sinó per la seva destresa en l’administració general (càrrec que no desenvoluparia la totalitat del temps). Durant moltes dècades, però, la idea que han compartit la major part dels investigadors era una altra: Tartessos fou un regne amb una economia dirigida (o almenys controlada) i una societat estamental molt ben establerta. El rei exercia el poder durant tota la seva vida, i transmetia el seu privilegi a la següent generació de la seva família. Aquest rei vivia en una ciutat (Tarsis) capital del regne, des d’on es dirigien els destins de la resta de ciutats sota el seu domini. Se suposa que cadascuna d’aquestes ciutats comptava amb un intendent o un alcalde fidel al rei, del qual en depenia totalment. El fet que aquesta hagi estat la idea imperant no té res d’estrany. La tradició clàssica (Heròdot, Virgili, Diodor, Ovidi; v. font 4ª de Bibliografia) ens ha fet arribar diferents mites que testimonïen l’existència d’una monarquia hereditària poderosa al sud de la Península Ibèrica. Els autors s’atreveixen fins i tot a posar nom als reis i tracten d’explicar les seves gestes més importants. D’on han extret aquestes dades els literats antics? Hem de tenir en compte que en el moment en que escriuen les seves obres ja ha transcorregut més de mig mil·lenni des de la caiguda dels tartessos. A què respon tot això?

Els investigadors del segle XX no creuen que aquestes fonts hagin d’ésser preses com verídiques. Tot el que provingui d’històries i mites no demostrables, i que estigui relacionat amb el món diví, deuria ésser refusat.

Arbre genealògic de la familia reial (mitològica) tartèsia. Hauríem de sumar-hi Gàrgoris i Habidis, que no mantindrien cap relació de parentiu amb aquests figurants. Però no tot és mitologia. Heròdot, qui sovint és pres com un historiador amb raciocini científic i amb poca predilecció pels raonaments mítics, parla a la seva Història d’un regne a l’Ibèria austral del qual el cap més destacat és un tal Argantoni. Els investigadors han cregut en la seva existència pel fet d’haver sigut citat per aquesta eminència clàssica que, d’altra banda, tampoc no va

38

poder conèixer Tartessos de forma directa perquè va viure durant el segle V aC, quan el suposat regne ja s’havia esfondrat. Deia Heròdot que aquest Argantoni havia arribat al poder amb quaranta anys d’edat i que va exercir-lo durant vuitanta anys més. Per tant, afirma que visqué uns cent vint anys. Els investigadors del segle XX reconeixen que tals indicacions són impossibles per aquella època (i encara per la seva pròpia època), però no tenen cap escrúpul en admetre que Argantoni va existir, va regnar i que va ésser l’últim rei dels tartessos. Subratllen tot el que es diu a les fonts clàssiques: regne centralista, divisió social en estaments ben definits, exèrcit poderós o d’altres coses. Adolf Schulten, arqueòleg hispanista nascut a Elberfeld, Alemanya, va invertir gran part de la seva carrera i dels seus recursos en cercar la que devia haver sigut la capital del regne tartesi. Mai la va trobar. Abans d’això, l’arqueòleg francès George Edward Bonsor havia intentat situar geogràficament la ciutat de Tarsis. Cap als anys 60s del segle XX, altres investigadors espanyols com Joan Maluquer de Motes, José María Blázquez, Juan de Mata Carriazo o Antonio García Bellido van aportar molts avenços en la caracterització del poble tartesi, però continuaven pensant que el regne havia estat tal i com l’havien descrit els autors clàssics. A mesura que ens acostem als anys 90s del segle XX i ens endinsem en el segle XXI comencem a trobar algunes diferències entre els estudiosos i les fonts grecollatines. La primera idea que es descarta és la de l’exèrcit poderós. Poc a poc també s’abandona la concepció de Tartessos com un estat centralitzat; s’aposta per una successió de poblats independents amb monarquies locals més o menys poderoses, depenent dels recursos de que disposen. Argantoni és concebut com un d’aquests règuls locals que gaudeix de gran poder econòmic i, per tant, de gran poder polític davant dels estrangers. El catedràtic andalus Jaime Alvar i l’asturià José Mª Blázquez pertanyen a aquest corrent. Joan Anton Barceló és l’únic que va més enllà d’aquest punt. Pensa que existien ciutats independents, governades per cabdills militars o per oligarquies aristocràtiques i que el suposat rei Argantoni no fou més que un ric comerciant que s’oferia com el propietari més poderós dels tartessos. De fet, Argantoni significa “Home de plata” en llengua grega, la qual cosa denota que realment fou un home amb un gran poder econòmic.

39

4. Llegat Què en quedà, dels tartessos, per la posteritat? Per la posteritat immediata, no poques coses; per la resta de la Història, podríem dir, la que comença a partir de l’últim terç del segle III aC, gairebé res. Les millores que van aportar els fenicis i els helens a l’àrea geogràfica tartèssica durant l’època orientalitzant van suposar avantatges reals respecte de la resta de pobles ibèrics. Una millor organització de les tasques, un ús eficient de les eines modernes i el consegüent increment de la productivitat, sumats a l’experiència que havia adquirit la societat en els intercanvis comercials serien la millor herència que rebrien els turdetans dels tartessos. El poble turdetà hauria d’ésser més civilitzat (o millor dit, estaria millor integrat en el món de l’època i seria respectat per algunes potències, encara que no tingués gens de poder polític) que la resta de natius ibèrics. La cultura turdetana presentava diferències importants respecte la cultura gairebé homogènia dels seus coterranis: -Els turdetans tenien un idioma propi i un alfabet diferent de l’ibèric (sí, tots els íbers usaven uns caracters molt semblants). Veure Apèndix II. -El grau de desenvolupament de l’art turdetà és molt major que el de l’ibèric, sobretot en orfebreria. Els primers han après a desenvolupar tècniques decoratives complexes com el granulat o el repujat, la qual cosa implica una adquisició de destresa en el treball dels metalls que no tenen els ibers. -L’agricultura austral estava molt més desenvolupada que la nòrdica. L’ús de determinades eines i encara el domini de certs cultius que tenen uns i altres no, marquen diferències. Al segle V aC, per exemple, els habitants de la Meseta Central encara no sabien fer empelts de l’olivera. -El contacte amb els pobles orientals també va servir perquè els tartessos aprenguessin a dur un modus vivendi diferent del que tenien. Des dels menjars, les espècies emprades per adobar i conservar els productes, passant per la manera de vestir-se o pentinar-se, fins altres costums més elementals com la higiene o la sanitat (cura de malalties); tot va estar sotmès a canvi. Els habitants del nord-est de la Península van patir un procés semblant, però amb els grecs com a ens aculturador. La resta de característiques eren similars; després de tot havien estat el mateix poble molt de temps enrere. De fet comparteixen el mateix gust per les temàtiques escultòriques. Quan hem parlat de l’art tartessi no hem inclòs aquesta disciplina per dues raons; una perquè la quantitat de peces trobades no es tan gran en comparació amb altres objectes o construccions d’altre tipus; i segona perquè hi ha molts dubtes sobre si són de fabricació indígena o s’han adquirit de l’exterior.

40

En tot cas, en època turdetana la producció d’escultures creix i ho fa seguint la mateixa temàtica que els seus veïns íbers: els animals. Cap de llop trobat a El Pajarillo (Jaén). Segle IV aC

Aquest és el llegat que deixen els tartessos als seus successors: una cultura més completa que les seves veïnes; més integrada en el marc europeu contemporani i, si hagués disposat d’una força militar moderna, fins i tot hauria sigut més participativa en el tauler de joc mediterrani. Una cultura més avançada, si es vol, del que ho hauria sigut sense haver passat pel procés d’aculturació helenofenici. La Turdetània era la regió més moderna i civilitzada de tota la Ibèria, segons deia Estrabó: … són considerats els més cultes dels íbers, ja que coneixen l’escriptura i, segons les seves tradicions ancestrals, fins i tot tenen cròniques històriques, poemes i lleis en vers de sis mil anys d’antiguitat, segons diuen.

Estrabó, III 1,6. Més endavant d’aquí, què en quedà? Què ens ha arribat? L’any 237 aC Amílcar Barca comença una campanya que haurà de suposar la fi (amb el temps) de la cultura turdetana i ibèrica en general. Tot i que la seva pretensió principal és la d’establir colònies d’explotació minera i proveïr-se dels recursos necessaris per fer front al pagament de les sancions econòmiques que ha imposat la República Romana, després de la derrota cartaginesa a la Primera Guerra Púnica (264-241 aC), i tornar a capacitar l’exèrcit i dotar-lo del poder que ha perdut gràcies al benefici excedent, el conflicte militar i la consgüent destrucció material i personal no poden evitar-se El primer enfrontament bèl·lic té lloc a Sierra Morena entre els cartaginesos d’Amílcar i els turdetans d’Istolaci, els quals són derrotats. Les baixes són quantioses: tots els caps militars indígenes són assassinats i, amb ells, un gran número de combatents; a més, tres mil homes són empresonats i integrats a les files de l’exèrcit invasor. Vint anys més tard Roma declararà la guerra a Cartago i movilitzarà els seus exèrcits per tractar de bloquejar-la estratègicament; desembarcarà a Ibèria. Un cop acabada la guerra, Roma explora el litoral mediterrani ibèric i comença a urbanitzar-lo. L’any 197 aC s’annexiona tot el territori explorat: Hispània Citerior (propera) i Ulterior (llunyana). Comença la romanització, procés pel qual tots els pobles ibèrics s’hauran d’inscriure al món romà i hauran d’acatar les seves lleis i codis normatius (sistema de govern, organització de la societat, lleis penals), practicaran així mateix l’idioma i la religió oficials de la República.

41

Al igual que ocorregué amb moltes civilitzacions romanitzades i properes a Roma geogràficament, la cultura pròpa de Turdetània heretada dels tartessos caurà en desús i acabarà desapareixent. Avui dia, a més dels vestigis materials (mobles o immobles) i del que s’ha pogut inferir d’aquests, no en queda gairebé res. El nom, potser. I només queda vigent en tres àmbits: En la divisió administrativa de la ciutat de Sevilla, al districte de Sant Pau-Santa Justa, on hi figura un barri anomenat Sant-Carles – Tartessos. En els centres educatius. Hi ha diferents CEIP Tartessos a Màlaga, Jerez de la Frontera o Huelva, entre d’altres. I al món de l’historieta. La sèrie Tartessos, creada pel dibuixant de Jaén Paco Nájera i publicada per primera vegada sota l’editorial Almunzara l’any 2005, té la intenció de divulgar de forma divertida algunes de les particularitats del món tartesi, del poc que se’n coneix.

Tira de Tartessos, de la seva pàgina web

42

5. Conclusió Al llarg d’aquest treball hem intentat donar resposta a la qüestió Qui foren els Tartessos? Doncs foren els integrants d’una civilització protohistòrica –terme molt modern, que a efectes pràctics és tant com dir prehistòrica- amb unes aptituds prou modestes abans de l’arribada dels colonitzadors, i que, arran d’aquest últim fet, van convertir-se en els moradors del centre econòmic i polític més important de la Península Ibèrica. Per qui estaven governats? Si entenem que aquesta Protohistòria és encara una Edat dels Metalls tardana i que, per tant, estem parlant de Prehistòria –fet que es reafirma si tenim en compte que fins l’arribada dels fenicis els tartessos mai no havien escrit, o que les construccions civils i religioses eren molt modestes abans del segle VIII aC- podem entendre també que les estructures de poder no deurien ésser molt desenvolupades. En aquest sentit, les fonts antigues –en un intent de dotar a Cartago d’un poder militar encara més gran del que tenia, la qual cosa fa més gloriosa la victòria romana- despisten. Règuls locals i prou. Sembla que és la teoria més consistent. Això sí, hem refusat entrar en temes dels quals ens hagués sigut difícil parlar sense conèixer, i aprendre sobre aquests hagués requerit un temps del qual no disposàvem. Per exemple en qüestions com l’idioma o la composició d’alguns materials útils per la terrissa hem incidit poc perquè no tenim nocions clares i perquè adquirir-les ens hagués costat temps. Creiem que els objectius han estat assolits.

43

Bibliografia Aubet Semmler, M. E. (1980) Los marfiles fenicios del bajo Guadalquivir (II) Acebuchal y Alcantarilla. Studia Archaeologica [en línia] núm. 63: p. 5-51 Bendala Galán, M. (2000) Tartesios, íberos y celtas. Madrid: Ediciones Temas de Hoy. ISBN 9788478808496 Bermejo Tirado, J. (2007) Breve Historia de los Íberos. Madrid: Ediciones Nowtilus (Col. Breve Historia) ISBN 9788497633536 Blázquez Martínez, J. M. (1969) Fuentes griegas y romanas referentes a Tartessos. Tartessos. V Symposium Internacional de Prehistoria Peninsular. Jerez de la Frontera. [en línia] Fernández Flores, Á.; Rodríguez Azogue, A. (2007) Tartessos desvelado: Origen y ocaso de Tartessos. Córdoba: Editorial Almunzara. ISBN 978-84-96710-73-3 González Wagner, C. Los comienzos de la expansión fenicia en el Mediterráneo. Cites i explicacions sobre el que defensa cadascun dels autors clàssics en el tema tractat. Universidad Complutense de Madrid, Centro de Estudios Fenicios y Púnicos. León, Virginia (2010, 10 de juliol) La excavación del Cómico concluye en julio y confirma que Cádiz es fenicia. Diario de Cádiz [en línia] Disponible a Internet: http://www.diariodecadiz.es/article/ocio/744065/la/excavacion/comico/concluye/julio/y/confirma/cadiz/es/fenicia.html Maluquer de Motes, J. (1989). Tartessos. Barcelona: Ediciones Destino. ISBN 84-233-0582-1 Mangas Manjarrés, J. (…) La península ibérica prerromana Plini Secundi, C. (1858) Naturalis Historiae. Libri XXXVII. Vol. VIII. Gotha: Ed. Friedrich Andrea Perthes. p. 423 (Versió digital) Rodríguez Díaz, A. (2001) Extremadura tartésica: Arqueología de un proceso periférico. Barcelona: Edicions Bellaterra. ISBN 9788472901742 Ruiz Mata, D. (1984-85) Puntualizaciones sobre la cerámica pintada tartésica del bronce final: estilo Carambolo o Guadalquivir I. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología de la Universidad Autónoma de Madrid [en línia] núms. 11-12: pp. 225-243 Schulten, A. (2006) Tartessos: La contribución a la Historia más antigua de Occidente. Sevilla: Editorial Renacimiento. ISBN 9788484722403 Torres Ortiz, M. (1999) Sociedad y el mundo funerario en Tartessos. Madrid: Real Academia de la Historia. ISBN 84-89512-48-5

44

Torres Ortiz, M. (2002) Tartessos. Madrid: Real Academia de la Historia. ISBN 9788495983039 (Versió digital) Veleyo Patérculo, C. (1787) Veleyo Patérculo en Castellano. Historia Romana escrita al cónsul Marco Vinicio. Madrid: Imprenta de don Antonio Espinosa, Calle del Espejo. pp. 3-4. Ref. 0876047-190 (Versió digital) VVAA (2008, 27 de setembre) Nueva Tartessos [en línia] Disponible a Internet: http://www.tartessos.info [/html/nom de l’article] Filmografia Dufour Andía, A.(dir.) (2004) Tartesso, el reino legendario de Argantonio [enregistrament de vídeo] Sèrie documental Memoria de España. Emès a Televisión Española, S.A. Spaccapeli, D. (dir.) (2002) El esplendor de los fenicios [enregistrament de vídeo] Instituto Geografico De Agostini, Società per Azioni. Emès a The History Channel.

45

7. Annexes I. Jaciments principals

En els mapes anteriors hem pogut observar la distribució dels jaciments tartèssics i proto-ibèrics (és a dir, anteriors a la cultura pròpiament dita ibèrica) al llarg de la Península Ibèrica. A continuació parlarem (succintament) d’algunes de les troballes més importants que s’han realitzat en aquest camp:

Castillo de Doña Blanca (Cadis) Situat a pocs quilòmetres del Puerto de Sta Maria, és una de les ciutats fenícies més antigues conservades a la Península (segle VIII aC). Posseeix muralles, vivendes, necròpolis i port fluvial, que es conserven bastant bé pel fet d’haver estat sepultades durant segles sota un turó en una zona rural.

46

Cerro de los Castillejos (Manilva, Màlaga) Ss. IX-VIII aC. Es tracta d’una fortalesa de grans dimensions, situada estratègicament enmig del que podria haver estat la ruta terrestre que unia Malaka amb el Baix Guadalquivir. Hi ha muralles de 4,30 metres d’amplària i 1,70 d’alçària. En principi hauria estat ocupada pels tartessos, més tard arribarien els fenicis i l’ampliarien. Cerro del Villar (Màlaga) S. VIII aC. Es creu que la ciutat de Malaka va ser fundada on avui s’emplaça aquest jaciment, però que les continues inundacions que patia la zona provocaren que els colons fenicis es movessin uns quants quilòmetres cap a l’est per establir-se. Es tracta, doncs, d’una ciutat emmurallada de grans proporcions amb una distribució urbanística ben desenvolupada, amb vivendes i centres de producció diversos. També s’han trobat joies i retrats escultòrics que podien emprar-se com a recipients (per al pebre o la sal) Cortijo de los Toscanos (Torre del Mar, Màlaga) Ss. VIII-VI aC. És una ciutat fenícia constituïda també per habitatges de planta quadrangular situats de forma ordenada seguint un patró urbanístico. La diferència de mida de les vivendes podria suposar una diversitat de poder entre els habitants de la ciutat. S’ha trobat també una construcció de 150 m2 sense divisió d’estances que podria haver servit de magatzem per recursos i productes pereceders. Morro de la Mezquitilla – Las Chorreras (Algarrobo i Vélez-Màlaga, Màlaga) Ss. IX-VIII aC. Morro de Mezquitilla és un assentamen urbà fenici en el qual poden trobar-se sobretot vivendes i forns metal·lúrgics. L’assentamen de las Chorreras és una mica més tardà que l’anterior; també és una ciutat i està millor conservat que el seu veí. En aquest entorn pot apreciar-se el pla urbanístic oriental. Les cases són quadrangulars, tenen sòcols de pedra i paret de tova. Morro de Mezquitilla podria haver patit un esclat demogràfic en el segle VIII aC, la qual cosa provocà que molts ciutadans no tinguessin on viure i s’assentessin a Las Chorreras. Encara més tardana (S. VII aC) trobem la necròpolis de Trayamar, que acollia les exèquies dels habitants de les ciutats circumdants. En aquesta zona han aparegut diferents recipients i joies relacionades amb el món funerari. La Joya (Huelva) S. VIII aC. Es tracta d’una necròpolis tartèssica (se sap perquè s’han trobat cossos enterrats; si hagués estat fenícia s’hauria trobat urnes i túmuls), en la qual destaquen els pròlixs aixovars principescs constituïts per diferents peces de marfil, or i altres metalls preciosos. També s’han trobat esteles funeràries i canelobres de bronze. Setefilla (Sevilla) Ss. VIII-VI aC. Aquest jaciment està constituït per un poblat tartèssic (on s’han trobat molts objectes útils per a la vida quotidiana) i per una necròpolis de l’època colonial (hi apareixen túmuls). Encara no s’ha excavat completament. Carmona (Sevilla) S. VIII aC. És un poblat tartessi situat a la part alta d’un turó, en un punt estratègic de la ruta que unia Huelva amb Màlaga. En aquest assentament encara es troben habitatges de planta circular i espais dedicats a

47

l’agricultura i la cria del bestiar. A l’època orientalitzant aquestes tasques es duien a terme a forma dels nuclis de població.

Tejada la Vieja (Escacena del Campo, Huelva) S. VIII aC. Es tracta d’una població fortificada de l’època orientalitzant situada en un turó davant del pas de La Garganta, que condueix a les mines de metalls. Destaca la muralla de quatre metres d’alçada i mig metre de gruix. Muralla de Tejada la Vieja

48

II. Alfabets íbers i tartèssic

Alfabets grec, ibèrics, tartèssic, fenici i púnic. Poden apreciar-se clarament les inflüències d’uns amb els altres: la majoria de caracters ibèrics es basen en els grecs; els tartessos, en canvi, usen un alfabet molt més semblant al fenici, el

qual també és origen del cartaginès.