04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada

Gener 2013 | Universitat Ramon Llull | Núm. 28

Un món en construccióNous lideratges per als valors de sempre

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres01 Portada 02 Editorial

2 | Editorial | Sumari

Cinc anys després de l’esclat de la pitjor crisi econòmica dels

darrers anys, la realitat empeny a prendre decisions sobre quin

món es vol. Com resolem els problemes de la misèria i l’atur

i com donem esperança en el futur a milions de persones que

han viscut els darrers vint anys en un ‘benestar’ que finalment

ha resultat fictici? Enmig d’aquest període d’incerteses, és hora

de posar-nos a construir o a reconstruir un món nou, més ha-

bitable, més responsable, més sostenible, més humà. Com? Les

respostes a les situacions complexes no s’improvisen. En el re-

portatge d’aquest número de La Revista de Blanquerna s’apunten

algunes questions sobre les quals reflexionen diversos profes-

sionals. Aquests apunten que, davant del panorama actual,

es rescaten un seguit de valors tradicionals com la solidaritat,

l’empatia, el compromís social i la sobrietat, que havien quedat

en l’oblit. Però també assenyalen la necessitat de nous lideratges.

04Reportatge

16Conversa

22Alumni

Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 37www.blanquerna.url.edumartacj@blanquerna.url.eduEdita: Blanquerna-URL

Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas i Irene BlascoConsell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Ignasi Ivern, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom

EDITORIAL

Nous referents per al món sorgit de la crisi

10Opinió

Editorial | Sumari | 3

El sociòleg Joan Subirats afirma que “s’han acabat els líders he-

roics” en relació amb l’esfera política, en plena crisi en aquests

moments, i afegeix: “Necessitem un lideratge més comunitari,

disposat a construir capacitats col·lectives de resposta.” “S’haurà

d’exercir un lideratge més ètic en el sentit que el que es valora

d’un líder és la seva coherència entre el dir i el fer, entre el dir i el

viure”, diu Miquel Calsina, professor de la Facultat de Comuni-

cació Blanquerna-URL.

Nous lideratges per als valors de sempre. En aquest sentit, la

contribució de la Universitat serà cabdal. Formar els professio-

nals que hauran de liderar, a diferents escales, el món sorgit de

la crisi, implica una enorme responsabilitat. No només des del

punt de vista professional –amb el que suposa de saber interpre-

tar les noves formes de mestratge que imposen, per exemple, les

noves tecnologies– sinó en l’àmbit ètic i moral, en la formació

de persones íntegres. Però per aconseguir-ho cal també des de

les institucions universitàries una mirada atenta i renovadora

de la realitat, de les formes d’ensenyar i d’aprendre. En parau-

les del Dr. Andreu Ibarz, director general de Blanquerna, “en el

marc d’un fosc llegat per als joves i les seves expectatives, creure

i comprometre’s en una nova universitat és una oportunitat per

donar esperança i sentit a allò que som i fem. I en allò que volen

ser i viure.”

26 30Notícies Recerca

36Llibres

Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaIl·lustració de la portada: Josep Rom Correcció: Txema MartínezImpressió: Nova Era

Aquesta publicació és impresa sobre paper ecològicÒfset centaure blanc de 110 gTiratge: 18.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999

16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

Reportatge | 5

només no resolen els problemes actuals sinó que, a

més, en creen de nous.” Aquests valors, que anome-

na disvalors o valors caducs, serien el consumisme

hedonista com a única plenitud existencial; un in-

dividualisme feroç que no mira més enllà del propi

interès personal i es desentén per complet de l’altre;

l’entreteniment fàcil; la superficialitat; l’acceleració i

l’espontaneïtat emotiva; i la impaciència.

El predomini d’aquests valors durant algunes

dècades ha fet que es dilueixi la idea del bé comú,

apunta Miquel Calsina, professor de la facultat

de Comunicació Blanquerna-URL i director del

Centre d’Estudis Jordi Pujol. Fins al punt d’arri-

bar a una societat poc exemplar. Segons Calsina,

que creu que estem davant d’un canvi sistèmic

com l’entén Karl Marx, arran de la greu situació

econòmica es recuperen vells valors com ara el

que ell anomena “la mirada atenta cap a l’altre”,

és a dir, no pensar només en els propis drets sinó

en els deures. Posar l’èmfasi en l’altre, no tant

en l’individu. Un exemple tangible de solidari-

tat el trobem en l’augment de més d’un 20% del

nombre de voluntaris durant el 2012, segons la

Plataforma del Voluntariat d’Espanya. Un feno-

men que el psiquiatre i professor de la facultat

de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL Carles Pérez-Testor atribueix al

fet que ara el que pateix és al costat. “Posar cara

i ulls a la pobresa ens estimula a ajudar”, afirma.

Què pensen, els joves, de tot plegat? Al cap i a

la fi, seran ells qui consolidin (o no) la societat que

ara comença a perfilar-se. Eva Ausona, estudiant

de quart d’Infermeria a Blanquerna, comparteix

aquest extrem: “Amb la situació que vivim, els jo-

ves hem incorporat la solidaritat en el nostre dia a

dia. Un valor que, potser per edat –penso que els

joves som més egoistes–, no teníem. Veient com

ho passa la gent, hem deixat de mirar-nos el melic

per ajudar aquells que ho necessiten.”

En aquesta línia, però en un sentit encara més

ampli, Calsina percep la recuperació del valor de

Un món en construccióL’actual situació econòmica empeny a recuperar valors tradicionals i reclama nous lideratges per consolidar-los

a crisi ha sacsejat amb força la societat: el poder adquisitiu de les famílies disminueix dia rere dia

mentre l’atur augmenta i els sistemes polític i econòmic vigents no donen respostes eficaces a la

dramàtica situació. Davant d’aquest panorama, però, els experts apunten que es rescaten un seguit

de valors tradicionals, com ara la solidaritat, l’empatia, el compromís social i la sobrietat, que havien quedat

en l’oblit. Aquesta “nova” manera de fer –recuperada més per necessitat que per virtut– empeny també cap

a un nou tipus de lideratge. La incògnita és saber si la societat que es dibuixa marcarà un canvi d’època o

simplement quedarà en l’oblit quan la crisi amaini.

L

Text: Susana Pérez SolerFotografies: Pere Virgili

REPORTATGE

Fa uns anys que els fets succeeixen de manera pre-

cipitada. En poc temps, la societat ha canviat signi-

ficativament. D’una banda, la crisi financera inter-

nacional, declarada l’any 2008, ha acabat amb la

creació de riquesa efímera (a l’Estat espanyol s’ha

punxat la bombolla immobiliària) i ha empobrit les

llars. L’atur s’ha disparat i les retallades amenacen

l’estat del benestar. De l’altra, la mateixa crisi ha po-

sat de manifest la ineficàcia del sistema polític vigent

per donar respostes a la complexa situació, alhora

que ha fet més visibles les interferències del sistema

econòmic en la presa de decisions polítiques. Els ex-

perts asseguren que, a més d’estar davant d’una crisi

econòmica, ens trobem davant d’una crisi moral.

Un liberalisme possessiu, desprès de qualsevol tipus

d’ètica, i un individualisme ferotge, que ha arraco-

nat i fins i tot menystingut el bé comú, entre altres

factors, expliquen com hem arribat fins aquí. Arran

de la crisi, però, la societat ha començat a desempol-

sar els valors tradicionals abandonats dalt dels arma-

ris durant els anys de bonança. Tot apunta, ateses la

quantitat de canvis i la profunditat d’aquests, que

comença a dibuixar-se un canvi d’època.

“Estem davant d’un paradigma diferent”, afirma

amb seguretat Begoña Román, professora d’Ètica a

la facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelo-

na, que entén el concepte de paradigma tal com el

va plantejar el seu difusor, Thomas Kuhn, és a dir,

com una manera de pensar, una teoria, que permet

resoldre els problemes. “Podem afirmar que estem da-

vant d’un nou paradigma –continua–, ja que la forma

d’abordar les dificultats a les quals s’enfronta la socie-

tat ha quedat obsoleta. Hi ha una sèrie de valors, que

han estat imperants i acceptats acríticament, que no

Begoña Román: “Estem davant un nou paradigma, perquè hi ha uns valors imperants i acceptats acríticament que, a més de no resoldre els problemes actuals, en creen de nous”

4 | Reportatge

Manifestació del moviment dels indignats, col·lectiu 15-M, a Barcelona, el 15 d’octubre de 2011.

16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

la Universitat de Barcelona. “El valor de l’austeritat, que

ara s’imposa, ha de ser un valor ètic”, afegeix. Es tracta

d’una nova mentalitat. “Ens havien ensenyat que havies

de treballar per tenir la teva casa, per tenir el teu cotxe,

per tenir la teva segona residència... –explica Núria Espín,

estudiant d’Educació Infantil a Blanquerna-URL–. I ara tot

això es perd. Ja no ens interessa. Els joves volem viure el

present, perquè les coses són més efímeres del que ens

pensem i volem gestionar-nos i organitzar-nos seguint

models més cooperatius.”

Lideratge d’acompanyament L’actual crisi econòmica, política i social posa en evidència

la necessitat de lideratges capaços de conduir i construir la

societat emergent. Caldrà fer un aprenentatge per tal de con-

solidar els valors que comencen a recuperar-se, i per fer-ho,

els models, els referents –assenyala Buxarrais–, són impres-

cindibles. Aquest lideratge s’haurà de fer des de les instituci-

ons polítiques, però també des dels mitjans de comunicació,

des dels discursos públics a les universitats i a les escoles, etc.

En definitiva, caldrà implicar tota la societat. Els lideratges,

però, també es transformen i són més complexos. Aquest és

un altre factor clau que, segons els experts consultats, indica

que estem davant d’un canvi d’època.

La irrupció d’Internet ha trastocat els processos de li-

deratge. La xarxa dóna més poder als ciutadans i crea la

il·lusió que els intermediaris no són necessaris, és a dir,

com que hi ha la possibilitat d’accedir directament a la in-

formació, es tendeix a pensar que polítics, professors, co-

municòlegs, etc., són prescindibles (Daniel Innerarity, La

democracia del conocimiento; Paidos, 2011). Però els media-

dors que aporten valor –els que tot just ara esmentàvem–

encara són insubstituïbles, essencials, tot i que les seves

funcions varien.

“El mestre abans –explica Subirats– era la finestra al

món; ara la finestra és Internet i el mestre ha de fer de guia.

Ha de ser la persona que acompanyi a passar de la infor-

mació al coneixement i del coneixement a la saviesa.” El

fet que la informació es trobi a la xarxa no suposa un pla

d’igualtat dins l’acadèmia entre professors i estudiants. Ans

al contrari. “Hi ha un aspecte innegociable, que és l’autori-

tat d’aquell que sap i que transmet coneixement”, apunta

Micó. “L’experiència, el bagatge, la formació prèvia, els co-

neixements acreditats i les aptituds demostrades donen al

professor una autoritat innegociable”, recalca. El professor,

a més de conèixer el seu tema i saber explicar-lo, ha d’as-

sumir noves tasques imposades per les noves tecnologies,

com ara la dinamització de grups a la xarxa i l’actualització

constant del temari.

Alguna cosa semblant succeeix als mitjans de comunica-

ció, que ja fa anys que experimenten grans canvis. Els peri-

odistes –com els professors– també han perdut el monopoli

de la informació, de manera que el seu rol es transforma.

Passen d’establir l’agenda a fer d’orientadors. Si abans deien

què era notícia, ara ens mostren les fonts fiables que circulen

a la sobrecarregada i gens jerarquitzada xarxa.

sostenibilitat. “Els recursos disponibles han permès crear

noves necessitats que no eren reals. Hem de ser sostenibles

socialment, econòmicament, ecològicament, per garantir

els drets de les generacions futures, que tot i que encara no

existeixen ens imposen uns deures”, explica.

Mobilització ciutadana i noves tecnologiesJuntament amb l’altruisme i la sostenibilitat, es detecta

un creixent compromís social. Els experts coincideixen

que s’ha delegat massa, i de manera irresponsable, en el

poder polític. I ara, com s’ha vist arran dels moviments

dels indignats –15-M, Plataforma d’Afectats per la Hipote-

ca, No les Votes, Anonymus, Joventut Sense Futur, etc.–,

es comença a rectificar. “La crisi ha posat en dubte la ca-

pacitat dels poders públics de respondre a les necessitats

de les persones”, assenyala Joan Subirats, catedràtic de Ci-

ència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona.

“I això exigeix més responsabilitat per part de tots. Arran

de la crisi deixem de confondre allò públic amb allò ins-

titucional i recuperem la idea del que és públic com una

capacitat col·lectiva de fer front a problemes comuns.”

Un canvi que els joves asseguren començar a entendre:

“T’adones que t’has d’implicar i que has de donar el mà-

xim de tu per fer millor la societat”, diu Andreu Prados,

estudiant de Nutrició a Blanquerna-URL.

Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC)

han estat claus en aquest punt, ja que han facilitat la mo-

bilització ciutadana. El director de grau de Periodisme a la

facultat de Comunicació Blanquerna-URL i autor del llibre

Ciberètica. TIC i canvi de valors, Josep Lluís Micó, apunta

que alguns valors com ara la col·laboració, la participació,

el compromís social o la solidaritat són ara més visibles i

seguits gràcies a les tecnologies. “No es tracta que ara la

gent sigui més compromesa que abans, sinó d’una qüestió

de preeminència per simple comoditat. Abans per mobilit-

zar-te et tocava anar a una manifestació o tancar-te en una

universitat. Ara només has de fer clic en un punt concret

de la pantalla i dir si t’hi afegeixes o no.”

Un altre valor a l’alça, que ve imposat per l’actual si-

tuació econòmica, és el de la sobrietat. La crisi empeny

a ser menys materialistes. A pensar dues o més vegades

què és el que realment es necessita. S’ha viscut amb mol-

tes més coses de les imprescindibles i ara toca portar una

vida més sòbria, més equilibrada. Una manifestació actual

d’aquesta manera d’entendre la vida és l’auge del movi-

ment slow. “S’ha de passar del tenir al ser”, indica Maria

Rosa Buxarrais, catedràtica de la facultat de Pedagogia de

La irrupció d’Internet està transformant el rol del líder. El ciutadà és més autònom, però l’autoritat d’aquell que sap és innegociable, assenyala Josep Lluís Micó

Miquel Calsina: “Hem de ser sostenibles socialment, econòmicament, ecològicament, perquè les generacions futures ens imposen uns deures”

El mestre avui, més que trametre informació, és qui acompanya en el procés d’assolir el coneixement i la saviesa

Redacció del diari ‘Ara’.

Iniciativa solidària Gran Recapte, Fundació Banc dels Aliments, a Barcelona, el 26 de novembre de 2011.

Reportatge | 76 | Reportatge

16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge

t’adaptes i intentes fer el que feies abans però d’una altra

manera. Si creus que és un canvi d’època, t’has de pre-

guntar si el que feies abans tenia sentit. En el primer cas,

només has de modificar les respostes. En el segon, has de

canviar les preguntes.”

Fer un diagnòstic encertat és el punt de partida per de-

finir nous propòsits i valors. I és el pas previ abans de co-

mençar a actuar. Però en els temps que corren no és gens

fàcil encertar el diagnòstic. Hi ha qui pensa que els valors

que semblen rescatats tornaran a dalt de l’armari quan la

crisi amaini. Veuen difícil pronosticar si som davant d’un

canvi d’època o simplement hi ha una sèrie de valors que

es fan ara més visibles com a conseqüència de l’actual crisi

econòmica.

“Fins que no hagin passat uns anys no sabrem si això

ha estat un sotrac més en la manera com es comporta el

capitalisme o ha estat un canvi de paradigma”, explica el

professor de la facultat de Comunicació Blanquerna-URL

i director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis

de la Generalitat de Catalunya, Ferran Sáez. “Cal analitzar

amb més precaució la diferència entre actitud, moda, etc.,

i canvi social tal com el va definir Durkheim. Avui diem

canvi social a qualsevol cosa que passa.” “Certs valors són

ara més visibles per la greu situació econòmica que vivim,

però són valors que ja teníem i que hem practicat tota la

vida”, afegeix Pérez-Testor.

La dificultat de saber on som es basa, segons Calsina,

en el llenguatge. “És la tesi de Peter Berger i Thomas Luck-

mann de la construcció social de la realitat. La realitat la

construeix, fins i tot, el llenguatge. És a dir, comencem a

entendre què passa quan trobem les paraules per expli-

car-ho.”

Tot i la dificultat de fer un diagnòstic ajustat, la natu-

ralesa, la intensitat i l’extensió dels canvis que vivim obli-

guen a repensar la manera d’abordar els problemes i el

conjunt de valors pels quals hem reeixit fins ara. No hi ha

alternativa; la necessitat neix de la realitat. L’altruisme, el

compromís social, l’austeritat, els lideratges d’acompanya-

ment, horitzontals i ètics. El món que tot just ara comença

a dibuixar-se ve imposat per una societat que afronta ten-

sions significatives i que demana amb urgència un canvi

profund.

Les esferes de la comunicació i l’educació exemplifi-

quen com està canviant el lideratge. El nou món que es

dibuixa reclama “líders més d’acompanyament i transfor-

mació que no pas de direcció –indica Calsina–, un lideratge

més d’autoritat, de referent, que no pas de poder”.

“S’han acabat els líders heroics”, afegeix Subirats en re-

ferència a l’esfera política. “Necessitem un lideratge més

comunitari, disposat a construir capacitats col·lectives de

resposta. Un lideratge més horitzontal i menys centrat en

el poder en una única persona, on les persones puguin pas-

sar i les comunitats i els processos puguin seguir.”

Canvi estructural o conjuntural?Som testimonis d’un col·lapse de la confiança en les elits

polítiques, econòmiques, mediàtiques, etc. No tenim fe

en els líders, entre altres raons perquè el que diuen no

s’ajusta al que fan. Prediquen valors, però en practiquen

pocs.

Internet posa de manifest de manera flagrant les incongruèn-

cies dels líders. La cadena de comunicació tradicional s’ha tren-

cat i ha atorgat als ciutadans part del poder que anteriorment

només tenien empreses i institucions. Els ciutadans –abans els

més febles de la cadena– ja no són els que escolten de manera

passiva un missatge i l’accepten, ara es comuniquen entre ells i

produeixen el seu propi contingut. Davant d’aquest canvi, els

líders han de dir la veritat i han de crear vincles estables amb els

ciutadans basats en tres elements successius: el diàleg, la reflexió

conjunta i la confiança mútua (Ferran Rodés i Vilà, lliçó inaugu-

ral del curs 2012-2013 de la Universitat Ramon Llull).

En altres paraules, el lideratge ha de fer una aposta deci-

siva per la qualitat humana. “S’haurà d’exercir un lideratge

més ètic –assenyala Calsina– en el sentit que el que es valo-

ra d’un líder és la seva coherència entre el dir i el fer, entre

el dir i el viure.”

“El primer deure dels nostres líders avui és intentar res-

taurar la confiança en els ciutadans. I això comença per

explicar què ha passat. (...) Forma part importantíssima

de l’acció de liderar l’elaboració d’un diagnòstic ajustat

de la realitat”, apuntaven recentment Àngel Castiñeira i

Josep M. Lozano en un article publicat a La Vanguardia

(25/9/2012). “Si penses que és una crisi –diu Subirats–,

Joan Subirats: “Necessitem un lideratge més comunitari, disposat a construir capacitats col·lectives de resposta”

Fer un diagnòstic encertat de l’actual situació no és fàcil, però és el punt de partida per definir nous propòsits i valors

Espai de ‘coworking’ (treball compartit) al barri de Gràcia, Barcelona.

Acte de suport a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Acte reivindicatiu del moviment dels indignats a Barcelona.

8 | Reportatge Reportatge | 9

04 Reportatge 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió

10 | Opinió Opinió | 11

Opinió

La fragilitat simbòlica i el temps a venir

esulta difícil i sens dubte agosarat imagi-

nar el temps a venir, el resultat –o la con-

seqüència– dels fenòmens generats per la

crisi actual a nivell econòmic i social, però també

(sobretot) a nivell cultural, entenent per cultura

una experiència de vincle particular, que cadascun

de nosaltres enllaça amb una significació col·lectiva

(la tradició).

Lluís Duch defineix la crisi dels temps que vivim

des de la perspectiva d’una dificultat per “emparau-

lar el món”. Aquesta expressió té molt d’interès per

als qui ens dediquem a la qüestió cultural perquè

defineix amb precisió els efectes que la laminació

progressiva del món que hem conegut, el dels es-

tats democràtics, estructurats des d’un sistema de

salut i educació estables, produeix en la vida de les

persones.

Hi ha una conseqüència veritablement preocu-

pant de la crisi del postcapitalisme: la fragilitat sim-

bòlica. Es tracta d’un efecte irreversible, desolador i

massiu. Per fragilitat simbòlica entenem la impossi-

bilitat de traduir en paraules, d’articular de manera

seqüenciada i comprensiva, les experiències subjec-

tives i socials que afecten en primera persona els

individus d’una comunitat.

Quan l’any 1960 el filòsof de Marburg Hans-

Georg Gadamer publica la seva obra cabdal, Veri-

tat i Mètode, en un món que comença a sortir dels

traumes inhabilitants de la Segona Gran Guerra, la

qüestió del “comprendre” esdevé nuclear per a molts

pensadors que troben en aquest text una orientació

suggerent per al que podríem definir com “una via

simbòlica”. Aquesta via simbòlica planteja la pre-

gunta pel significat de l’experiència cultural.

Avui ens trobem amb individus incapaços

d’explicar què els succeeix a nivell subjectiu, que

no poden referir el que pensen: persones en una

relació de perpètua perplexitat i angoixa amb el

món, sense sintaxi ni gramàtica. Necessitem tra-

ductors. És un codi inexplicable, incomprensible,

resultat d’una desestructuració, des de la base, del

vincle amb l’altre. Diu Gadamer que “la vida de

l’esperit consisteix més aviat a reconèixer-se un

mateix en l’ésser altre”. La cultura (llengua, mites,

relats, formes d’urbanitat, arts) s’estructura, preci-

sament, com un mapping de circuits possibles que

permeten a les persones circular en un món. Sense

cultura no hi ha món. No obstant, avui trobem que

la cultura ja no funciona com un mapping sinó més

aviat com un zapping: les persones llisquen en la

superfície de l’experiència cultural, van d’un frag-

ment descontextualitzat a l’altre, sense continuïtat

ni coherència. No són analfabets, però no entenen

res ni poden explicar-ho, i molt menys transmetre-

ho als fills. Per descomptat, no parlem pas d’una pa-

tologia o un trastorn, sinó de la conseqüència d’una

experiència límit d’una gran angoixa, com pot ser

quedar-se sense feina o sense habitatge, o no saber

com alimentar els fills.

Els efectes de la crisi actual són un món on ja no

parlem d’exclusió social sinó més aviat de “desinser-

ció” i de “desamparament”, desamparament davant

del pensar, com deia Hannah Arendt. La diferència

es basa en el criteri d’anàlisi: desamparament per-

què no trobem un punt d’ancoratge simbòlic que

faci possible un enllaç amb la cultura com a pers-

pectiva de sentit; l’exclusió, en canvi, implica tan

sols un “quedar a fora”; molts pensadors, de fora

estant, han plantejat grans coses per fer avançar la

societat des dels marges. En la desinserció i el des-

amparament hi ha la fragilitat simbòlica afegida.

El temps a venir no el podem imaginar, el po-

dem témer. La temença no ha d’excloure, en cap

cas, l’esperança que passa per l’acció. Si el sentit

deixa d’estar present en la vida de les persones és

perquè, en aquest enllaç amb la cultura, fa falta un

Altre que s’hi articuli, que el faci possible: algú que

lligui ben fort el nus de la corda que ens estreny a

tots. Per això el que fem nosaltres, a partir d’ara, des

de les institucions culturals com la Universitat, per

impedir una catàstrofe humana de grans dimen-

sions com aquesta, no és que sigui important: és

una qüestió de vida o mort.

RDra. Anna Pagès,

professorade la Facultat de

Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL

Un món en construcció

“El que fem nosaltres, a partir d’ara, des de les institucions culturals com la Universitat, per impedir una catàs-trofe humana de grans dimensions com aquesta, no és que sigui impor-tant: és una qüestió de vida o mort”

La formació dels mestres

es demandes de formació dels mestres d’avui

les determina la necessitat de donar resposta

col·lectiva als reptes més importants de les

nostres societats del segle XXI. En resumim alguns.

En primer lloc, ens trobem amb la necessitat de

respondre a uns problemes ben immediats, com són

les elevades i insostenibles taxes de fracàs escolar,

reflectides en els resultats poc desitjables del nostre

sistema educatiu en estudis comparatius internaci-

onals. Per respondre a aquest repte caldrà impulsar

un major èmfasi en l’adquisició de competències bà-

siques, sobretot les referides a la lectura i l’escriptu-

ra i les matemàtiques. No es pot, en aquest mateix

sentit, oblidar l’atenció a la diversitat i la cura més

especial als alumnes amb problemes d’aprenentatge

en aquests processos escolars bàsics. És possible, des

de l’escola, abordar adequadament aquest repte per a

un major coneixement dels diferents tipus de dèficits

i trastorns. Per respondre adequadament a l’atenció

que requereixen aquests alumnes, caldrà intensificar

la col·laboració dels mestres amb altres professionals:

els logopedes, els psicòlegs de l’educació, els pedagogs

o els psicopedagogs. La finalitat és treballar, ja des

dels primers anys d’escolaritat, per prevenir un fracàs

escolar que acaba manifestant-se més endavant.

Un segon grup de reptes per l’educació provenen

dels canvis accelerats que es donen en la societat, com

els relacionats amb l’avenç de les tecnologies de la

comunicació. Hem de tenir en compte que els nens

i nenes d’avui pertanyen a generacions de nadius di-

gitals. I les tecnologies de la comunicació tenen unes

grans possibilitats educatives, poden facilitar la tasca

del mestre i proporcionar situacions d’aprenentatge

motivadores. Un altre dels reptes de la societat d’avui

es deriva de la seva característica multicultural i mul-

tilingüe, amb el paper de l’anglès com a llengua de

comunicació global. Al costat del domini de les dues

llengües cooficials s’ha d’aprendre amb naturalitat la

tercera llengua, l’anglès. Es tracta d’un repte pedagò-

gic, atesa aquí l’escassa presència social de l’anglès, que

contrasta amb les necessitats professionals i personals

de domini lingüístic. Així doncs, a més d’aprendre

l’anglès, caldrà intensificar l’aprenentatge també en

anglès d’altres matèries (metodologia AICLE), per con-

tribuir a aquesta naturalitat d’una escola multilingüe.

S’acaben aquí els reptes? És això tot? No ho cre-

iem pas. Hi ha un repte tal vegada de més recorregut

que deriva d’un canvi de fons i que podríem deno-

minar com el pas d’una modernitat “tecnocientí-

fica” a una modernitat “humanista”. Fa uns anys,

molts experts en educació defensaven que l’escola

només ha d’instruir. Això era molt coherent amb

la cosmovisió d’aquesta sensibilitat tecnocientífica:

ensenyament de continguts i procediments i prag-

matisme en les formes d’actuar. Però és suficient avui

instruir? Amb el canvi en la sensibilitat moderna que

hem citat, hem de dir que no ho és i que la instruc-

ció ha d’anar acompanyada d’una educació de l’ésser

de la persona, d’una educació integral; una educació

de totes les dimensions de la persona, també les que

poden passar més desapercebudes perquè tenen un

dinamisme més inconscient, com l’esfera afectiva i

emocional. L’ideal de persona d’avui s’assembla al de

l’humanisme renaixentista, una persona amb dife-

rents facultats i que va realitzant el seu potencial.

Aquesta educació integral replanteja també el

repte de l’educació de la dimensió espiritual i religio-

sa. L’objectiu no és nou, però sí que ho és el repte de

com abordar-lo d’acord amb les característiques del

món d’avui. Aquesta esfera comporta tractar el que

en l’educació clàssica es denominava educació de les

virtuts. Així, al costat de la formació de l’intel·lecte

i les emocions, hi ha d’haver també la formació de

la voluntat i del caràcter, per un desenvolupament

harmònic de totes les facultats humanes.

Aterrant en la formació dels mestres, ja Manjón,

a principi del segle XX, va dir que “quien educa a

un niño o a treinta hace un bien; pero aún lo hace

mucho mayor quien forma a un Maestro, esto es a

un educador de cientos y miles de niños que han de

pasar por su escuela”. Tot un repte per Blanquerna,

institució continuadora de l’escola de Magisteri del

Sagrat Cor (fundada l’any 1948) i hereva del seu lle-

gat de qualitat intel·lectual, de personalització i de

bon to en la formació de mestres de Catalunya.

LDr. Josep Gallifa,

degà de la Facultat de Psicologia,

Ciències de l’Educació i de

l’Esport Blanquerna-URL

“L’ideal de persona d’avui s’assembla al de l’humanisme renaixentista, una persona amb diferents facultats i que va realitzant el seu potencial”

Opinió El mestre del segle XXI

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió

12 | Opinió Opinió | 13

Esport i societat

’esport és un fenomen social i econòmic

en expansió que contribueix en gran me-

sura als objectius estratègics de solidaritat i

prosperitat de la Unió Europea”, útil per promoure

l’educació, la salut, el diàleg intercultural i el des-

envolupament. Així ho definia el Llibre Blanc de

l’Esport editat per la Comissió de les Comunitats

Europees el 2007. Ja el sociòleg Norbert Elias va

identificar l’esport com a part del “procés de civi-

lització” que dibuixava un nou codi moral, polític

i econòmic en la societat moderna. Un “fet social

total” transformador que és fonamental per al co-

neixement de la societat.

En efecte, si busquem les característiques de l’es-

port a Catalunya, avui hi trobarem les claus de la

nostra pròpia societat: ecologització, reelaboració

del temps i de l’espai, corporalitat, tecnologització,

globalització, revolució dels mitjans de comunica-

ció i reforma de l’estat del benestar, entre altres.

Camps de força social que dinamitzen els canvis en

l’esport actual, amb direccions i intensitats varia-

bles segons els processos d’estructuració esportius

interns dins les diferents zones del territori. Però,

no obstant això, tendint, en general, a la diferenci-

ació i la personalització de les pràctiques, la multi-

plicació del sistema de valors, la desburocratització

i la deslocalització.

D’altra banda, cal destacar l’increment del pes

de l’esport en la nostra societat almenys en tres àm-

bits concrets: economia, salut i integració social.

En l’àmbit econòmic, i més enllà de l’enorme

impacte econòmic, urbanístic i social que tenen

els grans esdeveniments esportius, podem veure

com l’esport representa el 2,3% del PIB a Cata-

lunya, que és, de fet, el territori d’Europa amb

més concentració d’empreses de l’esport, amb un

sector productiu que representa més del 80% del

total productiu de l’Estat espanyol. L’any 2006,

hi havia més de 91.000 persones ocupades en el

sector de l’esport català. I el mercat laboral de

l’esport no només ha crescut, sinó que s’ha di-

versificat. S’obre a més àrees (docència, educació

social, entrenament, salut, tecnologia esportiva,

equipaments, gestió, oci, investigació, etc.), al-

hora que tendeix a l’especialització. A Catalunya,

aquest camp ha quedat regulat per la Llei de l’Es-

port Català, que garanteix un paper clau per als

estudis en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport

(CAFE).

També en l’àmbit de la salut, l’esport sembla

jugar un paper cada vegada més important. En

l’enquesta d’hàbits esportius dels catalans 2009,

el motiu principal per practicar esport per al 82%

dels esportistes és “mantenir-se en forma o millorar

la salut”. Un fet, assenyalat per Zygmunt Bauman,

que porta al “salutisme”, un “estar en forma” que

implica una tendència il·limitada cap a la millora

corporal i condueix a l’augment de la pràctica, la

freqüència i la intensitat de l’esport, tal com indi-

quen les recomanacions de l’American Collegue Sport

Medicine.

D’altra banda, la força simbòlica de l’esport el

converteix en un potent instrument d’inclusió i in-

tegració socials, com opina un 90% dels estrangers

en l’enquesta d’hàbits esportius dels espanyols del

2010. Però és destacable, actualment, el creixement

de formes desinstitucionalitzades de pràctica espor-

tiva que redefineixen el paper socialitzador de l’es-

port i obren formes noves, subpolítiques en termes

del sociòleg Ulrich Beck, de reestructuració de la

societat.

En definitiva, ens trobem amb un sistema espor-

tiu català molt dinàmic i en ebullició. La pràctica

esportiva dels catalans creix i ja és del 50,5% de la

població major de 15 anys (Consell Català de l’Es-

port, 2010), una millora respecte a l’enquesta del

1990 (34,6% de la població), però encara per sota

dels països del nord d’Europa. I es diversifica en un

pluralitat de models (esport professional, tradicio-

nal, de vivència, salut...). Aquesta diferenciació in-

terna s’acompanya d’una tasca d’expansió a altres

esferes de la vida social que fa de l’esport un àmbit

privilegiat per al desenvolupament personal, pro-

fessional i social dels nostres joves i, en general, de

tota la societat.

LRicardo Sánchez

Martín, antropòleg i professor

de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL

Opinió L’impacte social de l’esport

“Cal destacar l’increment del pes de l’esport en la nostra societat almenys en tres àmbits concrets: economia, salut i integració social”

Opinió L’impacte social de l’esport

Activitat física i salut

’ésser humà, des del punt de vista físic, té

peculiaritats que el fan especial i li han

permès adaptar-se a ambients molt dife-

rents, on ha prosperat com a espècie dominant.

Som animals i, per tant, podem moure’ns de ma-

nera voluntària per relacionar-nos amb l’entorn

i, gràcies a la bipedestació, tenim els membres

superiors alliberats per realitzar activitats di-

ferents al desplaçament, mirant al voltant des

d’una major alçada per poder observar i preveure

possibles perills.

Per tant, l’ús dels nostres músculs és una cosa

consubstancial a la nostra essència com a ésser

vius. És per això que, per mantenir el nostre

equilibri fisiològic, hem de moure’ns, de manera

quotidiana i amb una certa intensitat.

Pel simple fet de decidir caminar, al nostre or-

ganisme hi ha canvis, que afecten tots els aparells

i sistemes. Per exemple, des dels primers passos,

es produeix una millora en el retorn sanguini cap

al cor. Això fa que el volum de sang i la pressió

en el territori venós de les cames disminueixin i,

així, la distensió de la seva paret sigui menor i

retorni més fàcilment. Millorarà el funcionalisme

cardíac i el seu rendiment mecànic, mentre que el

requeriment energètic a cadascuna de les cèl·lules

miocàrdiques serà, proporcionalment, menor.

Com que a la vegada hi ha més volum sistòlic

en cada un dels batecs i un augment de la pressió

arterial, l’aportació sanguínia i, per tant, d’oxi-

gen a aquestes cèl·lules miocàrdiques millorarà.

El cor funcionarà millor, amb un rendiment més

eficient i una oxigenació i oferta de nutrients més

avantatjosa a través de la circulació coronària.

En resum, el moviment, l’activitat física en

general, està en la nostra essència com a éssers

vius. És una cosa imprescindible per al normal

funcionament. Per contra, no fer exercici serà

responsable de deficiències i de l’aparició de di-

ferents símptomes.

El sedentarisme seria una forma de confron-

tar-se a la nostra pròpia fisiologia, comparable,

per a molts especialistes, al procés d’envelli-

ment. Per això, més enllà dels efectes beneficio-

sos de l’activitat física, hem d’entendre com una

necessitat fer exercici, regulat i controlat, com

una forma de complementar una deficiència que

la vida moderna provoca, amb conseqüències

pernicioses sobre la salut.

Una part important de la població assegura

que no fa cap exercici. S’hauria d’intentar intro-

duir aquest hàbit a la població que es manifesta

com a sedentària. Però, a l’altre extrem, ens tro-

bem amb actituds davant de la realització d’un

exercici més a prop de la competició i que poc

tenen a veure amb millorar la salut i prevenir

malalties. Per aquesta raó, moltes vegades, la re-

alització de determinades activitats físiques que

podrien ser extraordinàriament positives, acaben

convertint-se en la causa per a l’aparició de lesi-

ons o, de vegades, de problemes més importants.

Per exemple, sortir a córrer algunes vegades a la

setmana pot resultar agradable i font de salut

amb un risc de lesió molt baix. Si hi introduïm

objectius o reptes que suposen grans càrregues

d’entrenament, poden aparèixer els efectes nega-

tius en forma de lesions. En aquest grup, és molt

fàcil trobar participants amb diferents tipus de

lesions segons la sobrecàrrega d’entrenament i

molt complicat parlar d’algú sense cap símptoma.

Quan abordem l’activitat física com a millora

de la salut, aquest hauria de ser l’únic objectiu,

mentre es redueix la possibilitat de patir qual-

sevol tipus de lesió o augment dels riscos. En

aquest sentit, la càrrega física hauria d’estar dins

de la vida habitual, per possibilitar mantenir el

temps destinat al descans i la recuperació des-

prés de cada entrenament.

En conclusió, hauríem d’explicar i promoci-

onar una pràctica d’exercici continuat, lúdic, es-

timulant i personalitzat, fins i tot amb la partici-

pació de professionals que poguessin optimitzar

el temps dedicat a aquesta activitat, però sense

assumir riscos importants per un volum de tre-

ball o una intensitat excessius.

LDr. Casimiro Javierre,

Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge,

Facultat de Medicina, Universitat de Barcelona

“El moviment, l’activitat física, està en la nostra essència com a éssers vius. És una cosa imprescindible per a un normal funcionament”

04 Reportatge 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió 16 Conversa

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna

5 de febrer, a les 19h 19 de març, a les 19h 20 d’abril, a les 10.30h1 de juny, a les 10.30h27 de juny, a les 19h

c. Císter 34. 08022, Barcelona93 253 30 06sioefpcee@blanquerna.url.edu

Facultat de Comunicació Blanquerna

21 de febrer a les 19h 21 de març a les 19h20 d’abril a les 11h 30 de maig a les 19h29 de juny a les 11h

c. Valldonzella, 23. 08001 Barcelona93 253 31 42 | 93 253 31 08infofcc@blanquerna.url.edu

Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna

23 de febrer a les 10.30h21 de març a les 19.15h20 d’abril a les 10.30h30 de maig a les 19.15h29 de juny a les 10.30h

c. Padilla, 326. 08025 Barcelona93 253 31 27bsalutsioeinfor@blanquerna.url.edu

VINE A LES CONFERÈNCIES INFORMATIVES

Amb més suport als

emprenedors el B N FUTUR

existeix

El paper de l’esport en la inclusió social

na veu important del món de les lletres

actuals, l’escriptor Juan Villoro, asse-

nyalava, en la conferència d’inauguració

del I Fòrum Esport i Societat celebrat a Madrid

(setembre de 2012. www.planamasd.es), l’im-

portant paper “passional” i “il·lusionant” que

l’esport juga a la societat contemporània: “Crec

que per entendre una època no hi ha millor ma-

nera de fer-ho que entendre en què s’entreté

la gent d’una època, on delega les seves passi-

ons, com s’il·lusiona i com organitza aquesta

il·lusió. I un dels reptes socials és fer que aques-

ta il·lusió sigui constant, que sigui programable

i que torni, és a dir, necessitem articular-la en

campionats mundials, en partits previstos per

als dimecres de copa europea, els dissabtes de

lliga...”

Altres papers socials de l’esport són prou

evidents quan veiem que organismes com les

Nacions Unides li atribueixen funcions que van

des de l’aprenentatge de qualitats personals

fins a la pràctica de principis com la toleràn-

cia, la cooperació o el respecte. El mateix Juan

Villoro també ens recordava com el president

de l’ONU, Kofi Annan, reconeixia com “la FIFA

no només tenia més països associats que l’ONU,

sinó que a més li feien cas”.

Admesa aquesta centralitat de valors, també

hem de ser conscients dels aspectes excloents

que encara romanen en l’esport, com per exem-

ple el nacionalisme radical, la discriminació

sexual, el racisme o el frau que representa el

dopatge, entre altres.

Després de la constatació d’aquesta àmplia

extraterritorialitat guanyada per l’esport en di-

ferents àmbits, veiem com alguns dels reptes

més interessants apareixen a les fronteres amb

altres disciplines. Així, una d’aquestes és la que

ocupen les activitats esportives orientades a la

inclusió social.

En aquest espai mixt veiem com els darrers

anys han proliferat diferents projectes esportius

amb objectius socials, de solidaritat, d’integra-

ció, de cohesió social, que han aportat accions

originals i innovadores que porten l’esport cap

a altres camps. Ens referim a experiències en

què, per exemple, els mateixos esportistes han

acabat autoconstruint les seves instal·lacions

esportives amb materials reciclats (Arbúcies,

Girona, 2012), projectes en què l’esport ha es-

tat l’element central d’una acció participativa

per a la recuperació d’un espai públic abando-

nat (plaça Cebada, Madrid, 2011) o projectes

en què l’esport ha estat fonamental en la me-

diació entre entitats veïnals enfrontades en un

conflicte urbanístic (Cabanyal, València, 2012.

www.idensitat.net).

Un altre punt important que es comença a

dibuixar en aquest espai híbrid, és la constata-

ció i la pertinència de l’esport com a vehicle i

com a ventríloc d’allò que no es pot fer o ex-

pressar en altres àmbits. I sovint també l’esport

esdevé l’activitat que entrellaça d’una forma

àgil i eficaç amb l’extens puzle d’intervenci-

ons procedents de l’educació social, el disseny,

l’art, l’arquitectura… i de tots aquells/es que

busquen anar més enllà dels seus propis límits

i fronteres.

Alguns d’aquests nous horitzons fan de

l’esport enfocat a l’exclusió social un camp en

transformació permanent però que també hem

de reconèixer com un camp amb límits. Les ac-

tivitats esportives no treballen sempre igual ni

són una panacea. Els protocols i resultats són

ben diferents quan es pretén millorar les condi-

cions d’un col·lectiu d’immigrants estrangers, o

incidir en la millora d’un barri amb importants

problemes socials, o promocionar un grup de

joves en dificultats.

UDr. Gaspar Maza

Gutiérrez, antropòleg i professor

de la Universitat Rovira i Virgili

Opinió L’impacte social de l’esport

“Els darrers anys han proliferat projectes esportius amb objectius socials, de solidaritat, d’integració, de cohesió social, que han aportat accions originals i innovadores que porten l’esport cap a altres camps”

14 | Opinió

04 Reportatge 10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 16 Conversa

16 | Conversa

discapacitat auditiva i visual, i més tard en el camp de la dis-

capacitat intel·lectual. Durant aquests anys, l’educació passa

per un moment de forta creativitat. La presència a les aules

ordinàries d’alumnes amb discapacitat genera una cultura de

renovació pedagògica que es caracteritza pel reconeixement

del dret a la diferència i per la necessitat que el centre s’adapti

a les necessitats dels alumnes.

Elisabeth Alomar: Actualment tothom parla d’educació inclu-

siva, però què entenem quan parlem d’una escola inclusiva.

Climent Giné: Sobre el que s’entén per escola inclusiva hi ha

molt debat, molta discussió. Des del meu punt de vista,

l’escola inclusiva o la inclusió és una manera d’entendre

l’educació que va més enllà de les metodologies, de les tèc-

niques i de les estratègies. És entendre que l’educació arri-

bi a tothom, respongui a les necessitats de tothom i, per

tant, el seu objectiu és identificar quines són les barreres i

les dificultats que els infants troben en l’escola per ser-hi

presents, per participar, és a dir, per aprendre i per poder

tenir èxit en el seu desenvolupament i, per tant, en el seu

currículum.

Cristina Pellisé: Hi ha un punt que m’agradaria remarcar, que

és el fet d’aprendre. Sovint, quan parlem d’escola inclu-

siva, fem molta incidència en els aspectes socials, que els

infants hi siguin presents, que hi participin, però es parla

molt poc de l’aprenentatge de les persones més vulnera-

bles i que tenen més dificultats. Poden i han d’aprendre.

És un paràmetre que hem de tenir molt present quan pla-

nifiquem l’acció educativa a les nostres escoles.

l camí cap a una escola per a tothom (escola inclusiva) va iniciar-se a Catalunya al començament

dels anys noranta, a partir de les iniciatives d’integració escolar promogudes pel Decret 117/84,

i és un dels objectius de l’educació actual. És un camí llarg i no exempt de dificultats, i més en

aquests moments de crisi econòmica, però cal seguir avançant en aquesta direcció. Això és el que pensen

dos reconeguts experts sobre el tema i que conversen en aquestes pàgines: Cristina Pellisé Pascual, sub-

directora general d’Ordenació i Atenció a la Diversitat del Departament d’Ensenyament de la Generalitat

de Catalunya, i el Dr. Climent Giné i Giné, que ha treballat en l’àmbit de la discapacitat i és investigador

amb una llarga trajectòria en escola inclusiva. Condueix la conversa la Dra. Elisabeth Alomar Kurz, coordi-

nadora del Màster Universitari en Educació Especial de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i

de l’Esport Blanquerna-URL.

E

L’educació inclusiva en temps d’incertesa

CONVERSA

E.A.: Però com podem assumir aquest repte d’una escola per

a tothom i on tots els infants aprenguin sense promoure

canvis organitzatius, metodològics i d’avaluació a les nos-

tres aules? Realment penseu que no és el més important?

C.G.: No s’ha de reduir la inclusió a canvis organitzatius sinó

que cal canviar la manera d’entendre l’educació. L’escola

ha de proposar una oferta educativa que pugui respondre

a la diversitat de necessitats i això implica canvis fona-

mentalment en la mateixa concepció i disseny d’aquesta

oferta. Ha de preveure, des del seu plantejament, diversos

nivells d’èxit i d’exigència en els alumnes i també canvis

en la programació i en l’organització. D’altra banda, mol-

tes de les estratègies que s’han revelat com a afavorido-

res de la inclusió tenen a veure amb l’aprenentatge entre

iguals, amb els companys com a tutors, amb diversos ni-

vells d’aprenentatge, etc., però també tenen a veure amb

canvis en l’organització de la mateixa escola i dels mestres.

Afirmar que és fonamentalment una qüestió de “mirada”

no vol dir que es descuidin els necessaris canvis curricu-

lars, organitzatius i metodològics.

C.P.: A més, actualment, les noves tecnologies permeten

abastar una personalització de l’ensenyament que no era

possible amb instruments i materials més tradicionals. Evi-

dentment que hi ha d’haver canvis organitzatius i meto-

dològics, però crec que avui dia som molts els que estem

convençuts que aquest procés és possible.

E.A.: És evident que compartim que cal transformació i inno-

vació. Cristina, tu, com a tècnica i responsable del DEGC

en l’atenció a la diversitat des de fa molts anys, quins creus

que són els punts febles que tenim actualment a les escoles

per poder atendre la diversitat de necessitats dels nostres

infants?

C.P.: La resposta fàcil i tòpica és que el punt feble de les esco-

les és la manca de recursos, però honestament crec que

això no és del tot cert. Evidentment que calen recursos,

però aquests no són la clau de la inclusió i la prova és

que hi ha escoles amb recursos semblants i resultats ben

diferents en l’atenció a la diversitat de l’alumnat. La clau

d’una bona pràctica és el convenciment de la comunitat

educativa que tots els alumnes tenen cabuda al seu cen-

tre i que a l’escola tots els alumnes tenen els mateixos

drets i els mateixos deures. Hi ha un tema que provoca

malestar al professorat i és la creença molt estesa que en

una escola inclusiva els nens ha d’estar sempre junts, en

Les polítiques a favor de la normalització dels ser-

veis per a les persones amb discapacitat promogu-

des i desenvolupades des de feia anys pels governs

dels països nòrdics –i en concret Dinamarca (1958)

i Suècia– arriben també a Catalunya (dècada dels

setanta). El principi de normalització arrela en la

consciència que les persones amb discapacitat són

ciutadans de ple dret i han de rebre els serveis, com

qualsevol altre ciutadà, dins la comunitat i no en

institucions aïllades. Estudis empírics havien de-

mostrat que els contextos comunitaris incidien

positivament en el desenvolupament dels infants

amb i sense discapacitat.

Durant els darrers anys de la dècada dels setan-

ta, comencen les primeres iniciatives a Catalunya

dels pares i professionals que tendeixen a la inte-

gració dels infants amb discapacitat a l’escola or-

dinària. En un primer moment, en el camp de la

Conversa entre Cristina Pellisé, Elisabeth Alomar i Climent Giné

17 | Conversa

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada

18 | Conversa Conversa | 19

a través d’un màster, seria una bona manera de respondre

als interrogants que s’han plantejat.

C.P.: Jo hi estic d’acord però ho matisaria. Si bé el punt de

partida és una programació pensada per a alumnes amb

diferents capacitats, interessos i nivell de coneixements,

en aquest moment, i sobretot amb el tema dels trastorns

de l’aprenentatge, tenim coneixements d’estratègies con-

cretes que afavoreixen la participació d’aquests alumnes;

si els mestres ho saben, els pot facilitar la feina a la classe.

Per exemple, als alumnes amb la síndrome d’Asperger els

ajuda molt portar una agenda, saber què han de fer cada

hora. Per tant, és necessari que el seu professor sàpiga que

si utilitza l’agenda, on té anotat exactament què ha de fer

al llarg de la jornada escolar, aquest alumne se sentirà més

segur i treballarà millor. I si a més ho pot incorporar per a

tots els alumnes de l’aula, és fabulós perquè ja ho ha nor-

malitzat. Per tant, considero molt positiu que el mestre co-

negui estratègies que funcionen per a alumnes que tenen

determinades dificultats i sempre que sigui possible incor-

porar-les a la programació general per a tots els alumnes.

E.A.: L’any 2003, amb el Pla director de l’Educació Especial

a Catalunya, es plantejava per primera vegada que els

centres d’educació especial havien d’iniciar un procés de

transformació cap a centres de recursos específics i diver-

el mateix espai. La majoria d’alumnes, amb una metodo-

logia i organització adequades, poden aprendre junts,

però també, quan la diferència entre el que un alumne

ha d’aprendre i el que fa el seu grup és significativa, cal

planificar de forma personalitzada per a aquest alumne,

i si és necessari ha de treballar en grup petit, individual-

ment o amb un altre professor... Hem d’aconseguir fer

entendre als professors que inclusió i personalització de

l’ensenyament no estan renyits i que es poden comple-

mentar.

C.G.: Les principals dificultats en què es troba l’escola es-

tan en la mirada i en les actituds. Cal deixar de veure

el nen des de l’adjectiu, que són les seves dificultats, i

passar al subjectiu, que és ell com a persona. No s’ha de

mirar des de la perspectiva del que aquest nen no pot

fer sinó del que sí que pot fer i encara ara el que veiem

no és tant el que té d’igual amb els altres nens sinó el

que té de diferent. Des d’aquesta perspectiva, l’adjectiu

que s’atribueix al nen ja suposa una certa limitació a

les possibilitats de fer. En una bona educació inclusiva

un factor decisiu perquè les coses funcionin és el treball

conjunt dels mestres.

Dr. Climent Giné “No hi ha base a la literatura científica per poder afirmar que la presència de nens amb discapacitat fa baixar el nivell acadèmic de l’aula”

Cristina Pellisé “Ser bon mestre i fer-ho bé amb tots els alumnes ja és ser un mestre inclusiu”

C.P.: Últimament, quan es parla d’aquest tema s’utilitza molt

l’etiqueta de “nens d’inclusió” o “nens d’inclusiva” i fa

mal d’escoltar, ja que la inclusió és un paradigma però els

nens són tots alumnes i prou, sense diferenciació.

E.A.: Un dels punts que malauradament encara sorgeixen per

part d’algunes famílies és que la diversitat a l’aula no afa-

voreix l’aprenentatge dels estudiants amb més capacitats,

que abaixen els nivells d’ensenyament. Què en penseu?

C.G.: No hi ha base a la literatura científica per poder afir-

mar que la presència de nens amb discapacitat fa baixar

el nivell acadèmic de l’aula. La inclusió és una manera

d’entendre l’educació i cal treballar des de l’escola valors

com la cohesió, el respecte, etc., perquè a l’escola hem de

trobar allò que ens trobarem al carrer. Un treball conjunt

entre mestres, administracions... ha de fer possible que

tots els nens puguin seguir, i els més avançats puguin fer

la seva carrera.

C.P.: L’organització i la metodologia atenta a la diversitat, que

facilita que els alumnes amb més dificultats puguin par-

ticipar i progressar a l’escola, a la vegada serveixen igual-

ment perquè aquells nens que tenen més talent puguin

avançar al seu ritme, com ho prova l’escola rural, on tenim

a la mateixa aula, aprenent junts, nens de diferents cursos,

i en les proves d’avaluació són de les escoles que obtenen

millors resultats. Això demostra que és possible treballar a

diferents nivells amb la metodologia adequada.

E.A.: El que sí que es constata és que en general costa fer

canvis i innovacions a les escoles. Hi ha una qüestió que

preocupa especialment i és saber què penseu entorn la for-

mació inicial dels mestres i professors de secundària. Dóna

la formació inicial les eines suficients per poder assumir

aquests nous reptes? Ha canviat prou la formació per assu-

mir el canvi dels darrers quinze anys?

C.G.: Certament és un tema complicat. No defensem que el

tema de la inclusió sigui fàcil; coneixem prou les escoles

per saber que la inclusió és un repte important. En general,

veiem en els estudiants de pràctiques que tenen serioses

dificultats per casar el que senten, el que se’ls explica, amb

la realitat, que és molt complicada i posa més èmfasi en

les dificultats. El que també és cert és que si assumim una

determinada visió de l’educació hem de ser conseqüents

tots, des de l’administració fins als sistemes educatius. Res-

pecte de la formació inicial, destacaria la dificultat perquè

els mestres atribueixin sentit al que els expliquem a la uni-

versitat. Les pràctiques haurien de permetre casar la teoria

amb la pràctica per trobar sentit a tots els aprenentatges.

En el cas concret de la inclusió costa una mica més, per-

què models que contribueixin a trobar sentit entre els que

se’ls explica i la realitat són molt distants. Els canvis en la

nostra formació no anirien tant amb els continguts sinó

amb la pràctica, és a dir, que les pràctiques esdevingues-

sin un element més important en la reflexió sobre l’acció

educativa.

C.P.: Un mestre, abans de ser inclusiu o no, ha de ser bon mes-

tre, ha de conèixer allò que ensenya, ha de saber com orga-

nitzar la classe, i si fa això serà més inclusiu. Ser bon mestre

i fer-ho bé amb tots els alumnes ja és ser un mestre inclusiu.

E.A.: Però també es constata l’angoixa de molts mestres en ac-

tiu que es troben que no saben donar resposta a nens amb

tanta diversitat funcional dins l’aula. Heu constatat més

demanda de formació continuada pel que fa a la formació

d’estratègies, de metodologia, de coneixements, de detec-

ció i saber donar una resposta en aquest àmbit?

C.P.: Sí, hi ha molt interès i molta demanda de formació. Al

Departament treballem en una oferta de formació més di-

rectament aplicable a l’aula, mòduls menys generalistes i

sobre temes més concrets. Per exemple pel que fa als di-

ferents trastorns de l’aprenentatge, i a les discapacitats,

sovint en les activitats de formació s’acostuma a fer un

emmarcament teòric molt potent i menys incidència en

propostes concretes que siguin d’aplicació directa per part

dels mestres i professors com són els protocols de detec-

ció, programes concrets d’intervenció, etc. En aquest mo-

ment fem un esforç per ajustar la formació, per centrar-la

en l’aprenentatge de metodologies i estratègies que pugui

utilitzar el mestre.

C.G.: El fet de suposar que un nen amb dificultats d’aprenentatge

pugui tenir unes necessitats molt diferents a les dels altres,

de vegades em sembla que és molt suposar. La tendència a

sobredimensionar alguns d’aquests elements i buscar espe-

cificitats no sé si ens porta pel bon camí. El plantejament

que defensaria és tenir uns bons mestres generalistes i, so-

bre l’estructura, dotar el sistema d’alguns mestres que co-

neguin una mica més les condicions de desenvolupament

desenvolupament, dificultats i sistemes de suport amb

relació a alguns d’aquests col.lectius. I si sabem gestionar

aquestes qüestions en el marc de l’escola i complementar el

rol del mestre, primer responsable, amb el d’uns professors

que tenen uns majors coneixements d’aquestes dificultats,

16 Conversa 22 Alumni

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada

20 | Conversa Conversa | 21

sos per donar suport a l’escolarització d’alumnes amb ne-

cessitats educatives especials a l’escola ordinària. Es porta

realment a terme, aquest canvi? I una darrera qüestió: té

sentit la coexistència de centres d’educació especial i cen-

tres comuns en un model d’educació inclusiva?

C.P.: Actualment, gairebé tots els centres d’educació es-

pecial participen en projectes compartits amb escoles

ordinàries. Aquesta col·laboració és positiva tant pels

centres ordinaris com pels d’educació especial. Quin su-

port donen? Es consoliden les escolaritats compartides

i també els suports específics com logopèdia, fisioterà-

pia, suport conductual, etc. Quant a l’ultima qüestió

que planteges, la realitat és que ha disminuït el nombre

de centres d’educació especial al llarg d’aquests darrers

anys, però actualment tenen una matrícula força estable

que es manté curs rere curs. Per a un petit percentatge

d’alumnes, que en aquest moment és el 0,48% sobre el

total de l’alumnat de Catalunya, l’escolarització en cen-

tres d’educació especial és un recurs adequat a les seves

necessitats de suport. Per tant, l’obertura dels centres

d’educació especial com a suport a l’escola ordinària és

una realitat i s’ha de potenciar, però l’existència dels cen-

tres d’educació especial actualment no es qüestiona.

C.G.: Hauríem d’evitar utilitzar els centres d’educació es-

pecial com a munició contra la inclusió i de plantejar

la inclusió com a procés que mai acaba i que significa

canvis progressius en els centres. Des d’aquesta perspec-

tiva, tant els centres ordinaris com els centres d’educació

especial han de prendre aquelles mesures que permetin

canvis en el mateix centre d’educació especial per tal que

puguin ser un recurs, un actiu important per millorar i

fer més inclusives totes les escoles. Des d’aquest punt de

vista, hi ha canvis en els centres que han d’anar cap a

dins i una major presència en els centres de la comuni-

tat per afavorir que les escoles ordinàries puguin atendre

millor, capitalitzar la seva experiència i els seus recursos

en benefici de tota l’escola.

C.P.: I anar-los adequant a les noves realitats perquè, per

exemple, ara cada cop tenim menys nens amb la síndro-

me de Down i en canvi tenim un increment d’alumnes

amb trastorns de l’espectre autista i amb problemes de sa-

lut mental molt considerables. Sembla que per a l’alumnat

amb TEA l’educació en entorns ordinaris pot obtenir bons

resultats. Per un altre costat, pel que fa a alumnes amb

problemes de salut mental, l’experiència ens demostra

que en moments de crisi sovint i durant un temps necessi-

ten un entorn i uns suports que difícilment es poden pro-

veir en un centre ordinari. El sistema d’educació especial

ha d’anar per aquí; hem de ser capaços d’adaptar-lo a les

noves necessitats. A més, a la vegada s’ha d’anar aprenent

a atendre millor els alumnes als centres ordinaris; fa tren-

ta anys, amb els sords i amb els cecs discutíem si havien

d’anar a un centre d’educació especial o a un centre ordi-

nari i ara, quan parlem de sords, no parlem ni d’inclusió,

donem per fet que aquests nens van a l’escola ordinària,

i no diguem els cecs. Tinc l’esperança i el convenciment

que amb altres discapacitats també n’aprendrem i ja no

discutirem si han d’anar a l’escola ordinària. Hi aniran.

Però mentre fem camí necessitem ajudar tots.

E.A.: M’agradaria conèixer la vostra opinió pel que fa a les

Unitats de Suport a l’Educació Especial (USEE). Quan es

van iniciar, cap a l’any 2004, tenien defensors i detractors.

Actualment, com veieu aquestes unitats de suport a les es-

coles? Podem garantir que són un bon recurs per atendre

l’alumnat amb discapacitats greus a les escoles?

C.G.: Jo sempre he mantingut que era innecessari. No hem de

posar una etiqueta administrativa, tot respectant que algu-

nes hagin funcionat. Cal fer-ho més senzill: si cal posar més

recursos en una escola, els posem. Durant vint anys vam

treballar molta gent per canviar l’aula d’educació especial

per un mestre de suport. Ja no parlàvem d’aula sinó d’un

recurs funcional. Ara, en els 2000, crear una unitat em sem-

bla innecessari i contraproduent. Hem de posar els recur-

sos que creiem, hem de donar la responsabilitat a l’equip

directiu del centre per organitzar el personal en funció de

les necessitats. Cal buscar les fórmules organitzatives que

considerin més oportunes d’acord amb el pla del centre,

d’acord amb les necessitats dels alumnes, etc. L’únic que

qüestiono és la necessitat de crear una unitat que esdevé

una etiqueta o una categoria administrativa que al cap i a la

fi resulta més contraproduent que favorable.

C.P.: Les USEE han tingut una implantació molt diferent i

molt irregular. No sé si és manca de regulació o proble-

ma de concepció, però certament algunes escoles n’han

fet molt bon ús i els ha permès avançar i en d’altres han

acabat sent com les antigues aules d’educació especial.

E.A.: Finalment i davant de la situació econòmica actual, on ja

s’han apuntat novament més retallades per a aquest 2013,

no és un risc que tots aquests infants amb necessitats edu-

catives específiques i especials no acabin rebent l’atenció

que requereixen per tenir èxit en el sistema educatiu en

què es troben immersos?

C.P.: La crisi és innegable i per tant hi ha retallades. Però en tot

cas, fins al curs actual, pel que fa als recursos d’atenció a

la diversitat (mestre d’educació especial, les USEE, centres

d’ee), no han tingut cap retallada. En un futur la voluntat

de la conselleria és no retallar per aquí, però la crisi ens

condiciona molt i no podem avançar què passarà el curs

vinent. Aquest curs hem incrementat les USEE.

C.G.: Des dels serveis públics és necessari prestar una espe-

cial atenció als col·lectius més vulnerables i més en risc,

ja que fer-ho és preventiu de majors problemes. El risc és

que es deixin de banda. A més, des dels professionals, que

normalment i en la major part dels casos hi dediquen tot

el seu esforç, en aquestes circumstàncies s’ha de ser més

creatiu. Potser hi ha maneres de treballar el que és una

amenaça i convertir-ho en una oportunitat, tenint clars els

objectius i no deixant ningú de banda.

C.P.: La consellera d’Ensenyament ha verbalitzat en diverses

ocasions que els recursos que destinen als alumnes amb

més dificultats no es retallaran i fins ara ho hem complert.

E.A.: Moltes gràcies a tots dos. Hem d’acabar aquí la conversa.

Realment s’ha avançat molt en els darrers vint-i-cinc anys

pel que fa a la intervenció educativa dels infants amb ma-

jor risc d’exclusió social, gràcies a la persistència dels pa-

res, la dedicació dels professionals no sempre reconeguda

(mestres, mestres especialistes, professionals dels serveis...)

i també de l’administració. M’agradaria concloure amb

una cita d’un llibre de R. De Lorenzo García que resumeix,

segons el meu parer, molt bé el repte que des de fa temps

tots tenim i al qual no hem de renunciar: “La presència

social permanent i la visibilitat de les persones amb disca-

pacitat incrementen la coresponsabilitat i la participació.

Una robusta construcció de la imatge col·lectiva de la dis-

capacitat enriqueix el sistema de valors de la comunitat i

permet avançar cap a la plena normalització en una socie-

tat inclusiva.”

Dr. Climent Giné “Hauríem d’evitar utilitzar els centres d’educació especial com a munició contra la inclusió i de plantejar la inclusió com a procés que mai acaba i que significa canvis progressius en els centres”

Cristina Pellisé “La crisi és innegable i per tant hi ha retallades. Però en tot cas, fins al curs actual, els recursos d’atenció a la diversitat (mestre d’educació especial, les USEE, centres d’ee) no han tingut cap retallada”

22 Alumni16 Conversa

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 22 Alumni

Alumni | 23

Text: Sònia de JaimeFotografies: Ingrid Port i Wayra Ficapal Lamoglia

En Marc i en Carles Nin són bessons i van estudiar

fisioteràpia a Blanquerna-URL. Sis anys després de

finalitzar els estudis, tenen empresa pròpia, INTEC-

MA. Per ells, treballar de cara al públic mentre estudi-

aven va ser un aprenentatge per entrenar “l’empatia,

saber escoltar i entendre les persones”. Avui dia apli-

quen aquests criteris de qualitat en el seu treball, un

equip de cinc persones, i més de 2.000 clients.

En Xevi Montoya acumula 14 anys com a em-

prenedor. Va estudiar periodisme i comunicació

digital a Blanquerna-URL. Diu que no es veia tota

una vida assegut en una redacció, li calia “poder fer

moltes coses”. Avui és cofundador de Playbrand,

una consultoria de màrqueting i comunicació es-

pecialitzada en comunicació digital, que durant la

darrera dècada ha anat creixent, reformulant-se i

L’experiènciadels emprenedors

uan el mercat actual assenyala l’emprenedoria com una de les sortides laborals a les quals opten els acabats de titular, coneixem l’experiència i els projectes d’èxit de quatre exalumnes de Blanquerna-URL.Q

ALUMNI

especialitzant-se. El seu fundador creu que per poder

ser emprenedor cal tenir un determinat “tarannà”.

L’Ignasi-Joan Caballé ja era emprenedor abans

de passar per Blanquerna-URL, on va cursar els estu-

dis de CAFE. Compagina la seva faceta d’empresari

a Obrint Via, una empresa dedicada al disseny i re-

alització de programes esportius i del lleure des del

1998, amb la de tutor i professor de Cicles Esportius.

Per ell, la formació a Blanquerna va ser un comple-

ment a la seva feina, que el va ajudar a resoldre algu-

nes inquietuds, créixer i actualitzar-se.

Aquests quatre exalumnes han aconseguit tirar

endavant projectes empresarials propis d’èxit. Al-

guns, en moments en què ni es parlava d’emprene-

doria; d’altres, en ple esclat de la crisi. Tots, però, ho

han fet des del profund convenciment que això és

el que ells volien, perquè per ser emprenedor cal un

determinat tarannà. Coincideixen que és una deci-

sió que implica molts sacrificis, però allà on altres hi

veuen inconvenients, aquest tarannà els hi fa veure

oportunitats i avantatges.

En Xevi Montoya es va llançar al món de l’em-

prenedoria quan “no hi havia cap discurs sobre el

tema”. No era una opció que s’hagués plantejat

abans, però un cop introduït en el mercat laboral ho

va veure clar. És el primer que parla de “tarannà”,

una actitud que “sovint no saps ni que la tens, però

arriba un dia que et trobes treballant per a una ter-

cera persona i penses: prefereixo fer-ho directament

jo”. En Marc i en Carles Nin tenien molt clar que el

seu futur empresarial passava per un projecte propi

que combinés la salut i l’esport. Amb això en ment,

un cop acabada la carrera van dedicar dos anys a

treballar en diverses empreses i àmbits, un procés

sacrificat que els va permetre “veure pros i contres,

bones pràctiques i altres de no tan bones”. Saber,

en definitiva, com volien que fos la seva empresa

i, sobretot, com volien que no fos. L’Ignasi Caballé

descriu l’esperit emprenedor com una “inquietud”

que va acabar de prendre forma després d’una bona

experiència de treball de dos anys en una empresa

del sector.

Amb tres titulacions que poc tenen a veure amb

la gestió i administració d’empreses, tots destaquen

que, en un moment o altre, es troba a faltar formació

específica, sobretot en les àrees de gestió comptable i

econòmica i en la de gestió de personal. Posar solu-

cions a aquestes mancances passa sovint per l’opció

de l’externalització, com és el cas dels germans Nin,

o per l’acompanyament d’un soci expert en aquesta

àrea, com és el cas de Playbrand. Per l’Ignasi-Joan Ca-

ballé, cal que el món universitari, en general, “s’apropi

més i tingui en consideració la realitat que es viu a les

empreses”. En aquest sentit, tots valoren la formació

i la informació que els van facilitar les pràctiques em-

presarials realitzades a Blanquerna-URL.

Marc Nin: “Un emprenedor no pot tenir pressa, les presses et porten a la ruïna”

22 | Alumni

Xevi Montoya, cofundador de Playbrand.

Marc i Carles Nin, fisioterapeutes i fundadors d’INTECMA.

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 22 Alumni

24 | Alumni

A l’hora de definir els avantatges i inconvenients

d’esdevenir un emprenedor, hi ha coincidència que el

que per ells pot ser un avantatge, per una altra persona

por ser clarament un inconvenient. És una qüestió, de

nou, de “tarannà”, explica Xevi Montoya, “de voler

prendre les pròpies decisions i de, finalment, fer-te la

feina com si et fessis un trajo a mida”. L’emprenedor,

en la mesura possible, va definint allò que vol que

sigui la seva feina, els seus propis objectius, quines

responsabilitats vol assumir, quines delegar, les àrees

en les quals vol créixer... Però, sobretot, com apunta

Carles Nin, “decideixes tu com vols fer les coses, amb

quina qualitat, amb el teu propi criteri”.

Tot i això, també hi ha unes dificultats que sem-

blen repetir-se. Segons l’Ignasi-Joan Caballé “en la fase

inicial l’excés de burocràcia i la manca d’ajuts no fa-

ciliten gens ni mica l’emprenedoria”. Pel Carles Nin,

començar “va ser molt difícil, mai vam rebre cap ajuda

per a joves emprenedors”.

Un cop el projecte ja està en marxa, els germans

Nin qualifiquen els dos primers anys de “terrorífics”,

una època de molts sacrificis econòmics i familiars,

on es posa en pràctica la capacitat per resoldre nous

problemes. En aquesta etapa, els projectes han de créi-

xer, definir-se, adaptar-se i redefinir-se. Un creixement

en paral·lel de l’emprenedor i de la seva empresa.

Però, avui, amb quatre projectes consolidats, la

seva valoració és molt bona. No hi ha camí enrere.

La satisfacció d’encarrilar un projecte propi supera els

inconvenients. Si les coses van bé, l’emprenedor sap

que “té una responsabilitat directa en l’èxit”, com des-

taca Xevi Montoya.

Ara bé, què cal tenir per convertir-se en empre-

nedor? “Un soci capitalista!”, diu Marc Nin. “No hi

ha ajudes, ni públiques ni dels bancs”, però òbvia-

ment també cal tenir un projecte, una idea, i això

passa per “la intuïció”, com diu Montoya. Carles

Nin resumeix com ha de ser un emprenedor: “Ha

d’estar disposat a fer molts sacrificis, es necessita

passió per la professió i ganes de fer les coses bé.”

En Marc Nin apunta: “Un emprenedor no pot tenir

pressa, les presses et porten a la ruïna.” Per acabar,

Caballé afirma que cal ser optimista i organitzat i so-

bretot “vendre, vendre i vendre... Ningú millor que

un mateix per defensar un projecte!”.

En la situació actual del mercat laboral, Xevi Mon-

toya conclou que “si un té interès, si algú s’ha plan-

tejat emprendre, aleshores s’ha d’intentar. Què pot

perdre?”. Si al final no surt bé, quedarà una magnífica

experiència i un procés d’aprenentatge. Si surt bé, un

negoci personal propi, fet a mida. “Ara és el moment

de provar coses”, diu. L’Ignasi-Joan Caballé recorda la

cita de Jonas E. Salk: “La recompensa del treball ben fet

és l’oportunitat de fer més treball ben fet.” Aquest és el

tarannà d’un emprenedor.

Xevi Montoya: “Arriba un dia que et trobes treballant per a una tercera persona i penses: prefereixo fer-ho directament jo”

Ignasi-Joan Caballé, creador de l’empresa Obrint Via.

Envolta’t de professionals de prestigi, posa en pràctica el que aprens i amplia el teu networking

www.blanquerna.url.eduOberta la preinscripció a partir del dia 5 de febrer

Prepara’t

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Facultat de Comunicació

Facultat de Ciències de la Salut

· Psicologia de la salut i psicoteràpiaCoordinadora: Dra. Carol Palma | 60 ECTS

· Psicologia del treball, organitzacions i recursos humansCoordinadora: Dra. Eulàlia Ros | 60 ECTS

· Educació especial: atenció a la diversitat i escola inclusivaCoordinadora: Dra. Elisabeth Alomar | 60 ECTS

· Formació del professorat d’educació secundària obligatòria i batxillerat, formació professional i ensenyament d’idiomes

Coordinador: Dr. Pau López | 60 ECTS

· Innovació pedagògica i lideratge educatiu en el segle XXI (1)Coordinador: Dr. Miquel Àngel Prats | 60 ECTS

· Esport, lleure i canvi socialCoordinador: Dr. Sixte Abadia | 60 ECTS

· Educació física de 0 a 12 anys (1)Coordinadora: Dra. Sara Figueras | 60 ECTS

· Interuniversitari en psicologia de l’educacióCoordinadora: Dra. Montserrat Castelló | 90 ECTS

· Ciències socials del desenvolupament: cultures i desenvolupament a l’Àfrica | 120 ECTS

c. Císter, 34. 08022 BarcelonaTel. 93 253 30 06sioefpcee@blanquerna.url.edu

· Ficció en cinema i televisió. Guió, producció i realització Director: Dr. Fernando de Felipe | 60 ECTS

· Estratègia i creativitat publicitàries Director: Dr. Josep Rom | 60 ECTS

· Periodisme avançat. Reporterisme Director: Dr. Joaquim Roglan | 60 ECTS

· Comunicació política i social Director: Dr. Marçal Sintes i Dr. Alfons Medina | 60 ECTS

· Producció i comunicació culturalDirector: Dr. Lluís Anyó | 60 ECTS

· Direcció d’art en publicitat Director: Dr. Josep Rom | 60 ECTS

c. Valldonzella, 2308001 BarcelonaTel. 93 253 31 08infofcc@blanquerna.url.edu

· Atenció als problemes de salut crònicsDirectora: Dra. Emília Sánchez | 60 ECTS

c. Padilla, 326-332. 08025 BarcelonaTel. 93 253 31 27bsalutsioeinfo@blanquerna.url.edu

Màsters Universitaris Blanquerna-URL | curs 2013-14

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 26 Notícies

26 | Noticies Noticies | 27

Blanquerna-URL destina 1.600.000 euros a beques i ajuts, el doble que el curs passat

Blanquerna-URL destinarà un pres-

supost d’1.600.000 euros per al curs

vinent al fons de beques i ajuts amb

l’objectiu de facilitar l’accés dels estu-

diants que ho desitgin als dotze graus

que s’imparteixen a les tres facultats.

En aquest sentit, Blanquerna ha doblat,

en relació amb el curs passat, el fons

que inclou ajuts diversos: beques per a

nous estudiants, ajuts puntuals, beques

a l’excel·lència acadèmica, al programa

Talent i al finançament de les pràcti-

ques internes extracurriculars que supo-

sen un ajut econòmic.

D’altra banda, també es va aprovar no

apujar el preu de les matrícules per al curs

vinent en un exercici de coresponsabilitat

amb el moment de greu crisi econòmica

que pateix el país.

Des de fa ja molts anys, Blanquerna

facilita el pagament de la matrícula amb

una quota inicial del 50% i la resta es divi-

deix en nou mensualitats. També ofereix

la possibilitat de finançar els estudis amb

crèdits de diferents entitats bancàries.

Els ajuts econòmics

Cada any es destina un fons limitat

per a la concessió d’ajuts econòmics

a tots els estudiants que es matriculen

per primera vegada a Blanquerna-URL

i no poden finançar la totalitat dels es-

tudis. L’estudiant pot anar renovant

aquest ajut cada curs sempre que con-

tinuï complint les condicions inicials.

El curs passat, 102 estudiants de primer

curs van rebre aquesta beca i es van re-

novar 132 beques a estudiants de segon,

tercer i quart curs. Blanquerna disposa

també d’uns ajuts econòmics especials

per a tots aquells estudiants de qualse-

vol curs que visquin una situació que

afecti l’economia familiar i els dificulti

greument la continuïtat dels estudis.

El curs passat es van concedir 96 ajuts

d’aquesta modalitat.

Beques a l’excel·lència acadèmica

Les beques a l’excel·lència acadèmica

comporten la gratuïtat total de la matrí-

cula durant el primer curs i s’estenen als

cursos successius, en cas de mantenir-se

l’excel·lència acadèmica, fins a la finalit-

zació de la titulació que l’estudiant estigui

cursant. Durant aquest curs s’han conce-

dit 23 beques d’aquest tipus.

Altrament, la resta d’estudiants que

obtenen matrícules d’honor durant els

anys de carrera tenen també descomptes

importants.

El programa Talent

El programa Talent té com a objectiu

oferir la gratuïtat total dels estudis que

s’imparteixen a Blanquerna-URL als

estudiants de batxillerat amb un expe-

dient acadèmic brillant o que destaquin

notòriament per un fet objectiu i signi-

ficatiu relacionat amb els estudis que

es vulguin cursar. La finalitat d’aquest

projecte és premiar el talent i la cultu-

ra de l’esforç, contribuir a la igualtat

d’oportunitats a les aules i col·laborar,

des de la universitat, en la creació de va-

lor social i professional. Les escoles que

participen en aquest programa són les

que seleccionen l’estudiant o estudiants

candidats a tenir aquesta beca i que pre-

senten un informe detallat dels mèrits i

les qualificacions.

Pràctiques internes extracurriculars

Els estudiants tenen la possibilitat de

fer pràctiques internes extracurricu-

lars. Es tracta d’activitats vinculades a

un programa formatiu tutoritzat que

els estudiants desenvolupen en els di-

ferents departaments de les facultats

Blanquerna-URL i que tenen un ajut

econòmic. El curs passat 101 estudiants

es van beneficiar d’aquestes pràctiques

amb diferents tipus de durada.

El Suro

Els estudiants de Blanquerna tenen

accés, a través de la intranet El Suro,

a demandes temporals o puntuals

compatibles amb l’horari lectiu. Quan

arriba una petició (cangur, classes de

reforç, etc.) en què no es requereix

ser titulat, la sol·licitud es publica en

aquesta cartellera virtual i l’estudiant

la pot gestionar directament. El curs

passat es van tancar positivament 214

demandes.

Notícies

La Facultat de Comunicació Blanquerna-

URL ha creat la plataforma MiLAB, “Me-

dia Innovation Lab”, per fomentar els

projectes innovadors per al sector de la

comunicació produïts pels estudiants de

grau, postgrau, màster i Alumni de la Fa-

cultat. Els projectes es realitzaran en col-

laboració amb les empreses per posar-los

a prova en situacions reals del mercat. El

MiLAB el dirigeix el professor Joan Sabaté

i Salazar i el coordina Belén Sánchez Sil-

vero, amb els professor Sònia de Jaime,

Sue Aran i Josep Maria Picola com a inte-

grants del comitè de direcció del projecte.

El MiLAB (ja està en marxa la platafor-

ma virtual www.mediailab.org) oferirà, a

més a més, recursos per a la recerca i la in-

novació adreçats a les indústries creatives

associades als mitjans de comunicació. La

plataforma neix amb la finalitat d’avan-

çar-se a les necessitats del mercat i ajudar

a crear un nou món de la comunicació en

col·laboració amb empreses i empresaris.

La Facultat de Comunicació crea la plataforma MiLAB per fomentar els projectes dels estudiants i Alumni

El VII Congrés Internacional Comu-

nicació i Realitat, que organtiza la Fa-

cultat de Comunicació Blanquerna-

URL, se celebrarà a Barcelona, els dies

13 i 14 de juny del 2013, i tractarà

el tema “Breaking the Media Value

Chain” (Trencant la Cadena de Va-

lors dels Mitjans).

El congrés, que coordinen els doc-

tors Klaus Zilles i Joan Cuenca, ana-

litzarà la necessitat d’explorar noves

direccions per a la millor compren-

sió i identificació de les interdepen-

dències, les dinàmiques i els canvis

radicals que cal que experimenti

l’anomenada “plaça pública” que es-

devé la premsa, el cinema, la ràdio,

la televisió, les accions de relacions

públiques i les campanyes publici-

tàries, i que afecten directament la

seva línia de flotació: “la cadena de

valor”. Aquest paradigma està basat

en la venda de l’audiència a les orga-

nitzacions anunciants i a les institu-

cions. Però aquesta “cadena de valor”

ara ha entrat en crisi des del moment

que en l’escenari del sector econò-

mic de la comunicació s’incorporen

les xarxes socials i la comunicació de

masses horitzontal.

Federico Subervi i Joshua Benton

Els comunicòlegs Federico Subervi

(director del Center for the Study of

Latino Media & Markets en la School

of Journalism and Mass Communi-

cation, Texas State University-San

Marcos) i Joshua Benton (fundador

i director del Nieman Journalism

Lab de Harvard University) seran els

ponents principals del congrés, que

plantejarà l’elaboració d’un manual

que, com els comunament destinats

a productes electrònics i programes

informàtics, contingui una guia es-

crita i imatges pertinents per a la mi-

llor comprensió i identificació dels

canvis als mitjans.

El VII Congrés Comunicació i Realitat es dedica a analitzar el “Breaking the Media Value Chain”

El Dr. Salvador Pié-Ninot, president de

Blanquerna-URL, ha nomenat el Dr.

Josep Gallifa nou degà de la la Facul-

tat de Psicologia, Ciències de l’Educa-

ció i de l’Esport Blanquerna-URL en

substitució del Dr. Climent Giné, degà

d’aquesta facultat des de l’any 2004. El

Dr. Josep Gallifa, que va assumir el càr-

rec oficialment el dia 1 de febrer, és lli-

cenciat en Matemàtiques i en Filosofia

i Ciències de l’Educació, i doctor per la

UB (1990). Així mateix, és catedràtic

de la FPCEE, cap del departament de

Psicologia i investigador principal del

grup de recerca “Psicologia, persona

i context”, àmbit sobre el qual té un

ampli currículum.

Gallifa va ser cap d’estudis i direc-

tor de l’Escola de Mestres Blanquer-

na i el primer degà que va endegar el

projecte de la nova Facultat. Posteri-

orment, va exercir de primer secreta-

ri general i vicerector acadèmic de la

Universitat Ramon Llull i l’any 2006

es va reincorporar a la Facultat en tas-

ques de professor i investigador.

El Dr. Josep Gallifa, nou degà de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 26 Notícies

28 | Noticies

L’expresident de la Generalitat de Ca-

talunya Jordi Pujol va inaugurar, el

passat 12 de setembre, el primer curs

del nou grau en Relacions Internaci-

onals, que s’imparteix a la Facultat

de Comunicació Blanquerna-URL –el

primer que ofereix una universitat ca-

talana i el primer que es realitza fora

de Madrid– amb una conferència titu-

lada “El nostre món és el Món, més

que mai”.

L’expresident Jordi Pujol inaugura el primer curs del nou grau en Relacions Internacionals

La dinovena edició de les Jornades de

Comunicació Blanquerna, que organitza

la Facultat de Comunicació Blanquerna-

URL els dies 5, 6 i 7 de març, proposen

una reflexió al voltant de l’esport com a

factor comunicatiu de primer ordre: pel

seu paper en la cohesió i inclusió socials

o en la construcció identitària; pels seus

diferents vessants a escala internacional,

especialment en els Jocs Olímpics; pel

monopoli del futbol (en el cas català, es-

pecialment del Barça) en el periodisme

esportiu... Més d’una cinquantena d’ex-

perts s’aplegaran en aquesta nova edició

per analitzar el tractament mediàtic del

dopatge, l’humor televisiu sobre l’esport,

la creativitat publicitària i l’esport, la co-

municació dels valors esportius, el trac-

tament audiovisual dels grans esdeveni-

ments, el valor del patrocini esportiu i els

clubs de futbol com a marca, entre altres

taules rodones i conferències.

Per tancar les XIX Jornades de Co-

municació Blanquerna, es farà com cada

any la tradicional entrega dels Premis

Blanquerna de Comunicació, en els seus

dos àmbits: Premi Blanquerna al Millor

Comunicador, votat pels estudiants, els

professors i el PAS, i Premi Extraordinari

Blanquerna, atorgat per la Facultat.

La Facultat de Comunicació Blan-

querna organitza des de l’any 1995 les

Jornades de Comunicació Blanquerna

amb l’objectiu d’acostar els estudiants al

món professional a través de conferèn-

cies, taules rodones i debats en els quals

intervenen personalitats del món acadè-

mic, empresarial o institucional.

Blanquerna col·labora en el Projec-

te d’atenció integral i integrada de la

pobresa infantil (Paidós), impulsat per

Càritas, que té com a objectiu comba-

tre la pobresa infantil. Aquest projecte

es focalitza en les famílies amb infants

de 0 a 6 anys en situació de pobresa,

amb dificultats per tenir cura dels fills

i que poden presentar altres necessi-

tats importants no cobertes. El treball

s’aborda des dels àmbits socioeduca-

tiu, psicoterapèutic i comunitari per

augmentar els factors de protecció i

resiliència dels infants, incrementar

les competències parentals i facilitar

la vinculació de les famílies amb el seu

entorn més proper.

L’aportació de Blanquerna-URL gi-

rarà al voltant de tres eixos, va explicar

el Dr. Andreu Ibarz, director general de

Blanquerna. El primer, “el seguiment,

l’anàlisi i l’avaluació del projecte amb

els instruments propis de la universi-

tat”; el segon, “les intervencions de pro-

fessionals del món de l’educació, la psi-

cologia, l’esport i la salut per tal de fer

assessorament, formació o intervenció

directa”, i el tercer, “el desplegament de

sinergies entre el projecte i l’àmbit uni-

versitari a través d’un ampli ventall de

possibilitats acadèmiques –pràctiques

d’estudiants en els casos que sigui pos-

sible, treballs de fi de grau, treballs de

postgrau o tesis, etc.– i, també, un tre-

ball de coneixement de la realitat de la

pobresa i del model d’actuació en tota

la comunitat universitària”.

El Dr. Ibarz va puntualitzar que “al

darrere d’aquest projecte no solament

hi ha un conjunt de famílies destinatà-

ries, sinó que es tracta de fer una prova

pilot d’un model d’intervenció basat en

la prevenció, la integració o el treball

conjunt de diverses institucions, que

vol ser una referència per a futures actu-

acions en el camp de la pobresa”. Final-

ment, el Dr. Ibarz va dir que “tenim el

compromís d’estendre la sensibilitat del

projecte als universitaris, és un model a

seguir per als estudiants”.

Les XIX Jornades de Comunicació proposen una reflexió sobre la relació entre la comunicació i l’esport

Blanquerna-URL col·labora amb Càritas en un projecte per combatre la pobresa

Un total de 485 estudiants de batxi-

llerat va participar durant el mes de

gener en la desena edició dels “Tallers

Salut-Escola” que organitza la Facul-

tat de Ciències de la Salut Blanquer-

na-URL. Els tallers, que són gratuïts,

s’han organitzat al voltant dels tres

graus que s’imparteixen a la Facultat:

“Aprèn la reanimació cardiorespi-

ratòria bàsica” (taller d’infermeria);

“Cuida la teva esquena” i “Aprèn a

utilitzar els músculs correctament per

prevenir lesions: anàlisi muscular del

gest” (de fisioteràpia); i “Nutriactiva’t

pels exàmens” i “La carmanyola intel-

ligent” (de nutrició).

El dia 27 de febrer, la Facultat de Cièn-

cies de la Salut Blanquerna-URL orga-

nitza la X Jornada de Salut i Diversitat

Cultural sota el títol “L’espiritualitat

de les cultures i la seva incidència en

el tenir cura”, en un col·loqui en el

qual participaran el Dr. Jordi López

Camps, doctor en Biologia, i el Dr.

Francesc Torradeflot, doctor en Teolo-

gia, cap del departament de Diversitat

i diàleg interreligiós de l’Associació

Unesco de Catalunya. Moderarà la

taula rodona el Dr. Antoni Nello, pro-

fessor de la Facultat de Ciències de la

Salut Blanquerna-URL.

Aquesta jornada s’organitza amb

l’objectiu de reconèixer l’espiritualitat

com a factor a tenir present en les situ-

acions de malaltia així com promoure la

reflexió al voltant del tenir cura espiritual

i les implicacions del suport espiritual en

el decurs de la malaltia.

Gairebé 500 estudiants de batxillerat, a la desena edició dels ‘Tallers Salut-Escola’

La X Jornada de Salut i Diversitat Cultural tractarà ‘L’espiritualitat de les cultures’

Més de 250 mestres van participar el

passat 10 de novembre a les XI Jor-

nades “Diàleg Escola-Universitat”,

sota el títol “Competents en un món

complex”, que organitza la Facultat

de Psicologia, Ciències de l’Educació

i de l’Esport Blanquerna-URL. L’acte

central de les jornades va ser la con-

ferència “Competències per viure bé”

que va impartir Cesc Notó, d’Equip

Cuidem-nos de l’ICE (UAB). Aquestes

jornades tenen com a objectiu, d’una

banda, oferir un espai de comunicació

i d’intercanvi entre les escoles i, de l’al-

tra, refermar la vinculació entre l’esco-

la i la universitat.

El dia 5 de febrer, les tres facultats de

Blanquerna-Universitat Ramon Llull

obren el període de sol·licitud de pla-

ça per al curs 2013-2014 dels 12 graus

que imparteixen. Els estudiants que

vulguin cursar els seus estudis univer-

sitaris a Blanquerna-URL: a la Facultat

de Psicologia, Ciències de l’Educació

i de l’Esport, a la Facultat de Ciències

de la Salut o a la Facultat de Comuni-

cació, podran fer la preinscripció per

Internet o personalment a la secretaria

del centre. Durant aquests mesos, els

centres han organitzat sessions infor-

matives per a totes les famílies que hi

estiguin interessades. Tambés es po-

den demanar visites personalitzades

a cada facultat- Trobareu tota la infor-

mació sobre les dates de les sessions

informatives a la nostra web www.

blanquerna.url.edu.

Més de 250 mestres participen a les XI Jornades ‘Diàleg Escola-Universitat’

El dia 5 de febrer s’obre la preinscripció a Blanquerna-URL per al pròxim curs

El dia 16 de maig a les 12 hores,

la Facultat de Ciències de la Salut

Blanquerna-URL organitza la 8a edi-

ció de l’Aula Salut Blanquerna amb

una taula rodona que abordarà el

tema de “La (des)medicalització”. A

la taula hi intervindran la Gna. Te-

resa Forcades, doctora en medicina

i religiosa benedictina del Monestir

de Sant Benet de Montserrat, i el Dr.

Màrius Duran, doctor en farmàcia i

degà de la Facultat de Ciències de la

Salut Blanquerna-URL. Moderarà el

col·loqui el Dr. Antoni Nello, pro-

fessor titular d’Antropologia i Ètica

de la Facultat de Ciències de la Salut

Blanquerna-URL.

La 8a edició d’Aula Salut Blanquerna es dedica a ‘La (des)medicalització’

Notícies

Noticies | 29

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 36 Llibres02 Editorial01 Portada 30 Recerca

Recerca | 31

urant els darrers tres anys, un equip dirigit pel sociòleg i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna,

Dr. Jordi Busquet, ha investigat allò que es coneix com la bretxa digital generacional, un concepte d’una ex-

traordinària complexitat i, alhora, un fenomen que afecta la manera de relacionar-se joves i adults en funció

dels usos que aquests fan de les noves tecnologies. Àmbits tan centrals de la vida social com els de l’escola i la llar

han esdevingut el camp de batalla, també, d’aquesta pugna entre generacions pel domini de les noves tecnologies. La

qüestió de la distància entre nadius i immigrants digitals inquieta sociòlegs, pedagogs, economistes o comunicòlegs.

Sigui com sigui, una distància que en cap cas és insalvable.

RECERCA

La bretxa digital Text: Francesc Viadel Il·lustracions: Esperanza Maestro Babío

D

La bretxa digital, això és, la distància cultural

existent entre nadius i immigrants digitals, és un

dels fenòmens més visibles de la Societat de la

Informació, al capdavall un factor més de des-

igualtat social, percebut per nombrosos experts

com un risc important i com un repte per a les

societats democràtiques avançades.

Si durant molt temps es va creure que amb

l’accés a la tecnologia n’hi hauria prou per escur-

çar aquesta distància, a hores d’ara qualsevol co-

neixedor d’aquesta problemàtica qüestió consi-

deraria l’accés com una condició necessària, però

no suficient, per apropar nadius i immigrants,

joves i adults, per reduir la temuda distància. La

perspectiva ha canviat, però, i l’ús que els uns i

els altres fan de la tecnologia ha esdevingut un

dels factors claus a tenir en compte a l’hora de

reduir el que molt sovint s’ha considerat una dis-

tància gairebé insalvable.

Durant els darrers tres anys, un equip inter-

disciplinari dirigit pel sociòleg, economista i pro-

fessor de la Facultat de Comunicació Blanquerna,

Dr. Jordi Busquet, ha indagat sobre aquesta qües-

tió i ha investigat l’ús de les noves tecnologies

per part de les diferents generacions en els àmbits

de l’escola i de la llar, així com els conflictes ge-

nerats com a conseqüència justament d’aquests

diferents usos.

L’equip dirigit per Busquet ha comptat amb

les aportacions de quinze investigadors pro-

cedents de diferents universitats espanyoles:

la mateixa Universitat Ramon Llull, la de Sara-

gossa, la Rey Juan Carlos i la de Sevilla. Alguns

d’aquests membres de l’equip vénen avalats per

un treball molt sòlid en aquest àmbit, com és

el cas del doctor en Comunicació Audiovisual i

Professor d’Estudis d’Informació i Comunicació

de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC),

Daniel Aranda. Format a Blanquerna, Aranda és

un investigador centrat en l’estudi de les formes

de consum, pràctiques culturals i dinàmiques

socials relacionades amb l’oci i l’entreteniment

digital.

Val a dir que L’ús de les TIC i la Bretxa Digital

entre adults i adolescents. Encontres i desencontres

a l’escola i la llar (AUSTICA), és un dels molts

projectes engegats per la xarxa d’investigació

interdisciplinària Conflicte, Infància i Comunica

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 36 Llibres02 Editorial01 Portada 30 Recerca

32 | Recerca Recerca | 33

ció (CONINCOM), que es marca com a objectiu

l’estudi de situacions de conflicte social, el tracta-

ment mediàtic i la percepció social de la violència.

CONINCOM estudia els usos socials dels mitjans

de comunicació i les Tecnologies de la Informa-

ció i la Comunicació (TIC) i la incidència que els

missatges mediàtics tenen sobre les audiències,

especialment aquelles formades per nens i adoles-

cents. Així doncs, la bretxa digital i els conflictes

intergeneracionals és només una de les moltes lí-

nies d’investigació d’aquest grup fundat el 1997 a

la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL arran

d’un encàrrec del Consell de l’Audiovisual de Ca-

talunya per realitzar un model d’anàlisi qualitati-

va de la violència en televisió.

Els primers resultats –el grup encara continuarà

treballant durant els propers sis mesos en una fase

d’anàlisi quantitativa i de difusió de resultats– confir-

men, en efecte, l’existència d’una bretxa digital entre

generacions, en un context de canvis tecnològics ver-

tiginosos. Això no obstant, també apunten que aques-

ta bretxa pot superar-se i afavorir així la cohesió social

en àmbits tan importants com els de l’escola o la llar.

“Primer que res”, assegura Busquet, “cal tenir

en compte que el concepte de bretxa digital no

s’ha d’analitzar des d’un sol punt de vista. Consi-

derem d’entrada el mateix concepte de TIC com a

incomplet en la mesura en què només defineix les

noves tecnologies com unes eines concebudes a fi

d’informar i comunicar. Des d’aquesta perspecti-

va, la noció de TIC resta encotillada, té un caràcter

determinista”. “És”, matisa, “ben bé com si la tec-

nologia, la innovació tecnològica, comportés per

si mateixa transformacions de gran abast quan en

realitat és l’ús que en fem en una determinada di-

recció, amb unes determinades finalitats, allò que

en realitat possibilita els canvis”.

Així mateix, el sociòleg creu que “cal insistir

que les TIC també serveixen per relacionar-se. Els

adolescents i els joves fan servir aquests eines com

a instruments bàsics de socialització. En canvi, els

adults, tret d’excepcions, solen emprar-les per re-

soldre problemes, per exemple per enviar un co-

rreu electrònic. La diferència és molt gran. En el

cas dels joves, el valor expressiu dels missatges que

s’intercanvien entre ells són d’una complexitat

enorme”.

Sens dubte, aquest diferent ús ha suposat, se-

gons explica Ana Cinthya Uribe, una de les tècni-

ques de l’equip, un canvi qualitatiu: “Abans algú

aprenia a utilitzar Photoshop o Excel, com ho faria

amb qualsevol eina. Avui, per als joves, la tecnolo-

gia depassa de llarg aquest ús purament instrumen-

tal. Fet i fet, no diferencien gaire entre el món real

i el món virtual. Aquest darrer és per ells, en reali-

tat, la continuació de la vida en un altra dimensió

de l’espai i d’aquí que de vegades ens trobem amb

exemples tan extrems de confusió entre tots dos

plans.” Per a l’adult, en canvi, els espais socials on

line són un món a part. Els adults ben sovint no

saben com acompanyar els joves en aquest espai.

Tot i que Uribe adverteix que la premsa massa

sovint posa l’accent en l’excepcionalitat, en la idea

del temor tecnològic, l’existència d’aquesta dupli-

citat de plans diferents de la realitat és un fet. Ho

demostren casos tan contundents com el del suï-

cidi, l’octubre de 2012, de l’adolescent canadenca

Amanda Todd, víctima d’un ciberdepredador. N’hi

hauria hagut prou potser a apagar l’ordinador, a

distingir un espai de l’altre, el de la vida real del de

la virtual. Sigui com sigui, el de Todd no és ni de

bon tros l’únic cas i el bullying, l’assetjament escolar

a les xarxes socials, ha esdevingut un problema de

primer ordre en les nostres societats tecnològiques.

Inicialment, l’equip de recerca va haver de fixar

quin era l’estat de la qüestió. Accedir als principals

estudis internacionals fets fins ara sobre la bretxa

digital i, sobretot, conèixer de primera mà l’opinió

d’experts procedents de diferents àmbits, a fi de

detectar quins havien estat els darrers canvis més

importants. “No sempre”, recorda Uribe, “el dis-

curs que reflecteix l’opinió pública coincideix amb

allò que han esbrinat de nou els experts d’una de-

terminada matèria”.

Així doncs, durant el 2010 una part del treball

va consistir en la realització d’onze entrevistes

amb caràcter exploratori a especialistes d’àmbits

com el de la pedagogia, la comunicació, la socio-

logia o la programació de continguts audiovisuals,

entre d’altres. També van ser entrevistats usuaris

i tècnics educatius. Cristóbal Cobo, professor de

l’Oxford Internet Institute, especialista en opti-

mització d’interacció entre persones i tecnolo-

gies interactives; Pere Arcas, director de Projectes

Educatius de TV3, o Carmen Puyó, responsable

de l’Observatori de la Infància, dependent del Mi-

nisteri de Sanitat i Política Social, van ser algunes

d’aquestes fonts consultades durant la fase inicial.

En una segona fase es va procedir a fer el treball

de camp a cinc ciutats espanyoles: Madrid, Barce-

lona, Sevilla, Saragossa i Santiago de Compostel·la.

Es va realitzar un total de 30 focus grup formats: 10

grups de preadolescents de 12 i 13 anys, 10 grups

d’adolescents de 15 i 16 anys i, finalment, 10 grups

de pares, mares i mestres. En definitiva, s’han entre-

vistat persones de totes les edats, alumnes, educa-

dors, individus de diferents classes socials, la majoria

pertanyents a escoles públiques de ciutats amb di-

versos nivells de connectivitat a la xarxa, grups, en

definitiva, molt heterogenis. Fins a 180 participants

van aportar els seus punts de vista al llarg de les ses-

sions de treball de 45 minuts que es van realitzar.

Finalment: centenars de pàgines de transcripció, mi-

lers de dades... Els mateixos investigadors reconei-

xen que l’aposta metodològica era molt complicada

però es mostren satisfets amb uns resultats que, as-

seguren, són d’una enorme riquesa. D’altra banda,

els canvis en el món tecnològic són tan ràpids que

els investigadors s’han vist obligats en molts mo-

ments del procés a redefinir alguns conceptes.

“Inicialment”, explica Uribe, “començarem

buscant diferències, encontres i desencontres en-

tre els joves i els professors, entenent que la bretxa

digital estava allí, però a mesura que avançàvem

ens adonàrem que la simple definició de bretxa

no ens servia, que calia fer-la créixer, parlar d’un

“Els primers resultats confirmen, en efecte, l’existència d’una bretxa digital entre generacions però també apunten que pot superar-se i afavorir la cohesió social en àmbits tan impor-tants com els de l’escola o la llar”

“Abans algú aprenia a utilitzar Photoshop o Excel, com ho faria amb qualsevol eina. Avui, per als joves, la tecnologia depassa de llarg aquest ús purament instrumental. Fet i fet, no diferencien gaire entre el món real i el món virtual”

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 36 Llibres02 Editorial01 Portada 30 Recerca

34 | Recerca Recerca | 35

doble bretxa. L’accés no ho és tot, és només un

aspecte de la distància digital. L’ús és clau. Així,

doncs, no n’hi ha prou d’afavorir que la gent pu-

gui connectar-s’hi. Altrament, hi ha gent que té

una gran capacitat per solucionar coses a través de

l’ús de les xarxes i d’altres que només utilitzen el

telèfon per trucar. Però per a un adolescent un mò-

bil no és un telèfon, és una altra cosa...”

Els investigadors recorden també com la llui-

ta generacional passa per la lluita pel control i

l’apropiació de les diferents tecnologies, posem per

cas, entre pares i fills. En aquest sentit, Busquet as-

senyala que “amb els nous mòbils, per exemple, la

sensació és que molts pares perden el control, es

queden com fora de joc. L’ordinador de casa pot ser

un artefacte controlat i el mòbil, en canvi, no. Les

innovacions tecnològiques alteren les condicions

d’ús i, fins i tot, les relacions entre pares i fills”. “Els

nens saben transgredir les normes”, recorda, “però

els adults han de saber com acompanyar, compartir,

ser receptius pel que fa a l’ús de les TIC per part dels

joves”. Segons el sociòleg, el problema arriba quan

“l’adult creu que ja no domina aquella tecnologia.

Aleshores ens trobem amb dues reaccions possibles.

La de prohibir o no comprar o bé la d’ignorar. És

quan ensopeguem amb l’abdicació. Desentendre-

se’n, però, és molt perillós. A un nen o a un adoles-

cent se li han d’ensenyar unes normes bàsiques per

navegar per Internet com se li ensenyen unes normes

bàsiques per moure’s sense riscos pel carrer”. Massa

sovint interfereix en les diferents percepcions de risc

entre joves i adults. “L’adult també s’equivoca, pot

“Amb els nous mòbils, la sensació és que molts pares perden el control, es queden com fora de joc. L’ordinador de casa pot ser un artefacte controlat i el mòbil, en canvi, no”

tenir pors imaginàries que tenen poc a veure amb

el ris d’ús real d’una determinada eina tecnològica.

I cal que aquesta percepció de risc sigui compartida,

cal negociar, cal dominar aquesta por de l’adult a

la incertesa, al desconegut, que finalment pot con-

duir a l’abdicació”, adverteix Busquet. En qualsevol

cas, els investigadors constaten que tots els grups

reclamen més i millor informació sobre els riscos i

la vulnerabilitat de la xarxa.

Cal també emprar amb prudència el concepte

de nadius i immigrants digitals, enderrocar també

aquell mite segons el qual els nens gairebé ja nei-

xen ensenyats i els adults no. De fet, insisteix Uri-

be, “hi pot haver una distància d’ús entre adults

i joves, però, en cap cas, aquesta és insalvable.

Que un nen sigui hàbil tecnològicament no vol

dir que sàpiga usar aquella tecnologia, que pugui

dotar de contingut l’ús”. “En tot plegat”, recal-

ca Busquet, “hi ha com un fetitxisme tecnològic;

l’adult queda fascinat quan veu un nen de quatre

anys utilitzant una tecnologia gairebé equiparada

a la màgia, tendeix a pensar que aquell nen és un

geni, però no és veritat”.

La llar no és l’únic camp de batalla. A l’escola

es lliura també bona part d’aquesta guerra entre

joves i adults, d’aquest desencontre. I la situa-

ció sembla a hores d’ara greu bàsicament per-

què a l’escola s’insisteix a ensenyar només les

TIC a un nivell purament instrumental. Tam-

bé els mestres, com els pares, cauen sovint en

la temptació de l’abdicació pel que fa a l’ús de

la tecnologia. Amb aquest panorama, i segons

conclouen els investigadors, els alumnes poden

mostrar-se més o menys condescendents amb

els seus familiars, però, en canvi, solen mostrar-

se molt crítics amb la “incompetència digital”

dels seus mestres. Cal, doncs, millorar la capaci-

tat d’utilitzar les TIC per tal de resoldre proble-

mes i de trobar solucions en l’àmbit de la vida

personal, laboral o de l’oci.

El cas és que “l’escola”, com assegura Jordi

Busquet, “tendeix a estigmatitzar tots aquells

usos que s’escapen de l’educació formal, d’una

forma reglada, d’un aprenentatge sistemàtic.

Això genera una paradoxa perquè, d’una banda,

es vol potenciar l’ús de les tecnologies a les au-

les, però, de l’altra, se sanciona l’ús relacional de

les tecnologies en l’àmbit de l’escola”. Segons el

director de la investigació, per a molts mestres

la cultura i l’educació és allò que estrictament

s’explica a l’escola. Molts mestres desconfien de

la xarxa o de la televisió. I a la fi resulta que tot

allò que interessa als nens està prohibit a les au-

les. Aquest fet, del tot contradictori, segons posa

en relleu Busquet, el que fa és acréixer encara

més la distància, fer molt més profunda la des-

confiança entre generacions. Tot plegat, i així ho

constata l’equip, produeix un xoc de legitimitats

entre allò que seria una cultura escolar i una cul-

tura digital dels joves.

“L’escola”, assevera Busquet amb fermesa i amb

un deix de preocupació, “ha de canviar. Cal que en-

senyi, per exemple, a discernir continguts. La situa-

ció és d’una certa gravetat. L’escola ha d’entendre

que els reptes als quals s’enfronta estan íntima-

ment relacionats amb el fet de la revolució digital i

no pot quedar-ne de cap manera al marge”.

La clau, doncs, per acurtar aquesta bretxa és

entendre que per a les noves generacions les TIC

són molt més que unes eines que resolen pro-

blemes quotidians, entendre que les xarxes són

per als joves un espai de socialització vital i ne-

cessari on aprenen habilitats, coneixements bà-

sics a fi de desenvolupar-se com a éssers humans

competents, un lloc on es coneixen, compartei-

xen, treballen la identitat... Assumir també, i

sobretot, el repte d’apropar-se a aquesta reali-

tat, sense prejudicis, apamant de forma racional

l’envergadura real dels riscos, superant les pors,

evitant una abdicació que a la llarga i a la cur-

ta pot resultar fatal per a la cohesió social. Una

bretxa tan profunda com vulguem però en cap

cas insalvable.

“La llar no és l’únic camp de batalla. A l’escola es lliura també bona part d’aquesta guerra entre joves i adults, d’aquest desencontre”

“L’escola ha d’entendre que els reptes als quals s’enfronta estan íntimament relacionats amb el fet de la revolució digital i no pot quedar-ne de cap manera al marge”

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca02 Editorial01 Portada 36 Llibres

Llibres | 37

Ars Brevis, núm. 17

L’anuari de la Càtedra Ramon Llull Blan-

querna dedica l’apartat Monogràfica a “La

relació entre Schelling i Kierkegaard”, en

commemoració del bicentenari del nai-

xement de Kierkegaard, amb articles de

Jon Stewart, Ingrid Basso, María J. Binetti, José García

Martín, José Alberto Rivera, Jacobo Zabalo i Fernando

Pérez Borbujo. L’apartat Estudis recull 10 escrits que

fan referència a temes diversos sobre educació, esport,

pensament, antropologia, filosofia, història i religió. La

secció Recensions tanca aquesta 17a edició de l’anuari.

Lenguaje NIC para el aprendizaje teoricoprác-

tico en enfermería, de Rosa Rifà, Cristina Olivé

i Montserrat Lamoglia (coord.)

Aquest llibre, coordinat per les professores

de la Facultat de Ciències de la Salut Blan-

querna-URL Dra. Rosa Rifà, Cristina Olivé i

Montserrat Lamoglia, emmarca els procediments en les

intervencions NIC amb una estructura que utilitza la in-

clusió del llenguatge estandarditzat, que guia tots els apre-

nentatges pràctics dels estudiants. Editorial Elsevier, 2012.

Sobre el olvido, d’Anna Pagès

La Dra. Anna Pagès, professora de la Facul-

tat de Psicologia, Ciències de l’Educació i

de l’Esport Blanquerna-URL, ofereix una

original visió sobre el record i les seves con-

tradiccions, enllaçant autors com Freud o

Gadamer amb el seu propi pensament, però també amb

escriptors com Jorge Semprún o Thomas Mann. Es trac-

ta d’un assaig filosòfic sobre l’experiència de l’oblit, un

tema de gran abast que afecta diverses generacions, les

famílies i els individus, relacionat amb el patiment i la

pèrdua. Editorial Herder, 2012.

Revista Trípodos, núm. 29

El número 29 de la revista acadèmica Trípo-

dos dedica els articles centrals a la figura del

periodista nord-americà Gay Talese, amb la

conferència que va fer a la Facultat de Co-

municació Blanquerna-URL el 19 de maig

de l’any passat. Aquest número també recull la confe-

rència que el professor Stewart M. Hoover va oferir a la

Facultat el passat mes de febrer amb el títol “Religion

and the Media in the 21st Century”. En la secció “Fona-

ments”, s’inclouen els articles “La emoción y la razón en

la estructura del pensamiento estratégico publicitario”

(Omar Núñez), “Medición de las respuestas psicofisio-

lógicas grupales para apoyar el análisis de discursos po-

líticos” (José Luis Martínez Herrador, et al.), “Existència

per contrast. La natura psicoacústica del silenci” (Daniel

Torras), “Una reflexión sobre los procesos de visibiliza-

ción de temas sociales en los medios de comunicación”

(Catalina Gayà i Carme Ferré), “La externalización como

estrategia de creación del tercer canal. El caso de la te-

levisión autonómica de Murcia” (Isabel Sarabia, et al.)

i “Docudrama contemporáneo: rasgos configuradores”

(Carme Raventó, et al.). Editorial Trípodos, 2012.

Aloma, núm. 30 (1)

L’últim número de la revista Aloma, de la

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educa-

ció i de l’Esport Blanquerna-URL, tracta el

tema de l’envelliment i salut, coordinat per

la professora Olga Bruna, neuropsicòloga i

doctora en Psicologia. En aquest monogràfic hi han par-

ticipat experts en diferents àmbits. Completa el número

l’“Espai obert”, apartat dedicat a articles de diferents au-

tors, i la secció “Lectura”.

Les ombres errants, de Ferran Sáez

En la seva primera novel·la, el professor

de la Facultat de Comunicació Blanquer-

na-URL Dr. Ferran Sáez narra una història

que transcorre el 1975, amb dos germans

que no s’han vist des de fa 34 anys, un

poeta nacional cínic i moribund, supervivent de l’he-

roïna, i un teòric de la revolució a punt de passar a la

praxi. Tenen en comú una cosa: haver viscut un miste-

ri en temps molt confusos. Edicions La Magrana, 2012.

Incitacions, d’Enric Sòria

L’escriptor i professor de la Facultat de Co-

municació Blanquerna-URL Enric Sòria re-

cull en aquesta obra, una reedició ampliada,

articles sobre llibres o lectures personals amb

l’objectiu d’incitar a la lectura, a la reflexió

i al debat. Diu l’autor: “Cada llibre és un món i cada lec-

tura una relació personal amb aquest món. El comentari

escrit dóna testimoni d’aquest viatge singular que és la

lectura. El crític no té com a missió sentenciar les obres

que comenta. Ha d’intentar comprendre-les: la seua tas-

ca és informar i orientar, ha d’arriscar-se a interpretar i a

valorar.” Publicacions de la Universitat de València, 2012.

El valor de tenir valors, de Francesc Torralba

El professor de Blanquerna-URL Dr. Fran-

cesc Torralba pretén despertar els valors

amagats que hi ha en tot ésser humà, fer-los

sortir a la llum, perquè cadascú en prengui

consciència, pugui respondre les seves prò-

pies preguntes i viure de manera lliure i independent.

“Els valors –diu a la contracoberta– no són realitats que

es deixin posseir o agafar. (...) Es poden definir com a

horitzons de referència, però també com la força motriu,

com el que empeny a actuar, a moure’s i a viure.” Ara

Llibres, 2012.

Trípodos extra: ‘La innovació en relacions públiques’

La Facultat de Comunicació Blanquerna-

URL recull en aquest número extra de la

revista Trípodos, editat pels professors En-

ric Ordeix i Josep Rom, les actes presen-

tades en el cinquè congrés internacional

d’investigació i relacions públiques amb el títol “La

innovació en relacions públiques”, que va organitzar a

la Facultat el grup de recerca en estratègia i creativitat

publicitàries conjuntament amb l’Asociación de Inves-

tigadores en Relaciones Públicas.

Quan els obrers van ser els amos. Una setmana

de vaga general política a Sabadell el febrer

de 1976, de Xavier Vinader

El periodista i professor del Màster en

Periodisme Avançat-Reporterisme Blan-

querna-Grup Godó, Xavier Vinader, ex-

plica en aquest llibre els fets de la darrera setmana

de febrer de 1976, quan els obrers es van convertir

en els veritables amos dels carrers de Sabadell com a

resposta ciutadana contra l’abús de poder d’un con-

sistori prepotent i desacreditat. L’autor recull aquest

moment històric detalladament i hi aporta dades,

fotografies i documents inèdits. Pagès Editors, 2012.

Imitació de l’home, de Ferran Toutain

L’escriptor Ferran Toutain, professor de la

Facultat de Comunicació Blanquerna-URL,

tracta en aquest assaig literari el tema de la

imitació des de múltiples punts de vista i

combina el relat autobiogràfic amb la di-

vulgació filosòfica, la teoria literària i la reflexió perso-

nal sobre el món. “Tot el que constitueix la personalitat

d’un home prové de la imitació dels altres homes –es

llegeix a la contracoberta–. Tot potser no, però sí la part

més substancial, les seves conviccions, el seus anhels, els

seus gestos (...) Per dir-ho amb paraules de Gombrowicz,

l’autor més al·ludit en aquest llibre, l’autenticitat està

fora de l’abast humà.”Edicions La Magrana, 2012.

Juan Marsé. Periodismo perdido (Antología

1957-1978), de Joaquim Roglan (ed.)

El periodista i professor de la Facultat de

Comunicació Blanquerna-URL Joaquim

Roglan és l’editor d’aquest recull de textos

iniciàtics en el periodisme escrit de Juan

Marsé, des de crítiques de cinema, teatre i televisió, en-

trevistes a folklòriques i toreros, fins a consultoris senti-

mentals i altres textos. La contracoberta del llibre apunta

(referint-se a Juan Marsé): “Polemista, valent, àgil, sin-

cer, divertit i contundent, aquesta antologia abasta des

del seu periodisme sota censura fins al preludi de la lli-

bertat d’expressió.” Editat per la Facultat de Comunica-

ció Blanquerna-URL i l’editorial Edhasa, 2012.

Revista Trípodos, núm. 30

El número 30 de la revista acadèmica de la

Facultat de Comunicació Blanquerna-URL

Trípodos, que ha coordinat el director de

Grau en Relacions Internacionals, Dr. Joan

Barata, està dedicat a les revoltes àrabs i els

mitjans de comunicació. The Arab revolutions and the me-

dia és un monogràfic amb els articles “Narratives of Legi-

timacy” (Monroe E. Price); “Médias et developpements

politiques dans le Maghreb et le monde arabe” (A. Gha-

zali); “The Political Transition in Tunisia from the Point

of View of Regulation of Communication Media” (Joan

Barata); “Media and Revolution in Lybia” (Jacobo Quin-

tanilla i Jamal Dajani); “Mubarak Resigns: Assessing the

Quality of Readers Comments in Online Quality Media”

(Javier Díaz Noci), i “Les ‘primaveres àrabs’ i la reinvenció

del nord d’Àfrica” (M. Dolors Genovès).

La construcció del pensament a l’aula. Fi-

losofia, escriptura i treball cooperatiu en el

batxillerat, de Mariona Corcelles

Aquesta obra, de la professora de la Facul-

tat de Psicologia, Ciències de l’Educació i

de l’Esport Blanquerna-URL Mariona Cor-

celles i d’Antoni Pujadas, va ser la guanyadora de la cin-

quena edició del Premi d’Educació Edu 21 de suport a

la recerca i a la reflexió educativa que impulsa el Centre

36 | Llibres

Novetats editorials

04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca02 Editorial01 Portada 36 Llibres

38 | Llibres

d’Estudis Jordi Pujol. Es tracta d’un treball que afronta

la necessitat de reflexionar sobre el sentit de la filosofia

en la societat del segle XXI i sobre com ha de ser el seu

ensenyament a les escoles. La proposta que fan els au-

tors en aquest llibre detalla i explica quines poden ser

aquestes condicions i com posar-les en pràctica a l’aula.

Editorial Barcanova, 2012.

Retaule en gris, de Joaquim Amat Piniella, de

David Serrano (ed.)

El professor de la Facultat de Comunicació

Blanquerna-URL David Serrano ha editat

aquest recull de contes inèdits de l’escrip-

tor Joaquim Amat-Piniella, supervivent de

l’Holocaust que va escriure en els anys més durs de la

postguerra. L’origen d’aquestes narracions es remunta a

1996, quan el professor Serrano va localitzar a casa del fill

d’Amat Piniella una maleta amb el seu llegat literari, intel-

lectual, epistolar i fotogràfic. Editorial Bromera, 2012

Arqueologia, d’Enric Sòria

L’escriptor i poeta Enric Sòria, professor de

la Facultat de Comunicació Blanquerna-

URL, ha estat guardonat amb el premi Al-

fons El Magnànim de poesia en valencià,

que concedeix la Diputació de València,

per aquesta obra. Bona part dels poemes que acull Arque-

ologia estan relacionats amb la memòria, la pervivència

en el temps i la mort, així com amb les paradoxes que es

deriven d’aquests conceptes. El jurat que va seleccionar

l’obra destaca del poemari “l’exploració que el poeta fa

de les diferents formes mètriques, a més de les versions

i variacions sobre grans autors clàssics per donar forma

a un exercici de saviesa que reflexiona sobre la condició

humana”. Editorial Bromera, 2012.

El benestar als centres i en el professorat. L’estat

de l’educació a Catalunya, de Jordi Longàs (coord.)

El professor de la Facultat de Psicolo-

gia, Ciències de l’Educació i de l’Esport

Blanquerna-URL Dr. Jordi Longàs, junta-

ment amb Miquel Martínez, ha coordinat aquest llibre

que analitza el paper fonamental que té el benestar

en l’estat de l’educació a Catalunya, tal com mostra

la recerca educativa. Des de diferents perspectives, el

text argumenta que el benestar a l’escola és un factor

determinant de l’èxit educatiu, tant des d’un vessant

acadèmic i escolar com amb relació a la formació inte-

gral dels infants i joves escolaritzats i, fins i tot, en la

prevenció de la violència escolar. Editat per Fundació

Jaume Bofill, 2012.

El futbol, l’avantguarda d’una nova religió,

de Xavier Arranz

El professor de la Facultat de Psicologia,

Ciències de l’Educació i de l’Esport Blan-

querna-URL Dr. Xavier Arranz analitza en

aquest llibre com el món del cristianisme

des de la seva aparició, com una escissió del judaisme,

dins la comunitat cristiana d’Antioquia amb forts trets

hel·lenístics, amb el lideratge de Pau de Tars, i el món

del futbol des de la seva aparició a Anglaterra al segle

XIX amb la promulgació del codi de Cambridge, man-

tenen punts convergents. Les propostes axiològiques

de sant Pau, concretades en les anomenades metàfores

esportives, serveixen de punt de comparació amb els

trets que identifiquen les característiques del futbolis-

ta contemporani. La utilització d’un llenguatge sagrat

dins del món profà del futbol també és objecte d’anà-

lisi en aquesta obra. Publicat per Editorial Académica

Española, 2012.

Si ets excel·lent,estudiaràs de franc a Blanquerna

Beques a l’excel·lència acadèmica 2013-14www.blanquerna.url.edu | infor@blanquerna.url.edu