revista ampa barranquet 2013

REVISTA AMPA EL BARRANQUET N Ú M . 1 1

A N Y 2 0 1 3

A M P A D E L C E I P E L B A R R A N Q U E T

( G O D E L L A , L ’ H O R T A N O R D ) , C U R S 1 2 - 1 3

E N G U A N Y

D E S T A C A :

• Gran participa-

ció als premis

Sambori

• Commemorem

l’any Estellés

amb estima i

creativitat

• Exposició sobre

Ignacio Pinazo

• Falles participa-

tives amb espe-

rit original

• Presentació del

nostre flashmob

de “La flama”

• Reivindiquem i

alhora fem un

entorn educatiu

per al futur de

les xiquetes i els

xiquets

TRIEM ESCOLA PÚBLICA I EN VALENCIÀ, IMPLICATS EN LA QUALITAT PER A TOTHOM

Renovem el nostre compromís Benvolguda comunitat educativa del CEIP «El Barranquet». Docents, alumnes, progenitors, perso-nal auxiliar, familiars, amics i amigues. Dediquem les nostres primeres i més afectuoses paraules a aquells que ens han deixat temporalment o definitiva per motius de salut i també aquells als qui la falta d'oportunitats en el nostre país els han forçat a buscar-les en altres horitzons. En el nostre cor i pensament sempre hi sereu. I ara per feina!! La gran responsabilitat de cada generació és la següent generació. Aquesta visió a llarg termini del president Nelson Man-dela és la que haurien de rebre en clas-ses de reforç molts dels nostres gover-nants instal·lats fa massa temps en l'epi-dèmia de la miopia mental del pa per hui i fam per demà. La fam educativa ja ha arribat. I altres mancances també. Quan aquestes línies isquen a la llum, la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa que impulsa el go-vern ja estarà encaminada cap a la seua aprovació final. La LOMQE ens trans-porta en molts aspectes al passat i en altres a un nou concepte neoliberal de l'educació. Què podem esperar d'una

llei que es presenta amb aquesta targe-ta: La educación es el motor que promueve la competitividad de la economía y el nivel de prosperidad de un país. Su nivel educati-vo determina la capa-cidad de competir con éxito en la arena internacional y de afrontar los desafíos que se planteen en el futuro. Competitivitat, re-sultats, mercat, ren-diment econòmic són paraules que denoten la concep-ció mercantilista d'aquesta llei que s'ha forjat escoltant només l'OCDE i d'esquenes a la comu-nitat educativa, a la societat i a les Comunitats Autònomes. Té un caràc-ter marcadament antidemocràtic: no hi ha hagut diàleg en la seua elaboració, el Consell Escolar perd competències i passa a ser un òrgan consultiu i la di-

recció dels centres serà nomenada a dit per l'Admi-nistració. En resum, dóna més pes a les necessitats dels mercats que a la for-mació integral dels xiquets i xiquetes (i a més, en un món que canvia tan ràpid, qui coneix eixes “necessitats” futures del “mercat”?, aquesta visió reduccionista no significarà limitacions a les possibilitats dels nostres fills i filles?).

R E V I S T A A M P A E L B A R R A N Q U E T – E D I T O R I A L

Editorial AMPA El Barranquet

“L’educació no

hauria de ser la sola

capacitat de

reproduir

continguts, sinó la

formació d’individus

lliures, responsables

i, sobretot, amb

iniciativa i sentit

crític”

P À G . 3 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

Tornarem al pas-sat amb la valora-ció acadèmica de la religió i la seua alternativa i la pèrdua d’assignatures de caràcter difícil-ment avaluable de l'àmbit de les hu-manitats, les arts, l'educació per a la pau i la no violèn-cia, etc. L'educació no hau-ria de ser la sola capacitat de reproduir continguts, sinó la formació d'individus lliures, responsables i, sobretot, amb iniciativa i sentit crític. És dirigir la prò-pia vida, com va dir Francisco Giner de los Ríos fa un segle. Per què s'entesta el ministre a fer ser-vir l'educació com a eina per afavorir la segregació entre xics i xiques, entre llestos i menys llestos i l'exclusió dels alumnes amb dificultats? La mul-tiplicació de revàli-des en acabar cada etapa, que és com això de “la lletra amb la sang en-tra”, torna del passat amb la pre-tensió de reduir la taxa d'abandona-ments educatius prematurs. Aquestes revàlides són un mètode expeditiu de classificació i etiquetatge que fomenta les desigualtats d'oportunitats entre alumnes. En definitiva una reforma ide-ològica que no és precisament la que caldria.

Però que no ens desanimen. No estem sols. Com diu la cançó d’Aspencat: “Projectes, il·lusions, somnis i cançons / Quan et posen pals a la roda / Defensa la teua escola / Reinventa l'estratègia i replica que ara és l'hora. / El viatge és llarg, trepitja fort, mai és massa tard // Naixen primaveres / Cada matí , al teu jardí / Cultiva els teus sentits, comen-cen / Noves primaveres al teu camí / Crema el destí / Il·lumina l'horitzó de hui // A la cerca d'un oasi en un país de nits fredes / Per establir allí el nostre punt de trobada / Agafar impuls i pre-parar noves eines / Per reviscolar una freqüència oblidada” (Aspencat, “Naixen primaveres”: http://aspencat.bandcamp.com/album/naixen-primaveres ) Que no ens canvien ni les nostres il·lusions ni la nostra manera positiva de desitjar el millor futur per als nos-tres alumnes, fills i filles. I si arriba el moment sempre podrem recuperar Gandhi «Quan una llei és injusta, allò que és just és desobeir». Per això con-tinuem implicats en l’educació de quali-tat per a tots i totes. En positiu...

“La LOMQE del

ministre Wert té

un caràcter

marcadament

antidemocràtic”

Qüestions de nutrició L’alimentació és la nostra base vital i creiem que és un tema fonamental en l’educació i criança dels nostres fills/es. Per aquesta raó ens hem qüestionat la base saludable que apliquem a les nos-tres famílies i des de l’AMPA organitzàrem al febrer una xarrada in-formativa sobre nutri-ció infantil saludable impartida per la profes-sional Sandra Amores. En la xarrada deixà varies coses clares que intentarem sintetitzar. L’alimentació és una activitat principal al llarg del dia, per tant, hem de prestar-li especial atenció. Es tracta d’educar l’alimentació per controlar la nutri-ció correcta. Hi ha diversos estudis que demostren la relació directa de malalties com dia-betis, obesitat, problemes cardiovascu-lars i problemes amb el colesterol amb el tipus d’alimentació. Podem dir, per tant, que és fonamental plantejar-se aquest tema. El primer aliment que defensà Sandra sigué el que donem als infants només nàixer, la llet materna. Aquest és l’aliment idoni per a l’infant. A l’edat escolar ens recomana que vari-em sovint d’aliments de cada classe. Cal que ens fixem fonamentalment en tres menjars; desdejuni, dinar i sopar. L’esmorzar i el berenar complementa-ran el que ens manca en els menjars principals. Al desdejuni triem entre làctics o begu-des vegetals, cereals i fruita (que és el

millor moment del dia per consumir-la perquè és quan més necessitem el su-cre i en aquest cas en forma de fructo-sa). Dels cereals la millor opció i més completa és el pa del forn ja que els

altres cereals, com gale-tes i cereals de desdeju-ni, duen afegit molt de sucre. Del pa es recoma-na que es varie de cere-als i que siga integral. Destacar també que la brioixeria no entra dins del grup dels cereals encara que l’ingredient principal és la farina, ja que aquests productes duen afegits greix i sucre. El desdejuni és molt im-portant. Al matí tenim un dèficit de glucosa per les hores sense ingerir cap

aliment, i això pot generar baix rendi-ment i falta d’atenció en les primeres hores de classe. També està demostrat que aquelles persones que no realitzen el desdejuni, i per tant no fan els 5 menjars del dia, tenen més probabilitats de desenvolupar un problema de so-brepès i obesitat. A l’esmorzar la tradició de l’entrepà és perfecta. Caldrà variar el pa i la barreja per no caure sempre en els assorti-ments de companatge (formatges, per-nil, formatge amb codonyat, truita de verdures, patés vegetals...) Pel que fa al dinar i al sopar per tal de no abusar de cap grup d’aliments els complementarem. Alternarem carn, peix, llegums i ous amb verdures i cere-als en els dos menjars. El berenar és el moment ideal per com-pletar les 3 peces de fruita al dia, els

R E V I S T A A M P A E L B A R R A N Q U E T – A C T I V I T A T S A M P A

* Isabel Rodríguez

làctics i els fruits secs (que podem in-troduir-los en les begudes vegetals). Hem de fugir de l’envoltori de plàstic amb el dibuixet ja que pretén cridar l’atenció per vendre’s. Aquest tipus de productes els perjudica ja que són rics en sucre refinat i en greixos industrials (oli de palma, oli de coco entre altres que són molt més barats que els olis de llavors i el de gira-sol) i en greixos “trans” (els que fan que retinga el pro-ducte la humitat desitjada, millore la textura i sabor, que puga estar exposat a grans temperatures i, a més a més per baix cost). Aquests tipus de greixos fan que la sang siga més densa per la forma lineal a nivell molecular i genera problemes de sobrepès i colesterol, entre altres. Quan comprem qualsevol tipus d’aliment és fonamental donar impor-tància a l’etiquetatge per comprovar dues coses: els ingredients i la valoració nutricional. El ingredients segueixen un ordre de quantitat (de major a menor). D’aquesta manera podem adonar-nos d’allò que ens ofereixen a nivell nutri-

tiu. Pel que fa a la valoració nutricional es fixarem en dues coses; per una ban-da la quantitat de greix total i greix saturat, el qual no deuria passar de 20g i el greix trans en 6g. L’altre nutrient a tindre en compte seria el sucre que es presenta com a subapartat dels Carbohi-drats. Una referència per adonar-nos de la quantitat de sucre que té un produc-te és passar de grams a cullerades de postre. Com podem fer-ho? Dividim els grams de sucre indicats entre 5g que és la capacitat que té la cullereta de les postres. Per concloure, els infants com passa amb els adults, no volen menjar sols, és a dir, la cultura de menjar en família és important per molt motius socials i afec-tius però sobretot per transmetre’ls una educació alimentària saludable.

“Menjar en

família és

important per

motius socials

i afectius, a

més de

transmetre

una educació

alimentària

saludable”

P À G . 5 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

pensament crític i la lliber-tat en la cultura i, per úl-tim, vol difondre el movi-ment social de certs col·lectius paral·lels. El documental tracta de donar respostes en veu de persones implicades en la “sobirania alimentària”, i dóna alternatives al consu-midor. Transmet un model de vida més saludable i coherent ja que pretén fomentar el consum local i la millora que implica aquest fet a nivell social.

Ara que sabem com or-ganitzar l’alimentació per obtindre una bona nutri-ció, convé conéixer l’origen dels aliments que ingerim. Per això Meldero-mer vingueren al març al nostre centre amb el seu documental “mengemSA”. Melderomer és activisme audiovisual. Els objectius del col·lectiu són amplis: en primer lloc defensa el poble valencià pel que fa al territori, l’horta viva; en segon lloc, fomenta el

Col·lectiu Melderomer: MengemSA Enllaç MengemSA: http://youtu.be/Tnl3i6zlGxc Col·lectiu Melderomer: [email protected] http://www.melderomer.tv/

ESCENA 1 Terrassa d’un pis en una urbanització d’una ciutat dormitori. Ací es troben la MARE i el PARE. MARE: El curs vinent la xiqueta ja ha d’anar a escola i encara no ens n’hem decidit per cap. PARE: Doncs no ho tenim molt fàcil per a decidir-nos, perquè siga a on siga, no la podrem portar passejant. MARE: Ací falten dotacions de tota mena, només se’n recorden, d’aquesta zona, per a cobrar els impostos. PARE: Bé, i quines opcions tenim? MARE: Doncs en la nostra àrea, hi ha només les escoles públiques de La Coma i el concer-tat religiós. PARE: Per a mi estan totes descar-tades, vull que ma filla vaja a una esco-la pública, però no a un centre CAES (centre d’acció educativa singular). MARE: També tenim els centres de Burjassot i Godella, que estan a prop però no són de la nostra àrea. Com encara tenim temps, podem assaben-tar-nos de com són i quines opcions hi ha per a entrar-hi, i tornem a parlar-ho d’ací a un temps. PARE: D’acord.

ESCENA 2 Unes setmanes després. La mateixa ter-rassa (per estalviar en decorat). Entra la MARE MARE: ...Et dic que no hi ha manera que l’accepten en Burjassot. PARE (des de fora): Però tu treballes allà i tindries els mateixos punts que els residents. MARE: Sí, però els centres que més a prop ens queden ho posen difícil fins i tot amb cinc punts. M’han dit que ne-cessites algun “extra”. Com que haja

anat a la guarderia del centre i coses així. PARE (entra): Bé, en tot cas ja saps que jo preferisc escola pú-blica i en valencià, i això seria a Godella. Ens queda una mi-queta més lluny, pe-rò ja posats a agafar el cotxe... MARE: Jo també preferisc això, i no em fa gens de gràcia

que l’adoctrinen obligatòriament en el catolicisme, però també cal mirar que les veïnetes de la xiqueta aniran totes a “Les Dominiques”. Segur que amb elles aniria a escola molt a gust. Algunes ja han començat i m’han dit les mares que els ensenyen molt de valencià. PARE: Jo crec que amb aquestes edats, es fan amics ràpidament i anirà igual d’a gust. A més, per molt de valencià que

R E V I S T A A M P A E L B A R R A N Q U E T – T E S T I M O N I S

* José Antonio Moreno, pare de Júlia (4 anys)

Per què l’escola pública i en valencià? Un exemple pràctic en un acte

els ensenyen no pot ser el mateix que la immersió des del primer dia. Així és com realment podran interioritzar més la llengua. El castellà ja l’aprenen sense ajuda, perquè l’entorn els força a fer-ho, i amb les classes de castellà aprenen a utilitzar-ho correctament. Per altra banda, essent jo professor d’ensenyament públic... MARE: …És lògic que apostes pel teu sector. Però tu has vist moltes carènci-es en els centres públics. PARE: I en els privats també en tenen les seues. L’avantatge que els veig és que podria fer la primària i la secundà-ria en el mateix centre, fins i tot el Bat-xillerat. MARE: Sí, això resulta molt còmode. Però per l’altra banda, jo pense que el canvi de centre fa que els xiquets cone-guen gent nova i no es tanquen sempre en el mateix grup d’amics de tota la escola. Els canvis ajuden a madurar. PARE: Potser massa aviat, amb onze anys, però jo també considere impor-tant que conega gent més diversa, que prové d’entorns variats, perquè la vida és diversa i cal aprendre a respectar això. La majoria de concertats tenen filtres d’una o altra mena, que li ho posen més difícil a la gent amb pocs recursos: uniformes, extraescolars, llibres més cars, aportacions(irònicament) … voluntàries. MARE: Fet i fet, pareix que l’opció que més ens convé seria “el Barranquet” de Godella. Cal veure si pot entrar, per-què tenim zero punts. PARE: També hi ha eixa escola nova de Valterna, hi han obert la matrícula per al curs que vé i té línia en valencià. MARE: Tan nova és, que està sense acabar. Per a mi que l’obertura de ma-trícula és una estratègia, pensa que falta poc per a les eleccions locals, i duen anunciant aquesta escola des de l’any

de la picor. Vés a saber que passarà el curs que ve, si l’acaben i com l’acaben. En tot cas ja hem reduït molt les opci-ons. Només cal que ens informem un poc més.

ESCENA 3 (Una setmana després. La mateixa terras-sa, que a més a més al maig s’hi està molt bé) PARE (des de fora): Ja està tot clar! MARE: Ja has parlat amb l’escola? PARE: (entra) He parlat amb la conser-ge i la directora i m’han atés molt bé. I també he parlat amb l’àrea d’educació de l’Ajuntament. Pel que m’han contat, normalment no s’omplen els grups no-més amb els alumnes de Godella, i so-len entrar també alumnes de Rocafort, que ho tenen molt proper. MARE: O siga que entrar sense punts hauria de ser fàcil. Jo també he parlat amb clientes de la zona i m’han assegu-rat que el Barranquet és una escola molt bona, que tot l’equip està molt implicat en la seua feina i que, com no-més hi ha un grup per curs (no hi caben més), els nanos estan ben cuidats. Jo crec que ja tenim decidida la primera opció de centre. PARE: Ara només ens falten la segona i la tercera. Ai, mare...! (fa un gest de desesperació) FINAL

P À G . 7 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

Desitjar és important

En aquestos moments tan difícils per a l’escola pública i per a la nostra societat en general, no ens poden faltar il·lusions i desitjos que ens mantinguen vius i ens facen la vida més agradable. Els desigs ens ajuden a ser millors i esforçar-nos per continuar el nostre camí. Ni vivim a Finlàndia, ni te-nim perquè pretendre ser finlandesos. Som valencians, amb la nostra cultura, llen-gua, mar, clima , menjar…, i la picaresca és a la nostra sang, ens agrade o no. Però això, no ha de ser una excusa per tal que tot valga, ens ajudaria molt el fixar-nos en models de països que funcionen bé des de fa molts anys, aprendre d´ells i començar per educar als nostres fills com a ciutadans del futur, persones que

respecten als seus companys, el carrer, l’entorn, les altres persones en general,

i el que no és seu… Acabem d’una vegada amb la picaresca de traure profit de tot, i concentrem-nos en eixir cap avant lluitant pels nostres desitjos i drets per a què els nostres fills puguen gaudir d’una infància plena de somnis per aconseguir… Una generació que es mereix una vida digna i plena. Busquem il·lusions per lluitar i traure els nostres desigs avant, per a una batalla que no és perduda, encara que siga cada vegada més difícil.

Mereix la pena, de tots els

nostres esforços depén el futur dels nostres fills.


* Mónica Ferrando, i els seus fills Clara (5 anys) i Pablo (4t de Primària)

“Busquem il·lusions

per lluitar i traure els

nostres desigs avant.

Per a una batalla

que no és perduda,

encara que siga cada

vegada més difícil”

“Els desigs són com esperons que se’ns claven al cos i ens empenyen endavant: mentre desitgem alguna cosa estem vius, tenim ganes de moure’ns i de fer, és a dir de viure. Només les pedres no desitgen res: volen continuar essent pedres, i no saben ni tan sols voler-ho.

“Si els desigs fossin cavalls , tots seríem cavallers”

Gianni Rodari

P À G . 9 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

“Si els desitjos foren coixins sovint estaríem al llit” “Si els desitjos foren llibres, no sortiria de la meua habitació”

PABLO L.

“Si els desitjos foren trens, les vies arribarien al cel” “Si els desitjos foren peixos, jo seria pescador”

CLARA L.

El mite dels deures:

L’impacte de les obligacions en la vida de les famílies amb xiquets que assistei-xen a l’escola és, en molts casos, el següent: una càrrega per a les famílies, estrès en els xiquets, conflictes famili-ars, menys temps per a altres activitats, menys interès en l’aprenentatge. Aquests són els temes tractats en el llibre “el mite dels deures: per què són perjudicials per a l’aprenentatge i convi-vència” d’Alfie Kohn, professor, expert en processos d’aprenentatge i escriptor de diversos llibres. “L’efecte més inqui-etant és la manca d’interès per les tas-ques i dur-los a adoptar una actitud negativa cap a l’escola i l’aprenentatge en general. Jo diria que les tasques són l’extintor més gran de la CURIOSITAT. Volem completar els nens, que es desenvolupen soci-alment, físicament i artísti-cament i també tenir temps per relaxar-se i ser nens” (Alfie Kohn). Hi ha un mite de què els deures a casa beneficien els nens i porten la res-ponsabilitat, disciplina, hàbits d’estudi i més. Alfie Kohn va tirar per la borda aquest tipus d’enfocament i recolzat per una multitud d’investigacions, con-clou que “les funcions no proporcionen cap benefici acadèmic per a alumnes de primària i hi ha seriosos dubtes sobre si es recomanen per a estudiants de se-cundària”. Tot i això, el sistema perpe-

tua les funcions sense cap interrogatori de generació en generació per diverses raons: un conjunt de creences equivo-cades sobre l’aprenentatge, una des-confiança cap als nens i joves i una aproximació a l’educació cada vegada més contaminada per la competició. L’autor proposa mesures concretes per canviar el que passa a les escoles (i a les nostres cases) per tal de rescatar el gust per l’aprenentatge dels nostres nens i el benestar en les nostres famíli-es. Després de passar la major part del dia a l’escola, enviem als nens ―com a regla general― tasques addicionals per realitzar a casa. Un fet molt curiós quan et pares a pensar sobre això, però no tan interessants com el fet que molt

poques persones hi reflexi-onen. Val la pena pregun-tar-se no només si hi ha bones raons per donar suport a la pràctica quasi universal de l’enviament de deures per a casa, però també la raó perquè aquesta pràctica tan sovint

és considerat com una cosa natural ―fins i tot per un nombre considerable de famílies i professors que estan preo-cupats pel seu impacte en les vides dels nens. El misteri augmenta quan s’observa que les creences generalitzades sobre els beneficis de les obligacions no estan justificades per l’evidència científica.

R E V I S T A A M P A E L B A R R A N Q U E T – O P I N I Ó

“Les creences

generalitzades sobre els

beneficis de les obligacions

no estan justificades per

l’evidència científica”

Per què són perjudicials

per a l’aprenentatge i la convivència?

* Nuria Marín, mare i professora

Tenim un problema de gran rellevància per a gairebé tots els que convivim amb nens i joves. Però malgrat la nostra preocupació, poques vegades es va qüestionar la creença que s’han de con-tinuar enviant deures. L’obligació de tindre deures no es limita als moments que sembla apropiat i important. El que la majoria de professors i líders educa-tius estan dient és: “hem decidit amb antelació que els nens han de fer alguna cosa cada vesprada i els caps de setma-na”. ALGÚ HA PLANTEJAT LA NECESSITAT DE QÜESTIONAR TOT AIXÒ?. ELS PARES NO ENVAÏM EL TEMPS DE L’ESCO-LA, PER QUÈ ELS MESTRES EN-VAEIXEN EL TEMPS FAMILIAR? Crec que ens preocupa a pares i mares veure els fills passar una vesprada rere l’altra fent tasques inútils. Podríem complementar els deures amb activitats més motivadores relacionades amb el que treballen. No obstant, planteja seriosos dubtes sobre l’equitat: només alguns pares tenen el temps, la forma-ció i els recursos per a proporcionar als seus fills un tipus d’enriquiment. A MÉS, UN MUNT DE TASQUES NO NOMÉS SÓN INADEQUADES, SÓN PERJUDICI-ALS. TRANSMET ALS NENS QUE L'APRENENTAT-GE ÉS UNA MICA AVORRIT I SENSE SENTIT I ELIMINA EL SEU DESIG D'EXPLORAR IDEES. REPENSEM LA CREENÇA BÀSI-CA DE QUÈ ELS DEURES SON INE-

VITABLES. PROFESSORS, CAL PARLAR-NE AMB ELS COM-PANYS I ELS PARES!. PARES, CAL PARLAR-NE AMB ELS VOSTRES AMICS I PROFES-SORS DELS VOSTRES FILLS. Els pares tendeixen a tenir tal ansietat sobre les conseqüències de què els nens no completen els deures, que jo diria que és la principal font d’estrès per a la majoria de les famílies. Altres pares, d’altra banda, no cal convèncer-los que els deures són generalment inútils i estressants. La majoria dels pares no volen la pesadesa de les obli-gacions, però tenen por a renunciar perquè les coses sempre han estat d’aquesta manera. NO PODEM TE-NIR TEMPS PER FER EL QUE VOLEM AMB ELLS? Fins que un dia em vaig decidir a dir al meu fill: “No pots fer els deures fins que hem acabat de jugar”. Vaig arribar a la convicció que quan les prioritats de l’escola estan equivocades, no hem d’acceptar-les. La família és el primer. Els nens són el primer. L’aprenentatge real és el primer.

P À G . 1 1 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

El primer pas després del col·le

He de confessar que la transició de l’etapa escolar a la de l’institut no ens ha resultat difícil. En concret els nos-tres fills han passat a estudiar a l’IES Comarcal, l’evolució que ens semblava més “natural” des del col·legi. És cert que les coses són diferents en alguns aspectes. Són molts els professors que donen classe a cada grup, ja no conei-xem tots i cadascun dels companys de classe dels xiquets i perfectament pot passar un curs complet sense que cap dels pares conega físicament a algun dels mestres. S’acabà allò de replegar els xiquets a la porta del centre (de fet, si alguna volta els has d’acompanyar per algun motiu et demanen amb molt d’interés que no et veja cap company; s’estimen més que la presència del pro-genitor passe desapercebuda). La forma de treballar dels xiquets també es fa diferent. Acaben a migdia, i això implica canvis organitzatius per a tota la família; però el temps aprofita prou si saben distribuir-se’l. Les activitats extraescolars són un poc diferents: la granja-escola i el viatge a la neu del Barranquet es transformen en intercanvi amb un institut francés i acti-vitats emmar-cades en projectes euro-peus, com ara el Comè-nius. Hi ha pro-jectes

molt interessants en marxa, com ara la possibilitat de cursar un trimestre en un institut d’un altre país europeu o la formació de Mediadors escolars. No és només l’entorn el que canvia. Els nostres fills, els xiquets amb caretes de nens i mides “amanosetes” es transfor-men en adolescents que creixen per pams, que es veuen diferents per dies, que parlen distint i van tenint altres interessos: nous amics, nous projectes, mil mons per descobrir. La nostra experiència en l’IES Comarcal està sent molt bona. Ens hem trobat professionals molt preparats, amb ga-nes d’ensenyar i capaços de dur enda-vant amb dignitat este projecte anome-nat Educació Pública, malgrat la difícil situació actual i les polítiques poc favo-rables dels nostres governs. La tasca de l’AMPA seguix sent impor-tant en secundària, i hem de dir amb orgull que gran part dels membres de la Junta Directiva són pares d’exalumnes del Barranquet. Molts de vosaltres ja sabeu de què par-le, perquè teniu fills majors ja en esta etapa. Als que no: no s’apureu i molt d’ànim! Pas a pas avancen els nostres

fills per la senda que els porta a l’edat adulta. El Barran-quet és un bon punt de partida. Qui sap ón els conduirà la vida?


* Irene Rausell, mare de Quim i Andreu Rueda Rausell (exalumnes d’El Barranquet)

A l’inici de curs les famílies fem un es-forç econòmic titànic per poder dur els pagaments del material escolar. Des de l’AMPA d’El Barranquet creiem que cal organitzar-se per fer una acció de cen-tre conjunta. Els pri-mers que ens donen suport en aquesta inicia-tiva són el professorat i la direcció del centre. Aquesta campanya su-posa posar en marxa tota la comunitat educa-tiva, i els pares i mares hi tenim molt a fer. Ens cal la vostra col·laboració i no sols pel que fa a la donació del material sinó per l’actitud que aquesta acció suposa. Eduquem en el respec-te, la cura i la valoració dels béns materials. Eduquem en ecologia i en aprofitament de re-cursos.

Eduquem en valors socials de compa-nyonia i de cooperació. Eduquem en valors humans i en lligams socials. Volem que aquesta campanya funcione i

ho farà gràcies a la partici-pació i la implicació de les famílies. La intenció de l’AMPA de cara a cursos posteriors és millorar aquesta inicia-tiva perquè es convertisca en un projecte de centre. Al llarg del curs vinent informarem en les assem-blees generals de l’AMPA del funcionament i de les propostes futures. Perquè l’adaptació de la idea al Barranquet depén de les aportacions i experiències de tothom. Pel que fa al curs 2013-14 us donarem tota la infor-mació necessària i precisa sobre el material escolar al començament de curs.

Dijous 20 i divendres 21 de

juny vos esperem a la sala

multiusos, de 9 a 10 h i

de 13 a 14 h.

Perquè amb els nostres

llibres usats podem fer una

xarxa solidària que reduïsca

el consum i la despesa,

alhora que aportem valors

educatius, com ara la

responsabilitat i el bon

tracte dels materials.

P À G . 1 3 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

Deixa el teu llibre

M’obligaren a partir Enguany a les Trobades d’Escoles en Valencià a Alboraia vaig poder passejar-me una miqueta per tallers i estands. I quina alegria!!! Vaig trobar un CD que ja m’havia comprat de joveneta i que em desaparegué. Deixat, regalat o fur-tat. Ja no ho recorde, farà més de 25 anys. Us recomane aquesta estranya joia musical. El que abans era LP i ara és CD es Xarq Al-Andalus i és una felicíssima col·laboració entre el grup valencià Al Tall i el grup Muluk el Hwa de Marràqueix. Interpreten poemes musicats, creats per poetes musulmans que van viure a aquest país fa uns nou segles. Com diu Vicent Torrent d’Al Tall aquests poetes van escriure sobre

els mateixos temes que ens preocupen ara. I tant. Impressiona la contundència i la vigència de lletres tan llunyanes en

la història i alhora tan actuals. Ser minis-tre ha canviat la teua essència? El càrrec certament capgira les virtuts, escrivia Ibn al-Khafaja a Alzira cap als segles XI-XII en una reflexió sobre la transformació del recte govern cap a la tirania. És una de les meues favorites. Però la cançó que no em puc treure del cap, i no m'importa gens, és l’«Elegia valenciana» escrita per Al Russafí (València, segle XII) des del seu exili: Ella és la pàtria que estime, davant la qual

sóc humil. Mai no vaig abandonar-la, mai no vaig

abandonar-la, m’obligaren a partir. I sentint el recobrat àlbum, no he pogut evitar reflexio-nar sobre l'exili forçat que ens és tan present darrera-ment. Nostàlgia i enyor tan igual com en la València musulmana. Exili forçat de membres de la nostra escola que fins a fa molt poc esta-ven entre nosaltres i que en contra de la seua voluntat i per motius ben diferents, i no comparables, s’han vist obligats a partir. Alguns per sempre i uns altres no ho sabem. Sentiments barrejats d’esperança, comprensió i pesar. No em feu donar detalls que ben cert sé que en conegueu uns quants, i

els tenim ben presents. Bona sort!! I com diu l’altre poeta, que trobeu el que us ha mancat aquí.


* Alma, mare de Martí Martínez, (3r de Primària)

Fa uns dies, fent una purga de papers antics, em vaig trobar amb un informe de resultats de la segona avaluació d’un dels molts instituts en què he treballat. En aquest document es reflectia la quantitat d’aprovats i suspesos de tots els grups en les diferents etapes educa-tives de l’ensenyament secundari. Em van cridar l’atenció els resultats de l’assignatura de religió, no perquè em resultaren sorprenents, sinó per com contrastaven amb els percentatges de la resta d’assignatures: en efecte, la religió era l’única en la qual sempre aprovaven el 100% dels alumnes. Fa uns pocs dies menys, vaig llegir un article d’un columnista que des de fa anys te reservada la pàgina dos d’un diari regional. En aquesta ocasió l’escrivent no deia res de la bellesa de les senyores amb les quals es relaciona, sinó que es complaïa en l’enyorança de les assignatures “maries” de la seua etapa escolar: la música, l’educació plàs-tica, i en particular la religió. Venia a presentar les religioses lliçons com una mena de bàlsam i descans per als esfor-çats escolars, feliços de deixar enrere conjugacions i equacions durant una horeta. Per la meua experiència en centres d’ensenyament se-cundari, puc assegurar que no serà la reforma educativa del govern actual la que assegure la continuïtat d’aquest període de relaxa-ció entre classes que ponde-rava el columnista provincià. Ans al contrari, durant els anys de vigència de la LOG-

SE i la LOE és quan l’assignatura de reli-gió ha certificat la seua condició de maria entre les maries, la qual po-den aprovar amb nota fins i tot els alumnes que no apareixen mai per l’institut o els que s’han matriculat i acudeixen a classe d’alternativa però figuren per error en el llistat de religió. A on ens condueix la LOMCE i la insistència del partit en el poder en què la religió compute per a notes i beques és als temps passats en què el qui subscriu hagué de presentar-se a exàmens de recuperació de religió perquè el senyor retor que s’entestava a ensenyar-me la seua doctrina no s’havia assabentat que en realitat estava impartint una “maria”.

P À G . 1 5 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

cionista, segregadora, mer-cantilista, uniformista cul-turalment i lingüística, esbi-

axada ideològicament, afavoridora de l’escola privada i elitista... I s’ha dut a terme sense dià-leg amb els col·lectius afectats. Un atac a la llengua i a l’escola.

El projecte de llei sobre educació impulsat pel mi-nistre Wert resulta involu-

LOMQE: un desastre de Wert contra l’escola pública i en valencià

Les tres “maries” * José A. Moreno, pare de Júlia (4 anys)

Premis Sambori El dissabte 25 de maig va ser un dia de celebració per a la nostra escola: Dos premis literaris molt importants van ser entregats als membres d’El Barranquet. Després d’haver rebut els primers premis comarcals Sambori de la seua categoria en Alboraia, el 20 d’abril, les classes de 2n (“Amb P de Pinazo”) i 3r d´infantil (“Què és de les nostres dents”), més un alumne de 4t de primà-ria… Ens assabentàrem que dos d’ells competien amb els guanyadors de les altres comarques pel reconeixement definitiu d’arreu del País Valencià. L’alumne de 4t de primària PAU SAS-TRE va guanyar el primer premi sambo-ri- país de la seua categoria, amb el relat “El pimentó de Vicent”.

R E V I S T A A M P A E L B A R R A N Q U E T – A C T I V I T A T S

“Enguany El Barranquet ha aconseguit dos

premis Sambori de País Valencià, per a Amparo

i la classe de 5 anys i per a Pau Sastre Dauksis,

a més d’una menció comarcal per la

metodologia de Mari Pau i el grup dels 4 anys”

Pau Sastre amb el premi a Alboraia

Amparo i el grup de 5 anys amb el seu premi a Alacant

Els alumnes de 3r d’educació infantil acudiren a Alacant acompanyats de la seua mestra Amparo Martín per tal d’arreplegar el primer premi del mateix concurs, en la categoria de 5 anys d’enguany. Totes les persones que as-sistiren a l’acte, i tota la comunitat es-colar d’El Barranquet estem, natural-ment, molt contents per haver arribat a

la final del concurs, i per haver destacat a nivell de país entre tantes escoles . Les famílies del Barranquet estem molt orgulloses de tindre alumnes i profes-sores tan creatius i amb tant de com-promís i tanta il·lusió per aprendre i ensenyar. ENHORABONA A TOTS I TOTES!

P À G . 1 7 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

MariPau i la classe de 4 anys als premis comarcals

A les pàgines següents reproduïm els treballs que

han estat premiats als Sambori 2013, per tal que

gaudiu de la seua la bona faena i creativitat

“Amb P de Pinazo”

R E V I S T A A M P A E L B A R R A N Q U E T – T R E B A L L S S A M B O R I

“Un dia de tardor va arribar a l’aula, de la mà de Vicen, un paquet. Dintre hi havia uns quadres plens de colors que féien formes. Tots tenien un nom: Pinazo”

“Jo m’atrevix a ensenyar a llegir, a escriure, ensenyant dibuix, inclús gramàtica i ortografia” (Ignacio Pinazo)

“Ignacio Pinazo Camarlench va nàixer a València el 1849, en una família d’humils artesans”

“Viatjà dues vegades a Roma, l’última amb la seua muller”

“Introdueix en el seu estil la tècnica coneguda com macchiaioli, treballar sobre la taula sense preparar, deixant entreveure la textura del suport i treballant el color a base de capes transparents de pintura molt diluïda amb oli”

P À G . 1 9 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

L’Ajuntament de Godella va dedi-car l’any 2012 a commemorar Ignacio Pinazo, als cent anys de la medalla d’honor que li concediren en l’exposició de belles arts. Aquest treball ha permés conéi-xer la seua vida i obra, a més d’indrets significatius del poble, i explorar el medi físic. També des-envolupar la creativitat de xiquets i xiquetes, adquirir bons hàbits de col·laboració i treball en equip. I exposar en Xicaranda els treballs del 2 al 5 de desembre...

“Nosaltres també ho hem fet i mireu què bonic ens ha quedat el trencaclosques”

“Ignacio Pinazo baixà un dia del tramvia a l’estació de Godella, acompanyat del seu alumne Marco, buscant un lloc tranquil i senzill on poder fer el que més li agradava: pintar”

“La nostra mestra va escriure una nota a les nostres famílies, per fer quadres col·lectius, a la manera dels equips d’artistes, cadascú una part”

“Sempre amb el seu quadern d’apunts a la mà, o pintant a l’aire lliure. Així ho vam fer nosaltres a l’ermita del nostre poble”

“Li agradava fer-se autoretrats, i retrats, tant indivi-duals com col·lectius. Ací us mostrem els nostres”


“Què és de les

nostres dents?”

En un país del món on tenia cua tot-hom... PERE el ratolí tenia molta por del gat DARIO, perquè sempre anava darrere d’ell i dels seus amics

Un dia desesperat PERE va anar a la ciutat a parlar amb el seu amic el iaio ROC, que era molt savi. Pensant els dos en una solució PERE va vore a terra una cosa que brillava

El iaio li explicà que eren les dents dels xiquets i xiquetes, que se’ls hi havia caigut als cinc o sis anys. Les dents eren molt dures i de color blanc

- Ja sé que podrem fer amb elles, varen dir PERE i el iaio ROC: - Una armadura per a defensar-nos dels gats - Un robot per espantar els gats - I totes les cases de RATOLÀNDIA

P À G . 2 1 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

PERE arribà a un pacte amb els xiquets i xiquetes. Deixarien la dent sota el coixí a canvi d’una moneda.

Des d’aquell dia quan els ratolins necessiten dents, agafen el seu avió i van a la ciutat a arreplegar-les

Aquest conte naix d’un fet molt especial i particular d’aquesta edat, com és la caiguda de la pri-mera dent a partir dels cinc o sis anys. Així és com nosaltres els xiquets i les xiquetes de 5 anys necessitàvem saber què es feia de les nostres dents. Començàrem a investigar les dife-rents històries que hi havien del Ratolí Pérez, i elaboràrem la nos-tra pròpia i particular història. També hem rebut la visita de la higienista del Servei Valencià de Salut.

“El pimentó de Vicent” Joan, Jordi i Miquel estan inquiets; no paren de mirar el rellotge per veure si es fa l’hora d’eixir al pati perquè han de jugar un partit molt important. L’examen els està eixint horrible; cap dels tres es pot concentrar en les pre-guntes. El partit està a punt de comen-çar… Sona la música, ha arribat l’hora del pati. Són els primers a lliurar l’examen a Carla, la profe. Ella dóna un cop d’ull als papers i, bastant enfadada diu a tot volum: ―Què? Cap de vosaltres tres heu tocat les activitats dos, quatre, set i nou! Ja m’imagine la vostra nota. L’endemà Carla va anunciar : Miquel, Jordi i Joan no heu superat l’examen. Si voleu recuperar i traure una nota decent haureu de fer un tre-ball complet, mínim cinc pàgines, sobre Vicent Andrés Estellés; ja sabeu que aquest 2013 celebrem el seu any. Els tres amics, encara que no es van sorprendre per la nota tan baixa, sí que estaven molt preocupats pensant de quina manera comunicarien a les seues famílies els resultats més roïns de tota la seua vida escolar. Tots tres havien coincidit en la nota: un vergonyós 2,6. A l’hora del menjador van decidir el seu pla: quan eixiren de l’escola i arri-baren a casa deixarien la nota damunt la taula de la cuina i se n’anirien al seu refugi particular, al peu de la muntanya que hi havia als afores del poble on vivien; tornarien a casa després d’una hora i així els seus pares ja estarien més calmats i la bronca seria més lleu. Així ho van fer i a les cinc i quart ja es trobaven els tres als peus de la munta-

nya. Es van posar a jugar a “Veig-veig” i a “Pedra-paper-tisores” i va passar una bona estona. De sobte Miquel va dir: ―Tinc fam! ―És clar que així és ―va afegir Jordi. Cap de nosaltres hem berenat hui. Què us sembla si ens acostem al camp de tarongers del iaio de Pere? Joan i Miquel van respondre alhora: ― Au, anem-hi! Passejaren uns vint minuts mentre con-versaven sobre futbol, que si el gol de Benzema havia sigut fora de joc, que si l’àrbitre no havia xiulat falta… Quan ja estaven molt prop del camp, Jordi sorprés va dir: ―Com és açò possible? Si aquest camp abans era un tarongerar… Amb la mirada d’estranyesa clavada en les terres se n’adonava que ara estava davant un camp de pimentons. Però Miquel que tenia molta fam no va donar importància i digué: ―Més val un pimentó cru que res! Anem a buscar el més gros del camp. Joan en va trobar un amb molt bon aspecte: verd, gran, lluent i carnós. I va dir: ―Mireu, partirem aquest en tres tros-sos i …a berenar! Quan estaven a punt de clavar-li mos-segada, el pimentó va dir: ―Per favor, per favor …no em mengeu! Els tres amics es van espantar i van donar un pas enrere, tot i sense soltar el pimentó de les mans. Miquel, que era el més sensat, va dir: ―És que tenim fam. Al cap i a la fi, t’han criat per menjar-te. Tant es val que en siguem nosaltres qui ens aprofitem o


* Pau Sastre Dauksis, 2n cicle d’educació primària

que vages a parar al mercat on acaba-ran portant-te a la cuina de qualsevol casa per tallar-te a trossets i posar-te en un plat que algú es menjarà. ―Però jo, …jo podria…, jo… ―Què podries fer, Pimentó? ―li van preguntar Jordi i Joan― tu no saps fer res només que créixer al camp. ―Jo podria, per exemple, recitar-vos un poema que em va dedicar Vicent Andrés Estellés. Què us sembla? Per favor ―continuà amb la veu tremolosa Pimentó―, per favor, no em mengeu! Jordi, de seguida, va pensar en el treball de recuperació que els havia proposat la profe per tal de salvar l’horrible nota de l’examen. ―I tu, Pimentó, no sabràs més coses de Vicent? A banda d’eixe poema que dius que et va dedicar? ―Clar que sí ―va respon-dre il·lusionat Pimentó. Jo vivia a l’hort que hi havia al costat de sa casa a Burjas-sot i, des d’allí escoltava tot el que passava a través de la finestra. Jo vaig arri-bar ací ―continuà Pimen-tó― perquè Vicent em va vendre amb tota la meua família a Òs-car, l’actual propietari d’aquest camp que, a aquestes hores estarà en un res-taurant japonés inflant-se a shushi. Aleshores, Joan i Jordi van dir a l’uníson: ―Si ens contes coses de Vicent prome-tem no menjar-te. Pimentó va començar a contar tot el que sabia sobre Vicent Andrés Estellés i els tres amics anaven guardant-ho al seu cap, perquè no portaven paper ni llapis on anar prenent notes. Quan menys s’ho pensaven, se n’adonaren que estava començant a

fer-se fosc i no els en quedà una altra que acomiadar-se de Pimentó i anar corrents a casa. Només faltava que arribaren més tard del compte i hauri-en afegit més problemes als que ja teni-en amb la nota de l’examen. Quan arribaren a casa els esperava una monumental bronca de més de cinc llarguíssims minuts. Després de sopar es van tancar a les seues habitacions i tots tres, cadascú a sa casa, es posaren a escriure tota la informació que recordaven els havia proporcionat Pimentó. Quan van aca-bar, es van posar el pijama i es gitaren intentant dormir-se molt ràpidament

perquè l’endemà havien d’arribar prompte al col·le a lliurar el treball de recu-peració. L’endemà, a l’entrar a clas-se, la primera cosa que van fer fou donar-li el treball a la profe. Carla donà un cop d’ull tal i com acostumava a fer quan li donaven un treball i com havia fet a l’examen. Aquesta vegada, la reacció d’ella fou ben diferent que

quan mirà l’examen. L’endemà va felicitar els tres amics i els va tornar el treball amb un 9,8. Ells es van quedar bocabadats. Mai van oblidar l’ajuda de Pimentó, ni la informació que els va donar, ni tampoc aquell poema que començava dient: “res no m'agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat, tallat en tires. cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra. m’agrada molt el pimentó torrat, …” Ara bé, cap dels tres amics van ser capaços de menjar-se mai un pimentó.

“Si voleu recuperar i

traure una nota

decent, haureu de fer

un treball sobre

Vicent Andrés

Estellés”

P À G . 2 3 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

Una estoreta velleta per a la falla de

l’escola El Barranquet Per a l’Associació d’Estudis Fallers ha sigut la primera col·laboració en una activitat divulgativa sobre la Festa Falle-ra dirigida per a un públic infantil. Públic que demostrà ser exigent, interessat i entusiasta. Amb l’ajuda de Mortadel·lo i Filemó, explicàrem en quin context etnològic i ritual es situen els focs festius valenci-ans, on aparegueren les falles; aquelles falles de borumballa i restes de fusteria, a les què s’afegí promptament mobiliari vell, trastos i un ninot de palla arreple-gats pels menuts amb el cant popular de “l’Estoreta velleta”; així com el des-envolupament de la falla artística fins aplegar als nostres dies amb els grans monuments de suro. D’aquesta forma, donàrem solatge acadèmic al pro-jecte faller que dúieu entre mans, inspirat en la teo-ria ―una de mol-tes― més difosa sobre els orígens de les Falles: la gremial. Molt participatiu, inquiet i desitjós de saber, l’alumnat de la classe de 5é de Primària, els quals tenien constantment la mà alçada per demanar la paraula i preguntar de tot sobre els misteris dels cadafals. I, qui no preguntava, anotava conceptes. Su-

blim la xiqueta que reconegué la Festa del Tronc de Nadal pel dolç pastís que ha quedat com testimoni del què fou un altre ritu ígnic valencià. Inclús m’obligaren a dibuixar l’armadura inte-rior de cabirons d’una falla i marcar per on s’inicia la seua cremà!! Els alumnes més majors igual d’atents però més mesurats, plantejaren inte-ressants qüestions en una ronda final de preguntes. Per les professores quedà una còpia del powerpoint elaborat, així com referèn-cies bibliogràfiques per saber-ne més. Enhorabona pel curat treball que en-guany heu desenvolupat alumnes, pro-

fessorat i AMPA de l’Escola el Barran-quet per fer la vostra falleta. Original, di-dàctic, coherent i molt adequat per als nanos, ha sigut espe-cialment apreciat per Marisa Falcó, artista fallera i mestra. Donar-vos les gràci-es per fer-nos partí-ceps a l’Associació d’Estudis Fallers de la vostra inicitaiva i, personalment,

fer-me viure tan grata i impagable experiència. Ens teniu pel què disposeu i esperem que el vent no impedira la Cremà de la Falla, el foc que culmina i crea de nou projectes il·lusionants com el vostre.

R E V I S T A A M P A E L B A R R A N Q U E T – A C T I V I T A T S A M P A

* Iván Esbrí Andrés, Associació d’Estudis Fallers

“La col·laboració

de l’alumnat, les

famílies i el

personal de

l’escola fou

imprescindible

per al projecte i

el muntatge de

la nostra falla”

P À G . 2 5 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

Falles participatives i reivindicatives

“El projecte de falla de 2013

al Barranquet partia de la

proposta del claustre de

mestres, de recuperar l’esperit

original de la festa: popular,

crític, satíric, participatiu... I

aconseguiren una experiència

formativa ben alegre”

Experiència familiar al Barranquet Som una de les famílies que integra la comunitat educativa del Barranquet i que no tenim altra intenció en aquest escrit que reivindicar la defensa de l’escola pública. Des de la nostra vivèn-cia expressarem de manera senzilla els valors que ens mouen per a aquest propòsit. Com a professional d’educació em can-vià prou la visió de l’infant i de l’adolescent quan vaig ser mare. Per a mi aquest fet em dugué una revolució i un naixement enriquidor com a dona i com a individu. Per tant, vaig canviar totalment la meua visió de la criança i, en conseqüència, de l’educació. Ens endinsàrem de ple en un projecte d’escola lliure que segueix la pedagogia waldorf a València. Aquest projecte es convertí en un pro-jecte familiar el qual defensàvem i pel qual treballàvem perquè era on exactament es respectaven les ne-cessitats emocionals i el moment evolutiu dels infants. És un espai on els menuts aprenen dels majors, on comencen el matí amb el joc lliure, on cada dia es fa una cosa diferent (dibuix, modelat, aqua-rel·la, pa… ) i on s’acaba la jornada amb un conte i una cançó dolceta. En aquesta iniciativa estiguérem tres cursos, al final dels quals, amb molta intensitat ens desil·lusionàrem en veure algunes realitats pel que fa a l’organit-

zació, que no detallaré i que ara no vénen al cas. I hi hagué la desil·lusió de veure que la preciosa utopia des-apareixia. En aquest canvi ens replantejàrem mol-tes coses i ens plantejàrem diverses opcions, en les quals sempre predomi-nava l’escola pública. Ho teníem clar perquè és on és possible l’educació de tots/es, no d’uns pocs i, en la llengua que parlem, és clar! En relació, una anècdota del primer dia de col·legi. Ella isqué il·lusionada i no parava de dir: “Mamá! En aquest col·le hi ha molts xiquets/es, està tot ple!!!!” . Un argument de pes en la decisió era que l’educació pública necessita gent

que vulga canviar el model educatiu per enriquir-la. Pensàvem i pensem que la qualitat educativa no pot quedar-se als centres privats, és una tasca fonamental de la pública, inclús, si cal, independent-ment de l’administració. L’experiència que hem tingut i tenim en el canvi és cada cop més enriquidora.


* Isabel Rodríguez

P À G . 2 7 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

Des del primer dia l’acollida sigué molt cuidada, molt carinyosa i ha fet que la nostra filla canvie en molts aspectes. Ella està encantada amb els companys i companyes amb qui comparteix diària-ment la jornada. I per la nostra part, ens hem tro-bat envoltats d’unes famíli-es obertes, compromeses i col·laboradores que ens recolzen en qualsevol ini-ciativa que proposem al grup. Pel que fa al procés d’ensenyança tenim molts prejudicis ja que creiem en una educació més lenta i respectuosa amb les ne-cessitats emocionals i el moment evolutiu de l’infant. Creiem que és a través de l’experiència directa amb la vida on es proporciona un aprenen-tatge realment significatiu i no a través de moltes hores asseguts a les aules i amb els quaderns. Volem una altra forma de fer-ho, no

ens amaguem. No creiem en l’actual sistema educatiu ja que mina la il·lusió d’aprendre, la imaginació, la creativitat i l’alegria de la sorpresa de l’infant. L’evidència més clara és l’índex de

fracàs escolar. Tenim grans expectatives en l’escola pública. Espe-rem d’ella, per fer possible eixe canvi gradual, que siga sobretot, oberta al diàleg, oberta a les expectatives de canvi per un avanç conjunt, on els acords i no les discrepàncies siguen els protagonistes. Hem de tindre clar que aquest camí no és possible sense una implicació direc-ta de les famílies. Si sabem el que volem per als nos-tres fills/es i sabem el que volem per a aquesta socie-tat caldrà actuar conjunta-ment; pares i mares, alum-

nat i professionals de l’educació canvia-rem el model de ciutadà que s’imposa per crear la realitat que volem.

“L’escola pública

és on és possible

l’educació de tots

i de totes, no sols

d’uns pocs, i en la

llengua que

parlem, és clar!”

Per què vam escollir El Barranquet,

escola pública i en valencià?

El centre de la ciutat de València, on sempre he viscut, es reconeix per la quantitat de serveis que el ciutadà té a l’abast. Vols anar al cine? Doncs pots triar vora 20 sales entre les de la Fil-moteca, el cine Lys i l’ABC-Parc. Vols llibreries? En un pam hi són 2 d’eixes ‘de-tota-la-vida’, Soriano i París-València, i molt a prop ‘La casa del llibre’. Vols trobar música? També pots triar. Abans que arribés l’FNAC al bar-ri, ja es podien trobar tendes de música

especialitzada amb l’atenció personalit-zada d’enciclopèdies musicals que fuma-ven tabac negre Ducados. I, bo, l’FNAC també està molt bé i pots trobar pràc-ticament qualsevol disc. I llibres. Sí, al centre de la ciutat de València hi ha teatres, cafeteries, tendes de roba, papereries, acadèmies de ioga i de kara-te, la biblioteca municipal, parcs, un museu, petits i grans magatzems, bici-cletes públiques, taxis privats... Poder triar. Meravellós. El paradigma de ciutat

de servei i diversitat de consum. Diversitat, precisa-ment, diversitat és el que hauria apreci-at, i molt, quan va arribar l’hora d’escollir escola per als nostres fills. El centre de la ciutat de València, on sempre he viscut, també es reconeix per la seua mancan-ça de places d’Escola Pública. El districte 46007 té 3 escoles públiques amb un total de 300 places d’educació infantil, i 4 escoles privades-concerta-


* Carlos Mesejo, pare de Nico (4 anys)

Del centre de la ciutat als pobles de l’Horta Nord

des religioses amb 385 places d’educació infantil. De les 7 escoles del centre de la ciutat de València només 1 línia d’una escola utilitza el valencià com a llengua vehi-cular. Resulta il·lògic. No són les dues llengües (castellà i valencià) oficials? Les 300 places públiques no són suficients per a la població potencial del centre de la ciutat, raó per la qual la Conselleria d’Educació deriva alguns estudiants als centres privats-concertats. Eixe haguera segut, molt probablement, per motius de renda i puntuació, el destí escolar dels meus fills. Alguns estarien encantats. Enhora-bona!, els diria. Però jo no el volia, no. I no podia triar. D’altra banda, i no és una opinió, les escoles del centre de la ciutat de València no reflecteixen l’estructura de la nostra població: les públiques per un excés de població immigrant, les privades-concertades pel contrari. I com entendran els nostres fills la seua realitat si no la viuen a l’Escola? I què pot ser més important per als nostres fills què entendre la realitat del seu rogle, del seu barri, del seu poble? A València, l’escola pública, i més enca-ra l’escola pública i en valencià, està depreciada i aïllada. Probablement, i no sóc sociolingüista, siga aquesta la raó d’anys de bilingüisme passiu que termi-na per oblidar la llengua, per tant la cultura, menys utilitzada. En el meu cas, la llengua i la cultura valencianes. L’Horta Nord ha esdevingut una nova

realitat per a mi, però és i serà la pri-mera realitat del meus fills. Pels pobles de l’horta, Benifaraig, Borbotó, Godella, Rocafort, hem trobat un poble amb veu. És poble de tarongers, de terra roja, d’agret per Nadal i d’olor a ceba per maig, de carros pel carrer i d’alfàbegues per agost. Ací va viure Machado, i va néixer Estellés. Les seues gents, les de l’horta, poden triar. A Godella, districte 46110, es poden tro-bar 2 escoles públiques una en castellà i una altra en valencià i 3 privades-concertades, 2 religioses i una altra que no ho és. Nosaltres vam triar El Barranquet, per-què és una bona escola de gent d’aquest poble, perquè parla valencià, la llengua de l’horta, perquè és l’escola del barri, perquè pares, mestres i fills la cuiden i la volen. És la seua Escola. Sincerament, pense que els nostres fills, estudiant al Barranquet seran bilingües naturals i actius, i entendran el seu ro-gle, i el del veí, el seu barri, i el del veí, el seu poble, i el poble veí. Fa dos anys que som per ací. Esteu tots convidats a la nostra escola, a fer Esco-la. Però, clar, només si voleu.

P À G . 2 9 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

2013: Any Vicent Andrés Estellés

Ens han demanat unes paraules a la família de Vicent Andrés Estellés. Podrí-em dir moltes coses o callar simple-ment, però la unió que tenim amb l’escola ―les nostres nebodes Camil·la i Mariola van estudiar allí― i també amb el poble, molt prop del nostre, on va nàixer mon tio Ricardo, casat amb la germana de mon pare, ens marca un repte. El de fer-vos veure que cal compartir el nostre entorn, l’horta, i de gaudir del que tenim al nostre abast: la terra, la llengua i el futur. Un futur arrelat al de molts altres po-bles i pel qual cal combatre i lluitar, que cresca com el rent amb les vostres mans, i que només es diu cultura, la nostra. Hem de demanar, i si cal exigir amb força, que tots la respecten, per-què, recordeu-ho, “no s’és res si no s’és poble”.

I ara cal festa, al País Valencià som molt festers. Isquem al carrer i participem

dels dies que ara vénen, perquè no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. Gràcies a l’escola per deixar-nos participar d’aquesta finestreta a les vostres classes, a la vostra existència.

Esperem que la vida siga amable amb tots vosaltres.


* Signen aquesta salutació Carmina Andrés, Vicent Andrés, Vicent Anyó, Vicent Anyó fill, i Isabel Anyó

Salutació de la família Estellés al Barranquet

La família ens fa arribar aquesta foto inèdita, de quan estudiava periodisme a Madrid.

P À G . 3 1 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

Activitats amb el poeta del poble Al llarg del curs han sovintejat les acti-vitats de coneixença del poeta de Bur-jassot, Vicent Andrés Estellés. Totes han compartit una perspectiva molt pràctica i de familiaritat amb l’obra i la personalitat del poeta. En cada cas, han estat adaptades a les diferents edats de l’alumnat que havia de fer-les, és clar.

En tot cas la projecció pública d’aquestes activitats ha estat ben pre-sent i ha destacat. Els quatre poemes pintats en tela que han decorat les pa-rets d’El Barranquet en són bona mos-tra; la visita a la ràdio de Godella per tal de recitar una sèrie de poemes per

part de l’estudiantat de la nostra escola també ha resultat una fita emocionant. Podeu escoltar el programa en l’enllaç: http://www.ivoox.com/especial-v-a-estelles-col-legi-barranquet-23-04-13-audios-mp3_rf_1975504_1.html

S’hi han afegit la visita a l’estàtua del poeta a Burjassot, i la pràctica de la creació poètica “A la manera d’Estellés”, amb la que xiquets i xique-tes deixaven de ser espectadors i revi-faven, des de la seua experiència, mo-dels poètics que feien propis de la mà d’Estellés. En les pàgines següents vos en reproduïm algunes...

2013: Any Vicent Andrés Estellés


“A la manera d’Estellés”

P À G . 3 3 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

Bàsquet al Barranquet

L’esport del bàsquet és l’activitat extra-escolar preferida pels alumnes de pri-mària, que ja porta més de set anys practicant-se a l’escola de El Barran-quet. Aquest curs escolar 2012-13 con-tinuen jugant tres equips molt competi-tius: alevins, benjamins i prebenjamins, que és el grup més nombrós. Els tres grups participaren al torneig 3 x 3 de l’OAM el 3 de març i es van repartir entre cinc grups : un aleví, dos benjamins i dos prebenjamins. Cal dir que el Barranquet va ser l’escola amb més grups participants i que un grup de prebenjamins va guanyar la final de la competició. El 24 d’abril 2013 ens vam fer popu-lars al eixir fotografiats al periòdic “Superdeporte” el grup d’alevins i benjamins. Cal dir que encara que en aquestes imatges no estan tots els jugadors, ens va fer molta il·lusió. Els xiquets de bàsquet també foren protagonistes al flashmob del Bar-ranquet que es va difondre en maig. El passat 18 de maig participàrem en un segon torneig 3 x 3 al pàrquing

del poliespor-tiu de Godella organitzat per l’OAM. L’acte de clo-enda de l’any esportiu de bàsquet va ser el dissabte 1 de juny amb l’entrega de medalles per als benjamins i alevins que han participat a la lliga.

Vull agrair a tots els xiquets de bàsquet el seu esforç i treball en equip durant tot el curs; als pares que cada dissabte s’han mobilitzat per fer possible la competició dels equips i tant m’han ajudat en la difusió de la informació i la dedicació i professionalitat dels tres entrenadors: Rafa, Juanvi i David, que fan que els nostres fills s’esforcen en millorar i en compartir valors perso-nals. Espere que tots gaudiu d’un bon estiu i fins prompte. Bones vacances !


* Susanna Montanyana, coordinadora de bàsquet de l’AMPA Barranquet

P À G . 3 5 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

Activitats extraescolars

Les vesprades de divendres van deixar de ser un problema per a moltes famíli-es des que l’AMPA de l’escola es va involucrar en l’organització de les acti-vitats extraescolars. Però, més que solucionar un problema, sempre hem volgut oferir un servei i així, mitjançant l’empresa Docendo, els xiquets i xique-tes han pogut escollir entre activitats diverses i adaptades a cada edat. A tra-vés de jocs i contes o del cultiu de l’hortet i del moviment, no només han fet les primeres passes per aprendre una altra llengua o expressivitat lingüísti-ca i corporal, sinó també a treballar en equip, a cuidar i esti-mar la terra, a tenir millor control del seu cos i dels seus movi-ments. Docendo i l’AMPA, amb la tasca desenvolupada per Gemma, Mireia i Tibal i el recolzament im-portant de Mario, han

fet possible que l’objectiu fos asso-lit. En l’hora del con-te els xiquets tre-ballen les històries des de punts de vista diferents, escenifiquen i des-envolupen l’expressivitat i la imaginació. A l’anglès, d’una ma-nera lúdica, mit-jançant cançons i

jocs, aprenen noves paraules i la pro-núncia d’aquesta llengua, facilitant-los-en l’aprenentatge. A l’hort, enguany hem aconseguit una tomatera, i els xi-quets i xiquetes han treballat la terra i conegut l’esforç de fer créixer les plan-tes. En psicomotricitat, els petits han començat a coordinar i controlar movi-ments complexos. Finalment, els més grans ho han passat d’allò més bé amb la capoeira i s’han iniciat en l’expressió corporal de la dansa d’una manera di-vertida.

* Desirée Igual, AMPA Barranquet i mare d’Aina (4 anys)

Cometes: missatgers del passat L’any 2013 serà recordat com l’any que ens van visitar els cometes Pan-STARRS, que va passar prou desaper-cebut pel març, i ISON, que arribarà entre novembre i desembre. Els ex-perts diuen que aquest darrer serà segurament el cometa més brillant que cap persona viva haurà vist mai, i que fins i tot serà visible durant el dia. Se-gur que serà ben emocionant poder veure algun objecte al cel que no siga el Sol durant el dia. Tot i que, ben pensat, si alguna nit poguérem veure el Sol, encara seria millor. Però açò no pot ser, per definició de nit. El 2013 serà recordat per més coses, certament, però de segur coses menys agradables d’expli-car. Així que provaré d’explicar-vos en poques paraules alguna cosa dels cometes, per tal que quan arribe l’ISON, ho pugueu contar a la iaia. Per començar cal anar molt i molt lluny en el temps, molt més lluny que el co-mençament de cap dels contes que vos han explicat. A la formació del sistema solar, mentre es formava la Terra i ni tan sols hi havia vida al nostre planeta. Per tant, no hi havia ni prínceps, ni

princeses, ni llops, ni nans, ni dinosau-res, res, cap ni un personatge de conte o real. En aquest moment el Sol havia començat a brillar i estava rodejat d’un disc de matèria que li pegava voltes, igual que ara fan els planetes. El disc estava format de roques més grans i

més menudes, pols (molta pols, però no hi havia pares ni mares per renegar d’ella) i gas, que és com l’aire que ens envolta, però amb diferent composició (vaja, que no s’hi podia respirar). Ales-hores, les roques xocaven entre elles perquè les més grans atreien cap a elles a les més menudes, per la força de la gravetat, i així anaven formant-se els

planetes. Ara pregunteu a casa què és la gravetat que de segur que el pare o la mare poden explicar-ho molt bé i jo no tinc lloc per escriure tant. Ajuda per als adults: deixeu caure algun objecte que no es trenque amb facilitat. Continuem doncs. En les regions llu-nyanes del disc, on ara fan el seu camí Urà o Neptú, feia tant de fred (i encara

R E V I S T A A M P A E L B A R R A N Q U E T – C I È N C I A

* Manel Perucho, pare d’Aina (4 anys)

en fa) que fins i tot el gas es congelava! I es formaven agrupacions gelades de pols i gas. Després, una vegada forma-des, si passaven prop d’un planeta gran en el seu camí al voltant del Sol, el planeta els espentava lluny del Sol, també per la força de la gravetat. Com si el planeta les agafara amb força i les llençara cap a fora. I allà lluny, més enllà del planeta nan Plutó i d’altres objectes, hi ha un núvol on habiten quasi totes aquestes “deixalles” dels orígens del sistema solar, el núvol d’Oort, enviades allà per la gravetat dels grans planetes Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. I aquests planetes són grans perquè ho són, de grans, pe-rò també són “grans”, en el sentit de ser uns “grans he-rois”, perquè ens van netejar el pati. Si no, ens caurien molts més asteroides i cometes al cap dels que ens han caigut al llarg dels anys! De tant en tant, alguna d’aquestes acu-mulacions de gel d’uns quants quilòme-tres de grandària (com de Godella a València) “cauen” des del núvol cap al Sol. Quan estan ja a prop, s’enfronten al vent solar, igual que una pedra en un riu (la pedra seria el cometa i el riu seria el vent). Com que el cometa està fet de gel, quan li pega el vent i comen-

ça a escalfar-se molt i molt, la capa més exterior de gel que el forma s’evapora, convertint-se en gas. I aquest gas ix disparat en la direcció que porta el vent

que ve del Sol. O, seguint el nostre exemple, en la direcció del corrent del riu. Per tant, ix disparat en el sentit contrari al del Sol. I això és la cua del cometa que ens resulta tan bonica i espectacular. Per tant, quan mireu la cua d’un cometa, heu de saber que el Sol està en el sentit contrari a l’indicat per aquesta cua. Després d’apro-par-se al Sol, el cometa torna a allunyar-se’n i, segons quina siga la seua història, pot tornar a fer-nos una visita en menys de 100 anys, com el famós cometa Halley, o en milers d’anys. No res. Els cometes viatgen des de les més remotes regions dels

dominis del Sol, fins el nostre entorn, transportant en la seua composició gas congelat i pols que s’ha mantingut inal-terat des de la formació del nostre sistema solar. Per això, quan mireu el cel cap a finals d’any i veieu el cometa ISON, que potser estiga visitant-nos per primera vegada, presenteu-li els vostres respectes a un venerable ancià que transporta els secrets dels orígens del nostre petit raconet en l’Univers.

L’any 2013 ens

visiten els

cometes Pan-

STARRS, al març,

i ISON, entre

novembre i

desembre, el més

brillant que cap

persona viva

n’haurà vist mai

P À G . 3 7 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

Podeu ampliar la informació sobre cometes en aquests enllaços: http://ca.wikipedia.org/wiki/Cometa http://ciencia.nasa.gov/ciencias-especiales/15mar_sunsetcomet/ http://alt1040.com/2013/04/ison-el-cometa-del-siglo

“Queda prohibit...”

Volia dedicar-li unes paraules a una gran amiga: Carmen Bertolín Arnal. Una persona estimada i coneguda per moltes famílies de la comunitat educati-va del Barranquet. Aquesta dedicatòria i aquestes paraules, no només van diri-gides a ella, sinó també als seus dos fills Gerard i Fran, el seu marit Pedro, a la seua mare... I a tots els familiars i amics, que han estat sempre al seu costat de manera exemplar fins al final, formant “pinya”, cuidant-la i donant-li suport en tot moment.

Algunes famílies no hauran conegut Carmen ni la seua llarga lluita contra la seua malaltia, però aquells que sí que hem tingut la sort de conèixer-la, se-gur que estan d’acord amb mi, que ella ha sigut un gran exemple de valentia, de coratge, amb una actitud envejable i única. Sempre la recordarem per la seua ad-mirable vitalitat, generositat, resistència i perseverança. Pel seu valor per en-frontar-se a tot i mai queixar-se de res, mirant sempre al futur amb optimisme, sense donar-se mai per vençuda.

Lluitadora fins al final, es va aferrar com ningú a la vida; no va poder ser... Ens va deixar el passat 20 d’abril, però ella sempre estarà amb tots nosaltres i amb la seua família, transmetent la seua for-ça i la seua forma de viure la vida. Per-què, la vida és com un camí, ple de

flors, però també de pedres. Hi ha bons i mals moments, somriures i plors, alegries i desgràcies, però a poc a poc, anem su-perant les seues dificultats. No obstant això, aquest camí té fi per a Tots: així que aprofitem cada dia com si fóra l’últim...

Carmen, gràcies per tots els moments que hem compartit, moments plens de sentiments, experiències, somnis, riures i

llàgrimes, i sobretot, amistat. Gràcies per es-tar ahí i ensenyar-me a veure la vida des d’una altra perspectiva. A Pedro, Gerard, Fran, a la seua mare, a la seua família, a tots... Apren-guem i inspirem-nos en ella i en les seues ganes de viure. És el que a ella li haguera agradat. Prenguem exemple de la coneguda poesia de Pa-blo Neruda “Queda prohibido”: “Queda prohibido llorar sin apren-der, / levantarte un día sin

saber qué hacer, / tener miedo a tus recuer-dos... // Queda prohibido no sonreír a los problemas, / no luchar por lo que quieres, / abandonarlo todo por miedo, / no convertir en realidad tus sueños... // Queda prohibido no intentar comprender / a las personas, / pensar que sus vidas valen menos que la tuya, / no saber que cada uno tiene su cami-no y su dicha... // Queda prohibido no crear tu historia, / no tener un momento para la gente que te necesita, / no comprender que lo que la vida te da, / también te lo quita... // Queda prohibido no buscar tu felicidad, / no vivir tu vida con una actitud positiva, / no pensar en que podemos ser mejores, / no

sentir que sin ti, este mundo no sería igual...”

R E V I S T A A M P A E L B A R R A N Q U E T – R E C O R D

* Amparo Porras, Mare d’Alba Ortolà (5é)

Dedicatòria a Carmen Bertolín, mare de Fran i Gerard (3r i 5é de Primària)

Més propostes de l’AMPA d’El Barranquet

P À G . 3 9 R E V I S T A 2 0 1 3 , N Ú M . 1 1

Trobada d’Escoles a Alboraia El 21 d’abril acudírem, com cada any, a la Trobada d’Escoles en Valencià. Fou una jornada molt satisfactòria, amb un taller de jocs de carrer que gaudiren molt xiquets i xiquetes. I majors i menuts també recità-rem poemes de Vicent Andrés Estellés Enllaçats per la llengua Al març abraçàrem la nostra escola en defensa de la nostra llengua. Ací en teniu el vídeo: http://youtu.be/mokE1w0lPJU Instal·lació d’aire condicionat a la sala multiusos Amb aquesta inversió de l’AMPA podrem aprofitar més els espais de l’escola Interactuem Hem fet dos col·loquis sobre educació que reunien l’escola pública de Godella i de Rocafort (mestres, professorat, psicò-legs…) per plantejar-se quina escola vo-lem. Organitzats des de la Fundació Pau i Solidaritat País Valencià. D’aquest taller de reflexió isqueren propostes enriquidores

Recollida de taps per a un nou refugi d’animals www.felcan.org Flashmob de “La flama” Un projecte del curs 2011-12 que consis-teix en la gravació d’un grup de persones ballant una cançó. La col·laboració de mes-tres i famílies va ser imprescindible. La música triada “La Flama” d’Obrint Pas. És una cançó de la terra, en la nostra llengua i amb ritme. El 23 de maig vàrem gaudir de l’estrena del flashmob del Barranquet a l’escola amb l’important suport del cantant valencià Xavi Sarrià. Va ser la culminació d’un projecte molt especial perquè els nos-tres fills foren protagonistes. Va per vosal-tres, per nosaltres, per la música viva en valencià i per la nostra escola pública i en valencià!

Projecte d’hort escolar i més...

Als 10 i 11 anys ja no sou xiquets i treballeu esquematitzant i comprenent la vida, tastant l’essència de les coses, el com i el perquè amb Carmen, mestra referent per a vosaltres que vos prepara per a donar el salt a l’adolescència i a l’educació secundària. No sols vos acomiadeu dels tutors, també de la resta de mestres importants com Encarna en música, les “teachers”, Maria, Sergio i finalment Rafa en esport, Mari Mar, Jesús i molts més. També tinc un record especial per als vostres antics companys que es traslladaren com Hugo, Sergio, Lucas, Roberto, Pau David, Silvia, Valentín i Maria que ara també s’estaran graduant. És el moment de fer un salt necessari a la vida, per al qual ja esteu preparats gràcies als vostres pares i mestres que tant ens hem

preocupat per la vostra edu-cació i formació. Desplegueu les vostres ales amb valentia i avanceu sense dubtar, amb pas lent i segur cap a la vida. Recordeu que sempre estem al vostre cos-tat per si necessiteu una opi-nió sincera i comprensiva. Endavant amb la vostra vida i com diu Lluís Llach “Que tingueu sort”!

Susanna Montanyana (mare de Marc Ferrer 6é).

Acaba el mes de juny i amb ell el vostre pas per El Barranquet. Han estat nou anys molt inten-sos en vivències pròpies i com-partides entre tots. Recorde l’inici del curs de 3 anys amb plors i llàgrimes per separar-vos dels pares. Un curs ple d’experiències noves com la primera nit fora de casa amb Pepe, el vostre mestre, que inclús en vacances d’estiu vos recordava amb la postal enviada des del camí de Santiago. Amb 4 i 5 anys gaudíreu amb Vicenta que ha estat sempre la segona mare de tots. Us ha preparat per ser millors perso-nes a la vida i us ha iniciat al món dels nom-bres i de les lletres. Amb 6 i 7 anys vàreu descobrir el món a través de la lectura amb Josep Ignasi, un gran mestre amb molt bon cor per la seua pacièn-cia i dedicació cap a vosaltres. Amb 8 i 9 anys descobríreu la poesia i co-mençàreu a treballar amb millor presència amb Amparo que amb la seua dolçor i com-prensió tant bé vos ha guiat cap al camí cor-recte.

Comiat del

grup de 6é

Vicenta (mestra); Pau David, Pau, Sol, Maria, Javi; Marc Mata, Lucía, Borja, Carla, Joan, Raquel; Valentín, Roberto, Marc Ferrer, Clàudia. Any 2004

revista ampa barranquet 2013

Documents