notícies sobre la presència jueva al vallès · notícies sobre la presència jueva al vallès...

Notícies sobre la presència jueva al Vallès


Constantino Vidal Salmerón

Col·lecció Flaixos Juïcs, núm. 1


Primera edició, 2011

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la

reprografia i el tractament informàtic o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o

préstec públics, resta rigurosament prohibida sense l’autorització escrita dels titulars del

Copyright i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei.

Col·lecció Flaixos Juïcs, núm. 1

Direcció:

Tessa Calders i Esperança Valls

©Institut Privat d’Estudis Món Juïc, que gestiona i edita aquest projecte

[email protected]

www.institutmonjuic.cat

Amb el suport de l’Institut Ramon Muntaner

©Constantino Vidal Salmerón

[email protected]

Producció i edició:

PPU. Promocions i Edicions Universitàries, S.A.

Diputació, 216, 08011 Barcelona

Tel: 93 451 65 70 – Fax: 93 452 10 05

www.ppu.es – [email protected]

ISBN:

DL:

A les dolces abelles Tiqvà i Te

amb l’afecte i consideració de sempre

ÍNDEX

Presentació 11

Consideracions prèvies 13

Sigles i abreviatures 20

Caldes de Montbui 22

Granollers 34

Terrassa 37

Sabadell 45

Sant Cugat del Vallès 48

Sant Celoni 50

Apèndix documental 53

Bibliografia 70

Presentació

Fa poc més d’un any1, vam presentar el numero 0 de Flaixos Juïcs, on anunciaven quins eren els objectius d’aquesta nova col·lecció. Amb el volum 1 comencem a fer realitat aquesta iniciativa.

Ens plau que l’autor de l’estudi relatiu als jueus del Vallès que enceta aquesta sèrie sigui un jove investigador amb una solidesa i un bagatge poc comuns en un estudiós de la seva edat. Constantí Vidal Salmerón, ha realitzat una tasca rigorosa partint d’un estat de la qüestió i fent un repàs previ de les aportacions de tots els historiadors que l’han precedit, molts dels quals han estat sovint negligits i s’han obviat les seves valuoses aportacions. Ha comprovat les dades que aportaren i ha ampliat i sospesat els diferents resultats. Per tal d’avançar en l’estudi de les comunitats jueves que s’establiren al Vallès, Vidal ha consultat diferents arxius a la cerca de dades inèdites, l’anàlisi de les quals farà possible avançar en el coneixement dels jueus catalans de les terres vallesanes. Arran de la seva cerca, s’ha palesat, un cop més, que hi ha més informació sobre els jueus en arxius locals del que d’antuvi es considera. La present monografia serà de gran utilitat per a totes les persones interessades en el passat jueu català; a l’especialista, li permetrà accedir a tot un seguit de dades, alguna d’elles inèdites, que suposen una baula més en la cadena del coneixement del judaisme català, que és, en definitiva, el de la nostra història. Hem pogut fer realitat l’edició del numero 1 de Flaixos Juïcs gràcies a l’ajut del l’Institut Ramon Muntaner, al qual volem agrair la seva confiança. Tessa Calders i Artís Desembre de 2011

1 El 18 d’octubre de 2010 en l’acte d’Homenatge a Eduard Feliu i Mabres en l’acte

inaugural del IV Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana.

Consideracions prèvies

L’any 1914, fa gairebé cent anys, Joaquim Miret i Moïse Schwab

afirmaven que els materials sobre la història dels jueus a Catalunya

començaven a constituir un fons respectable.2 No sabem què dirien avui, car,

d’aleshores ençà, aquests materials s’han multiplicat i, pel que sembla, encara

no hem abastat aquesta història.3 Ara i adés, s’hi fa referència a diferents

aspectes de la vida dels jueus, i també dels llocs on visqueren. Pel que fa als

jueus que habitaren o passaren pel Vallès en època medieval, les referències

són escassuderes, poc desenvolupades i es troben escampades per llibres i

articles. Cap obra no les havia reunit i publicat, fins ara. Potser això es devia a

què ningú sospitava que les referències fossin prou interessant, nombroses o

importants com per a replegar-les. Tanmateix, com es pot veure, he pogut

omplir gairebé un centenar de pàgines sobre aquests referències, només

basant-me en material publicat. Com comentava David Romano, quan la

documentació és escassa “representa alhora un avantatge –nombre reduït de

notícies- i un desavantatge –dificultat d’arribar a un cert aprofundiment del

tema-“.4 Certament, aquest estudi és un aplec i sistematització de totes les

referències a jueus del Vallès que he pogut buidar consultant la bibliografia

existent a Catalunya. És més, doncs, una síntesi que no pas el resultat fruit

d’una recerca documental. El sociolingüista Lluís Vicent Aracil, citant paraules

del proppassat Joan Solà, afirmava fa un temps que “aquesta societat ha

produït moltíssim més reculls que recerques”.5 Me’n disculpo, però és una

primera tasca que creia necessària per a posar en ordre la informació que, des

de fa anys en molts casos, roman als nostres prestatges. Aquest estudi vindrà a

2 MIRET I SANS, “Documents sur les juifs”, pag. 49. 3 David Romano afirmà l’any 1989 que “la historia de los judíos de Barcelona está por hacer” (ROMANO, “La aljama de judíos”, p. 45). Hi ha llistes de bibliografia sobre els jueus a Catalunya i als altres regnes confederats sota monarquia catalana publicades en les revistes Calls i Tamid que apleguen centenars d’ítems bibliogràfics publicats entre 1784 i 1994 (RIERA I SANS, “Estudis sobre el judaisme català. Anys 1970-1984”, “Estudis sobre el judaisme català. Anys 1929-1969”, “Estudis sobre el judaisme català. Anys 1836-1928”, “Estudis forasters” i FELIU I MABRES, “Bibliografia sobra la història”). Se segueix treballant en aquesta base de dades que, l’any 2007, havia arribat fins a 3.700 fitxes bibliogràfiques (FELIU I MABRES, solemne investidura, pàg. 47). Enric Guinot ha afirmat recentment que la bibliografia és inabastable (CIVERA I GÓMEZ, Morvedre hebreu, pàg. 13). 4 ROMANO, Jueus a la Catalunya carolíngia”, pàg. 113. 5 ARACIL, Dir la realitat, p. 93.

C O N S T A N T I N O V I D A L S A L M E R O N | 13

ser el fonament on podran bastir-se totes les referències ulteriors que

apareixeran fruit de la recerca documental o la publicació de nous materials.

Enmig del mar bibliogràfic, han estat especialment útils els reculls de

regestos, com els que edita la Universitat Hebrea de Jerusalem amb la

col·lecció Sources for the history of the Jews in Spain,6 la tasca de l’Institut Món

Juïc i la seva col·lecció Bet Guenazim i les col·leccions Arxius i Documents i Acta

notariae Catalonia de la Fundació Noguera.7 Tampoc no he volgut ignorar els

historiadors locals, que a través del buidatge de la documentació eclesiàstica,

municipal i notarial local o comarcal han fornit dades d’alt interès que vénen a

completar la reial, des d’antuvi, la més privilegiada i consultada en aquesta

mena d’investigacions. Malauradament, en algunes ocasions, les conclusions

que n’extreien o l’argumentació que empreven no eren del tot correctes i

m’he pres, per tant, la gosadia de corregir-los, car, sovint, la gent pot arribar a

concebir idees amb una alta dosi d’imaginació, no pas perquè hi hagi evidència

que dugui a creure que allò és cert, sinó perquè és més difícil afirmar-ho que

bastir tot un argumentari sòlid que ho desmenteixi.8

6 Com afirmava David Romano, Spain sol voler dir Catalunya i els seus regnes i territoris dependents. Ens hem de doldre del nom de la col·lecció, ja que n’és un exemple paradicmàtic, si més no, fins al dia d’avui. 7 Veg. Bibliografia per a conèixer les edicions que he consultat. 8 JONSSON, The Gentile Times, pàg. 89.

14 | N O T Í C I E S S O B R E L A P R E S È N C I A J U E V A A L V A L L È S

El límit territorial que he escollit correspon a l’antiga vegueria del Vallès. La

presència de jueus en aquesta zona és conseqüència de llur expansió per tot el

territori català durant els segle XIII, en què comencen a arribar notícies de la

seva presència a bona part del territori català.9 Abans d’aquell segle, són pocs

els llocs on estan documentats, bàsicament ho són a Barcelona i Girona.10 És,

doncs, a partir del segle XIII en què trobem les primeres referències segures a

jueus vivint i actuant al Vallès. Les raons d’aquesta presència no apareixen en

els documents. Jaume Riera opina que les expulsions de jueus del centre

d’Europa n’és la causa, o una d’elles.11 Albert Benet, per la seva banda,

opinava que, pel cas manresà, l’origen se situava en la invasió almoràvida d’Al-

Andalús o la conquesta de València per part de Jaume I, que originà una onada

9 FELIU I MABRES, “La continuació medieval”, pàg. 75. 10 Veg., per exemple, ROMANO, “Els jueus de Barcelona i Girona” i “Jueus a la Catalunya carolíngia”; CASANOVAS, “Propiedades de judíos”; MILLÀS I VILLACROSA, “Posesiones inmuebles”. 11 RIERA I SANS, Catalunya i els jueus, sense paginació.


migratòria a la Catalunya vella.12 Sigui quina en sigui la raó, l’expansió

baixmedieval, en diversos aspectes, no és només visible pel que fa als jueus,

fou una tendencia general a tot Catalunya.13

Aquests jueus es dedicaren a múltiples professions i activitats.14 Ara bé,

l’investigador contemporani es troba que l’activitat més documentada i,

sovint, l’única que ens ha pervingut en molts casos, és la creditícia. David

Romano ja explicava que això té una explicació ben senzilla: la naturalesa

mateixa de l’activitat financera demana que es posi per escrit davant notari les

condicions del préstec i que moltes professions artesanals, per exemple, no

han deixat cap rastre documental.15 No cal que ens en sobtem, els textos més

antics de la humanitat són de caràcter econòmic, i possiblement l’especialitat

econòmica i el seu desenvolupament és la causa de la seva aparició. La visió

del jueu medieval com a usurer que s’aprofita de la necessitat que té el cristià

de liquidesa és una concepció totalment errònia que, sortosament, ja fa temps

que s’ha rebutjat. Els estudiosos consideren que el préstec amb interès que

practiven els jueus era una activitat subsidiària, només accessible a les classes

més benestats i poderoses.16 El préstec entre cristians, o de cristians a jueus

també existia, i també es donava l’anomenat préstec tringular, dos cristians

que empraven un jueu com a intermediari.17 També és mester de dir que el rei

treia profitoses avantatges d’aquelles transaccions.18

Els jueus medievals eren una població força mòbil i això, no només fa

possible que els trobem vivint i actuant pel Vallès, sinó també sigui difícil, en

alguns casos i sobre tot quan el document no forneix prou dades, seguir-los la

12 BENET I CLARÀ, “L’origen i desaparació”, pàg. 27. 13 Per a una contextualització general de l’època, veg. BATLLE I GALLART, L’expansió baixmedieval. 14 David Romano ha indicat que estan totes documentates, llevat de l’activitat militar i la pesca. 15 ROMANO, “Jueus a la Catalunya carolíngia”, pàg. 114. 16 És a dir, els jueus creditors eren una minoria dins el col·lectiu. DENJEAN, “Juifs et chrétiens”, pàg.93; RIERA I SANS, “Antroponímia jueva”, pàgs. 58-59; RIERA I SANS, Retalls, pàg. 101; RDAC, pàgs. 7, 14. 17 SHNEIDMAN, “La situació dels jueus”, pàg. 193; ROMANO, “La història dels jueus”, pàg. 70. 18 RDAC, pàgs. 6, 13.


pista o saber on viuen realment.19 Sovint, les famílies estan escampades per

diferents pobles, viles i ciutats, creant xarxes de connexió entre les comunitats.

D’aquí que aplicar el gentilici vallesà o d’alguna població a algun jueu o jueva

sigui, sovint, superflu.20 Les poblacions vallesanes que presenten algun tipus

de població jueva són aquelles viles que foren capital d’aquesta vegueria:21

Terrassa, Granollers i Caldes de Montbui. En teoria, en aquestes poblacions

hauríem de trobar la major proporció de jueus de tot el Vallès, car eren les

poblacions més densament poblades sota domini reial.22 També se n’han

documentat a Sabadell, vila sota jurisdicció senyorial durant bona part de la

baixa edat mitjana. Els mapes i llistes recents que s’han elaborat marcant els

nuclis de població jueva així ho reflecteixen.23

Tot i que he maldat per no caure en errades,24 de ben segur hi ha motius

d’esmena i correció. Jaume Riera féu recentment una observació sobre altres

estudis sobre història dels jueus que he tingut en compte:

“Hom ha portat a la impremta monografies denses i

documentades sobre comunitats jueves on no apareixen els

mots sinagoga ni fossar. S’ha insistit tant en el debat sobre la

inserció dels jueus en l’economia, que els autors i els lectors

s’han desentès de les realitats materials. Com si fos lícit de

19 RIERA I SANS, Els poders públics, pàg. 83; RIERA I SANS, Retalls, pàg. 100; SHNEIDMAN, “La situació dels jueus”, pàg. 201; LLOP JORDANA, L’aljama de jueus de Vic, pàg. 55. 20 “Potser no hi ha cosa més allunyada de l’anàlisi documental que l’elucubració sobre conceptes estètics i identitaris” (RIERA I SANS, Els poders públics, pàg. 12). Això no vol pas dir que els jueus no sentissin cap mena d’afecte envers el lloc on residien o on nasqueren, només cal recordar la lletra plena d’enyorança que escrigué Moixé ben Nakhman d’Israel estant als seus familiars de Girona. 21 Entre les poblacions amb presència jueva durant l’edat mitjana“[n]o hi manca, en efecte, ni un sol cap de vegueria” (RIERA I SANS, “La Catalunya jueva”, pàg. 53). 22 “Trobem la major proporció de jueus a les gran viles i ciutats de domini reials” (RIERA I SANS, “La Catalunya jueva”, pàg. 53). 23 Veg. RIERA I SANS, “La Catalunya jueva”, pàg. 55; RIERA I SANS, Catalunya i els jueus; RIERA I SANS, “Jueus i musulmans”, pag. 128; FORCANO, Història de la Catalunya jueva, pàg. 27; RIERA I SANS, “La població jueva”, p. 55; LACAVE, Juderías y sinagogas, pàg. 29. 24 Jaume Riera n’explica algunes en RIERA I SANS, “Esculls”.


renunciar, d’entrada, a procurar saber com eren els espais on

els jueus pregaven, i els indrets on soterraven els seus

difunts”.25

No he volgut, doncs, evitar parlar dels espais comunitaris ni dels elements

materials. Malauradement, i ho deixo ja dit d’entrada, les referències no

permeten una reconstrucció total i completa de les comunitats en aquest

territori per manca de documentació, tant documental com arqueològica.26 Pel

que fa a les sinagogues, només hi ha referències a un carrer de Caldes de

Montbui anomenat ‘de la Sinagoga’, segons alguns autors per la existència

d’una en aquell espai. Cap sinagoga més no ha estat documentada per a les

altres poblacions, així que evito parlar-ne en els respectius capítols.27 Quant als

fossars, només hi ha referències al de Caldes de Montbui i Granollers, dels

quals parlaré en els capítols respectius.28 Malgrat la manca de documentació

que en parli, Jaume Riera opina que la sinagoga i el fossar són necessaris per a

les comunitats de jueus i que “generalment es dóna per suposat que n’han de

tenir.”29 Per tant, com que la documentació permet d’afirmar que hi havia una

comunitat de jueus a Terrassa, Sabadell, Granollers i Caldes de Montbui, hem

de suposar que tenien fossar i sinagoga propis.30

25 RIERA I SANS, Esculls, pàgs. 10-11. 26 De fet, són de les comunitats menys documentades de tot Catalunya si les comparem amb Barcelona, Girona, Lleida, Cervera, Tàrrega o Tortosa. 27 Això no vol dir que no existiren, Jaume Riera afirma que “tenim la seguretat que no estem en possessió de totes les llicències [per a alçar sinagogues] que s’expediren” (RIERA I SANS, Els poders públics, pàg. 62). 28 Salvador Cardús creia haver-ne localitzat un a Terrassa, però tal com exposaré en el capítol dedicat a aquesta vila, el seu argumentari no és del tot satisfactori. 29 RIERA I SANS, Els poders públics, pàg. 64. Hi ha sinagogues o oratoris que no han deixat rastre documental ni arqueològic (RIERA I SANS, Els poders públics, pàg. 174; ROMANO, “La història dels jueus”, pàgs. 71-72). 30 Ho dedueixo pel que afirma Jaume Riera, però creure-ho s’acosta a un acte fe i al món de les suposicions. Els que es dediquen a la historiografia saben prou bé que “és sempre [...] amb una certa intuïció o inspiració heurística que cerquem, trobem i interpretem els texts. Sabem per endavant que aquella història real ens arriba a través d’una gamma de documents que no és mai una mostra representativa de la totalitat que ens interessa (ARACIL, Dir la realitat, pàg. 157). Sembla que pel que


Les notícies pervingudes són de dues menes. Tenim notícies de l’existència

d’una determinada comunitat o grup de jueus associats a una vila o nucli de

població determinat. Aquest és el cas de Caldes de Montbui, Granollers i

Sabadell. Terrassa també, en principi, apareix entre diverses poblacions, en un

document, amb població jueva. Aquestes notícies les trobem, normalment, en

la documentació reial i solen referir-se a qüestions de recaptació d’impostos o

altres assumptes importantes en què intervé la cort reial. L’altre tipus són

referències a jueus individuals, anònims o nominats, que en alguns casos se’ls

associa a una determinada vila o ho podem deduir. S’han documentat jueus

associats a Terrassa, Sabadell, Granollers, Caldes de Montbui i Sant Celoni. La

majoria d’aquestes notícies són documents administratius o econòmics

provinents dels arxius notarials i eclesiàstics.

Arribats a aquest punt i abans d’encetar l’exposició, hem de recordar al

lector el significat que tenen algunes de les expressions o paraules que

apareixeran més d’un cop en aquest estudi i que són importants per a

entendre la història dels jueus a casa nostra. La paraula àrab que trobem en

els documents llatins i romanços medievals aljama (de l’àrab ا�� ‘reunió,

congregació’) és un terme legal, que correspon a una realitat abstracta.

Aquesta entitat de caràcter jurídic la fan servir jueus i musulmans en terres

cristianes en aquelles poblacions on són prou nombrosos per a organitzar-se i

defensar llurs interessos col·lectius, a banda de servir com a òrgan de control

d’impostos.31 La seva creació és, grosso modo, paral.lela a la de la universitas o

municipi. Com que el mot no és limita als jueus, sol apareixer acompanyat el

fa als oratoris o sinagogues aquesta afirmació sigui més creïble. Per exemple, Jaume Riera també ha proposat: “es pot afirmar sense temeritat que a totes les localitats on els jueus comptaven amb un minyan [10 homes jueus adults], disposaven d’un oratori, fos privat o comunitari.” (RIERA I SANS, Els poders públics, pàg. 171). Altres autors també afirmen coses similars: “Hi havia comunitats més petites que formaven una quehilà des del moment en què comptaven amb deu homes adults (minian), per a reunir-se per a la oració i l’estudi de la Torà (FORCANO, Història de la Catalunya jueva, pàg. 34). 31 Es creaven per ordre reial i no eren absolutament autònomes, es regien per privilegis reials i no totes en tenien els mateixos (RIERA I SANS, Els poders públics, pàg. 55).


sintagma complet “aljama dels jueus”. Faré servir, però, simplement aljama

per a referir-m’hi, car la presència de musulmans (mudèjars, millor dit) en

territori vallesà és molt minoritària i no conec cap cas en què hi formin una

aljama. L’aljama dels jueus tenia tots aquells elements que necessitaven: un

consell rector, una sinagoga i un cementiri propi.32 Hem de parar més esment

en el mot call (del llatí callis ‘pas estret i enclotat’), que en un moment

determinat fa referència al lloc físic d’una població on, a partir del segle XIII,

vivien els jueus.33 Podia composar-se des d’un tram de carrer fins a un

entramat de carrerons. Podia haver-hi un o més d’un call (Barcelona i Cervera),

i hi havia jueus que viuen fora del call.

Abans d’acabar amb aquesta introducció, vull agrair a la Dra. Tessa Calders i

a la Dra. Esperança Valls llur confiança, gairebé cega, en les meves aptituds i

també la llibertat, gairebé total, que m’han concedit per a dur a terme aquest

assaig. També extenc els agraïments a llur Institut Món Juïc per editar-lo, al

doctorand Joan Salvadó i Montoriol per l’ajut inestimable durant la

transcripció i lectura dels documents d’arxiu, i a tot el personal dels arxius

consultats per les indicacions i els comentaris oportuns. No voldria pas oblidar

d’agrair la generosa contribució econòmica de l’Institut Ramon Muntaner que

n’ha permès la publicació.

32 RIERA I SANS, “La Catalunya jueva”, pàg. 53. El mateix autor, però, afirma més tard que altres comunitats que no són aljama també tenen sinagoga i fossar. Veg. pàgs. supra i nota 27. 33 Però no sempre, ja que pot conservar el seu sentit original i no tenir res a veure amb els jueus (MAGDALENA NOM DE DÉU, “Etimologia no semítica”). D’aquí que faci servir sempre l’expressió “call juïc”.


Sigles i abreviatures34

Fonts documentals ACB – Arxiu Capitular de Barcelona ACF – Arxiu de la Cúria Fumada de Vic ADB – Arxiu Diocesà de Barcelona AHCB – Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona AHCM – Arxiu Històric de Caldes de Montbui AHCT – Arxiu Històric de Terrasa i Comarcal del Vallès Occidental AHPB – Arxiu Històric de Protocols de Barcelona AHS – Arxiu Històric de Sabadell APSMCM – Arxiu Parroquial de Santa Maria de Caldes de Montbui ARB – Arxiu Reial de Barcelona35 MACM – Museu-Arxiu Comarcal de Moià Bibliografia CPBA36 – PUIG I USTRELL, Capbreu primer de Bertran acòlit. Jacobs – Jacobs, The Jews in Spain. PAHCT - PUIG I USTRELL, Pergamins de l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa. RCRACA – ASSIS, The Jews in the Crown of Aragon. RDAC – ASSIS, The Jews in Barcelona. RDADB - VALLS, Regest dels documents. Régné – ASSIS, History of the Jews. Mots

34 Les referències bibliogràfiques que consten en aquest apartat i durant tot l’estudi se citen de forma abreujada. Cal consultar l’apartat de Bibliografia per a la fitxa bibliogràfica completa de l’obra. 35 Anomenat avui dia Arxiu de la Corona d’Aragó per raons que escapen a l’enteniment humà. Veg. RDADB, pàgs. 18, 249; RIERA I SANS, Els poders públics, pàg. 230; CALDERS I ARTÍS, “Alfons III”, pàg. 313. Cito documents d’aquest arxiu provinents, sobretot, dels fons dels Registres i de les Cartes Reials de la secció de la Reial Cancelleria. Els Registres i algunes Cartes Reials de la Reial Cancelleria es poden consultar en línia a través de Portal de Archivos Españoles: http://pares.mcu.es/. 36 Abreviatura proposada en AVENTÍN, “Mercat i comunitat”, pàg. 105, nota 2.

coord. coords. – coordinador, coordinadors CR – Cartes Reials (ARB) doc. docs. – document, documents ed. eds. – editor, editors f. fs. – foli, folis núm. núms. – número, números pàg. pàgs. – pàgina, pàgines reg. – registre de la Reial Cancelleria (ARB) v. – verso veg. – vegeu vol. vols. – volum, volums

Caldes de Montbui

La vila reial i termal de Caldes de Montbui acollí la comunitat jueva millor

documentada del Vallès. Un dels primers documents que hi fan referència és

una autorització de Jaume I del 13 de setembre de 1261 concedit a diverses

comunitats jueves, entre elles, la de Caldes de Montbui, perquè puguin

comprar i vendre blat i altres productes.37 Aquest privilegi beneficiava altres

comunitats jueves, com les de Barcelona, Tarragona, Cervera i Montblanc,

comunitats que formaven part de la mateixa col·lecta. Aquest concepte és clau

per a entendre bona part de les notícies ací referides. La col·lecta o collita era

una agrupació supralocal de comunitats jueves capitanejada per l’aljama

principal, que era l’encarregada de recollir els impostos i lliurar-los a les arques

reials, entra altres funcions. Aquesta agrupació només existí a Catalunya, i n’hi

havia diverses, que s’anaren creant a mesura que s’estenia la presència jueva

per tot el territori fruit de les conquestes o de l’expansió demogràfica.

Formaven part de la col·lecta de Barcelona les comunitats de Tarragona,

Cervera, Montblanc, Solsona, Cardona, Vic, Manresa, Berga i Vilafranca del

Penedès, almenys durant la segona meitat del segle XIII.38 De vegades, podia

haver-hi subcol·lectes, és a dir, una aljama que formava part d’una col·lecta

s’encarregava de recollir els impostos de comunitats menors. Vilafranca del

Penedès ens interessa particularment, car, tal com expondré més endavant,

era el cap de la subcol·lecta que incloïa l’Arboç, Martorell i Sabadell. La

recol·lecció d’impostos és l’aspecte de la col·lecta que més sobresurt per les

referències documentals, però tenia altres funcions complemetàries.39

Aquesta privilegi de 1261, doncs, fa admetre erròniament a Enric Moreu-Rey

que la comunitat calderenca “era dels més prestigiosos de Catalunya i era

equipara[da] als de Barcelona, Tarragona, Cervera i Montblanc”.40 Sabem, de

37 ARB, Reial Cancelleria, reg. 11, f. 215v, Barcelona 13 setembre 1261; Régné 146. Són molts els autors que n’han parlat o s’hi han referit, per a consultar totes les referències bibliogràfiques que he pogut aplegar veg. Apèndix documental, doc. 1. 38 NEUMAN, Jews in Spain, p. 63; ROMANO, “La aljama de judíos”, pàg. 45; MORA, “Les comunitats jueves”, pàgs. 50-51; BAER, Studien zur Geschichte, pàg. 120; FELIU I MABRES, “La continuació medieval”, pàg. 79. 39 Intentaré demostrar-ne alguna amb un exemple més endavant. 40 MOREU-REY, Caldes de Montbui, pàg. 37. Aquesta consideració ha fet fortuna i l’Ajuntament de Caldes de Montbui l’ha feta oficial, tal com consta en el museu Thermalia i sobre la placa explicativa


ben segur, que aquestes quatre comunitats no tenien una importància

anàloga. El fet que s’esmentin aquestes comunitats conjuntament significa que

la concessió del privilegi es fa extensible a totes elles, simplement, sense que

això signifiqui que tenen el mateix grau d’importància o “prestigiositat”. De

fet, s’hi esmenten simplement les comunitats jueves de la col·lecta de

Barcelona, no hi és esmentada Girona, per exemple, una de les més

importants del país.

Per tal de veure de primera mà una visió interna del concepte de col·leta,

posseïm un responsum41 de Xelomó ben Adret, jurispèrit jueu barceloní molt

respectat del segle XIII, que resulta molt il·lustratiu:

“Qüestió: M’heu demanat quin és el costum del nostre lloc pel que fa al pagamentde tributs i cenes, i si incloem les poblacions de la rodalia, sense consultar-les, en els capítols que fem sota pena d’anatema, o bé si cada lloc pronuncia els seus propis anatemes, o bé si la gent de cabal d’aquells llocs vénen a la nostra ciutat per a prendre part en les decisions. I també em demaneu que us digui el meu parer fonamentant-lo en raons lògiques i en el testimoniatge de la tradició.

Resposta: Heu començat pel costum i heu acabat per la llei. Quant al nostre costum, sapigueu que a la nostra comunitat tenim una caixa i una bossa comunes amb les comunitats de Vilafranca, Tarragona i Montblanc per a pagar els tributs, les cenes i tot altre impost que el rei ens imposi. Tota vegada que volem fer nous capítols relatius a talles, declaracions i manifests que el señor rei ens demana, nosaltres mai no els

que hi ha a la cruïlla dels carrers Barcelona i Sinagoga, així com en el web oficial del consistori (http://www.caldesdemontbui.cat/plana.php?idplana=203) on es repeteix aquesta afirmació. 41 El responsum és una consulta jurídica a un expert en jurisprudència religiosa jueva sobre un cas concret i pràctic que sorgeix a la vida quotidiana. A Catalunya se n’escrigueren molts, especialment interessants són els de Xelomó ben Adret (1200-1310), Nissim ben Reuvèn Gerundí (rabí entre 1340 i 1380) i Itskhaq ben Xexet Perfet (1326-1408). (MAGDALENA NOM DE DÉU, “Les aljames catalanes”, pàgs. 206-207).


obliguem a res, per més que siguem majoria i la nostra ciutat sigui cap en tota cosa.42 Si actuàvem sense consultar-los, no ens escoltarien. De tant en tant els trametem algú i a vegades són ells mateixos que ens envien delegats per tal de fer-nos saber llur acord. Si es refusen a fer cap d’aquestes coses, aleshores els obliguem per mitjà dels oficials del rei a venir a la nostra comunitat o a fer els capítols i pronunciar els anatemes en llurs poblacions com nosaltres hàgim fet en la nostra. Tanmateix, en d’altres llocs la comunitat principal decreta el que sigui en nom de les seves sufragànies i les constrenya fer la seva voluntat, car en aquestes coses cada lloc té els seus propis costums. Aquesta és la regla que seguim des de sempre i el costum que senzillament tenim, sobretot en qüestions legals [...].”43

Alguns autors, bo i tractant sobre la història de les termes romanes de

Caldes de Montbui, han afirmat que els jueus n’eren usuaris habituals, però

que a partir de mitjan segle XIV es decretaren mesures segregadores o

prohibitives, tot i no tenir-ho documentat per al cas de Caldes de Montbui.44

Tanmateix, sí que està documentat el 1273 un conflicte entre el batlle reial i

els prohoms de Caldes de Montbui i els jueus perquè els dirigents locals no els

deixaven banyar-se a les termes. Alfons II hagué d’intervenir-hi i demanar a les

autoritats que deixessin als jueus banyar-s’hi.45 El document afirma que la

queixa l’estenen els jueus de Barcelona (“judeorum Barchinone”) al comte-rei.

És lògic de pensar que els jueus que més empraven els balnearis de la vila

fossin els mateixos que hi vivien, però la queixa prové dels jueus de Barcelona,

perquè són els de l’aljama principal de la col·lecta i la que tenia més influència.

Aquí podem veure un altre possible ús de la col·lecta: les poblacions menors

42 Aquesta declaració ens serveix per a contradir el que Enric Moreu-Rey afirmava sobre l’equiparació de les comunitats citades en el privilegi de 1261. Veg. pàg. supra i nota 38. 43 Responsum III 411; FELIU, “Salomó ben Adret”, pàg. 81-82. 44 CIFUENTES I COMAMALA, “Els banys de Caldes de Montbui”, pàg. 56; HERNÀNDEZ, Visió històrica, pàg. 68. 45 ARB, reg. 70, f. 91v, Barcelona 10 abril 1287; Régné 1718. Veg. Apèndix documental doc. 2.


que depenen de la principal aljama (o única) canalitzen les queixes o

demandes a través d’ella.

Anys més tard, el 1332, torna a aparèixer la comunitat de jueus de Caldes en

una remissió de 1332, juntament amb les comunitats de Vilafranca del

Penedès, Cervera i Manresa.46 L’any següent, es publiquen unes ordinacions

per ordre del comte-rei Alfons III que obligaven els jueus a fer registrar totes

llurs propietats.47 Aquesta comunitat continua pertanyent a la col·lecta de

Barcelona, tal com ho demostra un altre document de 1343, en què el comte-

rei insta els jueus a què no marxin a jurisdiccions senyorials.48

Són diversos els historiadors locals que s’han interessat des de bon antuvi

pel pas de jueus per la vila i és gràcies a ells que tením notícia de diversos

aspectes de la comunitat jueva de Caldes.49 Sobre l’origen de la comunitat, per

exemple, Avel·lí Xalabarder s’equivocava quan deia que l’origen de la

comunitat jueva del Caldes data de després de l’any 1300.50 Alguns l’han

46 ARB, Reial Cancelleria, reg. 485, f. 147; Jacobs 1002; ROMANO, “La aljama de Barcelona”, pàg. 45. 47 ARB, Reial Cancelleria, CR, Alfons III, c. 33, núm. 3826, f. 6v, 7v-9v i 10v, Calataiud 14 novembre 1333; RCRACA 730, 732 i 736. Malauradament, aquest document està molt malmès i no és possible la seva consulta. Em baso, doncs, en la informació que forneix RCRACA. El regestum 730 afirma que les comunitats jueves de Caldes de Montbui, Granollers i Terrassa són aljames. Dubto molt de la veracitat d’aquesta informació i penso que s’hauria de revisar per tal de confirmar-ho, ja que en seria l’única notícia. 48 ARB, Reial Cancelleria, CR, Pere III, caixa 12, núm. 1635, 1343; CRACA 1005 (la data proposada és incorrecta). Veg. Apèndix documental, doc. 3. 49 Sens dubte, el més destacable és Enric Moreu-Rey. D’altra banda, ell mateix, nat a Barcelona, deixava ben clar que Caldes de Montbui no era la seva vila nadiua perquè trobava que alguns historiadors locals (entre ells Salvador Cardús per a Terrassa i Salvador Llobet per a Granollers) cometien excessos a l’hora de parlar de llurs ciutats (MOREU-REY, Caldes de Montbui, pàg. 20). Ens hem de doldre que Avelí Xalabarder faci comentaris tant fora de to i completament esbiaixats quan es refereix als jueus: “Llur idiosincràsia, no era tampoc per a fer-se benvoler: irascibles, rancuniosos, avars, usurers. No oblidaven ni perdonaven. Com que eren quasi els únics que es dedicaven al comerç, tothom devia forçosament anar a reure a ells en el mercat, i sotmetien a condicions oneroses la compra-venda de productes. Tenien per lícita la usura i la portaren al més escandalós extrem.” (XALABARDER SERRA, Caldes antic i modern, pàg. 15). 50 Xalabarder SERRA, Caldes antic i modern, pàg. 15. En realitat, ell es referia al call juïc. POCH, “El call de jueus”, pàg. 2; POCH, “Siglo XIII”, pàg. 1.


situada entre 1250-1260.51 Són ja diversos els autors que han vist en el

privilegi de 1261 la primera referència documental a la comunitat calderina.52

Sense dubte, aquesta és la primera referència documental per sostenir

l’existència d’una comunitat jueva a Caldes de Montbui, però la naturalesa

mateixa del document ens fa pensa en una existència anterior, reforçada per

l’aparició de famílies jueves anomenades “de Caldes” a finals de la dècada dels

30 del segle XIII.

Pel que fa a la delimitació espaial del call juïc i del fossar dels jueus, tenim les

notícies que ens forneix, sobretot, Enric Moreu-Rey.53 Ell i altres autors

sostenen que el call juïc se situava a l’actual carrer de Barcelona, entorn de la

cruïlla amb el carrer de la Sinagoga.54 El carrer de Barcelona duu aquest nom,

51 POCH, “Siglo XIII”, pàg. 1 52 BALLART, Resum de la història, pàg. 51; POCH, “El call de jueus”, pàg. 2. 53 En molts casos, no he aconseguit d’accedir a la documentació original que ell cita, ara perquè ja no

existeixi, adés perquè la seva citació documental (de principis dels anys 60) no és prou explícita i

portaria molt de temps localitzar-la. També cal tenir en compte que el document pot no ser

conservat a l’arxiu esmentat, sinó que hagi estat traslladat a un altre. Per aquesta raó, i en l’ambit de

la comarca del Vallès Oriental, cal consultar els utilíssims inventaris inèdits sobre la documentació del

Vallès Oriental custodiada a altres arxius del Vallès i de Barcelona elaborats per Anna Español Costa i

Almudena Gutiérrez García-Muñoz que es poden consultar a l’Arxiu Històric del Vallès Oriental. 54 MOREU-REY, Caldes de Montbui, pàg. 24; MOREU-REY, Rodalia, pàg. 36, 126; GARCIA CARRERAS, Recull d’històries, pàg. 20; CODINA DURAN, L’amic del turista, pàg. 6. Per a consultar un mapa de la Caldes de Montbui medieval, veg. MOREU-REY, Rodalia, apèndixs sense paginació, reproduït en MOREU-REY, Caldes de Montbui, pàg. 23; BALLART, Resum de la història, pàg. 51 i HERNÀNDEZ, Visió històrica, pàg. 61. Només perquè consti com a esment, Avel·lí Xalbarder digué que el nom del carrer del Forn prové “del forn particular o fleca que tenien establert els Jueus en el mateix” (XALABARDER SERRA, Caldes antic i modern, pàg. 15), idea que rebutjà Enric Moreu-Rey per manca de documentació (MOREU-REY, Rodalia, pàg. 108; GARCIA CARRERAS, Recull d’històries, pàg. 38). Alguns autors han afirmat erròniament que l’antic carrer dels jueus correspon amb l’actual carrer Santiago o Sant Jaume (XALABARDER SERRA, Caldes antic i modern, pàg. 15; CORNET Y MAS, Guía del viajero, pàg. 31). Veg. MOREU-REY, Rodalia, pàg. 210; BALLART, Resum de la història, pàg. 51; GARCIA CARRERA, Recull d’històries, pàg. 85 i Poch, “El call de jueus”, pàg. 3 per a una crítica d’aquesta afirmació. En el mateix sentit, Josep Antoni Llobet i Vall-llosera interpretà que el carrer dels jueus corresponia amb el carrer de la Lleonarda, però sembla que es confongué pels afrontes d’una casa del carrer que es referia més aviat a l’actual carrer de Barcelona (MOREU-REY, Rodalia, pàg. 126 i 128; GARCIA CARRERAS, Recull d’històries, pàg. 52). Malauradament, m’ha estat impossibe de trobar el manuscrit inèdit de Josep Antoni Llobet i Vall-


almenys, des de 1454,55 però s’anomenava anteriorment “dels jueus”, com ho

demostra un document d’entorn 1415.56 L’últim document que cita el carrer

dels jueus és una còpia de 1468.57 Molt més tard, encara es conservava el

record de l’antic nom del carrer, tal com ho demostra un document de 1599

que diu “antiquitus vocato Judeorum nunc vero de Barsalona”.58 L’última

referència data d’abans de 1625, en un document que descriu el “carrer que

va de la Plasa a la Iglesia antigament dit dels Jueus”.59 Així que el canvi de nom

ocorregué entre el segle XV i el XVI i se’n mantingué el record fins al segle XVII.

El canvi de nom s’originà a causa del canvi d’itinerari que patí el camí que duia

fins a Barcelona.60 Sobre l’actual carrer de la Sinagoga, Raimundo Garcia ens

diu que aquest nom deriva de la presència en aquell carreró d’una sinagoga

medieval.61

Enric Moreu-Rey plantejà l’existència i la localització del fossar dels jueus,

essent la referència més antiga de 137362 i situat, segons ell, “entre la Plana

llosera titulat Documentos para la historia de Caldes de Montbuy de 1848 que, en principi, hauria de ser a la biblioteca de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. 55 MOREU-REY, Rodalia, pàg. 36, nota 186. 56 MOREU-REY, Rodalia, pàg. 126, nota 1302. 57 Ibídem. 58

MOREU-REY, Rodalia, pàg. 36-37, nota 186. Abans que s’acabés d’imposar aquest nom, també s’anomenà Major i de l’església (per als documents que ho certifiquen, veg. MOREU-REY, Rodalia, pàgs. 36, 63, 97 i les notes corresponents 186, 516 i 925). 59 MOREU-REY, Rodalia, pàg. 126, nota 1302. 60 MOREU-REY, Rodalia, pàg 36, citant Josep Antoni Llobet i Vall-llosera, que indica que abans el camí passava pel carrer Portalera, anomenat avui Muralla, a ponent de l’antic cementiri, justament entorn de la data de 1454. Veg. també MOREU-REY, Rodalia, pàg. 171. 61 GARCIA CARRERAS, Recull d’històries, pàg. 86. També defensava la presència de l’antiga sinagoga en aquell carrer Enric Moreu-Rey (MOREU-REY, Caldes de Montbui, pàg. 37). Raimundo Garcia afirma que no n’ha quedat cap rastre arqueològic. Certament, no hem de pensar que les sinagogues eren grans edificis, ni tan sols hem de pensar que eren edificis en sí, sinó potser parts d’un altre o simplement una sala. Josep Poch es dolia que no s’hagués fet l’excavació arqueològica de la sinagoga, sembla que es devia imaginar alguna mena d’edifici singular (POCH, “El call de jueus”, pàg. 3). Veg. les referències documentals del carrer de la Sinagoga en MOREU-REY, Rodalia, pàg 217, notes 2518 i 2519. 62 MOREU-REY, Rodalia, pàg. 126, nota 1303. Veg. també MASPONS Y LABRÓS, “De Mollet á Bigas”, pàg. 208-209, nota 2. Cayetano Cornet hi afegeix que el fossar dels jueus es troba en el camí a Sentmenat, és a dir, sortint per ponent, segurament pel portal de l’antic carrer de la Portalera (CORNET Y MAS, Guía del viajero, pàg. 31).


del Marquès a ll[evant]; el Cap de Vall d’aquesta Plana a m[igdia]; la Riera a

p[onent] i el Portal de l’Esperança a tr[amuntana]. Era travessada pel camí ral

de Barcelona; i va ser recoberta, en el segle passat, pel Barri de Canyelles”,63

una zona que fou urbanitzada a finals del segle XVIII i principis del XIX.64 No

obstant això, Jaume Riera, que no sé si està al corrent de les notícies acabades

d’esmentar, ha afirmat recentment que “els jueus de Caldes de Montbui, pocs

en nombre, tampoc no devien tenir-lo [fossar], i portarien els seus difunts a

enterrar a Barcelona”.65 Si això fos així, caldria saber d’on sorgeix la

denominació de fossar dels jueus, si tenia arrels més aviat populars que no pas

històriques.

El 1358, els jueus de Caldes de Montbui obtingueren el privilegi d’ampliar el

call juïc amb deu cases més.66 Enric Moreu-Rey tingué la gentilesa de

transcriure el document:

“facultatem plenariam quod in dicta villa possitis et vobis

liceat ipsa decem judeorum casata recolligere et eis locum

certum intus ipsam villam ubi morentur si volueritis

assignare, ipsique judei possunt in ibi se populare [...]. I

praesenti tamen concessione judeos qui nunc morantur in

nostris aljamis vel morari consueverint intelligi nunquam

volumus nec ullatenus comprehendi”.67

63 Moreu-Rey, Rodalia, pàg. 36, 59, 126 i 134. 64 Poch, “El call de jueus”, pàg. 2. 65 RIERA I SANS, “El fossar dels jueus”, pàg. 1. 66 MOREU-REY, Rodalia, pàg. 126; MOREU-REY, Caldes de Montbui, pàg. 37. Els autors de HERNÀNDEZ, Visió històrica, pàg. 51 s’equivoquen quan afirmen que l’ampliació consistia en dues cases més, el document diu clarament decem, segons transcriu Enric Moreu-Rey. 67 Malauradament només donà com a referència: ARB, sèrie Cancelleria Reial, Pere III, núm. 26, però m’ha estat impossible trobar-ne l’original. Tots els autors posteriors no han fet més que copiar el que Enric Moreu-Rey afirmava.


Passant a les notícies sobre jueus documentats a Caldes de Montbui, hi ha

constància d’un jueu calderí anomenat Astrugó (“Astrugonus”)68 actuant com a

testimoni en una àpoca de 7 sous a favor d’Isaac Cap, jueu de Granollers, l’11

d’agost de 1289, per la fira anyal celebrada a la vila de Moià.69 Saomó Adret,

un altre jueu calderí, el trobem en un document de 1342 com a procurador

dels negocis de Mossé Sahamon, jueu barceloni, perquè ell i un altre jueu

barceloní, Salomó Barzelay, atenguessin els seus afers.70

Abans de continuar amb les referències a jueus de Caldes de Montbui, em

permetré d’introduir un tema encara no resolt que cal tenir en compte. Es

tracta de la qüestió de l’antroponímia jueva medieval.71 Jaume Riera ja avançà

fa temps que hi ha una “manca absoluta d’estudis [...] d’onomàstica jueva

medieval” i que aquestes qüestions són “realment molt complicades pel que fa

als jueus medievals”.72 La qüestió antroponímica que més ens ha d’interessar

ara és la de l’epítet topogràfic que acompanya un prenom de jueu. En el cas de

Caldes de Montbui ens interessa particularment perquè topem en alguns

documents amb jueus que s’anomenen “de Caldes” i apareixen actuant en

diverses poblacions de Catalunya.

Per tal de retractar la problemàtica associada a l’epítet topogràfic que

acompanya el nom d’un jueu, exposo el cas de la família de Maimó d’Yspania,

documentada a Vic entre 1265 i 1267. Un dels seus fills s’anomenava Isaac de

Manresa, i el nét Astruc de Manresa. Doncs bé, davant d’aquestes dades, dos

68 Diminutiu d’Astruc (GIMENO BETÍ, “Antroponímia jueva castellonenca”, pàg.306). 69 MACM, protocols, vol. 4, f. 1v, 11 agost 1289; ROCAFIGUERA I GARCÍA, pàgs. 322 i 325. Veg. Apèndix documental, doc. 4. Veg. el capítol dedicat a Granollers a més informació sobre Isaac Cap. 70 SHALTIEL-GRACIAN, The Shaltiel Manuscripts, pàg. 206. La referència documental que hi consta és ACB Pere Borrell, juny-agost 1342, f. 145v, que no he pogut localitzar. Els capbreus de Pere Borrell que més s’hi apropen per data són el volum 119 que va del 2 de novembre al 1341 i el volum 120 del 22 d’agost al 6 novembre 1343, ambdós sense foliació. 71 Els estudis més reeixits que en parlen són, a parer meu: RIERA I SANS, “L’antroponia jueva”; GIMENO I

BETÍ, “Antroponímia jueva castellonenca”; ROMANO, “La història dels jueus”, pàg. 67 i DENJEAN, Juifs et chrétiens, pàgs. 191-208. 72 RIERA I SANS, “L’antroponimia jueva”, pàg. 58.


autors opinen coses diferents: Albert Benet diu que aquest epítet indica que la

família actua a Vic però resideix a Manresa, mentre que Immaculada Ollich

opina que viuria a Vic però provindria de Manresa, tot i no poder-ho

documentar.73

Jaume Riera afirma sobre l’epítet topogràfic: “[l]’onomàstica jueva medieval,

tanmateix, si realment es regia per alguna llei, encara no s’ha descobert; i és

plena de sorpreses. [...] Tots els jueus, en principi, pertanyen a una comunitat

d’expressió local. L’epítet que acompanya llur nom propi, com ara «de

Besalú», «de Figueres» o «d’Hostalric», no és tant una referència geogràfica

del domicili, com una expressió d’incardinació comunitària. En el moment del

procés encara no s’havia produït la proliferació d’aljames locals que es troba

uns anys més tard, i els jueus dels llocs reials del bisbat de Girona, com Besalú i

Figueres, formen comunitat local, però en les coses fonamentals pertanyen a

l’aljama «de Girona».”74 La relació entre l’epítet i el lloc de residència o origen

ha estat proposada per la majoria dels estudiosos que s’han trobat amb

aquesta problemàtica, però no és pas opinió compartida per tothom, n’hi ha

que posen en dubte que aquest epítet sigui realment el lloc d’origen o que

indiqui el lloc on hagin residit els jueus que el porten.75 Una dada significativa

73 BENET I CLARÀ, “L’origen i desaparició”, pàg 28; OLLICH CASTENYER, “Una família jueva de Vic”, pàg. 160; OLLICH CASTANYER, Aspectos económicos, pàg. 54. Immaculada Ollich fa un comentari molt interessant sobre el jueu Astruc de Paya que ens ajuda a comprender millor la dificutat d’adscriure un jueu a una població determinada: “en los dos primeros documentos de préstamo registradors (5 octubre 1278) se le da el apelativo de “judeus barchinonensis”. El resto de los documentos es así: el 7 de octubre se tacha el término “barchinonensis”, sustituyéndolo por el de “vicensis”. Del 7 al 15 de octubre, se limitan a poner “judeus”. El 19 de octubre le llaman “judeus vicensis”, y del 21 de octubre al 3 de noviembre se le llama unicamente “judeus”. Por una parte, parece que podría tratarse de una judío de Barcelona que se hubiera establecido en Vic permanentemente, pero entonces no se explica que no se vuelva a encontrar ningún documento a su nombre a partir del 3 de noviembre. Lo más probable, pues, sería que el copista o escribano se equivocase y pusiese “vicensis” en vez de “barchinonensis””. (OLLICH CASTANYER, Aspectos económicos, pàg. 49). 74 RIERA I SANS, Retalls, pàgs. 39, 97. 75 Sobre Astruc de Mallorca, documentat a Vic, Immaculada Ollich afirma: “El nombre que utilizan hace suponer que su lugar de origen fuera Mallorca. Pero es un punto de apoyo leve, contando con que, en realidad, no parecen tener ningún tipo de contacto con la isla (Ollich Castanyer, Aspectos


sí que podem extreure: sembla que l’epítet es transmet de pares a fills, com si

fos un cognom, i és fa més rar a mesura que avança el segle XIV.76 Els autors

que s’han topat amb jueus que duen l’epítet “de Caldes”, han conclòs, però,

que es tracta de jueus provinents de o residents a Caldes de Montbui.77

El primer capbreu de Bertran de Santcristòrif, primer notari reial a Terrassa,

conté moltes referències a jueus.78 L’editor Pere Puig hi afirma: “Els debitoris

[...] constitueixen el tipus documental més nombrós del capbreu [...]. La major

part són a favor de jueus forans, de Caldes, d’Anglesola i alguns de Manresa”.79

Ens interessen, doncs, aquelles referències als jueus de Caldes de Montbui que

hi apareixen.80 Concretament, els jueus que s’asocien a la vila de Caldes de

Montbui són: Jucef de Caldes, els seus fills Vidal ben Jucef de Caldes i Issac ben

Jucef de Caldes,81 Goigs (esposa de Vidal de Caldes), Abraham de Caldes i el

seu fill Issac ben Abraham de Caldes. La major part de les referències on

consten són debitoris.

Totes les referències a Jucef de Caldes són indirectes. Se l’esmenta com a

pare de Vidal, Issac i Gracià, però no tenim cap rastre de la seva activitat.

económicos, pàg. 65). Claude Denjean també recull una altra opinió semblant: “Monique Wernham soulève le problème de l’ablatif de la localité “d’origine” et conclut, elle aussi, qu’il n’est pas sûr que ce cas corresponde toujours à un lieu de départ. [...] Ces résultats nous semblent doncs cohérents et suffisants pour mettre en doute la relation directe entre nom à l’ablatif précédé de la préposition de et les mouvements de population.” (DENJEAN, Juifs et chrétiens, pàg. 204-205). 76 També se n’adonaren altres autors. Veg. OLLICH CASTANYER, Aspectos económicos, pàgs. 51-52; DENJEAN, Juifs et chrétiens, pàg. 194. 77 MOREU-REY, Rodalia, pàg. 126; CPBA, pàg. 33; AVENTÍN, “Mercat i comunitat”, pàg. 108, nota 15; FERNÁNDEZ-CUADRENCH, “Crèdit jueu”, pàg. 50 i nota 24. 78 CPBA. Un estudi prou reeixit sobre les lectures que se’n poden fer de les dades notarials es discuteixen en AVENTÍN, “Mercat i comunitat”. 79 CPBA, pàg. 33. Això vindria a confirmar la tesi de David Romano segons la qual l’activitat creditícia és la professió que exerciren els jueus que ha deixat més rastre documental. 80 Evidentment, Pere Puig dedueix que són de Caldes de Montbui perquè hi són anomenats amb l’epítet topogràfic “de Caldes”. 81 Poden apareixer també en la forma diminutiva Vidaló i Issacó. Llur nom té la forma patronímica, i és per això que introdueixo un ben (‘fill’ en hebreu) entre el prenom i el patronímic.


Sabem que per volts de 1239 ja era mort.82 Vidal ben Jucef de Caldes, un dels

seus fills, entre el 20 de maig de 1237 i el 29 de gener de 1242 prestà 492,5

sous a diversos cristians.83 El 1305 tenim documentada una jueva anomenada

Goigs, esposa de Vidal de Caldes, prestant 130 sous a Jaume de Costa del mas

Serra (parròquia de Sentmenat).84 El seu germà Issac ben Jucef de Caldes,

també prestava diners a interès, una quantitat de 755 sous entre el 4 de març

de 1238 i el 5 de maig de 1239.85 També prestà 28 sous juntament amb Vidal

Gracià.86 Els dos germans també prestaven diners conjuntament, un total de

494 sous entre el 29 d’abril de 1237 i el 31 d’agost de 1239.87 Consten també

en un document reial.88 El tercer germà, Gracià ben Jucef de Caldes, només

apareix en un debitori juntament amb el seu germà Vidal prestant 65 sous a

Berenguer de Parellada, la seva filla Guillema i el seu gendre Guillem.89

Abraham de Caldes, per la seva banda, és un jueu molt actiu en el préstec de

diners amb interès.90 Des del 20 de maig de 1237 fins al 15 de febrer de 1240

82 CPBA 749. 83 CPBA 49, 1029, 1233, 1235 i 1265. Dedueixo que Vidal de Caldes és també Vidal ben Jucef de Caldes. Així opina també l’editor del CPBA. 84 PAHCT 56. 85 CPBA 320, 324, 364, 366, 368, 394, 539, 669, 670. Dedueixo que és la mateixa persona que Issacó de Caldes i Issach de Caldes. 86 CPBA 942. 87 CPBA 1, 50, 116, 191, 278, 279 i 749. 88 RCRACA 6. “Item de Yssacho et Vitali filiis quondam Jucefi de Calidis, pro causa quam habuerunt cum Petro Arnaldo de Curtibus: XL sol.” Aquesta referència consta en un registre d’ingressos i despeses del veguer de Barcelona, Pere Ferrer, entre l’octubre de 1240 i setembre de 1241, concretament en el f. 1. 89 CPBA 49. 90 Dedueixo que quan el notari esmenta “Abraham, jueu de Caldes”, “Abraham jueu” i “Abraham” es tracta de la mateixa persona. Em baso en els documents 167 i 168 que són dos reconeixements del mateix dia per un mateix censal on aquest jueu apareix esmentat de dues maneres diferents. No és l’únic cas en què la mateixa persona és esmentada de dues maneres diferents. El doc. 280 no especifica que Ramon Mir és de Rubí, possiblement perquè ja consta en la nota anterior (279). Així, doncs, és possible que el notari no faci constar la residència de les persones que hi apareixen perquè ja han aparegut en un altre lloc.


prestà 2.468 sous a un bon grapat de cristians.91 Aquest Abraham apareix

també en altres notes que no són debitoris.92 Destaquen els tractes amb els

batlles de Terrassa, Ramon de Solà i Bernat d’Argelaguet, sobretot en relació a

assumptes financers del mas Corballesca.93 El seu fill Issac també hi consta,

entre el 8 de desembre de 1238 i el 8 de juny de 1239 prestant la quantitat de

297 sous a nou persones diferents.94

Alguns jueus de Vic s’instal.laren temporalment o definitiva a Caldes de

Montbui. Per exemple, Astruc de Camprodon i el seu pare Vidal de Camprodon

signen debitoris a Caldes de Montbui. Aquests dos jueus sembla que procedien

de Vic però que marxaren a principis de la dècada dels 80 del segle XIII.95 Per

exemple, Vidal de Camprodon presta 9 sous a Arnau de Vall de Santa Maria de

Palau-solità el 15 d’octubre de 1274.96 També Astruc de Manresa, del qual

hem parlat suara, consta a Caldes de Montbui l’any 1306.97

No se sap quan acaba la presència jueva a Caldes de Montbui. L’última

referència segura és l’ampliació del call de 1358. Després d’aquesta data no hi

ha cap altra referència a la comunitat o jueus de la vila. Josep Poch opinava

que fou l’any 1492, després de l’edicte d’expulsió dels jueus de tots els regnes

91 CPBA 42, 56, 95, 106, 112, 113, 197, 200, 207, 239, 249, 251, 259, 260, 263, 266, 280, 321, 401, 439, 440, 447, 450, 501, 563, 564, 565, 574, 590, 649, 687, 735, 736, 747, 828, 854, 859, 918, 919, 943 i 984. 92 CPBA 77, 95 i 99. 93 CPBA 108, 167 i 168. 94 CPBA 503, 538, 650 i 696. 95 LLOP JORDANA, L’aljama de jueus de Vic, pàg. 55 i 81; FERNÁNDEZ-CUADRENCH, “Crèdit jueu”, pàg. 50, nota 23. Hi estan documentats el 1281, 1286, 1295, 1298 i 1304. 96 RDAC 310. 97 Ibídem.


de Ferran II,98 però el silenci documental pot dur-nos també a pensar en els

avalots contra els calls juïcs de 1391 com a data límit.99

Granollers

Granollers tingué, en algun moment del segle XIII, jueus dins les seves

muralles. Aquesta col·lectivitat, com s’ha vist en el capítol anterior, també

formava part de la col·lecta de Barcelona, juntament amb Caldes de

Montbui.100 Els jueus de Granollers (“judeos [...] Granollariorum”) són obligats

a participar econòmicament en un subsidi exigit a l’aljama de Barcelona l’any

1280.101 Uns pocs anys després, Alfons II exigia a l’aljama de Barcelona que no

reclami una quantitat més elevada als jueus de Granollers del que aportaven

sota el regnat de Pere II (1276-1285).102 Això podria voler dir que la comunitat

no canvià gaire en tots aquells anys, ni demogràficament, ni en poder

econòmic.

En un responsum de Xelomó ben Adret, alguns autors hi han vist escrit

Granollers com a població des d’on rebé la consulta jurídica.103 La consulta ens

dóna detalls molt rics sobre la vida quotidiana d’aquestes comunitats, en

aquest cas, per exemple, sobre alimentació.

98 POCH, “El call dels jueus”, pàg. 2. Aquesta opinió tal vegada fou presa de XALABARDER SERRA, “Caldes antic i modern”, pàg. 15. 99 Això tenint en compte que hi ha un document de 1418 on se citen un jueu i una jueva de Caldes. L’editor del RCRACA entén que eren de Caldes de Montbui i, pel que sembla, foren morts a Girona. Veg. Apèndix documental, doc. 5. 100 BAER, Studien zur Geschichte, pàg. 120; MORA, “Les comunitats jueves”, pàg. 51; NEUMAN, The Jews in Spain, pàg. 63. 101 ARB, Reial Cancelleria, reg. 48, f. 67v, Balaguer 2 juliol 1280; Régné 803; BAER, Studien zur Geschichte, pàg. 120. Veg. Apèndix documental, doc. 6. 102 ARB, Reial Cancelleria, reg. 74 f. 86, Barcelona 26 febrer 1287-8; Régné 1896. Veg. Apèndix documental, doc. 7. 103 Responsum III 256. PERLES, pàg. 67; MAGDALENA NOM DE DÉU, “El debat”, pàg. 208. La datació del document és molt difícil, però ha de ser anterior a l’any de la seva mort (1310).


Enric Moreu-Rey havia trobat un document de 1867 que esmenta una

partida de terra a la serra de llevant, a tocar del cementiri nou (vessant del

Ramassar), que l’anomenaven “fossar dels jueus” i “Puig de les Forques o de

Barber”.104 És l’única referència que tenim d’un suposat fossar jueu a

Granollers, però és una referència molt tardana, cap altra d’època medieval no

ens és pervinguda.

Dos pergamins contenen dues àpoques a favor de Guillem de Montcau, i la

seva dona, de Tagamanent per un deute contrat amb un jueu de Granollers:

Lobell Proençal o ben Pronsal.105 El deute pujava, com a mínim, a 32 sous i es

contragué el 14 de març de 1280, i una de les àpoques està signada el 9 de

gener de 1282.106 Hi apareixen també dos testimonis jueus, David Cophen107 i

Maymó Jassua, però no s’indica d’on són ni on viuen.

En un altre manual notarial, de Cardedeu en aquest cas, trobem un Astruc,

habitant de Granollers (“comoranti in villa Granullariorum”), prestant 240 sous

a Arnau Claver de Vilamajor i a la seva família, sense interès si es paguen 120

sous en Sant Miquel i els altres 120 al Nadal.108 La transcripció que ens forneix

Josefina Mateu d’aquest document sembla dir que aquest jueu s’anomeni

Astruc Cap, cosa que ens podria permetre d’emparentar-lo amb Isaac Cap, jueu

de Granollers que apareix documentat durant la fira anyal de Moià, celebrada a

mitjan agost, ocupant-se dels seus afers financers.109 Tots els documents que hi

104 Moreu-Rey, Recull onomàstic, pàg. 176. Dóna com a referència: Registre de la propietat, II, 26, t. 169, pàg. 107, f. 2478, any 1867. 105 ROMANO, “Judíos de Granollers”. És una llàstima que no forneixi la referència documental. Un dels documents fou estès pel notari públic de Granollers Guillem de Truyars i l’altre per Guillem d’Alda, també notari públic, però no es pot llegir d’on. Remeto al dit article per a la transcripció i facsímil del document. La doble lectura del nom prové del fet que en hebreu consta així: פרונצל בן לוביל . En llatí se l’anomena “Provincialis”. 106 L’altra àpoca duu la data de 30 de novembre però l’any és il·legible (només apareixen les dues primeres xifres que ens certifica que es tracta del segle XIII). 107 En hebreu: כהן דוד . 108 ADB, fons parroquial de Cardedeu (340), núm. 1, Manual d’escriptures (1276-1279), f. 18v; MATEU

IBARS, Colectanea paleografica, pàg. 636. Veg. Apèndix documental, doc. 8. 109 MORA, “Les comunitats jueves”, pàg. 52.


fan referència estan datats l’11 d’agost de 1289, un dels dies de la fira. El

primer document que en parla és una àpoca de 20 sous a favor de Pere de

Bruger, que era fiador d’un deute total de 80 sous que pesava sobre Elisenda

de Castellcir i el seu fill Bernardó des de 1279.110 També estén una àpoca de 7

sous a favor d’un dels altres fiadors d’aquesta família, en aquest cas Berenguer

de Brostenges.111 L’últim document és un reconeixement de deute de Pere de

Bruger i la seva esposa Arsenda de Castellcir d’una quantitat de 15 sous que

prometen retornar abans de Nadal.112 Notem que aquest deute està lliure

d’interès si es retorna a temps, cosa que si no s’acompleix, es cobrarà l’interès

decretat per als jueus, 4 diners per lliura.

En el mateix manual notarial trobem una referència Moixé Ravaya, fill i

membre de la influent família d’Astruc Ravaya.113 L’anomena habitant de

Granollers (“comens Granuillarium”) i es dedicava a cobrar l’impost del

bovatge, en aquest cas, de part del batlle de Cardedeu i Vilamajor.114 Sembla

que mantingué aquest càrrec força anys, ja que el 1297 és cridat a Girona per a

presentar-hi tots els comptes i diners de la recaptació del bovatge.115

De Vic prové Jucef Llobell, documentat a Granollers el 1311, però torna a Vic

poc temps després.116 Actuant a Vic, s’han documentat els següents jueus

granollerins: Abraham, pare de Goig, Goig, filla d’Abraham, Issac Cap (del qual

ja hem parlat), Issac Gràcia, Moixé Gràcia i Samuel Cap. Com es pot veure,

110 MACM, protocols, vol. 4, f. 1v; ROCAFIGUERA I GARCÍA, “Notícia de la presència” pàgs. 322, 324. Veg. Apèndix documental, doc. 9. Aquest deute fou contret a les Franqueses del Vallès. 111 MACM, protocols, vol. 4, f. 1v; ROCAFIGUERA I GARCIA, “Notícia de la presència”, pàgs. 322, 325. Veg. Apèndix documental, doc. 4. 112 MACM, protocols, vol. 4, f. 1v; ROCAFIGUERA I GARCÍA, “Notícia de la presència”, pàgs. 322, 324-325. Veg. Apèndix documental, doc. 10. 113 ADB, fons parroquial de Cardedeu (340), núm. 1, Manual d’escriptures (1276-1279), f. 23v. Veg. Apèndix documental, doc. 11. També apareix en el cinquè liber judeorum de Manresa. (MAS Y CASAS, “Memoria-historia”; Jacobs, pàg. 159). 114 BALVEY, “Un jueu procurador”, pàg. 91; BAER, Studien zur Geschichte, pàg. 141. De fet, s’encarregava de cobrar el bovatge de tot Catalunya. 115 ARB, Reial Cancelleria, CR, Jaume II, caixa 162, num. 1783, Girona 5 juliol 1297; RCRACA 25. 116 LLOP JORDANA, L’aljama de jueus de Vic, pàg. 55.


totes les referències a la comunitat jueva de Granollers són de finals del segle

XIII, totes en la dècada dels anys 80. El silenci documental a partir d’aquesta

època no permet construir un argumentari sòlid que expliqui la fi d’aquesta

comunitat.117

Terrassa

Malgrat la importància que tingué Terrassa en la part occidental de la

vegueria, les referències al col·lectiu jueu d’aquesta població són molt

escassuderes.118 De fet, són nomes dues: el capbreu de Bertran de Santcritòfor

conté una nota de 1237 on apareix una referència a un call juïc sense espeficar

de quina població.119 Es tracta d’una procuració en un plet sobre una fermança

que féu Bernat de Rovira a Pere d’Abadia per un deute que contragué al call

juïc (“ad callum iuadaycum”). Si acceptem la premissa que la manca de

referència topogràfica s’ha de situar a Terrassa, tal com sostenien Pere Puig,120

Mercè Aventín i Josep Maria Salrach,121 tindríem la primera i única referència

d’un call juïc a Terrassa, sense cap indicació d’on es podria trobar. No cal dir

que és altament sospitós que es tracti de Terrassa, però no tinc prou

argumentació per a contradir-ho. L’altra referència és dins un document de

1333, del qual ja he parlat més amunt.122 Es tracta del mateix document sobre

les còpies de les ordinacions enviades a un seguit d’aljames catalanes. Entre la

llista d’aljames que en rebien una còpia consta Terrassa.

117 Hi ha només una exepció documental, que ja he comentat en el capítol de Caldes de Montbui. Veg. supra nota 46. 118 Cal dir, tanmateix, que la primera referència bibliogràfica dels jueus terrassencs data de molt antic. Es troba per primer cop el 1875 en AMADOR DE LOS RÍOS, Historia, pàgs. 246 i 261, però desproveïda de referència documental. Aquesta informació es reprodueix en anglès entre el 1901 i 1911 i en català el 1929, respectivament, en JACOBS, “Catalonia” i RAHOLA, Els jueus a Catalunya, pàg. 10. El 1913, Fritz Baer afirmà que inclou Terrassa en la seva llista de comunitats jueves catalanes perquè així ho féu Amador de los Ríos (BAER, Historische Studien, pàg. 144). 119 CPBA 40. Veg. Apèndix documental, doc. 12. 120 CPBA, pàgs. 25, 54. 121 AVENTÍN, “Mercat i comunitat”, pàg. 108, nota 15. 122 En els capítols de Caldes de Montbui i Granollers. Veg. supra nota 46 i 116.


Això no vol dir que es dubti de la presència jueva a Terrassa en època medieval, podem estar prou segurs que existí, gràcies, en part, a un document reial de 1290 que informa com sovint els jueus rebien safrà com a penyora de llurs préstecs a Terrassa i la seva batllia, i se’ls concedeix el privilegi de poder-lo vendre a Barcelona.123

L’any 1960, l’historiador local Salvador Cardús i Florensa dedicà tres pàgines

d’un dels seus llibres historiogràfics sobre Terrassa a la qüestió dels jueus.124 En aquella breu secció, fa esment d’alguns documents per tal de defensar la seva tesi: durant l’edat mitjana hi visqueren jueus i, a més a més, tenien un fossar propi.

Un dels documents citats és un interrogatori del 17 de juliol de 1441 a la cort

del batlle de Terrassa per una disputa entre Joana Molins i Isabel Agell.125 . El més interessant i el que segurament cridà l’atenció de Salvador Cardús és que dues testimonis admeten que Joana Molins etzibà uns quants insults a la seva veïna, entre els quals consten “juyagassa” (també escrit “juaguassa”), “convessassa”, a banda de “ve an aqueys rodallers” mentre “donant-se ab la mà al pits fayent senyal de jueus”. Amb això Cardús volia justificar que hi hagué jueus perquè se savia que els jueus duien una rodella sobre la roba exterior per decret, un argument no gaire determinant.126

El segon document referit fa referència a un préstec de 18 lliures de safrà de

Romeu Cardona a Bernat de Centelles, senyor del Castell-cartoixa de

123 ARB, Cancelleria Reial, reg. 81, f. 133, Barcelona 10 juny 1290; Régné 2154; GARCIA-OLIVER, “De Perpinyà a Elx”, pàg. 256. Veg. Apèndix documental, doc. 13. 124 CARDÚS I FLORENSA, Terrassa medieval, pàgs. 121-123. La pàg. 123 tracta només sobre el convers fra Ramon de Tàrrega que en un diccionari de Louis Moreri (Le grand dictionnaire historique, ou Le mélange curieux de l'histoire sacrée et profane, Paris: Les libraires associés, 1759, 10 vols.) i en una obra del Baró Pierre Paul Nicolas Henrion de Pansey (Historia general de las misiones, desde el siglo XIII hasta nuestros días, Barcelona: Juan Oliveres, 1863, 2 vols.) constava com a natural de “Terraca” (possible error tipogràfic), però que, com ja aclareix el mateix Salvador Cardús, cal situar-lo a Tàrrega. 125 AHCT, Batllia, procés 17 juliol 1441. 126 He tractat breument un altre cas d’insults en una coferència titulada “La denominació de «jueu» com a insult: tres documents a l’Arxiu Històric de Sabadell” durant el IV Congrés per a la història dels jueus en territoris de llengua catalana, Barcelona-València, 18-20 octubre 2010 (actes en premsa).


Vallparadís el 1308.127 Salvador Cardús hi afegeix que en cas que no pogués retornar-les-hi, li deixava un jueu en penyora. Es tracta d’un error, car el document afirma clarament que la penyora era un sarraí, no pas un jueu.128

L’últim que ell cita és un document129 de 1364 en què un tal “Isach jueu”

devia IX sous a Guillem Aymerich per una gramalla blava. A partir d’aquí, ell afirma que aquesta mena de qüestions abunden entre jueus i terrassencs, però només cita un document per a afirmar-ho.

Com ja ha estat dit,130 és possible que en aquelles poblacions amb colònia

jueva documentada hi hagués un fossar per a enterrar els morts. Cal ara aquí

tractar aquest aspecte perquè Salvador Cardús afirmà que l’havia pogut

documentar gràcies a quatre documents de la segona meitat del segle XIV que

esmenten un “camp jueu” a la vora del mas Sant Feliu, a mitja hora de la vila

en direcció sud, sobre un turó.131 Penso que el raonament d’en Cardús no és

del tot convincent. David Romano cita un document de finals del segle XIII que

sembla dir que en molt llocs on vivien jueus hi havia un cementiri per a ells.132

Ara bé, després d’un estudi de tots els fossars jueus catalans, cal destacar que

tots rebien el nom de fossar o de cementiri.133 No hi ha cap cementiri jueu

documentat que s’anomeni “camp jueu”. Cardús intenta argumentar que el

cementiri jueu de Barcelona, situat al Montjuïc, l’any 1854 encara es coneixia

127 ARB, secció ordes religiosos i militars, sèrie Santa Maria de Montalegre, carpeta 19, pergamí núm. 946 (anteriorment núm. 24). 128 “tradimus per pignora de presenti quendam sarracenum nostrum vocatum Abdela”. Com pot haver-se equivocat d’aquesta manera l’il·lustre Cardús? Agraeixo al Dr. Jesús Alturo Perucho la correcta lectura d’aquesta part del document. 129 AHT, Llibre del batlle 1364-1366, f. 53v. No he pogut accedir a l’original a causa del seu mal estat de conservació, així que accepto, per no poder contradir-lo, el que Salvador Cardús en diu. 130 Veg. Consideracions prèvies. 131 CARDÚS I FLORENSA, Terrassa medieval, pàg. 122. Els documents són: AHT Arxiu notarial, Jacme Gili, Manual segon 1356-1357, f. 18 (aquest document està molt malmès i no l’he pogut consultar) i AHT, Llibre del batlle 1368-1371, fs. CLXXXII, CLXXXV i CLXXXIX (foliació en xifres aràbigues: 180, 183 i 187). Per a una situació del mas Sant Feliu veg. CARDÚS, Terrassa medieval, pàg. 42. 132 ROMANO, “Fossars jueus catalans”, pàg. 298 i nota 32. 133 Ibídem. MOREU-REY, Rodalia, pàg. 126 cita documents que també s’empraven derivarts de fossar com “fossaret” i “fossana” a Caldes de Montbui (Veg. també CORNET Y MAS, Guía del viajero, pàg. 31).


per “camp dels jueus”.134 El que ens interessa, però, és com l’anomenen els

documents d’època medieval, no pas la gent del segle XIX. Tot i que hi ha

cementiris jueus situats en llocs elevats o a prop, David Romano ens recorda

que no pas tots es trobaven situats en indrets així, tal com afirmava Cardús.135

Tenim notícies de peces de terra que eren anomenades horta judaïca, trilla

judaïca, alou del juheu o vinya de juheus, així que podria ser, i això és només

una hipòtesi, que es tractés d’un camp de cultiu propietat d’un jueu.136 Fa

l’efecte que Cardús volia justificar el que, per a ell, semblava cert sense cap

mena de dubte, però que el silenci documental no ens deixa justificar:137

“Donada la importància primitiva que Terrassa tingué els segles XII-XIII, no és d’estranyar que residís a la vila un regular nombre de representants de la raça judàica. Principalment, els segles XIII-XIV, són nombrosos els jueus que viuen a Terrassa dedicats al comerç.”138

Romanen a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa nou documents fragmentaris escrits en hebreu d’època medieval dins la coberta de pergamí

134 CARDÚS, Terrassa medieval, pàg. 122, tot citant una obra d’Andrés Avelino Pi i Aramon (PI I ARAMON, Barcelona antigua y moderna). Tanmateix, també se l’anomenava “fossa del jueu” a finals del segle XIX (AMADES, “Tradició dels jueus”, pàg. 409). 135 ROMANO, “fossar jueus catalans”, pàg. 307. 136 CASANOVAS, “Propiedades de judíos”, pàg. 101. 137 Recordeu les paraules de Lluís Vicent Aracil citades en Consideracions prèvies. 138 Ibídem, pàg. 121. Salvador Cardús pensava que aquesta presència degué motivar la dita popular: “A Terrassa, mala raça: la meitat en són jueus”. Així mateix ho reprodueix Vicenç Villatoro molts anys després com a prova de la presència de jueus a Terrassa a través del folklore (VILLATORO, Del call a la sinagoga, pàgs. 34-35; VILLATORO, Els jueus i Catalunya, pàgs. 43-44). A nivell popular, alguns fan derivar aquesta dita, incloent-hi els habitatns de Sabadell, de la butlla papal de Climent VI que proclamava els habitants de Terrassa i Sabadell “enemics de Déu” per trobar-se entre la colla que acompanyava Berenguer de Saltells quan assassinà l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès Ramon de Biure habitants d’aquestes dues viles (Cal dir que Salvador Cardús defensava que no hi havia terrassencs entre aquelles persones). Altres autors han recollit que precisament als habitants d’aquestes dues ciutats els anomenen “jueus” (VERGARA MARTÍN, “Apodos que se aplican”, pàgs. 15-16; CARO BAROJA, Judíos en la España, pàg. 216). Sigui com sigui, no hi ha a dia d’avui prou evidència documental per a estar totalment segurs de l’origen d’aquesta dita.


del Llibre de cort de diversos batlles de Terrassa de finals del segle XIV.139 Amb tot, l’estudi d’aquests fragments d’obres per part d’Eduard Feliu ha demostrat que no tenen res a veure amb cap jueu de Terrassa, ni tan sols del Vallès, per bé que l’autoria d’alguns d’aquests fragments no ha pogut ser identificat. Es tracta d’obres d’origen català, això sí, que corrien a l’època, comentaris al pentateuc, als proverbis i al Talmud i documents privats notarials. El que no queda tan clar és què fan en aquest arxiu. L’article no respon a aquesta pregunta i coneixent els avatars que poden acompanyar la vida dels manuscrits no puc respondre-hi clarament. En el cas d’un dels documents privats, es tracta d’unes esposalles o ketuvà. S’hi citen els noms Bonjudà Dalell, pare d’Astruc, espòs de Dulcic, filla d’Isaac Dalell i data de 1371. Aquesta família està documentada a Barcelona als segles XIII i XIV.140

Sabem que molts jueus, abans de la promulgació del restrictiu

Recognoverunt procere del 3 de gener de 1284,141 ocuparen llocs de

responsabilitat en l’administració dels afers públics. Tenim notícia d’un jueu

que vers el final del segle XIII serví com a batlle reial de Terrassa sota el regnat

de Pere el Gran:142 Maymon des Forn. Posseïm a l’Arxiu Històric Comarcal de

Terrassa un pergamí del 15 de novembre de 1280 amb una signatura en

hebreu, possiblement d’ell.143 Aquest document, no només ens certifica la

139 FELIU I MABRES, “Fragments”. Cal tenir en compte, tanmateix, que la data en què aquests protocols es van relligar, aprofitant restes de manuscrits hebreus, devia ser molt posterior a la dels documents que contenen. (ibídem, pàg 114, nota 3). 140 FELIU I MABRES, “Fragments”, pàg. 115, nota15. 141 Aquesta llei marcà de jure la fi de la presència d’administradors públics jueus al servei del rei (ROMANO, Judíos al servicio, pàg. 177), ja que prohibia al jueu que tingués jurisdicció sobre un cristià: “Item concedimus capitulum quod aliquis judeus non possit uti jurisdictionem vel districtu super christianos”. Sembla, però, que ja no hi havia batlles reials cap a l’octubre de 1283 (ROMANO, Judíos al servicio, pàg. 220). FELIU I MABRES, “La continuació medieval”, pàg. 80. 142 David Romano, que es dedicà en gran part a l’estudi dels administradors jueus, afirmà que durant el regnat de Pere el Gran el paper dels jueus en l’organització administrativa del regne arriba al seu màxim resplendor (ROMANO, Judíos al servicio, pàg. 217). 143 FELIU I MABRES, “La continuació medieval”, pàg. 81.


validesa del que acabo d’enunciar, sinó que trobem escrit el nom de la vila en

caràcters hebreus.144

Tot sembla indicar, no obstant això, que no residia pas a Terrassa, sinó a

Barcelona.145 Un document del 17 de novembre de 1281 esmenta Felip

d’Ametller com a batlle reial de Terrassa d’aleshores, a banda de confirmar

que Maymon des Forn tingué el càrrec de batlle a la vila.146 El 1285 habitava

dins el call juïc de Barcelona.147 Un document de 1286 confirma que ja per

aquelles dates no era batlle de Terrassa.148 En un procés judicial de 1301

s’esmenta casa seva, que era la taverna i des d’on control·lava el monopoli del

144 AHT, pergamins, carpeta IV C, núm. 23, Terrassa 15 novembre 1280; PAHCT 3. Veg. Apèndix documental, doc. 14. Aquesta constitueix la primera i única referència de Maymó des Forn mentre ocupava el càrrec de batlle reial. Un document sobre préstec de 1276 l’esmenta, però és mut quant a la seva professió (ADB, Santa Anna, carp. 1.2, núm. 38; RDADB 76). Veg. també FELIU I MABRES, “La continuació medieval”, pàg. 77 i 81. 145 Se l’anomena el 1280 o 1281 judeo Barchinonensis ‘jueu de Barcelona’. Veg. ARB, RC, Reg. 49 f. 27, Barcelona 13 febrer 1280/1; Régné 859. 146 AHCT, pergamins, carpeta IV C, núm. 24, Terrassa 17 novembre 1281; PAHCT 6; PUIG I USTRELL, Pergamins del priorat, doc. 105. Veg. Apèndix documental, doc. 15. 147 ARB, Reial Cancelleria, reg. 57 f. 174, Barcelona 2 agost 1285; Régné 1415. 148 ARB, Reial Cancelleria, reg. 64, f. 110v, Barcelona 15 agost 1286; Régné 1614. Aquest document ens informa que també fou batlle de Piera.

Detall del pergamí on es pot llegir en hebreu: “Maymon des Forn, batlle de Terrassa”.


vi caixer dels jueus, davant de la carnisseria, a l’entrada del carrer Sant

Domènec del Call.149 Cap al 1302 vivia fora del call juïc de Barcelona.150

Entre els jueus que són esmentats al llarg del primer capbreu de Bertran de

Sancristòr que apareixen sense especificació de llur lloc d’origen o residència

són: Mossé Coscoi,151 Mossé Confèn,152 Issacó ben Maimó Inspània,153 Salomó

escrivent,154 Samuel Especier,155 Samuel Benvenist,156 i Vidal,157 Vidal

Bonafós,158 Bonastrugó de Camprodon159, Escapat,160 Samuel de Girona,161

Salomó Cerç,162 Bonissach de Castelldases,163 Solam,164 Leví de Tortosa.165

Segons Pere Puig, Mercè Aventín i Josep Maria Salrach els hem de situar a

Terrassa, car serien prou coneguts del notari per a indicar-ho.166

L’únic jueu que podem situar amb més de seguretat a Terrassa, a parer meu,

és Saltell Gracià, car consta com a lloctinent de Guillem de Cardona (“tenens

149 ARB, Reial Cancelleria, processos en quart 1301C, jueus de Barcelona. Veg. RIERA I SANS, Retalls, pàg. 26 i 31. 150 ARB, Reial Cancelleria, reg. 200 f. 140; Régné 2800. 151 CPBA 3. 152 CPBA 580, 584, 585 i 586. 153 CPBA 17, 18, 20, 21, 22, 23, 28, 238, 250, 593, 594, 595, 599, 596, 895 i 897. També se l’anomena Issac Inspània. 154 CPBA 29, 30, 31, 42, 98. 155 CPBA 46, 47, 444, 795 i 848. 156 CPBA 58, 59 i 618. 157 19, 44, 157, 158, 173, 174, 182, 264, 286, 287, 298, 346, 348, 393, 395, 507, 548, 549, 591, 598, 612, 615, 616, 642, 645, 657, 659, 661, 667, 668, 671, 684, 1105 158 CPBA 360, 307, 334, 359 i 683. 159 CPBA 195, 196. Trobem també actuant a Caldes de Montbui un Vidal i Astruc de Camprodon. 160 CPBA 247. 161 CPBA 566. 162 CPBA 1305. Podem deduir que és jueu perquè l’interès del préstec puja a un poc més del 19%. 163 CPBA 768. 164 CPBA 1210 165 CPBA 99 i 108. 166 “Les clàusules toponímiques no indiquen normalment el terme on es troben els llocs, i cal entendre que per omissió es tracta del terme de Terrassa [...] Senblantment, alguns noms de persona van seguits del terme d’on són residents, que la manca d’indicació del terme significa que la persona en qüestió és de la vila o del terme de Terrassa” (cursiva meva, CPBA, pàg. 25; AVENTÍN, “Mercat i comunitat”, pàg. 108, nota 15).


locum Guillelmi de Cardona”),167 senyor del castell de Terrassa, juntament amb

la seva dona Dolça i els seus fill Astrugó, Issacó i Vidaló.168 La activitat principal

de Saltell Gracià era la d’administrador dels interessos dels vescomtes de

Cardona. Destaca la venda temporal del domini anomenat quartó de

Claramunt,169 la gestió de les rendes de Guillem de Cardona,170 i de la de les

rendes i productes que rebia de Ramon Folc, fill de Guillem de Cardona.171

També es dedicà al préstec amb interès.172 Consten dos documents d’aquesta

activitat: l’un és un préstec a Guillem d’Oliveres d’una quantitat de 98 sous a

pagar en sis mesos amb un interès de 4 diners per lliura173 i l’altre és un

reconeixement a favor de Guillem de Far per haver-li pagat tots els deutes que

hi havia contret.174

Totes les notícies dels seus tres fills, però, són només referents a qüestions

de préstecs. D’entre ells cal remarcar la gran quantitat de debitoris que

contrau Vidal Gracià, prestant més de 4000 sous des del 5 d’agost de 1237 fins

al 27 de febrer de 1242.175 El seus dos germans són menys actius en l’activitat

creditícia. Issac Gracià més de 1314 sous entre el el 23 de febrer de 1239 i el

167 CPBA 378, 679. 168 CPBA 551, 867. CPBA 51 ens informa que Issacó i Vidaló són fills de Saltell Gracià. 169 CPBA 51, 378, 679, 681. Veg. CPBA, vol. I, pàg. 46. Saltell Gracià és l’encarregat de fer-ne la venda o donació temporal. 170 CPBA 693, 1 juny 1239. 171 CPBA 64, 65, 24 juny 1237. 172 Aquest fet donaria suport a la tesi de David Romano segons la qual el préstec no fou mai l’activitat principal dels jueus. 173 CPBA 437, 10 setembre 1238. Gràcies a aquest debitori tenim la certesa que era jueu. 174 CPBA 717. 175 CPBA 105, 110, 111, 114, 117, 118, 119, 120, 131, 237, 241, 257, 258, 261, 262, 476, 477, 478, 479,

480, 481, 484, 485, 491, 494, 502, 504, 505, 508, 510, 511, 527, 529, 560, 562, 570, 573, 575, 576,

577, 715, 716, 729, 730, 731, 732, 734, 746, 772, 813, 858, 862 (debitori), 868, 869, 870, 871-872,

874, 875, 882, 892, 894, 907, 923, 927, 939, 940, 958, 965, 980, 981, 998, 1025, 1026, 1031, 1032,

1037, 1040, 1152, 1141, 1142, 1154, 1176, 1186, 1216, 1217, 1219, 1221, 1232, 1236, 1238, 1239,

1242, 1243, 1244, 1245-1246, 1258, 1262-1263, 1291, 1293, 1307, 1314 i 1315.


19 de febrer de 1242.176 Vidal i Issac també presten conjuntament, a Guillem

de Roure Pla i la seva esposa Ferrera 28 sous a un any.177 També apareixen tots

tres germans en una nota, cosa que encara justifica més llur lligam familiar.178

Astrugó Gracià, per la seva banda, consta com a prestador de 500 sous entre el

16 de febrer de 1238 i el 6 de juny de 1263.179

Entre els jueus foranis que podem situar-los són Vidal, jueu de Manresa180 i

Vidal, jueu d’Anglesola.181

Tal com deia per al cas de Granollers, la majoria, per no dir totes, les

referències a la comunitat jueva de Terrassa o als jueus que hi viuen daten de

finals del segle XIII, i el buit documental no permet tampoc treure grans

conclusions sobre la fi de la presència jueva en aquesta vila.182

Sabadell

La comunitat jueva de Sabadell és esmentada en alguns documents de

l’Arxiu Reial de Barcelona. Podem agrupar aquestes referències en dos blocs:

1) Sobre un afer d’impostos i captes de la subcol·lecta de l’aljama de Vilafranca

del Penedès i 2) un afer sobre un infanticidi comès per una jueva de Sabadell.

El primer document informa sobre una demanda feta als jueus de Martorell i

Sabadell per tal que siguin obligats a contribuir en la subcol·lecta d’impostos

que capitanejava l’aljama de Vilafranca del Penedès. Sembla però que un tal

176 CPBA 582, 588, 589 606, 607, 608, 613, 614, 623, 624, 625, 629, 767, 781-782, 1027, 1041, 1049, 1050, 1051, 1195, 1205, 1207, 1209, 1220, 1230, 1231, 1234, 1247, 1248, 1259, 1266, 1266, 1271, 1285, 1288, 1290, 1292, 1296. 177 CPBA 942, 1 febrer 1240. 178 CPBA 1257. 179 CPBA 304, 867, 931, 932, 1250, 1252, 1261, 1267, 1267, 1295, 1316; RDAC 195, 268. 180 CPBA 1187, 1190, 1194, 1197, 1198, 1199, 1200, 1211, 1212, 1213, 1214, 1215, 1308 i 1312. 181 CPBA 39, 43, 243, 265, 291, 292, 294, 322, 323, 339, 443, 512, 516, 517, 634, 890, 891, 901, 903, 905, 906, 908, 909, 926, 1184, 1311. Els docs. 1184 i 1311 afirmen que també és de Manresa (“iudeo de Anglesola et Minorise” i “iudeo de Anglesola vel Minorise”), em pregunto com pot ser de dos llocs alhora. 182 Cal tenir en compte que només m’he referit al primer dels capbreus notarials. Caldria fer el buidatge de la resta per tal de rastrejar altres possibles jueus en dates més tardanes.


Vidal Perfeit Gracian, jueu de Martorell, havia empenyorat aquest diners a

altres jueus de Barcelona. L’infant obliga aquests jueus a què li tornin els

diners per tal de satisfer la ràfaga d’impostos al rei.183 Gairebé un any més

tard, tornem a topar-nos amb un altre document que dóna fe de la mateixa

problemàtica de l’aljama de Vilafranca del Penedès per a recollir els impostos

dels jueus de Martorell i Sabadell.184

L’any següent a aquesta problemàtica, tenim notícia d’un infanticidi comès

per una jueva que arriba a coneixement de l’infant de part del Batlle de

Sabadell. L’obliguen a desplaçar-se fins a Barcelona per a ser jutjada. La dona

és considerada culpable i és castigada a cops de fuet, a mans del batlle de

Sabadell.185 Tenim poques dades sobre aquesta jueva, ni tan sols el seu nom.

Nogensmenys, ara em permetré un excursus després d’haver esmentat aquest

procés d’infanticidi. Jaume Riera fa unes reflexions abans de tractar un procés

judicial contra Astruch Bondavid Saporta, jueu de Besalú, acusat d’haver mort

la seva mare i d’haver comès pederàstia amb un nen francès:

“La història dels jueus medievals és plena de casos similars. De

vegades tens la sensació que el rastre documental que els jueus

han deixat només parla de préstecs i de malifetes. Com si els

documents que ens n’han arribat no sabessin explicar-ne res

positiu. Com si els jueus, més que cap altre grup humà,

tinguessin predisposició i propensió a la vida delictiva.”186

A banda d’aquests documents, l’historiador local Miquel Carreras escriguí

això l’any 1932 dins la seva obra Elements d’història de Sabadell:

183 ARB, reg. 86, f. 48v, Martorell 7 desembre 1291. Régné 2419. 184 ARB, reg. 87, f. 12, Barcelona 23 octubre 1292. Régné 2458 i 2459. 185 ARB, reg. 88, f. 152v-153, Montsó 23 desembre 1293 i 11, 13 gener 1294. Régné 2497, 2506 i 2507. Veg. Apèndix documental, docs. 16 i 17. 186 RIERA I SANS, Retalls, pàg. 45. Cal dir que el procés judicial era un muntatge per a atacar la seva reputació i patrimoni.


“El comerç de diner va atreure a Sabadell alguns jueus, dels

que tant abundaven a l’Edat Mitjana a Catalunya. D’ells en

coneixem dos que actuaven pel 1283: Estruc de Bellcaire i

Jaume de Caldes, el qual sembla que vivia en el carrer de

l’Església, prop de la plaça.”187

Joan Sallarès i Castell (prologuista i inspirador de la seva obra) indicà que

“Carreras, en escriure historia sempre ho fa malfiat: tem el descuit, la

ignorància i la tergiversació; no es fia del que sempre s'ha vingut dient, qui sap

si per repetició d'equívocs: necessita el document o el testimoni, i de no

obtenir-los prou es guarda de fer afirmacions a gratcient.”188 Malauradament,

cap de les tres edicions d’aquesta obra (1932, 1967 i 1989) no conté cap

apèndix bibliogràfic ni documental que ens indiqui les fonts que emprà per a

l’afirmació suara transcrita. Una de les explicacions que s’han proposat per a

aquesta absència és que es tractava d’una obra per als escolars sabadellencs i

que es redactà a corre-cuita.189 Miquel Carreras fou assassinat pels avatars de

la guerra civil el 1938 abans de poder informar-nos d’on aconseguí aquella

informació. Des de la revista local Arraona s’encetà l’excel·lent tasca de

documentar les afirmacions de Carreras en forma d’article.190 Malauradament,

la feina no ha estat fins al dia d’avui enllestida i ens em de doldre de no poder

saber d’on es documentà Carreras per a les seves afirmacions sobre els dos

jueus sabadellencs que esmenta. És possible que un d’ells, Jacob de Caldes, fos

el mateix que el 1291 és documentat a Vic prestant 110 sous.191 Un cop més,

no trobem cap rastre d’aquesta comunitat i dels seus jues més enllà de finals

del segle XIII.

187 CARRERAS I COSTAJUSSÀ, Elements d’història, pàg. 107-108. 188 BENAUL I BERENGUER, “Miquel Carreras”, pàg. 91. 189 TRALLERO, “Anexos”, pàg. 5. 190 Només se’n va publicar un que abastava les referències al segle X: TRALLERO, “Anexos”. 191 LLOP JORDANA, L’aljama de jueus de Vic, pàgs. 71, 81, 341, 395.


Sant Cugat del Vallès

Domènec Miquel i Serra, director de la revista local Gausac, va proposar l’any 2001

que Astruc de Vall, senyor santcugatenc i avi matern de l’assassí de l’abat Biure,

Berenguer Saltells, era d’ascendència jueva. Ell afirmava:

“El nom Astrug fa pensar en una ascendència jueva del personatge

[Astruc de Vall], tot i que la fundació d’una llàntia perpètua en la

capella de Sant Sever demostra que era cristià. Tal volta es tractava

d’un convers. No tindria res d’estrany que fos nomenat per a un

càrrec del monestir, en una època en què els jueus ocupaven alts

llocs en l’administració reial.”192

Com que ho donava per cert, tragué les següents conclusions:

“És possible que aquest grup d’habitatges [raval on Astruc de Vall

posseïa algunes cases], sense continuïtat directa amb la resta de la

vila [Sant Cugat del Vallès], haguessin format un call jueu, a desgrat

de la seva estructura oberta.193

”

El mateix autor afirma194

que tota la informació sobre Astruc de Vall l’extragué de

l’obra Un nadal tacat de Sang. La mort de l’abat Biure de Salvador Cardús i Florensa, que

explica en detall l’episodi de la mort de l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès,

Arnau Ramon de Biure, el 1350 a mans d’uns criminals capitanejats per Berenguer de

Saltells. Amb tot, Salvador Cardús no aporta cap mena d’indici que ens dugui a pensar

que aquest personatge era jueu o convers.195

Miquel Domènec es basa en dues premisses: el nom (Astruc) i el seu càrrec (batlle). És

cert que molts jueus medievals duien el nom o patronímic Astruc.196

Ara bé, també hi

havia molts cristians que es deien així. Com que sembla que no és l’únic cas de confusió

192 DOMÈNEC I SERRA, “La ruta d’en Saltells”, pàg. 42. 193 Ibídem, pàg. 49. 194 Ibídem, pàg. 61, nota 22 195 Veg. CARDÚS I FLORENSA, Un nadal tacat de sang, pàgs. 42-43. 196 Aquest nom es pot trobar ortografiat de diverses maneres. Faig servir l’ortografia Astruc per tal de seguir una norma, però respecto les ortografies que fan servir els autors quan els cito.


en aquest sentit, Jaume Riera es veié empès a publicar un article comentant errors

comuns quan es tracta de la història dels jueus.197

Sobre antroponímia, ell hi afirma:

“No són pocs els que interpreten espontàniament que els

personatges que porten els noms de Vidal, Duran, Astruch, Bonanat i

Maymó són jueus. [...] És un error induït per antecedents ideològics, i

per la voluntat de classificar com a noms jueus tots els noms portats

per jueus.”198

Pel que fa al nom d’Astruc en particular, a banda de desmentir la condició de jueu

d’Astruc Palmer i Astruga, ambdós documentats a Poblet, continua dient:

“Són errors construïts al marge de les dades documentals, perquè no

són rars, durant els segles XIII i XIV, els cristians que porten el

prenom Astruch o Astruga.”199

Passant a la segona premissa, també és veritat que hi hagué jueus ocupant càrrecs en

l’administració reial.200

Aquest personatge està documentat cap al finals del segle XIII,201

després que Pere el Gran decretés el Recognoverunt procere del 3 de gener de 1284, una

llei que marca la fi, de jure per a Catalunya, de la presència d’administradors públics

jueus.202

A més a més, abans d’aquesta data sembla que ja no hi havia batlles reials

jueus.203

Per tant, fetes aquestes consideracions, penso que no hi ha prou evidència

(més aviat n’hi ha en contra) per a afirmar que Astruc de Vall era o havia estat jueu i que

les seves propietats immobles formaven un call juïc.

197 Es tracta de: RIERA I SANS, “Esculls”. 198 RIERA I SANS, “Esculls”, pàg. 150. Veg. també ROMANO, “Rasgos de la minoria judía”, pàg. 223. 199 Ibídem, pàg. 151. 200 Per exemple, David Romano féu un estudi sobre els funcionaris jueus a la cort de Pere el Gran, de 1276 a 1285 (ROMANO, Judíos al servicio). Cal dir, però, que sempre hi hagueren més cristians que no pas jueus en càrrecs administratius. 201 CARDÚS I FLORENSA, Un nadal tacat de sang, pàgs. 42-43. El primer document que cita Salvador Cardús on apareix Astruc de Vall data de 1286. 202 De fet, prohibia que un jueu tingués jurisdicció sobre un cristià: “Item concedimus capitulum quod aliquis judeus non possit uti jurisdictionem vel districtu super christianos” (ROMANO, Judíos al servicio, pàg. 177). 203 Concretament, cap a l’octubre de 1283 (ROMANO, Judíos al servicio, pag. 220).


Deixant de banda aquesta qüestió, la única notícia relacionada amb una possible

presència jueva a Sant Cugat del Vallès són:

En un debitori de 1227 apareix un tal Salomó de Sant Cugat que prestà 40 sous a

Guillem de Fonollar, senyor de la casa de Soler.204

Tornem a tenir el mateix problema de

quan tractava la família “de Caldes”, atès que no hi ha una regla fixa per als epítets, no

es pot saber si és un jueu que vivia a Sant Cugat del Vallès o si n’era originari.205

La familia de jueus barcelonins Mohacel, per acabar amb les referències a aquesta

població, posseïen unes cases al carrer Paradís de Sant Cugat del Vallès, que vengueren

al notari de Barcelona per 1400 sous el 1263.206

Sant Celoni

Tenim algunes notícies escasses sobre uns pocs jueus associats a aquesta població. Un

d’ells, anomenat Bonjuhà de Sant Celoni, apareix com a fiador de la venda d’una vinya

per 62 morabatins d’or a altres jueus el 1234.207

És probable que ja no hi visqués

aleshores.

A Girona es documenta un jueu anomenat Vidal, fill de Maymon de Sant Celoni.208

que

reconexia que la casa que habitava al call pertanyia al sagristà de la Seu, Ponç d’Urg.

L’altre és Astruc Ravaya.209

El trobem en un document notarial del 1284 que l’associa a

aquesta vila.210

Aquest personatge i els seus dos fills, Jucef Ravaya i Moixé Ravaya, foren

dels jueus més importants en l’administració reial dels comtes-reis durant tota la història

medieval.211

204 ACB 1-6-3319, Barcelona 27 desembre 1227; RDAC 30. 205 Veg. el capítol referent a Caldes de Montbui on tracto més extensament la problemàtica derivada dels noms de jueu amb epítet topogràfic. 206 RDAC, pàgs. 10, 18 i docs. 263, 264. 207 ACB 1-1-2159, Barcelona 6 febrer 1234; RDAT 60. 208 CANAL I ROQUETA, Els jueus i la ciutat, pàg. 13-14. No hi ha referència documental. 209 ESTANYOL I FUENTES, Els jueus catalans, pàg. 65. 210 RDAC 425. 211 És una llàstima que la tesi doctoral de David Romano dedicada a aquesta família continuï avui dia inèdita i pràcticament inconsultable.


La família ‘de Mallorca’, documentada àmpliament a Vic, sembla que es documenta

per primer cop a Sant Celoni.212

Perles també avançava la possibilitat que l’incipit d’un responsum de Xelomó ben

Adret213

on consta שילון (pronúncia aproximada: Selon o Silon) fos Sant Celoni, però cap

dels autors posteriors han tornat a fer esment d’aquesta possible referència.

212 LLOP JORDANA, L’aljama de jueus de Vic, pàg. 72. 213 Responsum I 433; PERLES, Shelomo b. Abraham, pàg. 67, nota 67.

Apèndix documental

1

Font documental:

ARB, Reial Cancelleria, reg. 11, f. 215v, Barcelona 13 setembre 1261.

Bibliografia:

AMADOR DE LOS RÍOS, Historia social y política, vol. I, pàg. 426, nota 1.

BALLART, Resum de la història, pàg. 51.

BATLLE I GALLART, Fires i mercats, pàg. 101

HERNÀNDEZ, Visió històrica, pàg. 66.

Jacobs 1002

MIRET I SANS, Itinerari de Jaume I, pàg. 317.

MORA, “Les comunitats jueves”, pàg. 51.

MOREU-REY, Rodalia, pàgs. 54, 126.

POCH, “El call de jueus”, pàg. 2

Régné 146

RIERA I SANS, “El fossar dels jueus”, pàg. 1, nota 3

ROMANO, “La aljama de Barcelona”, pàg. 45.

Regest:

Jaume I concedeix llibertat per als jueus de Barcelona, Tarragona, Cervera, Montblanc i

Caldes de Montbui perquè puguin comprar i vendre blat, forment, oli i altres productes.

Transcripció:

Per nos et nostros concedimus et absolvimus et plenam licenciam atque potestatem

damus vobis uniuersis et singulis judeis Barchinone Terrachone Cervarie et Montis Albi

et Calidarum de Montis Buy qui positis [...] et vendere bladum frumentum oleum et alia

quolidet quo consestant in ponte seu mensura solvendo incontinenti vel ad tempus ad

melius qui poteritis feder qui cum illis cum quibus contraxitis poteritis componere inter

nos mandantes etcetera. Datum Barchinone idus september anno Domini M CC LX

primo.


2

Font documental:

ARB, Reial Cancelleria, Reg. 70, f. 91v, Barcelona 10 abril 1287.

Bibliografia:

Régné 1718

Regest:

Alfons II ordena al batlle i prohoms de Caldes de Montbui, arran de les protestes dels

jueus de Barcelona, que no impedeixin banyar-se als jueus a les termes romanes de la

vila, tal com sempre han tingut el costum de fer-ho.

Transcripció:

Fidelibus suis bajulo Calidarum de Monte Bovino et probis hominibus eiusdem loci. Ex

parte judeorum Barchinone fuit coram nobis propositum convinendo quod cum ipsi et

ebrei aliorum locorum semper consuverent se balneare in balneis Calidarum ut asserunt

vos prohibens nos de novo ne balneare se ibi ponendo super hoc eos penas et alias

aliquas novitates quatenus mandamus vobis inter [...] judeos balneari permitatis in dictis

balneris pro ut hactenus consuevere. Et super hoc [...] nulam penam sive montantem

inponans. Datum Barchinone IIII idus aprelii.

3

Font documental:

ARB, CR, Pere III, caixa 12, núm. 1635, Barcelona 31 gener 1343.

Bibliografia:

RCRACA 1005


Regest:

Pere III, a precs dels secretaris de l’aljama de Barcelona, ordena al batlle de Caldes de

Montbui que no insulti ni emprenyi els jueus de la dita vila, que pertany a la col·lecta de

l’aljama barcelonina. A causa d’aquests maltractaments, els jueus de Caldes de Montbui

es traslladaven a viure sota jurisdicció baronial.

Transcripció:

Petrus dei gratia Rex Aragonum Valentie Sardinie et Corsice comesque Barchinone ffideli

nostro Berengario Baronis baiulo ville Calidarum de Monte Bovino salutem et gratiam

quia per sectarios aliamam judeorum Barchinone fuit nobis expositum conquerendo que

judei dicte ville qui de collecta dicte aliame existunt propter aliquas iniuras ac gravamina

per vos ipsis judeis illata [...] que per vos diversim[...]e inferentur in debite ut asseritur et

absque omni causa transferunt ad locam non regalia eorum domicilia quod in

preiudicium [nost]ris [...] et dicte aliame dicitur redundare. Et fuiter nobis per dictos

secretarios humiliter suplicatum ut super predictis dignaremur remedium congregatis in

parti nos que volentes indempnitati nostre curie et dicte aliame pro ut convenit

providere. Et propter vobis dicimus firmiter et mandamus quatenus ab iniuriis et

molestiis huiusmodi penitus desistatis. Et nichilominus que vobiscum super hoc

conferetur volumus veniatiis ad nostram presenciam ilico omni mora et excusacione

reiectis. Datum Barchinone pridie kalendas ffebruari anno domini M CCC XL secundo [...].

4

Font documental:

MACM, protocols, vol. 4, f. 1v, Moià 11 agost 1289.

Bibliografia:

ROCAFIGUERA I GARCIA, “Notícia de la presència”, pàg. 322, 325.


Transcripció:


Isaac Cap, iudeus, comorans i villa Granullariorum, concedo et recognosco tibi

Berengario de Brostenges, de Castro Ciro, quod composuisti mecum ad meam

voluntatem super illo debito octuaginta solidos monete Barchinone de terno et lucro

eiusdem quos domina Elicsendis de Castro Ciro et filius eius Bernardus scripserunt mihi

debere cum publico instrumento clauso auctoritate Petri de Rupe, olim notarii

Francadarum pro domino rege, anno Domini MCCLXXIX, in quo debito et lucro eiusdem

eras mihi fideiussorio nomine obligatus simul cum Petro de Brugerio et Arnaldo de

Tayadela, eiusdem castri. Unde quod pro parte tibi contingente ratione dicte

fideiussione ratione predicti debiti et lucro eiusdem composuisti mecum ad meam

voluntatem, ideoque facio inde tibi de dicta parte tibi contingente in dicta fideiussione

ratione predicti debiti et lucri eiusdem bonum et perpetuum finem et pactum et

diffinitionem de non petendo, sicut meliud dici et intelligi potest ad tuum turoumque

etcetera. Pro qua vero absolutione et diffinitione concedo a te habuisse et recepisse

septem solidos dicte monete, super quibis quod a te bene paccatus sum exceptioni non

numerate peccunie renuntio, retento tamen mihi et meis et salvo quod contra

principales et alios fideiussores possim habere accionem et demandam ad residuum

predicti debiti et lucri eiusdem ultra illos VII solidos quos tu mihi solvisti ratione predicti

debiti et lucri antedicti fideiussionis. Actum est hoc III idus augusti. Testes Simon de

Villamaiori, Arnaldus de Carneri et Astrugonus, iudeus de Calidis.214

5

Font documental:

ARB, Reial Cancelleria, CR, Alfons IV, caixa 4, núm 451, Barcelona 7 abril 1418.

Bibliografia:

RCRACA 1335

Regest:

214 ROCAFIGUERA I GARCÍA, “Notícia de la presència”, pàg. 325.


Lluís de Requesens, governador de Catalunya, informa al rei, entre altres coses, dels

procediments duts a terme a la ciutat de Girona contra els acusats d’haver proferit

insults contra els jueus i contra els acusats d’haver mort un jueu i una jueva de Caldes.215

Transcripció:

Molt excellent príncep i poderós senyor,

Partint jo de la ciutat de Gerona en la qual he fets los procehiments que he postits ni

justícia ha permesos fer contra los delats dels insults que’s feyen contra lo Cayll

d’aquella ciutat e dels morts dels juheu e juhia de Caldes, só anat a les viles vostres de

Sent Faliu e de Palamós. E en la dita vila de Palamós, senyor, he trobada una gran e

antiga bandositat entre hòmens de la dita vila e terme e vehinat de aquella per rahó de

la qual bandositat se són comeses e perpetrades. Cinch ho més e seguides moltes nafres

e són fora vuy de la dita vila per la dita rahó XXV casats o més estan e habiten per los

lochs dels Barons e attesa la manera en què lo dit bando se continuava stava prest

seguint-e entre ells molt nis? mal On senyor jo vehent lo tant mal que’s era seguit en la

dita bandositat e la carrera que era prompta de seguir-se’n molt més e vehent axí matex

que no só damnat la dita vila era perduda deserta e desabitada per los dits esguarts mas

e maa? les parròquies e poblacions de vehinat e terme de aquella cogite? si fóra posible

posques levar la dita bandositat car levar aquella se restaurarie la dita vila e torra en

tant, senyor, que metent-ho en obra ab grans maneres e engeny e encara ab menaces

de fer forts procehiments contra ells qui han obrat en partida en los affers per gràcia de

Déu he concordades les dites parts que soltam? Han mès tota lur bandositat en nostro

poder e fermat compromís bastant sens to[...]cios? retenció alguna que jo puxa

prometrer entre ells pau final o treva e levar totalment lur debat e fer altres coses que a

mi ser[...] vistes fahedores a convalidació de la pau o treva segons en lo dit compromís

copiós o bastant és contengut. E jatsia, senyor, jo haya fetes fermar treves a les dites

parts largament e bastant de no dampneyar-se durant lo temps del dit compromís e

entre les parts vos puxa [se]guir sinistre algú però per tant com a vegades lo diable esu?

és seminador de tal lavor procura e dóna causa a desviar e que tals coses no’s

seguesquen e per lo gran bé que se’n espera seguir a la dita vila e deliberar qui vehivetat

que com pus prest por pumm pau entre les dites parts e que’ls feta remissió de les dites

215 RCRACA 1335. En el regest original consta que els dos jueus morts són de Caldes de Montbui, sense donar-ne els arguments.


morts e nafres e altres coses que’s són seguides en la dita bandositat de totes aquestes

aquestes coses molt excellent príncep e poderós senyor sente a vostrea reyal excellentia

suisphtent aquella hmij [...] sia de sa inetce menar a mi com a vassayl sos fins sento qui

plarin li feta sita en Barchinona a VI dies de abril any M CCCC e XVII.

Senyor,

Vostre humil vassal e sotsmo fiudor qui besant vostres mans e peus se

recomana en gratia e mercè de vostra reyal excellentia Luís de Requesens, gobernador

de Cathalunya

6

Font documental:

ARB, Cancelleria, registres, núm. 48, f. 67v, Balaguer 2 juliol 1280.

Bibliografia:

Régné 803

BAER, Studien zur Geschichte, pàg. 131

CARRERAS Y CANDI, “Caciquisme polítich”, pàgs. 135-136, nota 117.

Regest:

Pere III mana a tots els seus oficials i súbdits d’obligar els jueus de Solsona, Cardona,

Berga, Vic, Manresa, Granollers... a contribuir al subsidi que ha exigit a l’aljama de

Barcelona, segons ha estat informat pels secretaris de la dita aljama. S’actuarà i obligarà

els jueus d’aquelles localitats a cobrir el tribut, impostos i altres col·lectes que han de

satisfer els jueus de Barcelona.216

Transcripció:

216 Régné 803. On diu Berga ell va llegir-hi Borja. (BAER, Studien zur Geschicte, pàg. 119, nota 8).


Fidelibus suis vicariis baiulis et universis aliis officialibus et subditis nostris ad quod

presentes peruenerint. Salutem et gratiam mandamus vobis quatenus compellatis

judeos Solsone Cardona Berge Vici et Minorise et Granullariorum et... ad soluendum et

ponendum in illa peccunie quantitate quod nunc volemus habere a judeis Barchinone

prout vobis dixerint secretarii callis judayci Barchinone mandamus etiam vobis quatenus

in questiis tributis et allis collectis quas iudei Barchinone solvent et facient compellatis

iudeos predictorum locorum et bona eorum ad soluendum partem eos soluere

contingente prout dicti secretarii uobis diceret. Datum in obsidione Balagarii VI nonas

julii anno domini M CC LXXX, Jucefus.217

7

Font documental:

ARB, Reial Cancelleria, reg. 74 f. 86, Barcelona 25 febrer 1287-8.

Bibliografia:

Régné 803

Regest:

Pere III insta els secretaris de l’aljama de Barcelona a obligar els jueus de Granollers a

què col·laborin econòmicament per al subsidi que ha exigit el comte-rei als jueus de

Barcelona.

Transcripció:

Fidelibus suis secretariis aljame judeorum Barchinone intelligimus quad vos compellitus

judeos Granullariorum ad solvendum in questiis et aliis talliis vestris maiorem parte seu

quantitatem quam solvere consueverunt in eisdem quantitatem vobis dicimus et

mandamus quod non compellatis nec compellati faciatis dictos judeos Granullariorum ad

solvendum [...] quod consueverunt tempore domini Regis Petrus etcetera vel debitant in

217 CARRERAS Y CANDI, “Caciquisme polítich”, pàgs. 135-136, nota 117.


vestris questiis et aliis talliis supradictis. Et eosdem superdictar contra iustitiam non

gratas. Datum Barchinone V kalendas marcii.

8

Font documental:

ADB, fons parroquial de Cardedeu (340), núm. 1, Manual d’escriptures (1276-1279), f.

18v, Cardedeu 21 febrer 1276.

Bibliografia:

MATEU IBARS, Colectánia paleográfica, pàg. 636-637.

Transcripció:

VIIII Kalendas marcii anno M CC LXX sexto.

A Clavel de Vilamajori et uxor mea Elicsenda et filius noster Berengarius et uxor eius

Guillelma Petrus mora et uxor eius Elicsenda confitemur et recognossimus nos debere

tibi Astruc [...] cap judeo comoranti in uilla Granullariorum [...] CC XL deputo capital CCXL

solidos monete Barchinone de terno de quibus tibi solvere promitimus in proximo

venienti festo sancti Michaelis CXX solidos et in festo natalis domini alios CXX solidos

sine omni lucro et si forte aliqua predictarum solucionum ultra dictum terminum nobis

mutuatur siue dimitere volueris promitimus de ipsa tibi uel tuis dum eam tenuerimus

dare lucrum secundum constitutum domini regis quod in hoc forum bene extitit

observatum etcetera et ad majorem firmitatem juramus omnes predicti. Testes

Berenguer de Palacio C Baldi presbiteri.218

9

Font documental:


218 MATEU IBARS, Colectánea paleográfica, pàgs. 636-637.


Bibliografia:

ROCAFIGUERA I GARCIA, “Notícia de la presència”, pàg. 322, 324.


Transcripció:

Isaac Cap, iudeus, comorans in villa Granullariorum, concedo et recognosco tibi Petro de

Bruguerio, de Castro Ciro, quod composuisti mecum ad meam voluntatem super illo

debito octuaginta solidos monete Barchinone de terno et lucro eiusdem quos domina

Elicsendis de Castro Ciro et filius eius Bernardonus scripserunt mihi debere cum publico

instrumento clauso auctoritate Petri de Rupe, olim notarii Francadarum pro domino

rege, anno Domini MCCLXXIX, in quo debito et lucro eiusdem eras mihi fideiussorio

nomine obligatus simul cum Berengario de Brostenges et Arnaldus de Tayadela, eiusdem

parrochie. Unde que pro parte tibi contengente ratione dicte fideiussionis in dicto debito

et lucro eiusdem composuisti mecum ad meam voluntatem ideoque facio ine tibi de

dicta parte tibi contingente in dicta fideiussione ratione predicti debiti et lucri eiusdem,

et de toto dicto debito et lucro eiusdem bonum et perpetuum finem et pactum et

diffinicionem de non petendo, sicut melius dici et intelligi potest ad tuum etcetera. Pro

qua vero absolutione et diffinitione concedo a te habuisse et recepisse XX solidos dicte

monete, super quibusquidem a te bene paccatus sum, exceptioni non numerate

peccunie renuncio, retentum mihi et meis et solvo quod principales et alios et

fideiussores possim habere actionem (...) ad residuum predicti debiti et lucri eiusdem

ultra illos XX solidos quod tu mihi solvistis ratione predicti debiti et lucri antedicte

fideiussionis. Testes Simon de Villamaior, Petrus de Dominus Vicensis, Jucef de Maiorcha

et Ceroz Vitale, iudei.219

10

Font documental:


219 ROCAFIGUERA I GARCIA, “Notícia de la presència”, pàg. 324.


Bibliografia:

ROCAFIGUERA I GARCÍA, “Notícia de la presència”, pàg. 322, 325.

MORA , “Les comunitats jueves”, pàg. 52.

Transcripció:

Quod ego Petrus de Bruguerio, de Castro Ciro, et uxor eius Arsendis concedimus et

recognoscimus uterque nostrum in solidum tibi Isac Cap, iudeus, comoranti in villa

Granullariorum, debere ex causa mutui quindecim solidos monete Barchinone de terno,

quos renuntiando exceptioni non numerate peccunie et non recepte tibi solvere

promitimus sine omni lucro in proximo venturo festo Natale Domini, deinde vero dum

ipsos cum tua voluntate tenuerimus promitimus dare tibi pro lucro ad rationem IIII

denariorum pro liba in mense. Et ad maiorem firmitatem habenda iuramus per Deum et

eius Sancta IIII Evangelia, manibus nostris corporaliter tacta, predicta atendere et

complere ut dictum est. Et renuntiamus quantum in hiis rationi et consuetudini pro vobis

in aliquo facientibus. Et ego dicta mulier renuntio sponsalitio meo et omni alii iuri prout

facienti. Preterea promitimus vobis quod in predicto termino, sine omnia missione tua et

dampno, solvamus tibi vel tuis dictos denarios ut dictum est intus villam Granullariorum.

Testes Bonanatus de Ulmeto, rector ecclesie de Tarrega, et Simon de Vilamaior.220

11

Font documental:

ADB, arxiu parroquial de Santa Maria de Cardedeu (núm. 340), 1. Manual notarial 1276-

1279, f. 23v, Cardedeu, 14 juny 1277.

Bibliografia:

BALVEY, “Un jueu procurador”, pàg. 97.

220 ROCAFIGUERA I GARCÍA, “Notícia de la presència”, pàgs. 324-325.


Regest:

Lliurament d’Arnau de Sant Llei, cavaller i Guillem de Falgars, batlle reial de Cardedeu i

Vilamajor a Moixé Ravaya de 660 sous dels 1.000 que, com a procurador del bovatge de

Catalunya, havia de cobrar.

Transcripció:

XVIII kalendas julii

Arnaldus de Sancto Licerio miles confiteor et recognosco vobis Guillelmus de Falgars [...]

et Musse Ravaya \judeo/ comoranti in villa Granullariorum qui solvistis mici DC LX

solidos expresis M solidos quos Musse Ravaya procurator domini Regis super

bouatiorum Catalonie vobis [...] in de dicto bouatico solvere mandari et idio quorum

benet paccatus sum et contentus \renunciando [...] pecunie non numerato/ facto ubi et

ubis ex predictis DCC solidos bonum finem.

Testes Arnaldus de Boxo et Petrus Marchii et Berengarius de Letore. V kalendas julii

12

Font documental:

AHCT, fons notarial, Bertran de Santcristòfor, Terrassa 20 maig 1237.

Biblografia:

CPBA 40

AVENTÍN, “Mercat i comunitat” pàg. 108, nota 15.

Regest:


Bernat de Rovira nomena Berenguer de Solà procurador en el plet contra Guillema

d’Abadia i la filla d’aquesta Ponceta, suscitat per una fermança que féu ell a favor de

Pere d’Abadia al call jueu, sobre un deute de gran import.221

Transcripció:

XIII kalendas iunii.

Mitit procuratorem Bernardus de Ruvira Berengarium de Solano in omni placito, qui

vertitur inter ipsum et Guillelmam de Abadia et filiam suam Ponceta de illa firmancia,

quam condam ipse fecerat pro Petro de Abadia ad callum iuadaycum pro magno debito.

Et donat ei totum suum locum petendi et requirendi, et quicquid inde fecerit, sempre

habebit pro bono et firmo. Testes Guillelmus de Gonteriis.222

13

Font documental:

ARB, Reial Cancelleria, reg. 81, f. 133, Barcelona 10 juny 1290.

Bibliografia:

Régné 2154

GARCIA-OLIVER, “De Perpinyà a Elx”, pàg. 256.

Transcripció:

[Ter]racie presentis et futuris intelligatis quod consules et probi homines Barchinone

constituerunt et ordinaverunt [quod] safranum quod apportam civitatem tam vendendi

nisi fuerit logandi et superpredictos ad vendendum prout [u...]di [...] debitis inter

mercatores non vendatur [c]ivitatem unde cum judeorum Barchinone [...] alterio [...]s

saffranum seu recipiant ipsum in solventu debitorum suorum in dicta [Ter]racia seu

baiuliuo eiusdem. Mandamus vobis et item assignamus duos probis homines dicte ville

221 CPBA 40. 222 CPBA 40.


ad hoc sufficientes et idoneos quorum dicti judei saffranum recipiant super dictum ut

ipsos possint vendere in dicta civitatem Barchinone pro [...] conlegali debitis inter

mercatores ut superius continetur. Datum Barchinona IIII idus junii.

14

Font documental:

AHCT, pergamins, carpeta IV C, núm. 23, Terrassa 15 novembre 1280.

Bibliografia:

PAHCT 3

Regest:

Guillemona, filla i hereva del difunt Gerald de Torroella i Dolça, i el seu marit Galceran de

Rosanes, venen a Bernat de Fàbrega, de la vila de Terrassa, el cens d’un parell de capons

i tot el domini i altres drets, que dita Guillemona té en un hort situat a l’horta de la vila

de Terrassa, junt al mas anomenat Feliu. Aquest hort el té per ella Bernat de Fàbrega.

També li ven el cens de dos sous de l’antiga moneda de doble i tots els drets i domini

d’una peça de terra situada junt a la vila de Terrassa al lloc anomenat Calopes. L’hort i la

peça de terra esmentats són alou del rei, al qual s’ha de pagar el cens esmentat per

l’hort i 16 diners per la peça de terra. Per la venda han rebut 60 sous. Confirma la venda

Dolça, mare de Guillemona.223

Transcripció (fragment):

Actum est hoc XVII kalendas decembris anno Domini Mº CCº octuagesimo. Signum

Guillemone, predicte. Signum Gaucerandi de Rosanes, mariti eius, iurantium. Signum

Dulcie, predicte, qui hec concedimus et firmamus.

223 PAHCT 3.


Testes huius rei sunt Bernardus Senyer, Bernardus de Valle Honesta et Stephanus de

Podio.

224עד דטורטוסה בנבנשת הודו ירום המלך אדוננו פסדת בלא מודה טרסה גזבר דיצפורן מימון

Signum Michaelis de Antiga, notarii publici Barchinone, qui hec scribi fecit et clausit cum

litteris suprapositis in linea VIIª ubi dicitur “nostro et nostrorum et eadem monia in

vestrum dimittimus posse” die et anno prefixis.225

15

Font Documental:

AHCT, pergamins, carpeta IV C, núm. 24.

Bibliografia:

PAHT 6

PUIG I USTRELL, Pergamins del priorat, doc. 105.

Regest:

Ramon de Toilà, jutge reial, vista la causa entre Pere de Claret, prior del monestir de

Santa Maria de Terrassa, d’una banda, i Guillem d’Espiells, anterior batlle reial de

Terrassa, i Maymon des Forn, jueu, d’altra banda, dicta sentència contra Felip

d’Ametller, actual batlle reial de Terrassa, segons la qual dit batlle ha d’anul.lar l’empara

feta pels esmentats Guillem d’Espiells i Maymon des Forn, com a batlles, contra el cens

de tres parells de capons, que havien de pagar a dit monestir Paleta i Berenguer Vidal

per unes cases, i contra el cens de dos quarters d’oli, que havien de pagar al mateix

monestir Nadal Oller i Pere de Cot.226

224 David Romano ho traduí així: “Maymon des forn, Batlle de Terrassa, reconeix, sense detriment de nostre senyor el Rei, sigui exalçada la seva magestat. Benvenist de Tortosa, testimoni” (PAHCT 3). 225 PAHCT 3. 226 PAHCT 6.


Transcripció (fragment):

Lata fuit hec sententia Barchinone XVº kalendas decembris anno Domini Mº CCº LXXXº

primo, presentibus dicto Petro de Clareto, priore dicti monasterii, et Philipo de

Amenlerio, et presentibus etiam testibus Andrea de Caneto, canonico dicti monasterii,

Bernardo de Letone et Berengario de Casalibus, presbytero, et pluribus aliis.

Ego Raimundus de Toylano, iudex predictus, subscribo.

Signum Dalmatii de Mansulino, notarii publici publici regia auctoritate, qui hec cum

literis rasis et exmendatis in tercia et nonadecima et vicesima, ubi scribitur “quarterios”

et in nona, ubi scribitur “permittant”, scripsit et clausit, loco, die et anno prefixis.227

16

Font documental:

ARB, Reial Cancelleria, reg. 88 f. 152v, Montsó 23 desembre 1293.

Bibliografia:

Régné 2497.

Transcripció:

Margarito Emenardi baiulus Sabadelli recepimus litteras vestras quas nobis misistris

supra facto illius prave judee quod infantem quem proeperat strangulavit in dicta villa de

Sabadello vidimus etiam confessionem pro vos a dicta judea receptam supra ipso facto

et contenta in ipsis litteris nostris et in ipsa confessione plano intelligimus intellectu

unde cum strangulatio dicti infantis sic malo modo perpetrata sic valde enormis propter

quod inter est supra ea procedere ad conservationem justitia ut pena huiusmodi sit

ceteris in exemplum vobis firmiter dicimus et mandamus item casis presenti accedans

personaliter apud Barchinone et ibi habeatis consilium jurisperitorum et bonorum

hominum supradicto facto [forte] cum iam habueritis et quitquid de consilio eorum in

227 Ibídem.


veneritis fore faciendum in dicto facto et procedendum contra dicta judeam confesamus

ad impelatis et procedendo contra personam dicte judee et bona signa hoc et ad

justitiam comprovamdam tamen volumus quod pro privilegium concessum per

predecessores dominis regis domino Mons Catheni super hoc et super aliis observetis

inviolabilem in omnibus et pro omnia ut in eius videritis contineri. Datum ut supra.

17

Font documental:

ARB, Reial Cancelleria, reg. 88 f. 153, Montsó 11 i 13 gener 1294.

Bibliografia:

Régné 2506-2507.

Transcripció:

Arberto de Mediona procuratori terre nostre in Cathalonie [exponimus] pro exponemus

extitit [contra] nobis quod fidelis baiulus nostre de Sabadello tenit captam quandam

pravam judeam quod filium suum prout intelligimus strangulavit malo modo et cum nos

de consilio in venerimus dictam judeam quod predictis justitiam dicere recipere

corporalem et per colectam nostram [mandaver] dicto baiulo nostro quod contra

predictam judeam procedant corporalem mandamus et dicimus vobis quod si facere

vicarius Barchinone vel aliqui alii vellent in aliquod procedere contra dictum baiulum

nostrum seu redere [...] actarem justitie quod de dicta judea fecit per baiulum nostrum

predictum manumteneatis deffendatis ex toto posse [...] eundem baiulum et [temere]

[...] contra quoscumque eidem baiulo et terre nostre volentes [actuationem] predictam

[...] dampnum seu gravamine infere et etiam si necesse fuerit ratione predicta de jure

firmatis omnibus querelantibus de predicto baiulo seu terra nostra iustant quam nos de

predicta judea per eunden baiulum [...] mandamus. Datum in Monte Sono idus januarii.

Margarito Emenardi baiulo nostro Sabadelli iam vobis per alias litteras nostras [...] in

mandatis quod procederitis contra illam pravam judeam quod filium quem procerit

strangulavit quod ut intelligatis non dum fecistis [...] vobis [...] dicimus et mandamus

quod visis proesentibus de persona dicte judee corporaliter justitiam faciatis prout de


consilio quod bonorum hominum eiusdem ville fore in veneritis faciendum. Et hac aliter

non mutetis et cetera eas salutem graviter [...]. Datum in Monte Sono III idus januarii.

Bibliografia

Forneixo, tot seguit, la llista d’aquelles obres citades durant l’estudi i que hi apareixen

amb el títol abreujat i amb la referència al cognom de l’autor. He intentat de respectar

l’ortografia dels autors i dels títols tal com hi apareixen. Entre claudàtors consten les

referències a facsímils, reedicions, traduccions o reimpressions. Els parèntesis contenen

el nom de la col·lecció. Marco amb un asterisc al final de la referència aquells ítem

bibliogràfics que parlen explícitament sobre els jueus al Vallès.

AMADES, Joan. “Tradició dels jueus a Catalunya”, Butlletí del Centre Excursionista de

Catalunya i Club Alpí Català, any XLIII (octubre 1933), num. 461, Barcelona, pàgs. 404-

412.

AMADOR DE LOS RÍOS, José. Historia social, política y religiosa de los judíos de España y

Portugal, Madrid: T. De Fortanet, 1875-1876. [existeixen dues reedicions, una de 1960

amb índexs, i una altre de 1989].*

ARACIL, Lluís Vicent. Dir la realitat, Barcelona: Països Catalans, 1983.

ASSIS, Yom Tov (ed.). The Jews in Barcelona 1213-1291. Regesta of Documents from the

Archivo Capitular, Jerusalem: The Henk Schussheim Memorial Series, 1988 (Sources for

the History of the Jews in Spain, núm. 1).*

–. The Jews in the Crown of Aragon. Regesta of the Cartas Reales in the Archivo de la

Corona de Aragón. Part I: 1066-1327, Jerusalem: The Henk Schussheim Memorial Series,

1993 (Sources for the History of the Jews in Spain, núm. 4).*

–. The Jews in the Crown of Aragon. Regesta of the Cartas Reales in the Archivo de la

Corona de Aragón. Part II: 1328-1493, Jerusalem: The Henk Schussheim Memorial Series,

1995 (Sources for the History of the Jews in Spain, núm. 5).*

ASSOCIACIÓ CATALANISTA D’EXCURSIONS CIENTÍFICAS (ed.), “Excursió á Sant Miquel del Fay y

Caldas”, L’Excursionista. Bolletí mensual de la Associació Catalanista d’Excursions

científicas, Barcelona, any II, 1879, núm. 6, pàgs. 44-45. [Reimprès en vol. I 1881 que

conté els anys 1878-1881].*


AVENTÍN, Mercè i Josep M. Salrach. “Mercat i comunitat: dinamisme econòmic a la vila

de Terrassa i la seva àrea d’influència (segle XIII)”, Acta historica et archælogica

mediævalia 25 (2004), Barcelona: Universitat de Barcelona, pàgs. 105-130.*

BAER, FRITZ. Studien zur Geschichte der Juden im Königreich Aragonien während des 13.

und 14. Jahrhunderts, Berlin: Matthiesen Verlag, 1913 [reimpressió de 1967 per Kraus

Reprint (Vaduz); traducció castellana a càrrec d’Anton Sanmartín Rivera: Baer, Fritz

(Yitzhak). Historia de los judíos en la Corona de Aragón (s. XIII y XIV), Saragossa:

Diputación general de Aragón, Departamento de Cultura y Educación (Temas de Historia

Aragonesa, núm. 3)].*

BALLART, Josep i Joan Villanueva. Resum de la història de Caldes de Montbui, Caldes de

Montbui: Ajuntament de Caldes de Montbui, 1984, 2a edició.*

BALVEY I BAS, Tomàs. “Un jueu procurador del rei, veí de Granollers”, La Gralla, vol. VIII

(1934), Granollers, pàg. 97.*

BATLLE I GALLART, Carme. L’expansió baixmedieval (segles XIII-XIV), Barcelona: Edicions

62, 1999 (Història de Catalunya, vol. III).

–. Fires i mercats, factors de dinamisme econòmic i centre de sociabilitat (segles XI a

XV), Barcelona: Rafael Dalmau, 2004 (Bofarull 7).*

BENAUL I BERENGUER, Josep M. “Miquel Carreras i Costajussà vist per Joan Sallarès i

Castells”, Arraona: revista d’història 4, IIIa època (primavera 1989), Sabadell:

Ajuntament de Sabadell, pàgs. 79-92.

BENET I CLARÀ, Albert. “L’origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 – 1392)”,

Dovella, núm. 10 (1983), Manresa: Centre d’Estudis del Bages, pàgs. 26-31.*

BORAFULL Y SANS, Francisco. “Jaime I y los Judíos”, Congrés d’història de la Corona

d’Aragó dedicat al rey en Jaume I y a la seua época, Barcelona: Stampa d’en Francisco

Altés, 1913 [reeimprès a UB].


CALDERS I ARTÍS, Tessa. “Alfons III i les Ordinacions de 1331”, Actes del II Congrés per a

l’estudi dels jueus en territoris de llengua catalana, Barcelona-Cervera, 25-27 octubre

2004, Barcelona: Institut Europeu de la Mediterrània, 2005, pàgs. 309-328.

CANAL I ROQUETA, Josep; Eduard Canal i de Diego; Josep Maria Nolla i Brufau i Jordi

Sagrera i Aradilla. Els jueus i la ciutat de Girona, dades per a la història urbana, Girona:

Ajuntament de Girona, 1995.*

CARDÚS I FLORENSA, Salvador. Terrassa Medieval. Visió històrica, Terrassa: Tallers gràfics

Joan Morral, 1960 [edició facsímil a càrrec de Pere Puig i Ustrell: Salvador Cardús i

Florensa. Terrassa Medieval. Visió històrica, Terrassa: Xarxa de biblioteques Soler i Palet,

1984 (Divulgació 1)].*

–. Un nadal tacat de sang. La mort de l’abat Biure, Barcelona: Aymà, 1961 (Guió d’Or,

núms. 13 i 14). [Edició facsímil a càrrec de Jaume Aulet: Salvador Cardús i Florensa. Un

nadal tacat de sang. La mort de l’abat Biure, Terrassa: Fundació Torre del Palau, 2008

(Àmfora, núm. 7)].

CARO BAROJA, Julio. Los judíos en la España moderna y contemporánea, Madrid: Arion,

1961, 3 vols.

CARRERAS Y CANDI, Francesc. “Caciquisme polítich en lo segle XIII (continuació)”, Boletín

de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. 3, núm. 19 (juliol a setembre

1905), Barcelona, pàgs. 134-143.*

CARRERAS I COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Sabadell: Edicions de la

comissió de cultura, 1932 [reedició de 1960; edició facsímil: Miquel Carreras i Costajussà.

Elements d’història de Sabadell, Sabadell: Ajuntament de Sabadell, 1989].*

CASANOVAS, Jordi. “Propiedades de judíos en el territorio de Barcelona durante los

siglos X-XII”, Anuari de Filologia, vol. XV (1992), secció E, núm. 2, Barcelona: Universitat

de Barcelona, pàgs. 99-108.


CIFUENTES I COMAMALA, Lluís. “Els banys de Caldes de Montbui, de l’època medieval a la

Il·lustració”, Història termal de Caldes de Montbui, Caldes de Montbui: Ajuntament de

Caldes de Montbui, 2002.*

CIVERA I GÓMEZ, Manuel. Morvedre Hebreu (segles XIII-XVI), Catarroja: Afers, 2009.

CODINA DURÁN, Salvador i Jaume Bech Rotllán. L’amic del turista de Caldes de Montbui,

Sabadell: P. Montaner, 1922.*

CORNET Y MAS, Cayetano. Guía del viajero en Caldas de Montbuy y Sant Miguel del Fay,

Manresa: Imprenta de Trullás, 1867 [edició facsímil: Cornet y Mas, Cayetano. Guía del

viajero en Caldas de Montbuy y Sant Miguel del Fay, Barcelona: Alta Fulla (Clàssics

rescatats, núm. 1)].*

DENJEAN, Claude. Juifs et chrétiens. De Perpignan à Puigcerdà. XIIIe – XIV

e siècles, Canet:

Trabucaire, 2004.

ESTANYOL I FUENTES, Maria Josep. Els jueus catalans. Les seves vivències i influència en la

cultura, l’economia i la política dels reialmes catalans, Barcelona: Promocions i

Publicacions Universitàries, 2009.*

FELIU I MABRES, Eduard i Pere Casanellas. “Bibliografia sobre la història dels jueus de la

Corona de Catalunya-Aragó i Provença: 1985-1994”, Tamid 1 (1997), Barcelona: Societat

Catalana d’Estudis Hebraics, pàgs. 157-265.

–. “La continuació medieval del judaisme a Catalunya”, Qüestions de vida cristiana 193

(1999), Barcelona: Publicacions Abadia de Montserrat, pàgs. 68-99.

–. “La trama i l’ordit de la història dels jueus a la Catalunya medieval”, Actes del I

Congrés per a l’estudi dels jueus en territoris de llengua catalana, Barcelona, 15-17

octubre 2011, Barcelona: Universitat de Barcelona, 2004, pàgs. 9-29.

–. “Salomó ben Adret, mestre de la llei jueva”, Tamid 4 (2002-2003), Barcelona:

Societat Catalana d’Estudis Hebraics, Institut d’Estudis Catalans, pàgs. 35-109.


–. “Sobre la teoria i la pràctica del dret hebraic a la Barcelona medieval” en Lletres

hebrees a la Barcelona medieval, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de

Cultura, Museu d’història de Barcelona, 2010 (Muhba textures 3).

–. “Fragments de textos hebreus medievals trobats a l’Arxiu Històric de Terrassa” a

Terme 17 (2002), Terrassa: Centre d’Estudis Històrics de Terrassa?, p. 103-115.

–; Tessa Calders i Artís. Solemne investidura de Doctor honoris causa al professor Eduard

Feliu, Barcelona: Universitat de Barcelona, 2007.

FERNÁNDEZ-CUADRENCH, Jordi. “Crèdit jueu i solidaritat vilatana en el Vallès del segle

XIII”, Estudis històrics i documents dels Arxius de Protocols XV (1997), Barcelona: Col·legi

de Notaris de Barcelona, pàgs. 43-58.*

FORCANO, Manuel i Sílvia Planas. Història de la Catalunya jueva, vida i mort de les

comunitats jueves de la Catalunya medieval, Barcelona: Àmbit, Ajuntament de Girona,

2009.*

GARCIA CARRERA, Raimundo. Recull d’històries dels noms dels carrers de Caldes de

Montbui, Barcelona: Barcanova, 1984.*

GARCIA-OLIVER, Ferran. “De Perpinyà a Elx. Desenvolupament econòmic i geografia de

les aljames”, Carlos Barros (ed.). Xudeos e conversos na Historia. Actas do congreso

internacional, Robadavia 14-17 de outubro de 1991, Santiago de Compostel·la: Editorial

de la Historia, Deputación de Ourense, 1994, pàgs. 247-261.

GIMENO BETÍ, Lluís, “Antroponímia jueva castellonenca dels segles XIV-XV”, Actes del X

Col·loqui de la Societat d’Onomàstica a València. Butlletí interior, núm. 23 (1985), pàgs.

305-309.

JACOBS, Joseph. An inquiry into the sources of the history of the Jews in Spain, London:

David Nutt, 1984.*

–; Meyer Kayserling. “Catalonia”, Jewish Encyclopedia (1901-1906) [versió online a

www.jewishencyclopedia.com].*


JONSSON, Carl Olof. The Gentile Times Reconsidered, Atlanta: Commentary Press, 2004,

4a edició.

HERNÀNDEZ, Jordi i Anna Monleón (coords.). Visió històrica de Caldes de montbui,

Caldes de Montbui: Thermalia, Museu de Caldes de Montbui, 2007.*

LACAVE, José Luís. Juderías y sinagogas españolas, Madrid: Mapfre, 1992.*

LLOP JORDANA, Irene. L’aljama de jueus de Vic al segle XIII. Orígens i consolidació de

l’aljama (1231-1315), tesi doctoral inèdita dirigida per la Dra. Immaculada Ollich i

Castanyer, Universitat de Barcelona, 2005.*

–. “La comunitat jueva de Girona a través de la documentació de Vic (segles XIII i XIV)”,

Temps i espais de la Girona jueva. Actes del Simposi Internacional celebrat a Girona, 23-

25 de març de 2009, Girona: Patronal Call de Girona, 2011 (Girona Judaica, núm. 5).*

MAGDALENA NOM DE DÉU, Josep Ramon. “Etimologia no semítica de «Call»”, Calls, núm.

2 (1987), Tàrrega: Associació d’Estudiosos del Judaisme Català, pàgs. 7-16.

–. “Les aljames catalanes segons les fonts hebraiques. (Aspectes de la vida i les

institucions dels jueus catalans als segle XIII i XIV reflectits als «responsa» rabínics)”, El

debat intercultural als segles XIII i XIV: actes de les I Jornades de Filosofia Catalana,

Girona 25-27 d’abril de 1988, Girona: Col·legi Universitari de Girona, Universitat

Autònoma de Barcelona (Estudi general 9).*

MAS Y CASAS, José María de. “Memoria-Histórica de los judíos en Manresa”, Ensayos-

históricos sobre Manresa, Manresa: M. Trullás, 1836 [reimprès en separata el 1837 sota

el títol Memoria-histórica de los hebreos y de los árabes en Manresa; 2a edició de 1882

per Tipo-Litografia de Luís Roca amb informació addicional; reimpressió en separata del

capítol Memoria-historica de los hebreos en Manresa, el 1991 per Jaume Pons i Agulló].*

MASPONS Y LABRÓS, Francisco, “De Mollet á Bigas”, Anuari de l’Associació d’Excursions

Catalana. Any segon 1882, Barcelona: Associació d’Excursions Catalana, 1883, pàgs. 197-

226.*


MATEU IBARS, Josefina i Maria Dolores Mateu Ibars. Colectánea paleográfica de la

Corona de Aragón : siglos IX-XVIII, Barcelona: Universitat de Barcelona, 1980-1991, 2

vols.*

MILLÀS I VALLICROSA, Josep Maria. “Posesiones inmuebles rústicas, propiedad de los

judíos en los alrededores de Barcelona”, Sefarad, any 27, núm. 1 (1967), Madrid: CSIC,

pàgs. 64-69.

MIQUEL I SERRA, Domènec. “La ruta d’en Saltells i l’abat Biure”, Gausac, any VIII, núm.

19 (desembre 2001), Sant Cugat del Vallès: Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat del

Vallès.*

MIRET I SANS, Joaquim i Moïse Schwab. “Documents sur les Juifs catalans aux XIe, XIIe et

XIIIe siècles”, Révue des Études Juives 68 (1914), pàgs. 49-83 i 174-197 [reimprès en

separata: Documents de Juifs Catalans des XIe, XIIe et XIIIe siècles, Paris : Librairie

Durlacher, 1915].*

–. Itinerari de Jaume I “El conqueridor”, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1918

[edició facsímil de 2004].*

MOREY-REY, Enric. La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i

de noms de persona, Barcelona: Teide, 1962.*

–. Caldes de Montbui, capital degana del Vallès, Barcelona: Rafael Dalmau, 1964

(Episodis de la història, núm. 49).*

–. Recull onomàstic de Granollers: Motius, Topònims, Nomenclatura, Granollers:

Ajuntament de Granollers, 1990 (Estudis, núm. 3).*

NEUMAN, Abraham A. The Jews in Spain. Their social, political, and cultural life during

the middle ages, Filadèlfia: The Jewish publication society of America, 1944, vol. I (The

Morris Loeb Series).*


OLLICH CASTANYER, Immaculada. “Una família jueva de Vic (1266-1278)”, Ausa 75, vol. 7

(1973), Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, pàgs. 160-163.

–. Aspectos económicos de la actividad de los judíos de Vic (1266-1278), tesi de

llicenciatura dirigida pel Dr. Emilio Sáez, Universitat de Barcelona, 1973.

PERLES, Joseph. R. Salomo b. Abraham b. Adreth. Sein Leben und seine Schriften nebst

handschiriftlichen Beilagen zum ersten Male herausgegeben, Breslau: Verlag der

Schletter’schen Buchhandlung, 1863.*

PI I ARAMON, Andrés Avelino. Barcelona antigua y moderna, ó, Descripcion é historia de

esta ciudad desde su fundacion hasta nuestros dias : contiene la topografía de Barcelona,

su clima, calles y plazas..., Barcelona: Politécnica de Tomás Gorchs, 1854, 2 vols.

POCH, Josep. “El call de jueus establerts a Caldes de Montbui (segles XIII-XIV”,

Montbuy, any XXIX, núm. 1412 (26 agost 1972), pàgs. 2-3 [reimprès en La Caldes de P.

Poch, Associació d’Ex-alumnes i amics de l’Escola Pia, 1980, pàgs. 27-34].*

–. “Siglo XIII (continuación)”, Montbuy, any XIX, núm. 924 (28 juliol 1962), pàgs. 1-2.*

PUIG I USTRELL, Pere. Pergamins del priorat de Santa Maria de Terrassa (anys 977-1633),

Terrassa: Fundació Abat Marcet, 1979.

–; Teresa Cardellach i Giménez; Montserrat Royes i Pijoan; Judit Tapiolas i Badiella.

Pergamins de l’Arxiu històric Comarcal de Terrassa, 1278-1387, Barcelona: Fundació

Noguera, 1988 (Textos i Documents 17).*

–. Capbreu primer de Bertran acòlit, notari de Terrassa, 1237-1242, Barcelona:

Fundació Noguera, 1992, 2 vol. (Acta Notariorum Cataloniæ 2 i 3).*

RAHOLA, Carles. Els jueus a Catalunya, Barcelona: Publicacions Arnau de Vilanova, 1929

(La sageta). [Edició facsímil a càrrec de Joaquim Nadal: Carles Rahola. Els jueus a

Catalunya, Saragossa: Ríopiedras (Facsímil)].*


RIERA I SANS, Jaume. “La Catalunya jueva del segle XIV”, L’Avenç 25 (març 1980), p. 52-

55.*

–. “Antroponímia jueva mallorquina (segles XIII-XV)”, Actes del VII Col·loqui de la

Societat d’Onomàstica a Palma. Butlletí interior, núm. 10 (1982), pàgs. 58-62.

–. “Estudis sobre el judaisme català. Anys 1970-1984”, Calls 1 (1986), Tàrrega:

Associació d’Estudiosos del Judaisme Català, pàgs. 93-132.

–. Catalunya i els Jueus, Barcelona: Generalitat de Catalunya; Departament de Comerç,

Consum i Turisme; Direcció General de Turisme, 1987.*

–. “Estudis sobre el judaisme català. Anys 1929-1969”, Calls 2 (1987), Tàrrega:


–. “Estudis sobre el judaisme català. Anys 1836-1928”, Calls 3 (1988-1989), Tàrrega:


–. “Estudis forasters sobre el judaisme català fins a l’any 1929”, Calls 4 (1990), Tàrrega:


–. “Jueus i musulmans”, Jesús Mestre i Víctor Hurtado (dirs.). Atles d’història de

Catalunya, Barcelona: Edicions 62, 1995, pàgs. 128-129.*

–. Retalls de la vida dels jueus. Barcelona, 1301 – Besalú, 1325, Barcelona: Rafael

Dalmau, 2000 (Episodis de la historia, núm. 326).

–. “Esculls en la història dels jueus”, Afers: fulls de recerca i pensament 53/54 (2006),

vol. XXI, Catarroja: Eliseu Climent.

–. Els poders públics i les sinagogues, segle XIII-XIV, Girona: Patronat Call de Girona,

2006 (Girona Judaica, núm. 3).

–. “Els fossar dels jueus de Montjuïc, de Barcelona. Les primeres alienacions (1392-

1408)”, article inèdit, 2009.


ROCAFIGUERA I GARCÍA, Francesc de. “Notícia de la presència de jueus a Moià en el segle

XIII”, Jornades d’història dels jueus a Catalunya. Actes, Girona, abril 1987, Girona:

Ajuntament de Girona, 1990 (Història de Girona, núm. 4), pàgs. 321-326.*

ROMANO, David. Judíos al servicio de Pedro el grande de Aragón (1276-1285),

Barcelona: Universitat de Barcelona, CSIC, 1983.*

–. “Judíos de Granollers (1280, 1282)”, Sefarad, any 43, núm. 1 (1983), Madrid: CSIC,

pàgs. 135-138.*

–. “Jueus a la Catalunya carolíngia i dels primers comtes (876 – 1100)”, Girona dins la

formació de l’Europa Medieval, 785-1213, Girona: Ajuntament de Girona, 1985, pàgs.

113-119.

–. “La història dels jueus a Catalunya: Problemàtiques i perspectives”, Revista de

Catalunya núm. 3 nova etapa (desembre 1986), pàgs. 60-72.

–. “La aljama de judíos de Barcelona en el siglo XIV”, De Sefarad: los judíos de la

Corona de Aragón en los siglos XIV-XV, València: Generalitat Valenciana, Montesinos,

1989, pàgs. 43-54.*

–. “Els jueus de Barcelona i Girona fins a la mort de Ramon Borrell (1018)”, Memorias

de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. 24 (1991), Symposium

Internacional sobre els orígens de Catalunya (Segles VIII-IX): II, pàgs. 123-130.

–. “Rasgos de la minoria judía en la Corona de Aragón”, Carlos Barros (ed.). Xudeos e

conversos na Historia. Actas do congreso internacional, Robadavia 14-17 de outubro de

1991, Santiago de Compostel·la: Editorial de la Historia, Deputación de Ourense, 1994,

pàgs. 221-246.

–. “Fossars jueus catalans”, Acta historica et archælogica mediævalia 14-15 (1994),

Barcelona: Universitat de Barcelona, pàgs. 291-315.


SABATÉ I CURULL, Flocel. El veguer a Catalunya. Anàlisi del funcionament de la jurisdicció

reial al segle XIV, Barcelona: Universitat de Barcelona, 1994 (Tesis doctorals

microfitxades, núm. 2108).

SHALTIEL-GRACIAN, Moshe A. The Shaltiel Manuscripts: Catalunya 1061-1481, Indiana:

iUniverse, 2004.*

SHNEIDMAN, J. Lee. “La situació dels jueus”, L’imperi catalano-aragonès (1200-1350),

vol. II (Política exterior. Causes del desenvolupament econòmic), Barcelona: Edicions 62,

1975, 2 vols. (Estudis i documents, núms. 23-24), pàgs. 167-215 [traducció de Josep

Vallverdú].

TRALLERO, Antoni. “Anexos als Elements d’història de Sabadell, de M. Carreras i

Costajussà”, Arraona: revista d’història 11, IIa època (1981), pàgs. 5-12.

VALLS I PUJOL, Esperança (dir., coord.). Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de

Barcelona relatius als jueus, Barcelona: PPU, Institut Món Juïc, 2008 (Bet Guenazim,

núm. 1).*

VERGARA MARTÍN, Gabriel María. “Apodos que aplican a los habitantes de algunas

localidades españolas los de los pueblos próximos a ellas”, Boletín de la Real Sociedad

Geográfica, vol. XV, (1918), pàgs. 331-346.

VILLATORO, Vicenç. Del Call a la sinagoga. Els jueus a Catalunya, Barcelona: Barcanova,

1992 (Biblioteca bàsica d’història).*

–. Els jueus i Catalunya, Barcelona: Barcanova, 2005.*

XALABARDER SERRA, Avelí. Caldes antic i modern. Apunts per a la història de la vila de

Caldes de Montbui, Caldes de Montbui: Centre excursionista calderí, 1935.*