BUTLLETÍ DE LA UNIÓ MUSICAL L’HORTA DE SANT MARCEL·LÍ • IIIª ÈPOCA • NÚM. 38 • JUNY 2010

Núm. 38 - JUNY 2010

2

EDITORIAL

om és de rigor, cadavegada, abans d’enge-gar un editorial emrellig els articles de larevista. Abans de por-

tar-la al forn faig un repàs a lacassola. Cal tastar-la, d’ací i d’a-llà, pel mig i per les vores, i...sempre la trobe bona, m’agrada.Potser ja no tinc remei, he per-dut sensibilitat en les glànduleso papil·les i sóc un dessaborit.Però si he de ser sincer, no ésaixò el que pense. El que jo crecés que tinc (tenim) una colla decuineres i cuiners excel·lents,ique treballem amb productes deprimera qualitat. D’aquestamanera, això ja no pot fallar. Nofem fallida, fem diana, donem enel clau.

He mirat la revista, (i no hepogut fugir que em vinguera laveu del Raimon al meu cervell i lamà escriguera “He mirat aquestaterra...”) m’he mirat la revista im’ha colpit. Potser jo hui tambéestic tocat i tot siga flor d’un dia,fum de boja. Però no ho crec. Heobservat un gran treball, moltasinceritat en els textos i una granqualitat. Fins i tot els temes habi-tuals referits a algunes de lesnostres seccions estan tractatsper gent nova o de manera nova(la coral, els 30 anys, els acor-dions...). Però hi ha més.

La col·laboració d’IsidreCrespo ens desvetlla un JoanFuster força desconegut. Massagent hi ha encara que desconei-xen fins i tot el seu nom (el deFuster, vull dir), vergonya col·lec-tiva, vergonya al·liena. Però per amolts dels que ja el coneixem, lavessant musical “fusteriana” ensera desconeguda. Llegir l’articleha sigut (perdoneu-me l’expres-sió) com un rot d’eixos que et dei-xen ben a gust retornant-te tot elbon sabor de la trobada ambIsidre. Quin personatge! Em vanrevindre les ganes, les esperan-

ces; malgrat els meus mals augu-ris sobre el futur de la nostrallengua, condemnada a ser unllatí decadent o una nota pinto-resca (potser d’això en parlemun altre dia). Si tot va bé, potserno siga l’única i última col·labora-ció d’Isidre en la nostra revista.

He llegit, és clar, també el textde Maria Montes. M’he quedatcorprès. Corprès d’ella, del seutext o millor, pel seu text. Encaraque ja ho havia d’haver intuït. Quiho porta en la sang això de serartista, l’ix la vena com siga.Felicitats.

Felicitats a tots i totes els queheu col·laborat en aquesta revis-ta. Però cal allargar la felicitacióde manera particular a JesúsGarcía, clarinetista de la Unió,pel premi que ha obtingut amb elseu relat curt i musical titulat“Terrorífica llamada”. Jesús ésun habitual de les sessions d’Apoqueta veu, alguns hem pogutgaudir en més d’una ocasió de laqualitat dels seus textos. Peròvull destacar ara la seua humili-tat i senzillesa, reproduint uncorreu seu que diu així: “Sientono poder estar con vosotros enuna actividad de la Unió que seprodiga poco y que es muy grati-ficante, no solo por poder com-partir mis relatos sino por escu-char los que otros aportan, quesiempre es muy enriquecedor,pero justo ese fin de semana esta-ré en Córdoba por el tema delpremio de relatos que me hanconcedido. Supongo que despuésdel verano se realizará otro, yprometo asistir. Un saludo. JesúsGarcía”.

Amb gent així, com la que hacol·laborat en aquesta ocasió icom la que sol col·laborar sovint,ja tenim revista per a llarg.

Llarga vida i felicitats.

Josep Francesc Blai DuartVocal de la UMHComissió de Revista

Butlletí informatiu de la Unió Musical l’Hortade Sant Marcel·lí

(C/ Músic Cabanilles, 48 baix - 46017 VALÈNCIA)www.uniomusicalhorta.comcorreu-e: umlhorta@ono.comEXEMPLAR GRATUÏT. Imprés en paper ecològic.

Dipòsit Legal: V-3958-1997.

Impressió i maquetació: Grafimar Coop. V.

Comissió de Revista:Salvador V. Benlloch i Paco Blai (coordinadors),

Josep Climent, Inma Coscollá, Ximo Espí, Ximena Ortega, Joan Quiles, Àngels Rodas i Inés Sáez

Col·laboradors:María Montes, Isidre Crespo, Fina Miñana,

José Luis Ahuir i Paco Beltrán

Portada:Tomás (Foto), Salva (Composició)

Les opinions manifestades en els diferents articles són responsabilitat dels seus autors.

Col·laboren:Conselleria d’Educació

Acadèmia Valenciana de la Llengua

sumari

Editorial . . . . . . . . . . . . . . . . . 2

Escola

Reflexions actuació acordió . 3

Audicions . . . . . . . . . . . . . . . . 4

Esdeveniments

La UMH de gener a maig . . . 8

Aniversari

Parlem de la història . . . . . . . 12

Història de la Música

El Renaixement (II part) . . . . 16

Viure la Unió

El cor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18

Barri

Anem de Festa . . . . . . . . . . . 19

Lletres

D’andalusos i altres víctimes 20

Pensament

Joan Fuster . . . . . . . . . . . . . . . 22

Piccolo divertimento . . . . . . 24

CFelicitats i llarga vida!

notícies musicals

3

ESCOLA

hir (8-5-10) vaig parti-cipar en el concert d’a-cordionistes dintre dela programació de“Poqueta nit”. Ha sigut

el tercer concert des de que es vaformar el grup. Jo també estavaperquè forme part. La majoria ensposem nerviosos quan toquemdavant la gent. Jo havia preparatmolt la meua peça, quasi me lasabia de memòria, però unsmoments abans i quan el públicanava arribant, estava tan nervio-sa que vaig presentir que les notesni de lluny sonarien com jo hague-ra desitjat. I així va passar. Lesmeues mans no semblaven lesmateixes amb les quals haviatocat el meu tango, hores abans.La meua primera reacció va serde frustració, perquè el meuesforç m’havia servit de ben poc, ila segona reacció va ser de contra-rietat amb mi mateixa per donar-li importància a un fet tan pocrellevant; però no podia deixar desentir-me malament. I va passarpel cap deixar l’acordió, el grup,l’escola…, però quasi al mateixtemps vaig pensar amb els compa-

Anys i com de bé que em sentia ambtots i van desfilar pel meu cap comuna processó: Toni Francés, quesempre està animat, organitzantels programes, el calendari i elsllocs on hi haurà gent disposada aescoltar-nos; amb el que m’agradaparlar, amb el que em ric molt i delque em sent amiga des de fatemps; Mancio, sempre pendentdels mínims detalls, atent a qual-sevol necessitat dels altres, pre-ocupat perquè tot vaja bé…, és unapersona bona en el millor sentit dela paraula; Julián Alcocer, al queadmire per la seua voluntad, pelseu esforç, malgrat algun quealtre dolor de mans, i al que m’al-egre de veure, sempre; Jesús,relaxat i tranquil, amb el seu par-lar suau i sense deixar de somriu-re; Toni Marco que sempre estàcontent, i mai es posa nerviós,perquè diu amb molt de sentit,“que fem el que podem”, i Julián

Pérez, que toca de meravella i hofa com si fóra la cosa més senzilladel món. Per tots ells i pel nostreprofe Pepe, que posa la seuail.lusió en el nostre aprenentatge,sé que no posaré en pràctica els

mals pensaments de deixar l’acor-dió. A més a més dels companys iel profe, per tal que supere lesmeus xicotetes frustracions,estan: Miguelón, que en tots elsconcerts ens anima com si fóremun equip de futbol, i el Públic, ama-gat a l’ombra de la sala, que sem-pre ens aplaudíx siga quin siga elresultat, perquè té la saviesa decomprendre la dificultat d’aquestaprenentatge, sobretot si no s’hacomençat de xiquet. Per tot aixòhe considerat que sóc una donaafortunada i, per tant, hui dia 8quan escric sense haver-hi passatni 48 hores (per fer fugir els meusfantasmes), he tornat a agafar l’a-cordió, pensant ja amb el concertde Poqueta Nit del 2011.Continuaré treballant amb lesmateixes ganes (o més), peròpense dir-li a Toni, que segura-mente canviaré les valerianes peralgun altre producte que em façaun poquet més d’efecte.

Gràcies a tots per tot.

Fina Miñana Miralles, Alumna del grup d’acordionistesFoto Tomás Sánchez

Reflexions al voltant de la

meua actuació d’acordió

Núm. 38 - JUNY 2010

4

ESCOLA

AUDICIONS ESCOLA DE MÚSICA

Entre els mesos de febrer i juny s’han realitzat les audicions de les diferents aules instrumentals de l’Escola. Aquesta activitat representa una oportunitat perquè els alumnes vegen en les obres que interpreten els continguts que al llarg del curs han estudiat, a més de ser un bon exercici per a aprendre a vèncer el anomenat pànic escènic. Per alta banda, els pares i els familiars poden apreciar i gaudir dels avanços que han aconseguit els alumnes.

Ximena Ortega

notícies musicals

5

ESCOLA

Agraïm la col·laboració dels pares en l’obtenció d’aquestes fotografies.

Núm. 38 - JUNY 2010

6

ESCOLA

AUDICIONS ESCOLA DE MÚSICA ALUMNES QUE HAN APROVAT QUART DE GRAU ELEMENTAL I QUE VAN A OPOSITAR PER A ENTRAR EN GRAU MITJÀ EN DIFERENTS CONSERVATORIS

notícies musicals

7

ESCOLA

Fotografia: Ximena Ortega

Núm. 38 - JUNY 2010

8

ESDEVENIMENTS

1

����������������� �������������������� ��������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� ���������� �� ���� ���� ��� ��������!"���#����������$��������%�������� ����������������� ��&'() � �!������ '�������� ��*��+�������������,�%�����(�#�-(��.�%/���������0��1 ���23"�����%����.�4�������%�����3�����##������4���4�53,������)���6��#������"�#�7�3�������8�����-'9����#�����:�������3 /���#6#��;�<��,������%������3����=:���������*�������3,��> ������

���������?�����@� � ���� A��� �%<" � (� �BA�<4"��((��B4���������&'()���� �C#���+����� ��� ���#� �� �����=�!��������������������D������������������������������<������1���+���2

���������E�����@���FF/����%�������%<�BA�<4"��((��B4���������='�����'�����.����� �#���G����1#��H�����2H ������ >��-(�<����������3,��>'�����(!"���I����'����36�������G�����������3�������4���%�##����16�������

����������������� ������

notícies musicals

9

ESDEVENIMENTS

������������� ��������� ��� ��� ������ ��� ��������������� ������������������ �� ! ���" � ������#��� ������������ � $%��& ��� �� &����' ��� �(��� '�������)���������*

���������� �'+� �� �� '� ����+�������,�����-���.������������/0�� ���� /1 223����������� �� ��4�5����� �� � ��� �� � 6,�- � ���7��8 ������ � � ���8��

���������9�� ����:��7��� ���

;���<- -���������������������

��� ������,����� ���

;���<��=�����>������������� ��

?�3�����,������� ��"�� ���

@�� ����������� ������77�"

;���7 A�����)�,�����B4��#A? � C ��B�� ��A-D����+�����

Héctor Borobia signa el piano nou

Núm. 38 - JUNY 2010

10

ESDEVENIMENTS

������������ ������������� ��� � � ������ ������� �������������� ��������� ����� �

���������������� ����������� �� �� ���� � ������� ������������ � !� �� "�����#� ������� ���� ������ ������ $� ������������ ��� ������#� ������%�� ��� !� ��"������ �� ��������� ���� ������� � �����& �� ���� ������%� ������ �� ���� ' (��� ������)�

�������������

�����*�������������

���

����������+����� ����������� ������������ � ������� ���������� ����� ��������� �,�-.�

��������.���/���0���� ������ � �����������12����� ���������%���������� ! 00����3�$�

����4� � � �� �� ����� � �4� �� � �4� ��������#������� ���� � � � ���� �� � �� � � � �� ��� 5 �� �6��������

11

ESDEVENIMENTSnotícies musicals

1

Fotos: Tomás Sánchez, Miguel Hernández i la col·laboració de la Coral Oñati Abesbatza

Núm. 38 - JUNY 2010

12

ANIVERSARIHistòria gràfica

Parlem de la història que sosté el nostre present

La Unió Musical l’Horta fa 30 anys d’història. Com el temps passa volant ens pot resultar proper la celebració del 25 aniversari, però tornem a trobar-nos amb un número “rodó” (eixos que acaben en 0), que sembla que ens convida a una mirada retrospectiva i a una celebració més especial. En les fotos de l’arxiu de la Unió he trobat algunes fotos, ja antigues en relació als anys de la Unió, que ens mostren i ens recorden valors i moments que van assolint l’estil humà que va nodrint la trajectòria de la Unió, i que van conformant una herència que rep qualsevol persona que inicia el seu vincle en algú dels espais vius que sostenim: la Banda, l’Orquestra, la Banda Juvenil, la Coral, la “Xiquibanda”, “A poqueta nit”, l’Escola... Aquesta xicoteta mostra gràfica ens recorda que a més de les actuacions i actes públics, hi ha una història que vertebra a la Unió.

Reconèixer els orígens del que era en aquell moment La Banda, no sols com una data d’inici, sinó també per conservar la il·lusió i el desig de les persones que començaren el camí que ara celebrem i nodrim de present.

El nostre públic, que siga dins amb calor, o fora amb sorolls, ens aporta sempre el caliu i la incondicionalitat (que no lleva la crítica) que ajuda a mantenir la il·lusió i l’esforç col·lectiu per a cada actuació.

La paciència i el bon humor!

notícies musicals

13

ANIVERSARI

Les relacions d’amistat que s’han forjat al llarg de molts moments de convivència, de trobada lúdica i fins i tot de treball.

Josep Collado, per sempre de la Unió, i en nom de persones que han passat per ella, però que han deixat la seua empenta personal i moltes relacions d’estima i reconeixement.

Sense oblidar altres activitats, que han ajudat a crear lligams que han afavorit que foren possibles amb bon humor altres funcions no tan lúdiques, com parar taula per a altres.

Núm. 38 - JUNY 2010

14

ANIVERSARI

Cuidar els inicis de totes les persones que comencen un camí musical, que es desitja llarg, i que sabem, que no sempre fàcil, però amb la seguretat de que és un camí que arribe on arribe aporta la satisfacció de que ha valgut la pena.

El gran valor dels i les mestres de l’escola, la paciència per mantenir l’esforç de xiquetes i xiquets ja cansats de la seua jornada escolar, i que s’acosten a la Unió amb el desig “de tocar” i es troben amb un camí que requereix d’estudi, concentració. Un esforç que no ha de cremar la seua il·lusió.

La gran importància del treball de qui ordena papers, fa fotocòpies de les partitures, facilita diners (quant de treball hi ha darrere de les rifes i loteries!), fa obres en el local, munta i desmunta per als concerts.

notícies musicals

15

ANIVERSARI

I llocs molt diferents per a actuar sense oblidar mantenir la qualitat musical, i fins i tot l’humor que també moltes vegades no està renyit amb que sone la música el millor possible!

Les celebracions que hem pogut viure de moments molt importants de la Unió!

Les col·laboracions amb la vida cultural i festiva del barri, del nostre barri.

Les assemblees, les decisions compartides, una vida democràtica que dona tret d’identitat a una història que celebrem, a un present viu i a un futur possible.

Ja 30 anys i sols 30 anys! Felicitats!

Inma Coscollà Girona

Núm. 38 - JUNY 2010

16

HISTÒRIA DE LA MÚSICA

Apunts per a una Història de la Música

LA REFORMA

En 1517, Luter fixa les seuestesis en la porta de la Catedral deWittenberg. En aquest momentno alberga la idea de formaresglésies protestants organitza-des. No obstant, en 1521, any dela mort de Josquin, Luterrebel·lant-se en la dieta de Wormscrea l’escissió de la Reforma,reformulació de la litúrgia quearriba a altres països i que adqui-rirà una especial importància pera la història de la música en lesseues dos tendències: la luteranai la calvinista.

Luter és músic. Creu en elpaper pedagògic de la música. Volutilitzar-la i en principi no li pre-ocupa reformar-la. De fet, la litúr-gia pateix més una adaptació, uti-litzant un cant més pròxim alsfidels, que supressions. De fet, vaconservar la litúrgia catòlica coma base, reservant el llatí per alsclergues –que més tard desapa-reixerà deixant molts termes- i lallengua vulgar per al poble.

El repertori va quedar arre-plegat en el Coral liederbuch, -lli-bre de cant coral- d’on pren el seunom: coral. Les melodies van tin-dre diverses procedències: lesmelopees tradicionals, cançonspopulars i altres expressamentconcebudes per a aquests cants.Prompte tindrien un desenvolu-pament polifònic, arribant unamiqueta més tard a un estil can-cional on els fidels interpretenles melodies i l’organista acompa-nya amb distintes figuracionscontrapuntístic-harmòniques.

El cas de Calví és diferent. Noés músic. Es desinteressa de lalitúrgia i ambiciona suprimir-la ireemplaçar-la per reunions pia-doses. Encara que reconeix elvalor de la música, la valora ambcerta ambigüitat: perniciosa iedificant. No la considera un ele-ment del culte sinó una ocupaciómoralista d’ús social. Els salmshugonots són l’equivalent del

coral. Les melodies són adapta-cions del repertori del cant pla.També van tindre una soluciópolifònica més tardana.

L’últim quart del S. XVI vaser un període d’efervescènciaintel·lectual i busques recolza-des sobre l’obsessió del’Antiguitat. Paradoxalment,esta voluntat de retorn acabaràdesenvolupant novetats moltfecundes que tindran el seu cen-tre, sobretot a Itàlia. Se substi-tueixen antigues escales –lapitagòrica- per noves propostes–la de Zarlino- basades en estu-dis de la teoria de la músicagrega, iniciant un camí que ensportarà al temperament igual ila divisió de l’octava en semi-tons exactament iguals.

El cromatisme, com a procedi-ment elaborat i raonat nascut del’estudi dels teòrics grecs, és apli-cat per analogia a la música del’època. En principi, va quedarcom un gènere determinat sensemesclar-se amb la resta de lamúsica, més amb caràcterdemostratiu que expressiu; peròprompte va prendre significatsconcrets: dolor, tensió, passió…

En el terreny harmònic esprodueixen grans innovacionscom a conseqüència tant de lesinvestigacions “conscients” comde les “intuïcions”. L’abundànciade les alteracions, el cromatisme,les noves atraccions entre elssons creen un entramat musicaldirigit cap a un verticalisme queva obligar, també, a noves con-cepcions rítmiques.

La influència humanista, en elseu interés per rescatar la poesiacantada dels Antics, funda en1571 l’Acadèmia de Poesia iMúsica a París. Les “sessions”, onels oients guarden silenci i exhi-beixen una medalla a manerad’entrada, i on es marca unaseparació física entre ells i elsmúsics, ens evoquen els concertsactuals.

EL CONCILI DE TRENT

El papa Pau III es va decidir,amb molt de treball i després dellargues vacil·lacions, a confiar aun concili l’atenció d’organitzarla defensa catòlica i reafirmar elsfonaments de l’Església. És el deTrent, celebrat de 1545 a 1563,en 25 sessions i amb dos inter-rupcions: una de 1549 a 1551;una altra de 1552 a 1562; la seuaobra es resumeix en dos llibres,indispensables per a qui vulgaconèixer el catolicisme modern:Catechismus Concilii Tridentini…i Sacrosanti et OecumeniciConcilii Tridentini.

La primera repercussió de lesdecisions preses entorn de lamúsica catòlica va fer que estaquedara en un cert estancament.Les limitacions tridentines s’apli-quen, sobretot, en l’àmbit de lamúsica vocal religiosa, encaraque no deixa de ser sorprenentque de tals restriccions acabaràemergint l’Oratori Barroc ambuna evolució paral·lela a l’Òpera.

Es pretén una traducció mésdirecta del text per la música quedesenvolupa un estil vertical,tant per al repertori religiós comel profà. Així, el madrigal italiàarriba al seu apogeu. El madrigalno és una altra cosa que la formaitaliana de la cançó polifònicaamorosa o elegíaca, una vegadanodrit per la tècnica francofla-menca. Sol escriure’s a 5 veus –les 2 superiors s’entrecreuen- enuna sorprenent mescla de con-trapunt i verticalisme. Com areflex del “figuralisme”, el madri-gal italià abunda en detalls des-criptius, buscant el colorit vocal iel sentit emotiu, són els anome-nats “madrigalismes.1”

Els autors més representatiussón Gesualdo i Monteverdi. Elprimer, músic amateur amb unaobra sorprenent plenes d‘insòli-tes troballes que cridaven l’aten-ció de molts compositors, inclúsdel nostre segle com Stravinsky.

EL RENAIXEMENT (II PART)

notícies musicals

17

HISTÒRIA DE LA MÚSICAEl segon, un dels més grans detots els temps. Músic magistraldel seu segle. Amb un amplirepertori madrigalesc que exem-plifica el pas de l’estil renaixen-tista al primer barroc a travésdels distints llibres que va dedi-car a este gènere.

De fet, el madrigal pateix, enels últims anys del S. XVI, unsintents de reforma amb clara ten-dència cap a la melodia acompa-nyada. És a dir, un cant a sol,acompanyat sense passar perl’estat polifònic anterior i aproxi-mant-se al sentit de les paraules.Açò era el que pretenia un grupd’aristòcrates, intel·lectuals iartistes conegut com Cameratadels Bardi cap a l’any 1582.Dihuit anys després naixerà l’ò-pera. Entre estos dos esdeveni-ments, alguns altres posaran laseua part per a aconseguir undels fets més rellevants de l’his-toria musical d’occident: l’òpera.Per exemple, el “madrigal còmic”,conformat per una sèrie demadrigals independents conce-buts dins de l’esperit de laComèdia de l’Art. Quasi com enuna obra de teatre però senseposada en escena i on els diver-sos madrigals segueixen unassumpte comú.

Un objectiu comença a albirar-se tant a Itàlia com a França. Unaidea que, a poc a poc, pren formaen els principals cercles culturalsdel moment i que té com referenta l’Antiguitat: un espectacle ambmúsica. La “tragèdia” i la“òpera”” són el resultat. La músi-ca està íntimament lligada al nai-xement de la tragèdia i n’és partintegrant fins a la ruptura deCorneille. De fet, la música inter-vé en divertimentos de tot gène-re: misteris i moralitats de caràc-ter moralitzador o farses i al·lego-ries de caràcter lúdic.

En el S. XVI es va imposar elcostum, seguint la moda del’Antiguitat, de celebrar diverti-mentos escènics de caràctermitològic amb motiu de l’entradade prínceps en les ciutats o espo-salles i naixements d’importàn-cia. En aquests espectacles, lamúsica apareix al llarg de tota lapeça, també en els intermedis

escènics i els números coreogrà-fics. D’ací, que les fonts princi-pals de la futura òpera siguen elBallet francés i la Pastoral italia-na. El “Ballet d’estil francés” ésun conjunt de números de dansaamb decorats mòbils i trages, latradició del qual es remunta a lacort borgonyona organitzada iescènicament més coherent.Finalitzaven amb un “Granballet” que quedarà com a tradi-ció des dels orígens de la “òpera”.En ells participaven els senyors ifins i tot el rei abillats amb dis-fresses i rics vestits (Lluís XIV

deu el sobrenom del Rei Sol a ladisfressa d’Apol·lo que solia lluiren estes ocasions).

La pastoral italiana té unaàmplia i documentada tradiciódes del S. XV. El gènere pren elseu impuls gràcies a l’èxit obtin-gut en 1573 per Aminta de

Tasso. Representada a Ferrarasense música, l’any següentintercalaren importants inter-medis musicals i cors. Aquestapastoral exigeix la submissió dela música a la poesia per a refor-çar els “efectes”. Però la músicaadquirirà força i formarà part del’acció pròpiament dita.

Desapareguda la ‘Cameratadels Bardi’ el comte va caure endesgràcia política l’any 1582 is’exilia en 1592 a Roma -el relleuel pren un opositor de l’anteriorJacobo Corsi. Congrega el seu‘Camerata’, rival de la precedent.L’animador va ser Emilio de

Cavalieri, compositor i expert enespectacles. Aquest grup no es vaocupar del madrigal -a diferènciade Bardi, sinó per manifestacionsdramàtiques i el seu aspectemusical. D’ací, que siga el verda-der instigador del naixement del’òpera.

La visita que Tasso realitzaen 1590 a Florència va ser deci-siva per als assajos de pastoralAMB música. Com a conseqüèn-cia d’això, en 1600, apareixenles obres que es valoren com elprimer oratori: Representacióde l’ànima i el cos de E.

Cavalieri, la primera òpera,Eurídice, de J. Peri., i la prime-ra òpera important l’Orfeu iEuridíce de C. Monteverdi.

Finalment, podríem afegir quela música instrumental inicia uncamí sense retorn cap a la seuaemancipació. Fins este momentel seu repertori es basava, com jahem vist, en les transcripcionsdel repertori polifònic. A finalsdel S. XVI el preludi –toccata-, lavariació i el ricercare eren for-mes prou autònomes. Les tres, enla seu evolució, aconseguiranestablir les bases de l’importantimpuls que la música instrumen-tal tindrà en el següent. Perexemple, la idea d’unitat internade les obres gràcies al treballtemàtic. També la publicació decol·leccions de danses amb dispo-sició contrastant i inspiració ins-trumental i no coreogràfica. O l’a-parició, a Venècia, de les prime-res partitures amb indicacionsimprecises d’orquestració i dinà-miques d’oposició.

(CONTINUARÀ)

José Luis Ahuir

1 El va intent de correspondre a la

poesia va inspirar als músics les

més curioses figures sonores

il·lusòries que es refereixen a sím-

bols o aparences. No els va ser

suficient imitar musicalment una

realitat sonora: rierol, ocell, caça

o guerra. Van intentar trobar

equivalències musicals a certs

conceptes. Tot el que puja o baixa

suscita moviments melòdics

ascendents o descendents. Les

paraules ‘cel’ o ‘mort’ van acom-

panyades d’harmonies transpa-

rents o dissonants. Certes parau-

les claus se subratllen amb melis-

mes i es fa una diversió de posar

paraules com ara “sol”, “si”,

“mon”, “fa” sobre les notes homò-

nimes. La tradició musical del

sentiment poètic fa intervindre a

vegades al cromatisme (canvi de

‘color’, ‘modulació’) per als canvis

de sentiment.

Núm. 38 - JUNY 2010

18

VIURE LA UNIÓ

El cor se’n va de convivència

os días 27 y 28 demarzo nuestro coro haestado de convivenciaEn El Más De Noguera,en un lugar privilegiado

junto al pueblo de Caudiel, a tansolo una hora en coche de nuestroquerido barrio San Marcelino. Eneste lugar la naturaleza brota araudales creando un ambiente depaz y tranquilidad.

Nuestra meta era descansar,ensayar, y crear vínculos deamistad entre nosotros, y lohemos conseguido.

El primer día después dealmorzar nos enseñaron las ins-talaciones. Es asombroso vercomo se puede vivir de formaautónoma sin tener que depen-der de la hidroeléctrica, las aguaspotables y un montón de etcéte-ras. Nos enseñaron como produ-cen la luz eléctrica con placassolares y molinos de viento, paradespués ser almacenada en gran-des baterías. El agua la bombeandesde un manantial natural aunos depósitos para consumirlacuando la necesitan y los alimen-tos que hemos comido, son delhuerto y de la granja que estándentro del más. Cuando visita-mos la granja, los niños se lo

pasaron genial jugando con lascabras y los corderos y viendocomo unas enormes vacas saca-ban sus cabezas por los barrotesde hierro para saludarnos, estosnobles animales se dejaron acari-ciar por los niños y mayores,aunque algún niño se encontrócon la sorpresa, de recibir unlametazo inesperado que causólas risas de grandes y chicos.

Después de la visita hicimosun ensayo de dos horas de dura-ción en una sala grande con ven-tanas de madera y un sueloenmoquetado sobre el parqué,donde disfrutamos cantando lostemas de nuestro próximo con-cierto, bajo la dirección de nues-tro maestro y amigo Alejo.

A las 14 horas sonó la campa-na que nos invitaba a ir a comerun buen menú. Ensalada, lente-jas, pollo asado, fruta y chocolatede garrofa con galletas, este fuenuestro menú, tras esta suculen-ta comida vino un merecido des-canso, unos echaron la siesta,otros descansaron en los bancosde madera situados estratégica-mente bajo los árboles desnudosque empezaban a brotar, dandosignos evidentes del inicio de laprimavera. Tras el descanso,

paseamos, jugamos al fút-bol y los niños se lo pasa-ron pipa correteando porlos alrededores del más,jugando a ser sus héroespreferidos. Me emocionóver como los niños seorganizaron entre ellos deuna forma espontánea ynatural, los más mayorescuidaban de los pequeñosy les proponían juegos queestos aceptaban, no utili-zaron ningún tipo demáquina ni artilugio elec-trónico y se lo pasaron engrande.

Avanzada la tarde, des-pués de la merienda, reali-zamos nuestro segundoensayo que duró doshoras y media. Nuestrasvoces empezaban a tener

más fuerza y seguridad lo que diocomo resultado un ensayo pro-ductivo.

Volvió a sonar la campana lla-mando a cenar, no os voy a con-tar el menú porque no os quieroponer los dientes largos, pero fuerico y sano. En la sobre mesa nosreunimos en una sala grande,equipada con una chimenea deleña. Allí hablamos de nuestrosfuturos proyectos, organizandolos vestuarios, las coreografías ylos audiovisuales de nuestro pró-ximo concierto, la velada se pro-longó hasta las 2.30 de la madru-gada y nos fuimos a dormir.

El domingo después de desa-yunar exploramos otras zonasque no habíamos visto el día ante-rior “este lugar está lleno derutas y lugares pintorescos”Realizamos nuestro tercer y últi-mo en sayo, comida y vuelta acasa.

Como podéis ver hemos traba-jado mucho y con ilusión, parapoder ofreceros un buen concier-to en el Ateneo de valencia, apro-vechando también para disfrutarde la naturaleza y de nuestraamistad.

Paco BeltránFoto Víctor Rodrigo Salguero

L

notícies musicals

19

VIURE LA UNIÓ

34ª FESTES POPULARS –

SETEMBRE 2010

ncara no ha acabat elcurs actual, encara hande passar les vacancesi després, sols després,quan retorna la vida

escolar, amb ella arriben lesFestes Populars del nostre barri.Així és com són les coses des defa 34 anys.

Però la Comissió de FestesPopulars promoguda perl’Associació de Veïnes i Veïns, oncol·labora la Unió Musical l’Horta,i des d’enguany també laMuixeranga de València, i perso-nes a nivell individual, ja portatemps treballant. Per això japodem avançar a grans trets qui-nes seran les línies més impor-tants de les Festes Populars de2010.

En primer lloc cal dir quemantenen l’estructura habitualde 5 dies, al voltant, enguany, deltercer cap de setmana de setem-bre (del dijous 16 al diumenge 19,i després el dissabte 25 per a lamúsica de Banda).

Continua la participació icol·laboració en l’organització delCicle Cultural al voltant de laDolçaina i el Tabal. Sabem queenguany estan rebaixant les aju-des en un 50%, aleshores faremun esforç perquè siguen realitatalgunes de les activitats progra-mades conjuntament per laComissió i el Cicle, com per exem-ple la 2ª Mostra de Danses al

Carrer, la 2ª Trobada de TorresHumanes i la presentació alpúblic dels nous gegants quedurant aquest curs s’han estatconstruint.

Quant a la música sembla quepodrem gaudir de rock, hip-hop imúsica en valencià. El Festival deBandes de Música està assegurat.

També hi ha algunes novetatso recuperació d’activitats ques’han fet en aquests 34 anys(tants anys donen per a molt) ique van apareixen i desaparei-xent: teatre infantil, matinalesportiva i de balls, pilota valen-ciana...

Abans he mencionat un fetque pot ser greu per a les FestesPopulars, em referisc al temaeconòmic. Des de fa bastantsanys cap institució (Generalitat,Diputació o Ajuntament) hacol·laborat ni econòmicament nide cap manera amb les Festes

Populars del barri. En realitatl’escassa ajuda de l’Ajuntament,ve bé, però és molt insuficient. Defa tres anys cap ací, a travésd’una convocatòria pública d’aju-des, hem pogut revifar les festesamb activitats relacionades ambla cultura, les tradicions i elpatrimoni valencià. És el queanomenem el Cicle Cultural alvoltant de la dolçaina i el tabal.Enguany eixes ajudes es vorandràsticament retallades com aconseqüència de la crisi.

L’altre fet que també és greuper a les Festes Populars és lamanca de gent que s’incorpora atreballar en la Comissió. Cal quela gent jove es plantege el seuprotagonisme en l’organitzaciód’unes festes populars, autoges-tionades des del barri. No sols és“anar de festa”, també cal “fer lafesta”.

Paco Blai

E

Anem de festa? Fem la festa!

Núm. 38 - JUNY 2010

20

LLETRES

l passat divendres 26de març es va realitzarun acte que va desper-tar gran interés en elsassistents. Era la pre-

sentació del llibre Andalúz, del’escriptor Alfonso Legaz, quiva impartir una memorable con-ferència “Andaluz, Quijanos dejulio, vida súbita en Agustí

Centelles”. Van presentar el lli-bre els responsables del’Editorial El Nadir de València,Blas Parra i Carmen Botello. Elprimer va parlar sobre la líniade l’editorial, marcada perexigència en la qualitat literàriade les seues edicions i sobre l’in-terés que va despertar en ells elllibre de Legaz per la seuaexcel·lència i singularitat.Posteriorment, Carmen Botello

va presentar el llibre de manerafascinant, centrant-se en laimportància i la transcendènciade les paraules, del llenguatge idel seu empobriment en la socie-tat actual, i de com Alfonso

Legaz el reivindica, el posa envalor.

En esta novel·la heterodoxa,Andaluz, la consciència, els sen-tits, els sentiments, les emocions,

el ser sencer es fa llenguatgedavant de la contemplació de lesimatges captades pel valenciàAgustí Centelles, que fou durantla II República i la guerra civilfotògraf de premsa. Al final delconflicte bèl·lic va fugir a França,i s’endugué els negatius i la seuacàmera per continuar fotogra-fiant la realitat que tenia davantels seus ulls, els camps de con-centració on va ser internat,encara que ja no poguera vendre-les a cap periòdic. La immensitatdel seu llegat és impagable per-què, gràcies a ell, coneixem lesvicissituds de tot tipus a les qualss’hagué d’enfrontar l’Espanyarepublicana davant del colp d’es-tat.

Alfonso Legaz ha seleccionatuna sèrie de fotografies deCentelles per a construir un lli-bre profundament personal, oncadascuna de les imatges dónapeu a un text específic inspiratper ella. El conjunt de fotografiesi textos, encara que recorregutinternament per un eix conduc-tor, dóna forma a un peculiarpuzle que pot ser llegit en qualse-vol ordre, constituint-se en últi-ma instància en la imatge de la

consciència –ferida- de l’autor.Imatge en què molts dels seus lec-tors podem reconéixer-nos. Però,acostem-nos ara de manera mésdetallada al llibre.

En una nit en blanc, elNarrador té cura de la seua fillamalalta –la Xiqueta-, i, mentrecontempla fotografies de la IIRepública i de la guerra civilespanyola d’Agustí Centelles,sosté un soliloqui amb el fantas-ma de l’Andalús, paradigma del’intrèpid poble espanyol que valluitar amb ardor quixotesc con-tra els infames colpistes. Trespersonatges, tres generacions,tres consciències, davant de lahistòria. La consciència ferida,estancada, del que la va viure: elAndaluz; la consciència irada delque la coneix “d’oïdes”, patidorsubsidiari de les seues conse-qüències: el Narrador; i la possi-ble consciència futura de l’abri-gada nova generació: la Xiqueta.

Deixem-nos impregnar per lesparaules de l’autor, escoltant lasúplica que el Narrador li dirigeixal seu fantasmagòric interlocu-tor: “Dime cómo no necesitar alos muertos cuando no se apare-cen, dime algo sólo para no callar

E

D’Andalusos i altres víctimes

notícies musicals

21

LLETRESante sus ojos” (Bombardeig deLleida, 2 de novembre de 1937, p.99).

Podem creure que el Narradorés menys víctima de la històriaque l’Andalús? Ha de carregaramb el pes del patiment dels per-dedors, i no sap molt ben comafrontar la responsabilitat detransmetre la injustícia d’aquellabrutalitat: “…qué digo si mi siem-bra de vida me mira al salir desus sueños pidiendo explicacio-nes que no he conseguido prepa-rar a estas alturas si miro a losmuertos que no cesan de morircuando todos los olvidan” (p. 99).

Ens trobem davant d’un llibreimportant, exemplar. Alfonso

Legaz fa literatura d’alta volada,però, sobretot, la literatura li ser-veix per a millor expressar lesemocions despertades en ell pereixes potents instantànies de lavida dels nostres pares, dels nos-tres iaios, que van respondre ambsang ardent en les venes a larealitat que els violentava el pre-sent i el futur: mal vestits, malarmats, mal calçats, mal menjats,però dignes -quanta dignitat lad’aquells sers!: “…yo soy quien lellega al hijo, mujer, la muertepuede cebarse con todo mi pasa-do, que le aproveche, no meimporta, soy yo quien le llega alhijo, ahora mismo voy a salir acampo abierto, mujer, no te preo-cupes, … deja que me unte bajo losojos con un resto de meconio, quecamufle mis mejillas con esteungüento que ha de protegermede caer en un barranco, librándo-me de emboscadas, de morir con-gelado en Teruel, que ha de prepa-rarme un respeto que paralice latortura en las manos del enemigo,sí, yo le llego al hijo, …” (MilíciesAntifeixistes, Barcelona, 28 dejuliol de 1936, p. 197).

Tots els que vam nàixerdurant la interminable postguer-ra, fills dels nostres dolorosa-ment amats “quijanos” perde-dors, tenim –supose- una respos-ta emocional semblant a la deLegaz davant de les imatges cap-tades per Agustí Centelles: lle-gint aquest apassionat al·legat ésimpossible que un plor violent noabrase les nostres galtes, que la

indignació acumulada duranttants anys no es materialitze enuna bola de foc en les nostresentranyes. Resposta física –queno únicament metafòrica-, quealtera el nostre cos, els nostressentits, els nostres afectes.També nosaltres hem portat –portem- el nostre propi soliloquiinterior respecte a esta Història,de la que formem part, que ens haconformat tal com som. I en estesentit constatem que ens trobemdavant d’un llibre exemplar: noperquè siga brillant –que ho és,però ací no convé aplicar aquestadjectiu- sinó per la seua qualitatde constituir-se com un exemplea seguir. La creativitat com unmitjà per augmentar la conscièn-cia de nosaltres mateixos, d’a-conseguir comprendre’ns permitjà del coneixement del nostrepassat, de la nostra realitat ínti-ma, familiar i col·lectiva. Perquè,com ens demostra Legaz, descar-regant les nostres reflexions, lesnostres emocions, la nostraràbia, conformant-les, donant-losforma creativa, podem ser capa-ços de conèixer, en primer lloc,fins a quin punt és profunda lanostra ferida i, d’aquí endavant,què fer amb aquest coneixement.Parlant, ara sí, metafòricament,al córrer el vel, al desvelar-nos, alfer-nos visibles a nosaltres matei-xos, podrem, per fi, afegir una

nova imatge més, la de nosaltrescom a víctimes, la de la nostracondició, en eixa crònica històri-ca de la realitat espanyola quesón les imatges captades perCentelles.

No em resistisc a afegir una deles imatges mentals que en lameua jove personalitat es va for-mar davant dels rècords reitera-dament narrats per un particu-lar Andalúz, ma mare. Ella, i nonomés ella, m’explicava moltesvegades: “Quan veiem córrer elsgossos cap al refugi, sabíem quevenien els avions a bombardejar-nos”. La imatge que jo “veia” erala d’un gos corrent tot el que lipermetien les seues potes, per uncarrer desert. I m’admirava lasuperioritat dels sentits dels gos-sos sobre els dels humans i emdolia que també a ells els hague-ren ficat el terror en el cos.

Però acabem este comentarisobre el llibre amb un últim acos-tament al text: “CálmateAndaluz, no montes un cañaretque la niña está durmiendo, ydime una vez más lo que ya sésobre los perdedores, sobre loslocos, que me gusta oírlo…”(Bombardeig de la Gran Via,Barcelona, 17 de març de 1938,p. 85).

María Montes PayáFotos Tomás Sánchez

Núm. 38 - JUNY 2010

22

UNIÓ I CONVIVÈNCIA

Joan Fuster, un pensador amb bona orella

ixí sona una de tantesmelodies aforístiquesen boca de Joan

Fuster. I en va ferunes quantes. I qui diu

aforismes, diu tota una munióde textos —148 en tinc consta-tats, de moment, i això que encompte com a un tots els aforis-mes sobre el tema (42, perara)—, des d’entrades als seusdiaris, a articles en revistes i,

sobretot, en periòdics. I ja envan 235 pàgines. I alguns espensaven que Fuster nomésvivia l’art a través de la pintu-ra. Qui vulga veure-hi un tast,que repasse El descrèdit de larealitat: hi trobarà unes quan-tes petges ben sonores.

De bon començament, és adir, ja en la seua jove experièn-cia artística, en formava partimportant l’art dels sons. El seu

amic més íntim d’aquestaetapa, José Albí,2 ens ho deixaben clar:

«Nos atraía de un modo espe-cial el cine. Y la música.Aunque era tan difícil escu-char en Sueca, y duranteaquellos años, música seria.Revivo el recuerdo de unanoche… La Rapsodia de Liszt,húngara, número 2, fue su pri-mer amigo. Quiero decir, nues-tro primer amigo».

En molts moments va con-fessar aquesta “debilitat”,posem per cas en una entrevis-ta de tantes:3

«La música m’acompanya mol-tíssim, sempre he estat ungran aficionat a la música,fins que no he pogut comprar-me discos i coses d’aquestes,ni un bon trasto d’aquells, untocadiscos d’aquells, d’unacerta viabilitat acústica, ¿no?,amb normalitat; en fi, m’apa-nyava com podia; tinc la meuadiscoteca...».

I no només, òbviament, unaficionat consumidor. Aquestaés la novetat del nostre treballen projecte, ja ben avançat.L’escriptor de Sueca va pensarla música, s’hi va assajar. Vanser moltíssimes les tecles queen va tocar, i en diversos tons iformes. Des de «l’òpera» delMisteri d’Elx —«puix que d’unaveritable òpera es tracta»—,Fuster dixit, fins als proble-mes que planteja la inclusió desorolls en una peça formal-ment «musical»; no els sorollsque «torben l’encís i la unció del’auditori» —com deia ell, enparlar dels tipus d’audició.4

No, hi parla dels sorolls pròpia-ment dits, amb motiu de l’òpe-ra de Luigi Nono estrenada el1966: Ricorda cosa... Tant queaprofita l’ocasió i gosa propo-sar una nova definició de músi-

«Hi ha qui es pensa que Déu Nostre senyor

s’entretingué modelant els dits d’Adam a fi que,

passats els segles, Mozart pogués tocar el piano.»1

A

notícies musicals

23

UNIÓ I CONVIVÈNCIAca, aforística, ves per on:«Qualsevol soroll premeditat,ja pot considerar-se que ésmúsica».5

Tant la música popular —ouna varietat com la NovaCançó, on es va allargar en lesseues anàlisis—, com la culta;per igual els músics de tota lavida com els més moderns.Tant el cant gregorià, l’òpera,les sonates, com el Ball deTorrent i, per descomptat lesbandes de música. D’autors, hipassen per davant des del méscitat, Mozart, fins el qualificatper ell mateix com «el nostreBach», Joan Baptista

Cabanilles; pel mig una bonabanda de músics valencians —ino només Raimon i company-ia—, a més dels noms consa-grats: Vivaldi, Bach,Pergolèse, Boccherini (els bar-rocs eren els més “seus”). Laseua mirada s’hi ha posat iausades que n’ha dit, de coses.Fins i tot el seu poder de cons-cienciació nacionalista. A més,naturalment, de tants valorsculturals —i psicològics— com hitroba. Un detallet que val mésque no sembla: denuncia la sor-dera —amusios, els diu— de lapràctica totalitat dels literatsespanyols, llevat del poetaJoan Maragall, «que sabiatocar el piano»; amb tot el queaixò puga significar.

Fins i tot proposà, des de lamúsica, l’ideal de conversa:

«M’atreviria a suggerir unparal·lel ideal, per al cas, presdel repertori de les formesmusicals. Entre aquestes, n’hiha unes que, al meu entendre,“encarnen” en el seu terrenyla perfecta i equilibrada fór-mula de la conversa, tant pelque fa al nombre dels instru-ments que hi participen, comper la manera amb quèaquests es conjuguen».6

Com a primera notícia de lesnostres troballes, ací en teniuunes conclusions, parcials i pro-visionals:

1. La germanor de les arts: Eldescrèdit de la realitat, arti-cles, amistats, sa casa...

2. L’existència de dues classesde música: La música —Bach, Haendel, Beethoven,Wagner, i els russos... com-positors emfàtics i estupe-factors. La música deliciosa,que demana virtuts méssubtils i menys genials, i nopot oferir tanta producció —italians del XVII i del XVIII

(Vivaldi o Galuppi...),Mozart de vegades, les can-çons de Schumann,Chopin..., prou de Debussy,Ravel...

3. El significat de la música, larelació música-lletra...

4. La música, companya —enel sentit més ple— de la vida.

5. La igual, o superior, dignitatde la música respecte de laresta de les arts.

6. Valor cultural de la música[polèmica amb Pío

Baroja]7.7. La “invasió” actual de la

música a tot arreu.8. «Experimentar» en art, una

necessitat. 9. Maragall, l’únic escriptor

català modern que «visqué»culturalment la música.«Aquesta “amúsia” generalens proporciona la mesurad’una òbvia precarietatintel·lectual —¡i social!».

10. Si desaparegueren de lesfalles els músics de poble...,algu na cosa hauran perdut.

11. ¿Ens és lícit de «parlar» demúsica? Vull dir «parlar-ne»amb paraules... Si [el crític]no l’ha sentida, si no l’havista, ¿arribarà a fer-se’ncàrrec per les paraules delcrític?

12. La música ha de ser sentidaamb molta circumspecció iamb molta aplicació. Lesingerències de la vida cor-rent en l’àmbit sacrosant del’expectació musical tenenun escandalós aire sacríleg.El lliurament devot hi és

preceptiu... La manera mésadequada d’escoltar músi-ca: l’orella i l’esperit atents.

Ell, a sa casa de Sueca, sem-pre en gaudia...

«Yo no tengo una discotecademasiado abundante, peropuedo permitirme el lujo deescoger un Adam de Halle, unFrancesco Durante, unTelemann, un Mi chel-RichardDelalande, un OrlandusLassus, sin contar con elrepertorio maquinal de los“clásicos”, de Bach a Chopin,de Mozart a Wagner, o lo másentretenido de los “contempo-ráneos”, de Ravel a Britten, deStrawinski a Schömberg».8

Isidre Crespo. Riola, 30 d’abril de 2010

Foto Tomás Sánchez

1 L’Espill, núm. 6/7, 1980; poste-riorment, dins Sagitari –“Poquesparaules”- (1985).

2 “Joan Fuster: adolescencia yamistad”, dins Joan Fuster entrenosaltres. València, GeneralitatValenciana, 1993.

3 M. ROIG. TVE-Catalunya, «JoanFuster - Personatges» 21-XII-77.Dins Joan Fuster. De viva veu.Afers, Catarroja 2003. Ediciód’Isidre Crespo.

4 «Les salsitxes i els giradiscos», aCausar-se d’esperar. 1965.[Edicions 62/Orbis, 1988, pp.75-78].

5 «Algo que llamamos música», a ElCorreo Catalán, 3-09-1967.

6 «El nombre dels que s’entenen»,dins L’home, mesura de totes lescoses. 1967. També a Raons iparaules, 1999, Barcelona,Hermes Editora General.

7 Pío Baroja havia dit al seuJuventud, egolatría... [1927], al’article «La música como calman-te»: «Otra ventaja tiene la música:adormece ese fondo de maldaddesinteresada y turbia del espíri-tu... Los aficionados a la músicason, en su mayoría, gente un pocovil, envidiosa, amargados y some-tidos.»

8 «Música de todos nosotros». ElCorreo Catalán. 8-04-1965.

Núm. 38 - JUNY 2010

24

©Per Joan i Àngels

PICCOLO DIVERTIMENTO 25

Solucions al Piccolo Divertimento 24:

Pósa-li cara als musics: F. Shubert (5), J. S. Bach (6), J. Serrano (4), Beethoven (1); Matilde Salvador(2), Mozart (3). Jeroglífic: La tuba. Busca les set diferències: El logo vertader és el A. Raig del sol; creubarraca; finestres barraca; nota del camp; apostrof L’horta; interior de la lletra O i de la lletra A. Qui l’en-

certa l’endevina!: Dolçaina

CONSELLERIA D’EDUCACIÓ

EMBOLIC DE LLETRES

Dins d’aquest quadre podrieu trobarsis instruments musicals?

Piccolo divertimento 25 Per Joan i Angels EMBOLIC DE LLETRES: Dins d’aquest quadre podrieu trobar sis instruments musicals?

T I M B L A H J I O F O R O G B T ® O M B O

F A O D Z ® F L D T H

H T I M B A L I N I S

® O P S P P S N I F I

S E ® A A E Q E N O F

A L I G O I T S H A L © ® E B O L L A S T A

E B O K L E ® O P I U

I T A S I N I Y P © T

S O N © A I X A Z E A

Sabies que...? La famosa fanfàrria composada per John Williams per a Indiana Jones està formada per la fusió de dos obres que el compositor va presentar a Spielberg com a possibles temes principals de la pel·lícula. El director de Parc Juràsic escoltà ambdós i li va dir a Williams que per què no utilitzava els dos. El resultat es la peça que tots coneixem, l’inici, més poderós, és un dels temes i la part més tranquil·la és de l’altre.

ACUDITS MUSICALS. Endevina què és...

... l’estel de la terra amb un bastó? Un SOL major ... una afirmació penjada a l’estenedor de la roba? Un SI sostingut ... un article de quinze anys? Un LA menor ... una rosca banyada amb mistela? Una “rodona amb puntet” ... una olla amb accent? Un calderó

Sabies que...?

La famosa fanfàrria composada per John

Williams per a Indiana Jones està formada per

la fusió de dos obres que el compositor va pre-

sentar a Spielberg com a possibles temes princi-

pals de la pel·lícula. El director de Parc Juràsic

escoltà ambdós i li va dir a Williams que per què

no utilitzava els dos. El resultat es la peça que

tots coneixem, l’inici, més poderós, és un dels

temes i la part més tranquil·la és de l’altre.

Busca les set diferències entre aquestes bandes!

Busca les set diferències entre aquestes bandes!

En esta revista, el Piccolo fa 25 números. uina música estan fent sonar estes bandes?

Sol·lucions al Piccolo Divertimento 25: Pósa-li cara als musics: F. Shubert (5), J. S. Bach (6), J. Serrano (4), Beethoven (1); Matilde Salvador (2), Mozart (3). Jeroglífic: La tuba. Busca les set diferències: El logo vertader és el A. Raig del sol; creu barraca; finestres barraca; nota del camp; apostrof L’horta; interior de la lletra O i de la lletra A. Qui l’encerta l’endevina!: Dolçaina

Busca les set diferències entre aquestes bandes!

En esta revista, el Piccolo fa 25 números. uina música estan fent sonar estes bandes?

Sol·lucions al Piccolo Divertimento 25: Pósa-li cara als musics: F. Shubert (5), J. S. Bach (6), J. Serrano (4), Beethoven (1); Matilde Salvador (2), Mozart (3). Jeroglífic: La tuba. Busca les set diferències: El logo vertader és el A. Raig del sol; creu barraca; finestres barraca; nota del camp; apostrof L’horta; interior de la lletra O i de la lletra A. Qui l’encerta l’endevina!: Dolçaina

ACUDITS MUSICALS.Endevina què és...

... l’estel de la terra amb un

bastó? Un SOL major

... una afirmació penjada a

l’estenedor de la roba? Un

SI sostingut

... un article de quinze anys?

Un LA menor

... una rosca banyada amb

mistela? Una “rodona amb

puntet”

... una olla amb accent? Un

calderó

En esta revista, el Piccolo fa 25 números. una músi-

ca estan fent sonar estes bandes?