Butlletí CC - 1

JULIOL 2019

CC

Butlletí CC - 2

Butlletí CC Núm. 98 - juliol 2019

COMUNITAT CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44 - BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat / www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 8 €.

El butlletí també es pot trobar en format digital i en colors a la pàgina

web: www.carmelcat.cat/badalona

Els articles que es publiquen ex-pressen únicament l’opinió dels

seus autors

Han col·laborat en la redacció, correcció

edició i distribució d’aquest número:

Ramon Arozamena Joan Badia, ocd

Francesc Costa Jordi Giménez-Salinas

Joan Grífol Andrew Llanes, ocd

Enric Masdeu Xavier Miró Antonio Monés

Núria Perera Joaquim Recasens, ofm

David Rodríguez Cebrián Meritxell Utset

Consell assessor:

Jesús Sans, ocd Antonio Monés

David Rodríguez Enric Masdeu

Núria Perera

Pòrtic.

Ser Pastor Arribem a la vellesa sense cap guia ni preparació

Pasqua del Malalt

Radars Badalona

Som germans! La fraternitat

1r Capvespre amb les Religions Tal com raja!

Imatges

El P. Josep Ignasi

Ermites. Sant Martí de Montgat Gent nostra. Giovanni Battista Rubeo Les fundacions. Sòria

Escola de pregària. El recolliment

Enamorats de Déu i fidels a l’Evangeli Recepció. Barques, flors, palmeres i mar

Un fet, un comentari. Amb la cua entre cames

D’ací/d’allà

3

4 6

7

8

9

10 11

12

13

15 18

20

22

24 28

29

31

SUMARI

Butlletí CC - 3

Pòrtic

És difícil escriure quatre ratlles per desitjar un bon estiu als nostres lectors quan al costat nostre ressonen pels mitjans tota mena de notícies catastròfiques que tenen a veure amb el nostre medi habitable i amb la crei-xent manca d’entesa en les relacions huma-nes.

Aquí i allà, se’ns parla de contaminació at-mosfèrica, d’incendis forestals, de degradació dels oceans, a la vegada que ja ens hem acostumat a sentir parlar d'emigrants re-butjats, de naufragis de pateres, d’atacs terroristes indiscrimi-nats, de promeses incomplertes o, directament, falses.

Si ens considerem persones normals, i sobretot cristians, no ens pot entrar al cap que els mateixos éssers humans siguem, gairebé sempre, els causants de tanta discòrdia i abandó de les normes més elementals de convivència.

Amb aquest panorama tan poc optimista, qui gosa parlar de bons desitjos per a les properes setmanes estivals?

Sortosament, encara que amb menys volum de veu, pa-ral·lelament a aquesta apocalipsi que se’ns ofereix dia a dia tam-bé podem intuir, entreveure, fets i esdeveniments encaminats a la millora del bé comú. És clar que no ocupen primeres planes, ni titulars de telenotícies, però no per això “no existeixen”.

Mai serà notícia aquella família que es fa càrrec de les des-peses d’aquella altra que no arriba a fi de mes, ni el veí que cada dia visita l’àvia que viu sola, ni aquells que destinen una part del seu sou a entitats d’ajuda als necessitats, ni aquells dediquen les vacances a campanyes de solidaritat en societats sense recur-sos... La llista seria llarga.

Oi que ja ho veiem una mica millor, tot plegat?

Doncs amb aquests ànims i amb aquesta disposició us desit-gem unes bones festes de la nostra patrona, la Mare de Déu del Carme, i us deixem unes setmanes, fins a la tardor, per recupe-rar forces de cara al curs vinent. I tinguem tots plegats ben pre-sent allò que deia la mare Teresa de Calcuta: “No podem fer grans coses, però sí coses petites amb un amor ben gran.”

Butlletí CC - 4

Jesús va ser i és Pastor i és per aquest motiu que va ser condemnat a mort en creu. Per això, el primer que em dic és:

allunya del teu pensament una idea simbò-lica i romàntica, bucòlica, del Pastor. Ser

Pastor, tal com ho va ser i ho és Jesús, no és una representació idealista, no és una estètica, no és un simbolisme, no és una

manera de parlar allunyada de la realitat.

Avui, ser Pastor a la manera de Jesús, i

coma tal em presento avui davant del po-ble sant de Déu, és acceptar allò que es

desconeix d'un pla de Déu que t'obliga a trepitjar i besar la terra, d'un projecte de Déu les conseqüències últimes del qual

exigeixen la pròpia vida. D'una manera o d'una altra, però ho exigeixen. I és un ma-

teix, com Jesús, qui la lliura. Això és motiu d'alegria i de temor, de goig i de preocu-

pació. Uns sentiments que també en la vi-da de Jesús, perquè tot lliurament omple de sentit la vida. Però costa -i molt- per-

què allò que es lliura és el bé més preuat: la pròpia vida.

Jesús i els seus pastors es posen al ser-vei de la propagació de l'Evangeli, amb to-tes les conseqüències. El Pastor de la pa-

ràbola de l'Evangeli és criticat-condemnat perquè deixa les ovelles sanes -les santes-

i s'ajunta amb les allunyades i les acull. A Jesús, el condemnen per ajuntar-se amb

qui no s’hauria d'haver ajuntat. El condem-nen per no haver condemnat.

El Pastor, a través del seu lliurament, de

la seva limitació, acceptant la crítica, sota el signe de la Creu, és útil a Déu. Aquesta

és la segona condició de tot Pastor al ser-vei del Regne: Déu no compta només amb

el seu lliurament, també amb la seva limi-tació. Tanmateix, això no el preocupa, més aviat se’n serveix.

Déu necessita les persones humanes per a fer-se pròxim, per a fer-se present

en aquest món. Sabeu per a què? Per a poder mirar-nos als ulls, per a poder estrè-nyer les nostres mans i abraçar-nos, per a

parlar-nos amb veu i amb paraules huma-nes. Ho va fer així en Jesús, i després amb

Pau, amb Bernabé… ara també amb mi. Déu necessita l'home per a continuar arri-

bant a l'home.

Ara, en aquest moment, jo, feble serf de Déu, assumeixo aquesta responsabilitat

que supera realment tota capacitat: ser veu que proclami, mans que sanin i peus

que es posin en camí a la recerca del que s’ha perdut; i això sense deixar de ser la

meva veu, les meves mans i els meus peus, que són, en realitat, la veu, les mans i els perquè de Jesús… Per això supera to-

ta capacitat humana, per això aquesta tas-ca espanta i fascina.

Qui és l'enemic del Pastor? Jo sóc l'ene-mic del pastor, un mateix. Ho diu Jesús: tot el que destrueix a l'home surt del seu

cor, de dins. Sóc el meu enemic si em dei-xo vèncer per la por, per l'egoisme, per la

recerca de les comoditats, de no voler-me complicar la vida. Sóc jo el meu enemic si

visc i em moc centrat en mi mateix, vivint

El dia 11 de maig, el bisbe auxiliar de Barcelona Antoni Vadell va ordenar sacerdot el car-melita descalç Andrew Llanes Amaro, vinculat a la nostra zona teresiana de Catalunya. La celebració es va fer al monestir de les carmelites descalces de Barcelona. Van acompanyar el P. Andrew els seus pares, el provincial P. Miguel Márquez, religiosos i monges carmeli-tes i altres familiars i amics, alguns de la nostra comunitat. Reproduïm en aquest informatiu un resum de l’homilia del P. Andrew de la seva primera missa, celebrada l’endemà en el mateix monestir, la qual va repetir pocs dies després en la seva visita a la nostra comunitat.

Butlletí CC - 5

el ministeri com a promoció i no com a

servei, en busca de seguretat i de reconei-xement.

Com seré capaç de fer tot això? Durant el ritu de l’ordenació, vau invocar la munió

dels sants, representada per alguns noms amb els que Déu ha marcat per a bé la nostra història. Quan estava prostrat en

terra, mentre pregàveu per mi, vaig saber que no estic sol. No estic sol per portar

allò que, realment, no podria suportar. Maria i la munió dels sants de Déu em protegeixen, em sostenen i em conduei-

xen. Però també m'acompanyeu vosaltres, perquè vosaltres també sou els sants de

Déu, els sants als quals puc veure, escol-tar i tocar, els que estan aquí en la terra,

els que creuen, estimen i esperen en ell.

Tenim, com a humanitat necessitada de Déu, una esperança: que Déu sigui el nos-

tre Pastor. El “jo les conec” de l'Evangeli significa jo les accepto, són meves així

com són, perquè quan es coneix a algú i se sap tot d'aquesta persona, i es roman

al seu costat, s'està acceptant tal com és; acceptant, no rebutjant. Un pastor, un sa-cerdot, mai, mai, pot rebutjar ningú. Déu

m'ajudi a acollir cada persona que se m’a-

costi i que quan marxi ho faci alleujada de

les seves penes.

Així és Déu, així és el Déu dels que som

pobres, dels que som exclosos, dels que som emigrants, dels que estem sota dife-

rents formes d'esclavitud, dels que som pecadors, dels que plorem la pèrdua d'un ser estimat, dels que patim situacions difí-

cils que amenacen amb trencar la vida, però també dels que ens alegrem perquè

ens sentim profundament beneïts i acom-panyats.

La història del Pastor Bo no acaba en

Jesús de Natzaret, sinó que contínua en Jesús ressuscitat i en la seva Església,

contínua en mi i en tots, perquè tots som en cert sentit pastors i ovelles, perquè tots

hem de saber donar-nos els uns als altres i deixar-nos conduir.

Avui, jo us lliuro la meva vida, la meva

persona, i a vosaltres us demano alguna cosa que sé que no em negareu: el vostre

afecte i acolliment, la vostra oració i la vostra benedicció. Amén

Butlletí CC - 6

Qui pot escapar del progressiu en-velliment? Ningú. Tots en anem fent vells. Però no tothom envelleix de la mateixa manera. Hi ha moltes for-mes de viure l’última etapa de la vi-da. Gairebé sempre s’envelleix com es viu de forma crispada o pacient, en actitud pessimista o bé esperan-çada, amb un esperit trist o confiat.

Què és el més lamentable? Que la societat només ens prepara per a la primera part de la vida. Se’ns ensenya a treballar i a competir, a lluitar, a tirar endavant, però no a viure amb encert aquesta fase en la que culmina la nostra vida. La majoria de persones van arri-bant a la seva vellesa, a la seva ancianitat sense cap guia ni preparació.

En general, l’ancianitat provoca molts temors, moltes pors, moltes temences. No és només la progressiva decadència física i psíquica el que fa por. La verda-dera crisi cal detectar-la a nivells més profunds. Desapareixen a poc a poc el vi-gor, la seguretat. I comença una altra etapa molt més desvalguda, molt més in-certa. La persona no pot recolzar-se en les seves forces com en altres temps, s’ha de refiar dels altres, i depèn dels altres.

Però, endemés, el vell comença a pressentir la seva mort de forma més cons-cient i personal. És en la seva pròpia carn on experimenta que la seva vida s’a-caba. Ja no hi ha temps per a fer grans projectes. Ara arriba la fi. Per això, no és suficient aprendre a viure amb les limitacions pròpies de la vellesa. Ni és sufi-cient trobar els millors remeis per a fer-la més o menys suportable o, fins i tot, agradable.

Arriba l’hora de la veritat. El moment de fer un balanç serè de la vida i acomia-dar-se d’aquest món en pau. La vellesa no és gens fàcil. Però pot ser la gran oportunitat de coronar la vida positivament. El verdader creient la viu com un temps de gràcia. Perquè també en aquesta vellesa hi ha Déu com Amic i Salva-dor. Al final del final només Déu pot consolar i salvar. Tal vegada sigui aquest el pas decisiu que l’ancià creient ha de donar en el secret del seu cor.

La majoria de les persones que els voluntaris de la Pastoral de la

Salut anem a visitar es troben en una etapa de la seva vida que és la vellesa. Una etapa de vegades feixuga per a ells per la seva soledat i manca de salut. Però amb la nostra fe i l’ajut de Déu portem a terme la nostra tasca amb il·lusió i esperança, doncs veiem que som útils en el nostre servei. Per això, creiem molt interessant reproduir aquesta homilia del pare Jo-sep Llunell, prepòsit de l’Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona.

Butlletí CC - 7

Quan parlem del voluntariat en la tasca

d’acompanyament a persones malaltes par-tim del respecte integral de la persona tant

física com espiritualment, Acostumem a dir que el/la voluntari/a ni jutja ni entra en polè-

mica en cap tema, simplement escolta i acompanya, processant els missatges que rep del malalt i retornant una resposta amb

un gest, un somriure, un apropament i la pa-raula justa.

L’actuació del voluntari en un acompa-nyament és discreta, serena i capaç de posar-se al servei de les seves demandes huma-

nes, adequant-se als ritmes de la persona malalta.

Apropar-nos als malalts i les seves famílies

suposa, doncs, descobrir les seves necessi-

tats, però a la vegada gaudir d’un profund

enriquiment personal.

Jordi Giménez-Salinas. Pastoral de la Salut

Extracte de l’article “Escolta activa” del blog de la

FECEC

La meva vida s’acaba. Només en Déu puc posar la meva confiança. Ell ha de ser ara més que mai el meu Salvador. Blai Pascal, en la seva meditació sobre el misteri de Jesús, diu: “Arribarà un moment en el que els metges ja no podran curar-te. Però jo, Jesús, et salvaré per la vida eterna.”

Avui, festa de l’Ascensió de Jesús a la vida de Déu Pare, pot ser bo recordar-ho. I acceptar-ho. I començar a preparar-nos-hi, perquè com diu el poeta Pablo Neruda: “Pasan los días, pasan las semanas, los meses y los años y llega la muerte al calendario.” Per a tots hi haurà un últim dia!

L’Ascensió. Cicle C. Josep Llunell.

Les homilies a Sant Felip Neri

VOLUNTARIAT

Butlletí CC - 8

La solitud no desitjada en la gent gran és una realitat crei-xent i silent que arrela als barris de les nostres ciutats. Només a Badalona es calcula (segons dades de l’Idescat) que unes 7.000 persones grans viuen so-les, la major part dones, per diferents motius: solteria, vidu-ïtat, fills que han hagut de mar-xar lluny per feina... Aquesta solitud que causa sofriment i que, per tant, té unes repercus-sions negatives sobre la salut és la que es mira de pal·liar amb la posada en marxa del programa Radars.

Es tracta de crear una xarxa de detecció de persones en aquesta situació des de la pro-ximitat i mirar d’oferir suport i solucions adequades a cada cas. «Fa pocs mesos hem co-mençat una prova pilot als bar-ris del Centre, Dalt la Vila i Coll i Pujol de Badalona i la voluntat és anar-la estenent a la resta de la ciutat», explica Joan Mas-deu, del grup de Quart Món dels Pares Carmelites.

Els Carmelites són una de les entitats que junt amb les tres associacions de veïns dels bar-ris esmentats, Creu Roja, Amics de la Gent Gran, l’Institut Cata-là de la Salut i l’Ajuntament han constituït una taula per abordar aquesta qüestió i han establert un conveni amb l’Associació Radars que ja funciona en al-tres ciutats. L’objectiu és con-solidar una xarxa de vigilància

formada per les farmàcies, els forns de pa, l’ambulatori i el veïnat que permeti alertar so-bre aquestes situacions.

S’ha habilitat un telèfon gra-tuït 24 hores on comunicar els casos que es detecten i, a partir d’aquí, en funció de la situació s’analitza i es fa la derivació que calgui: si hi ha problemàti-ca de salut, a l’ambulatori; si cal companyia o fer tasques concretes de la llar, al volunta-riat... «El primer que es va fer va ser visitar amb personal de l’Ajuntament aquells domicilis on sabíem que hi havien perso-nes grans soles i fer-los una enquesta per conèixer la seva situació; això s’ha complemen-tat amb persones que sabíem que també estaven soles», des-taca Masdeu.

Des de la Pastoral de Salut de l’Arxiprestat també es té present aquesta problemàtica i a les parròquies on hi ha equips funcionant es fan, igualment, visites a persones grans soles i

en situació de precarietat. D’al-tra banda, la Fundació Roca i Pi va organitzar el 21 de març passat les I Jornades de Gent Gran que, precisament, van dedicar-se a aquesta qüestió.

Finalment, aquest mes de maig la Fundació Catalunya La Pedrera ha posat en marxa a Llefià el programa «Dina en companyia», adreçat a perso-nes grans que viuen soles o en parella i vulguin gaudir d’un àpat diari equilibrat acompa-nyat de persones de la seva edat i a un preu social (4 €). Els interessats poden dinar tot el mes (de dilluns a divendres) o dies puntuals. Per dur a terme aquest servei també es necessi-ten voluntaris.

Per a més informació: Alicia Martínez Velilla, T. 933 873 292.

Poble de Déu. Portaveu de l’Arxiprestat Badalona Nord, Montgat i Tia-na. Juny 2019.

Quart Món dels Pares Carmelites participa a la iniciativa «Radars»

Millorar la trama social per pal·liar la solitud en la gent gran

Butlletí CC - 9

El Pla Pastoral Diocesà “Sortim!” proposa cinc orien-tacions per debatre a nivell grupal, però sobretot com a presa de consciència perso-nal, com a eines per a reno-var la nostra adhesió perso-nal al Crist i anunciar-lo en el nostre petit món de cada dia.

De les cinc orientacions fonamentals (l’encontre i anunci de Crist, els pobres, els joves, la fraternitat i el discerniment), la diòcesi va demanar que enguany es po-sés l’accent en la revisió de la fraternitat, eix fonamental per començar a desenvolu-par qualsevol camí de vida cristiana.

Els debats quinzenals, doncs, ens han conduit cap a una anàlisi, una mena de re-visió, de la nostra comunitat,

primer, i de cadascú de nos-altres en especial. Han cen-trat els nostres debats pro-postes com la cohesió social, els serveis a les parròquies i comunitats, la corresponsabi-litat dels laics, el concepte “portes obertes”, el diàleg amb persones d’altres creen-ces, els agnòstics, els no cre-ients... sempre amb el teló de fons de la fraternitat.

“Trenquem els murs, tren-quem allò que ens separa; el Senyor ens vol units com a germans”, així s’expressava el cardenal Joan Josep Ome-lla en la trobada que va con-vocar a la Sagrada Família de Barcelona, fa unes poques setmanes, per tal de reflexio-nar sobre la marxa del Pla Pastoral, a la qual van acudir alguns membres de la nostra

comunitat.

La trobada es va veure en-riquida amb alguns testimo-nis personals, entre els quals el d’algunes persones nou-vingudes que van parlar de la fraternitat “rebuda” i de l’a-colliment que han pogut ex-perimentar.

Pel cardenal, més que se-

guir unes directrius, el Pla

convida a “canviar d’actituds

per anar modelant el cor” i

rebutjar “les mirades negati-

ves” que malauradament

creixen en determinats en-

torns dels nostres barris i ciu-

tats.

“Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tingueu

entre vosaltres” (Joan 13,35)

CATEQUESI D’ADULTS

“Els cristians hem de ser promotors de comprensió, diàleg i cooperació allà on ens fem presents”. Aquesta és una de les líni-es que més ha treballat el grup de Catequesi d’Adults en les tro-bades quinzenals d’aquest curs que hem deixat enrere.

Butlletí CC - 10

La tarda de la vigília de Pentecos-

ta, un grup de fidels de diferents cre-ences religioses vam fer un recorre-

gut per diferents llocs de culte de Ba-dalona, en el marc del programa

“Capvespre amb les Religions”, orga-nitzat per la Taula de Diàleg Interreli-giós de la ciutat, un espai de conflu-

ència integrat per vint-i-quatre enti-tats que busca lluitar contra els este-

reotips i prejudicis envers les religions i que compta amb el suport de l’Ajun-tament.

En aquest primer itinerari en grup es van poder visitar la Mesquita Mari-

am i el Centre Cultural Amics, la co-munitat de la Mesquita Attaqua, l’es-

glésia cristiana baptista “Nova Sa-lem”, la nostra església catòlica del Carme i l’església adventista del Setè

Dia.

A casa nostra, el Grup del Carmel

Ecumènic i Interreligiós, que forma part de la Taula de Diàleg, va acollir

la trentena de persones de la comiti-va presentant la nostra espiritualitat teresiana, uns apunts de la nostra

història, la pastoral i l’acció social de la comunitat.

A tot arreu, l’acolliment va ser molt sincer i agraït, i després de les pre-sentacions de cada comunitat s’obse-

quià els assistents amb uns refrigeris.

Butlletí CC - 11

Cadascú a casa seva i Déu en la de tots

El títol d’aquest escrit és la primera idea que em va venir al cap després de participar en el recorregut que va proposar el programa “Capvespre amb les Religions”, organitzat per la Taula de Diàleg Interreligiós de Badalo-na, la vigília de la nostra festivitat de l’Esperit, la Pente-costa. La intenció dels organitzadors de l’itinerari era ben clara: cal que ens coneguem per fugir d’imatges sovint dis-torsionades que no ajuden a la convivència i a la mútua comprensió i acceptació.

Mentre escoltava els diferents responsables dels llocs de culte que vam visitar, pensava que l’Esperit transcendeix totes les limitacions que ens tracem els humans i reposa sobre aquells que cerquen i apliquen el bé comú i la seva pau espiritual. Ho dic perquè no vaig tro-bar gaires diferències en les propostes d’aproximar-nos a Déu i als altres. Amb els ulls tan-cats, em semblava que el discurs de l’imant de la mesquita Mariam el podia estar pronunci-ant qualsevol prevere de les nostres esglésies catòliques o els pastors de les esglésies lute-ranes.

Tots provenim de tradicions diferents, en el cas dels cristians catòlics amb Jesús com a Mestre que situa l’amor a Déu i als altres com a guia del nostre itinerari vital vers una vida plena. També els fidels de les esglésies cristianes derivades de la reforma de Luter incidei-xen en el seguiment de Jesús, amb les seves pròpies singularitats que difereixen poc en el que és substancial i més en alguns punts de caràcter dogmàtic. Com els cristians, el musul-mans sorgeixen de la tradició bíblica, amb el sedàs de les normes de l’Alcorà, reconeixent un sol Déu i Jesús com a profeta.

Fora d‘això, els costums de cada civilització segueixen diferents ritmes en el temps, tot i que el món es va fent cada vegada més petit i la tendència a la uniformitat les va llimant. Sí, ja sé que els integrismes ho volen espatllar tot, però també nosaltres sabem què és això.

Enric Masdeu

Butlletí CC - 12

El dissabte 8 de juny, la comunitat se va reunir en el pati del convent per a celebrar la

Pasqua de l'Esperit amb una eucaristia concelebrada i participada activament pels laics. Va presidir la missa el vicari general, P. Agustí Borrell, que estava de pas per aquesta comuni-

tat que va se la seva durant deu anys. Al final, la jornada es va tancar amb un sopar de germanor.

VETLLA DE L’ESPERIT

ESPLAI CRA-CRAC

Amb les colònies i campaments, l’Esplai tanca un nou curs de formació en el lleure dels

més petits i dels nois i noies en la seva etapa d’adolescència. Amb la seva total dedicació i el seu habitual entusiasme i bon humor, els monitors ja tenen organitzada tota la logística

per marxar, els deu darrers dies de juliol, amb els seus grups a Begudà, Villec i Cantàbria.

IMATGES

Butlletí CC - 13

El P. Josep Ignasi (Terrassa, 1928 - Iguala-da, 2019) va ser per a nosaltres, els seus amics, “familiars” i deixebles de Badalona, una perso-na molt especial i estimada. Tot i la seva apa-rent senzillesa i humilitat, era un home de ca-ràcter i de fermes conviccions religioses. Per sobre de tot, va estimar l’orde i els seus ger-mans carmelites, i va ser un fidel servidor de l’Església fins al darrer moment. Va residir als convents de Mallorca, Tarragona, Badalona, Barcelona i els seus darrers anys va ser atès a Igualada per les germanes de l’Asil del Sant Crist.

Era un home elegant, amb una gran capaci-tat artística i molt pràctic. En aquest sentit, el pare Joan Badia en la seva emotiva homilia de la missa exequial va explicar aquesta anècdota:

«El P. Josep Ignasi era daltònic, no identificava correctament el cromatisme dels colors i pinta-va com aquell qui diu “d’oïda”». Efectivament, una de les moltes habilitats del P. Ignasi era el dibuix i la pintura artística. Per superar el seu problema amb els colors, tenia numerades les caixetes de les pintures per no equivocar-se a l’hora d’aplicar-les a la tela. Així de pràctic era el “padre”.

Sí, el “padre”, perquè aquest era un dels molts noms pel que era conegut. Si bé el seu nom de religió complet era fra Josep Ignasi de Jesús, el seu nom de pila era Josep Maria, i els cognoms patern i matern Ullés i Orrit. Però, en el transcurs de la seva vida també el coneixíem de maneres diferents: els feligresos li deien P. Josep Ignasi; els altres frares, Josep Ignasi; al-

Joan Grífol i Enric Masdeu (*)

Butlletí CC - 14

guns no tant habituals, P. Ignasi; pels petits i joves de la Joventut Carmelitana era el “frare”; els que el coneixíem des de que érem adoles-cents, “padre” i ja de grans li dèiem Ignasi; per la gent de la Vall d’Aran era el pare Ullés…

També era polièdric amb les seves habili-tats: artista pintor, cartellista, va fer uns deco-rats pels Pastorets, fuster (el sostre del teatre i altres coses són obra seva), poeta, pessebrista (va arribar a ser el consiliari de l’Associació de Pessebristes de Barcelona)…

Van ser moltes les activitats que va promou-re o fomentar durant la seva etapa com a di-rector de la Joventut Carmelitana de Badalona. Un estol de nois i noies vam gaudir del seu acompanyament en la formació religiosa i en el lleure. En aquest darrer camp, ens venen a la memòria: la construcció de la pista de bàsquet i tenis, amb les corresponents gestions a l’A-juntament que subvencionà part de les obres, i el patrocini de l’Aigua del Carme; el foment del teatre; els campionats de tennis de taula; la colla de sardanes “Gavina”; les sortides d’ex-cursió i colònies; la gestió i manteniment de la casa d’Espinelves; les acampades (Vall d’Aran, Mallorca...); els Certàmens Literaris; els con-cursos i desfilades de vestits de paper; les re-vetlles de Sant Joan al pati amb conjunts musi-cals...

Li va tocar viure els anys de la renovació d’una Església que obria finestres després del Concili Vaticà II. Va ser dels primers en adaptar-se a les noves formes i un dels primers d’anar amb un elegant vestit, primer negre amb collet, i després amb corbata. Sempre va pro-curar adaptar-se als nous temps i als joves.

En aquells anys es van formar moltes pare-lles entre el jovent del Carme. No solament va ser el celebrant de la majoria de casaments, també, com que era un “manetes”, ens ajuda-va en fer retocs i empaperar parets de les no-ves llars (era la moda) i qui més qui menys té penjat un quadre seu a casa. Ha batejat els nostres fills (i nets), ha celebrat les Primeres

Comunions. Precisament ell va ser qui va acon-seguir del bisbat que es celebrés el primer ba-teig a la comunitat de Badalona, cosa reserva-da exclusivament fins aleshores a la parròquia. També va ser consiliari d’un dels equips que impartien cursos de formació prematrimonial.

Amb els anys, es va anar formant un grup d’amics que ho celebràvem tot, i el “padre” sempre va ser un més de la colla. Amb ell enca-ra vam tenir l’oportunitat de celebrar els seus 90 anys a Badalona.

Però si d’una cosa n’estava ben enamorat era de la “seva “ Vall d’Aran. Durant una colla d’anys, unes quantes famílies pujàvem a passar uns dies d’estiu al poble d’Arròs. Allà, ell gau-dia parlant amb els vilatans, tots ells i elles molt xerraires, els quals ja el tenien com el rec-tor d’estiu del poble. Una mostra d’aquesta estima en són aquests versos extrets d’un llarg poema seu dedicat a la Vall:

(...) I a la nit, prop les estrelles, et trobes amb un cel clar, i dels somnis et despertes quan et diuen de marxar. Vall d’Aran, dins les entranyes el record, molt fort, portem, i aquell verd de les muntanyes aquí baix bé l’enyorem. També nosaltres, que et sabem prop d’a-

quelles estrelles, et trobarem a faltar, benvol-gut pare Ignasi.

* Aquestes ratlles sobre el P. Josep Ignasi són

un recull d’imatges retingudes a la memòria

dels autors, bàsicament sobre els anys que van

conviure amb ell durant la seva estada al con-

vent de Badalona, i del tracte d’amistat que

han mantingut fins als seus darrers moments.

Butlletí CC - 15

David Rodríguez Cebrián

Situada dins la propietat d’un club de tenis (que antigament havia sigut la masia de Can Ri-bas o Can Galceran), confinada entre aquest i l’autovia que connecta amb Barcelona, al final d’un carreró d’exagerada pendent, o bé coneixes la seva existència i t’hi acostes expressament o bé pots passar-hi durant anys a pocs metres sen-se arribar mai a saber d’aquesta petita joia. Obli-dada, malmesa i abandonada, l’ermita de Sant Martí va estar a punt de desaparèixer a principis dels anys 90 quan es va construir la B-20, per la que estava afectada. Els Pares Claretians, que en aquells anys tenien delegada la pastoral de l’es-glésia de Sant Joan de Montgat, van bolcar-se en la seva preservació. Van coordinar un estudi per demostrar la importància històrica, litúrgica i arquitectònica del temple i no només van acon-seguir que finalment es salvés, sinó que van lide-rar la seva restauració i la seva rehabilitació pel culte. Des d’aleshores s’hi fan algunes cerimòni-es de batejos o casaments, l’aplec de Sant Martí al novembre i algunes misses esporàdiques.

L’edifici

Es tracta d’una planta rectangular, molt pe-tita (4’5 x 5,5 m), d’una única nau, amb coberta a dues aigües subjectada per una estructura de fusta. La porta, també molt petita, és d’arc de

mig punt amb una espadanya d’un sol ull, amb una campana de la darrera intervenció.

La part posterior és un petit absis amb una finestreta que conjuntament amb una altra so-bre de la porta són les úniques obertures en els murs. L’absis i la nau estan units per un arc tri-omfal de mig punt.

En la restauració dels anys 90 s’hi van col·locar dues reproduccions de peces romàni-ques fetes pel badaloní Domènec Giró i Duran: la Majestat Batlló i un fragment del frontal d’un altar de l’església de Sant Martí d’Ix (Alta Cerda-nya), sobre fusta, on hi ha representat el Sant. Els originals de les obres són al MNAC.

Vil·la romana

Observant els carreus de l’edifici, es van descobrir dues rodes de molí i un fust de colum-na que eren d’origen romà, segurament preexis-tents in situ i reutilitzades, així com altres peces usades en la fonamentació. En excavacions del voltant immediat es van trobar restes de cons-truccions i ceràmiques iberes i romanes, de les que se’n sap ben poca cosa llevat que hi havia hagut algun tipus d’assentament, sense poder-ne determinar res més.

Anem ja cap al final de la sèrie d’articles dedicada a les ermites del nostre arxiprestat. Fins ara hem palat de les principals esglesioles de Badalona i en els últims dos articles ho farem de les dues més importants dels municipis veïns, Montgat i Tiana. Comencem doncs per l’ermita de Sant Martí.

Butlletí CC - 16

En les cates arqueològiques prèvies a la construcció de la B-20 no es va trobar cap més material d’interès, llevat d’algunes restes molt fragmentades òssies que segurament provenien d’una petita necròpolis medieval de l’entorn de l’ermita, sembla ser que utilitzada fins a principis del S XIX. Després, durant l’anivellament del ter-reny en l’execució de l’obra de la carretera, van aparèixer algunes restes més de ceràmica roma-na descontextualitzada. Els intensos treballs constructius que han tingut lloc diverses vegades a escassos metres de l’ermita (autovia, club es-portiu, autopista, habitatges,...) han fet que el terreny hagi estat profundament alterat i no per-meti extreure’n més conclusions històriques.

La història

Si bé parlem de Sant Martí de Montgat, per a buscar referències històriques cal saber que la població no va esdevenir vila fins el 17 de juliol de 1933, segregant-se de Tiana que fins aquella data comprenia el territori dels dos termes mu-nicipals actuals. De fet la divisió entre Tiana i

Montgat va ser la darrera de les segregacions entre els pobles de mar i de dalt del Maresme; la primera entre Sant Pol i Sant Cebrià havia tingut lloc al segle XVI, uns 400 anys abans.

Sant Martí és una advocació molt repetida en territori català perquè va ser introduïda per les tropes franques carolíngies (S VIII), seguint el seu recorregut des del Canigó (Sant Martin du Canigou) fins a l’Ebre.

Els primers documents on es fa referència de la petita capella de Montgat són una donació de 18 de març de 1026 d’una senyora anomena-da Ega al monestir de Sant Cugat d’un terreny que li venia d’herència (et ipsa eclessia qui ibi est fundata Sancti Martini, qui mi advenit [...] Que est hec omnia in chomitatu Barch, in Maretima, in parrochia de Tizana) i una escriptura de defini-ció d’un alou de 1067, per part de la canonja de la Santa Creu i Santa Eulàlia. L’any 1098 torna a aparèixer en un document papal d’Urbà II que confirma la possessió de Sant Cugat sobre Sant Martí de Monte Gato.

Wikimedia Commons

Butlletí CC - 17

Curiosament l’ermita de Sant Martí en l’acta de consagració de l’església de Tiana (ermita de l’Alegria) de 1104 es denomina com a capella de Santa Susanna i no pas de Sant Martí, però en un altre document de 16 anys després el papa Calixt II el torna a denominar amb el nom de Sant Mar-tí. Que el nom de Santa Susanna aparegui puntu-alment només en l’acta de consagració fa pensar a molts entesos que aquesta referència seria d’u-na església diferent, situada al pla de Montgat, avui desapareguda.

Fins a la consagració de l’Alegria com a Par-ròquia de Tiana, sembla ser que Sant Martí es podria haver fet servir com a cementiri parroqui-al i a partir d’aquell moment s’hauria mantingut per enterrar només la gent de pas i els soldats del castell del Turó.

Consta que entre els segles XVI a XVIII l’Er-mita donaria nom no només als terrenys que ocupava sinó també a la riera, avui d’en Font.

Al 1808, tot i que el cementiri ja no era d’ús habitual, es van enterrar 10 montgatins morts a la coneguda com a Batalla de Montgat de la Guerra del Francès. A les 4 de la matinada del dia de Corpus, 16 de juny, 5.000 soldats francesos, amb 8 peces d’artilleria, enviats pel general Duhesme, provinents de Barcelona, van atacar el Castell de Montgat per apoderar-se’n. Fou una carnisseria amb la mort de tots els defensors del

castell, dels esmentats veïns de la Vila i dels so-metents vinguts de Mataró i d’altres contrades, llevat dels pocs que van fugir al bosc o per mar. Aquests fets van tenir continuïtat amb intents de reconquerir el castell el mateix any, però això ja són figues d’un altre paner.

Finalment, més referències del segle XIX ens evidencien que l’ermita estava abandonada: del citado barrio (Mongat) hácia el N., una capilla ruinosa, titulada de Sant Martin de Tours, con un pequeño cementerio en donde se dió sepultura á los cadáveres hasta el año 1814... Aquest darrer enterrament fou el d’una víctima d’accident al Camí Ral, que comunicava amb Barcelona.

Es tenen notícia de celebracions litúrgiques

fins el 1836, en que va haver el últim casament.

El 1857, en que fou consagrada l’església de Sant

Joan (avui parròquia de Montgat), Sant Martí ja

estava en desús i se sap que 3 anys abans Pere

Font i Gallifa, va demanar poder celebrar culte

privat com esglesiola dins la seva finca, sota l’ad-

vocació de la M. de D. del Pilar. Posteriorment

l’abandonament va tornar a ser progressiu fins

que l’any 1997 es va tornar a beneir com a Ermi-

ta de Sant Martí, després de que esdevingués de

nou pública amb els esdeveniments ja relatats al

començament de l’article.

Butlletí CC - 18

HOMES I DONES

DEL CARMEL

Tot just Teresa de Jesús acaba de fundar amb penes i treballs el convent de Sant Josep a Àvila, el primer del seu projecte de reforma de les monges carmelites, que ja pensa seriosa-ment en difondre aquella obra. Però no ho té gens clar vistes les traves i dificultats, de dins i de fora de l’Orde, que ha hagut de superar.

Per això, va ser providencial que, en aquells dies de l’any 1567, visités Espanya el pare ge-neral de l’Orde, l’italià Giovanni Battista Rossi, conegut aquí com a Rubeo, el qual durant la seva estada a Àvila s’entrevistà diverses vega-des amb la Santa. Però, qui era aquest tal Ru-beo?

Algunes dades

Bartolomeo Rossi (Rubeo), que prendà el nom de Giovanni Battista al professar en el Carmel, va néixer a Ravenna l’any 1507. Fill d’una família noble anada a menys, el seu pare Domenico tenia dues filles quan va enviudar, i d’un segon matrimoni van néixer Bartolomeo i dos nois més. Entre els avantpassats de la fa-mília hi trobem Bernardo de Rossi, bisbe de Treviso, i un assessor de l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Maximilià.

Amb set anys d’edat, després d'haver per-dut el seu pare, l’oncle patern se’n fa càrrec i l’ingressa com a aprenent als carmelites de Ra-venna.

De ben jovenet ja fa la primera professió i,

gràcies a la seva facilitat pels estudis, aviat és lector Biblicus, batxiller i, amb 32 anys, partici-pa com a soci en el primer capítol general de la seva vida.

Als seus 35 anys és elegit regent de l'Studi-um General de Nàpols i als 39 designat procu-rador general. Després de la mort del general P. Audet, l’any 1562, és nomenat vicari general fins al capítol de 1564, que l’elegeix prior gene-ral de l'Orde del Carmel.

La reforma del P. Rubeo

No ho tindrà fàcil el P. Rubeo com a general de l’Orde. El Concili de Trento arribava a la se-va fi i moltes de les seves disposicions es co-mençaven a posar en pràctica. També en allò que feia referència a les reformes dels ordes religiosos.

La reforma de l’Orde que havia dictat el seu antecessor P. Audet s’estava implantant a molts convents, però també havia trobat una forta resistència en altres. Les províncies man-tenien diferents nivells, no gaire satisfactoris, tant en l'estil de pregària com en la vida de molts frares.

A Espanya, Felip II, decidit defensor de Tren-to, intentava amb la seva autoritat imposar la seva pròpia reforma dels diferents ordes, inclo-ent-hi el Carmel, ja que no creia en sistemes tradicionals de correcció d’uns costums més que centenaris.

-52-

En un marc ple d’incomprensions, santa Teresa va trobar en el P. Rubeo un ferm puntal per als seu projecte.

Butlletí CC - 19

Així les coses, a principis d'abril de 1566, el P. Rubeo inicia la visita reglamentària a les províncies d’Espanya i Portugal. Comissionat pel papa, comença el seu intens compromís d'eliminar les propietats individuals i el mal ús de les dispenses de la Cúria Pontifícia, pro-movent l'oració, la vida comunitària i l'estudi.

La visita a Espanya

Després de la necessària visita proto-col·lària al rei a Madrid (“He ido a besar la mano de Su Majestad, y me escuchó muy cor-tésmente”), comença la visita per la província més problemàtica, Andalusia, on els frares oferien no pocs problemes començant pel provincial Gaspar Nieto i el seu germà Mel-chor. Ambdós són expulsats de l'orde.

Després de passar uns mesos a Portugal, torna a Castella per presidir el capítol d'Àvila. És ara que Teresa té l’oportunitat de reunir-se amb ell diverses vegades. El P. Rubeo s’a-dona del rebuig del provincial Ángel de Sala-zar per la fundació de Sant Josep i tanca el problema, no solament aprovant les constitu-cions del nou monestir, sinó que també auto-ritza santa Teresa a fundar altres monestirs amb el mateix model. A més, el 10 d'agost de 1567, autoritza a fundar dos convents de fra-

res Carmelites "contemplatius" per donar su-port espiritual a les monges, això sí, amb al-gunes condicions: totes les fundacions s’hau-ran de fer a Castella i no a Andalusia, ja hi ha hagut prou problemes i el general no vol tenir embolics entre germans; que les monges i frares que vulguin adoptar l'estil de Teresa s'han de dir "contemplatius"; i que els frares contemplatius no poden ser autònoms de l'orde.

Posteriorment, passà a visitar les provínci-es d'Aragó i Catalunya.

Les seves prioritats

Com dèiem, durant el seu mandat el P. Giovanni Battista Rubeo va treballar per ade-quar les constitucions de l'Orde amb les no-ves normes del concili tridentí. A la vegada, va fer la revisió del Missal i el breviari i va do-nar un fort impuls a la difusió de l'escapulari marià entre els laics.

Devot de la Mare de Déu, va establir la so-lemne celebració de la Salve del dissabte i va donar impuls a les missions americanes.

Destaca la seva atenció a les germanes, com es va posar de manifest amb l'impuls atorgat a les fundacions teresianes, amb les visites a diversos monestirs, entre els quals el de la Creu de Lucca a Nàpols on va autoritzar la recreació comunitària i altres dispenses per a les germanes, amb sentiments d'humanitat i mesura.

Després d'una vida intensa i de treball, va morir al convent carmelità de San Martino ai Monti de Roma, el 5 de setembre de 1578.

--------------------------

Bibliografia

Historia del Carmelo Teresiano. P. Pedro Or-tega, ocd. Editorial Monte Carmelo.

Daniel de Pablo Maroto. Revista Teresa de Jesús (1986), nº 22, 29-33.

Pàgina web: https://maddalenadepazzi.jimdo.com/una-bolla-e-le-sue-ragioni/giovanbattista-rossi-generale/

Butlletí CC - 20

Xavier Miró

15

A l’inici de la narració escriu: “Essent jo a Palència... em portaren una carta del bisbe d’Osma, el Dr. Velázquez, amb qui, quan era canonge i catedràtic a l’església major de To-ledo i ja tenia encara alguns temors, vaig pro-curar de tractar...” (cap.30, 1). Aquesta vega-da no és ella qui ha de demanar permís per fundar, és el mateix bisbe que li demana en aquesta carta si volia fundar a la ciutat d’on era bisbe. Més encara, li diu que, si li sembla-va bé, ”li fes saber, que m’enviaria a buscar”. Què més podia demanar la Santa. El bisbe li comunicava que una senyora, a qui confessa-va, li havia parlat que “tenia a Sòria una casa bona, sòlida, en un lloc molt bo, i va dir que ens la donaria, amb tot el que calgués per a fundar, i la va donar amb cinc-cents ducats de renda del vint-i-cinc per mil” (cap.30, 4).

Davant aquesta situació, amb una fundació tan planera, sense situacions dramàtiques ni dificultats econòmiques i burocràtiques, el relat de santa Teresa es desfà en paraules de gratitud i de lloança a tots aquells que han col·laborat en la fundació. El primer de tots, el bisbe Alonso Velázquez, que havia sigut pro-fessor d’Alcalà i Valladolid, confessor com hem dit de la santa a Toledo (1576), i que és

(des de 1578) bisbe d’Osma (i òbviament de Sòria), i que més tard (1783) ho serà de Santi-ago de Compostela. Ella mateixa confessa que es va alegrar molt de rebre la carta del bisbe: “Jo me’n vaig alegrar molt perquè, a més de considerar bona la fundació, tenia ganes de veure’l i consultar-li algunes coses de la meva ànima, ja que m’havia fet un gran bé i li tenia molt d’afecte” (cap.30, 2).

En segon lloc, la santa dona gràcies a Dª Beatriz de Beamonte y Navarra, descendent dels reis de Navarra, vídua sense fills, genero-sa. Donarà per la fundació el seu propi palau de Sòria. La feina de Teresa només consistirà, de moment, en la construcció d’un passadís que uneixi el palau amb l’església del costat que el mateix bisbe li va donar. La senyora Beatriz quedà tan impressionada i motivada per la personalitat de la Santa, que poc anys després (1587), ella mateixa ingressarà en el Carmel de Pamplona, on morirà el 1603.

El tercer personatge que trobem entre els col·laboradors d’aquesta fundació és el P. Ni-colau Doria, que aquell any havia sigut elegit primer conseller del provincial Jeroni Gracián, i delegat per ell per acompanyar a la Mare Teresa de Palència a Sòria per a la fundació.

Ens trobem ja en el capítol 30 del llibre de les “Fundacions”, el més breu de tots. La raó potser la trobem en el fet que la funda-ció d’aquest monestir de la Santíssima Trinitat a la ciutat de Sòria va portar poques complicacions a la fundadora. Per què?

Butlletí CC - 21

Doria serà més tard un personatge “difícil” (en paraules del P. Tomàs Álvarez) en la història dels carmelites, siguin els frares o les monges. Però quan coneix a la santa, viu un dels seus millors anys. La santa li dedica molt d’espai en aquest breu capítol: “home de gran perfecció i discreció, natural de Gènova... ha progressat tant en poc temps que sembla ben bé que nos-tre Senyor el va escollir per ajudar a l’orde”. La història desmentirà després aquestes paraules de la santa. L’altre religiós que acompanya a la Santa és el germà llec fra Eliseu de la Mare de Déu: “Aquest viatge li va donar poca feina” (cap.30, 7). La comitiva de “fundadores” és selecta i nombro-sa . Són vuit religioses més la santa i la seva infermera estimada, Anna de sant Bartomeu. De les religio-ses, Catalina de Crist és la proposa-da per Teresa com a priora. És jo-ve, ve del Monestir de Medina del Campo. Serà fundadora del Mo-nestir de Pamplona (1583) i poc després inaugurarà la fundació del primer Carmel català a Barcelona (1588), des d’on, dos anys més tard, sortiran les fundadores del Carmel de Gènova a Itàlia.

Finalment, també acompanyen la caravana en Pedro de Ribera, que condueix el carro que el bisbe ha enviat a Palència per a Teresa i les companyes, i a l’altre carro (el de la senyora Beatriz) hi va el capellà Francisco de Cetina i els religiosos. Presideix aquesta comitiva “el qui va enviar el bisbe (algutzir) ens portava amb molta comoditat i va contribuir a trobar bons hostals...” (cap. 30, 7). Què més es podia demanar! Ella mateixa, al cap d’un temps re-cordava en una carta “tot i que em cansaven molt els camins, aquest de Palència a Sòria fou per a mi una recreació, perquè era planer i moltes vegades al costat dels rius, que em fe-ien força companyia”. (El rius Pisuerga i Arlan-za i Duero.) Arriben el 2 de juny i al dia següent comencen la vida en el Palau. El 14 de juny, festa de sant Eliseu profeta, el mateix bisbe celebra la primera missa conventual, i el dia 6

d’agost, festa de la Transfiguració, es va posar el Santíssim, i va quedar així inaugurat el mo-nestir de Sòria amb el títol de la Santíssima Tri-nitat.

Tant plàcida ha sigut aquesta fundació com accidentada serà després la tornada cap a Àvila passant per Segòvia. Li dedica els tres últims números d’aquest capítol. Comença dient que “vaig anar-hi (a Àvila) tot seguit amb molta calor. El camí que hi havia era molt dolent per

al carro” (cap. 30, 12. Estem en ple mes d’a-gost). Només l’acompanyava en Pedro Ribera, però “aquest xicot ens portava per llocs on ha-víem de baixar sovint i portaven el carro gai-rebé a pes de braços per uns grans precipicis”. “A mi em sabia greu pel qui anava amb nosal-tres, perquè quan ens havien dit que anàvem bé, calia tornar enrere i desfer el camí” (cap.30, 13). Per fi arriben a Àvila la vigília de Sant Ber-tomeu (23 d’agost) i pot descansar. Però acaba la redacció d’aquest capítol escrivint: “Vaig tornar contenta perquè em va semblar que Déu, per la seva misericòrdia, se servirà de la fundació en aquella terra, com de fet ja es va veient. Sigui beneït i lloat per sempre, per tots els segles dels segles. Amén. Gràcies a Déu” (cap.30, 14).

Butlletí CC - 22

Mètode per a persones poc discur-

sives

Hi ha persones molt intel·ligents que confes-

sen ben clarament que no tenen el do d’a-questa forma d'enteniment. Per exemple, santa Teresa: «no me dio Dios talento para discurrir en el entendimiento» (V 4,8).

La Santa, que coneixia molt bé aquest món

del «entendimiento desbaratado», li consa-gra una atenció particular. ¿Quin mètode proposa a aquests tipus d’orants? Doncs bé,

ella els presenta el mètode de «recolliment». «Llámase recogimiento, porque recoge el alma todas las potencias y se entra dentro de sí con su Dios» (CE 47,1).

El recolliment no és pas silenci, sinó endinsa-

ment: «Éste no es silencio de las potencias, sino encerramiento de ellas en sí misma el alma» (CE 49,3).

Teresa manifesta una predilecció per aquest mètode. Ella diu que ha estat el Senyor qui li

ha ensenyat i que li ha fet molt de profit. Afirma explícitament que aquest tipus de pregària l’ha portat a: «Rezar con satisfac-ción y consolación» (CE 50,3).

Una pregària possible

Els orants d’enteniments dispersos experi-menten més que els altres la temptació de la

impotència. Creuen que la pregària no és per ells. Teresa ha de recórrer a la seva experi-

ència i a la seva força de persuasió:

«¡Oh hermanas, las que no podéis tener mu-cho discurso de entendimiento ni podéis te-ner el pensamiento sin mucho divertiros, acostumbraos, acostumbraos!; mirad que sé yo podéis hacer esto, porque pasé muchos años por este trabajo de no poder sosegar el pensamiento en una cosa» (CE 42,2).

Però és feixuc. I això també ho sap santa Teresa. És un treball dur: «Eslo muy gran-de» (42,2); «Queda el alma como sin arrimo ni ejercicio y da gran pena la soledad y la sequedad, y grandísimo combate los pensa-mientos» (V 4,8).

Teresa no amaga aquestes dificultats, tot i

que a vegades en la seva pedagogia d’enco-ratjament, ho faci. Ara bé, en aquest cas,

ella afina les exigències, inclús a nivell mo-ral: «Les conviene más pureza de conciencia que a las que con el entendimiento pueden obrar» (V 4,9).

Però també hi guanyen més. I l’orant també

ha de conèixer aquests beneficis: «Por esta vía de no poder obrar con el entendimiento llegan más presto a la contemplación, si per-severan» (V 4,8).

Parem compte. Teresa no convida a deixar de banda la meditació. Ella parla a la gent

que no pot fer-ho, no a la que no vol fer-ho.

Passos a seguir

El primer pas, en aquesta pedagogia, és prendre consciència de la presència de Crist.

Per aquí comença sempre la Santa. L’interior de l’orant no és un buit o un espai inconsis-

57 Joan Badia

Els pedagogs de la pregària descobreixen que normalment ningú

no vol reconèixer que no tingui enteniment discursiu. Hi ha la sensació de que és consideraria con un ximple o un babau. I això

és un error que caldria superar.

Butlletí CC - 23

tent. Es una mansió, un castell. El Mestre hi

és, al costat de l’orant, dins de l’orant.

El segon pas és la relació amb aquest Crist

interior. Aquí no hi ha camins preestablerts, perquè no n’hi han de camins. Tanmateix, veiem les orientacions de Teresa: «No os pido que penséis en Él, ni saquéis muchos concep-tos, ni que hagáis grandes y delicadas consi-deraciones en vuestro entendimiento; no quiero más que le miréis» (CE 43,2).

És la mirada la que domina en la intuïció i,

per tant, en els caps desbaratats. Una mirada que es fa moment de pregària, contingut de relació: «Si estáis alegre, miradle resucitado (...) si estáis con trabajos o triste, miradle en la columna lleno de dolores» (CE 42,4.5).

És una mirada que surt de l’orant per recalar en Jesús. Però aquesta mirada encara no és la meta ni la perfecció d’aquesta pregària. No

és sinó el primer pas. És la mirada que cor-respon a la meditació en el procés que hem

explicat. Hem d’anar més enllà de la mirada que concentra l’atenció a la mirada contem-plativa, quan sigui Jesús qui mira i l’orant el

destinatari de la mirada. Això és el que Tere-sa suggerirà en un cert moment: «Mire que le mira» (V 13,22).

Aquesta és la finalitat d’aquest tipus de pre-gària: arribar a descobrir que és Jesús qui

mira, qui encoratja, qui estima. L’orant no mira, és mirat i es deixa penetrar per aquesta mirada.

Ficció o realisme

Teresa, que també ha sofert les dificultats d’aquest tipus de pregària, sap que ha d’apro-fitar la creativitat de l’orant per fer possible

aquest encontre.

No té cap inconvenient en fer servir la “ficció”

o algunes “simplicitats”. Tot és permès a l’o-rant; l'important és trobar l’amic. Pot ser un llibre, «una imagen o retrato del Señor» «que sea de vuestro gusto». Pot ser qualsevol co-sa; l’important és arribar a Jesús «no para traerle en el seno y nunca le mirar» (CE 43,2).

La mirada teresiana... Els sentits externs han

d’ésser educats sobretot en aquells que no poden discórrer, en els orants d'enteniment

desbaratat. Els qui tenen un enteniment con-

certat es concentren simplement tancant els ulls. Els qui tenen l’enteniment desbaratat

s’han de servir dels sentit externs per concen-trar-se. La naturalesa i la relació sensitiva, directa o indirecta, els és absolutament ne-

cessària. Difícilment podran pregar amb els ulls tancats.

La importància de la paciència

La paciència, la perseverança, la constància són importants per a tots i en tots els camps

de la vida. I per a l'orant d’enteniment desba-ratat, encara més. Teresa no vol enganyar. És

més clara en Vida que en Camí. La seva pa-raula és diàfana: «Qu tengan paciencia hasta que el Señor les dé en qué se ocupen y luz, pues ellos pueden tan poco por sí» (V 13,11).

Per a tothom, la pregària, si es viu dia a dia, esdevé escola d’humilitat. Hem dit que en la

pregària de meditació, s’experimenta la prò-pia pobresa i que, per això, s’acabava amb

una pregària de petició. Acabem aquesta breu explicació als orants desbaratats demanant-los paciència, que és un a altra manera de

confessar la pròpia pobresa. És, també aquí, garantia d’oració cristiana vertadera.

Giuseppe Bazzani (MBA Budapest)

Butlletí CC - 24

Fr. Juníper Serra és un dels cent personatges pre-sents en el Congrés dels Es-tats Units des de 1931. El Ca-pitoli de EUA acull en la seva rotonda 100 estàtues que re-corden a les més importants figures de la història de la na-ció. Els Pares de la Pàtria. Una d'elles és la de Fr. Ju-níper Serra, missioner fran-ciscà del segle XVIII i anome-nat Pare del que es actual-ment Califòrnia, després d'ha-ver fundat 18 missions sobre les quals s'han erigit les ciu-tats més importants de l'Estat

californià.

En primer lloc cal parlar de la controvèrsia viscuda en el sí de l'Estat de Califòrnia (EUA) que ocasionà la pre-sència franciscana darrera-ment. Des de qui volia treure la seva imatge del Capitoli, afortunadament encara no aconseguit i de les opinions més diverses, també les més

afins, sobre el pas dels fran-ciscans per aquells llocs, on, dit sigui de passada, encara hi som. Les opinions són con-trovertides encara que la ma-joria s'inclina a favor nostre. Les antigues missions fran-ciscanes també s'han vist atacades. A la missió de San-ta Bàrbara, la estàtua de Fr. Juníper Serra aparegué de-capitada i pintada amb pintu-ra color de sang. Estem par-lant, més o menys, de fets ocorreguts al voltant de l'any 2015.

Entre els erudits i investi-gadors pròxims als missio-ners destaquen: Iris Engs-trand; Herbert E. Bolton; Ze-pheryn Engelhart, franciscà; John Francis Banon, jesuïta, Maynard F. Geiger; Francis Guest, també franciscà; y Francis J. Weber, entre molts d'altres. Entre els detractors de l'actuació dels missioners en front dels indígenes es po-

dria citar a: Sheburne F. Co-ok, Robert H. Jackson, Edward Castillo, Robert F. Heizer i Rupert i Jeannette Costo. En una posició inter-mèdia destacaríem Sylvia L. Hilton, David J. Weber, Ja-mes A. Sandos i Steven H. Hackel. Les postures mantin-gudes són en alguns casos molt disperses i estan molt enfrontades. Davant dels apologistes, entre els que m'hi compto, lògicament, so-bretot dels estudiosos religio-sos, per als qui els missio-ners aportaren la civilització i la veritat espiritual als nadius, apareixen alguns més crítics, com els citats Costo, que pa-ral·lelitzen les missions fran-ciscanes als camps d'extermi-ni.

L'expansió vingué des de Mèxic. Es impossible parlar de la presencia franciscana a Califòrnia si no ressenyem la importantíssima tasca porta-

Quan des de la vostra revista se'm va demanar aquesta col·laboració jo no n'estava gens segur. No és el meu tema, no en sé quasi res, però... us ho agraeixo. He hagut de llegir i estudiar-ho una mica i gràcies als meus esti-mats germans carmelites, mendicants com jo mateix, m'he vist obligat a re-memorar un poc la nostra presència en les missions de Nord-Amèrica. Se'm va demanar sobre l'obra missional en el continent americà. La desconec. Però no m'és tan desconeguda la presència franciscana en aitals llocs. És per aquest motiu que ho he acotat a allò que m'és més pròxim. Amés, ja us dic d'entrada que no seré gens objectiu, seré franciscanament partidista. L'eix que m'és més familiar es Fr. Juníper Serra, frare mallorquí i membre de la que fou Província Franciscana de Mallorca. No vull deixar passar l'ocasió d'a-nomenar-vos un altre frare franciscà que ha passat més desapercebut: Fr. Francisco Palou, col·laborar i amic de Fr. Juníper. Sense ell, molt del que co-mentarem no s'hagués pogut portar a terme. Podeu estar-ne segurs.

Fra. Joaquim Recasens, ofm

Butlletí CC - 25

da a terme en tots aquells ter-ritoris pels membres de la Companyia de Jesús. Pot ser de manera més itinerant en la seva forma de evangelitzar, els jesuïtes s'estengueren per tota la costa oest californiana fins que foren expulsats de Espanya per Carles III en el 1767 i per osmosi dels territo-ris espanyols de l'altre cantó, al est de l'Atlàntic. Els francis-cans prengueren el seu relleu i reberen la seva herència tot i que la feina fos després realit-zada d'una altra manera.

Cal prendre consciència de diversos factors en el que fou la gran expansió missional franciscana. Una d'elles i molt important fou el clima de Cali-fòrnia. Califòrnia és una regió climàtica amplíssima, però el lloc on s'establiren els francis-cans era de clima més aviat mediterrani, pràcticament. Ai-xò determinà la seva forma de vida. Val a dir, també, que Ca-lifòrnia aleshores no era la Ca-lifòrnia que cantaven els Be-ach Boys en els seus singles allà pels inicis dels seixanta. Pràcticament no hi havia pre-sència europea i els pobladors

eren gairebé tots indígenes. Això es molt rellevant donat que en els terrenys de molt més al sud, en la seva tasca evangelitzadora, el jesuïtes van tenir que lluitar contra els terratinents i cacics espanyols i portuguesos que abusaven inmisericordement dels indíge-nes dels llocs on estaven. Els franciscans no es van veure, ni molt menys, tan sotmesos a aquesta lluita contra els exèr-cits colonials que en els llocs on es donà fou molt aferrissa-da.

En la seva expansió els franciscans seguien un model molt propi de l'Orde. Es tracta-va d'arribar al lloc i amb el temps establir-hi un convent amb els criteris pròpiament de convent mendicant. L'arquitec-tura també determinà la pre-sència dels framenors. Des-prés de prendre contacte amb els nadius es decidia si s'esta-blien o bé no. La separació entre missions era calculada per la distància que es podia recorre amb criteris humans, no de odissea ni maratonians, a peu en poques jornades i petits grups, tenint sempre en

compte la realitat poblacional. Com a canal de comunicació també es contava amb la cos-ta del Pacífic, per vaixell. No-més es construïa on hi havia comunitats humanes. La apos-ta era clara: evangelitzar els nadius. Val a dir, que les pri-meres missions distaven molt les unes de les altres. La in-tenció era cobrir la major part del territori i després anar cre-ant nexes d'unió entre unes i altres de veïnatge relativament

més proper.

El mode de presència era al voltant d'una església. En un cantó de l'església es cons-truïa el claustre i dependènci-es conventuals on vivia la fra-ternitat, a l'altre costat, sepa-rats per l'església, totes les dependències al servei de la població evangelitzada. En aquestes dependències i po-dia haver de tot. Eren llocs d'escola en tots els àmbits de la vida. Des dels arts i oficis, a l'alfabetisme i educació en la fe; també llocs de treball i ta-llers de les més diverses acti-vitats. Tot el volant de l'establi-ment conventual solien ésser terrenys de cultiu i escola

Fra Juníper Serra i Ferrer

Butlletí CC - 26

agrària. En principi, el indíge-nes no estaven acostumats a treballar la terra i no els agra-dava massa el haver-ho de fer però anaven entenent que era una forma d'assegurar-se la vida. Es potencià abastament les formes de treballar originà-ries del lloc com la fabricació d'estris domèstics amb la terra pròpia del lloc i la confecció de cistells a base dels ele-ments vegetals naturals. En alguns d'aquests afers els in-dígenes eren autèntics mes-tres.

Crec, amés, molt ferma-ment, que si alguna cosa molt positiva, amb el pas del temps, han aportat els Insti-tuts Religiosos al territori on han estat presents és el reco-neixement de la dignitat dels éssers humans i la seva vàlua com fills de Déu. També és considerable el nivell d'alfabe-tització que s'assolí en aque-lles contrades. El primer que van fer els frares, per tal de poder-se atansar una mica més a tota aquella població, va ser aprendre la seva llen-gua. Quelcom que és molt sig-nificatiu, ho és també el fet de que els productes més pre-uats, actualment i que són l'or-gull i signe identitari de la Cali-fòrnia d'avui, ho són les taron-ges, l'oli d'oliva i el vi (particularment el cultiu de les

vinyes). Tots tres productes foren introduïts pels frares franciscans. Ara per ara, Es-tats Units se està posicionant en la producció de bens que li són, en principi, externs i ali-ens al terreny, de tot allò que rebé i que se'ls està fent pro-pis. Ara, òbviament, ja no són aliens, són seus. Els francis-cans suposaren un impuls per a l'agricultura nord-americana en aquesta base. Si bé, val a dir que avui per avui, els nord-americans són els amos i se-nyors en la producció agrícola extensiva. Possiblement això sigui també herència dels nouvinguts de fora que prove-nien de les potències europe-es que arribaren per l'est.

El llegat deixat penso que és impressionant i més que camps d'extermini, el que fe-ren els franciscans va ésser crear autèntiques escoles d'a-gricultura. S'hagué de lluitar molt fort contra la mandra i la manca de costum al treball, en aquest cas la producció agrària. Les tribus natives es-taven acostumades a viure d'allò que l'hàbitat els hi apor-tava, però sense treballar, doncs els llocs eren rics i far-cits de fauna i flora. Molts na-dius, en veure les produccions locals, recorrien a les missi-ons per tal d'ésser alimentats i foren els franciscans els qui donaren una nova mentalitat per tal de que les comunitats humanes esdevinguessin se-dentàries. Intentaven fer-los veure que allò que la terra dó-na és fruit de la constància i que la terra no dóna si res no se li aporta a ella primer. Tot això fou un procés gradual que tardà temps en consolidar-se i la convivència no fou tampoc gens fàcil. Costà fer entendre a alguns nadius el

sentit de la constància, de l'esforç, de la perseverança i el treball. Es pot considerar que això generà grans tensi-ons. Tampoc podem descartar la pèrdua de la tan admirada "franciscana paciència" per part dels frares en la tasca de no deixar-se utilitzar. Es trac-tava no de fer caritat si no d'o-ferir recursos. Uns recursos que calia aprendre a obtenir per poder-ne disposar.

I està clar, el gran factor de l'evangelització. Si bé, també cal dir, que la terra espiritual estava ja prèviament femada, regada i adobada. Els indíge-nes tenien la predisposició a la transcendència perquè mal-grat el seu "paganisme" vivien immersos en les seves tradici-ons religioses pròpies i posse-ïen un cor obert al misteri tan de la vida com del més enllà.

També cal distingir, en aquest territori tan abastament abundant, una notòria diferèn-cia. El que era l'Alta Califòrnia (EUA) i el que era la penínsu-la de la Baixa Califòrnia (Mèxic), aquesta ja més po-blada per ciutadans d'origen europeu, particularment espa-nyols. Ací sí que cal citar la figura importantíssima del que significà Francisco Palou. Va ocupar el càrrec de Comissari de les missions franciscanes en la Baixa Califòrnia i demos-trà un gran caràcter al oposar-se contínuament als abusos de l'autoritat civil a favor dels nadius i dels acompanyants dels mateixos missioners.

També es deixaren sentir els problemes polítics. Un cop establertes les missions els governadors hi volgueren po-sar cullerada i relegar als fran-ciscans, autèntics artífex dels

Butlletí CC - 27

que s'havia aconseguit en tots els sentits, només al cul-tiu espiritual i manteniment de les ànimes natives. Evident-ment la producció i els nuclis productius creats volien admi-nistrar-los ells. Lògicament, els franciscans s'hi oposaren amb vehemència.

No poden oblidar que Amèrica era un grandíssim continent. Vull tenir un record memorable i d'agraïment als jesuïtes i als frares dominics. En el cas d'aquests darrers hi ha noms propis: Fra Antón de Montesinos i Fra Bartolomé de las Casas.

Si en voleu saber més us recomano la acurada lectura de: Duch Álvarez, Lluis: La memòria dels sants: el projec-te dels franciscans de Mè-xic; Publicacions de L'Abadia de Montserrat; 1992. Dom Lluís Duch, monjo de Mont-serrat, feu un bon treball d'es-tudi. Un excel·lent professor de teologia, però per a mi, sobretot, un bon amic i com-pany. Ell us en parlaria molt millor que jo.

I finalment, com a francis-cà: "Estic orgullós de tota la feina feta pels meus germans, no només a Amèrica, em sen-to orgullós de tot el que han fet arreu del món". I no dic res més perquè, potser, algú s'o-fendria i no vull pas que el que jo crec que és veritat si-gui motiu de discòrdia. També us demano que no jutgeu el treball i les formes d'obrar d'a-quells que intentaren ser fi-dels a l'Evangeli fa quasi tres segles. La nostra mentalitat i la seva no tenen res a veure. Però, ara per ara, Califòrnia és el que és perquè els fran-ciscans i van ser presents. I no els cobrarem els

"royaltys".

Perquè el cert és també que els franciscans importà-rem els "pimientos de Pa-drón", que no són de Padrón, que són de Herbón. Fixeu-vos el que diu la "wikipedia": "El denominado pimiento de Pa-drón es una variedad de pimiento (Capsicum annu-um) originaria del cultivo agrí-cola del convento de San

Francisco de Herbón (actualment de San Anto-nio, parroquia de Padrón) en la provincia de La Coruña, en Galicia, donde habrían adaptado su cultivo frailes franciscanos regresados de América en el siglo XVI. Se trata de pimientos de pe-queñas dimensiones, entre unos 5 y no más de 10 cm, de color verde oliva a verde amarillento y que tienen como particularidad gastronómica, además de su generalizado intenso sabor, el que algunos ejemplares resultan particu-larmente picantes (aproxima-damente entre un 10% o in-cluso modernamente me-

nos)".

Butlletí CC - 28

AMB BON HUMOR

Meritxell Utset Pous

La meva marona sempre m’ha explicat com n’era, de bonic, el dia de la Mare de Déu del Carme. En el seu cas, anaven al port de Barce-lona on les barques engalanades feien una processó marítima amb l’embarcació que te-nia el privilegi de portar la imatge de la Mare de Déu, mentre la resta d’embarcacions feien sonar les botzines en honor seu. S’ha de dir que, aquí a prop, encara ara hi ha llocs com Montgat o la mateixa Barcelona que en aquest dia segueix vigent aquesta tradició.

No ha estat així a Badalona, on també tení-em la nostra pròpia tradició quan sortia la imatge de la Mare de Deu de casa nostra, “els carmelites” (on, si no?), en processó passejant la Verge, que lluïa preciosa, adornada de flors, fins arribar a la Rambla. L’acompanyaven les

nenes que havien fet la comunió, vestides del mateix blanc que les flors que l’engalanaven, amb les manetes creuades i carones de viure el moment. Que bonic seria veure-ho! El verd de les palmeres de la Rambla, la Mare de Déu plena flors blanques, les nenes com núvols al seu voltant i amb el blau del mar de fons.

El temps canvia les coses i el prisma com veiem les tradicions... però també haig de dir que, a casa nostra, avui es segueix treballant per posar la Verge del Carme en el lloc que li correspon. Celebracions, concerts i altres mos-tres culturals, sempre amb germanor a casa dels carmelites (on, si no?). Tot i amb això, per alguns que no són de la casa, és clar! no és el dia de la Verge del Carme sinó el dia de la “coca”. Gràcies a Déu que per a la majoria és

Butlletí CC - 29

Doncs menys mal que es tractava d’un home. Encara que... ben pensat... en el cas que el pacient hagués estat alguna noia o dona, el cirurgià s’hauria adonat que allí hi havia una cosa que no quadra-va. Suposo, tan ase no el considero.

Aquest episodi va passar en una ciutat espanyola. L’error jo no l’atribueixo als metges (tot i que, confesso, visc malgrat ells) com tampoc ho vaig considerar així en el cas del catalèptic del qual en parla-va en el butlletí anterior, sinó al sistema. Per errors i anècdotes mèdiques el doctor

Javier Arana fa uns anys va escriure’n dos llibres “Diga treinta y tres” i “Respire hondo”. En ells hi trobareu de tot.

Aquí, en el cas que ens ocupa (com en el cas de l’any en què la pròpia Seguretat Social va declarar apte per treballar una persona difunta) succeeix que es treballa mecànicament i rutinària, d’esma, com autòmats. El sistema i la vida actual ens ha deshumanitzat tant que ens hem con-vertit en un número. Som un número al DNI, som un número a qualsevol carnet que tinguem, som un número al cens, a

Ramon Arozamena

Un pacient ingressa en un hospital municipal per tal de que li facin a fons

una revisió i el que li fan és una circumcisió.

(Premsa digital del 26 de març de 2019)

quelcom més: motiu de retrobament, de caliu i de fe.

Així que, quan arribi el gran dia, segurament que em retrobaré amb aquell senyor que agafa els gots de cava en format 4X4; la senyora que guarda embolicats amb tovallons, dins la bos-sa, tots els trossets de coca que pot arreplegar, i espero que vingui perquè fins i tot vaig acabar agafant simpatia a la meva coneguda del “Nenaaa, dame un trozo de coca, del centro y con fruta!”.

Però també, enmig de tots ells, veuré pul·lular, atrafegats i amb els braços amunt portant les safates o servint cava sense des-cans, a la gent de casa nostra; alguns d’ells ba-tejats pels de fora amb àlies com “el padreci-to”, “el fraile” o “el mossèn” (tots vosaltres ja

sabeu a qui em refereixo). Els veuré a ells i a molts altres que com sempre, i de manera si-lenciosa, s’esforcen en “fer” abans que dubtar, en escoltar abans que parlar, i que són els mi-llors exemples de caliu, de germanor i de fe de la gent de la casa. Tots ells, juntament amb els frares, amfitrions per excel·lència, són els que donaran el veritable sentit a aquest gran dia.

Així que quan sentiu que us estiren de la camisa cap avall, per tenir millor accés a les safates, o us eixordin amb el “CAVAAAA AQUIIÍ!!”, el més recomanable serà lluir un gran somriure...

Perquè, com sempre us recordo, la vida és

com un mirall, et somriu si tu somrius. Bon es-

tiu família!

Butlletí CC - 30

les estadístiques, als viatges, als trans-ports, etc. Llavors és fàcil que en aquestes circumstàncies hi hagi confusions, es bar-regin els historials, lligalls, documents, pa-pers en definitiva, i que tot plegat ho acabi pagant un tercer que no hi té res a veure.

A mi, personalment, no fa encara una dècada, que procedent del Serveis Assis-tencials de Badalona vaig rebre per correu una citació en la qual m’informaven del dia i hora en què em farien la revisió de glau-coma sol·licitada. Com que gràcies a Déu sobretot, i a santa Llúcia també, no tinc problemes oculars d’aquesta mena, força dies abans amb la carta rebuda em vaig personar a les oficines del Servei citat per tal d’informar-los que ni jo ni el meu metge de capçalera havíem sol·licitat aquell ser-vei ni cap revisió per l’estil. La resposta del funcionari em va deixar de pedra. “Si no l’ha sol·licitat, doncs no hi vagi”. En veure que aquell paio arrugava la carta que jo duia en la qual em citaven, i la llençava a la paperera, li vaig preguntar si amb les dades que hi constaven no pensava esme-nar l’error i avisar el pacient que realment necessitava de l’assistència. La resposta que em va donar encara va ser més con-tundent. De primer no era el meu problema i per tant no calia que em preocupés. De segon, que qui necessitava la revisió, si tant li calia, ja la tornaria a sol·licitar. I aquí pau i després glòria. Es va quedar ben satisfet.

Un altre cas, i aquest afectà a un pobre diable que viu pels voltants dels carrer d’en Cueta. Per causes que ara no fan al cas, fa uns anys, el van haver d’ingressar a l’hospital municipal de la nostra ciutat. L’instal·laren en el primer llit d’una habita-ció doble. En arribar, el segon llit estava ocupat per un ancià que no trigà gaires ho-res a morir. Un cop certificada la defunció, les infermeres el taparen amb un llençol i el cadàver restà a l’habitació a l’espera que se l’emportessin. Aquell poca pena, hipocondríac com no n’hi ha d’altre, recla-mà a les infermeres de planta que li tra-guessin el mort de sobre, vull dir de l’habi-tació. Aquestes li contestaren que els ca-màlics ja estaven avisats i que no trigarien gaire en endur-se’l i que, per tant, fes el favor d’entornar-se’n a lloc. En comptes d’anar a esbargir-se a la sala d’espera de la planta i mentre esperava fumar un parell de cigarretes (aleshores era permès fumar i ell ho feia), el molt pusil·lànime va fer cas a les infermeres i tornà a l’habitació a fer companyia al difunt que estava estirat al llit del costat. A fi de no veure’l i no pensar-hi, s’ajagué al jaç que tenia assignat i amb el llençol es tapà de cap i tot i, ves per on, s’adormí. En arribar els camàlics -n’eren dos- es van confondre i en lloc de compro-var el catre on hi havia el difunt que s’havi-en d’endur, van agafar el primer que van trobar, que al cap i a la fi era el d’aquell poruc s’havia ajaçat i tapat de cap. Amb el sotragueig del transport anant cap a l’as-censor el fals difunt es despertà i aquell parell d’enzes, esporuguits, van fugir espe-ritats, deixant abandonats el fals difunt, el catre i el llençol. Diuen que a hores d’ara encara corren. I això que passà ja fa bas-tants anys.

I del pobre pacient que espera que el circumcidessin, què? Doncs, cap notícia.

Be deixem-ho per avui, però que quedi ben palès que aquell pobre innocent (el circumcidat per error) sortí de l’hospital, sortosament, encara amb la cua entre ca-mes.

Butlletí CC - 31

Defuncions. P. Josep Ignasi Ullés, carme-

lita descalç; Mn. Andreu Pasqual i Josa, 25

anys rector de la parròquia de Santa Maria; M. Teresa Ortigosa Feliu, col·laboradora de

l’Esplai Mar Blau.

Natalici. Els antics dansaires de la Colla

Sardanista Gavina Gabriel Riera i Roser

Guerra, ell actualment voluntari de Quart Món, han estat avis per segona vegada. A la primera neta Aïna ara s’hi afegeix la Nura.

Felicitats!

Per cert, parlant de l’antiga colla sardanis-

ta Gavina, aquest any en fa 40 que va parti-

cipar, juntament amb altres colles de la ciu-tat, en la presentació de la nova Cobla Juve-

nil Marinada promoguda pel germà marista Jaume Solsona. Fa unes setmanes, en un senzill acte organitzat per Alumini Maristes

Baetulo, es van recordar aquells temps inau-gurals de l’actual Cobla Marinada, que es

troba en un gran moment de forma figurant entre les millors de Catalunya. El germà Sol-sona, uns anys abans, el 1975, ja havia for-

mat el Grup Sardanista Marinada, amb les colles Nova Joventut, Plou i Fa Sol, i Pessigo-

lles, avui totes tres desaparegudes.

Aquest any es tanquen els actes comme-

moratius del 150 aniversari de la restau-

ració del Carmel a Espanya. Havien pas-sat més de 30 anys des l'expulsió dels ordes religiosos, i les posteriors lleis de desamortit-

zació de Mendizábal, quan la balança política va obrir una escletxa per permetre’n el seu

retorn. Pel que fa als carmelites, alguns van morir en aquest temps, altres havien conti-

nuat exercint el sacerdoci en l’església secu-lar i molts s’havien exiliat a convents d’Itàlia i França. La restauració començà l’any 1868

amb la recuperació del convent de Markina (Biscaia). A Catalunya, on s’havien perdut

tots els convents, la primera comunitat no es va poder reobrir fins l’any 1891, a Tarrago-na.

Ja ho hem comentat altres vegades. Són

moltes les persones que per confirmar les seves paraules agafen alguna frase conegu-

da d’algun personatge també conegut. De

santa Teresa se n’ha abusat i li han atribuït moltes frases que, per descomptat, mai va

deixar escrites enlloc. Que us sembla aques-ta que ha utilitzat una agència immobiliària per vendre un apartament: “Aquesta propie-

tat recorda, per les seves vistes i forma, el famós Niu de l'Àguila, perquè com deia

Santa Teresa d'Àvila, «Déu no vol que si-guem com ocells engabiats, sinó que ens ha donat ales per a volar molt alt, perquè ell mateix ja s'encarregarà de posar-nos el niu quan ens cansem»”. No està gens mala-

ment, oi?

I posats a fer, una altra anècdota de la

Santa que explicava un frare de Toledo. En

una visita de Teresa a la ciutat, i estant a missa, va venir una dona i li va donar uns

quants calbots amb una sabata (un chapín, deia), dient-li que li tornés l’altra sabata que li havia robat. Quan la dona s’hagué assere-

nat, tot es va aclarir. Va dir que havia sospi-tat de la Santa perquè anava vestida molt

pobrament i les altres persones que hi havia a l’Església, majorment dames de la noblesa,

anaven ben vestides i, és clar, elles no

podien ser les lladres.

El papa Francesc va felicitar els 75 anys

de Càritas Diocesana de Barcelona a una delegació l’entitat que es va desplaçar a Roma el passat mes de març. Càritas Dioce-

sana de Barcelona, que va ser la primera Cà-ritas de Catalunya i de tot l’estat espanyol,

va néixer amb l’objectiu d’unificar les obres benèfiques de l’Església en un moment de

postguerra en què calia ajudar la població a cobrir les seves necessitats bàsiques. Aquest exemple ajuda a explicar com Càritas s’ha

adaptat a les necessitats socials de cada mo-ment, com ha donat resposta a les diferents

problemàtiques i com ha incidit en la socie-tat.