Jo conec la meva herència, i tu?

12.12.12 a les 12 hores, un homenatge a l’herència de grecs i

romans a partir de la lectura de textos clàssics o que parlen de

la seva empremta...

Ítaca

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixença. Els Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se't manté alt, si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora. Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu. Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d'estiu que, amb quina delectança, amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, corals i nacres, ambres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben. LECTOR 1 Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. Ítaca t'ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques. LECTOR 2

Konstandinos Kavafis (1911)

No vulguis esbrinar - saber-ho és sacríleg -

la fi que a tu i a mi, Leucònoe,

ens han assignat els déus,

ni consultis els càlculs babilònics.

Val més que acceptis el teu futur, sigui quin sigui.

Tant si Júpiter et concedeix molts hiverns

Com si és l'últim aquest que amb els esculls

apaivaga la mar Tirrena,

tingues seny, filtra els teus vins

i, perquè la vida és breu, no esperis llargament.

Mentre parlem haurà fugit el temps envejós:

viu avui, no et refiïs gens de demà.

Quint HORACI Flac

Unos dicen que lo más bello sobre la oscura tierra son los jinetes en tropel, otros que la infantería y algunos que una flota de barcos; pero yo digo que es lo que uno ama Safo de Lesbos (S. VI aC)

“Us felicito, amics, heu pres la decisió de fer un viatge a Grècia, és a dir, de tornar a Grècia. Perquè sempre s´hi torna, encara que sigui la primera vegada que es visita físicament ; és un retorn a les nostres arrels, per a tots els europeus i, especialment, per als catalans” Mª Àngels Anglada “Que cadascú sigui a la seva manera grec, però que ho sigui”

Goethe

“Fa aproximadament quatre mil anys aparegué a les costes i les illes del mar

Egeu una raça formosa i intel·ligent que entenia la vida d´una manera del tot

nova (...) L´Èsser ideal va ser per a ells no pas l´esperit pensant o l´ànima de

delicada sensibilitat, sinó el cos nu”

H. Taine

“No hi ha terra més famosa que Grècia ; cap poble ha deixat en la història una

petjada més profunda que els grecs (…) Les nostres idees modernes sobre

política, medicina, art, drama, història i ciència es remunten als antics grecs.

Tota la civilització occidental prové directament de l´obra dels antics grecs”

Isaac Asimov

Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris. nescio, sed fieri sentio et excrucior. [Odio i estimo. Com m'ho faig, potser em demanes. No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo.]

Gai Valeri CATUL

“Feliç de l´home, jo pensava, que, abans de morir, ha pogut navegar pel Mar

Egeu. Molts són els goigs de l´home : amors, fruites, idees. Però solcar aquest

mar en la dolça tardor, mormolant el nom de cada illa, em penso que no hi ha

un altre goig que submergeixi més el cor de l´home en el Paradís. “

Nikos Kazantzakis (Alexis Zorbàs)

Súnion! T´evocaré de lluny amb un crit d´alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent : pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l´onada rient, dormen l´eternitat! Tu vetlles, blanc en l´altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l´embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l´exiliat que entre arbredes fosques t´albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! I coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba (Elegies de Bierville)

Cum subit illīus tristissima noctis imāgō quā mihi suprēmum tempus in Vrbe fuit, cum repetō noctem quā tot mihi cāra relīquī, lābitur ex oculīs nunc quoque gutta meīs.

[Quan evoco la imatge tristíssima d’aquella nit en què vaig haver de passar els meus últims moments a la ciutat, quan recordo la nit en què vaig haver de deixar tot el que m’era estimat, encara ara llisca pels meus ulls una llàgrima.]

Publi OVIDI Nasó (Tristes)

“Y ahora, lejos ya el viaje y cerrando este libro, vuelvo un instante el

pensamiento hacia atrás y cierro los ojos. Los rostros de mármol se

hacen vivos, los templos desgastados abren otra vez sus puertas,

huele a la carne de las reses sacrificadas para contener la ira de los

dioses y sonríe pícara Afrodita, envuelta en un sensual perfume de

algas y sargazos. El ciego Homero pinta hombres que hablan por sí

mismos, corre junto a los muros de Troya la cólera de Aquiles y

Ulises llora su patria en la ignota isla de Calipso. Restalla el rayo de

Zeus, brama la furia del bruto Hércules, cantan las aguas

escuchando a Safo y Cervantes vence en Lepanto mientras Byron

agoniza en Missolonghi. Las duras montañas de Creta esculpen los

versos exactos de Kazantzakis mientras Miller se baña en un

océano de luz. Heráclito moja nuestras almas en los ríos y

Aristóteles nos invita a apropiarnos de la belleza. Resuena el

bronce en el campo de Maratón y en el mar de Salamina, arden los

templos de Atenas por el fuego de Jerjes, Alejandro vence en

Gránico y cabalga luego más y más lejos, en su neurótica obsesión

por verlo todo y olvidar su origen.Alejandría se mece en brazos del

aire, arrullada por los versos de un melancólico Cavafis. El

Mediterráneo tiene el color del vino y la alborada es rosa a las

espaldas de Ítaca. La sangre de Grecia rezuma en mis arterias

mientras escribo aquí, en España. Fue aquella una edad en que el

hombre pareció atrapar el sentido de la vida, hacer suya la propia

existencia, en comunión con la Naturaleza y con el Tiempo, y en

paz con los dioses hasta donde ello era posible. Fue un momento

fugaz de la historia humana y tal vez irrepetible. Y ese instante

luminoso se produjo merced a una civilización que jamás, salvo en

los días de Alejandro, se constituyó como un único Estado, pero

que alentó su conciencia de nación en su espíritu de unidad cultural.

El milagro griego se produjo porque aquellos hombres nunca se

sintieron hermanados por los lazos de la sangre, sino por la religión,

los juegos deportivos, la poesía, el arte y el pensamiento.

Vinculados por el corazon y la razón, su verdadera patria no fue otra

que el alma y la razón. Y nos dejaron huérfanos al irse. Para ellos,

en los momentos más elevados de su civilización, ser y parecer

fueron la misma cosa (…) LECTOR 1

El hombre griego intentó integrar los saberes, llegar a ser un

hombre total, organizar el caos fragmentado bajo la unidad de la luz

del pensamiento. Bautizó a las estrellas y a las constelaciones con

los mismos nombres con que ahora los conocemos, y a los

sentimientos, a las pasiones y a la mayoría de las ramas del saber

humano. Inventó también la literatura y la reflexión sobre el ser. Y

se preguntó, antes que nadie, qué es lo que somos. Lo gracioso es

que no lo sabemos muy bien todavía tantos siglos después.

Imaginativos, soñadores, audaces, curiosos y llenos de coraje, los

griegos se enfrentaban a la vida con esperanza y vigor (…) Por eso,

mientras otros pueblos han conquistado grandes territorios del

mundo a lo largo de la Historia, ellos conquistaron algo mejor :

nuestras mentes y nuestros corazones. Nos enseñaron a reír, a

reflexionar y a llorar. La gran hazaña de los griegos fue cincelar el

alma del hombre libre, por eso todos somos griegos. Y su principal

tarea fue exigirse y exigirnos que todo se lograse en el curso de la

vida : el amor, la dignidad, el honor, el saber, la alegría y la cordura.

Así, también nos enseñaron a vivir la vida (…)

Fue aquí, en el Mediterráneo, en el mar de la pasión, donde sucedió

el gran milagro.” LECTOR 2

Javier Reverte (Corazón de Ulises)

Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos, i el xiu-xiu dels vells massa seriosos considerem-lo del valor d’un as. El sol pot pondre’s i tornar a sortir: a nosaltres, quan la breu llum s’apagui, ens tocarà dormir una nit perpètua. Fes-me mil petons i cent més després , després mil més, després els cent segons, després fins a mil més i després cent. Després, quan molts milers ens n’haurem fet, els embolcallarem per no saber-los, no fos que un malastruc pugui envejar-nos en saber que hi ha hagut tants de petons.

Gai Valeri CATUL

Canta, deessa, la ira funesta d’Aquil·les Pelida, ira que obrí als aqueus el camí d’innombrables sofrences i Hades avall estimbà d’herois mil ànimes fortes, fent d’aquests mateixos herois pastura de gossos i àpat de tots els ocells, mentre Zeus son designi acomplia. Canta primer de tot la baralla que féu que l’Atrida, cap de guerrers, i Aquil·les diví renyits se n’anessin.

Homer, Ilíada, 1-7

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges

quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia. Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes, però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes, sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida. Ell s’hi esforçà, i tanmateix li va ser impossible salvar-los: tots es van perdre per massa insensats, ells mateixos, els bojos, perquè es menjaren les vaques del Sol, el Fill de l’Altura, que pel seu crim els privà de tornar algun dia a la pàtria. Filla de Zeus, deessa, comença d’on vulgues, i parla’ns. Homer, Odissea, 1-10

Canto les armes i l’heroi que, el primer, des de les costes de Troia, foragitat pel destí, arribà a Itàlia i als ribatges de Lavínium, després d’éser llargament batzegat per les terres i pel mar a causa de la violència dels déus de Dalt i de la ira memoriosa de Juno, després d’haver sofert també molts destrets en la guerra, fins a tant que hagué fundat la seva ciutat i hagué transportat els seus déus al Laci, d’on sorgiren la nissaga llatina, els nostres pares albans i, a l’altura, les muralles de Roma. Virgili, Eneida, 1-8

Tú eres mi única casa, tú, Cintia, mis únicos padres tú, todos los instantes de mi dicha. Ya esté triste, ya por el contrario, alegre, a mis amigos, como quiera que esté, diré: “Cintia es la causa”

[Tu mihi sola domus, tu, Cynthia, sola parentes Omnia tu nostrae tempora laetitiae. Seu tristis veniam seu contra laetus, amicis Quicquid ero dicam: Cynthia causa fuit”]

Properci, Elegies

Mentre s´anaven els dos parlant així l´un a l´altre, un gos que jeia aixecà la testa i les dues orelles, Argos, que Ulisses mateix, el de cor pacient, acabava de criar, sense haver-se´n gaudit, quan partí cap a Troia la sagrada. I abans els joves solien endur-se´l a les cabres ferestes i a córrer la llebre o el cèrvol ; i ara jeia allí, negligit, en l´absència de l´amo, sobre un gran munt de fems que a l´indret del portal li tiraven de les mules i els bous, esperant que els homes d´Ulisses els anessin duent al clos gran per l´adob de la terra : allí s´estava ajaçat el gos Argos, tot ple de paparres. Va reconèixer Ulisses en l´home aquell que venia, i, bellugant la cua, acalà totes dues orelles : ja no tingué la força per córrer cap al seu amo. I ell, que ho veié, girà els ulls i va eixugar-se una llàgrima, fàcilment amagant-la d´Eumeos ; i cuità a preguntar-li : -És ben estrany, Eumeos, aquest gos enmig de la femta ! fa bonic, com a raça ; però no es veu gaire si era molt corredor també, per damunt d´aquesta bellesa, o si només era això, com els gossos taulers de les cases de senyor, que els mantenen lluents només per la mostra. I llavors, responent, Eumeos porquer, li digueres : -Sí, és el gos de l´heroi que ha mort tan lluny de nosaltres ! Si el veiessis com era d´aspecte i de fets, quan Ulisses, en partir cap a Troia, ens el va deixâ, et quedaries esbalaït de la seva llestesa i la seva bravura. Fera que ell aixequés, als recers de la selva pregona ja no podia fugir, car ell l´encertava pel rastre. I ara té tots els mals : el seu amo lluny de la pàtria s´ha perdut i les dones, deixades, no en tenen cap cura. Sí, perquè els servidors, quan ja no comanden els amos, ja no volen fer més les feines que són de justícia ; car la meitat del valor que té un home, Zeus que al lluny mira la hi pren, quan s´abat sobre ell el dia de l´esclavatge. Tal havent dit, entrà en el casal de bon habitar-hi i anà de dret a la sala, amb l´aplec dels galants senyorívols. I Argos, l´aferrà una parca de mort tenebrosa, tot seguit d´haver vist Ulisses al cap de vint anys.

Homer, Odissea XVII, 290-328