esport i mitjans de comunicació

L’esport de masses i els mitjans de comunicació

Juan Carlos Bernabeu Mira. IES Castalla. 2n Batxillerat

L’esport de masses i els mitjans de comunicació 2

3 Orígens i cOnsOlidació de la premsa espOrtiva

índex0. IntroduccIó

1. orígens I consolIdacIó de la premsa esportIva 1.1.- Història de la premsa esportiva mundial 1.2.- Història de la premsa esportiva a espanya 1.3.- Història de la premsa esportiva al país valencià

2. la publIcItat I l’esport a l’actualItat 2.1 anuncis publicitaris/esportius a la televisió 2.2 anuncis publicitaris a l’esport

3.conclusIó

4. bIblIografIa

0. Intro

ducció


L’ús generalitzat de la fotografia als mitjans escrits va incrementar la presència de l’esport a les revistes il·lustrades, tot i que no foren especialitzades. A l’esquerra, imatges d’esquí publicades a ‘Blanco i Negro’ en la dècada dels 30. Sobre aquestes línies, la imatge estereotipada del fotògraf de premsa, amb l’acreditació corresponent ficada a la cinta del barret.

Portada de ‘El Once’ una de les publicacions esportives que van naixer a la posguerra.

Primera retransmisió en directe per televisió d’un esdeveniment esportiu. Els jocs Olímpics de Berlí, 1936.


0. intrOducció

E n aquest treball es mostra una reflexió sobre l’esport de masses, com pot ser el futbol,

el bàsquet o el tenis, entre molts altres, i la seua relació amb els mitjans de comunicació com la ràdio, la televisió o fins i tot hui en dia Internet. Al començament, s’exposa el desenvolupament al llarg de la història de la premsa esportiva a nivell mundial, nacional i autonòmic. D’ací podem extraure com a conclusió que la premsa esportiva i tots els seus avanços estan directament lligats al context històric en el qual se situen. Per exemple, quan es va donar la revolució industrial al segle XIX, els periòdics van veure com podien fer la informació més atractiva per als lectors amb imatges i abaratir costos amb maquinàries més eficaces que les d’abans. Un altre exemple és el de la premsa esportiva en les dictadures, tant de Primo de Rivera com de Franco, on els periòdics estaven prou controlats per la censura i, per tant, a penes parlaven de política i economia. Així doncs, la premsa esportiva es convertí en una eixida dels problemes de la societat que encara hui en dia funciona. Finalment, als nostres dies els camps on es practica l’esport estan plens de pancartes publicitàries que malgrat costar una fortuna, els empresaris les pagen, al ser verdaderament rentables. Però, hem de destacar que les pancartes publicitàries no estan enfocades al públic assistent als camps sinó a les persones que estem veient el partit des de les nostres cases per a incrementar el públic. Així doncs, podem afirmar que els mitjans de comunicació i els esports de masses han evolucionat de la mà i que sense un l’altre no podria ser i a l’inrevés.


Eixida de la cursa automobilística New York-París (1908), organitzada pels diaris ‘The New York Times’ i ‘Le Matin’.

‘El Auca Deportiva. Semanario humorístico de deportes’ (1927), amb els comentaris d’un partit de futbol de cada jornada, escrits i dibuixats per Enerst Guasp. Un exemple de l’eclossió de publicacions esportives que va tindre lloc en l’època de la dictadura de Primo de Rivera.

Portada de l’etap actual del diari ’Sport’.


1. Orige

ns i con

solidac

ió de la

premsa

esporti

va


La informació esportiva es va reforçar amb les noves formes d’entendre l’empresa periodística, la necessitat de buscar altres fórmules comunicatives i una agressiva concepció de les formes d’aconseguir, elaborar i presentar la informació als lectors. Innovacions que van vindre propiciades per la rivalitat entre els propietaris de dos de les principals cadenes de rotatius dels Estats Units: Joseph Pulitzer, propietari de ‘The New York World’, i Randolph Hearst, titular de ‘The New York Journal’. Dalt, les portades dels dos diaris recullen la notícia de l’afonament del ‘Maine’, uns dels pretextes esgrimits pels EUA contra Espanya per encetar a Guerra de Cuba.Baix, il·lustració de R. F. Outcault (considerat un dels ‘pares’ del còmic i que va treballar per ambdós mitjans) que fa una sàtira de la rivalitat existent entre els dos grans magnats de la premsa novaiorquesa de finals dels segle XIX.


1. Orígens i cOnsOlidació de la premsa espOrtiva

1.1 Història de la premsa esportiva mundial

L’esport és una activitat física que ve des de fa molt temps. Podem afirmar que l’activitat física ve des de la prehistòria quan era imprescindible per a la caça, més tard els grecs construïren les primeres grans construccions per a la pràctica

d’aquest, com són els estadis, gimnasos i palestres gregues. En els segles posteriors se seguirà consolidant la pràctica de les activitats esportives, però serà en el segle XIX, quan joc i esport passen a ser estudiats i elevats a la categoria d’activitat educativa gràcies a les investigacions i posada en pràctica de l’Educació Física per diferents personalitats, que han passat a la història com benefactors de l’esport. El segle XX afavorirà al desenvolupament d’aquestes activitats gràcies als avanços tecnològics que es produeixen en aquesta època, a més també es defensa la pràctica de l’esport com a mitjà per a trobar fama i poder, i en altres casos s’utilitza simplement per a divertir i entretenir a la població per superar les diferents crisis ocorregudes, com ara les Guerres Mundials. Així doncs, podem parlar d’un factor principal de la inclusió de les seccions esportives en la informació diària. Les noves tècniques permeten abaratir els costos de producció, cosa que facilita que el diari arribe a totes les classes socials. Una volta ja fet, els empresaris busquen omplir les pàgines amb publicitat, de manera que l’esport comença a ser requerit a les pàgines dels diaris —que fins ara parlaven fonamentalment de política— i ocupa cada vegada un lloc més gran. La comunicació esportiva deixava així de ser menys important, i passava a ser reclamada per la societat. D’aquesta manera el periodisme esportiu, gràcies a l’expansió de l’esport i pels interessos creats al seu voltant, es consolida en els mitjans de comunicació. Seguidament, la primera aposta per la publicació de notícies esportives en els diaris d’àmbit general ve donada per, Randolph Hearts, propietari de The New York Journal, rival de The New York World, propietat de Pulitzer. Conseqüentment, l’any 1895 va incloure informació sobre les carreres de cavalls i amb això, va aconseguir superar a tots els

Les carreres de cavalls van ser dels primers espectacles esportius que van tindre el seu lloc a la premsa generalista i ben prompte van ser objecte de caricaturització. Dalt, fotografia publicada el 1888 i baix, ‘The horse show as reproduced at Shantytown’, de R. F. Outcault, en ‘The New York World’, 17 de novembre de 1885.


seus rivals, i va provocar que la competència també incloguera un espai per a la secció esportiva en els seus diaris. Així doncs, no tardaria en arribar el primer titular esportiu a la portada d’un diari generalista. Aquest va tenir lloc a The New York Times, el 24 de setembre de 1926. La portada dedicava el seu espai a la victòria del boxejador Gene Tunney, que apareixia assegut en un descapotable, rebent l’homenatge de la ciutat de Nova York. Aquest avanç dels diaris, també va provocar un canvi a la ràdio. Al principi no era gens fàcil, ja que les dificultats tècniques no deixaven realitzar retransmissions de manera ràpida. A més van tenir una dificultat afegida a l’hora de realitzar les retransmissions en directe de campionats, ja que els organitzadors no confiaven en aquest mitjans, perquè pensaven que podien ocasionar la pèrdua d’espectadors a l’estadi. Al final van haver de cedir, ja que els reporters pujaven a les torres de les esglésies per a retransmetre.

El boxejador Gene Tunney i la seua rivalitat amb Jack Dempsey va ser ben reflectida a les pàgines de la premsa generalista, com ara ‘The New York Times’, 1926, amb el seguiment del combat i la seua preparació.

La ràdio irromp amb força en el panorama dels mitjans de comunicació dedicats a l’esport. En la imatge de dalt, Matías Prats en una reransmisió a l’estadi de Chamartín. A la dreta. el gol de Zarra a Anglaterra en el Mundial de 1950. La seua narració per part del locutor (amb la menció a la ‘derrota de la pérfida Albión’) va esdevenir quasi tan famosa com el mateix gol.


1.2 Història de la premsa esportiva a Espanya

A Espanya els primers informadors de temes esportius als diaris, no van ser periodistes, sinó escriptors aficionats a aquest fenomen

que realitzaven comentaris amb l’estil propi de l’època, retòric i florejat. En un primer moment aquesta informació estava encara adreçada a una minoria, però amb la creació de diferents competicions regionals, provincials... etc, van començar a fer-se importants en els diaris. Els directors veient la importància d’una bona informació, i la poca especialització que existia per part dels periodistes, van decidir contractar a esportistes retirats per comentar els seus esports. Davant aquesta situació, i donat el ràpid creixement que s’estava originant en aquest camp, es va veure la necessitat de crear periodistes especialitzats. Aquestos, havien de ser persones d’un enorme volum de coneixement, ja que l’esport es troba relacionat amb totes les àrees del saber. Un periodista esportiu no només ha de comptar el que ha vist, sinó que té la responsabilitat de buscar més enllà, no ha de conformar només amb el que té davant, sinó que ha de buscar tota la informació possible, saber perquè passen les coses, plantejar els diferents problemes o situacions que es puguen donar etc. L’informador ha de ser un amant de l’esport i si és o ha estat practicant, millor, ja que pot extreure de la seua experiència, la base per completar la seua formació. D’aquesta manera, el periodista esportiu no naix en una escola o facultat que ensenye l’ofici, sinó que es fa en els camps i en les societats que dirigeixen les diferents especialitats de l’esport. En un principi el que existia era una simple gasetilla. Les informacions que es poden veure en les publicacions de finals del segle XIX són dates dels partits i tornejos i simples resultats. Només quan l’esport comença a tenir importància en la societat, sempre entre la classe acomodada, comença a prendre força en les publicacions. Al principi la secció d’esports era de les menys valorades, i quan els principiants no aconseguien fer-ho bé en una altra secció eren enviats a una secció d’esport, on es donava menys importància a aquests errors. Les revistes il·lustrades de contingut generalista van aprofitar

les possibilitats gràfiques de l’esport tot i que els seus continguts no estigueren directament relacionats amb ell. (Portades de‘Blanco y Negro’ i ’La Revista Moderna’).


Però, a poc a poc, van arribar a Espanya els primers esports i amb ells el seu complet desconeixement per part de la societat, com per exemple el del comentarista d’ABC, García Candau, ja que el més extraordinari que va arribar a reflectir va ser el fet que algunes pilotes van aconseguir considerable alçada. El 1856 apareix La Caza, que és considerat com el primer diari esportiu espanyol en la seua totalitat. També cal destacar altres publicacions, que encara que no estaven dedicades exclusivament a l’esport, van ser pioneres en tractar informació esportiva. Podem parlar de Blanco y Negro (1891), Nuevo Mundo(1894) i La Revista Moderna (1897).

A l’esquerra, portades de la revista il·lustrada ‘Nuevo Mundo’ i una mostra de la presència de l’esport en les revistes satíriques (‘L’Esquella de la Torratxa, 1905). Dalt, una fotografia de la pujada al Tourmalet, en el Tour de França de 1934, publicada per ‘Nuevo Mundo’ i reportatge fotogràfic publicat a ‘La Esfera’ (1921).


Fins a finals del segle XIX les publicacions dedicades a l’esport que podem trobar, a més de les ja esmentades són: Sport Español, La Ilustración Gimnástica, El Pelotari, La Ilustración venatoria, La Semana Madrileña, Sport, Crónica de l’Sport, El Deporte Velocipédico, Los Deportes, El Campeón, i el Heraldo de l’Sport. L’aparició de diverses publicacions va possibilitar l’expansió de l’esport i la seua posterior massificació. Molt important va ser també l’aplicació de la fotografia al periodisme, que va apropar l’esport als lectors i va crear els primers ídols esportius, les primeres figures que van gaudir de gran fama i popularitat. La importància de fer esport es deixava clar des d’aquestes publicacions, un exemple d’això és El Heraldo de l’Sport, el qual assenyalava al març de 1902: “El grado de cultura de una población puede saberse con facilidad por el número de centros deportivos que en ella hay y el del vicio por las tabernas. Para que una nación florezca es preciso que tenga hombres, pero es necesario hacer que los hombres se encuentren en los centros deportivos donde cada uno en el deporte que más le agrada se endurece físicamente, fortalece sus músculos y desarrolla su entendimiento”.

Dalt, capçalera de ‘El pelotari’ (1921) i una imatge promocional. Baix, portada de ‘El Campeón’ (1923) i caricatura del motociclista Zacarías Mateos (1924). A l’esquerra, portada de ‘El Deporte Velocipédico’ (1895).


Actualment el diari esportiu més antic que segueix publicant a Espanya és, El Mundo deportivo, el primer número va aparèixer a Barcelona l’1 de febrer de 1906. Altres diaris esportius que podem trobar com l’As, que va nàixer el 7 juliol 1932 com a revista setmanal, va deixar de publicar-se un mes abans del començament de la Guerra, i va tornar a eixir, ja com diari, el 6 de desembre de 1967. El diari Marca del que parlarem més endavant, va publicar el seu primer número el 21 de desembre de 1938, en plena Guerra Civil. Finalment el Sport, naixerà el 3 de novembre de 1979. Seguidament cal recalcar, amb la intenció d’aclarir, que l’avanç de la comunicació esportiva es pot dividir en tres etapes en el seu desenvolupament al nostre país. En primer lloc, des de 1940 fins a 1970 són anys dominats pel periodisme del règim, representat pel diari Marca, i la Hoja del Lunes, ocupant un lloc secundari els temes esportius, unes dos o tres pàgines. En aquests anys el diari Marca es publicava cada dia, a excepció del dilluns, dia esportiu per excel·lència. Aquest buit es compensava amb la Hoja del Lunes, la qual parlava dels events esportius del cap de setmana. Aquest, són uns anys en què la cultura periodística era molt baixa i el Marca és en aquesta època un diari monòton, rutinari, amb propensió al retoricisme, on es ressaltava molt el nacionalisme espanyol gràcies a la dictadura del General Franco.

A l’esquerra, capçalera del primer número del diari ‘El Mundo deportivo’ (1906), el més antic dels que es publiquen a l’actualitat; portada de la primera edició de ‘Marca‘ (1938) i primera plana de la ‘Hoja Oficial del Lunes’, (Madrid 1930). Baix, una imatge publicada al setmanari ‘As’ (1932).


Més tard, des de 1970 fins a 1980 es produeixen grans canvis en la vida social i política d’Espanya ja que desapareix el règim i es recupera la democràcia, i amb ella la llibertat de premsa. Per tant, naixen més publicacions esportives: As, Sport, es privatitza Marca, i tots troben el seu lloc en el lector, i així comença el camí per convertir-se en la premsa més llegida d’Espanya. Atreta per aquests èxits de les publicacions esportives, la premsa d’informació general comença a preocupar-se de deveres pels temes esportius i inicia grans canvis a la secció d’esports, que passa a tenir un interès especial per als propietaris. Així mateix ja havien vingut naixent altres publicacions de contingut ben diferenciat: des de les revistes especialitzades i amb continguts més o menys tècnics, com ara Atletismo Español (1951) o Don Balón (1975), que encara es publiquen; fins altres d’elevades pretensions literàries i gràfiques, com la revista Deporte 2000 (1969); i fins i tot publicacions satíriques, com és el cas de Barrabás (1972).

A la dreta, portades de ‘Atletismo Español’, ‘Don Balón’ i ‘Barrabás’. Dalt, ‘Deporte 2000’, una revista institucional que comptava amb una acurada presència grafica.


D’aquesta manera desapareix la Hoja del Lunes per ser substituïda per quaderns especials que es publicaven els dilluns després del cap de setmana. Així doncs, comencen a aparèixer alguns titulars esportius en les portades. Pel que respecta, a la ràdio i la televisió, també es noten aquests canvis i comencen a incrementar la programació esportiva de forma considerable. Finalment, als anys noranta es produeix el boom de la premsa esportiva. El diari Marca realitza en 1995 un tiratge d’uns 500.000 exemplars, l’As de 113.000, Sport 101.000 i Mundo Deportivo uns 79.000. Tanmateix, diaris com El País o ABC publiquen suplements especials els dilluns, en els quals desenvolupen amb intensitat tots els temes esportius. En els últims anys és estrany no trobar notícies esportives en les portades dels diaris generalistes, i no només referides a l’esport rei. Actualment podem trobar a Espanya nou publicacions esportives diàries, així com nombroses revistes especialitzades en esport.

Actualment, la major part de la premsa esportiva de major difusió es caracteritza pel sensacionalisme, tant de caràcter formal com respecte als continguts, i en el partidisme que ompli les seues informacions. Portades recents dels diaris de Barcelona ‘Mundo Deportivo’ i ‘Sport’ i dels periòdics madrilenys ‘Marca’ i ‘As’.També participa d’aquestes característiques la publicació valenciana ‘Súper Deporte’.


E n el període històric comprès entre 1895 i 1929, Espanya travessa moments d’una gran conflictivitat

política, econòmica i social. La premsa patirà perquè estarà sota censura prèvia, establerta el 1917 i agreujada durant la dictadura de Primo de Rivera, i immersa en un alt analfabetisme general. En els inicis del segle XX, València té fortament consolidades les seues bases periodístiques. Així doncs, hi havia una dura competència que va ocasionar que els principals diaris valencians desenvoluparen nous avanços tècnics, com ara noves rotatives que imprimeixen de forma més ràpida i amb més qualitat. Per tot això, València, després de Madrid i Barcelona, es troba en els primers llocs del periodisme espanyol. Un altre dels canvis de la premsa va ser el sorgiment i ràpida acceptació de la premsa especialitzada, sobretot la destinada als esports, ja que aquests tenien una gran popularitat i especial atractiu per a les classes mitjanes i treballadores, pel que va desencadenar un nou públic interessat per una premsa diferent de la tònica general desenvolupada. La premsa esportiva valenciana sorgeix per una diversificació de possibilitats de comunicació en augment, per un interès per l’accés “individual” i perquè les empreses periodístiques volien buscar nous lectors. Així doncs, els propis rotatius facilitaran la creació de constants esdeveniments esportius: Valencia Sportiva, amb data 20 febrer 1918 fa una crida a comerciants per patrocinar un “festival esportiu de qualsevol índole” on aparega la marca dels productes que comercialitzen 1.

1. Inma Rius sanchis: “Historia de la prensa deportiva valenciana (II)”, en L’esport i temps lliure, nº 47, julio de 1990, p. 56.

1.3 Història de la premsa esportiva al País Valencià

Seguint les tendències marcades pels grans diaris internacionals, la premsa valenciana s’apresta a organitzar esdeveniments esportius, que seran extensament publicitats en les pàgines del propi diari. Dalt, il·lustració del rotatiu francès ‘Le Matín’ que va organitzar la cursa París-Pequí, el 1907. Baix, informació sobre la Vuelta a Valencia, organitzada per ‘El Mercantil Valenciano’, en succesives edicions, a partir de 1922.


A més, entre 1895 i 1928 apareixen a València 24 noves publicacions esportives: El tándem (1895), Valencia Artística (1903), El Campeón (1925), Arte y Sport (1907), Valencia Deportiva (1911), El Sport Valenciano (1915) i El Sport Artístico (1920), entre altres. De 1922 a 1928, l’afluència de noves capçaleres esportives augmenta: La Estaca, La Semana Deportiva, Valencia Deportiva, Levante Deportivo, i Stadium (aparegudes en 1922); Penalty (1923), Deportes (1924), Sport Valenciano (1925), ¡Alirón! (1926), El Monitor (1927), Vida Deportiva (1927), y Los Domingos (1928). Aquest boom de publicacions esportives és coincident amb la dictadura Primo de Rivera per intentar dirigir l’atenció de les masses cap a punts allunyats de la política i la subversió. Aquesta tècnica s’usava des del segle XVII i s’està posant en pràctica també tres segles després per canalitzar els ànims encesos de la multitud 2.

Portades i capçaleres d’algunes de les publicacions esportives valencianes publicades al primer quart del segle XX.

2. Manuel Vázquez Montalbán: Historia y comunicación social, Alianza Editorial, Madrid, 1985. Citat per Inma Rius sanchis, Ibídem, p. 58.

Il·lustracions promocionals de les competicions organitzades pel diari ‘El Mercantil Valenciano’, dibuixades per Ernest Guasp.


Preu de venda i publicitatEl preu de la premsa esportiva era superior al dels diaris generalistes del moment d’uns 5 cèntims, ja que costaven entre els 10 i els 20. Així doncs, es va intentar un progressiu abaratiment per augmentar les vendes que podem atribuir a la major entrada de publicitat de la temàtica més dispar: relacionada amb l’esport, articles exclusius per al consum dels homes, etc. La publicitat en premsa va evolucionar des dels típics anuncis per paraules que aniran introduint el dibuix i posteriorment la fotografia. Fins inventar noves fórmules com en el següent anunci: “El Coloso Ricardo Zamora utiliza el calzado de Enrique Gonzalbo” 3.

La publicitat en premsa va començar a utilitzar l’esport i els esportistes tan prompte com aquests va tindre una ampla repercussió social, a través de la imatge. Caricatures d’esportistes famosos apareixien en les pàgines de les publicacions. A la drreta els porters de futbol Platko i Ricardo Zamora, i un jugador de rugby anuncien paper de fumar. Sobre aquestes línies, la imatge de l’atletisme publicita la marca Nestlé, a ‘El Mercantil Valenciano’.

3. Inma Rius sanchis, Ibídem, p. 58.


Reporters dibuixants i fotógrafs, els autors de la premsa esportivaPel que fa als primers periodistes esportius van haver de lluitar durament per realitzar dignament la seua tasca informativa i reafirmar la seua professionalitat davant els reporters dels diaris polítics enfrontat en continguts, llenguatge, format i estil periodístic a un periodisme d’èlit. La premsa esportiva va intentar solucionar aquesta problemàtica creant la Asociación de Periodistas Deportivos. Així doncs, el 1923 Valencia Deportiva publica una crida on es queixa de prohibir als periodistes esportius la seua entrada als camps de joc, la manca d’un lloc apropiat per poder realitzar la seua tasca professional, i proposa com a solució la creació d’una agrupació, societat o sindicat. A Catalunya, durant el mes d’agost d’aquest mateix any, 1923, la Peña Informativa, seqüela del Sindicat de Periodistes Esportius publica sota la justificació de l’intens moviment esportiu, que resulta impossible tenir personal suficient per a totes les manifestacions esportives portades a terme en el mateix dia en diferents llocs. «Redactors de rotatius tan dispars com ara El Liberal, La Vanguardia, Fútbol, Diario del Comercio, El Progreso o El Mundo Deportivo, per esmentar alguns, se sumaran a aquesta iniciativa corporativista» 4.

4. Inma Rius sanchis, Ibídem, p. 58.

A l’esquerra. Dalt, porta da de ‘La Jornada Deportiva’, periòdic de Barcelona fundat el 1923; baix, dibuixos de Muro en ‘El Mercantil Valenciano’. Sobre aquestes línies, caricatures d’un equip de futbol, obra d’Ernerst Guasp, al mateix diari.


Per intentar canviar la situació, sorgeixen noves fórmules periodístiques que manegen un estil viu, àgil, carregat d’adjectius descriptius i presenciant en directe els esdeveniments esportius. El reporter de carrer desenvolupa un nou tipus de premsa caracteritzat pel desplaçament del periodista al lloc, on el telèfon jugarà un important paper. Un altre dels nous elements és la creació d’un corresponsal, imprescindible per a informar des de diferents llocs i de forma continuada. A més, s’establirà una secció fixa que, en la majoria de les ocasions estarà dedicada a les ressenyes dels partits de futbol jugats en les poblacions valencianes durant el cap de setmana. Un altre d’aquests elements és la figura del caricaturista que precedirà a la fotografia, convivint amb ella fins al nostres dies. Conseqüent es formarà el reporter gràfic ja que el 1900, la fotografia irromp en el paper imprès valencià de la mà del Boletín Fonografico y Fotográfico. Aquestes ompliran els setmanaris esportius, en un intent d’aconseguir un augment dels seus tirades.

En l’època de la dictadura de Primo de Rivera, la creixent popularitat de l’esport com a fenòmen de mases el va portar a compartir les portades dels diaris amb esdeveniments com la Guerra de Marrocs o el pistolerisme.A la dreta, vinyetes d’Ernest Guasp publicades a la primera plana de ‘El Mercantil Valenciano’ (1923), que planteja algunes qüestions que, actualment, encara podriem considerar en plena vigència. Baix , dues caricatures de Tormo a ‘Las Provincias’ i una altra de Muro, que representa al famós boxejador Paulino Uzcudun, a ‘El Mercantil Valenciano’.


Forma i contingutsLes revistes esportives valencianes de les primeres dècades del segle XX van tenir unes característiques comunes. En primer lloc la periodicitat, generalment setmanal de 12 pàgines publicades i un format mida foli, distribuïdes en columnes de dos, passant, posteriorment, a les tres columnes. En els anys 20, el format canvia a mida de sábana, característic de la premsa diària. En segon lloc introdueix l’acudit gràfic i la caricatura de personatges esportius, també la fotografia ocupa un lloc informatiu destacat. A més, aquesta premsa desenvolupa i potencia nous mites i ha fet que la fotografia s’haja assentat com a instrument informatiu, imposant la seua major

Dibuix, caricatura i fotografia comparteixen espai en la informació esportiva a les pàgines de ‘El Mercantil Valenciano’.


importància, en nombroses ocasions, sobre el text. La tercera característica és el llenguatge utilitzat ja que la influència anglosaxona, parella a l’origen de l’esport de major acceptació, va fer que s’utilitzaren termes anglesos abans d’introduir el seu corresponent traducció. L’argot futbolístic es converteix en un autèntic llenguatge tècnic i es trasllada, encara que en menor mesura, a la majoria d’esports, origen anglosaxó. Finalment l’última característica consisteix a compaginar la informació sobre esport amb seccions destinades al món de l’espectacle que continuarà fins aproximadament els anys 20 pel fet que el futbol és l’esport més popular i la boxa i el ciclisme secundaris. Cal destacar que l’objectivitat de les cròniques és pràcticament inexistent, o almenys és sospitós que sempre s’incline la balança per un mateix equip de futbol, el mateix púgil o el ciclista valencià o perquè també es declinen, per mitjà dels seus columnes informatives, a favor de determinat clubs.

En les primeres dècades del segle XX, com en l’actualitat, el futbol predomina en les pàgines d’informació esportiva, però també tenien cabuda altres esports, com ara l’atletisme, amb il·lustracions de Guasp, en ‘El Mercantil Valenciano’.


El ciclisme, com a espectacle de gran popularitat, també trobava el seu espai a les pàgines dedicades a l’esport. Així mateix, la natació, amb una combinació de dibuix i fotografia.


2.La p

ublici

tat i l

’espo

rt a l’a

ctuali

tat


Esport, publicitat i televisió, tres elements que semblen anar indisolublement units. Imatge que mostra la ubicació dels diferensts instruments publicitaris en un estadi de futbol.

Retroalimentació dels tres factors. Les retransmisions esportives suposen per a les cadenes de televisió la recerca de l’increment de l’audiència que, conseqüentment, produirà majors ingressos per publicitat i, a més , els esdeveniments televisats i les seues imatges seràn freqüentment utilitzades com a elements d’autopromoció de les pròpies cadenes.

29 la publicitat i l’espOrt a l’actualitat

2.1 Anuncis publicitaris/esportius a la televisió

Fa ja un temps que venim observant com, cada vegada més, s’utilitza l’esport o els esportistes per vendre’ns tot tipus de productes que no tenen res a veure amb la pràctica d’aquest.

Així doncs, el bon moment esportiu que viu Espanya ha fet que els creatius hagen vist tot un mercat amb anuncis publicitaris amb la Selecció Espanyola per guanyar l’Eurocopa i el Mundial i amb la selecció de bàsquet i els seus títols aconseguits anteriorment, entre altres esportistes espanyols de gran repercussió a nivell internacional com Rafa Nadal, Fernando Alonso i Gemma Mengual. L’avantatge que han vist que tenen aquests esportistes i equips que representen a Espanya allí on van, és que no divideixen, és a dir, són ídols de l’esport que tots animem, no com els equips de futbol, de bàsquet i qualsevol esport que es practique a nivell nacional entre diferents equips. Per exemple, si volguérem fer un anunci amb el Real Madrid o amb algun jugador del Real Madrid captarien un públic únicament madridista així doncs, els barcelonistes no sentirien les mateixes ganes de comprar el producte per la seua rivalitat amb el Real Madrid. Van començar fa un temps amb anuncis de Time Force, que no han caducat i els segueixen emetent. (Time Force - Guillermo Tell o més concretament a http://www.youtube.com/watch?v=KRrVu_dzSDI). D’aquesta campanya es van fer dues o tres anuncis més. El final a la platja és sempre el mateix, amb la noia demanant-los l’hora, i l’entrada varia la prova que han de superar. Paradoxalment, renuncien les dos a la seua forma de viure i al que més les agrada, és a dir, a l’esport pel rellotges. Per tant, al consumidor ens envia un missatge d’abandonar tot el que faça falta per aconseguir uns d’aquests meravellosos i segur que molt cars rellotges.

2. la publicitat i l’espOrt a l’actualitat

El tenista Rafa Nadal i el jugador de bàsquet Pau Gasol en un dels anuncis del relotge Time Force.


Un altre esportista d’èlit que ha actuat per a la publicitat ha sigut Fernando Alonso qui va protagonitzar un anunci amb Hamilton l’any que va estar a McLaren, (Anuncio Mercedes 2007 - Alonso, Hamilton, Hakkinen o més concretament a http://www.youtube.com/watch?v=n2WPJjmgWMc). Pel que respecta a Rafa Nadal a pesar de no ser un gran actor, és un ídol per tota Espanya per jugar a tennis i ser a més un dels un dels millors, així doncs li hem vist en l’anunci de Time Force, però vull destacar un parell d’anuncis més. Primer el de l’any passat, en què parlava en coreà (KIA Sorento: Rafa Nadal Coreano [2007] PUBLI o més concretament a http://www.youtube.com/watch?v=V0zYFBat5qs&playnext=1&list=PLBB77FF83373EBB46). Tanmateix, hi ha un de Kia en el que es vol anunciar l’últim model i volen que ho faça Rafa Nadal, però Rafa no pot acudir per temes de

agenda i ells tampoc es volen gastar molts diners, així que la seua solució és gravar uns plànols del cotxe, que s’ha de veure i que valguen per a tots els països, agafar la imatge de Nadal de l’any passat i gravar una locució nova (suposant que la veu siga de Rafa)(Anuncio Kia PRO.COS Nadal o més concretament a http://www.youtube.com/watch?v=PgvGr1phbeA). Tot i això, els anuncis que hem vist ara són de quan s’estaven començant a generalitzar els anuncis amb esportistes . Ara anirem veient algun canvi que s’ha produït més actual. Hui per hui l’anunci en el que ix algun esportista és més personal, és a dir, s’anomenen dades més personals de l’esportista, de la seua vida personal i fins i tot es compara el producte amb ell. A més, s’involucra més la venda de productes amb discursos emotius. Els anuncis d’abans són lleugers i divertits però últimament els creatius, han donat un pas més enllà deixant de banda la diversió i el somriure, buscant l’emoció i el sentiment. Finalment, es busca que l’espectador s’identifique amb l’esportista, que el comprenga, ja que l’admira. La marca és igual, la ficaran més tard, quan ja estigues enganxat. A més, cal que l’esportista interprete una mica més o fer-li fer coses fàcils. L’exemple més clar d’emoció en un anunci és el que Nike comprava durant l’emissió

Dalt, una imatge de la campanya publicitaria dels cotxes Mercedes, protagonitzada pels pilots Alonso, Hamilton i Hakkinen. Baix, Rafa Nadal és l’encarregat de publicitar les excel·lències de la seua marca patrocinadora, KIA.


dels Jocs Olímpics, els posaven en l’últim temps mort d’un partit de bàsquet: just al final, únic anunci del tall. En ell apareixia un Pau Gasol magistral com a actor, pronunciava unes paraules a càmera sense talls, en aquest moment del partit, amb l’emoció a flor de pell. Així doncs, relacionem, sense ser conscients, l’emoció del moment gràcies a Gasol, amb la marca publicitària en aquest cas Nike. (Nike - Mensaje Pau Gasol o més concretament en http://www.youtube.com/watch?v=QNuFRf8Aaqw). Un dels altres exemples és l’anunci de Banesto on a Rafa Nadal li fan córrer per la platja (Banesto - Espíritu Guanador - Rafael Nadal o més concretament a http://www.youtube.com/watch?v=uBtiYjxe998). En aquest anunci, on està ell tipus d’interès? El TAE? Les comissions? Això ara no interessa, el que interessa es convéncer-nos de que Banesto no és un banc qualsevol, és un banc com Rafa!

Anunci de Pau Gasol per a la firma de roba esportiva Nike.

La imatge de Rafa Nadal serveix com a referència de la campanya publicitària de Banesto.


Per acabar, un últim anunci que apel·la a l’emoció de l’aficionat i de tot aquell —que no en som pocs— que observe la tele i que li agrade l’esport és el del BBVA. Des de fa uns anys, l’eslògan de BBVA és “Adelante”. Bé, doncs l’any passat van patrocinar la segona divisió de futbol, i aquest any, la lliga de futbol de primera divisió es diu Lliga BBVA. I per donar a conèixer aquest patrocini fan un anunci. Amb la música de la campanya Adelante —que la porten posant anys a la ràdio i a la tele, però en una versió amb aires èpics tipus Gladiator— treuen a molts entrenadors de futbol de primera divisió. Sense parlar que el BBVA patrocina la lliga ni del nou préstec ideal del banc donat que això no es porta, el que cal es vendre sentiments, emoció, esport, èxit ... Mitjançant l’entrenador que es com si estiguera parlant amb tu! (LFP Lliga BBVA Adelante – Entrenadores o a http://www.youtube.com/

watch?v=227336RnP6U). Així doncs, l’eslògan no apareix escrit, ho diuen múltiples vegades els entrenadors i la música és la de BBVA. Molt efectiu, és a dir, sense adornar-nos ens mostren tot el temps la marca. Finalment, aquest és el nou estil de la publicitat, una publicitat que sense adonar-nos ens convenç encara més amb una arma molt més potent que les anteriors, ja que utilitza als nostres esportistes favorits per a vendre’ns un producte que ens fan pensar que a ell li agrada i que se’l compra al supermercat o fins i tot ens fa el propi esportista un discurs tan personal que provoca la nostra empatia amb ell i per tant amb el producte que ens volen vendre.

Els entrenadors de futbol Rafael Benítez i Gregorio Manzano presten la seua imatge per a la campanya publicitària de la ‘Liga Adelante’, patrocinada pel BBVA.

Nota:Les adreces subratllades i en cursiva s’han de introduir en la barra de youtube, i les de blau subratllades en la barra d’Internet Explorer, recomane que s’observe a l’ordinador els videos mentre que es llig el treball ja que farà més amena la lectura i es comprendrà millor el contingut d’aquesta.


A ls nostres dies, la publicitat evoluciona paral·lelament a la

tecnologia. Els clubs gestionen detalladament els anuncis o patrocinis que es mostren en els camps de futbol, ja que és una font important d’ingressos. Però des de fa relativament poc han optat per un nou concepte de publicitat que ha fet que l’efectivitat siga tres vegades major a la de les tanques fixes. Es tracta del sistema Smartvisión, basat en la utilització de pantalles de leds. Aquest sistema permet generar moviment a les marques que s’anuncien per a eixir a les televisions que graven en directe els partits de futbol. S ‘estima una audiència acumulada de 85 milions d’individus per a aquest tipus de publicitat. També tenen molt èxit les Publimeta, sistema de publicitat situat en estadis esportius i al costat de les porteries, que a pesar de tractar-se d’una lona a terra, mitjançant una deformació del logotip, des de la càmera de TV, fa el mateix efecte que el d’una tanca publicitària. Però, quant costa anunciar durant tota la temporada en els tres millors estadis de Primer Divisió? Doncs ni més ni menys que 890.000 euros. Encara que existeixen ofertes per estadis més modestos. En qualsevol cas, contractar publicitat als estadis de futbol no baixa de 200.000 euros. Tot i el preu, els anunciants asseguren que es recupera la inversió.

2.2 Anuncis publicitaris a l’esport

Sistemes publicitaris als recintes esportius. Dalt, l’anomenat ‘Smartvisión’. Baix, el sistema conegut per ‘Publimeta’, bàsicament concebuts per a les retransmisions televisives i no per a la visió dels espectadors en directe.


També cal exposar que els ingressos per patrocini i publicitat de samarretes de clubs de futbol europeus arriben a un nou rècord. Aquests han aconseguit la present temporada 2010/11 al més alt nivell de tots els temps, amb un total de 470.700.00 d’euros, segons la dotzena edició del “Informe sobre Patrocini en samarretes de futbol a Europa” de la consultora internacional en màrqueting esportiu SPORT + MARKT. Aquest informe analitza el patrocini en samarretes dels sis mercats europeus més importants .D’acord amb aquest informe, els clubs de la Lliga espanyola augmenten els seus ingressos en aquesta nova edició encara que no tant com els clubs francesos que aconsegueixen situar lleugerament per davant desplaçant a la 1ª divisió espanyola al cinquè lloc de la classificació. Així i tot, els clubs de la Lliga han augmentat aquest any els seus ingressos en matèria de patrocinis de samarretes en 8,9 milions d’euros. Aquest increment es deu principalment a la renovació del contracte entre Real Madrid i Bwin valorat en 23 milions d’euros, 8 milions d’euros superior al de la temporada passada. Després del Real Madrid, el segon club més ben situat a Espanya en aquesta classificació és l’Atlético de Madrid amb un acord inferior als 10 milions d’euros. Darrere d’aquests dos equips madrilenys es troben el València CF i el Sevilla FC, els ingressos no són molt superiors als de la resta de clubs de primera. Crida l’atenció que el FC Barcelona i l’Athletic de Bilbao no entren en el mercat publicitari. A nivell europeu, els clubs de la Premier League anglesa són els nous líders d’Europa al incrementar els seus ingressos en 45 milions d’euros. Aquest impuls es deu a la inversió

A Espanya, el Real Madrid i l’Atlético de Madrid es compten entre els clubs més afavorits per la publicitat que lluixen le seues samarretes. A Europa la ‘Premier League’ ha esdenvingut, per si mateixa, una imatge de marca.


de nous patrocinadors com l’asseguradora AON i al banc Standard Chartered. Per la seua banda, els clubs de la Ligue 1 francesa i els de la Bundesliga alemanya han augmentat de manera significativa els seus ingressos gràcies al patrocini d’empreses de serveis financers i d’assegurances, així com als de companyies d’apostes esportives (85 milions d’euros que provenen d’un total de 61 acords de patrocini). A Holanda, els guanys dels clubs de la Eredivisie són similars a les obtingudes l’any passat, mentre que els clubs de la Sèrie A italiana són els únics que han patit retrocés, ja que dos dels clubs més populars, SS Lazio i ACF Fiorentina, es troben actualment sense patrocinadors a la samarreta. A més, cal destacar que els cartells publicitaris i tot tipus de publicitat en els camps on es practica l’esport no està enfocat a la gent que hi assisteix sinó a les càmeres de televisió per a poder aplegar a més espectadors. Com a conclusió, cal reafirmar que els ingressos provinents de la publicitat en el futbol són molt importants, deixant sempre de banda les grans jugadors de la nostra lliga com Cristiano Ronaldo o Messi que poden aplegar a recaptar, a nivell anual, uns 120 d’euros a partir entre ells i els seus clubs. Però no sols és en el futbol, també hi ha altres esports com el bàsquet, el tenis o la Fórmula 1 en els quals la publicitat té un gran paper en el que respecta a ingressos. Per posar un exemple tenim el de Fernando Alonso. El seu mono per a conduir en Mclaren portava uns 60 títols publicitaris, tant per davant com per darrere del seu vestit. A més, un altre exemple de home publicitat el trobem en Jesús Calleja o David Meca els quals van als platós televisius en una indumentària plena de cartells publicitaris. Finalment, cal reflexionar que la publicitat és part de l’esport, i no una petita part sinó una gran part que ens fa pensar que és més publicitat o esport? Tot i això ja estem acostumats a aquesta situació pel fet de viure en un món envoltat de publicitat a tot arreu.

Samarretes del Mancherster United i el FC Liverpool, dos dels clubs anglesos més prestigiossos de la ‘Premier League’, amb importants ingressos provinents de la publicitat d’una empresa assguradora i un banc, respectivament.

El pilot espanyol de Fòrmula 1 Fernando Alonso en la seua època amb l’escuderia Mclaren, on portava més de 60 títols publicitaris a la seua indumentària.

37 cOnclusió


TRES PERSPECTIVES GRÀFIQUES DEL FUTBOL

Il·lustracions d’Ismael Cuesta per al libre humorístic de Wenceslao Fernández Florez ‘De portería a portería’, 1949.

Una visió apocalíptica del futbol del futur: ‘Hors de jeu’, còmic amb guió de Patrick Cauvin i dibuix d’Enki Bilal, 1988.

Il·lustracions digitals publicitàries de conegudes marques de prendes esportives i material de futbol.

39 cOnclusió

3. cOnclusióAmb tot això podem dir que l’esport

a més de ser un espectacle, s’ha convertit també en un negoci, i no

hem de referir-nos només a la premsa, sinó que també ho podem veure a la televisió, on es paguen importants quantitats de diners per la retransmissió de partits o carreres automobilístiques. De tot el que hem parlat ha de quedar clar que l’esport i els mitjans de comunicació formen una unió perfecta en defensa dels seus interessos, ja que no podem saber si es fa esport per als mitjans de comunicació o aquests estan fets per a descriure qualsevol esport.Finalment, molta és la gent que pensa que aquest gènere és un passatemps, però no s’ha de menysprear l’activitat, ja que a Espanya tant en la premsa, com en la ràdio i televisió, la major audiència la té el periodisme esportiu. Però no són tants els que el practiquen diàriament.

41 bibliOgrafia

Biblio

grafi

a


4. bibliOgrafia

Pàgines web:http://www.slideshare.net/str723/el-deporte-en-la-publicidad-49447http://www.conexioncentral.com/blog/2010/02/19/publicidad-muy-deportiva/

Llibres:

boRdeRía, E., laguna, A. i MaRtínez, F.A.: Historia de la comunicación social, Síntesis, Madrid, 1996.chiVelet, Mercedes: Historia de la prensa cotidiana en España, Acento, Madrid, 2001.laguna PlateRo, a.: Historia del periodismo valenciano, 200 años en primera plana, Generalitat Valenciana, València, 1990.laguna a., MaRtínez, F.a. y otros: Historia de Levante-El Mercantil Valenciano (1834-1992), editorial Prensa Valenciana, València, 1992.Rius sanchis, i.: “Historia de la prensa deportiva valenciana (II)”, en L’esport i temps lliure, nº 47, julio de 1990.

Les aficions esportives de l’alta societat espanyola: Il·lustració de Rafael Penagos per a la revista ‘Nuevo Mundo’, 1922.

esport i mitjans de comunicació

Documents