el verd urbà: com i perquè

Portada i contra_OK 7/06/07 13:23 P gina 1

Composici n

C M Y CM MY CY CMY K

El Verd Urbà:com i per què?El Verd Urbà:

com i per què?Un manual de Ciutat VerdaUn manual de Ciutat Verda

Manuals tècnics i pràctics de la F

undació Territo

ri i Paisatge. C

ol·le

cció G

estio

nar p

er C

onse

rvar.

El V

erd Urbà: co

m i per què? U

n m

anual d

e C

iutat V

erd

a

Fundació Territori i Paisatge

Obra Social de Caixa Catalunya

La Pedrera. Provença, 261-265, 2n 2a

08008 Barcelona

Telèfon: 902 40 09 73

www.caixacatalunya.es/territoriipaisatge

El Verd Urbà:com i per què?

Un manual de Ciutat Verda

Verd Urbà llibre primeres.indd 1Verd Urbà llibre primeres.indd 1 28/5/07 15:37:0728/5/07 15:37:07

01-primeres-pag.indd 2 7/06/07 13:32:42

Presentació .................................................................................................................................................................

Pròleg ............................................................................................................................................................................

Salvador Rueda Valenzuela. Biografi a ...............................................................................................................

1. El Verd Urbà: funcions, benefi cis, interconnexió i escales ............................................................... 1.1. Introducció ................................................................................................................................................1.2. La matriu verda a escala regional ..........................................................................................................1.3. Les àrees periurbanes. El verd en la frontera .....................................................................................1.4. Els corredors verds en els sistemes urbans .......................................................................................1.5. La concepcció d’un nou urbanisme i la creació de dues capes de biodiversitat interconnec-

tades ............................................................................................................................................................1.6. Les superilles, un model de mobilitat i espai públic que allibera sòl, també pel verd urbà ......1.7. El confort i l’habitabilitat en l’espai públic. El control de les variables d’entorn ........................

Antoni Farrero. Biografi a ........................................................................................................................................

2. La gestió de les infraestructures verdes urbanes i metropolitanes ........................................... 2.1. Els espais verds i la ciutat ....................................................................................................................2.2. La infraestructura verda ....................................................................................................................... 2.2.1. Tipologia dels espais verdes de la infraestructura ..............................................................2.3. Espais verds de gestió pública ............................................................................................................2.4. Espais verds de gestió mixta ...............................................................................................................2.5. Espais verds de gestió privada ............................................................................................................2.6. La gestió dels espais verds públics ....................................................................................................

2.6.1. Evolució del manteniment dels espais verds: del control dels mitjans al control de qualitat .........................................................................................................................................2.6.1.1. En relació a l’abast del manteniment .....................................................................2.6.1.2. Modalitats des del punt de vista organitzatiu .......................................................

2.7. A la cerca de la qualitat ........................................................................................................................ 2.7.1. La fórmula de la qualitat ...........................................................................................................2.8. La responsabilitat de la qualitat ..........................................................................................................2.9. Com millorar la qualitat .......................................................................................................................2.10. Referències bibliogràfi ques .................................................................................................................

Enric Batlle. Biografi a ...............................................................................................................................................

3. El Verd Urbà modern. Art, agricultura i ecologia ................................................................................ 3.1. Autòcton .................................................................................................................................................3.2. Agrícola ...................................................................................................................................................3.3. Hortícola .................................................................................................................................................

Índex

5

7

14

1515161921

263842

50

5151525555585959

6161626464666668

70

71727476


3.4. Forestal ....................................................................................................................................................3.5. Salvatge ....................................................................................................................................................3.6. Continu ....................................................................................................................................................3.7. Mínim .......................................................................................................................................................3.8. Molt sostenible ......................................................................................................................................3.9. Tot verd ...................................................................................................................................................3.10. I en moviment ........................................................................................................................................3.11. Referències bibliogràfi ques .................................................................................................................

José Antonio Corraliza. Biografi a ........................................................................................................................

4. L’experiència urbana del verd urbà ........................................................................................................... 4.1. Introducció .................................................................................................................................................4.2. El verd urbà: retòrica de la qualitat de vida? .......................................................................................4.3. La natura urbana i els entorns restauradors ......................................................................................4.4. Evidències sobre els paisatges més preferits ......................................................................................4.5. Qualitats escèniques dels paisatges urbans més atractius ...............................................................4.6. Decàleg per a la qualitat escènica dels paisatges verds urbans ......................................................4.7. Referències bibliogràfi ques .....................................................................................................................

7880828788909497

98

999999

103106107112113


5Verd Urbà: com i per què?

Aquest manual és el setè que produeix la Fundació Territori i Paisatge, després d’haver-ne editat un sobre connectors ecològics, quatre sobre custòdia del territori i un sobre la reintroducció de la llúdriga als Aiguamolls de l’Empordà. Però, de fet, aquest és el segon d’una col·lecció que comença a veure la llum sota el nom de “Gestionar per conservar” i que

pretén aportar coneixements i arguments per millorar la gestió del territori i del paisatge, en general, així com dels seus sistemes i elements naturals. Tot això es duu a terme com a complement dels objectius principals de la Fundació, que són la preservació del territori, del seu paisatge i de la seva fl ora i fauna, així com l’establiment de la consciència ambiental de la societat.

Els pobles, primer, i les ciutats, després, s’han fet sempre i lògicament sobre espais naturals. Antigament el nostre país era un immens espai natural que va esdevenir rural, tacat per alguns nuclis habitats. Avui dia, en algunes parts de país, els que són rars són els espais verds, que, a més, es troben totalment envoltats per grans zones absolutament urbanitzades. En algunes regions del nostre país, o en d’altres països europeus, les àrees urbanitzades són plenes de verd: balcons, terrasses, jardins, parcs urbans, parcs agraris i rurals i, darrerament, teulades.

La publicació El Verd Urbà: Com i per què? Un manual de ciutat verda vol donar a conèixer els avantatges, de tot tipus, que produeix l’enverdiment del nostre entorn. Esperem que sigui una eina molt útil al servei de totes les persones que treballen, o volen treballar, en la necessària revitalització dels nostres pobles i ciutats, per fer-los més verds, més bonics, i, sobretot, més vius.

Abans d’acabar, vull agrair molt sincerament la feina feta per Marga Viza, cap de l’Àrea de Coordinació i Projectes, coordinadora de l’edició i de la col·lecció de manuals de la Fundació, i, juntament amb el sotasignant, coordinadora de la col·lecció de manuals de la Fundació; moltes gràcies, també, a Gemma Monclús, tècnica de la mateixa àrea, al Comitè de Redacció constituït per F. Xavier Martínez, Josep Selga, Teresa Batlle, Carme Hilario i especialment a Jordina Papasseit, coordinadora general del projecte i ànima de X+Verd. Així mateix agrair als autors dels textos, Salvador Rueda, Antoni Farrero, Enric Batlle i José Antonio Corraliza per les seves aportacions tècniques i suggeriments a favor d’una ciutat més verda i sostenible.

Igual que un termòmetre ens assenyala la nostra temperatura corporal i, per tant, és un indicador del nostre estat, esperem que ben aviat tota una sèrie d’indicadors ambientals, com les parelles de rossinyols, d’orenetes, de les precioses mallerengues, de xoriguers i de falcons, ens mostrin perfectament el grau de qualitat ambiental i de civilització dels nostres llocs habitats.

Per molts anys i per molt de verd,

JORDI SARGATAL VICENS

Director de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa CatalunyaAbril del 2007

Presentació



Pròleg

uan en Jordi Sargatal i Vicens, director de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya, va plantejar a l’associació Per Més Verd la possibilitat que la Fundació edités un manual de Ciutat Verda, el nostre Comitè Organitzador va rebre la iniciativa amb un gran interès i entusiasme. Calia respondre a la proposta amb una certa celeritat i amb una total garantia d’èxit. Confl uïen en l’activitat que s’endegava

tant l’oportunitat en el temps (com a acció prèvia a la realització del 2n Congrés Europeu Ciutat Verda) com la fortalesa de l’associació en la temàtica que s’hi tractava. Per tal d’elaborar un proposta concreta, es va formar un comitè de redacció integrat per Teresa Batlle, Carme Hilario, Xavier Martínez, Jordina Papasseit i Josep Selga, tots ells membres del Comitè Organitzador.

Calia defi nir els objectius que s’havien d’assolir, delimitar el contingut del manual i, fet això, cercar els autors més adients per a la realització del projecte.

Un cop analitzades les diferents tipologies de manual que es podrien desenvolupar en l’àmbit de Ciutat Verda, i ateses les circumstàncies especials que concorrien en aquesta acció específi ca, es va considerar que calia confeccionar un manual adreçat fonamentalment als agents polítics responsables de la planifi cació territorial, amb un èmfasi concret en el planejament urbà i dels espais verds en general. En aquesta primera acció, es va considerar cabdal posar a disposició d’aquests agents polítics la informació i el coneixement precisos, com a elements de suport a la presa de decisions a curt, mitjà i llarg termini, que, de forma periòdica, haurien d’adoptar en els diferents àmbits de Ciutat Verda. En aquest context, el manual s’adreça prioritàriament als alcaldes i a les alcaldesses de pobles i ciutats i als regidors i regidores vinculats a l’espai públic, però també als responsables de les àrees, departaments i ministeris afi ns, tant provincials com autonòmics i estatals.

Per extensió, el manual també va adreçat a tots els altres agents de la xarxa social i política de les ciutats, interessats per la temàtica dels espais públics; i ho està en tots els nivells: des de les associacions de veïns i grups ecologistes a les organitzacions sindicals i empresarials, des dels tècnics de l’administració local, autonòmica i estatal als polítics amb major capacitat de decisió d’aquestes administracions i, per suposat, també s’adreça, de forma individual, a tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes del país. En aquest context, i d’acord amb l’àmbit concret d’actuació de cada agent, el manual té com a objectiu sensibilitzar, motivar i aportar elements de informació/formació per tal que la pròpia societat actuï com a motor dels canvis que cal realitzar en el camí cap a un nou model de ciutat, cap a una ciutat més verda i, per tant, més confortable i més humana.

Atès que l’objectiu principal del manual és donar suport a la presa de decisions dels agents polítics en els diferents àmbits del verd urbà, el seu contingut s’ha estructurat en quatre capítols que concatenen els diferents aspectes que cal considerar a l’hora de decidir cap on anar (direcció o model), com actuar (gestió que s’implementarà), com projectar (elements per a la creació) i, fi nalment, com ho percep el ciutadà. Establerts, doncs, els objectius i els continguts genèrics del manual, calia cercar els especialistes més prestigiosos de cada àmbit i demanar-los la seva participació i adhesió al projecte. La resposta dels autors considerats prèviament va ser totalment i plenament favorable, amb la qual cosa el projecte es va convertir en realitat:

Q


8 Verd Urbà: com i per què?

EL VERD URBÀ: COM I PER QUÈ? UN MANUAL DE CIUTAT VERDA.El manual que es presenta compta amb els capítols i els autors següents:

1.- “El Verd Urbà: funcions, benefi cis, interconnexió i escales”, a càrrec de Salvador Rueda Palenzuela.

2.- “La gestió de les infraestructures verdes urbanes i metropolitanes”, a càrrec d’Antoni Farrero i Compte.

3.- “El verd urbà modern”, a càrrec d’Enric Batlle i Durany.4.- “L’experiència humana del verd urbà”, a càrrec de José Antonio Corraliza Rodríguez.

A continuació es fa una presentació breu dels autors i es comenten els trets generals de cadascun dels capítols.

Capítol 1rL’autor de l’article “El Verd Urbà: funcions, benefi cis, interconnexió i escales” és Salvador Rueda,

llicenciat en Biologia i en Psicologia i diplomat en Enginyeria Ambiental i en Enginyeria Energètica. Salvador Rueda ha assolit una gran expertesa en l’àmbit del medi ambient urbà i, en la seva trajectòria de més de 25 anys de dedicació, ha desenvolupat diversos càrrecs tècnics, municipals i autonòmics. Paral·lelament a la seva activitat professional, Salvador Rueda ha publicat nombrosos articles sobre medi ambient i ecologia urbana. En l’actualitat, és director de l’Agència Local d’Ecologia Urbana de Barcelona, des d’on impulsa i promou actuacions cap a un nou urbanisme que denomina de tres nivells, amb dues capes de biodiversitat –en superfície i en altura.

L’autor s’aproxima al verd urbà des del territori, prenent com a substantivador o eix vertebrador la matriu i la xarxa verda que pot garantir la biodiversitat a qualsevol escala (regional o local) i, sobretot, les seves interconnexions (nodes).

Des d’un bon començament, Salvador Rueda pren partit pel model de compacitat (nuclis urbans compactes i complexos), establint clarament la divisòria entre camp i ciutat, en un model territorial on el camp sigui més camp i la ciutat més ciutat. En aquest model, la continuïtat de la xarxa verda i, per tant, el manteniment d’una determinada biodiversitat s’assoleix mitjançant l’establiment i/o la potenciació de corredors verds en els sistemes urbans, la restauració ecológico-paisatgística i la connectivitat dels espais periurbans, l’establiment de corredors d’habitats protegits i la defi nició de connectors estratègics que garanteixin la interconnexió dels diferents espais oberts del territori.

Per tal de disposar d’instruments de mesura del grau de compacitat de les ciutats, l’autor presenta diversos indicadors que relacionen el volum edifi cat i l’espai públic d’estada i d’altres paràmetres, com ara el nombre d’habitants. Complementàriament, s’expliciten un conjunt de set indicadors de sostenibilitat urbana, relatius a l’existència d’una xarxa verda urbana, que haurien de tenir una rellevància especial per al planejament urbanístic. Aquest conjunt d’indicadors són molt útils a l’hora de diagnosticar la situació actual i dissenyar i posar en marxa noves propostes de millora.

El nou urbanisme de tres nivells, plantejat per l’autor i basat en els reptes de la sostenibilitat i de la societat de la informació i el coneixement, retorna el protagonisme a les persones i conforma l’espai públic com a “casa comú” i lloc de trobada de les diferents funcions urbanes, millorant-ne l’habitabilitat i la biodiversitat.



Salvador Rueda desenvolupa el concepte de les superilles com a nou model de mobilitat (vies bàsiques i entrevies) i d’espai públic que allibera sòl i possibilita un creixement important del verd urbà i potencia la xarxa verda. L’aplicació del model a la realitat de les ciutats mediterrànies compactes (Barcelona, com a exemple principal), permet una millora notable de l’habitabilitat de les persones i dels altres organismes.

L’autor indica que, de manera similar al que es pretén en el disseny d’interiors, els nous models han de comportar la millora del confort i l’habitabilitat dels nous espais públics. En el seu disseny i planifi cació, s’ha de considerar prioritàriament el control i regulació de les variables de l’entorn, prenent com a model la dinàmica dels ecosistemes naturals.

Salvador Rueda diu que la xarxa verda vinculada a la implantació d’aquest nou model urbà comporta un augment de la qualitat urbana i de la qualitat de vida dels ciutadans.

Capítol 2nEl capítol “La gestió de les infraestructures verdes urbanes i periurbanes” ha estat elaborat per

Antoni Farrero, doctor enginyer de Forest per la Universitat Politècnica de Madrid. El Dr. Farrero va iniciar la seva activitat professional el 1981 al Departament de Planifi cació Física de l’ETSIM de Madrid. Tres anys més tard es va incorporar al Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona i posteriorment al Consorci del Parc de Collserola. Després d’un període de sis anys en una empresa privada de l’àmbit dels espais verds, el 1999 va retornar al sector públic i va prestar els seus serveis a la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on coordina els serveis de projectes, obres i conservació de l’espai públic. Antoni Farrero és un dels millors experts de l’Estat en l’àmbit de la gestió dels espais verds metropolitans i és l’autor de diverses publicacions especialitzades en aquesta temàtica.

El Dr. Farrero inicia el seu article enunciant allò que s’establia en l’anterior capítol: els espais verds públics contribueixen decisivament a la millora de la qualitat de vida a les ciutats. Les necessitats de l’oci ciutadà a l’aire lliure incrementen progressivament la demanda d’espais verds urbans que s’estenen fora de la ciutat cap als espais naturals periurbans i que confi guren així una infraestructura verda que, mitjançant diferents elements de connexió (urbans, periurbans, metropolitans i regionals) possibilita la connectivitat ecològica i paisatgística entre els diversos espais verds, tot constituint una xarxa funcional que permeti que la naturalesa penetri a les ciutats.

L’autor assenyala que aquesta infraestructura verda inclou una gran diversitat d’espais, cadascun dels quals representa una funció dins del conjunt, que cal defi nir en la planifi cació, dissenyar en el projecte i conservar i potenciar amb la gestió.

Antoni Farrero exposa que cal comptar amb un model de gestió que permeti desenvolupar la vocació de cada espai dins d’aquesta infraestructura verda, i que cal tenir sempre present que en els espais urbans no es pot prescindir de les tasques de manteniment associades a la implantació i la conservació.

A continuació, l’autor presenta una classifi cació dels espais verds urbans i periurbans de la infraestructura verda, basada inicialment en el tipus de gestió: espais verds de gestió pública, espais verds de gestió mixta i espais verds de gestió privada. Per a cadascuna de les tipologies generals s’estableixen diferents espais, segons la intensitat de conreu necessària per tal de mantenir-los.

Després, l’autor aborda els aspectes relatius a la gestió dels espais verds públics, considerant que



el grau d’excel·lència dels espais verds va en funció de la bondat en la defi nició del programa, l’encert del projecte i la qualitat de la gestió. Segons el Dr. Farrero, la gestió dels espais verds constitueix, de fet, la darrera fase del projecte i condiciona, amb el pas del temps, la bondat i la durabilitat de l’obra. Per tal de garantir la viabilitat dels projectes, la gestió ha de ser congruent amb el disseny, i els costos de manteniment associats han de ser assumibles per l’òrgan gestor. En darrer terme, l’efi ciència en el manteniment determina la qualitat d’un espai i condiciona la satisfacció dels usuaris.

Tot seguit, l’autor comenta que els treballs de manteniment dels espais verds han evolucionat al llarg del temps des de fórmules de contractació basades en el control dels mitjans fi ns a les associades al control de la qualitat. Es descriuen les diferents fórmules de contractació d’acord amb l’abast del manteniment (sectorial o integral) i les modalitats organitzatives de gestió (directa, indirecta o fórmules intermèdies), tot indicant els punts forts i punts febles de cadascun dels sistemes presentats.

Segons l’autor, sigui quin sigui el sistema emprat, la gestió ha d’integrar l’ordenació de l’ús públic, ha de cercar la qualitat global i ha de fer que els objectius de qualitat predominin sobre els recursos i els programes, que s’han de considerar com a mitjans per aconseguir un determinat nivell de qualitat.

El doctor Farrero explica que per avaluar la qualitat del verd cal establir un àmbit de referència i uns mètodes de valoració basats en procediments estadístics. En aquest context, l’autor presenta un índex de qualitat dels espais verds urbans (IQ) en funció de tres variables: la qualitat dels sectors i els elements que integren l’àmbit considerat (QE), la qualitat del servei (QS) i el grau de satisfacció de l’usuari (SU).

A continuació, l’autor indica que l’estat dels espais verds i la seva qualitat és responsabilitat de tots els agents que hi intervenen (administració, equips gestors, ciutadans, empreses o equips que efectuen les tasques de conservació, etc.) sigui quin sigui el sistema de gestió. En aquest marc de coresponsabilitat, és imprescindible acotar el paper de cadascun dels actors, per tal de cercar l’equilibri entre nivell de qualitat, costos de conservació i ús dels espais.

Finalment, Antoni Farrero enuncia quatre premisses que, en la seva opinió, s’han de contemplar en la posada en marxa d’un programa de millora de la qualitat dels espais verds públics:

1) La planifi cació és l’eina i no l’objectiu, i la quantitat de recursos emprats no són, necessàriament, proporcionals als resultats aconseguits.

2) La qualitat és un compromís entre els diferents actors que intervenen en tot el procés d’establiment i utilització dels espais verds públics.

3) S’ha de disposar de metodologies i barems homologats per a la mesura de la qualitat del verd urbà.

4) Cal equilibrar els ritmes de creixement i consolidació de zones verdes, és a dir, cal equilibrar els pressupostos d’inversió i manteniment.

Capítol 3rL’article “El verd urbà modern. Art, agricultura i ecologia” ha estat desenvolupat per Enric Batlle

i Durany, arquitecte i doctor arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya. Enric Batlle compagina la seva activitat professional amb la docència universitària a la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès i al Màster d’Arquitectura del Paisatge de la UPC. Des de fa més de 25 anys, el doctor Enric Batlle desenvolupa l’activitat professional en associació amb l’arquitecte Joan Roig, amb qui forma un tàndem de gran prestigi. La relació de projectes realitzats per aquest equip és molt



àmplia i abasta els àmbits de l’edifi cació, el planejament i el paisatge. En tots tres àmbits ha guanyat molts concursos i premis, entre els quals cal destacar el Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, per la recuperació de l’antic abocador de Barcelona.

Enric Batlle ha creat la seva contribució al manual amb una forma i una estructura altament originals. Des d’un inici, l’autor conceptualitza i situa el verd urbà modern en la confl uència de tres unitats temàtiques: art, agricultura i ecologia, entre les quals s’estableixen interrelacions d’abast i intensitat diferents.

El doctor Batlle concatena a continuació una sèrie d’atributs que, amb més o menys intensitat, constitueixen la matriu i la raó del verd urbà modern:

- El verd urbà modern es construeix a partir de la utilització d’uns “materials” diversos, procedents de les anteriors unitats, que confi guren un nou espai lliure o un sistema d’espais lliures per a una ciutat sostenible.

- El verd urbà modern és el refl ex d’un nou esperit que utilitza els recursos dels sistemes agroforestals, en el marc de la dinàmica ecològica.

- El verd urbà modern ha de donar una resposta favorable als diversos indicadors econòmics i ambientals, sense oblidar que la bellesa és un paràmetre essencial.

Globalment, l’autor defi neix el verd urbà modern com el resultat de la superposició intencionada dels valors cívics, dels valors ecològics i dels valors afegits que es volen assolir en cada intervenció.

En aquest context, Enric Batlle explicita que, al seu parer, les intervencions i els projectes de verd urbà modern, tot satisfent les anteriors premisses, es poden catalogar, segons la intensitat d’un dels factors o atributs en l’actuació, en les tipologies següents:

Autòcton. L’autòcton com a paisatge ideal.Agrícola. L’agricultura com a procés ideal per gestionar paisatges.Hortícola. L’agricultura urbana com a jardí d’agricultures.Forestal. Els nous boscos urbans com a recurs immediat i de futur.Salvatge. Salvatge és natural, quelcom més que agrícola o forestal.Continu. Els espais públics poden ser la imatge visible de la continuïtat de la ciutat.Mínim. Menys és més.Molt Sostenible. Els valors ecològics determinen un nou procés de creació dels espais públics.Tot Verd. I tot és paisatge.En Moviment. Els jardins tornen a les nostres ciutats.Per a cadascuna de les tipologies, l’autor construeix una fi txa, esplèndidament elaborada, que conté

una aproximació conceptual, cites bibliogràfi ques, vivències personals, refl exions temàtiques i anàlisis crítiques de diferents autors i actuacions paisatgístiques, i, fi nalment, una magnífi ca i acurada selecció d’imatges de les actuacions referenciades.

Es recomana que el lector s’aproximi al missatge escrit i visual de cadascuna de les fi txes i el copsi reposadament, per tal de fruir intensament del seu contingut, amb el convenciment que, de ben segur, hi trobarà elements per a la refl exió pròpia i per al creixement, i, en el cas dels planifi cadors, projectistes i gestors, instruments molt útils per a la futura “creació”/disseny/gestió de nous espais verds.



4t capítol El darrer article del manual, “La Experiencia Humana del Verde Urbano”, ha estat redactat per José

Antonio Corraliza, sociòleg i doctor en Psicologia per la Universitat Autònoma de Madrid. És professor titular de Psicologia Social i de Psicologia Ambiental de la UAM, on imparteix docència a les facultats de Psicologia i de Ciències Ambientals. El doctor Corraliza és un expert reconegut en l’àmbit de la Psicologia Social que ha centrat la seva activitat investigadora durant més de 25 anys en el signifi cat del medi construït i en la percepció del paisatge. En aquest àmbit del coneixement, ha analitzat la qualitat ambiental percebuda i ha estudiat els aspectes psicosocials de la gestió dels espais naturals protegits i les creences i actituds ambientals. José Antonio Corraliza és autor de nombroses publicacions editades en forma de llibre, capítols de llibres i articles científi cs, ha dirigit diversos projectes de recerca fi nançada i és membre de diversos comitès científi cs nacionals i internacionals de la seva especialitat.

José Antonio Corraliza comenta en la introducció que la ciutat és l’hàbitat natural de la societat moderna i que la manca d’adaptació de l’home a aquest medi planteja diferents problemes que s’associen al concepte de la qualitat de la vida urbana. La problemàtica deriva, en bona part, del dèfi cit d’estimulació produït per l’absència de referents naturals en la ciutat moderna que, segons diu l’autor, es pot alleugerir notablement amb els espais verds urbans o “naturalesa de la vida quotidiana”.

Alguns estudis realitzats recentment pel CIS indiquen que el 91% de la població enquestada identifi ca la manca d’espais verds com un problema molt i força important, cosa que valida la importància que tenen els espais verds per al benestar humà, com a indicadors de la qualitat de vida. Segons l’autor, aquesta motivació s’observa també en molts altres estudis i es constata que la demanda d’espais verds no és el refl ex d’una mera moda, sinó que la naturalesa esdevé un referent motivacional per a les persones que està vinculat a aspectes crucials del funcionament psicològic humà.

La importància dels espais verds per al benestar humà no s’infereix només de les investigacions en Psicologia Social i Ambiental sinó que es troba referenciat en altres àmbits. Com a exemple paradigmàtic, el doctor Corraliza cita els arguments emprats per F. Olmsted en la justifi cació del projecte del Central Park de Nova York.

José Antonio Corraliza assenyala que Kaplan defi neix el concepte d’entorn restaurador com aquell que, per les seves característiques físicoespacials i no espacials, contribueix a afavorir la recuperació de l’equilibri psicològic i el retorn a una situació de congruència entre la persona i l’ambient. Els espais verds urbans pertanyen, per si mateixos, a la categoria d’entorns restauradors. D’acord amb Kaplan, s’indica que la capacitat restauradora dels espais verds té quatre característiques fonamentals: la fascinació, l’evasió, l’extensió i la compatibilitat.

Els espais verds són, per tant, un equipament fonamental per mantenir un nivell adequat de qualitat ambiental. En aquest context, el doctor Corraliza afi rma que hi ha multitud d’evidències científi ques que indiquen que els espais verds i els escenaris naturals amb “verd” són, en principi, més preferits que les escenes compostes només d’elements urbans. No obstant això, com és obvi, no tots els espais verds resulten igualment atractius per als usuaris, tal com es posa de manifest a diversos estudis de percepció del paisatge i d’avaluació de la seva qualitat escènica.

Amb la intenció de facilitar l’anàlisi dels projectes i les realitzacions en espais verds, l’autor diferencia els trets detractors de preferència (que comporten una manca d’atractiu dels espais verds) i els trets predictors de preferència (que comporten uns espais verds amb un alt atractiu).

Entre els trets que poden explicar la manca d’atractiu de determinats espais verds, s’hi inclouen els



següents: extensió indiferenciada, indeterminació espacial, carència de focalitat, obstrucció de vistes i indicis de degradació.

Pel que fa als aspectes predictors de preferència, José Antonio Corraliza planteja l’anàlisi d’acord amb el model informacional de Kaplan i Kaplan, basat en les dues activitats del procés de percepció: comprendre i explorar, que expliquen la qualitat de l’experiència perceptiva. D’això, en resulten les quatre propietats bàsiques dels paisatges més preferits: coherència i legibilitat (relatives a la comprensió) i complexitat i misteri (relatives a l’exploració). Molts aspectes dels espais verds poden proporcionar uns nivells òptims per a aquestes propietats i alguns s’assenyalen com a trets predictors de preferència: l’accés visual, els espais clarejats, la familiaritat, la profunditat, la presència de canvis, la presència de sorpreses i l’aïllament.

L’autor exposa que l’estima del públic per un espai verd és un aval per al seu èxit i per a la seva integració equilibrada en el conjunt de la trama urbana. Complementàriament, afi rma que, de la qualitat dels espais verds urbans, en depèn, en gran mesura, la qualitat ambiental d’una ciutat i el seu grau de cohesió, tant social com territorial.

Per cloure el seu article, José Antonio Corraliza proposa i sotmet a debat lliure un decàleg per a la millora de la qualitat escènica dels espais verds urbans.

Per fi nalitzar aquest pròleg, i en nom del Comitè Organitzador de l’associació Per Més Verd , vull expressar el nostre agraïment més profund als autors que han fet possible la publicació d’aquest manual de Ciutat Verda, per la gran qualitat dels manuscrits redactats i per haver respost d’una forma tant diligent i entusiasta a la nostra proposta. També estenem el nostre reconeixement a la Fundació Territori i Paisatge per la iniciativa del projecte i per haver-nos-en confi at l’elaboració. Esperem que aquesta publicació suposi el primer volum d’una sèrie de manuals especialitzats en l’àmbit dels espais verds.

Confi em que, en fi nalitzar-ne la lectura, els diferents agents que intervenen en la presa de decisions en els diversos àmbits dels espais verds hagin incrementat notablement el seu bagatge de competències específi ques i se sentin fortament motivats a endegar propostes de millora en la planifi cació, en el disseny projectual i en la gestió dels espais verds de les àrees geogràfi ques i/o temàtiques de la seva responsabilitat.

Complementàriament, desitgem que la resta de lectors, als quals no pertoca prendre decisions executives en aquest àmbit, hagin après i comprès moltes coses noves relatives als espais verds i que, en comprendre els notables benefi cis socials, psicològics i ambientals que comporten, esdevinguin “promotors actius i convençuts” del verd urbà i de tots els altres espais verds.

Pel Comitè de Redacció:DR. F. XAVIER MARTÍNEZ FARRÉ

Catedràtic de l’Escola Superior d’Agricultura de BarcelonaBarcelona, abril de 2007


Nascut a Lleida l’any 1953. És llicenciat en Ciències Biològiques i en Psicologia. Diplo-

mat en Enginyeria ambiental i en Enginyeria energètica.

Des del juny de 2000 és Direc-tor de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona. Des de l’any 1992 fi ns al 2000 va ocupar càrrecs de Direcció amb tasques de planifi ca-ció a la Junta de Sanejament i a la Junta de Residus de la Generalitat de Catalunya. Desenvolupa un pro-grama d’Ecologia Urbana essent el Director d’Integració de Programes de Revitalització de Ciutat Vella de Barcelona (1990-1992).

Des de gener de 1986 fi ns a l’any 1990 és el Cap dels Serveis de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona i des de 1980 fi ns al 1986 va estar el cap dels Serveis de Medi Ambient de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs.

Salvador Rueda Palenzuela

Des de 1994 fi ns a l’any 2000 ha estat membre del grup d’experts de medi ambient urbà de la Unió Eu-ropea.

En una primera fase professional, la seva tasca institucional ha estat adreçada, de manera especial, a la planifi cació sectorial dels vectors ambientals: contaminació atmos-fèrica, soroll, aigua i residus, tant a escala municipal com regional.

En una segona fase ha desenvolu-pat projectes d’ecologia urbana in-tegrant de manera sistèmica el con-junt de factors implicats. D’aquesta fase són els projectes d’urbanisme, d’espai públic, de mobilitat, d’edi-fi cació, d’energia, de biodiversitat... i també els projectes estratègics de sostenibilitat urbana on s’integren la pràctica totalitat d’àmbits urbans. La majoria de projectes tenen una component de recerca aplicada.

En l’àmbit de la docència i la di-vulgació imparteix classes en una

desena de màsters i seminaris a ni-vell europeu i ha escrit una cinquan-tena d’articles cientifi co-tècnics.

És autor, entre d’altres, de les se-güents publicacions:RUEDA, S. (1995) Ecologia urbana:

Barcelona i la seva Regió Metro-politana com a referents. Ed. Beta Editorial.

RUEDA, S. (1999) Modelos e Indica-dores para ciudades más sostenibles. Ed. Fundació Fòrum Ambiental.

RUEDA, S. (2002) Barcelona, ciutat mediterrània compacta i complexa. Una visió de futur més sostenible. Ed. Ajuntament de Barcelona.

RUEDA, S. et al. (2006) Estrategia española de Medio Ambiente Ur-bano. Ed. Ministerio de Medio Ambiente.

RUEDA, S. i al. (2006) Libro Verde de Medio Ambiente Urbano. Ed. Minis-terio de Medio Ambiente.

Verd Urbà: com i per què?14

Verd Urbà llibre.indd Sec1:14Verd Urbà llibre.indd Sec1:14 28/5/07 16:12:0628/5/07 16:12:06


1.1. Introducció

En aquest article, l’aproximació al verd urbà, té un clar component territorial, d’escala. Comença exposant les difi cultats que té la ma-triu verda d’una metròpolis com Barcelona per mantenir-se. L’im-

pacte que sobre la biodiversitat té la tendència actual de produir urbanit-zació és creixent i va “ofegant” a una velocitat elevada, el funcionament de la xarxa verda, sobretot, de les seves interconnexions.

A una escala menor s’analitza la frontera entre el rural i l’urbà. La lluita entre el creixement i la conservació pren especial rellevància en els extrara-dis de les ciutats, en les àrees periurbanes. És clar que els conservacionistes tenen la batalla perduda. Les forces que actuen en el procés de canvi en el territori incideixen en la “consciència” econòmica que, com se sap, és signifi cativament més important que la consciència ecològica. Només unes poques ciutats al món han estat capaces de contenir o, millor, compaginar, el creixement i el manteniment de la biodiversitat, alhora, en la frontera.

En el cas del verd periurbà i també en el conjunt d’apartats del capítol es posen exemples (la major part fruit del treball de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona) i propostes (conceptuals, metodològiques i instru-mentals) de caràcter estratègic que podrien fer variar, signifi cativament, l’actual estat de les coses i la direcció de les tendències que són clarament insostenibles, almenys, pel que fa a la biodiversitat.

Si bé és important el verd que envolta i abraça les ciutats, també ho és quan penetra al seu interior. Les nostres ciutats han estat capaces de disse-nyar i construir les infraestructures, sobretot viàries que havien de garantir la funcionalitat del sistema. I s’ha fet mentre es produïa el creixement. No ha succeït el mateix amb la xarxa verda que, al contrari, s’ha malmès o ha estat substituïda, entre d’altres, per les infraestructures de mobilitat.

Ara toca restituir, més mal que bé, els corredors verds que haurien d’haver estat planifi cats i executats en la mateixa mesura que el via-ri i també cal que els nous desenvolupaments es planifi quin tenint en compte la biodiversitat. En l’apartat corresponent es desenvolupen els instruments emprats a Barcelona per identifi car els possibles corredors verds de la ciutat i també els indicadors i condicionants que podrien tenir en compte la biodiversitat en la planifi cació urbanística.

El procés d’urbanització suposa el segellat i impermeabilització del sòl de manera irreversible (almenys per uns quants centenars d’anys). La vege-tació només pot desenvolupar-se en sòls permeables. Fins ara, l’urbanisme ha prescindit d’aquest fet o l’ha tractat molt tímidament. Per aquesta raó i per moltes altres, s’exposa la concepció d’un NOU URBANISME que abordi les variables lligades als dos grans reptes que tenim com a societat a principis del segle XXI: les relacionades amb la sostenibilitat i les que tenen a veure amb l’entrada a la nova era de la informació i el coneixement.

La idea de ciutat està íntimament relacionada amb la idea d’espai públic com a lloc de trobada de la majoria de les funcions urbanes, on es donen cita els complementaris: les persones sense importar la seva condició social,

1. El Verd Urbà: funcions, benefi cis, interconnexió i escales

Salvador RuedaAgència d’Ecologia Urbanade Barcelona


Verd Urbà: com i per què?

les activitats econòmiques, els diferents modes de transport, la biodiver-sitat, etc. L’espai públic, quan deté el conjunt d’usos i funcions que pot desenvolupar es converteix en la “casa comuna” donant sentit a la idea de ciutat. Quan l’espai públic està buit de contingut i només és el lloc d’accés als edifi cis ja no parlem de ciutat, l’anomenem urbanització.

La ciutat la fa, principalment, l’espai públic, i el ciutadà pren carta de naturalesa quan ocupa l’espai públic sense restriccions. En el mateix instant en què apareix el vehicle, amb l’objectiu de cobrir distàncies en el menor temps possible, l’encaix amb la situació de partida, els ciutadans ocupant tot l’espai públic, ja no és possible. La solució per resoldre la in-compatibilitat consistí en habilitar el centre del carrer per al vehicle i unes cintes enganxades a les façanes per a les persones que van a peu. Sense adonar-se’n, reduïren al ciutadà a la categoria de “vianant”.

Després, amb l’ús massiu de vehicles ocupant la major part de l’espai pú-blic (entre un 65 i un 70% està ocupat directament o indirecta pel cotxe) de les nostres ciutats, les condicions d’habitabilitat i biodiversitat d’aquest espai s’han vist reduïdes fi ns a l’extrem i els seus usos i funcions també.

S’imposa, doncs, un nou model de mobilitat i espai públic que aug-menti l’habitabilitat dels organismes que hi viuen. El model de supe-rilles que es proposa permet reequilibrar, en bona mesura, el que ha estat desequilibrat durant tant de temps (sobretot els darrers 40 anys).

Per últim, es desenvolupa una visió de l’espai públic similar a la que els arquitectes tenen de l’interior de l’edifi cació on es controlen les variables que proporcionen el confort. L’aproximació pretén ser sistèmica i s’apro-xima a la idea del control de les variables d’entorn: temperatura, humitat relativa, passos i camins, isolació, etc., que desenvolupen els organismes en un bosc, fruit de les seves interaccions.

1.2. La matriu verda a escala regional

En les nostres latituds, el model d’ordenació del territori que s’ha demos-trat sostenible durant segles és el mosaic conformat per àrees agrícoles, forestals i pastures, units per marges, sèquies, rius, etc. i, al mig, els nu-clis urbans compactes i complexos (el grau de complexitat funcional i de diversitat d’activitats sempre ha depès del volum poblacional) que en el territori es confi gura com una xarxa polinuclear de pobles i ciutats. Fer més camp i, alhora, més ciutat seria la síntesi dels dos models, l’urbà i el territorial, en trànsit cap a la sostenibilitat. L’experiència demostra que aquests models poden mantenir-se i desenvolupar-se si el model de mobilitat potencia la confi guració de nodes o nuclis urbans, frenant el pas a la dispersió urbana.

Cal dir, però, que aquest ha estat el model de territori preponderant, quan el règim metabòlic de l’organització, tant rural com urbana, depenia de l’energia solar i la mobilitat era sustentada pels moviments a peu i amb animals. Avui és possible mantenir el model de compacitat si els nous desenvolupaments es fan en contigüitat als teixits existents i es vincula el creixement a un servei de transport col·lectiu de masses a poder ser amb infraestructura fi xa de transport.

Amb l’era industrial apareix un nou règim metabòlic on l’energia prové majoritàriament dels combustibles fòssils (energia solar fòssil) i permet que juntament amb la tecnologia d’automoció, els moviments horitzontals es

16


17

multipliquin i s’allarguin fi ns a arribar, actualment, a poder donar la volta al món en hores.

El nou règim metabòlic combinat amb la importació del món anglosaxó de models d’ocupació territorial basats en el cotxe i l’habitatge unifamiliar s’estén de manera dispersa en territoris molt grans. Després, per donar ser-vei i treball apareixen els grans centres comercials, els equipaments espor-tius i d’oci, els parcs d’ofi cines, els tecnològics, els polígons industrials i, fi ns i tot, els campus universitaris. Tots els usos i funcions separades seguint el model de planifi cació funcionalista. Per lligar allò que prèviament s’ha separat, es construirà una munió d’infraestructures, sobretot viàries, que s’estendran per tot el territori, creant una malla poligonal cada cop més densa i amb forat més petit.

El model d’ocupació territorial, el model de ciutat difusa, és la tendència actual de produir ciutat i és a l’altre extrem del model anunciat al principi com a sostenible. Si un model té la tendència centrífuga, fi ns al punt que la majoria de les nostres ciutats i àrees metropolitanes en 30 anys han quasi triplicat l’ocupació del sòl respecte al que van ocupar fi ns llavors en 2000 anys d’història, l’altre model és centrípet.

Hom comprova com la matriu verda d’àrees cada cop més extenses es va esmicolant i, alhora, la seva biodiversitat empobrint, quan sabem que el manteniment i, en el seu cas, l’augment de la complexitat d’un determinat espai a conservar depèn de la grandària de l’àrea, de la pro-ximitat d’àrees de proveïment i de la connexió real amb d’altres espais naturals que permetin els intercanvis d’informació entre els organis-mes vius. L’estabilitat ecològica dels sistemes naturals es veu facilitada en gran mesura mitjançant el no aïllament d’aquests espais i la promoció d’un model per distribuir-los que tendeixi a la forma d’un reticle de sistemes naturals.

Quan es creen reserves o s’aïllen àrees naturals, a causa de les infraes-tructures o les urbanitzacions, es perden espècies, i aquesta pèrdua està relacionada amb la superfície de l’àrea i és el resultat de taxes diferencials d’extinció i d’immigració. Les reserves han de ser tan grans com sigui possible i sense barreres. Si les reserves són petites, aquestes contindran menys espècies en l’equilibri que una única reserva de la mateixa superfície total, d’aquí que hagin d’estar juntes perquè cadascuna funcioni com a àrea d’origen d’espècies per a les altres; l’efecte millora si les petites reserves estan connectades mitjançant corredors d’hàbitat adequats.

Per altra banda, les espècies més perjudicades per la fragmentació són aquelles que tendeixen a viure en els ambients menys infl uenciats per l’ho-me, com a l’interior de zones boscoses; la fragmentació implica un aug-ment relatiu de les condicions de vora o marge i una reducció de les zones interiors, ben constituïdes, dels medis naturals, i la conseqüència és la ba-nalització de fl ora i fauna: les espècies que suporten el canvi són les que es mostren més “antropòfi les”, capaces de sobreviure en medis alterats amb forta presència humana i que, per tant, són freqüents i fàcils d’observar, mentre que les espècies lligades a medis no pertorbats, més retretes i difícils de veure, a vegades més especialitzades i rares, poden reduir-se de manera espectacular. Els estudis dels efectes de la fragmentació realitzats en boscos nord-americans mostren que, quan les taques boscoses residuals en un pai-satge (rural o urbà) es redueixen a menys de 50 ha, la biodiversitat d’aus es redueix en un 50%. Les zones marginals són adequades per espècies



18

oportunistes, capaces d’alimentar-se als camps i també al bosc. Entre elles solen existir aus i serps menjadores d’ous, la qual cosa ajuda a entendre el descens de la biodiversitat d’aus. (Terradas, J. 2006)1

A més a més, hi ha altres formes de fragmentació, des de dins o des de les vores, que es deuen a la implantació dels diversos assentaments o acti-vitats humanes a l’interior o just en el límit de zones naturals, la qual cosa genera focus de pertorbació que produeixen aurèoles creixents, reduint la continuïtat dels hàbitats de moltes espècies. Així doncs, es comprèn fàcil-ment que les formes difuses de creixement urbà tenen efectes majors sobre la biodiversitat del conjunt d’un territori que les formes més compactes. (Terradas, J. 2006)

Per mantenir una determinada biodiversitat cal establir clarament la di-visòria necessària entre camp i ciutat, la qual cosa suposa trencar l’actual barreja que no permet saber on comença la ciutat i on el camp. Sembla raonable doncs, si l’interès és la conservació, donar els passos per desenvo-lupar un model de territori on el camp sigui més camp i la ciutat més ciutat i menys urbanització.

Per impedir l’empobriment i la regressió de la biodiversitat a l’AMB s’haurien d’ampliar les àrees verdes i fusionar-ne algunes, ara separades, mitjançant corredors d’hàbitats protegits, de grandària i característiques diferents segons les dels espais d’interès natural, i caldria també garantir un grau de protecció mínima (normatiu) de les àrees intersticials no protegides


1 TERRADAS, J. (2006): participació a Rueda, S. et al. Libro Verde de Medio Ambiente Urbano. Minis-terio de Medio Ambiente y Red de Redes Española de Sostenibilidad Urbana. 2006.

Fig. 1. Xarxa Verda i Connectors Ecològics a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Font: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

1

23

45

67

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

1920

21

22

23

24

Corredors verds, PEINS i reservesEspais lliures

Corredor1 Olèrdola - Garraf2 Foix - Garraf3 Garraf - Parc Agrari4 Remolar - Mutra pel litoral5 Ricarda - Remolar6 Parc Agrari del Baix Llobregat7 Colònia Güell8 Sant Vicenç9 Collserolla - Parc Agrari

10 Collserola - Montserrat11 Sant Llorenç - Montserrat12 Collserola - S ant Llorenç13 Collserola - Sant Llorenç via verda Sabadell14 Collserola - Serralada de Marina15 Corredor de Santiga16 Corredor Serralada Marina - Gallecs17 Gallecs - Serralada Prelitoral18 Serralada Marina - Montseny19 Nou pins - El Rocar20 Riera de Teià21 Cisa22 Montcabrer23 Montnegre - Serralada Litoral24 Montnegre - Montseny


19

i dels hàbitats avui degradats o malmesos: marges, bardisses i paraments.L’estructura d’espais oberts hauria de garantir l’equilibri territorial entre

àrees molt explotades, poc explotades i lliures d’explotació, a fi de garantir la desitjable diversitat ecològica dins del medi físic que habitem i l’hauria de tenir en compte a l’hora de prendre decisions sobre l’ordenació del ter-ritori i la gestió.

Ampliant la proposta de J.M. Carreras (1992), dins d’aquesta estruc-tura contínua que constitueix la xarxa verda de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, podríem establir les següents tipologies espacials:

1) Grans masses forestals a les serralades Litoral i Prelitoral.2) Extensions agrícoles com la del Penedès i un altre nivell, però no de

menys importància, al delta del Llobregat.3) Corredors continus a les valls fl uvials del Llobregat i el Besòs.4) Manteniment de la franja agrícola i forestal al nord del Vallès Orien-

tal i Occidental i dels dits agrícoles i forestals que formen una pinta complementària als tendons de la ciutat contínua del Vallès.

5) Fils articuladors, que poden seguir en molts casos les rieres secundà-ries dels sistemes hidrogràfi cs principals, les rieres del Maresme, etc., tot penetrant els teixits edifi cats i vertebrant possibles sistemes de parcs urbans. En altres casos aquests fi ls poden ser fi ns i tot itineraris o vies urbanes amb presència del verd (enjardinaments, arbrat).

6) Separadors intersticials que permetin encara reconèixer la individua-litat dels diferents nuclis urbans de la ciutat contínua com a valor de referència territorial. Aquest seria entre altres un paper assignable a l’horta del Maresme.

7) Estructura verda de connexió entre les diferents unitats verdes en la ciutat compacta, amb la creació de dos estatges en superfície i en alçada, formant una unitat connectada a la matriu verda.

Les connexions entre les diferents tipologies indicades es veuen amena-çades per l’actual expansió urbana i han esdenvingut, actualment, en espais estratègics per al manteniment de la matriu verda de l’ Àrea Metropolita-na de Barcelona. La salvaguarda de determinats connectors i la restitució d’uns altres ha de constituir l’estratègia prioritària de conservació i haurien de revisar-se i tirar enrere algunes de les ocupacions que avui més compro-meten l’articulació de la xarxa de biodiversitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En el mapa se situen amb un número els connectors estratègics de la Regió Metropolitana, els que poden mantenir la interconnectivitat entre espais verds, i que són essencials per al manteniment de la biodiver-sitat en aquesta àrea.

Cal deixar clar, però, que l’articulació d’una proposta com aquesta no té futur si no es donen els passos per desenvolupar un model d’assentaments compacte i complex que s’allunyi de l’actual model de dispersió i simplifi -cació tant de la biodiversitat com de les estructures organitzades urbanes.

1.3. Les àrees periurbanes. El verd en la frontera

És habitual que els extraradis presentin un major grau de desordre urba-nístic, presència de construccions il·legals i confl ictes sobre els usos del sòl, augment del preu del sòl, indústries contaminants, magatzems que



20

subministren a la ciutat, complexos nusos d’autopistes que deixen multi-tud de terrains vagues, barris marginals i ús descontrolat de l’espai lliure en general, amb abocaments de residus, activitats recreatives, deteriorament dels camins rurals, modifi cació de la xarxa de drenatge, contaminació de les aigües de reg, saqueig fi ns i tot organitzat dels productes agrícoles, etc. A aquests territoris se’ls anomena periurbans i a l’agricultura que es dóna en ells, agricultura periurbana. Quan a l’extraradi existeixen zones naturals o seminaturals, poden gaudir de certa protecció, però quasi sempre falten mesures que assegurin la seva connexió en una trama consolidada i aparei-xen com a illes al mig d’un espai no gestionat i considerat més aviat com a reserva de creixement urbà futur. (Terradas, J. 2006)2

Un exemple útil és el de Vitòria-Gasteiz, on és coneguda la seva pro-posta d’anella verda periurbana. A la pàgina web http://habitat.aq.upm.es/dubai/04/bp1868.html s’explicita la bondat de la proposta.

“La fi nalitat principal era solucionar els problemes de la perifèria ur-bana, on coexistien zones d’alt valor ecològic extremadament fràgils amb altres espais degradats, com abocadors, graveres.... L’extraradi, convertit en una àrea marginal, perillosa i de difícil accés, constituïa una autèntica barrera entre el medi urbà i el medi natural. La restauració ecològicopaisat-gística dels espais periurbans, el seu condicionament per a l’ús públic i la millora de la connectivitat entre ells i amb altres espais naturals del territori han permès confi gurar un anell verd multifunció entorn de la ciutat, que a més de representar una manera més respectuosa d’entendre i gestionar el territori, està proporcionant importants benefi cis ambientals i socials. El projecte d’Anella Verda ha millorat signifi cativament l’estat ecològic i les condicions de biodiversitat de la perifèria urbana i del conjunt del muni-cipi, en potenciar-se l’entramat ecològic i incrementar-se els fl uxos biolò-gics per a la millora de la connectivitat. En alguns casos la recuperació de processos ecològics essencials, associada a la recuperació de determinats ecosistemes periurbans, està ajudant a solucionar altres tipus de problemes com la periòdica inundació de zones industrials o la contaminació d’aigües subterrànies. La perifèria urbana ha guanyat en accessibilitat i seguretat, el que ha suposat un augment important en la utilització d’aquests espais. L’adequació d’aquests espais per a l’ús públic està contribuint a satisfer la demanda social de llocs d’oci i esbarjo a l’aire lliure i està frenant la pres-sió recreativa sobre altres espais naturals més fràgils. El desenvolupament de programes d’educació i de sensibilització ambiental, lligats al potencial educatiu i interpretatiu d’aquests espais està afavorint la implicació de la ciutadania en la conservació del patrimoni natural del municipi. La mi-llora de les condicions ambientals i paisatgístiques en la perifèria està con-dicionant la forma de creixement urbà en aquestes zones. Així, les noves àrees d’expansió urbana estan incorporant i considerant en major grau les variables ambientals en els seus processos de planifi cació, el que a més de generar un menor impacte sobre els recursos naturals millora la qualitat urbana.”

Els resultats quantifi cables que es constaten a Vitòria-Gasteiz als 11 anys de treballs són els següents:

• S’ha actuat sobre una superfície propera a les 570 ha (el 60% de la superfície inicialment prevista).


2 Terradas, J. (2006): op. cit.


21

• S’han condicionat més de 20 km d’itineraris per als vianants i ciclistes per a afavorir l’accessibilitat física i promocionar el passeig i l’ús pú-blic.

• L'afl uència de públic a l’Anella Verda va assolir el 2005 la xifra de 600.000 visites.

• Les activitats educatives i de sensibilització ambiental desenvolupades a l’Anella Verda l’any 2005 van registrar una participació de 50.000 persones.

Han estat moltes les ciutats i àrees metropolitanes espanyoles que han intentat traslladar el concepte de green belts, però sense èxit. La clau, al meu entendre, que ha fet de l’Anella Verda de Vitòria-Gasteiz un èxit, va ser la creació d’un òrgan autònom de l’administració (el Centro de Estudi-os Ambientales) que conceptualitza, planifi ca, executa i manté de manera centralitzada tot allò que té a veure amb l’Anella Verda, evitant així dis-persions i incoherències administratives, així com frenant la pressió dels interessos immobiliaris i altres.

1.4. Els corredors verds en els sistemes urbans

Des de diversos punts de vista, el model de ciutat compacta i complexa sembla que es confi gura com el model òptim. Cal, però, matisar certs as-pectes de la compacitat, sobretot després de comprovar que hi ha deter-minades confusions, de vegades interessades, que proposen la compac-tació urbana sense límits com si la compacitat fos consubstancialment


Fig. 2. Anella Verda de Vitoria-Gasteiz. Font: Centro de Estudios Ambientales de Vitoria

Corredors verds, PEINS i reserves

Espais lliures


Espais lliures


Espais lliures


Espais lliures


Espais lliures

wwwwwww



bona en sí mateixa. Portant les coses a l’extrem, algú podria proposar edi-fi cis d’un quilòmetre d’alçada i carrers de 5 m d’amplada. Tothom, sense distincions, entén que aquesta és una proposta sense sentit. El problema és saber fi ns on és raonable compactar i perquè. De la discussió ha d’aparèi-xer, obligatòriament, la necessitat del verd i els corredors urbans.

El perquè és una qüestió de cerca d’un equilibri que té el seu fonament en la nostra condició d’animals socials que, d’una manera o altra, ha de quedar refl ectida en l’organització urbana. Ildefons Cerdà va plantejar l’equilibri en els teixits urbans com una dicotomia on s’havia de combinar la “relació” i “l’isolament”, el ple i el buit, la compressió i la descompressió. Formalment, en el seu Eixample projectava un 50% edifi cat i un 50% verd. Amb la xarxa viària l’espai es repartia en terços. El verd era a tocar de la residència.

La “relació” es tradueix en activitat, funcionalitat i organització del sis-tema urbà. Els elements que interactuen mantenen la complexitat urbana sobretot en els espais dedicats a aquest propòsit, és a dir, en el teixit cons-truït. “L’isolament” serveix com a descompressor de la tensió urbana, el lloc que dóna sortida a les necessitats de relax, d’oci, de contacte amb els altres per gaudir en unes condicions de tranquil·litat i de contacte amb el verd, perquè, com dèiem, tot plegat som animals socials.

És a dir, en els sistemes urbans necessitem espais per mantenir l’or-ganització del sistema i, alhora, espais que proveeixin la població de les condicions de tranquil·litat i de comunicació per pal·liar la tensió que suposa mantenir la complexitat organitzada.

Aquesta dicotomia la trobem també en altres sistemes complexos, co-mençant per nosaltres mateixos. En efecte, l’home, en síntesi, no és res més que “relació” i “vida interior”. Cadascun de nosaltres coneix l’equili-bri d’aquesta dicotomia que ens fa ser més introvertits o més extravertits. Quan una persona no sap, o millor, no pot relacionar-se, desenvolupa una vida interior de caràcter psicòtic. Els anomenem autistes. Al contrari, quan una persona viu la vida sense introspecció i fi ns i tot sense valors, la quali-fi quem d’eixelebrada. Sol passar que els dos extrems acaben tancats, uns al psiquiàtrics, els altres a la presó. La resta gestionem, com millor sabem, els nostres equilibris. Físicament, apareix de nou la dicotomia per equilibrar les hores de descans i les hores de vigília. La tensió que s’acumula quan un porta un dia o dos sense dormir genera un desequilibri manifest en qualsevol persona.

La dicotomia es manifesta, també, en el disseny de l’habitatge. Un bon disseny separa els espais de relació: saló, menjador, cuina, dels espais d’inti-mitat (cambres, biblioteca, cambra de bany). Quan diverses persones viuen en un habitatge sense la defi nició clara de la dicotomia, les friccions i els confl ictes estan servits.

A la ciutat, la recerca d’equilibri, la plasmació de la dicotomia és fona-mental, diríem que és condició necessària. La sufi ciència l’hem de cercar a través del coneixement dels organismes vius i de la relació que estableixen entre ells per mantenir determinada biodiversitat.

Tot plegat ens ha de donar pautes per distribuir el verd urbà, confi gurar corredors, de quina grandària, etc.

Per a la quantifi cació de la dicotomia relació/isolament fa un temps vaig proposar un indicador que anomeno “Compacitat corregida” (Cc). És la relació entre el volum construït d’un determinat teixit urbà i l’espai que



anomeno d’estada i/o verd el qual inclou com a espai mínim la superfície d’una voravia de 5 m d’ample (per ella circulen dos carrets de persones amb mobilitat reduïda i alhora dues persones poden “estar-s’hi”, parlant per exemple, sense interrompre el pas). Bulevards, rambles, places, jardins, parcs, etc. entren en la categoria d’espais d’estada o atenuants.

Per al càlcul, la malla de referència és de 200 x 200 metres ja que aquesta superfície permet assegurar, en les nostres ciutats, que el que mesurem és la compacitat corregida i no altres qüestions que es deriven de les caracte-rístiques del teixit.

El centre de Barcelona i sobretot els districtes de Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia, també Sants i en part Sant Andreu, tenen valors de Cc majors als 20 m que hom considera desequilibrats, o dit d’una altra manera, valors indicadors d’una elevada compressió i una reduïda descompressió. Amb aquests valors no és estrany que Catalunya sigui una de les regions amb una proporció de segones residències (més de 800.000) per 1.000 habi-tants més grans del món.

Cal dir, però, que alguns dels territoris amb pocs espais atenuants (en el càlcul tots són de caràcter públic) tenen, per contra, espais verds privats que “compensen” l’absència de verd en l’espai públic.

La compacitat corregida és un bon indicador però està pensat, sobretot, per a les persones immerses en un determinat territori urbà i s’ha d’enten-dre com un indicador que cerca l’equilibri, és a dir, que no es tracta només de tenir molt espai atenuant ja que hem de combinar-ho amb d’altres as-pectes que fan que la ciutat funcioni: densitat sufi cient per fer pròxims els usos i funcions i poder anar a peu o en bicicleta, per tenir la massa crítica per un bon servei de transport públic, per tenir una determinada diversitat

Fig. 3. Compacitat Corregida a BarcelonaFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Volum edifi cat (m3)Espai públic atenuant o d’estada (m2)

Cc =

Volum edificat < 100 m3

Inferior a 1

1 a 10

10 a 25

25 a 50

50 a 100

100 a 145

Espais estada < 500 m2

Compacitat corregida (m)



d’activitats, etc. Tot això és possible si el volum construït també és sufi cient i equilibrat amb els espais atenuants.

La compacitat corregida, no obstant això, no s’acomoda als paràmetres mínims que requereix un corredor verd. Una voravia de 5 m, tot i que pu-gui tenir un bon nombre d’arbres de gran port, serveix a les persones però, com és obvi, no és sufi cient per a la resta d’organismes vius. D’aquí que, per aproximar-nos al funcionament d’un “corredor urbà”, caldrà ponderar els espais atenuants a fi i efecte de donar major valor a aquells espais que presenten més volum de presència de natura: rambles, parcs de determi-nada grandària, etc. També es pondera la característica de l’edifi cació i en aquest cas es dóna més valor a volums d’edifi cis separats de la voravia, que ocupen menor espai de parcel·la, és a dir, volums que donen més “aire”.

Les característiques d’una ciutat tan compacta com Barcelona no per-meten que es pugui parlar, estrictament, de corredors verds; no obstant això, si he escollit aquesta ciutat és per mostrar la bondat de l’indicador

Fig. 4. Xarxa Verda de BarcelonaFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Fig. 5. Compacitat Corregida Ponderada de Barcelona Font: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Volum edifi cat ponderatEspai atenuant ponderat

Ccp =

Parc Forestal

Parcs i Jardins, més grans de 4 ha

Parcs i Jardins, entre 0,814 ha

Parcs i Jardins, menors de 0,8 ha

Places dÕi nterior d’illa

Places d’exterior d’illa

Espai privat verd

Trams amb arbrat viari

Volum edificat < 100 m3

Inferior a 1

1 a 10

10 a 25

25 a 50

50 a 100

100 a 145

Espais estada ponderada < 500 m2

Compacitat ponderada (m)



per identifi car aquells espais lineals (corredors) amb major potencial de verd de la trama.

En el mapa es superposen unes cintes que indiquen per on passen els corredors proposats. Són els espais que, com es veurà més endavant, han de ser repensats per concentrar la màxima vegetació, fer-los més permeables, etc., alhora que es desenvolupen funcions lligades a l’accessibilitat amb medis de transport més accessibles i altres. Per saber l’esforç urbanístic que caldria fer per obtenir per àrea de grid una compacitat corregida que garan-tís, almenys, la meitat dels espais públics atenuants per càpita d’un ciutat, l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona ha desenvolupat un indicador anomenat compacitat calibrada: requeriment d’espais d’estada (REE).

Quan es resta a la compacitat corregida, que garanteix la meitat dels espais públics atenuants per càpita d’una ciutat, el valor de la suma de l’espai públic atenuant ponderat existent, aleshores coneixem l’espai públic atenuant que es necessita per trobar un valor d’equilibri.

El mapa identifi ca les zones més crítiques i de major necessitat d’espais d’estada (color vermell)3. Per aquest tipus de zones seria necessari crearestratègies urbanístiques per atenuar els alts índexs de pressió estructural i aconseguir així, almenys, el punt d’equilibri mitjà de la ciutat.

Els corredors que l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona li proposa a l’Ajuntament de Barcelona es dibuixen a la fi gu-ra 7.

Som molts els que hem somiat anar des del mar a Collserola per un “corredor verd” que travessés la ciutat. Vistos els ma-pes abans exposats apareix una línia que podria connectar la Barceloneta passant pel Parc de la Catalana, saltant al Parc de la Ciutadella, pujant pel Passeig de Sant Joan i Plaça Joanic, seguint per Pi i Margall s’arriba al Parc de les Aigües, el Parc del Guinardó, el Parc del Carmel, el Parc Güell i Collserola.

Vistos els mapes de la compacitat calibrada i de la com-

3 El color rosa de la llegenda vol dir, per exemple, que per arribar al valor mitjà d’es-pai atenuant caldria alliberar entre 500 i 5000 m2 d’espai avui ocupat per l’edifi cació.

Fig. 6. Compacitat Corregida Calibrada: requeriments d’espais d’estada a Barcelona Font: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Fig. 7. Corredors Verds Urbans a Barcelona Font: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Σ Volum edifi cat ponderat (m3)Σ (volum edifi cat (m3)/no habitants

Σ (1/2 espai públic atenuant (m2)/no habitants)

Espai públicatenuant ponderatREE = –

Inferior a –10.000 m2

de –10.000 a –5.000 m2

de –5.000 a –500 m2

de –500 a 500 m2

de 500 a 5000 m2

de 5.000 a 10.000 m2

més de 10.000 m2

Requeriments d’espais urbans (m2)


26

pacitat corregida ponderada, per superar els esculls per poder donar una certa continuïtat i “força” al corredor, caldria fer el salt per sobre de la Ronda del Litoral unint el Parc de la Catalana i el Parc de la Ciutadella (el projecte ja existeix); quan s’arriba al Passeig de Sant Joan en el tram entre Arc de Triomf i Diagonal es proposa modi-fi car la secció copiant la que ja té el mateix passeig entre Diagonal i Plaça Joanic. Es proposa ampliar la Plaça Jo-anic fi ns a quatre vegades, de manera que el Passeig de Sant Joan mori en una plaça verda de secció similar al Passeig (aquest projecte està previst en la revisió del Pla parcial de la Vila de Gràcia). Es proposa canviar la secció del Passeig Pi i Margall de manera que contingui quatre fi leres d’arbrat ja sigui en secció de bulevard o en forma de Rambla (la proposta de secció es troba en el Pla de Mobilitat que l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona va fer pel Districte de Gràcia). Després caldrà connec-tar els diferents Parcs entre ells fi ns arribar a Collserola.

1.5. La concepció d’un nou urbanisme ila creació de dues capes de biodiversitat interconnectades

L’urbanisme neix, com a concepte modern, a Barcelona de la mà d’Ildefons Cerdà. Cerdà pretenia, i ho aconse-gueix amb el desenvolupament de l’Eixample, resoldre les disfuncions i reptes que la societat de meitats del segle XIX tenia i que en síntesi se centraven en la higiene i la salu-britat; la mobilitat, on cada mode de transport tingués la seva xarxa específi ca, un espai sufi cient per plantar cara als reptes de la nova era industrial i la continuïtat en el mo-viment; l’equitat territorial amb una proposta de reparcel-lació equilibrada i una disposició formal de l’edifi cació i del viari isomorf i sense privilegis; la integració de rendes en el mateix edifi ci i l’equilibri relació-aïllament (constru-ït-verd) que no és més que l’equilibri entre funcionament urbà i descompressió urbana. El conjunt de propostes quedaran plasmades en un plànol de dues dimensions i en un compendi normatiu.

Els urbanistes que ho han seguit, fi ns avui, no han mo-difi cat, en substància, els principis bàsics de Cerdà, pot-

ser els han adaptat als canvis (per exemple, l’aparició de l’automòbil) i els han ampliat amb els principis funcionalistes, separant els usos i les fun-cions urbanes, prescindint de la barreja i integració de rendes en el propi edifi ci o en àrees adjacents, etc.

La pregunta és si l’urbanisme respon als reptes actuals i a les disfuncions que hi estan relacionades. Clarament, no. L’energia, l’aigua, els fl uxos ma-terials, l’explosió de la distribució urbana, l’ús massiu del vehicle privat, les telecomunicacions, etc. Són, entre d’altres, variables que atenen als reptes de la societat actual i que no podien ser ni tan sols imaginats per la societat del segle XIX. El cas és que l’urbanisme actual, ancorat en un urbanisme


Fig. 8. Corredor Ciutadella-Collserola Font: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Parc de Collserola

Penitents - Vallcarca

CarmelParc Güell

Parc delCarmel

Parc delGuinardóLa Salut

Can Baró

Parc de lesAigües

Plaça Joanic

Dreta de l’Eixample (Pg. Sant

Sant Pere - Santa Caterina - Ribera

Parc de la Ciutadella

Barceloneta


27

que beu del funcionalisme (discutible fi ns a la seva arrel epistemològica, ja que separa el que és consubstancial a la idea de ciutat: la reunió de comple-mentaris), tampoc és capaç d’abordar les variables que, a diferents escales, és urgent tenir en compte.

S’imposa un nou urbanisme que s’acomodi a una ciutat més sostenible i a una ciutat que, al seu torn, doni sortida a l’estratègia per competir basa-da en la informació, és a dir, que atengui a les premisses de la societat del coneixement d’una manera més efi cient.

L’urbanisme actual, que té la seva concreció projectual en un plànol de dues dimensions a cota zero, ve limitat pel propi instrument projectual. En el plànol urbanístic no hi cap, pràcticament, res més. Les variables abans esmentades no hi tenen cabuda i per això no es resolen en l’equació urba-na. I, segurament, no hi tenen cabuda perquè no estan presents en el marc conceptual de la major part d’urbanistes.

El nou urbanisme denominat “urbanisme dels tres nivells4 ” és l’ur-banisme que projecta no un, sinó tres plànols amb el mateix detall i a la mateixa escala que els urbanistes actuals projecten el plànol urbanístic en superfície. Projectar un plànol en altura i un plànol del subsòl, a part del plànol en superfície, permet que el conjunt de variables que atenen als reptes actuals puguin ser plasmades d’una manera o d’una altra. Tres plànols projectats en horitzontal i després relligats en vertical han de pro-porcionar-nos l’armadura dels models urbans anunciats.

Tenim, doncs, tres plànols que donen lloc a l’urbanisme en altura, a l’urbanisme en superfície, i a l’urbanisme subterrani. El seu desenvolu-pament proporcionarà, com ho va fer l’urbanisme ortodox, un conjunt d’instruments de caràcter legal i econòmic, acomodats a un nou statu quo i a la resolució dels nous reptes.

A part de la concreció formal de l’urbanisme dels tres nivells, amb la realització dels tres plànols, el nou urbanisme se centra en la resolució de les variables lligades als nous reptes abans citats, sense oblidar els plantejats per Cerdà i altres urbanistes que queden en part resolts amb els instru-ments actuals.

L’urbanisme dels tres nivells s’acomoda al model de ciutat mediter-rània, compacta, complexa, efi cient i cohesionada socialment ja que condiciona i fa factible la proximitat entre usos i funcions alhora que potencia intencionadament la seva composició mixta, multiplicant la complexitat organitzativa. L’augment de la diversitat de persones jurídi-ques permet l’entrada dels fl uxos d’informació que resideixen en els ens organitzats i es multiplica per interacció, en una mena d’ecologia del co-neixement que s’engrandeix en la mesura que ho fa la complexitat del sis-tema. Es busca ampliar les àrees de centralitat, creant noves àrees centrals que augmentin la informació organitzada del conjunt. Potencia també la creació d’una capa de biodiversitat en altura (complexitat biològica), que s’afegeix a la capa en superfície restituint en part la capacitat biològica que la urbanització li ha arrabassat.

El nou urbanisme integra els fl uxos metabòlics minimitzant el seu consum i el seu impacte tant en l’edifi cació com en l’espai públic. L’objectiu principal per a l’aigua i l’energia és aconseguir l’autosufi -

4 RUEDA, S. Un nuevo urbanismo para una ciudad más sostenible. Conferència a l’Escola Superior d’Arquitectura de Sevilla (març 2006).




ciència o, almenys, acostar-se a ella, i en el cas dels fl uxos materials, potenciar la jerarquia en la gestió de residus denominada de les 3R (reduir, reutilitzar, reciclar), ja sigui en el desenvolupament de l’edifi -cació, l’urbanisme o les infraestructures, com en el posterior funciona-ment de l’àrea urbana o també en la deconstrucció d’aquesta, quan hagi acabat la seva vida útil.

Els fl uxos d’informació, com els metabòlics, han d’integrar-se també en la concepció de les diferents peces urbanes i el seu desenvolupament. Co-mençant per la compatibilitat dels usos i funcions que proporcionen una major complexitat urbana, hauria de continuar-se amb l’aplicació de la informació (disseny, tecnologia, art, etc.) amb valor afegit, amb la fi nalitat de fer compatibles la complexitat, la competitivitat i una major qualitat urbana i de vida.

Com es deia més amunt l’urbanisme en alçada permet la creació d’una capa de biodiversitat que s’afegeix a la capa en superfície, restituint, en part, la capacitat biològica que la urbanització li ha arrabassat.

La defi nició de dos nivells de verd urbà, un en alçada i un altre en su-perfície, connectats amb arbres de gran port, enfi ladisses, etc., modifi ca la concepció actual de la biodiversitat urbana, i es pot connectar amb altres

Fig. 9. L’Urbanisme en alçada. Viladecans Sector de Llevant Font: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Llegenda. Mapa d’urbanisme en Alçada.

Cobertes ecològiques extensives amb un 70%de la superfície amb pèrgoles fotovoltaiques ipanells solars.

Arbrat de gran port

Arbrat de port mitjà

Arbrat de port petitLlegenda. Mapa Urbanisme en Alçada

Principal connexió entre cobertesverdes i arbrat de gran port

Principals connexions de la xarxa

Bar o cafeteria

Cobertes amb major potencial decaptació d’energia

Cobertes amb major potencial deconnectivitat a la xarxa verda enalçada

Cobertes amb potencial de connexióamb la xarxa verda i l’ús com a espaid’activitat

Cobertes amb potencial d'ús méslligat a les activitats de l’espai públicen superfície


29

programes interessants com la creació de paisatges sonors lligats a l’avi-fauna insectívora (cantora), a programes d’autocompostatge de la matèria orgànica residual domèstica o proporcionar benefi cis energètics derivats de la inèrcia tèrmica de les cobertes verdes.

Per altra banda l’urbanisme dels tres nivells s’acomoda des del disseny mateix, a les condicions naturals del lloc, ja que es tracta d’aprofi tar al mà-xim allò que la natura ofereix, sigui sòl, pluja, una napa d’aigua subterrània o la condició d’un substrat rocós. El nou urbanisme s’obliga a respectar les peculiaritats geofísiques del territori amb la fi nalitat de preservar els valors existents i no sobrepassar, en la mesura del possible, la capacitat de càrrega del territori.

L’urbanisme actual defi neix un seguit de condicionants que per la seva parcialitat i falta de visió sistèmica, fa que les diferents variables implicades en la conformació del nou territori urbà siguin inconnexes o que donin resultats contradictoris. Des del punt de vista de la biodiversitat, el plane-jament actual dista molt d’entendre el funcionament dels organismes vius i, per tant, de contemplar la necessitat de crear una veritable xarxa verda a mesura que la ciutat va creixent. Per tal de resoldre-ho, aquí es proposen un seguit d’indicadors i condicionants de la urbanització que haurien


Fig. 10. L’Urbanisme Subterrani. Viladecans Sectorde Llevant Font: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Llegenda:Mapa d’urbanisme subterrani

Aparcament subterrani

Centre logístic de mercaderies

Tancs elevats d’aigua

Xarxa Troncal

Xarca Interior d’illa

Galeria de servei

Xarxca d’aigua

Reservori d’aigua

Acumulador ACS

Túnel del tren

Futura Estació RENFE

Acumulador

Sala tècnica

Plataforma de càrrega/descàrrega

Aparcament

Metro

Cafeteria

Comerç de dolços i confiteria

Comerç de diaris i revistes



de formar part d’un pla especial d’indicadors de sostenibilitat urbana, creadors de l’escenari de joc on desenvolupar els plans urbanístics.A continuació, s’expliciten els indicadors i condicionants d’un Pla Es-pecial d’indicadors de Sostenibilitat Ambiental de l’Activitat Urba-nística de Sevilla que formen part del PGOU de Sevilla i que l’Agèn-

Fig. 11. L’Urbanisme dels Tres Nivells Font: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona



cia d’Ecologia Urbana de Barcelona ha elaborat per a l’Ajuntament de Sevilla.

En el Pla Especial d’Indicadors s’inclouen també la Compacitat Corre-gida Ponderada i la Compacitat Calibrada. El seu contingut s’ha exposat anteriorment.



Indicador 1: Accessibilitat dels ciutadans als espais verds

200 m 750 m 2 km 4 km

[1] 1000 m2 [2] 5000 m2 [3] 1 Ha [4] 4 Ha

ANÀLISI GRÀFICA. Parcs i jardins de Sevilla segons extensió.

[2] Jardins Manuel Ferran [3] Jardins Buhaira [4] Parc de Mirafl ores[1] Jardineria de la Lonja

ACCESSIBILITAT DELS CIUTADANS A ESPAIS VERDS

Accés a un espai verd major de 2.000 m2 a una distància menor de 200 metres (desplaçament apeu de caràcter quotidià)

Accés a un espai verd major de 5.000 m2 a una distància menor de 750 metres (desplaçament apeu de caràcter no quotidià)

Accés a un espai verd major d’1 hectàrea i a un corredor verd a una distància menor de 2 km.(desplaçament en bicicleta)

Accés a un espai verd major de 10 hectàrees a una distància menor de 4 km. ( desplaçament entransport públic)



Indicador 2: Índex de permeabilitat

ANÀLISI GRÀFICA. Exemple comparatiu de l’Índex de Permeabilitat.

Paviment impermeable (respectea aigua i aire) i sense plantacions(como asfalt, llambordes ambcaixa de paviment de formigó).

Paviments que permeten eltraspàs d’aire i aigua,normalment sense plantacions(com paviments de pedra, ambcaixa de paviment degrava/sorra).

Paviments que permeten eltraspàs d’aire i aigua, i infiltració,amb plantacions (como sauló,fusta, llosa calada con terravegetal fèrtil, paviments depedra, amb caixa de paviment degrava/sorra).

Espais amb vegetació sobrepàrkings o soterranis, cobertesverdes intensives amb menys de80 cm. de terra vegetal fèrtil.

Espais amb vegetació amb mésde 80 cm. de terra vegetal fèrtil.

Terra vegetal disponible per aldesenvolupament de flora ifauna.

Impermeable no edificat

Semipermeable

Permeable

Les cobertes vegetals en els nous edificis i equipaments proporcionen unaugment de la superfície permeable total.

IP = 0,25 IP = 0,45

Impermeable edificat

Impermeable no edificat

Semipermeable

Captació d’aigua en cobertes

Permeable

Descripció de la tipologiade superfície

Superfíciesimpermeabilitzades0,0

Tipologia de superfície ifactor corresponent

Superfíciesparcialmentimpermeabilitzades0,3

Superfíciessemipermeables0,5

Espais verdssense connexió ambsòl natural0,5

Espais verdssense connexióamb sòl natural0,7

Espais verdssobre sòlnatural1,0

Croquis

Sobre una malla de referència de 200 x 200 metres, reserva d’un 30% de sòl permeable en àreesamb un grau d’edificabilitat superior al 50%.

L’IP indica la relació entre les superfícies funcionalment significatives en el cicle natural i la superfícietotal d’una parcel·la. Es proposa que el 30% del sòl de l’espai públic sigui peremeable.

ÍNDEX DE PERMEABILITAT

IP = x 100 (*) Malla referència( )



Indicador 3: Assignació d’arbres per superfície ocupada

ANÀLISI GRÀFICA. Fotografi es i color estacional de l’arbrat

[a] Fotografi es

[b] El color estacional de l’arbrat

Avinguda Eduardo Dato Carrer Foix Morcillo Carrer Betis Jardins del Líbano

ASSIGNACIÓ D’ARBRES PER SUPERFÍCIE OCUPADA

Assignació d’un arbre cada 20 m2 de superfície ocupada

Valor mínim de 10 m2 (tendència de 20 m2) de verd urbà per habitant. Valor que computa en laxarxa d’espais verds

És recomanable l’assignació d’arbrat viari segons tipologia de carrer:- Carrers de xarxa bàsica (exteriors de superilla): mínim de 200 arbres/km. de carrer, en doble

alineació.- Carrers de xarxa secundària (interiors de superilla): mínim de 400 arbres/km. de carrer, en

doble alineació o més alineacions.

Si es construeixen nous barris, s’ha de respectar la matriu biofísica del territori i evitar la talade tots els arbres, conservant àrees arbrades i també aquells exemplars d’especial bellesa i mesura.En cap cas, el nombre d’arbres que mostri l’indicador serà menor al nombre d’arbres originalsen l’àrea intervinguda. Es recomana la creació d’organitzacions específiques que gestionen el bancd’arbrat urbà (elaboració de catàlegs complets d’espais verds i hàbitats d’interès).



Indicador 4: Corredors verds

Indicador 5: Cobertes verdes

Xarxa verda en altura

Altura edificis (metres)

> 25

15-25

6-14

1-5

Sobre una malla de referència de 200 x 200 metres, el 5% de la trama estrictament urbana hade ser corredor verd.

CORREDORS VERDS (CVERDS)

CVERDS = x 100 (*) Malla referència( )Longitud de corredors verds

Longitud de trams de carrer (*)

Les ciutats necessiten espais de relació que fomenten l’intercanvi entre les persones i els organismesque conformen l’ecosistema urbà. La definició dels corredors verds urbans respon precisament a aquestpotencial existent d’espais de relaxament dins de la ciutat. El concepte de base és crear unaxarxa que permeti la intercomunicació dels ciutadans a través de la seqüència d’un espai públic dequalitat.

Sobre una malla de referència de 400 x 400 metres, el 30% de la superfície total amb cobertaverda.

CORREDORS VERDS (CV)

Garantir un percentatge de verd urbà en alçada. Es tracta de crear el màxim de superfícies continuesamb un potencial de connexió entre les cobertes dels edificis (d’altura entre els 15 i 25 m.) i l’arbratde gran port. Les cobertes verdes incrementen el percentatge de sòl permeable horitzontal pel conjuntde la ciutat.

CV = x 100 (*) Malla referència( )

ANÀLISI GRÀFICA. Connectivitat de la xarxa verda en l’àmbit urbà

Percentatge de superfícies potencials segons teixit urbà Centre Edificació en Edificació Edificació Edificació(àrea de 400 x 400 metres) històric mançana heterogènia oberta (block) aïllada

Cobertes potencials 77,0% 66,7% 9,4% 27,5% 22,4%Totalitat d’'D5edificis amb altures edificadesCobertes amb major potencial de connectivitat amb la xarxa verda en altura 50,7% 28,3% 21,5% 3,1% 1,2%

Només edificis amb altures edificades entre 15 i 25 metres (sobre el total de cobertes potencials)



Indicador 6: Enverdir les façanes

ANÀLISI GRÀFIC. Exemple d’anàlisi de variació cromàtica per a vegetació en balcons al llarg de l’any.

HIVERN PRIMAVERA ESTIU TARDOR

Carrers amb orientació Oest-Est

Carrers amb orientació Nordest-Sudest

ENVERDIR LES FAÇANES

És recomanable el recobriment vegetal de façanes, en cas de presentar-se mitgeres de 2 o mésplantes de diferència entre dues edificacions adjacents.

La mida dels balcons ha de permetre l’existència de jardineres amb una superfície mínima totald’un metre quadrat, que ocupen no més d’un 50% de la superfície del balcó.

La proporció de sòl horitzontal permeable pot complementar-se amb enverdir les façanes. L’establimentd’espècies vegetals en mitgeres i balcons contribueix de manera important a la definició de recorregutsurbans en funció de les característiques estacionals de les espècies escollides.

Possibilitat d’establir espècies aromàtiques oque tinguin fructificació atractiva

Selecció d’espècies per a la façana nordque siguin capaces de florir en condicions

de poca radiació

Mesos de floració intensa, acompanyat del’efecte ombra exercit pels arbres

Floració estacional d’algunes espècies,especialment a la façana sud

Espècies adaptades a fotoperíodeinferior

Floració en tons pròxims al groc itaronja

Consideracions especials per aevitar l’excés d’insolació per a les

espècies

Possibilitat d’espècies amb fullesvariades o de floració en aquesta

època



Indicador 7: Reserva d’espais interiors d’illa

ANÀLISI GRÀFICA. Disseny d’espais lliures interiors de mançana. 30% de la superfície total

Plaça Vicente Aleixandre

RESERVA D’ESPAIS LLIURES INTERIORS DE MANÇANA

Reserva del 30% de la superfície interior de mançana per a zones lliures de construcció, destinadaa jardí o pati comunal, d’accés lliure per a tots els ciutadans i amb sòl permeable.

L’existència d’aquestes àrees en l’interior de les mançanes ha de veure’'s complementada amb la definiciód’un ús clar i accessible per la totalitat dels usuaris, convertint-se en un espai d’estada d’ús comunitari.


38

1.6. Les superilles, un model de mobilitat i espai públic que allibera sòl, també pel verd urbà

Per al conjunt urbà (incloent els teixits urbans existents i els nous desen-volupaments) és estratègic que el nou model de mobilitat compti amb una xarxa bàsica de vies per al transport motoritzat que abraci al sistema urbà en la seva totalitat, dibuixant polígons d’aproximadament 400 m de costat. Cada polígon de vies bàsiques i el seu interior defi neix una superilla5, ja que abastarà, normalment, un conjunt d’illes urbanes.

Les vies bàsiques estan ideades per garantir la funcionalitat del sistema. En la proposta de superilles les vies bàsiques es destinen principalment als vehicles motoritzats, actuant de col·lectors per on circulen el vehicle de pas i el transport col·lectiu de superfície. A més de voreres per al vianant, si l’ample de la via bàsica és sufi cient, pot incloure també carril per a bici-cletes.

L’objectiu del vehicle de pas és cobrir espais en el menor temps possible i aquest objectiu es resol amb una xarxa de vies bàsiques. L’objectiu del vehicle de pas és incompatible amb la resta de mòbils a l’interior de les superilles perquè hi entra en col·lisió, per aquest motiu queda restringida la seva circulació.


5 RUEDA, S. (2006): “Las supermanzanas: reinventando el espacio público, reinventando la ciudad”. Capítol del llibre de Usón, E.: La Nueva Sensibilidad Ambiental. Arquitectura y Sostenibilidad en Es-paña. 2000-2005, Capsúnion Edicions (en impremta).

Fig. 12. Intensitat mitjana horària en hora punta (8-10 am). Escenari Actual Districte de Gràcia a Barcelona Font: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Fig. 13. Intensitat mitjana horària en hora punta (8-10 am). Superilles al Districte de Gràcia a BarcelonaFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

menys de 70 vehicles/hora 70 a 350 350 a 700 700 a 1400

menys de 70 vehicles/hora 70 a 350 350 a 700 700 a 14001400 a 2100



A l’interior de cada polígon de vies bàsiques, es mouen tots els modes de transport, excepte el vehicle de pas. Els objectius i interessos del vianant, el vehicle del resident, el taxi, la furgoneta de repartiment, etc. són compati-bles entre ells i permeten que la velocitat del conjunt s’adapti a la velocitat del més lent: la del vianant.

Les superilles són “Àrees 10” (10 km/h). Amb aquesta velocitat es pot dissenyar la via pública amb secció en plataforma única, accessible per a tothom, incloses les persones amb mobilitat reduïda.

A l’interior de les superilles, en funció de l’amplada del tram, cada mode de transport pot tenir el seu propi espai (per exemple, en trams de 20 m d’ample o més, hi cap un carril de servei compatible amb la bicicleta i es-pais per a la distribució urbana), i així es crea una xarxa per a cada mode i, si les vies són estretes, es busca la compatibilitat entre ells.

El pla d’aparcaments s’estructura en alliberar de l’espai públic l’apar-cament en superfície, creant una xarxa d’aparcaments vinculats a les vies bàsiques de cada polígon de la superilla, de manera que qualsevol ciutadà pugui deixar el seu vehicle a la perifèria de la superilla i pugui desplaçar-se a peu al seu centre en un parell de minuts. Cada aparcament subterrani compta, a més, amb places per a motocicletes i bicicletes. Es recomana també que, en funció de l’activitat econòmica de cada teixit, es creï una xarxa de plataformes logístiques de trencament de càrrega per a la distribu-ció urbana, evitant així les friccions creixents de la càrrega i la descàrrega amb dobles i triples fi les.

Aquesta proposta suposa defi nir un nou model de mobilitat ja que els percentatges de desplaçaments per a cada mode de transport es modifi -quen, disminuint el nombre de vehicles que circulen i augmentant els desplaçaments de la resta de modes. Tot això sense reduir, en cap cas, la funcionalitat del sistema.

En les intervies (interior de les superilles) la compatibilitat entre mòbils permet que la secció del carrer sigui única; això suposa que, de cop i volta, el territori sencer es fa accessible i segur a tots els ciutadans, també als que tenen mobilitat reduïda (minusvàlids, ancians, etc.) o han de transportar algun artefacte (persones amb el carro de la compra, cotxets per a bebès, etc.). Les característiques dels carrers en les intervies permeten que els nens vagin sols a l’escola i tinguin els seus espais per al joc. El vianant ocupa la ciutat sencera el que permet esperar, per a la millora de la qualitat urbana vinculada a les superilles, que el nombre de desplaçaments a peu es mul-tipliqui.

Les intervies de les superilles ocupen en els teixits existents al voltant del 75% de l’espai públic, deixant un 25% per al viari. Són llocs de calma que permeten la comunicació i la socialització amb l’espai necessari per a l’estada, l’oci i el relax, amb nivells sonors equivalents (Leq) menors als 65 dB(A) el que permet que una conversa sigui intel·ligible al 100% a un metre de distància sense alçar la veu. Desapareixen la sensació de perill i les molèsties derivades de la velocitat dels cotxes i la contaminació atmosfèrica associada.

L’espai públic en les superilles, amb continuïtat formal i sense fragmen-tacions entre teixits urbans, s’omple de ciutadans i d’activitats econòmi-ques, eliminant qualsevol indici de marginalitat i creant, al seu torn, una sensació de seguretat efectiva.

En resum, les superilles redueixen a la seva mínima expressió, quan



no la resolen, les disfuncions i confl ictes de l’actual escenari de mobi-litat i espai públic.

En els següents gràfi cs queda patent que, dels diversos teixits estudi-ats, la implantació de les superilles a l’Eixample, Gràcia i Sants, permet saber que cap d’ells necessiten destinar més del 25% del viari al transport privat. Aquesta és una raó de pes per proposar en el Pla d’Indicadors de Sostenibilitat que han de condicionar l’actuació urbanística, que els nous desenvolupaments urbans destinin, com a màxim un 25% dels carrers als transport privat.

L’alliberament de més del 60% del viari, avui destinat al vehicle privat, permet, entre altres coses, augmentar la vegetació de la trama urbana, sense reduir cap de les variables que donen funcionalitat al sistema.

En el gràfi c següent s’ha recreat una imatge virtual que vol, solament, donar la idea de potencial verd de l’interior de les superilles de l’Eixam-ple. Per adonar-nos del potencial de verd en un teixit com l’esmentat, la implantació de superilles al conjunt de l’Eixample i el Poble Nou (té la mateixa estructura d’Eixample en la major part del seu territori) permetrà crear, de bell nou, més de 178 places de 2.000 m2, el que equivaldrà a tenir 178 places noves de la mida de la Plaça del Sol a Gràcia.

Per últim, si implantéssim un pla de superilles al conjunt de Barcelona, el 68% de la trama de la ciutat quedaria alliberada del trànsit de pas i la superfície destinada als vianants seria del 66%.

El càlcul de la compacitat calibrada ens mostra com, amb una proposta de reciclatge urbà com és el model de superilles, l’esforç que s’hauria de fer urbanísticament per aconseguir valors de superfície atenuant per sobre de la mitjana de Barcelona, és signifi cativament menor i, com queda clar, està centrat en la remodelació de l’espai públic sense haver de realitzar moltes operacions de cirurgia urbana que impliquin l’edifi cació.

Fig. 14. Relació del viari públic amb i sense superilla. Exemples de tres teixits urbans

Escenari [1] (%) ACTUAL SUPERILLAEspai de trànsit de vianants 44,2 75,8

Espai de trànsit motoritzat 55,8 24,2

Escenari [2] (%) ACTUAL S UPERILLAespai de trànsit de vianants 61,5 92

Espai de trànsit de vianants 38,5 8

Escenari [3] (%) ACTUAL SUPERILLAEspai de trànsit de vianants 63,3 82,7

Espai de trànsit motoritzat 36,7 17,3



El potencial d’augmentar el volum verd amb una operació d’aquestes característiques és elevat. La intenció de la xarxa verda resultant hauria de combinar objectius lligats a un major confort tèrmic, a una millora del pai-satge, a la interconnexió de la xarxa potenciant les funcions dels corredors, etc. El resultat fi nal suposaria un augment signifi catiu de la qualitat urbana i, necessàriament, de la qualitat de vida dels ciutadans de Barcelona.

Amb pas de vehicles Sense pas de vehicles

Fig. 15. Superilla a l’Eixample de Barcelona amb isense pas de vehiclesFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Fig. 16. Compacitat Corregida Calibrada actual i amb superilles a BarcelonaFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Requeriments (m2) d’espais d’estada[Volum edificat ponderat (m3)/50 m]Espais d’estad ponderats (m2)


de –10.000 a –5.000 m2

de –5.000 a –500 m2

de –500 a 500 m2

de 500 a 5.000 m2

de 500 a 10.000 m2

més de 10.000 m2

Requeriments (m2) d’espais d’estada[Volum edificat ponderat (m3)/50 m]Espais d’estad ponderats (m2)


de –10.000 a –5.000 m2

de –5.000 a –500 m2

de –500 a 500 m2

de 500 a 5.000 m2

de 500 a 10.000 m2

més de 10.000 m2



1.7. El confort i l’habitabilitat en l’espai públic. El control de les variables d’entorn

Els arquitectes dissenyen els edifi cis procurant el seu confort interior. La possibilitat de regular la llum, la temperatura, la humitat relativa o la qua-litat de l’aire, estan entre les variables que són susceptibles d’integrar-se en el disseny.

En la natura la relació multivariada entre els organismes vius i entre aquests i les variables fi sicoquímiques, dóna lloc a un control de les vari-ables d’entorn de manera que la temperatura, la insolació i les ombres, la humitat relativa, etc. es veuen regulades per aquesta interacció. Els valors de les variables d’entorn estan íntimament relacionats amb les condicions òptimes per a la vida dels organismes (sobretot les plantes) en un ecosiste-ma donat. De fet, un ecosistema ho és perquè en les fases de la seva succes-sió cap a la maduresa, la regulació de les variables d’entorn s’accentua.

El disseny actual de l’espai públic, desgraciadament, no incorpora com en els casos anteriors, el control d’aquestes variables. Valors d’estètica (en la major part dels casos dubtosos, vistes les realitzacions), criteris de fun-cionalitat sense la seva quantifi cació i, sobretot, trasllat al projecte d’una còpia mimètica d’altres projectes, fan que es deixin de costat (en la majoria d’ocasions per desconeixement) les variables que poden proporcionar un increment signifi catiu de la qualitat urbana. El soroll o també el nivell de qualitat de la comunicació verbal, en l’espai públic; la creació de pai-satges sonors lligats als elements naturals: avifauna, aigua o vegetació en moviment; els nivells de contaminació atmosfèrica o també el grau d’impacte que aquests tindran sobre la salut; l’orientació de l’edifi ca-ció i la projecció d’ombres; el confort tèrmic i amb això el benestar que tindran els espais d’estada; l’accidentalitat que s’infereix del dis-seny que es proposi i, per tant, el grau de victimització dels usuaris po-tencials; la inseguretat dels espais que acompanyen a la urbanització i que es fan segurs quan es produeix ciutat, etc. són variables d’entorn que haurien de tenir-se en compte en la planifi cació urbanística primer i en el projecte després. Vegem-ho amb una mica més de detall:

A) El confort tèrmicL’habitabilitat de l’espai públic millora substancialment quan aquest

té controlades les variables responsables d’un major confort tèrmic. Fins ara, hom sap per experiència distingir uns espais d’uns altres en relació al seu confort ; almenys coneix els casos extrems després d’haver patit calors sufocants (per exemple : estar exposat al sol a 40º C, sense ombra i amb paviments absorbents de la calor) o freds intensos (per exemple: una plaça tota ombrejada i amb vents acanalats). Els casos intermedis no són tan coneguts i passen, en molts casos, a la categoria d’intuïció.

El desenvolupament d’instruments de simulació ens ha permès calcular la temperatura de confort en qualsevol escenari (actual o futur) per a perso-nes assegudes, caminant o fent exercici, incorporant les diferents variables que intervenen: metabolisme intern, radiació en totes les seves manifesta-cions, comportament dels objectes i els materials de l’àrea en l’estudi, la insolació i les ombres etc. La resultant fi nal de la simulació la dona, per a les diferents hores i dies de l’any, un valor de confort tèrmic que varia en la mesura que ho fan les variables dependents: orientació, existència de vege-tació, d’aigua, tipus de paviments, calor dels paviments i façanes, etc.


43

En l’exemple següent, es van analitzar diversos escenaris per als diferents carrers tipus d’un barri nou (Oliveretes) a Viladecans. Els tres escenaris s’analitzen pel carrer Jocs Olímpics (orientació NE) i representen el carrer sense vegetació, el carrer amb la vegetació de baix port i pas de vehicles proposada pel Pla d’Ordenació del Sector de Llevant i el carrer amb quatre fi leres d’arbres de port diferent (grau mitjà i petit) amb un sol carril de serveis i amb unes característiques que s’expliciten en la secció de BCNe-cologia (fi g. 18).

En les fi gures només s’exposen les seccions del Pla d’Ordenació del Sec-tor de Llevant i el Pla de Superilles de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona.


Fig. 17. Secció Carrer Jocs Olímpics. Pla d’Ordenació Sector Llevant. ViladecansFont: VIMED

Fig. 18. Secció Carrer Jocs Olímpics. Viladecans Sector LlevantFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Façanes amb colors clars de preferència groc o blanc. Instal-lació com a mínim d’un 20% de la façana amb enfi ladisses..

Façanes de colors cà-lids, reforçament amb vegetació d’ombra.

A3

A1

A2

Espais amb generació de calor localitzades a zona freda de la secció (costat façana nord).

Espai per a vianants al costat Sud de màxima protecció a l’estiu i màxima captació a l’hivern.

A1

Activitat enalçada

Ciclistes

Vianants

Persones ambmobilitat reduïda

Interacció ambactivitat

Pavimentssemipermeables

Vianants

Franja deserveis

Calçada

Escocells i zonespermeables

A1 Arbrat de petit port

A2 Arbrat de port mitjà

A3 Arbrat de gran port



Les hores de confort es representen en color groc i corresponen a una calor resultant que estigui entre -50 i 50 w/m2. Els colors vermells signifi -quen que la sensació és de calor i els blaus de fred. El dia escollit és el 23 de juny tipus per a Viladecans.

Es comprova que el nombre d’hores de confort és de 23 hores (carrer sense vegetació), 25 hores (carrer dissenyat pel Pla del Sector de Llevant) i 45 hores (carrer de superilla BCNecologia). Això representa que la propos-ta de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona té un 95% més d’hores de confort que el carrer pelat (el de control) i un 80% més que té la proposta del Pla de Llevant.

B) El soroll i els paisatges sonorsLa invasió de la motorització de la major part de l’espai públic, fa que

els nivells sonors equivalents, també de la major part d’aquest, es trobin per sobre dels 65 dBA. Cal dir que en un carrer en què hi circulin més de 10.000 vehicles/dia no baixarà el seu Leq de 70 dBA i que en ser una mesura logarítmica, per aconseguir valors menors als 65 dBA hauríem de reduir com a mínim deu vegades el nombre de vehicles circulant, és a dir, hauríem de convertir els carrers en vies per a residents. El soroll és un feno-men físic que s’aproxima a la llei del “tot o res” i, per tant, és un fenomen de difícil gestió.

Com dèiem abans, només un model de superilles permetrà fer que la major part dels carrers siguin indrets de calma (carrers per a residents, c/d, emergències, taxi) que permetin la comunicació amb un Leq < 65 dB(A), el que suposa que una conversa fos intel·ligible al 100% a un metre de distància sense aixecar la veu.

Fig. 19. Balanç de confort tèrmic dels tres escenaris analitzats pel mes de juny al Carrer Jocs Olímpics. Sector de Llevant. ViladecansFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

ew1-82-83-87-93-90-76-26359213120330039554226913616410648-10-44-59-69-79

ew2-81-82-86-92-89-74-2242101140208297388518583016410848-11-44-59-68-79

ew3-80-81-85-91-88-76-30288312319629038153072381479846-8-41-57-67-77

ew4-74-75-80-85-83-71-282884132210301393539253361409444-7-37-52-61-72

ew5-81-81-85-91-88-75-29308512419228337551965331479845-10-42-58-68-78

ew6-80-80-85-90-88-74-243896139214307401545793816010447-10-43-57-67-77

0.001.002.003.004.005.006.007.008.009.0010.0011.0012.0013.0014.0015.0016.0017.0018.0019.0020.0021.0022.0023.00

6/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/2006

ew1

3

ew2

4

ew3

4

ew4

4

ew5

4

ew6

4Hrs confort/dia(8hrs-22hrs)

ew1-81-81-86-91-89-75-28328812820129939454026713515710145-10-43-58-68-78

ew2-79-79-83-89-86-73-2534871331946535350247251479641-12-43-57-66-76

ew3-78-79-83-89-86-75-32-237711819328437152065351369142-9-40-56-65-76

ew4-70-71-75-81-78-70-331467119687166518239291147533-9-35-49-58-68

ew5-78-79-83-88-86-75-3123761181892507750054271328839-11-41-56-66-76

ew6-75-75-80-85-82-72-3023761241915819651953271288234-13-40-54-63-73

0.001.002.003.004.005.006.007.008.009.0010.0011.0012.0013.0014.0015.0016.0017.0018.0019.0020.0021.0022.0023.00

6/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/2006

ew1

3

ew2

5

ew3

4

ew4

5

ew5

4

ew6


ew1-57-57-60-64-62-53-19223190141209276378187941107131-7-30-41-47-55

ew2-55-55-58-62-60-51-182461931364524735133181036729-9-30-40-46-53

ew3-55-55-58-62-60-53-221654831351992603644524956429-7-28-39-46-53

ew4-49-50-53-56-55-49-2310478348494636316720795223-6-24-34-40-48

ew5-55-55-58-62-60-52-22165382132175543503819936127-8-29-39-46-53

ew6-53-53-56-60-58-50-21165387134411373633919905824-9-28-38-44-51

0.001.002.003.004.005.006.007.008.009.0010.0011.0012.0013.0014.0015.0016.0017.0018.0019.0020.0021.0022.0023.00

6/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/20066/15/2006

ew1

5

ew2

8

ew3

7

ew4

11

ew5

7

ew6


Escenari 0. Control Escenari 1. Pla Sector de Llevant Escenari 2. BCNEcologia

Carrer sense arbrat Carrer amb arbrat port mitjà Carrer amb arbrat de gran port

Molt fred Fred Confort Calor Molta calor


45

El desenvolupament de programes per atracció d’avifauna cantora i la disposició d’arbrat trèmul en determinats indrets i petits salts d’aigua, per-metrà crear paisatges sonors que substitueixin l’actual paisatge sorollós del trànsit de vehicles.

C) Els paisatges de colorsLes nostres ciutats solen extasiar-nos quan de sobte ens trobem una ti-

puana, una jacaranda o un taronger en fl or. Aquesta bellesa no hem estat capaços de planifi car-la. La ciutat s’ha fet a trossos i, en la majoria de casos, amb un cert desinterès quan no desconeixement, de les peculiaritats de les plantes i el poder que tenen per crear paisatges de bellesa i de qualitat tot l’any.

En els processos de renovació i, en el seu cas, de revitalització dels teixits urbans l’elecció de l’arbrat i els arbustos que presenten característiques de color en diferents estacions de l’any, sempre que s’acomodin a les caracte-rístiques de l’indret, permeten dibuixar itineraris que donaran a l’espai a renovar o rehabilitar un valor afegit que juntament amb d’altres mesures assegurin la seva revitalització.

Un altre aspecte interessant en els processos esmentats és la creació de visuals verdes o monumentals, és a dir, tenir des de qualsevol punt la imat-ge d’un grup d’arbres, arbustos, escultures o edifi cis del patrimoni histo-ricoartístic, etc. Quan una persona camina a l’atzar per una ciutat (sigui nouvingut o no), sense adonar-se’n va seguint els punts verds i monumen-tals. Aquest fet ens permet generar itineraris en indrets que només poden revitalitzar-se si les persones hi passen. L’activitat econòmica i la salut del carrer depenen directament de què hi hagi trànsit de persones a peu.


Fig. 20. Nivells sonors equivalents a l’Eixample de Barcelona. Situació actualFont: Proeixample i Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Fig. 21. Nivells sonors equivalents a una Superilla de l’Eixample de Barcelona. Escenari Superilla amb asfalt sonoreductorFont: Proeixample i Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

SIT

UA

CIÓ

AC

TU

AL

NO

VA

SIT

UA

CIÓ

—

—

—

—

51

65

70

75

65

70

75

80

dB (A)

—

—

—

—

51

65

70

75

65

70

75

80

dB (A)


46

D) La seguretat en l’espai públicPer a la normalització del carrer potser més important que la victimit-

zació és la percepció de seguretat que es tingui individualment i/o col-lectivament. La sensació de seguretat sol venir acompanyada de gent pas-sant de condicions socials diferents i d’activitats en planta baixa o en el


Fig. 22. Anàlisi de color estacional: Primavera. Sector de Llevant. ViladecansFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Fig. 23. Distribució de colors estacionals en espècies d’arbres de port petit. Sector de Llevant. ViladecansFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Acer campestre

Albizia julibrissin

Citrus aurantium

Hibiscus syriacus

Lagerstrocmia indica

Parkinsonia aculeata

Prunus amygdalus

Ziziphus jujuba

A1Albizia julibrissin Parkinsonia aculeata Ziziphus jujuba Citrus aurantium

Acer campestre

Albizia julibrissin

Citrus aurantium

Hibiscus syriacus

Lagerstroemia indica

Parkinsonia aculeata

Prunus amygdalus

Ziziphus jujuba

Cercis siliquastrum

Chorisia speciosa

Ginkgo biloba

Jacaranda mimosifolia

Koelreuteria paniculata

Liquidambar styraciflua

Paulownia tomentosa

Populus sp

Sophora japonica

Tipuana tipu

Aesculus hippocastanum

Gleditsia triacanthos

Grevillea robusta

Liriodendron tulipifera

Tilia sp



carrer. Carrers sense ningú i sense activitat són indrets visualitzats com a insegurs.

Farcir d’activitats diverses un teixit nou o en renovació té efectes benefi -ciosos des de molts punts de vista: organitzatius, econòmics i socials, també des del punt de vista de la seguretat. El control que exerceixen les activitats, sobretot les activitats de proximitat, no es té en teixits simplifi cats.

Fig. 24. Proposta d’Activitats Econòmiques al Sector de Llevant. ViladecansFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Eix de vianants: localització d'activitatscomercials de caire quotidià per tal desatisfer les necessitats diàries delsresidents i treballadors.

Combinació d'activitats de proximitatamb activitats denses en coneixement iintensitat tecnològica, activitats @.

Introducció d'activitats a l'aire lliure tanten el Parc de la Torre Roja, com enàrees naturals del subàmbit del Mercato en la franja perimetral de l'àrea deTorrents-La Verdera.

Pel que fa als equipaments, es proposacomptar amb una xarxa d'equipamentsque cerqui l'equilibri en la distribuciódels serveis bàsics i permeti l'accés,fins i tot a peu, a dotacions gratuïtes entemes bàsics de benestar (salut,educació i accés al treball) i alternativesd'oci i d'esbarjo.

Per a crear continuïtat d'activitats entreOliveretes i el centre del municipi (fins acercar el carrer Calaceit), es proposenactivitats compatibles amb l’'D5entorn delParc de Torre Roja per a l’'D5intercanvi icontacte entre els ciutadans.

1

2

3

5

63


48

La quantifi cació que correlacionarà les diferents variables lligades a la seguretat no ha estat desenvolupada i és una de les línies de recerca aplicada interessants en el control de les variables d’entorn.

La seguretat viària és directament proporcional al nombre de vehicles circulant i la velocitat d’aquests. Amb un model de mobilitat i espai públic basat en superilles la major part de la ciutat està regulada a una velocitat de 10 km/h i les vies bàsiques a velocitats més reduïdes que les actuals a causa de la saturació. Un model d’aquestes característiques s’està desenvolupant al Districte de Gràcia de Barcelona i el nombre de nens que acudeixen a les escoles sols augmenta en la mesura que es van construint les superilles. Aquest és un indicador sensible que deixa ben clara la percepció de segu-retat.

E) La contaminació atmosfèricaEls nivells d’immissió (contaminació en superfície) de contaminants at-

mosfèrics en l’espai públic, depenen de les emissions més o menys properes i de la seva dispersió.

Per saber els valors en superfície hi ha disposades un seguit de cabines de control dels contaminants principals (primaris i secundaris) que donen quantitats que caracteritzen, en la majoria d’ocasions, els indrets on estan enclavades i poc més. Quan el nombre de cabines de control és sufi cient i estan ben ubicades es poden confeccionar mapes d’interpolació que per-meten tenir un primer càlcul de la contaminació en diferents àrees de la ciutat per a diferents contaminants.


Fig. 25. Carrers interiors de SuperillaVila de Gràcia. BarcelonaFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Fig. 26. Immissió de partícules (PM10) als carrers de Londres. Mitjana anual 2006Font: The London Air Quality Nerwork

>32

28-32

27-28

26,5-27

26-26,5

25,5-26

25-25,5

24,5-25

24-24,5

23,5-24

23-23,5

22,5-23

22-22,5

21-22

20.21

19-20

18-19

16-18

14-16



F) Indicador d’habitabilitat en l’espai públicActualment, l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, treballa en un

indicador sintètic d’habitabilitat que integri el conjunt de factors que la componen, el que permetrà caracteritzar els diferents punts de qualsevol itinerari tal com es mostra a la fi gura.

Les variables que conté l’indicador d’habitabilitat en l’espai públic (per tram) són:

- Accessibilitat per a tothom. In/existència de barreres arquitectòni-ques

- Espais dedicats a la motorització i al vianant. Equilibri entre espais funcionals i espais d’estada

- Confort tèrmic- Volum verd- Diversitat d’activitats (persones jurídiques)- Nivell sonor equivalent- Contaminació atmosfèrica

Fig. 27. Indicador d’habitabilitat de l’espai públic. Campus Audiovisual 22@ BarcelonaFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

Fig. 28. Resultats numèrics de l’indicador d’habitabilitat de l’espai públic. Campus Audiovisual 22@ BarcelonaFont: Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

MOLTSATISFACTORI

INSATISFACTORI

SATISFACTORI

MOLTSATISFACTORI

ALTAHABITABILITAT


Antoni Farrero i Compte

Nascut a La Seu d’Urgell l’any 1957. Doctor Enginyer de Forest per la Universitat Politèc-

nica de Madrid. Des de l’any 1999, treballa a la Mancomunitat de Mu-nicipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on coordina els serveis

de projectes, obres i conservació de l’espai públic. Anteriorment havia treballat al Departament de Plani-fi cació Física de la ETSIM (1981-1983), a la Diputació de Barcelona (1984-1989), al Consorci del Parc de Collserola (1989-1992) i a l’em-presa privada dins del sector de la

construcció i manteniment d’espais verds (1992-1998). Des de l’any 1998, col·labora amb la Fundació Politècnica de Catalunya en la orga-nització d’un curs de postgrau sobre la gestió d’espais verds.


Verd Urbà - Farrero llibre.indd Sec1:50Verd Urbà - Farrero llibre.indd Sec1:50 28/5/07 16:20:1128/5/07 16:20:11


2.1. Els espais verds i la ciutat

Els espais verds públics contribueixen decisivament a la millora de la quali-tat de vida a les ciutats. Són elements que animen la vida social i ofereixen un marc per a la convivència, l’esport, el lleure i la salut. Fan que les ciutats siguin més habitables i augmenten la cohesió social dels barris. Són llocs comunitaris on es dilueixen les diferències entre les persones que compar-teixen un espai comú amb llibertat i sense jerarquies.

Els espais verds de qualitat s’omplen de contingut i la ciutadania els conquereix, reduint les opcions pels usos i comportaments antisocials, ca-racterístics dels llocs més abandonats i descuidats de l’entorn urbà, que posen en perill la seguretat i el civisme.

En realitat la jardineria i els jardins —els primers precursors dels espais verds— tenen un origen clarament privat. El jardí s’entenia com una part de la casa i la jardineria com l’art que governava el seu conreu. Un conreu pensat al marge de l’aprofi tament econòmic, on l’únic objectiu era el plaer de fer una feina ben feta i gaudir dels seus resultats.

Amb el desenvolupament de les ciutats industrials, el espais amb vege-tació i altres elements que recreen la naturalesa passen de ser inquietud i

2. La gestió de les infraestructures verdes urbanes i metropolitanes

Antoni FarreroMancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)

Fig. 1. Els espais verds públics contribueixen decisivament a la millora de la qualitat de vida a les ciutats. Són elements que animen la vida social i ofereixen un marc per a la convivència, l’esport, el lleure i la salut. A la imatge el parc de la Fontsanta a Sant Joan DespíFoto de l’arxiu de la MMAMB



privilegi de les classes més benestants a convertir-se en una necessitat in-tensament reivindicada per la ciutadania. Avui dia, és indiscutible que els espais verds públics urbans constitueixen un dret inalienable i, a les ciutats modernes, les dotacions per zones verdes es troben regulades pel planeja-ment i la seva conservació s’assumeix com un servei públic.

Paral·lelament a aquest itinerari social, el verd públic supera el caràc-ter intimista i reservat del jardins, lligats a residències o equipaments, per evolucionar cap al concepte de parc, on les activitats augmenten i es diver-sifi quen. Es passa d’una utilització minoritària a un ús intensiu. La con-servació deixa de ser un conreu artesà i evoluciona cap a un manteniment tecnifi cat, realitzat per equips i empreses especialitzades.

El nou escenari omple les ciutats de parcs públics pensats per a l’ús col·lectiu, que responen a programes dissenyats per cobrir les necessitats de l’oci ciutadà a l’aire lliure. Els grans jardins lligats a equipaments i pa-trimonis historicoartístics s’obren al públic mitjançant la compra per part de l’administració o l’establiment de convenis que incorporen programes específi cs.

L’ambient de bonança econòmica i el creixement de la urbanització di-fusa provoquen la proliferació dels jardins particulars de forma especta-cular. El jardí és, avui dia, un element indispensable en tots els habitatges unifamiliars.

2.2. La infraestructura verda

Actualment la vegetació ornamental no es troba exclusivament confi nada als parcs i jardins, sinó que s’estén arreu de la ciutat. Es fa present als car-rers, les places, les infraestructures i els equipaments. A més, en les darreres dècades, el paper ornamental de la vegetació s’ha vist reforçat, i moltes vegades superat, per la funcionalitat ecològica que porta associada: la dis-minució de la contaminació, l’augment de la biodiversitat urbana, etc.

Aquest sentiment ecologista del verd urbà, obre el pas a una estètica en què l’ecologia és utilitzada com a motiu de projecte, a vegades amb certa lleugeresa.

Per altra banda, els espais no ocupats per la urbanització, les zones in-tersticials i residuals de les infraestructures i els espais enjardinats on no han tingut èxit les espècies implantades són colonitzats per la vegetació espontània, sovint menyspreada i combatuda.

L’increment de les necessitats de lleure a l’exterior de la ciutat, con-dueix també a l’organització i equipament dels espais naturals més propers i accessibles a la ciutadania que s’habiliten per a l’ús públic amb la instal-

Fig. 2. Els espais amb vegetació i altres elements que recreen la naturalesa passen de ser inquietud i privilegi de les classes més benestants, a convertir-se en una necessitat intensament reivindicada per la ciutadania. A l’esquerra la gruta del parc de Torreblanca entre els municipis de Sant Feliu de Llobregat i Sant Joan Despí i, a la dreta, una imatge habitual del parc, al Prat de LlobregatFoto de l’arxiu de la MMAMB



lació d’elements d’informació, accessibilitat, mobiliari i equipaments.Al mateix temps, la intensifi cació de la urbanització i les infraestructures

fragmenta i aïlla els espais naturals periurbans. La connectivitat ecològica i paisatgística entre els espais passa a ocupar les primeres línies del debat territorial.

Les connexions i relacions que s’estableixen entre els diferents tipus d’es-pais verds de les zones urbanitzades i els espais naturals i periurbans de l’exterior, suggereixen la idea d’una infraestructura verda que s’estén més enllà del verd urbà.

Així com la trama urbana busca connexions entre els seus elements, obrint-se pas enmig de la naturalesa es busca, ara, que la naturalesa trobi la seva xarxa funcional. Una xarxa que penetri a les ciutats i trenqui el conti-nu urbà d’urbanitzacions i vies de comunicació.

Dins d’aquesta infraestructura, s’inclouen diversitat d’espais amb dife-rent grau de naturalitat, dimensions o tipus de gestió. Cadascun d’aquests espais representa una funció dins del conjunt, que cal defi nir en la planifi -cació, dissenyar en el projecte i conservar i potenciar amb la gestió.

Es fa doncs necessari un model de gestió que integri tots aquests valors i que permeti desenvolupar la vocació de cada espai dins d’aquesta infra-estructura verda.

Mentre la vegetació espontània segueix una dinàmica on la naturalesa imposa les seves lleis, el conreu organitzat per la jardineria modela i obliga

Fig. 3. Avui en dia la vegetació ornamental no es troba exclusivament confi nada als parcs i jardins, sinó que s’estén arreu de la ciutat, a l’esquerra i a la part inferior dreta l’avinguda Sant Ildefons, a Cornellà. A la part superior dreta, la plaça de la Sardana, a l’Hospitalet de LlobregatFoto de l’arxiu de la MMAMB



a les plantes i les seves organitzacions a manifestar-se en la disposició i mor-fologia imaginada per la voluntat de l’home. Mentre la vegetació natural evoluciona sense necessitat de recursos externs, la vegetació implantada artifi cialment precisa d’aportacions constants d’energia, aigua i nutrients. A més, les tasques culturals a què es veu sotmesa, produeixen residus que, en general, es traslladen a l’exterior. Actualment, tot just es comencen a utilitzar els espais verds com elements recicladors, per tancar una part del cicle de l’aigua i els residus.

La dinàmica imposada a la vegetació implantada artifi cialment per l’ecologia i les característiques específi ques del lloc, pot ser més o menys divergent amb les pretensions del dissenyador o el jardiner.

Quan els objectius formals dels espais verds divergeixen amb l’evolució natural de la vegetació, es requereix de la utilització de tècniques de conreu intensiu que comporten uns esforços considerables. És per això que sovint busquem i conreem noves espècies i varietats; esporguem amb la intensitat que sigui necessària perquè les plantes adoptin les formes més capritxoses; tallem, plantem, trasplantem i reguem; utilitzem productes per millorar el creixement, per inhibir-lo o per afavorir el desenvolupament d’unes espèci-es en detriment d’altres. Totes les tècniques i recursos es posen a l’abast dels gestors per mantenir la concepció, funcionalitat i estètica dels vegetals, en un conreu intensiu que implica uns importants dispendis d’energia, aigua, adobs i altres productes aplicats sobre formacions inestables que desapa-reixen ràpidament si reduïm la intensitat del conreu. Certament aquest malbaratament de recursos no és viable aplicar-lo a tots els espais verds urbans i només és justifi cable en aquells indrets emblemàtics amb valors

Fig. 4. Les connexions i relacions que s’estableixen entre els diferents tipus d’espais verds de les zones urbanitzades i els espais naturals i periurbans de l’exterior suggereixen la idea d’una infraestructura verda que s’estén més enllà del verd urbà. La imatge mostra l’esquema dels principals elements dela infraestructura verda a l’Àrea Metropolitana de Barcelona



culturals o artístics que destaquin per la seva excel·lència. En altres ocasi-ons, els objectius del disseny es formulen en sintonia amb les característi-ques ambientals del lloc on s’ubiquen els projectes. Aleshores, les tasques de conservació adopten la forma d’un conreu extensiu on el domini sobre la vegetació s’escenifi ca a mode d’unes tasques culturals suaus que passen gairebé desapercebudes i donen lloc a formacions adaptades i equilibrades amb l’entorn.

Treballar contra la naturalesa no resulta mai rendible, ni econòmi-cament ni ecològica, i la sola utilització de la vegetació en els projectesno dóna patent de naturalitat. El plantejament temàtic de l’ecologiaen els dissenys no millora, per si sol, el funcionament ecològic delsindrets.

En tots els espais urbans les tasques de manteniment associades a la im-plantació i conservació de la vegetació resulten imprescindibles. Més que pensar en formacions automantingudes, la qüestió és aconseguir que el balanç entre les externalitats ecològiques i socials positives i les demandes negatives ens sigui favorable. En altres paraules que les inversions i despeses de manteniment que suposen es vegin compensades per la rendibilitat en forma de serveis ecològics i socials.

2.2.1. Tipologia dels espais verds de la infraestructuraCentrant-nos en el cas del verd urbà i periurbà, i prenent com a criteri principal de classifi cació el tipus de gestió, els espais es poden agrupar de la forma que ve representada en el quadre adjunt, on els colors indiquen la intensitat de conreu necessària per mantenir-los.

Dins de la gestió pública s’inclouen els terrenys de propietat i ús públic on les despeses de conservació són assumides per l’administració en forma de servei públic.

La gestió privada correspon als parcs i jardins particulars on l’ús queda restringit als seus propietaris i per tant l’administració no contribueix a la seva conservació. Malgrat això l’administració pot participar indirecta-ment en la gestió d’aquests espais mitjançant normatives específi ques com, per exemple, aplicant mesures per acotar el consum d’aigua o establint normatives per preservar aquells espais amb valors històrics o artístics.

En tercer lloc, en els espais de gestió mixta, hi conviuen l’ús públic i la propietat privada i viceversa. Aquest seria el cas dels horts lúdics munici-pals en què l’administració contempla que una part d’espais públics passin a tenir un ús privatiu sota determinades condicions, o el cas de determinats jardins singulars de propietat privada que, mitjançant convenis amb l’ad-ministració, s’obren al públic en determinats períodes o horaris.

2.3. Espais verds de gestió pública

Dins dels espais verds de gestió pública, considerarem la vegetació associa-da a les infraestructures urbanes, els espais residuals de la urbanització, els parcs i jardins urbans i els espais naturals urbans.

La vegetació associada a les infraestructures urbanesDins d’aquest grup, ens referim a l’arbrat viari, la vegetació de les mitja-

nes, de les places i altres espais que la vegetació ocupa com a complement en diverses infraestructures de la ciutat.



Són espais profundament artifi cialitzats on la vegetació adopta la forma d’un conreu en contenidors, on el seu espai vital, sobretot el subterrani, és molt petit. Amb tot, el paper d’aquest tipus de vegetació, tant des del punt de vista visual com funcional, és vital per a la qualitat de la vida ur-bana: l’ombra de l’arbrat viari, l’estacionalitat dels arbustos o la sensació de frescor que dóna la vegetació en les èpoques més càlides, són elements imprescindibles en les ciutats del segle XXI.

Els espais residuals de la urbanitzacióConsiderarem aquí aquells elements intersticials, de petita dimensió,

que han quedat aïllats entremig de la urbanització, o bé aquells altres que es troben a l’espera de resoldre’s. La despreocupació i l’abandó d’aquests terrenys augmenta molt la sensació negativa en la percepció de la ciutat en el seu conjunt.

El tractament d’aquestes superfícies, almenys pel que fa a la neteja i la sega periòdica, encara que a vegades poc agraït, és imprescindible per a la imatge global de la ciutat i per impedir que la degradació d’aquestes zones progressi d’una forma incontrolada.



Els parcs de barriL’activitat social demanda espais pel joc, el passeig o l’esbarjo, en ge-

neral. Es demana, a més, que aquestes zones se situïn prop del lloc de residència i que siguin resistents a un ús variat i intens. Són els denominats parcs o jardins de barri, aptes per a usuaris de totes les edats i que permeten activitats diverses i a vegades difícils de compatibilitzar com és el cas dels jocs infantils i el gossos.

Els parcs temàticsS’inclouen aquí els parcs esportius, jardins botànics, els parcs zoològics

on l’espai verd suporta una activitat educativa o lúdica molt específi ca. Són llocs que ofereixen unes activitats de qualitat i en què els costos de manteniment es veuen compensats, si més no en part, per les aportacions econòmiques dels usuaris mitjançant el pagament d’una entrada.

Els grans parcs urbans o metropolitansQuan els ciutadans es plantegen passar més estona en contacte amb la

vegetació, fugir de la densitat dels elements urbans o del soroll i busquen un cert aïllament de l’entorn urbà, precisen de parcs de major superfície i diversitat d’ambients. Són els anomenats parcs urbans o metropolitans que se situen, en general, més allunyats del lloc de residència però que donen més prestacions i de major qualitat que els parcs de barri.

En la gran majoria dels casos són parcs artifi cials mantinguts a base dels esforços energètics i l’aportació de recursos externs com ara adobs, aigua, nutrients o productes fi tosanitaris. Altres vegades són relictes de naturalesa que la urbanització ha deixat lliures, bé sigui per les difi cultats d’urbanit-zar-los, bé sigui pels seus valors singulars que s’han decidit conservar.

Fig. 5. Fotografi a aèria dels voltants del parc de Turonet, a Cerdanyola del Vallès on es poden apreciar diferents tipologies d’espais de la infraestructura verda metropolitanaFoto de l’arxiu de la MMAMB



Els jardins públicsEl concepte de parc i jardí sovint es confonen, sobretot quan el segon

adquireix un ús públic. El jardí s’associa a un ús més selectiu que el dels parcs, s’aproxima més a una idea de tranquil·litat i sensacions lluny de l’ús intensiu i divers que es dóna als parcs. El conreu dels jardins també és dife-rent al dels parcs, és més detallista, més artesà i, també, més costós.

Els espais naturals urbans públics amb un fort ús socialEls parcs naturals, en contraposició als artifi cials, es basen en un suport

vegetal que creix espontàniament i que té capacitat d’automantenir-se. La tematització i les infraestructures de lleure es limiten a determinats punts estratègics com punts informatius, àrees de lleure o itineraris.

S’inclouen aquí espais de gran valor com ara els rius que travessen les ciutats, les platges urbanes i parcs naturals o forestals inclosos dins del sis-tema d’espais lliures urbans.

2.4. Espais verds de gestió mixta

En el grup que hem anomenat de gestió mixta, o espais cogestionats entre l’administració i la ciutadania, s’hi inclouen activitats com l’agricultura i boscos urbans. També el cas d’alguns jardins historicoartístics i les zones verdes de gestió compartida.

Agricultura i boscos urbansA vegades, dins de l’entorn urbà hi podem trobar àrees agrícoles o fo-

restals de domini privat. La pràctica de l’agricultura o la silvicultura en aquests terrenys pot afegir riquesa i diversitat a les ciutats si es fa de manera controlada i amb unes condicions determinades on s’apliquin criteris en què prevalguin els valors culturals i paisatgístics sobre els de la rendibilitat. Per exemple allargant els torns dels arbres o homogeneïtzant i augmentant la qualitat de les infraestructures agrícoles. Això es pot aconseguir amb una estreta col·laboració entre l’administració i els propietaris d’aquests terrenys. La societat gaudeix d’espais que enriqueixen el paisatge ciutadà, automantinguts, a canvi d’una compensació econòmica als propietaris.

L’horticultura urbana que tant s’ha popularitzat en els darrers anys, on terrenys públics es posen a disposició de la ciutadania amb fi nalitats lúdi-ques, és una altra forma de cogestió d’espais urbans.

També formarien part d’aquest apartat els parcs públics on els ciutadans tinguin la possibilitat de poder aprendre a practicar la jardineria. És el cas d’associacions del tipus Amics dels Jardins.

Jardins privats amb valor historicoartístic i altres espais singularsDes de l’arribada de la democràcia, les administracions del nostre país,

han estat realitzant esforços considerables perquè el patrimoni historicoar-tístic pugui ésser gaudit per la ciutadania. Així, molts d’aquests jardins han estat adquirits per l’administració pública, o consorciats amb la propietat, per possibilitar-ne l’ús públic. Mantenir un bon estat de qualitat en aquests jardins implica un compromís amb unes fortes despeses econòmiques de-rivades de la complexitat de les formacions i de les poques possibilitats de mecanització. A més, exigeix una gestió acurada associada a un ús públic, que pot arribar a ser molt intensiu.



2.5. Espais verds de gestió privada

Finalment, dins del que serien els espais verds de gestió privada, considera-rem els jardins associats a habitatges i edifi cis, els jardins amb un valor com a patrimoni historicoartístic i els parcs temàtics.

Jardins associats a habitatges i equipaments La jardineria urbana privada ha experimentat un fort increment en els

darrers anys amb la proliferació de les cases unifamiliars i els jardins co-munitaris. Encara que disposem de poques dades al respecte els consums d’aigua i productes fi tosanitaris són molt superiors que en el cas de la jardi-neria pública. Seria molt convenient impulsar una normativa pel disseny i gestió d’aquests espais per tal de controlar el desajust en el sentit d’estendre a l’àmbit privat l’esforç que es fa en millorar la sostenibilitat en el verd públic.

Jardins patrimonials amb valors historicoartísticsJardins que tenen uns valors singulars, d’interès social però de titularitat

i ús privat. Sobre aquests béns hi ha mesures de protecció per tal de pre-servar aquells valors que van més enllà de l’interès particular, projectant-se també com a valors col·lectius.

Parcs temàtics i lúdics de titularitat privadaSeria el cas de parcs esportius com camps de golf, parcs d’atraccions i

altres de titularitat privada explotats de forma comercial per dur-hi a terme diverses activitats lúdiques.

Cadascuna d’aquestes tipologies obeeix a unes demandes, un programa, una concepció i, en defi nitiva a una voluntat que s’integra dins d’un mo-del de ciutat. No s’ha de perdre de vista que tots aquests espais formen part d’un conjunt que ens obre uns objectius i unes pretensions més àmplies que les dels propis espais individuals.

El fet de garantir la funcionalitat d’aquesta infraestructura verda i de cadascun dels seus elements precisa d’una metodologia que impliqui un respecte a la planifi cació, al projecte, al programa i a les condicions d’ús pels quals han estat concebudes.

2.6. La gestió dels espais verds públics

El grau d’excel·lència dels espais verds depèn de la bondat en la defi nició del programa, l’encert del projecte i la qualitat de la gestió. La gestió dels espais verds engloba una sèrie d’aspectes que van des del manteniment dels elements que conformen l’espai fi ns al control de les activitats.

Els espais verds públics són centres d’activitat i els ciutadans tenen unes expectatives al respecte. L’èxit en el nivell d’utilització dels parcs i altres espais públics depèn de l’encert en la defi nició del programa i el disseny, dins d’un procés que arrenca de les demandes ciutadanes i ve acotat per les possibilitats que ofereix l’espai en si mateix. La viabilitat i perdurabili-tat dels projectes exigeixen, a més, que hi hagi una gestió de les activitats congruent amb el disseny i que els costos de manteniment associats siguin assumibles per l’òrgan gestor. Aquest segon aspecte defi neix una segona acotació important. No considerar-la pot conduir a resultats desastrosos a mig termini.



L’efi ciència en el manteniment és un component essencial que marca la qualitat d’un espai i determina la satisfacció dels usuaris. Així, la percepció de si una zona verda està ben mantinguda o no, és immediata. La brutícia, l’estat dels paviments, els camins erosionats o la presència d’elements de mobiliari trencats són factors que ens transmeten una idea que governa sobre les altres sensacions que el lloc ens pot inspirar. Entre les circumstàn-cies que marquen el manteniment, la qualitat de la neteja és, sens dubte,la més important. I és així tant per la claredat com per l’objectivitat de la seva apreciació. La sensació de si un indret està net o brut és clara i expli-cable.

Copsar la intenció del disseny i veure in situ si s’han aconseguit els efec-tes desitjats és una tasca més complexa i que exigeix claredat en la formu-lació del projecte. La comprensió del lloc, la seva funcionalitat i la inten-cionalitat del disseny augmenta quan les tasques de gestió les reconeixen i potencien. Quan no és així, les distorsions porten a la incomprensió de

Fig. 6. Esquema on es mostren les relacions entre els componets de la Qualitat entre el projecte i la gestió



la proposta i l’ús inadequat dels espais que, mica en mica, van perdent caràcter i personalitat.

La gestió és, en realitat, la darrera fase del projecte i d’ella depèn que el resultat fi nal sigui una obra efímera o perdurable. El pas del temps posa a prova la bondat dels projectes. És aleshores quan afl oren els problemes derivats de creixements vegetals imprevistos, drenatges insufi cients o de-fi ciències en el dimensionat o disseny de les instal·lacions. El creixement de les plantes, i les seves lleis, aporten un element de dinamisme als espais verds. Per aprofi tar aquest potencial i aconseguir que no vagi en contra del disseny, és imprescindible que estigui contemplat i controlat des del projecte.

En defi nitiva, la conservació dels espais verds requereix de models de gestió que participin activament de l’esperit dels projectes, que donin sa-tisfacció als usuaris i que assegurin la integritat dels elements que confor-men l’espai. Es tracta doncs d’optimitzar la qualitat de l’espai d’acord amb aquests aspectes.

2.6.1. Evolució del manteniment dels espais verds: del control dels mitjans al control de la qualitat

Tradicionalment, els treballs de conservació dels espais verds es desenvo-lupaven d’una forma sectorial i no coordinada entre els diferents rams d’activitats que hi intervenien. També, històricament, el manteniment era efectuat sota la fórmula de gestió directa, amb personal propi de l’admi-nistració, i la bondat dels treballs era jutjada segons cada sector d’activitat, desatenent el valor del conjunt.

El creixement de la superfície d’espais verds, dels costos que porten as-sociats i el pas del manteniment artesà a formes més tecnifi cades exigeixen una optimització de mitjans que necessita una fl exibilitat i una diversitat en els recursos, difícils de suportar a escala municipal amb una gestió di-recta dels contractes. Per aquesta raó, cada vegada és més freqüent que les tasques de manteniment dels espais verds, i dels espais públics en general, es realitzin mitjançant contractes externs a empreses especialitzades.

L’externalització del manteniment dels espais verds ha posat de manifest una gran variabilitat en les despeses de conservació arreu de la geografi a ca-talana i espanyola. L’anàlisi d’aquest fet ens mostra que, en molts casos, els preus de licitació dels contractes es regeixen més per un seguiment d’uns referents econòmics locals que no per uns càlculs racionals basats en la qualitat i els recursos.

Tot seguit passem a descriure, sense ànim de ser exhaustius, les fórmules més usuals de contractació adoptades en els treballs de conservació dels espais verds públics:

2.6.1.1. En relació a l’abast del mantenimentPodem diferenciar, des d’aquest punt de vista, un manteniment sectorial en què cada especialitat és gestionada per equips o departaments diferents, d’un manteniment integral, on tots els objectes i tasques corresponents als espais verds són tasca d’un únic departament o d’un únic contracte.

Així, dins dels espais verds, la jardineria, la neteja, les instal·lacions, els paviments o el mobiliari poden ser objecte de contractes específi cs, o bé estar englobats dins d’un únic contracte.



2.6.2.2. Modalitats des del punt de vista organitzatiuDes d’aquesta òptica es poden diferenciar les següents modalitats de

gestió:

Gestió directaL’administració és la que porta a terme de forma directa la gestió del

servei. Per realitzar-lo disposa del seu personal, la maquinària necessària i s’ocupa d’adquirir tots aquells subministraments i materials necessaris per executar els treballs.

Gestió indirectaEn aquest cas l’administració s’ocupa de la direcció i control dels treballs

mentre que els recursos humans i materials són aportats per empreses ex-ternes mitjançant contractes de serveis.

Dins de la gestió indirecta les tipologies més freqüents són:

Subcontractació de personalEls contractes consisteixen en demanar als contractistes un número

fi x d’operaris dels diferents rams i especialitats. Sovint en aquests casos, els materials i la maquinària són objecte d’altres contractes administra-tius i, en general, l’administració assumeix les tasques d’organització del personal.

Concessió del servei amb acotació del costEl servei s’externalitza mitjançant un contracte on s’estableix un preu

anual amb el compromís de la realització d’un determinat nombre de tasques i freqüències. La qualitat s’identifi ca amb el grau de compliment d’aquesta planifi cació.

Concessió del servei amb objectiu de qualitat fi xa i certifi cació variableL’externalització del servei estableix uns objectius mínims de qualitat

i un barem de preus associat. El mètode es basa en una corresponsabi-litat de la qualitat, i els costos són variables com a conseqüència de la incorporació del manteniment correctiu necessari per conservar el nivell de qualitat fi xat. El sistema inclou mètodes i protocols per mesurar els nivells assolits i la certifi cació és variable segons el nivell de qualitat assolit.

Aprofundint en la idea d’una gestió que integri l’ordenació de l’ús públic i la cerca d’una qualitat global —que inclogui la coherència amb el projecte, la qualitat del manteniment i la satisfacció de l’usuari— po-dríem defi nir-la com aquella que s’adreci a la consecució dels objectius següents:

• Promoció i divulgació dels espais.• Potenciació dels usos cívics i control dels incívics.• Establiment d’un programa de manteniment coherent amb els ob-

jectius dels projectes i la funcionalitat del lloc.• Organització de protocols de millora contínua, basats en la maxi-

mització de la qualitat en relació als recursos disponibles.

Òbviament els dos primers aspectes requereixen una fi losofi a i ori-entació per part dels òrgans de govern que fa que siguin difícilment



PER L’ABAST DELS TREBALLS PUNTS FORTS PUNTS FEBLES

SECTORIAL Especialització dels treballs. Interferències entre els equips dels diferents rams d’activitat que confl ueixen en l’espai i dilució de la responsabilitat.

Esforç administratiu en la gestió dels contractes.

INTEGRAL Economia i facilitat de gestió.Sinergies entre els diferents rams d’especialitat.

Major complexitat d’especialització.

PEL TIPUS DE GESTIÓ PUNTS FORTS PUNTS FEBLES

DIRECTA Possibilitat de disposar d’equips humans amb el màxim d’experiència, especialització i coneixement dels espais.

La qualitat en l’execució dels treballs no es veu sotmesa a pressions derivades de la consecució d’objectius econòmics.

Gran volatilitat en els pressupostos anuals que no siguin de personal.Difi cultats per incentivar al personal i optimitzar despeses.

Rigidesa pressupostària per substituir la maquinària o elements amortitzats o obsolets.

GESTIÓ MIXTA AMB SUBCONTRACTACIÓ DE PART DEL PERSONAL, SUBMINISTRAMENTS I MAQUINÀRIA

Economia d’esforços per part de l’administració en la gestió del personal.

Flexibilització de recursos segons les diferents èpoques de l’any o altres circumstàncies.

Poca especialització amb una estructura de personal massa supeditada a l’economia i circumstàncies del mercat.

Difi cultat de control de la qualitat per la dilució de les responsabilitats.

GESTIÓ INDIRECTA AMB CONCESSIÓ DEL SERVEI AMB OBJECTIU DE COST FIX

Possibilitat d’establir un cost fi x del servei amb molt poques desviacions.

Economia administrativa en personal i recursos.

Rigidesa de programes que difi culta la gestió d’imprevistos.

El sistema fa que la planifi cació de recursos es posi pel davant de la qualitat.

GESTIÓ INDIRECTA CONCESSIÓ DEL SERVEI AMB OBJECTIU DE QUALITAT FIXA

Hi ha un equilibri constant entre la qualitat i el preu del servei.

El mètode porta a processos de millora contínua del sistema per la consecució d’uns nivells de qualitat que prevalen sobre els recursos emprats en les certifi cacions.

Increment de costos indirectes as-sociats a la direcció del contracte.

El quadre adjunt mostra la tipologia descrita amb indicació dels punts forts i febles de cada sistema

externalitzables. En relació als dos últims, les maneres de gestionar-los poden adquirir diferents modalitats organitzatives, però només poden ser assumibles si els objectius de qualitat, entesa en el seu sentit global, predominen sobre els recursos i programes. La planifi cació i els recursos aportats són un mitjà per aconseguir un determinat nivell de qualitat, mai un fi en si mateixos. El cost del servei ha de ser proporcional al nivell de qualitat assolit.



2.7. A la cerca de la qualitat

Tot el que no es mesura no millora i el verd urbà no n’és una excepció. Per avaluar-ne el nivell de qualitat necessitem, en primer lloc, establir un àmbit de referència i uns mètodes de valoració. L’àmbit pot variar segons la conveniència dels gestors. Així, podem proposar-nos determinar la qua-litat dels espais verds d’una ciutat, de l’arbrat viari d’un barri o de tota una infraestructura verda metropolitana.

Tret de casos en què els àmbits siguin molt petits i amb objectes molt valuosos, l’única manera factible de mesurar els elements representatius de la qualitat és a través del mostreig estadístic. La freqüència i intensitat del mostreig dependrà de la tipologia dels espais i de la precisió desitjada.

En general, resulta convenient descompondre l’àmbit en sectors que tinguin una certa homogeneïtat geogràfi ca o específi ca, que permeti ana-litzar més còmodament els resultats. Les diferents tipologies descrites en aquest treball poden ser exemples de sectors.

A tall d’exemple, el Departament de l’Espai Públic de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona divideix la Xarxa de parcs metropolitans en dos sectors geogràfi cs: els que formen part de la conca del riu Besòs i els que formen part de la conca del riu Llobregat; i un sector específi c que correspon als parcs singulars com poden ser el Jardí Botànic de Barcelona o els jardins historicoartístics de la xarxa.

Per poder abordar cada sector és convenient descompondre’l en unitats que siguin identifi cables i abastables de forma homogènia pel que fa a la gestió. Seguint l’exemple de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, cada parc es descompon en 5 unitats que identifi quen la jardineria, les instal·lacions, el mobiliari, els paviments i les edifi cacions.

La qualitat de cada unitat vindrà determinada per la dels seus elements. Així, per exemple, la qualitat de l’arbrat viari d’una ciutat vindrà represen-tada per l’estat dels arbres que l’integren. Cada arbre, al seu torn, vindrà defi nit per una sèrie de característiques com per exemple l’estat fi tosanitari, la neteja i estat dels escocells i l’absència de parts trencades o seques. Podrí-em considerar altres característiques més lligades a la idea del disseny com ara la regularitat i uniformitat del port, el tipus d’esporga... etc.

A banda del que podríem denominar la qualitat dels elements, hi ha també altres aspectes decisius per mesurar el funcionament del sistema de gestió. Són els relacionats amb la imatge del servei, la satisfacció de l’usuari i la funcionalitat de l’espai, a nivell individual i global.

2.7.1. La fórmula de la qualitat

Fina ara, hem parlat d’un àmbit de referència dividit en una sèrie de sectors i unitats de dimensions i característiques homogènies des del punt de vista de la gestió, i d’uns elements amb unes característiques indicadores del seu estat. També ens preocupen els aspectes que hem agrupat sota el concepte de la imatge del servei i la satisfacció de l’usuari.

Per tant una primera formulació de la qualitat d’un àmbit determinat, per exemple una ciutat, adoptaria la forma següent:

IQ = ƒ{ QE, QS, SU }

On IQ representa l’índex de qualitat del conjunt dels espais verds de



la ciutat, QE la qualitat dels sectors i els elements que integren l’àmbit considerat, QS simbolitza la qualitat del servei i SU el grau de satisfacció de l’usuari.

La importància relativa de cadascun d’aquests conceptes, dels elements, i de les característiques de qualitat que els defi neixen confi gura un ventall de possibilitats que es posen a la consideració del gestor.

Una possibilitat, per exemple, seria considerar la mesura de QE com a principal, ja que inclou l’estat dels propis elements, el grau de sintonia amb l’esperit del projecte i la coherència amb l’ús que se’n fa. I seria lícit considerar que QE refl ectirà, a curt termini, els valors desfavorables de QS o SU.

Per tant , podríem considerar IQ com la mitjana ponderada de les va-riables representades a la fórmula donant un pes important a QE —per exemple el 80 %— i un pes més petit a QS i SU —per exemple un 20 % a repartir entre els dos— de manera que la fórmula quedaria:

IQ = 0,8(QE) + 0,1(QS) + 0,1(SU)

On IQ, QE, QS i SU es mouen en una escala de 0 a 100.També seria raonable pensar que encara que els valors de QE sortissin

molt bé, uns valors desastrosos de QS o SU no poden ser mai compatibles amb uns valors acceptables d’IQ. Per tant la fórmula es pot completar amb una restricció que faci que, independentment del resultat del càlcul, valors molt baixos de QS o SU portin directament a valors també molt baixos d’IQ.

En defi nitiva, QE el podem calcular a través de les característiques in-dicadores de l’estat dels seus elements, QS mitjançant paràmetres com ara el temps de resposta davant d’incidències, senyalització dels treballs, uni-formitat dels operaris, efi ciència en la utilització de recursos i adopció de mesures per millorar la sostenibilitat, etc. i SU per enquestes.

La interpretació dels resultats i dotar-los de signifi cat és una operació que exigeix una metodologia específi ca que doni suport al criteri i a les de-cisions dels equips gestors, metodologia que implica el desenvolupament de les següents fases:

1. Establiment d’un nivell mínim representat per un valor per sota del qual cal prendre accions correctives.

2. Independentment del valor calculat per a cada element, sector o àmbit, defi nir aquelles característiques clau que resulten incom-patibles amb un nivell de qualitat acceptable.

3. Identifi cació de les causes i agents responsables de la manca de qualitat.

En les fi gures 7 i 8 es poden veure els esquemes del sistema que la MMAMB utilitza per a la gestió de la xarxa de parcs i platges metropoli-tans on s’empra un sistema de control de qualitat sota una fórmula con-tractual de gestió indirecta del servei amb objectiu de qualitat fi xa des de fa 6 anys.

El mètode contempla uns protocols de valoració de la qualitat mensual i els valors obtinguts repercuteixen en les certifi cacions mitjançant uns ba-rems que les minoren segons els nivells de qualitat assolits.



2.8. La responsabilitat de la qualitat

L’estat dels espais verds és responsabilitat, en major o menor mesura, de tots els agents que hi intervenen. Així, a la fi gura 8 es representa un esquema d’un sistema indirecte de gestió dels serveis de conservació dels espais verds d’un determinat àmbit. En el quadre s’indiquen les diferents responsabilitats i les accions que es poden adoptar en cada cas.

És important notar que uns valors inacceptables de la qualitat poden respondre a causes atribuïbles al concessionari del servei o no. Per exemple, si hi ha elements trencats o deteriorats a conseqüència del vandalisme, i l’òrgan contractant no disposa de recursos per substituir-los, la responsa-bilitat no serà del concessionari. Mentre que el bon estat de la neteja, la jardineria, els paviments o les instal·lacions en un ús normal dels espais sí que són responsabilitat exclusiva del contractista.

També és rellevant el paper de la planifi cació, de gran importància per a l’ordre i bon govern dels treballs, però que cal posar en crisi i revisar cada vegada que la valoració de la qualitat no doni resultats satisfactoris.

Finalment el quadre refl ecteix la corresponsabilitat en l’estat dels espais verds entre l’Administració, els equips gestors, els ciutadans i les empreses o equips que efectuen les tasques de conservació. És vital acotar el paper de cadascun d’aquests actors per tal de buscar l’equilibri entre nivell de qualitat, costos de conservació i ús dels espais.

2.9. Com millorar la qualitat

Segons la nostra opinió, un programa de millora de la qualitat en els espais verds públics s’ha de construir en base a una estratègia que s’orienti en les següents direccions:

La primera passa pel convenciment que la planifi cació és l’eina, no l’objectiu i que la quantitat de recursos emprats no són, necessàriament, proporcionals als resultats aconseguits. Per materialitzar aquesta convicció, l’única manera és incentivar o penalitzar als equips i empreses segons els nivells de qualitat aconseguits.

Això comporta, tal com hem vist, l’establiment d’un sistema de mesura i control de la qualitat. Els tècnics que s’ocupen de la direcció dels serveis

Fig 7. Esquema dels component de l’index de qualitat utilitzat emprat a la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona en el seu model de control de qualitat



Fig. 8. Quadre metodològic del procés d’avaluació i control de la qualitat en el sistema de gestió indirectaamb objectiu de qualitat fi xa utilitzat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona



de conservació dels espais verds han de passar de ser gestors de personal i recursos a ser gestors de qualitat.

La segona partiria del reconeixement que la qualitat és un compromís entre els diferents actors que intervenen en tot el procés d’establiment i utilització dels espais verds públics: des de la confecció del programa al projecte i la direcció d’obra; des de la gestió de les activitats a la vigilància i el manteniment. Un programa equivocat, un projecte defi cient, uns usos inadequats a les característiques de l’espai, una mala direcció dels treballs de conservació o uns nivells d’inversió per sota del que és necessari poden comprometre la qualitat dels espais tant o més que les defi ciències en els equips i empreses encarregades del manteniment. Només investigant ade-quadament l’origen dels defectes es podran adoptar les mesures correctores adequades.

En tercer lloc, seria desitjable l’homologació de la metodologia i barems pel que fa a la mesura de la qualitat dels espais verds. La comparació entre nivells de qualitat amb la utilització de diferents mètodes de gestió i loca-litzacions geogràfi ques aportarien uns valors positius que suposarien un incentiu que, de ben segur, es traduiria en millores a escala global.

Finalment, seria important equilibrar els ritmes de creixement i consoli-dació de zones verdes, o dit d’una altra manera, equilibrar els pressupostos d’inversió i manteniment. La mesura de la qualitat podria tenir aquí una altra aplicació: l’establiment d’un compromís que regulés el creixement dels espais verds en funció dels nivells de qualitat obtinguts en els exis-tents.

2.10. Referències bibliogràfi ques

AGUILÓ, M. (1999) El paisaje construido: una aproximación a la idea de lugar. Madrid: CICCP. Colección ciencias y humanidades

ÀREA METRPOLITANA DE BARCELONA. (2007). L’espai públic metropolità. Barcelona: MMAMB.

ÀREA METRPOLITANA DE BARCELONA. (2006) Plecs de Condicions per a la contractació del servei de manteniment integral de la Xarxa de Parcs Me-tropolitans. MMAMB.

ÀREA METRPOLITANA DE BARCELONA. (2003, 2007). Memòries 1999-2003 i 2003-2007. Barcelona: MMAMB.

ÀREA METRPOLITANA DE BARCELONA. (2003). El territori metropolità de Barcelona: Dades bàsiques, evolució recent i perspectives. Barcelona: Àrea Metropolitana de Barcelona.

BORJA, J. i MUXÍ, Z. (2001) L’espai públic: ciutat i ciutadania. Barcelona: Diputació de Barcelona.

FARIÑA, J. (2001) La ciudad y el medio natural. Madrid: AkalFORTMAN, RICHARD, T. T. Mosaico Territorial para la región metropolitana de

Barcelona. Barcelona: Editorial Gustavo GiliLE DANTEC, J. P. 2003) Jardins et paysages: une antologie. Paris: Éditions

de La Villette.RAMOS FERNÁNDEZ, A. (1993) ¿Porquè la conservación de la naturaleza?

Madrid: Fundación del Conde del valle de Salazar.RAMOS FERNÁNDEZ, A. i Al. (1979) Planifi cación física y ecología. Madrid:

EMESATURNER, M. (2001) Landscape ecology in theory and practice. New York:

Springuer Velag


Enric Batlle i Durany

Enric Batlle va néixer a Barcelona el 1956. És ar-quitecte des del 1980 i doctor arquitecte amb la

tesi El Jardí de la Metròpoli. És pro-fessor d’Urbanisme i Arquitectura del Paisatge a l’ETSAV i al Màster d’Arquitectura del Paisatge de la UPC. Està associat amb Joan Roig des del 1981, amb el qual ha desen-volupat diversos projectes d’edifi ca-ció, planejament i paisatge.

La seva obra, els seus projectes i articles ha guanyat diferents premis i han estat publicats a diversos lli-bres i revistes especialitzades, i han

participat en diversos cursos, semi-naris i exposicions entre els quals destaquen la presentació de la seva obra “Parc del Nus de la Trinitat”, en l’exposició central del Congrés de la Unió Internacional d’Arqui-tectes de 1996.

Els projectes de Batlle i Roig, Ar-quitectes composen un conjunt de temes molt heterogènies que com-prenen disciplines molt diverses com l’Arquitectura, l’Urbanisme, l’Arquitectura del Paisatge, l’Engi-nyeria o l’Agronomia.

Actualment, treballen en l’orde-nació de tot un sector de la ciutat

de Viladecans; en la nova ciutat es-portiva del Futbol Club Barcelona a Sant Joan Despí; en el projecte de la urbanització del Front Flu-vial i les Places Temàtiques de la Expo Saragossa 2008, en la restau-ració paisatgista de l’abocador de Barcelona al Garraf, en el recent-ment guanyat concurs per l’ordena-ció dels espais públics de la cubrició de la línea de ferrocarril a Vilafranca del Penedès i en diversos projectes de planejament, d’edifi cació i de paisatge situats a diferents indrets de Catalunya.


Verd Urbà - Batlle llibre.indd Sec1:70Verd Urbà - Batlle llibre.indd Sec1:70 28/5/07 16:08:3928/5/07 16:08:39


El verd urbà modern és un nou espai lliure per a una ciutat

sostenible.

El verd urbà modern pretén ser simultàniament el jardí ideal, un

parc públic, un sistema d’espais lliures i un híbrid de paisatges diversos.

El verd urbà modern és el refl ex d’un nou esperit que busca

garantir la sostenibilitat sense renunciar a la seva formalització des de la modernitat.

El verd urbà modern es construeix a partir de la utilització d’uns

“materials” diversos que procedeixen de l’agricultura, l’ecologia i l’art.

El verd urbà modern utilitza els recursos dels sistemes

agroforestals, és el resultat d’aplicar correctament les possibilitats de l’ecologia artifi cial i s’acosta al land art en utilitzar els espais lliures com a suport i matèria d’unes intervencions que també poden tenir capacitats artístiques.

El verd urbà modern podrà ser autòcton, però també podrà

utilitzar l’agrícola o el forestal, s’aproparà a les essències de l’hortícola o es tornarà molt salvatge a través d’esforçades recreacions de la natura.

El verd urbà modern haurà d’ésser necessàriament continu,

s’haurà de simplifi car al màxim per ser mínim, i s’aproparà a les accions que el facin molt sostenible o a les que seguint les conseqüències de la seva moda ho vesteixin tot verd.

3. El verd urbà modern. Art, agricultura i ecologia

El verd urbà modern és un espai viu, en moviment, lligat als

processos de la natura, en què nosaltres només som uns agents complementaris del seu desenvolupament.

El verd urbà modern no es podrà explicar exclusivament des dels

indicadors econòmics o ambientals, que des de la seva abstracció redueixen moltes de les capacitats de la realitat i s’obliden de paràmetres essencials com la bellesa: “tenir uns bons indicadors en un món lleig seria molt trist”

El verd urbà modern és el resultat de la superposició intencionada

dels valors cívics que les nostres ciutats requereixen, dels valors ecològics que ja no podem menysprear i dels valors afegits que podem tractar d’aconseguir en cada intervenció que realitzem.

El verd urbà modern pot ser: AUTÒCTON AGRÍCOLA HORTÍCOLA FORESTAL SALVATGE CONTINU MÍNIM MOLT SOSTENIBLE TOT VERD I EN MOVIMENT

Enric Batlle i Durany


3.1. Autòcton

L’autòcton com a paisatge idealEl verd urbà autòcton pot permetre reduir l’habitual malversació ecològica que es produeix des

dels nostres espais lliures urbans.El verd urbà autòcton com a resposta correcta a les preocupacions ecològiques de la nostra

societat i com a retorn a l’essència del jardí paisatgista anglès del XVIII adaptat a les peculiaritats de cada lloc.

“Los jardines fueron antes que los jardineros y sólo unas horas posteriores a la tierra”

The Garden of CyrusSir THOMAS BROWNE1

A mitjan dels vuitanta vaig visitar la ciutat de Phoenix, a Arizona, durant el mes d’agost. El motiu de la visita era bàsicament conèixer Taliesin West [1] resseguint les obres de Frank Lloyd Wright. Phoenix és una “típica” ciutat americana amb la petita peculiaritat que es troba al mig del paisatge quasi desèrtic d’Arizona. La meva sorpresa va ser quan vaig constatar que tots els parterres i jardins de la ciutat estaven tractats amb plantes autòctones sobre una base de graves, és a dir diverses cactàcies i crasses semblants a les que es podien veure en els paisatges pròxims, disposades sobre un llit de grava molt ben treballat i mantingut com si d’un jardí zen es tractés [2]. La sorpresa residia en el fet que aquests parterres no fossin d’una gespa perfecta i que no disposessin d’una vegetació més frondosa, com en el mateix viatge havia pogut contemplar en altres ciutats de situació climàtica similar a la de Phoenix.

El mitifi cat estil de vida americà havia arribat a estandarditzar els models de paisatge adequats per a les ciutats americanes amb independència de la localització i sense tenir en compte les característiques prèvies dels llocs que s’ocupaven. Les ciutats americanes volien disposar d’amplis carrers enjardinats, de barris ben urbanitzats i de cases ben condicionades utilitzant per aconseguir-ho tots aquells mitjans que fossin necessaris. Les vies parc i les àrees enjardinades havien de ser verdes seguint el model ideal que provenia del també mitifi cat jardí paisatgista anglès. Si es requeria molta aigua per poder aconseguir el verd ideal es construïen els embassaments i les conduccions adequades perquè cada ciutat pogués assolir el seu nivell òptim. No disposar de l’aigua necessària s’interpretaria com una mancança inacceptable per a una societat desenvolupada que es considera rica. Algunes ciutats tenien (i tenen) grans superfícies verdes que contrastaven amb l’extrema sequedat dels paisatges de l’entorn, i tothom s’havia oblidat que en el seu origen els jardins paisatgistes anglesos havien nascut amb la pretensió de ser iguals que els paisatges pastorals del sud d’Anglaterra on es trobaven. La genuïna essència d’un jardí anglès [3,4,5] era, doncs, ser igual que el paisatge de l’entorn, un prat verd per a l’oci i un prat verd per als ramats separats per un ha-ha [6]. Però la nostra societat està més acostumada a copiar les imatges que les essències i així el jardí anglès va esdevenir una icona de la jardineria que es pot transportar arreu del món, encara que se l’hagi deslligat totalment dels seus principis. En un esplèndid


[1] TALIESIN WEST Phoenix. Paisatge autòcton a l’entorn de la casa

[2] CARRERS DE PHOENIXParterre amb plantes autòctones en una mitjana d’una avinguda de la ciutat



llibre d’acudits sobre jardins anomenat Gardens make me laugh,2 el seu autor ironitza sobre la possibilitat de desplaçar els jardins en recordar una pregunta d’un client a un paisatgista:

“Do you do Japanese gardens?”“Of course, where about in Japan do you live?”

Però la infl uència de la mirada ecològica va donar lloc a un canvi transcendental. El consum d’aigua no és un problema de pressupost, sinó de recursos disponibles. Encara que la ciutat de Phoenix es pogués permetre el luxe de pagar l’aigua necessària per regar els seus parterres es va considerar que això era una malversació ecològica, i de sobte es van redescobrir totes les espècies autòctones i adaptades que podrien viure sense rec en les circumstàncies climàtiques de la ciutat. Això es va realitzar a partir de la utilització d’un altre tipus d’estratègies que van possibilitar el desenvolupament de les tècniques properes a la xerojardineria. Phoenix estalvia aigua no per reduir el pressupost o el manteniment, sinó com a estalvi ecològic. Els investigadors continuen assajant més adaptacions i els serveis de parcs consumeixen el seu pressupost de ciutat rica mantenint aquests parterres en perfectes condicions, amb la grava neta i ben rasclonada, oferint així un bon nombre de llocs de treball. El parterre de Phoenix esdevé la resposta correcta a les preocupacions ecològiques d’una societat, i en el fons no deixa de respondre a l’essència del jardí paisatgista anglès adaptat al desert d’Arizona, l’origen d’aquesta història d’ecologia i jardineria.

Per completar aquesta aproximació a l’autòcton serviria la història del paisatgista brasiler Burle Marx. Nascut el 1909 a São Paulo, Roberto Burle Marx va fer, el 1928, un viatge d’estudis a Alemanya, on va freqüentar assíduament el Jardí Botànic de Dahlem, en el qual les col·leccions de plantes agrupades segons criteris geogràfi cs li van permetre apreciar, de forma sistematitzada, molts exemplars de la fl ora típica del Brasil. Es tractava d’espècies precioses que no eren utilitzades gairebé mai als jardins brasilers, els quals es dissenyaven segons la imatge dels models europeus. Aquest fet el va marcar profundament i, en tornar al Brasil, es va con-

[3, 4, 5] STOWE. CAPABILITY BROWN. Buckinghamshire, 1740-1751La transformació d’un jardí de traçat geomètric en un jardí paisatgista, conservant els elements arquitectònics i l’eix principal, però remodelant la totalitat del paisatge.Un bon exemple de l’extrema simplicitat en el disseny de jardins que Brown utilitzava en la plantació dels bosquets circulars situats al mig d’un gran clar en el bosc. La imitació de la natura des del control dels mínims elements que composen un paisatge del sud d’Anglaterra

[6] HA-HATanca dels jardins paisatgistes anglesos que permetia intentar que tot el paisatge quedes incorporat al jardí. El ha-ha complia una doble funció, assenyalar els límits del jardí i impedir-ne l’accés dels animals



vertir en un dels principals defensors de la fl ora del país des de les seves facetes de botànic, de jardiner, d’artista plàstic i, per sobre de tot, de paisatgista.

Aquest doble rol de pintor i paisatgista li va obrir les portes a una renovació del vocabulari fi guratiu en el tractament dels espais verds que es pot considerar sense precedents en la cultura contemporània. La distribució de volums, la freqüència rítmica del color i de la forma, la repetició, la superposició per contrast o per la diferència de volums són algunes de les característiques que defi neixen els seus primers treballs. Des de la seva faceta de botànic i de jardiner, Burle Marx va estudiar la fl ora del seu país, va recol·lectar diferents espècies i va muntar un viver propi [7] que li havia de permetre multiplicar-les per poder utilitzar-les en els seus jardins. Estudiant-les, en va descobrir el potencial paisatgístic, les possibilitats de ser utilitzades correctament, el valor estètic. Burle Marx va renunciar a utilitzar les plantes del vell món, i es va convertir en un defensor de les plantes autòctones del seu país, treballant per conservar-les a través de la seva utilització i promoció. [8]

3.2. Agrícola

L’agricultura com a procés ideal per gestionar paisatgesEl verd urbà agrícola dóna lloc a uns paisatges que es poden explotar agroforestalment, que

poden ser respectuosos amb les lleis ecològiques i que es poden emprar com a espais lliures urbans.

El verd urbà agrícola utilitza l’agricultura com a font d’inspiració per a uns espais lliures que,

tot i haver estat concebuts com a llocs urbans, tenen la pretensió de vincular-se a la memòria agrícola dels paisatges que recordem.

“Tanto en los bosques holandeses como suizos, el concepto de agricultura a pequeña y gran escala ha sido integrado como una función básica del sistema de parques. En ambas escalas, la agricultura se realiza de forma privada, siendo la ciudad la que proporciona y alquila la tierra. Los parques urbanos, por lo tanto, funcionan como productores de alimentos y para la diversión, y son administrados siguiendo esta guía. Los procesos productivos de la producción de alimen-tos, de jardines bien cuidados y de gestión del suelo se convierten en otro elemento invisible de los procesos urbanos: enriquecen la experiencia urbana y propor-cionan las bases de una estética que se asienta en la aplicación exacta de los principios de la sostenibilidad enlazados con la tierra.”

Agricultura urbanaMICHEL HOUGH3

En aquest text de Michael Hough es planteja la possibilitat de tornar a integrar la ciutat amb l’agricultura. Aquesta integració es pot interpretar des de diversos objectius, en tots els quals es produeix una estreta vincu-

[8] JARDÍ DE LA CASA D’ODETTE MONTEIROROBERTO BURLE MARXCorreias. Rio de Janeiro, 1948

[7] ROBERTO BURLE MARX Roberto Burle Marx, tenint cura i admirant un híbrid de Caladium al seu viver del Sitio l’any 1988. El Sitio és la fi nca de Santo Antonio da Bica, que Roberto Burle Marx va transformar en casa, taller, estudi, viver i jardí simultàniament

[9] L’horta d’en BatistaL’experiència d’anys d’intervenció amb fi nalitats productives ha confi gurat els nostres paisatges. Els mitjans justos i l’escala adequada d’explotació permeten mantenir l’equilibri ecològic i ens ofereixen uns aliments que potser tornarem a desitjar



lació entre les possibles noves agricultures urbanes i els espais lliures de la ciutat on aquestes s’ubicaran. L’agricultura urbana permet pensar en la producció d’aliments des d’una perspectiva d’autosubsistència, així com des de la voluntat de fomentar la proximitat entre els ciutadans i la terra que els alimenta [9]. L’agricultura urbana també té una funció social, tant des de l’ocupació laboral que pot oferir com des dels nous tipus d’oci agrí-cola que es poden fomentar en els espais lliures. L’agricultura es així mateix un dels processos ideals per gestionar paisatges i, per tant, una bona solució per als nostres espais lliures futurs que així seran útils i estaran ben mantin-guts a baix cost. L’agricultura dóna lloc a uns paisatges que es poden explo-tar agroforestalment, que poden ser respectuosos amb les lleis ecològiques, i que es poden emprar com a espais lliures urbans [10, 11]. L’agricultura és també un repertori d’imatges que podem utilitzar en la confi guració de qualsevol dels nostres espais urbans, per artifi cials que en ocasions puguin arribar a ser les seves aplicacions [12, 13, 14].

[10] Pollancreda a Girona [11] La Devesa de GironaPlantació de plàtans reconvertida en parc públic

[12, 13, 14] PARC DE LA TRINITAT. BATLLE I ROIG, ARQUITECTES. Barcelona, 1992Diverses alineacions d’arbres de diferents espècies recorden els paisatges agrícoles que els conductors han vist abans d’arribar a la gran ciutat. Aquestes fi leres vegetals se superposen sobre la nova topografi a del parc per confi gurar un nou paisatge agrícola a l’interior d’un gran nus d’autopistes

[15, 16, 17] MECHTENBERG LANDSCAPE PARKPETER F.STRAUSS, HARTMUT SOLMSDORF I BERNHARD STRICKER. BOCHUM,ESSEN I GELSENKIRCHENIBA EMSCHER PARK, 1999L’artista Peter F.Strauss, l’arquitecte paisatgista Hartmut Solmsdorf i el granger Bernhard Stricker van crear un fl orit dibuix sobre el turó més alt de la regió del nord del Ruhr. El paisatge de la regió havia

estat totalment transformat per l’home i es troba en procés de regeneració a partir del projecte de l’Emscher Park impulsat per l’IBA 99. El projecte es titulava: “Tracing the energy of the earth, above and below ground”, i es va basar en l’anàlisi cartogràfi ca del lloc i en l’estudi de les estructures mineres que hi havia al subsòl. Les traces de la intervenció remarquen invisibles components del paisatge com les corbes de nivell o com els túnels de les anteriors instal·lacions industrials. Els diferents cultius

s’alternen en les diverses parts resultants donant lloc a un nou paisatge agrícola, producte del que podríem qualifi car una intervenció de Land Art, i que esdevé una peça més d’aquest sistema d’espais lliures públics que és l’Emscher Park



El disseny de jardins ha utilitzat al llarg de la història els aprenentatges que es derivaven de l’agricultura, ja fos directament transportant imatges del món agrari al jardí, com indirectament utilitzant les tècniques des-envolupades per l’agricultura en la construcció dels jardins [15, 16, 17]. Així mateix, es pot proposar que el repertori d’imatges i tècniques que els paisatges agraris ens han facilitat es pugui utilitzar en la confi guració del nostre verd urbà [18,19,20]

3.3. Hortícola

L’Agricultura urbana com a jardí d’agriculturesEl verd urbà hortícola dóna lloc a uns jardins d’agricultures que generen uns paisatges útils i

instructius, que són respectuosos amb els valors ecològics, i que també poden ser bells.

El verd urbà hortícola recupera el caràcter agrícola dels orígens del jardí, fomentant un nou

tipus d’oci en els nostres espais lliures.

“Quand on veut analyser un paysage, il y a deux méthodes: l’une est de se mettre dans les bottes du paysan et d’essayer de comprendre, jour après jour, mètre après mètre, comment il agit sur son environnement; l’autre consiste à remplacer le temps par la distance en s’élevant d’une centaine de mètres au-dessus du sol pour ne plus voir que l’essentiel. Là, se lisent les structures, là, se perçoivent les échelles géologiques, forestières et hydrologiques, là, s’imprime l’empreinte des activités humaines sur la durée.Ce n’est pas par hasard si ce sont les vieux qui parlent le mieux du paysage. Cette distance que j’ai recherchée

El parc conté els fonaments del vocabulari agrícola que Simon va desenvolupar en treballs posteriors. En analogia amb les irregularitats del sòl que defi neixen els paisatges naturals, el paisatge urbà també es pot expressar mitjançant moviments de terres, canvis de nivell... que després la natura verda converteix en una pell contínua que només es distorsiona per la força dels grups d’arbres que travessen el parc de banda a banda

[18, 19, 20] PARC SAINT JOHN PERSEZUP DE LA CROIX-ROUGEJACQUES SIMONReims, 1970A partir d’unes primeres fi gures geomètriques com un gran cercle de 120 metres de diàmetre, Simon distorsiona la rotunditat inicial per obtenir un paisatge dinàmic, en moviment, que va defi nint les diverses parts del parc. .



en m’éloignant du sol, eux l’ont acquise par la parfaite connaissance du terrain.”

Tous azimutsJACQUES SIMON5

L’agricultura urbana és també la resposta que donem a la fascinació per uns espais naturals i agrícoles que valorem, per uns espais que han conformat la imatge dels paisatges que volem preservar. Les imatges de l’agricultura poden esdevenir les imatges de les nostres intervencions, poden ser la base de les noves imatges que podem generar a través de les noves estratègies. Els processos de l’agricultura formen part de la cultura de la terra, són el sistema ideal de gestió per a aquests paisatges, l’estratègia que permet l’organització d’aquests espais en funció del seu tipus de gestió, donant lloc a unes noves imatges —variables en el temps— que ens permeten noves vinculacions amb la ciutat on se situen [21, 22].

El desig de l’home de controlar la natura, ja sigui com a instrument alimentari, medicinal o contemplatiu, ha produït el desenvolupament de multitud de tècniques agrícoles i d’elements de servei que, posteriorment, han evolucionat des de l’agricultura cap als elements decoratius o d’ús en l’oci; des dels sistemes de rec a les fonts monumentals, des dels bancals agrícoles a les terrasses dels jardins, des dels sistemes de protecció a les tanques, des de les podes per millorar la producció a la topiària decorativa. Si l’agricultura és un dels orígens del jardí, és lògic que després d’un llarg període de màxima artifi cialitat i de pèrdua dels orígens, es pensi que el jardí pot retornar cap a l’agricultura, que pot ser agricultura, que pot recuperar el caràcter hortícola de les seves imatges primigènies [23, 24, 25].

Un cas especial d’agricultura urbana és el dels horts individuals situats sobre terrenys públics en els territoris periurbans. Considerats com a marginals en àmbits com el de la metròpoli de Barcelona, es tracta d’una activitat que, convenientment regulada i fi ns i tot degudament estimulada, pot contribuir a estructurar el territori periurbà generant paisatges admirables i donant satisfacció a moltes opcions personals, tal com succeeix en nombroses perifèries urbanes centreuropees i nòrdiques [26, 27]. Els horts individuals poden ser compatibles amb els espais lliures

[21, 22] PARC URBÀ A ISSOUDUNCHRISTINE DALNOKY I MICHEL DESVIGNE. Issoudun, Indre, 1994En una ciutat medieval en bon estat de conservació es va realitzar aquest parc sobre les vores del riu Théols, afl uent de l’Indre, en un indret que havia estat ocupat per jardins unifamiliars i horts particulars que s’havien anant abandonant progressivament. El projecte tracta de transformar el lloc a partir de dues consideracions: el gust per les evocacions rurals i la valoració dels elements del lloc. “Transformacions induïdes” en paraules dels propis autors es basa en l’adaptació del parc al traçat de l’antiga divisió parcel·laria, la qual s’utilitza tant per aconseguir una bona relació amb el nucli urbà com per obtenir una aproximació a les vores del riu. El caràcter hortícola del parc ens evoca les possibilitats del “jardí” com a laboratori de paisatge capaç d’utilitzar-se amb fi nalitats diverses

[23, 24, 25] JARDÍ BOTÀNIC DE BORDEUSCATHERINE MOSBACH.Bordeus, 2002El Jardí Botànic de Bordeus s’estructura en tres parts dedicades a ecosistemes diferents de l’entorn de la ciutat. Una de les parts s’estructura a partir de criteris agrícoles reproduint les formes de cultiu de la regió



tradicionals o poden inserir-se en els nous espais lliures metropolitans. La reconversió d’aquesta activitat, eradicant-la dels espais marginals i reubicant-la en indrets apropiats on es pugui regular i normalitzar és una necessitat, però també ho podem considerar com una bona solució per confi gurar els nostres espais lliures. En diverses ciutats europees s’estan tornant a incloure horts individuals en els parcs públics [28, 29, 30] i així es recupera la tradició iniciada a Alemanya a les darreries del segle XIX.

3.4. Forestal

Els nous boscos urbans com a recurs immediat i de futur El verd urbà forestal és un material econòmic, de fàcil implantació amb un sistema de man-

teniment conegut i amb moltes contribucions ecològiques de futur.El verd urbà forestal pot compatibilitzar simultàniament la utilització social d’aquests àmbits

i la producció de primeres matèries en el mateix indret.

ALLOTMENT GARDENS A NAERUMC. TH. SØRENSENNaerum, Copenhaguen, 1948En aquests jardins —horts privats— Sørensen confi a la força del projecte al disseny dels límits —tanques vegetals— i posa en evidència el contrast entre l’interior —espai privat— i l’exterior —espai públic—, entre l’espai lliure agricultura i l’espai lliure natural. La disposició dels horts sobre el prat continu manifesta la importància de l’interstici com a territori que s’ha de a defensar, com a lloc que cal potenciar.

[28] JARDINS FAMILIAUXILEX. Bron, Rhône, 1993-1995Una sèrie de camins públics van servir per reorganitzar uns horts preexistents situats sobre sòl públic. La defi nició del model de caseta i l’estricta normativa d’ús permeten tant la utilització privada de cada hort, com el passeig públic per aquest espai lliure agrícola. L’absència de tanques entre els diferents horts permet una visió conjunta d’aquest nou jardí públic

[29, 30] HORTS PRIVATSVÉRONIQUE LATHIÊRE. L’Hay-les-Roses. Val de MarneProjecte de parc lineal que inclou 24 jardins privats reglamentats per la seva forma i per la disposició dels elements que es poden utilitzar.Superant el caràcter residual i marginal que habitualment tenen aquests tipus de jardí, la inclusió d’horts privats en els espais lliures públics permet simultàniament la resolució d’una problemàtica social existent i el foment de l‘agricultura urbana com una activitat més dintre dels nostres parcs



“El bosc és el gran acumulador i la major part dels seus avantatges vénen d’això.Acumula la calor solar, que són calories i energia; crea una immensa riquesa dalt la muntanya... Com a acu-mulador de calor, dóna fulles, llenya, fusta, bestiar; fi ns i tot el carbó de pedra procedeix d’antics boscos.Com a acumulador de calor, refresca l’aire a grans dis-tàncies, al seu voltant i fi ns a grans elevacions. Per a aquest refredament condensa vapors d’aigua en forma de rosades i pluges. Regula les temperatures extremes, donant calor a l’hivern i frescor a l’estiu, donant fres-cor en els dies de sol fort i calor en les nits d’hivern, modifi cant extraordinàriament els climes. ”

MANUEL RAVENTÓS. 1920Sobre repoblació de boscos6

L’any 1920, Manuel Raventós va presentar a la Mancomunitat de Catalunya un pla sobre els avantatges i la necessitat dels boscos, com a ele-ment imprescindible per aconseguir la desitjada Catalunya “rica i plena”. Els benefi cis del bosc són coneguts per tothom, però ningú emprèn un pla de creació i conservació de boscos. Els nostres entorns metropolitans són un territori ideal per endegar un pla de boscos públics que contribueixi a la millora paisatgística, ambiental i ecològica de les nostres ciutats.

Els boscos urbans requereixen un sistema de gestió d’ús múltiple, que promocioni simultàniament la utilització social d’aquests àmbits i la pro-ducció de primeres matèries en el mateix indret. Per portar endavant un sistema d’aquestes característiques cal superar el dilema tradicional entre producció i conservació. No es tractarà d’implantar sistemes de gestió fo-restal productiva intensius, però tampoc de promocionar-ne la conservació estàtica sense realitzar cap tipus de gestió. Els sistemes de gestió forestal intensius promouen la implantació d’arbres de creixement ràpid, amb un rejoveniment continuat dels boscos i una preferència pels espais regulars i monoespecífi cs d’una sola espècie. En front d’aquest plantejament es po-den implantar sistemes que promoguin la diversitat i la complexitat estruc-tural dels boscos, amb masses irregulars compostes per espècies diferents i grandàries variades. En aquest tipus de gestió es pot promoure un impor-tant aprofi tament dels recursos naturals respectant la bellesa i les funcions ambientals del bosc.

La ciutat pot utilitzar el bosc com a material bàsic per recuperar els intersticis urbans degradats. A gran escala [31, 32, 33] com un instrument que permet omplir grans superfícies establint tot tipus de connexions eco-lògiques.

[31, 32, 33]PARC DÉPARTAMENTAL DU SAUSSETCLAIRE ET MICHEL CORAJOUD, JACQUES COULON.Villepinte (Seine-Saint Denis), 1979-1992Aquest parc de més de 200 hectàrees va néixer com a parc forestal, essent l’espai lliure més gran creat a l’Illa de França després dels parcs del Bois de Boulogne i del Bois de Vincennes. En una època en què a França es dissenyaven els parcs segons el seus usos, Corajoud va afrontar aquest parc des de la consideració de que aquest espai era molt gran per ésser un “parc” però potser encara era petit per ésser un “bosc”. No disposant de l’espai per construir-lo es va utilitzar el seu vocabulari per donar-ne la sensació: clarianes en el bosc, prats, bosquets limitats per facilitar el seu control, i camins estructurats per facilitar l’accés i passeig pel parc que potser ens recorden les pattes d’oies dels boscos de Lluís XIV. Les tècniques de construcció d’aquest paisatge —sistemes de drenatge, protecció del vent, terrasses i plantacions— constitueixen la veritable estructura d’aquest parc, que essent variable amb el temps esdevé un nou ecosistema urbà al servei del ciutadà



A petita escala [34, 35] com a resposta testimonial de la memòria d’uns boscos que enyorem. Els boscos de la metròpoli es poden compatibilitzar amb diversos tipus d’agricultures urbanes, des de les agricultures integrades al concepte de bosc —explotació controlada del bosc, plantacions tradicio-nals de les clarianes del bosc— a les agricultures productives més intensives que puguin ocupar àrees de major dimensió —vinyes amb denominació d’origen, vivers d’arbres, parcs agrícoles. Els boscos de la metròpoli i les agricultures urbanes són rendibles a escala local perquè s’hi pot obtenir fusta, aliments o oci i poden ser rendibles a escala global perquè capturen el diòxid de carboni i contraresten el canvi climàtic; perquè retenen l’aigua, controlen l’erosió i eviten les riades; i perquè es converteixen en reserves de biodiversitat. [36, 37, 38]

3.5. Salvatge

Salvatge és natural, quelcom més que agrícola o forestalEl verd urbà salvatge reprodueix processos naturals per expressar el nostre desig de retorn a

l’esperit de la natura.El verd urbà salvatge pretén compatibilitzar les nostres intervencions amb el respecte per les

forces de la natura.

[34, 35] BIBLIOTECA NACIONAL DE FRANÇADOMINIQUE PERRAULT. París, 1995Un fragment de bosc és visible des de totes les sales de lectura i simbolitza el silenci i la longevitat d’una biblioteca. En el pati central de la gran biblioteca es buscava un paisatge que simbolitzés tots els coneixements i que entronqués amb el futur, i aquesta idea es va trobar en la reproducció d’un bosc adult ple d’harmonia. Per aconseguir aquest fragment de “natura” es va desenvolupar una complexa operació de recerca, preparació, implantació i manteniment d’un grup d’arbres —pi roig— de més de 20 metres d’alçada, triats pel propi arquitecte en un bosc de Normandia que estava condemnat per l’explotació d’una pedrera.

[36, 37, 38] ELS PALMERARS D’ELXEls palmerars d’Elx, ara patrimoni de la humanitat, eren originalment plantacions agrícoles que els àrabs van iniciar a les rodalies de la població. Amb el creixement de la ciutat alguns palmerars s’han convertit en parcs públics, d’altres en suport d’equipaments com hotels o escoles, i un d’ells en un magnífi c jardí botànic —El huerto del cura. El planejament recent ha contemplat la necessitat de preservar tots els palmerars que envolten la ciutat i fi nalment han esdevingut l’element més característic d’Elx, el més genuí de la població.Els palmerars d’Elx ens mostren com un patrimoni vegetal, a pesar de la seva fragilitat, pot esdevenir l’element cohesionador d’una ciutat, la seva reserva d’espai lliure, la millor herència d’una agricultura intel·ligent



“... Por ello el paisaje en la pintura romántica devie-ne un escenario en el que se confrontan naturaleza y hombre y en el que éste advierte la dramática nostalgia que le invade al constatar su ostracismo con respecto a aquella. Por ello también el hombre —romántico— ansía reconciliarse con la naturaleza, reencontrar sus señas de identidad en una infi nidad que se muestra ante él como un abismo deseado e inalcanzable. Este abismo le provoca terror, pero al mismo tiempo una ineludible atracción.”

La atracción del abismoRAFAEL ARGULLOL7

La història del jardí va lligada a la història de la domesticació de la natu-ra. Lloc segur, limitat, tancat, el jardí vol retrobar la idea del paradís perdut a través de la protecció del seu àmbit. Entre la natura que l’envolta i el jardí ha d’existir un cert grau de diferenciació, i el disseny d’aquesta diferència és, en moltes ocasions, una de les característiques més determinants de cadascun dels models de jardí. La concepció del jardí com a natura con-trolada per l’home, vinculat als valors simbòlics i socials de cada època, ha donat lloc al llarg de la història a cadascun dels models de jardí que conei-xem. La varietat de solucions en els límits, en els traçats, en les formes de modelar la topografi a, en l’ús de l’aigua, en la domesticació de la vegetació i en la introducció d’elements arquitectònics ha produït diferents estils de parcs i jardins, els quals s’han estat debatent al llarg de la història, entre la imitació de la natura i la imitació de l’arquitectura, ambdós extrems exem-plifi cats pel jardí paisatgista anglès del segle XVIII i el jardí barroc francès del segle XVII.

El romanticisme, i especialment la seva representació pictòrica, ens van defi nir una nova forma de comprendre la natura. L’home romàntic tenia un gran desig de retorn a l’esperit de la natura, però al mateix temps se sen-tia impotent davant d’aquesta. La consciència de l’escissió entre la natura i l’home esdevé irremeiable. El desig de retornar a l’esperit de la natura i la consciència de la fatal aniquilació que aquest desig comportarà es fan inseparables.

En el moment actual, es recupera alguna cosa de l’esperit dels jardins i especialment alguna cosa de l’esperit romàntic quan l’home de la ciutat expressa el desig de retorn a una natura que li sembla massa allunyada.

[39, 40] PROSPECT GREENHARGREAVES ASSOCIATES, 1993Sacramento, CalifòrniaEspai exterior d’un complex d’ofi cines que vol recrear la imatge d’un bosc frondós amb els diversos efectes climàtics que s’hi poden produir en funció de l’estat del temps i de l’instant de l’observació



Com llavors, l’expressió d’aquest desig a través del jardí es vincula als ele-ments que exerceixen la màxima fascinació sobre l’home que ha tingut aquesta consciència d’escissió: en el romanticisme, la força de la natura i la bellesa de les ruïnes de les arquitectures clàssiques; en el nou esperit que ens envaeix, les possibilitats dels processos naturals i la bellesa de les inter-vencions agrícoles. La possibilitat de reproduir processos naturals [39, 40] per atorgar a l’espai lliure la categoria de salvatge esdevé un atractiu només superat per la possibilitat de realitzar una intervenció que interaccioni amb les forces de la natura produint un lloc controlat per l’home però subjecte a la llibertat salvatge d’aquestes forces [41- 46].

3.6. Continu

Els espais públics poden ser la imatge visiblede la continuïtat de la ciutatEl verd urbà continu es construeix des de la idea de recuperar les connectivitats perdudes en

front de l’acceptació de la dispersió com a fenomen urbà insalvable.El verd urbà continu és la conseqüència lògica quan es promouen les connectivitats urbanes,

ecològiques i metropolitanes.

[41, 42, 43, 44, 45, 46] 8 PARCS DE DRENATGEWILLIAM E. WENK. Denver, 1985-1989La zona de Denver, a l’estat de Colorado, posseeix un clima semiàrid amb una mitjana de pluges molt baixa. Les experiències de William Wenk es desenvolupen en àrees perifèriques urbanitzades on la progressiva urbanització va desestabilitzant els rierols i rieres naturals existents, causant erosió i sedimentació. A més, si no es fa res per controlar les possibles inundacions, les urbanitzacions adjacents a aquestes rieres poden patir-ne les conseqüències. El mètode típic per solucionar aquests problemes ha estat en moltes ciutats la canalització amb obres de formigó capaces d’absorbir grans cabals eventuals i que permetran una urbanització màxima de les terres adjacents. Els projectes de William Wenk tracten

d’aprofi tar les possibilitats de les rieres com a espai obert de lleure per a la comunitat i promocionen la diversitat ecològica pròpia dels llits fl uvials. El George Wallace Park [41, 42, 43] és una gran superfície de gespa que davalla cap al centre d’una vall, tot al llarg de la qual passa un canal de formigó resseguit per un camí pavimentat. Els usuaris caminen dins del tranquil canal i poden descansar en petites places en terrasses que estructuren el canal en tres llocs. En aquestes places les peces de formigó s’utilitzen per contenir les aigües, crear salts, reduir la velocitat de l’aigua i frenar l’erosió. En períodes d’inundacions l’aigua pot cobrir aquestes estructures i crear al seu voltant remolins i turbulències controlades que serveixen per reduir la velocitat del torrent.

El Shop Creek Park [44, 45, 46] va abordar la reestructuració d’un llit fl uvial molt erosionat i inestable. Una successió d’estructures inclinades construïdes de forma esglaonada amb formigó de residus puntuen el llit del canal, els meandres del qual s’han conservat. L’efecte fi nal és una curiosa combinació visual dins el paisatge de la prada: extenses àrees d’aiguamolls entre una successió de petites preses seminaturals que creen un hàbitat silvestre nou i signifi catiu. Una intervenció ecològica que no renuncia a crear un nou paisatge amb noves regles formals



“Le terme de liaisons vertes s’applique à des espaces linéaires structurants ayant une vocation première de promenade et largement utilisés pour des déplacements fréquents entre différents quartiers et des équipements ou encore en direction d’espaces naturels.”

Liaisons vertes en milieu urbain9

Els nous sistemes verds es construeixen des de la idea de recuperar les connexions perdudes, però també es construeixen sobre la base de cadas-cun dels nous espais lliures que es poden establir. Aquests nous espais lliu-res —marge de ciutat compacta o interstici metropolità— no poden ser dissenyats exclusivament des del programa local que els fa possibles, sinó que han de recollir i assumir el rol que els correspon dins d’un suposat sistema ideal. Aquests espais lliures podran formar part d’una successió d’espais que tractin d’establir alguna connexió o podran ser imprescindi-bles per recuperar algun indret natural degradat. Aquests nous parcs també podran vincular-se als sistemes naturals potencials que encara es trobaran en el lloc, o als nous sistemes naturals que es podran establir per fer emergir els valors ecològics anteriorment anul·lats.

La consolidació d’aquests nous sistemes verds requereix la realització de múltiples connexions o unions verdes entre els diferents àmbits de la ciutat i entre els diferents espais lliures existents. Les unions verdes són una nova versió de les vies parc dels vells system parks d’Olmsted [47-50]. Aquestes

[47]EASTERN PARKWAYFREDERICK LAW OLMSTEDBrooklin, 1868

[48, 49, 50] SYSTEM PARK DE BOSTONFREDERICK LAW OLMSTED. Boston, 1887COMMON PARK, 1800Parc situat al costat de l’actual Downtown, antic espai comunitari de la ciutat que es va ampliar amb el Public Garden al realitzar l’eixample de la ciutat.BACK BAY, 1857Projecte d’eixample del Downtown de Boston que inclou l’ampliació del Common Park i el traçat d’una avinguda amb passeig central que marca l’ordenació de les diferents illes residencials. Aquest passeig possibilita la continuïtat entre els diversos espais del futur sistema de parcs.JAMAICA PARK-MUDDY RIVER-CHARLES RIVER EMBANKMENT, 1879

[48] Park System From Common to Franklin Park, 1887 [49] Back Bay, 1879 [50] Franklin Park, 1885

[51, 52] LA RIERA DE SANT CLIMENT, A VILADECANSBATLLE I ROIG, ARQUITECTESParc lineal entre el parc del Garraf i el parc agrari del delta del Llobregat que travessa tot el nucli urbà de Viladecans al llarg del recorregut de la riera de Sant Climent

Parc lineal d’amplada variable que ocupa uns antics barrancs i que es confi gura a través del fi l d’aigua existent amb diversos embassaments. Inclou la protecció natural de la vora del riu i diversos recorreguts com una parkway, un camí de vianants i un per a cavalls.FRANKLIN PARK, 1884Amb el Central Park i el Prospect Park composen els tres grans parcs realitzats per Olmsted. A partir dels mateixos criteris del Central Park ,s’organitzen una sèrie de recorreguts que promouen la continuïtat cap a tot el sistema de parcs. En el centre del parc es recupera la idea del “Mall” que possibilita les activitats més urbanes en un entorn natural. Olmsted el promociona com l’entorn natural que

requereix una comunitat urbana, utilitzant la clàssica superposició d’usos en la clariana del bosc: un prat per a ovelles o un prat per a jocs



unions promouen el passeig, presenten un elevat interès metropolità per-què permeten la comunicació dels ciutadans entre tots els espais lliures dis-ponibles, perquè estableixen una xarxa que ofereix la possibilitat d’escollir i allargar els recorreguts que es vulguin desenvolupar [51, 52].

Les unions verdes s’entendran bàsicament com a espais arbrats que tam-bé podran fer funcions de drenatge de les aigües de la ciutat [53, 54]. La continuïtat dels recorreguts per a vianants i bicicletes serà essencial, de manera que serà molt important la bona resolució de tots els encreuaments que es produiran amb les altres infraestructures [55-58]. Les unions ver-des podran ser simples passeigs urbans o podran aproximar-se al concep-te de corredor ecològic garantint les continuïtats naturals. La reconversió d’aquests espais en drenatges vistos de la ciutat permet aprofi tar l’aigua de pluja per crear espais humits que convertiran les unions verdes en part del sistema de parcs i en sistema natural per si mateix. Les unions verdes són una peça més del sistema de recorreguts urbans que es pot establir a les nostres ciutats [59, 60].

Els espais públics poden ser la imatge visible de la continuïtat de la ciu-tat. La seva composició pot ser dispersa i fragmentada, conseqüència lògica

[53, 54] PARC CENTRALBatlle i Roig, Arquitectes. Sant Cugat del VallèsEl projecte del Parc Central va conservar l’antic rierol que existia en aquesta petita vall. Aquest fet geogràfi c defi neix l’estructura bàsica del Parc i permet conservar un fi l d’humitat i biodiversitat a la seva part central.

[55, 56, 57, 58] STORE VEJLADALEN WITH KONGSHOLMSPARKENEDITH I OLE NORGÅRD i altres.Albertslund, Copenhaguen, 1963-1979Aquest parc lineal mostra algunes característiques que considerem determinants per a la defi nició d’un sistema de parcs modern:

1. El parc lineal és un corredor verd amb funcions tant urbanes com ecològiques. La seva formalització pot ésser complexa donat els complexos processos de creixement de la ciutat, però es pot recuperar la unitat des del caràcter dels elements de paisatge elegits.

2. Un espai intersticial metropolità pot estar destinat a rebre gran quantitat de requeriments urbans com ara nous equipaments o com les noves infrastructures. La continuïtat del corredor verd o la qualitat de l’espai lliure resultant sempre és possible si el projecte tracta d’aconseguir-ho.

3. Un lloc com aquest és sempre un interstici entre àrees urbanes que requereixen equipaments i espais lliures. El correcte disseny dels límits de la ciutat amb aquests espais verds fomenta la qualitat d’ambdós i millora l’accessibilitat dels ciutadans als espais naturals.



de la diversitat d’elements que conté, però també pot ser coherent i con-tínua, conseqüència directa de les noves idees que hem d’establir [61, 62].

3.7. Mínim

Menys és mésEl verd urbà mínim aprèn del Land Art i del Zen a trobar la simplicitat de les intervencions

sense renunciar a la seva formalització des de la modernitat.El verd urbà mínim es construeix des de la utilització de la pròpia natura com a material de

treball, des de la simplifi cació i abstracció dels signes i símbols utilitzats i des del reconeixement del valor del temps en el propi procés de crea-ció.

“Nature has more effect on me than I on it.”Walking in circles

RICHARD LONG. 199110

Les paraules de Richard Long que encapçalen aquest text expressen amb brevetat i claredat aquest nou esperit: una nova relació entre l’home i la natura, en la qual l’home continua fascinat per les forces de la natura sense que per això renunciï a intervenir-hi.

Els orígens del Land Art es podrien fer remuntar als primers temps de la història de la humanitat, a les civilitzacions que coneixem gràcies a les restes espectaculars que no deixen de seduir-nos i que han marcat profun-dament els artistes contemporanis. Potser fa 20.000 anys que els aborígens australians practiquen un Land Art anterior a l’etiqueta i des de llavors podem trobar multitud d’exemples de cultures i de motivacions diverses que hi entronquen, des dels monuments prehistòrics a les línies de Nazca, des del zen al minimalisme. Més a prop nostre, haurem de buscar els seus orígens a la fi dels cinquanta i principis dels seixanta, en el moment en què l’expressionisme abstracte va deixar de dominar l’escena artística als Estats Units i va emergir un moviment artístic en què l’obra d’art i el paisatge estaven junts indestriablement. Es tracta d’obres de molt diversa factura que tenen en comú la presència física en el paisatge i el fet que troben

[59, 60] PARC DE LA RAMBLA DEL CELLERBatlle i Roig, Arquitectes. Sant Cugat del VallèsEl sistema d’espais lliures de Sant Cugat del Vallès vincula les possibilitats de la matriu ecològica metropolitana amb les possibilitats que cada projecte concret, cada nou desenvolupament immobiliari, pot oferir. El Parc, amb la riera oberta, uneix els diferents espais lliures de Sant Cugat amb el Parc de Collserola

[61, 62] MAILLAGE VERT ET BLEUBrussel·lesPla integrat en el Programa Life-Nature 1998-2001 que pretén aconseguir una xarxa de continuïtats verdes que alimenti tota la regió de Brussel·les. La xarxa s’estructura en dues malles: la verda i la blava, que es corresponen amb el sistema d’espais verds i el sistema de drenatges. La malla verda tracta de relligar els boscos pròxims amb els parcs periurbans i els espais urbans centrals a través de corredors i vies parcs que assegurin les continuïtats ecològiques i socials (vianants i bicicletes). La malla blava tracta de recuperar totes les vores dels rius i tots els espais humits degradats per millorar-ne la qualitat ambiental i oferir una interessant seqüència d’espais de passeig



part de la seva inspiració en les característiques específi ques del lloc on es produeixen.

Amb el Land Art, art del paisatge i en el paisatge, la natura va passar a ser, no ja un motiu representable plàsticament, sinó el propi suport, el ma-terial o el lloc de l’obra d’art. L’estratègia de reducció al primari, de recerca de l’essencial, d’utilització de formes arquetípiques que havia utilitzat l’art minimal i que no havia superat l’avorrida severitat de les galeries d’art, va esdevenir fascinant amb el Land Art establint un profi tós diàleg entre les complexes i moltes vegades caòtiques forces de la natura i les clares geome-tries de les estructures proposades [63, 64].

La relació amb els mites de les primeres cultures, la manera com s’uti-litzen els signes i símbols arcaics esdevé decisiva en el Land Art. Els efectes espacials i les tècniques d’execució dels aparentment simples treballs que realitza un artista com Richard Long [65, 66] en les seves expedicions pel paisatge ens recorden les imatges de les línies de Nazca, al Perú, misterioses traces que marquen el territori, que tot i ser aparentment invisibles esdeve-nen com una clara petjada sobre la dura terra.

En la seva meditada claredat, les intervencions de Land Art i els jardins japonesos de meditació zen presenten actituds paral·leles malgrat les evi-dents diferències en els seus antecedents culturals i socials. Al marge dels

[63, 64] THE LIGHTNING FIELDWALTER DE MARIA. 1977Prop de Quemado. Nou Mèxic.Conjunt de 400 parallamps formant una trama rec-tangular de 1 milla per 1 quilòmetre en una planura a 2200 metres d’alçada del desert de Nou Mèxic.The Lightning Field es una de les més impressionants manifestacions d’una experiència sublim de la natura produïda a traves d’una intervenció humana amb pretensions artístiques. Es tracta d’una manifestació de Land Art que ens aproxima a les percepcions de la natura que realitzaven els romàntics de la fi del segle XVIII. La racionalitat en la defi nició, el disseny i la col·laboració dels parallamps, contrasta amb la llarga espera del visitant fi ns que aconsegueix gaudir de la sublim visió d’una tempesta de llamps, en la freda nit del desert

[65, 66] RICHARD LONGLes cauteloses intervencions de Richard Long sobre el paisatge són marques quasi invisibles, similars a les primitives formacions geomètriques que ara descobrim com a petjades o com a llocs que han estat marcats amb els mitjans més simples i propers.Richard Long camina a través de regions desèrtiques amb el propòsit d’instal·lar-hi símbols monumentals que expressen la seva personal experiència de la natura i que ens volen mostrar el més profund del caràcter del lloc. Les seves intervencions prenen la forma de marques recognoscibles, fetes amb pedra o fusta del lloc, o de dibuixos sobre la sorra l l’aigua, que només es mantenen en el paisatge durant un breu període en què la claredat geomètrica de les formes estableix un sensible diàleg amb la natura



complexos signifi cats d’aquests jardins, el zen [67, 68] aconsegueix, amb la seva simplicitat, alliberar-se de la forma i de les regles, tracta de trobar la calma i d’obtenir l’insondable, intenta buscar quelcom que no és sim-ple però que és essencial, quelcom que és anterior a l’ànima dels homes. Richard Neutra ho defi neix així en la introducció del llibre Japanese Gar-dens for today:11

“The rationale of what happens both at the Ise Shrine and in the Japanese garden is the same – a symbolic linking of time before the soul of man. Fashion does not penetrate here; an uncanny force of primary design, seeming to em-body the stability of nature itself, fends off fatigue, neither tiring man nor boring him.”

L’esforç per aconseguir expressar simplicitat és encara avui d’interès per a molts artistes i paisatgistes actuals. Les actituds del Land Art, i especial-ment el catàleg d’imatges creades, han infl uït positivament en els paisatgis-tes de l’ultima generació, que hi han trobat uns referents ideals per poder resoldre les noves intervencions d’espai lliure. La natura com a material de l’obra d’art, la simplifi cació i abstracció dels signes i símbols utilitzats, el valor del temps en el procés de creació, i el domini d’una doble escala de treball, des de la propera a l’aèria, des de la petita rugositat del sòl als grans signes geogràfi cs, són algunes de les característiques del Land Art que podem retrobar en els nous projectes de paisatge [69, 70].

[67] DAISEN-INDAITOKU-JI. KyotoJardí de davant o hõjõ zentei situat enfront de la galeria hõjõ d’aquest temple budista del segle XVI. Aquest jardí zen renuncia explícitament a l’habitual contrast de materials diferents, encara que el seu signifi cat no difereix molt dels jardins amb pedres com, per exemple, el jardí sec karesansui del temple de Ryõan-ji.En aquest jardí, sobre la superfície plana de sorra rasclonada en línies paral·leles, trobem dos monticles cònics de sorra que produeixen un lleuger moviment de les línies generant una forma plàstica unitària en què qualsevol distinció de materials semblaria supèrfl ua

[68] RYÕAN-JI. KyotoJardí sec Karesansui de 1499.Aquest és el més famós dels jardins secs japonesos. Sobre una superfície de sorra de 337 m2 es disposen grups de pedres seguint el ritme de set, cinc i tres. Les pedres, de forma i coloració diversa, donen lloc a una variació en el sentit del rasclonatge de la sorra. Una de les infi nites versions sobre el signifi cat d’aquest jardí, és la citada per Michio Fujioka al llibre Japanese Residences and Gardens 12, que estableix la teoria que la situació de les roques representa les estrelles de la constel·lació Cassiopeia, com si estiguessin refl ectides a l’aigua. El rectangle de sorra emmarcat per les parets i tanques del temple, actua com un mirall del grup d’estrelles en un instant determinat. Aquesta extrema i lliure composició prefi gura amb molts anys d’antelació l’art abstracte modern, però manté una indestriable vinculació amb el paisatge que li serveix d’inspiració

69] L’ESPIRAL VERDAPAOLO BÜRGI, 1985. TicinoIntervencions en el paisatge realitzades des de la utilització exclusiva dels arbres (pollancres) i des de l’absolut control formal de la seva implantació.

[70] TANNER FOUNTAINPETER WALKER. Cambridge, Massachusetts, 1984 Font situada al mig del campus de Harvard, que es compon a partir de l’acumulació de pedres del camp en un cercle que pretén donaridentitat al lloc. L’aigua i la llum es presenten deforma diversa durant el dia i durant la nit, i tambévarien al llarg de les estacions i ofereixen així una imatge canviant adaptada al moment atmosfèric de la observació



Una bona mostra del que pot ser un paisatge per després del Land Art la trobem en el projecte del Byxbee Park [71-74] dels paisatgistes Hargreaves: una intervenció que exemplifi ca amb claredat molt del que ha estat exposat en aquest capítol i que és un bon resum de les noves vinculacions entre art i paisatge. Es tracta de la recuperació d’un espai degradat per obtenir un nou espai lliure, un antic abocador que esdevé un nou paisatge construït des d’aquest nou esperit que estem tractant de plantejar. Un lloc que torna a ser agricultura i recupera la imatge del prat que havia estat o que podia haver estat. Un espai que es construeix des de les noves consideracions ecològiques, des de la decisió de restaurar-lo fi ns a les solucions emprades per construir-lo —recollida d’aigua, materials de recuperació, cultius agrí-coles.

Un conjunt que aprèn del Land Art la forma de treballar la topografi a o de marcar el territori amb els pocs elements arquitectònics que s’utilitzen. Un nou espai lliure que pretén ser útil, sostenible i bell; un bon refl ex d’aquest nou esperit que anem trobant en la major part dels exemples que utilitzem.

3.8. Molt sostenible

Els valors ecològics determinen un nou procés de creació dels espais públicsEl verd urbà molt sostenible tractarà de resoldre en el seu àmbit molts dels problemes que es generen

a les nostres ciutats.

[71, 72, 73, 74] BYXBEE PARKHARGREAVES ASSOCIATES, 1992Palo Alto, CalifòrniaTransformació d’un abocador en parc a partir de segellar els residus amb una capa d’un metre d’argila que es modela a partir de criteris pròxims al Land Art. Una sèrie de muntanyetes de poca alçada es situen sobre del prat continu d’espècies autòctones de la badia de San Francisco, mentre que es decideix no plantar cap arbre per evitar la sortida del gas produït pels residus. Els camins recorren tot el parc amb una amplada molt reduïda i un paviment de petxines triturades recollit a les platges properes. Un gran dic de terra que protegeix del vent del nord es talla per deixar passar el camí com si es tractés del desmunt d’una autopista. En un extrem es disposa una extensió de 72 pals de fusta, regularment col·locats i de diferents mides que suggereixen una construcció abandonada. Com irònica referència a una pista d’aterratge propera es situa una successió de peces prefabricades de formigó de l’escultor Michael Oppenheimer que dibuixen el símbol aeronàutic de “no aterrar encara”. Les peces esdevenen també una retenció de l’aigua de pluja que amb el temps desenvoluparà la seva pròpia vegetació. El projecte esdevé una abstracció dels processos naturals de la badia a través de la utilització d’uns materials molt limitats i un cost molt baix



El verd urbà molt sostenible serà el producte de la utilització de diverses estratègies ecològiques de

petita escala en la confi guració dels nostres espais públics futurs.

“Si the small is beautiful pero the big is powerful, procu-remos que en una desarrollada sociedad postindustrial the beautiful resulte powerful: que lo hermoso sea po-deroso. Y posible.”

Que lo hermoso sea poderosoRAMON FOLCH13

Ramon Folch contraposa la divisa ecologista (“lo pequeño es hermoso”), a la del desenvolupament (“lo grande es poderoso”). Si davant la prepo-tència ostentosa del sector més dur de la societat industrial (“The big is powerful”), el moviment ecologista s’ha complagut entre bufó i ingenu, a exaltar justament el contrari (“the small is beautiful”), potser ara és el temps de propugnar una tercera via, igualment allunyada de l’ecologisme neoru-ralista i de l’industrialisme: si el petit és bonic i el gran és poderós, resulta raonable proposar-se que el que és bonic sigui poderós.

I el projecte d’aquesta possibilitat esdevé una operació d’arquitectura del paisatge que no té perquè renunciar a la modernitat, que ha d’inten-tar inserir totes les nostres activitats en un procés obert que reconegui les procedències i que no destrueixi el futur, que ha de donar lloc als nous paisatges del nostre país [75-77].

Uns paisatges per conservar, un nou paisatge per a cada lloc, una nova geografi a feta a partir de l’essència de cada indret. En front de l’aldea glo-bal, redescobrim la geografi a local. Aquesta confi guració des del paisat-ge requereix noves maneres de fer, conseqüència de les noves valoracions ecològiques que realitzem. El que és “lògic” amb relació al paisatge és “ecològic”, el que és “ecològic” és “bonic”, el que és “ecològic” ha de ser “poderós” si volem mantenir la sostenibilitat; per tant, hem de tractar de trobar les solucions “lògiques” a cadascun dels problemes de paisatge que tenim, nous enfocaments “ecològics” i “bonics” que amb el temps hauríem d’aconseguir que fossin “poderosos” [78-81].

Als territoris urbans se’ls ha d’exigir que assumeixin tots els rols medi-

[75, 76, 77] DIPÒSIT CONTROLAT DE LA VALL D’EN JOANBATLLE I ROIG, ARQUITECTES. 2002Garraf, BarcelonaProjecte de restauració paisatgística de l’abocador de Barcelona. La proposta pretén retornar l’abocador al paisatge del parc natural del Garraf a través d’un procés d’implantació d’usos agrícoles. El lloc s’estructura a partir d’una successió de terrasses agrícoles i d’un recorregut que permetria creuar tota la vall fi ns a connectar amb els camins del parc natural

[78, 79, 80, 81] PARC DUISBURG NORDPETER LATZ. Duisburg, 1990-2000Un dels parcs de l’Emscher Park (IBA 99) al districte alemany del Ruhr, que pretén reconvertir una antiga regió industrial en un espai d’alt valor ambiental que asseguri la millora social i econòmica de l’entorn. Les construccions tècniques i d’enginyeria passen a ser elements paisatgístics, testimonis del passat, d’un lloc que la natura reconquereix recuperant cursos d’aigua ecològics i petits espais enjardinats on abans hi havia canals de refrigeració o edifi cacions abandonades



ambientals que els corresponguin. Els espais lliures de la metròpoli hauran de superar les seves funcions tradicionals per ser una peça clau en la nova implicació ecològica de les ciutats. Molts dels problemes que genera la ciutat, i que habitualment s’imposen al gran medi ambient natural, hau-ran de ser resolts en el seu àmbit. Els espais lliures de la ciutat s’hauran d’agrupar en un marc integrat perquè, d’acord amb les seves capacitats, serveixin com a productors d’aliments o d’energia, com a moderadors del microclima, com a conservadors de l’aigua, les plantes i els animals, i com fi ns ara ja havien fet, com a generadors d’oci i diversió [82-85].

Les estratègies ecològiques de petita escala parteixen de la ingenuïtat i de la il·lusió. Són el producte del convenciment que hem de fer coses noves per aconseguir unes ciutats millors. Són el resultat de les petites aportaci-ons a la sostenibilitat global que podem fer des de cada comunitat. No són la solució a tots els problemes ecològics del món, però potser ens poden ajudar a traçar un camí que ens hi aproximi [86-88].

3.9. Tot verd

I tot és paisatgeEl verd urbà “tot verd” és la conseqüència de convertir en “moda” la sostenibilitat i de voler

“vestir” de natura totes les nostres activitats.El verd urbà “tot verd” respon al fenomen que promou la creació d’uns nous espais verds ur-

bans producte de la fusió entre paisatge i arquitectura, uns espais que no són exactament “molt sostenibles” però que ofereixen una ciutat lliure que esborra les fronteres entre els volums edifi cats i els llocs públics.

[82, 83, 84, 85] PARC DÉPARTAMENTAL DU SAUSSET CLAIRE ET MICHEL CORAJOUD, JACQUES COULONVillepinte (Seine-Saint Denis), 1979-1992Aiguamoll de nova creació com a resultat de la recollida d’aigües del parc a través del seu complex sistema de drenatges

[86, 87, 88] PASSEIG MARÍTIM DE GAVÀIMMA JANSANA. GavàRecuperació del sistema de dunes com a argument principal d’un nou passeig marítim que estructura un nou creixement de la ciutat



“Et si c’était le végétal qui ordonnait l’urbanisation? Et si c’était le jardin qui générait la ville, qui lui per-mettait de fonctionner?“

L’urbanisme végétal14

CAROLINE STEFULESCO

La imatge de l’Estufa Freda [89] de Lisboa ens mostra una arquitectura que fa efecte sense ser aparent. L’ombra ens acompanya, inunda la totalitat de l’espai, però aviat oblidem que és artifi cial. La regularitat de l’ombra se superposa indistintament sobre totes les superfícies, però desconeixem quin és l’aspecte formal de la coberta que la produeix. La duresa del clima exterior queda transformada per la calidesa d’aquesta ombra i dóna lloc a un microclima propi que permet la supervivència de les plantes subtropi-cals. L’elogi de les ombres, des de Tanizaki a Tusquets, ens parlaria de la seducció per una cosa que és tan pròpia de l’arquitectura com del paisatge i que podem trobar en exemples tan dispars com els umbracles clàssics [90] o els jardins d’ombres de la modernitat californiana [91].

La imatge del Museum Park [92] de Rotterdam, d’Yves Brunier i Rem Koolhaas, ens mostra una arquitectura que reprodueix el paisatge del seu voltant. El mur de tanca és un mirall que refl ecteix l’arbreda des de la qual l’autor dispara la fotografi a. L’element arquitectònic desapareix i el paisatge —espai lliure— adquireix profunditat. Com en els jardins tradicionals xi-nesos, els miralls permeten la possibilitat de construir límits que esdevenen un paisatge lliure [93]. Després de travessar el mirall, el recorregut pel Museum Park ens condueix fi ns a un pont que creua un bosc frondós i ens acosta fi ns a l’equipament principal del parc [94-96].

El magatzem Best de Hialeah, del grup SITE [97, 98], ens mostra una arquitectura que és un paisatge. La façana és un hivernacle que separa i uneix el carrer de l’interior de l’edifi ci. El complex artifi ci arquitectònic permet crear un edifi ci paisatge en què la forma de l’hivernacle contenidor

[89] ESTUFA FREDACARAPINHA, 1910Parc Eduardo VII. LisboaUmbracle construït en els terrenys ocupats per una antiga pedrera a l’interior del parc d’Eduard VII. La forma de l’umbracle i l’aparent inexistència de suports converteixen l’ombra en l’element més substancial que el visitant percep

[90] UMBRACLE AL PARC DE LA CIUTADELLAJOSEP FONTSERÈ253

[91] SHADOW GARDENSFRANCIS BUTLERBarkley (New Wave a Califòrnia)Després de la intervenció d’un paisatgista, un arquitecte i un jardiner, l’autor va redissenyar el seu jardí incorporant-hi més elements per tal de refl ectir els canvis dels temps. El resultat és una estructura que suporta diversos elements que produeixen unes ombres canviants sobre el paviment preexistent

[92, 94, 95, 96] MUSEUM PARKYVES BRUNIER I REM KOOLHAASRotterdam, 1993

[93] JARDÍ YU YUANPAN ENShanghai, 1559L’autor refl ectit en un típic mirall dels jardins tradicionals xinesos



es dilueix sota la força de la vegetació que conté. Com en totes les arquitec-tures [99] construïdes a partir de la utilització directa de la vegetació, un element de paisatge esdevé l’instrument determinant del nou objecte.

La diversitat de relacions entre l’arquitectura i el paisatge podria servir per explicar part de la història de la Humanitat. En certa manera, totes les arquitectures responen a una interpretació cultural de la natura feta pel seu creador. Aquestes situacions són properes a les noves arquitectures que s’in-tegren amb el paisatge com a resultat d’una nova posició de l’arquitectura davant la natura en aquest principi del segle XXI [100]. Una nova posició que, d’una banda, es fa ressò de les qüestions mediambientals [101] i per

tant tracta de cercar solucions arquitectòniques que promoguin un major control ambiental, una millor gestió dels recursos i un menor impacte físic sobre el lloc; mentre que, de l’altra, es tracta d’una actitud que no renuncia a l’exaltació de les capacitats tècniques actuals que ens permeten, soterrant-se, sobrevolar, modifi car el lloc o crear noves topografi es amb l’objectiu de potenciar la mobilitat, accentuar la integració en el lloc i contrares-tar l’evident falta d’espai per desenvolupar totes les activitats previstes.Generalment es tracta de solucions plantejades des de l’exclusiu proble-ma arquitectònic de l’encàrrec concret, però que no per això renuncien a proposar opcions més globals a l’hora d’afrontar aquestes noves interven-cions.

[97, 98] HIALEAH SHOW ROOMSITE, 1979. Hialeah, FloridaEl grup SITE va desenvolupar diversos projectes per als magatzems Best en els quals mostrava edifi cis que es trencaven o que quedaven reconquerits per una natura tossuda i invasora. A la façana d’aquest magatzem la natura es converteix en edifi ci a través de la utilització d’un element conegut en la tradició paisatgística: l’hivernacle

[99] EDIFICACIONS RURALSNoruegaEdifi cacions rurals noruegues construïdes amb els elements de l’arquitectura tradicional, com la coberta de terra i prat que reprodueix el paisatge de l’entorn

[100] EDIFICI D’HABITATGESMVRDV.Hengelo, 1999Aquest edifi ci condensa algunes de les experiències anteriors de MVRDV, expressant la seva lluita contra la gravetat i contra la idea de que la natura està vinculada necessàriament a la terra. Cadascun dels apartaments disposa d’un balcó en forma de jardí fl otant amb la seva quota d’arbres, de manera que amb el temps l’edifi ci, com un arbre, semblarà un bosc de mes de 40 metres d’alçada

[101] JACQUES SIMON, 1990Amb Alain Clauzier, productor de gespa“La prairie est imprégnée d’une logique rationnelle. Tout s’y décide avec prudence et calcul. Comme chaque projet est un nouveau départ, il prend souvent, au cours de sa réalisation, la forme que la nature, le temps, le climat, les éléments veulent bien lui donner. Habituellement la voiture roule sur la prairie, cette fois elle roule en dessous. Inverser est inexplicable. Faut-il laisser le choix à l’auto inhumée?”Jacques Simon5

[102, 103] BIBLIOTECA CENTRAL DE LA UNIVERSITAT TÈCNICA DE DELFTMECANOO. Delft, 1993-1997Situada al costat de l’auditori de Van den Broek i Bakema es volien reforçar les característiques de campus de la zona. Per aconseguir-ho la biblioteca es situa sota la topografi a artifi cial que genera un pla inclinat que s’aboca com un amfi teatre cap a l’auditori. Els voltants del conjunt i la coberta de la biblioteca es van plantar de gespa i això va donar lloc a un sol paisatge: campus i biblioteca simultàniament.



Les arquitectures, com a paisatge que tracten de reduir l’impacte físic des de la construcció d’una nova topografi a, es desenvolupen des de les possibilitats del camufl atge de la intervenció en el lloc [102, 103] fi ns als avantatges de la utilitat de la part superior de la nova edifi cació [104, 105, 106]. Les edifi cacions al subsòl promouen una ciutat lliure que recupera moltes superfícies edifi cades com a espais lliures; unes arquitectures que requeriran majors ocupacions i millors accessos, però que oferiran unes cobertes urbanes integrades en els seus entorns.

Aquesta transformació de l’arquitectura en paisatge es produeix a través de solucions diverses, des de la simple acció de camufl atge dels elements constructius habituals a la integració completa de l’edifi cació en un nou fenomen de paisatge. Les façanes verdes o els edifi cis convencionals vestits de paisatge són unes alegres al·legories d’un fenomen molt més profund que tracta de fusionar paisatge i arquitectura. El moviment modern va recuperar la coberta com a espai exterior útil i ara les noves arquitectures plantegen reutilitzar-la com a ciutat, integrant-la en els paisatges on se situen i promovent el desenvolupament de les seves capacitats ecològiques, sublimades per les cobertes jardí que recullen l’aigua i aïllen els volums inferiors. La capacitat de transformar en espai públic qualsevol ús ciuta-dà esdevé un repte pels nous dissenyadors que converteixen en verd urbà instal·lacions esportives, cementiris, fàbriques o depuradores [107-110].

[104, 105, 106] PARC GÜELLANTONI GAUDÍ. Barcelona, 1900-1914El parc Güell va ser projectat com una urbanització seguint el model de les ciutats jardí angleses. La urbanització no es va acabar, però els seus magnífi cs elements d’urbanització van esdevenir l’estructura bàsica d’un nou parc públic

[107] PISTA D’ATLETISME A TUSSOLSAranda, Pigem i Vilalta. Olot, 2001

[108] LYNGBY PARK CEMETERYPlum i Iversen. Lyngby, 1967

[109] JARDÍ DE LA FÀBRICA THOMSONChristine Dalnoky i Michel DesvigneSt – Quentin, 1992

[110] CHICAGO FILTRATION PLANTDan Kiley, 1965. ChicagoEn un dels piers sobre el llac Michigan, al costat del famós Navy Pier, es va situar una de les depuradores de la ciutat de Chicago. El treball de Kiley va tractar de sintetitzar aquesta gran infraestructura urbana amb la idea d’aconseguir un nou parc públic. La disposició dels elements, la utilització de la vegetació, però especialment la resolució dels detalls, confereixen al conjunt la imatge d’espai públic desitjada



3.10. I en moviment

Els jardins tornen a les nostres ciutatsEl verd urbà en moviment és un refl ex del pas del temps, un espai subordinat a les singularitats to-

pològiques, climàtiques i fi siològiques dels elements que el componen.El verd urbà en moviment és un espai viu, lligat als processos de la natura, en què nosaltres només

som uns agents complementaris del seu desenvolupament.

“Dans la série des grands événements qui touchent à la ville, du moins à l’espace public, il y a des ex-périences clés. Celle de Barcelone par exemple, où la question de l’espace public s’est posée de manière assez extraordinaire; celle de Lyon également. L’expérience de Lausanne s’inscrit dans ce mouvement; la question de la ville y est posée très clairement, avec la mise en tension de deux notions, la ville d’un côté et le jardin de l’autre.Après Barcelone et Lyon, Lausanne inaugure à son tour une pensée intéressante sur la ville; et je saisis l’occasion pour tenter de dire, modestement, à travers mes expériences, la crise de la ville d’aujourd’hui et les raisons pour lesquelles la pensée jardinière a le vent en poupe chez les édiles et les commanditaires de la cité. Car cette pensée inonde l’Europe, du moins la France entière, et suscite un engouement prégnant. ”

Faire le jardin pour mieux faire la villeMICHEL CORAJOUD, 199715

L’espai públic en el marc dels nous projectes de ciutat va tenir, durant les ultimes dècades del segle passat, exemples molt rellevants. L’experiència de Barcelona va ser extraordinària i va esdevenir un referent per a moltes altres ciutats. Ara, a l’inici del nou segle, comença a ser evident la infl uència d’un nou efecte que està envaint Europa, impregnant molts dels nous projectes d’espai lliure: els jardins tornen a les nostres ciutats i aquesta tornada no es fa amb les formes en què hi van entrar al segle XIX, properes a l’estil paisatgista, sinó amb unes característiques contemporànies properes a l’art, l’agricultura i l’ecologia.

Com podríem explicar aquest revival d’un art que teníem per moribund o complementari? Una explicació la podríem trobar en la versatilitat de les modes, i una altra en el cada vegada més creixent ressò de les preocu-pacions ecològiques. Però, més profundament, en l’origen d’aquest retorn podem trobar-hi una insatisfacció. Després de molts anys de domini de la racionalitat, de les explicacions en termes quantitatius, o de les inter-vencions d’autor sensiblement allunyades de les preocupacions dels ciu-tadans, es produeix una nova demanda d’espais de qualitat, més propers, més íntims, més vius, que siguin un refl ex del pas del temps, que expliquin que els nostres paisatges estan subordinats a les singularitats topològiques, climàtiques i fi siològiques dels elements que els componen.

I en el seu retorn aquests jardins moderns impregnen la ciutat i cadas-



cun dels escenaris en què es desenvolupen les noves actuacions, des de les intervencions a escala geogràfi ca a les petites accions individuals. Des dels nous sistemes de parcs sobre àrees abandonades a la recuperació d’espais degradats. Des de la tornada dels espais temàtics a la creació de nous espais públics que reutilitzen o reinventen les agricultures. Des dels projectes que tracten d’integrar en el paisatge les grans infraestructures a les petites inter-vencions que volen acostar al ciutadà aquesta sensibilitat. Des dels jardins en moviment [111-113] que sedueixen els nous paisatgistes, a les noves arquitectures que s’expliquen com a paisatges [114-122].

[111, 112, 113] PARC ANDRÉ CITROËN (Jardins serials i Jardins en moviment)GILLES CLÉMENT I PATRICK BERGER. París, 1985-1992El projecte del parc André Citröen aconsegueix unir en un mateix lloc la tradició francesa i el paradigma ecològic. L’estructura general del parc recorda la rotunditat dels grans espais públics de París, amb un eix verd perpendicular al Sena que emfatitza la unitat del conjunt. Els jardins serials de Gilles Clément et transporten a un altre món, on la vegetació és l’element bàsic de composició de l’espai. L’organització d’aquests jardins admet una doble lectura: una des d’un passeig en alçada que et permet copsar la unitat de la seqüència dels diferents jardins, i una altra des de l’interior de cada espai per així poder apreciar les singularitats vegetals de cadascun.Un dels jardins temàtics és un jardí en moviment segons la tesi del paisatgista Gilles Clément; un jardí sense límits físics que no separa les herbes conegudes com a bones de les herbes conegudes com a dolentes, un jardí que es gestiona des del respecte a la mobilitat biològica de les diverses espècies que el van composant, un jardí en què el jardiner només és un agent complementari del seu desenvolupament. Gilles Clément ho defi neix així 16:

Les hommes ont voyagé, les plantes avec.De ce brassage immense confrontant les fl eurs de continent depuis longtemps séparés, naissent des paysages nouveaux.Les plantes échappées des jardins raisonnés n’attendent qu’un sol à leur convenance pour s’épanouir.Le vent, les animaux, les machines transportent les graines aussi loin que possible.La nature utilise tous les vecteurs capables d’entremise. Et dans ce jeu des mariages, l’homme est son meilleur atout. Le jeu des transformations bouleverse constamment le dessin du jardin.Tout est entre les mains du jardinier.C’est lui le concepteur.

Le MOUVEMENT est son outil, l’herbe, sa manière, la vie, sa connaissance.



El Peine del Viento d’Eduardo Chillida i Luis Peña Ganchegui [114, 115, 116] és el fi nal d’un passeig, una plaça que acaba la ciutat i l’obre cap al paisatge. Els arguments del projecte poden semblar simples però gaudeixen d’una complexitat extrema. Es podria defi nir com una plaça pavimentada amb un sol material que serveix de suport per a diverses escultures, però El Peine del Viento és moltes coses més.

La pedra és l’únic material que construeix El Peine del Viento. Les peces de pedra serveixen per defi nir el paviment, la barana, les grades i els drenatges. La simplicitat i alhora la complexitat de l’especejament defi neixen la forma de la plaça i la seva confi guració com a mirador i amfi teatre de l’espectacle que la natura ha produït en aquest lloc. El minimalisme de recursos només queda remarcat per les magnífi ques escultures de Chillida, que com a restes de naufragis s’ancoren sobre les treballades roques de l’entorn pròxim.Però El Peine del Viento havia de resoldre la relació entre la muntanya i el mar, en un punt en què la força de la natura havia donat lloc a un magnífi c penya-segat. La simplicitat de la solució adoptada adquireix en aquest punt una de les millors virtuts. La difi cultat de resolució del límit complex entre el penya-segat i la plaça, lluny d’utilitzar alguna basta solució convencional, es construeix a través d’un mecanisme que pretén expressar clarament la pertinença a aquest lloc. El penya-segat de l’Igueldo es compon en aquest lloc de dues parts diferenciades: la roca treballada amb unes vetes quasi escultòriques [117] i les petites acumulacions de terra vegetal en els indrets de menor pendent. El paviment de la plaça reconeix la força de la roca [118] i se n’enretira sense tocar-la, el dibuix del paviment és el refl ex de la forma preestablerta per la natura, l’espai que resta entre la roca i el paviment es reomple amb graveta i queda una mica enfonsat. En l’altra situació, quan la plaça s’enfronta a les parts de terra i vegetació, el paviment adopta una actitud de superioritat temporal que l’autor construeix a través d’un simulacre. El paviment [119] es va construir com si la plaça ocupés una superfície més gran i tot seguit es van tornar a col·locar la terra i la vegetació a sobre com si es tractés d’un esllavissament de la muntanya. La muntanya penetra a la plaça amb la seva geometria capritxosa totalment aliena a la que dictaminen les alineacions del paviment.Aquesta doble solució en l’entrega de la plaça amb la muntanya confereix al conjunt una forta imbricació en el paisatge. De fet, es pot considerar que l’operació aconsegueix situar a El Peine del Viento en el procés temporal de construcció del paisatge: de primer va ser la roca, després va ser la plaça i, fi nalment, es van produir els esllavissaments. L’Igueldo i la plaça ja són una sola cosa.Però El Peine del Viento també es troba sobre el mar i l’autor no va voler acabar l’operació amb l’estàtica solució d’una correcta grada i una barana banc sobre la magnífi ca vista de la badia. La plaça també havia d’expressar la força variable del mar i, per aconseguir-ho, es van disposar sobre el paviment unes peces de pedra esculpides per Chillida [120] que, al marge de les seves simbologies nacionalistes, esdevenen les sortides dels anomenats bufaderos. En la pràctica els bufaderos són uns conductes que es comuniquen amb els espais buits situats sota la plaça, que estan exposats a la força de les ones i el vent. Els bufaderos esdevenen un baròmetre de la situació del temps: en calma són simples marques en el paviment; quan bufa el vent s’escolta una remor a través dels seus orifi cis; quan la mar comença a bellugar-se, l’aire comença a sortir amb força pels forats [121]; quan la tempesta s’acosta, l’aigua dóna lloc a petits guèisers que travessen el paviment i converteixen la plaça en un escenari on s’expressa la força del mar [122]. El Peine del Viento està localitzat en el temps de construcció del paisatge i és l’expressió del temps que fa. El Peine del Viento pertany al seu lloc, és substancialment immòbil, és l’antítesi de l’amnèsia topogràfi ca habitual. Chillida expressa així la seva immobilitat substancial, la seva pertinença a un lloc, com un arbre que està adequat al seu territori:17

“Jo sóc dels que pensen, i per a mi és molt important, que els homes som d’algun lloc. El que és ideal és que siguem d’un lloc, que tinguem les arrels en un lloc, però que els nostres braços arribin a tothom, que ens serveixin les idees de qualsevol cultura.”

[114, 115, 116, 117, 118, 119, 120, 121, 122] EL PEINE DEL VIENTOEDUARDO CHILLIDA I LUÍS PEÑA. GANCHEGUI. Sant Sebastià, 1976



1 LOS JARDINES. HISTÓRIA, TRAZADO, ARTE...DEREK CLIFFORD

Instituto de Estudios de Administración Local. Madrid, 1970.

2 GARDENS MAKE ME LAUGHJAMES ROSE

Silvermine PublishersNorwalk, Conn, 1965

3 NATURALEZA Y CIUDADPlanifi cación urbana y procesos ecológicosMICHAEL HOUGH

Gustavo Gili, S.A.Barcelona, 1998

4 LANDMARK ART BY THE IBAUDO WEILACHER

Topos núm. 26München, 1999

5 LA BOURGOGNE A VOL D’OISEAUJACQUES SIMON. TOUS AZIMUTSJEANNE MARIE SENS i HUBERT TONKA

Pandora Editions.Paris, 1991

6 SOBRE REPOBLACIÓ DE BOSCOSMANUEL RAVENTÓS

Mancomunitat de CatalunyaBarcelona, 1920

7 LA ATRACCIÓN DEL ABISMOUN ITINERARIO POR EL PAISAJE ROMÁNTICORAFAEL ARGULLOL

Editorial Bruguera. Barcelona, 1983.

8 QUADERNS NÚM. 196Barcelona, 1992

9 LIAISONS VERTES EN MILIEU URBAINRégion d’Ile-de-FranceInstitut d’aménagement et d’urbanisme de la région d’Ile-de-FranceParís, 1987

10 RICHARD LONG. WALKING IN CIRCLESThe South Bank Centre.London. 1991Citat en el llibre: (R 4.3-21)

11 JAPANESE GARDENS FOR TODAYDAVID H. ENGEL

Introducció de Richard NeutraTuttle Company publishers. Tokyo, Japan, 1959

12 JAPANESE RESIDENCES AND GARDENSMICHIO FUJIOKA

Kodansha International.Japan, 198213 QUE LO HERMOSO SEA PODEROSO RAMÓN FOLCH

Editorial Altafulla. Barcelona, 1990

14 L’URBANISME VÉGÉTALCAROLINE STEFULESCO

Institut pour le développement forestierParís, 1993

15 LAUSANNE JARDINS. UNE ENVIE DE VILLE HEUREUSE.LORETTE COEN

École Nationale Supérieure du Paysage. Versailles, 1998.

16 LE JARDIN EN MOUVEMENTGILLES CLÉMENT

Sens & Tonka, éditeursParis, 1994

17 CHILLIDA LEKUMuseu Chillida LekuHernani, 2001



José Antonio Corraliza

Sociòleg i doctor en Psicolo-gia, amb una tesi doctoral sobre les dimensions afec-tives del medi construït.

Professor de Psicologia Ambiental, Psicologia Social i de Percepció Am-biental a la Universitat Autònoma de Madrid (Departament de Psico-logia Social i Metodologia).

Ha escrit els llibres La experien-cia del ambiente (Madrid, Tecnos, 1987), i ha coeditat els titulats Comportamiento y Medio Ambiente (Madrid, 1988), La conservación del entorno – La Conservación del En-

torno. Programas de Intervención en Psicología Ambiental (Sevilla, Agen-cia del Medio Ambiente, 1988), El comportamiento en el medio natural y construido (Mèrida, 1994). El 1994, publica el llibre Educación Ambien-tal: Conceptos y Propuestas (Madrid, CSS). És coeditor del llibre People, Places and Sustainability (2003) i també del titulat Medio ambiente, bienestar humano y responsabilidad ecológica (2006).

Des del 1993, ha desenvolupat projectes d’investigació sobre les creences i actituds ambientals de

la població espanyola. Actualment, duu a terme investigacions centra-des en percepció de paisatge, qua-litat ambiental percebuda, aspectes psicosocials de la gestió d’espais na-turals protegits i creences i actituds ambientals.


Verd Urbà - J. Antonio Corraliza.indd Sec1:98Verd Urbà - J. Antonio Corraliza.indd Sec1:98 28/5/07 16:10:3228/5/07 16:10:32


4.1. Introducció

La ciutat és l’artefacte tecnològic més impressionant mai imaginat per l’ésser humà. És una forma d’assentament territorial forjada com a resultat d’un procés d’adaptació complex, orientat fonamentalment

per la satisfacció de les necessitats d’efi ciència productiva. La vasta con-centració de pobladors que suposa la ciutat moderna té uns avantatges indiscutibles per a la millora de la productivitat econòmica, l’efi ciència dels serveis i, en defi nitiva, per a la racionalització de la vida. És l’indicador més clar i contundent de la modernitat. Durant molt temps, a més, la ciutat, amb les seves llums i les seves ombres, ha estat, i encara avui és, un dels majors reclams de millora vital. En efecte, la major part de l’empobrida po-blació condensa els seus somnis en el fet de poder arribar a una gran ciutat on encara, creu, podrà trobar remei als problemes d’escassetat i exclusió social. Això explica el vertiginós creixement de les grans concentracions metropolitanes, especialment en els països encara no desenvolupats.

Les ciutats, com a hàbitat que concentra progressivament una major quantitat de persones, han crescut espectacularment en el darrer segle. I el nombre de concentracions metropolitanes continua creixent. Recentment, Rifkin ha indicat que el nombre de ciutats de més d’un milió d’habitants és de 414, i en pocs anys s’espera doblar aquesta xifra.

La ciutat, doncs, és l’hàbitat natural en la societat moderna. Però, com a hàbitat, la nostra espècie encara no s’hi ha adaptat completament i això planteja problemes de caire molt divers. El conjunt d’aquests problemes ha estat considerat sota el rètol de la qualitat de la vida urbana. Aquest tema obre un ventall infi nit de problemes, l’enumeració dels quals ocuparia les pàgines destinades a aquest capítol. De tots ells, el que volem plantejar aquí es refereix al dèfi cit d’estimulació produït per l’absència de referents naturals en la bigarrada plàstica de la ciutat moderna. Aquests referents naturals han trobat el seu nucli de discussió al voltant del tema dels espais verds a la ciutat, que, amb major expressivitat, Kaplan, Kaplan i Ryan (1998) han denominat la “natura de la vida quotidiana”.

4.2. El verd urbà: retòrica de la qualitat de vida?

La presència d’elements verds en els paisatges urbans és una de les ne-cessitats més sentides explícitament per la població. En un estudi realitzat l’any 2005 pel CIS, a la pregunta d’avaluació de la importància d’una sèrie de problemes ambientals, el 91% de la mostra enquestada reconeixia que la falta d’espais verds és “personalment un problema considerat molt i força important” (CIS, 2005), per damunt d’altres problemes com ara la brutí-cia dels carrers, el soroll o la contaminació de les ciutats.

Les dades descriptives precedents refl ecteixen la importància que la pre-sència o absència d’espais verds té per a la persona, en un nivell comparable al d’altres temes que formen part del discurs de la preocupació ecològica, vinculat a les amenaces de supervivència de la vida en el planeta. Des d’un

4. L’experiència humana del verd urbà

José Antonio CorralizaUniversitat Autònoma de Madrid (UAM)


100

punt de vista tècnic, òbviament no tots els problemes tenen la mateixa re-llevància, però, sens dubte, aquestes dades refl ecteixen la importància que, per al benestar humà, tenen els espais verds, com a indicador de qualitat de vida.

Aquestes dades també es poden entendre com el refl ex d’una “moda” i, com a tal, donen fe de la sensibilitat a un ús, manera o costum que està en voga durant un cert temps en el nostre entorn. Alguns autors ho inter-preten així, però, segons la nostra opinió, aquestes dades refl ecteixen una necessitat bàsica del subjecte perceptor humà. Aquesta motivació s’ha vist refl ectida en molts altres estudis i indica que la natura és un referent moti-vacional per a les persones que va més enllà de la moda, i està vinculada a aspectes crucials del funcionament psicològic humà.

En aquest sentit, es poden esmentar, per exemple, altres evidències em-píriques. És el cas d’un estudi sobre espais naturals protegits. Com és sabut, els espais naturals protegits a Espanya són escenaris molt visitats i algunes dades recents indiquen que s’hi produeixen més de trenta milions de visi-tes. Un interrogant que es deriva d’això es refereix a la motivació bàsica dels visitants d’aquests espais. En un estudi realitzat fa alguns anys (Corraliza, García i Valero, 2002) s’aborda aquesta qüestió referida als parcs naturals. La fi gura 1 recull una anàlisi resumida de les raons reconegudes d’aquestes visites en una mostra de més de mil persones. Com es pot veure en la fi -gura esmentada, la raó més important adduïda pels participants de l’estudi s’agrupa en la categoria de “recerca del contacte directe amb la natura”. Igualment, s’hi pot observar que la freqüència amb què apareix aquesta motivació és superior a d’altres, com ara els desigs d’“evasió” (sortir fora, trencar la rutina, viatjar, etc.) o la recerca d’una activitat recreativa especí-fi ca (fer esport, viure aventures, entre d’altres). En altres anàlisis del mateix estudi, s’analitza la importància de tenir experiència directa de contacte amb el paisatge i la fauna de l’entorn. I, en efecte, el que se’n dedueix és


Taula 1. Per a cada un dels problemes següents relacionats amb el medi ambient,voldria que em digués si personalment és un problema molt, bastant,poc o gens important per a vostè (en percen-tatges).

La qualitat de l’aigua que bevem

L’eliminació de les escombraries domèstiques

La manca d’espais verds

Els incendis forestal

La brutícia dels carrers

El soroll

Els abocaments dels residus industrials

La contaminació de les costes

La contaminació dels rius

La contaminació de les ciutats (fums, gasos)

L’excés d’il·luminació de les grans ciutats

L’emmagatzematge de residus radioactius

68

58

51

77

48

47

74

75

79

74

28

72

26

37

40

21

43

40

22

22

19

24

38

20

4

3

6

1

8

11

2

2

1

2

22

2

0

0

1

0

1

1

0

0

0

0

6

1

1

1

2

1

1

2

2

2

1

1

7

5

(2490)

(2490)

(2490)

(2490)

(2490)

(2490)

(2490)

(2490)

(2490)

(2490)

(2490)

(2490)

Molt Bastant Poc Gens NS/NC (N)


101

l’extrema importància que té l’experiència d’estar en contacte directe amb la natura.

En resum, la natura, en les seves múltiples formes, té una gran impor-tància per a nosaltres, com a membres de l’espècie Homo sapiens. La natura no és un complement decoratiu més; és un referent que ens connecta amb altres formes de vida i amb allò que hem estat (la memòria fi logenètica). En una monografi a de gran rellevància, ja clàssica (vegeu Kaplan i Kaplan, 1989) s’hi addueix un ampli ventall de raons que expliquen la importància del contacte directe amb la natura. En efecte, aquests autors assenyalen que la recerca del contacte directe amb la natura s’explica per quatre raons fonamentals. La primera es refereix al valor d’allò imponent, d’allò que està més enllà de nosaltres mateixos i ens espanta; la segona, per la recerca del contacte amb formes de vida que tenen valor en si mateixes; la tercera, per l’ànsia envers aquells elements que produeixen fascinació i atracció irresistible; i la quarta, probablement la més important, perquè la natura, o els seus elements, ens permeten establir la relació entre nosaltres mateixos i unes altres formes de vida (relatedness). Aquesta darrera raó és, sens dubte, la més important, ja que refl ecteix la intensa recerca de l’ésser humà per la seva ubicació en el sistema de la vida i els factors que hi infl ueixen. En efecte, Kaplan i Kaplan (1989, 202) escriuen sobre això:

En resum, la natura, en les seves múltiples formes, té una gran impor-tància per a nosaltres, com a membres de l’espècie Homo sapiens. La natura no és un complement decoratiu més; és un referent que ens connecta amb altres formes de vida i amb allò que hem estat (la memòria fi logenètica). En una monografi a de gran rellevància, ja clàssica (vegeu Kaplan i Kaplan, 1989) s’hi addueix un ampli ventall de raons que expliquen la importància del contacte directe amb la natura. En efecte, aquests autors assenyalen que la recerca del contacte directe amb la natura s’explica per quatre raons fonamentals. La primera es refereix al valor d’allò imponent, d’allò que està més enllà de nosaltres mateixos i ens espanta; la segona, per la recerca del contacte amb formes de vida que tenen valor en si mateixes; la tercera, per l’ànsia envers aquells elements que produeixen fascinació i atracció irresistible; i la quarta, probablement la més important, perquè la natura, o els seus elements, ens permeten establir la relació entre nosaltres mateixos i unes altres formes de vida (relatedness). Aquesta darrera raó és, sens dubte, la més important, ja que refl ecteix la intensa recerca de l’ésser humà per la seva ubicació en el sistema de la vida i els factors que hi infl ueixen. En efecte, Kaplan i Kaplan (1989, 202) escriuen sobre això:


Fig. 1. Raó principal de la visita a un parc natural.Font: CORRALIZA, GARCÍA i VALERO, 2001


102

“Vista la natura com una amenitat, pot ser reem-plaçada per la tecnologia. Vista com una forma de vincle entre els humans i altres formes de vida, no té substitut”.

En realitat, si ens sentim més a prop de les formes de vida natural, les comprenem millor i, el que és més important, ens comprenem millor a nosaltres mateixos.

La demanda d’“espais verds” no és, doncs, refl ex d’una simple moda, sinó l’expressió d’una necessitat que va més enllà i que explica el valor simbòlic que té la naturalesa mateixa. En efecte, els elements naturals, particularment la vegetació, han tingut una gran importància expressiva a l’hora d’exposar aspectes vinculats a les dimensions que tenen un ma-jor valor emocional i simbòlic per a l’ésser humà. Vitrubi, per exemple, establia la relació entre un dels espais més bells mai dissenyat per l’ésser humà (l’acròpolis grega) i el fet que la columnata sobre la qual es recolza el Partenó refl ectís una còpia mimètica de la plàstica d’uns troncs d’arbre. Passa una cosa semblant amb l’extraordinari paper que els referents natu-rals adquireixen en la representació d’allò sagrat. Des de la imatgeria de la creu cristiana com un arbre (vegeu-ne un bon exemple en la fi gura 2), fi ns a la visió que ofereixen les columnes de la Sagrada Família de Gaudí a Barcelona (fi gura 3), els referents naturals, particularment els descriptius de la vegetació i del verd, han estat estretament vinculats a la representació d’allò misteriós i venerable.


Fig. 2. Misteri i caiguda de la redempció,de G. da Modena, realitzat cap al 1420.Fresc de la basílica de Sant Petroni (Bolonya)


103

Aquests exemples, tot i que puguin semblar circumstancials, avalen la importància de l’experiència de la natura, així com el seu extraordinari valor com a referent simbòlic.

4.3. La natura urbana i els entorns restauradors

En algunes recerces realitzades des d’un àmbit diferent com és el de la psicologia ambiental, s’obtenen evidències de la importància que té per al benestar humà la contemplació de la natura. F. Olmsted, promotor de la creació i el disseny del Central Park de Nova York, va argumentar, per justifi car aquest espai verd urbà, que els escenaris naturals permeten a les persones “fer servir la ment sense fatiga, i exercitar-la”. En els espais verds, afegeix, “tranquil·litzes (la ment) i la fas reviure i, així, a través de la infl u-ència de la ment sobre el cos, aconsegueix l’efecte d’una refrescant recupe-ració i una revigorització del sistema total de l’organisme” (Olmsted, 1865, p. 22). De fet, en el disseny i la confi guració d’aquest conegut espai verd, es planegen “tortuosos camins, vistes i àmplies àrees d’estada perquè les persones s’hi relaxin”.

D’aquesta forma, el pioner Olmsted, d’una manera intuïtiva, descobreix la importància que, per al benestar dels ciutadans, tenen els espais verds. Aquesta intuïció s’ha vist confi rmada en una extensa producció científi ca empírica realitzada en el camp de la psicologia ambiental. Per exemple, Maussner (1995), en un treball en el qual demana a un conjunt de perso-nes que descriguin l’experiència d’“estar en la natura”, conclou que aquesta experiència està associada amb sentiments de relaxació, alhora que suposa una oportunitat refl exiva per “contemplar, somiar i recordar”, i permet així un major aprofundiment sensitiu. A més, en aquest treball, l’autor conclou que “estar en la natura” està associat també al fet de sentir-te lliure de compromisos i trencar amb la rutina de la vida diària, i anota també que en l’enumeració d’aquestes idees no es registren diferències entre el que diuen les persones d’extracció rural i típicament urbana; l’experiència és identifi cada d’una manera similar en els dos segments de mostra selec-cionats. Aquestes idees de la gent sobre la naturalesa es poden traslladar a l’experiència dels espais verds urbans. En realitat, la seva existència es


Fig. 3. Pilars i sostre de la Sagrada Família,d’A. Gaudí (Barcelona)


104

justifi ca en aquesta necessitat d’endinsar-se en un univers que permeti a la persona recuperar-se de la sobrecàrrega d’estímuls que suposa l’experiència diària i constant dels entorns urbans altament tecnifi cats, així com de les rutines i les obligacions que s’hi associen.

Això coincideix amb evidències empíriques obtingudes en altres treballs de recerca que subratllen l’important paper que tenen els espais verds en la “restauració” i la recuperació de l’equilibri psicològic.

La defi nició d’entorns restauradors prové d’un treball de Kaplan (ve-geu Kaplan, 1995) en què descriu l’existència d’entorns que, per les seves característiques físicoespacials i no espacials, contribueixen a afavorir la recuperació de l’equilibri psicològic i el retorn a una situació de congru-ència entre la persona i l’ambient. Ha estat després d’aquest treball quan s’ha desenvolupat un corpus de recerca empírica relacionat amb els recur-sos ambientals molars i moleculars que faciliten la restauració. Dins dels espais que, per ells mateixos, constitueixen entorns restauradors es troben els espais verds urbans.

Des dels seus orígens a principis dels anys vuitanta, el concepte de “res-tauració” o “recuperació” ha estat objecte d’una disputa, en ocasions latent i més recentment de manera totalment explícita, entre aquells autors i re-cerques que defi neixen la restauració com el procés de reducció i recupera-ció d’experiències d’estrès, enfront d’aquelles altres recerques que utilitzen aquest mateix concepte per defi nir el procés de recuperació de la fatiga produïda per l’esforç de mantenir l’atenció directa i focal.

Entre els primers es troben els treballs d’Ulrich (1983) i Ulrich et al. (1991). Entre els segons es troben els treballs realitzats per Kaplan i Kaplan (1989). Les evidències empíriques són concloents sobre els efectes benefi -ciosos personals i socials de l’exposició a estímuls i paisatges amb elements naturals i verds, com ara arbres, vegetació de morfologia diversa, presència d’aigua, etc.

La línia de recerca d’Ulrich (Ulrich, 1983; 1984; Ulrich i Simons, 1986, Ulrich et al., 1993), que assumeix que el primer nivell de resposta a un ambient és afectiu (més que cognitiu), intenta defi nir unes propietats es-tructurals de la confi guració visual (complexitat, focalització, etc.) que des-encadenen una resposta automàtica. L’experiència directa o simulada de la natura facilitarà els processos de recuperació d’experiències d’estrès i ame-naçadores. Així doncs, la contemplació d’elements naturals o que evoquen la natura produiria, segons la interpretació d’Ulrich, efectes interpretables en termes de reducció del nivell d’activació i això es tradueix en l’expressió de sentiments positius, així com en el bloqueig de sentiments negatius. Un exemple de les evidències registrades des d’aquesta perspectiva el podem trobar en la fi gura 4. En aquesta fi gura es recull la durada del procés de recuperació d’una situació d’estrès induït (mitjançant l’exercici físic), en funció de tres condicions experimentals a les quals van ser sotmesos els participants en un treball de recerca; es registrava el temps que trigaven a recuperar-se de diferents alteracions fi siològiques després de 10 minuts d’exercici físic, en funció de la imatge que contemplaven: escenes de verd i naturalesa, escenes d’un carrer amb trànsit i d’un carrer de vianants. En el cas de la fi gura 4, es recullen les dades de recuperació de la tensió muscular, que, com es veu, es recupera molt abans quan es contemplen escenes de naturalesa i de verd.



105

Kaplan i Kaplan (1989: vegeu Kaplan, 1995), per la seva part, defi nei-xen la restauració com a conseqüència de l’efecte relaxant i recuperador de la fatiga mental que produeix l’esforç de l’“atenció dirigida”. En efecte, l’ús i la contemplació dels espais verds urbans permet a les persones “des-enganxar-se”, encara que sigui només per un moment breu, de l’esforç d’haver de prestar atenció obligatòriament a estímuls i informacions. Per contra, l’experiència associada a l’ús dels espais verds permet desenvolupar un esforç diferent, basat en prestar atenció a aquells estímuls i informaci-ons als quals voluntàriament es vol prestar atenció, deixant de banda uns altres de més rutinaris o que exigeixen més esforç de la persona. Podem trobar-ne un exemple en els efectes recuperadors que té un simple passeig per un espai verd, una de les principals activitats que fan les persones en els espais verds urbans. El passeig, independentment dels atractius que el caminant pugui trobar en el seu recorregut, com a activitat, permet a la persona sentir-se atreta per elements informatius per als quals no cal un esforç d’atenció suplementari. D’aquesta forma, el passeig és una activitat que, per ella mateixa, constitueix l’eix de la distracció: és a dir, a través d’un passeig per una zona verda, la persona adquireix un nivell òptim de variacions estimulants que constitueixen l’eix de la recuperació d’esforços d’atenció exigits pel ritme de les activitats diàries. És el passeig sense un objectiu concret determinat per un espai verd urbà el que permet aquesta experiència recuperadora.

Segons Kaplan (1995), la capacitat restauradora dels escenaris naturals, en general, i dels espais verds en particular, té quatre característiques fona-mentals:

a) La fascinació —que produeix un escenari que és capaç de cridar l’atenció sense provocar esforç—,

b) L’evasió (being away) —un paisatge que s’associa amb canvis en la localització en les activitats de la vida diària—,

c) L’extensió —qualitat d’un escenari que el relaciona amb un altre de més ampli—, i

d) La compatibilitat —existència d’un ajust òptim entre les metes per-sonals i les demandes ambientals.


Fig. 4. Canvis en la tensió muscular (EMG)durant l’estrés i la recuperació

Recuperació de l’estrès (minuts)


106

Diversos estudis han mostrat que els escenaris amb continguts i elements naturals, en comparació amb altres de no naturals i estrictament urbans o construïts, obtenen puntuacions més altes en aquestes quatre propietats.

Així doncs, tenim raons, i no només intuïcions, sobre el valor dels espais verds des del punt de vista de les persones. No només són un recurs per establir la retòrica de la qualitat de vida, en la manera com moltes promo-tores immobiliàries pretenen vendre blocs d’apartaments (sempre utilit-zant el reclam dels espais lliures urbans, particularment els espais verds), sinó que són un equipament fonamental per mantenir un nivell adequat de qualitat ambiental.

Una pregunta interessant es refereix a la forma i la confi guració dels es-pais verds. Sabem que, en la percepció d’entorns i de paisatges, hi tenen un paper important els continguts i els elements que formen part del paisatge, però també les variables de la seva confi guració i forma. A continuació, repassarem algunes de les característiques a les quals cal prestar atenció a l’hora de millorar la qualitat escènica dels espais verds. Gran part dels co-mentaris que s’inclouen aquí es basen en una extrapolació de les evidències empíriques registrades sobre els paisatges més preferits.

4.4. Evidències sobre els paisatges més preferits

Pel que fa als paisatges més preferits, queden clarament confi rmades dues evidències en els treballs realitzats: la preferència pels paisatges na-turals i pels continguts més naturals dels paisatges urbans i, tal com s’ha subratllat anteriorment, les evidències dels efectes benefi ciosos —restaura-dors— de l’experiència de la naturalesa.

En efecte, des dels primers estudis sobre aquest problema queda cla-rament establert que les persones consideren les seves “experiències amb els ambients naturals més positives i plenes que amb els paisatges huma-nitzats”, és a dir, la preferència de paisatges naturals o de paisatges urbans amb presència de natura, enfront de paisatges en els quals predominen clarament els senyals d’humanització. Aquest efecte clar i convergent s’ha registrat sempre a partir de comparar les mitjanes en preferència de paisat-ges urbans enfront de paisatges naturals o amb signes de naturalitat. En un treball previ de l’autor, es confi rma aquest mateix efecte en l’avaluació de paisatges de la ciutat de Madrid i s’hi troben mitjanes signifi cativament més altes en els paisatges que denomina natural-urbà enfront d’urbà-urbà. En aquest mateix període, Herzog (1989) i Sheets i Manzer (1991) confi rmen una vegada més unes puntuacions de preferència més altes en paisatges urbans o construïts amb presència d’elements naturals (fonamentalment vegetació). Purcell, Lamb, Mainardi i Falchero (1994), que estudien tres tipus diferents de respostes de preferència (preferència general, preferència d’un lloc per viure, preferència d’un lloc per visitar), troben que a totes tres és més alta l’expressió de preferència per llocs naturals que per llocs urbans.

Més recentment, Herzog, Collen, Maguire i Nebel (2003) troben dife-rències clares i signifi catives entre la preferència de paisatges urbans (2,01 sobre 5) i la registrada per a paisatges naturals (3,43 sobre 5). I Herzog i Chernick (2000) confi rmen unes diferències signifi catives en les puntu-acions en tranquil·litat induïda per llocs naturals (4,24 sobre 5) enfront de llocs urbans (2,02). En aquest mateix treball, els autors troben que els



107

participants, de manera consistent, puntuen més alt el perill percebut en llocs urbans (2,66) enfront de llocs naturals (1,89). I un treball experimen-tal realitzat per Korpela, Klemettila i Hietanen (2002) mostra una reacció emocional diferenciada mitjançant la selecció d’una expressió vocal d’ira o d’alegria; aquests autors confi rmen que el temps de reacció a les expres-sions vocals d’ira va ser signifi cativament menor després de la presentació de paisatges urbans, i que el temps de reacció a les expressions d’alegria va ser menor després d’estar exposat a imatges de paisatges naturals. Aquests resultats són interpretats en relació amb uns altres obtinguts per Parsons, Tassinary, Ulrich, Hebls i Grossman-Alexander (1998) que, en enregistrar les reaccions davant de dos vídeos de 10 minuts amb continguts urbans i naturals respectivament, van confi rmar que els participants que van veu-re el vídeo urbà van mostrar una major activitat simptomàtica d’estrès i d’afectes negatius que els que van veure el vídeo d’escenes naturals (vegeu també Parsons i Daniel, 2002).

4.5. Qualitats escèniques dels paisatges urbans més atractius

Tal com s’ha dit, els espais verds i els escenaris naturals amb “verd” són, en principi, més preferits i benefi ciosos que les escenes formades només per elements urbans. No obstant això, no tots els espais verds, pel simple fet de ser verds, són espais de qualitat escènica acceptable.

En la història de les nostres ciutats podem al·ludir a múltiples exemples que mostren el fracàs d’alguns espais verds, per diverses raons. En alguns casos, el fracàs d’aquests espais verds es produeix per la seva escala (o massa extensos o massa reduïts); en altres casos, per la seva ubicació en la trama urbana en àrees residuals o al costat de fonts de risc o de molèsties que n’afecten negativament la qualitat de l’estada (fàbriques, aparcaments, vies ràpides, etc.). En altres circumstàncies, el fracàs d’una àrea verda es produ-eix perquè no aconsegueix atreure pobladors i usuaris que omplin el lloc d’activitats i vida. Altres vegades, en fi , els espais verds es degraden per un ús inadequat dels visitants o perquè s’hi realitzen activitats marginals, i ambdós factors, degradació i activitats marginals, junts o per separat, pro-voquen el rebuig de la població. La història de la planifi cació urbana d’es-pais verds està plena de circumstàncies d’aquest tipus que han redundat en la pèrdua d’efectivitat d’aquests importants equipaments per a la qualitat de vida i el benestar de les persones.

Moltes vegades, l’aparició d’aquests problemes es produeix perquè s’han comès errors greus en la seva concepció, ubicació i planifi cació. A vega-des, els espais verds ben concebuts i planifi cats es degraden per una ges-tió o estratègia de manteniment inadequades. En els capítols precedents d’aquest llibre es pot trobar informació per prevenir i fer front a aquests riscos. En aquest apartat, volem destacar aquelles propietats que, a prio-ri i en termes generals, poden explicar l’atractiu dels espais verds urbans. Molts dels punts tractats aquí es basen en una contribució recollida d’un dels textos amb aportacions més constructives publicat en els darrers deu anys (Kaplan, Kaplan i Ryan, 1998). En aquesta obra, els autors, partint del concepte de “pattern” de l’arquitecte C. Alexander, identifi quen les qualitats més destacables que poden fer més atractius els espais del que ells anomenen “la natura quotidiana”. De la lectura d’aquest llibre es deduei-xen algunes orientacions i trets generals que han de ser tinguts en compte



108

en el disseny i la confi guració dels espais verds urbans. Se n’exposen alguns a continuació i, tot i el risc de fer-ne una enumeració lleugerament ma-niquea, es divideixen, a efectes merament didàctics, en trets predictors de preferència i trets detractors de preferència.

a) Trets detractors de preferènciaS’inclou aquí l’enumeració d’alguns elements que, extrapolats d’evi-

dències empíriques preses de diferents estudis de percepció del paisatge i d’avaluació de la qualitat escènica, poden resultar útils per prevenir rebuigs per part dels usuaris dels espais verds urbans. De tots els factors que afec-ten la qualitat escènica dels espais verds urbans, el fet que pot resultar més greu es relaciona amb l’abandonament i la manca de visitants en un espai verd urbà. Normalment, aquest fet és la causa de problemes posteriors que acaben per convertir l’espai verd urbà en un veritable gueto, ignorat per la generalitat dels seus usuaris potencials. El contrari d’això s’ha conegut en la literatura com a “popularitat” dels espais verds, per indicar aquells espais que acaben atraient molta gent i que, en ocasions, superen la seva pròpia capacitat de càrrega, fet que provoca que l’excessiva presència de persones afecti la qualitat mateixa de la visita o de l’estada en l’espai verd. S’ha de pensar que, excepte en circumstàncies excepcionals, l’escassa presència de persones en un espai verd urbà estarà relacionada amb la seva manca d’atractiu. I, gràcies a la recerca, es coneixen alguns dels trets que poden explicar aquesta manca d’atractiu. Entre aquests trets es poden esmentar, seguint Kaplan, Kaplan i Ryan (1998), els següents:

• L'extensió indiferenciada: els espais verds urbans excessivament extensos, sense àrees diferenciades i perceptibles per als usuaris, es converteixen en espais on la persona perd el control i, per contra, pot arribar a sentir-se amenaçat per activitats que hi tenen lloc i de les quals els usuaris no s’assabenten. A més, aquest tipus d’espais acostumen a acollir activitats marginals que no es poden dur a terme en altres espais urbans amb un cert nivell de control social espontani.

• La indeterminació espacial: la falta de precisió en el detall de l’organització de l’espai verd o la repetició avorridora d’un mateix element (per exemple, la mateixa cobertura vegetal) convergeix en una concepció de l’espai com a espai monòton, mancat d’atrac-tiu pel fet que, efectivament, no proporciona un dels elements essencials en la motivació per a l’ús de l’espai verd urbà: l’entre-teniment basat en la variació d’estímuls que ha de proporcionar l’espai verd. Això, a més, pot produir una sensació asfi xiant de confusió (difi cultats per “comprendre” l’espai) en l’ús i els despla-çaments per aquest espai que pot arribar a provocar una sensació infundada, però emocionalment efectiva, d’inseguretat en la qual es basarà el rebuig envers el lloc.

• Manca de focalització: aquest tret acostuma a anar associat amb la indeterminació espacial. La falta de focalització es produeix per la manca d’elements destacables que proporcionin identitat al lloc. La falta de focalització s’associa amb el caràcter amorf d’un lloc, difícilment mal·leable en la ment de la persona i, en conse-qüència, incomprensible. La presència d’elements focals, a més de



109

donar identitat al lloc, proporciona al subjecte perceptor els recur-sos sufi cients per implicar-se en l’activitat de l’exploració i del des-cobriment del conjunt de la zona verda o d’altres parts de la zona. Per ells mateixos, els elements de focalització incrementen l’inte-rès personal en l’exploració de l’espai i poden ser el millor recurs per trencar l’estructura indiferenciada d’una àrea verda. Entre els elements que atorguen focalització, es poden esmentar els equi-paments complementaris a l’espai verd (una font, un llac, una torre, per exemple), elements d’ornament (com ara, per exemple, una estàtua, un monument o un tractament de jardineria), una àrea d’ús especialitzat (un equipament recreatiu, per exemple) o una variació geològica o morfològica, com pot ser un monticle o una “plaça” o els mateixos vials de la zona verda. A més, Kaplan, Kaplan i Ryan, en el text esmentat abans, destaquen l’important paper que poden arribar a adquirir, com a element focal, un arbre monumental o un conjunt d’arbres dins d’un espai verd.

• L'obstrucció de vistes: és la característica que tenen els espais verds en els quals la persona té difi cultats per ubicar el lloc i per ubicar-s’hi. La densa vegetació, la falta de panoràmiques també pot proporcionar al subjecte perceptor una sensació insuportable d’incertesa per falta d’orientació i, en conseqüència, difi cultats per planejar els seus moviments en l’espai verd.

• Indicis de degradació: la cura i el nivell de manteniment d’un espai verd és crucial per afavorir una transacció adequada entre els usuaris i l’espai mateix. La presència d’indicis d’abandonament de l’espai (com ara el deteriorament de l’equipament, per exemple), de falta de neteja, de falta de manteniment de l’espai verd són ele-ments que formen part de l’escala de la degradació d’un espai verd urbà: un nivell mínim de deteriorament condueix inevitablement a un grau de deteriorament més gran. La gestió i la cura d’un espai verd urbà és, en conseqüència, un recurs fonamental d’educació de la població en la cura de l’espai. Poques persones se sentiran involucrades en un espai abandonat; qualsevol pot implicar-se a tenir cura d’un espai que, per una circumstància excepcional, pre-senta un símptoma de deteriorament.

Aquests són alguns trets que poden explicar les raons per les quals un espai verd urbà té extraordinàries difi cultats per arrelar com a espai públic, de propietat comuna, en una comunitat. En qualsevol cas, resulta conve-nient també enumerar algunes qualitats que, a priori, podem predir que incidiran positivament en l’atractiu d’un espai verd.

b) Trets predictors de preferènciaSón molts els aspectes predictors de preferència que es poden tenir en

compte. Alguns espais verds tenen un valor que deriva de la connotació històrica o simbòlica de l’espai verd. Acostuma a passar amb els parcs i jar-dins més importants de les ciutats europees. Són escenaris molt populars, carregats de simbolisme i amb un atractiu que va més enllà de les seves pròpies qualitats intrínseques: s’han convertit en un referent crucial de la identitat mateixa de la ciutat. No acostuma a ser el cas, però, de la ma-jor part dels espais verds que, a vegades, són tractats com un equipament



110

conjuntural per a un moment o una necessitat donada (per exemple, per apaivagar un cert nivell de resposta veïnal). No obstant això, cal dir que qualsevol espai verd pot arribar a convertir-se en l’element vertebral de la identitat de la comunitat de referència, amb la condició que obtingui un determinat nivell de popularitat i es converteixi en el lloc que acull les ac-tivitats d’aquesta comunitat. Caldrà que, inicialment, resulti atractiu com a escenari i, per tal d’aconseguir-ho, es poden tenir en compte algunes de les qualitats que s’enumeren a continuació.

La major part de les qualitats que s’enumeraran descriuen com és l’expe-riència perceptiva agradable d’un paisatge, fet que explica òbviament que sigui preferit. En la nostra recerca, vam utilitzar com a referent conceptu-al bàsic el denominat model informacional de Kaplan i Kaplan (1989). Aquest model es basa en la importància de dues activitats del procés de percepció: comprensió i exploració. Comprendre i explorar són dues de les necessitats bàsiques que expliquen la qualitat de l’experiència percep-tiva. La manera com es satisfacin explicarà en gran mesura el judici de preferència del subjecte perceptor. D’aquest model es dedueixen les quatre propietats bàsiques dels paisatges més preferits. Dues d’aquestes propietats, la coherència i la llegibilitat, estan relacionades amb l’activitat mental de la comprensió (donar sentit) del paisatge considerat. I les altres dues, com-plexitat i misteri, ho estan amb l’activitat mental de l’exploració (inferir qualitats no directament presents en un paisatge). Se suposa, des d’aquest punt de vista, que com més gran sigui la puntuació en aquestes quatre pro-pietats, més preferit resultarà l’escenari avaluat. Per tant, un espai verd de qualitat escènica ha d’aspirar a refl ectir aquestes quatre propietats.

La coherència es refereix a les qualitats que permeten al subjecte per-ceptor trobar el sentit i captar l’ordre d’un espai verd. Això resulta crucial perquè la persona pugui diferenciar les àrees i planejar la satisfacció dels seus objectius en l’espai verd. La coherència està relacionada amb l’ordre del planejament i amb la qualitat d’un contrast moderat entre els diferents elements que formen un espai verd urbà.

La llegibilitat (relacionada també amb l’activitat mental de la compren-sió) es refereix al grau en què un espai verd urbà o una de les seves parts conté elements que el fan diferent, fàcilment comprensible i que, per tant, faciliten l’orientació de l’observador. En certa mesura, la llegibilitat està relacionada amb la presència al parc d’icones destacables que poden ser elements aïllats (per exemple, una font) o el resultat de la trama del parc (els sistemes viaris, per exemple).

La complexitat (relacionada amb l’activitat mental de l’exploració) des-criu el grau en què un espai verd urbà està format per una gran quantitat i diversitat d’elements. Fa referència, per tant, a la riquesa de recursos es-cènics del lloc. Normalment, com més complex sigui, més atractiu resulta l’espai verd. La complexitat es pot aconseguir per la presència d’elements vegetals o d’equipament variats. En alguns casos, s’observa la llei segons la qual hi hauria un nivell òptim de complexitat. És a dir, es tracta d’introdu-ir un nivell de varietat que no sigui completament extremat i seria d’apli-cació aquella regla general segons la qual “una escassa varietat produeix monotonia, i molta varietat carrega”).

El misteri fa referència a un paisatge o escena que resulta rellevant per la informació que promet, més que per la informació que proporciona direc-tament al subjecte perceptor. Es destaquen, així, les qualitats dels elements



111

de confi guració que proporcionen intriga i susciten la curiositat sobre l’es-pai (hi ha alguna cosa més per veure) i provoquen la sensació que es pot descobrir alguna cosa nova. Entre els elements que indueixen misteri, es pot esmentar l’existència de pantalles que oculten (però deixen entreveure) el que conté un lloc, o les corbes i els camins tortuosos que inciten a des-cobrir el que segueix.

Hi ha molts trets d’un espai verd urbà que poden proporcionar nivells òptims en aquestes quatre propietats. A continuació, enumerarem alguns trets predictors de la preferència perquè, precisament, incideixen en alguna d’aquestes quatre propietats bàsiques. Es poden esmentar els següents:

• L’accés visual. Es proposa que s’incloguin en l’espai verd punts d’interès que ajudin a captar l’ordre del lloc i a comprendre’l, totalment o parcial.

• Els espais clarejats (per exemple, a través de l’espaiament de la vegetació), que permetin diferenciar parts de l’espai i facilitin la identifi cació de camins.

• La familiaritat. En aquesta qualitat no es proposa simplement que els espais verds continguin els elements ja coneguts i més co-muns de l’àrea de la comunitat de referència. Es tracta simple-ment de destacar el paper important que, en la preferència d’un paisatge, té la presència d’alguns elements (com a gest de compli-citat) que connectin amb alguns dels elements més familiars per als seus usuaris.

• La profunditat. Es proposa, a més, que l’espai verd ofereixi la possibilitat de diversos plans i que el disseny afavoreixi recorreguts exploradors.

• La presència de canvis. Amb la fi nalitat d’aconseguir un nivell òptim de complexitat és útil introduir variacions en els elements de confi guració de l’espai verd. Les alteracions en la textura dels viaris, per exemple, o en la vegetació dels prats poden promoure una major implicació del perceptor.

• La presència de sorpreses. L’aparició d’elements sorprenents, no esperats o que “xoquin” està associada amb l’experiència de la fas-cinació i amb el grau en què resulta memorable un recorregut o una activitat en un espai verd.

• L’aïllament. En enunciar aquest tret ens referim al fet que l’espai verd contingui elements que “trenquin”, en alguna mesura, amb els entorns més rutinaris de l’usuari (la resta dels espais urbans), que refl ecteixin la idea que l’espai verd urbà és un món per ell ma-teix i que proporcionin l’experiència d’estar en un “món diferent” (tal com la proporciona el denominat “jardí japonès”). L’exotisme d’algunes solucions en espais urbans pot resultar una mica pe-dant, però portat a la pràctica amb moderació pot ser un element que incrementi la fascinació per l’espai verd i constitueixi, per ell mateix, un recurs de relaxació de gran interès (la tradició, per exemple, de roserars o arborètums de diferent tipus en molts dels parcs de les nostres ciutats pot ser un exemple d’aquest tret).

Podríem continuar afegint trets que refl ectissin les qualitats ideals dels espais verds. Aquests són alguns dels trets que, pel que sabem, incidei-



112

xen positivament sobre el grau en què es pot apreciar un espai verd urbà. L’estima pública envers un espai verd és un aval per al seu èxit i per a la seva integració equilibrada en el conjunt de la trama urbana. Sense aquesta estima pública, l’espai verd més brillant que puguem imaginar s’acaba con-vertint, com s’ha dit abans, en un gueto urbà més, que trenca la continuïtat de la trama urbana, en lloc d’alleugerir-la. De la qualitat dels espais verds urbans depèn, en gran mesura, la qualitat ambiental d’una ciutat i el seu grau de cohesió social i territorial.

4.6. Decàleg per a la qualitat escènica dels espais verds urbans

Els trets i els elements indicats fi ns ara refl ecteixen l’extrapolació d’al-gunes evidències empíriques preses a partir de la recerca sobre percepció de paisatges, urbans i naturals. Més enllà de la seva fonamentació, l’autor desitja proposar-los com a elements de debat i de discussió sobre la qualitat escènica dels espais verds urbans. Durant molt de temps, el debat sobre els espais urbans (particularment en els barris nous) s’ha centrat només en la seva quantitat: no és estrany que l’indicador més utilitzat sigui el de superfície d’espais verds per persona. En l’actualitat, i en la tradició de la ciutat europea, el debat s’ha de centrar, a més, en la qualitat escènica i en la dinàmica dels espais verds mateixos. Amb la fi nalitat de contribuir a aquest debat, aquest treball conclou amb una proposta de deu criteris per millorar la qualitat dels espais verds urbans, que es recullen a continuació:

1. L’espai verd urbà ha de ser un entorn saludable, higiènic, amb mecanismes permanents de control i que evitin la contaminació de tota mena (de l’aire, del sòl, acústica, etc.)

2. L’espai verd urbà ha de refl ectir un nivell adequat de mante-niment, tant de l’equipament com dels elements d’ornament. Té una especial importància el manteniment de la vegetació i d’altres elements naturals que hi siguin presents (com l’aigua, per exemple).

3. L’espai verd urbà ha de constituir un espai segur i de refugi per al ciutadà, enfront de la duresa de l’artefacte tecnològic urbà i enfront dels riscos de convertir-se en un espai urbà residual (gueto). Cal extremar, doncs, les mesures de control espontani del lloc i els rituals que promoguin l’apropiació de l’espai.

4. L’espai verd urbà ha de ser llegible i interpretable; això re-quereix que tingui una estructura clarament diferenciada i que contingui elements de focalització, així com informació bàsica sobre els elements naturals que el formen.

5. L’espai verd urbà ha de tenir la propietat de l’obertura i l’acces-sibilitat visual, que permeti a les persones captar-ne l’amplitud i els diversos nivells d’integració i confi guració espacial que con-té.

6. L’espai verd urbà ha d’incloure la qualitat de la diversitat en dues accepcions: la diversitat espacial, mitjançant la consecució d’un nivell de contrast moderat, i la diversitat social, mitjançant la promoció de la concentració de persones i d’activitats socials variades.



113

7. L’espai verd urbà s’ha de dissenyar pensant en la seva producti-vitat com a espai, és a dir, el disseny i la planifi cació han d’estar orientats a promoure l’ús i la “colonització” de l’espai en el seu conjunt i en les diferents àrees que el componguin. Un espai verd urbà sense pobladors derivarà en un gueto urbà.

8. L’espai verd urbà ha de contenir elements que suposin una oportunitat recreativa diversifi cada: els elements de passeig, d’estada, esportius i d’entreteniment han d’oferir l’oportunitat de recuperar l’equilibri psicològic amenaçat per la sobrecàrre-ga d’estímuls característica de la vida urbana. És crucial que aquests elements s’estructurin tot promovent l’experiència del descobriment exploratori.

9. L’espai urbà ha de proporcionar escenaris atractius per la seva bellesa. La satisfacció estètica, aconseguida mitjançant la com-binació de continguts variats, així com de formes, tonalitats, textures diverses, proporciona un afegit de valor intangible a l’espai verd urbà.

10. L’espai verd urbà ha de ser objecte d’un programa acurat i detallista de seguiment i gestió que posi l’accent no només a preservar les qualitats originals del disseny tal com ha estat planifi cat, sinó que incorpori elements correctors del propi pro-jecte inicial, així com d’altres alteracions degradants que puguin sorgir com a conseqüència de les activitats i usos dels seus po-bladors. Mai no s’ha d’oblidar que l’obertura d’un espai verd urbà és només el principi del projecte, per molt sòlids que siguin els supòsits en què s’hagi basat aquest projecte.

Fins aquí aquest decàleg bàsic per promoure la qualitat escènica dels espais verds urbans. No s’hi han inclòs tots els elements que els propor-cionen qualitat, sinó els que, en el moment present, es consideren més rellevants.

Més enllà d’una exposició dogmàtica, l’enumeració d’aquest decàleg vol ser una invitació a continuar amb el debat i la discussió. Els espais verds urbans, la natura de la vida diària, mereixen aquest debat. La qualitat am-biental també. I, per descomptat, també mereix aquest debat el noble desig de contribuir a millorar el benestar dels ciutadans.


CIS (2005), estudi 2590, gener-febrer de 2005, Butlletí 38, maig-agost de 2005. http://www.cis.es/cis/opencms/-rchivos/Boletines/38/BDO 38 index.html.

CORRALIZA, J. A.; GARCIA, J. i VALERO, E. (2992), Los parques naturales en España. Conservación y disfrute. Madrid: Mundiprensa.

HERZOG, T. R. (1989), “A cognitive analysis of preference for urban-natu-re”. Journal of Environmental Psychology, 9, 27-43.

HERZOG, T. R. i CHERNICK, K. K. (2000), “Tranquility and danger in urban and natural settings”. Journal of Environmental Psychology, 20, 29-39.

HERZOG, T. R.; COLLE, J.; MACGUIRE, C. P. i NEBEL, M. B. (2003), “Asses-sing the restorative components of environments”. Journal of Environ-mental Psychology, 23, 159-170.



114

KAPLAN, R. i KAPLAN, S. (1989), The experience of Nature. N. York: Cam-bridge University Press.

KAPLAN, S. (1995), “The restorative benefits of nature: Toward an integra-tive framework”. Journal of Environmental Psychology, 15, 169-182.

KAPLAN, R.; KAPLAN, S. i RYAN, R. L. (1998). With people in mind: Design and management of everyday nature. Washington, D.C: Island Press.

KORPELA, K.; KLEMETTLÄ, T. i HIETANEN, J. K. (2002), “Evidence for rapid affective evaluation of environmental scenes”. Environment and Beha-vior, 34, 634-650.

LAUMNANN, K.; GÄRLING, T. i MORTEN, K. (2001), “Rating scale measures of restorative components of environments”. Journal of Environmental Psychology, 21, 31-44.

MAUSSNER, C. (1996), “A kaleidoscope model: defining natural environ-ment”. Journal of Environmental Psychology, 16, 335-348.

OHTA, H. (2001), “A phenomenological approach to natural landscape cognition”. Journal of Environmental Psychology, 21, 387-403.

OLMSTED (1865). “The value and care of parks”. Reimprès en Nash, R. (Ed.). (1968). The American Environment: Readings in the History of Conservation. Reading, MA: Addison-Wesley (p. 18-24) (vegeu també www.fredericklawolmsted.com).

PARSONS, R. i DANIEL, T. C. (2002), “Good looking: in defense of scenic landscape aesthetics”. Landscape and Urban Planning, 60, 43-56.

PARSONS, R.; TASSINARY, L-G.; ULRICH, R. S.; HEBL, M. R. i GROSSMAN-ALEXANDER, M. (1998), “The view from the road: implications for stress recovery and immunization”. Journal of Environmental Psychology, 18, 113-140.

PURCELL, A. T.; LAMB, R. J.; MAINARDI, E. i FALCHERO, S. (1994), “Prefe-rence or preferences for landscape”. Journal of Environmental Psychology, 14, 195-209.

SHEETS, U. L. i MANZER, C. D. (1991), “Affect, cognition and urban ve-getation. Some effects of adding trees a long city streets”. Environment and Behavior, 23, 285-304.

ULRICH, R. S.; SIMONS, R. F.; LOSITO, B. D.; FIORITO, E.; MILERS, M. A. i ZELSON, M. (1991), “Stress recovery during exposure to natural and ur-ban environments”. Journal of Environmental Psychology, 11, 201-230.



el verd urbà: com i perquè

Documents