El període visigot 1. Les invasions germàniques

A la mort de l'emperador Teodosi (376-

395) van ser proclamats emperadors els

seus dos fills: Honori, d'Occident, i Arcadi

d'Orient. L'Occident, immers en una llarga

crisi, trobava cada cop més dificultats per

sostenir l'enorme aparell administratiu

imperial. El malestar que això generava es

va reflectir en una sèrie interminable de

revoltes camperoles i guerres civils, en les

quals Hispània es va veure implicada des

del temps de Teodosi.

Una sèrie de grups humans, en la seva majoria pertanyents a pobles germànics, venien pressionant les

fronteres de l'Imperi romà. A mesura que avançava el segle IV, la presència de germànics, sàrmates,

alans... va anant fent-se multitudinària. Igualment, amb l'objectiu de protegir els límits de l'Imperi, es va

acceptar, a través d'un tractat (foedus), l'assentament de pobles bàrbars en qualitat de federati.

Va ser precisament un d’aquest pobles, els gots (majoritàriament visigots), els que irrompiren a Itàlia per,

posteriorment, aconseguir un foedus que els permetia assentar-se al sud de les Gàl·lies fixant la seva

capital en Tolosa.

El 409 penetraren en la Península grups sueus, vàndals i

alans, que al llarg de dos anys havien recorregut i devastat la

Gàl·lia. Finalment, el 411, els nouvinguts es varen establir, gràcies

a un foedus, en distintes àrees peninsulars. Els sueus

s'assentaren a la Gallaecia, els alans a la Lusitània i els vàndals a

la Bètica. Uns anys més tard grups de Visigots s'instal·laren en la

Tarraconensis com a federats de l'Imperi (signaren un foedus) amb

la missió de frenar l'activitat destructiva dels altres pobles

germànics, menys romanitzats i amenaçadors.

Els Vàndals, igual que els alans, van ser expulsats de la Península (429) i passaren al nord d'Àfrica.

Aquest moviment va permetre incursions sueves fins a Mérida i Sevilla i va posar de manifest l'absoluta

manca d'autoritat política imperial. De fet, el poder polític es fragmentà, al temps que la ciutat, com a entitat

central de les relacions econòmiques, socials i administratives, es degradà i la població es dispersà. Els

sueus acabaren per ser derrotats pels visigots i, arraconats a la Gallaecia, van fundar un regne que es

mantingué, entre lluites intestines, enfrontaments amb els visigots i disputes religioses, fins al segle VI.

El turbulent segle V va produir un triple procés: el reforçament de la situació de crisi econòmica i política

ja viscuda al segle III que donà lloc a la constitució del règim senyorial; la falta de capacitat dels invasors

per reconstruir en el seu profit l’herència romana; i, finalment, l'aparició i consolidació de l'església que es

va convertir en una font d'unitat i poder no sempre espiritual.

____Ferran Jover Comas_______IES Madina Mayurqa______________Història d’Espanya ____ Socials 21.com ___________

1

2. La qüestió de la unificació social,

cultural, jurídica i religiosa entre els visigots i els

hispanoromans.

Els visigots van ser derrotats pels francs (Vouillé, 507)

i, expulsats de la Gàl·lia, es van assentar definitivament a

Hispània. La principal zona d'assentament es localitzava

a la Meseta Central fixant la seva capital a Toledo. Durant

els segles VI i VII l’estat visigòtic va unificar territorialment

la Península i va establir la capital a la Meseta

(Tolentium, 554). Per aconseguir la unificació, va haver de sotmetre els sueus i posar fi a l’ocupació

bizantina d’Andalusia i del litoral llevantí meridional.

L’estat visigòtic es va mantenir fins a l’any 711, en què una disputa nobiliària pel tron va facilitar la

penetració islàmica (batalla de Guadalate). Al llarg d’aquest període hi hagué un procés de fusió de

cultures entre la minoria germànica i la majoria de la població, de tradició hispanoromana. La

monarquia visigòtica va aconseguir construir el seu domini sobre les terres peninsulars a partir d’un

procés d’uniformització territorial, política i jurídica. Per tant el domini visigòtic de la Península no va

representar un trencament amb el món romà, sinó una evolució. El motiu va ser, en part, la relativa

romanització de la societat visigòtica quan va arribar a Hispània, la superioritat cultural romana, la poca

incidència demogràfica dels visigots i la pràctica del cristianisme.

La fusió de la minoria visigòtica amb la majoria hispanoromana va plantejar certs problemes que

varen ser resolts gràcies al prestigi de l’Església cristiana que representava els interessos

hispanoromans. Aquesta unificació social es va realitzar en dues etapes:

a) La conversió dels visigots arrians al cristianisme ortodox, a partir de la conversió al catolicisme

de Recared l’any 589, en ocasió del tercer Concili de Toledo.

b) La unificació jurídica amb el liber Iudiciorum promulgat l’any 654 per Recesvint, que establia un

dret territorial únic com a substitució dels drets personals anteriors (el Codi d’Euric per als

visigots i el Breviari d’Alaric II per als hispanoromans).

El paper de l’església va ser determinant i l’episcopat es va convertir en l’única autoritat amb qui es

van poder entendre els conqueridors. Els concilis de Toledo, a partir del segle VII, van ser autèntiques

assemblees polítiques, en les quals l’Església es va sentir íntimament lligada a la minoria nobiliària

latifundista i a l’estat visigòtic, el qual va ajudar a estructurar i a mantenir.

La política unificadora va ser iniciada per Leovigild (573-601) al derogar la llei que prohibia els

matrimonis entre gots i hispanoromans, i va iniciar la unificació territorial: va expulsar els sueus, va

lluitar contra els vascons i va conquerir places als bizantins.

L’element cultural visigòtic es va reduir a l’àmbit religiós i va ser

obra d’autors hispanoromans (Sant Isidor de Sevilla, autor de les

Etimologies), que es limitaven a recopilar alguns aspectes de la

cultura grecoromana. A l’art, el llegat visigot es redueix pràcticament

a l’arquitectura amb algunes esglésies rurals amb base

hispanoromana i influència bizantina (San Juan de Baños, San

Pedro de la Nave). Destacaren els treballs d’orfebreria com les

corones votives del Tresor de Guarrazar.

____Ferran Jover Comas_______IES Madina Mayurqa______________Història d’Espanya ____ Socials 21.com ___________

2

3. Principals institucions de govern i la seva evolució: Monarquia, Aula Regia,

Concilis de Toledo.

Els visigots van estructurar una monarquia que malgrat el seu originari caràcter electiu basat en el

dret germànic i l’assemblea d’homes lliures, es transformà sovint en hereditària. El monarca regnava

amb el suport de l’officium palatinum, amb la intervenció de dues institucions que col·laboraven en

qüestions legislatives i de govern:

- l’Aula Règia que actuava com a òrgan assessor en qüestions legislatives i amb atribucions

judicials. Estava integrada per alts “funcionaris”, aristòcrates i clergues.

- els Concilis de Toledo que, inicialment, van consistir en assemblees de caràcter religiós però

que van derivar en un òrgan civil que col·laborava amb els reis en tasques legislatives i de

govern.

De l’officium formaven part els comes que s’encarregaven de funcions com ara el tresor,

l’administració de les terres de la corona, els imposts i les despeses de la casa reial. També

participaven els membres del consell del rei, els grans funcionaris territorials i militars: duces (delegats

del rei), comites civitates (jutges de les ciutats) i gardings (caps militars).

La base de l'organització territorial visigoda va ser la romana, encara que no tots els territoris

s'organitzaven d'igual manera. D’alguna manera les antigues províncies romanes es varen mantenir en

les províncies ducals, al front de les quals es col·locava a un duc (nomenat entre els grans magnats)

que tenia atribucions militars i d'administració de justícia, amb diversos comtes sota la seva autoritat.

Entre els monarques visigots destacà Leovigild (573-586) que, en accedir al tron,

volgué portar a terme la seva idea d’una monarquia peninsular hereditària, i intentà la

fusió dels gots i els hispans a través del Codex revisus i associà al tron els seus dos fills,

Recared i Ermenegild. Intentà d’unificar la religió sota l’arrianisme, però, malgrat

algunes conversions, la massa restà catòlica. El fet més greu del seu regnat

s’esdevingué en convertir-se al catolicisme el seu fill Ermenegild, el qual, ajudat pels

bizantins i els sueus, es revoltà (582) i s’autoanomenà rei. Les conquestes de Sevilla i

de Còrdova (583) posaren fi a la rebel·lió d’Ermenegild, el qual fou empresonat i més

tard executat a Tarragona (585). El mateix any sotmeté els sueus. A la seva mort el país

restava unit políticament.

Causes de la fi del regne hispanovisigot.

A mitjans del segle VII, el regne visigot va entrar en crisi degut a la incapacitat de la

monarquia per cobrar tributs i mantenir la seva autoritat a tot el territori de la corona. Aquest fenomen

va estimular la formació de grups nobiliaris rivals i les freqüents disputes pel tron. Aquests fets

s’expliquen per les tradicionals dificultats per resoldre el caràcter hereditari o electiu de la monarquia

visigoda i pel creixent poder de la noblesa a les seves terres. Igualment la crisi econòmica del segle VII

accentuà la ruralització i el creixent poder de la noblesa als seus territoris. Les contínues rebel·lions

dels nobles, en lluita constant contra el poder reial, van provocar la desaparició del regne visigot. Va

ser en una d’aquestes disputes que els musulmans entraren en la Península (batalla de Guadalete,

711) i conqueriren ràpidament i amb gran facilitat el regne visigot.

____Ferran Jover Comas_______IES Madina Mayurqa______________Història d’Espanya ____ Socials 21.com ___________

3