dossier de l’espectacle fla.co - temporada … · festival senyala com a tals a la guia i que,...

Fotos: Hugo Castillo

Teatre MuncipalDissabte 22 de novembre a les 21 h

www.temporada-alta.net

Fla.Co.MenISRAEL GALVÁN

DOSSIER DE L’ESPECTACLE


02

FITXA

INFORMACIÓ BÀSICA

Direcció, coreografia i ball: Israel Galván Músics: David Lagos, Tomás de Perrate, Eloisa Cantón, Caracafé, Proyecto Lorca (Juan Jimenez Alba) i Antonio MorenoDirecció artística: Pedro G. RomeroDirecció escènica i coreografia sevillanas “Alegrías”: Patricia CaballeroIl·luminació: Rubén CamachoSo: Pedro LeónDirecció tècnica: Pablo PujolVestuari: Concha RodríguezRegidoria d’assajos: Balbi ParraUna producció de: A Negro ProduccionesCoproducció per: Théâtre de la Ville de Paris i Théâtre de NîmesAmb la col·laboració de: Institut Andaluz del Flamenco, Consejería de Educación Cultura y Deporte de la Junta de Andalucia, Fondo Europeo de desarrollo Regional Israel Galván és un artista associat de: Théâtre de la Ville de París i Mercat de les Flors de Barcelona.

Dia i hora: dissabte 22 de novembre a les 21 h Lloc: Teatre Municipal de Girona

La programació de Temporada Alta al Teatre Municipal compta amb la col·laboració:

ESTRENA A CATALUNYA

Amb la col·laboració de:


03

PRESENTACIÓ

Israel Galván omple l’escena. Amb música o sense. Si tanquem els ulls, és purisme flamenc, de tan precís i net com té el toc, cenyit al compàs de cada pal, concertat el so fins i tot quan la música no és flamenca. Però quan el veiem desconcerta: expressionista, cubista, avantguarda pura, tot fa curt per a aquests moviments personals del bailaor que s’avorria de ballar el mateix des que tenia tres anys. Premio Nacional de Danza, Premi Ciutat de Barcelona, premis Max: el talent reconegut. Com en l’estima que li professa Temporada Alta. Ara, l’espectacle més pur: al fil de la memòria, Galván hi homenatja el so despullat.

En Fla.Co.Men Galvan será lo que más es: un fiero instru-

mento de percusión con oído de metrónomo. De cuerpo y

movimientos sorprendentes, el bailaor de La Curva (Tempo-

rada Alta 2011) es expresividad extrema.

Dans Fla.Co.Men Galván révele ce qu’il est par essence: un

superbe instrument de percussion avec l’ouïe d’un métronome.

Ce danseur de La Curva (Temporada Alta 2011), au corps et

mouvements surprenants, est d’une expressivité extrême

In Fla.Co.Men Galván reveals his powers at their fullest, be-

coming a fierce percussion instrument with the precision of a

metronome. With his starling physique and range of movement,

the bailaor of La Curva (Temporada Alta 2011) is expressive-

ness at its most extreme.


04

Per Quim Noguero

La creació contemporània no és l’excepció que con-firma la regla. Fruit d’avui, reflex del que ens envolta, eco de la nostra veu, hauria de ser la norma, l’horitzó habitual. Aleshores, què caracteriza la mirada escènica allunyada del mainstream comercial i per què hi ha qui li té por? Per entendre-ho sols cal recordar la inter-pretació extrema del monòleg de Marc Antoni dins el fragmentari i ico· noclasta Juli Cèsar de Romeo Castel-lucci: l’escena contemporània aplica un zoom extrem sobre la realitat; és una càmera, real o metafòrica, que ens revela mera fisiologia, completament vulnerables en tant que cruament orgànics i mortals.

La crueltat que Castellucci troba en els clàssics no ens és aliena, doncs. I per deixar-nos fora de joc, per moure’ns del que sabem, descobrir-nos amb el peu canviat i convidar-nos a entendre, aquí es trenquen les convencions, s’hibriden llenguatges, s’estiren les disci-plines, es postil·la el text des del risc i es possibilita la sorpresa. L’objectiu és remoure’ns per arribar a moure de lloc (a canviar fent tremolar de la seva base) tot punt de vista convencional, gastat, covard i inútil. La creació contemporània ens carrega de dards la canana i ens fa empàtics amb la debilitat. No deixa indiferent. Per això performances com les de Castellucci són una provo-cació, i no ho desmentirà la versió comprimida del clàssic de Shakespeare que duu a l’església de Sant Domènec.

Però una mostra tant o més radical d’aquest plante-jament la tindrem a El Canal amb Tandy, d’Angélica Liddell, peça que parteix dels relats sobre l’Amèrica profunda de l’escriptor Sherwood Anderson per mirar de saber, atenció!, “si Déu i l’amor són la mateixa cosa”. Sembla que Liddell ha tingut en compte el film Com en un mirall d’Ingmar Bergman de l’any 1961 per posar-se en el que, coneixent-la, combinarà vulnerabilitat i ràbia, biologia i reflexió. En una peça anterior, ens deia que la societat actual converteix en pur xou cridat l’opinió dels tertulians perquè “la opinión entretiene y la reflexión es

un coñazo”, però ella ja fa temps que va prendre partit i així ens té enconyats. Un partit amb què també s’ha compromès la majoria d’obres contemporànies que el festival senyala com a tals a la guia i que, per l’atractiu que pot tenir ajuntar-les, es concentren en quatre dies, del 20 al 23 de novembre. Són propostes tan diferents com, al costat de Liddell i Castellucci, el dol pel pare mort d’Attends, attends, attends... (pour mon père) de Jan Fabre, el duel pelat amb el so flamenc de Fla.Co.Men d’Israel Galvan, el duet amb Los esqueiters del pop postmodern de Nao Albet i Marcel Borràs, la ferida oberta dels Monstres de Xavier Bobés i el seu teatre d’objectes, o el paquetet autòcton amb ecos in-ternacionals de la dansa dels #FF80.

A part, amb aquest tu a tu atrevit i sense complexos, també ens interpel·len espectacles com la poderosa fusió multicultural de Coup fatal del coreògraf belga Alain Platel i el director musical Fabrizio Cassol, l’ex-pressionisme visual i l’humor tenyit de malenconia d’El grito en el cielo de la companyia andalusa La Zaranda o les convencions del món de Strindberg convertides en reflexió teatral a A-creedores de Claudia Faci.

Afilats zooms contemporanis


05

Per Bárbara Raubert

L’incontro és el títol de l’esperada creació entre María Muñoz i Raffaella Giordano, però podria titular bona part dels espectacles de dansa de Temporada Alta. Sóndues grans coreògrafes i ballarines que han configurat les seves trajectòries endinsades en recerques person-als profundes, si bé la trobada en un moment de ma-duresa les acosta amb total sinceritat i ple reconeixe· ment de l’altra, en un espai compartit. Tan emocionant com visitar amics de la infància és assistir a l’espectacle d’alguns artistes reconeguts. Emoció pel retrobament i per la sorpresa que ens guarden gairebé assegurada, perquè són gent que s’han fet grans justament per haver sabut esquivar conformismes i estancaments, i que no han deixat d’alimentar la seva curiositat i el seu art, de vegades llançant-se al desconegut amb instru-ments nous, altres cops simplement posant mirades noves sobre fets passats.

Shantala Shivalingappa recupera la seva amistat amb Ferran Savall per a Impro.Concert for a dancer, amb peces que neixen de la tradició, però s’expressen a tra·vés de la mirada cosmopolita i moderna que com-parteixen. Tots dos han viscut la tradició des del bressol familiar i han buscat la seva veu personal sense con-fondre’s. També Israel Galván es basa en espectaclesanteriors per fer el seu Fla.Co.Men, però ara centrat únicament en els aspectes musicals i sonors que, com indica el títol, no s’acosten per fusió i aiguabarreig sinó per muntatge gairebé cinematogràfic. El resultat s’acosta al recital, igual que en el cas de la també sevil-lana Maria Pagés amb Óyeme con los ojos, una obra que es presenta com l’encontre de música i ball fla-mencs, despullat per la mirada de l’escriptor El Arbi ElHarti, que hi fa de dramaturg.

En canvi, Sol Picó ja va néixer trencant motlles i no ha parat de fer-ho en els 20 anys de professió que ara cel-ebra amb One-Hit Wonders. Al costat del seu insep-arable Juan Manrique (escenògraf, maquinista i actor), aquesta nova peça és el repàs d’èxits i també d’algun

sotrac en la seva personal història amb la dansa, a par-tir de fragments de quatre espectacles seus situats en-tre els anys 1999 i 2012, com el premiadíssim Bésameel cactus.

Un any més retrobarem l’emoció de la troballa i el descobriment amb els artistes del cicle #FF80, or-ganitzat conjuntament amb El Graner: joves, nascuts als anys 80, que van sortir a veure món i han tornat amb el cap ple d’idees i el cos carregat d’eines. La Veronal (del coreògraf Marcos Morau) i El Conde de Torrefiel (formada per Pablo Gispert i Tanya Beyeler) provenen del mateix poble d’Ontinyent i ara representen l’avant-guarda escènica més enllà de les nostres fronteres. També fan camí les textures personals Aimar Pérez Galí i Maria Campos, la seriositat de Lali Ayguadé i la ironia de Pere Faura. Tots ells són excel·lents representants d’aquesta generació que integra sense prejudicis in-fluències de camps artís tics molt diferents i les mouen al seu propi ritme.

Trobades i troballes en moviment coreogràfic


06

Todo anda revuelto en el interior de la ballena perdidamente desordenado

los relojes bajo los muebles se detienen.Charo Martín

Serem breus aquesta vegada, d’això es tracta. Anirem al gra. La música, aquest és l’argument. La música que ha sonat, al llarg de les propostes escèniques d’Israel Galván, despullada, ara, de trames, llibrets i de teatre. Los zapatos rojos, La Metamorfosis, Galvánicas, Arena, El final de este estado de cosas, Lo Real-Le Réel- The Real... sonant sense argument, amb l’inèrcia del cos i el ritme. Només la música.

Es tractava d’això, d’aprimar de qualsevol gravetat un dels descobriments més llumi-nosos dels espectacles: el so. La cosa va sor-gir entre Utrera i La Rinconada, entre la benefi-ciència i les hipoteques, reciclant àudio amb un grup selecte dels seus músics; oferint al públic breus esclats de felicitat. Tots sabem que Israel Galván és una màquina i aquí sona amb tota la seva puresa.

Només la música! En fi, aquesta és una de les característiques del ball flamenc i de la dansa d’Israel Galván en particular. El cos és un instru-ment. No només de percusió, també de vent, metall, corda, doncs sí, el cos parla. Quan es recargola davant el violí d’Elo Cantón les notes són més de fusta. Quiet davant de David Lagos o Tomás de Perrate, és més cos, redundant. I més flamenc quan remata les percussions i els metalls de Proyecto Lorca.

Israel Galván ha fugit sempre de la fusió, aquesta estranya categoria musical, vaga, plena d’obvietats. El que ell fa és muntatge,

com en el flamenc de sempre, com a la cinta cinematogràfica. Saber composar amb tros-sos, trossets... És veritat que Israel Galván s’acosta a altres referències: no és Tárrega qui treu el cap sinó Ligeti, ni és Albeniz sinó Luigi Nono. Però el sentit és el mateix. Es tracta de música flamenca en el seu estat primogènit, encara en ebullició, abans que comencessin les cristal·litzacions.

Per això podem trobar que el taranto s’em-parenta amb la tarantela o que els tangos se-gueixen la drecera del rimbético, que en la toná hi ha lletra d’Hugo Ball i música de Maurici So-telo, fins i tot uns verdiales tal com els toca Ant-ony and the Johnsons. I en aquest concert hi ha un regal, ja antic, que li va fer el mestre Morente a Israel Galván. Tota una definició per al seu quefer, la seva forma de fer: Fui piedra y perdí mi centro, me arrojaron al mar y al cabo de mu-cho tiempo, mi centro vine a encontrar. La lle-tra, clàssica, ficada per soleá, per malaguenya, en una toná amb la bateria dels Lagartija Nick.

SINOPSI


07

Morente deia que en el flamenc es tractava de “traduir” la “tradició” i de ser conscient de la “traïció” que sempre es troba implícita en aquesta operació.

Israel Galván no confon el joc amb la lleu-geresa, la combinatòria també pot ser una cosa greu. Per això, quan repassa la seva tra-jectòria, quan intenta expressar com es viu carregant amb tantes músiques, amb tantes formes del cos, amb tants sons al cap, sovint ho expressa amb la metàfora de la balena, sí, la balena blanca, la vida de l’artista, del crea-dor, com Moby Dick, Leviathan, Job abans de ser expulsat cap a la platja. Hi ha un poema (al interior de la ballena todo anda revuelto:los muebles, los libros, los relojes) d’una cantaora flamenca, Charo Martín, que expressa a la per-fecció les qualitats curatives d’aquest viatge a l’interior de la balena. Israel Galván és alhora la balena i el seu interior, el capità Acab que l’atrapa i el Leviathan que els engoleix a tots dos.

A més, Israel Galván ha convidat, en aquesta ocasió, a Patricia Caballero perquè l’ajudi a gestionar gestos i temps. Ja passava amb La edad de oro, un les seus muntatges antics, ja que no es tracta d’un espectacle tancat –aquesta és ja la tercera o cinquena versió, no ser...-: la seva pròpia construcció demana que, en cada representació s’assagin coses, es recuperin troballes, s’introdueixin elements nous. Es tracta d’un espai de llibertat en el qual Israel Galván recorda i assaja el vell i el nou. No sé si coneixeu el ball de Patricia Ca-

QUAN INTENTA EXPRESSAR COM ES VIU AMB TANTES MÚSIQUES, AMB TANTES FORMES DEL COS HO FA AMB LA METÀFORA DE LA BALENA

ballero, però en Lo raro es que estamos vivos podem entendre el perquè de l’elecció d’Israel Galván. No s’actua sobre les paraules ni sobre les coses, es tracta de gestionar el temps, una idea estranya del temps en la qual es confonen el cronològic amb l’atmosfèric.

Moltes vegades es diu que Israel Galván juga amb total llibertat amb els elements propis del flamenc. Exageradament s’ha parlat, alhora, de deconstrucció i de constructivisme. I una mica d’això hi ha, no només en el propi Israel Galván sinó en el mateix flamenc. De forma gairebé mi-raculosa un grup d’artistes, gairebé al marge de la societat, van saber integrar partitures obli-dades amb ritmes cubans, velles melodies en-tre melismas i jipíos, tambors africans ajustats a diferents politons, com es diu ara. Doncs aquí ho teniu, una mostra més. Potser s’hagi canviat l’ordre de les síl·labes, però segueix sent Fla-menco


08

EQUIP ARTÍSTICBALLARÍ I COREÒGRAF ISRAEL GALVÁN

Israel Galván de los Reyes, (Sevilla 1973), Premi Nacional de Dansa 2005 en la modalitat de Creació, concedit pel Ministeri de Cultura, “per la seva ca-pacitat de generar en un art com el flamenc una nova creació sense oblidar les veritables arrels que ho han sustentat fins als nostres dies i que ho con-stitueix com a gènere universal”, basant-se en el treball fet amb els espectacle ARENA i EDAD DE ORO.

Fill dels bailaores sevillans José Galván i Eugenia de los Reyes, des dels cinc anys viu de manera nat-ural els ambients de tablaos, festes i acadèmies de

ball als quals acompanya al seu pare. Però no és fins al 1990 que decideix dedicar-se professional-ment a la dansa.

El 1994 va entrar a formar part de la Compañía Andaluza de Danza dirigida por Mario Maya, començant una trajectòria imparable guardonada amb molts premis importants.

Ha realitzat nombroses col·laboracions en projectes molt diferents i amb artistes molt dispars, entre els quals destaquen, com a referents a la seva carrera: Enrique Morente, Manuel Soler, Mario Maya, Sol Picó, Pat Metheny, Vicente Amigo, Alfredo Lagos, Manuela Carrasco, Lagartija Nick, Fernando Ter-remoto, Miguel Poveda, Diego Carrasco, Gerardo Nuñez, Belen Maya, Chicuelo, Joan Albert Amar-gós, Diego Amador, Arcángel, Inés Bacán, Estrella Morente…

Al 1998 va presentar MIRA! / LOS ZAPATOS RO-JOS, el primer espectacle de la seva pròpia com-panyia, qualificat per a tota la crítica especialitzada com una genialitat, va suposar una revolució en la concepció dels espectacles flamencs. Des de lla-vors se succeeixen LA METAMORFOSIS (2000), la seva versió flamenca de la novel·la de Kafka; GALVÁNICAS (2002), amb Gerardo Nuñez; ARENA (2004), sis dramàtiques i sorprenents coreografies al voltant de la tauromàquia; LA EDAD DE ORO (2005), la seva picada d’ullet als mestres de l’època daurada del flamenc; TÁBULA RASA (2006), una revolució que capgira els cànons, SOLAMENTE (2007), la seva peça més experimental i arriscada en la qual el silenci és música; EL FINAL DE ESTE ESTADO DE COSAS, REDUX (2008), la seva per-sonal i impactant visió de l’Apocalipsi; LA CURVA (2010), on continua explo-rant la seva passió per unir flamenc i música con-temporània.

La direcció artística de la majoria de les seves obres


09

és de Pedro G. Romero. Per a la direcció escènica de les seves obres, ha comptat amb Pepa Gamboa, Belén Candil, i més recentment, Txiki Berraondo.

Al 2006 fa el seu debut com a coreògraf amb l’obra LA FRANCESA, amb Pastora Galván com a única protagonista. L’obra ha aconseguit els premis Gi-raldillo a “la millor música” i “a l’espectacle més in-novador”.

2007 és un any atrafegat: a la revitalització de la di-fusió de ARENA, s’hi sumen les més de 100 repre-sentacions de LA EDAD DE ORO (actualment su-pera les 200), i l’estrena de SOL en la Cinémathèque de la Danse de París.

A la Biennal de Flamenc de Sevilla de l’any 2008 estrena EL FINAL DE ESTE ESTADO DE COSAS, REDUX, que suposa la consagració internacional d’Israel Galván.

Des del juny de 2010 és el primer artista espanyol

associat del Théâtre de la Ville de París, un dels temples internacionals de la dansa contemporània.2012 és un any de reconeixements, rep tres impor-tants premis:

- Premis Max de les Arts Escèniques com a millor intèrpret masculí de dansa i millor coreògraf per LA CURVA- Bessie Award de New York per considerar el seu espectacle LA EDAD DE ORO presentat en el Teatre Joyce de New York al setembre 2011 com “una producció excepcional d’un treball que amplia les pers-pectives de l’art tradicional”- Medalla d’or al mèrit A les Belles arts concedit pel Consell de Ministres

La seva última creació, EL REAL / LE RÉEL / THE REAL, una particular reflexió sobre l’holocaust gi-tano sota el règim nazi, que es va estrenar el 12 de desembre de 2012 al Teatre Real de Madrid i a França en al Théâtre de la Ville de Paris el 12 de


015

GUIA PER A LA IDENTIFICACIÓ I ORGANITZACIÓ D’ESPECTACLES

SI T’AGRADA AQUEST ESPECTACLE ET RECOMANEM

LA PÀGINAWEB

DE LA COMPANYIA

RUSSIA - La Veronal 22 nov. El Canal

!! CONTINGUT EXTRA

LES MEVES NOTESDE L’ESPECTACLE


016

VENDA PREFERENT

VENDA ANTICIPADA A PARTIR DEL 12 DE SETEMBRE

AVANTATGES I DESCOMPTES


017

Els mitjans oficials:

dossier de l’espectacle fla.co - temporada … · festival senyala com a tals a la guia i que,...

Documents