1  

L’ESCRIPTURA PROTOSINAÍTICA. UN ESTAT DE LA QÜESTIÓ

Màster de Cultures i Llengües de l’Antiguitat

Sistemes d’Escriptura de la Mediterrània i el Pròxim Orient Antic

Professora: Adelina Millet Albà

Marta Díaz Herrera

Curs 2015-2016

1. INTRODUCCIÓ

“La invenció de l’escriptura alfabètica a la primera meitat del segon mil·lenni

a.n.e. és una de les fites culturals més importants dels Món antic, després només de la

invenció de l’escriptura en sí mateixa pels sumeris i els egipcis”1. Així comença la seva

obra sobre la gènesi de l’alfabet i el seu desenvolupament al segon mil·lenni a.n.e.

Benjamin Sass. Certament, l’aparició de l’escriptura alfabètica al Pròxim Orient antic

pot considerar-se una de les grans innovacions tècniques i revolucions culturals de

l’home a l’Antiguitat. Però els orígens i la idiosincràsia concreta en els quals es va

produir el naixement d’aquest nou sistema d’escriptura romanen encara obscurs, així

com un desxiframent complet del material recuperat.

Diverses són les qüestions que, des del descobriment de les primeres

inscripcions -després anomenades protosinaítiques- per part de Petrie i la seva esposa,

s’han plantejat respecte la relació entre aquesta escriptura i els jeroglífics egipcis, per

una banda, i la seva relació amb els sistemes alfabètics, cananeus o llevantins,

contemporanis i posteriors, per l’altra. A causa de la gran complexitat d’aquest

assumpte, però, en aquest estudi ens centrarem en les qüestions relacionades amb

l’origen de l’alfabet protosinaític i la seva relació amb l’escriptura jeroglífica egípcia;

més concretament, en quatre aspectes concrets: la data d’invenció, el lloc d’invenció, els

prototips de les inscripcions i la identitat dels creadors de l’alfabet protosinaític.

1.1. Descobriment i història de l’estudi de les tauletes protosinaítiques

Fins a principis del segle XX, l’estela de Mesha era la més primerenca de les

inscripcions alfabètiques conegudes i les explicacions sobre l’origen de l’alfabet no eren

més que teories. Però a principis del segle, el panorama va canviar radicalment i un nou

                                                                                                               1 SASS, 1988.

  2  

capítol en la història de les recerca del desenvolupament de l’escriptura alfabètica va

obrir-se de mans de William M. Flinders Petrie.

L’hivern de l’any 1905, Petrie va dur a terme una expedició arqueològica a

l’àrea de les antigues mines de turquesa de Serbait el-Khadim, explotades pels egipcis

des d’Època Tinita fins al Regne Nou. En aquesta zona, abundaven les inscripcions

jeroglífiques dedicades a la deessa Hathor, la “Senyora de la turquesa”, que rebia culte

al temple edificat al mateix indret a principis del Regne Mig. En aquest temple, els

membres de les expedicions del Regne Mig i el Regne Nou, tant egipcis com semites

“egiptianitzats”, feien ofrenes a Hathor, o a la seva versió semita, Baalat2.

Hila Petrie, l’esposa de l’arqueòleg britànic, va ser qui va fixar-se en una sèrie

d’inscripcions estranyes ubicades a les mateixes mines, al temple i als camins que

conduïen a ell. Aquestes inscripcions mostraven una sèrie de signes reproduïts de

manera tosca que no podien ésser llegits segons els principis de l’escriptura jeroglífica.

Petrie aleshores va escriure: “[Aquestes inscripcions contenien] una combinació

de jeroglífics egipcis [...], tot i que no podia llegir-se ni una sola paraula en egipci

regular”.3 També va adonar-se que el nombre de signes era molt limitat i que aquests es

repetien sovint, pel que devien amagar una escriptura alfabètica per escriure qualque

llengua semítica parlada pels nòmades que treballaven pels egipcis a les mines de la

zona.

L’aprofundiment dut a terme posteriorment en aquestes inscripcions, conegudes

com a “protosinaítiques”, va deixar palès que totes les deduccions de Petrie havien estat

encertades, però el seu descobridor no va anar més enllà dels seus supòsits.

Macalister, l’any 1906, va ser el primer en intentar dur a terme un desxiframent

de les inscripcions, tot relacionant-les amb el fenici; però la gran passa endavant per a

l’estudi d’aquestes i la seva relació amb l’origen de l’alfabet va protagonitzar-la, una

vegada més, Gardiner l’any 1916, el qual va realitzar l’estudi més important i complet

fet mai sobre aquesta qüestió en paraules de Sass4.

Gardiner, doncs, va fixar-se en una petita esfinx de pedra de gres trobada per

Petrie al temple de Serabit el-Khadim, la qual avui dia es troba al British Museum i que

conté l’exemple més significatiu d’escriptura alfabètica protosinaítica. La importància

d’aquesta figura radica en el fet que hi apareixen gravades inscripcions en ambdues                                                                                                                2 De l’associació de la deessa Hathor amb Baalat i la seva identificació per part de Gardiner arrel de l’esfinx trobada per Petrie al temple de Serabit el-Khadim en parlarem més endavant. 3 PETRIE, 1906. 4 SASS, 1988.  

  3  

escriptures: la jeroglífica i la protosinaítica, en el que és l’únic exemple d’inscripció

bilingüe conservat fins ara. La part egípcia del text es troba a l’espatlla dreta de l’esfinx

i es llegeix: / mry ¡wt-¡r / [nbt m] fkAt, “estimat d’Hathor /

Senyora de la turquesa”. Les inscripcions protosinaítiques, per la seva banda, es troben

esculpides en ambdós costats de l’estàtua, a la superfície superior de la base. Una

d’elles està constituïda per set signes, al costat dret, igual que a la inscripció jeroglífica;

i l’altra està constituïda per vuit signes i es troba aïllada al costat esquerre. A més,

sembla clar que la segona part d’ambdues seqüències és idèntica.

L’egiptòleg britànic va llegir, doncs, la part comuna de les inscripcions i va

adonar-se que els signes protosinaítics representaven objectes de la realitat, els noms

dels quals, en semític, es corresponien amb els noms de les lletres de l’alfabet fenici.

Així, Gardiner va concloure que les lletres fenícies derivaven dels signes protosinaítics i

va intentar llegir la resta d’inscripcions del corpus a partir d’aquestes primeres. Seguint

aquest mètode, Gardiner va reconèixer a les dues inscripcions de l’esfinx, en algunes

esteles rupestres i en una estatueta, també de Serabit el-Khadim, la seqüència

consonàntica b-a-l-t, que s’havia de vocalitzar baaalat, revelant el terme semític que

significa “senyora” i que Gardiner va proposar associar amb Hathor, essent per tant

Baalat el nom semític de la deessa. Quedava clar aleshores que l’esfinx estava dedicada

a Hathor/Baalat com a deessa tutelar dels egipcis i semites egiptianitzats de les mines

del Sinaí. Posteriorment, a més, es llegiria la seqüència de quatre signes que precedeix

el nom de la deessa en algunes de les inscripcions com m - ’ - h - b, vocalitzat me’uhab

y que significaria “estimat”, de l’arrel semítica triconsonàntica ’ - H - B “estimar”;

d’aquesta manera l’expressió sencera es podria transcriure com me’uhab baaalat i

traduir per “l’estimat de Baalat”.

Així doncs, Gardiner va concloure que les inscripcions del Sinaí eren certament

alfabètiques, els signes protosinaítics provenien dels jeroglífics egipcis i havien estat

aïllats pel principi d’acrofonia; i aquests eren utilitzats per anotar una llengua semítica

nord-occidental.

Posteriorment, Sethe5 va arribar per la seva banda a conclusions similars a les de

Gardiner sobre l’origen de l’alfabet. Les dècades dels anys 20 i 30 varen ser altament

productives en l’estudi de l’origen de l’alfabet i les inscripcions protosinaítiques,

centenars de llibres i articles van ser escrits al respecte. L’any 1927 una expedició de la

                                                                                                               5 SETHE, 1916; 1917.

  4  

Universitat de Harvard va arribar a Serabit el-Khadim i va endur-se les inscripcions

deixades per Petrie al Museu del Caire, excepte una, i va descobrir-ne tres de noves.

Una expedició finesa i una conjunta de la Universitat de Harvard i la Universitat

Catòlica d’Amèrica hi varen anar també als anys 30; la darrera va descobrir 10

inscripcions més.

Butin va intentar també, sense grans resultats, de desxifrar les inscripcions,

basant-se principalment en el seu treball amb l’hebreu, però la seva principal

contribució va ser la copia precisa de molts dels signes i la presentació sistemàtica del

material amb el que va treballar. Leibovitch, per la seva banda, va reunir les fonts en

tres publicacions6 i va desenvolupar la teoria que el llenguatge de les inscripcions era el

meroític, tesi que al final de la seva vida va abandonar.

El següent gran pas en l’estudi del protosinaític el va protagonitzar Albright. El

1935 va publicar un article en el qual emfatitzava per primera vegada la importància de

comparar les inscripcions protosinaítiques amb material contemporani semític-oriental.

De fet, el propi terme “protosinaític” apareix per primera vegada a la història als escrits

d’Albright7.

El descobriment l’any 1929 del test de Gezer, el qual mostrava tres lletres que

s’assemblaven a l’escriptura protosinaítica, va proveir la primera evidència real d’una

relació entre ambdues escriptures i, per extensió, amb les inscripcions fenícies, donant

veracitat a les teories plantejades des de principis de segle. A la segona meitat de la

dècada dels 30, van aparèixer les primeres síntesis i es van assentar les bases de la

recerca paleogràfica protocananea.

Després de la seva visita al Sinaí l’any 1948, Albright va publicar el seu segon

treball sobre les inscripcions protosinaítiques. Aquest va implicar la modificació de la

seva datació, que va situar al 1500 a.n.e., i va presentar un desxiframent basat en la

comparació de les inscripcions del Sinaí amb els textos d’Ugarit, descoberts l’any 1929,

i les cartes d’Amarna. La seva datació va ser acceptada per tots excepte per Gardiner.

Albright va considerar que hi havia 27 signes consonàntics i en va poder

identificar 23 d’ells, tot i que alguns no representaven res més que temptatives.

A la dècada dels 30 cinc inscripcions més varen ser descobertes, a més de dues a

finals de la dècada dels 50 a Bir en-Nasb descobertes pel fotògraf suís Georg Gerster;

                                                                                                               6 LEIBOVITCH, 1930; 1934; 1940. 7 ALBRIGHT, 1935.

  5  

dues lletres descobertes l’any 1978 per Itzkhak Beit-Arieh a la mina L de Serabit el-

Khadim i dues més incises al mur d’una altra mina trobades un any després per Sass.

En els darrers vint anys, s’ha produït un gran avenç en l’estudi de les

inscripcions protosinaítiques. Autors com Sass, Darnell, Hamilton o Goldwasser han

proporcionat nous estudis per al coneixement més profund d’aquestes, els quals giren al

voltant de tres qüestions fonamentals: el lloc d’invenció, la data d’invenció i els

prototips dels signes protosinaítics.

Una de les grans disputes pel que fa a aquesta problemàtica l’han protagonitzat

recentment Darnell i Goldwasser.

John Coleman Darnell i la seva esposa, Deborah Darnell, de la Universitat de

Yale, varen trobar l’estiu de 1998 dues inscripcions colpidores a mig camí de la ruta

desèrtica entre Luxor, l’antiga WAst (Tebes) i Hou, l’antiga ¡wt-sxm, una via que creua

el meandre del Desert occidental sobre el Nil. Aquestes inscripcions mostren fins a 13

signes diferents, la proximitat dels quals amb l’escriptura protosinaítica és òbvia i va ser

ja reconeguda per Darnell en el moment del seu descobriment.

El principal problema que representen aquestes inscripcions és la seva datació,

anterior o posterior a les trobades al Sinaí, que pot fer replantejar tant el lloc d’invenció

de l’escriptura protosinaítica com, segons els estudis de Darnell que tractarem més

endavant específicament, els prototips dels signes. Per tant, segons se segueixi un autor

o altre, l’origen de l’escriptura alfabètica pot variar de trobar-se al Sinaí o al cor

d’Egipte. Tots dos autors, però, coincideixen en defensar que el model es troba en

l’escriptura egípcia, sigui aquesta la jeroglífica (Goldwasser) o la hieràtica (Darnell).

2. L’ESCRIPTURA PROTOSINAÍTICA

2.1. Introducció

Tal i com indica Sass, el nombre d’inscripcions protosinaítiques conegudes varia

en funció de la divisió que se’n fa d’aquestes i de la reconstrucció dels fragments que en

conservem. Així, en tres casos diferents trobem dos o tres textos inscrits en un mateix

objecte, mentre en d’altres casos la divisió clara en diversos textos dins una mateixa

inscripció és dubtosa.

  6  

L’arqueòleg israelita, doncs, llista un total de 31 inscripcions protosinaítiques,

32 en d’altres estudis8, i n’exclou 17 per trobar-se massa danyades, ser dubtoses o

perquè directament no les considera protosinaítiques. A aquest corpus “sinaític”

d’inscripcions s’han d’afegir les dues trobades per Darnell al Wadi el-Hôl. Aquestes

inscripcions varien també d’extensió, de només dues lletres a trenta-quatre la inscripció

més extensa, sumant un total aproximat de quatre-cents signes.

El gruix del corpus d’inscripcions protosinaítiques prové de troballes a Serabit

el-Khadim, a la Península del Sinaí. D’aquestes, 4 varen ser trobades al Temple de

Hathor, 20 a les mines L i M, així com en un túmul proper a aquestes, una a la mina N,

dues a l’entrada d’una mina al sud-est de Serabit i tres als caps de túmuls de l’oest de

l’altiplà. Pel que fa a la resta, una va ser trobada al Wadi Maghara, dues més en una

cresta propera a Bir en-Nasb i dues fora del context sinaític, al Wadi el-Hôl9. Finalment,

les inscripcions dubtoses també varen ser trobades a Serabit el-Khadim, excepte dues de

Bir en-Nasb.

Totes les inscripcions es troben incises al gres local, excepte les de Bir en-Nasb,

i potser la del Wadi Maghara, que es troben inscrites al flanc de la muntanya. De les

inscripcions de Serabit, cinc estan tallades a les parets de la mina i la resta es troben

gravades en pedres independents. La majoria de les darreres es trobaven, gairebé de

forma segura, originalment inscrites a les roques de la muntanya, les quals varen saltar

quan l’entrada a les mines es va col·lapsar. Quatre de les inscripcions originalment

mòbils, les que pertanyen al temple, estaven gravades en estatuetes, mentre d’altres es

trobaven en esteles, 10 es trobaven en panells estel·liformes i 7 o 8 en lloses de pedra.

Per a Sass, moltes d’elles formen part indubtablement d’esteles o panells principals.

Finalment, pel que fa a la funció d’aquestes inscripcions, les que es troben en

estatuetes del temple tenien un caràcter clarament votiu, mentre les inscripcions dels

túmuls Sass les interpreta com a funeràries, tot i que reconeix que fórmules similars a

les que es troben en aquestes es poden trobar en inscripcions d’altres tipus. A més,

moltes inscripcions inclouen altres elements, com textos egipcis.

2.2. Paleografia i desxiframent

                                                                                                               8 CERVELLÓ, 2005. 9 Les dues últimes inscripcions no estan comptabilitzades en el corpus de Sass, ni al seu estudi, ja que la seva dissertació doctoral on tracta les inscripcions protosinaítiques va ser publicada l’any 1988, és a dir, gairebé una dècada abans de la troballa de Darnell.

  7  

La característica més rellevant de la paleografia protosinaítica és la clara

diferenciació entre les lletres, és molt rar trobar diferents lletres que tinguin una forma

similar. Tot i això, les primeres desavinences acadèmiques no varen començar amb la

identificació dels valors fonètics de les lletres en sí mateixos, sinó amb les pròpies

formes d’aquestes lletres.

Tal i com ja hem comentat anteriorment, el protosinaític està lluny de ser

desxifrat en la seva totalitat, ja que no se n’ha trobat cap text bilingüe i les inscripcions

que conservem són molt curtes. A més, tampoc hi ha una relació d’un a un entre

l’escriptura protosinaítica i d’altres escriptures posteriors, com la fenícia, amb les que se

l’ha relacionat. Per altra banda, el nombre de signes de l’escriptura protosinaítica és més

ampli que els 22 signes de les escriptures fenícia i aramea. Satzinger10 explica aquesta

diferència a partir d’una possible existència de préstecs semítics a l’Egipte dels períodes

posteriors als hikses11. Per altra banda, l’egiptòleg i coptista austríac també explica

aquesta diferència en base a la hipòtesi que la llengua que hauria originat aquesta

escriptura hauria conservat el nombre sencer de 29 fonemes, mentre l’arameu, el fenici i

l’hebreu del primer mil·lenni a.n.e. haurien perdut molts d’aquests fonemes fins acabar

amb els 22 signes que es conserven a les seves escriptures.

Gardiner va iniciar el seu intent de desxifrar les inscripcions protosinaítiques

partit de dues idees bàsiques:

1. L’escriptura fenícia va haver-se de desenvolupar a partir d’una escriptura

antiga protosinaítica.

2. L’escriptura protosinaítica va estar inspirada en els jeroglífics egipcis a

partir del principi d’acrofonia. Però els valors fonètics del protosinaític

estan totalment basats en una llengua semítica.

El principi acrofònic era ja conegut per l’escriptura fenícia, no tant per les

formes de les lletres com pels seus noms; i en l’escriptura protosinaítica els mateixos

objectes poden ser trobats també, tot i que en una forma menys estilitzada que en molts

casos és una variant o modificació d’un jeroglífic egipci amb una funció, però, diferent.

Així, els signes protosinaítics tenen sempre valor monoconsonàntic. Per tant, mai

expressen síl·laba tancada o un valor ideogràfic.

                                                                                                               10 SATZINGER, 2002. 11 Pel que fa a aquesta explicació cal tenir en compte que la datació més àmpliament acceptada per a les inscripcions protosinaítiques és durant la dinastia XII egípcia, mentre els hikses van ser l’ètnia governant de la XV dinastia al Delta oriental, segons l’eix cronològic de Parra, 2011.

  8  

El 1966, Albright va oferir un desxiframent de totes les inscripcions

protosinaítiques, basant-se fonamentalment en el seu estudi de 1948, en el qual va tenir

especialment cura que no es contradigués amb les llengües semítiques occidentals de la

meitat del segon mil·lenni a.n.e. L’estudi d’Albright, però, no pot ser considerat un

desxiframent total de les inscripcions, sinó que actualment encara resten lletres sense

identificar i la divisió de paraules és majorment incerta.

Per a Sass, la possibilitat d’un desxiframent complet no ha de per què ésser

impossible i reconeix que moltes de les lectures d’Albright probablement siguin

correctes, així com les proposades per d’altres autors, però en absència de nous

descobriments -els quals segons l’autor són improbables, tot i que una dècada després

del seu estudi encara es varen trobar les dues noves inscripcions del Wadi el-Hôl, els

intents d’elucidar l’estructura lingüística i el contingut dels textos ha de ser realista. Per

tant, qualsevol intent de tractar les inscripcions protosinaítiques necessita un cert grau

de reconstrucció i el plantejament d’on es troba el límit entre reconstrucció i

imaginació12.

2.2. Data d’invenció

Les qüestions de la datació de les inscripcions protosinaítiques i el lloc de la

seva invenció estan estretament relacionades.

Petrie va ser el primer en oferir una datació per a les inscripcions

protosinaítiques. L’arqueòleg britànic va situar-les en època de Hatshepsut i Tutmosis

III, XVIII dinastia, en base a quatre proves arqueològiques i epigràfiques. En primer

lloc, Petrie considerava que el pati de Sopdu del temple de Hathor a Serabit el Khadim

va ser construït en el període de temps que cobreixen els regnats d’ambdós governants, i

en aquest context és on s’hi va trobar una de les estatuetes amb inscripcions

protosinaítiques (Sinaí 346). En segon lloc, a la mina L, molt propera a la majoria

d’inscripcions protosinaítiques, es va trobar un recipient ceràmic datat del Regne Nou.

Per altra banda, el sauló vermell amb el que es va elaborar la famosa esfinx “bilingüe”

no va ser utilitzat després del regnat de Tutmosis III, per tant, Petrie va concloure que

havia de pertànyer a un d’aquests dos regnats; i, finalment, al serekh que hi ha entre les

potes de l’esfinx, Petrie hi va identificar un element del nom d’Esnofru, el qual va ser

venerat a Serabit el-Khadim en temps de Hatshepsut.

                                                                                                               12 SASS, 1988.

  9  

Gardiner, però, va ser el primer en refutar les raons de Petrie argumentant, en

primer lloc, que el pati de Sopdu va ser construït durant el Regne Mig, per contra del

que suposava l’arqueòleg britànic. En segon lloc, el recipient del Regne Nou, segons

Gardiner, és una evidència d’alguna mena d’activitat a la mina durant aquest període,

però no proveeix una evidència ni de l’inici ni del final de l’explotació d’aquesta. Pel

que fa a l’ús del sauló vermell, postular que l’esfinx pertany al regnat de Hatshepsut o

Tutmosis III en base a que després del regnat del segon aquest material no es torna a fer

servir no és una prova en contra que l’esfinx s’hagués pogut elaborar amb anterioritat al

Regne Nou. Finalment, pel que fa al culte d’Esnofru, Gardiner destaca que aquest ja

està documentat al Regne Mig.

L’egiptòleg britànic, per la seva banda, va ser el primer en donar la datació,

generalment acceptada, de la dinastia XII. Aquesta cronologia la va postular en base a

tres arguments principals: en primer lloc, els semites són mencionats només a les fonts

egípcies durant els temps de la dinastia XII; en segon lloc, a la inscripció Sinaí 351, així

com a totes les inscripcions del Regne Mig que es troben a Serabit el-Khadim, la figura

del déu Ptah apareix dins un serekh, mentre al Regne Nou el déu egipci és escrit sense

la capella, per tant seria aquesta divinitat la que apareixeria al serekh de l’esfinx; i,

finalment, la inscripció de Bir en-Nasb es troba inscrita a prop d’altres datades del

Regne Mig.

Albright també va ser un dels partidaris, seguint les raons de Petrie, de la datació

de les inscripcions al Regne Nou. L’arqueòleg americà proposa l’època de la XVII

dinastia en base a la datació de l’estatueta bloc Sinaí 346 de Von Bissing13 del Regne

Nou, encara que ignora la principal conclusió d’aquest autor segons la qual les

inscripcions protosinaítiques datarien del període d’Amarna com a molt d’hora i

segurament serien més tardanes. De fet, segons Sass l’any 198814, els millors paral·lels

per aquesta estatueta són dues estàtues trobades a l’excavació de Winlock de la tomba

de l’arquer Neferhotep a Deir el-Bahari, que Winlock va datar de la dinastia XI, però

Evers i Vandier, corregint-lo, van datar-la de finals de la dinastia XII i principis de la

dinastia XIII. Finalment, Albright identifica tres tipus d’estructures primerenques de

tombes al Sinaí, que ell data del Regne Nou, però tant la seva identificació com la seva

                                                                                                               13 VON BISSING, 1920. 14 Com comentarem a continuació, el punt de vista de Sass respecte a la datació de les inscripcions protosinaítiques va canviar l’any 2005.

  10  

datació no tenen cap fonament. Tot i així, d’altres acadèmics més recents han seguit el

punt de vista d’Albright.

Sass, per la seva banda, representa un dels exemples més paradigmàtics del

debat que aquesta matèria produeix, no només entre els acadèmics, sinó en un mateix

autor. Així, l’any 1988 l’arqueòleg israelita va estar d’acord amb la datació del Regne

Mig, però va destacar que els arguments de Gardiner no estaven totalment lliures

d’ambigüitats, recordant, per exemple, el fet que en una inscripció de Serabit el-Khadim

datada del Regne Nou s’hi menciona un semita, que pel que fa a la representació del déu

Ptah, tot i que a Serabit les que tenen capella estan limitades al Regne Mig, a Egipte sí

que se’n troben exemples del Regne Nou; i, finalment, que l’argumentació basada en el

text de Bir en-Nasb per a l’autor era insostenible. Tot i això, en aquest estudi l’autor va

unir-se a Gardiner i a l’opinió general i va acceptar i defensar la datació de les

inscripcions protosinaítiques de la dinastia XII. Sass, per tant, concloïa que les

evidències arqueològiques, paleogràfiques i lingüístiques pel que fa a la datació del

protosinaític són ambigües i circumstancials, i dues eren les qüestions que s’havien de

plantejar: si va ser durant la dinastia XII o durant la dinastia XVIII que va produir-se el

background més apropiat per a la redacció de les inscripcions protosinaítiques al Sinaí,

o si va ser al Sinaí durant la dinastia XII o a Palestina durant el Segon Període Intermedi

egipci el lloc i el temps més versemblants per a la formació de l’alfabet. Així, les

respostes d’aquestes dues qüestions per a Sass es corresponien. És a dir, si els textos

protosinaítics daten de la dinastia XVIII, això implica que l’alfabet va ser inventat a

Palestina, ja que les primeres inscripcions protocananees són anteriors a aquesta

dinastia. Però, si les inscripcions es daten de la dinastia XII, aquest ordre s’invertiria. En

aquest sentit, doncs, Sass va defensar que el regnat d’Amenemhat III seria el més

apropiat per a la datació de les inscripcions protosinaítiques, ja que aquest va ser un

període que va veure un auge de l’activitat egípcia a Serabit el-Khadim, fins i tot en

comparació amb els regnats de Hatshepsut i Tutmosis III. A més, en temps

d’Amenemhat III, els semites són mencionats sovint a les inscripcions egípcies.

Aquest punt de vista va canviar, però, arrel del descobriment de les dues

inscripcions del Wadi el-Hôl per Darnell l’any 1988. Com el mateix autor explica15,

aquest descobriment va impulsar-lo a reprendre, vint anys després, aquesta qüestió i a

replantejar-se tot el que l’any 1988 ell mateix havia postulat, en una revisió d’aquell

                                                                                                               15 SASS, 2005.

  11  

primer estudi. Així, a l’article publicat el 2005, Sass refuta un per un els arguments

donats per ell mateix anteriorment i postula que tots els arguments donats per Darnell,

els quals presentarem més endavant, pel que fa a una datació de les dues inscripcions

del Wadi el-Hôl del Regne Mig poden ser extrapolades al Regne Nou sense cap mena

de problema, produint-se així un context històric adient també per a la creació de

l’alfabet protosinaític en aquest període. Sass aleshores porta a col·lació l’expedició

d’Amenhetep III en el seu 36è any de regnat al Sinaí -l’única documentada a Serabit

entre Tutmosis IV i Seti I- que coincideix, a més, amb la data proposada per Bothmer

per a l’esfinx d’acord amb trets estilístics; i les expedicions d’inicis de la dinastia XIX a

partir de l’any 8 de regnat de Seti I. En aquesta expedició, així com en les dues següents

de l’any 2 de regnat de Ramsés II, hi participa un tal Ashahebsed, missatger del rei i,

més endavant, el seu majordom, que hauria pogut tenir un origen asiàtic. Per tant, Sass

postula aquest context com el més plausible per a l’origen de les inscripcions

protosinaítiques.

Pel que fa a les inscripcions del Wadi el-Hôl, Sass es limita a citar una frase de

Darnell on ell mateix comenta que l’ús de la ruta caravanera on es varen trobar les

inscripcions va estar en ús fins el període ramèssida, deixant que el lector tregui les

seves pròpies conclusions al respecte d’aquesta asseveració en relació amb l’opinió de

Sass.

Finalment, entre els estudis de la darrera dècada Satzinger, Hamilton

Goldwasser i Darnell han coincidit en la datació del Regne Mig però amb matisos pel

que fa a la dinastia. Així doncs, Satzinger16 recolza una datació àmplia a la dinastia XII

i Hamilton17 situa més concretament la invenció de l’alfabet a finals d’aquesta dinastia i

principis de la XIII en base a l’argument que l’origen de l’alfabet es troba en l’adopció

d’una barreja d’escriptures egípcies; mentre Darnell, que està a favor de l’argument que

uns signes provindrien de prototips jeroglífics i uns altres de prototips hieràtics,

conclou, a partir de l’anàlisi paleogràfic de les formes presents a les inscripcions del

Wadi el-Hôl, que l’origen de l’escriptura es produeix a principis del Regne Mig perquè

la barreja de models jeroglífics i hieràtics, així com la variació en la posició vertical o

horitzontal de signes egipcis com m, n i T, són una pràctica, mai comuna a Egipte, que

apareix en algunes inscripcions d’aquest període i el primer d’aquests trets,

concretament, és molt característic de la hieràtica lapidària de la primera meitat del

                                                                                                               16 SATZINGER, 2002. 17 HAMILTON, 2006.  

  12  

Regne Mig, un tipus epigràfic que apareix al mateix context que les dues inscripcions

del Wadi el-Hôl. Això, afegit al fet que a la primera part d’aquest període es testimonia

un creixement dels contactes entre egipcis i asiàtics, i que aquesta interacció es

concentra principalment a la Vall del Nil i, una part concreta, al Wadi el-Hôl, tal i com

mostren les inscripcions del lloc i, possiblement, d’altres fonts com el relat literari de La

Profecia de Neferti, que no fa res més que reflectir les condicions socials del temps que

pretén predir, en el qual els asiàtics occidentals s’havien anat introduint des del Delta al

llarg de tot Egipte. Darnell, per tant, va més enllà i, tot i que data les inscripcions del

regnat d’Amenemhat III, és a dir, de finals de la dinastia XII, troba els orígens de

l’alfabet a principis del Regne Mig, moment en que les característiques paleogràfiques

anteriorment citades s’haurien ja fossilitzat creant el model per a les posteriors

inscripcions del Wadi el-Hôl. Així, per a Darnell, aquestes dues inscripcions serien

anteriors a les de Serabit el-Khadim, datació que conseqüentment te repercussions sobre

la qüestió del “lloc d’invenció” de l’escriptura protosinaítica, que tractarem més

endavant.

Goldwasser, una de les principals referències en aquest camp a l’actualitat, per la

seva banda, proposa una datació per a l’alfabet protosinaític del Bronze Mig, a meitats

del segle XIX a.n.e., i, més concretament, durant el regnat d’Amenemhat III a la segona

meitat de la dinastia XII. L’egiptòloga israelita es mostra segura d’aquesta datació

perquè, diu, hi ha moltes connexions específiques entre els jeroglífics del Regne Mig al

Sinaí i la nova escriptura. Concretament, hi ha un signe jeroglífic específic que sembla

haver tingut un ús especial, amb molt poques excepcions, només a les inscripcions

jeroglífiques egípcies del Sinaí durant el Regne Mig. Goldwasser anomena aquest signe

“Sinai Hieroglyph”18. Aquest signe mostra una figura masculina estant, amb les cames

separades i els braços alçats. A les inscripcions jeroglífiques del Sinaí, aquest signe és

un ideograma, probablement significant quelcom semblant a “estranger”, i apareix una

dotzena de vegades a les inscripcions egípcies del Regne Mig a Serabit el-Khadim. La

presència d’aquest signe és important perquè és molt semblant a una de les lletres del

nou alfabet protosinaític, la qual podria trobar-se en l’origen de la lletra h en l’escriptura

protosinaítica. Finalment, pel que fa a les inscripcions del Wadi el-Hôl, Goldwasser

proposa una datació de finals del Regne Mig, ja que les inscripcions jeroglífiques

adjacents a aquestes daten d’aquest mateix moment i, per tant, serien posteriors a les

                                                                                                               18 GOLDWASSER, 2010.

  13  

inscripcions de Serabit el-Khadim. Goldwasser a més destaca que l’estil pictòric de les

lletres del Wadi el-Hôl, tot i la lleugera desviació paleogràfica que presenten respecte

les seves predecessores, indica que ambdós sistemes van estar comunicats, en opinió de

Goldwasser, pels cananeus. Per altra banda, la comparació de les lletres protosinaítiques

del Wadi el-Hôl amb el hieràtic papíric o el hieràtic lapidari li sembla

metodològicament precari ja que, d’acord amb la seva opinió sobre la identitat dels

creadors d’aquesta escriptura, que veurem més endavant, aquestes inscripcions varen

ser elaborades clarament per mans desentrenades i per gent amb un nivell de literalitat

inexistent. Per tant, segons l’egiptòloga, és difícil creure que aquesta gent, més

probablement cananeus, tinguessin accés a un nivell d’escriptura en aquests tipus de

hieràtic. A més, caldria tenir en compte que el jeroglífic egipci te un gran nivell

d’iconicitat, el qual es veu reduït al passar a l’escriptura hieràtica, esdevenint difícil la

seva identificació icònica, que sí es veu clarament a les inscripcions protosinaítiques;

per tant, els signes d’aquestes darreres difícilment podrien provenir de prototips

hieràtics o d’una barreja d’aquests amb els jeroglífics, com defensen Hamilton i Darnell

a les seves argumentacions.

2.3. Lloc d’invenció

Pel que fa al lloc d’invenció de l’escriptura protosinaítica hi ha dos línies

principals de discussió: la tradicional, que es debat entre Serabit el-Khadim o Palestina

com a possibles llocs d’origen, amb una petita representació d’acadèmics dins d’aquesta

branca que proposen un origen hikse de l’escriptura i que, per tant, situarien el lloc

d’invenció més concretament en un centre del Delta oriental o del sud de Palestina sota

la influència d’aquesta dinastia; i la més recent, fruit del descobriment de les

inscripcions del Wadi el-Hôl, que es debat entre Serabit el-Khadim i la ruta egípcia del

Desert occidental.

L’element comú de totes aquestes propostes és, per tant, l’existència d’un

context geogràfic multicultural en el qual gents de parla egípcia, productors de textos

jeroglífics o hieràtics -segons sigui la postura pel que fa als prototips dels signes-, i una

població semítica occidental, parlant d’una llengua fins a l’actualitat no desxifrada,

convivien. Així, quan es proposi com a lloc d’origen Serabit el-Khadim, serà amb la

premissa que a les mines de turquesa hi participaven, junt amb els egipcis de les

expedicions, personatges semítics; per a Palestina i el Delta oriental es proposarà o bé

un centre semític meridional sota la influència egípcia o bé un centre hikse format per

  14  

població semítica egiptianitzada. I aquest mateix context de mestissatge és el que es

troba també a la proposta del Wadi el-Hôl, on els semites en aquest cas formarien part

de les tropes militars que protegien la ruta comercial Luxor-Hou.

Així doncs, pel que fa a la proposta de Serabit el-Khadim com a lloc d’origen de

l’escriptura protosinaítica, va ser Černy el primer en suggerir, l’any 1935, que els

semites eren portats pels egipcis al Sinaí com a treballadors i com a intermediaris entre

els egipcis i la població local. Certament, el egipcis van explotar les mines de turquesa

del Sinaí des d’època predinàstica, i des d’aquest moment fins al Regne Mig els egipcis

van veure els semites nòmades locals des d’un punt de vista preventiu i, fins i tot,

d’hostilitat. Però aquesta actitud va canviar a la segona meitat de la dinastia XII, quan

els reis Amenemhat III i IV van dur a terme una important política d’explotació i

desenvolupament del Delta i del Sinaí, reforçant a més les relacions amb els nòmades de

la península i del sud de Canaan. Així, s’han documentat fins a 28 expedicions a Serabit

el-Khadim i les seves “terrasses de turquesa” només durant el regnat d’Amenemhat III i

nombroses esteles i capelles amb inscripcions jeroglífiques van ser erigides a la zona,

sobretot associades al temple de Hathor i al camí que conduïa a les seves portes, que

també va ser ampliat durant aquest i el següent regnat, el d’Amenemhat IV.

És doncs en aquest context on Goldwasser proposa que s’ha de situar el

naixement de l’escriptura protosinaítica. No només perquè el context històric permet

proposar-lo com a lloc i data possible, sinó també pel fet inqüestionable que el gruix

principal d’inscripcions protosinaítiques i, de fet, protocananees, es troba al Sinaí, pel

que l’única explicació possible per a aquesta presència dominant de l’escriptura a la

zona és que el Sinaí va ser el seu lloc d’invenció.

Aquest punt de vista, però, ja va ser proposat per Gardiner en el seu moment i

recolzat per Sass el 1988. L’any 2005, però, arrel del descobriment de les inscripcions

del Wadi el-Hôl, Sass veu aquest escenari proposat per Darnell com el més possible per

al naixement de l’escriptura alfabètica i protosinaítica, i considera que la presència

d’inscripcions alfabètiques primerenques al Sinaí no fa de Serabit el-Khadim el lloc de

naixement per a l’alfabet. En aquest sentit, doncs, Sass dóna per bons els arguments de

Darnell a favor del Wadi el-Hôl, tot i que aquests mateixos els veu extrapolables al

Regne Nou, període que cronològicament ell considera més adient.

Darnell, doncs, defensa un origen de l’escriptura protosinaítica al Wadi el-Hôl

no només per qüestions de datació i paleografia, com hem vist en el punt anterior, sinó

també en base a la presència de població asiàtica a Egipte. Així, aquesta presència, ben

  15  

coneguda des de principis del Període Dinàstic en endavant, fan d’Egipte el lloc on s’ha

de buscar “la llar geogràfica de l’escriptura alfabètica”19. Una prova específica d’això,

per a Darnell, l’ofereixen les inscripcions 1, 2 i 3 de la Secció B, associades al general

semita Bebi i que probablement estarien en relació també amb les dues inscripcions

protosinaítiques del Wadi. Tot i que es mostra cautelós, aquestes inscripcions, que

datarien del regnat d’Amenemhat III segons Darnell, demostrarien la interacció entre els

mercenaris asiàtics i els escribes egipcis presents a les expedicions de la zona a partir de

la qual hauria sorgit per primera vegada l’escriptura protosinaítica.

Finalment, la teoria més marginal de les esmentades anteriorment és la que

proposa un origen hikse de l’escriptura alfabètica i les inscripcions protosinaítiques.

Així, Lemaire20, malgrat reconèixer que l’intent de relacionar l’origen de l’escriptura

alfabètica amb els ja de per si desconeguts hikses pot ser vist com una temptativa

d’explicar obscurum per obscuris, proposa una datació de les inscripcions

protosinaítiques durant el Segon Període Intermedi, entre les dinasties XIII i XV, que

són les que varen dominar el Delta en aquesta època; i el Delta egipci o un centre polític

al sud de Palestina com a lloc d’origen d’aquesta escriptura. Com excel·lentment

argumenta Sass, però, no sembla que aquest escenari, més propi de les teories del

corrent de l’ex Oriente lux, sigui possible proposar-lo amb garanties i proves

mínimament fermes. Així doncs, en primer lloc, no s’ha recuperat cap inscripció en

protosinaític ni de la capital de la dinastia hiksa, Avaris, ni de cap centre sota la seva

influència del sud de Palestina, com podria ser Tell el-Ayyul. Per altra banda, en aquests

indrets, l’escriptura egípcia que s’ha recuperat és hieràtic sobre papir i, fins i tot en el

cas que acceptem que els prototips d’algunes formes protosinaítiques provinguin de

signes hieràtics com Hamilton i Darnell defensen, no s’explicarien aleshores els casos

en què el model és jeroglífic, ja que els textos en aquesta escriptura d’aquest període

són pràcticament desconeguts a Palestina. De la mateixa manera, si aleshores es

postulés que els models es troben als jeroglífics que sí s’han conservat i apareixen als

escarabeus trobats en aquesta zona, caldria preguntar-se per què no s’ha trobat cap

objecte d’aquest tipus amb escriptura protosinaítica, o la seva immediata successora

protocananea, en tot el període del Bronze Mig. I, finalment, un dels arguments de més

pes proposat per Sass, cal tenir en compte que molts dels jeroglífics adaptats per

l’escriptura protosinaítica no apareixen en cap ocasió als escarabeus coneguts del

                                                                                                               19 DARNELL, 2005. 20 LEMAIRE, 2000.

  16  

mateix període, mentre sí que apareixen a les inscripcions egípcies de Serabit el-

Khadim i del Wadi el-Hôl.

Sigui com sigui, cal destacar que la problemàtica del lloc d’origen de

l’escriptura protosinaítica te com a causa inherent el fet prou rellevant que aquesta

escriptura no només va ser utilitzada al Sinaí, d’on provenen la majoria d’inscripcions,

sinó també en d’altres àrees, sigui en major o menor mesura, com Egipte i Canaan en un

probable mateix context històric.

2.4. Prototips dels signes protosinaítics

A l’actualitat, no hi ha cap dubte que els signes protosinaítics provenen de

l’adaptació de formes presents en l’escriptura egípcia i, més concretament, dels seus

textos. En el que els estudiosos no es posen del tot d’acord és en si aquests models van

ser extrets de l’escriptura jeroglífica o de l’escriptura hieràtica.

L’opinió majoritària, però, és que les formes protosinaítiques provenen de

formes preses de l’escriptura jeroglífica. Aquesta és l’opinió de Gardiner, Sass,

Satzinger, Goldwasser, etc. i els seus estudis paleogràfics. Hamilton i Darnell, per

contra, proposen una barreja de models jeroglífics i hieràtics. En aquest sentit, recordem

els arguments paleogràfics que Darnell fa servir per datar les inscripcions respecte que

certs signes protosinaítics presents al Wadi el-Hôl tenen paral·lels en la hieràtica

lapidària del Regne Mig, provenint, doncs, del jeroglífic els signes del cap de bou, el lli,

la corda i l’aigua, mentre tota la resta provindrien d’un model hieràtic, excepte el signe

del pati que podria tenir tant un model jeroglífic com hieràtic.

Una altra qüestió relacionada amb la problemàtica dels prototips de les

inscripcions protosinaítiques és el paper concret que juguen els signes específicament

monoconsonàntics presents en l’escriptura jeroglífica i el sistema d’escriptura dels noms

estrangers utilitzat històricament a Egipte.

Va ser Gardiner, de nou, el primer que va parar atenció al fet que a Egipte existia

un “quasi alfabet” ja des del Regne Antic. Aquest consistia en la manera en que els

escribes egipcis escrivien noms propis, gentilicis i topònims estrangers, en particular als

textos d’execració. Aquest sistema va ésser utilitzat al llarg de tota la història d’Egipte i,

de fet, va jugar un paper cabdal en el desxiframent de l’egipci per part de Champollion i

la lectura dels primers cartutxos que contenien els noms grecs dels Ptolomeus en egipci.

  17  

Així, Freu va defensar l’any 1996 que era al si de l’escriptura egípcia on es va

produir l’evolució de la pictografia al fonetisme21, de manera que un alfabet consonàntic

egipci “independent” dins el sistema jeroglífic egipci hauria existit des de l’estadi inicial

de l’escriptura jeroglífica i, a partir d’aquest primer alfabet, s’hauria produït el

naixement de l’escriptura protosinaítica amb la “simple aplicació del principi

d’acrofonia”. Aquest argument, però, sembla confondre el fet de la presència de signes

monoconsonàntics a l’escriptura egípcia, com n’hi ha de biconsonàntics,

triconsonàntics, ideogràfics, etc., amb l’existència d’un sistema alfabètic intern dintre

d’aquesta escriptura; a més de pressuposar tot un sistema alfabètic anterior a l’adaptació

dels signes per acrofonia, que no necessàriament implica el coneixement de la llengua

original, així que no tindria una aplicació real pràctica. I, finalment, no tots els signes

presents a les inscripcions protosinaítiques provenen de signes egipcis

monoconsonàntics, sinó que provenen de signes amb valors diversos que són triats

simple i senzillament pel seu valor icònic i no fonètic.

Aquests arguments presentats en contra de l’opinió de Freu, però, podrien ser

vàlids si acceptem que la creació de l’escriptura protosinaítica va ser fruit d’un parlant

de llengua semítica que desconeixia l’egipci i que va aplicar l’esmentat principi

d’acrofonia per crear un nou sistema amb el que anotar la seva llengua. Però existeix

l’opinió, que desenvoluparem al següent apartat, al voltant de la possibilitat que fos un

escriba egipci qui creés aquest sistema d’escriptura, cas en el qual l’existència d’un

sistema monoconsonàntic i del seu ús per a anotar noms estrangers en egipci podria ser

rellevant. Tot i això, tots els estudis paleogràfics i els intents de desxiframent “amb cara

i ulls” elaborats fins el moment coincideixen en l’ús de l’acrofonia i l’adaptació de

models que no són exclusivament monoconsonàntics, com és per exemple el signe

que te el valor fonètic en egipci Hr i pot tenir diversos valors semàntics en egipci.

Cal esmentar, finalment, que sí existeix una part del món acadèmic22 que nega

que els signes protosinaítics i, per extensió, els signes protocananeus s’hagin adaptat

dels jeroglífics egipcis en base a aquest principi d’acrofonia i que aquests tinguin cap

mena de connexió amb l’alfabet fenici, hereu segons les teories actuals de les

escriptures alfabètiques primerenques.

2.5. La qüestió de la identitat del creador de l’alfabet protosinaític                                                                                                                21 FREU, 2000. 22 GELB, 1963; n’és un defensor d’aquesta postura.

  18  

L’opinió general respecte a qui va idear i escriure les primeres inscripcions

protosinaítiques és que va tractar-se d’un individu o grup de parla semítica,

presumiblement nord-occidental, en contacte amb població egípcia, de la qual en va

adaptar els signes en base al principi d’acrofonia per a representar els fonemes presents

a la seva pròpia llengua.

Una de les principals proves d’aquest origen semític dels productors de

l’escriptura protosinaítica és el fet mateix d’haver fet servir el principi d’acrofonia sobre

signes triats per la seva iconicitat, produint-se així un trencament entre el significat de

les icones representades i l’ús fonètic final que se’ls va donar, així com un afebliment

progressiu del nivell d’iconicitat del sistema, de manera que la connexió final entre

icona i ús fonètic va mantenir-se només als estadis més primerencs per la seva

identificació amb el nom de la lletra que anotaven. Per altra banda, és el mateix origen

no-egipci dels primers productors dels textos el que explicaria que l’escriptura

protosinaítica no estigui influenciada pels signes monoconsonàntics egipcis i que quan

aquests són utilitzats no representin el valor fonètic que tenien originalment; del que

se’n podria deduir, per tant, que aquests parlants semites no sabien llegir l’escriptura

jeroglífica malgrat conèixer-la per les inscripcions contemporànies. Per altra banda,

això no vol dir que aquests semites haguessin de ser personatges completament illetrats,

sinó que cabria suposar que la creació de l’alfabet protosinaític fos l’obra d’una mà

lletrada que, en convivència amb els egipcis presents -bé a les expedicions militars del

Wadi el-Hôl, bé a les expedicions mineres de Serabit el-Khadim-, sentís l’impuls o

rebés l’encàrrec d’un oficial de major rang d’elaborar una inscripció en la seva pròpia

llengua. Goldwasser, però, considera que per la paleografia de les inscripcions els seus

redactors van haver de tenir un nivell de literacitat baix o nul, ja que les lletres de les

inscripcions de Serabit el-Khadim varien en mida, direcció i execució, a vegades fins i

tot dins la mateixa inscripció. Tot i aquest argument paleogràfic, no seria impossible

que la creació es degués a una ment lletrada, un escriba o traductor semita -els quals

eren presents a les excavacions-, però l’elaboració de les inscripcions es degués a

semites que imitessin el seu model, els quals en aquest cas sí podrien ser illetrats en tant

que desconeixedors de l’escriptura.

Satzinger, però, no és partidari de la teoria d’una gent semítica illetrada com a

impulsora de l’origen de l’escriptura protosinaítica, sinó que, ben al contrari, no pot

  19  

imaginar-se que aquesta fos creada per “algun líder caravaner no-egipci”23. Per a

l’egiptòleg austríac, aquells que van crear el nou sistema d’escriptura van haver de tenir

un profund coneixement dels jeroglífics egipcis, tant pel respecte de les formes dels

signes, com pels seus valors fonètics i pel respecte al sistema que ell interpreta a les

inscripcions; característiques que demostrarien un alt grau de coneixement especialitzat

i el treball intencionat o d’oficials egipcis o d’escribes egipcis coneixedors de la llengua

dels semítics que convivien amb ells. Aquests, doncs, haurien creat aquesta escriptura

probablement per a facilitar l’administració dels projectes que implicaven parlants de la

llengua en qüestió. De fet, Satzinger va més enllà i relaciona aleshores el fet que les

ciutats sirio-cananees continuessin utilitzant l’escriptura cuneïforme i la llengua

babilònica per als seus escrits en comptes d’usar una nova tècnica que comprenia menys

de 30 signes fonètics perquè la varen sentir com una innovació egípcia “imperialista”.

És contradictòria, però, aquesta teoria amb el fet que no s’ha trobat cap

inscripció protosinaítica pròpiament egípcia, és a dir, que hagi estat elaborada per un

escriba o oficial egipci, mentre tant Goldwasser com Darnell s’atreveixen a proposar,

fins i tot, personatges històrics concrets que podrien haver-se trobat a l’origen de

l’escriptura protosinaítica als seus respectius contextos.

Així, Goldwasser parla d’un asiàtic Khebeded, mencionat en moltes inscripcions

jeroglífiques egípcies contemporànies a les protosinaítiques, on se l’anomena “germà i

governador de Retenu”, essent Retenu a la tradició egípcia un topònim ampli per a

l’àrea compresa entre Gaza i Baqaa al Líban. D’aquest títol, junt amb d’altres

inscripcions on Khebeded apareix muntant un ase, animal que els egipcis no muntaven,

i amb el típic pentinat de xampinyó semític, se’n desprèn que Khebeded era un

personatge d’origen semític que va participar a les expedicions egípcies a Serabit durant

més d’una dècada. Khebeded és, a més, el personatge semític que va ocupar el càrrec

més elevat d’entre els que varen participar a les expedicions egípcies a Serabit el-

Khadim segons se’n desprèn de les inscripcions, que presenten a més una elevada

qualitat. Però l’element que fa creure a Goldwasser que Khebeded, o algú del seu cercle,

es podria haver trobat a l’origen de l’escriptura protosinaítica és la semblança

paleogràfica entre certs signes jeroglífics de l’Estela 92, que Khebeded va afegir a una

estela anterior més ben elaborada, i certs signes presents a les inscripcions

protosinaítiques; semblança que en casos com en el del signe per anotar la lletra bêt, ,

                                                                                                               23 SATZINGER, 2002.

  20  

és per a l’egiptòloga israelita indiscutible i molt llunyana a l’original egipci. Per tant,

Goldwasser conclou que el protosinaític podria haver estat inventat al cercle semita de

Khebeded i els seus seguidors.

Un cas paral·lel és el que presenta Darnell per a les inscripcions del Wadi el-

Hôl, on apareix un personatge anomenat “Bebi, general dels asiàtics” utilitzant per a

“asiàtics” la paraula egípcia aAm.w, una designació general egípcia pels grups de parla

semítica, els quals haurien participat, tal i com se’n desprèn del títol de Bebi, a les

expedicions militars del Desert occidental. Aquestes expedicions, segons Darnell i en

base a la seva aparició en un papir del Regne Mig, haurien inclòs escribes asiàtics, més

concretament en aquest cas “escribes militars asiàtics”, els quals haurien conegut el

hieràtic lapidari egipci, prototip segons la proposta de l’arqueòleg britànic dels signes

protosinaítics. Així, tenint en compte també que pot associar-se a Bebi amb el regnat

d’Amenemhat III per d’altres inscripcions, és a dir, del context històric en el qual

Darnell data les dues inscripcions del Wadi el-Hôl, l’arqueòleg conclou que aquestes

podrien ser producte, en aquest cas, del cercle de Bebi.

En definitiva, el que se’n desprèn d’aquestes dues propostes és que l’element

semita com a originador de l’escriptura protosinaítica és força més plausible, pel que fa

a les proves de les que disposem, que l’element egipci, sobretot tenint en compte la

concepció que els egipcis tenien de la seva escriptura com a quelcom sagrat i prou

important com per a què fins i tot en època d’ocupació els reis estrangers erigissin

monuments i esteles amb inscripcions jeroglífiques en indrets tant remots, o més, com

Serabit el-Khadim i el Wadi el-Hôl.

Per altra banda, com hem vist anteriorment, alguns han volgut buscar el lloc

d’origen de l’escriptura protosinaítica al Delta o el sud de Palestina en època dels

hikses, fet que tindria com a conseqüència òbvia la creació d’aquest alfabet per part de

població hiksa, però ja hem vist no hi ha cap prova, ni tan sols circumstancial, que

apunti a aquesta possibilitat. En aquest sentit, també l’intent d’Albright de relacionar el

protosinaític amb els descendents dels hikses, ja segons Sass 24 , és infundada.

Certament, el seu escenari en el qual supervivents hikses haurien estat condemnats a

treballs forçats a les mines del Sinaí i Nubia a principis del Regne Nou no està basada

en cap evidència històrica, ja que malgrat a documents egipcis, com les esteles de

Kamose, darrer monarca de la dinastia XVII, es relaten els darrers fets de la derrota de

                                                                                                               24 SASS, 1988.

  21  

la dinastia hiksa, la qual acabaria als primers anys del regnat d’Ahmose, primer rei de la

XVIII dinastia, no hi ha cap document històric que demostri l’esclavització d’aquesta

dinastia i de la seva població, ni el seu ús particularment a les mines del Sinaí. De fet,

els hikses apareixen al Papir de Torí com una dinastia faraònica legítima i la imatge dels

hikses com a perseguidors de les divinitats egípcies és una invenció del Regne Nou que

es troba només en certs textos. Sigui com sigui, el que sí sembla improbable, una

vegada més, és que les gents que varen escriure aquestes inscripcions fossin esclaus

hikses25, com ja s’ha comentat anteriorment.

3. CONCLUSIONS

La primera, i òbvia, conclusió que se n’extreu de l’estudi de les inscripcions

protosinaítiques és que, mentre no es descobreixin textos més extensos i, especialment,

un text bilingüe -si és que tal vegada van existir- que aquells que conservem, un

desxiframent complet del protosinaític i el coneixement dels qui el varen idear serà

impossible, si és que mai s’arriba a conèixer del tot els pobles i les civilitzacions de

l’Antiguitat. Així mateix, aquesta escassetat d’informació i la incapacitat de realitzar un

desxiframent complet provoca que encara desconeguem la llengua concreta que

s’amaga a les inscripcions i quin tipus de relació o parentesc guarda amb les altres

llengües semítiques, més enllà de formar part del grup nord-occidental.

En segon lloc, cal tenir en compte que parlar d’escriptura protosinaítica implica

parlar exclusivament de les inscripcions protosinaítiques, ja que en són la seva única

representació. Per tant, la nostra capacitat d’interpretació i comprensió està limitada,

una vegada més, per l’escassetat de fonts, malgrat en els darrers anys s’hagi fet una

troballa tant significativa com la del Wadi el-Hôl.

Un cop establertes aquestes premisses, una de les altres grans qüestions pel que

fa a l’escriptura protosinaítica és la contextualització, cronològica i geogràfica -també

podríem dir-ne geopolítica-, de les inscripcions. Així, com hem vist, els problemes de la

datació i el lloc d’invenció del protosinaític estan estretament relacionats i les

possibilitats per a cadascun poden ser intercanviables. D’altra banda, però, l’opinió més

àmpliament representada pel que fa a la datació és situar les inscripcions

protosinaítiques, tant les trobades a Serabit el-Khadim com al Wadi el-Hôl, al llarg del

                                                                                                               25 Albright, 1966.

  22  

Regne Mig, amb matisos segons els autors pel que fa al regnat de quin faraó egipci

concretament es van elaborar. De la mateixa manera, també hi ha una opinió general, la

tradicional, sobre el lloc d’origen d’aquesta escriptura: Serabit el-Khadim. Tot i que

com ja s’ha vist la troballa de les inscripcions del Wadi el-Hôl no només ha fet que

sorgís aquest indret com a nou candidat de mans del seu descobridor, Darnell, sinó que

ha fet canviar el parer d’autors com Sass vint anys després d’haver realitzat el seu estudi

sobre la qüestió.

Així doncs, cal destacar la importància cabdal que ha tingut en aquest sentit la

descoberta de les dues inscripcions proto-sinaítiques del Wadi el-Hôl. No només perquè

han aportat nous textos, sinó perquè han revifat la qüestió amb el sorgiment de noves

teories i punts de vista que, malgrat potser no ajuden a tenir-ne una idea més clara,

obren l’espectre del coneixement que es tenia fins aleshores sobre unes inscripcions que

es creien limitades a la península del Sinaí, per fer dirigir la mirada ara cap al territori

d’Egipte; el qual ja no només és el proporcionador dels models per a la invenció de

l’escriptura alfabètica, sinó que ofereix noves fonts en llocs tant allunyats de les fonts

principals que obliguen al replantejament de la qüestió, si més no a mode de revisió.

I, finalment, des del punt de vista de l’Egiptologia, el fet que l’escriptura

protosinaítica provingui de models adaptats egipcis, sigui de signes jeroglífics o

hieràtics, i que posteriorment aquesta escriptura s’hagi expandit poc a poc entre els

semites cananeus que la varen inventar, fins donar a lloc a l’alfabet fenici, el grec,

l’etrusc, el llatí, etc.; i fins acabar considerant-se una de les majors invencions i

contribucions del Món Antic al conjunt de la Humanitat demostra que Egipte no és

aquell paradís sorgit enmig del desert, descontextualitzat i aïllat del seu context

Mediterrani i pròxim-oriental que tradicionalment s’ha concebut i que desapareix pel

propi esgotament de la seva cultura, religió i llengua sense deixar cap petja, fins que

Occident el va redescobrir arrel de les expedicions napoleòniques; sinó que Egipte és

l’espurna que va encendre el procés de creació i evolució durant milers d’anys de

l’alfabet que avui en dia utilitzen centenars de llengües modernes al món i que ha estat

utilitzat per grans imperis com el d’Alexandre Magne, el romà, el bizantí o les

monarquies europees.

  23  

BIBLIOGRAFIA

CERVELLÓ AUTUORI, J. 2015. Escrituras, lengua y cultura en el antiguo Egipto. El

espejo y la lámpara 11. Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat

Autònoma de Barcelona.

DARNELL, J. C. et al. Two Early Alphabetic Inscriptions from the Wadi el-Ḥôl. New

Evidence for the Origin of the Alphabet from the Western Desert of Egypt. Annual

of the American Schools of Oriental Research 59, part II: 67-124. Boston:

American Schools of Oriental Research, 2005.

DARNELL, J. C. Wadi el-Hôl. UCLA Encyclopedia of Egyptology, 2013.

http://escholarship.org/uc/item/1sd2j49d

FREU, J. Les signes monolitères égyptiens, précurseurs de l’alphabet. Des signes

pictographiques à l’alphabet, Actes du Colloque, 14 et 15 mai 1996. Paris, 2000:

87-102.

GARDINER, A. H. «The Egyptian Origin of the Semitic Alphabet». Journal of Egyptian

Archaeology 3 (1916): 1-16.

GARDINER, A. H. Egypt of the Pharaohs. An Introduction. Oxford: Clarendon Press,

1961.

GARDINER, A. H.; PEET, T. E; ČERNÝ, J. The Inscriptions of Sinai. 2 vols. Egypt

Exploration Society Excavation Memoir 36/45. Londres: Egypt Exploration

Society, 1952/1955.

GOLDWASSER, O. «Canaanites Reading Hieroglyphs. Horus is Hathor? – The Invention

of the Alphabet in Sinai». Ägypten und Levante 16 (2006): 121-160.

GOLDWASSER, O. How the alphabet was born from Hieroglyphs. Biblical Archaeology

Review, 2010.

HAMILTON, G. J. The Origins of the West Semitic Alphabet in Egyptian Scripts. The

Catholic Biblical Quarterly Monograph Series 40. Washington DC: Catholic

Biblical Association of America, 2006.

LAM, J. The invention and development of the alphabet. Inventions of Writing in the

Ancient Middle East and Beyond, ed. Christopher Woods. Chicago: The Oriental

Institute, 2010: 189-195.

http://oi.uchicago.edu/research/pubs/catalog/oimp/oimp32.html

  24  

LEMAIRE, A. Les Hyksos et les débuts de l’alphabet au Proche-Orient ancien. Des

signes pictographiques à l’alphabet, Actes du Colloque, 14 et 15 mai 1996. Paris,

2000: 103-134.

PETRIE, W. M. F. Researches in Sinai. Londres: John Murray, 1906.

SASS, B. The Genesis of the Alphabet and Its Development in the Second Millennium

B.C. Ägypten und Altes Testament 13. Wiesbaden: Harrassowitz, 1988.

__ The Alphabet at the turn of the millenium. Journal of the Institute of

Archaelology of Tel Aviv University, Occasional Publications, 4. Tel Aviv 2005.

__ The genesis of the Alphabet and its development in the second millenium B.C.

twenty years later. KBN 2, 2004-2005, 147-166.

SATZINGER, H. «Syllabic and Alphabetic Script, or the Egyptian Origin of the

Alphabet». Aegyptus 82 (2002): 15-26.

VALBELLE, D.; BONNET, C. Le sanctuaire d’Hathor maîtresse de la turquoise. París:

Picard, 1996.

VITA BARRA, J. P. «Los primeros sistemas alfabéticos de escritura». En: Carrasco

Serrano, G.; Oliva Mompeán, J. C. eds. Escrituras y lenguas del Mediterráneo en

la Antigüedad. Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 1995:

33-79.

WIMMER, S. J.; WIMMER-DWEIKAT, S. «The Alphabet from Wadi el-Hôl». Göttinger

Miszellen 180 (2001): 107-111.