diumenge 3 de desembre de 2006 minical · 2006-11-30 · 2 dominical diumenge 3 de desembre de 2006...

Reportatge Turisme a Girona als primers 60 PÀGS. 2, 3 i 4. Entrevista Carlota Subirós «El millor teatre és més autèntic que lavida» PÀG. 5. Entrevista Jordi Coca «L’ésser humà també és allò que no ha pogut fer» PÀGINA 9. Col·leccionisme Filatèlia PÀG. 14

Dom

inic

alDiumenge 3de desembre de 2006

Diari de Girona ReportatgeCeràmica dels DéusUna exposició a Gironarecull un centenar depeces d’art precolombíPÀGINES 6, 7 i 8

2 DominicalDiumenge 3de desembre de 2006

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (GOS. CERÀMI-CA DE COLIMA, MÈXIC. EXPOSICIÓ «CERÀMICADELS DÉUS» AL CENTRE CULTURAL CAIXA DEGIRONA-FONTANA D’OR)

3 de desembre de 2006

5 EntrevistaCarlota SubirósÉs la directora de l’obra deteatre «King», que s’ha estrenata les naus Kropotkin de l’antigafàbrica Coma-Cros de Salt.

6, 7 i 8 ReportatgeCeràmica dels DéusEl Centre Cultural Caixa deGirona-Fontana d’Or aculluna exposició d’art precolombífins al 14 de gener.

9 EntrevistaJordi Coca«L’ésser humà tambéés allò que no ha pogut fer»

11 ArquitecturaPiscina municipald’Olot

13 GastronomiaCuinar amb fruita

14 Col·leccionismeJosé Luis Lucena

SUMARI 1

1

2 3

A finals dels anys 1950, Europa en ge-neral i Espanya en particular estavenvivint un espectacular desenvolupa-

ment de la indústria del turisme. De fet, Gi-rona era, a banda de Madrid i Barcelona, laprovíncia que tenia més establiments i puntsturístics de tot l’Estat espanyol. Tot i així, l’ae-roport encara era un projecte que, tot i queparlat, encara estava per arribar. L’alternati-va aèria dels europeus que volien arribar finsa la Costa Brava era principalment l’aero-port de Barcelona, encara que als mesos d’es-tiu, per la forta demanda, moltes vegadesels passatgers amb destinació final a la cos-ta gironina aterraven als aeroports de Per-pinyà o fins i tot de Reus.

Amb aquesta situació, els agents de viat-ges, hotelers i transportistes urgien les auto-ritats a accelerar el projecte de l’aeroport deGirona, un tema tan important que fins i toten una crònica del diari ABC, el corresponsala Londres deia el 1962 que «el proyecto delaeropuerto de Gerona levanta más comen-tarios que las ultimas maniobras sobre eldesarme». Malgrat que sembli una compara-ció una mica exagerada, sobretot parlant desd’Anglaterra, era ben cert que les diferentsforces econòmiques de Girona parlaven qua-si monotemàticament del futur aeroport: laCambra de Comerç, Indústria i Navegació,el congrés econòmic sindical provincial, lescambres bancàries, els sindicats d’hostale-ria. Totes aquestes institucions havien vist

que ja el 1961 2,5 milions de passatgers ha-vien entrat a Espanya per les fronteres in-ternacionals de Girona i d’aquests, més de100.000 procedien de l’aeroport de Perpinyà.L’anàlisi era clara: si amb la dificultat del trans-port es reben tants visitants, quina quantitatde persones més hi vindrien tenint un campde vol a tocar dels nuclis turístics mes im-portants?

Descartat l’aeròdrom de Banyoles per re-bre els nous vols xàrter, es varen fer estudisper diferents emplaçaments per a la porta aè-ria del nord de Catalunya: Sant Gregori, Salt,Sarrià de Ter o fins i tot a la zona del golfde Roses, llocs que per diferents motius tam-poc no varen passar d’opcions i finalmentla Diputació, principal impulsora de l’aero-port, va escollir els terrenys de Salitja, on hiha les instal·lacions actualment. Per posar-nos en situació, al diari La Vanguardia de1962, la notícia de la confirmació de la ubi-cació d’aquest centre aeri anava tancada ambunes paraules que mesclaven un orgull sen-se amagar, moltes floridures i una certa llicèn-cia poètica. Atenció: «Cuando Salitjá luzcasu esbelta silueta de puerta aérea y sus lucesbrillen extrañas y decidoras en la oscuridadbrillante de la noche gerundense, se habráañadido otra gema mas a la rutilante dia-dema de aeropuertos que llegan hasta la ver-dad de España y permiten a viajeros de uncentenar de países llegar cada año y volver-se luego con los ojos llenos de la varia, múl-

tiple, colorida y orgullosa paz de los españo-les».

I és que les coses de fa més de 40 anysno eren evidentment les d’ara. I ja no tan solsper l’estil en la redacció dels periodistes, sinóper una sèrie de factors econòmics i socialsque encara havien de madurar i força. Al censde 1960, la província de Girona tenia 352.000habitants i la triada de sectors que feien fun-cionar l’economia de l’època eren indústria,agricultura i turisme. En el primer cas, la pro-ducció d’electricitat, les filatures, el suro o lesaigües minerals; en el segon, els regadius,que encara havien de créixer més amb elsprojectes dels embassaments de Sau o Boa-della, entre d’altres; i finalment, per la ban-da del turisme, nous hotels i serveis, desen-volupament d’estacions d’esquí, instal·lacionsbalneàries, urbanitzacions a la costa, apar-taments... i això que quantitativament als pri-mers 60 s’estava encara ben lluny de les xi-fres que per bé (o per mal en alguns casos)es varen anar incrementant any rere any.Tot i això en aquell temps les pujades enles xifres de visitants eren ja destacades, carque si posem com a exemple les xifres ofi-cials de vehicles i visitants, l’any 1954 van en-trar a Girona des de França 68.000 vehiclesi 350.000 persones, i vuit anys després ja erenmés de 2 milions, com apuntàvem abans.També en aquells 8 anys, les empreses d’ hos-talatge van passar de 230 a 1.000 establiments.Una de les mes innova-

Reportatge


Fotos:1Un cartell anunciantuna cursa de brausa la plaça de torosde Lloret de Mar.2Oferta hotelera id’oci a Puigcerdà.3Propaganda del’estació de munta-nya de la Molina.4Els caves Castellde Peralada –llavorsencara «xampany»–es promocionavencom «El champánespañol».5Un anunci delscreuers turísticsque recorrien laCosta Brava, patro-cinat per un hotel deBegur.

(Continua a la pàgina 4)

als primers 60Turisme a Girona

Aquells anys van donar el tret de sortida a una interessantíssima història que va anar lligadaamb l’evolució local, tant des del punt de vista econòmic, social i cultural.

TEXT: JAVIER ORTEGA FIGUEIRAL

4 5

dores i cu-rioses fou el Club Mediterrá-neo, que no era un altre queel famós Club Mediterranée,que avui ja és historia, peròals primers 60, concretamentl’estiu del 1962, va ser el dar-rer crit en cosmopolitisme, jaque un estil de residència re-sort d’aquell tipus no s’ha-via vist mai. I a la publicitatde presentació del centre devacances es parlava d’un lloc«enclavat en un paisatge única Europa d’una natura dan-tesca de contrasts fantàsticsara oberts al món en uns ter-renys absolutament desco-neguts i aïllats durant milersd’anys». Una curiosa defini-ció per a un lloc avui aban-donat.

Molts d’aquests projectesestaven finançats per la Cai-xa d’Estalvis Provincial, cre-ada per la Diputació. Entred’altres, les inversions enadaptació de pistes d’esquí iremuntadors a les zones deLa Molina, Camprodon o Nú-ria. El creixement del turis-me a la costa era difícild’equilibrar amb el turismede muntanya i hivern. Tant per les xifres devisitants i les procedències dels usuaris (unagran majoria d’esquiadors eren catalans, men-tre que els que visitaven la costa eren unturisme més internacional). A més, mentreque les carreteres costaneres podien qualifi-car-se com a acceptables, les del Pirineu erenreconegudes com un veritable desastre i cir-cular per elles resultava tota una aventura.En aquella època, el túnel del Cadí ni esta-va projectat i els aeròdroms de la Cerdanyao Empuriabrava no estaven ni tan sols en laimaginació dels qui després els construirien.

Bona part dels actuals ports del litoral giro-ní no existien com a instal·lacions de lleure,ja que eren o bé instal·lacions de pesca ocomercials, o senzillament no hi eren on des-prés es construïren.

Aquells primers anys 60 donaren el tretde sortida a una interessantíssima història queva anar lligada amb l’evolució local, ja no tansols econòmicament sinó fins i tot social i cul-turalment, una història plena d’anècdotes, en-certs i desencerts que serien difícils de con-densar d’un cop en aquestes pàgines del Dia-ri.

Amb tot, resulta curiós i en certa maneraentranyable girar el cap enrere i veure el nai-xement d’un model econòmic que va donarforça èxits a aquestes terres i que avui és irre-petible, tant perquè el temps passat no tor-na mai, però també perquè les errades deuna llarga etapa de «desarrollisme» ho farienimpossible. Una ullada als cartells publicita-ris d’aquella etapa és un exercici d’històriacontemporània històrica, per als més joveso senzillament un recull de records per alsqui han viscut aquella pròspera Girona enprimera persona.

Reportatge


Fotos:1Un hotel deBanyoles utilitzaval’estany i latranquil·litat de lacapital del Pla del’Estany per atreurevisitants.2L’hotel Fornells-Parkdonava informaciódetallada de comarribar fins a For-nells de la Selvai gaudir delsseus serveis. 3Una urbanitzacióde Cadaquésdestacava la sevaoferta de golf, ten-nis, piscina, centrecomercial, club nàu-tic, sala de bitlles,hotels i restaurants. 4Lloret de Marpromocionant elsseus establimentshotelers als anysseixanta.

11

(Ve de la pàgina 3)

1 2

3 4

Carlota Subirós (Barcelona,1974) compleix allò dejove i suficientment pre-

parada. Traductora d’obres te-atrals com Glengarry Glen Rosede Mamet, o Moonlight de Pin-ter. Ha estat ajudant de vaquessagrades com Lluís Homar. Pre-sentat en primícia a les salesoblidades de la fàbrica Coma-Cros de Salt, el monòleg Kingens ha mostrat el gran treballde Gonzalo Cunill i d’un re-duït cos d’actors, d’una forçacommovedora. També ha diri-git Otel·lo al Teatre Municipalde Girona.

Ha tingut mai cap problemaper ser directora teatral, enlloc de director? No. És unapregunta que em fan sovint, ique no la sé contestar gaire, eh?Sóc tan profundament dona,que no ho puc distingir de lesfacilitats o dificultats que m’hetrobat a la meva vida. És pos-sible que les dones tinguem ma-neres diferents de relacionar-nos.

Quan va saber que volia di-rigir? No sembla una cosaque es decideix de sobte.Sempre he fet teatre. Des deque de nena vaig muntar WideSide Story al terrat de casa.

Collons, tota una superpro-ducció, no? (riu) Sí, una su-perproducció amb la meva mi-llor amiga i el meu germà pe-tit. Jo anava per arquitectura,però vaig tenir un rampell. Ha-via fet teatre a l’institut, però mai havia pen-sat en una opció professional. Fins que vaigfer les proves a l’Institut del Teatre per di-recció. Em van agafar, i va començar a ro-dar una pilota que no ha parat fins ara. Avegades em costa de recordar com va pas-sar. Com una d’aquelles coses del destí. Ha-via de passar així, i vaig deixar que passés.

Però li agrada, oi? Sí. No em puc imaginard’una altra manera. He tingut molta sort. Heencadenat feines diferents. Dirigint, traduint.Fent produccions grans i petites.

Ajudar Lluís Homar deu ser un aprenen-tatge… Sí, és un gran aprenentatge. Vaigser ajudant de Lluís Homar, de Joan Oller. Del’Ariel García Valdés. És un mestratge únic.

Ve de fer un «Otel·lo» al Municipal de Gi-rona i ara un monòleg intimista de Ber-ger a Salt, quin canvi, no? Sí, és la nit i eldia. Com que ha anat molt seguit, és la ma-nera de canviar de mirada de l’un a l’altre.Si un espectador veu els dos muntatges, veuràdos móns diversos. Una cosa és una lecturacontemporània de Shakespeare i l’altra és unaindagació en una novel·la d’un autor viu. Delsmés importants dels nostres dies.

Què és el més important d’un monòleg:

la força de l’actor, la temàtica, el lloc, quehi hagi una màgia especial? Mira, són aques-tes tres coses. Per una banda, les paraulesde Berger. Per una altra la presència de Gon-zalo Cunill. Fent un personatge ambigu, per-què està en la frontera de si és un home quees creu un gos. O un gos que es creu home.I per una altra, l’eloqüència de l’espai de Salt.Les naus Kropotkin de Salt.

El públic passa fred, se suposa que és per-què entri més en la obra, no? L’espai sor-geix perquè vaig decidir que voldria fer elmonòleg en un espai despullat. I deixar quefos l’espai el que parlés. Amb en (Salvador)Sunyer vam buscar esglésies i baixos pre-ciosos del Barri Vell. Però no eren gens el quejo buscava. Quan va sortir la Coma-Cros, vaser com una trobada. I hi ha com a projectefer el Centre d’Arts Escèniques de Salt i Gi-rona. És l’espai immillorable i una ocasióper descobrir el lloc.

Té una història adient perquè hi treba-llava gent en condicions molt bèsties. Exac-te. L’obra parla de la gent que cau fora delsistema social i laboral. I precisament tot elque respiren les naus Kropotkin és això. Unpaisatge industrial desaparegut. I una menade naufragi de tot un món. I el naufragi queviuen els personatges de King.

La gent està preparada pera la denúncia de les nostresmisèries? Sembla que mi-rem a un altre costat quanse’ns planta la realitat. JohnBerger té la valentia i la sen-sibilitat de mostrar-nos un mónque apartem de la nostra mi-rada: la misèria i la indigèn-cia. I en canvi, ell obre unamirada que és la mirada delgos. Una mirada que no jut-ja. Veu i respira dins d’aquestmón. No és pamfletari. I el seucompromís amb la realitat ésabsolut. I això fa que l’espec-tador entri en aquest món.

Què li agrada més de la no-vel·la de Berger, un delsgrans prosistes i assagistesactuals? La seva extraordinà-ria força, compromís i clare-dat de visió. Però sempre lli-gat a la sensibilitat i la deli-cadesa. Pocs autors conec quetinguin una veu tan forta i tandelicada. La seva delicadesa lidóna força. I la seva força ésdelicada. Una altra parella deparaules que m’agrada és re-sistència i tendresa. Els per-sonatges resisteixen les barbà-ries que vivim. Però amb ten-dresa, sense dogmatismes.

Hi ha un gos que parla, téuns amos que són uns avisi viuen en un abocador; sónmarginats i resistents, noes deixen vèncer: aquestaés una de les lliçons del’obra? Sí, no hi ha rendició.Berger ens mostra com en les

condicions més dures, en què un home potser un gos, aquest gos vol tirar endavant.

Quan et passa això, sols tornar-te insen-sible. En Berger ens ofereix la lluita contral’apatia i la indiferència. Tant de personat-ges com de l’espectador. Quan caus en aquestsforats, és un pou negre, i has de lluitar con-tra la indiferència i l’apatia. Ens passa a no-saltres. Sembla que tinguem por del conta-gi.

Hi ha gent que ho pensa, quan veu unrodamón: s’emplacen en el seu lloc i elsfa mal. És això que dóna veu a Berger. Llui-tar contra la insensibilitat. Tant de personat-ges com d’espectadors.

És un tòpic, però tot a la vida és teatre?Sí. Em costa molt distingir els mecanismes dela ficció dels de la realitat. Però, vaja, és im-portant distingir-los (riu).

I tant! El millor teatre et fa bategar moltes co-ses de la vida. I la vida està plena de teatre.Tots en fem. Tant a la nostra vida pública,com a la privada. De vegades fins i tot a lavida íntima. No sempre és mentida el teatre.És un joc constant. El millor teatre és mésautèntic que la vida. Són terrenys pantano-sos (riu).

Entrevista


CARLOTA Subirós Directora teatral

Una de les apostes més originals del Festival Temporada Alta de Teatre a Girona i Salt ha estatl’obra «King», basada en un text del gran John Berger. Darrere l’obra, trobem la mà de CarlotaSubirós. Només es veu fent teatre. Vivint pel teatre.

“El millor teatre és mésautèntic que la vida”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

“Vam buscaresglésiesi baixos

preciososdel Barri Vell.Però no erengens el quejo buscava.

Quan va sortirla Coma-Cros,

va ser comuna trobada.I hi ha com aprojecte fer elCentre d’ArtsEscèniques

de Salt iGirona. És

l’espaiimmillorablei una ocasió

per descobrirel lloc“


1 5

2

Ceràmiques

dels DéusEl centre cultural Caixa de Girona-Fontana d’Or de Girona recull un centenar de peces d’art

precolombí i una selecció de vint-i-cinc fotografies fins al 14 de gener

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

3

4

Reportatge


«El fet de donar com a finalitat de l’art elsplaers estètics, més que no pas el pla-er del bé intel·ligible, és el que diferencia

més profundament l’estètica moderna de ladoctrina tradicional; l’actual filosofia de l’artés essencialment sensacional, és a dir, sen-timental». Aquesta sentència forma part de laTeoria medieval de la bellesa d’Ananda K.Coomaraswamy (1877-1947), un expert enesoterisme i art oriental que sintetitza l’es-perit de l’artesania precolombina exposadaa Ceràmiques dels Déus (al Centre culturalCaixa Girona-Fontana d’Or, fins el 14 degener). El fotògraf Lluís Llimargas l’ha esco-llit per tancar la seva selecció de vint-i-cincimatges sobre simbologia precolombina in-closa a la mostra, en les quals relaciona arti naturalesa.

Noranta-una ofrenes als morts, gairebéun centenar de peces de ceràmica preco-lombina propietat del col·leccionista IgnacioLassaletta –que també és el comissari delmuntatge–, permeten fer un recorregut perles diferents civilitzacions del continent ame-ricà.

Predominen les creacions provinents de lazona Mesoamericana, que coincideix ambl’actual Mèxic, Guatemala, Belize, El Salva-dor i l’oest d’Hondures; seguides de les cerà-miques provinents de la zona Andina, queinclou Colòmbia, Equador, Perú, l’oest deBolívia, el nord de Xile i Argentina; i acabaamb una mostra de l’art originari de la zonaIntermèdia, que es correspon amb la restad’Hondures, Nicaragua, Costa Rica i Panamà.Tot plegat permet acostar-se a les culturesprecolombines que es van desenvolupar en-tre els anys 3000 o 4000 abans de Crist i el

segle XVI, unes civilitzacions que presen-ten una gran varietat en funció de les zonesi les èpoques.

ZONA MESOAMERICANALa ubicació geogràfica i la cronologia mar-quen l’estructura de l’exposició. Pel que faal bloc majoritari –amb 53 peces–, l’art cre-at a la zona Mesoamericana parteix de l’eta-pa Preclàssica o formativa, que va dels anys1800 al 100 aC i es desglossa en el períodeAntic, que s’estén del 1800 al 1100 i del quals’exposen dues obres fetes a Vall de Mèxic;el Mitjà, que s’emmarca entre els anys 1100i el 300 i del qual s’exhibeix una ceràmicaolmeca; i el Tardà, que va del 300 al 100 idel qual es disposen 22 peces –11 de Coli-ma, 5 de Nyarit, 5 més de Guerrero i 1 deJalisco–.

En la mateixa àrea geogràfica encara es dis-tingeixen dues etapes més, anomenades clàs-sica i postclàssica. De la primera, que va del’any 100 aC al 900 després de Crist, s’exhi-beixen 13 obres maies i 11 més provinentsde Veracruz; mentre que de la segona, quecomprèn els anys 900 i 1521 dC, se n’expo-sen una de mixteca, dues maies i una altraasteca.

En els textos que acompanyen l’exposició,l’especialista del Grup d’Estudis Precolom-bins de la Universitat Autònoma de Barce-lona Victòria Solanilla explica que el termeMesoamèrica es va utilitzar per primera ve-gada l’any 1943, quan l’etnòleg Paul Kirchoffva definir una zona geogràfica que compar-teix 43 trets culturals i amb Mèxic com a paísmés important. L’origen dels seus habitantss’ha de buscar al centre d’Àsia oriental cap

al 3500 aC, d’on van emigrar forçats per lescondicions climatològiques i seguint el camídels animals de cacera.

Del material exposat corresponent a la zonaMesoamericana destaquen un cap policro-mat de dona, una figureta femenina Olme-ca que simbolitza la fertilitat i un grup for-mat per diversos guerrers, jugadors de pilo-ta, persones deformes, dones embarassadesi un gos –l’animal que guiava el difunt enel seu viatge al més enllà–, un bloc que escorrespon al Preclàssic tardà.

Com a testimoni de l’etapa Clàssica, esrecullen les anomenades «caritas sonrien-tes» de l’àrea de Veracruz, amb un somriureque deixa veure les dents i la llengua. Aixícom també diversos bols, plats i recipientsdecorats amb pintures que mostren la rela-ció entre art, religió i vida a la civilitzaciómaia, un material especialment valuós per-què els colonitzadors espanyols van cremarla majoria dels seus textos perquè hi veien«mentides del dimoni»; així doncs, aquest ti-pus de peces s’han convertit en la principalfont històrica de la cultura maia.

ART ANDÍCeràmiques dels Déus compta amb 36 pe-ces andines, totes elles d’Equador i Perú.En la producció artesanal del primer d’aquestspaïsos, els experts distingeixen quatre fa-ses: l’arcaica, que va dels anys 10000 al 4000aC; la formativa, del 4000 al 500 aC i amb 7obres exposades a Girona –6 petites figure-tes de la regió de Valdívia, les més antiguesde tota la mostra, i 1 de Chorrera–; la deldesenvolupament regional, que s’estén en-tre els anys 500 abans i

Fotos:1Recipient. Ceràmica.330 ac-500 dC(18x12 cm). Nazca,Perú.2Figureta. Ceràmica.300-900 dC (22x13cm).Veracruz clàssic,Mèxic.3Figura antropo-zoo-morga. Ceràmica.300-900 dC (15x12cm). Maia clàssica,Mèxic.4Encenser. Ceràmica.1200-1500 dC(35x24cm). Maia,Guatemala.5Figura. Ceràmica.300-900 dC(22,5-12 cm). Maiaclàssica, Mèxic.6Figura. Ceràmica(17x8 cm). Olmeca,Mèxic.7Figura. Ceràmica.1800 aC-100 dC(21x12 cm). Vallde Mèxic, Mèxic.8Figura masculina.Ceràmica. 200-900dC (48x27 cm). Na-yararit, Chinesca,Mèxic.9Figura femenina.Ceràmica. 200-900dC (50x27 cm).Na-yararit, Chinesca,Mèxic.10Figura humana sos-tenint un recipient.Ceràmica. 500-1500dC (20x8cm).Manteña, Equador.11Dona mastegantcoca, amb nen alsbraços. Ceràmica.500-1500 dC (15x8cm). Negativo delCarchi, Equador.12Encenser. Ceràmica.500-1500 dC(45x20cm).Manteña, Equador.13Figura. Ceràmica.200-900 dC (29x19cm). Colima, Mèxic.

(Continua a la pàgina 8)

6

8 9 10 11 12 13

7

Reportatge


després de Crist i de la quals’exhibeixen 18 peces –6 de Jama-Coaqueque permeten veure els característics trets del’animal sagrat per a aquestes cultures, eljaguar, 4 de la Tolita, 3 de Bahia, també 3de Negativo del Carchi amb les seves ca-racterístiques galtes inflades i 2 de Guanga-la–; i, finalment, la fase d’integració, ques’allarga del 500 al 1500 dC –amb 8 objec-tes de Manteña elaborats amb una ceràmi-ca gairebé negra, distingits per les argollesal nals i les orelles, a més dels barrets en for-ma de campana–. Pel que fa al Perú, al Cen-tre cultural la Fontana d’Or es poden veure2 peces de Nazca i 1 de Moche,que és l’única obra realitzada encoure a causa de la manca depedra a la regió –aquest fet vaportar els indígenes a desenvo-lupar una important metal·lúrgiad’or i coure–.

ÀREA INTERMÈDIAEl recorregut per l’art precolombítambé s’atura a la zona Intermèdia, encaraque d’aquesta és de la que es disposa menysinformació i menys peces. De fet, a l’expo-sició només es poden observar dues cerà-miques, una provinent de la regió de Nico-ya –a Costa Rica– i una altra de Tamalame-que –a Colòmbia–.

En concret, la peça de Nicoya és una molaesculpida en pedra que reprodueix la figu-ra d’un animal i presenta la forma d’un re-cipient, datat entre els anys 200 i 500 des-prés de Crist. I, pel que fa a l’obra colom-biana, es tracta d’una urna funerària deceràmica.

Les fotografies de Marc Llimargas Casas,seleccionades per ell mateix d’un projectemés ampli sobre simbologia precolombina,s’emmarquen en l’exposició d’aquest cen-tenar d’obres d’art. En el catàleg de la mos-tra, el fotògraf explica que amb les sevesimatges ha volgut «reflectir la profunditat il’interès d’unes civilitzacions i uns temps plensde bondats». I en sintonia amb la cita deCoomaraswamy que tanca la seva aporta-ció a Ceràmiques dels Déus –que ha titulat«La bellesa del creador»–, Llimargas refle-xiona que «en la nostra actualitat amb ex-cés d’informació cal comprendre el sentit que

guiava tot tipus de manifestació en aques-tes societats: la indivisibilitat entre la belle-sa i la utilitat. Cada objecte tenia la sevafunció en dos plans alhora: útil i simbòlic.Indissociables per la seva pròpia concepció».

La càmera de Marc Llimargas ha plasmatl’estreta connexió entre natura i art, captantelements arquitectònics presents a les treszones que l’exposició recorre a través de laceràmica. Amb el seu treball, l’autor vol cons-tatar la intenció simbòlica i no estètica quel’art tenia per a aquests pobles; alhora quevolien explicar que tot el que es feia neces-sitava, o almenys estava acompanyat, de la

intervenció de la naturalesa –divina, des delseu punt de vista–. Aquesta concepció s’ex-pressa d’una manera especial en la fotogra-fia titulada «Roca treballada per produir unaobra amb forma de puma el 21 de juny». Estracta d’una peça que pertany a la culturainca que consisteix en una roca molt poc tre-ballada per l’home, amb la peculiaritat queels raigs de sol hi incideixen de tal maneradurant el solstici d’hivern en aquests païsosque crea una ombra en forma de puma.

Entre les vint-i-cinc fotografies que ha triatLlimargas hi ha diversos exemples de la cul-tura maia postclàssica a la regió del Yucatán,

a Mèxic, com ara els palaus delGran Sacerdot i del Governa-dor, la piràmide de l’Endeví, lesCalaveres somrients de la pirà-mide de Les Dansaires. Comtambé recull la cultura maiaclàssica mostrant la recons-trucció del temple principal deCopán, a Hondures, diferentesmonòlits de deïtats o la pirà-

mide d’un temple que feia de guia dels na-vegants, també del Yucatán. Tot i ser la menysdocumentada, Llimargas també ha fotogra-fiat elements de la zona Intermèdia, com unapiràmide d’argamassa a El Salvador.

El repàs fotogràfic acaba al Perú i testi-moniant l’àrea Andina, per exemple ambimatges dels treballs amb significació ritualfets a la roca propis de la cultura inca o fontsde l’època preincaica, tots dos a la regióde Cuzco; la vall sagrada dels Inques, un tem-ple astrològic i les seves terrasses o les ru-nes de la ciutat de Pisac, tot això a la valld’Urubamba.

1

2

6 7 8

3

4 5

Fotos:1Reconstrucció deltemple principal deCopán en color. Cul-tura maia clàssica,Hondures.2Recipient amb elcap d’animal. Cerà-mica. 500-1500 dC(26x15 cm).Manteña, Equador.3Cap. Ceràmica. 300-900 dC (20x12cm).Veracruz clàssic,Mèxic.4Bol trípode policrom.Ceràmica. 300-900dC. Maia clàssica,Mèxic.5Urna funerària.Ceràmica. 200-600dC fins al s. XVI(40x29 cm). Tamala-meque, Colòmbia6Màscara. Coure. 330aC-500 dC (18x28cm). Mochica, Perú.7Figureta femenina(Venus). Ceràmica3900-1800 aC(4x3 cm).Valdivia, Equador.8Diverses figuretesde ceràmica fetes aValdivia, Equador.

(Ve de la pàgina 7)

Intervenció divina en l’artLes fotografies de Marc Llimargas volen

mostrar l’estreta relació entre la naturalesai la creació artística precolombina

L’última novel·la de Jordi Coca es titulaSorres Blanques. Aquest escriptor va néi-xer a Barcelona el 1947 i va começar la

seva carrera literària publicant Un d’aquellsestius (Els Lluïsos), encara que a part de la no-vel·la també ha conreat la poesia, el teatre il’assaig. Jordi Coca suma nombrosos guar-dons, com el premi Documenta que va acon-seguir amb Mal de lluna (1988), el Josep Plaamb La japonesa (1992), el Premi Nacionalde la crítica amb Louise (un conte sobre lafelicitat) (1993), el Ciutat de Palma amb Diesmeravellosos (1996), el premi Ramon Munta-ner de literatura juvenil amb La faula delsocells grecs (1997) i el Sant Jordi de novel·laamb Sota la pols (2000).

Què hi ha en l'origen de «Sorres blanques»?No sabria dir-ho. És una novel·la que sor-geix enmig de l'escriptura de les meves duesobres anteriors, encara que no es desenvo-lupa fins més tard. I ho fa en un moment enel qual estava plantejant-me escriure sobrela idea de l'ocultació, sobre l'anar descobrintcoses a poc a poc i sobre la importància d'allòque no realitzem en un projecte de vida, d'a-questes frustracions, perquè també som això.L'ésser humà és fruit de la seva biografia, peròtambé de tot allò que no arriba a realitzar.

En la seva carrera literària cultiva l'assaig,la novel·la, la poesia i el teatre. És tambécapaç d'abordar diversos projectes a la ve-gada? Treballo amb l'esperit dels pintors, delscreadors que s'enfronten a una tela en blanc.Però sóc molt sistemàtic, compleixo un ho-rari estricte. I en ocasions, com ara, escric duesnovel·les en paral·lel i tinc una tercera, enaquest cas un assaig, oberta.

La novel·la té com a protagonista una donaque a la vegada és moltes dones. Què lioferia aquest personatge femení tan po-derós per explicar la història? La mevaintenció amb la novel·la ha estat parlar deles característiques que defineixen el segleXX, des del relativisme fins a la velocitat. Enoptar per aquest personatge femení, vaig con-siderar simplement que té més coses a dir desdel punt de vista narratiu. I, a més, l'arque-tip de la dona s'ajusta millor que el de l'ho-me a la realitat del que va ser el segle XX.Encara que, en realitat, tampoc ho vaig rao-nar tant. Se'm va anar imposant a poc a poc.

És el personatge femení més importantde la seva carrera? És el més especial. En-cara que el personatge de Lena (2002) va acon-seguir connectar molt amb el públic. Però lafascinació d'aquest és que passa de Nova Yorka París i d'una dècada a una altra. I això liatorga un plus i una capacitat de seducciómolt gran.

Assegura que va gaudir molt escrivint lanovel·la, les obres més seductores per alsautors també són les que més agraden alslectors? En aquest cas espero que sigui d'a-questa manera. Però no sempre m'ha ocor-regut així. Ho vaig passar realment mala-ment escrivint Sota la pols (2000), perquèera una obra autobiogràfica. No obstant això,va tenir molt d’èxit i es va traduir al castellài a l'anglès. Però no tornaria a repetir l'expe-riència per res.

L'obra vol ser una metàfora del que defi-neix el segle XX? Aquesta és la seva pre-tensió, per això fins i tot l'estructura dels tex-tos posseeix les característiques i les contra-diccions d’aquest segle a Occident.

No li sembla que aquest és un objectiumassa ambiciós? Sí, cosa que em va inquietarmolt al principi. Pensava que, amb aquestapretensió, la novel·la ja havia de ser molt mésllarga d'entrada. Però si contemplem la pin-tura de Picasso, per exemple, descobrim quees caracteritza per la velocitat del traç, ad-vertim que en ella importa més la intencióque la realització. I el mateix es pot dir delsurrealisme, les obres més representatives del

qual, les de Magritte sense anar més lluny,semblen millors reproduïdes que al natural.Doncs, per aquests mateixos motius vaig vo-ler que el meu projecte literari fos pretesa-ment fragmentari i tirant a breu.

És llavors una obra experimental? No,aquesta paraula horroritza els editors i no s'a-justa al que jo he volgut expressar. Simple-ment demano al lector que accepti el joc d'en-trar i sortir de la realitat i es deixi portar perla història. A la televisió, l'assumpció d'aquestesmutacions de codis és una cosa comuna-ment acceptada, encara que un ciutadà delXIX mai les hagués entès. I jo he volgut in-corporar aquest joc a la novel·la com unacaracterística més del segle XX.

No tem canviar d'estil d'una novel·la a unaaltra? Repetir sempre la mateixa fórmulapodria arribar a resultar molt avorrit, sobre-tot quan es pot arribar a trobar un estil en la

multiplicitat. I jo entenc la literatura com unarecerca constant. Esgotada la fórmula de lanovel·la vuitcentista, l'escriptor té el deure depreguntar-se constantment pel rol de la no-vel·la.

Es resisteix a ser classificat? Fins ara he in-tentat que cada moment de la meva carreratingués una formulació diferent. No vull con-vertir-me en un oficinista, encara que d'unaaltra manera potser tot seria més fàcil. Peròpenso que per a un escriptor cada dia ha deser una aventura.

Deu ser vostè l'únic escriptor català queja ha anunciat que no assistirà a la Fira deFrankfurt l'octubre de 2007. Per quin mo-tiu rebutja aquest esdeveniment? És quea Frankfurt hi han d'anar només els editors,els agents i els llibres, no els escriptors, amenys que siguis Shakespeare, que no és elcas.

Entrevista


JORDI Coca Escriptor

L’escriptor explica que la seva última obra, «Sorres blanques», va sorgir en un moment en què voliaescriure sobre la idea de l’ocultació, de l’anar descobrint coses a poc a poc i sobre la importànciade totes aquelles coses que no realitzem en un projecte de vida.

“L’ésser humàtambé és allò queno ha pogut fer”

TEXT: MIGUEL VICENS FOTOGRAFIA: SEBASTIÀ LLOMPART

“Fins ara heintentat que

cada momentde la meva

carreratingués unaformulaciódiferent. No

vull convertir-me en unoficinista,

encara qued’una altra

manera potsertot seria mésfàcil. Pensoque per a un

escriptor cadadia ha de seruna aventura.

“

Establimentsantics


Des de l’any 1928 Can Grau, a Verges,és el lloc on es reuneixen clients habi-tuals per parlar o per discutir de futbol

davant d’una pantalla gegant que hi ha ins-tal·lada en una sala a part. L’establiment vatenir els seus inicis quan Grau Ribas i Agus-tí, fill de Verges, va arrendar un local al car-rer Marques de Matas (avui carrer dels Bous)i hi va obrir el bar. Grau Ribas estava casatamb Pilar Maspoch i Poch, que l’ajudava enel negoci al darrere de la barra. En aquellsanys no hi havia les begudes d’ara i noméses despatxava cafè, vi, conyac i altres licorsi alguns refrescos, gairebé tots naturals. Elsdies de mercat el local s’omplia de gent dela comarca i de pagesos dels entorns. Es feientertúlies i s’hi tancaven tractes comercials.

A la part de dalt de l’immoble Grau Ribashi va muntar un cinema, on s’hi projectavenpel·lícules de l’època, ja sonores. La sala te-nia cabuda per a unes tres-centes personesi funcionava només els dissabtes al vespre iels diumenges a la tarda i el vespre. El cine-ma gairebé sempre estava ple perquè enaquells anys, sobretot a l’hivern era una deles poques distraccions que hi havia.

SEMPRE EN FAMÍLIADurant la Guerra Civil, Grau Ribas i Agustí vahaver d’anar al front, però el café-bar no-més va tancar tres dies perquè els soldatsrepublicans hi feien vida i dormien a la partde dalt. Pilar Maspoch es va quedar al ne-goci, però la resta de la família va marxar aviure a una masia dels afores de la vila.

A la postguerra, la filla de Grau Ribas iPilar Maspoch, Maria Cinta Ribas i Maspoch,va conèixer un noi de Jafre, Martí Batlle i Ala-bau, i es van casar. Ell va deixar la feina quetenia i es va dedicar exclusivament al bar.Ambdós van agafar el relleu al negoci i, ales-hores, a més de l’establiment de begudes,hi van afegir restaurant, on s’hi cuinaven men-jars casolans. La seva clientela eren molts viat-jans i treballadors de la construcció i el camp.El restaurant va durar tres anys. A la décadadels seixanta, Martí Batlle també va obrir unapetita pista de ball en un jardí que hi haviamolt proper al bar. Aquell local només fun-

cionava als estius, quan feia calor, i s’hi reu-nien grups de joves que no podien marxardel poble els diumenges a la tarda perquè,senzillament, no tenien cotxe.

Martí Batlle i Alabau va morir molt jove, iva quedar regentant el local la seva única fi-lla, Pilar Batlle i Ribas. Això va ser l’any 1975,però ella ja hi treballava des de feia alguntemps. Pilar Batlle es va casar amb Josep Ma-ria Canals i Moradell, i veient que el cinemaja no era rendible per l’entrada a les llars de

la televisió, el van tancar i es van dedicarnomés al bar. Van fer millores a l’establi-ment i van continuar amb el bar. Van obrirtambé una sala de televisió, amb una granpantalla i butaques per poder veure pel·lí-cules i, sobretot, partits de futbol.

Pilar Batlle i Josep Maria Canals tenen duesfilles, Carla i Diana, que no volen continuaramb el negoci dels seus pares. Si és així, ambla jubilació d’aquells s’haurà acabat la histò-ria del bar més popular de Verges.

Bar Can GrauVergesÉs un bar de poble dels de tota la vida que durant uns anys va

tenir una sala de cinema, va ser restaurant i fins i tot oferia unapista de ball; ara la televisió ha substituït totes aquelles activitats.

Història

El petit bar vanéixer al carrerMarquès Matasde Verges, avuicarrer delsBous. S’hi feientertúlies, s’hidespatxavenbegudes i cafèsi s’omplia cadadia de mercat.A la part de daltde l’establimenthi havia un ci-nema. Durant laGuerra Civil no-més va tancartres dies i el ci-nema es vaconvertir endormitori delssoldats republi-cans. A la post-guerra s’hi afe-geix també elservei de res-taurant, que no-més dura tresanys. També hiva haver unapetita pista deball. Després estreu el cinema iel restaurant inomés queda elbar.

Origen1928.FundadorGrau Ribas iAgustí.Propietàriaactual Pilar Batlle i Ri-bas. TreballadorsRègim familiarActivitatBar.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

L a piscina municipal d’Olot crea un pontde comunicació entre el teixit urbà delbarri de Bonavista i el paisatge rural del

sector de la Moixina-Pla de Llacs, de mane-ra que el projecte s’ha concebut com un es-pai controlat, tancat a la trama urbana i obertal paisatge. Tal com expliquen els seus res-ponsables, una gran plataforma amb les duespiscines defineix l’espai com una gran plaçaamb aigua.

Sobre aquest espai públic destinat a l’ocies recolzen cinc volums, tres dels quals sónde pedra i els altres dos de vidre, abraçatsper un tancament lleuger que estableix elslímits del recinte. Aprofundint amb els vin-cles entre la piscina municipal i el seu en-torn natural més proper, l’edifici crea –jun-tament amb la muntanya– un jardí privat através del qual els seus usuaris es mouen per

anar de les zones de sol fins a les d’ombrai dels espais oberts als tancats, de la matei-xa manera que si es moguessin per un es-pai urbà.

CANVIANT EN FUNCIÓ DE LA LLUMEls vestidors d’aquest equipament públic sónhermètics, disposa d’un bar gimnàs i unainfermeria diàfans que esdevenen cossos tan-cats, mentre que el volum creat per la malladeployée que els abraça defineix un cos obert,permeable a la llum i a l’aire, un espai de cir-culacions i de porxos d’estada –d’acord ambla descripció dels autors del projecte.

La il·luminació natural i la perspectiva del’espectador són importants a l’hora de per-cebre els detalls d’aquest conjunt arqui-tectònic. Així, l’edifici canvia segons la llumque hi ha a les diferents hores del dia, de

manera que a vegades el volum de deplo-yée mostra els cossos de pedra i vidre; men-tre que en d’altres instants, els amaga ambcura.

El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya vaseleccionar el projecte de la piscina munici-pal d’Olot com un dels finalistes en els Pre-mis d’Arquitectura de les Comarques de Gi-rona de 2003.

Entre les conclusions del jurat que va de-cidir aquests guardons, destaca una referèn-cia a la producció arquitectònica de les ciu-tats de Girona i Olot. Aquests experts esvan referir a la presència d’aportacions va-luoses en obres seleccionades com la pisci-na garrotxina, entre les quals van remarcarla modernitat entesa en el seu aspecte mésdisciplinar, com a valor d’integració de l’ar-quitectura en el medi rural.

Arquitecturagironina


Entre la ciutat i la naturaL’evolució de la il·luminació natural i la perspectiva de l’observador canvien la imatge de l’edifici

Piscina municipal (Olot)

Mésinformació

– Demarcació deGirona del Col-legi d’Arquitec-tes de Catalu-nya, Plaça Cate-dral, 8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Girona.

TEXT: ALFONS PETIT

Fitxatècnica

ProjectePiscinamunicipal.AdreçaVial Sant Jordi,s/n. Olot.Autors DKKH, RobDubois, ShuichiKobari, Jordi Hi-dalgo (arquitec-tes) i DanielaHartmann (inte-riorista).PromotorAjuntamentd’Olot.ConstruccióRubau Torres,s.a., AglomeratsGirona, s.a. iCBS Cobusa, s.l.Col·laboradorsJose Vinyas (en-ginyer) i SòniaVergés (apare-llador).

Les coses de menjar o, almenys, els seus noms,solen estar, com sembla lògic, en boca de tots;

de fet, les utilitzem en multitud de frases fetes, decomparacions, de jocs de paraules... Recordo que,de nen, sempre m’estranyava aquella mania que te-nien molts adults d’establir comparacions i dife-rències entre la velocitat i la cansalada; venien a diruna cosa així com què té a veure l’una amb l’altra,o que no calia confondre les dues coses. No obs-tant això, a l’anar creixent en edat, centímetres i,sobretot, en quilos, em vaig adonar que la veloci-tat i la cansalada sí que tenien una relació, si béinversament proporcional: com més «cansalada» acu-mulava un en el seu cos, menys velocitat era ca-paç de desenvolupar. Una altra de les sentències«gastronòmiques» advertia que no tenia res a veu-re la llagosta amb el gasoil. Bé; què volen que elsdigui, després d’allò del Prestige, el Mar Egeu i tantsaltres desastres maritimoecològics ocorreguts en ai-gües i costes gallegues: com més gasoil, o fueloil,o xapapote, menys llagostes.

El que mai no se m’hagués passat pel cap eraestablir cap relació entre l’apreciat crustaci abanscitat i el cafè. Si de cas, que un aniria en un ex-trem del menú i l’altre en l’oposat. He de reconèi-xer que, per més que molts cuiners actuals ho in-tentin, a mi el cafè, com a ingredient d’un plat «sa-lat», no em sembla una troballa, precisament.

Bé doncs, si no amb el cafè, l’altre dia vaig sa-ber que hi podia haver una relació d’allò més satis-factòria entre la llagosta i la cafetera. La veritat ésque, atès el funcionament d’una cafetera, era lògicque tard o d’hora a algú se li ocorregués que, a mésde per fer cafè, podria servir per aromatitzar co-ses, o per potenciar aromes propis. Fa alguns anys,Juan Mari Arzak va treure uns llagostins fets encafetera, en una cafetera convencional, de les d’acerinoxidable. La cosa estava bé, i els llagostins, enefecte, adquirien una aroma més concentrada; peròel procés es desenvolupava fora de la vista del co-mensal, és a dir, dins de la cafetera.

Pedro Subijana ha operat amb la llagosta, peròen una cafetera de vidre, d’aquestes que tenendos globus, un sobre un altre, connectats per untubet, amb un fogó a baix. Bé, l’espectacle és di-vertit. A la taula arriba la cafetera en qüestió, ambels ingredients a dins. En el globus superior hi vala cua de la llagosta, trossejada, acompanyada d’al-guns elements saboritzants o, almenys, embellidors;des d’espàrrecs verds a petits bolets, alguna herbacom la salicòrnia, potser uns pètals d’alguna flor...En el compartiment inferior hi ha un caldo bastantpoderós, fet per l’expeditiu procediment de daurar,en sec, el cap del crustaci, obert, en una paellaantiadherent. Feta aquesta operació, es posa enaigua freda i se la fa infusionar, una vegada porta-da a 95 graus, durant dues hores i mitja. El caldoresultant se sala i es cola; ha d’arribar a la taula aaquesta temperatura, és a dir, a punt de bullir,però sense fer-ho. Ja a la taula, s’encén el fogó; lacalor farà que el caldo pugi pel tubet fins al glo-bus superior, on hi ha la llagosta i les herbes; lla-vors es tapa aquest globus amb un platet i s’apa-ga el foc. El líquid, en un parell de minuts, es pre-cipita tumultuosament de nou en el globus inferior.I ja. Es distribueix el contingut del globus superiorentre dos comensals, s’afegeix una mica del caldoi, a part, en sengles gotets, se serveix aquest con-somé concentrat de llagosta.

El procés, a la taula, és força espectacular. Evi-dentment, portar la llagosta servida amb el seucaldo des de la cuina restaria espectacle, no seriael mateix. Quant al resultat de totes aquestes ope-racions, és bo, encara que hi ha qui apunti que elcaldo del crustaci resulta massa concentrat. Tégust de llagosta, en qualsevol cas. De manera queja veuen que, a vegades, hi ha comparacions o re-lacions que, en principi, poden assemblar-nos d’allòmés absurd i, al final, resultar que no deixen detenir la seva lògica... o, com en el cas de la lla-gosta en cafetera –llagosta «destil·lada», en diuen–donar uns resultats tan gustosos com espectaculars.

Llagosta en cafeteraCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Considerat un dels millorsproductes de les caves Ca-

rol Vallés i premiat al certamenGirovi. De color groc palla ambaroma potent i herbàcia. Enboca és molt sec, amb acidesaben equilibrada i molt persis-tent. Elaborat amb les varietatsXarel·lo, Parellada i un 20% deChardonnay, que li dóna es-tructura. Es presenta al mercatsense addició de licor d’expe-dió i és d’una producció limi-tada. Per tractar-se d’un cavaGran Reserva és molt adequatper ser servit durant tot l’àpat.

El celler elaborador: Caves Ca-rol Vallés, elaborador del cavaGuillem Carol, està ubicat a lamasia can Parellada-Corral delMestre, a Subirats, al cor del Pe-nedès. Està regentat per JoanCarol Parellada. Tenen 10 hectà-rees de vinya pròpia i també ela-boren els caves Parellada i Fau-ra, de la mateixa qualitat. Per amés informació: www.cellers-carol.com.

Guillem Carol

El vi

Cava Brut NatureGran Reserva

MAS BATLLER e s t a u r a n t

La nostra gran sala pot acollir còmodament fins a 150 persones perals vostres:

• Congressos

• Reunions

• Àpats d’empresa

• Banquets de noces

• Batejos

• Comunions

• Celebracions familiars

Gran Sala de banquets

Carretera dels Àngels km 0,217241 La Creueta - Quart - GIRONA

Tel. 972 469 866 - Fax. 972 469 855www.masbatlle.com - [email protected]

A menys de 5 minuts del Centre deGirona, en una masia del segle XVII,magníficament restaurada, el Res-taurant Mas Batlle posa a la vostradisposició unes instal·lacions total-ment renovades.

Oferim una cuina moderna amb arrelstradicionals. Una cuina del país po-sada al dia, amb propostes diàries demercat i utilitzant els millors productesde la nostra terra.

Els pobles mediterranis, xinesos i altressempre hem menjat fruita –fresca o seca–a les postres, i a vegades també per es-

morzar o berenar, o com a entrant. Però lafruita també pot tenir una presència brillanta la cuina, formant part de plats cuinats. Al-guns plats de la cuina internacional ho mos-tren: ànec amb taronja (que també pot acom-panyar el llenguado, la truita...), el pollastre(o la caça de ploma) amb raïm, la vedella ambpomes, sense oblidar certs plats de caça ambfruites roges (groselles, mirtils...). Hi ha, però,dues cuines mediterrànies que excel·leixen enla utilització de la fruita a la cuina: la delMarroc i la dels Països Catalans. Sense des-cartar-ne d’altres de més llunyanes, com la ira-niana (codonys, magranes) o la de l’Índia(chutneys, farcits, etc.). De fet, qualsevol frui-ta, fresca o seca, del país o tropical, és sus-ceptible d’ésser utilitzada a la cuina.

A les amanides hi donen un toc refrescant,acolorit i inesperat: la poma, la pera, la pinya,la magrana i, naturalment, l’alvocat (i el tomà-quet, que és una fruita!), la taronja, la ma-duixa, el mango, hi són benvingudes.

Rostits i guisats –de pollastre, gall dindi, ve-della, xai...– s’enriqueixen amb poma, pera,taronja, raïm, pinya tropical, cireres, alber-cocs, préssecs... No parlem del coco, tant pre-sent a les salses i altres preparacions de lescuines tropicals.

LA MEMÒRIA PALATALSempre tenim un plat en la nostra memòriapalatal privada. Particularment recordo, comun moment gastronòmic inoblidable, un ta-jin de xai amb prunes, aromàtic, perfumat,menjat al Marroc, prop de Fes. Potser algúde vostès té també el seu arxiu particulard’aquest casament cuina-fruita: una oca ambperes exquisida, un ànec amb taronja molt re-eïxit o, simplement, un alvocat amb gambes.

D’entrada hauríem de distingir entre fruitadolça (peres, pomes, préssecs, cireres), frui-ta seca (panses, pinyons, prunes, «cascavelli-cos», mena de prunes o pinyons silvestres),fruita «exòtica» o tropical (alvocats, mangos,kiwis) i, finalment, altres menes de prepara-cions de fruites (almívars, compotes, chut-neys, mostasses...).

Les aplicacions de la fruita als plats cui-nats poden ser múltiples. Formen part de lessalses. En la nostra cuina n’hi ha magníficsexemples: la picada (ametlles, avellanes, pi-nyons...), els alliolis compostos (de codony,de pera, de poma), la salsa de magrana de lesBalears, etc. S’inclouen en certs farcits: te-nim els clàssics de panses i pinyons –que re-trobem a tota la Mediterrània–, les prunes, cas-cavellicos, orellanes, pinyons...Tenim el po-llastre, capó o gall dindi farcit amb aquestesfruites. O bé s’integren en algunes guarni-cions: ànec amb peres, amb cireres...

No hem d’oblidar la fruita tractada com aingredient important, cuinat en plats salats:bullits de peres de la Cerdanya i el Pallars,amanida de taronja valenciana, «relleno» o frui-tes farcides, «pomes cuites», etc.

CUINA CATALANALes diverses fruites tenen la seva aplicacióen plats tradicionals de la cuina catalana, sen-se descartar-ne alguns de recreats –o adap-tats– més modernament, com l’ànec amb ta-

ronja, amb ci-reres, madui-xes... (Catalu-nya Nord). Co-mencem per lapoma, presentals rostits va-lencians alforn, en algunplat menorquíi mallorquí(per exemple,c o m b i n a d aamb albergí-nia), al «relle-no» o a la bo-tifarra dolçaamb poma.L’oca o l’ànecamb peres ésun clàssic. Lesperes també esguisen ambvedella (Vallès,Pallars), es bu-llen o es posen

a l’allioli (Pirineu). Les figues acompanyen unestofat de gallina o d’ànec i, a Menorca, l’olia-gua, una sopa d’estiu i un conill a la cassola.També a les Balears utilitzen la magrana pera salses i guarnicions, igual que en la cuinairaniana o en la mexicana, com veiem a Comoagua para chocolate, de Laura Esquivel. Fi-nalment, trobem amanides, guisats, farcits iguarnicions tradicionals a base de préssecs,taronges, raïm (raïm amb arengada), codony(allioli) i tota mena de fruita seca, com pan-ses, ametlles, cacauets, pistatxos, prunes, pi-nyons, figues, cascavellicos, orellanes (al-bercocs secs, i a vegades préssecs).

Deixant la cuina i entrant a la pastisseria,la presència de la fruita, tant en conserva comfresca, és essencial en les creacions dels granscuiners i en tota mena de pastissos, tartes ipostres, amb clàssics absoluts com la tartade pomes, la coca d’albercocs de Mallorca,la coca de cireres de Reus o el clafoutis (cla-fotís) occità, la tarta de cireres alemanya o elpastís de carbassa nord-americà, a més de lapresència de maduixes i fruites vermelles.

Gastronomia


L’ús de la fruita és habitual en la cuina internacional i ha proporcionat alguns plats emblemàtics.

JaumeFàbrega

Cuinar amb fruita

El gall dindi rostit o farcit és típic delThanksgiving, diada nacional nord-ame-ricana que precedeix la festa de Nadal

(va ser dijous passat) i que és celebradaarreu. Commemora el primer àpat desprésde la collita dels «Peregrins» l’any 1621 o,igualment, una gran fam pal·liada per l’apa-rició d’un estol d’aquells ocells volant. A l’An-glaterra de procedència, l’oca era l’aviramde festa i, al nou món, és substituïda perun animal autòcton que, encara avui (a Ver-mont i altres contrades) es troba en estatsalvatge. No obstant això, el gall dindi degrana té un gran pit blanc que l’originari notenia, i és –en ésser un animal de cacera–molt més eixut i fibrós que el gall dindi ac-tual. El gall dindi –dit també titot, indiot, titacarmellosa, etc.– va ser portat pels espa-nyols i portuguesos (en aquest país s’ano-mena peru), però no pas procedent del Perú,sinó de Mèxic (on s’anomena guajolote, d’unnom indígena), i on es cuina amb la famo-sa salsa mole (del nàuhatl mulli, «salsa»). Elgall dindi va ser un dels primers productesd’Amèrica presents a les taules d’Europa –jaal segle XVI–, però d’entrada només a lestaules aristocràtiques. Sabem que en aques-ta època és servit a França –on s’aclimatabé–, Itàlia i també Espanya –ja n’hi ha recep-tes als primers receptaris del s. XVII–, i alXVIII apareix en una gran varietat de receptesen algun llibre portuguès (com el del cui-ner reial Rigaud). Als Països Catalans el po-

dem documentar des del segle XVIII, peròés evident que es coneixia abans– A Mallor-ca, fins i tot –un barri de Palma du el nomde s’Indioteria– n’hi ha una raça autòctona.

ElaboracióNetegeu el gall dindi i talleu les ales, lespotes i el coll, deixant-hi una mica de pellper poder-lo cosir. Amb aquests ingredientsen podeu fer un brou. Desosseu al màximl’au, amb cura (cal una mica de pràctica;el vostre carnisser us ho pot fer). Enge-gueu el forn a 160º. – Talleu la ceba, la pastanaga i l’api a tros-sos regulars i farciu-ne el gall dindi, salat iempebrat per dins i per fora. – Cosiu-lo bé de les obertures. Unteu-lo ambuna mica de mantega (o llard). Poseu-lo enuna cassola o plata al forn amb una reixe-ta a temperatura mitjana. Ruixeu-lo de tanten tant amb més mantega fosa barrejadaamb la mateixa quantitat de brou o bé aigua(cada 25 o 30 minuts, aproximadament),aprofitant també el suc que vagi deixant anar.Al cap d’unes 3 o 4 hores ja serà cuit (si pesamenys, la meitat de temps). La pell ha de

quedar cruixent. Deixeu-ho reposar un quar-tet abans de servir-lo.

NotesEl farciment del gall dindi, capó o pollas-tre, admet nombroses variants pel que fa alsingredients de la massa: llom, carn pica-da, botifarra, fruites seques o fresques (pru-nes, panses, pomes, peres, castanyes, pi-nyons) olives, cansalada, pernil, sobrassa-da, ametlles, orella de porc, moniatos,pomes, tot picat o a trossos (a l’estil ca-talà); molla de pa, a l’estil anglès i nord-ame-ricà. A l’estil balear, es pot farcir amb unapasta d’ametlles, pa i sucre (farciment dolço «cuscussó»).– Igualment es pot fer sense farcir; en aquestcas, els ingredients de la bresa (api, pas-tanaga, etc.) es posaran a talls a la casso-la. – Als Estats Units se sol servir amb una sal-sa o «Gravy», feta amb els menuts i fetgesde l’aviram, caldo o aigua, el fons o glaç delrostit, ceba, pastanaga, api, llorer, romaní,julivert, etc. Es fa el brou i s’espesseeix ambmaizena o farina, que es pot fer rossejarabans. Es fa reduir fins que tingui la con-sistència desitjada. – El gall dindi del Dia d’Acció de Gràciestambé se sol servir amb una salsa de na-bius vermells (arándanos; jellied cranberrysauce) i s’acaba amb un clàssic pastís decarbassa (pumpkin pie).

Ingredients

● 1 gall dindid’uns 6 quilos.● 1 ceba grossa.● 1 pastanaga.

● 1 tronxo d’api.● 125 grams demantega.● Sal.● Pebre.

Gall dindi farcitLa recepta

Fruites iestacions Cada estacióens dóna unconjunt de fruitesper cuinar i po-sar a taula, deles maduixes ales cireres, delraïm a les fruitestropicals: dels al-bercocs de pri-mavera als prés-secs d’estiu. Latardor és untemps esplèndidper utilitzar frui-tes a la cuina:podem disposarde magranes,codonys, caquis,castanyes fres-ques, cireresd’arboç i altresfruites de bosc ivermelles (ara-nyons, mirtils,nabius, gerds)així com dels cí-trics, com sónles mandarines itaronges. Tambéés temps de po-mes i peres, detant d’èxit a lacuina. Algunesd’aquestes frui-tes –com és elcas dels cítrics–també es trobena l’hivern, i d’al-tres, propisd’aquesta esta-ció, són els fruitssecs, per a totamena de farcits iguarnicions; cas-tanyes seques,pinyons, avella-nes, ametlles,prunes, panses,orellanes, etc.

Ens trobem avui davant d’una altra d’aque-lles vocacions fidels i vertaderes enversla filatèlia, l’autèntica, la que tracta del se-

gell usat o circulat, que contribueix al fet quela història postal i la de les comunicacions engeneral sigui rica i, alhora, es recuperi i es con-servi com un bé cultural de la nostra societat.

José Luis Lucena Fuentes, de Sant Feliu deGuíxols, va ser el primer president de l’Asso-ciació Filatèlica i de Col·leccionisme de la sevaciutat, i durant força anys va empènyer el car-ro d’aquesta afició, juntament amb una bonacolla de companys i igualment grans filatelis-tes, com ho pot corroborar l’excel·lent palmarèsde què poden gala. Ell mateix ens comenta elsinicis de la seva trajectòria com a filatelista icol·leccionista, «ja m’agradaven els segells desde petit, però va ser l’any 1979 quan vaig co-mençar una mica seriosament, per al cap d’unsanys acabar d’engrescar-m’hi, coincidint ambaquella exposició nacional tan important quees va organitzar a Girona, l’Exfilna’87».

Efectivament, i tal com ens recorda Lucena,aquella manifestació gironina d’ara fa gairebévint anys marcà una fita; posà el llistò ben altpel que fa a la filatèlia espanyola, en uns tempsen què encara no hi havia entrat de ple la cri-si d’aquesta activitat a àmbit comercial i d’in-versió. I quan, d’altra banda, es va autoritzarcom a primícia a la Societat Filatèlica Gironinala utilització dels símbols olímpics per a algu-na de les seves fulletes de record, com a anti-cipació dels Jocs que el 92 se celebrarien a Bar-celona.

Continuant amb el repàs dels temes del seuinterès, José Luís Lucena manifesta que bàsi-cament el segell usat és la disciplina que ocu-pa el seu temps de lleure en aquest camp; se-gells circulats de diversos països europeus, aixícom el tema concret anomenat «Europa». Quanta Espanya, el segon centenari el té complet tanten nou com en usat; i bastant avançat el pri-mer centenari en obliterat o circulat. Ja en unvessant més concret i local, el nostre col·lec-cionista ha vingut recollint en els darrers anysuna important quantitat de documentació re-lacionada amb Sant Feliu de Guíxols, com aracartes, postals, accions, documents, tot tipusde llibres i altres publicacions, i fins i tot tapsde suro, la indústria autòctona per excel·lènciade la ciutat ganxona.

Passant a altres branques, Lucena ve creantd’ençà uns anys una notable col·lecció de sol-dats de plom i de figuretes històriques, d’entreles que poden destacar el regiment Ultònia deGirona, o els manaies de la mateixa ciutat, ique ell mateix, ajudat per la seva dona, té curad’anar pintant algunes peces. Quant a la nu-mismàtica, igualment compta amb un bonnombre de monedes, tot i que com ell mateixreconeix no és la seva especialització.

«El que més m’agrada és el segell usat –con-tinua dient l’entrevistat–, és un goig poder re-menar exemplars tant desenganxats com en-cara col·locats a sobre d’un sobre, o una tar-geta. I també una altra cosa que engresca molti que dóna satisfacions és l’intercanvi, el fet decontactar amb altres companys tant d’aquí ma-teix, com de fora d’aquí a través del correu, ipassar-nos aquelles peces que tenim repetides,o les que veiem que poden fer més servei a l’al-tre». El seu amor per la filatèlia el demostrà uncop més Lucena fa uns anys, quan obrí a casaseva un bonic i espaiós establiment filatèlic inumismàtic, que durant el temps que romanàobert fou molt visitat i, alhora, es convertí enpunt de reunió d’aficionats guixolencs i d’al-tres poblacions veïnes.

Tornant a comentar la creació de l’Associa-ció de la seva població, José Luis Lucena ensdiu, «vam crear la nostra societat l’any 1990,

com a entitat independent i copiant els estatutsd’un altre col·lectiu amic, el de Torroella deMontgrí. Anteriorment, vam ser una filial de So-figi, i l’enllaç entre ambdues agrupacions eraEduard Sitjes; voldria recordar també tot l’ajutque ens varen prestar des de Girona, amb elseu president, el doctor Julià Maroto al capda-vant. Vaig estar els primers set anys de presi-dent, càrrec en el que m’han succeït cronolò-gicament els amics Joaquim Janó, ClimentQuinto, i actualment Emili Vila».

Per avui mateix ha estat programada la festaanual de l’Associació Filatèlica i Numismàticade Sant Feliu de Guíxols, que posa colofó al’exposició que tingué lloc com ja és tradicio-

nal durant el setembre, en el marc del saló deplens de l’Ajuntament, i que vingué acompan-yada de la igualment acostumada edició d’unamagnífica revista-butlletí.

En un conegut restaurant de la platja de SantPol, s’aplegaran una setantena de persones, lamajoria d’elles participants a l’esmentada ex-hibició no competitiva, els quals rebran un ob-sequi com a record de la seva aportació, en-mig d’una trobada de germanor que com tan-tes altres serveix perquè tothom pugui conèi-xer i intercanviar experiències, a més d’animar-se mútuament pel que fa a la pràctica i la con-servació d’aquest esbarjo tan gratificant i cul-tural.

Col.leccionisme


L’amor per la història postal

XavierRomero

José Luis Lucena, de Sant Feliu de Guíxols, és un altre especialista en segells usats

MA

RC

MA

RTI

MA

RC

MA

RTI

MA

RC

MA

RTI

MA

RC

MA

RTI

MA

RC

MA

RTI

MA

RC

MA

RTI

MA

RC

MA

RTI

NECESSITEM SOLARS i TERRENYS PER ALS NOSTRES CLIENTS

TEL. 661 814 351

L es quantitats de productes tòxics que in-gerim no són alarmants. Però s’ha desaber que un adult pren amb el peix,

segons un recent estudi fet a Catalunya, 1,1micrograms de cadmi, 2 de plom i 9,9 de mer-curi. És cert que un microgram és la milio-nèsima part d’un gram; és a dir, una quanti-tat pràcticament menyspreable. I ho seria sino fos perquè els metalls pesants i especial-ment el mercuri s’eliminen amb dificultat i sónacumulables. No cal recordar la tristament cè-lebre malaltia de Minamata, una petita badiajaponesa on una paperera, Chisso, abocavaa l’aigua les restes de mercuri. Els peixos l’ana-ven acumulant als seus teixits i els habitantsde la zona, amb una dieta basada en el peix,també. El que primer va cridar l’atenció va serla mort d’ocells i gats; però després aparei-xen una sèrie de problemes en el sistema ner-viós central de molts dels habitants de la zona.En total es van intoxicar més de 2.000 perso-nes, gairebé mig centenar van morir i vanser molts els nens que van néixer amb defor-macions notables i problemes motors de pri-mera magnitud. Quan es va identificar coma responsable directe el mercuri, es va compro-var que la quantitat que els peixos havien acu-mulat era de l’ordre dels 10 mil·ligrams perquilogram de peix fresc; és a dir una quanti-tat brutal que van anar emmagatzemant a poca poc.

Va ser potser la primera malaltia de la con-taminació estudiada amb tot detall. Despréses van descobrir més intoxicacions per mer-curi. A l’Iraq, per exemple, als anys setanta esvan utilitzar llavors de blat tractades amb mer-curi per fer pa en comptes de per sembrar. Iel resultat va ser una intoxicació massiva ambmés de 500 morts. I avui, indis de l’Amazo-nes tenen mercuri al cabell, provinent del peixque consumeixen i que absorbeix el mercu-ri que s’aboca després de la seva utilitzacióen l’extracció i tractament de l’or.

SEGON PRODUCTOR MUNDIALTots els estudis reconeixen la toxicitat del mer-curi en les seves diferents facetes i aquestaés la raó per la qual la Unió Europea va deci-dir posar límit a les seves emissions a l’atmos-fera. L’any 2007, les empreses que utilitzenel mercuri hauran de buscar un altre tipusde processos que no hagin d’utilitzar forço-sament aquest metall pesant. És veritat quecada vegada se’n produeix menys. Però no ésmenys cert que és Espanya, després de Rús-sia, el primer productor mundial. I és que laseva utilització en la indústria és àmplia. Perdonar una idea, pensem que el tractament iextracció d’or i plata necessita mercuri, comla fabricació de miralls o feltre per a barrets;el platejat de vidres, acumuladors elèctrics,tractament de pèl en indústries de pell, fornsde destil·lació, fungicides i per descomptat enindústries quimicofarmacèutiques. Totes ellespoden llançar les seves emissions a l’aire, quedesprés poden afectar l’aigua i la terra. Peròel problema més greu és que tot el mercuridipositat, qualsevol que sigui la font d’origen,pot transformar-se en metilmercuri, que a mésde tenir una lenta eliminació té la capacitatd’acumular-se i concentrar-se en la cadena ali-mentària. I aquest és el gran perill. Com co-menta en un esplèndid treball el Dr. SanzGranda, «alguns mamífers marins amb eleva-da ingestió de peixos (foques, belugues, do-fins) han quadriplicat els seus nivells de mer-curi en els últims 25 anys».

La realitat és que la tonyina o el peix espa-sa solen tenir uns nivells de mercuri que so-brepassen totes les recomanacions. I de fet,

la FDA americana sosté que les dones em-barassades, les que estiguin donant de ma-mar i els nens petits no han de consumir pei-xos amb més d’1 mg/kg de mercuri, com

tauró o peix espasa. I per descomptat la carnde balena que té, com a mitjana, 3 mg. demercuri per quilo de pes.

Per descomptat, la ingestió de mercuri esrelaciona amb la ingestió de peix. I com co-menta Ángel Sanz Granda, a Espanya és elPaís Basc, amb prop de 18 micrograms aldia, la ingestió més alta. València, Andalusia,Madrid i Galícia no arriben als 8 micro-grams/dia, però és molt superior a la d’altrespaïsos del nostre entorn, amb valors situatsentre 0,7 i 3 micrograms/dia. I cal saber quela concentració de mercuri en els peixos d’ai-gua dolça és molt més gran.

No fa gaire temps l’Agència de ProteccióAmbiental dels Estats Units assenyalava queun terç dels rius i llacs del país tenien con-centracions elevades de mercuri. El nivell decontaminació havia crescut d’un 65% en no-més dos anys. I 23 estats van publicar serio-ses advertències sobre els riscos de consu-mir peix d’aigua dolça. Molts rius exhibei-xen a les seves ribes advertències als pescadorssobre els problemes que pot causar el con-sum dels peixos provinents d’aquelles aigües.

QUÈ FA EL MERCURI?Cal insistir que les taxes de mercuri que in-gerim en la dieta no són preocupants; peròque sí hauríem almenys d’«ocupar-nos» delproblema, ja que es tracta d’un tòxic bioacu-mulable. I qui tingui una dieta abundant depeix en zones on hi hagi aquesta contami-nació, pot acabar tenint en el seu organismeun nivell no tolerable. La major possibilitatés la del dimetilmercuri, que es dissol moltmillor en els greixos, i quan entra en el nos-tre organisme pot afectar pràcticament tots elsòrgans. Cervell, fetge, ronyó són les dianesmés clares. Encara que també pot afectar elpàncrees, el tiroide i el cristal·lí. I així és ca-paç de travessar la placenta, amb les conse-qüències que es van advertir ja a Minamata.

Quan es tracta d’intoxicació aguda per ex-posició a vapors per incendis o explosions,poden aparèixer símptomes de tota mena, en-cara que els més probables són l’aparició d’úl-ceres bucals, diarrees, i problemes renals.Quan es tracta d’una intoxicació crònica, lesmanifestacions apareixen a llarg termini. Alprincipi no hi ha res que faci sospitar que s’haestat exposat al mercuri en dosis elevades.Poden aparèixer mals de cap, algun mareig ialteracions d’ànim amb disminució de la ca-pacitat de concentració.

Com que depèn de les taxes i sobretot dela susceptibilitat personal, no es pot establirla durada d’aquest període de primers símp-tomes inespecífics. Quan es manifesta ja demanera més concreta la intoxicació, hi pot ha-ver símptomes molt variats que van des dela ceguesa o visió doble fins a l’anomenadatremolor mercurial, que s’inicia a la cara i des-prés es manifesta en tot el cos, passant perla pèrdua de memòria i els canvis de caràc-ter, per arribar als símptomes digestius comgust metàl·lic a la boca, halitosi, ulceres a laboca i, com a dada molt significativa, la co-loració marró de les dents.

Salut


RamónSánchezOcaña

És un metall pesant que es troba en el peix en concentracionsbaixes, però que en cas d’intoxicació pot tenir efectes molt greus.

El mercuri

MA

RTI

FE

RR

ER


1

2

39

8

5

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Tendencies


1Dues propostesurbanes ipràctiques,d’Armand Basi .2Lacoste mantéels colors viustambé a l’hivern.3Cosmopolites imolt «chics», deLollipops .4Blanc i amb unbrodatespectacular, dePTC.5D’aspecteenvellit i ambnansa curta.PurificaciónGarcía .6En negre mat,molt combinable,de NafNaf .7Petits i ambl’inconfusiblesímbol de Tous .8Un atemporal dePatricia , ambbutxaques icivelles.9Maletí deMontblanc quecombina pellamb un teixit deseda i cotó.10Un clàssicmodernitzat iextragran,d’Escada Sport ,i bossa de mà,d’Escada .11Kipling apostapels dibuixosgeomètrics.

Reinventar el passatLa moda de dècades passades s’endevina en les bosses d’aquesta temporada, que

recullen clares influències «retro» passades pel filtre del segle XXI.

ANNA ESTARTÚS

7

6

4

10

11

CATIFES CORTINES ROBA DE CASA OBJECTES DE REGAL

L’ART DELDESCANS

Matalàs de mollesDouble offset. 25% més de mollesTeixit piqué

* diponible en altres mides

matalàs Tardor 2006(80 x 190 cm.*)

189 €

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

Làmines de faig de color grisElements de suspensió doblesCinc posicions ergonòmiquesBastidor color roure

Per la compra d’un producte d’aquesta promoció, li regalem unaparticipació* en el núm. 18.821 del sorteig de Nadal,

de la Loteria Nacional, del dia 22 de desembre de 2006, adquirit al’administració La bruixa d’or, de Sort, Lleida.

* 6 € per la compra del matalàs Tardor 2006 i de 12 € per la compra del pack

Promoció vàlida del 15 de setembre al 30 de novembre de 2006o fins exhauriments d’existències

Làtex 100%Desenfundable

Canals transversals de ventilacióTeixit stretch

799 €

packsomier elèctric2006+matalàs Làtex 2000

somnissortamb

Només han passat quatre anys des queDavid Bisbal, després del seu pas perOperación Triunfo, debutés amb Co-

razón latino; poc temps, però moltes coseshan succeït en la vida d’aquest jove d’Alme-ria, convertit de la nit al dia en una estrellaque diu gaudir de l’èxit, perquè la seva vidaés la música. Troba a faltar el poder-se «pren-dre, com abans, una canya amb els amics» ila seva vida, «a cavall entre Madrid i Miami,transcorre als avions», segons confessa, encaraque tot això li val la pena, i no hi ha res mésque veure com defensa el seu nou treball, Pre-monición, al qual està lliurat en cos i ànima,i amb aquest excés d’entusiasme i energiade sempre.

Cinc mesos es va prendre de descans quanva acabar la gira de Bulería, i ho va fer des-prés de vendre a tot el món tres milions dediscos. Aquest descans li va servir per tornara la seva terra i tenir les «idees molt clares» res-pecte del sentit que volia que prengués la sevacarrera, conscient que «hi ha molta gent queintenta posar-te la traveta». «Volia –comenta–un disc al 100% David. Entre el primer i elsegon no s’havia produït cap transició, erendos discos continuistes i ara necessitava unàlbum fet per al directe, que sonés tal comsonaria a l’escenari». Per això a Premoniciónhi ha «molta guitarra elèctrica, molt baix i ba-teria».

Bisbal ha treballat colze amb colze ambels cinc productors de Premonición, Kike San-tander, Daniel Betancourt, DJ Sammy, Sebas-tián Krys i Ric Wake, aconseguint així «un discque no abandona els sons de la terra, peròs’acosta molt al pop i, fins i tot, ofereix certs

aires de hip-hop i rap, sense oblidar la partllatina, estenent així la mà als anteriors tre-balls». Bisbal també s’ha bolcat en la part cre-ativa i, «després que passessin centenars decançons» per les seves mans, va sentir «la ne-cessitat d’explicar» el que portava a dins; peraixò va escriure un total de setze temes, setdels quals formen part dels dotze talls del disc.Ell assegura que si n’hi ha un amb el quals’identifica plenament, és amb Amar es lo quequiero, escrit per David Demaría, ja que és enel que deixa ben clar el missatge que vol trans-metre, amb frases com: «Vivir tras la opre-sión del egoísmo, de veras no es vivir; vivirsin ilusión ante el destino de nuestro cami-nar; vivir ante fronteras con la ley de un Dioscual sea, para mi eso no es vivir,...».

«És el meu disc més personal», reconeix, peraixò hi ha temes com Soldado de papel o To-rre de Babel, en els quals, per primera vega-da, s’allunya del romanticisme d’èxits com AveMaría o Lloraré las penas, i mostra el seu cos-tat més compromès.

Les guitarres espanyoles de Tomatito i Vicen-te Amigo, els reis porto-riquenys del reggae-ton Wisin i Yandel, Dan Warner, Lee Levin iJoh Falcone són alguns dels músics amb elsquals ha treballat aquests mesos Bisbal, a mésde fer-ho amb Jaime de Laiguana, el fotògrafde tota estrella llatina que es preï actualment,que ha aconseguit penjar-lo de cordes a laportada i cobrir els seus ja clàssics rissos sotaun barret. I és que Bisbal assegura estar «pen-jat, però de la música», i ja somia amb tornarals escenaris a la primavera, amb una gira que«serà gran a Espanya» i que «anirà creixent apoc a poc a Amèrica».

Música


Penjat de la

músicaDavid Bisbal es desmarca a «Premonición» dels seus anteriors

treballs i presenta dotze noves cançons en un disc pensat per aldirecte, i amb el qual ja prepara una gira per a la primavera.

Bandes sonores

Novetats

ScoopDiversosDecca

Si fos per WoodyAllen, els com-positors de ci-nema estarien al’atur. Gairebémai el director harecorregut a ellsper posar músi-ca als seus filmsi sempre ha far-cit les bandessonores e temes

ja existents. Durant molt de temps van ser estàn-darts i incunables de jazz, però darrerament sem-bla que ha descobert als grans compositors clàs-sics. El soundtrack d’aquest film gira al voltant delcèlebre ballet de Txaikovski el Llac dels cignes–té lògica perquè una de les escenes succeeixen un llac–. Woody Allen també ha inclòs un pa-rell de polques de Strauss, la conegudíssimaDansa del sabre de Kachaturian i el Peer Gyntde Grieg. Completen la banda sonora una mis-cel·lània de ritmes ballables, des d’una rumbainterpretada per Xavier Cugat i la seva Orquestra,fins a un tango, passant per música brasilera.Lluís Poch

Emilio Aragón: «Bach to...»

El polifacètic Emilio Aragón fa un nou pas en la sevacarrera musical amb Bach to Cuba, un àlbum enel qual omple de ritmes caribenys com la conga,el danzón o el guaguanco les composicions deJohann Sebastian Bach. «La música és la mevavitamina», diu. De mare cubana i nascut a Cuba,Emilio Aragón s’ha sentit sempre pròxim a la músi-ca de l’illa caribenya, i també a la clàssica, ja quede nen va iniciar la carrera de piano, uns estudisque va completar fa uns anys quan va fer un atu-rada en la seva carrera televisiva per estudiar com-posició i direcció simfònica als Estats Units.

Eric Clapton & JJ CaleEric Clapton s’ha unit al músic de blues JJ Cale percrear The road to Escondido, un àlbum amb 14cançons (11 de Cale, una de Clapton, una de JohnMayer i una versió de Sporting Life Blues). La gra-vació s’ha fet amb la banda que toca habitualmenten directe amb JJ Cale. El projecte va començara forjar-se el 2004, quan Clapton va invitar Cale aun concert de guitarristes a Dallas –Crossroads–.Cale, al seu torn, va convidar Clapton a unir-se ala seva banda per a una sèrie de concerts.

Charlotte GainsbourgCharlotte Gainsbourg, filla del poeta i cantant francèsSerge Gainsbourg i de Jane Birkin, va debutar coma cantant i actriu amb només 13 anys i ara, ambuna emergent carrera al cinema, llança 5:55, un noudisc en el qual s’envolta de col·laboradors de pri-mera fila. Produït pel britànic Nigel Godrich (habi-tual de Radiohead), 5:55 es compon d’11 cançonsen les quals la suggerent veu de Charlotte s’acom-panya de les col·laboracions de Jarvis Cocker, NeilHannon i el duo francès Air, entre d’altres.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ Por la bocavive el pez Fito &Fitipaldis 2 ▲ He perdidolos zapatosNena Daconte3 ▲ Loose NellyFurtado4 ▲ Follow thecity lights Dover5 ▲ Amar escombatir Maná

REGNE UNIT

1 ▲ The lovealbum Westlife2 ▲ Stop declocks Oasis3 ▲ LoveThe Beatles4 ▲ U218 Sin-gles U25 ▼ Twenty fiveGeorge Michael

ESTATS UNITS

1 ▲ Doctor’sadvocateThe Game2 ▲ KonvictedAkon3 ▼ Now 23Diversos 4 ▼ AwakeJosh Groban5 = BSO HannahMontanaDiversos

TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: J.J. GUILLÉN/EFE

LA MOSCA DE GIRONALA MOSCA ESTÀ CONTENTA PERQUÈ JA VOLA ALS VEHICLES DE MOLTS GIRONINS I SI TU ENCARA NO LA TENS CORRE I FES-LA VOLAR. T’ESTÀ ESPERANT!

A la venda l’adhesiu als quioscs i llibreries de Girona i també si ara voleu podeu aconseguir l’Auca amb la llegenda de les Mosques i Sant Narcís. La podreu trobar al preu de 3 euros amb mosca inclosa a Carlemany, Llibreria 22, Can Geli, Papereria d’Aro (Fontajau) i Botiga Records (Pont de la Princesa).

El señor de la guerra

Director: Andrew Niccol.Intèrprets: Nicolas Cage, Et-han Hawke, Jared Leto.Distribuïdora: Sony.Durada: 117 minuts.El sempre interessant autorde Gattaca i Simone firmaaquesta paràbola políticaque denuncia el tràfic d’ar-mes amb un registre tra-gicòmic. Conté uns magní-

fics títols de crèdit i les indispensables aporta-cions de secundaris com Bridget Moynahan oel veterà Ian Holm. P. P.

Hard Corps

Director: Sheldon Lettich.Intèrprets: Jean Claude VanDamme, Vivica A. Fox.Distribuïdora: Sony.Durada: 106 minuts.Van Damme es retroba ambel seu descobridor –Lettichel va dirigir a Contacto san-griento i Kickboxer– en unvehicle fet a mida, on inter-preta l’expeditiu guardaes-

patlles d’un empresari en perill. En fi, el mateixde sempre però amb força menys pressupost isentit del ridícul. Que, ben mirat, ho fa més di-vertit. P. P.

Se lo que hicisteis el...

Director: Sylvain White.Intèrprets: Brook Nevin, Da-vid Paetkau.Distribuïdora: Sony.Durada: 89 minuts.La tercera entrega de Sé loque hicisteis el último vera-no vindria a ser un remakede la primera però amb ac-tors molt menys populars.Té algun ensurt afortunat, tot

i que la majoria de solucions visuals només pre-tenen convèncer l’espectador crispeter. Per dis-treure’s i prou. P. P. David Fincher va començar amb relatiu

mal peu dirigint la tercera entregad’Alien, la qual, tot i ser la més arris-

cada des del punt de vista visual, va patir lesrèmores d’un rodatge controvertit –canvide director a les poques setmanes d’iniciar-lo, un guió gairebé improvisat...– i els pre-judicis dels fans de la saga. El seu següenttreball, en canvi, el va consolidar com undels autors més innovadors del cinema nord-americà dels 90. Es tractava, és clar, de Se-ven, el thriller més influent de les últimesdècades i el que marcava les constants ha-bituals en Fincher: la concepció hitcockia-na del gènere, ladissecció cirurgia-na dels seus me-canismes de repre-sentació, la disso-lució dels límits dela moralitat i les at-mosferes tèrboles.The game, El clubde la lucha i La ha-bitación del pánico van contribuir a cimen-tar el seu prestigi. I també a alimentar elsseus detractors. Després de rebutjar l’ofertade Tom Cruise de dirigir la tercera entregade Mission: Impossible, Fincher torna a lacàrrega amb Zodiac, un altre thriller que, enaquest cas, també vol ser una radiografiade l’època que el contextualitza.

La pel·lícula recrea l’estat de paranoia i in-seguretat que es va crear a San Francisco en-tre els anys 1966 i 1978 pels crims de l’ano-menat Assassí del Zodíac. Aquest psicòpa-ta, que preferiblement matava persones que

es trobaven indefenses a l’interior del seuvehicle, ja havia estat una font d’inspiracióper al cinema, però el de Fincher és el pri-mer film basat en la història real. En concret,segueix les investigacions dels detectius i pe-riodistes que van indagar el cas, que van aca-bar obsessionats amb la captura de l’assas-sí i van veure com fins i tot s’esmicolavenles seves vides personals.

Zodiac conté les atmosferes i els girs argu-mentals típics del cineasta, però aquí tam-bé hi ha un esforç addicional per fer creï-ble el rerefons social i iconogràfic del seg-ment temporal en què es produeix l’acció.

Potser per això ha confiat la música origi-nal al veterà David Shire, un dels composi-tors més actius de la dècada dels 70 ambun currículum que inclou Todos los hombresdel presidente i Norma Rae.

La cinta compta també amb un excel·lentplanter d’intèrprets com Jake Gyllenhaal (queinterpreta Robert Graysmith, autor del lli-bre que ha inspirat el film), Mark Ruffalo,Robert Downey Jr., Anthony Edwards, EzraBuzzington, Elias Koteas, Brian Cox, CleaDuVall, Dermot Mulroney, Pell James, JohnCarroll Lynch i Chloë Sevigny.

L’assassí del

ZodíacDavid Fincher, director de «Seven» i «The game», recrea a «Zodiac»

el cas real del psicòpata que va matar almenys 37 persones pels carrers de San Francisco entre els anys 1966 i 1978.

TEXT: PEP PRIETO

DVD Cinema


Bandes sonores

Wicker ManAngelo BadalamentiSilva Screen

Per aquest re-make d’un filmbritànic de cultedel 1973, sobreun policia que in-vestiga la desa-parició d’unanena en una illaon se segueixenuns foscos rituspagans, el direc-tor Neil La Buteha reclutat el

compositor Angelo Badalamenti. El músic de NovaYork va ser peça cabdal a l’hora de crear els am-bients onírics de molts films de David Lynch. Ésun compositor que no defuig de la melodia perabordar arguments foscos. Per a aquesta bandasonora ha creat tres temes principals. Un de romàn-tic que descriu la relació entre el policia i la sevaexparella. Un altre de més passional, on apareixuna veu femenina, que està associat a les donesde l’illa. El tercer serveix per identificar l’illa ontranscorre l’acció i és el més fosc i anguniós detots, encara que en alguns moments pretenguidescriure un entorn idíl·lic. Lluís Poch

La investigació dels crimsEl film se centra en les indagacions de policiesi periodistes, interpretats per actors com Mark

Ruffalo, Jake Gyllenhaal i Robert Downey, Jr.

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Penso que confonem termes. Entenc que la ma-joria d’éssers humans té un enorme potencial

i que quan el desenvolupem i més si és en unaetapa primerenca, aquest s’expandeix enormementperò, psicològicament, el més adequat és enri-quir la base comuna de potencials de la personad’una forma compensada i ajudar-la a formar-sedonat que si només s’enfoca el treball en un àm-bit, què succeirà amb la resta de personalitat? Po-sem el cas de Mozart, de qui no massa gent co-neix l’esfera emocional. Mozart fou un geni de lamúsica però diuen que emocionalment fou unapersona immadura, inestable, mai es feu gran...Només es feu gran, enorme, sublim, en la sevaparcel·la musical. Un gran músic, doncs, i prou...Diuen que el seu infantilisme va arruïnar la sevavida.

Si guaitem més a prop trobarem en Michael Jack-son, qui als quatre anys, en temps de gaudir ambpilotes, ninots i jocs de sobretaula va haver defer de gran i es va dedicar a fer bolos per Amèri-ca amb el conjunt de la seva germandat regit perla figura paterna, qui diuen que de tant en tantdeixava anar algun mastegot; una gran carreraenfocada cap a l’èxit musical però, i com a per-sona... com té el tema aquest senyor que no s’agra-da i que encara té la necessitat d’envoltar-se denens, de carroussels al seu jardí...?. M’esgarrifo no-més de pensar com deu educar els seus fills con-cebuts i tractats de forma, diguem-ne tan pecu-liar.

I així tot reflexionant al voltant d’aquest delicat

tema no puc més que preguntar-me on són elsdrets dels nens prodigi i/o mediàtics? I reivindi-co:

– El dret del nen a fer de nen.– El dret del nen a jugar.– El dret del nen a conèixe’s.– El dret del nen a entendre que sortir a la TV

no és sinònim de felicitat.– El dret del nen a no tenir uns horaris malal-

tissos i saturats com la majoria d’adults de la nos-tra societat.

– El dret del nen a no cremar etapes.– El dret del nen a poder esperar per ser gran i

decidir la seva vida amb plenes facultats, ambple ús de raó.

– El dret del nen a tenir un pare i una mareque respectin els seus drets i que estiguin infor-mats. De fet potser també caldria una mena d’as-sessorament psicoemocional als il·lusionats paresdels futurs nens prodigi o mediàtics perquè tin-guin clars els avantatges i els riscos d’endinsarels fills en el món de la fama.

És evident que cal una profunda revisió en aquesttema que ens ocupa atès que els drets dels me-nors potser no acostumen a ser llegits des de laperspectiva psicoemocional de l’infant i de les pos-teriors repercussions que pot tenir la mala pra-xis. També és més que evident que amb aques-tes quatre ratlles no n’hi ha prou però, amb fran-quesa, tant de bo els polítics amb bona voluntati les persones de l’estil del Síndic de Greuges nodeixin el tema en aquest punt.

La frondositat de les munta-nyes que l’acompanyaven en

aquell viatge a un nou destí ha-via perdut la poètica d’altrestemps. Ara s’havien convertit enescenari de batalles ferotges.Morts i ferits envoltats de reli-quiaris, estampes i medalles desants i verges. Això és el queacollien aquells boscos. Ara elltindria la missió d’ajudar a apai-vagar els odis i les rancúniesforjades amb el foc de tants anysde guerra. Només esperava quetingués prou força per acon-seguir-ho.

Isidre Vila Pascual va néixerl’any 1822 a Sallent, a la co-marca del Bages; i bona part dela seva vida va estar vinculatamb l’estament eclesiàstic. Ja deben jove va ingressar al semi-nari d’Urgell i, més tard, va tras-lladar-se al de Barcelona, perampliar la seva formació reli-giosa. A més, va voler realitzarestudis universitaris i, per aixòes va matricular a la carrera deDret, de la que es va llicenciaramb un expedient acadèmicforça destacable.

A partir d’aquell moment,aquest jove que, a més de sertitulat en lleis, ja havia estat or-denat sacerdot, va començarla seva carrera en l’estructuraorganitzativa de l’Església. Ini-cialment va ser destinat a la diò-cesi de Lleida. A la capital deles terres del Segrià va ser ar-xiprest de la Seu i, a partir de1855, també va assumir els cà-rrecs d’arxiver i d’administradord’aquell bisbat. Tot seguit, vantraslladar-lo a la demarcació deBarcelona, on també va ocupardiversos càrrecs de gestió i, amés, va tenir temps de publi-car un llibre destinat a l’ensen-yament. Es titulava Curso ele-mental de religió y moral, i vaveure la llum el 1863, quan elltenia 41 anys.

La culminació de la seva car-rera eclesiàstica va arribar el1875, quan el Vaticà el va de-signar bisbe de la diòcesi de Gi-rona. En aquells moments la de-marcació, com la resta del país,vivia uns moments difícils. El1868 havia començat el Sexen-ni Democràtic, que havia de-sembocat en una efímera Pri-mera República i en una com-plexa crisi política, en la qualels dirigents més conservadorsvan aconseguir restaurar la mo-narquia borbònica en la figurad’Alfons XII. A més, els carlinshavien iniciat una duríssimaguerra –la tercera del segle XIX–amb la voluntat de portar al paísun règim ultracatòlic. En aquestcontext, Isidre Vila Pascual vaprendre possessió del càrrec debisbe el 1876, amb la ferma vo-luntat d’unir el catolicisme se-guint les prerrogatives de Roma.Malauradament, però, no va po-der desenvolupar el seu pro-jecte perquè va morir pocs me-sos més tard, el 1877. Alesho-res tenia 55 anys.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Els drets dels nensprodigi i/o mediàtics (i II)

IsidreVila

PascualXAVIER CARMANIU

ISABEL COCH

Gironins delsegle XIX

Fa uns dies que, en un restaurant de Sant Feliude Guíxols, em vaig menjar una bona racció

d’eriçons de mar, que sempre m’han agradat molti que en diverses ocasions «he pescat» –diguem-hoaixí–. Ara acabo de llegir en un llibre que els hu-mans i els eriçons de mar comparteixen més de7.000 gens, i s’ha comprovat que la seqüènciadel genoma de l’eriçó porpra de mar revela queposseeix gens associats a moltes malalties huma-nes i que, sense tenir ulls, hi pot veure.

Extraordinari!!! I és que, de fet, aquests equino-derms –segons asseguren els científics–, els hu-mans i els eriçons de mar estan emparentats i que,de fet, aquests animals són els únics invertebratsa la branca humana de l’arbre evolutiu de la vida.Impressionant!!!

Ara que un grup d’investigadors de diferents uni-versitats ha seqüenciat i en-samblat el genoma de l’eriçóde mar, aquesta connexiógenètica encara està més cla-ra.

Després d’haver identificatun total de 23.300 gens amb814 milions de bases nuclei-ques de l’eriçó de mar porpra,els científics han descobert quecompartim 7.077 gens precisament amb els eriçonsde mar.

Segons detallen a la revista Science, aquests equi-noderms, alguns dels quals poden arribar a viuremés de cent anys, estan més properament rela-cionats amb els humans i altres vertebrats queles mosques de la fruita o els cucs, altres dos or-ganismes models els genomes dels quals ja han si-gut seqüenciats.

MÉS DE CENT ANYS DE VIDAL’eriçó de mar representa el primer genoma se-qüenciat dels equinoderms, que són els parentsmés propers als cordats i es tracta d’un grup queinclou els vertebrats, alguns dels quals poden arri-bar a viure més de cent anys –segons ja s’ha com-provat– i estan més properament relacionats ambels humans i altres vertebrats que les mosquesde la fruita o els cucs, altres dos organismes mo-

dels, els genomes dels quals ja han sigut seqüen-ciats.

Però resulta que els eriçons tenen el sistemaimmune i més sofisticat de tots els animals estu-diats fins ara, que no es basa en anticossos: laimmunitat innata es refereix a un conjunt de pro-teïnes que detecten aspectes únics d’una bactèriai avisen a les cèl·lules de l’organisme de la presèn-cia d’un intrús, el que podria proporcionar nousinstruments en la lluita contra les malalties infec-cioses!!

A més, els eriçons tenen també una enorme ca-pacitat per enfrontar amenaces químiques en elseu ambient, mitjançant una bateria de gens quepoden captar i eliminar aquestes amenaces. Sen-se aquesta reacció, els agents químics com els me-talls pesants poden causar un envelliment pre-

coç, malalties i mort, per la qual cosa és molt va-luós aprendre de quina manera els eriçons esdefensen d’ells.

A més, aquests eriçons disposen de gens asso-ciats a moltes malalties humanes, com ara la distrò-fia muscular i la malaltia de Huntington; així comtambé els associats al gust, l’olfacte, l’oïda i l’equi-libri.

Aquests animals sense ulls poden veure o, al-menys, distingir la llum. Com? A través de les po-tes. Els científics han trobat gens associats a la vi-sió que s’activen en aquesta part del seu cos, unsinsignificants «tubs» que els ajuden a moure’s ialimentar-se.

Aquest organisme és ideal per entendre l’esclatd’activitat biològica que ocorre quan esperma iovul es fonen. I és que aquestes espinoses cria-tures marines amaguen algunes claus de l’evolu-ció.

Els eriçons de mar MIGUEL PÉREZ CAPELLA

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

Gens compartits amb els humansEls humans i els eriçons de mar

comparteixen més de 7.000 gens i l’eriçóporpra en té d’associats a malalties humanes

COMBI: NO FROST1’92x60 - TERMOSTAT DIGITAL

DISPENSADOR D’AIGUA

CLASSE A - COLOR SILVER

640 €

RENTADORA8 KGS - 1.400 RPM

ELECTRÒNICA - CAT. AAA

490 €

RENTADORA10 KGS - 1.200 RPM

PROGRAMADOR DIGITAL

CLASSE A

SISTEMA DIRECT/DRIVE

COLOR SILVER

850 €

ARCÓCONGELADOR55 CMS - 110 LITRES

160 €

CUINA90x60 - 5 FOCS A GAS

FORN GEGANT

DISSENY RÚSTIC

550 €

FRIGORÍFIC2 PORTES

1,45x55

PRESTATGES

DE VIDRE

CLASSE A

250 €

PLACAINDUCCIÓ

4 FOCS

SENSE MARC

495 €

CAMPANA DECORATIVA60 CMS

402 M3/H - LLUM

3 VELOCITATS - INOX

105 €

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDAMÉS DE 300 REFERÈNCIES EN EXPOSICIÓ

LES MILLORS MARQUES NACIONALS I INTERNACIONALS

HORARI: DE DILLUNS A DISSABTE, DE 10 A 13.30 I DE 16 A 20.30Carretera de Sta. Coloma 115 - 17005 Girona - Tel.: 972 24 93 00 Fax: 972 24 93 01

Via Sèrgia, 32 - Nau núm. 5 - 08032 Mataró - Tel. 93 798 18 97 (nova botiga)

FOTOS NO CONTRACTUALS I PREUS VÀLIDS FINS ESGOTAR EXISTÈNCIES

Dilluns 4 de desembre22 DominicalDiumenge, 3 de desembre del 2006

Els més vistosdel 22 al 28 denovembre

Catalunya

CSI MiamiDilluns 27 de novem-bre, Tele 5. 911.000espectadors(30,2%).

Hospital CentralDimecres 22 de no-vembre, Tele 5.852.000 espectadors(31,7%).

Operación TriunfoDiumenge 26 de no-vembre, Tele 5.823.000 espectadors(28,7%).

Els Pirineus des del’aireDimarts 28 de no-vembre, TV3.776.000 espectadors(25,6%).

CSI Nueva YorkDilluns 27 de novem-bre, Tele 5. 755.000espectadors(30,1%).

Caçadors de boletsDilluns 27 de novem-bre, TV3. 702.000espectadors(23,6%).

Espanya

Hospital CentralDimecres 22 de no-vembre, Tele 5.5.626.000 especta-dors (31,6%).

CSI MiamiDilluns 27 de novem-bre, Tele 5.5.361.000 especta-dors (28%).

Cuéntame...Dijous 23 de novem-bre, TVE-1.4.988.000 especta-dors (27,4%).

CSI Nueva YorkDilluns 27 de novem-bre, Tele 5.4.811.000 especta-dors (28,6%).

Operación TriunfoDiumenge 26 de no-vembre, Tele 5.4.722.000 especta-dors (27,3%).

El ComisarioDimarts 28 de no-vembre, Tele 5.4.565.000 especta-dors (24,6%).

11.00

12.40

La 2Dos chicas locas, locasLa típica comèdia concebuda per al lluïmentde les avui oblidades bessones Pili i Mili, ambun Miguel Ríos que aleshores començavainterpretant l’enamorat d’una de les dues.Per variar, la història gira sobre les confu-sions que s’estableixen a causa de la sem-blança de les dues germanes. El guió va serescrit per Mariano Ozores.

K3Ferros a les dentsEs torna a emetre des del primer capítolaquesta producció canadenca de dibuixosanimats. La protagonista és la Sharon Spitz,una adolescent que contínuament es posaen embolics i que sempre té un somriure ala boca, encara que sigui «metàl·lic».

Tele 5CSI MiamiEls CSI han d’investigar una sèrie d’assas-sinats que tenen una increïble semblançaamb una pel·lícula que encara no s’ha pro-duït. L’evidència demostra que els assassi-nats produïts en alguns dels clubs més ca-lents de Miami estan relacionats amb el crimorganitzat, però Horatio i el seu equip tam-bé investiguen uns estudiants de cinema.

Antena 3DesperadoUna espantosa seqüela/remake d’El maria-chi que ofereix el mateix (violència gratuïta,nul·litat argumental i pèssim gust tècnic) peròamb més pressupost i incorporant influèn-cies de Tarantino (que, a més, fa una apa-rició estel·lar).

33Segle XXLa derrota del Japó en la II Guerra Mundiali les seves conseqüències són l’objecte d’undoble documental francoaustralià produïtel 2005. El primer capítol fa una crònica mi-nuciosa de la cerimònia de rendició japo-nesa a bord del cuirassat Missouri, el 2 desetembre de 1945, per analitzar a partir d’ellala situació del país vençut i els inicis de l’ocu-pació.

CuatroKevin SpencerEl magazín Cuatrosfera inclou aquesta pro-ducció d’animació per a adults, caracterit-zada per un humor irreverent i provocador.El seu protagonista és un nen que fuma i ad-dicte a tota mena de vicis, fill d’una famíliadesestructurada.

Dimarts 5 de desembre

09.15

11.00

22.00

22.10

22.00

20.30

22.00

22.00

23.35

01.10

K310+2Mil·lèsima, la neboda del professor Aristòtil,va resultar més entremeliada del que ningúes podia imaginar. Somniava convertir-se al-gun dia en pirata i fins i tot en Cuco, l’ocellde fusta del rellotge, havia caigut sota la sevainfluència.

La 2Había una vez un circoFilm còmic d’orientació infantil, realitzat peral lluïment dels pallassos Gaby, Fofó i Mili-ki, que anys més endavant tindrien una granpopularitat a l’Estat gràcies a les seves in-tervencions televisives. Va ser aleshores quanaquesta pel·lícula es va estrenar a Espa-nya: narrava els esforços dels protagonistesper alliberar una nena segrestada.

Antena 3Barça - Werder BremenEls blaugrana necessiten una victòria con-tra els alemanys per classificar-se per a lasegüent ronda de la Champions.

CuatroHouseEl doctor Foreman comença a experimen-tar els mateixos símptomes que l’oficial depolicia ferit de bala i es posa greument ma-lalt. El neumòleg pateix una progressiva ce-guesa, dolors intensos i contractures mus-culars, fins al punt que ell mateix pensa quemorirà. House està convençut que la clauper curar-lo està en algun punt de l’aparta-ment del policia.

Tele 5El ComisarioPope i Charlie segueixen la investigació so-bre el segrest de dues nenes, filles d’immi-grants. El cas es complica quan apareix elcadàver d’una de les menors, i a l’escenadel crim no hi ha cap rastre.

TV3Músics contra el dolorUn documental que reflecteix l’esforç dediversos músics a l’hora de participar en LaMarató de TV3 d’aquest any, dedicada a lalluita contra el dolor crònic. Diversos artis-tes han adaptat al català un clàssic univer-sal per gravar un disc. Així, El Canto del Locograva per primera vegada en català, GerardQuintana versiona amb la seva mare el Ha-llellujah de Leonard Cohen; i Miguel Pove-da interpreta el bolero Piensa en mi; entremolts altres.

Dimecres 6 de desembre

11.00Tele 5Los caraconosUns extraterrestres arriben a la Terra ambla missió de conquerir-la. Però un accidentels porta problemes i hauran d’integrar-sea la vida terrestre, aparentant ser personesnormals. El seu cap, però, els delata. Unaencertada dosi d’humor en una pel·lículafantasiosa resolta amb ofici.

K3La forma de la vidaA primer cop d’ull, és fàcil creure que ani-mals com les persones (amb cap, ulls i cer-vell) són la fita més gran de l’evolució. Peròés veritat? Animals com l’estrella de mar ola garota no tenen ni cap, ni ulls, ni cervell,però han demostrat ser uns dignes com-petidors: poden viure en lloc inaccessiblesper a molts.

TV3PossessióRoland Mitchell és un catedràtic de litera-tura que descobreix per casualitat unes car-tes del poeta Randolph Ash a una dona quepodria ser la seva amant. Roland demanaajuda a Maud, una investigadora descen-dent de la presumpta amant del poeta. Unahistòria d’amor en dues èpoques diferents,que serveix per mostrar les diferències en-tre les relacions d’abans i d’ara.

CuatroEl triángulo de las BermudasArriba el desenllaç de la sèrie. Els fets sesucceeixen cada vegada amb més rapi-desa, i sembla que la clau del misteri estàcada vegada més a prop. El grup investi-gador, per evitar conseqüències imprevi-sibles, intentarà reunir-se amb el secretaride la Marina nord-americana: volen comu-nicar-li què han descobert.

Tele 5Hospital CentralÀgata arriba amb una sorpresa inespera-da: Joaquín Sotomayor, el pare de Javier,serà el nou director del Central. La notíciaprovoca una gran sorpresa en tot el perso-nal, i les reaccions no es faran esperar.

La 2Bienvenido, Mister MarshallEl primer llargmetratge de Berlanga en so-litari. Descriu l’espera d’un poblet castellàque ha de rebre altes personalitats ameri-canes. Aquest fet dóna base a l’autor perrealitzar una brillant i descomunal sàtira, ne-tament espanyola, que va suposar la reve-lació internacional del cinema espanyol del’època.

22.00

02.45

15.30

22.00

16.25

Guia TV

23 DominicalDiumenge, 3de desembre del 2006

Divendres 8 de desembre

11.00

11.50

14.00

23.20

00.55

16.25

Tele 5Cómo mola ser monoJack, un ximpanzè molt intel·ligent consi-derat especial pel seu protector, el doctorKendall, s’escapa d’un laboratori en el qualfan experiments amb animals.

TV3El tresor perdutDanny Quinn, un noi de 17 anys, té la dèriade demostrar que el que deia el seu pare,ara ja mort, sobre el tresor d’uns piratesperdut al fons del llac Michigan, és veritat.Però no el creu ningú, ni tan sols el seu avi.Danny coneixerà el fantasma Picaroon, quel’ajudarà a trobar el tresor i l’adverteix de lapresència d’un enemic misteriós.

Antena 3Los SimpsonLa família Simpson viatja a Austràlia per-què el Govern australià reclama la presèn-cia de Bart: volen que es disculpi personal-ment per una caríssima broma telefònica queva gastar a un dels seus ciutadans.

TV3El geperut de Notre-DameL’any 1450, l’ardiaca Dom Claude de No-tre-Dame de París ha acollit com a campa-ner un personatge deforme, Quasimodo.L’ardiaca envia Quasimodo a perseguir Es-meralda, una ballarina gitana que ha fugitdel seu assetjament. Quan detenen Quasi-modo per persecució, Esmeralda té un gestd’afecte cap a ell. El campaner li ho agrairàsalvant-la quan l’ardiaca la condemna a mortper un crim que no ha comès.

La 2La mina del diabloEl documental explica la història dels ger-mans Basilio i Bernardino Vargas, de 14 i12 anys, que treballen a les mines de CerroRico, a Potosí (Bolívia). A través de la mira-da dels dos nens s’entra en el món dels mi-ners, devots de la religió catòlica, que tren-quen els seus lligams amb Déu quan en-tren a l’interior de la muntanya.

CuatroQueer as FolkLa mare de Justin li recomana que surti ambgent més adequada a la seva edat. Tot i queel noi dubta al principi, al final accedeix. Jus-tin decideix gaudir de la nit allunyat del móngai, però quan una noia se li acosta, s’ama-ga, i més tard es trobarà amb un noi que sapque és homosexual. Per la seva banda, Mi-chael intenta refer la seva vida amorosa i bus-ca parella a través d’Internet.

Dijous 7 de desembre

07.30Tele 5Bibi, la pequeña brujaBibi és una nena que pertany a una famíliade bruixes. Durant una convenció, la reinaWalpurgia li concedeix la seva pròpia bolade vidre. Però la bruixa Rabia, gelosa delspoders de Bibi, intentarà robar-li la bola ifer-li la vida impossible.

K3Titanic: la llegenda continuaLa fascinant història d’amor i aventures delTitanic portada al món de l’animació. Unesdeveniment històric i alhora un relat ino-blidable. Entre els passatgers del Titanic hiha personatges com una entremeliada pa-rella d’esquirols, uns sofisticats dàlmates imúsics.

CuatroThe CloserLa ciutat de Los Angeles està pendent deljudici a un poderós mafiós, però un dels mem-bres del jurat apareix assassinat. Brenda iel seu departament es mobilitzaran perquèel cas no afecti el desenvolupament del pro-cés. Per si no tingués prou feina, l’agent rebràuna visita sorpresa de la seva mare.

Antena 3Sin rastroMegan Sullivan té el virus de la sida, està em-barassada i ha desaparegut. Inicialment,l’equip sospita del seu marit, però aviat esdescobreix que Megan va rebre una truca-da de la presó. Per la seva banda, Martinagraeix a Danny la seva ajuda, i li explicaque té intenció de seguir un tractament perlluitar contra la seva adicció.

TV3Porca MisèriaA en Pere no li agrada la interpretació d’enDomènec i s’enfronta amb la Maria. La Laiai en Cefa comencen a treballar amb les mos-tres del teixit amagat d’en Quim i d’en Lluís.La Natàlia intenta amagar-li a en Jordi la re-lació que té amb en Roger. I l’Àlex s’adonaque vol estar amb la Maria... encara que ellano vulgui una relació estable.

La 2Ya tenemos cocheUn pare de família madrileny decideix com-prar-se un Seat 600, encara que necessital’ajuda econòmica de la seva sogra. Unade les pel·lícules menys conegudes del seuautor, Julio Salvador, destinada a glorificarl’aleshores apoteòsic boom del 600 a Es-panya. Juanjo Menéndez anava guanyant japrestigi còmic.

Dissabte 9 de desembre

15.35

21.35

22.00

22.10

23.45

00.30

TV3Eye of the beholderAdaptació de la novel·la de Marc Behm Elojo del observador, en un registre de thrillerromàntic, morbós i sanguinari característicde l’època. El protagonista és un assassíen sèrie compulsiu i transformista, que s’en-fronta a un peculiar agent que el persegueix.Fluixa.

CuatroCampeonísimosUna docusèrie que, al llarg de vuit capítols,s’apropa als concursos de bellesa animal.Els protagonistes són gossos, gats, vaques,cavalls i bous que ostenten els primers llocsen el rànquing espanyol de bellesa o des-tresa animal. En cada episodi es mostrarà lavida d’aquestes bèsties, així com la dels seuspropietaris i cuidadors.

Antena 3Blizzard, el reno mágicoJessica té deu anys i es troba molt sola. Peròquan arriba la seva extravagant i viatgera tiaMillie tot canvia. Millie li explica un contesobre el veritable significat de l’amistat i delNadal. Es tracta de la història d’una altranena, Kate, i de la seva relació d’amistat ambun ren, Blizzard, que posseix tres dons mà-gics: pot volar, fer-se invisible i sap navegar.

33El documentalUn grup de joves artistes i d’activistes polí-tics es desplaça fins a una muntanya remotaper crear una nova societat, armats nomésamb l’eslògan «Free Land for Free People»(Terra lliure per a gent lliure). Allà creen BlackBear Ranch, una comuna enmig d’un miliód’acres de terreny salvatge. I cada perso-na que hi viu té una manera diferent d’en-tendre què és una terra lliure i com hauria deser lliure, la gent...

La 2La noche temáticaL’herència genètica ha captivat l’interès del’home al llarg del temps. On s’emmagatze-ma la informació hereditària? Quins són elsmecanismes pels quals es transmeten ca-racterístiques com el color dels ulls, de la pello dels cabells? Es poden heretar malaltiescom l’estrès? El programa aborda algunsdels misteris de la genètica.

Antena 3Los reyes del crimenCom cada any, al casino de Las Vegas esreuneixen un centenar d’imitadors d’Elvis.Però aquest any, entre els assistents hi hauna banda d’atracadors que pretén robarel casino aprofitant que ningú podrà distin-gir-los dels altres imitadors del rei del rock.

10.40

21.55

22.00

22.20

03.35

RecomanemRoma

Dimarts 5La 222.45 h.Amb una estructu-ra coral que sumatemeràriament per-sonatges i situa-cions, la pel·lículano sempre potmantenir el mateixnivell d’interès, detensió narrativa ode compromís e-mocional, però cri-da l’atenció el graude veritat que a-c o n s e g u e i x .«Roma» és el riuparticular que s’haconstruït el direc-tor per exorcitzarels seus recordsd’infància i joven-tut.

Any2004.PaísEspanya.DirectorAdolfo Aristarain.IntèrpretsJuan Diego Botto,Susú Pecoraro,José Sacristán,Vando Villamil,Marina Glezer,Agustín Garvie.

✔ Parc infantil temàtic de 600 m2.

✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

✔ Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitors

i els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

✔ Matinals especials per a escoles i grups.

✔ Bolera amb 12 pistes.

✔ Promocions cada dia de la setmana.

✔ Festes d’aniversari.

✔ Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

diumenge 3 de desembre de 2006 minical · 2006-11-30 · 2 dominical diumenge 3 de desembre de 2006...

Documents