del parlament de catalunya la pobresa es combat generant riquesa, perquè tenim els marcs mentals...

TAUL A DE CONT INGUT

Compareixença d’una representació d’Oxfam Intermón per a presentar l’informe Una economia al servei de l’1%357-00043/11 3

Proposta de resolució sobre la supervisió de les seccions de crèdit de les coopera-tives (retirada)250-00201/11 24

Proposta de resolució sobre la Cooperativa Agrícola de Cambrils250-00056/11 24

Proposta de resolució sobre la Cooperativa Agrícola de Cambrils250-00240/11 25

Sol·licitud de sessió informativa amb el vicepresident del Govern i conseller d’Econo-mia i Hisenda sobre el programa Educació financera a les escoles de Catalunya354-00059/11 27

Sol·licitud de sessió informativa amb el vicepresident del Govern i conseller d’Econo-mia i Hisenda sobre l’estat del projecte d’ampliació del Centre Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou i sobre les previsions d’inversió en aquest projecte354-00065/11 28

DIARI DE SESSIONSDEL PARLAMENT DE CATALUNYAXI legislatura · segon període · sèrie C · núm. 116

Comissió d’Economia i Hisenda

Sessió 5, dimecres 11 de maig de 2016

Presidència de l’I. Sr. Antoni Castellà i Clavé

fm7

Botó dossier

http://www.parlament.cat/document/altres-publicacions/170066.pdf

Aquesta publicació és impresa en paper ecològic (definició europea ECF), en compliment del que estableix la Resolució 124/III del Parlament, sobre la utilització del paper reciclat en el Parlament i en els departaments de la Generalitat, adoptada el 30 d’abril de 1990.

El Diari de Sessions del Parlament de Catalunya (DSPC) reprodueix només les intervencions orals fetes durant la sessió. La resta de documentació que acompanya la intervenció es pot consultar a l’expedient de la comissió.

Transcripció i correcció: Serikat Imprès al Parlament

ISSN: 0213-7976 (general) 0213-7992 (sèrie C) DL: B-3.468-1982

www.parlament.cat

www.parlament.cat

DSPC C 11611 de maig de 2016

Sessió 5 de la CEH 3

Sessió 5 de la CEH

La sessió de la Comissió d’Economia i Hisenda (CEH) s’obre a les tres de la tarda i sis minuts. Presideix Antoni Castellà i Clavé, acompanyat de la vicepresidenta, Eulàlia Reguant i Cura, i del secretari, Josep Maria Forné i Febrer. Assisteix la Mesa el lletrat Fernando Do-mínguez Garcia.

Hi són presents els diputats Oriol Amat i Salas, Albert Batet i Canadell, Carmina Castellví i Vallverdú, Chakir el Homrani Lesfar, Jordi Munell i Garcia, Marta Pascal i Capdevila, Maria Senserrich i Guitart, Roger Torrent i Ramió i Alba Vergés i Bosch, pel G. P. de Junts pel Sí; Francisco Javier Domínguez Serrano, Antonio Espinosa Cerrato, Javier Rivas Escamilla i Alfonso Sánchez Fisac, pel G. P. de Ciutadans; Rafel Bruguera Batalla, Carles Castillo Rosi-que i Òscar Ordeig i Molist, pel G. P. Socialista; Jéssica Albiach Satorres i Joan Coscubiela Conesa, pel G. P. de Catalunya Sí que es Pot, i Alejandro Fernández Álvarez, pel G. P. del Partit Popular de Catalunya.

Assisteix a aquesta sessió el director d’Oxfam Intermón a Catalunya, Francesc Mateu i Hosta, acompanyat de la representant Patricia Cantarell.

ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA1. Compareixença d’una representació d’Oxfam Intermón davant la Comissió d’Econo-

mia i Hisenda per a presentar l’informe Una economia al servei de l’1% (tram. 357-00043/11). Comissió d’Economia i Hisenda. Compareixença.

2. Proposta de resolució sobre la Cooperativa Agrícola de Cambrils (tram. 250-00056/11). Grup Parlamentari de Ciutadans. Debat i votació de la proposta de resolució i de les esme-nes presentades (text presentat: BOPC 37, 10; esmenes: BOPC 86, 16).

3. Proposta de resolució sobre la supervisió de les seccions de crèdit de les cooperati-ves (tram. 250-00201/11). Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya. Debat i votació de la proposta de resolució i de les esmenes presentades (text presentat: BOPC 72, 76; es-menes: BOPC 124, 8).

4. Proposta de resolució sobre la Cooperativa Agrícola de Cambrils (tram. 250-00240/11). Grup Parlamentari Socialista. Debat i votació de la proposta de resolució i de les esmenes presentades (text presentat: BOPC 89, 48; esmenes: BOPC 124, 9).

5. Sol·licitud de sessió informativa de la Comissió d’Economia i Hisenda amb el vicepresi-dent del Govern i conseller d’Economia i Hisenda sobre el programa Educació financera a les escoles de Catalunya (tram. 354-00059/11). Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot. Debat i votació de la sol·licitud de sessió informativa.

6. Sol·licitud de sessió informativa de la Comissió d’Economia i Hisenda amb el vicepresi-dent del Govern i conseller d’Economia i Hisenda sobre l’estat del projecte d’ampliació del Centre Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou i sobre les previsions d’inversió en aquest pro-jecte (tram. 354-00065/11). Matías Alonso Ruiz, del Grup Parlamentari de Ciutadans. Debat i votació de la sol·licitud de sessió informativa.

El president

Sí, bona tarda. Comencem la sessió.

Compareixença d’una representació d’Oxfam Intermón per a presentar l’informe Una economia al servei de l’1%

357-00043/11

La sessió la comencem amb el primer punt de l’ordre del dia, que és la compareixen-ça..., en aquell moment dèiem la compareixença d’una representació d’Oxfam Intermón davant d’aquesta comissió per presentar l’informe Una economia al servei de l’1%. Per tant, en aquest sentit, agraïm al senyor Francesc Mateu i a la senyora Patricia Cantarell que ens acompanyin en aquesta comissió. Els agraïm també –i sàpiguen els diputats– la disponibilitat, que va ser una mica..., tot plegat una mica ràpid en l’agenda, i, per tant, els agraïm que puguin comparèixer amb aquesta celeritat a la comissió.

El senyor Mateu ens ha comunicat que ell farà la presentació, i en la part final la se-nyora Cantarell també farà una part de la intervenció, eh? Així, com saben vostès, el



senyor Francesc Mateu com a director d’Oxfam Intermón i la senyora Patricia Cantarell com a responsable de campanya. Així, doncs, tenen la paraula.

Gràcies.

Francesc Mateu i Hosta (director d’Oxfam Intermón a Catalunya)

Bé, molt bona tarda a tothom. Moltes gràcies per convidar-nos i per donar-nos l’oportunitat d’explicar aquest informe. Alguns de vosaltres ja em coneixeu i ja conei-xeu Intermón, d’altres no ho sé, perquè són cares noves, i potser a algú li sobti que a la Comissió d’Economia avui tinguem una ONG, perquè normalment les ONG som cone-gudes per fer escoles, pous i hospitals, però no per tenir grans tècnics en economia. I això pot sobtar –pot sobtar– una mica.

(L’exposició dels oradors és acompanyada d’una projecció de xarts, els quals po-den ésser consultats a l’expedient de la comissió.)

Deixeu-me que us expliqui per què Oxfam Intermón està avui aquí, perquè jo crec que és bastant senzill i bastant fàcil d’entendre, encara que en l’imaginari de qualsevol ONG tinguem això que són gent que fan escoles, pous i hospitals a països que ho neces-siten. L’any 2008 Oxfam va fer una de les avaluacions periòdiques que fa per saber com està la pobresa al món, a fi de saber si la manera que tenim de fer la feina és la correcta o no és la correcta, si estem avançant, si no estem avançant, i com hem de fer millor les coses.

D’aquesta avaluació del 2008 en va sortir aquest llibre, que es diu De la pobreza al poder; la va fer, aquesta avaluació, en anglès. I hi han dues coses molt importants en aquest llibre, però una que explica el que avui estiguem aquí.

La primera cosa que explica aquest llibre –la segona després, si tenim temps en el debat, us la puc ampliar– és que, com a primera conclusió de l’avaluació, ens diu que des de l’inici ens hem equivocat. I diu que ens hem equivocat perquè nosaltres diem que combatem la pobresa, i quan nosaltres diem que som entitats que combatem la po-bresa, en l’imaginari de qualsevol receptor, perquè tenim uns marcs mentals molt con-crets, la pobresa es combat generant riquesa, perquè tenim els marcs mentals aquests.

Sabem tots prou bé que la riquesa no és infinita i que, per tant, no podem estar pen-sant a generar riquesa d’una manera infinita. I també sabem que hi ha prou riquesa al món perquè tothom visqui amb dignitat. Tenint en compte aquest dos preàmbuls, l’ava-luador ens deia: «Més que dir que combateu la riquesa, el que heu de dir és que comba-teu la desigualtat, perquè aquest matís és molt important en la feina que esteu fent, per-què si no combateu la desigualtat i no ho dieu d’aquesta manera, hi ha moments en què perdreu el nord del que esteu fent.» Ens va semblar que la crítica, superat el xoc inicial de dir que des del primer moment ho estàvem fent malament, era bona i vàrem comen-çar a pensar en termes de desigualtat més que en termes de pobresa, perquè això ens permetia fer la nostra feina d’una manera igual però potser un pèl diferent.

Per tots vostès, s’adonaran que moltes vegades quan escoltem, quan fem una llei, quan fem una reglamentació, saber si combat la pobresa o no té certes complexitats, però és molt més fàcil saber si combat o no la desigualtat. I això ho facilita molt, per-què sabem que en desigualtat..., mentre tinguem la desigualtat que tenim és molt difícil combatre la pobresa. Aquest és el llibre que deia.

I ens vàrem posar a treballar, doncs, en termes de desigualtat. En termes de des-igualtat vàrem descobrir una cosa que és relativament preocupant, que és: set de cada deu persones al món viuen en països on la desigualtat s’ha incrementat els darrers trenta anys. Aquest punt condicionava d’una manera important la feina que estàvem fent per-què, com he dit abans, els índexs creixents de desigualtat són els que acaben provocant índexs creixents de pobresa.

Però, aquesta desigualtat com és? I el que hem vist és que aquesta desigualtat, no és que sigui gran, és que és brutal; és brutal i ens portava al títol de l’informe que và-rem presentar, és a dir, el patrimoni de l’1 per cent de la humanitat, de l’1 per cent més ric, és clar, supera els ingressos del 99 per cent restant. Això, com poden imaginar-se, és una desproporció d’una magnitud absolutament brutal, i és un dels temes que ens preocupa, però el que ens preocupava més era l’evolució d’aquesta concentració de la riquesa. Mentre que l’any 2010 calia ajuntar el patrimoni de 388 persones per tenir la ma-teixa riquesa que la meitat més pobre de la població, el 2012 eren 145, el 2014, 85 i el



2016, 62; 62 persones tenen un patrimoni que equival als ingressos de la meitat més po-bre de la humanitat.

I aquesta distribució de la desigualtat ens preocupa molt i acaba donant imatges com aquesta. Això és una fotografia al Brasil, però no cal que ens n’anem tan lluny perquè tenim imatges molt més properes a casa nostra, com aquesta del golf de Melilla.

Una de les coses bàsiques d’aquesta desigualtat és que també tenim el concepte que la desigualtat és dels països rics versus els països pobres. I aquest concepte l’hem d’anar canviant, perquè la desigualtat, com –farem una volta pel món ràpidament–..., veurem que el model es repeteix en cada una de les societats on podrem anar mirant.

Començo per Àfrica, perquè és un dels continents que més m’estimo. I Àfrica, veu-rem que a l’Àfrica subsahariana hi ha setze persones amb ingressos, amb un patrimoni superior a 1.000 milions, o sigui, setze mil milionaris que conviuen amb 358 milions de persones en situació de pobresa extrema, és a dir, amb un ingrés inferior a dos dò-lars el dia.

És a dir, ja no estem parlant d’una desigualtat entre un país ric i països pobres, sinó dintre de la mateixa Àfrica tenim això. I dintre de la mateixa Àfrica –i d’això també en parla l’informe–, analitzant les causes de la desigualtat, hi ha un problema que és..., una anàlisi –aquesta anàlisi no és exactament d’aquest informe, sinó d’un informe anterior que es diu Iguals– que diu: «Del 100 per cent dels diners que es perden a l’Àfrica» –és a dir, els diners que no acaben apareixent per enlloc–, «un 5 per cent» –el que teniu a la vostra dreta– «és per corrupció» –hi ha un 5 per cent dels diners que desapareix per corrupció–, «un 30 per cent desapareix per activitats il·lícites» –armament, diamants, coltan, etcètera, eh?, activitats que no hi figuren– «i un 65 per cent desapareix per elusió i evasió fiscals» –que fan grans empreses multinacionals que vénen de l’exterior. Aquest 65 per cent d’elusió i evasió fiscals suposa el doble de la inversió de tots els països del món en ajuda al desenvolupament a l’Àfrica.

Aquests conceptes de desigualtat són molt importants, perquè quan aterrem en si-tuacions concretes, i ara me’n vaig fins a Sierra Leone, l’any 2012 sis multinacionals –sis, sis no és un número gasós, són sis– es van instal·lar al país a canvi de no pagar impostos. Es va fer un acord amb el Govern del país, és a dir, «instal·lem aquí factories, però a canvi de no pagar impostos». Els impostos que no paguen aquestes empreses a Sierra Leone signifiquen el 59 per cent del pressupost nacional anual, i són vuit vegades tot el pressupost de sanitat. Dos anys després, malauradament, a Sierra Leone arriba l’Ebola, causa gairebé cinc mil morts; aquestes xifres no estan actualitzades, són gai-rebé cinc mil morts i 1.600 milions de pèrdues en productivitat. Certament, l’Ebola és una malaltia amb moltes complicacions, però amb una infraestructura sanitària diferent aquestes morts podrien tranquil·lament haver-se reduït a la meitat, i, per tant, les pèr-dues de productivitat també.

Si ens n’anem..., seguim fent el viatge per l’Àfrica i ens n’anem cap al sud, cap a Zàmbia, Zàmbia és un país que en termes també de desigualtat ha passat de renda baixa a renda mitjana-alta, perquè durant més de deu anys ha tingut creixements superiors al 3 per cent. Això, fent una anàlisi macroeconòmica de creixement, doncs, els ha permès això, però sorprenentment, o no sorprenentment, a Àfrica ha crescut un 10 per cent les persones que viuen amb menys d’un euro el dia. Què ens està parlant això? Doncs, ens està parlant, d’una altra manera, dels creixements de desigualtat, és a dir, tot el creixe-ment de renda de Zàmbia s’està repartint d’una manera absolutament desigual.

En l’informe Iguals trobareu per a cada país una gràfica com aquesta en la qual compara el 10 per cent més ric amb el 40 per cent més pobre, amb els ingressos que han tingut. En el cas de Nigèria, com a tots els països, les corbes són d’aquest estil i poso la de Nigèria precisament aquí perquè una de les coses que centra l’informe, del qual des-prés us passaré l’enllaç –el teniu tots penjat al web d’Oxfam Intermón–, una de les co-ses que diu és que hi ha cinc sectors que estan treballant..., o sigui, que estan contribuint d’una manera important en aquest creixement de la desigualtat. I poso Nigèria perquè un dels sectors és el sector extractiu, i a Nigèria, que és on heu vist que es produeix aquesta desigualtat, la Shell, l’ExxonMobil, la Chevron, la Texaco i la Total han aconse-guit paralitzar durant quatre anys una llei que posava impostos a la indústria petroliera. La indústria petroliera a Nigèria suposa el 90 per cent de les exportacions i és el 70 per cent dels ingressos del país. Haver pogut posar impostos en aquesta indústria li hauria



permès, o podria permetre, com a mínim, repartir les situacions de desigualtat i aques-tes corbes que heu vist més endavant.

Si d’aquí ens n’anem –estic fent un viatge pel món molt ràpid però és que... (l’orador riu)– a l’Àsia, he posat la gràfica de l’Índia –és la mateixa gràfica d’abans, el 10 per cent més ric i el 40 per cent més pobre–, com veieu les desigualtats també estan incremen-tant. I poso aquest, i poso l’Índia també perquè aquí hi ha un altre dels sectors privile-giats que s’estan quedant part de tot aquest ingrés, i és el sector tèxtil. Abans d’entrar aquí, al sector tèxtil, només perquè en tinguem una idea, aquest és un exemple de l’Ín-dia i és una projecció de què passaria si aconseguíssim modificar el coeficient de Gini a l’Índia. Si aconseguíssim modificar el coeficient de Gini a l’Índia en sis punts, en sis dècimes, tindríem que 173 milions de persones podrien sortir de la pobresa –després farem un comparatiu amb el Brasil, que ha fet uns canvis de desigualtat, i podrem en-tendre de quines magnituds estem parlant. Doncs, a l’Índia, que tenim aquestes possibi-litats de gent que surti de la situació de pobresa canviant la desigualtat, ens trobem que entre el 2001 i el 2011 els salaris de les treballadores del sector tèxtil han disminuït en termes reals en la majoria dels quinze països exportadors de tèxtil.

A la indústria tèxtil, el 60, 75 per cent del valor afegit està fora de la producció, i això és el que explica que, malgrat els alts costos, segons com siguin alts, el que es-tan cobrant els treballadors és molt poc. El 85 per cent dels treballadors són dones i aquí ens porta a recordar, l’abril del 2013, l’esfondrament de l’edifici del Rana Plaza, on 1.134 treballadors van morir mentre estaven fabricant tèxtil per a algunes empreses es-panyoles, entre d’altres.

Si ens n’anem a la Xina, la gràfica és la mateixa. Les desigualtats hi han anat crei-xent. I hi poso la Xina per un fet molt curiós i que... –t’hi poso la gràfica de la Xina, però la hi podria posar de molts altres llocs. La corba blava és l’índex de productivitat laboral i la corba vermella és l’índex de creixement real del salari mitjà, del salari mitjà real. En la major part de països, mentre que la productivitat s’ha incrementat d’una ma-nera important, el salari no ha fet aquest creixement, la qual cosa ha estat una de les ba-ses –i després parlarem una mica de salaris– del creixement de les desigualtats.

Si de l’Índia ens n’anem cap al Brasil –ja sé que vaig molt ràpid i que aquest viatge pel món és marejant, però així fem una pinzellada, perquè quan us deia que la desigual-tat es reparteix d’una manera igual o desigual pel món, parlant de desigualtat...–, aques-ta és la corba de l’índex de Gini al Brasil, des del 95 al 2011, on ha baixat sis punts. Sis punts, ho recordeu?, una baixada de sis punts a l’Índia en aquests moments suposaria que al voltant de 100 milions de persones sortirien de la pobresa. I han hagut algunes polítiques al Brasil que han servit perquè baixés l’índex de desigualtat.

Parlant de desigualtat, espero que d’aquí a poc pugui actualitzar les dades amb els «papers de Panamà», però van sortir ahir al vespre. No sé si algú ha mirat els «papers de Panamà»; és una documentació que és profundament espessa, i que ens caldrà molt temps per digerir-la. Però abans dels «papers de Panamà» vam tenir al Wikileaks la llista Falciani, i en aquesta llista, que, us ho recordo, era una llista dels dipòsits que durant dos anys hi havien en un banc d’un paradís fiscal, és a dir, només un banc, no-més un paradís fiscal. Si ho poguéssim multiplicar per tots els bancs i tots els paradisos fiscals tindríem... Però si només tenim això, els residents llatinoamericans que tenien diners en aquest banc, aquest any, en aquest paradís fiscal, els diners que hi tenien equi-valia a la inversió del 26 per cent del total d’inversió pública en sanitat de tota Amèrica Llatina. Un sol banc, un sol paradís fiscal. Això ens porta al tema a què després aterra-rem i que us en faré també una pinzellada, perquè avui hem tret un segon informe del tema de paradisos fiscals i al final us en faré una pinzellada, perquè el tema dels paradi-sos fiscals és un dels temes que més em preocupa.

Faig un salt també dintre del que és Amèrica llatina, però ho podria fer a l’Àfrica o ho podria fer a l’Índia, perquè un altre dels sectors privilegiats en el creixement i en el creixement de les desigualtats és el sector de la sanitat, i especialment de la indústria farmacèutica, però tot el que està al voltant de la indústria farmacèutica. En aquesta in-dústria només el 10 per cent de la despesa de recerca i desenvolupament es destina a malalties que afecten el 90 per cent de la població. Aquestes empreses, fent una relació amb el que us deia abans de l’Ebola de Sierra Leone, l’any 2015 varen fer donatius per 2 milions per curar l’Ebola a Sierra Leone. Són 2 milions que van ser molt benvinguts



pel pressupost que estaven manegant; van ser una gran ajuda, però són una mica ridí-culs al costat del que van dedicar les empreses nord-americanes, només les nord-ameri-canes, a nivell europeu no tenim la mateixa transparència que tenim a nivell americà del que es destina al lobby advocacy, que diuen ells. Van dedicar 228 milions a influir els responsables polítics de Washington –228 milions a influir els responsables polí-tics de Washington. Clar que aquests 228 milions van ser molt rendibles, perquè van suposar un increment –un increment– de 90.000 milions de benefici l’any; no 90.000 milions de benefici, sinó un increment de 90.000 milions van ser les empreses que més van incrementar els seus beneficis l’any 2014. Això són dades del 2014. S’ha de tenir en compte que el 75 per cent de la inversió en nous medicaments està feta amb diners pú-blics i que noranta dels mil milionaris del món són del sector farmacèutic.

Ens queden dos sectors per tractar. Un que és el dolent de la pel·lícula sempre, i és el sector financer, però certament és un sector que ha tingut un gran creixement tant als Estats Units com al Canadà, com a Europa; controla el 15 per cent del PIB mundial. És el sector amb més beneficis, i 437 de les dues mil empreses més grans i amb més bene-ficis han estat creades pel sector financer.

I ens queda un tema també, que en els temes de desigualtat resulta profundament important també, que és el tema dels monopolis, i poso aquí alguns exemples. Google controla el 69 per cent dels motors d’internet i la seva influència sobre la legislació de protecció de dades és importantíssima. Monsanto controla el 80 per cent del blat mani-pulat genèticament als Estats Units i influeix sobre la recerca de tot el món. I hi ha deu empreses, al món, de cervesa que controlen el 70 per cent del mercat mundial amb im-mensos beneficis exercint controls sobre la publicitat i, fins i tot, sobre alguns governs. El cas del Brasil, que s’havia de prohibir el consum de cervesa durant el mundial i el lobby de cerveses ha permès que la cervesa estigui exclosa del consum d’alcohol, i, per tant, que es pugui. Poso aquí un exemple també, perquè no tot el que sigui monopoli ha de ser dolent per naturalesa, i aquí tenim una empresa que és YKK. Probablement, si tots mireu els pantalons o els jerseis trobareu una cremallera que en el ferro posa YKK. YKK controla pràcticament la meitat del mercat de cremalleres al món, té 132 filials a seixanta-dos països, no destina res en lobby i té un comportament absolutament escru-polós i ètic a tot arreu on està, és a dir, no... Per tant, el fet que siguis un monopoli no implica necessàriament que les teves pràctiques empresarials siguin dolentes.

I aterrem –aterrem– perquè tot això, si bé és cert que passa a tot el món, també passa a casa nostra, i a aquests nivells, i tenim que l’1 per cent més ric a Espanya també con-centra més riquesa que el 80 per cent més pobre, i que la inversió en paradisos fiscals l’any 2013 –això és l’any 2013– va créixer un 2.000 per cent; la inversió espanyola en paradisos fiscals va créixer un 2.000 per cent. Després ampliaré una mica aquesta xifra amb l’informe que ha sortit avui, perquè hi han algunes dades més, interessants.

Aquesta és la distribució de riquesa a nivell espanyol. El 58 per cent el concentra el decil més ric. I l’any 2015 les vint persones més riques d’Espanya van créixer un 15 per cent, la seva riquesa, mentre que la pèrdua mitjana del 99 per cent més pobre va ser d’un 15 per cent. Aquesta és l’evolució de la recaptació de l’impost de societats, i posem això aquí perquè en aquests moments és un dels principals problemes que té a nivell es-panyol la recaptació d’impostos, que és la caiguda espectacular, que no s’ha recuperat més, de l’impost de societats, que després també ampliaré. Com veieu aquí, la caiguda de l’impost de societats ha suposat un 58 per cent de caiguda, que no s’ha recuperat, i si després..., em sembla que tinc una altra gràfica que ho compara amb com s’ha recuperat l’IRPF dels ciutadans i el que suposa de cadascú.

Tot això ho explico perquè tot això és bàsic per entendre per què es produeixen aquestes desigualtats tan, tan espectaculars. Aquí tenim els increments d’inversió espa-nyola l’any 2013-2014, en els quals, com veieu, les illes Caiman s’han emportat el pastís amb un gairebé 9.000 per cent de creixement. I aquí com han canviat els sous durant tot aquest període, on els primers executius han incrementat un 80 per cent; els consellers, un 30 per cent; els accionistes, un 72, i els treballadors han disminuït de mitjana un 1,5 per cent. A nivell de Catalunya estem en situacions semblants, eh? El patrimoni del català més ric equival a la renda anual de 150.000 famílies, i la seva fortuna ha crescut un 15 per cent només el darrer any.



Si us heu fixa’t, a la major part d’aquests exemples ni cito les persones ni cito les em-preses, perquè el que ens preocupa no és la persona que tingui això i l’empresa que tin-gui això, perquè si ens la carreguéssim, per dir-ho d’alguna manera, n’hi hauria una altra que ocuparia el seu lloc. El que ens preocupa són els mecanismes que permeten aques-tes concentracions, i, per tant, la culpabilitat la posem en el procés que fa que això pugui passar, no en la persona que en aquests moments ostenti, perquè si no és aquesta serà una altra.

Això per què passa? Doncs, bàsicament passa, segons nosaltres, per una coaptació del poder polític per part del poder econòmic, i això us cenyeix directament. La concen-tració de la riquesa fa que, doncs..., ho veiem en el cas de les empreses farmacèutiques nord-americanes; poden destinar molts diners al lobby polític, que els permeten lleis que generen més dificultat econòmica, generen més concentració de la riquesa, captu-ren més oportunitats, tenen més capacitat de seguir-ho fent i estem en una espiral que justifica que el nombre de persones que han concentrat la riquesa des del 2008, que eren 488, hagi passat a 62.

Avui hem presentat aquest informe, del qual només us faig una pinzellada perquè, dic, l’hem presentat aquest migdia i jo..., i també el teniu penjat ja, que bàsicament el que ha fet és fer un seguiment.

Fa un any vàrem presentar un informe de quina fiscalitat tenien les trenta-cinc em-preses de l’IBEX 35 per saber fins a quin punt, a nivell espanyol, el tema aquest de des-igualtat i fiscalitat era important. Aquell informe és un informe molt interessant, és un informe que ens aporta moltes coses, però en el qual no podem respondre a la principal pregunta que ens vàrem fer: «Què paguen d’impostos les empreses de l’IBEX 35?» No ho sabem; no ho sabem perquè no estan obligades a declarar què paguen d’impostos a tots els llocs on tenen seus fiscals.

Respecte a l’any passat, en aquests moments, sobretot perquè algunes empreses ban-càries sí que s’han vist obligades a incrementar la informació, hem obtingut una mica més d’informació. Us puc anticipar que de les 35 empreses de l’IBEX 35, que l’any pas-sat n’hi havien 34 que tenien seus a paradisos fiscals, aquest any hem fet el ple, les 35 tenen seus a paradisos fiscals. Algunes d’aquestes empreses..., bé, abans d’entrar aquí, el que ha invertit Espanya, el que s’ha invertit en el món en paradisos fiscals supera el que s’ha invertit a la Xina o el que s’ha invertit al Brasil, la qual cosa és una autèntica animalada. Això no és a nivell espanyol, sinó que és a nivell mundial, que m’havia dei-xat aquesta dada. I perquè tinguem un idea del que s’està invertint en paradisos fiscals, aquesta és la inversió per capita a cada un dels països. A l’extrem dret trobeu els Estats Units, que és un país en què la inversió per capita és important, però ni es veu, perquè la inversió per capita a les Bermudes és de 10.000 milions per habitant si tenim en compte els canvis que hem fet; Liechtenstein, Jersey o l’illa de Man.

Tornem a l’IBEX 35 i aquestes són les filials que tenen les empreses de l’IBEX 35 en paradisos fiscals. Certament, i perquè no tot sigui negatiu, aquest darrer any hi ha hagut una davallada de la tendència a créixer de les filials de l’IBEX 35 a paradisos fiscals. La major part de l’increment es deu al Banco Santander, que ha incrementat a raó d’una fi-lial per setmana durant tot l’any el nombre de seus en paradisos fiscals, eh? El Banc de Santander acumula un terç de totes les filials que hi han a paradisos fiscals a l’IBEX 35. Hi ha hagut bancs que, sobretot després de l’informe de l’any passat i de la pressió fi-nancera, han estabilitzat el creixement de seus en paradisos fiscals i es plantegen algun altre tipus de creixement.

Us deia abans que l’any 2013 hi havia hagut un increment de 2.000 per cent d’inver-sions en paradisos fiscals a nivell espanyol; l’any 2014 això ha baixat substancialment. El que passa és que aquesta baixada és enganyosa, perquè ha baixat no tant perquè no s’inverteixi, sinó que hi ha hagut un retorn important de capitals, que probablement s’ha fet amb unes condicions de fiscalitat molt avantatjoses que ha evitat que ho agreugi; és a dir, no només ens hem estalviat els diners enviant-los, sinó que tornant hem aconseguit condicions molt avantatjoses.

I aquí tenim les principals filials de les empreses de l’IBEX 35. Hi ha un petit pis a Delaware que acumula cent vuitanta filials de les trenta-cinc empreses de l’IBEX 35; totes estan a la mateixa adreça, al mateix pis i al mateix departament del mateix pis. Això simplement com a indicador que aquestes filials no estan per raons productives ni



per raons de..., perquè com us podeu imaginar, si només tenim trenta-cinc empreses i tenim 135 seus, hi han seus que tenen més d’una empresa en aquesta.

Com us deia, aquests són els increments de seus en paradisos fiscals. El que més ha incrementat, com us deia, és el Banc Santander, ACS ha disminuït, el Banc Bilbao Viz-caya s’ha mantingut amb els mateixos i la resta han incrementat, però molt poc.

I aquesta, bé, aquesta que ha quedat és la que us comentava abans de la recaptació tributària, de com ha canviat la recaptació tributària des del 2007 al 2015, on ha caigut a la meitat l’impost de societats, mentre que l’IVA ha incrementat i l’IRPF pràcticament s’ha mantingut igual.

Això ens porta a pensar en les solucions, que són les que proposem en aquest informe i que proposem. Bàsicament, les posem a tres nivells, les solucions. La primera és que ens cal un sistema recaptatori just, i un sistema recaptatori just per fer una distribució justa. Quan tenim aquestes desigualtats tan importants, tenim dues opcions: una, retallar per dalt, i l’altra és posar un sostre baix. La manera que tenim de posar un sostre, o un terra, perdó, a partir del qual la gent no se’ns caigui és tenir uns serveis públics de quali-tat, és a dir, tenir una sanitat pública, tenir una educació pública, tenir una renda mínima d’inserció, tenir habitatge... Si tenim aquesta situació de base assegurem que per baix hi ha un punt en què la gent no pot seguir caient, i, per tant, posem un límit per baix.

Per això ens cal una inversió en impostos, perquè això qui ho ha de fer és l’Estat. Per tant, en com gastem els impostos tenim una de les maneres per posar un terra a la desigualtat. Amb una fiscalitat justa i progressiva hi estarem posant també un sostre a la desigualtat.

Tolerància zero amb el frau fiscal, una reforma fiscal internacional. És evident que el tema dels paradisos fiscals no el resoldrem amb una legislació només espanyola. I ara us passarem una proposta del tema de paradisos fiscals, i amb transparència i responsabili-tat empresarial. Aquest punt és bàsic. Quan estiguem parlant de..., en aquestes properes eleccions, a mi em faria molta il·lusió que es pogués parlar de política exterior, perquè quan estem parlant de política exterior no som conscients que quan estem parlant de desigualtat és igual a tot arreu, i que a part de com ens relacionem, com es relacionen les nostres empreses i nosaltres amb la resta del món, podrem incrementar el que nosal-tres anomenem «coherència de polítiques».

El segon punt és el blindatge de polítiques socials –ja he explicat per què. Dintre d’això, proposem també una transformació de la lògica salarial. No podem demanar a la fiscalitat que arregli segons quins desnivells previs salarials, perquè, si no, l’eina té capacitats, però té les seves limitacions.

I la tercera, la tercera és bàsica per trencar l’espera en què estem, que és un reforç democràtic en temes de transparència, rendició de comptes i participació, perquè si no comptem amb la ciutadania no podrem trencar l’espiral de coaptació econòmica per part del poder polític. Per tant, la transparència, l’explicació, l’accés a la informació serà el que permetrà al poder polític no sotmetre’s a segons quins xantatges, perquè la ciuta-dania no ho permetrà. I només si el poder econòmic sap que això passa deixarà de fer aquest tipus de xantatges.

Li cedeixo la paraula a la Patrícia perquè ens parli d’una experiència molt concreta que podem portar a casa nostra.

Patricia Cantarell (representant d’Oxfam Intermón a Catalunya)

Bona tarda. Nosaltres..., a mi em toca presentar la iniciativa que hem llançat arran d’aquest informe, que és zones lliures de paradisos fiscals, d’acord? Només reforçar una mica amb dues xifres el que ha comentat el Francesc, que ell comentava que l’any 2013 la inversió cap a paradisos fiscals a Espanya va créixer un 2.000 per cent; en canvi, la inversió cap a la Unió Europea va caure un 16 per cent. I el 56 per cent de la inversió que arriba a Espanya prové de paradisos fiscals, eh? Aquí són dues xifres molt clares. Conseqüència de tot això? Bé, que els diners que fugen a aquests paradisos fiscals, evi-dentment, no paguen impostos, ni enlloc ni la quantitat que haurien de pagar, no? I això què suposa? Doncs, com estem parlant aquí de desigualtat i de pobresa, això suposa menys diners per als serveis públics, per sanitat, educació, protecció social.

S’estima –perquè tot això és molt opac– que 7,6 bilions de dòlars s’amaguen a paradi-sos fiscals. Mentre paradisos fiscals segueixin facilitant aquesta situació i les lleis seguei-xin facilitant aquesta situació, cada vegada serà més difícil lluitar contra la desigualtat.



Per tant, nosaltres, una de los propostes que fem és, per lluitar contra aquests para-disos fiscals, declarar zones lliures de paradisos fiscals. Aquesta és una iniciativa que estem treballant a Oxfam Intermón, juntament amb altres organitzacions i plataformes de la societat civil. I, concretament, a Catalunya l’estem treballant amb la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària. Jo crec que va estar aquí, en aquest Par-lament, el representant de la plataforma explicant el treball que fan.

Nosaltres creiem que per lluitar contra els paradisos fiscals calen canvis legals i compromisos de les empreses per introduir polítiques de responsabilitat fiscal. No cal només..., no ens quedem només amb la responsabilitat social de les empreses; si aques-tes no tenen una responsabilitat fiscal, no hi ha responsabilitat social, d’acord?

Per tant, d’alguna forma apel·lem a la responsabilitat fiscal de les empreses. Però també apel·lem als estats com a actors econòmics per introduir criteris de responsabi-litat fiscal, eh? I en aquest sentit, el Parlament de Catalunya jo vull recordar que ja va aprovar, l’any passat, una moció sobre l’externalització, els subcontractes i les privatit-zacions dels serveis públics, instant el Govern que no contracti serveis d’empreses que tenen seus en paradisos fiscals, i feia un apunt a dir: «S’ha d’estudiar, detectar i activar mecanismes» –precisament– «per impedir la contractació d’aquestes empreses.»

La nostra iniciativa el que demana és, als organismes públics, que incorporin en les seves polítiques de contractació pública criteris –uns criteris– necessaris per detectar i generar incentius positius al comportament fiscal d’aquelles empreses que tenen un comportament fiscal responsable. Això és el que demanem.

I, en aquest sentit, volia dir que el Parlament Europeu ja va aprovar que les empre-ses han de presentar un informe que es diu País per país –Country-by-Country–, en el qual han de presentar un informe sobre aquella activitat econòmica i financera. Vull dir, han de..., i quins impostos paguen. Recollint aquesta aprovació que va fer el Parlament Europeu a l’Estat espanyol, el Govern espanyol, també va aprovar, i s’ha compromès, d’acord?, que abans del 2016 les empreses hagin de –també – presentar aquesta docu-mentació. El que passa és que aquí només es demanarà a les empreses que facturin més de 750 milions d’euros, i tot i així no serà pública aquesta informació, d’acord?

Per tant, per què demanem aquesta iniciativa de zones lliures de paradisos fiscals? Bé, si mirem la xifra que la contractació pública representa aproximadament un 18,5 per cent del PIB nacional; per tant, estem parlant d’una quantitat important de diners, no?

Aleshores, des d’Oxfam Intermón, en aquest últim informe hem analitzat el grau d’exposició a paradisos fiscals de les contractacions públiques executades als dos prin-cipals ajuntaments d’aquest país, que són Madrid i Barcelona, d’acord? Aquí... (Veus de fons.) Bé, aquí tenim la de Madrid, d’acord?, i és posar un exemple de quan estem par-lant que demanem als municipis, demanem a les zones lliures de paradisos fiscals, pen-sem que tenen molta responsabilitat i que poden afegir moltes coses per lluitar contra aquests paradisos fiscals, no?

I aquí, fins al 2013, en aquesta veiem aquí les empreses contractades per l’Ajunta-ment de Madrid, doncs, el 45,5 per cent de la contractació pública que gestiona l’Ajun-tament de Madrid són empreses que tenen filials en paradisos fiscals. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona estem una mica millor, només és el 22,3 per cent, d’acord? Cap d’aquests dos municipis té incorporades línies sobre contractació pública fiscal-ment responsable, tot i que fa molt poquet a l’Ajuntament de Barcelona sí que en la Co-missió d’Economia va començar a..., va votar a favor que comencéssim a introduir i a estudiar mesures, precisament, per a aquesta contractació pública, d’acord?

L’estratègia que volem seguir en aquesta iniciativa de zona lliure de paradisos fiscals és..., per una banda, demanarem a tots els municipis que aprovin una moció a favor de declarar-se municipis lliures de paradisos fiscals. Sabem que hi ha una via tècnica, sa-bem que no és fàcil, però també treballarem en aquesta estratègia, en aquesta iniciativa, a explorar vies tècniques per fer operativa aquesta clàusula de concurs públic –sabem que no és fàcil. I també estem treballant tota una estratègia amb la societat civil per ex-plicar, conscienciar, d’acord?, què està passant, a on van els diners i què són els paradi-sos fiscals.

Hi han alguns municipis..., m’agradaria dir que Catalunya ha sigut el primer lloc d’Espanya on hi han municipis que realment ja s’han declarat municipis lliures de para-



disos fiscals. El primer va ser Mataró, i en aquest moment Sant Cugat del Vallès, Vila-nova i la Geltrú, Olot també s’han declarat municipis lliures de paradisos fiscals.

I m’agradaria acabar dient que som conscients de les dificultats que comporta aquest procés, des de les més tècniques, per poder implementar criteris ètics i de responsa-bilitat fiscal en els procediments de contractació pública, dins un marc lliure de com-petència a nivell europeu, passant per les relacionades amb la definició exacta, perquè això també..., tenim un problema exacte de què es defineix com a paradís fiscal. Però sabem que ens trobem davant un camí molt llarg, un recorregut molt llarg, però que no pot iniciar-se sense la manifestació i la voluntat política de donar-nos suport en aquesta iniciativa.

Gràcies.

El president

Gràcies, senyora Cantarell; gràcies, senyor Mateu. Ara passaríem el torn als dife-rents grups parlamentaris per a les reflexions o preguntes que vulguin fer. I en primer lloc té la paraula, per part del Grup Parlamentari de Ciutadans, el senyor Espinosa? (Pausa.) Sí? (Pausa.)

Antonio Espinosa Cerrato

Gràcies, president. Bé, en primer lloc, voldria agrair la presència, l’exposició del se-nyor Francesc Mateu i de Patrícia Cantarell. Realment, ens han posat al davant un in-forme i ens han mostrat una realitat que a mi almenys m’ha provocat un clar sentiment d’indignació, i a la vegada una enorme determinació per superar, per millorar, per com-batre aquesta doble..., aquest aspecte de desigualtat i de pobresa, que en el fons no dei-xen de ser dues cares de la mateixa moneda, no?

Bé, jo crec que –ells ho posaven de manifest, sobretot hi han insistit al final – és una responsabilitat dels poders polítics i democràtics, eh?, precisament, establir una econo-mia no al servei de l’1 per cent, sinó precisament al servei de les majories, i, en aquest sentit, una economia al servei de les persones. És evident, ens ho han mostrat molt clarament, també, com aquestes desigualtats estan creixent i pràcticament no se’n salva ni un país; o sigui, no només ja en àrees..., sinó que inclús dintre dels mateixos països, la qual cosa no deixa de ser, doncs, ja ho dic, per nosaltres, almenys de cara a mi i de cara a Ciutadans, realment una situació de xoc, de dir: «Escolta, hem de fer coses.» No-saltres, des de la nostra responsabilitat política no podem mirar cap a un altre lloc, hem d’afrontar aquest tema d’una forma clara, no?

Justament, diu l’informe –ells– que una de les principals causes de l’actual situació de desigualtat és l’increment o l’augment del rendiment del capital enfront el treball, no? I és veritat, és veritat que això és així, i jo crec que són també necessàries, per tant, polítiques precisament, en aquest sentit, de canvi de model productiu. I precisament això ens porta una miqueta a l’educació, l’educació de la població i de la gent de cara que tingui més valor afegit el treball –el treball–, eh?, i, per tant, doni més valor i més productivitat, i que d’alguna manera això també sigui capaç d’equilibrar en alguna me-sura aquest decantament que hi ha en relació amb els rendiments del capital.

Però jo crec que aquí també, en aquest tema, doncs, s’ha de posar de manifest com des del punt de vista de..., que aquest rendiment sigui gravat. És a dir, exposava abans el tema dels impostos, que ara comentaré una miqueta més, però justament és això, no?, també com s’han de gravar els..., més, en aquest moment, ja els rendiments del capital que no pas els del treball o de l’estalvi, perquè el ahorro, l’estalvi, doncs, jo crec que també són necessaris en la nostra societat.

Bé, ens ho deien ells i ho subratlla l’informe: «El sistema mundial que tenim avui muntat –que s’ha muntat– per a l’evasió i l’elusió fiscal –l’elusió fiscal.» És evident, les dades també són bastant clares en aquest sentit, que estem davant d’un forat negre que es menja, absorbeix els diners i recursos que ens anirien molt bé per, justament, susten-tar un estat del benestar i que, precisament, l’economia estigui al servei de les persones i no al servei del capital, no?

I, per tant, no podem que estar d’acord i compartir la proposta de posar fi als paradi-sos fiscals i als seus efectes perjudicials per a la majoria dels ciutadans. La senyora Pa-trícia Cantarell ens parlava de zones lliures de paradisos fiscals, d’establir-les. Per part de Ciutadans, aquest..., políticament ens hi trobaran al costat i, lògicament, també que



la contractació pública tingui en compte, doncs, aquesta connexió, eh?, amb paradisos fiscals de les mateixes empreses.

Penso que, verdaderament, en aquesta línia és l’única o de les poques a què ens po-dem oposar, i jo crec que des del punt de vista global, perquè això també ho han dit ells, la necessitat que tot això no sigui un sol país, sinó que d’alguna manera vagi adquirint una dimensió, per dir-ho d’alguna manera, transestatal, i que, per tant, pugui ser efec-tiva, perquè realment no ho seria, això no és possible. Mesures d’aquest tipus no serien eficaces, no serien efectives, si només s’imposen en un sol país.

Parlava de l’impost de societats en el cas d’Espanya, no?, i de la caiguda del 58 per cent. Bé, és veritat, és veritat que a Espanya tenim un problema, especialment amb l’im-post de societats, que es veu com el tipus nominal, doncs, res a veure té amb els tipus reals, no? Les empreses, a base de deduccions, bonificacions i desgravacions, resulta que acaben per pagar una quantitat molt inferior al que seria el tipus nominal. És neces-sari, per tant, acabar amb moltes d’aquestes deduccions, bonificacions i desgravacions, que tenen com a finalitat l’elusió fiscal, més que no pas autènticament la inversió o el fo-ment d’una inversió i d’un canvi de productivitat a través de política fiscal.

Bé, jo vull aprofitar, perquè és un tema que nosaltres portem al programa, i em per-meteu que ho posi de manifest, i perquè em sembla que és important i ho trasllado per a re-flexió. Nosaltres, al programa de les eleccions generals, posàvem a sobre de la taula un tema que ens sembla interessant, així que de debò que penso que tingueu-lo en compte. I és que en el tema per, precisament, lluitar contra el frau fiscal, nosaltres posàvem que la càrrega de la prova, en el cas de persones que hagin sigut declarades, bé, doncs..., ho tinc aquí en castellà i ho diré en castellà: «En definitiva» –és a dir–, «recogemos la in-versión de la carga de la prueba de tal manera que, respecto a los bienes poseídos o dis-frutados por los condenados, serán estos quienes deberán acreditar su lícita proceden-cia, y en caso de no poderlo acreditar pasarán a titularidad del Estado.»

Esto tiene una fuerza enorme..., perquè precisament, fins ara, el que es deia: «Bé, doncs, aquest senyor té això. Com que..., no cal que demostri que això és lícit i que ho té per..., realment..., per una herència o ho té... No, no, ho té i això no ho ha d’acreditar.» I encara que no ho acrediti, doncs, continuarà sent seu, aquest patrimoni, aquests diners, aquesta fortuna que no sabem d’on ve, però com que ja està aquí... Doncs, no senyor, a partir d’ara la càrrega de la prova haurà de ser..., o sigui, si nosaltres no érem capaços..., si l’Estat no era capaç de demostrar que aquella font era il·lícita, doncs, passava per líci-ta. Aquí és una miqueta a l’inrevés, descansar i dir: «Escolti, vostè, demostri que això realment és lícit. I si no, ens ho quedarem.» Penso que això té una força enorme.

Bé, ja acabaré. Bé, sí, estem d’acord en un sistema de recaptació justa –una recap-tació justa–, que és l’única manera d’establir una xarxa social per sota, eh?, per evitar precisament això, que molta gent es quedi fora, diguem-ne, de l’estat de benestar i fora d’un mínim d’oportunitats, que jo crec que un estat social i democràtic ha de garantir.

Moltes gràcies.

El president

Gràcies, senyor diputat. Té la paraula, pel Grup Socialista, el senyor Ordeig.

Òscar Ordeig i Molist

Gràcies, president. Diputades, diputats. Bé, en primer lloc, evidentment, afegir-me a l’agraïment al Francesc i la Patrícia per estar aquí –per estar aquí–, i sobretot feu-ho ex-tensiu a la gent d’Intermón Oxfam, que treballeu dia a dia. Gràcies per la feina que feu.

Nosaltres, al seu dia, vam demanar i agrair, també, la rapidesa de..., entre que vam votar i la compareixença avui aquí, i a més a més en un moment també important, per-què aquí també, poc o molt, amb la responsabilitat que tenim, doncs, s’estan..., d’aquí a poques setmanes entrarem a debatre els comptes d’aquesta casa, de la Generalitat, i, per tant, sempre, totes les decisions, per petites que siguin, tot són decisions polítiques i que afecten la vida dels ciutadans, i tot pot anar en una direcció o una altra, en base a les prioritats que un tingui. I creiem que era molt important que..., primer de tot perquè jo crec que Intermón Oxfam demanava donar a conèixer aquest informe, eh?, que la gent se’n fes difusió, que es recollien adhesions. I, per tant, jo crec que el Parlament té l’obli-gació també, doncs, de mirar-nos davant del mirall per veure què és el que està passant i, per tant, amb la gran feina que heu fet.



Jo tenia dues preguntes per al final, però les faig al principi; així, llavors, faré potser una mica més de reflexió. Heu dit: «Els països sud, que hi ha molta desigualtat...» Jo sí que m’agradaria que diguéssiu, a veure..., heu dit una empresa, que podia ser un referent de responsabilitat social. A mi m’agradaria que poguéssiu dir si hi ha algun país que sigui una referència dels països que siguin models per tenir menys desigualtats entre rics i pobres, i si aquests països tenen empreses multinacionals, si treballen també en paradisos fiscals, com estan funcionant... Suposo que deuen ser països nòrdics, en què tots estem pensant, però, en tot cas, a veure si també poguéssiu donar exemples de bon funcionament en aquest sentit, i que, per tant, tots tinguem un mirall, de dir: «Això és possible fer-ho i alguns ho estan fent, ho estan fent bé.»

I llavors, si heu notat també un augment en la lluita contra els paradisos fiscals, un augment de la consciència social, que al final jo crec que tot això no es resoldrà fins que hi hagi una consciència ciutadana, una consciència col·lectiva que fent determinades pràctiques, empresarials o socials, perdem més del que hi guanyem. Generar riquesa no és sinònim –i ho estem vivint ara a les nostres pròpies carns–-de construir una societat més justa, sinó..., semblava que la crisi... Diu: «Bé, no hi ha crisi, hi ha destrucció d’ocu-pació, és normal que tots anem pitjor», però ara que ja veiem que, escolta, que augmen-ta el PIB, i veiem com la creació de riquesa, doncs, continua augmentant en molt les desigualtats.

Per tant, de dir si a través dels casos de Panamà i les filtracions de diferents eva-sors fiscals i tot això, si heu notat un canvi en la consciència col·lectiva ciutadana que cal lluitar d’una vegada i acabar d’una vegada amb els paradisos fiscals. De la matei-xa manera, dic, jo crec que segurament és l’element més difícil com lluitem en un món tan globalitzat en el qual la producció o el domicili fiscal el pots tenir a qualsevol part del món, com es fa això per posar a tot el món d’acord quan difícilment, a vegades, no coincideixen, ni dos països són capaços de fer un acord comercial. Moltes vegades cos-ta posar-se d’acord, com ho fem, perquè sempre hi ha algú que li interessarà saltar-se la norma i no posar-s’hi d’acord perquè llavors hi surt guanyant.

Llavors, els volia comentar, sobre el pressupost..., ara també l’opinió d’un parell de temes. Ja sé que potser, si no es volen mullar, no cal, eh?, però aquí sí que també par-lem molt sobre..., ha parlat de societats... Jo li diria, home, també aquí hi ha un debat, a Catalunya, i està bé, amb les limitacions pressupostàries que tenim, amb les limita-cions competencials i dels ingressos transferits que tenim, però sí que hi ha un debat so-bre successions –sí/no successions–, quin augment de successions pot fer que llavors et marxi la gent cap a altres llocs; per tant, que deslocalitzem els contribuents.

I també hi ha un debat, també aquests dies, sobre IRPF, eh?: penalitzar rendes altes, sobretot, i alleugerar les baixes, sabent que també hi ha un problema, que és això que deia, eh?, que a vegades puges amb la més bona voluntat, però si això no és una acció coordinada, conjunta de tots els territoris, estem en un moment que és allò..., a veure qui fa..., una cursa per disminuir costos, per pagar menys impostos, i, per tant, que, escolta, jo dic: «Jo faig el dúmping fiscal», eh?, i també, evidentment, de les diferents empreses, que jo crec que és una cursa a nivell mundial, que aquí sí que s’espavilen molt sobre qui té menys drets laborals, menys costos laborals, menys..., fins i tot, a vegades, és igual la qualitat del producte, a vegades, fins i tot, la qüestió és quantitat. Per tant, també és un tema a tenir en compte.

Què més m’havia apuntat? Sí; es parla molt, també, ara que tot això del màrqueting de les empreses..., es parlava molt de la responsabilitat social empresarial –ja ho heu comentat. Com és que no acaba d’arrelar..., les empreses de l’IBEX, que en teoria hau-rien de ser els referents a nivell de tot el país, bé, o una de les referències, i, per tant, que haurien d’anar al davant de les polítiques empresarials innovadores. Això –deixant de banda les de l’IBEX, eh?–, d’altres empreses, vosaltres noteu...? És que em dóna la sensació..., se’n va parlar molt durant un temps, i ara jo crec que ja ningú en parla, de la responsabilitat social.

Com produïm? Al final, també entenc que els consumidors hem de ser els primers, quan anem a comprar alguna cosa, doncs, de veure a qui comprem, qui l’ha fet, d’on ve aquell producte, quins..., vulnera molts drets o no... Bé, per tant, entenc que hi ha d’haver una responsabilitat dels consumidors, però la responsabilitat social em dóna la sensació que no està arrelada amb les empreses d’aquí i almenys..., o, fins i tot, d’Europa, no?



Evidentment, jo crec que no està renyit el que esteu dient amb el capitalisme, i preci-sament jo crec que moltes falles de les que tenim és... Els monopolis són falles del capi-talisme que no es corregeixen, els lobbys són falles del capitalisme, l’elusió i l’evasió fis-cal són... L’elusió és allò que hem legalitzat no sé com, però s’ha legalitzat del no pagar impostos, eh?, i, per tant, és important posar-hi remei.

Una cosa que nosaltres comentem, també. Crec que Catalunya està..., els beneficis fiscals. També tenim un sistema fiscal regressiu, no? Quan nosaltres establim..., de cara a la galeria diem que la gent si tenen més paguen més, però llavors establim unes reduc-cions i uns beneficis fiscals que el que fan és..., li donen la volta i aquell que més té pot acabar pagant menys perquè per darrere, al final, en beneficis, Catalunya crec que esta-va al voltant dels 16.000 milions d’euros, i, per tant, aquí sí que ens dóna la sensació que també hi podria haver un recorregut, com també la lluita contra el frau fiscal.

Bé, i re, només acabar dient..., evidentment, constatar, compartir, posar-nos a dispo-sició de tot el que heu comentat. Jo crec que al final la crisi econòmica ha accelerat una sèrie de canvis, i en comptes d’accelerar els canvis de la solidaritat, de la cooperació, de la justícia, doncs, en molts casos, hi ha molta gent que no, però evidentment en molts ca-sos el que ha fet ha estat accelerar les desigualtats, l’egoisme, l’individualisme, el campi qui pugui, eh?, i també el cercle viciós –jo hi afegiria el cercle viciós de les administra-cions– que recapto menys, haig de retallar més, i llavors tinc més deute i acabo tenint més dèficit, i, per tant, llavors, com que també recapto menys, haig de tornar a retallar una altra vegada, i això no s’acaba mai, i al final no se sap si és un tema que no ens en sortim o que potser respon al tema de model.

Per tant, bé, res més. Molt agraïts i, evidentment –evidentment–, una última cosa, perquè llavors no diguin: «Home, aquests no han governat mai.» Jo no he governat mai, però sí que formo part d’un partit que ha governat. Evidentment, tots, posar-nos davant del mirall, veure allò que s’ha fet en el passat que no ha funcionat, eh?, i intentar entre tots no repetir els errors per tal que tots plegats tinguem una societat catalana més co-hesionada, més pròspera, i que a tots ens vagi una mica millor –aquí, evidentment, i a l’altra punta del món.

Gràcies.

El president

Gràcies, diputat. Té ara la paraula, pel Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot, el diputat Coscubiela.

Joan Coscubiela Conesa

Moltes gràcies, senyor president. Bé, en primer lloc, un agraïment molt sincer a la compareixença dels amics d’Intermón Oxfam, a la feina que fan i sobretot a l’esforç que realment estan plantejant i que es veu en aquest informe per situar la desigualtat en l’agenda pública del país. És un mèrit important que comparteixen amb altres entitats socials i organitzacions sindicals, i que alhora es converteix en un demèrit de la política, en general, i especialment de la política governamental.

No deixa de ser sorprenent que a casa nostra els estudis de desigualtat, no només de les conseqüències i de les expressions de la desigualtat, sinó de les causes –jo crec que aquesta és la gran virtut d’aquest desaprenentatge que m’ha semblat entendre que vau fer a partir del 2008–, doncs, els estiguin fent organitzacions socials com la vostra, o estiguin fent informes com el que presenta algun sindicat anualment, i que els poders públics, en general, no tinguin la desigualtat dins de l’agenda política. De fet, per no te-nir-la, no propiciem ni l’existència de dades perquè se’n puguin fer els estudis, és a dir, un exemple, si l’economista francès Piketty hagués de fer l’estudi de desigualtats de pa-trimoni a Espanya no el podria fer, perquè –no només per qüestions històriques, sinó actuals– les bases de dades sobre les quals ell ha fet aquest estudi a altres països, i espe-cialment a França, a casa nostra no existeixen. Crec que aquest és un dels elements més importants, perquè aquestes coses... No hi han solucions fàcils quan és un problema mundial, però en canvi sí que hi han determinats canvis de mirada i, sobretot, disconti-nuïtats fortes que ens podem plantejar.

Hi ha una cosa que m’ha semblat molt important del que heu plantejat en el vostre estudi, que avui heu explicat: que la desigualtat ha crescut en totes les zones del món, en els últims anys. en totes, fins i tot en aquelles en què s’ha reduït la pobresa, perquè



en ocasions es planteja la bonança del sistema capitalista que avui tenim, dient: «La quantitat de pobres que han desaparegut de la Xina o de l’Índia.» No. I la quantitat de desigualtat que s’ha generat en aquests països. I és en aquest sentit que jo m’atreveixo a afirmar –em sembla que no ho heu dit, però en algun moment m’ha semblat que ho podia interpretar–: la desigualtat no és un error, no és una impuresa del sistema, és una opció del sistema, i ho dic amb tota la contundència del món.

Amb l’actual model... Jo no sé..., sí que sé el que és el capitalisme, però el capitalis-me és un concepte molt polimòrfic, no?, no té res a veure el capitalisme manchesterià de base industrial amb l’actual capitalisme financer. El que sí sé és que l’actual model de capitalisme amb l’hegemonia del sistema financer és un sistema que no només propi-cia, sinó que necessita la desigualtat. Faré una afirmació: el conflicte de classes per ex-cel·lència en aquest moment és el conflicte entre creditors i deutors. I no és un conflicte només entre països que estalvien –austers, luterans...– i països que malgasten, i per això Déu els castiga a haver de pagar deute públic. No –no–, no és aquest. És un conflicte en-tre dues maneres d’entendre la societat.

Evidentment, la reducció de la capacitat del nostre sistema per recaptar recursos públics per destinar-los a polítiques socials, entre els quals els paradisos fiscals és un gran instrument, permet l’acumulació de riquesa i permet una cosa tan increïble com que, sent el moment de la humanitat en què hi ha una acumulació més important d’es-talvi a nivell global, hi ha una capacitat d’inversió amb relació a les polítiques socials comparativament més baixa. I això fa que els països que vulguin invertir, amb aquestes dificultats fiscals, moltes vegades tirin mà a l’estalvi, no d’uns països, a l’estalvi d’uns sectors socials, amb l’agreujant que moltes vegades en aquest element hi ha hagut una captura d’això que s’anomena les «classes mitjanes». Clar, quan aquí..., gran part dels sistemes de seguretat social no són públics, arreu del món –com el d’Anglaterra, els Estats Units, el Japó, Irlanda, Nova Zelanda–, sinó que es basen fonamentalment en sistemes privats que obtenen les seves rendibilitats a partir de la retribució de l’estalvi, entren en conflicte constant i permanentment amb les condicions amb què en aquests països es treballa. I aquesta és una contradicció que existeix, i hem de ser molt cons-cients que es plantegi en aquest sentit.

Crec que és molt important que destaquem també que la desigualtat no només ha crescut amb relació a la renda, la gran desigualtat que ha crescut durant el segle xx és la desigualtat de patrimoni. Tenim una desigualtat de patrimoni semblant a la de finals del segle xviii, començaments del segle xix. Tota la millora que es va fer durant deter-minats moments dels segle xx ha caigut en picat. I això té molt a veure també amb la política fiscal. És a dir, el patrimoni s’hereta; la pobresa, també, però avui la principal font de riquesa és l’herència del patrimoni. I jo crec que és una de les coses de què hem de ser conscients, perquè des del punt de vista de política fiscal és oportú tenir-ho en compte. Per cert, és curiós, no?, com des de les classes dominants se’ns demana que si-guem meritocràtics –als de baix, o als de dalt, no ho sé–, però en canvi resulta que ells no apliquen gens la meritocràcia, perquè els discursos sobre com gravar fiscalment el patrimoni..., de cap de les maneres, eh?, impossible des d’aquesta perspectiva.

Bé, baixant una mica la qüestió, ha estat molt interessant, no?, perquè en un moment determinat..., com que us coneixem ja sabíem que no ens faríeu aquesta malifeta. Però, clar, quan un veu les excursions per la desigualtat al món, pensa: «Bé, doncs, si arriba-rem a la conclusió que aquí no n’hi ha, no?» Afortunadament, no –afortunadament, no–, posant les dades sobre la taula, posant de manifest que Espanya i Catalunya són de les zones del món en què més s’ha incrementat la desigualtat amb aquests... I la desigualtat de tot tipus, de renda i de patrimoni, i dins de la renda, la desigualtat primària i la des-igualtat final. I la desigualtat primària té molt a veure amb el càstig dels salaris, clarís-simament. Si no abordem això, les polítiques de redistribució no faran molta cosa des d’aquesta perspectiva. Aleshores..., bé, no és el moment, perquè no crec que us hàgim cridat per fer el debat aquí sobre què ha de fer el Govern. Suposo que tindrem..., en algun moment abans que s’acabi la legislatura, podrem discutir sobre aquestes coses, no? Però jo m’atreveixo a suggerir, així, entre nosaltres, algunes idees. Jo crec que és absolutament imprescindible que hi hagi un pacte de país –mira, li podríem dir, fins i tot, «estructura d’estat»– que fos, per exemple, incorporar la desigualtat a l’agenda política, que no exis-teix, la desigualtat a l’agenda política. Després diré com em sembla que podem fer-ho.



En segon lloc, situar –molt evident– elements que permetin visualitzar la desigual-tat. Jo tinc la percepció que als mitjans de comunicació les anàlisis visualitzen molt els efectes de la desigualtat, i tots ens constrenyem, i ens flagel·lem, fins i tot, i ens agafa una mena de necessitat de ser caritatius, que no solidaris, que són dues coses diferents. En canvi, molt poques de les coses de visualització de la desigualtat aborden el proble-ma de fons d’aquesta desigualtat, de les seves causes. Ho tenim ara en aquests moments, ho tenim al servei d’estudis del segon banc del país, BBVA, que es permet el luxe de dir: «I si la cosa va una miqueta millor, podem reduir fins i tot les prestacions als aturats, però com que no les hem reduït prou, les podem reduir més.» I des d’aquesta perspecti-va, per molt que es vulgui explicar això... Clar, les prestacions, en molta d’aquesta gent són..., la seva reducció és un dels factors clau, no només d’entrada a la pobresa, sinó d’increment de la desigualtat.

Per tant, aquí l’actuació sobre salaris i les rendes derivades dels salaris, que són prestacions contributives i pensions, són absolutament determinants. En aquesta crisi s’ha arribat a fer creure als pensionistes que són privilegiats, perquè han estat els menys perjudicats pels ajustos de l’austeritat. Privilegiats? Si són pensions que reben en funció de les aportacions que han fet durant trenta-cinc, quaranta anys de la seva vida. Neces-sitem canviar, necessitem fer –perdoneu-me l’expressió molt antiga– lluita ideològica, eh?, per canviar aquest paradigma.

I, evidentment, el tema de la fiscalitat. La fiscalitat ha de ser progressiva, però so-bretot ha de tenir un caràcter redistributiu. I tot apunta que des de 1993, a Espanya, el sistema fiscal no només no redistribueix, sinó que agreuja la desigualtat primà-ria –93, eh? I aquí a Catalunya podem dir: «Això és una cosa d’Espanya.» No, no, la construcció d’aquestes polítiques a Espanya s’ha fet amb una col·laboració molt impor-tant sempre de qui ha governat Catalunya, des d’aquesta perspectiva. I, a més a més, les polítiques fiscals menors que es fan des de Catalunya no van precisament en una direcció diferent, sinó en aquesta mateixa d’agreujar la desigualtat.

Evidentment, el tema de la coordinació fiscal és imprescindible, i el tema de la trans-parència fiscal. Jo no sé quins valors té aquesta societat, però que sigui possible publicar en una llista els deutors dels bancs, perquè els bancs es protegeixin entre si a l’hora de concedir crèdits, i, en canvi, no es pugui publicar la llista dels defraudadors condem-nats, o que quan s’hagi fet hagi estat objecte de tantes... Dos anys vam estar al Congrés dels Diputats perquè el senyor Montoro ho fes. Jo no sé si serveix d’alguna cosa. Aquí, quins valors són els que defensa la societat? O sigui, es protegeix abans un defraudador convicte que els interessos generals dels...

El president

Diputat, vagi acabant.


...afectats per la desigualtat?

El president

S’ha acabat el temps, amb escreix.


Acabo, sí; disculpeu, és que no m’havia assabentat del temps i em sembla que m’he passat, no? (Pausa.) Sí –sí. Acabo només amb una qüestió. Jo, com que aquí no ens po-sarem d’acord en algunes coses, sí que suggereixo –ho suggereixo a la comissió– que ens podem plantejar una cosa: com –com– entre tots podem acordar determinades po-lítiques que permetin situar l’agenda de la desigualtat i la visualització. Per exemple, se m’ocorren algunes idees, i vaig ràpid. «Abans de discutir els pressupostos hem de fer una delimitació del límit de despesa i del sostre de dèficit.» Home, i si abans d’aprovar els pressupostos féssim, presentéssim un estudi sobre evolució de les desigualtats? Per-què se suposa que els pressupostos són la primera eina..., i, per tant, ho tinguéssim.

Segona qüestió, paper dels mitjans de comunicació. Us heu parat a pensar alguna ve-gada que només hi ha –només hi han– tres, tres programes a la televisió, a totes les tele-visions del nostre país, que surten cada dia, que són: el temps, el futbol –que no són els esports, el futbol– i l’evolució de l’IBEX 35. Quins valors! Home, i per què no canviem l’evolució de l’IBEX 35 per l’evolució de la desigualtat, almenys un cop al mes, un cop



l’any? També fem pedagogia, no? I, per cert, ens haurien d’ajudar els mitjans de comu-nicació a fer pedagogia, perquè des d’aquest punt de vista ens mostren els efectes de la desigualtat, però no les seves causes; al contrari, brindem la plataforma de la corporació catalana de radiotelevisió perquè economistes que aposten clarament per la desigualtat ens facin apologia de la desigualtat, cobrin 7.500 euros cada programa i la seva produc-tora es faci rica i incrementi la desigualtat.

I, per cert, algun dia parlarem del programa d’economia financera a les escoles, que crec que és molt poc pedagògic, també, amb relació a la lluita contra la desigualtat; més aviat propicia exactament el contrari.

El president

Diputat... Sí; gràcies. No vull ser restrictiu, només recordo als diputats que com més ens passem del temps, més restringim el temps de qui compareix. Només és per això.

Té la paraula, en nom del Grup Popular, el senyor Alejandro Fernández.

Alejandro Fernández Álvarez

Moltíssimes gràcies, president. Bé, primer de tot, traslladar també l’agraïment a In-termón Oxfam, als seus representants, per estar avui aquí. Fer un reconeixement també molt sincer a la seva tasca. Qualsevol persona que dediqui una part de la seva vida, o tota la seva vida, a ajudar els altres, a preocupar-se’n, doncs, mereix tot el reconeixe-ment.

La part relacionada amb paradisos fiscals la comparteixo. És més, han parlat d’al-guns... Jo vinc de Tarragona, on acabem d’aprovar –no sé si en tenen la informació– per unanimitat la moció a la qual fa referència, perquè crec que el raonament és impecable, però fins aquí arriba l’acord.

I ho dic perquè la resta de plantejament serà en la meva intervenció una esmena gai-rebé a la totalitat d’alguns dels plantejaments que s’han posat aquí damunt de la taula. Podria no fer-la, però no seria fidel a mi mateix, i no seria fidel al que és una idea de pluralitat ideològica d’aquesta cambra i de la societat catalana. Ho dic bàsicament per-què el que jo explicaré ara és probable que es pugui interpretar fins i tot com a extrava-gant, perquè hi ha unes dinàmiques a Catalunya ben curioses.

L’any 2008, l’exsecretari de Comunicació del Govern d’Artur Mas, Josep Martí, va publicar un llibre que es diu Ets de dretes i no ho saps. Aquest llibre explicava la distàn-cia diametral entre el discurs polític a Catalunya i els comportaments individuals dels catalans. I ho explicava de manera científica, és a dir, les famílies catalanes es com-porten de manera conservadora en la seva vida diària i de manera neolliberal en el seu comportament econòmic, i, en canvi, hi ha com una mena de consens que sembla que a Catalunya no hi hagi dreta, no hi ha ningú de dretes. Doncs, bé, aquí hi ha un senyor, servidor, que no té cap inconvenient a dir que és de dretes. De fet, l’any 2008, a Tarra-gona, qui va presentar el llibre del senyor Josep Martí va ser servidor; coses de la políti-ca, que després l’actual col·laborador del senyor Artur Mas, doncs, que continua sent un bon amic –només faltaria–, el procés independentista ens ha portat per camins diver-gents, però, en fi, que coincidíem en això.

Dic bàsicament això perquè –i ara ja vaig a la intervenció dels compareixents– fer una diagnosi del que passa és una cosa, i plantejar la teràpia és una altra. Jo puc estar d’acord amb la diagnosi, i a més puc estar d’acord que moltes coses de la diagnosi fan molta ràbia –s’ha de reconèixer–, però després una altra cosa és la teràpia per combatre la desigualtat, i la teràpia per combatre la pobresa. Aquí és on voldria començar a plan-tejar que, al meu entendre, i amb tot el respecte, vostès han barrejat els conceptes de pobresa i de desigualtat, no diria de manera tendenciosa, però sí certament esbiaixada, i a conveniència. Ho ha explicat molt bé el senyor Coscubiela, amb un atac de sinceritat, quan ha dit que moltes vegades un increment de desigualtat pot comportar una baixa-da de la pobresa, i és el que acaba passant en moltíssimes ocasions. En poso diversos exemples –en poso diversos exemples.

Miri, quan vostès han parlat del Brasil. Efectivament, al Brasil s’ha reduït la des-igualtat; en canvi, amb la pobresa les dades no són tan positives. I, en canvi, a la Xina i l’Índia –com ho ha explicat el senyor Coscubiela, que ho ha dit–, s’ha incrementat la desigualtat, i, en canvi, des de l’any 2000 s’ha reduït la pobresa d’una manera espec-tacular. Concretament, 500 milions de persones als dos països, des de l’any 2000, han



deixat de ser pobres. És veritat que l’increment de la productivitat ha sigut molt superior al dels salaris, però 500 milions de persones han sortit de la pobresa, dels quals 200 mi-lions formen part de la classe mitjana, que no existia. I això no és una cosa que m’in-venti jo. Tenim una prova fefaent als nostres carrers, a la Costa Daurada, a Barcelona, de milers i milers de xinesos que vénen a fer turisme amb bones quantitats de diners a gastar-se, cosa que a la Xina de Mao, que segur que era molt igualitària, no passava.

Per tant, ja sabem perfectament que la desigualtat i el combat de la pobresa no ne-cessàriament van relacionats. Dic això perquè aquesta disjuntiva..., i perdoni que faci una explicació ideològica, però és que m’ho demana el cos i si no ho dic, doncs, reben-to, perdonin. Aquesta disjuntiva històrica entre pobresa i desigualtat l’explicava molt bé Ronald Reagan, en una frase que en realitat li va escriure el Robert Nozick, el gran economista neoliberal, quan deia allò que la gent arrisca la seva vida per fugir del para-dís igualitari cubà, i la gent arrisca també la seva vida per arribar a l’infern neolliberal americà.

És una cosa ben curiosa: la igualtat, per alguna raó, fa que la gent surti corrents, i, en canvi, la desigualtat neolliberal fa que la gent arrisqui la seva vida per arribar-hi. I passa en exemples molt quotidians. Per exemple, ara mateix les empreses espanyoles, on es-tan anant? A l’economia planificada de Veneçuela? No, estan anant a Xile i a Colòmbia. Què és el que fan les empreses a Veneçuela? Estan marxant, de fet.

Sempre és la mateixa història, perquè també plantegen vostès un argument que, al meu entendre, és profundament ideològic i és erroni, des del punt de vista meu, i hi in-sisteixo, amb tot el respecte a la pluralitat, només faltaria. Diuen que la riquesa no és infinita. No ho sabem. Aquest és un dels axiomes, en economia, claríssim: no és infini-ta. No ho sabem. La innovació tecnològica ens ha demostrat que no ho podem saber, de la mateixa manera que quan es diu categòricament que «la riquesa és limitada per se», tampoc no ho sabem. Sabem que és limitada ara, però no sabem d’aquí a vint anys, amb les innovacions tecnològiques que tindrem, com podrà ser aquesta riquesa, i ens ho ha demostrat en moltíssimes etapes. Jo recordo el Felipe González dient, l’any 95, que Es-panya havia de tenir un procés de divisió del treball, de la feina, perquè si no, no hi hau-ria manera de generar treball. Bé, doncs, unes altres polítiques van generar 5 milions de llocs d’ocupació, i no necessàriament trencant els horaris.

Per tant, les innovacions tecnològiques, el canvi de polítiques de paradigmes, poden canviar. La riquesa és il·limitada? No ho sabem. Jo no dic que ho sigui, dic que no sa-bem avui com pot ser d’aquí a vint anys.

I això... Finalment, jo voldria fer una reivindicació de l’economia de mercat, del lliu-re comerç. Per molt que es digui, si analitzem com era Europa, per exemple, l’any 1945 i com és avui en aquest suposat també «infern de la Unió Europea neolliberal, cruel» i no sé què, doncs, jo crec que és molt millor ara que l’any 1945. Si agafem com era el món fa cinquanta anys i com és ara, jo crec que el món és molt millor ara. I això ha sigut grà-cies al triomf de l’economia lliberal, del lliure comerç, no ha sigut gràcies a l’economia planificada.

Per descomptat que la socialdemocràcia ha tingut el seu paper i hi ha contribuït molt, però no, en absolut, qualsevol plantejament que consideri..., perquè es diu: «No, això no és incompatible amb el capitalisme.» El capitalisme, senyor Coscubiela, efecti-vament és desigual; és una «perogrullada», no cal ser un geni per saber-ho. Però a canvi de ser desigual, combat la pobresa. Les dades històriques estan damunt de la taula: cen-tenars de milions de persones amb l’economia de mercat són avui menys pobres que ho eren fa cinquanta anys.

Gràcies.

El president

Gràcies, senyor diputat. (Veus de fons.) No, no. Sí... No, jo vull recordar que l’impor-tant i l’interès del debat que tenim avui són els compareixents i l’informe i el contingut de l’informe. Per tant, després de la comissió els convido a tindre el debat que vulguin tenir, senyors diputats.

En tot cas, ara, per part del Candidatura d’Unitat Popular - Crida Constituent, té la paraula la diputada Reguant.



Eulàlia Reguant i Cura

Moltes gràcies. El cos em demanaria moltes coses (rialles), però per respecte als compareixents no ho faré, perquè la demagògia a vegades val més no contestar-la.

Jo volia agrair moltíssim al Francesc i a la Patrícia que hagin vingut. A més a més, perquè m’hi vincula històricament molt per venir de treballar del món de la cooperació i de les ONG; del món d’aquestes ONG que, per sort, ja no només són conegudes per fer escoles –hi van molt més enllà; del món d’aquestes entitats que es dediquen a posar sobre la taula veritats com a temples i a denunciar les desigualtats, entitats que per fi compareixen a la Comissió d’Economia del Parlament de Catalunya i no es queden a la Comissió d’Acció Exterior com una cosa merament anecdòtica, sinó que se les convi-da allà on pertoca perquè fan economia, en coneixen, d’economia, i parlen d’economia. I, per tant, agrair-los molt que hagin vingut.

I algunes reflexions i preguntes. Jo crec que l’explicació i l’informe, i sobretot els darrers informes d’Oxfam i d’altres plataformes amb què participa Oxfam, com poden ser els informes de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, o accions o plataformes com la plataforma Pobresa Zero i Justícia Global, el que posen sobre la taula és la consta-tació d’un sistema profundament injust i depredador, que malgrat el que alguns podien dir l’any 2007, que estava en crisi, en fallida i que, per tant, es refundaria per bé, el que ha demostrat és que ha aconseguit refer-se, mutar i, en el fons, seguir fent el que ha fet sempre, no?, adaptant-se a les noves tecnologies, no?, i, per tant, ja no parlant d’un capi-talisme, sinó que ha evolucionat al capitalisme encara més basat en els mercats i en les finances especulatives, no?

Jo crec que d’això n’hem d’aprendre, també, no? I hem d’aprendre de la possibilitat que entitats o ONG que fa anys que treballen i veuen les conseqüències d’aquest sistema ara vinguin a la Comissió d’Economia i ens expliquin o posin sobre la taula allò que fa anys ja va passar als països empobrits i que, de diferent manera, però amb moltes si-milituds, passa aquí. Per tant, que l’economia no és aïllada, no?, i que vivim en un món global i que, per tant, hi ha interconnexions quan veiem les desigualtats, però també hem d’aprofitar les interconnexions per fer-ne aprenentatges.

I jo crec que hi ha dos elements que s’han posat sobre la taula. Un és aprofundir –ara que ens trobem davant d’un possible debat sobre pressupostos, però també davant d’un procés constituent– en la idea de quina és l’acció exterior, és a dir que l’economia..., i quan parlem aquí d’empreses, també hem de parlar d’acció exterior i hem de parlar de coherència de polítiques. En el cas català, aprofitar lleis aprovades en l’anterior legisla-tura, com és la Llei d’acció exterior on, tot i que de manera molt tímida, excessivament tímida, es començava a posar sobre la taula la idea de la..., com a mínim allà, recoma-nació –però que hauríem de tendir cap a obligatorietat– de l’acció exterior de l’empresa catalana en el respecte com a mínim dels principis d’empresa i drets humans a Nacions Unides –i, si és possible, anar una mica més enllà–, però que quan parlem de desigual-tats també estem parlant d’això, i estem parlant de l’acció exterior que duem a terme com a país i com les empreses catalanes.

I alhora, l’altra banda, que és el de blindatge de polítiques socials, que és evident, que és necessari crear una xarxa per sota per tal d’evitar el que ja està passant, i per tal d’evitar que un 20 per cent o més d’un 20 per cent de la població catalana visqui en risc de pobresa, i que això signifiqui també, no?, en la línia del que es posava sobre la taula, treballar en un sistema recaptatori just per fer una distribució justa, que en el fons és el que haurien de ser els impostos i és el que es defineix així, però que a l’hora de la veri-tat no passa, no?, perquè per por al dúmping fiscal els rebaixem, quan, en el fons, el que s’hauria de fer també és dur a terme polítiques per evitar el dúmping fiscal, no rebaixant impostos, sinó fent que es paguin i es pagui el que pertoca, no?, que siguin unes eines veritables de redistribució de riquesa i d’assegurar aquells serveis públics necessaris perquè tothom tingui els mateixos drets i «disfruti» de la igualtat, no?, en aquest sentit.

Doncs, jo aquí no els faré preguntes, perquè entenc que hi ha una part de..., això que forma part o que és responsabilitat dels que estem aquí, que és treballar per un sistema fiscal i per generar uns impostos que siguin realment redistributius. Però, en aquest sen-tit, felicitar-los per, de nou, l’informe, felicitar-los per la feina que també ha plantejat la Patrícia de la Plataforma per una Fiscalitat Justa amb el tema de..., lliures de paradisos fiscals, no?, que això obliga també, més enllà d’aprovar mocions, a dur-les a terme i a



ser coherents amb les mocions que s’aproven als ajuntaments. Que, per tant, això vol dir que per més que s’aprovin no s’han de defensar inversions amb empreses que treballen en paradisos fiscals, i aquí en trobaríem exemples clarament. Acaba de dir el senyor Alejandro que a Tarragona han aprovat per unanimitat la moció lliures de paradisos fis-cals. Jo em pregunto com casa això amb defensar Barcelona World tal com està definit actualment, però, bé, com que és per a ell i no és per a vostès, ja me la contestarà en un altre moment.

Però jo ja aquí ho deixaria, ja. Tornar a agrair moltíssim la presència i esperar que en altres ocasions puguin comparèixer a la Comissió d’Economia, a la d’Afers Socials, a la que pertoqui més enllà de la d’Acció Exterior, i que es col·loqui el món d’aquestes entitats allà on pertoca i se’ls agraeixi la feina que fa anys que fan.

Moltes... (Per raons tècniques, no han quedat enregistrats els darrers mots de la in-tervenció de l’oradora.)

El president

Gràcies, diputada. Per part del Grup Parlamentari Junts pel Sí, té la paraula la dipu-tada Senserrich.

Maria Senserrich i Guitart

Gràcies, president. Sumar-me als agraïments a l’exposició que han fet avui. És un exercici –crec que per al Parlament i per als diputats que som a la Comissió d’Econo-mia– d’informació que ens va molt bé per al nostre dia a dia, més enllà del nostre debat polític entre diputats –com ja hem vist, està molt animat, eh?, hi ha diputats que tenen moltes ganes de debatre. Per tant, nosaltres venim a escoltar-los avui a vostès, la seva proposta, evidentment, cadascú amb les seves valoracions personals o com a grups par-lamentaris, però sí que hi ha algunes coses que volíem destacar, no?

Evidentment, nosaltres considerem que és importantíssim que l’economia estigui al servei de les persones. De fet, al programa electoral de Junts pel Sí, la nostra part de l’estat del benestar així es titula, perquè creiem que l’economia ha d’estar al servei de cada una de les persones que estan en aquest món, i que, evidentment, s’ha de crear riquesa per poder-la repartir, no?

Però hi ha una cosa que jo, personalment, fa temps que amb alguns companys en par-lem, que és el tema de la predistribució, no? Tot allò de no només la distribució, sinó la predistribució d’aquesta riquesa, que segurament és una cosa que potser encara no l’hem debatut prou i que seria molt interessant de començar-la a debatre en profunditat, no?

Altres coses que m’han sorprès –i n’aniré fent, així, pinzellades– i que potser no heu acabat d’entrar, o potser..., el llenguatge, eh? Quan explicàveu l’augment del 2.000 per cent d’inversió en paradisos fiscals, no? Jo no considero que sigui una inversió això. No sé si hem de buscar una paraula diferent. A mi m’ha xocat, i amb els companys ho comentàvem, eh? Inversió? Inversió per nosaltres és posar uns diners a fer una cosa amb valor afegit, que generi riquesa, que aquesta riquesa pugui arribar als ciutadans, ja si-gui als treballadors o d’alguna altra manera. Per tant, m’ha xocat aquesta terminologia d’«inversió» a paradisos fiscals.

També hi ha un tema que no sé si l’heu calculat o teniu la relació exacta d’aquesta reducció de l’impost de societats que comentàveu, que havia caigut a la meitat, si real-ment és directament proporcional a aquestes empreses que, bé, fan tot això..., aquestes filials i aquestes històries tan grans, ja que hi ha una cosa que jo crec que no podem per-metre, que és criminalitzar l’empresa en general; és a dir, sabem que al nostre país la petita i la mitjana empresa és la que més hi ha, i la que més durament ho passa i pateix, i aquests no tenen ni els instruments ni la capacitat per fer tot això.

Per tant, de vegades hem d’evitar aquesta criminalització quan diem «empresa», eh?, «dolent». No, és a dir, hi ha uns quants que fan les coses mal fetes i n’hi ha molts que fan les coses ben fetes. Evidentment, per això els que ho fan mal fet són els grans, són els que potser ens perjudiquen més, però m’agradaria matisar tot això.

Un altre tema que ha apuntat algun altre diputat, i crec que és important: vostès han parlat de, bé, la conscienciació per part de les empreses, les responsabilitats social i fiscal dels governs i dels parlaments, eh? –són dues coses diferents–, però la societat en general també n’ha d’estar conscienciada, és a dir... Jo sempre procuro, eh? –segura-ment no ho faig perfecte, perquè de perfecta no en sóc–..., però allò que diem: «Quan



vas a comprar decideixes la societat que vols.» Gestos tan petits, no?, per exemple, quan parlàveu dels sectors que afecten les desigualtats, com el tèxtil..., jo sóc d’Igualada, eh?, ciutat tèxtil per excel·lència. Ens ha perjudicat molt el fet de la deslocalització d’aquest sector. No és només com perjudica aquesta població on ha arribat aquest sector, sinó aquelles poblacions que han patit aquesta fugida, no?, que també l’hem patida.

Per tant, són coses que també ens afecten, però que cada un de nosaltres, en el nos-tre dia a dia, podem combatre amb petits gestos, no? De vegades, pot ser..., alguns pen-saran: «Mira, aquesta noia s’ha tornat una hippy.» No. El dia a dia de cadascú pot can-viar les coses.

Per tant, crec que la informació que vostès ens han donat avui aquí, i que suposo que ja fan esforços per fer-la arribar i transmetre-la a la població, és important perquè la gent sigui conscient de tot això. I, segurament, els afers com els «papers de Panamà» han ajudat que molta gent en tingui consciència, però el que hem d’evitar és l’emprenya-ment, eh? Hem de passar de l’emprenyament a la consciència i a canviar les coses, per-què si ens quedem amb l’emprenyament no arribarem enlloc.

Per tant, ostres, això de la consciència individual de cadascun de nosaltres crec que és important, i amb la seva tasca, doncs, ajuda que la població tingui aquesta informa-ció, que de vegades no tenim quan decidim les compres, no? Quan vas a comprar una cosa tan senzilla no tens aquesta informació de si són gent que té filials, si és d’una pe-tita empresa, si... Segurament, hi ha alguns que ja s’esforcen a fer-ho, però segurament ens falta molt camí per recórrer en aquest criteri. Per tant, amb això els vull felicitar per la feina que fan per fer aquesta consciència individual de cadascun de nosaltres.

Una cosa que des de Junts pel Sí defensem és el salari mínim, un salari mínim digne. El nostre programa electoral ho porta, i creiem que és una de les bases per, pre-cisament, tenir ocupació digna, de qualitat, que això permeti, doncs, que aquestes des-igualtats no existeixin, si més no en el nostre espai més immediat, que és Catalunya, no?, que és on tenim la nostra responsabilitat. Però això no treu que també ens preocupi que aquesta desigualtat, que es produeix arreu del món en ocupació, especialment en les dones, cosa que en el seu informe que avui venien a presentar, tot i que n’han presentat d’altres que ens han enriquit molt més, també, ens preocupa això que les dones tinguem aquesta desigualtat. I això passa aquí, a casa nostra, eh?, no cal anar a segons on, i crec que és un dels temes que en el seu informe, doncs, evidencien aquesta desigualtat que es produeix.

I res més, jo crec que aquí al Parlament hem fet petits gestos. Segurament, ens que-da molt per fer. Tenim la Llei de transparència que vam aprovar la passada legislatura, amb què hi ha d’haver un registre de lobbys. Tot això s’ha de de desenvolupar, evident-ment, però crec que és un petit gest per a una nació sense estat, que ha de permetre, doncs, avançar en aquests temes, però que tenim els instruments que tenim i que, per això, nosaltres hi volem treballar.

I per últim, per acabar, coincidències de la vida, avui, justament, escoltava la ràdio quan venia aquest matí cap a Barcelona i escoltava el doctor Mas-Colell, eh?, que feia referència a vostès. Explicava que havia firmat una carta, que vostès presenten justa-ment en una cimera que es fa a Londres, per combatre precisament el que explicava la senyora Cantarell del tema dels paradisos fiscals. Crec que és important perquè aquesta carta no la firmen uns quants economistes d’un sector o d’un color, sinó que la signen economistes de reconegut nom a tot el món, que segurament pensen diferent de quina ha de ser la fiscalitat, si ha de ser més elevada, més baixa, d’un cantó o de l’altre, però del que sí que estan convençuts és que s’han d’eliminar els paradisos fiscals, i això no-més es farà si els grans països n’estan convençuts, i això vol dir els grans governants i els grans polítics que han de fer aquesta feina.

I potser són casualitats de la vida, però he estat contenta d’escoltar que els mitjans de comunicació donaven ressò d’una cosa que és important, que lliga amb el que vostès ens han explicat avui, i volia posar de manifest que, evidentment, doncs, reafirmem que nosaltres també estem en contra dels paradisos fiscals.

Moltes gràcies.

El president

Gràcies, senyora diputada. Per fer els comentaris corresponents que considerin a les intervencions dels grups parlamentaris, senyor Mateu té la paraula.



Francesc Mateu i Hosta

Molt bé, doncs, intento anar ràpid perquè hi han bastantes coses. La primera, con-testant a la diputada, estem inscrits com un dels grups que fa lobby; per tant, estem aquí legalment, diguéssim. (Rialles.) Diverses coses: la primera, em preguntaven si..., i ho contesto tot barrejat per no fer..., si havia incrementat la consciència social. A ni-vell del carrer em sembla que és evident. A nivell de les empreses, pel que detectem en aquest darrer informe, ha crescut la preocupació, no sé si tant per consciència social o per por de la ciutadania, eh? Aquesta disquisició em resulta difícil de fer, però sí que hi ha un cert nivell d’incrementar..., de consciència social.

Certament, aquesta ha de ser una lluita global, i ens preguntàveu també com. El que estem explicant avui aquí ho estan explicant companys de quinze països a quinze go-verns diferents. I, per tant, forma part d’aquesta lluita global el que estem fent, i aquesta carta que citaves tu (adreçant-se a Maria Senserrich i Guitart) estem intentant, estem..., estant a la major part de fòrums internacionals per proposar el mateix que estem propo-sant, individualment, a cadascun dels països.

També ens parlàveu del tema d’RSC i com funciona. Certament, s’ha parlat molt d’RSC. L’altre dia estava amb una persona d’empresa que deia: «S’ha parlat molt d’RSC, però perquè les empreses sàpiguen si l’RSC és de veritat o no, una RSC que no tensiona l’empresa no és una RSC.» És a dir, si la RSC no ens qüestiona el que estem fent, i tenim moltes RSC que no tensionen les empreses, sobretot quan estem parlant de grans em-preses, que després parlaré del que..., d’aquest àmbit també, de grans i petites empreses.

Hi ha un tema que es proposava i que penso que és molt interessant i que empalma amb el que deia vostè, que és el tema... Si estem tots d’acord amb el diagnòstic, i pot-ser no estem tan d’acord amb la teràpia, el tema que tinguem un indicador de desigual-tat és bàsic. Després ja discutirem si les teràpies que hi hem aplicat són correctes o no, però fins que no tinguem alguna cosa que ho mesuri difícilment la resta de la discussió, doncs, pot ser molt teòrica, no? Però aquest sí que seria un punt que seria molt impor-tant, que poguéssim introduir indicadors de desigualtat a nivell de tot el que és la pro-gressió tant dels pressupostos, com de país, com del que sigui, perquè això pot ser ab-solutament clau.

Amb relació, també, al que deien vostès de la pobresa, a veure, jo he procurat no fer servir tendenciosament ni per manipular els termes «pobresa» ni «desigualtat» i, si més no, no ho he fet conscientment. Però quan estem parlant de pobresa –quan estem parlant de pobresa– a nivell global, que és diferent que quan estem parlant de pobresa a casa nostra, perquè els indicadors són diferents, estem parlant de persones que viuen amb menys de dos dòlars el dia. Certament, hi ha hagut molta gent que ha sortit d’aques-ta pobresa, però sortir de la pobresa, de viure amb dos dòlars el dia, que són sis-cents dòlars l’any, o sigui, al voltant de cinquanta dòlars/mes, compte perquè és sortir d’un índex de pobresa de què difícilment podem parlar. Això..., per tant, és cert que ha dis-minuït la gent que viu amb menys de dos dòlars el dia, però això està molt lluny que la gent tingui una certa dignitat de la vida diària.

També és important que sapiguem que els càlculs de les persones pobres a tot el món Nacions Unides els ha canviat i que, després del darrer càlcul de la gent que patia gana, s’ha reduït considerablement, no tant perquè hagi reduït la gent que patia gana, sinó perquè hem fet un canvi de càlcul. I que, per tant, quan maneguem aquestes xifres és important tenir això.

Insisteixo en el mateix. Si estem d’acord amb el diagnòstic, jo crec que el que hem explicat està fonamentat en diverses coses, la primera de les quals és un estudi, al qual no m’he referit avui però que el poden trobar, que es diu La trampa de l’austeritat, en el qual hem fet una comparativa del que van suposar les polítiques d’ajust estructural a finals dels anys vuitanta, començaments dels noranta, a Amèrica Llatina, a l’Àfrica i a l’Àsia, amb el que han estat les polítiques d’austeritat a nivell d’Europa. I és bastant paradoxal veure com s’han anat repetint les passes, perquè l’origen de les crisis és pràc-ticament semblant, és un tema de deute, i com s’han anat repetint les passes. I, per tant, les conseqüències i el que ha suposat a cada un d’aquests països la recuperació dels ni-vells previs a la crisi és important.

Tot el que estem dient ho fem en base a aquest estudi comparatiu. Certament, pot ser un error, però molt em temo que no ho és. I, per tant, hauríem..., però, és igual, vull



dir, si tenim un indicador i algú em demostra que estic equivocat, estaré encantat d’es-tar equivocat si la conseqüència és que els índexs de desigualtat extrema s’han suprimit.

Parlaven també dels temes de predistribució. Són bàsics. I abans també me’n de-manaven algun model. Certament, els models nòrdics són els que després del que és la desigualtat, després d’impostos, són pràcticament exemplars, i són els països on més es produeix això. Però, certament, parteix d’una desigualtat abans d’impostos que li per-met reduir la desigualtat després d’impostos, i que, per tant, aquests temes..., per tant, això empalma molt amb el tema del salari digne.

Sí, el terme d’«inversió» en paradisos fiscals és desafortunat, no? (l’orador riu), però és el que fem servir.

També ens demanàveu diferenciar del tema de petita i mitjana empresa. I és cert; és a dir, hem fet un estudi sobre l’IBEX 35, que són les trenta-cinc més grans empreses que hi han al país. En l’estudi previ, un estudi que es diu La il·lusió fiscal i que tenen aquí, no? (Pausa.) La il·lusió fiscal no hi és, aquí, d’acord, doncs... Sí que hi és; és aquest que posa «IBEX 35», sí. És a La il·lusió fiscal..., una de les coses que analitzàvem era com..., qui estava produint la principal evasió i elusió fiscals.

Segons Gestha, el sindicat d’inspectors d’hisenda, les empreses de l’IBEX 35 que en aquell moment havien de cotitzar un impost de societats al voltant del 30 per cent cotit-zaven de mitjana, el 2012, un 3 i mig, i el 2013, un 5 i escaig, és a dir, molt lluny del 30 per cent. I segons també aquests inspectors d’hisenda, el 72 per cent del frau fiscal espanyol el feien les grans empreses i les grans fortunes. I, per tant, a la petita empresa sí que hi havia, però la petita empresa..., la petita i mitjana empresa, que havia de pagar un 20 per cent, pagava de mitjana un 17, és a dir, són proporcions molt més lògiques que no el que estàvem parlant de grans empreses.

Ens parlàveu també d’actituds individuals, i certament, igual que estem aquí, o es-tem al carrer, ho expliquem a xarxes, ho expliquem a tot arreu, perquè per nosaltres –i ho he dit al començament– la solució passa tant per vosaltres com per la ciutadania. Sense una maduresa democràtica i la ciutadania que us ho exigeixi, que us exigeixi transparència i que hi estigui a sobre, és a dir, el que hem fet la ciutadania durant uns anys, que és: «Bé, tenim polítics, que ho resolguin», ens ha portat a una situació que ja sabem la que és, i, per tant, la ciutadania s’ha de tornar a arromangar. I això ho tenim claríssim. Quan parlem de maduresa democràtica, estem exigint a la ciutadania actituds molt més actives respecte a això.

I dues coses més, només per acabar. La primera que..., parlant de maduresa demo-cràtica, la veritat és que he estat potser nou o deu vegades en una comissió, i és la vega-da que he apreciat més maduresa democràtica per part de tots els partits i me n’alegro moltíssim, perquè moltes vegades sí que m’he trobat que jo explicava una cosa que ser-via perquè es barallessin entre vostès, en comptes de fer un diàleg. I això no m’ha passat avui, i la veritat que, com a presidència, a la taula, us felicito per la gestió d’això.

I només per acabar una cosa que m’ha fet gràcia i que m’ha recordat la diputada que parlava que no ens emprenyéssim. Fa uns mesos, vaig estar amb una camperola perua-na, una dona sense alfabetització però que havia aixecat tot un grup de dones i que ha-via aconseguit canviar la realitat, i estàvem parlant i tal, i no sé que estàvem fent i em va dir: «Pero, por favor, va usted a estar luchando toda la vida, hágalo de buen humor.» (Rialles.) Per això, vull dir que..., no ens hi emprenyem, perquè tindrem sempre alguna cosa per lluitar; fem-ho de bon humor, i, per tant, m’ha recordat això.

Així que moltes gràcies.

Patricia Cantarell

A mi només m’agradaria afegir... (Pausa.) Quan estem parlant de la ciutadania, di-gui: «En aquest moment, en la campanya de lluita contra els paradisos fiscals ja tenim recollides quinze mil signatures»; vull dir, recolzament de la societat civil.

Que un dels nostres objectius també és fer pedagogia sobre el tema dels impostos, perquè quan..., evidentment, els impostos, a nosaltres..., vull dir, per tenir una societat del benestar hem de recollir impostos. Aleshores, hem de fer pedagogia del valor dels impostos, no? No tindrem una societat del benestar si no recollim bé els impostos i els redistribuïm bé. I, evidentment, com deies... (adreçant-se a Maria Senserrich i Guitart), no recordo el teu nom... (Veus de fons.) Maria? (Pausa.) Evidentment –i també recollint allò de Coscubiela– que les polítiques predistributives són bàsiques, perquè després les



redistributives siguin menors, d’acord? Per tant, sí que s’hi ha de treballar i s’han de te-nir molt presents les polítiques predistributives.

I després, fent referència al tema de la desigualtat, m’agradaria dir que l’economia, en general al món, ha crescut i, evidentment, la pobresa s’ha reduït una miqueta, però, com bé deia el Francesc, hem reduït la pobresa extrema, però aquests 500 milions de persones que han sortit de la pobresa extrema estan en una situació absolutament de vul-nerabilitat. Per tant, amb una fragilitat de tornar-hi bastant important. Vull dir, això m’agradaria també deixar-ho clar que sí que n’han sortit, i nosaltres estem lluitant con-tra la desigualtat extrema, diguem-ne, no?, contra la pobresa extrema. Sí que n’han sor-tit, però estan en una situació molt vulnerable encara.

Res més.

El president

Bé. Gràcies, senyora Cantarell; gràcies, senyor Mateu, per la compareixença avui aquí; gràcies pel seu temps, per l’informe, per la campanya, per les dades que han d’orien tar les polítiques públiques i, sobretot, traslladin-les, en nom de la comissió, per tota la tasca feta en aquests últims seixanta anys com a organització.

Gràcies.Suspendrem la sessió durant dos minuts, només, per acompanyar els compareixents.

La sessió se suspèn a tres quarts de cinc de la tarda i sis minuts i es reprèn a les cinc de la tarda i un minut.

El president

Reprenem la sessió.Estan tots? (Veus de fons.) Sí, més o menys, sí.Bé, els següents punts de l’ordre del dia són tres propostes de resolució en què coin-

cideix la temàtica. Per tant, el que s’ha fet... (Alejandro Fernández Álvarez demana per parlar.) Sí?


Un petit apunt, president. (Pausa.) Gràcies.

Proposta de resolució sobre la supervisió de les seccions de crèdit de les cooperatives (retirada)

250-00201/11

Simplement, per traslladar que, un cop vista la transacció a la qual s’ha arribat en-tre els diferents grups en la primera de les propostes presentada per Ciutadans, nosal-tres retiraríem la nostra perquè considerem que els acords són..., van en la línia del que nosaltres volem. I, per tant, retirem el punt 2.

El president

D’acord. Per tant, queda retirat el punt 2 i... (Veus de fons.) El punt 3, seria el punt 3 de l’ordre del dia, la segona PR, però el punt 3 de l’ordre del dia. I també els pregunto, als diputats, si estarien d’acord a tindre el debat conjunt de les altres dues proposicions que queden. Sí? (Pausa. Veus de fons.)

Proposta de resolució sobre la Cooperativa Agrícola de Cambrils

250-00056/11

Si és així, per tant, la primera proposició és del Grup Parlamentari de Ciutadans. Té la paraula el senyor Domínguez? (Pausa.)

Francisco Javier Domínguez Serrano

Hola, bona tarda. Primer de tot, donar les gràcies al Grup Municipal de Ciutadans de Cambrils, que han estat patint des del primer moment tot el que..., també amb mol-ta altra gent, però ells han estat pendents des del primer moment, i ja que han vingut a veure com..., què fèiem aquí, al Parlament, sobre aquest tema, doncs, s’agraeix que es-tiguin aquí.



Després, també, agrair també la predisposició per acceptar..., per transaccionar, més que acceptar les esmenes, d’acord?, i per les esmenes aportades per l’altre grup.

Y el problema de esta PR es que se presentó en diciembre. Desde que se registró la propuesta, que fue en diciembre, hasta hoy no se está debatiendo. Y el enfermo ahora ya no sabemos si se ha curado solo o si ya se ha muerto, ¿no? Es todo un planteamiento porque la agilidad de la actividad parlamentaria muchas veces no va al ritmo de la ac-tualidad real, ¿no? De las tres propuestas, que ahora quedan en dos –tratan de lo mis-mo–, pues, ya hemos hecho muy bien en hacer un solo debate.

Naturalmente, durante todo este tiempo ha habido que ser bastante cauteloso con lo que..., porque se estaba resolviendo un tema con un preconcurso de acreedores, y una vez que judicialmente ya se aprueba el plan de viabilidad y los socios dan su consenti-miento, ya tenemos garantizado el ahorro de los interesados, aunque sea con plazos, y es el momento de pedir, primero, información y, segundo, qué es lo que ha estado hacien-do el Govern antes de que pasara esto, para llegar a esta situación, y qué es lo que se ha podido hacer una vez ya declarado el preconcurso. Esta información, sobre todo, es im-portante o habría sido muy importante porque se ha generado cierta alarma, por suerte no se ha desmadrado, pero habría ayudado a mantener la calma entre los afectados.

Los objetivos de esta propuesta son, primero, resolver el tema de los ahorros de los afectados, que ya está en vías de solución, por suerte; segundo, garantizar la actividad económica de la cooperativa con el plan de viabilidad, y después pensar en garantizar, sobre todo, el modelo de cooperativa agrícola con sección de crédito, que tiene unas funciones sociales en el mundo rural muy importantes. Si en Cambrils el peso específi-co de la cooperativa, centenaria, tiene una determinada importancia, el cooperativismo en el medio rural es trascendental en toda Cataluña. Entendemos que la Administración pública debe fomentar las cooperativas agrarias, fomentar su estructura desde un punto de vista empresarial y la comercialización de los productos que produce.

Y volviendo al tema de Cambrils, una vez que está garantizada la resolución, el aho-rro de las familias y el funcionamiento de la actividad agraria, el Govern de la Gene-ralitat debería aplicar todos los mecanismos para que esto no vuelva a pasar y valorar cómo se ha podido llegar a esta situación.

Gracias y...

El president

Gràcies, diputat.

Proposta de resolució sobre la Cooperativa Agrícola de Cambrils

250-00240/11

Per part del Grup Socialista, té la paraula el diputat Castillo.

Carles Castillo Rosique

Gràcies. Bon dia a tots i a totes, bona tarda a tots i a totes (l’orador riu), ja no sé ni en quin moment del dia estem.

Bé, nosaltres mantenim la proposta de resolució. Entenem, també, que ha quedat una mica desfasada respecte del moment que es va presentar, perquè en aquell moment, doncs, la situació era completament diferent. Per tant, ja aviso i informo que acceptarem directament les esmenes de Junts pel Sí, que creiem que complementen perfectament la proposta de resolució.

Mantenim la proposta de resolució, també, igualment, perquè creiem que d’alguna forma complementa la mantinguda i presentada amb les transaccions pel company de Ciutadans.

En aquell moment, nosaltres proposàvem fer una taula de treball entre totes les ad-ministracions, perquè en aquell..., s’havia de buscar una solució. Recordem-ho, es va donar la situació de la fallida, diguem-ne, de la cooperativa de Cambrils, i semblava en aquell moment que alguna administració, doncs, xiulava i mirava cap a una altra banda. Nosaltres volíem assegurar que totes les administracions donaven la cara i in-tentaven trobar una sortida, doncs, a aquests 1.500 afectats i afectades al municipi de Cambrils.



La idea del fons de rescat, jo crec que també en aquell moment tenia un sentit, però penso que ara amb la situació, hi insisteixo, que estem i amb l’evolució que han agafat els esdeveniments, pràcticament el fons de rescat per la cooperativa de Cambrils per part de tota la resta de cooperatives de Catalunya es va fer de facto.

Per tant, jo crec que la idea bona que posa damunt de la taula Junts pel Sí de mante-nir una línia d’avals per assegurar un eventual retorn dels fons dipositats –si això torna a passar–, creiem, també, que és correcte, i naturalment, doncs, que hi hagi una super-visió adequada per part de la Generalitat, perquè això no torni a passar.

Gràcies.

El president

Gràcies, diputat. Per part del Grup Parlamentari de Catalunya Sí que es Pot, el dipu-tat Coscubiela? (Pausa.)


Completament d’acord en dues coses: a votar a favor de les dues mocions transaccio-nades, i completament d’acord que el debat està absolutament superat.

En tot cas, només suggerir que igual el que hauríem de fer és abordar el debat que tenim ara. Després de l’acord en el procés preconcursal, que ha resolt algunes coses, tenim davant nostre dos reptes: un, com evitem que torni a passar; dos, quin tipus d’instrument creem en l’àmbit de les cooperatives de crèdit, depenent de cooperatives agrícoles, perquè hi pugui haver, com a la resta del sistema financer, algun tipus de me-canisme, de garantia, d’intervenció quan passi, de reassegurament dels riscos, etcètera. És això el que crec que hauríem d’estar discutint entre tots nosaltres, però, vaja, hi vota-rem a favor perquè no sigui que no es pugui dir.

El president

Gràcies, diputat. En aquest sentit, jo crec que l’oportunitat per aprofundir en el debat probablement serà a la propera comissió, en què els vull recordar que hi havia pendent la compareixença del Govern, en aquest sentit, i crec que pot ser una bona oportunitat.

Per part del Grup Parlamentari del Partit Popular, té la paraula el senyor Alejandro Fernández.


Gràcies, president. Simplement per traslladar el mateix, que esperarem, en tot cas, aquesta compareixença per aprofundir una miqueta més en el debat, perquè avui el con-sens en el text és total.

Gràcies.

El president

Gràcies, senyor diputat. Per part de la Candidatura d’Unitat Popular, diputada Re-guant? (Pausa.)

Eulàlia Reguant i Cura

No em repetiré, completament d’acord, i crec que toca, més enllà de la comparei-xença, però, abordar en profunditat..., la compareixença pot ser útil, però abordar en profunditat això per evitar possibles casos similars en el futur.

El president

Gràcies, diputada. Per part del Grup Junts pel Sí, senyor Torrent? (Pausa.)

Roger Torrent i Ramió

Sí; gràcies, president. Més enllà que els esdeveniments han fet superar una mica el que plantejaven les diferents propostes de resolució presentades avui, val a dir que hem d’agrair la predisposició dels grups a arribar a aquest acord, i efectivament fer allò que no és massa habitual en comissions, però precisament per no ser massa habitual ho hem de destacar, que és que hi ha unanimitat en els plantejaments de les propostes de resolu-ció, tal com quedaran finalment.

En tot cas, apuntar només dues –dues– qüestions. Certament, vist els esdeveniments i el que ha passat, potser el que hem d’aprofundir ara és en dues coses. Primer, en la informació, informació de com està anant aquest procés i de què és el que ha portat aquesta situació a la secció de crèdit de la cooperativa de Cambrils.



I, per altra banda, apuntar i entomar, per part d’aquest Parlament, però sobretot per part del Govern, els dos reptes que marcava el senyor Coscubiela, que resumidament o sintèticament vindrien a ser: què ha passat fins ara i com afrontem de cara al futur aque-lles eines, aquells instruments que ens permetin, que permetin al Govern, que permetin a les institucions que això no torni a passar. I en tot cas, si ha de passar, perquè un pla..., el pla de viabilitat no anticipa ni assegura que no hi hagi problemes, que no hi hagin fa-llides, en tot cas, com reaccionem les institucions per evitar que això afecti una pobla-ció determinada, com és el cas de Cambrils, però que podria afectar, finalment, a tot un sector, i, per tant, famílies del nostre país.

En tot cas, insisteixo en això: agrair la predisposició de tots els grups per arribar a acords, i que, efectivament, s’aprovin per –sembla ser– unanimitat aquestes dues pro-postes de resolució que queden finalment sobre la taula.

Gràcies, president.

El president

Molt bé; gràcies, diputat. Per tant, si els sembla, passaríem..., podem votar conjunta-ment les dues propostes de resolució, la primera de Ciutadans amb les transaccions in-corporades i, com ha dit el diputat, la del Grup Socialista amb les esmenes acceptades. Sí? (Pausa.)

Doncs, vots a favor? (Veus de fons.)Gràcies. Estan aprovades les dues per unanimitat.

Sol·licitud de sessió informativa amb el vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Hisenda sobre el programa Educació financera a les escoles de Catalunya

354-00059/11

Així, el cinquè punt de l’ordre del dia, que és la sol·licitud de sessió informativa en Comissió d’Economia amb el conseller d’Economia i Hisenda sobre el programa Edu-cació financera a les escoles de Catalunya; està presentat pel Grup Parlamentari Catalu-nya Sí que es Pot. Senyor Coscubiela? (Pausa.)

Jéssica Albiach Satorres

Sí; no...

El president

Ah, no, perdó...


...sóc jo. (L’oradora riu.)

El president

...Jéssica Albiach.


Aquesta vegada sóc jo. Sí, només dir que faríem un canvi, que hi ha hagut un acord i que en lloc del vicepresident vindria el senyor Pere Aragonès, el secretari general d’Economia.

El president

Gràcies. Alguna intervenció més? (Pausa.) No? (Pausa.)Per tant, passem a la votació.Vots a favor? (Veus de fons.)Per tant, queda aprovat per unanimitat. Sí? (Pausa.) Sí. D’acord.Gràcies. El sisè punt de l’ordre del dia... (Veus de fons.) El sisè està retirat...? (Veus de fons.)



Sol·licitud de sessió informativa amb el vicepresident del Govern i conseller d’Economia i Hisenda sobre l’estat del projecte d’ampliació del Centre Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou i sobre les previsions d’inversió en aquest projecte

354-00065/11

I, per tant, passaríem al setè punt de l’ordre del dia, que és: sol·licitud de sessió in-formativa en aquesta comissió amb el vicepresident del Govern sobre l’estat del projec-te d’ampliació del Centre Recreatiu i Turístic de Vila-seca i Salou i sobre les previsions d’inversió d’aquest projecte, presentat pel Grup Parlamentari Ciutadans. Sí? (Pausa.) Senyor Domínguez? (Pausa.)

Francisco Javier Domínguez Serrano

Sí. Jo, molt breu, només justificar una miqueta per què demanem aquesta comparei-xença, i és per, potser, esvair una miqueta les incerteses que hi ha entorn d’aquest pro-jecte, i perquè pensem que nosaltres, però també, sobretot, la ciutadania té dret a saber quin projecte vol tirar endavant el Govern de la Generalitat, si el deixarà caure, si el ti-rarà d’una manera o el tirarà d’una altra... I l’oportunitat per poder debatre aquest tema i fer-li les preguntes que cal és, precisament, sol·licitar-ne la compareixença.

Gràcies.

El president

Molt bé, gràcies. Algun grup parlamentari demana la paraula? (Pausa.) No? (Pau-sa.) Sí? (Pausa.) Sí, Junts pel Sí. Senyora Carmina Castellví? (Pausa.)

Carmina Castellví i Vallverdú

Sí; gràcies, president. Bé, fa tres mesos que es va constituir aquest Govern i en aquest temps ja hem tingut una pregunta al conseller de Territori, el 17 de febrer, en el Ple; una interpel·lació presentada pel Grup Popular, el mateix 17 de febrer; una moció subsegüent a la interpel·lació del PP, al Ple de març del 2016; el debat a la totalitat so-bre la proposició de llei, al Ple de data 6 d’abril, però cap problema, si se n’ha de seguir parlant, se’n parla, i no serà aquest grup parlamentari qui posi traves a la transparència i al debat.

I, per tant, el nostre grup parlamentari votarà a favor d’aquesta sol·licitud.Gràcies, president.

El president

Molt bé, gràcies. Per tant, passem a la votació.Vots a favor?Gràcies. Queda aprovada per unanimitat.No hi han més punts de l’ordre del dia; per tant, s’aixeca la sessió.Gràcies.

La sessió s’aixeca a les cinc de la tarda i catorze minuts.

del parlament de catalunya la pobresa es combat generant riquesa, perquè tenim els marcs mentals...

Documents