D E R E L A T S, V E U S I P L O M E SUna guia de lectura en clau feminista

Les Garotes

3

I. Els mites de l’amor romànticT’estimo tant que em fa mal....6

L’amor Els amors.....7

II. Les escriptoresLa literatura “femenina”.....10 On són les escriptores?.....11

III. Les protagonistesDe guerrers i princeses.....14

Veus diverses: més enllà del gènere.....15

Índex

De relats, veus i plomes

Els mites de

l’amor romàntic

Les Garotes

De relats, veus i plomes

6

Els mites de l’amor romàntic dominen la major part les relacions amoroses representades en la narrativa. Un d’aquests mites és la vivència de l’amor com a conflicte. Els i les protagonistes de les històries d’amor que llegim estimen des de la confrontació permanent, des del pati-ment, o fins i tot des del sacrifici. Sabem que els personat-ges s’estimen quan els dol estimar, quan lluiten per sos-tenir en el temps la seva relació amorosa, quan renuncien a comportaments i actituds de la seva personalitat per la “felicitat” de l’altre. Llegim accions amoroses de renún-cia, de gelosia i de patiment com a accions d’amor “ver-tader”. I és que les situacions descrites no són res més que la constatació en el paper de com, també, ens hem educat en l’estima a les nostres vides fora de les pàgines.

Però la narrativa no només s’emmiralla de forma passiva a la realitat. La presència quasi omnipresent de les relacions constituïdes a través dels mites de l’amor romàntic en la ficció (com la normalització de situacions de violència a l’interior de les nostres relacions), reforça, enforteix i normalitza aquest ti-pus de relació en “el món real”. Les representacions culturals com la novel·la són referents, a partir dels quals ens reconeixem i modulem les nostres pràcti-ques amoroses. La narrativa no és neutra, i la manca de models que de-construeixin els mites de l’amor romàntic no facilita que puguem pensar unes rela-cions afectives més saludables. Per a unes vides amb relacions afectives dignes, necessitem una narrativa que desaprengui a estimar des del con-flicte i el dolor per aprendre a estimar des del res-pecte, la llibertat, la comunicació i el consentiment.

T’estimo tant que em fa mal

La manca d’experiències en la narrativa més enllà de l’amor heteronormatiu, doncs, no ajuda a normalitzar que existeixen formes diverses d’estimar-se, i posa a les persones que no encaixen en aquest model en una situació d’exclusió dels relats culturals.

Les Garotes

7

Un altre mite de l’amor romàntic és aquell que exigeix que l’amor “vertader” sigui etern. Les persones que s’estimen “de veritat” es presenten sovint en la narrativa com a per-sonatges inamovibles, com a mitges taronges predestin-ades a estimar-se. Però no estimem menys per ser cons-cients de quelcom que és intrínsec a la nostra existència: que les persones canviem i canvien els nostres desitjos, així com pot canviar, també, l’orientació del nostre desig.

Per altra banda, les relacions amoroses fora de l’he-teronormativitat i la monogàmia són quasi inexis-tents en la literatura. Quan hi són, sovint ens sor-prenen. Hi ha una anècdota curiosa, entorn de la publicació del conte de Carme Riera, Te deix amor, la mar com a penyora. El relat és una carta d’amor escrita per una dona a algú a la qual es dirigeix gè-nere neutre. Res ens pot fer pensar que la relació amorosa hagi de ser homosexual, però la nostra mirada, que ha estat educada en el control que l’he-teropatriarcat exerceix sobre les nostres emocions, se sorprèn en llegir, al final, que la veu narrativa es dirigeix a una altra dona, la Maria. Un crític que va llegir l’obra, li va dir a Riera que hi havia una errada. Segons ell, l’autora s’havia deixat un accent. On po-sava Maria, havia d’escriure Marià. Aquest comen-tari il·lustra com el nostre cervell, d’una manera in-conscient, no concep una altra relació afectiva que no sigui l’heteronormativa.

L’amor Els amors

De relats, veus i plomes

Les escriptores

Les Garotes

De relats, veus i plomes

10

No és estrany llegir, quan una dona guanya un premi literari, el titu-lar a la premsa”La literatura femenina s’imposa”. Tampoc que les dones siguin convidades a esdeveniments literaris per parlar so-bre “literatura femenina”. Aquesta adjectivació no acostuma a do-nar-se, en canvi, quan un home és el guardonat o quan s’organitza una taula d’experiències literàries en la qual tots els ponents són homes. El que escriuen els homes és, senzillament, literatura. Des d’aquesta perspectiva, el fet masculí s’estableix com a norma uni-versal, i el fet femení com a fenomen particular. L’home escriptor es concep com a representant del gènere humà, mentre que la dona escriptora ho és només de les dones o només a elles els interessa.

Aquesta separació, a més, té a veure amb la representació del gènere (i per tant, també dels rols de gènere) com a una realitat binària, essencia-lista i immòbil (home/dona i masculinitat/feminitat). S’atribueix a la litera-tura “femenina” els valors estereotipats de la feminitat normativa (senti-ments, passions, dubtes) i se la desacredita en favor dels valors associats a la masculinitat hegemònica (força, contundència, raó), que encarna una suposada universalitat de l’experiència de viure i entendre el món.

La universalitat és una característica molt va-lorada per a la inclusió d’una obra en el cànon literari. Les obres titllades de “femenines” han estat sistemàticament excloses del corpus canònic. El lloc d’enunciació literària, i, per tant, el lloc des d’on llegim i representem el món en els nostres textos no es pot deslligar d’un context cultural (masclista) que repro-dueix discriminacions i privilegis.

La literatura “femenina”

Les Garotes

11

La poca presència de les dones en l’ofici d’escriure és un símptoma que tra-vessa la resta d’àmbits professionals: tradicionalment les dones s’han ocu-pat de totes aquelles tasques domèstiques, reproductives i de cura inscrites en l’àmbit de la llar. La predisposició a responsabilitzar-se d’aquestes tas-ques no ha estat gratuïta: el patriarcat ha fet els deures en legitimar deter-minats rols de gènere i naturalitzar culturalment que la casa “és cosa de do-nes”. Algú podria dir: “Però les coses han canviat, oi? Ara les dones treballen també fora de casa”. I seria una veritat a mitges: les dones han sortit de casa per treballar, però els homes no han fet el mateix camí a la inversa. Segons l’Enquesta d’Usos del Temps de 2011, els homes dediquen 14 hores i mitja setmanals de mitjana a les tasques de la llar; les dones 28 i mitja, el doble.

Així doncs, entendre la incorporació de les dones al mercat laboralcom un factor clau en l’alliberament de les dones és una fal·làcia: les dones no hem parat, de forma global, de continuar assumint els treballs en l’àmbit de la llar. Un treball que, malgrat ser invisibilitzat i no assalariat, és el que permet assegurar el manteniment de la força de treball (i, per tant el sistema productiu): cuinar, anar a comprar, endreçar la casa, rentar i planxar la roba, asse-gurar les necessitats afectives, ... són tasques indispensables per sostenir la vida en comú.

On són les dones escriptores? Probablement fent malabarismes per conciliar tots els treballs i totes les tasques. Amb poc temps per escriure i narrar el món, perquè ja carreguen sobre les seves espatlles la tasca de garantir el seu funcionament.

On son les escriptores?

De relats, veus i plomes

Les protagonistes

Les Garotes

De relats, veus i plomes

14

El clàssic relat del guerrer i la princesa de la lite-ratura infantil ens serveix per il·lustrar de quina manera es reprodueixen els estereotips en relació als rols de gènere, també en la literatura adreçada als adults. Els personatges masculins acostumen a encarnar els valors del guerrer (són forts, valents o savis), mentre que els personatges femenins es caracteritzen a la imatge de la princesa (són dò-cils, innocents o sentimentals). No hi ha grisos ni trànsits en els comportaments i les aptituds que adopta cada gènere i, per tant, la manca de refe-rents que subverteixin aquests models estancats i que donin compte de la diversitat repercuteix en la mirada amb la qual percebem el món i les nostres relacions.

A banda d’aquests valors, la manca de personatges femenins que prenguin protagonisme als relats és quelcom evident. Els personatges femenins sovint són dissenyats, no com a éssers autònoms amb la seva pròpia història, sinó com a complementaris i en relació als perso-natges masculins: són mares, parelles, filles, amants. Apareixen en la nostra narrativa a la mesura i al voltant de l’home i de les seves neces-sitats afectives i de cura. El test de Bechdel és un conjunt de normes per a avaluar el masclisme, principalment, en pel·lícules. Els criteris són els següents: 1) A la pel·lícula hi surten com a mínim dos personatges femenins, 2) Aquests personatges han de parlar l’una amb l’altra en al-gun moment, 3) Llur conversa ha de tractar sobre quelcom que no sigui un home. Aquesta regla no està restringida a les relacions romàntiques, sinó a qualsevol conversa que impliqui un home. Ben poques pel·lícules passen la prova del test de Bechdel. Fem el test, també, a les novel·les?

De guerrers i de princeses

Les Garotes

15

Les dones experimentem el món des de llocs diversos. Més enllà del gènere, múltiples factors incideixen en la manera en què construïm les nostres identitats. Paqui Perona, de Voces Gitanas, ho explica així en un article: “Els contextos socials afecten a les construccions de gènere que, juntament amb les variables polítiques, econòmiques i culturals ens situen a les dones en diferents contextos de poder o desigualtat d’unes en-front d’unes altres”. L’eix que representa el gènere, no és l’únic que situa els cossos en una posició de privilegi o opressió. La teòrica del feminisme negre, Patricia Hill Collins, sota la idea de “matriu de dominació”, afirma que no existeix una escala amb la qual mesurar les opressions, sinó que ens atenim a una in-finitat d’eixos que s’entrecreuen, com ara el gènere, la classe, l’edat, l’origen cultural o la creença. No és el mateix viure des del cos d’una dona inscrita en el context cultural hegemònic, que una altra que participa d’unes pràctiques culturals subal-ternes, que sovint són invisibilitzades i menyspreades.

Si bé la poca presència de personatges femenins en la narrativa és una constatació, també ho és que, aquelles que aconsegueixen introduir-se en els relats, acostumen a formar part d’identitats culturals i socials que els diferents factors situen en situacions de privilegi. Les veus de les dones ra-cialitzades, migrades, funcionalment diverses o amb orientacions del desig no heteronormatives queden silenciades, també en la narrativa. La represen-tació sistemàtica de models femenins homogenis i privilegiats en les nostres ficcions contribueixen a acreditar el context de múltiples desigualtats. El que es deixa d’anomenar, deixa d’existir.

Veus diverses: més enllà del gènere

Sant Jordi 2017