Número

Butlletí periòdic del’Equip de Pastoral Obrera

del Bisbat de Sant FeliuCrit Solidari

10any 5abril2013

Sumari:2 La greu problemàtica de

l’habitatge.

3 Un Any de la Fe en plena crisi. M. Bargalló, E. Blan-co, J. Campoy, P. Carrillo, O. Domingo, P. García, S. Gelpí, R. Goberna, J. Lliga-das, A. Panyella, J. Renau i J. Tres.

6 Viure la Pasqua. J. Lliga-das.

7 La JOC a Montserrat. A. Ribas.

7 De la paraula al gest, del gest al conflicte. M. Solé.

9 Les comunitats de base a Tocoa, Hondures. R. Pàmpols

9 Nadal des d’Haití. C. Rodrí-guez

10 La huelga de hambre en Telefónica. F. Rodrigo.

11 Reconquerim el dret a l’habitatge! A. Ribas

12 Els itineraris de renovació cristiana.

13 Vintàleg per fer front a la crisi. Q. Cervera.

15 L’espai social Betània.

16 No criminalitzem la solida-ritat.

Papa Francesc, sí que és possible / o sí que pot ser...

Portem un parell de mesos plens de no-vetats en la vida de l’església. La renún-cia del papa Benet XVI, l’elecció del papa Francesc, amb tot el que ha envoltat els dos esdeveniments, han estat temps de sorpreses inesperades, i no pas desagrada-bles, sinó en la direcció de signes positius i d’esperança.Pensava en això mentre l’equip de pastoral obrera preparàvem una taula rodona a Vi-lafranca sobre el problema de l’habitatge en relació a la crisi econòmica que vivim. (En pàgines interiors en donem notícia). I pensava en el lema que han popularitzat els del moviment Plataforma afectats per la hipoteca que també van participar en la taula rodona. Aquest lema com sabeu és: Sí que pot ser o sí que es pot fer o sí que és possible, en castellà és sí se puede. I com es pot comprendre a primera vista fa referèn-cia a que no és impossible aturar l’onada de desnonaments i canviar les bases legals per impedir aquest espoli. Una recent sentència d’abast europeu obre la porta a l’esperança en aquesta lluita.

En molts moments de la vida actual pot envair-nos una sensació de de-sesperança, de fort desànim davant l’aparent impossibilitat de canviar les coses, d’impotència davant la grandària dels problemes a què cal fer front. Però contínuament veiem també que hi ha motius d’esperança, que les sorpreses de l’Esperit no deixen d’aparèixer aquí i allà perquè Ell treballa contínuament.

Ho hem vist i confio que ho seguirem veient, traduït a decisions concretes, en aquests fets de la vida de l’Església dels darrers mesos. Sí que és possible que un papa com Benet XVI, tingut per molts com el guardià de la insti-tució, prengui una decisió tan transcendental com posar data final al seu servei suprem i expressar-ho amb uns termes d’humilitat, de lucidesa, de veritable coratge evangèlic, per permetre així que un altre emprengui la reforma eclesial que ell veu tan necessària.

Sí que és possible que un col·legi de cardenals –també vist amb sospita per part de molts opinadors, per l’edat, per la composició, per no sé quins de-signis obscurs– acabi prenent en pocs dies una elecció inèdita en la història de l’església, el primer papa vingut del nou món, de llatinoamèrica, i totes les circumstàncies de novetat que han acompanyat els primers dies del seu nou ministeri. Més enllà del maremàgnum de pronòstics –tots fallits–, d’enquadraments ideològics, de sospites sobre fosques conspiracions, ha prevalgut un factor inesperat, que els creients intuïm, invoquem i mai no coneixem, ni controlem, que és diu Esperit Sant.

(Continua a la plana 2)

2

La greu problemàtica de l’habitatge

Càritas dels bisbats de Barcelona i Sant Feliu va posar en marxa el setembre de 2011 un Servei de Mediació d’Habitatge. Ja fa molts anys

que en els seus informes alerta de l’excessiu cost de l’ha-bitatge en relació al conjunt d’ingressos familiars. Va ser pionera en els acords amb propietaris d’habitat-ges buits per tal que els cedissin durant uns anys a preus socials, i va crear una fundació que els gestiona. Manté un servei d’ajuts econòmics –modest– que pot donar un cop de mà per fer-se càrrec d’alguns deutes, però que és clarament insuficient en la situació que vivim. Al nostre bisbat Càritas manté set habitatges

compartits i un alberg per a persones sense sostre.

Al costat d’aquests recursos, més li-mitats del que convindria, Càritas ens recorda que amb un 1,5 % dels fons obtinguts pel FROB (Fons de Rescat d’Ordenació Bancària) se salvarien del des-nonaments 30.000 famílies. I ens recorda també que n’hi hauria prou amb regular per llei els imports de lloguers i hipoteques per disminuir el sobreendeu-tament de les famílies. Càritas també fa propostes per a la creació i gestió d’un parc públic i social d’habitatges de lloguer, aprofitant la creació de la Societat de Gestió d’Actius Procedents de Reestruc-turació Bancària (SAREB) i demana una moratòria immediata dels desnonaments.

En la indignant situació social que estem vivint sobre aquest tema, i que provoca afortunadament incisives reaccions i actuacions com les de la Pla-taforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de què parlàvem en el número passat, val la pena agrair i difondre aquestes propostes que van més enllà de l’ajut assistencial i que aporten la credibilitat de qui treballa fa molt de temps en l’assistència, la promo-ció, la prevenció i la denúncia. Al servei de la gent.

Per aquest motiu, l’equip de pastoral obrera, junta-ment amb Càritas, vam posar en marxa una petita campanya per sensibilitzar les nostres parròquies i els nostres entorns sobre totes aquestes qüestions: tríptics, cartells, la difusió d’un video sobre el cen-tre d’Acollida Abraham que Càritas gestiona a Vila-franca del Penedès. També la proposta de posar en tots els nostres pessebres una caseta (un retallable) pensant en tota la gent que ha perdut o és a punt de perdre l’habitatge. I també hi hem dedicat, de forma monogràfica, la taula rodona que es va fer a Vilafranca el passat 6 de març.

Perquè més enllà de la sensibilització ens cal trobar propostes operatives que pu-guin aplicar-se des de la política, per més que els partits al poder, i malgrat la ILP que va aconseguir entrar al Parlament, s’hi mostrin reticents. Més enllà del funci-onament parlamentari del moment, cal crear cultura política amb mesures clares i factibles al voltant del tema.

No una força màgica, sinó allò de l’evangeli de Lluc 4,18: L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als po-bres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en lliber-tat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor. Després plegà el volum, el retornà a l’ajudant de la sina-goga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. Alesho-res començà dient-los: Avui es compleix aquesta escriptu-ra que acabeu d’escoltar.

Sí que és possible que el Papa Francesc comenci a fer gestos i signes –i des-prés actes i decisions– que encaminin l’església vers un retorn a la senzillesa evangèlica i als pobres del món. Sí que és possible que un drapaire argentí amic del Papa estigui a primer lloc, en la missa d’inici de pontificat, com sempre haurien d’estar en l’església. Sí que és possible que aquest amic drapaire declari: “sóc representant del moviment de treba-lladors exclosos de Bue-nos Aires. Fa cinc anys el pare Bergoglio ens va do-nar suport en la lluita pels nostres drets laborals, ell va estar al nostre costat”.

Sí que és possible que, no per obra d’un home sol, sinó com un moviment de l’Esperit, una nova prima-vera torni a florir i rejove-neixi un cop més l’església de Jesucrist i dels pobres. Si no ho gosem esperar, demanar i treballar-hi, ¿podríem dir que cele-brem la Pasqua?

JMD

(ve de la plana 1)

L’habitatge és un dret.Treballem perquè ningú no es quedi al carrer!

Equip de Pastoral Obrera

Campanya per un habitatge digne

El relloguer, el barraquisme,

l’amuntegament, els habitatges en males condicions

tornen a ser l’únic camí

per a moltes persones.

De les famílies ateses pel Servei de Mediació d’Habitatge de Càritas en un any, el 70 % es troba en una situació d’atur, i el 37 % dels seus integrants són menors. Una situació que comporta sofriment, ansietat, desorien-tació i depressió amb pèrdua de l’autoestima.

La greu problemàtica que des de fa qua-tre anys estan vivint moltes famílies en re-lació a l’habitatge no ha vingut provocada per l’entrada en un procés inflacionista dels preus dels pisos, sinó per la caiguda dràstica d’ingressos: l’atur, retallades salarials, reduc-cions de jornada laboral; i per la insuficièn-cia de parcs públics o socials que ofereixin habitatges a preus assequibles i els ajustin de forma automàtica a les noves realitats socials.

Les ajudes en matèria d’habitatge de Càritas de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu s’han tri-plicat entre els anys 2007 i 2011, passant de 500.000 euros a 1,5 milions d’euros, per fer front fonamentalment a pagaments de llo-guers, de quotes hipotecàries, de relloguers, de pensions, i, en definitiva, per evitar la pè-rdua de l’habitatge o d’un sostre de famílies en situació econòmica greu.

Moltes famílies amb infants són desnonades

Perdre l’habitatge és iniciar el camí de la marginació

M. C

abo

M. C

abo

Ja abans de la crisi, moltes persones vivien al carrer, sense feina, desarrelades, sovint malaltes i soles. Perdre l’habitatge pot ini-ciar un camí molt difícil de remuntar: el de la marginació.

Perquè tota persona ha de poder ser valo-rada, estimada, reconeguda, sentir-se útil; ha de poder accedir a una feina iviure amb autonomia.

Equip de Pastoral Obrera

El relloguer, el barraquisme, l’amuntegament, els habitatges en males condicions són l’únic camí

per a molts

L’habitatge és un dret.Treballem perquè ningú no es quedi al carrer!

Campanya per un habitatge digne

De les 900 famílies ateses pel Ser-vei de Mediació d’Habitatge de Cà-ritas en un any, el 70 % es troba en una situació d’atur, i el 37 % dels seus integrants són menors.

Moltes famílies

amb infants són desnonades

Ja abans de la crisi, moltes persones

vivien al carrer, sense feina, desarre-

lades, sovint malaltes, soles. Perdre

l’habitatge pot iniciar el camí cap a

la marginació.

Perdre l’habitatge

és iniciar el camí de la marginació

La joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot els dels pobres i de tots els qui sofrei-xen, són també la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el seu cor. Gaudium et Spes, 1

Els cristians ens hi

sentim implicats

3

Un Any de la Fe en plena crisiPer iniciativa de Benet XVI la nostra Església celebrem l’Any de la Fe, un any per fer-nos més conscients de la fe que pro-fessem i per aprofundir-hi. Però viure la fe significa viure a fons la nostra vida humana, en el nostre entorn, enguany tocat per una crisi feridora per la qual molta gent està patint, una crisi que a més posa en qüestió tot el nostre sistema democràtic i institucional. ¿Com afecta aquesta situació a la nostra experiència cristiana, a la nostra manera de pensar i viure la fe? Ho hem preguntat a uns quants homes i dones cristians del nostre entorn.

Ezequiel Blanco, metge La crisi en què vivim afecta tota la nostra vida, tot i que no pateixo de prop l’atur i les seves greus conse-qüències. La meva manera de pen-sar és més crítica que fa uns anys, tot i que ja ho era abans respecte al neoliberalisme, el consumisme,

Maria Bargalló, mestraCompartir el patiment de tantes persones que estimo em porta a en-tendre més profundament el mis-satge evangèlic i a viure’l de forma més radical.

C o n s t a t a r cada dia com la vora-citat d’uns quants dei-xa sense el més ele-mental als més febles em revolta. Sento dins meu la indignació de Jesús foragi-tant els mercaders del temple.

La resposta solidària de tants que aporten de bona fe allò que està al seu abast per mitigar la necessitat dels altres em permet assistir en directe, una vegada darrera l’altra, al miracle de la multiplicació dels “pans i els peixos”.

Davant de tants profetes de calami-tats sento la necessitat de proclamar les benaurances. Sé que només hem de ser capaços de deixar-nos “fe-cundar” per l’Esperit perquè aquest no sigui un patiment estèril, sinó els dolors de part per infantar homes i dones nous.

Paula Carrillo, professora de religióLa fe m’aguanta per no llençar la tovallola i caure en el desànim i el pessimisme del “no hi ha res a fer”. Poder com-partir els neguits amb el meu grup d’ACO, i l ’a c o m p a -n y a m e n t que faig a un grup de joves de la JOC, m’es-peronen i fan créixer el meu com-promís. Les converses amb els vo-luntaris de Càritas de la parròquia m’han fet molt propera la realitat d’empobriment i pèrdua constant de qualitat de vida de molts veïns del meu poble. La fe personal és important, però el cristià té sentit sobretot en comunitat, i aquests temps difícils ens ho estan demos-trant. Més encara, els cristians es-tem aprenent que tenim un lloc al costat d’altres persones, no creients

l’invidualis-me, l’hedo-nisme i la democràcia d e s c a f e ï -nada en la qual vivim. Un cop la crisi s’ha declarat, jo he vist con-

firmades les meves sospites: tots no érem tan rics i uns quants s’estaven enriquint desmesuradament, deso-int el clam d’una majoria de la hu-manitat. A nivell de fe no diré que he canviat molt, però sí que ara es-tic trobant situacions molt compli-cades tant en la meva tasca com a voluntari de Càritas com en la meva professió. Em trobo amb un model de societat que fa difícil la vida de la majoria de la gent però especi-alment dels més dèbils. Tot això fa que em refermi en la meva vocació de servei al proïsme, de denúncia de l’injustícia, de portar un estil de vida auster i valorar més la humili-tat, la compassió i l’esperança tot i la desesperança regnant.

Joana Campoy, mestraEn aquests moments difícils la fe ens ha d’ajudar a tirar endavant. L’esperança que Déu és ara més que mai al nostre cos-tat ens ha d’esperonar per treba-llar junts per supe-rar aquests m o m e n t s de crisi. La

meva fe m’impulsa a sortir de mi mateixa, de les meves comoditats, per pensar més en els altres; en to-tes aquelles persones que, afectades per la situació d’empobriment, es-tan mancades fins i tot d’allò més imprescindible. No n’hi ha prou només de patir per ells, hem de tre-ballar per a ells i de col·laborar en la transformació de la nostra societat en una societat més justa a tots els nivells, però sobretot socialment.

Només així podrem viure veritable-ment l’experiència de Jesús que va viure amb els pobres i per als po-bres.

4

Oriol Domingo, periodistaUn cristià ha de millorar sempre la manera de pensar i viure la fe. Espe-cialment en situacions de crisi social i econòmica com l’actu-al. Tota crisi interpel · la la nostra consciència humana i c r i s t i a n a . A q u e s t a i n t e r p e l -lació ha de servir per purificar la fe i per anar al que es substancial. El que és prio-ritari i determinant és estimar Déu i els altres, especialment actuant amb solidaritat amb els que mes patei-xen. Ambdós aspectes s’impliquen mútuament. ¿Com estimar Déu a qui no veiem? Un cristià estima Déu en la mesura que sent, pensa i actua segons l’esperit de Jesús de Natza-ret. Jesús passa pel món fent el be i des de la seva intimitat es dirigeix a Déu com a Pare.

Pilar García, delegada diocesana de CatequesiEn aquests moments de crisi, els c r i s t i a n s hem de do-nar tot el que estigui al nostre abast, per ajudar a aquells que passen per s i tuacions de tribu-lació, (els cristians quan tenim la possibilitat de fer alguna cosa per

Regina Goberna, monjaPel fet de ser monja de Sant Benet, la crisi m’afecta més en el cor, que en la vida diària. És la solidaritat amb els que pateixen, el que em fa sofrir. I a vegades fins ho sents en la prò-pia família, i, sobretot en gent molt més desem-parada. El que abans veies lluny, en llocs de missió, ara t ’ a d o n e s que s’ha apropat, i si no tingués Fe en Déu, segurament que fins i tot m’inqui-etaria. Si de fa molts anys procuro fer-me meves les situacions deses-perades dels qui menys tenen, ara, a causa també dels mitjans de co-municació, que no paren de parlar del mateix, sents que aquesta situ-ació t’envolta i fa trontollar, verita-blement a molta gent.

Pel que fa a mi, personalment, in-tento viure amb el mínim, encara que sé que les necessitats bàsiques les tinc cobertes.

Com mai, experimento que Déu és el meu puntal ferm, introntollable, i visc abandonada a les seves mans de Pare estimat.

Alhora desitjo profundament que aquests petits gestos de solidaritat que, aquí i allà, brollen de la base,

Sergi d’Assís Gelpí, monjoSe m’han demanat unes breus rat-lles de reflexió sobre la crisi, emmar-cades en l’Any de la Fe. Per a mi, un repte molt difícil pel qual m’ha cos-tat trobar el moment. En primer lloc, perquè el primer que penso quan sento la pa-raula «cri-si» és en la gent que la pateix més. I el sofri-ment de les persones és sempre (o ho hauria de ser, almenys pels cris-tians) terra sagrada on entrem amb delicadesa i sense banalitzar.

Com a societat, crec que la crisi ens està obligant a replantejar moltes coses. Algunes, positivament (enca-ra que sigui perquè no hi ha més re-mei). I està estimulant a fer ressor-gir valors que potser havien quedat amagats en els anys de bonança.

Com a cristians, crec que hi hauria dos compromisos a adquirir durant aquests temps difícils:

- que les nostres paraules i fets no siguin un insult per la gent que més pateix

als altres, estem obligats a fer-la). El que és més privilegiat materi-alment, perquè té feina... ha de compartir amb aquells que estan tocats materialment; el que no té aquest privilegi, sí que pot ser ge-nerós amb el temps, encomanant la seva joia als altres, ja que la nostra alegria ningú no ens la prendrà. Segurament, hem sentit moltes ve-gades aquesta frase: “convertir les dificultats en oportunitats”, jo pen-so que ens l’hem de creure. ¿Com podem fer realitat aquesta frase?, els cristians ho sabem molt bé, fent les coses amb amor. Aquest ha de ser el nostre testimoni en aquest moments.

o creients d’altres religions, com-promeses igualment en la transfor-mació d’una societat i un món que anteposa el benefici econòmic al benestar de les persones.

- que les nostres paraules i fets si-guin de denúncia profètica per una situació que ha estat provocada, i que és contrària a la voluntat de Déu per a la humanitat

I què té a veure això amb la fe? Doncs TOT! La fe i les obres no po-den anar deslligades, i s’han d’ali-mentar mútuament. Que l’aprofun-diment en la fe ens porti, doncs, a una lluita més gran per la justícia. I que el compromís viscut des de la fe, lluny de tota agror, ens por-ti a un treball tossut i esperançat al mateix temps, perquè sabem de qui ens hem fiat.

5

Jordi Tres, prevereMoltes vegades penso que he asso-lit el cim, que he arribat a un cert ni-

vell de vida cristiana. Hi ha maneres de pensar que fan que els cristi-ans deixem de tocar de peus a ter-ra. La con-v o c a t ò r i a

que fa el sant Pare de l’Any de la Fe és un bon motiu per a repensar la pròpia història. Molt sovint ens cal aturar-nos i mirar el camí fet amb serenor i pau.

En aquests temps que vivim, la fe m’ajuda a demanar perdó pel temps que he viscut d’esquena al dolor del món. Si un germà es trenca, és Crist qui està trencat en ell. Al moment de combregar en l’Eucaristia em repeteixo “no permetis Senyor que sigui feliç tot sol”; és qui em dona força per a seguir lluitant.

Josep Lligadas, teòleg i escriptorLa fe cristiana és l’adhesió a Jesu-crist. És a dir, és creure en ell i es-timar-lo com a camí únic de vida, i és mirar de viure com ell ha viscut. Creure en ell i estimar-lo és posar-se plenament en les se-ves mans, i tenir-lo tan al cor com sigui p o s s i b l e . I mirar de viure com ell ha viscut és posar la pròpia vida al servei de la felicitat de tothom, tant els de més a prop com els de més lluny, i fer-ho amb una total confiança en el Déu que és Pare. I encara falta afegir una cosa a la brevíssima definició amb què he començat: que tot això no es viu in-dividualment sinó en col·lectiu, en Església.

I bé. Tota aquesta explicació tan estructurada sona, certament, molt allunyada del drama de l’actual cri-si econòmica. Però no. No hi queda gens lluny. Posar la pròpia vida al servei de la felicitat de tothom in-clou, claríssimament, lluitar a favor dels qui pateixen la tragèdia de la crisi i contra els qui ens han portat a aquesta situació i no semblen dis-posats a deixar-nos-en sortir. L’Any de la Fe també és això. Si no, m’atre-viria a dir que seria l’any d’una altra fe, no de la fe cristiana.

Agustí Panyella, prevere

En primer lloc cal dir que com a pre-vere, l’Any de la Fe és tot un goig inespera t , per que amb la comuni-tat cristiana de Sant Joan Baptista de V i l a n o v a estem, sota aquest mo-tiu, moguts a una renovació espi-ritual concretada en un temps as-sembleari sota aquesta temàtica, i això em motiva especialment. Alho-ra, però, el marc de la crisi i totes les seves contínues concrecions en persones i situacions, amb noms i cognoms coneguts, em fan viure una contradicció interior molt forta, perquè per una part intento viure i predico un contingut de fe molt a prop de Jesucrist, però constato al mateix temps les meves comodi-tats i seguretats que m’allunyen de la realitat molt dura de la gent que m’envolta. És per això que vull il-luminar aquesta intranquil·litat que visc amb el do de la fe. L’any de la fe, ha de ser l’any de la confiança en Déu, i no tant en les nostres segure-tats i comoditats. Aquesta suma de situacions (Any de la Fe i crisi) per a la meva vida, en aquest moment, és providencial per a no justificar-me, sinó donar una resposta concreta i encarnada a molta gent que conec. Al mateix temps, també, em sen-to cridat a ser més profètic amb la meva comunitat, encara que algu-nes prèdiques puguin incomodar, com ja m’ha passat. Tota una opor-tunitat per ser més de Crist.

Jesús Renau, jesuïtaSí, realment m’afecta. És com un horitzó que tinc present de formes diverses i en situacions variables. No vull restar al marge del que està passant. Llegeixo la premsa, veig la televisió, intento estar al corrent i fer-me una idea del què passa, de les causes, els efectes i les possi-

bles sortides. En el barri on visc és patent la crisi i té rostres humans concrets. A cops fins em c o m m o u . És tema de pregària, de s e r e n i t a t , de perseve-rança i de cap manera e s d e v e n i r desanimat o en ansie-tats que dificultin la lluita. L’any de la fe sobre tot ha de ser l’any dels testimonis reals, de la coherència i de les respostes obertes, senzilles, entenedores i respectuoses. Crec que vivim temps molt importants i que l’Esperit Sant ens mou a ser creatius, humils i pacients sense admetre cap mena de desànim o ac-titud deprimida. Com deia Juliana de Norwick, mística del segle XIII “sabem que tot acabarà bé”.

ajudin a un canvi profund de la nostra societat, malauradament massa consumista.

Gràcies d’haver-hi pogut reflexio-nar una mica.

¿Com afecta la crisi a la nostra

fe?

6

La Pasqua no és només un esdeveni-ment que li va passar a Jesús i que nos-altres recordem i celebrem. La Pasqua és, ara, la nostra vida.

• Pasqua és quan, cada dia, alcem els ulls i el cap i mirem endavant, més enllà dels dolors i les foscors que puguem portar dins nostre, i més enllà dels dolors i les foscors que omplen el nostre món.

• Pasqua és quan ens sentim acom-panyats de Déu, i podem reposar en ell quan ens sentim cansats, i demanar-li refugi quan estem aba-tuts.

• Pasqua és quan estem contents per alguna cosa bona que ens ha pas-sat a nosaltres, o que li ha passat a algú altre, o que ha passat en el nostre món.

• Pasqua és quan donem la mà a algú que, a costat nostre, pateix per anar endavant a la vida.

• Pasqua és quan sabem perdonar el qui ens ha ofès, i fem tot el possible per refer relacions trencades.

• Pasqua és quan lluitem perquè, al nostre voltant i arreu del món, hi hagi més dignitat i més justícia, i no estem disposats a acceptar que les coses són com són i no cal preocu-par-se’n, perquè no hi ha res a fer.

• Pasqua és quan estem atents al que passa, i ens informem, i tenim es-perit crític, i no ens empassem les coses sense pensar-les.

• Pasqua és quan a casa manifestem el nostre amor a la nostra parella, i als nostres fills, i als nostres pares, i volem fer de la vida de família una vida valuosa i plena de riqueses, malgrat totes les dificultats i entre-bancs.

• Pasqua és quan a la feina, i al lloc d’estudi, i al veïnat, i amb tothom qui tenim a prop, mirem de crear bona relació, i estimació mútua, i goig, i confiança.

• Pasqua és quan dediquem temps i esforç personal a les coses col-lectives, a les entitats, a les associ-acions, a tot allò que ajuda a una vida millor.

• Pasqua és quan donem diners per als pobres, o per a les organitzaci-ons que treballen per bones causes, o per a la nostra parròquia o comu-nitat eclesial.

• Pasqua és quan ens esforcem per combatre les nostres males inclina-cions, allò que és contrari al camí de Jesús, i ens reconeixem peca-dors, i en demanem perdó.

• Pasqua és quan, enmig de tot el que vivim, dediquem estones a la pregària, a la conversa amb Déu el nostre Pare, a l’amistat amb Jesús.

• Pasqua és quan cada diumenge ens reunim amb la comunitat cristiana per celebrar l’Eucaristia.

• Pasqua és quan busquem estones per llegir personalment l’Evangeli i per deixar que amari la nostra vida.

• Pasqua és quan dediquem temps a formar-nos, per tenir una fe més profunda i sòlida i per poder-ne do-nar un bon testimoni.

• Pasqua és quan participem d’un grup de revisió de vida, o de reflexió cristiana, o de formació.

• Pasqua és quan col·laborem en les activitats de la parròquia o del mo-viment.

• Pasqua és quan transmetem el goig de ser cristians, i quan procurem que la gent que tenim al voltant i no comparteix la nostra fe, pugui arribar a conèixer-la.

• Pasqua és quan tenim present, ben endins de nosaltres mateixos, amb pau i esperança, que la nostra vida no s’acaba en aquest món, sinó que tots estem destinats a viure per sempre, més enllà de la mort, en la vida eterna de Déu.

(Text de Josep Lligadas, a “El llibre de la Pasqua”, sèrie Festa 14, CPL editorial)

Viure la Pasqua

7

El nostre equip va prendre part de les Jornades organitzades per la Delegació de la Pastoral Obrera d’Espanya, que van tenir lloc a Àvila els passats 17 i 18 de novembre. Ens hi van convidar especialment perquè expliquéssim la nostra experiència al bisbat.

Hi van prendre part una setantena de persones, la ma-jor part delegats de pastoral obrera i militants de la JOC, l’ACO i l’HOAC.

El sociòleg Rafael Díaz Salazar va ser l’encarregat de centrar el tema de la jornada: evangelitzar en temps de crisi i de precarietat laboral.

A més de l’imprescindible actitud de ser al costat de qui ho necessita, Díaz va suggerir de parlar menys i de fer altres gestos més significatius. I va subratllar que segu-

De la paraula al gest, del gest al conflicterament si fèiem costat als desnonats, als que han perdut la feina, als que no tenen papers, acabaríem o bé en el conflicte o bé en la il·legalitat, perquè les lleis no estan fetes per donar suport per als més vulnerables sinó que s’utilitzen per reforçar el poder econòmic.

Una apreciació interessant que la realitat va confirmant. D’una banda, amb l’elecció del papa Francesc trobem exemples clars de què és un gest. I de l’altra, ja es veu com la PAH i la seva portaveu és titllada de nazi i de-nunciada per grups ultradretans.

A nivell eclesial, Díaz va remarcar la necessitat d’inci-dir en la formació dels seminaristes per tal que hi hagi més capellans amb voluntat de treballar al costat dels pobres perquè deixin de ser-ne. L’argument em va agradar, però jo crec que el canvi que demana això va molt més enllà d’una hipotètica incidència de la Pasto-ral Obrera en els seminaris.

Va resultar una ocasió estimulant, d’intercanvi de bo-nes experiències, amb el repte de constatar, com en altres espais d’Església (i de bona part de l’associacio-nisme), una mitjana d’edat més alta de la que ens agra-daria, i un to general d’un cert encasellament que ens cal vèncer a tots plegats.

Mercè Solé

La JOC a MontserratEls passats dies 5 i 6 de desembre, la JOC (Joventut Obrera Cristiana) vam tornar a organitzar, com ja des de fa molts anys portem fent, la pu-jada jove de Montserrat.

La convocatòria era sobretot arxi-prestal, oberta també a tota la nostra diòcesi de Sant Feliu. Començàvem el dia 5 a les 19h a Esparraguera, on les i els joves i llurs acompanyants (de monitoratge/iniciació/catequesi) arribàvem i se’ns acollia. Fins l’hora de sopar vam fer jocs de presentació i de coneixement. Van participar-hi joves de Santa Margarida de Mont-bui, de Castellví de Rosanes, d’Es-parraguera, de Gelida, de Martorell, de Sant Andreu de la Barca, d’Olesa de Montserrat, de Sant Sadurní, de Castellbisbal, de Molins de Rei...

L’objectiu d’aquesta pujada és conti-nuar coneixent-nos més els joves de l’arxiprestat, presentar la JOC com a resposta als i les joves no organitza-

des i com a continuació als grups de confirmació que acaben, presentar la nostra campanya (molt al dia del moment actual que vivim la joven-tut: ni el treball ni l’educació estan en liquidació, ocupa els teus drets!)

El dia 5 dormíem tots al casal d’Es-parraguera i el 6 a primera hora del matí vam anar tots i totes a Collbató on vam fer la pregària d’inici que ens animava a seguir fent camí (me-tàfora amb la pujada a Montserrat) dignificant la nostra pròpia vida i la de la joventut de la qual ens envol-tem, que estem patint la crisi a tots nivells: retallades en els sous, aco-miadaments, difícil accés a la uni-versitat, retallades de calefaccions i professorat a les classes d’alumnes d’ESO, cicles formatius i batxille-rats...

Després de dues hores fent camí, vam celebrar l’Eucaristia preparada per militants de la JOC. L’evangeli

del dia ens feia reflexionar on posà-vem els fonaments de la nostra casa, la nostra vida, com ho fèiem i en qui. L’evangeli havia vingut encap-çalat d’un testimoni d’una militant de la JOC que explicava com la seva vida havia canviat totalment gràci-es a la JOC i que ella havia decidit fonamentar la seva vida en Déu a través del moviment (Mt 7, 21-27).

Finalment dinàvem i baixàvem al-tre cop a Collbató on acabàvem la trobada de joves amb la gran il·lusió de continuar-nos veient i compar-tint en les diferents trobades tant del bisbat com del propi moviment.

Com deia el nostre fundador, el Cardenal Joseph Cardijn: Un i una jove treballadora valen més que tot l’or del món!

Seguim fent camí...

Alba RibasJOC Baix - Montserrat

La nostra parròquia de Tocoa, dedicada a ”San Isidro Labrador”, està en el Departament de Colón, al nord d´Hondures, i té per capital Trujillo, a la vora del Mar Carib. La diòcesi té una nombrosa població d´ètnia garí-funa (esclaus portats de l´Àfrica, però que en enfonsar-se el vaixell, es van salvar fugint a una petita illa. Després, poc a poc, s´introduïren al continent a través d´Hondures, i altres indrets). Mai no van ser esclaus.

Però són, encara avui, els ciutadans més pobres del Departament al costat del mískitos, una altra ètnia que va patir l´esclavatge, i que viu sobretot a la Costa Atlàntica de Nicaragua. Totes dues ètnies conserven manifestacions molt arrelades, balls i pregàries, en relació amb la divinitat. Encara que ja hi ha monges i sacerdots garífunes, el seu estil de viure la fe traspua aquella ancestral referència a Déu.

La parròquia de Trujillo es va fundar l´any 1932. Dos capellans catalans en van ser els primers responsables: el P. Pons i el P. Martorell. I el primer bisbe va ser Jaume Brufau Macià, CM. Tots ells eren de la Congregació de sant Vicenç Ferrer.

Cal dir que gairebé la meitat de la població s´ha anat adherint a petites i molt nombroses confessions evan-gèliques. De fet, totes dues realitats cristianes, catòlics i protestants, viuen malauradament, ignorant-se una i altra. El nombre d´habitants de la nostra demarcació és aproximadament d´uns 120.000.

El més interessant és com està organitzada la parròquia: al més pur estil de les Comunitats Eclesials de Base, les CEB de Medellín i Puebla. L´organigrama és el següent:

1. Les CEB són el nucli que aglutina la comunitat de cada barri: inclou les persones d´un barri determinat i, si el barri és petit, estan constituïdes per dos barris.

2. Cada CEB té un Consell Eclesial on estan represen-tades totes les activitats pastorals de la comunitat: els anomenats Agents de Pastoral: Delegats de la Paraula, Catequistes, Moviments Apostòlics (Moviment Joan XXXIII, Cursets de Cristiandat, Pastoral Familiar, Pasto-ral Juvenil, Carismàtics, Grup de Pregària, Ministres de la Eucaristia,…).

3. Les Zones parroquials agrupen diferents CEBs d´un espai geogràfic determinat . Nosaltres tenim quatre zo-nes a la nostra parròquia. Jo sóc responsable de dues zones. Cada zona té també un Consell de Zona amb el seu coordinador i un representant de cada moviment i activitat pastoral de les comunitats de la zona.

4. Els Sectors són els espais més amplis que integren les zones, o bé vàries petites poblacions i comunitats. A la nostra parròquia hi ha vuit Sectors. Jo acompanyo el Sec-tor “Rigores”, que està a força kilòmetres del nucli urbà.

Cada stmana es reuneix cada Con-sell Eclesial de cada comunitat i cada mes es reuneix cada Consell de Zona i cada Consell de Sector.

Com veieu, és una estructura una mica complexa que de vegades té l´inconvenient de no poder donar l´abast perquè una persona pugui anar a vàries reunions. Per això solen dir, mig somrient, que porten massa “sombreros” (responsabilitats).

Cada company jesuïta es fa càr-rec d´una zona o dues, i d´un Sec-tor. El més curiós és que convivim a casa quatre cultures diferents: l´hondurenca, la nord-americana, la catalana i la garífuna.

En conjunt, la parròquia consta d´unes 130 comunitats, cada una de les quals disposa d´una petita esglé-sia construïda pels mateixos veïns

del barri. L’estil de cada església és molt variat, des de les més humils, parets de blocs de ciment i uns bancs de fusta sense polir, o bé una petita capella una mica “xo-cant”, degut al disseny inventat pel company sacerdot nord-americà que, com que fa el préstec dels diners, de-cideix també l´ estil de la capella…

El nombre de membres de cada comunitat varia molt: entre dues o tres famílies i un centenar de persones. El que és difícil de comptar són els infants, que potser són més nombrosos que els adults!

Això suposa celebrar una o dues misses diàries, una a cada petita comunitat. Rarament hi ha un dia que no ha-gis de celebrar-ne cap … Ens reunim al capvespre, quan tothom ha deixat la feina i acabem després d´una hora i mitja de celebració. Els agrada molt cantar i no tenen cap pressa per a entonar, a ritme de ranxera, totes les parts de la Missa.

Un bon nombre de comunitats són a la muntanya i no s’hi pot accedir sense cotxe. Cal caminar una o dues ho-res quan el jeep no pot anar més enllà. Altres són a més 15 km. del nucli urbà. Us podeu imaginar les peripècies per arribar a llocs ben enlairats i amb fang per tot arreu. Quan he anat a algun d´aquests indrets, no m´he sentit tranquil fins a la tornada!

Una novetat de les celebracions eucarístiques és que el començament de la Missa és presidit per un laic o lai-ca: Salutació, acte penitencial, col·lecta i primera lectura.

Les comunitats de base a Tocoa, Hondures

8

Igualment les intencions i l´acció de gràcies final.

Totes les reunions de CEB, Zona o Sector están preparades per ells. S´inicien amb l´ordre del dia, la revi-sió dels acords de la reunió anterior, el quòrum d´assistents, el debat dels temes, els nous acords i la pregària final. Això sí, sempre acompanya la reunió un modest piscolabis.

Personalment poso tota la “carn” en l´homilia que sempre és compartida. Aquí és on apareix la gran finesa i qualitat espiritual de les persones…

També cal dir que l´estil de les ce-lebracions i les expressions litúrgi-ques és força tradicional, amb una gran dosi de religiositat popular. Però, com us he dit, pel que fa a

l´experiència espiritual de la gent, és d´una notable profunditat.

Dir-vos per acabar, que he d’anar als llocs més allunyats de “Rigores” amb una vella i atrotinada camione-ta Toyota color cafè, un jeep d´una gran potència de motor, una suspen-sió de ballestes d´acer molt dura i tracció a les quatre rodes, obrint-me pas per camins de terra infernals, plens de sots per tot arreu, especial-ment en l´estació de pluges intenses.

A tall d´anècdota: fa uns dies en sor-tir d´una comunitat, en plena fosca, va quedar-se el jeep sense llum i em va tocar conduir 15 km a la fosca. El pitjor és que era obligat travessar tres ponts sobre el riu Aguán, du-rant l´itinerari. Tenia por de no “en-

certar”... Quan apareixia un cotxe en direcció contrària parava el meu, per evitar que topéssim. Sort que en arribant a Tocoa es van encendre miraculosament els fars. La ciutat estava també a les fosques per un tall de l´energia elèctrica. Penso que “la llum de la lluna” va salvar-me de l´ensurt! I per què no dir-ho: un gest amable de l´àngel de la guarda!

Com veieu, es tracta d´una feina parroquial “un xic” diferent de la que feia molt gustosament a Sant Al-bert i a Sant Ramon, al meu barri de L´Hospitalet de Llobregat!

El pitjor de tot que ens aclapara no-més pensar-ho, és que tenim un as-sassinat cada 80 minuts en el nostre país.

Ramiro Pàmpols (Als sis mesos de ser a Hondures)

Soy Clemencia Rodríguez, Mercedaria Misionera, y os respondo desde Puerto Príncipe, Haití, lugar en el que me encuen-tro desde hace más de dos años formando parte de una Comunidad Intercongrega-cional Misionera.

Gracias por enviarme este símbolo-re-flexión para este tiempo de Adviento-Na-vidad en el que nos encontramos. Coinci-de con todo lo que por aquí vivimos como gran problema que reclama a nuestra conciencia, pero creo que elevado por la miseria circundante que no es sólo conse-cuencia del gran terremoto del 2010 sino que ya es algo endémico en Haití.

Estamos viviendo el drama del desalojo de los campa-mentos, lugares inhumanos en el que un ser humano es imposible que viva y en los que hasta ahora hemos tra-bajado acompañando a las personas más vulnerables: mujeres, ancianos/as, niños/as que han resistido vivir por casi tres años! ¿Y vosotros creéis que las condicio-nes de vida han mejorado por salir de vivir bajo una tienda? Es lamentable, pero nuestra respuesta categóri-ca es NO!! Si visitas los lugares donde ahora se han “re-fugiado”, un clamor de indignación te brota del fondo del corazón.

Los campamentos se trasladan solo de lugar, del centro de Puerto Príncipe a las afueras. Y en otros casos desde

Nadal des d’HaitíQuan vam enviar el nostre retallable de Nadal, sobre l’habitatge, vam rebre aquesta carta des d’Haití, que ens ha semblat que havíem de publicar, potser per recordar-nos mútuament que hi ha llocs on la crisi és molt més crua, i permanent..., amb les mateixes causes d’avarícia i insolidaritat.

la Cruz Roja y el gobierno se les ha facilita-do el alquiler por un año de habitaciones sin luz, sin ventilación, sin condiciones mínimas de habitabilidad pero que están sujetas a los vaivenes de la especulación en barrios ya existentes “antes” del terre-moto. Y todavía tenemos casos de mujeres solas con hijos que no han entrado en la política del censo en los campamentos por estar siempre en la condición de sirvien-tas y que ahora no tienen acceso a ningún tipo de ayuda. Se encuentran en la calle, desesperadas y expuestas a todo tipo de peligros y extorsiones por buscar su so-brevivencia. Ya veis, por aquí también el

drama de la vivienda es terrible, un gran “problema de nuestro tiempo” como muy bien lo expresáis en vues-tro mensaje.

Me uno a esta campaña de sensibilización en este tiem-po de Navidad. Pero deseo de corazón que tengamos claro que Jesús no nace sólo “sin tener lugar” sino que Él viene a liberarnos de todo aquello que atenta a la dignidad de la persona. El nos rescata de la miseria con su compromiso liberador. Jesús nacerá realmente cuan-do se acaben todas estas injusticias y desigualdades en nuestra sociedad.

Un abrazo desde Haití y saludos a todo el Equipo de Pastoral Obrera de Sant Feliu de Llobregat,

Clemencia Rodríguez

9

Seis trabajadores de Telefónica han optado por iniciar una huelga de hambre contra el despido de dos trabaja-dores, uno de Madrid y otro de Barcelona, al haber es-tado de baja por enfermedad reconocida por el Sistema Público de Salud. La contundente acción se desarrolla desde el 5 de noviembre en el centro de trabajo que aco-ge la sede del Comité de Empresa de la multinacional de Barcelona.

La GOAC-HOAC de Barcelona-Sant Feliu ha expresa-do su apoyo a la movilización y son varios los miem-bros que participan activamente en ella, en especial, el ex trabajador de Telefónica, Fermín Rodrigo, quien ex-plica que “tratamos de hacernos presentes en las dife-rentes situaciones y luchas relacionadas con el mundo del trabajo y las familias y sectores obreros y populares más desfavorecidos”.

A juicio de Rodrigo este conflicto muestra que “la crisis en realidad es una gran estafa” que está sirviendo para acabar con muchas conquistas sociales y mostrar “el carácter internacional de la explotación y proceso de acumulación de capital por parte de las transnaciona-les”. En concreto, las medidas tomadas por Telefónica han provocado “la radicalidad de las formas de lucha, frente a la brutalidad e inhumanidad de las agresiones que se están perpetrando. Es una lucha por los dere-chos básicos y radicales de todo ser humano”. Como hoacista, quiere remarcar “la centralidad de la persona y su dignidad”.

Los huelguistas exigen la readmisión de Marcos Andrés Armenteros, quien lleva trabajando más de 20 años en la empresa y que fue despedido tras haber estado cua-tro meses de baja médica debido a una hernia discal debidamente diagnosticada en el año 2010. También exigen la elección por parte del trabajadores y traba-jadoras a ser readmitidas o indemnizadas en caso de despido improcedente.

En la carta de justificación, la Dirección argumentaba que debido a la inactividad por sus problemas de salud, no era “rentable” para la compañía. Armenteros, dele-gado sindical de Co.bas, recurrió antes los tribunales, que por dos ocasiones le dieron la razón. En la prime-ra, su despido fue declarado nulo, por “discriminación sindical”, pero tras el recurso de Telefónica el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña (TSJC) cambió la califi-cación del despido a “improcedente”, al considerar que no se había producido dicha discriminación. La refor-ma laboral del Gobierno del PSOE, sin embargo, abría la puerta a la empresa a decidir si lo readmitía.

Más allá de las decisiones judiciales, los sindicatos con-sideran estos dos despidos, sobre todo el del delegado sindical, como un acto ejemplarizante, al coincidir con la negociación de otro Expediente de Regulación de Empleo para 6.500 trabajadores, que debía estar listo para mediados del 2011. Tras varios meses de protesta,

La huelga de hambre en Telefónica

durante los cuales se crearon colectivos de apoyo a los trabajadores de Telefónica (Plataforma Marcos Readmi-sión, Plataforma Sí, Soy Rentable), Marcos y cinco de sus compañeros decidieron declararse en huelga de hambre.

“Hacer huelga en Telefónica es casi imposible. Además de las empresas en las que está dividida el grupo, hay que contar con las numerosas contratas, con los falsos autónomos, con la legión de precarios”, explica Fermín Rodrígo , quien de este modo justifica “una acción tan brusca”. La convocatoria de huelga europea del 14-N les dio el ánimo necesario para intensificar la campaña de protesta que ha estado acompañada con concentra-ciones, manifestaciones y actos de calles, además de charlas y jornadas de debate, respaldados por CGT, el sindicato Enconstruccio, Co.bas y las diversas platafor-mas de apoyo.

El militante de GOAC-HOAC, Fermín Rodrígo expli-ca que “en nuestras últimas Asambleas Diocesanas venimos hablando de la necesidad de que el apoyo y presencia en los distintos conflictos se debería pres-tar, especialmente, en aquellas empresas, situaciones o sectores en donde las personas hoacistas participan de alguna manera”. Así recalca que “en el caso de las telecomunicaciones hay personas que tenemos nues-tro compromiso en empresas como Telefónica, Movis-tar, ONO y Call Center”. No es que su papel sea, en el fondo, nada especialmente heroico, sino que se trata, según sus palabras de “hacerse voz de las resistencias concretas que en la empresa y en el sector de las tele-comunicaciones, como en otros sectores, se plantean a través de la difusión, la recogida de apoyos y una pre-sencia concreta, sobre todo, a partir de la relación per-sonal y la amistad”.

Por supuesto, no es algo que se pueda conseguir en un día ni que acabe mientras duren los conflictos sino que hace falta “un trabajo largo y constante”, de modo que el testimonio, la amistad y la relación, los encuentros

10

personales en actos y actividades, se vean como natural y normal y se concreten en una relación fácil y fluida”, continua Fermín Rodrigo, que participa en el sindicato EnConstrucció. Desde su experiencia, comenta que “a pesar de los credos e ideas de cada uno, de nuestras historias y trayectorias personales, nos queremos, nos ayudamos, peleamos unidos y nos contagiamos mu-tuamente”. Al final, lo que cuenta es “la honradez y sinceridad en el compromiso que realizamos.

“Responder a las agresiones actuales por parte del ca-pital, el sistema financiero y los gobiernos (europeos, centrales y autonómicos) es algo natural y lógico. Es la manera en que los y las hoacistas entendemos la vida, frente a la muerte. Es tratar de hacer visibles los cami-nos de esperanza, de liberación, de justicia, de igualdad y de fraternidad que desde siempre han sido recorridos

por las y los empobrecidos. Se trata de ir encontrando el equilibrio y profundidad necesarios en la organización de nuestras vidas personales, familiares y sociales para que esta ofrenda sea vivida con alegría. No es necesario solo el testimonio de que somos una comunidad, sino una comunidad atractiva y alegre”.

Lo que sí ha conseguido la huelga de hambre de estos trabajadores es recabar “muestras constantes de apo-yo y solidaridad”, al tiempo que está despertando “la empatía entre personas trabajadoras de diferentes pro-cedencias–hay muchísimas personas inmigrantes tra-bajando en el sector de telecomunicaciones–, y de dife-rentes credos –ateas, agnósticas, cristianas, evangélicas, musulmanas–; así como evidenciando las ventajas del uso de las nuevas tecnologías para ampliar la coordina-ción y la difusión de este tipo de luchas”.

Fermín Rodrigo president de la GOAC de Barcelona - Sant Feliu

11

Més de 180 persones s’aplegaren el passat 6 de març a Vilafranca del Penedès amb motiu de la taula rodona organitzada per l’Equip de Pastoral Obrera i les parròquies de la ciutat, la vuitena dins del cicle “Atents al món en temps de crisi”. L’acte va tenir lloc a Cal Figarot, la seu social dels Castellers de Vilafranca.

El tema tractat va ser el de l’habitatge i hi van prendre part el bisbe Agustí Cortés, Carme Trilla (cap d’Acció Social de Càritas de Barce-lona), Joan Batlle (Director de Programes Socials de l’Habitatge de la Generalitat), Gemma Campos (representant de la Plataforma d’Afec-tats per la Hipoteca de l’Alt Penedès) i Joan Torrents (de Càritas de Vilafranca). Va moderar el debat, Raquel Avilés, treballadora social.

Va donar la benvinguda Mn. Jaume Berdoy, que agraïa a tothom es-tar allà participant de la trobada.

En tota la ponència i en tot el debat es posà l’accent en el fet que l’habitatge mai no ha estat un dret reconegut a la pràctica, tot i que aquest dret és un principi bàsic que també apareix en la Constitu-ció que mai no s’ha fet realitat; s’expressà l’angoixa de les famílies sense recursos econòmics i desnonades per no pagar la hipoteca o el lloguer, i, enmig d’un apassionat debat, s’analitzaren i reivindicaren mesures polítiques, econòmiques i socials amb efectes retroactius per a les famílies afectades.

El fet que la crisis ha agreujat tota aquesta problemàtica, i que com sempre, afecta als més febles, va ser un fet destacat en totes les apor-tacions. També ens animaven a l’acció conjunta, a unir-nos tots i totes: sanitat, educació, afectats per la hipoteca... La Gemma afirmava res-pecte aquest tema: si no ens ajuntem tots i totes, ens ho prendran tot!

El bisbe Agustí insistí en el compromís dels cristians per la justícia i en la Doctrina Social de l’Església. Ho afirmava dient: l’Església de-núncia i anuncia.

Josep Maria Domingo va concloure la taula rodona recordant que cal estimar tal i com Jesús ens ha estimat. Fem que siguin segurs els ponts del diàleg.

Alba Ribas, Equip de Pastoral Obrera

Reconquerim el dret a l’habitatge!

No tienes nada que perder:

¿por qué no lo pruebas?

Yo lo he probado. Esta es mi cuarta vez, he sentido muchas cosas es estas reuniones, pero para mí es muy difí-cil explicarlas con palabras, lo puedo resumir en dos: “muy enriquecedo-ras”.

Como ha dicho una señora “Cada sesión que hacemos me gusta más”.Hoy realmente me hubiera quedado horas y horas escuchando a estos co-laboradores, las lágrimas no han ce-sado del sentimiento que he notado, me gustaría explicarlo pero solamen-te puedo sentirlo. Por eso os animo a que vengáis y poder sentir lo mismo que yo. Ten fe.... Gracias a todos.

Experiencia de perdónQuisiera compartir la experiencia vivida a través de un encuentro en donde un grupo de personas que hemos tenido la necesidad de acercarnos en un rato de oración personal, porque estábamos un poco alejados y queríamos sentir aquello tan grande que es la presencia de Dios cerca de nosotros.

Me invitaron a asistir sin ningún compromiso ni ataduras, a una sala de la parroquia en donde la imagen de Jesús, el evangelio expuesto, la luz en dos velas y la música, eran los signos visuales y clima muy acogedor.

El encuentro fue guiado por dos personas, donde después de presentarse se pasó a un momento de relajación, para después comenzar con un párra-fo del evangelio para que individualmente se pudiera reflexionar, todo ello con música suave.

Para mí, toda la sesión que dura unos 50 minutos aproximadamente, fue aquel espacio en el tiempo que uno necesita y busca, y a veces por falta de tiempo, de trabajo, de preocupaciones, etc.. no encuentra, y esta ha sido una oportunidad muy grande para poder abrir mi corazón a Jesús, mo-mentos muy íntimos en donde abocas todas tus limitaciones, tus errores, tus pecados, y donde extiende la mano de ayuda, de perdón.

Sientes que no solo mantienes una conversación interna con el Dios padre, sino que él está en cada uno de los presentes o quizás en medio de todos y escuchando a todos, amando a todos, esto de sentirse amado es lo más grande, y es por ello que Jesús murió por todos nosotros, y nos dejó el lega-do a amar a los demás sin excepción.

En otro momento del encuentro la emoción me embarga, con los ojos ce-rrados siento que la persona que tengo a mi lado, no es un conocido o alguien extraño, sino mi hermano, con el que que compartimos los mismos sentimientos.

Llegué con mis miserias pidiendo al Señor Perdón, por las veces que me he alejado de él en las diferentes formas y maneras, pidiéndole ayuda, para con los más desamparados en todos los ámbitos, dándole gracias por todo cuanto soy, fuerza, para no tener miedo de nada, y fe, para nunca apartar-me de su camino y desgastar mi vida día a día un poco por el bien de los demás.

Salí con serenidad, confortado, llevándome en mi interior la Paz y el con-suelo y con el convencimiento que Jesús es la luz que ilumina el camino de todos hacia el Padre.

Aconsejo a todo aquel que pueda asistir que no dude, unos minutos a solas con tu interior, ayuda a salir más reforzado y con más ánimo para seguir viviendo y haciendo el bien, y sin ninguna duda dándole gracias al Señor.

Els itineraris de renovació cristianaEn la línia de l’anomenada “nova evangelització”, al nostre bisbat s’ha posat en marxa una experiència de formació de laics per a l’acollida i acompanyament de persones del nostre entorn que tenen ganes d’apropar-se a la fe, potser perquè mai no han tingut l’ocasió de conèixer-la o perquè la van abandonar ja fa molts anys.

La novetat potser no és tant la necessitat d’evangelitzar, que per als moviments com la JOC, l’ACO i la GOAC ja es priori-tària des dels seus orígens, sinó al fet que s’hagin posat en marxa instruments diocesans de formació i que la responsabilitat del projecte es deixi en mans de laics, que actuaran des de les respectives parròquies. És una bona ocasió de replantejar-nos l’acollida, la formació i l’oferta que es fa a les persones que busquen Déu, així com els signes, els gestos, les paraules, que poden fer més propera l’experiència de la fe. No només es parteix de la raó, sinó que també es tenen molt presents les emocions. Us deixem amb el testimoni de dues persones que s’han apropat a aquests grups.

12

(Resum del treball grupal de la trobada d’Intercanvi de l’ACO-Acció Catòlica Obrera- entre membres de Catalunya, Madrid, Còrdova, Alacant i Bilbao, a Pozuelo de Alarcón del 6 al 9 de desembre del 2012)

Vintàleg per fer front a la crisi

I. A nivell personal

1. L’anàlisi de la realitat:• ¿Per què passa? Factors que hi intervenen.• A favor de qui passa?• Conseqüències i efectes en les persones, en la societat• Adquirir i estendre la consciència social, col·lectiva,

obrera.• Fer autocrítica de les nostres organitzacions com a

treballadors, dels abusos dels serveis públics...• Recuperar la història i el prestigi del moviment

obrer, tot reconeixent la nostra identitat, les nostres arrels, i les conquestes fetes, agraint així el que hem rebut de l’acció dels nostres avantpassats.

• Reconèixer les aportacions d’altres moviments soci-als més nous.

2. Fer la nostra llista personal de necessitats, desigs i capricis:

• Descobrir quines són les nostres poques veritables necessitats.

• Reconèixer quins són els nostres desigs.• Veure què són de fet capricis que ens podem estalvi-

ar perfectament.• Veure com ens manipulen personalment, familiar i

social en el consum.• Analitzar els factors psicològics, emocionals que ens

transporten a desitjar.• Saber, doncs, articular les tres realitats i prioritzar.• Només som lliures quan les necessitats dels altres es-

tan cobertes.

3. Ser austers i solidaris en les despeses:• Consum responsable, ecològic, de proximitat, cons-

cient.• Compres en cooperatives, en comerç just.• Posar els diners en banques ètiques.• Revisar sovint la nostra economia per veure a què

dediquem els nostres diners, aportacions i donatius que fem...

4. Formar-nos, aprofitant actes, xerrades, semi-naris...

• Per conèixer què passa.• Per prendre postura en la societat.

• Amb unes dinàmiques educatives que ens ajudin també a arribar als nostres infants i joves.

5. Educar la mirada per descobrir gestos d’es-perança:

• Descobrir , valorar i difondre experiències esperan-çadores.

• Creure i confiar en els altres, en els grups...• Deixar-se afectar per l’altre, per qui pateix...• Experimentar com la pobresa (de no voler acumular

diner , ni poder, ni prestigi, de “perdre” la vida) en-riqueix humanament (“es guanya la vida veritable”).

• Viure la fe com a motor de l’esperança i de l’acció.

6. Transmetre els valors de: senzillesa, servei, generositat, dignitat, solidaritat, fraternitat, alliberament, llibertat, silenci, contacte amb la natura, compartir...:

• I educar en aquests valors els fills, néts (infants i jo-ves), per tal que tots siguem lliures, persones dignes i d’oferir el nostre patrimoni humà i cristià.

7. Treballar una espiritualitat de la crisi• Tenir cura del silenci, la pregària.• Veure la realitat amb els “ulls” de Déu.• Veure la crisi com un do, un privilegi per adonar-nos

de les injustícies, de deixar-nos afectar per les vícti-mes més greus de la crisi (els crucificats d’avui) i així extreure de la crisi el que vol germinar, el que vol néixer, la creativitat ressuscitadora que està sorgint a tots nivells.

• Descobrir gestos d’esperança, els tasts de resurrecció, de vida de cada dia

13

• Agrair, explicitar i difondre els dons rebuts, cada dia, que a través dels altres, on reconeixem a Déu.

• Sentir-se Fills/es de Déu i per tant germans/es dels altres,de tota la humanitat

• Participar en els manifestacions, plataformes, actes, vagues..., donant-ne gràcies a Déu pel fet que la gent contínuament reacciona davant la injustícia.

• Donar a conèixer l’evangeli al qual tothom té dret: els més pobres en són els més essencials destinataris.

8. Revisar els compromisos personals, contem-plant la vida des de la fe en el Crist.

II. A nivell interpersonal

9. Aportar diners i temps als necessitats:• Com a persones i també com a grups, moviments,

parròquies...• Com a justícia i no com a almoina• Compartir diners en caixes de resistència per les va-

gues, pels desnonaments, per circumstancies precà-ries que passen les persones...

• Cotitzar en entitats solidàries.• Tenir la casa oberta, acollidora...• Compartir el temps i les capacitats i habilitats: Banc

del temps• Aportar aliments als Bancs d’aliments.

10. Tenir cura de les persones, els detalls, el que és petit:

• En una actitud de servei, sobretot pels mes propers desfavorits.

• Saber posar-se al lloc de l’altre.• Tenir cura dels malalts, de la gent gran.

11. Agrair els béns comuns que rebem:• Felicitar les persones i entitats que fan un bon servei

públic.• Defensar els béns i serveis públics: sanitat, educació,

serveis socials...• Veure els serveis públics , comunitaris, com una en-

carnació, materialització de l’evangeli.• Denunciar les corrupcions, i abusos.

12. Construir xarxes de relació interpersonal:• Crear espais de conversa, d’escolta de les angoixes i

penes que la gent pateix arrel de la crisi. • Augmentar la xarxa relacional de les persones que

estan en risc d’exclusió social• Obrir espais i moments per compartir vida, preocu-

pacions, accions, esperança, experiències humanitza-dores, dignificants, positives, per celebrar i fer festa de la vida (viure i sentir més la vida).

• Espais d’acolliment, de trobada, d’humanització, de gratuïtat, gratificants (apetitius, berenars, sopars...en els parròquies, entre els simpatitzants d’un mo-viment...)

• Espais de joia, per ser reconeguts, valorats, estimats i per valorar el que estimem i així viure ara ja com el Déu de l’amor, de la misericòrdia, regna enmig i dins nostre.

13. Afavorir les experiències de vida comunità-ria:

• De viure en comunitat compartint diners, accions so-lidàries, polítiques, espiritualitat...

• El cooperativisme en el treball, en el consum (auto-consum).

• Sopars populars, al carrer amb tots els veïns.• Menjars solidaris.• Mitjans de comunicació (diaris, revistes, ràdios...) co-

munitaris, senzills, petits, a prop de la gent i en favor d’ella.

• Banc del temps.• Mirar la realitat des de la comunitat i no des de d’in-

dividualisme

III. A nivell social

14. Denunciar profèticament:• Els fraus fiscals, paradisos fiscals, corrupcions, con-

tractes il·legals...• Posar en marxa la justícia en el treball, el lleure...• Intentar convèncer que el consumisme, l’acapara-

ment de domini, i de diner no porta a la humanitza-ció, ni a la felicitat...

15. Promoure la participació en accions per als desfavorits:

• El voluntariat.• El desenvolupament de la societat civil (no tot ho

ha de fer l’estat), del treball associatiu, de l’acció col-lectiva, política, lideratges en favor del poble,...

• Les accions properes, comunitàries en el barri, poble, treball, que ens fan prendre consciència de que som tots responsables de la nostra societat i que entre tots ho hem d’afrontar.

• Accions en favor dels desnonats, del quart món, dels immigrants...

16. Col·laborar en la creació d’entitats i empre-ses:

• Que promoguin l’auto-estima, l’auto-alliberamenmt de els persones i grups en situacions de necessitat, precarietat...

• Que promoguin la inserció laboral (de joves, atu-rats...), la formació, l’habilitació d’hàbits laborals, la capacitació humana i relacional...

14

• Que creïn ocupació.• Que reivindiquin la renda bàsica i altres recursos...• Col·laborar amb tals empreses demanant-los feines,

consumint d’elles...

17. Ser solidaris amb el tercer món:• Reconèixer que en el tercer món ja fa temps que estan

en crisi, i és a causa dels nostres benestars, i a causa de la desigualtat i injustícia creada pels grans poders econòmics del món.

• Tenir sentit de la universalitat i de la globalitat del planeta.

18. Difondre les alternatives creatives:• Enfront de els polítiques restrictives, de retallades

dels serveis públics, d’afavorir els més poderosos...• A nivell econòmic, polític, cultural...• Elaborar noves utopies, horitzons i pensament

IV. A nivell eclesial

19. Donar a conèixer els nostres, grups, movi-ments, comunitats:

• El que sentim, pensem, vivim i fem• Als nostres entorns familiars, veïnals, amicals , labo-

rals, associatius...• Donar testimoni de al nostra fe i confiança en el Crist,

que ens treu de les pors, de les pures lamentacions, i queixes per passar a l’acció en favor dels altres, dels més necessitats.

• Oferir el nostre moviment, els nostres mètodes, for-macions, espais..., per acollir les persones que pu-

guin necessitar del nostre escalf i nosaltres rebre de la seva experiència.

• Es tracta de compartir, intercanviar...

20. Treballar per una església més evangèlica, acollidora i alliberadora en favor dels mes necessitats:

• Donar a conèixer les experiències eclesials que estan responent a les situacions generades per la crisi.

• Escriure manifestos en favor de els persones que pa-teixen la crisi.

• Col·laborar en les parròquies, grups, moviments i al-tres entitats eclesials, per tal que siguin més sensibles al sofriment humà, més solidaris, i més testimonia-dores de la fraternitat de tots els humans.

• Denunciar els comportaments hipòcrites de la nostra Església en tots els estaments.

Joaquim M. Cervera

L’Espai social BetàniaEn el moment de tancar l’edició d’aquest Crit Solidari, hem rebut una carta de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Vila-nova, que ens anima i que no ens podem estar de donar-vos a conèixer. Per si vosaltres també us animeu!Ens posem en contacte amb vosaltres, per dir-vos que a arrel del document "per unes comu-nitats cristianes socialment atentes" vam fer un treball al Consell Pastoral durant el curs passat. I un dels seus fruits va ser la creació del "Grup de Sensibilització Social" amb l'objectiu d'endegar projectes socials a la Parròquia, de sensibilitzar-la en situacions concretes, etc. Us ho comuniquem en primer lloc perquè vegeu que la vostra tas-ca dóna fruits, i sobretot, perquè compteu amb nosaltres en allò que us puguem ajudar.

Actualment hem iniciat un projecte que es diu Espai Social Betània, que vol ser un primer espai d'acollida tant de necessitats com d'oferiments, per donar un cop de mà a situacions concretes de problemàtica social treballant en xarxa tant amb Serveis Socials de l'Ajuntament com amb el

treballador Social de Caritas. Funciona cada di-mecres de 19 a 20, i no parem d'atendre casos.

Estem també gestionant un nou projecte d'un Hort Humà. Un espai de trobada d'homes, (per-què el de dones ja el tenim resolt a la Parròquia - El Braser-) que amb l'excusa de l'hort permet treballar la socialització entre ells i la formació. És també un espai per acollir joves en situació precària que estiguin sense fer res.

I finalment volem organitzar unes Jornades Cristianes Socials davant la crisi a Vilanova a la primavera de l'any que bé portant personatges una mica mediàtics.

Bé ja veieu que estem animats. Gràcies per pro-vocar en nosaltres aquesta realitat.

15

La Plataforma d’Entitats Cristianes amb la Immigració expressa la seva profunda preocupació perquè amb la proposta de reforma del Codi Penal i, concretament, amb els canvis en l’article 318 bis, s’estableix com a de-licte ajudar persones immigrants que es troben en si-tuació irregular. Aquest punt del Codi Penal parla de perseguir i castigar penalment els i les ciutadanes que ajudin persones d’altres països fora de la UE a entrar al país, ja sigui per quedar-s’hi o per accedir a un altre estat membre. Des de la Plataforma creiem que aquest avantprojecte criminalitza la solidaritat i l’ajuda huma-nitària donat que aquestes persones immigrants són molt vulnerables. A més, els canvis introduïts en l’arti-cle 318 bis entren en contradicció amb l’article 195 del mateix Codi Penal, en el qual es fa explícita l’obligació de totes les persones d’ajudar qui es troba desemparat i en perill. Aquest article també és incoherent amb la Constitució espanyola i amb els Tractats Internacionals de Drets Humans que el nostre país ha signat per a ga-rantir la protecció dels drets fonamentals de les perso-nes.

[...] Encara que el Ministeri Fiscal s’abstingués de per-seguir aquestes conductes, la simple previsió legal d’aquesta possibilitat deixarà les persones i organitzaci-ons humanitàries que atenen aquests col·lectius en una situació de greu inseguretat jurídica. Per això, la norma pot generar un fort efecte dissuasiu sobre els qui tenen capacitat d’atendre aquelles persones, la qual cosa ge-nerarà o intensificarà la seva exclusió social.

No es poden aixecar murs entre les personesMés enllà de la valoració jurídica d’aquesta reforma, volem expressar la nostra greu preocupació per la ten-dència que estan prenent les polítiques migratòries al nostre país. L’assistència humanitària i la solidaritat no poden ser penalitzades en cap cas quan són mogudes per sentiments d’hospitalitat i altruisme. L’entrada en el Codi Penal d’aquestes pràctiques seria devastadora per a una societat com la nostra, que precisament en els greus moments que estem vivint se sosté gràcies a aquests valors. La penalització d’aquests valors i acti-tuds en funció de l’origen o la situació administrativa de les persones ateses suposaria una de les perversions més greus en què pot caure una legislació.

Condicionar l’hospitalitat, l’acollida i la solidaritat a cri-teris administratius suposa una nova forma “d’apart-heid”. L’article 318 bis de la proposta de reforma del Codi Penal planteja un marc legislatiu pervers, ja que estigmatitza persones que es troben en una situació de molta vulnerabilitat, aixecant murs i establint comparti-ments dins de la societat. Com transmetre en les nostres escoles o famílies que aquests valors són fonamentals si, al mateix temps, considerem que són delictes quan es posen en pràctica envers determinades persones?

Seguirem practicant l’hospitalitatTant en el Nou com en l’Antic Testament l’hospitalitat es destaca com un valor fonamental, especialment amb aquells i aquelles que es troben en una situació vulne-rable. Si l’avantprojecte prospera podríem afirmar que poques lleis xocaran tan frontalment amb la pràctica de l’Evangeli, que té com a màxima expressió la caritat. Per això, com a entitats cristianes ens comprometem a seguir realitzant la nostra tasca independentment de la reforma del Codi Penal. Per a nosaltres, hi ha un man-dat moralment superior: “Era foraster i em vau acollir” (Mt 25, 35).

Extret del Manifest de la Plataforma d’Entitats cristianes amb els im-migrants, formada per: ACO, Càritas, Cintra-Benallar, Convivim, Cris-tianisme i Justícia, Cristians pel Socialisme, Delegació de Pastoral Obre-ra de Barcelona, Delegació de Pastoral Social de Barcelona, Ekumene, Fundació Escola Cristiana, Fundació Migra-Studium, GOAC-HOAC, Grup de Juristes Roda Ventura, JOC, Justícia i Pau, Interculturalitat i Convivència, Parròquia de Santa Maria del Pi, Pastoral amb Immigrants (PAI), Religioses en barris, Unió de Religiosos de Catalunya (URC), Bayt-Al-Thaqafa, Iniciatives Solidàries, Comunitat de Sant Egidi, Fundació la Salut Alta i Comunitats de Vida Cristiana (CVX).

No criminalitzem la solidaritat!

16

Número 10. Abril 2013Edita: Bisbat de Sant Feliu. Equip de Pastoral ObreraArmenteres, 3508980 Sant Feliu de Llobregat

Membres de la redacció: Josep M. Domingo, Miquel Àngel Jiménez, Pere Pujol, Alba Ribas, Ramiro Vega i Mercè Solé.Adreça web: http://www.bisbatsantfeliu.orgCorreu electrònic: p.obrera@bisbatsantfeliu.catImprimeix: Multitext, S.L. Dipòsit legal: B-7823-2009

Si vols fer-nos arribar la teva opinió o algun article, o bé fer-nos algun sugge-riment, la teva aportació serà benvinguda! Igualment, si ho desitges, podem enviar-te periòdicament aquest butlletí per correu electrònic.