1

Del desembre ençà s’han produït fets excepcionals que probablement el futur qualificarà d’històrics. Un d’ells, indubtablement positiu, és la incorporació de nous països

a la Unió Europea.

Malauradament, però, el semestre que deixem enrera s’ha vistsotragat pel clima de crispació, per la inestabilitat econòmica,per la continuació de la violència i la mort a l’Iraq amb el seuseguit de tortures humiliants i d’intoleràncies i, sobretot,probablement relligat al conflicte anterior, pel sagnant atemptatdel 11 de març a Madrid. De la crispació ens en parla el P. Abat enel seu pòrtic. Diguem aquí alguna paraula, des de la nostra fe,sobre l’atemptat terrorista.

Costa. És difícil mantenir la serenitat davant la brutalitat igratuïtat d’aquest atac. Cal comprendre humanament que,d’entrada, l’ànima de les persones davant d’aquest fet se’ns enceguide violència i d’esperit de venjança. Aquest esperit pot agafardiverses cares: escampar la por per l’aspecte físic dels nord-africans;atiar formes de racisme i d’exclusió; o justificar amb arguments

aparentment racionals l’impuls que neix de l’odi per desqualificar tot uncol·lectiu. Cal recordar que el cinquè manament, "no mataràs", no nomésprohibeix com a mal l’eliminació física de les persones o les tortures de tottipus, sinó també el consentiment interior del sentiment d’odi en el nostrecor o el desig de venjança. Cal odiar, certament, l’assassinat i el pecat i calexigir justícia. Però cal també, és una exigència cristiana, estimar el peca-dor fins i tot encara que es manifesti com a enemic nostre. És un senyaldistintiu de la nostra fe.

A més de solidaritzar-nos amb les víctimes de l’atemptat i de pregar perelles, pels seus familiars i per tots els ferits, ho hagin estat físicament opsíquica, hem de tenir present també que en la nostra fe hi entra la certi-tud de la resurrecció. És difícil pair la foscor i el no sentit del dolor, delmal i de la mort, fins i tot des de la perspectiva cristiana. Però encara queno se’ns hagi revelat del tot el seu sentit, al bell mig del sofriment, mentrefem companyia al qui pateix i lluitem alhora contra el mateix dolor i lamateixa mort, cal recordar l’esperança de la resurrecció i de la plenitudfinal a la qual està destinada tota la Humanitat. Els morts d’Atocharessuscitaran. Quan apareixen temors apocalíptics cal confiar que Déu tél’última paraula. I que l’esperança cristiana es situa enllà de les expectativesracionals i consisteix a confiar que tot plegat, la Història, acabarà bé.

Aquesta és, precisament, l’esperança amb què la comunitat pobletanava acomiadar les despulles del P. Agustí Altisent, monjo de Poblet, cridat ala presència del Pare poc abans que el número d’aquesta revista entrés a laimpremta. Descansi en pau.

2

CRISPACIÓ

EL P

ÒR

TIC

DE L

'AB

AT CRISPACIÓN

Em sento crispat. En aquest momentestic lleument agitat, tinc una mica ten-sos els nervis ja que he d’escriureaquestes línies que em demana el di-rector de la revista i el calendaris’esgota. Però no arribo a la irritació oa l’exasperació, perquè sóc conscientque era un compromís adquirit fa dies.

En això de la crispació hi ha unmostrari variat que, de menys a més,comença amb una lleu ondulació del’ànim, continua per una creixentagitació i tensió fins a arribar a la tallamés gran: la irritació o l’exasperació.

Sí. Passa com en uns gransmagatzems, quan vostè va a comprar-se una camisa i té davant seu tota unainteressant gamma de talles i colors. Ivostè es troba que amb la talla elegidase sentirà incòmode o, encara pitjor,farà el ridícul.

Així que, si us plau, no se senti vostèincòmode ni ridícul. És a dir: no escrispi, home!, perquè amb això nomodificarà vostè la talla de la camisa.Més aviat diria que es modifica vostè asi mateix. I quina presència tindrà ambuna talla que no és la seva?

Ens resulta fàcil confondre’nsd’aparador i de peça. Hauríem de mi-rar amb deteniment en el mirall lanostra crispació.

A l’aparador mundial hi ha crispaciófins a nivells màxims en el món de lapolítica amb els seus mortífers "jocs" deguerra i de soldats. Hi ha un "joc" queanomenen globalització; un altre quees diu seguretat... Per cert que aquestdarrer és molt mogut i de crispació

Me siento crispado. En este momen-to estoy levemente agitado, tengo algotensos los nervios ya que tengo que es-cribir estas líneas que me pide el direc-tor de la revista y el calendario se agota.Pero no llego a la irritación o a la exas-peración, pues soy consciente de que eraun compromiso adquirido hace días.

En esto de la crispación hay un mues-trario variado que, de menos a más, em-pieza con una leve ondulación del áni-mo, sigue por una creciente agitación ytensión hasta llegar a la talla mayor: lairritación o la exasperación.

Sí. Ocurre como en unos grandes al-macenes, cuando usted va a comprarseuna camisa y tiene ante sí toda una inte-resante gama de tallas y colores. Y ustedse encuentra que, con la talla elegida, seva a sentir incómodo o, lo que es peor,va a hacer el ridículo.

Así que, por favor, no se sienta ustedincómodo ni ridículo. Es decir ¡no se cris-pe, hombre!, pues con ello no va a mo-dificar usted la talla de la camisa. Másbien diría que se modifica usted a sí mis-mo. Y ¿qué presencia va a tener con unatalla que no es la suya?

Nos resulta fácil confundirnos de es-caparate y de prenda. Deberíamos mirarcon detenimiento en el espejo nuestracrispación.

En el escaparate mundial hay crispa-ción hasta niveles máximos en el mundode la política con sus mortíferos "juegos"de guerra y de soldados. Hay un "juego"al que llaman globalización; otro que sellama seguridad... Por cierto que éste esmuy movido y de crispación garantiza-

33

garantida i generalitzada. Aquí resultamolt difícil recomanar que no escrispin, perquè els que dirigeixen el"joc" són molt hàbils i sempre volen serels qui guanyen. I en aquest joc de lavida ja se sap: un dia guanyen uns; unaltre dia guanyen els altres. I ja no hodic només per les eleccions. Peròtambé.

Així mateix tenim l’aparador nacio-nal. Els últims mesos han estatd’interès pujat i d’una rica gamma decrispacions. Certament elevades.En ocasions jo diria que greus.Tot un joc de crispacions. Isempre hi ha qui pretén tenirtotes les cartes de la baralla. Però¿qui desitja continuar jugant sisempre és l’altre el que té la cartaque li permet guanyar la partida?Això et va tensant fins que al fi-nal, irritat, un deixa el joc. Elcorrecte i el fet habitual és que lescartes vagin repartides...I que hihagi un diàleg de cartes: dóna iagafa, com en un senzill jocd’intercanvi de cartes...

Ens podem detenir també davantl’aparador social en què uns es cris-pen perquè no els surten elscomptes, és a dir, els balanços pre-vistos. Altres perquè no els surtenels comptes tampoc, és a dir, elmínim per arribar amb decòrum alfinal de mes. Fins i tot febrer resul-ta massa llarg! Aquí pot haver-hi crispacions que trenquin finsi tot els aparadors.

Un altre aparador: el dela família. Cada vegadamés buit, cada diaamb menysllum, cada

da y generalizada. Aquí resulta muy di-fícil recomendar que no se crispen, por-que los que dirigen el "juego" son muyhábiles y siempre quieren ser los que ga-nan. Y en este juego de la vida ya se sabe:un día ganan unos; otro día ganan otros.Y ya no lo digo solamente por las elec-ciones. Pero también.

Asimismo tenemos el escaparate na-cional. Los últimos meses han sido de

interés subido y de una rica gama decrispaciones. Ciertamente elevadas.

En ocasiones yo diría que gra-ves. Toda una baraja decrispaciones. Y siempre hayquien pretende tener todas las

cartas de la baraja. Pero ¿quiéndesea seguir jugando si siempre esel otro el que tiene la carta que lepermite ganar la partida? Esto te vatensando hasta que al final, irrita-do, uno deja el juego. Lo correctoy lo habitual es que las cartas vayanrepartidas...Y que haya un diálogode cartas: dame y toma, como enun sencillo juego de intercambio decartas...

Nos podemos detener tambiénante el escaparate social en el queunos se crispan porque no les salenlas cuentas, es decir, los balancesprevistos. Otros porque no les sa-len las cuentas tampoco, es decir,el mínimo para llegar con decoro alfinal de mes. Incluso febrero resul-

ta demasiado largo. Aquí puedehaber crispaciones que rompanincluso los escaparates.

Otro escaparate: el de lafamilia. Cada vez más

vacío, cada díacon menos luz,cada día con

4

dia amb més crispació... que fins i totdegenera en violència, fractura iabandonament; quan de fet la famíliaés el lloc on més propici es fa l’espai iel temps per emprovar-se aquesta peçaque ens va a mida.

Hi ha també crispació a la vida del’Església: bisbe, sacerdot, laic, dona,justícia, institució, ... hi ha tot un rosaride paraules, o almenys una lletania, queun dia sí i un altre també són objectede polèmica i fins i tot de vivacrispació. I no merament les paraulesen si, sinó la realitat que hi ha al darrerei la seva concepció concreta davant lavida.

I així de crispació en crispació vacreixent el desert. Ja no cal per a aixòla sequera. Perquè el desert era eldomicili lògic de l’home que buscavanomés ser ell com una criatura pobra isola que únicament depèn de Déu. Arael desert és una cosa molt diferent: ellloc de naixement d’una nova i terriblecreació, el camp d’experimentació delpoder a través del qual l’home intentadestruir el que Déu ha beneït. Un taulerviu, molt viu, d’una aguda crispació.

L’home ja no necessita Déu i potviure en el desert dels seus propis re-cursos. L’home es posa a si mateix alcentre. I va creixent, imparable, lacrispació enfront de la crispació, camíde la violència més extrema i més cega.I així el desert es converteix en la seude la desesperació. Desesperació,angoixa...., que pots trobar en tombaruna cantonada, qualsevol cantonada.

Fa temps que ens recordava Orte-ga: "El planeta se ha puesto nervioso, y ape-nas hay países, grupos, hombres, que conser-ven plena serenidad. El hombre está "fuera de

más crispación... que incluso degeneraen violencia, fractura y abandono; cuan-do de hecho la familia es el lugar dondemás propicio se hace el espacio y el tiem-po para probarse esa prenda que va a lamedida.

Hay también crispación en la vida dela Iglesia: obispo, sacerdote, laico, mu-jer, justicia, institución, ... hay todo unrosario de palabras, o por lo menos unaletanía, que un día sí y otro también vie-nen siendo objeto de polémica encon-trada e incluso de viva crispación. Y nomeramente las palabras en sí, sino la rea-lidad que hay detrás y su concepciónconcreta ante la vida.

Y así de crispación en crispación vacreciendo el desierto. Ya no se necesitapara ello la sequía. Porque el desierto erala morada lógica del hombre que busca-ba sólo ser él como una criatura pobre ysola que únicamente depende de Dios.Ahora el desierto viene a ser algo muydistinto: el lugar de nacimiento de unanueva y terrible creación, el campo deexperimentación del poder a través delcual el hombre trata de destruir lo queDios ha bendecido. Un tablero vivo,muy vivo, de una aguda crispación.

El hombre ya no necesita a Dios, ypuede vivir en el desierto de sus propiosrecursos. El hombre se pone a sí mismoen el centro. Y va creciendo, imparable,la crispación frente a la crispación, ca-mino de la violencia más extrema y másciega. Y así el desierto se convierte en lasede de la desesperación. Desesperación,angustia...., que puedes encontrar a lavuelta de la esquina, de cualquier esqui-na.

Hace tiempo que nos recordaba Or-tega: "El planeta se ha puesto nervioso, y ape-nas hay países, grupos, hombres, que conserven

5

sí". Y entonces rebrota en él el animal. Porqueestar "fuera de sí", esclavo de la inquietud de sucontorno, en perpetuo azoramiento y nerviosis-mo, es la característica del animal. Meterse ensí mismo, ensimismarse, es el privilegio y el ho-nor de nuestra especie. Hagamos, pues, propa-ganda de la serenidad"1.

Encara afegirà que el mal humor ésestèril i que aquest va de bracet amb lacrispació. Per contra es pot dir que totesles grans èpoques han sabut sostenir-se gràcies a l’esforç esportiu delsomriure.

Molt abans ho recordava Sant Pau:Viviu sempre contents, pregueu contínuament,(...) perquè això vol Déu de vosaltres en Jesucrist(Tes 5, 16). Gairebé res no ens demanaDéu! ¿Va pensar que el seu projectearribaria fins a aquest segle?

¿Voleu una altra perla de Sant Pau?:Tingueu sempre converses agradables, i amaniu-les amb una mica de sal; sapigueu com heu derespondre a cadascú. (Col 4,6).

Fem, doncs, propaganda de laserenitat. I que la nostra paraula tinguisempre un "punt d’humor".

plena serenidad. El hombre está "fuera de sí". Yentonces rebrota en él el animal. Porque estar "fue-ra de sí", esclavo de la inquietud de su contorno,en perpetuo azoramiento y nerviosismo, es la ca-racterística del animal. Meterse en sí mismo, en-simismarse, es el privilegio y el honor de nuestraespecie. Hagamos, pues, propaganda de la sere-nidad1.

Todavía añadirá que el mal humor esestéril y que éste va del brazo de la cris-pación. Por contra cabe decir que todaslas grandes épocas han sabido sostener-se merced al esfuerzo deportivo de lasonrisa.

Mucho antes lo recordaba San Pablo:Estad siempre alegres, orad, porque esto quiereDios de vosotros los cristianos (Tes 5, 16).¡Casi nada lo que nos pide Dios! ¿Pensóque su proyecto llegaría hasta este siglo?

¿Queréis otra perla de San Pablo?: quevuestra conversación sea siempre agradable, consu pizca de sal, sabiendo cómo tratar con cadauno (Col 4,6).

Hagamos, pues, propaganda de la se-renidad. Y que nuestra palabra tengasiempre un "punto de humor".

NOTES

1. Ortega y Gasset, J.: "Meditación de la técnica" en Revistade Occidente, Madrid 1977, p. 133

NOTAS

1. Ortega y Gasset, J.: "Meditación de la técnica" en Revistade Occidente, Madrid 1977, p. 133

Josep Alegre Abat de Poblet.

José Alegre Abad de Poblet.

6

El dissabte dia 29 de novembre de2003, vigília del primer diumenged’Advent, l’abat de Poblet va convocar elsgermans a un recés per preparar el Nadal.La finalitat d’aquest recés era oferirl’oportunitat de compartiruna jornada dedicada a lapregària i a la reflexió ambla comunitat. El recés noestava només adreçat alsgermans sinó també alsseus familiars, en particu-lar a les seves esposes, i atots aquells o aquellesque volguessin conèixerPoblet i la seva comunitat.

Eucaristia i confe-rència

Els participants enaquest recés van serconvocats a l’església aba-cial a les 10. El dias’anunciava fresc, compertocava en aquelles da-tes. El sol, però, va fer actede presència de bon matíi ja no ens abandonaria alllarg de tota la jornada. La comunitat vamodificar l’horari habitual de la missaconventual -ordinàriament els dies feinersla celebren a les 8 del matí-per poder-nosacollir a una hora més avinent, en espe-

cial per als qui es desplaçaven des de llocsllunyans. La lluminositat de l’església aaquella hora del matí, la dignitat i ascèticasenzillesa de la litúrgia pobletana il’homilia del P. Abat van constituir un inici

immillorable de la jornada i una invitacióa un dels gaudis perduts de la civilitzaciód’avui: el silenci i l’apaivagament delssentiments de tensió. Dit altrament:vàrem anar entrant lentament en la

UN RECÉS PERPREPARAR EL NADALPer segon any consecutiu la Germandat de Poblet, per iniciativa del P.

Abat, va convocar una jornada de reflexió i pregària per preparar el Nadal.L’assistència va ser nombrosa i l’organització va ser perfecta. Un cop mésels assistents van comprovar la tradicional hospitalitat benedictina. Ens enfa la crònica el director de "Poblet" que hi va assistir per primer cop.

Els assistents al recés escoltant la dissertació del P. Jesúsal locutori del monestir.

GER

MA

ND

AT

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

7

serenitat que neix de la pau interior.

Acabada l’eucaristia els assistentsvàrem ser conduïts a través de la sala delCubar al locutori actual del monestir ons’havien disposat cadires en una impro-visada sala de conferències. A les 11 enpunt el P. Jesús M. Oliver ens va parlarsobre l’Advent dins de l’any litúrgic. ElP. Jesús, amb la seva coneguda solvènciai simpatia, i amb les dots tambéreconegudes de bon comunicador, vaanar desgranant i ampliant els conceptesbàsics d’aquest temps fort de la litúrgiacristiana. Després de situar el sentitd’organitzar el temps per cicles anuals ide donar la notícia històrica de lesprimeres celebracions, el conferenciantva endinsar-se en l’Advent.

Al final de la tardor -ens va dir- la tenebrasembla vèncer la llum solar, símbol del sentit. Peròal voltant del solstici d’hivern el dia retorna aallargar-se. És el nou naixement del sol. Jesús, elCrist, és el sol que venç i destrueix la tenebra, és lallum que dóna el més profund sentit a la nostravida. Res té, doncs, d’estrany que l’Església desdel segle IV, quan comença a celebrar-se el Nadal,dediqui un temps a la preparació de la vingudadel Senyor.

El P. Jesús M. Oliver a partir d’aquí vaaprofundir sobre les tres vingudes delSenyor (la primera o històrica, la que esprodueix sota el vel de l’Eucaristia i la fi-nal, en el darrer dia). Finalment va co-mentar les figures bíbliques de l’Advent:el profeta Isaïes que anuncia els tempsmessiànics, Joan Baptista, que prepara laimminència del primer adveniment i,d’una manera especial, Maria, que plenad’esperança, es disposa a tenir un Fillconcebut de manera miraculosa. I no s’had’oblidar Josep, sempre en segon terme,discret, disposat a complir l’ofici de pare.

Reflexió personal i pregària de migdia

En acabar la conferència els assistentsvàrem poder gaudir d’un gran privilegi:

la reflexió i el recolliment dins delmonestir. Aquell dia Poblet estava tancatal turisme i s’havia aixecat la clausura demanera que els participants en el recésvàrem tenir tot l’espai del monestir per anosaltres sols. Tot i la fresca que hi haviaa l’ombra, el sol escalfava prou com perpoder passejar a poc a poc pel claustre,pels volts de la hostatgeria, pel claustretde sant Esteve, i arran dels merlets de lamuralla... Els qui volien podien entrar apregar a la capella de sant Esteve, davantdel Santíssim, on el silenci es densificade tal manera que fins i tot es pot arribara escoltar en la seva música particular. Enpocs llocs es pot verificar en la pròpiasensibilitat el vers de sant Joan de la Creu:¡música callada, soledad sonora! Efectivament:a la capella de sant Esteve el silenci sona.

Hem de reconèixer, però, que tot il’ambient fervorós que ens embolcallava,els assistents al recés encara hauríem defer un esforç més intens per tal de guar-dar més fidelment el silenci, tal i com ensva demanar de manera insistent el P. Abat.

A la una del migdia ens vàrem aplegartots a la Sala Capitular per a la pregàriadel Migdia presidida pel P. Abat. Els cantsi la recitació dels salms van ser dirigitspel P. Josep Maria Recasens. Va ser unmoment molt viscut i ple d’emoció, notan sols per la novetat i la venerabilitatestètica de l’estança sinó per l’ocasiód’aplegar-se tanta gent en una sola veu,en nom del Senyor.

Un cop acabada la pregària del migdiaens vàrem acomodar al refetor, preparatamb taules centrals per a l’ocasió. No erafàcil organitzar de cop i volta per partd’una comunitat d’una trentena demonjos, un àpat per a gairebé dues-centespersones. Però la disponibilitat i gestiódels monjos i l’organització de laGermandat van ser molt eficients i totsvàrem poder refer-nos amb ràpidaefectivitat. No caldria ni dir que el dinarva ser en silenci; després de la benedicció

8

de la taula, el P. Tulla, prior del monestir,va llegir amb la típica entonaciómonàstica i amb la seva particularcadència de veu, les lectures previstes peralimentar també l’esperit mentre esrecuperava el cos.

A la tarda: Lectio Divina i lesantífones de la O.

En acabat de dinar es van oferir alsassistents dues opcions: o bé temps lliureper passejar silenciosament pel monestiro bé assistir a una visita guiada i comen-tada per Fra Marc Vallès. Una hora méstard, a dos quarts de quatre, estàvemconvocats de nou al locutori. Un cop totsasseguts, el P. Abat ens vaadreçar la paraula per par-lar-nos de la "lectio divi-na".

L’acte va tenir duesparts. En una primera partel P. Abat ens va parlar dequè era la "lectio divina" icom l’havíem de practicar.El nucli de la informacióes va articular al voltantdel text evangèlic: busqueui trobareu, truqueu i se usobrirà. Una de les comu-nicacions que Déu haestablert amb nosaltres estroba, sens dubte, en laBíblia. Si apliquem aques-ta màxima evangèlica enla lectura atenta de laBíblia podem arribar asentir i a trobar la pleni-tud del seu significat.Busqueu tot llegint; trobeu, meditant laparaula llegida; truqueu, pregant lliu-rement des de l’Esperit que habita ennosaltres a propòsit del que heu trobat; i,finalment, se’ns obrirà la mateixa divinitaten la contemplació. En cap moment se’nsva dir que era un camí fàcil i mecànic.Són propostes per començar a caminar.

Déu és gelós del seu temps i sempre enssorprèn o ens provoca quan menys hoesperem... Evidentment aquest nucli dela lectio divina va estar amanit de moltesconsideracions, exemples i esments queno podem tractar per raons d’espai enaquesta modesta crònica.

En la segona part de l’acte de la tardael P. Abat ens va proposar la pràctica dela lectio. Ens va donar consells pertinentssobre la necessària lentitud i repòs queconvé per dur a terme aquesta forma depregària i d’intercanvi d’amor amb Déu. Ien acabat ens va proposar i dirigir unasessió de lectura divina a propòsit del salm98. Estic ben segur que per a tots i totes

va ser una experiència profunda iinoblidable; i per a molts, sens dubte, unaautèntica invitació a millorar amb l’ajutde Déu la nostra vida interior.

Finalment es va presentar un llibreescrit pel mateix P. Abat, i que gene-rosament va regalar a tots els assistents:

El P. Jesús M. Oliver en un moment de la seva exposició sobre el sentitlitúrgic i espiritual de l'Advent.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

9

Portada de les "Antífones de la O", redactat pel P. Abat i queva ser regalat als assistents a la jornada de preparació de

l'Advent.

Comentaris a les Antífones de la O. Ens vaexplicar que entre el 17 i el 23 dedesembre l’Església, al final de les

Vespres, abans del cant del Magnificat,posa unes antífones que tenen en comúel fet de començar amb una ¡Oh!d’admiració. Així, per exemple, la del dia17 de desembre diu: Oh! Saviesa, que hassortit de la boca de l’Altíssim, que abastes totes lescoses i les disposes vigorosament i amb bondat,vine a ensenyar-nos el camí de la prudència. Enaquest llibre el P. Abat ens ofereix uncomentari de cadascuna de les antífonesacompanyada de fragments escollits delssalms. I ens va proposar que durant la

setmana prèvia al Nadal les llegíssim cadadia practicant la lectio divina. I ens invitavatambé a escriure la nostra experiència i aremetre-la-hi, si ho volíem, per prepa-rar la sessió de l’any vinent.

Comiat del dia: les Vespres

Acabada la presentació del llibreComentaris a les Antífones de la O, i desprésd’uns moments de silenci, ens vàremadreçar a l’església abacial per a lapregària de les Vespres. Ja és sabut queles festivitats comencen no amb els Mai-tines del dia sinó amb les Vespres del diaanterior. L’endemà, el dia 30 denovembre, era ja el primer diumenged’Advent, el primer dia del nou anylitúrgic. La festa del primer diumenges’iniciava, doncs, amb les Vespres deldissabte anterior. Així, la preparació del’Advent al llarg del dia arribava aquí alcimal del seu sentit.

Durant tota una jornada havíemrepassat el sentit de l’any litúrgic, elsignificat del seu primer temps(l'Advent), havíem pregat personalmenti amb la comunitat i, finalment, havíementès i viscut, ni que sigui a les beceroles,la pregària a través de la lectio del salm98.

Participant, doncs, en el cant deVespres amb la comunitat -que genero-sament l’havia avançada mitja hora per ala nostra comoditat de retorn a les nostresllars- finalitzàvem un dia intens iiniciàvem tots plegats, il·luminats pel ca-risma de Poblet, un nou Advent, una re-novada celebració de l’esperança en lavinguda del Senyor.

Cristòfol-A. Trepat

10

LA FUNDACIÓ"MONESTIR DE POBLET"

Finalitats de la fundació

És ben sabut que el monestir de Pobletaplega una comunitat d’homes que,retirats de la vida social, es proposenconsagrar la seva vida a viure elcristianisme en profunditat i radicalitatd’acord amb el carisma de la regla de santBenet. Tot i que no es descarta lainfluència de la vida i els actes delsmonjos sobre la societat resul-ta evident que aquests notenen per finalitat difondre elsvalors monàstics en la vida ci-vil.

La Fundació, en canvi, esproposa com a finalitatadreçar-se a la societat civil engeneral. Dit d’una altra mane-ra: la Fundació pretén complirla necessitat de projectar elsvalors monàstics a la societat,desenvolupant no nomésactivitats espirituals sinótambé culturals. Per desen-volupar aquestes activitats dedifusió de l’esperit de Poblet es ne-cessiten uns recursos econòmics que elMonestir no pot obtenir per la seva nor-mal activitat i que la Fundació pot i esproposa aconseguir. Aquests recursoss’aplicaran a difondre en el món actual

l’esperit de Poblet i tot allò que elMonestir representa.

Aquestes activitats no les potdesenvolupar la comunitat monàstica persi mateixa, atès que no constitueixen elseu objectiu fonamental. És difícil con-ciliar amb la vida monàstica activitatsdirigides a l’obtenció de recursos

econòmics per poder-los aplicar alconeixement, en el món, de tots aquellsvalors vinculats amb el Monestir. Enaquest sentit, cal recordar l’entrevista queel Pare Abat, José Alegre, va concedir a"La Vanguardia" de Barcelona el juny de

La voluntat de potenciar els valors culturals, ètics i religiosos, ha fet que ungrup de fidels laics es proposin constituir una Fundació Canònica Privada queté per objecte la difusió a la societat civil de l’esperit de Poblet i tot allò querepresenta. Ens en dóna notícia Antoni Maria Andreu i Vives, membre de laGermandat i secretari del patronat d’aquesta fundació.

11

l’any 2001, sota el títol "Deixeu-nos sermonjos", en què manifestava la dificultatque representa per als monjos el fet deconciliar amb la vida monàstica lesobligacions culturals, polítiques iinstitucionals. Per això, amb lacol·laboració de la comunitat cistercencade Poblet, un grup de laics han promogutuna Fundació que permeti desenvoluparaquelles activitats que els monjos ni po-den realitzar ni constitueixen la sevafinalitat. En aquest sentit, la Fundaciórealitzarà una activitat complementàriaa la del Monestir d’exteriorització foradels seus murs de tots aquells valors quees desenvolupen a dins.

Actuació de la Fundació

La Fundació actuarà per si sola o encol·laboració amb altres entitats. Lesseves activitats seran de molt diversa ín-dole. A tal d’exemple citem la realitzacióde seminaris, congressos, jornadesd’estudi, publicacions sobre història,música, cant gregorià, exposicions, etc.

La proposta de programa pel 2004-2005 serà sobre el "Significat d'Europa itradició del Cister". Aquest tema esdesenvoluparà en tres jornades:

- Jornada de Tardor sobre el Cister.Conferenciant: un expert proposat perl'Abadia entre els coneixedors del tema.

- Jornada d'hivern: l'humanisme i lahistòria d'Europa. El conferenciantproposat és Jacques Dallarun.

- Jornada de Primavera: el lent camíde la institucionalització europea. Espensa en algun líder europeu significatiu(Romano Prodi, Jacques Delors).

- Festival anual de Música: es proposaque tingui caràcter internacional i escelebraria a Poblet durant el mes d'agost.Pel primer any se li encomanarà al Sr.Jordi Savall.

El govern de la Fundació

Respecte al govern de la Fundació, ésa dir, el Patronat, ha quedat constituïtper persones de diversa procedència delmón universitari, cultural i de gestió tanpública com privada. El seu president ésel Sr. Josep Ma. Bricall, que fou consellerde la Generalitat de Catalunya i rectorde la Universitat de Barcelona.

Antoni M. Andreu

12

La lectio divina o lectura espiritual

"Escolta, fill, les prescripcions delmestre, para-hi l’orella del cor, i acull debon grat l’exhortació del pare amorós iposa-la en pràctica". Així comença la Re-gla de Sant Benet, demanant-nos queescoltem la Paraula amb el cor, quel’acollim i que la posem en pràctica. Enaquestes ratlles hi trobem els elements dela Lectura espiritual o Lectio divina.

La Lectio divina és juntament amb l’Oficidiví, la vida de comunitat i el treball, uneix fonamental de la vida monàstica; noes pot entendre un monjo sense und’aquests quatre eixos.

Aquell qui llegeix la Regla de SantBenet per primera vegada experimentasovint una llacuna, i potser una decepciósi hi buscava una ajuda per a la sevapregària. I és que aparentment, Benet noforja cap escola de pregària. Recorda que"Déu ens és present en tot lloc" i que "caldonar-se sovint a l’oració". Cap mètodepropi. Benet és l’hereu d’una tradició cen-trada tota ella en l’escolta de la Paraulade Déu, una escolta atenta, meditativa,pregada i portada a la pràctica.

Molt temps després, al segle XII, elmonjo Guiu el cartoixà1 proposà quatremoments per a la pràctica de la lectio divi-na: lectio, meditatio, oratio i contemplatio. Així,

la lectura atenta del text (lectio) esdevéreflexió i aplicació existencial (meditatio),diàleg confiat amb Déu (oratio) i abandóals afectes i als sentiments que em provo-ca l’amor de Déu (contemplatio).

La tradició del desert, més antiga, par-la d’escoltar-llegir, meditar-rumiar, pregari posar en pràctica. I jo personalment emsento més còmoda en aquest segon es-quema.

La lectura atenta

El primer pas és, doncs, una lecturaatenta, sense donar res per suposat, sensevoler fer dir res concret al text; es tractad’escoltar. Després d’haver entès bé el queel text diu per ell mateix, podemcomençar a preguntar-nos què ens diu anosaltres, com parla a la nostra situaciópersonal. El text bíblic és un text obert,per això pot tenir per a cadascú unamultiplicitat de sentits, segons l’estat enquè ens trobem o la disposició quetinguem. La Lectio divina és una lecturapersonalitzada i feta diàleg amb Déu.

Avui assistim a un retorn a la Bíblia, ésforça corrent trobar-la a les llars cristianes,els grups de pregària la fan servir... peròencara estem lluny de conèixer-la de talmanera que ens pugui ser una veritablecompanya de camí i de vida. Sempre re-sulta més fàcil recórrer a llibres d’es-

ESCOLTA, FILLEn el número anterior i dins d’aquesta secció vam presentar l’Ofici diví en

general i Maitines en particular. Acabada l’hora de Maitines i abans de Laudes,els monjos de Poblet es reclouen a pregar o a meditar individualment a través dela pràctica que sant Benet va anomenar "Lectio divina". D’aquesta manera detrobar Déu i del profit que tots els cristians en podem treure ens en parla MontserratSalvat Damunt, monja benedictina del monestir de Sant Benet (Montserrat).

ESC

OLA

DE P

REG

ÀR

IA

13

piritualitat, que, en certa manera ens do-nen la feina feta, la reflexió, l’experiènciad’una altra persona. Però Déu no parla atothom igual; la carta d’un amic és per al’amic concret; així nosaltres hem de ferl’esforç de llegir la carta de Déu adreçadaa nosaltres en l’Escriptura. "Deia l’abat Joan:no deixa de ser desconcertant que, abandonant lesEscriptures prestem atenció a allò que no són lesEscriptures. El Senyor ha escrit per a nosaltres ino li parem atenció".

La meditatio

El segon pas és la meditació. Meditarvol dir reflexionar, repetir un text més omenys curt, memorit-zable, com a preparacióper a la pregària. El fetde repetir i memoritzarun text fa que sovintaquest retorni al nostrepensament durant eltreball, anant d’un lloc al’altre, es transformi envida nostra i d’algunamanera informi el nostrefer. D’aquest meditar se’ndiu també "rumiar" en elsentit que ho fan elsanimals ruminants. Unaparaula de St. Antonimostra com un monjopot passar el dia recitantsalms sense arribar ainterioritzar la Paraula:"El camell necessita pocaliment; perquè el conservadintre d’ell fins que torna al’estable; i mentrestant rumial’aliment fins que penetra laseva carn i els seus ossos. Encanvi el cavall necessita moltd’aliment, menja a tota hora iperd a l’instant allò que ha menjat. Doncs bé,procurem no ser com el cavall, recitant les paraulesde Déu a tota hora i no acomplint-ne cap; imitemmés aviat el camell, recitant cada paraula del’Escriptura, conservant-la dins nostre fins aassimilar-la i posar-la en pràctica".

Oratio

Pregar és el tercer pas de la Lectio.Aprendre l’Escriptura i conèixer-la bé, noés per saber-ne més, és per pregar, perquèla Paraula acompanyi tot el nostre fer iconfiguri el nostre ser. No és fàcil serconstants en la pregària; sovint ens encansem, ens vénen cinquanta coses al cap,sempre tenim tanta feina a fer...!!! Aixòno és pas nou, escoltem una dona del s.IV, amma Teodora, una de les mares deldesert. Amb el seny i el realisme propisd’aquestes dones diu: "Així que et proposis deviure en l’oració apareixerà l’enemic afeixugant

la teva ànima amb el cansament, el desànim, elsmals pensaments, o el teu cos amb la feblesa, lesmalalties..."

És a dir, quan et disposis a pregar etvindrà la son, recordaràs que havies defer una cosa que has oblidat, o tot et farà

Un monjo de Poblet en el moment de pregar i meditar a través de la Lectio Divina.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

14

mal... excuses per a deixar-ho per méstard, o per demà...

Una altra mare del desert, Siclètica,més optimista, diu: "És com aquell que volencendre un foc: queda tot fumat, li ploren els ulls,però a la fi aconsegueix el seu objectiu. Cal queencenguem en nosaltres el foc diví amb llàgrimes iesforç".

El que sant Cesari diu de la recitaciódels salms es pot aplicar també a la Lec-tura: "Salmejar és com si hom sembrés un camp;pregar és com llaurar perquè la llavor s’enfonsi enla terra i pugui treballar".

Un cop escoltada la Paraula, fetanostra per la meditació, i pregada, no enspot deixar igual que abans; aquestaParaula, com la llavor sembrada dóna un

fruit, fa néixer en nosaltres un compromís,canvia alguna cosa en la nostra vida,altrament potser haurem de dubtar quehaguem escoltat de debò Déu en laLectio. "L’abat Antoni deia: un dia es presentàuna monja i em digué: "Pare, jo he dejunat dues-centes setmanes, menjant només cada sis dies, heaprès l’Antic i el Nou Testament, què em resta perfer? Antoni li diu: t’és igual que et menyspreïn oque et lloïn? Respongué: no. T’és igual guanyar operdre, estimes iguals els parents i els estranys, potsviure igual en la indigència o en l’abundància?,ella respon: no. L’ancià conclogué: doncs tu ni hasdejunat dues-centes setmanes ni has après l’Antic iel Nou Testament, t’enganyes a tu mateixa".

Com fer Lectio divina?

La Lectio divina és tan personal comla pregària. Per tant hi hamoltes maneres de practicar-la; fins i tot en la mateixapersona pot diferir segonsles èpoques i les situacionspersonals.

Al monestir tenim elnostre temps establert al’horari, per tant només ésqüestió de voler-s’hi posar,de fidelitat i de "noavantposar res al Crist" queens parla en aquella hora. Perals laics el més difícil no éspas trobar-hi gust, el quecosta és trobar el temps, elmoment adequat; és difícil,segur, però no ens en-ganyem, sempre trobemtemps per fer allò que dedebò desitgem; encara quecosti, l’ideal seria fer-ne unaestona cada dia. Conec al-guna família que fan Lectiojunts, i segons diuen, allí escompleix també allò que "elSenyor es revela al mésjove", són els nens els quitroben el sentit més genuídel text i els qui en treuen

La meditació a partir de la lectura queda evocada amb intensitat en aquestfragment del quadre del pintor Rembrandt.

15

NOTES:

1. Guiu el Cartoixà va ser el novè prior de la Gran Cartoixa (Grenoble, França). Va ser elegit el 1174 i sembla que va morirel 1188. Va escriure Scala claustralium on explica els passos que proposa per pregar a través de la "lectio divina".

2. Secció de la Bíblia que es llegeix en determinades ocasions del culte. La litúrgia cristiana, seguint el costum jueu que llegiala LLei en 54 seccions o perícopes cada any durant el culte sinagogal, reparteix les lectures de l'Antic i del Nou Testament enperícopes diàries -les lectures de la missa i les de l'ofici diví- de manera que cada any -o cada tres, segons els costums de cadaesglésia- hom llegeix tota la Bíblia.

les conseqüències pràctiques mésencertades i més compromeses.

Opcions de lectura

El més adient i més purament monàsticés fer una lectura contínua de la Bíblia,permetent que ella mateixa s’expliqui,situant el text en el context, buscant llocson anteriorment han sortit unesdeterminades expressions, una paraulaque es repeteix, una situació paral·lela....Si això esdevé massa dur es pot començarpels Evangelis i les cartes paulines. Unbon mètode en el cas dels Evangelis ésfixar-se en les paraules, gestos i actitudsdels personatges, no només el que fa Je-sús, sinó també el que fa cadascuna de lespersones que intervenen a la perícopa2 iidentificar-se amb alguna d’elles. Com quel’Evangeli és viu i és paraula oberta, enspermetrà, segons la situació en que enstrobem, identificar-nos avui, per exemple,amb Jesús, i demà amb el cec que cridavora el camí, un dia ens sentiremnecessitats de claror, i un altre enssentirem cridats a escoltar i atendre el critdel món que necessita la llum del Crist.

Una altra possibilitat que ens facilitano haver d’escollir els textos és llegir leslectures de la missa encara que aquell diano hi puguem assistir.

Els escrits dels Sants Pares o els textosde la tradició monàstica també poden ali-mentar la nostra pregària i la nostra vida.

La possibilitat més fàcil és la d'agafarun llibre espiritual senzill. En definitiva,el que pretenem és posar la nostra vida

davant de Déu i deixar que hi digui la sevaParaula.

Quins són els fruits?

La Bíblia, sobretot el Nou Testament,a força de llegir, de fer-los nostres,d’assimilar-los, se’ns tornen norma de vida,evangelitzen la profunditat del nostreésser. La Paraula de Déu és viva i ens faviure, és eficaç i acaba convertint-nos, éscom una espasa de dos talls, capaçd’arribar als racons més opacs de nosaltresmateixos i d’obrir-nos els ulls davant totesaquelles actituds que no són prouevangèliques.

La Paraula de Déu ens ajuda aconèixer-lo a Ell i a conèixer-nos anosaltres mateixos davant d’Ell, amb totel que això comporta de joia, d’agraïmentprofund, d’esperança, de pau, deconfiança, d’humilitat, de sortir enversl’altre...

Conèixer i viure la Paraula de Déu ensinsereix en una tradició religiosa que viula Història com a missatge de Déu, i nocom a fruit de l’atzar, una tradició que ensintrodueix a l’escola del "cercar Déu" entotes les coses, perquè en totes Ell hi és iens hi parla.

Els fruits de la Lectio són en definitivaels de l’Esperit que se’ns hi comunica:amor, goig, pau, paciència, benvolença,bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’unmateix (Ga.5).

Montserrat Salvat

16

LA "SALVE REGINA"La Salve ha estat sens dubte la pregària musical dedicada a Maria que ha

penetrat més en l'ànima del poble cristià. Sobre l'origen i el seu sentit ens en parla elP. Jordi M. Bou, monjo de Poblet.

La Salve és, sens dubte, la pregària méspreciosa sorgida del cor, després de l’AveMaria i del Magnificat. És la pregàriamusicada dedicada a Maria que hapenetrat més profundament en l’ànima delpoble cristià.

Un poema en prosa rítmica

La Salve pot considerar-se una prosarítmica i una seqüència gairebé amb unasola rima assonant acabada en "e":misericordiae, salve, Hevae, valle, converte,ostende. Només pia i Maria en constitueixenuna excepció.

Quan fou composta? En el CòdexAugensis LV del segle IX podem llegir jadiverses expressions de la Salve, com perexemple: salve Regina misericordiae. Sabemtambé que sant Odó, abat de Cluny (878-942), acostumava a invocar "Mare de

misericòrdia", títol molt estimat pelsprimers abats de Cluny que passà a leslletanies i que acabà per afegir-se a la Sal-ve Regina Mater misericordiae, perquèantigament la Salve es cantava ambaquesta lletra: Salve Regina misericordiae... Elmateix va passar amb l’addició del’adjectiu Virgo, ja que anteriorment elsfidels cantaven: o clemens! O Pia! O dulcisMaria!. Aquest adjectiu, virgo, va serintroduït molt probablement per santAmadeu de Lausana, abat cistercencd’Hautecombe, entre 1145 i 1159, juntamb altres monjos del segle d’or delCister, tan devots de Maria.

Un autor anònim

La Salve, quasi completa, sembla serdel segle XI o de la primera meitat delXII. En aquesta època, però, encarafaltaven els dos més excel·lents i

Salve Regina, Mater misericordiae:vita, dulcedo et spes nostra, Salve.

Ad te clamamus, exsules filii Hevae.

At te suspiramus, gementes et flentesin hac lacrimarum valle.

Eia, ergo, advocata nostra, illos tuosmisericordes oculos ad nos converte.

Et Jesum, benedictum fructus ventristui, nobis post hoc exilium ostende.

O Clemens, O pia, o dulcis VirgoMaria.

Salve, oh Regina, Mare de misericòrdia:vida, dolcesa i esperança nostra, salve.

Vers tu cridem els desterrats fills d'Eva.

Vers tu sospirem, gemint i plorant en aquestavall de llàgrimes.

Ea, doncs, advocada nostra, eixos ulls teustan misericordiosos gira'ls vers nosaltres.

I després d'aquest exili, mostra'ns Jesús, fruitbeneït del teu ventre.

Oh clement, oh pietosa, oh dolça vergeMaria!

17

qualificats adjectius de Maria: mater i vir-go. Segons Anscari Maria Mundó ladatació de la salve, tant pel que fa a lalletra com a la seva notació musical,podria situar-se molt a la vora de l’any11351.

En el nostre monestir posseïm unAnrtiphonale Offici Ordinis Cisterciensis definals del segle XII i principis del XIII2 onpodem cantar l’antiga melodia gregorianade la Salve Regina cistercenca sense enca-ra les dues expressions esmentades. Elsdos atributs, mater i virgo es podien jatrobar i cantar cap a la meitat del segleXIII3.

¿Qui és, doncs, l’autor d’aquesta "glo-riosa antífona"? Segons la crítica històricano ho sabem. És anònim. Amb tot s’haatribuït a distints autors entre els quals elmonjo Hermann Contractus (1013-1054), sant Pere Mezonzo, bisbe deCompsotel·la (930-1003), sant Bernat deClaravall (1090-1153) i Adhémar deMonteil, bisbe de Puy el 1079 (+ 1098).

El P. Santiago Navarro C.M.F. ens diu: elqui té major nombre de probabilitats és sant PereMezonzo4. No obstant altres autorss’inclinen a favor de l’un o de l’altre delstres restants possibles autors damuntesmentats. En l’actualitat molts s’inclinenper Adhémar, bisbe de Puy, i el tenencom el més probable autor de la "Salve".Pensem també que sant Bernat esmentala "Salve" com la "antienne de Puy" (=laantífona de Puy).

Malgrat tot és bo, potser, no conèixerel seu vertader autor ja que així aquestacant a Maria és més de tots, més univer-sal5. Sembla, a més, que l’autor del text il’autor de la música són la mateixa perso-na. La melodia antiga ha tingut diversesvariants com la cistercenca, la benedicti-na (amb menys neumes) i la dominicana.En el segle XVI han sorgit noves melodiesprovinents de l’Oratori de sant Felip Neri,prevalent-ne dues formes: la simple,sil·làbica i de 5è to, la més popular, deguda—segons que sembla— al P.F. Bourgoing

Després de Completes tots els ordes monàstics canten la Salve abans d'anar a dormir. A Poblet els monjos ho fan encarats a laimatge de Maria del retaule de Damià Forment.

18

i, en segon lloc, la més solemne i més or-namentada de l’oratorià Enrico Du Mont(+1684).

Maria, Mare de Misericòrdia

Els cants de les antífones Ave maris stel·lai Salve Regina eren els preferits dels ma-riners, especialment de Cristòfol Colomi dels seus acompanyants en el des-cobriment europeu del Nou Món. Singu-lar importància té el cant de la Salve Reginaamb música polifònica a les grans abadiesde Einsiedeln i Montserrat.

La Salve Regina va trobar en l’orde delCister la seva primera expansió i com aMemòria de l'Assumpció la cantaven duranttota la seva octava. També fins la meitatdel segle XII la usaven com a antífona delMagnificat i del Benedictus en les quatreFestes Majors de la Mare de Déu. Des del1218 la cantaven diàriament. I des del1215 la cantaven ja després de Comple-tes. L’abat benedictí beat Pere el Venera-ble, el 1135 ordenà cantar la Salve en laprocessó del dia de l’Assumpció.

Els dominics van ser els primers aintroduir el cant de la Salve després deCompletes cap el 1230. I pelssuggeriments i influència de sant Ramonde Penyafort (1180-1275), el papaGregori IX (1145-1241) ordenà l’any1239 que es cantés la Salve a totes les

NOTES:

1. MUNDÓ, A.M.: El origen de la "Salve". Anuario de estudios medievales. Vol. IV, pp. 369-376. Barcelona, 1967.

2. 228 ff.: pergamí; 290x215 mm.

3. Cfr. Enciclopedia Cattolica, vol X, pp. 1719-1721, ed. Sansoni. Firenze: 1953.

4. "El autor de la Salve" a Estudios Marianos. 1948, pp. 425-442.

5. Cfr. Dictionnaire d'Archéologie Chrétienne et de Liturgie, vol. 15, 1e. Partie, pp. 714-724. París, 1950.

6. A Poblet en comptes de dos són tres els ciris encesos damunt l'altar mentre es canta la Salve. És en record d'una tradicióantiga que fa referència a tres capelles: la capella de santa Maria, la de sant Esteve i la de santa Caterina.

esglésies de Roma. Els franciscans el 1249la van adoptar com una antífona mariana.

Els cristians en aquesta antífonaproclamem Maria com la Reina i la Marede misericòrdia. I és per això que nosaltresli demanem filialment i amb un totalconfiança: "i després d’aquest exili mostra’nsJesús, fruit beneït del teu ventre". El punt cen-tral i l’essència d’aquest cant és la peticióa Maria que ens ompli ara i sempre delseu Fill. Sí, sí: et Iesum... nobis ostende...

La Salve en l’Ofici diví

En l’Ofici diví dels grans ordesmonàstics (benedictins, cistercencs,cartoixans, dominics, franciscans,carmelites...) es canta la Salve un copfinalitzades les Completes. Tots dempeusi amb els braços caiguts, els monjos, lesmonges i els frares, mitjançant belles,ondulants i dolcíssimes notes gregorianes,cantem mirant la imatge de Maria que enla penombra es veu il·luminada únicamentper la llum encesa de dos ciris6 totpresidint l’altar major: el Fill, Jesús, i laMare, Maria.

Aquest cant pla és per a tots nosaltresuna manera de posar-se totalment en elsbraços maternals de Maria —plena deJesús— abans d’anar a dormir.

Jordi M. Bou

19

El vell amic

"Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,aclamem la roca de la nostra salvació ..."

Acostar-nos als salms des de les actualscircumstàncies històriquesdel segle XXI podria fer-nossentir ancians. Fer-ho des del'era de les noves tecnologies,podria tornar-los, als ullsd'uns quants, decididamentarcaics. D'aquí que no hauriade sobtar-nos la pregunta queamb més o menys insistènciaes va repetint en els nostrestemps: ¿podríem actualitzar-los? ¿Podríem compondre’nde nous? Paradoxalment,sorprèn l'atracció espontàniaque en relació a la pregàriadels salms es dóna en moltsdels qui viuen en les gransciutats aparentment secula-ritzades. Podria anar-nos bé,potser, una de les propostesdel Siràcida:

"No abandonis un vell amic,que el nou no valdrà tant com ell.

L'amic nou és com el vi novell:fins que no envelleix, no te'l beus de gust".

(Sir 9,10).

Sigui com vulgui, la pregària dels salms

EL SALM 95 (94)L'Església enceta cada dia la seva lloança perenne amb el salm 95. Les

comunitats monàstiques, poc després de llevar-se, quan encara és de nit, el pri-mer que fan és demanar a Déu que els obri els llavis per proclamar la sevalloança i a continuació entonen aquest salm precedit de l'antífona corresponental dia, la qual es va intercalant a cada paràgraf. Val la pena, doncs, que elslaics el tinguin present per a la seva pregària, potser fins i tot també per encetarel dia. Ens el comenta, breument, la germana Roser Estrada del monestir deSant Benet (Montserrat).

demana una mirada creient. El conei-xement que les persones d'ahir i d'avuitenen respecte de la seva identitat perso-nal i de la seva situació essencial no ésfruit d'un exercici espontani ni producte

de la pròpia intuïció, sinó que deriva del'apropament de Déu a les seves criatures.Aquest acte de Déu permet a l'ésser humàfer l'experiència de la gran meravella que laseva persona revela: què és l’home perquè us enrecordeu?. El caràcter interrogatiu d'aquestverset del salm 8 amaga una admiració isorpresa sense límits que, en l'espai que

Monges de Vallbona al cor. Cada dia, a primera hora del matí, elsmonjos i les monges contemplatives inicien l'ofici diví amb el cant delsalm 95 (94).

20

comprèn cel i abismes, terra i mar (= té ales mans les entranyes de la terra i són d’Ell elscims de les muntanyes; la mar és d’Ell perquè Elll’ha feta, les seves mans han modelat la terra ferma... Sl 95 ), dóna testimoni de la força i lagrandesa, del misteri i de la meravella dela Creació que es fonamenta i sosté enDéu, i de la qual emergeix la Vida que Ellens dóna: Crist.

La lloança: el destí dela persona

Avui, com cadamatí, m'he llevatamb el desig decontemplar unaaltra vegada el fredd'aquest hivern,l'albada, el silenci,i la novetat d'un diaque es re-crea de nou.Després de la son méso menys satisfetadurant la nit, Algú emconvida a cantar laSeva lloança en la pri-mera de les nostreshores de pregària: lesMatines. I és que la lloança és el destí de lapersona. En l'exercici de la lloança, l'homei la dona s'obren explícitament alTranscendent i afirmen la veritat i labondat de tot el que existeix. És festa.Cada matí és un nou dia per celebrar. Undia més per cantar agraïdament a Déu peldo de la vida; pel do de la trobada ambl'altre, pel do de poder aprendre a esti-mar com Ell ens estima... . I el matícomença amb els llavis closos. Llavis queuna vegada al Temple s'obren per l'accióde l'Esperit en nosaltres que ens mou adir: obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré lavostra lloança. Aquest verset que diem encomençar les Matines, recull el desig del'ésser humà que coneix la mort, que coneixla nit amb la seva facilitat per a errar elterme cap al qual hem de tendir. És peraixò que demana a un Altre, Déu, que obriels seus llavis per a dir solament Bé, per a

celebrar el Senyor, per a presentar-se alseu davant, per a cantar ben alt, en defi-nitiva, una nova acció de gràcies.

És aleshores que som convidats a en-trar = Veniu (evocant les processonsd’entrada al Temple que ens descriuen elssalms de pelegrinatge) per a aclamar la roca

de la nostra salvació = celebrem el Senyoramb crits de festa, aclamem la roca

que ens salva... (Sl 95).

Un cant d’entra-da i un oracle deDéu

En el salm 95 hi hadues parts bendiferenciades, enuna lògica dispo-sició, atès que els

qui ens apleguemper a donar culte aDéu, ho fem mogutsper la certesa que Ellés viu i actiu enmignostre (on n'hi ha dos otres de reunits en el meunom, jo sóc allí enmig

d'ells, Mt 18,20). Així es diferencien: uncant d'entrada al Temple (95, 1-7a) i unoracle de part de Déu (95, 7b-11).

Un cant d'entrada que repassaacuradament cada un del motius pels qualsadrecem a Déu el nostre cant: Ell és Déusobirà; Rei de reis; que té a la mà la creació sencerade la qual, en la contemplació dels quatrepunts cardinals (entranyes i cims, mar i terra)n'emergeix la figura del Crist, braços encreu, i Senyor ... . D'aquesta invitació alloar Déu que en la intensitat dels blaus ila innocència dels verds de la nostra terraens salva cada matí, se segueix la pròpiafidelitat a la recerca atenta d'Ell. Perquècontinua dient-nos el salmista: Tant de bosi avui sentíssiu la seva veu ...

Però si no la sentim avui, quan laVeritat irromp en nosaltres restablint-nosper gràcia, la bellesa que ens pertany, no

El cirmó de la porta romànica de l'església abacial.

21

Pelegrinatge i entrada al temple.Accés a la presència de Déu ambalegria.

Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,aclamem la Roca que ens salva;presentem-nos davant seu a lloar-lo,aclamem-lo amb els nostres cants.

El Senyor és Déu sobirà,el rei dels reis de tots els déus;té a la mà les entranyes de la terrai són d'ell els cims de les muntanyes;la mar és d'ell, perquè ell l'ha feta,les seves mans han modelat la terra ferma.

Veniu, prostrem-nos i adorem-lo,agenollem-nos davant el Senyor que ens ha creat;Ell és el nostre Déu,i nosaltres som el poble que ell pastura,el ramat que ell mateix guia.

Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:"no enduriu els cors com a Meribà,com el dia de Massà en el desert,quan van posar-me a prova els vostres pares,i en temptaren, tot i haver vist les meves obres".

Disgustat durant quaranta anys,vaig dir d'aquella generació:"és un poble de cor esgarriat,que desconeix els meus camins"per això, indignat, vaig jurar:"no entraran al lloc del meu repòs".

Déu ho abasta tot: el cim de lamuntanya (dalt), les entranyesde la terra (baix), del mar (oest)a la terra ferma (est). La creu deCrist que tot ho abraça.

L'església, el poble de Déu, esposa en les mans del seu pastor,confia en la seva providència.

Oracle de part de Déu: invitacióa escoltar la seva veu, a noendurir el cor, a obligar-se a sersolidari.

Corecció paternal: no usesgarrieu, fora de mi no hi harepòs...

{

{

{

{

{hi haurà amenaça, no, de part de Déu. Sí,però, i perquè Déu estima, ens advertirà(contràriament al que va haverd’esdevenir-se amb els nostres avant-passats al desert (no enduriu els cors com el diade Masà en el desert quan van posar-me a provaels vostres pares, perquè ells no van entrar al meulloc de repòs) de no imitar aquellcomportament de la primigènia història(que va tancar-se a la comprensióexistencial de l'acció de Déu) sinó de po-sar solament en Ell el nostre desig id'esperar en Ell el nostre repòs. I és que"el Senyor, el teu Déu, et vol educar com un pare

educa els seus fills" (Dt 8,5). I quin fill hi ha aqui el seu pare no corregeixi? (He 12, 7).

"Quan els purs llavis reposin,cansats de la vigília del tercer nocturn,començarà l’ocell la clarosa lloança.

Jo, que moro i sé la solitud del mur i el caminant,

et demano que em recordis avui,mentre te'n vas amb les sagrades hores".

(Salvador Espriu).

Roser Estrada

EL SALM 95

22

DEL MENJAR I EL BEURE EN ELMÓN I EN LA SANTA REGLA

Contrast i estímul

La mesura en el menjar

Sant Benet que, en el camp de la vidai actuació diària dels seus monjos, té coma norma suprema la moderació (parcitas),dedica en la seva Regla dos capítolsseguits, el 39 i el 40, a la mesura delmenjar i la beguda. I com no podia seraltrament, postula sobre aquestes temesla sobrietat. Ara bé, com acostuma a fer-ho en tot, legisla també aquí amb força

moderació i comprensió de la humanaflaquesa. I sobretot regula aquestesqüestions amb una gran flexibilitat. D’unabanda té en compte la feixuguesa deltreball en èpoques de calor ja que el cli-ma normal a la Mediterrània per a lescollites, sobretot a l’estiu i a la tardor, éscalorós; d’altra banda contempla lesnecessitats particulars de l’edat,particularment dels infants i dels vells, o

En el número anterior "Giròvag" ens comentava, en el context d’unapresentació general de l’espiritualitat monàstica benedictina, les lliçons quees podrien extreure del capítol 40 de la regla de sant Benet. Continuant enaquesta línia, en aquest article se’ns comenta el sentit i el profit del capítol 39dedicat a la mesura en el menjar. Ens en parla el P. Alexandre Masoliver,monjo de Poblet que aprofita l’avinentesa per comentar també de passadaalguns aspectes no esmentats en l’article anterior sobre la mesura en la beguda.

Capítol XXXIXCreiem que cada dia per a dinar, tant si és hora sisena com a la novena, són

suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú,perquè, si algú no pot prendre de l'un, mengi de l'altre. Que siguin suficients, doncs,per a tots els germans, dos menjars cuits, i si es possible de tenir fruita o bé hortalissestendres, que n'hi afegeixin un tercer. Que sigui prou per a tot el dia una bona lliurade pa, tan si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. Si han de sopar, que elmajordom reservi la tercera part de l'esmentada lliura per donar-la a sopar.

Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i alpoder de l'abat d'afegir-hi quelcom més, si cal, evitant sobretot, la disbauxa i mirantque el monjo no agafi mai un enfit; ja que res no és tan contrari a un cristià com ladisbauxa, tal com diu Nostre Senyor: "Vigileu de no afeixugar els vostres cors ambla disbauxa".

Als nois petits, no se'ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que alsgrans i guardin en tot la sobrietat.

Tots, en canvi, s'han d'abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes,llevat dels malalts molt dèbils.

DEL C

LA

UST

RE A

L C

AR

RER

23

la diversa naturalesa de cadascúja que uns necessiten més i altrespoden passar amb menys.

Aquesta moderada sobrietat,com diu per exemple l’abatCassià Just de Montserrat en elseu breu i formós comentari1,l’estableix no pas "com a simpleimposició ascètica, ans per a salvaguar-dar la llibertat d’esperit", d’acord ambel text evangèlic de Lluc 21, 34-36, "que ens exhorta a estarsempre a punt per a la vingudadel Senyor2". Si al llarg de lahistòria hi ha hagut algun excésen el rigor ascètic ha estat permanca de l’autèntica moderaciódel sant, tot separant-nos con-tra el seu vertader esperit, "de lesseves arrels evangèliques".Exemple de moderació és la nor-ma segons la qual, a taula,tindran els germans a la sevadisposició "dos menjars cuits, atenenta les necessitats de cadascú, perquè, sialgú no pot prendre de l’un mengi de l’altre"; iafegeix: "si és possible de tenir fruita3 o béhortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer".

Aquest era, de fet, el règim delscamperols del seu temps. A la dieta el santhi preveia igualment un bona lliura de paal dia, sigui, segons el temps, per a un àpato per a dinar i per sopar. Si ho demana untreball més feixuc del normal, sant Benetautoritza l’abat a afegir, si convé, algunacosa més. "Això sí -subratlla Benet- evitant-ne sobretot l’excés", perquè res s’adiu menysa un monjo que la fartanera, puix calsobretot no caure mai en la intem-perància, com demana Lluc en el fragmentevangèlic abans esmentat.

L’abstinència de carn

Sorprèn potser avui que la Regla esmanifesti tan fortament a favor del’abstinència de carn. El text es refereixconcretament a la carn de quadrúpedes

la qual cosa exclou, doncs, les aus i el peix.El precepte de la Regla recomana que elsmonestirs es procuressin ja d’antuvi dretsde pesca als rius o al mar (és el cas delnostre monestir entre molts d’altres) i, ésinteressant anotar que Jaume II, dit el Just,vagi donar en propietat al monestircistercenc valencià de La Valldignadiverses llegües dins el mar, molt a propde la casa. Diguem aquí com a cosa cu-riosa i ben original que, ja abans en elsegle XV i per més de cent anys, sota l’abatMartínez de Menguncho, i signant-ho lamajoria de la comunitat -hi figura entred’altres la signatura del sant ermità fra PereMarginet-Poblet acordà de sotmetre’slliurement a l’abstinència de carn, amb elpermís exprés de la Santa Seu.

Amb tot l’abstinència de carn va caureen desús amb el pas del temps. De fetaquesta qüestió va ser la causa que, dinsl’orde cistercenc, nasqués a Françal’anomenada "Estricta Observança" (segle

La regla de Sant Benet es caracteritza per la seva moderació. Permet alsseus monjos beure fins a una hemina de vi al dia.

Foto

: BED

MA

R.

24

XVIII) com una nova Congregació basa-da -anant, fet i fet, més lluny que no pasla lletra del propi text benedictí- enl’absoluta abstinència de carn. Aquest serà,en realitat, l’origen del 1892 ençà, de ladivisió de l’orde cistercenc en duesbranques: la Comuna Observança -a laqual pertany Poblet- i l ’EstrictaObservança4.

La mesura de la beguda

Si passem ara al tema paral·lel de labeguda (capítol 40 de la Regla), hicomprovem que sant Benet es regeix pelmateix principi de moderació. Tot i que,en principi, no li agrada que els monjosbeguin vi, "atenent a la flaquesa dels dèbils",així doncs, per caritat, permet que elsmonjos puguin beure vi.

Amb tota legitimitat hi podemassimilar avui, als llocs on aquest no esprodueix5, una altra beguda modera-dament alcohòlica com la cervesa. Fins itot alguns monestirs holandesos icentreuropeus produeixen cervesa com aprincipal mitjà de vida. Pel que fa a laquantitat sant Benet pensa que n’hi had’haver prou amb una hemina al dia(aproximadament mig litre), que es podràrepartir a voluntat entre els dos àpats. APoblet s’han conservat unes ampolletes del’antiga comunitat amb aquesta cabudaconcreta.

Benet, però, com correspon a un parede veritat, a l’igual com ho fa amb elmenjar condescendeix a augmentar laquantitat diària de vi "si les condicions del lloco del treball", són especialment aspres, o "lacalor de l’estiu fa que en calgui més". I introdueixtambé tot seguit una restricció: que el su-perior, a judici del qual està la mesura,"vigili que mai no s’arribi a la sacietat o al’embriaguesa". Abundant encara en elmateix, continua el text: "encara que llegimque el vi no és gens propi dels monjos, amb tot -eslamenta- com als nostres temps" -ja llavors elvi formava part de la dieta normal delcamperol com avui de la de tothom, i fins

i tot el recomanen els metges, pres, aixòsí, amb moderació!- "no se’ls pot convèncerd’això, almenys no en beguem fins a la sacietat,sinó amb moderació". Per què? Perquè, comdiu el llibre de l’Eclesiàstic "el vi fa claudi-car fins i tot els savis (Eccli 19,2)".

Reflexions per als cristians d’avui

Traguem-ne ja les conclusions per anosaltres que ens volem cristians d’avui.Amb el fenomen actual conegut amb elnom de globalització es fa evident mésque mai que tots nosaltres, el primer món,els països rics o desenvolupats, no patimfretura de res, i fins i tot ens en sobra.Alhora el tercer món (l’Àfrica subsa-hariana, l’Àsia del sud, i la major part del’Amèrica central i del sud), i, en especial,el quart món (els pobres de casa nostra iels immigrants) pateixen fam com aconseqüència de diversos fenòmensconvergents com ara la desertitzaciócreixent, els monoconreus, l’explotacióferotge per part de les multinacionals, lademografia en augment accelerat... isobretot pel nostre egoisme. Cal que ensfixem en les fonts més antigues del’església per adonar-nos de com n’estemd’allunyats del seu ideal, quan tot era detots -no hi havia ni teu ni meu!-; i tambécal que fem examen de consciència perveure com n’estem d’allunyats també delmateix ensenyament social dels Papes, dela Rerum Novarum de finals del segle XIXençà. Una repartició de béns més justa iequitativa en un món més fraternal és unaclara exigència del cristià. Per aconseguir-ho cal optar per la sobrietat i la moderaciócom un dels camins per fer viable lajustícia. És una de les lliçons del capítolsde la regla que acabem de comentar.

Semblantment, pel que fa a la beguda,tot ens fa pensar en l’agreujamentnecessari de les penes per als quicondueixen alcoholitzats després d’un"festí de Baltasar", tot posant en perill a lacarretera la pròpia vida i la dels altres. Lanostra reflexió també ens porta a tenir

25

NOTES:

1. Regla de Sant Benet. Amb pròleg i glosses per a una relectura de l'abat Cassià M. Just. Publicaciones de l'abadia de Montserrat. 1996.

2. Op. cit. Pàgina 244.

3. De fet, el nom llatí de poma -que és el que apareix a la regla- té aquest sentit general.

4. Els monjos i monges de l'estricta observança són coneguts també amb el nom de "trapencs" perquè tenen el seu origen enel monestir francès de La Trappe a l'època de l'abant dom Rancé.5. Cal recordar novament que el món de Benet és la Mediterrània i que el Cister, la gran reforma benedictina del segle XII,neix a la Borgonya, terra afamada pels seus vins.

present l’abús de l’alco-hol, el consum de tabac id’altres drogues queenriqueixen uns pocstraficants sense escrúpolsi duu a la mort els usuarispoc conscienciats ooblidats per la societat -sobretot joves marginats,sense treball ni futur (iaixò a casa nostra!), ambel fenomen concomitantde la nova i terribleepidèmia de la sida,producte en alguns casosd’un abús indiscriminatdel sexe.

Que la lectura delscapítols de la Regla bene-dictina del segle VI, tanvells i ensems tan actuals,ens hi faci pensar i ensdugui a ajudar en elpossible a crear unasocietat millor, més justa,més generosa i mésfraterna.

Alexandre Masoliver

Als monestirs del Cister el refetor és un espai gran on els monjos s'alimentenen silenci alhora que es refan espiritualment mentre escolten una lectura.

Foto

: BED

MA

R.

26

Els hostes parlen

Fa uns dies llegia en l'últim númerod'aquesta mateixa revista que l'hostatgeria

"...és un dels serveis en què excel·leixen els monestirsde tot el món i, en especial, el de Poblet". Acollintcreients i no creients, ofereixen una vivència que"difícilment deixa indiferent a ningú". Doncs bé,jo, personalment, puc donar fe d'aquestfet. I és que jo sóc una d'aquelles persones nocreients que un dia, de la mà d'un bon

ESTADES A POBLETEn aquesta secció donem la paraula a les diverses persones que sol·liciten pasar

uns dies a l'hostatgeria del monestir de Poblet perquè ens parlin de la seva experiènciacom a hostes. Avui hem seleccionat el text de Ferran Urgell, un jove sociòleg quetreballa ara en un projecte de recerca a la Universitat Obertat de Catalunya i queha fet dues estades al monestir.

amic, em vaig apropar al monestir dePoblet. D'això ja fa prop de cinc anys peròl'empremta que va deixar en mi aquella

experiència ha fet que enmantingui un record viu imolt present. De fet, ifrancament no exagero, uspuc assegurar que els diesque vaig passar al monestirvan tenir unes repercussionsen la meva vida personal quedifícilment podia preveure.M'explico.

En primer lloc haigd'admetre que la motivacióprincipal que em va dur aPoblet era una estranyabarreja entre la tafaneria i laincomprensió per un estil devida tan llunyà a la mevarealitat quotidiana com ho ésla vida monàstica. Criat, comla majoria dels meus amics,en un entorn laic i amb uncontacte més que esporàdicamb l'Església, fa cinc anysjo representava un més detots aquells que ni tan solspretenen entendre el per quèdel fet religiós i molt menys

el per què de la vida monàstica. Més aviatostentava un ventall poc elaborat detòpics i estereotips fruit, com en la majoriadels casos en què això succeeix, d'unprofund desconeixement sobre la qüestió.Tampoc us descobriré la sopa d'all dientaixò, però us podeu imaginar que per ell

Detall de l'hostatgeria de Poblet.

ELS H

OST

ES P

AR

LEN

27

mateix el fenomen religiós entèsgenèricament representa quelcom mésaviat estrany per a molts dels joves d'avuide casa nostra (si més no aparentment),la vida monàstica en particular éssegurament la seva formulació de més di-fícil comprensió.

Tanmateix, potser en part a causa dela meva dedicació a la sociologia,juntament amb tot el que he exposat finsara, jo sentia alhora un interès especialper la vida monàstica i un dia -encaraestudiant a la universitat- se'm presentàl'ocasió d'acompanyar un amic en una deles seves estranyes estades periòdiques de"recés mental i espiritual" a Poblet. No uspodeu fer la idea de les advertències detota mena que vaig rebre de bona part delmeu entorn quan vaig explicar la mevasortida. Doncs bé, sort que no vaig fercas d'aquelles advertències!

Santa Maria de Poblet ens va rebreamb els braços oberts. Al llarg d'un capde setmana vaig poder visitar gairebé totsels racons del majestuós monestir, vaigassistir a gairebé totes les litúrgies, vaigacompanyar els monjos als àpats, vaigconversar amb ells, etc. Inicialmentobservava i escoltava el que succeïa ambinterès, però sempre amb la mateixaqüestió rondant-me el cap: per què algúpodia voler passar-se uns dies de recés enun Monestir o -infinitament més xocantencara- tota una vida sencera? A mesuraque m'anava habituant al monestir, emvaig anar deixant anar i vaig provar detransmetre alguns dels meus dubtes alsmateixos monjos. La veritat és que em vasorprendre la proximitat dels monjos i lanaturalitat amb què responien les mevespreguntes. Suposo que estan acostumatsa les preguntes -a vegades impertinents-com les meves.

Les Completes

De tots els moments que vaig passaral monestir, recordo molt especialmentl'hora de Completes. Estava situat al cor

amb la resta dels hostes i la comunitat, ila foscor que dominava l'església noméses trencava per un fil de llum que entravaper la rosassa. No sé explicar la bellesad’aquell instant, només sé dir-vos que emproduí un sotrac interior que no heexperimentat enlloc més. Amb experièn-cies així és inevitable veure's seduït... Crecque, a poc a poc, Poblet se'm va ficar perdins.

El cas és que crec que la meva estada aPoblet i les converses que vaig manteniramb els monjos, van aconseguir trencarla terrible incomprensió i la tafaneria quesentia quan hi vaig arribar. En lloc d'això,vaig deixar pas a una curiositat molt méssana i interessant, i que ha marcat bonapart dels últims anys. Poblet va ser,indubtablement, el que un dia em vaconduir a interessar-me professionalmentpel fenomen religiós en general i per lesformes de vida monàstica en particular. Ala meva primera estada succeí una segonaal cap de poques setmanes -aquest copamb altres companys de carrera- queacabà amb un treball de recerca sobrePoblet. L'any següent vaig realitzar unaestada d'un parell de dies a Sant Miquelde Cuixà, i d'aquí també en va derivar unpetit treball de reflexió. Finalment, totaixò fructificà amb l'inici d'un altre estudi-aquest cop amb una mica més de cara iulls- i que s'allargà prop d'un any, dedicata les noves formes de religiositat entre elsjoves. I aquesta última fou, de fet, la cau-sa de la meva entrada professional en lasociologia. Gràcies, doncs, Poblet!D'alguna manera, però, no puc deixar derecordar que tot s'inicià amb la miradaescèptica i un pèl desconfiada amb quèvaig entrar al monestir. Qui sap si algundia hi duré els meus amics perquè, si mésno, tinguin la mateixa oportunitat quevaig tenir jo.

Ferran Urgell

28

SIMONE WEIL I EL CANT GREGORIÀ.LA MÚSICA RELIGIOSA: UNA PEDAGOGIAESPIRITUAL

Simone Weil (1909-1943) és una de les pensadores més importants de la prime-ra meitat del segle XX. En ella, recerca teòrica i experiència personal van anarsempre molt unides. Al llarg de la seva curta vida es va sentir molt atreta pelcristianisme i tot i que no es va voler batejar s’hi va identificar profundament. Unade les experiències que més la va trasbalsar va ser l’audició de l’ofici cantat engregorià al monestir de Solesmes. Probablement la música religiosa, si és profundai viscuda, constitueix una transcendent pedagogia espiritual. De tot això ens enparla Josep Oton Catalan, professor de secundària (Geografia i Història), autorde diverses publicacions sobre espiritualitat i també professor a l’Institut Superiorde Ciències Religioses de Barcelona.

Sempre en recerca"DIUMENGE DE PASQUA: Al tornar

d’una església on esperava (estúpidament) escol-tar cant gregorià..." Aquestes paraulesespontànies, i una mica sorprenents, nosón el testimoni d'un pietós feligrès d'unaparròquia, enamorat del cant gregorià, nid’un melòman especialista en música sa-cra; ben al contrari, estan extretes del diarid’una dona de vint-i-sis anys, obrera d’unafàbrica a la França d’entreguerres (1919-1939)

L'autora d'aquesta mena d'exabrupteés Simone Weil, catedràtica de filosofia,compromesa en la lluita obrera i una deles pensadores socials més importants delsegle XX. Va estudiar a la prestigiosa ÉcoleNormale Supérieure de París, on va ser alum-na d’Alain1. A més, va coincidir, com acompanya d’estudis a la Sorbona de Pa-rís, amb Simone de Beauvoir (1908-1986)2. Simone Weil va treure el númerou a l’examen de graduació en filosofia;Simone de Beauvoir va ser la número dos.

Simone Weil estava fortament com-promesa en la lluita per a la millora de les

Simone Weil, a qui veiem en una fotografia de 1921,és una de les pensadores més importants de la primera

meitat del segle XX.

A F

ON

SA

FO

NS

28

29

condicions de vida dels treballadors.Col·laborava en diversos movimentssindicals i escrivia a revistes d’esquerres.Tot i això, l'ascens del nazisme aAlemanya i la situació dels treballadors ales fàbriques de la Unió Soviètica van fer-la dubtar sobre l'eficàcia dels plan-tejaments teòrics que fins a aquellmoment l'havien inspirat. Per aquestmotiu, i un cop finalitzada la seva granobra, Réflexions sur les causes de la liberté et del’oppression sociale, va optar per anar atreballar a una fàbrica per tal de conèixerde primera mà la situació del proletariat.Va començar a la factoria Alsthom i desprésva continuar com a fresadora a laconeguda Renault. Era l'any 1934, en ple-na depressió econòmica. L'atur era unalacra que castigava els obrers sense feinaarrabassant-los tota esperança. Peròtambé, els qui tenien el privilegi de po-der treballar, havien d'acceptar unescondicions laborals deplorables.

L'extrema duresa del treball a lafàbrica, i la feblesa física de Simone Weil,l’abocaren a la malaltia. Anys més tard,escriurà sobre aquesta etapa de la sevavida: "En la meva estada a la fàbrica, confosaals ulls de tothom, fins i tot als meus propis ulls,amb la massa anònima, la desgràcia dels altres vaentrar en la meva carn i en la meva ànima. Res emseparava d'ella, perquè havia oblidat realment elmeu passat i no esperava cap futur, i difícilmentpodia imaginar la possibilitat de sobreviure a totesaquelles fatigues".

Simone Weil era una persona dotada,a més d'una gran intel·ligència, d'unaexquisida sensibilitat. En el mateix diaritrobem fragments que expressen laintensitat de la seva experiència:"L'esgotament aconseguirà fer-me oblidarl’autèntica raó de la meva estada a la fàbrica itorna per a mi casi invencible la gran temptacióque comporta aquesta vida: la de no pensar més,l’única manera de no patir".

Vist el seu estat d’ànim, no resulta gensdifícil imaginar que el desig que impulsava

Simone Weil a escoltar cant gregorià eraasserenar el seu interior després de tantde patiment. El cant la devia ajudar aretrobar la pau i el sentit de la seva vida.Era un aliment espiritual que guiava,inconscientment, Simone Weil vers unafont d’aigua per calmar el seu anhel.

Per què ens ha de sorprendre queaquesta pensadora anés a una església?Senzillament perquè es tracta d'una per-sona formada en el pensament laicfrancès, prou allunyada dels planteja-ments religiosos, més propera a l'agnos-ticisme que a qualsevol religió, fins i totla jueva, la del seus avis.

Ara bé, la frase del seu diari amb quèhem iniciat l'article denota una queixa:esperava estúpidament escoltar cantgregorià. Què vol dir això? Seguramentque, per desgràcia, no va trobar allò quecercava. No va poder escoltar la músicaque en aquell moment necessitava i se'nva anar tota decebuda.

Més enllà de l'estètica musical

L'admiració de Simone Weil pel cantgregorià és només fruit d'una gransensibilitat estètica? No hi ha cap rerefonsreligiós? La seva honestedat intel·lectualfa que, en els seus escrits, no amaguil'efecte interior que li provoca la música.Així, durant les vacances de 1935 a Por-tugal, es fa palesa la dimensió religiosade la seva inquietud musical.

El seus pares se l'havien endut per talque pogués descansar després de tot unany de treball a la fàbrica. Estava desfeta,físicament i psíquica. Segons ella, elcontacte directe amb l'infortuni (malheur)havia matat la seva joventut. Estavaacostumada a patir a causa de les sevesmigranyes, però a la fàbrica va experimen-tar la desgràcia de l'ésser humà, i aixòl'havia trasbalsat pregonament.

A Portugal, va voler marxar tota sola,sense els seus pares, a un poblet de

30

pescadors. Allà es retroba amb la misèriahumana. Tanmateix, va poder assistir auna processó, durant les festes patronals.

Era de nit, estava sola, hi havialluna plena.

"El poble estava al costat del mar.Les dones dels pescadors caminavenen processó prop de les barques; duienciris i entonaven càntics, sens capmena de dubte molt antics, d'unatristor punyent. Res podria donaruna idea d'allò. Mai més he sentitres tan colpidor, excepte el cant delssirgadors del Volga. Allà vaig tenirde sobte la certesa que el cristianismeera per excel·lència la religió delsesclaus, i que els esclaus no podiendeixar d'adherir-se a ella, i jo entreells".

Aquest efecte de la música re-ligiosa en el seu interior es tor-na a manifestar en d'altresmoments de la seva vida. Així,per exemple, l'any 1937, visi-ta Itàlia, mentre es recuperad'un accident patit durant laseva intervenció a la GuerraCivil Espanyola. SimoneWeil, com tants altresintel·lectuals d'esquerres es vafer miliciana i, com a membrede la columna de Durruti, vaparticipar en accions militarsal front d’Aragó. Aquestaexperiència va durar ben poc:es va cremar amb una paellad'oli bullent i va haverd'abandonar el front i guardarrepòs.

A Itàlia, visita la ciutat deRoma. Per carta, descriuaquest viatge al seu amic JeanPosternak i li explica la sevaimpressió quan assisteix a lamissa de Pentecosta celebra-da a la Basílica de Sant Peredel Vaticà. En aquesta ocasió,

cantava el cor d'infants de la CapellaSixtina. "No sé de qui era la missa, seguramentde Palestrina. Diví. Aquella música, aquelles veus,aquells textos litúrgics, aquella multitud en gran

Simone Weil, amb uniforme de miliciana, a Barcelona durant laguerra civil. Tot i ser professora de filosofia, el seus compromís

intel·lectual la va dur a treballar d'obrera en una fàbrica i també aparticipar al costat de la República durant l'enfrontament bèl·lic de

1936-1939.

31

part agenollada -hi haviamolts homes i dones del poble,elles amb els seus mocadors alcap- exactament l'art totalque Wagner perseguia".

Un cop més, aquestapensadora ben propera al'anarquisme, ens sor-prèn per la seva sensi-bilitat espiritual que lipermet gaudir de la mú-sica religiosa: "Desprésd'una jornada com aquesta,totalment dedicada a escoltarmúsica religiosa, una se sentextraordinàriament bé. Si elparadís s'assembla a SantPere durant els cors de laSixtina, val la pena anar-hi".

Què està passant al'interior d'aquesta llui-tadora per la justícia?Està descobrint una di-mensió transcendent dela realitat, més enllà dela desgràcia i l'infortuni?En un carta del 12 demaig de 1942, adreçadaal poeta francès JoëBousquet, paralític coma conseqüència d'un desafortunat tret ala I Guerra Mundial, li confessa l'origend'aquesta transformació interior:

"Durant tot això, ni tan sols la mateixaparaula "Déu" tenia cap lloc en els meuspensaments. No el va tenir més que a partir del diaen què, fa aproximadament tres anys i mig, ja novaig poder rebutjar-la. En un moment d'intens do-lor físic, mentre m'esforçava a estimar però sensecreure’m amb dret a donar un nom a aquest amor,vaig sentir -sense estar en absolut preparada, perquèmai havia llegit els místics- una presència més per-sonal, més certa, més real que la d’un ésser humà,inaccessible tant als sentits com a la imaginació,anàloga a l’amor que es transparentaria a travésdel més tendre somriure d'un ésser estimat. Desd'aquest instant, el nom de Déu i el de Crist s'han

barrejat de forma cada cop més irresistible en elsmeus pensaments".

En quin moment va tenir aquestaexperiència? En quin context? Ens ho ex-plica en una altra carta també de maig de1942, aquest cop adreçada al dominicJ.M.Perrin. De nou trobem la música re-ligiosa jugant un paper molt important enl'experiència interior de Simone Weil:

"El 1938 vaig passar deu dies a Solesmes, deldiumenge de Rams al dimarts de Pasqua, seguintels oficis. Patia intenses migranyes i cada so emmalmetia com si fos un cop; un esforç extremd'atenció em permetia sortir d'aquesta carn mise-rable, deixar-la patir sola, abandonada al seuracó, i trobar una alegria pura i perfecta en lainsòlita bellesa del cant i les paraules. Aquesta

Els monjos de Poblet cantant al cor. Per mitjà de la música religiosa, la culturaesdevé experiència de Déu.

Foto

: BED

MA

R.

32

experiència em va permetre comprendre millor, peranalogia, la possibilitat d'estimar l'amor diví através de la desgràcia. Evidentment, en el transcursd'aquests oficis, el pensament de la passió de Cristva entrar en mi d'un cop i per a sempre".

Aquesta experiència de Simone Weilens evoca la conversió del poeta PaulClaudel, la nit de Nadal de 1886, mentreescoltava el Magníficat de les vesprescelebrades a Notre Dame de París; aixícom la del filòsof espanyol Manuel GarcíaMorente, durant el seu exili a París l'any1937, mentre escoltava a la radio L’enfancede Jésus, peça del compositor L.H.Berlioz.

A l'abadia de Solesmes, el cant serveixde pont i connecta la realitat dolorosa dela vida de Simone Weil amb el granmisteri del patiment que és la Pasqua deCrist. La música esdevé vehicle quepossibilita la comunió de l'individu ambel Misteri.

De l'impacte del cant gregorià a la sevavida, Simone Weil en deixa constància alsseus Cahiers, quaderns de notes, on trobempensaments arriscats que traspuen unaexperiència interior colpidora. La músicaserveix de metàfora per expressar allò quesent per dintre. "La monotonia és el que hi haen el món de més bell o de més horrorós. De més bellsi és un reflex de l'eternitat, (per exemple) el cantgregorià. Altrament, del més horrorós".

També s’atreveix a afirmar que unapassionat per la música pot serperfectament un home pervers, en canvi,segons ella, no ho pot pensar d'algúassedegat de cant gregorià. Així mateix,arriba a comparar la força de la melodiagregoriana amb el testimoni dels màrtirs.

El gregorià, un cant d'esperança enmoments de dolor

Durant l'ocupació de França pels na-zis, Simone Weil ha de fugir. Era d'origenjueu i col·laborava amb la Resistència fran-cesa en contra del govern del mariscalPétain. A les terres del sud de França, en-

tra en contacte amb la civilització delromànic. Entusiasmada per la culturaoccitana afirma: "El cant gregorià pujalentament i, quan pensem que prendrà seguretat, elmoviment ascendent s'interromp i comença abaixar; el moviment ascendent està contínuamentsotmès al moviment descendent. La gràcia és la fontde tot aquest art".

Posteriorment, l’any 1942, a contracorha d'abandonar Marsella, juntament ambels seus pares, per a dirigir-se als EstatsUnits. Durant el viatge vers l'exili, com-para la situació d'aquell terrible momenthistòric amb el Misteri Pasqual expressatper mitjà del cant gregorià. Reconeix enla música el seu estat interior, una prego-na intuïció barrejada d'emoció, derealisme, dolor i esperança, tan difícild'articular en mots.

"La joia de la Pasqua no és la que segueix aldolor, la llibertat després de les cadenes, elsadollament després de la fam, la reunió després dela separació. És la joia que planeja per damunt deldolor i el culmina. El mateix cant gregorià (Sal-ve, festa dies...) ho posa de manifest. El dolor i lajoia estan en un equilibri perfecte. El dolor és elcontrari que la joia, però la joia no és el contraridel dolor".

A l'exili de Londres, l'any 1943, tre-balla per a la Resistència francesa i elabo-ra una proposta cívica i política per aFrança i Europa: L'enracinement. Encaraenlluernada per l’esplendor del passat, enconcret, per la civilització medievaldescoberta a Occitània, afirma: "Les esglésiesromàniques i el cant gregorià només van podersorgir d'unes poblacions on hi havia molta méspuresa que durant els segles posteriors".

Un testimoni profètic

Tot i que Simone Weil va romandre alllindar de l'Església ja que no va acceptarser batejada, el seu testimoni ens impacta.Morí als 34 anys, de tuberculosi, a l'exilide Londres, el 1943, en uns temps defoscor per a la humanitat: els esdeve-niments socials i polítics que acom-

33

panyaven la II Guerra Mundial.

El missatge de Simone Weil va serrecollit per personatges de renom comAlbert Camus, gran admirador del seupensament, però també va ser llegida pergrans homes d'Església com Joan XXIII iPau VI. Fins i tot, hi ha qui afirma que elseu pensament va influir decisivament enel tarannà obert i dialogant del ConciliVaticà II ja que sembla percebre's un ecodel seu pensament en el magnífic discursinaugural del papa Joan. Angelo Roncallihavia llegit Simone Weil quan era nuncia París.

Resseguir el testimoni de Simone Weilens permet descobrir la importància dela música religiosa i, més en concret, delcant gregorià, en un món com el nostreon moltes persones, més enllà delsconvencionalismes socials, experimenten,anònimament, una profunda set del'Absolut.

NOTES:

1. Pseudònim del pensador francès Émile-Auguste Chartier (1868-19519). Va ser professor de l'escola normal de la ciutatfrancesa de Rouen. Va defensar un humanisme individualista que buscava les seves arrels en la cultura clàssica. El seu pensamentva influir molt l'escola normal, la qual reorientà la seva pedagogia en la formació de mestres cap a un pensament lliure i moralmés que no pas cap a l'acumulació de coneixements. Políticament va ser pacifista i es va oposar a la primera guerra mundial.

2. Escriptora francesa. Es llicencià en filosofia a la Sorbona (1929), on trobà Jean-Paul Sartre, amb el qual va compartir la vidai pel qual va ser molt influïda en les seves actituds i el seu pensament. Va publicar la seva primera novel·la el 1941.

El compositor de música religiosa esfa ressò dels moviments interns del'esperit humà en la seva recerca de Déu.Per aquest motiu, aquells qui escoltenaquesta música sintonitzen internamentamb una experiència de la qual potserencara no són prou conscients. Per mitjàde la música religiosa, la cultura esdevéexperiència de Déu, i l'experiència de Déuesdevé cultura.

Tant de bo si tots aquells que, comSimone Weil, s'acosten a una església permotius culturals, descobrissin que, potseren realitat, estan assedegats del Déupresent més enllà de tota forma musical iartística. Aleshores els monestirs serien,com sempre han estat, un referent enl'evangelització que cada època reclama.

Josep Oton

34

EL MONESTIR DE POBLETI ELS ESTUDIS DE SISMOLOGIA

Els precedents

Cap a finals de l’any 1982, l’Institutd’Estudis Catalans rebé l’encàrrec de fer elseguiment de la sismicitat ocorreguda a lazona del Baix Ebre, amb la finalitat deconèixer si podria afectar les gransinstal·lacionselèctriques dela zona. Elprimer pasconsistí enl ’adquisicióde sismògrafsi alhora a tro-bar una ubi-cacióadequada perinstal·lar-los. Ben aviat vam tenir clar que,per les característiques geològiques de lazona, i per la mateixa protecció delsinstruments, el Monestir de Poblet era undels llocs més adequats. Per tal detemptejar si podria ser possible, el 17 dedesembre de 1983 l’Enric Casassas, enaquell temps President de l’Institutd’Estudis Catalans i jo mateix (Antoni M.Correig) visitàrem el Pare Abat, el qual ensva rebre en companyia del Pare Prior. Uncop explicades les nostres pretensions i elsmotius que les justificaven, el Pare Abatdonà la seva conformitat tot delegant les

qüestions pràctiques en el Pare Prior. Endonar-me a conèixer, ben aviat emrelacionaren amb el meu pare, que haviaentrat feia ja molt temps a formar part dela Germandat del Monestir de la mà delSr. Eduard Toda. Quedà clar, doncs, quel’encarregat dels estudis a realitzar era el

fill del Sr.Antoni, i elseu ajudant,l’ajudant delfill del Sr.Antoni.

Fa ja gai-rebé vint anysd’aquesta visita, i

els estudis de sismicitat encara continuen.És ja hora d’explicar què fem, com ho femi per què ho fem.

El terratrèmol, ¿un càstig de Déu?A l’igual que un huracà o una llevantada,

podem considerar un terratrèmol com unfenomen natural que, a vegades, es desen-cadena de forma extremadament violentaprovocant nombroses pèrdues en videshumanes i béns materials. No ésd’estranyar, doncs, que la finalitat últimade la sismologia sigui predir elsterratrèmols i com aquests ens poden afec-

Per impuls de l’Institut d’Estudis Catalans ja fa vint anys es van instal·lar almonestir de Poblet instruments de sismologia per estudiar els possibles impactes delsmoviments sísmics en la xarxa elèctrica. El monestir, doncs, d’acord amb una llargatradició monàstica, va obrir les seves portes a la ciència amb la intenció d’obtenirconeixements per preveure problemes i millorar un servei públic. Ens donen notíciade les raons i de les activitats d’aquests estudis Antoni M. Correig Blanchar, catedràticde Física de la Terra a la universitat de Barcelona i director del Laboratori d’EstudisGeofísics Eduard Fontserè de l’Institut d’Estudis Catalans i Josep Vila Codina,col·laborador investigador del mateix Institut i investigador associat del Departamentd’Astronomia i Metereologia de la universitat de Barcelona.

Un jorn, amb terratrèmol, s’esbadellà sa escorça,Resclosa d’on en rompre’s brollà amb tota sa forçaQue al bes gelat dels aires se fixa en la tempesta, i elmar llençà, per fer-lo més alt, damunt sa testa sospeixos i son llit. (Jacint Verdaguer, Canigó)

35

tar quan s’esdevenen. Per poder-hoaconseguir, necessitem saber què és unterratrèmol i com es produeix, cosa que vaestretament relacionada amb la posició del’home enfront la ciència.

A l’antigor hom creia que elsterratrèmols, i en general les catàstrofesnaturals, eren simplement un càstig delsdéus, una venjança perhaver-los ofès. L’únicasolució era una actitudfatalista: acceptar allòque havia d’ocórrer i mi-rar d’apaivagar la fúriadels déus amb tot tipusde sacrificis i ofrenes.L’Antic Testament parti-cipa encara d’aquestfatalisme sota l’acció d’unDéu justicier, en el fonscruel. En el Nou Testa-ment hom passa delfatalisme a la resignació.Hom pot parlar amb Déui demanar-li ajut, i Elldecidirà el que és millorper a l’home. Estem però,encara, en una èpocaacientífica.

A l’Edat Mitjana es donen ja els primersintents de quantificació dels fenòmensnaturals fins a arribar a creure, a l’època dela Il·lustració, que tot procés natural espodia reduir a fórmules matemàtiques.Així, el 1776, Pierre-Simon de Laplaceescrigué que si coneguéssim exactament leslleis de la naturalesa i la situació de l’universen un moment inicial, podríem predirexactament les característiques de l’universa cada instant posterior i anterior. Desd’aquest punt de vista, la predicció deterratrèmols podria ser un fet: caldrianomés esmerçar els esforços necessaris pertal de conèixer les lleis que els regulen.

¿Es poden predir els terratrèmols?El primer model quantificable de

terratrèmol ens el va proporcionar Reid el1910. Després d’una anàlisi exhaustiva delterratrèmol de San Francisco del 1906, vaconcloure que un terratrèmol no era mésque un alliberament sobtat d’energia que

s’havia anat acumulant en un lloc donat dela terra, alliberament que es produïa segonsuna ruptura. Aquest procés és formalmentsemblant al d’agafar una branca i anar-ladoblegant fins a trencar-se. Malgrat ladificultat del problema, la Física sap comtractar-lo, i els anys 60 hom creia que lapredicció estava a l’abast de la mà, i amb

aquesta creença es dissenyaren amplis pro-grames d’investigació. Malauradament,però, Jules Henry Poincaré haviadescobert, el 1903, que això no sempre ésaixí. Pot donar-se el cas que petitesdiferències en les condicions inicialsoriginin molt grans diferències en elfenomen final. La predicció esdevéimpossible. I aquesta és la situació en elcas dels terratrèmols. ¿Ens cal resignar-nos,doncs, de nou, atesa la nostra impotènciade predicció? Vegem que no és aquest elcas. Certament no podem predir, però síque podem preveure.

El joc del piló de sorra

Continuem, doncs, amb la idea de Reidsegons la qual un terratrèmol és unalliberament sobtat d’energia causada perun trencament que coneixem amb el nomde falla. Sabem també que els terratrèmolses produeixen preferentment en fallespreexistents, les quals s’han saturat però no

Distribució dels terratrèmols de magnitud superior a 5 ocorreguts arreu del món entrel'any 1980 i l'any 2001. Podem observar, de manera clara, les alineacions i les zonesque delimiten, les quals es corresponen amb les plaques de la litosfera terrestre (informacióobtinguda del consorci d'unversitats IRIS).

36

A l'esquerra, esquema del funcionament d'un sismògraf. A la fotografia de la dreta es mostren els sensors instal·lats a l'antic molí delmonestir, els quals, tot i ser de la darrera generació, es basen en el mateix principi (el principi d'inèrcia).

deixen de ser zones febles de la crosta. Peraltra banda, les falles no són accidentsaïllats, ans al contrari, formen sistemesjerarquitzats: hi ha una falla principal, unesquantes de secundàries, moltes deterciàries, i així anant fent. Formen el quehom coneix com una distribució fractal,de manera similar a com un riu principalté els seus afluents, i cada un d’ells els seuspropis i així successivament. ¿Quinelement del sistema de falles es trencarà iquanta energia alliberarà? Aquest proble-ma, simplificat, és similar al joc del piló desorra. Imaginem que estem a la platja, enun dia assolellat, en un racó on la sorraestigui seca. Agafem sorra i, de maneracontinuada, l’anem tirant a qualsevol puntd’una superfície reduïda. A poc a poc es vaformant una figura cònica, i de tant en tantes produeix un petit esllavissament:llisquen un quants grans de sorra que cauenfora de la superfície delimitada. Cadalliscament el podem assimilar a unterratrèmol. Superat un pendentdeterminat (un llindar crític), esprodueixen, cada cop més sovint, petits imitjans esllavissaments, fins que, en unmoment donat (no podem saber quan), totel con s’enfonsa (s’ha produït un granterratrèmol) i, després d’uns pocsesllavissaments posteriors, arribem al’equilibri (absència d’esllavissaments). Sicontinuem tirant sorra, el procés esrepeteix.

En el simple model del piló de sorra que

acabem de comentar, al principi que en elcas de l’ocurrència de terratrèmols, nosabem quan es produirà el terratrèmol gran,però si com es produirà: per això ens calseguir l’evolució del sistema (el piló desorra). Tornant-nos a centrar en el cas delsterratrèmols, podem seguir l’evolució delsistema (observar l’evolució de lasismicitat) a partir de l’anàlisi continuadadels sismogrames enregistrats d’undeterminat nombre d’estacions sísmiques,i interpretar-les a partir d’un model físicd’ocurrència de terratrèmols. Un d’aquestspunts d’observació és al Monestir dePoblet, on des del dia 5 de febrer de 1985i de manera ininterrompuda, hi ha hagutinstal·lada una estació sísmica amb latecnologia més puntera en cada moment.

Abans, però, de centrar-nos en l’estaciósísmica del Monestir de Poblet, anem a co-mentar breument què és un terratrèmol,com es propaga l’energia que allibera i quèés i què mesura un sismògraf en un intentde donar resposta a algunes de les pregun-tes més freqüents que ens vénen al capquan es parla de sismologia1.

La Terra: un cos inquiet.La Terra no és un cos rígid, sinó que,

radialment, està constituïda per un seguitde capes amb unes propietats determinadesper a cadascuna. Des del punt de vista deles propietats físiques, definim la litosferacom la part més externa de la Terra, sus-ceptible d’acumular esforços com a

37

A l'esquerra, fotografia de l'antic molí d'aigua a l'interior del recinte emmurallat del monestir. A la dreta, fotografia del sistemad'adquisició actual (instal·lat el 26 de gener de 2000) que enregistra la velocitat del moviment del terreny que mesuren els sensors(vegeu la figura 2).

conseqüència de la seva naturalesa rígida.La litosfera conté l’escorça i una petita partdel mantell superior. Aquesta capa sura so-bre una altra capa anomenada astenosfera,de naturalesa plàstica que, com aconseqüència de les elevades pressions itemperatures, es troba en un estat quasifluid. La litosfera no està composta d’unasola peça uniforme, sinó que és un mosaicamb una dinàmica pròpia. Les peces quecomponen aquest mosaic s’anomenenplaques litosfèriques o plaques tectòniques,que es mouen les unes vers les altres ambuna velocitat d’uns quants centímetres per

any. La mitjana del gruix d’aquestes plaquesés d’uns vuitanta quilòmetres, malgrat queper regla general la litosfera és mésgruixuda sota els continents que sota elsoceans. A les regions de contacte entreplaques s’acumulen tensions a causa delmoviment relatiu i continuat de les plaquesque la componen. Quan les tensions sónprou grans, es produeixen trencaments,reajustaments o desplaçaments sobtats departs de la litosfera, que produeixenalliberacions d’energia, i la part d’aquestaenergia que es transmet mitjançant oneselàstiques (ones sísmiques 2) a través de laTerra i que podem notar és el que es coneixcom a terratrèmol.

La distribució dels terratrèmolsA conseqüència de la fracturació de la

litosfera, els terratrèmols no es distri-

bueixen de manera aleatòria arreu de lasuperfície de la Terra. La majoriad’esdeveniments sísmics es concentren enalgunes zones determinades queanomenem zones sísmiques actives. Si ensfixem en la distribució d’esdevenimentssísmics arreu del món, veiem que aquesteszones ens marquen els límits de les plaqueslitosfèriques, que coincideixen amb elslímits de certs continents, com és el casdels marges occidentals del continentamericà, al llarg d’arcs d’illes, com ara alJapó i a les illes Kurils, i segueixen lescrestes dels centres d’expansió oceànica,

com per exemple la dorsal atlàntica. Tambéhi ha regions sísmiques actives a l’interiordels continents com el cas de la zona del’Himàlaia (vegeu la figura 1).

Les ones sismíques i el sismògrafQuan succeeix un esdeveniment sísmic

es produeix una alliberació d’energia quees propaga en forma d’ones (onessísmiques), les quals provoquen vibracionsdel terreny que són detectades ienregistrades per uns aparells anomenatssismògrafs. El funcionament d’un sismògrafes basa en un dels principis més elementalsde la mecànica clàssica: el principid’inèrcia, conegut també com la primerallei de Newton. Un cos (en el cas d’unsismògraf, una massa suspesa a l’aire), si ésaïllat de l’entorn de manera que no éssotmès a cap influència externa d’altres

38

Registre de l'estació POBL de l'esdeveniment sísmic de magnitud 7.7 deldia 26 de gener de 2001, localitzat al sud de la Índia (a 6.610 Km. dePoblet), juntament amb la simulació del mateix en el sistema que hihavia a l'estació fa 10 anys (en la mateixa escala però amplificat 100vegades).

Localitzacions dels terratrèmols ocorreguts des de l'any 1994fins a l'any 2002, que han estat enregistrats per l'estació sísmicaPOBL (assenyalada amb un triangle) dins del que es consideraàmbit local.

cossos, es diu que té un moviment lliure ique té tendència a continuar en estat derepòs o bé en moviment amb una velocitatconstant (vegeu la figura 2). En arribar unapertorbació (ona sísmica) al terreny on hiha un dispositiu d’aquest tipus, l’ona pro-voca un moviment del terreny, mentre quela massa suspesa a l’aire té tendència a res-tar en estat d’equilibri. Això provoca undesplaçament relatiu entre la massa i elsuport. La representació de la mesurad’aquest desplaçament d’acord amb eltemps és el que s’anomena sismograma, queconté informació relacionada amb elsprocessos físics tant de la font com delsefectes de propagació de les ones durantel camí recorregut des del focus fins alsismògraf.

L’estació sísmica del monestir dePoblet

L’estació sísmica del monestir de Poblet(que a partir d’aquest moment anome-narem POBL)3 ha tingut un pes moltimportant dins dels objectius delLaboratori d’Estudis Geofísics EduardFontserè (LEGEF) de l’Institut d’EstudisCatalans. L’objectiu del laboratori ésbàsicament de recerca, tant des del puntde vista experimental (en el sentit de novestècniques i metodologia d’anàlisi) com derecerca bàsica en geofísica. Dintre de ladisciplina pròpia de treball, durant aquests20 anys, 4 dels seus col·laboradors hanpresentat la tesi doctoral basada al cent percent en dades obtingudes al mateixlaboratori, entre elles POBL. L’evolució del

LEGEF ha estat important tant enprojectes d’investigació fonamentalcom en la part aplicada i l’estacióPOBL hi ha tingut molt a veure.POBL té l’honor d’haver estat la pri-mera estació sísmica digital (5/2/1985) i la primera estació digital detres components instal·lada aCatalunya (el 2/8/1990 s’hi van afegirdos sensors addicionals per a poderdisposar de registre en les tresdimensions de l’espai), a més de for-mar part del primer CD-ROM derecopilació d’informació sísmica quees va editar dins de l’estat espanyol

per part del LEGEF.L’estació POBL es troba instal·lada a l’anticmolí d’aigua, dins del recinte emmurallat.A banda de l’avantatge evident que aixòsuposa per estar fora de zones de lliurecirculació, la zona del molí, geològicament

és compacta i no està afectada pelssediments del barranc. Això, i el fet queels sensors estiguin ubicats a 4 metres persota del nivell del terreny, fa que hi hagiun bon acoblament del terreny, a mésd’oferir una estabilitat tèrmica molt

39

Localització dels esdeveniments sísmics llunyans, enregistrats a l'estació del Monestir de Poblet entre 1996 i 2002.

90º

60º

30º

-30º

0º

-60º

-90º-60º-90º-120º-150º180º150º120º90º60º30º0º-30º

-90º

-60º

-30º

0º

30º

-60º

-90º-30º 0º 30º 60º 90º 120º 150º 180º -120º-150º -90º -60º

adequada per a aquests tipus d’instruments.De fet les proves realitzades mostren lapràctica inexistència de variació diürnasense necessitat d’aïllament.

En l’actualitat, l’estació POBL està equi-pada amb una unitat d’adquisició digital dela tercera generació (24 bits reals deresolució i rang dinàmic) i sensors de ban-da ampla i rang ampliat. El sistema actualés capaç d’enregistrar tant esdevenimentsocorreguts a pocs quilòmetres com ones

telesísmiques que arriben al monestirdesprés d’haver donat una volta sencera ala Terra. Dit d’una altra manera, l’estaciópot escoltar des d’oscil·lacions a un ritmede 1000 per segon fins a una oscil·laciócada 1000 segons. Per fer-nos una idea decom han evolucionat els sistemes instal·latsa l’estació POBL, a la figura 4 es presenta,com a exemple, el registre de l’esdeve-niment ocorregut el dia 26 de gener de2001 a l’Índia. Aquest registre és un delsde major magnitud enregistrats a POBLdurant la seva història, amb una magnitudde 7.7 graus a l’escala Richter i que va cau-sar més de 20.000 víctimes mortals,170.000 ferits i destruí 400.000 edificis. Latraça superior de la figura 4 es corresponamb el sistema actual mentre que la infe-

rior es el que s’hauria vist amb el sistemade fa 10 anys. El factor d’escala en ambduestraces és el mateix i, per fer-lo més apre-ciable, s’ha multiplicat la traça simulada perun factor 100, a banda que, com a màxim,el registre hauria estat 50 vegades més curt.Ja són molt llunyans aquells temps en quèels senyals horaris ens arribaven per ràdiodes de la Gran Bretanya o Alemanya. Avuil’estació sísmica aprofita els avantatges delsistema de posicionament global (GPS),proporcionant temps amb una precisió de

l’ordre d’un microsegon i està posicionadaamb un error inferior a un metre4.

Una estació internacionalLa qualitat de l’emplaçament ha permès

de poder participar en projectes a nivelleuropeu i l’estació ha adquirit un prestigi iconsideració important. POBL ha estatinclosa per l’Institut Politècnic Federal deSuïssa com un punt d’observació per atreballs sobre l’estructura del mantell al’àmbit mediterrani i consta a la base dedades del consorci europeu Orfeus delReial Institut Meteorològic d’Holanda comun punt potencial per a la xarxa sísmicaeuropea en temps real. A banda de laqualitat dels registres com el presentat a la

40

1. La sismologia és la disciplina de les ciències de la Terra que estudia la natura dels terratrèmols, les seves cacaterístiques i tottipus d'ones sísmiques que es propaguen tant per l'interior de la terra com al voltant.

2. Són manifestacions energètiques que es propaguen a través de la Terra i que provoquen un desplaçament de les partículesdel terreny. Aquest desplaçament és el que enregistren els sismògrafs.

3. Des de l'any 1999, l'estació està registrada internacionalment al World Data Center for Seismology del Servei Geològicdels Estats Units d'Amèrica 8USGS), amb el codi d'estació POBL, a nom de Monestir de Poblet i per a ús exclusiu de l'estaciósísmica d'aquest emplaçament.

4. Les coordenades geogràfiques de l'estació, obtingudes amb el sistema GPS i referides al sistema geodèsic mundial WGS84,són: 41º22'45.12'' "Nord, 1º5'0.24'' Est. L'altitud és de 508 m, referida al geoide local ED50 amb altures ortomètriques(Datum Europeu).

figura 4, la facilitat d’accés i demanteniment hi han tingut molt a veure,sobretot en la seva efectivitat defuncionament. Per resumir una micaaquesta efectivitat, podríem dir que en elsdarrers 8 anys s’han enregistrat de maneraautomàtica (des del gener de 2000s’enregistra en mode continuat) 2.350terratrèmols, entre els quals n’hi ha demolts tipus: des d’esdeveniments de cairemolt local que només POBL els pot veureper la seva proximitat i altres moltpossiblement deguts a activitat de tipusindustrial i constructora, fins a terratrèmolsque tenen el seu origen a les antípodes.Les figures 5 i 6 mostren els mapes delocalització dels esdeveniments presentatsals diversos informes que, de manera anualrealitza l’Institut d’Estudis Catalans.

L’activitat sísmica a CatalunyaTal com podem veure a la figura 5,

l’activitat sísmica a Catalunya durantaquest període ha estat concentradaprincipalment a la zona axial dels Pirineusi a les serralades costaneres catalanes. Al’interior destaquen dues zones, una, la delMontseny i les Guilleries i l’altra, la zonaon hi ha el monestir on l’activitat es con-centra bàsicament a la serra de Prades i allímit entre la comarca de la Conca deBarberà i les de l’Urgell i la Segarra (la serradel Tallat). Si ens fixem en l’activitatsísmica a nivell planetari, podem observarque des de Poblet, s’enregistren bàsicamentesdeveniments ocorreguts a tot el cercledel Pacífic, a l’eix que va des de Gibraltarfins a l’Himàlaia (creuant tot l’OrientMitjà) i també a les antípodes (novaZelanda, Vanuatu, Illes Fiji, etc).

Línies de treball actuals: el futur del’estació

Actualment el LEGEF centra la sevestasques en estudis orientats cap a l’obtencióde l’estructura de l’escorça i de resposteslocals del medi induïdes per oneselàstiques, treballs que es duen a terme apartir de les dades obtingudes amb lesestacions que gestiona. Ambdues línies detreball van dirigides a mirar de conèixer,amb més precisió, la localitzaciód’esdeveniments sísmics i la resposta delterreny, temes necessaris per a treballsposteriors de perillositat sísmica, tant pelque fa a neotectònica i enginyeria civil(disseny d’estructures antisísmiques) coma risc sísmic. Per dur a terme aquestsprojectes es treballa fent servir tècniquesde la física de l’estat sòlid i considerant lapropagació d’ones sísmiques com a siste-ma dinàmic. De tota manera, per poder dura terme aquestes línies, cal també mantenirl’apartat d’adquisició de dades, on elsprojectes del LEGEF van endavant en elsentit d’actualitzar de manera periòdica lesestacions sísmiques. Els avenços entecnologia de comunicacions fan que elfutur de POBL passi per l’enllaç directe ien temps real als centres de recepció i ladisponibilitat immediata dels sismogrames,tant per a la comunitat científica com pera la societat en general.

Antoni M. Correig Blanchar Catedràtic de física de la Terra (UB)

Josep Vila Codina Col·laborador investigador (IESC i UB)

41

POBLET, SENUS DEII SCALA DEI

Introducció

Deia una vella senyora de pagès: a mino cal que em portin enlloc ja que allà on vullanar ja hi sóc. Certament és agradableconèixer i estimar una contrada ambaquesta dedicació acurada de l'erudit lo-cal que pot donar-nos raó de tantes co-ses, vivint al marge d'enveges i catúfols,alliberat de neguits i vanaglòries, feliç desde la seva aparent "aurea mediocritas".Decididament l'erudició tranquil·lad'aquesta mena és una de les mevesvocacions frustrades.

He usat la paraula "contrada" ambcerta indeterminació i amb la intencióde fer-la extensiva als quatre gransmonestirs de la Catalunya Nova: SantesCreus, Poblet, Vallbona i Escaladei.Sembla que en els segles XVI-XVIII,quan personatges importants visitavenles actuals comarques meridionals delPrincipat, era freqüent organitzar-hi(normalment des de Tarragona) algunaexcursió per visitar-los conjuntament1. Al

Quatre van ser els grans monestirs històrics de la Catalunya Nova:Santes Creus, Poblet, Vallbona i la cartoixa d'Escaladei. La fundació de lacartoixa planteja alguns enigmes. I també resulta obscura la seva relacióamb una comunitat monàstica anterior que duia el nom en llatí de "SenusDei". Sobre aquests dilemes ens en parla Ramon Mª Rodon Guinjoan,advocat i membre de la Germandat de Poblet.

llarg de vuit centúries entre ells van exis-tir lligams estrets i és per això que no heestimat fora de context parlar avuid'Escaladei, des de les pàgines del butlletíde la nostra Germandat.

Dos dilemes sobre la cartoixad’Escaladei

Sempre penso en tot això i en cosessimilars quan faig estada a la casa fami-liar prioratina, prop de l'antiga cartoixa"primae cartusianorum in Hispania fedi,reliquorum coenobiorum Protoparenti, abHildephonso Aragoniae Rege, eius nominis fecun-do, in montibus extructo. Sirca comitatumPratense, Cataloniae Principatu fito2", segonsla llegenda d'un vell i conegut gravat. Deles seves runes esberlades i enverdissadesen guardo records d'infantesa amb unregust agredolç. Ja fa uns anys que laGeneralitat, feliçment, ha propiciat unprocés nou de dignificació i desgreuge.Tot i ésser un somni, jo vull pensar queun dia hi tornaran els fills de sant Bru,com anys enrera van pensar a tornar-hi

42

les seves filles, avui establertes a Benifaçà,antiga fundació de Poblet, a la mateixafrontera de la Catalunya estricta.

D'Escaladei hi ha dues coses quesempre m'han fet pensar i de les qualsmai ningú no me n'ha sabut donar raó.La primera guarda relació amb la sevafundació; la segona amb una altracomunitat monàstica que va precedir-lapels mateixos topants: la de Senus Dei. Elnexe sembla evident, la cronologia

històrica i el mateix nom ens en parlenprou bé.

El primer dilema: la fundació d’Esca-ladei

Pel que fa a la primera qüestió enshem de situar al segle XII en temps deRamon Berenguer IV, entre el momentde la conquesta de Ciurana (1153) i, pocsanys després, el dia de sant Miquel de

1162, l’ocupació del reducte d'Escor-nalbou, últim domini sarraí dintre "l’arcalterós que domina el camp", com va dir JosepIglesias3.

Sembla que, en un primer moment,devien romandre per aquelles terres uncert nombre dels vençuts, fonamen-talment berbers, els quals les haviensenyorejades al llarg d'uns quatre-centsquaranta anys; tot indica també queaquesta població residual podia haver

protagonitzat una revolta de la qualn'haurien restat petjades en la memòriapopular, reflectides a voltes en testimonisforça tardans com la història al·ludida enun mural ceràmic d'Escornal-bou. Peròmai, que jo sàpiga, no s'ha especulat ambla possible relació entre aquella revolta ila fundació de la cartoixa (1163 aPoboleda, 1203 a Escala Dei)4.

Pot ser que hi hagi un nexe causal en-

Actual "masia Duch". Està situada molt a la vora de l'antiga cartoixa d'Escaladei. Va ser "terra dominicata"de la cartoixa i l'autèntica conreria dels monjos.

Foto

: Delf

í Duc

h.

43

tre la revolta i la fundació.Controlat el movimentrebel els sarraïns debienbuscar refugi cap al sud,entre els seus germans dereligió, més enllà de lalínia on encara imposavenla seva llei els musulmansde la ratlla fronterera.D'altra banda, les novesconquestes eren encaralluny d’estar ben conso-lidades. L'any 1170 elsislàmics valencians havienatacat les terres mésmeridionals de Catalunyai el 1173 els almohadesvan saquejar i incendiarReus, Riudoms, Cambrils,Constantí i altres pobla-ments5.

No és d'estranyar,doncs, que el jove comte-rei Alfons sentís lanecessitat de repoblarunes terres ermes i migabandonades per tal de ga-rantir-ne el domini i laconservació: les del nostreactual Priorat. I va ser,indubtablement, aleshoresque el sobirà (quan el seupare i predecessor haviaatorgat ja importantssenyories i donacions atemplers i cistercencs enles zones veïnes) deviapensar en una nova fundació, cartoixanaaquesta vegada, com a instrument denous i definitius assentaments.

El segon dilema: la comunitat deSenus Dei

Pel que fa a la segona de les qüestionsapuntades, les coses semblen força més

complicades. Sabem també que l’any 714les forces sarraïnes arribaren a aquestescontrades creuant l’Ebre per Ascó (pelPas de l’Ase). Es van dividir en doscontingents, un d’ells va fer via cap aGueta-Lupia (Gratallops) mentre l’altreavançava per l’esquerra fins a la creu delsQuatre Camins dels Peirons "on trobarenl’abat del monestir de Senus Dei, el patriarca Lysio

Escut d'Escaladei datat l'any 1788. Els qui van adquirir la finca amb ocasió dela Dasamortització de Mendizábal (1836) van intentar esborrar-lo repicant lapedra. Sobre 'escut hi ha un medalló d'estil neoclàssic tardà que és posterior.

Foto

: Delf

í Duc

h.

44

(Llop) que els rebia en processó portant la imatgede Santa Maria de Winclar6".

Aquesta rebuda no devia desagradarals invasors (la sura XIX de l’Alcorà estàdedicada a la Verge Maria) que devienrespectar el Montsant com a lloc sagrati, de bell antuvi, ocuparen preferentmentles terres sobre l’Ebre productores de gra,fent-se seva amb relativa tranquil·litat icerta consideració una hipotètica i resi-dual població mossaràbiga7. Ara bé, ¿ones trobava aquest cenobi i per quina re-gla es regia? Ens movem entre fontsliteràries, sense cap petjada arqueològica.S’ha especulat amb la possibilitat que talcenobi no hagués existit mai i que SenusDei fos simplement el nom d’un grupdispers d’anacoretes, aliens potser a unanormativa pròpiament monàstica, quesolament es devien reunir per a la litúrgiamés imprescindible en edificis d’estruc-tura simple i reduïda.

Aquesta tesi topa amb algunescontraindicacions. La primera, la delmateix nom Senus Dei, que sembla ferclara referència a un lloc concret i a unacomunitat reglada. En José LuisRodríguez Lara, catedràtic de literaturai bon llatinista, em comentà en certaocasió que Senus Dei tant podia al·ludir alsi, al redós de Déu, com al claustre vir-ginal de Maria, on el Verb es féu carn.

Més difícil seria tractar d’esbrinar qui-na regla hi devia regir; evidentment nodevia ser la benedictina (estranya aCatalunya abans del segle IX); potser lade sant Fructuós, bisbe de Dume i deBraga (segle VIII) o la "regula communis",obra d’un sínode d’abats posteriors al seutraspàs. De fet, ara com ara, no podemsaber-ho.

El text de Biarnès, abans esmentat,podia encaminar la nostra atenció versl’actual Vallclara. El mateix Ferran

Soldevila identifica la vila de la Concaamb la Bíclara visigòtica que és, al seuparer, el lloc en el qual Joan "elBiclarense" va fundar el seu monestir,potser el primer de Catalunya; el granhistoriador català dóna suport a la sevatesi amb l’autoritat filològica deCoromines8. Si Soldevila estava encertati el monestir del "Biclarense" poguésidentificar-se amb Senus Dei (possibilitatde la qual ell, certament, res en digué),el vincle amb Poblet fóra important, nosolament per la proximitat geogràficasinó també pel fet que el nostre monestir,des de mitjan segle XIV ostentà lasenyoria jurisdiccional sobre Vallclara.

Malgrat que l’encaix seria perfecte nopodem negligir el fet que, mésrecentment, la tesi de Soldevila semblahaver perdut gruix ja que hom conside-ra com a més probable la identificacióde la visigòtica Bíclara (o Biclarum) ambla portuguesa Beja (Alemtejo) o ambBéjar (Lleó)9.

La localització de Senus Dei: unahipòtesi

Tot això ens portaria a replantejar-nosla possible ubicació de la comunitat deSenus Dei, una pregunta fins ara senseresposta. Com és natural jo no tinc lasolució però voldria aportar-hi unsuggeriment. Un dia, tot examinantpausadament les venerables ruïnes de laCartoixa, vaig reflexionar sobre aquelllloc de privilegi: aigua abundosa i segu-ra enmig d’unes contrades d’acusat secà;acarat a migdia, protegit dels vents delnord, entre topants aspres i esquerps, onsenyoregen la llecorella i l’alzinar... Noés fàcil trobar a la vora un lloc comaquell.

Aquest és, doncs, el meu suggeriment:¿i si els testimonis arqueològics que ens

45

NOTES:

1. E. Fort i Cogul: El rector de Vallfogona. Rafael Dalmau Editor. Barcelona: 1974. Col.lecció "Episodis de la Història", núm. 50,

pàgines 14-15.

2. Traducció: A la primera seu dels cartoixos d'Hispània, predecessora dels altres convents, fundada a les muntanyes pel rei Alfons d'Aragó, segon

d'aquest nom, prop del comtat de Prades, situat al Principat de Catalunya.

3. J. Iglesias: La resturación de Tarragona. Rafael Dalmau editor. Barcelona: 1963. Col.lecció "Episodis de la Història", número

45. Pàgines 37-39.

4. La cartoixa de Santa Maria d'Escaladei (en llatí "Escala Dei") està situada al vessant sud del Montsant en el municipi de laMorera de Montsant (Priorat). Va ser la primera cartoixa de la península Ibèrica, de la qual sorgiren les altres cartoixescatalanes. Va ser fundada el 1163 a petició d'Alfons I el Cast en terres cedides per Arbert de Castellvell. Els primers monjos,comandats per Pere de Montsant i Ramon de Sant Esteve, als quals s'uniren alguns eremites del Montsant, s'instal.laren aPoboleda, fins que vers el 1203, amb l'ajuda de Pere I, s'establiren al lloc definitiu.5. M. Serra i Roca: Historia General de Catalunya. Seguí Editor. (Sense data). Pàgina 109.

6. C. Biarnès i Biarnès: Moros i moriscos a la Ribera de l'Ebre (710-1615). Rafael Dalmau Editor. Barcelona: 1972. Col.leccióepisodis de la Història, número 163, pàgines 9-10.7. Persones que van conservar la religió cristiana sota la dominació islàmica de la península Ibèrica.

8. F. Soldevilla: Historia de España. Ariel. Barcelona: 1952. Volum I. pàgines 9-10

9. Vegeu a: "Gran Enciclopèdia Catalana", Barcelona, 1971, volum 3, la veu Bíclarum

manquen de Senus Dei romanguessinenterrats sota les actuals despullesd’Escaladei? Ja sé que aquesta possibilitattambé sembla entrar en contradicció ambl’interregne entre la primera estada aPoboleda (1163) i la instal·lació defini-tiva a Escaladei (1203); però , ¿de debòsabem si els cartoixans, arribats deLlenguadoc, no tingueren, des del pri-mer moment la intenció preconcebudade traslladar-se a Escaladei tan aviat compoguessin? Qui pot negar de bell antuvital possibilitat? Quina realitat embolcallala bella llegenda del pastor i l’al·legoriabíblica de l’escala de Jacob?

Tornant una mica al principi, lesrelacions entre Poblet i Escaladei van serimportants i sovintejades al llarg de lanostra història entre els segles XII i XIX;el P. Altisent i Ezequiel Gort fan, com amínim, trenta-tres referències a aquestesconnexions en les seves respectiveshistòries dels nostres monestirs de laConca i del Priorat; però endinsar-nosen els particulars que les motivaren i ex-

pliquen, excediria amb molt lespossibilitats d’unes notes tan senzillescom aquestes.

Just encetat, el darrer hivern ens portàpluges i freds; malgrat això oliverars imargenades verdejaven d’una munió deplantes diminutes, com una incipientcatifa, preludi d’un proper esclat prima-veral. La gebra blanquejava, de bon matí,vinyes i rostolleres mentre el merlot o eltort xiuxiuejaven remors nadalenques,incisives i breus.

Voltant pels turons i terres trencadesdel Priorat hom pensa en tots els tresorsarqueològics que amaguen les sevesentranyes tel·lúriques. Quedaríemrealment meravellats si, de cop i volta,afloressin i es fessin presents als nostresulls com per art de màgia. Sempretindrem, però, si més no, la possibilitatd’estudiar allò que ja se’ns ha fet visible iespecular sobre el molt que resta amagat.

Ramon M. Rodon

46

SANTA MARIA DEVALLDONZELLA

L’entorn arquitectònic

Aquest grandiós conjunt arquitectònices situa en un entorn ben especial: a lapart alta de Sant Gervasi de Cassoles per

El monestir cistercenc femení de Santa Maria de Valldonzella (1912-1923)1

es troba situat en una àmplia parcel·la entre els carrers Cister, 41 - 45, VistaBella, Jesús i Maria, Claravall i plaça Calvó (Sant Gervasi) a Barcelona.És obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig (1877-1937), amb títol perl’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1902. Va ser una figura singularde l’arquitectura catalana del canvi del segle (XIX al XX), amb influències delseu oncle avi Joan Martorell Montells (1833-1906) i també de les tendènciesarquitectòniques europees, especialment pel que fa a l’arquitectura religiosa.Ens en parla el doctor Joan Bassegoda Nonell, prou conegut dels nostres lectors.

damunt del carrer de Quatre Camins en-tre Via Augusta i l’Avinguda del Tibidabo,zona on es poden trobar dues obres deBernardí Martorell (Valldonzella i les

Claustre del monestir de Santa Maria de Valldonzella.

MÓ

N M

ON

ÀST

IC

47

Oblates del Redemptor), una de Gaudí(Bellesguard) i una altra de Joan Martorell(el Col·legi Màxim dels Jesuïtes de Sarrià).Tot plegat fa un bon conjunt d’edificisen els quals el neogoticisme i l’especialvisió del modernisme d’influència anglesai alemanya hi són ben presents. I tambées pot mencionar el projecte, no realitzat,de Gaudí (1906) per a la construcció d’unpont sobre el torrent de Pomeret, on esvolia fer ús del formigó armat segons lamemòria del projecte de formes semblantsals viaductes del Parc Güell.

L’encàrrec i les obres

L’encàrrec d’obra tan destacada li arribàa Bernardí Martorell a través d’unagermana monja professa a l’orde delCister a Valldonzella, morta l’any 1911.La construcció de l’enorme monestir vaser possible perquè les religioses vanvendre a l’Ajuntament de Barcelona elsterrenys del vell monestir de Valldonzella

a l’antic Priorat de Natzaret, a prop de laRonda de Sant Antoni, després del’incendi de la Setmana Tràgica (juliol de1909). Les vicissituds de Valldonzella desde la seva creació al segle XII no és cas dereproduir-les aquí però es trobenperfectament explicades en el llibred’Antoni Paulí (1972)2.

Les obres del nou monestir s’iniciarenl’abril de 1911 per la part de la zona declausura en torn del grandiós claustre demés de 30 metres en quadre ambcolumnes de totxo vist aplantillat ambbases i capitells de pedra artificial i arcsde totxo a plec de llibre i perfil escarser.Va ser contractista de l’obra Josep Bayó iFont (1878-1970). Era el mateix quetreballà per Gaudí al Primer Misteri deGlòria del Rosari Monumental deMontserrat i a les cases Batlló i Milà delpasseig de Gràcia de Barcelona, per JoanRubió a la Casa Sacerdotal del carrerDuran i Bas i per Joan Llimona almonument al Dr. Robert a la plaçaUniversitat. Per Bernardí Martorell bastíValldonzella i les Oblates del Stm.Redemptor, des de fa poc Fundació AbatOliva.

L’abril de 1913 es començà la capellaprovisional segons el projecte firmat perBernardí Martorell el 12 de maig de 1912.El projecte de l’església definitiva portadata de gener de 1916 i es va inaugurar el29 d’abril de 1919 i va ser consagrada el22 d’octubre de 1923. Alguns elementsde l’antic monestir de Valldonzella forenreutilitzats al nou edifici, especialmentrajoles de València a la Sala Capitular ialguns capitells. També es va instal·lar elcor del monestir de Sant Cugat del Vallèsa la zona de clausura de l’església, edificid’una sola nau de deu metres de llum iamb voltes ogivals nervades quadripartitesde cinc trams amb transsepte de dos tramsi el presbiteri heptagonal amb una girolaen torn de l’altar major que tenia unmagnífic baldaquí.

La longitud total de l’església és de 45

Altar major de l'església de Valldonzella.

48

NOTES:

1. Figura en el Catàleg Monumental de l'Ajuntament (1987) núm. 198, categoría B, Cap. II, p. 124.

2. Antoni Paulí Meléndez: Santa Maria de Valldonzella Tip. Emporium Barcelona, 1972.

metres. Exteriorment es veuen elscontraforts, a banda i banda de lesvidrieres, que suporten els arcs doblersequilibrats de forma catenàrica querecolzen en pilars cartabons d’obra vistaalternada amb peces de pedra artificialblanca decorades amb escuts de les fillesde famílies nobles de Barcelona professesen l’orde cistercenc. El contractista JosepBayó i Font relatà a l’autor d’aquest textel 9 de gener de 1970, com es van cons-truir els arcs del creuer de 15metres de sagita col·locant totxodarrera totxo mentre esmantenien els xindris durant tresdies. Damunt dels arcs creuers oaristons hi ha un mur perforat ambpetites arcuacions que formen elpendent de la coberta. Les voltesdamunt d’aquests murets són demaó de pla de tres gruixos derajola. L’interior és espectacular,tot d’obra vista amb especeigs detipus gòtic o flamenc solamentinterromputs per les peces depedra artificial, especialment aldeambulatori del presbiteri on hihavia un magnífic baldaquídestruït el juliol de 1936. Presideixl’església la imatge de la Mare de DéuAssumpta de l’escultor Josep Maria Campsi Arnau (1879-1968).

Un conjunt arquitectònic molt valuós

Aquest conjunt arquitectònic,catalogat per l’Ajuntament, constitueixuna obra excepcional dintre de la històriade l’arquitectura del primer quart del segleXX a Barcelona per bé que un xicmenystinguda pels crítics sotmesos a ladictadura de l’anomenat moviment

modern. El gran arquitecte José AntonioCoderch de Sentmenat (1913-1984), quetenia el seu estudi a la plaça Calvó ben ala vora del Valldonzella, em manifestàrepetidament que aquest edifici era tanto més interessant que les obres de Gaudí.Si més no, juntament amb Torrebonica,la Cooperativa de Cambrils, Sant Agustíde Sabadell i les Oblates del Redemptorde Bellesguard, formen un conjunt digned’agermanar-se amb les obres de Joan

Rubió, Jeroni Martorell o César Martinell,els arquitectes funicularis dels quals parlaJoan Bergós com a continuadors de lesconstruccions resoltes amb arcs de formescatenàriques o parabòliques utilitzadesamb tant de sentit comú per Gaudí a laFinca Güell o a les golfes de la Pedrera.

D’ençà de 1999, una part del monestirha estat habilitada per aules i altresdependències de la Universitat RamonLlull.

Joan Bassegoda

Creuer de l'església del monestir de Valldonzella.

49

Amb la intenció de proporcionar un context a l’article de la germanaKaufmann hem demanat a les germanes carmelites del monestir de Sant Josepi Santa Anna de Tarragona que ens presentin breument una petita història delcarisma del Carmel, un orde monàstic contemplatiu.

L'Orde de la Benaurada VergeMaria del Mont Carmel

El Carmel Teresià: les Carmelites Descalces

L’Orde de la Benaurada Verge Mariadel Mont Carmel

Els orígens de l’Orde, el títol de"Benaurada Verge Maria del MontCarmel", així com les antigues tradicionsespirituals demostren l’índole mariana ibíblica de la vocació carmelitana.

Mirant els venerables Pares antics,especialment el profeta Elies com a inspi-rador, l’Orde pren una consciència mésviva de la seva vocació contemplativaorientada a escoltar la Paraula de Déu.

La primera "fórmula de Vida" carme-litana la trobem expressada en la Regla queva ser lliurada per Sant Albert, patriarcade Jerusalem, als eremites del montCarmel entre els anys 1206-1214.

Els eixos de l’esmentada Regla són elssegüents:

- Viure en obsequi de Jesucrist amb uncor pur i recta consciència.

- Romandre en la pròpia cel·lameditant, nit i dia, la llei del Senyor.

- Celebrar diàriament l’Eucaristia i laLitúrgia de les Hores.

- Practicar l’ascesi evangèlica perdemanar que al cor i als llavis s’hi faci

present l’espasa de l’Esperit que és paraulade Déu.

- Instaurar una comunió de vida basa-da en les relacions fraternes, la correcciócaritativa, la comunicació de béns i la re-cíproca preocupació espiritual sotal’autoritat del prior, tot al servei de laComunitat.

- Cultivar, per damunt de tot, l’oraciócontínua en solitud, silenci i esperit devigilància evangèlica.

El Carmel Teresià: les Carmelites Des-calces

L’origen de la família Teresiana, i de laseva vocació dins de l’Església estàestretament vinculat al procés espiritual ial carisma de Teresa de Jesús, nascuda a laciutat d’Àvila, el 28 de març de 1515. L’any1531 va entrar al convent de Carmelitesde la mateixa ciutat en el qual es professavala Regla de Sant Albert, aleshores ambmitigacions. Eren el anys de la plenaefervescència per anar a les Índies,"descobertes" recentment, en busca defortuna. Moltes dames nobles i moltesnoies es "refugiaven" als monestirs a cau-sa de les poques opcions matrimonialsmotivades per la forta emigració delshomes joves. El fet que s’omplissin elsmonestirs amb persones poc vocacionades

MÓ

N M

ON

ÀST

IC

50

va produir un afluixament en la vida re-gular. Teresa, interpel·lada per la situacióque es vivia al seu monestir de l’Encarnaciói encoratjada per les gràcies místiques ambquè el Senyor l’afavoria, i tambéimpressionada pels estralls que vivial’Església en aquell moment per l’inici dela Reforma protestant en el centred’Europa, es va sentir impel·lida a fer unacosa nova totalment orientada cap al’oració i la contemplació de les cosesdivines. Es tractava de viure, deia, "eso po-quito que yo puedo y es en mí, que es seguir losconsejos evangélicos con toda la perfección quepudiere, y procurar estas poquitas que están aquíhiciesen lo mismo..." tot professant la ReglaPrimitiva de sant Albert i en una petitacomunitat fonamentada en el deseiximentde les coses, la fraternitat intensamentviscuda, la humilitat i la pobresa estricta.El 24 d’agost de l’any 1562 començà elnou estil de vida reunint, al convent deSant Josep d’Àvila, un petit grup de noiesa les quals ja havia traspassat el seuprojecte.

Ella va reviure en si mateixa els dolorsde l’Església i la preocupació per lasalvació de les ànimes, i contagià a lesgermanes aquest mateix ideal. La seva granintuïció ha donat a la vocació contem-plativa una nova dimensió, apostòlica ieclesial, que serà una característica pecu-liar de la vocació carmelitano-teresiana.Ho fan ben palès aquestes paraules seves:

"Parecíame que mil vidas pusiera yo pararemedio de un alma de las muchas que allí seperdían, y como me vi mujer y ruin e imposibi-litada de aprovechar en lo que yo quisiera en elservicio del Señor, determiné a hacer eso poquitoque era en mi, que es seguir los consejos evangé-licos con toda la perfección que yo pudiese yprocurar lo mismo, confiada en la gran bondadde Dios, que nunca falta de ayudar a quien porél se determina a dejarlo todo, y que todas ocu-padas en oración por los que son defensores de laIglesia y predicadores en lo que pudiésemos a esteSeñor mío".

La Santa enriquí l’arbre secular delCarmel amb aquest nou estil: refermavala devoció filial a la benaurada VergeMaria del Mont Carmel; deixava com aherència, a la seva família, la comunió queella vivia amb els prototips bíblics, elsprofetes i els grans Pares del Carmel; idonava un nou impuls a l’observança dela Regla primitiva.

En conformitat amb l’ideal de la SantaMare Teresa, Fundadora del CarmelTeresià, les Carmelites Descalces vivim lavida contemplativa eclesial en un climaque harmonitza la soledat i el silenci ambla comunió fraterna, formant una famíliaa semblança del "pequeño colegio de Cris-to" que té per centre la presència i l’amordel Senyor i per norma la caritat fraterna.

Una carmelita

51

UNA CARMELITAA POBLET

Carmel de Mataró, 30 de novembre del 2003

Molt estimat germà en Crist, Paco:

Fa mitja setmana que ens vam veure en elvostre monestir de Poblet. Va ser per a mi moltmés que una visita a un monument incompa-rable i molt més que fer una petita pregàriaabans del congrés sobre Edith Stein1. Va serper a mi una trobada amb Déu molt sorprenentpels elements que Ell va escollir per a fer-sepresent en el meu cor.

La germana Cristina Kaufmann, de l’orde de les carmelites descalces delmonestir de Mataró, va passar dues vegades pel monestir de Poblet en el seucamí d’anada i tornada a Lleida per assistir a un congrés. A l’anada va escol-tar les Vespres. A la tornada va assistir a les Completes. Va escriure a les sevesgermanes les vives impressions que li van produir aquests encontres. Va trametretambé per carta aquestes impressions al P. Paco Martínez Soria, monjo dePoblet. Amb el permís de tots dos publiquem a continuació aquest escrit.

L’arquitectura, el silenci, el sol de la tardortransparent i daurada sobre les pedres seculars,el vostre cant de Vespres i després la nostratrobada de germans... tot ha quedat en el meucor com un raig de sol diví. I us en volia donarles gràcies. Us adjunto uns paràgrafs de la car-ta que vaig escriure a les meves germanes totjust arribada a la meva "ermita", ja que fa untemps que estic fent el meu "any sabàtic", comja sabeu.

Vista de la façana de l'església abacial i del conjunt del monestir de Poblet. L'autora hi va assistir a Vespres i aCompletes en dies diferents.

Foto

: BED

MA

R.

52

El pòrtic: les Vespres a Poblet

Les Vespres a Poblet m’han estat unregal particular que m’ajuda a interpretartot el que vaig viure i veure aquests dosdies a Lleida. El primer regal ha estat laPilar, la senyora que ens ha acompanyat ique Déu ha conduït a Poblet. La Pilar ésuna psicòloga laica, mare de família, quetreballa amb la joventut fent de mestrad’educació física. ¡Quins criteris té Déu al’hora d’escollir el personal per ensenyara monges carmelites descalces...! Gràciesa la Pilar vàrem anar a Poblet a sentir icantar les vespres entre aquells murssagrats, murs que em van infondre unaintensa esgarrifança relacionada amb elviure i el morir, el temps i l’eternitat, larealitat i el somni... esgarrifança que té aveure amb Déu i amb cada una de les per-sones que érem allí.

El sol de la tarda, el cel net i purdamunt la silueta de les pedres i dels arbresens esperaven a la plaça. Dintre: pedres,homes, veus, llums i melodies i, en unacapella lateral, l’eucaristia reservada. Hisentia el misteri de les generacions demonjos, interrompudes durant més d’unsegle i refundades un altre cop.... Ara, allí,per a nosaltres, una trentena de videshumanes es dedicaven a cantar, a callar, atreballar i a impregnar les pedres d’esperit,tant per l’alè dels seus cossos com per l’alède l’Esperit Sant. I nosaltres en podíembeure, sadollant així la nostra set delloança que és també el centre i el sentitde la nostra vida carmelita.

¿I si desapareixíem...?

Mentre ressonaven les Vespres vaigpensar en les interrupcions de la vidamonàstica i en la nostra situació. ¿I sidurant segles el Carmel a Europa occi-dental, o en determinats llocs quedacolgat a la terra, desaparegut davant delmón....? Si desapareixia... ¿qui diu quedesprés no tornaria a revifar-se continuantaixí el foc d’amor que va abrandar la nostraSanta Mare2?

Durant les Vespres a Poblet vaig sen-tir que tot és relatiu, que tenim tan poctemps... Setanta, vuitanta, noranta i fins itot cent anys... ¿què són en comparacióamb els segles i segles que podentranscórrer si després reneix una arrel quesemblava morta? La història de més d’unmonestir ens ensenya que això éspossible...

L'alegria d'una trobada

I tampoc no vull oblidar la cordialitati l’alegria de reveure el P. Paco MartínezSoria. Va ser una cordial trobada degermans, perquè realment som fills delmateix Pare. Per a mi va ser una trobadamolt, molt intensa dins la senzillesa i lapobresa de la nostra condició. Ni ensescrivim, ni ens diem coses, ni sabem deles nostres vides, però quan ens trobem,tot el cabal d’allò que vivim amb Déu iamb Jesús i per Ell, es torna íntimacomunió de l’un amb l’altra. Així vaig viure

Santa Teresa d'Àvila, fundadora de lescarmelites descalces.

53

aquella estona quan ens ensenyava "casaseva" la qual, de tan gran i tan solemne, itan santa, resulta prou familiar per a noperdre-s’hi i prou desproporcionada pera no instal·lar-s’hi còmodament. Lesparaules senzilles i cordials d’en Paco ensvaren ser també tota una lliçó.

La cloenda: les Completes

Mai no hauria pogut imaginar queassistiria a unes Completes del Cister aPoblet. Va ser també gràcies a la Pilar. Vaser el moment culminant d’aquests dies.A fora, la pluja, la foscor de la plaça; adins, l’església només apareixia tacada peruna llum pàl·lida provinent d’una bombetaamagada darrera d’una gran columna queil·luminava el corredor per on els monjosaccedeixen al cor.

A l'església no se sentia absolutamentres. De molt lluny, com de segles enllà,es percebia la lectura del refetor o algunapregària comunitària interna. Poc desprésarribava el primer monjo, un vellet ambbastó i una jaqueta sobre l’hàbit blanc il’escapulari negre. Amb pas acurat i lent

travessava l'immens trànsit fins adesaparèixer darrera d’una columnainabastable per tornar a aparèixer en elcor, tot trepitjant-ne la fusta del cadirat.El primer so era el bastó sobre la pedraseguit dels passos arrossegats fins a arri-bar al "sospir" de la fusta. Encara creixiamés el silenci amb aquests moviments. Lacampana que convocava a Completestallava de sobte aquest silenci o, millorencara, l’ordenava entre els seus cops, detres en tres, com si volgués posar ordreen els silencis i els brogits de cada cordels monjos. Uns moments de màximatensió. Era com sentir un judici sobre allòque feia soroll en l’interior de cadascú. Ide bell nou, el silenci.

A poc a poc, anaven arribant els"monjos blancs", com cuques de llum enla nit, vestits amb la cogulla o amb la capablanca, els novicis. Cadascú anava a ocu-par el seu lloc en el cadirat. Jo pensava:ara encendran el llum i començaran a can-tar. Quan tots ja hi eren, el petit llum queservia a l'ancià per llegir les sevesdevocions s’apagà i el so de la campana

Monestir de les Carmelites Descalces de Mataró.

54

NOTES:

1. Edith Stein (Breslau 1891 - Auschwitz 1942) va ser una pensadora i monja carmelita alemanya. D'origen jueu, el 1922 esconvertí al catolicisme. Deixebla i assistent del filòsof Husserl, va ser professora (1922-31) al convent de dominicanes d'Espirai a l'institut de pedagogia de Münster (1932). El 1933 ingressà en l'orde de les carmelites en el convent que aquestes teniena Colònia. El 1938 es traslladà al convent d'Echt (Holanda), d'on el 1942, en plena guerra mundial, fou deportada al camp deconcentració d'Auschwitz. És autora d'obres filosòfiques de gran profunditat. Va ser beatificada el 1987 i canonitzada el1998. A l'any següent Joan Pau II la va declarar copatrona d'Europa.

2. Santa Teresa de Jesús (1515-1592).

3. Monjo destinat setmanalment a oficiar en el cor o en l'altar.

4. S'anomena misericòrdia el petit seient fixat a la part inferior de les cadires abatibles d'un cor monàstic que permet derepenjar-s'hi tot estant dret.5. Mot francès que vol dir "esborrada".

va tornar a tallar l’ambient. I tot seguitl’hebdomadari3 entonà la lloança. Sensemicròfons, sense orgue, sense llum,simplement avançant una passa en elcadirat i retirant-se després cap a lamisericòrdia4, com volent-se esborrar deltot entre la fusta dels seients, com ja hohavien fet els altres monjos.

El cant de les Completes era per a miuna icona realment sublim del silenci delmonjo davant del seu Senyor, davant d’ellmateix i del món. No hi comptava altracosa que les paraules, a mitja veu delsalmista, la Paraula de Déu en boca de lahumanitat "effacée5" davant del misteri.

Em va fer pensar moltíssim sobre lanostra forma de ser carmelites descalces.A mi m'ha despertat de nou el desigd'acurar els signes, els símbols, el nostresilenci que tant a nosaltres com alscistercencs ens resulta essencial per viurela vocació contemplativa. Crec quehauríem de retrobar aquest silenci inte-rior que porta al silenci de tota la perso-na. Allò de viure realment només atentesa la Paraula que sabem que ens habita ique ens parla concretament a cada unadient-nos quin camí és el nostre. Aquellapresència del misteri en minúscula: lesvides de cada un d'aquells monjos fetasilenci davant dels altres, davant Déu, idel Misteri en majúscula; Déu que nodeixa de parlar a cadascú però en aquellasolitud i desert que es podia palpar en

aquella hora de Completes, ha de sertambé en el nostre misteri. Sentianostàlgia d'aquest silenci per a la nostracomunitat. No solament durant la nit, sinódurant el dia.

Vaig demanar a Jesús en aquellmoment per a totes nosaltres i les nostrescomunitats de la federació, perquè lacomunió amb tots els monjos i mongesde tots els temps, ens sigui també ara unaajuda i un estímul per a viure la nostravocació amb tota la plenitud que siguemcapaces d'assolir. El silenci, al sortir del'església, ens va embolcallar durant unallarga estona. Crec que totes vam sentirque aquell silenci ens donava vida perdintre i ens feia "veure la Paraula que enshabita".

Restem en profunda i silenciosa comunió depregària i de contemplació del misteri de Déuen cada un de nosaltres i en cada germà monjoo monja. Sí, que la vida monàstica és un regali l’hem de viure amb aquest goig que no necessitaesclats sorollosos, però que informa tota lanostra vida.

Us desitjo un sant i joiós advent que ja noés gaire lluny. Que l'espera de Maria amb elsprofetes i Joan Baptista ens acompanyi en lanostra petita peregrinació vers el naixement dinsnostre del Fill de Déu.

Cristina Kaufmann

55

Va néixer al barri barceloní d’Hostafrancs el15 de gener de 1921, on el seu pare tenia unasabateria. Era el gran de tres germans. La sevamare va morir l’any 1934 asvíctima d’unabomba col·locada a la línia del tramvia. Vaestudiar intern als Salesians i allí visqué l’inicide la guerra civil. Quan va acabar la guerra,manifestà a la seva família el desig d’entrar alSeminari, cosa que va fer a Barcelona i vaaprovar set cursos en tres anys. Va entrar aPoblet i va anar a estudiar a Suïssa. Va serordenat sacerdot l’any 1949. Posteriormentva ser enviat a estudiar a Roma i retornà aPoblet l’any 1953 on va ser elegit prior i el 22de juny de 1954, als 33 anys, primer abat dela restauració. L’any 1968 marxà a Soliuson encapçalà una nova fundació. Allí ens varebre per contestar les nostres preguntes. Atèsel seu interès i la rellevància de la persona usoferim l’entrevista en dos capítols. En aquestaprimera part publiquem els records del P.Edmon fins a la seva elecció com a abat dePoblet. En el proper número es publicarà laresta de l’entrevista.

¿Com recorda, P. Edmon, la seva infantesa?

Vaig viure una infància normal, ambels pares i germans, i anant a l’escola ifreqüentant el centre Montserrat de laCongregació Mariana d’Hostafrancs, onfèiem catequesi, jocs i teatre. Elscatequistes d’aquest centre deien que jotenia molt bona veu i van estar parlantamb la meva mare perquè m’enviésd’escolanet a Montserrat; fins i tot em van

L'E

NT

REV

ISTA

arribar a marcar la roba. Finalment, però,no m’hi van enviar. Crec que un delsmotius per no anar-hi va ser l’oposició delmeu avi matern, serraller artístic, quedisposava d’un taller i que em veia com elseu hereu.

Quan va morir la mare el 1934, el meugermà segon i jo estàvem en èpocad’estudis. Els vam continuar a l’internatdels Salesians de Sarrià fins el juliol de

GARRETA OLIVELLA,Edmon MariaGARRETA OLIVELLA,Edmon Maria

56

1936. Allí ens va sorprendre la guerra ci-vil. Jo tenia 15 anys.

La guerra devia ser difícil per algú comvostè que pensava a entrar al seminari. ¿Comla va viure?

El nostre pare va venir a buscar-nos el19 de juliol pels volts del migdia, malgratl’estat de tensió que vivia la ciutat.Nosaltres ja vèiem que en passava una degrossa, perquè els religiosos salessianss’havien tret la sotana.

La guerra per a mi no va ser ni més nimenys difícil que per a tots el que la vamviure en un o altre bàndol. Jo la vaig viurea Barcelona, aguantant els bombardeigs,vivint l’escassetat de menjar i aguantanttot el que el dia a dia portava. Estudiavasecundària com ho permetien lescircumstàncies, en un col·legi privat itreballava com a dependent en unasastreria.

Amb qui va passar la guerra?

Els tres anys de guerra civil els vaigpassar a Barcelona fent companyia al meuavi. El meu avi era una persona amb unaforta personalitat. Era un serraller ambmolt bones mans. Era l’amo d’un talleramb uns quants treballadors, entre elsquals hi havia el seu gendre. El meu aviva ser caporal del Sometent Armat deCatalunya, ja que el barri de Sants estavaenvoltat de descampats i patia problemesde seguretat. Era on tenia el taller. Viviaal pis de damunt. A la casa del costat, icomunicant-se els pisos, hi vivien unsoncles.

Van patir alguna mena de control o derepressió per part d’algú?

Vam patir escorcolls dels milicians dela FAI i la CNT. En un d’aquests escorcollsvan descobrir el diploma del Sometent ila pistola que el meu avi guardava a casa.Els va semblar un fet molt greu i se’l vanendur detingut a un Comitè que hi haviaa la Plaça d’Espanya, d’on amb l’ajut d’untreballador van aconseguir alliberar-lo. En

aquest moment ell ja tenia 70 anys i vaquedar molt afectat per tots aquests fets.Li van confiscar el taller i el vancol·lectivitzar, amb l’amenaça d’expropiar-li tot l’edifici on hi havia també el pis onvivíem.

Com que la seva vida corria perill, livam aconsellar que marxés de Barcelonacap al Berguedà. Perquè la casa no quedéssola, jo amb 15 anys, vaig continuarvivint-hi sol per guardar-la i, a més, teniacura d’anar a cobrar una paga quenormalment el comitè li passava a l’avi perla confiscació del taller. Feia vida amb elsoncles del costat. Per guanyar alguna cosaem vaig col·locar a un taller i botiga desastreria d’uns amics de la família fins queel govern republicà em va cridar a files eldesembre del 38.

Així, doncs, vostè també va ser soldatdurant la guerra?

De fet vaig viure a casa en règim mili-tar anant d’un lloc a una l’altre sensemoure’m de Barcelona fins que em vanaquarterar en un antic col·legi dereligioses de Sarrià on vaig estar finsl’entrada de les tropes franquistes el 26de gener de 1939. D’aquest dia recordoque quan els republicans marxaven cap aFrança ens van donar l’ordre de defensarla caserna fins a la mort. Tan bon punt vamarxar el darrer, vam cremar les llistes itots vam marxar cap a casa. Tot sovintpenso com vam salvar la vida en aquestescircumstàncies tan extremes.

Un cop acabada la guerra entra alseminari. Què el va fer decidir a canviar lavocació sacerdotal per la monàstica?

En realitat jo en aquella època nom’havia plantejat seriosament la vocaciósacerdotal, tot i que en vida de la marecap als 11 ó 12 anys, havia pensat en lapossibilitat de la vida consagrada, peròmés aviat m’inclinava per la vidamonàstica.

Als meus 19 anys, havent mort l’avi el

57

mateix any 39, una de les meves ties, emva dir si encara pensava en la vida religio-sa o sacerdotal. A mi de moment això emva sorprendre ja que aquesta possibilitat,durant la guerra, l’havia deixat una micade banda. Vaig reflexionar, vaig pregar ien vaig parlar amb el vicari de la Parròquiaque em coneixia prou bé. Jo li vaig dirque em sentia més aviat atret per la vidamonàstica que no pas per la vidaparroquial. Aleshores, l’únic monestirmasculí era Montserrat. El vicari em vaaconsellar que de moment entrés alSeminari, i que en tot cas ja podria fer-me monjo més endavant. Justament hihavia un altre xicot de la parròquia i veíconegut que es preparava per entrar alseminari el curs de 1940. Després de pen-sar-ho bé davant de Déu, vaig decidir ferel pas, i junt amb Mn. Pere Oliveres, vaminscriure’ns per fer el Curs Preparatori.Durant aquell estiu ens vam preparar a casai vam aprovar al setembre per entrardirectament a primer. Aprofitant lesvacances d’estiu vaig poder fer els sis cur-sos en 4 anys. Del seminari en guardo moltbon record malgrat les estretors de l’època.

Entrar a Poblet els primers anys de la sevarestauració monàstica quan la vida era difícili incerta devia ser difícil. ¿Com recorda elsprimers contactes amb la comunitat? Quinespersones va conèixer primer?

El novembre de 1940 va tenir lloc larestauració monàstica de Poblet amb 4monjos italians. L’any 1943 dosseminaristes de Barcelona, en Creus i enJordana, van entrar a Poblet. Aquest fetem va fer pensar que potser jo tambépodria fer la prova. Durant les vacancesde 1944 vaig anar a Poblet durant unsquants dies. Vaig parlar-ne amb el Direc-tor Espiritual del Seminari i a Poblet ambel P. Prior i el P. Mestre de Novicis. Uncop tornat a Barcelona vaig decidir fer elpas i vaig entrar a Poblet a mitjans desetembre

Com era el Poblet monument i el Pobletcomunitat d’aquells anys?

La vida a Poblet aquell temps era dura.Era la postguerra. El menjar anava escàs,els edificis estaven enrunats, no hi haviaaigua calenta, el matalàs era fet de pellofes

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

El P. Edmon Garreta a l'actualitat, a Solius, amb un dels autors de l'entrevista.

58

de panotxa... A la cel·la, per rentar-nos,teníem una palangana i un gerro d’aiguaque a l’hivern es gelava; hi havia una taula,una cadira i un armari de paret per a laroba i una bombeta de 25 W. Perdescomptat, gens de calefacció. L’1 denovembre de 1944, només amb 23 anys,vaig començar el noviciat.

El gener de 1945 va morir el P. MartinoMarini, Mestre de Novicis. La seva mortens va colpir molt. Recordo encara comsi fos ara quan un matí vaig sentir quetossia d’una manera molt estranya i vaigpicar la porta de la seva habitació i vaigtrobar-lo en un bany de sang. Ell em vadir «vosotros no hagáis nada». Vaig avi-sar al P. Jordi que era company de noviciati tampoc va voler que l’ajudés. Finalmentel P. Rosavini i el P. Morgades es van fercàrrec de la situació. No es va deixarajudar, perquè la seva malaltia era conta-giosa.

El dia 11 de novembre de 1945 vaigfer el vots temporals, i vaig continuar elestudis de 2on de Filosofia que haviainterromput al Seminari, començant almateix temps algunes assignatures deTeologia.

Aviat anà a estudiar a Suïssa. El contacteamb monjos d’altres països ¿com el visqué alsvoltants de la segona guerra mundial?

Al constituir la Germandat van convi-dar al P. Kleiner, prior de Hauterive i d’allíva sortir la invitació de enviar-hi elsestudiants. Era un monestir de l’Orde.L’experiència prèvia de Montserrat on elspares Robert, Benet, Alberic i Morgadeshavien passat un any no havia estat proubona. Per això tots ho vam acollir ambmolta il·lusió. A la tardor del 1946 vanenviar els qui érem estudiants al monestird’Hauterive, a Suïssa, prop de Fribourg.Recordo que el viatge va ser molt dur, jaque no podíem entrar per França, perquèla frontera estava tancada. Ens van enviarper vaixell fins a Gènova. Allí vam trobaruna ciutat devastada. Desprès vam arri-

bar a Milà on ens van acollir els salesiansi d’allí vam arribar a Suïssa.

Com era la vida al monestir d’Hauterive?

Al monestir d’Hauterive la vida eramolt dura i la mentalitat del P. Kleinermolt estricta. Parlar era considerat unaheretgia, arribar tard era inimaginable. Esvivia la regla molt estrictament. Els llecsencara anaven de negre i amb barba i nose’ls dedicava cap atenció ni formació coma Poblet. Recordo un dia que pujava lesescales de dos en dos fent soroll i de pressai al capdamunt vaig trobar-m’hi el P.Kleiner. Em va fer un senyal amb la màsense dir res. Vaig tornar a baixar i vaigtornar a pujar en silenci.

Allà vam continuar els estudis i laformació monàstica durant dos cursos mésfins que vam retornar a Poblet el 1948.Del grup que vam anar a Hauterive jo eral’únic que havia fet els vots temporals. Ala tornada vaig seguir els estudis i el 13de novembre d’aquell mateix any vaig ferel vots solemnes. El 2 d’abril de 1949 emvan Ordenar sacerdot i em van donar elscàrrecs de sagristà i de Mestre deGermans. Tots aquests anys, sobretotl’estada a Hauterive, van ser moltenriquidors per a la meva formació. Allàvaig aprendre a viure amb rigor la vidamonàstica. El P Kleiner el maig de 1950va ser elegit Procurador General de l’Ordei el 1953 Abat General.

El primer prior de Poblet va ser el P.Rosavini que va deixar el càrrec el 1950 i vaser succeït per P. Jordana. ¿Com va viureaquells canvis?

Per la primavera de 1950 va anar aPoblet com a visitador delegat de l’Ordeel P. Abat Mateo Quattemberg. Ell vacreure que la comunitat autòctona era japrou nombrosa perquè pogués tenir unPrior del país i va determinar que el P.Rosavini retornés a Roma, designant coma «Prior President» el P. Gregori Jordana.El P. Rosavini, que era un home ple debondat i d’esperit de sacrifici i que havia

59

dirigit els 10 primers anys de la restauraciómonàstica, els més difícils, va marxarportant Poblet al cor com encara ara elporta als seus 95 anys. La comunitat hova sentir i se’n va ressentir.

Tornat a Poblet és ordenat sacerdot i pocdesprés marxa a Roma on va tractar l’AbatGeneral P. Kleiner. ¿Com era la vida a la casageneral als anys cinquanta?

El mateix any 1950, a la mort de l’AbatGeneral P. Bernardini, va ser elegit el P.Mateo Quattemberg que només visquéfins al febrer de 1953, i va ser enterrat aPoblet segons havia desitjat, tot i quetambé ho havia demanat a un monestirde monges. Va haver-hi una certaconfusió sobre quina era realment la sevadarrera voluntat. El maig de 1953 s’haguéd’elegir nou Abat General, càrrec que varecaure en la persona del P. Kleiner, anticprior d’Hauterive i que des de 1950 eraProcurador General de l’Orde.

Essent Prior de Poblet el P. Jordana, elP. Quattemberg va demanar-li l’any 1951que m’enviés a Roma per estudiar dret

canònic, i a la vegada, col·laborar amb laCasa General. No em van deixar estudiara la Gregoriana i em va fer anar a SantAnselm. El primer curs el vaig perdre perla seva malaltia i l’any següent vaig matri-cular-me a la Gregoriana sense dir-li res.

Després de dos cursos a Roma, i jamort P. Quattemberg el 1953, vaig anar apassar unes setmanes a Poblet. Va seraleshores que el P. Jordana em va confiarque havia decidit renunciar al càrrec deprior. Jo li vaig insistir perquè no ho fespel bé de Poblet. De fet només feia tresanys que havia marxat el P. Rosavini ihavien passat pocs mesos de l’elecció delP. Kleiner com a Abat General. Les cosesestaven així quan em disposava a tornar aRoma per acabar els estudis de dretcanònic tal com s’havia previst.

Com era el P. Kleiner? Quina visió teniade l’Orde?

La meva relació amb el P. SighardKleiner va ser ben diferent. Ens coneixíembé mútuament, sobretot pels dos anyspassats a Hauterive. El vaig considerar

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

El P. Edmon Garreta, amb un grup de monjos de Solius.

60

sempre un monjo perfecte. Seriós, peròsempre acollidor amb els joves queestaven en temps de formació. Observanten tot moment, ens ensenyava amb el seuexemple. Tenia idees molts clares sobreel que havia de ser un monjo. Com aprofessor de Teologia i Espiritualitat eraprofund i exigent. Tot i que el concili vaportar una certa obertura, sempre va serrigorós pel que fa a l’observança. Homede pregària, estimava la litúrgia i el cantde l’ofici diari. Fortament aferrat a latradició cistercenca, li va costar d’acceptarels canvis, sigui pel que fa a la litúrgia enllengua vernacla o en la modificació delsusos i costums. Els anys, però, vansuavitzar el seu caràcter i el seu tracte esva fer més afectuós i comprensiu, senseque minvés la seva rectitud en les sevesactuacions. Jo crec que va haver de sofrirmolt a l’hora d’haver d’actualitzar elscostums atès el concepte que tenia de lahistòria i dels orígens de l’Orde. Jo enconservo un gran record i una veritableveneració.

Retornat a Poblet ben aviat assumeix laresponsabilitat de Prior. Què va pensar enassumir el càrrec?

Després d’unes setmanes passades aPoblet l’estiu de 1953, havent estat dosanys seguits a Roma, i quan em disposavaa tornar-hi per rellevar al P. Guillem ques’havia quedat a la Casa General, vaigrebre l’ordre del P. Abat General que anésa trobar-lo a Dijon, on es clausurava elvintè centenari de la mort de Sant Bernat.Allà hi acudi també, el P. Guillem,procedent de Roma. Aleshores el P. AbatGeneral ens va exposar el seu propòsitd’anar a Poblet per fer la seva primera vi-sita com a General i consultor de lacomunitat sobre la conveniència de ferper primera vegada elecció canònica dePrior, en vistes que al cap d’uns mesosPoblet recuperés els drets d’abadia i queel Prior elegit esdevingués el primer abatde la restauració monàstica, si el Capítol

hi assentia donada la renúncia presenta-da pel P. Jordana. De manera que vaigtornar a Poblet. Recordo que l’entrada aPoblet de l’Abat General Kleiner,acompanyat per P. Guillem i jo fou moltfreda, reflex del mal ambient de Pobleten aquell moment. El prior P. Jordana nosortí a rebre el nou Abat General ambcapa pluvial tal com es fa a la primera vi-sita d’un General a un monestir de l’Orde.Ho va fer el P. Robert.

Es va procedir a l’elecció de Prior Con-ventual i vaig resultar-ne elegit el dia 1d’octubre de 1953, sense que jo niremotament m’ho hagués imaginat. Vaigobeir les paraules del P. Abat General que,davant la meva perplexitat, m’haviaadvertit: «Si sale elegido, acepte». Enrealitat es tractava de posar punt final a laprovisionalitat en què Poblet vivia pel quefa al seu superior des de l’any 1940. Enconseqüència, passats 8 mesos, pels voltsde sant Joan, i sense que jo hi fos present,la comunitat, a requeriment del P. AbatGeneral, va ratificar l’elecció i el 4 de juliolvaig rebre la benedicció abacial de mansdel mateix P. Abat Kleiner, ambl’assistència del cardenal de Arriba y Cas-tro, arquebisbe de Tarragona i dels P.P.Abats Aureli M. Escarré de Montserrat, iAgustí Domer de Cuixà-Fontfreda, comabats acompanyats, tal com s’estilava emaquell temps.

Us vull explicar una anècdota, perquèveieu la meva joventut i sorpresa.. Entrela meva joventut, el fet que sóc baixet ique anava vestit de blanc, quan vaig anaramb l’Abat General Kleiner a visitar elbisbe Modrego com a nou abat de Poblet,aquest va exclamar a Kleiner: «No sabíaque los cisterciences hacen abades a losniños de primera comunión»

Xavier Guinovart i Octavi Vilà

61

La portada

El dibuix d’en Marià Ribas ens mostrauna imatge ideal del que ell anomena "patidels clavells". Al fons es veu part de

¿SABÍEU QUE L´ANY 1493ELS REIS CATÒLICS VAN

VISITAR POBLET?L’any de gràcia de 1493 visitaren Poblet el Reis Catòlics acompanyats pels

seus fills i un gran seguici. Venien de Barcelona on, desprès de rebre CristòfolColom a la tornada del seu primer viatge a Amèrica, llavors encara les Índies,el rei Ferran II havia celebrat reunió de corts. Aquest any es compleix el 500èaniversari de la mort de la reina Isabel i és bo recordar la seva vinculació ambel monestir. Ens en parla Jesús M. Oliver, monjo de Poblet, que aprofital'avinentesa per comentar el dibuix de la portada d'aquest número.

l’anomenada Casa del Prior i a la dretaveiem el refetor dels conversos (s. XIII),amb la font de la pinya del segle XVIII,que avui es troba a la plaça del monestir,

Retrat d'autor anònim dels Reis Catòlics que es conserva al monestir de Ntra. Sra. de Gràcia, antic palau de Joan II on vanèixer la reina Isabel, a Madrigal de las Altas Torres (Àvila).

Foto

: Im

agen

M.A

.S. -

Edi

lesa.

SA

BÍE

U Q

UE...

62

i al damunt el que ara en diem sala dell’abat Mengucho (1413-1433), anticmagatzem del segle XIV modificat peraquest abat per convertir-lo en dormitori.Aquesta devia ser la sala on al 1493 esdevia hostatjar el seguici femení de la rei-na Isabel. Tot el conjunt de galeries defusta és una recreació aproximada deldibuixant a partir dels vestigis que ell veiéals anys trenta del segle passat. L’edificidel fons, molt destruït al segle XIX, vaésser radicalment modificat quan es cons-truí la impremta. Sembla que en els seusbaixos hi havia el molí de l’oli que vadonar nom a la torre que es veu al darrereper damunt de les teulades.

La visita dels reis

Els Reis Catòlics s’havien trobat afinals de l’abril de 1493 amb Colom a Bar-celona en tornar del seu viatgedescobridor. No és gens estrany que elsreis, en particular Ferran II que tenia granamistat amb l’abat Joan Payo Coello,volguessin aprofitar l’estada al Principatper visitar Poblet on tenien familiarsenterrats.

Arribaren a Poblet el dissabte 9 denovembre a la tarda. El diumenge ante-rior ja hi havien arribat els prínceps Joani Ferran, fills del rei Boabdil de Granada,els quals, ja batejats, s’estaven a la cortdels reis de Castella. Els reis anavenacompanyats per les seves filles Isabel,llavors vídua, Joana, Maria i Caterina;també un gran nombre de membres de lanoblesa, el cardenal de Toledo, els bisbesde Sevilla, Càller i Mallorca i tot el seuseguici.

El P. Martí Marquina i, després,l’historiador P. Jaume Finestres ens expli-quen amb detall la visita i les sevesparticularitats. El P. Marquina era arxiver,morí el 1586 i de jove pogué parlar ambmonjos que havien estat testimonispersonals de l’esdeveniment. El P.

Finestres es basa en el manuscrit del’anterior i en altres documents que veié.

El reis foren rebuts a la Porta Dauradaamb el cerimonial oportú i desprésd’escoltar el Te Deum, oficiat per l’abata l’església, foren acompanyats a lescambres abacials on s’hostatjaren. Elseguici es distribuí per la casa. Avui ensés impossible d’ubicar i d’identificar lamajoria de les estances preparades peracollir tanta gent. El seguici femení, diuel P. Marquina, s’hostatjà a la "gran saladels archs" i el P. Finestres la situa al darrerede les cambres abacials. Aquest nom unamica genèric ha donat peu a una certaconfusió i tant Eduard Toda com AntoniPalau les situen a la plaça del monestiron hi ha les actuals ruïnes del que semblaque devia ser l’hostatgeria del segle XV.També dubta el P. Altisent (Història dePoblet, pàgs. 448-450) de la ubicaciód’aquestes cambres abacials. Sembla,però, que en llegir el document no hi hadubte del camí que seguiren els reis i queencara avui podem seguir. Diu que,després de la cerimònia religiosa, els reis"exint de la església passaren devant capitol yrefetor y exits per lo parlador dels (conver-sos) muntaren a la cambra del abbat hont tenienson aposento". Si fem aquest camí enstrobarem a les cambres abacials que alsegle XIV féu bastir l’abat Ponç deCopons al sobreclaustre. Més tard arribàel príncep Joan, l’hereu de la corona, quevenia de cacera i l’hostatjaren prop delsseus pares.

Malgrat la intenció generosa de l’abat,no volgué el rei Ferran que la visitaresultés gravosa per a l’economia delmonestir. Igualment és significatiu queen el sobreclaustre es trobés, a l’anglenord-est, un gran escut de pedra (pel quesembla fet per Gil Morlanes) dels ReisCatòlics i que avui es troba al museu.Potser és un record d’alguna ajudaeconòmica per la construcció del claustresuperior.

63

El diumenge i el dilluns (10 i 11 denovembre)

El diumenge 10 de novembre, els reisi companyia assistiren a la missa depontifical que celebrà l’abat a l’esglésiamajor. A un costat de l’altar es posà el reii el príncep i a l’altra la reina i les filles.Després els reis tingueren interès de veureamb deteniment els panteons reials, onentre d’altres jeien els pares del rei Ferran.

La reina estigué interessada a veure elcadàver de la seva tia Caterina, i per talque les infantes no veiessin els cossos, unmonjos les acompanyaren pel monestir.El P. Finestres cita un manuscrit antic ianònim on manifesta la senzillesa de totala visita ben allunyada d’un rígid protocol.Conta com la reina, ja cansada, volentasseure’s després al cor inferior, baixà ellamateixa el seient, i com, a la tornada deles infantes, parlaren amb els monjos ambtota familiaritat.

Cal notar que en aquest temps elpresbiteri tenia un aspecte molt diferentde l’actual. No hi havia el retaule i darreral’altar, que suposem guarnit amb un ricantipendi i grades de plata ambcanelobres i reliquiaris, hi havia la imatgede la Verge Maria amb l’Infant Jesús.

Aquella imatge l’any 1480 havia rebutun vestit com a vot per la guarició d’uncanonge de Saragossa i de la mateixa ensdiu el P. Marquina que era dreta i tan gran"com la Verge Maria de la mar de Barcelona queestà asseguda". ¿Potser aquesta era la imatgeque va desaparèixer al segle XVI?

El dilluns tornaren a oir una missa dedifunts pels reis enterrats al monestir idesprés visitaren la casa i en particular lasagristia.

El dimarts i el comiat (dia 12)

El dimarts 12, la missa l’oïren a lesseves estances on és possible que l’abattingués un oratori particular, i després alcor tota la comunitat els saludà i besà lesmans, per la qual cosa els reis i el infantss’assegueren al presbiteri. Els reisintercanviaren amb tots els monjosalgunes paraules. Fet tot això l’abat elsacompanyà a la porta per acomiadar-los.Els reis deixaren en obsequi molta robalitúrgica, amb brodats que segons latradició domèstica havia fet la mateixareina amb les seves dames. Tot això esperdé en l’exclaustració del 1835.

La reina Isabel va morir el 26 denovembre de 1504 al palau reial deMedina del Campo. Qui sap si en el seusdarrers anys, quan sentia a la seva capellareial el Credo cantat que havia escoltat aPoblet i que féu transcriure, no li veniena la memòria el records d’aquells anysfeliços en què tot semblava anar molt bé,amb el jove fill Joan hereu de la corona,la reconquesta acabada de poc i amb laperspectiva d’un regne que, gràcies aColom, s’anava eixamplant cada vegadamés vers l’occident.

Jesús M. Oliver

64

CRÒNICA DE LA COMUNITATDel novembre de 2003 a l'abril de 2004

Novembre

Dia 2, diumenge: A la tarda ha arribat el P. Maur Esteva, Abat General de l’Orde.Dia 3, dilluns: F. Arnal Mercader ha estat operat a Barcelona, a la clínica del Remei, perextirpar-li un tumor a la pell del nas.El P. Abat General ha marxat a la tarda, després d’haver tingut una trobada al matí ambel noviciat.Dia 4, dimarts: A la tarda reunió del Capítol conventual, on s’ha tractat, entre altrescoses, de l’elecció d’un representant de Poblet al Consell Presbiteral de l’Arxidiòcesi deTarragona i d’un altre representant al Consell Pastoral de l’Arxidiòcesi. Han sortit escollitsrespectivament el P. Francesc Martínez-Sòria i el P. Prior Francesc Tulla.Dia 6, dijous: El P. Abat ha anat a Barcelona per assistir al col·legi dels Gabrielistes a unaReunió dels Abats i Provincials de Catalunya.Dia 7, divendres: Avui i demà, conferències del P. José Aldazábal, salesià i professor delitúrgia. Tractarà de la tercera edició del Missal Romà i de l’encíclica “Ecclesia deEucharistia” del papa Joan Pau II.Dia 11, dimarts: El P. Abat ha anat al monestir de Vallbona per fer-hi la visita regular.Dia 12, dimecres: F. Joan Badia ha estat operat del menisc a la Clínica Monegal deTarragona.Dia 13, dijous: El nou bisbe de Vic, Mons. Romà Casanova, ha presidit la missa conven-tual, avui solemnitat de la dedicació de l’església de Poblet. Va arribar ahir, abans de lesPrimeres Vespres, i ha marxat avui després del dinar i de la recreació amb la comunitat.Dia 14, divendres: El Sr. Pasqual Maragall, candidat a la Presidència de la Generalitatde Catalunya pel Partit dels Socialistes de Catalunya, ha vingut a Poblet i ha visitatl’Arxiu del President Tarradellas, en l’últim dia de campanya electoral per a les eleccionsal Parlament de Catalunya.El P. Josep M. Recasens i F. Antoni Mulet han anat a Barcelona per participar a la jornadad’estudi organitzada per l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona a l’edifici del SeminariMajor. El tema de la jornada era: “La música, part integrant de la Litúrgia, de sant Pius Xals nostres dies.”Dia 21, divendres: Hi ha hagut a Barcelona una reunió de la “Fundació del Monestir dePoblet” a la qual ha assistit el P. Abat.Dia 23, diumenge: Ha tingut lloc a Poblet una trobada de les Cases regionals d’Aragó aCatalunya.Dia 24, dilluns: A la tarda el P. Abat ha anat a Vallbona per a l’enterrament de SorPelegrí.Dia 26, dimecres: Els equips de TV3 han vingut a Poblet per enregistrar un reportatgeper al programa religiós “Signes del temps”. Han enregistrat entrevistes i diàlegs amb elP. Abat, F. Marc Vallès i F. Salvador Batet.Dia 29, dissabte: Recés d’Advent per a la Germandat de Poblet. Al matí, després de la

CR

ÒN

ICA

DE L

A C

OM

UN

ITAT

65

missa conventual hi ha hagut una conferència a càrrec del P. Jesús M. Oliver sobre l’Adventdins l’any litúrgic. Al migdia sexta a la sala capitular i dinar al refetor en silenci. A la tardauna introducció a la “lectio divina” feta pel P. Abat. La jornada ha acabat amb el cant deles Vespres. Hi han assistit unes 90 persones.El P. Francesc Martínez-Sòria ha anat a Barcelona per predicar els exercicis espirituals ales monges carmelites descalces.

Desembre

Dia 12, divendres: El P. Abat amb els monjos membres del Capítol de la Congregacióde la Corona d’Aragó ha anat al monestir de Valldonzella de Barcelona per assistir a lasegona sessió del Capítol de la Congregació que va començar el dia 29 de maig a Poblet.Dia 14, diumenge: El P. Abat ha anat a Osca per assistir a l’ordenació del nou bisbe dela diòcesi, que ho serà també de la de Jaca, Mons. Jesús Sanz Montes.Dia 19, divendres: Un grup de monjos han anat a Igualada on avui es troben les relíquiesde santa Teresa de l’Infant Jesús en pelegrinatge per Espanya. Han participat a l’eucaristiaque ha tingut lloc al convent de les carmelites descalces i que ha estat presidida pel bisbede Vic, Mons. Romà Casanova.Dia 24, dimecres: Tot al llarg del dia s’han instal·lat a l’església del monestir gran quantitatde focus i càmeres de televisió per a la retransmissió de la missa del gall a través del canal33 de la Televisió de Catalunya.

ANY 2004Gener

Dia 2, divendres: El P. Abat ha anat a Osca per visitar el nou bisbe de la diòcesi i parlardel monestir de Casbas.Dia 10, dissabte: El P. Abat ha anat Vallbona per a l’enterrament de Sor Aurora Serra,morta ahir.Dia 11, diumenge: El P. Abat ha anat a Barcelona per a l’enterrament del Sr. IsidreVallès, germà de F. Marc.Dia 18, diumenge: Ha arribat Mn. Joan Llidó, sacerdot de la diòcesi de Castelló, quedurant la pròxima setmana predicarà els exercicis espirituals a la comunitat.Dia 24, dissabte: Avui, darrer dia dels exercicis espirituals, ha presidit la missa conven-tual Mn. Joan Llidó.Dia 26, dilluns: Avui, solemnitat dels sants Pares Fundadors del Cister, Robert, Alberici Esteve, ha presidit la missa conventual Mons. Lluís Martínez Sistach, arquebisbe deTarragona. També ha participat en el dinar i la recreació amb la comunitat.

Febrer

Dia 10, dimarts: Avui s’ha filmat a Poblet un programa per a TV3 anomenat “Una entre-vista impossible” amb guió de l’escriptor mallorquí Baltasar Porcel. Aquest feia unasuposada entrevista al rei Jaume I el Conqueridor, representat per l’actor Josep M. Pou.Aquesta filmació continuarà també demà dia 11.Dia 20, divendres: Ha visitat Poblet el Sr. Ernest Benach, President del Parlament de

66

Catalunya. Anava acompanyat d’altres membres del seu partit, Esquerra Republicana deCatalunya: el Sr. Víctor Torres, de Lleida, i el Sr. Josep Andreu, de Montblanc. Hanvisitat l’Arxiu del President Tarradellas, han fet el recorregut turístic pel monestir, hanassistit a la Sexta a la capella de Sant Esteve, han dinat amb la comunitat al refetor i hanpres cafè al menjador del rebedor amb el P. Abat.

Març

Dia 11, dijous: El P. Abat ha anat al monestir de Valldonzella de Barcelona per fer-hi lavisita regular.Dia 13, dissabte: El P. Abat ha tornat a Poblet.Dia 17, dimecres: El P. Abat ha anat a Tarragona per assistir a la catedral al funeral delpare del Sr. Arquebisbe Mons. Lluís Martínez Sistach.

Abril

Dia 1, dijous: El P. Benet Farré ha estat operat de pròstata a l’hospital de la Vall d’Hebronde Barcelona.Dia 7, dimecres: Visita del Sr. Antoni Siurana, conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pes-ca de la Generalitat de Catalunya. Primer ha visitat el monument i després ha anat alPalau de l’Abat on ha fet una roda de premsa.Dia 15, dijous: El P. Agustí Altisent ha estat ingressat a l’Hospital de Valls. Des deldilluns a la nit que té una infecció que li provoca febre alta i descomposició.Dia 20, dimarts: Aquest matí poc abans de les 12 h. ha mort el P. Agustí. Durant la nit elseu estat ha empitjorat greument, de manera que ha semblat oportú dur-lo en ambulànciade l’Hospital de Valls a Poblet. Ha mort pocs moments després d’haver entrat a l’habitacióde la infermeria del monestir. La causa de la mort ha estat una infecció generalitzada queafectava el colon, els ronyons i els pulmons. Tenia 81 anys, feia 56 anys que havia fet laprofessió, i en feia 52 que era sacerdot.Dia 21, dimecres: A la tarda ha estat enterrat el P. Agustí. A la missa exequial, presididapel P. Abat, hi han assistit concelebrant nombrosos sacerdots de l’arxidiòcesi de Tarragonai molts fidels que gairebé omplien l’església. El P. Agustí era molt conegut i apreciat pelsseus llibres i per la seva docència com a professor d’Introducció a la història de laUniversitat a Tarragona. Era a més membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres deBarcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans. Havia rebut també la Creu de Sant Jordi. Lapremsa de Catalunya s’ha fet ressò de la seva mort especialment el Diari de Tarragona iLa Vanguardia, diari aquest darrer on col·laborava habitualment.Dia 24, dissabte: El P. Abat, acompanyat d’alguns monjos, ha anat a la catedral deTarragona per assistir a les exèquies de Mons. Ramon Torrella, arquebisbe emèrit deTarragona.Alguns monjos han anat a la Guàrdia dels Prats, prop de Montblanc, on s’ha celebrat elsetè centenari de la mort de sant Pere Ermengol, màrtir mercedari.Dia 26, dilluns: El P. Prior Francesc Tulla ha anat a Madrid on assistirà demà a la jornadaprogramada per la Conferència Episcopal Espanyola per presentar el conveni signatentre la Ministra de Cultura del Govern Central i el President de la Conferència Episcopal,cardenal Rouco Varela, el 25 de març de 2004, per al Pla nacional de restauració demonestirs i convents.

67

El pare Agustí Altisent i Altisent,monjo de Poblet i a la vegada histo-riador del monestir, va morir el dia 20d’abril del 2004. Va ser enterratl’endemà. Tenia 81 anys d’edat. Nascuta Santa Coloma de Queralt el 1923,fill dels farmacèutics de la vila, quedàmolt jove orfe de pares i va ser adoptatper una tia seva. Va estudiar peritatgemercantil. Als 23 anys va decidiringressar al monestir de Poblet. Vestíl’hàbit de novici l’1 de novembre del1946; va fer la seva primera professióel 29 de març del 1948; i la definitivao solemne el 10 d’abril de 1951.

Va realitzar estudis de teologia i esllicencià a la Universitat de Fribourg(Suïssa). Rebé el presbiterat el dia 21de setembre del 1952, de mans deMons. Benjamí Arriba i Castro,arquebisbe de Tarragona. De retorn aCatalunya es vinculà a l’AssembleaIntercontinental d’Estudiosos ambl’objectiu de fer intercanvi i difusió dela història local. Es doctorà en Filosofiai Lletres, secció d’Història, per laUniversitat de Barcelona i va serprofessor de la universitat Rovira i

Virgili de Tarragona.

A partir dels anys seixanta, el pareAltisent es va convertir en pioner delsestudis monàstics i medievals i va ferdivulgació històrica en diferentsmitjans. A més de la Història de Poblet oel primer volum del Diplomatari de Poblet(ha deixat el segon a mig fer) va pu-blicar altres llibres i nombrosos articlesen revistes especialitzades i en lapremsa diària. Era membre de la ReialAcadèmia de Bones Lletres de Barce-lona, de l’Institut d’Estudis Catalans ide la Reial Acadèmia Catalana deBelles Arts de Sant Jordi. L’eruditAlbert Manent ha dit d’ell que "era ungran savi i un home d’un humorfiníssim". I el propi pare Altisent haviadeclarat, en defensa del monacat, el1989 a l’AVUI que "més que mai, arala vida civil comporta unadeshumanització, un nerviosisme,unes presses i una maquinització de lespersones. Tot això no és cristià nihumanament beneficiós" (Avui, 21d’abril de 2004).

Francesc M. Tulla

NE

CR

OL

ÒG

ICA

LA

RO

DA

DELS D

IES

68

DECÉS DELDR. RAMON TORRELLA

CASCANTE, ARQUEBISBE EMÈRITDE TARRAGONA

El passat 22 d'abril,el Dr. Ramon TorrellaCascante que haviaestat arquebisbe me-tropolità de Tarragonai Primat des de l'11 demaig de 1983 fins al13 d'abril de 1997 vaser cridat a la Casa delpare.

La Comunitat i la Germandat del Monestir de Santa Maria de Poblets'uneixen al dol per la defunció del seu arquebisbe emèrit i encomana laseva ànima en les pregàries.

El Dr. Torrella durant la seva última estada a Poblet.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

69

Llibre II dels Diàlegs

El papa sant Gregori va escriure a fi-nal del segle VIè el que podríemanomenar una vida o biografia de santBenet, que havia mort pocs anysabans, el 547. El que esdevingué parede monjos i Patró d’Europa encarano era gaire conegut fora del mónmonàstic proper a Roma. El papa, enel llibre dels Diàlegs, dividit enquatre parts, es dedica a parlar desants barons i de les seves virtuts,vida i miracles, en un gènere literarimés hagiogràfic que històric. Elsegon llibre està dedicat tot sencera parlar de sant Benet, tot utilitzantla ficció literària d’un diàleg entre elmateix papa i el diaca Pere. Éscertament la font més antiga iconeguda que tenim de la vida delsant Patriarca, si bé ens cal saberdistingir l’aspecte estrictamentbiogràfic, en el sentit modern de laparaula, del gènere emprat pel papa,d’un caràcter més didàctic id’edificació per al lector.

Al llarg dels segles s’han fetmoltíssimes edicions d’aquest llibreimprescindible en la bibliografiamonàstica. Aquí en tenim una de benoriginal i d’una excel·lent qualitatgràfica i artística. El monjocistercenc Rafael Forés, avui almonestir de Santa Maria deValdediós, al Principat d’Astúries, vaescriure a mà, com a l’antigor, tot el llibrei, el que és encara més important, el vail·lustrar amb dibuixos originals, fruit dela seva personal creació artística. L’ediciófacsímil que presentem ha estat coeditadapel monestir de Poblet i l’editor March

Vida de San Benet,pel papa Sant Gregori el Gran

de Barcelona, i és una veritable joiabibliogràfica. El lector amic de Poblet hisabrà trobar referències gràfiques delmonestir, com poden ésser la capella desant Joan Baptista, de l’església, el claustre

de Sant Esteve, el cementiri o el Cristromànic de l’altar major, entre altres, i quesón el ressò dels anys viscuts per l’autor aPoblet.

Jesús M. Oliver

Portada del llibre II dels "Diàlegs".

RESSEN

YES

70

El mes d’abril de 1998, Publicacionsde l’Abadia de Poblet, edità, dintre de lasèrie "Quaderns d’art, història i vida dePoblet", el text que havia escrit i publicatel 1952 l’escultor, col·leccionista,professor i historiador Frederic Marès iDeulovol (1893-1991) sobre les tombesreials de Poblet, per tal de complementarla ingent tasca de reconstrucció —Marèsen deia "recreació"— de les malmesesestàtues jacents del panteó reial pobletà.Ultra la gran tasca de restauració, Marèsendegà un text històric basat especial-ment en diversos documents medievals dela seva propietat. En la primera edició esvan reproduir els documents anticsjuntament amb les fotografies del procésrestaurador i de les estàtues enllestides.

En l’edició de 1998 s’ometeren elsfacsímils dels documents medievals, peròes mantingué el text amb els comentarissobre la documentació històrica i elprocés de restauració. Malgrat ser unareedició del llibre de 1952, conserva totl’interès documental i és el millortestimoni d’una de les obres capitals en larestauració de Poblet, que culminà ambel retorn de les despulles dels reis d’Aragóal panteó del monestir.

El 1998 es comentà com Marès adquiría un antiquari de Madrid els dos models,a escala reduïda, de les estàtues jacents.Aquest fet tingué una continuïtat elmateix any quan foren reproduïdes, ambautorització expressa de Marès, per a les

LAS TUMBAS REALESDE LOS MONARCAS DE CATALUÑA Y

ARAGÓN DEL MONASTERIO DESANTA MARIA DE POBLET,de Frederic Marès i Deulovol

Portada del llibre.

tombes dels reis a l’interior de la catedralde Barcelona procedents del claustre on

s’havien instal·lat a les darreries del segleXIX.

D’aquesta manera el testimoni monu-mental i documental de Frederic Marès aPoblet ha trobat una prolongació a la ca-tedral de la Santa Creu de Barcelona

Joan Bassegoda

71

DÉU

A L

A X

AR

XA AVUI: ELS CARTOIXANS

I LES CARTOIXANES

La Cartoixa

Tots aquells que estimem Poblet, elCister i, per extensió, la vida monàsticaen general perquè hi trobem en la sevaespiritualitat un camí de perfecció i unexemple que ens pot ajudar en la nostrapròpia vida, ens hem sentit interessatsalgun cop pels cartoixans. A Catalunyatenim una cartoixa masculina molt a lavora de Barcelona: Nostra Senyora deMontalegre (terme municipal de Tiana).I dins de l'àmbit territorial de parla cata-lana, al País Valencià, en tenim una altrade femenina també relativament a prop:Santa Maria de Benifaçà (Vinaròs).

Potser és l'orde dels cartoixans la quiporta més radicalment el carismamonàstic fins a les darreres conse-qüències. No reben visites -només delsfamiliars dos cops l’any- ni mantenencontactes epistolars habituals; no tenencap contacte pastoral amb l'exterior.Viuen la solitud i el silenci en unacombinació equilibrada de vida eremíticai comunitària. D'una banda passen moltde temps a la seva cel·la on fins i tot dineni sopen. La cel·la és àmplia i molt auste-ra; també tenen vida comunitària ja quea la pregària de l’ofici, a la missa con-ventual i a l'àpat del migdia delsdiumenges i de les festes es troben tots

Deia un vell professor que un martell no és bo ni dolent. El martell serveix per ferun armari; també es pot utilitzar per esclafar el cap d'algú. És l'ús dels instrumentsel que els fa bons o dolents. El mateix es pot dir de la xarxa. En el número anteriorparlàvem de la possibilitat de pregar a través de la pantalla de l'ordinador. Enaquest número presentem el web que ens permet acostar-nos virtualment al món del'orde cartoixà.

junts. A tot plegat cal afegir-hi el passeigsetmanal en grup. Amb tot es pot afir-mar que l'orde cartoixà és el més radicaldes del punt de vista monàstic. Un de-tall: en la seva renúncia s'hi compta finsi tot la música. Els oficis els canten sola etrotunda voce (només amb la veu).

Precisament per aquesta volgudaradicalitat dels 450 monjos i mongescartoixans actuals sobta el magnífic webamb què els interessats poden informar-se sobre l'orde fundat per Sant Bru alsegle XII. Hi poden accedir a travésl'adreça següent:

http://www.chartreux.org

Tot i que l’adreça s'ha de posar enfrancès des de la pàgina inicial es potclicar la versió en espanyol, anglès, italiào alemany.

Diem que sobta aquest web perquè

72

t'avisen des del començament que elsseus monestirs no es visiten, no tenen

hostatgeria i que no mantindrancorrespondència amb ningú si no estracta d'un intent de contacte sobre unapossible vocació al seu estil de vida.

El mapa del web

Per aquell o aquella que desconeguinl'essencial de la vida cartoixa esconvenient iniciar-se clicant l'apartat"Quienes son los monjes y monjas car-tujos". Qui ja disposi d'una informacióbàsica pot clicar directament "la ordende los cartujos". Podrà accedir ainformació sobre la història de l'orde, unmapa de la seva distribució en el món iun quadre en el qual podrà clicar cada

monestir en particular. Aquelles cartoixesque disposen d'un web propi, com és el

cas d'Aula Dei, a la vorade Saragossa, o la deParkminster (GranBretanya) la tenen enaquest apartat. Les 19 ca-ses de cartoixans (370monjos) i les 5 cases decartoixanes (75 monges)es poden identificar enaquest apartat. Hi ha unbon repertori defotografies virtuals per po-der assabentar-se del seuestil de vida.

Anar més enllà

Però la web no nomésens informa del quepodria ser considerat coma més epidèrmic sinó queens permet anar més enllà.Ens permet saber el siste-ma de govern de l'orde iens posa a l'abast una partdels seus estatuts. Lallàstima és que, si més node moment, aquestsestatuts només estan

registrats en llengua anglesa, llevatd'alguns extractes que són en espanyol.

Potser l'apartat que pot resultar demés interès és el que posa al nostre abastuna selecció de textos espirituals sobrela vida cartoixana en particular i sobre lavida monàstica en general. També inclouuna bibliografia sobre els cartoixans ialguns enllaços d'interès catòlic a l'àreafrancòfona.

Cristòfol-A. Trepat

Els cartoixos passen moltes hores a la seva cel·la que és molt àmplia. A la "GrandeChartreuse" la cel·la té dos pisos amb un rebedor i una cambra amb el cubículum,l'espai de pregària i una taula. Al pis inferior el taller per realitzar-hi treballs manuals.També tenen un petit passadís cobert que dóna a un petit jardí personal que cultivacada monjo.