ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 60 DOSSIERREPORTATGE

Vint-i-cinc anys després, demanar-se si la transició fou reforma o ruptura no téun interès historiogràfic rellevant, encara que sí, indubtablement, mediàtic.Avui podem dir que la transició fou l’entesa entre els sectors amb més volun-tat de supervivència política i econòmica del franquisme i l’oposició de-

mocràtica. En suma, fou un punt de trobada entre franquistes i antifranquistes, és adir, una reforma sense ruptura tot i que el punt d’arribada, l’estat de dret i democrà-tic, representa una profunda ruptura amb el punt de partença. Així doncs, mitjançantuna reforma pactada, la dictadura es dissol i dóna pas a un nou marc jurídic que cul-mina en les eleccions al Parlament espanyol i l’establiment de la Generalitat provi-sional (1977), la redacció d’una Constitució consensuada entre les diferents forcespolítiques (1978) i l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia de Catalunya i Euskadi(1979), del País Valencià (1982), Balears (1983) i de la resta de comunitats entre1981 (Galícia) i 1983 (Castella i Lleó). El preu fou, però, l’amnèsia, l’oblit del pas-sat. Només així, es deia, era possible la reconciliació entre els que havien patit la re-pressió i els que l’executaven, entre les víctimes i els botxins. Un preu, sens dubte,massa elevat.

La transició. El procés conegut com la transició va ser, fonamentalment, un perí-ode d’acceleració històrica, en què passaren moltes coses transcendentals en molt

poc temps. Això no passava des de la Segona Repúbli-ca. En la transició, i considerant el període més deci-siu des del nomenament d’Adolfo Suárez com a cap deGovern (juliol de 1976) a les eleccions al Parlamentespanyol (juny 1977), es produeix el desmantellamentde les institucions franquistes; la legalització dels par-tits; l’amnistia política; els embats violents de l’extre-ma dreta, d’ETA i dels GRAPO; la celebració d’elec-cions democràtiques amb victòria de la UCD.

La lluita contra la dictadura s’organitzà en acabar la Guerra Civil, però no assolí lamateixa intensitat arreu de l’estat. D’una banda, l’esquerra es trobava més ben arti-culada en les grans concentracions industrials (Catalunya, País Basc i Astúries), a lacapital de l’estat i en algunes comarques de l’Espanya latifundista (Andalusia). Del’altra, a Catalunya i Euskadi, la pèrdua de les llibertats individuals i democràtiquesfou indissociable de la pèrdua de les llibertats nacionals. A Catalunya, el fet nacio-nal es convertí en patrimoni polític col·lectiu de tota l’oposició democràtica al fran-quisme, de tal manera que l’Assemblea de Catalunya, el primer organisme unitari del’oposició, fou creat el 7 de novembre de 1971; mentre que, a Espanya, el primer or-ganisme unitari, Coordinación Democrática (la Platajunta), no aparegué fins el marçde 1976.

El 22 de juny de 1976 s’iniciava al Palau Blaugrana el Congrés Constituent delPSC-C amb el primer gran míting polític posterior a la Guerra Civil. Un mes des-prés, el 29 de juliol, se celebrava al Palau d’Esports el primer míting autoritzat del’Assemblea de Catalunya, i el 4 de juliol havia començat la Marxa per la Llibertatsota el lema “Poble Català, posa’t a caminar”. La tarda de l’Onze de Setembre de1976, a Sant Boi, localitat on va morir Rafael Casanova, unes cent mil persones par-ticipaven en la primera Diada Nacional de Catalunya autoritzada. Aquell mateix se-

Reforma o ruptura?

EL T

EMPS

La transició fou un punt de trobada per

aconseguir molt però a un preu, l’oblit,

sens dubte massa elevat.

Text d’Antoni Segura i Mas.

tembre, el Govern d’Adolfo Suárez feia públic el Projecte de Llei per a la reformapolítica, que establia la convocatòria d’eleccions per sufragi universal, directe i se-cret al Congrés i al Senat abans del 30 de juny de 1977. Finalment, les Corts fran-quistes aprovaren la llei i es fixà la data del 15 de desembre per a la celebració delreferèndum sobre la reforma política. Havia triomfat el “De la ley a la ley, pasandopor la ley” que propugnava Torcuato Fernández de Miranda. Es complia, per tant,amb la legalitat vigent heretada de la dictadura; però s’invertia l’ordre dels factorsde les propostes rupturistes, ja que primer serien el referèndum i les eleccions i des-prés l’elaboració de la Constitució. L’oposició era massa feble per imposar la ruptu-ra i es trobà atrapada entre el desig de no fer encallar la reforma i la recança de re-nunciar als seus plantejaments; la seva posició oscil·là entre demanar, sense gaire in-sistència, una abstenció activa (socialistes i comunistes) o acceptar implícitament eltriomf del Sí (democristians, liberals i socialdemòcrates). El resultat fou el previsi-ble: una participació del 77,7% (amb percentatges una mica més baixos a Catalunyai Galícia i una forta abstenció al País Basc) i un 94,1% de vots favorables a la refor-ma política.

La Llei de Reforma Política obrí les portes a la legalització dels partits, però, tam-bé a un període d’incertesa i de violència. Abans d’acabar l’any, Santiago Carrillo,secretari general del PCE, tornava a Espanya, el Govern suprimia el Tribunal de Or-den Público (TOP), que durant tretze anys havia estat un dels mecanismes de re-pressió més efectius de la dictadura, i Suárez iniciava una primera ronda de conver-ses amb l’oposició. Al mateix temps, el país vivia una escomesa violenta contra elprocés de transició: 11 de desembre, els GRAPO segresten Antonio María de Oriol,president del Consell d’Estat, membre del Consell del Regne i representant del sec-tor més immobilista del franquisme (el búnquer) i del poder econòmic; 23 de gener,l’extrema dreta assassina un estudiant que es manifestava en favor de l’amnistia;l’endemà, un escamot de l’ultradreta mata cinc persones en un despatx laborista vin-culat al PCE del carrer Atocha de Madrid i els GRAPO segresten el president delConsell Suprem de Justícia Militar, el tinent general Villaescusa; 28 de gener, elsGRAPO assassinen dos policies i un guàrdia civil a Madrid; 11 de febrer, la policiaallibera Oriol i Villaescusa i els GRAPO maten un inspector de policia. Van ser dosmesos durs, perquè els franquistes conservaven tots els ressorts del poder, inclòs l’altcomandament de les forces armades, i la violència podia justificar un cop d’estat.

A mitjan febrer, la tensió disminuí i el Govern aprofità (17 de març) per ampliarl’amnistia concedida el juliol de 1976, tot i que els militars de la UMD mai han po-gut tornar a l’exèrcit. Restava pendent la qüestió de la legalització del PCE, que xo-

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 61

Les parets dels carrers vanservir de reflex fidedignedels anhels que despertavael que ara es coneix com atransició. Unes esperancesque, en molts casos, quedarien incomplertes.

EL T

EMPS

cava amb les reticències dels alts comandaments de l’exèrcit –formats en la GuerraCivil. El 9 d’abril de 1977 (Dissabte Sant), de manera gairebé clandestina (molts mi-nistres no coneixien la decisió), Suárez procedí a la legalització del PCE. La decisiófou mal rebuda a les forces armades i s’estigué molt a prop d’un cop d’estat militar.S’havia superat, però, la prova de foc i el camí per a les primeres eleccions democrà-tiques semblava desbrossat, incloses les qüestions de detall: el PCE acceptà la mo-narquia i la bandera monàrquica i es legalitzaren tots els partits, excepte ERC i altrespartits de l’extrema esquerra, que no foren legalitzats fins després de les eleccions.

Eleccions. El 15 de juny de 1977 tenien lloc les eleccions al Parlament espanyol.El record de la Guerra Civil, el carisma de Suárez, la proporcionalitat corregida delsistema electoral i el mínim de 3 diputats per província donaren una clara victòria alpartit del govern, tot i que no obtingué la majoria absoluta. Els resultats recompen-saren, sens dubte, l’esforç polític de Suárez per fer la travessia des de la dictadurafins a l’estat de dret i democràtic i posaren fi definitivament al somni rupturista. Leseleccions de 1977 foren, també, el triomf d’una generació de polítics (Suárez, Gon-zález, Carrillo, Pujol, Fernández Ordóñez, Martín Villa, Garrigues...) capaços devèncer les diferències ideològiques i posar-se d’acord per trobar una sortida consen-suada a la dictadura.

A Catalunya, l’opció política més votada fou la dels Socialistes de Catalunya, se-guida del PSUC i del Pacte Democràtic per Catalunya, mentre la UCD havia de con-formar-se amb el quart lloc. Més de la meitat dels electors catalans votaren opcionsd’esquerres i més de les tres quartes parts opcions que defensaven el restabliment deles institucions d’autogovern i l’Estatut de 1932. El component diferencial es man-tenia en peu. Al País Valencià triomfà el PSOE, seguit a curta distància per la UCD.Els dos partits majoritaris acapararen les dues terceres parts dels vots i deixaren pasa un sistema de bipartidisme imperfecte en què la resta de formacions polítiques te-nien una representació molt minoritària o no arribaven al llindar del 3% (cas del so-cialisme nacionalista). A Balears, en canvi, la UCD va treure més del 50% dels votsi més que duplicava en vots al PSOE, mentre que la Unitat Socialista (coalició de tonacionalista) n’aconseguia el 5%, una mica més que el PCE i el nacionalisme cen-trista. Tanmateix, la comunió cultural i lingüística dels Països Catalans es manteniaviva, tot i que el nou marc juridicoconstitucional no hi jugava a favor, perquè prohi-bia qualsevol tipus de federació o col·laboració política entre comunitats. Les políti-ques de les respectives comunitats i l’acció del Govern de Madrid i dels partits esta-tals afebliren aquesta comunió a mesura que avançava la dècada dels vuitanta.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 62 DOSSIERREPORTATGE

Una reunió clandestina del’Assemblea de Catalunya. A la primera fila, al centrede la imatge Josep Benet; i,al seu costat, Jordi Carbonell,Xavier Folch i Rafael Ribó.A la taula hi ha Miquel Sellarèsi Pere Portabella.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 63

Intelel·lectual català, socialista i inde-pendentista; així es defineix l’actualpresident d’ERC, Jordi Carbonell iBallester (1924). Participà inten-

sament en la lluita clandestina contrael franquisme en organitzacions com elFront Universitari i l’Assemblea de Ca-talunya. Fidel a la lluita per la inde-pendència, el van detenir pel seu activis-me i el van empresonar l’octubre del1973. L’Onze de Setembre de 1976 vareivindicar l’autodeterminació dels Paï-sos Catalans davant 100.000 persones aSant Boi de Llobregat.

—L’any 1976, va ser un punt d’infle-xió?

—Teòricament aquell any canviavenmoltes coses, però continuàvem tenintun país controlat pels successors del

general Franco i continuaven les re-pressions amb duresa. Tot i el canvi deGovern el juliol, encara no hi haviacap de les modificacions que desprésvan conduir a la reforma. No hi haviaLlei de Reforma Política, no hi ha-via hagut eleccions i Tarradellas con-tinuava essent president de la Genera-litat a l’exili. Hi havia pressió de lesforces polítiques, pressió popular ipressió internacional reclamant la fide l’aïllament. Però també hi haviauna pressió interior del sector mésdur del règim que volia aguantar ambforça el franquisme en les seves for-mes més pures.

—Què van representar la reforma deles Corts i el referèndum per als PaïsosCatalans?

—Van significar sobretot la pèrdua

de l’oportunitat de fer un salt real enl’autonomia, fins i tot potser l’opcióreal d’aconseguir la independència.No sé si l’haguéssim aconseguida,però sí que es podia haver avançatmolt en l’autonomia política. Ara te-nim simplement una autonomia admi-nistrativa que es va degradant i des-fent constantment. Si vam guanyar al-guna cosa, va ser una certa llibertat;per exemple, ara no anem a la presóper contestar en català. Però aquestaescassa llibertat només ens permetiaaguantar un cert temps. En aquellmoment el poder va tergiversar la si-tuació de tal manera que no podíemreprendre la tensió política necessàriaper sobreviure.

“La transiciócomençà l’Onze de

Setembre a Sant Boi”Jordi Carbonell i Ballester (1924) és el president

d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

Avui, com fa 25 anys, es defineix com a

intel·lectual català, socialista i independentista.

Una entrevista de Gemma Aguilera.

TIN

A B

AGU

É

DOSSIERENTREVISTA

—El 1976 marcarà el final de les uto-pies esquerranes i nacionalistes?

—Adolfo Suárez va tenir l’habilitatde reconduir una situació difícil per lasortida del franquisme, cap allà on elsconvenia, i de fer veure que ens ha-vien donat més del que nosaltres haví-em demanat. En aquest sentit sí quehi va haver un desistiment, un aflui-xament, però en cap cas no va haver-hi una crisi conceptual, perquè el na-cionalisme d’esquerres continuavaviu. En tot cas, el fracàs relatiu delconcepte de Països Catalans va serconseqüència de la política de la UCD,que va reorganitzar el poder espanyolaprofitant-se cada vegada més del seuascens. A més, la Constitució va prohi-bir la federació, un dels drets que rei-vindicàvem aleshores.

—Una prohibició pensant claramenten els Països Catalans i acceptada tambéper nacionalistes catalans que van parti-cipar en el redactat. Com ho valora?

—Els catalans que van intervenir enel redactat de la Constitució no entrendins del concepte de nacionalisme quejo tinc. En tot cas, es van equivocar ivan afluixar quan no ho havien de fer,no van saber aguantar la tensió querequeria el moment i van tenir por desortir-ne perdent, es van conformaramb poca cosa.

—L’oposició va ser potser excessi-vament prudent i va renunciar a massacoses?

—A Europa hi havia un ambientmolt poc favorable al franquisme il’estabilitat política del règim enaquells moments no era consolidada.Si haguéssim pressionat veritable-ment i no haguéssim abandonat lapresència al carrer, les negociacionshaurien tingut un altre caire. No es vanegociar bé, i ho diu la gent que va ne-gociar. I això s’explica per una raó.En aquest país no hi havia tradició denegociar amb duresa amb un enemicperillós, i en canvi l’enemic estavaacostumat a actuar amb duresa. Sen-se aquesta tensió política va passar elque va passar, que es van acabar im-posant les condicions i els que nego-ciaven per nosaltres es van conformaramb menys perquè no els interessavatornar endarrere. Els nostres negocia-

dors van tenir por, i allò no va funcio-nar. La prova és com està anant ara.

—L’Onze de Setembre de 1976 va te-nir una significació especial...

—Per als Països Catalans és clarís-sim, aquell va ser un dia d’afirmaciópopular i nacional. Però sens dubte elmés important és que amb aquell actea Sant Boi, davant de 100.000 perso-nes es va reivindicar el dret d’autode-terminació del poble català. La reivin-dicació d’aquell Onze de Setembre, lamés important que hi havia hagut desdel punt de vista polític en aquest pa-

ís des de l’any 1939, va ser un acte queva marcar no solament la política ca-talana, sinó l’espanyola, perquè a ellsels va obligar a pensar que no podiende cap manera deixar de concedir unaautonomia. Aquell dia va ser untriomf de la democràcia i de l’esperitd’afirmació nacional dels Països Ca-talans, vam fer front a la muralla delfranquisme, de la repressió, de l’auto-ritarisme i de la negació de la moder-nitat. I és en aquest sentit que pensoque el procés de la transició comença-va amb aquell acte rupturista a Sant

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 64 DOSSIERENTREVISTA

TIN

A B

AGU

É

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 65

Boi i la reacció social tan positiva queva generar.

—Però després de la diada va tornar lacalma política...

—Aquest va ser l’error. La primeraembranzida de l’Onze de Setembredel 1976 no va anar seguida de la ten-sió que requeria. Si hi hagués hagut latensió política que hi havia a l’acte, ala dreta espanyola no li hagués estatpossible d’anar reconquerint gradual-ment la seva força i la seva cohesió.

—Com era la lluita política dels PaïsosCatalans en la clandestinitat?

—Des de la clandestinitat el treballconjunt dels Països Catalans es limita-va a alguns contactes i a una certa co-ordinació orgànica que es va materia-litzar el 1976. Catalunya va ser moltmés activa que les Balears i el País Va-lencià, era una oposició molt organit-zada. La caputxinada del 1966, la cre-ació el 1969 de la Coordinadora deForces Polítiques de Catalunya, for-mada per ERC, el Front Nacional, elmoviment socialista, el PSUC i UnióDemocràctica, l’Assemblea de Mont-serrat el desembre de 1970 i la creacióel novembre de 1971 de l’Assembleade Catalunya van donar cohesió a lalluita política i van permetre una pe-netració ràpida en el teixit social. Lafeina a la clandestinitat no era nomésuna tasca dels partits polítics d’aquellmoment, sinó d’organitzacions terri-torials, d’assemblees professionals id’intel·lectuals.

—Però el PSUC es va oposar a la cele-bració d’una reunió a Mallorca de repre-sentants de les forces opositores als Paï-sos Catalans. Existia realment unitatd’acció?

—El concepte de Països Catalansera acceptat per l’oposició políticaclandestina i pels intel·lectuals méssignificatius. Tots teníem clar que larealitat dels Països Catalans és una re-alitat geogràfica, històrica, cultural ilingüística agredida per la península.El PSUC es va oposar inicialment a lacelebració d’una conferència de re-presentants dels Països Catalans, aCura, que proposava l’Assemblea deCatalunya. Finalment, l’Assembleade Catalunya i membres del PSUCens vam reunir amb els representants

del Consell Democràtic del País Va-lencià i representants d’organitza-cions polítiques i persones significati-ves de Mallorca.

—Es va arribar a cap acord?—De fet, a Cura el febrer de 1976 es

va viure un moment històric, perquèla conferència es va convertir en unareunió de coordinació política delsPaïsos Catalans, la primera en lahistòria moderna.

—Però no es van consensuar accionsconjuntes...

—Que Catalunya, les Balears i elPaís Valencià actuessin conjuntamentcom a forces polítiques d’oposició eragairebé impossible, i no pas per man-ca de voluntat, sinó d’infraestructu-res. Al País Valencià hi havia el Con-sell Democràtic, però a les Balerars noes va arribar a constituir cap plata-forma. La conjuntura no permetiatampoc una organització potent en laclandestinitat, havíem de treballar dedia i conspirar de nit.

—I amb la resta de l’estat?—A la resta de l’estat tampoc no hi

havia cap plataforma unitària d’opo-sició, si bé és cert que en el darrer mo-ment va aparèixer la Junta Democrá-tica de España, després els socialistes,i els democratacristians van crear laPlataforma Democrática. Tot i que esvan celebrar reunions clandestines aMadrid amb representants de tot l’es-tat, mai no es va arribar a cap acordconcret.

—Quina va ser l’aportació de la burge-sia catalana com a bloc polític i socialdurant la transició?

—Tret d’algunes excepcions lloa-bles, que han contribuït a la transfor-mació social i al manteniment i desen-volupament de la cultura, la burgesiacatalana s’ha dedicat a seguir el cor-rent i prou. En algunes ocasions haempitjorat la situació. Com a bloc po-lític ja va demostrar que no tenia capfutur.

—Què en pensa, del paper del rei JoanCarles en tot el procés?

—El rei diu que Franco ha marcatuna època i que el recordarà sempre iel tindrà com un referent. Cert, ni elrei ni Franco van ser elegits democrà-ticament. Quin pot ser el paper d’algú

en un procés de transició democràticaque no ha estat triat democràtica-ment?

—Va existir una generació política ex-clusiva de la transició?

—És evident que hi ha un esgota-ment del concepte i de l’actuació polí-tica de la transició. Molts polítics vanactuar per pragmatisme moguts pelsinteressos, sense un projecte ideològic.I el resultat és el moment actual, elfracàs del procés.

—Fèlix Pons, que va ser president delCongrés, va afirmar que la transició po-lítica era una conseqüència lògica de latransició econòmica, demogràfica i so-cial que va viure Espanya des dels anys50. Hi està d’acord?

—Oblida un factor clau sense el qualno hi hauria transició política, el pa-per que ha representat la lluita activaen la clandestinitat. Els canvis econò-mics i demogràfics hi influeixen, peròaquestes transformacions es gestendes de dins de la societat. El franquis-me va intentar destruir Catalunyaeconòmicament i socialment, però nose’n va sortir, perquè el país té moltacapacitat de resistència i de recupe-ració.

—Quin cost ha tingut la transició perals Països Catalans?

—Moltes renúncies per a nosaltres imoltes oportunitats per a la dreta es-panyola. La transició és sinònim dela claudicació que ha portat a donarl’oportunitat a la dreta espanyolamés reaccionària i més arcaica, queés la que mana en aquests moments.I aquest impàs autonòmic, econòmic,polític, cultural, lingüístic en què enstrobem en aquest moment és el resul-tat d’un procés que tothom sap queha fracassat.

—Creu que la generació política actualés més conservadora que la de la tran-sició?

—Moltíssim més. Assistim al rea-grupament de l’Espanya de dreteseterna, reaccionària. Això és el querepresenta el PP i ja no poden anarmés enllà.

—25 anys després de la reforma, tévostè la sensació que continuen al Go-vern els silencis i els pactes implícits?

—Sí, és evident.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 66 RODA EL MÓN

Impulsats per una prematura vocacióeuropea, els gironins de l’any 785 esvan escapolir de la dominació delsàrabs i es van lliurar voluntàriament

a Carlemany. Amb el temps, l’empera-dor de la barba florida esdevindria unmite de la ciutat: es va donar el seu noma monuments i objectes encara visiblesavui, com la torre de la catedral romàni-ca o la cadira episcopal de la Seu. Tam-bé es pot veure l’estàtua anomenada deSant Carlemany –en realitat, el rei PereIII–, perquè l’emperador va ser veneratoficialment com a tal, amb altar i cultepropis, al llarg de més d’un segle.

Carlemany va crear el comtat de Giro-na com a fita per a la instauració d’unestat defensiu de les fronteres meridio-nals de l’imperi franc. Era el nucli ini-cial de la futura Marca Hispànica; peraixò Girona va poder ser anomenada laciutat primogènita de Catalunya. Vanpassar quasi cent anys abans d’unificar-se els comtats de Barcelona i Girona.

Religió, política i comerç. La Giro-na comtal, convertida en centre polític,era també la capital del bisbat del seunom. Els dirigents temporals i els espiri-tuals residien a la ciutat i recaptaven lesrendes del seu entorn. Al pla, fora mura-lla, s’hi conreaven la vinya, el blat i leshortalisses que les dones venien al mer-cat. Muralla endins, hi florien les petitesmanufactures, els tallers dels menestralsi els obradors dels artesans. En el censde 1462, amb una població de mil focs i

d’uns 4.500 habitants, s’hi poden llegirels noms sonors dels oficis: del ram tèx-til (paraires, teixidors, drapers, flassa-ders, vanovers, tintorers, matalassers,brodadors, carders, calçaters, sastres,capellers, boneters, barreters i gipo-ners); del ram del cuir (blanquers, assa-onadors, pellissers, sabaters, atacona-dors, basters i corretgers); del metall(ferrers, ballesters, panyeters, espasers,argenters, perolers, coltellers, calderersi sivellers); de la construcció (pedrers,fusters, teulers, pintors, corders i espar-ters). L’activitat tèxtil era la privilegia-da: els mercaders de draps i teles havien

establert una xarxa de comunicacionsper al comerç. La seva prosperitat esveuria reconeguda i estimulada ambl’establiment del Consolat de Mar.

L’esquema de la ciutat. Des de1182, per primera vegada a Catalunya,Girona havia disposat d’una rudimentà-ria organització municipal, i des de 1284s’elegien sis prohoms o jurats, dos percada estament o mà: la major, delsaristòcrates; la mitjana, de mercaders,metges i notaris; la menor, amb la gentdels oficis. Va ser en aquell moment deplenitud cívica que Bernat Desclot, a laseva gran Crònica, va descriure Girona“posada en un socost, riba d’una aiguaque ha nom Ter, e murada engir de bonmur”. El cronista destacava la presènciade l’església de Santa Maria “a sus altal cap de la ciutat”. I era, efectivament, alpeu de la catedral que Girona s’havia ar-

La GironamedievalLa riquesa històrica d’una ciutat nascuda amb

el comtat de Carlemany, l’emperador de la barba

florida, que esdevingué un mite de la ciutat.

Text de Narcís-Jordi Aragó.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 67

ticulat a poc a poc. Adaptada a l’esquerpterritori que els romans havien triat pelseu valor estratègic, s’havia anat enfilantpel turó i apareixia com un gran monu-ment de pedra. Segons la visió de San-tiago Rusiñol, era com si una pedreras’hagués anat desmuntant i deixant mas-ses que el temps i el sol haguessin con-vertit en palaus; que el gotellam de lapluja hi hagués anat dibuixant finestres icornises i que, finalment, una gran for-nal ho hagués cuit tot. Però va ser exac-tament a l’inrevés: el creixement de laciutat es va produir de baix a dalt, fruitde l’esforç col·lectiu de generacions suc-cessives que la van bastir segons lesexigències de cada moment, sense saberben bé que amb aquell desordre harmò-nic formaven l’esquema d’una ciutat de-finitiva.

El romànic i el gòtic. Aquest esque-ma persisteix intacte en el nucli històricde la Girona actual. Les altes muralles espoden travessar pel portal de Sobrepor-tes, amb dues torres cilíndriques i besso-nes, i es pot passejar per l’antic camí deronda de les fortificacions, convertit enun mirador excepcional de la ciutat i delpla. En els carrers nobles s’hi podenveure casals i palaus, propietat de les ve-lles famílies patrícies, mentre que en elteixit espès dels carrers gremials s’himultipliquen les cases diminutes i lesbotigues microscòpiques, sovint protegi-des per voltes d’arcs baixos i feixucs.I, enmig d’aquest laberint urbà, es drecencom a fites decisives els monuments sin-gulars més significatius dels dos estilsde l’època. Del romànic, es poden admi-rar el claustre de la catedral primitiva,l’antiga abadia benedictina de Sant Perede Galligants, la diminuta església deSant Nicolau i els anomenats BanysÀrabs, edifici construït a partir de mo-dels musulmans per acollir els banyspúblics erigits per concessió reial. Delgòtic, destaquen la imponent catedrald’una sola nau de 23 metres, la més am-pla del seu estil arreu del món; l’esglésiade Sant Feliu, coronada per l’insòlitcampanar que Josep Pla confessava por-tar sempre com una agulla impresa alcor, i el temple i claustre del convent deSant Domènec, ara destinat a la Univer-sitat de Girona. Tot plegat configura unEL

TEM

PS

conjunt monumental que el mateix Pladefinia com un dels més importants –sino el més important– de Catalunya.

L’empremta jueva. Però durant sissegles –entre l’any 890 i el 1492–, Giro-na va viure una doble vida. Arran mateixdels grans temples cristians s’hi va con-solidar el call jueu, poblat inicialmentper una vintena de famílies i que arriba-ria a tenir un miler d’habitants, la comu-nitat hebrea més nombrosa de Catalunyadesprés de la de Barcelona. Fins que vanser expulsats de la península, els jueusvan viure en el cor del barri vell gironícom en un microcosmos. A estones per-seguits i a estones tolerats, però sempremarginats malgrat la protecció reial, vanocupar la complicada trama de carreronsesglaonats i inversemblants que en algu-nes èpoques restaven tancats amb panyi clau. Des d’aquests racons grisos i hu-mits, van exercir una vasta influència através de l’Escola Cabalística, la prime-ra formada a la península Ibèrica i ambun prestigi reconegut arreu. També detot això en resten notables vestigis: sónvisibles, en part, els llocs on van viureepisodis cruents del seu destí col·lectiu ion van escriure pàgines cabdals per a lahistòria del pensament del seu temps.També es poden contemplar les estelesfuneràries del seu cementiri, una de lescol·leccions de tombes hebrees més im-portants d’Europa.

Els noms i les obres. Caldria parlarencara, potser, dels noms propis de laGirona medieval, amb la seva dramàtica

alternança d’ombres i de clarors: la reinaJoana, refugiada a la ciutat amb el prín-cep Ferran, el futur rei Catòlic; el bisbeJoan Margarit, futur cardenal a Roma; elfilòsof Bonastruc ça Porta, gran rabí deCatalunya; Nicolau Eimeric, inquisidorgeneral; l’humanista Francesc Eixime-nis... També seria bo donar una ullada ales obres dels artistes, sobretot a les es-cultures dels mestres que durant els anysde plenitud de l’època van treballar aGirona: a l’església de Sant Feliu, el se-pulcre de Sant Narcís de Joan de Tour-nai i el corprenedor Crist jacent d’Aloide Montbrai; a la catedral, la comtessaErmessenda de Guillem Morell que, se-gons Georges Steiner, assoleix en la pla-cidesa del seu son etern una de les cime-res absolutes de l’art gòtic. Caldria dei-xar-se enlluernar per l’or i l’argent delretaule major de la Seu o de la custòdiadel Corpus, creacions prodigioses delsorfebres locals. Però potser, per resumir-ho tot, n’hi ha prou amb contemplar, unal costat de l’altre, els dos grans tresorscatedralicis que expliquen amb imatgesingènues i fulgurants la visió medievaldel passat i del futur. D’una banda, elTapís de la Creació, del segle XI, brodatúnic al món que relata, amb el llenguat-ge del Gènesi, la història de la creació.De l’altra, el còdex del Beatus, del segleX, que imagina amb dibuixos miniatsels tràngols de la fi del món. Són duespeces veritablement úniques, sorgidesen el llindar del segon mil·lenni coml’alfa i l’omega de la història, que en-carnen amb tota la força expressiva l’es-perit de l’edat mitjana.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 68 RODA EL MÓN

L’església gòtica de Sant Feliu,a Girona. Josep Pla confessavaportar el seu campanar comuna agulla impresa al cor. A la pàgina anterior, l’entradaal Pati dels Rabins “Isaac elCec”, centre cabalístic delssegles XII a XIV. Els vestigis de la cultura jueva són moltpresents a la ciutat.

EL T

EMPS

ELS INTANGIBLESCOM A ELEMENTDE COMPRENSIÓDE LA HISTÒRIAECONÒMICA DEMALLORCA

___________________

Carles Manera: Història delcreixement econòmic a Mallorca(1700-2000). Lleonard MuntanerEditor. Palma, 2001. 485 pp.

Hi ha obres que són només llibres, tre-balls, tesines i tesis. La majoria no pas-sen de ser quelcom molt semblant a unaobligació acadèmica. No és el cas de l’o-bra de Carles Manera (Palma, 1957),doctor en història i doctor en Cièncieseconòmiques, catedràtic d’Història iInstitucions econòmiques a la Universi-tat de les Illes Balears. La seva obra éstrencadora. Possiblement fins i tot ambun punt de provocació, cercada o no.

Aquesta gens ortodoxa Històriaeconòmica de Mallorcaés el fruit detretze anys d’investigació de Manera.Per sintetitzar-la brutalment es podriadir que per a Manera Mallorca (i tambéper extensió les Illes Balears) tenen undesenvolupament històric de la sevaeconomia que manté inalterat un nexed’unió des de gairebé sempre. El quel’autor en diu els “intangibles”. Uncaràcter, un tarannà, l’illenc, que superacrisis i es va adaptant sempre, al llargdels segles, al mercat exterior. Aquestacaracterística és el fet diferencial fona-mental que permet a les Illes, al contraridel que diu la historiografia econòmicatradicional, tenir una enorme capacitatd’adaptació, essencialment la mateixaen el segle XVIII (i fins i tot abans), enel segle XIX, o també en el XX.

Dit d’altra manera: existeix una con-tinuïtat històrica i allò que explica elboomturístic i determina per què es pro-dueix a les Balears i no a d’altres illesmediterrànies és el mateix que determi-

na per què es va poder superar en nomésmitja dotzena d’anys la crisi provocadaper la Guerra de Cuba, i per què se’nsurt, l’economia illenca, de totes i ca-dascuna de les crisis sofertes.

La visió tradicional de l’economia ba-lear és que existeix un abans i un des-prés, com de la nit al dia, del boomtu-rístic. La imatge que preval és la d’unasocietat i una economia pagesa, immò-bil, absolutament dominada pels se-nyors. Manera no accepta la visió tradi-cional. Abans del turisme existia pobre-sa, assegura, i no molt diferent a la d’al-tres indrets. Però no misèria.

Potser unes ratlles que serveixen depròleg (que no pogué escriure perquèfou assassinat) d’Ernest Lluch, amic deManera, expressen bé el que és l’obradel catedràtic mallorquí: “Si un econo-mista està interessat en el progrés, po-ques coses li semblaran tan interessantscom que Mallorca i Menorca tinguin unnivell de vida tan alt com si els costos dela insularitat no existissin. Si aquest eco-nomista és viatger, encara quedarà méscorprès de saber que Mallorca té una ri-quesa turística incomparable, i que Me-norca també. Encara hi quedarà més sisap que no són riqueses improvisades.Li haurem d’explicar que Menorca haestat l’única illa industrial de tota la Me-diterrània i que Mallorca n’era la sego-na. Si l’economista és català li costaràd’entendre-ho a causa de la influènciadels tòpics que creà L’illa de la calmadel’antiindustrial i anticomercial SantiagoRusiñol i que han durat més del compte,si és que encara no duren. Quan Rusiñolescrivia, Menorca, la petita Menorca,concentrava el deu per cent dels bancsfundats a tot Espanya, i Mallorca teniauna xarxa d’establiments crediticis sen-se parió.”

Què explica aquesta continuïtat al llargdel temps que fa que el turisme no siguiquelcom improvisat ni que neix per ge-neració espontània? Doncs els intangi-bles que, en paraules de Manera, “fugendels models d’explicació tradicional del’economia. Senzillament, s’explica perla capacitació del capital humà que haaprès al llarg de generacions d’experièn-cia a adaptar-se... Els intangibles, en fi”.

M. P. F.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 69LLIBRES

Carles Manera (Palma, 1957)L’autor, al seu libre Històriadel creixement econòmica Mallorca, no accepta la visiótradicional. Per ell, abans del’allau turística hi havia pobresa,però no misèria.

JOAN

CEL

IÀ

HISTORIA ECONÓMICA REGIONAL DE ESPAÑA. SIGLOS XIX Y XXEditorial Crítica.Barcelona, 2001. 619 pp.

En temps d’uniformació absoluta i di-rigida culturalment i política des de lacapital de la Meseta que difon una ideaespanyola d’irradiació des del centre ala perifèria, llibres com l’editat per Crí-tica són un oasi.

L’editorial, dins de la col·lecció dirigi-da per Josep Fontana, presenta un vo-lum de pensament, estudi i recerca “des-centralitzat”, fruit d’una manera racio-nal d’entendre l’estat, en aquest cas pelque fa a la visió del desenvolupamenteconòmic en els segles XIX i XX. Tantde bo l’exemple quallés en altres àm-bits, com el cultural, polític, etc., i s’ini-ciés una bibliografia més d’acord ambla realitat plural i múltiple de l’estat.

El llibre parteix de la idea que el des-envolupament econòmic modern no sor-geix en tots els llocs ni al mateix temps.A cada país hi ha focus regionals decreixement i es generen desigualtats idiferències internes que són una condi-ció necessària per al progrés global. As-seguren els autors que les visions habi-tuals del creixement econòmic d’Espa-

nya, amb els tòpics debats sobre el seuèxit o fracàs, necessiten ineludiblementd’enriquir-se amb una visió més ampla,com la que aporta aquesta Historia eco-nómica regional de España, que és elresultat d’un grapat d’anys de feina rea-litzada per un equip format pels quequalifica com a “millors especialistes”de disset universitat diferents.

Així, Joám Carmona s’ocupa de Galí-cia; Germán Ojeda, d’Astúries; R. Do-mínguez Martín i P. Pérez González, deCantàbria; Emiliano Fernández de Pi-nedo, de l’economia basca; AlejandroArizkun, de Navarra; J. R. Moreno Fer-nández, de la Rioja; Javier Moreno, deCastella i Lleó; José Luis García Del-gado i Miguel Carrera, de Madrid coma capital econòmica; Rafael Dobado iSantiago López, de Castella-La Manxa;Enrique Llopis i Santiago Zapata, d’Ex-tremadura; Antonio Miguel Bernal iSantiago Parejo, d’Andalusia; AntonioM. Macías, de Canàries; Luis Germán,d’Aragó; Carles Manera, de les Illes Ba-lears; Jordi Maluquer de Motes, de Cata-lunya; i Jordi Palafox, del País Valencià.

Completen l’estudi visions de conjuntd’Enrique Llopis i de Jordi Maluquer, iun apèndix estadístic de Santiago Zapata.

M. P. F.

[+ LLIBRES]

Antoni Furió. Història del País Valen-cià. Ed. 3i4. València, 2001.

Es feia d’esperar la segona edició de laHistòria del País Valencià d’Antoni Furió.Les reticències no venien pas de l’autorsinó de les vicissituds, les amargues vi-cissituds de l’Institut Valencià d’Estudisi Investigacions que, en el seu moment,abans de ser liquidat pel PP en fou l’or-ganisme patrocinador. El fet que s’ex-haurira una edició sencera suggereix l’e-xistència d’un mercat de literatura histò-rica. I els bons llibres, com el de Furió,tenen una bona recepció assegurada.

Ferran Garcia-Oliver (ed). El Císter,ideals i realitat d’un orde monàstic.Universitat de València-CEIC Alfonsel Vell. València, 2001.

Aquest llibre reuneix les actes del Sim-posi Internacional sobre el Císter que,el 1998, se celebrà a València arrandel setcentè aniversari de la fundació delmonestir de la Valldigna. És, doncs, unamirada coral i diversa sobre un dels or-des monàstics més importants d’Occi-dent. Els autors repassen, i revisen, lesactuacions dels monjos blancs sobre lacivilització europea medieval: la tramaestètica del gòtic, l’heretgia càtara, l’es-piritualitat, la tecnologia agrària o la tas-ca com a colonitzadors de vastos territo-ris erms.

Dolors Folch. La construcció de Xina.Empúries. Barcelona, 2001.

La bona salut historiogràfica dels Paï-sos Catalans descansa també en la ca-pacitat per analitzar altres cultures, civi-litzacions i països diferents dels nostres.Dolors Folch ens proposa un tomb desdels temps primigenis del món xinès finsa l’emergència de l’imperi Han, just quanRoma assentava la seua hegemonia in-contestable a l’una i l’altra banda delMediterrani. L’espai físic, la religió, lallengua com a barrera infranquejable,la importància de la família i els llinat-ges, una cosmogonia pròpia, són, entrealtres, alguns dels temes tractats en elllibre.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 70 L’APARADOR

El futur deles biennals

En el moment en què encara es podenvisitar tant a Venècia com a València lesrespectives biennals d’art contemporanival la pena de reflexionar una mica so-bre aquesta fórmula d’exposició quetant d’èxit ha tingut durant el segle XXen les seves diverses formes, nacionals,internacionals, temàtiques o comercials.

El ritme de dos anys permet alhora nocansar i mantenir una regularitat. Dei-xant de banda les fórmules més comer-cials i properes a la fira d’art o d’anti-quitat, centrem-nos en la més clàssica,representada encara avui per la biennalde Venècia. Aquesta manifestació com-bina la selecció d’artistes per païsosamb comissaris de cada país amb l’ex-posició temàtica o monogràfica que dó-na la personalitat pròpia a cada manifes-tació sota la presidència d’un comissarigeneral.

L’eclèctica arquitectura dels pavellonsés característica dels jardins de Venèciaon es reuneix la manifestació. Molts esremunten als anys trenta, d’altres s’hananat construint posteriorment fins avui.Cada país hi presenta els artistes quecorresponen a la imatge que el comissa-ri, o els polítics que l’han designat, vo-len donar de l’evolució de l’art o de l’es-tat actual de la creació artística. Durantuna bona part del segle alguns pavellonshan servit com a vitrina política amaga-da darrere de la promoció cultural demolts països que altrament tenien pocareceptivitat fora de les seves fronteres.Avui, quan s’entra en el recinte de labiennal de Venècia es té la impressióde tornar cinquanta anys enrere, talmentla fórmula de pavellons nacionals éscontrària a la unitat i a l’impacte col·lec-tiu d’una manifestació que no té cap nipeus si no s’imposa un tema general alqual cada país intenti respondre amb laseva pròpia sensibilitat i creativitat.D’una certa manera, l’any passat, en labiennal d’arquitectura celebrada igual-ment a Venècia, es va intentar anar capa aquesta fórmula.

Caòtic és sovint el principi de funcio-nament de moltes de les biennals d’art

actuals perquè s’oblida allò que hauriade ser essencial. No és tant la tria el pro-blema sinó el que es vol dir a través d’u-na manifestació d’aquest tipus. A Lió,ara ja fa més d’un any, s’havia triat ambencert un tema que encerclava la idea decompartir exotismes, és a dir, una menade diàleg entre cultures i civilitzacionsque volia confrontar continents diversosi països llunyans. Això va funcionar béperquè el tema corresponia a una preo-cupació general compartida per moltagent més enllà de l’art.

Aquesta podria ser una fórmula periniciar el segle XXI, és a dir, escollir untema que preocupi, que sigui un fòrumde debat real i que generi confrontacióentre l’art creatiu, l’individu que s’ex-pressa a través de l’art i el món exteriorque no té costum d’acostar-se a la crea-ció artística. La immigració pot donarper a un bon tema de biennal, és a dir,quin art crea l’artista desplaçat. Fa artcatalà el pintor d’origen català que tre-balla a Nova York des de fa temps?Quin art fan aquí els immigrats artistesprocedents de països llunyans i de cul-tures totalment estrangeres a ca nostra?Quina relació mantenen amb els seusllocs d’origen? Quan es produeix la rup-tura entre la seva formació allà o la sevaintegració integració aquí? Com viuenplàsticament aquests canvis els fillsd’immigrants artistes a l’escola? Quinapercepció tenen els països d’origen so-bre l’art que els emigrats fan a fora?

Si les biennals d’art contemporani novolen morir s’ha d’anar per camins quegenerin debat i interessin realment elpúblic més enllà del món de la cultura.

Xavier Barral i Altet

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 71CERCLES D’ART

LA NOVA CANÇÓ

El fenomen de la nova cançó eltrobem molt estès a la WWW.És interessant comprovarl’interès que suscita arreud’Europa amb una visita a lapàgina alemanya www.uni-mainz.de/~lusting/caton hi trobarem enllaços d’au-tors i intèrprets, i a members.a1.net/liedermacher/de/cantautoreson es relaciona la nova cançócatalana amb els cantautorshispanoamericans i, en particu-lar, amb la nueva trova cubana.

D’altra banda, una explicacióde què és la cançó catalanala podem trobar attt.cam.upv.es/~mamamu1/introduccio.html amb múltiplesenllaços amb intèrprets icançons. També és interessantvisitar www.grn.es/catnord/Cantants.html on trobarem cançons, cantantsi grups de la Catalunya Nord.

Jesús Castillo

ANN

A G

UAS

CH

Francesc Macià i Pratsde Molló

Els anomenats Fets de Prats de Mollóseran recordats el 21 d’octubre vinent,en un acte commemoratiu organitzat perl’Institut de Projecció Exterior de laCultura Catalana (IPECC), EsquerraRepublicana, Estat Català, Joventut Na-cionalista de Catalunya, ConvergènciaDemocràtica de Catalunya i la Joventutd’Esquerra Republicana de Catalunya.Més enllà dels actes commemoratius,ocasions com aquesta són la imprescin-dible eina que permet el retrobamentamb la cultura, en aquest cas política,del passat que pot servir per conèixermillor allò que hagués pogut ésser, i nos’aconseguí, com una mena de lliçó pera l’esdevenidor.

El president de l’IPECC, Enric Garri-ga, així ho recorda en la crida d’en-guany a assistir als actes. No es tractatant de rememorar com d’aprendre pelfutur. Fa 75 anys, a la vila de Prats deMolló, Francesc Macià, després de l’e-xili pel colp de Primo de Rivera, con-voca el seu estat major polític a Pratde Molló per aixecar Catalunya. El 4 denovembre de 1926 és detingut i poste-riorment desterrat. Torna a Catalunya el22 de febrer de 1931, després de la cai-guda de Primo. Infatigablement, conti-nua lluitant per la consecució d’una Ca-

talunya independent. El 12 d’abril de1931, Esquerra Republicana de Catalu-nya guanya les eleccions municipals. Eldia 14, Macià proclama l’Estat Català,integrat en la Federació de RepúbliquesIbériques i forma el Govern de la Repú-blica Catalana. El 17 d’abril FrancescMacià és obligat a canviar l’Estat Catalàper la Generalitat de Catalunya. El 6 dedesembre de 1932 Macià inaugura elParlament de Catalunya. El dia de Nadalde 1933 mor en l’exercici del càrrec depresident de la Generalitat de Catalunya.

El president de l’IPECC recorda queMacià volia una Catalunya independenti que entorn dels Fets de Prats de Mollótenia clar quina declaració repartiria ales ambaixades de París. “Volem admi-nistrar nosaltres mateixos les nostres ri-queses nacionals, en una República Ca-talana independent”, explicava el docu-ment. “Si després –continua Garrido–Macià hagué de canviar la RepúblicaCatalana per la Generalitat de Catalunyaés precisament perquè Macià es quedàsol i enganyat davant les pressions i pro-meses de Madrid. Se sap ara que si elscatalans, en aquell moment, haguessinfet pinya a l’entorn de Macià, la Repú-blica Catalana hauria estat possible,malgrat Madrid. Catalunya potser s’hau-ria salvat de tots els avatars tràgics de laguerra civil i potser hauríem conservati enfortit la independència fins ara, enlloc de tenir l’esquifit Estatut d’autono-mia actual.”

M. P. F.

[+]

Història d’Esquerra Republicanade Catalunya

El Museu d’Història de Catalunyapresenta l’exposició sobre els se-tanta anys d’història d’Esquerra Re-publicana de Catalunya. A través derecords, documents i fotografies espot fer un recorregut per aquestsgairebé dos terços de segle d’unpartit que ha esdevingut clau en lahistòria de Catalunya, tant a travésdels seus significats dirigents cata-lanistes com per la presència so-cial, política i ideològica de l’orga-nització en el si del país.

‘Lletra de convit’

Els actes de commemoració de laLletra de convit de Mossèn Alcoverque es desenvoluparan a Palma,organitzats pel Consell de Mallorca,amb motiu del centenari de lainiciativa portada a terme pelmossèn, que significà l’elaboraciódel Diccionari Català-Valencià-Balear, podrien tenir aportació esta-tal. A instàncies de la diputada so-cialista balear Teresa Riera, la Co-missió d’Educació, Cultura i Esportsdel Congrés dels Diputats aprovàper unanimitat col·laborar-hi.

Història de la palma

El Museu de Prehistòria i de les Cul-tures, de València, presenta fins el25 de novembre. “La memòria de lapalma”, una mostra que recordal’extint ofici de granerer, de moltatradició, fins ben entrat el segle XX,a la comarca de l’Horta. S’hi potveure tant el procés de confecciód’aquelles graneres de palmes comles eines que s’hi feien servir.

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 72 AGENDA

JOAN MARCHper Pere Ferrer

Mai ningú no ha dibuixat el retrat deMarch amb un traç tan precís com l’es-criptor català Josep Pla: “Era un homemolt sec, cosa que feia que semblés mésalt, una mica carregat d’espatlles, de di-mensions reduïdes, pàl·lid, sovint gro-guenc, un front molt ample i de gran re-lleu, el crani calb i lluent, el cap allargat,i d’una miopia molt acusada. El seu as-pecte general era d’un home escorcolla-dor i enormement caut a la vegada, d’u-na cautela i una vigilància constants, elnas més aviat prominent; un home quesempre semblava de perfil. [...] En certamanera semblava un intel·lectual, i a Ma-llorca vaig sentir dir, alguna vegada, quesemblava un seminarista.”

És un enigma de la naturalesa que unésser, amb una aparença tan fràgil, puguicontenir una energia tan extraordinàriai sigui capaç d’escometre empreses tanarriscades que requereixen una granaudàcia i posseir, a la vegada, una forçainterna que persuadia i intimidava. Unapersona d’aspecte ingràvid que despreniaun gran magnetisme i un poder de seduc-ció que féu que molts d’homes intel·li-gents, agosarats i influents treballessinper ell.

Posseïa un intel·ligència que li propor-cionava la clarividència precisa per en-tendre la complexitat de l’economia i in-terpretar les circumstàncies que hi con-corren en cada situació. La intuïció ne-cessària per endevinar on podia estar unpotencial negoci i vers on es dirigia unaeconomia en transformació permanent;quins eren els nous sectors emergents iquines eren, en cada moment, les deman-des del mercat.

La revolució bolxevic suposà una con-vulsió en el si de les classes burgeseseuropees, que veren amenaçada la sevaposició dominant. March percep, ambpromptitud, l’abast d’aquest esdeveni-ment històric i del revulsiu que exerciràsobre la lluita política del proletariat eu-ropeu. El 1918 s’acosta als socialistes –elsector moderat del moviment obrer– i elsofereix construir una casa del poble.

La política mai no fou una vocació si-nó un instrument imprescindible per as-

solir grans negocis que sense al concursdels polítics haguessin estat pures qui-meres. La concessió del subarrenda-ment del monopoli de la venda de tabacal Protectorat hagués esdevingut inasso-lible sense la influència del ministre ra-dical socialista Malvy i els bons oficisdel comte de Romanones. Sense la con-nivència de qui aleshores era ministred’Hisenda, Santiago Alba, March no ha-gués pogut exportar subsistències, du-rant la Gran Guerra, als països bel·lige-rants –un gran negoci que provocaria aMallorca una forta carestia que deriva-ria en una revolta popular– malgrat laprohibició de fer-ho, segons establia laLlei de subsistències que portava el nomde l’esmentat ministre. La concessió delmonopoli de venda de tabac a Ceuta iMelilla fou el resultat d’un intercanvi de“favors” entre el dictador Primo de Ri-vera i el financer. March proporcionà alsmilitars revoltats un important suport fi-nancer, a canvi d’obtenir, temporalment,el control de bona part del comerç exte-rior i de les operacions en divises. En eltràfic d’armes comptà amb el beneplàcitdels britànics a canvi de determinatsserveis, Churchill afirmava, referint-se aMarch: “Aquest home és de la màximaimportància, […] a l’hora d’aconseguirmunicions per a nosaltres i per als nos-tres aliats potencials […]. El fet que du-rant l’última guerra, quan Espanya eraneutral i en certa manera proalemanya,

ell fes diners per procediments irregu-lars no afecta gens ni mica ni el seu va-lor per nosaltres ni la seva reputaciócom a patriota espanyol.” L’apropiacióde la Barcelona Traction, que donà ori-gen a l’empresa elèctrica FECSA, nohagués estat possible sense el suport po-lític del franquisme.

La cautela el guiava a no fer cap ne-goci impremeditat i a obtenir una vastainformació abans de d’aventurar-s’hi.Giménez Caballero –un escriptor falan-gista–, que bravejava d’ésser amic deMarch, escriu, en el llibre El dinero yEspaña, que March valorava les sevesamistats per la importància de la infor-mació que li proporcionaven.

La diversificació i la inversió en elssectors punta seria una constant en la se-va carrera mercantil, així invertí en elsector elèctric, en el de la banca, en l’im-mobiliari, en el químic, en el dels hidro-carburs, etc.

Entre les múltiples qualitats personalsque cal reunir per fer-se ric n’hi ha unad’imprescindible: la cobdícia, i el nostrepersonatge mai no posà límits a la rique-sa. Però per enriquir-se per mitjans il·le-gals forçosament s’ha de ser audaç, nos’han de tenir escrúpols i s’ha de saberuntar les mans a qui ens pot aplanar elcamí. La immensa fortuna que amassàMarch era deutora dels gran negocisil·legals que proporcionen beneficis fa-bulosos que s’autoeximiren de tributara la hisenda pública. El contraban detabac, el contraban de guerra, el tràficil·legal de divises, el contraban de sub-sistències generaren grans capitals quees reinvertiren en altres grans empreses,els guanys de les quals sí que van estarsotmesos, teòricament, a tributació. El 5de novembre de 1931, en una interven-ció parlamentària al Congrés dels Dipu-tats, March pretén destruir la llegendad’aventurer dels negocis i de contraban-dista: “He d’esgrimir arguments tals queesper que d’una vegada per sempre que-darà destruïda aquella llegenda forjadaalrededor de la meva persona, fa molttemps a l’empara de l’enveja, de la mal-volença, […] singularment de molts queno conceben que solament amb la feinaes pugui arribar a llaurar una fortuna,sense que hi concórreguin circumstàn-cies inconfessables.”

ELTEMPSDEL 9 AL 15

D’OCTUBRE

DE 2001 73ESBÓS

FUN

DAC

IÓ E

MIL

I D

ARD

ER

ELTEMPSD’HISTÒRIAés possiblegràcies a

Departament d’Ensenyament