CONTES BREUS PER LLEGIR AL LLIT

Traducció lliure i personal d’en Guillem de Castro

Francisco Ayala

CONTE VELL

Life is as tedious as a trice tod tale.

Shakespeare, King John, III, IV

To bid Eneas tell the tale twice o’er.

Shakespeare, Titus Andronicus, III, II

A la Comtesse Serafina San Severino, née Porcia:

Obligé de tout lire pour tâcher de ne rien répéter, je

feuilletais, il y a quelques jours, les trois cents contes plus

au moins drolatiques del Il Bandello, écrivain du seizième

sìècle, peut connu en France et publiés dernièrement en

entier à Florence dans l’édition compacte des Conteurs

italiens: … Je parcourais pour la première fois Il Bandello

Dans le texte original, et j’ai trouvé, non sans surprise,

chaque conté, ne fût-il que de cinq pages, dedié par une

lettre familière aux rois, aux reines, aux plus illustres

personnages du temps… J’ai vu aussi combien Il Bandello

avait de noblesse dans son caracteres: s’il a orné son

oeuvre de ces noms illustres, il n’a pas trahi la cause de

ses amitiés privées. Après la signora Gallerana, comtesse

de Bergame, vient le medecin à qui il a dedié son conté de

Romeo et Julieta:… Après le duc d’Orleans, un

prédicateur; après une Riario, vient messer magnifico

Girolamo Ungaro, mercante lúchese, un homme vertueux

auquel il raconte comment un gentilhuomo navarese sposa

una che era la sua sorella et figliola, non lo sapendo, sujet

qui lui avait été envoyé par la reine de Navarre

HONORÉ de BALZAC, Les employés.

Fugint en el seu temps de la peste negra, varis persones

nobles i cultas – ens diu Boccaccio – es reuniren a una

finca próxima a Florencia, van entretenir allì el oci

contàndose por turno, un conté cada dia – de donde saldría

el Decameron famos, que mes tard hauria de imitar amb el

seu Heptameron la reina Margarita de Dinamarca.

Fugin també nosaltres de aquesta nova plaga que a l’estiu

afligeix a Europa: La agobiant multitud turística, uns pocs

amics, aficionats a les lettres, ens hem reunits per charlar

en el desert de Madrid estival; i durant aquestes desmaiades

converses nostres, algú va invocà aquells precedents per

suggerir que perquè no haviem de seguir nosaltres el

exemple de tan il·lustres precursors. La iniciativa fou

aceptada; però, menys imaginatius o mas mandrosos,

decidim al final limitar-nos a contar una u altre d’aquelles

velles histories en lloc de arriscar-nos, referint les

anècdotes dels nostres pròxims, a incórrer en el acudit

maldient.

Quan va arribar el meu torn, vaig optar per refer amb

paraules pròpies la nouvelle número trenta del Heptàmeron.

Advertí que, en atenció a la estirp de la dama que

protagonitza el relat, la reina Margarita s’havia abstingut de

consignar el seu nom, i no mes ens informa que, havent

quedat vídua molt jove la senyora, i mare de un fill únic,

havia resolt pietosament , tant pel dol degut al seu difunt

espòs com per amor al nen, no tornar a casar-se. Així

doncs, es va recloure en el recés de una vida devota que la

guardes de qualsevol temptació.

Arribat el noi als set anys, la seva mare l’hi posà un savi i

discret preceptor; però transcorreguts altres set anys i quan

ja s’acostava als quinze, la natura, que es una mestressa

molt secreta, trobant-se ben nodrit i amb molt temps de

lleure, l’hi va ensenyar una lliçó molt diferent de les que

aprenia amb el seu preceptor. Començà el noi a fixar-s’hi

en les coses belles, i a desitjar-les; entre d’altres en una

dameta que dormia a la cambra de la seva mare i que –

tenint-t’ho totes per un nen – no cuidava molt de cobrir les

seves formes. A la fi, el fogós jovenet va començar a

assetiar sempre que podia a la desprevinguda damisel·la

que, veient-se apurada, acabà per explicar a la seva senyora

del que passava. I, com anava la pietosa mare a creure una

cosa tan lletja de la seva tendre criatura? Mes aviat pensà

que tot seria una calumnia envejosa de la minyona.

Però com aquella insistís i apresses amb les seves queixes,

disposà amb prudència: “Anem a veure que hi ha de cert en

això que m’expliques. Si es veritat, el castigaré com

mereix; però si la teva acusació es falsa, seràs tu qui rebi el

càstig”. I per sortir de dubtes, ordenà a la noia que cités al

galant per acollir-li-ho en el seu llit cap a la mitja nit. Ella

obeí, i li va dar cita; però a la hora de enllitar-se, la senyora

es posà al lloc de la donzella i allà va esperar, amb ànim –

si es que l’acusació de la minyona era certa – de castigar el

fill de manera tal que se l’hi anessin les ganes de enllitar-se

mai mes amb dona alguna.

Per suposat, el noiet acudí puntual a la cita i es ficà a les

palpentes al llit on la seva progenitora esperava: la qual,

veient –l’hi arribar tant diligentment, no es podia creure

encara que el seu nen intentés aquella malifeta. Encesa de

còlera, es va mantenir doncs, en silenci fins estar-ne segura

de que ell no buscava sols innocents moixaines, sinó que es

proposava passar a majors i anar a fons; però ¡ay! La

maternal paciència fou tan llarga i la natura de la dona tan

fràgil que la seva còlera es transformà mica en mica en un

plaer massa abominable. I així com l’aigua contendida a la

força – explica la excel·lent reina Margarita – corre amb

mes ímpetu quan se la deixa anar, així aquesta pobre

senyora va veure canviar en exuberància la restricció a que

tenia reduït el seu cos. Aquella nit quedaria prenyada de

aquell a qui ella volia impedir que prenyes a d’altres.

No mes consumat l’horrible pecat, ja els remordiments

van començar a emmetzinar-la. Es llevà de junt al seu fill,

que pensava que havia jagut amb la donzella de la seva

mare, i es retirà a un gabinet on va passar tota la nit plorant

a soles, afligida al considerar com el seu bon propòsit havia

tingut una execució tan dolenta. Però – reflexionà,

moralitzant, la reina – en lloc de humiliar-se i reconèixer la

impossibilitat de la nostre carn que, sense l’ajuda de Deu,

es incapaç de evitar el pecat, ordí una trama que, allunyant

la ocasió, l’impedís reincidir en ell. Arribat el matí, va

cridar al preceptor del noi, i l’hi va dir: “el nen ja s’ha fet

un home, i deu sortir al mon. Vull que s’allisti-hi a la

companya del capità senyor de Montesson, el meu cosí, al

altre banda de les muntanyes. Dugui’l ara mateix; i per

evitat que jo tingui pena, impedeixi que es vingui a

acomiadar de mi”. El jove va marxar tot content, doncs

desprès de haver gaudit de la seva amiga, el que mes

desitjava era anar a la guerra...

El conte te una llarga i complicada seqüela. Aquella gran

dama, mentrestant la seva gestació avançava, fingí estar

malalta per vestir el mantell que cobris la seva deformitat, i

es refugià al final a casa de un seu parent a qui va confiar la

seva desgràcia, sense detallar el que va passar ni dir-l’hi

qui va ser l’autor del fet. Va donar a llum a una formosa

criatura, que es va haver de criar al camp, mentre que la

malaurada senyora es dedicava a les pràctiques mes

austeres, entre dejunis, disciplines i cilicis.

Passats els anys, el seu fill l’envià comanda que desitjava

tornar a casa, cosa que ella el negà, tement recaure en el

mal del que s’havia alliberat; per davant la insistència del

jove soldat, i no tenint excusa alguna per impedir-l’hi el

retorn, l’hi va posar com condició que tornès casat, i que

per triar esposa no atengués raons de fortuna, doncs lo

important era que s’estimessin molt.

Mentrestant, el parent que havia criat a la nena fruit del

pecat, veient-la crescuda en bellesa i honestedat, a la edat

de dotze anys, la va encomanar a la protecció de la reina

Catalina a la cort de Navarra. I volgué la fatalitat que, de

pas per aquella cort, el jove cavaller que era el seu pare

desconegut la trobés allà, s’enamorés de ella, i sense

sospitar res, demanés la seva ma i es casés, duent-la amb

ell a presencia de la seva mare.

Quan aquesta va saber – i va ser aviat – qui era la seva

nora va tenir un sentiment tan gran que va creure morir de

dolor: quan mes feia per allunyar la seva desgràcia, mes

contribuïa a augmentar-la. Va anar, desolada, la infeliç

senyora a un gran dignatari de la església. Li confessà la

enormitat de la seva culpa, i li demanà consell sobre que

hauria de fer en la situació sorgida dels seus successius

errors. La autoritat espiritual decretà que no devia revelar

res de tot això als seus fills, innocents en la seva

ignorància, mentre que ella, per la seva part, hauria de fer

penitencia la resta de la seva vida.

La reina Margarita acabà el seu relat dient que , una

vegada instal·lats sota el sostre matern els recents casats,

molt ben avinguts entre si – doncs la esposa era filla,

germana i dona del seu marit, i aquest, pare, germà i marit

de la seva muller – la pobre mare, en la seva extrema

aflicció, sempre que els veia estimar-se tant i ser tan feliços

no podia per mes que retirar-se a plorar.

Així es el conte. Però el que la reina Margarita havia

narrat, ¿seria – segons vol donar-se’ns a entendre –

quelcom que efectivament va ocórrer entre persones de

quins ella tenia noticia certa, tal qual nosaltres poguéssim

haver referit de extraordinari o picant succeït a coneguts

nostres (que casos semblants mai falten a la realitat

quotidiana), o mes be va atribuir a suposats personatges del

seu temps una història que la tradició literària venia

repetint des de un passat immemorial? Aquest dubte ha

sorgit en els comentaris dels meus amics després de haver

escoltat el meu relat, perquè, com va dir un d’ells, alguns

dels contes popularitzats per italians i els seus imitadors

francesos en aquella època tenen, sens dubte, un remot

origen oriental.

De esser així – si la versió que jo he parafrasejat fou en el

seu dia adaptació de altres anteriors – tal vegada el que jo

hagués hagut de fer, era no recordar la reina de Navarra,

sinó entomar els fets, i encaixar-los-hi a gent

contemporània nostre, amb noms, cognoms i

circumstàncies actuals.

He cedit a la peresa o sucumbit a la falta d’imaginació.

Altre vegada ho intentaré.

Mario Benedetti

VAIVÉ

Ven a dormir conmigo;

No haremos el amor, él nos hará.

Julio Cortázar.

Com quasi sempre, al descobrir-se, el nu i la nua es

sorprenen de les seves nueses. Com quasi sempre, aquestes

son millors que les de la memòria. Òbviament son joves.

Ell es el primer en trencar el encanteri i la inèrcia. Les

seves mans s’estofen per cercar i trobar els pits de ella, que

amb el primer contacte, llueixen, es renoven. Llavors,

acaronant persuasivament entre l’índex i el polze els

radiants extrems, ell diu o pensa: “No es que no tingui

sentit de culpa, però la veritat es que no em turmenta. Les

sensacions arriben i se’n van, son aus migratòries, i quan

tornen, si es que tornen, ja no son les mateixes. Van marxar

fresques i espontànies, recent nascudes, i tornen madures,

inevitablement programades. Llavors, perquè ofegar-se en

el deure? El deure, al igual que el dolor (o serà altre filial

del dolor?) es un parany. Això ho em de saber d’un cop per

sempre, si volem que el seu gest amarg i rancuniós, no ens

sorprengui o ens frustri”.

El nen, calat com un àngel sense ales, innocent de la seva

pròpia innocència, camina per la platja deserta i matinera,

enfonsant acuradament els seus peus, encara rosats,

encara freds, en aquella mudant frontera que separa la

sorra de la onada. Descobreix un tebi plaer en aquell gest

neutre, misteriós, que llepa els seus turmells. No

reflexiona. No mes frueix. La mar no te, per ell, ni passat ni

futur. Es tant sols una llengüeta que ve a acaronar-lo, a

donar-li benvingudes. I ell, correspon i somriu, de vegades

riu amb breus riallades. En realitat, juga amb ell mateix i

amb la mar. I encara no sap que aquesta no se’n

assabenta, encara ignora que la mar es de una indiferència

insuportable, que la mar es la única tomba mòbil, que la

mar es la mort en estat de puresa. En aquest punt, el nen

s’atura i veu la nena.

Les colonitzadores mans de ella acaronen la colonitzada

esquena de ell, i el comencen a envair, a abraçar-ho, a

tenir-ho. Llavors ella diu o pensa: “Tot això ja ho se. Però

en mi hi a una vocació de permanència, que d’altre banda,

mai he vist que es compleixi. Es obvi que el futur està ple

de amenaces, de riscos,de inseguretats, però jo crec ( de

creure en i de crear), per el meu us personal, un cel

asserenat. D’altre forma, el goig se’m gasta avant de temps.

Vos t’aferres al instant, es el teu estil. El meu instant, en

canvi, vol ser pròleg d’un altre, encara que el mes probable

es que després, aquell instant no es presenti. Algú o

quelcom pot matar el meu futur, però vull que sàpigues que

el meu futur no es suïcida”.

Lluny, en termes infantils, però bastant prop en qualsevol

des altres, la nena calada com altre àngel però també

sense ales, ve al seu encontre per la sorra que aquí i enllà

s’aixeca i vola gràcies al aire matiner i marí. No gosa a

trepitjar encara l’aigua, no mes permet que la fina sorra

lleugeríssima pugi i baixi per entre els seus dits fins del

seus brevíssims peus. Allà amunt, entre pins i eucaliptus, hi

son les cases dels seus pares, els tiets, els adults, a la fi,

que encara es refan de la festa de ahir nit. Igual que el nen,

ella tampoc reflexiona. No mes sent una sobtada curiositat

per aquella imatge rosada que s’apropa (o tal vegada es

ella la que s’està apropant? O seran ambdós?) i l’hi venen

ganes de fer-li una senyal, una salutació, un signe. La

nena obre els braços i veu que la imatge rosada també

obre els seus. Llavors es forma als seus llavis un somriure

primari, en soledat, tan espontània com autosatisfeta.

Ara la boca del home s’atura a la orella de ella i opta per

pensar o dir: “Saps una cosa? La teva orella no sempre està

nua. No mes ho està quan tu ho estàs. M’agrada la teva

orella nua, potser perquè tu m’agrades així, així com estàs

ara. Desprès de tot, tens raó: l’instant es el meu estil. Es

allà que ho jugo tot. No estalvio que frueixis per viure

aquella renta a la tercera edat. Beso la teva orella com si

mai hagués besat un altre orella. Per això la teva oïda

escolta aquestes paraules que mai va escoltar abans. Ni

vaig dir o pensar abans. L’amor no es una repetició. Cada

acte de amor es un cicle en si mateix, una òrbita tancada en

el seu propi ritual. Es, com t’ho podria explicar, un puny de

vida. L’amor no es repetició”.

El nen i la nena s’han anat apropant i es detenen quan no

mes un metre els separa. O ja no. Perquè la nena avança

una ma fins posar-la a la espatlla del nen, i nota que es

una mica mes alt que ella. “Com et dius?”, diu ell per

d’alguna manera expressar el gust que li dona aquell

contacte. “Clàudia, i tu?” “Marc.” Ell assoleix suficient

coratge com perquè el seu braç dret també avenci vers el

braç esquerre de la Clàudia. “Sempre vens a la platja?”,

preguntà ell. “No, però des de ara vindré tots els dies.”

Marc sent que està commogut i la Clàudia veu com

s’enrojola . Ella també s’enrojola, però per solidaritat.

Durant la pausa, ambdós es miren en el que son i en el que

es diferencien. Clàudia diu, encara innocent en de la seva

innocència: “Que tens aquí?”. I li toca. Es un contacte

lleu, per`en Marc experimenta la primera alegria

important dels seus sis anys de vida.

La dona mou el cap fins que els seus llavis freguen ells

de ell i llavors diu o pensa: “Ja ho veus, has repetit el que

no es repetició. I això vol dir quelcom. Diguem-ne que es i

no es. Tot es veritat. En a mi, per exemple, m’agrada

repetir l’amor, encara que reconec que cada fase te un final

diferent, una frontissa original que l’uneix amb la fase que

vindrà. La repetició està al començament i es com un eco,

un recordatori de la pell. A mi sempre m’entendreix

recordar la teva pell, però sobre tot que la teva pell em

recordi la teva pell. No tinguis por, a l’amor (al menys en el

meu amor) la repetició no esdevé rutina. L’acte mecànic,

físic, pot (o no) ser igual o semblant, però el teu cos i el

meu cos, mai son els mateixos. El sexe que avui

m’ofereixes no es el mateix del passat dissabte ni serà, estic

segura, que el del proper dimarts, i el solc meu que ho rebi

tampoc es ni serà el mateix. L’amor es i no es repetició”.

El veterà ha tingut una son molt fràgil i bastant mes jove

que els seus anys reals. Mira el rellotge a la tauleta de nit i

son les tres de la matinada. Al seu costat la veterana dorm

i somriu, i es un somriure que ell fa temps que no veu. La

calor s’introdueix a traves de les persianes. També entra el

soroll de la discoteca del pis baix. El veterà aprofita l’oasi

del insomni per avaluar la seva pròpia nuesa. Les varius

l’insulten i ell es resigna. Les articulacions es queixen i ell

voldria oliar-les, però ja no en venen d’oli per tals

frontisses. A la seva dreta, el llençol de ella ha lliscat al

terra i ell te ocasió de comprendre una vegada mes aquell

cos conegut i proper. Ella aixeca un braç per recolzar o

mesurar el seu propi cap i el ble canós es confon amb la

blancor del coixí. Ell apropa la ma, sense tocar-la encara,

i ella roman immòbil, amb els ulls tancats, desperta. Ell

retira la ma. Allà baix, la discoteca es com altre rellotge:

marca el temps, el desvetlla i revela.

Ell es retira una mica per millor ajuntar-se, o sigui per que

les seves mans, i a estones els seus llavis, puguin anar

recorrent turons i fondalades, recons i planures. La seva

pell alternativament, s’esborrifa o s’abandona, mentrestant

allà dalt la boca se entreobre i els ulls comencen a aclucar-

se . Llavors el pensa o diu: “Com haig de programar o

calcular l’amor de demà o de demà passat, si tinc aquí

aquesta concreta recompensa (o càstig) que ets tu, avui?.

No t’enganyo si en aquest moment et confesso que et vull

tota, cos, ànima i voltants, però, perquè haig de fer-ne

descomptes en aquest deliri pronosticant que sentiré

dimarts o dijous? Si retiro la meva mirada del teu ventre

humit i miro allà en front el mur blanc, o mes enllà, si

tracto d’albirar el infinit tallat, em trobaré amb aquella

darrera biga que es la mort, i aquesta, per definició, es el

no-amor. Com no preferir mirar-te a tu, que ets la vida o al

menys una de les seves mes incitants imitacions?”.

La veterana sent que quelcom o algú s’immisceix al seu

somni i llavors es disposa amb dificultats a obrir els seus

ulls. Allà, a la seva esquerre, està la mirada de ell. Li

pregunta si no pot dormir, i ell respon que si pot però que

no vol. Ella comenta que, per la estació, aquesta es una nit

massa calorosa i que el soroll de sota sembla inacabable.

El assenteix i desprès diu: “Demà es compleixen vint i vuit

anys, recordes?”. Ella no fa comentaris, no mes arrufa el

front, que s’encongeix i s’estira, ves a saber el perquè. Ell

inicia un altre recorregut amb el seu braç. Ella no el mira

però intueix que el braç s’està acostant. Quan aquest

s’atura a pocs centímetres del seu rostre, ella apropa el

seu cap fins aconseguir que la seva galta reposi sobre el

palmell que s’ofereix.

Hi ha un càlid silenci,inexpugnable, que envolta els dos

cossos. De sobte, l’home decideix recolzar la seva oïda

sobre el poderós melic de la dona. Es com si a través del

omphalos, aquella cicatriu genèrica, aquella boca muda, la

doma mormolés o vibrés el la oïda del home: “Voldria

tenir-te sempre però em conformo en tenir-te avui. Tal

vegada la diferència sigui en que, mentre el teu gaudi es

explosiu, fulgurant, el meu, que potser es mes profund, te

olleres de melangia. No puc evitar preveure des de ara, junt

a la bona sort de tenir-te, l’avenç de la nostàlgia que sentiré

quan no hi siguis. Ja ho se. Massa que ho se. Tot es clar.

Tot va estar clar des de un bon començament. Però que em

resigni no inclou que et menteixi. I això que jo, melic,

deixo en tu, oïda, es perquè alguna vegada et bronzegi i

que, al menys, et preguntis que serà aquest brunzit”.

El veterà sent l’altre cos. No com abans, porus a porus,

però ho sent. Ambdós saben de memòria quina conca de

ella es correspon amb un altell de ell. Encaixen l’una en

l’altre, l’altre en una; com si conformessin un paisatge

clàssic, de postal o museu. No mes que abans eren

paisatges del darrer Van Gogh i ara son del primer

Ruysdael. El tarda en encendre’s i ella ho sap però no

s’impacienta. El missatge de la discoteca es filtra

implacable per entre les persianes. La humitat de la

matinada els remet a d’altres tardors. Ell sap que aquí no

val recordar la passió com qui recorre un vell còdex. Però

aquesta mateixa distància el commou i se’n adona al final

que aquesta filtrada emoció es la legatària, la penúltima

Thulé, el corol·lari normal de antiga passió. No mes

llavors se sent créixer. No mes llavors ella sent que ell

creix.

Ni el nu, ni la nua, senten campanes. Això passava abans,

en les faules familiars de les avies o, mes càndidament, en

alguna marcida pel·lícula de Burguess Meredith. Aquests

d’ara senten trons sorollosos allunyadíssims, botzines

d’ansietat, ambulàncies que udolen, rock en onades, i mes

confidencialment, llavis que frueixen, comunió de salives.

L adona s’estira en tota la extensió de la seva pell saborosa,

obre braços i cames, tal com si es desemperesint-se però

mes aviat com emperesint-se. Sent que la boca del home va

ascendint cap a la seva boca i quan al final cada llengua es

troba amb la del l’altre, ambdues proposen o gemeguen:

“Que importa si es o no repetició, que importa si es pròleg

o desenllaç. Estem. Hi som. Tan prop de tu que soc tu. Tan

prop de mi que ets jo. Una+un = uneix. S’uneixen, doncs.

El mon es queda fora, amb les seves culpes, els seus

deures, les seves robes. El nu i la nua son els únics

testimonis del amor sense testimonis. Un sobre l’altre, o al

inrevés, la humitat dels seus ventres es de ambdós. Els

cossos (aquells futurs, inevitables proveïdors de cendres)

esborren d’un gran goig les seves condemnes i també es

reconeixen i treballen. Treballen i es frueixen, únics al

mon, per sort oblidats”. Llavors ella pensa o crida: “Vine”,

i ell canta o pensa: “Vinc”. I així, poc a poc ( i al final, molt

a molt), s’abstreu i celebra, s’al·lucina i consuma el vaivé.

Luis Mateo Díez

EL SOMNI

Vaig somnià que un nen em menjava. Vaig despertar

sobresaltat. La meva mare m’estava llepant. La cua encara

em tremolà una estona.

Carlos Fuentes

UN ÀNIMA PURA

A Berta Maldonado

Mais les manoeuvres inconscientes

D’un âme pure sont encore plus

Singulières que les combinaisons du vice.

Raymond Radiguet Le Bal du Comte d’Orgel.

Juan Luis. Penso amb tu quan prenc el meu lloc al bus que

em durà de la estació a l’aeroport. Em vaig avançà exprés.

No vull conèixer abans d’hora les persones que volaran

amb nosaltres. Aquest es el passatge de un vol de Alitalia a

Milà; nomes en una hora hauran d’abordar el bus els

viatgers de Air France a Paris, Nova York i Mèxic. Tem

plorar, descompassar-me o fer quelcom de ridícul i desprès

suportar mirades i comentaris durant setze hores. Ningú ha

de saber res. Tu també ho prefereixes així, oi? Jo sempre

pensaré que fou un acte secret, que no ho vas fer per... No

se perquè penso aquestes coses. No tinc dret a explicar res

en nom teu. I pot ser, tampoc en el meu. ¿Com haig de

saber, Juan Luis? Com m’haig d’ofendre afirmant o negant

que, pot ser, en aquell instant, o durant una llarga

temporada – no se ni com ni quan ho vas decidir;

possiblement des de la infància; perquè no? – foren el

despit, el dolor, la nostàlgia o la esperança els teus motius?

Fa fred. Està bufant aquell vent glaçat de les muntanyes

que passa com un hàlit de mort sobre la ciutat i el llac. Em

tapo la meitat del rostre amb les solapes del abric per

retenir la meva pròpia calor, encara que el bus estigui

calent i ara arrenca suaument, envoltat també en el seu baf.

Sortim de la estació de Cornavin per un túnel i jo se que no

veuré mes el llac i els ponts de Ginebra, doncs el bus

desemboca a la carretera a esquenes de la estació i segueix

allunyant-se del Leman, rumb al aeroport. Passem per la

part lletja de la ciutat, on viuen els treballadors temporers

arribats de Itàlia, d’Alemanya i de França a aquest paradís

on no hi va caure ni una sola bomba, on ningú va ser

torturat, assassinat o enganyat. El propi bus dona aquella

sensació de pulcritud, de ordre i de benestar que tant et va

cridar l’atenció des de que vas arribar, i ara que netejo amb

la ma la finestra entelada i veig aquestes cases pobres

penso que, malgrat tot, no es te de viure malament en elles.

Suïssa acaba per conhortar-nos massa, deies en una carta;

perdem el sentit dels extrems que en el nostre país son

visibles i insultants. Juan Luis: en la teva darrera carta no et

feia falta dir-me – ho comprenc sense haver-lo viscut:

aquest va ser sempre el nostre nexe de unió – que aquest

ordre de tot lo exterior – la puntualitat dels trens, la

honradesa en el tracte, la previsió del treball i el estalvi al

llarg de tota la vida – estava exigint un desordre intern que

ho compensés. M’estic rient, Juan Luis; darrere de una

ganyota que lluita per retenir les llàgrimes, començo a riure

i tots els passatgers a mirar-me i a mormolar entre ells; es

el que volia evitar; menys mal que aquests son els que van

a Milà. Ric pensant que vas sortir del ordre de la nostre

casa a Mèxic al desordre de la teva llibertat a Suïssa.

M’entens? De la seguretat del país dels punyals

ensangonats a la anarquia del país dels rellotges de cucut.

Diu-me sinó te gràcia. Perdó. Ja ha passat. Tracto de

calmar-me veient les cimes nevades del Jura, aquest

enorme penya-segat gris que ara cerca en va el seu reflex

en les aigües que de ell van néixer. Tu em vas escriure que

a l’estiu el llac es l’ull dels Alps: els hi reflecteix, però els

transforma en una vasta catedral submergida i deies que al

llençar-te al aigua et capbussaves cercant les muntanyes.

Saps que tinc les teves cartes amb mi? Las he llegit a l’avió

que em va dur de Mèxic i mentre he estat a Ginebra, als

moments lliures les he tingut. I ara, les llegiré de tornada.

No mes que en aquest viatge tu m’acompanyes.

Hem viatjat tant plegats, Juan Luis. De nens anaven tots

els caps de setmana a Cuernavaca, quan els meus papàs

encara tenien la casa coberta de buguenvíl·lies. Em vas

ensenyar a nedar i a anar en bicicleta. Anàvem els dissabtes

a la tarda en bicicleta al poble i tot ho coneixia per els teus

ulls. “Mira, Claudia, els volantins, mira, Claudia, milers de

ocells als arbres, mira, Claudia, les polseres de plata, els

barrets de charro, les neus de llimona, les estàtues verds,

vine, Claudia, anem a la roda de la fortuna”. I per les festes

de Any Nou, ens duien a Acapulco i tu em despertaves de

matinada i corríem a la platja de Hornos perquè sabies que

a aquella hora el mar era el millor: nomes llavors els

cargols i els pops, les fustes negres i esculpides, les

ampolles velles, sortien, llançades per la marea i tu i jo

plegaven tot el que podíem, encara que sabíem que desprès

no ens permetrien dur-les a Mèxic i, realment, aquella

quantitat de coses inútils no cabien al cotxe. Es curiós que

cada vegada que desitjo recordar com eres als deu, als

tretze, als quinze anys, pensi de seguida en Acapulco. Serà

perquè durant la resta del any cadascú anava a la seva

escola, i no mes a la costa, festejant precisament el pas de

un any a l’altre, totes les hores del dia eren nostres. Allà

representàvem. Als castells de roca on jo era una presonera

dels ogres i tu pujaves amb una espasa de fusta a la ma,

cridant i lluitant amb els monstres imaginaris per alliberar-

me. En els galions pirates – un esquif de fusta – on jo

esperava aterrada que acabessis de lluitar al mar amb els

taurons que m’amenaçaven. A les selves atapeïdes del Pié

de la Cuesta, per on avançàvem agafats de la ma, cercant el

tresor secret senyalat en un planell que varem trobar dins

de una ampolla. Acomboiaves les teves accions taral·lejant

una música de fons inventada al moment: dramàtica, en

permanent clímax. Capitan Sangre, Sandokan, Ivanhoe: la

teva personalitat canviava amb cada aventura: jo era

sempre la princesa amenaçada, sense nom, idèntica a una

nebulosa prototipus.

No mes hi va haver un buit: quan tu vas complir quinze i

jo només en tenia dotze, et va dar vergonya de anar amb

mi. Jo no ho vaig entendre, perquè et vaig veure com

sempre: prim, fort, cremat, amb el cabell bru i arrissat i

envermellit per el sol. Però, l’any següent ens aparellarem i

ven anar altre vegada plegats, però ara no recollint conxes

o inventant aventures, sinó cercant la prolongació de un dia

que començava a semblar-nos massa curt i de una nit que

ens vedaven, es convertia en la nostra temptació i era

idèntica a les noves possibilitats de una vida tot just

descoberta, tot just estrenada. Caminaven per el Farallón

desprès del sopar, agafats de la ma, sense parlar, sense

mirar els grups que tocaven la guitarra al voltant dels focs a

terra o a les parelles que es besaven entre les roques. No

havíem de dir que els demés ens donaven pena. Perquè no

necessitàvem dir que el millor del mon era caminar plegats

a la nit, agafats de les mans, sense dir res, comunicant- nos

en silenci aquella xifra, aquell enigma que mai mes, entre

tu i jo, fou motiu de una burla o de un pedantisme. Érem

seriosos sense ser solemnes, oi? I possiblement ens

ajudaven sense saber-ho, de una manera que mai he sabut

explicar be, però que tenia a veure amb la sorra calenta sota

els nostres peus descalços, amb el silenci de la mar a la nit,

amb el fregament de les nostres malucs mentre caminàvem,

amb els teus nous pantalons blancs llargs i entallats, amb la

meva nova faldilla vermella i ample: havíem canviat tot el

nostre guarda-roba i havem fugit de les facècies, les

vergonyes i la violència dels nostres amics. Saps, Juan

Luis, que molt pocs varem deixar de tenir catorze anys –

aquells catorze anys que no eren els nostres – El masclisme

es tenir catorze anys tota la vida; es una por cruel. Tu ho

saps, perquè tampoc ho vas poder evitar. En canvi, a mida

que la nostra infància quedava al darrere i tu provaves

totes les experiències comunes a la teva edat, vas voler

evitar-me a mi. Per això et vaig entendre quan, desprès de

anys de no parlar-me casi (però t’espiava des de la finestra,

et veia sortir en un convertible ple d’amics, arribar tard i

amb nàusees), quan jo vaig entrar a Filosofia i Lletres i tu

a Economia, em vas buscar, no a casa, com hagués estat

natural, sinó a la Facultat de Mascarones, i em vas convidar

a prendre un cafè en aquell subsòl xafogós i ple

d’estudiants, una tarda.

Em vas acaronar la ma i vas dir: - Perdona’m, Claudia.

Jo vaig somriure i pensà que, de cop i volta, tornaven tots

els moments de la nostra infància, però no per perllongar-se

sinó per trobar un cim, un reconeixement singular que al

mateix temps els dispersava per sempre.

- De què? – et respongué – M’agrada que ens tornem a

parlar. No falta res mes. Ens hem vist tots les dies , però era

com si l’altre no hi fos present. Ara em plau que tornem a

ser amics, com abans.

- Som mes que amics, Claudia. Som germans.

- Si, però això es un accident. Ja veus, essent germans ens

hem estimat molt de nens i desprès ni ens hem parlat.

- Marxo, Claudia. Ja ho he dit al papà. No està d’acord.

Creu que haig de acabar la carrera. Però jo necessito

marxar.

- On?

- He aconseguit un lloc a les Nacions Unides a Ginebra.

Allà puc seguir estudiant.

- Fas be, Juan Luis.

Em vas dir el que ja sabia. Em vas dir que no suportaves

mes els prostíbuls, l’ensenyament de memòria, l’obligació

de ser mascle, el patriotisme,la religió de llavis en fora, la

manca de bones pel·lícules, la manca de veritables dones,

companyes de la teva mateixa edat que convisquessin amb

tu... Fou tot un discurs, dit en veu molt baixa sobre aquella

taula del cafè de Mascarones.

- Es que aquí no pots viure. T’ho dic de debò. Jo no vull

servir ni a Deu ni al dimoni; vull cremar els dos caps. I aquí

no pots, Claudia. Sinó mes vols viure, ets un traïdor en

potencia; aquí t’obliguen a servir, a prendre posicions, es

un país sense llibertat de esser un mateix. No vull ser gent

decent. No vull ser cortès, mentider, molt mascle, llepaire,

fi i subtil. Com Mèxic no hi ha dos..., per sort. No vull

seguir de bordell en bordell. Desprès, per tota la vida, has

de tractar les dones amb un sentimentalisme brutal i

dominant perquè mai vas arribar a entendre-les. No vull.

- I la mamà que diu?

- Plorarà. No te importància. Plora per tot, no?

- I jo, Juan Luis?

Va somriure com un nen: - Vindràs a visitar-me, Claudia,

Jura que vindràs a veure’m!

No només vingué a veure’t. Vaig venir a buscar-te, a dur-

te de tornada a Mèxic. I fa quatre anys, al acomiadar-nos,

no mes et vaig dir:

- Recorda’m molt. Busca la manera de estar sempre amb

mi.

Si, em vas escriure pregant-me que et visités; tinc les

teves cartes. Vas trobar un cambra amb bany i cuina al lloc

mes bonic de Ginebra, la Place du Bourg-de-Four. Vas

escriure que estaves en un quart pis, al centre de la part

vella de la ciutat, des de on podies veure les enlairades

taulades, les torres de les esglésies, les finestretes i les

estretes lluernes i mes enllà el llac que es perdia de vista,

que arribava fins Vevey i Montreux i Chillon. Les teves

cartes estaven plenes del goig de la independència. Tenies

que fer el teu llit i escombrar i preparar-te l’esmorzar i

baixar a la lleteria del costat. I prenies copes al cafè de la

plaça. Vas parlar tant de ell. Es diu Le Clémence i te un

tendal amb ratlles verds i blanques i allà en donen cita tota

la gent que val la pena freqüentar a Ginebra. Es molt estret;

tot just sis taules en front de una barra on les cambreres

serveixen cassis vestides de negre i a tothom els hi diuen

“M’sieudame”. Ahir em vaig seure a prendre un cafè i vaig

estar mirant a tots aquells estudiants amb llargues bufandes

i gorres universitàries, a les donetes indùes amb els saris

descomposts per els abrics d’hivern, als diplomàtics amb

rosetes a les solapes, als actors que fugissen dels impostos i

es refugien en un xalet prop del llac, a les joves alemanyes,

xilenes, belgues, tunicines, que treballen a la OIT. Vas

escriure que havien dues Ginebras. La ciutat convencional

i ordenada que Stendhal descriví com una flor sense

perfum; la habiten els suissos i el teló de fons de l’altre, la

ciutat de pas i del exili, la ciutat estrangera de trobades

accidentals, de mirades i de converses immediates, sense

cap subjecció a les normes que els suissos s’han donat

alliberant als altres. Tenies vint-i-tres anys al arribar aquí, i

imagino el teu entusiasme.

“Però prou d’això (vas escriure). T’haig de dir que estic

fent un curs de literatura francesa i allà vaig

conèixer...Claudia, no et puc explicar el que sento i ni tant

sols ho intento perquè tu sempre m’has entès sense

necessitat de paraules. Es diu Irene i no saps com es de

maca, llesta i simpàtica. Estudia la carrera de lletres aquí i

es francesa; que curiós estudia el mateix que tu. Tal vegada

per això em va agradar de seguida. Ja,ja.” Crec que va

durar un mes. No ho recordo. Va ser fa quatre anys.

“Marie-José parla massa, però em distreu. Vem anar a

passar el cap de setmana a Davos i em va posar en ridícul

perquè es una esquiadora formidable i jo no en faig una al

dret. Diuen que s’ha de aprendre de petit. Et confesso que

se’m va entravessar i els dos vem tornar a Ginebra dilluns

com havíem sortit divendres, no mes que jo amb un turmell

torçat. No et fa gràcia?” Desprès arribà la primavera.

“Doris es anglesa i pinta. Em sembla que te molt de talent.

Vem aprofitar les vacances de Pasqua per marxar a

Wengen. Diu que fa el amor per que el seu subconscient

treballi i salti del llit a pintar els seus gouaches amb el cim

blau de la Jungfrau al front. Obre les finestres i respira fons

i pinta nua mentre jo tremolo de fred. Riu molt i diu que

soc un esser tropical i subdesenvolupat i em serveix kirsch

per que m’escalfi” Doris em va fer riure l’any que ens vem

estar veient. “Em fa falta la seva alegria , però va decidir

que un any a Suïssa era suficient i va marxar amb les seves

caixes i els seus faristols a viure a la illa de Mikonos.

Millor. Em divertí, però no era una dona com la Doris la

que m’interessava” Una se’n va anar a Grècia i l’altre

arribà a Grècia. “ Sophia es la dona mes bella que he

conegut, t’ho juro. Ja se que es un tòpic però sembla una de

les Cariàtides. Encara que no el sentit vulgar. Es una

estàtua perquè la pots observar des de tots els angles: la

faig girar, nua, en la cambra. Però lo important es l’aire que

la envolta, l’espai al voltant de la estàtua, em comprens? El

espai que ocupa i que la permet ser bella. Es fosca, te les

celles molt espesses i demà, Claudia, se’n va amb un tipus

riquíssim a la Costa Blava. Dessolat, però satisfet, el tau

germà que t’estima, Juan Luis.”

I Christine, Consol, Sonali, Marie-France, Ingrid... Les

referències foren cada vegada mes breus, mes

desinteressades. Et va dar per preocupar-te per la feina i

parlar molt dels teus companys, dels seus tics nacionals, de

les seves relacions amb tu, del temari de les conferències,

de sous, viatges i fins i tot pensions de jubilat. No volies

que aquell lloc, com tots, acaba per crear les seves tranqui-

les convencions i que tu anaves caient en las del funcionari

internacional. Fins que va arribar una postal amb una

panoràmica de Montreux i la teva lletra atapeïda explicant-

me el dinar en un restaurant fabulós i trobant a faltar la

meva presència amb dos firmes, el teu gargot i un nom

il·legible però curosament repetit, a sota, en lletres de

motlle: Claire. Ah, si, el vas anar graduant. No la vas

presentar com les altres. Primer fou un treball que anaven a

encomanar-te. Desprès que es relacionava amb la següent

sessió del consell. De seguida que t’agradava tractar amb

els nous companys, però que senties nostàlgia dels vells.

Desprès que el mes difícil era habituar-se als oficials de

documents que no coneixien les teves costums. Al final,

que havies tingut la sort de treballar amb un oficial

“compatible” i en la següent carta: es deia Claire. I tres

mesos abans m’havies enviat la postal des de Montreux.

Claire, Claire, Claire.

Et vaig respondre: “Mon ami Pierrot”. Ja no series sincer

amb mi? Des de quan, Claire? Volia saber-ho tot. Exigia

saber-ho tot. Juan Luis, no érem els millors amics abans de

ser germans? No vas escriure en dos mesos. Llavors va

arribar un sobre amb una foto dins. Tu i ella amb l’alt

brollador darrere, i el llac a l’estiu; tu i ella recolzats a la

barana. El teu braç al voltant de la seva cintura. Ella, tan

mona, amb el seu sobre el pedrer ple de flors. Però la foto

no era bona. Era difícil esbrinar el rostre de Claire. Prima i

somrient, si, una mena de Marina Vlady mes prima però

amb el mateix cabell llis, llarg i ros. Amb talons baixos. Un

suèter sense mànigues. Escotat.

Ho vas acceptar sense explicar-me res. Primer les cartes

dient-me els fets. Ella vivia en una pensió de la Rue Emile

Jung, El seu pare era enginyer, vidu i treballava a

Neuchatel. Tu i Claire anàveu a nedar plegats a la platja.

Preníeu te a La Clémance. Veieu velles pel·lícules

franceses en un cinema de la Rue Mollard. Sopàveu els

dissabtes al Plat d’Argent i cadascú pagava el seu compte.

Entre setmana, us servíeu a la cafeteria del Palau de les

Nacions. De vegades preníeu el tramvia i us anàveu a

França. Fets i noms, noms, noms com en una guia: Quai

des Berges, Grand Rue, Cave à Bob, Gare de Cornevin.

Auberge de la Mère Royaume, Champelle, Boulevard des

Bastions.

Desprès converses. El gust de Claire per algunes

pel·lícules, certes lectures, els concerts, i mes noms, aquell

riu de substantius de les teves cartes (Drôle de Drame, i Les

Enfants du Paradis, Scott Fitgerald i Raymond Radiguet,

Schumann i Brahms) i desprès Claire va dir, Claire pensa,

Claire intueix. Els personatges de Carné viuen la llibertat

com una conspiració vergonyosa. Fitgerald va inventar les

modes, els gestes i les decepcions que ens segueixen

nodrint. El Rèquiem Alemany celebra totes les morts

profanes. Si, et vaig respondre. Orozco acaba de morir i en

Belles Arts hi ha una gegantina retrospectiva de Diego. I

mes voltes, tot transcrit, com t’ho vaig demanar.

Cada vegada que l’escolto, em dic que es com si ens

donéssim conte que es necessari consagrar tot el que fins

ara ha estat condemnat, Juan Luis; giravoltar el guant. Qui

ens va mutilar, amor meu? Hi ha tan poc tems per

recobrar tot el que ens han robat. No, no em proposo res,

o veus? No fem plans. Crec el mateix que Radiguet: les

maniobres inconscients de un ànima pura son encara mes

singulars que les combinacions del vici.

Que et podia contestar? Aquí, el de sempre, Juan Luis.

Papà i mamà estan tristíssims de que no ens puguis

acompanyar a les seves noces de plata. Papà ha esta

ascendit vicepresident de la asseguradora i diu que es

millor regal d’aniversari. Mamà, pobreta cada dia s’inventa

mes malalties. Ha començat a funcionar el primer canal de

televisió. Estic preparant els exàmens de tercer any,

Somnio una mica amb tot el que tu vius; en faig la il·lusió

de trobar-ho tot als llibres. Ahir explicava en Federico tot

el que fas, veus, llegeixes i sents i pensem que, potser, al

rebre’ns podríem anar a visitar-te. No penses tornar algú

dia? Podries aprofitar les vacances següents, no?

Vas escriure que la tardor era diferent al costat de la

Claire. Sortien a caminar molt els diumenges, agafats de la

ma, sense parlar; restava als parcs un aroma final de jacints

podrits, però ara la olor de fulles cremades els perseguia en

aquells llarga passejos que et recordaven aquells nostres

per la platja fa anys, perquè ni tu ni la Claire gosaven a

trencar el silenci, per mes coses que se’ls acudissin, per

mes suggeriments que avancés aquell enigma de les

estacions fallides a les seves ribes, en el seu contacte de

gessamins i fulles seques. Al final, el silenci, Claire, Claire

– em vas escriure a mi – ho has entès tot. Tinc el que vaig

tenir sempre. Ara ho puc posseir. Ara torno a trobar-te,

Claire.

Vaig dir altre vegada en la meva següent carta que

Frederic i jo estàvem preparant junts un examen i que

aniríem a passar el cap d’any a Acapulco. Però ho vaig

eliminar abans de enviar-te la carta. A la teva no

preguntaves qui era en Frederic – i si poguessis fer-ho avui,

no sabria que contestar – Quan arribaren les vacances, vaig

dir que no em passessin mes les seves trucades; ja no el

vaig haver de veure mes a la escola; vaig anar sola, amb els

meus papàs, a Acapulco. No et vaig explicar res de això.

Vaig deixar-te escriure alguns mesos, però les teves cartes

seguien arribant. Aquell hivern, la Claire es va anar a viure

amb tu a la cambra de Bourg-de-Four. Perquè recordar les

cartes que van seguir. Aquí hi son, a la bossa. “Claire, tot

es nou. Mai havíem estat junts a l’alba. Abans, aquelles

hores no comptaven; eren una part morta del dia i ara son

les que no canviaria per res. Hem viscut tan units sempre,

durant les caminades, al cine, als restaurants, a les platges,

fingint aventures, però sempre vivíem en habitacions

diferents. Saps tot el que feia, solitari, pensant en tu? Ara

no perdo aquestes hores. Passo tota la nit darrere teu, amb

els braços al voltant de la teva cintura, amb la teva esquena

enganxada al meu pit, esperant que llostregi. Tu ja ho saps i

em dons la cara i em somrius amb els ulls tancats. Claire,

mentre jo aparto el llençol, oblido els recons que tu has

entebionat tota la nit i et pregunto si no es això el que

sempre havíem desitjat, des de un bon començament, quan

jugàvem i caminàvem plegats en silenci agafats de les

mans. Havíem de enllitar-nos sota el mateix sostre, a la

nostra pròpia casa, oi? Perquè no m’escrius, Claudia?

T’estima, Juan Luis.”

Tal vegada recordis les meves bromes. No era el mateix

estimar en una platja o a un hotel envoltat de llacs i neu que

viure junts tots els dies. A mes a mes, treballaven a la

mateixa oficina. Acabarien per avorrir-se. La novetat es

perdria. Despertar plegats. No era molt agradable, la

veritat. Ella veurà com et rentes les dents. Tu la veuràs

desmaquillar-se, posar-s’hi cremes, posar-s’hi els

lligacames... Crec que has fet malament, Juan Luis. No

anaves a buscar la independència? Perquè t’has posat

aquesta càrrega al damunt? En aquest cas mes hagués

valgut quedar-te a Mèxic. Però, veig que es difícil fugir de

les convencions en la hem estat criats. Al fons, encara que

no hagis complert les formes, estàs fent el que el papà i la

mamà i tots sempre han esperat de tu. T’has convertit en un

home ordenat. Tant que ens vem divertir amb la Doris i la

Sophia i la Marìa José. Llàstima.

No ens vem escriure un any i mig. La meva vida no

canvià res. A carrera es va tornar una mica inútil,

repetitiva. Com t’han de ensenyar literatura?. Un cop em

van posar en contacte amb algunes coses, vaig saber que

em corresponia volar tota sola, llegir, escriure i estudiar pel

meu compte i no mes vas seguir anant a classe per

disciplina, perquè havia de acabar el que havia començat.

Es torna tan idiota i pedant que segueixin explicant-te el

que ja sap a base de esquemes i cuadrets sinòptics. Es el

mal de anar per endavant dels mestres, i ells ho saben, però

u oculten, per no quedar-se sense lloc. Anaven entrant al

Romanticisme i jo ja estava llegint a Firbank i a Rolfe i fins

i tot havia descobert en William Golding. Tenia als

professors una mica espantats i la meva única satisfacció en

aquella època era els elogis a la Facultat: Claudia es una

promesa. Em vaig tancar cada cop mes a la meva cambra,

vaig ordenar els meus llibres, vaig penjar les meves

reproduccions, vaig instal·lar el meu tocadiscos i mamà

s’avorria de dir-me de sortir a ballar i a conèixer nois. Em

deixaren tranquil·la. Vaig canviar una mica el meu guarda-

roba, dels estampats que tu coneixies a la brusa blanca amb

faldilla fosca, al vestits sastre, al que em fa sentir-me una

mica mes seriosa, mes severa, mes allunyada.

Sembla que hem arribat al aeroport. Giren les pantalles de

radar i deixo de parlar-te. El moment serà desagradable. Els

passatgers es remouen. Prenc la meva bossa i el meu estoig

de maquillatge i el meu abric. Em quedo assentada esperant

que els altres baixin. Al final, el xofer em diu:

- Som aquí, senyoreta, L’avió part en mitja hora.

No. Aquest es l’altre, el que va a Milà. Em poso el barret

de pell i baixo. Fa un fred humit i la boira ha tapat les

muntanyes. No plou, però l’aire te milions de gotes

trencades i invisibles: las sento als cabells. M’acarono el

cabell ros i llis. Entro al edifici i em dirigeixo a la oficina

de la companya. Dic el meu nom i el funcionari assenteix

en silenci. Em demana que el segueixi. Caminem una

estona per el paviment fins arribar a una mena de hangar.

Camino amb els punys tancats. L’home no intenta

conversar amb mi. Em precedeix, una mica cerimoniós.

Entrem al dipòsit. Fa olor a fusta humida, a palla i quitrà.

Hi ha molts calaixos disposats en ordre, així, com cilindres

i fins i tot un gosset que borda. La teva caixa està una mica

amagada. El home me la mostra, inclinant-se amb respecte.

Toco el canto del fèretre i no parlo en uns minuts. El plor

se’m queda al ventre, però es com si plorés. El empleat

espera i quan ho creu convenient em mostra els diferents

papers que he estat tramitant els últims dies, els permisos i

el vist i plau de la policia, la salubritat, el consolat mexicà i

la companya de aviació. Em demana que signi la

conformitat el document final del embarcament. Ho faig i

ell llepa el revers engomat de unes etiquetes i les pega

sobre el badall del fèretre. Ho segella. Torno a tocar la tapa

gris i tornem al edifici central. El empleat mormola les

seves condolences i s’acomiada de mi.

Desprès de arreglar els document amb la companya i les

autoritats suïsses, pujo al restaurant amb el meu passis

entre els dits, m’assec i demano un cafè. Estic asseguda a la

vora del finestral i veig als avions aparèixer i desaparèixer

per la pista. Es perden a la boira o surten de ella, però el

soroll dels motors els precedeix o es queda enrere com una

estela sonora. Em fan por. Si, tu saps que em fan una por

horrorosa i no vull pensar en el que serà aquest viatge de

retorn amb tu, en ple hivern, ensenyant a cada aeroport els

documents amb el teu nom i els permisos per que puguis

passar. Em duen el cafè i el prenc sense sucre; m’assenta

be. No em tremola la ma al beure’l.

Fa nou setmanes vaig esquinçà el sobre de la teva primera

carta en divuit mesos i vaig deixar caure la tassa de cafè

sobre el cobretaula. Em vaig ajupir ràpidament a netejar-lo

amb la faldilla i després vaig posar un disc, caminà per la

cambra mirant els lloms dels llibres, encreuada de braços;

fins i tot vaig llegir uns versos, lentament, acaronant les

tapes del llibre, segura de mi mateixa, lluny de la teva

desconeguda carta amagada dins del sobre esquinçat que

jeia sobre un braç de la butaca.

¡Oh dolces peces, per mi trobades,

Dolces i joioses quan Deu volia!

Juntes esteu a la memòria meva

I amb ella en la meva mort conjurades.

“ Es clar que ens hem barallat. Ella surt colpejant la porta

i jo quasi ploro de ràbia. Tracto de ocupar-me però no puc i

surto a buscar-la. Se on es. En front, a La Clémence, bevent

i fumant nerviosament. Baixo per la escala grinyolant i

surto a la plaça i ella em mira de lluny i es fa la desentesa.

Creuo el jardí i pujo al nivell mes alt del Bourg-de-Four

lentament, amb els dits fregant la balustrada de ferro; arribo

al cafè i m’assec al seu costat en una de les cadires de

vímet. Estem assentats al aire lliure; a l’estiu el cafè

envaeix les voreres i s’escolta la música del carilló de St.

Pierre. Claire parla amb la mesadera. Diuen bestieses sobre

el clima amb aquella odiosa cantarella suïssa. Espero que

Claire apagui la cigarreta al cendrer i faig el mateix per

tocar els seus dits. Em mira. Saps com, Claudia? Com em

miraves tu, enfilada a les roques de la platja, esperant que

et salvés del ogre. Havies de fingir que no sabies si jo venia

a salvar-te o a matar-te en nom del teu carceller. Però de

vegades no et podies aguantar el riure i la ficció es venia

avall un instant. El plet començà per in descuit meu. Em va

acusar de ser descuidat i de crear-l’hi un problema moral.

Que hem de fer? Si al menys jo tingués una resposta

immediata, però no, simplement m’havia amagat, silenciós

i esquerp, i ni tan sols havia fugit de la situació per fer

quelcom de intel·ligent. A la casa hi havien llibres i discos,

però jo em vaig dedicar a fer mots encreuats a les revistes.

-T’has de decidir, Juan Luis, sisplau.

-Estic pensant.

-No siguis tonto. No em refereixo en això. A tot. Ens

dedicarem tota la vida a classificar documents per la ONU?

O no més estem vivint una etapa transitòria que ens permeti

ser quelcom mes, quelcom que encara no sabem? Estic

disposada a qualsevol cosa; Juan Luis, però no puc prendre

decisions tota sola. Diguem si la nostra vida plegats i el

nostre treball es nomes una aventura; i estaré d’acord.

Diguem si les dues coses son permanents; també i seré

d’acord. Però no podem actuar com si el treball fos

passatger i l’amor permanent, ni al inrevés, m’entens?

“Com l’explicava, Claudia, que el seu problema em

resulta incomprensible? Creu-me, assentat allà a La

Clémence, veient passar als joves en bicicleta, escoltat les

rialles i murmuris dels que ens envoltaven, amb les

campanes de la catedral repicant la seva musica, creu-me,

germana, vaig fugir de tot aquest mon al voltant, vaig

tancar els ulls i en vaig enfonsar en mi mateix, vaig afinar a

la meva pròpia foscor una intel·ligència secreta de la meva

persona, vaig aprimar tots els fils de la meva sensibilitat

perquè al mes mínim moviment del ànima els fes vibrar,

vaig escampar tota la meva percepció, tota la meva

endevinalla , tota la trama del present com un arc, per

disparar al futur i revelar-lo ferint-l’hi. Aquesta sageta va

sortir disparada i no hi havia un blanc, Claudia, no hi havia

res cap endavant i tota aquella construcció interna i

dolorosa – sentia les mans fredes per l’esforç – s’enrunés

com una ciutat de sorra al primer atac de les onades; però

no per perdre’s sinó per tornar al oceà de allò que en diuen

memòria; a la infantesa, als jocs, a la nostra platja, a una

alegria i una escalfor que tot el altre no mes tracta de

imitar, de perllongar, de confondre, de confondre amb

projectes de futur i reproduir amb sorpreses de present. Si,

le vaig dir que estava be; cercaríem un apartament mes

gran. Claire ha de tenir un nadó.”

Ella mateixa em dirigia una carta amb aquella lletra que

no mes havia vist a la postal de Montreux. “Se l’important

que es vostè per a Juan Luis, com van créixer junts i tot el

demès. Tinc moltes ganes de tractar-la i se que serem bones

amigues. Cregui’m que la conec. Juan Luis parla tant de

vostè que de vegades inclús sento gelosia. Tant de bo ens

pugui venir a veure un dia. Juan Luis ha fet molt bona

carrera i tots l’estimem molt. Ginebra es petita però

agradable. Hem posat afecte amb la ciutat pels motius que

pot endevinar i aquí farem la nostra vida. Encara podré

treballar alguns mesos; tot just estic al segon mes

d’embaràs. La seva germana, Claire.”

I del sobre va caure la nova foto. T’has engreixat i m’ho

adverteixes al revers: “Massa fondue, germaneta” I te estàs

quedant sense cabells, com el papà. I ella es molt bonica,

molt Botticcelli, amb el seu cabell llarg i ros i una boina

molt coqueta. T’has tornat boig, Juan Luis? Eres un jove

formós quan vas sortir de Mèxic. Mira’t. T’has vist? Cuida

la dieta. No mes tens vint-i-set anys i sembles de quaranta.

I que llegeixes, Juan Luis, que et preocupa? Els mots

encreuats? No pots trair-te, sis plau, saps que jo depèn de

tu, de que tu creixes amb mi; no et pots quedar enrere. Em

vas prometre que seguiries estudiant allà; ho vas dir al

papà. T’està cansant la feina de rutina. No mes tens ganes

de arribar al teu apartament, llegir el diari i treure’t les

sabates. No es cert? No ho dius, però jo se que es cert. No

t’arruïnis, sis plau. Jo he estat fidel. Jo mantinc viva la

nostra infantesa. No m’importa que siguis lluny. Per`hem

de seguir plegats en el que importa; no podem concedir res

al que ens exigeix ser altre cosa, recordes?, fora del amor,

la intel·ligència, la joventut i el silenci. Volen deformar-

nos, fer-nos com ells; no ens suporten. No serveixis, Juan

Luis, t’ho prego, no oblidis el que em vas dir aquella tarda

al cafè de Mascarones. Un cop es dona el primer pas en

aquella direcció, tot està perdut; no hi ha retorn. Vaig haver

de ensenyar la teva carta als nostres pares. Mamà es va

posar molt malalta. La pressió. Està a Cardiologia. Espero

no dar-te una mala noticia en ma següent carta. Penso en

tu, et recordo, se que no em fallaràs.

Arribaren dos cartes. Primer la em vas dirigir dient-me

que la Claire havia avortat. Desprès la que vas enviar a

mamà, anunciant que et cassaves amb la Claire en un mes.

Esperaves que tots poguéssim anar a la boda. Vaig demanar

a la mamà que em deixés guardar la seva carta junt amb les

meves. Las vaig posar de costat i vaig estudiar la teva lletra

per saber si les dos estaven escrites per la mateixa persona.

“Va ser una decisió ràpida, Claudia. L’hi vaig dir que era

prematur. Som joves i tenim dret a viure sense

responsabilitats algun temps. Claire va dir que estava be.

No se si va comprendre tot el l’hi vaig dir. Però tu si, oi?”

“Vull aquesta dona, ho se. Ha estat bona i comprensiva

amb mi i, de vegades, fins la he fet sofrir; vostès no

s’avergonyiran de que la vulgui compensar. El seu pare es

vidu; es enginyer i viu a Neuchatel. Ja està d’acord i vindrà

a la boda. Tant de bo que tu, papà i Claudia pugueu venir a

fer-nos companya. Quan coneixes a Claire la estimaràs tant

com jo, mamà.”

Tres setmanes desprès Claire es va suïcidar. Ens trucà per

telèfon un dels teus companys de feina; va dir que una

tarda ella va demanar permís per sortir de la oficina; tenia

mal de cap; entrà a un cinema aviat i tu La vas buscar, com

sempre, al apartament, la vas esperar i desprès t’hi vas

llençar a buscar-la per tota la ciutat, però no la vas poder

trobar; estava morta al cinema, havia pres el veronal abans

de entrar i s’havia assegut a primera fila, on ningú la podia

molestar; vas trucar a Neuchatel, vas tornar a recórrer els

carrers, els restaurants i vas asseure’t a La Clémence fins

que van tancar. No mes al dia següent et van cridar de la

morgue i vas anar a veure-la. El teu amic ens va dir que

hauríem d’anar a buscar-te, obligar-te a retornar a Mèxic:

estaves embogit de dolor. Jo l’hi vaig dir la veritat als

nostres pares. Els hi vaig ensenyar la darrere carta teva.

Ells es van quedar callats i desprès papà digué que no

t’admetria mes a casa, Cridà que eres un criminal.

Va acabà el cafè i un empleat senyalà cap on era

assentada. L’home alt amb les solapes del abric aixecades,

va assentir i caminà envers mi. Es la primera vegada que

veig aquell rostre torrat, de ulls blaus i cabell blanc. Em

demana permís per asseure’s i em pregunta si jo soc la teva

germana. L’hi dic que si. Diu que es el pare de Claire. No

em dona la ma. L’hi pregunto si vol prendre un cafè. Nega

amb el cap i treu una caixeta de cigars de la butxaca del

abric. Me’n ofereix un. L’hi dic que no fumo. Tracta de

somriure i jo em poso les ulleres fosques. Torna a posar la

ma a la butxaca i treu un paper. El col·loca, plegat, sobre la

taula.

- Le-hi dut aquesta carta.

Tracto de interrogar-lo amb les celles aixecades.

-Te la seva firma. Està dirigida a la meva filla. Estava

sobre el coixí del Juan Luis el matí que el van trobar mort

al seu apartament.

- Ah, si. Em preguntava que hauria esta de la carta. La he

buscat per tot arreu.

Si. He pensat que l’hi agradaria conservar-la – ara somriu

com si ja em conegués – Es vostè molt cínica. No es

preocupi. Perquè? Ja res te remei.

S’aixeca sense acomiadar-se. Els ulls blaus em miren amb

tristor i compassió. Tracto de somriure i recullo la carta. El

altaveu:

- ... le dèpart de son vol numéro 707...Paris, Gander, New

York et Mèxico...priés de se rendre à la porte numéro 5.

Prenc les meves coses, m’arreglo la boina i vaig a la porta

de sortida. Duc la bossa i els estoig de mans i el passis

entre els dits, però aconsegueixo, entre la porta i la escala

del avió, trencar la carta i llençar els seus trossos al aire

fred, a la boira que potser els dugui fins el llac on et

capbussaves, Juan Luis, a la recerca de un miratge.

Almudena Grandes

AMOR DE MARE

Es ella, no se’n recorden?, la meva filla Marianne, la

joveneta que es al meu costat en aquesta diapositiva, la

mateixa...Avia’m, vaig a sortir del davant per que la vegin

millor...Es clar, si ja sabia jo que la recordarien, amb la de

disgustos que m’ha donat durant tants d’anys, un mal de

cap permanent, no s’ho poden ni imaginar, o be, potser que

si que s’ho imaginen, perquè si no hagués tocat en sort una

filla així, no seguiria venint jo a aquestes reunions, tots els

dilluns i tots els dijous, sense faltar-ne un, en fi... No saben

lo maca que era de petita, però maquíssima, de veritat, un

cel de nena, alegre, dòcil, ordenada, obedient. Quan era

bebè, i la treia amb el seu cotxet a dar un passeig per la

avinguda, tardava mes de mitja hora en fer cent metres, de

debò, per que al veure-la tan grassoneta, tan rosadeta..., en

resum, tan maca, totes les senyores s’aturaven a mirar-la, i

li acaronaven les manetes, li feien carantoines, i li enviaven

petonets amb les puntes dels dits, be, tota aquella classe de

coses que es feien als nens que es crien tan formosos com

aquesta, que semblava un anunci de Nestlé, es el que

semblava. De mes gran, al col·legi, feia cada anys de Verge

Maria, a la funció de Nadal – però cada any, eh?, no un ni

dos, no es creguin, sinó tots, jo estava tan cofoia! – i a les

nits, quan es treia la brusa, em trobava el coll i els punys

tan nets com li havia posat al matí, el mateix, blanquíssims.

La meva Marianne no feia esports violents, no es tirava per

terra, no es pegava amb les seves companyes, ni parlar-ne,

res d’això. Era una alumna exemplar, totes les mestres ho

deien, tan simpàtica, tan oberta, tan sociable que, com es

sol dir, se’n anava amb qualsevol. Qui ens anava a dir, a les

seves mestres i en a mi, que amb el temps el principal

problema de la meva filla acabaria sent precisament aquest,

que s’escapoleix va amb qualsevol!

Al arribar a la adolescència, començà a tòrcer-se, es la

veritat. Abans de complir els vint anys, ja s’havia

afeccionat una atrosses escenes, i s’arribava a posar com

una fera, de veritat, cridant, espernetegant, em feia passar

unes vergonyes espantoses, unes cuites, tots els veïns la

sentien, a mi em resultava tan violent... Al final, prenia la

porta i sortia sense permís, cridant que ja n’estava farta de

que no la deixés fer res. Res! S’ho poden creure? Doncs

això en deia, que no la deixava fer res, i a mi em donava

per plorar, perquè... quina barbaritat!, que desagraïts que

poden ser els fills! Crec que va ser llavors quan em vaig

permetre una que altre copeta, ho confesso, se que no està

gens be. Però la Marianne estava allà fora, al carrer,

envoltada de perills, i jo no podia viure, es la veritat, que

no podia ni respirar ni tan sols imaginant els riscos que

correria la meva nena, sola entre estranys, en locals

soterranis, aquell aire mefític, carregat de fum, i de vapors

alcohòlics, i del producte dels cossos de tant d’homes

suosos, aquelles enormes taques humides que sens dubte

exhibirien les seves samarretes fosques quan aixequessin

els braços per deixar-se anar a aquells ritmes infernals, i les

motos, això era el que por em feia, que la Marianne pugés

en una moto, amb la quantitat de accidents que hi ha a cada

cantonada, i violadors, i assassins, i drogoaddictes, i

estrangers, que no hi ha dret, es que no hi ha dret, no cal

dir-ho, treure endavant a un àngel per condemnar-lo

després a viure al infern, per que després diguin que la

maternitat no es un drama... Be, que era un no viure, els hi

juro que era un autèntic no viure, i fixeu-vos que ho vaig

intentar tot, tot, per retenir-la, però ella es negà a seguir

celebrant festes a casa, com abans, deia que les seves

amigues no volien venir, amb lo bones que em surten a mi

les mitjanits, que els hi poso mantega per les dues bandes,

quina ingratitud, i llavors em deixava sola, i jo em prenia

una copeta, i després altre, i després altre, fins que sentia el

xerric de la clau al pany, a les deu, o a dos quarts de onze

de la nit, perquè la molt desaprensiva mai arribava abans,

que va, i be que ha sabut sempre que a mi m’agrada sopar a

dos quarts de nou...

Es clar que el pitjor encara estava per arribar. El pitjor no

faria mes de un metre cinquanta set, tenia el cabell negre,

cresp, llarg, i una cara peculiar, desimbolta per els costats i

atapeïda de trets al centre, com si les celles, els ulls, el nas,

els pòmuls i els llavis – uns morros grossos, però

grossíssims, els hi ben juro, talment com els de una mona –

s’estimessin tant que volguessin muntar-se uns a sobre

dels altres, ajuntar-se, apinyar-se, competir per l’espai. Es

deia Nestor Roberto, tocava la trompeta – que era el que li

faltava, amb aquella boca! – i havia nascut al El Salvador.

Era salvadoreny! S’ho poden imaginar? Salvadoreny!

Veiem, digui’m vostès... pot una mare europea conservar la

calma quan la seva única filla s’enreda amb un

salvadoreny? Segur que no. Per això li vaig dir a la

Marianne que havia de triar. I la Marianne va triar. Se’n va

anar de casa amb el salvadoreny.

En els següents tres anys quasi no la vaig veure mes que

algun diumenge a l’hora de dinar. Reconec que el meu vici

va augmentar – em vaig passar al conyac, vaig deixar de

imposar-me un límit diari, m’endollava alguna que altre

copa als matins – però haig de dir, en el meu descàrrec, que

el vici de la meva filla va empitjorar molt mes intensament

que el meu. Després del salvadoreny, va venir un pakistaní,

darrere del pakistaní, es va embolicar amb un algerià, i va

acabar abandonant aquell moro per un terrorista – activista

en deia ella, la molt embolicadora – nord-americà del Black

Power. El cas es que aquest últim em sonava, i per això em

vaig interessar bastant en ell, no fos que siguès un atleta, o

basquetbolista, no se, o músic de jazz, perquè podria estar

folrat de pasta, i això significaria que la meva filla no havia

perdut del tot el seu seny, perquè sincerament, en qualsevol

de aquests casos, el color de la seva pell, sent un detall

important, doncs tampoc...importaria tant, les coses com

son, però en quin moment se’m va ocórrer preguntar!, Deu

meu, en quina hora, Jesús, Maria i Josep em valguin

sempre! No, mamà, em va dir la Marianne, et sona perquè

fa uns anys, quan vivia a Nova York, va ser model de un

fotògraf molt famós, aquest que ha mort de la sida...Jo no

queia, i ella va pronunciar un cognom indesxifrable, que si,

dona, seguí, si, aquell que ara s’ha posat de moda perquè li

censuren les exposicions...Quan em va mostrar les fotos – i

això que les anava triant, que es guardava en la butxaca al

menys dos de cada tres, com si jo fos ximpleta – be, doncs

quan al final veig veure aquelles fotos, em volia morir, que

queia rodona al terra, però ella va seguir xerrant com si res,

sense comprendre que m’estava matant, que jo m’estava

morint escoltant cada síl·laba que em deia. No posis

aquesta cara, mamà, això em va dir, si les fotos son de fa

molt de temps, de quan vivia a Amèrica, i era homosexual,

es cert, però ara també li agraden les noies. No et preocupis

per mi, val, si mai he estat tan feliç... Això em va dir, que

mai havia estat tan feliç, i jo vaig estar borratxa tres dies ,

tres dies sencers, ho reconec, tres dies, quan em va trucar

per explicar-me que se’n anava amb ell en moto, fins a

Moscú, de vacances, ni tan sols vaig ser capaç de espantar-

me.

En aquelles circumstancies, vostès comprendran que el

accident fou com un regal de la Divina Providència. La

Marianne tornava a ser a casa, al seu llit, envoltada dels

seus ninos, dels seus peluixos – que estaven nous, perquè jo

els havia estat rentant a ma amb un detergent neutre inclòs

desprès que m’abandonés, fixeu-vos, si no trobaria a faltar,

que els raspallava i tot, de veritat que semblaven recent

comprats – vestida amb una camisa de dormir blau cel

sobre el que jo mateixa havia aplicat un davanter de ganxet,

i tapada amb una matiné de llana fent joc, teixida també per

mi, o sigui, igual, igual que quan era una nena, encara que

amb tots els ossos trencats. Quan era dormida em seia al

seu costat, a mirar-la i em sentia tan feliç que em prenia

una copa per celebrar-ho. Quan estava desperta es queixava

constantment de un grans dolors, i jo no podia suportar

veure-la així, tant jove, la meva nena, patint tant, així que

em prenia altre copa, per fer-me forta i li donava un parell

de pastilles mes. el metge es posava pesadíssim, m’ho

havia advertit un centenar de vegades, que era perillós

sobrepassar la dosis, que aquells calmants creaven adició,

però, es clar, que sabran els metges del dolor de una

mare...! I els dies passaven i la Marianne millorava, el seu

rostre recobrava el color, les ferides es tancaven sobre la

seu pell blanca, llisa, i el seu caràcter tornava a ser el

d’abans, dòcil i mansoi, dolç i sumis, jo li posava a la boca

aquelles pastilles meravelloses, l’inclinava el cap per que

les empassés, li donava un glop d’aigua i la mirava després,

i ell em somreia amb els ulls en blanc, estava tan contenta, i

ja no em duia la contraria, ja no, mai, dormia moltes hores,

com quan era un bebè, i a les nits s’asseia al meu costat a

veure la televisió, i mai se li ocorria canviar de canal, tot li

semblava be, les dos unides i felices altre vegada, igual que

abans.

Quan aquella bruixa em va dir que no podia seguir venent-

me aquell medicament sense una recepta, vaig creure que el

mon em queia a sobre. Haig de confessar, perquè per això

soc aquí, per confessar que soc alcohòlica, que al tornar a

casa em vaig cruspir una ampolla sencera del brandy

espanyol mes corrent que vaig trobar al supermercat, i

encara no havien tocat les dotze del migdia. Però... facin

vostès càrrec de la meva angoixa, de la meva desesperació!

Encara se’m salten les llàgrimes al recordar-ho, pensar en

tornar-la a perdre altre vegada, tan aviat, quan quasi no

l’havia recuperat, a ella, que tan abatussada havia tornat als

meus braços, que estava desfeta, pobre filla meva, quan per

fi va encertar en buscar refugi en mi, la seva mare, la única

persona que de veritat la estima, que la ha estimat i que la

estimarà la resta de la seva vida... Llavors vaig decidir que

ens vindríem a viure aquí, a la casa on va transcórrer la

meva meravellosa infància, a aquest poblet de les

muntanyes on la meva millor amiga del col·legi va

instal·lar, al acabar la carrera, una farmàcia assortidísima,

els hi asseguro, perquè te de tot, la meva amiga, això em va

dir, i es mare de quatre fills, com no havia de entendre ella

una cosa així? A grans mals grans remeis, això em va dir,

posant un munt de caixes a sobre el taulell, i aquí hi som. A

Marianne li agrada molt viure al camp, ja li agradava de

petita, quan veníem a estiuejar, i ara, doncs el mateix,

perquè mai diu res, no es queixa de res, no mes somriu, tot

el dia somriu, pobreta, ara es tan bona altre vegada...

El noi? Ah! El noi es diu Klaus, i es el nuvi de ma filla...

Es clar que els hi te que sonar, era el caixer del banc, no

se’n recorden? Quan el vaig veure, m’ho vaig dir, aquest si

que m’agrada per la Marianne. Alt, prim, ben plantat, res a

veure amb la fauna de fa uns anys, però res, eh!, i ben

simpàtic, si senyora per aquí, si senyora per allà, fins quan

vostè vulgui, senyora, encara que una mica curtet si que

m’ho va semblar, la veritat,perquè el primer dia que vem

parlar jo li vaig explicar que tenia una filla maquíssima, i el

vaig convidar a sopar, però no va venir. Em va estranyar,

però vaig pensar que tal vegada era tímid. Un parell de dies

desprès el vaig tornar a veure, i li ensenyà una foto de la

Marianne, però es va limitar a donar-me la raó com als

boixos, doncs si que es maca la seva filla, va dir, molt

guapa, senyora, es clar que si. El vaig tornar a invitar a

sopar i es va excusar , no podia. Be, doncs vingui demà,

oferí, i ell, erra que erra, tampoc podia l’endemà , ni l’altre,

ni l’altre, em va donar una ràbia! Llavors vaig deixar de

parlar amb ell, i quan necessitava diners, anava al caixer

automàtic. Apa!, pensava per mi, empipat, que no vals mes

que aquesta màquina!

Però no em resigno a no ser avia, es la veritat, que no em

resigno. I la Marianne farà trenta anys, per molt feliços que

estem vivint plegades, necessita casar-se, i jo necessito que

es casi, celebrar la boda, vestir el vestit tradicional que la

meva mare dugué a la meva, deixar anar alguna llagrimeta

quan ella digui que si... Be, quina mare rebutjaria un plaer

així! Mes que res, perquè, ben mirat, això no es un plaer...,

es un dret! Així que, un dijous a la tarda, quan venia a una

de aquestes reunions de Alcohòlics Anònims, vaig veure en

Klaus tancant les portes del banc, i vaig elaborar un pla

perfecte. Una setmana desprès, el mateix dia, em vaig

apropar en ell per darrere i li vaig posar a la templa

esquerre la pistola del meu difunt marit, que al cel sigui.

Hala, Klaus!, li vaig dir, ara vindràs amb mi... Deixi’m,

senyora, li darè tot el que duc sobre, deia, el molt

desgraciat. Però si això no es un atracament, fill, li vaig

dir..., això es un segrest! I el molt marieta se’m va posar a

plorar, a gemegar com una nena. S’ho poden creure? Ja no

queden ni homes en aquest fastigós mon!

Ara vivim els tres plegats, Klaus, Marianne i jo. Que de

quan es aquesta foto? De fa quatre dies... Si, ell no es veu

massa content, sempre intenta escapolir-se, es la veritat,

que ho haig de lligar al llit amb uns grillons per que no

marxi a les nits, però ja s’acostumarà, ja...Jo miro que

estigui distret, tallant llenya, treballant al camp, arreglant el

tancat, perquè així ho du millor i ens surt tot molt mes

barat, per cert, que ja no necessitem ningú, ho fem tot entre

els dos, ell treballa i jo vaig al seu darrere, amb la

pistola...La Marianne? En ella tot li sembla be, ja veieu

com somriu, estirant la ma per acaronar-lo. Un gest

estrany? Be, si, es que des de que pren les pastilles, te els

braços com tous, fa moviments un tant bruscs, inconnexes,

en fi... A mi si que se’m veu satisfeta, oi? Es clar, perquè

estic segura de que al final tot sortirà be. L’únic que em fa

falta ara es deixar de beure, i desprès, un bon dia, ells es

miraran als ulls i comprendran, i tots els meus sacrificis

hauran servit per quelcom, perquè, a veure... Que no faria

una mare per la seva única filla?

Joaquin Leguina

L’ ALLEUJAMENT

Els meus pares vivien a Santander quan va esclatar la

guerra. S’havien traslladat a la capital, des de Laredo, al

1935, al poc de casar-se. La meva mare, que era nascuda a

Ampuero, es va fer novia del meu pare a la Batalla de Flors

de 1931. Explicava que aquell any la festa laredana fou

molt animada i alegre. “Aquell va ser un estiu en el que no

va ploure. No va caure una gota durant els tres mesos”,

assegurava. Mes de una vegada he preguntat si el primer

estiu de la República no havia plogut i ningú m’ho ha

avalat. Però la meva mare seguia afirmant la seva idea de

una sequera que, segons semblava, no va existir mai. El sol

de la felicitat devia enlluernar la seva ànima enamorada. El

únic núvol que recordava era una imaginària. “Vaig viure

aquells anys en un núvol”, repetia. Els pares es van casar al

començament del 1935, quan la industria de conserves on

treballava el meu pare el va enviar des de Laredo, lloc del

seu naixement, a Santander per dirigir les oficines i el

magatzem que la empresa acabava de instal·lar al carrer

Mendez-Nuñez. Nosaltres vivíem al mateix carrer, en un

pis molt ample, amb dos envitrallades galeries, no lluny de

la estació i del moll.

Jo vaig néixer al juliol de 1935, una molt mala data per

arribar al mon, i no vaig conèixer el meu pare. Se’l va

endur la guerra l’estiu del 1937, pocs dies abans que les

tropes italianes i algunes de nacionals entressin a

Santander. De nen i fins i tot de jove no vaig aconseguir

saber quina havia estat la aventura bèl·lica del meu pare.

Era un tema tabú a la meva família, tant a la materna com a

la paterna. La meva àvia, que ja era vídua quan jo vaig

néixer , imposava el silenci al voltant del seu fill, pensant,

tal vegada, que així ens protegia. Molts anys després, quan

ja era mort en Franco i va haver-hi ocasió de sol·licitar una

pensió de viduïtat per ma mare, vaig poder veure el

expedient militar del meu pare i, a la fi, em vaig assabentar

que havia arribat a capità del exercit republicà. Quan vaig

voler retreure a la meva mare que m’ho hagués amagat ,

tant sols em va saber dir, trencada la veu: “Estava tant

guapo amb l’uniforme..., no t`hagués beneficiat saber-ho”.

Llavors vaig comprendre les raons que la meva àvia, una

rígida beata, que ens ajudava amb els seus diners, tenia per

denigrar al seu fill davant meu amb frases despectives que

em martiritzaven. “El teu marit fou sempre un capsigrany”

deia, i la meva mare callava.

A la casa de Mendez-Nuñez, per sobreviure en el seu estat

de vídua sense recursos, la meva mare va posar una pensió

que freqüentaven mariners, ferroviaris i agents comercials.

Una dona fixa i una interina, que venia tots els matins,

treballaven amb ella per tirar endavant el negoci. De les

dues galeries, la meva mare havia reservat una per us

familiar, allà estava la nostra saleta i, retirades de la pensió

talment dita, dues cambres. A una de elles dormíem la

meva mare i jo, i l’altre destinada a convidats, que estava

quasi sempre buida. Els àpats els fèiem a la cuina, molt

amplia, i no al menjador, reservats pels hostatges.

Fou al 1947, en tot cas després de la guerra mundial,

doncs recordo a dos mariners anglesos i rossos que

s’allotjaven a casa aquell dia, que era diumenge. Marucha

va aparèixer acompanyada del seu oncle, don Alberto, un

senyor alt i fort, abillat amb una gavardina blanca i un

barret negre que va deixar penjats sobre el penja-robes

d’arbre al hall. L’home duia un vestit blau i, no mes entrar,

va voler tancar-se amb la meva mare i la neboda a la saleta

reservada per nosaltres, on escoltàvem la radio i

berenàvem. Després Marucha i el seu oncle van marxar a la

cambra de convidats. Ja al vespre, l’oncle de la Marucha es

va acomiadar i des de la galeria el vem veure marxar

conduint un cotxe negre.

Marucha era de Lejona. “De Bilbao no, de Lejona”, solia

corregir als que sovint confonien tota Biscaia amb la seva

capital. Tindria aleshores, penso ara, poc mes de vint anys i

era maca. Gran i formosa. Amb el cabell molt negre, els

ulls foscos, les ungles pintades de un vermell fort i

s’empolainava molt quan es decidia a sortir. Els llavis

sensuals i pintats la convertien en objecte de atenció. Jo,

que sovint era el pretexta de les seves sortides i que exercia

involuntàriament de petita carrabina, vaig haver de escoltar

al nostre pas no pocs comentaris. Desmarxats, laudatoris i

en veu alta quan venien dels homes. Arters, maliciosos i

plens de verí quan era una dona la que els deia. M’agradava

que els homes la confonguessin, alternativament, amb la

meva mare o la meva germana. “Quina mare que tens mes

guapa, xaval”, i ni ella, fent-se la desentesa, ni jo dèiem res

per treure’ls del seu error.

L’arribada de la Marucha va ser per mi un gran canvi, una

joguina divertida, la ruptura amb la monotonia. Anava a

buscar-me al col·legi, em duia al Sardinero i al cinema. Les

llaminadures i els capricis que la meva mare em negava, els

hi tria en ella. I, per sobre de tot, em llegia contes. Algunes

vegades, quan jo ja era al llit, s’apropava per desitjar-me

bona nit i llavors m’explicava histories de bruixes i de

fantasmes que em feien por. Morbós, jo, els hi demanava

amb insistència.

L’oncle de Marucha, la visitava alguns caps de setmana.

El ritual era sempre el mateix. Arribava els dissabtes a la

tarda i es tancaven a la cambra, de la que sortien primer per

sopar a la saleta, i després, per esmorzar el diumenge, al

mateix lloc. Un esmorzar extraordinari: xocolata, xurros,

pastes..., que anàvem a comprar la minyona i jo amb els

vint duros que l’home deixava sempre sobre la calaixera de

la saleta abans de anar-se’n al llit. Mai sortien plegats al

carrer.

No mes una vegada li vaig preguntar a la mare sobre la

anomalia de per mi representava el fet que l’oncle i la

neboda compartissin la mateixa cambra. “A molts llocs es

costum”, em va dir, falsament distreta.

L’oncle de la Marucha, home de poques paraules, malgrat

que era generós amb mi, no m’era simpàtic. Be sabia jo que

la seva presencia significava la absència de la Marucha,

que aquells diumenges no sortiríem plegats a missa ni a

comprar pastissos. Que tampoc hi hauria cinema. Marucha,

encara que ni ella ni la mare ho sabessin, era meva, i el seu

oncle arribava a la nostra casa per arrabassar-me-la.

A aquella edat, ni carn ni peix, en trànsit cap a la pubertat,

en la que pels demès ets un nen i al teu interior et sents un

home, l’enamorament desparellat, desigual i confós sol fer

cap amb la obsessió per company inconfessable, i així va

ocórrer en el meu cas. Si alguna vegada, ben poques,

Marucha sortia al carrer amb la mare, era el moment de

escorcollar la seva cambra cercant els secrets que

s’amagaven dins dels calaixos on ella guardava la roba. Jo

buscava especialment aquelles que, per haver estat en

contacte amb el seu cos, mes me’l recordava. Així vaig

descobrir un parell de lligacames amb una utilitat que no

vaig ser capaç de descobrir, donada la seva complexa

construcció i el inimaginable lligam al voltant de la cintura.

Per que podia servir aquell embolic de tires elàstiques? En

alguna ocasió, com qui no vol la cosa, intuint que era a la

seva cambra vestint-se o desvestint-se, jo obria la porta i

mai en rebutjava. Continuava la seva tasca de posar-se o

treure les mitges , de mirar-se al mirall, de col·locar-se o

treure’ls el vestit , de mirar-se al mirall i jo podia, amb tota

tranquil·litat, contemplar les llargues i nues cames. Amb

habilitat m’ajupia i, amb sort, veia, allà al fons de les seves

atapeïdes cuixes, la lluentor negre de les calçes. Acumulava

llavors , com els dromedaris, l’agua neta que serviria per

assedegar els meus naixents desitjos durant moltes nits.

En els dies solejats del estiu, Marucha em duia a la platja.

Preníem el tramvia a Correus i ens baixàvem al Rhin, en

front de la primera. Jo xipollejava a la riba mentre ella, si

les onades no eren fortes, si ficava una mica al mar. “Aquí,

a la riba, no es pot nedar”, deia.

Fou l’estiu de 1950, poc abans de que ocorris el desastre,

quan després de abandonar la platja, un dia, com qualsevol

altre, vem seure a prendre un refresc amb olives a la

terrassa del Rhin. De sobte, vaig veure un home que feia

senyals a la Marucha. Ella s’aixecà i em va dir que no em

mogués d’allà, doncs havia de parlar amb ell. Junts, i en

actitud discutidora, travessaren la avinguda per entrar al

Hall del hotel Sardinero. Després de una bona estona,

Marucha tornà. “Era un amic de Bilbao”, em va dir per tota

explicació.

Aquella encontra li havia deixat un pòsit de inquietud que

va alterar el seu ànim. Els següents dies, vaig notar en ella,

nervis i neguit. S’absentava de la conversa en els àpats,

somreia sense la espurna de humor amb que solia fer-ho,

pasava pietosament la seva ma pel meu cap rapat, em

besava amb mes freqüència i menys alegria que abans. En

fi, alguna preocupació la torturava.

El dia de la Verge de Agost lluïa el sol com poques

vegades. Bufava un vent suau del sud que enlairava les

temperatures provocant xafogor a l’ambient. “Aprofiteu per

anar a la platja, que quan pari el vent, plourà”, ens va dir la

mare. I tot seguit sortirem cap el Sardinero. Marucha duia

posat un vestit estampat de màniga curta sobre el seu

banyador i als peus unes sandàlies de cuiro sense talons.

De la seva espatlla penjava una bossa de color palla i unes

ulleres de carei completaven el seu abillament. Arribant al

edifici de Correus em va dir que esperés un moment, que

havia de comprar segells.. En lloc de quedar-me a la plaça,

vaig pujar rere ella els pocs graons i, a l’ombra, des de la

porta oberta, vaig veure con el lloc de arribar-se al taulell,

va anar cap un dels telèfons i des de allà va parlar amb

algú. No li vaig preguntar res. Vem prendre el tramvia i

arribarem a la primera platja que, al ser festa, hi havia mes

gent que d’habitud en dies laborables. Vem estar una

estoma xapotejant a la riba i després ella es va estirar a

torrar-se. Mentre, jo seguia al aigua,, advertit com sempre

que no devia endinsar-me al mar per sobre dels genolls,

advertència que, als meus catorze anys, em mortificava i

solia saltar-me-la per tirar-me de cap contra les onades a

punt de trencar. Així vaig ser sorprès per la Marucha, que

no em va renyar, però si em va exigir que m’assegués i que

vigilés la nostra roba mentre ella nedava una estona. Encara

que era molt avorrit estar sense fer res, vaig obeir y, cansat

de mirar els banyistes que s’arrombollaven, agafant-se de

una maroma ancorada, mar en dins, que servia per no ser

arrossegats per la, inexistent aquell dia, ressaca, em vaig

posar a llegir un llibre, propietat i herència del meu pare,

que la Marucha havia dut a la platja per entretenir-se

mentre prenia el sol. Mister Witt en el Cantón, aquell era el

títol.

Marucha trigava mes del que era habitual en ella, i em

vaig començar a inquietar-me. Potser s’hauria despistat

entre tanta gent, però no vaig voler anar a buscar-la. Si ho

faig, ens perdrem tots dos, vaig pensar. Va passar el temps i

començà a tenir por. Una difusa sensació de abandó, una

sensació que em fugia de les mans i m’emmetzinava.

Vencent la meva timidesa, vaig preguntar la hora a un

senyor vestit tant sols un pantalon mil ratlles i mitjons

grisos, que cuidava de dos nenes molt petites, bessones,

nues i arrebossades a la sorra. Ja era l’hora de tornar a casa.

Una bola de angoixa se’m regirà a l’estomac. Desitjava

posar-me a plorar, cridant que m’havien deixat sol, però un

noi de catorze anys “ja es un home”, així m’ho repetien

familiars i desconeguts.. Vaig esperar i esperar, fins que la

gent va començar a abandonar la platja. La desaparició de

la Marucha m’oprimia, però no podia imaginar que li

hagués passat res sense jo assabentar-me. “No crec que

s’hagi ofegat”, em va dir un guàrdia quan no vaig poder

aguantar mes i em vaig dirigir als serveis de platja que eren

sota la terrassa del Rhin per dir-li allà que “la meva tieta”

s’havia perdut. En contrast amb la gansoneria que mostrava

la autoritat municipal amb uniforme blanc, un grup de nois

musculats i en banyador, que allà feien de salvavides, van

organitzar tot d’una una “batuda”, es la paraula que van dir.

Els de la batuda tardaven en tornar i a cada minut

augmentava la meva angoixa, a la que es va sumar la

dessabor de intuir el que estaria passant a aquelles hores pel

cap de la meva mare, que ja n’era d’alarmista. A la

companya gens amatent dels dos municipals, que

endrapaven uns entrepans regats amb un vi que es duien,

alternativament, a la boca, la meva desesperació

contrastava amb la conversa intranscendent, trivial i

burocràtica que tenien ambdós guàrdies. Al final, sense

esperar que tornessin els mossos de la batuda, em vestí i

tragué de la bossa de la Marucha la cartera amb els diners.

Els hi vaig demanar als guàrdies que cuidessin de les

poques robes de “la meva tieta” i, dient –lis que no tardaria

massa en tornar acompanyat , em dirigí cap el tramvia.

Corre’ns, treien el fetge per la boca, al final arribà a casa i

encara vaig tardar a respondre a les entrecreuades

preguntes de ma mare que m’entuixegava amb les seves

ànsies de informació.

Vem tornar de presa a El Sardinero i ja, durant el viatge

de retorn, que vem fer en un taxi pres a la vora de la

estació, la meva mare va començar a treure les primeres

llàgrimes que es van incrementar quan, ja a la platja, els

joves de la batuda ens van dir la infructuosa que havia estat

la seva recerca. “El cadàver tornarà a la costa, sempre

tornen”,va dir, sentenciós, un dels municipals. Al sentir

aquestes paraules funeràries, sense cap tacte, la mare es va

desfer en plors i jo, el lloc de mantenir el tipus, com

corresponia a un “home fet i dret”, em van sortir singlots

que aviat es van transformar en plor.

El vent del sud s’avia aturat i uns amenaçadors núvols

grisos van cobrir sobtadament el cel per començar, poc

després , un fort ruixat que va buidar la platja. El mar es va

enfosquir, però al horitzó es veien alguns raigs de sol

jugant amb l’aigua.

Un dels municipals ens va acompanyar a la comissaria per

fer la preceptiva denuncia. Un home de paisà, que duia un

bigotet estret i fumava Ideales, es va col·locar darrera la

Olivetti i ens va prendre declaració. “Li aconsello, senyora,

que avisi a la família de la noia, tot i que mentre no apareix

el cadàver, si es que realment s’ha ofegat , els jutge no

autoritzarà la inscripció del decés en el registre”. Las

paraules cadàver i decés van desfermar una vegada mes,

els plors de la meva mare. L’home sortí de darrere del

escriptori i ens va acompanyar fins la porta, no sense abans

oferir-nos “un cafè o potser una til·la”. Però ella li va agrair

sense acceptar.

Vem passar el que quedava de la tarda anant i venint del

edifici de Correus a casa. La mare registrà la cambra de la

Marucha fins trobar del seu oncle i amb la direcció del

pares a Lejona. El telèfon del home corresponia a la seva

fàbrica de Baracaldo, i al ser festa, va ser respost per un

guarda. Respecte als pares de la Marucha, després de

dubtar-lo molt, i sense saber que havia de posar, la mare

decidí enviar un telegrama. “Marucha desapareguda,

ofegada, morta... ¿que posar?” Al final escriví: “Poseu-vos

en contacte amb mi per un assumpte greu” i afegí el

número del telèfon del veí del quart , un advocat, el únic

que tenia telèfon en tot l’edifici.

Serien les onze de la nit quan la dona del advocat va

baixar avisant de la trucada. Era el pare de la Marucha a

qui la meva mare, entre singlots, va explicar el havia

succeït. El pobre home va dir que arribaria l’endemà del

dia següent.

Aquella nit vaig tardar en dormir-me, i quan, al final, vaig

prendre la son, les imatges que em dugueren em van

desvelar i espantar. Ja de matinada, esgotat, vaig poder

descansar profundament. A les onze em va despertar ma

mare i em comunicà que Don Alberto, el oncle de la

Marucha, estava estiuejant a Palància amb la família i que

no vindria. Millor, així no l’hauré de veure, vaig pensar

sense dir res.

Els pares de la Marucha van arribar poc desprès. Eren dos

llogarrencs que es van passar aquell dia, ella gemegant i ell

apocat, de la comissaria al jutjat, sense poder resoldre

absolutament res. Era nit quan els vem acompanyar a la

estació.

Uns dies desprès, encara a l’Agost, la mare va pagar una

missa i ven anar a la iglesia acompanyades per les noies de

la pensió, a pregar per l’anima de la Marucha, la qual

perduda havia deixat en el meu cor de adolescent un forat

que s’omplí d’amargura.

El cos de la Marucha mai va aparèixer, se ho va empassar

el mar, però quan, de tard en tard, per algun naufragi o altre

desgracia marinera, la radio anunciava que a alguna platja o

a sobre de algun remot penya-segat havia aparegut un cos

sense identificar, la mare i jo anàvem al dipòsit amb la

trista i inútil esperança de poder dar-li a la Marucha el

definitiu descans. “Es impossible que apareix-hi ja”, ens

dèiem, però hi anàvem allà contra tota lògica.

Aviat vaig canviar la meva vida de col·legial per la de un

aleví de mariner. Començà a estudiar a la Escola de

Nàutica, disposat a vestir l’uniforme de oficial i enrolar-me

en un vaixell quan abans millor. Encara que ella sabia que

aquell ofici viatger significava perdre’m la major part del

temps, la mare prengué la carrera com si de ella depengués,

no sols la meva professió sinó la vida eterna. Seguia les

meves qualificacions i els meus avatars amb una atenció

obsessiva. Ja no hi va haver obstacle, esforç o herència, en

aquest cas la de la avia, que no estès disposada a sacrificar

per els meus estudis. De manera que, poguen estudiar a

Santander, em va enviar a Bilbao, on mi estava de dilluns a

dissabte, tornant els caps de setmana, “doncs a aquella

escola, segons m’han dit, es surt millor preparat i amb molt

bones perspectives”.

Molts anys després, al abril de 1968, estant ja embarcat

com oficial en un vaixell de bandera espanyola que feia la

ruta Bilbao, Santander, Vigo, Lisboa, Cádiz, Canarias i

retorn, cosa que em permetia passar a Santander i a Bilbao

aproximadament una setmana de cada mes, un matí, havent

entrat a port amb la marea matinera, vaig arribar molt aviat

a casa, tant que la meva mare encara no s’havia aixecat.

Vaig entrar a la seva cambra a saludar-la, i abans de

preguntar-me per la travessia, em va dir: “A que no saps

qui ens ha escrit?” I, sense esperar resposta a la seva, mes

aviar retòrica pregunta, em comunicà: “Marucha!... Es viva

i a Buenos Aires!”. La noticia em va deixar de una peça y,

en lloc d’alegrar-me va produir en mi la decepció de qui

se’n ha sentit burlat. Tants plors, l’enyor de anys, el buit de

la pèrdua... es desfeien en un vulgar engany.

La carta, que la mare em va passar de immediat, no anava

dirigida a nosaltres sinó en ella, encara que en el text

s’interessava per mi amb mots afectuosos. Intentava

justificar la seva imperdonable acció. Segons ella, don

Alberto, el seu oncle, a qui deia detestar, la hagués seguit

per terra, mar i aire, si s’ha hagués fugat, sense mes, de la

presó on la tenia tancada, primer a Bilbao i després a

Santander. Un paisà seu, de Lejona, el seu primer nuvi,

maquinista en un vaixell de la Transatlàntica, havia

preparat amb ella la fugida. Es disculpava, al final, pels

danys causats.

“Quina impostora”, va ser el meu comentari quan vaig

acabar de llegir els dos fulls. La meva mare, que de la seva

boca no en va sortir cap retret, sinó que com carcellera

involuntària, es va sentir solidaria i concernida a la

aventura, va iniciar amb la desofagada, una

correspondència que incloïa intercanvi de fotos i noticies

locals. Fotografies meves, sempre vestit de uniforme, entre

elles. A les seves, arribades per correu, es mantenia

formosa, encara que als seus ulls em va semblar veure una

barreja de duresa i amargura.

Abandonada per el seu llibertador pocs anys després de la

fugida, assegurava haver tingut molta sort i disposar de un

bon treball estable i cap ganes de tornar a Espanya. “Aquí,

a Argentina, a ningú l’importa el meu passat”, afeixí.

Al 1970 vaig canviar de companya, passant a un petroler

amb bandera de conveniència que treballava a Espanya, per

la Campsa. Primer cap als Emirats i poc després amb

travessies fins Veneçuela, Sao Paulo i Buenos Aires. La

primera vegada que vem atracar al port de la capital

argentina duia a la butxaca la adreça de la Marucha, però

no em vaig decidir a visitar-la. Vaig témer una decepció i,

per sobre de tot, que li fes retrets per aquell abandó, el

engany dolorós dels meu catorze anys, que no estava

oblidat ni suficientment submergit. Però al gener del any

següent, quan vem amarrar a la dàrsena nord, ja estava

decidit a esborrar de la meva ànima qualsevol reticència i,

no sense temor a una gran decepció, a intentar recuperar

tants anys de absència. Ens va rebre un esplèndid dia de

estiu i, després de passejar una bona estona per la ciutat, ja

vesprada, vestit amb el uniforme recent estrenat , em dirigí

al carrer Arenales, quasi a la cantonada amb la avinguda

Pueyrredón. El edifici, de començament de segle, era sòlid

i senyorial. Vaig trucar al timbre del porter automàtic i

sense preguntar qui era em van obrir des de dalt. No mes

es va sentir una veu femenina que manava “Pugi”. Era el

segon pis i, una mica inquiet, vaig trucar a la porta. Em va

obrir una senyora de mitjana edat vestida amb el uniforme

habitual de les mucames, negre i guarnit de puntes

blanques. “Que desitja?”, em va dir. Li vaig donar els noms

de la Marucha i el meu, i li vaig afegir la referència

geogràfica “de Santander”. Va marxar i de seguida va

tornar per acompanyar-me cap el fons de un inacabable

passadís, ple de quantitat de portes que vaig suposar que

donaven pas a un bon nombre de habitacions, fins arribar a

una modesta saleta en la que hi havia una llibreria i un

televisor. Allà vaig esperar tant sols uns instants. Es va

obrir la porta i ella va aparèixer. Venia com si es disposés a

assistir a una recepció presidencial. Vestit negre, llarg i

escotat, talons, recent pentinada i al coll un senzill collar de

perles, que em van semblar autèntiques. Pronuncià el meu

nom i s’apropà amb els braços oberts per acollir-me en ells

amb una forta abraçada que es va anar convertint en

carícies i petons.

La seva bellesa havia madurat i el contacte amb aquell

cos, que vaig percebre amb nitidesa sota la lleu tela del

vestit, em va fer oblidar qualsevol greuge i vaig sentir que

se m’acumulava tot el desig juvenil retingut tants d’anys.

Al seu ventre va haver de notar el entusiasme que no vaig

ser capaç de evitar, però no es va retirar, ben al contrari,

fregant mes si fos possible el seu cos contra el meu, va

agafar amb les seves dues mans la meva cara per dir-me:

“Però que maco estàs amb aquest uniforme tan bonic!” I

em besà altre vegada, però els seus llavis vermells no es

van dirigir a una de les meves galtes sinó a la meva boca,

que es va obrir com la de ella per estar així durant molt de

temps.

“No t’enganyaré mes, t’ho prometo”, va dir, quan, al final,

vem seure. “Aquí, en aquest negoci que jo dirigeixo,

treballen moltes noies, però no deixaré que t’engalipin”, en

va dir somrient, sense que jo l’hi hagués demanat cap

explicació. “Vaig haver de treballar en això molts d’anys,

però ara ja no. Dirigir un prostíbul, perdona la paraula,

dona molta plata” Fa temps que no necessito

treballar...Me’n alegro tant de veure’t.”

Va fer que ens serveixin el sopar i després va voler que

sortíssim a escoltar tangos. Ja tard, la vaig acompanyar de

tornada i, quan tímidament li digué que havia de tornar al

vaixell, doncs no havia dut amb mi ni el raspall de les

dents, em va comminar a quedar-me. “Demà anirem a

cercar les teves coses. Ara es molt tard”. Vem entrar a la

casa, on es percebia un discret trafegament. “Et duré a la

teva cambra”, em va dir. Llavors m’atreví a suggerir-la: “I

a la teva no hi ha lloc per mi?”. Em va mirar, seriosa, però

es fa desfer de seguida en un somriure. “Si – va respondre

– però amb una condició: la teva mamà no s’ha de

assabentar”.

Manuel Longares

MORBO

La meva piba diu que exagero encara que es ella la que

desvarieja. I Jo, honestament li dic:

- Busques el que no hi ha.

Però ella vol carnada i m’obliga a repetir lo de aquella

tarda de estiu, quan al creuar per la sastreria de Bergasa em

surt una veu d’home des de el subsòl on treballen les

models:

Te la fico al biaix?

A mi no m’estranya que la gent demani gresca a la

migdiada perquè el calor acuita lo seu. Però també pot ser

el que diu la piba ennuegant-se de riure, quan li explico:

- El sexe et cega.

Li dic que això mateix vaig pensar en escoltant la veu a la

botiga de Bergasa, perquè amb quaranta graus a l’ombra jo

m’escorro. Però quan ja m’anava sento altre vegada que

reclamen gresca des de el subsòl. Aquesta vegada es una

dona la que respon al home que se la volia ficar:

- Prova pel dret.

I sempre que ho explico a la piba, afeixego el que vaig

sentir a la susdita – i que em mori si menteixo:

- Però si t’agrada mes me la entafores doblada.

La meva piba ho viu com si fos ara que passés. I encara

que sigui femella, segurament hagués fet el mateix que jo

al escoltar la proposició, aturar-se a veure que passava allà

baix. Així que estava forçant les frontisses per ajeure’m a

la vorera tot el llarg que soc i albirar el subsòl a través del

reixat que hi ha a nivell del terra, quan sento dir a l’home:

- Te la fico.

I no diu on ni com ni em dona temps a albirar-lo doncs ja

no tinc articulacions de nano, però el tio punxa en os o

encerta de ple perquè en qualsevol cas ella crida com si la

matessin. I llavors la meva piba es peta de riure encara que

li hagi explicat mil vegades. I en a mi no m’importa repetir-

ho altres tantes perquè li estaria dient tota la vida:

- Te la fico.

Em rellepo al dir-ho i la meva piba es commociona i

belluga el seu bust de deessa. Moment en el que em

descomponc i sense retirar la vista dels seus encants li

plantejo seriosament la meva necessitat. Dic:

- Ens acoblem, cuchicuchi?

Però la molt meuca no vol fer-ho aquí. Diu amb damería:

- Aquí, com els gitanos, no.

I tampoc al ascensor ni al aparcament perquè assegura que

no es el seu estil. Jo li he plantejat molt claret:

- No ho vols fer ni al carrerany ni al cinema X ni al parc,

très bien. Doncs anem a cal Saturi, que es de confiança i

posa llençols nets.

No li dic que anar al Carib sinó a cal Saturi, a la mateixa

boca de metro. Però la piba argumenta que en Saturi està

lluny de casa amb el que no em deixa altre opció que

acomiadar-me a la francesa i buscar-me la vida amb les titis

del sex shop. Però el dia que em venti el siroc, on primer

se’m acudeixi li dic:

- Permets?

I sense esperar resposta, en un no res li endosso la lletra al

que marqui el comptador. Perquè soc un virtuós en fer-les

parpellejar, que la que m’ha provat ho sap.

- O es que no et mola el ñaca-ñaca?

Això hauria de dir-li a la meva piba cada volta que em

rebutja. Per`no estic explicant la meva vida sinó la del sàtir

del subsòl. Que desprès de endolcir-li la vida a la model,

encara que no si pel dret, doblegada o al biaix, afegeix amb

amor:

- Millor ara?

I quan transmeto les seves paraules a la piba la veig

pasadissima, igual que jo aleshores, al sentir i no poder

veure. Així que sempre que arribo a aquest punt del relat li

dic, entre parèntesis, per si s’estova amb la expectativa i te

un detall amb mi:

- Li dona bava al tio perquè ha sucat.

I subratllo estrenyent-li la ma perquè se’n adoni de la

doble intenció del meu missatge:

- Els tios es fonen desprès de ficar-la.

No es pot mostrar amb mes educació l’entrellat del tema

però la piba, que si vols, encarcarada i desmenjada. Perquè,

adverteix, com si sabés quelcom de la vida:

- No hi ha per tant.

Amb el que, per no para-la amb ella, prossegueixo la

història tal com la vaig sentir, estirat sobre la vorera com

un captaire; i menys mal que es tractava de la hora de la

migdiada, i a l’estiu, ni Deu va pels carrers; que si fos en

altre temps i algú per casualitat em sorprèn en aquella

invalidesa de sargantana, bocaterrosa i esmolant la vista a

traves del reixat del subsòl, segur que sospita i em denuncia

als pitufos.

- A que et sents bé?

Juraria haver entès això però aviat me’n adono de que el

tio del subsòl no ha mullat on devia o ella es insaciable,

perquè en resposta al interès del home la molt trinxa diu:

- Per davant, em val, mira per darrere.

I jo, com no domino el panorama per mes que m’esclafo a

la vorera i que refilo la pupil·la, estic imaginant-me a la titi

atacada per darrera i bramulant com una porca quan el del

subsòl reconeix:

-Per darrera, superior.

I el cert es que jo li dono la raó, perquè jo també galopo

millor per allà. Però a la titi, com sempre passa, li pot mes

el vici perquè no sembla tenir-ne prou. Insinua:

- Ja has provat per les bandes?

Amb les mateixes paraules li explico a la piba i sempre

s’esbalaeix.

- Per les bandes?

Ho coreja feta una bullida. Indubtablement atònita, ja se

sap com son les femelles.

- Això vaig entendre, t’ho juro.

De tant que es menja el coco m’ignora i monologa sense

fre, igual que els dements del psiquiàtric quan passegen:

- Dius que se la fica per els costats. Per quins costats? Si

jo no en tinc de forats als costats...

La destaroto tant que es dilata. Ho juro per els meus

morts. Amb el que jo, tranquil i dominador, li confirmo,

avia’m si se’n entera:

- Per les bandes.

Ella m’admira, ho se. Així que no li descric la meva

estampa de aleshores, quan al sentir al subsòl lo de les

bandes vaig quedar tan encuriosit de la novetat que

clarament m’espaterrà tot, encastà el musell a la escletxa i

agegantí els ulls per captar la formula. Perquè tindria gracia

que desprès de corre el mon cantidubi em vinguessin amb

un invent.

- Explica’m com ho feien.

Això em diu la piba pessigant-me de nervis. Està

bocabadada.

- Res nou – concedeixo per treure-li il·lusions del cap.

Perquè les fantasies li creo jo.

- No em neguis que els vas veure – molt ufanosa diu ella

molt ufanosa – Com es posava ella?

La piba sap que soc un expert i demana detalls. Jo no vull

que es deprimeixi.

- Te ho demostro a cal Saturi – hauria de dir – i et calles

per sempre.

Però em perd la compassió i li dic el primer que em passa

pel cap:

- Ella estava a mig vestir, amb les cames tal que així,

entens?

I encara que hi siguem al bar o en meitat de la avinguda,

al arribar a aquest punt del relat jo sempre em poso a quatre

potes, de costat i marca’n maluc. Amb el que la gent, per

que vol mes, fa rotlle mirant-me embadalida. Però jo per la

meva piba faig amb gust el mes gran dels ridículs. Perquè

si no li explico gràficament a la piba lo del sexe, amb tota

seguretat se equivoca a la nit de noces. I jo la vull cuidar el

mateix que a una flor de hivernacle, per que el dia de demà

m’aprofiti.

- Així?

La piba se m’acosta i pretén imitar-me. La piba gaudeix

quantitat amb aquesta història. Em jugaria els ous a que se

l’inunden els baixos.

- Mes o menys així – li dic per tranquil·litzar-la.

Però ella està enervada i demana canya:

- I el potorro? Com posava el potorro?

Això em diu la molt porca. I jo, la veritat, no em queda

altre remei que ser exacte:

- El potorro? Tal com nana el metge.

- O sigui, aproximadament...

- Equilicuà.

La piba s’apunta al cap el mateix que els resos de la

missa. Però vol mes:

- I el bollamen?

Quina pregunta per fer-la al mig del carrer i amb el

personal amatent. Però jo haig de ser explícit:

- El bollamen, comsí, comsà, avia’m si m’entens el que et

vull dir.

De tot pren bona nota la meva piba, molt aplicada. Però

després de assimilar-ho reincideix:

- I amb el bullarengue, què?

De veritat que no en puc fer net amb ella. Perquè quan

acabo de explicar-li com manejava la model el bullarengue

em talla la sortida amb la pregunta prohibida:

- I les breves?

Per mes que li he dit que les breves son secret de Estat,

sempre em posa en el compromís de faltar a la meva

paraula d’home. Hauria de saber que un mascle com jo no

parla de les breves ni amb la mare dels seus fills. Però està

clar que m’insisteix perquè li falta vergonya o per que la

venç la curiositat femenina.

- Explica’m el de les breves – implora – i acabo amb el

interrogatori.

Es el mal de ser Deu. Es la meva creu, ho se, tot i que ho

duc divinament.

- Les breves son com son i es posen com es posen – la

tallo – Així que a callar i no em maregis mes.

Però a bon lloc i anat a parar. Perquè la molt ignorant te

menjat el coco amb les meves explicacions i vol tela

marinera. Amb el que em contrasta el resum per veure si

s’ha fet compte cabdal:

- De manera que els vas veure així: el potorro teta, el

bollamen empalmat...

- Al inrevés t’ho dic – interromp – El bollamen teta i les

breves empalmades.

- I el potorro?

- Com vols que tingui el potorro, tonta! – dic perden el

oremus – Entre Pinto i Valdemoro, i quasi blau per la

congestió.

- Així que el potorro collonut i el bullarengue ocellaire, o

sigui, amarat, cert?

- De amarat, nasti de plasti – recalco, perquè no se com

haig de dir les coses per que se m’entengui – Per

retambufa!

- Canvi i tallo – diu ella, concloent la controvèrsia i

quedant-se com enlairada. I jo, automàticament, em poso a

la defensiva, mutis, quiet parat, perquè se la que em

prepara.

- Però ell, llavors...

Sempre comença així, com dubtosa i tímida, per desprès

descarregar la bateria.

- Com li donava ell al chindasvinto?

Ho diu per tirar-me de la llengua. I jo, es clar, sense

passar-me. Perquè si li desmarxo el chindasvinto desprès

em demana la intemerata. I tot te un límit.

- Frena, vacaburra – li dic – que el del chindasvinto es

altre cosa.

La meva piba es molt llesta. Perquè es dona per entesa i

canvia de registre.

- Total, que mentre estaven en aquella moguda – comença

melosa la molt porca – ell li emmidonava les tonencies, oi?

Boig de sinedocualo!

Es el mal de la piba, que va de escolta i es delata. Li dic

honestament:

- Te equivoques. Ell la mesurava el cos com un

professional del tema.

Però la meva piba no afluixa, xopa tota. Doncs

prossegueix electritzada:

- I li engrunava la pelussera del solitró en pla sisebut. Ho

he sentit a la doctora Ochoa.

Jo dic:

- Te equivoques, top model.

Ella insisteix, defallida:

- I li emasculava la emfiteusis per les franquícies. Hi ha

molta desavinença als carrers.

I jo dic:

- Te equivoques, top model.

Però ella no es conté:

- I capbussava la purrela als melindros, pase misí, pase

misà, per matar-la de sendiremoclausia.

I jo dic:

- Te equivoques, top model.

I així continuà baladrejant-me parides fins que s’entrega:

- Llavors, perquè volia el instrument?

M’acorrala amb la pregunta com si fos carregada de raó i

no em queda altre remei que desenganyar-la:

- Per ficar-li la cisa i corsar-li el vestit, lluç.

Mira que li explicat vegades, i sempre acaba igual, perquè

espera descobrir morb a la sastreria de Bergasa.

- Dona havies de ser.

Això ho dic, dons no se de que va. I que em matin si se de

que va la cosa. Perquè la piba se’m queda mirant i mirant, i

al veure que no li dong aquell morb, es mosqueja.

- Tu m’enganyes.

Diu. I sempre que comencem aquesta història acabem de

morros, perquè jo, fart de contemplacions, la casco una

mica. Però no em val per res perquè no canvia. I al

moment, em solta lo sabut:

- En el fons, et comprenc.

Vol treure’m de polleguera. Sap que res em fot mes que

les ties comprensives. I jo sempre hi caig:

- Que es el que tu comprens? – salto – Però si tu no saps

ni entens ni ho has tastat!

I ella, amb la cara mes trista del mon, em reboteix:

- Et comprenc. Perquè com soc senyoreta, m’amagues les

marranades.

Javier Marias

AL VIATGE DE NOCES

La meva dona s’havia sentit indisposta i havíem tornat

ràpidament a la cambra del hotel, on ella s’havia enllitat

amb calfreds, una mica de nàusees i una mica de febre. Ne

vem voler cridar de seguida al metge per veure si se li

passava i perquè érem en el nostre viatge de noces. I en

aquell viatge no es desitja la intromissió de un estrany,

encara que sigui per un reconeixement. Havia de ser un

lleuger mareig, un còlic, qualsevol cosa. Érem a Sevilla, a

un hotel que quedava resguardat del tràfic per una

explanada que el separava del carrer. Mentre la meva dona

es dormia (semblà adormir-se quan la posà al llit i la vaig

tapar), decidí mantenir-me en silenci, i la millor manera de

aconseguir-ho i no veure’m temptat a fer soroll o a parlar-

hi per avorriment era abocar-me al balcó i veure passar la

gent, las sevillans, com caminaven i com vestien, com

parlaven, encara que per la relativa distància al carrer i al

tràfic, no sentia res mes que un murmuri. Vaig mirar sense

veure, com mira el que arriba a una festa en la que sap que

la única persona que l’interessa no hi serà allà perquè s’ha

quedat a casa amb el seu marit. Aquella persona única

estava amb mi, a la meva esquena, vetllada pel seu marit.

Jo mirava cap al exterior i pensava en el interior, però de

sobte vaig individualitzar una persona, i la vaig

individualitzar perquè a diferència de les altres, que

passaven un moment i desapareixien, aquella persona

romania immòbil al seu lloc. Era una dona de uns trenta

anys de lluny, vestida amb una brusa blava quasi sense

mànigues i una faldilla blanca i sabates de taló també

blancs. Estava esperant, la seva actitud era de una

inequívoca espera, perquè de quan en quan feia dos o tres

passes a dreta o a esquerra, i a la darrera passa arrossegava

una mica el taló esmolat de un peu a l’altre, un gest de

continguda impaciència. Penjat del braç duia una bossa

gran, com els que a la meva infància duien les mares, la

meva mare, una gran bossa negre penjada del braç

antiquadament, no tirat a la espatlla com es du ara. Tenia

unes cames robustes, que es clavaven sòlidament al terra

cada vegada que es tornava a aturar al punt triat per la seva

espera desprès de un mínim desplaçament de dos o tres

passes i el taló arrossegat del últim pas. Eren tan robustes

que anul·laven o assimilaven aquells talons, eren elles las

que es clavaven sobre el paviment, com una navalla en una

fusta mullada. De vegades flexionava una per mirar-se

enrere i allisar-ne la faldilla, com si temès que algun plec li

fes lleig el cul, o potser s’ajustava les calçes rebels a travès

de la tela que las cobria.

S’estava fent fosc, i la gradual pèrdua de llum em va fer

veure-la cada cop mes solitària, mes aïllada i mes

condemnada a esperar en va. La seva cita no arribaria. Es

mantenia al mig del carrer, no es recolzava a la paret com

ho solen fer els que esperen per no entorpir el pas dels que

no esperen y passen, i per això tenia problemes per

esquivar els vianants, algú li va dir quelcom, ella el va

respondre amb ira i li va amenaçar amb la bossa enorme.

Tot d’una, alçà la vista, fins al tercer pis on jo hi era, i

hem va semblar que fixava els ulls en mi per primera

vegada. Escorcollà, com si fos miop o dugués les llentilles

brutes, guinyava una mica els ulls per veure millor, i em va

semblar que era en a mi que em mirava. Però jo no

coneixia ningú a Sevilla, es mes, era la primera vegada que

era a Sevilla, en el meu viatge de noces amb la meva dona

tant recent, a la meva esquena, tant de bo no fos res. Vaig

sentir un murmuri provenint del llit, però no vaig girar el

cap perquè era un gemec que arribava del son, un aprèn a

distingir de seguida el so dormit de aquell amb qui dorm.

La dona havia donat unes passes, ara en direcció meva,

estava creuant el carrer, esquivant els cotxes sense buscar

un semàfor, com si volés aproximar-se ràpid per

comprovar, per veure’m millor abocat al meu balcó. No

obstant, caminava amb dificultat i lentitud, com si els

talons li fossin desacostumats o les seves cames tan

cridaneres no estiguessin fetes per ells, o la desequilibrés la

bossa o estigués marejada. Caminava com havia caminat al

sentir-se indisposta, al entrar a la cambra, jo la havia ajudat

a despullar-se i a ficar-se al llit i l’havia tapat. La dona del

carrer va acabar de creuar , ara estava mes prop però encara

a distància, separada del hotel per la amplia explanada que

l’allunyava del tràfic. Seguia amb la vista alçada mirant cap

a mi o a la meva altura, la altura del edifici en el que jo hi

era. I llavors va fer un gest amb el braç, un gest que no era

de salutació ni de apropament, vull dir de apropament a un

estrany, sinó de apropiació i reconeixement, com si fos jo

la persona a que havia estar esperant i la seva cita fos amb

mi. Era com si amb aquell gest del braç, coronat per un

remolí veloç dels dits, volés agafar-me i digués: “Tu, vine

aquí ” o “Ets meu”. Al mateix temps cridà quelcom que no

vaig poder sentir, i per el moviment dels llavis no mes vaig

comprendre la primera paraula, que era “Eh!”, dita amb

indignació, com la resta de la frase que no m’arribava. Va

seguir avançant, ara es tocà la faldilla per darrera, amb mes

motiu, perquè semblava que qui havia de jutjar la seva

figura ja era davant ella, i el esperat podria apreciar ara la

caiguda de aquella faldilla. I llavors pogué sentir el que

estava dient: “Eh!, però que fas aquí?” El crit era molt

audible ara, i vaig veure millor a la dona. Potser tenia mes

de trenta anys, els ulls encara nàuts em van semblar clars,

grisos o color pruna, els llavis gruixuts, el nas una mica

ampla, les aletes vehements per l’enuig, havia de dur molt

de temps esperant, molt mes temps del transcorregut des

de que jo l’havia individualitzat. Caminava trontollada i va

ensopegar caient al terra de la explanada , tacant-se de

seguida la faldilla blanca i perdent una de les seves sabates.

S’aixecà amb esforç, sense voler trepitjar el paviment amb

el peu descalç, com si temés embrutar-se també la planta

ara que la seva cita havia arribat, ara que havia de tenir nets

els peus per si els veia l’home amb qui havia quedat.

Aconseguí calçar la sabata sense recolzar el peu al terra, es

sacsà la faldilla i cridà: “Però, que fas aquí! Perquè no

m’has dit que ja havies pujat? No veus que duc una hora

esperant-te? (Ho va dir amb accent sevillà, amb papissot). I

al mateix temps que deia això, tornà a fer el gest de

agafada, un cop sec del braç nu en l’aire i el voleteig dels

dits ràpids que ho acompanyaven. Era com si em digués

“Ets meu” o “Jo et mato”, i amb el seu moviment em

pogués agafar i després arrossegar-me, una urpa. Aquesta

vegada cridà tant i ja estava tan prop meu que vaig témer

que pogués despertar a la meva dona al llit.

- Què passa? – va dir la meva dona dèbilment.

Em girà, estava incorporada al llit, amb ulls de esglai,

com els de una malalta que es desperta i encara no veu res

ni sap on es ni perquè se sent tan confusa. La llum era

apagada. En aquells moments era una malalta.

- Res, torna a dormir – respongué jo.

Però no em vaig apropar a acaronar-la el cabell o a

tranquil·litzar-la, com hagués fet en qualsevol altre

circumstància, perquè no podia apartar-me del balcó, i amb

prou feines apartar la vista de aquella dona que estava

convençuda d’haver quedat amb mi. Ara em veia be, i era

indubtable que jo era la persona amb la que havia

convingut una important cita, la persona que la havia fet

patir a la espera i la havia ofès amb la meva prolongada

absència. “No m’has vist que t’estava esperant aquí des de

fa una hora? Perquè no m’has dit res!” Cridava furiosa,

aturada davant el meu hotel i sota el meu balcó. “Vas a

sentir-me! Jo et mato!”, cridà. I de nou fa fer el gest amb el

braç i els dits, els gest que m’agafava.

- Però que passa? – va tornar a preguntar la meva dona,

atabalada des de el llit.

En aquell moment em vaig tirar enrere i ajustà les portes

del balcó, però abans de fer-ho vaig poder veure que la

dona del carrer, amb la seva antiquada i enorme bossa i les

seves sabates de taló d’agulla i les seves robustes cames i el

seu caminar trontollant, desapareixia del meu camp visual

perquè ja entrava al hotel, disposada a pujar a la meva

recerca i a que tingués lloc la cita. Vaig sentir un buit

pensant que li podria dir a la meva dona malalta per

explicar-li la intromissió que estava a punt de passar. Érem

al nostre viatge de noces, i en aquest viatge no es vol la

intromissió de un estrany, encara que jo no fos un estrany,

crec, per la que pujava les escales. Sentí un buit i vaig

tancar el balcó. Em preparà per obrir la porta.

José María Merino

LOLITO

La senyora es atractiva, brusa lleugera que permet albirar

les pits sense sostenidor, pantalon curtet, la justa

abundància de carns. Encara que estava tancant, la deixa

entrar i desprès tira el pestell, i posa el cartellet. Ara el mira

amb ulls riallers: I perquè vols Lolita de Nabokov, rei meu?

Es un regal pel meu cosí Onio, diu, i se sent envermellir.

Lo del cosí Onio es el erotisme. L’estiu anterior, a la platja,

amb to de confidència important, li havia explicat: Lito, lo

meu es l’erotisme. Dit així, de sobte, en ell li va semblar

que li confessava una anomalia, una malaltia, però quan va

saber de que es tractava es va quedar una mica perplex de

que quelcom així es pogués ennoblir amb un

col·leccionisme. Com Onio vivia en aquell poble tan

llunyà, una vegada li encarregà comprar unes píndoles. Va

embogí cercant-les, i quan el va trucar per dir-li que no les

trobava l’altre va esclatar a riure: No et preocupis, hi son a

Internet. Altre vegada el va fer anar a una botiga de San

Bernardo a recollir uns tebeos tan porcs que li dava

vergonya que els poguessin veure a casa. Vaja encàrrecs

que em fas, li va retreure pel telèfon. Val, Lito, altres son

filatèlics. Aquesta tarda he recorregut la fira cercant el

llibre del que li havien parlat els companys, les relacions de

un vell amb una nena, molt de sexe, - no mes remors, doncs

ningú l’havia llegit – per regalar-li al Onio. A la fira del

llibre no va ser capaç de trobar-ho, no es novetat, l’havien

venut. Al final, a una caseta li diuen que segur que el tenen

a la llibreria, prop del metro tal, no massa lluny. I aquí hi

es, a la mateixa hora de tancar. La senyora passa prop de

ell, fregant-li amb els seus grans pits, tant ferms com suaus.

Passa dins i espera’m, rei meu, que te’l vaig a buscar. Al

fons de les prestatgeries carregades de llibres, una petita

estança amb una taula de despatx, un sofà molt usat i un

ventilador lluitant contra l’aclaparament de la calor. La

senyora arriba amb el llibre. S’ha deixat anar dos botons

mes de brusa. El erotisme, pensa Lito, sentint despertar

amb el seu torbament una inesperada ansietat. La senyora

s’asseu al seu costat al sofà. Per conjurar el silenci, ell

explica que el seu cosí viu a un poble, prop de Sevilla, que

el llibre es un regal d’aniversari, que li enviarà per correu.

Quina casualitat, rei meu – exclama la senyora, envoltant-

li amb els seus flairosos braços – avui també es el meu

aniversari.

Juan José Millàs

SOL DE MOTO

A les nits, quan es ficava al llit, Vicente abraçava la seva

dona per la cintura, s’enganxava al seu cos i imaginava que

ambdós anaven en una moto conduïda per ella. De vegades

circulaven per carreteres estretes i plenes de corbes, que

cenyien el perímetre de una fantàstica muntanya que

ascendien vers el seu cim. D’altres ocasions es perdien a

dos-cents per hora per infinites autopistes de divuit carrils.

Algunes nits li agradava imaginar que la moto lliscava

suaument, sense preses, per carreteres de tercer ordre els

costats de les quals eren flanquejats per pollancres que

arribaven al cel. Pensava de si mateix que era un “paquet”

perfecte, doncs amb els moviments del seu cos equilibrava

els de la moto als moments mes difícils i, quan s’havia de

córrer, s’enganxava a la esquena de la seva dona de tal

modus que ambdós semblaven formar un sol volum.

Encara que ja havien arribat a la maduresa, la imatge que

capissava de ell mateix i de la seva dona en aquestes

excursions era la de dos joves àgils i prims que encara

creien a l’eternitat, al menys a la seva. Pel matí, quan es

mirava el cabell revolt davant el mirall de la sala de bany,

fruïa atribuint aquell desordre capil·lar al vent dels paratges

travessats a les nits. Mai duia casc perquè en ell li agradava

notar la cabellera de ella fuetejant el seu rostre.. D’altre

banda, a les seves carreteres imaginàries no hi havia ni

guàrdies ni senyals de tràfic; tampoc hi havia cotxes ni

altres vehicles amb els que competir.

Quan sortia a treballar, s’aturava sempre uns moments al

carrer per contemplar una moto que in veí aparcava prop

del seu portal. Mes que una moto, semblava una escultura

en la que els cromats es combinaven amb el vermell

metàl·lic del enorme dipòsit i amb el negre de les rodes i el

seient de pell. Estudiava les seves parts, les seves

característiques, per fer mes versemblant el seu viatge

nocturn. Aquella activitat arribà a ser una passió que

desbordava. Va haver-hi un moment que no podia pensar

en altre cosa. El dia no era mes que un passadís que

conduïa al instant en el que es posava al llit, s’agafava de la

cintura de la seva dona, s’enganxava al seu cos i sentia,

embadalit, la simfonia del motor.

Es comprà un pijama que evocava vagament el mono

negre que solen vestir els motoristes professionals, i

després unes ulleres que es col·locava sota el coixí i que es

posava als ulls quan sentía que la seva dona s’havia dormit.

Sopava amb preses, sempre cuitat per la necessitat de anar

al llit de seguida i el molestava que la seva dona volés

veure la televisió abans de enllitar-se. Ella va pressentir,

sobre tot a rel de la compra del pijama negre, que passava

quelcom però ignorava de que es tractava exactament.

Algunes nits feien el amor, encara que el corria molt per

acabar aviat i apujar-se a la moto. No es que no l’hi agradés

fer l’amor amb ella, mes aviat es que preferia deixar-ho per

mes tard, doncs de vegades viatjaven per indrets estranys,

plens de vegetació i de ocells, amb algú riu proper on li

agradava descansar del viatge i dedicar-se sense preses a

fer el amor. El curiós es que, no importava on anessin,

sempre acabaven arribant al mateix paisatge imaginari , on

ella es despullava per tirar-se al riu provocant-li amb el seu

desig, com quan eren mes joves.

Un dia la seva dona descobrí les ulleres de motorista sota

el coixí, però no li va preguntar perquè servien, doncs si

havia anat habituant de forma progressiva a les rareses del

Vicente. El silenci de la dona en front a aquest fet li va

servir per baixar la guàrdia i així altre dia, desprès de

posar-se el pijama negre i les ulleres, es nua al coll una

mena de fulard que li agradava veure onejar al vent mentre

devoraven paisatges. Era molt feliç.

Desprès començà a visitar les millors botigues de motos i

va anar coneixent les característiques de cada una de les

marques. Tenia la casa plena de follets amb fotografies en

colors. Va estudiar també un poc de mecànica, car encara

que la moto no els havia donat mai cap problema, començà

a témer que una avaria els deixés tirats en algú de aquells

llocs fantasmals als que solien anar darrerament. De sobte,

la possibilitat de haver de tornar per culpa de una avaria es

va convertí en una amenaça que es va anar convertint en

dies en una pèrdua de passió. Ara era ell el que volia veure

la televisió fins molt avançada la nit per endarrerir el viatge

tot el que fos possible. I mai arrencaven fins que hagués

revisat totes les peces del motor.

També va començar a dir-li a la seva dona que conduís

mes a poc a poc a retreure-li el fer algunes imprudències

que abans no solia cometre. De seguida decidí que havien

de deixar de anar als paisatges fantasmals i anar per

carreteres normals, plenes de prohibicions i de avisos, però

amb pals de telèfon des de on es podés demanar socors en

cas d’avaria. Òbviament, es comprà un casc per protegir-ne

el cap.

Al poc, la seva dona va fer un avançament imprudent, a

mes a mes de la multa, li van treure el carnet de conduir.

Quasi es va alegrar. Des de llavors s’adorm imaginant que

es un ocells i sobrevola el mar fins la matinada.

Rosa Montero

EL MEU HOME

Me hi casat amb un escorxador d’alvocats. Ja

comprendran que el meu matrimoni es un fracàs. Quan vaig

conèixer al meu marit jo tenia dinou anys. Aleshores jo

estava convençuda de que el dia mes formós a la vida de

una noieta era el dia de la seva boda, i cada vegada que

veia una núvia em posava a moquejar de emoció com una

tonta. Ara en tinc quaranta tres anys i no em divorcio

perquè em fa por viure sola.

Ell es un home molt bo. Es a dir, no em pega, no es gasta

els nostres sous en el joc, no tira pedres als gats del carrer.

Per altre, es de un egoisme insuportable. Ve de la oficina i

es tomba al sofà davant la tele. Jo també vinc de la meva

oficina, però arribo a casa dues hores mes tard i carregada

com una mula amb la compra del hiper. Que m’ajudes, li

dic. Ara vinc, respon. Mai diu que no directament. Però jo

acabo de pujar totes les bosses i el no ha bellugat el cul

encara del seient. Vaig a la sala, el crido, l’insulto,

manotejo en l’aire, em trenco una ungla. Ell ni s’immuta.

Llavors me sec en una cadira de la cuina i em poso a plorar.

Al ratet, apareix ell, en mitjons. “Que hi ha per sopar?”,

pregunta amb la seva veu mes innocent. Faig amàs d’aire

per fer-li una conversa llarga i verinosa, però ell

m’intercepta amb una habilitat nascuda dels anys de

pràctica: “Ja se, vaig a preparar-te una amanida que et

lleparàs els dits”, em diu amb cara de pillo. Aquella

amanida de alvocats, nous i pomes que tant li agrada. Així

que jo m’amanyago perquè soc idiota i, encara que

mormolant, l’ajudo a treure els plats, la fruita, els ganivets,

i el lligo a la esquena el davantal mentre ell manté els

braços pomposament estirats davant seu com si fos un

cirurgià a punt de realitzar una intervenció magistral a cor

obert.

Llavors ell comença a pelar els alvocats i jo, per fer

quelcom, rento i tallo l’enciam, pico la ceba, trenco i

esmicolo les nous, faig bocinets de dues pomes. El miro de

refilada i ell segueix pelant. De manera que trec les patates,

les pelo, les tallo fines, que es com li agraden; agafo la

paella, tiro el oli, encenc el foc, fregeix-ho primer les

patates ben daurades i després faig també un parell d’ous.

L’oli espetarrega i salta i, com no tinc posat el davantal, em

taco de greix la pitrera de la brusa. El miro: ell continua

impertèrrit manipulant curosament el seu alvocat. Tant

maldestre, tant lent i tan inútil que mes que tallar el fruit

sembla que li estigui fent una meticulosa autòpsia. “No

serveixes per res”, li rondino. I ell em mira amb cara de

dignitat ofesa. “A sobre no em miris així!”, crido

exasperada. Ell arrufa el front i es deslliga el davantal amb

parsimònia. Desprès se’n va a la sala i es deixa caure al

sofà, front al televisor, mentre es llepa el llardós verdet que

el alvocat ha deixat als seus dits. Jo se que ara posaré la

taula com totes les nits i soparem sense dir-nos res.

El mes terrible es que, al nostre fracàs com parella, quasi

no hi ha batalles de mes gran envergadura que aquets

sòrdids conflictes domèstics. I no es que m’importi massa

fer-me’n càrrec de les feines de la casa. No m’agraden,

però si hi ha que fer-les es fan. No, el que m’amarga la vida

es la seva presencia. Perquè me encanta cuinar per la meva

filla, per exemple, encara que, per desgràcia, ve molt poc a

veure’ns; però servir-lo en ell em desespera. Serà que

l’odio. Hi ha moments en els que no suporto ni la seva

manera de obrir el diari: estira els braços i sacseja el diari

davant seu, abans de dar-li la volta a la fulla, com qui oreja

una peça de roba. Fa molts d’anys ja que, sinó es per

discutir, quasi no ens parlem.

No sempre va ser així. Al començament tot era diferent.

Ell estudiava dibuix lineal als vespres. I somniava en ser

arquitecte. Volia ser quelcom. Es mes, jo creia que ell era

algú. Però mai es va atrevir a deixar la gestoria. No se quan

el vaig perdre la confiança, però se que em va decebre ja fa

molt. No era ni mes llest ni mes treballador ni pes capaç

que jo. Tampoc era mes fort, en refereixo a fort per dintre;

per exemple, no em va servir de res quan la nena va tenir la

meningitis. I jo, per estar enamorada, necessito admirar al

que ha de ser el meu home. M’has decebut, l’hi dit moltes

vegades. I ell calla i es posa a orejar el diari.

Està clar que jo potser també he canviat. Abans la vida em

semblava un lloc ple d’aventures, i a les nits, mentre em

dormia, el cap se m’omplia de imatges felices: nosaltres

dos amb la nostra filla petita, envejats per tothom; ell

treballant en un estudi d’arquitectura i envejats de tots;

nosaltres dos viatjant en avió per mig mon i envejats per

tots. Eren estampes aturades com les dels àlbums de

cromos de la meva infància. Desprès vaig deixar de pensar

en aquelles coses, perquè anava sempre tan cansada que em

dormia res mes enllitar-me. I desprès se’m va passar la

joventut. Arriba un dia que et despertes i et dius: així que

en això consisteix la vida. Poca cosa.

Li he enganyat en dos ocasions. Amb dos companys de la

oficina. Fou un desastre. Jo cercava el amor a traves d’ells i

em temo que ells no mes em buscaven a mi. Ambdós

estaven casats. Em vaig sentir ridícula. Entre uns i altres,

entre aquestes coses i totes les demès, se m’ha agrit el

caràcter. Jo, de jove, era molt alegre. Ell m’ho deia sempre:

m’encanta la teva vitalitat. I de nuvis em deia Cascabelito.

Ara que ho penso, tal vegada jo per ell hagi estat també una

decepció: darrerament no faig d’altre que rondinar,

protestar i estar de morros tot el dia.

De vegades em desperto de matinada sense saber on soc.

M’envolta las foscor, m’encalça el vertigen, em trobo sola i

indefensa a la immensitat de un mon hostil. Llavors el meu

braç ensopega amb una esquena tova i càlida. I el rítmic so

de una respiració molt coneguda cau en les meves orelles

com un bàlsam. Es ell, dormint al meu costat; reconec la

seva olor, el seu tacte, la seva tebiesa. Poc a poc, les

tenebres deixen de ser tenebres i la cambra comença a

refer-se al meu voltant: la tauleta de nit, el despertador, la

paret del fons, la brusa tacada de greix que em vaig treure

ahir nit i que descansa ara sobre la cadira. La quotidianitat

triomfa una vegada mes sobre el buit. M’abraço a la seva

esquena i, mig dormida, contemplo com l’alba posa una

línia de llum sobre la teulada del les cases veïnes. I llavors,

no mes llavors, em dic: es el meu home.

Augusto Monterroso

EL DINOSAURE

Quan es despertà, el dinosaure encara hi era allà.

Juan Carlos Onetti

LLUNA PLENA

Es deia Carmencita i tindria no mes de cinquanta anys.

Acabà la tercera volta al llit, es tragué el llençol de la cara i

va saber que no dormiria. Encara arribaven els sorolls de la

nit sabàtica de Buenos Aires.

S’acaronà els pits cansats i va estar una estona pensant en

la seva darrera menstruació, definitivament la darrera. El

noiet que la visitava quasi tots els dissabtes perquè no li

costava ni el suposava complicacions, no sabia res de

aquell final. Era un final per ella, exclusiu i ningú el podia

sospitar perquè continuava prima i es sabia pintar.

Desbaratada, va encendre la llum i una cigarreta. Desprès

manotejà la cortina de la finestra i quasi va creure que el

seu front picava contra la lluna rodona groga suspesa en la

negror del cel com la llotja de un tambor. Recordà:

La tardor grogueja ja la seva pell

Com un vell tambor de romeria.

La llengua es movia dins la boca repetint els versos.

Sempre en silenci. Recordà el ensurt dels tretze anys, la

primera vegada. Desprès, en curtes instantànies, les cares i

els cossos, els moviments, gestes i, quasi, les veus dels

homes, no tots, que havien barrejat les seves pells amb la

seva. Però no mes un es va quedar, el mes imbècil, un bon

proveïdor, com va saber quan es casaren. Dos anys i mig el

home llegint amb un somriure aprovatori, els poemes, els

contes que ella escrivia. Però allò no era del tot seriós i

cada lectura acabava amb una carícia al cap, al cabell

embolicat. Dos anys i mig, seixanta mesos, i ella es mudà

en un pis petit i obert a la llum, al carrer Ayacucho, el

mateix en que ara fumava trista i rabiüda i veia altres coses

passades, el primer llibre pagat per ella, els seus altres

llibres, lloats pel seus amics, els premis amb el que pagaren

les seves bondats. I Ella sempre sabent que tot el que havia

escrit podia desaparèixer sense que ningú se’n assabentés,

sabent que tot era mediocre i pretensiós. Sabent i odiant els

homes que usava i que la anaven usant. Tants d’anys.

Es va posar a resseguir, com si la trobada fos possible, el

moment, la línia que separà la joventut de la vellesa. En tot

cas ja havia passat massa temps del començament de la

desventura del cos. Perquè tot i que recordés

permanentment l’anell de arrugues que li marcaven el coll

– sempre cobert amb mocadors de seda, brillants, de colors

rabiosos i adolescents – ella es sentia encara jove, sana, i el

seu cervell, n’estava segura, no havia acompanyat la

desfeta del cos, la seva espaventable, voluntariosa,

insostenible, innegable inclinació vers la decadència,

l’arronsament i la mort.

També va aconseguir – i de aquella font de venjança vivia

– que un diari quasi no llegit li permetés dirigir un quart de

pàgina per fer crítica literària. I com tots, quasi tots els

homes que havien arribat i havien marxat pertanyen a la

fauna intel·lectual i de tant en tant publicaven llibres, li era

possible descarregar allà les seves bilis i el seu somriure de

burla, tan xacrosa ara, tant lluny de campanetes i

cascavells.

Va sentir la sirena de un cotxe de la policia que

s’allunyava del barri Norte i el cop de una portella de

automòbil. Alguna que torna de un llit, pensà sense dolor.

Recordà la seva conversa amb Mario, el passat estiu a la

sorra de una platja amagada, quasi privada, en Mar del

Plata. Era ella parlant mentre la ma d’en Mario jugava amb

la sorra. Ella deia que injust es Deu o la natura que fa

ridícula una dona de cinquanta anys embolicada amb un

noi de vint, i si es al revés tothom ho troba normal.

Al albirar la matinada va apagar l’ultima cigarreta i va

estar cercant als calaixos de la tauleta las píndoles

anticonceptives i el tub de somnífers. Aixecà la persiana i

llençà a la suau llum de la matinada les píndoles tan inútils

des de tant de temps enrere. Es va empassar les somnífers

amb l’ajut de xeres pres des de l’ampolla.

El que quedava de la nit, la negror envoltant-la, tractant de

convèncer-la de una necessitat de descens, enfonsament

lent i sense topalls. Es revelava contra sense forces i

aconseguia veure’s al centre de una kermesse de poble, on

el vi daurat no mes donava alegria i ningú estava embriagat

i el cercle de ballarins girava entrant a las cançons,

envoltant-se amb elles, el que havia estat de ella, amb un

vestit ramejat, movent-se sense cansament, feliç sense

pressentiments de arrugues ni dolors suaus a les

articulacions, tan neta, tan llisa la pell de la seva cara rossa

ara per el cansament feliç, i una clavellina al cabell, una

clavellina al pit, una clavellina a la boca. Tan feliç, tan

tement de deixar de ser-ho que manotejà a l’ombra per

agafar mes somnífers, me xeres; i llavors no va voler veure

la benaurança de la seva dansa sense pausa a la llum dels

fanalets, de les espelmes cobertes per cilindres arrugats de

papers colorejats, un de blau, un de verd, un de vermell; i la

succió del llit es reblà sàvia i sense violència i mestressa i

esclava de la negror acceptà enfonsar-se respirant per

darrera vegada el esmorteït olor a lavanda del llençol que la

tapava fins la barbeta.

Carme Riera

UNA MICA DE FRED PER WANDA

El motiu que decidí al vescomte de Boumond-Foullat a

triar l’hotel de Lluc-Alcari per passar les vacances fou el

mateix pel que el rebutjaven alguns dels possibles clients:

la mancança d’aire condicionat a les cambres de menys

preu. De qualsevol manera per el vell aristòcrata aquesta

carència no suposava cap inconvenient. Tot el contrari. El

fred artificial li semblava la cosa mes nefasta del mon,

generador de refredats, angines, laringitis, pulmonies i

altres mals encara pitjors. Però ningú hagués sospitat que

tan infamant enginy es relacionés amb sa arraconada vida

sentimental, que, malgrat tot, havia començat amb

boníssims auguris. Menada des de els seus primers passos

per son pare, que, al moment que va veure que els primers

galls s’havien instal·lat a la gola del seu primogènit, el va

introduir al cercle aristocràtic que freqüentava,

encomanant-lo a les mes experimentades dames nobles per

que tot quedés en família. De aquest modus tractava de

evitar que Heribert junior malgastés la seva virilitat, perdés

el seu temps i la llavor o, encara pitjor, proporcionés plaer,

a través dels excel·lents atributs que Deu i la natura li

havien concedit, a qualsevol representant mediocre de la

burgesia que desitjava aprofitar qualsevol esquerda per

introduir-se entre els membres de la vella classe. Fou

aleshores que el vescomte va comprovar amb orgull que el

seu fill havia heretat la seva capacitat per distingir a cop

d’ull la qualitat de la pell femenina, percebent molt abans

de acaronar-la si la seva finíssima textura era deguda a

l’atzar, a una transgressió de la naturalesa – el que estava

passant cada vegada mes sovint, per desgràcia – o era

proporcional al nombre de avantpassats que, a l’ombra del

arbre genealògic, s’havien dedicat a la vida contemplativa.

Boumond-Foullat creia que no mes uns rebesavis

igualment ociosos garantien que la bona disposició vers en

Eros, tramesa al codi genètic, es podés desenvolupar amb

tot luxe de exquisitats. No fou difícil convenci’l que la

quasi translúcida pell de algunes dames, que deixaven

endevinar unes venes de un blau heràldic per on no mes

circulava sang del mateix color, era la prova mes

indiscutible de la marca de fàbrica.

Així el futur vescomte de Boumond-Foullat, d’acord amb

el seu pare, decidí consagrar-se no mes a les belleses amb

pedigree i escollí, per estar ben segur de la seva

ascendència, las de la seva pròpia família. Tal vegada per

això, la seva única tia carnal, massa puritana, s’embarcà

precipitadament per donar la volta al mon enduent-se amb

ella les seves tres filles. Cap dels dos Heriberts li

perdonaria mai el menyspreu, que afectà molt mes al jove,

encaterinat amb la seva cosina petita. Per consolar-li,

Wanda von Languerlow, amant del seu pare i emparentada

amb els Boumond-Foullat, l’invità a pasar uns dies al

château que havia heretat de la seva mare, a les afores de

Paris.

Heribert havia sentit parlar molt mes de les excentricitats i

capricis de Wanda que de la seva bellesa, però al veure-la

va quedar sorprès i meravellat. La marquesa era una

esplèndida dona al millor moment de la seva quasi

maduresa.

El futur octau vescomte de Boumond-Foullat llanguia de

desig mentre imaginava Wanda i el seu pare exercitant-se

en l’amor. Res li va servir cansar automòbils amb carreres

embogides, atemorir el bosc amb la seva escopeta i

practicar gimnàs fins l’esgotament. Wanda li obsessionava.

No passava un segon que no la desitgés. Volia que fos de

ell o morir. La seva decisió fou ferma: apel·laria, en primer

lloc, a la generositat del pare, però si aquest no accedia a la

seva proposta el desafiaria a duel. Tot fou molt mes senzill

del que el enamorat esperava, ja que el vescomte es va

avenir de seguida a un tracte per tal de no desbaratar el fill

amb les seves melangies. Els dos Heriberts demanaren a

Wanda que arbitres un rigorós torn.

Sense dubte el jove Boumond, al mig de la seva alegria,

fou incapaç d’imaginar els riscos que anava a córrer ni la

fortuna que arribaria a dilapidar amb la pluja inútil de

diamants, llàgrimes i esperma. Els seus infortunis van

començar un any després, un fatídic estiu a Niza, un estiu

calurosissim, que fa ver agonitzar les begònies i marcir els

mirambells del jardí de la casa de Wanda. Pare i fill

rivalitzaven en regals, galanteries i gentileses. A Wanda

quasi no li quedava temps de obrir els infinits paquets que

procedien de les millors botigues de Paris, ni d’emprovar-

se els models exclusius que els seus chevaliers servants

havien encarregat per ella als mes cars modistes de Europa.

Wanda, agraïda, procurava complaure’ls quasi en tot. Els hi

dedicava somriures insinuants, les mirades mes torbadores,

els gestos mes voluptuosos i una veu que prometia totes les

deliqüescències possibles e impossibles. Cada mati, després

de sortir del bany – on es passava al menys dues hores

remullada en una maceració de pètals de roses i herbes

aromàtiques – embolicada en un insinuant deshabillé de

seda crème, els hi desitjava que la espera fos agradable.

Perquè Wanda no tenia habitud de dedicar-se al amor fins

que la calor minvava i apareixien les primeres bromes del

setembre. Si, era incapaç d’estimar a l’estiu. La xafogor la

posava literalment malalta i no resistia el mes lleu contacte

carnal si la temperatura sobrepassava els 18ºC.

Però al començar la tardor, la marquesa, estimulada per la

llarga abstinència estiuenca, s’entregava al amor i no vivia

mes que per donar i rebre plaer. Les seves carícies de

geisha, d’una sabia voluptuositat, produïen en els seus

amants uns efectes tan dràstics com memorables. Wanda

era una experta extraordinària en matèria amorosa i sabia

conduir als seus amants amb exquisida delicadesa i

refinament cortesà pels camins que, en cada ocasió, serien

mes plaents. Coneixia quin era el punt exacte i el temps just

en que, com si elaborés un suculent paté de fetge d’oca,

havia de afegir a la aromàtica trufa un polsim de pebre verd

a fi de aconseguir quelcom de insuperable cada vegada.

Aquell estiu fatídic feia una calor insuportable. Els

Boumond-Foullat observaven pesarosos com el termòmetre

no deixava de pujar i s’abstreien en cavil·lacions de tot

tipus, tractant de buscar una sortida al seu escalfeït estat. La

tardor els hi semblava tan bell, llunyà e inassequible com el

retorn de la monarquia a França. I Wanda estava cada dia

mes encisadora.

El senyor vescomte, desprès de consultar els meteoròlegs

dels mes importants observatoris de Europa las previsions

del quals li desanimaren molt, decidí oferir a Wanda un

creuer per mar del Nord, en un yacht que pensava regalar-li

si accedia, encara que sabent que tan desmesurat obsequi el

duria a la ruïna. Però a la marquesa els viatges no li

agradaven. Quina necessitat tenia de embarcar-se si estava

perfectament instal·lada a la seva villa de Niza?

El futur vescomte de Boumond-Foullat fou mes pràctic

que el seu pare. Decidí que lo realment necessari era

solucionar de un modus definitiu el problema de la calor,

no sols pel la resta de l’estiu sinó per tots les estius de la

seva vida, que sols tenia sentit amb la Wanda. Era

indispensable, per tant, trobar un sistema que al refrescar

l’ambient fes baixar la temperatura al menys 10º y això no

mes s’aconseguiria gracies a un artefacte mecànic. Els

serveis prestats per una brigada de ventallers no servirien

de res. Wanda mai permetria que cap obrer, per molta

afició que demostrés al seu ofici, per molt especialitzat que

hi fos en l’art de moure el paipai, la pogués veure mentre

ella s’entregava al amor. El jove Boumond, tot un

sporstman, tenia certs coneixement de mecànica. El mateix

es cuidava de posar a punt els motors dels seus automòbils,

inclòs havia corregut al rally de Montecarlo, del que havia

estat un dels principals organitzadors. I el automòbil . no en

tenia cap dubte – mantenia la temperatura adequada gracies

al ventilador. Però de ventiladors ja ni havien a casa i a

Wanda no li agradaven i, a mes a mes, bellugaven les aspes

amb tan poca gràcia i amb un ritme tan poc insinuant...No,

els ventiladors no servien. S’hauria de buscar altre sistema.

Pel grans enginyis, que havien inventat la gramola, el

telèfon, el motor de explosió, la cosa havia de ser fàcil.

Heribert junior digué a Wanda que marxava a cercar la

tardor. “Tu duré com regal – li va dir al acomiadar-se –però

vull a canvi un tracte de favor: la primera setmana en

exclusiva. Arregla-ho amb el meu pare”.

No mes els mes íntims de la marquesa foren convidats a la

inauguració del fred. Era el 20 de agost i el termòmetre

marcava no mes 15º al interior de la casa. Tots es van

quedar admirats dels moderns avenços de la tècnica. Un

enginyer belga havia estat l’autor del miracle que uns

obrers francesos acabaven de instal·lar desprès de treballar

setmanes sense descans. Es tractava de unes immenses

manxes que movien l’aire en remolí i ho mantenien a

temperatura constant.

Els efectes del nou sistema de refrigeració no es van fer

esperar. Tan sols unes hores desprès de la inauguració,

Wanda, coberta no mes per una bata de guipur malva, posà

sa dolça ma al pom de sicòmor de la cambra de Heribert

junior i entrà. El jove, fascinat per la aparició tantes

vegades evocada, oblidà per uns moments el odiós refredat

que acabava de agafar i que el feien esternudar sense remei.

Wanda avançà amb moviments de onada empentada per la

brisa. Com si fos la primera vegada que es despulles davant

algú, ho va fer amb púdica delicadesa. Desféu la bata

lentament. La seva carn, maurada amb pasta de ametlles i

clara d’ou a punt de neu, doncs odiava els banys de sol que

s’acabaven de posar de moda, emergia entre les suavitats

del guipur com una nova Venus. Els seus pits, nards

meravellosament arrodonits, tenien un lleuger toc de carmí

sobre els mugrons. Aquest detall embogia al futur

vescomte i ella ho sabia. A mida que es despullava anava

oferint als ulls plorosos del Heribert i als seus llavis

ansiosos una mes gran superfície de maniobra: el ventre

llis, el pubis recobert de borrissol ros, les esplèndides

cuixes, les llargues cames, el turmell breu, els peus petits i

grassonets...Wanda, amb un gest encantador, un gest felí,

silenciós, harmònic, aixecà lleument els braços i es va

treure la bata, que al caure al terra va formar una petita

duna de puntes. Desprès avançà vers el llit del seu amant,

amb les mans esteses, el cap inclinat cap endarrere i el

cabell deixat anar.

Quasi tres mesos d’abstinència, tres llargs mesos de

espera, tres mesos d’angoixa, tres interminables mesos

absolutament perduts serien finalment oblidats. Sotmès al

calor, la falsa tardor es presentava plena d’auguris. Dos

passes mes i al trobar-se els dos cossos tot el desig

acumulat es diluiria, per fi, feliçment satisfet.

Heribert prengué a Wanda entre els seus braços . Amb la

suavitat que s’acostuma en aquests casos la va empènyer

levement cap el costat esquerra del llit. Els llavis

assaboriren mútuament el gust de tants petons ajornats. El

futur vescomte va recórrer el cos de Wanda amb la llengua

mes morosa, molest, d’altre banda, per les persistents

destil·lacions del seu nas. Malgrat els terribles reclams del

desig, Heribert es va dar compte que havia de donar-se per

vençut. Un plebeu li hauria guanyat la partida.

- Prova amb el papa, estimada – li va dir, entre esternuts,

abans de adormir-se.

Però el vescomte tampoc la va poder complaure: estava

enllitat, amb febre i amb una gran tremolor. Va rebre a

Wanda amb l’únic aplaudiment del seu petar de dents.

Aquella mateixa tarda el metge li va diagnosticar una

pulmonia doble.

La marquesa es va tancar al seu gabinet. Es sentia

frustrada i, en certa manera, traïda. De que li servia el

fred?, perquè? Per qui? Es mirà al mirall. Duia la llarga

cabellera rosa recollida en un monyo. Estava fatigada.

Havia passat una nit de neguit pendent dels seus hostes.

Duia olleres. Tractà de dissimular-les amb pólvores

d’arròs. Després es maquillà suaument els ulls, s’arrissà les

pestanyes, es va pintar els llavis i, com sempre, vorejà amb

carmí els seus mugrons. Arranjada així es sentia millor. Si,

molt millor. Gràcies al fred havia recobrat per fi el desig.

Però, a qui podia oferir la seva bellesa, a qui entregaria les

seves ànsies irrefrenables de plaer? Sonava una música

dolça. Li agradava. La havia escoltat sense reparar en ella.

Resultava estimulant. Tenia ganes de ballar. Obrí els seus

braços i oferí el seu cos. No el va prendre ningú però va

notar com l’aire la enllaçava per la cintura, s’esllavissava

sobre la seva pell, s’aturava al seu pubis, es posava al

interior, i la posseïa per complert. I Wanda, que tenia una

llarga experiència en amants i orgasmes feliços, senti de

sobte que un instant de plaer podia durar segles.

La marquesa va atendre amb amorosa sol·licitud la

pulmonia mortal del seu cosí i vessà abundantíssimes

llàgrimes sobre la seva tomba. Passats els rigors del primer

dol, Heribert fill, hereu del títol que amb tanta dignitat

havia ostenta el seu pare, li demanà a Wanda que recordés

les seves promeses. Havia millorat força del seu refredat,

però encara es trobava molt abatut. En certa manera ell,

involuntàriament, havia precipitat la mort del seu pare, al

que estimava moltíssim. No mes Wanda lliurant-se-li podia

intentar reconciliar-lo de nou amb la vida. La marquesa

accedí però el resultat fou un fracàs. El vescomte patia de

una impotència passatgera, segons va diagnosticar el metge

després de analitzar detingudament els símptomes. A

Wanda, no obstant, semblava no preocupar-li massa la sort

que pogués córrer el Heribert, però malgrat tot decidí

ajudar-lo. I per estimular-li li va permetre presenciar – per

ella, tan reservada, era un altíssim honor – el seu amor amb

l’aire. El vescomte de Boumond-Foullat es va quedar

perplex. La marquesa se entregava al seu nou amant amb

un paganisme de vestal, com si executés un ritu deífic.

Amb gest d’oferent, caminava amb els braços oberts cap el

lloc on els grans manxes del artefacte movien el aire en

giravolts. Enfebrada, com hipnotitzada, Wanda inicià una

dansa quasi frenètica. La seva respiració es feia mes densa,

mes entretallada. Heribert se li apropà ansiós, tens,

envermellit, quasi a punt de explotar, però Wanda el defugí

pendent no mes del seu propi plaer, del instant que

semblava interminable.

Els dies que van seguir a aquell matí, Wanda i el

vescomte es dedicaren als mateixos entreteniments, però

Heribert no va aconseguí posseir-la per mes que ho va

intentà.

Desconcertat i trastornat per el espectacle que podia veure

a totes hores, deixava que els seus humors fluïren per

qualsevol indret sense importar-li els tolls que es formaven

sobre les catifes ni els regalims deixats a les tapisseries ni

als cortinatges. Malgrat la seva joventut, Heribert

Boumond-Foullat emmalaltí greument. Els metges el

recomanaren repòs total i una rigorosa abstinència. El

vescomte, plorós, s’acomiadà de Wanda un dia de finals de

octubre. Marxava a un sanatori suís per intentar curar-se,

però sabia que la havia perdut per sempre.

Uns mesos mes tard va rebre una carta des de Niza. Era de

Languerfoll, l’administrador de la marquesa. Li anunciava

que aquesta acabava de morir. La seva donzella la havia

trobat agonitzant i nua abraçada a la única manxa que

encara funcionava.

Manuel Rivas

CARMIÑA

Així que no has estat mai a Sarandón? Fas be. A que

havies de anar? Un bruguerar tallat a navalla pel vent.

O’Lis de Sésamo no mes anava al bar els diumenges pel

matí. Acostumava a entrar quan les campanes avisaven per

la missa de les onze i les fondes petjades dels seus sabatots

eren les primeres en quedar impreses al terra de serradures

com al paper la tinta de un segell de cautxú. Demanava

sempre un xerès dolç que jo li servia en copa fina. Ell feia

el gest de brindar mirant-me amb els seus ulls de gat

munter i desprès es refugiava al finestral. Al fons, la mola

del Xalo, com un imponent bou tombat.

Si, noi, el vent gratant com un raspall de pues.

Brucs, quatre cabres, gallines pelades i una casa de

mamposteria amb una figuera mig nua. Això es tot el que

era Sarandón.

O’Lis de Sésamo begué un glop com fan els capellans

amb el calze, que fins i tot tanquen ells ulls, que no

m’estranya, amb Deu al paladar. Va fer un glop i després

va fer petar la llengua.

Vivia Carmiña i una tia seva que no sortia mai. Un

misteri. La gent deia que tenia barba i coses semblants. Jo,

si haig de dir la veritat, mai la vaig veure. Jo anava allà per

la Carmiña, es clar. Carmiña! Tu vas conèixer la Carmiña

de jove? No. Que cony l’havies de conèixer si no havies

nascut! Era una bona noia, la Carmiña, amb molt on agafar-

se. I es donava be.

Carmiña de Sarandón! Per arribar al seu costat s’havia de

arrossegar el cul pels tojos. I bufava un vent fred que

tallava com el tall de una navalla.

Sobre el mont Xalo es lliurava ara una guerra en el cel..

Feres núvols, fosques i compactes mossegaven els talons a

d’altres llanudes i ensucrades. Des de on jo era, darrere de

la barra, amb els braços arremangats dins de la pica, em

semblà sentir que la veu de O’Lis s’enrogallava i que al

contrallum se li esmolava un perfil de ermini o de fagina.

I havia també a Sarandón, un dimoni de gos.

Es deia Tarzán.

O’Lis de Sésamo va escopir a les serradures i després

trepitjà el gargall com qui esborra un pecat.

Deu, que dolent que era aquell gos!. Ni un dia, ni dos.

Sempre. L’havies de veure al nostre costat, bordant rabiós,

quasi sense descans. Però el pitjor no era això. Lo pitjor era

quan parava. Senties, senties el engranatge del odi, així

com un grinyol avariat al serrar les dents. I després aquella

rancúnia, aquella rauxa embogida de la mirada.

No, no s’apartava de nosaltres.

Jo, al començament, feia com si res, e inclòs iniciava unes

carantoines, i el molt cabró s’enfurismava encara mes. Jo

pujava a Sarandón al capvespre els dissabtes i diumenges.

No havia manera de que la Carmiña baixés al poble, al ball.

Segons deia, era per la vella, que nos valia per ella mateixa

i a mes a mes havia perdut el sentit i ja en una ocasió havia

calat foc al llit. I així havia de ser, perquè desprès la

Carmiña no resultava ser tímida, no. Mentre Tarzán

lladrava embogit, ella es donava be. Em duia de la ma vers

el rafal, m’estrenyia amb aquelles dues bones tetes que

tenia i deixava amb molt de gust i molts ays que jo fes i

desfés.

Carmiña de Sarandón Perdia el cap per aquella dona.

Estava calenta. Era calenta. Tenia molt de mèrit aquell

humor de la Carmiña.

Dimoni de gos!, mormolava jo quan no podia mes i sentia

les seves tenalles grinyolar darrere de mi.

Era una por de nen el que jo tenia. I el cabró ensumava el

meu pensament.

Ves-te’n de aquí, Tarzán!, deia ella entre rialles, per`sense

apartar-lo. Ves-te’n de aquí, Tarzaniño! I llavors quan el

gos rebufava com una manxa enverinada, Carmiña

s’apretava mes a mi, fermentava, i jo sentia campanes a

qualsevol indret de la seva pell. Per a mi que les

campanades de aquell cor repicaven en el cobert i que,

portades per el vent, tothom a la vall les estaria escoltant.

O’Lis de Sésamo deixà la copa buida a la barra i demanà

amb la mirada altre vi dols. Va paladejà un glop,

assaborint-lo, i desprès el va deixar anar com una nostàlgia.

Es molt nutritiu, va dir fent l’ullat. La gent sortiria de

seguida de missa i el local s’ompliria de veus fumejants de

diumenge. Per un moment, mentre tornava a ficar les mans

sota l’aixeta per fregar els gots, vaig témer que O’Lis anès

a deixar refredar la historia. Per sort, allà a la finestra

estava el mont, cridant-lo amb els seus records.

Jo n’estava molt enamorat, però hi va haver un dia que ja

no vaig poder mes. Li vaig dir: mira, Carmiña, perquè no

lligues aquest gos? Em va semblar que no escoltava, com si

fos en un altre mon. Era molt de sospirs. El que el va sentir

fou ell, el fill de mala mare. Va deixar de sobte de lladrar i

jo vaig creure que per fi podríem guimbar tranquils.

Que va!

Jo era sobre de ella, sobre uns munts d’herba. Abans de

dar-me conte del que passava, senti unes pessigolles

humides i que el cos sencer no em feia cas i perdia el pols.

Fou llavors quan sentí el monyó humit, ell musell que

olorava les meves parts.

Vaig dar un bot i digué una maledicció. Després vaig

agafar una estaca i la llençà al gos que fugí queixant-se.

Però el que mes em va irritar fou que ella, amb cara de

despertar de un mal son, sortís darrere de ell cridant-lo:

Tarzán, vine, Tarzán! Quan va tornar, sola i apesarada, jo

fumava una cigarreta assegut al tronc de tallar llenya. No se

perquè però vaig començar a sentir-me fort i animós com

mai ho havies estat. M’apropà en ell, i l’abraçà per menjar-

me-la a petons.

Et juro que fou com palpar un sac tofenc de farina. No

responia.

Quan vaig marxar, la Carmiña va quedar allà, amunt,

parada, muda, com atordida, no se si mirant cap a mi,

fuetejada pel vent.

A O’Lis de Sésamo se li havien envermellit les orelles. El

seus ulls tenien la llum verda del munter en un rostre de

terra aplanat per la reixa. En a mi em bullien les mans sota

l’aixeta del aigua freda.

Al vespre, continuà O’Lis, vaig tornar a Sarandón. Duia a

la ma una vara de agulló, de aquestes de cridar las bous. La

lluna surava entre grops i el vent xiulava amb rancúnia.

Allà era el gos, al reixat de la tanca de pedra. Hi havia

alguna sospita en la seva forma de bordar. I després va

lladrar sense massa estrèpit, desconfiat, fins que jo li vaig

posar la vara a l’alçada de la boca. I fou aleshores quan la

va obrir molt per mossegar i jo li vaig ficar com un estoc.

Li vaig ficar fins el fons. Vaig notar com el punxó

esquinçava la gola i anava foradant la blanesa de les

vísceres.

Ay, Carmiña! Carmiña de Sarandón!

O’Lis de Sésamo escopí al terra. Després begué l’últim

glop i el va fer durar al paladar. Va llençar un sospir i

exclamà: Que be que sap aquesta merda!

Va ficar la ma a la butxaca. Deixà els diners a la barra. I

em va donar una palmada a la esquena. Sempre marxava

abans que arribessin els primers clients no mes acabada la

missa.

Fins diumenge, xaval!

A les serradures quedarem marcats els seus sabatots. Les

petjades de un animal solitari.

Albert Sánchez Piñol

NO MES DIGUEM SI ENCARA ME ESTIMES

Es deia Marta i era rica, rossa, frívola i trivial. Era tan

maca que no podia tenir amigues: quan entrava en un saló

les altres semblaven fregalls. Per això les dones la odiaven,

i quan mes l’odiaven, mes maca la feien. Ell es deia Alfred

i era ben plantat com un xiprer. Alt, esvelt, elegant, un

home al qui ningú el desitja que sigui ric perquè es

preferible admirar a un pobre esforçat que a un ric privatiu.

Es van comprometre.

Segons la tradició els pares de la núvia aportaren la

aixovar. Arribaren al matrimoni amb cinc fundes de coixí,

cinc llençols i cinc vànoves. Molts tovallons, brodades

totes elles amb les inicials de ella. Les de ell, no. Dos

barrets amb forma de pastís, que van fer arqueologia a les

golfes, el xal de cotó blau, que era una tranyina de llana

prodigiosa, la faldilla amb el voraviu de seda i una

combinació negra, fina i treballada, que la filla del

matrimoni, als anys trenta, utilitzaria com vestit a les festes

dels artillers republicans, sense sostenidor. I també dugué

set culots gegants del color dels rovellons. Sortosament ell

mai les va veure posades: Eren un cataclisme que els

botiguers coneixien com “culots mataamor”.

La mare de la núvia, molt vídua, fou a mes a mes, tan

generosa que els hi cedí l’armari, una relíquia familiar qie

l’Alfred odià des de el primer moment. Era fet de una sola

peça, aspecte que sols veien els experts en fusta, que

quedaven admirats que hagués existit un arbre amb un

diàmetre tan ample. Segons la sogra era propietat original

de la sogra de la sogra.

La sogra els volia regalar l’armari, la seva dona el volia

tenir i l’Alfred es va oposar com si el llindar de la cambra

fos el pas de les Termopiles. Però la compenetració que

havia entre la seva dona i sa mare – un dia ho va entendre –

era una força mes potent que les aliances entre els nans

wagnerians. Ell deia: “No, no, estimada Marta, l’armari no,

tot menys l’armari”. I ella deia: “Si, si, estimat Alfred,

l’armari si, faltaria mes!” Fou que si, es clar, i l’armari es

quedà.

Les dues dones es van unir en un esforç de rehabilitació.

Van fregar l’interior amb un repel·lent de arnes acreditat a

Londres i a l’Argentina. La vídua posà a cada foradet un

líquid contra els corcs de la Casa Hermanos Cirera, útiles

químicos para el mantenimiento del hogar. En ell li

reservaren l’honor de cobrir-lo per enèsima vegada amb

una capa de pintura. Òbviament, de color negre.

I una vegada casats i amb allò incrustat a la habitació de

matrimoni, les dues dones ho contemplaren com si fos un

fresc del Vaticà. I la sogra digué: “Ay, filla meva, ja veuràs

quin bon servei et farà”.

Hi ha habitacions que tenen armaris i armaris que tenen

habitacions. El moble sabia crear al seu voltant una

atmosfera cúbica, concentrada i empetitida, on per pur

miracle s’havia acomodat la cosa. Presidia una paret,

amenaçava amb caure sobre els intrusos i aixafar-los. Tenia

quatre potetes en forma de gota que, incomprensiblement,

ho sostenien. Realitat tan científicament impossible – ho

havia llegit a algú lloc – com el que les ales de les abelles

fessin volar les abelles, que els egipcis bastissin piràmides

o que Saturn tingués anells. I, malgrat tot, les abelles

volaven, les piràmides existien, Saturn tenia anells i

l’armari s’aguantava. Era un horror i un prodigi de la física.

Un horror perquè amb la seva negror destacava com un

escarabat a la neu i, perquè amb les seves dimensions

ressaltava com un confessionari en una mesquita.

A part això, el seu matrimoni era tècnicament feliç .

L’amor de l’un alimentava el de l’altre, de manera que

s’establia un domini suau, no es sabia prou be de qui sobre

qui. No feia ni sis mesos que s’havien casat i ja eren dos

peces d’orfebreria marital; cada dia que vivien plegats

ajuntaven algunes de les petites escletxes que encara els

separaven, cada dia que es despertaven junts llimaven

alguna discrepància amb pactes, silencis o pactes de silenci,

segons convingués. El preu de tanta concòrdia,

naturalment, era la mort de la sorpresa i de la passió, si es

que alguna vegada la passió o la sorpresa havia tingut

cabuda en els seus plans de una llar humana. Alfred no

sabia si sentir-se culpable fins que va comprendre que

precisament allò, el conjunt de renuncies i rutines que feien

possible una convivència, eren les arrels del matrimoni.

Però un de aquells matins tan grises i tan dolces l’Alfred

sortí de casa. L’any s’acabava i els carrers eren xops per

culpa de una fina pluja. Amb un gest cridà al noi que venia

diaris. Just en aquell moment una dona s’acostà amb les

mateixes intencions. Casualment el noi havia venut l’últim

diari a l’Alfred. Ella va prorrompre en un enfilall de

malediccions i ell la mirà de cap a peus, sorprès pel seu

vocabulari, mes propi de un pirata.

Anava pel mon sense barret, escampant tants tirabuixons

que no es sabia si era el cabell pitjor desendreçat de Europa

o el pentinat mes elaborat de Amèrica. Duia un coll molt alt

i petits botons que li anaven del pit fins el melic, com una

filera de formiguetes. Havia nascut sota un cel diferent,

com delatava la seva pell, feliç producte de moltes

barreges. Quan l’Alfred li cedí gentilment el diari, ella ni

tan sols li va donar les gràcies. Es va concentrar en la

lectura en ple carrer, i se’n oblidà de ell al acte.

Ben aviat es descobrí espiant el seu propi diari per sobre

de una espatlla, com al tramvia. Llegí un titular, Fieros

combates en Manzanillo y Camagüey, i el seu nas fregà la

orella de la cubana. Ella feia escarafalls. No es queixava

del nas, sinó de les injustícies terrenals, i amb unes

malediccions increïbles. Per que notés la seva presencia,

l’Alfred va dir:

- No es preocupi. Se’l pot quedar.

Ella el va mirar com si encara no l’hagués vist, de cap a

peus, amb els ulls molt oberts, i va dir:

- Caram, quin tipus mes guapo.

El que menys s’esperava l’Alfred era aquella sinceritat tan

desinhibida. Per canviar de tema li va preguntar el primer

que li va passar pel cap. Ella va dir:

- Jo soc puta, i amb aquest treball es difícil trobar amics. I

vostè? A que es dedica?

A la seva veu no hi havia cap signe de por o de

penediment. Era puta, del mateix modo que hagués pogut

ser bruixa, reina o castanyera. Parlaren una mica mes i

Alfred notà que les paraules no eren mes que una cortina

per ocultar el que realment es deien.

Es va estremir. Era prou llest per entendre que estava

vivint un de aquells dies que es guanyen el dret a esser

recordats en el llit de mort. I tot per haver-la conegut.

Callà, la mirà i va saber que el amor no es pas el que

descobrim en els demés , sinó el que descobrim en

nosaltres. Havia trigat tres anys en decidir que Marta era

una bona dona i tres minuts en saber que la cubana era la

seva dona. Marta feia de la vida una casa; la cubana, que la

vida fos veritat.

La va dur a casa seva i van caure sobre el llit de

matrimoni. I quan ja la havia despullat va sentir la clau al

pany. Era el mes simple dels sorollets i un soroll capaç

d’enfonsar el mon. Mirà a la cubana com un ratolí

hipnotitzat per la serp.

En un obrir i tancar de ulls van desaparèixer els dubtes i

els tebiors: realment estava disposat a matar el seu

matrimoni, la seva reputació i el seu futur per ella, una puta

cubana de la que no sabia ni com es deia? Si allò era el

veritable amor, si es tractava de un sentiment tan excels,

perquè arribava del braç del pànic?

No mes va saber mormolar:

- Amagat.

La cubana entrà a l’armari. A l’Alfred no mes li havia dat

temps a allisar els llençols i fer-se la ratlla al cabell,

ambdues maniobres amb la mateixa ma, quan la Marta va

fer acte de presència.

Mai han existit dues persones amb perspectives tan

diferents de la mateixa situació. Per l’Alfred la seva

culpabilitat era òbvia: tots els indicis el delataven. Per la

Marta el culpable era el botiguer: tots els preus l’acusaven.

Venia carregada de bosses de roba nova i parlava i parlava,

indignada de les factures. Alfred preguntà: “Avui no havies

de anar al cementiri amb ta mare?”. Ella ni es va molestar

en respondre, en aquells moments odiava massa la industria

tèxtil catalana, italiana, mundial, universal. “Amor, a que

no saps quan val un parell de mitges de pacotilla?” En

qualsevol moment obriria l’armari per guardar les noves

adquisicions.

No, encara no. Mes esperances: es frega el miracle quan la

Marta deixa les bosses en un recó, com si la reclamessin

altres urgències.

Per`quan està a punt de sortir de la cambra, es gira. Torna.

Posa una ma sobre el pom de l’armari. Alfred vol aturar la

catàstrofe, no sap que dir i calla. S’obre una porta, es tan

gran que amaga el cos de Marta com una mampara. Alfred

taca els ulls.

No li arriba cap xiscle, no mes un cruixit de frontisses.

Desprès la boca del monstre es tanca. I la veu de la Marta

que diu:

- Amor meu, et trobes be? Estàs molt pàl·lid.

Ella se’n va al menjador. Alfred mira el interior del armari

i amb una ma busca entre les peces de roba que pengen.

Roba i no mes roba.

Abans de que l’armari devorés a la cubana havia passat lo

del gatet.

Setmana Santa, matí de Rams. Marta ja hi era a missa,

tota la família esperava per beneir la palma i ell s’afanyava

a triar una corbata de entre les que penjaven dins l’armari.

Mentre buscava va notar que un ser pelut es fregava amb

els seus turmells. Quan va baixar la vista va veure un cadell

de gat amb ratlles de tigre al llom, molt vulgar. Això si: la

punta de la cueta ara de color blanc. No podia entendre que

aquell animalet hagués sortit del interior del armari. Però

no tenia temps per misteris casolans. I mai li havien agradat

els animals. Li preocupava que Marta el volgués adoptar.

Sortí carregant amb el gat ambdues mans, mantenint-lo tan

lluny del seu cos com li era possible; ho va abandonar al

carrer i no va pensar mes en ell.

Però després que el armari engolés a la cubana,

casualment, Alfred va mantenir una conversa molt

inquietant.

La sogra havia esmorzat amb el matrimoni. A l’hora del

cafè les dues dones començaren una conversa trufada de

menudeses domèstiques, aquells arguments tan elevats que

redueixen als homes al silenci des de els temps de Adàn.

Alfred es va recloure al pati, fart de canalons. Estava

endormiscat al balancí de vímet quan, des de les fondàries

de la inconsciència, sentí la conversa que tenien les dos

dones. La sogra aconsellava a la Marta que no tingués

animals a la casa, “fes-me’n cas, nena, sinó et passarà com

a mi amb un gatet molt estimat que un dia va desaparèixer,

i després et sap greu...”.

Al pati feia una temperatura ideal; l’aire movia les fulles

de la figuera, tot era en ordre. En realitat no havia cap

motiu perquè l’Alfred preguntés:

- Com era aquell gatet?

Mirava la sogra amb aquells ulls endormiscats que

observen com si tot el mon fos un enemic. Per la seva part,

elles l’afusellaren amb quatre ulls, com si en lloc de una

conversa interrompis una confabulació.

- Ah, molt mono – respongué al final la sogra. Va

xarrupar la infusió i afegí – Tenia la punteta de la cua de

color blanc.

L’Alfred remugà al balancí. Era obvi que es tractava del

mateix bitxo, malgrat que no podia arribar a entendre com

havia arribat fins als seus turmells. Comentà:

- Tal vegada torni.

- No, fill, no ho crec – va riure ella – no tornarà. Fa massa

temps que es va perdre.

- Massa?

- Uns trenta cinc anys, mes o menys – va concloure la

sogra. De seguida va afegir en un to de perfídia continguda

i burleta, molt propi de ella – Segons on et perds, no tornes

mai mes.

Aquella nit no va poder dormir. Ho mirés com ho mirés,

la única possibilitat era la mes impossible: durant un

descuit de la sogra, feia trenta cinc anys, el animalet havia

entrat dins l’armari i no havia sortit fins el dia de

Diumenge de Rams. L’armari engolia criatures vives i les

vomitava quan li plaïa. I la qüestió no era ni com ni perquè,

la qüestió era un altre.

Tornaria. Qualsevol dia la cubana tornaria.

Davant l’insòlit, als homes els assisteix el recurs que han

tingut un mal son. Però, que fa un home sensat quan la cosa

es tant i tant extraordinària? Res. I, en realitat, no fer res

tal vegada sigui el millor que pot fer un home al qual un

armari se li ha engolit la seva amant. Podía ajudar la

víctima? No. Tenia la culpa de la seva desaparició? No.

Obtindria cap benefici si explicava el fet irracional a

persones racionals? No. Si els seus conciutadans no creien

coses tan reals com, per exemple, un amor boig, que en

pensarien quan els hi parlés d’armaris antropòfags?

De manera que, amb una frivolitat que el va sorprendre.

L’Alfred oblidà la qüestió. Els primers mesos encara

dedicava furtives mirades al armari, però cada vegada amb

menor freqüència. Després, ni això. Va tenir una filla. Al

començament del seu matrimoni Alfred va pensar que la

millor manera de ser una bona persona era ser un bon

marit. El dia que va néixer la seva filla va canviar

lleugerament l’enunciat: la millor manera de ser un bon

home era ser un bon pare. I aquells dies, per primera

vegada, va pensar en la cubana com una cosa llunyana.

Havia estat real el amor que un sol dia, no mes un, s’havien

dedicat? Mes encara: La havia estimat?

Durant una època ponderà la qüestió des de un punt de

vista científic. Quan la nena va complir cinc anyets li

regalà una caixa de sabates plena de cucs de seda. Com sol

ocórrer, la finalitat instructiva va resultar de mes profit al

mestre que per la alumne. Alfred els alimentava

rigorosament amb la seva dieta de fulles de morera. Els

cuquets s’engreixaven cada dia una mica mes, i cada dia

llençava un al interior del armari. Al final, no mes en

quedaren dos. Filaren el seu capoll de seda en un recó de la

caixa de sabates. Alfred respectà la incubació, inclòs va

permetre que les papallones resultants s’uneixin de aquella

forma tan obscena, una a la esquena de l’altre. No feien

mes que perpetuar una còpula sense plaer ni dolor. De

vegades, el mascle, que era mes petit que la femella, movia

les ales frenèticament. No es separaven mai.

El tercer dia de la còpula fou el darrer. Els dos insecte se

estaven marcint. El mascle en un angle de la caixa, la

femella envoltada d’ous, un centenar o mes, que estaven

escampats pel cartró. Es morien. La ell els hi queia com un

pol·len brut. I les ales, tan inútils que ja no els hi servien ni

per volar ni per lluir, es desarmaven com vells estels de

paper. Va tenir un rampell i abans que morissin va abocar

les papallones al interior del armari. No ho va fer en nom

de la pietat sinó de la ciència. La idea era que si llençava

cucs dins l’armari amb una periodicitat calculada, quan

tornessin podria deduir la pauta temporal que seguia el

fenomen. Setmanes desprès ho va descobrir.

Un dia, en un angle interior del armari. Tornaven tots

plegats, des de el cuquet minúscul i quasi invisible que

havia llençat el primer dia fins la parella agonitzant, per qui

el armari no mes havia significat una pròrroga de la

sentencia de mort.

Defraudat, va concloure que el armari era imprevisible,

que allà dins el temps es movia a escala còsmica, i que els

engolits seguien una ruta erràtica. Podien tardar vint dies o

vint anys a retornar, sense lògica. Va escombrar els cucs

amb un raspall i els va abocar per la finestra.

L’experiment no mes li va servir per confirmar les seves

incerteses. Per mes que ho volés negar, un dia qualsevol

ella tornaria, i tremolarien els fonaments de la seva llar. Els

anys passaven, la convivència havia situat la Marta per

sobre del amor. El vincle que els unía ja era mes estret i

mes sòlid que el del matrimoni, els hi resultava impossible

imaginar-se lluny de les seguretats que ella li

proporcionava. I, malgrat tot, mentre l’armari fos allà,

mentre la seva presencia demostrés que un amor com el de

la cubana havia estat possible, no podia viure tranquil. I si

el seu matrimoni fos un frau? Que faria quan tornés?

Els homes duien barrets blancs i rodons, i els banyistes

samarretes de ratlles blaves horitzontals. Un dia sortiren de

excursió ciclista en companya de altres matrimonis. Van

llogar tàndems, però, a última hora va haver-hi un desacord

amb el numero de assistents i les bicicletes disponibles. A

l’Alfred i a la Marta els hi va tocar un tàndem de tres

seients. Durant tot el dia pedalejaren amb aquell seient buit

o aquell passatger invisible, com es vulgui entendre.

Coincidència: l’Alfred no havia vist mai la Mata tan feliç.

El contacte amb la natura li oferia aires de llibertat i

coquetejava amb tots els homes de la romeria ciclista. Ell

sabia que es tractava de una llicencia tan fictícia com

inofensiva: de vegades les dones casades volen creure que

encara desperten afectes. Mes de un li va preguntar si era

difícil dur un tàndem de tres seients. I a sobre es reien.

Quan va complir els quaranta anys, l’Alfred ja sabia que

els amors mal païts segresten el passat i el futur. Pensava

sovint amb la Marta i pensava sovint amb la cubana, i el

armari l’impedia ser feliç amb cap de les dues. Al llarg de

aquells anys el seu ànim es va tornar en contra de la seva

dona.

Si al menys alguna vegada hagués sentit per ella la

mateixa passió que per la cubana, Alfred no hagués hagut

de batallar contra un fantasma que qualsevol dia podía

tornar a reviure. D’altre banda, si hagués tingut ocasió de

esbrinar les debilitats de la cubana li seria mes fàcil

renunciar en ella, perquè la veuria com el esser humà que

era, i no com un model amorós perfecte. Però allò no havia

pogut ser – quina ironia – per falta de temps.

En aquella època s’ho va plantejar mes de una ocasió:

perquè no sincerar-se amb la Marta, explicar-ho amb tot

luxe de detalls, esperant la seva credulitat i benevolència?

Eren marit i muller, es devien confiança mútua. Però el

caràcter de Marta li ho impedia. Era com si el dia que es

van casar haguessin firmat un contracte secret en el que

s’enumerava tot allò del que no es pot parlar en un

matrimoni.. Quan l’Alfred intentava violar aquells silencis,

ella utilitzava les seves debilitats com un escut. Les

malalties de la època la perseguien exactament igual que

les modes. Primer foren les síncopes: de vegades el cervell

de la Marta demanava oxigen i entrava en un sopor

espontani. Desprès es va convertir en un artista de la

histèria. Al final, dècades desprès fou víctima de una

depressió. No calia molta intel·ligència per entendre que la

Marta emmalaltia quan volia assassinar diàlegs.

Les nits, abans de dormir, la fantasia de l’Alfred feia que

li desitgés qualsevol mal: que la decapités un tramvia, o

que morís de unes febres estranyes, qualsevol desgracia

inesperada. Que desaparegués sense que ell hagués de

assumir cap responsabilitat. Allò l’hagués fet immensament

feliç en mig de una sincera tristor. Pensà: “I si la fiqués a

l’armari com qui apareda algú en vida?”. Un crim perfecte

sinó fos que oblidava un extrem: que l’Alfred no era un

criminal, que era un bon home i un bon pare. Abans de ferir

un sol cabell de la Marta triaria el martiri. Per`tot allò

l’obligava a viure en una mena de catacumbes del cor. No

mes ell sabia fins quin punt pot un home arribar a odiar

l’amor. Tota la vida enamorat de algú a qui no podia

estimar, i estimant algú de qui no estava enamorat.

Fou així com l’Alfred va entrar a la maduresa, una època

que essencialment consisteix en assumir que hi ha

preguntes que no mereixen resposta. Un dia descobrí que

feia trenta anys que la cubana havia marxat. També

descobrí que si havia viscut trenta anys sense ella, podria

viure, o malviure, tota una vida sense ella. Una vegada

assumit això ja no mes li quedava desfer-se’n del armari.

Quin descans treure-us de sobre aquella presencia

monstruosa. Però la Marta i la sogra s’oposaren totes dues.

Ell deia que el armari havia passat de moda i que era una

baluerna corcada, i elles al·legaven que no, que no, que el

armari havia superat totes les modes, “i un dia voldràs

llegar-li a ta filla, com Deu mana”. I fou que no,

evidentment.

Des de que la cubana havia estat endrapada pel armari el

país havia viscut una guerra colonial a ultramar, dos

guerres mundials als diaris i una guerra civil aquí mateix,

sota el balcó. I un dia l’Alfred va presenciar el naixement

de la seva pròpia vellesa.

Fou el primer matí que va obrir l’armari cercant una

corbata i ja no es preguntà: “Tornarà avui?” També es

veritat que les seves reflexions s’havien fet mes profundes i

menys apassionades. Al seu interior, la raó i els sentiments

s’havien mogut sempre en paral·lel. Ara es qüestionava si

havia tingut altre opció.

Aquella jornada remota, quan va impel·lí a la cubana a

entrar al armari, fou digne de ella? Es mereix fruir de un

tresor el que l’enterra? D’altre banda, se’l pot exigir a un

home jove que assumeixi els seus actes, màxim quan no es

conscient de la seva transcendència? Un error, una covardia

espontània i legítima, poden condemnar a un home a

cadena perpètua? Anul·lava la cubana el immens amor que

sentia per la marta, encara que fos de diferent qualitat?

Totes aquestes preguntes se les feia un diumenge a mitja

tarda, i de sobte va concloure: “Va, Alfred, ves-hi i pren-te

un cafetó”. Amb el cafè arribaren pensaments

reconfortants. Els cucs de seda havien tardat no mes uns

mesos en tornar. El gatet, mes de trenta anys. O sigui, que

quan mes gran era el cos, mes tardava l’armari en perbocar-

lo. Una idea tan lògica i no li havia ocorri’t fins arribar a

vell. Tal vegada tornès quan fos mort, o al cap i a la fi de

mil anys. Tota una vida patint i perquè? Per una

contingència que tal vegada no es presentaria mai mes.

Aquells dies va haver-hi una bona noticia: la sogra morí.

“Es terrible”, li va dir a la Marta. “Ja era hora que fessis un

pensament, cacatua espellissada!”, es va dir a si mateix

pensant en la morta. De tota manera, havia de reconèixer

que les darreres paraules de la morta foren nobles i

elevades. Al llit de mort mirà a l’Alfred i a la Marta, i

xiuxiuejà: “Cuida’l i seràs feliç”, i expirà.

Ja ho has sentit – plorà la Marta – Fes-me’n el favor de no

parlar mai mes de llençar-lo.

Es referia a l’armari.

Per estrany que sembli, la gran crisi no arribà fins que

l’Alfred es jubilà. Quan havia de aixecar-se tres vegades

cada nit per anar a pixar, aquella edat en que la felicitat es

resumeix en un llit calent, es va convertir en la mes agitada

del seu matrimoni. Es passava el dia discutint amb aquella

vella que roncava, tenia els turmells plens de venetes

blaves i el coll mes rebregat que una acordió.

Ambdós sabien que bona part de la culpa la tenia la

jubilació. Mentre l’Alfred feia de viatjant, les llargues

absències havien estat una mena de dinamo que acumulava

el amor per el rencontre. Ara, que havien de conviure les

vint i quatre hores del dia discutien per minúcies com si

fossin qüestions de Estat. “Hauria pogut viure una passió a

Maracaibo i Yucatàn”, es deia l’Alfred, “i soc aquí,

barallant-me per saber qui escalfa la bossa d’aigua, i així

moriré”.

El Estat legalitzà el divorci i aquells dies la Marta va

veure una mirada assassina als ulls del Alfred. En ella no

l’interessaven els clàssics, en ell si. En els Anales, de

Horaci havia llegit que el emperador Tiberi, després de una

vida virtuosa es va convertir en un sàtir als setanta anys. I

pensà: “Perquè no la envio a passeig, marxo a Cuba i em

busco una puta?” Va estar a punt. Per`van comprar una tele

i allò va salvar el matrimoni.

Mai havien tingut televisor perquè no anava amb la casa.

Van descobrir que la tele ens eximia de parlar. Quan un

dels dos començava a remugar, la engegaven i la pantalla

s’empassava els mals humors. Alfred es desfogava contra

el Govern, l’home del temps, els arbitres, i després ja no

l’importava dormir amb els peus freds.

Un matí no va voler encendre la tele. Volia estar amb la

seva dona. Tenien una tauleta rodona, ideal pels berenars,

el dominó i els invitats. Alfred demanà a Marta que

s’assegués amb ell. Li va dir amb una amabilitat que no

coneixia èpoques, ella rigué. Els joves no ho saben, però el

amor mes tendre comença passats els cinquanta anys de

convivència. Pel balcó obert es sentien les orenetes.

“Arriba l’estiu”, pensà l’Alfred, “quan s’escolta la primera

oreneta”. La estimava. Si, estimava la Marta. Mai ho havia

dubtat. La diferencia era que mai havia estat conforme amb

les limitacions de aquell amor.

I així estaven quan sentiren un sorolls procedents de la

habitació de matrimoni.

El mes curiós de tot fou que, després d’haver-la esperat

tant de temps, tant de temps imaginant-se el moment,

Alfred no va pensar que pogués ser ella. De fet, no va

pensar res. Girà mig cos, sense prendre’s la molèstia de

deixar la tassa de cafè sobre la taula, i no mes va exclamar:

- Qui collons...

El soroll va anant prenent forma fins convertir-se en un

clam. L’Alfred s’aixecà. Amb una ma estesa indicà la

Marta que es mantingués al marge, que ell enfrontaria el

perill. Per`girà el cap i va veure una Marta desconeguda.

Un rictus nerviós li estirava el llavi inferior. La cullereta

repicava contra la porcellana de cafè com si el cos de ella

patis una tremolor microscòpica. L’Alfred no entenia res.

La porta de la habitació s’obrí i va aparèixer un home. I

després altre. I altre, i altre. Sortiren dotzenes de homes,

atabalats i mig nusos, homes que no mes volien trobar la

porta. Alguns duien mitjons amb lligacames, altres

calçotets gegants de seda, modes de roba interior que

abastaven mig segle. Desfilaven a empentes i tomballons,

fugint i defugint-li. Saltaven per les finestres o entraven a

la cuina i tornaven a sortir desorientats, i quan trobaven la

porta correcta es sentien les seves passes trotant com un

ramat escales avall.

Quan varen marxar tots, l’Alfred mirà la marta. La havia

mirat mil vegades, cent mil, però aquella era la primera

vegada que la veia. Ella tremolava com un culpable davant

la forca, sense entendre que el seu marit havia arribat a una

postura en la que el ressentiment ja no tenia significat.

Va sentir altre soroll, mes suau. Era la cubana, descalça i

nua al llindar de la cambra. L’Alfred veié que després de

tantes dubtes, alegries i dolors, tantes malaurances i

vicissituds, els anys no havien afectat ni a la seva pell ni al

seu misteri. Ella encara era ella. Però ja no sabia si ell era

encara ell. Marta continuava assentada a la butaca, la

cubana no es movia del llindar. L’Alfred sospirà. Mirà a la

cubana, mirà la Marta, Va baixar la vista a les rajoles, i

amb el cap cot digué:

- No mes digues si encara me estimes.

Juan Eduardo Zúñiga

10 DE LA NIT, CASERNA DEL COMTE DUC

El pensament es va anar vers el color de la pell

il·luminada per les flames, cap els detalls de aquella hora

llarga al peu del forn. Seria difícil oblidar tot el que havia

aprés del que pot ser l’amor: la blanesa de la esquena, el

fregament dels colls, la carn freda del genolls, el pes dels

membres estesos sobre el cos, com de vegades aquest

semblava transparent i irisat i d’altres negre i abismal, taca

fosca a la que se havia rastrejat amb la boca els indrets mes

suaus, sempre de una manera nova de posar els llavis a la

espatlla o al tou coixí del estomac, cos inesgotable sobre el

que es defallís a punt de caure mort i precipitar-se en el no

res, de on es ressuscita per a l’instant reintegrar-se al mon i

als seus quefers, en mig dels quals es presenta de sobte la

imatge del amor i posa la seva ma calenta al record i de

enllà descendeix pels canals mes vitals i s’estén en íntim

goig que fins i tot pot obligar a un lleuger somriure o donar

als ulls una mirada suament velada per l’enyor. Als llocs

mes impensats es presenta la força que perviu al

pensament, entre altres instancies mes aspres e innòcues,

entre trivials objectes o llocs tan aliens i diferents a la

passió dels llavis units i els cossos enxarxats, pensaments

que arriben en moments inadequats, de nit o de dia, al

encendre les bombetes cobertes de pàmpols de paper per

evitar que la seva esmorteïda llum es pogués veure des de

el exterior, al carrer, de on havia desaparegut, amb

l’arribada de la nit, tot aguait de il·luminació, menys

l’esplendor difús que donava la neu; llavors s’anaren

minorant les converses al vestíbul, es va reduir les passes

dels soldats per la escala, varen anar cessant els sorolls a

les habitacions del primer pis; no be el menjador restà buit i

els coberts, plats i gots, amb el seu entrexocar estrident,

quedaren quiets i rentats als armaris, i les cuines tan

visitades i actives durant el dia, dormint buides i fosques,

vibrà al pati un cornetí d’ordres.

Després sobrevingué una calma encara mes gran i les

parpelles dels pocs que baixaven la escala pesaven com

plom i, encara que es duguessin la ma al front i als ulls, no

podien vèncer aquell desig de recolzar el cap i deixar que

tots els pensaments caiguessin i i no mes quedés una tendre

i serena foscor en la mirada per que els membres esgotats

s’alleugessin del cansament que penetrava fins el ossos.

Quan les passes del sentinella foren l’únic soroll i el eco

augmentava la amplitud del vestíbul i semblava que el

feixuc temps amb que la nit anava emparant-se del domini

dels homes i col·locant els seus dits a cada objecte per fer

créixer la seva natural ombra i ocupar la seva dimensió i

convertir aquells entorns en una extensa amalgama en la

que no mes destacaven les passes del sentinella que

incansablement passejava de una banda a l’altre de la porta,

trepitjant la neu gris de la vorera llavors un home amb un

llarg gavany i una boina encasquetada fins els ulls aparegué

davant la porta i feu una senyal al sentinella, que respongué

afirmativament amb el cap, i el home s’allunyà per la

vorera lliscant per la neu desgelada, però malgrat això

caminant de presa i girà la cantonada del enorme bastiment

ara tancades totes les finestres, un bloc inert flanquejat de

tapies al començament de les quals s’obria un passadís per

la foscor pastosa del qual entrà.

Piulà i en resposta sentí uns frecs i entre les ombres una

persona s’apropà en ell i el va tocar; ell també va estendre

els braços i subjectà un cos sota gruixudes robes que

donaven sa peculiar olor, i així agafats, com dos coixos o

cecs que es volguessin ajudar, sortiren al carrer banyat per

una claror lletosa que s’enfilava de la neu i baixava del cel

clar malgrat ser negra nit.

Davant la porta s’aturaren, el sentinella va fer una ullada

al vestíbul i els hi va fer un senyal, amb el que la parella,

entrà casi corrents i es van dirigir a una petita porta visible

a la vora la escala. Per ella passaren a una nau i després

anaren al llarg de un corredor flanquejat per patis, des de

on entrava una claredat borrosa que no mes permetia veure

les parets i grans taques negres de portes tancades. La

parella arribà a una que estava al final, la traspassà i va

trobar una escala a les fosques amb graons que baixaren a

les palpentes, i per primera vegada mormolaren unes

exclamacions fent-se costat l’un a l’altre i arrossegant el

terra amb els peus per comprovar on acabava la escala i

començava un passadís estret per el que avançaren fins una

porta que obriren amb clau i darrere de la qual havien

habitacions amb finestretes, gràcies als quals pogueren

veure el camí que havien de seguir. Tres graons els hi

dugueren a una nau en la lluïen uns punts vermellosos i una

suau glopada de calor i de olor dolça els hi va arribar a la

cara quan es dirigien – passant entre sacs i troncs alineats –

cap els forns encara encesos amb brases i calius, les

comportes dels quals va obrir el home perquè la seva llum

els il·luminés i la calor s’escampés. Prop, els prestatges,

les pasteres per amassar pa, les taules, i sobre de una, un

gat que els mirava amb recel, i munts de ginesta que ell va

agafar unes quantes per ficar-les als forns i que calessin foc

i les flames adonguessin mes llum. Llavors es girà cap la

dona, li donà un pessic a la galta i fa ver una rialla. Ella es

tirà enrere, també rigué i quan ell es va treure el gavany i

ho va estendre al terra, davant del forn, augmentà els seus

riures i els seus gests i no va oposar resistència al començar

ell a desfer-li l’abric, i després encara que les mans no

estaven gaire segures, a desfer-li el cinturó blanc que

encreuava el color verd del vestit, però ella, amb metòdics

moviments, s’ho va treure i com un peix sortí de ell i es va

desprendre de altres peces de vestir disposades de tal

manera, per ella o per una tècnica generalitzada que preveia

aquell moment, que caigueren acompassadament al terra. I

així nua s’apropà a la boca del forn per escalfar-se i

prendre el color vermellós de les flames que es feien amb

les ginestes amb els seus diminuts escarritxos i espetarrecs,

tot i que allà va ser-hi no mes uns segons, perquè l’home li

va donar unes manotades i la abraçà i la va fermar els llavis

a la boca, i es van quedar així una estona, sacsejats per

estremiments que varen estar a punt de fer-los caure. Però

no queien, sinó que semblaven sostenir-se mútuament i

donaven unes passes vacil·lants o es decantaven i seguien

aferrats en una estreta abraçada que donava esbufecs als

seus pits anhelosos, fins que en el silenci que els envoltava

sentiren un gemec del gat i es giraren cap ell i es van

desprendre lentament, encara que es quedaren amb les

mans subjectant-se pels avantbraços i en aquella postura

recobrats els sentits de aquella tensió encara amb els ulls

mig cecs, veieren al gat esborifar-se, tens el llom i els

bigotis, bufant amb expressió de terror al seu petit rostre de

ulls rodons.

Al veure’s contemplat, el gat fugí i la parella tornà al seu

contacte; aquesta vegada va haver un forcejament i ambdós

quedaren agenollats sobre el gavany, els cossos tornaren a

entrexocar i a trontollar sota el fuet sagnant del foc proper

que clavava els seus bris centellejants a la seva pell llisa.

De nou el gat miolà prop d’ells, semblava amenaçar-los,

sotjar-los disposat a saltar. L’home agità les dues mans,

donà una picada de mans i l’animal va desaparèixer entre

les taules, però el seu esbufec s’escoltà encara; la parella

tornà a agafar-se i tornaren a la seva perllongada abraçada,

tot i que els rostres seguien girades cap les zones de incerta

foscor per havia fugit el gat. I els seus planyívols udols es

sentiren en la fondària de la nau, tenint de vegades un

timbre semblant a la veu de un nadó o de una dona, i aquest

murmuri arribà a ocupar el tranquil espai i fou el eco del

plany de una víctima horroritzada o de una persona

perduda i suplicant, al recollir una sorprenent gama de

tonalitats. La parella seguia els moviments del animal: les

rostres seriosos i els ulls amatents als inesperats salts o

guimbaments, com si d’ells depengués el seu procedir, tot i

que el gat, des de que va miolar la primera vegada fins la

darrera que el van sentir entre les taules i la foscor del fons

de la nau, no mes va ser present uns minuts, escàs temps

per alterar la intimitat i el ardor que semblaven assegurats

per les precaucions preses. Però la veritat es que aquella

veueta, ni humana ni del tot animal, havia fet quelcom que

no mes un poderós impuls natural podia aconseguir al

contrarestar la tensió, quasi desesperada, del amor. Perquè

aquesta tensió sembla que es posa virtualment en marxa al

moment que entra en la consciència la possibilitat de

donar-li satisfacció , i un primer pas del seu assoliment real

es saber que hi haurà, esperant la parella, un indret apartat,

solitari, tebi, acollidor on trobi refugi i seguretat per aquells

minuts de mutu abandonament i distensió. I precisament

aquestes eren les qualitats que reunia el forn de pa de la

caserna, tal com aquell amic m’ho havia explicat i jo, dies

després, ho havia comprovat, jo mateix per evitar

sorpreses, i certament que aquell recó de la ciutat humida i

gelada semblava ser de una comoditat extrema, i la meva

certesa fou tan absoluta que no vaig dubtar en planejar la

cita i assaborir el assossec amb que podria lliurar-me allà al

amor al mateix lloc que va estar el meu amic.

Vaig encendre la llanterna i amb la seva llum vaig

recórrer la nau: les taules, els prestatges, sacs i troncs

apilonats, les finestres tancades i al fons els dos forns lluent

a la paret de totxos ennegrits. Vaig tancar amb clau i ella es

girà vers la porta, però jo la vaig estrènyer contra mi i la

vaig dur cap els portells, on encara parpellejaven brases de

un vermell clar, prop dels quals el fred desapareixia i una

corrent de temperància donava a la cara i les mans. Els hi

vaig tirar uns troncs petits i de seguida la flama es va alçà i

calà altre vegada; davant el forn, la claredat augmentà i va

descobrir les coses i en ella, rígida, amatent al foc, fixa en

ell. De les glaçades naus de la caserna havíem passat a una

nit d’estiu, i llavors ella va comprendre perquè la duia allà i

cercava com aliat el foc i la seva enervant temprança,

l’esclafit de alguna branca, la suau abraçada del ardor,

contemplant les flames que poc a poc anaven conquerint

els troncs i transformant en altre matèria les escorces

rugoses.

Tirà el meu gavany al terra davant les boques dels forns i

a poc a poc, amb tota suavitat, aparentava calma; vaig a

anar a desfer-li el seu, però ella em va dar una empenta i es

va creuar de braços disposada a no cedir. Li vaig fermar les

dues mans i vaig poder començar la lenta operació en la

que molts d’homes han fracassat per precipitar-se i manca

de tenacitat perquè un botó surti del seu trau o una beta

passi per on sembla que no pot; tot el que necessita cinc,

deu minuts, el temps que calgui, i saber esquivar un cop

traïdor o ungles que s’apropen a les pupil·les. Poc a poc, la

roba va caient al terra sense que es trenqui del tot i les

forces de la que lluita desesperadament van essent cada cop

menors.

Quan el esplendor dels pits, en va coberts, fou il·luminat

per les flames, em vaig dar per compensat del tot i vaig

pensar que tal vegada aquella dona era la primera que jo

desitjava intensament, per la seva mateixa negativa,

diferent de les complaents dones que solia cercar al carrer

de les Nacions, negativa que venia a retrotreure’m a la

meva adolescència, en la que somniava amb un ideal

meravellós i subjugador, que no podia explicar amb

paraules perquè ningú ho entendria, encara que fos buscant

temps i temps les paraules i les semblances. Les cercaria i

cap donaria una idea clara del que vaig sentir al veure el

seu cos encongit, tirada sobre el seu abric com una taca

vermella i negra a la llum del foc; no podia dir quina

qualitat tenia, quina expressió de sorprenent bellesa, i a la

vegada una fesomia demacrada, amb ulls esmorteïts i de

mirada distreta, com si estigués pensant en quelcom que no

tingués res a veure amb aquells minuts, o si de cas podria

ser que hagués descobert quelcom aquella nit, malgrat

l’insòlit de la situació, tal vegada un contacte mes sortós

que per ella fou revelador – com quan s’abracen les cuixes

per besar el ventre – capaç de donar una exaltació que no es

exclusivament física, sinó una segona natura que vingués a

envair tot el cos, perquè tu mateix deies que li vas notar

una distensió al llarg de les cames i la esquena, fins el punt

de que tota ella es va arquejar en una postura que semblava

molt forçada, quasi inaudita, però molt suggeridora, de una

arrabassadora bellesa que et compensava dels riscos i

vexacions que havies patit no ja tota la teva vida de amors

prohibits, sinó al llarg del glaçat corredor i de la maldita

escala que era igual que un parany, i també del fosc

passadís i cambres immundes que per força s’havien de

travessar per arribar al lloc desitjat, com sempre passa,

doncs qualsevol desig aconseguit ho ha estat a costa de

patiments i dessabors, de manera que quan ho assolim –

sigui diners, poder, vanitats o, simplement, un cos jove –

arriba tard i inclús cansa per el que s’ha fer esperar i ho

mirem amb rancúnia, i com tu be dius, les vexacions son

degudes a aquesta llei de la vida, que ens trastoca els

desitjos mes necessaris i ens retarda allò que no sols ens

farà feliços al moment de fruir-los, sinó que ens estimularà

beneficiosament, perquè tot plaer incrementa a qui el rep i

l’uneix a la vida i l’enriqueix. Però aquesta llei que impera

i s’entreteixís amb les existències humanes, encara que

permeti l’home fruir de quelcom al seu degut moment, li

exigeix a canvi una quantitat desmesurada que ha de pagar

i aquesta explotació es causa del odi que llueix als ulls del

que està aconseguint quelcom de estimat, motiu mes que

suficient perquè caminar pels passadissos de la immunda

caserna fos una interminable sèrie de cops de peu,

empentes, mutu menyspreu, insults dels que mai s’obliden,

vergonya per ambdós, i la major vergonya era que els dos

us éreu necessaris o quasi imprescindibles, en ella perquè

al mancar-li els senyorets del Casino que la mantenien, no

mes et tenia en a tu, i en a tu perquè la necessitaves

desesperadament, malgrat la seva abjecció, malgrat tot, i no

ho oblidem, malgrat a que si et descobrien, allà mateix os

haguessin dat un tir a cadascú, així que era qüestió de vida

o mort, quelcom de molt greu i molt seriós, perquè si us

trobaven, allà mateix, sense esperar res, us maten a tirs.

I això tu ho sabies i, tot i així, vas anar-hi allà, entrant en

una caserna quan les vides dels homes eren una moneda

menyspreada, quan l’ordre no era el amor, sinó la cruel

obsessió que dona la guerra als homes condemnats al seu

servei. L’únic que comptava al teu favor era l’hora: un

rellotge havia donat les deu i la son va anar donant a

cadascú la seva fabulosa felicitat; una gota a cada ull

donava fi a les enfurismades passions, als escruixidors

presagis que oprimien a tots i rabeixaven les rígides

decisions i un estat de puresa es possessionava dels oficials

als seus catres, dels soldats a les seves màrfegues, i els

canviava en altres homes, mes sincers i de mes benèvola

comprensió.

Barcelona, 2 de Febrer del 2012.

==========================================