conferències a l’ - ajuntament de girona · 2015. 11. 27. · pàg. [97] ajuntament de girona....

Conferències a l’Arxiu Municipal

EL GOVERN DE LA CIUTAT (II)De la Guerra del Francès

a la fi del franquisme

El gover de la ciutat 2 copia:Maquetación 1 29/6/12 08:47 Página 1

Edita: Ajuntament de Girona. Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP)

© dels textos: Genís Barnosell, Joan Boadas, Mònica Bosch, Lluís-Esteve Casellas, Josep Clara, Anna Gironella, Joaquim Nadal, Lluís M. de Puig.

© de les fotografies:Pàg. [9] Ajuntament de Girona. AMGi. Fons Ajuntament de Girona, Memòria del govern municipal: 3 mesos de Govern Municipal. Girona, setembre de 1937.

Pàg. [39] Col·lecció particular (Josep Lluís Pellicer i Fenyé, atribuïda; Guillot, atribuïda). [Els artillers del fort de San Cristòfol obrint foc d'artilleria contra els francesos].

Pàg. [73] Ajuntament de Girona. CRDI (Godefroy Engelmann; Bonaventura Planella Conxello). Gravats. Visita de Ferran VII a Girona, 25 de març de 1814 (1816).

Pàg. [97] Ajuntament de Girona. CRDI (germans Pérez Verdú). Funcionaris de l’Ajuntament, 1918.

Pàg. [119] Ajuntament de Girona. CRDI (Josep Maria Sagarra). Visita oficial del president de la Generalitat Francesc Macià i del president del govern Manuel Azaña a Girona, 19 de desembre de 1931.

Pàg. [173] Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prat). Presa de possessió del nou de Girona, Ignasi de Ribot i de Balle, 3 de març de 1972.

© foto de la portada: Ajuntament de Girona. AMGi. Fons Ajuntament de Girona, Llibre dels insaculats, anys 1626-1723.

Realització: Gràfiques Alzamora S.A.ISBN: 978-84-8496-176-5Imprès a CatalunyaDip. Legal: GI.833-2012


alcalde

EL GOVERN DE LA CIUTAT (II)De la Guerra del Francès

a la fi del franquisme


ÍNDEX

INTRODUCCIÓXavier Torres Sans

DOCUMENTS DE GOVERN: DE LA GUERRA DEL FRANCÈS A LA FI DEL FRANQUISMEAnna Gironella, Lluís-Esteve Casellas, Joan Boadas

EL GOVERN DE GIRONA DURANT LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814). UN ESTAT DE LA QÜESTIÓGenís Barnosell

EL MUNICIPI LIBERALMònica Bosch

REVOLUCIÓ, RESTAURACIÓ I DICTADURA (1868-1931)Lluís Maria de Puig

DE “GIRONA LA MORTA” A LA “GIRONA NOVA”Joaquim Nadal

EL GOVERN DE LA CIUTAT DURANT EL FRANQUISMEJosep Clara

7

9

39

73

97

119

173


7

INTRODUCCIÓ

Aquest nou cicle de conferències de l’Arxiu Municipalde Girona, dedicat ara al govern de la ciutat a l’època con-temporània, és, de fet, una continuació de l’edició anterior,corresponent a l’any 2011, i l’àmbit cronològic de la qualanava de la Gerunda romana fins a la Girona borbònica. Peraquesta raó, doncs, aquestes ratlles de presentació seran pot-ser una mica redundants. Perquè, a primer cop d’ull, una di-ferència de segles tan gran entre tots dos lliuraments potfer-nos pensar que les llacunes i els interrogants poden ser,aquest cop, menys evidents. Però, en realitat, i tal com ja ensva fer notar algun dels conferenciants, aquesta és una falsaimpressió, perquè tan dolent pot ser no tenir prou dades comtenir-ne en excés. La veritat és que encabir en unes poquessessions la història gironina més recent tampoc no ha estatuna empresa gens fàcil. No hem pogut, d’una banda, oferirsessions monogràfiques sobre períodes i esdeveniments prourellevants, com ara la revolució del 1868, però tampoc noens hem pogut entretenir gaire estona en les frontisses o lesarticulacions entre les diferents etapes examinades, a saber:un seguit de períodes breus i marcats per la incertesa, des-patxats tot sovint com a “antecedents”, però que potser ama-guen claus interpretatives de gran abast.


Altrament, que l’interval cronològic sigui ara més cir-cumscrit, això no vol dir que la problemàtica abordada s’hagisimplificat correlativament. Per contra, a la Girona del vuit-

8

Altrament, que l’interval cronològic sigui ara més cir-cumscrit, això no vol dir que la problemàtica abordada s’hagisimplificat correlativament. Per contra, a la Girona del vuit-cents o del nou-cents, el govern de la ciutat, igual com en èpo-ques anteriors, era el resultat tant de pressions polítiquesexternes (ara, estatals) com d’interessos corporatius i econò-mics locals. No hi fa res si aquesta mena d’influències són, avegades, de mal resseguir: que no siguin immediatament visi-bles no vol dir, és clar, que no siguin tant o més operatives ala pràctica; sobretot, en una era, com ara l’estudiada en aquestllibre, caracteritzada pel caciquisme organitzat i un dèficit de-mocràtic tan clamorós com perllongat. Per això, del 1975 enendavant comença, es pot dir, tota una altra història (i que seràobjecte, ben segur, i un dia o altre, de l’anàlisi subseqüent).

Finalment, i talment com en l’edició anterior, l’Arxiu Mu-nicipal mateix completa el panorama esbossat mitjançant unadetallada i sistemàtica presentació d’aquells fons documentalspropis, coneguts i no tan coneguts, digitalitzats o en vies deser-ho, i que serviran sens dubte per engrescar noves recer-ques sobre el període i per nodrir, de retop, futurs cicles deconferències.

Xavier Torres SansCatedràtic d’Història Moderna

de la Universitat de Girona


9

Anna Gironella Lluís-Esteve Casellas

Joan Boadas

DOCUMENTS DE GOVERN: DEL MUNICIPI BORBÒNIC

AL MUNICIPI CONTEMPORANI


11

L’any 1284 el rei Pere II va concedir a la ciutat de Girona lacapacitat d’escollir sis prohoms per a governar-se, de recaptartalles, de mobilitzar homes per a l’exèrcit, de celebrar fires i,entre altres capítols, de fer derruir les obres molestes. Es de-finien així algunes de les funcions que caracteritzarien la ins-titució municipal des dels seus orígens. Aquestes atribucionsli eren atorgades pel monarca i eren fiscalitzades pels seus re-presentants territorials, el veguer i batlle.

Aquesta organització patí un canvi radical arran de la vic-tòria de Felip V i amb la promulgació del Decret de NovaPlanta el 1716 pel qual l’organització municipal gironina fouequiparada a la de la resta de ciutats i viles de la corona: l’an-tic Consell de la ciutat es transformà en l’Ayuntamiento de re-gidores i el govern dels jurats fou substituït pel govern delsregidors, nomenats pel rei i supeditats als mandats del corre-gidor, el delegat reial.

La Constitució de Cadis de 1812, promulgada ara fa dos-cents anys, va modificar completament les característiques delsistema municipal de l’estat espanyol. Aquesta innovadoraconstitució de tall liberal i el reguitzell de constitucions, lleismunicipals i reglaments que la van succeir en el convuls segleXIX (i també en el XX) van capgirar els papers. En paraulesde Mariano García Ruipérez, arxiver municipal de Toledo igran coneixedor de la documentació municipal: “Con el cons-titucionalismo decimonónico los ayuntamientos vieron redu-cidas sus funciones (y sus recursos) a favor del Estado y de lasdiputaciones provinciales. La pérdida de autonomía políticay económica (especialmente tras la desamortización) abocó aestas instituciones a una dependencia excesiva de la Admi-nistración central [...] que ha caracterizado el régimen localen los siglos XIX y XX [...], lo que ha conllevado una gran


12

uniformidad organizativa y competencial, y esto ha tenido sureflejo en los documentos”1.

Aquesta pèrdua d’autonomia, no obstant, va anar apare-llada a la creixent definició i delimitació de les competènciesmunicipals. Fruit de l’exercici d’aquestes prestacions i de laregulació dels tràmits i procediments administratius, les ma-tèries de la documentació municipal es van anar diversificant.Si en les èpoques medieval i moderna hi havia un clar predo-mini de la documentació referida a l’organització política, a lasecretaria o administració general i a la gestió econòmica, apartir del segle XIX i al llarg del segle XX han proliferat elsexpedients administratius vinculats a la prestació de serveis.

En aquesta conferència assajarem una panoràmica gene-ral de la documentació generada pel municipi constitucional,és a dir per l’Ajuntament de Girona en època contemporània,això és d’ençà de la Constitució de 1812. Expressament, hemvolgut evitar enumerar l’ingent llista de lleis i reglaments quees promulguen al llarg d’aquests dos-cents anys i que han con-fluït en l’actual municipi. Igualment tampoc hem volgut pre-sentar-los només la llarga llista de sèries documentalsgenerades, que nosaltres, arxivers, organitzem en quadres declassificació. Hem fet una tria, una selecció de la documenta-ció que ens ha semblat més interessant (per la seva rellevàn-cia o per la seva anècdota) segons les diferents seccions isubseccions que composen el quadre de classificació del FonsAjuntament de Girona:

ORGANITZACIÓ POLÍTICA 1. Òrgans de govern2. Representació i protocol3. Identitat i integritat del municipi

GARCÍA RUIPÉREZ, Mariano. Los archivos municipales. Qué son y cómo se tratan. Gijón: Ediciones Trea, 2009, p. 14.1


13

4. Gestió de competències5. Òrgans consultius i de participació ciutadana

ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA1. Administració general2. Gestió documental i arxius3. Infraestructura tecnològica i de comunicació4. Comunicació i informació ciutadana5. Gestió dels recursos humans6. Serveis jurídics

GESTIÓ ECONÒMICA1. Administració del patrimoni2. Gestió pressupostària3. Gestió tributària i recaptació

ORDENACIÓ I GESTIÓ DEL TERRITORI1. Gestió de la població2. Planificació i gestió urbanística3. Equipaments i infraestructures municipals4. Edificació i ús del sòl5. Control d’activitats econòmiques6. Protecció mediambiental

SERVEIS COMUNITARIS1. Abastament d’aigua2. Abastaments, fires i mercats3. Enllumenat públic4. Neteja viària i gestió de residus5. Salut pública6. Sanejament d’aigües residuals


7. Seguretat ciutadana8. Serveis funeraris9. Transport públic10. Via pública

SERVEIS PERSONALS I ASSISTENCIALS 1. Assistència social2. Atenció a la joventut i a la gent gran3. Cultura4. Educació5. Esports

DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC1. Promoció econòmica2. Turisme3. Desenvolupament rural

SERVEIS A ALTRES ADMINISTRACIONS 1. Eleccions2. Funció estadística3. Exèrcit i seguretat pública

14

L’organització política

La Constitució de Cadis de 1812 va reconèixer el dret i l’o-bligació dels veïns dels pobles a tenir ajuntament per a regirels seus assumptes: els articles 309 i 312 establien que “Parael gobierno interior de los pueblos habrá ayuntamientos com-puestos de alcalde o alcaldes, los regidores y el procuradorsíndico”, els quals “se nombrarán por elección en los pue-


15

blos, cesando los regidores y demás que sirvan oficios per-petuos en los ayuntamientos, cualquiera que sea su título ydenominación”. La legislació municipal derivada d’aquestesi posteriors constitucions va desenvolupar i matisar aquestsdrets, en paral·lel a l’estira i arronsa que va caracteritzar l’al-ternança de governs liberals i conservadors del període. Comsigui, tot aquest corpus legal va conformar uns ajuntamentsuniformes arreu de l’Estat espanyol, amb la mateixa organit-zació política i administrativa, amb uns càrrecs polítics esco-llits entre els veïns, però supeditats i tutelats pels delegats delgovern a les províncies, els caps superiors polítics o gover-nadors civils.

Les successives lleis municipals contemporànies van anardefinint les competències dels ajuntaments, el seu grau d’au-tonomia, les atribucions dels alcaldes, regidors i altres òrgansde govern i la manera en què havien de ser escollits i nome-nats. Avui, en volem assenyalar una novetat, un nou òrgan degovern, la Comissió Municipal Permanent, introduïda perl’Estatut Municipal aprovat el 8 de març de 1924.

L’Estatut municipal de 1924, promulgat durant la dicta-dura de Primo de Rivera, és la primera Llei de Règim Localdel segle XX i és, a més, la primera llei moderna en aquestàmbit. Si bé com a normativa no es va arribar a desplegar niaplicar completament, la seva estructura es va respectar enlleis posteriors, com les de 1945 i 1955, és a dir fins a la Lleireguladora de Bases de Règim Local de 1985. Durant la IIRepública només va ser derogat parcialment. L’Estatut reco-neixia l’autonomia municipal i regulava tots els àmbits delrègim local, des de l’organització política i l’administració iel règim jurídic fins a les qüestions relatives a la prestació deserveis, als funcionaris, entre els quals definia amb detall les


16

obligacions del secretari i l’interventor, a la hisenda i la comp-tabilitat municipal.

En relació amb el govern local, reconeixia que l’eleccióde l’alcalde corresponia als regidors que formaven l’ajunta-ment, establia la creació de la Comissió Municipal Permanenti distingia clarament les competències de cadascun d’aquestsòrgans. A més, amb l’Estatut es van ampliar, estructurar i cla-rificar les competències municipals.

La Comissió Municipal Permanent es va pensar coml’òrgan executiu de l’Ajuntament. Aquesta comissió, inte-grada per l’alcalde i els tinents d'alcalde i amb assistència delsecretari municipal, es reunia setmanalment i tenia compe-tències en matèria d’execució d’obres i realització de serveis,en l’organització de les tasques d’intervenció i dipositaria, enla gestió de personal i en tot allò que li delegués el Ple (sem-pre que no fossin funcions reservades exclusivament aaquest). La Comissió Municipal Permanent va ser substituïdael 1985 per la Comissió de Govern, més tard anomenada Juntade Govern Local (2004).

L’Estatut Municipal de 1924 també va regular l’assistèn-cia de del secretari, sense vot a les sessions de la ComissióMunicipal Permanent –i també del Ple. Era l’encarregat d’ai-xecar l’acta de cada sessió, llegir-la al principi de la següent,reunir les firmes dels regidors assistents a cada sessió i portarper separat i custodiar els llibres d’actes de cadascun d’aquestsorganismes.

Així, a partir de 1924 van aparèixer els llibres d’actes dela Comissió Municipal Permanent, que no difereixen gaire, anivell formal, dels llibres d’actes del Ple. Aquests darrerss’havien regulat a partir de 1845 i ja només contenien l’actade les sessions ordinàries i extraordinàries del Ple, tal com


17

distingia la Llei d’organització i atribucions dels ajuntamentsde 8 de gener de 1845. Fins al moment s’hi havien transcrit icopiat altres documents tractats en les sessions de l’Ajunta-ment: comptes, correspondència, etc.

De fet, després de 1924 els llibres d’actes d’ambdós orga-nismes es van confondre en diferents ocasions. Per exemple,després de la proclamació de la II República: les actes de Pledel 14 d’abril de 1931 al 12 de novembre de 1931 van ser re-gistrades al llibre d’actes de la Comissió Permanent; i l’actade la darrera sessió va continuar en un llibre d’actes del Ple.De l’abril de 1931 al març de 1934 no hi ha actes de la Co-missió Permanent. Aquest òrgan però, entre el 8 de març de1934 i el 9 de juny de 1937, es va anomenar, successivament,Comissió de Govern, Comitè de Govern i Comitè Permanent.La darrera sessió de la Comissió de Govern es va celebrar el28 de gener de 1939, en la qual es va constituir un nou governmunicipal, atès que l’anterior s’havia reunit en Ple per darreravegada el 30 de desembre de 1938. Aquella fou la darrera ses-sió de l’Ajuntament republicà.

Pocs dies més tard es constituïa el govern franquista de laciutat en Comissió Gestora, el 6 de febrer de 1939, les ses-sions de la qual es van continuar registrant en el llibre d’ac-tes de la Comissió Municipal Permanent. Aquest fou l’únicòrgan de govern de la ciutat fins al 24 d’octubre de 1939, dataen què es va restituir la Comissió Permanent i es van tornar aseparar els llibres d’actes d’ambdós organismes. La ComissióGestora es va mantenir fins el 6 de febrer de 1949, moment enquè es va constituir definitivament la nova corporació muni-cipal o Ajuntament, sorgit de les eleccions franquistes decre-tades el setembre de 1948.

Als llibres d’actes del Ple i de la Comissió Municipal de


Govern, la funció dels quals és recollir els acords i resolu-cions d’aquests dos òrgans del govern municipal, a partir de1952 s’hi va afegir una altra tipologia documental, els llibresde decrets d’Alcaldia, que contenien les resolucions decre-tades i signades per l’alcalde. Aquesta fou una altra de les no-vetats destacables que introduí la legislació de règim local amitjan segle XX, en virtut de l’article 12è del Reglament d'or-ganització, funcionament i règim jurídic de les corporacionslocals, aprovat per Decret de 17 de maig de 1952. Segons l'es-mentat article, aquests llibres de decrets havien de complir elsmateixos requisits que els llibres d'actes del Ple: "instrumentopúblico y solemne, ha de estar foliado y encuadernado, lega-lizada cada hoja con la rúbrica del Alcalde y el sello de laCorporación, y expresará en su primera página, mediante di-ligencia de apertura firmada por el Secretario, el número defolios y la fecha en que se inicia" (art. 233).

L'estructura dels decrets es divideix en quatre parts: la re-lació de fets, els fonaments jurídics, la disposició i, en el casdels decrets de despesa, l'informe d'intervenció. Els primersllibres de decrets van abraçar diferents anys. En canvi a par-tir de 1974 solien ser trimestrals. A més, des de 1976 els lli-bres de decrets van incorporar uns índexs per matèries o“ponències”.

L’organització administrativa

El desplegament normatiu o reglaments que desenvoluparenles successives lleis municipals dels segles XIX i XX va in-cidir plenament en l’organització administrativa dels munici-pis, ja des del Decret de 3 de febrer de 1823 que aprovava la

18


19

Instrucció per al govern economicopolític de les províncies.En aquest aspecte s’anaren modernitzant i racionalitzant lesoficines municipals. Les funcions relatives a la secretaria, a lagestió de les contractacions i els recursos humans, als serveisjurídics, de comunicació i informació ciutadana i, també, al’arxiu municipal, poc a poc es van anar reglamentant.

De fet, la modernització administrativa va anar aparelladaa la creació i consolidació del càrrec de secretari d’ajunta-ment. La Constitució de Cadis de 1812 va establir, en el seuarticle 320, que “habrá un Secretario en todo Ayuntamiento,elegido por éste a pluralidad absoluta de votos y dotado delos fondos del común”. El secretari d’ajuntament va substituir,en totes llurs obligacions, als antics escrivans d’ajuntament. Eldecret de 1823 va definir amb claredat quines eren les fun-cions d’aquest empleat i el va convertir en el màxim respon-sable de l’administració municipal. Al llarg del segle XIX iXX va concentrar les atribucions com a fedatari, assessor del’Ajuntament, garant de la legalitat dels actes i acords admi-nistratius i cap de l’administració. Entre les seves principalsfuncions hi havia la de la fe pública, assistir a les sessions delsòrgans de govern i prendre’n acta, ocupar-se de la correspon-dència i dels expedients o dirigir els empleats municipals.

Ens centrarem en una funció molt concreta: la gestió do-cumental i arxiu. El secretari va ser durant molt temps el res-ponsable de la documentació de l’ajuntament, no només dela que generava sinó també de la documentació històrica, ésa dir de l’arxiu. La normativa promulgada entre el decret de1823 i el reglament de 1952 ja incloïen disposicions referidesa la gestió dels documents i a la transferència periòdica delsexpedients tramitats de les oficines a l’arxiu.

No obstant això, tenim referències de l’arxiu municipal de


Girona d’ençà de l’època medieval. Sabem que al segle XIV,part de les dependències del convent de Sant Francesc que al-bergaven la Casa del Consell també eren ocupades per l’arxiu,en aquella època només era un armari, del Consell. Inventa-ris del segle XV, quan el govern municipal ja havia edificat lacasa consistorial, esmenten també l’arxiu: una habitació ons’hi guardaven els llibres de privilegis, les cartes reials, la co-rrespondència, els comptes del clavari, els manuals d’acordsi també banderes, vestits, armes i altres andròmines. A finalsdel segle XVIII però es constatava que l’arxiu es trobava enun estat lamentable: els papers no estaven ordenats de cap ma-nera i no es trobaven, hi havia humitats i hi campaven els ra-tolins i insectes. En canvi, tenim poques dades delsresponsables de la documentació durant l’Antic Règim:sabem que el secretari tenia cura de la documentació que ex-pedia per raó del seu càrrec; que els escrivans municipals so-lien redactar les actes del Ple de l’Ajuntament i molta altradocumentació; o que els regidors solien supervisar l’estat delsarxius, per exemple el 1792 es nomenava al regidor AntoniBoer “para cuidar del arreglo del archivo”.

A Girona, com a la resta de ciutats del regne, a finals delsegle XVIII s’havia unificat el càrrec d’arxiver amb el decomptador o tresorer de propis i arbitris. L’any 1802, a la mortd’Antoni Ferrer i Roig, comptador de propis i arbitris, se ce-lebraren oposicions per a cobrir la plaça de comptador i arxi-ver: fou nomenat Francesc Burchsorís2. El 1815 però es feiaevident l’abandonament de l’arxiu, de manera que “para ha-llar un solo libro o documento que se necesite es menester re-correr todo el archivo”. Burchsorís, va protestar, al·legant queell no podia dedicar més hores a l’arxiu, ja que només estavacontractat per quatre hores i en destinava dues a l’arxiu i dues

20AMGi. Fons Ajuntament de Girona, Actes del Ple (Manual d’acords), 1802 abril 16-21, fol. 58-6016-21 abril, f.. Acta de les opo-sicions per a cobrir la plaça de comptador-arxiver: els aspirants han de “leer en público Ayuntamiento algunos libros antiguos,mandarles extender algún acuerdo y formar a lo menos un oficio a fin de que viendo por este medio la abtitud o suficiencia decada uno (dels aspirants) pudiesen los señores vocales dar con todo conocimiento sus respectivos votos”.

2


21

a la comptadoria de propis, i, a més, havia de complementar-se l’escàs salari amb una altra feina. A més, el comptador-arxiver substituïa el secretari durant les seves absències. Defet, el seu predecessor en el càrrec, l’esmentat Ferrer, el 1789havia sol·licitat un substitut per a l’arxiu, motiu pel qual esnomenà Joan Pérez i Claras, posteriorment nomenat secretarimunicipal.

El Reial decret de 23 de juliol de 1835 per a l’arranjamentdels ajuntaments del regne, establia que el secretari “tendrá asu cargo el archivo, en donde se custodiarán los libros deactas del Ayuntamiento, los expedientes, papeles y documen-tos pertenecientes al mismo, poniendo en el mayor orden losque tratan de los derechos del común. Llevará un libro regis-tro para mayor claridad y facilidad de la busca de papelescuando fuera menester”. Segons el decret, el secretari era elresponsable de tota la documentació municipal.

El 1856 la legislació de règim local esmentava per primeravegada el càrrec d’”arxiver” i s’establia que en els municipison no hi hagués arxiver, fos obligació del secretari custodiar iordenar l’arxiu municipal. Aquesta obligatorietat es va ratifi-car, entre altres, en la Llei municipal de 1870.

Així, el 1862 Francesc Oliver i Cruañes constava com aoficial encarregat de l’arxiu i va proposar i començar una clas-sificació de la documentació generada a partir de 1835, de laqual van derivar uns índexs per matèries. Però va deixaraquesta tasca tot just iniciada. A la mort de Francesc Oliver laplaça de responsable de l’arxiu va quedar vacant. L’Ajunta-ment al·legava raons d’economia –volia estalviar-se un sou- ila legislació tampoc acabava d’aclarir l’obligatorietat delcàrrec d’arxiver. A més, a Girona, el secretari municipal, Juliàde Chia, no posava objeccions per encarregar-se de la docu-


22

mentació municipal i un cop jubilat, el 1898, fins i tot va sernomenat arxiver.

Julià de Chia va ser nomenat secretari de l’Ajuntament el28 de setembre de 1863. Sempre va compaginar la seva feinaamb la investigació històrica i va anar publicant nombrosostreballs sobre la història de Girona, que han estat referents pera recerques posteriors. Només com a exemple es poden es-mentar els estudis “Bandos y bandoleros en Gerona”, “In-undaciones en Gerona” o “La festividad del Corpus enGerona”. Per a la realització dels seus treballs d’història Juliàde Chia va emprendre la realització d’uns índexs per matèries(resultat dels buidatges de manuals d’acords i altres privilegisantics), els quals representen en certa manera un catàleg frag-mentari d’algunes agrupacions o sèries documentals.

En morir Julià de Chía el 1898 la plaça d’arxiver va con-tinuar vacant. No va ser fins el 14 de febrer de 1913 que es vaencarregar l’ordenació de l’arxiu a Fernando Vez, i l’estudi icatalogació d’alguna documentació a Joan Tarré sota la su-pervisió del secretari i la direcció del regidor Montsalvatge. LaLlei de 20 de juny de 1894 obligava als ajuntaments de les ca-pitals de província a nomenar un arxiver amb el títol faculta-tiu, és a dir, que fos membre del cos facultatiu d’arxivers,bibliotecaris i arqueòleg, i per tant s’havia de crear la plaça iproveir-la per concurs. Però el compliment de la llei fou des-igual i la normativa va continuar assenyalant, inclús durant elfranquisme, l’obligació del secretari d’ocupar-se de l’arxiumunicipal en els municipis sense arxiver.

El 1915 Santiago Almeda va sol·licitar via instància laplaça d’arxiver “sin remuneración alguna”, atès que ja erasecretari de la Junta per al Foment i Millora de les Cases ba-rates. Va ocupar la plaça fins que fou cessat el 1931.


23

La gestió econòmica

Una de les principals funcions dels municipis des de la sevacreació ha estat la gestió dels recursos econòmics. Adminis-trar el patrimoni, intervenir o fiscalitzar els comptes, imposari recaptar són atribucions que sempre han mantingut els ajun-taments i que, per tant, han generat documentació des de l’è-poca medieval.

Fins ben entrat el segle XIX, a les singularitats de cadamunicipi en relació amb els seus recursos financers, s’hi afe-gia la dispersió legislativa que caracteritzà el règim local dela centúria. Sense desmerèixer altres aspectes com la reformade les hisendes locals o la introducció de la comptabilitat pelsistema de la partida doble, efectuades en base a la Llei dePressupostos de 23 de maig de 1845, l’anomenada llei de Moni Santillán, nosaltres hem volgut centrar-nos en un aspecte:els pressupostos municipals.

L’aparició del pressupost municipal, entès com el càlculavançat de les despeses i els ingressos d’un ajuntament du-rant un període determinat i per a unes finalitats concretes, esremunta al segle XIX. En la Instrucció de 3 de febrer de 1823ja s’esmentava el pressupost municipal ordinari anual, peròcom la resta de lleis liberals es va derogar amb la reacció ab-solutista. El 1835, en virtut del Reial Decret de 23 de juliol pera l’arranjament provisional dels ajuntaments del regne, es vafer obligatori per part dels ajuntaments d’elaborar “presu-puestos de gastos municipales ordinarios i extraordinarios”.El primer pressupost municipal conservat de l’Ajuntament deGirona és de 1837.

La legislació posterior va anar establint les característi-ques i tipologies dels pressupostos. En aquest sentit, cal des-


tacar la llei de 1845 que va definir el que eren els ingressos idespeses obligatòries i els va classificar per capítols i articles,és a dir en partides econòmiques en funció de les diversescompetències municipals.

Segons els períodes es va distingir entre el pressupost or-dinari –de formació periòdica i obligatòria-, el pressupost ex-traordinari –per inversions concretes o imprevistes- i elpressupost addicional –que complementava l’ordinari. A mésd’aquests pressupostos generals també n’hi havia d’especials,com el pressupost de l’Eixample a partir de 1876.

El desenvolupament i l’aplicació del pressupost generavatambé una gran diversitat de documents, entre els que desta-quen els estats de despeses i ingressos, les diligències per a laseva aprovació, les reclamacions pressupostàries, els esbo-rranys pressupostaris, els expedients de modificació de crèdit,els justificants d’ingressos, els certificats de secretaris o in-terventors i les memòries pressupostàries, entre altres. Men-ció especial mereixen els registres comptables vinculats alspressupostos, com els llibres majors, els llibres diaris generalso els llibres de caixa.

L’ordenació i gestió del territori

Una de les funcions més rellevants dels ajuntaments modernsés l’obligació de fer el padró municipal d’habitants. Ac-tualment, aquest és un registre administratiu actualitzat per-manentment on es relacionen tots els habitants d'un termemunicipal en una data determinada.

La realització de recomptes de població de forma periò-dica i amb finalitats estadístiques no es dóna fins a l’establi-

24


25

ment dels règims liberals del segle XIX. Fins al moments’havien realitzat censos, padrons o cadastres en molts muni-cipis, però llevat d’alguns casos, com el cens de Floridablancade 1786-1787, sempre respongueren a necessitats fiscals omilitars, és a dir, per al repartiment de contribucions o per al’elaboració dels allistaments.

Durant la primera meitat del segle XIX, a mesura que s’al-ternaven els governs de l’Estat, s’anaren promulgant i dero-gant successives lleis i reglaments municipals que conduïrena la reglamentació estable de l’empadronament municipal.Així, de les normes relatives al padró municipal promulga-des durant el Trienni Liberal, poques tingueren continuïtat;fou el cas del Reglament provisional de Policia, aprovat perDecret de 6 de desembre de 1822, però que entrà en vigor el1824, el qual va establir l’obligació dels ajuntaments de nu-merar les cases, posar rètols visibles amb el nom dels carrersi efectuar un padró general cada any, on s’inclogués el nom detots els veïns del municipi, amb indicació de nom i cognoms,pàtria, edat, estat, classe, ofici o destí i temps de residència.

El 1841 es van recuperar algunes propostes i lleis delTrienni liberal i va nèixer el Registre civil de naixements, ca-saments i òbits. A Girona ja s’havia creat el 1836. Els llibresdel registre civil eren portats pels secretaris dels ajuntaments.I el 1857, pel Reial Decret de 14 de març, s’obligava a la for-mació del cens de tots els habitants del regne d’Espanya, ques’havia de realitzar el 21 de maig d’aquell any i pel qual esconstituïen les juntes municipals del cens.

La Llei provisional de 17 de juny de 1870 del RegistreCivil va traspassar aquesta funció als jutjats de pau. Dosmesos més tard, la Llei municipal de 20 d‘agost de 1870 re-gulava, de forma precisa, l’empadronament dels habitants:


naixien els padrons municipals d’habitants. En el capítol III,títol I “Del empadronamiento” (articles 16-22) establia l’o-bligació de tots els ajuntaments d’elaborar el padró d’habi-tants amb indicació de la categoria dels veïns, domiciliats otranseünts, nom, edat, estat, professió, residència i altres cir-cumstàncies. El padró es realitzava un dia en concret: els capsde família havien d’omplir uns fulls o cèdules, numerades co-rrelativament segons els barris i els carrers, que els havienestat prèviament repartides. S’havia de formar cada cinc anysi es rectificava anualment amb les noves inscripcions o baixes.

Reglamentacions posteriors del padró municipal i delscensos estatals van acabar de definir les característiques del’un i de l’altre. El padró, realitzat els anys acabats en 0 i en5 havia de ser aprovat cada any per les diputacions. A més, se-gons la Instrucció de 6 de juliol de 1900, en els anys acabatsen 0 la Direcció General d’Estadística realitzaria el cens depoblació, les dades del qual servirien per a l’elaboració delpadró.

Així, de la conjunció de necessitats fiscals i militars, peròsobretot policials i, encara més, estadístiques, van néixer elspadrons municipals d’habitants. D’aquesta llarga evolución’és testimoni la documentació de tipus demogràfic custo-diada a l’AMGi.

La informació dels padrons s’organitzava segons els tresbarris que dividien administrativament la ciutat de Gironad’ençà del segle XVIII i, a partir de 1889, en quatre districtesi les seves corresponents seccions. Els fulls padronals incloïenels següents camps: nom i cognoms, data de naixement, pro-cedència geogràfica, estat civil, ocupació, residència habitual,temps de residència en el municipi i classificació com a ha-bitant, a més d’informar del propietari de l’immoble ocupat.

26


27

El 1924 s’hi van afegir els camps nacionalitat, renda i resi-dència legal.

Quant a la gestió del territori, ja en època republicana, ifins i tot anteriorment, es parlava d’annexionar els municipisde l’entorn de Girona. Als anys cinquanta però va començara dibuixar-se més clarament la idea de la “Gran Gerona”: elgovern de la ciutat pretenia multiplicar el nombre d’habitantsi, per tant, el nombre de contribuents. Defensant la influènciaque exercia sobre els municipis veïns, la confusió de nuclis ur-bans o el continu urbà i la necessitat d’expandir el teixit in-dustrial i els serveis públics, l’Ajuntament de Girona vaproposar l’annexió dels pobles veïns al seu terme municipal.

Així, per decret del Ministeri de Governació de 20 de des-embre de 1962 s’aprovaven les annexions del Palau-sacosta,Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter. A partir de 1963 passavena ser considerats barris de Girona i la documentació d’aquestsajuntaments era dipositada a l’Arxiu Municipal de Girona(entre aquesta les al·legacions que havien presentat el 1961 alprocés d’annexió). També a partir de 1963 comencem a tro-bar informes i dictàmens sobre l’agregació dels municipis deSalt, Sarrià de Ter i part de Sant Gregori i de Celrà, la qual foudecretada pel Ministeri de Governació el 16 d’agost de 1968.Aquell mateix any els ajuntaments afectats presentaren re-cursos contenciosos al Tribunal Suprem en contra del decretministerial, els quals no impediren que el març de 1974 Salt,part del municipi de Sant Gregori, en concret Sant Ponç, Do-meny i Taialà) i el paratge de Campdorà, que pertanyia aCelrà, s’annexionessin a Girona. L’abril de 1976 s’hi afegíSarrià de Ter. Salt i Sarrià finalment foren segregats el 1983.

Tota la documentació generada per aquests processos d’a-gregació i segregació es troba, dins la secció d’Organització


política, en la subsecció relativa a Identitat i integritat del mu-nicipi. Molts d’aquests expedients contenen, a més de plà-nols, fotografies per tal fixar les delimitacions dels termesmunicipals.

En paral·lel al creixement del terme municipal de Girona,es procedí a la urbanització “desarrollista” d’importants sec-tors de la ciutat. La cobertura legal d’aquest procés que can-vià radicalment la fesomia de Girona foren els diferents plansgenerals d’ordenació urbanística projectats a partir dels anyscinquanta. El 1955 s’aprovà el Pla General d’ Ordenació Ur-bana de Girona i la seva zona de influència, que fou revisatentre 1961 i 1966. I el 1971 es va aprovar un nou pla general,el Plan General d’Ordenació de Girona i la seva zona de in-fluència, Plan Comarcal. D’aquest pla se’n conserva el pro-jecte amb els plànols i els materials de treball per a la sevaelaboració, l’expedient administratiu, les al·legacions, recla-macions i recursos presentats en contra i diverses modifica-cions d’ordenances d’edificació. Aquests plans generalsforen complementats per successius plans parcials i orde-nances, documentació que forma part de la subsecció de Pla-nejament.

Cal dir, a més, que la regulació de creixement urbanísticdel municipi de Girona, com el de la resta de municipis del’Estat, fou acompanyada pel Reglament de serveis de las cor-poracions locals, aprovat per Decret de 17 de juny de 1955.Aquest reglament va subjectar a llicència urbanística les ac-tuacions de particulars amb relació a la construcció, reformao manteniment d'edificis, per tal d’assegurar que complien lanormativa urbanística. També establí el procediment de tra-mitació de les llicències urbanístiques i liquidà els antics per-misos d’obres particulars.

28


29

A partir de 1956 apareixen doncs els expedients de llicèn-cies d’obres majors i menors, si bé la funció ja bé d’antic i elspermisos d’obres de l’AMGi es remunten al 1746. Els expe-dients consten normalment d’una sol·licitud, un informe tèc-nic i jurídic, un projecte bàsic i d’execució que conté elsdiversos plànols de l’obra, i l’aprovació de l’obra signada pelresponsable corresponent, entre altres documents. Consti-tueixen un valuós testimoni per estudiar les iniciatives priva-des que han anat construint, a la seva manera, la ciutat deGirona.

Els serveis comunitaris

Una de les conseqüències dels processos d’urbanització ésl’expansió dels serveis públics. De fet, la creació de serveispúblics va ser un dels problemes derivats del procés d’agre-gació municipal: a l’Ajuntament de Girona li va costar dotarels nous barris dels serveis i equipaments necessaris.

De fet, ja al segle XIX havia començat la construcció d’in-fraestructures, com per exemple la xarxa de clavegueres, l’a-bastament d’aigua potable o l’enllumenat públic, en paral·lelals processos d’obertura i nova alineació de carrers; fet que espot resseguir a través de la documentació de l’AMGi. Entreaquests fenòmens urbanitzadors destaca especialment el pro-jecte d’Eixample de Girona, planificat el 1897 per EugeniCampllonch i aprovat pel Ple l’any 1909. Aquest pla de crei-xement va anar lligat a l’enderrocament de les muralles de laciutat, el qual fou autoritzat el 1895 però no es va fer efectiufins el 1901.

Igualment, durant el segle XIX l’Ajuntament es va qües-


tionar diverses vegades la necessitat de tenir determinats ofi-cials en nòmina, ho hem vist en el cas de l’arxiver i ho po-dríem repetir per a l’arquitecte municipal. Així, si bé aquestsllocs de treball es podien considerar prescindibles, la legisla-ció local va anar definint altres serveis d’obligat complimentper a les corporacions municipals, algunes de les quals ja s’e-xercien des dels consells medievals. Entre aquestes compe-tències podem trobar les ja referides a l’urbanisme, a lasalubritat i la neteja pública i també a certes qüestions de se-guretat pública. De totes maneres, cal anotar que paral·lela-ment a les obligacions legals, la població també preniaconsciència dels serveis que necessitava i els reclamava a lesautoritats pertinents.

Ens aturarem en el servei de bombers-pontoners. El 1868en el Ple municipal ja es tractava la necessitat de crear unacompanyia de bombers permanent. Finalment, el 9 de juliol de1871 després de la redacció d’un nou reglament es va consti-tuir el Cos o Companyia de Bombers-pontoners. Les sevesfuncions no es reduïen a l’extinció d’incendis sinó que tambéparticipaven en les tasques de salvament en cas d’inunda-cions, les quals se succeïen periòdicament. Durant els aiguatsels bombers instal·laven ponts entre les cases per poder eva-cuar els damnificats.

A la segona meitat del segle XIX eren un cos semiprofes-sionalitzat i cobraven en funció dels serveis prestats. La do-cumentació indica que la migradesa dels seus sous i lesdificultats que tenien per reunir el material necessari per alservei. A partir de l’any 1882 la direcció de la companyia fouassumida per l’arquitecte municipal. Aquell mateix any es re-clamaven punts de connexió de les mànegues a la xarxa d’ai-gües i el 1889 es va projectar la instal·lació de vuit boques

30


31

mitjançant un conveni amb l’empresa d’aigües, però el 1891encara no s’havien instal·lat. El 1921 també els veïns de Pe-dret sol·licitaven la construcció de boques de rec contra in-cendis.

L’any 1891 l’arquitecte municipal, Martí Sureda, va pro-posar reconvertir les antigues casetes del mercat de la Ram-bla en Parc de Bombers. La proposta fou acceptada en el Ple.L’any 1931 el parc de Bombers fou traslladat a l’avingudaRamon Folch, on va compartir solar amb la central lletera il’escorxador, fins el 1983.

La documentació referida al cos de Bombers de l’AMGicomença l’any 1835 i comprèn, principalment reglaments, co-municacions o comunicats d’incendis i sinistres i relacions dejornals fins el 1948 i, a més, expedients dels serveis efectuatsentre els anys 1973 i 1979. L’any 1980 els serveis d’extinciód’incendis van ser traspassats a la Generalitat de Catalunya.

Els serveis personals i assistencials

En relació amb la prestació de serveis personals i assistencialshem seleccionat alguna documentació referida a cultura, en-cara que hem d’assenyalar que la documentació referida a lafunció cultural és molt pobre davant la documentació de Be-neficència, que és una competència clarament reconeguda perla legislació, o d’Educació.3

L’Ajuntament, pròpiament, no té competències en matèriade cultura fins ben entrat el segle XX. L’Ajuntament no or-ganitzava actes culturals, en tot cas hi col·laborava aportantsuport econòmic o infraestructura i participava, com a acteprotocol·lari, en els que promovien altres institucions ciuta-

Vegeu l’article BOADAS, Joan, CASELLAS, Lluís-Esteve, GIRONELLA, Anna, HOSTA, Montserrat. “Fons documen-tals per a l’estudi i la investigació de l’educació a Girona”, dins Ensenyar i aprendre. Mestres i estudiants a la Girona delsegle XX, Girona: Ajuntament de Girona, 2010, p. 28-51.

3


danes. I és que al llarg del XIX sí que es multiplicaren les as-sociacions culturals a Girona, amb alguna de les quals l’A-juntament mantenia correspondència que avui es custodia al’AMGi, com per exemple amb l’Associació Literària de Gi-rona, Orfeó Gironí, Centro Federal, Casino, Centro Moral, etc,o també amb entitats recreatives i esportives.

Aquestes organitzacions promovien diferents actes cultu-rals com els certàmens de l’Associació Literària de Girona de1872 a 1901, els Jocs Florals de Girona de 1903 a 1935, l’e-dició de periòdics de tendències diverses i la Revista de Ge-rona o l’organització d’exposicions artístiques.

Durant la segona meitat del segle XIX l’Ajuntament deGirona va començar a participar més activament en diferentsàmbits culturals: per exemple, en la gestió del Teatre, en laprogramació i finançament de les Fires de Sant Narcís.

El Teatre Municipal de Girona té els seus orígens al1769. Aquell any la Tresoreria General de Propis i Arbitris vapermetre a la ciutat que s’apropiés de l’edifici de l’antic ma-gatzem de grans, o Pallol, i el municipi el va destinar a “tea-tro público de comedias”. L’Ajuntament es feia càrrec així del’edifici i de la gestió del teatre. Després d’uns anys però el te-atre va caure en decadència i a mitjan segle XIX l’Ajuntamentva emprendre una decidida política per protegir el teatre. L’any1860 començaven les obres de reforma de l’edifici, dirigidesper l’arquitecte municipal Martí Sureda. El 29 d’octubre d’a-quell any s’inaugurà el nou teatre, anomenat Teatro de laReina. Més tard també va ser anomenat Theatro de Comedias,o Teatre Principal.

Des de llavors, l’Ajuntament s’ha ocupat de la seva admi-nistració, llevat de quan fou col·lectivitzat i gestionat pel Co-mitè Econòmic d’Espectacles Públics, entre el 1936 i el 1939.

32


33

La gestió del teatre era normalment arrendada per subhasta,tret d’alguns anys en què la subhasta quedava deserta i l’A-juntament l’assumia directament, com passà el 1882. És peraixò que l’Arxiu Municipal en conserva la seva documentacióde gestió des del segle XVIII: comptes d’obres de construcciói reforma, arrendaments, reglaments, administració, justifi-cants de despeses, correspondència, inventaris, arrendamentdel cafè, programació d’actuacions, etc. A més, conservemcartells amb la programació del Teatre a partir de 1910.

De fet, la política teatral també esdevingué sovint motiude debat polític, entre els qui defensaven el seu aspecte morali educatiu i els que apostaven pel seu vessant més lúdic o di-namitzador.

Els espectacles més programats eren de sarsuela, i tambéde revista, i d’òpera, sobretot italiana. Val a dir que l’Ajunta-ment també intervingué en determinats moments per a censu-rar algunes representacions.

Paral·lelament, també durant el segle XIX, l’Ajuntamentanava prenent més paper en l’organització dels actes de lesFires de Sant Narcís. Al segle XIX les Fires de Girona con-tinuaven essent un important esdeveniment econòmic per a laciutat (no només les de Sant Narcís) i també un esdevenimentfestiu. La ciutat, en aquells dies, reunia comerciants, firaires iatraccions i les Fires van esdevenir un objectiu per a l’Ajun-tament. Per tal d’”entretenir” els visitants i aprofitant la con-centració de gent, es programaven diversos espectacles icelebracions.

De fet, la importància de les Fires va fer que es necessitéscada vegada més espai per a què els firaires poguessin fer pa-rada. Així, de la plaça de les Cols, que havia acollit les fires desd’antic, el 1900 es van traslladar les atraccions a la plaça de la


34

Independència. Al 1920 ja hi havia algunes atraccions a GranVia Jaume I, mentre que l’avinguda Ramon Folch es reser-vava per a les parades comercials, on el 1932 s’hi celebrava laI Fira Comercial i Agrícola, més endavant el Certamen. El1960 es van traslladar a la Devesa.

El primer cartell o programació d’actes cívics i religiososde Fires conservat a l’AMGi és de 1859, tot i que d’actes cí-vics ja se’n celebraven al Teatre i ja es feien processons desd’antic. El 1881 l’Ajuntament va començar a pagar el cartellde Fires i a partir de 1883 va intervenir en la programació. El1887 les Fires s’inauguraven solemnement amb cercavila ibanda de música. El programa de Fires solia presentar actua-cions d’orquestres, bandes de música i corals, i algun any, comel 1884, l’aixecament de globus aerostàtics i tot! Per cloure-les també ja es feien focs d’artifici.

L’AMGi custodia la documentació de Fires dels del segleXVII, on es combinen els aspectes econòmics de l’esdeveni-ment (documentació de paradistes, etc.) amb la relativa als as-pectes festius i culturals (programació d’actes, etc.). Així, unade les sèries més vistoses, i també contínues, és la de cartellsde Fires, conservats des de 1859, encara que amb alguns buitsal segle XIX.

El desenvolupament econòmic

Si parlem de les Fires de Sant Narcís, hem d’esmentar el Cer-tamen Agrícola i Comercial. A mesura que el caràcter lu-cratiu de les Fires prenia volada, es va fer necessari consolidarel vessant comercial i econòmic d’aquell esdeveniment. Sem-blava que atraccions i espectacles havien fet oblidar els seus


35

orígens mercantils. En aquest sentit, al llarg del segle XX es van anar succeint

diverses iniciatives que, coincidint amb els dies de Fires, te-nien com a objectiu mantenir el dinamisme econòmic de laciutat.

L’any 1910, amb motiu de la celebració a Girona del XIVèCongrés de la Federació Agrícola Catalano-Balear, la societatFoment de la Indústria, juntament amb l’Ajuntament, va con-vocar el Gran Concurs de Bestiar el dissabte de la setmana deCorpus. Entraven a concurs cavalls, eugues, poltres, guarans,mules, braus, bous, vaques , vedells, marrans, ovelles, xais,porcs i truges. La segona edició es va realitzar al Camp Firal,a l’actual plaça Calvet i Rubalcaba, on s’estava construint elmercat de bestiar. En els anys successius es va mantenir laconvocatòria, si bé es va traslladar als dies de Fires. L’AMGicustodia dos lligalls amb documentació relativa a l’organitza-ció del concurs de bestiar de l’any 1912 al 1926 i també la do-cumentació del Congrés Agrícola de 1910.

El 1932 va néixer la Fira Comercial i Agrícola com a puntde trobada de la gent del sector comercial, agrícola i ramader.Per aquest motiu es constituí un patronat que n’assumia la sevaorganització i finançament, entre els membres del qual hihavia l’Ajuntament de Girona, la Cambra de Comerç, la Cam-bra Agrícola i altres organismes. La Fira es celebrà a l’avin-guda Ramon Folch i un tram de la Gran Via Jaume I, perònomés se’n feren tres edicions.

La idea es va recuperar el 1950, quan s’organitzà el I Cer-tamen comercial, agrícola i industrial de Girona, l’esforç delqual recaigué en l’Ajuntament. Hi participaren 50 expositors,principalment del comerç i del sector alimentari. La iniciativano reeixí i, després de la segona edició, no es tornà a convo-


car fins al 1966, ja amb la col·laboració de la Cambra de Co-merç i la Diputació i traslladat a la Devesa. La participació del’Ajuntament en la organització del Certamen queda reflec-tida en la documentació generada, també conservada a l’arxiujuntament amb els cartells de cada edició fins al 1977.

Els serveis a altres administracions

L’Ajuntament ha col·laborat i col·labora amb l’administraciócentral en molts aspectes, com l’elaboració d’estadístiques, laconfecció dels repartiments de contribucions i, també, l’ela-boració dels censos electorals i dels allistaments militars.

La creació de l’exèrcit regular al segle XVIII, en concretarran de la Reial Ordenança de Reemplaçament Annual del’Exèrcit de 1770, va derivar en diverses obligacions per alsmunicipis i els seus habitants: haurien de col·laborar en elsserveis militars a través dels allotjaments, bagatges o submi-nistraments.

Una altra conseqüència de l’establiment de l’exèrcit regu-lar va ser que la població masculina va ser obligada a formarpart dels cossos militars a través del sistema de “quintes”.Aquest sistema consistia inicialment en sortejar homes útils:una cinquena part dels homes del municipi havien d’incorpo-rar-se a files. En paral·lel, però, hi havia tot un mecanisme devoluntaris i fórmules de substitució de places.

Aquest sistema, vigent al llarg del segle XIX i regulat,entre moltes altres per la Llei constitutiva de l’exèrcit, de 1821,i l’Ordenança per la Lleva de l’exèrcit, de 1837, se servia delsmunicipis per tot allò relacionat amb el reclutament dels mos-sos que havien d’incorporar-se a l’exèrcit. És per això que

36


37

l’AMGi conserva documentació referida als sorteigs de mos-sos. Cada municipi havia de declarar els soldats que li corres-ponien en funció dels “cupos” que se li havien assignat.S’elaboraven els padrons de mossos en edat militar i se sorte-javen, tenint en compte les al·legacions per excedent de“cupo”. Aquesta documentació la podem trobar en formad’expedients, però també inclosa en els manuals d’acords ollibres d’actes del ple. Aquests expedients poden incloure ladocumentació generada per evitar l’obligació d’incorporar-seal servei militar.

El 1912 amb la Llei de reclutament i reemplaçament del’Exèrcit de 27 de febrer (llei Canalejas-Luque) es va voleracabar amb les irregularitats de les “quintes” o reemplaça-ments i va crear el servei militar obligatori per a tots les homes,tot i que va aparèixer la figura del “soldat de quota”: els noisprocedents de famílies adinerades van continuar lliurant-se delservei militar perquè, pagant diferents quotes, podien reduirel temps de servei a 10 o 5 mesos. En canvi, els soldats que nopodien pagar cap quota havien de prestar servei durant tresanys. El servei militar obligatori fou suprimit el 2001. Duranttot aquest temps els ajuntaments van mantenir les funcions enl’allistament de mossos.

Després de la promulgació de la llei de 1912, els regla-ments del servei militar de 1943 i 1969 van acabar de regularel procediment dels reemplaçaments. Fruit d’aquesta norma-tiva, es va generar la nombrosa documentació referida al ser-vei militar custodiada a l’AMGi. Aquesta documentació estàconstituïda per expedients generals d’allistament o lleva, ex-pedients personals dels mossos o llibres registre de lleves, enel qual s’anotaven totes les incidències que afectaven a cadamosso del municipi durant el període d’allistament.


Bibliografia

- ALBERCH, Ramon, FREIXAS, Pere, MIRÓ, Joan. Fires i mercats a Girona. Girona: Ajuntament de Girona, 1983.

- CLARA, Josep. Introducció a la Història de Girona. Girona: CCG Edicions, 2004.

- Diversos Autors. Teatre Municipal de Girona. Girona: Ajuntament de Girona, 2006

- MAYMÍ, Josep. La Girona convulsa. Entre la il·lusió i el desencís (1923-1939). Girona: Diputació de Girona Ajuntament de Girona, 2004.

- PUIG, Lluís Maria de. Girona, guerra i absolutisme. Resistència al francès i defensa de l’antic règim (1793-1833). Girona: Diputació de Girona – Ajuntament de Girona, 2007.

- PUIGBERT, Joan, La Girona de la Restauració. Girona, 1874-1923. Girona: Diputació de Girona – Ajunta ment de Girona, 1995.

- SIMON, Antoni. La crisis del Antiguo Régimen en Girona. Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1985.

38


39

EL GOVERN DE GIRONA DURANT LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)

UN ESTAT DE LA QÜESTIÓ*

Genís Barnosell


41

De 1808 a 1814 se succeïren fins a quatre models d'ajunta-ment diferents. El primer, era el de l'ajuntament borbònic, quefou el que féu front als primers moments de la invasió i a larevolta plebea contra els francesos, el juny de 1808. Entre larevolta i la capitulació de la ciutat, el desembre de 1809, fouvigent el mateix Ajuntament borbònic, però la seva autoritatsuperior canvià dràsticament, ja que el govern de la ciutat fouassumit per una Junta de Govern que destituí el Governadorborbònic. Es pot considerar un segon model. Caiguda la ciu-tat, els francesos imposaren un nou model, còpia del que regiaa França -és un tercer model. Finalment, una vegada retiratsels francesos, el març de 1814, regí per uns mesos un ajunta-ment constitucional, basat en la Constitució espanyola de1812, que constitueix inqüestionablement un quart model, finsque fou reinstaurat l'ajuntament borbònic.

El municipi borbònic a inicis del segle XIX

Al llarg del segle XVIII, com ha explicat Josep M. TorresRibé, el municipi va ser element fonamental de control delpaís per part de la nova dinastia borbònica. El municipi "bor-bònic" imposat amb la Nova Planta va suposar un mecanismed'aristocratització de la vida municipal -i, d'adhesió, per tant,d'aquest col·lectiu a la nova dinastia-, només temperat en partper la reforma de 1766. En el cas de Girona, entre 1716 i 1808foren nobles el 70,6% de tots els regidors, una xifra que s'e-leva al 76,5% si hi afegim els doctors en dret i medicina -unsdoctors que, cal recordar, "des de l'època medieval, eren con-siderats arreu d'Europa com una categoria afí a la noblesa icom a gaudidors de moltes de les preeminències i exempcions


nobiliàries". Sense dades sobre el 14,7% de tots els regidors,els que segur que no eren nobles ascendiren, durant gairebé unsegle, només al 8,8% del total (repartit entre comerciants i ar-tistes, o sigui, notaris, apotecaris, botiguers, etc.). Una micamés oberts foren els càrrecs introduïts a la dècada de 1766com a element de control "popular" -no aristocràtic- dels re-gidors vitalicis, diputats i síndics personers, i, en el cas gironí,sobretot el primer, puig que entre 1766 i 1808 nobles i doctorsnomés en suposaren el 27,5% de tots els que l'exerciren (peròel 70% en els segons). Tanmateix, la majoria numèrica dels re-gidors i, a més, les atribucions "autènticament omnímodessobre la resta dels regidors" que exercia el regidor degà do-naren a la noblesa un predomini absolut en el municipi gironí,que contrastava amb les poblacions menors, on l'obertura aaltres sectors socials era molt major. Aquest predomini de lanoblesa suposava també una notable discordança amb elpoder econòmic de la ciutat, ja que es donava molt poca coin-cidència entre els càrrecs municipals i els majors contribuents,de manera que el 1800 només el 2% dels 50 majors contri-buents gironins participaven en l'ajuntament (TORRAS RIBÉ,1983: 206-208, 248, 252, 257-258, 346).

Les atribucions del municipi borbònic es corresponienamb el "gobierno político y económico de sus ciudades, villasy lugares, y abasto y provisión para el común del pueblo, y lodemás tocante a la policía de ellas, y a la administración de suspropios y rentas", és a dir, d'administració dels ingressos de laciutat, per una banda, i per l'altra, abastiment, obres públiques,policia i sanitat. Tot plegat, però, en un sentit estrictament ad-ministratiu (perdudes les competències socials, econòmiquesi polítiques dels municipis anteriors) i buidat en gran mesuradel "contingut de gestió autònoma i sobirana” dels municipis

42


43

tradicionals, a causa de l'estricte subjecció municipal al corre-gidor (que n'exercia la presidència o la delegava en l'alcaldemajor), a la Reial Audiència i, en darrer terme, al Capità Ge-neral (TORRAS RIBÉ, 1983: 204-206; TOMÁS Y VALIENTE,1999: 280).

En un municipi com Girona, cap de corregiment i plaçaforta, l'estructura de poder local i territorial arrancava per tantamb l'ajuntament, el qual depenia del corregidor que era alhoragovernador polític i militar, i del qual depenien els altres ajun-taments i places fortes del corregiment, i que, com han assen-yalat Ramon Alberch i Josep Quer, a més d'exercir elcomandament militar i la presidència dels ajuntaments, "im-partia justícia en nom del rei, tenia cura dels camins i les obrespúbliques, dels proveïments, de l'ordre públic", etc. Seguint lacadena de comandament, aquest havia d'adreçar-se a la ReialAudiència i al Capità General (que junts formaven el ReialAcord) (ALBERCH / QUER, 2001: 56-57; MERCADER, 1957;CERRO, 2007).

A començaments de 1808, el governador militar i políticera el general Joaquín de Mendoza i l'ajuntament tenia la com-posició següent.

Membres de l'Ajuntament de Girona, febrer-maig 1808

Càrrec Nom i COGNOMS Professió o posició social

Regidor degà Fco DE DELÁS Noble, doctor en lleis

Regidor Martín DE BURGUÉS Noble

Regidor Buenaventura QUINTANA

Noble

Regidor Ramón VILAR Notari

Regidor Ignacio RIBOT Doctor en drets


44

* Sambola apareix com a substitut de Baltá i Befarás a partird'1/5/1808. Fonts del quadre: AMGi, Manuals d'acords, fe-brer-maig 1808; PUIG, 2007: 53; TORRAS RIBÉ, 2011; SIMON,1985: 187-213

Resumit a les categories usades per Josep M. Torras Ribé,suposa, en conjunt, un ajuntament format gairebé en les sevesdues terceres parts per nobles i doctors (61,54%), quasi un40% de plebeus probablement benestants (artistes i comer-ciants, 38,46%). Cap menestral i cap pagès (i un 7,69% queno ens consta).

Van ser aquestes autoritats les que es van enfrontar al con-junt d'esdeveniments que van marcar la primera fase de la in-vasió francesa: l'entrada de tropes a la Península (novembrede 1807), el control de punts estratègics, l'abdicació de Car-los IV en el seu fill Fernando VII arran dels fets d'Aranjuez(17-19/3/1808), la insurrecció de Madrid (2/5/1808), la lloc-tinència de Murat (4/5/1808), les abdicacions de Carlos IV iFernando VII en Napoleó (5 i 6/5/1808), la convocatòria de

Càrrec Nom i COGNOMS Professió o posició social

Regidor Ignacio GILABERT Doctor en drets

Diputat Fco BALTÁ Comerciant

Diputat Fco Carlos BEFARÁS NotariDiputat Vicente OLIVA ImpressorDiputat Pío PALLÉS Cobrador (?)

Diputat José SAMBOLA* Noble

Síndic Procurador Antonio GARRIGOLAS Noble

Síndic Personer Ignacio ANDREU SANS Doctor en drets


45

Bayona (25/5/1808), la cessió dels drets de la monarquia es-panyola a Josep I per part de Napoleó (6-10 de juny).

A Girona, no tenim un relat actualitzat de l'arribada d'a-questes notícies i de l'actuació de les autoritat i cal refiar-se derelats tradicionals, malgrat que sabem de les seves insufi-ciències -o, més concretament, del seu biaix interpretatiu(BARNOSELL, 2011). Si seguim Emili Grahit, les tropes fran-ceses passaren per la ciutat els dies 10 i 11 de febrer, el 26 defebrer, i el 4, 6, 8 i 9 d'abril. La reacció de les autoritats sem-bla que consistí en:

a) Intentar satisfer les exigències franceses d'allotjamentper a les tropes -buscant recursos, queviures, locals (sobretothospici i convents) i cases particulars per a tal tasca, a més depermetre la inspecció de les fortificacions. L'ajuntament i elgovernador es van mostrar tant hospitalaris com van poder ien data 8 d'abril rebien amb tots els honors al general Cha-bran.

b) D'acord amb el seu caràcter d'autoritats sense autono-mia i capacitat d'iniciativa, buscar informació i empara en lesautoritats superiors (amb poc èxit perquè una resposta del Ca-pità General no es rebé fins el 15 de febrer i es limitava a dirque no sabia res de res, que es procurés satisfer els francesos,i que demanaria informació en els seus superiors, la qual quanfinalment arribà manava igualment de satisfer els francesos)

c) Insistir en la bona fe dels francesos, malgrat que el 18de març aquests s'apoderaren de Sant Ferran. Així, en data10/2 s'afirmava que calia convèncer-se de la "buena harmo-nía, y justas consideraciones de las tropas francesas" i el 29/3que calia tractar les tropes franceses de pas amb la "máximaconsideración". De fet, el 26/3 el Capità General de Cata-lunya havia fet publicar a Barcelona i l'adreçava arreu del


46

Principat un ban que reproduïa un Decret de Fernando VIIen el que insistia que l'exèrcit de Napoleó "atraviesa miReyno con ideas de paz y de amistad", i que l'11/5/1808 Men-doza feia publicar a Girona el ban que reproduïa la versió ofi-cial dels fets del 2 de maig a Madrid, segons la qual hi haviahagut un "alboroto en la Corte" provocat "por un corto nú-mero de personas inobedientes á las leyes" (aquestes bans aAMGi, Bans)

d) Amagar al públic la informació potencialment com-promesa. A mitjans abril era la catedral la que rebia la novade la pujada al tro de Ferran VII (per fer un acte de pregàries)i el 29 d'abril el governador ho comunicava a l'ajuntament.Però quan al maig rebé una notificació del capità general Ez-peleta que Carlos IV tornava a ser el monarca i que Murat eralloctinent, ho amagà al públic. A mitjans de mes, sembla quecircularen impresos anònims contra la situació i fou alesho-res quan els francesos oferiren tropes a les autoritats gironi-nes per conservar l'ordre. El 18 es demanaven instruccions alCapità General, el qual responia que continués amb la ma-teixa política que fins aleshores i que conservés l'ordre. As-sabentat l'ajuntament, decidia el 23 no fer-ne publicitat i mirard'esbrinar els rumors que corrien per Girona. Davant la con-vocatòria de Corts de Bayona, l'ajuntament tornava a pre-guntar al Capità General què havia de fer i, davant la sevaresposta afirmativa, el 27 Governador i Ajuntament escolliendiputats en les persones del regidor degà i del cavaller de laVallette (el qual va refusar-ho i va ser escollit en lloc seu aJosef de Perpiñá). El mateix 27 es feia públic, amb la conse-qüència que de Delás era amenaçat anònimament, dimitia, ino sent-li acceptada marxava ell i Perpiñá cap a Bayona el 2de juny (GRAHIT, 1894: I, 11-32).


47

Revolta i revolució

La narració tradicional enllaça el desassossec dels gironinsdavant aquests fets (més afirmat que demostrat) amb l'aixe-cament antifrancès del 5 del juny. Després que el 4 de junyhi hagués crits al carrer de Ballesteries assenyalant que Fi-gueres s'havia pronunciat, el dia 5 un advocat (José Matas) i4 representants gremials (Fco. Serra, baster; Joseph Jonama (oJoanama), botiguer; José Roig, terrissaire; Narciso Rovira,fuster) s'entrevistaren amb el síndic procurador de l'ajunta-ment per demanar-li una reunió per sol·licitar que Girona espronunciés. Aquesta tingué lloc sota la presidència del Go-vernador i l'ajuntament només resolgué que la sol·licitud esfes per part d'una comissió més àmplia i representativa del"veïnat". Amb la plaça del Vi, seu de l'ajuntament, plena degom a gom, es triaren representants de la "multitud" que re-sultaren ser, en tant que "comissionats del poble", un notariFco. Puig Dorca), un botiguer (Josef Jonama), un comerciant(Fco. Serra), un passamaner (Narciso Diví), l'abat de SantFeliu, el clavari de la Catedral i dos cavallers (Ramón de Man-resa i Alejandro Andreu Pi). Tots plegats demanaren a l'ajun-tament que Girona es posés en estat de defensa contra elsfrancesos. Els membres de l'ajuntament estaven sens dubte"animados de verdadero amor patrio", insistia Grahit, peròdubtaren llarga estona per les possibles conseqüències sobrela ciutat d'aquells actes fins que entengueren que "debía ac-cederse a la voluntad del pueblo" i acceptaren la formaciód'una Junta àmplia que s'encarregués de la defensa de la ciu-tat -si bé, temorosos, van falsificar l'acte de la sessió assen-yalant que Girona es volia defensar, no dels francesos, sinódels revoltats. Si això era el dia 5 al matí, a la tarda, "sosega-


48

dos un tanto los ánimos", es veié que la junta de 24 membresera massa àmplia i es reduí just a 9, insistint en l'acta de lasessió que era per salvar Girona dels revoltats. El "paisanaje"que "pedía constantemente armas y municiones" i els vingutsdels pobles del voltant (i que continuaren entrant a la ciutataquella tarda) es posaren, en fi, a preparar la ciutat per a la de-fensa contra els francesos (GRAHIT, 1894: I, 33-40).

Xavier Morales i Jordi Bohigas han assenyalat amb en-cert el paper fonamental dels pobles en la revolta i les te-mences de les autoritats i els seus esforços per no éssersobrepassats pels esdeveniments, tot assenyalant que la se-qüència completa dels fets d'aquells dies queda encara per es-tablir (MORALES / BOHIGAS, 2010: 24-26). Queda clara,tanmateix, la iniciativa plebea de la resistència gironina i lesfortes reticències de les autoritats. Com deixà escrit Gui-llermo Minali, l'enginyer militar en cap de la plaça, els queentraren a la ciutat "corriendo en tropel por las calles amena-zaban insultar á las Autoridades" i calgué "que patrullasenpor la ciudad oficiales con tropa acompañados de religiosos,caballeros y otros habitantes de confianza para deshacer lareunión del paisanaje" i que després calgué encara "entrete-ner el gran numero de paisanos, que se habían introducido enla ciudad y á este fin se dispuso, que se empleara en la re-composición de los caminos que conducían á los fuertes, ha-ciéndoles entender, que esta obra era indispensable paraconducir á ellos la artillería, con esto y con otras providenciasque se tomaron para la publica tranquilidad, se consiguió evi-tar los desordenes, hasta que pasadas las fiestas [de Pente-costés], se retiraron á sus pueblos" (MINALI, 1840: 26-27).Com seria tant habitual a l'Espanya de la primera meitat delsegle XIX, la formació d'una junta va ser el mecanisme uti-


49

litzat per fer la "revolució" -en expressió de l'argenter MiquelFeu que ens oferí una descripció dels fets (BOHIGAS / MI-

RAMBELL / PRAT / VILA / SURIÀ, 2009)- tot intentant no per-dre la iniciativa.

Efectivament, en els moments de més agitació fou ins-taurada una junta àmplia, de 24 membres, que sota la presi-dència del Corregidor i Governador general Mendoza, incloïa10 oficials dels regiments de la plaça, un altre militar en lapersona del Governador de Fuenterrabía (actual Hondarribia)que es trobava a Girona, l'alcalde major (o sigui, l'immediatsubordinat del corregidor), 3 membres de l'ajuntament, 2 ca-nonges de la Catedral, 2 nobles i 4 "representants del poble".Els membres de l'ajuntament eren els regidors Martín de Bur-gués i Ramon Vilar i el síndic personer Ignacio Andreu (nobleel primer, notari el segon, doctor en drets el tercer). Els re-presentants del poble eren els plebeus que van ser escollitsde la “multitud” a la plaça del Vi: Puig Dorca, Jonama, Serrai Diví. La Junta ampliada, per tant, estava controlada per l'au-toritat reial i l'exèrcit, amb la col·laboració de les altres auto-ritats tradicionals de la ciutat, ajuntament, església i nobles,ampliada amb quatre plebeus. Quedarà com a Junta que esreunirà només ocasionalment -per exemple, arran de la capi-tulació de la ciutat.

La segona Junta serà molt més reduïda, serà la que “en-tenderá en todo”, i mostrarà també amb claredat els canvisque s'estaven produint a la ciutat. El president ja no era Men-doza sinó Julián de Bolíbar, coronel i tinent de rei de la plaça.Mendoza, que havia estat la cara visible de la rebuda cordialals francesos, era deixat així en un segon terme -per "indis-posición" escriurà un dels oficials de la plaça (MEDRANO,s.f.: 39), malgrat que no pas desposseït del seu càrrec de go-


50

vernador, i es conservava només com a militar membre un ti-nent coronel d'Ultònia, Juan O'Donovan. Tampoc no hi eral'alcalde major, home de confiança del governador. De l'es-glésia, s'hi mantenia el canonge Juan Planella i d'entre els no-bles, el cavaller Joseph de la Valette. De l'ajuntament, el nobleMartín de Burgués (que exercia de regidor degà en absènciade Fco. de Delás) i el doctor en drets Ignacio Andreu. Com arepresentants del poble restaven Puig Dorca i Jonama -un fetaquest, que hi estiguessin representats plebeus en nom delscol·legis i gremis, molt rar a les juntes que s'organitzaren arreud'Espanya (HOCQUELLET 2008). Un Miguel Germen exerciade secretari. En definitiva, el poder de la ciutat restava enmans d'autoritats tradicionals -exèrcit, ajuntament, església inoblesa-, però l'autoritat reial estrictament legal –corregidor- governador i alcalde major– quedava en un segon terme, enel que era sens dubte un acte revolucionari. En els dies se-güents, també davant d'un nou avalot plebeu, el governadorera destituït i substituït per Julián de Bolívar qui, fins a l'arri-bada d'un nou governador interí (Álvarez de Castro, nomenata finals de gener de 1809), exercí, per tant, de màxima auto-ritat de la ciutat. Minali, conscient del trencament que aixòimplicava, procurà justificar el fet: "la Junta aunque tenía pormuy injusta esta solicitud condescendió á ella para evitar unalboroto" (MINALI, 1840: 27). El dia 8 quedava clar qui ma-nava a Girona: un breu ban assenyalava que "se hace saber alPúblico, que la Junta establecida á solicitud de las Parroquias,Colegios y Gremios de la presente Ciudad, entenderá de hoyen adelante, en todos los asuntos y disposiciones que debentomarse para la seguridad, y felicidad Pública, y defensa dela Patria, quedando Yo encargado de presidirla". Signava Ju-lian de Bolíbar (AMGi, Bans, lligall 12bis). El mateix dia 8,


51

l'ajuntament, reunit en sessió, aixecava acta del fet que elsmembres de la Junta Gubernativa tenien "plenos poderes paraobrar, ÿ determinar cuanto consideraren mas conveniente, ÿoportuno á la defensa de esta ciudad". Els membres de l'a-juntament "acordaron reconocer, ÿ reconocieron á la men-cionada Ylustre Junta Gubernativa creada en esta ciudad enla tarde del día cinco del actual, por la voz general de todo elPueblo, ÿ que en consecuencia se cumplan por parte delAyuntamiento sus ordenes, ÿ disposiciones" (AMGi, Manualsd'Acords, 8/6/1808).

Richard Hocquellet, en la seva anàlisi de les juntes for-mades arreu d'Espanya el 1808, ha destacat el caràcter ex-cepcional de la introducció de plebeus en representació deCol·legis i Gremis que hem vist que es va produir a Girona.Ell mateix classifica, encertadament, la junta de Girona entreles “d'orientació militar”, pel seu important component mili-tar. Que fossin, com planteja ell, les autoritats locals les quedecidissin la incorporació dels militars per raons estratègi-ques, em sembla més dubtós (HOCQUELLET, 2008). Mésaviat, la Junta conservava l'estructura jeràrquica pròpia delmodel de governació territorial borbònica, i amb el pas deltemps els membres civils de la Junta és probable que perdes-sin pes específic. En la mesura que la Junta substituïa a les au-toritats tradicionals es pot considerar, com he dit,revolucionària. Ara bé, l'ordre social no s'atacà i el conjuntdel moviment fou controlat per autoritats tradicionals. LaJunta, al seu torn, procurà obeir en tot moment les ordres queli vingueren de les autoritats “patriotes”, ja fossin aquestesestrictament militars, ja fossin les Juntes superiors (catalanao Central) que s'establirien tot seguit (vegeu per a aquestaqüestió al conjunt d'Espanya MOLINER, 1997).


52

Un govern excepcional per a un moment excepcio-nal: la Junta de Govern (5/6/1808-10/12/1809)

La Junta de Govern o Junta Governativa (o Superior JuntaGubernativa) s'erigia així en la màxima autoritat de Girona.La Junta ho era, en primer lloc i com assenyalava l'ajunta-ment, de la ciutat de Girona, i així consta en prou documen-tació. Però en la mesura que el governador n'era el presidenti que la ciutat era cap de corregiment, la Junta actuava alhoracom a Junta corregimental. Així, en un ban de 16 de juny de1808 signat per Julián de Bolívar el secretari feia constar quees produïa per "acuerdo de la M.I. Junta Gubernativa de laCiudad de Gerona", alhora que començava el ban amb la frase"para librarse esta Ciudad y Corregimiento de los insultos quele amenzan los individuos...", deixant clar, per tant, que lesseves decisions afectaven el conjunt del Corregiment, mal-grat que l'únic ajuntament representat en ella era precisamentel de la ciutat de Girona. Al mateix temps, ocupat Sant Ferranpels francesos, la Junta del corregiment de Figueres (creataquest en 1802) s'integrà a la de Girona, amb la qual cosa laJunta gironina cobria tot el territori del corregiment creat ambla Nova Planta. Així, segons especificava un altre ban de31/8/1808 la "I. Junta de Gobierno unida de Gerona y Figue-ras" manava unes instruccions "á cualquiera Cuerpo, ó Per-sona de esta Ciudad [o sigui, Girona] y de los Pueblos de sucorregimiento y del de Figueras". El 18/7/1809 un altre bananava signat per "nos el Presidente y Junta de Gobierno de laCiudad y Corregimiento de Gerona, á la que está unida la delde Figueras". Altres vegades se signava simplement "JuntaGubernativa de la Ciudad de Gerona". D'una manera o d'unaaltra, queda clar que la Junta exercí la seva autoritat en el con-


53

junt del corregiment tant com pogué -o sigui, en la mesuraque ho permeté el control que els francesos estengueren pro-gressivament pel territori (BARNOSELL, coord. 2010).

Segons Minali, els membres de la Junta general que noformaren part de la Junta Governativa s'organitzaren imme-diatament en una Junta Militar i en una Junta Econòmica, te-nint la Junta de Govern autoritat sobre les altres dues(MINALI, 1840: 28 i 310-312). Aquesta Junta de Govern, peraltra banda, no substituí les juntes locals que s'haguessin pogutcrear ni els ajuntaments, ni tampoc l'ajuntament de Girona,sinó que s'erigí en el cap superior de tots aquestes institucions.

No estem en condicions de precisar quina va ser la tascaexacte de l'ajuntament de Girona en el temps que va des de lacreació de la Junta, el juny de 1808, fins a la capitulació de laciutat, el desembre de 1809. Però hom té la sensació que elpaper de l'Ajuntament anà quedant desdibuixat a la Gironadels setges, al mateix temps que es transformava la relacióentre les Juntes dessús dites. Així, el 15/6/1808, la Junta deGovern escrivia a l'Ajuntament en el sentit que ella mateixanomés havia estat creada “provisionalmente en las circuns-tancias actuales para el armamento y dirección de los objetosnecesarios á la defensa común” i que de cap manera era “unmagistrado representativo del pueblo”. Era l'Ajuntament, entant que òrgan “representatiu” el que havia d'escollir diputatsper enviar a Cervera per coordinar les diferents juntes catala-nes (AMGi, Manuals d'acords, 15/6/1808). A començamentsde juliol, l'Ajuntament també tingué una participació desta-cada en el nomenament de Sant Narcís com a Generalíssimdels exèrcits que depenien de la Junta de Girona. Efectiva-ment, amb la Junta de Govern, les autoritats eclesiàstiques i al-tres "distinguidas Personas de la Ciudad", el "Muy Ilustre y


54

pleno Ayuntamiento" fou una de les institucions que reunidesen "Junta General" considerà que calia "nombrar á un Gefe,que dirija las operaciones, y tenga bastante poder para con-trarestar las fuerzas del enemigo: Y que nadie mejor que elcitado Patron, y Martyr San Narciso puede desempeñar esteaugusto encargo" (AMGi, Manuals d'acords, 1/7/1808).

A partir d'aquí, tanmateix, les actuacions de l'Ajuntamentsemblen molt més rutinàries, molt adaptades a les que erenles (poques) competències d'un ajuntament borbònic, com espot veure en els Manuals d'acords. El juliol de 1808, perexemple, l'activitat de l'ajuntament consistia (a banda d'aixe-car acta de l'esmentat nomenament de Sant Narcís com a Ge-neralíssim dels exèrcits) en acatar les ordres de la Junta sobreentregar-li romanents de tota mena que tingués l'ajuntament,permetre la lliure venda de vi (intentant negociar amb la juntaque li compensés la pèrdua d'ingressos en impostos que aixòsuposaria), i informar-se dels queviures que hi havia a la ciu-tat; prenia algunes decisions sobre la carnisseria de la ciutat,el preu de l'oli, i admetia la renúncia de l'arrendatari dels mo-lins de la ciutat. El gener de 1809 l'ajuntament prenia deci-sions sobre la seva organització interna, sobre "empleos"municipals, sobre l' "asiento"de la sal i el preu del pa i del gra,sobre dots a donzelles per maridar, sobre recaptar impostosexigits per la Junta, acordava també posar-se d'acord amb lacatedral per fer les "honras" i dol per la mort del comte deFloridablanca (president de la Junta Central) i pregar per l'è-xit de les armes espanyoles segons ordenava la Junta de laciutat, expedia certificats de noblesa i de "casa hacendada",gestionava la quinta de solters de la ciutat exigida pel Marquésde Lazán, aleshores comandant de les tropes a l'Empordà iGirona, (l'ajuntament ho feia sota ordres de la Junta, però era


55

aquesta una qüestió fonamental de cara a possibles exemp-cions) i repartia entre els diferents regiments de la ciutat elsquintos que venien del conjunt del corregiment (en això, l'a-juntament demanava a la Junta que ho assumís ella) (AMGi,Manuals d'acords). Quan alguna decisió era fruit de la nego-ciació entre ajuntament i Junta de Govern, el primer solia apa-rèixer també als bans corresponents. Així, el 4/9/1808 la Juntafeia públic l'acord amb el que havia arribat amb l'Ajuntamentsobre la lliure venda de vi, aiguardent i porcions de menjar, iel 7/6/1809, arran de la tasca de desempedrar carrers de la ciu-tat, la decisió definitiva fou presa per Álvarez de Castro d'a-cord amb l'ajuntament i el ban corresponent el signava elgovernador "de acuerdo del M.I. Ayuntamiento" (AMGi,Bans). En definitiva, segurament es pot avançar la hipòtesique fins a juny de 1809 les activitats principals de l'Ajunta-ment se cenyiren en gran manera a les que corresponien a lesseves competències a inicis de segle.

Tanmateix, la militarització extrema de la ciutat i el per-sonalisme d'Álvarez de Castro degueren portar a un creixentprotagonisme dels militars, de manera que el desembre de1809 fou Julián de Bolíbar (ja que Álvarez de Castro haviacaigut malalt) i la Junta Militar els que imposaren la sevaopció de capitular a una Junta General que semblava molt mésdividida (amb els prohoms gremials com a grans defensors decontinuar la defensa) i a una Junta Governativa que en els mo-ments crítics només sembla tenir dos vocals en les decisions-sempre segons Minali (MINALI, 1840: 282-293).

Això no vol dir que els militars s'haguessin quedat sols enla llarga defensa de la ciutat. Al contrari comptaren tothoraamb el suport de prou sectors de la ciutat. Durant bona partdels setges, l'opció de resistir responia a l'exigència que tenia


56

qualsevol comandant de fortalesa de resistir mentre li era pos-sible. Cap al novembre, tanmateix, els oficials que envoltavenÁlvarez de Castro començaren a pensar -d'acord amb el codimilitar espanyol vigent, les Ordenanzas de Carlos III- que jano hi havia recursos per a la defensa i que, per tant, podienrendir-se amb honor. Aleshores, però, aquesta lògica militar esveié superada (gràcies en gran part a ser compartida per Ál-varez de Castro) per una lògica religiosa que entenia la de-fensa de Girona com una lluita entre el Bé i el Mal a la fi delstemps. Álvarez de Castro comptà per a això amb el suport delclergat i de diversos membres de la Junta General (a banda,molt probablement, d'altres sectors socials), però allò signifi-catiu per al que ens interessa aquí, és que la darrera paraula latingué el governador militar, ja fos, primer, Álvarez de Cas-tro, en voler continuar la defensa, ja fos, després, Julián deBolíbar, amb la seva decisió de capitular, seguint no pas la lò-gica religiosa que havia imperat fins aleshores sinó atenent-se altra cop a una lògica estrictament militar (BARNOSELL,2010a; BARNOSELL, 2010b, BARNOSELL 2012).

En aquest procés de creixent protagonisme militar, ésprobable que l'activitat col·legiada de l'Ajuntament es reduís.Així ho semblen indicar les sessions tingudes per l'Ajunta-ment al llarg de 1808 i 1809. No hi ha cap dubte, per unabanda, que els Ajuntaments francesos es revelaren molt mésactius. Per altra banda, i acceptant una certa estacionalitat enel nombre de sessions (derivada de la necessària renovació ainicis d'any de determinades comissions de funcionament in-tern), el 1809 sembla menys actiu -en l'activitat col·legiadade l'ajuntament- que el 1808. Després de 7 sessions tingudesa començaments de juny de 1809 i amb excepció de dues ses-sions tingudes a l'octubre, a més, el llibre d'acords no con-


57

serva cap sessió entre mitjans juny i inicis de desembre de1809. No es pot descartar que els acords no s'hagin conservat(com no s'han conservat els de 1813), però el fet podria sertambé un altre indicador d'aquesta activitat més reduïda.


58

El municipi francès

El 10/12/1809 Girona signava la capitulació davant de l'exèr-cit francès. La nova situació va ressuscitar temporalment l'es-morteïda actuació de l'ajuntament borbònic. Efectivament, elnou corregidor francès, Tomàs Puig, prengué jurament a lesJuntes Governativa i Militar i a l'Ajuntament, i tot seguit dis-solgué les dues primeres i deixà l'Ajuntament en el càrrec finsel 25 de març de 1810, mantenint un ritme notable de sessions(MINALI, 1840:315; SIMÓN, 1985:194-195).

Membres de l'Ajuntament de Girona, 1808 i XII 1809 – III 1810

Càrrec 1808 XII 1809 – III 1810

Regidor degà Fco. DE DELÁS Fco. DE DELÁS (noble)

Regidor Martín DE BURGUÉS

Regidor Buenaventura QUINTANA (noble)

Regidor Ramón VILAR (advocat)

Regidor Ignacio RIBOT

Regidor Ignacio GILABERT (advocat)

Regidor Ramón de MANRESA (noble)a

Regidor Fco. PARÉS (advocat)

Diputat Fco. BALTÁ

Diputat Fco. Carlos BEFARÁS

Diputat Vicente OLIVA (impressor)

Diputat Pío PALLÉS (“cobrero”) (?)a

Diputat José SAMBOLA*

Diputat Fco. LLACH (comerciant)

Diputat Leopoldo PAGÉS (fuster)

Diputat Salvador SOLÄ (botiguer, revenedor de llenços)

Diputat Narciso RICH

Diputat Juan PISERRA (comerciant)

Síndic Procurador Antonio GARRIGOLAS (ciutadà honrat)

Síndic Procurador Fco. Javier PERRAMÓN (noble)


59

Fonts del quadre: AMGi, Manuals d'acords, febrer-maig 1808; PUIG, 2007: 53; TORRAS RIBÉ, 2011; SIMÓN, 1985: 187-213

L'ajuntament que actuà entre la capitulació i finals de març de1810 fou, per tant, i com mostren les dades elaborades per AntoniSimon i recollides en el quadre anterior, essencialment continuistaamb l'Ajuntament que havia iniciat la revolta -i això, especial-ment, en els càrrecs fonamentals dels regidors vitalicis. Semblaclar que el manteniment d'aquest ajuntament fou un acte legalistadels ocupants per justificar la seva actuació municipal, abans noimposessin un nou model. Els regidors eren tots nobles o advo-cats i això volia dir que el nucli fonamental de l'ajuntament res-tava en mans de la noblesa. En els altres càrrecs, en canvi, aquestprimer ajuntament francès fou més obert socialment que el bor-bònic, com queda reflectit en el quadre següent, no pas, però, endetriment de la noblesa sinó en una major diversitat entre els ple-beus.

Composició social dels ajuntaments gironins de 1808 i XII1809 - III 1810

Categories socials 1808 XII 1809 – III 1810

Nobles i Doctors 61,54% 60,00%

Comerciants i Artistes 38,46% 20,00%

Menestrals 20,00%

Pagesos

No consta 7,69% 6,67%

Càrrec 1808 XII 1809 – III 1810

Síndic Personer Ignacio ANDREU SANS

Síndic Personer Jaime BONO (procurador)


60

El model francès de regiment municipal i territorial res-ponia als principis de centralisme, uniformitat i jerarquia. Alcapdamunt de l'organització territorial hi havia el prefecte,que reunia àmplies atribucions sobre ordre públic, abasta-ment, preus, obres públiques o ensenyament. Per dessota d'ell,sotsprefectes i municipis en depenien estretament. El municipiestava format per maire, adjunts i un consell municipal. Tan-mateix, l'ocupació napoleònica no va suposar arreu d'Espanyala imposició d'un mateix model. L'organització municipal deJosep I, format a partir de l'exemple napoleònic, significavaun model fèrriament centralista en el qual les municipalitatses buidaven gairebé de contingut i, sobretot, de la minsa au-tonomia que tenien sota els borbons. El territori s'organitzava,així, en prefectures (on es concentraven competències tradi-cionalment municipals com hospicis o salut pública), subpre-fectures i municipis, al capdavant dels quals hi hauria uncorregidor al qual s'encomanava el govern municipal, sensefuncions judicials de cap mena, auxiliat per un primer regidoramb competències en policia urbana i assessorat per la restade regidors, el nombre dels quals depenia del nombre d'habi-tants. A la València ocupada per Suchet, el mariscal va man-tenir primer l'ajuntament borbònic i al cap d'uns tres mesos elva substituir per un nou ajuntament, format per un corregidor(també sense funcions judicials) i 20 regidors, sota el controlestricte de l'autoritat militar i la funció fonamental del qualfou aprovisionar l'exèrcit invasor, justificat en l'estat de setgede la població, malgrat que també havia de cuidar-se d'hospi-tals, camins públics, etc. (ORDUÑA, 2003: 265-271; HER-

NANDO, 2000: 473-526).A Girona, des del març de 1810 a l'evacuació de la ciutat

per les tropes franceses, el març de 1814, s'hi estableix un


61

règim municipal basat en el sistema francès i fonamentat enel maire o mere i dos adjunts. Segons Simon i Puig els meresi adjunts de Girona entre 1810 i 1813 van ser:

Maires i adjunts de l'Ajuntament de Girona, 1810 - 1813

Fonts del quadre: SIMÓN, 1985: 195-196; PUIG, 1976: 98

Una vegada més, com es pot comprovar, el predomini delsnobles i doctors era gairebé absolut, fet que va portar ja fatemps a Antoni Simón va afirmar que la vella oligarquia noperdia el control de la ciutat durant el domini napoleònic(SIMÓN, 1985: 196) -si bé, caldria afegir-hi, el va exercir encondicions ben distintes. Ja fa temps que Lluís M. de Puig vavalorar positivament la tasca dels homes del Règim Civil aGirona -no pas així dels militars. Malgrat que per sobre delsprefectes hi havia els Intendents, "van ser els prefectes els quevan tirar endavant la tasca burocràtica i funcional del Règim

Any càrrec Nom i COGNOM Posició social

1810 Mere Josep de PASTORS Noble

1810 Adjunt 1r Ramon de MANRESA Noble

1810 Adjunt 2n Fco. Llach Comercian

1811 Mere Ramón de MANRESA Noble

1811 Adjunt 1r Antonio DOMENECH Metge

1811 Adjunt 2n Manuel ALEÑA Advocat

1812 Mere Narcís ANDREU, baró de Foixà Noble

1812 Adjunt 1r Antonio DOMENECH Metge

1812 Adjunt 2n Manuel ALEÑA Advocat

1813 Mere Narcís ANDREU, baró de Foixà Noble

1813 Adjunt 1r Narcís de Burgués Noble

1813 Adjunt 2n Narcís de Burgués Hisendat


62

Civil, coordinant totes les branques i desenvolupant una tascapersonal intensíssima", especialment al Departament del Terla capital de la qual era Girona. A partir de 1812, moment del'annexió de Catalunya a l'Imperi, hom maldà per instal·laruna administració que "reproduïa exactament l’espessa xarxadel sistema francès". Fou aleshores quan a les institucions jaesmentades s'afegiren els Consells Generals, d'Intendència(després de Prefectura), de Districte i de Comuna. En aquestaestructura, la Mereria va "acomplir una tasca molt àmplia"tant pel que fa a la recaptació d'impostos generals (on inten-tarà rebaixar les contribucions) com pel que fa a una diversi-tat de competències que, prenent els apartats del pressupostmunicipal eren administració, policia, higiene, seguretat,obres públiques i camins, allotjaments, casernes, guàrdia na-cional, beneficència, sanitat, ensenyament i cultura, culte re-ligiós, festes, hospicis i escombraries. En aquest sentit, Puigconstatava un notable esforç per "reconstruir, ordenar i mi-llorar la ciutat", amb accions prou importants en urbanisme,beneficència, correus o salubritat -tasca aquesta darrera en laqual el seu interès fou "exemplar". Constatem, finalment, l'úsdel català com a llengua oficial almenys durant tot 1810(PUIG, 1976: 89-108 i 145-167).

El municipi constitucional

El 10 de març de 1814 els francesos evacuaven la ciutat i el24 hi entrava Ferran VII. Mentre, i com succeïa arreu que elsfrancesos abandonaven el territori, es constituïen noves auto-ritats espanyoles d'acord amb la Constitució de 1812. Així esféu a Girona el 12 de març, quan es formava un Ajuntament


63

nomenat a dit pel Cap Polític del Principat. Per primera ve-gada, fora d'un advocat, tots els seus membres eren plebeus (o,com a mínim, es reconeixien per les seves professions i noper títols).

Primer Ajuntament Constitucional de Girona (nomenat a dit)

Font: SIMÓN, 1985: 199

El dia 23 era el "M.I. Ayuntamiento provisional Cons-titucional" el que comunicava que "nuestro idolatradoMonarca el Señor Don Fernando VII. (que Dios guarde)está muy próximo á entrar en territorio de nuestra amadapatria" i que "Tan feliz momento, os proporcionará el in-explicable placer de ser los primeros de disfrutar en estaCiudad, de la amable, y respetuosa presencia de S.M. parael recobro de la cual, podéis vanagloriaros de haber coo-perado en gran parte, á costa de los mas heroicos sacrifi-cios, que os han ya grangeado á la faz del mundo, el

Càrrec Nom i COGNOMS Posició social

Alcalde 1r Mariano BERGA Hisendat

Alcalde 2n José MATAS Advocat

Regidor 1r Fco. Carlos BEFARÁS Notari

Regidor 2n Joaquín RIBOT Notari

Regidor 3r José BOU Notari

Regidor 4t Benito CASTELLAR Procurador

Regidor 5è Joaquín MASANET Farmacèutic

Regidor 6è Juan PISERRA Comerciant

Regidor 7è José FELIU Adroguer

Regidor 8è Esteban PUIG Llauner

Síndic 1r Fco. ESCARRÁ Advocat

Síndic 2n Carlos PRAT PLANA Escrivà


64

glorioso timbre de beneméritos Españoles" (AMGi, Bans).El 19 aquest Ajuntament havia proclamat la Constitució deCadis i tot seguit convocava eleccions, que es realitzaren el 3d'abril. A partir dels seus resultats, que figuren en el quadre se-güent, hom hi constata el retorn de la noblesa a l'Ajuntament iel seu predomini abassegador junt amb comerciants i artistes.I la continuïtat de noms com el baró de Foixà, de Ramón deManresa o de Baltá, mostra sens dubte de la capacitat d'aquestssectors socials per mantenir-se al municipi passés el que pas-sés.

Membres de l'Ajuntament constitucional de Girona, segonseleccions de 3/4/1814

Font: SIMÓN, 1985: 199

Càrrec Nom i COGNOMS Posició social

Alcalde 1r Narciso de FOXÁ Noble

Alcalde 2n José MATAS Advocat

Regidor 1r Fco. de CAMPS Noble

Regidor 2n Ramón de MANRESA Noble

Regidor 3r Salvador SOLÁ Botiguer Botiguer

Regidor 4t Fco. BALTÁ Comerciant i Hisendat

Regidor 5è Juan PISERRA Comerciant

Regidor 6è José MERCADER Comerciant

Regidor 7è Fco. VILARET Blanquer

Regidor 8è Fco. BORGAS Argenter

Síndic 1r Ramón CARRERAS Apotecari

Síndic 2n Carlos PRAT Escrivà


65

El model gadità era un model d'ajuntament basat no nomésen un concepte molt diferent de la sobirania del que es fona-mentava el borbònic, sinó també molt diferent en el seu fun-cionament pràctic. Acabada la guerra, tanmateix, Ferran VIIse'n desdiria prou de pressa, del seu suport inicial a la Consti-tució, i el 30/7/1814 s'ordenava dissoldre els ajuntaments cons-titucionals -fet que a Girona s'endarreriria prou, fins el 24d'octubre (SIMÓN, 1985: 198-199).

Reflexions finals

El món del govern de la ciutat de Girona apareix, en el períodeaquí objecte d'estudi, com un món molt tancat. Masculí, perdescomptat, i en mans sobretot d'una noblesa formada a partsiguals per nobles estrictes i doctors. En llocs secundaris apareixun altre grup de comerciants i artistes. Només en moments moltconcrets aquest ajuntament sembla obrir-se una mica als sectorsmenestrals: en el primer ajuntament francès i en l'ajuntament dedesignació per part del Cap Polític una vegada els francesosvan evacuar la ciutat.

El grup que domina l'ajuntament, per tant, és un grupnoble. Però no hauríem d'imaginar-nos aquest grup com a unasimple reminiscència d'Antic Règim. Ans el contrari, estudisrecents els mostren com un grup social molt més complex queel que la paraula “noble” -lligada, ens sembla, als temps feu-dals- podria suposar. Efectivament, dels 11 nobles estrictes (ex-closos doctors en drets i medecina) que ens descriuen les fonts,entre 4 i 7 són, en realitat, el que es podria qualificar de nobles- hisendats, com mostra el quadre següent.


66

Nobles i nobles hisendats a Girona

Fonts: quadres anteriors; CONGOST (1990); BOSCH (2006).

La paraula hisendat va passar a denominar, en el tombantdels segles XVIII i XIX, un grup social els ingressos del qualprovenien principalment de la renda de la terra i no pas de larenda feudal. Per renda de la terra s'entenen els ingressos queprovenen del domini útil de la terra, mentre que per renda feu-dal s'entenen els ingressos que provenen del domini directe(CONGOST, 1990: 33-52 i 138-139). En un procés que haviadurat centúries i que havia culminat al segle XVIII, s'haviaproduït l'ascens social d'una minoria de propietaris rurals,molts d'ells descendents d'antics pagesos de remença, que po-dien viure de les seves rendes, sense treballar (BOSH, 2002).Molts d'ells s'havien anat ennoblint, de manera que a inicisdel segle XIX una part de la “noblesa” gironina la formavenaquestes famílies de propietaris rurals, els ingressos de les

Nobles Cognom i nom Nobles-hisendats

ANDREU Narcís baró de Foixà

BURGUÉS Martín de ?

BURGUÉS Narcís de

CAMPS Fco de

DELÁS fco de

GARRIGOLAS Antonio

MANRESA Ramon de Noble-hisendat

PASTORS Josep de Noble-hisendat

PERRAMÓN Fco Javier Noble-hisendat

QUINTANA Buenaventura

SAMBOLA José Noble-hisendat


67

quals provenien de l'explotació del domini útil i eren, per tant,molt diferents del que normalment imaginem com a vellesnissagues feudals. En el canvi de segle les diferències d'esta-tus entre “nobles” i “hisendats” s'esvaïen (fet que hauria deportar, potser, a revisar també les afirmacions de Torras Ribésobre la discordança entre poder polític i econòmic a Girona).El 1793, Narciso de Burgués es negava a fer guàrdies a lesportes de la ciutat per no barrejar-se amb els plebeus i afir-mava que “se equivoca ese mui Ilustre Ayuntamiento en pen-sar que yo alterne con las Clases que no me corresponden nimenos en que nunca adopte el sistema de igualdad”. Però unfill de la família, Martín de Burgués, participaria activamenten la tasca d'organitzar un exèrcit, el 1795, en el qual noblesi hisendats compartirien els càrrecs d'oficials. I un membrede la família del Perramón, José Perramón, que el 1793 tam-poc volia fer guàrdies com de Burgués, el 1800 signava enrepresentant dels “hisendats”, una etiqueta, ens diu Rosa Con-gost, “que ara ja incloïa els títols nobiliaris” (CONGOST, 2001:393-394).

En contraposició a aquests sectors, he intentat diferenciar,encara que només sigui per les ocupacions, entre comerciantsi artistes per una banda i menestrals per l'altra, però hem par-lat sobretot de plebeus. Cal parlar de plebeus perquè aquestadiferenciació estamental era fonamental a l'època. I també,perquè malgrat que com he dit he intentat diferenciar entreartistes i de menestrals, aquests grups necessiten d'una anàlisisociològica a la Girona de l'època que no està fet.

Ens caldria, també, una anàlisi detinguda de l'activitat con-creta de l'Ajuntament, més enllà de les pinzellades impres-sionistes que he fet. Malgrat l'estricte subjecció del'ajuntament a les seves autoritats superiors -corregidor, Junta


68

de Govern, prefecte-, cal no oblidar que les competències quegestionava eren fonamentals per a la ciutat -com el seu abas-tament- i que, per tant, podien ser font d'enriquiment, d'in-fluència social, de clientelisme, i de prestigi o de desprestigisegons es resolguessin.

I per acabar, autors com Simón i Puig han insistit en el ca-ràcter immòbil de la societat gironina del moment. Simón, perexemple, destacava “la permanencia de una estructura socialjerarquizada y dominada por las clases privilegiadas del An-tiguo Régimen” en la qual dominava “la prepotencia de la no-bleza y del clero”. Amb la Revolució Liberal es produiria un“cambio sin cambio”, o en paraules de Puig “a Girona per-sistirà la vella societat amb la classe dominant de sempre con-trolant la vida ciutadana (...) llavors metabolitzats en liberalsisabelins”. Aquest immobilisme social seria a la base de l'im-mobilisme en l'Ajuntament: “la continuidad en el gobierno dela Ciudad es inquebrantable” malgrat la dominació francesa ien el breu interregne constitucional de 1814 “la nobleza con-trola los puestos clave", afirma Simón, de manera semblant aPuig que afirma que l'oligarquia “seguia ocupant l'ajunta-ment”, durant el breu interregne constitucional de 1814, “comsi res no hagués passat” (SIMÓN, 1985: 196 i 234; PUIG,2007:79 i 96-97). Ja hem vist que aquestes afirmacions s'in-validen amb gran part quan es fa una anàlisi concreta d'a-questa “noblesa” que, lluny de romandre immòbil, s'estavatransformant profundament. Cal advertir, al mateix temps, queno disposem a hores d'ara d'una bona anàlisi de les actitudspolítiques existents a Girona durant la Guerra del Francès. Nosabem, per posar un exemple, qui eren els que feren burla delnomenament de Sant Narcís com a Generalíssim ni qui erenels “agonizantes” que denunciava el metge Nieto Samaniego,


69

que enlloc de recolzar la defensa com havien de fer “por susluces ó por su profesión”, en canvi, només parlaven de de-rrota. Cal tenir present, també, que si la guerra mantenia peruna banda les diferències socials o estamentals, per l'altra,podia també desdibuixar-les, com ja havia passat durant laGuerra Gran i com passà també durant la Guerra del Francès,com en el cas, per posar un exemple, de l'ordre d'Álvarez deCastro d'imposar pena de mort a qualsevol “sea de la clase,grado o condición que fuere” que parlés de rendició. Tampocno sabem si l'endarreriment de gairebé tres mesos de cessa-ment de l'Ajuntament constitucional i restabliment del de1808 tingué o no alguna significació política (NIETO SAMA-

NIEGO, 1810: 145; BARNOSELL, 2010a i 2011: 11). Seran, totsaquests, elements essencials per analitzar el trencament delconsens absolutista, una qüestió clau, al capdavall, en la criside l'Antic Règim.

Fonts

- Arxiu Municipal de Girona, Ple de la Corporació, Manuals d'Acords- Arxiu Municipal de Girona, I.1.2.19 Bans

Bibliografia

- ALBERCH, Ramon i Josep QUER, 2001, La Girona del set-cents. Els límitsd'una transformació (1700-1792), Girona, Ajuntament de Girona/ Diputació de Girona.

- BARNOSELL, Genís, 2010a, “Álvarez de Castro y el sitio de Gerona de 1809: deber militar e imperativo religioso en la defensa de la ciudad /Álva rez de Castro i el setge de Girona: deure militar i imperatiu reli-giós en la defensa de la ciutat”, a SEGURA / SANZ, coord. 2010, p. 110-123.


70

- BARNOSELL, Genís, 2010b, “La Guerra de la Independencia como guerra religiosa: el ejemplo de los sitios de Zaragoza y Gerona”, Nuevo MundoMundos Nuevos, Debates, [En línea], Puesto en línea el 18 mayo 2010.URL: http://nuevomundo.revues.org/59671. Consultat el 16/4/2012.

- BARNOSELL, Genís, coord. 2010, La Guerra del Francès a les comarques gironines, 1808-1814, Girona, Patronat Eiximenis de la Diputació de Girona.

- BARNOSELL, Genís, 2011, “Los sitios de Girona durante la Guerra de la Independencia (1808-1809): más allá del mito”, Historia Social, 2011, p. 3-19.

- BARNOSELL, Genís, 2012, “God and Freedom: Radical Liberalism, Repu-blicanism, and Religion in Spain, 1808–1847″, International Reviewof Social History, 57/1, p. 37-59.

- BOHIGAS, Jordi / Enric Mirambell / Enric Prat / Pep Vila / Núria Surià, 2009: "La crònica de l'argenter Miquel Feu sobre la Guerra del Francès a Girona ciutat i comarques", Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. L, p. 357-470.

- BOSCH, Mònica, “Girona, capital d'hisendats”, dins Lluís Costa, dir. Història de Girona, Girona, CCG Edicions, 2006.

- BOSCH, Mònica, “Els hisendats com a classe dirigent: l'exemple de la regióde Girona”, Plecs d'història local, 99 (juny 2002), p. 52-55.

- CERRO, Rafel, 2007, "Lletrats al servei dels Borbons: els alcaldes majors itinents de corregidor de Girona durant el segle XVIII", Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. XLVIII, p. 287-309.

- CONGOST, Rosa, Els propietaris i els altres, Eumo, Vic, 1990.- CONGOST, Rosa, “Guerra, pàtria i estadística: el despestar polític dels hi-

sendats gironins (1795-1800)”, Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, XLII, 2001, p. 379-395.

- GRAHIT, Emilio, 1894, Reseña histórica de los sitios de Gerona, Girona, 2vols.

- HERNANDO, M.Pilar, 2003, El ayuntamiento de Valencia a principios del s.XIX. Tres modelos de organización 1800-1814, tesi doctoral inèdita, Universitat de València.

- HOCQUELLET, Richard, 2008, “Élites locales y levantamiento patriótico: lacomposición de las juntas provinciales de 1808”, Historia y Política, 19, p. 129-150.

- MEDRANO, José, s.f. [s.XIX], Defensa y sitios de Gerona en los años de


71

1808 y 1809, dedicados a Daoiz y Velarde / Por su compañero de armasy amigo D. José Medrano y Treviño, Teniente Coronel retirado de Artillería, manuscrit, Biblioteca del Senado, Madrid – España.

- MERCADER, Joan, 1957, Els capitans generals. El segle XVIII, Barcelona,Teide.

- MINALI, Guillermo, 1840, Historia militar de Gerona, que comprende especialmente los dos sitios de 1808 y 1809, Girona.

- MOLINER, Antonio, 1997, Revolución burguesa y movimiento juntero en España, Lleida, Milenio.

- MORALES, Francesc Xavier / Jordi Bohigas, 2010, Girona 1808-1809. Setges, guerra i societat a la Catalunya del nord-est, Girona, Diputació de Girona.

- NIETO Samaniego, Juan Andrés, 1810, Memorial histórico de los sucesosmás notables de armas, y estado de la salud pública durante el últimositio de la plaza de Gerona, Tarragona, 1810.

- ORDUÑA, Enrique, 2003, Municipios y provincias, Federación Española deMunicipios y Provincias / INAP / CEPC.

- PUIG, Lluís M. De, 1976, Girona francesa, 1812/1814, Girona, Gòthia.- PUIG, Lluís M. de, 2007, Girona, guerra i absolutisme. Resistència al

francès i defensa de l'antic règim (1793-1833), Girona, Ajuntament deGirona / Diputació de Girona.

- SEGURA, Germán / Enrique Sanz, coord. 2010, Álvarez de Castro y su tiempo / i el seu temps (1749-1810), Madrid, Ministerio de Defensa.

- SIMÓN, Antoni, 1985, La crisis del Antiguo Régimen en Girona, Barce-lona, UAB.

- TOMÁS y VALIENTE, Francisco, 1999, Gobierno e instituciones en la España del Antiguo Régimen, Madrid, Alianza Editorial.

- TORRAS RIBÉ, Josep M., 1983, Els municipis catalans del'Antic Règim, 1453-1808, Barcelona, Curial

- TORRAS RIBÉ, Josep M., 2011, “De jurats a regidors. L'ajuntament borbònic de Girona en el segle XVIII”, a VVAA, 2011, El govern de laciutat (I)..., p .133-173.

- VVAA, 2011, El govern de la ciutat (I): de la Gerunda romana (segle I aC) a la Girona borbònica (segle XVIII), Girona, Ajuntament de Girona.


73

EL MUNICIPI LIBERAL

Mònica Bosch


Girona capital d’hisendats

Entre els nombrosos efectes materials i immaterials que oca-sionà, la guerra del Francès va representar per a la ciutat deGirona una autèntica sagnia demogràfica: entre els morts cau-sats directament en els combats que es lliuraren, com indi-rectament per causa de les ferides o bé per les malalties iepidèmies que el conflicte ajudà a propagar, més els nombro-sos habitants que abandonaren la ciutat per por dels setges,Girona va perdre quasi la meitat de la població que tenia aprincipis de segle. L’any 1815 Girona tenia només 4.551 delsaproximadament 7.000 habitants amb què comptava durantels primers anys del segle XIX. La recuperació del pols de-mogràfic i econòmic de la ciutat va ser un procés lent, però el1845 Girona ja tenia 9.375 habitants i 14.615 el 1857, quanes va elaborar el primer cens oficial de població. Com ja vaexplicar Antoni Simon, aquest augment de població no va serdegut principalment al propi creixement vegetatiu, natural,dels habitants de la ciutat, sinó sobretot a un fort corrent mi-gratori d’origen majoritàriament rural. Així, l’any 1845, el32% (2.982) de les persones que vivien a Girona no hi haviennascut. La gran majoria d’aquests nou vinguts (el 72,53%)procedien de les pròpies comarques gironines, sobretot delBaix Empordà i del Gironès. Cronològicament aquests im-migrants s’havien instal·lat a la ciutat preferentment en la dè-cada de 1836 a 1845, coincidint amb la primera guerra carlina,la desamortització eclesiàstica i la industrialització.

Entre els nou arribats hem de destacar, pel seu pes especí-fic econòmic i social, el grup dels hisendats o propietaris ru-rals que vivien de renda. A partir del padró de l’any 1850,sabem que les famílies de 53 dels 62 hisendats caps de casa

75


que vivien en aquells moments a Girona no n’eren originàries:43 procedien d’altres nuclis de la mateixa província (13 delBaix Empordà, 12 del Gironès, 9 de la Garrotxa, 8 de la Selvai 1 del Pla de l’Estany), 7 de la resta de Catalunya i només 3de la resta de l’Estat. Si bé algunes famílies -com els Carles iels Pastors de Torroella de Montgrí o els Ciurana de Riude-llots de la Selva- s’havien traslladat a Girona ja al segle XVIII,la majoria dels hisendats -com els Bertrana de Santa Mariade Corcó, els Falgueras de Canet d’Adri, els Gruart de Cassàde la Selva, els Simon de Tortellà, els Piferrer de Sant Llo-renç de les Arenes o els Viñals de Flaçà- ho havien fet molt re-centment, entre 1834 i 1850. La inseguretat del camp percausa de la primera guerra carlina (1833-1840) va impulsar al-guns d’aquests hisendats a deixar la seva localitat d’origen.El fet que l’any 1833, arran de la nova divisió territorial del’Estat, s’atorgués a la ciutat de Girona la categoria de capitalde província, amb la distinció sobre les altres ciutats i vilesque això comportava, potser també va afavorir que, més en-davant, alguns dels hisendats que s’hi havien refugiat tempo-ralment decidissin quedar-s’hi de manera definitiva després dela guerra i que d’altres s’hi establissin de bell nou. Així, ja desdel segle XVIII, però sobretot a partir dels anys trenta delsegle XIX, Girona esdevingué “capital d’hisendats”, un nuclid’atracció de la classe dominant de la regió de Girona, els ren-distes de la terra, i, en tant que aquests tenien els seus inte-ressos econòmics repartits per una extensa zona geogràficade la província, Girona es convertí, també, en centre d’aquestsinteressos agraris.

Anar a viure a Girona oferia a les classes benestants la pos-sibilitat de practicar una intensa vida social, a través del Ca-sino -inaugurat a finals de la dècada dels quaranta-, del Teatre

76


-reformat a finals dels cinquanta en un digne teatre de capitalde província-, dels cafès -com el conegut cafè Vila de la plaçadel Vi obert l’any 1875-, dels balls, etc. També facilitava laconcertació de “bons matrimonis”, la possibilitat que els fillsestudiessin a l’Institut creat de nou l’any 1845, l’accés a òr-gans de poder polític més influents que els del poble d’origen(l’ajuntament de Girona i la Diputació provincial) i una majorproximitat, sempre interessant, al Cap Superior Polític o alGovernador Civil. Traslladar-se a viure a Girona comportavatambé alguna despesa econòmica d’importància com aracomprar o llogar un casal, condicionar-lo d’acord amb l’esta-tus social de la família, i dotar-lo d’un servei domèstic sovintmolt nombrós. Així, per exemple, l’any 1854 els Pastors, pera dotze membres de la família i un prevere beneficiat, comp-taven amb nou servents. No és cap casualitat, per tant, queentre 1815 i 1845 el grup dels criats i criades sigui dels quemés augmentin, passant de 329 a 426 membres, més de lameitat dels quals residien, l’any 1845, al barri segon de la ciu-tat, on també es concentraven la major part dels hisendats, jut-ges, notaris, advocats, procuradors, escrivents i metges. Elscriats rebien una petita quantitat en concepte de soldada i erenmantinguts i allotjats a la casa on servien. Residint a la ma-teixa casa de ciutat, doncs, els servents domèstics i els hisen-dats, originaris tots dos del medi rural, expressen,respectivament, l’estrat més alt i més baix a què ha conduït,al llarg dels segles, la diferenciació social pagesa i el nivellmés alt i més baix de la immigració rural que a la primerameitat del segle XIX va contribuir a la recuperació demogrà-fica de Girona després de la guerra del Francès.

A la primera meitat del segle XIX destaca també, si bé pro-bablement en un grau menor que els hisendats, el pes especí-

77


fic dels comerciants i negociants. Es tracta d’un sector encaramolt desconegut i poc estudiat, malgrat els indicis de què dis-posem del seu pes social i econòmic, com ara la seva impor-tant participació en la compra de terres a particulars o en la debéns desamortitzats, en l’arrendament de béns i impostos mu-nicipals, en el món del crèdit -exercint com a creditors- i en elmercat matrimonial (en el qual rivalitzen amb els hisendats iels nobles en l’atorgament de dots importants a les seves fi-lles). El grup dels comerciants destacarà, a més, per la sevaparticipació en el consistori gironí durant el període liberal.L’ajuntament, per la seva banda, defensà sempre que calguéels interessos comercials de Girona com a important mercatcomarcal i regional consumidor i redistribuïdor de productesque era. Sotmès a la competència d’altres nuclis com La Bis-bal, Banyoles, Olot o Figueres, no dubtà fins i tot en algunesocasions en posar traves al desenvolupament mercantil d’al-tres poblacions. Així, per exemple, l’any 1842 acordà mani-festar al Cap Superior Polític de la província los perjuiciosque se seguirían al mercado público de esta plaza del esta-blecimiento del que solicita el Ayuntamiento de Vidreras ce-lebrar el viernes de cada semana y de las dos ferias anuales(acord del 27-6-1842). En la mateixa línia, l’ajuntament decidíprendre part en la construcció de la carretera Girona-Palamóspassant per Cassà de la Selva -la más importante y de mayo-res ventajas para el comercio de dicha ciudad (Girona)- i nocol·laborar en la que passaria per la Bisbal, ja que son de todanotoriedad los perjuicios que irrogaría al mercado públicode esta plaza (Girona), a su tráfico y comercio (...) y bien co-nocida la intención de establecer en esta última población (laBisbal) el centro de las operaciones mercantiles y de llamarmayor concurrencia a sus mercados (acord del 8-7-1842).

78


El personal polític de l’Ajuntament de Girona

Durant la primera meitat del segle XIX, i malgrat les diversesformes d’elecció que se succeïren des de la restauració abso-lutista de l’any 1814 fins a la fi del Bienni progressista l’any1856, quasi un terç del total de persones elegides per ocuparcàrrecs polítics a l’ajuntament de Girona foren hisendats, jafossin ennoblits (amb els diversos graus de la noblesa no ti-tulada) o no. Destaca la seva participació en la major part delsperíodes, tant en les dues èpoques de restauració absolutistade 1814-1820 i 1823-1833, com en el frustrat assaig liberaldel trienni de 1820 a 1823, el període de la revolució liberalde 1833 a 1839 o la dècada moderada de 1844 a 1854. Laseva participació, en canvi, es veié notablement reduïda enels dos períodes de govern progressista -la Regència d’Es-partero (1840-1843) i el Bienni progressista (1854-1856)-,durant els quals, per bé que un alcalde i tres regidors foren hi-sendats, dominaren clarament el consistori gironí les profes-sions liberals i els oficis. Cal emfasitzar especialment aquestcaràcter de classe dirigent dels hisendats ja que la historio-grafia que s’ha ocupat del període de la revolució liberal, totposant l’accent en la burgesia urbana i els grups socials con-siderats com a “nous” (els industrials i comerciants), l’ha in-fravalorat sovint. I és que, a mida que s’anaven consolidanteconòmicament i socialment com a classe dominant, els hi-sendats, que ja en èpoques anteriors havien ocupat càrrecs po-lítics en les seves poblacions d’origen, s’anaren consolidanttambé, durant la primera meitat del segle XIX, com un grupsocial amb vocació i pràctica de classe dirigent tot ampliantprogressivament la seva participació en àmbits d’influènciapolítica cada vegada majors. La participació activa i conven-

79


çuda dels hisendats en els òrgans de poder polític local (elsajuntaments) i provincial (la Diputació, institució emanadadel nou règim) manifesta alhora la forta imbricació entrepoder polític i econòmic sobre el qual s’anà bastint el nou or-denament liberal, en benefici dels grups socials benestants. Sitenim present que, entre d’altres coses, la revolució liberal vaconsolidar els drets de propietat d’aquells grups que a Cata-lunya ja la controlaven efectivament, que va permetre aaquests propietaris desempallegar-se del pes econòmic del’Església (a qui molts propietaris pagaven censos i préstecsde diner) i beneficiar-se del procés desamortitzador mitjan-çant la compra de béns nacionals, alhora que el nou Estat li-beral assumia com a propi el cost del manteniment de l’ordresocial i la defensa dels interessos privats de propietat a travésde la creació de la Guàrdia Civil (1844) i la Guàrdia Rural(1849), s’entén la participació de tants hisendats no només enels ajuntaments liberals i la diputació, sinó també en moltes deles juntes revolucionàries que es crearen al llarg del convulsprocés de la revolució liberal. Per altra banda, l’activa parti-cipació de molts hisendats en aquests àmbits de poder o encossos com el de la Milícia Nacional, així com la seva orga-nització com a classe propietària a mitjan segle XIX i la sevacapacitat d’imposar progressivament, ja des del segle XVIII,un nou concepte de propietat de la terra mitjançant la sol·lici-tud i publicació de bans que prohibien als veïns d’un lloc queentressin en les terres d’un propietari sense el seu permís -contravenint els usos comunitaris del sòl que s’havien man-tingut durant segles-, ens planteja un panorama força méscomplex que no pas la imatge subjacent en alguns estudis queper al cas de Girona han parlat del “canvi sense canvi”, de laperpetuació històrica del domini d’una oligarquia social que

80


s’adapta camaleònicament als nous temps i que segueix par-ticipant en el poder local per no perdre el seu domini, o d’unconsistori gironí provincià massa allunyat d’un centre, Ma-drid, que marca les pautes a cop de decret, i que es limita aanar “a remolc” de la capital del Principat, des d’on es marcael pols econòmic i revolucionari dels temps.

Pel que fa al personal polític de l’ajuntament de Girona,cal remarcar també que la noblesa titulada era molt escassa ala ciutat i només va ocupar un 2’8% dels càrrecs durant tot elperíode (estigué representada sobretot en els dos períodes ab-solutistes i la seva presència al consistori anà disminuint finsa desaparèixer). Les professions liberals, dintre de les qualsdestaca amplament el sector de les lleis, es perfila, juntamentamb els hisendats, com un dels principals grups dirigents dela ciutat. El fet que el món dels oficis, tot i representar a unsector social molt més ampli i diversificat, ocupés una posi-ció més marginal en els càrrecs d’ajuntament respecte els hi-sendats i les professions liberals, ens dóna una mesura prouclara de la poca representativitat real del conjunt de la socie-tat gironina en el consistori gironí de la primera meitat delsegle XIX, fins i tot en els períodes de govern progressista. Elmón del comerç té una presència molt reduïda a l’ajuntamentgironí fins a la revolució liberal i no comença a ocupar cà-rrecs d’una manera significativa fins a partir de 1833. Quantals fabricants, hem de considerar que, si bé són pocs en nom-bre (coincidint amb l’escassa industrialització de la ciutat) estractava de persones -com Joan Planas o Josep Oriol Barrau-que tenien un pes específic molt remarcable en la nova so-cietat de propietaris, factora i alhora principal beneficiària delnou ordre liberal que s’anà bastint al llarg del segle XIX.

81


La dinàmica dels esdeveniments polítics

Com és prou sabut, el març de 1814 Ferran VII, El Desitjat,en tornar a Espanya des del seu exili forçós a França anul·làràpidament l’obra de les Corts de Cadis i reinstaurà l’absolu-tisme. Amb aquest acte caigueren per terra totes les esperan-ces de reforma d’un règim dèspota i agonitzant i, junt ambelles, també les promeses fetes als gironins d’alliberar-los decontribucions durant deu anys en recompensa pel seu sacrificidurant la guerra del Francès. L’etapa de la primera restaura-ció absolutista (1814-1820) no fou un període feliç per a laciutat, que patia encara les seqüeles demogràfiques i econò-miques de la guerra.

El pronunciament de Riego a Cabezas de San Juan (An-dalusia) el dia 1 de gener de 1820 i els aixecaments urbansque el succeïren a tot l’Estat acabaren obligant Ferran VII ajurar la Constitució de Cadis el 9 de març del mateix any. Laproclamació de la Constitució de 1812 es va efectuar a Gi-rona el 12 de març després d’un avalot popular, impulsat pelsoficials de la guarnició i els empleats de l’administració, queaconseguí de vèncer les resistències del governador Juan JoséGarcía de Velasco. Per a la defensa del sistema liberal i elmanteniment de l’ordre públic, durant el Trienni liberal escreà a Girona, com a tot l’Estat, el cos armat de la Milícia Na-cional; els seus comandants en foren els hisendats JosepRamon de Camps d’Aviñó i Felip de Martínez. Com ha as-senyalat Josep Quer, els tres primers ajuntaments gironins delTrienni es mantingueren dintre d’uns paràmetres de modera-ció, distants de les reformes més radicals del govern, com ladesamortització, i dels comportaments polítics “exaltats” quemanifestaven alguns membres de la tropa, alguns veïns i al-

82


guns membres de la Tertúlia patriòtica instal·lada a Girona el1822 i integrada per funcionaris, militars, membres de les pro-fessions liberals i alguns italians expatriats del Piemont. Du-rant el Trienni, l’oposició al sistema liberal trobà la sevaexpressió en els aixecaments reialistes, clars precedents de lafutura guerra carlina, que, com ja va explicar Jaume Torras, esnodriren sobretot del descontentament dels camperols percausa d’una reforma fiscal que els perjudicava en un contextde caiguda dels preus agraris, mentre se’ls frustraven les ex-pectatives en qüestions com la venda i el repartiment dels bénscomunals i de propis dels pobles. Girona es convertí en esce-nari directe de la revolta el desembre del 1821 quan una par-tida reialista reclutada per Misses i Malavila als pobles delsvoltants entrà per sorpresa a la ciutat amb l’objectiu d’allibe-rar els seus presos, essent-ne foragitats, finalment, per la tropai la Milícia Nacional. L’ensorrada del règim liberal delTrienni, però, acabà essent obra de la intervenció militar es-trangera dels “Cent Mil Fills de Sant Lluís” enviats per laSanta Aliança amb l’objectiu, com va assenyalar Josep Fon-tana, d’esclafar el perillós exemple que el focus revolucionariespanyol representava per a la resta d’Europa. Les tropes dela Santa Aliança entraren a Girona, sense que se’ls oposés capresistència, el 2 de maig de 1823 sota les ordres del mariscalMoncey.

Ferran VII s’apressà a derogar tot el que havia legislat elgovern liberal i a restaurar de nou l’absolutisme, obrint unaetapa (1823-1833) coneguda com l’ “ominosa dècada”. Du-rant aquesta segona restauració absolutista es practicarennombroses depuracions, s’organitzà el Batallón de Volunta-rios Realistas comandat per l’hisendat Ramon de Manresa,com a contrarèplica de la suprimida Milícia Nacional, i molts

83


liberals hagueren d’exiliar-se. L’amenaça al règim no venia,però, només per la banda dels liberals, sinó també per la delssectors absolutistes més intransigents o “ultres” i, així, el ma-lestar del camp que l’absolutisme restaurat tampoc no foucapaç de resoldre nodrí les partides dels reialistes perjudicatso malcontents. Entre el 10 de setembre i el 10 d’octubre de1827, Girona va ser assetjada pels rebels que, dirigits per Nar-cís Abrés i altres capitostos, van amenaçar les autoritats, dis-pararen contra la ciutat, tallaren el curs de la sèquia que moviaels molins i cremaren molts pallers dels voltants.

A la mort de Ferran VII (29-IX-1833) i durant la primeraguerra carlina (1833-1840) la ciutat de Girona es mantinguéfidel a Isabel II. La proclamació d’Isabel II va tenir lloc a Gi-rona el dia 1 de desembre de 1833 i se celebrà amb l’encun-yació de monedes commemoratives i tres dies de festes amblluminàries als carrers, balls, funcions teatrals i un tedèum.Amb el nou adveniment del règim liberal, es decretà la dis-solució del cos dels Voluntarios Realistas i es dictaren lesbases per a la nova organització de la Milícia Nacional. Laprimera guerra carlina no féu sinó agreujar les dificultats fi-nanceres d’una hisenda municipal que ja patia un deute crò-nic des d’abans de la guerra. Al dèficit crònic entre ingressosi càrregues municipals, s’hi afegirien, arran de la guerra, lescontribucions extraordinàries per reparar fortificacions, man-tenir les tropes i pagar el seu equipament i els serveis de laMilícia Nacional, a més del pes dels allotjaments militars il’escassetat de productes que es començà a patir a finals de1837 com a conseqüència d’un ban dels rebels que provocà elbloqueig econòmic de la ciutat, tot això sense comptar les pèr-dues humanes i materials que ocasiona tota guerra.

Després d’un període d’un extremat moderantisme, que

84


apostava políticament per un “justo medio” que no acontentàa quasi ningú, el mes d’agost de 1836 el motí de La Granjaobligà la reina regent a restablir la constitució de Cadis, quefou proclamada a Girona el 18 del mateix mes, dos dies méstard que a Barcelona, i que seria substituïda aviat per la del1837, de caràcter progressista. El primer cicle (1835-1837)dels avalots populars coneguts amb el nom de “bullangues”que es produïren en algunes localitats del Principat, especial-ment a Barcelona, en el marc de la revolució liberal, semblaque no va tenir cap mena de repercussió violenta a la ciutat deGirona. La tensió social a la ciutat, on el procés industrialit-zador era encara mínim, no devia ser tan important com end’altres llocs, com Barcelona, on aquest procés estava moltmés avançat. La manca d’alteració de l’ordre públic a la ciu-tat, però, s’explica també per l’exercici d’una política muni-cipal de molt rigor; es visqué, per dir-ho d’alguna manera,dins d’una constant “pau vigilada”. L’ajuntament, a més, seserví molt hàbilment d’alguns recursos típics de l’AnticRègim per tal d’assegurar el manteniment de l’ordre, com ararecórrer a les obres públiques a fi de donar feina als desocu-pats, exercir un control estricte del preu i la qualitat delpa -mesura que sovint li ocasionà enfrontaments amb els re-presentants dels flequers- o acatar, amb el beneplàcit de totesles autoritats i els sectors socials benestants, l’ordre de reclu-sió dels pobres a l’Hospici dictada el març de 1836 pel Capitàgeneral Francisco Espoz y Mina. La Milícia Nacional tambéjugà un paper decisiu en el manteniment de l’ordre públic, toti que aquest cos armat va inspirar sempre certs recels entreels sectors benestants que controlaven l’ajuntament a causade la seva extracció social de base popular.

Si durant el primer cicle de les bullangues no es va alterar

85


l’ordre públic a la ciutat, no passà el mateix durant la Regèn-cia d’Espartero (1840-1843). Ja en ocasió del pronunciamentdel setembre de 1840 que acabà conduint al nomenament deBaldomero Espartero com a regent del regne, com desprésarran dels aixecaments moderats de l’octubre de 1841 contrael govern progressista, es notà a Girona una gran tensió i lapressió popular al carrer. La rebel·lió de finals de 1842 a Bar-celona fou secundada ja obertament a Girona amb una revoltaque comptà amb la participació de membres de la Milícia idel batalló provincial entre els dies 20 i 22 de novembre. Eldesembre, les notícies que arribaven del bombardeig de Bar-celona ordenat pel propi Espartero provocaren de nou a Gi-rona una gran ansietat i malestar populars. Però, sens dubte,la major revolta que visqué la ciutat durant aquest període foula que va tenir lloc l’estiu i la tardor de l’any 1843 en el con-text dels aixecaments que varen produir-se a diferents puntsde l’Estat en defensa de la convocatòria, a Madrid, d’unaJunta Central que, integrada per representants de totes les jun-tes provincials que s’havien anat creant al llarg del moviment,hauria de portar a terme tot un seguit de reivindicacions, comara l’augment d’atribucions per a les diputacions, la llibertatreligiosa i d’impremta i la reducció de l’exèrcit. Així, el junyde 1843 la ciutat de Girona es pronuncià també a favor de lainsurrecció centralista. Davant la manca de resposta a la de-manda de la convocatòria de la Junta central, el movimentcentralista es reviscolà el setembre en l’anomenada Jamàn-cia. Des del 4 de setembre ja es notà un cert moviment a Gi-rona a favor de secundar la sublevació de Barcelona, iniciadados dies abans. La revolta coincidí a Girona, a més, amb unterrible aiguat, la nit del 18 al 19 de setembre, que provocàmoltes pèrdues humanes i materials al barri de Sant Pere.

86


Entre el dia 1 d’octubre i el 7 de novembre la ciutat fou as-setjada per les tropes del general Prim, que arribaren fins i tota bombardejar-la. Aquesta revolta, que comptà amb la parti-cipació popular, és sens dubte un dels episodis més difícilsd’interpretar de la història de la ciutat, ja que es produïrencomplexes aliances i fractures a tots nivells. Es pot dir, però,en general, que els hisendats es posicionaren en contra de larevolta, darrera de la qual veien l’anarquia i la revolució i al-guns, fins i tot, el fantasma de la revolució francesa més ra-dical. Postures exagerades, ben cert, si tenim en compte queno es van fer atacs contra la propietat. El general Prim poguéentrar finalment a Girona el dia 9 de novembre. Després esprocedí a la purificació dels empleats de l’ajuntament, hihagué empresonaments i algunes de les persones més com-promeses amb la rebel·lió van haver d’exiliar-se. La revolta dela Jamància degué ser un sotrac important per a moltes cons-ciències conservadores; potser per això aquest setge que vapatir la ciutat l’any 1843 quedaria en el futur en la desmemò-ria oficial, a diferència dels mitificats setges de la guerra delFrancès. El 12 de novembre l’ajuntament disposà la celebra-ció d’un tedèum a la catedral, alhora que en una proclama alsciutadans feia una crida a la unió i a favor de l’establiment deun Gobierno liberal, fuerte y justiciero. El dia 1 de desembrela ciutat de Girona celebrà l’acte de la proclamació d’Isabel IIcom a reina d’Espanya i, després de la destitució de Salus-tiano de Olózaga com a president del govern, l’ajuntamentenvià un manifest a la reina donant-li les gràcies per haverparado la rueda de la revolución.

A parar la rueda de la revolución i a establir un Gobiernoliberal, fuerte y justiciero es dedicarien els governs de l’ano-menada “dècada moderada” (1844-1854). El retorn a l’ordre

87


s’imposaria mitjançant la creació d’institucions com la Guàr-dia Civil (1844) i la Guàrdia Rural (1849); la desaparició dela Milícia Nacional, aquell cos tant associat a la instauració delrègim liberal, però que s’havia manifestat tant perillós en elsmoments crítics; la instauració d’un estricte vot censatari enla nova llei d’ajuntaments i diputacions de l’any 1845, quereduïa el dret de vot a una ridícula minoria escollida segonsel grau de riquesa i la possibilitat de ser elegit a una minoriaencara més ridícula (en les eleccions municipals del novem-bre de 1849, per exemple, només 318 veïns de Girona podienvotar els membres del nou consistori d’entre una llista d’ele-gibles integrada per només 119 persones); la Constitució de1845, més conservadora que la de 1837; el centralisme admi-nistratiu, manifestat molt especialment en la figura dels go-vernadors civils que, a partir de l’any 1849, concentraren lesatribucions del Cap Superior Polític i de l’Intendent com aprimera autoritat civil provincial en comunicació directa ambels ministeris de Governació, Hisenda i Comerç, Instrucció iObres públiques; el control ideològic mitjançant els juratsd’impremta; o el restabliment de relacions cordials amb laSanta Seu. La constant intervenció dels majors contribuentsen els assumptes més rellevants de l’administració local (en laconfecció de les llistes d’electors i elegibles, el repartimentde les contribucions, en els jurats d’impremta, etc.) acabavade tancar el cercle d’un sistema polític que deixava fora deljoc a la major part de la població. Durant la dècada moderadava tenir lloc també la segona guerra carlina a Catalunya(1846-1848), que va coincidir amb una important crisi de sub-sistències l’any 1847, provocada sobretot per l’escassetat degrans i de patates degut a les males collites, i amb una crisi delcomerç i la indústria l’any 1848, que a la província de Girona

88


afectà especialment les indústries del suro i del cotó. Un dia després d’haver-s’hi adherit Barcelona i a invitació

del capità general, les autoritats i corporacions civils, militarsi eclesiàstiques de Girona s’adheriren el 15 de juliol de 1854al pronunciament dels generals O’Donnell i Dulce que obrí unnou període de govern progressista (1854-1856). Les autori-tats, com tantes altres vegades, estigueren sobretot preocupa-des pel manteniment de l’ordre públic i perquè el movimentno anés massa lluny. A finals de juliol, s’instal·là a Girona unajunta governativa de la província, presidida per l’hisendatRamon de Cabrera i composada per oficials de la tropa, hi-sendats, propietaris i advocats representants de tots els partitsjudicials de la província, que manifestà una gran autonomia degovern avançant-se fins i tot, amb un to més progressista, a al-gunes mesures que dictarà aviat el govern. La Junta provin-cial de Girona decretà, entre d’altres coses, la nova entradaen vigor de la constitució de 1837, el recobrament de les fun-cions que tenien els ajuntaments i les diputacions abans dederogar-se aquella constitució, el dret de reunió dels ciuta-dans, la llibertat d’impremta i la reorganització de la MilíciaNacional. Defensà també un projecte de descentralització ad-ministrativa per al conjunt de l’Estat, per al qual debe de-marcarse con plenísima evidencia la línea de separaciónentre las diversas entidades administrativas, que en la naciónestán comprendidas. El pueblo, la provincia, la Nación. Cadauno de estos elementos tienen un círculo especial y particu-larísimo de vida y movimiento (...) dentro de este círculo la in-dependencia ha de ser completa (...). El 17 d’octubre de 1854,després de les eleccions de diputats a Corts en les quals sor-tiren elegits alguns dels seus membres, la junta anuncià la sevadissolució.

89


Finalment, durant el darrer període moderat (1856-1868)que precedí a la revolució de setembre de 1868, la pau a laciutat només es veié alterada per les repercussions que hivaren tenir les dues temptatives insurreccionals del generalPrim per assolir el poder, el juny de 1866 i l’agost de 1867. Lacrisi econòmica que es va viure entre 1864 i 1868 provocàmanca de treball i el tancament de la Caixa d’Estalvis quehavia estat tot just inaugurada el 1864. Per tal d’evitar unapossible revolta, les autoritats, com ja havien fet en èpoquesanteriors, varen recórrer a la beneficència i a les mesures d’or-dre públic. Com a avenços importants, cal esmentar que el1861 la companyia de gas Barrau i Cia portà l’enllumenat degas a la ciutat i que l’any següent arribà per fi la línia del fe-rrocarril, que connectà Girona amb Barcelona.

Una època de transformacions urbanes: desamortització i industrialització

No podem acabar aquesta conferència sense posar de relleu laimportant transformació urbanística que va viure Girona enles dècades centrals del segle XIX arran, sobretot, de les des-amortitzacions empreses pels governs liberals i la industria-lització. Alguns dels edificis religiosos que varen passar amans de l’estat amb la desamortització eclesiàstica foren ex-ceptuats de la venda en pública subhasta i destinats a altresusos d’utilitat pública: al convent dels caputxins, al final delcarrer de la Força, s’hi instal·là el primer Institut Provincial deSegona Ensenyança (que obrí les seves portes el 1845) junta-ment amb la Biblioteca Provincial (on ingressaren els llibresdels convents desamortitzats), els convents dels mínims, mer-

90


cedaris i dominics serviren per a usos militars, el claustre deSant Pere de Galligants per a habilitar-hi el Museu Provin-cial, les oficines d’Hisenda s’instal·laren al convent de SantJosep i la Diputació Provincial al dels carmelites calçats.Foren enderrocats, en canvi, els convents de Sant Agustí i deSant Francesc permetent un esponjament de la ciutat, encaraemmurallada, amb l’obertura de nous carrers i places, com laplaça de Sant Francesc o del Gra i la plaça porticada de SantAgustí, d’inspiració francesa. Significativament, el carrer nouque s’obrí aprofitant l’enderrocament del convent de SantFrancesc fou batejat l’any 1842 amb el nom de Calle del Pro-greso, una paraula molt pròpia d’aquella Europa cofoia delsegle XIX que, obnubilada per les invencions i els avençosde la tècnica, tenia una concepció lineal, optimista, del passati de l’esdevenir de la història. L’any 1846, però, en plena dè-cada moderada, el Cap Superior Polític, Carles Llauder, manàa l’ajuntament que el carrer no continués portant aquell nom,darrere del qual ell hi veia una velada referència a un deter-minat partit polític (òbviament, al liberal progressista). L’a-juntament, sorprès per aquella suspicàcia, li respongué que elconcepte de “progrés” emprat no tenia color polític i que haviacomptat amb el consens dels homes dels diferents matisos po-lítics que composaven el consistori quan se li posà aquest nomal carrer. Com que el Cap Superior Polític seguí insistint en laqüestió, l’ajuntament, finalment, decidí canviar-li el nom peld’Isabel II. Aquesta anècdota pot servir tant per mostrar el pa-roxisme al qual podien arribar les rivalitats polítiques en aque-lla època, com per il·lustrar la mena d’incomprensions quepodien donar-se entre una autoritat provincial, delegada delgovern central, que només veia fantasmes de signe polític, iuna classe dirigent catalana que davant del terme “progrés”

91


pensava, abans que res, en un concepte global lligat a l’avençdel qual ella es creia alhora actora i testimoni.

La desamortització eclesiàstica, però encara més la ces-sió, a través de la fórmula de l’establiment emfitèutic, per partde l’ajuntament d’alguns béns de titularitat municipal (“bénsde propis”) i de cabals d’aigua de la sèquia Monar a mans pri-vades –abans que el ministre Pascual Madoz posés oficial-ment en marxa l’any 1855 la desamortització dels bénscivils–, facilitaren el procés industrialitzador que coneixeria laciutat sobretot a partir dels anys quaranta i que es localitzà,preferentment, al barri del Mercadal, per on discorria la sè-quia. A mitjan segle XIX, les fàbriques més importants de laciutat eren dues tèxtils cotoneres situades al Mercadal, –laPlanas, que funcionava ja des de la dècada dels 1820, i laBosch-Barrau, instal·lada el 1844 al solar de l’antic conventde Sant Francesc–, dues papereres –La Gerundense, que foula segona fàbrica de paper continu que funcionà a l’estat es-panyol, i La Aurora, instal·lades, respectivament, el 1843 i el1845 als edificis dels molins fariners que el comú de Gironaposseïa als barris del Mercadal (La Gerundense) i de Pedret(La Aurora)- i, a partir de 1857, la foneria Planas, Junoy,Barné i Cia., que, al carrer de la Indústria, també al Mercadal,s’especialitzà primer en la fabricació de turbines hidràuliquesdel sistema Fontaine i més endavant en la de material elèctric.El projecte d’instal·lar la primera fàbrica paperera va donarlloc, de retruc, a la modernització dels dos molins fariners delcomú al barri del Mercadal, a través de la seva reunió en unsol nou edifici que havia de ser no només més efectiu tècni-cament (construido a la moderna), sinó que també havia d’e-conomitzar aigua de la sèquia en benefici de La Gerundense.

La major part dels obrers i obreres (inclosos nens i nenes)

92


que treballaven en aquestes fàbriques vivien també al barridel Mercadal (que concentrava l’any 1860 quasi el 60% delsjornalers de fàbrica), i estaven sotmesos a unes jornades la-borals de 12 a 13 hores diàries l’any 1862, i a unes condicionsde vida marcades per la precarietat que els imposaven els bai-xos salaris que cobraven. Així, l’any 1841, el rector del Mer-cadal informava a l’ajuntament que, segons el padró que ellelaborava anualment per al control del compliment dels pre-ceptes pasquals, esta Parroquia se compone de unos cuatro-cientos vecinos, y mil cuatrocientas almas, excusant-se dedonar una xifra més exacta porque la mayor parte de mis fe-ligreses se compone de jornaleros de fábrica y de pobres, losque en el decurso de un mes cambian de habitación, buscandoaquellos pisos o cuartos menos caros.

L’efervescència urbanística que va viure Girona a mitjansegle XIX trobà també la seva expressió en la remodelaciódel barri de Sant Pere després de la riuada de l’any 1843, lasubstitució de l’antic pont de Sant Francesc pel nou Pont dePedra, la construcció de moltes cases noves, la rehabilitaciód’antigues edificacions, la demanda de permisos per elevarun pis més els edificis o obrir-hi balcons, la construcció decloaques i voreres, la rectificació de la línia d’alguns carrersi els plans generals de façana dins d’un concepte uniformistade l’estètica de la ciutat. Enmig d’aquesta gran activitat cons-tructora en la qual volia ficar cullerada tothom, tingueren llocdisputes per la preeminència en aquest negoci entre arquitec-tes i mestres d’obres. Fins i tot l’ajuntament, convençut de lanecesidad é importancia de colocar en el centro de la ciudadun Reloj, que con el fuerte tañido de sonora Campana comu-nique á los vecinos las horas y sus cuartos, sirviéndoles deguía para la distribución de sus diarias tareas, y de indicador

93


nocturno en las velaciones; circunstancia que no cumple demucho el de la Catedral por su obscuro sonido, gosava l’any1842 discutir el control del temps al poder eclesiàstic enca-rregant la col·locació d’un gran rellotge a la Casa Consistorial(acords de 9-3-1842 i 24-2-1843). El rellotge de l’ajuntaments’imposava així com la nova mesura del temps en una socie-tat liberal que havia entrat en l’era de les màquines, per sobrede les campanes eclesiàstiques que havien marcat les horesdel món precapitalista dominat per les activitats agràries i eltreball artesanal.

Voldria acabar remarcant, finalment, en el terreny de laconservació patrimonial, el paper desenvolupat per la Comi-sión de Monumentos de la província de Girona, institució quemaldaria, des de mitjan segle XIX, amb el seu voluntarisme ila seva manca crònica de finançament, per intentar conscien-ciar les autoritats civils i militars, i la ciutadania en general, delvalor que tenia per a les generacions futures el patrimoni quellavors s’anomenava historicoartístic. A partir del materialaplegat de procedències molt diverses (les excavacions d’Em-púries, les obres de remodelació dels edificis desamortitzats,les reformes urbanes, les donacions d’artistes vius i col·lec-cionistes particulars...) la Comisión de Monumentos posà lesbases del primer museu provincial. El museu va tardar quinzeanys en poder inaugurar-se, l’any 1870, en el sobreclaustredel monestir de Sant Pere de Galligants perquè, degut al mi-grat pressupost de què disposava la comissió, les obres decondicionament d’aquell espai s’eternitzaren, com una provamés dels problemes inherents a un estat liberal pobre, l’es-panyol, que legislava polítiques ambicioses en els terrenyscultural, educatiu, sanitari, etc. però que després era incapaçde dotar-les de suficients recursos econòmics per poder posar-

94


les en pràctica de forma adient. Amb els temps que corren,què us he d’explicar...!

Bibliografia

ALBERCH, R., ARMENGOL, D., CLARA, J., NADAL, J. i PORTE LLA, J., Girona al segle XIX, Girona, Gòthia, 1978.

ALBERCH, Ramon i CASTELLS, Narcís, La població de Girona (segles XIV-XX), Girona, Institut d’Estudis Gironins, 1985.

ALBERCH, X. i BURCH, J. (coord.), Història del Gironès, Girona, Diputació de Girona, 2002.

ARNABAT, Ramon, La Revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya, Vic, Eumo, 2001.

BOSCH, Mònica, "Els hisendats com a classe dirigent: l'exemple de la regióde Girona", L'Avenç nº 270, Plecs d'Història Local núm. 99 (juny 2002),pp. 52-55.

BUSCATÓ, Lluís, De l’antiquarisme a l’arqueologia. La protecció i con-servació del patrimoni històric i arqueològic a la província de Girona(1835-1876), tesi doctoral, Universitat de Girona, 2011.

CLARA, J., CORNELLÀ, P. i PUIGBERT, J., La Normal de Girona, 150 anys d’història (1844-1994), Girona, Universitat de Girona, 1995.

CONGOST, Rosa, Els propietaris i els altres, Vic, Eumo, 1990.CONGOST, Rosa, "De pagesos a hisendats: reflexions sobre l'anàlisi dels

grups socials dominants. La regió de Girona (1780-1840)", Recerques,núm. 35, 1998.

COSTA, Lluís (dir.), Història de Girona, Girona, CCG Edicions, 2006.COSTAL, A., GAY, J. i RABASEDA, J., La inauguració del Teatre

Municipal de Girona l’any 1860. Òpera, espectacle, ciutat, Girona, Ajuntament de Girona, 2010.

ESTALELLA, Helena, La propietat de la terra a les comarques gironines, Girona, C.U.G., 1984.

FONTANA, Josep, La fi de l'Antic Règim i la industrialització 1787-1868, Barcelona, Edicions 62, 1988.

FONTANA, Josep, La revolució liberal a Catalunya, Lleida, Eumo Editorial i Pagès Editors, 2003.

95


GARCIA, Anna M., La revolució liberal a Espanya i les classes populars, Vic, Eumo, 1989.

GARRABOU, Ramon, "La burgesia agrària gironina durant el segle XIX", Revista de Girona, núm. 112, 1985.

LLORENS, J.M., PLANA, C., COSTA, I. i MATAS, J., La Comissió de Monuments Històrics i Artístics de la Província de Girona (1844-1981).Catàleg del fons documental, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 2006.

MARTÍNEZ QUINTANILLA, Pedro, La provincia de Gerona. Datos Estadísticos, Girona, Imprempta de F. Dorca, 1865.

MOLI, Montserrat, La desamortización de la provincia de Gerona, 1837-1854, Tesi doctoral inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona, 1974.

OLÒRIZ, Joan, L'Institut de segon ensenyament de Girona: 1845-1900, Girona, CCG Edicions, 2008.

OVIEDO, Adrián, La Milicia nacional: Gerona 1820-1823, tesi de llicenciatura inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat de Filosofia i Lletres, 1975.

QUER, Josep, "L’oligarquia gironina durant el trienni constitucional", Revista de Girona, núm. 122, 1987, pp.75-81.

RAHOLA, Carles, La ciutat de Girona, Barcelona, Barcino, 1929.RAHOLA, Carles, Ferran VII a Girona, Girona, Gràfiques Darius Rahola,

1933. SIMON, Antoni, La crisis del Antiguo Régimen en Girona, Bellaterra,

Universitat Autònoma de Barcelona, 1985. SOLÀ MORALES, I., BIRULÉS, J.M., FONALLERAS, J.M., i GARCIA,

P., Història del Teatre Municipal de Girona, Girona, Ajuntament de Girona, 1985.

TORRAS, Jaume, Liberalismo y rebeldía campesina 1820-1823, Barcelona, Ariel, 1976.

VICENS i VIVES, Jaume i LLORENS, Montserrat, Industrials i Polítics (Segle XIX), Barcelona, Editorial Vicens-Vives, 1983.

VV.AA., Treballs d'història. Estudis de demografia, economia i societat ales comarques gironines, Patronat "Eiximenis" de la Diputació Provincial de Girona, 1976.

VV.AA., Història de la Diputació de Girona, Girona, Diputació de Girona,1989.

VV.AA., Miscel·lània IB Jaume Vicens Vives. 150 anys, Girona, Ed. l’Eix,1995.

96


97

REVOLUCIÓ, RESTAURACIÓ I DICTADURA (1868-1931)

Lluís Maria de Puig


99

Tractar en una conferència de tres quarts d’hora el que va serel govern de la ciutat de Girona en un espai de temps tan di-latat, més de seixanta anys, impedeix d’entrada el més mínimaprofundiment i obliga a una espessa síntesi o resum a ma-nera de promptuari, pràcticament amb poc més que l’enunciatde cada esdeveniment. I més quan es tracta d’un període po-líticament i institucional divers i alterat, i d’un aspecte con-cret complex i prou canviant a cada moment com és ara lavida municipal. Dit això i conscients dels condicionamentsde l’exercici, procurarem condensar la història del govern dela ciutat des de la Revolució de Setembre fins a la II Repú-blica intentant que, malgrat el reduccionisme, sigui intel·li-gible una idea general.

El sexenni progressista

El 1868 Girona és la ciutat central de la província. N’és lacapital administrativa, política, comercial, religiosa i militar,aspectes aquests que la marcaran políticament: hi ha més de1.600 militars, un contingent molt important de funcionaris iun clergat nombrós (el Bisbat, 128 capellans, convents de fra-res, i monges, llecs i serveis) que feia parlar d’una ciutat le-vítica. Econòmicament sota un predomini agrícola serà unaciutat amb quatre fàbriques (paper, tèxtil, foneria), això és,poc desenvolupada industrialment però havent iniciat el pro-cés, amb un grup important de treballadors assalariats. Unaciutat que vivia dins de les seves dobles muralles: les que arri-baven al riu i les que guardaven la ciutat construïda més enllàde l’Onyar com ara el barri del Mercadal.

Girona era dominada pels sectors de la noblesa o de la


100

burgesia terratinent; propietaris rurals que vivien a la ciutat,i ocupaven normalment les institucions, acomboiats perintel·lectuals, professionals i funcionaris que mantenien unpredomini de classe evident. La resta ho feia l’Església, mo-nàrquica i sovint integrista, que s’enfrontà sempre a les posi-cions veritablement liberals i ja no diguem als republicansfederals, considerats descreguts i ateus. La divisió de la so-cietat gironina entorn la religió va ser fortíssima i ajudava aconformar un bloc catòlic que a voltes ajuntava el liberalismemoderat amb els carlins. A l’altre costat hi havia els demò-crates i republicans, els uns moderats, altres intransigents quemaldaven contra la monarquia i per totes les llibertats, per lesreformes més simples fins a l’alçament armat i la proclama-ció de la República. En aquests sectors hi havia certament unclima revolucionari.

El període 1868-1874 va ser convuls i d’una forta inten-sitat de les lluites polítiques, en general, i com veurem moltmarcades per la ideologia. Els fracassos del liberalisme mo-nàrquic, les crisis econòmiques i la demanda de drets i lli-bertats crearen un malestar que es concretà en la recerca d’unnou sistema de govern que no solament canviés la política,sinó també l’ordre social. La vida política va ser agitadíssima:la Revolució de Setembre de 1868. La nova constitució de1869, l’aixecament federal, la monarquia d’Amadeu I, la pro-clamació de la I República, amb els canvis a què va donarlloc cada nova situació. Tot això en encara no sis anys. Perfer-nos càrrec de l’ebullició política del moment recordaremque de 1869 a 1873 hi hagué sis campanyes electorals a di-putats a Corts, a més de tres comicis municipals, els de les di-putacions i, fins i tot, de la Junta Revolucionaria Provisionalen el primer temps. I per si fos poc, algunes d’aquestes elec-


101

cions foren escandalosament fraudulentes i van crear la con-següent indignació. Era un no parar, que enfrontava partits imoviments molt oposats, els quals radicalitzaven les sevesposicions.

De fet, ja el 1868 hi hagué a Girona dos assaigs d’aixeca-ment, si bé no passaren d’aldarulls premonitoris de la Revo-lució de Setembre. Les classes populars es movien i la pressióper un canvi profund es feia sentir. La Revolució de Setem-bre a Girona, com va explicar Joaquim Nadal, recollia aquestsentiment generalitzat, si bé dins un moderantisme evident.S’implantaren les llibertats, es canvià la Constitució (però eraencara monàrquica), es canvià la llei electoral amb el sufragiuniversal, etc. Amb tot, no era una república, no hi havia unadescentralització federal, no hi havia llibertat de culte, no sesuprimia el reclutament… El republicanisme estava decebuti per això els més agosarats intentaren l’alçament armat de1869. I malgrat la vinguda del rei Amadeu a Girona, l’any1871 recolzaren plenament la proclamació de la I República.

A la ciutat de Girona tots aquests moviments i lluites esvisqueren intensament i els republicans i un incipient movi-ment obrer actuaren en conseqüència a cada moment, comha estudiat amb detall Josep Clara. Ara, més o menys legal-ment dominà el moderantisme conservador de l’anomenatPartit Progressista però que, a despit del nom, era la dretapura i simple, els catòlics monàrquics sovint aliats amb elscarlins. Així, a l’Ajuntament de Girona els alcaldes foren con-servadors i els republicans la minoria. Fins i tot quan els re-publicans guanyaven al conjunt de la demarcació de Girona,a la ciutat ho feien els elements del Partit Progressista i lesseves coalicions.

El govern de la ciutat era cosa de la corporació municipal,


102

certament, però cal tenir present al menys dos altres podersque incidiren decisivament en l’acció de l’Ajuntament. El pri-mers eren els governadors civils i militars que intervenien so-vint en les decisions municipals per manifestar-se d’acord oen contra i que en absència d’eleccions nomenaven els mem-bres que havien de constituir-lo i els alcaldes. Aquests go-vernadors foren Pedro Cavanna, Pedro Antonio Torres,Sánchez Vera, Enric Climent, Vicente Cánovas i Joan Matas.També encobrien el municipi, la Diputació a vegades, la JuntaRevolucionaria Provisional i l’Estat i les seves representa-cions, per exemple, el Comitè Republicà Democràtic Federal,que abans de la proclamació de la I República instà ladissolució de l’Ajuntament republicà.

Hi hagueren períodes provisionals, fins a la realització deles eleccions, el 1868 i el 1874 però la municipalitat s’orga-nitzà bàsicament en tres processos electorals, 1869, 1871 i1874. En els dos primers, com hem dit, l’Alcaldia i la majo-ria correspongué al corrent que governava Espanya, el PartitProgressista. Amb un personal més aviat moderat i no pasafecte a la reacció o al catolicisme integrista. Després de laGloriosa, fou nomenat per la Junta Revolucionària, alcaldeper un Ajuntament interí, el fiscal militar Antonio Santama-ría, que no va prendre possessió i fou substituït per Pere Ba-rragan, comerciant, membre del partit governamental. Ambles eleccions locals de desembre de 1868, guanya la dreta dedivuit regidors; només n’hi ha tres de republicans. I el candi-dat més votat, Pere Barragan, fou ratificat alcalde, però finsal febrer, mes en què dimití i va ser substituït per JoaquimMassaguer, que va restar a l’Alcaldia més de tres anys. Eldesembre de 1871 tornen a guanyar els de sempre i Pere Ba-rragan de nou, és l’alcalde des de febrer de 1872. Amb l’ab-


103

dicació d’Amadeu s’obre un període provisional que tindràuna variant el febrer de 1874. És nomenat un nou Ajunta-ment, amb Joaquim Riera Bertran, un republicà intransigentque dimiteix l’abril i és substituït per Narcís Farró, qui plegàel mes de maig i va ser substituït per un altre republicà gi-roní, Josep Prats. La qüestió és que el govern de la ciutat anàmolt a remolc dels esdeveniments més generals que canvia-ven el marc i les tendències polítiques majoritàries.

Amb aquests condicionants i tenint sempre present el tras-balsament constant de la vida política que hem descrit, l’A-juntament acomplí la tasca que li tocava amb unadeterminació notable, i això que en segons quines qüestionses necessitava coratge. Un llistat de les accions més impor-tants podria començar amb les decisions preses entorn del’enderrocament de les muralles. Era una qüestió vital per aGirona, que no podia créixer sense alliberar-se d’aquelles ba-rreres i que, com a Barcelona, els ciutadans ho veien una ne-cessitat prioritària. L’Ajuntament jugà fort. En diversessessions va dictar mesures per a l’enderrocament de la mura-lla, acords urbanístics i planificació de la futura ciutat senseles muralles que donaven al pla. Tot el consistori recolzàaquestes propostes, fins i tot els regidors del partit del governcentral. Però aquest aturà els projectes. Només amb una lluitatossuda i persistent aconseguiren de Joan Prim, ministre de laGuerra, el permís per enderrocar les casernes de Sant Agustíi de Figuerola així com la muralla interior, de la porta delCarme a la de l’Areny.

Una altra medalla que podem posar a aquell Ajuntamentfou la restauració de la Universitat de Girona. Gràcies a laimplantació de la llibertat d’ensenyament, es creà de noul’Estudi Universitari que ja havia existit en temps més enda-


104

rrerits. La Universitat Lliure va ocupar l’edifici de les Àli-gues i establí només les facultats de Dret i Farmàcia de la quales realitzaren sis cursos. La Universitat de Barcelona mai veiéamb bons ulls aquest establiment de Girona i el rectorat de laUB, el juny de 1874 va suspendre les seves activitats.

Foren temps de conflictivitat social i l’Ajuntament estrobà sovint entre la espasa i la paret. Un dels problemes mésgreus era el del reclutament de lleves. Tothom hi estava encontra, era general el pensament que aquell sistema havia decanviar. Però el general Prim, que havia promès anular el re-clutament, cridà 25.000 homes. Els encarregats d’allistar alscridats eren els ajuntaments i tenien l’obligació de fer-ho. AGirona hi hagué un avalot el 1870 i el consistori hagué d’a-guantar-lo enfrontant-se a la gent, malgrat que havien tambépromès l’eliminació de les lleves. Amb la I República es de-cretà la dissolució de l’exèrcit i la creació d’un cos de volun-taris. Però la Guerra Carlina, que no parava, feia més difícilque mai dissoldre la tropa. Més quan el mateix Ajuntamentgironí havia demanat el juny de 1873 la suspensió de les ga-ranties constitucionals per tal de poder dur a terme l’exter-mini de les hostes carlistes.

Una altra dificultat recurrent la constituïa la qüestió reli-giosa en un temps d’un integrisme considerable lligat políti-cament amb el camp monàrquic i no diguem ja amb el campcarlí, cada vegada més llançat a la lluita armada, cosa queprovocà que Girona fos atacada en diverses ocasions. Iaquesta religiositat primària contrastava amb un laïcisme ra-dical i un ateisme (minoritari però agressiu) que arribava enalguns sectors a l’anticlericalisme declarat, encara que els re-publicans majoritàriament eren creients. L’Ajuntament s’ha-gué de moure entre els dos moviments i no ho tingué fàcil.


105

Pensem en el que significà en aquell temps instaurar el ma-trimoni civil o voler treballar els diumenges. Se’n sortí comva poder.

L’Ajuntament es mostrà repressor davant el moviment po-pular que no volia pagar els consums ni tampoc els arbitris.Per exemple, el dia 30 de maig de 1873, dia del Corpus, actesviolents de la plebs obligaren a suspendre la processó. Tambéva ser conflictiva la qüestió de l’armament amb la pressiódels carlins que ocuparen Sarrià, els republicans que dema-naven armes i l’Ajuntament progressista que era reticent, perraons òbvies, a armar els gironins.

Durant el sexenni hi hagué una gran mobilització dels sec-tors d’esquerra, progressistes de veritat, que intentaren can-viar la política i la societat gironina. Va ser un intentperllongat i tossut que demostrà la força real del republica-nisme, més a les comarques que a la ciutat, i l’aspiració demolta gent per transformar socialment aquell món, amb unaactitud –en general– prou moderada. Però al final aquest in-tent va fracassar, el conservadorisme dominà gairebé semprei la Girona eterna reaccionària i levítica triomfà per moltsanys, sobretot perquè els canvis a l’Estat eren també de signeconservador.

El règim dit de la Restauració

A partir de 1874 coincideixen una sèrie de realitats (bandeja-ment del republicanisme, fi de la Guerra Carlina, fi de la IRepública, crisis municipals successives, restauració de lamonarquia, establiment del sistema canovista…) que perme-ten establir de manera convencional que ens trobem davant


106

d’una etapa històrica nova i diferent de l’anterior. És unaetapa llarga, de quasi cinquanta anys, amb una estabilitat mésaparent que real, puix que si bé el règim canvia poc (un sis-tema conservador, de democràcia teòricament formal però deveritable control per part del poder i de caciquisme experi-mentat i eficaç) es donen al llarg del temps alguns esdeveni-ments importants, com la industrialització, el movimentobrer, l’aparició potent del catalanisme, la pèrdua de colò-nies, la Setmana Tràgica, l’anarquisme d’acció directa, el mo-dernisme i el noucentisme… Es tracta d’un període prolongati estàtic però sotmès a uns canvis de certa importància encaraque ens semblin massa pocs per la durada i pel temps histò-ric en què es produeix.

I és que Girona no farà cap salt endavant, més aviat en-trarà en un cert retard i estancament en relació amb el crei-xement i l’evolució d’altres capitals i ciutats catalanes. Unexemple paradigmàtic és el moderat creixement de la pobla-ció: passa de 15.015 habitants el 1877 a 17.691 el 1920 fetque ens demostra l’estancament general de la ciutat. La gentque marxa no és compensada pels que vénen i no es recuperael temps perdut, com dirà Joan Puigbert, l’historiador del pe-ríode.

Hi haurà, naturalment un mínim creixement en tots elssentits però ens trobarem amb una societat més tancada qued’altres amb una casuística local molt forta, prou aferrada aunes estructures poc dinàmiques. Una causa podria ser l’en-cerclament dintre de les seves muralles que no s’acabariend’enderrocar fins més enllà de 1920, cosa que condicionaval’expansió natural vers la plana que normalment s’hauriad’haver produït, manca de desbordament que va impedir ini-ciatives de creixement que ja no es varen donar fins més tard.


107

Però al costat de les limitacions físiques del perímetre urba-nitzat hi hagué, sens dubte, elements de permanència del do-mini social poc donat als riscs capitalistes. La mateixacapitalitat de la província, amb tota la seva càrrega d’institu-cions, d’administracions, de funcionariat va ser un fre mésque un estímul per avançar.

Ja que en aquesta conferència ens hem d’ocupar –i cons-trènyer– del que fou el govern de la ciutat en aquest període,volem avançar una idea que ens suggereix la visió generaldel comportament de les autoritats i molt particularment del’Ajuntament de Girona. Encara que és cert que, al capdavall,el consistori era un reflex prou fidel de les forces dominantsa Girona, en el seu paper, estrictament vigilat i a voltes per-seguit per poders superiors, feia l’esforç d’impulsar la mo-dernització i molt sovint trobà obstacles insalvables i no foupossible anar gaire lluny. Si pensem, per exemple, en l’ete-rització de l’enderrocament de les muralles tindrem la pedrade toc per a mesurar el que pogué i no pogué fer el municipi.

L’Ajuntament era burgès però no tant, responia a les clas-ses benestants i mitjanes de la ciutat amb alguna representa-ció popular, finalment republicana. Però els sectors benestantsde la població, en general nobles i terratinents no haguerenmai de patir pels seus interessos. L’Ajuntament no va poderser mai un poder revolucionari ni res que s’hi assemblés, atesal’estructura social de la ciutat la qual, amb obrers de fàbricai menestrals no acabava de comportar-se com una societat in-dustrial, malgrat alguns moments assenyalats en què les pro-testes inquietaren la gent d’ordre.

De fet, el rol del municipi era tan precari, difícil i perillósque en iniciar-se aquesta etapa ningú no vol ser membre de lacorporació i ningú no vol ser alcalde. El 1874, immediata-


108

ment després del cop d’estat del general Pavia a Madrid, aGirona el governador militar nomena el mateix Ajuntamentde 1872, el que hi havia abans de la República, amb IgnasiBassols com a alcalde. Al llarg de l’any, nombrosos regidorsvan presentar la dimissió perquè –deien– eren forçats a exer-cir el càrrec i el mateix alcalde afirmava que l’ostentava perobeir la autoritat superior.

Cert que en el primer moment el més angoixant era la gue-rra civil; aquell any, Savalls bloquejava Girona i l’atacava es-poràdicament. La gent marxava de Girona. Se li demanavaprotecció a l’Ajuntament i aquest no podia, els costos de laguerra eren molt alts i l’endeutament de la hisenda municipalera total. El mes de maig hi hagué una primera crisi munici-pal. Els militars exigien a l’Ajuntament, exhaust, un trimes-tre de contribució per subvenir les despeses de defensa, iamenaçaven amb l’empresonament. L’alcalde es constituí “enprisión” i, al final, els regidors van pagar de la seva butxacales 329 pessetes reclamades per l’exèrcit. El juliol, una altracrisi. El govern havia restablert l’impost de consums i tocavaal comú d’organitzar-lo. Els regidors i l’alcalde recordavenperfectament el gran avalot que va tenir lloc a Girona peraquesta causa l’any 1872, es van negar a fer-ho i van presen-tar la dimissió. L’Estat no els va fer cas, ni els acceptà la re-núncia i els obligà a actuar amb el recordatori que el Tresorhavia calculat recaptar una quantitat molt gran.

I encara el mes de setembre el governador va exigir40.000 pessetes de l’impost extraordinari de guerra. El con-sistori digué que no podia, que no tenia diners ni força perdemanar-los als ciutadans i que la guerra no l’havia de pagartan sols Girona. L’alcalde va ser empresonat i quinze diesdesprés el governador va nomenar un nou Ajuntament. Val


109

la pena, per adonar-nos del nivell de desastre i de misèria mu-nicipal, explicar el que va passar en aquella funció d’opereta.El nou consistori, nomenat a dit el 14 d’octubre de 1874, de-mostrà fins a quin punt existia una veritable resistència aprendre possessió dels càrrecs. L’alcalde en funcions GislèPujol es va trobar a la sessió de canvi de consistori nomésamb dos dels nous regidors. S’havia avisat a cadascun delsnomenats i es va fer encara una nova convocatòria però no hiacudia ningú. Llavors aparegué Josep O. Barrau, que hi anavaa explicar per què no prenia possessió. Però fou el moment enquè Pujol aprofità per fer-lo seure, entregar-li la vara d’auto-ritat i marxar corrents. Barrau va insistir que no volia el cà-rrec. Llavors Eusebi Mas, per sortir de l’entrebanc, vaacceptar presidir interinament el comú. L’endemà, el 15 d’oc-tubre, nova sessió convocada pel governador. La presideixPere Grahit, nou alcalde. Però allà mateix, Barrau, Surós,Duran, Ibran i el propi Grahit protesten pel seu nomenamenti insisteixen que han estat obligats. L’alcalde, a més, assen-yala per escrit que només serà alcalde administratiu i no paspolític.

No es d’estranyar, doncs, aquest pànic a formar part decada Ajuntament. No tenien cap autonomia, els feien fer qual-sevol cosa i a sobre podien acabar a la presó. Sobretot la si-tuació econòmica era catastròfica. Durant quatre mesos elsfuncionaris municipals no cobraren, el deute a la companyiasubministradora de gas era de 116.600 pessetes, l’Estat envolia 130.000 dels consums i la Diputació exigia la contri-bució de guerra. S’hagué d’aprovar un pressupost deficitaride 344.000 pessetes, i els ingressos pujaven només a 85.000.Era la fallida total i, per tant, la incapacitat d’emprendre captipus d’obra de certa importància. La feblesa del consistori


110

va ser permanent. Fins al 1883, en temps de l’alcalde Fran-cesc de Paula Massa, no millorà un xic la situació encara quemancava molt per poder eixugar el deute acumulat.

L’endeutament era un problema crònic que s’inicià, sem-bla, en la pèssima administració del sexenni i el seu desgavellfinancer al qual s’havien de sumar les oneroses despeses dedefensa. Els crèdits exigien la seva amortització i el deutecreixia sense que la contenció obligada el reduís. Els anys enquè Emili Grahit i Papell, advocat i historiador, fou alcalde(1887-1889 i 1890-1891) es contribuí decisivament a equili-brar les balances municipals.

D’entre l’obra que acomplí el precari govern de la ciutat,cal destacar la lluita per l’enderrocament de les muralles,lluita que travessà tot el període i que no es va poder fer rea-litat fins més enllà, en plena dictadura de Primo de Rivera.Girona havia estat declarada plaza de guerra, amb tot el queaixò representava de manteniment de la fortalesa així com dela dependència militar en tota iniciativa urbanística. I l’Ei-xample: l’Ajuntament lliurà la batalla que fins a la seva re-solució final durà fins al temps de la II República. No hi haviamanera d’eliminar la consideració militar de Girona que esdemanava des de 1876. Es denegà solemnement. No hi haviares a fer i això era molt perjudicial per a la ciutat perquè unanecessitat objectiva per a la seva expansió era l’enderroca-ment de les muralles. El Ram de Guerra fou intractable. Du-rant els anys vuitanta es feren totes les negociacionspossibles: per trams de l’emmurallat, intercanvi d’edificis,disseny de traçats per construir casernes... però tot era inútil,malgrat que les defenses de la ciutat eren ja completamentobsoletes. El 1890 s’havia aprovat un nou sistema defensiuper a Girona. Però llavors el Ram de Guerra demanava una


111

quantitat astronòmica per la propietat dels terrenys. La nego-ciació va ser inacabable, però finalment el 1895 es va decre-tar la demolició de les muralles. Enderrocament que va duraranys i panys, amb una forta embranzida els primers deu anysdel segle i una espaiada i lenta actuació que no acabava mai,fins als anys trenta.

Al costat de l’enderrocament hi hagué l’esforç municipalde planificar l’Eixample. Des de l’any 1882 es començà apensar en com s’hauria de concebre el creixement de la ciu-tat els següents cent anys. Hi hagué un concurs, amb un únicconcursant, Eugeni Camplloch, que presentà un projecte re-duït, poc ambiciós, però que es convertí en la base del pro-jecte que s’aprovà, amb retocs de Martí Sureda el 1909. Comtot, en aquella Girona migrada el procés va ser lent i poruc.

La ciutat patia un mal endèmic: la inestabilitat que pro-curava la manca o l’excés d’aigua. L’Ajuntament havia d’es-tar sempre a punt d’intervenir, i així ho feia quan els aiguats,a vegades terribles, castigaven els gironins, i a l’inrevés, quanles sequeres inclements frenaven tot el creixement. Gironanecessitava l’aigua per moltes raons: per la neteja, per l’ali-mentació, per la força hidràulica que suposava la sèquiaMonar, base energètica de Girona.

Les riuades, que van ser freqüents, tenien el mal costumd’emportar-se per endavant els ponts més febles i les simplespassarel·les que travessaven els rius. L’acció de l’Ajuntamenthagué de ser permanent i cal reconèixer que malgrat les difi-cultats va acomplir una tasca important. Durant aquest perí-ode es van construir el pont de Sant Agustí, el de lesPeixateries Velles, el pont d’en Gómez, el del Pes de la Palla,el pont de la Barca i una sèrie de pontets al Galligants i alGüell.


112

La instal·lació de l’enllumenat elèctric públic el 1886 su-posà un avenç extraordinari que convertí Girona en la pri-mera ciutat d’Espanya (si no fou Barcelona, hi ha el dubte)que s’il·luminava per aquest sistema. Cosa que va ser possi-ble gràcies a la conjunció de tres vectors, la decisió de l’A-juntament, l’enginyer Narcís Xifra i la capacitat tècnica de lafoneria Planas i Flaquer. Fins llavors l’enllumenat era de gasi anava a càrrec de l’empresa Barrau i Cia, que tenia contí-nuament trifulgues amb l’Ajuntament pels diners que aquestli devia. El 1884 la situació era tibant. L’empresa amenaçavatallar el subministrament si no se li feia una concessió perquinze anys més. El consistori creia que no s’havia de pro-rrogar i en els debats aparegué la idea de passar a l’enllume-nat elèctric. L’enginyer Narcís Xifra va fer els estudis i lesproves pertinents i l’Ajuntament aprovà el projecte. El 24 dejuliol de 1886 s’inaugurà. Al cap d’uns anys s’estengué a totala ciutat. Heus ací que aquella ciutat acomodatícia i tan pocinnovadora assolí un punt d’emprenedoria i de modernitatque ens deixa astorats.

Un altre avenç indiscutible que forçaren els diferents ajun-taments de l’època fou la millora de les comunicacions. Esprocurà evitar el pas per dintre Girona del transport que anavade pas. Primer les tartanes i diligències, després els automò-bils i autocars. Va arbitrar les parades d’uns i altres, les delsde motor a partir de 1910. Va ser el moment d’establir líniesregulars d’autobús, com per exemple la de Girona – Banyo-les. Però la més interessant aportació de les decisions muni-cipals fou en el camp dels ferrocarrils. El que arribava deBarcelona fou perllongat fins a Figueres i la frontera (on esplantà durant el gener de 1878) i per això s’hagué de realit-zar una singular obra de ponts i traçat per evitar que traves-


113

sés la Devesa i pogués creuar l’Onyar sense problemes. I aixíes féu amb la construcció de ponts de ferro per part de l’em-presa Eiffel. Es va abordar també la instal·lació de trens co-marcals i després de dubtes i fracassos s’establiren el tren aOlot, que no hi arribà fins al 1911; el tren a Sant Feliu de Guí-xols, el 1892; el tren del Baix Empordà, creat el 1887, no vaarribar a Girona fins al 1921; el ramal que constituí el tren aBanyoles es va inaugurar el 1926. Girona començava a seruna petita ciutat industrial i burgesa.

El procés de modernització fins i tot enmig d’un estanca-ment prou perceptible, era però imparable, inevitable. Millo-ren els serveis i la salut de la ciutat, es vigila la higiene públicai privada, es té cura de l’urbanisme, tant pel que fa al traçaturbà com les edificacions: plaça del Marquès de Camps, Co-rreus, convent de les Adoratrius…

El poder polític era clar: l’Estat i el seus representants, ci-vils i militars, que de vegades eren una mateixa persona, pos-seïen tota la autoritat i les altres instàncies de govern, comdiputacions o ajuntaments eren sota la seva ègida. Els gover-nadors civils foren uns personatges claus en el règim de larestauració; tenien al seu càrrec l’ordre públic però sobretoteren uns delegats polítics del govern i del partit governant.Eren els amos i es feien obeir, tant quan es tractava de fercomplir mandats del govern, com quan es tractava d’actua-cions de decisió personal. L’Ajuntament hagué d’ajustar laseva acció a l’acord i autorització dels governadors que in-tervenien sempre que volien i sovint per limitar l’acció mu-nicipal. El fet que els governadors nomenessin els membresde l’Ajuntament i els alcaldes mentre no hi hagué eleccionsja dóna idea del poder real que detenien. Els governadors can-viaven constantment: de 1876 a 1923 n’hi hagué 71. Tant de


114

garbuix va anar bé o malament? Tal vegada va ser positiu enla mesura que els mals governadors no van durar gaire.

De tota manera quan hi hagué eleccions, sorgí un alcalded’una força oposada al partit governant a Madrid. En la pri-mera etapa sempre coincidien. El sistema electoral, el caci-quisme organitzat i els oficis dels governadors de torn ferenla coneguda ficció de l’alternança que a Girona s’acomplícom una malla. A partir del canvi electoral de 1890 les cosesvan ser diferents. Els republicans eren la primera força i elsliberals la segona, fins que arribaren els regionalistes de laLliga i poc a poc es van anar fent hegemònics. De fet, els mo-nàrquics conservadors i els carlins anaven en davallada men-tre republicans aguantaven i els de la Lliga creixien. Eren elsanys de l’impuls catalanista que venia d’Almirall i de la Lligai que originà esdeveniments importants a Girona, on es creàun Centre Catalanista, se signaren documents com el Memo-rial de Greuges i les Bases de Manresa i Joaquim Botet i Sisóes convertí en una figura d’aquesta etapa. Com a conseqüèn-cia d’aquesta onada catalanista se suscità el debat sobre l’úsdel català a les institucions. I, a part dels intents del governa-dor civil per impedir que la llengua del país s’utilitzés a l’A-juntament, l’alcalde Manuel Català (ai las!) va negar el dreta un regidor de parlar-lo durant les sessions. Es va originar unpetit escàndol i al final s’acordà permetre l’ús oral del català.Cosa que no es va poder aconseguir a la Diputació. A partirdel disset, la Lliga controlà la Diputació i en va ser presidentdurant tretze anys el regionalista Agustí Riera. En aquelltemps, els regidors elegien l’alcalde i les majories canviaren.El 1917 i el 1920 els republicans federals i la Lliga van guan-yar. El primer alcalde elegit va ser Albert de Quintana de laLliga fins al gener de 1918 seguit pel liberal Frederic Bas-


115

sols, fins al 1920, any en què tornà Quintana i Coll va ocuparel càrrec de 1921 a 1923. El comú era plural certament ambels partits dinàstics, la Lliga (i a partir de 1922 Acció Cata-lana), els republicans federals i els carlins i en aquesta corre-lació, els partits clàssics catòlics i monàrquics eren la minoriatot i que veieren una revifada l’any 1922 tal vegada com a fetpremonitori de l’esllavissada a la dreta que s’acostava.

S’anava, però vers la crisi del sistema canovista. Havienpassat moltes coses: revolucions, bombes, magnicidis, la Pri-mera Guerra Mundial, la revolució russa i a nivell espanyolles Juntes de Defensa, l’Assemblea de Parlamentaris i la vagageneral de 1917. A Catalunya funcionava la Mancomunitatde Catalunya. En aquell any la vaga general revolucionària vaser un avís molt fort per al règim, amb la seva duresa (d’amb-dues parts) i encara que fracassà, anunciava temps difícils. AGirona es va seguir la vaga de manera dèbil en els seus ini-cis, però poc a poc tot quedà aturat, amb alguns fets violents.Llavors agafà el comandament el governador militar que de-clarà l’estat de guerra i procedí a unes detencions selectives.La vaga va durar vuit dies i si bé els obrers i els ferroviarisvan haver de tornar a la feina, amb una certa sensació de fra-càs, el cop d’atenció ja s’havia produït. L’estat econòmic deles classes treballadores era per a molts desesperant i la re-pressió que rebia cada protesta o cada demanda enfurismavaencara més la gent. El 1919, els obrers de Girona es van de-clarar en vaga altra vegada, vaga que durà sis dies. Però elque fou més fort va ser la represàlia de la patronal que va se-cundar el locaut dels empresaris barcelonins. No s’obririenaltra vegada les fàbriques si els treballadors no acceptavencertes condicions, totes restrictives i persecutòries. Els obrershagueren de claudicar. Era el moment fort de la patronal i de


116

la crisi de les organitzacions sindicals. La qüestió social es-tava molt enverinada i era un efecte d’aquesta situació que ladreta més dreta volia encara més ordre.

La dictadura de Primo de Rivera

El mes de setembre de 1923 el general Primo de Rivera, re-colzat per l’exèrcit, la burgesia, la noblesa, el funcionariat,l’Església i per descomptat el rei, dóna un cop d’estat i im-planta una dictadura. Com és preceptiu en aquests esdeveni-ments tan coneguts el pronunciamiento es produeix amb lavoluntat de regenerar un país malmès pels polítics i la polí-tica. Ara, és un fet que el cop tingué el recolzament implícitde gran part de l’opinió pública. Ningú no es va moure. A Gi-rona el dia 14 de setembre, decretat l’estat de guerra per totel territori català, un piquet d’infanteria anuncià la llei mar-cial, enmig de la tranquil·litat i l’ordre general.

La dictadura venia a bandejar el vell sistema de la restau-ració amb les seves corrupteles. Però no va pas ser així exac-tament. Cert que algunes coses van canviar, però no pas ni elcaciquisme ni la corrupció. De fet, es passà de la corrupciórestauracionista a la corrupció primoriverista, com assenyalaLluís Costa. El règim va eliminar llibertats i va reprimir a bal-quena; però va establir una reforma administrativa i va im-pulsar una obra pública que feia falta. Particularmentencertada va ser la reforma de la legislació del règim muni-cipal. Ara, contra la regió es reforçà la província, a la recercad’una uniformització institucional dels país que anul·lés ex-periments com els del federalisme, del regionalisme i de laMancomunitat de Catalunya. Es van reforçar, per tant, les di-


117

putacions on s’hi col·locà un per un els membres fidels alrègim que havien de manar a la província, en general mem-bres del la UMN, en molts casos gent que havia representatabans els partits conservadors en les institucions, cosa quefan també en els ajuntaments. Immediatament, Primo de Ri-vera va crear la Unió Patriòtica que era el partit que havia desustentar el govern i el dictador i pensat com un instrumentpolític i social de control, en el qual s’hi havien d’aixoplugartots els col·laboradors del règim. A Girona, efectivament, elshomes de l’Ajuntament i la Diputació foren els animadorsdel nou partit a la ciutat, pel qual trobaren una seu i un òrganmediàtic, La Província. Amb tot, l’invent a Girona no reeixí.Les discrepàncies entre els membres, els interessos contra-posats i les lluites internes pel poder conferien al partit unamanca de cohesió, estabilitat i energia que eren visibles, mal-grat els esforços de l’oligarquia per donar-li vida.

Una pedra de toc del que fou la dictadura a Girona és elque succeí en el govern municipal. Dissolts el ajuntamentsper decret, la dictadura nombrà els que els havien de succeir.A Girona entra en funcions el nou consistori format per vo-cals associats i presidit per Lluís de Puig. Però aquest Ajun-tament va durar poc ja que el març del 1925 es nomenà unanova corporació presidida per Joan Tarrús i Bru. Al cap depocs mesos era nomenat alcalde Jaume Bartrina, personatgede gran voltatge polític, un dels homes de la UP i, pel quesembla, adversari personal i polític de Frederic Bassols, l’al-tre oligarca gironí al servei de Primo de Rivera, provinent dela Presidència de la Diputació, que va substituir aquell desdel 1925 fins al 1927 en què, en un repartiment permanentdel poder gairebé rotatiu, tornà Jaume Bartrina a l’Alcaldia.

El municipi va poder comptar amb uns pressupostos més


118

arreglats, amb una quantitat de llicències d’obres que al seutorn permetien noves inversions. El pressupost va passar de792.513,81 pessetes l’any 1922 a 1.402.539,64 l’any 1927.L’Ajuntament Bassols va ocupar-se en profunditat de la trans-formació urbanística: la urbanització de la plaça del Marquèsde Camps i del veïnat del Pont Major, el clavegueram, la pa-vimentació, les voreres... L’etapa Bartrina no sembla tan eficaç,malgrat que es plantejà municipalitzar les aigües i construiruna plaça de mercat que no es va realitzar perquè es va entes-tar en fer-la damunt del riu Onyar. Ara, la dictadura provincialva permetre que l’alcalde de la capital de província tinguésaccés a les altes autoritats i això evidentment fou aprofitat.

Encara que, no ho oblidem, l’Ajuntament i la Diputació enaquella etapa eren institucions compromeses amb la dictadurai actuaren d’acord amb els principis que la inspiraren. El go-vern de la ciutat avançà en alguns aspectes, sí, però brillàtambé en les foscors del règim autoritari, partits i sindicats pro-hibits, censura a la premsa, persecució de l’obrerisme,anul·lació d’activitats culturals, persecució de la llengua i lacultura catalanes i discriminacions de tota mena. Foren sim-plement ajuntaments d’una dictadura.

El 1930 acabà el règim dictatorial, en una crisi profunda, ivan emergir moviments populars, aparegué l’entusiasme re-publicà i la reivindicació catalanista, amb ganes de més lliber-tat, més democràcia i més justícia social; segurament com areacció a la dictadura sortosament fracassada. Es mastegavencanvis de certa dimensió. Arribaria l’any 1931 amb l’adveni-ment de la República després d’unes eleccions municipals.


119

DE “GIRONA LA MORTA” A LA “GIRONA NOVA”

Joaquim Nadal


Ascens i frustració d’un programa reformista(1931-1939)

Un canemàs imprescindible

Per encarar l’anàlisi d’aquest període complex, creixentmentinestable i finalment convuls ens cal un marc cronològic ele-mental. Sense una armadura temporal de la seqüència dels fetsi de la representació municipal es fa del tot impossible abor-dar les qüestions més rellevants del període. En part enspodem estalviar precisions gràcies als estudis electorals dePere Cornellà, territorials i vinculats als comitès antifeixistesd’Oriol Nel·lo i, sobretot, la gran quantitat de treballs de JosepClara dedicats a aquesta etapa i, d’una manera molt singular,el seu treball sobre el personal polític de l’Ajuntament en elperíode 1917-1987. Només cal recordar que en els treballs deJoaquim Pla i Cargol, personatge rellevant de totes les etapes,i autor amb una producció de sensibilitats contrastades entreels seus llibres d’abans de la guerra i els de després, i que jano acceptaria cap més tasca de representació política desprésde la seva etapa de 1930-1931, els més de 94 regidors i regi-dores del període 1936-1939 i els alcaldes corresponents esventilaven en les successives cronologies dels seus llibres pos-teriors a 1939 amb l’expressió en blanc i sense noms “Períodorevolucionario y de la Guerra de Liberación”.

Ja sabem que pel període immediatament anterior a aquestl’evolució política i de la legislació va condicionar uns pro-cessos electorals parcials i una successió d’alcaldes fruit dediverses circumstàncies. Així, a partir del cop d’estat de Primode Rivera, un RD del 30 de setembre de 1923 dissolia tots elsajuntaments elegits amb anterioritat i els substituïa per vocals

121


associats vinculats a la seva renda i patrimoni. Fou alcaldeLluís de Puig qui arran de l’Estatut Municipal fou substituït,l’abril de 1924, per Joan Tarrús. El 31 de juliol fou nomenatalcalde Jaume Bartrina i el 23 de març de 1925 Frederic Bas-sols, fins que el 31 de maig de 1927 es tornaria nomenarJaume Bartrina.

Un cop acabada la Dictadura i començat el govern provi-sional, l’etapa de la dictablanda, un RD del 15 de febrer de1930 dissolia els ajuntaments i els restablia amb una compo-sició mixta de majors contribuents i dels regidors més votatsa partir de 1917. Fruit d’aquesta remodelació durant poc mésd’un any va tornar a l’Ajuntament l’esperit unitari de 1920 iforen alcaldes, successivament, en Joaquim Tordera fins al 13de març de 1930 i en Francesc Coll Turbau a partir d’aquestadata i fins al 14 d’abril de 1931.

En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 forenelegits un total de 23 regidors dels quals 15 d’Unió Republi-cana (11 del Centre d’UR i 4 d’Acció Catalana), 5 de la LligaRegionalista, 2 catòlics-monàrquics, i 1 d’Unió Monàrquica.Miquel Santaló seria alcalde des del 14-15 d’abril de 1931 al22 de setembre de 1933, quan va renunciar després de ser no-menat ministre en el govern Lerroux. El 26 de gener de 1934seria elegit alcalde Josep M. Dalmau Casademont.

Les eleccions municipals de 14 de gener de 1934 capgira-rien la situació i portarien finalment Francesc Tomàs a l’al-caldia a partir del 14 de març de 1934. En aquestes eleccions,per un resultat molt ajustat, guanyaria la candidatura d’Unió iDefensa Ciutadana amb 16 regidors. A ERC n’hi correspon-drien 8 en representació de la minoria, malgrat que nomésunes desenes de vots separaren les dues candidatures. Hem derecordar que en aquestes eleccions el cens s’amplià a majors

122


de 23 anys i amb la incorporació del sufragi femení.La representació d’aquest Ajuntament, que es veié alterada

una vegada pels fets del 6 d’octubre de 1934, va mantenir, noobstant, la mateixa estructura fins a l’esclat de la Guerra Civil.

L’aixecament de juliol del 36 va capgirar del tot la situació,la realitat, la legalitat i els mecanismes d’accés a la represen-tació municipal. La dualitat de poders estudiada per Nel·lo iClara en el període juliol-octubre de 1936 va donar lloc a unamena de poder i contrapoder entre els partits convencionals iels sindicats, els partits obrers i els postulats revolucionaris.Democràcia i revolució van viure moments de contradicció ocomplementarietat i superació per desbordament.

Ja el 20 de juliol 8 regidors d’ERC es feren càrrec del go-vern de l’Ajuntament i nomenaren alcalde accidental LlorençBusquets (del 20 de juliol a l’1 d’ agost).

El 22 de juliol la Generalitat dictà un decret sobre compo-sició dels ajuntaments i el 31 de juliol la Comissaria delegadaen aplicació d’aquest Decret resolgué que l’Ajuntament de Gi-rona l’integressin 16 representants d’ ERC, 4 d’Acció CatalanaRepublicana i 4 del Partit Republicà d’Esquerra. El dia 1 d’a-gost de 1936 elegiren nou alcalde Joaquim de Camps i Ar-boix.

El 9 d’octubre de 1936 unes noves normes de la Generali-tat establiren que per ajustar els ajuntaments a una represen-tació popular i de classe, d’acord amb el front dels partits idels sindicats que havien plantat cara a l’aixecament, calia quel’Ajuntament de Girona fos integrat per 9 representantsd’ERC, 9 de la CNT, 6 del PSUC, 3 del POUM, 3 d’ Acció Ca-talana i 3 de la Unió de Rabassaires. El Comitè antifeixistadecidí una altra composició, fet que va provocar la inhibiciód’ERC i el PSUC (la proposta era 14 CNT, 9 ERC, 6 POUM,

123


3 PSUC, i 1 partit sindicalista). Els integrants del consistorinomenaren Expedit Duran, president del Consell.

Una rectificació del 28 d’octubre va permetre la incorpo-ració del PSUC. L’1 de desembre, ERC s’incorpora desprésdels fets de Roses. L’11 de febrer de 1937, finalment, s’ajustàla composició a la legalitat del Decret d’octubre de 1936. Ex-pedit Duran fou reelegit.

Després dels fets de maig de 1937 es va modificar la si-tuació. En una seqüència de Comissió permanent (25 de maig)i Ple (27 de maig) es va destituir la permanent del Consell, du-rant uns dies va tornar a ser alcalde Llorenç Busquets, ambels vots d’ ERC i el PSUC i, finalment, el 15 de juny fou ele-git alcalde i ho seria fins els darrers dies de la guerra Pere Ce-rezo, dirigent d’ERC.

Un darrer Decret de 9 d’octubre de 1937 mantingué lacomposició de 33 llocs de conseller amb 9 d’ERC, 9 delPSUC, 9 de la CNT, 3 d’Acció Catalana, i 3 de la Unió de Ra-bassaires. La separació dels regidors del POUM es va con-cretar en un Ple el 29 d’octubre de 1937, en el qual l’alcaldePere Cerezo, com a alcalde i en nom d’ERC i Dimas Bussoten nom de la CNT van lamentar aquest fet i van subratllar lacol·laboració lleial i positiva dels representants del POUM i,finalment, el regidor Andreu Oriol, en representació delPOUM, va llegir unes conclusions i acabà dient: “Però malgrattot afirmo que som antifeixistes i que seguirem lluitant peltriomf de la guerra i per la implantació d’un règim socialista.Nascuts al carrer, tornem al carrer i des d’allà seguirem fidelsals interessos de la classe treballadora”. Un cop van sortir elsrepresentants del POUM es va fer una nova sessió plenàriaamb caràcter extraordinari.

La mobilitat en els llocs va significar una rotació en tres

124


anys de 94 persones i una constant substitució per raons di-verses associades gairebé sempre als alts-i-baixos de la con-juntura política i la força canviant en relació a l’evolució dela guerra dels partits i sindicats.

Ja a les acaballes de la guerra, els darrers episodis donen aentendre, d’una banda, la més estricta normalitat inevitable i,de l’altra, la desesperació. El llibre d’actes recull la sessió del30 de desembre de 1938, poc més d’un mes abans del final dela guerra, que presidí l’alcalde accidental Rafael Portas i Bur-cet, a la qual assistiren vint-i-cinc dels trenta-tres regidors queintegraven el consistori (Portas, Busquets, Dalmau, Auguet,Masó, Frigola, Sala, Bussot, Cortada, Casilda Sagarruy, Pal-mada, Sesé, Carbó, Calvet, Muñoz, Cardús, Cervera, Sagristà,Cabruja, Llapart, Figarola, Ponsatí, Ferrer, Mitjà, Serra ) iacordaren aprovar un pressupost especial extraordinari per al’any 1939 anivellat en 300.000 pessetes d’ingressos i despe-ses.

La Comissió de govern d’11 de gener de 1939, presididaper Rafael Portas, va prendre coneixement d’un escrit del Juz-gado general de contrabando por evasión de capitales que re-queria l’Ajuntament per anar a Perpinyà i dipositar adisposició del jutjat els valors que Expedit Duran havia eva-dit. L’endemà, la mateixa Comissió de govern, ara presididaper l’alcalde Pere Cerezo, va ser informada que aquest s’ha-via traslladat a Perpinyà i havia dipositat en el consolat de laRepública espanyola d’aquesta població de la Catalunya fran-cesa els valors procedents de “la liquidació presentada pel ciu-tadà Gil Junqueras referents a la fàbrica de cartutxeria que esva muntar i organitzar a la carretera de Barcelona, prop de lanostra ciutat”. Els diposita als efectes d’estar a disposició deljutjat pel sumari instruït contra Expedit Duran. I de l’acta es

125


desprèn “Que el paquete de valores depositados está integradopor títulos de la Deuda Exterior de España de un valor nomi-nal de un millón setecientas treinta y una pesetas y un númerode cupones de los números once, doce y trece de un valor no-minal de pesetas cincuenta y una mil quinientas sesenta yocho”.

Pocs dies més tard, l’alcalde Pere Cerezo, el dia 25 degener de 1939, abandonà la ciutat i uns anys més tard va me-rèixer un comentari sever d’Antoni Rovira i Virgili. Encara el28 de gener, els partits i sindicats sense Esquerra decidiren undarrer gest, constituïren la comissió de govern i elegiren JoanBallesta i Molinas, alcalde. Josep Clara conclou lapidari:“Aquest va ser el darrer “Ajuntament” de la Girona republi-cana. De la seva actuació poc se’n pot dir, ja que més enllà del’acta de constitució, no deixà cap altra cosa escrita al llibre co-rresponent. Les hores comptades de set dies passarien depressa, sota un cel de bombes amenaçadores i de destruccionscalculades”.

Una transició exemplar

La proclamació de la República va tenir, a Girona, un desen-volupament eufòric i en molts aspectes modèlic. Les actes delPle de l’Ajuntament de març a novembre de 1931 cal anar abuscar-les al corresponent llibre de la Comissió de Govern(Reg, 5154, 29-8-1930/12-XI-1931). S’obre un full nou ambl’encapçalament “Primera de la proclamació i Govern de laRepública” el mateix dia 14 d’abril de 1931. En aquesta datase celebra una sessió extraordinària que presideix el regidorque ha tingut major nombre de vots i Miquel Santaló “s’a-

126


dreça als reunits i al nombrós públic congregat a la sala” ad-duint que “davant el canvi de règim que acabava de tenir lloci la necessitat de no interrompre el govern i l’administraciódels interessos de la ciutat de Girona es constitueixen cridatsper la voluntat del poble en nou Ajuntament provisional en es-pera de que la proclamació oficial de la seva designació i eldictat de normes oportunes per els poders públics que han as-sumit la direcció de la República, permetin procedir a unaconstitució legal definitiva”.

L’endemà, pràcticament sense solució de continuïtat, esreuneix amb l’assistència i presidència de Miquel Santaló, l’A-juntament sortint encapçalat per l’alcalde Francesc Coll Tur-bau i integrat pels regidors Darius Rahola, Josep Tajà, AlfonsTeixidor, Miquel de Palol, Rafael Masó, Joaquim Pla, JosepEscatllar, Llorenç Busquets, Josep Vidal, Ramon Varderi, Jo-aquim Tordera i Narcís Cornellà, i aproven les actes dels plensdel 15 i el 31 de març. Coll Turbau recorda, en un breu repàs,la tasca material i espiritual duta a terme per aquest Ajunta-ment de transició al final de la Dictadura, Joaquim Pla s’afe-geix a les intervencions recordant la tasca positiva “en laconstrucció d’escoles...” i Darius Rahola hi coincideix plena-ment. Miquel Santaló agraeix la tasca, el zel, i la voluntat detraspàs i d’ assumpció dels resultats dels reunits i immediata-ment es retiren del saló de plens els regidors que no repetiranes queden els electes i entren la resta dels elegits en les elec-cions del 12 d’abril de 1931. En aquesta sessió del 15 d’abrilde 1931 s’elegeix alcalde Miquel Santaló per quinze vots afavor i cinc en blanc.

La desautorització de l’alliberament de Durruti va fer queSantaló presentés la dimissió per escrit en el Ple de 18 de juny,però fou rebutjada i el tema es va acabar.

127


Adhesió al projecte d’Estatut

Convé recordar aquí que en la sessió del 22 de juliol de 1931,que presideix Miquel de Palol, es planteja l’acceptació del pro-jecte d’Estatut confeccionat per la Diputació provisional de laGeneralitat i sotmès als ajuntaments en virtut del plebiscit d’a-juntaments que plantejava l’article 22 del Decret de la Gene-ralitat de 15 de maig. Tots els regidors s’hi manifesten a favor,majoria i minories, llevat del regidor Bassols que hi vota encontra. L’argumentació de l’alcalde accidental és del tot sig-nificativa quan afirma que el projecte d’Estatut “és el pactemés gran d’espanyolisme que pot realitzar Catalunya amb lesseves germanes i que per tant esborra tots els recels i totes lesreserves que poguessin ésser un obstacle a la seva aprovaciópuix que amb ella és indiscutible la consecució de la prospe-ritat de tots els pobles d’Espanya”.

Ja sabem, però, que els obstacles hi serien i que el procésd’aprovació de l’Estatut no seria tant fàcil com suposava unil·lusionat i entusiasta Miquel de Palol.

Cal subratllar també que Darius Rahola, en la mateixa ses-sió, va demanar que l’Ajuntament s’adrecés a mode de repa-ració als exregidors Coll, Quintana, Serra, Camps, Llobet,Masó, i Calvet que el 1923 havien estat empresonats pel fetd’haver manifestat la seva voluntat de més llibertat i autogo-vern per Catalunya.

Alguns boicots i unes absències forçades

La vida corporativa va funcionar en termes generals amb unaconsiderable normalitat que es va anar deteriorant a mesura

128


que l’ambient general s’enraria i que acabaria amb una acti-vitat frenètica de substitucions i canvis en el període de la Gue-rra Civil. Hi ha, però, alguns episodis concrets que val la penade remarcar. Podem començar per la sessió del 19 d’agost de1932 que presidí Josep M. Dalmau Casademont i a la qual as-sistiren només vuit regidors. L’acta mateixa recull el motiud’aquesta escassa assistència. Es llegeix un escrit dels regi-dors de la minoria regionalista, en què expressen el seu rebuigal discurs que l’alcalde Miquel Santaló va pronunciar en aca-bar-se la manifestació del dia 12 d’agost de 1932 contra l’in-tent d’aixecament militar. Expressen el seu disgust, exigeixenla corresponent reparació i anuncien que no pensen assistir alPle per tal de fer evident la seva actitud de rebuig. En la ses-sió, els regidors Rahola i Dalmau, aquest com a alcalde acci-dental van defensar l’actitud de l’alcalde. Uns dies més tard,en la sessió del 2 de setembre de 1932, que presidí Miquel dePalol, ja retornat de vacances, es va llegir una carta de MiquelSantaló en la qual volia donar explicacions de les seves ma-nifestacions indicant que s’adreçaven clarament contra unaeditorial de La Veu de Catalunya i que en cap cas “no hi haviacensura envers els seus companys de consistori”. FrancescTomàs manifestà donar-se per satisfet de les explicacions del’alcalde i el boicot va quedar en un episodi semblant a unatempesta en un vas d’aigua.

El daltabaix va tenir més transcendència arran dels fets del6 d’octubre que, a Girona, van significar un episodi efímer desuspensió de l’Ajuntament, de nomenament d’una comissiógestora i de proclamació de l’Estat català per part de Joaquimde Camps i Arboix. El moviment fou liquidat de forma im-mediata a Girona. Restablerta la representació municipal, peròempresonats els principals dirigents d’ERC, el primer Ple pos-

129


terior als fets d’octubre es va celebrar el dia 25 d’octubre de1934. Hi assisteixen només tretze regidors i amb una repre-sentació minvada de la minoria republicana (Tomàs, Bonmatí,Cervera, Aragó, Busom, Vinyals, Gispert, Meléndez, Riera,per la coalició regionalista i monàrquica; i Rahola, BusquetsVentura, Sala i Juvé per ERC). La primera sessió ordinàriadesprés dels fets és la del 7 de novembre de 1934 i serveixperquè Manel Bonmatí fixi la posició dels consellers de LligaCatalana proclamant l’adhesió al sistema polític, expressantel rebuig a la violència i reclamant el restabliment legal en elgovernament de Catalunya. Darius Rahola s’adhereix a la pro-posta de Bonmatí, que esdevé una declaració votada. Rahola,a més, afegí en la seva intervenció l’agraïment prop de l’al-calde per haver-se interessat pels detinguts “... que en beneficii millora dels esmentats detinguts s’havia autoritzat pel gene-ral Batet l’habilitació de l’edifici antiga fàbrica de paper ‘Laaurora’ per allotjar-los, a qual efecte la Brigada Municipal tre-ballava ja en les petites obres d’adequació”.

L’any següent, la situació encara era de la mateixa provi-sionalitat i en el Ple del dia 6 de març de 1935 el regidor sr Vila“manifesta que la minoria d’Esquerra després dels fets d’oc-tubre ha quedat reduïda a tres regidors, sense que sigui justi-ficada la suspensió de llurs càrrecs de cinc companys sobreels quals no existeixen càrrecs que els inhabilitin per exercir-lo”. Finalment, el regidor Vila acaba sol·licitant que l’Ajunta-ment s’adreci al Sr. Portela demanant la reposició dels regidors“indegudament suspesos”.

La situació anòmala es mantindria fins després de les elec-cions que el març de 1936 donarien el triomf al Front d’Es-querres i permetrien, el 4 de març de 1936, la plena integraciódels regidors republicans represaliats als seus escons.

130


La situació s’invertiria dramàticament i de forma irrever-sible a partir del 18 de juliol de 1936. Els regidors de la ma-joria regionalista i monàrquica (16) dels 24 abandonaren elsseus càrrecs empesos per la situació, forçats per les circums-tàncies i en tres casos (Ramon Tarrés, Antoni Busquets i JosepM. Domènech) perquè foren assassinats en els mesos d’octu-bre i novembre de 1936.

La situació, com hem vist més amunt, esdevindria radi-calment diferent, amb dualitat de poders, i ajuntaments que jano procedirien d’unes eleccions convencionals, sinó que s’a-nirien adaptant a la normativa i els criteris fixats successiva-ment pel Govern de la Generalitat de Catalunya. Així i tot i enaquestes circumstàncies es viuria encara un període de boicota l’Ajuntament per part dels representants d’ERC que, entre elmes d’octubre de 1936 i l’11 de desembre del mateix any, esnegaren a incorporar-se als seus llocs pel plet en la composi-ció de l’Ajuntament que mantenia una proporció diferent a ladictada per la Generalitat, que beneficiava la CNT i minimit-zava el pes d’ERC.

Després dels fets de maig, les absències o les presènciesreiterades ja ho serien per altres motius i en bona mesura coma conseqüència de l’estabilització de la vida política amb unpes més equilibrat d’ERC i el PSUC

Les prioritats del govern local

Els temes de preocupació i d’intervenció del govern localforen recurrents i van tenir sempre el condicionant dels pres-supostos.

Així, quan l’any 1930 es recupera un Ajuntament míni-

131


mament representatiu i amb incorporació de regidors electesamb anterioritat a la Dictadura, queda clar que un dels temesen els quals es volgueren posar els punts sobre les “i” va serel tema del sanejament pressupostari. Amb aquest objectiu,Joaquim de Camps i Arboix va formular la corresponent Me-mòria de la ponència d’Hisenda que, presentada l’abril de1930, es va acabar publicant amb el títol La Hisenda Munici-pal en 1930.

Camps afirma que “no es veuria completa la tasca de re-visió i depuració que entenem ha d’ésser la finalitat primera dela nostra actuació municipal... si no oferíssim a la considera-ció de VE i a la del poble gironí una expressió sintètica del’estat de l’economia municipal, a traves d’un estudi abreujatde la labor financera dels homes que han governat la ciutatdurant sis anys i mig de col·lapse de la vida normal i demo-cràtica per que ha passat el país”.

Camps assenyala que en els anys 1923, 1924 (trimestreabril-juny), 1925, 1926, 1927, 1928, el pressupost es va tan-car amb dèficit i que només en els anys 1924-25 i 1929 hi vahaver un superàvit mínim. Atribuïa com a causa d’aquestscomptes negatius els defectes d’una plantilla inflada, de par-tides de manteniment poc significatives i de destinar diners decrèdit a pagar despeses de funcionament. “En resum, l’herèn-cia que ens ha pervingut és poc desitjable”. És el que es fa en-cara més evident amb l’anàlisi de les despeses aplicades al’emprèstit de 3.000.000 de pessetes que havia de servir per apagar obres reproductives, despesa feta amb rapidesa i sensepagar despeses secundàries, i que a la pràctica es va malgas-tar -diu Camps- dedicant els diners a obres d’importància mí-nima. Per abonar la seva informació ens remet als apèndixson hi ha la referència a les despeses generals: “Allí veureu la

132


llarga llista de làmpares, passamans, màquines d’escriure, per-sianes, etc, etc, que han pagat amb diners de l’emprèstit”. Totplegat fa veure que hi ha un llegat inassumible, com és la plaçadel mercat sobre l’Onyar i la central de Pedret. Sobre aquestabase, la política futura es vol orientar a una política rígida d’es-talvi i sobrietat, a la vigilància dels ingressos, a la rigorosaigualtat en la tributació de tots els ciutadans, el recurs a l’a-rrendament de serveis, el foment de l’edificació i l’activitateconòmica i l’estímul als servidors públics. Caldria, doncs,gastar els diners de l’emprèstit en inversions, assegurar ques’acabava de gastar el que quedava del crèdit i renunciar a laplaça del mercat damunt l’Onyar “com una operació econò-micament ruïnosa”. Les prioritats haurien de ser l’abastamentd’aigües i l’enderrocament de barris insalubres. I així ho ferenamb un expedient de modificació de crèdit que incorporavaaltes per a la construcció d’escoles que es culminarien ambl’impuls decidit del nou Ajuntament republicà perquè en partles propostes ja venien de consellers republicans de l’Ajunta-ment de 1930-1931.

Precisament aquest és el pont entre l’etapa 1930-1931,quan s’aborda, per exemple, la compra de solars destinats afutures escoles i l’etapa 1931-1934 del primer Ajuntament re-publicà.

En la sessió del 5 de març de 1934 l’alcalde, sortint JosepM. Dalmau Casademont, que havia substituït uns mesos abansMiquel Santaló quan va deixar el càrrec per dedicar-se al Mi-nisteri que li havia estat encomanat, va fer una intervenció perdir que aquell Ajuntament sorgit de les eleccions del 12 d’a-bril de 1931 “es retirava estimant-se satisfet del deure complerten les orientacions de democràcia, catalanitat i república queinspiraven la seva actuació” i això li permet fer un balanç en

133


positiu en el que situa l’obtenció i enderroc dels baluards, elprograma de cultura, sanitat i lluita contra l’atur forçós, la casadel nen, la piscina municipal com un exemple de cooperacióciutadana, i les cases de Montjuïc “lloable iniciativa del com-pany Colomer, que demostra les possibilitats de la cooperacióobrera”.

La cara i la creu d’aquesta etapa és, d’una banda, la llistaque hem esmentat més amunt i la política de construccionsescolars i de creació de noves escoles i la creu la reiteració dela minoria regionalista amb relació al problema de la malaqualitat de les aigües que va ser suscitat en diversos plens(Bonmatí, 25-VI-1931; Pascual,9-VII-1931, des dels renglesrepublicans) o finalment la insistència de Francesc Tomàs enel Ple del 14 d’agost de 1931, on digué que era “precisa l’a-dopció de mesures necessàries per a posar fi a l’abús de quesiguin servides al públic aigües repugnants, pagades però abon preu”. Fruit d’aquesta intervenció s’acordà un requeri-ment a la companyia Anónima Aguas Potables de Gerona, vaactuar una Comissió especial d’aigües i (Ple del 21-8-1931) esva començar a plantejar la necessitat de municipalitzar el ser-vei.

El cert, però, és que com s’acredita en algunes publica-cions de l’Ajuntament posteriors a les eleccions de gener de1934, el nou Ajuntament, de majoria regionalista i monàr-quica, va acreditar en la constitució, el 14 de març de 1934, elstres problemes bàsics que volien abordar eren el del proveï-ment d’aigües potables, el del subministrament higiènic de lletpura i nutritiva i les qüestions derivades dels desequilibrispressupostaris.

En aquest mateix Ple es formula aquesta darrera qüestióamb intensitat. I, així, Bonmatí defensa el programa de la co-

134


alició Unió i defensa ciutadana i afirma que l’únic programaen temps de crisi havia de ser el redreç de les finances. Ex-posa que hi ha un dèficit de 562.000 pessetes, 100.000 pesse-tes més com a compromisos en “augment de retribució depersonal” i en contrapartida 172.000 pessetes a caixa i 92.000pessetes de rebuts pendents de cobrar. L’alcalde sortint, sen-yor Dalmau, va considerar que el dèficit era només de 149.000pessetes i que “aquest ve compensat amb l’obra d’enderrocdels baluards que ha dotat a l’Ajuntament d’uns solars valo-rables i amb el remei de l’atur forçós que ha donat lloc”.

El cert és que s’aborda el tema de l’aigua i de la llet i queen aquesta etapa es concreta la construcció d’una central lle-tera i l’establiment de nous pous de captació, la municipalit-zació del servei i la millora de l’abastament d’aigua potable.

El primer amb l’encàrrec en el Ple del 6 de juny de 1934(aprovat el 5 de juliol de 1934) d’un Reglament municipald’higienització i venda de llet, de l’aprovació el 3 d’octubre de1934 del Plec de condicions per al subministrament dels apa-rells destinats a una central lletera, el debat i aprovació de l’ad-judicació del concurs en el Ple del 24 de gener de 1935. El dia15 de juny de 1935, L’Autonomista publica un article, ‘La cen-tral lletera municipal’, en què es fa ressò dels problemes sus-citats amb els productors de llets, no veïns de Girona, que esconsideraven perjudicats en els seus interessos.

El tema de l’aigua amb noves captacions a Palau Sacostai la final municipalització del servei va ser abordat en una pro-posta de Manel Bonmatí del 17 de desembre de 1934, que vaser aprovada i rubricada per l’alcalde Francesc Tomàs en elPle del dia 19 de desembre. En el Ple del 20 de febrer de 1935es va produir l’aprovació definitiva del projecte de municipa-lització i es donava a conèixer una publicació sobre l’Alum-

135


bramiento de aguas potables. Gerona.El context de crisi econòmica de tota l’etapa republicana va

convertir el tema de l’atur en una qüestió capital i va ser ob-jecte de preocupació, interès i decisions per parts dels ajunta-ments que endegaren polítiques per a combatre amb més omenys encert l’atur.

L’oposició regionalista es va preguntar per l’abast de lavaga de paletes en el Ple del 16 de juliol de 1931, i en el Pledel 7 d’agost es va suscitar un debat sobre quin paper haviatingut l’Ajuntament en la vaga i la negociació de possiblessortides.

Més endavant, però, començarien les propostes dels regi-dors republicans, primer amb una de Pompeu Pascual en elPle del 15 d’octubre a favor de la rehabilitació d’edificis coma camí per a fer front a la crisi del sector de la construcció. Eltema faria fortuna perquè en el Ple del 22 d’octubre és Dalmauqui proposa avançar en la definició d’un padró sanitari d’ha-bitatges per barris, un inventari de pous negres i unes propos-tes de sanejament. Mentre que el regidor Ribas en el mateixpla proposava de fer un padró dels sense feina.

Més endavant, en el Ple del 26 de novembre de 1931 quepresidí Miquel de Palol “La presidència donà compte de quecom a resultat de l’estadística d’obrers parats, en qual estat estroben desgraciadament molts i esforçant-se en remeiar totquan sigui possible aquest problema s’havia donat treball a labrigada municipal a 25 obrers i s’esperava donar-ne a 25 mésla setmana entrant, prenguent en compte per a cada cas in-forme de l’alcaldia de barri sobre situació de cada un a fi d’a-tendre els de major necessitat”. El 3 de desembre de 1931, enun Ple que presidí Miquel Santaló, es va donar lectura a unescrit de la Delegació Provincial del Consell de Treball reco-

136


manant que “en l’auxili dels obrers parats, es tinguin prefe-rentment en compte els naturals de Girona”.

El 5 d’agost de 1932 es va fer un pas més, i més determi-nant, en aprovar-se per unanimitat una proposta de la Comis-sió central i de cultura “demanant que a fi d’endegar elproblema de l’atur forçós a Girona es procedeixi a la forma-ció d’un cens de parats referit exclusivament als naturals o an-tics residents a Girona, amb expressió de totes lescircumstàncies com són les d’estat civil i nombre de fills,posin de manifest causes de lògica preferència i que per acompletar la tasca es creï una Borsa Municipal de Treball pera totes les indústries i oficis, pel sosteniment de la qual es de-mani l’ajut moral i material a totes les corporacions i entitatspatronals i obreres que són les més directament interessades ensostenir l’equilibri entre l’oferta i la demanda”.

El procés revolucionari i la dualitat de poders iniciats eljuliol de 1936 va comportar uns canvis de gran transcendèn-cia, però segurament van donar peu també a problemes irre-solubles per molt que la globalitat del poder exercit a l’escalalocal portés a pensar que els processos eren autònoms. Convé,esclar, relativitzar les crítiques tal com les formularia ERCdesprés dels fets de maig de 1937 i un cop va recuperar elsprincipals òrgans de govern de la ciutat, i Pere Cerezo ja finsels darrers dies de la guerra seria des del 8 de juny de 1937l’alcalde de la ciutat.

En aquest Ple justament, el regidor Portas va plantejar unprograma de govern de mínim que incloïa l’ajustament delfuncionament de l’Ajuntament a la Llei, l’aprovació d’unpressupost ajustat, l’orientació de l’Ajuntament cap el règimde carta municipal, el manteniment dels acords de municipa-lització però amb adaptació de les ordenances, solucionar el

137


problema de la construcció i seguir normes de bona adminis-tració.

En realitat, el setembre de 1937, l’Ajuntament edita unopuscle sobre tres mesos de govern municipal que és un com-pendi de la situació viscuda des de juliol de 1936. Seguim-lotextualment. “El moviment feixista provocat pels militars traï-dors i la revolució social que en fou la immediata conseqüèn-cia crearen greus problemes de resolució urgent: atur forçós iendegament escolar”. Ja hem vist que l’atur venia de més en-rere i que la situació s’havia anat deteriorant des dels primersanys trenta. Però “un nou Ajuntament continuador de les tas-ques del primitiu comitè antifeixista va creure equivocada-ment que la Municipalització de la Vivenda i de la PropietatUrbana podia solucionar els conflictes econòmics i vius delmunicipi. El gest de caire típicament revolucionari podia teniruna significació en l’esfera imponderable del pensament, peròels efectes demostraren –i nosaltres ho previnguérem a tempsen ple saló de sessions en ocasió d’una reunió memorable-que administrativament i econòmicament aquella decisióhavia de portar conseqüències desastroses”.

Efectivament, en relació amb la crisi de la construcció iamb la municipalització del sòl i de l’habitatge resulta que amitjan 1937 “L’Ajuntament controlava i responia de 9 paletesi 30 manobres afectats al pressupost de 1935; 28 paletes, 9aprenents i 179 manobres incorporats després de juliol de1936; 1031 obrers de les diverses seccions de control de laconstrucció, els quals, de resultes de l’acord de municipalit-zació de la Propietat Urbana, treballaven per administració di-recta del municipi”. Per començar d’encarrilar les coses, peròja es veu que la dimensió de tot plegat en feia una enormemuntanya, el 24 de juny de 1937, l’alcalde Pere Cerezo va sig-

138


nar un conveni amb els apoderats de les seccions del ram dela construcció.

En realitat moltes de les previsions pressupostàries fetesper aquest consell ja no van poder executar-se com és el casclamorós del Grup Escolar Prat de la Riba, punt àlgid de lesesperances i la frustració col·lectives materialitzades sense so-lució de continuïtat.

Alternança i capacitat de proposta en el Ple. Lesiniciatives de majories i minories

La dinàmica entre plens i comissions de govern convertiasovint el Ple en un àmbit propositiu d’iniciativa espontània iindividual o política si estava preparada per la iniciativa deconjunt d’un grup. Govern i oposició marcaven l’agenda po-lítica en els plens i situaven el debat més en les polítiques sec-torials i socials els republicans, i més en les d’infraestructuresi les qüestions pressupostàries els regionalistes. Mesures d’e-quitat per part d’uns, mesures de disciplina pressupostària elsaltres. Més enllà dels grans temes recurrents en matèria d’e-ducació, aigües potables, proveïment higiènic de llet, atur ohabitatge.

No vull passar per alt en aquest context dues propostesconcretes, una de fora i l’altra interna. El 7 de maig de 1931l’acta certifica que “Va passar a la comissió corresponent unescrit de la Direcció General d’aeronàutica interessant l’esta-bliment d’un camp d’aterratge que podria finalment convertir-se en aeròdrom mitjançant les normes que s’acompanyaven.El Sr. President donà algunes explicacions sobre les gestionsiniciades en dit assumpte mercès a l’interès i bona voluntat

139


del capità d’aviació senyor Merino”.La interna fa referència a l’acord de l’11 de juny de 1931,

en el qual a proposta de la presidència “s’acordà establir un pa-rell de barraques de forma provisional i senzilla, prop del Ter,i tres o quatre casetes individuals per a banyistes i posar-hi lavigilància d’algun peó per a evitar qualsevol desgràcia”.

Els banys del Ter, tan lluny avui en el record, i la primerapromesa d’un aeròdrom, que és un antecedent notable de l’a-posta que finalment han fet les nostres comarques en aquestamatèria. La cronologia a vegades ajuda a relativitzar uns fetsi a situar-ne uns altres en la seva justa perspectiva.

La capacitat de proposta en els plens es va mantenir sem-pre i amb capacitat alternativa des del govern i des de l’opo-sició, des de la majoria i des de la minoria, com es fa ben palèsen tots els camps i en tots els moments. Assenyalem dues pro-postes que neixen en el si de la majoria republicana i que estransmeten directament al Ple. La primera correspon al Dr.Pompeu Pascual que, en la sessió del 7 de maig de 1931, plan-teja la necessitat d’inspeccionar les fàbriques de ciment dedins de la ciutat i que es multin o es tanquin segons el resultatde la inspecció. Més tard, l’onze de setembre de 1931, es pre-senta al Ple un informe de l’arquitecte i de l’enginyer munici-pals sobre la situació de seguretat i higiene de les fàbriques deciment del senyor Josep M. Pérez Xifra als carrers de Pau Ca-sals i de la Indústria, fet que provoca el recordatori del Dr. Pas-cual indicant que ell ja ho havia plantejat amb anterioritat. Perla seva banda, en el Ple del 21 d’agost de 1931 es va presen-tar la proposta de la Comissió de Foment “indicant la neces-sitat de construir un hivernacle al jardí de la Devesa a qual fis’encarregui a l’oficina tècnica la confecció de l’oportú pro-jecte”. “Amb aquest motiu el Sr. Rahola va recordar la priori-

140


tat d’una petició per ell formulada de que es construís en elpropi lloc un colomar”.

D’un altre abast va ser la proposta que va venir dels renglesde la minoria regionalista a l’oposició, i que també es va pre-sentar al Ple del dia 21 d’agost de 1931, quan els regidorsTomàs, Bonmatí, Valls i Vila plantegen la urgència de la sevaproposta en el sentit d’adreçar-se a la Direcció General de Pre-sons demanant que es declari la inutilitat de l’edifici que esfeia servir de presó, demanant la inclusió d’un dossier foto-gràfic, insistint en la necessitat que el Col·legi d’Advocats s’hiimpliqui i plantejant la necessitat d’acabar amb aquesta ver-gonya. El Ple féu seu, per unanimitat, l’acord felicitant-se totesles parts per la coincidència en els plantejaments. Un tempsdesprés, en la sessió del 28 d’octubre de 1931, l’alcalde Mi-quel Santaló donarà compte de la seva entrevista amb Victò-ria Kent, directora general de Presons, que va comprometreper al pressupost de 1932 una partida de 75.000 pessetes percomençar a abordar la qüestió.

De forma alternativa a partir de les eleccions de gener de1934, la minoria republicana des del primer dia mateix fariapropostes alternatives, com en el cas de l’estructura de les co-missions i deixant ben clar el regidor Sr. Dalmau “que la mi-noria republicana no es proposava fer crítica negativa sinoobra constructiva per a cooperar a l’estructuració de la novaGirona, en compliment del deure cívic d’un partit que aspiraa governar”. Així, pocs dies després, en la sessió del 4 d’abrilde 1934, la minoria republicana fa la proposta per a la creaciód’una comissió “assenyalant la necessitat d’eixamplament delterme municipal de Girona”, que hem analitzat de forma es-pecífica abans. O encara amb un valor més profund, la pro-posta que la mateixa minoria republicana plantejaria en el Ple

141


del 2 de maig de 1934 en matèria d’habitatge i d’ordenancesd’edificació, urbanització i “adecentament”, que seria assu-mida pel President.

La transversalitat alternativa també apareixeria en elstemes relacionats amb el sanejament i l’embelliment i netejadels rius de la ciutat. Així, a la sessió del 2 de maig de 1934,“el Sr. Dalmau felicità la presidència per la cura i manteni-ment de la faixa de verd en les vores de l’Onyar, cura que es-timà constituïa una rectificació d’actitud de la minoria ipremsa regionalistes durant el govern de l’anterior Ajunta-ment. Remarcà l’èxit de la finalitat perseguida amb dites fai-xes en la netedat del riu i demanà que s’estudiés la sevaextensió al trajecte corresponent a la Biblioteca Municipal”. Iaixí era en part, ja que l’endegament de l’Onyar i la neteja delsrius, la preocupació pel llançament indiscriminat d’escom-braries, sobretot a l’Onyar i el Galligants, apareixerien, sovint,en els debats del mandat anterior, com per exemple en la ses-sió del 17 de març de 1932, amb diverses peticions d’intensi-ficació de la vigilància en els dos rius esmentats. Però el centrede la polèmica a què fa referència el regidor Dalmau l’any1934, cal anar-lo a buscar en la sessió del dia 29 de juliol de1932, en què davant la proposta de dedicar algun romanentpressupostari a algunes obres menors d’embelliment de l’On-yar, el regidor de la minoria regionalista Manel Bonmatí vaplantejar que “tota obra a executar al riu Onyar deuria obeir aun pla general i definitiu d’urbanització i sanejament que espodia anar realitzant paulatinament per aquest Ajuntament iels veniders”. La despesa puntual fou sotmesa a votació i apro-vada per nou vots a favor i quatre en contra.

Cal dir, però, que en aquells moments les tasques de sane-jament i els projectes per a la construcció d’un col·lector cen-

142


tral al riu es plantejaven simultàniament i de forma separada.

Girona i el seu territori

La Governació de la ciutat s’ha de relacionar necessàriamentamb el seu territori i, fins i tot, amb el coneixement dels ante-cedents històrics que sempre han propiciat una dialèctica al-ternativa d’etapes d’obertura i tancament segons la conjunturai les etapes històriques. La ciutat fortalesa i la ciutat mercat.Girona i les vil·les de la via Augusta, la ciutat entre miliaris, ila ciutat dels tres castells. La ciutat recurrentment assetjada ila ciutat de la mitja llegua que ha estudiat detalladament Nar-cís Castells.

És, doncs, fins a un cert punt natural que aquest fos untema de preocupació real per a la governació de la ciutat, so-bretot si es té en compte que la fragmentació del mapa muni-cipal havia deixat Girona amb un terme estricte molt limitat iamb anomalies flagrants com la discontinuïtat territorial ambel Pont Major o el fet mateix que els cementiris de la ciutat estrobessin en termes veïns.

La qüestió venia de lluny i s’havia plantejat de forma moltevident a l’època de la Restauració. Així, del 28 d’octubre de1888 fins el 6 de juny de 1889, Santa Eugènia fou annexadaa Girona responent a una petició del mateix Ajuntament deSanta Eugènia. Però la decisió va comportar divisió entre par-tidaris i detractors de la solució i, finalment, com explica EmiliGrahit a les seves memòries, el fet que l’annexió comportésuna equiparació tributària entre les propietats de Girona i lesde Santa Eugènia va esdevenir un argument definitiu a favordels partidaris de deixar les coses com estaven abans de l’an-

143


nexió. La petició de resoldre l’‘anomalia’ s’aniria reiterant.En aquesta etapa que ens ocupa (1931-1939), el tema va

saltar molt aviat a la palestra del debat municipal. Així, tanaviat com en la sessió plenària del dia 17 de març de 1932,que presidia Miquel de Palol per absència de Miquel Santaló,“El Sr. Rahola demanà que s’iniciés el més abans possiblel’expedient d’agregació de termes veïns”.

Calgué insistir-hi en la nova etapa de govern regionalistadesprés de les eleccions de gener de 1934 i, així, la minoria re-publicana formulà la corresponent petició en el Ple del dia 4d’abril de 1934 on “s’acordà per unanimitat la designació delssenyors Gispert, Cervera, Camps, i Tarrés per a constituir sotala presidència del senyor alcalde la Comissió especial d’es-tudi per agregació de termes municipals veïns”.

Durant la guerra el tema va accelerar-se i amb la Llei mu-nicipal a la mà varen proliferar les iniciatives que comporta-ven un cert esperit de mancomunació i cooperació territorialdels municipis del pla de Girona. Així consta a l’Arxiu muni-cipal un conjunt de documentació que inclou l’expedient pera la creació a la Mancomunitat de municipis de la comarcadel Gironès i, molt especialment, una pionera “Associació deMunicipis del pla de Girona” que, a l’empara de l’article 16 dela Llei municipal de Catalunya, integrava els municipis de Gi-rona, Palau Sacosta, Santa Eugènia de Ter, Salt i Sant Daniel,amb l’objectiu de mancomunar serveis de transport, salut, es-combraries, sanejament, abastament d’aigua potable, bom-bers, serveis tècnics i serveis de cultura, i en primer terme la“Formació d’un pla urbanístic de conjunt que harmonitzi en untot orgànic totes les poblacions del pla de Girona”.

Però finalment l’expedient que més va avançar tot i quequedaria interromput un temps pel desenllaç de la Guerra Civil

144


és el que consta com a “Agregació al terme de Girona de te-rritoris de Pla de Ter, Vall de Gallegans i Palau Sacosta”. Així,en la sessió de la Comissió de Govern del dia 2 de desembrede 1937, amb assistència de l’alcalde Pere Cerezo Hernàez iels consellers regidors Rafael Portas i Burcet, Lluís Busquetsi Ventura, Josep Maria Dalmau Casademont i Joaquim Mori-llo i Vinardell, aprova la corresponent “Memòria justificativa”que és elevada al Ple de l’Ajuntament del dia 27 d’agost de1937, amb una proposta formulada per l’alcalde Pere Cerezoi que comporta “Modificar el terme de la immortal ciutat peragregació total del municipi de Pla de Ter i agregació total oparcial dels de vall de Gallegans i Palau Sacosta donada lacontinuïtat d’edificacions i formació d’un sol conjunt urbàamb Girona”, en aplicació dels preceptes dels articles 7 i 11 dela Llei municipal de Catalunya “a l’objecte de corregir l’a-nomalia i anacronisme del territori municipal gironí”. Ambdata 30 de desembre de 1937, l’alcalde Pere Cerezo presentadavant del conseller de Governació de la Generalitat la peti-ció corresponent: “Suplico, us serviu admetre el present es-crit, memòria i croquis i certificació que s’acompanyen,ordenar s’instrueixi expedient d’agregació al terme municipalde Girona de la totalitat dels territoris dels Municipis de Pla deTer, Palau Sacosta i Vall de Galligans per formar un sol con-junt urbà i en definitiva seguit el procediment reglamentaricorresponent acordar, o si així és procedent, interessar de laCambra legislativa, l’aprovació de la incorporació a Gironadels termes municipals indicats”. La memòria justificativa quehem esmentat era encara més taxativa i concloent “Girona nodemana es concedeixin els mitjans legals per engrandir-se: re-clama que es reconegui el fet notori d’ésser ja engrandida, iaixò perquè la conveniència i justícia de la petició es deriva del

145


fet que la unió dels pobles i la confusió dels límits s’ha realit-zat abans d’ésser autoritzades”.

“Careixen de condicions morals i legals de defensa els ques’oposin a l’evidència. Reconeguda la proximitat i confusiód’edificacions és innegable l’existència de problemes idènticsde circumstàncies anàlogues que, repetim, exigeixen règimjurídic administratiu també anàleg. Perduda la personalitatpròpia i definida per la confusió de determinats nuclis urbansque formen un sol conjunt, s’adquireix fisonomia similar,exacta, harmònica que ha de superar els petits interessos enpresència de les enormes avantatges i beneficis considerablesque ha de produir l’agregació dels territoris que per disposicióde la realitat i de la Llei han de ser objecte de tal. La petició ésviable, la resolució és automàtica”.

És sabut que la materialització d’aquestes agregacions noes produiria amb plenitud fins als anys seixanta, però el cert ésque gairebé sense solució de continuïtat l’Ajuntament que pre-sidia Albert de Quintana Vergés va aprovar un expedient si-milar en el Ple que es va celebrar el dia 9 de maig de 1944.

Finalment, l’annexió de Sant Daniel,Santa Eugènia de Teri Palau Sacosta es materialitzaria amb un decret del 20 de des-embre de 1962. Més endavant, l’Ajuntament iniciaria l’expe-dient per a l’annexió de Salt, Sarrià de Ter, i parts de SantGregori (Taialà i Sant Ponç) i de Celrà (Campdorà) el 9 dedesembre de 1965, amb l’aspiració de passar encara dels 29,10km2 a 44,71. El Decret d’aquesta annexió arribaria el dia 16d’agost de 1968, però el recurs davant el Tribunal Suprem in-terrompria el procediment l’11 de juny de 1969, si bé final-ment el mateix Tribunal Suprem sancionaria les annexionsamb una sentència del 12 de març de 1974.

És ben conegut que en els casos dels ajuntaments de Salt i

146


Sarrià de Ter aquesta sentència mantindria els dos municipisintegrats a Girona fins que l’expedient de segregació culmi-naria el 1983 amb la recuperació de la independència.

El nom fa la cosa

Els canvis de sistema polític i també electoral tenen sempre laseva rellevància i més encara en aquests temps d’acceleració.Hi ha algunes qüestions que no entendríem fora de context isi ens les miréssim amb els paràmetres actuals. Convé, doncs,de recordar que abans de la segona República el sistema elec-toral tenia algunes limitacions i el sistema de representaciómunicipal havia sofert variacions que, més enllà dels meca-nismes estrictament electorals, consideraven les qüestions derenda i propietat. La Dictadura havia primat aquests mecanis-mes i si bé el procediment electoral es va democratitzar, leseleccions municipals d’abril de 1931 que adquiririen un caireplebiscitari ho foren encara sense la incorporació del vot fe-mení que sí s’hauria incorporat ja del tot en les eleccions mu-nicipals de gener de 1934. Ens en fem o no el càrrec, aquestesforen les darreres eleccions municipals fins les d’abril de1979. A partir de juliol de 1936, com hem explicat, els meca-nismes de representació municipal es van veure alterats pelprocés revolucionari i per la reacció a l’aixecament militar dejuliol d’aquell any. El paper dels comitès entesos com a doblepoder, o sovint com a únic poder, fins la tardor d’aquell any vaproduir, de fet, una intervenció del poder municipal que seriareconstituït i rehabilitat pel Govern de la Generalitat amb dis-posicions successives que tractarien d’equiparar els governslocals a la composició unitària del Govern de la Generalitat, en

147


la forma i en els termes que explica José Luís Martín Ramos.Les sessions sovint se celebraven en segona convocatòria,

si bé en algunes ocasions es van celebrar el dia de la primeraconvocatòria. Més d’una vegada, la durada de la sessió obli-gava a interrompre la sessió per anar a sopar i es reprenia pas-sades les deu, un cop superat el parèntesi reparador. En unaocasió, la sessió no va tenir cap tema a l’ordre del dia i tota lasessió es va dedicar a precs i preguntes. Era freqüent la subs-titució de l’alcalde per l’alcalde accidental i, més d’una ve-gada, amb caràcter successiu per tal de respectar les vacancesdels tinents d’alcalde.

Un cop establerta la República de forma immediata es vaprocedir a adequar el nomenclàtor ciutadà. Així, la sessió del23 d’abril de 1931 ja va acordar el canvi de nom de plaça dela Constitució per plaça de la República, també es va acordardedicar un carrer a Ferràndiz i Bellés i la supressió de l’avin-guda d’Alfons XIII i dels jardins de la reina Victòria al passeigi jardins de la Devesa.

A la sessió del 3 de maig es veié un escrit de l’Ateneu deGirona demanant un carrer per a Joan Maragall, i a la del 7 demaig de 1931 es veié la petició dels veïns de la ronda de Fe-rran Puig que demanaven el canvi de nom del carrer peld’“Avinguda del català Joffre, mariscal de França”. No esprengueren acords en aquest sentit, que arribarien, en part, unsdies més tard.

És el que concretaria la sessió del 28 de maig de 1931, queprendria l’acord de donar el nom de Joan Maragall al carrer delPare Claret, “a la plaça del final d’aquest carrer que haurà deresultar per demolició de la muralla”, el de Pérez Galdós. Elcarrer de Sant Francesc passaria a denominar-se de Pau Ca-sals, el passeig de Sant Francesc es diria de Galán i García

148


Hernández, el carrer de les Canteres seria el de Ferràndiz i Be-llés i, finalment, la travessia del Carme es dedicaria al Dr.Josep Pascual i Prats.

En aquesta mateixa línia, però amb caràcter més general,el Ple del dia 28 d’agost de 1931 va acordar la retolació en ca-talà de la totalitat de la ciutat amb voluntat d’exemplaritat id’homenatge a la llengua catalana. Un any més tard, a la ses-sió del 2 de setembre de 1932 que presidia Palol, “El Sr. Bon-matí va recordar que malgrat haver transcorregut més d’unany de l’adopció de l’acord per tal de retolar en català tots elscarrers de la ciutat, aquesta és l’hora que no ha estat executat,interessant, ara, doncs, s’hi procedeixi urgentment”.

Més endavant, el Ple del 26 de novembre de 1931 que pre-sidí Miquel de Palol com alcalde accidental, va tenir coneixe-ment d’un telegrama de Miquel Santaló on donava compteque el ministre d’Hisenda havia llegit a les Corts el Projectede llei de cessió de baluards. Això féu que en la sessió del 3de desembre de 1931, que presidí Santaló, s’acordés “donar elnom de Manuel Azaña a una de les vies obertes de l’enderrocde baluards”.

Per la seva banda, el regidor Darius Rahola havia insistitdiverses vegades per tal que es fes un homenatge i es dedi-qués un carrer a Ignasi Iglésias. En la sessió del 10 de desem-bre de 1931 hi insistí i “recordant les seves mocions per arestablir en algun carrer el nom d’Ignasi Iglésias, demanà esdongués en definitiva aquest nom al parc de Montjuich. Passàa la Comissió corresponent”. Trigaria encara, però finalmentla insistència de Rahola portaria el nom del dramaturg a l’em-blemàtica escola de Pedret que s’inauguraria el setembre de1933.

En el Ple del 9 de febrer de 1932, el regidor Dalmau pro-

149


posà que es rebategés la plaça dels Lledoners com a plaça deSantiago Rusiñol. En la mateixa sessió, el regidor Sr. Ribasva recordar que hi havia pendents homenatges als Srs. Joa-quim Botet i Sisó i Xavier Montsalvatge.

Per altra banda, el Ple del 3 d’octubre de 1934 va veure laproposta de “donar a una via pública el nom de FrancescMacià, primer president de la Generalitat recobrada” i que“s’honori a l’il·lustre patrici donant el seu nom a la plaça delCarril que en l’actualitat és objecte de reforma”. La petició esva traslladar a la Comissió de Govern.

A finals de 1938, quan ja tot semblava inevitable, la ciutatfaria encara alguns actes de fe en el futur i la utopia. Una micaabans, amb el projecte de l’escola Prat de la Riba, que co-mentarem més endavant, i que era el compendi de tota una fi-losofia pedagògica. L’altra, amb un caire més simbòlic, situavala utopia en un somni a punt d’esfondrar-se; la Comissió deGovern del dia 10 de novembre de 1938 escolta una exposi-ció abrandada del regidor Rafael Portas, remarcant “L’apa-drinatge que és objecte Girona per part dels amics de Suïssaés el gest magnífic que guanya l’excelsitud dels sentiments desolidaritat humana positiva i d’efectiva generositat amb lesconstants trameses regulars de queviures per a la infància ivells d’aquesta població”, trameses, també, de roba i una rà-pida acció per a combatre l’epidèmia de diftèria que s’haviadeclarat. Per tot això proposa canviar el nom de la plaça delMarquès de Camps, per plaça de Suïssa i el de la carretera deSanta Eugènia per “carrer de Ginebra”. Finalment, el Ple del’Ajuntament del 30 de desembre de 1938 va prendre l’acordde donar el nom de Jardins de Suïssa al jardí central de la De-vesa i el d’avinguda de Ginebra a la carretera de Santa Eugè-nia. La civilització federal i solidària d’un país lliure no

150


resistiria les escomeses d’una societat dominada per la reac-ció i el respecte als vestigis de la societat estamental. A la gue-rra també es jugava això.

Rafael Masó. Urbanisme i ciutat. Centre històric ipasseig Arqueològic

A principis del segle XX hi havia a Girona petits grups cultu-rals que vibraven amb les pedres de la ciutat, miraven als mo-viments intel·lectuals que es definien a Barcelona i iniciavenel seu propi combat per la transformació de la ciutat. Els es-tudiants gironins descobrien, a Barcelona, un món totalmentnou i si bé molts ja no tornaven els que ho feien, en un intentde seguir lligats a la terra que els havia vist néixer, connecta-ven amb els moviments culturals locals, amb les revistes quees creaven, amb l’activitat lligada als Jocs Florals. Seguien deprop les passes del modernisme i després del noucentisme, iestaven atents als moviments del catalanisme polític que esproposava un programa de regeneració i de construcció na-cional.

Alguns decidirien portar aquestes idees al terreny de la ges-tió municipal i fou amb aquest esperit que en les eleccions par-cials municipals de 1915, 1917, 1920 i 1922 es va anardecantant el consistori gironí cap a la presència de regidorsrepublicans i regionalistes, que arribaven amb un esperit re-novador. Concretament en les de 8 de febrer de 1920 coincidíl’aliança de les forces de la Lliga Regionalista i dels republi-cans federals, i Rafael Masó i Valentí i Joaquim de Camps iArboix foren elegits per la mateixa candidatura pel districtetercer. Rafael Masó fou regidor de 1920 fins a 1923, quan la

151


Dictadura va suspendre els ajuntaments, i va recuperar el llocde regidor al febrer de 1930 fins a les eleccions del 12 d’abrilde 1931. Fou en aquesta etapa municipal que Masó va desen-volupar una gran tasca en el terreny de l’urbanisme i de la re-habilitació del Barri Vell, va promoure una revisió de lesordenances d’alineacions i rasants, i va assolir la seva apro-vació al febrer de 1922. Es trencava amb un criteri homoge-neïtzador i desvirtuador i s’adoptava el criteri modern derespecte de la trama urbana i de conservació dels valors his-tòrics i arqueològics que acompanyaven aquesta trama. Ambaquest criteri promogué el 1930 (28 de novembre) la propostad’estudi d’un passeig arqueològic, que fes el recorregut delperímetre de la muralla carolíngia de la ciutat, des de la plaçade les Sarracines fins el portal de Sant Cristòfol i la Torre Gi-ronella. L’acompanyaven i l’empenyeren en aquesta idea,entre d’altres, Carles Rahola i Josep de C. Serra i Ràfols.Aquest darrer, que va treballar a Girona fent l’estudi de lesmuralles romanes de la ciutat, l’any 1930 formulà una pro-posta concreta en l’article “A Girona”, a la revista La Nau de2 de desembre de 1930, en el qual proposava “la neteja delcamí que ressegueix les muralles que duen a la Torre Girone-lla, com a futur passeig Arqueològic”. En realitat, Serra Ràfolsescriu a Rahola una carta el 4 de desembre de 1930, on li diu:“Li envio l’article promès a La Nau sobre Girona. Ara, vostèamb molta més perfecció, pot insistir des de La Publicitat i, siaconseguim alguna cosa, haurem contribuït a fer una obra in-teressant i que, dintre de la seva enorme senzillesa, serà unacosa bellíssima”.

No és gens estrany, doncs, que la idea que ja havia pro-mogut el 1930 i que bullia al cap de Masó, des de feia temps,esdevingués més que una idea quan després de les eleccions

152


de gener de 1934 obtingueren la majoria a l’Ajuntament els re-gionalistes amics seus. Serra i Ràfols contesta una carta deMasó i li diu que “el que em dieu del Passeig Arqueològic, jasabeu, ho trobo admirable, i per la nostra part estem a la dis-posició de l’Ajuntament en tot el que puguem: informes, pro-paganda, etc” (6 d’abril de 1934). Masó insisteix i Serra iRàfols li diu el 22 de juny de 1934: “He llegit el vostre docu-ment sobre el Passeig Arqueològic de Girona, que trobo moltbé en totes les seves parts, i que us retorno interclús” (docu-ment de 1931). L’Ajuntament li encarregà un avantprojecte,que proposà el 1935 i que va donar peu a unes primeres obreselementals suspeses arran de l’esclat de la Guerra Civil.

És possible també que la mort sobtada de Masó, l’any1935, contribuís a aturar els treballs que s’havien iniciat. Ambtot, durant la Guerra Civil hi hagué diversos intents de conti-nuar els treballs com ho demostren les actes de la “Comissiódel Patrimoni Artístic i Arqueològic” que figuren al volum delperíode 1918-1938 de les actes de la Comissió de Monuments.Aquesta comissió, que presidí Miquel Santaló com a delegatde la Comissaria delegada, va desenvolupar les seves tasquesde salvament i ordenació del patrimoni entre el 12 de setem-bre de 1936 i el 12 de març de 1938. Així, en la sessió del 2de gener de 1937 es discuteix un informe que s’havia redac-tat a proposta de Francesc Riuró en la sessió del 24 d’ octubrede 1936 per adreçar a l’Ajuntament tot demanant la col·labo-ració econòmica del municipi als treballs de la Comissió. Uncop discutit “s’acorda refer l’informe esmentat demanant so-lament l’ajut econòmic pel que fa referència als serveis elèc-trics, i referent a la qüestió de monuments d’incumbènciadirecta de l’Ajuntament, demanant la restauració de la cape-lla de Sant Nicolau, que siguin continuats els treballs del pas-

153


seig Arqueològic i la neteja i dignificació de l’església de SantFeliu”. S’insisteix sobre la qüestió en la sessió del dia 16 demarç de 1937, a la qual assisteix el Sr. J.M. Dalmau, consellerde cultura de l’Ajuntament i se li demana “tingui en compte laqüestió de Sant Nicolau i urbanització dels terrenys de davantSt. Pere de Galligans i continuació del Passeig Arqueològic. Elconseller prega que se li adreci una comunicació demanant totaixò esmentat. Així es farà”. L’acta del 22 de març recull la co-municació del Sr. Dalmau en el sentit que l’Ajuntament harespost afirmativament a totes les qüestions que se li havienplantejat a través del conseller. I en aquesta mateixa sessió esdóna compte de la visita conjunta que havien fet el Sr. Subiasi l’arquitecte municipal Sr. Giralt “pel que fa referència al Pas-seig Arqueològic, per veurer per on és més convenient re-prendrer les obres”. Van visitar també Sant Pere i SantNicolau, la plaça de Santa Llúcia, l’ex-caserna de la GuardiaCivil i “es traslladaren també a la plaça de Sant Feliu per veu-rer la casa que caldria enderrocar”. Sobre aquesta casa consta,en la sessió del 17 d’abril de 1937, que “el conseller de Cul-tura de l’Ajuntament, company Dalmau, diu que ha estat apro-bada la petició de la Comissió, d’enderrocar la casa del centrede la Plassa de Sant Feliu, però que degut a la qüestió de lamanca de pisos on s’haurien de traslladar les famílies que ha-biten la dita casa, l’enderroc no es farà pas immediatament”.La preocupació per la continuïtat del passeig Arqueològicqueda recollida en la sessió del 3 de maig del 1937: “respecteal Passeig Arqueològic, el company Blanch diu que ha parlatamb l’arquitecte Giralt de l’Ajuntament i que varen acordarque la part del dit passeig que es troba relacionat més directa-ment amb la Catedral, anirà a càrrec de la Comissió el seuarranjament i treballs corresponents”. Més endavant, en la reu-

154


nió del 24 de setembre del 1937, es recull que “la comissiós’assabenta amb satisfacció que per part de l’Ajuntament i dela Comissaria de la Generalitat es reprendran els treballs alPasseig Arqueològic”. La dissolució de la Comissió i la ma-teixa guerra degueren mantenir, però, aturades les obres finsque ja molt després del final de la Guerra Civil reprendrienels plantejaments per a la continuació. Uns plantejaments queacabarien comportant un replantejament estilístic.

Però el reconeixement a la paternitat de Rafel Masó deviaser tan evident que, quan els serveis tècnics municipals pre-pararen, el novembre de 1954, un nou “Anteproyecto de PaseoArqueológico” es remeteren als antecedents de l’any 1935:“Dicha aspiración... dio lugar en el pasado, a la formación deun croquis o anteproyecto concebido por el ilustre Arquitectogerundense D. Rafael Masó Valentí, llegándose después y abase de dicho anteproyecto a iniciar unas obras de explana-ción en el sector anexo a las murallas, junto a la puerta y ba-luarte de San Cristóbal y a los Claustros de la Catedral, obrasque se realizaron bajo los auspicios del Excmo. Ayuntamientode Gerona a últimos de 1935 paralizándose algún tiempo des-pués”. El nou avantprojecte, de novembre de 1954, fou sotmèsl’any 1955 al tràmit de consulta institucional i s’hi constatavaque “en el anteproyecto se ha recogido, en líneas generales,por estimarse muy acertado, el trazado diseñado por el Arqui-tecto D. Rafael Masó para la primera etapa del mismo...”.Aquest avantprojecte, que anava acompanyat de dibuixos igràfics, respectava el traçat de Masó, però acabaria introduintcriteris de major intervenció arquitectònica i de transforma-ció paisatgística i monumental amb un gust i orientació moltpoc de Masó.

La part realitzada del passeig Arqueològic fins els primers

155


anys seixanta va estar tocada per criteris forans, com totes lesintervencions que impulsava la Dirección General de BellasArtes que, com en el cas de la famosa llotja de Sant Domènec,pervertien els espais i les formes i volums del Barri Vell de laciutat amb la introducció de formes impròpies. Lluny d’un re-corregut, d’un itinerari, d’un passeig esmaltat d’art i d’ar-queologia es va promoure una actuació massa potent, en quèles intervencions noves eclipsaven i diluïen els valors que espretenia de ressaltar.

Avui, després de els actuacions posteriors a 1979, des delcos de guàrdia del portal de França fins al jardí de la Infància,el somni il·lustrat dels joves revoltats dels anys vint i els pro-jectes, assenyats i ambiciosos alhora, de persones com Ra-fael Masó i Carles Rahola són finalment una feliç i completarealitat que, gràcies a la vegetació esponerosa i a l’adequadaintervenció a partir dels primers vuitanta, va arraconar el ba-rroquisme de les primeres intervencions dels anys cinquanta iseixanta. Aquest recorregut és ara, encara, com una gran no-vetat, el nervi d’una visió esglaonada de la ciutat antiga des dela muralla fins a l’areny de l’Onyar, que és la primera visiópanoràmica i la millor introducció a la geografia i a la socio-logia i història del recinte de la fundació romana de Gerundai els seus desenvolupaments medievals.

La promoció de la ciutat. La Fira Comercial iAgrícola, 1932-1935

Els nous governants de la majoria republicana i els de la mi-noria regionalista havien contrastat i conciliat molts dels seuspunts de vista a l’Ajuntament immediatament abans de la Dic-

156


tadura i en el curt període de 1930 i 1931. Com hem vist, al-gunes de les polítiques que assumeixen amb plenitud els re-publicans de 1931 tenien arrels en l’etapa anterior, com és elcas de la política de construccions escolars, la de rehabilitaciódel centre històric, la de sanejament i millora de la llera delsrius de la ciutat i, molt especialment, l’Onyar i el Galligants,i fins i tot la d’habitatge. En part, esclar, per inspiració de re-gidors republicans o regionalistes que ja havien passat per l’A-juntament i hi continuarien després de la proclamació de laRepública, repetint en les eleccions corresponents, com és elcas de Darius Rahola. Calia, doncs, fer de Girona una ciutatmoderna i atractiva, capaç de captar forasters, d’atraure visi-tants i amb força per fer de la seva capitalitat una realitat tu-rística, cultural, econòmica i comercial.

És amb aquest ànim que el 1932 un grup de particularsamb el suport del regidor Ermengol Vilardell organitzen i pro-mouen la I Fira Comercial de Girona. N’és director Lluís Botai Vila i directors artístics i dissenyadors Josep Colomer i Fran-cesc Gallostra.

Aquesta primera edició, que havia de néixer de la iniciativaprivada, va donar lloc a algun debat en el Ple de l’Ajuntament,sobretot en la sessió del dia 7 d’octubre de 1932, poc abans dela celebració de les Fires de Sant Narcís i de la primera ediciód’aquesta Fira. Així, el regidor de la minoria regionalista Fran-cesc Tomàs “manifestà que s’havia vist sorprès per la propa-ganda d’una fira de mostres en aquesta ciutat amb unacooperació per part de l’ Ajuntament de què aquest no tenianotícia. Li semblà en principi excel·lent el projecte però en-tengué que havia de ser el propi ajuntament qui el realitzés. ElSr. Vilardell digué que la Comissió central havia procedit enús del vot de confiança que se li atorgà en sessió anterior, d’a-

157


cord amb els iniciadors del projecte, entenguent que aquestrequeria un treball de què l’Ajuntament no podia disposar ifent present que en la propaganda dels periòdics es fa constarla col·laboració municipal” (foli 191 recte. Manual d’Acords,1931-1932). En realitat hi havia unanimitat en l’oportunitatde la iniciativa i només quedava per concretar més la col·la-boració municipal com succeiria en les tres edicions poste-riors.

La revista Activitas, òrgan del Bureau Internacional de ex-pansión del comercio y de la industria li dedica un monogrà-fic el mes de novembre de 1932, en el qual es reprodueixen lesopinions del Sr. J. Grant i Sala, director de la Fira de Barcelonai, en l’àmbit gironí, de Josep M. Dalmau Casademont, alcaldeaccidental; José García Álvarez, president de l’Associació dela Premsa; Joaquim Pla i Cargol, Esteve Solés i Torrent, pre-sident de la Cambra oficial de Comerç i Indústria de Girona;Frederic Pérez Claras, secretari de la Societat Econòmica d’A-mics del País; Joaquim Franquesa, secretari de la Cambra deComerç, i recull també un article sobre ‘La vida en la primeraFeria comercial de Gerona (Apuntes para un dietario de im-presiones), amb novetats de tota mena, la iniciativa d’un diariradiofònic de la Fira i el recull dels principals estands, amb undisseny i una qualitat i innovació que encara ara apunten a unaconsiderable modernitat de concepte.

És el que es palesa en la II Fira, ara ja Comercial i Agrícolade 1933, on el catàleg oficial ens assabenta ja, que aquest copla Fira compta amb el patronatge de l’ Ajuntament. La diri-geixen les mateixes persones, però un Patronat integrat perl’Ajuntament, la Cambra de Comerç, la Cambra Agrícola,l’Associació de la Premsa, el Col·legi d’agents comercials, laComissió organitzadora de la I Fira i tres representants dels

158


expositors de la I Fira. El catàleg de la III Fira, de 1934, con-creta ja més el Comitè executiu, que presideix EstanislauAragó Turon, conseller regidor de Cultura i en el qual hi par-ticipen Darius Rahola Llorens, Josep M. Viñas Deutaner, Ra-fael Serra Freixas i J. Malagelada Figa. I també Esteve Solés,president de la Cambra; Miquel Planas, president del Col·legid’agents comercials; Emili Triadú, president del Foment delTurisme; Josep M. Busquets, president de l’Atracció de Fo-rasters; Josep Mª Clarà, representant del Diari de Girona;Josep M. Dalmau Casademont, representant de l’Autonomista;Josep Colomer i Francesc Gallostra com a membres de la Co-missió d’ornamentació i construcció, i finalment Eliseu Cas-tells Mata com a organitzador del catàleg oficial. Hi consten45 estands, repartits entre estands i parcel·les.

Narcís-Jordi Aragó ens ha explicat la implicació del seupare, Estanislau Aragó Turon, en les Fires de 1934 i 1935 coma president del Comitè executiu, la preocupació per la situaciócrítica de l’economia, la confiança en la vocació de treball iemprenedoria de la societat gironina, i l’esperança en un futurmillor. Però 1936 marcaria una frontera en moltes de les ex-pectatives dels programes reformistes de la societat gironina,i la guerra i la postguerra consumarien la prostració d’unaetapa molt llarga. Passarien molts anys abans no es pogués re-prendre el fil.

La política educativa i cultural. De la realitat a lautopia: De l’Ignasi Iglésias al Prat de la Riba

Els governs municipals atorgaren en aquesta etapa una im-portància molt singular a l’educació; a la força transforma-

159


dora i cohesionant de l’educació. Els símbols emblemàticsforen les noves escoles, els edificis i la seva brillant insercióen el panorama urbà de la ciutat. Però més encara que la ma-terialització de les escoles va adquirir una especial rellevànciael sentit de la pedagogia, la innovació i renovació pedagògi-ques, els nous mètodes, la introducció de la pràctica esportiva,de les recomanacions higièniques, del coneixement del medii del territori. L’acte educatiu era vist en la seva globalitat i hitenia un paper reservat, també, l’activitat de lleure, canalit-zada per les colònies escolars. Tot això venia d’una forta tra-dició del magisteri gironí, d’alguns exemples moltemblemàtics, i de la tasca desplegada per l’Escola Normal deGirona, que tant bé ha estudiat en Joan Puigbert. En aquestsentit cal deixar clar que els antecedents es remunten, moltclarament, a abans dels governs republicans i que en el cas dela ciutat de Girona cal anar a buscar les arrels més clares en lesescoles que es crearen en la primera dècada del segle i, moltespecialment, la construcció i inauguració del Grup Escolar(1908-1911), on Josep Dalmau Carles hi assajaria el noumodel de l’escola graduada com a superació del vell modelde l’escola unitària que atribuïa a cada professor o mestre elconjunt d’una anomenada ‘escola’. Fins i tot en la política deconstruccions escolars hi ha antecedents anteriors al períoderepublicà, sovint a proposta de regidors republicans i, evi-dentment, adquirint un renovat impuls a partir de 1931.

El simbolisme màxim l’hem de situar entre l’escola IgnasiIglésias, inaugurada el 3 de setembre de 1933, i la primerapedra de l’escola Prat de la Riba, col·locada el dia 24 de juliolde 1938. Els presidents Macià i Companys presidiren, res-pectivament, els dos actes. El primer marca el moment àlgid,el punt culminant, la materialització d’una realitat emblemà-

160


tica idealitzada com un somni de transformació i igualtat en elprograma de Fires de 1932, amb infants joiosos assenyalantdes del pla la muntanya de Montjuïc i la nova escola. De la re-alitat esclatant a la frustració del somni és el camí recorregut,perquè la primera pedra de l’escola Prat de la Riba es conver-teix ja en un acte de fe i la proximitat del final de la GuerraCivil ho redueix a una quimera.

El sentit pedagògic i social de l’escola de Pedret, a Mont-juïc, era subratllat pel mateix Ajuntament en l’opuscle de lainauguració: “Escola destinada, especialment, als infants delbarri de Pedret, barri humil i menestral. I que portarà com an-nexe obligat una cantina suficient per a 100 alumnes. Així lesfamílies obreres d’aquella barriada gironina, a més de sentir lajoia de veure com llurs fills s’eduquen en una escola en resavantatjada per les més luxoses dels potentats, podran deixarels infants des del matí fins al vespre a la residència escolar...”.

El President Companys a l’acte de les Pedreres hagué d’as-senyalar el context més dramàtic del moment: “No volem queneixi en el cor dels infants un sentiment d’odi i de rencor, sinóun sentiment de pau, de bondat, de generositat, de justícia.Fem la guerra per defensar-nos de la guerra que ens fan elsque ens han envaït. Fem la guerra contra la guerra. Fem laguerra per defensar la pau, per salvar l’ànima del nostre poble,de la nostra magnífica Catalunya.”.

És del tot evident el camí recorregut i les dificultats crei-xents. Cal subratllar, però, l’esforç ingent fet per l’Adminis-tració per capgirar una situació que s’arrossegava des de feiatemps i que maldava per solucionar amb propostes homolo-gables les condicions desiguals i limitades del mapa escolar dela ciutat. A partir del balanç que en feia Carles Rahola perl’any 1929, any de l’edició de La ciutat de Girona, Rosa

161


Moret, Salomó Marquès i Albert Teixidor han dreçat el qua-dre comparatiu establint el còmput del que va representar l’a-portació de la República en la modificació del panoramaescolar de la ciutat.

Així, citant directament de L’Autonomista del 2 de juliol de1934 podem afirmar que a la ciutat de Girona, els primers anysde la República veieren la creació de setze escoles, mentre queamb anterioritat la monarquia n’havia creat catorze. Les no-vetats principals foren, el Grup Ramon Turró (col·legi Verd)(graduada de noies i pàrvuls), el Grup Ignasi Iglésias (Mont-juïc) (graduada de nois i graduada de noies), l’escola del PontMajor (unitària de nois i unitària de noies),l’escola de la pu-jada de Sant Martí (dues escoles unitàries de nois), l’escoladel carrer Eiximenis (escola graduada de noies i escola unità-ria de noies).

Poc abans d’inaugurar la nova escola de Pedret, en l’o-puscle que es va editar amb aquest motiu l’Ajuntament feiaavinent les seves prioritats en matèria educativa i a tall de ba-lanç concretava que “en el que porta d’actuació, ha aconse-guit la creació de l’escola del Pont, ha inaugurat i obert el Grup‘Ramon Turró’ al barri de la Mercè, ha iniciat la construccióde l’edifici destinat a Guarderia escolar, ha organitzat degu-dament durant les vacances aquests serveis de Guarderia i elsha estabilitzat durant els cursos a les escoles nacionals, ha afer-mat i subvencionat la sortida a l’estiu de les Colònies, ha con-cedit nombroses beques per a matrícules i llibres a alumnesmenesterosos de la Normal i de l’Institut, ha establert un règimde beques universitàries per a estudiants aprofitats,etc.”.

El seguiment puntual del procés que va conduir a la cons-trucció de la nova escola de Pedret pot ser una guia per veurel’esperit que inspirava els regidors municipals en les seves

162


propostes. Així, ja en el Ple del dia 18 de juliol de 1930, es vaaprovar la convocatòria del concurs per a l’adquisició de te-rrenys dedicats a una plaça mercat i a una nova escola quehavia de localitza-rse entre “la subida de San Félix, la calleSacsimort, la muralla y el puente del ferrocarril sobre Pedrety el rio Oñar”. El 31 d’octubre, el Ple coneix l’única ofertaformulada per Joan Gironès, que proposa vendre a l’Ajunta-ment bé 2.187m2 per 4.000 pessetes o bé el total de la sevafinca a Montjuïc de 14.288,73m2 pel preu de 8.500 pessetes.El Ple acorda la compra de la totalitat de la finca, que ratificala Comissió de Govern el dia 14 de novembre de 1930. Mésendavant, el Ple del 19 de desembre de 1930 pren l’acord deformalitzar la compra de 32 vessanes a Montjuïc, al costat dela finca de Joan Gironès, pel preu de 7.500 pessetes, tal comhavia aprovat la Comissió liquidadora dels béns de Bienve-nido Tor Mercadal. L’arquitecte municipal Ricard Giralt Ca-sadesús rep l’encàrrec del projecte i arran de la compra de lasegona finca, l’acord de Ple precisa que caldrà la “formaciónpor el señor arquitecto jefe de un proyecto de parque-bosquede la Montaña de Montjuïc teniendo presente el emplaza-miento de la escuela del barrio de Pedret y las posibilidades dedeterminados sitios de dicha finca para la construcción de ha-bitaciones económicas que en armonía con el paisaje puedanconstituir una orientación de casa barata”. Tenim, doncs, tresdels ingredients de les polítiques que es desplegarien en elsanys següents: escoles, habitatge, i espais públics. Un boncompendi reformista per a una ciutat que volia mirar el futuramb ambició i sensibilitat social. Encara abans de les elec-cions d’abril de 1931, en el Ple del 6 de febrer de 1931, s’a-corda una modificació pressupostària de l’emprèstit amb527.789 pessetes de baixa de la frustrada plaça Mercat sobre

163


l’Onyar i es destinen 215.000 pessetes d’altes per escoles,112.000 per a expropiacions a la via pública i 30.000 a l’am-pliació i millora de les peixateries.

Giralt va presentar el projecte el 1932, les obres comença-ren el mes de març i a primers de setembre de 1933 ja es podiainaugurar l’escola i començar-hi el nou curs escolar. Les apor-tacions del mateix Ajuntament i del Govern central, que ges-tionaria oportunament l’alcalde Miquel Santaló en la sevadoble condició d’alcalde i diputat, van materialitzar un somnique esdevindria la més clara aposta de futur de la política cul-tural republicana.

Efectivament, en la sessió del 22 de juliol de 1932 es vadonar a conèixer l’ordre del Ministeri d’Instrucció Pública d’a-provació dels projectes de construcció de dos grups escolars iuna subvenció de 100.000 pessetes.

De fet, el degoteig de notícies en les actes del Ple sobre lamatèria educativa és constant. El 21 d’agost de 1931 es veu lapetició de Darius Rahola d’adreçar-se al Ministeri d’Instruc-ció Pública sol·licitant que “es construís una escola mixta albarri de Pont Major”; a la del 28 de gener de 1932, el regidorPompeu Pascual proposa l’ampliació del pati d’esbarjo del’escola en construcció al barri de la Mercè i que un copinaugurada es batejaria amb el nom de Ramon Turró (28-IV-1933, inauguració; acord d’atribució de nom 12-V-1933), ol’acord de la sessió del 9 de setembre de 1932 per a la cons-trucció d’un edifici destinat a guarderia de la mainada ‘jardíd’infància’ i d’instal·lar en el mateix edifici que es proposavaen el solar de propietat municipal de la cantonada del carrerArtillers amb la Gran Via, les habitacions dels mestres i de lesmestresses.

De fet, la construcció de la casa del nen va produir la to-

164


pada entre els regidors republicans i la minoria regionalista,perquè aquests darrers argumentaven que no es podia aprovarla construcció d’un nou edifici sense el projecte corresponenti sense la deguda consignació pressupostària.

Quan al gener de 1934 canviarien les tornes, l’empenta dela política educativa ja estava donada i de fet es continuariasota la direcció del nou regidor de cultura Estanislau Aragóqui, en el Ple del 4 de juliol de 1934, anunciaria la concessióde sis noves escoles per part del Ministeri d’Instrucció Públicai proposaria llogar les cases dels números 53, 55 i 57 del ca-rrer de la Rutlla per a establir les noves escoles, proposta queseria aprovada per unanimitat. Com també la proposta del ma-teix regidor, del dia 8 d’agost de 1934, per llogar la “Torred’en Figueras”, al carrer de Ferràndiz i Bellés, per tal de tras-lladar-hi l’escola de la senyora Peramateu “instal·lada en de-plorables condicions higièniques i sanitàries”.

Al fil de la continuïtat, els regidors d’ERC votarien tambéa favor de la proposta d’un pressupost extraordinari anivellaten 110.000 pessetes d’ingressos i despeses per tal de pagar,principalment, mestres i escoles.

Però de la mateixa manera que la minoria regionalistahavia posat en dubte la contractació de la casa del nen enaquesta nova etapa, en la sessió del 5 de setembre de 1934, elregidor senyor Dalmau va preguntar per les informacions delDiari de Girona segons les quals no s’hauria rebut en el Mi-nisteri la petició per a la concessió a la ciutat d’un Institut desegon ensenyament. Dalmau no s’està de recordar que el 22 desetembre de 1933 s’havia formulat l’oferiment d’uns terrenysper a la construcció d’un Institut de segon ensenyament, unaEscola Normal, i l’ Escola de treball i residència d’estudiants,i com el 8 de novembre de 1933 s’havia reiterat la petició al

165


Ministeri de les tres escoles per separat.L’etapa de la guerra marcaria un moment de més trasbals

i de substitució de les escoles confessionals per nous grups es-colars (Bakunin, Durruti, Carles Marx, Joaquim Maurín) il’organització de la política educativa des dels principis ins-piradors del Consell de l’Escola Nova Unificada. Ja hem vist,però, que la pulsió reformista i la continuïtat en l’etapa revo-lucionària mantindria els ideals formatius, però toparia ambla patacada final que acabaria amb la utopia reformista i laseva màxima expressió simbòlica. És ben conegut el paperque hi tingué a Girona Antònia Adroher del POUM, regidorade cultura i primera dona regidora de l’Ajuntament.

L’estrall de la mort. Destrucció i desolació. La im-prescindible reconstrucció

Un cop acabada la guerra a Girona, el 4 de febrer es va posaren marxa la maquinària implacable que havia d’aplicar els cri-teris de depuració i càstig. Josep Clara ha explorat a fons lesllistes dels condemnats a mort i afusellats a la ciutat de Gi-rona, i els ha xifrat en 514. Amb aquesta quantitat cal no per-dre de vista l’abast de la repressió, més enllà de la singularitatdramàtica i emblemàtica d’alguns casos concrets. D’entreaquests 514 hi havia també servidors públics, treballadors deles administracions i també de l’Ajuntament, com el cas deJoan Teixidor, que el 9 d’octubre de 1936 havia estat designatescombriaire de la brigada municipal.

El mateix Josep Clara ha subratllat com cap dels regidorsi regidores (94 diferents, dels quals 5 foren dones) del període1936-1939 no va ocupar mai cap responsabilitat en el marc

166


del règim franquista, com a una bona colla els va correspon-dre el camí de l’exili on trobarien la mort, mentre que d’altresvisqueren el seu exili interior, com és ara el cas de Miquel dePalol, alcalde de fet durant els anys que Miquel Santaló s’ab-sentà amb freqüència per les seves obligacions parlamentà-ries ,i que va guardar un silenci profund, efectiu i literari,durant tota la seva vida. A una bona colla els va agafar la de-puració política, les sancions, la inhabilitació, l’estranyament,i la confiscació de llurs béns (vegeu Clara, El personal polí-tic, pàg. 61-62).

La tasca de depuració de responsabilitats dels treballadorsmunicipals va culminar en el Ple de l’Ajuntament del dia 2 defebrer de 1940, gairebé data per data un any després d’aca-bada la guerra. En aquest Ple, la Comissió gestora presididaper l’alcalde Alberto de Quintana Vergés acorda resoldre els“expedientes individuales de depuración de conducta políticay social observada por el personal que figuraba en plantilla el18 de julio de 1936”, en aplicació de la Llei de 10 de febrer de1939 i la corresponent Ordre ministerial de 12 de març delmateix any.

Fruit d’aquests expedients s’acorda confirmar la readmis-sió dels funcionaris municipals, sense cap mena de sanció, queja havien estat classificats per acords de la Comissió perma-nent del 28 de setembre, el 5, 11, 19 i 24 d’ octubre, el 9, 16,23 i 30 de novembre, el 7, 14 i 21 de desembre de 1939 i el 4de gener de 1940. I també s’acorden diversos graus de sanciói/o separació a quaranta-una persones que comprenien guàr-dies municipals, treballadors de l’escorxador, serenos, capa-tassos de brigades, guardes de la Devesa, agutzil, pesador deles peixateries, vigilant de brigada, conserge de la Caritat, con-serge del grup escolar, ordenança, aia, capatàs de la brigada

167


de neteja, jardiners, encarregat de la central elèctrica, profes-sor de música i escombriaires.

L’acord acaba dient que “Los que en esta fecha no hubie-sen sido depurados por falta de presentación de declaraciónjurada, serán separados del servicio con carácter definitivo ypérdida de todos los derechos”.

La capil·laritat de la depuració s’estenia, com veiem, a totsels àmbits i a totes les funcions de l’Administració i es feienrecaure càrrecs polítics sobre treballadors, en molts casos, ma-nuals i sense qualificació.

A tall de conclusió

L’alternança de 1931 i 1934 va evidenciar com podia haver-hi coincidències en les polítiques i matisos en les prioritats,però l’acceleració revolucionària que es va desencadenar arrandel cop d’estat de juliol de 1936 va produir una gran inestabi-litat, mobilitat i canvi en els responsables municipals i va posaren qüestió la continuïtat de les polítiques, més enllà de les quecorrespongueren a una economia de guerra, la defensa pas-siva i l’organització de la vida de la ciutat en un context con-vuls i difícil.

Però és evident que per tot el període 1931-1939 van que-dar apuntades unes línies de treball, una agenda política, di-ríem avui, que va viure un parèntesi de letargia i adormimentde dècades, però que assenyalava camins clars en matèria d’e-ducació, de cultura, d’organització territorial, d’urbanisme, derehabilitació del centre històric i d’habitatge, de turisme i pro-moció de la ciutat, d’impuls i promoció del comerç, la indús-tria i l’agricultura, de sanejament dels rius, de neteja de les

168


lleres, de creació d’espais públics, de polítiques de lluita con-tra la pobresa, a favor de la igualtat i de la creació d’ocupaciói el combat contra l’atur. El passeig Arqueològic, la casa de laplaça de Sant Feliu, el futur aeròdrom, i tantes coses més queara ens sonen familiars i recents estaven esbossades en aquellperíode convuls, però creatiu i dinàmic, i també dramàtic.

Reculant una mica, la premsa de 1920 va poder escriureque la candidatura unitària de republicans i regionalistes per-metia “avançar vers una Girona nova” com reiterarien els re-gidors del breu període 1930-1931, que eren el pont naturalamb aquella candidatura, i Joaquim Pla i Cargol, va poder di-buixar amb ambició “La Girona futura” en el Suplement Lite-rari de L’Autonomista. Però la dualitat enfrontada va portara una fractura fatal. De cop per causes més exògenes que en-dògenes, però també pel mal cap d’alguns processos interns,la síntesi que havia semblat fructífera esdevenia impossible.Encarats dos models, dues propostes, dues polítiques, va que-dar clar que malgrat la transversalitat de l’etapa de pau repu-blicana, com ha explicat Margarida Casacuberta, “la Gironavetusta havia vençut a la Girona espiritual”. Però aquesta da-rrera era tant de Joaquim de Camps i Arboix com de RafelMasó, de Josep M. Dalmau Casademont i Miquel Santaló od’Estanislau Aragó, de Pompeu Pascual o Francesc Tomàs, deDarius Rahola o Manel Bonmatí.

La nostra ignorància, real o induïda, és encara ara moltgran malgrat els esforços recents que s’han fet per tal de res-catar un passat que coneixem de manera parcial i esbiaixada.

Inconscients dels fils que aquesta etapa havia deixat apun-tats, ignorants de molts dels ponts possibles, sense cap pre-meditació conscient i només amb la reivindicació simbòlica deCarles Rahola, com a pont i interpel·lació moral, l’any 1979

169


vam tenir la gosadia inconscient de titular “Per una GironaNova” el nostre programa electoral. L’horitzó utòpic dibuixaten els primers anys trenta per Joaquim Pla i Cargol seria des-bordat per la realitat pels volts de l’any 2000, com han acre-ditat els estudis del professor Josep Oliver. Potser per fi s’haviasaldat per sempre el compte obert entre les dues ànimes quemaldaven per la prosperitat de la ciutat en els anys trenta i quevençudes unes i, en un cert sentit només, vencedores les altresforen totes dues ofegades durant més de quatre dècades, engraus diversos. Que Manel Bonmatí, regidor de la minoria(1931-1934) i majoria (1934-1936) regionalistes s’erigís avan-çat el segle XX en propietari, mecenes i impulsor de la revistaPresència adquireix també ara aires de reivindicació d’un pas-sat compartit, enfrontat i fracturat, dramàticament compartit,i d’un desig de regeneració democràtica i catalanista de la ciu-tat futura que es feia imprescindible per sortir del marasme.

Fonts i bibliografia

1. Documentació

Anteproyecto de Paseo Arqueológico. Excmo Ayuntamiento de la Inmor-tal ciudad de Gerona. Noviembre de 1954 .Una carpeta amb la me-mòria mecanografiada i dos plànols. (Arxiu JNF).

Proyecto de Paseo Arqueológico. Excmo Ayuntamiento de Gerona. Dossierfotogràfic amb plànols i dibuixos. (Arxiu JNF).

Museu d’Arqueologia de Catalunya. Girona. (Pedret). Comissió de monu-ments de Girona. Llibre d’actes.1918-1938. Obert el 15 d’ abril de 1918 inclou les sessions de la comissió del 28 de maig de 1918 al 12de març de 1938.

Actes del 12 de setembre de 1936 al 12 de març de 1938. Comissió de Patrimoni Artístic i Arqueològic.

170


AMGi, Ple Municipal. Llibres d’ actes i Llibres de la Comissió de Govern.

2. Impresos

Activitas. Órgano del bureau internacional del comercio y de la industria.Noviembre de 1932. Articles sobre la I Fira Comercial de Girona.

El proveïment de llets i llur calitat. Girona, Institut provincial d’Higiene.Secció de veterinària, Tallers gràfics de Salomó Marquès, 1931.

Reglament de policia sanitària per al proveïment de la llet higiènica enla ciutat de Girona. Girona, Ajuntament, Darius Rahola ,1934. (Dictat perl’alcalde Francesc Tomàs el 5 de juliol de 1934).

Reglament de la peixateria. Ajuntament de Girona, gràfiques de DariusRahola, 1931. (Aprovat per l’Ajuntament en sessió del 8 d’ octubre de 1931).

L’abastiment d’aigües potables a Girona. Informe técnico del Sr. Maxi-mino San Miguel de la Cámara. Girona, gràfiques Darius Rahola, 1934.

Alumbramiento de aguas potables. Gerona. Año 1935.Gráficas Darío Ra-hola.

El proveïment higiènic de llets a Girona. Central lletera municipal. Gi-rona, Ajuntament, Gràfiques Darius Rahola, 1935.

Catalunya Ràdio, núm. 79, any III, 4-XI-1933.Consell Municipal de Girona. Negociat d’Estadística. Abril de 1937. Diari de Girona. Extraordinari Turisme, 1935 (especial de Fires).Escola Prat de la Riba...Girona, Ajuntament, Gràfiques Darius Rahola,

1938. (...la primera pedra de la qual fou posada per S.E. el President de la Ge-neralitat Lluís Companys, el conseller de cultura Carles Pi Suñer, l’alcaldede Girona Pere Cerezo Hernáez, el conseller de cultura de l’Ajuntament, JosepM. Dalmau Casademont, el dia 24 de juliol del 1938.

Faura y Sans, M.: Información sobre un anteproyecto para el abasteci-miento de aguas potables de la ciudad. Gerona, Ayuntamiento, Imp. La edi-torial gerundense, 1927.

Gerona, la Toledo catalana y su II Feria comercial. Guía y visión espi-ritual de la inmortal ciudad. Ediciones el día gráfico, octubre de 1933.

Homenatge a Ignasi Iglésias. Girona, Ajuntament de Girona, gràfiquesDarius Rahola, 1933.

171


La Generalitat de Catalunya a les comarques gironines. Obra republi-cana. Report de la Comissaria delegada 1932. Girona, Tallers gràfics de lacasa d’assistència i ensenyament, 1932.

Id. Id, 1933. Girona, Tallers gràfics de la casa d’assistència i ensenya-ment, 1934.

L’Autonomista, Suplement Literari octubre 1933. Sobre l’escola IgnasiIglésias.

L’Autonomista, “La central lletera municipal”, 15 de juny de 1935.La Hisenda Municipal en 1930. Memòria de la ponència d’hisenda. Gi-

rona, Imp. Masó, 1930 (Memòria d’ abril de 1930 feta pel ponent d’ hisendaJoaquim de Camps i Arboix.).

II Fira Comercial i agrícola. Catàleg oficial. Girona, del 25 d’octubre al5 de novembre.

III Fira Comercial i agrícola de Girona. Any 1934, del 27 d’octubre al 5de novembre. Catàleg oficial.

IV Fira Comercial i Agrícola. Catàleg oficial, 1935.3 mesos de govern municipal. Girona, Gràfiques Darius Rahola, setem-

bre del 1937.

172


173

EL GOVERN DE LA CIUTAT DURANT EL FRANQUISME

Josep Clara


175

La ciutat de Girona, el dia 4 de febrer de 1939, fou ocupadaper les tropes de la IV Divisió de Navarra, comanades pel ge-neral Camilo Alonso Vega, i començà una nova etapa de laseva història contemporània: l’era franquista, sistema políticconcebut com un Nuevo Estado Totalitario, que evolucionàpels camins de la democràcia orgànica, sense perdre mai elcaràcter de dictadura, perquè es va fonamentar en la figura delcap de l’Estat, la força de l’exèrcit, el predomini de les clas-ses dominants i el suport de l’Església catòlica, influent i afa-vorida. Un règim amb partit únic, sindicat únic, censuraprèvia fins al 1967 i una administració regida per una nor-mativa jeràrquica i autoritària.

En aquest context, la tasca encomanada als ajuntamentsfou, bàsicament, administrativa, però també de subordinaciói reforç de la política general que marcava el govern de Ma-drid i que vigilava i controlava, més de prop, el governadorcivil. Havien de demanar permís a Madrid per aprovar un plad’obres, la denominació d’un carrer o la concessió d’una me-dalla.

Dues fórmules d’accés

El nomenament del personal polític de l’Ajuntament va co-nèixer dos sistemes: a) la designació directa pel govern, d’a-cord amb el decret de 30 de setembre de 1936 i l’ordre de 30d’octubre de 1937, i b) la designació per sufragi articulat or-gànicament, establert en la Llei de Règim Local de 17 de ju-liol de 1945.

El sistema de la primera etapa va ser vigent fins al 1948,i els encarregats d’aplicar-lo foren, tot primer, l’autoritat mi-


litar d’ocupació i, a continuació, el governador civil. El re-sultat foren unes comissions gestores interines, que havienser constituïdes per persones “de reconocida solvencia moraly conducta intachable”, les quals no s’havien afiliat a les or-ganitzacions polítiques del Front d’Esquerres, i que foren re-novades en funció de les baixes, el desgast personal i elcessament forçós dels gestors per part de l’autoritat provin-cial, sovint per irregularitats.

Els principis del sufragi articulat orgànicament, fixats ala Llei de Règim Local de 1945, van fer part de les mesuresde maquillatge del règim, per tal de superar la situació com-promesa en què es trobà després del resultat final de la IIGuerra Mundial, desfavorable als partidaris dels totalitaris-mes.

Amb tres anys de retard, el 1948, quan el boicot interna-cional pesava sobre el país, el govern espanyol va decidir dura la pràctica aquesta nova fórmula de selecció del personalmunicipal, la qual va donar estabilitat als consistoris i va serpresentada amb una retòrica triomfalista i exagerada. El mi-nistre de la Governació, Blas Pérez, anuncià, ni més nimenys, que representava “la incorporación de los españolesa las tareas del Estado”.

La premsa addicta va comentar la convocatòria amb pa-raules que ressaltaven el caire administratiu de la consulta ila diferenciació de les anteriors eleccions, les del temps de laRepública derrotada per les armes: “Barridas las miasmas porla victoria de la España auténtica, tenemos ahora convoca-das unas elecciones municipales. ¡Cuán distintas de aquéllas!No se debaten ahora problemas políticos, ni banderías de par-tido. No se desatan ahora pasiones, ni se va a discutir el usu-fructo de prebendas. No se va contra nadie, sino que, por el

176


177

contrario, se realiza un servicio. Hay que dotar a los munici-pios españoles de los hombres más capacitados; de quienes,por su saber personal y sus condiciones más óptimas, mejorsolución y más ponderado tino pueden imprimir, con más ga-rantías de acierto, a la administración municipal, que nadatiene que ver con las ideas políticas de cada ciudadano”.

Era, simplement, retòrica. Ja aleshores el ministre d’A-fers estrangers, Alberto Martín Artajo, va advertir al generalFranco que la nota amb què era comentada la celebració deles eleccions “pone al descubierto el carácter limitado de lavotación. Temo –afegia– que anule en parte el gran efectoque el anuncio había causado en la prensa de todo el mundo”.

El procediment per a la designació dels regidors oferiatres camins: a) els elegits pels veïns que eren caps de famí-lia, b) els elegits pels organismes sindicals, i c) elselegits –pels triomfadors dels grups a i b– entre membresd’entitats econòmiques, culturals o professionals del termemunicipal. Les limitacions eren nombroses. Només els capsde casa tenien dret a votar els representats del terç familiar(les dones casades pogueren votar a partir de 1970). Els can-didats del terç corporatiu eren tots proposats pel governadorcivil, i els del terç sindical eren escollits a través d’uns com-promissaris que eren vocals de les juntes sindicals de les en-titats del terme, organitzades en sentit vertical.

La qualitat de regidor durava un període de sis anys, peròels ajuntaments renovaven la meitat del personal polític cadatres. Les vacants produïdes entremig es cobrien al temps del’elecció subsegüent. Les eleccions se celebraren en tres diu-menges consecutius –un per a cada terç– i començaren sem-pre el mes de novembre. El mes de febrer següent –el primerdiumenge– quedaven constituïts els consistoris.


Les condicions per ser regidor familiar, l’únic que per-metia un joc mínim en la selecció, eren: a) haver estat o serregidor del municipi, b) ser proposat per dos procuradors oexprocuradors a Corts, representants de les corporacions lo-cals de la província, per tres diputats o exdiputats provincials,o per quatre regidors o exregidors del municipi, i c) ser pro-posat pels caps de casa en nombre no inferior “a la vigésimaparte del total de electores”. Podem parlar, doncs, d’uns fil-tres evidents per seleccionar addictes entre els addictes,homes de confiança.

Era una pantomima, perquè les instruccions reservades ala primera autoritat provincial eren prou determinants al’hora de parlar de la selecció dels candidats: “se eliminaránsin contemplaciones aquéllos que habiendo desempeñadocargos de gestores y concejales hayan probado incompeten-cia durante su desempeño, aquellos otros que sean manifies-tamente impopulares por razones claramente comprensiblesy, finalmente, cuantos vayan a la elección con una significa-ción política propia y adversa al Movimiento”.

Les eleccions municipals del franquisme, repetides cadatres anys, foren una farsa ritual, reconeguda pel mateix go-vernador de Girona l’any 1951: “Creo que en esta provinciahemos arraigado con siete u ocho hombres, cada uno de loscuales lleva una comarca, y diez o doce secretarios de Ayun-tamiento, despiertos y sagaces, que en un santiamén organi-zan, revuelven y mueven todo este tinglado electoral, a talpunto que trabajo les doy a hipotéticos contrincantes paravencerlos en una lucha electoral a la antigua usanza”.

Aquest mateix governador afirmava, el 1955, en un qües-tionari intern: “No creemos que nuestra aspiración sea con-vertirnos en unas vestales del sufragio puro, y partiendo de

178


179

esta base, es verdaderamente fácil y hasta cómodo, respe-tando exteriormente los preceptos legales y madurando lascosas y los casos con tiempo y reflexión, llevar las aguas almolino propio. Téngase en cuenta que los gobernadores, jefesprovinciales y alcaldes son de designación directa por el Go-bierno, y en estas condiciones, con unas mesas cuidadas y unequipo hábil, es tanto como jugar con un adversario cuyascartas se traslucen”. És així com els que manaven entenien lademocràcia orgànica, com es reien del mètode que ells ma-teixos aplicaven: una fórmula basada en la corrupció electo-ral sistemàtica i la raó de la força.

Lògicament, com que la gent no es deixava ensarronar fà-cilment, la participació sempre va ser baixa, sobretot en elspobles (l’any 1970, en el conjunt provincial, només va arri-bar el 37,5 %). Oficialment, de la ciutat de Girona es vandonar aquestes dades:

1954 67,19 %1960 51,58 %1966 41,62 %1970 53,07 %1973 50,78 %

Però no podem fer-ne gaire cas de les xifres oficials, per-què la manipulació de les actes ha deixat rastres evidents. Perexemple, una carta que, el 21 de novembre de 1957, l’al-calde de Girona –un dels que participava en la farsa electo-ral– va escriure al de Banyoles, i que cal suposar que fouenviada a molts altres: “En virtud de órdenes emanadas de laSuperioridad, le participo que en las Elecciones a celebrar elpróximo domingo por el Tercio Familiar, el número de vo-


tantes debe oscilar entre el 60 y 65 % del Censo Electoral deesa Villa. Rogándole tome de ello buena nota muy atenta-mente le saluda, Pedro Ordis”.

Les comissions gestores

Entre 1939 i 1948 va haver-hi tres gestores que van fer fun-cionar l’aparell de l’administració local. La primera es vaconstituir el 6 de febrer de 1939, en presència del capità Se-verino Lamas, pertanyent al cos jurídic militar. Aplegà sispersones –Albert de Quintana Vergés, Antoni de Barrio San-tiago, Antoni Franquet Gusiñer, Isidre Bosch Bataller, Fran-cesc Mundet Noguera i Narcís Figueras Salas–, les quals esrepartiren les funcions i nomenaren alcalde Joan Tarrús, queprengué possessió del càrrec dos dies després. Mundet no vaassistir a cap més sessió, i el seu lloc fou atribuït a EnricGruartmoner Massa.

El 14 de setembre de 1939, el governador Paulino Coll vaenviar al ministeri de la Governació la proposta per renovarla gestora, la qual –un cop aprovada a Madrid– va iniciar lessessions el 23 d’octubre. La presidència va correspondre aAlbert de Quintana, que havia estat la mà dreta de Tarrús. Jo-aquim de Vinyals, Antoni de Barrio, Josep M. Noguera i Nar-cís Figueras foren els tinents d’alcalde, i com a vocals hifiguraren Ángel Rodríguez, Josep M. Viñas, Agustí Ferrer,Francesc Comadira, Manuel Pla, Bonaventura Servitja, JoanPalahí, Manuel Riera i Joaquim Garay. Un desè vocal, JosepM. Prat, s’hi incorporà el 7 de desembre de 1939. Però aquestdarrer vocal va haver de cessar obligatòriament el 6 de febrerde 1942, per incompatibilitat amb el càrrec de diputat gestor

180


181

provincial.Finalment, la tercera gestora va arribar el 2 de desembre

de 1946. Fou una renovació total del personal, perquè el go-vernador civil que arribà el mes d’octubre de 1945 –LuisMazo Mendo– va voler prescindir de l’alcalde Quintana, per-què no s’hi entenia i –a la llarga es tractaren com a enemicspolítics–, i es va trobar amb la solidaritat que tot l’equip nova voler continuar. Després de superar les dificultats amb quètopà per trobar el recanvi, configurà una nova gestora ambAntoni Franquet Alemany al capdavant, que alhora era elsotscap provincial del Movimiento. Les tinències d’alcaldiacorrespongueren a Narcís Figueras Rexach, Josep M. deToca, Cosme Casas i Ramon Garriga. En qualitat de vocalsgestors hi havia Pere Coll, Joaquim Escatllar, Ernest Gus-sinyé, Enric Camps, Salvador Plaja, Salvador Bou i Josep M.Ginès. Un altre element, Agustí Corominas, que havia estatnomenat primer tinent d’alcalde, renuncià i no es possessionàdel càrrec, perquè al·legà que tenia més de 60 anys.

Més que d’unes gestores pròpiament falangistes, els com-ponents de la corporació gironina responien a un perfil degent conservadora, de la dreta tradicional, representativa delvell ordre social i vinculada als sectors de negocis comercialsi industrials més que a les professions liberals. Tarrús, Bosch,Franquet Gusiñer i Gruatmoner havien estat en consistoris dela dictadura de Primo de Rivera; Quintana havia fet part del’Ajuntament de Barcelona, en representació de la Ceda altemps de suspensió de l’Estatut, mentre que Josep M. Viñas,tradicionalista, i Joaquim de Vinyals, per la Lliga Catalana,havien coincidit durant el mateix període (1934-1936) a l’A-juntament de Girona. Malgrat els orígens polítics diferen-ciats, allò que els unia era la fidelitat al nou règim i el fet de


considerar-se del grup dels victoriosos en el conflicte civil. Tots els gestors eren, pràcticament, gent de casa, ja que

només dos –de Barrio i Rodríguez– havien nascut a fora, peròeren gironins d’abans de la guerra. Entre els joves que s’hi in-corporaren, la figura de l’excombatent o excaptiu franquistava ser determinant per a accedir a la plaça.

A part de reprendre la vida municipal i de superar tímida-ment les ferides físiques que la guerra infringí a la ciutat, elsrecursos foren escassos. Per a la construcció del Mercat Mu-nicipal i el pont de l’alferes Huarte, obres emblemàtiques del’època, hom va recórrer als batallons de treballadors forçats,en període del servei militar obligatori, que foren explotats acanvi d’un salari més baix i que exemplifiquen la divisió exis-tent entre guanyadors i perdedors de la guerra.

La segona gestora va ser també la responsable de la de-puració del personal municipal. Deixant de banda els fun-cionaris que s’exiliaren, la investigació –sobre 269expedients oberts– oferí aquest resultat: 197 treballadors re-admesos, 31 separats de la feina i 41 suspesos temporalmentde sou i feina, per un espai entre tres mesos i dos anys, la qualcosa parla d’un percentatge del 26,76 % de sancionats.

La democràcia orgànica

Les eleccions per terços es van convocar els anys 1948, 1951,1954, 1957, 1960, 1963, 1966, 1970 (havien de ser l’any an-terior, però foren ajornades) i 1973. No reproduiré ací la llista,perquè ja l’he publicat anteriorment en llibres esmentats a labibliografia del final. Repetiré, però, una altra vegada, quemés que un component falangista foren persones de la dreta

182


183

tradicional, que podien estar afiliades a FET y de las JONS,però alhora a Acció Catòlica. Per això la revista Vida Cató-lica, el 1948, va felicitar-se perquè tenia “amigos triunfantesen las elecciones municipales” i esmentava vuit noms esco-llits per al consistori de la ciutat. També n’hi hagué d’altresmés interessades en el camp dels negocis.

Cal notar que el 1963 no calgué cridar a les urnes repre-sentatives dels caps de casa perquè els candidats proclamatspel terç familiar a la ciutat de Girona foren elegits automà-ticament, ja que no van tenir contrincants. Sembla ser que undels candidats afortunats –que ja havia estat derrotat en uneseleccions anteriors– va posar com a condició, a l’hora de tor-nar a presentar-se, l’elecció assegurada. La manera d’acon-seguir-ho va ser limitant la llista de possibles candidats, a fique ell pogués sortir elegit automàticament, sense votació.

El nombre de total de persones que conformaren el per-sonal polític d’aquest període fou de 73. La majoria –37 in-dividus– havia nascut a la ciutat de Girona; 22 eren originarisde les comarques gironines; 9 de la resta de Catalunya, inomés 5 eren de fora. Pel que fa a les professions, la més re-petida era la d’industrial. Seguien els metges, advocats, fun-cionaris, comerciants i mestres.

Va haver-hi cinc regidors que van repetir dos cops i vanpoder moure’s a l’Ajuntament durant dotze anys. El sistemapermetia d’altres fets curiosos com el que un candidat derro-tat per un terç podia ser “repescat” i sortir elegit per un altre.Així, Pere Ordis, el 1948, no obtingué prou vots dels caps defamília, però accedí a una plaça de regidor pel terç corpora-tiu. I Artur Soldevila, derrotat pel terç sindical el 1973, va serescollit immediatament pel terç corporatiu.

L’estimació del càrrec va ser una constant dels alcaldes i


regidors. Però, per motius de canvi de residència, dos regi-dors perderen el lloc el 1970 (Paulí Torras) i el 1976 (GómezHerrero). També Enric Mirambell renuncià el desembre de1961 per impediment físic i a voluntat pròpia. La divergèn-cia amb la política seguida pel consistori va ser el motiu dela renúncia protagonitzada pels dos cosins, del mateix nom icognoms, Joan Paredes Hernández. El primer va perdre elcàrrec, el febrer de 1973, per sis faltes d’assistència, sensejustificar, conducta que cal relacionar amb el fet de no estard’acord amb el canvi d’alcalde, i el segon, el setembre de1976, emmarcada en el temps de la transició i amb una fortaintencionalitat política.

Remarcarem, també, que les eleccions que tocaven el1976 foren ajornades, i així el mandat dels ajuntaments fran-quistes es va perllongar fins al 1979, en què es renovaren lescorporacions locals d’acord amb el nou ordenament demo-cràtic. Fou una manera d’aigualir la transició, de frenar lesdemandes populars que volien un canvi més ràpid i proper.

Els alcaldes

L’autoritat municipal per antonomàsia, els alcaldes, van sersempre nomenats per la primera autoritat provincial i confir-mada pel ministre de la Governació, i no tenien un període demandat prefixat. Els requisits eren ser espanyol, més gran de25 anys i reunir les condicions d’idoneïtat, competència iarrelament a la localitat. El càrrec era obligatori i gratuït, peròen els municipis que superaven el 10.000 habitants podia as-signar-se una quantitat fixa per a despeses de representació.Duraven més o menys anys, en funció de les circumstàncies.

184


185

Plegaven –si podien– quan se’n cansaven, quan es morien ocometien un error greu. Eren fills del governador civil de torni de les persones de l’entorn, que el condicionaven a l’horaproposar un relleu. Només a les acaballes del règim, d’acordamb la nova Llei de Bases del Règim Local, de 19 de no-vembre de 1975, aprovada el dia abans de la mort del gene-ral Franco, va contemplar que els alcaldes havien de serelegits pels regidors. L’acte d’aquesta votació va realitzar-se el 6 de febrer de 1976, en temps de la transició, i en la ma-joria dels casos hom es limità a ratificar el mateix candidatque ja exercia les funcions o a substituir-lo per un altre mem-bre de la corporació.

Girona va tenir sis alcaldes en 40 anys de franquisme. 1939: Joan Tarrús Bru (Olot 1880 – Girona 1972). Metge

oculista. El primer alcalde franquista, ocupat plenament enla seva especialitat professional, va ser un polític de cir-cumstàncies, poc significat però útil al règim. D’altres no vol-gueren el càrrec, i ell l’acceptà per responsabilitat, com hohavia fet en temps de Primo de Rivera. Quan va plegar, vanatribuir-li’n un de nou: la presidència de la gestora de la Di-putació.

1939: Albert de Quintana Vergés (Girona 1904-1999). Ad-vocat. Fill d’un antic alcalde de la Lliga. Era excaptiu fran-quista, condemnat pel Tribunal Popular, perquè el 1936 prestàservei –com a oficial de complement– durant la proclamaciófacciosa de l’estat de guerra. En la primera gestora fou el braçdret de l’alcalde Tarrús. Presidí la ciutat sotmesa que s’haviade refer de les ferides de la guerra amb moltes dificultats, al-hora que es practicava la repressió dels vençuts i els aiguatsfeien de les seves. El governador Mazo Mendo va conside-rar que no era l’home indicat i el rellevà en una operació de


renovació. De fet, els interessos d’ambdós eren divergents.Per exemple: mentre que Mazo va promoure la construccióde les “cases barates” de Sant Narcís, Quintana era l’advocatdels propietaris dels terrenys que s’oposaven a l’expropiació.

1946: Antoni Franquet Alemany (Girona 1909-1992).Vinculat a una família d’impressors i llibreters, era el sotscapdel Movimiento. Va fer els mèrits polítics durant la guerra, jaque el 1936 –essent alferes de complement– es presentà alsmilitars perquè li assignessin un lloc en el moviment. Sotmèsal Tribunal Popular, aconseguí l’absolució de les acusacionsi traspassà, tot seguit la frontera. El 1939 retornà a Gironacom a “caballero mutilado”, ferit en la batalla de l’Ebre. Fouun altre alcalde de l’autarquia, de l’estabilitat i la grisor, fidela les directrius del governador Mazo Mendo, agraït pels ho-nors que li conferí, i per això li dedicà un grup de cases de laciutat i li concedí la medalla d’or de la ciutat. Malgrat tot, el1954, va perdre la votació per situar el nou institut a les Àli-gues, ja que s’imposà el criteri –recolzat pels professors delcentre– d’edificar-lo a les Pedreres. Per raons familiars, l’a-gost de 1957 abandonà, sobtadament, tota l’activitat política.Fou l’alcalde que detingué una actuació més llarga: 10 anys,sis mesos i 29 dies.

1957: Pere Ordis Llach (Crespià 1913 – Girona 2000).Metge uròleg, membre d’una família de terratinents. D’ante-cedents tradicionalistes, durant la Guerra es passà a l’Espanyafranquista i el 1939 entrà a la ciutat amb les tropes de CamiloAlonso Vega. Afiliat al partit, va ser també membre de laGuàrdia de Franco i d’Acció Catòlica. Fou l’alcalde de la Gi-rona “desarrollista”, de les especulacions i de les annexionsper fer la “Gran Gerona”, de la repetició de les inundacions,de la darrera visita de Franco a la ciutat. Fou l’home que ro-

186


187

mangué més temps a la casa de la vila: 6 anys com a regidori 9 anys, 4 mesos i 14 dies com a alcalde. Es va entendre per-fectament amb els governadors Pagès, que va proposar-lo, iHellín, que el deixà continuar. Quan demanà el relleu al da-rrer governador, per tal de poder dedicar-se als afers profes-sionals i familiars, aquest acceptà el suggeriment, però nodevia confiar en altres candidats i ben aviat li confià la pre-sidència de la Diputació.

1967: Josep Bonet Cuffí (Fonteta 1913-Girona 1982). Lli-cenciat en ciències, era el delegat de l’Institut d’Estadística.Fou un altre excombatent franquista i afiliat al partit únic,que ocupà diversos càrrecs menors. Gestionà la transforma-ció desmesurada, vulgar i adotzenada, de la ciutat, ja iniciadaen l’etapa anterior, ara també castigada novament amb el fla-gell de les inundacions. La convocatòria d’un premi literari,“Inmortal Gerona”, el 1967, que va excloure la llengua prò-pia dels gironins, fou una relliscada imperdonable del seuconsistori, la qual donà origen al premi Bertrana. Bonet esva entendre amb els governadors Hellín i Muñoz-González,però no amb Anguera, que el rellevà en un moment de dis-crepància, sense comunicar-li que el successor era un com-pany de consistori.

1972: Ignasi de Ribot de Balle (Girona 1926). Advocat.De família terratinent i d’ideologia tradicionalista, era regidordel terç sindical amb l’alcalde Bonet. Es va fer un nom coma president de la Cambra Sindical Agrària i del Casino. Noera afiliat al partit únic, però hom el considerava addicte alMovimiento. El seu nom va ser proposat al governador civilpel sotssecretari de la Governació, Santiago de Cruylles. Es-devingué el darrer alcalde del franquisme, la qual cosa difu-minà determinades accions positives del seu mandat –com la


d’intentar parar el desgavell urbanístic, tolerat pels seus an-tecessors, i l’interès pel barri vell i uns detalls culturals–, jaque en la crisi del règim va sofrir un desgast continuat, per-què era difícil de servir les fidelitats al règim en descompo-sició i de conviure amb les noves perspectives de canvi.

Consideracions finals

El règim franquista va significar el restabliment de l’ordretradicional, i per això de bon començament l’Ajuntament deGirona es nodrí d’elements que havien col·laborat amb la dic-tadura de Primo de Rivera, i d’altres que militaren en partitsde dreta o extrema dreta i que ajudaren al triomf dels solle-vats el 1936. La ruptura fou respecte al passat més immediat,el de la Guerra Civil i els partits del Front d’Esquerres.

Quan Franco deia “venimos a restaurar y restablecer laverdadera España” es referia, efectivament, al restablimentdels vells poders socials, a recuperar el predomini d’unesclasses que van sofrir una crisi d’hegemonia en temps de laII República, pel fet d’avançar la societat pel camí de la de-mocràcia, i que el franquisme resituà en el lloc perdut.

La continuïtat del sistema durant quaranta anys, per béque va representar un rejoveniment del personal polític, no vasuscitar gaires noves incorporacions, ni entusiasme partici-patiu entre l’electorat. Els llocs d’alcalde i de regidor foren re-servats als addictes, als guanyadors de la Guerra Civil, alsseguidistes i conformistes; no foren per als dissidents. Nomésles eleccions de 1973, al final de l’etapa, pogueren ser apro-fitades per un candidat d’esperit democràtic, Joan Paredes,per mostrar les contradiccions i les limitacions del franquisme

188


189

de dins estant de la institució. El Govern Civil, que tolerà elfet, va dir als seus superiors: “Todos los elegidos son perso-nas de total adhesión al Régimen, calificación que asimismopuede atribuirse a un único discrepante elegido por el Ayun-tamiento de Gerona, de tendencias demo-cristianas”.

Els lligams familiars entre els regidors del franquismeforen molt més nombrosos que en etapes anteriors. Hi tro-bem els germans Ordis i els Ribot, els cosins Paredes. En elscasos de Tarrús i Franquet, hi detectem el pare i el fill. Vahaver-hi també altres vinculacions familiars. El clan méssòlid, de tota manera, aparegué entorn de les famílies Ordis,Noguera, Omedes i Pla. La presència de la dona a l’Ajunta-ment de Girona, en canvi, va ser només testimonial. Una solaregidora en tot el temps del franquisme: la d’Anna Ensesa,elegida el 1973 pels caps de casa.

En un lapse de temps tan llarg, la ciutat va canviar els co-lors grisos i negres de la postguerra per uns altres que lliga-ven més amb la modernitat i aportaren més ingressos a lesarques municipals . També va augmentar el nombre d’habi-tants: dels 29.632, que anota l’inflat cens de 1940, arribà alsgairebé 80.000 de l’any 1979, incloses les annexions dels mu-nicipis veïns, feta sense consens: Palau-sacosta, Sant Daniel,Santa Eugènia de Ter, Salt i Sarrià, a més d’una part de SantGregori de Celrà. Una gran Girona que ranejava el 50 km2

quan havia partit dels 7 km2 . El pressupost ordinari de l’Ajuntament augmentà nota-

blement: el 1944 era de poc més de 3 milions i mig, i el 1957s’acostava als 13 milions. En els darrers temps, l’augment vaser encara més considerable (el 1978 era de 558 milions),però la plantilla dels treballadors municipals es va mantenir


dins uns límits de creixement moderat (245 llocs de treball el 1977).

Tanmateix, la gestió política i administrativa –feta sempreamb les normes d’un sistema no democràtic, amb la subordi-nació a l’autoritat superior, amb uns plans d’urbanisme que le-galitzaren situacions irregulars, les quals afavoriren elspromotors privats i menystingueren els interessos generals–,fou molt desigual i comportà, també en l’aspecte físic, danysirreparables en la imatge urbana de la nostra Girona, una ciu-tat mitjana de Catalunya. Eliseo Bayo, l’any 1974, va escriure,a Sábado Gráfico, que “en Gerona no ha habido un Porcioles–que, siendo funesto, fue al menos ambicioso–, sino pequeñossátrapas, que han hecho el caldo gordo con la especulaciónproporcionada a sus medios”.

Com a contrast, un fet molt indicatiu de l’interès municipalper l’educació és que durant molts anys es va viure de renda,de l’ampliació dels edificis construïts en temps de la Repú-blica o abans. Fins al 1969 no va ser inaugurada una nova es-cola d’ensenyament primari a Girona, la de Vila-roja.

L’oposició a la política de l’Ajuntament de Girona va serinexistent també durant molt de temps. La premsa publicada ala ciutat era l’oficial del règim. Només a partir de la nova Lleide premsa de 1967, a través de Presència i dels diaris publicatsa Barcelona, el consistori rebé crítiques per les accions i lesomissions, pel que representava d’institució no democràtica, laqual cosa tot sovint no era acceptada com a constructiva. Quanel 1976 es publicà una caricatura del batlle Ribot, la seva ger-mana va escriure una carta de protesta en què considerava unafalta de respecte el fet de criticar la seva gestió.

190


191

Bibliografia

1) Publicacions oficials:

La obra realizada por el Excmo. Ayuntamiento de la Inmortal Ciudad de Gerona después de la liberación. I Tomo 4 febrero 1939-23 octubre 1942. II Tomo 23 octubre 1942-23 octubre 1945 , Barcelona, Ediciones Europa, 1945.Ayuntamiento de la Inmortal Gerona. Secretaría. Memoria de la gestión municipal correspondiente al año 1957, Girona, Dalmau Carles Pla, 1958.Excmo. Ayuntamiento Gerona. Memoria estadística de la actividad municipal 1972-1977, Girona, 1978.

2) Estudis històrics:

CLARA, Josep, El personal polític de l’Ajuntament de Girona (1917-1987), Girona, Cercle d’Estudis Històrics i Socials, 1987.Girona sota el franquisme, 1939-1976, Girona, Ajuntament i Diputació, 1991.“Les últimes eleccions del franquisme: la minielecció d’alcaldes de 1976”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XLVI (2005), p. 209-233.

MARÍN, Martí, Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Política i administració municipal, 1938-1979, Lleida, Pagès, 2000.


conferències a l’ - ajuntament de girona · 2015. 11. 27. · pàg. [97] ajuntament de girona....

Documents