77

CAPÍTOL 4. LES ELECCIONS MUNICIPALS DEL 14 DE GENER DE

1934: UNA VISIÓ DE CONJUNT

Les eleccions municipals arribaren en un moment de gran tensió. Hom tenia la

consciència que, com a les eleccions del 12 d’abril de 1931, s’hi jugava alguna

cosa més que la simple gestió municipal. I més aquells sectors que, a

Catalunya, havien establert la coalició que va afavorir l’adveniment de la

República. El sentiment general d’aquests, era expressat per Lluís de Salvador

en un editorial des de les pàgines del Diari de Tarragona quan afirmava que

“amb tot i tenir les vinents eleccions el caràcter de municipals, els ciutadans

han de pesar per damunt de tota. altra idea, la que cal votar ara com el 12

d'abril famós, a favor de la República i contra tota mena de forces

antirepublicanes i reaccionàries”, segons aquest autor això no desvirtuava el

caràcter d’aquestes eleccions perquè considerava que la vida municipal era

essencial per a la República però concloïa que la ciutadania havia d’anar a les

eleccions municipals disposada “abans que res, a votar, com el 12 d’abril

gloriós, per la República liberal anticaciquista i antireaccionària. I cal que votin

tots els ciutadans d'esquerra sense excepció, àdhuc els qui en altres ocasions

han practicat l'abstencionisme, car aquesta abstenció dóna el triomf als seus

més odiosos, crudels i irreconciliables enemics que no són els republicans

d'esquerra, sinó els defensors de la política inhumanament repressiva dels

Arleguis i dels Anidos.”1

Els resultats dels comicis immediatament anteriors –les de diputats a Corts del

19 de novembre- havien suposat un fort cop per aquells que aspiraven a fer de

la República un règim reformista socialment i democràtic. La victòria de les

dretes, especialment el fet que la CEDA es convertís en la primera minoria del

parlament republicà posava en entredit les reformes iniciades el 1931. A

Catalunya, la victòria de la Lliga va suposar que la pressió sobre el govern de la

Generalitat i sobre Esquerra Republicana augmentessin considerablement.

D’aquesta manera, en la primera sessió del Parlament de Catalunya després

dels comicis, que va tenir lloc el 28 de novembre de 1933, Lluís Duran i

Ventosa, en nom de Lliga Catalana, va presentar una interpel·lació sobre les

conseqüències polítiques de les darreres eleccions en què s’afirmava que

l’Esquerra Republicana de Catalunya ja no tenia l’autoritat ni per governar el

país ni per consolidar l’autonomia.2

Amb l’esperança de repetir els resultats del 19 de novembre, la Lliga insistí, tal i

com hem vist al capítol anterior, en fer les eleccions municipals el més aviat

millor per tal de poder certificar també el canvi de tendència a Catalunya. Per

aquest motiu, a mitjan desembre tornava a reclamar la celebració de les

1 Lluís DE SALVADOR A., “Al davant de les properes eleccions”, Diari de Tarragona, 7-12-1933.

2 Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 121 (28-11-1933).

78

eleccions el 24 d’aquell mateix mes, malgrat la situació d’excepcionalitat que es

vivia encara en aquells dies a causa del moviment revolucionari del dia 8. La

situació de tensió social i política es va anar agreujant. La Lliga acusava la

política de permissivitat i, fins i tot, de connivència amb la CNT per part

d’Esquerra com a causa principal del darrer moviment revolucionari. Per afegir

més llenya al foc, en aquells moments s’entrà a la discussió del projecte de Llei

de Contractes de Conreu. La Lliga considerava precipitat el debat i acusava la

majoria d’Esquerra de presentar a la comissió parlamentària un dictamen

completament nou, diferent del projecte que havia presentat el Govern, en el

que podem intuir, a partir del debat parlamentari, com una mena de cop de

força dels sectors propers a la Unió de Rabassaires.3 Ja sabem la tensió que

generà entre amplis sectors socials tot el conflicte agrari. Així doncs, era

evident que les eleccions municipals de 1934 no serien un procés electoral més

i, per tant, que no estaria exempt de tensions, com així va ser.

En el present capítol em proposo analitzar el procés electoral del gener de

1934 a tot Catalunya. En primer lloc, analitzarem la formació de les

candidatures per distingir fins a quin punt van predominar les coalicions o les

candidatures de partits; en aquest sentit, parlaré primer del que va passar a

Barcelona ciutat per passar a estudiar el que va succeir a la resta de les

circumscripcions electorals (Barcelona província, Girona, Lleida i Tarragona).

En segon lloc, faré referència a la campanya; en aquest cas em centraré

sobretot en la premsa barcelonina tot i que també faré alguna referència

d’alguna de les altres ciutats amb més habitants o caps de comarca. Finalment,

procediré a l’anàlisi de la participació i dels resultats.

4.1. ELS PARTITS DAVANT LES ELECCIONS MUNICIPALS:

L’ESTRUCTURACIÓ DE DOS GRANS BLOCS POLÍTICS

A començaments de desembre de 1933 començaren a aparèixer a la premsa

catalana les primeres notícies de la preparació que els diferents partits estaven

fent per presentar les llistes que s’havien d’inscriure a la Junta del Cens el dia

10 de desembre. El que passés a Barcelona, com el 12 d’abril de 1931, era

fonamental per determinar si realment s’havia produït un canvi de cicle o no i,

d’aquesta manera, unes eleccions municipals prenien novament un caràcter

plebiscitari. Per aquest motiu, l’ajornament de les eleccions afavoria la formació

d’una coalició d’esquerres a la capital del país i per això mateix, la Lliga insistí

reiteradament en fer les eleccions el més aviat possible. Al marge de la situació

a Barcelona, però, cada municipi respongué a les seves dinàmiques internes i a

les diverses correlacions de forces existents al seu si. De tota manera, el que

sembla clar és que en aquestes eleccions es van acabar d’estructurar

definitivament dos grans blocs polítics: el de dretes i el d’esquerres, agrupats

entorn de dos grans partits com eren la Lliga i Esquerra que comptaven, en

3 Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, 122 (29-11-1933).

79

funció de cada circumstància, amb aliats de partits molt petits com la Comunió

Tradicionalista, Unió Democràtica i altres grups encara més petits, per una

banda, i la Unió Socialista, el Partit Republicà Democràtic Federalista, el Partit

Republicà Radical Socialista i, en molts casos, el Bloc Obrer i Camperol, per la

banda d’Esquerra. El Partit Republicà Radical i Acció Catalana Republicana es

van trobar entre aquests dos grans blocs. El primer acostumà a pactar

coalicions amb la Lliga i el segon tendí a agrupar-se amb les forces

d’esquerres, tot i que en el darrer cas es van produir algunes excepcions, tal i

com comentaré més endavant.

Taula 4.1. Característiques de les llistes presentades als municipis

catalans, 1934

Esquerres Dretes

Llista única Més d'una llista Llista única Més d'una llista

Coalició Partit Coal./ partits Partits Coalició Partit

Coal./ partits Partits

Barcelonès 1 0 3 1 1 1 0 3

Barcelona província 40 183 14 13 103 128 12 7

Girona 33 143 3 10 85 96 7 1

Lleida 11 159 2 17 54 120 8 7

Tarragona 37 76 8 10 64 62 2 3

Total 122 561 30 51 307 407 29 21

Nota: No inclou municipis sense dades. Tampoc no inclou municipis on no hi va haver competència per haver-se presentat només una llista, o dues de la mateixa tendència. En aquest cas hem considerat els comunistes i ACR dins les esquerres i el PRR dins les dretes.

Font: elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2.

La taula 4.1 intenta resumir el tipus de llista que es va presentar en cada

municipi i demostra que fou aquest enfrontament dreta/esquerra el que va

predominar. És cert que l’esquerra presentà més candidatures en competència

amb altres llistes d’esquerra que la dreta (en 81 municipis contra 50 les dretes),

però no sembla significatiu davant la quantitat de municipis en què competí

només una llista d’esquerres front a una de dretes. El que si que és significatiu,

en canvi, és el fet que les dretes mostraren una major propensió a presentar

coalicions que les esquerres. Això però, no ho hem d’atribuir pas a una

tendència històrica a la divisió de les esquerres –segons la creença popular-

sinó a la mateixa estructura interna del bloc de les esquerres. Aquest estava

dominat per Esquerra Republicana, amb presència a tot el país, i els seus

possibles socis eren relativament dèbils i es concentraven en comarques molt

determinades, com era el cas de la Unió Socialista o del Partit Republicà

Radical Socialista. En aquest sentit, la major presència d’un sol partit

d’esquerres a les circumscripcions de Barcelona província, Girona i Lleida

respon a aquesta realitat hegemònica de l’Esquerra Republicana de Catalunya.

A Tarragona, en canvi, on es presentaren proporcionalment més coalicions

d’esquerres s’intueix l’arrelament del PRRSC en determinades comarques.

80

Tant interessant com això, em sembla que és analitzar la formació de les

candidatures per mostrar com el ritme i la seva composició respongueren a

dinàmiques internes de les localitats però també com Barcelona exercia de

capitalitat i per tant, el que passés allà, transcendia el seu terme municipal. Cal

assenyalar, en primer lloc, que d’entrada la majoria de candidatures d’un signe

o d’un altre ja s’havien començat a treballar i, en molts casos, havien quedat

travades abans de la suspensió del 9 de desembre. També s’ha de dir que, la

Lliga ja tenia una certa tradició de formació de coalicions àmplies en les

eleccions precedents del novembre de 1932 i del novembre de 1933, amb un

aliat relativament fidel –la Comunió Tradicionalista– que en determinats

municipis i en algunes comarques li podia permetre sumar una majoria més

que suficient de vots. La consciència que en aquestes eleccions municipals

calia agrupar esforços l’expressava el periòdic tradicionalista Espanya Federal

quan afirmava que “Arreu es fan unions per a fer sortir triomfantes les

candidatures respectives, i els catòlics deuen fer-les també amb aquells nuclis

amb què convinguin en el que diu religió, ordre i pau social.”4Un repàs del que

va succeir a Barcelona, a les ciutats més importants i a les capitals de comarca

ens ajudarà a matisar algunes coses.

LA CANDIDATURA DE LA LLIGA A BARCELONA

La Lliga encetà la seva campanya amb un homenatge als regidors sortints que

se celebrà el dia 3 de desembre al Teatre Olympia. Des de La Veu de

Catalunya, es considerava que evitar una nova victòria d’Esquerra Republicana

de Catalunya era “una qüestió relacionada amb el més elemental instint de

conservació” i l’acte d’homenatge suposava que “L’esforç realitzat, sense

defallença, durant dos anys i mig, per aquests regidors, ha de tenir la seva

natural concreció en la victòria del dia 17, una victòria que alliberi la ciutat de la

ineptitud i de la demagògia, una victòria que restauri dins l’Ajuntament de

Barcelona la plenitud de sentit pairal del catalanisme històric”.5

Els treballs de la Lliga a Barcelona s’iniciaren amb una reunió del comitè

circumscripcional de la província barcelonina celebrada el mateix dia 3 o el 4 de

desembre, i començaven també els actes pels diversos barris de la ciutat.6 En

aquest sentit, la Lliga va actuar ràpidament i els seus candidats i candidates

van ser proclamats el dijous 7 de desembre i la candidatura es va fer pública

l’endemà a les pàgines de La Veu de Catalunya. En l’acte de proclamació, el

president de la Lliga, Ramon d’Abadal i Calderó, va explicar la seva composició

i justificà la tria dels noms. D’entrada, d’Abadal explicava que la Lliga tenia el

criteri que a les corporacions públiques s’havia d’anar renovant periòdicament

el personal que permetés “una contínua evolució, de cara al progrés normal”.7

4 Espanya Federal, 6-12-1933.

5 La Veu de Catalunya, 3-12-1933.

6 La Veu de Catalunya, 5-12-1933.

7 La Veu de Catalunya, 8-12-1933.

81

Per aquest motiu lamentava que no s’hagués pogut incloure a la candidatura

tots aquells que havien estat escollits el 1931. Ramon d’Abadal insistí, però,

que tots ells mereixien respecte i consideració i que per aquest motiu se’ls

havia retut un homenatge el diumenge anterior. La implementació del districte

únic afectà la composició de la llista, atès que, segons explicava d’Abadal,

tradicionalment s’havien format dos grups a les barriades, cosa que en aquesta

ocasió no havia estat possible. Tampoc no hi havia representació directa dels

centres del partit encara que, segons explicà el president de la Lliga, aquests

havien renunciat a la seva representació per facilitar la tasca del Comitè d’Acció

Política.8

Un cop fetes aquestes justificacions generals, Ramon d’Abadal explicava la

composició de la candidatura. D’entrada, assenyalava la necessitat de donar

continuïtat a la tasca desenvolupada en els dos anys darrers i per això hi eren

presents els regidors Llopart, Amat, Bausili i Sagarra. Però aquesta continuïtat

era, al seu parer, no només respecte el passat més immediat, sinó que feia

referència a la mateixa història de la Lliga fent referència a aquells “que

realitzaren una gran obra per a la ciutat, de la qual en bandejaren el

caciquisme”, i per això havien comptat amb Lluís Duran i Ventosa, que havia

arribat a ser alcalde el 1917, i amb Ramon Coll, Xavier Calderó, i Josep M.

Blanc. Una novetat destacada era la presència de dones a la candidatura,

resultat dels darrers canvis legislatius. Les candidates de la Lliga eren

Francesca Bonnemaison, fundadora de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular

de la Dona (actualment el Centre de Cultura de Dones que porta el seu nom) i

vídua de l’històric dirigent de la Lliga Narcís Verdaguer i Callís, Montserrat

Serra i Bellsolell i Concepció Sastre, aquesta darrera com a suplent. Tot seguit

d’Abadal indicava que venien “els lluitadors, els qui han treballat aquest temps

amb tanta fermesa, els joves els noms dels quals són Josep Codolà i Gualdo,

Frederic Roda i Ventura, Octavi Saltor i Soler, Francesc Vendrell i Tiana, Josep

M. Cardona i Espuñes, Manuel Basté i Duran, Antoni de Sabatés i Vila, Alfons

d’Oriola Cortada i Renom, Josep M. Ginesta i Pons, Jaume Espona i Brunet,

Alfred Dorca i Blanc, Joan Andreu i Miralles, Joan B. Ferrer i Estublier, i Ferran

Valls i Taberner”. Finalment, Ramon d’Abadal feia referència al fet que la Lliga

era un partit obert, que volia representar tots els estaments de la ciutat, i això

justificava la presència de Joan Soler i Janer, vinculat al carlisme i director del

diari tradicionalista El Correo Catalán, i de Francesc Guarner i Molins,

procedent del partit Dreta de Catalunya.9

Com ja s’ha dit, el dia 8 hi hagué l’aixecament anarquista i el 9 se suspenien els

treballs electorals en marxa, avantsala d’un nou ajornament de les eleccions.

Tanmateix, la Lliga no va desaprofitar l’ocasió per demostrar, un cop més, el

8 La Veu de Catalunya, 8-12-1933.

9 La Veu de Catalunya, 8-12-1933. Podeu consultar en aquest número de La Veu l’ordre exacte

de la llista de Lliga Catalana.

82

que consideraven com una mala actuació de les autoritats esquerranes.

D’aquesta manera, Joan Vallès i Pujals, Rossend Àlvarez i Arbiol i Manuel

Teixidor i Comes, que eren els representants de la candidatura de la Lliga a

Barcelona es van presentar a la Junta Municipal del Cens electoral de la ciutat,

acompanyats pel notari Frederic Tries de Bes, per tal de registrar la

candidatura. Davant la insistència dels membres de la Lliga, els funcionaris que

hi havia allà van anar a buscar el president de la Junta, el qual va ensenyar un

ofici de la Junta Provincial del Cens que, basant-se en el que havia disposat el

conseller de Governació, se suspenia l’acte de proclamació dels candidats.

Segons argumentaven els representants de la Lliga una disposició del

Parlament no podia deixar-se de complir si no era per un acord de la mateixa

cambra. Després d’expressar la seva més enèrgica protesta per la suspensió

de la proclamació de les candidatures, van fer aixecar acta notarial de tot el que

havia passat.10

LA DIFÍCIL FORMACIÓ DE LA COALICIÓ D’ESQUERRES CATALANES A BARCELONA

Després del 19 de novembre de 1933 quedava clar que l’Esquerra no era

imbatible a Barcelona. La premissa fonamental per a la victòria de la Lliga,

però, era que el partit encapçalat per Macià no volgués, no pogués o no sabés

bastir una aliança de tots els grups republicans i socialistes de la capital.

Aquesta conjunció, finalment, va ser un fet, però després d’un llarg i costós

procés que no es va resoldre fins a començaments de 1934, un cop Lluís

Companys va poder establir un govern de concentració republicana-socialista.

És per aquest motiu que mereix que ens hi detinguem un moment.

La suspensió dels treballs electorals i l’ajornament posterior fins al 14 de gener

següent van ser durament atacats per la Lliga. El partit catalanista considerava

que aquest ajornament responia realment al fet que “L’Esquerra no tenia prou

ben combinades les seves candidatures per l’estat de profunda divisió en què

viuen els elements diversos que la componen, o no tenia prou estudiats els

mitjans per a guanyar costi el que costi segons la fórmula més crua d’algun

dels seus representants”.11 Un argument, aquest darrer, que es repetiria

constantment durant la campanya i que era un avís del que podia passar en

aquests comicis. L’argument de la Lliga es fonamentava en el fet que a data de

9 de desembre, moment en què se suspengueren els treballs electorals,

Esquerra Republicana de Catalunya encara no havia donat a la llum pública la

seva candidatura. Aquest fet es degué, d’una banda, a l’intent de trobar una

coalició amb tots els partits d’esquerra per presentar-la a la capital catalana

però, de l’altra, també a les tensions internes del partit, tal com afirmava la

Lliga.

10

La Veu de Catalunya, 12-12-1933.

11 La Veu de Catalunya, 16-12-1933.

83

La necessitat d’una coalició electoral de les esquerres republicanes va ser

expressada públicament en un editorial de La Rambla, en la seva edició del 27

de novembre. Aquest setmanari, que havia fundat Josep Sunyol i Garriga,

expressava clarament la necessitat d’unitat de les forces republicanes

d’esquerres després de la derrota del dia 19, adreçant-se a Acció Catalana

Republicana i al Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. Per l’editorialista de

La Rambla, era evident que les municipals podien suposar la desfeta de les

esquerres catalanes, cosa que no havia succeït a les eleccions a Corts i que la

suma dels vots de les candidatures esquerranes a Barcelona era garantia de la

victòria. Per La Rambla, doncs, el que havia passat en les eleccions anteriors

era una lliçó que tots els grups esquerrans catalans havien d’aprendre i

acabava indicant:

“Des d'aquestes pàgines que han volgut ésser tothora senyera de pau catalana i d'avançada republicana; en nom d'un historial que s'inicia en les hores dures i angoixants del vell règim, quan calien totes les conviccions i tots els sacrificis per a donar la batalla per la democràcia i per la llibertat; en homenatge a tots els noms il·lustres de les esquerres que han signat articles en les columnes del nostre periòdic, requerim en aquest moment decisiu tots els republicans, tots els catalanistes d'esquerra de Catalunya perquè abandonin les seves diferències i acudin a posar el seu esforç i el seu talent, la seva personalitat i la seva capacitat, la seva força i les seves organitzacions al servei de la democràcia catalana.”12

Sembla que hi devia haver alguns moviments al respecte, perquè a les pàgines

de La Publicitat apareixia una notícia en què es considerava que potser es

convocaria una nova Conferència de les Esquerres Catalanes, a l’estil de la de

1931.13 A començaments de desembre, Lluís Companys feia unes

manifestacions en les que expressava que “que al seu entendre calia apurar

tots els mitjans per a aconseguir que les esquerres no vagin desunides a les

eleccions.”14 Aquesta voluntat es traduí en una oferta a Acció Catalana

Republicana i al Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra de presentar una sola

candidatura. Inicialment, ACR havia considerat aquestes eleccions com una

contesa de caire administratiu, però després de la reunió mantinguda entre

Lluís Nicolau d’Olwer i Francesc Macià, i després d’escoltar el parer de la

delegació comarcal de Barcelona ciutat, el Consell Executiu d’ACR acordà que

creia “necessària l’entesa proposada entre les esquerres catalanes de

Barcelona per impedir un nou triomf de les dretes en les properes eleccions

municipals”, per aquest motiu ACR desistia de presentar candidatura pròpia i

acordava la cooperació amb l’entesa, tot abstenint-se de reclamar i acceptar

cap lloc a la candidatura.15 Una posició similar va ser la decisió que va prendre

12

La Rambla (esport i ciutadania), 27-11-1933.

13 La Publicitat, 30-11-1933.

14 La Humanitat, 2-12-1933.

15 La Publicitat, 3-12-1933; La Humanitat, 5-12-1933.

84

el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, tot i que més distant: és a dir, no

participar a les eleccions i recomanar als seus militants que votessin la

candidatura que consideressin més convenient als seus interessos. Malgrat

que les converses van continuar, la possibilitat d’una coalició de concentració

republicana es donava definitivament per trencada cap el dia 8 de desembre,

encara que Companys afirmava que l’oferta que havien fet incloïa l’entrada al

govern, com reclamaven els membres del PNRE.16 La Rambla qualificava la

posició d’ACR i del PNRE d’un error, tot i que constatava la millora de les

posicions respecte el novembre de 1933, “atès que s'evita l'espectacle trist,

dolorós i perillós de veure una lluita entre homes i partits d'ideals afins.”17

D’altra banda, ERC rebia el suport a una coalició per part del seu aliat

tradicional, la Unió Socialista de Catalunya, i també del Partit Republicà

Democràtic Federal “El Pacte” i Acción Republicana, el partit d’Azaña, decidia

no presentar candidatura ni participar en cap coalició i donar suport a la

candidatura que presentés Esquerra a Barcelona i llibertat d’acció a la resta de

poblacions.18 Juntament amb aquestes adhesions, els centres i entitats

d’Esquerra Republicana celebraven les respectives assemblees per procedir

votar les propostes de candidats que s’havien de presentar. La candidatura

d’Esquerra s’hauria fet pública segurament en un míting que el partit tenia

previst celebrar el diumenge 10 de desembre, en el qual havien de participar

Joan Puig i Ferrater, Ventura Gassol, Carles Pi i Sunyer, Lluís Companys i

Francesc Macià.19 Aquest acte, però, no es va arribar a celebrar a causa

d’haver-se decretat l’estat d’alarma.

L’ajornament de les eleccions donava nous aires a una possible coalició

d’esquerres. La Humanitat, en un editorial titulat “Comentaris pre-electorals”,

expressava la seva esperança en què això fos possible i volia “que l’obcecació

d’alguns sectors s’esvaís per tal de poder combinar una candidatura en la qual

figuressin persones de prestigi de totes les esquerres catalanes efectives.”20 I

tot seguit exposava què s’havia de fer per obtenir la millor candidatura i advertia

contra els que intrigaven per obtenir un lloc de regidor:

“No s’havia fet pública encara la candidatura del partit dominant, o sia de l’Esquerra, però en teníem alguns avanços parcials que ens permeten donar una opinió favorable. En aquests moments més que en cap altre és necessari acallar abmicionetes de personatges de segon ordre, intrigues de casinet i caporals de barriada. Els homes que s’han anat proposant ardidament per tal d’anar en candidatura, conservant la tertulieta, per tal d‘arribar a una regidoria, han d’ésser escombrats. Aquells altres que puguin estendre’s per un districte,

16

El Socialista, 9-12-1933.

17 La Rambla (esport i ciutadania), 4-12-1933.

18 M.D. IVERN, Esquerra Republicana..., 2, 16; La Vanguardia, 10-12-1933.

19 La Humanitat, 9-12-1933.

20 La Humanitat, 13-12-1933.

85

emprant la intriga, cercant contactes i pactes, en pro i en contra d’aquest o de l’altre, els aficionats politiquers i electorers, han d’ésser apartats de tota intervenció. Sempre acostuma a ocórrer que els que no poden arrossegar l’opinió pública, o tenen el desafecte o la manca de consideració del cos electoral que forma la gran multitud, els qui no tenen influència ni signifiquen res de cara al poble, es dediquen a actuar i intrigar en el petit cercle d’uns comitès o d’unes juntes.

“Això fou el descrèdit i la davallada del partit radical que a cada districte tenia un caciquet amb nombrosos empleats municipals i per això sortien després regidors desconeguts que aviat resultaven massa coneguts. La carrera es feia d’empleat a regidor, molt sovint. L’Esquerra fa bé d’apartar-se d’aquests procediments. La candidatura, en la qual el gran prestigi de puresa i d’història Francesc Macià posi el seu «placet» ha d’ésser una candidatura d’elements provats, indiscutits i aptes.

“En aquest diari hem fet i farem la defensa d’Esquerra, a la qual pertanyen molts redactors i directius. Però per aquesta mateixa defensa sentiríem veure’ns obligats a publicar en negreta el nom dels qui pertorbessin la marxa del partit amb intrigues de segon ordre.”21

En aquest sentit, un fet important per arribar a l’acord fou l’ascens de Lluís

Companys dins dels rengles d’Esquerra fins a assolir la presidència de la

Generalitat. D’entrada, Companys, que havia estat el que primer havia apostat

per una coalició de les esquerres i que mantenia, malgrat tot el que havia

passat, bones relacions amb el grup de L’Opinió, va ser designat per unanimitat

cap de la majoria d’Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya, en una

reunió del grup parlamentari que va tenir lloc el 14 de desembre. En aquesta

mateixa reunió es llançava un primer senyal de bona voluntat cap al PNRE en

aprovar-se la reorganització de les comissions parlamentàries per adaptar-les

“als nous grups que s’han format”, en una referència al partit dirigit per Joan

Lluhí.22

Que Companys havia decidit portar les regnes del partit i de la seva política ho

demostra el fet que presidí la reunió del Directori, del grup parlamentari i

d’altres personalitats que es celebrà la nit del 21 de desembre per tal d’analitzar

la situació, amb Macià malalt, i de dur a terme les actuacions necessàries de

cara a les eleccions municipals vinents. Aquesta reunió va ser molt tensa.

Sembla que hi havia un grup que volia que fos Companys qui assumís la

direcció del partit en aquell mateix moment, deixant per a Macià un paper

honorífic. A favor de Companys hi jugava el fet d’haver-se convertit en el cap

de la majoria parlamentària i el fet que ja havia estat fent gestions entorn

d’Acció Catalana Republicana i del grup de L’Opinió. Però aquesta opció va

topar amb l’oposició dels partidaris de Macià. Aquest havia donat l’encàrrec a

Miquel Santaló que es proposés la creació d’un comitè format pel mateix

Companys, Carles Pi i Sunyer i Jaume Aiguader, proposició que va acabar

21

La Humanitat, 13-12-1933.

22 La Humanitat, 15-12-1933.

86

prosperant. No obstant això, Companys i Aiguader van mantenir un debat molt

encès, que va arribar a ser violent en algun moment, sobre les opcions per

afrontar les eleccions municipals: la coalició o la llista que Esquerra ja tenia

decidida abans de l’ajornament. Finalment, malgrat que Companys havia dimitit

del comitè tripartit, cosa que no li fou acceptada, va continuar en aquest òrgan

amb l’esperança que rebria el suport de Carles Pi i Sunyer, que era qui havia

d’encapçalar la llista per Barcelona.23 Això devia ser així perquè s’iniciaren

immediatament “les seves gestions prop de les altres organitzacions polítiques

d’esquerra catalana per tal de cercar una fórmula de conciliació, tant en ordre a

les eleccions municipals com a la política general de Catalunya.”24 D’aquesta

manera, Companys parlà amb Joan Lluhí i Vallescà i el comitè al complet

s’entrevistava amb Acció Catalana Republicana. Lluís Companys, interpel·lat

per La Humanitat es negà a dir res en concret però afirmava que “per tal

d’evitar suposicions consti que sóc sempre optimista, i ara crec que amb motiu

fonamentat.”25

Arribats a aquest punt, esdevingué la mort de Francesc Macià. En aquest

sentit, i vistos els successos de les darreres setmanes, era lògic que Companys

acabés essent el seu successor, tot i que la seva elecció no fou un camí de

roses, precisament.26 Malgrat els moments intensament emotius que es van

viure en aquells dies, sembla que l’aliança de les esquerres a Barcelona havia

continuat avançant abans que Companys fos proclamat president de

Catalunya. Així, una personalitat republicana de la qual no es diu el nom feia

unes manifestacions a El Heraldo de Madrid en què afirmava que no sabia res

de la possible coalició però confiava en què tiraria endavant i justificava els

rumors que corrien sobre la mateixa en el fet que, durant l’enterrament de

Macià, Indalecio Prieto i Marcel·lí Domingo havien estat requerits pel mateix

Companys a participar en un míting electoral que s’havia de celebrar en les

setmanes següents.27 I durant la seva estada a Barcelona Domingo va

mantenir alguna reunió amb els dirigents d’Acció Catalana “els quals es

manifestaren partidaris de realitzar una intensa campanya d’actuació

23

La Publicitat, 23-12-1933 i El Socialista, 23-12-1933.

24 La Humanitat, 22-12-1933.

25 La Humanitat, 23-12-1933.

26 Sembla que un sector nacionalista i bona part de les comarques lleidatanes s’oposaven al

nomenament de Companys. També hi havia una diferència de criteri sobre quin havia de ser el paper del president: o bé una mena de poder moderador, a l’estil del que havia sigut Macià, amb poca presència al Parlament, o bé un veritable president de govern, amb responsabilitat davant del Parlament. Entre els opositors a Companys figuraven Humbert Torres, Carles Pi i Sunyer, Joan Puig i Ferrater, Joan Baptista Soler i Bru i Josep Dencàs. Sembla que Humbert Torres havia arribat a proposar Lluís Nicolau d’Olwer com a president de la Generalitat. La Publicitat, 30-12-1933 i El Socialista, 29-12-1933.

27 La Humanitat, 29-12-1933. Aquest míting va tenir lloc el 7 de gener de 1934 i, efectivament,

Prieto i Domingo hi van participar al costat d’altres personalitats polítiques catalanes i espanyoles.

87

republicana per defensar els principis esquerristes, deixant de banda les

discrepàncies que han motivat els fraccionaments actuals”; el polític tortosí

també feu una trucada al president interí, Joan Casanovas, que també es

manifestà favorable a la política unitària.28

Finalment, s’esdevingué l’elecció de Lluís Companys com a president de la

Generalitat i la formació d’un nou govern que Maria Dolors Ivern qualificà de

concentració republicana, amb membres dels mateixos partits que formarien la

coalició a Barcelona,29 és a dir: Esquerra Republicana de Catalunya, Acció

Catalana Republicana, Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra i Unió

Socialista de Catalunya. Tot plegat acabaria afavorint la formació de la

Candidatura d’Esquerres Catalanes a la ciutat de Barcelona. A partir de la

formació del govern, els partits que l’integraven van anar acordant participar a

la coalició d’esquerres plantejada. Així, el 4 de gener Acció Catalana

Republicana decidia canviar l’actitud davant les municipals, tot reconeixent que

això es devia al fet d’haver-se integrat al govern.30 El mateix dia, s’havia reunit

el ple de delegats del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra acordava,

apel·lant a les circumstàncies del moment, la participació d’Antoni Vilalta Vidal,

Ricard Altaba Planuc i Gaietà Rahola a la Candidatura d’Esquerres

Catalanes.31 La llista es va fer pública el diumenge 7 de gener, en el moment

en què s’inscriví a la Junta Municipal del Cens i estava formada per: Carles Pi i

Sunyer (ERC), Jaume Serra Húnter (ERC), Estanislau Duran Reinals (ACR),

Antoni Ventós Casadevall, Antoni Vilalta Vidal (PNRE), Marià Martínez Cuenca

(USC), Jaume Vàchier Pallé (ERC), Josep Escofet Andreu (ERC), Ferran Boter

Mauri (ACR), Francesc Carbonell Vila (ERC), Hilari Salvadó Castell (ERC),

Vicenç Bernades Biusà (ERC), Domènec Pla Blanco (ERC), Emili Granier

Barrera (USC), Josep Gispert Vila (ERC), Francesc Godó Roc (ERC), Tomàs

Pumarola Julià (ACR), Ot Hurtado Martí (ACR), Benet Mori Ballester (ERC),

Antoni Oliva Oliva (ERC), Ricard Altaba Planuc (PNRE), Francesc Rosell

Montaner (USC), Joan Codomí Pujolar (ERC), Josep Masip Izàbal (ERC),

Ramon Junyent Vila, (ERC) i Cristià Cortés Lladó (ERC). Com a suplents

constaven Ramon Eroles Surribas, Francesc Ferrer Pié (ERC), Antoni Lloret

Fumanal, Gaietà Rahola Escofet (PNRE), Ramon Palomas Tudó (USC) i Delmir

Ibáñez San Agustín (ERC).

LES ALTRES CANDIDATURES A BARCELONA

No s’ha pogut fer un seguiment tan acurat de la resta d’opcions que van acabar

presentant-se a les eleccions municipals per regir els destins de l’Ajuntament

de Barcelona. Tot i que a començaments de desembre el Partit Republicà

28

La Humanitat, 31-12-1933.

29 M.D. IVERN, Esquerra Republicana..., 2, 16.

30 La Publicitat, 5-1-1934.

31 La Publicitat, 7-1-1934.

88

Radical manifestava que presentar candidatura tancada podria crear divisions

en la família republicana, que calia formar coalicions per evitar “separar els vots

de les candidatures que ofereixin un esperit d’ordre, llibertat, autonomia i

republicanisme”, donava llibertat als comitès per pactar les candidatures que

creguessin convenients, exceptuant el pacte amb monàrquics i socialistes.32

Malgrat això, i com veurem més endavant, la tendència majoritària del PRR va

ser la de formar candidatures amb la Lliga, moltes vegades al costat dels

carlins i d’altres forces antirepublicanes. Tanmateix, a Barcelona va presentar

candidatura plena, la qual va ser presentada per Alejandro Lerroux33 i que

estava encapçalada per Luis Matutano i Casanovas, Pedro Domènech i

Seriñana i Federico Frigola i Palau, que són els regidors que van sortir electes.

A banda del PRR també van presentar candidatura el Bloc Obrer i Camperol,

encapçalada per Joaquim Maurín, Tomàs Tussó i Jaume Miravitlles, el Partit

Nacionalista Català (Josep María Xammar Sala, Lluís Marsans Sola i Josep de

C. Serra Ràfols), el Partit Comunista de Catalunya (José del Barrio Navarro,

Joaquim Pijoan Jané i Antoni Sesé Artaso) i el Partit d’Extrema Esquerra

Federal (Enric Mir Rosell, August Coll Triu i Francesc Macià Panisello).

Tal com he esmentat abans, una de les novetats d’aquestes eleccions fou el fet

que les dones, per primera vegada en la història, podien participar amb sufragi

actiu i passiu en uns comicis municipals. Per això, juntament amb les ja

esmentades candidates de la Lliga, penso que val la pena recordar aquí les

que s’integraren en les altres llistes. El Partit Republicà Radical presentà

Mercedes Galíndez de Seevold i Encarnación Hidalgo de Osés, el Bloc Obrer i

Camperol, Nuri Folch Pi, el Partit Comunista de Catalunya, Empar Coloma

Chalaneta, Paulina Òdena García i Rosa Jové Arizeta; finalment, el Partit

d’Extrema Esquerra Federal incloïa a la seva candidatura Ramona Llatze

Sancho. Per tant, només la Coalició d’Esquerres i el Partit Nacionalista Català

no portaren cap dona a la seva candidatura.

PARTITS I COALICIONS A L’ENTORN IMMEDIAT DE BARCELONA

Malgrat el caràcter d’aquestes eleccions, que transcendia l’estricte àmbit local,

la dinàmica de la formació de candidatures fou diversa a cada un dels municipis

catalans. És del tot impossible, i seria excessivament pesat pel lector, detallar

com es crearen les candidatures a tots els municipis, però val la pena detenir-

nos en el repàs de la geografia de les candidatures a partir de les capitals de

comarca i d’algunes de les ciutats més importants del país.

Entre els municipis més propers a Barcelona, em sembla necessari destacar

els casos de Badalona i de l’Hospitalet de Llobregat, poblacions contigües a

Barcelona, amb alguns barris perifèrics de població obrera com els de la Salut

(Badalona) i Collblanc i la Torrassa (l’Hospitalet de Llobregat), que ja en aquells 32

La Veu de Catalunya, 6-12-1933.

33 L’Opinió, 3-1-1934.

89

moments formaven un continuum amb Barcelona i on es concentrava una part

important dels efectius més radicalitzats de l’anarquisme, tal i com ha

demostrat José Luís Oyón.34 A Badalona, quan encara no s’havien apagat els

ecos de les eleccions del 19 de novembre, saltava la notícia que s’estava

formant una candidatura “proporcionalista” que estaria integrada per membres

de la Lliga, del Partit Republicà Radical, d’altres elements de dretes –cosa que

volia dir carlins– i, el que és més important, amb la participació del Centre

Catalanista Republicà, adherit a ACR.35 Sembla que algun dirigent d’aquest

Centre devia pactar aquesta coalició a esquenes del partit, però a l’assemblea

celebrada el diumenge 3 de desembre, la majoria de la militància es decantà

per formar coalició amb les forces d’esquerres. Malgrat que en aquesta reunió

es qualificava la informació apareguda a La Vanguardia de fantàstica, els

redactors d’aquest diari volien fer constar “que dichos señores [d’ACR] no sólo

asistieron a la reunión, sino que la misma se celebró en el domicilio de uno de

ellos.”36 D’aquesta manera, la Candidatura Proporcionalista Administrativa

acabaria formada per la Lliga, el Partit Republicà Radical i la Comunió

Tradicionalista.37

Si aquesta candidatura no va tenir més problemes, la formació de la coalició

d’esquerres va ser més complexa i les dificultats per formar-la no van venir

precisament de la banda del Centre Català Republicà sinó pel que era la seva

força principal, l’Esquerra Republicana de Catalunya. A Badalona aquest partit

comptava amb quatre entitats: el Centre Català d’Esquerra Republicana, el

Centre Republicà Català, Esquerra Republicana del districte I (barriada Artigas)

i l’Esquerra Catalana Federal del barri de la Salut. Entre el Centre Català i el

Centre Republicà Català hi havia diferències que es remuntaven de temps

enrera.38 Tot i amb això, a començaments de desembre de 1933 les entitats

d’Esquerra –excepció feta dels del barri de la Salut–, Acció Catalana

Republicana, el Sindicat Agrícola i la Unió Socialista de Catalunya havien

pactat una coalició. Però l’ajornament de les eleccions va alterar aquest pacte i

el 20 de desembre es va donar per trencat. Malgrat això, les converses

continuaven i en una entrevista a La Humanitat, un membre del Centre Català

d’Esquerra Republicana, membre del Comitè Local del partit, indicava que els

34

Vegeu José Luís OYÓN, La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, immigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras, 1914-1936, Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008.

35 La Vanguardia, 1-12-1933.

36 La Vanguardia, 6-12-1933. La ressenya de l’assemblea del Centre Catalanista Republicà

(ACR) a La Publicitat, 5-12-1933.

37 Sobre les eleccions municipals de 1934 a Badalona podeu consultar Joan VILLARROYA, “Les

eleccions municipals de 1934”, Carrer dels Arbres, 1 (maig 1979), 1-8. i Monserrat CARRERAS

GARCÍA i Núria VALL I SERRA, La II República a Badalona, 1931-1936: una població industrial en crisi, Badalona: Museu de Badalona, 1990, 93-94.

38 La Humanitat, 24-6-1933.

90

problema estava en l’exigència que Esquerra tingués majoria absoluta en la

llista i mostrava la seva malfiança respecte el CRC, atès que aquest

considerava el Comitè Local i la Comarcal com a “facciosos”. Tot i amb això,

aquest membre del Centre Català considerava necessària la coalició, tot

mantenint proporcionalitat entre els diversos centres d’Esquerra i reservant un

dels llocs als del barri de la Salut.39 Finalment, quan semblava que la coalició

no tindria lloc, la intervenció directa de Lluís Companys, que ja era president de

la Generalitat, va contribuir a facilitar l’acord. El nombre de llocs de cada partit

quedava distribuït de la següent manera: 4 llocs pel Centre Català d’Esquerra

Republicana, 3 pel Centre Republicà Català –així en perdia un respecte la

primera coalició pactada– 2 pels d’Esquerra Republicana del districte I, 1 per

l’Esquerra Catalana Federal del barri de la Salut, 3 per la Unió Socialista de

Catalunya –1 més que en la coalició inicial–, 2 pel Sindicat Agrícola de

Badalona i Canyet i 1 per l’Acció Catalana Republicana –1 menys que en el

pacte de desembre.40

A l’Hospitalet de Llobregat, els treballs per formar candidatures també van

començar ben aviat. D’aquesta manera, a La Humanitat de l’1 de desembre

s’informava de la reunió del comitè local d’Esquerra Republicana de Catalunya

en què es proposava la formació d’una coalició àmplia d’esquerres, exclosos el

radicals, per tal de garantir “l'èxit dels partits que conserven l'esperit

d'Esquerres, i que feren possible la proclamació de la República, ja que aquell

esperit s’ha tergiversat.” El mateix dia, els dirigents d’Esquerra es reuniren amb

Acció Republicana i els diversos grups federals, els quals exigien quatre llocs

cada un, cosa que s’oposava al criteri d’Esquerra que volia tenir majoria al

consistori entrant, i més quan Acció Republicana havia tingut un resultat

gairebé marginal a les anteriors eleccions tot i anar coaligada amb el PNRE,

amb ACR i alguns federals. A més, els dirigents d’ERC denunciaven Acció

Republicana perquè aquests també estaven negociant amb la Lliga per formar

una candidatura, de manera que l’assemblea d’ERC decidia no pactar amb

aquest partit i fer-ho només amb la Unió Socialista de Catalunya, el Partit

Nacionalista Republicà d’Esquerra i un grup federal que s’havia ofert

desinteressadament a la coalició.41 L’objectiu d’Esquerra era evitar l’experiència

de la Coalició Republicana que havia triomfat l’abril de 1931 i que per divisions

entre els partits s’havia anat desgranant al llarg de la legislatura, de manera

que el desembre de 1933 hi havia representats al consistori sis partits

39

La Humanitat, 4-1-1934.

40 Acció. Setmanari d’Esquerra Republicana. Portaveu del Centre Republicà Català, 13-1-1934.

41 La Humanitat, 1-12-1933. Sembla que la direcció central d’Acció Republicana va

desautoritzar aquesta candidatura, vegeu La Humanitat 10-1-1934.

91

republicans, dues minories unipersonals i la Lliga, que havia esdevingut la

minoria més nombrosa.42

Al cap d’uns dies, es feien públics alguns noms de les candidatures que es deia

que es presentarien a l’Hospitalet de Llobregat. Entre aquestes s’esmentava la

de la Lliga, la d’Esquerra, que incloïa dos membres del Partit Nacionalista

Republicà d’Esquerra (Carles Martí Feced i Josep Maria Bassas), també

s’informava que el Partit Republicà Radical es presentava per minories, incloent

alguns industrials de Collblanc i la Torrassa; finalment s’indicava la possibilitat

que un dels grups federals presentessin candidatura plena, es tractava del grup

dirigit per Lorenzo Escudero, regidor de Collblanc que havia format una

formació local anomenada Partit Republicà Federal Independent i que acabaria

presentant la candidatura del Centre Democràtic Federal del districte Vè.43 Tot i

amb això, en allargar-se el procés, sembla que van sortir alguns problemes a la

candidatura d’Esquerra Republicana ja que es deia que el centre d’aquest partit

de Collblanc demanaria l’abstenció si no s’eliminava de les llistes un determinat

individu, tanmateix aquest fet no es produí i el Centre d’Esquerres del carrer

Fortuny va acatar la disciplina d’ERC.44 Finalment, doncs, a l’Hospitalet es van

enfrontar quatre candidatures completes i dues –les del PRR i el PCC–

parcials. La lluita, és clar, seria entre la coalició que havia format Esquerra

Republicana de Catalunya amb el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra i

una de les fraccions Partit Republicà Democràtic Federal front a la Candidatura

Catalanista Republicana que havien format les entitats de la Lliga (Centre

Autonomista Republicà i Foment Autonomista Eularienc) i Acció Catalana

Republicana.

A la resta de municipis del Barcelonès, Sant Adrià de Besós i Santa Coloma de

Gramenet, Esquerra també va formar coalicions –la primera amb la Unió

Socialista i en el segon cas, amb el PRDF- mentre que la Lliga va presentar-se

en solitari en ambdues poblacions i el Partit Republicà Radical també ho va fer

en solitari a Santa Coloma. En definitiva, a Barcelona i la seva àrea, el que va

predominar va ser l’enfrontament entre coalicions més o menys amplies

impulsades per Esquerra Republicana, mentre que la Lliga formava coalicions

en les poblacions més grans, amb l’excepció de la capital, on ho va fer en

solitari. Acció Catalana Republicana pactava amb l’esquerra i la dreta, tot i que

optés majoritàriament per la primera opció, mentre que el Partit Republicà

Radical tendia a presentar-se sol en una àrea on encara tenia un cert

arrelament. L’únic pacte d’aquest darrer partit fou amb la Lliga, preferència que,

com veurem tot seguit, es va manifestar assíduament a tot el territori. Al cap i a

la fi, el cas de l’Hospitalet de Llobregat ens mostra el grau d’animadversió a

42

Joan CAMÓS I CABECERÁN, L’Hospitalet. La història de tots nosaltres 1930-1936, Diputació de Barcelona: 1986, 78-83.

43 Sobre Escudero consulteu J. CAMÓS, L’Hospitalet, 79-80.

44 El Diluvio, 10-1-1934 i 12-1-1934.

92

què havien arribat Esquerra i el partit de Lerroux, quan els primers ja no volien

pactar una coalició republicana amb els segons.

PARTITS I COALICIONS A LES CIRCUMSCRIPCIONS CATALANES

Dins de la circumscripció de Barcelona, a les capitals de comarca

predominaren les coalicions tant de dretes com d’Esquerres. La Lliga va

establir coalicions a Vilafranca del Penedès (amb el PRR i algun independent),

Igualada (possiblement amb Acció Popular i la Comunió Tradicionalista), a

Manresa (amb el PRR i la CT), a Berga, al Mataró (amb el PRR i la CT), a Vic

(amb la CT) i a Terrassa. A Sabadell i Granollers la Lliga i el Partit Republicà

Radical, socis habituals de les coalicions, van anar per separat i al Garraf

només es va presentar la Lliga. Per la seva banda, Esquerra va establir

coalicions a Vilafranca (amb els federals i ACR), a Igualada (amb ACR), a

Manresa (amb ACR, federals i la USC), a Berga, a Vilanova i la Geltrú (amb el

Centre d’Esquerra-Estat Català i la USC), a Mataró (amb la USC i el PSOE), a

Sabadell (amb el Centre Republicà Federal), a Vic (amb el Bloc Obrer i

Camperol) i a Terrassa (amb la Unió de Rabassaires i la Fraternitat

Republicana Federal de Sant Pere). A Sant Feliu de Llobregat es van presentar

Esquerra –el Centre Republicà Català Federal-, Acció Catalana Republicana i

el Partit Federal per separat i a Granollers Acció Catalana i Esquerra

Republicana també per separat.

A la circumscripció de Girona, les dretes van presentar coalicions a la Bisbal

d’Empordà (Lliga, Acció Catalana Republicana i Comunió Tradicionalista), a

Puigcerdà (Lliga i republicans independents), a Olot (Lliga i Joventut Carlista), a

Girona (Lliga, CT i Renovación Española), a Banyoles (Lliga, independents i

Unió Democràtica de Catalunya) i a Ripoll (la Lliga patrocinà la candidatura

d’Unió Ripollesa Republicana). A Figueres es van presentar la Lliga i el PRR

per separat, a Girona la coalició d’Unió i Defensa Ciutadana va tenir la

competència del PRR i la Derecha Social i a Santa Coloma de Farners només

es va presentar una candidatura de la Lliga. Les esquerres només van

presentar coalicions a Puigcerdà (Esquerra i USC) i a Olot (Esquerra i BOC),

en aquesta ciutat competiren amb el Centre Català adscrit a ACR; a Figueres la

Federació Republicana Socialista (ERC) competia per l’electorat esquerrà amb

la USC i el BOC, a Girona ho van fer Esquerra, ACR i el BOC, a Ripoll es van

presentar per separat Esquerra, la USC i el BOC i a Santa Coloma de Farners

també van presentar dues candidatures separades Esquerra i la USC.

A Lleida, les dretes es van presentar en coalició a la Seu d’Urgell (ACR, CT i

independents), a les Borges Blanques, a Tremp, a Sort, a Mollerussa, a Lleida

(Lliga, CT, PRR, Dreta Catalana i UDC) i a Solsona, on les dretes van

presentar, de comú acord, dues coalicions. La Lliga, més arrelada en aquestes

comarques allunyades de Barcelona es presentava sola Balaguer, al Pont de

Suert, a Cervera i a Tàrrega. A Lleida, com a Girona en les esquerres

93

predominaren les llistes d’Esquerra sola o en competència; d’aquesta manera

només es van presentar coalicions d’esquerra a Lleida (amb el nom de Front

d’Esquerres es va fer una coalició entre ERC, Partit Republicà Radical

Socialista Català, ACR i PSOE) i a Tàrrega (Esquerra i el BOC); ERC va ser

l’única llista a la Seu d’Urgell, les Borges Blanques, el Pont de Suert, Cervera,

Solsona i Viella; a Mollerussa va presentar dues llistes (la Joventut Republicana

d’Esquerra Catalana i el Centre Republicà Català); d’altra banda a Balaguer

van competir Esquerra i el BOC i a Lleida el BOC presentava el Front d’Obrers i

Pagesos.

Finalment a la circumscripció de Tarragona la dreta va presentar coalicions a

Valls (Lliga, CT, UDC, PRR i independents), a Tortosa (Lliga, CT i PRR), al

Vendrell, a Falset, a Tarragona (Lliga, CT i PRR) i a Gandesa; a Amposta es

presentaven dues candidatures de dretes (una coalició i la Lliga) i a Reus i a

Montblanc la de la Lliga era l’única candidatura de dretes. En front d’aquestes,

les esquerres van presentar una sola candidatura de coalició a Valls (ERC,

USC,BOC i independents), a Tortosa (PRRSC, ACR, PSOE, Centre Obrer de

Corporacions i ERC), a Montblanc (ERC i BOC), a Falset (ERC, PRRSC, ACR,

UC i USC), a Tarragona (ACR, el Centre Federal, adherit al PRRSC, ERC,

PSOE i Acció Republicana) i a Gandesa. A Reus Esquerra va formar coalició

amb el PSOE i la USC, però tingué la competència d’ACR, del BOC i del Partit

Comunista de Catalunya, al Vendrell l’electorat d’esquerres se’l disputaren una

Coalició d’Esquerres integrada per ERC i alguns independents i el BOC. A

Móra d’Ebre, les dretes no van presentar candidatura i competiren el PRRSC i

Esquerra.

En general, doncs en aquestes eleccions es van enfrontar una candidatura de

dretes a una d’esquerres. El sistema va afavorir l’agrupació en grans blocs ja

fos usant el sistema de coalició o bé facilitant la incorporació de persones

d’altres opcions polítiques a la llista d’un partit. En aquest sentit, cal assenyalar

la facilitat amb què les dretes acostumaven a formalitzar les seves llistes tant si

eren de partit o coalicions perquè, malgrat les diferències entre les seves

opcions polítiques, podríem aplicar al conjunt de Catalunya el que deia un

dirigent badaloní de les dretes locals “Ells [referint-se a les dretes], però, han

tingut l’avantatge sobre nosaltres que llur política no és res més que la defensa

d’uns interessos materials i, arribat el moment, el calaix ha estat l’aglutinant per

formar un bloc”.45 Tanmateix, cal advertir que les eleccions de novembre de

1933 van suposar un estímul per a la formació d’àmplies coalicions d’esquerres

o per a la incorporació de persones independents a les candidatures

d’Esquerra Republicana de Catalunya. A més, això es va fer amb

independència de la formació del govern Companys, amb la qual cosa, podem

determinar que la dinàmica local va primar sobre la de Barcelona. Així, els

exemples de Girona, Terrassa, Tarragona i Tortosa em semblen aclaridors. 45

La Humanitat, 4-1-1934.

94

A Girona, com hem vist la Lliga va formalitzar una coalició amb els

tradicionalistes i amb Renovación Española, un partit monàrquic un dels

dirigents del qual era José Calvo Sotelo. En front, Esquerra hi oposà una

candidatura pròpia, la del Centre d’Unió Republicana. A Girona no es va poder

formalitzar una candidatura única de les esquerres i Acció Catalana

Republicana va decidir presentar candidatura pròpia a la capital del Gironès. El

2 de desembre, el Centre d’Unió Republicana celebrava una assemblea en què

decidia presentar candidatura plena, reservant tres llocs a persones que no

militessin al partit.46 Al cap d’uns dies, davant del moviment del CUR, el Partit

Republicà Radical Socialista decidia afavorir la coalició d’esquerres i, en canvi,

la Unió Socialista feia públic que havia decidit presentar candidatura pròpia,

encara que, com sabem, finalment no ho va fer.47 El dia 27 de desembre el

Centre d’Unió Republicana feia pública la llista completa que aniria a les

eleccions, incloent 13 afiliats d’Esquerra i 3 que eren qualificats com a

«obrers».48 Aquesta seria la candidatura que es presentaria, sense variacions

el 14 de gener. En el cas de Girona, no sembla haver-hi hagut converses entre

Esquerra i Acció Catalana Republicana, de manera que anaren separades a la

lluita electoral.

A Terrassa, les negociacions per formar una candidatura que agrupés les

esquerres també s’iniciaren el desembre, immediatament després de les

eleccions de diputats a Corts. Després de diversos intercanvis epistolars amb el

Centre Catalanista Republicà (ACR), el qual havia decidit abstenir-se, i d’una

reunió amb el Partit Republicà Radical Socialista i amb el Bloc Obrer i

Camperol, Esquerra Republicana decidia fer coalició només amb el Partit

Republicà Democràtic Federal perquè eren els que “únicament en el moment

present no han imposat condicions de caràcter personal”.49 Els canvis produïts

a començaments de gener, van fer que Esquerra insistís en la formació d’una

coalició més àmplia i, finalment, el 6 de gener es feia pública la coalició entre la

Casa del Poble (ERC), el Centre Catalanista Republicà (ACR), la Unió de

Rabassaires, la Fraternitat Republicana Federal de la barriada de Sant Pere i

l’Agrupació Radical Socialista, tot i que ACR i els radical socialistes no

aportaven cap candidat a la llista.50

A Tarragona, on ACR, el Centre Federal (adscrit al PRRSC de Marcel·lí

Domingo) i Esquerra Republicana mantenien un cert equilibri de forces, es

tenia clar que s’havia d’anar a una coalició no només per mantenir l’esperit del

12 d’abril sinó per consolidar la feina feta a l’Ajuntament. Ja hem fet referència

46

L’Autonomista [Girona], 4-12-1933.

47 L’Autonomista [Girona], 7-12-1933 i El Socialista, 9-12-1933.

48 L’Autonomista, 27-12-1933.

49 Avui. Periòdic Catalanista Republicà [Terrassa], 8-12-1933.

50 L’Acció. Diari d’Esquerra Republicana [Terrassa], 6-1-1934 i 8-1-1934.

95

a l’editorial de Lluís de Salvador, favorable a aquesta coalició. Això era tant

com dir que el partit de l’alcalde –Pere Lloret, d’ACR– apostava per repetir la

coalició republicana de 1931. Amb aquest objectiu, al Centre Catalanista

Republicà (adherit a ACR), es van reunir el 7 de desembre els representants

d’ACR del Centre Federal –adherit al PRRSC– socialistes (PSOE), Acció

Republicana i el Partit Republicà Radical Socialista “oficial”. Aquests darrers

van decidir despenjar-se de la coalició perquè consideraren que les condicions

que se’ls imposaven els perjudicaven. El dia 9 de desembre, poc abans del

termini d’inscripció de les llistes, es feia pública la candidatura encapçalada per

Pere Lloret Ordeix, que seria la que, sense més problemes, es presentaria el

14 de gener.51

A Tortosa es van enfrontar dues coalicions, les quals van quedar formalitzades

també a començaments de gener. En aquest cas, tenim una breu informació

que la coalició de dretes –en què hi participaren Lliga, tradicionalistes, radicals i

la Lliga d’Agricultors– havia tingut problemes i que s’havia trencat, però que es

refeu a darrera hora, i que s’hauria fet pública el diumenge 10 o el dilluns 11 de

desembre de 1933, si no hagués estat per l’ajornament de les eleccions. En

aquest cas, Tortosa fou centre hegemònic de la Comunió Tradicionalista, de

manera que la Unió Ciutadana –nom que va prendre la candidatura de les

dretes– quedà conformada amb vuit membres del Círculo Tradicionalista,

quatre de la Lliga Comarcal Republicana, tres del Centre Radical Autonomista i

un de la Lliga d’Agricultors.52 Pel que fa referència a la coalició d’esquerres,

aquesta es va formar durant la primera setmana de desembre. L’acord fou

entre el Partit Republicà Radical Socialista Català, que tindria onze

representants, Acció Catalana Republicana, amb un, el PSOE, amb dos, i el

Centre Obrer de Corporacions –vinculat a la UGT– amb dos; en principi,

Esquerra Republicana de Catalunya participava de la coalició però renuncià a

presentar candidat.53 Tanmateix, la direcció nacional del partit no acceptà

aquesta decisió local i va obligar a participar en la llista amb un candidat –

Josep Rodríguez Martínez– i un suplent. D’aquesta manera, el PRRSC cedia

un lloc a Esquerra i aquesta fou la candidatura que es va presentar el dia 14

amb el nom de Front Únic d’Esquerres.

Aquesta propensió a la formació de coalicions també va forçar a posicionar-se

partits que, fins aquells moments, havien volgut representar un espai centrista,

com eren Acció Catalana Republicana i el Partit Republicà Radical. Pel que fa a

Acció Catalana, tot i que va tendir a presentar-se dins les candidatures

d’esquerres, en diverses poblacions, com Girona, Granollers, Olot o Reus, per

exemple, es va presentar en solitari. En altres casos, no va tenir inconvenient

51

Diari de Tarragona, 8-12-1933 i Tarragona Federal, 9-12-1933.

52 El Heraldo de Tortosa, 9-12-1933.

53 La Vanguardia, 8-12-1933.

96

en anar de bracet amb la Lliga i, fins i tot, amb els carlins: tenim els exemples

de l’Hospitalet de Llobregat o de la Seu d’Urgell. El Partit Republicà Radical, en

canvi quan optà per una coalició ho feu pràcticament en tots els casos en les

de dretes. Tanmateix, en determinades zones, com l’àrea més immediata de

Barcelona, va preferir presentar-se a la lluita en solitari.

En molts casos, una novetat fou la presència dels comunistes del Bloc Obrer i

Camperol dins de les coalicions d’esquerres. És cert que en molts municipis,

aquest partit –i el Partit Comunista de Catalunya– presentà candidatura pròpia.

Però destaca el fet que participés amb la resta d’esquerres republicanes en

poblacions com Olot, Tàrrega, Montblanc i Valls.

Així doncs, pel que fa a l’agrupament de forces, les eleccions municipals de

gener de 1934 esdevenen, vistes en perspectiva, el precedent més clar dels

futurs Front d’Esquerres i Front Català d’Ordre. Fins i tot en els noms apareixen

referents clars en el cas de les esquerres ja que moltes candidatures

prengueren ja el nom de Front Únic de les Esquerres o Front d’Esquerres. La

Lliga, en canvi usà per a les coalicions noms que havia emprat en eleccions

precedents com Defensa Ciutadana o Unió Ciutadana i, en molts casos, les

coalicions de dretes es presentaren com a candidatures “administratives”,

malgrat que aquest és un nom confús que, en comptades ocasions, també

usaren algunes llistes d’esquerres.

Si el sistema electoral va tenir aquest efecte aglutinador, també va tenir un

efecte pervers que fou que en aquells municipis on una de les dues opcions

ideològiques tenia prou força, presentava més d’una candidatura de la mateixa

ideologia per tal que si les dues candidatures obtenien més vots que l’opció

adversa, aquesta darrera quedava fora del consistori, atès que en la majoria de

municipis només hi entraven les dues primeres llistes, segons estipulava la llei

electoral. Moltes vegades, el fet de presentar-se dues llistes d’esquerres o dues

llistes de dretes que tinguessin força probabilitat de quedar primeres

desincentivava la presentació de candidatures alternatives. En el cas de

Solsona, que hem esmentat més amunt, la presentació de dues llistes de

dretes es feia de manera consensuada per evitar que Esquerra accedís al

consistori, com així va succeir. Si bé és cert que a aquest joc hi van jugar tant

les dretes com les esquerres, no ho és menys que foren les esquerres qui més

usaren d’aquesta tàctica per desbancar els contraris. En aquest cas, les

comarques de l’Alt i el Baix Penedès –zones de gran mobilització rabassaire–

van ser on amb més profusió es van presentar dues candidatures d’esquerres

per evitar que les dretes quedessin representades als respectius consistoris.

Així, a l’Alt Penedès, en dos dels vint-i-set municipis –les Cabanyes i Pacs del

Penedès– només es va poder una llista, en ambdós casos vinculada a

Esquerra Republicana i en vuit més –Castellet i la Gornal, Font-rubí, Mediona,

Olèrdola, Sant Llorenç d’Hortons, Sant Martí Sarroca, Subirats i Torrelles de

Foix– només es presentaren dues candidatures d’esquerres cosa que,

97

probablement, podem a ampliar a dos municipis més –Puigdàlber i Sant Cugat

Sesgarrigues. Cal advertir que en el cas de Subirats la web Tots els noms ens

indica que la Lliga hauria presentat candidatura però que quedà fora del

consistori atès que els rabassaires van acordar presentar dues candidatures,

una com a ERC i l’altra com a USC.54 El fet que al BOGC no constessin els

resultats de la Lliga d’aquest municipi ens permet especular amb la possibilitat

que la Lliga es retirés a darrera hora. Al Baix Penedès, amb catorze municipis,

tenim constància de quatre municipis on només es va arribar a presentar una

sola llista d’esquerres –Albinyana, Cunit, Llorenç del Penedès i el Montmell–,

en dos municipis més –la Bisbal del Penedès i Sant Vicenç de Calders- es van

presentar dues llistes d’esquerres i ja no es va presentar cap més llista i a

Calafell van competir dues llistes d’esquerres front a una de les dretes.

4.2. LA CAMPANYA ELECTORAL: ENTRE EL PLEBISCIT I LA GESTIÓ

La campanya electoral va ser curta, intensa i dura. A Barcelona la Coalició

d’Esquerres Catalanes i la Lliga es van llançar a fer una campanya d’actes per

centres dels diferents districtes. Resseguint La Humanitat, La Publicitat i La

Veu de Catalunya, he arribat a localitzar vint-i-dos actes de la Coalició i disset

de la Lliga, celebrats entre el 7 i el 13 de gener. Els altres partits, no van arribar

a celebrar més enllà de dos o tres mítings. Aquests, es celebraven de manera

simultània en diversos centres. La Coalició, per exemple, arribà a fer set actes

simultanis el dia 12 de gener i la Lliga, cinc, el dia 11. La ràdio també va ser

profusament usada en aquesta campanya electoral. Així, el divendres 11,

Antoni Vilalta –candidat per les Esquerres Catalanes– intervenia a Ràdio

Barcelona per parlar de “La mala administració de la Lliga” i l’endemà

intervenien per aquesta coalició i en aquesta mateixa emissora Vicenç

Bernades (“Els problemes que es planteja a l’Ajuntament de Barcelona”),

Jaume Aiguader Miró (“La gestió municipal passada”) i Carles Pi i Sunyer (“La

gestió municipal futura”). El mateix dissabte 12 Josep Maria Massip, director de

La Humanitat, intervenia a Ràdio Associació de Catalunya per parlar de “La

transcendència política de les eleccions de demà”.55 La Lliga, per al seva

banda, no es quedà curta i el dia 10 es radiaven els discursos que Joan

Ventosa i Calvell i Francesc Cambó van fer al Casal Català Prat de la Riba. El

dia 13 de gener Cambó intervenia a Ràdio Barcelona per donar les darreres

instruccions i per parlar de les impressions de la campanya electoral; per la

seva banda, Andreu Bausili s’encarregava, des dels micròfons de Ràdio

Associació, de rebatre les intervencions de Vilalta, del dia anterior, i les que

feien el mateix dia Jaume Aiguader i Carles Pi i Sunyer.56

54

Josep MATA, Pau Baqués, republicà i rabassaire, Subirats: Ajuntament de Subirats, 2010, 53 i Tots els noms (http://www.totselsnoms.org/?q=cerca_wiki/veure/535 [consulta del 17-3-2013].

55 La Humanitat, 13-1-1934.

56 La Veu de Catalunya, 13-1-1934.

98

Fora de Barcelona ciutat, lògicament va ser diferent de Barcelona, i la intensitat

de la mateixa varià d’una a altra població. Així, sabem que a l’Hospitalet la Lliga

va renunciar a fer campanya. En canvi, els republicans federals del districte 5è

–es anomenats “de l’Escudero” –, en van fer un i Esquerra Republicana, tres –

un Santa Eulàlia, un altre al centre i l’altre a la barriada de Collblanc.57 A

Granollers, Acció Catalana Republicana i la Lliga, no van fer cap acte, Esquerra

Republicana de Catalunya va fer un míting i el que es va moure més fou el

Centre Radical, el qual va celebrar diversos mítings i conferències per exposar

el seu programa i, significativament, va fer un acte adreçat expressament als

electors castellanoparlants.58 Aquest darrer fet, sembla que va ser un comú

denominador d’altres campanyes desenvolupades pel Partit Republicà Radical.

Així, Joan Villarroya ens indica que aquest partit va fer campanya a les cases

regionals de Badalona amb una campanya anti-catalanista, tot i anar en una

candidatura proporcionalista amb la Lliga!59 A Montblanc, per posar un darrer

exemple es deia que “La campanya electoral no ve ésser molt moguda. La

Lliga escampà algunes fulles invitant a votar la seva candidatura. L'Esquerra-

comunista feu el mateix, Aquesta amb conceptes demagògics, com acostuma.”

I s’informava que l’únic acte públic fou el de la coalició esquerrana.60

La Lliga, de fet, havia iniciat la seva campanya a Barcelona a començaments

de desembre, amb l’acte d’homenatge als regidors sortints, que es va celebrar

el diumenge 3 de desembre al Coliseum Olympia. En aquest acte, en què

intervingueren Ramon d’Abadal, Antoni Aparicio –de la secció escolar–,

Marcel·lí Moreta –de la Federació de Joventuts de la Lliga–, Francesca

Bonnemaison –en representació de les seccions femenines–, Joan Ventosa i

Calvell, Francesc Cambó i Joan Pellicena, els parlaments es van centrar

sobretot en criticar la desastrosa gestió de l’Esquerra a l’Ajuntament, tot i que

Cambó va centrar el seu parlament en aspectes generals, intentant

tranquil·litzar aquells que consideraven que amb la victòria de les dretes del 19

de novembre, l’Estatut corria perill.

Al cap de pocs dies, el 8 de desembre, la Lliga feia públic un manifest electoral

adreçat als electors de Barcelona, que es centrava sobretot en els aspectes

administratius. En aquest sentit, la intenció inicial de la Lliga per a Barcelona

era donar un ampli caràcter “administratiu” a aquestes eleccions, de manera

que abans d’exposar la posició del partit regionalista conservador davant de

diversos aspectes de l’administració barcelonina declarava que l’Ajuntament no

havia de ser una rèplica del Parlament considerant que “podia esser-ho quan, a

més a més d’exercir les seves funcions peculiars, havia de suplir la manca 57

Maria Cruz SANTOS SANTOS, Elecciones y partidos en l'Hospitalet durante la II República, 1931-1936, Barcelona: Tesi de Llicenciatura llegida a la Universitat de Barcelona, 113-132.

58 La Gralla [Granollers], 14-1-1934.

59 Joan VILLARROYA, “Les eleccions…”, 4.

60 Aires de la Conca [Montblanc], 20-1-1934.

99

d’organismes propis de govern en la nostra terra” però en aquells moments

això ja no calia i “l’Ajuntament de Barcelona ha d’abstenir-se d’activitats

polítiques, que li són alienes, per a complir, amb la major perfecció, les

complexes i difícils funcions administratives que la llei li encomana.”61 A partir

d’aquí, desgranava tota una sèrie de propostes per al futur Ajuntament, tot

criticant la gestió d’Esquerra Republicana. En primer lloc, consideraven

prioritària la reducció del dèficit, calculat en uns 12 milions de pessetes com a

mínim malgrat l’augment dels tributs, fins a deixar-lo a zero. Per això

proposava, d’una banda delimitar clarament les funcions de l’Ajuntament i de la

Generalitat, atès que consideraven que el primer havia anat pagant serveis que

realitzava però que no li pertocaven; i d’altra banda, també calia que l’Estat

contribuís a aquesta reducció mitjançant la liquidació del deute contret amb

motiu de l’Exposició Universal i que li pertocava pagar a l’Estat, que era una

càrrega feixuga per al consistori barceloní. La Lliga es manifestava, al mateix

temps, contrària a l’augment de la tributació per eixugar el dèficit. Per això era

imprescindible ser auster en la despesa i acusava l’Esquerra d’haver

augmentat en sis milions de pessetes anuals la partida de personal des de

l’abril de 1931; també calia millorar l’organisme de recaptació per augmentar

els ingressos; d’altra banda, es mostrava favorable a la municipalització de

determinats serveis, com els transports urbans, fet que podia permetre resoldre

els problemes de coordinació entre els diferents serveis municipals. Aquesta

afirmació requeria, però, un aclariment perquè:

“La nostra política municipalitzadora es concreta, en l’aspecte jurídic, al dret de l’Ajuntament sobre els serveis; en l’aspecte econòmic, a participar en els beneficis. En cap cas, però, nosaltres, pretenem que aquells serveis siguin explotats per l’Ajuntament, no sols perquè aquest no té avui capacitat per administrar-los adequadament, sinó perquè si quedaven sotmesos a les exigències dels partits i a les conveniències polítiques i electorals, la conseqüència inevitable fora que els serveis públics constituïssin un pes mort per a la ciutat i un nou camp per a les experiències demagògiques.”

Aclarit això, continuava el manifest exposant que l’Ajuntament havia de pagar

els seus deutes en diner, per restablir la confiança i la solvència. Es feia un

incís en el problema de l’atur, en què considerava que la solució passava per

donar feina a les empreses privades en base a la política municipalitzadora

esbossada abans i no a partir d’una política d’obres públiques que l’únic que

faria seria “donar feina a bracers i manobres, amb el risc d’augmentar

l’immigració d’obrers forasters i agreujar el problema”. Per afavorir la creació

d’ocupació calia, a més, segons la Lliga, fer un pla d’urbanització centrat en els

enllaços entre les diferents barriades de la ciutat, que es trobaven en gran part

isolades i disperses; a més, per acabar amb el desgranament de mesures, la

Lliga proposava el foment del turisme. I acabava amb unes consideracions

generals sobre les possibilitats que obria la nova llei electoral aprovada 61

Manifest Lliga Catalana als electors de Barcelona, publicat a La Veu de Catalunya, 8-12-1933.

100

parcialment al Parlament i declarant –com no podia ser d’altra manera– que la

de la Lliga era la millor llista que es presentaria en aquelles eleccions.62

Tanmateix, l’ajornament de les eleccions va provocar també l’amortiment de la

campanya lligaire fins al 5 de gener, en què Cambó va fer una conferència –

que fou radiada-, en la que marcava les línies mestres de la posició de la Lliga

davant les futures eleccions. En aquest sentit, el que havia succeït entre el 9 de

desembre de l’any anterior i els primers dies de gener del 1934, provocaren un

gir en l’accent que prendria la campanya de la Lliga. Cambó, en la seva

intervenció es remetia al manifest que he ressenyat pel que feia a l’aspecte

administratiu i se centrava en la transcendència de les eleccions del 14 de

gener. En el seu parlament, el vell polític de la Lliga feia un repàs inicial a la

conjuntura creada després del 19 de novembre, afirmant que després dels

resultats ni l’autonomia ni la República estaven en perill i que davant l’argument

de l’esquerra que s’obria la possibilitat d’una dictadura, Cambó afirmava que

els únics que podien portar-la eren els demagogs i que “els únics que poden

crear un ambient favorable a la dictadura són els que prediquen el desordre i la

pertorbació”, en una clara al·lusió a Esquerra Republicana. Tot seguit se

centrava en la política catalana i atacava molt especialment Acció Catalana,

acusant-la d’haver entrat en una pantomima de govern de coalició, atès que

l’Esquerra i els seus aliats naturals, els socialistes, es quedaven sis de les vuit

carteres del govern, i on convivien criteris diferents en temes clau, com el de la

qüestió rabassaire. Per això, considerava que Acció Catalana s’havia

equivocat, tot vinculant-se a Esquerra Republicana, atès que considerava que

aquest partit estava a punt de la seva dissolució i que aquest hauria estat el

moment d’ACR per fer una “selecció, aquella selecció que apartés, almenys

dels llocs dirigents o representatius, tots els arrivistes, tots els indesitjables que

es van incorporar a l’allau del 12 d’abril, quan ningú podia establir-hi un control i

un sedàs”. I continuava afirmant que s’estava preparant un moviment

d’extremes esquerres contra el “veredicte del 19 de novembre” i assegurava

que aquest moviment s’havia s’iniciaria usant les institucions catalanes, les

quals havien de quedar al marge d’aquests moviments polítics i preguntava a

l’audiència si no considerava que era “una cosa insensata voler fer servir

Catalunya i les institucions catalanes de suport a un moviment contra el Govern

els que resolguin aquests problemes capitals per a la sort de l’Autonomia de

Catalunya?” i per aquest motiu criticava la intervenció de Manuel Azaña,

Santiago Casares Quiroga i Indalecio Prieto en el míting de les esquerres que

s’havia de celebrar el diumenge següent. Després de refermar-se en la creença

que la victòria de la Lliga a tot Catalunya i, especialment a Barcelona, era

inevitable, apel·lava als votants d’Acció Catalana, als quals considerava més

sensats que els seus dirigents. El més important, però és que, a criteri del

dirigent de la Lliga, si aquesta victòria es produïa a Barcelona es certificaria el

62

Totes les cites procedeixen del manifest abans esmentat.

101

divorci entre el poble i la majoria existent al Parlament. Cambó, reclamava que

si la Lliga guanyava es fes un govern d’unitat nacional –totalitari en deia– per

sobre dels partits, per tal de consolidar l’autonomia i redactar una nova llei

electoral proporcional, com havien reclamat ells i també ACR i el Grup de

L’Opinió –oblidant la USC–, insistint en què:

“Quan l’Autonomia estigui consolidada seran possibles els governs de partit; tal vegada seran desitjables si hi ha partits a Catalunya prou ben organitzats i disciplinats capaços per a mantenir ells sols, un d’ells sol, la responsabilitat del govern de Catalunya. Però mentre l’Autonomia no estigui consolidada, mentre la tasca que ens pot ajuntar a tots no estigui realitzada, és un pecat contra Catalunya, és una manca de patriotisme voler dividir els catalans en dues castes, voler establir la política catalana a base d’ideologies inconciliables i voler, sobretot, dir que l’Autonomia és cosa d’Esquerres o es cosa de dretes; que si hagués hagut d’ésser cosa d’esquerres o cosa de dretes, no l’Autonomia, ni el desig que vingués l’Autonomia, s’hauria produït encara a Catalunya.”

En canvi, Cambó afirmava que si guanyés la candidatura d’esquerres vindria el

moviment a què s’havia referit que tenia “com a més sincera expressió el

programa de Largo Caballero: una lluita per instaurar el predomini d’una classe

sobre la destrucció de les altres classes, una lluita a base de violència

sostinguda per la violència” i després, el que hi hauria seria una dictadura

unitarista que acabaria amb l’autonomia catalana. Francesc Cambó acabava el

seu discurs advertint que a la victòria de l’Esquerra li sobrevindria un període

d’agitacions que posaria en entredit l’activitat industrial catalana, que arruïnaria

el país. Per reblar el clau afirmava que l’Esquerra no podia guanyar de manera

neta –“amb vots de veritat” – i que s’estava preparant per falsejar el sufragi, per

guanyar de qualsevol manera, amb mitjans il·lícits, però afirmava que “la Lliga

Catalana té preses les precaucions necessàries perquè fracassin totes les

maniobres, i que en les eleccions del dia 14 triomfarà el que tingui més vots, el

que tingui més vots veritat, i qui tindrà més vots de veritat, serem nosaltres”.63

D’aquesta manera, la campanya desenvolupada per la Lliga des de La Veu de

Catalunya, va seguir aquestes línies mestres. En primer lloc, destacant els

desastres de la gestió d’Esquerra Republicana, també accentuant en els

vincles d’Esquerra amb les esquerres espanyoles, furgant en les diferències

dels partits que formaven la coalició i en el caràcter poc democràtic i l’intent de

frau electoral per part d’Esquerra Republicana, la qual gestionava des de feia

pocs dies l’ordre públic. No cal insistir més en l’aspecte de crítica a

l’administració de l’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona. Cal dir que La Veu

fou especialment punyent en furgar en les diferències entre els membres de la

coalició, ja que durant la setmana del 9 al 14 de gener, va anar publicant uns

requadres titulats “Tots tenen raó”, en què transcrivia els retrets mutus entre

63

Totes les cites del discurs procedeixen de la seva transcripció apareguda a La Veu de Catalunya, 6-1-1934.

102

ACR, ERC i el PNRE que pocs dies abans, es feien els uns contra els altres.

Però la principal insistència fou en l’advertiment que Esquerra havia decidit

guanyar fos com fos les eleccions, tema que es va repetir reiteradament a les

pàgines del portaveu de la Lliga en aquells dies de gener.

Per la seva banda, les esquerres van seguir una campanya gairebé simètrica a

la de la Lliga a Barcelona. En aquest cas, els actes de la coalició d’Esquerres

Catalanes s’iniciaven amb el gran míting de la Monumental del 7 de gener, al

qual ja hem fet referència. Aquest acte, però, va tenir com a motiu central

demostrar la unitat retrobada de les esquerres catalanes, la seva vinculació

amb un projecte per a Espanya i la defensa de la política progressista

desenvolupada durant el primer bienni de la República.64 A partir d’aquí, les

diverses forces d’esquerres, a través dels seus respectius diaris, van centrar la

campanya en quatre línies argumentals.

En primer lloc, s’insistia en els perills que per a la República i per Catalunya i

representava la victòria de la Lliga, insistint en el perill de retorn a la situació

anterior al 12 d’abril de 1931. D’aquesta manera, es va començar acusant la

Lliga de partit monàrquic i se la va qualificar, cap al final de la campanya de

partit feixista, en el moment en què es produïren diversos registres en locals

polítics, entre els quals el de la Lliga.65 La campanya per vincular la Lliga a

l’espanyolisme més tronat del doctor Albiñana o recordant que la Lliga fou el

darrer reducte de la monarquia a Catalunya, fou insistent. Així, per exemple, en

l’editorial de L’Opinió del 10 de gener de 1934, titulat “Eleccions polítiques”, es

recordava el 12 d’abril del 1931 i s’afirmava que la victòria de les esquerres

republicanes a Barcelona fou la balança definitiva que va capgirar la situació en

favor de la República. De tal manera, que si hagués guanyat la Lliga, la

monarquia hauria considerat “Catalunya com el seu darrer baluard, i hauria

intentat fer-s’hi forta, tot i recordant, amb raó, que la dictadura de Primo de

Rivera havia nascut recolzada per Catalunya, en aquells moments de l’any

1923, governada per la Lliga, i presidida pel senyor Puig i Cadafalch.”

Una segona línia argumental fou l’atac a les antigues administracions

municipals de la Lliga i s’insistia en què aquesta governava només per als més

rics i no per al conjunt de la població. Així, en l’editorial de La Humanitat del 12

de gener, titulat “La jornada de diumenge. Quin català votarà pel «Mori

64

Podeu consultar la ressenya de l’acte a La Humanitat, 9-1-1934 i també a M.D. IVERN, Esquerra Republicana..., 2, 19-23.

65 Vegeu, per exemple, La Humanitat, 11-1-1934, on apareixia el titular “Contra el front de la

reacció” seguit del subtítol “A la llista de la Lliga, que no s’ha declarat republicana ni per equivocació, hi figuren candidats carlins. Votar la Lliga és votar per la intolerància religiosa més atrotinada, per un règim polític liquidat a tots els pobles civilitzats i conscients i per la destrucció de l’autonomia de Catalunya”. A la mateixa pàgina, hi surt l’article de Xavier Gambús “La Lliga, monàrquica. Catalanistes? Mentida!”. Respecte el qualificatiu feixista, en la portada de La Humanitat del mateix dia 14 de gener, apareixia un article titulat “Pistoles! La Lliga és un partit feixista”.

103

Catalunya»?”66, tot defensant la solvència dels homes que presentava la

coalició d’esquerres com una garantia de capacitat i austeritat s’afirmava que la

Lliga no podia fer el mateix i deia que a “l’Ajuntament de la nostra ciutat hi ha la

prova rotunda de llargues anyades d’administració lliguero-radical, que consistí

–deixant de banda els aspectes inconfessables– en lliurar la Ciutat a mans de

Consorcis i Monopolis privats, a l’ombra dels quals s’han bastit formidables

indústries i enormes fortunes. El privilegi, la conveniència i l’interès particular

foren l’única norma administrativa dels regidors que la República esbandí del

Municipi de Barcelona”. En l’edició de l’endemà, a la pàgina que La Humanitat

dedicava als actes de la coalició, es publicava una rèplica a les acusacions de

la Lliga respecte que Esquerra no havia sabut administrar els impostos

municipals. Al respecte, es donaven tres exemples referents a l’impost del 3 per

cent sobre les travesses del Frontó, l’impost per millores i l’impost de plus-

vàlua. A banda d’aportar dades en què es demostrava la millora en la

recaptació de tots tres impostos, es destacava del de millores i del de plusvàlua

que eren impostos que pagaven els rics i per aquest motiu els “rics prefereixen

subvencionar la Lliga que no pas pagar els tributs que els correspon per

augment de llur riquesa” o bé que “els rics voten la Lliga i difamen Esquerra

Republicana” per l’esforç que s’havia fet en millorar la recaptació de l’impost de

plusvàlua.67

En tercer lloc, la coalició i, especialment, els homes d’Esquerra Republicana,

defensaven la gestió passada i plantejaven propostes de futur. A banda de

mítings i entrevistes, això va ser llargament exposat a través dels micròfons de

Ràdio Barcelona per Jaume Aiguader i Carles Pi i Sunyer el 13 de gener,

intervencions que foren recollides per La Humanitat de l’endemà. En aquest

sentit, Aiguader justificava la gestió passada començant per la defensa del

catalanisme –que traduïa en el fet que el català s’havia convertit en la llengua

d’ús en l’administració municipal–, en segon lloc feia un elogi de la seva gestió

pel que feia als aspectes del finançament, recordant l’augment de la recaptació,

el deute –la major part generat durant el 1930, quan els regidors de la Lliga

havien estat reposats en els seus llocs–, defensava l’augment en el nombre

d’empleats justament per aquest esforç de millora en els ingressos fiscals i

també per l’esforç que l’Ajuntament de Barcelona va fer en l’escolarització tot

afirmant que abans de la República a les escoles municipals hi assistien 1.380

alumnes i que en el bienni que ell regí el municipi s’havia passat als 25.000 i

per això afirmava que “cal pensar que aquest augment d’empleats es dedica a

fer produir els impostos que l’Ajuntament de Barcelona té implantats i que la

gent de la Lliga no pagaven abans, i que fan elevar el nivell cultural dels

nostres infants i dels fills dels nostres obrers.” A més de l’augment d’escoles i

66

El títol feia referència a les expressions llançades pel diputat monàrquic per Burgos, José María Albiñana, que en la sessió en memòria del president Macià que es feu a les Corts de la República el 4 de gener de 1934 va provocar les ires de la minoria catalana.

67 La Humanitat, 13-1-1934.

104

alumnes, Aiguader exposava l’esforç que s’havia fet en colònies escolars, en la

secció d’estadística i en els aspectes d’higiene.68

El discurs de Carles Pi i Sunyer es va centrar sobretot en el tema del dèficit i

del deute municipal. Per ell, calia ser valent i exposar la situació tal i com

estava en aquells moments i explicava que una sèrie de dèficits generats en

temps de la Dictadura per despeses desorbitades en aspectes poc productius

socialment, com l’avinguda Diagonal “voltada de camps”, i insistia en el fet que

el dèficit es disparà durant el període transitori de 1930, quan els regidors de la

Lliga reposats dominaven el consistori. Tot plegat havia generat un deute, que

segons Pi i Sunyer ja suposava més de la meitat del pressupost ordinari. Per

ell, doncs, el principal repte del consistori entrant era la reducció del dèficit

pressupostari i la consolidació del deute, cosa que significava dur a terme una

política d’austeritat en la despesa. Tanmateix, això no significava abandonar

altres polítiques, com la regulació de l’urbanisme, per evitar un creixement

d’urbanitzacions particulars, la promoció de l’esport i la construcció de

biblioteques públiques i d’habitatge en condicions perquè “si en les hores de

lleure hom disposés de llars confortables, això faria la vida dels nostres

conciutadans més agradosa”.69

Finalment, com en el cas de la Lliga, les esquerres es dedicaren a denunciar

les males pràctiques dels seus rivals. En un article titulat “Indignats. Els tèrbols

procediments de la Lliga”, la redacció de La Humanitat denunciava

determinades pràctiques fraudulentes del partit regionalista. La introducció de

l’article és força significativa i resultaria premonitòria:

“Cal només fixar-se en els procediments emprats aquests dies per la Lliga per a comprendre que està segura de perdre. En la seva campanya electoral, tan baixa, plena d’indignitats, palesa el convenciment íntim de la desfeta. I fent allò que vulgarment se’n diu «posar-se la bena abans del mal», cerca desesperadament l’excusa per a quedar bé davant els seus simpatitzants. ¡Que l’Esquerra farà trampa! ¡Que ha falsificat cèdules! ¡Que apel·larà a tots els mitjans! El dilluns, a la Lliga, tot seran exclamacions ¡Ells, els purs, els rectes, els honrats, els innocents, hauran estat vençuts per les males arts de les esquerres!”70

D’aquesta manera, des de La Humanitat es denunciaven diverses practiques

desenvolupades per la Lliga. Així, afirmaven que els regionalistes havien

obtingut el compromís del bisbe de Barcelona per fer votar obligatòriament

totes les monges per la candidatura de la Lliga, la compra de vots a deu

pessetes el sufragi, als indocumentats que vivien a les barriades, especialment

als nuclis de cases barates, els quals no estaven censats a Barcelona però que

la Lliga els faria votar amb nom fals allà on convingués, usant el d’electors

68

La Humanitat, 14-1-1934.

69 La Humanitat, 14-1-1934.

70 La Humanitat, 13-1-1934.

105

difunts. També es denunciava que el principal obstacle al sufragi es posaria a

les dones de classe obrera, atès que la Lliga n’impediria el vot basant-se en els

documents d’identificació. A més, es s’acusava les cases acabaldes, més

propenses a votar la Lliga, que s’usaria les minyones per obtenir uns 5.000 vots

falsos atès que aquestes moltes vegades estaven censades en un convent i, al

mateix temps, a la casa on servien que, sovint, es trobaven situades en barris

diferents. I acabava l’article denunciant pressions sobre algunes esposes de

militants d’Esquerra, ofertes de concessions a determinats industrials, visites a

hospitals i asils oferint als malalts automòbils per portar-los a votar, etc.

La tensió va anar en augment els darrers dies de la campanya a Barcelona i,

com veurem, també a tot Catalunya. La matinada del dia 11 va aparèixer un

cartell de la Lliga en què un elector demanava que es llegissin les edicions del

dia 12 per saber com guanyaria l’Esquerra fraudulentament. A La Veu de

Catalunya del mateix 11 també apareixia una nota en el mateix sentit. Sembla

ser, que algú va filtrar que s’havien fet tres escorcolls a centres d’Esquerra on

s’havien trobat milers de cèdules falses i armes i municions. La notícia es va

escampar per la ciutat apuntant al Centre d’Esquerra del districte segon, al

carrer Viladomat, el qual havia patit un llarg escorcoll després que s’hi

presentés el jutge acompanyat de vint individus, que no s’identificaren com a

policies. L’escorcoll va ser instigat per Enric Maynés, membre destacat de la

Lliga, que va insistir prop dels jutjats perquè es dugués a terme l’escorcoll de

diversos centres, a petició d’un individu no identificat que afirmava haver vist

les cèdules falses.71 Malgrat no haver-se trobat res, La Veu de Catalunya insistí

en la denúncia de les cèdules falses i l’afer acabà amb una querella d’Esquerra

Republicana de Catalunya contra la Lliga. El mateix dia 11, a La Publicitat s’hi

van presentar dos individus que van agredir Josep Maria Planes, director del

setmanari El Be Negre, per uns textos que consideraven ofensius contra la

Lliga.72

La situació va arribar al paroxisme quan el dia 12 es van registrar diversos

centres polítics: el Centre d’Esquerra Republicana, de la Rambla de Cataluña,

el Casal Sagrerenc, la Casa del Pueblo de la UGT, al carrer Nou de Sant

Francesc, el Círculo Tradicionalista de la Rambla de Cataluña, la seu de la

Lliga al passeig de Gràcia i la redacció del setmanari D.I.C., al carrer Consell

de Cent. Aquests registres, a la recerca d’armes, no van donar cap mena de

resultat, tret del local de la Lliga Catalana. L’endemà, el 13 de gener, es va

tornar a registrar el local de la Lliga on hi va anar el comissari general d’ordre

públic, Tomàs Ramon Amat, acompanyat de diversos agents i de dos

estudiants de l’escola de policia. Al local de la Lliga, segons la versió del

comissari, Joan Ventosa Calvell i Joaquim Maria Nadal –secretari de Francesc

71

La Publicitat, 12-1-1934, La Humanitat, 12-1-1934 i 13-1-1934, i La Veu de Catalunya, 11-1-1934, 12-1-1934 i 13-1-1934.

72 La Publicitat, 12-1-1934.

106

Cambó– es van oposar al registre, negant qualsevol autoritat a Tomàs Ramon i

demanant la detenció dels estudiants de policia. Tanmateix en l’escorcoll es

van trobar diverses pistoles, de les quals se’n feu responsable Nadal, al·legant

que “que si las tenía era por la dificultad en que se encontraban las personas

decentes para defenderse y en cambio a las otras se les permite ir armadas”.73

Preguntat el comissari d’ordre públic, pel redactor de La Vanguardia, si

s’imposaria alguna sanció, aquest va respondre que no i menys encara en

període electoral, atès que es podria interpretar com una coacció. No cal dir

que aquest segon escorcoll aixecà les ires de la Lliga, la qual acusava

Esquerra d’haver-se pres la revenja per l’afer de les cèdules, tot volent entorpir

les tasques electorals. Fins i tot Ramon d’Abadal es va presentar davant del

despatx del president Companys per tal que ordenés la fi de l’escorcoll, cosa

que aquest darrer va fer trucant Joan Selves, conseller de Governació. Malgrat

això l’escorcoll va prosseguir i van trobar les pistoles abans esmentades, que

La Veu reduïa a mitja dotzena d’armes inutilitzades.74

Aquesta dinàmica de doble sentit de les eleccions –polític i administratiu– i

l’espiral de tensió es va traslladar a la majoria de comarques. A Terrassa, per

exemple, la campanya de la dreta desenvolupada principalment des de el diari

El Dia agafà com a lema “Cal derrotar l’Esquerra per salvar Terrassa” i intentar

centrar-la en la dicotomia entre la gestió de la ciutat –que havia de centrar

l’acció futura de la candidatura de Defensa Ciutadana– i l’opció per una política

de partit, que havia fet l’esquerra, tot afirmant que a la coalició dretana “s’hi

apleguen milers de terrassencs de diversos estaments i ideologies diferents i

fins i tot antagòniques en alguns punts, en una coalició patriòtica que té un

objectiu comú: defensar la ciutat.”75 Per tant, la campanya s’adreçà a presentar

la gestió dels regidors d’Esquerra durant el bienni precedent com a funesta o

acusant-los de no haver fet res. Des del diari Crònica Social, davant d’un

número especial del diari L’Acció dedicat als projectes que proposava la

coalició d’esquerres s’afirmava sardònicament que els projectes els duria a

terme “segurament si permaneix per espai d’un segle enfront del municipi, ja

que en els dos anys que han portat el govern de la ciutat com a millores

urbanes hem vist: la construcció del Grup Genesca, les alsines i fanals del

carrer Major, les marquesines dels mercats, les voravies, murs i col·lectors que

s’han fet en aquest temps, han estat pagades totalment pels veïns...”76

Per la seva banda, la coalició d’esquerres terrassenca va desenvolupar una

campanya força activa amb actes als barris: dos a la barriada de Can Aurell, un

a la de Can Palet, un altre a la del Pla de l’Ametllera i un gran míting al Teatre

73

La Vanguardia, 14-1-1934.

74 La Veu de Catalunya, 14-1-1934.

75 El Dia. Diari de Terrassa, 9-1-1934.

76 Crònica Social. Diario de Tarrassa, 13-1-1934.

107

Recreu. Les esquerres apel·laren al doble sentit de les eleccions. Per això van

recórrer, entre altres coses, a la figura de Macià, tot publicant un anunci que

resava “Votar les esquerres és fer-ho a favor d’en Macià. Votar Defensa

Ciutadana és fer-ho a favor del Borbó.”77 Però davant l’escomesa de la dreta la

campanya també se centrà sobretot en la defensa de la gestió passada i la

proposta per al futur de la ciutat. Així, el dia 11 ja es publicava un article a

L’Acció en què recordava que el pressupost de Terrassa no s’havia tancat amb

dèficit i desglossava diverses partides. El número del dia següent va estar

completament dedicat a la gestió i a les propostes de futur. Entre la gestió

desenvolupada destacaven l’ensenyament –havent passat de tretze a quaranta

escoles– l’assistència social –amb la creació d’un institut pro-infància– i la

higiene –destinant un edifici adequat per al tractament de la tuberculosi. Quant

a les propostes per al futur de Terrassa cal dir que en bona part eren la

continuació de l’obra realitzada amb millores en el funcionament intern de

l’Ajuntament, en l’assistència i acció social (guarderies, borsa de treball, entre

altres realitzacions), l’ordenació de la hisenda, amb tributs que tendissin a

gravar el luxe i la riquesa, en el camp de la higiene –dispensari d’urgències

anti-tuberculós i Hospital-Sanatori amb el mateix objectiu– i, finalment,

desenvolupar l’obra de cultura i instrucció públiques –construcció de grups

escolars ja programats i foment de les colònies escolars.78

La tensió viscuda en aquesta campanya també es va fer sentir a Terrassa, on

el dia 12 de gener va esclatar una bomba davant el Círculo Tradicionalista,

situat al carrer de Sant Pau, acte que va provocar un ferit greu i dos de lleus.

No cal dir que el portaveu del Círculo va acusar immediatament les esquerres

d’estar al darrera d’aquesta acció, tot i que l’alcalde, Salvador Morera va

condemnar l’acte el mateix dia 12.79 D’altra banda, tant les esquerres com les

dretes denunciaren l’existència d’unes candidatures falses que circulaven per la

ciutat, les quals portaven el número 2, que identificava la candidatura de les

esquerres, però amb la llista dels noms de les dretes.80

Per posar un altre exemple, en contrast amb els anteriors, podem desplaçar-

nos fins a Tàrrega. Aquí, sembla que la campanya no va atènyer la tensió a

què va arribar en altres llocs. A la capital de l’Urgell, l’Ajuntament estava

governat per la Lliga i, per tant, va correspondre al Front Republicà-Obrer,

coalició formada per la Unió Republicana –entitat adherida a Esquerra

Republicana– i el Bloc Obrer i Camperol, atacar la gestió de l’Ajuntament

sortint. D’aquesta manera, es va editar un número especial de La Ciutat, que

era el portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a Tàrrega, per tal

77

L’Acció. Diari d’Esquerra Republicana [Terrassa], 9-1-1934.

78 L’Acció. Diari d’Esquerra Republicana [Terrassa], 12-1-1934.

79 Cronica Social. Diario de Tarrassa, 12-1-1934 i 13-1-1934.

80 L’Acció. Diari d’Esquerra Republicana. 13-1-1934 i El Dia. Diari de Terrassa, 13-1-1934.

108

d’exposar el posicionament del Front davant les eleccions. En aquest sentit, el

manifest elaborat per la coalició s’iniciava justificant l’ús de la paraula Front

“perquè volem oposar-nos a l’avenç dels elements dretistes de la nostra ciutat” i

considerava que:

“Si mai han tingut una significació política les eleccions municipals, les pròximes, són solament comparables a les transcendents i glorioses del 12 d’Abril de 1931. Per a Catalunya el guanyar les esquerres és qüestió vitalíssima, car tothom sap que la Lliga no s’ha ruboritzat gens d’aliar-se amb carlins i radicals, per tal de possibilitzar una victòria, que li permetés demanar la dissolució del Parlament de Catalunya, i entregar la nostra Pàtria lligada de mans i peus, a la incoherència i a la negror de les Corts espanyoles.”81

En aquest sentit, el Front es proposava portar a terme dins l’Ajuntament un

programa basat en quatre punts bàsics: fer complir la Constitució i les lleis de

l’Estat i de Catalunya, un repartiment més equitatiu de les càrregues municipals

entre els veïns, resoldre les necessitats que consideraven com a més sentides

per la població i que, segons el Front, havien estat negligides per l’Ajuntament

“lliguero-monàrquic-republicà” i, finalment, “seguir en tots els actes de govern

les normes que s’inspiren en una política profundament republicana i

catalanista”. Per això es proposaven accelerar la posada en marxa d’un Grup

Escolar, en l’edifici que encara regentaven els Escolapis, crear una colònia

escolar d’estiu, repartir les càrregues fiscals de manera que no es perjudiqués

els més desafavorits i no oblidar determinades parts del municipi, on vivien

justament les famílies més modestes, municipalitzar el camp d’Esports,

organitzar millor el cos de bombers, dur a terme una política de promoció

econòmica centrada en l’agricultura (millora de camins, regulació del

pasturatge, borsa de contractació de productes de la terra i laboratori de

malalties agrícoles) i, finalment, la creació d’una plaça de mercat i la millora del

parc de Sant Eloi.

En resposta al manifest esmentat, el Centre Autonomista Republicà –l’entitat de

la Lliga a Tàrrega– publicava al cap de dos dies un manifest titulat “A l’Opinió”,

on defensava la gestió realitzada a l’Ajuntament i atacava els adversaris. De

fet, el manifest s’iniciava recordant “el que ells no diuen, o sigui, per un costat,

l’empelt comunista de la candidatura esquerrana” i, d’altra banda, insinuaven

que les mateixes autoritats esquerranes de Barcelona consideraven que

l’Ajuntament de Tàrrega estava ben regit. Tot seguit es passava a exposar una

sèrie de realitzacions desenvolupades per l’Ajuntament sortint: la urbanització

de l’avinguda de Catalunya, el nou escorxador, la confecció del plànol de la

ciutat, la construcció del grup escolar, l’ampliació de la subvenció per al parc de

Sant Eloi, la dotació de crèdit per al funcionament de l’Escola d’Arts i Oficis i

per a l’escola d’ensenyament primari al Grup Escolar, gestions –sense

resultats– per la carretera de Linyola, la construcció d’un dipòsit per a les

81

La Ciutat. Quinzenal afiliat a l’Esquerra Republicana de Catalunya [Tàrrega], 11-1-1934.

109

bombes i la construcció de tuberies i de clavegueres en diversos carrers,

assenyalant que molts no “són precisament els cèntrics ni de més categoria”.

Tot plegat, consideraven, era prou garantia per al futur consistori i per això no

exposaven cap programa concret perquè “els homes que aniran a l’Ajuntament

vinent la continuaran i ampliaran en el possible, i el que s’ha fet fins ara és una

garantia de què es farà després, sense promeses de cap mena, que en període

electoral no tenen res d’honestes.” Malgrat, atacar la candidatura d’esquerres,

no es trencaven tots els ponts i afirmaven que “tot el que sigui preocupar-se de

la bona administració, de treballar per Tàrrega, per Catalunya i per una

República de tots els nostres candidats s’avindran perfectament amb els que

surtin elegits per l’esquerra” i continuava que si els regidors d’esquerra que

sortissin escollits, guanyessin o perdessin feien “obra constructiva, no pas feina

de desunió, per la nostra part, podem respondre que els homes de la nostra

candidatura, aniran a l’Ajuntament amb un alt esperit de treball, de sacrifici...”.82

4.3. UNA JORNADA ELECTORAL CONVULSA

Amb els precedents de tensió de la campanya, sobretot a Barcelona i en alguns

municipis no resulta estrany que durant la jornada electoral es generessin un

conjunt d’incidents, alguns dels quals revestiren una certa gravetat. Cal

advertir, que malgrat que van ser força nombrosos i estesos arreu del territori,

no van ser generals i la seva influència sobre els resultats, tal i com veurem, va

ser pràcticament nul·la. En aquest sentit, els incidents a Barcelona van ser de

tres tipus. Uns foren les coaccions que denunciava la Lliga sobre electors,

especialment sobre l’element religiós –tant masculí com femení–, de manera

que capellans i monges van ser objecte de pressió i d’escarni per grups; en

aquest aspecte sembla que nombrosos grups del que la Lliga anomenava

“escamots” –que no necessàriament eren els d’Estat Català– recorregueren

pràcticament tots els districtes. En un altre sentit, els incidents els produïren

artefactes explosius –petards, en deien– en diversos carrers: Claris-Diputació,

passeig de Gràcia-Aragó, Ausiàs Marc i Casp-Claris, tots ells en una zona de

forta influència de la Lliga. Tal i com es denunciava des de les pàgines de La

Veu de Catalunya, els districtes quart i sisè, corresponents a la dreta i

l’esquerra de l’Eixample, van ser objectiu especial de les coaccions

esquerranes Finalment, la Lliga denunciava la presència d’alguns electors

falsos en diversos col·legis. Al final de la jornada electoral, cap a les quatre de

la tarda, hi havia vint-i-vuit detinguts.83 La major part d’aquests incidents es

produïren fora dels col·legis electorals. Així, per exemple, al districte primer,

Ciutat Vella, l’únic incident que registrà una protesta es va produir quan unes

monges es van presentar a la secció 73, situada al carrer Balboa lletra L, amb

una cèdula on constaven dos domicilis, això va fer que els membres de la mesa

i els interventors d’Esquerra, del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Republicà 82

Crònica Targarina, 13-1-1934.

83 La Veu de Catalunya,

110

Radical decidissin que no les podien deixar votar per evitar un doble vot; cosa

per la qual feien constar en acta la seva protesta.84 La intenció de votar

d’aquestes monges en una altra secció, situada al carrer Alegria, va provocar

un fort aldarull que va obligar a actuar la força pública.85 La protesta més

curiosa de la Lliga es referia al districte segon, pels espectacles que es

desenvoluparen aquell diumenge al Paral·lel que “segons la gent entesa en

aquestes coses, el dia en què totes les procacitats varen arribar al punt màxim”

i denunciava també la presència de jocs prohibits. Per més inri, resulta que

“tothom va poder assabentar-se que tota la població que viu d’aquells

espectacles, que no es donen a cap altre país del món, va anar desfilant pels

col·legis del districte segon i cinquè, dipositant a l’urna, la candidatura del partit

que des del Govern consent, permet i tolera les disbauxes vergonyoses

d’aquelles barraques incivils”.86 El trencament d’urnes, fet habitual fora de

Barcelona, només es va produir en un col·legi de la Ronda de Sant Antoni.

El que per a la Lliga fou una jornada plena d’incidents, on l’Esquerra

demostrava el seu tarannà feixista, per a les esquerres coaligades la jornada

fou tota una altra cosa. A l’editorial de La Humanitat del dia 16, titulat “Jornada

gloriosa”, la jornada havia estat una jornada serena i a l’interior subtitulava la

informació dels districtes amb “A les provocacions de la Lliga i dels carlins, el

poble respongué amb una serena actitud de civisme”. En aquest sentit, el

portaveu de l’Esquerra considerava com a “provocació” el fet que les monges

anessin a votar uniformades, cosa que, en alguns casos excitava els ànims

d’alguns electors. D’aquesta manera, es minimitzaven els incidents o es

denunciava l’intent de compra de vots per part de la Lliga o la presència dels

Requetés al districte de les Corts-Sarrià. Com a curiositat, els redactors de La

Humanitat que passejaren pel barri Xinès toparen amb una “coneguda

proxeneta... que anava a votar per la Lliga, com a protesta contra determinades

sancions de les autoritats republicanes que la priven, amb multes, d’exercir la

seva indústria com abans.”87 I el que per la Lliga eren coaccions, per les

esquerres es convertien en resposta popular. Així, La Publicitat i L’Opinió

assenyalaven que un grup es va concentrar davant els locals de la Lliga al

carrer Francesc Layret –avinguda del Paral·lel– per recriminar-los la compra de

vots que estaven duent a terme.88

Fora de la capital, els incidents es reproduïren de manera similar. Així, a

Vilafranca del Penedès, capital de l’Alt Penedès, comarca que era el centre del

84

Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB), Eleccions 1934, Secció A, C-1-F-1-4, 16/92/4.

85 L’Opinió, 16-1-1934.

86 La Veu de Catalunya, 16-1-1934.

87 La Humanitat, 16-1-1934.

88 La Publicitat, 16-1-1934 i L’Opinió, 16-1-1934.

111

conflicte rabassaire, la mobilització de les forces d’esquerres va provocar

incidents. De fet, el 19 de novembre els resultats havien estat força ajustats a la

ciutat, amb una majoria de vots per a les forces que formarien després la

coalició de dretes, però només amb 86 vots de diferència respecte la

candidatura d’Esquerra Republicana.89 La tensió es palpava a l’ambient i el

setmanari catòlic Acció ja advertia en les edicions del 5 i del 12 de gener que

els rabassaires havien rebut la consigna de votar aviat i desplaçar-se després a

Vilafranca, per tal de condicionar el vot. Dit i fet, els rabassaires, grups de

dones i membres de la coalició d’esquerres que s’hi presentava es van

mobilitzar el 14 de gener, de tal manera que el setmanari catòlic Acció sortia,

en l’edició posterior als comicis, amb el titular “La dictadura rabassaire a

Vilafranca” i continuava amb els subtítols “Violències i canibalismes a l’ordre del

dia – La Junta del Cens amb tota imparcialitat tria tots els presidents de meses

d’entre els afiliats a l’Esquerra – L’indignació de la vila – Coacció, amenaces,

persecucions – Després de la gran victòria el diputat Armendares diu als seus

cooperadors, els rabassaires, que d’ara en endavant no hauran de pagar res”.90

El setmanari Penedès Republicà, òrgan dels radicals de la ciutat ens feia una

descripció més apocalíptica, si cal:

“...Diumenge al matí. Els rabassaires invadeixen Vilafranca. A les portes dels col·legis «dames» amb cara de pomes agres i braçal vermell, criatures amb mocs al nas i també amb braçal per a evitar que es voti la candidatura número 2. Els grups rabassaires en guàrdia i a una certa distància. Els empleats de la Casa de la Vila (no els d’Oficines) sense gorra de galons i el Cisquet de la Fai i per tant apolític, portant a votar alguns infeliços...

A les vuit, en un col·legi, el primer vot és el de donya Kety de Xeringa. Els segons són els de dos vells que a l’anar a votar la papereta 2, no ho poden fer perquè un candidat federal els pren les paperetes i els obliga a votar la número 1.

Es presenten unes monges. Insults, amenaces i una per terra... Els cosacos del Penedès, o siguin els rabassaires, garanteixen l’ordre a garrotades. I les monges no votan...”91

La versió donada per les esquerres, però, és lleugerament diferent i atribuïen

els incidents al fet que un grup de dretes volia robar una acta d’un dels col·legis

del districte primer, per tal de donar la victòria a les dretes i acusaven Pere

Regull –representant del Partit Republicà Radical a Vilafranca– de dirigir la

maniobra, que hauria estat aturada per la multitud que es presentà en aquell

89

L’Opinió, 21-11-1933.

90 Acció [Vilafranca del Penedès], 20-1-1934.

91 Panadès Republicà, 22-1-1934. La Ketty del Xeringa era Caterina Sagrera, esposa del

diputat per Esquerra al Parlament de Catalunya i metge, Salvador Armendares, anomenat despectivament pels seus adversaris com a “doctor Xeringa”. Caterina Sagrera fou la impulsora de la secció femenina d’Esquerra Republicana a Vilafranca.

112

col·legi. Segons el portaveu d’Esquerra a Vilafranca les actes d’escrutini

estaven “netes, sense cap protesta que valgués la pena”.92

En una comarca propera a l’Alt Penedès, el Garraf, també sota la influència

rabassaire i amb una ciutat industrial com Vilanova i la Geltrú com a capital,

l’únic incident remarcable fou el trencament d’una urna a Sitges, que obligà a

repetir les eleccions en dues seccions, una del districte primer i l’altra del

segon: en la primera, en descobrir-se una electora falsa –de filiació esquerrana-

un escamot trencà l’urna, i en la segona, on avançat l’escrutini i amb una

majoria per a la Concòrdia Ciutadana, coalició de dretes, algú va llençar una

pedra contra la mesa. Això obligà a repetir les eleccions en aquestes dues

seccions, sense cap influència real sobre el resultat, atès que pel que sembla

l’electorat esquerrà es va abstenir en massa.

Més greus van ser els incidents a Sabadell, al Vallès Occidental. Sense un

motiu aparent, atès que l’esquerra tenia a la ciutat i al districte una majoria

consolidada, la campanya electoral va ser agra per ambdues parts. En aquest

cas, les esquerres van comptar amb el suport de la Federació Local de

Sindicats –escindida de la CNT–, la qual afirmava que per “la salubritat del

poble, el dia 14, el poble treballador ha d’enterrar els cadàvers pestilents del

lerrouxisme i de la Lliga Catalana”.93 Amb aquests precedents, el dia de les

eleccions es van produir multitud d’incidents, el blanc principal dels quals van

ser els religiosos d’un i altre sexe, els quals van ser agredits i vexats –a un

parell de capellans se’ls va treure la sotana–, i s’assaltà el local de les monges

franceses. Sense arribar a aquests extrems, les dretes, per la seva banda,

coaccionaven les minyones perquè votessin el que deien els patrons i

repartiren diners per comprar vots.94 En contraposició, a Terrassa, l’altra capital

del Vallès Occidental, els incidents van ser mínims, o així ho expressava tant la

premsa de dretes com la d’esquerres. El principal problema també provenia de

les monges, que provocaren discussions acalorades dels interventors de dreta i

esquerra, atès que la identificació de les mateixes es feia difícil pels sovintejats

canvis de domicili a què les sotmetien les ordes religioses. En una de les

seccions es va promoure un gran aldarull davant la parcialitat de la Guàrdia

Civil ja que els congregats consideraven que afavoria la candidatura de

Defensa Ciutadana, però la intervenció de l’alcalde Samuel Morera va calmar

els ànims. Finalment, un agent d’aquesta coalició de dretes, un jugador del CF

Terrassa, va ser apallissat i va haver de ser atès mèdicament.95

92

Abril. Setmanari d’esquerra [Vilafranca del Penedès], 3-2-1934.

93 Andreu CASTELLS, Sabadell. Informe de l’oposició. IV. Del terror a la Segona República,

1918-1936, Sabadell: Edicions Riutort, 1980, 20.14.

94 Andreu CASTELLS, Sabadell. Informe de l’oposició. IV, 20.15.

95 L’Acció. Diari d’esquerra republicana, 15-1-1934 i Croncia Social, 15-1-1934.

113

A la comarca veïna, el Vallès Oriental, no hi va haver incidents remarcables el

dia de les eleccions. Sabem que a Granollers es van mobilitzar els afiliats i

simpatitzants d’ACR i ERC, que competien per separat, davant la possibilitat

que els Radicals s’enduguessin la victòria. En aquest cas, els republicans

catalanistes acusaven els del PRR de fer coaccions. A la comarca, l’incident

més greu es va produir el dia abans de les eleccions, quan a Llinars foren

detinguts uns pistolers –que hom deia que eren de la FAI– que, segons sembla,

estaven dirigits per membres de la Fraternitat Republicana, entitat adherida a la

Lliga.96

A Igualada, a l’Anoia, es reproduïren incidents similars a la resta, essent els

religiosos blanc especial de les ires d’alguns grups. Sembla que alguns també

foren objecte d’alguna agressió, tot i que el portaveu de les dretes igualadines,

el Diari d’Igualada, magnificava els incidents –incloent-hi algunes disputes

particulars–, el setmanari esquerrà, L’Igualadí, reconeixia que alguns eren

producte del nerviosisme de determinades persones i considerava que

l’incident més important, l’agressió a dos pares Caputxins, fou producte del fet

que un dels dos volia votar suplantant la personalitat d’algú altre. També hi va

haver incidents a la Torre de Claramunt, Orpí, on no es van poder constituir el

col·legis electorals, i a Vallbona d’Anoia, on la vigília de les eleccions fou

agredida una persona i el mateix dia fou trencada una urna.97

A Manresa no sembla que hi hagués incidents d’importància, tret que aquí el

diari portaveu d’Esquerra denunciava la compra de vots i que el Casal

Regionalista armés amb garrots alguns elements de la FAI.98 Com veurem al

final d’aquest treball, els incidents més importants a la capital del Bages es van

produir l’endemà de les eleccions. Al Berguedà, comarca veïna, no sembla que

s’hi registrés cap incident d’importància per ser ressenyat. A Vic, capital

d’Osona, es van registrar només petites trifulgues sense importància, entre les

quals cal destacar el fet que a unes monges se les va convidar a votar a

darrera hora per evitar problemes, cosa que van poder fer sense cap més

impediment.99

A la circumscripció de Girona, els incidents més greus es van produir a la

capital on se seguí un mateix patró de grups de gent d’esquerres increpant

electors i interventors i, sobretot, monges i capellans. També fou detingut un

candidat carlí per amenaçar a punta de pistola un elector. Aquí, però, el fet més

greu va ser l’assalt de vuit individus a la secció tercera del districte primer, el

quals s’endugueren la documentació electoral. Dreta i esquerra es llançaren

acusacions mútues d’estar involucrats en aquests fets, que no van fer variar el

96

La Gralla [Granollers], 21-1-1934. La Humanitat, 16-1-1934 i La Vanguardia, 16-1-1934.

97 Diari d’Igualada, 15-1-1934 i 16-1-1934; L’Igualadí, 20-1-1934.

98 El Dia Diari d’Esquerra Republicana [Manresa], 15-1-1934.

99 Diari de Vich, 15-1-1934 i Gazeta de Vich, 16-1-1934.

114

resultat final de la votació. A la demarcació de Girona, a més, es van trencar les

urnes als municipis de Sant Privat d’en Bas, Albons, la Tallada d’Empordà,

Viladasens i Sant Julià de Ramis i es va suspendre l’elecció a Pau, Canet

d’Adri i les Preses, municipis en els quals es van repetir les eleccions el

diumenge següent amb resultats favorable a les coalicions promogudes per la

Lliga en tots ells.100

La circumscripció de Lleida sembla haver estat la més tranquil·la i només es

registraren incidents a la capital, on, com arreu, les monges foren insultades a

l’anar a votar i on esclataren diversos petards en esglésies.101 Més moguda fou

la jornada a la circumscripció de Tarragona, tot i que a la capital no es van

registrar incidents de gravetat, tret d’algunes monges que es veieren

increpades. A Salomó, un cop acabada la votació uns ciutadans es van

apoderar de l’urna i la van dipositar a l’Ajuntament. Es van trencar urnes al

Vendrell, a la Bisbal de Falset, a la Bisbal del Penedès, a Figuerola, a Porrera,

Gandesa, els Pallaresos i Vilalba dels Arcs, i per tant es repetiren les eleccions

el diumenge següent. A l’Espluga de Francolí es van estripar les actes però es

van donar com a vàlides les còpies de les actes que tenien els interventors.102

A Falset, sembla que es reproduí la tònica de grups de gent d’esquerres –en

aquest cas s’esmenten rabassaires i membres de la CNT–, circulant pels

carrers i increpant les monges i els capellans, alguns civils ferits i, sempre

segons La Veu, suplantació de vots.103 A Tortosa es van produir incidents

greus. Per una banda, les dretes acusaven el Front Únic de les Esquerres

d’haver fet rodes de votants per falsejar el sufragi. En canvi, El Pueblo, l’òrgan

del Partit Republicà Radical Socialista de Tortosa obria l’edició del dia 15 de

gener amb l’acusació contra el diputat carlí Joaquim Bau d’haver contractat uns

cent-cinquanta pistolers que es van passejar per la ciutat de manera

provocativa durant tot el dia de les eleccions.104

En resum, podem dir que la mobilització de les dretes del 19 de novembre de

1933 havia agafat per sorpresa Esquerra Republicana i els seus aliats. La

contrapart es va produir en aquests comicis, on la mobilització esquerrana fou

notòria. Juntament amb aquesta mobilització, els nervis aparegueren força

sovint i les baralles entre interventors, els trencaments d’urnes, sovintejaren.

Un blanc reiterat van ser els religiosos d’un i altre sexe, en una mostra més de

l’anticlericalisme atàvic de les esquerres catalanes. Tanmateix, els incidents, tot

i ser nombrosos no van ser generals arreu i semblen haver agafat més

intensitat a Barcelona i la seva circumscripció. En molts casos, probablement,

100

Diari de Girona, 15-1-1934 i 22-1-1394; L’Autonomista, 15-1-1934.

101 La Veu de Catalunya, 16-1-1934.

102 Diari de Tarragona, 16-1-1934.

103 La Veu de Catalunya, 16-1-1934.

104 El Correo de Tortosa, 15-1-1934 i El Pueblo, 15-1-1934.

115

no tenien raó de ser com en el cas de Sabadell i altres poblacions on les

esquerres tenien consolidada la seva posició. A més, els incidents tampoc van

tenir cap mena d’incidència en els resultats. La mateixa Lliga reconeixia que

l’esquerra “hauria triomfat sense les coaccions, violències i maniobres

reprovables que, amb el terror de perdre, ha posat en pràctica. En la seva

victòria a Barcelona, els vots que per coacció es restaren a la Lliga i els que els

falsos electors aportaren a l’Esquerra, no han estat decisius.”105 Cal tenir en

compte, a més, que donada la situació tensa que es vivia en aquells dies, tant

dreta com esquerra tendiren a exagerar en els titulars uns fets que no es poden

negar. Finalment, des de la Lliga es posava en dubte la capacitat d’Esquerra de

gestionar l’ordre públic, un traspàs que havia criticat obertament, i acusava

directament el conseller de governació Joan Selves d’haver posat les forces de

l’ordre al servei del seu partit i no de Catalunya, posant així en perill l’autonomia

catalana.106

4.4. LA PARTICIPACIÓ I ELS RESULTATS: UNA VISIÓ DE CONJUNT

Passem ara a donar una visió general de la participació i els resultats a

Catalunya. La mostra de municipis de la qual disposem dades representa el

97% dels cens, aproximadament.107 Per la qual cosa, qualsevol informació que

es pugui aportar de més, no modificarà les conclusions a les que arribarem.

Començaré donant una visió de conjunt per a Catalunya i després faré un

repàs dels la participació i dels resultats a Barcelona i comarca per comarca,

dins de cada circumscripció.

105

La Veu de Catalunya, 16-1-1934.

106 La Veu de Catalunya, 16-1-1934.

107 He de recordar aquí, que per a la circumscripció de Barcelona província he utilitzat el cens

de 1936. Aquest càlcul s’ha fet, doncs, sumant els censos de 1933 de Barcelona ciutat, Girona, Lleida i Tarragona amb el cens de 1936 de Barcelona província. Aquest fet provoca que el càlcul de la participació estigui lleugerament desviat a la baixa en aquesta darrera circumscripció, atès que entre una data i altra el cens va augmentar en prop de seixanta mil persones. Les dades del cens electoral provenen de Isidre MOLAS, El sistema... i de Mercè VILANOVA, Atlas electoral...

116

Gràfic 4.1. Evolució de la participació a les eleccions a Catalunya, 1931-

1936

Fonts: elaboració pròpia amb M. VILANOVA, Atlas electoral... i Apèndix 2.

Atesa la situació de tensió política que es va viure, hom esperaria que la

mobilització de l’electorat hauria hagut de ser relativament elevada. Tanmateix,

no va ser així. En conjunt, la participació a tot Catalunya va ser de les més

baixes del període republicà –no contemplo les d’elecció de compromissaris del

26 d’abril de 1936–, equiparant-se a les de novembre de 1932, quan s’escollí el

Parlament de Catalunya. Això es degué, en bona part, perquè a la ciutat de

Barcelona la participació caigué gairebé set punts en percentatge de vots,

respecte les de novembre de 1933.

Malgrat tot, la participació fou relativament elevada en la resta de

circumscripcions superant-se en tots els casos el seixanta per cent del cens. I

això tenint en compte que en un nombre relativament important de municipis es

presentava una sola llista o bé dues llistes del mateix signe polític, que anaven

copar tots els llocs de regidors. Així doncs, si a Barcelona ciutat, aquestes

eleccions suposaren una certa davallada respecte el novembre de 1933, cosa

que ens fa sospitar que una part de l’electorat donava per descomptada la

victòria de la coalició d’esquerres, a la resta de circumscripcions es presenten

resultats diferents, quant a participació. Així, a Barcelona província, el nivell de

participació fou molt similar al del novembre anterior i, per tant, suposa una

recuperació respecte de les eleccions al Parlament de Catalunya –quan la

victòria d’Esquerra Republicana es veia molt clara– i, en ambdues eleccions,

117

s’acostaren, sense assolir-lo, al percentatge de participació del juny de 1931. A

la circumscripció de Girona, les eleccions suposaren un punt d’inflexió,

recuperant una tendència a l’alça després de 1933, però no s’aconseguí el

nivell d’eleccions anteriors. A Lleida, la participació va ser la més baixa de tot el

període, sobretot pel fet que en molts municipis de la muntanya, com podrà

comprovar el lector més endavant, les llistes úniques proliferaren, cosa que, en

termes generals, afectava la participació. A Tarragona, en canvi, les eleccions

de 1934 van mobilitzar una mica més d’electors que a les del Parlament de

Catalunya i que a les legislatives de 1933, tal vegada, la dualització de la

política fou més clara en aquesta circumscripció i això contribuí a augmentar-ne

la participació. En qualsevol cas, les municipals de 1934 no suposaren la

recuperació del nivell de participació del juny de 1931, ni tampoc assoliren el de

febrer de 1936, quan l’enfrontament entre dos grans blocs polítics es va

mostrar en tota la seva plenitud.

Si observem el mapa 4.1 i la taula 4.2, destaquen algunes comarques en què la

participació no va superar el 50%. Al Barcelonès, comarca de la qual hem

exclòs la ciutat de Barcelona, la participació mitjana va ser del 48,4 per cent. En

aquest cas, cal considerar que ens trobem amb tres nuclis de forta implantació

de la FAI com són l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet i Sant

Adrià de Besós, on la participació va ser inferior al 50 per cent, destacant el cas

de l’Hospitalet, amb una forta tradició abstencionista, on tot i donar-se un

augment de participació només van votar el 42,4 per cent dels electors.108 En

canvi, a Badalona, tot i no presentar una participació espectacular, van arribar a

votar més del 55 per cent dels electors i, per tant, s’intueix una mobilització de

part important de la població obrera. Fora dels municipis propers a Barcelona,

destaquen per la seva baixa participació les comarques de la muntanya

lleidatana i el Solsonès. En algun cas, com a l’Alta Ribagorça, aquesta

participació no va arribar a superar el 20 per cent del cens. La Cerdanya, que

es trobava dividida en dues circumscripcions va seguir la dinàmica

corresponent a cada una d’elles. Així, a la part lleidatana la participació no

superava el 40 per cent, mentre a la part gironina aquesta participació s’elevà

fins al 54,5. Aquesta mateixa dinàmica semblen seguir les comarques situades

al nord de la circumscripció de Girona (Alt Empordà, Garrotxa i Ripollès), on la

participació se situà entre el 50 i el 60 per cent. El mateix succeeix en dues

comarques que son limítrofs entre elles però de circumscripcions diferents: les

Garrigues i el Priorat.

108

M. Cruz SANTOS SANTOS, Elecciones y partidos políticos...

118

Mapa 4.1. Eleccions municipals de 1934. Participació per comarques (en

% del cens)

Fonts: elaboració pròpia amb les dades de l’apèndix 2.

A la resta de comarques catalanes la participació va ser superior a la mitjana.

Entre aquestes, cal destacar les de l’Alt Penedès i el Maresme a la

circumscripció de Barcelona, la Selva, a la de Girona i la Ribera d’Ebre i el

Montsià, a Tarragona, en les quals es va superar el 70 per cent de participació.

Val la pena aturar-nos en el cas de l’Alt Penedès perquè en aquesta comarca,

aquest percentatge de participació no és el que hom podria esperar, atès que,

com ja hem dit, com a mínim en deu dels vint-i-set municipis el resultat

favorable a les esquerres ja estava resolt abans del dia 14 de gener. Així, si bé

a Pacs del Penedès, on es presentava una sola llista, la participació va ser del

46,3 per cent –més alta que a l’Hospitalet, per exemple, on hi va haver

competència electoral–, a les Cabanyes, també amb només una llista, la

mobilització dels electors fou superior al 70 per cent. Als municipis on hi va

haver dues llistes d’esquerra la participació tampoc no va ser menyspreable: a

119

Castellet i la Gornal del 44,7 per cent, a Font-rubí el 43,4, a Mediona el 79,6, a

Olèrdola el 71,9, a Sant Llorenç d’Hortons del 40,6, a Sant Martí Sarroca

s’arribà al 77,1, a Subirats al 60,3 i a Torrelles de Foix el 66 per cent. Sense

descartar la possibilitat que, tot i la tendència d’esquerres d’aquestes llistes, la

presentació de dues agrupacions amagués també a rivalitats locals, aquesta

mobilització tan intensa respongué a la situació de conflictivitat agrària que es

vivia a la comarca. D’aquesta manera, la participació a les eleccions –i no

només en forma d’escamots a Vilafranca– hauria estat una més de les tantes

mobilitzacions rabassaires que es van viure a l’Alt Penedès entre 1931 i 1934.

Es tractava de mostrar la força de l’organització dels pagesos en aquest

districte. Per tant, podem considerar l’Alt Penedès com l’alter ego de les

poblacions on dominava l’abstencionisme patrocinat per la FAI.

Pel que fa als resultats, podem afirmar que, sens dubte, suposaren una clara

victòria de les esquerres republicanes. Si sumem els vots a les candidatures

que hem agrupat sota aquest epígraf, obtenim una xifra de 522.552 vots contra

els 412.169 de les dretes, la qual cosa significa una diferència de més de cent-

mil vots. En termes percentuals, les esquerres republicanes –entenguis sempre

sense els comunistes– van arribar al 52 per cent contra un 41 de les dretes.

Aquests resultats no variarien gaire fins i tot si atribuíssim tots els vots de les

candidatures de les quals no tenim dades a les dretes.

120

Taula 4.2. Eleccions municipals de 1934. Resum de participació i resultats en %

Blancs/Nuls Comunistes Esquerres Republicanes Centre Dretes Sense dades

Electors Votants Particpació

ERC CER AER ACR PRR LC CD AD

Barcelona ciutat 608.180 324.535 53,4 0,4 1,1

50,2 0,2

6,4 41,2

0,6 Barcelona circumscripció 491.413 319.444 65,0 0,0 0,8 24,6 26,9 2,4 1,1 2,1 15,9 24,1 1,6 0,6

Alt Penedès 30.723 21.745 70,8

45,5 18,9 7,2

1,7 9,7 15,6 1,5 Anoia 26.245 16.669 63,5

0,7 33,5 20,8 3,4

1,6 12,2 25,2 0,2 2,4

Bages 56.596 38.254 67,6

0,1 16,8 19,3 1,7 0,4 0,2 7,2 20,3 1,4 0,3

Baix Llobregat 53.510 35.689 66,7

0,3 27,4 24,8 1,0 1,9 3,1 18,9 16,3 6,2 Barcelonès 62.051 30.057 48,4

1,7 17,3 34,6 5,2

2,8 5,3 33,1

Berguedà 23.777 15.931 67,0

46,1 10,4 0,5

13,1 25,7 2,7 1,4

Garraf 16.786 10.851 64,6

2,7 8,9 46,8

23,4 18,2 Maresme 58.423 41.325 70,7

0,0 11,5 33,4 2,5 0,5 3,7 20,4 27,8

0,0

Osona 43.036 27.180 68,7 0,3 1,4 26,8 20,3 2,0 1,6 0,3 6,1 41,3 1,9 Vallès Occidental 80.664 55.391 68,7

2,1 14,6 38,9 1,8 0,2 1,4 18,9 21,5

0,8

Vallès Oriental 39.602 26.352 66,5

39,0 4,4

7,0 6,2 34,3 5,6 3,4 Girona 194.594 117.459 60,4 0,0 1,0 39,0 11,3 3,9 1,1 2,1 19,1 18,9 2,2 1,4

Alt Empordà 41.071 24.033 58,5 0,1 1,0 48,0 8,9 3,3

8,1 22,7 6,7 1,2 Baix Empordà 36.938 22.781 61,7

56,1 0,5 4,8 0,2 25,2 11,6 1,6

Cerdanya 4.076 2.223 54,5

5,7 26,9 2,1

3,4 32,1 4,3 25,6

Garrotxa 24.701 12.812 51,9

0,9 28,9 19,4 0,2 6,7

9,8 30,8 3,2 Gironès 33.667 20.469 60,8

3,4 40,3 7,0 1,9 1,8 1,1 7,3 33,7 3,3 0,2

Pla de l'Estany 9.004 5.585 62,0

21,0 26,3 5,6

3,3 43,0 0,8 Ripollès 17.619 9.933 56,4 0,2 0,6 18,0 7,3 3,2

15,5 8,1 2,5 0,9

Selva 27.518 19.623 71,3

25,7 19,2 6,8 0,3 1,2 28,3 12,8 1,4 4,3

Lleida 166.061 100.270 60,4

2,9 35,3 10,5 4,4 1,0 0,2 17,0 18,2 5,7 4,9

Alt Urgell 9.946 5.489 55,2

37,2 3,4 3,0 2,6

15,2 30,8 7,9 Alta Ribagorça 607 91 15,0

17,6

35,2 7,7

39,6

Cerdanya 2.313 807 34,9

50,8 0,0 2,6

0,1 28,7 2,5 15,2

Garrigues 17.260 9.912 57,4

1,5 50,5

3,3

6,1 15,0 14,2 9,5

Noguera 23.328 15.631 67,0

3,3 44,0 1,8 4,0 1,3

23,9 9,4 6,3 6,0

Pallars Jussà 7.326 3.688 50,3

29,0 10,0 7,0 6,7

11,5 15,2 9,0 11,7

Pallars Sobirà 6.345 2.310 36,4

40,7

5,9

30,3 13,9 3,5 5,7

Pla d'Urgell 13.541 9.432 69,7

6,1 45,5 4,1 6,0

16,8 17,5 2,7 1,2

121

Blancs/Nuls Comunistes Esquerres Republicanes Centre Dretes Sense dades

Electors Votants Particpació

ERC CER AER ACR PRR LC CD AD

Segarra 10.919 7.449 68,2

38,0

0,1 0,7 1,8 38,9 12,7 2,8 5,0

Segrià 46.352 28.854 62,2

5,6 21,2 27,9 6,0 0,1

6,8 26,1 5,7 0,6

Solsones 6.277 2.381 37,9

22,8

3,1

12,8 55,1

6,2

Urgell 19.172 12.096 63,1

36,1 10,2 3,4 2,9

29,3 8,3 2,9 7,0

Vall d'Aran 2.675 1.315 49,2

42,4

3,8

19,7

2,4 31,7

Tarragona 203.716 134.114 65,8 0,0 0,8 17,1 28,4 8,6 2,9 0,1 14,9 22,7 3,3 1,1

Alt Camp 19.498 12.744 65,4

25,7 29,0 2,9 0,1

0,6 38,3 1,4 1,9

Baix Camp 36.311 23.005 63,4

0,7 10,4 35,0 4,8 15,1

15,9 16,1 1,3 0,6

Baix Ebre 33.358 21.520 64,5

1,1 8,9 41,1 11,2

0,9 11,1 25,7 Baix Penedès 10.494 6.660 63,5

10,2 25,7 17,2 15,0

19,4 12,5

Conca de Barberà 13.058 8.998 68,9

34,3 20,0 1,4

23,9 11,7 7,1 1,7

Montsià 23.817 17.461 73,3

9,3 30,0 5,0

34,3 19,0 2,4 Priorat 10.890 6.489 59,6

23,0 11,2 6,3 4,1

12,2 25,1 6,7 11,4

Ribera d'Ebre 14.334 10.060 70,2

36,8 8,0 12,5

6,5 27,3 6,8 2,1

Tarragonès 29.031 18.689 64,4

10,9 38,6 10,2 1,0

3,7 28,4 7,2 Terra Alta 12.925 8.488 65,7

19,7 6,5 25,1

26,4 16,8 5,5

Catalunya 1.663.964 995.822 59,8 0,1 1,1 18,3 31,2 2,9 1,0 3,1 24,5 14,8 2,1 0,9

Nota: he exclòs del cens aquells municipis dels quals no disposem de resultats i, per tant, no podem calcular la participació. El cens de la província de

Barcelona correspon al de les eleccions de 26 de febrer de 1936.

Fonts: elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2. Les dades del cens, procedeixen de M. VILANOVA, Atlas electoral...,

122

Els resultats evidencien, un cop més, la marginalitat dels comunistes, dels

quals hem sumat els vots del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Comunista de

Catalunya que, amb tot, arriben a agrupar només un 1,1 per cent dels vots

emesos. Pel que fa a les opcions de centre, tal i com s’ha evidenciat abans,

aquestes van quedar pràcticament desfetes i només obtingueren resultats

remarcables de manera aïllada, en determinades poblacions. Això fa que en

algunes comarques tant Acció Catalana Republicana com el Partit Republicà

Radical sumessin algun percentatge superior a la mitjana catalana. La tensió

entre els dos pols, però, sembla haver afectat més ACR que el PRR. Així,

mentre aquest darrer partit podia presentar-se com una opció republicana

moderada de centre, el seu espanyolisme li permetia presentar una opció

diferenciada tant d’Esquerra com de la Lliga. ACR, en canvi, arribà ja a

aquestes eleccions amb un profund desgast i absorbida tant per l’Esquerra com

per la Lliga. D’aquesta manera, el PRR presenta percentatges remarcables en

comarques com el Vallès Oriental, l’Alt i el Baix Empordà o l’Alta Ribagorça.

ACR, per la seva banda, obté en solitari bons percentatges al Vallès Oriental, a

la Garrotxa, al Pallars Jussà, al Baix Camp i al Priorat.

Fixem-nos ara en els dos grans blocs, el que formaren les esquerres

republicanes entorn ERC, i el de les dretes, articulat per la Lliga. Pel que fa a

les esquerres republicanes podem destacar que a la major part del país van

superar la barrera del 50% dels vots. Aquí cal destacar quatre comarques per

l’alt percentatge que van obtenir. Al nord, l’Alt i el Baix Empordà van ser

comarques on les esquerres van superar lleugerament el 60% en el seu

conjunt. Es tractava d’una de les zones de major implantació d’Esquerra

Republicana, amb potents federacions comarcals articulades entorn la

Federació Republicana Socialista, a l’Alt Empordà, i al Partit Federal Republicà

Nacionalista del Baix Empordà, en aquesta comarca. Al sud, a la comarca del

Baix Ebre les esquerres republicanes també van superar lleugerament el 60%

dels vots. Aquí cal destacar la influència del Centre d’Unió Republicana de

Tortosa, fidel seguidor dels postulats de Marcel·lí Domingo, que va saber

articular al seu voltant una àmplia coalició que va tenir efectes sobre la

comarca. És un exemple clar, com el de Barcelona, que si les esquerres

superaven les seves diferències difícilment podien ser batudes. A la

circumscripció de Barcelona, l’Alt Penedès apareix com la comarca on les

esquerres republicanes, ja fos presentant-se en solitari bé en coalició, van

obtenir el millor percentatge: aquí s’arribà al 71,5% dels vots. L’Alt Penedès

esdevindria una mena d’epicentre al voltant del qual les esquerres republicanes

superarien la barrera del 50% allargant-se pel Bages, el Berguedà fins al

Ripollès, cap al nord; per l’Alt Camp, la Conca de Barberà, les Garrigues fins al

Segrià, cap a l’oest, i pel Baix Penedès, el Tarragonès, el Baix Camp fins al

Baix Ebre, el Priorat i la Terra Alta, cap al sud.

123

Mapa 4.2. Eleccions municipals de 1934. Resultat de les Esquerres

Republicanes i de les Dretes en %

Fonts: elaboració pròpia a partir de les dades de la taula 4.2.

Per la seva banda, les dretes rarament van superar el 50% dels vots. Els

millors resultats els obtingueren a la comarca del Solsonès, on les van

aconseguir prop del 68% dels vots. Al nord, l’Alt Urgell, i al sud la Segarra, van

ser comarques en les que les dretes van superar el 50% dels vots amb escreix.

Aquesta darrera comarca havia estat qualificada per Joaquim Maurín –dirigent

del BOC– com la “Meca del cavernicolisme”.109 Des del Solonès i la Segarra,

tot i que amb menys intensitat, la influència de les dretes s’estendria cap al

Pallars Sobirà, al nord, i fins a la Terra Alta al sud, en un eix que enllaçaria amb

el Montsià, l’única comarca de fora de la circumscripció de Lleida on els vots a

les candidatures de dretes superaven la barrera del 50%. Cal destacar, però,

una àmplia zona amb centre a Osona on les dretes tingueren bons resultats,

entre el 40 i el 50%, i en algunes superaren fins i tot en vots a les esquerres

republicanes: això inclou Osona mateix, a la Cerdanya i al Maresme. A les

quals hauríem d’afegir el Vallès Oriental, on es produeix un empat tècnic en

percentatge de vots obtinguts per dretes i esquerres.

Un repàs de la taula 4.3, on he recollit els resultats de les capitals de comarca a

més de Badalona i l’Hospitalet, ciutats més grans de 10.000 habitants, ens

permet afinar una mica aquest dibuix general que acabem de presentar. També

109

República. Òrgan del Centre Obrer Instructiu d’Unió Republicana i els seus comitès adherits [Cervera], 21-10-1933. “Cavernícola” era un epítet despectiu que les forces d’esquerra usaven habitualment per referir-se a la dreta i, molt especialment, a les forces catòliques més reaccionàries.

124

hi afegeixo el nombre de regidors per cada partit que formava les coalicions, en

el cas que en tinguem notícia, i l’alcalde electe amb la seva filiació política.

La ciutat de Barcelona, com la resta de comarques, serà objecte d’estudi més

detallat al proper capítol. Només avançar aquí que la coalició d’Esquerres

Catalanes va superar la Lliga per una mica més de 29.000 vots. Hem

d’entendre que la composició de les llistes que es presentaven en coalició

respondria a la correlació de forces existent. Si això és així, l’hegemonia

d’Esquerra Republicana a la ciutat dins les forces d’esquerra i, en general,

respecte el conjunt de forces polítiques queda demostrada amb els 17 regidors

que va obtenir. No tindria la majoria absoluta, però si una majoria suficient que

li hauria permès governar en solitari en el cas que alguna de les altres minories

de la coalició decidís separar-se’n. Acció Catalana Republicana va fer valer el

seu pes a Barcelona i obtenia 4 regidors dins la coalició. Un pes menor tenien

la USC i el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. Responent a l’hegemonia

abans esmentada, l’alcalde electe fou Carles Pi i Sunyer d’Esquerra

Republicana. El sistema majoritari escollit perjudicà enormement la Lliga, que

amb un 41% dels vots va obtenir només 10 regidors i beneficià el Partit

Republicà Radical que amb una mica més del 6% n’obtenia 4. Perquè un lector

actual ho entengui, amb els sistema proporcional d’Hondt que s’usa a les

eleccions municipals la coalició d’Esquerres Catalanes hauria obtingut 21

regidors, la Lliga 17 i el Partit Republicà Radical 2.

A la circumscripció de Barcelona província (incloses Badalona i l’Hospitalet de

Llobregat) es van imposar 10 coalicions d’esquerres republicanes. Esquerra

Republicana només es va presentar en solitari a la capital del Baix Llobregat,

Sant Feliu de Llobregat, on va guanyar. Acció Catalana Republicana va

guanyar en solitari a Granollers. La dreta només va guanyar mitjançant una

coalició a Vic. Dins de les coalicions de les principals ciutats de la

circumscripció hom torna a trobar l’hegemonia dels dos grans partits de cada

bloc. Esquerra Republicana hauria obtingut 106 regidors (un 41% dels electes a

capitals de comarca i poblacions amb més de 10.000 habitants). Dins del bloc

de les esquerres, el Partit Republicà Democràtic Federal esdevé la segona

força, amb 19 regidors. Això és el resultat de l’hegemonia a Sabadell, on

obtingué 10 regidors, i de la seva forta implantació a Vilafranca del Penedès,

amb 4 regidors. Després ja ve la Unió Socialista de Catalunya, amb 13 regidors

i la resta d’opcions polítiques (PSOE, PNRE, Unió de Rabassaires, tenen un

nombre més exigu de regidors electes). Cal destacar que l’únic regidor

comunista de la taula 4.3 –del Bloc Obrer i Camperol– ho va ser a Vic, capital

d’Osona. Menció a part mereix ACR, la qual si no hagués estat per la seva

victòria a Granollers, amb 12 regidors, s’hauria situat a un nivell inferior al del

PRR –9 regidors– o al de la Comunió Tradicionalista –10 edils. Justament en

les dretes de les capitals de la circumscripció, el que és remarcable és la forta

hegemonia de la Lliga –47 regidors, el 18% del total de la província–, la qual

125

només va acompanyada per la presència destacable de la Comunió

Tradicionalista, ja esmentada. En conseqüència amb tot això, Esquerra

Republicana va obtenir 9 alcaldies a la circumscripció de Barcelona, a la qual

segurament hauríem d’afegir la de Berga, alcalde del qual desconeixem la

filiació política. El PRDF es va fer amb l’alcaldia de Sabadell. Com és lògic,

Esteve Camillo, d’ACR, va repetir com alcalde de Granollers i a Vic es va donar

la situació que, tot i no tenir majoria de regidors, l’alcalde seria el Tradicionalista

Joan Traveria.110

A les vuit capitals de la circumscripció de Girona es produeix un empat entre

dretes i esquerres, amb quatre victòries per a cada una de les opcions.

Esquerra Republicana va guanyar a les tres comarques costaneres: els dos

Empordà i la Selva. Al Pla de l’Estany es va imposar una coalició d’esquerres.

A les altres capitals, el que va donar la victòria a les dretes va ser la seva

capacitat de presentar coalicions, que van sortir guanyadores a Puigcerdà,

Olot, Girona i el Ripoll. A la circumscripció, Esquerra –amb 46 regidors– i Lliga

–amb 40– gairebé empaten en nombre d’escons obtinguts. Novament,

ambdues forces es mostren hegemòniques i només tenen al voltant forces

relativament petites que obtingueren en les coalicions uns pocs regidors. Per

l’esquerra, destaca la presència de la Unió Socialista de Catalunya i alguns

independents. Pràcticament no hi ha més forces d’esquerra. Per la dreta, la

Comunió Tradicionalista és la segona força –amb 6 regidors– més alguns

independents. Pràcticament marginals apareixen dues opcions: la catòlica

catalanista Unió Democràtica de Catalunya i l’ultra i espanyolista Renovación

Española, amb només 1 regidor cada una. Fins on sabem, les forces centristes

–ACR i el PRR– no obtingueren representació a les capitals comarcals. Pel que

fa a les alcaldies, no hi ha sorpreses: 3 per ERC, 3 per la Lliga, 1 d’esquerres

del qual no sabem la filiació i 1 de dretes, de qui tampoc no sabem la filiació.

A les comarques de la circumscripció de Lleida també es dóna un empat entre

dretes i esquerres pel que fa a les capitals comarcals. En aquest sentit, la

presència de coalicions d’esquerres també és menor que a Barcelona.

Esquerra Republicana guanya en solitari en 5 de les 6 capitals on van guanyar

les esquerres. Les dretes formalitzaren algunes coalicions més però a

diferència de Barcelona i de Girona, la Lliga en solitari s’imposa en 2 de les

capitals comarcals i en les 4 restants on guanyen les dretes hi van establir

coalicions. Però a diferència de Girona, a Lleida no hi ha un empat quant al

nombre de regidors. Esquerra Republicana surt clarament com el partit amb

més regidors –69– , a causa de la victòria en les ciutats més grans: Lleida,

Mollerussa, Balaguer i les Borges Blanques. Com en els altres casos, no hi ha

cap força política que li pogués fer ombra des de l’esquerra. A la província de

Lleida, però, resulta que el Bloc Obrer i Camperol és la segona força política a

110

A l’elecció de Joan Traveria m’hi referiré al capítol següent, en analitzar els resultats a la comarca d’Osona.

126

les capitals comarcals gràcies als 3 regidors que obtingué en la coalició

d’esquerres que es va presentar a Tàrrega. La resta de forces d’esquerra,

incloent-hi aquí ACR, té una presència molt dèbil a les capitals comarcals: 2

regidors el Partit Republicà Radical Socialista Català i 1 regidor cada un dels

partits ACR –dins la coalició d’esquerres de Lleida– i PSOE. La filiació política

dels regidors de dretes es presenta una mica més imprecisa en el cas de les

capitals comarcals lleidatanes, atès que de 144 regidors n’hi ha 31 en

coalicions de dretes dels quals no sabem la filiació exacta. Tanmateix, la Lliga

continua essent la força hegemònica, amb 32 regidors i, com en el cas de les

esquerres, la resta de forces són pràcticament marginals: el PRR –que es

presentà dins la coalició de dretes a Lleida– dos regidors, dos la CT i un la

UDC. Pel que fa a les alcaldies, Esquerra Republicana es va endur les 6 de les

poblacions on havien guanyat les esquerres, ja fos el partit de Companys en

solitari o en coalició. En el cas de les dretes, trobem 3 alcaldes de la Lliga i 3

dels quals no sabem la filiació concreta.

A la circumscripció de Tarragona les esquerres es van imposar en 6 de les 10

capitals comarcals. En 5 d’aquestes van guanyar diverses coalicions

d’esquerres i a Móra d’Ebre –capital de la Ribera d’Ebre– va ser el Partit

Republicà Radical Socialista Català en solitari el que va guanyar. En canvi, a

les capitals on van guanyar les dretes ho van fer sempre en coalició. Pel que fa

als regidors electes, la província de Tarragona presenta una diversitat que

d’opcions que la distingeix de la resta. En el cas de les esquerres, sempre

tenint en compte que hi ha 12 regidors dels quals no tinc notícia del partit al

qual pertanyien, ens trobem amb dues forces que es disputen l’hegemonia:

Esquerra Republicana –amb 28 regidors– i el Partit Republicà Radical

Socialista Català, de Marcel·lí Domingo –amb 22 edils– . Les forces socialistes

obtenen millors resultats que a la resta de capitals comarcals: el PSOE i la UGT

sumen 14 regidors i la USC 6, com a resultat de la forta implantació a Reus,

Valls i Tortosa. Acció Catalana Republicana també té uns bons resultats, en

relació a altres circumscripcions –11 regidors– que resulten de l’obtenció de 6

regidors a Reus, en esdevenir la segona força política de la ciutat, i del

repartiment igualitari d’escons entre les forces d’esquerres que van guanyar a

Tarragona, amb 4 llocs a la llista cada una. Pel que fa referència a les dretes,

és més complicat arribar a conclusions determinants atès que no sabem la

filiació de 34 dels regidors que van ser escollits en coalicions dretanes. Lliga

Catalana és el partit majoritari de manera destacada, però la Comunió

Tradicionalista té un pes relatiu més gran que en les capitals comarcals d’altres

circumscripcions, amb 8 regidors, sobretot pel pes de Tortosa, on es va

convertir en la força majoritària de la dreta, i de Valls. Pel que fa a les alcaldies,

aquestes van quedar força repartides, com a expressió d’aquesta diversitat. En

el cas de les dretes no he aconseguit esbrinar la filiació política dels alcaldes de

les capitals comarcals on van guanyar (el Vendrell, Amposta, Falset i

Gandesa). Pel que fa a les esquerres, a la capital de la província va ser escollit

127

Pere Ordeix d’ACR, i a la resta de capitals comarcals ERC s’enduia 3 alcaldies

(Valls, Reus i Montblanc) i el PRRSC, 2 (Móra d’Ebre i Tortosa).

Taula 4.3. Eleccions municipals de 1934. Resultats per candidatures,

nombre de regidors i alcaldes electes a les capitals de comarca i ciutats

de més de 10.000 habitants

1. Barcelona ciutat

Municipi Resultats Regidors Acalde

Barcelona Esquerres Catalanes: 162.776 vots Lliga Catalana; 133.711 vots Partit Republicà Radical: 20.914

vots Bloc Obrer i Camperol: 1.970 vots Partit Nacionalista Català: 1.929

vots Partit Comunista de Catalunya:

1.454 vots Partit Extrema Esquerra Federal:

629

EC: 17 ERC, 4 ACR, 3

USC, 2 PNRE LC: 10 PRR: 4

Carles Pi i Sunyer (ERC)

2. Barcelona província

Municipi Resultats Regidors Acalde

Vilafranca del Penedès

Coalició Republicana d’Esquerra:

2.595 vots (51,2%) Candidatura Vilafranquina; 2.475

vots (48,2%).

CRE: 6 ERC, 4 PRDF, 1

ACR CV: 1 LC, 1 PRR, 3 sense

dades

Fèlix Balaguer Castellet (ERC)

Igualada Coalició Republicana d'Esquerres:

3.222 vots Unió Ciutadana: 2.849 vots Partit Republicà Radical: 174 vots

(2,8%)

CRE: ERC 10, ACR 2 UC: 6

Josep Morera Miserachs (ERC)

Manresa Concentració Republicana d'Esquerres: 8.446 vots Defensa Ciutadana: 7.282 vots Bloc Obrer i Camperol: 55 vots

CRE: ERC 10, USC 2,

PRDF 2, ACR 2 DC: LC 4, PRR 2, CT 2

Francesc Marcet Artigues (ERC)

Sant Feliu de Llobregat

Centre Republicà Català Federal [ERC]: 1.393 vots Defensa Ciutadana: 633 vots Foment Català Republicà[ACR]

511 vots Partit Republicà Federal 84 vots

CRFCF [ERC]: 10 DC: LC 2, CT 2, catòlic

independent 1

Josep Gaspà Santos (ERC)

Badalona [coalició d’esquerres]: 7.604 vots Candidatura Proporcionalista Administrativa: 6.409 vots Front Obrer: 387 vots Partit Comunista de Catalunya 66

vots

[ce]: ERC 10, USC 3,

SABC-UdR 2 i ACR 1 CPA: LC 4,

Joan Deulofeu Arquer (ERC)

L’Hospitalet de Llobregat

Esquerra Republicana de Catalunya 5.214 vots Candidatura Catalanista Republicana 3.540 vots Partit Republicà Radical: 550 vots Centre Republicà Democràtic Federal del Districte 5è 548 vots Acció Republicana i Partit Republicà Democràtic Federal coaligats: 453 vots Partit Comunista de Catalunya: 62

ERC: ERC 13, PNRE 2 i

PRDF 1 CCR: 8

Ramon Frontera Bosch (ERC)

128

Municipi Resultats Regidors Acalde

vots

Berga Front d'Esquerres: 1.660 vots Defensa Ciutadana (Lliga Catalana): 1.486 vots

FE: ERC 9, altres 2 DC: 5

Joan Illa Planas (FE, sd)

Vilanova i la Geltrú Coalició d'Esquerres Republicanes: 4.155 vots Centre Autonomista de Lliga Catalana: 2.102 vots Bloc Obrer i Camperol: 292 vots

CER: ERC 6, CE-EC 4,

USC 2 CA-LC: 6

Antoni Escofet Pascual (ERC)

Mataró Front Únic d'Esquerres: 7.042 vots Defensa Ciutadana: 6.178 vots En blanc: 68 vots Nuls: 48 vots

FUE: ERC 9, USC 4,

PSOE 1, independents 2 DC: LC 6, PRR 1, CT 1

Salvador Cruixent Rovira (ERC)

Vic Unió Ciutadana: 3.450 vots Coalició d'Esquerres i Obrerista:

2.056 vots Acció Catalana Republicana: 438

vots Partit Republicà Radical: 68 vots

Nuls: 72 vots

UC: LC 8, CT 4 CEO: ERC 4, USC 1,

BOC 1

Joan Traveria Pubill (CT)

Sabadell PRDF-ERC-USC: 10.666 vots Lliga Catalana: 7.123 vots Partit Republicà Radical: 755 vots Bloc Obrer i Camperol: 509 vots Partit Republicà Socialista: 140

vots Partit Comunista de Catalunya: 62

vots

PRDF-ERC-USC: PRDF

10, ERC 5, USC 1 LC: 8

Magí Marcé Segarra (PRDF)

Terrassa Esquerres Republicanes catalanistes: 9.335 vots Defensa Ciutadana: 8.023 vots Front Obrer: 347 vots Partit Comunista de Catalunya: 64

vots

ERc: ERC 12, PRDF 2,

UdR 2 DC: LC 3, Monàrquics 3,

PRR 1, CT 1

Samuel Morera Ribas (ERC)

Granollers Centre Catalanista Republicà[ACR]: 1.766 vots Centre Republicà Radical Proporcionalista [PRR]: 1.312 vots Esquerra Republicana de Catalunya: 1.215 vots Unió Ciutadana [LC]: 700 vots

CCR [ACR]: 12 CRRP [PRR]: 4 ERC: 2

Esteve Camillo Mustarós (ACR)

3. Girona

Municipi Resultats Regidors Acalde

Figueres Federació Republicana Socialista [ERC]: 2.724 vots Unió Ciutadana: 1.248 vots Partit Republicà Radical: 384 vots Unió Socialista de Catalunya: 81

vots Bloc Obrer i Camperol: 64 vots Partit Comunista de Catalunya: 13

vots Blancs i nuls: 22 vots

FRS [ERC]: 12 UC: 6

Marian Pujulà Vidal (ERC)

La Bisbal d’Empordà Esquerra Republicana de Catalunya: 958 vots Escut Empordità (LC-ACR-CT-M):

795 vots

ERC: 8 EE: 4

Francesc Roura (ERC)

Puigcerdà Unió Ciutadana: 594 vots Unió Esquerra: 512 vots

UC: Independents 5, LC 2 UE: USC 3

Ramon Cosp Esteva (UC, sd)

Olot Coalició i Defensa Ciutadana:

2.227 vots Front Obrer d'Esquerra: 2.186 vots

CiDC: LC 10, CT 2 FOE: ERC 3, BOC 1

Ferran Casabó Molar (LC)

129

Municipi Resultats Regidors Acalde

Casal Català [ACR]: 859 vots

Girona Unió i Defensa Ciutadana: 3.788

vots Candidatura d'Esquerra Republicana: 3.741 vots Foment Catalanista Republicà [ACR]: 376 vots Bloc Obrer i Camperol: 170 vots Partit Republicà Radical: 165 vots Derecha Social Agrària: 152 vots

UiDC: LC 11, CT 4, RE 1 CER: ERC 6,

independents 2

Francesc Tomàs Martí (LC)

Banyoles Coalició d'Esquerres: 1.471 vots Unió de Dretes: 1.359 vots

CE: ERC 4, USC 4, partit

local d’esquerra 3 UD: LC 2, independents 2,

UDC 1

Jaume Masó Pujolàs (CE, sd)

Ripoll Unió Ripollesa Republicana [LC]:

1.199 vots Esquerra Republicana: 1.105 vots Unió Socialista de Catalunya: 450

vots Front Únic [PCC]: 103 vots

Blancs: 15 vots Nuls: 15 vots

URR [LC]: 11 ER: 5

Zenon Puig Sala (LC)

Santa Coloma de Farners

Ateneu Republicà Federal [ERC]:

773 vots Lliga Catalana: 768 vots Unió Socialista de Catalunya: 136

vots

ARF [ERC]: 8 LC: 4

Josep Cans Vidal (ERC)

4. Lleida

Municipi Resultats Regidors Acalde

La Seu d’Urgell Concentració Administrativa Republicana [ACR+CT+Inds.]: 759

vots Esquerra: 566 vots

CAR [ACR+CT+Inds]: 8 ERC: 4

Bonaventura Rebés (CAR, sd)

El Pont de Suert Esquerra: 14 vots Grup Catalanista: 7 vots

ERC: 4 GC: 1

Ricard Martí (ERC)

Les Borges Blanques Esquerra: 1.251 vots Unió Ciutadana: 752 vots Front d'Obrers [BOC]: 144 vots

ERC: 8 UC 4

Francesc Badia Cots (ERC)

Balaguer Esquerra: 1.084 vots Lliga: 1.041 vots Front d'Obrers i Pagesos [BOC]:

254 vots

ERC: 11 LC: 5

Salvador Fortuny (ERC)

Tremp Esquerra: 490 vots Popular Administrativa: 463 vots

ERC: 8 PA: 3

Josep Sastre Torruella (ERC)

Sort Candiatura Administrativa:

203 vots Esquerra: 196 vots

CA: 4 ERC: 2

Hermenegild Cuberes Claró (CA, sd)

Mollerussa Joventut Republicana d’Esquerra Catalana [ERC]: 468 vots Centre Republicà Català: 408 vots Unió de Dretes: 387 vots

JREC [ERC]: 8 CRC: 4

Mateu Capell Piró (ERC)

Cervera Lliga: 1.090 vots Centre Obrer Instructiu d’Unió Republicana [ERC]: 746 vots.

LC: 8 COIUR [ERC]: 4

Ricard Sala (LC)

Lleida Front d'Esquerres: 6.882 vots Candidatura de Concentració Lleidatana: 4.991 vots Front d'Obrers i Pagesos: 635 vots

FE: ERC 12, PRRSC 2,

ACR 1, PSOE 1 CCL: LC 3, CT 2, PRR 2,

UDC 1

Antoni Vives Estove (ERC)

Solsona Unió de Dretes: 454 vots Unió Ciutadana: 386 vots Esquerra: 286 vots

UD: 8 UC:4

SD

130

Municipi Resultats Regidors Acalde

Tàrrega Centre Autonomista Republicà [LC]: 1.298 vots Front Republicà Obrer: 954 vots

CAR [LC]: 11 FRO: ERC 2, BOC 3.

Baldomer Trepat Galceran (LC)

Viella Centre Autonomista de la Vall Esquerra

CAV: 4 ERC: 2

Francesc Vidal (CAV, sd)

5. Tarragona

Municipi Resultats Regidors Acalde

Valls Front Únic de les Esquerres: 2.962

vots Unió Ciutadana: 2.699 vots.

FUE: ERC 7, USC 3, BOC

1, Indepenent 1 UC: LC 3, CT 2,

Independent 1

Victorià Casaprima Martínez (ERC)

Reus Coalició d'Esquerres:4.746 vots Acció Catalana Republicana: 3.476

vots Lliga Regionalista: 2.467 vots Bloc Obrer i Camperol: 108 vots Partit Comunista de Catalunya: 63

vots

CE: ERC 7, PSOE 6, USC

3 ACR: 6 LC: 2

Josep Borràs Massaguer (ERC)

Tortosa Front Únic d'Esquerres: 8.284 vots Unió Ciutadana: 5.535 vots

FUE: PRRSC 10, PSOE

2, UGT 2, ACR 1, ERC 1 UC: CT 5, LC 3

Josep Berenguer Ros (PRRSC)

El Vendrell Coalició de Dretes: 834 vots Coalició d'Esquerres: 655 vots Bloc Obrer i Camperol: 653 vots.

CD: 8 CE: ERC 3, altres esqu. 1

Melcior Escofet Mañé (CD, sd)

Montblanc Coalició d'Esquerres: 1.207 vots Lliga Catalana: 873 vots.

CE: ERC 2, BOC 1, sd 5 LC: 4

Jaume Foguet Marc (ERC)

Amposta Grup d'Unió Ciutadana: 1.444 vots Front Únic d'Esquerres: 1.433 vots Lliga Catalana: 592 vots

GUC: 11 FUE: 5

Alfred Escrivà Prades (sd)

Falset Unió Ciutadana: 815 vots Coalició d'ERC, PRRSC, AC, UC i USC: 409 vots

UC: 7 CE: 3

Miquel Llorens (UC, sd)

Móra d’Ebre Partit Republicà Radical Socialista Català: 743 vots Joventut Republicana Federal [ERC]: 639 vots.

PRRSC: 8 JRF [ERC]: 4

J. Pinós (PRRSC)

Tarragona Coalició d'Esquerres republicano-socialista: 5.787 vots Agrupació d'Unió Ciutadana: 3.953

vots Candidatura Republicana d'Aliança Obrera d'Esquerres: 786

vots Unió Democràtica de Catalunya:

217 vots Partit Nacionalista Català: 111 vots

CE: ACR 4, ERC 4,

PRRSC, 4, PSOE 4. AUC:LC 5, CT 1, PRR 1,

Independent 1

Pere Lloret Ordeix (ACR)

Gandesa Unió Catalanista Republicana: 605

vots Unió d’Esquerres Republicanes:

519 vots

UCR: 8 UER: 4

Vicenç Soro (UER, sd)

Fonts: Elaboració pròpia amb les dades de l’Apèndix 2.