cabanyal portes obertes edició xi

322
MANERES DE VIURE XI EDICIÓ CABANYAL PORTES OBERTES 2009 de EL CABANYAL CASES

Upload: faximil-edicions-digitals

Post on 24-Mar-2016

265 views

Category:

Documents


33 download

DESCRIPTION

Cabanyal Portes Obertes es un projecte cultural que reivindica la rehabilitació del barri del Cabanyal, a València desde 1998. Organitzada per la Plataforma Salvem El Cabanyal es tracta de un esdeveniment cultural que utlitza les propies cases del barri amenazat com espai artistic per a oposarse al enderrocamente del barri per part de l'Ajuntamente de València. Cabanyal Portes Obertes es celebra desde 1998.

TRANSCRIPT

Page 1: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

MANERES DE VIUREXI EDICIÓ CABANYAL PORTES OBERTES 2009

de EL CABANYALCASES

PLATAFORMA SALVEM EL CABANYAL - CANYAMELAR

www.cabanyal.com

C

AS

ES

DE

EL

CA

BA

NY

AL

- M

AN

ER

ES

DE

VIU

RE

XI

ED

ICIÓ

CA

BA

NY

AL

PO

RT

ES

OB

ER

TE

S 2

009

Page 2: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 3: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASESde EL CABANYAL

XI EDICIÓ CABANYAL PORTES OBERTES

MANE-RES de VIURE

Page 4: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

FITXA TÈCNICA

Coordinació del catàleg: Maribel Doménech, Maota Soldevilla i María Villora.

Coordinació de l’exposició: Maribel Doménech, Maota Soldevilla, Tato Herrero, Vicente Gallart, Artur Gallego, María Villora, Rosi Moreno i Juanjo Ubeda.

Disseny i muntatge de l’exposició: Maribel Doménech, Maota Soldevilla, Tato Herrero, Vicente Gallart, Emilio Martínez, Ricardo Pérez Bochóns i el treball solidari i efectiu del col·lectiu de la Plataforma.

Disseny i maquetació del catàleg: Bia Santos i Emilio Martínez.

Traduccions:Consol, Violant Gosp, Maria Josep Carro i Juanjo Úbeda.

Revisions:Maria Villora, Empar Gualberto i Juanjo Úbeda.

Edita: Plataforma Salvem el Cabanyal.

Imprimeix: Martín Impressors, S.L.

Depòsit legal: V-4274-2009

CABANYAL PORTES OBERTES 2009 com què “qui no és agraït és un malparit” (i a nosaltres ens van parir ben bé) dona les gràcies a totes les persones que l’han fet possible. No serem exhaustius. Tothom que ha participat està en aquestes lletres. Els qui han xafat les cases i els carrers amb ulls respectuosos i sensibles (no de voltors), els de les fotos, els qui han escrit paraules de futur o les han pronunciades, escriptors, conferenciants, els qui s’han adolorit de l’esquena de treballar-se açò, el veïnat que a més de viure lluita (ara que cal) per la vida present i futura.

Habitants de les cases, a les cases mateixa.

Gràcies a les persones (no, no direm noms), que des de qualsevol atalaia (mitjans de comunicació, uni-versitats, agrupacions veïnals, grups polítics) lluiten per l’evident, salvar el Cabanyal i la justícia necessària.

A Sandro Pons que ens ha deixat endinsar-nos a l’arxiu de Romaní-Gosalves, constructors de bona part del barri. A la Marina Auxiliant que ens ha cedit la nau de “Talleres Sandol”, al “Tio Llampa” per explicar apassionadament la història de la Llotja, la seva història, com sols pot explicar-se qui ha viscut molt i con-tinua. A Elena que no va poder venir perquè treballava.

Entre tots i totes ho hem fet tot. A Violeta, a Mercedes............................ Per viure al Cabanyal.

Gràcies a la vida

Page 5: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 3

Índex5 Presentació9 Resistents del mal.Faustino Villora Nicolau

13 Vull viure al Cabanyal.Mario Gaviria

19 Temps de records. Albert Esteve

25 Anti-aging (tractament anti-edat). Maria Melgarejo Belenguer

29 Per què rehabilitar. Carles Dolç

33 LA LLOTJA DE PESCADORS. 100 anys (1909-2009)37 La Llotja del Cabanyal i altres cases. Carles Dolç

43 El Palau del Peix. La joia del Cabanyal. Antonio Sanchis

57 La Llotja del Peix o Antiga Llotja. Diari d’una investigació. Natividad Banaclocha Navarro

65 MANERES DE VIURE67 entrem95 cuinem115 mengem129 descansem161 a la fresca177 gaudim203 llegim221 dormim233 de prop249 en 3D

257 ARXIU GOSÁLVEZ-ROMANÍ259 Presentació. Vicente Gallart. 260 Documentació gràfica.

281 FOTÒGRAFSEnrique Algarra, Mariela Apollonio i Carles Solís, Mira Bernabeu, Enrique Carrazoni,

Amparo Cerveró, Rafael Garay, Javier Lasen, José Vicente Monzó, Juan Peiró i José

Azcarraga, José Vicente Rodríguez, Esther Tora i Noe Bermejo, José Mas.

291 TRADUCCIONS

Page 6: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 7: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 5

La plataforma “Salvem el Cabanyal” inaugura, el novembre de 2009, l’on-zena edició de “Cabanyal Portes Obertes”. Després d’onze anys de resistèn-cia davant de la planificada destrucció del barri per mitjà de l’execució d’un projecte municipal vuitcentista, la mostra coincideix en aquesta ocasió amb la celebració del centenari d’un dels edificis més emblemàtics del barri del Cabanyal: la Llotja de Pescadors.

La Llotja de Pescadors és un dels edificis més singulars del barri. Inaugu-rada en 1909, la seua construcció va ser promoguda per la Marina Auxiliante i projectada per un dels més celebres mestres d’obres que a principis del segle xx treballaven a València: Juan Bautista Gosálvez.

Aquest edifici, degut al seu alt valor constructiu i la seua bellesa formal, ha aconseguit el reconeixement dels experts que l’han inclòs en nombroses guies d’arquitectura de la ciutat; el seu valor arquitectònic es confirma per la catalogació amb nivell 2 de protecció estructural en el Pla General de 1998. Però a més de la seua valoració acadèmica, la Llotja de Pescadors també és un dels edificis més apreciats pels propis cabanyalers, ja que l’edifici repre-senta un testimoni històric de la raó de la seua privilegiada ubicació davant de la mar: la pesca, ofici a què es dedicaven els antics habitants del barri.

Per a la Plataforma Salvem el Cabanyal, poder celebrar el centenari de la Llotja de Pescadors, onze anys després que l’Ajuntament en decidira la des-trucció, suposa un motiu de satisfacció i esperança en l’èxit del seu objectiu: evitar l’espoli del patrimoni historicoartístic. Celebrem amb alegria aquest centenari que no haguera sigut possible sense la participació ciutadana, sense la resistència d’un col·lectiu ciutadà l’objectiu del qual ha sigut i és la defensa del conjunt històric del barri del Cabanyal declarat Bé d’Interés Cultural: patrimoni de tots.

Page 8: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

6 / CASES DE EL CABANYAL

Per això, en aquesta edició de “Portes Obertes” volem ampliar aquest merescut homenatge a la Llotja i estendre-ho a totes les cases que formen el barri del Cabanyal; aquelles cases, més humils en la seua construcció, però de pintoresca bellesa que des de principis del segle passat van anar reemplaçant les antigues barraques, mantenint la peculiar trama en retícula de carrers paral·lels a la mar i les seues corresponents travessies, fins a formar un barri de clar arrelam eclecticista, valors reconeguts en la mencionada declaració de Bé d’Interés Cultural

En aquest homenatge a les cases del barri, la Plataforma ha organitzat una exposició on es podran veure per primera vegada, els plans de moltes de les cases del barri del Cabanyal. Plans procedents de l’arxiu dels arquitectes Àngel Romaní i Víctor Gosálvez (fill de constructor de la Llotja i en el seu moment, degà del Col·legi d’Arquitectes) que van construir en la primera mitat del segle xx moltes de les cases del Cabanyal. En l’arxiu, cuidadosament conservat pel nét d’Àngel Romaní, el també arquitecte Sandro Pons Romaní, es conserven projectes originals de moltes de les cases que encara podem disfrutar en els carrers del Cabanyal, cases centenàries que en l’actualitat se-gueixen vives albergant en el seu interior els nous somnis dels seus habitants.

L’atractiva i pintoresca bellesa exterior de les cases del barri del Cabanyal és coneguda per tots els ciutadans, ja que es percep directament en passejar pels seus carrers, amb les façanes decorades com a salons on prendre la fresca quan el temps ho permet. Per això, en aquesta edició de portes ober-tes volem també mostrar l’altra cara del barri: les possibilitats per a la vida contemporània que ofereix l’interior d’aquestes cases.

La primera cosa que es posa en evidència en els interiors de les cases del Cabanyal és la diversitat de maneres de viure. Una de les principals caracte-rístiques de la societat plural actual que s’oposa a l’universalisme dogmàtic que vol imposar una única escala de valors.

En els seus interiors, el gust pel llenguatge d’avantguarda o la preferència de l’eclèctic “vintage”, conviuen en un mateix espai amb la mateixa harmonia que en l’espai públic es produeixen les relacions veïnals entre les gents, de gran diversitat social, que ha triat viure en el Cabanyal.

Page 9: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 7

Amb la selecció d’imatges incloses en el catàleg es posa de manifest el canvi experimentat per la família tradicional que ha donat lloc a programes domèstics molt més flexibles, la qual cosa ha permés traure partit, no sols a les cases senyorials del barri sinó també a les ubicades en els estrets solars que caracteritzen la parcel·lació xicoteta, hereva de l’original ocupada per barraques.

En mostrar els interiors de les cases del barri, la Plataforma Salvem el Cabanyal, es reafirma en l’èxit del seu objectiu: els somnis de futur ja habiten en el Cabanyal.

Page 10: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 11: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 9

’‘Branques, roques, arbustos, unes mates d’argelaga, margallons salvatges que creixen en colònies; un grup de figueres de pala cafides de figues que ningú agafa, garroferes que han sobreviscut els successius incendis intencionats: resistents del mal.

(Rafael Chirbes. Los viejos amigos)

Recorde l’estiu de 1998 quan la Plataforma Salvem El Cabanyal va organitzar durant tres caps de setmana unes vetlades a l’aire lliure per a conscienciar els veïns que la prolongació de l’avinguda anava endavant i que havíem de preparar-nos. Allí estaven Félix i Gabi donant la cara.

Recorde les primeres reunions i com l’entusiasme va anar substituint la incredulitat.

Recorde Maribel i Emilio, que un dia de setembre de 1998 van proposar convertir el Cabanyal en un museu de cases obertes on vindrien els artistes amb les seues obres i les exposaríem.

Recorde la sorpresa, la incredulitat i el repte que se’ns va presentar aquell dimecres. En tres mesos es va organitzar la primera edició de Portes Ober-tes i va ser un èxit de participació i públic. Ho vam fer sense diners.

Recorde com ens vam anar coneixent.

Recorde com es van ordir els primers llaços de confiança i d’amistat que després el temps s’ha encarregat de reforçar. Una xarxa que a molts de no-saltres ens ha fet passar alguns dels millors moments de la nostra vida, per això seguim vius.

Recorde que la maquinària propagandística del PP ja ens donava per morts i desnonats. En eixe moment, el principal objectiu va ser fer saber que érem vius.

Resistents del malFaustino Villora Nicolau

Plataforma Salvem el Cabanyal

Page 12: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

10 / CASES DE EL CABANYAL

Recorde quan comencem a celebrar les assemblees al carrer perquè el veïnat ens vera, per a demostrar que les nostres assemblees eren obertes i que qualsevol persona que passara per allí tenia dret a participar-hi, a parlar i a decidir, com un més.

Recorde que sempre hem sumat. En dotze anys només sé d’un cas d’una persona que s’ha donat de baixa de la Plataforma. Hem sumat: més branques, més roques, més arbustos, més margallons, més figueres de pala, més garrofe-res: tots resistents del mal.

Recorde que teníem una força vital tan gran que ni nosaltres mateixos sabíem fins on arribaríem.

Recorde quan les persones majors –de setanta anys o més–, eren les que més alt i millor defenien les propostes més audaces de protesta i rebel·lió.

Recorde quan el regidor d’urbanisme d’aquell temps, Domínguez, va inten-tar desfilar pel Cabanyal disfressat de cristià abrigat per tota la troupe del PP del marítim.

Recorde que no van poder acabar el seu acte de fanfarroneria. Aconseguim parar la desfilada fins que es van retirar. Gran alegria i sorpresa dels veïns.

Recorde quan, aquell mateix dia, en arribar Rita Barberá a la tribuna que hi havia enfront de l’Ateneu Marítim en reforç dels seus seguidors, des del balcó de l’agrupació local d’Unió Valenciana li van xiular i la van aücar.

Recorde quan Rita Barberá va vindre a inaugurar el nou jardí de la Remunta i una senyora de 72 anys va rebutjar un abraç, amb bes inclòs, de l’alcaldessa i que davant de negativa d’esta li digué: “no pasa nada bonita, eso de tu casa lo vamos a arreglar”. La veïna va intentar donar-li una bufetada. Eixa “bufetada” es va convertir en tota una agressió a la màxima autoritat institucional de la ciutat. Ací van veure un filó: són violents els del Salvem.

Recorde quan van dir : “Sense prolongació no hi ha rehabilitació”.

Recorde quan van dir : “Ara sabran el que és degradació”. I ho hem sabut, massa que ho hem sabut! Però les seues pràctiques no són violentes, no, gens ni miqueta... Segons diuen, són per l’interés general.

Page 13: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 11

Recorde quan, al maig de 2005, parem els enderrocaments de la zona BIC i, uns mesos més tard, van haver de reparar, per manament judicial, tots els danys patrimonials que havien causat. Els van reparar a l’agost per tal que no se’n donara compte quasi ningú.

Recorde totes les assemblees que hem celebrat cada dimecres, tots estos anys, des del 1998.

Recorde tanta i tanta constància en les assemblees de cada dimecres que alguna vegada m’ha fet preguntar-me: no serem una secta?

Recorde la festa espontània, xicoteta o gran segons es mire, que celebrà-rem a ca Andrés i Tina quan ens assabentem de la suspensió cautelar. I de la festa gran al cobert número 2 del port.

Recorde totes les altres festes que hem fet, sempre de resistència i voluntat de viure.

Recorde Quini, Benito Kamelas, que un dia, en un dels nostres pitjors mo-ments, l’any 2007, ens va escriure un correu electrònic i ens va dir que la lluita continuava, que estava disposat a treballar per la causa i que s’oferia a organit-zar un concert de rock pel morro i li diguérem que sí.

Recorde el “rock contra l’enderroc” d’enguany, tots els músics que hi van participar, la que es va muntar davant i darrere de l’escenari i la quantitat de jóvens que van vindre.

Recorde la vaga de fam l’any 2000. La quantitat de gent que passava tots els dies per a demostrar solidaritat i fer costat. Com s’ho van passar de bé els acompanyants que es quedaven a dormir i els majors que venien a passar el dia i com van eixir de reforçats tots els llaços d’amistat i de confiança.

Recorde que, a l’abril de 1999, vam tindre bloquejats durant vint dies diver-sos registres de l’administració pública amb desenes de milers d’al·legacions i les seues còpies.

Recorde els que han abandonat este món però continuen lluitant i donant força al cor de la Plataforma.

Recorde un somni que es repeteix moltes vegades: sempre veig un Caba-nyal – Canyamelar rehabilitat, un pla urbanístic amb participació ciutadana que

Page 14: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

12 / CASES DE EL CABANYAL

recupera la nostra identitat i que posa fi per sempre a esta època de lluita, passió i resistència però també de dolor i destrucció.

Recorde haver somiat moltes vegades que el PP perd les eleccions. Totes.

I recorde que per això continuem lluitant i et demanem que lluites amb nosaltres.

Page 15: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 13

(Dedicat al meu amic Josep Vicent Marqués)

Bon barri, bona gent, bona platja, bona vida. Això és el que ofereix aquest barri privilegiat, i alhora amenaçat, de la façana marítima de la ciutat de Va-lència, la ciutat –sens dubte– més dinàmica d’Espanya i, des de fa 40 anys, en plena expansió i efervescència. La ciutat s’està convertint en una de les capi-tals regionals europees amb més activitat, amb més marxa i amb més futur.

En aquesta profunda metamorfosi la ciutat corre risc de fractura. Sobre-tot, fractura social. Durant uns quants dies he recorregut València, no sols “El Cabanyal”, i he vist molta gent tirada al carrer, massa, més que en cap altra ciutat espanyola i menys que en altres ciutats europees, per descomptat.

Fa la impressió que, amb un ràpid procés de canvi social i creixement econòmic, es consolida una València massa dura, massa capitalista, amb una fractura creixent entre:

- Rics i pobres.- Valencianistes i catalanistes.- Dreta i esquerra.- Integrats i exclosos i marginats.- Mentalitat capitalista i mentalitat solidària i confidencial.- Fallers i no fallers.- Promotors i veïns.- Diners i cultura.- El negoci i la història.- L’autoritarisme i els permissius i alternatius.- Els que van a més i els que van a menys.

Aquests últims 12 anys m’he dedicat sobretot a l’anàlisi i a la lluita contra l’exclusió social i puc afirmar que València, amb Granada, Sevilla i el Sud i l’Est de Madrid, són les ciutats amb més fractura i dèbil cohesió social de l’Espa-

Vull viure al CabanyalMario Gaviria

Page 16: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

14 / CASES DE EL CABANYAL

nya que s’ha convertit en la 7a potència mundial, però que té assignatures pendents.

En aquest context de fractura apareix l’amenaça de la prolongació del passeig de València al mar, allò que ni el franquisme més dur es va atrevir a fer : desallotjar i destruir uns 1.650 habitatges i destruir unes 500 ocupacions, per la inèrcia mental de prolongar una avinguda de 100 metres d’amplada que afecta un total de 150 metres i que en destrueix més que no en crea.

Els veïns del Cabanyal tenen totes les raons per a defensar-se. Són gent del poble pla, alegre, treballadora i humil que no entenen per què ara, des-prés de 100 anys d’amenaces, els arrasaran el barri.

Jo demanaria a la resta dels ciutadans de València que no siguen víctimes d’un pensament rutinari, inercial, d’una lògica rutinària i burocràtica que, 112 anys després que s’haguera començat el traçat del passeig de València al mar, intenta ara prolongar-lo. El dany que fa al barri del Cabanyal, als veïns i a la pròpia ciutat i a la seua cohesió, és molt superior al benefici que s’obtindria amb la prolongació de l’avinguda, que té una funció sobretot subliminar ca-tàrquica.

Fa la impressió que la població de València, que dóna suport a la prolon-gació de l’avinguda, és cada vegada menor i que ho continuarà sent si pensa una cosa molt senzilla: els valencians no fracassen, no queden malament per no haver sigut capaços d’acabar i continuar l’avinguda. No passa res perquè, després de 100 anys de projectes, es tinga la sensibilitat de reconéixer que era un projecte agressiu, que ha resultat finalment innecessari.

En el fons, en els opositors al Cabanyal subjau una concepció del futur de València més humana i més positiva que la simple inundació i saturació d’automòbils al costat de la platja. Substituir els veïns, expulsar-los, per auto-mòbils aparcats al costat del mar és una visió errònia del futur de la qualitat de la vida urbana.

Vull recordar als lectors que, fa uns 27 anys, junt amb un grup d’estudi-ants d’arquitectura, i posteriorment amb nombroses i massives associacions de veïns, vam fer un contraprojecte a l’autopista que es pretenia construir en el vell llit del Túria. La nostra idea la vam imprimir en un pòster gegantí que es va dir : “El llit del Túria només parc”. Ara, un quart de segle després,

Page 17: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 15

es demostra que teníem raó. A aquell treball jo vaig aportar l’equivalent en pessetes d’un valor d’uns dos milions i mig de pessetes solidàries, a més del meu temps de treball. Si es va aconseguir salvar l’antic llit del Túria, estic con-vençut que podem salvar El Cabanyal. És qüestió que sapiem raonar, explicar i convéncer la població valenciana i les persones que decideixen amb alguns arguments que expliquen per què València ja està de cara al mar a través del Cabanyal i per què cal salvar-ho.

Deu raons i virtuts del Cabanyal.1. Va ser fundat com un poble nou marítim i hui és un barri antic, amb un

traçat declarat bé d’interés cultural amb més de 200 anys d’antiguitat.

2. Una excel·lent trama, amb carrers orientats Nord-Sud i illes de cases baixes amb accés directe al carrer, pensades perquè córrega el vent fresc d’estiu, de dia del mar cap a la terra i de nit de la terra cap al mar. És una delícia viure allí i l’absència de murs alts i blocs de formigó permet que es puga refrigerar amb la brisa marítima una part de València. Imagine el lector que en la platja del Cabanyal s’haguera construït una muralla de ciment de blocs de 15 plantes, com a Cullera, per exemple. (Una gran part de la ciutat de València tindria un altre microclima). La ciutat deu, per tant, part de la seua brisa a les casetes baixes del Cabanyal, que la filtra i la deixa passar.

3. Són uns 20.000 habitants amb més de 2.000 ocupacions, no tots afec-tats directament per l’avinguda, però sí que corren el risc d’una fractura social, d’una ruptura de la cohesió comunitària, que és, segons la meua opinió, una de les agressions més greus que la resta de la ciutat fa a esta comunitat viva.

Es tracta de gent senzilla, alegre, acollidora, que viuen al carrer i que volen continuar vivint així i allí.

4. Proporcionar a la resta de la ciutat les millors processons de Setmana Santa, un excel·lent Carnestoltes, les Fogueres de Sant Joan, participen en les Falles i fins i tot tenen un modern Desembarcament Moro. Qualsevol ciu-tat europea compraria la franquícia d’aquests festejos, autèntics monuments antropològics.

5. El Cabanyal és la platja urbana de València i té unes característiques pròpies i úniques. És una platja huitcentista, de xarxa de principis de segle,

Page 18: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

16 / CASES DE EL CABANYAL

amb casetes baixes per on van passejar Goya, Sorolla, Blasco Ibañez i He-mingway, per on passava en el seu tramvia Manuel Vicent. En altres platges de la Comunitat Valenciana s’han construït algunes de les ciutats turístiques més importants del món, com Benidorm, o construccions massives, muralles de ciment, com a Cullera o Gandia. Al contrari, el model del Cabanyal cal catalogar-lo com un model historicoartístic de talla valenciana, i abandonar per sempre la idea de construir tard i malament un fals Benidorm o un fals Cullera a les portes de València. Tampoc té sentit imitar malament el Port i la Ciutat Olímpica de Barcelona.

A mi m’agrada més El Cabanyal que el consumisme saturat i obsessiu de model que hi ha instal·lat al Port Olímpic barceloní. El Cabanyal s’assembla, en el Mediterrani, al que “Little Venice” (la Xicoteta Venècia) a Santa Mònica, junt amb Los Ángeles, a Califòrnia. Allí, a principis de segle, els italians van fer casetes baixes amb canals, i en els anys 60 la va salvar la població, sobretot dones ancianes i joves hippys. Avui és famosa en el món sencer i no és una muralla de formigó d’alts blocs i torres al costat del mar. Jo preferisc El Caba-nyal a “Littie Venice”, però els dos són parents.

6. El Cabanyal ofereix a la ciutat una platja per fi neta, sense aigües resi-duals, amb les arenes ben pentinades, amb un passeig marítim convencional però net i massivament utilitzat per la població de la ciutat. I, a més, quasi 100 restaurants, molts d’ells de menjar valencià, els millors d’Espanya en la relació qualitat preu. El diumenge 28 de novembre, magnífic dia assolellat d’anticicló, vaig calcular unes 20.000 persones que al llarg del dia passejaven per la platja, algunes es banyaven, altres volaven catxirulos o circulaven en patins o bicicle-tes, uns feien fúting, tots van menjar bé. Això és qualitat de vida en la tardor daurada del Mediterrani. Ofereix, El Cabanyal, el millor mercat de peix de la ciutat, en unes instal·lacions excel·lentment modernitzades recentment. És un altre dels serveis que el barri dóna a la resta de València.

7. El Cabanyal proporciona també serveis discrets, vida nocturna, disco-teques i marxa, que per a elles voldrien la majoria de les ciutats europees.

8. És un barri en plena metamorfosi, s’està convertint en un espai d’inte-gració. En ell viuen uns 60 joves artistes, que han trobat tallers i residència, i on exposen en aquests moments, en les portes obertes dels veïns, molts

Page 19: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 17

d’ells ancianes dignes, uns 280 artistes valencians. Res semblant no s’ha fet a cap lloc d’Espanya a esta escala. El barri és un espai d’integració: minories ètniques, gent que es va integrant a la ciutat, serveis socials per a desafavorits, programes de garantia social. És un barri el futur del qual és anar per davant en la valoració de la diversitat.

9. En la perifèria del barri s’han invertit importants quantitats en els últims 5 anys: la depuració de les aigües residuals i la seua desaparició de la platja, la construcció del passeig marítim i els aparcaments, les plantacions de centenars de palmeres, el Metro lleuger, el soterrament de les vies del tren i la modernització de l’estació i la remodelació del mercat. Ara han d’arribar les inversions per a l’escena urbana: eixamplar les voreres, plantar arbres, mobiliari urbà, fer per als vianants certes àrees i rehabilitar els hatitatges dels veïns. Amb això es converteix en un dels millors barris de València, amb l’avantatge de ser encara un gran refugi contra la inflació immobiliària.

10. Aquest model urbanístic de cases baixes alineades amb accés direc-te al carrer és una síntesi perfecta mediterrània entre naturalesa i cultura, i l’amenaça de prolongar l’avinguda de Blasco lbáñez és una greu responsa-bilitat dels qui prenguen les decisions, ja que estan enfrontant i trencant la cohesió veïnal dels uns amb els altres, trenquen un teixit i una trama, model en el seu gènere, de litoral marítim mediterrani i ho acabarien destruint del tot si una gran avinguda anara finalment acompanyada per una gran muralla d’edificis alts de ciment, lògica a Benidorm quan es va dissenyar en els anys 50, però patètica i ridícula en el segle xxi i en la façana litoral de València.

Salvar El Cabanyal és no sols un tema urbanístic sinó una actitud cultural d’estimar la tradició valenciana de mirar al mar, al mateix temps que se li dóna l’esquena. Defensar El Cabanyal és una forma de vida que en el futur serà cada vegada més apreciada.

Jo els diria a la resta dels ciutadans de València que ho pensen abans de ser còmplices silenciosos de la major agressió urbanística, de la major ame-naça de destrucció social d’un barri en tot el litoral espanyol a principis del segle xxi. Almenys que no quede per falta de raons.

Mario Gaviria, 1999

Page 20: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 21: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 19

Els meus records són com un àlbum de vivències sedimentades a la me-mòria.

En la meua última visita al Cabanyal, en eixa entranyable trobada anual de portes obertes, em va sorprendre pujar tan fàcilment les empinades escales que accedien a vivendes de tipologia semblant a on vivien els meus iaios per part paterna, concretament en el carrer de la Reina. No sé molt bé perquè, però tenia gravada en la meua memòria la corda que obria la porta des de dalt i l’ascensió fins a l’hàbitat. El seu interior no obstant no em sorprenia tant. És cert que amb els anys canvia la nostra percepció de l’escala en els espais i objectes, però en el meu cas açò es dóna especialment en els jardins i espais públics. El que abans em semblàvem immenses selves o praderies, ara són xicotets jardins domesticats i plàcides esplanades.

La majoria de vivendes que vaig visitar eren un museu de records cuida-dosament custodiats. Així es perpetuava la vivència de la casa dels meus iaios. Com en la vivenda dels meus records, en estes que vaig visitar recentment es dipositaven diversos objectes en mobles sòlids i al mateix temps lleugers, de sòlids volums de fusta rància i vitrines en vidre bufat; mobles que pareixien intemporals, capaços d’envellir bé, allí es conservaven llibres i xicotets ob-jectes, cada un amb una història. Jo de xicotet em complaïa en escoltar una i altra vegada, com a repetitives històries rituals que sempre s’enriqueixen amb alguna lleugera variable per part del narrador, els relats que guardaven eixes vitrines. En realitat, per a mi el Cabanyal també era açò, una història interminable, sempre que passava alguna temporada estival o en Setmana Santa, se’m presentava com un lloc conegut però sempre obert a descobrir en ell xicotetes sorpreses.

Tornant al meu pelegrinatge per les vivendes d’ara i l’evocació de la dels meus iaios, recorde que en les parets abundaven quadros i dibuixos, sobretot caricatures, emmarcats d’una manera un tant solemne. El mosaic

Temps de recordsAlbert Esteve

Page 22: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

20 / CASES DE EL CABANYAL

hidràulic del sòl creava un tapís multicolor que singularitzava cadascuna de les habitacions. Em distreia buscant la lògica que formaven eixos quadrets pintats. Recorde la geometrització de plantes i flors. El meu recorregut, cada vegada que m’endintre en alguna vivenda del Cabanyal, oscil·la entre allò que percep en el moment present i el que em dicta la memòria. És com retrobar-me amb un espai familiar. El temps flueix entre estes estances d’ara i la d’antany, es dibuixa davant de mi el balcó dels meus iaios que donava al carrer de la Reina, i que estava especialment cuidat. Abundaven plantes de qualsevol tipus. Per a la meua iaia el balcó era com un xicotet jardí on cultivava fins i tot tomaques en miniatura. El balcó també era l’espai ceri-monial, el mirador dels grans esdeveniments del barri. Sobre tot recorde les temporades passades en Setmana Santa, contemplant les processons i menjant deliciosos pastissets casolans de samfaina, espinacs i pèsols, i –com no– unes saborosíssimes mandonguilles d’abadejo. El balcó que donava al pati interior era pel contrari, l’espai íntim on s’ubicava l’excusat. No obstant, no ho recorde com un espai brut i fosc. Això sí, recorde d’intensa olor de llegiu i sotal. Curiosament el balcó interior era també el lloc de comunicació amb la veïna de baix. Quan la meua iaia cridava la veïna des del balcó, de seguida apareixia en el pati i s’informaven dels últims esdeveniments locals o es demanaven algunes espècies per a cuinar. Funcionava per tant com si es tractara d’una corrala madrilenya. En esta zona de la vivenda també estava la cuina. L’aigua s’extreia bombant-la. Ho recorde com un exercici divertit. Per a llavar-se calia preparar una safa gran amb aigua tèbia. Afortunadament estos aspectes rudimentaris, com tindre que eixir a l’exterior de la terrassa per a anar al lavabo o no tindre aigua potable, han passat a la història, encara que estranya la naturalitat amb què assumíem una cosa que ara ens pareix impossible de suportar. Un dia la veïna de tota la vida va desaparèixer, havia emigrat a les amèriques, concretament a Veneçuela, a un país que en aquell moment, només escoltar el seu nom m’evocava immenses selves impene-trables. Els meus iaios em mostraven cada una de les postals que rebien, les contemplava com si foren llunyans presents que arribaven d’un altre planeta.

He iniciat este text d’una manera un tant políticament incorrecte, de fet, no era este el requeriment que els organitzadors em van suggerir per a la

Page 23: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 21

publicació. Ho sent, però porte molt de temps amb estos records, sense fer-los públic. Alguna vegada he pensat inclús participar d’alguna manera en el “Cabanyal portes obertes” amb alguna instal·lació referida a estes vivèn-cies, però la situació actual em paralitza perquè em dol massa, necessitaria una distància que no tinc. Des que va començar el gran desenvolupament de València cap als poblats marítims només sent dolor. Sé que no està bé dir-ho, però em dol haver perdut el preciós trajecte d’hortes que m’em-portava de la cooperativa de vivendes d’Arts Gràfiques (situada junt amb els xalets dels periodistes, la Fira de València i el Palauet de Ripalda, tot això desaparegut, excepte uns pocs xalets), fins al Cabanyal. Abans havia viscut en el Grau, mon pare treballava per a una empresa de detergents (Tu-tu), en l’antiga zona industrial de València. Agafar el tramvia per a anar al Caba-nyal era habitual. Agafar-lo per a creuar el riu era tot un esdeveniment, era anar a València. Hi havia una consciència diferencial dels poblats marítims respecte a la capital.

Em dol, com no, la pèrdua de l’ambient vital que es respirava en eixe barri tan republicà. Recorde el Casino, amb el seu anar i venir de gent, amb els seus sostres i finestrals, que em pareixien altíssims i el conjunt produïa una sensació d’amplitud semblant a la què ara em provoca cada vegada que passe els llindars de la Llonja. És una cosa que té a veure amb l’aire que es respira, més que amb analogies de qualsevol tipus.

Per a mon pare i el meu iaio els seus sants patrons eren Blasco Ibáñez i Sorolla. El meu iaio tenia les obres completes de Blasco Ibáñez, quan encara hi havia problemes d’edició, crec que per un conflicte dels drets per part dels familiars. Les va donar a l’ateneu Marítim. A mon pare no li va assentar molt bé, ja que eren les seues lectures favorites. Mon pare atribuïa tots els mals del subdesenrotllament a l’Església. Era representant, viatjava amb el sis-cents per tota Espanya i em deia que en els pobles i ciutats on més misèria havia trobat era on s’alçaven les esglésies i catedrals més impressionants. I, no obstant, eren fervents seguidors de la Setmana Santa marinera. Em sorprenia que els passos es guardaren en el Cabanyal en algunes vivendes i no en grans esglésies de culte.

Page 24: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

22 / CASES DE EL CABANYAL

Des del balcó dels meus iaios em fascinaven les fatxades d’unes cases amb taulellets d’un cromatisme molt cridaner, que se situaven just davant. La casa dels meus iaios estava coronada en el seu frontispici per una xicoteta estàtua d’alguna divinitat clàssica. Em deien que era l’estàtua de la Llibertat, encara que ara sé que es tractava d’una Niké alada.

Recentment vaig passejar per alguns dels carrers que recorria habitual-ment en la meua infància, estaven molt degradats i quasi em vénen les llà-grimes als ulls. A diferència de les vivències en les cases que vaig visitar re-centment, en estos carrers no hi havia continuïtat amb el passat, hi havia una ruptura violenta, només compensada amb l’esperit ciutadà de col·lectius com Salvem el Cabanyal.

Afortunadament, només s’ha perdut el carrer, i no tots. Sóc per naturalesa pessimista, però confie que es puga recuperar el sentit vital i ciutadà d’estes places i carrers tan entranyables i que en mi desperten tants records.

De fet, les cases, no sols de l’estil modernista popular, sinó d’un singular estil modern que atén a la tipologia del lloc, estan proliferant. També he trobat respectuoses restauracions que condicionaven vivendes als requeri-ments actuals, però mantenint aquelles empremtes que poden adquirir amb el temps una significació poètica.

Els temps en què hi havia un rígid dictat de la forma per la funció han passat, per a respir de tots els que apreciem la història. Les vivendes d’an-tany han demostrat una versatilitat capaç d’adaptar-se a l’esdevindré del temps i al gust de diferents inquilins. No obstant això, no han sigut capaços de vèncer el demolidor dictat d’una modernitat mal entesa que modifica al seu capritx allò que s’ha traçat per la lenta sedimentació de la història. En estos casos sempre em ve a la memòria l’hotel Imperial de Tokio de Wright, que va superar un terrible terratrèmol pel seu enginyós sistema constructiu, però va ser incapaç de superar l’ànsia especulativa del mercat. Tanmateix, encara que només siga perquè s’ha descobert que el patrimoni cultural també és una important font d’ingressos, la sensibilitat actual sol apostar per la rehabilitació, per l’estratificació i el respecte de les empremtes del passat. És més, des que han començat a donar els seus fruits la sàvia proposta de Juan Goytisolo de considerar com a patrimoni, no sols els monuments i el

Page 25: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 23

seu entorn, sinó els seus propis habitants i la seua cultura, s’estan reconside-rant la vigència i importància d’espais vitals de convivència, no sols ancorats en la història d’una manera inamovible, sinó actius i capaços del mestissatge cultural i temporal. El Cabanyal actual pot propiciar este tipus d’actiu. La seua vigent trama urbana, fruit de la lògica funcional dels poblats marítims, transcendeix la seua funció original i dóna peu a uns espais de convivència compactes que són els que ha singularitzat al barri fins a la data.

Em sorprèn gratament la confluència i convivència que es dóna en el Cabanyal actual entre interiors de vivendes que reflecteixen formes de vida tan diferents. La proliferació d’artistes, així com professors i estudiants de la Universitat Politècnica (donada la seua gran proximitat), han anat consoli-dant en el barri un segment de població nou que és molt actiu i participatiu. Estos han concebut un estil d’espais interiors diferent del tradicional, han optat per zonificacions flexibles, on es compatibilitza el taller amb la vivenda. En el seu hàbitat de tipologia popular es mostra una imatge pròpia del dis-seny i les tendències més avantguardistes. El mobiliari amb que estan equi-pats i els espais són una demostració fefaent de la perfecta simbiosi de l’his-toria amb la més rabiosa actualitat. No cal oblidar que inclús està dissenyat en algunes ocasions pels propis usuaris, ja que -tal com s’ha indicat- alguns són artistes o estan vinculats a l’arquitectura i el disseny. La persistència de “Cabanyal portes obertes”, que any rere any dóna signes d’una creativitat innovadora, no seria factible sense este col·lectiu. Però també, tant este esdeveniment com altres que es donen en el barri, és possible perquè junt amb estos “ben avinguts” perviuen persones que quasi es podria dir que custodien la memòria viva dels poblats marítims, sent el seu hàbitat un cui-dat espai respectuós amb el que han rebut, i que en molts casos mereixeria ser considerat patrimoni cultural valencià. Els uns i els altres són el Cabanyal.

No obstant, també hi ha signes d’alarma, col·lectius desarrelats, intencio-nalment ubicats per a distorsionar la vida del barri, generant una espècie de moving immobiliari encobert. Açò també és una realitat i no cal mirar per a un altre costat. Que lluny estem de les polítiques socials d’inserció que es practiquen en altres contextos, com -per exemple- en el barri de la Raval de Barcelona. A més, no cal oblidar, que estos nous veïns no han anat a viure

Page 26: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

24 / CASES DE EL CABANYAL

al Cabanyal per una opció vital, per estimar un context urbà i sociocultural determinat, el seu desplaçament ve donat, en aquest cas, per la conjuntura de el interès d’alguns promotors immobiliaris de degradar al màxim la con-vivència ciutadana per a propiciar l’abandó d’uns i la cessió d’altres, a uns plans urbanístics que seccionarien el barri en dos, trencant la traça urbana i generant un nivell d’edificació més rendible en els blocs confrontats a la gran avinguda que s’obrirà. Esperem que la recent resolució del Tribunal Suprem evite allò que diu l’haiku de Matsuo Basho:

Este camíNingú ja el recorre, Excepte el crepuscle.

Però no per això cal claudicar. No sé si finalment el Cabanyal podrà mantindre la seua empremta de barri compacte i el seu singular traçat, o si al contrari eixiran avant els plans expansionistes de seccionar el barri. En tot cas, és necessari insistir una vegada i una altra en allò que ens pareix just, ade-quat, lògic i raonable. Els signes que mostren com el barri s’està regenerant vitalment en la seua estructura actual, a pesar dels pesars, és una cosa que ens ha d’animar a seguir avant

Page 27: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 25

La societat actual valora especialment el fet de ser jove, de tal forma que,

tractar de frenar les empremtes del temps en el nostre cos, s’ha convertit en

un objectiu prioritari.

Així, assumim amb normalitat continus missatges per a recuperar la jo-

ventut que anuncien tractaments “anti-aging”, anti-edat, amb la promesa de

conservar el nostre cos, ple de joventut, durant més temps.

El que acceptem amb total normalitat per al nostre cos, no succeeix quan

ens trobem un edifici que té més de quaranta anys.

L’analogia entre cos i edifici apareix ja, des de l’antiguitat clàssica.

El tractat de Vitruvi, Deu llibres d’arquitectura, el recull i estableix que “no

pot parlar-se d’una obra ben realitzada, si no hi ha una relació de proporció

regulada com ho està en el cos d’un home”.

Aquesta relació entre l’obra i el cos humà ha romàs de molt diverses

formes, al llarg de la història de l’arquitectura.

No obstant això, és en els anys vint, quan va aparéixer una nova actitud

davant del cos, un interés per la vida sana, la higiene i l’exercici físic i amb

aquest, es va produir un canvi en la percepció del cos humà. Açò va compor-

tar, una presa de consciència d’aquest.

La percepció del cos i de la vida, a partir d’eixe moment, podia assumir el

paper arquitectònic organitzador i formalitzador de l’espai.

Fritz Neumeyer, en el llibre Messes Van der Rohe, La paraula sense artifici,

afirma que Messes, va rebre la influència el 1926 de Siegfried Ebeling, profes-

sor de l’escola Bauhaus, a través de l’escrit L’espai com a membrana.

Anti-Aging (tractament anti-edat)Maria Melgarejo Belenguer.

Arquitecta

Page 28: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

26 / CASES DE EL CABANYAL

Quan va llegir l’escrit d’Ebeling, es podia comparar l’espai de la casa amb les característiques de la pell o com una membrana entre l’home i l’espai exterior.

Per a Ebeling la casa es presentava en el seu estat primitiu:

És un cos multicel·lular d’espais buits, relativament rígid, que està relaci-onat amb el terra per la seua cara inferior, de manera rígida o solta, mentre que les restants superfícies limiten amb un mitjà més tènue, que està irradi-ant de forma periòdicament canviant amb llum de diferent qualitat. El grau d’equilibri entre els tres determinava el caràcter i la bondat de l’arquitectura.

La teoria de la pell d’Ebeling, de l’arquitectura de l’embolcall neutral, va inspirar Messes la seua construcció de pell i ossos.

La idea de la casa com a pell ens porta a la idea de protecció, o del cos com a refugi.

Es podria assemblar l’entramat del Cabanyal, al teixit del cos, format per cases i aquestes al seu torn per habitacions, que seguint l’analogia biològica, en serien les cèl·lules, l’origen de la vida.

Una cèl·lula a escala humana, concepte que va formular Le Corbusier en les conferències pronunciades a la Facultat de Ciències Exactes, a Buenos Aires, el 1929.

La casa per tant és el lloc on la vida es desenvolupa. La vida, l’autèntic procés formalitzador, com el va definir Messes van der Rohe en la seua carta “Sobre la forma”, dirigida a Walter Riezler, l’editor de la revista Die form, el 1927.

Volem obrir-nos a la vida i assumir-la. Per a nosaltres el més decisiu és la vida en tota plenitud, tant en les seues relacions espirituals com també materials. No valorem el resultat del procés de formalització sinó la seua orientació. Precisament aquest ens revela si la forma s’ha trobat a partir de la vida o per ella mateixa.

Aquestes cases ens parlen de la vida dels seus habitants, dels seus records dels seus efectes, de les seues il·lusions.

Page 29: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 27

Atés que la casa és un organisme viu, per descomptat, hi haurà un mo-ment en què l’edat l’abaste.

Podríem fer la transposició dels missatges que ens llança la publicitat, a aquestes cases, a aquest barri. Així, de la mateixa manera, els proposaríem accions com ara conservar, frenar l’envelliment, renovar, reconstruir… fins i tot recuperar la joventut, per què no? Per aconseguir un equilibri entre el que és vell i el que és nou, lluny d’imposar formes estilístiques o destruir.

La història de l’arquitectura s’ha format a partir d’edificis que han estat reconstruïts i ampliats successives vegades, amb diverses capes, sense rup-tura històrica, adaptant-se al pas del temps. Com explica Peter Zumthor “la vellesa es va adaptar a la novetat o la novetat al vellesa.”

Page 30: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 31: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 29

Rehabilitar els edificis vells significa sanar-los, modernitzar-los i posar-los en valor. En la cruïlla de crisis planetàries que patim, aquesta opció pre-senta avantatges clars. Es cert que la rehabilitació dels immobles antics no és sempre l’opció més adequada (el seu estat de conservació, la deficient concepció originària o la inviabilitat de modernització funcional de l’edifici poden no fer-la aconsellable), però la realitat és que una gran quantitat de les arquitectures que s’enderroquen, o que es pretén demolir, no és per eixes raons. De vegades, es busca conscientment l’estat de ruïna per a justificar la desaparició d’edificis; en ocasions, per a fer grans operacions immobiliàries (especulatives) es vol l’eliminació de cases que destorben eixe objectiu; en fi, l’estupidesa o la cobdícia humana fan que molt sovint s’ignore els avantatges de rehabilitar.

Solen ser ben grans les possibilitats de recuperació i modernització de molts immobles vells, bé siga per al mateix ús que ja tenien o bé per reutilit-zar-los amb un altre ús; de fet, en molts casos, edificis ben rehabilitats poden oferir prestacions de més qualitat que edificis construïts de nova planta (per exemple, majors altures lliures interiors). Ara per ara, les possibilitats de la rehabilitació estan minusvalorades perquè l’economia del negoci fàcil i ràpid ha descansat en la construcció de nova planta i l’assalt al territori.

1. Les arquitectures de la ciutat, les cases i els carrers que la conformen, són component essencial del ecosistema urbà, el medi més habitual on fem la nostra vida els humans. Els edificis, a més d’albergar multitud de les nostres activitats, formen part de les nostres emocions i sentiments. Els habitatges per ser la residència privada de cadascú i els edificis públics per ser on de-senvolupem les funcions pròpies de la cooperació social i on satisfem les necessitats de serveis. Arribem a estimar les arquitectures perquè són part de la nostra vida, en són dipositaris, constitueixen un patrimoni.

Per què rehabilitarCarles Dolç,

Arquitecte

Page 32: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

30 / CASES DE EL CABANYAL

Les cases són recursos humans, recursos construïts, actius. Els recursos s’utilitzen, els hauríem de conservar en bon estat per a que servisquen en el present i foren usats també per generacions posteriors, no seria lògic malbaratar-los. Per això s’han de rehabilitar arquitectures, per allargar la seua vida i economitzar bens; els edificis, immobles i habitatges, són recursos particulars o públics a conservar per a que puguen complir totes les seues funcions.

2. Com a patrimoni individual cada casa ha influït en les vivències dels seus residents i ha pogut generar afectes profunds, que en molts casos ja són raó més que suficient per a que siga respectada. Alhora, com a patrimo-ni col·lectiu, cada arquitectura expressa moments de la cultura d’una ciutat i configura de manera singular el seu ambient urbà. Protegim determinades arquitectures perquè el seus valors singularitzen una trama urbana o tenen una significació més enllà d’allò local; de fet, el patrimoni el constitueixen no només monuments, també molts altres edificis que configuren els ambients i els paisatges de la ciutat. Les ciutats civilitzades rehabiliten i restauren sabe-dores que la seua vitalitat depèn també del seu patrimoni construït.

Les barriades, les trames urbanístiques de les ciutats tenen densitats edi-ficades particulars, viaris distints i arquitectures diverses. Eixes cases i espais públics són escenaris de sistemes de vida que s’alteren de manera substan-cial quan arbitràriament desapareixen determinats edificis i llocs. Per contra, el manteniment de les distintes activitats –productives i socials– de cada barri i les seues arquitectures particulars poden ser la garantia de la continu-ïtat de les trames urbanes vives. És cert que sovint contenen edificis en mal estat, però per sanar-los les polítiques de rehabilitació són ben adequades. La diversitat d’edificis forma part de la potència dels barris: la conservació i la substitució valorada de les seues cases pot estar dins de la mateixa lògica. La rehabilitació és part imprescindible de la vida de les nostres ciutats.

3. Hi ha unes altres raons en favor de la rehabilitació. Per a la construcció d’un edifici es va gastar energia que està incorporada en ell i que no haurí-em de dilapidar enderrocant-lo. Els edificis existents acumulen energia, tant la gastada per a fabricar els seus materials components, inclosa l’aportada pel treball humà, com la invertida durant la pròpia construcció. Enderrocar

Page 33: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

CASES DE EL CABANYAL / 31

un edifici és també destruir la càrrega energètica que conté. Les polítiques ben enteses de rehabilitació poden evitar eixe dany.

És cert que al llarg de la vida de l’edifici l’energia originària s’ha degradat, és a dir, que ha envellit, que el seu estat general presenta dèficits i deficièn-cies. Ara bé, l’edifici està en peu, manté les seues prestacions i amb adequats treballs de manteniment podrà continuar la seua vida útil. La rehabilitació és precisament la inversió d’energia que permet recuperar i/o millorar la seua vida. Hauríem, per tant, de pensar en la relació entre rehabilitar i economia energètica.

4. Una cultura de rehabilitació d’arquitectures, tan insuficient encara entre nosaltres, ha de formar part d’una visió distinta de l’economia. Re-habilitar pot ser un sector de negoci com un altre, un sector fins ara poc desenvolupat, sobretot si ens comparem amb altres països europeus. Clar que això significaria introduir canvis en el sector de la construcció: aparèixer més empreses realment especialitzades en rehabilitació, formar ma d’obra i substituir tecnologies, modificar sistemes de gestió i, sobretot, acceptar mar-ges de benefici justos i respectuosos. Hem de pensar que la rehabilitació ha d’anar dirigida als propietaris i llogaters d’habitatges, ciutadania de distinta capacitat inversora que precisa millorar les seues condicions de vivenda. Convé recordar que les necessitats de rehabilitació afecten no sols a edificis considerats vells sinó també a multitud d’immobles construïts en els últims cinquanta anys, sorgits amb l’emigració massiva de famílies del camp a les ciutats. En definitiva, la rehabilitació hauria de formar part d’una reorienta-ció de l’economia cap a un altre model: les arquitectures vives demanen múltiples intervencions per transformar-les per als temps presents i que continuen la seua vida útil.

Page 34: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 35: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

La LLotja de Pescadors / 33

La LLotja de Pescadors

100 aNYs1909-2009

Page 36: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

34 / La LLotja de Pescadors

Page 37: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

La LLotja de Pescadors / 35

Page 38: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

36 / La LLotja de Pescadors

Page 39: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

en la primera dècada del segle vint, en paral·lel a la línia blava del mar, s’alcà un edifici que serviria de llotja dels pesca-dors. La població del cabanyal se l’esti-ma. ocupa la penúltima illa abans de la platja. És una d’eixes illes rectangulars i llarguerudes que miren al Mediterrani, tan característiques de la trama urbanís-tica del barri. Les façanes llargues de la Llotja donen al carrer d’eugènia Viñes i a una plaça mal resolta que s’anomena dels Homes del Mar. es tracta d’un edi-fici desconegut per a la resta de València però emblemàtic en la història recent del cabanyal. Passejant per eugènia Viñes pot passar desapercebut, però no si es veu des de l’altra cara, la de ponent, la que dóna a la Plaça, on té una façana més vistosa.

La Llotja fou promoguda per la Marina auxiliant, una entitat que podríem consi-derar successora dels antics gremis. amb l’avanç de la línia de costa cap a llevant (la posició del Port fa que s’acumule sorra en les platges del nord) el cabanyal havia guanyat terreny al mar, el que va perme-tre pensar en la construcció de noves vies paral·leles a la trama longitudinal d’illes. Per a edificar-hi es va fer una concessió pública a la Marina auxiliant, fent ús de la “Ley de Puertos” d’aleshores i d’una figura jurídica semblant al que huí conei-xem com a dret de superfície.

La Llotja fou projectada pel mestre d’obres joan Baptiste Gosálvez Navarro, el qual treballà molt activament durant dècades al Marítim (el seu fill Víctor es-tudiaria arquitectura i arribaria a degà del col·legi d’arquitectes de València). L’edi-fici es va inaugurar el 1909 i fins 1936 funcionà com a Llotja de peix, tot i que els seus avatars serien diversos. conten que provisionalment feu d’hospital de fe-rits a la guerra del Marroc. amb posteri-oritat a la Guerra d’espanya derivaria a ser usat com a bloc d’habitatges, amb una esporàdica utilització per a les obres de conversió missionera en el context catoli-cista dels anys quaranta. aquestes dades ens poden fer albirar el seu protagonisme en la història del cabanyal i ens parlen de la versatilitat que permet l’edifici.

en realitat estava concebut per a ser llotja i magatzem de “efectos relaciona-dos con la industria de la pesca”, però la seua distribució en departaments inde-pendents on cada peixcador guardava les seues eines, xarxes, etc. va permetre una progressiva reconversió en vivendes, que és la seua utilització actual.

L’arQUItectUra de La LLotja

es tracta d’un edifici de 100x25 metres de planta, constituït per dos cossos lon-gitudinals, entre els quals hi ha un espai central cobert que estava destinat a les tasques comercials i que té accessos pú-

La llotja del cabanyal i altres cases*carles dolç

La LLotja de Pescadors / 37

Page 40: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

38 / La LLotja de Pescadors

blics des de les façanes dels testers que tanquen l’edifici. els cossos són de dues plantes i de dues navades, i cadascun in-tegra vint departaments (amb plantes bai-xa i alta) iguals, més un departament cen-tral, lleugerament més ample, destinat a les oficines de la Marina auxiliant. Fan un total de quaranta departaments, més els dos de les oficines, fàcilment recon-vertits a vivendes, ja que tenen l’estructu-ra tradicional de les cases del cabanyal: cadascun ocupa, en planta baixa i alta, una superfície amb mitgeres llargues i la façana estreta.

Mirada des de fora, la Llotja ens mostra ofici i equilibri, mentre manté ocult un espai interior grandiós. Pels dos extrems entraven i treien el gènere; tres pous d’ullals, ara tapats, servien per a rentar el peix i obtindre aigua potable. L’espai és cobert per una teulada a dues aigües que està per damunt dels dos cossos, sos-tenint-se en encavallades suportades pel mur de càrrega interior de cada cos. Hi ha dues classes d’encavallades que van alternant-s’hi: unes, les principals, són de fusta i tirants de pletines metàl·liques, i les altres, en funció de trencallums, te-nen els tirants de redons. L’espai que en resulta, llarg i alt, impacta per la seua for-ça. És una nau pròpia de l’arquitectura industrial, però no és gens difícil imaginar alternatives d’ús a un lloc d’aquesta digni-tat (experiències artístiques, jornades lú-diques, partides de trinquet, reunions...). aquest magnífic espai no és apreciable des de l’exterior, cal accedir-hi per cali-brar-lo i ser sorprès per les seues possibi-litats. És així també l’experiència de l’altra Llotja de la ciutat, la dels Mercaders, que és dins quan impacta realment.

els murs de càrrega de les seues faça-nes, amb un basament de pedra de Gode-lla, s’executaren deixant la cara vista de les rajoles, una altra singularitat de l’edifi-ci. es tracta de façanes ritmades, d’execu-ció senzilla, amb poc ornament. Les llar-gues estan composades amb una simetria general, en la qual queda destacat el departament central de les oficines amb el seu finestral de mig punt, i la simetria particular de cada casa o departament, en la qual hi ha simplement la porta en la planta baixa i un balcó en l’alta (a les façanes interiors és igual). Les testeres o laterals, que donen al sud i al nord, són més expressives degut al seu acroteri i per deixar entreveure el caràcter interior de la Llotja en integrar les grans portes, de doble altura i en arc de mig punt, per on accedia el peix. ara bé, a la que dóna a la Plaça dels Homes del Mar, el depar-tament central de les oficines presenta un parament sobreelevat amb certa for-malització decó, on la rajola és adreçada i on s’hi va instal·lar un rellotge que ara es conserva guardat. aquesta façana està pensada com a pròpia per a tancar una plaça o espai públic.

La qualitat d’execució de l’edifici es testificada pels detalls de la fàbrica de cara vista que unifiquen les quatre faça-nes (brancalades, cornisa...), les portes de fusta emmetxada de cada departa-ment o les de ferro de les façanes teste-res. No hi ha dubte que hi participaren bons artesans.

el conjunt de l’edifici es caracteritza per la seua racionalitat constructiva, la sobrietat, l’escàs protagonisme de l’orna-mentació i per entroncar perfectament amb l’arquitectura i la trama urbana del cabanyal. ací rau també el seu interès.

Page 41: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

La LLotja de Pescadors / 39

Les ILLes I Les cases deL caBaNYaL

La Llotja dels Pescadors ocupa una illa ben representativa de la trama ur-bana del cabanyal. en origen, encara fa poc més d’un segle, eren illes de bar-raques en filera on vivia la població del barri. ara en diríem adossades. Les bar-raques es disposaven en perpendicular a la línia de la platja, una orientació geo-gràfica ben triada per la saviesa popular: era la vista al mar, el territori de treball dels seus pobladors, i permetia gaudir de la brisa marina, el vent dominant, en les estacions càlides.

Naturalment, ara no n’hi han barra-ques. Però subsisteix la traça que deixa-ren, les illes rectangulars que ocupaven i un sistema de parcel·les estretes de fa-çana (algunes tenen l’ample d’una antiga mitja barraca, predominant les que tenen entre cinc i nou metres) i llargues de mit-gera, amb l’orientació est-oest. des de fa més de cent anys s’anaren reconstruïnt, es feren cases de murs de càrrega de ra-jola, bigam de fusta i cobertes que són terrats o teulades. Moltes d’eixes cases re-interpretaven els estils cultes, la majoria estigueren fetes per bons mestres d’obres però en algunes, ja en el segle vint, inter-vingueren també arquitectes, tot i que en la construcció de moltíssimes participa-ren directament els seus futurs residents. així naixerien cases d’estil eclèctic o his-toricistes, altres d’un creatiu modernis-me valencià popular i, a partir dels anys trenta, unes poques són ja racionalistes. a més de les adreçades i pintades, apa-reixen construccions en cara vista, una tradició amb poca presència a València però que al cabanyal és de qualitat apre-ciable. Una altra tradició ben personal és

la de paraments de façana revestits amb taulells ceràmics al gust de cada època i propietari.

després de 1950, una minoria d’aque-lles cases s’enderrocaren i foren, de nou, substituïdes: apareixerien blocs en altura que desdibuixen en part el paisatge del barri, però que no han pogut eliminar ni la trama ni el predomini de volums de poca alçada. en els anys vuitanta vindria la catalogació i la protecció arquitectò-nica. I a principi dels noranta la decla-ració de Bé d’Interés cultural. ara, amb la proposta de prolongació del passeig de Blasco Ibáñez, se’n pot anar en orris.

afectades per la prolongació, la Llotja i diverses cases situades als carrers de sant Pere, dels Àngels, d’escalante, d’ampa-ro Guillem, de j. Benlliure, del Progrés, del Pare Lluís Navarro, de la Barraca, de la reina o d’eugènia Viñes són un va-lor patrimonial, encara que les vullguen desprotegir. I estan en ús. com deia, a la Llotja, els departaments dels pescadors es transformaren al llarg dels anys, particu-larment en la postguerra, en residència de famílies del barri. La Marina auxiliant va funcionar fins fa poc i la Llotja és ara un bloc d’habitatges, amb un espai cen-tral que demana ser restaurat i reutilitzat. La gran majoria de les cases estan habita-des, hi ha una ocupada per un bar, una al-tra per un alberg, algun estudi d’artista...

La geografia del cabanyal i la vàlua del seu element humà han generat unes pe-culiaritats urbanes i arquitectòniques que no tenen recanvi. assolar cases i trencar la delicadesa del teixit urbanístic seria una pèrdua per al nostre patrimoni.

*article publicat a l’edició valenciana d’el Pais (4/2/1999).

Page 42: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 43: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

dibuixos empar Gallart i Vicent Gallart

Page 44: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

42 / La LLotja de Pescadors

Page 45: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

allò que ha marcat la identitat del caba-nyal com a poble és la seua relació amb la mar, a la qual havia d’aferrar-se per tal de sobreviure. La mar era el seu patrimo-ni bàsic. en realitat, el cabanyal és una llengua de mar, un tros de mar inserit en la terra. I de la mar, la pesca, que ja no era simplement un ofici sinó una manera de vida. L’aroma del salnitre ho impreg-nava tot i acompanyava el pescador fins a l’interior de la seua vivenda. encara que no era únicament l’home de la casa qui s’implicava en les tasques de la pesca, amb ell anaven els seus fills com a “gats de barca”. I a la vora de l’aigua estaven sempre les dones, a vegades per esco-drinyar l’onatge i mussitar oracions pels seus hòmens, però sempre, cada dia, com un ritu inexcusable, entre les 3 i les 4 de la matinada, per a rebre les barques del bou repletes de peix, riquesa primordial i principal suport de la vida al cabanyal.

allà, a la vora de l’aigua, protegits per les barques, el seu únic refugi en cas de pluja i vent, iniciaven el trasbals del peix fins a les cistelles de vímet. ja amb els cistells plens, les típiques i patides dones cabanyaleres emprenien la seua orgullo-sa i riallera marxa cap als mercats, en les rudes tartanes, en els tramvies de cavalls, de vapor (el “ravachol”) o en els elèctrics. Per aquests anys, les cabanyaleres dedi-cades a la venda de peix eren ni més ni menys que 217. I la majoria de les que no es dedicaven a açò treballaven en la ta-baquera, llavors emplaçada on ara és el

venerable i antic Palau de justícia de la Glorieta.

Però poc després de l’annexió de Po-ble Nou de la Mar a València, a ningú se li escapava la necessitat de construir un mercat; i va ser el mateix alcalde de València, josé Igual torres, qui li va pro-posar a l’ajuntament “una millora que l’opinió i les vertaderes necessitats del po-ble treballador reclamen amb urgència”. en poc de temps, l’arquitecte municipal Àngel Barber redactà els plans i la Memò-ria, firmats el 19 de desembre del 1902. era un projecte senzill, sense massa pre-tensions. es va aprovar de seguida perquè simplement resolia l’indispensable per a evitar “els rigors i les crueses de l’hivern”. es tractava d’un simple “rectangle tancat per murs que servisquen al propi temps per a sostindre una coberta i un parell de locals destinats un al pes i un altre a ofi-cina on es porten els llibres”.

Però passen cinc anys i l’ajuntament de València s’emporta una sorpresa: en lloc del projecte de Barber, perdut en els calaixos, es troben que els pescadors havien triat i realitzat un altre projecte, que ara portava la firma de juan Bautista Gosálvez Navarro. L’ajuntament, estra-nyat, nomena una comissió el 6 de juliol del 1907 perquè informe sobre el nou mercat, del qual semblava no tindre no-tícia, en un episodi que revela amb prou claredat la desconnexió de l’ajuntament de la capital amb la seua perifèria, amb el cabanyal.

La LLotja de Pescadors / 43

el Palau del Peix la joia del cabanyal

antonio sanchisoctubre 2009

Page 46: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Què havia ocorregut durant aquests cinc anys? doncs que els pescadors ha-vien considerat insuficient aquell pro-jecte tan senzill, i pel seu compte havien encarregat un altre de nou a un Mestre d’obres que, durant molts anys, havia anat alçant moltes cases del nou caba-nyal durant la seua independència, i que també havia sigut arquitecte municipal, encara que per qüestions burocràtiques estava classificat com a Mestre d’obres.

arxiu de juan josé Bosch Gosálvez

trets de jUaN BaUtIsta GosÁLVeZ (1844-1927)La primera part de la seua carrera la va desenrotllar a Madrid com a ajudant del cos Nacional d’enginyers de camins, canals i Ports, fins que el 1881 el rei

l’autoritza a passar al servei de l’ajunta-ment de PNM, exercint com a arquitecte municipal.

el més important de Gosálvez és la seua implicació no sols professional sinó anímica amb el cabanyal, fins al punt que l’1 de gener del 1890 hi és triat al-calde, encara que el 25 del mateix mes es veu forçat a dimitir per problemes de salut.

elabora el projecte de clavegueram, sé-quies i empedrat, i amb els guanys patro-cina la terminació de la torre de l’església de Nª sª del rosari. al març redacta l’in-forme sobre el tramvia a vapor (el ravac-hol), que no ha d’anar per la població a més de sis quilòmetres per hora; participa en totes les subscripcions obertes per des-gràcies ocorregudes en el poble, com el naufragi de la “sant Manuel” o l’incendi del 1896; a més de posar orde constant-ment en el traçat dels nous carrers, al juny del 1892 participa en els primers intents de construir un passeig Marítim al caba-nyal, amb un pavelló que incloga un ter-mòmetre, un baròmetre, un higròmetre i alguns volums de Geografia i de ciènci-es; i finalment, proposa fixar determinats dies per a oferir-hi concerts.

Pel gener del 1909, a més d’estar cap-ficat en la construcció de la Llotja, hi emprén la construcció d’un altre edifici emblemàtic del cabanyal: el casinet d’el Progrés Pescador.

La Llotja de Marina Auxiliant

tornant de nou a la nostra Llotja, hem de dir que per aquest projecte no van sol·licitar la llicència de l’ajuntament de València, per considerar que les compe-tències en la zona marítim-terrestre eren pròpies de l’estat, en aquest cas de la di-recció d’obres Públiques. La llicència els

44 / La LLotja de Pescadors

Page 47: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

fou concedida per reial ordre del juliol del 1907.

amb tots els permisos en regla comen-çà la construcció de l’edifici, però sem-pre els faltava una pesseta per a un duro. I com tantes altres vegades, recorren a Gosálvez que els concedeix un préstec de 10.000 ptes.

I amb el mercat ja pràcticament aca-bat, però sense inaugurar, esclata la guerra de Melilla o del rif. seran els fe-rits d’aquesta guerra els primers usuaris perquè la nova construcció es reconver-teix en hospital. els soldats són rebuts al port com a herois.

Parèntesi sobre la guerra del Rif

Fruit de conquestes de segles anteriors, espanya conservava algunes places for-tes al rif, franja del nord d’Àfrica entre tetuan i Melilla, que era un territori es-tructurat en tribus o cabiles enfrontades entre elles. corrien infinitat de llegendes sobre les seues fabuloses riqueses mine-res, i per tant, era un mos molt abellit tant pels rifenys com per les grans com-panyies mineres de França, espanya i alemanya.

entre els rifenys hi havia un aventurer. es tractava d’el rogui, Butoni Hamara o “l’home de la burra”, universitari islàmic, que es va fer famós per la seua oposició popular a un impost que, en contra de l’alcorà, va tractar d’introduir abd-el-aziz, i que afectava per igual a marro-quins i estrangers. a lloms d’una burra recorria els socs incitant a la rebel·lió, amb gran èxit. encara que era un impos-tor, molts van veure en ell un alliberador i va ser proclamat sultà. al rif va go-vernar com a senyor absolut sobre unes quantes cabiles, però per tal de mantin-dre poder sobre els caps d’aquestes co-munitats, necessitava recursos amb què

mantindre el seu exèrcit. I prompte va veure l’ocasió en la possible existència de jaciments miners en la regió, cedint l’explotació a companyies estrangeres, sobretot franceses i espanyoles (roma-nones, comillas…).

Per a la seua explotació, el Govern espa-nyol podia haver pres uns quants camins, però va caure en una cadena d’errors. el primer abús fou que totes les concessions eren il·legals, però tenien l’autorització de Butoni Hamara que, encara que hi posse-ïa el poder efectiu, era un impostor.

L’explotació de les mines comportava la construcció d’un ferrocarril però això suposava la penetració estrangera al ter-ritori de les cabiles, la qual cosa suposà l’inici del descontent general i de l’oposi-ció contra Butoni Hamara dels mateixos rifenys. el cas fou que el general Marina va aprofitar les dissensions entre el sultà legítim i l’impostor per ampliar les bases de la presència espanyola al rif.

a malgrat de com estava d’agitat el riu, el govern espanyol prosseguia amb les obres del ferrocarril, que les cabiles con-sideraven una invasió del seu territori i un atemptat a la seua independència. Per això, el sultà legítim i algunes fraccions de cabila no tardaren a demostrar la seua hostilitat. el 9 de juliol un grup de cabi-lencs va assassinar sis treballadors. açò va constituir el començament de la campa-nya o guerra de 1909.

en aquest moment comet el Govern espanyol el seu segon abús. encara que el president antonio Maura considera-va que espanya ja tenia prou problemes interns (la premsa es preguntava per la contradicció que suposava colonitzar el Marroc quan encara estava per colo-nitzar quasi tota espanya), va claudicar davant de les pressions de l’exèrcit i dels grups financers amb interessos a les mi-nes del rif.

La LLotja de Pescadors / 45

Page 48: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

el tercer error d’embalum el va come-tre el ministre de la guerra, arsenio Li-nares. en compte d’utilitzar cossos d’elit, ja fundats per Fernando Primo de rivera i orbaneja, germà del dictador Miguel Primo de rivera, el senyor arsenio va tirar mà dels reservistes, molts d’ells ca-sats i amb fills, en una societat en crisi. Per acabar-ho d’arreglar, l’embarcament de les tropes es va fer a Barcelona, es-pecialment sensible a la revolta. I si es vol més condiment, els vaixells per a transportar els soldats eren propietat del marqués de comillas, amb interessos fi-nancers en les mines del rif.

amb totes aquestes metxes, no és gens estrany l’esclat de la setmana tràgica. Però el Govern usa l’arma de la repres-sió, i fins i tot afusella Ferrer i Guàrdia a Montjuich, guanyant-se la repulsa de tot europa. contradiccions i errors que costarien la dimissió de Maura el 21 d’octubre.

al general Marina li arriben reforços, fins a completar 17.000 soldats. Però els rifenys inutilitzen el ferrocarril i l’aprovi-sionament ha de fer-se amb muls, en zo-nes tallades per barrancs transversals, el major dels quals era el barranc del Llop. el 28 de juliol és el més tràgic i decisiu de la guerra: els rifenys, ocults darrere de les ondulacions i les crestes del desert, van delmant les tropes espanyoles: 17 oficials i 136 soldats morts, entre ells el general Pinto, i 35 oficials i 564 soldats ferits. aquest fet va esdevindre la icona de la guerra gravada a l’imaginari popu-lar, i es manifesta en composicions com aquesta:

en el barranco del LoboHay una fuente que manasangre de los españoles Que murieron por españa

Hospital de sang

els ferits espanyols eren molts i la infra-estructura sanitària de Melilla no dona-va més de si, per tant els ferits havien d’evacuar-se a espanya, en la que es res-pirava un ambient popular molt curiós: davant de la visió d’uns soldats espanyols ferits el prioritari era atendre’ls amb afecte, com a herois, oblidant-se dels po-lítics que els havien ficat en el xoc. es pot dir que pràcticament tota espanya es va posar a disposició dels ferits. tots es preguntaven què es podia fer per ells. I La creu roja va prendre les regnes de l’assistència buscant i sol·licitant qualse-vol classe d’ajuda. aquest sentiment va calar en els pescadors del cabanyal i la Marina auxiliant es va posar a la seua disposició, oferint a les autoritats l’edifici del mercat acabat de construir i encara no inaugurat.

És de justícia afegir que, encara que ens falte més documentació sobre el fet, la llotja d’el Progrés Pescador, edifici de què es conserven les parets i que està reconvertit en local d’oci enfront de les antigues termes Victòria, també es va posar a disposició de la creu roja; hi ha un diploma de gratitud que així ho cons-tata. de fet, els cinc soldats soterrats en el cementeri del cabanyal moriren a l’hospital d’el Progrés.

La fervorosa acollida

encara que fóra una guerra impopular, els ferits tocaven la fibra sensible dels valencians i, més en concret, dels caba-nyalers; de manera que tot es va posar en moviment. I, al capdavant de tots ells, andrés Gallart cornil, president de la Marina i que, ja amb 60 anys, s’encar-regà d’organitzar-ho tot, cedint inclús la seua pròpia caseta per a instal·lar la cui-na de l’improvisat hospital i oferint-se ell

46 / La LLotja de Pescadors

Page 49: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

mateix per dirigir-la; va treballar-hi amb Bautista chuliá Gallart i Bautista saura García .

I amb ell, tot el poble, que converteix en una festa tota l’arribada i l’estada dels ferits en el seu hospital. tot era poc per als herois de vions.

resulta impossible condensar totes les accions que es van organitzar en ajuda dels herois, “els nostres germans”. alguns detalls, trets fonamentalment d’el Mer-cantil Valenciano:

abans que arriben, diversos particulars ja es comprometen davant de La creu roja a proporcionar tot quant consumis-quen durant la seua estada: gasoses, cer-vesa, tela per a coixins, llençols…i a obrir una subscripció. el 9 d’agost, la premsa gira la primera visita d’inspecció al “bell edifici”, compost de 80 habitacions inde-pendents, en cadascuna de les quals po-den col·locar-se cinc llits, i en cas de ne-cessitat podria utilitzar-se la nau central amb cent llits.

Foto arxiu Pepe Nicolau

conté cinc pous artesians d’aigua pota-ble i reuneix condicions higièniques im-millorables, per la qual cosa s’afirmà que “més que hospital serà un sanatori per als nostres germans que lluiten en el rif”.

La creu roja està disposada a col-locar 400 llits si la caritat dels valencians

es desborda en benefici dels herois que barallen en els camps de Melilla.

el delegat de l’assemblea suprema de La creu roja va nomenar socis a tots els bons patriotes que formaven la so-cietat Marina auxiliant, lliures de tota despesa, perquè puguen usar el braçal, mentre presten el seu concurs en els de-sembarcaments de ferits que en termini brevíssim es verificaran al nostre port. al capdavant de tot es posarà la marquesa de cáceres María de las Nieves Yanguas i Hernández, esposa de l’exalcalde Vicente Noguera aquavera sotolongo.

Fins i tot abans que arriben els ferits a València, ja les bandes de música cele-bren concerts benèfics; s’ofereix electri-citat gratis; la companyia de tramvies entrega passes als socis de la creu roja encarregats de l’administració de l’Hos-pital i permetrà la circulació gratuïta en la línia del Grau als portalliteres de la creu roja que visten l’uniforme complet.

es continuen arreplegant donatius de tota espècie: una dotzena de mocadors, 6 palanganes, un catre, 50 quilos de cre-ïlles…

I com a l’agost estiueja en el cabanyal la bona societat valenciana, les srtes. Paquita i otilia alfalsar han format una junta de xicotes amb el laudable propò-sit de postular en els poblats marítims a benefici de l’hospital, mentres el dele-gat de la xarxa elèctrica, el senyor juan antonio Mompó, ha instal·lat el telèfon en la casa social de La creu roja i en l’hospital de la Llotja.

La recepció triomfal

a les quatre i mitja de la vesprada del 2 de setembre va arribar al port el vapor “catalunya”, portant a bord 108 soldats ferits i malalts. L’esperen totes les auto-

La LLotja de Pescadors / 47

Page 50: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

ritats civils, militars, religioses i aristo-cràtiques. soldats, carrabiners i indivi-dus de la creu roja van rivalitzar en la seua ajuda. acabat el desembarcament i col·locats convenientment els soldats en els vagons del tren, es va posar en marxa cap a l’estació de la societat Valenciana. dels 108 malalts i ferits, només 20, per ara, han sigut destinats a la Llotja. Van ser rebuts per les autoritats, entre elles l’alcalde josé Mestre, que va oferir envi-ar-hi el pa i la resta d’articles faltats de pes que decomissen els dependents del Municipi.

I la premsa es deté a descriure l’edifici: senzillament magnífic, de grans condici-ons higièniques, amb espaioses habitaci-ons que donen a la platja…de tal manera que mitja hora després d’estar allí, els ferits ja semblaven uns altres. La llum i l’alegria de què gaudeix el bell edifici de la Marina auxiliant pareixia haver-los cu-rat. No és gens estrany, perquè el menjar consistia en sopa, olla, carn torrada, ga-llina, ous, llet, galletes, vi generós servit sense taxa, raïm i meló. Per això un ferit d’alcalá de Xivert, en compte d’anar-se’n amb la seua família, va preferir ingressar en l’hospital de La creu roja per al seu millor restabliment.

L’endemà, quan van arribar al mercat del Grau els encarregats de fer la compra, molts venedors no permeteren que paga-ren res. els proporcionaven, per exemple, un quilo de carn, 900 grams de fideus, 450 grams de cigrons, raïm, ous, café, me-lons, verdures…

es constitueix al Poble Nou del Mar la junta de dames encarregada de recap-tar almoines, que en una setmana recull 215,50 pessetes. els perruquers de la plaça de caixers s’ofereixen a pelar-los gratis, i també els sis perruquers del ca-banyal es presenten a les deu del matí.

els voltants de l’hospital estaven ocu-pats per una immensa gentada, desitjosa de veure i parlar amb els ferits i malalts de Melilla. Va caldre fer torns perquè tots pogueren satisfer el seu desig, abans de tancar a les sis de la vesprada.

La premsa volia conéixer els cuiners que oferien menús tan suculents. el pre-sident de les creu roja els va presentar els cuiners Gallart, chuliá i saura. clar que també s’hi consumien les olles que els portaven les dones del cabanyal, men-tre que el “Parrante” García dutrús els regala una caixa de puros. L’arquebisbe dóna 250 pessetes, ricardo trénor 100 i josé aguirre, 50. La societat Benlliure, del carrer dels Àngels, celebra una bonica funció dramàtica en benefici dels ferits.

a partir de l’11 de setembre, hi hauria més rebombori i més treball, perquè en el transatlàntic rabat van arribar més ferits i malalts, 36 dels quals anaven destinats a la Llotja.

La presa del Gurugú, principi d’una fi provisional

el 29 de setembre, els soldats van fer on-dejar en les perilloses cimes del Gurugú la bandera espanyola, acció presenta-da com una gesta heroica de les armes espanyoles i celebrada amb volteig de campanes i cercaviles amb atronadores músiques militars. així queda afirmat el domini d’espanya en la regió del rif, en-cara que quedaven molts focus de rebel-lió, que es van anar sotmetent durant el mes de novembre. al llarg del novembre de 1909 es produeixen una sèrie de sub-missions de distintes faccions de cabila, i el 8 de desembre se sotmet abd-el-Kader, la qual cosa marca una fi d’etapa. I, en-cara que el caliu rebel no desistiria mai, eixe mateix mes de desembre La creu roja dóna per conclosa la seua missió

48 / La LLotja de Pescadors

Page 51: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

benèfica respecte dels ferits i malalts de l’exèrcit d’Àfrica, i tanca el seu Hospital de la platja.

Les flamerades de la rebel·lió marroqui-na tardarien molts anys a extingir-se, però això, literalment, ja és una altra guerra.

Les batalletes amb l’Ajuntament

L’ajuntament estava a l’aguait. No havia assimilat la independència dels pesca-dors en la construcció del seu propi mer-cat, i en ple xoc, el 9 de setembre, dirigeix un ofici als pescadors sobre la llicència d’obertura del local i l’ús que se li dona-ria en el futur. el cas és que el president juan Bautista cano i el secretari Vicente Llorens ja havien anat a veure l’alcalde, josé Mestre, i li havien expressat verbal-ment que la Marina no podia decidir en aquell moment l’ús que se li havia de do-nar al local, perquè “no sabíem si podria ser tornat pel nostre Govern en termini breu, ja que poguera haver-se prolongat per molt de temps l’ocupació com a Hos-pital i llavors nosaltres veure’ns en la ne-cessitat de construir un altre local per a mercat de peix a l’engròs”.

de totes maneres, l’11 de febrer de 1910, la Marina auxiliant lliura a l’ajuntament els planols de l’edifici. en la Memòria es fan constar, per exemple, els 850 m2 de la nau central, les 40 casetes, els dos pous artesians que assorteixen cinc piques o els albellons que reben les aigües i immundí-cies de l’edifici.

Queda clar que, en cas de guerra, quan el Ministeri de defensa li exigisca a Marina auxiliant la demolició de les obres, quedarà obligada a executar-la sense dret a cap indemnització. enca-ra que siga difícil imaginar una escena bèl·lica en aquest idíl·lic paisatge de sol i platja, la veritat és que la perspectiva de tancs amfibis envaint la costa mai

deixa d’estar oficialment present en les altes esferes governamentals.

La Lliga Marítima

entre les sorpreses que ens ofereix Ma-rina auxiliant està la de l’espectacular bandera que en compte de tindre brodats els noms de l’entitat, té els de Lliga Ma-rítima.

Furgant un poquet es pot saber què era eixa Lliga, encara que hi ha poques dades per saber quina classe de relació tenien amb Marina auxiliant. diguem que, des-prés dels desastres navals del 98 a cuba i Filipines, el conjunt de la marina espa-nyola va quedar prostrat, davant de la in-diferència de molts espanyols. Per això la Lliga Marítima espanyola, el 1900, volent despertar la consciència marítima dels espanyols, va convocar una reunió amb l’assistència d’unes cinquanta persones, sobretot militars, entre les que només hi havia tres empresaris naviliers. No queda molt clar quina col·laboració podien espe-rar d’uns pescadors com els de Marina, però el cas és que van connectar amb ells, i que el 13 d’agost de 1909 es concedixen “terrenys en la platja de llevant del port de València a d. juan Llorens, com a pre-sident de la Lliga Marítima de pescadors del cabanyal, amb destinació a magatzem d’efectes de pesca”.

afegim un fet significatiu: la primera idea de constituir esta Lliga naval va sor-gir a partir de la proposta d’un oficial de l’armada, adolfo Navarrete alcàsser, fill precisament del comandant de Marina adolfo Navarrete escudero, que havia sigut comandant de Marina en el nostre port, que va estar sempre al costat dels pescadors i mariners del Grau i del ca-banyal i que va col·laborar estretament amb les autoritats sanitàries, entre elles

La LLotja de Pescadors / 49

Page 52: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

el doctor Lluch, per a eradicar la pesta que ens va assolar al 1885.

Les cases de la Marina o de Pardo. El Campo del Colilla

Fem un salt, fins al 1928, que comença a pensar-se a edificar vivendes per als pes-cadors ja que, teòricament, no podien ha-bitar en les casetes de la Llotja, pensades per a dipòsit de les barques i de les xarxes. Necessitaven que les vivendes estigueren a prop del mercat i de la platja per la proxi-mitat al treball. I comencen a alçar el pro-jecte en el descampat de davant, conegut com el campo del colilla, on es jugava al futbol. com hi havia molt de desocupació es van concedir alguns avantatges fiscals als usuaris, que les van haver d’adquirir per sorteig, perquè les sol·licituds eren molt superiors a les ofertes.

Per cert, segons conta ricardo Ferrer, quan les cases estaven mig acabades els primers que les van ocupar van ser els re-fugiats que venien de Madrid.

abans de la guerra els pescadors s’agrupaven per sindicats, segons espe-cialitats. Hi havia patrons de pesca, pa-trons de paper (els que marcaven el rumb i s’encarregaven del paperam davant de l’administració), motoristes i mariners. tots ells, durant la guerra, es van asso-ciar en La Fraternitat, associació que va funcionar del 36 al 39. encara que la guerra va obligar a modificar els costums. com conta ricardo Ferrer i recorden molts altres, després del bombardeig “del diumenge”, que va afectar els cines es-calante i daurat; la gent va agafar molta por, i pràcticament tots els seus coneguts se’n van anar a viure a rocafort, on eren acollits com es podia. estem parlant d’un bombardeig perpetrat per Bruno Musso-lini, el qual, a bord del sparviero, amb 1.250 quilos de bombes, es va acarnissar

amb València, que en aquell moment era capital de la república. a les 10 del matí del diumenge 3 d’octubre, cinc avions de La Pava tenyien el cap i casal de sang, perpetrant el segon bombardeig més sag-nant dels 463 atacs aeris i navals que va patir València durant tota la Guerra civil. en aquesta ocasió van matar mig centenar de persones, van ferir 78 i van destruir 160 cases dels poblats marítims.

des de rocafort, emprant dos trens, els pescadors arribaven cada matí al moll, on s’embarcaven. el primer tren eixia de rocafort a les 5 de la matinada i després feien un transbord. acabaven entre les 3 i les 4 de la vesprada i es tornaven a roca-fort. I així tota la setmana, pescant esca-marlans, abadejo, lluç, mòlleres... en les fotos que es coneixen de dones assegudes a la porta de la Llotja es veuen algunes cistelles que es deien paneretes de mos-tra, que eren uns recipients un poc més manejables, on les dones portaven xicote-tes quantitats de peix per a vendre a peu pels pobles. I el normal era que els pes-cadors intentaren recuperar les cistelles cada dia. Per a això normalment enviaven els seus fills, perquè en acabar la venda les venedores li les tornaren

La Llotja, refugi del consogre de Franco

No tots estaven en rocafort. el “Barran-quilla” va haver d’estar molt al corrent, perquè en la seua caseta havia vingut a refugiar-se un industrial d’aldaia, dit josé María sanchis sancho, que era tio i padrí de bateig de cristóbal Martínez Bordiu. diguem telegràficament que el pare d’aquest cristóbal, que posterior-ment va ser conegut com “el gendríssim”, estava des de feia temps en estret contac-te amb Franco i era testaferro dels nazis. en acabar la guerra, aquest sanchis va

50 / La LLotja de Pescadors

Page 53: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

anar amb la seua limusina a agrair-li la seua ajuda al Barranquilla.

El règim li busca les voltes a Marina Au-xiliant

es pot dir que la Marina era més de dre-tes que d’esquerres. encara que açò no-més s’addueix ací perquè ens adonem de la incongruència d’aquest capítol que re-sumirem:

en acabar la guerra, el règim franquis-ta va cometre un error amb els pescadors de la Marina auxiliant. en 1945, la de-legació de sindicats anava qualificant a les distintes organitzacions, calibrant la seua afecció al règim. a la Marina auxi-liant la qualificava ni més ni menys que com a marxista. cras error. I perillós per a la supervivència i la integritat física. de desmentir-ho s’encarrega “el cullerenc”. L’al·legat de josé antonio oliver curats és una professió de fidelitat al règim, per a la qual cosa addueix, com a llista de mè-rits, uns fets històrics molt significatius: fidelitat a alfons XII, que els va facilitar la fundació de la casa dels Bous el 1877; extirpació de tota idea d’odi de classes... obrint el seu cor al sentiment d’unitat de servei entre els espanyols; devolució als seus propietaris dels barcos confiscats pels sindicats marxistes; col·lecta per a restaurar l’església dels Àngels; dona-ció d’imatges per al culte; col·laboració en l’obertura del nou temple parroquial de sant rafel del carrer escalante; par-ticipació de la societat en els actes del trasllat de les restes de josé antonio des d’alacant fins a L’escorial. I finalment, aquesta agrupació es constituí com un illot contra el qual s’estavellaven tots els embats del procel·lós mar de l’esquerra-nisme d’aquest districte. No va desistir mai d’ajudar el cabdill per tal d’aconse-guir la normalització en l’abastiment del País i l’engrandiment de la nostra volgu-

da Pàtria. Per tot això, oliver suplica que Marina auxiliant deixe de figurar com a entitat marxista, i menys encara com a desafecta al règim.

encara que hem de matisar que la fi-delitat als Borbó no era una bona creden-cial davant de Franco, consta que en els últims dies de funcionament de la Llotja com a Hospital, el rei els va visitar i li va regalar el seu espasí a andrés Gallart. el va lluir orgullós en la setmana santa, com també els seus descendents. Però amb la vinguda del franquisme van tindre por i, endinsant-se a la mar amb la barca, van tirar l’espasí a l’aigua.

el cas és que els esborren del catàleg d’associacions desafectes i, a més, oliver aconsegueix un altre triomf, alliberant-se d’una altra espasa de damòcles que pen-java sobre la Marina: el règim descobreix que els pescadors han convertit les seues casetes en vivendes, quan allò que s’ha-via previst era que l’edifici es destinara només a mercat i magatzem per a dipòsit de xarxes i la resta d’efectes relacionats amb la indústria de la pesca. aquella si-tuació era una clara infracció i podia ser causa de caducitat. Però també oliver ix d’aquest compromís, argumentant que durant la Guerra havien sigut destruïdes gran nombre de vivendes i que, en tornar a les seues llars tots els que s’havien que-dat sense casa, alguns socis es van refugi-ar amb les seues famílies en les casetes. després de consultar la qüestió amb l’au-toritat Governamental, es va decidir, com a mal menor i solució cristiana, no deixar en el carrer els afectats, resolució que va determinar un vertader dia de goig i festa.

a hores d’ara ja es va reorganitzant l’activitat pesquera i Progrés i Marina es fusionen en la nova Llotja o confraria del Port, llimant a poc a poc les seues diferències sota la primera presidència de Manuel ribes. La veritat és que va

La LLotja de Pescadors / 51

Page 54: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

haver-hi intents d’apoderar-se dels im-mobles del Progrés, que tenia alguns empleats (anníbal díaz i ramón Gómez Parra) mal vistos per la seua fidelitat a la república. Però el Progrés es va mantin-dre ferm i va mantindre els seus drets, que encara ostenta, establint una polí-tica de bones relacions amb la Marina.

Possibilitats de futur

No cal suar molt per a trobar-li un ús verdaderament útil a l’edifici. No se sap si en un lapsus, la mateixa rita va pro-posar traslladar l’edifici a un altre em-plaçament, “pedra a pedra”. La valoració tècnica i artística de l’edifici ja l’han fet destacats arquitectes. Nosaltres, descar-tat l’ús original com a mercat de peix, opinem que cal saber reconvertir-lo, dig-nificant tant l’edifici com el mateix ca-banyal.

en dos viatges que la gent del caba-nyal vam fer a Hamburg, una ciutat real-ment avantguardista, vam tindre ocasió de contemplar, admirats, la reutilització que se li havia donat a una antiga fàbri-ca. Mantenint la seua estructura, havia passat a ser un espai públic multiusos. a més d’admirar l’edifici original, que ja de per si era una joia, els visitants podien celebrar qualsevol classe d’actes lúdics i culturals.

Més a prop de nosaltres, a elx, s’ha re-convertit un antic escorxador en un cen-tre de cultura contemporània, referent per als creadors de qualsevol disciplina relacionada amb les arts i la cultura. Fi-xeu-vos en ell: s’assembla molt a la nostra Llotja. tan difícil és que fem ací alguna cosa pareguda? tindríem un edifici del més genuí cabanyal, obert a totes les manifestacions creatives culturals i lúdi-ques, pont entre la cultura tradicional i l’emergent.

Antonio Sanchisoctubre 2009

52 / La LLotja de Pescadors

Page 55: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

La LLotja de Pescadors / 53

Page 56: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

54 / La LLotja de Pescadors

Page 57: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

La LLotja de Pescadors / 55

Page 58: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 59: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

L’any 1996, sent estudiant d’Història de l’art en la Facultat de Geografia i His-tòria, se’ns va proposar als alumnes de tècniques artístiques i conservació de Béns culturals realitzar un treball so-bre un edifici singular ubicat en la ciu-tat de València, que consideràrem digne de proposar davant de la conselleria de cultura com a Bé d’Interés cultural.

des d’un principi vaig tindre clar que l’objecte d’estudi sobre el qual desitjava treballar havia de situar-se en el caba-nyal, barri en què va transcórrer part de la meua infantesa i joventut, i al qual sempre vaig considerar mereixedor d’una major atenció per part d’estudiosos i polítics.

L’arquitecta rosa Pastor va ser qui em va posar sobre la pista d’aquest edifici i qui, generosament, em va proporcio-nar les primeres dades per a començar la meua labor. L’estudi d’aquest edifici, ràpidament, es va convertir en un rep-te i una gran satisfacció personal, cada vegada que aconseguia esbrinar alguna dada, em fascinava a mesura que l’anava coneixent.

al principi no va resultar fàcil, ja que poc se sabia sobre l’edifici i la bibliografia era quasi inexistent. així doncs vaig co-mençar un pelegrinatge a arxius i centres oficials, que no sempre es traduïen en les troballes abellides.

en primer lloc, novembre de 1996, i una vegada triat l’edifici objecte d’estu-di, vaig començar amb la recopilació de

dades bibliogràfiques en la Biblioteca del col·legi territorial d’arquitectes de Va-lència, el servei de Patrimoni i l’oficina d’Informació Urbanística d’aquesta ma-teixa entitat. a continuació es va imposar la visita a l’edifici amb diversos intents de contactar amb els veïns que, en general, no es van mostrar molt col·laboradors, la qual cosa vaig entendre quan vaig co-néixer la seua preocupació pel futur de continuïtat de les seues cases. segons em van explicar, atés que la concessió del sòl tocava a la seua fi, des d’aumsa s’estava tramitant un expedient que no els deixava dormir tranquils.

a continuació vaig realitzar un repor-tatge fotogràfic en blanc i negre de tots i cadascun dels habitatges i algunes fotos en color, quant a detalls.

el desembre d’aquest mateix any vaig sol·licitar una simple nota informativa en el registre de la Propietat de València, però en els seus índexs de persones no existien béns i drets reals de cap classe a nom del Grupo de armadores Marina auxiliante, sa. No obstant això, sí que vaig trobar l’escriptura de constitució d’aquesta societat en el registre Mercan-til de societats dies després.

amb les dades obtingudes en l’arxiu històric del ctaV, sobre les obres realit-zades per l’arquitecte Víctor Gosálvez, que en un principi es pensava que en po-dria ser l’autor, em vaig desplaçar a l’ar-xiu Històric de l’ajuntament de València i després de consultar diversos expedients,

La Llotja del Peix o antiga Llotja. diari d’una investigació

Natividad Banaclocha Navarro

La LLotja de Pescadors / 57

Page 60: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

no vaig trobar llicència ni legalització d’obra referent a aquest edifici.

Vaig continuar buscant en el Port au-tònom de València, on només es guar-daven dades dels edificis ubicats en el recinte portuari. Igualment infructuoses van ser les perquisicions efectuades en l’oficina tècnica i en el servei de Plane-jament de l’ajuntament de València.

Vaig intentar obtindre alguna informa-ció d’aUMsa, però tampoc vaig tindre èxit i, finalment, vaig poder recopilar les mesures de cadascuna de les parts consti-tuents de l’edifici, així com els usos actu-alitzats en aquell moment en la delegació Provincial d’Hisenda.

després d’aquests passos previs, em vaig disposar, amb el que tenia, a escriu-re sobre la Llotja, fins i tot em vaig atre-vir a llançar un parell d’hipòtesis.

el 1978, l’arxiu Històric del c.o.a.V.M. (col·legi oficial d’arquitectes de Valèn-cia i Múrcia) elabora el primer “Pla Guia d’arquitectura de la ciutat de València” en el qual s’inclou aquest edifici, demos-trant ja llavors una major sensibilitat cap al nostre patrimoni més recent que el nostre ajuntament que, el 1985, tenia in-tenció de demolir-lo, segons apareix en la seua publicació “junta Municipal del Ma-rítim, 1985”, de la qual cite textualment un xicotet paràgraf “ahora bien, es en las inmediaciones de ésta (playa) donde se centran las mejoras inmediatas: desa-parición de el clot, grupo de viviendas para pescadores construido en 1909, situ-ado en la plaza de Hombres de la Mar..”. així, doncs no és la primera vegada que l’ajuntament de València en pretén la des-trucció encara que, evidentment, no per les mateixes raons. Més tard, afortunada-ment el PGoU de València de 1988-89, li atorgava un nivell 2 de protecció, que el

mantenia, almenys parcialment, fora de perill.

el 1996, any en què vaig realitzar aques-ta investigació, la seua autoria no era clara, ja que s’atribuïa a l’arquitecte Víctor Gosál-vez. No obstant això la construcció de la Llotja, datada inequívocament l’any 1909, era anterior a l’obtenció del seu títol pro-fessional el febrer de 1912. així, doncs em vaig atrevir a aventurar la possibilitat que l’autor fóra son pare, juan Bautista Gosál-vez Navarro, l’obra del qual se circumscriu al sector Grau-cabanyal, fet que es confir-maria anys més tard, en eixir a la llum un document datat del gener de 1907.

aquest edifici consta de quatre faça-nes i de dos plantes i inclou 40 habitat-ges amb entrada per l’exterior, que obrin buits a l’espai central cobert, de doble altura utilitzat com a llotja de peix.

el més destacable de la seua compo-sició és que gira entorn de dos eixos de simetria: el paral·lel al carrer d’eugènia Viñes, i el transversal, perpendicular a aquest, que al seu torn, són els eixos de simetria de les entrades al pati de l’edifici, que són quatre independents i oposades.

L’edifici de la Llotja es construeix sobre terrenys concedits a la societat Marina auxiliante (r.F.00 11/7/1907 i 3/8/1908), que anys més tard figura en el registre Mercantil de València i la seua provín-cia com a “Marina auxiliante, sa” cons-tituïda per escriptura atorgada el 14 de desembre de 1940, amb un capital social de cinc-centes mil pessetes representat per accions. aquesta societat tenia com a objecte “la prestació del servei de cu-rar i avarar embarcacions denominades del bou i les dedicades al cabotatge que pertanguen als socis...” i “podrà dedicar la seua activitat a totes les operacions mercantils, industrials o financeres que

58 / La LLotja de Pescadors

Page 61: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

siguen directament o indirecta necessà-ries a la relació de què és la seua fi pri-mordial”. Lamentablement queda dissol-ta el 13 de setembre de 1996, la qual cosa tancava una important font d’informació sobre l’edifici.

Gràcies a l’amabilitat d’alguns veïns, puc esbrinar que la Llotja va tindre di-ferents usos. el primer d’ells com a hos-pital per als soldats ferits que arribaven al port de València, durant la campanya espanyola de Melilla el 1909, davall el govern de Maura, dada que pareixien corroborar els rètols trobats a l’escome-tre treballs de pintura en el pati central, on, em van contar, es podia llegir: “sala i un número”, “quiròfan” (en la testera nord) i “depòsit de cadàvers” (en la teste-ra sud). aquesta informació també va ser confirmada i publicada posteriorment.

del que no cabia cap dubte és que l’edi-fici va estar destinat a llotja, on se subhas-tava el peix, magatzem d’arts de la pesca i finalment a habitatges i oficines de la mencionada societat.

el seu valor històric i social es posa de manifest per tal com el seu entorn ens parla de la indústria pesquera de la zona, de l’increment de moviment en el port, la demanda cada vegada major de peix i de la millora de les comunicacions a partir de finals del segle XIX, així com de la in-cipient proliferació de societats filantrò-piques, societats constructores de cases obreres i algunes cooperatives de produc-ció i construcció.

estilísticament, la Llotja se’ns mostra com un tipus d’arquitectura de caràcter funcional, sòbria i austera, no adscrivible a un estil pur, sinó que arreplega moltes tendències de l’eclecticisme modernista historicista, sense que per això, deixe de constituir una excel·lent mostra arquitec-

tònica, en la qual es conjuguen perfecta-ment senzillesa compositiva i bellesa de formes, responent a les necessitats per a les quals va ser pensada. en la seua cons-trucció destaca la senzilla labor ornamen-tal que forma la pròpia rajola vista, la labor de ferreria de balcons i reixes en les portes grans principals i també la fusteria, la qual cosa denota que hi van treballar excel·lents professionals.

es tracta d’un edifici de planta rectan-gular, format per dos blocs d’habitatges adossats, que configuren un espai central allargat d’ús públic comunitari. aquest pati recorda la nau central de les anti-gues basíliques, ja que sobreeix lleuge-rament sobre els habitatges laterals i rep il·luminació per mitjà de dos obertures circulars en la part superior de les teste-res, que acusen la secció transversal.

en les entrades a la nau interior és on es denota el caràcter semipúblic d’aquest, ja que introdueixen un canvi d’escala im-portant en les façanes.

És en aquestes on millor es reflecteix aquesta configuració, en estar tractades com a façanes d’esglésies, sense deixar d’utilitzar sempre la rajola com a materi-al constructiu.

Podem, en primer lloc realitzar una lectura formal de les testeres nord i sud, molt semblants entre elles. en la vora de caràcter modernista, figura la data de la seua construcció. aquesta es recolza en una espècie de frontó triangular, inter-romput per simulades pilastres d’ordre gegant. tot això emmarcat per una espè-cie d’entaulament que juga a amagar-se per a reaparéixer de nou, pretenent do-nar a la façana un efecte de clarobscur. en ambdós extrems, adorns a manera de contraforts i al centre, un ull de bou de ventilació circular.

La LLotja de Pescadors / 59

Page 62: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

també crida poderosament l’atenció l’arc de mig punt que acull un gran fines-tral, rodejat per falses dovelles del mateix material i tancat per una reixa de ferro amb motius florals.

en la façana sud de l’edifici (c/ de co-lumbretes) trobem pràcticament l’única al·lusió al seu principal ús, pel detall de dos peixos entrellaçats en la reixa de la porta d’accés. aquest reixat presenta una labor de ferreria que combina motius flo-rals i geomètrics.

cal destacar la façana que dóna a la plaça d’Homes de la Mar on més s’ac-centua el canvi d’escala a què al·ludíem anteriorment per l’enorme i airosa vora que arreplega les seues tres obertures inferiors a què s’incorporen línies geo-metritzants que li confereixen un toc de modernitat

Les sales laterals dels habitatges ar-repleguen la tradició constructiva de les cases populars. d’aquesta zona destaca el marc de cantons i buits, així com la banda horitzontal de davall de la cornisa (d’on penjaven les corrioles), que abun-dant en símils clàssics, podria fer al·lusió a un entaulament dòric. aquestes sales laterals es resolen amb murs de càrrega de rajola. també cal destacar ací la labor de ferreria de balcons i reixes, la fusta noble de les portes, així com el disseny senzill, però no exempt de dignitat.

en contraposició l’espai central està cobert a base de cintres de fusta. d’aques-ta nau central podríem dir que, si bé ens recorda, com hem assenyalat anterior-ment, la de les antigues esglésies de plan-ta basilical, també podria estar en línia amb una certa tipologia industrial, ací resolta de forma més humil i domèstica, utilitzant un material més tradicional, com és la fusta.

en línies generals i per a concloure, amb les llotges s’abandona el que s’ano-mena tradició funcional i, també arqui-tectura vernacla, per a tornar novament a l’arquitectura monumental. el manteni-ment del caràcter monumental d’aquest tipus d’edificis depén, si no hi ha un altre remei, de la relació amb el seu entorn i d’una ferma intenció de reconéixer el valor que des del punt de vista de la col-lectivitat posseeixen aquests, per la qual cosa les entitats locals haurien de delimi-tar les zones que serien emparades per la declaració d’àrees a conservar. aquesta llotja del peix es troba situada en un en-clavament marítim que ha perdut la seua original idiosincràcia, per la qual cosa hauria de continuar amb el seu ús actual d’habitages, encara que ja no conserve la seua funcionalitat inicial. Hi ha molts exemples d’antigues llotges rehabilitades per a albergar museus, residències, etc. en aquest cas, l’edifici objecte d’estudi va tindre una doble finalitat: magatzem-habitatge de pescadors i pati central des-tinat a llotja de peix, amb pòrtics histo-ricistes modernistes en els quatre fronts. La seua conservació podria ser un triomf de la voluntat popular davant de les equi-vocades decisions de les autoritats locals i els veïns, segons el meu criteri, són per moltes raons, mereixedors de conservar els seus habitatges, ja que és gràcies a ells que aquest edifici que ara s’intenta protegir des de diverses àrees de la cul-tura, està en peu gràcies al fet que el van conservar i mai no va ser abandonat per ells.

60 / La LLotja de Pescadors

Page 63: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

La LLotja de Pescadors / 61

Page 64: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

62 / La LLotja de Pescadors

Page 65: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

La LLotja de Pescadors / 63

Page 66: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 67: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

mane-res de viure

Page 68: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 69: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

entrem

Page 70: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 71: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 72: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 73: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 74: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 75: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 76: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 77: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 78: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 79: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 80: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 81: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 82: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 83: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 84: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 85: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 86: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 87: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 88: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 89: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 90: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 91: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 92: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 93: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 94: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 95: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 96: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 97: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

cuinem

Page 98: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 99: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 100: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 101: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 102: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 103: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 104: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 105: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 106: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 107: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 108: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 109: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 110: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 111: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 112: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 113: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 114: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 115: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 116: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 117: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

mengem

Page 118: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 119: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 120: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 121: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 122: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 123: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 124: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 125: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 126: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 127: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 128: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 129: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 130: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 131: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

descansem

Page 132: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 133: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 134: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 135: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 136: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 137: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 138: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 139: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 140: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 141: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 142: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 143: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 144: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 145: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 146: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 147: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 148: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 149: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 150: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 151: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 152: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 153: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 154: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 155: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 156: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 157: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 158: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 159: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 160: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 161: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 162: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 163: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

a la fresca

Page 164: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 165: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 166: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 167: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 168: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 169: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 170: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 171: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 172: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 173: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 174: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 175: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 176: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 177: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 178: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 179: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

gaudim

Page 180: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 181: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 182: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 183: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 184: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 185: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 186: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 187: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 188: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 189: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 190: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 191: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 192: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 193: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 194: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 195: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 196: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 197: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 198: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 199: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 200: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 201: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 202: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 203: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 204: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 205: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

llegim

Page 206: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 207: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 208: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 209: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 210: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 211: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 212: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 213: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 214: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 215: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 216: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 217: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 218: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 219: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 220: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 221: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 222: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 223: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

dormim

Page 224: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 225: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 226: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 227: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 228: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 229: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 230: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 231: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 232: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 233: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 234: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 235: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

de prop

Page 236: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 237: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 238: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 239: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 240: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 241: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 242: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 243: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 244: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 245: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 246: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 247: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 248: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 249: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 250: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 251: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

en 3D

Page 252: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

250 / maneres de viure

Page 253: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

maneres de viure / 251

Page 254: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

252 / maneres de viure

Page 255: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

maneres de viure / 253

Page 256: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

254 / maneres de viure

Page 257: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

maneres de viure / 255

Page 258: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 259: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

ARXIU GOSÁLVEZ-ROMANÍ

Page 260: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 261: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

259

La colección de proyectos de casas del Cabanyal-Canyamelar que presen-tamos en la exposición de esta nueva edición de “Portes Obertes”, forma parte del archivo histórico conservado por el arquitecto Sandro Pons Romaní. Lo constituyen 1906 documentos, la mayor parte proyectos de obra nue-va y reformas, realizados desde principios del S. XX hasta el año 1947 por los arquitectos Angel Romaní Verdeguer (1892-1920-1973) y Víctor Gosálvez Gómez (1988-1912-1965), el primero de ellos abuelo de Sandro Pons y el segundo hijo del Maestro de Obras y alcalde de Pueblo Nuevo del Mar, Juan Bautista Gosálvez Navarro, autor entre otros de edificios tan importantes para la memoria histórica del Cabanyal, como el Casinet y la Lonja del Pescado de la Marina Auxiliante, de la cual celebramos su Centenario. Muchos de estos proyectos los realizaron conjuntamente ambos arquitectos

El trabajo que mostramos en la exposición, representa un valor incalculable para el estudio y conocimiento del patrimonio edificado en el Cabanyal-Cany-melar durante esa primera mitad del siglo pasado. La reducida selección que mostramos en este catálogo ha sido realizada entre aquellos edificios que aun hoy en día hemos podido reconocer al pasear por nuestras calles y es por ello que se acompañan los planos originales con fotos de su estado actual.

En la selección de documentos que se muestran en la exposición, no solo aparecen proyectos de las características casas del Cabanyal, sino que también estos arquitectos fueron los responsables de algunos equipamientos conoci-dos en nuestro barrio como el Colegio Parroquial de la Iglesia del Rosario. También proyectaron algunas de las más lujosas mansiones que se levantaron en su momento en la calle Libertad, actual calle la Reina, que por desgracia han desaparecido la mayor parte de ellas. De ahí la importancia que cobra el es-tudio de este archivo que nos permite recomponer una parte tan importante de la historia del Cabanyal-Canyamelar.

Vicent Gallart

Page 262: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 263: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 264: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

262 / Cases de el Cabanyal

Page 265: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 263

Page 266: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

264 / Cases de el Cabanyal

Page 267: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 265

Page 268: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

266 / Cases de el Cabanyal

Page 269: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 267

Page 270: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

268 / Cases de el Cabanyal

Page 271: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 269

Page 272: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

270 / Cases de el Cabanyal

Page 273: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 271

Page 274: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

272 / Cases de el Cabanyal

Page 275: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 273

Page 276: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

274 / Cases de el Cabanyal

Page 277: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 275

Page 278: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

276 / Cases de el Cabanyal

Page 279: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 277

Page 280: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

278 / Cases de el Cabanyal

Page 281: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 279

Page 282: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 283: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Enrique Algarra, · Mariela Apollonio · Carles Solís, Mira Bernabeu · Enrique Carrazoni · Amparo Cerveró · Rafael Garay · Javier Lasen · José Vicente Monzó · Juan Peiró Azcarraga · José Vicente Rodríguez · Esther Tora ·

Noe Bermejo · José Mas

fotògrafs

Page 284: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

282 / Cases de el Cabanyal

Enrique Algarra

Mariela Apollonio y Carles Solís

Page 285: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 283

Mariela Apollonio

Mira Bernabeu

Enrique Carrazoni

Page 286: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

284 / Cases de el Cabanyal

Amparo Cerveró

Page 287: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 285

Rafael Garay

Javier Lasen

Page 288: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

286 / Cases de el Cabanyal

José Vicente Monzó

Juan Peiró y Azcarraga

Page 289: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 287

Page 290: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

288 / Cases de el Cabanyal

José Vicente Rodríguez

Esther Tora y Noe Bermejo

Page 291: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 289

Page 292: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

290 / Cases de el Cabanyal

José Mas

Page 293: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

traduccions

Page 294: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 295: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 293

la plataforma “salvem el Cabanyal” inaugura en noviembre de 1909, la undécima edición de “Ca-banyal Portes Obertes”. Tras once años de resistencia frente a la planificada destrucción del barrio mediante la ejecución de un proyecto municipal decimonónico, la muestra coincide en esta ocasión con la celebración del centenario de uno de los edificios más emblemáticos del barrio del Cabanyal: la lonja de Pescadores.

la lonja de Pescadores es uno de los edificios más singulares del barrio. inaugurada en 1909, su cons-trucción fue promovida por la marina auxiliante y proyectada por uno de los más célebres maestros de obras que a principios del siglo veinte trabajaban en valencia: Juan bautista Gosálvez

este edificio debido a su alto valor constructivo y su belleza formal ha alcanzado el reconocimiento de los expertos que lo han incluido en numerosas guías de arquitectura de la ciudad; su valor arquitectó-nico se confirma por su catalogación con nivel 2º de protección estructural en el Plan General de 1998. Pero además de su valoración académica, la lonja de Pescadores también es uno de los edificios más apreciados por los propios cabañaleros, ya que el edificio representa un testimonio histórico de la razón de su privilegiada ubicación frente al mar: la pesca, oficio al que se dedicaban los antiguos habitantes del barrio.

Para la Plataforma salvem el Cabanyal, poder celebrar el centenario de la lonja de Pescadores, once años después de que el ayuntamiento decidiera su destrucción, supone un motivo de satisfacción y es-peranza en el logro de su objetivo: evitar el expolio del patrimonio histórico-artístico. Celebramos con alegría este centenario que no hubiera sido posible sin la participación ciudadana, sin la resistencia de un colectivo ciudadano cuyo objetivo ha sido y es la defensa del conjunto histórico del barrio del Cabanyal declarado bien de interés Cultural: patrimonio de todos.

Por ello, en esta edición de “Portes Obertes” queremos ampliar este merecido homenaje a la lonja y extenderlo a todas las casas que conforman el barrio del Cabanyal; esas casas, más humildes en su construcción, pero de pintoresca belleza que desde principios del siglo pasado fueron remplazando a las antiguas barracas manteniendo la peculiar trama en retícula de calles paralelas al mar y sus corres-pondientes travesías, hasta conformar un barrio de clara raigambre eclecticista, valores reconocidos en la mencionada declaración de bien de interés Cultural

en este homenaje a las casas del barrio la Plataforma ha organizado una exposición en donde se po-drán ver por primera vez, los planos de muchas de las casas del barrio del Cabanyal. Planos procedentes del archivo de los arquitectos angel romaní y víctor Gosálvez (hijo del constructor de la lonja y en su momento, decano del Colegio de arquitectos) que construyeron en la primera mitad del siglo veinte muchas de las casas del Cabanyal. en el archivo, cuidadosamente conservado por el nieto de angel romaní, el también arquitecto sandro Pons romaní, se conservan proyectos originales de muchas de las casas que aún podemos disfrutar en las calles del Cabañyal, casas centenarias que en la actualidad siguen vivas cobijando en su interior los nuevos sueños de sus habitantes.

la atractiva y pintoresca belleza exterior de las casas del barrio del Cabanyal es conocida por todos los ciudadanos, ya que se percibe directamente al pasear por sus calles, con sus fachadas decoradas como salones en donde tomar el fresco cuando el tiempo lo permite. Por ello, en esta edición de puer-tas abiertas queremos también mostrar la otra cara del barrio: las posibilidades para la vida contempo-ránea que ofrece el interior de esas casas.

lo primero que se pone en evidencia en los interiores de las casas del Cabanyal es la diversidad de maneras de vivir. una de las principales características de la plural sociedad actual que se opone al uni-versalismo dogmático que quiere impone una única escala de valores.

en sus interiores, el gusto por el lenguaje de vanguardia o la preferencia del ecléctico “vintage”, con-viven en un mismo espacio con la misma armonía que en el espacio público se producen las relaciones vecinales entre las gentes, de gran diversidad social, que ha elegido vivir en el Cabanyal.

Con la selección de imágenes incluidas en el catálogo se pone de manifiesto el cambio experimen-tado por la familia tradicional que ha dado lugar a programas domésticos mucho más flexibles, lo que ha permitido sacar partido, no sólo a las casas señoriales del barrio sino también a las ubicadas en los estrechos solares que caracterizan la parcelación menuda heredera de la original ocupada por barracas.

al mostrar los interiores de las casas del barrio, la Plataforma salvem el Cabanyal, se reafirma en el logro de su objetivo: los sueños de futuro, ya habitan en el Cabanyal.

Page 296: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

294 / Cases de el Cabanyal

resisTenTs del malFaustino villora nicolauPlataforma salvem el Cabanyal

“Ramas, rocas, arbustos, unas matas de aulaga, palmitos salvajes que crecen en colonias; un grupo de chumberas repletas de higos que nadie coge, algarrobos que han sobrevivido a los sucesivos incendios intencionados: resistentes del mal.”

(rafael Chirbes. Los viejos amigos)

me acuerdo del verano de 1998, cuando la Plataforma salvem el Cabanyal organizó durante tres fines de semana unas veladas al aire libre para concienciar a los vecinos de que la prolongación de la avenida iba en serio y que debíamos prepararnos. allí estaban Félix y Gabi poniendo la cara.

me acuerdo de las primeras reuniones y de cómo el entusiasmo fue sustituyendo a la incredulidad.me acuerdo de maribel y emilio, que un día de septiembre de 1998 propusieron convertir el Cabanyal

en un museo de casas abiertas donde vendrían los artistas con sus obras y las expondríamos.me acuerdo de la sorpresa, la incredulidad y el desafío que se nos presentó aquel miércoles. en tres

meses se organizó la primera edición de Portes Obertes y fue un éxito de participación y público. lo hicimos sin dinero.

me acuerdo de cómo nos fuimos conociendo.me acuerdo de cómo surgieron los primeros lazos de confianza, de amistad que luego el tiempo se ha

encargado de reforzar. una red que a muchos de nosotros nos ha hecho pasar algunos de los mejores momentos de nuestra vida, por eso seguimos vivos.

me acuerdo que la maquinaria propagandística del PP ya nos daba por muertos y desahuciados. en ese momento nuestro principal objetivo fue hacer saber que estábamos vivos.

me acuerdo de cuando empezamos a celebrar las asambleas en la calle para que los vecinos nos vieran, para demostrar que nuestras asambleas eran abiertas y que cualquiera que pasara por allí tenía derecho a participar, a hablar y a decidir, como uno más.

me acuerdo de que siempre hemos sumado. en doce años solo recuerdo un caso de una persona que se ha dado de baja en la Plataforma. Hemos sumado: más ramas, más rocas, más arbustos, más palmitos, más chumberas, más algarrobos: todos resistentes del mal.

me acuerdo de que teníamos una fuerza vital tan grande que ni nosotros mismos sabíamos hasta dónde íbamos a llegar.

me acuerdo de cuando las personas mayores, tomemos como referencia setenta o más años, eran las que más alto y mejor defendían las propuestas más audaces de protesta y rebelión.

me acuerdo de cuando el entonces concejal de urbanismo, domínguez, intentó desfilar por el Caban-yal disfrazado de cristiano arropado por toda la troupe del PP del marítimo.

me acuerdo de que no pudieron terminar su acto de chulería. Conseguimos parar el desfile hasta que se retiraron. Gran alegría y sorpresa de los vecinos.

me acuerdo de cuando, ese mismo día, al llegar rita barberá a la tribuna frente al ateneo marítimo en refuerzo de su mesnada, desde el balcón de la agrupación local de unión valenciana la abuchearon e increparon.

me acuerdo de cuando rita barberá vino a inaugurar el nuevo jardín de la remonta y una señora de 72 años rechazó un abrazo ¡con beso! de la alcaldesa y ante la insistencia de esta: no pasa nada bonita, lo de tu casa lo vamos a arreglar” la vecina intentó darle un bofetón. este bofetón se convirtió en toda una agresión a la máxima autoridad institucional de la ciudad. aquí vieron un filón: son violentos los del salvem.

me acuerdo de cuando dijeron: “sin prolongación no hay rehabilitación”.me acuerdo de cuando dijeron: “ahora se van a enterar de lo que es degradación”. y nos enteramos

y mucho que nos enteramos pero sus actuaciones no son violentas, no, según dicen son por el interés general.

Page 297: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 295

me acuerdo de cuando en mayo del 2005 paramos los derribos de la zona biC y unos meses más tarde tuvieron que reparar, por orden judicial, todos los daños patrimoniales que habían causado. los repararon en agosto para que se enterara el menor número posible de personas.

me acuerdo de todas las asambleas que hemos celebrado todos los miércoles de todos los años desde el 1998.

me acuerdo de tanta y tanta constancia en las asambleas de todos los miércoles que alguna vez me ha hecho preguntarme: ¿no seremos una secta?

me acuerdo de la fiesta espontánea, pequeña o grande según se mire, que celebramos en casa de andrés y Tina cuando nos enteramos de la suspensión cautelar. y de la fiesta grande en el Tinglado nº2 del puerto.

me acuerdo de todas las otras fiestas que hemos hecho, siempre de resistencia y voluntad de vivir.me acuerdo de Quini, benito Kamelas, que un día, en uno de nuestros peores momentos, año 2007,

nos escribió un correo electrónico y nos dijo que la lucha continuaba, que estaba dispuesto a trabajar por la causa y nos organiza un concierto de rock y que se ofrecía a organizarnos un concierto de rock “por el morro” y le dijimos que sí.

me acuerdo del “rock contra l’enderroc” en el 2009. de todos los músicos que participaron y de la que se montó delante y detrás del escenario y de cuántos jóvenes vinieron.

me acuerdo de la huelga de hambre en el año 2000. de la cantidad de gente que pasaba todos los días para demostrar su solidaridad y apoyo. de lo bien que se lo pasaron los acompañantes que se quedaban a dormir y de los mayores que venían a pasar el día y de cómo salieron reforzados todos los lazos de amistad y de confianza.

me acuerdo de que en abril de 1999 tuvimos bloqueados durante veinte días varios registros de la administración pública, con decenas de miles de alegaciones y sus copias.

me acuerdo de los que han abandonado este mundo pero siguen luchando y dando fuerza al cora-zón de la Plataforma.

me acuerdo de un sueño que se repite muchas veces, en el que siempre veo un Cabanyal – Can-yamelar rehabilitado, un plan urbanístico con participación ciudadana que recupera nuestra identidad y termina para siempre con esta época de lucha, pasión y resistencia pero también de dolor y destrucción.

me acuerdo de soñar muchas veces que el PP pierde las elecciones. Todas.y me acuerdo de que por eso seguimos luchando y te pedimos que luches con nosotros.

Page 298: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

296 / Cases de el Cabanyal

QuierO vivir en “el Cabanyal”.mario Gaviriavalencia ii Portes Obertes 1999

(dedicado a mi amigo Josep vicent marqués)

buen barrio, buena gente, buena playa, buena vida. esto es lo que ofrece este barrio privilegiado, y, a la vez amenazado, de la fachada marítima de la ciudad de valencia, la ciudad - sin duda - más dinámica de españa y, desde hace 40 años, en plena expansión y efervescencia. la ciudad se está convirtiendo en una de las capitales regionales europeas con más actividad, con más marcha y con más futuro.

en esta profunda metamorfosis la ciudad corre riesgo de fractura. sobre todo, fractura social. du-rante unos días he recorrido valencia, no sólo “el Cabanyal”, y he visto mucha gente tirada por la calle, demasiada, más que en ninguna otra ciudad española y menos que en otras ciudades europeas, por supuesto.

da la impresión de que, con un rápido proceso de cambio social y crecimiento económico, se está consolidando una valencia demasiado dura, demasiado capitalista, con una fractura creciente entre:

- ricos y pobres.- valencianistas y catalanistas.- derecha e izquierda.- integrados y excluidos y marginados.- mentalidad capitalista y mentalidad solidaria y confidencial.- Falleros y no falleros.- Promotores y vecinos.- dinero y cultura.- el negocio y la historia.- el autoritarismo y los permisivos y alternativos.- los que van a más y los que van a menos.

estos últimos 12 años me he dedicado sobre todo al análisis y la lucha contra la exclusión social y puedo afirmar que valencia, junto con Granada, sevilla y el sur y este de madrid, son las ciudades con más fractura y débil cohesión social de la españa que se ha convertido en la 7ª potencia mundial, pero que tiene asignaturas pendientes.

en este contexto de fractura aparece la amenaza de la prolongación del paseo de valencia al mar, algo que ni el franquismo más duro se atrevió a hacer: desalojar y destruir unas 1.650 viviendas y destruir unos 500 empleos por la inercia mental de prolongar una avenida de 100 metros de ancha que afecta a un total de 150 metros y que destruye más que crea.

los vecinos de “el Cabanyal” tienen todas las razones para defenderse. son gente del pueblo llano, alegre, trabajadora y humilde que no entienden por qué ahora, después de 100 años de amenazas, les van a arrasar el barrio.

yo pediría al resto de los ciudadanos de valencia que no sean víctimas de un pensamiento rutinario, inercial, de una lógica rutinaria y burocrática que, 112 años después de que se hubiese comenzado el trazado del paseo de valencia al mar, intenta ahora prolongarlo. el daño que hace al barrio de “el Ca-banyal”, a los vecinos y a la propia ciudad e su cohesión, es muy superior al beneficio que se obtendría con la prolongación de la avenida, que tiene una función sobre todo subliminal catárquica.

da la impresión de que la población de valencia, que apoya la prolongación de la avenida, es cada vez menor y que lo seguirá siendo si piensa algo muy sencillo: los valencianos no fracasan, no quedan mal por no haber sido capaces de terminar y continuar la avenida. no pasa nada porque, después de 100 años de proyectos, se tenga la sensibilidad de reconocer que era un proyecto agresivo, que ha resultado finalmente innecesario.

en el fondo, en los opositores a “el Cabanyal” subyace una concepción del futuro de valencia más humana y más positiva que la simple inundación y saturación de automóviles junto a la playa. sustituir a los vecinos, expulsándolos, por automóviles aparcados junto al mar es una visión errónea del futuro de la calidad de la vida urbana.

Page 299: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 297

Quiero recordar a los lectores que, hace unos 27 años, junto con un grupo de estudiantes de arqui-tectura, y posteriormente con numerosas y masivas asociaciones de vecinos, hicimos un contraproyecto a la autopista que se pretendía construir en el viejo cauce del Turia. nuestra idea la imprimimos en un gigantesco póster que se llamó: “el cauce del Turia sólo parque”. ahora, un cuarto de siglo después, se demuestra que teníamos razón. a aquel trabajo yo aporté el equivalente en pesetas de un valor de unos dos millones y medio de pesetas solidarias, además de mi tiempo de trabajo. si se consiguió salvar el cauce antiguo del Turia, estoy convencido de que podemos salvar “el Cabanyal”. es cuestión de que sepamos razonar, explicar y convencer a la población valenciana y a los decisores con algunos argumentos que expliquen por qué valencia ya está asomada al mar a través de “el Cabanyal” y por qué hay que salvarlo.

Diez razones y virtudes de “El Cabanyal”.

1. Fue fundado como un pueblo nuevo marítimo y hoy es un barrio antiguo, con un trazado declarado bien de interés cultural con más de 200 años de antigüedad.

2. una excelente trama, con calles orientadas norte-sur y manzanas de casas bajas con acceso di-recto a la calle, pensadas para que corra el viento fresco de verano, de día del mar hacia la tierra y de noche de la tierra hacia el mar. es una delicia vivir allí y la ausencia de muros altos y bloques de hormigón permite que se pueda refrigerar con la brisa marítima una parte de valencia. imagine el lector que en la playa de “el Cabanyal” se hubiese construido una muralla de cemento de bloques de 15 plantas, como en Cullera, por ejemplo. (una gran parte de la ciudad de valencia tendría otro mícroclima). la ciudad debe, pues, parte de su brisa a las casitas bajas de “el Cabanyal”, que la filtra y la deja pasar.

3. son unos 20.000 habitantes con más de 2.000 empleos, no todos afectados directamente por la avenida, pero sí que corren el riesgo de una fractura social, de una ruptura de la cohesión comunitaria, que es, en mi opinión, una de las agresiones más graves que el resto de la ciudad hace a esta comunidad viva.

se trata de gentes sencillas, alegres, acogedoras, que viven en la calle y que quieren seguir viviendo así y allí.

4. Proporcionar al resto de la ciudad las mejores procesiones de semana santa, un excelente Car-naval, las Hogueras de san Juan, participan en las Fallas y hasta tienen un moderno desembarco moro. Cualquier ciudad europea compraría la franquicia de estos festejos, auténticos monumentos antropo-lógicos.

5. “el Cabanyal” es la playa urbana de valencia y tiene unas características propias y únicas. es una playa decimonónica, de red de principios de siglo, con casitas bajas por donde pasearon Goya, sorolla, blasco ibañez y Hemingway, por donde pasaba en su tranvía manuel vicent. en otras playas de la Comu-nidad valenciana se han construido algunas de las ciudades turísticas más importantes del mundo, como benidorm, o construcciones masivas, murallas de cemento, como Cullera o Gandía. Por el contrario, el modelo de “el Cabanyal” hay que catalogarlo como un modelo histórico-artistico de talla valenciana, y abandonar para siempre la idea de construir tarde y mal un falso benidorm o un falso Cullera en las puertas de valencia. Tampoco tiene sentido imitar mal al Puerto y la Ciudad Olímpica de barcelona.

a mi me gusta más “el Cabanyal” que el consumismo saturado y obsesivo del modelo que se ha insta-lado en el Puerto Olímpico barcelonés. “el Cabanyal” se parece, en el mediterráneo, a lo que “little ve-nice” (la Pequeña venecia) en santa mónica, junto a los angeles, en California. allí, a principios de siglo, los italianos hicieron casitas bajas con canales, y en los años 60 la salvó la población, sobre todo mujeres ancianas y jóvenes hippies. Hoy es famosa en el mundo entero y no es una muralla de hormigón de altos bloques y torres junto al mar. yo prefiero “el Cabanyal” a “littie venice”, pero son ambas parientes.

6. “el Cabanyal” ofrece a la ciudad una playa por fin limpia, sin aguas residuales, con las arenas bien peinadas, con un paseo marítimo convencional pero limpio y masivamente utilizado por la población de la ciudad. y, además, casi 100 restaurantes, muchos de ellos de comida valenciana, los mejores de españa en la relación calidad- precio. el domingo 28 de noviembre, magnífico día soleado de anticiclón, calculé unas 20.000 personas que a lo largo del día paseaban por la playa, algunas se bañaban, otros volaban cometas o circulaban en patines o bicicletas, unos hacían footing, todos comieron bien. eso es calidad

Page 300: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

298 / Cases de el Cabanyal

de vida en el otoño dorado del mediterráneo. Ofrece “el Cabanyal” el mejor mercado de pescado de la ciudad, en unas instalaciones excelentemente modernizadas recientemente. es otro de los servicios que el barrio da al resto de valencia.

7. “el Cabanyal” proporciona también servicios discretos, vida nocturna, discotecas y marcha que para si quisieran la mayoría de las ciudades europeas.

8. es un barrio en plena metamorfosis, se está convirtiendo en un espacio de integración. en él viven unos 60 jóvenes artistas, que han encontrado talleres y residencia, y en él exponen en estos momentos, en las puertas abiertas de los vecinos, muchas de ellas ancianas dignas, unos 280 artistas valencianos. nada parecido se ha hecho en ningún lugar de españa a esta escala. el barrio es un espacio de integra-ción: minorías étnicas, gentes que se van integrando a la ciudad, servicios sociales para desfavorecidos, programas de garantía social. es un barrio cuyo futuro es ir por delante en la valoración de la diversidad.

9. en la periferia del barrio se han invertido importantes cantidades en los últimos 5 años: la depu-ración de las aguas residuales y su desaparición de la playa, la construcción del paseo marítimo y los aparcamientos, las plantaciones de centenares de palmeras, el metro ligero, el enterramiento de las vías del tren y la modernización de la estación y la remodelación del mercado. ahora tienen que llegar las inversiones para la escena urbana: ensanchar las aceras, plantar árboles, mobiliario urbano, peatonalizar ciertas áreas y rehabilitar las viviendas de los vecinos. Con eso se convierte en uno de los mejores ba-rrios de valencia, con la ventaja de ser todavía un gran refugio contra la inflación inmobiliaria.

10. este modelo urbanístico de casas bajas alineadas con acceso directo a la calle es una perfecta síntesis mediterránea entre naturaleza y cultura, y la amenaza de prolongar la avenida de blasco lbáñez es una grave responsabilidad de los que tomen las decisiones, ya que están enfrentando y rompiendo la cohesión vecinal unos con otros, están rompiendo un tejido y una trama, modelo en su género, de litoral marítimo mediterráneo y lo acabarían destruyendo del todo si una gran avenida iba al final acompañada por una gran muralla de altos edificios de cemento, lógica en benidorm cuando se diseñó en los años 50, pero patética y ridícula en el siglo xxi y en la fachada litoral de valencia.

salvar “el Cabanyal” es no sólo un tema urbanístico sino una actitud cultural de amar la tradición valenciana de asomarse al mar, a la vez que se le da la espalda. defender “el Cabanyal” es una forma de vida que en el futuro será cada vez más apreciada.

yo les diría al resto de los ciudadanos de valencia que se lo piensen antes de ser cómplices silenciosos de la mayor agresión urbanística, de la mayor amenaza de destrucción social de un barrio en todo el litoral español a principios del siglo XXi. al menos que no quede por falta de razones.

Page 301: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 299

TiemPO de reCuerdOsalbert esteve

mis recuerdos son como un álbum de vivencias sedimentadas en la memoria. en mi última visita al Cabañal, en ese entrañable encuentro anual de puertas abiertas, me sorpren-

dió subir tan fácilmente las empinadas escaleras que accedían a viviendas de tipología semejante a donde vivían mis abuelos por parte paterna, concretamente en la calle de la reina. no sé muy bien porque, pero tenía grabada en mi memoria la cuerda que abría la puerta desde arriba y la ascensión hasta el hábitat. su interior no obstante no me sorprendía tanto. es cierto que con los años cambia nuestra percepción de la escala en los espacios y objetos, pero en mi caso esto se da especialmente en los jardines y espacios públicos. lo que antes me parecían inmensas selvas o praderas, ahora son pequeños jardines domesticados y plácidas explanadas.

la mayoría de viviendas que visité eran un museo de recuerdos cuidadosamente custodiados. así se perpetuaba la vivencia de la casa de mis abuelos. Como en la vivienda de mis recuerdos, en estas que visité recientemente se depositaban diversos objetos en muebles sólidos y, al mismo tiempo, ligeros, de sólidos volúmenes de madera rancia y vitrinas de vidrio soplado; muebles que parecían intemporales, capaces de envejecer bien, allí se conservaban libros y pequeños objetos, cada uno con una historia. yo, de pequeño, me complacía al escuchar una y otra vez, como repetitivas historias rituales que siempre se enriquecen con alguna ligera variable por parte del narrador, los relatos que guardaban esas vitrinas. en realidad, para mí el Cabañal también era esto, una historia interminable, siempre que pasaba alguna temporada estival o en semana santa, se me presentaba como un lugar conocido pero siempre abierto a descubrir en él pequeñas sorpresas.

volviendo a mi peregrinación por las viviendas de ahora y la evocación de la de mis abuelos, re-cuerdo que en las paredes abundaban cuadros y dibujos, sobretodo caricaturas, enmarcados de una manera un tanto solemne. el mosaico hidráulico del suelo creaba un tapiz multicolor que singularizaba cada una de las habitaciones. me distraía buscando la lógica que formaban esos cuadros pintados. re-cuerdo la geometrización de plantas y flores. mi recorrido, cada vez que entro en alguna vivienda del Cabañal, oscila entre lo que percibo en el momento presente y lo que me dicta la memoria. es como reencontrarme con un espacio familiar. el tiempo fluye entre estas estancias de ahora y la de antaño, se dibuja delante de mí el balcón de mis abuelos que daba a la calle de la reina, y que estaba especial-mente cuidado. abundaban plantas de cualquier tipo. Para mi abuela el balcón era como un pequeño jardín donde cultivaba incluso tomates en miniatura. el balcón también era el espacio ceremonial, el mirador de los grandes acontecimientos del barrio. sobre todo recuerdo las temporadas pasadas en semana santa, contemplando las procesiones y comiendo deliciosos pastelillos caseros de chanfaina, espinacas y guisantes, y –como no- unas sabrosísimas albóndigas de bacalao. el balcón que daba al patio interior era por el contrario, el espacio íntimo donde se ubicaba el excusado. no obstante, no lo recuerdo como un espacio cochambroso y oscuro. eso sí, recuerdo el intenso olor de lejía y zotal. Curiosamente el balcón interior era también el lugar de comunicación con la vecina de abajo. Cuando mi abuela le gritaba a la vecina desde el balcón, en seguida aparecía en el patio y se informaban de los últimos acontecimientos locales o se pedían algunas especias para cocinar. Funcionaba, por lo tanto, como si se tratara de una corrala madrileña. en esta zona de la vivienda también estaba la cocina. el agua se extraía bombeándola. lo recuerdo como un ejercicio divertido. Para lavarse había que pre-parar una jofaina grande con agua tibia. afortunadamente estos aspectos rudimentarios, como tener que salir al exterior de la terraza para ir al lavabo o no tener agua potable, han pasado a la historia, aunque extraña la naturalidad con que asumíamos una cosa que ahora nos parece imposible de so-portar. un día la vecina de toda la vida desapareció, había emigrado a las américas, concretamente a venezuela, un país que en aquel momento, solo escuchar su nombre me evocaba inmensas selvas impenetrables. mis abuelos me mostraban cada una de las postales que recibían, las contemplaba como si fueran lejanos presentes que llegaban de otro planeta.

He iniciado este texto de una manera un tanto políticamente incorrecta, de hecho, no era éste el requerimiento que los organizadores me sugirieron para la publicación. lo siento, pero llevo mucho tiempo con estos recuerdos, sin hacerlos públicos. alguna vez he pensado incluso participar de alguna

Page 302: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

300 / Cases de el Cabanyal

manera en el “Cabanyal Portes Obertes” con alguna instalación referida a estas vivencias, pero la si-tuación actual me paraliza porque me duele demasiado, necesitaría una distancia que no tengo. desde que empezó el gran desarrollo de valencia hacia los poblados marítimos solo siento dolor. sé que no está bien decirlo, pero me duele haber perdido el precioso trayecto de huertas que me llevaba de la cooperativa de viviendas de artes Gráficas (situada junto a los chalés de los periodistas, la Feria de valencia y el Palacete de ripalda, todo eso desaparecido, excepto unos pocos chalés), hasta el Cabañal. antes había vivido en el Grao, mi padre trabajaba para una empresa de detergentes (Tutu), en la antigua zona industrial de valencia. Coger el tranvía para ir al Cabañal era habitual. Cogerlo para cruzar el río era todo un acontecimiento, era ir a valencia. Había una conciencia diferencial de los poblados marítimos con respecto a la capital.

me duele, como no, la pérdida del ambiente vital que se respiraba en ese barrio tan republicano. recuerdo el Casino, con su ir y venir de gente, con sus techos y ventanales, que me parecían altísimos y el conjunto producía una sensación de amplitud semejante a la qué ahora me provoca cada vez que traspaso los umbrales de la lonja. es una cosa que tiene que ver con el aire que se respira, más que con analogías de cualquier tipo.

Para mi padre y mi abuelo sus santos patrones eran blasco ibáñez y sorolla. mi abuelo tenía las obras completas de blasco ibáñez, cuando aún había problemas de edición, creo que por un conflicto de los derechos por parte de los familiares. las donó al ateneo marítimo. a mi padre no le sentó muy bien, ya que eran sus lecturas favoritas. mi padre atribuía todos los males del subdesarrollo a la iglesia. era representante, viajaba con el seiscientos por toda españa y me decía que en los pueblos y ciudades donde más miseria había encontrado era donde se alzaban las iglesias y catedrales más impresionan-tes. y, no obstante, eran fervientes seguidores de la semana santa marinera. me sorprendía que los pasos se guardaran en el Cabañal en algunas viviendas y no en grandes iglesias de culto.

desde el balcón de mis abuelos me fascinaban las fachadas de unas casas con azulejos de un cro-matismo muy gritón, que se situaban justo delante. la casa de mis abuelos estaba coronada en su frontispicio por una pequeña estatua de alguna divinidad clásica. me decían que era la estatua de la libertad, aunque ahora sé que se trataba de una niké alada.

recientemente paseé por algunos de las calles que recorría habitualmente en mi infancia, estaban muy degradadas y casi me vienen las lágrimas a los ojos. a diferencia de las vivencias en las casas que visité recientemente, en estas calles no había continuidad con el pasado, había una ruptura violenta, solo compensada con el espíritu ciudadano de colectivos como Salvem el Cabanyal.

afortunadamente, solo se ha perdido la calle, y no todas. soy por naturaleza pesimista, pero confío que se pueda recuperar el sentido vital y ciudadano de estas plazas y calles tan entrañables y que en mí despiertan tantos recuerdos.

de hecho, las casas, no solo las de estilo modernista popular, sino de un singular estilo moderno que atiende a la tipología del lugar, están proliferando. También he encontrado respetuosas restau-raciones que acondicionaban viviendas a los requerimientos actuales, pero manteniendo aquellas huellas que pueden adquirir con el tiempo una significación poética.

los tiempos en que había un rígido dictado de la forma por la función han pasado, para alivio de todos cuantos apreciamos la historia. las viviendas de antaño han demostrado una versatilidad capaz de adaptarse al devenir del tiempo y al gusto de diferentes inquilinos. no obstante, no han sido ca-paces de vencer el demoledor dictado de una modernidad mal entendida que modifica a su capricho lo que se ha trazado por la lenta sedimentación de la historia. en estos casos siempre me viene a la memoria el hotel imperial de Tokio de Wright, que superó un terrible terremoto por su ingenioso sistema constructivo, pero fue incapaz de superar el ansia especulativa del mercado. sin embargo, aunque solo sea porque se ha descubierto que el patrimonio cultural también es una importante fuente de ingresos, la sensibilidad actual suele apostar por la rehabilitación, por la estratificación y el respeto de las huellas del pasado. es más, desde que ha empezado a dar sus frutos la sabia propuesta de Juan Goytisolo de considerar como patrimonio, no solo los monumentos y su entorno, sino sus propios habitantes y su cultura, se están reconsiderando la vigencia e importancia de espacios vitales de convivencia, no solo anclados en la historia de una manera inamovible, sino activos y capaces del mestizaje cultural y temporal. el Cabañal actual puede propiciar este tipo de activo. su vigente trama

Page 303: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 301

urbana, fruto de la lógica funcional de los poblados marítimos, trasciende su función original y da pie a unos espacios de convivencia compactos que son los que han singularizado el barrio hasta la fecha.

me sorprende gratamente la confluencia y convivencia que se da en el Cabañal actual entre interio-res de viviendas que reflejan formas de vida tan diferentes. la proliferación de artistas, así como pro-fesores y estudiantes de la universidad Politécnica (dada su gran proximidad), han ido consolidando en el barrio un segmento de población nuevo que es muy activo y participativo. estos han concebido un estilo de espacios interiores diferente del tradicional, han optado por zonificaciones flexibles, donde se compatibiliza el taller con la vivienda. en su hábitat de tipología popular se muestra una imagen propia del diseño y las tendencias más vanguardistas. el mobiliario con que están equipados y los espacios son una demostración fehaciente de la perfecta simbiosis de la historia con la más ra-biosa actualidad. no hace falta olvidar que incluso está diseñado en algunas ocasiones por los propios usuarios, ya que -tal como se ha indicado- algunos son artistas o están vinculados a la arquitectura y el diseño. la persistencia de “Cabanyal Portes Obertes”, que año tras año da signos de una creatividad innovadora, no sería factible sin este colectivo. Pero también, tanto este acontecimiento como otros que se dan en el barrio, es posible porque junto a estos “bien avenidos” perviven personas que casi se podría decir que custodian la memoria viva de los poblados marítimos, siendo su hábitat un cui-dado espacio respetuoso con el que han recibido, y que en muchos casos merecería ser considerado patrimonio cultural valenciano. unos y otros son el Cabañal.

no obstante, también hay signos de alarma, colectivos desarraigados, intencionalmente ubicados para distorsionar la vida del barrio, generando una especie de mobbing inmobiliario encubierto. esto también es una realidad y no hace falta mirar para otro lado. Que lejos estamos de las políticas socia-les de inserción que se practican en otros contextos, como -por ejemplo- en el barrio del raval de barcelona. además, no hace falta olvidar, que estos nuevos vecinos no han ido a vivir en el Cabañal por una opción vital, por apreciar un contexto urbano y sociocultural determinado; su desplazamien-to viene dado, en este caso, por la coyuntura del interés de algunos promotores inmobiliarios de degradar al máximo la convivencia ciudadana para propiciar el abandono de unos y la cesión de otros, a unos planes urbanísticos que seccionarían el barrio en dos, rompiendo la traza urbana y generando un nivel de edificación más rentable en los bloques confrontados a la gran avenida que se abrirá.es-peramos que la reciente resolución del Tribunal supremo evite lo que dice el haiku de matsuo basho:

Este caminoNadie ya lo recorre, Excepto el crepúsculo.

Pero no por eso hay que claudicar. no sé si finalmente el Cabañal podrá mantener su carácter de barrio compacto y su singular trazado, o si por el contrario saldrán adelante los planes expansio-nistas de seccionar el barrio. en todo caso, es necesario insistir una y otra vez en lo que nos parece justo, adecuado, lógico y razonable. los signos que muestran como el barrio se está regenerando vitalmente en su estructura actual, a pesar de los pesares, es una cosa que nos debe animar a seguir adelante.

Page 304: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

302 / Cases de el Cabanyal

anTi – aGinG (TraTamienTO anTi –edad)maría melgarejo belenguerarquitecta

la sociedad actual valora especialmente el hecho de ser joven, de tal forma que, tratar de frenar las huellas del tiempo en nuestro cuerpo, se ha convertido en un objetivo prioritario.

así, asumimos con normalidad continuos mensajes para recuperar la juventud, que anuncian trata-mientos “anti - aging”, anti – edad, con la promesa de conservar nuestro cuerpo, lleno de juventud, durante más tiempo.

lo que aceptamos con total normalidad para nuestro cuerpo, no sucede al encontrarnos con un edificio que tenga más de cuarenta años.

la analogía entre cuerpo y edificio aparece ya, desde la antigüedad clásica.el tratado de vitruvio, Los diez libros de arquitectura, la recoge y establece que “no puede hablarse de

una obra bien realizada, si no existe una relación de proporción regulada como lo está en el cuerpo de un hombre”.1

esta relación entre la obra y el cuerpo humano ha permanecido de muy diversas formas, a lo largo de la Historia de la arquitectura.

sin embargo, es en los años veinte, cuando apareció una nueva actitud ante el cuerpo, un interés por la vida sana, la higiene y el ejercicio físico y con él, se produjo un cambio en la percepción del cuerpo humano. esto conllevó, una toma de conciencia del mismo.

la percepción del cuerpo y de la vida, a partir de ese momento, podía asumir el papel arquitectónico organizador y formalizador del espacio.

Fritz neumeyer, en el libro Mies van der rohe, La palabra sin artificio, afirma que mies, recibió la influencia en 1926 de siegfried ebeling, profesor de la escuela bauhaus, a través del escrito El espacio como membrana.2

al leer el escrito de ebeling, se podía comparar el espacio de la casa con las características de la piel o como una membrana entre el hombre y el espacio exterior.

Para ebeling la casa se presentaba en su estado primitivo:es un cuerpo multicelular de espacios huecos, relativamente rígido, que está relacionado con el suelo

por su cara inferior, de manera rígida o suelta, mientras que las restantes superficies limitan con un me-dio más tenue, que está irradiando de forma periódicamente cambiante con luz de diferente calidad. el grado de equilibrio entre los tres determinaba el carácter y la bondad de la arquitectura.3

la teoría de la piel de ebeling, de la arquitectura de la envoltura neutral, inspiró a mies su construcción de piel y huesos.

la idea de la casa como piel nos lleva a la idea de protección, o del cuerpo como refugio.se podría asemejar el entramado del Cabanyal, al tejido del cuerpo, formado por casas y éstas a su vez

por habitaciones, que siguiendo la analogía biológica ,serían las células, el origen de la vida.una célula a escala humana, concepto que formuló le Corbusier en las conferencias pronunciadas en

la Facultad de Ciencias exactas, en buenos aires, en 1929.4

1 vitruvio, marco lucio, Los diez libros de Arquitectura, barcelona, iberia,1986, libro iii, cap. primero, pág. 67.2 según indica Fritz neumeyer en el capítulo “espacio para desarrollar el espíritu” del libro neumeyer, FriTZ: mies van der rohe: la palabra sin artificio, reflexiones sobre arquitectura, 1922- 1968, madrid: Croquis, 1995. pág. 266.según indica ute ackermann en el capítulo “Conceptos corporales de la modernidad en la bauhaus”, del libro Bauhaus, págs. 88 - 89.3 ibídem, pág.2684 le Corbusier,Precisiones, barcelona, Poseidón, 1978, pág 107.

Page 305: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 303

la casa por tanto es el lugar donde la vida se desarrolla. la vida, el auténtico proceso formalizador, como lo definió mies van der rohe en su carta “sobre la forma”, dirigida a Walter riezler, el editor de la revista Die form, en 19275

Queremos abrirnos a la vida y asumirla .para nosotros lo más decisivo es la vida en toda plenitud, tanto en sus relaciones espirituales como también materiales. no valoramos el resultado del proceso de formalización sino su orientación. precisamente éste nos revela si la forma se ha encontrado partiendo de la vida o por ella misma. estas casas nos hablan de la vida de sus habitantes, de sus recuerdos de sus enseres, de sus ilusiones.

dado que la casa es un organismo vivo, por supuesto, habrá un momento en que la edad la alcance.Podríamos hacer la transposición de los mensajes que nos lanza la publicidad, a estas casas, a este

barrio. así, de la misma manera, les propondríamos acciones tales como conservar, frenar el enveje-cimiento, renovar, reconstruir…incluso recuperar la juventud ¿por qué no? Para alcanzar un equilibrio entre lo viejo y lo nuevo, lejos de imponer formas estilísticas o destruir.

la historia de la arquitectura se ha formado a partir de edificios que han sido reconstruidos y amplia-dos sucesivas veces, con diversas capas, sin ruptura histórica, adaptándose al paso del tiempo. dónde como explica Peter Zumthor “lo viejo fue adaptado a lo nuevo o lo nuevo a lo viejo”.6

5 Fritz neumeyer, Mies Van der Rohe op.cit, pág 277.6 ZumTHOr PeTer: Pensar la arquitectura, barcelona, Gustavo Gili, 2009, pág . 57

Page 306: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

304 / Cases de el Cabanyal

POr Qué reHabiliTarCarles dolç, arquitecto

rehabilitar los edificios viejos significa sanearlos, modernizarlos y ponerlos en valor. en la encrucijada de crisis planetarias que sufrimos, esta opción presenta ventajas claras. es cierto que la rehabilitación de los inmuebles antiguos no es siempre la opción más adecuada (su estado de conservación, la deficiente concepción originaria o la inviabilidad de modernización funcional del edificio pueden no hacerla aconse-jable), pero la realidad es que una gran cantidad de las arquitecturas que se derriban, o que se pretende demoler, no es por esas razones. a veces, se busca conscientemente el estado de ruina para justificar la desaparición de edificios; en ocasiones, para hacer grandes operaciones inmobiliarias (especulativas) se propicia la eliminación de casas que estorban ese objetivo; en fin, la estupidez o la codicia humana hacen que muy a menudo se ignoren las ventajas de rehabilitar.

suelen ser muy grandes las posibilidades de recuperación y modernización de muchos inmuebles viejos, bien sea para el mismo uso que ya tenían o bien por reutilizarlos con otro uso; de hecho, en muchos casos, edificios bien rehabilitados pueden ofrecer prestaciones de más calidad que edificios construidos de nueva planta (por ejemplo, mayores alturas libres interiores). Por ahora, las posibilidades de la rehabilitación están infravaloradas porque la economía del negocio fácil y rápido ha descansado en la construcción de nueva planta y el asalto al territorio.

1. las arquitecturas de la ciudad, las casas y las calles que la conforman, son componente esencial del ecosistema urbano, el medio más habitual donde hacemos nuestra vida los humanos. los edificios, además de albergar multitud de nuestras actividades, forman parte de nuestras emociones y senti-mientos. las viviendas, por ser la residencia privada de cada uno y los edificios públicos, por ser donde desarrollamos las funciones propias de la cooperación social y donde satisfacemos las necesidades de servicios. llegamos a estimar las arquitecturas porque son parte de nuestra vida, son sus depositarias, constituyen un patrimonio.

las casas son recursos humanos, recursos construidos, activos. los recursos se utilizan, los debería-mos conservar en buen estado para que sirvan en el presente y fueran usados también por generacio-nes posteriores, no sería lógico malgastarlos. Por eso se deben rehabilitar arquitecturas, para alargar su vida y economizar bienes; los edificios, inmuebles y viviendas, son recursos particulares o públicos a conservar para que puedan cumplir todas sus funciones.

2. Como patrimonio individual cada casa ha influido en las vivencias de sus residentes y ha podido ge-nerar afectos profundos, que en muchos casos ya son razón más que suficiente para que sea respetada. al mismo tiempo, como patrimonio colectivo, cada arquitectura expresa momentos de la cultura de una ciudad y configura de manera singular su ambiente urbano. Protegemos determinadas arquitecturas porque sus valores singularizan una trama urbana o tienen una significación más allá de lo local; de he-cho, el patrimonio lo constituyen no solo monumentos, también muchos otros edificios que configuran los ambientes y los paisajes de la ciudad. las ciudades civilizadas rehabilitan y restauran sabedoras de que su vitalidad depende también de su patrimonio construido.

las barriadas, las tramas urbanísticas de las ciudades tienen densidades edificadas particulares, viarios distintos y arquitecturas diversas. esas casas y espacios públicos son escenarios de sistemas de vida que se alteran de manera sustancial cuando arbitrariamente desaparecen determinados edificios y lugares. Por contra, el mantenimiento de las distintas actividades -productivas y sociales- de cada barrio y sus arquitecturas particulares pueden ser la garantía de la continuidad de las tramas urbanas vivas. es cierto que a menudo contienen edificios en mal estado, pero para sanearlos las políticas de rehabilitación son muy adecuadas. la diversidad de edificios forma parte de la potencia de los barrios: la conservación y la sustitución valorada de sus casas puede estar dentro de la misma lógica. la rehabilitación es parte imprescindible de la vida de nuestras ciudades.

3. Hay otras razones en favor de la rehabilitación. Para la construcción de un edificio se gastó energía que está incorporada en él y que no deberíamos dilapidar derribándolo. los edificios existentes acumu-lan energía, tanto la utilizada para fabricar sus materiales componentes, incluida la aportada por el tra-

Page 307: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 305

bajo humano, como la invertida durante la propia construcción. derribar un edificio es también destruir la carga energética que contiene. las políticas bien entendidas de rehabilitación pueden evitar ese daño.

es cierto que a lo largo de la vida del edificio la energía originaria se ha degradado, es decir, que ha envejecido, que su estado general presenta déficits y deficiencias. ahora bien, el edificio está en pie, mantiene sus prestaciones y con adecuados trabajos de mantenimiento podrá continuar su vida útil. la rehabilitación es precisamente la inversión de energía que permite recuperar y/o mejorar su vida. Ten-dríamos, por lo tanto, que pensar en la relación entre rehabilitar y economía energética.

4. una cultura de rehabilitación de arquitecturas, tan insuficiente aún entre nosotros, debe formar parte de una visión distinta de la economía. rehabilitar puede ser un sector de negocio como otro, un sector hasta ahora poco desarrollado, sobretodo si nos comparamos con otros países europeos. Claro que eso significaría introducir cambios en el sector de la construcción: aparecer más empresas real-mente especializadas en rehabilitación, formar mano de obra y sustituir tecnologías, modificar sistemas de gestión y, sobretodo, aceptar márgenes de beneficio justos y respetuosos. debemos pensar que la rehabilitación debe ir dirigida a los propietarios e inquilinos de viviendas, ciudadanía de distinta capacidad inversora que precisa mejorar sus condiciones de vivienda. Conviene recordar que las necesidades de rehabilitación afectan no solamente a edificios considerados viejos sino también a multitud de inmuebles construidos en los últimos cincuenta años, surgidos con la emigración masiva de familias del campo a las ciudades. en definitiva, la rehabilitación debería formar parte de una reorientación de la economía hacia otro modelo: las arquitecturas vivas piden múltiples intervenciones para transformarlas para los tiempos presentes y que continúen su vida útil.

Page 308: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

306 / Cases de el Cabanyal

la lOnJa de PesCadOres100 añOs (1909-2009)

la lOnJa del Cabañal y OTras Casas*Carles dolç

durante la primera década del siglo veinte, en paralelo a la línea azul del mar, se levantó un edificio que serviría de lonja de los pescadores. la población del Cabañal se lo estima. Ocupa la penúltima isla antes de la playa. es una de esas islas rectangulares y larguiruchas que miran al mediterráneo, tan ca-racterísticas de la trama urbanística del barrio. las fachadas largas de la lonja dan a la calle de eugènia viñes y a una plaza mal resuelta llamada de los Hombres del mar. se trata de un edificio desconocido para el resto de valencia pero emblemático en la historia reciente del Cabañal. Paseando por eugènia viñes puede pasar desapercibido, pero no si se ve desde la otra cara, la de poniente, la que da a la Plaza, donde tiene una fachada más vistosa.

la lonja fue promovida por la marina auxiliante, una entidad que podríamos considerar sucesora de los antiguos gremios. Con el avance de la línea de costa hacia levante (la posición del Puerto hace que se acumule arena en las playas del norte) el Cabañal había ganado terreno al mar, lo que permitió pensar en la construcción de nuevas vías paralelas a la trama longitudinal de islas. Para edificar se hizo una concesión pública a la marina auxiliante, en aplicación de la “ley de Puertos” de entonces y de una figura jurídica semejante a lo que hoy conocemos como derecho de superficie.

la lonja fue proyectada por el maestro de obras Joan baptiste Gosálvez navarro, el cual trabajó muy activamente durante décadas en el marítimo (su hijo víctor estudiaría arquitectura y llegaría a decano del Colegio de arquitectos de valencia). el edificio se inauguró el 1909 y hasta 1936 funcionó como lonja de pescado, aunque sus avatares serían diversos. Cuentan que provisionalmente hizo de hospital de heridos en la guerra de marruecos. Con posterioridad a la Guerra de españa pasaría a ser usado como bloque de viviendas, con una esporádica utilización para las obras de conversión misionera en el contexto catolicista de los años cuarenta. estos datos nos pueden hacer vislumbrar su protagonismo en la historia del Cabañal y nos hablan de la versatilidad que permite el edificio.

en realidad estaba concebido para ser lonja y almacén de “efectos relacionados con la industria de la pesca”, pero su distribución en departamentos independientes donde cada pescador guardaba sus herramientas, redes, etc. permitió una progresiva reconversión en viviendas, que es su utilización actual.

la arQuiTeCTura de la lOnJase trata de un edificio de 100x25 metros de planta, constituido por dos cuerpos longitudinales,

entre los que hay un espacio central cubierto que estaba destinado a las tareas comerciales y que tiene accesos públicos desde las fachadas de los testeros que cierran el edificio. los cuerpos son de dos plantas y de dos naves, y cada uno integra veinte departamentos (con plantas baja y alta) iguales, más un departamento central, ligeramente más ancho, destinado a las oficinas de la marina auxiliante. Hacen un total de cuarenta departamentos, más los dos de las oficinas, fácilmente reconvertidos a viviendas, ya que tienen la estructura tradicional de las casas del Cabañal: cada uno ocupa, en planta baja y alta, una superficie con medianeras largas y la fachada estrecha.

mirada desde fuera, la lonja nos muestra oficio y equilibrio, mientras mantiene oculto un espacio interior grandioso. Por los dos extremos entraban y sacaban el género; tres pozos de manantial, ahora tapados, servían para enjuagar el pescado y obtener agua potable. el espacio está cubierto por un tejado a dos aguas que está por encima de los dos cuerpos, sustentándose sobre cuchillos soportados por el muro de carga interior de cada cuerpo. Hay dos clases de estructuras de cuchillo que van alternándose: unas, las principales, son de madera y tirantes de pletinas metálicas, y las otras, que hacen la función de parteluces, tienen los tirantes redondos. el espacio que resulta, largo y alto, impacta por su fuerza. es una nave propia de la arquitectura industrial, pero no es nada difícil imaginar alternativas de uso a un lugar de esta dignidad (experiencias artísticas, jornadas lúdicas, partidas de trinquete, reuniones...).

Page 309: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 307

este magnífico espacio no es apreciable desde el exterior, hay que acceder al interior para calibrarlo y sorprenderse por sus posibilidades. es así también la experiencia de la otra lonja de la ciudad, la de los mercaderes, que es dentro cuando impacta realmente.

los muros de carga de sus fachadas, con un basamento de piedra de Godella, se ejecutaron dejando la cara vista de los ladrillos, otra singularidad del edificio. se trata de fachadas ritmadas, de ejecución sencilla, con poco ornamento. las largas están compuestas con una simetría general, en la que queda destacado el departamento central de las oficinas con su ventanal de medio punto, y la simetría parti-cular de cada casa o departamento, en la que hay simplemente la puerta en la planta baja y un balcón en la alta (en las fachadas interiores es igual). las testeras o laterales, que dan al sur y al norte, son más expresivas debido a su acrótera y por dejar entrever el carácter interior de la lonja al integrar las grandes puertas, de doble altura y en arco de medio punto, por donde accedía el pescado. ahora bien, en la que da a la Plaza de los Hombres del mar, el departamento central de las oficinas presenta un paramento sobreelevado con cierta formalización decó, donde el ladrillo está enfoscado y donde se instaló un reloj que ahora se conserva guardado. esta fachada está pensada como propia para cerrar una plaza o espacio público.

la calidad de ejecución del edificio se testifica por los detalles de la fábrica de cara vista que unifican las cuatro fachadas (jambas, cornisa...), las puertas de madera ensamblada de cada departamento o las de hierro de las fachadas testeras. no cabe duda de que participaron buenos artesanos.

el conjunto del edificio se caracteriza por su racionalidad constructiva, la sobriedad, el escaso prota-gonismo de la ornamentación y por entroncar perfectamente con la arquitectura y la trama urbana del Cabañal. aquí radica también su interés.

las islas y las Casas del Cabañalla lonja de los Pescadores ocupa una isla muy representativa de la trama urbana del Cabañal. en

origen, aún hace poco más de un siglo, eran islas de barracas en hilera donde vivía la población del barrio. ahora las llamaríamos adosadas. las barracas se disponían en perpendicular a la línea de la playa, una orientación geográfica bien elegida por la sabiduría popular: era la vista al mar, el territorio de trabajo de sus pobladores, y permitía gozar de la brisa marina, el viento dominante, en las estaciones cálidas.

naturalmente, ahora no hay barracas. Pero subsiste la traza que dejaran, las islas rectangulares que ocupaban y un sistema de parcelas estrechas de fachada (algunas tienen el ancho de una antigua media barraca, predominando las que tienen entre cinco y nueve metros) y largas de medianera, con la orien-tación este-oeste. desde hace más de cien años se fueron reconstruyendo, se hicieron casas de muros de carga de ladrillo, viguería de madera y cubiertas que son terrazas o tejados. muchas de esas casas reinterpretaban los estilos cultos, la mayoría fueron hechas por buenos maestros de obras pero en al-gunas, ya en el siglo veinte, intervinieron también arquitectos, aunque en la construcción de muchísimas participaron directamente sus futuros residentes. así nacerían casas de estilo ecléctico o historicistas, otras de un creativo modernismo valenciano popular y, a partir de los años treinta, unas pocas son ya racionalistas. además de las enfoscadas y pintadas, aparecen construcciones en cara vista, una tradición con poca presencia en valencia pero que en el Cabañal es de calidad apreciable. Otra tradición muy personal es la de paramentos de fachada revestidos con azulejos cerámicos al gusto de cada época y propietario.

después de 1950, una minoría de aquellas casas se derribaron y fueron, de nuevo, sustituidas: apare-cerían bloques en altura que desdibujan en parte el paisaje del barrio, pero que no han podido eliminar ni la trama ni el predominio de volúmenes de poca altura. en los años ochenta vendría la catalogación y la protección arquitectónica. y a principio de los noventa la declaración de bien de interés Cultural. ahora, con la propuesta de prolongación del paseo de blasco ibáñez, se puede ir al traste.

afectadas por la prolongación, la lonja y varias casas situadas en las calles de san Pedro, de los Ángeles, de escalante, de amparo Guilllem, de J. benlliure, del Progreso, del Padre lluïs navarro, de la barraca, de la reina o de eugenia viñes son un valor patrimonial, aunque las quieran desproteger. y

Page 310: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

308 / Cases de el Cabanyal

están en uso. Como decía, en la lonja, los departamentos de los pescadores se transformaron a lo largo de los años, particularmente en la posguerra, en residencia de familias del barrio. la marina auxiliante funcionó hasta hace poco y la lonja es ahora un bloque de viviendas, con un espacio central que pide ser restaurado y reutilizado. la gran mayoría de las casas están habitadas, hay una ocupada por un bar, otra por un albergue, algún estudio de artista...

la geografía del Cabañal y la valía de su elemento humano han generado unas peculiaridades urbanas y arquitectónicas que no tienen recambio. derribar casas y romper la delicadeza del tejido urbanístico sería una pérdida para nuestro patrimonio.

*artículo publicado en la edición valenciana de el País (4/2/1999).

Page 311: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 309

el Palau del PeiX la JOya del Cabanyalantonio sanchis

lo que ha marcado la identidad del Cabanyal como pueblo es su relación con el mar. a esa perso-nalidad debía aferrarse para sobrevivir. el mar era su patrimonio básico. en realidad, el Cabanyal es una lengua de mar, un pedazo de mar inserto en la tierra. y, del mar, la pesca, que ya no era simplemente un oficio sino un modo de vida. el aroma del salitre lo impregnaba todo y acompañaba al pescador hasta el interior de su vivienda. aunque no era únicamente el hombre de la casa el que se implicaba en las tareas de la pesca. Con él iban sus hijos como “gats de barca”. y en la orilla estaban siempre las mujeres, a veces para escudriñar el oleaje y musitar oraciones por sus hombres. Pero siempre, cada día, como un rito inexcusable, entre las 3 y las 4 de la madrugada, para recibir a las barcas del bou repletas de pescado, riqueza primordial y principal sustento de la vida en el Cabanyal.

ahí, en la orilla, protegidos por las barcas, su único refugio en caso de lluvia y de viento, iniciaban el trasiego del pescado hasta las cestas de mimbre. ya con las cestas llenas, las típicas y sufridas mujeres cabanyaleras emprendían su orgullosa y jacaranera marcha hacia los mercados, en las rudas tartanas, en los tranvías de caballos, de vapor (el “ravachol”) o en los eléctricos. Por estos años, las cabañaleras dedicadas a esta venta de pescado eran nada menos que 217. y la mayoría de las que no se dedicaban a esto trabajaban en la Tabacalera, entonces emplazada en lo que ahora es el venerable y antiguo Palacio de Justicia de la Glorieta

Pero poco después de la anexión de Pueblo nuevo del mar a valencia a nadie se le escapaba la nece-sidad de construir un mercado y fue el mismo alcalde de valencia; José igual Torres, quien le propuso al ayuntamiento “una mejora que la opinión y las verdaderas necesidades del pueblo trabajador reclaman con urgencia”. en poco tiempo, el arquitecto municipal Ángel barbero redacta los planos y la memoria, firmados el 19 de diciembre de 1902. era un proyecto sencillo, sin demasiadas pretensiones. se aprobó enseguida porque simplemente solventaba lo indispensable para evitar “los rigores y las crudezas del invierno”. se trataba de un simple “rectángulo cerrado por muros que sirvan al propio tiempo para sos-tener una cubierta y un par de locales destinados uno al peso y otro a oficina donde se lleven los libros”.

Pero pasan cinco años y el ayuntamiento de valencia se lleva una sorpresa: en lugar del proyecto de barbero, perdido en los cajones, se encuentran con que los pescadores habían escogido y realizado otro proyecto, que ahora llevaba la firma de Juan bautista Gosálvez navarro. el ayuntamiento, extrañado, nombra una comisión el 6 de julio de 1907 para que informe sobre ese nuevo mercado del que no parecía tener noticia, en un episodio que revela con bastante claridad la desconexión del ayuntamiento de la capital con su periferia, con el Cabanyal.

¿Qué había ocurrido en esos cinco años? Pues que los pescadores habían considerado insuficiente aquel proyecto tan sencillo y por su propia cuenta habían encargado otro nuevo a un maestro de Obras que durante muchos años había ido levantando muchas casas del nuevo Cabanyal durante su independencia y que también había sido arquitecto municipal, aunque por cuestiones burocráticas está clasificado como maestro de Obras.

rasGOs de Juan bauTisTa GOsÁlveZ (1844-1927)la primera parte de su carrera la desarrolló en madrid como ayudante del Cuerpo nacional de

ingenieros de Caminos, Canales y Puertos, hasta que en 1881el rey le autoriza a para pasar al servicio del ayuntamiento de Pnm, ejerciendo como arquitecto municipal.

lo fundamental en Gosálvez es su implicación no sólo profesional sino anímica con el Cabanyal, hasta el punto de que el 1 de enero 1890 es elegido alcalde del, aunque el 25 del mismo mes se ve forzado a dimitir por problemas de salud.

elabora el proyecto de alcantarillado, acequias y adoquinado, y con las ganancias patrocina la termi-nación de la torre de la iglesia de nª sª del rosario. en marzo redacta el informe sobre el tranvía a vapor (el Ravachol), que no debe ir por la población a más de seis kilómetros por hora; participa en todas las suscripciones abiertas por desgracias ocurridas en el pueblo, como el naufragio de la “san manuel” o

Page 312: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

310 / Cases de el Cabanyal

el incendio de 1896; además de poner orden constantemente en el trazado de las nuevas calles, en junio de 1892 participa en los primeros intentos de construir un Paseo marítimo en el Cabanyal, con un pabellón que incluya un termómetro, un barómetro, un higrómetro y algunos volúmenes de Geografía y de Ciencias, y por último y determinados días para verificar conciertos.

en enero de 1909, además de estar enfrascado en la construcción de la lonja, emprende la construc-ción de otro edificio emblemático del Cabanyal: el Casinet de el Progreso Pescador.

La Lonja de Marina Auxiliante

volviendo de nuevo a nuestra lonja debemos decir que para este proyecto no solicitaron la licencia del ayuntamiento de valencia, al considerar que las competencias en la zona marítimo-terrestre eran propias del estado, en este caso de la Jefatura de Obras Públicas. la licencia les fue concedida por real Orden de julio de 1907.

Con todos los permisos en regla se empieza la construcción del edificio, pero siempre les faltaba una peseta para un duro. y como en muchas ocasiones anteriores, recurren a Gosálvez que les concede un préstamo de 10.000 pts.

y con el mercado ya prácticamente terminado, pero sin inaugurar, estalla la guerra de melilla o del rif. serán los heridos en esa guerra los primeros usuarios del mercado, reconvertido en Hospital. Heridos a los que se recibe como héroes en el puerto.

Paréntesis sobre la guerra del Rif

Fruto de conquistas de siglos anteriores, españa conservaba algunas plazas fuertes en el rif, franja del norte de África, entre Tetuán y melilla.

en el rif, organizado a base de tribus o cabilas, enfrentadas entre ellas corrían infinidad de leyendas sobre sus fabulosas riquezas mineras, bocado muy apetecido tanto por los rifeños como por las grandes compañías mineras de Francia, españa y alemania.

entre los rifeños había un aventurero. se trataba de el rogui, bu Hamara o “el hombre de la burra”, universitario islámico, que se hizo famoso por su oposición popular a un impuesto que, en contra del Corán, trató de introducir abd-el-aziz, y que afectaba por igual a marroquíes y extranjeros. a lomos de una burra recorría los zocos incitando a la rebelión, con gran éxito. aunque era un impostor, muchos vieron en él a un libertador y fue proclamado sultán. en el rif gobernó como señor absoluto sobre varias cabilas, pero para mantener poder sobre los jefes de las cabilas necesitaba recursos con los que mantener su ejército. y pronto vio la ocasión en la posible existencia de yacimientos mineros en la re-gión, cediendo la explotación a compañías extranjeras, sobre todo francesas y españolas (romanones, Comillas…).

Para su explotación, el Gobierno español podía haber tomado varios caminos, pero se dejó aprisio-nar por una cadena de errores. el primer desafuero era que todas las concesiones eran ilegales, pero tenían la autorización de bu Hamara que, aunque detentaba el poder efectivo, era un impostor.

la explotación de las minas conllevaba la construcción de un ferrocarril pero eso suponía la pene-tración extranjera en el territorio de las cabilas, lo cual era el inicio del descontento general y de la oposición a bu Hamara por parte de los mismos rifeños. el caso es que el general marina aprovechó las disensiones entre el sultán legítimo y el impostor para ampliar las bases de la presencia española en el rif.

a la vista de lo revuelto que estaba el río, el gobierno español proseguía con las obras del ferrocarril, que las cabilas consideraban una invasión de su territorio y un atentado a su independencia. Por eso, el sultán legítimo y algunas fracciones de cabila no tardaron en demostrar su hostilidad. el 9 de julio un grupo de cabileños asesinó a seis trabajadores. esto constituyó el comienzo de la campaña o guerra de 1909.

aquí comete el Gobierno su segundo desafuero. aunque el presidente antonio maura consideraba que españa ya tenía bastantes problemas internos (la prensa se preguntaba por la contradicción que suponía colonizar marruecos cuando todavía estaba por colonizar casi toda españa) claudicó ante las presiones del ejército y de los grupos financieros con intereses en las minas del rif.

Page 313: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 311

el tercer error de bulto lo cometió el ministro de la Guerra, arsenio linares. en lugar de utilizar cuerpos de élite, ya fundados por Fernando Primo de rivera y Orbaneja, hermano del dictador miguel Primo de rivera, don arsenio echó mano de los reservistas, muchos de ellos casados y con hijos, en una sociedad en crisis. Para acabarlo de arreglar, el embarque de las tropas se hizo en barcelona, especial-mente sensible a la revuelta. y si se quiere más condimento, los barcos para transportar a los soldados eran propiedad del marqués de Comillas, con intereses financieros en las minas del rif.

Con todas estas mechas, no es de extrañar el estallido de la semana trágica. Pero el Gobierno usa el arma de la represión, llegando incluso a fusilar en montjuich a Ferrer Guardia, ganándose la repulsa de toda europa. Contradicciones y errores que costarían la dimisión de maura el 21 de octubre.

al general marina le llegan refuerzos, hasta completar 17.000 soldados. Pero los rifeños inutilizan el ferrocarril y el aprovisionamiento debe hacerse con mulos, en zonas cortadas por barrancos transver-sales, el mayor de los cuales era el barranco del lobo. el 28 de julio es el más trágico y decisivo de la guerra: los rifeños, ocultos tras las ondulaciones y las crestas, van diezmando a las tropas españolas: 17 oficiales y 136 soldados muertos, entre ellos el general Pinto, y 35 oficiales y 564 soldados heridos. éste fue el icono de la guerra grabado en el imaginario popular. Por ejemplo:

en el barranco del loboHay una fuente que manasangre de los españoles Que murieron por españa

Hospital de sangre

los heridos españoles eran muchos y la infraestructura sanitaria melillense no daba de sí: los heridos tenían que evacuarse a españa, en la que se respiraba un ambiente popular muy curioso: ante la visión de unos soldados españoles heridos lo prioritario era atenderles con cariño, como héroes, olvidándose de los políticos que los habían metido en la refriega. se puede decir que prácticamente toda españa se puso a disposición de los heridos. Todos se preguntaban qué se podía hacer por ellos. y la que tomó las riendas de la asistencia fue la Cruz roja, buscando y solicitando toda clase de ayuda. este sentimiento caló en los pescadores del Cabanyal y la marina auxiliante se puso a su disposición, ofreciendo a las autoridades el edificio recién construido y todavía no inaugurado.

es de justicia añadir que, aunque nos falte más documentación sobre ello, también la lonja de el Progreso Pescador, edificio del que se conservan las paredes y que está reconvertido en local de ocio frente a las antiguas Termas victoria, también se puso a disposición de la Cruz roja, y existe un diploma de gratitud que así lo constata. de hecho, los cinco soldados enterrados en el cementerio del Cabanyal son fallecidos en el hospital de el Progreso.

La fervorosa acogida

aunque fuera una guerra impopular, los heridos tocaban la fibra sensible de los valencianos y, más en concreto, de los cabanyaleros. de modo que todo se puso en movimiento. y, al frente de todos ellos, andrés Gallart Cornil, presidente de la marina y que, ya con 60 años, se encarga de organizarlo todo, cediendo incluso su propia caseta para instalar la cocina del improvisado hospital y ofreciéndose él mismo para dirigir la cocina, donde trabajó con bautista Chuliá Gallart y bautista saura García .

y con él, todo el pueblo, que convierte en una fiesta toda la llegada y la estancia de los heridos en su hospital. Todo era poco para los héroes de rayadillo.

resulta imposible condensar todas las acciones que se organizaron en ayuda de los héroes, “nues-tros hermanos”. algunos detalles, sacados fundamentalmente de El Mercantil Valenciano:

antes de que lleguen, varios particulares ya se comprometen ante la Cruz roja a proporcionar todo cuanto consuman durante su estancia: gaseosas, cerveza, tela para almohadas, sábanas…y a abrir una suscripción. el 9 de agosto, la prensa gira la primera visita de inspección al “hermoso edifi-cio”, compuesto de 80 habitaciones independientes, en las que pueden colocarse cinco camas en cada una, y en caso de necesidad podría utilizarse la nave central con cien camas.

Page 314: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

312 / Cases de el Cabanyal

Contiene cinco pozos artesianos de agua potable y reúne condiciones higiénicas inmejorables, pudiendo afirmarse que “más que hospital será un sanatorio para nuestros hermanos que luchan en el rif”.

la Cruz roja está dispuesta a colocar 400 camas si la caridad de los valencianos se desborda en beneficio de los héroes que pelean en los campos de melilla.

el delegado de la asamblea suprema de la Cruz roja ha nombrado socios a todos los buenos pa-triotas que forman la sociedad marina auxiliante, libres de todo gasto, para que puedan usar el brazal, prestando su concurso en los desembarcos de heridos que en plazo brevísimo se verificarán en nuestro puerto. al frente de todo se pondrá la marquesa de Cáceres maría de las nieves yanguas y Hernández, esposa del ex alcalde vicente noguera aquavera sotolongo.

antes incluso de que lleguen los heridos a valencia, ya las bandas de música celebran conciertos be-néficos; se ofrece electricidad gratis; la Compañía de Tranvías entrega pases a los socios de la Cruz roja encargados de la administración del Hospital y permitirá la circulación gratuita en la línea del Grao a los camilleros de la Cruz roja que vistan el uniforme completo.

se siguen recogiendo donativos de toda especie: una docena de pañuelos, 6 palanganas, un catre, 50 kilos de patatas…

y como en agosto veranea en el Cabanyal la buena sociedad valenciana, las srtas. Paquita y Otilia melgar han formado una junta de muchachas con el laudable propósito de postular en los poblados marítimos a beneficio del hospital, mientras el delegado de la red eléctrica, don Juan antonio mompó, ha instalado el teléfono en la casa social de la Cruz roja y en el hospital de la lonja.

El recibimiento triunfal

a las cuatro y media de la tarde del 2 de septiembre llegó al puerto el vapor “Cataluña”, llevando a bordo 108 soldados heridos y enfermos. le esperan todas las autoridades civiles, militares, religiosas y aristocráticas. soldados, carabineros e individuos de la Cruz roja rivalizaron en su ayuda. Terminado el desembarco y colocados convenientemente los soldados en los vagones del tren, se puso éste en mar-cha hacia la estación de la sociedad valenciana. de los 108 enfermos y heridos, sólo 20, por ahora, han sido destinados a la lonja. Fueron recibidos por las autoridades, entre ellas el alcalde José maestre, que ofreció enviar allí el pan y demás artículos faltos de peso que decomisen los dependientes del municipio.

y la prensa se detiene en describir el edificio: sencillamente magnífico, de grandes condiciones hi-giénicas, con espaciosas habitaciones que dan a la playa…de tal modo que media hora después de estar allí ya parecían otros los heridos. la luz y la alegría de que goza el hermoso edificio de la marina auxiliante parecía haberles curado. no es de extrañar, pues la comida consistía en sopa, cocido, carne asada, gallina, huevos, leche, galletas, vino generoso servido sin tasa, uvas y melón. Por eso un herido de alcalá de Xivert, en lugar de irse con su familia, prefirió ingresar en el hospital de la Cruz roja para su mejor restablecimiento.

al día siguiente, apenas llegaron al mercado del Grau los encargados de hacer la compra, muchos vendedores no les permitían que pagasen nada. les proporcionaban, por ejemplo, un kilo de carne, 900 gramos de fideos, 450 gramos de garbanzos, uva, huevos, café, melones, verduras…

se constituye en Pueblo nuevo del mar la Junta de damas encargada de recaudar limosnas, que en una semana entrega 215,50 pesetas. los peluqueros de la plaza de Cajeros se ofrecen a pelarles gratis, y también los seis peluqueros del Cabanyal se presentan a las diez de la mañana

los alrededores del hospital estaban ocupados por inmenso gentío, deseoso de ver y hablar con los heridos y enfermos de melilla. Hubo que hacer turnos para que todos pudieran satisfacer su deseo y cerrar a las seis de la tarde.

la prensa quería conocer a los cocineros que ofrecían menús tan suculentos. el Presidente de las Cruz roja les presentó a los cocineros Gallart, Chuliá y saura. Claro que también consumían los pucheros que les llevaban las mujeres del Cabanyal, mientras el “Parrante” García dutrús les regala una caja de puros. el arzobispo dona 250 pesetas, ricardo Trénor 100 y José aguirre, 50. la sociedad benlliure, de la calle de los Ángeles, celebra una bonita función dramática en su beneficio.

a partir del 11 de septiembre, habría más revuelo y más trabajo, porque en el trasatlántico rabat llegaron más heridos y enfermos, 36 de los cuales van destinados a la lonja.

Page 315: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 313

La toma del Gurugú, principio de un fin provisional

el 29 de septiembre, los soldados hicieron ondear en las peligrosas cumbres del Gurugú la bandera española, acción presentada como una gesta heroica de las armas españolas y celebrada con volteo de campanas y pasacalles con atronadoras músicas militares. así queda afirmado el dominio de españa en la región del rif, aunque quedaban muchos focos de rebelión, que se fueron sometiendo durante el mes de noviembre. a lo largo de noviembre de 1909 se asiste a una serie de sumisiones de distintas facciones de cabila y el 8 de diciembre se somete abd-el-Kader, lo cual marca un fin de etapa. y, aunque el rescoldo rebelde no cejaría nunca, ese mismo mes de diciembre la Cruz roja da por concluida su misión benéfica respecto a los heridos y enfermos del ejército de África, y cierra su Hospital en la playa.

las llamaradas de la rebelión marroquí tardarían muchos años en extinguirse, pero eso, literalmente, ya es otra guerra.

Las pequeñas batallitas con el Ayuntamiento

el ayuntamiento estaba al acecho. no había asimilado la independencia de los pescadores en la cons-trucción de su propio mercado y en plena refriega, el 9 de septiembre, dirige un oficio a los pescadores sobre la licencia de apertura del local y el uso que se le iba a dar en el futuro. el caso es que el presidente Juan bautista Cano y el secretario vicente llorens ya habían ido a ver al alcalde José maestre, y le habían expresado verbalmente que la marina no podía en aquel entonces decidir el uso que se le había de dar al local, pues “no sabíamos si éste podría ser devuelto por nuestro Gobierno en plazo breve, puesto que pudiera haberse prolongado por mucho tiempo la ocupación como Hospital y entonces nosotros vernos en la necesidad de construir otro local para mercado de pescado al por mayor”.

de todos modos, el 11 de febrero de 1910, marina auxiliante le entrega al ayuntamiento los planos del edificio. en la Memoria se hacen constar, por ejemplo, los 850 m2 de la nave central, las 40 casitas, los dos pozos artesianos que surten a cinco pilas o las alcantarillas que reciben las aguas e inmundicias del edificio.

Queda claro que cuando el ministerio de defensa le exija a marina auxiliante la demolición de las obras, en caso de guerra, quedará obligada a ello sin derecho a indemnización alguna. aunque sea difícil imaginar una escena bélica en este idílico paisaje de sol y playa, lo cierto es que esa perspectiva de tanques anfibios invadiendo la costa nunca deja de estar oficialmente presente en las altas esferas gubernamentales.

La Liga Marítima

entre las sorpresas que nos ofrece marina auxiliante está la de la espectacular bandera que en lugar de tener bordados los nombres de la entidad, tiene los de Liga Marítima.

escarbando un poquito se puede saber qué era esa liga, aunque hay pocos datos para saber qué clase de relación tenían con marina auxiliante. digamos que, tras los desastres navales del 98 en Cuba y Filipinas, el conjunto de la marina española quedó postrado, ante la indiferencia de muchos españoles. Por eso la liga marítima española, queriendo despertar la conciencia marítima de los españoles, en 1900 convocó una reunión con la asistencia de unas cincuenta personas, preferentemente militares, entre las que sólo había tres empresarios navieros. no queda muy claro qué colaboración podían esperar de unos pescadores como los de marina, pero el caso es que conectaron con ellos, y que el 13 de agosto de 1909 se conceden “terrenos en la Playa de levante del puerto de valencia a d. Juan llorens, como Presidente de la liga marítima de pescadores del Cabañal, con destino a almacén de enseres de pesca”.

añadamos un hecho significativo: la primera idea de constituir esta liga naval surgió a partir de la pro-puesta de un oficial de la armada, adolfo navarrete alcázar, hijo precisamente del Comandante de ma-rina adolfo navarrete escudero, que había sido Comandante de marina en nuestro puerto, que estuvo siempre al lado de los pescadores y marineros del Grau y del Cabanyal y que colaboró estrechamente con las autoridades sanitarias, entre ellos el doctor lluch, para erradicar la peste que nos asoló en 1885.

Page 316: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

314 / Cases de el Cabanyal

Las casas de la Marina o de Pardo. El campo del Colilla

damos un salto a 1928, en que empieza a pensarse en edificar viviendas para los pescadores ya que, teóricamente, no podían habitar en las casetas de la lonja, pensadas para depósito de las barcas y de las redes. necesitaban que las viviendas estuvieran cerca del mercado y de la playa por la proximidad al trabajo. y empiezan e levantar el proyecto en el descampado de enfrente, conocido como el campo del Colilla, donde se jugaba al fútbol. Como había mucho paro se concedieron algunas ventajas fiscales a los usuarios, que las debieron adquirir por sorteo, pues las solicitudes eran muy superiores a las ofertas.

Por cierto, según cuenta ricardo Ferrer, nada más estar las casas medio terminadas, los primeros que las ocuparon fueron los refugiados que venían de madrid.

antes de la guerra los pescadores se agrupaban por sindicatos, según especialidades. Había patronos de pesca, patronos de papel (los que marcaban el rumbo y se encargaban del papeleo ante la admi-nistración), motoristas y marineros. Todos estos, durante la guerra, se asociaron en la Fraternidad, asociación que funcionó del 36 al 39. aunque la guerra obligó a modificar las costumbres. Como cuenta ricardo Ferrer y recuerdan otros muchos, después del bombardeo “del domingo”, el que afectó a los cines escalante y dorado, cogieron mucho miedo y prácticamente todos sus conocidos se marcharon a vivir a rocafort, donde eran acogidos como se podía. estamos hablando de un bombardeo perpetrado por bruno mussolini. a bordo del sparviero, con 1.250 kilos de bombas, se ensañó con valencia, que por aquel entonces era capital de la república. a las 10 de la mañana del domingo 3 de octubre, cinco aviones de la Pava teñían el Cap i Casal de sangre, perpetrando el segundo bombardeo más sangriento de los 463 ataques aéreos y navales que sufrió valencia durante toda la Guerra Civil. en esta ocasión mataron a medio centenar de personas, hirieron 78 y destruyeron 160 casas de los poblados marítimos.

desde rocafort, empleando dos trenes, venían cada mañana al muelle, donde se embarcaban. el primer tren salía de rocafort a las 5 de la madrugada y luego hacían un transbordo. Terminaban entre las 3 y las 4 de la tarde y se volvían a rocafort. y así toda la semana, pescando cigalas, abaecho, llus, molleres... en las fotos que se conocen de mujeres sentadas a la puerta de la lonja se ven algunas cestas que se llaman paneretes de mostra, que eran unas cestas algo más manejables con las que las mujeres llevaban pequeñas cantidades de pescado para vender a pie por los pueblos. y lo normal era que los pescadores intentaran recuperar las cestas cada día. Para ello normalmente enviaban a sus hijos, para que al terminar la venta las vendedoras se las devolvieran

La Lonja, refugio del consuegro de Franco

no todos estaban en rocafort. el “barranquilla” tuvo que estar muy al tanto porque en su caseta había venido a refugiarse un industrial de aldaia llamado José maría sanchis sancho, que era tío y padrino de bautizo de Cristóbal martínez bordiu. digamos telegráficamente que el padre de este Cristóbal, que posteriormente fue conocido como “el yernísimo”, estaba desde hacía tiempo en estrecho contacto con Franco y era testaferro de los nazis. al acabar la guerra, este sanchis vino en su limousina a agrade-cerle su ayuda al barranquilla.

El régimen le busca las vueltas a Marina Auxiliante

se puede decir que la marina era más de derechas que de izquierdas. aunque esto sólo se aduce aquí para que nos percatemos de la incongruencia de este capítulo que vamos a resumir:

al terminar la guerra, el régimen franquista cometió un lapsus con los pescadores de la marina auxiliante. en 1945, la delegación de sindicatos iba calificando a las distintas organi zaciones, calibran-do su afección al régimen. a la marina auxi liante la calificaba nada menos que como marxista. Craso error. y peligroso para la supervivencia y la integridad física. de des mentirlo se encarga “el Cullerenc”. el alegato de José antonio Oliver Curats es una profesión de fidelidad al régimen, para lo cual aduce, como lista de méritos, unos hechos históricos muy significativos: fidelidad a alfonso Xii, que les facilitó la fundación de la Casa dels bous en 1877; extirpación de toda idea de odio de clases... abriendo su corazón al sentimiento de unidad de servicio entre los españoles; devolución a sus propietarios de los buques incautados por los sindicatos marxistas; cuestación para restaurar la iglesia de los Ángeles; regalo de imágenes para el culto; colaboración en la apertura del nuevo templo parroquial de san rafael de

Page 317: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 315

la calle escalante; participación de la sociedad en los actos del traslado de los restos de José antonio desde alicante hasta el escorial. y finalmente, constituyendo esta agrupación un islote contra el que se estrellaban todos los embates del proceloso mar del izquierdismo de este distrito, no cejó nunca en ayudar al Caudillo para conseguir la normalización en el abastecimiento del País y el engrandecimiento de nues tra querida Patria. Por todo ello, Oliver suplica que marina auxiliante deje de figu rar como entidad marxista, y menos aún como desafecta al régimen.

aunque debemos matizar que la fidelidad a los borbones no era una buena credencial ante Franco. Consta que en los últimos días de funcionamiento de la lonja como Hospital, al rey les visitó y le regaló su espadín a andrés Gallart. lo lució orgulloso en la semana santa, como también sus descendientes. Pero con la venida del franquismo tuvieron miedo y, adentrándose con la barca, echaron el espadín al agua.

el caso es que se les borra del catálogo de asociaciones desafectas y, además, Oliver alcanza otro triunfo, librándose de otra espada de damocles que pendía sobre la marina: el régimen descubre que los pescadores han convertido sus casetas en viviendas, siendo así que lo previsto era que el edificio se destinara sólo a mercado y almacén para depósito de redes y demás efectos relacionados con la indus-tria de la pesca. la situación actual es una clara infracción y puede ser causa de caducidad. Pero también Oliver sale de este atolladero, argumentando que durante la Guerra fueron destruidas gran número de viviendas y que, al regresar a sus hogares todos los que se habían quedado sin casa, algunos socios se refugiaron con sus familias en las casetas. Tras consultar la cuestión con la autoridad Gubernamental, se decidió como mal menor y solución cristiana no dejar en la calle a los afectados, resolución que deter-minó un verdadero día de júbilo y fiesta.

Por estas fechas ya se va reorganizando la actividad pesquera y Progreso y marina se fusionan en la nueva lonja o Cofradía del Puerto, limando poco a poco sus diferencias bajo la primera presidencia de manuel ribes. lo cierto es que hubo intentos de apoderarse de los inmuebles del Progreso, que tenía algunos empleados (anibal díaz y ramón Gómez Parra) malquistos por su fidelidad a la república. Pero el Progreso se hizo firme y mantuvo sus derechos, que todavía ostenta, estableciendo una política de buenas relaciones con la marina.

Posibilidades de futuro

no hay que sudar mucho para encontrarle un uso verdaderamente útil al edificio. no se sabe si en un lapsus, la misma rita propuso trasladar el edificio a otro emplazamiento, “piedra a piedra”. la valo-ración técnica y artística del edificio ya la han hecho destacados arquitectos. nosotros, descartado el uso original como mercado de pescado, opinamos que hay que saber reconvertirlo, dignificando tanto al edificio como al mismo Cabanyal.

en dos viajes que gente del Cabanyal ha hecho a Hamburgo, una ciudad realmente vanguardista, tuvimos ocasión de contemplar, admirados, la reutilización que se le había dado a una antigua fábrica. manteniendo su estructura, había pasado a ser un espacio público multiusos. además de admirar el edificio original, que ya de por sí era una joya, los visitantes podían celebrar toda clase de actos lúdicos y culturales.

más cerca de nosotros, en elx, se ha reconvertido un antiguo matadero en un centro de cultura con-temporánea, referente para los creadores de cualquier disciplina relacionada con las artes y la cultura. Fijaos en él: se parece mucho a nuestra lonja. ¿Tan difícil es que hagamos aquí algo parecido? Tendríamos un edificio del más genuino Cabanyal, abierto a todas las manifestaciones creativas culturales y lúdicas, puente entre la cultura tradicional y la emergente.

Page 318: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

316 / Cases de el Cabanyal

la lOnJa del PesCadO ó anTiGua lOnJa. diario de una investigación

natividad banaclocha navarro

en el año 1996, siendo estudiante de Historia del arte en la Facultad de Geografía e Historia, se nos propuso a los alumnos de “Técnicas artísticas y conservación de bienes Culturales”, realizar un trabajo acerca de un edificio singular ubicado en la ciudad de valencia, que considerásemos digno de proponer ante la Consellería de Cultura como bien de interés Cultural.

desde un principio tuve claro que el objeto de estudio en el que deseaba trabajar debería situarse en el Cabanyal, barrio en el que transcurrió parte de mi niñez y juventud, y al que siempre consideré merecedor de una mayor atención por parte de estudiosos y políticos.

la arquitecta rosa Pastor, fue quien me puso sobra la pista de este edificio y, quien generosamente, me proporcionó los primeros datos para comenzar mi labor. el estudio de este edificio, rápidamente, se convirtió en un reto y una gran satisfacción personal, cada vez que conseguía averiguar algún dato, fascinándome a medida que lo iba conociendo.

al principio no resultó fácil, ya que poco se sabía sobre el mismo y la bibliografía era casi inexistente. así pues comencé una peregrinación a archivos y centros oficiales, que no siempre se traducían en los hallazgos apetecidos.

en primer lugar, noviembre de 1996, y una vez elegido el edificio objeto de estudio, comencé con la recopilación de datos bibliográficos en la biblioteca del Colegio Territorial de arquitectos de valencia, el servicio de Patrimonio y la Oficina de información urbanística de esta misma entidad. seguidamente se impuso la visita al edificio con varios intentos de contactar con los vecinos que, en general, no se mostraron muy colaboradores, lo cual entendí cuando averigüé su preocupación por el futuro de continuidad en sus viviendas. según me explicaron, dado que la concesión del suelo tocaba a su fin, desde aumsa se estaba tramitando un expediente que no les dejaba dormir tranquilos.

a continuación realicé un reportaje fotográfico en blanco y negro de todas y cada uno de las viviendas y algunas fotos en color, en cuanto a detalles.

en diciembre de este mismo año solicité una nota simple informativa en el registro de la Propiedad de valencia, pero en sus índices de personas no existían bienes y derechos reales de clase alguna a nombre del Grupo de armadores marina auxiliante, s.a. no obstante si hallé la escritura de constitución de esta sociedad en el registro mercantil de sociedades días después.

Con los datos obtenidos en el archivo histórico del CTav, acerca de las obras realizadas por el arquitecto víctor Gosálvez, que en un principio se pensaba podría ser el autor, me desplacé al archivo Histórico del ayuntamiento de valencia y tras consultar varios expedientes, no encontré licencia ni legalización de obra referente a este edificio.

seguí buscando en el Puerto autónomo de valencia, donde solamente se guardaban datos de los edificios ubicados en el recinto portuario. igualmente infructuosas fueron las pesquisas efectuadas en la Oficina Técnica y en el servicio de Planemiento del ayuntamiento de valencia.

intenté obtener alguna información de aumsa, que tampoco tuvo éxito y por fin, pude recopilar las medidas de cada una de las partes constituyentes del edificio, así como los usos actualizados en ese momento en la delegación Provincial de Hacienda.

Tras estos pasos previos, me dispuse, con lo que tenía a escribir sobre la lonja, incluso me atreví a lanzar un par de hipótesis.

en 1978, el archivo Histórico del C.O.a.v.m. (Colegio Oficial de arquitectos de valencia y murcia), elabora el primer“Plano Guía de Arquitectura de la Ciudad de Valencia” en el que se incluye este edificio, demostrando ya entonces una mayor sensibilidad hacia nuestro patrimonio más reciente que nuestro ayuntamiento, que en 1985, tenía intención de demolerlo, según aparece en su publicación “Junta municipal del marítim, 1985”, de la que cito textualmente un pequeño párrafo “Ahora bien, es en las inmediaciones de ésta (playa) donde se centran las mejoras inmediatas: desaparición de El Clot, grupo de viviendas para pescadores construido en 1909, situado en la plaza de Hombres de la Mar..”. así pues no es la primera vez que el ayuntamiento de valencia pretende su destrucción aunque, evidentemente, no

Page 319: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

Cases de el Cabanyal / 317

por las mismas razones. más tarde, afortunadamente el P.G.O.u. de valencia de 1988-89, le otorgaba un nivel 2 de protección, que lo mantenía, al menos parcialmente, a salvo.

en 1996, año en el que acometí esta investigación, su autoría no era clara, ya que se atribuía al arquitecto víctor Gosálvez. sin embargo la construcción de la lonja, fechada inequívocamente en 1909, era anterior a la obtención de su título profesional en febrero de 1912. así pues me atreví a aventurar la posibilidad de que el autor fuera su padre, Juan bautista Gosálvez navarro, cuya obra se circunscribe al sector Grao-Cabanyal, lo cual se confirmaría años más tarde, al salir a la luz un documento fechado en enero de 1907.

este edificio consta de cuatro fachadas y de dos plantas e incluye 40 viviendas con entrada por el exterior, que abren huecos al espacio central cubierto, de doble altura utilizado como lonja de pescado.

lo más destacable de su composición es que gira en torno a dos ejes de simetría: el paralelo a la C/. eugenia viñes, y el transversal, perpendicular a ésta, que a su vez, son los ejes de simetría de las entradas al patio del edificio, que son cuatro independientes y opuestas.

el edificio de la lonja se construye sobre terrenos concedidos a la sociedad marina auxiliante (r.F.00 11/7/1907 y 3/8/1908), que años más tarde figura en el registro mercantil de valencia y su Provincia como”marina auxiliante, s.a.” constituida por escritura otorgada el 14 de diciembre de 1940, con un capital social de quinientas mil pesetas representado por acciones. esta sociedad tenía por objeto “la prestación del servicio de sanar y botar embarcaciones denominadas del bou y las dedicadas al cabotaje que pertenezcan a los socios...” y “podrá dedicar su actividad a cuantas operaciones mercantiles, industriales o financieras, sean directas o indirectamente necesarias a la relación del que es su fin primordial”. lamentablemente queda disuelta el 13 de septiembre de 1996, lo cual cerraba una importante fuente de información acerca del edificio.

Gracias a la amabilidad de algunos vecinos, puede averiguar que la lonja, tuvo diferentes usos. el primero de ellos como hospital para los soldados heridos que llegaban al puerto de valencia, durante la campaña española de melilla en 1909, bajo el gobierno de maura. dato que parecían corroborar los rótulos hallados al acometer trabajos de pintura en el patio central, donde, me contaron, podía leerse: “sala y un número”, “quirófano”(en el testero norte) y “depósito de cadáveres” (en el testero sur). esta información también fue confirmada y publicada posteriormente.

de lo que no cabía ninguna duda es que el edificio estuvo destinado a lonja, donde se subastaba el pescado, almacén de artes de la pesca y por último a viviendas y oficinas de la mencionada sociedad.

su valor histórico y social se pone de manifiesto en cuanto que su entorno nos habla de la indus-tria pesquera de la zona, del incremento de movimiento en el puerto, la demanda cada vez mayor de pescado y de la mejora de las comunicaciones a partir de finales del siglo XiX, así como de la incipiente proliferación de sociedades filantrópicas, sociedades constructoras de casas obreras y algunas coopera-tivas de producción y construcción.

estilísticamente, la lonja se nos muestra como un tipo de arquitectura de carácter funcional, sobria y austera, no adscribible a un estilo puro, sino que recoge muchas tendencias del eclecticismo moder-nista-historicista, sin que por ello, deje de constituir una excelente muestra arquitectónica, en la que se conjugan perfectamente sencillez compositiva y belleza de formas, respondiendo a las necesidades para las que fue pensada. en su construcción destaca la sencilla labor ornamental que forma el propio ladrido visto, la labor de herrería de balcones y rejas en los portones principales y también la carpintería, lo cual denota que en ella trabajaron excelentes profesionales.

se trata de un edificio de planta rectangular, conformado por dos bloques de viviendas adosadas, que configuran un espacio central alargado de uso público-comunitario. este patio recuerda la nave central de las antiguas basílicas, ya que sobresale ligeramente sobre las viviendas laterales y recibe iluminación mediante dos vanos circulares en la parte superior de los testeros, que acusan la sección transversal.

en las entradas a la nave interior es donde se denota el carácter semipúblico del mismo, ya que introducen un cambio de escala importante en las fachadas.

es en éstas donde mejor se refleja esta configuración, al estar tratadas como fachadas de iglesias, sin dejar de utilizar siempre el ladrillo como material constructivo.

Podemos, en primer lugar realizar una lectura formal de los testeros norte y sur, muy similares entre sí. en el remate de carácter modernista, figura la fecha de su construcción. éste se apoya en una especie

Page 320: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

318 / Cases de el Cabanyal

de frontón triangular, interrumpido por simuladas pilastras de orden gigante. Todo ello enmarcado por una especie de entablamento que juega a esconderse para reaparecer de nuevo, pretendiendo dar a la fechada un efecto de claroscuro. en ambos extremos, adornos a modo de contrafuertes y al centro, un óculo de ventilación circular.

También llama poderosamente la atención el arco de medio punto que acoge un gran ventanal, rodeado por falsas dovelas del mismo material y cerrado por una reja de hierro con motivos florales.

en la fachada sur del edificio (C/. Columbretes) encontramos prácticamente la única alusión a su principal uso, por el detalle de dos peces entrelazados en la reja de la puerta de acceso. esta cancela, presenta una labor de herrería que combina motivos florales y geométricos.

es de destacar la fachada recayente en la Plaza Hombres de la mar donde más se acentúa el cambio de escala al que aludíamos anteriormente por el enorme y airoso remate que recoge sus tres vanos inferiores al que se incorporan líneas geometrizantes que le confieren un toque de modernidad

las salas laterales de las viviendas recogen la tradición constructiva de las casas populares. de esta zona destaca el recercado de esquinas y huecos, así como la banda horizontal de debajo de la cornisa (de donde pendían las poleas), que abundando en símiles clásicos, podría hacer alusión a un entablamento dórico. estas salas laterales se resuelven con muros de carga de ladrillo. También es de destacar aquí la labor de herrería de balcones y rejas, la madera noble de las puertas, así como su diseño sencillo, pero no exento de dignidad.

en contraposición el espacio central está cubierto a base de cerchas de madera. de esta nave central podríamos decir que, si bien nos recuerda, como hemos señalado anteriormente, la de las antiguas iglesias de planta basilical, también podría estar en línea con cierta tipología industrial, aquí resuelta de forma más humilde y doméstica, utilizando un material más tradicional, como es la madera.

en líneas generales, y para concluir, con las lonjas se abandona lo que se llama tradición funcional y, también arquitectura vernácula, para volver nuevamente a la arquitectura monumental. el mantenimiento del carácter monumental de este tipo de edificios depende, en último extremo, de la relación con su entorno y de una firme intención de reconocer el valor que desde el punto de vista de la colectividad poseen los mismos, por lo que las entidades locales deberían delimitar las zonas que serían amparadas por la declaración de áreas a conservar. esta lonja del pescado, se encuentra situada en un enclave marítimo que ha perdido su original idiosincracia, por lo que debería continuar con su uso actual de viviendas, aunque ya no conserve su funcionalidad inicial. existen muchos ejemplos de antiguas lonjas rehabilitadas para albergar museos, residencias, etc. en este caso, el edificio objeto de estudio tuvo una doble finalidad: almacén-vivienda de pescadores y patio central destinado a lonja de pescado, con pórticos historicistas-modernistas en sus cuatro frentes. su conservación podría ser un triunfo de la voluntad popular frente a las equivocadas decisiones de las autoridades locales y los vecinos, según mi criterio, son por muchas razones, merecedores de conservar sus viviendas, ya que es gracias a ellos, que este edificio que ahora se intenta proteger desde diversas áreas de la cultura, está en pie gracias a que lo conservaron y nunca fue abandonado por ellos.

Page 321: Cabanyal Portes Obertes Edició XI
Page 322: Cabanyal Portes Obertes Edició XI

MANERES DE VIUREXI EDICIÓ CABANYAL PORTES OBERTES 2009

de EL CABANYALCASES

PLATAFORMA SALVEM EL CABANYAL - CANYAMELAR

www.cabanyal.com

C

AS

ES

DE

EL

CA

BA

NY

AL

- M

AN

ER

ES

DE

VIU

RE

XI

ED

ICIÓ

CA

BA

NY

AL

PO

RT

ES

OB

ER

TE

S 2

009