1

Aula Maria Aula Maria Aula Maria Aula Maria RúbiesRúbiesRúbiesRúbies INFORMA INFORMA INFORMA INFORMA

SumariSumariSumariSumari

Editorial Editorial Editorial Editorial

Full informatiu nº 1Full informatiu nº 1Full informatiu nº 1Full informatiu nº 19999 octubreoctubreoctubreoctubre del 201 del 201 del 201 del 2013333

Editorial. 1. Fòrum de l’Aula.

2.1 Aula d’Extensió Universitària Ramon Juncosa: 2.1.1 Inici del curs 2013-2014 2.1.2 Programa del primer trimestre

2.2 Escoles del nostre país 2.2.1 Col·legi Nostra Senyora de Lurdes 2.3 Mestres de casa nostra 2.3.1 Mercè Palacín 2.4 Dones catalanes

2.4.1 Rosa Sensat 2.5 L’opinió dels nostres pedagogs

2.5.1 Josep Oliveras i Cama 2. Museu virtual de la Pedagogia.

3.1 Document 7 3.1.1 “Llibre dels infants.- Lectura XXXII: L’espiga de blat”

4. L’Aula recomana 4.1 llibres

4.1.1 Jaume Busquets i Molera. Artista i Pedagog dels bells oficis

4.1.2 La petita història de Salvador Espriu 5. L’Aula informa 5.1 L’apunt: Carta de Frederic Mistral a Mn. Cinto Verdaguer

Passat l’estiu, que desitgem hagi estat per a tots vosaltres un espai de descans reflexió i lectura, emprenem les nostres activitats habituals de les quals us en donem detallada informació en aquest mateix Full. Enguany us presentem una nova secció, ultra les seccions habituals, titulada “L’opinió dels nostres pedagogs”, on recollirem l’autoritzada i valuosa opinió

2

Aula d’Extensió Universitària per a la gent gran Ramon JuncosaAula d’Extensió Universitària per a la gent gran Ramon JuncosaAula d’Extensió Universitària per a la gent gran Ramon JuncosaAula d’Extensió Universitària per a la gent gran Ramon Juncosa

FFFFòrum de l’Aula òrum de l’Aula òrum de l’Aula òrum de l’Aula

d’una sèrie de pedagogs de casa nostra que excel·leixen per la seva tasca educativa. D’altra banda agraïm, una vegada més, la col·laboració dels socis i amics de l’Aula Maria Rúbies. Fòrum Educació i Cultura, que ens permet desenvolupar la tasca que portem a terme. Us desitgem a tots un molt profitós i bon curs.

La Junta de l’Aula

Inici del curs 2013-2014 Aquest mes d’octubre, l’Aula d’Extensió Universitària Ramon Juncosa ha iniciat el seu cinquè curs amb un considerable nombre de persones inscrites. La funció d’aquesta Aula rau, principalment, en la possibilitat d’oferir un coneixement humanista als seus afiliats. L’ humanisme és tan necessari com l’especialització. Mitjançant les conferències que oferim, temes de geografia, història, art, música, arquitectura, pintura, literatura, ciències, biologia, etc., són a les nostres mans. L’acte inaugural va anar a càrrec del doctor Andreu Valls Programa del primer trimestre 1 d’octubre.- Einstein, la vessant humana d’un geni.- Professor: Andreu Valls

Enginyer Industrial. Divulgador científic 8 d’octubre.- Dona i poder en la història de Catalunya.-

Professora: Patrícia Gabancho.- Periodista. Escriptora 15 d’octubre.- Justícia i valors.- Professor: Santiago Vidal. Magistrat 22 d’octubre.- Què ens diu la ciència de la fi del món.- Professor: David Jou

Catedràtic de Física UAB 29 d’octubre.- Els noms dels carrers de Barcelona.- Professor: Jaume Subirana

Escriptor. Professor de la UOC 5 de novembre.- Visita Cultural.- El barri de la Ribera de Barcelona 12 de novembre.- Homenatge a Miquel Martí Pol: Primavera, hivern i rellotge de pagès: en Martí Pol a les escoles. Experiència pedagògica Professor: Ramon Besora.- Escriptor. Pedagog

Cant Coral 19 de novembre.- Bandolers i bandolerisme a Catalunya Professor: Àngel Casals.Professor Història Moderna UAB 26 de novembre.- Giuseppe Verdi, bicentenari.- Professor: Xavier Chavarria Musicòleg

3

Escoles del nostre paísEscoles del nostre paísEscoles del nostre paísEscoles del nostre país

3 de desembre .- Com funciona Brussel·les ? Professora: Esther Gabarró Llda. en Filosofia i Ciències Polítiques 10 de desembre.- L’Antígona de l’Espriu.- Professor: Pere Martí.- Professor UPF 17 de desembre.- El Calendari dels Pagesos.- Professor: Amadeu Carbó.- Educador. Folklorista

COL·LEGI NOSTRA SENYORA DE LURDES

Formar a nenes i nens ‘autèntics’ dins de l'excel·lència acadèmica. En la confluència dels barris de Gràcia i Sarrià Sant Gervasi es troba la Escola

Nostra Senyora de Lurdes on cursen estudis d'educació infantil i primària 450 alumnes.

Aquest centre concertat basa el seu projecte educatiu en els principis filipenses d'espiritualitat oberta i en una renovació pedagògica arrelada en la tradició de la pedagogia catalana.

Mireia Trias, la seva directora, i Toni Casanovas, sotsdirector, ens parlen de l'origen de l'escola.

Va ser Gertrudis Castanyer, també fundadora de la Congregació de Germanes de Sant Felipe Neri, qui en 1880 va crear un col·legi per a noies. Les arrels filipenses tal com assenyala la directora són la base d'un model “que passa per l'estima cap als nens i les nenes, que són el centre del nostre projecte educatiu. I també altres elements com l'alegria, l'ambient acollidor, l'afectivitat o la senzillesa.”

Una espiritualitat oberta de base cristiana que és l'arrel per a un projecte educatiu que es visualitza en una flor. Per al seu sotsdirector “el cor de la flor són els alumnes i d'aquí sorgeixen quatre pètals que representen diferents aspectes que l'escola desenvolupa en els seus alumnes.” El primer representa l'Autoconeixement, “Lurdes és una escola que desperta la interioritat de l'alumne i treballa l'educació emocional i en valors i, també, la filosofia” assenyala la directora. El segon pètal representa a alumnes que Saben, que Coneixen, “la nostra escola és una escola madurativa, on es manté l'equilibri entre l'exigència del treball i la flexibilitat pròpia d'un ensenyament individualitzat de qualitat”.

Per a això, a més del treball individual es reforcen – en les gairebé 7 hores diàries de classe, un fet diferencial- les tutories, el treball en projectes,

4

Mestres de casa nostraMestres de casa nostraMestres de casa nostraMestres de casa nostra

desdoblaments, ús de les tecnologies, atenció a la diversitat i a les necessitats especials dels alumnes, etc.

Una exigència acadèmica que dóna com a resultat, “no només que els nostres alumnes millorin àmpliament els resultats de les proves de competències bàsiques, sinó que en acabar la primària, siguin competents en anglès i francès i que puguin continuar destacant en els estudis de secundària en qualsevol centre privat o públic”, ens explica Mireia Trias, Directora de l’Escola Lurdes. I tot això des de les millors fonts pedagògiques on l'escola ha begut sempre.

Com assenyala el seu sotsdirector, Toni Casanovas, “participem des dels inicis en els moviments pedagògics contemporanis catalans, sense anar més lluny aquí es va celebrar en 1966 la primera escola d'estiu Rosa Sensat, i continuem buscant

nous mètodes que enriqueixin el nostre projecte i aquests poden venir d'altres àmbits com la neurociència o la comunicació.”

Tot això sense oblidar un claustre de 40 professors implicats en el projecte i una AMPA que col·labora amb l'escola reforçant diferents aspectes com la reutilització de llibres, les extraescolars, els Grups de Reflexió de Pares, etc. Auto coneixement, Saber, Creativitat i Respecte que conformen als alumnes de l’Escola Lurdes. Nenes i nens íntegres, que són ells mateixos; respectant el seu entorn; autònoms i responsables dels seus actes; sensibles; creatius; feliços i que viuen en harmonia. En definitiva, com assenyala la directora, “nens i nenes que aprenen i que són autèntics”.

Mireia Trias i Toni Casanovas Directora i sotsdirector del Centre

MERCÈ PALACÍN:

UNA MESTRA DE CAP A PEUS. La Mercè Palacín va ser una dona amb una gran vocació pedagògica i un notable esperit de servei, que es va dedicar de ple al món de l’ensenyament. Nascuda l’any 1925, pertany a aquella generació de mestres que durant la segona meitat del segle vint, van fer de l’ensenyança l’objectiu primordial de la seva vocació. A la dècada dels cinquanta, una bona munió de mestres van suplir la manca real de centres docents creant, amb il·lusió, entusiasme i una bona dosi de sacrifici, noves escoles a Catalunya. Va ser aleshores quan la Mercè Palacín,

5

juntament amb el seu marit, l’Antoni Cagigós, van fundar el 1955 el col·legi Liceu Palcam. Abans, però, i mentre estudiava la carrera de magisteri feia pràctiques de mestra a nens desafavorits. Nens i nenes amb problemes de tota mena, que pertanyien a allò que avui dia en diem eufemísticament, “famílies desestructurades”. Aquestes pràctiques van reafirmar i enfortir la seva vocació, ja que és precisament mitjançant els nois i noies amb dificultats que els professors aprenen a ser bons mestres, i la Mercè Palacín aquest aprenentatge el va assolir amb escreix. També va promoure i dirigir una escola per a fills de famílies treballadores on els nens i les nenes, malgrat la prohibició franquista pròpia de l’època, no eren segregats per motiu de sexe i on l’educació física tenia també una importància capital. Més tard, en el Liceu Palcam, va procurar que l’educació física no fos mai “una maria”, i va impulsar des de bon principi, la pràctica de l’esport. Encara avui dia, el col·legi Palcam, organitza cada any una cursa pels carrers del Guinardó amb la participació de gairebé totes les escoles del barri, públiques i concertades, que tothom coneix amb el nom de Cursa “Memorial Mercè Palacín”.

Els seus objectius pedagògics es movien dins del camp dels valors humans i ètics com a base indispensable per al desenvolupament dels seus alumnes, fent esment, d’una manera especial, de la igualtat de drets i obligacions entre nois i noies. Era notòria la seva exigència en el treball, la recerca constant de

noves activitats educatives, la il·lusió per la tasca ben feta i el respecte que rebia de tota la comunitat educativa. Per ella educar era acostar-se a l’alumne, posar-se al seu costat per poder-lo guiar i fer-ne un seguiment personalitzat tant des de l’àmbit familiar com des de l’àmbit escolar. Per això el Liceu Palcam, seguint la línia marcada per la Mercè, ha buscat sempre comptar amb la complicitat de pares, professors i alumnes, i també, val a dir-ho, amb la complicitat dels avis els quals, segons l’opinió del centre, poden ensenyar moltes coses als néts enriquint el seu vocabulari i els seus coneixements, talment com el nen de pagès aprèn el nom de les plantes, dels arbres i dels ocells, de la boca de l’avi o de l’àvia. Un dels mèrits de l’escola Palcam és

6

adonar-se’n que també els avis tenen un gran paper educatiu entre els nens i les nenes de la ciutat. L’any 1986, després d’una malaltia que no li va impedir seguir treballant, la Mercè Palacin va morir rodejada de l’estimació de tots els membres de l’Escola. Em sembla, si no m’equivoco, que aleshores tenia 61 anys. Algú pensarà que estava a prop de la jubilació, però jo penso que ella no s’hauria jubilat mai, perquè se sentia i era mestra les vint-i-quatre hores del dia. Alguns comentaris d’antics alumnes i/o professors: Quan amb motiu del seu traspàs ens va deixar, l’escola Palcam va organitzar un homenatge a la seva memòria demanant a antics professors i alumnes, que escrivissin els seus records. De la lectura d’aquests textos la majoria profundament emotius, sorgeix la figura de la Mercè Palacín, on es fan paleses les seves qualitats i el seu tarannà pedagògic. Heus ací una petita mostra de la visió que tenien els qui la coneixien:

Respecte, excel·lent tracte amb els alumnes, àmplia visió del món, idees avançades, model a imitar i dedicació total.

Metòdica, seriosa, intel·ligent, tolerant, amable i conciliadora. Sempre es dirigia als alumnes amb un somriure afectuós i infonia bondat, respecte i valors.

Feia que l’alumne, fins i tot el que tenia més dificultats, se sentís important, i sabia animar als que treien baix rendiment, a millorar els seus resultats i posar-hi més interès. I ho aconseguia!.

Era amatent i amable amb tothom. Era una dona ferma, de forta autoritat però amb una gran tendresa. Ensenyava als alumnes a conviure, a estimar als altres i a gaudir de les coses senzilles.

Transmetia una gran sensació de pau que facilitava l’ambient d’estudi i de treball, amb la qual cosa els seus deixebles aprenien que l’escola era quelcom molt seriós i que calia posar-se les piles i treballar de debò.

Realment la Mercè Palacín era una mestra de cap a peus.

Bartomeu Palau Redón President de l’Aula

7

Dones catalanesDones catalanesDones catalanesDones catalanes Rosa Sensat (1873 – 1961)

Rosa Sensat va néixer en una època de grans canvis polítics, ja que el 1871 s’havia proclamat la Comuna de París i poc després, l’any del seu naixement, la Primera República Espanyola (1873-74). Era una dona menuda, amb uns ulls negres molt vius, un caràcter dolç i un desig immens d’aprendre coses, que va tenir l’empenta i el coratge d’introduir canvis fonamentals en la pedagogia catalana i en les aules en les primeres dècades del segle XX. Va dirigir durant molts anys l’Escola del Bosc de Montjuïc, la primera escola activa i pública catalana, que va arribar a tenir prestigi internacional.

Nascuda al Masnou en una família treballadora, va ser la gran de dues germanes. La mare, Josepa Vilà, era brodadora i feia puntes de coixí. El pare, Jaume Sensat, es passava llargues temporades fora de casa, embarcat en els velers de la marina mercant que comerciaven amb les colònies espanyoles d’Amèrica. La primera vegada que el capità va veure la seva filla Rosa va ser des del mar, quan el vaixell que tornava d’Amèrica va passar per davant de la platja del Masnou abans d’anar a Barcelona, on era obligatori dirigir-se primer. La Josepa duia a coll la seva filla Rosa per ensenyar-la al seu pare des de lluny. La infantesa de Rosa Sensat va estar marcada, doncs, per les absències perllongades del pare, que es van tornar definitives quan va morir el 1882, deixant una viuda de 28 anys, una filla gran de 9 i una altra de més petita. Les dones de la família es van haver de posar a treballar més per sobreviure, així és que la mare, l’àvia i ella van començar a cosir per a algunes botigues de Barcelona. Va ser llavors que la Rosa va començar a rebre classes particulars a casa seva, després d’haver anat un temps a l’escola del poble. Era una nena de 10 anys, desperta, que aprenia molt de pressa tot el que el mestre li ensenyava. Quan tenia 12 anys la van enviar a estudiar per mestra a Barcelona, i després a Madrid. El 1888, als 15 anys, Rosa Sensat va acabar la carrera i va començar la seva vida professional dirigint l’escola municipal del Masnou. A partir d’aquest moment va fer de mestra en escoles de diferents

8

ciutats. Va treballar a Girona (1892), a Madrid (1896), a Alacant (1900), on va fer classes a l’Escola de Mestres, i a Barcelona (1904), on va entrar en contacte amb altres grans pedagogs com Alexandre Galí. Aviat va compaginar la vida laboral amb la familiar, ja que es va casar el 1903, quan tenia 30 anys, i va tenir de seguit una filla (1904) i un fill (1905). Per millorar en la seva faceta professional, convençuda com estava de la necessitat de formació permanent del professorat, Rosa Sensat va viatjar per Catalunya, per Espanya i per Europa, per veure com eren les escoles de diferents indrets. El 1912-13 li va ser concedida una beca de sis mesos per ampliar estudis a Alemanya, Bèlgica i França, que li va permetre entrar en contacte amb les noves tendències de la filosofia, la psicologia i la pedagogia. En l’època de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), Rosa Sensat va implantar a Barcelona els nous mètodes pedagògics que triomfaven per Europa, que implicaven una participació més activa de l’alumnat en l’aprenentatge, que es produïa en contacte amb la vida quotidiana i l’entorn més proper. En la seva pràctica diària defensava que l’educació havia de tenir en compte l’evolució psicològica de l’alumnat, potenciar-ne la sensibilitat i la creativitat, però també l’educació integral en els valors morals i en la ciutadania. La seva tasca pedagògica renovadora va sobresortir sobretot en l’Escola de Bosc de Montjuïc, una escola municipal a l’aire lliure que va dirigir (la secció de les nenes) des del 1914 fins al 1931 i que va esdevenir un model de l’escola nova. Van ser 17 anys de treball intens, estimulant, gratificant i enriquidor, en els quals també va escriure llibres per explicar i compartir les seves idees sobre l’educació. El 1931, l’any de la proclamació de la Segona República Espanyola (1931-36), Rosa Sensat va passar a dirigir el Grup Escolar Milà i Fontanals, del Raval

barceloní. Tenia 58 anys i molta empenta encara, però les coses es van començar a torçar aviat. El seu marit es va posar malalt el 1935 i va haver de ser operat quatre vegades en pocs mesos. Quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, el 18 de juliol del 1936, l’angoixa i el dolor per aquests esdeveniments polítics que van acabar amb la República i la democràcia es van afegir al sofriment personal. El

marit de Rosa Sensat va morir el 30 de juliol de 1936, el mateix dia i a la

9

L’opinió dels nostres pedagogsL’opinió dels nostres pedagogsL’opinió dels nostres pedagogsL’opinió dels nostres pedagogs

mateixa hora que s’havia casat 33 anys abans. Amb Barcelona sota les bombes, Rosa Sensat va decidir demanar la jubilació voluntària el 1938 i anar-se’n. Va marxar cap a Girona a l’edat de 65 anys i amb 50 de treball a les aules.

Acabada la guerra el 1939, el govern de Franco va ordenar que tothom tornés a la feina que feia abans del 18 de juliol. Rosa Sensat es va veure obligada a ocupar la plaça a l’escola Milà i Fontanals, que aleshores era dirigida per feixistes. Per evitar-ho, va demanar de continuar jubilada. Els tràmits es van allargar i els papers de la jubilació voluntària no li van arribar fins el 1940, dies abans de fer els 70 anys. Era una jugada calculada per pagar-li menys diners de pensió perquè no havia arribat a l’edat de jubilació forçosa.

Rosa Sensat, que va morir als 88 anys, va deixar empremta pedagògica en la seva família i en el seu país. Si la seva filla Angeleta Ferrer Sensat va ser també pedagoga, en honor seu es va fundar el 1965 l’Escola de Mestres Rosa Sensat i el 1980 l’Associació de Mestres Rosa Sensat, institucions que promouen la renovació pedagògica i cultural i la millora de l’ensenyament públic.

Antònia Carré Escriptora

Avui dia la batalla es lliura al terreny de la ment.

Edgar Morin

En aquest moment en què la majoria del poble català s’ha proporcionat una gran esperança també és cert que aquesta esperança ha de fructificar en el camp de la nostra pedagogia, aquella que va dels 0-17 anys, abans del món universitari o laboral, però com diré en aquesta breu exposició, aquests dos mons, han de quedar profundament marcats per la formació i aprenentatge que s’hagi tingut en les edats primerenques. Ara en els diaris i en fòrums preocupats, s’hi diu molt que Barcelona, el país, etc. tot ha d’ésser intel·ligent. Cal recordar que les ciutats i països no són intel·ligents, en tot cas són les persones que hi viuen les que creen una dinàmica social d’intel·ligència. Aquest positiu fenomen que vivim, s’ha produït en la nostra part del món mitjançant una progressiva re-evolució (1) accelerada en aquests darrers noranta anys (2)

(1) Evolució empesa per la dinàmica social.

(2) Situo la dècada dels ’20 en el segle passat en l’inici dels camins d’una progressió amb la física quàntica

10

La qualitat no és un luxe, és una exigència social i també una necessitat. Una societat intel·ligent la formen les persones, per tant ens hem de posar tot seguit a millorar la nostre pedagogia i empènyer les generacions que en aquest moment s’estan escolaritzant i que d’aquí uns anys formaran les famílies que, llavors sí, podran fer, com a societat, un canvi qualitatiu en les capacitats de coneixement. És clar que anem contra rellotge, per tant suggereixo el següent: - Preparació de mestres, tot pensant en un pla que: a) Abans de començar els estudis a la Facultat, s’ajudi comprovar a la persona que els vol fer si realment hi té un interès vital. És molt important pel seu treball posterior i principalment pels alumnes que haurà de tenir, perquè són el nostre futur i ho serà si el d’aquests petits que a 3 anys entren a qualsevol escola de Catalunya, se’ls il·lusiona i se’ls prepara per la societat en què viuran.

b) Pla d’estudis pels mestres que tingui en compte la re-evolució continuada de la nostre societat i del món en què vivim. Cal treballar en i per la ment dels futurs ciutadans. Només així (o molt semblant a l’alça) els mestres seran respectats i per què no? estimats. Cal, encara que la paraula no agradi, la vocació. En aquest procés, en el que ja estem immersos, hem de considerar que vivim en una cultura (ciències, lletres i social) evolutiva, submergida en una re-evolució permanent. Tot considerant que cada cop més l’ensenyament i sobretot la seva base, la formació, exigirà ser més personalitzat, serà més difícil per l’Administració fer plans globals d’obligat compliment. Per això sembla important que cada escola treballi la seva prospectiva (3) i que els recursos i tècniques emprades siguin trameses a una gran base de dades col·lectiva. D’aquesta manera s’enriquirà tot el país i podria tenir una variada progressió constant, útil per les diferents necessitats pedagògiques. Una realitat que cal considerar també és el domini del temps. Quan escric això vol dir que és més important pels nens el temps que l’horari. És cert que calen unes hores per entrar i sortir, en especial l’hora de treballar coneixements en grup per ex.: el teatre o la gimnàstica, però per moltes altres realitats a la ment dels alumnes li cal la tranquil·litat de temps personal. Per una explicació més ampliada, es pot veure l’article del signant sobre el tema a la revista Graó (setembre 2006). Seria positiu per aquesta pedagogia d’avui treballar l’edat corresponent, d’una manera interdisciplinar, multidisciplinar i transdisciplinar tot assolint el coneixement reflexionat. A la vegada també holística i analítica quan convingui. ____________________________________ (3) Hem de considerar que quan es matricula un nen als tres anys, el que es normal, en el món del coneixement

actual, és que quan surti de l’Escola aspectes d’aprenentatge, vàlids a l’entrada, ja no ho siguin a la sortida.

11

Hem de tenir en compte les dificultats de l’Administració per regular i potenciar un tipus d’ensenyament que tal volta la transcendeix per la dificultat o impossibilitat que comporta dirigir una formació integral en diferents espais, i per ser eficaç, realment personalitzada. Per assolir-ho caldria, com en el cervell una plasticitat, que en aquests moments està molt malmesa, com sembla, per la política. No obstant, tots plegats ens hem de posar a fer un treball pel nostre país, cosa que no és difícil, simplement complexa. Cal posar-s’hi. Potser així ens vindrien a veure a nosaltres, i no cal anar a Finlàndia, dit amb tot l’afecte, perquè ens assenyalin els camins. Els mestres són creadors de dinàmica pedagògica, els alumnes impulsen els seus propis coneixements i formació acadèmica. Cada escola ha de proporcionar els mitjans materials i humans per assolir el seu objectiu pedagògic.

Finalment és important ressaltar que amb una preparació en aquestes coordenades, que certament cada Institució les ha d’omplir, si ho creu oportú, és pràcticament indefugible que els nois i noies, tots, tinguin potencialment la capacitat d’excel·lir com a persones amb els seus coneixements seriosos i ben afermats. No podem oblidar els valors i quan els alumnes són més grans el voluntariat. Primer és l’actitud després l’aptitud (Harvard).

En la FP seria bo contractar, d’una manera ben decidida i col·laboradora amb les PIME o món de la gran empresa. Respecte a la Universitat aquesta tindria un públic superior a l’actual, amb el que això representaria en el camp de la investigació pel bé del nostre país. En aquest petit calidoscopi sobre la possible dinàmica de l’ensenyament en edat no universitària, no es pot deixar de parlar encara que sigui molt breument de la família, en aquests moments tan heterogènia i desgraciadament pels infants massa volàtil. La família, grup humà on neix o s’adopta un nen, té una importància cabdal per tota la vida d’aquest ésser, en especial en l’aspecte emocional, tan lligat a la intel·ligència i per això a l’aprenentatge i per tot plegat al coneixement, seny i saber. Els miracles estan en el nostre dedins, però només es fan treballant.

Josep Oliveras i Cama Historiador i Pedagog

Titular d’Escola L’Horitzó

12

Museu virtual de la Pedagogia Museu virtual de la Pedagogia Museu virtual de la Pedagogia Museu virtual de la Pedagogia extextextexternasINFORMAernasINFORMAernasINFORMAernasINFORMA

Lectura XXXII : L’ESPIGA DE BLAT Vull ésser útil

¿Quin home és el més útil de tota la humanitat? –preguntà el senyor Cassí. En Llucià digué que era el legislador,perquè fa bones lleis; en Joan va dir que era el general, perquè conquista glòria i terres per al seu país; en Lluís contestà que era el metge, perquè guareix el malalts. -No, no –deia el mestre. L’home més útil és el pagès! –cridà l’Emili. -Certament –afegí el mestre -. Frederic II, gran rei de Prússia, general i polític escriví aquesta frase: “L’home que treu de la terra dues espigues de blat en lloc d’una, val més que tots els conqueridors del món”. (La terra és una font de riquesa). ________________________________________________ Conversa: -Què va preguntar el Sr. Cassí? -Què opinava en Llucià? -I en Joan? -I en Lluís? -Què els contestà el mestre? -Què exclamà l’Emili? -El mestre, pensà el mateix? –Què els explicà llavors? -Qui era Frederic II? –Expliqui’s per què el treballar la terra és la feina més sana i honrosa. -Què signifiquen les paraules humanitat, legislador, política, conqueridor o conquistador,útil, utilitat.

Document Núm.7 LLIBRE DELS INFANTS. Col·lecció de 100 lectures deliciosament “démodé” que pertanyen a la praxis pedagògica pròpia del primer terç del segle XX, coneguda amb el nom de Lliçons de coses.

(Lectura treta del Llibre dels Infants del professor Josep Dalmau Carles. Llibre segon. Girona 1931)

13

Un llibreUn llibreUn llibreUn llibre

L’Aula recomana L’Aula recomana L’Aula recomana L’Aula recomana

Un altre llibreUn altre llibreUn altre llibreUn altre llibre

JAUME BUSQUETS I MOLLERA (Girona, 1903-1968) Artista i Pedagog dels bells oficis

Autor: Lluís Busquets i Dalmau Editorial: Institut d’Estudis Gironins Pàgines: 125 Enquadernació: Rústica “Com el músic pren una partitura per interpretar una composició musical escrita, el biògraf descriu una experiència passada en forma de discurs.” L’autor del llibre, Lluís Busquets i Dalmau, és membre fundador de l’Aula Maria Rúbies. Fòrum Educació i Cultura. Lluís Busquets i Dalmau ha volgut retre homenatge al

seu oncle, una persona modesta a la qual no li agradava parlar dels seus mèrits i sovint no firmava les seves obres (...), és a dir, un artífex que dominava perfectament el dibuix i que estimava l’obra ben feta, amb discreció, sense ànsies de protagonisme. En forma de galeria de personatges es recullen algunes figures que van ocupar un lloc destacat en un moment o altre de la seva vida: Antoni Gaudí, el lacador Lluís Bracons, l’escultor Charles Collet, els arquitectes Rafael Masó, Isidre Puig Boada, entre altres. Després de la guerra civil, Jaume Busquets va ser cessat dels seus càrrecs públics. Entre el 1940 i 1958 va acabar dedicant-se a la reconstrucció d’esglésies

PETITA HISTÒRIA DE SALVADOR ESPRIU Autora: Elena Barba Tomàs Il·lustracions: Pilarin Bayès Editorial Mediterrània Col·lecció: Petites Històries Petita història de la vida i de l’obra literària d’un dels personatges més insignes de les lletres catalanes. Poeta, dramaturg i novel·lista, Salvador Espriu i Castelló és l’autor d’un ampli recull d’obres, moltes d’aquestes esdevingudes referents de la literatura catalana.

14

L’Aula informa L’Aula informa L’Aula informa L’Aula informa

L’apuntL’apuntL’apuntL’apunt

En aquest llibre, Elena Barba ens explica diversos detalls de la vida personal i professional de l’escriptor i Pilarín Bayés el completa amb les seves il·lustracions. El llibre aproparà la figura de l’escriptor a petits i grans.

Carta de Frederic Mistral a Mn. Cinto Verdaguer

“…jamai la Catalougno avié fourni uno obro que countenguesse en elo autant de pouësío, de majesta, d’amplour, de forço e de sagesse…” Fragment de la carta que en provençal va dirigir en Frederic Mistral a Verdaguer amb data 18 de juliol de 1877, emocionat per la lectura del gran poema verdaguerià. L’Atlàntida fou, efectivament, la gran obra de Verdaguer i ja els seus propis coetanis, com hem vist en el fragment anterior, van descobrir la majestat, la força i la grandesa de la seva poesia. I potser sigui aquesta una de les nostres majors satisfaccions: que, malgrat les persecucions i les incomprensions, el poble de Catalunya com a tal, va saber reconèixer en vida tota la grandesa del nostre gran poeta nacional. “Formosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu, marges i rius, ermita al cel suspesa, per sempre adéu!” Des que va cantar missa a l’ermita de Sant Jordi de Puig ses Lloses, prop de Folgueroles, fins a l’homenatge espontani i popular que tot el poble català li va retre amb motiu de la seva mort l’any 1902, l’esperit creador de mossèn Cinto va rajar com una font inexhaurible esdevenint un dels puntals de la nostra renaixença, fins que ell, com l’ermita al cel suspesa, ens va dir “adéu” per sempre més.

Bartomeu Palau