aquellsquehannascutestandestinatsamoririaquellsquehan...

Aquells que han nascut estan destinats a morir i aquells que hanmort estan destinats a ser cridats de nou a la vida.

Tractat d’Avot, 4, 22

Bel_part 1.qxt:SM 3/8/09 11:00 Página 7

• PRIMERA PART


DIGUES EL MEU NOM,SALVA’M DE LA FOSCOR


11• 2 DE FEBRER, DILLUNS

La presència de la Bel no destorba el silenci de l’hospital.Ella pot sentir el dolor de la gent que pateix en aquest lloc no-més travessar la porta del carrer. Fa un cop d’ull al seu voltant,per situar-se. Llegeix un panell indicador. Mira la cabina delfons del passadís, dins la qual una infermera mira la televisiósense adonar-se de res. Després, amb pas segur, la Bel ca-mina pel passadís fins als ascensors. Les portes estan ober-tes. Entra en un i prem el botó del cinc.

A aquestes hores de la matinada, els passadissos són un de-sert. Els de la cinquena planta estan a les fosques i això liagrada, perquè s’ha adonat que la claror li fa mal als ulls. Nosabria dir quina mena d’instint la guia. El podria anomenarpressentiment. La Bel sap on va i també sap que al final delpassadís hi trobarà la persona que més s’estima del món. Sapque aquesta persona pateix. Ho sap perquè pot sentir el seudolor. Es pensa, a més, que és això el que l’ha guiada finsaquí. No pot suportar veure’l patir.


Han estat cent dues passes. Ara s’ha acostumat a comptarles seves passes sobre la terra, com si fos important. Gira ala dreta, deixa el despatx de la infermera a l’esquerra (ara nohi ha ningú) i s’endinsa en la zona restringida. Un altre cop ala dreta. Tria una habitació. S’atura a la porta. Mira.

«Déu meu, que pàl·lid estàs.»

De sobte, li vénen moltes ganes de plorar.

Un nus a la gola li recorda que no tot és tristor. També hi hal’amor, que l’ofega tot d’una.

«Per fi sóc aquí. Mai més no em separaré de tu.»

S’acosta al llit i es mira fixament l’Ismael. Els seus ulls tan-cats, les seves mans adormides als dos costats del llit, el tubde plàstic que li surt entre els llavis, els batecs del seu cor di-buixats a la pantalla d’una màquina... És evident que és unmalalt lluitant entre la vida i la mort. Però per a ella és moltmés que això. Molt més.

–Hola, Isma. Ja sóc aquí. Arribar no ha estat fàcil. Si sabes-sis d’on vinc...

La Bel mira de somriure, però no li surt gaire bé.

Agafa una cadira i s’asseu al costat de l’Isma. Li estreny lamà, hi acosta la galta, li acarona suaument els dits amb els lla-vis. Murmura una promesa amb els ulls inundats de llàgrimes:

–Esbrinaré què t’ha passat, t’ho prometo. I vindré a veure’tcada dia fins que et milloris.

Asseguda al costat del llit es queda quieta durant hores. A es-tones tanca els ulls. Quan els torna a obrir, mira un altre copla cara de l’Ismael i tornen la ràbia i el dolor, però també l’a-mor i el desassossec. Li vénen al cap moments que han com-partit, tot i que la majoria no sap situar-los exactament. Les

12


paraules en anglès que li ressonen dins el cap, per exemple:I’ll Be Ok. Estaré bé. Sap que són importants, però no és ca-paç de recordar-ne la raó. Desitja amb tot el cor que l’Ismaeles posi bo, que obri els ulls, que pugui separar-se aviat d’a-questes màquines que l’ajuden a seguir respirant. Que visqui.

–Estic convençuda que aviat et trobaràs bé. Ni se t’acudeixipensar una altra cosa!

Per un instant, sembla que l’estigui renyant. Li aparta unamica els cabells del front i queda a la vista una ferida fosca,tancada, lletja. El blau (gran, invasor), els punts... S’adona quedu enguixat el braç dret i també les dues cames.

–Pobrissó... Com pots haver-te fet tant de mal? –li pregunta,sense esperar resposta.

Del passadís li arriba el tic-tac d’un rellotge. La Bel no té niidea de quina hora és. Encara és negra nit. Li besa els dits dela mà esquerra un per un.

S’espanta en sentir el soroll d’uns passos que s’acosten pelpassadís. Sap el que això vol dir: comença un nou dia a l’hos-pital, les infermeres del torn de matí arribaran de seguida i lacalma nocturna està a punt d’acabar-se. Mira per la finestra is’adona que s’està fent de dia.

«Val més que marxi.»

Entre els llavis del seu Isma hi ha un tub de plàstic, però a ellano li fa res. I tampoc que ell no pugui veure-la, que no s’adonique és allà. Li sembla que venir fins aquí ha tingut sentit, quenomés un petó ja compensa qualsevol llunyania. En aquestmoment, la Bel recorda el conte de la Bella Dorment i pensaque seria fantàstic que passés el mateix. Seria genial que elseu petó d’amor trenqués l’encanteri de la mort. Però no ésaixí. No passa res. L’Isma continua dormint i ella ha de mar-

13


xar. Encara que li faci mal. Encara que l’última cosa que vol ferés separar-se d’ell.

«Tornaré la matinada que ve. I totes les altres, fins que et des-pertis.»

Pensa que, d’alguna manera, el noi es deu adonar que ella havingut de molt lluny només per veure’l. Que potser pot pres-sentir-la, endevinar-la, imaginar-la...

Torna la cadira al seu lloc.

«Fins demà, amor meu.»

I surt sense fer soroll i sense que ningú no s’adoni de la sevapresència.

Darrerament li és més fàcil caminar que pensar. Per això s’es-tima més fer a peu el camí fins a casa en comptes d’agafarl’autobús que l’hi duria igualment. La claror de primera horaha pintat la ciutat de color gris. Hi ha llum en alguns forns, onja es veu una activitat frenètica. Un camió de la neteja fa laseva feina sorollosament. Gairebé no hi ha cotxes. Les vore-res són un erm.

La Bel mira l’hora a l’aparador d’una joieria. Són tres quartsmenys cinc de set. La mare encara no es deu haver llevat i elpare deu estar a punt de sortir de la feina. Perfecte, perquè noté gens de ganes de parlar del que ha passat. Està feta unembolic.

Per sort, aquest cop no s’ha deixat les claus. No encén el llumdel rebedor i tanca la porta mirant de no fer soroll. Es quedamolt quieta durant un moment, i escolta. Hi ha un silenci gai-

14


rebé absolut. El despertador de la mare encara no deu ha-ver sonat. Camina de puntetes pel passadís, fins a la sevahabitació.

Passa per davant del Trasto, el seu gos llop, que dorm en elracó de sempre. Sense obrir els ulls, l’animal l’ha ensumada ideixa escapar un grunyit.

«Deu estar somiant», pensa la Bel mentre entra a la seva cam-bra i tanca la porta.

Quan encén el llum se sent estàlvia, igual que el nàufrag quearriba per fi a terra ferma. Tot i que després mira al seu voltanti pressent alguna cosa estranya. Com si l’habitació no esti-gués igual que sempre. Com si algun detall molt importanthagués canviat.

Se sent igual que quan era petita i tornava de vacances. Des-prés de set, de vegades vuit setmanes d’absència, les sevescoses no li semblaven les mateixes. Les mirava estranyada,com si ja no fossin seves. Les trobava més boniques queabans de marxar.

Ara li passa el mateix. Es mira els pòsters penjats a les parets,les fotografies, l’ordinador tapat amb aquella funda blava hor-rorosa que li va fer la seva mare, l’elefant de peluix de quanera petita, les dotzenes de llibres amuntegats a les prestat-geries i la resta de coses. És com mirar l’habitació d’una altrapersona. De sobte s’adona del que passa. És l’ordre! Tot estàendreçat. No hi ha roba bruta amuntegada de qualsevol ma-nera sobre la cadira, ni llibres o còmics llençats per totes ban-des. Les portes de l’armari i tots els calaixos estan tancats.Les cortines estan ben posades. La paperera no és plena avessar de paperots arrugats. No hi ha plats bruts ni llaunesbuides sobre l’escriptori. El llit està fet.

15


No recorda haver vist mai la seva cambra tan endreçada.

Quan s’estira sobre la vànova rosa de la Kitty sent una menad’esgarrifança. Posa el cap sobre el coixí i mira al sostre, allàon el sol dibuixa formes geomètriques en traspassar la per-siana abaixada. Tomba el cap per mirar les fotos penjades alsuro. A la primera, la seva preferida, s’hi veu ella amb l’Ismala nit que van començar a sortir. Eren al bar de sempre, El PollEstabornit, i darrere d’ells hi ha la taula de billar on havien es-tat jugant una estona. La foto la va fer l’Amanda, és clar, quecom sempre havia sortit amb ells: les dues amigues insepa-rables i el raret de la classe, un trio per a totes les ocasions.A la segona foto s’hi veuen només les dues noies.

L’Amanda i ella eren amigues des del primer dia de cinquè. LaBel ho recorda prou bé: a la taula del costat hi va seure unanoia nova que no parlava gens. Sense necessitat de dir unmot, totes dues van saber de seguida que tenien moltes co-ses en comú: feien servir la mateixa marca de vambes, gas-taven la mateixa colònia i fins i tot portaven la mateixa sinto-nia de trucada al mòbil:

We don’t need no educationWe don’t need no thought control...1

Aquesta va ser, de fet, la coincidència més increïble, perquèno era precisament una cançó de moda, ni una novetat de latemporada. Dos dies després ja eren íntimes. I ara que ha-vien passat cinc anys la considerava l’única amiga que haviatingut mai, i la persona que millor la coneixia de tot el món.Algú a qui podia explicar tota mena de coses, sobretot aque-lles que mai no gosaries dir a la teva mare. I menys encara alteu pare, és clar.

16

1 No necessitem educació. / No necessitem que ens controlin el pensament.


A la foto hi sortien de costat, amb les galtes juntes i un som-riure enorme dibuixat als llavis. L’Amanda, tan prima comsempre, amb els cabells llargs fins a la cintura, estirats i ros-sos, els ulls preciosos de color gris clar i aquella manera desomriure encisadora que no deixava ningú indiferent (ni tansols els professors). La Bel, al costat d’ella, també portava elscabells llargs, però els tenia més ondulats i més foscos, es-tava una mica més plena que la seva amiga i somreia unamica menys.

Pel que feia a la resta de coses que portaven, s’haurien pogutfer passar per bessones: les mateixes ulleres de sol, els ma-teixos braçalets a tots dos canells i fins i tot la mateixa sa-marreta: una de color rosa i molt estreta que deia I’m crazy,lazy and sexy. Totes dues portaven els melics a la vista. El del’Amanda duia un pírcing. El seu no, perquè els pares no lavan deixar fer-se’l, per molt que va insistir i insistir, mirant deconvence’ls. Va enfadar-se tant que va prometre’s a si ma-teixa que celebraria el seu divuitè aniversari a la botiga de pír-cings i tatuatges.

La Bel es mira aquesta foto que ha vist tantes vegades i som-riu recordant el dia que se la van fer. Era l’últim de les vacan-ces. Havien anat juntes a la platja. L’Amanda va entestar-seque volia prendre alguna cosa en un quiosc que hi havia a lasorra. No era un quiosc qualsevol: el cambrer era un mulat totmusculat que la seva amiga va trobar guapíssim.

–Provem qui el fa posar més nerviós, si tu o jo –va desafiar-la l’Amanda, abans d’afegir:– És l’última oportunitat de lligarque tenim, l’hem d’aprofitar. Un cop comenci el curs ja no hopodrem fer fins a les vacances de Nadal, almenys.

La foto només va ser l’excusa. L’Amanda va demanar al mu-lat guapo que els la fes. Ell, naturalment, va dir que sí, molt

17


amable. Després l’Amanda li va demanar un gintònic. Ell la vamirar amb desconfiança, aclucant els ulls.

–Em podríeu ensenyar els vostres carnets? –li va demanar.

L’Amanda es va deixar caure sobre la barra amb els braçosplegats. En aquella postura, els seus pits semblaven dos glo-bus a punt de rebentar.

–I no podries fer una excepció, per una vegada? –Li parlavaen un to sensual que ja havia assajat altres vegades.

El mulat no sabia on mirar. Va escurar-se el coll, va obrir la ne-vera, la va tancar, va agafar un got, el va tornar a deixar, vaobrir l’aixeta, va escurar-se el coll un altre cop i finalmentva posar-se molt i molt seriós i va dir a l’Amanda, esforçant-seper mirar-la només als ulls:

–Ho sento, però no puc.

L’Amanda va demanar un batut de cacau.

–Podria ser molt molt fred? –va preguntar, fent ganyotes ambels llavis.

Com sempre li passava, la seva amiga va aconseguir el quevolia. Es mirava el mulat amb ulls d’entremaliada i li deia baixbaixet a la seva amiga:

–T’has d’espavilar o et guanyaré sempre.

La Bel va riure abans de dir:

–Has pensat que potser et deixo guanyar, Amy?

La Bel era l’única que li deia Amy, una mena de sobrenomamistós que ella mateixa s’havia inventat.

La veritat era que no li feia res que l’Amanda sempre guanyés.La Bel s’ho passava bé veient-la, no valia la pena participar.A més, normalment no li agradaven els paios que ella trobava

18


tant i tant interessants. Aquell mulat de la platja, sense anarmés lluny, no li semblava res de l’altre món. Un grapat demúsculs addicte al gimnàs, ni més ni menys.

En aquella època, l’Isma encara no havia fet la seva entradatriomfal en les vides de les dues amigues. Només era un com-pany de classe en vies de desenvolupament, res més. Durantels darrers cursos de la primària i de vegades fins ben avan-çada la secundària és això, més o menys, el que els noisrepresenten per a les noies de la classe: una opció a migtermini.

Ara a la Bel li sembla que la foto és de fa mil anys. Tanca elsulls i mira de saber per què té aquesta impressió, què és elque ha canviat. Comença a estar cansada. No sap si engegarl’ordinador, però finalment decideix que val més que dormiuna estona. Mira el radiorellotge digital. Són dos quarts i sisminuts de vuit. El despertador de la mare ja hauria d’haver so-nat. En canvi, no ho ha fet.

«És molt estrany. Ella mai no es lleva més tard d’un quart devuit.»

Està pensant si anar a veure què passa quan sent que arribaalgú. És el pare, que torna de fer el torn de nit. De seguida re-coneix el so dels seus peus i el seguit de moviments que sem-pre acompanyen la seva arribada a casa: el dring de les claus,el so dels calaixos que s’obren i es tanquen, l’interruptor,aquell sospir seu tan característic i, finalment, la porta de lacambra de bany.

La Bel surt del dormitori i veu l’escletxa de llum sota la porta,darrere la qual hi ha el pare. No vol que li faci preguntes, noté ganes d’haver de donar explicacions, però per alguna raóestranya està contenta de sentir-lo i de saber que per fi ha ar-ribat a casa. Mira el rebedor i veu la jaqueta d’uniforme al pen-

19


jador. No entén com, després de tants anys, el pare pot con-tinuar treballant en el torn de nit. Té aquest horari des que vaentrar a la Unitat de Seguretat Ciutadana dels Mossos d’Es-quadra, i mai no l’ha sentit queixar-se ni parlar de canviar, comhan fet gairebé tots els seus companys. I ella, que torna de laseva primera matinada fora, ja se sent esgotada i sense for-ces per a res!

La Bel escolta l’aigua de la dutxa.

«Sempre segueix el mateix ritual», pensa, amb un somriure.«Ara entrarà a la cuina, engegarà la tele i es farà un esmorzarpantagruèlic, d’aquells amb ous ferrats, llegum, pa, vi i pos-tres. Un esmorzar que faria feliç un tiranosaure. Després, a ferla digestió dormint fins a l’hora de dinar, com cada dia.»

Quan el pare surt del bany, ella ja s’ha cansat d’espiar-lo.Efectivament, l’home entra a la cuina i engega la tele. Des-prés li arriba el so de la porta de la nevera que s’obre i estanca, i el de les potes de la cadira que s’arrosseguen perterra. En canvi, no sent que s’hagi engegat el microones, nique hi hagi cap cosa fregint-se al foc. Al cap d’una estona, elpare abaixa el volum de l’aparell i la casa queda en un silencimolt poc habitual a aquestes hores.

«Què passa, aquí? S’han barallat, aquest parell?», pensa,amoïnada per la manera estranya com es comporten els seuspares.

La Bel s’atreveix a sortir de la seva habitació. Té curiositat persaber què passa. Des del passadís veu el pare assegut davantla tele, embadalit. Té alguna cosa a les mans. Sembla una tassabuida. Quan se’l mira bé s’adona que no té els ulls fixos en lapantalla, sinó en algun punt de les rajoles de terra. Li semblaque fa mala cara, com si estigués malalt, tot i que des de tanlluny no pot estar-ne segura. També li sembla força més prim.

20


Per sort, ell no l’ha vista. La Bel fa mitja volta i va cap a l’ha-bitació dels pares. Quan passa per davant del Trasto, el gosli dedica un altre grunyit. L’animal ensuma l’aire aixecant moltles orelles. S’ha despertat de cop i volta, com si alguna cosael neguitegés.

–Què passa, maco? Estàs enfadat amb mi? –li pregunta laBel, ajupint-se per acaronar-li de cap.

Però abans que el pugui tocar, el gos s’aixeca i se’n va.

«Què li passa a tothom en aquesta casa?», es demana la Bel,preocupada, mirant la seva mascota.

El més estrany és que la mare encara no s’ha llevat. Són gai-rebé les vuit i dorm com un tronc. I el despertador sembladesconnectat.

«Potser avui té el dia lliure. Que potser és festa? No, si avuiés... La veritat és que he perdut el compte dels dies. Potser ala feina li devien dies de vacances i ha decidit agafar-los.Sempre ho diu, tot i que després mai no ho fa. Potser ha de-cidit canviar d’estratègia i no preocupar-se tant pels seuscaps. Tant de bo!»

La Bel s’asseu a la vora del llit i mira la seva mare. Per algunmotiu que no acaba d’entendre, li agrada veure-la dormir. Liencomana una mena de tranquil·litat estranya. Sota la vànova,també li sembla que s’ha aprimat. Està pàl·lida i fa ulleres.

«Potser està constipada. Potser és per això que no va a tre-ballar, avui.»

Està cap per amunt i ronca una miqueta. La Bel somriu, di-vertida: si la mare sabés que ronca, s’enfadaria molt. No su-porta que el pare li digui que de vegades fa sorolls mentredorm.

21


Per un moment pensa a despertar-la suaument, acaronant-liel braç o la cara, com feia quan era petita i tenia ganes d’es-morzar. Murmura:

–Mare...

Però ella no la sent. Dorm. Sembla molt tranquil·la. La Belcanvia d’opinió.

«Val més que la deixi dormir. Segur que està molt cansada.»

La seva mare somriu.

«Deu somiar alguna cosa bonica.»

Quan s’aixeca s’adona per primer cop del desordre que hi haa l’habitació dels pares. Hi ha tot de coses sobre el tocador iper terra, sota els mobles. Mai no havia vist aquesta cambraaixí. La seva mare és la dona més ordenada del món.

La Bel s’ajup a mirar el que hi ha a terra. Són les coses que lamare sol portar a la seva bossa. Claus, una agenda petita, unpaquet de mocadors de paper, un bolígraf, una capseta decaramels de menta, un telèfon mòbil dins una funda, algunsrebuts de pagaments fets amb la targeta, factures... Durantuns quants segons, la Bel es pregunta si tot allò deu ser o node la seva mare. Se’n convenç del tot quan s’adona que labossa està penjada de cap per avall a la cadira. Com si ha-gués caigut i ningú no s’hagués preocupat de collir-la.

«Aquest desastre no pot ser de la mare», pensa.

La Bel endreça cada objecte al seu lloc. De sobte les sevesmans topen amb alguna cosa que li crida l’atenció. És un trosde cartolina blanca encapçalada per una creu. Una esquela.

«S’ha mort algú conegut?», es pregunta.

A l’habitació no hi ha gaire llum (la persiana està abaixada) i

22


enganxa el nas a la cartolina per llegir-la bé. Es queda depedra.

«Déu meu.»

Al front se li dibuixa una arruga. Es mossega el llavi de sota.Té ganes de plorar, però les llàgrimes no li surten. Llegeix persegona vegada què hi diu.

«No pot ser.»

I una tercera, per convence’s del que sembla impossible. D’a-llò que no hauria de ser, però és.

†ISABEL ANGLAS MAGEM

Ha mort el dia 22 de desembre de 2008, a l’edat de setze anys.

Els seus pares i la resta de la família demanen que la tingueu present

en les vostres oracions.

«Déu meu. Sóc jo. És el meu nom.»

El paper se li escapa dels dits. De sobte sent una fredor im-possible de definir.

«Sóc morta!», pensa.

La paraula sola ja li fa basarda. Morta. És massa terrible.Massa definitiva. Massa estranya per referir-se a ella. Alssetze anys, la mort queda molt, molt lluny. Ningú a aquestaedat espera trobar-la en tombar una cantonada.

De sobte, la Bel sent una cosa estranya. És el fred que acom-panya la por. El fred de les veritats sense remei, de les cosesque no s’entenen per molt que hi pensis.

23


aquellsquehannascutestandestinatsamoririaquellsquehan...

Documents